Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 313 | 314 | (Page 315) | 316 | 317 | .... | 465 | newer

    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA: PORTUGALETE 2ª Parte (VIZCAYA - PAÍS VASCO - ESPAÑA) 2017
      Enero 2017 (II)

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
    «"Fosterito"»
    Entrada de Metro
    Diseño:
    Norman Foster
    c/ Avenida de Carlos VII
    «"Fosterito"»
    Entrada de Metro
    Diseño:
    Norman Foster
    c/ Avenida de Carlos VII
    «"Fosterito"»
    Entrada de Metro
    Diseño:
    Norman Foster
    c/ Avenida de Carlos VII
    «Monumento a Dña. María de Haro (La Buena)»
    Escultora:
    Lourdes Umérez
    c/ Avenida de Carlos VII
    «Madre África»
    Escultor:
    Agustine Bukari
    c/ Casilda Iturrizar
    «Detalle de "Madre África"»
    Escultor:
    Agustine Bukari
    c/ Casilda Iturrizar
    «Mural»
    Autoras:
    Jennifer Pita y Olaia Martínez
    c/ de Coscojales
    «Mural»
    Autoras:
    Jennifer Pita y Olaia Martínez
    c/ de Coscojales
    «Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio»
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    c/ María Díaz de Haro
    «Pasarela peatonal»
    Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    c/ María Díaz de Haro
    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio
    c/ María Díaz de Haro
    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio
    c/ María Díaz de Haro
    «Pasarela peatonal»
    Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    c/ María Díaz de Haro
    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio
    c/ María Díaz de Haro
    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio
    c/ María Díaz de Haro
    «Pasarela peatonal»
    Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    c/ María Díaz de Haro
    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio
    c/ María Díaz de Haro
    «Navegando por la Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio
    c/ María Díaz de Haro
    «Monumento a Víctor Chávarri»
    Escultor:
    Miquel Blay
    Plaza del Solar de Portugalete
    «Detalle del Monumento a Víctor Chávarri»
    Escultor:
    Miquel Blay
    Plaza del Solar de Portugalete
    «Detalle del Monumento a Víctor Chávarri»
    Escultor:
    Miquel Blay
    Plaza del Solar de Portugalete
    «Monumento a Víctor Chávarri»
    Escultor:
    Miquel Blay
    Plaza del Solar de Portugalete
    «Reloj»
    Casa del Ferrocarril (Antigua Estación de "La Canilla")
    Actual Oficina Municipal de Turismo
    Arquitecto:
    Pablo de Alzola y Minondo
    Plaza del Solar
    «Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio»
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    c/ María Díaz de Haro
    «Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio»
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    c/ María Díaz de Haro
    «Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio»
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    c/ María Díaz de Haro
    «Kiosco de Música»
    Arquitecto:
    Emiliano Pagazaurtundúa
    Plaza del Solar
    «Reloj»
    Plaza del Solar
    «Cabina»
    Puente de Bizkaia, Puente Vizcaya, Puente Colgante o Puente Palacio
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    c/ María Díaz de Haro
    «Partida de pesca»
    Plaza del Solar - Portugalete (Vizcaya) - País Vasco - España
    desde Plaza del Solar
    «Base de Farola»
    Plaza del Solar
    «Vista calle»
    c/ Salcedo
    Centro Histórico
    «Vista calle»
    c/ de Coscojales
    Centro Histórico
    «Vista Calle»
    c/ Travesía de Santa Clara
    Casco Histórico
    «Madre África»
    Escultor:
    Agustine Bukari
    c/ Casilda Iturrizar
    «Detalle de "Madre África"»
    Escultor:
    Agustine Bukari
    c/ Casilda Iturrizar
    «Escultura»
    Plaza del Cristo Enparantza
         

    Palma, 15 de Mayo de 2017


    0 0

    El fet d'estar governant en minoria no fa la presa de decisions una tasca fàcil. Qualsevol acció, decisió, obra, pressupost, etc. que necessiti de l'aprovació de la majoria del Ple deixa aquesta aprovació en mans del membres de la oposició. No hi fa res si l'equip de govern, després de reflexionar, avaluar opcions, demanar informes tècnics, fer gestions amb altres administracions i rebre opinions i demandes dels sectors i particulars afectats presenta al Ple una decisió que creu que és la millor per resoldre tal o qual assumpte. Al final queda en mans de la oposició que unes vegades s'haurà interessat més en el tema o altres se n'haurà despreocupat fins cinc minuts abans d'emetre el seu sentit del vot. Per evitar aquestes situacions des de l'equip de govern intentam transmetre la importància dels assumptes que tractam a la oposició amb juntes de portaveus o a les comissions informatives, però així i tot sovint és molt complicat saber si una proposta s'aprovarà o no fins al moment mateix que es vota al Ple. Ja es cuiden de reservar-se l'opinió i deixar la decisió final fins al mateix Ple amb la creença que frustrar una iniciativa de l'equip de govern en el Ple, davant tothom, amb llum i taquígrafs, suposarà una posada en evidència pública del govern i una prova palpable de la seva «inoperància» (mantra d'aquesta legislatura) i «falta de capacitat d'arribar a consensos» (com si en algun moment hi hagués hagut la més mínima voluntat d'arribar-hi per part de la oposició). Aquesta postura fa que des de l'oposició s'hagin de cercar arguments més o manco alambicats i rocambolescos per justificar vots en contra malgrat que les mesures proposades siguin de total sentit comú. Això ha provocat que aquesta legislatura tinguem una oposició -especialment la de dretes, la «d'esquerres» mereix capítol a part- de «Sí, però...».


    Així hem hagut d'escoltar arguments agafats amb pinces com els següents:

    SÍ, l'Ajuntament té l obligació de pagar factures de feines fetes, PERÒ no les aprovam perquè no heu millorat la contractació (quan una cosa no té res a veure amb l'altre i cap culpa en tenen els proveïdors de que el procediment legal obligui a passar per Ple).

    SÍ, volem una primera línia del Moll millor i peatonalitzada, PERÒ posam totes les pegues del món per aprovar el pressupost i el projecte en base a reticències amb al Consell (quan mai abans hi havia hagut tan bona col·laboració amb aquesta institució).

    SÍ, volem que Pollença tingui un nou centre de salut, PERÒ trobam que el lloc no és l'adequat (és igual si no hi ha altra lloc on sigui possible fer un nou PAC, la qüestió és cercar una excusa)

    SÍ, volem una millor parada d'autobusos al Moll, PERÒ prioritzam uns aparcaments al lloc allà on es vol fer aquesta estació (no escolten ni tan sols als informes tècnics quan se'ls diu que els aparcaments es recuperaran en altres llocs i que cal prioritzar el transport públic).

    SÍ, al pressupost municipal hi ha partides pressupostàries per fer coses que trobam que estan bé, PERÒ hi votarem en contra, perquè no els heu consensuat amb noltros (després d'innombrables reunions sense rebre cap suggeriment ni aportació a la proposta de l'equip de govern).


    ...i així...


    I en sentirem més, segur, de «Sí, peros...» amb la falsa creença que això fa mal a l'equip de govern quan en realitat a qui fa mal és al desenvolupament del poble. Entenem que les mesures proposades van en línies que potser no els interessen: transport i serveis públics, mobilitat més racional, model de poble manco motoritzat, millora de la qualitat de vida a mitjà i llarg termini... però el fet que ells posarien l'accent en altres iniciatives no significa que les que actualment es proposen siguin dolentes, tot el contrari.


    Des d'aquí els animam a que si en els «Sí, però...» es senten còmodes, que continuïn fet-los, però que els facin en el minut 1 del partit i potser tindran un major interès pel poble i no el dia del Ple, en el minut 90, quan ja l'únic que podran guanyar serà un titular a l'endemà, i potser ni tan sols això.

     

     

     

     
    "Sigui el que sigui, hi estic en contra"

    0 0

    “Yo subo la escalera, yo cumplo una misión”

    Charly García

    Radicado en la mediterránea isla de Mallorca hace más de veinte años, este autor bahiense, tras haber estudiado Filosofía en el Pago chico, sale al ruedo con su última publicación: Margen crítico (Món de Llibres, Mallorca, 2017). Sus trabajos anteriores son la novela Luna Negra (2012), conseguible en las librerías bahienses, el libro de cuentos Los techos de agua (2015) y La aventura ausente (2009).

    Margen crítico es un compendio de las obsesiones que marcaron y marcan a fuego el itinerario de un escritor, cuya pasión por la literatura, lo obliga una y otra vez a transitar los caminos de un grafomaníaco confeso. En la estela de las “sagradas escrituras” libertellianas, el autor nos ofrece en breves y luminosos ensayos literarios sus experiencias de lectura, como si estas se produjeran a través de un antiguo ritual no exento de magia y encantamiento. Es que en el prodigioso juego de las palabras se deja entrever una zona de promesas que la literatura siempre posterga, porque siempre está a punto de acontecer, cada vez que ponemos a funcionar el delicado mecanismo de la lectura. No es una sorpresa menor que al dejarnos llevar por estas páginas se descubra uno como el personaje de “Las ruinas circulares”, a quien las llamas no laceran su cuerpo, ya que la ilusión del artificio se expone con la deliberada delicadeza de la callida iunctura horaciana.

    Si la voz crítica se sitúa en el “margen” de las figuras autorales y de sus obras, en la busca de aquel resquicio que permita la incandescencia adecuada para transformarse en una suerte de guía, una especie de Caronte, el barquero que elige a quién cruzar de una orilla a la otra, es porque el autor invita al lector a que avance entre fantasmas, entre mundos posibles que sólo se insinúan por el breve lapso en que la literatura resplandece, tenue e insegura, frágil como el cristal más puro, acaso como la más delgada tela que sólo soporta una pincelada, un rasgo y no una rasgadura.

    En ascendente impulso este volumen se estructura en cuatro partes: “Libros que no son”, “Libros”, “Escritores” y “Literatura”, como si este último escalón fuera la cúspide, el cielo de una “rayuela”, que es también una de las formas en las que puede leerse: cada lector decide por qué puerta entrar estableciendo su propio orden o, por el contrario, puede derribarlo como una torre de naipes y comenzar de nuevo por donde quiera. Desde las ediciones catalanas cuyos autores aguardan ser descubiertos, hasta los clásicos de la literatura (Borges, Cortázar, Kafka) pasando por dos semblanzas ilustres (Miles Davis y Luis Alberto Spinetta), y las quijotadas editoriales (nueva traducción del Ulises, por Marcelo Zabaloy), la improvisación del jazz y la poesía le imprimen a la prosa bertottiana cierta respiración dejando las huellas de una ficción lírica que se filtra con la impertinencia del agua, con la obstinación de algo que debe caer por su propio peso.

    Placer, aprendizaje y conocimiento forman un tríptico irrenunciable en la poética esbozada en Margen crítico: la certeza de que la literatura es un lugar de resistencia a la siempre latente barbarie que acecha a cada paso. Dotados de una llamativa y llameante virtud, sus textos se encienden con sólo un chispazo que puede provenir de la literatura, del cine, de la poesía o la filosofía. Por eso en su trabajo se hallan las preguntas que se quieren esenciales respecto del ser que aglutina sus pasiones: ¿qué es poesía?, ¿qué es literatura?, pero también se atreve a revelarnos las causas: ¿por qué se lee y se escribe ficción?, pregunta a la que responde taxativamente: “porque escribir y leer ficción son rasgos adaptativos de la especie que se han conservado durante milenios por una sencilla razón: son perfectos mecanismos de adaptación al medio y a uno mismo”.

    Cada autor abordado por Bertotti siempre es la excusa perfecta para reflexionar sobre alguna cuestión literaria que induce al conocimiento de lenguajes y poéticas cuyas palabras nos hacen humanos, por eso en el cogito está la sentencia como producto del hallazgo de una pepita de oro en el árido y legendario mundo de la piedras escritas, (ruinas y testigos de la retirada del canto de las sirenas), hallazgo de encrucijadas vitales que son celebradas y compartidas con la alegría y la serenidad del viajero que vuelve del desierto.

    El texto se abre así y entra en diálogo explícito con el lector: “¿o acaso no hay ciertas frases que nos hacen abandonar la lectura como si hubiéramos intuido una presencia inquietante?”, o “no se sale indemne de la lectura de determinados libros”. En el fondo eso es lo que queremos: escuchar las voces del texto, levantar la cabeza como Barthes o, en nuestra versión vernácula, oír los combates aun no acallados entre ciertos y fundamentales libros, encarnando el “lector con miedo” de Martínez Estrada.

    A la pregunta: ¿qué leen los escritores?, Bertotti responde desaforada y gozosamente con una “Una enumeración gozosa”, los libros que lo han deslumbrado y lo siguen cautivando, a tal punto que el placer por la lectura se torna impostergable: “sólo sé que durante gran parte del día deseo llegar a casa y sentarme en ese sillón a leer”.

