Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 280 | 281 | (Page 282) | 283 | 284 | .... | 465 | newer

    0 0

    El Bar Novedades de Santa Margalida oferirà el proper 19 de novembre una nit de glosat amb els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí". Per informació i reserves, cal cridar al 616057318 o al 627416930.

    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA: MADRID XXIV (ESPAÑA) - 2016   Octubre 2016 (I)

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Edificio»
    c/ Alcalá / c/ General Díaz Porlier»
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «The Geografic Club»
    c/ Alcalá
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Edificio»
    c/ Alcalá / c/ del General Díaz Porlier
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Edificio»
    c/ Alcalá / c/ Avenida de Felipe II
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Cartel "40 Variedades de Cocktails"»
    The Geografic Club
    c/ Alcalá
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «»
    The Geografic Club
    c/ Alcalá
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Nuevo Teatro Alcalá»
    Arquitecto:
    Luis Ferrero
    c/ Alcalá
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Balcón»
    c/ Alcalá
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Casa Maravillas»
    c/ Jorge Juan / c/ del Príncipe de Vergara
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Casa Maravillas»
    c/ Jorge Juan / c/ del Príncipe de Vergara
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Casa Maravillas»
    c/ Jorge Juan / c/ del Príncipe de Vergara
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Casa Maravillas»
    c/ Jorge Juan / c/ del Príncipe de Vergara
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Carritos de Limpieza»
    Punto Movil del Ayuntamiento de Madrid. Distrito de Salamanca
    c/ Jorge Juan
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Escudo»
    Punto Movil del Ayuntamiento de Madrid. Distrito de Salamanca
    c/ Jorge Juan
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Edificio»
    c/ Jorge Juan / c/ Príncipe de Vergara
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Balcón»
    c/ Castelló / c/ Jorge Juan
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Edificio»
    c/ Jorge Juan / c/ Velázquez
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Escaldera de portal»
    c/ Velázquez
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Hotel Wellington»
    c/ Velázquez / c/ Villanueva
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Escalera de portal»
    c/ Velázquez / c/ Villanueva
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Cartel de "The Extreme Collection"»
    Hotel Wellington
    c/ Villanueva
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Cartel de "The Extreme Collection"»
    Hotel Wellington
    c/ Villanueva
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Entrada»
    Hotel Wellington
    c/ Villanueva
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Voladizo»
    Hotel Wellington
    c/ Villanueva
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Balcones»
    c/ Jorge Juan
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Estatua de Berruguete»
    Escultor:
    Alcoverro i Amorós
    Casa Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Esfinge alada»
    Escultor:
    Felipe Moratilla
    Casa Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Escultura de Velázquez»
    Escultor:
    Celestino García Alonso
    Casa Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Jarrón»
    Verja del Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Réplica del techo de polícromos de la Cueva de Altamira (Santillana del Mar)»
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Réplica del techo de polícromos de la Cueva de Altamira (Santillana del Mar)»
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Réplica del techo de polícromos de la Cueva de Altamira (Santillana del Mar)»
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Réplica del techo de polícromos de la Cueva de Altamira (Santillana del Mar)»
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Réplica del techo de polícromos de la Cueva de Altamira (Santillana del Mar)»
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Terraza y Jardín»
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Fachada»
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Casa Domingo (1920)»
    c/ Alcalá
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Casa Domingo (1920)»
    c/ Alcalá
    Barrio:
    Recoletos
    Distrito:
    Salamanca

    «Ruinas de San Isidoro»
    Parque de El Retiro
    Barrio:
    Los Jerónimos
    Distrito:
    Retiro

    «Casita del Pescador»
    Parque de El Retiro
    Barrio:
    Los Jerónimos
    Distrito:
    Retiro

    «Casita del Pescador»
    Parque de El Retiro
    Barrio:
    Los Jerónimos
    Distrito:
    Retiro

    «Fuente»
    Recinto del Teatro "La Abadía"
    c/ Fernández de los Rios
    Barrio:
    Arapiles
    Distrito:
    Chamberí

    «Puerta»
    Teatro "La Abadía"
    c/ Fernández de los Rios
    Barrio:
    Arapiles
    Distrito:
    Chamberí

    «Teatro "La Abadía"»
    c/ Fernández de los Rios
    Barrio:
    Arapiles
    Distrito:
    Chamberí

    «Jardines»
    Recinto del Teatro "La Abadía" c/ Fernández de los Rios
    Barrio:
    Arapiles
    Distrito:
    Chamberí

    «Jardines»
    Recinto del Teatro "La Abadía" c/ Fernández de los Rios
    Barrio:
    Arapiles
    Distrito:
    Chamberí

    «Banco»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Jardines»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Fuente y Banco»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de un gaitero»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de un desnudo femenino»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escalera»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Banco»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Fuente con amorcillos»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Fuente con amorcillos»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de "Fauno"»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de "Fauno"»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Detalle de Escultura de "Fauno"»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de "Dionysos"»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de "Sátiro"»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Fuente de las confidencias»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Fuente de las confidencias»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Busto de Joaquín Sorolla»
    Escultor:
    Mariano Benlluire
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Fuente de las confidencias»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Busto de Joaquín Sorolla»
    Escultor:
    Mariano Benlluire
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Patio cordobés»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Patio cordobés»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Fuente de las confidencias»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de "Sátiro"»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Fuente»
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Despacho»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Despacho»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Relieve "Al Pintor Sorolla"»
    Escultor:
    Mariano Benlluire
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Estudio»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de "Sileno ebrio"»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Riad longitudinal»
    Jardines de la Casa
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Edificio del Museo»
    desde los
    Jardines de la Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Nadadora, Jávea»
    Pintor:
    Joaquín Sorolla
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Barco»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de "Joaquín Sorolla"»
    Escultor:
    Mariano Benlluire
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Útiles del pintor Joaquín Sorolla»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    Palma, 18 de Noviembre de 2016


    0 0

    TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


    Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze. (Mateu Morro)


    Per Mateu Morro, historiador i escriptor



    Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista l’ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la “Caterina Tarongí” se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en “Temps de matera”, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.

    Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb “Caterina Tarongí”, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat d’en Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a l’aguait de persones humanes.

    N’hi havia que feien por just de veure’ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l’amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però n’hi havia d’altres, que també sorprenien força, i anys després també se’n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d’uns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de l’escamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d’Acció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa s’amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s’havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d’esquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona d’aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d’una carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.

    I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que s’havia d’autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. L’ambient que ens mostra “Temps de matera” ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que s’ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d’un ca apallissat, d’un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.

    Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze.

    “Jo no cercava maldat en els ulls de la gent” diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, “el mal covava per dins”. Sols hi havia d’haver un moment favorable per a què vessunyàs, I això s’esdevingué amb l’aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s’emprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.

    “El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”. Miquel López Crespí, a “Temps de matera” s’atura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera l’actuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per l’odi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.

    La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat “de destruir l’esperit de resistència dels detinguts”, mentre se’ls du fermats “cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle”. L’ambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que s’ha viscut, i adesiara es viu, a molts d’altres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o l’afany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i d’odi, han estat l’eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. “Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?”. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir l’incisiu i apassionant relat de “Temps de cacera”. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.


