Octubre 2009© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
Palma, 21 de Mayo de 2017
Palma, 21 de Mayo de 2017
Anarcoefemèrides del 21 de maig
Esdeveniments
Maximilien Luce: Une rue de
Paris en mai 1871 (La Commune) (1903) [Musée
d'Orsay, París]
- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon.És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.
***
Els
afusellaments de Montjuïc segons el diari madrileny El Imparcial del 28
de maig 1894
- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de«¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.
***
Notícia
del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el
periòdic Los
Angeles Herald del 20 de maig de 1907
- Conferències de
Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la destacada
militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de
conferències sobre el
pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de
Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank
Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme»
i el 24 de maig conferencià sobre «La
construcció del vertader caràcter».
L'endemà
25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou«Crims dels pares i
educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els
dos actes finals del cicle a
Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit
revolucionari i el drama
modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista
Claude Riddle sobre«Acció directe versus
acció
política». Després d'unes quants debats
entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà
el socialisme i es declarà anarquista.
***
Parísés ple de brutícia
- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».
***
Cartell
de la xerrada de Maurice Joyeux
- Conferència de
Joyeux: El 21 de maig de
Naixements
Hutchins Hapgood fotografiat
per Carl Van Vechten (26 de setembre de 1933)
- Hutchins Hapgood:
El 21 de maig
de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i
pensador
anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton
(Illinois), a la
vorera del riu Mississipí, on realitzà
els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual
que son pare i sos
dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es
llicencià en Filosofia
i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i
filosofia) a les
universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897).
Es va veure fortament
influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche.
Entre 1895 i 1896
realitzà un viatge al Japó amb la
col·leccionista de pintura i mecenes
artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps
ensenyà redacció
anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després
de realitzar
diversos feines, esdevingué periodista com son
germà major Norman, especialitzant-se
en el periodisme muckraker (remenar la merda), com
eren coneguts els
articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la
corrupció política,
l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els
draps bruts de
personatges i d'institucions de l'època. La seva primera
feina com a periodista
fou en The New-York Commercial Advertiser, de la
mà de Lincoln Steffens.
El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora
Neith Boyce
(1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904
entrà com a crític
teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a
Nova York, va fer
d'editorialista per als periòdics The Evening Post,The Press i The
Globe. La feina de periodista la compaginà amb la
publicació de llibres,
com ara Paul Jones (1901), The spirit of
the ghetto
(1902), The autobiography of a thief (1903), The
spirit of labor
(1907), An anarchist woman (1909) i Types
from city streets
(1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison
memoirs of an
anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma
Goldman, de qui
era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un
acte Enemies,
que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista.
En 1919
publicà anònimament Story of a lover,
on descrivia les seves relacions«obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida
inicialment per pornogràfica
i que el catalogà com a un dels grans defensors de
l'«amor lliure». En 1933
sortí la seva autobiografia, A victorian in the
modern world,
considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de
l'escriptora i
patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i
freqüentà assíduament el seu
saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics
seus van ser Bernard i Mary
Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann,
Robert
Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i
Mark
Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors
del grup
d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown
Players», que estrenarà
l'obra Enemies. La seva carrera de periodista
declinà a partir de 1918,
amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker.
Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a
Ney West (Florida), a la seva
casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New
Hampshire). Hutchins Hapgood va
morir
el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou
enterrat al
panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham
(Massachusetts). Pòstumament,
en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The
story of an
american family. Letters and commentary on the Hapgood family
(1648-1917),
on es relaciona la família Hapgood amb la
història dels Estats Units.
Hutchins Hapgood (1869-1944)
***
Ugo
Rindi
- Ugo Rindi: El 21
de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el
tipògraf anarquista Ugo Rindi.
Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf
de professió i destacat
militant anarquista, era secretari de la Federació del
Llibre de Pisa. Durant
la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de
San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico
Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista,
declarà davant els
seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en
la qual havia estat
ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies
després. En realitat el
feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra
Caponi en
fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un
escamot feixista
dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana,
Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni
decidí portar a terme una «acció
exemplar» contra l'oposició antifeixista.
Després d'irrompre en diverses residències
sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i
l'assassinaren a sang freda
de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de
Porta a
Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a
la premsa local i estatal i el
periòdic catòlic Il
Messaggero Toscano
obrí una subscripció popular per a la
família del tipògraf anarquista
assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació
antifeixista. La reacció
popular fou tant important, que la Federació del Partit
Nacional Feixista (PNF)
de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i
empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia
Voluntària
per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del
Fascio de
Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo
Morghen, president
del Consell Provincial i exsecretari de la Federació
Feixista de Pisa. El
procés tingué lloc el setembre de 1925 a
Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima
de forta pressió política i els acusats van ser
absolts i rebuts a Pisa com a
herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars
d'assassinats polítics durant l'època feixista
que restaren impunes. Després de
la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació
anul·là la sentència i
en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats
van ser condemnats
a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro
Caros, va ser tancat
a Sicília per l'assassinat, trossejament i
cremació del cos de la seva amant; però
aquest, amb el suport del serveis secrets italians,
aconseguí fugir i amb nom
fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma
(Itàlia) tranquil·lament fins a la
seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi
(via del
Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.
***
Notícia
de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari
parisenc Le
Gaulois del 7 de juny de 1921
- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix a París (França) el cisteller anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Theodore Astier. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Louis-Émile
Harel
- Louis Harel: El
21 de maig –algunes fonts citen el 21 de mars– de
1899 neix a Levallois.Perret
(Illa de França, França) l'anarquista
neomaltusià Louis-Émile Harel. Regentava
amb sa companya, des del setembre de 1934, un comerç de
tintoreria al número
151 de l'avinguda del Roule de Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França). Al
seu local feia propaganda del Comitè Nacional
Antituberculós del doctor Albert
Calmette. El 4 d'abril de 1935 va ser detingut a Neuilly-sur-Seine per
haver
practicat com a propaganda neomaltusiana entre el 23 i el 24 de
març d'aquell
any, com a assistent amb Jean Baeza del doctor Norbert Bartosek,
vasectomies
voluntàries a 15 companys de la zona de Bordeus
(Aquitània, Occitània)
realitzades al domicili de la parella formada per André i
Andrée Prévoltel. La
vasectomia aleshores estava penada per la llei i s'aplicava l'article
316 del
codi penal que castigava la castració i el 311 les
seqüeles. Traslladat de la
presó parisenca de La Santé, el 12 d'abril de
1935 arribà a Bordeus i va ser reclòs
al Fort de l'Hâ. El 2 de maig de 1936 va ser jutjat pel
Tribunal Correccional
de Bordeus amb la resta companys en l'anomenat «Cas de les
Esterilitzacions de
Bordeus» o «Cas Bartosek» i va ser
declarat culpable del delicte de «violències
amb premeditació» i condemnat a sis mesos de
presó i a cinc mesos de prohibició
de residència. L'1 de juliol de 1936 el Tribunal
d'Apel·lació reduí les penes
contra els acusats, en el seu cas quatre mesos. Solidari amb la
Revolució
espanyola, el 8 d'agost de 1936 partí cap a Barcelona
(Catalunya) amb un camió
carregat de medicaments per a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i per
a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Luigi
Crisai
- Luigi Crisai:El 21 de maig de
1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia)
l'anarquista Luigi Krizai, més
conegut com Luigi Crisai. Durant la
postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i
eslaus de Pula, els
quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots feixistes. En 1927, arran
d'un decret
feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai.
Sense feina, en 1931 emigrà a França i
s'instal·là a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups
llibertaris i antifeixistes. Quan
esclatà la guerra d'Espanya vingué com a
voluntari a la Península. Com a
milicià, entrà a formar part de la primera
columna italiana formada per
militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e
Libertà», la qual
s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou
destinada al front d'Aragó. A finals
d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i
durant latardor en
la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de
novembre de 1938 a
Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai
participà en l'atac amb granades
a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba,
va ser capturat per les tropes
franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com
molts
altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli,
Natale Cozzucoli,
Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.
***
Ugo
Gobbi
- Ugo Gobbi: El 21
de maig de 1921 neix
a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i
pedagog anarquista Ugo Gobbi. En
1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la
Universitat de Bolonya i va
fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es
casà i amb el temps
tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es
llicencià (cum laude) en
Medicina a la Universitat
de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del
Soccorso
Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del
Treball), fundà el Centro
Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís)
de Rimini, del qual
va pertànyer al seu consell d'administració des
del 1951. En aquesta experiència
educativa basada en la pedagogia laica i llibertària,
passaren pedagogs com
Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi,
Lamberto
Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o
Carlo
Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del
Partit Comunista
Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el
títol d'especialització en
pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la
seva professió a Bolonya. Entre
1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i
neonatologia a l'Hospital
Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta
s'oposà a la
política sanitària de l'administració
municipal comunista i socialista, i aquesta
oposició l'obligà a traslladar l'Hospital
Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on
el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en
el Bolletino Archivio G. Pinelli
l'assaig històric «Trent'anni all'asilo
svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)».
Entre el 12 i el 14
de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene
mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona
Temporaneamente Libertaria
(ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de
l'associació «Amici della
Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels
principals experts
europeus de la majòlica del segle XVII. També fou
un entusiasta de la
bicicleta, mitjà de transport que reivindicà
contínuament. En la seva carta de
visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i
epicuri». Ugo Gobbi va
morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia) i el seu cos fou
incinerat.
***
Daniel
Barret a la seva biblioteca personal (2008)
- Daniel Barret:El 21 de maig de 1952
neix a
Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor
universitari i destacat
militant anarquista Rafael Spósito Balzarini
--també citat com Expósito--;
conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel
Barret, en homenatge a
l'escriptor anarquista
Rafael Barrett. Nascut a la Villa del Cerro, barri obrer
de Montevideo
(Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on
viurà sempre, cap al 1967,
encara adolescent, entrà en el moviment llibertari,
destacant com a
organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el
moviment sindical i
veïnal. Cursà estudis de medicina, economia
ecològica, filosofia i lògica,
entre d'altres. S'afilià a la Federació
Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan
aquesta organització abandonà la seva
tradició anarquista, deixà de
participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la
repressió contra els
moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai,
s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976,
el cop d'Estat dels militars
argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda
la dictadura a l'Uruguai, va
participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987
va ser secretari
general d'aquesta organització, però per fortes
diferències ideològiques
--criticà la noció
d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari
de«poder popular»-- presentà la
dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment
participarà de manera individual i independent en diversos
projectes
llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la
sociologia llibertaris.
Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i
Abraham Guillen. En 1989 va ser
un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter,
editada a
Montevideo. Participà activament en el «Moviment
de Veïns del Cerro contra el
Port de l'Armada», quan l'Exèrcit
uruguaià volgué construir un port militar al
seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de
la
Universitat de la República de Montevideo. En 1999
participà en la Trobada
Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres
experiències de gestió
sociocomunitària, participà, com a representant
de la Unió de Professors, en un
projecte universitari sobre educació i salut a barris
populars. Interessat pel
projecte de la «Democràcia Inclusiva»
--en 2002 prologà la traducció castellana
(Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador)
del llibre
de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board
del International
Journal of Inclusive Democracy. Participà en les
activitats del Grupo
d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba
(GALSIC),
creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les
activitats del
Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any
realitzà un cicle de conferències a
Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007
assistí a Santiago de Xile al I
Congrés d'Hermenèutica Llibertària.
Aquest mateix any, juntament amb els
companys d'El Libertario de Caracas, es
posicionà contra la «Revolució
Bolivariana» veneçolana. Publicà
articles en revistes de sociologia (Democracy& Nature,
etc.) i col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries (¡Libertad!, El
Libertario, Tierra y Tempestad, etc.).
Sota diversos pseudònims,
publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa
companya, Rosario Furest.
Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el
24 d'agost de 2009 a Montevideo
(Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades
el 5 de
setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc
Vez Ferreyra de la Villa del
Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres
inèdits: Los sediciosos
despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba:
el
dolor de ya no ser. El dilema del
socialismo y la libertad i La
arquitectura del encierro. Donà la
seva biblioteca llibertària a
l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.
Defuncions
Foto antropomètrica
d'Émile Henry
-Émile Henry: El 21 de maig de 1894és executat a París (França) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Émile Henry, també anomenat le Saint-Just de l’Anarchie. Havia nascut el 26 de setembre de 1872 a Barcelona (Catalunya), on son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat després de l'esclafament de la Comuna de París. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.
***
Lisardo
García García
- Lisardo García
García: El 21 de maig de
1951 és abatut a Soto de Lorío (Laviana,
Astúries, Espanya) el militant
anarcosindicalista i resistent antifeixista Lisardo García
García, més conegut
com Lisardo. Havia nascut en 1913 a
Soto de Lorío (Lavina, Astúries, Espanya).
Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), durant la Guerra Civil assolí el grau de
tinent en l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Quan
Astúries caigué a mans feixistes,
marxà cap a les muntanyes. En 1941 formà un grup
guerriller per actuar a la
zona de Pola de Laviana, Infiesto i Campo de Caso, amb base
organitzativa a la
Sierra de Gradasllamas i al Llano, on tenia punts de suport als
principals
pobles de la zona (Sotrodio, Bozadas i Carbayin). La major part dels
homes
provenien del grup d'Aurelio Díaz González (Caxigal),
del qual Lisardo havia estat tinent uns mesos. A finals de 1941, fugint
de la
repressió, passaren a Lleó, on s'integraren
durant un temps en el grup de «Los
Arias». Força actiu a Astúries, se li
va acusar d'extremada violència i de ser
el responsable de la mort de 14 persones i, en 1942, de la mort de dos
membre
de la Guàrdia Civil en un atac a l'autocar de Sobrepiedra a
Cangas de Onís, del
cap de Falange de Caldao, d'un falangista i d'un sergent de
Milícies a prop de
Puerto del Pontón. Per mor d'una delació, Lisardo
García García va ser sorprès
el 21 de maig de 1951 a la sendera que porta a Soto de Lorío
(Laviana,
Astúries, Espanya) i abatut per la Guàrdia Civil.
Lisardo García García
(1913-1951)
***
Lorenzo
López Noguero
- Lorenzo López Noguero: El 21 de maig de 1956 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés,Fernando i El Chaval). Havia nascut el 24 d'octubre de 1923 a Nantes (Bretanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.
***
Campament
Internacional Anarquista (Marina di Cecina, 1953). D'esquerra a dreta:
Egisto Gori (al fons), Livio Azzimonti, Mario Barbani, Pietro Ferrua,
Federico Ernovino i Bruno Furlotti
- Egisto Gori: El 21
de maig de 1965 mor
a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista
i antimilitarista
Egisto Gori, conegut com Minos.
Havia
nascut el 23 de maig de 1893 a Pistoia (Toscana, Itàlia).
Quan tenia 15 anys
entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on
militaven Virgilio
Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres.
Antimilitarista
convençut, s'oposà a l'entrada
d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va
ser detingut amb altres companys per haver participat en una
manifestació
contra les companyies disciplinàries i a favor de
l'antimilitarista llibertari
empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius
i propaganda antimilitarista». Aquest clima
d'insurgència donà lloc a la
coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la
força al front enquadrat en un
grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es
presentà voluntari per estendre
una línia telegràfica amb una brigada
d'Infanteria que havia quedat incomunicada
pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser
condecorat amb la medalla
d'argent al valor, medalla que llançà
immediatament i, per aquest fet, va ser
reclòs en règim d'aïllament. Arran dels
insults proferits contra un oficial, el
qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es
presentà
com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal
militar
acusat de «desobediència i insults a un
oficial», va ser finalment absolt després
d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari
de professió, a finals de 1921
va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la
Unió Sindical
Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de
juliol de 1922 un escamot
feixista assassinà son germà Fabio, amb qui
l'havien confós. Després de la Vaga
General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922,
va ser
acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per
guanyar-se la vida
reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio.