    Las nociones de espacio y tiempo han sido y son una constante preocupación para ciertos escritores. ¿Cuánto espacio llevaría describir el encendido de un fósforo?: Saer tiene la respuesta; Cortázar hizo lo suyo, de otra manera, en El perseguidor. Si la literatura está hecha de lenguaje y se hace con la mano, se manipula, hipnotizando al lector hasta que “cese ya el artificio”, al decir del famoso verso de Garcilaso, no debe extrañar entonces que la juntura de la sabiduría con sabor oriental y la música popular norteamericana puedan convivir sin repelerse en este libro: lo que viene de allá lejos y hace tiempo, in illo tempore, la Danza de Shiva de origen hindú encarna popularmente en el jazz de Glen Miller.

    Entre las Vidas imaginarias y la Historia universal de la infamia se construyen como piezas literarias las escenas donde hacen su entrada los autores que Bertotti elige extraer de sus anaqueles: Hemingway, Dick, Márai, Cortázar, Onetti, Aira, Borges, la lista sigue. Se trata de Nombres en los que la “certeza biográfica” se diluye en la invención ficcional que hace prevalecer ese contacto íntimo, ese perdurable fuego de la especie, que no puede tener otro destino que la literatura misma cuando se escribe sobre ellos. Es una retroalimentación constante, porque leer es mapear el río babel de las palabras, es manejarse como un sabueso con el más fino olfato y el más agudo instinto de supervivencia.

    Fabián Wirscke

     


    0 0

     

      

    Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

                                               La filosofia en 36 enunciats (4).

     

     

     

        19. En contra del que afirmen els llibres de text i les enciclopèdies no fou el cas que l'Església romana fos el refugi i la salvació de la cultura clàssica.

        La realitat històrica a l'època final de l'Imperi romà: Al segle V, l'Església romana ja disposava del monopoli del control de les creences,  de la cultura i de la moral.  A l'any 380,  per edicte de l'emperador Teodosi,  la religió cristiana catòlica fou proclamada la religió oficial d l'imperi,  però s'ha de saber que tot altra manifestació religiosa era severament prohibida. De fet,  s'iniciava el règim teocràtic propi de l'Edat Mitjana (El text de l'edicte fa així:  És el nostre desig que totes les diferents nacions que estan subjectes a la nostra clemència i moderació, han de seguir en la professió de la religió que va ser transmès als Romans pel diví apòstol En  Pere, com s'ha conservat per la tradició fidel i que ara és professat pel pontífex En Damas  i per En  Pere, bisbe d'Alexandria, un home de santedat apostòlica. Segons l'ensenyament apostòlic i la doctrina de l'Evangeli, creiem en una única deïtat del Pare, del Fill i l'Esperit Sant, en la mateixa Majestat i en una Santíssima Trinitat. Podem autoritzar els seguidors d'aquesta llei a assumir el títol de catòlics cristians N. 2 però com ara  els altres estan preocupats, per tant, al nostre parer són ximples,  decretem que siguin assenyalats  amb el nom ignominiós d'heretges, i que no puguin pretendre  donar als seus ''conventets'' el nom d'esglésies. Ells patiran en primer lloc la censura de la condemnació divina i en segon lloc el càstig de la nostra autoritat que d'acord amb el desig del cel es decideixi a infligir).

        O sigui, de fet,  el règim teocràtic de l'Edat Mitjana va començar al segle IV a l'Imperi romà.

     

       20. Els llibres de text i les enciclopèdies donen a entendre que una plèiade de frares foren els qui conservaren viu el caliu de la ciència i feren importants aportacions al saber científic medieval.

        Sobre aquesta temàtica,  els llibres de text i les enciclopèdies,  majorment, segueixen les instruccions de l'Església catòlica. Uns i unes menteixen. Vegeu l'enunciat.

        Enunciat generalista: Fins a l'inici de la modernitat, l'Església catòlica fou el principal obstacle per al desenvolupament científic.

       21. L'Església catòlica va fer de la filosofia una serventa de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae),  però en el benentès que la ciència (totes les ciències) formava un tot amb la filosofia.

        22. L'Església catòlica tenia el monopoli del cultiu de la teologia,  de manera que la filosofia i la ciència restaven dins el monopoli. Que quedi clar:  Restava prohibit el cultiu del saber científic fora dels centres oficials catòlics.

         Que resti clar:  La Cúria romana  s'autoproclamava la màxima autoritat científica (Al procés judicial contra En Galileu Galilei,  el cardenal Bellarmino pretenia rebatre les teories de l'encausat fent recurs a la física aristotèlica).

    23. La plèiade de frares medievals que figuren com científics,  eren en realitat uns mantenidors de la ignorància tradicional. La seva ciència era una no-ciència o una anti-ciència.

        Per posar un exemple notable,  vegem la figura de N'Isidoro de Sevilla (Conegut com a San Isidoro). Referent a les Etimologias,  l'enciclopèdia Wikipedia afirma que Isidoro...gràcies al seu esforç es feu possible  la perduració  de la cultura clàssica grecollatina y la seva transmissió no solament a l'Espanya  visigoda, sinó a la resta d'Europa durant els segles següents.

       Però,  en contra de les lloances fetes al bisbe sevillà, la realitat és que les Etymologiae constitueix una típica mostra del nivell d'ignorància dels frares teòlegs medievals. Per altra banda, aquesta ignorància era hereva de la de l'època de l'imperi romà. En aquesta qüestió, la diferència en una i altra època era que a l'imperi romà era admesa la diversitat de teories científiques; no existia la ''teocràcia científica''.

       A considerar:  No és només que fossin ignorants aquells frares; no tenien esperit crític; estaven imbuïts d'un esperit negador de la ciència.

         Així, per exemple,  N'Isidoro,  tractant sobre qüestions lingüístiques,   recull sense esperit crític la creença (el gran disbarat) de que els homes antigament parlaven una sola llengua,  la llengua hebrea! Vegeu el que va escriure el nostre savi-ignorant: La diversitat de llengües va sorgir durant l'edificació de la torre després del diluvi. Doncs abans que la supèrbia d'aquella torre dividís la societat humana  en diversos sons dels signes,  una sola fou la llengua de totes les nacions,  que es diu Hebrea,  que usaren els Patriarques i els Profetes no solament  en les seves converses,  sinó també en les sagrades lletres.   

        Per a salvar la cosa,  un hom podria pensar que qualcuns errors són perdonables en una obra tan extensa. Però no; la realitat és que les Etymologiaeés un continuat allunyament de les premisses científiques,  fins al punt que conté nogensmenys que una ''angelologia'',  una fantàstica ''ciència dels àngels''.

     

      

     

     


    0 0

    La revista M arte y cultura visual em va dedicar un article. 

    http://www.m-arteyculturavisual.com/2017/05/04/ensayos-para-un-autorretrato-y-la-espera/


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [18/05] Cincinnati Time Store - «El Perseguido» - «Germinal» -«Proa» - Manifestació anarquista - París (18-05-68) - Míting confederal - Bertini - Cepeda - Pelletier - Damiani - Arondel - Haywood - Casteu - Fontcuberta - Poblador - González Entrialgo - Lashortes - Dorlet - Torrelles - Romiti - Sendrós - Laborit - Muñoz Congost - Céspedes

    Anarcoefemèrides del 18 de maig

    Esdeveniments

    Bitllets de treball del Cincinnati Time Store

    Bitllets de treball del Cincinnati Time Store

    - Inauguració del Cincinnati Time Store: El 18 de maig de 1927, a Cincinnati (Ohio, EUA), Josiah Warren (1798-1874), considerat el primer anarquista individualista americà, inaugura el primer Time Store (Magatzem del Temps), on posarà en pràctica les seves idees econòmiques basades en la teoria del valor-treball i del comerç just. En aquesta botiga minorista, els articles són venuts al seu preu real, en funció del temps de treball que s'ha necessitat per realitzar-se i vendre’s; els intercanvis eviten la moneda capitalista americana i es porten a terme amb labor notes (bitllets de treball). Aquest reeixit experiment durarà fins a maig de 1830, quan Warren portarà aquesta idea a la comunitat New Harmony entre 1842 i 1847. El Cincinnati Time Store serà la primera experiència mutualista de la història, però Warren també serà el primer editor del primer periòdic netament anarquista, The Peaceful Revolutionist (El revolucionari pacifista), publicat el gener de 1833. Warren va adoptar la teoria del valor-treball segons la qual el valor d’un producte és la suma de l’esforç realitzat en produir-lo o adquirir-lo, i conseqüentment no era ètic carregar un bé amb un preu més alt que el del cost assumit pel venedor quan l’introdueix en el mercat; en definitiva, s’oposava als guanys. Warren va resumir aquesta política en la frase: «El cost és el límit del preu.» I, creient en la feina com el cost bàsic de les coses, va sostenir que a igual quantitat de feina naturalment rebria igual compensació material. Es va plantejar examinar si les seves teories podien ser posades en pràctica establint la seva«botiga de treball per treball». Si el seu experiment reeixia, el pla era establir diverses colònies on tots els participants acceptessin usar«el cost com a límit del preu» en totes les seves transaccions econòmiques, esperant que tota la societat eventualment adoptés aquest precepte en tots els assumptes econòmics. A la botiga, els consumidors podien comprar béns amb«bitllets de treball», que representen un conveni per exercir una feina. Els articles de la botiga s’apujaren inicialment un 7% per comptar el treball requerit per introduir-los en el mercat amb el preu incrementat segons el temps que un consumidor gasta amb el botiguer, mesurat amb un comptador de temps; després aquesta apujada va ser reduïda a 4%. El blat de moro va ser usat com regla (12 lliures de blat per hora de feina). El resultat d’aquest sistema va ser que ningú no va poder-se lucrar de la feina dels altres; tot individu rebia el producte complet de la seva feina. Es van fer ajustaments per la dificultat i els desacords sobre la consideració de l’esforç realitzat, ja que aquest temps no va ser l’únic factor pres en compte. Warren també va posar pissarres a la paret on les persones podien publicar quina mena de serveis buscaven o quins venien perquè altres poguessin respondre, i comerciar entre ells usant«bitllets de treball». Després d’un difícil període inicial, la botiga va demostrar ser força reeixida. Els béns de Warren van ser molt més barats que els de la competència, encara que va insistir que no volia posar les altres botigues fora de mercat. Altra botiga veïna es va adherir als mètodes de Warren. El fet que els preus dels béns apugessin el consum amb Warren, la majoria de vegades, va donar com a resultat transaccions molt eficients. Warren va dir que estava fent més negocis en una hora que en un negoci normal en un dia, motiu pel qual tancava la botiga part del dia per descansar. Encara que el magatzem va ser unèxit, el problema de considerar el mateix temps de feina per diferents dificultats de feina va ser una gran preocupació per a Warren, que no estava disposat a reconciliar el mètode subjectiu per determinar el valor de les coses amb les seves teories que no fos altra que confiar que el judici individual. Les idees de Warren han tingut una gran influència en el «comerç just».

    ***

    Capçalera d'"El Perseguido"

    Capçalera d'El Perseguido

    - Surt El Perseguido: El 18 de maig de 1890 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista clandestí El Perseguido. Periódico comunista-anárquico. Va ser publicat pel grup Los Deseredados, format per llibertaris espanyols, principalment, argentins i alguns francesos (Gregori Inglán Lafarga, Rafael Roca, Manuel Reguera, Beltrán Cosini, Fortunato Serantoni, Ingla Lafargue, Cerambide, B. Salheens, S. Requena, J. Roux, Ragazini, Pierre Quiroule, Alex Sadier). La publicació tindrà una certa influència entre els treballadors europeus emigrats i era partidària de la«propaganda pel fet», publicant lloances quan es produïen atemptats i realitzant col·lectes per a les famílies dels anarquistes repressaliats, com ara Paulí Pallàs. Estava en contra de qualsevol forma d’associació llibertària organitzada (comissions, reglaments, federació, confederació, sindicat,«partit anarquista»...) tot reivindicant el «grup d’afinitat» sota el principi ideològic que «l’anarquismeés específicament inorganitzable»; també va rebutjar de manera taxativa els plantejaments anarcocol·lectivistes. Va ser dirigit per Rafael Roca i per l’ebanista català Gregori Inglán Lafarga, i entre els seus col·laboradors va tenir a Pierre Quiroule. A Xile es va distribuir i va tenir una gran acollida. Malgrat ser un periòdic clandestí la difusió del qual era molt perillosa, va passar d’un tiratge inicial de 1.000 exemplars a 1.700 en el número 26 i a 2.000 a partir del 36, per acabar amb un tiratge de 4.000 des del número 60. Va tenir una gran durada per a l’època, ja que va deixar de publicar-se el gener de 1897, però els anarcocomunistes antiorganització publicaran a partir de 1898El Rebelde.