    Mateu Morro Marcé

    0 0

    [19/11] Conferència de Goldman -«Germinal» - «Solidaridad Obrera» de Montilla - Escoles Modernes de São Paulo - Homenatge a Durruti - Dembsky - Liard-Courtois - Baud - Porcelli - Llorens - Doglio - Joe Hill - Blanco - Hapgood - Gille - Chapin - Ruipérez

    Anarcoefemèrides del 19 de novembre

    Esdeveniments

    Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman

    Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman

    - Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència«The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic.

    ***

    Capçalera de "Germinal" sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob

    Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob

    - Surt Germinal: El 19 de novembre de 1904 surt a Amiens (Picardia, França) el primer número del periòdic bimensual Germinal. Journal du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb el temps diversos gerents, com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois, Albert Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A partir del número 36, del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal. Deixarà de publicar-se, després de 391 números, l'agost de 1914 arran de la declaració de guerra, però reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al juliol de 1933, després de publicar 723 números. Set números més encara es publicaran durant l'any 1938. En 1920 donarà suport a la Federació Comunista Llibertària de la regió del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures anarcoabstencionistes. El periòdic edità diversos fullets, postals i partitures. Hi van col·laborar, entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice Bernard,Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles Desplanques, Charles Dhooghe, Henri Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean Goldsky, Gustave Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine, André i Maurice Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène Peronet, Charles Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per diversos delictes (propaganda antimilitarista, injúries, provocació de mort, etc.) i arribà a tirar 4.500 exemplars.

    ***

    Anagrama de "Solidaritat Obrera"

    Anagrama de "Solidaritat Obrera"

    - «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la«Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal.«Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909.

    ***

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    - Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres --l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás-- van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora.

    ***

    Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]

    Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]

    - Homenatge a Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses organitzacions anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al destacat militant anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va celebrar davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la«Setmana Tràgica» de 1909, i la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort el 20 de juliol de 1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir Colette Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric Casañes.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)

    - Alexandre Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica (Grójec, Polònia, Imperi Rus) el matemàtic, tipògraf i activista anarquista Aleksandr Dembski, més conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien Ippolit Dembski i Antuanetta Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia) i en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a Varsòvia, on es dedicà a la propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit Socialrevolucionari«Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a Suïssa i entrà a l'Escola Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa). Després d'una brillant carrera que finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la mà de Jakob Brinstein (Jacques Brynstein). El 6 de març de 1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos bombes explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a resultes de ferides, i ell resultà malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric, va ser expulsat de Suïssa i s'establí a París (França), on treballà en una impremta. Malalt de tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 26 de gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una protesta contra la detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista a Turquia, del refugiat Vladimir Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener de 1893, acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Edició de "Souvenirs du bagne" de 2005

    Edició de Souvenirs du bagne de 2005

    - Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del«Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890).  En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir l'1 novembre de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França).És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.

    ***

    Notícia del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció de "La Voix du Peuple" apareguda en "Les Temps Nouveaux" del 13 de gener de 1906

    Notícia del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció de La Voix du Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux del 13 de gener de 1906

    - Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué:«Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée,Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa).

    ***

    Francesco Porcelli

    Francesco Porcelli

    - Francesco Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que va fer servir diversos pseudònims (Le Bohémien,Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis clàssics, però no els va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a«socialista», però sense antecedents. Ajudà son pare en un restaurant familiar i quan aquest va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va morir, el febrer de 1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà de cambrer al cafè «Le Bohémien» i de mecànic i milità en el sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat en una brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista local i entrà a formar part del grup «Germinal». A partir de 1910 col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico, signat els articles sota el pseudònim Le Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario Florindo Aldeghi, fundà el«Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició als anarcoindividualistes i antisindicalistes del grup «Germinal»–aquest grup «Germinal» es dissolgué en 1911. A principis de 1912, a conseqüència de divergències amb el Circolo di Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la vigilància policíaca, abandonà Ginebra i s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de França, França) i després a París, on treballà d'electricista. Les autoritats franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions del grup revolucionari italià local». En aquesta època col·laborà en Il Libertario, signant els articles com Ermete De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 retornà a Ginebra i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del periòdic Il Risveglio Comunista Anarchico, comença a criticar el govern bolxevic basant-se en l'antiautoritarisme anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de Brest-Litovsk, l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista, condemnà la dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de 1918, quan el conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser declarat desertor i denunciat al Tribunal de Guerra italià. A començaments de 1919, com a membre del grup editorial d'Il Risveglio, substituí Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la«Bomba de Zuric», en la direcció de la versió italiana del periòdic, on continuà denunciant la«dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig de 1919 va ser detingut per«propaganda bolxevic» i decretada la seva expulsió de Suïssa, juntament amb altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau, Huppa i Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny d'aquell any va ser internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud, Suïssa). Quan s'assabentà d'una amnistia, retornà a Itàlia per a regularitzar la seva situació militar. El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia, Itàlia), a casa d'Eugenio Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà (Llombardia, Itàlia) participà en el moviment que s'anomenà «Bienni Roig» i esdevingué redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb tota la redacció d'Umanità Nova (Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli, Corrado Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va ser excarcerat per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció judicial per«conspiració contra el poder de l'Estat» que el febrer de 1921 va obri el jutge Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots els acusats, el 25 de març de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es traslladà a Roma amb la redacció d'Umanità Nova. En 1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i vivint amb Gigi Damiani. En aquesta època col·laborà en Fede!, periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué una relació sentimental amb l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta començà a publicar Pensiero e Volontà, col·laborà en el projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole Nostre i de Vita Libertaria, periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va ser detingut amb altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes després se li va assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a Milà, on visqué clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i posterior deportació a l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Milà, on treballà en una llibreria. En aquesta època va ser inscrit en el llistat de persones a detenir en determinats circumstàncies. En els anys posteriors, encara que conservant les idees anarquistes, mantingué una«conducta normal», segons la policia. Posteriorment es traslladà a Roma. Francesco Porcelli va morí l'agost de 1966 a Bari (Pulla, Itàlia).

    ***

    Necrològica d'Enric Llorens apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de maig de 1990

    Necrològica d'Enric Llorens apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de maig de 1990

    - Enric Llorens: El 19 de novembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. Enric Llorens va morir el 7 de gener de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