Ja abans de la caiguda de
Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la
lluita clandestina i a
partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys
(Borregone,
Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de
resistència a la zona de Pistoia.
Buscat per les autoritats feixistes de la República Social
Italiana, es refugià
durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa
d'un familiar. De
bell nou a Pistoia, representà la Federació
Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional). Després de la
II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i
el 19 de setembre
de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito
Eschini, Mario Eschini i
Ezio Domenichini, la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de Pistoia en el
Congrés Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI), celebrat al Teatre
Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori
també fou un destacat
militant anarquista.
***
Notícia
d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 26 de maig de 1939
- Fernand Vintrigner: El 21 de maig de 1971 mor a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a vegades com Vingtrignier o Vintrignier. Havia nascut el 15 d'agost de 1908 a Coulommiers (Illa de França, França). Era fill d'un polidor de metalls i d'una bugadera. Es guanyava la vida com a electricista als estudis cinematogràfics «Pathé-Natan» de París (França). Membre del grup anarquista del IX Districte parisenc, era secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). En el congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas Faucier, René Frémont, Charles Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del congrés de la regió parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups anarquistes de diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont, Livry, Montgeron, Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville, Versailles i Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la Federació de París de l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna Mahé i François Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Roger Boutefeu (Coudry); també ho va ser del periòdic SIA,òrgan de la Secció Francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de 1938, arran dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont i André Schek, a sis mesos de presó per difusió de pamflets pacifistes; en aquest mateix procés van ser condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de presó per diversos articles apareguts en Le Libertaire i en SIA. Quan esclatà la II Guerra Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En aquesta època vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el congrés de la Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de març de 1939, on participaren representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt de la direcció d'aquesta federació, juntament amb André Bargangette i Georges Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional per «provocació a la violència», com a gerent de Le Libertaire, a 15 mesos de presó per un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any de la mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis Lecoin, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a una multa de 1.000 francs; en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i Henri Jeanson a 18 mesos de presó i a 500 francs de multa per l'aparició d'un article en SIA i per «tenir la intenció de sostreure a l'autoritat de França una part del territori sobre la qual aquesta autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser condemnat, pel IV Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a gerent de SIA; en aquest mateix judici Henri Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article que atemptava«contra la integritat territorial francesa» i per«provocació als militars a la desobediència amb finalitats anarquistes».
***
Necrològica
de Baltasar Corcero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 d'octubre de 1973
- Baltasar
Corcero: El 21 de maig de 1973 mor a Ais de
Provença (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Baltasar Corcero. Havia nascut cap el 1881 a
Castella
(Espanya). Quan tenia 12 anys abandonà sa família
i la seva terra natal i anà i
vingué per diversos territoris. A començament del
segle XX marxà cap a les
Illes Balears. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca
(Mallorca, Illes
Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters«La Justícia», que havia
estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de
l'important«Manifest als treballadors nacionals, regionals i
internacionals» promogut pel
periòdic Tierra y Libertad
de Barcelona
(Catalunya). En 1913 col·laborà en el
periòdic anarquista El Rayo
i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat
Obrera».
El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del
Calçat, adherit a
la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes
Balears de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest
mateix any era
president i comptador de l'acabada de crear Federació
Regional de Societats
Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears.
El 15 d'octubre de 1916 va intervenir
en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers
Sabaters «La Justícia»,
on també parlaren Jaume Bauçà Far,
Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal
Barceló,
Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà.
Aquest mateix any fou membre de la
Comissió Pro Subsistències, de la qual
també formaren part el Foment del
Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada
per controlar la Junta
Provincial de Subsistències governamental.
Després de la Guerra Civil s'exilià
a França i milità en la Federació
Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual
era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero va morir l 21
de maig
de 1973 a Ais de Provença (Provença,
Occitània) i donà el seu cos a la
ciència.
***
Necrològica
de Libertad Castro Sanz apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 9 de juliol de 1981
- Libertad Castro Sanz: El 21 de maig de 1981 mor a París (França) l'anarcofeminista, anarquista i anarcosindicalista Libertad Castro Sanz. Militant de«Mujeres Libres», el 20 de juliol de 1936 va marxar, amb un grup del barri de les Corts de Barcelona (Catalunya), cap al front d'Aragó (Espanya) a lluitar contra el feixisme com a miliciana de la Columna «Los Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després treballà de conductora en els tramvies col·lectivitzats de Barcelona. Amb el triomf franquista s'exilià a França. Visqué amb son company, el militant anarcosindicalista Bonifacio López Salvador, a Gaillon (Normandia, França) i a partir de 1969 a París. Paralitzada els últims anys de sa vida, Libertad Castro Sanz va morir el 21 de maig de 1981 a París (França). Sa filla Consuelo Ibáñez fou una cantant reconeguda que animà nombroses gales llibertàries, entre elles les organitzades pel periòdic Le Réfractaire, editat per May Picqueray.
---
2 de Juny a les 20:30h tapes i gloses per les Fires i Festes de Manacor, a la Plaça de les Verdures, amb menorquins i manacorins.
2 de juny a les 20:30h al Teatre Parroquial de Búger, pa amb oliada popular i combat entre Sollerica, Noto i Campaner
3 de juny a les 21h al Restaurant Es Passeig de Felanitx, sopar i combat entre Servereta, Boireta i Noto.
Anarcoefemèrides del 22 de maig
Esdeveniments
Les tropes de Versalles ocupant
París
-
Segon dia de la Setmana Sagnant: El 22 de maig de 1871 a
París
(França) les tropes de Versalles prenen les portes
d'Auteuil, de Passy, de
Sèvres i de Versalles; instal·len bateries sobre
el turó de Chaillot i a la
glorieta de l'Étoile, i prenen totalment els districtes XV
(Vaugirard) i XVI
(Passy). Charles Delescluze, delegat de la Guerra, fa penjar una
proclama en
forma de cartell on fa una crida a la «guerra
revolucionària» contra les tropes
monàrquiques i de l'Església fent servir
qualsevol arma. Una gran part de communards
es repleguen per a defensar barri per barri, sense cap pla de lluita
coordinada. Al matí, una vintena de membres del Consell de
la Comuna que es
troben a l'Ajuntament decideixen marxar a les barricades per defensar
amb
l'exemple els seus barris. Les barricades s'aixequen per tot
París: a la
placeta de Saint-Jacques, als carrers d'Auber, de Châteaudun,
del Faubourg
Montmartre, de Notre-Dame de Lorette, a la Trinité, la a
Chapelle, a la
Bastilla, a les Buttes Chaumont, al bulevard Saint-Michel, al
Panthéon, etc.
--164 comptaran les tropes de Versalles--; defensades per homes, dones
i
infants. Mentrestant, els versallesos avancen lentament, tenen forces
suficients per escombrar tot el que trobin, per obrir bretxes, per
ocupar els
eixos principals i no deixar darrera cap niu de resistència,
però els oficials
es reprimeixen; cal que la lluita sigui llarga per augmentar la
ràbia i que
l'ocupació sigui clarament una victòria.
Són 130.000 versallesos dins París i
ocupen tot l'oest de la ciutat. La resistència es violenta a
Batignolles, però
les tropes prussianes han donat permís a la
divisió de Montaudon perquè
travessin la zona neutral i poder atacar el barri per la reraguarda.
L'Élysée,
l'estació de Saint-Lazare, L'Escola Militar, on estan
emplaçats els canons de
la Comuna, cauen, però els federats es fortifiquen als
voltants de la Concorde,
la muntanya de Sainte-Geneviève, la Butte-aux-Cailles. S'hi
baten sense
afluixar, mentre que el president Louis Adolphe Thiers,
després d'haver
felicitat els seus generals, declara davant l'Assemblea:«L'expiació, en nom de
les lleis, per les lleis, amb les lleis, serà
completa.» Les execucions
sumàries per «fornades» són
un fet, especialment a la caserna del carrer de
Baylone.
***
Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]
- Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura a instàncies del Consell Municipal la Borsa de Treball de París (França), a la rue du Château d'Eau, 3. Era l'onzena Borsa que s'inaugurava a l'Estat francès. Un cop federades totes les Borses de l'Estat en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari, ja que tenien múltiples funcions: oficina de col·locació, seu de societats obreres de resistència, suport mutu per als obrers de pas, assegurances (atur, malaltia, accidents...), ateneus culturals i professionals (cursos d'ensenyament tècnic, biblioteca...) i caixa de resistència, entre d'altres.
***
Novament barricades a París
- París (22-05-68): El 22 de maig de 1968 el govern francès fa pública la notícia de la prohibició del permís de residència de Daniel Cohn-Bendit. A les 17 hores, els representants estudiantils Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta a les 19 hores a la plaça de Saint-Michel. A les 18.30, la Confederació General del Treball (CGT) posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta «nova provocació». A partir de les 19 hores es manifestaran milers de persones pel Barri Llatí, amb banderes roges i negres al capdavant i llançant un crit: «Tots som jueus alemanys», en referència a Cohn-Bendit. A les 21.30 hores la comitiva de la manifestació decideix anar cap al Parlament, on, després de dos dies de debats, s'ha de votar la moció de censura. Els confidents de la policia, infiltrats en la manifestació, previstos de petites emissores portàtils prevenen la Prefectura, que immediatament desplacen diverses unitats policíaques a la Cambra. Quan els manifestants hi arriben decideixen tornar al Barri Llatí, on començaran els enfrontaments. Els manifestants, organitzats en petits grups, ataquen els locals de suport del general De Gaulle del carrer Solférino. Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i d'incendis. Els combats duraran fins a les sis de la matinada.
***
Cartell
de la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa
- II Fira del
Llibre Anarquista de Lisboa: Entre el 22 i el 24 de maig
de 2009 se celebra al
Barri Alt de Lisboa (Portugal) la II Fira del Llibre Anarquista de
Lisboa. A
més de parades d'editorials i de llibres, es realitzaren
tallers (pràctiques de
resistència, enquadernació, etc.), cinema
(«Cinema & Anarquia), xerrades
(anarquisme i moviments socials, habitatges dignes, British Columbia
Anarchist
Tour, treball, grups d'afinitat, insurreccionalisme, presons, etc.),
exposició
de cartells, recitals de poesia, projeccions de documentals, concerts,
etc.
Naixements
Foto policíaca de Rosendo A. Dórame
- Rosendo Dórame:
El 22 de maig de 1879
neix a Sonora (Mèxic) el sindicalista revolucionari,
anarquista i magonista
Rosendo A. Dórame. Fill d'una família
originària de Sonora (Mèxic),
possiblement d'indis ópates, que emigrà a
Florence (Arizona, EUA). Treballà a
diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot,
xèrif a Arizona
una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM,
Federació
de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà
activament en la vaga dels
miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb
Fernando Velarde, la
Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va
ser secretari. En
1909 col·laborà en La
Unión Industrial,únic diari redactat en castellà dels wobblies
nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit
Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà
(PLM) dels germans Flores Magón,
realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a
Bisbee, Tombstone
i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911
reclutà
voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en
l'exèrcit llibertari
del PLM per a la invasió de Mèxic amb la
finalitat d'instaurar el comunisme
llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte
d'Altar de Sonora
(Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de
1911. Empresonat un
temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre
d'aquell any
encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven
entre Pitiquito i
Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de
l'exèrcit del PLM per
als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta
Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso
(Texas, EUA)
amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José
Elizondo, Santiago
Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando
Palomares, Efrén M. Franco, José
R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo,
José Aguilar, José
Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat,
va ser condemnat
per «violació de la Llei de neutralitat»
i tancat un any a la presó de
Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913
organitzà, amb altres
membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga
de
metal·lúrgics a El Paso. En 1917
participà en la vaga dels miners del coure de
Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per
les autoritats
nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella
dècada es traslladà al
Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10
d'octubre de 1932 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) i està
enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta
ciutat –la seva làpida porta la
inscripció «An injury to one is an injury to
all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).
***
Jack White (ca. 1930)
- Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht,òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formadaúnicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc«Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de«Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).
Jack White (1879-1946)
***
Valeri Mas Casas al seu despatx de conseller de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya
- Valeri Mas Casas: El 22 de maig de 1894 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Quan tenia 14 any s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de Granollers. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre fabril, fou un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres «El Radium». Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres companys, l'Ateneu Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. El 24 de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en una reunió clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera on es tractaven qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es portava a terme aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i participà activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut per la CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets, s'instal·là a Barcelona. Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar càrrecs de responsabilitat orgànics: representà la CNT en el Comitè Central de Proveïments durant els primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional de Catalunya (entre novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de Propaganda. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç entre la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de 1937», i després de dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT a causa de les violentes crítiques dels militants vers l'actitud dels responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el 7 de maig i el 29 de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de la CNT. En 1938 va fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena Torrent i Sara Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al Ple conjunt de CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà sobre l'evacuació de Lleida. Durant el conflicte bèl·lic mostrà postures conciliadores i no acceptà els suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per intentar neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els Pirineus per Girona. El març de 1939, a Perpinyà, en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i elegit membre del Consell General d'aquesta organització. A partir de setembre de 1939 fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol de 1942 deportat a l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix Gurucharri, Antonio Ortiz Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech, Ricard Sanz García, Germinal de Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany, etc.), i tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i l'alliberament del camp, s'instal·là a Orà, on trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica del Nord i participà en la ponència sobre el balanç de la guerra, oposant-se al sector «col·laboracionista». L'agost de 1946 formà part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al Congrés de 1948 i al Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a l'Àfrica del Nord, membre del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre del Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949 treballava en una granja a l'occitana Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en l'Exili en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux. Trobem textos seus en Tierra y Libertad de Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia de la CNT de Renée Lamberet. Valeri Mas Casas va morir el 19 de juliol de 1973 a Lissac (País de Foix, Occitània).
***
Georgi Popov
- Georgi Popov:El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.
***
Germinal
de Sousa
-
Germinal de Sousa:El 22 de
maig de 1909 neix a Bonfin (Porto, Portugal) el militant anarquista i
anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza).
Era fill del conegut
anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa
i des de
1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup
específic «Germinal»,
al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926
formà part com a tipògraf de la
clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT)
lusitana i dels
seus comitès d'acció. En maig de 1926
participà, com a secretari general de la
CGT, en el «Congrés d'Agrupacions
Llibertàries de llengua espanyola» que se
celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos
llibertaris
peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada
milità en el grup«Bien Être et Liberté» de
Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a
Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad» de
Barcelona, promogut per Ángel Pestaña, que
pretenia unir els militants
confederals per reforçar la CNT abans d'una
normalització política. De bell nou
a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució
de l'Aliança Llibertària i
també en l'organització de la
Federació Anarquista de la Regió Portuguesa
(FARP), molt lligada a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1932 davant la
forta repressió, va emigrar a Espanya --fet que fou criticat
per alguns
companys que restaren a Portugal--, on portà una activa
militància sobre tot en
els grups específics de la FAI
(«Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà
a
Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè
Confederal de la CGT. En
1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista
perillós», però retornà
clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre
del Comitè
Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la
reunió del 3 de novembre de
1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del
setembre de 1936
encapçalà la «Columna Tierra y
Libertad», que va combatre al front madrileny
(Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any
volgué acompanyar Cipriano
Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En
1938 fou
nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI,
organització a la qual
representà en nombroses reunions, com ara la dels
Comitès Nacionals de CNT, FAI
i Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de
la secció política del Comitè Nacional
de la CNT. Partidari del revisionisme,
s'oposà emperò amb força a les tesis
d'Indalecio Prieto que pretenia convertir
la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de
Santillán, representà
la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16
i el 30 d'octubre
de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les
Regionals del
Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de
la reunió del
Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona,
creuà la frontera amb
Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari
Espanyol
(MLE) creat a París el 22 de març de 1939.