    ***

    Portada del primer número de "Germinal"

    Portada del primer número de Germinal

    - Surt Germinal: El 18 de maig de 1918 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número de Germinal. Hoja quincenal libertaria. Va ser dirigida per Joan Ferrer Farriol. Hi van col·laborar Fortunato Barthe, Ramon Bonjoch, Josep Casasola, Josep Estrañi, Joan Ferrer, Leandro Flancho, Vicente Franco, Vicentina Israc, Ernesto Lecocg, Ángeles López de Ayala, Anselmo Lorenzo, Nisck, Riffle, Lluís Umbert, J. Vidal i A. Zozaya, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 28 de juliol de 1918.

    ***

    Capçalera de "Proa"

    Capçalera de Proa

    - Surt Proa: El 18 de maig de 1935 surt a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el primer número del periòdic anarquista Proa. Semanario de doctrina, crítica y combate. Els responsables de la publicació foren Antoni Esteve i José Juan Romero. Hi van col·laborar, entre d'altres, Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. En sortiren com a mínim 17 números, l'últim el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre de 1935 quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques. Era una segona època d'aquesta mateixa capçalera publicada a Elda entre 1931 i 1932 com a òrgan d'expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional dels Treballadors (CNT-AIT).

    ***

    La manifestació pels carrers de París

    La manifestació pels carrers de París

    - Manifestació anarquista: El 18 de maig de 1947, per celebrar l'aniversari de la Comuna de París, tres mil persones es manifesten, malgrat la pluja i la repressió policíaca, pels carrers de París (França). La manifestació, convocada per la Federació Anarquista (FA) i la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), transcorregué des de la plaça de la Bastilla fins al cementiri de Père-Lachaise, portant nombroses pancartes, entre elles una que deia«Désobéissez à l'État Saigneur» (Desobeïu l'Estat Assassí). Davant el«Mur dels Federats» del cementiri de Père-Lachaise nombrosos oradors prengueren la paraula, com ara Maurice Joyeux, de la FA de la Regió Parisenca, que denuncià la provocació policíaca; Bouillé, que resumí la història de la Comuna de París; Pierre Jacquelin, que associà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a aquesta manifestació revolucionària; Paul Champs, en nom de la FJA, que parlà sobre la necessitat d'unió contra la repressió; i Georges Fontenis, secretari de la FA, que després d'homenatjar els màrtirs, entonà L'Internacional. La policia realitzà 13 detencions i confiscà les pancartes.

    Manifestació anarquista (París, 18 de maig de 1947)

    ***

    Tot França paralitzada...

    Tot França paralitzada...

    - París (18-05-68): El 18 de maig de 1968 l'ona de vagues i d'ocupacions s'escampa per tot França: vaga i ocupació a Thomson-Houston de Chauny; vaga escalonada a les mines de potassa d'Alsàcia; aturada i míting als«Chantiers de l'Atlantique» de Saint-Nazaire; interrupció de la feina a les mines de carbó del Nord; deu empreses metal·lúrgiques en vaga i ocupades a l'Havre; ocupació de les drassanes del Sena; a la regió parisenca, vaga a Balcock-Atlantique a La Courneuve, Farman a Boulogne, Alsthom a Saint-Ouen, Chausson a Gennevilliers, Ericsson a Boulogne, Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca) a Bobigny, Idéal-Standard a Dammarie; a Lió, 30.000 obreres en vaga --Berliet, Rhodiacéta, Rhône-Poulenc, Fivers-Lille, Richard Continental, Gendrom i Normacen han estat ocupades--; vaga i ocupació a Rhodiacéta Besançon, a Forges i Acieries del Creusot; aturades espontànies als transports parisencs; interrupció gairebé total del trànsit a la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacioinal dels Ferrocarrils Francesos); els centres de classificació postal de París, Marsella, Lió i Rouen han estat ocupats; el moviment s'estén a la construcció aeronàutica; totes les fàbriques Renault estan en vaga i ocupades... A la tarda, l'emissora radiofònica Europe 1 anuncia dos milions de vaguistes. A petició del jurat, se suspèn el festival de Canes, on la majoria de directors francesos havien retirat les pel·lícules en competició. A les 22.30 hores, el general De Gaulle arriba a l'aeroport d'Orly; la diplomàcia romanesa compren que hagi decidit acurçar la seva estada al país. Pompidou ofereix la seva dimissió, però el general la rebutja.

    ***

    Cartell del míting

    Cartell del míting

    - Míting confederal: El 18 de maig de 1980 se celebra al cinema Oscar Palace d'Amposta (Montsià, Catalunya) un míting anarcosindicalista organitzat per la Federació Local d'Amposta i el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van parlar Joaquim Pascual Rodríguez (Quimet), com a secretari general del Comitè Regional de Catalunya; Josep March Jou, com a secretari general de la Federació Local de Barcelona; Severino Campos Campos, com a director de Solidaridad Obrera; i Frederica Montseny Mañé, entre d'altres. En aquest míting d'afirmació anarcosindicalista es reivindicà la llibertat sindical i es blasmà contra la «farsa política» i l'explotació obrera.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Carlo Bertini (ca. 1870-1872)

    Carlo Bertini (ca. 1870-1872)

    - Carlo Bertini: El 18 de maig de 1836 neix a Pomarance (Toscana, Itàlia) el sastre i professor d'art internacionalista anarquista Carlo Bertini. Son pare es deia Giusto Bertini. Aprengué l'ofici a Florència (Toscana, Itàlia), gràcies als auspicis del mecenes capitalista François Jacques de Larderel, i cap el 1856 superà una crisi ascètica. Aficionat a l'astronomia, en els anys seixanta esdevingué ateu i lliurepensador, declarant-se republicà i garibaldí. Fundà i presidí al seu poble nata el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia, definida per les autoritats com a «turbulenta» i instigadora de «descontents». A Pomarance obrí, amb escàs èxit, una escola laica per als joves. El 7 de març de 1871 signà un manifest convidant els habitants de Pomarance a participar en les eleccions municipals del 19 de març d'aquell any fent costat els candidats democràtics i contra l'aristocràcia local. Posteriorment s'acostà als ideals internacionalistes, decantant la societat que presidia a aquestes idees, i esdevingué un dels principals propagandistes llibertaris més importants de la seva zona. Orquestrà una campanya contra el seu antic patró De Larderel, propietari d'una important indústria d'àcid bòric a la localitat. En 1873 el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia delegà en Andrea Costa perquè el representés en el II Congrés de la Federazione Italiana dell'Associazione internazionale dei lavoratori (FIAIL, Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors). El 9 de maig de 1873 el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia va ser dissolt per decret per la Prefectura de Policia sota l'acusació d'«incitació a l'odi entre les diferents classes socials». Relacionat amb Andrea Costa i Fortunato Serantoni, amb els quals mantingué correspondència, a finals dels any setanta emigrà a l'Argentina. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

    Carlo Bertini (1836-?)

    ***

    Andrés Cepeda

    Andrés Cepeda

    - Andrés Cepeda: El 18 de maig de 1869 neix a Brandsen (Buenos Aires, Argentina) el poeta lunfardo i anarquista Andrés Cepeda Romero, conegut com El Divino de la Prisión, encara que va ser nomenat de diferents maneres (El Poeta, Cantos Tristes, François Villon argentino, etc.), i que va fer servir diversos pseudònims (Rogelio Domínguez, Rufino Domínguez, Domingo Remigio, Andrés Romero,Manuel González, LC, etc.). Fill d'una família obrera, aconseguí una cultura important. Abandonà els estudis per males companyies i es dedicà a recórrer el gran Buenos Aires vivint de manera bohèmia i treballant en el que podia (venent cigarretes i diaris, llustrant botes, fent de jornaler, etc.). Quan tenia 15 anys va caure malalt i el tornaren a casa seva al barri de San Cristóbal; son pare ja havia mort i es va fer molt amb sa germana Zulema, qui li llegia poesies criolles. Conegué molts payadores, entre ells Evaristo Barrios i Luis Acosta García. Va ser detingut en infinitat d'ocasions per delictes menors (furts, estafes, portar armes, bregues, ebrietat, desordres, desertor a la llei d'enrolament, amenaces, agressió a l'autoritat, etc.) i passà la major part de sa vida empresonat a la Penitenciaria Nacional o en comissaries –com a«LC» (Lladre Conegut; lletres amb les quals signà alguns dels seus poemes), patí l'anomenada yira o mangiamiento (el pres anava de comissaria en comissaria per a ser reconegut pel personal de cada una d'elles i aquest«passeig» podia durar més d'un mes)–; encara que alguns apunten que les causes reals de les seves constants detencions eren la seva militància anarquista i la seva condició homosexual. En 1889 conegué Errico Malatesta i amb el seu amic Gabriel Alnoy realitzà treballs al local on s'imprimia el periòdic anarquista La Hoja Obrera. Publicà Versos pamfletarios, contra la Llei d'Enrolament, promulgada en 1901. També col·laborà en la revista anarquista Martín Fierro, encara que no signà els articles ni les poesies. A la presó es dedicà a escriure poesia, la sensibilitat de la qual va colpir els joves músics i payadores populars de Buenos Aires, que musicaren i difongueren la seva obra. Son amic Carlos Gardel inclogué en el seu primer enregistrament de 1912 per a la Casa Tagini, encarregada de Columbia Records a l'Argentina, sis poemes seus musicats (Me dejaste, La mariposa, El almohadón, Yo sé hacer,Pobre madre i El sueño). També Lola Membrives enregistrà la cançó amb lletra sevaEl pingo del amor, que fou tot unèxit, i Linda Thelma cantà textos seus. Andrés Cepeda va morir assassinat d'una punyalada a l'engonal, que li seccionà la vena femoral, el 30 de març de 1910, davant el cafè «La Loba Chica», al Paseo Colón, a l'alçada dels carrers Estados Unidos i Independencia, de Buenos Aires (Argentina), en una brega entre homosexuals, negant-se en la seva agonia a denunciar el seu assassí. Va ser vetllat pels seus amics més íntims al carrer San Juan, entre Solís i Entre Ríos, però la policia va interrompre la vetlla del difunt i detingué els presents. En vida publicà dos llibres de poemes Tristes i Hojas sueltas, i pòstumament s'edità el fullet Sangre de las guitarras, que recull la major part de la seva obra. El primer número de la revista El Payador (12 de gener de 1925) estigué dedicat a la seva persona. Els tangos Sangre maleva (música de Dante Tortenese i lletra de Juan Velich i Pedro Platas) iNo fue un batidor (música d'Enrique Mora i Germán Rienda), estan inspirats en la vida i en la mort de Cepeda i reivindiquen moralment el fet que no hagi estat un batidor (delator). El cèlebre tango Tiempos viejos (música de Francisco Canaro i lletra de Manuel Romero) també el mencionava en la seva lletra original de 1926, però Carlos Gardel demanà als autors que canviessin la lletra i així ho van fer.

    ***

    Madeleine Pelletier

    Madeleine Pelletier

    - Madeleine Pelletier: El 18 de maig de 1874 neix a París (França) la psiquiatra, feminista i socialista Madeleine Pelletier. Filla de mare fadrina que es guanyava la vida com a venedora ambulant, conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) --entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO-- pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la«Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la«masculinització» o«virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la«Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge (Illa de França, França), on morí confinada el 29 de desembre de 1939. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique.

    ***

    Gigi Damiani (ca. 1919)

    Gigi Damiani (ca. 1919)

    - Gigi Damiani: El 18 de maig de 1876 neix a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate,Simplicio, etc.). Nascut en una modesta família catòlica, quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del«Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors --La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita(1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per«infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari,La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Gigi Damiani va morir el 16 de novembre de 1953 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920),Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927),Cristo e Bonnot (1928),Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939),Razzismo e anarchismo (1939),Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946),Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948),L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949),La mia bella anarchia (1953), entre d'altres.

    ***

    Maurice Arondel

    Maurice Arondel

    - Maurice Arondel: El 18 de maig de 1887 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Calderer en coure de professió, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup --aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.-- i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, SindicatÚnic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fitxa de Bill Haywood. Penitenciaria de Leavenworth (Kansas, 1918)

    Fitxa de Bill Haywood. Penitenciaria de Leavenworth (Kansas, 1918)

    - Bill Haywood: El 18 de maig de 1928 mor a Moscou (Rússia) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Havia nascut el 4 de febrer de 1869 a Salt Lake City (Utah, EUA) i son pare era un genet del Pony Express que va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l’ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l’American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l’IWW, com ara el sabotatge i l’acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l’exgovernador d’Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l’IWW condemnats per la seva oposició a l’«esforç de guerra» i acusats d’espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d’una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del «paradís dels treballadors», morirà a Moscou. Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l’altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

    Bill Haywood (1869- 1928)

    ***

    Postal de "La Ruche"

    Postal de "La Ruche"

    - François Segond Casteu: El 18 de maig de 1935 mor a París (França) el militant anarquista François Segond Casteu. Havia nascut el 27 de febrer de 1876 a Niça (Provença, Occitània) en una família de tres infants; sa mare, vídua, va criar-los religiosament, però Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les creences. Tipògraf d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia 20 anys va ser cridat al servei militar, però només va suportar 19 dies i va desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que portava cinc infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president Fallières, que havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va visitar Suïssa, Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut, va ser tancat 20 dies i expulsat després. En aqueta època sa companya va morir i va restar amb cinc infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va conèixer Eugénie Trébuquet, amb qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais, però va restar malalt tres anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va col·laborar en Le Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de 1920 va participar amb G. Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Les seves opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia infinitat de cops. En aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i va representar la Federació de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927 serà perseguit pel bisbe de Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga de fam de 18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser alliberat. Va continuar les seves activitats en Germinal fins a la desaparició del periòdic en 1933. En 1928 va ser elegit tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament perseguit i empresonat 10 dies. També va col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari Le Réveil Typographique i en La Revue Anarchiste. François Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de maig-- de 1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    A Alternativa Per Pollença (A) lamentam la incapacitat de l'equip de govern per complir els acords signats amb nosaltres i, per tant, la impossibilitat de consensuar el pressupost del 2017, que finalment vincularan a una qüestió de confiança.