    ***

    Carlo Doglio fotografiat per Vernon Richards

    Carlo Doglio fotografiat per Vernon Richards

    - Carlo Doglio: El 19 de novembre de 1914 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) l'arquitecte, urbanista, editor, jurista, professor universitari i militant anarquista i pacifista Carlo Doglio. En 1932, després d'acabar els estudis secundaris, s'instal·là a Bolonya per realitzar els estudis universitaris en plena època feixista i en 1936 es llicencià en Dret Civil. En aquesta època d'estudiant conegué l'esportista professional Diana Cenni, la qual esdevindrà sa companya i amb qui tindrà en 1949 son fill Daniele. Durant els anys trenta es dedicà al cinema i a escriure, mentre feia de funcionari en el Comissariat Aeronàutic a diverses ciutats (Bari, Friuli i Forlì). En 1942, per les seves activitats clandestines en la Resistència, va ser detingut i tancat a la presó bolonyesa de San Giovanni in Monte, d'on sortirà a la caiguda del feixisme. Un cop lliure, es traslladà a Cesena, on fou novament detingut i, obligat a abandonar la regió, s'instal·là a Milà. A la capital llombarda continuà amb les seves activitats clandestines i promogué el periòdic La Verità,òrgan del Partito Italiano del Lavoro (PIL, Partit Italià del Treball). En aquests anys travà una estreta amistat amb el filòsof pacifista Aldo Capitini. En la postguerra s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i entaulà una estreta amistat amb el destacat militant Alfonso Failla i amb altres anarquistes (Pier Carlo Masini, Giovanna Berneri, Cesare Zaccaria, etc.). A partir de 1946 esdevingué redactor del periòdic Gioventù Anarchica i començà a col·laborar en Il Libertario i en la revista teòrica anarquista Volontà. En 1948 edità el llibre de Mikhail Bakunin Libertà e rivoluzione. Gràcies a Giancarlo De Carlo, establí contacte amb la comunitat d'arquitectes milanesos i, des del grup racionalista, s'ocupà de la crítica de l'arquitectura i de l'urbanisme. Fins al 1949 fou director editorial de Mondadori, any en el qual va ser contractat per Adriano Olivetti per a dirigir el Giornale di Fabbrica, en la redacció del qual participaven tant els obrers com dirigents de la patronal. En 1952 guanyà el premi Inu-Della Rocca pel seu estudi La città giardino. Entre 1951 i 1955 treballà en el pla urbanístic regulador d'Ivrea i en el pla territorial de Canavase i durant aquests anys, formà part d'una comissió (Quaroni, Renacco i Fiocchi) encarregada de realitzar viatges a Europa per conèixer les planificacions i reformes institucionals més rellevants del vell continent. En 1955, amb el suport d'Olivetti i enviat per la revista Comunità, s'establí a Londres on romangué fins al 1960, treballant per a la BBC i dirigint, amb Lelio Basso, la International Society for Socialist Studies (ISSS). A la capital anglesa va fer amistat amb l'activista i ecologista John Papworth, director de la revista Resistence, i amb l'economista Ernst Friedrich Schumacher, a més del polític Jayaprakash Narayan i de l'urbanista anarquista Colin Ward, animador del setmanal llibertari Freedom. En 1961 tornà a Itàlia i s'instal·là a Partinico (Sicília), per treballar amb el pedagog pacifista Danilo Dolci. En 1964 es dedicà a la docència lliure sobre en la disciplina d'ordenació territorial. Després s'establí a Nàpols i en 1969 va ser cridat per Giuseppe Samonà per fer de professor agregat a l'Institut Universitari d'Arquitectura de Venècia en la secció d'Urbanisme. En 1972 esdevingué professor de Ciències Polítiques al Departament de Sociologia de Bolonya, dirigit per Achille Ardigò. Durant tota sa vida es dedicà a popularitzar el pensament de nombrosos intel·lectuals, com ara el cooperativista Robert Owen, el filòsof anarcoindividualista Max Stirner, l'anarquista Piotr Kropotkin, l'urbanista Patrick Geddes i el sociòleg Lewis Mumford. Podem trobar escrits seus en nombroses publicacions llibertàries i universitàries, com ara Comunità,Dibattito Urbanistico, Metron, Mondo Econonomico, Il Mulino,Volontà, etc. En 1992 Chiara Mazzoleni publicà l'antologia Carlo Doglio. Selezione di scritti (1950-1984). Entre les seves obres podem destacar Programmazione e infrastture. Quadro territoriale dello sviluppo in Sicilia (1964), Dal paesaggio al territorio. Esercizi di pianificazione territoriale (1968), Anarchismo '70. Materiali per un dibattito (1970, amb altres), L'equivoco della città giardino (1974), Dopo Vittorini. Appunti per una rivista rivoluzionaria (1976), La radici malate dell'urbanistica italiana (1976), No pensare (tanto) per progettare... ma vivere (1978, edició), La pianificazione organica come piano della vita? (1979, amb Paola Venturi), Antifascisti romagnoli in esilio (1983, amb altres), Braccio di bosco e l'organigramma (1984), La città giardino (1985), Per prova ed errore (1995), entre d'altres. Fins al seu últim dia participà activament en activitats polítiques i culturals de la que ell anomenava la«Bolonya popular». Carlo Doglio va morir el 25 d'abril de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Carlo Doglio (1914-1995)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Joe Hill

    Joe Hill

    - Joe Hill: El 19 de novembre de 1915 es afusellat a Salt Lake City (Utah, EUA) el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Havia nascut el 7 d'octubre de 1879 a Gävle (Gästrikland, Suècia). Fill d'una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a tocar l'òrgan, el piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d'una llarga malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro (Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de laIndustrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida girarà al voltant d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW (Industrial Worker i Solidarity), on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic), participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la«Coalició per la Llibertat d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pels wobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks --taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació-- (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d'on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d'altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s'instal·là a l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d'una pneumònia. Poc després s'establí en una habitació d'una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d'empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l'arribada de Hill s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de l'Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d'agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l'espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S'abandonaren totes les altres línies d'investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l'acusació qui n'ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li van ser proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n'exigí l'execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d'un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW. La seva última paraula fou dirigida a l'escamot d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l'1 de maig de 1916. Joe Hill és considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d'inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a més, el Communist Party of the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.

     Joe Hill (1879-1915)

    ***

    Notícia de la detenció dels germans Blanco Blanch apareguda en el diari madrileny "El Sol" de de l'1 d'octubre de 1926

    Notícia de la detenció dels germans Blanco Blanch apareguda en el diari madrileny El Sol de de l'1 d'octubre de 1926

    - Antoni Blanco Blanch: El 19 de novembre --algunes fonts citen l'11 de setembre-- de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Blanco Blanch --a vegades citat Blanc. Havia nascut el 16 de febrer de 1902 a Sanui (Llitera, Franja de Ponent). De ben jovenet emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) on treballà com a xocolater. Fou un dels que empenyeren una xocolateria cooperativa a Hostafrancs. A partir de 1920 participà activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en cercles anarquistes de Badalona. Membre dels grups d'acció confederals, el 29 de març de 1921 fou acusat de participar amb altres companys (Dionisio Argilés Alpuente, Francisco Cascales Vicente, Esteban Soler Coll, etc.) en l'assalt del local de l'Associació de la Unió de Sindicats Lliures al carrer Prim de Badalona, en el qual resultà mort Salvador Aguilar Blanco i ferit Francesc Vilà Olivar, ambdós membres del Sindicat Lliure; per aquesta acció va ser jutjat amb altres companys i absolt el 14 de desembre de 1922. El 30 de setembre de 1926 va ser detingut amb son germà Bartomeu, també militant anarquista, acusat d'haver participat en el robatori a mà armada del cobrador de la Casa Torres que resultà ferit. Entre 1926 i 1927, amb Felip Barjau i Pere Cané, fou membre del Comitè d'Acció Nacional Revolucionari de la CNT, amb seu a Badalona, el qual mantingué contactes conspiradors amb el capità Fermín Galán per acabar amb la dictadura de Primo de Rivera. Després de l'aixecament revolucionari de desembre de 1930 a Jaca, aconseguí escalar amb Cané les muralles de la fortalesa de Montjuïc per entrevistar-se amb Galán abans de ser afusellat. En març de 1933 representà el Sindicat de la Fusta de Badalona en el Ple Regional. Durant els anys bèl·lics comptà amb l'amistat i confiança de Joan Peiró que l'incorporà al Ministeri d'Indústria quan ell en fou el titular, durant el govern de Francisco Largo Caballero. A més, ocupà diversos càrrecs que el sindicat confederal li encomanà. Després fou director de la fàbrica de productes químics «Casa Cros Col·lectivitzada», de Badalona, des de mitjans 1937 fins a l'acabament de la guerra. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps. Més tard fou enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) que fou enviada a fortificar la«Línia Maginot». El maig de 1940, quan realitzava aquesta tasca, va ser detingut per les tropes alemanyes i internat d'antuvi a l'«Stalag IB» a Hohenstein (Saxònia, Alemanya), depenent del camp de concentració de Flossenbürg. El 9 d'agost de 1940 va ser deportat, sota la matrícula 3.638, amb 168 companys al camp de concentració de Mauthausen. El 24 de gener de 1941 va ser transferit, amb la matrícula 11.652, al camp de Gusen, on morí mesos després.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)


    Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.



    Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

    Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.


    De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

    Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.


    Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

    En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.


    Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

    La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

    Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

    Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

    Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

    Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

    Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

    Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

    Miquel López Crespí



    Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


    Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


    Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


    Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


    L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


    Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


    En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


    Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    GALERíA FOTOGRáFICA: MADRID 24ª Parte (ESPAÑA) 2016   Octubre 2016 (II)

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Escalera»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de "Joaquín Sorolla"»
    Escultor:
    Mariano Benlluire
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Escultura de "Dionysos"»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Entrada al Museo»
    Casa Museo de Joaquín Sorolla
    c/ Paseo General Martínez Campos
    Barrio:
    Almagro
    Distrito:
    Chamberí

    «Vista de los Jardines y Palacio Real»
    desde la Puerta de Virgen del Puerto
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Vista de los Jardines y Palacio Real»
    desde la Puerta de Virgen del Puerto
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Escultura del Rey Juan Carlos I»
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Fuente de las Conchas»
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Banco»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Vista de un camino del Jardín»
    Paseo de Isabel II
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Fuente de las Conchas»
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle de escultura de Tritón joven»
    Fuente de las Conchas
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle de las esculturas de los Tritones»
    Fuente de las Conchas
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Caño»
    Fuente de las Conchas
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle de las esculturas de los Tritones»
    Fuente de las Conchas
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle de esculturas de Ninfas y Amorcillo»
    Fuente de las Conchas
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle de la escultura del Amorcillo»
    Fuente de las Conchas
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle de esculturas de Ninfas»
    Fuente de las Conchas
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle de la escultura del Amorcillo»
    Fuente de las Conchas
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle de esculturas de Ninfas»
    Fuente de las Conchas
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Fuente de las Conchas»
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Fuente de las Conchas»
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Vista de un camino del Jardín»
    Paseo de las Hayas
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle del Jardín»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Camino»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Escalera»
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Escalera»
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Vista de los Jardines y Fuente de las Conchas»
    desde el Paseo  Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Palacio Real»
    desde el Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines de Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Camino»
    Paseo Alí Ben Yusuf
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Fuente de los Tritones»
    Paseo de Felipe V
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Vista del Paseo de los Plátanos»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Amorcillo»
    Fuente de los Tritones
    Paseo de Felipe V
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Fuente de los Tritones»
    Paseo de Felipe V
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Camino»
    Bosquete de la Chata
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «"La Chata" (Isabel de Borbón y Borbón)»
    Bosquete de la Chata
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «"La Chata" (Isabel de Borbón y Borbón)»
    Bosquete de la Chata
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Vista del Paseo»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Escalera»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «La Gruta»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Paseo de los Plátanos»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Paseo de los Plátanos»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Escalera»
    Bosquete del Barranco
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Bosquete de los Canteros»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Bosquete de los Canteros»
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Vista camino y Bosquete de la Chata»
    desde Paseo de Damas
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Pavo real»
    Paseo de Damas
    Jardines del Campo del Moro
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Vista camino»
    Paseo de Damas
    Jardines del Campo del Moro
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Maquinaria antigua»
    Paseo de los Plátanos - Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito: Centro

    «Rosaleda»
    Paseo de los Plátanos
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito: Centro

    «Rosaleda»
    Paseo de los Plátanos
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito: Centro

    «Rosaleda»
    Paseo de los Plátanos
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito: Centro

    «Vista camino»
    Paseo de los Plátanos
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito: Centro

    «Fuentes y Palacio Real»
    Paseo Praderas de las Vistas del Sol
    Jardines del Campo del Moro
    c/ Paseo Virgen del Puerto
    Barrio de los Austrias
    Distrito: Centro

    «Estatua ecuestre»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua ecuestre»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estanque y Palacio Real»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Farola»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Fuente»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle de Fuente»
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    Jardines de Sabatini
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua ecuestre»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua ecuestre»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Alonso 6º (Rey de Castilla y León)»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Alonso 8º (Rey de Castilla)»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Jaime 1º (Rey de Aragón)»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Detalle de la Estatua de Jaime 1º (Rey de Aragón)»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Alonso 10º el Sabio (Rey de Castilla y León)»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Fernando 3º (El Santo)»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Isabel la Católica»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Isabel la Católica»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Fernando 5º»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Felipe 2º»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estanque»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Jardines de Sabatini»
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Felipe 2º»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Isabel la Católica»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Isabel la Católica»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Frontón»
    Escalera Monumental
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Setos de Boj, Cipreses y Fuentes»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Jardines de Sabatini»
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Carlos III (1966)»
    Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Jardines de Sabatini»
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Estatua de Antonio Cánovas del Castillo»
    Monumento a Cánovas del Castillo
    Arquitecto:
    José Grases Riera en 1901
    Escultor:
    Joaquín Bilbao
    Palacio del Senado
    Plaza de la Marina Española
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Esculturas de "La Historia y La Fama"»
    Monumento a Cánovas del Castillo
    Arquitecto:
    José Grases Riera en 1901
    Escultor:
    Joaquín Bilbao
    Palacio del Senado
    Plaza de la Marina Española
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Alegoría de "La Patria"»
    Monumento a Cánovas del Castillo
    Arquitecto:
    José Grases Riera en 1901
    Escultor:
    Joaquín Bilbao
    Palacio del Senado
    Plaza de la Marina Española
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    Palma, 20 de Noviembre de 2016


    0 0

    [20/11] Bomba atribuïda a Orsolini -«El Rebelde» - Alterant - Braun - Palante - Boldrini - Pesotta - Pelletier - Cano Ramos - Miracle - Guillaume - Durruti - Dufour - Knockaert - Edo - Mercier - Bolgioni - Ricetti - Bannier - Artero

    Anarcoefemèrides del 20 de novembre

    Esdeveniments

    Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà "Corrieri dell'Arno" del 16 de març de 1879

    Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà Corrieri dell'Arno del 16 de març de 1879

    - Bomba atribuïda a Orsolini: El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclata una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa (Toscana, Itàlia), desencadenant el pànic entre els manifestants. El fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

    ***

    Portada del primer número d'"El Rebelde"