Després patí els camps de
concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al
maig de 1943). En
1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment
anarquista, però
sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions
amb els alts comitès
llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a
Portugal aquell
any, la CGT rebé una carta de prevenció de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho
sol·licità, no trobà suport per sortir
de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta
Flores.
Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa
(Portugal), d'una
trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar
una sèrie de
dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents
seus de quan
fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI.
***
Dolores JiménezÁlvarez (Blanca) i son company Teófilo Navarro Fadrique (Negro) [La fotografia es titula Blanca y Negro]
- Dolores JiménezÁlvarez: El 22 de maig de 1918 neix a Abejuela (Gúdar-Javalambre, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista Dolores Jiménez Álvarez, també coneguda com Blanca. Filla major d'una família nombrosa emigrada a Catalunya cap al 1925, quan tenia uns 11 anys abandonà l'escola i començà a treballar, integrant-se poc després en el moviment llibertari català. Amb 16 anys s'integrà, amb son pare i ses germanes, en el grup teatral «Penya Abissínia» i conegué el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Teófilo Navarro Fabrique (El Negro), que es convertirà en son company. En aquests anys llegí força la literatura popular llibertària (La Novela Ideal i La Novela Libre). Quan esclatà la guerra civil, l'agost de 1936 s'incorporà a la Columna Durruti. Després de patí la retirada d'Aragó, va romandre al front malgrat la prohibició de permanència de milicianes. Després d'uns mesos a Lanaja realitzant tasques culturals i artístiques (xerrades, representacions teatrals, etc.), fou detinguda a Mollerussa per tropes comunistes de Valentín González González (El Campesino), però aconseguí escapar a Lleida cap a Balaguer, on trobà forces confederals reagrupades i son company. Quan la derrota era un fet, passà a França per Puigcerdà-El Pertús el 7 de febrer de 1939 i fou internada en un asil religiós governat per monges a Saugues. En 1940 es reuní amb son company a Cordes i participà activament en el moviment anarquista, en la resistència antinazi i en lluita antifranquista formant part dels grups de Sabaté i Facerías. Intervingué en la fundació de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de la CNT. En aquestèpoca col·laborà en Ruta. El 9 desembre de 1946, a instàncies del secretari general del Comitè Nacional Germinal Esgleas, entrà clandestinament a Catalunya per estudiar la possibilitat d'organitzar un pas per determinat lloc, i va fer contacte amb son company, que havia estat detingut mesos abans amb altres membres d'un grup d'acció i es trobava tancat a la presó Model de Barcelona. El 7 de gener de 1947 tornà a Perpinyà amb la informació que havia pogut obtenir. En aquesta ciutat milità en activitats culturals (teatre, dansa, etc.), sobre tot amb les Joventuts Llibertàries, i recaptat diners per als comitès pro presos. Més tard, a Tolosa de Llenguadoc, desenvolupà càrrecs orgànics: tresorera de SIA i del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), secretària de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional, etc. En aquestaèpoca organitzà debats específics per a dones, on participaren Amparo Poch i Frederica Montseny. Durant els anys setanta, juntament amb son company, facilità armes i infraestructura al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). En 1999 vivia a Tolosa.
Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)
***
Canek
Sánchez Guevara
- Canek Sánchez
Guevara: El 22 de maig de 1974 neix al barri residencial
de Miramar de l'Havana
(Cuba) l'escriptor i activista cultural anarquista Canek
Sánchez Guevara,
conegut com Canek, que significa«Serp Negra» en maia yucatec, i que signava CK.
Fill d'una família de la burgesia revolucionària
cubana, sa mare, l'economista Hilda
Guevara, era la primogènita del mític guerriller
i polític comunista Ernesto Ché
Guevara, i son pare, Alberto Sánchez
Hernández, fou un destacat activista i guerriller de la
Lliga dels Comunistes
Armats (LCA) mexicana. Poc després de néixer, sa
família, amb noms suposats,
marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia).
Quan tenia cinc anys tornà amb sa mare a
l'Havana, on començà els estudis. En 1979, en
plena Transició espanyola, sa
família s'establí a Barcelona (Catalunya), on va
començar a estudiar la
primària en un col·legi bilingüe
castellanocatalà, mentre sos pares es
dedicaven a tasques sindicals i editorials, alhora que es relacionaven
amb l'ampli
exili sud-americà. Quan tenia set anys s'establí
amb sa família a Mèxic, quan
son pare va ser amnistiat com a involucrat en moviments armats durant
els anys
setanta. A Monterrey (Nuevo León, Mèxic)
nasqué son germà Camilo. L'estiu de
1986, un cop acabada la primària,
s'instal·là amb sa mare i son germà a
l'Havana, on estudià secundària a l'Institut«Carlos J. Finlay», en Línia i G,
en ple Vedado. Adolescent i conegut com el «nét
del Ché», un llast difícil de
portar, es topà amb la dura realitat cubana. En aquests anys
haurà de conviure
entre l'«aristocràcia
revolucionària» cubana i les seves
preferències
clandestines (rock, literatura, pintura, cinema, cabells llargs, barris
populars, contracultura, anarquisme, etc.). Entre els 15 i els 17 anys
va ser
aprenent de fotògraf, primer en la revista Juventud
Rebelde i després en Granma,
l'òrgan oficial del Partit Comunista Cubà (PCC).
Va començar a editar fanzins
i a escriure els seus primers
textos, alhora que treballava a la Biblioteca Nacional de Cuba
restaurant
llibres. Amb el temps la música –fou membre del
grup de heavy metal
Mentalizery– i l'edició seran els seus objectius.
En
1996, un any després de la mort de sos pares i 10 de la seva
arribada a
l'Havana, surt de Cuba amb la sensació típica
d'amor-odi. També en 1996 publicà
el llibre Diario de Yo.
Després de
gairebé sis anys vivint al barri de San Felipe del Agua
d'Oaxaca (Oaxaca, Mèxic),
on va col·laborar en diferents publicacions
periòdiques (Cuba Nuestra,Letras Libres,Milenio Semanal, Proceso,
etc.), es va traslladar, a mitjans de 2005, mesos abans de
la constitució de l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca
el juny de 2006, a
Europa i s'instal·là a Bordeus
(Aquitània, França), dedicat a l'art, la
promoció cultural, la creació
artística, l'edició, el disseny, la fotografia,
la música i a tota mena d'activitats culturals.
Edità la revista El Ocio
Internacional. En 2005 publicà on
line el relat Diario sin motocicleta,
on descriu els seus recorreguts pel Regne
Unit, França i Espanya. El febrer de 2006 intentà
publicar, amb Tania Quintero,
la revista trimestral digital crítica i
llibertària El Cubo.
Publicación de asuntos cubanos, projecte que
finalment no
es va materialitzar. El maig de 2007 participà, amb
l'exguerriller Jorge
Masetti, en les XI Jornades Llibertàries de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre de
Palma (Mallorca, Illes Balears); en aquest mateix any
publicà amb Masetti el
llibre Les héritiers du Che,
on feia
un repàs de la seva adolescència en una Cuba en
procés de transformació. En
2008 publicà, amb Ramadés Molina Montes, una
edició anotada del llibre de son
avi Diario de Bolívia.
El març de
2009 participà a Barcelona en les jornades «Cuba,
claus de futur», organitzades
per Casa Amèrica Catalunya. Estudiós de
l'anarcoindivualisme nord-americà i
francès, en 2014 publicà, per a l'editorial«Piedra Papel Libros», les
traduccions dels fullets El
espíritu
corporativo, de Georges Palante, i Los
vicios no son crímenes. Una vindicación de la
libertad moral, de Lysander
Spooner. Durant sa vida sempre es mantingué
crític amb socialisme d'Estat, amb
la dictadura castrista i amb el fanatisme que qualsevol signe,
reivindicant
l'anarquisme. Arran de la detecció d'una infecció
al cor, causant d'una pneumònia
i d'una falla renal que implicà la seva
hospitalització, Canek Sánchez Guevara
va morir el 20 de gener de 2015 a Mèxic (Mèxic)
al quiròfan durant una
complicada cirurgia cardiovascular d'emergència; el seu cos
va ser incinerat.
Deixà companya, la pintora Noèmie Boullier, i un
fill, Emil. Pòstumament, l'octubre de 2016, es
publicaren els seus llibres Diario
sin motocicleta. Volumen 1: Europa (Francia, Italia, Portugal y
España), de caràcter
autobiogràfic, i 33
revoluciones, sobre
la quotidianitat cubana amb el fons d'una forta crítica
al règim castrista, que havia estat traduït i
editat en francès l'any anterior sota el títol 33 révolutions.
Canek Sánchez
Guevara (1974-2015)
Entrevista amb
Canek Sánchez Guevara en El Temps
(29
de maig de 2007)
Defuncions
Ezra H. Heywood
- Ezra Heywood: El 22 de maig de 1893 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Havia nascut el 29 de setembre de 1829 a Wetsminster (Massachusetts, EUA). Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada «Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.
---
Tal com érem Crònica sentimental de la transició Les pàgines de cultura dels diaris de Palma (Anys 60 i 70) Una presentació clandestina
Records de Guillem Colom, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Campmany, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Tòfol Serra, Alexandre Ballester, Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Octavio Paz, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Lezama Lima, Pablo Neruda, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Alfonso Sastre, José Bergamín, Josep M. Llompart...
El partit mencarregà organitzar una presentació clandestina dels comunistes no carrillistes. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.
Potser tot va ser producte dels anys de feina a la llibreria LEstel Blau. Per a mi va ser una salvació, trobar una ocupació que coincidia amb els meus interessos culturals. Fins aleshores, dençà del final del batxiller, havia estat sota la protecció del pare i loncle, al taller de pintura dels afores de Palma. No era una feina dura. La família em protegia i es pot dir que sempre mencarregaven els treballs més descansats i manco complicats. També era lencarregat de portar el material que es necessitava, cobrar factures, anar a tornar els vehicles a les companyies d´assegurances i particulars que així ho volien. M´hi hauria pogut acostumar. Esdevenir un petit empresari amb taller propi. Tenia tot el temps del món per aprendre un ofici que ja començava a dominar. No era gaire complicat. L´únic problema que existia de veritat, si volies arribar a ser un professional de la pintura, consistia a saber dominar lart difícil de la mescla de colors. Pintar no consisteix solament a anar a comprar el verd, el groc, el vermell o el negre necessaris que vol el client. Aquesta era la part més senzilla. Però quan el cotxe havia rebut un cop el problema es complicava... Com aconseguir que, una vegada arreglat i pintat el cop, no es diferenciàs de la resta del vehicle? Les matitsacions d´un color poden esdevenir infinites. I només qui sap mesclar la pintura com pertoca, trobar la tonalitat adequada, es pot considerar professional de debò.
Començava a conèixer els principals trucs de l´ofici quan, de forma inesperada, vaig trobar la feina a la llibreria. En aquell temps, amb loncle José, antic cap de Transmissions de la XXII Brigada Mixta de lExèrcit Popular de la República, els dissabtes horabaixa anàvem de llibreries. Era el nostre entreteniment més estimat. Remoure entre els prestatges, veure les novetats que havien sortit aquella setmana. El propietari de lEstel Blau coneixia a la perfecció el món de l´edició. Sabia quatre idiomes. Tenia contactes amb distribuïdores de tot Europa i dAmèrica Llatina. De jove participà en el Festival Mundial de la Joventut que se celebrà a Helsinki, patrocinat per lantiga Unió Soviètica. El Festival formava part daquelles trobades internacionals de joves que volien la Pau i un món més just per a la humanitat. Hi va anar mitjançant els seus contactes amb intel·lectuals propers al PSUC. El problema va ser que, com es descobrí posteriorment, hi hagué infiltrats de la Brigada Social i, en tornar, la policia política ja tenia tots els noms dels participants.
En arribar a Palma va ser detingut i interrogat. En Joan Cantallops, el propietari de la llibreria, va haver de passar sis mesos a la tètrica presó de Burgos. Lhome satemorí. Va perdre la feina que tenia com a recepcionista a un hotel de Can Picafort i, preocupat per la família, deixà de banda les reunions secretes, qualsevol contacte amb els amics esquerrans del Principat. Aquests entrebancs, però, li serviren per a trobar la seva autèntica vocació: entrar en contacte amb el món dels llibres.
Va ser qui em proposà que anàs a ajudar-lo al seu local. El negoci començava a ser conegut i necessitava un persona que li donàs un cop de mà.
El meu pare no shi oposà. Degué imaginar que era una feina més descansada que la del taller. El cert és que en pocs dies em vaig trobar immers en el que sempre havia estat el meu somni. Conviure enmig de les obres dels meus autors favorits, participar en els més diversos actes culturals, preparar presentacions, debats amb artistes i escriptors de totes les tendències que compareixien a petar la conversa dia sí, dia no.
Eren clients habituals els responsables de cultura dels diaris de Ciutat. Les xerrades literàries portaven a lamistat i, sense adonar-me´n, em vaig trobar escrivint sobre el boom de la novel·la i la poesia sud-americana (comentaris sobre lobra de Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Octavio Paz, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Lezama Lima, Pablo Neruda...). Era una feina que em permetia un contacte permanent amb els grans narradors catalans: Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel... Fent feina a l´Estel Blau vaig tenir la sort de poder conèixer i escoltar les opinions de Guillem Colom, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Campmany, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Tòfol Serra, Alexandre Ballester...
Poder parlar amb els escriptors que compareixien per Palma de bracet de Jaume Adrover, lorganitzador de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que es feien al teatret de la Casa Catalana! Jo tenia vint anys i aquell va ser el meu primer contacte directe amb els autors que admirava. Sentir les conferències dAlfonso Sastre, José Bergamín, Josep M. Llompart... i ara, a la llibreria, portar el premi Nobel de literatura Miguel Ángel Asturias a explicar la seva obra, em feia sentir en els núvols. Hauria trobat el meu camí? On podria haver descobert un cau on fos possible el debat sobre marxisme i surrealisme, els situacionistes francesos, els dels errors de la Revolució Cultural Proletària a la Xina, la diabòlica follia del nazifeixisme?