    A Alternativa lamentam que l'equip de govern hagi hagut d'optar per vincular l'aprovació del pressupost a una qüestió de confiança, encara que no ens ha sorprès donada la seva incapacitat per complir els acords signats i negociar amb nosaltres, i la resta d'oposició, els pressuposts.


    Haver de recórrer a una qüestió de confiança no és més que una demostració de la incapacitat de negociació de l'equip de govern, que ha decidit no prorrogar els pressupostos i pactar les modificacions de crèdit necessàries, el que hagués estat una altra possibilitat.


    L'equip de govern diu que manté ferma la voluntat de donar compliment als acords subscrits amb nosaltres; una afirmació dificil de creure, vist que fa mesos que venim denunciant l'incompliment dels acords d'investidura i del pressupost del 2016 que van signar, i no han fet pràcticament res per complir-los. L'únic avenç enguany ha estat la publicació de la informació dels dos darrer plens a la plana web municipal (part d'un dels acord d'investidura de juny del 2015). La voluntat s'ha de demostrar amb fets i no amb paraules.


    0 0

    “Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)


    “Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)


    Per Maria de la Pau Janer, escriptora


    -¿De dónde surge el título de su último libro?

    -Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.


    -Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

    -La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.


    -Hábleme de su interés por Villalonga.

    -Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.


    -Un personaje ciertamente complejo.

    -Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.


    -¿Había un vacío literario?

    -Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.


    -Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

    -Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

    Diari Última Hora (1-IV-2012)


    Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


    Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



    Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

    Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

    Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

    Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

    Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

    Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.


    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA: BILBAO 2ª Parte (VIZCAYA - PAIS VASCO - ESPAÑA) 2017
      Enero 2017 (IV)

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Escultura»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Capitel»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Fachada»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Escultura»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Taquilla»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Ventana flanqueada por atlantes y cariátides»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Escultura»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Reloj»
    Iglesia de San Nicolás de Bari
    Arquitecto:
    Azpeitiarra Ignacio Ibero
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Escalera»
    Gran Café "El Mercante"
    c/ Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Ventana»
    Gran Café "El Mercante"
    c/ Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Vista calle»
    c/ Nueva
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Escalera»
    c/ de la Ribera
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Vista calle»
    c/ Santa María
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Grafitti»
    c/ de la Ribera
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Belén»
    Mercado de la Ribera
    c/ de la Ribera
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Portada»
    Pórtico sur
    Catedral de Santiago
    c/ Carrera de Santiago
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Relieve»
    Pórtico sur
    Catedral de Santiago
    c/ Carrera de Santiago
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «La Bendita»
    c/ Carrera de Santiago
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Bilbaína»
    c/ Belosticalle
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Grafitti»
    c/ del Correo
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Puerta del Ángel»
    Pórtico norte
    Catedral de Santiago
    c/ Carrera de Santiago
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Indicación del camino de Santiago»
    Plazuela de Santiago
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Marioneta»
    Plazuela de Santiago
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Vista calle»
    c/ Mallona Galtzada
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Café Bar Bilbao»
    c/ Cueva Altxerri
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Soportal»
    Plaza Nueva
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Escudo conmemorativo al Almirante José de Mazarredo»
    c/ Bidebarrieta
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Fuente del Perro»
    c/ del Perro
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Mercado de la Ribera»
    c/ de la Ribera
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «"Fosterito"»
    Entrada de Metro estación de Indautxu
    Diseño:
    Norman Foster
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «"Fosterito"»
    Entrada de Metro estación de Indautxu
    Diseño:
    Norman Foster
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «"Tall Tree and the Eye" ("El gran árbol y el ojo", popularmente "Las Bolas")»
    Escultor:
    Anish Kapoor
    Museo Guggenheim Bilbao
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «"Las Meninas"»
    Escultor:
    Antonio Valdés
    c/ Ercilla
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «"Reina Mariana" (Las Meninas)»
    Plaza
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «"Las Meninas"»
    Plaza
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «"Infanta Isabel" (Las Meninas)»
    Plaza
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Vista calle y Museo Guggenheim Bilbao»
    c/ Iparraguirre
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Monumento a José Antonio de Aguirre y Lekube (Primer Lehedakari)»
    Plaza
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Escultura»
    Fachada del Antiguo Museo de Bellas Artes
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Museo Plaza
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Escultura»
    Fachada del Antiguo Museo de Bellas Artes
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Museo Plaza
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Monumento a Ignacio Zuloaga»
    Escultor:
    Julio Beobide
    Entrada del Antiguo Museo de Bellas Artes
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Monumento al Maestro D. Aureliano Valle (Director de la Sociedad Coral de Bilbao)»
    Escultor:
    Quintín de la Torre
    Entrada del Antiguo Museo de Bellas Artes
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Detalle de figura alegórica»»
    Monumento al Maestro D. Aureliano Valle (Director de la Sociedad Coral de Bilbao)
    Escultor:
    Quintín de la Torre
    Entrada del Antiguo Museo de Bellas Artes
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Carátula»
    Monumento al Maestro D. Aureliano Valle (Director de la Sociedad Coral de Bilbao)
    Escultor:
    Quintín de la Torre
    Entrada del Antiguo Museo de Bellas Artes
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Fuente»
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Palomar»
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «"Memoria Viva"»
    Escultor:
    Néstor Basterretxea:
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Fuente»
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Pérgola»
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Busto de Dña Casilda»
    Monumento a Dña Casilda de Iturrizar
    Escultor:
    Agustín Querol Subirats
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Detalle del Monumento a Dña Casilda de Iturrizar»
    Escultor:
    Agustín Querol Subirats
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Detalle del Monumento a Dña Casilda de Iturrizar»
    Escultor:
    Agustín Querol Subirats
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Detalle del Monumento a Dña Casilda de Iturrizar»
    Escultor:
    Agustín Querol Subirats
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Detalle del Monumento a Dña Casilda de Iturrizar»
    Escultor:
    Agustín Querol Subirats
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Relieve "Alegoría de la Gloria o de la Vida"»
    Escultor:
    Enrique Barros Fernández
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Dodecathlos o Los Trabajos de Hércules»
    Escultor:
    Vicente Larrea
    Palacio Euskalduna
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Monumento al Sagrado Corazón de Jesús»
    Arquitecto:
    Pedro Muguruza
    Escultor:
    Lorenzo Coullaut Valera
    Plaza del Sagrado Corazón de Jesús
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Busto de Dña Casilda»
    Monumento a Dña Casilda de Iturrizar
    Escultor:
    Agustín Querol Subirats
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Pérgola»
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Pérgola»
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Cisne»
    Estanque
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    ««Cisne»
    Estanque
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Fuente»
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Detalle de Fuente "Hurtado de Amézaga"»
    Arquitecto:
    Ricardo Bastida
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Fuente»
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Monumento Homenaje a José Villa del Río, componente de los Hermanos Tonetti»
    Escultor:
    Larrinaga
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Escultura»
    Parque de Doña Casilda de Iturrizar
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Monumento a Alonso de Ercilla y Zúñiga "La Araucana"»
    Escultor:
    Antonio Loperena
    c/ del Licenciado Poza
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Monumento a Diego López V de Haro»
    Escultor:
    Mariano Benlliure
    Plaza Circular
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Monumento a Indalecio Prieto»
    Escultor:
    Lucas Alcalde
    Estación Abando-Indalecio Prieto (Estación del Norte)
    Plaza Circular
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Tope de vía»
    Estación Abando-Indalecio Prieto (Estación del Norte)
    Arquitecto:
    Alfonso Fungairiño
    Plaza Circular
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Vidriera»
    Unión de Artistas Vidrieros de Irún
    Estación Abando-Indalecio Prieto (Estación del Norte)
    Arquitecto:
    Alfonso Fungairiño
    Plaza Circular
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Vidriera»
    Unión de Artistas Vidrieros de Irún
    Estación Abando-Indalecio Prieto (Estación del Norte)
    Arquitecto:
    Alfonso Fungairiño
    Plaza Circular
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Andenes»
    Estación Abando-Indalecio Prieto (Estación del Norte)
    Arquitecto:
    Alfonso Fungairiño
    Plaza Circular
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Vías»
    Estación Abando-Indalecio Prieto (Estación del Norte)
    Arquitecto:
    Alfonso Fungairiño
    Plaza Circular
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Reloj»
    Estación Abando-Indalecio Prieto (Estación del Norte)
    Arquitecto:
    Alfonso Fungairiño
    Plaza Circular
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Peonzas»
    Centro Comercial Vialia
    Estación Abando-Indalecio Prieto (Estación del Norte)
    Arquitecto:
    Alfonso Fungairiño
    Plaza Circular
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Decoración fachada»
    La Bolsa
    Arquitecto:
    Enrique Epalza
    c/ Jose Maria Olabarri
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Fachada»
    Estación de la Concordia (Estación de Santander)
    Ingeniero:
    Valentín Gorbeña
    Arquitecto: Severino Achúcarro
    c/ Bailén
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente del Arenal
    c/ de Navarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente del Arenal
    c/ de Navarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Escalera a la Ría»
    desde el Puente del Arenal
    c/ de Navarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente del Arenal
    c/ de Navarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente del Arenal
    c/ de Navarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Escultura»
    c/ del Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Fachada»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Reloj»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Escultura»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Escultura»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    Palma, 18 de Mayo de 2017


    0 0

    Exposició Col·lectiva "La Figura Humana al Carrer" amb els companys de l'AFTDAO i Perpignan Photo.
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La revista M arte y cultura visual em va dedicar un article. 

    http://www.m-arteyculturavisual.com/2017/05/04/ensayos-para-un-autorretrato-y-la-espera/


    0 0


    0 0

    [19/05] Conferència de Michel i de Faure -«Osvobojdenie» - Conferència de Binazzi - Conferència kropotkiana - «El Amigo del Pueblo» - París (19-05-68) - Piloto - Peidro - Giménez López - Guérin - Horna - Aisa - Ridge - Tena - Ferrer - Llarch - Aymerich - Ellul - Floristán

    Anarcoefemèrides del 19 de maig

    Esdeveniments

    Cartell de la conferència de Michel i de Faure

    Cartell de la conferència de Michel i de Faure

    - Conferència de Michel i de Faure: El 19 de maig de 1897 els propagandistes anarquistes Louise Michel i Sébastien Faure realitzen una conferència «pública i contradictòria» a la Grande Salle Rossi, al barri de Les Charteux de Marsella (Provença, Occitània). La conferència, a la qual assistiren 2.500 persones, va ser organitzada per l'anarquista Ferdinand Calazel.

    ***

    Capçalera d'"Osvobojdenie"

    Capçalera d'Osvobojdenie

    - SurtOsvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número  de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès.

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Conferència de Binazzi: El 19 de maig de 1914 el propagandista anarquista Pasquale Binazzi, director del setmanari Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia), llegeix a la trattoria Diano d'Alba de Torí (Piemont, Itàlia) la conferència«Socialismo e anarchia». Aquest acte, que admetia controvèrsia, va ser organitzat pel Fascio Libertario Torinese (FLT, Fascio Llibertari Torinès) del barri de San Paolo de Torí.

    ***

    Will Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York

    Will Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York

    - Conferència kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA), l'escriptor, filòsof i historiador anarquista William James Durant ofereix una històrica conferència kropotkiana sota el títol Peter Kropotkin. The Russian Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de l'Escola Moderna de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari català Francesc Ferrer i Guàrdia.