    Portada del primer número d'El Rebelde

    - Surt El Rebelde: El 20 de novembre de 1898 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista. Aquesta publicació, considerada com el primer periòdic declaradament anarquista xilè, va ser editada pels tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro Escobar y Carvallo, que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres periòdics obrers (El Oprimido,La Luz, El Grito del Pueblo y El Proletario). La publicació, que tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan d'expressió del grup anarquista«Rebelión». A més dels citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà obertament l'«acció directa» i el combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig, repartició de les propietats, destrucció del Congrés i la classe política i motí popular) i va ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a data clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer número, el seu coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per«abús de llibertat de premsa» i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat pel jutge perquè la publicació no tenia peu d'impremta --el cert és que sí que en tenia («Imprenta Patria»). Només publicà un segon número, l'1 de maig de 1899, on va fer una crida a les societats de resistència a participar en un míting davant el Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa (1 de juny de 1899). Després de la seva publicació, Magno Espinosa va ser detingut per «ofenses a l'Estat i subversió». Després d'un mes empresonat va ser alliberat per la mateixa raó que el primer tancament --aquí també en tenia una pretesa «Imprenta El Rebelde»--, però la publicació fou clausurada.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)

    Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)

    - Giuseppe Alterant: El 20 de novembre de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant, citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille Altérant (o Altérand) i conegut com David. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i després va fer de sabater. Insubmís a Itàlia, estava casat i era pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França i freqüentà els cercles anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va decretar l'expulsió de França i el 8 de maig va ser detingut amb altres companys (Joseph Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de França) i acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig d'aquell any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es refugià a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups anarquistes francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals d'aquest mateix any, sa companya retornà a França. En 1896 encara era a Londres.

    ***

    Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)

    Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)

    - Caroline Braun: El 20 de novembre de 1859 neix a Pforzheim (Gran Ducat de Baden, Confederació Germànica; actualment pertany a l'Estat de Baden-Württemberg, Alemanya) l'anarquista Caroline Braun –el seu llinatge a vegades citat Brann. Sos pares es deien Christian Braun i Marthe-Léonie Barthe. Es guanyava la vida com a sastressa de vestits d'home. Per les seves activitats anarquistes el 20 de juliol de 1894 es va decretar la seva expulsió de França. En 1894 va ser inscrita en el registre d'anarquistes a controlar per la policia ferroviària de fronteres. Passà a Anglaterra i entre 1894 i 1896 visqué al domicili d'una tal Etter, al número 37 d'Upston Street de Portland (Londres, Anglaterra). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Georges Palante (1914)

    Georges Palante (1914)

    - Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França), de pares belgues, el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hilion (Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hilion. El seu epitafi és definitiu:«L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.

    ***

    Giuseppe Boldrini

    Giuseppe Boldrini

    - Giuseppe Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara (Viadana, Llombardia, Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut com Lo Spaccapietre i que va fer servir el nom fals de Taiani. Sos pares es deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé educació elemental i es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on s'acostà al moviment llibertari. Sembla que per influències de Giuseppe Mariani, entrà a formar part del corrent llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats contra el restaurant Cova de Milà, les autoritats començaren a tenir-lo en el punt de mira i després d'aquests esdeveniments passà, juntament amb Giuseppe Mariani i Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso (Ticino, Suïssa) disfressat de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa), el setembre de 1920 retornà a Milà, després d'un difícil viatge a traves de les muntanyes, atret pel desig de participar activament en els esdeveniments del que serà anomenat«Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani, el seu company inseparable, i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i municions d'Schio (Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat l'ocupació de la fàbrica metal·lúrgica Franco Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una accident automobilístic i es cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es traslladà a Milà, on va ser guarit clandestinament i després retornà a casa seva. El 14 d'octubre de 1920 intentà amb altres companys una acció directa contra l'alberg Cavour, on romania la delegació anglesa que participava en el congrés de la Societat de Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs, aïlladament i sense cap imputació, fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb Giuseppe Mariani a Màntua (Llombardia, Itàlia), on treballà fins a mitjans de febrer de 1921 com a obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio–a partir d'aquest moment serà conegut com Lo Spaccapietre (El Picapedra). Després, participà en les reunions que se celebraren en una casa al carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar l'atemptat al teatre Diana. El 21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani, els explosius a la ciutat i ambdós formaren part del grup que perpetrà materialment l'atemptat dos dies després. Un parell de dies després de comesa la matança (21 morts i 80 ferits), juntament amb Ettore Aguggini, passà a la República de San Marino i després a Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop d'Hagen, a la conca del Ruhr, sota el nom fals de Taiani. Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a Itàlia i processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà tots els càrrecs i va ser condemnat a cadena perpètua amb la circumstància agreujant de vuit anys d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser reclòs al penal d'Alessandria (Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on restà confinat en aïllament durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i 1932. A partir de 1927 la seva salut començà a decaure. Va ser repetidament castigat per «frases iròniques i al·lusions indegudes al règim feixista» i «actitud irrespectuosa i arrogant» cap els funcionaris. A començament de 1930 va ser traslladat a la presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser permès treballar i es dedicà a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de confrontació cap a les autoritats carceràries i feixistes, només en 1935 va ser castigat en 30 ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone quan la seva salut ja estava molt deteriorada. L'última anotació en el seu expedient carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva conducta és «normal», i la seva última carta, dirigida a son germà, està datada el 19 de juny de 1943 des del camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de març de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la infermeria de Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a cadena perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i morí al camp auxiliar de Mödling probablement el març de 1945; segons altres testimonis, després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir, però va ser detingut a Alemanya quan intentava arribar a la Unió Soviètica i portat a un camp de concentració.

    ***

    Rose Pesotta porta pa als obrers en vaga (Los Angeles, 1941)

    Rose Pesotta porta pa als obrers en vaga (Los Angeles, 1941)

    - Rose Pesotta: El 20 de novembre de 1896 neix a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Nascuda en una família de comerciants jueus de grans, ja des de petita llegia el periòdic anarquista NorodnayaVolya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses«Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquistaThe Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a Los Ángeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Rose Pesotta va morir el 6 de desembre de 1965 a Miami (Florida, EUA). Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola,  i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer.

    ***

    Notícia sobre Lucile Pelletier apareguda en el diari parisenc "Le Populaire" del 28 de novembre de 1934

    Notícia sobre Lucile Pelletier apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 28 de novembre de 1934