Tal com èrem Crònica sentimental de la transició - El periodisme d´esquerres (clandestí!) dels anys 70 -
Aleshores no existien els ordinadors. Funcionàvem amb unes antigues màquines descriure i era dificultós aconseguir que les columnes fossin rectilínies, sense que una paraula sobresortís més que les altres. Quantes hores es necessitaven, no solament per a redactar els articles, sinó per anar quadrant les columnes? Eternes nits de meticulós treball per a publicacions que després es venien per la voluntat als companys de les Facultats, hotels i fàbriques o es regalaven, quan els nostres simpatitzants que no tenien prou diners. Quan ens sobraven exemplars, fèiem sortides de matinada i deixàvem el que no havíem pogut vendre a la porta dhospitals, instituts, davant les grans portalades de les naus dels polígons industrials... Em preguntava per quins motius recollia un material que ara roman, cobert de pols, a un racó del meu despatx. Quin sentit tenia provar de servar algun fet, les idees que agombolaren els anys més esperançats de la joventut? Simple follia? Intuïa que, potser demà, podria escriure sobre el que sesdevingué? Però quan seria possible tornar a recuperar la força per a escriure després de l´esbatussada general? No tenia cap seguretat que pogués reiniciar la tasca començada a mitjans dels seixanta, quan guanyava els primers premis de teatre i narrativa. (Miquel López Crespí)
Caminava damunt els munts de revistes abandonades, els pòsters portats d´antics viatges a Roma i París... A un racó: pancartes sense acabar. Qui havia deixat el pot de pintura obert, el pinzell sense netejar damunt el paper? Vaig llegir: Que la crisi la paguin els capita.... El missatge era bo de copsar. Però no acabava d´entendre els motius pels quals la pancarta restava així, deixada de qualsevol manera i, al costat, el pot de pintura fet pedra, ben igual que els pinzells que empràvem. Com si haguessin avisat d´un incendi... Els nostres estudiants no sabien que no es pot deixar un pot de pintura obert, els estris de feina sense netejar! Es fan malbé de seguida!
Mirava el paper d´estrassa amb consignes sempre actuals. La crisi! Sí, la crisi dels més desvalguts. Sempre idèntica, sempre igual sota el capitalisme malgrat que ara la pobresa s´endiumengi amb mòbils, cotxes i televisors de plasma. El cartell de paper d´estrassa! Possiblement l´havia anat a comprar jo mateix. Sovint m´encarregava de determinades tasques de propaganda. Aleshores el partit era summament jove i no teníem gaires diners per a la premsa i l´agitació política. Tot ho pagàvem nosaltres: les pancartes per a les manifestacions, l´edició de les revistes, primer ciclostilades, després fetes amb prou cura i professionalitat a una impremta que ens feia un bon preu. Veia en el trespol els exemplars mig desfets de Mallorca Obrera, LEspira, La Batalla, El Comunista, La Veu dels Treballadors, Revolució... Alguns portaven marcades el senyal de les sabates dels que havien vengut a cercar els mobles; a altres publicacions els mancaven plecs de fulls... Així i tot ho recollia amb una certa tremolor de les mans i ho situava dins la meva bossa talment el cercador d´or que ha trobat un bocí del preciat metall. Reconeixia els articles escrits en tantes hores denfebrada il·lusió. Uns anys que esdevenien una vida sencera. Aleshores no existien els ordinadors. Funcionàvem amb unes antigues màquines descriure i era dificultós aconseguir que les columnes fossin rectilínies, sense que una paraula sobresortís més que les altres. Quantes hores es necessitaven, no solament per a redactar els articles, sinó per anar quadrant les columnes? Eternes nits de meticulós treball per a publicacions que després es venien per la voluntat als companys de les Facultats, hotels i fàbriques o es regalaven, quan els nostres simpatitzants que no tenien prou diners. Quan ens sobraven exemplars, fèiem sortides de matinada i deixàvem el que no havíem pogut vendre a la porta dhospitals, instituts, davant les grans portalades de les naus dels polígons industrials... Em preguntava per quins motius recollia un material que ara roman, cobert de pols, a un racó del meu despatx. Quin sentit tenia provar de servar algun fet, les idees que agombolaren els anys més esperançats de la joventut? Simple follia? Intuïa que, potser demà, podria escriure sobre el que sesdevingué? Però quan seria possible tornar a recuperar la força per a escriure després de l´esbatussada general? No tenia cap seguretat que pogués reiniciar la tasca començada a mitjans dels seixanta, quan guanyava els primers premis de teatre i narrativa.
Fullejava les antigues publicacions de l´organització. En el fons, malgrat els calificatius dutopistes i radicals, les nostres anàlisis no anaven tan errades. Els pactes amb els hereus del Movimient no havien servit per obrir les portes a la democràcia, com afirmaven els corifeus que ara es repartien el pastís. Era evident que s´uniren, defensant la reforma del règim per por a lembranzida popular. La pujada a les altures de lalmirall Carrero Blanco obrí els ulls als sectors més intel·ligents del capital. Ara, sense cap mena de dubte, tothom ja sabia que el futur polític dels vencedors esdevendria incert de no haver-hi un canvi. La ferrenya dictadura del general ja no garantia el manteniment dels guanys. Els burgesos es trobaven sense alternatives. No existien ni partits ni sindicats semblants als existents a lEuropa occidental. Què fer davant les vagues contínues que sacsejaven lEstat? Els treballadors omplien estadis per a decidir, a mà alçada, el que shavia de fer. Qui pot controlar un fibló gegantí? Amb qui arribar a acords que garantissin l´establert encara que s´hagués de cedir un poc? Les assemblees de fàbrica i facultat, com a Vítòria lany 76, no tenien cap dirigent permanent. No existia una burocràcia sindical amb la qual poguessis establir un pacte. Resorgia la democràcia directa de les primeres comissions obreres d´Astúries, quan encara els partits no les havien desvirtuades. Els representants de les assemblees, si no feien les coses com el poble volia i exigia, eren destituïts al moment. Ja no bastava entrar a les esglésies i metrallar els obrers, detenir els estudiants, apallissar els veïns que es reunien als convents i els descampats. Per això els contactes secrets de Santiago Carrillo a Bucarest. Nosaltres ho havíem analitzat a la perfecció: preparaven una reforma per a deixar intacte lessencial de la dictadura. Talment pintassis la façana, provassis d´esborrar les taques de sang que feien malbé la vista i podien molestar els turistes que arribaven sense aturar als aeroports de lEstat. Com en la novel·la 1984 de George Orwelll: crear un doble llenguatge, enganyar el poble, bastir una realitat fictícia a força de propaganda i mentides. En el fons, la famosa lluita per la llibertat era en realitat una efectiva lluita contra la llibertat. Una fabulosa faula amplificada per tots els mitjans de comunicació del poder.
No ens havíem errat.
Encertàvem en les anàlisis del que planificaven els homes més desperts del franquisme i els més oportunistes de l´esquerra. El dia de la inauguració de la primera legislatura després de les eleccions dites democràtiques, bastava veure la Pasionaria i Santiago Carrillo, Ignacio Gallego i Rafael Alberti, asseguts al costat de lassassí dels treballadors de Vitòria, Fraga Iribarne.
El pare i loncle ho veien per la televisió i no s´ho podien creure! Com era possible? Fins a quin grau havia arribat la degeneració política dels qui aplaudiren la desaparició dAndreu Nin, els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona? No era Santiago Carrillo el responsable de la criminalització dels seus mateixos companys de partit? Ningú no recordava els patiments de Joan Comorera, secretari general del PSUC, a Catalunya? No era aquesta mateixa direcció, experta en viratges oportunistes, la que anava per places i carrers de lEstat predicant que ja no calia la lluita per la República, honorar els milers dantifeixistes assassinats per Franco?
Sí, les anàlisis eren correctes però qui les llegiria, qui podria assabentar-se dels resultats de tantes reunions en mil nits interminables? Poca gent. Premsa, diaris i televisió ens estaven negats. Les primeres eleccions pactades eren el primer filtre per anar depurant la societat dorganitzacions molestes. De ser majoritaris en els centres destudi i treball, ara, després de la convocatòria electoral, comptats els vots, ens havíem esvanit. Esborrats del mapa en vint-i-quatre hores! Aquest era l´únic objectiu de la reforma: tenir l´excusa per silenciar els partits que no acceptaven els pactes amb els franquistes!
Les instruccions eren clares i precises: qui no hagués obtingut un nombre suficient de diputats no existiria, seria enviat a les tenebres exteriors, al més rigorós extraparlamentarisme, a terra de ningú.
La trampa shavia tancat.
Vicenç Vidal: "El nostre litoral, la conservació de les nostres platges, la qualitat de les nostres aigües i la protecció dels nostres sistemes dunars depenen de la posidònia, a més a més de ser un instrument clau en la lluita contra el canvi climàtic".
Les Illes Balears seran la primera comunitat autònoma en garantir la protecció i la conservació de la Posidònia Oceànica mitjançant un Decret. Es tracta d’un projecte pioner en tot l’Estat, obert a la participació que permetrà preservar el valor marítim i terrestre dels més de 650km2 de praderies de posidònia que hi ha al litoral Balear. "Aquest decret té un objectiu molt clar, garantir la conservació de la posidònia i garantir que els impactes i les pressions que es donen damunt ella no facin que aquest hàbitat corri risc", ha explicat el conseller Vicenç Vidal.
Les Balears són la comunitat autònoma amb més superfície de praderies de Posidònia Oceànica de l’Estat, fet que comporta una especial responsabilitat pel que fa a la seva conservació. En aquest sentit les praderies de posidònia són claus per a la conservació dels hàbitats, de la biodiversitat i són vitals per la nostra societat, "el nostre litoral, la conservació de les nostres platges, la qualitat de les nostres aigües i la protecció dels nostres sistemes dunars depenen de la posidònia, a més a més de ser un instrument clau en la lluita contra el canvi climàtic" ha afegit Vicenç Vidal.
Per altra banda, el Director General d’Espais Naturals i Biodiversitat Miquel Mir ha destacat que l’increment d’usos a les nostres aigües ha fet aflorar indicis sobre impactes que poden posar en perill l’estat òptim de conservació de la posidònia i que per això és del tot necessària l’existència d’una regulació que compatibilitzi les activitats humanes amb la protecció de l’espècie i l’hàbitat.
El Decret prohibeix sobre posidònia la pesca d’arrossegament, la ubicació d’instal·lacions d’aqüicultura, les extraccions d’àrids, l’abocament de materials dragats, l’abocament de salmorres procedents de dessaladores i el fondeig incontrolat. Així mateix, s’inclouen dins aquest règim les noves instal·lacions i obres sobre fons marins de posidònia i els abocaments derivats d’emissaris o de qualsevol altra activitat. També es regula l’ús que s’ha de fer de les restes de posidònia.
L’esborrany de Decret comença ara un procés de participació previ a la tramitació ordinària. En aquest sentit s’ha enviat als principals interessats (comunitat científica, sector nàutic, grups ecologistes, consells insulars i ajuntaments) perquè hi facin suggeriments i propostes abans de treure la normativa a audiència i a informació pública.
Per altra banda, el Director General d’Espais Naturals i Biodiversitat Miquel Mir ha destacat que l’increment d’usos a les nostres aigües ha fet aflorar indicis sobre impactes que poden posar en perill l’estat òptim de conservació de la posidònia i que per això és del tot necessària l’existència d’una regulació que compatibilitzi les activitats humanes amb la protecció de l’espècie i l’hàbitat.
El Decret prohibeix sobre posidònia la pesca d’arrossegament, la ubicació d’instal·lacions d’aqüicultura, les extraccions d’àrids, l’abocament de materials dragats, l’abocament de salmorres procedents de dessaladores i el fondeig incontrolat. Així mateix, s’inclouen dins aquest règim les noves instal·lacions i obres sobre fons marins de posidònia i els abocaments derivats d’emissaris o de qualsevol altra activitat. També es regula l’ús que s’ha de fer de les restes de posidònia.
L’esborrany de Decret comença ara un procés de participació previ a la tramitació ordinària. En aquest sentit s’ha enviat als principals interessats (comunitat científica, sector nàutic, grups ecologistes, consells insulars i ajuntaments) perquè hi facin suggeriments i propostes abans de treure la normativa a audiència i a informació pública.
Anarcoefemèrides
del 23 de maig
Esdeveniments
Barricada davant de
l'església de la Madeleine
- Tercer dia de la Setmana
Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París
(França) el Comitè de Salvació
Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a
l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a
la confraternitat.
Serà una vana il·lusió. Les
hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre
caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels
federats es fa
matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per«salvar
l'honor». La resistència persisteix a la
Butte-aux-Cailles, comandada per
Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime
Lisbonne, als carrers de la
Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a
l'estació de l'Est. Les
tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg
Montmartre, la Concorde
i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al
parc
Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran
nombrosos
monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes,
el
Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri
de Finances... No
se sap ben bé si fruit de l'acció de communards
incendiaris, dels obusos
versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir
arxius
comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de
foc.
***
Capçalera
del primer número de Ni Dieu ni Maître
- Surt Ni Dieu ni
Maître:
El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número
del periòdic bimensual Ni Dieu ni
Maître. Organe communiste-anarchiste.
Era continuació de L'Insurgé
(1885).
Prohibit a França, passarà a ser setmanari a
partir del número de febrer-març
de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del
segon número (juny de
1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una
trentena de militants
anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest,
Ferdinand Monier, Henri
Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste
Winandy i
els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè
de Eugène
Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del
barri brussel·lès de
Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números,
l'últim el del 22 de
maig de 1886, quan és reemplaçat per La
Guerre Sociale i La
Liberté (1886). Els
epígrafs de la capçalera són unes
cites de Bakunin: «Si Dieu existait il
faudrait l'abolir» (Déu existís,
caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre
ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemicés el nostre amo) i a l'interior
del periòdic trobem cites d'Émile Pouget
(«Matar un diputat, un patró o un
magistrat, es mejor que cent mil discursos»),
d'Émile Gautier («El sufragi
universal és la mistificació més gran
del segle») o de Louis Alibeaud («El pa
no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el
mato») que encapçalen
les pàgines.
***
Portada
de l'únic número de Teatro Social
- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.
***
El cadàver de Coregia a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid
- Atemptat de Coregia: El 23 de maig de 1910 l'activista anarquista italoargentí José Coregia Taborello, de 27 anys i de professió cisteller, mor a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny --a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral--, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Coregia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Coregia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Coregia, que havia militat en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral.
***
- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.
***
Anagrama
d'ASO
- Creació de
l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig
de 1961 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), després d'un
període de gestació davant el
ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la
Confederació Nacional del Treball (CNT) --per la CNT
unificada van signar Roque
Santamaría i Josep Borràs--, la Unió
General de Treballadors (UGT) i l'Euskal
Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que
serà
anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins
al final del
franquisme, però que només fins al 1966 va tenir
alguna rellevància a
l'interior de la península (Catalunya, País Basc
i Astúries); entre 1967 i 1975
va tenir els seus moments crítics: la CNT
rebutjarà la incorporació de nous
grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de
comitès al marge de l'Aliança, la
UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió
Sindical Obrera (USO) i les
Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la
constitució de la
Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar
l'aparició de noves
tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa
a favor de
l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la
CNT en l'Exili que ho va
proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a
Perpinyà el Comitè d'Enllaç
Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya,
criticat per la UGT i el Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés
ugetista de 1959 va donar
llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per
estar present l'altre
sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre
PSOE i
cristians per formar la Unió de Forces
Democràtiques (UFD). L'Aliança es va
retardar un any pel procés de reunificació
confederal i com que s'imposen els
ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial,
gestió sindical de
les assegurances socials i les universitats laborals, etc.).
L'Aliança va tenir
més incidència a l'Estat francès que a
l'Estat espanyol: es creen comitès a
nombroses ciutats gales que organitzaren mítings,
assemblees, col·lectes,
propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la
Península les coses eren
força més difícils i només
a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna
importància. L'Aliança al País Basc va
trobar-se amb diferents problemes: com
una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i
ELA --volia anar a les
eleccions--, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA,
País Basc i
Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970
va convocar
manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de
1964, abril
de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a
Catalunya arriba
l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el
Sindicat Obrer Català
(SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una
reunió celebrada
l'octubre a Madrid --que va prendre el nom d'Aliança
Sindical Obrera d'Espanya
(ASOE), més coneguda com ASO-- i que pretenia: enderrocar el
franquisme,
constituir un ample front de conspiració antifranquista, un
règim provisional
que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a
una fusió
sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional
antifranquista; el procés
per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava
autonomia pel que
fa el sector de l'exili, futura unitat sindical,
participació en eleccions
sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres
d'empresa, així com
l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el
Partit Comunista
d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de
Martínez Amurrio comptés amb molt
poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964
per entendre que
més que un pacto era un fusió de sindicats,
alhora que l'aparició del«cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de
1966. A Astúries també es va
arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va
llançar alguns manifests entre 1960
i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el
Comitè de Solidaritat Obrera (USO,
CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.