    ***

    Portada del primer número d'"El Amigo del Pueblo"

    Portada del primer número d'El Amigo del Pueblo

    - Surt El Amigo del Pueblo: El 19 de maig de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista El Amigo del Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou l'òrgan d'expressió de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest títol en record de la publicació de Marat durant la Revolució francesa. Pretenia palesar les experiències revolucionàries sorgides arran de les jornades de juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número fou mutilat per la censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren a editar 15.000 exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar Antonio Bonilla, Ada Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez, Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou duríssima contra els marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt crítica vers les actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tot el contingut de la publicació girava al voltant de la defensa de la Revolució de juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1 de febrer de 1938, presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»: junta revolucionària, autonomia municipal, poder sindical i control obrer. Finançat amb aportacions de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura de locals a Sants, Torrassa, Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca minera del Cardoner i la seva influència creixia entre les Joventuts Llibertàries. També despertava interès a França, on la majoria del moviment sindicalista revolucionari i un sector de l'anarquisme eren molt crítics amb l'actuació de la CNT i de la FAI. Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de«Los Amigos de Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a França quatre números d'una nova sèrie del periòdic, que no tingué gaire ressò. En 1977 diversos grups llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una edició facsímil dels vuit primers números del periòdic original i d'altres materials de l'Agrupació de«Los Amigos de Durruti».

    ***

    Cartell de Maig del 68: "La 'chienlit' ets tu!"

    Cartell de Maig del 68: La'chienlit' ets tu!

    - París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc siés necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a«províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)

    António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)

    - António José Piloto: El 19 de maig de 1886 neix a Vimieiro (Arraiolos, Évora, Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista António José Piloto. De ben jove començà a treballar com a oficinista (segon oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en 1908 va ser traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Forçà actiu en el moviment anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris del Sud i Sud-est, juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia, Mário Castelhano, Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i col·laborà en la seva premsa. Fou l'editor del periòdic O Sul e Sueste. Órgão da classe ferroviária do Sul e Sueste, que entre el 7 de setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de l'Associació de Classe dels Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre ells Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920, després de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser detingut durant l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat tant pels governs de la I República portuguesa (1910-1926) com pel règim de l'Estat Nou (1926-1932). Finalment deixà els ferrocarrils, però continuà amb la lluita sindical i llibertària. Participà en la comissió de recaptació de fons per a la creació d'un Dispensari Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la qual va ser el seu promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro començà a construir-se l'1 de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any següent. Aconseguí entrar com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als Tuberculosos de Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir el 12 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Ajuda.

    ***

    Josep Peidro a l'exili (1939)

    Josep Peidro a l'exili (1939)

    - Josep Peidro: El 19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana, conegut com Pepet. Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia Santiago Peidro Planas, fabricant de «cafè» (beuratge alcohòlic típic alcoià), i sa mare Teresa Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada per quatre germans, vivia al barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Com que son pare es va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan tenia set anys, sense haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en una impremta, on començà a conèixer les primeres lletres. Després va fer altres feines amb jornades de 10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos tallers mecànics. Quan tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt per a fer el servei militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi, on gairebé tots els metal·lúrgics de la localitat estaven adherits a la socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre de 1922 es casà amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava com a bambunera, operària de la fàbrica de paper de fumar«Bambú». Encara que considerat un dels millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva militància i es trobà sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino Bermúdez de Castro dissolgué els Sindicats Únics i l'Ateneu Sindicalista alcoians i continuà amb detencions, escorcolls i encalçaments dels militants per la Guàrdia Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En aquest situació, cridat per son germà gran Santiago, a començaments de 1925 marxà a França a la recerca de feina; però, pocs mesos després, retornà ja que les expectatives es van veure frustrades i la pressió policíaca cap als obrers peninsulars militants era obsessiva. Poc després nasqué sa segona filla, Carme. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità activament en la clandestinitat. El novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits de llana i de cotó«Terol Hermanos SA» i que acabà implicant tota la classe obrera alcoiana, va haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i trobà refugi a Alacant amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un taller d'automòbils. Més tard es reuní amb sa companya i sos dos filles a Alacant. En 1929 tots retornaren a Alcoi, on trobà feina i començà a militar de bell nou. Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització de la CNT l'abril de 1930, participà activament en la reorganització del moviment llibertari alcoià, com ara la creació, amb altres companys (Cándido Morales, Josep Julià, Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials, creat l'agost d'aquell mateix any i del qual fou president, o la constitució del Sindicat Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual nasqué son tercer fill, Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians, va fer costat el«Manifest dels Trenta». El desembre de 1931 aconseguí, amb altres militants (Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.), després d'afiliar-se al Sindicat de Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat de la Federació Local de CNT. L'estiu de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt, patró de la fàbrica on treballava, marxà d'Alcoi i s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller Casa Diago. Com que no havia Federació Local de CNT a Vila-real, freqüentà el Centre Obrer de l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys (Vicent, Ernesto Gómez, Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el SindicatÚnic d'Oficis Diversos de Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La Unión». Poc després organitzà un míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual van participar Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a Castelló i a València. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb José Casinos, en representació de la CNT, del Comitè de Defensa Antifeixista, format per totes les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front, però va ser requerit perquè s'encarregués dels tallers metal·lúrgics i readaptar-los a la producció de material bèl·lic i així les dues centrals sindicals crearen la Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT composta per cinc tallers, que passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri de la Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil, ocupà les oficines del Registre de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En aquestaèpoca intervingué en mítings i conferències. El setembre de 1937 participà en la constitució de la «Col·lectivitat Productora Campesina UGT-CNT» de Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de la CNT i altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les tropes franquistes, fugí amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers de Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A Alcoi entrà a treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i on s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de gener de 1939 va ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament, càrrec que abandonà poc després quan va ser cridat a files, però no va anar al front sinó que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller socialitzat. Quan la victòria feixista era un fet, el 18 de març de 1939 fugí a Alacant i l'endemà salpà a bord del carboner «African Trader» cap a Mèxic, però en alta mar el cuirassat franquista «Canarias» obligà el vaixell a ancorar a Orà (Algèria). Després va ser confinat en diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou Harfa, Le Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el 22 de juliol de 1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a conseqüència d'un càncer d'estómac i després d'una operació que res no pogué fer per salvar sa vida. En 2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro publicaren José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en Alcoi y Vila-real.

    Josep Peidro (1897-1940)

    ***

    Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 d'abril de 1970

    Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

    - Pedro Giménez López: El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro Giménez López va morir el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria) i fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.

    ***

    Daniel Guérin en un míting del Front Popular

    Daniel Guérin en un míting del Front Popular

    - Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix a París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, Daniel Guérin es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari --va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti-- i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta --en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena«cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la«Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.

    Daniel Guérin (1904-1988)

    ***

    Kati Horna, en una foto atribuïda a Robert Capa, a l'estudi de Jozsef Pesci (Budapest, 1933)

    Kati Horna, en una foto atribuïda a Robert Capa, a l'estudi de Jozsef Pesci (Budapest, 1933)

    - Kati Horna: El 19 de maig de 1912 neix a Szilasbalhás (Imperi Austroongarès; actual Mezőszilas, Fejér, Hongria) la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, més coneguda com Kati Horna, amb el llinatge de son company. Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i Sara) d'una família burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch, era un banquer establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau. Quan era adolescent es relacionà a Budapest amb László Moholy-Nagy, fotògraf i professor de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de notícies Dephot. En aquest anys s'introduí en la política de la mà del pensador constructivista i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella sentimental i de militància del fotògraf Endre Friedmann, més tard conegut com Robert Capa, del qual se separà en 1930 quan ella s'establí a Berlín (Alemanya), però amb qui sempre mantingué una estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta en l'Agència Dephot, s'introduí en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i participà en manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de maig de 1933 a la crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a Budapest. Entre juny i setembre d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques fotogràfiques en un curs particular i intensiu al taller del prestigiós fotògraf i músic Pécsi József (Jozsef Pesci). El setembre de 1933, fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es traslladà a París (França), on retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia muntat un estudi, i completà la seva formació. A París va fer foto fixa en pel·lícules, retocà escenes de moda i realitzà reportatges amb la seva càmera Linhof per a l'agència de notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època són els seus famosos treballs de fotografia realista Le Marché aux puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota el títol Mercado de pulgas en la revista mexicanaFoto Zoom) i Reportage dans les cafés de Paris (1934). A més de realitzar obres realistes també conreà la fotografia de caire surrealista, com ara Hitlerei (1937, amb el dibuixant Wolfgang Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben igual que Robert Capa, la portà a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny de 1937 treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics col·laborà en publicacions anarquistes (Libre-Studio, Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.) i altres institucions propagandístiques republicanes. A més de captar els fronts bèl·lics i les col·lectivitzacions de diversos indrets de la Península (Aragó, Catalunya, Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà fotografies i fotomuntatges de la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants, treballadors, no combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad en España (1937), Vigilando después del bombardeo (1937), Casas bombardeades en Madrid (1937), Evacuación de Terurel (1937), Esperando la ración de comida (1937), Mujeres esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora gràfica per a la revista Umbral, conegué son futur company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga, i col·laborà amb l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil. L'octubre de 1937 s'instal·là a València (València, País Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà al front bèl·lic de Terol (Aragó, Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona, on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la ciutat, i en aquest mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf franquista la parella s'exilià a París (França) portant-se una col·lecció de 270 negatius sobre la guerra d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979, quan aquesta va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la fotògrafa i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella, Espanya). En 1939 publicà a París la sèrie Poupées de la peur. La invasió nazi l'obligà, juntament amb son company, a exiliar-se. El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company d'un camp de concentració francès, embarcà a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la desembarcà a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La parella s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. El 8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic col·laborà en importants publicacions periòdiques (Arquitectura ENA, Arquitectos de México, El Arte de Cocinar, Diseño,Enigma, Foto Zoom, Mapa, Mexico. This Month,Mujer de Hoy, Mujeres,Nosotros, Obras,Perfumes y Modas, Revista de Revistas, Revista de la Universidad de México, Seguro social,S.nob, Tiempo,Todo, Vanidades, etc.). En 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou professora de l'Escola de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i 1999 de l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova generació de fotògrafs contemporanis. Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts d'ells vinculats al moviment surrealista, com ara La evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito (1941), Noche Buena en Europa (1942),Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La Castañeda (1944), Asilo para ancianos (1944), Títeres en la penitenciaría (1945), Corpo sano (1945), Historia de un vampiro... sucedió en Coyoacán (1962), Fetiche. Oda a la necrofília (1962), Fetiche. Impromptu con arpa (1962), Fetiche. Paraísos artificiales (1962), Mujer y máscara (1963), Los dulces de la ciudad (1963), La ópera del orden (1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas (1963), Recuento de una obra (1995), etc. En 1963, després de la mort de son company José Horna, deixà de fer fotografies i es consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les artistes Leonora Carrington, i del seu company Imre Weisz (Chiki), que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. Tambéés relacionà estretament amb Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky, Mathías Goeritz, Germán Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo Legorreta i altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una part del seu arxiu fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació, Documentació i Informació d'Arts Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati Horna va morir el 19 d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Pòstumament la seva obra ha estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món: Universitat de Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester, 2010), Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de Paume (París, 2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y Fernández, es dedica a conservar i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de Fotografia i Gràfica Kati i José Horna.

    Kati Horna (1912-2000)

    ***

    Manel Aisa en la presentació d'un llibre a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona, 27 d'abril de 2006)

    Manel Aisa en la presentació d'un llibre a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona, 27 d'abril de 2006)

    - Manel Aisa: El 19 de maig de 1953 neix a Barcelona (Catalunya) el documentalista i agitador cultural anarquista Manuel Aisa Pàmpols. Criat al barri del Raval de Barcelona, ben aviat es va relacionar amb el moviment anarquista. Cap al 1973 va participar en l'Associació de Veïns del«Chino» i poc després es va integrar en un col·lectiu llibertari de Sant Antoni-Chino --embrió de l'Ateneu Llibertari del mateix nom-- i en una comuna. A finals de 1976 es va afiliar en el ram de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la reconstrucció del sindicat anarcosindicalista: secretari d'Organització de la Federació Local barcelonina entre 1977 i 1978, anys d'esdeveniments força importants (Jornades Llibertàries de Barcelona, vaga de les benzineres, míting de Montjuïc, etc.); secretari de Propaganda del Sindicat de la Construcció en 1980, etc. En 1982 va abandonar la CNT i va centrar la seva tasca en el camp cultural, sobretot com a documentalista del Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) i organitzador d'activitats de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), al qual s'havia associat en 1979, i del qual ocuparà càrrecs directius. Aquestes activitats les fa compatibles amb una llibreria especialitzada en temes socials (Llibres Aisa), amb el foment dels llibres de temàtica llibertària a través de l'Editorial Sintra i amb les seves aficions pictòriques --va exposar en la mostra «Artistes per la llibertat» de l'Exposició Internacional de l'Anarquisme de Barcelona de 1993. Ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries (Boletín Bibliográfico AEP, Catalunya, Ideas-Orto,La Lletra A, Noticiari AEP, Polémica,Solidaridad Obrera, El Vaixell Blanc, etc.És autor de Cronología. Presencia internacional del anarquismo (1993), L'efervescència social dels anys 20 (Barcelona, 1917-1923) (1999), La Barcelona rebelde: guía de una ciudad silenciada (2003 i 2008, amb altres), La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005, amb altres), La huelga de alquileres y el Comité de Defensa Económica. Barcelona, abril-diciembre de 1931. Sindicato de la Construcción de CNT (2014) i La efervescencia social de los años veinte. Barcelona (1917-1923) (2016), a més de prologar nombrosos llibres.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Lola Ridge

    Lola Ridge

    - Lola Ridge: El 19 de maig de 1941 mor a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Havia nascut el 12 de desembre de 1873 a Dublín (Irlanda). Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin),New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial,Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review,Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada«Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams, Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicàDance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria.