    - Lucile Pelletier: El 20 de novembre de 1906 neix a Saint-Cheron (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista revolucionària Lucile Louise Simone Pelletier. Era filla de Félix Pelletier, inspector de l'Assistència Pública i lector de L'Humanité, i d'Eugénie Legorgeu. Sabé compaginar el treball amb els estudis de lletres i aconseguí llicenciar-se. Cap el 1924, després de llegir les obres de Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, s'adherí a l'anarcocomunisme i esdevingué secretària del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París (França), adherit a la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 14 del carrer Val de Grâce del V Districte de París. Cap el 1929 freqüentà l'equip editorial de La Révolution Prolétarienne, revista amb la qual col·laborà. Partidària de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»), durant el congrés d'abril de 1930 de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) va ser nomenada responsable del Bulletin mensuel de la minorité de l'Union Anarchiste-Communiste, que es publicà entre el setembre de 1930 i el març de 1931. També estava afiliada al Sindicat d'Empleats Públics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i col·laborà en Le Libertaire. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola i a instàncies de Pierre Monate, passà temporades amb els companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va escriure diversos articles sobre la situació espanyola en La Révolution Prolétarienne. En el número 181 (25 d'agost de 1934) d'aquesta revista publicà la necrològica de Nestor Makhno. El 28 de novembre de 1934, a la Sala Laporte de París, mantingué una controvèrsia amb el socialista Rous sobre la Revolució d'Octubre espanyola. En aquests anys vivia al número 141 del carrer Broca del XIII Districte de París. En 1935 el seu nom figurava en un llistat de domicilis d'anarquistes de la regió parisenca a controlar per la policia. En 1935 aprovà unes oposicions d'inspector de l'Assistència Pública i va ser traslladada al departament de Mosa (Lorena, França), però aprovà unes noves oposicions de redactora administrativa general de l'Assistència Pública i retornà a París, romanent en aquesta tasca fins el 1968. En aquesta conjuntura milità en la Federació de Serveis Públics de la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Després de l'Alliberament, s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Quan l'escissió sindical dels anys 1947 i 1948, constituí, amb la majoria de col·legues de la Inspecció Hospitalària, l'autònom Syndicat de Cadres de l'Assistance Publique (SCAP, Sindicat de Quadres de l'Assistència Pública), i, amb sindicats similars de les administracions parisenques (Prefectures), participà en la creació de la Union des Syndicats de Cadres (USC, Unió dels Sindicats de Quadres). En 1956 abandonà l'SFIO i va ser nomenada secretària general de l'SCAP fins a la seva jubilació. Lucile Pelletier va morir el 15 d'octubre de 1991 al V Districte de París (França).

    ***

    Enrique Cano Ramos

    Enrique Cano Ramos

    - Enrique Cano Ramos: El 20 de novembre de 1922 neix a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Enrique Cano Ramos. Fill d'una família de jornalers, son pare, Francisco Cano Montenegro, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser assassinat pels feixistes l'estiu de 1936 i sa mare, María Dolores Ramos Cárdenas, també confederal, fou rapada, purgada, passejada pel poble per humiliar-la i, finalment, empresonada. Les autoritats franquistes enviaren el fill a un col·legi catòlic per a«reeducar-lo», encara que aconseguiren just el contrari. Després treballà d'obrer agrícola i s'integrà, quan tenia uns 11 anys, en les Joventuts Llibertàries i en la CNT de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Aprofitant la seva joventut, el sindicat l'encarregava anar al Govern Civil per a interessar-se per la sort dels detinguts en vagues i conflictes. Durant la dictadura franquista, participà en la clandestinitat. Quan marxava a França per treballar en la verema, retornava amb propaganda clandestina a la Península. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en les ocupacions de terres, una d'elles donà lloc a la Cooperativa Agriflor, i en la reconstrucció del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, del qual va ser secretari durant els anys noranta. En 1992, durant la repressió desencadenada a Sevilla per frenar les protestes contra l'Exposició Universal i on la policia obrí foc ferint de bala quatre persones i detingué més de dues-centes persones, amagà a la seva parcel·la i facilità la fugida de 17 companys. Enrique Cano Ramos va morir el juliol de 2004 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya).

    ***

    Antoni Miracle Guitart

    Antoni Miracle Guitart

    - Antoni Miracle Guitart: El 20 de novembre de 1930 neix a Bràfim (Alt Camp, Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Antoni Miracle Guitart. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa família. En 1950 residia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i feia feina com a empleat en una entitat bancària de Sants. A la capital catalana, amb Gaspar Lloret i Manuel Llatser Tomàs, formà un grup anarquista que reorganitzà les Joventuts Llibertàries. En 1954, amb Lloret i Llatser, s'encarregà de la impremta clandestina que editava CNT i Solidaridad Obrera a Barcelona. El 9 de maig de 1955, quan aquesta impremta va ser descoberta per la policia, va ser detingut i tancat amb altres (Joan Vicente Castells, Antonio Ramia Antequera, Llatser, etc.) a la presó d'aquesta ciutat. Després de molts de mesos de presó preventiva sortí en llibertat provisional sota fiança i va ser acomiadat de la seva feina al banc. En 1957 va fer una conferència sobre botànica a Montcada. Sense feina i a l'espera de judici, el novembre de 1957 s'exilià a França. S'establí a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), on treballà com a peó en la construcció, i impartí classes de castellà i d'esperanto als companys. En 1958 col·laborà en el Boletín Ródano-Alpes i ocupà la secretaria de Propaganda de les Joventuts Llibertàries a Lió (Arpitània). En 1959 fou delegat al Ple de Vierzon i fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Clarmont d'Alvèrnia. Aquest mateix any, malgrat el seu pacifisme, acceptà la sol·licitud de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté) perquè l'acompanyés amb el seu grup guerriller a la Península. Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Les forces repressives franquistes s'assabentaren de l'arribada del grup guerriller. Antoni Miracle Guitart va ser cosit a trets el 4 de gener de 1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar.

    Antoni Miracle Guitart (1930-1960)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    James Guillaume fotografiat per Nadar (1900)

    James Guillaume fotografiat per Nadar (1900)

    - James Guillaume: El 20 de novembre de 1916 mor a Marin (Neuchâtel, Suïssa) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Havia nascut el 16 de febrer de 1844 a Londres (Anglaterra). Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia «Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron --combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó--, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi anirà íntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional --Ginebra (1866) i Lausana (1867)-- el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes.És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrerés el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare --fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca--, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà ambÉlise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité,òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogieet d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographiqueet administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi.Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la«Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    James Guillaume (1844-1916)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Este artículo presenta el índice para ayudar a localizar los artículos de la categoría “Mi cáncer”. La primera tabla los recoge por orden cronológico de su publicación; en la segunda están agrupados por temas.
    Conviene recordar que por medio de la opción propia del navegador se pueden efectuar búsquedas con cierta precisión indicando palabras o frases.

    Los títulos están enlazados con los respectivos artículos, por lo que es fácil acceder a ellos. Después de ver o leer un artículo, se accede de nuevo al índice usando el botón de la parte superior izquierda "Ir a la página anterior".

    Los comentarios se pueden ver a continuación de los artículos que los llevan. Contienen información muy válida. Un índice por materias sería conveniente, pero tendrá que esperar, pues en estos momentos no lo puedo realizar.