***
Les
forces de l'"ordre"
- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.
***
Cartell
de l'acte
- Conferències sobre
Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren
a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia), quatre
conferències al voltant de la figura de
l'intel·lectual
anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la
Federació Anarquista de
Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista
Italiana (FAI), es
realitzà en ocasió del cinquantè
aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van
intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la
formació política de Berneri;
Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva
actuació
a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.
Naixements
Foto policíaca de Frédéric Mazzoldi (ca. 1894)
- Frédéric
Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala
(Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment
Itàlia) l'anarquista
Frédéric-Joan-Baptiste Mazzoldi. Sos pares es
deien Joseph Mazzoldi i Lucie
Malfati. Es guanyava la vida fent de llauner, de calderer i de fumista
de
manera ambulant pels carrers de París (França).
Va ser condemnat en dues
ocasions per robatori. El juliol de 1880 comprà un habitatge
al número 77 de
l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França,
França), on s'instal·là amb
sa companya, sos dos fills i un nebot (Aristide Pitois). Propietari del
seu
habitatge, el 10 d'agost de 1881 l'assegurà contra incendis.
El 20 de desembre
de 1881 el seu domicili fou destruït per les flames; detingut,
va ser jutjat
l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència del Sena per haver
calat foc el seu
domicili per a cobrar l'assegurança i condemnat a cinc anys
de presó i a 10
anys de vigilància en expirar la pena. Més tard
vivia al número 4 del carrer
dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner Lucien
Mauzon. El 27 de
febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de
França i el 23 de març va ser
detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc); en l'escorcoll de casa seva es
va trobar nombrosa propaganda anarquista. Expulsat de
França, trobà refugi a
Luxemburg. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Sanshirô Ishikawa
- Sanshirō Ishikawa:
El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el
teòric, historiador,
traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō
Ishikawa
(Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut
com Kyokuzan o Asahiyama.
Fou educat en
una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i
dret a Tòquio, es
llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a
l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del
Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per
a la qual escrigué
nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel
cristianisme
social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen
(Nova Era) i de la qual
esdevindrà redactor en cap. Després de la
desaparició d'aquesta revista en
1906, esdevé l'any següent el director de la nova
revista Sekai Fujin
(Dones al Món) i des del primer número (25 de
gener de 1907) del diari Heimin
Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits
fou detingut
el març de 1908 i restà empresonat a
Tòquio fins al maig de 1908. El maig de
1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la
presó de
Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu,
quan al Japó es
desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i
anarquista, aconseguí
escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913
fugí amb un vaixell francès
del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer
s'exilià a Brussel·les
(Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i
després a França, on
entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward
Carpenter –amb qui viurà
una temporada al Regne Unit–, i amb els quals
perfeccionà la seva formació
política. A començaments de la Gran Guerra
començà a escriure el seu Diari
dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a
partir del febrer de 1915 a
París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de
Borgonya de Paul Reclus.
Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc
amb Paul Reclus i sa
família. L'octubre de 1920 retornà al
Japó i creà un grup anarquista, on
participà Miura Seiichi, que edità un
periòdic, Kokusen. Però la
seva cooperació
amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista
japonès. Va ser
detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol
de Kanto de l'1 de
setembre de 1923 que assolà la regió de
Tòquio i de Yokohama i desencadenà una
ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar
la vida gràcies a
la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa,
noble japonès força influent.
Amant de la vida agrícola, s'instal·là
en un petit poble a prop de Tòquio per a
fer de pagès. En 1927 fundà la«Societat d'Educació Mútua» i
la revista Dinamikku
(Dinàmic), en la qual redactà números
monogràfics consagrats a Élisée
Reclus,
Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També
traduí i edità les obres de
Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a
l'estudi de la història
de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El
maig 1946 prengué
part com a assessor en la creació de la Federació
Anarquista Japonesa (FAJ) i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Heimin Shinbun (Diari de
l'Home
del Poble). També va fer estudis sobre història i
teoria anarquistes. És autor
de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista
estètic i sobre
els seus principis teòrics, sobre la història
dels moviments socials europeus i
americans, sobre la mitologia japonesa; també té
una biografia d'Élisée Reclus
i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts
de l'anarquisme i
de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola,
etc.). En 1956 s'edità
una autobiografia seva (Jijoden) en
dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la
seva casa
del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una
congestió cerebral i fou enterrat el
2 de desembre.
***
Felipe
Alaiz
- Felipe Alaiz
de Pablo: El
23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca,
Aragó, Espanya) el
periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Fill
d'un
capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba,
va estudiar a Lleida
i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb
Bel, Acín,
Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les
forces reaccionàries. El seu
interès per la literatura el va portar a fer de professor a
Lleida i com a
peridista va publicar amb Ramón Acín diverses
revistes aragonesistes a Osca i a
Saragossa --Aragón, que va dirigir en
1914, Caridad, Floreal,Revista Aragonesa-- i va ser redactor en 1914 del Diario
de Huesca.
Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i
va ser amic de Pío Baroja, a
qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el
seu
viatge electoral per Aragó «per fer-li
fracassar»; també va intentar ser
funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del
periòdic El
Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva
prometedora carrera
periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va
participar en el
Congrés de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del Teatre de la Comèdia
de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable
rellevància com a
periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso
(1919), director
de Los Galeotes (1920-1921), Superación
(1937), Hoy
(1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor,CNT, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad
Obrera, etc. A
començaments de 1921 va formar part del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
per Tarragona i l'any següent va assistir a la
Conferència de Saragossa. Va
posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de
Sevilla en 1922, que va
abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer
conferències a
Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un
míting a Barcelona. El
setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad
Obrera que no va
dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director,
càrrec que va ser
ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la
revolució de l'Alt
Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia --va
viure a
Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.--, també
ho va ser en el
terreny ideològic --en 1942 va suggerir la
creació del Partit Llibertari; en
1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de
Tourniac, va signar
la ponència col·laboracionista i era partidari de
presentar-se a les eleccions
municipals, però mesos després s'agrupava en les
files ortodoxes-- encara que
gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del
purisme, malgrat que
en ocasions el perjudiqués personalment --va rebutjar la
direcció del CNT
francès per mantenir una línia de la qual
discrepava-- i fins i tot el portés a
la presó --va ser empresonat quatre anys per la
República per delictes
d'opinió, adscrit a la línia de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra eltrentisme. Després del triomf franquista
es va exiliar a França: entre
1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de
Paul Reclus, i més
tard dirigirà CNT fins al 1948 a
París. Va publicar milers d'articles
--d'un estil irònic, crític i erudit--, fent
servir diversos pseudònims (Rodela,Clavileño, Calatraveño,
etc.) en infinitat de publicacions
llibertàries, com ara Ação
Directa, Acracia, ¡¡Campo!!,Cenit,CNT, CNT del Norte, Cultura
y Acción, El Día
Gráfico,Esfuerzo, Ética, FAI,El Ideal de Aragón, La
Ilustración Ibérica, Inquietudes,Juventud Libre, Lucha
Obrera, El Luchador, La Noche,Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad
Obrera, Tierra
Libre, Tierra y Libertad, Umbral,Voluntad, etc. Va
traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells,
etc. És
autor d'El trabajo será un derecho
(1922), El Cardenal
Soldevila
(1923), Oro molido (1923), Elisabeth
(1923), Quinet (1924),Amor mío, ven temprano (1926), El
grumete (1927), El
voluntario superviviente (1931), Sociología
del lobo (1931), Un
club de mujeres fatales (1931), María se
me fuga de la novela
(1932), Los aparecidos (1933), La
expropiación invisible (1933), Cómo
se hace un diario (1933), Reforma agraria y
expropiación social
(1935), El problema de la tierra (1935), Por
una economía solidaria
entre el campo y la ciudad (1937), Durruti:
biografía del héroe de la
revolución de julio (1937), Vida
y muerte de Ramón Acín (1937),La Universidad Popular (1938), Arte de
escribir sin arte (1945), Hacia
una Federación de Autonomías Ibéricas
(1945-1948), Indalecio Prieto,
padrino de Negrín y campeón anticomunista
(1947), La zarpa de Stalin
sobre Europa (1948), Tipos espanyoles
(1962-1965, pòstuma), La
nueva maldición del practicismo (1976,
pòstuma), Azaña: combatiente en
la paz, pacifista en la guerra, La jueza,
etc. Va deixar nombroses
obres inacabades i inèdites, com ara Biografía
de Reclus, Siglo y
medio de España pendular, Historia de la
literatura castellana, etc.
Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 8 d'abril de
1959 a París
(França).
***
Foto
policíaca d'Indalecio Ibáñez
- Indalecio Ibañez:
El 23 de maig de 1890 neix a
Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès,
Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio
Ibañez, conegut com Denis
i Dionisio. Fills de pares
espanyols, a
començament dels anys 1910 vivia a París
(França), on compartia habitatge amb
la seva amant Barbe Leclerch (Marthe)
i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del
carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es
guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higieneíntima, a més de
fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir
l'adreça postal del
restaurant de la Cooperativa Obrera «La
Solidarité», lloc on dinava, per a les
comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a
la redacció del
periòdic L'Anarchie,
freqüentà la
llibreria de Jules Erlebach (Ducret),
seu de la revista anarcoindividualista L'Idée
Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes
il·legalistes Jules Bonnot
i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a
París en possessió
de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un
editor d'un llibre
sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va
demostrar ser
cert (Cours d'hypnotisme et
d'éducation
de la volonté, signat com «Denis,
professeur d'hypnotisme») i que també
treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor
Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del
seu domicili els agents
trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver
Browning les bales del
qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant
l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa
de
França, França), efectuat, segons la policia, per
Léon Lacombe (Léontou,Nez de Chien) i Alexandre-Louis
Noury, i que mataren Henri Cartier,
marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de
botí. Implicat
en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant
per l'Audiència del
Sena a treballs forçats perpetus per«complicitat»; Noury va ser condemnat a la
mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre
Lacombe no va poder ser jutjat perquè
es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la
presó de La Santé. Portat a una
colònia
penitenciària, aconseguí fugir-ne,
però va ser detingut el febrer de 1919 a
Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou
a la deportació. Posteriorment
s'instal·là a Algèria on
entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i
més
tard fou, a Orà (Orà, Algèria),
brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels
ferrocarrils estatals. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Egisto
Gori
- Egisto Gori: El 23 de maig de 1893 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de«desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Egisto Gori va morir el 21 de maig de 1965 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.
***
Fotografia
d'Angelo Bonisoli de la policia francesa
- Angelo Bonisoli: El 23 de maig de 1897 neix a Castelbelforte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Bonisoli --alguns autors citen Camillo Bonisoli. Quan tenia 16 anys abandonà l'orfenat on s'havia criat. Després de la Gran Guerra va ser definit per les autoritats com a «comunista revolucionari». En 1923 fugint d'un empresonament segur per antifeixista emigrà clandestinament a França. El 7 de gener de 1926 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó per «robatori i violació del decret d'expulsió». A primers de novembre d'aquell any participà en la frustrada expedició armada organitzada per Francesc Macià Llussà a Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. El 28 d'abril de 1927 va ser condemnat de bell nou a Grenoble (Delfinat, Occitània) a tres anys de presó per«violació del decret d'expulsió». Després d'una estada a Luxemburg, retornà a França, on el 20 de març de 1930 va ser novament condemnat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a un any i un dia de presó per «utilització de passaport fals». Segons la policia, en aquesta època estava en contacte amb el militant anarcosindicalista Louis Montgon (Vérité). En 1931, després de ser expulsat de Bèlgica, s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on treballà com a cambrer en un cafè. A la Península realitzà diverses estades a Barcelona (Catalunya) on col·laborà en diverses revistes i milità a favor d'un anarquisme no violent i naturistavegetarià. En 1933 va ser expulsat per les autoritats espanyoles i l'11 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». En 1934, quan es trobava novament a la Península, després d'haver denunciat el règim soviètic en una conferència a Toledo (Castella, Espanya) i de ser acusat d'«expia de Mussolini», va ser novament expulsat per les autoritats espanyoles; però restà clandestinament a la Península i, arran de l'esclat de la Revolució espanyola, esdevingué un dels representant de les Joventuts Llibertàries a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Com a partidari d'un front únic antifeixista, entrà en conflicte amb nombrosos companys i alguns l'amenaçaren de mort; per aquest motiu, l'agost de 1936, demanà al consolat madrileny d'Itàlia el seu repatriament. El 16 de novembre de 1936 va ser condemnat a Ceret a quatre mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». Un cop es trobà a Itàlia, va ser condemnat a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. En 1942 la policia judicial de Màntua (Llombardia, Itàlia) tancà, no sabem per quins motius, el seu expedient. Després d'això es perd tot rastre de la seva persona.
***
Notícia
de la detenció de José Margeli Naudín
apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de
España del 5 de novembre de 1921
- José
Margelí
Naudín: El 23 de maig de 1897 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya), en una família
d'origen magribina, el propagandista anarcosindicalista José
Margelí Naudín –el
segon llinatge a vegades citat com Marguelí–,
conegut com Joselito.
Emigrà a
Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a
la impremta del
periòdic Tierra y Libertad
i milità
en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), on destacà en tasques organitzatives i
propagandístiques. En 1919
participà en la vaga de «La Canadenca».
Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic
seu, fou un dels responsables a començament de la
dècada dels vint del periòdicSolidaridad Obrera, quan
s'edità a
València (País Valencià) a causa de la
repressió. L'agost de 1920 va ser
detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat
mortal contra
l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte
de Salvatierra. Governativament
va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó,
Espanya), però
retornà clandestinament a València. El 4 de
novembre de 1921 va ser detingut,
amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza),
inculpat de l'atemptat
comès a València contra Domingo
Martínez García, confederal acusat d'haver
malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la
francmaçoneria. Amb el
temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i
corrector de proves. Els companys
el coneixien pel malnom de Joselito,
per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou
delegat
confederal als tallers de La Vanguardia.
Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les
lluites als carrers de
Barcelona i fou membre del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes de la
ciutat, on defensà la conveniència de provocar un
aixecament independentista al
Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a
tal fi amb
el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra.
Més tard entrà a formar part del Servei
d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf
franquista, s'exilià a
França i el gener de 1940 passà, amb sa companya
Julia Justo Sala, a Santo
Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a
Mèxic. Al país asteca
es mostrà contrari amb les estratègies de la
Delegació de CNT i del grup editor
del periòdic Tierra y Libertad
i a
partir de 1942 va fer constat les tesis de la«Ponència» del seu amic Joan
García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu
Irazábal, Gregorio Jover
Cortes i Luis García, milità en la
Subdelegació confederal de Mèxic i es
mostrà
a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953
presidí un acte contra el
pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà
i franquista
celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquestaèpoca col·laborà en
el periòdic tolosà España
Libre i
envià suport econòmic als combatents i presos de
l'Interior. En 1956 va ser
nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de
Mèxic i en 1966 vicesecretari
d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista.