    ***

    Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 8 de juliol de 1976

    Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de juliol de 1976

    - Fernando Tena Fabregat: El 19 de maig de 1976 mor a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Havia nascut en 1908 a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià). Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire, on milità en la Federació Local de la CNT. Fernando Tena Fabregat va morir el 19 de maig de 1976 a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA: BILBAO 3ª Parte (VIZCAYA - PAIS VASCO - ESPAÑA) 2017
      Enero 2017 (V)

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Escultura»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Capitel»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Capitel»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Capitel»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Capitel»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Capitel»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Escultura»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Escalera»
    Teatro Arriaga
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    Plaza Arriaga
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Dodecathlos o Los Trabajos de Hércules»
    Escultor:
    Vicente Larrea
    Palacio Euskalduna
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Dodecathlos o Los Trabajos de Hércules»
    Escultor:
    Vicente Larrea
    Palacio Euskalduna
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Dodecathlos o Los Trabajos de Hércules»
    Escultor:
    Vicente Larrea
    Palacio Euskalduna
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «El Titanic en los astilleros»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Preparando la partida»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «El Titanic en el fondo del mar»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Encaje de bolillos»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Automóvil Brush»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Violín (pieza original)»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Músicos»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Eleanor Widener (super-
    viviente)»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Músicos»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Vestido de Eleanor Widener (super-
    viviente)»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Hundimiento del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Hundimiento del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Hundimiento del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Cabina Marconi»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Bote salvavidas»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Pasajeros del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Maqueta del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Maqueta del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Maqueta del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Maqueta del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Maqueta del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Maqueta del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Maqueta del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Maqueta del Titanic»
    Exposición "Titanic. The Exhibition"
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Bosque Metálico de Árboles (Farolas)»
    Palacio Euskalduna:
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Grúa "La Carola"»
    Museo Marítimo Ría de Bilbao
    c/ Muelle Ramón de la Sota
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «Embarcaciones»
    Exposición exterior
    Museo Marítimo Ría de Bilbao
    c/ Muelle Ramón de la Sota
    Barrio:
    Indautxu
    Distrito:
    Abando

    «"Chaos Nervión"»
    Escultor:
    Jedd Novatt
    Parque República de Abando
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «"Chaos Nervión"»
    Escultor:
    Jedd Novatt
    Parque República de Abando
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Reflejos»
    Gran Hotel Dómine
    c/ Alameda Mazarredo
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    ««Reflejos»
    Gran Hotel Dómine
    c/ Alameda Mazarredo
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    ««Reflejos»
    Gran Hotel Dómine
    c/ Alameda Mazarredo
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Puppy»
    Escultor:
    Jeff Koons
    c/ Alameda Mazarredo
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Puppy»
    Escultor:
    Jeff Koons
    c/ Alameda Mazarredo
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    ««Reflejos»
    Gran Hotel Dómine
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Arcos Rojos»
    Escultor:
    Daniel Buren
    Puente de la Salve
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Arcos Rojos»
    Escultor:
    Daniel Buren
    Puente de la Salve
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Puppy»
    Escultor:
    Jeff Koons
    c/ Alameda Mazarredo
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «"Tall Tree and the Eye" ("El gran árbol y el ojo", popularmente "Las Bolas")»
    Escultor:
    Anish Kapoor
    Museo Guggenheim Bilbao
    Muelle Campa de los Ingleses
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «"Tall Tree and the Eye" ("El gran árbol y el ojo", popularmente "Las Bolas")»
    Escultor:
    Anish Kapoor
    Museo Guggenheim Bilbao
    Muelle Campa de los Ingleses
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Arcos Rojos»
    Escultor:
    Daniel Buren
    Puente de la Salve
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Mamá (Maman)»
    Escultora:
    Louise Bourgeois
    Museo Guggenheim Bilbao
    Muelle Campa de los Ingleses
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Museo Guggenheim Bilbao»
    Arquitecto:
    Frank O. Gehry
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Grafitti»
    Puente de la Salve
    c/ Avenida de las Universidades
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Grafitti»
    Puente de la Salve
    c/ Avenida de las Universidades
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «"Puerta de los Honorables" (Monumento a Ramón Rubial Cavia)»
    Escultor:
    Casto Solano
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «"Puerta de los Honorables" (Monumento a Ramón Rubial Cavia)»
    Escultor:
    Casto Solano
    c/ Avenida Abandoibarra
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Escaleras a la Ría»
    Ría de Bilbao o Ría del Nervión
    desde c/ Paseo de Uribitarte
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «"La Musa" (Euterpe, Musa de la Música)»
    Escultor:
    Enrique Barros
    c/ Paseo de Uribitarte
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Puente Zubiri (Puente del Campo de Volantín)»
    Arquitecto:
    Santiago Calatrava
    desde c/ Paseo de Uribitarte
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Escaleras a la Ría»
    Ría de Bilbao o Ría del Nervión
    c/ Paseo de Uribitarte
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde el Puente Zubiri (Puente del Campo de Volantín)
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Puente de la Salve»
    Ingeniero:
    Juan Batanero
    desde c/ Paseo de Uribitarte
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Puente de la Salve»
    Ingeniero:
    Juan Batanero
    desde c/ Paseo de Uribitarte
    Barrio:
    Abando
    Distrito:
    Abando

    «Edificio»
    c/ Paseo Campo de Volantín
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Fuente»
    c/ Paseo Campo de Volantín
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Puente del Ayuntamiento»
    Arquitecto:
    Ricardo Bastida
    Ingenieros:
    Ignacio de Rotaeche y José Ortiz de Artiñano
    desde c/ Paseo Campo de Volantín
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Escultura»
    Casa Consistorial o Casa de la Villa (Ayuntamiento)
    Plaza Ernesto Erkoreka
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Escultura»
    Casa Consistorial o Casa de la Villa (Ayuntamiento)
    Plaza Ernesto Erkoreka
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Escultura»
    Casa Consistorial o Casa de la Villa (Ayuntamiento)
    Plaza Ernesto Erkoreka
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Fachada»
    Casa Consistorial o Casa de la Villa (Ayuntamiento)
    Plaza Ernesto Erkoreka
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Fachada»
    Casa Consistorial o Casa de la Villa (Ayuntamiento)
    Plaza Ernesto Erkoreka
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Torre-Campanario»
    Casa Consistorial o Casa de la Villa (Ayuntamiento)
    Plaza Ernesto Erkoreka
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «"Variante Ovoide de la Desocupación de la Esfera" (Esferaren)»
    Escultor:
    Jorge Oteiza
    Plaza Ernesto Erkoreka
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Chimenea»
    Antigua fábrica de Echevarria
    Parque Etxebarría
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Puente Zubiri»
    Arquitecto:
    Santiago Calatrava
    desde el Puente del Ayuntamiento
    Plaza Ernesto Erkoreka
    Barrio:
    Castaños
    Distrito:
    Uribarri

    «Vista»
    desde c/ de la Viuda de Epalza
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Ría de Bilbao o Ría del Nervión»
    desde c/ de la Viuda de Epalza
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Sirena»
    Estanque surtidor
    Paseo de los Señoritos
    Jardines del Arenal
    c/ Paseo del Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Detalle de rana»
    Estanque surtidor
    Paseo de los Señoritos
    Jardines del Arenal
    c/ Paseo del Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Estatua de "Pan" (Fauno)»
    Paseo de los Señoritos
    Jardines del Arenal
    c/ Paseo del Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Estatua de "Baco" (Dionisio)»
    Paseo de los Señoritos
    Jardines del Arenal
    c/ Paseo del Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Amorcillos»
    Jardines del Arenal
    c/ Paseo del Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Amorcillo»
    Kiosco de Música
    Jardines del Arenal
    c/ Paseo del Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Amorcillo»
    Kiosco de Música
    Jardines del Arenal
    c/ Paseo del Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Amorcillo»
    Kiosco de Música
    Jardines del Arenal
    c/ Paseo del Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    «Monumento al bertsolari Balendin Enbeita»
    Escultor:
    José Borlaf Rebollar
    Jardines del Arenal
    c/ Paseo del Arenal
    Barrio:
    Casco Viejo o Las Siete Calles
    Distrito:
    Ibaiondo

    Palma, 18 de Mayo de 2017


    0 0

    L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



    Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

    En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


    Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



    Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

    Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


    Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


    A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


    Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


    Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Art i subversió a Mallorca en els anys 70



    Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

    Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



    L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

    Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



    1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

    En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

    La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

    Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [20/05] «Tierra y Libertad» - Manifest magonista - Míting de Goldman - Bertoni - París (20-05-68) - Cross - Raabe - Lucien Jean - Samson - Celton - Abad de Santillán - Berneri - Vierge - Liégeois - Garnier - Agnese - André Léo - Luppi - Mastrodicasa - Kater - Branchi - Giacomelli - Lafarga - Cubero - Farvo - Trama - Costantini

    Anarcoefemèrides del 20 de maig

    Esdeveniments

    Carta de Soldedad Gustavo a Louise Michel sobre el suplement de "La Revista Blanca" (1901) [IISH]

    Carta de Soldedad Gustavo a Louise Michel sobre el suplement de La Revista Blanca (1901) [IISH]

    - SurtTierra y Libertad: El 20 de maig de 1899 surt a Madrid (Espanya) editat per Federico Urales el primer número d'un suplement de La Revista Blanca, que esdevindrà autònom i setmanal dos anys després sota el títol definitiu de Tierra y Libertad. El nom es va prendre del moviment populista rus homònim, per resumir l'anhel dels desheretats del món. Amb aquesta capçalera ja havia aparegut un periòdic quinzenal a Gràcia (Barcelona) que va editar 23 números entre 1888 i 1889. El Tierra y Libertad lligat a Urales va ser diari durant la segona meitat de 1903 i va ser prohibit després de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), motiu pel qual la publicació, aleshores editada per José Estivalis, es traslladà a Niça (Occitània). Suprimit en 1919, el periòdic reapareixerà en 1923 a Barcelona i entre maig de 1930 i 1939 serà l'òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i portarà a partir d'abril de 1931 el subtítol «Órgano de la Revolución social de España», i serà diari en els anys de la Guerra Civil. Durant el franquisme, va ressorgir clandestinament i esporàdicament a partir de 1946 i durant els anys cinquanta, abans de reaparèixer a Barcelona en 1977 mensualment i com aòrgan de la FAI. Paral·lelament un periòdic que porta aquest nom serà publicat mensualment a Mèxic pels anarquistes espanyols exiliats a partir del 25 de juny de 1944.

    Carta de Soledad Gustavo a Louise Michel sobre el Suplemento a La Revista Blanca (20-04-1901)

    ***

    Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" (Tijuana, 1911)

    Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" (Tijuana, 1911)

    - Manifest col·lectivista a la Baixa Califòrnia: El 20 de maig de 1911 els magonistes del Partit Liberal Mexicà (PLM) publiquen un manifest incitant a prendre possessió col·lectiva de la terra als territoris alliberats de la Baixa Califòrnia, per una«vida feliç i lliure, sense amos ni tirans». La Rebel·lió de la Baixa Califòrnia o Alliberament de la Baixa Califòrnia van ser uns esdeveniments emmarcats en la campanya militar de caràcter llibertari que va impulsar el Partit Liberal Mexicà al nord de la Baixa Califòrnia en 1911, en plena Revolució mexicana. Els rebels es van enfrontar a les forces del règim dictatorial de Porfirio Díaz i més tard al govern provisional de Francisco I. Madero. La revolta va ser planejada i coordinada per la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà des de LosÁngeles (Califòrnia), amb la finalitat d'escampar la revolució social a la resta del país, enarborant el Programa del Partit Liberal Mexicà de 1906. A més de la Baixa Califòrnia, grups magonistes lliuraven batalles a altres Estats, com ara Sonora, Chihuahua, Coahuila, Tlaxcala, Veracruz, Oaxaca, Morelos i Durango. El control de la península de la Baixa Califòrnia, en la estratègia de la rebel·lió del PLM, era part d'un pla de contingència en cas de patir derrotes als Estats del nord, la qual cosa suposava menor força de les guarnicions federals de la zona, de tal manera que seria fàcil prendre les places i guanyar temps per reorganitzar l'Exèrcit Liberal, per després avançar cap al sud de la península i dirigir-se a Sonora i a Sinaloa. Després de l'aixecament del 20 de novembre de 1910, grups magonistes i maderistes van combinar les seves forces per ocupar places importats als Estats del nord, però les diferències ideològiques entre ambdós grups va provocar que poc temps després sorgissin confrontacions. Els magonistes van perdre presència a Chihuahua i quan alguns es van reagrupar a la Baixa Califòrnia, va començar una nova campanya amb la presa de Mexicali.