    Tabla cronológica

    ¡Tanta sinceridad... qué impudicia! 06/03/2005
    Hab. 626 – Mari Carmen 09/03/2005
    Hab. 626 – Berta 12/03/2005
    Hab. 626 – Noelia 21/03/2005
    Hab. 626 – Cáncer, emperador romano 28/03/2005
    Hab. 626 – Carta a Elena 05/04/2005
    Hab. 626 – 47 días en la hab. 626 11/04/2005
    Post626 – Mi silencio y yo 18/04/2005
    Post626 – Carta no publicada por “El Mundo” 01/05/2005
    Post626 – Diálogo, ni con el cáncer ni con ETA 20/05/2005
    Post626 – Demasiado tiempo 12/06/2005
    Post626 – Sin la sonda 19/06/2005
    Post626 – Soplar 30/06/2005
    Post626 – La cánula 05/07/2005
    Post626 – El teclado 24/07/2005
    Post626 – “Submentoniano” 19/08/2005
    Post626 – Dos meses de evolución 19/10/2005
    Post626 – Albahaca 29/10/2005
    Post626 – Los pulmones al aire libre 07/11/2005
    Post626 – No es para tanto 18/11/2005
    Post626 – Pero sí, un poco 27/11/2005
    Post626 – La utilidad de mi cáncer 06/12/2005
    Post626 – Puedo soplar 10/12/2005
    Post626 – Derrota imprevista 19/12/2005
    Post626 – Entre dos humos 22/12/2005
    Post626 – Dormir en el quirófano 25/12/2005
    Post626 – Carta a María al volver de Burundi 30/12/2005
    Post626 – ¿Quién hablará primero, Milena o yo? 08/01/2006
    Post626 – El último en oír mi voz 14/01/2006
    Post626 – Los 3 TAC 20/01/2006
    Post626 – Sí, tengo cerebro. 25/01/2006
    Post626 – Cómo me enteré - I 26/01/2006
    Post626 – Cómo me enteré - II 27/01/2006
    Post626 – Cómo me enteré - III 27/01/2006
    Post626 – Cómo me enteré - IV 29/01/2006
    Post626 – Mutilados de la voz 07/02/2006
    Post626 – En canal 4 tv, día 19 16/02/2006
    Post626 – Elemental, Dr. Estopà 20/02/2006
    Post626 – La nueva asociación 22/02/2006
    Post626 – Un año después 23/02/2006
    Año II – Primer día, acuarela 26/02/2006
    Año II – El mar y la ducha 03/03/2006
    Año II – La nariz y el estoma 16/03/2006
    Año II – Seguiré tecleando 21/03/2006
    Año II – El punto NG0 2/04/2006
    Año II – El 11 de abril fue lunes 12/04/2006
    Año II – Mientras el cáncer se queda atrás 17/04/2006
    Año II – La voz, antes y después 06/05/2006
    Año II – Tiempo de silencio 11/05/2006
    Año II – ¡Vaya trombón! 17/05/2006
    Año II – La prótesis fonatoria 02/06/2006
    Año II – Prótesis fonatoria: cuidado y voz 21/06/2006
    Año II – “Mi cáncer”, ¿título desmesurado? 18/07/2006
    Año II – Mi voz sorprende 02/08/2006
    Año II – La prótesis no se nota 06/08/2006
    Año II – La inmersión es posible 14/08/2006
    Año II – Los fumadores en la pecera del escarnio 03/09/2006
    Año II – ¿Pinta algo el nervio vago? 19/09/2006
    Año II – Unos días en la 527 20/10/2006
    Año II – Cuello de ganso 16/11/2006
    Año II – ¿Qué canto queréis que cante? 18/01/2007
    Año III – Para Maite 13/02/2007
    Año III – Un cáncer útil 26/02/2007
    Año III – Último TAC semestral 26/02/2007
    Año III – Prótesis fonatoria, ¿sí o no? 02/04/2007
    Año III – Prótesis fonatoria, inconveniencia y objeciones 05/04/2007
    Año III – Prótesis fonatoria, por qué, sí 06/04/2007
    Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - I 08/05/2007
    Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - II 09/05/2007
    Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - III 10/05/2007
    Año III – Asociación de laringectomizados en Manacor 01/06/2007
    Año III – ‘Volver a hablar’ con AECC/IB-Salut 12/06/2007
    Año III – Los laringectomizados: una 'buena' explicación 25/06/2007
    Año III – Otro cáncer, aunque poco preocupante 17/07/2007
    Año III – Testimonios contundentes 21/10/2007
    Año III – Testimonio abrumador 26/10/2007
    Año III – Asociación para la Rehabilitación de Laringectomizados 31/10/2007
    Año III – ‘Volver a hablar’: la a.e.c.c., en silencio 17/12/2007
    Año III – Buceador profesional laringectomizado 04/01/2008
    Año III – Hacia el cuarto año de laringectomizado 25/02/2008
    Año IV – La posible metástasis 23/03/2008
    Año IV – Rudimentos de la voz esofágica 31/03/2008
    Año IV – Metástasis en pulmón 01/05/2008
    Año IV – En espera 22/05/2008
    Año IV – Lobectomía LSD • I 31/05/2008
    Año IV – Lobectomía LSD • II 04/06/2008
    Año IV – Lobectomía LSD • III06/06/2008
    Año IV – Lobectomía LSD • IV (Carencias, desalientos y esperanza) 11/06/2008
    Año IV – Lobectomía V • Cáncer escamoso T1 N0 21/06/2008
    Año IV – Lobectomía LSD • VI (La desnudez) 29/06/2008
    Año IV – Paul Newman, Bartomeu Bennàssar y Baltasar Porcel: quimioterapia 19/08/2008
    Año IV – Tres TAC, tres revisiones, "El tercer -oma" 25/09/2008
    Año IV – I Jornada del Laringectomizado 07/10/2008
    Año IV – 1 gramo de prevención 22/10/2008
    Año IV – Los laringectomizados, sin prisa y sin pausa 10/11/2008
    Año IV – “Volver a hablar”, en la AECC 19/11/2008
    Año IV – Baño y ducha de los laringectomizados 05/12/2008
    Año IV – ¿Pueden fumar y beber los laringectomizados? 13/12/2008
    Año IV – “Volver a hablar” rompió el silencio25/01/2009
    Año IV – Normalidad con secuelas 18/02/2009
    Año V – La parrilla costal derecha 07/03/2009
    Año V – Partir serenamente 03/04/2009
    Año V – Laringectomizados, a la calle 27/04/2009
    Año V – La voz con y sin laringe 07/05/2009
    Año V – No fumar sirvió 17/05/2009
    Año V – Técnica esencial de la voz esofágica 10/06/2009
    Año V – ¿El 40% de los laringectomizados no vuelve a hablar? 02/07/2009
    Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • I 11/09/2009
    Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • II 17/09/2009 02:48
    Año V – Encuentro de mujeres laringectomizadas 20/09/2009
    Año V – Jornada de mujeres laringectomizadas: quieren repetir 02/10/2009
    Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • III 27/10/2009
    Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • IV 07/11/2009
    Año V – Cáncer y humor 08/02/2010
    Año V – ¿Laringectomía conservadora o radical? 08/02/2010
    Año VI – Laringectomía; cinco años y más 01/03/2010
    Año VI – II JORNADAS DE MUJERES LARINGECTOMIZADAS 14/03/2010
    Año VI – Noticia sobre "II Jornadas de mujeres laringectomizadas" 14/04/2010
    Año VI – "Seguir hablando es posible" 15/04/2010
    Año VI – Respiración diafragmática en la laringectomía 28/04/2010
    Año VI – II Día Balear […] del Cáncer de Laringe 02/05/2010
    Año VI – Real tumor y prevención 10/05/2010
    Año VI – Protección del estoma, la tráquea y los pulmones en los laringectomizados 04/06/2010
    Año VI – Jornada de Intervención Logopédica en el Cáncer de Laringe 19/06/2010
    Año VI – El olfato y el gusto en los laringectomizados 24/06/2010
    Año VI – ‘Bostezo educado’ o ‘polite yawning’ 06/07/2010
    Año VI – Fundavoz • Bogotá 11/07/2010
    Año VI – Mi sorpresa del sonido “a”, claro, limpio y modulado 22/07/2010
    Año VI – «Seguir Viviendo Es Posible» 28/08/2010
    Año VI – Accesorios caseros • I: para ducha 31/08/2010
    Año VI – Accesorios caseros • II: Cubre estoma 07/09/2010
    Año VI – Accesorios caseros • III: para estimular el olfato 08/09/2010
    Año VI – III Encuentro de mujeres laringecomizadas de España 07/10/2010
    Año VI – Adiós a la prótesis fonatoria 19/10/2010
    Año VI – Las mujeres laringectomizadas, en Mérida 24/10/2010
    Año VI – Algo más sobre el gusto y el olfato • I 22/02/2011
    Año VI – Algo más sobre el gusto y el olfato • II 28/02/2011
    Año VI – 6, 10, 15, 20 ó más años después de la laringectomía 02/03/2011
    Año VI - ¿Cuántos laringectomizados consiguen hablar? 08/03/2011
    Año VII - Publicado en FUNDAVOZ. Bogotá11/03/2011
    Año VII – Amigo Joan, las laringectomías continúan14/03/2011
    Año VII – Una llamada telefónica inesperada con voz esofágica.17/03/2011
    Año VII - Logopedia. VIII Congreso Internacional de la A.L.E.07/06/2011
    Año VII - La laringectomía, presente en el 16 Congreso de la SEOR 10/06/2011
    Año VII – La voz de Maite tiene que oírse en la Sanidad Pública 24/06/2011
    Año VII - Experimentación aromática 21/07/2011
    Año VII - ¿Hay que limpiar la prótesis fonatoria? 24/08/2011
    Año VII – Mis dos opciones para la ducha 27/08/2011
    Año VII – TAC, visita, vídeos y votación Premio Caja Roja Nestlé a la solidaridad 02/09/2011
    Año VII - Laringófonos y amplificadores 15/09/2011
    Año VII - IV Asamblea de laringectomizados 18/09/2011
    Año VII - Votad a Miró Llull para los Premios Caja Roja, si queréis y podéis 22/09/2011
    Año VII – Manómetro para laringectomizados 01/10/2011
    Año VII - Noticia de la IV Asamblea de laringectomizados en Santander y anuncio de la V en Palma 06/10/2011
    Año VII – Emergencia por cierre del estoma 19/10/2011
    Año VII – “El cáncer de laringe en la mujer” 05/11/2011
    Año VII - Por qué y cómo pueden hablar los laringectomizados14/11/2011
    Año VII - Semana de logopedia, laringectomía con Nestlé e informe de un TAC30/11/2011
    Año VII - Laringectomía también en navidades 04/01/2012
    Año VII - Andrés Cañas y el cáncer de laringe 01/02/2012
    Año VII - Obstrucciones respiratorias en los laringectomizados17/02/2012
    Año VIII - Alimentación por sonda: sus variantes 28/02/2012
    Año VIII - ¿Cirugía láser? Desconocimiento de la enfermedad y titular arbitrario 16/03/2012
    Año VIII - “Cáncer de laringe: elección de tratamiento” 17/03/2012
    Año VIII - V Asamblea de Laringectomizados. 20 y 21 de abril 21/03/2012
    ;Año VIII - V Asamblea de Laringectomizados. Programa 27/03/2012
    Año VIII – Fructífera V Asamblea de Laringectomizados – I 03/06/2012
    Año VIII – Fructífera V Asamblea de Laringectomizados – II 07/05/2012
    Año VIII - Fructífera V Asamblea de Laringectomizados III y de Palma a Madrid 25/05/2012
    Año VIII - ¿Nadar con respirador conectado al traqueoestoma? 22/09/2012
    Año VIII - Advertencias sobre los artilugios para nadar y otras invenciones 01/10/2012
    Año VIII – La alimentación en el cáncer de laringe 19/12/2012
    Año IX – Ocho años de laringectomía y 800.000 visitas 02/3/2013
    Año IX – La VI Asamblea de Laringectomizados, a menos de un mes 20/3/2013
    Año IX – Con el corazón en un puño 22/3/2013
    Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados 2013 - Primer día 20/4/2013
    Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados... y de Madrid a Bilbao - 1 15/5/2013
    Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados... y de Madrid a Bilbao - 2 19/5/201
    Año IX - Respirar y oler la brisa del mar 13/9/2013
    Año IX - Intervención logopédica en tumores orales y laríngeos 30/12/2013
    Año IX - Rehabilitación total por una laringectomía total 26/1/2014
    Año IX - A los veinte días de una laringectomía total se puede hablar 2/2/2014
    Año IX - Intervención osteopática y logopédica en alteraciones orofaciales 21/2/ 2014
    Año IX – Conversación sobre prótesis fonatoria y “manos libres” 24/2/2014
    Año X – Un millón de visitas. ¿Éxito o fracaso? 2/3/2014
    Año X – Palma: Jornada de Intervención Logopédica; Bilbao: Asamblea de laringectomizados 20/3/2014
    Año X - VII Asamblea de Laringectimizados y comentarios ad hoc 7/5/2014
    Año X – Nos miran con curiosidad, me dice Maite 9/6/2014
    Año X – Nadar con laringectomía 9/6/2014
    Año XI – Voces de antes y después de la Laringectomía 3/1/2015
    Año XI - "Volver a hablar" sigue en la brecha 17/4/2016
    Año XII - Cánula, estoma y tráquea 24/2/2016
    Año XII - Oler mejora el habla esofágica 5/3/2016
    Año XII – La cura del cáncer no admite demoras; los proyectos, sí 18/7/2016
    Año XII - Cincuenta años de la primera exposición y una década de laringectomía 7/10/2016
    Año XII – Prótesis fonatoria para laringectomizados: qué, cuándo, cuál, cómo, dónde 20/10/2016