José Margelí Naudín va morir el 27
d'abril de 1969 a
Mèxic (Mèxic).
***
Josep
Fontcuberta Nivera (dret segon per l'esquerra) al front
[losdelasierra.info]
- Josep
Fontcuberta Nivera: El 23 de maig de 1901 neix a Tortosa
(Baix Ebre, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera,
també conegut com Pep Tortosa.
Quan era adolescent
s'instal·là a Caldes de Montbui
(Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de
paleta --va fer el paviment de l'església del poble-- i
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec,
que esdevindrà sa
companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i
Joan. Durant la guerra civil
lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut
com Pep Tortosa. Quan
acabà la guerra,
sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a
la presó
Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de
maig de
1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) --son fill Joan
aconseguí
veure'l la nit abans de la seva execució.
Josep Fontcuberta
Nivera (1901-1939)
Defuncions
Necrològica de Joaquim Blasi apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 18 de juny de 1938
- Joaquim Blasi: El 23 de maig de 1938 cau al front de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Blasi. Militant del Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1937 demanà la integració en el grup anarquista «Pacífico» de la Federació Local de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest grup estava integrat per militants anarquistes del Sindicat de l'Alimentació i partí amb ell, juntament amb un grup de voluntaris de treballadors de la Indústria de Maltatge i Cervesera, al front. Joaquim Blasi va ser abatut el 23 de maig de 1938 a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya).
---
Tal com érem Crònica sentimental de la transició Palma, Anys 70 - Republicans silenciats pels feixistes i l´esquerra borbònica -
No era senzill aconseguir que els diaris parlassin dels hereus del POUM i Andreu Nin a les Illes! Quan decidírem convidar els periodistes a una roda de premsa clandestina no sabíem si hi compareixeria algú. Evidentment, no podien fer el que volien. Tenien ordres de la direcció per a magnificar qualsevol proposta que sortís dels qui, en poques setmanes, serien els únics interlocutors reconeguts pel règim. (Miquel López Crespí)
No era senzill aconseguir que els diaris parlassin dels hereus del POUM i Andreu Nin a les Illes! Quan decidírem convidar els periodistes a una roda de premsa clandestina no sabíem si hi compareixeria algú. Evidentment, no podien fer el que volien. Tenien ordres de la direcció per a magnificar qualsevol proposta que sortís dels qui, en poques setmanes, serien els únics interlocutors reconeguts pel règim. No obeir les instruccions que sortien del consell de redacció significava perdre la feina. Ningú podia actuar pel seu compte, al marge del que ordenàs el director. Shavia de treballar ulls clucs al servei dels que preparaven la restauració borbònica, per a conservar lessencial del franquisme: la sagrada unidad de España i el sistema dexplotació amagat sota leufemisme de defensa de l´economia de lliure mercat! El rei que ens llegava el dictador serviria de ciment aglutinant de l´operació ordida per tots els poders mundials implicats en aquesta grandiosa i espectacular obra teatral.
Malgrat les dificultats, havíem de provar de sortir en els diaris. Fins aleshores, la tramesa de comunicats informatius de les propostes polítiques que fèiem en relació a la canviant situació en què vivíem no havien servit de res. Els caps de redacció ho vigilaven tot. Els amics que feien feina a les redaccions explicaven que la feina del nostre servei de premsa, les hores perdudes escrivint les notes informatives, anaven al cubell de les escombraries. I el que era encara pitjor: un company de l´organització que treballava en els teletips ens digué que potser seria millor no enviar res. Havia descobert que els infiltrats de la Brigada Política aprofitaven els torns nocturns, quan estaven sols a la redacció, per arreplegar el que hi havia a les papereres abans que arribassin les dones de la neteja. Ho ficaven dins unes grans bosses de plàstic gris i, amb una misteriosa camioneta, ho portaven fins a Govern Civil, a la porta que conduïa als despatxos de la Social. Sembla que els directors dels diaris hi estaven d´acord i que mai no posaren cap entrebanc a la feina dels agents de la policia. Les velles amistats de la guerra civil? Fills de militars i alts comandaments de la División Azul emparentats amb els batles i governadors de la dictadura? Les mateixes famílies del trenta-sis jugant diverses cartes? Els fills dels fiscals falangistes, ara membres d´alguns grups de l´oposició, defensant la fi de la lluita republicana, l´enlairament de la bandera bicolor, el perdó dels assassins, la reconciliació nacional amb els culpables de més de quaranta anys d´opressió!
Aquests dijous 25 hi ha dos plens; a les 18.30 ple extraordinari i a les 20:00 el ple ordinari.Hi podeu assistir de públic o seguir-ho en directe per Ràdio Pollença, al 107.9FM a www.radiopollença.net Al nostre perfil de facebook us informarem del desenvolupament dels mateixos.
A diferència dels dos darrers plens de moment l'equip de govern no ha publicat la documentació que acompanya als diferents punts que s'han de votar al ple, un dels acords d'investidura.
A Alternativa per Pollença hem demostrat la nostra capacitat de negociar i arribar a acords, només calia complir l'acordat que no era massa complicat per negociar i acordar els nous pressuposts però l'equip de govern ha preferit optar per fer un amoció de confiança vinculada a l'aprovació del pressupost.
PLE EXTRAORDINARI.
1- Aprovació acta 27-4-17.
2- Aprovació acta 16-5-17.
3- Moció de confiança vinculada a l'aprovació del Pressupost.
La moció de confiança vinculada al pressupost es votarà nominalment, si com es previsible el batle no supera la moció, l'oposició tenim un mes per presentar una moció de censura, signada per la majoria i amb un candidat alternatiu a la batlia. Si passats aquests 30 dies no s'ha presentat la moció de censura, el pressupost per a l'any 2017 queda aprovat automàticament. Inicialment o definitivament? La secretària ens ha informat que s'ha estudiat el tema ben a fons i no ens ha sabut contestar, perquè la llei només parla d'aprovació i els mateixos tribunals estan dividits amb el tema, tot i que hi ha més sentències que parlen d'una aprovació definitiva (la única de les Balears és en aquest sentit). Unes defensen que el tràmit d'aprovació inicial ja s'ha fet, i que aquest és un mètode per aconseguir que els pressupostos se puguin aprovar, i altres defensen el principi de participació, i per tant l'aprovació inicial amb exposició pública i possibilitat d'al·legacions. Al final tot dependrà del que vulgui fer l'equip de govern.
PLE ORDINARI
1- Extrajudicial.
El mateix exactament que al darrer ple, un extrajudicial de més de 61.000 euros.
2- Expedient de delimitació de la unitat d'actuació del Vilà del pla parcial del Vilà.
La part alta del Vilà amb la llei 4/2008 va passar d'urbana a sòl rústic protegit (ANEI). Hi ha una sèrie de obligacions per part de l'Ajuntament derivades del sistema de cooperació que ara cal aclarir i solucionar.
3- Dació de compte de les factures amb objecció de l'interventor.
Una nova dació de comptes de les factures a les que l'Interventor hi ha posat alguna objecció normalment relacionada amb algun incompliment de la llei de contractes o de les bases d'execució del pressupost municipal. Que l'existència d'aquestes factures no és una cosa nova no pot justificar de cap de les maneres la seva existència i sobre tot que el seu número augmenti durant aquesta legislatura donat que l'equip de govern no regularitza les contractacions irregulars que ja existien i aquestes augmenten al no licitar les contractacions que finalitzen.
4- Coneixement de la resolució de batlia de cessament del nostre regidor a la junta de govern.
Ja explicat a l'article “abandonam la Junta de Govern”
5- Mocions d'urgència. Moció de Tots per Pollença, i el regidor no adscrit per canviar a sentit únic el carrer Bot.
Aquest carrer ha passat a ser de doble sentit i la moció demana que torni a la situació anterior.
II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT
1.- Informació de Batlia
2.- Dació de compte de resolucions de Batlia
3.- Precs i preguntes.
Com sempre hem registrat les nostres preguntes.
(publicat a l'AraBalears, 13/5/17)
D’ençà que Pere Antoni Pons va publicar Fervor tan fosc, el seu darrer recull de poemes, havia transcorregut una dècada. De llavors ençà, ha publicat tres novel·les i ha fet una feina ingent com a crític, periodista cultural i autor de llibres d’entrevistes. Tot feia pensar en el cas conegut de l’escriptor que, passats els trenta, deixa els versos aparcats a l’etapa de joventut. Aquells a qui la passió per la realitat no deixa temps per a la lírica. Ara, però, ens sorprèn amb Aquí, on passa tot, guanyador del premi Ciutat de València de Poesia i publicat per Bromera.
És una bona notícia per a la nostra literatura, i ho és perquè Pere Antoni Pons porta a la poesia, en el seu retorn, tot el bagatge d’un home de lletres que toca moltes tecles i que té un ventall d’inquietuds amplíssim. No fa poesia per lliurar-se a l’intimisme que la prosa no li permet: hi deixa entrar la seva mirada reflexiva sobre el món i sobre la matèria humana. És poesia discursiva, però no ho és sempre. És poesia de la intel·ligència: els poemes aforístics són sorpreses molt agradables. És, en molts de casos, poesia narrativa, i potser la capacitat de fer un tomb sorprenent a una història amb els darrers versos dóna algunes de les millors peces del llibre (‘Una noia, a Munic’). És poesia que vol parlar “de tota una generació”, però alhora testimoni d’un personalíssim trànsit pels anys: deixar enrere el fulgor de la joventut i entrar en una altra etapa que no renuncia a la intensitat però la vol diferent. I és poesia que s’ajusta a allò que deia Ferrater que l’objectiu del gènere és “el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del llenguatge”: en aquest sentit, els poemes de tema familiar (‘Panteó dels herois caiguts’ i ‘Culminant’) també puntuen alt. És un retorn sense escarafalls, d’escriptor que intuïm que continuarà fent prosa però continuarà tenint al costat aquest espai literari on explicar-se “només amb declaracions d’amor i ràbia, / perquè no i perquè sí”.
Esta noche haremos una pequeña parada de la red para actualizar algún que otro equipo.
Seguimos ON FIRE !!!
Anarcoefemèrides del 24 de maig
Esdeveniments
París incendiat
durant la Setmana Sagnant segons un gravat de l'època
- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).
***
Portada
del primer número de Le Drapeau Rouge
- Surt Le Drapeau Rouge: El 24 de maig de
1885
surt a París (França) el primer número
del setmanari Le Drapeau Rouge. Organe
Révolutionnaire, Anarchiste, International.
Portava l'epígraf «Contre la tyrannie tous les
moyens sont légitimes» (Contra
la tirania tots els mitjans són legítims). El
gerent d'aquesta publicació, que
es declarava «anarquista internacional», fou
Amédée Denéchère. Els
articles
sortiren sense signar, però hi trobem textos de Maxime
Ducamp i Eugène Vermersch.
En sortiren cinc números, l'últim el 4 de juliol
de 1885. Ja havia aparegut en
1880 una capçalera amb el mateix títol a
Brussel·les (Bèlgica) i una altra
apareixerà en 1889 a Lió (Arpitània).
El 18 de març de 1882, durant un míting a
París, Louise Michel demanarà
l'adopció de la bandera negra per al moviment
anarquista.
***
Ilya Repin: Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou)
- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de«concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les«forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els«instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior François Allain-Targé, blasmarà contra la«minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.
***
Propaganda
del míting apareguda en el setmanari parisenc Le Drapeau Rouge
del 24 de maig de 1885
- Míting
d'aniversari de la «Setmana Sagnant»:
El 24 de maig de 1885 se celebra al «Café
du Vingtième Arrondissement» de París
(França) un gran míting revolucionari
d'aniversari de la «Setmana Sangnant». L'acte, que
va ser organitzat pels
editors del periòdic anarquista Le
Drapeau Rouge, que sortí aquell mateix dia,
portà com a títol «Les
conséquences de la chute de la Commune» (Las
conseqüències de la caiguda de la
Comuna). En acabar, els grups anarquistes parisencs organitzaren una
gran
reunió pública a la Sala Graffard, al
número 138 del bulevard de Ménilmontant
del XX Districte de París.
***
Intervenció
de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat
proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24 de
maig de 1936)
- Míting per la unitat
proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a
la
plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un
míting per la unitat proletària
organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i
presidit pel socialista Mariano
Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester
Tinoco, de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
atacà el feixisme i assenyalà la
necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer
pas per aconseguir
el triomf de la revolució. Després
intervingué Francisco Largo Caballero,
secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT),
el qual afirmà
l'existència de la lluita de classes i agregà que
el feixisme es trobava
incrustat en totes les institucions de la II República
espanyola (Exèrcit,
Magistratura, força pública, etc.) i que calia
una «republicanització» d'aquestes
institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la
producció i de boicotejar
econòmicament el govern republicà.
També reivindicà l'aliança sindical i
la«unificació» proletària
(anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la
dictadura del proletariat no era opressió contra el
proletariat mateix, sinó
contra la classe capitalista. Acabà la seva
intervenció amb un record a Luis
Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de
Getúlio
Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a
gom.
Míting per la unitat
proletària (24 de maig de 1936)
***
Els manifestats armats amb l'atrezzo de l'ocupat teatre Odéon
- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la«crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en«Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats–en seran 130 avui--; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.
***
Portada del primer número de L'Enragé
- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària --no anarquista stricto sensu-- L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de«Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.
Naixements
Partitura d'una obra d'Émile Spencer
- Émile Spencer:
El
24 de maig de 1859 neix a Brussel·les (Bèlgica)
el pianista i compositor musical
anarquista Alexis Spencer-Owen, més conegut com Émile-Alexis-Xavier Spencer o,
simplement, Émile Spencer.
Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i
destacà com a compositor musical i professor. En 1879
viatjà a París (França) i
poc després entrà com a director d'orquestra en
un teatre de Luxemburg. En 1881
s'instal·là a París i
treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per
al cantant Émile Duhem. En 1881
s'instal·là a París, on es
dedicà principalment
a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució
en 1894 de
l'anarquista Auguste Vaillant engegà la
indignació del moviment llibertari el
qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb
text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que
reemplaçà La
Ravachole. Va compondre gairebé 4.000
cançons per
a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard,
Jeanne Bloch, Dranem,
Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals
destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile,
côté face, La
fée verte, Gervaise,En revenant de
Suresnes, L'océan,Les petits pois, Le
rapin, La travailleuse,Vautour d'enfer, Voulez-vous
des z'homards i, sobre tot, La
jambe de bois. Émile Spencer va morir el 24 de
maig de 1921 a
Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat
quatre dies després al
Cementiri del Centre d'aquesta localitat.
***
Zo d'Axa
- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix a París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut com Zo d'Axa. Havia nascut en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehorsés ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó:«La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazasà Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. Elsúltims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.