    ***

    Emma Goldman a la Union Square de Nova York (20 de maig de 1916)

    Emma Goldman a la Union Square de Nova York (20 de maig de 1916)

    - Míting d'Emma Goldman: El 20 de maig de 1916, a la Union Square de Nova York (Nova York, EUA), la militant anarquista Emma Goldman realitza un míting a l'aire lliure des d'un automòbil davant una gran multitud d'obrers per protestar per l'empresonament del doctor Ben Reitman per distribuir informació sobre el control de natalitat. Rauh Eastman, Bolton Hall i Jessie Ashley seran detinguts en aquesta manifestació i acusats també de distribució il·legal de propaganda antinatalista.

    Míting d'Emma Goldman (20-05-1916)

    ***

    Diversos pamflets demanan la llibertat de Bertoni (1918)

    Diversos pamflets demanan la llibertat de Bertoni (1918)

    - Detenció de Luigi Bertoni: El 20 de maig de 1918 és detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Jean-Paul Sartre a la Sorbona (20 de maig de 1968)

    Jean-Paul Sartre a la Sorbona (20 de maig de 1968)

    - París (20-05-68): El 20 de maig de 1968 a París (França) els escriptors ocupen la vil·la de Massa, seu de la «Société des Gens de Lettres» (Societat de la Gent de Lletres); els quadres administratius envaeixen les oficines del Conseil National du Patronat Français (CNPF, Consell Nacional de la Patronal Francesa); les seus dels col·legis d'advocats i de metges són ocupats simbòlicament. Al teatre, vaga il·limitada dels actors: els teatres tanquen. El Conservatori de París vota una vaga de 15 dies prorrogables; els alumnes ocupen els locals des de fa quatre dies; s'organitzen concerts a les fàbriques, a les facultats, als hospitals. Davant la vaga, la Confederació General del Treball (CGT) fa una crida a «augmentar les condicions de lluita», però no llança cap consigna ni cap programa reivindicatiu. S'estima en 10 milions el nombre de vaguistes a l'Estat francès. La benzina s'exhaureix a les gasolineres i es prepara el racionament. Molts ciutadans fan coes als bancs de Ginebra i de Lausana per obrir comptes, llogar caixes de seguretat i es parla d'enormes evasions de capitals. Gairebé tots els instituts de París estan ocupats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). Aquesta nit els estudiants rebran a la Sorbona visites de qualitat: filòsofs, sociòlegs i escriptors, com ara Kostas Axelos, Pierre Bordieu, François Châtelet, Marguerite Duras... A les 22 hores arriba Jean-Paul Sartre, que es troba un amfiteatre ple de gom a gom: «Pensava que estàveu farts de classes magistrals», ironitza. Al mati Le Nouvel Observateur havia publicar una entrevista-diàleg entre Sartre i Cohn-Bendit.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Autorretrat d'Henri-Edmond Cross amb cigarreta (1880)

    Autorretrat d'Henri-Edmond Cross amb cigarreta (1880)

    - Henri-Edmond Cross: El 20 de maig de 1856 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria (Alcide Delacroix i l'anglesa Fanny Woollett), fou introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross --versió anglesa i reduïda de l'original-- per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest«neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune. Henri-Edmond Cross va morir de càncer el 16 de maig de 1910 a Saint-Clair (Provença, Occitània).

    ***

    Foto policíaca de Victor Raabe (ca. 1894)

    Foto policíaca de Victor Raabe (ca. 1894)

    - Victor Raabe: El 20 de maig de 1868 –altres fonts citen el 25 de febrer de 1867– neix a Grosszschocher (Leipzig, Regne de Saxònia) l'obrer pelleter anarquista Viktor Constantin Weilmann Raabe, conegut com Victor Raabe, Victor Rabé i Karl Heintz. Son pare es deia Théodore Raabe i Marie Fortkeate. Treballà en la indústria pelletera a diferents ciutats europes (Sant Petersburg, Berlín, Ginebra, Viena, Londres, etc.). Instal·lat a París (França), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en l'atemptat de la bomba de la comissaria del carrer parisenc dels Bons-Enfants del 8 de novembre de 1892; en l'escorcoll del seu habitatge es van trobar formules químiques per a la fabricació d'explosius i un exemplar del llibre L'Indicateur anarchiste. Dies després, l'11 de novembre, se li va decretar-ne l'expulsió per les seves activitats anarquistes i per fabricació de moneda falsa, motiu pel qual, segons la policia, canviava sovint de lloc de residència. Es refugià a Brussel·les (Bèlgica) i posteriorment a Londres (Anglaterra). En el número 2 del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin, del 7 de gener de 1893, publicació editada per Charles Malato, es deia que era confident de la policia francesa des de la seva detenció del novembre de l'any anterior i que feia servir el nom de Karl Heintz per contactar amb el seu enllaç policíac. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establer per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 viva al número 46 d'Strode Road del barri londinenc de Willesden. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Lucien Jean

    Lucien Jean

    - Lucien Jean: El 20 de maig de 1870 neix a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de«L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

    ***

    Izak Samson

    Izak Samson

    - Izak Samson: El 20 de maig de 1872 neix a Amsterdam (Països Baixos) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Nascut en una família jueva, son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressióRecht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per«traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).

    ***

    Notícia del processament de Paul Celton apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 14 d'octubre de 1927

    Notícia del processament de Paul Celton apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 14 d'octubre de 1927

    - Paul Celton: El 20 de maig de 1887 neix a Douarnenez (Penn-ar-Bed, Bretanya) l'anarquista i sindicalista Paul Celton. En 1921 treballava com a ajustador als Ateliers de construction du Nord de la France (ANF, Tallers de Construcció del Nord de França), de materials ferroviaris, a Blanc-Misseron (Crespin, Nord-Pas-de-Calais, França), on fou un dels obrers més destacats en els moviments reivindicatius. Residia a l'altra banda de la frontera amb Bèlgica. En un d'aquests desplaçament fronterers, la policia anotà els nom dels llibres i dels fullets que portava, d'autors com Sébastien Faure, Piotr Kropotkin, Romain Rolland, Lev Trotski, Madeleine Vernet, etc. En aquestaèpoca va estar empresonat a Recroi (Xampanya-Ardenes, França) i rebé el suport del moviment obrer, com per exemple el del Sindicat de la Construcció de Sedan (Xampanya, Ardenes, França). Va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais i gerent del periòdic Le Combat en el Congrés Regional celebrat el 27 de gener de 1924 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), que posteriorment va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa sorgit arran del Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França, França) i reelegit per a les mateixes funcions en el Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) celebrat entre el 12 i el 14 de juliol de 1926 a Orleans (Centre, França), on acudí com a delegat de Marcq-en-Barœul (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre desembre de 1926 i finals de gener de 1928 fou gerent de Le Libertaire. L'octubre de 1927 va processat, com a gerent de Le Libertaire, per «provocació als militars a la desobediència amb finalitats de propaganda anarquista» per articles publicats entre el 23 i el 27 d'agost i el 21 de setembre en aquest periòdic. En 1927 va ser gerent del periòdic en llengua castellana Tiempos Nuevos, editat per Berthe Fabert i Pierre Odéon a París. El 27 de setembre de 1928 va ser detingut acusat de «provocació al crim» per un article aparegut en Le Libertaire sobre el cas Sacco i Vanzetti i tancat a la presó parisenca de La Santé un mes. Entre 1932 i 1934 col·laborà en L'Éveil Social d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França), el gerent del qual fou Mohammed Sail, que va ser detingut en 1934 arran de la propaganda llibertària feta als cercles nord-africans; aquest periòdic acabà fusionant-se amb Terre Libre,òrgan mensual publicat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Migjorn (ALAM) a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 27 de gener de 1934 fou delegat al Congrés Regional Anarquista del Nord que se celebrà a Lens i havia estat nomenat membre, amb Thieffry, per Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) per a la nova Comissió Administrativa. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí al Congrés de París (França), on la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) passà a anomenar-se Unió Anarquista (UA). Entre 1937 i 1939 col·laborà en la nova etapa de Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF) publicat a Nimes i a París per André Prudhommeaux. En 1950 vivia al número 22 del carrer de la Grange aux Belles de París, que figurava en la llista de domicilis a vigilar per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Abad de Santillán al seu despatx de conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya

    Abad de Santillán al seu despatx de conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya

    - Diego Abad de Santillán: El 20 de maig de 1897 neix a Reyero (Lleó, Castella, Espanya) un dels militants més destacats dels moviments llibertaris espanyol i argentí, Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán. Sa família va emigrar a l'Argentina en 1905 --sos pares foren Donato García Paniagüa i Ángela Fernández. Va començar a treballar al Plata des dels 10 anys en oficis diversos, especialment al ferrocarril, i assisteix a l'escola nocturna. En 1912 retorna a Espanya per estudiar el batxillerat (Lleó, 1913-1914) i Filosofia i Lletres en la Universitat de Madrid (1915), on va fer amistat amb Eugenio Noel i Salvador Seguí, i es va lliurar a l'escriptura --revista Los ciegos, opuscles sobre El derecho de España a la revolución i el llibre Psicología del pueblo español (1917). Ficat en la bohèmia i en la lluita revolucionària,és empresonat un any i mig arran de la vaga general de 1917. Amnistiat en 1918, marxarà a l'Argentina fugint del servei militar, integrant-se en el moviment anarquista de Santa Fe, amb el qual havia fet contacte a la presó a través de Tomás Herreros. Fundarà la revista La España futura, col·laborarà en la premsa llibertària i farà amistat amb Torralvo i López Arango, amb els qui publicarà La campana, i amb Barrera i Radowitzky. En 1919 torna a la presó arran d'una vaga a Buenos Aires i després començarà a publicar en La Protesta i s'afiliarà en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) en qualitat de kropotkià. En 1922 marxa a Alemanya, on farà estudis de medicina, i des d'on continuarà col·laborant en La Protesta i Suplementos. A Hamburg i Berlín es relaciona amb l'anarquisme militant (Goldman, Arshinov, Berkman, Volin, Schapiro, Makhno, Ghezzi, Kater, etc.) i va mantenir estrets contactes amb Max Nettlau, Rudolf Rocker --els quals traduirà, juntament a Bakunin-- i Elise Kater, sa futura companya, ajudant-los intensament en el rellançament de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i assistint als congressos de 1922 i 1924. Des de la revista Suplementos va defensar plantejaments puristes contra els que considerava reformistes sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afavorint el naixement de«l'Específica», nom amb que seria coneguda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb el seu concepte de «trabazón», que va trobar ressò en Buenacasa, Herreros, Magriñà i altres que funden El Productor a Blanes. En mig de les lluites contra comunistes reformistes escriu amb López Arango El anarquismo en el movimiento obrero (1925). En 1926 va retornar a l'Argentina, sense acabar els estudis de medicina, per tractar de solucionar l'antagonisme regnant en el si de La Protesta i desenvolupa una extensa campanya en favor de Sacco i de Vanzetti, alhora que comença a dubtar de les solucions violentes, interessant-se pels problemes econòmics i pel socialisme constructiu; també va dirigir el periòdic La Antorcha. Va intervenir en la fundació de l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT), de la qual va redactar-ne la declaració de principis en 1929, i va afavorir les actituds revolucionàries en el mar de la FORA. El pronunciament militar d'Uriburu en 1930 el va condemnar a mort per intent de sedició contra l'Estat, però va poder fugir del país i passar a Montevideo; tornant a Espanya poc abans de començar el Congrés de 1931. Després d'una estada a Barcelona, va retornar a Montevideo, on va conspirar i va internar-se clandestinament a l'Argentina, on va reorganitzar la FORA i va preparar una campanya en favor dels exiliats. A mitjans de 1933 el trobem a l'Espanya republicana, on s'enfronta al«trentisme» i als qui esperen tot amb la República. En 1934 va animar el grup anarquista«Nervio» i en 1935 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. Va participar en el rellançament de Solidaridad Obrera, va posar en marxa Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos, i va intentar, sense cap èxit, que les seves positures econòmiques s'imposessin en el Congrés de 1936. Amb la sublevació feixista, va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona, en representació de la FAI, el 21 de juliol i posteriorment en el Consell d'Economia de la Generalitat l'agost. Entre el 17 desembre de 1936 i març de 1937 va ser elegit conseller d'Economia de la Generalitat. A partir de maig de 1937 es va desencantar i en 1938 va fundar Timón. Va decantar-se progressivament cap a posicions revisionistes --l'abril de 1938 es va afegir al Comitè Nacional del Front Popular Antifeixista, sorgit del pacte entre els sindicats UGT i CNT--, encara que combatés Martínez Prieto i Marianet en el Ple d'octubre de 1938. El gener de 1939 va passar a França, on va patir els camps de concentració, i poc abans d'acabar la Guerra Mundial es va traslladar a Santo Domingo i a Xile --on va tornar publicar Timón--, per acabar finalment establert novament a l'Argentina durant decennis dedicat a l'elaboració d'una immensa obra intel·lectual (traduccions, enciclopèdies, llibres...). En 1945 va donar suport a l'escissió de la CNT, fent costat Horacio Martínez Prieto, Manuel Buenacasa i Juan López. Va ser cofundador de l'editorial Americalee, director de La Campana (1948), col·laborador de Reconstruir, antiperonista acèrrim des del 1955. Durant aquest llarg exili ideològicament va evolucionar cap a les tesis col·laboracionistes i va caure en un progressiu reformisme, acostat al cincpuntisme, que es va fer palès quan va retornar a Espanya, després de vendre optimistament totes les seves pertinences argentines, un cop mort el dictador Franco, en 1976. Va intentar rellançar Timón a Madrid i Barcelona, va patir una estafa i gairebé mor al carrer. Anarquista universal, extraordinàriament influent a Espanya i a Amèrica, escriptor prolífic amb infinitat d'articles escampats arreu la premsa llibertària, així com autor de una important nòmina de traduccions, de llibres i de fullets, alguns de referència. Va col·laborar en Acción,Acción Libertaria,Acción Social Obrera, Acracia,Boletín de la Agrupación de Militantes de CNT de Méjico, Cenit,Comunidad Ibérica, Construir,Cultura Proletaria, Historia Liberta­ria, Mañana, La Protesta, Revista Inter­nacional Anarquista,Sindicalismo, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, Umbral, etc. Va traduir Fabbri, Landauer, Nettlau, Rocker; a més de prologar nombrosos llibres. És autor de diversos diccionaris bilingües i enciclopèdies, com ara Gran Enciclo­pedia Argentina, Gran Omega,Historia argentina, Diccionario de argentinismos. De ayer y de hoy; va dirigir l'Enciclopedia Jurídica Universal, etc. De temàtica anarquista i obrerista són Opúsculos, Resumen histórico de la revolución mexicana, ¿Colaboración y tolerancia o dictadura?,España ayer, España mañana, El derecho de España a la revolución (1917), Ricardo Flores Magón (1924), El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb López Arango), Los anarquistas y la reacción contemporánea (1925), La jornada de seis horas (1926), Historia del anarquismo en Argentina (1930), Bancarrota del sistema económico y político del capitalismo (1932), La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario de la Argentina (1933 i 1971), Reconstrucción social. Nueva edificación económica en Argentina (1933, amb Lazarte), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Juanel i Villar), Las cargas tributarias. Ensayos sobre las finanzas estatales (1935), La represión de octubre (1935), El organismo económico de la revolución. Cómo vivimos y cómo podríamos vivir en España (1936), El problema de la armonía revolucionaria (1937), Gli anarchici e la Revoluzione spagnola (1938, amb Fabbri), Por qué perdimos la guerra (1940), En torno a nuestros objetivos libertarios (1945), Los fundamentos de la geografía económica de América (1945),Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-1965), Estrategia y tàctica: ayer, hoy y mañana (1971), De Alfonso XIII a Franco (1974),El anarquismo y la revolución en España. Escritos (1930-1938) (1976), Memorias (1897-1935) (1977), Historia de la revo­lución mexicana (1992, pòstum). El seu ideari ha evolucionat substancialment amb el temps, passant d'una anarquisme radical marcadament anticomunista i antireformista, a una progressiva assumpció de la importància dels problemes econòmics, que el porta a una síntesi de planificació i d'anarquisme espontaneïsta, i a la valoració històrica del capitalisme, com a fase necessària en la història de la humanitat que ha posat el gènere humà en disposició d'alliberar-se, rebutjant l'anarquisme sense programa. Durant els anys setanta, ja ancià, el seu programa va ser molt diferent al primitiu: sindicalisme participatiu, la revolució d'avui és la reforma, necessitat dels tècnics sindicals, l'Estat és més repressiu i perillós que el capitalisme, Espanyaés tasca de tots... Abad de Santillán va morir el 18 d'octubre de 1983 a Barcelona (Catalunya). En 1935 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam va rebre des de Berlín 15 capses contenint l'arxiu d'Abad de Santillán. En 1938 aquest es va posar en contacte amb el director de l'IISH per salvar els arxius de la CNT-FAI, que, efectivament, van ser enviats a aquest centre, però els documents i biblioteca d'Abad de Santillán de Barcelona no van poder ser salvats a temps. En 1975, 1976 i 1986 l'IISH va rebre adicions a l'arxiu. Altra part del seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.

    Diego Abad de Santillán (1897-1983)

    ***

    Camillo Berneri fotografiat per Senya Fléchine (Semo)

    Camillo Berneri fotografiat per Senya Fléchine (Semo)

    - Camillo Berneri: El 20 de maig de 1897 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, periodista, filòsof i militant anarquista Camillo Berneri, també conegut com Camillo da Lodi. Sa mare, la feminista socialista Adalgisa Fochi, era professora de primària i escriptora de literatura infantil. Passà la seva infància a Reggio de l'Emília i a causa de la seva admiració per Camillo Prampolilni esdevingué militant --l'únic estudiant-- de la Federació Juvenil Socialista (FJS) d'aquella localitat, de la qual arribà a ser membre del Comitè Central i destacant en la seva acció cultural en l'òrgan de la federació (L'Avanguardia) i d'agitació. En 1915, durant la Gran Guerra, criticà en una «Carta oberta als joves socialistes d'un jove anarquista», publicada en L'Avenire Anarchico, la degradació del Partit Socialista Italià (PSI), la seva burocràcia política possibilista, la manca de connexió amb les bases i la manca d'esperit de sacrifici i es declarà antimilitarista i anarquista, molt influenciat per la propaganda àcrata del militant Torquato Gobbi. En aquests primers anys freqüentà Errico Malatesta i Luigi Fabri. En 1917 es casà amb una companya d'estudis, la també anarquista Giovanna Caleffi. Cridat a files, fou exclòs de l'Acadèmia Militar de Mòdena a causa de les seves idees antimilitaristes i llibertàries i en 1918 va ser enviat al front. El juliol de 1919 fou empresonat a l'illa de Pianosa després de la vaga general d'aquell mes. Sota el pseudònim de Camillo da Lodi començà la seva activitat literària col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara Umanità Nova, Pensiero e Volontà, L'Avvenire Anarchico, La Revoluzione Liberale,La Rivolta, Volontà, etc. El procés revolucionari rus exercí una gran influència sobre el seu pensament i fins al 1922 defensà la idea de soviet com a consell obrer al marge del bolxevisme. En 1922, sense deixar de banda la premsa anarquista italiana i internacional, acabà els seus estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Florència i esdevingué professor de ciències humanes en aquest centre. En arribar el feixisme, i darrera refusar jurar lleialtat al nou règim, fou expulsat de la docència universitària. Després de diplomar-se en filosofia, ensenyà aquesta disciplina durant alguns anys a instituts de diversos localitats (Montepulciano, Florència, Cortona, Camerino, Bellagio, Milà). Instal·lat a l'Úmbria, mantingué contactes amb el moviment antifeixista florentí que editava el periòdic Non Mollare! (Sense Afluixar!). En aquests anys participà activament en la Unió Anarquista Italiana (UAI) i en 1926 participarà a Ancona en l'últim congrés d'aquesta organització abans de ser il·legalitzada. En maig de 1926, amb la instauració de les «lleis excepcionals», va haver d'exiliar-se a França, juntament amb sa companya Giovanna Caleffi i ses filles, Marie Louise i Giliana Berneri. Durant uns anys hagué de rodar arreu d'Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Alemanya) com a conseqüència de la dinàmica detenció-expulsió, suportant una dura vida d'exiliat polític (detencions, vigilàncies policíaques, interrogatoris regulars, arbitrarietats de tota casta, provocacions d'agents feixistes, etc.). Però, malgrat això, la seva cultura s'amplià en aquests anys en diferents fronts (ciències, psicologia, etc.). En aquestaèpoca va escriure articles antireligiosos, feministes, sobre la política exterior del feixisme italià i el seu espionatge --destaca aquí el seu llibre Mussolini alla conquista delle Baleari (1937)--, contra el feixisme, etc. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936, fou un dels primers que hi marxà. Instal·lat a Barcelona (Catalunya) a partir del 29 de juliol d'aquell any, participà activament en les activitats llibertàries de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb el socialista d'esquerres Carlo Rosselli, organitzà la confederal «Secció Italiana de la Columna Ascaso» i marxà al front com a membre del seu Consell de Defensa, amb el suport del company anarquista Francesco Barbieri. Contrari a la militarització de les milícies i per problemes de salut (sordesa), sobre tot després de les batalles de Monte Pelado del 18 d'agost de 1936 i d'Osca del 3 de setembre d'aquell any, tornà amb Francesco Barbieri a Barcelona per ajudar en tasques intel·lectuals i polítiques --un temps col·laborà en el Consell d'Economia de la Generalitat. A partir del 9 d'octubre de 1936 publicà el setmanari anarcosindicalista Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i on sintetitzà la seva interpretació de la revolució llibertària que s'estava produint i que disgustà especialment Antonov Ovseenko, cònsol general de l'URSS a Barcelona; també col·laborà en La Revista Blanca i en Estudios. Fidel partidari de guanyar la guerra a través de la revolució, publicà una carta oberta en aquests termes dirigida a la ministra anarquista de Sanitat Frederica Montseny. També va fer de periodista radiofònic per a l'emissora CNT-FAI i realitzà transmissions en llengua italiana dirigides al seu país. En el llibre pòstum Pensieri e battaglie (1938) criticà la situació política en la qual s'havia immers el moviment anarquista català i el seu«governamentalisme» i posà en guàrdia aquest contra una possible contrarevolució del comunisme estalinista; alhora que llançava suggeriments polítics que moltes vegades no van ser entesos (proclamació de la independència del Marroc, coordinació de les forces militars, augment progressiu de la socialització, etc.). Arran de la instauració del govern titella estalinista de Juan Negrín, la repressió contra els militants antiestalinistes s'engegà, especialment els llibertaris i els seguidors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El pis barceloní on vivia Berneri, juntament amb altres militants anarquistes italians (Barbieri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi), --a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a--, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Berneri i Barbieri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit la Creu Roja va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona. Camillo Berneri va ser assassinat la nit d'aquell 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya) i el seu cos fou trobat l'endemà a pocs metres del de Barbieri, a prop de la plaça de la Generalitat. Entre les seves obres cal destacar Un federalista russo: Pietro Kropotkin (1925), Morale e religione (1925),I llavoro attraente (1925),La garónne e la madre (1926),Mussolini«normalizzatore»(1927), Lo spionaggio fascista all'estero (1928),Le péché original (1931), Mussolini, gran actor (1934),L'operaiolatria(1934), El delirio racista (1935), Il lavoro attraente (1937), Carlo Cattaneo, federalista, L'emancipazione della donna, Pietrogrado 1917 - Barcellonna 1937 (1964, pòstum), Mussolini, psicologia di un dittadore (1966, pòstum). A Reggio de l'Emília un important arxiu del moviment anarquista (Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa) fou constituït en 1962 en la seva memòria amb documents i materials seus. Camillo Berneri està considerat un dels intel·lectuals de primera fila del moviment anarquista internacional.

    Camillo Berneri (1897-1937)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El Bar Can Blanco, de Cas Concos organitza un sopar amb combat de picat. Serà el proper 20 de maig a les 21h, i en acabar de sopar hi oferiran un combat els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Servereta" i Julià Antich "Dalmau".

    0 0

    GALERIA FOTOGRAFICA: CALCILHAS (PORTUGAL) 2005
      Octubre 2007

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista de Calcilhas»
    desde el Río Tejo

    «Solitario»
    c/ R. Ginjal
    Calcilhas (Almada)

    «Aires de libertad»
    c/ R. Antero de Quental
    Cacilhas (Almada)

    «Vista de Cacilhas (Almada)»
    desde el Río Tejo

    Palma, 20 de Mayo de 2017


    0 0

     

     

    Normal021falsefalsefalseCAX-NONEX-NONE


    0 0

    Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -


    A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)


    Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.

    Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...

    Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.

    Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.

    Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...

    A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.

    No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.

    Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.

    Ningú no havia tocat les banderes.

    A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.

    Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.

    La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.

    Mentre brodava les banderes, em deia:

    -Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!

    Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:

    -Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.

    Em mirà altra volta, i afegí:

    -Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!

    Mai he oblidat les paraules de la padrina.

    Calia recuperar l´estendard que va cosir, il·lusionada, un llunyà dia dels setanta.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 313 | 314 | (Page 315) | 316 | 317 | .... | 465 | newer