***
Foto
policíaca de Francesca Guasco (1936)
- Francesca
Guasco: El 24 de maig de 1892 neix a Alessandria (Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Francesca Maria Guasco. Sos pares es deien Antonio i Carolina. Filla
d'una
família pagesa, aviat quedà orfe i amb 10 anys es
posà a treballar en diverses
feines (bugadera, aiguadera, filadora, etc.). Quan tenia 17 anys
començà a fer
feina d'infermera en un manicomi. Es traslladà a
Torí (Piemont, Itàlia), on es
guanyava la vida com a venedora ambulant de quincalla. Aprofitava la
seva
professió per repartir propaganda anarquista i antifeixista
nacional i
internacional arreu dels mercats on hi anava. Estava casada amb
l'anarquista
Michele Guasco, amb qui vivia al barri obrer torinès de la
Barriera di Nizza i
amb qui militava en el grup anarquista clandestí que hi
operava. Ajudà son
company en l'expatriació il·legal de militants i
en la logística de suport
creada per fer costat la Revolució espanyola. L'octubre de
1936 va ser
detinguda quan repartia manifests antifeixistes del grup«Giustizia e Libertà»
(GL, Justícia i Llibertat) i processada pel Tribunal
Especial per a la Defensa
de l'Estat per «conspiració política
mitjançant associació per atemptar contra
la constitució de l'Estat». Alliberada per manca
de proves dos mesos després,
va ser requerida per la Comissió Provincial de
Torí i condemnada a dos anys de
confinament, que patí a Sant'Elia a Pianisi (Molise,
Itàlia). L'estiu de 1938 la
pena que li quedava va ser reduïda a una
amonestació. Alliberada alguns mesos
després, restà vigilada fins a la caiguda del
feixisme. Escalivada, les mesures
disciplinàries que patia el seu marit a la penitenciaria de
Civitavecchia
(Laci, Itàlia), van fer que s'apartés de la
militància política. Un fill de la
parella fou partisà. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Camp d'internament de Royallieu (Compiègne)
- Josep Albalat Ripollès: El 24 de maig de 1909 neix a Albocàsser (Alt Maestrat, País Valencià) el resistent antifranquista llibertari Josep Albalat Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d'emissari de la xarxa d'evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d'Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d'octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup --Francisco i Pilar Ponzán Vidal, Pascual López Laguarta, Vicente Moriones Belzunegui (José Luis Márquez Boya), Eusebio López Laguarta (Luis García), Amadeo Casares Colomer i Miguel Chueca Cuartero--, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d'alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració (Neu Bremm, Mauthausen, Melk i Ebensee) fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d'Occitània. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Amadeo
Ramón Valledor
- Amadeo Ramón
Valledor: El 24 de maig de 1920 neix a Guimara
(Lleó, Castella, Espanya) el
militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari
Amadeo Ramón
Valledor, conegut com El Asturiano
o Ramón. Miner de
professió, estava
afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees
que heretà, ben
igual que sos germans, de son pare, Amadeo Ramón
Chachón, un dels líders
anarcosindicalistes de la regió. Arran del cop d'estat
feixista de juliol de
1936, el qual triomfà a la seva zona, aconseguí
fugir i arribà a Astúries. Quan
la caiguda del front de Gijón, va ser fet presoner quan
intentava fugir, amb
altres companys, amb barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de
presó.
Durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb
altres companys, amb
el suport de la guerrilla, de la colònia minera
penitenciària de la Societat «Minas
de Moro», a Fabero (Lleó), i s'integrà
en el grup guerriller organitzat pel seu
cosí Serafín Fernández
Ramón (O Santeiro),
format sobretot per miners confederals –Manuel
Bermúdez Fernández (Asturiano),
Arturo Martínez (Xoqui),
Antonio Vega Guerrero (Rizoso),
Vicente Seoane (Pasoslargos),
Gerardo Cañedo González,
Domingo Villar Torres, El Chato de
Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero.
Després, va ser nomenat un
dels responsables de la Federació de Guerrilles de
Lleó-Galícia. El juliol de
1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel
Guriérrez Abella, César
Ríos, Adoración Campo Cañedo i
Serafín Fernández Ramón,
participà en un intent
de passar a França, però que es va veure frustrat
per mor d'una topada a
Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la
Guàrdia Civil i en la qual tres
guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947
aconseguí fugir d'una
emboscada on Serafín Fernández Ramón
resultà mort. El 7 de desembre de 1948,
amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb
un taxi de Toral
de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo
(Astúries) i, aquest grup, després de
escapar als controls de la Guàrdia Civil,
aconseguí passar a França el 13 de
desembre. A França s'integrà en el grup
guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico)
amb el qual el novembre de 1951
participà en un atracament a un banc barceloní.
Posteriorment acompanyà Sabaté
en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya,
encara que
ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades.
Malalt de càncer,
Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un
tret al cor el 18 d'agost de 1963 a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
Amadeo Ramón Valledor (1920-1963)
***
Reunió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries
- Juan Portales Casamar: El 24 de maig de 1922 neix a Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Juan Portales Casamar. Havia nascut en una família llibertària –sos germans Acracio, Luis i Suceso foren anarquistes. Ben aviat es va involucrar en la lluita revolucionària clandestina militant en les Joventuts Llibertàries andaluses. El febrer de 1944 a Sevilla, en el Ple de la Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou nomenat membre del secretariat d'aquesta regional. El gener de 1947 assistí a Madrid al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Peninsular, encarregant-se especialment de la difusió dels periòdics clandestins Juventud Libre (FIJL) i Tierra y Libertad (FAI) en estret contacte amb Juan Gómez Casas. El 26 d'octubre de 1947 acompanya Gómez Casas a Tolosa de Llenguadoc, ambdós delegats pel Comitè Peninsular de la FIJL per a assistir a una plenària. A finals de 1947 va ser detingut a Madrid amb Liberto Sarrau i amb ell Gómez Casas i la seva impremta; ell aconseguí fugir i aquesta fuita va ser considerada per alguns com una mena de traïció. A França feu missions d'enllaç amb el Comitè Peninsular de la FIJL. Establert definitivament a França, fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Juan Portales Casamar va morir el 21 d'agost de 1973 a Montrouge (Illa de França, França).
***
Louis
Ségeral
- Louis Ségeral:
El 24 de maig de 1928 neix a Givors
(Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Louis Ségeral. En
1944, després que son pare va ser deportat a Alemanya on
morí, entrà en el
maquis i participà en les activitats de la
Resistència enquadrat en un grup de
Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de l'Ain
(Roine-Alps,
Arpitània), on va fer el primer contacte amb el pensament
llibertari de la mà
d'anarquistes espanyols. En aquest grup s'oposà a humiliar
els presoners
alemanys. Després de l'Alliberament entrà a
treballar com a obrer emmotllador a
la foneria «Ateliers du Furan» de
Sant-Etiève, militant en l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball (CNT) i participant en
diferents lluites. A
començaments de la dècada dels cinquanta
s'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia, on
freqüentà el local de la CNT espanyola en l'Exili
del carrer d'Ange. De manera
autodidacta es va fer enginyer de carcasses
metàl·liques i col·laborà
activament en la creació de cooperatives obreres a la zona
de Clarmont
d'Alvèrnia, fundant la seva pròpia Societat
Cooperativa Obrera de Producció
(SCOP). Militant de la Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF) i de
la Federació Anarquista (FA),
col·laborà regularment en Le Monde
Libertaire.
Participà activament en els fets de «Maig del
1968» i organitzà nombroses
conferències i presentacions de films polítics,
alhora que fou un dels creadors
del Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) a Clarmont
d'Alvèrnia,
participant en la seva ràdio. Gràcies a la seva
iniciativa, el 9 d'octubre de
1980 s'inaugurà a Clarmont l'«Ateneo»,
local obert a totes les organitzacions
llibertàries de la ciutat. També creà
la Biblioteca Associativa «Le pavé dans
la mare». Entre els anys setanta i vuitanta
participà a totes les lluites
socials de la seva regió. En aquests anys
col·laborà amb el grup IRL, que edità
a Lió la revista Informations
Rassemblées à Lyon. El novembre de
1979,
després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA
arran del Congrés de Nevers,
participà en la creació de la Unió
dels Anarquistes (UdA) i en el seu òrgan
d'expressió Le Libertaire. Revue de
synthèse anarchiste, de Le Havre.
Durant dos anys s'encarregà de les Relacions Interiors
d'aquesta nova
organització llibertària. Membre de la Libre
Pensée, amb Henri Terrenoire,
destacà pel seu anticlericalisme. En 1987 ajudà
la nova generació en la
reconstrucció de la CNTF. Entre 1984 i 1985 portà
el programa radiofònic
setmanal Utopia de la ràdio lliure
Fréquence 101. Amant de la poesia i
de la pintura, es va veure atret pel moviment lletrista i
realitzà pintures
inspirades en aquesta avantguarda artística. És
autor del llibre de poemes Le
damier (1973), de la novel·la Les
nouvelles de la Combe (1986) i del
llibre de memòries Chroniques de la rue de l'Ange.
20 ans d'anarchisme à
Clermont-Ferrand (1968-1988) (1988). Louis Ségeral
va morir d'un càncer,
com molts dels seus companys de foneria, el 25 de novembre de 1988 a
Lió
(Arpitània).
Defuncions
Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)
- Victor Nakachidze: El 24 de maig de 1905 es, sembla, assassinat a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss,Meliton, Maigrot, etc.). Havia nascut el 27 de desembre de 1865 a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos –Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya –viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.
***
Partitura d'una obra d'Émile Spencer
- Émile Spencer: El 24 de maig de 1921 mor a Nanterre (Illa de França, França) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Spencer-Owen, més conegut com Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Havia nascut el 24 de maig de 1859 a Brussel·les (Bèlgica). Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantantÉmile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise,En revenant de Suresnes, L'océan,Les petits pois, Le rapin, La travailleuse,Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir el 24 de maig de 1921 a Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.
***
Karl
Dingler
- Karl Dingler: El
24 de maig de 1950 mor a Göppingen
(Baden-Württemberg, República Federal
d'Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Dingler. Havia
nascut el 3
de novembre de 1900 a Göppingen (Regne de
Württemberg, Imperi Alemany).
Treballador metal·lúrgic, esdevingué
un dels militants més actius de Göppingen
i de tot Württemberg. En els anys vint
començà a militar en
l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD,
Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys) de Göppingen i especialment en el seu
sector cultural.
Fou membre destacat de la Gilde freiheitlicher Bücherfreunde
(GfB, Guilda dels
Amics del Llibre Llibertari), adherida a la FAUD, la qual
presidí. Destacat orador,
organitzà conferències a Göppingen de
intel·lectuals anarquistes, com ara Emma
Goldman, Erich Mühsam, Theodor Plievier, Rudolf Rocker, etc.
Col·laborà en Der
Syndikalist, òrgan de la FAUD, i en Besinnung
und Aufbruch, òrgan de la GfB.
Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Rudolf Rocker i Erich
Mühsam,
entre 1930 i 1932 representà diverses associacions locals de
Württemberg en
congressos de la FAUD. Quan els nazis arribaren al poder en 1933,
desenvolupà,
amb Otto Müller, petites activitats de resistència.
El 25 de febrer de 1935 va
ser detingut per la Gestapo, juntament amb Otto Müller i
altres 11 companys, després
d'11 mesos de presó preventiva va ser absolt del delicte
d'«alta traïció»,
però
va ser enviat posteriorment durant tres mesos a un camp de
concentració per a
treballar a les pedreres. Portat més tard a un camp de
concentració nazi, el 19
d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades.
Després de la II
Guerra Mundial, amb Hugo Rentschler, representà els
anarcosindicalistes en la
comissió consultiva del primer«ajuntament» de Göppingen, creat en 1945 a
la
zona d'ocupació nord-americana, i s'afilià a la Föderation
Freiheitlicher
Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris),
organització fundada aquell
any, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT). En aquest època
col·laborà en Die Freie
Gessellschaft, òrgan de l'FFS. L'abril de 1946 la
comissió consultiva va ser dissolta per a ser
reemplaçada per una sorgida arran
d'unes eleccions i, després de llargs debats,
decidí presentar-se a nom
individual en la llista socialista, essent elegit amb el
número major de vots.
Per iniciativa seva, la plaça Adolf Hitler de
Göppinger passà a anomenar-se
plaça Erich Mühsam. Com que la major part dels
estocs de llibres llibertàries
s'havien amagat durant el nazisme, es va crear una nova GfB
amb la finalitat de crear una important societat literària
de tendència
llibertària.
---
Tal com érem Palma, Anys 70 Crònica sentimental de la transició
Hippies o comunistes?
Com fer entendre als nou vinguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats per a tota l´eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobaven al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res! (Miquel López Crespí)
La majoria de companys que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que mai no tengueren a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.
Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, els ensenyaments del Che Guevara, les cançons de Raimon i Jacques Brel, George Brassens i Paco Ibáñez, Peter Seeger i Bob Dylan. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en el Dret a la peresa, proclamava lexigència de defugir per sempre el treball alineant, la feina esclava decretada per la burgesia.
Amb els companys i companyes que acabaven darribar de Múrcia i Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts deixaren els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a lorganització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a lexterior i sortir uns dies de lasfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda denciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de leditorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves desquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...
Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!
Com fer entendre als nou vinguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats per a tota l´eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobaven al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!
Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un Sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir sempre resava les oracions acostumades.
Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les seves primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales dart modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent sendugué cobrien les parets de cambres i els passadissos dels nostres pisos ocasionals...
Anarcoefemèrides del 25 de maig
Esdeveniments
Execució
sumària, el 25 de maig a les 18.30 hores, de communards agafats
armats al carrer Saint-Germain-l'Auxerrois
- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau --actual plaça de la República--, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.
***
Capçalera
del primer número de La
Boje! [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt La Boje!: El 25 de maig de
1885 surt a
Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del
periòdic anarquista La Boje! Grido
dei lavoratori (La Boje!
Crit dels treballadors). «La Boje!» és
el nom que van prendre les revoltes
pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de
Màntua. «La
Boje!» significa en llengua vèneta«l'olla que bull» i ve de l'expressió
que cridaven
els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la
va' de fora!»
(Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel
propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un
altre número, el 4
de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È
campo libero alla collaborazione
operaia» (La Boje! Camp lliure a la
col·laboració obrera) i un epígraf
d'Olindo
Guerrini (Lorenzo Stecchetti):«Noi
plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente,
giuistizia ci
faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan
arribi el gran dia, amb el
sol lluent a la cara, justícia hi farem!).
***
Nold i Bauer
- Alliberament de Nold i Bauer:
El 25 de maig de 1897 els anarquistes
Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat
d'Alexandre
Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de
Homestead en 1892,
són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a
Pittsburgh
(Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat
quatre anys i tres mesos.
Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats,
però la pena fou
reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany
organitzaren un
gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn
dels dos
anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.
***
Anagrama de la FORA
- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats --les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una«salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).
***
Georges
Taupin segons Le
Petit Parisien del 26 de maig de 1923
- Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per«estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.
***
Cartell
anunciador de l'exposició de Ramón
Acín al Rincón de Goya (maig de 1930)
- Exposició
d'Acín: El 25 de maig de 1930 s'inaugura al
Rincón de Goya, al Parque de Buena
Vista de Saragossa (Aragó, Espanya), l'exposició
antològica d'obres (pintures, xilografies,
escultures, obres en metall, etc.) de l'artista anarquista i
anarcosindicalista
Ramón Acín Aquilué. Poc abans, entre
el 6 i el 20 de desembre de 1929, havia
exposat amb gran èxit 60 obres a les Galeries Dalmau de
Barcelona (Catalunya),
una de les més prestigioses d'Europa. Amb aquesta
exposició saragossana de 70
obres, molt influenciada per diverses corrents d'avantguarda
(racionalisme,
neocubisme, ultraisme, etc.), l'artista reté un homenatge al
pintor Francisco
de Goya y Lucientes i a l'arquitecte Fernando García
Mercadal, qui projectà l'edifici
racionalista Rincón de Goya entre 1926 i 1927,
l'aixecà entre 1927 i 1928 i que
acabà inaugurant-se el 16 d'abril de 1928, coincidint amb el
centenari de la
mort de Goya. Aquesta exposició s'emmarcà en els
actes del centenari del
romanticisme. La premsa d'aleshores es va fer ressò de
l'exposició i a les primeres
pàgines dels seus principals diàries (Cierzo,Diario de Huesca, Heraldo
de Aragón, Montearagón,La Tierra, Tierra
Aragonesa, La Voz de
Aragón, etc.) es publicaren nombrosos articles al
respecte; des del 31 de maig fins al 12 de juliol de 1930, aparegueren
diferents ressenyes, comentaris i crítiques, signats per
Marín Sancho, José
Jarne, Zeuxis, «Albareda Hermanos» (José
i Joaquín Albareda Piazuelo), Eloy
Yanguas, Rafael Sánchez Ventura, Gil Bel, entre d'altres.
Rebé dures crítiques,
les úniques discordants de tota la premsa aragonesa, dels«Albareda Hermanos»,
que qualificaren Acín d'«avantguardista»
i les exposicions d'avantguarda de«malalties infeccioses».
Exposició de Ramón
Acín al Rincón de Goya
***
Manifestació de la gent de l'espectacle: Jean-Pierre Cassel, Michel Piccoli, Micheline Presle, Samy Frey, François Fabian, Jacques Brel i Jean Ferrat, entre d'altres
- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una«temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.
Naixements
Max Hödel, segons Le Voleur. Cabinet de Lecture Universel el 19 de juliol de 1878
- Max Hödel:
El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya)
l'anarquista,
partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max
Hödel, que va fer
servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi
s'afilià al Sozialistische
Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya),
però
ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt
prometien emperò res
no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista,
però després es dedicà a
la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts,
etc.) i a la difusió
d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians.
El SAPD l'acusà que
quedar-se amb la
recaptació de la venda
de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de
maig de 1878, dos
dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós.
Després marxà de Leipzig i
anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que
l'acusà d'ofenses
a l'emperador. Més tard viatjà per
Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia,
escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va
pertànyer al
sector bakuninista de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), però
la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades
deia que
era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25
d'abril de
1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies
després, l'11 de maig de 1878, a
l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de
Berlín,
dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan
sols
ferir-lo; volia protestar així contra la misèria
obrera. El kàiser viatjava amb
una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa
de Baden, i son
gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van
llançar sobre el
regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida
i va morir dos
dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal
Superior de Justícia
de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà
el seu pensament llibertari i el
10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la
pàtria»
cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor
d'ofici va demanar perdó al
tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel,
després de rebutjar
qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de
destral el 16 d'agost de
1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).
Els atemptats de Hödel i de
Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra
l'emperador alemany van
servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei
antisocialista l'octubre d'aquell 1878.
***
Paul Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906)
- Paul Reclus: El 25 de maig de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenatGeorges Guyou. Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la«gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les FrèresÉlie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).
***
Varban Kilifarski
- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo,Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de«La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquestaèpoca va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.
***
Alfred
Duchesnay [militants-anarchistes.info]
- Alfred
Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Les Andelys (Alta
Normandia, Normandia)
l'anarcoindividualista Alfred Eugène Duchesnay.
Visqué en una mansarda al
número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard
de París (França).
Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée»,
publicació anarcoindividualista publicada per
E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les
fàbriques Renault de
Billancourt (Illa de França, França). Es
casà amb Henriette Boissier, cobradora
de la Companyia de Tramvies de París en la línia«Hôtel de Ville-Clamart» i amb
qui tingué en 1911 una filla. Entre el 15 de març
de 1918 i el febrer de 1920
publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual
anarcoindividualistaLa Mêlée. Libertaire,
Individualiste,Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou
l'adreça postal i seu, com ja
havia passat amb La Mêlée,
dels
periòdics anarcoindividualistes L'Un,
que publicà un número el març, i Un,
que publicà set números entre juny i desembre
d'aquell any, i que van ser les
publicacions que substituïren La
Mêlée.
Cap al 1922 s'instal·là a Niça
(País Niçard, Occitània), ciutat on
morí en
1947.
***
Emilio
López Arango
- Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme iús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro --tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador --representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni--, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada,¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única,Suplemento de Tierra y Libertad,Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.
Emilio López Arango (1893-1929)
***
Francesco
Carmagnola (Sydney, començament de la dècada dels
vuitanta)
- Francesco Carmagnola:
El 25 de maig de 1900 neix a San
Vito di Leguzzano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i
agitador antifeixista
Francesco Giuseppe Carmagnola, conegut simplement com Frank.
Fou fill d'una família pagesa molt pobra; sos pares es deien
Lino Carmagnola i Emilia Basso. Treballà com a obrer
tèxtil i començà a militar
en els grups llibertaris de ben jovenet, destacant com a conferenciant
encara
que només tenia estudis elementals. Quan feia el servei
militar a Bolonya portà
una intensa tasca propagandística entre els seus companys de
caserna i per
aquest motiu va ser traslladat a una unitat disciplinària
militar creada
especialment per a subversius. Un cop llicenciat, participà
activament en el
moviment d'ocupació de fàbriques i
combaté fins i tot armat en els
enfrontaments que es generaren. A la província de Vicenza
lluità contra els escamots
feixistes organitzats i, fugint de la repressió,
emigrà el 23 de febrer de 1922
a Austràlia, arribant a Sydney el 13 de maig d'aquell any
amb el vaixell «San
Rossore». Immediatament marxà a Ingham, al nord de
l'Estat de Queensland, per
treballar com a tallador de canya a la safra. En aquest país
s'implicà en la
lluita antifeixista organitzada des de la comunitat d'exiliats italians
i els
enfrontaments violents amb els grups feixistes locals el portaren en
diferents
ocasions a la presó. Sempre vigilat per la policia secreta i
el cos consular
italians, treballà per aconseguir la unitat entre l'esquerra
australiana, tant
dels obrers de la immigració com dels anglosaxons, fugint
sempre de mantenir
relacions amb el Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i el
Communist Party of
Australia (CPA, Partit Comunista d'Austràlia) i qualificant
el règim soviètic
de «feixisme roig». Entre 1926 i 1927
promogué a Melbourne la campanya de
suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. A
finals de 1926 cofundà a Sydney amb Giovanni Terribile
Antico el grup «Lega
Antifascista» (Lliga Antifeixista), especialitzada d'antuvi
en la publicació de
pamflets subversius i que arribarà a ser el grup
esquerrà més important de la
comunitat italiana a Austràlia. El juliol de 1927
començà a publicar a Sydney
el primer periòdic antifeixista a Austràlia, Il Risveglio (El Despertar), que
tractà la problemàtica local i
publicà articles de militants anarquistes dispersos arreu
del món (França,
Suïssa, Argentina, Estats Units, etc.). El tercer
número, publicat després de
l'execució de Sacco i de Vanzetti, portà el
títol «Lunga vita all'anarchia. Dagli
anarchici seranno vendicati!» (Llarga vida a l'anarquia. Els
anarquistes seran
venjats!) i això serví de pretext
perquè Grossardi, cònsol general
d'Itàlia,
exigís del primer ministre australià Stanley
Bruce la immediata clausura del
periòdic, que es va fer efectiva el 23 d'agost d'aquell any.
El desembre de 1927
fundà amb altres companys el «Club Social
Matteotti» --en honor de Giacomo
Matteotti, socialista italià assassinat pels escamots
feixistes--, al carrer
Spring de Melbourne, del qual va ser nomenat secretari. L'1 de desembre
de 1928
aquesta organització es traslladà a un nou local
més gran al carrer Victoria de
Melbourne i fundà el Comitè de la Lliga
Australiana de Lluita contra el
Feixisme. El «Club Matteotti» publicà
entre 1928 i 1929, sota la direcció d'Isidoro
Bertazzon, diferents publicacions periòdiques antifeixistes
efímeres (L'Azione, Giacomo Matteotti, Germinal,In Memoria i Il
Risveglio). Entre 1930 i 1932
col·laborà en els periòdics de
Melbourne L'Avanguardia Libertaria,
publicat per Bertazzon, i en l'antifeixista La
Riscossa, editat per Valentino Ciotti. L'octubre de 1930 la
policia
australiana escorcollarà en dues ocasions el «Club
Matteotti». L'1 de maig de
1931 es dirigí a una multitud de set mil treballadors que es
manifestava per la
riba del riu Yarra al crit de «Mort a Mussolini!».
Després de la crisi interna
del «Club Matteotti» en 1931 per lluites intestines
entre Carmagnola i
Bertazzon, que portarà a la seva dissolució
oficial el 15 de desembre de 1933,
i a causa de la depressió econòmica que patia
l'economia del país, l'octubre de
1931 marxà novament a Ingham, al nord de l'Estat
australià de Queessland, per
treballar en la recol·lecció canya. La topada
directa el 26 de desembre de 1931
amb Mari Melano, vicecònsol general d'Itàlia a
Townsville, de visita a Ingham,
el portà a un procés polític amb dos
companys (Mario Tardiani i Tom Saviane) entre
l'11 i el 12 de febrer de 1932 a la Cort Suprema de Townsville on es
defensà
atacant durament el feixisme i el racisme de les autoritats
australianes contra
els immigrants, judici del qual va ser absolt. L'agost de 1934, amb son
company
Francesco Fantin, fou un dels organitzadors de la gran vaga de la
recol·lecció
de canya de sucre contra la gran empresa Colonial Sugar Refining
Company (CSR,
Companyia Colonial Refinadora de Sucre) portada a terme per
l'Australian
Workers' Union (AWU, Unió de Treballadors Australians) i que
a més de
reivindicacions laborals exigia mesures contra el morbo de Weils,
malaltia infecciosa
que portava a la tomba nombrosos obrers de la safra. Aquestes
reivindicacions
dugueren a l'obligatorietat de cremar els camps de canya com aúnica mesura de
lluitar contra la malaltia, pràctica usada encara en els
nostres dies. Com que
va ser inscrit en la llista negra de la patronal i no trobava feina,
retornà a
Melbourne per a treballar com a obrer en una fàbrica. En
1938 organitzà la
difusió de la propaganda antifeixista que es repartia al
port de Melbourne
entre els mariners dels vaixells italians que hi ancoraven. El 15 de
febrer de
1938, durant un d'aquests repartiments, un grup de mariners feixistes
del
vaixell de guerra «Raimondo Montecuccoli» atacaren
salvatgement el xofer d'un
taxi que havien confós amb Carmagnola. Dos dies
després s'organitzà una manifestació
de protesta al port de Melbourne de més de 12.000 persones i
en la qual prengué
la paraula i Mussolini va ser cremat en efígie. Arran de
l'entrada en la II
Guerra Mundial de la Itàlia feixista, molts d'italians,
considerats com a
potencials enemics, van ser internats en camps de
concentració. Aquest fet va
ser durament denunciat per ell ja que en aquests camps es tancaven
sense cap
discriminació italians defensors del feixisme i militants
antifeixistes, produint-se
constants agressions --el seu company Fantin va ser assassinat en 1942
en un
d'aquest camps per interns feixistes, crim que restà impune.
El 27 de juliol de
1940 va ser detingut a Sydney mentre distribuïa pamflets
emparedat amb un cartell
que deia «Tots els italians no són
feixistes.», amb caricatures de Mussolini i
fotografies de antifeixistes empresonats. Després de la
guerra, encara que
fidel al pensament anarquista, reduí la seva
militància activa. Retirat a
Camden, a prop de Sydney, durant els últims anys de sa vida
es reunia amb els
joves militants del moviment llibertari. Malalt de càncer,
Francesco Carmagnola
va morir el 27 de febrer de 1986 al barri de Lugarno de Sydney (Nova
Gal·les
del Sud, Austràlia) i fou enterrat al cementiri de Camden.
Francesco Carmagnola (1900-1986)
***
Ilio
Baroni
- Ilio Baroni: El 25 de maig de 1902 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels «Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per «activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits.
***
Jóse
i Kati Horna
- José Horna
Lechuga: El 25 de maig de 1909 neix a Jaén
(Andalusia, Espanya) el dibuixant,
cartellista i escultor anarquista José Horna Lechuga.
Estudià a l'Acadèmia de
Belles Arts de San Fernando de Madrid (Espanya) amb la també
artista anarquista
Remedios Varo i amb Salvador Dalí, i va pertànyer
al moviment surrealista. Durant
la guerra civil fou un dels fundadors de la revista Umbral,
en la qual col·laborà amb dibuixos, i
treballà com a
dibuixant per a l'Estat Major de l'Exèrcit
republicà. En la redacció d'Umbral
conegué la fotògrafa anarquista
Katalin Deutsch Blau, amb qui es casà en 1938 prenent el nom
de Kati Horna, amb
el llinatge del seu marit. En 1939 s'enrolà en la
Divisió de l'Ebre que cobrí
la retirada de civils cap a França i, quan el triomf
franquista era un fet, creuà
amb sa companya els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir,
Catalunya Nord). Ella
pogué arribar a París, però ell va ser
reclòs en un camp de concentració. Quan
aconseguí sortir del camp, i després de treballar
un temps a l'Agence Photo de
París, amb Kati embarcà el 17 d'octubre de 1939 a
bord del paquebot De Grasse al port
de Le Havre (Alta
Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i
d'allà un nou vaixell desembarcà
la parella a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on
arribà el 30 d'octubre. Amb sa
companya s'instal·là en una casa de la Colonia
Roma (número 198 del carrer
Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. Al país asteca
destacà com a escultor
surrealista, cartellista, maquetista, dibuixant publicitari,
il·lustrador de
llibres i dissenyador de tapissos i de mobles. Amb Carlos Lazo
realitzà el
disseny i la construcció amb un grup d'enginyers de la
Universitat Nacional
Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys
col·laborà en Aventura
i en l'editorial Minerva. A Mèxic entaulà amistat
amb
destacats artistes i escriptors, com ara Frida Kahlo, Diego Rivera,
Leonora
Carrington, Benjarmín Péret, Alice Rahon, Edward
James, Mathias Goeritz, Pedro
Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Alejandor Jodorowsky o
Wolfgang
Paalen, entre d'altres. El 20 d'octubre de 1949 nasqué Norah
Horna, filla única
de la parella. En els anys cinquanta col·laborà
amb Remedios Varo i amb Leonora
Carrington en la realització de juguetes
artístics i de titelles. Fou un expert
jugador de cesta-punta, esport en el qual guanyà importants
premis. Durant els
24 anys que va viure a Mèxic mai no va voler exposar la seva
obra, encara que
va ser guardonat amb nombrosos premis pel seu treball
gràfic. José Horna
Lechuga va morir el 4 d'agost de 1963 a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic). En 1964 la
Galeria Antonio Souza realitzà una exposició
d'homenatge amb les seves
escultures. En 2003 es realitzà al Museu Nacional d'Art de
la Ciutat de Mèxic
una exposició antològica de la parella Horna sota
el títol Los sentidos de las
cosas. El mundo de Kati i José Horna.
José Horna Lechuga (1909-1963)
---
El diari Última Hora va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies daquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats denregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. Larticle publicat ahir a Última Hora (Los últimos presos de Franco) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)
Yo fui preso político
Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976
Texto: Gonzalo Nadal
Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. Está tal cual exactamente igual; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.
Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada Aires de Libertad el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: los grises nos dieron por todas partes recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.
Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo, que así era como conocían los internos a las oficiales celdas de observación. Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida.
Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes.
Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres pero con el paso de los días la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, igual de fríos que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores.
Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. La libertad no se compra sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina. Con el paso de los días desvela Isidre que decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.
Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: Sí, valió la pena.
Última Hora (6-III-2011)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)
Un míting per lamnistia (1976)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica
Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.
Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)