    Tabla temática orientativa

    Alcohol y tabaco
    Hab. 626 – Carta a Elena
    Post626 – Elemental, Dr. Estopà
    Año II – Los fumadores en la pecera del escarnio
    Año IV – ¿Pueden fumar y beber los laringectomizados?
    Año V – No fumar sirvió

    Alimentación y sondas nutrición
    Post626 – Sin la sonda
    Año VIII - Alimentación por sonda: sus variantes
    Año VIII – La alimentación en el cáncer de laringe

    Alta clínica
    Post626 – Mi silencio y yo

    Asociaciones
    Post626 – Mutilados de la voz
    Post626 – En canal 4 tv, día 19
    Post626 – La nueva asociación
    Año III – Asociación de laringectomizados en Manacor
    Año III – Asociación para la Rehabilitación de Laringectomizados

    Cáncer de piel
    Año III – Otro cáncer, aunque poco preocupante

    Cáncer de Pulmón
    Año IV – La posible metástasis
    Año IV – Metástasis en pulmón
    Año IV – En espera
    Año IV – Lobectomía LSD • I
    Año IV – Lobectomía LSD • II
    Año IV – Lobectomía LSD • III
    Año IV – Lobectomía LSD • IV (Carencias, desalientos y esperanza)
    Año IV – Lobectomía V • Cáncer escamoso T1 N0
    Año IV – Lobectomía LSD • VI (La desnudez)

    Cánula
    Post626 – La cánula
    Post626 – Dos meses de evolución
    Post626 – Los pulmones al aire libre
    Año II – El 11 de abril fue lunes
    Año XII - Cánula, estoma y tráquea 

    Cirugía
    Año II – Primer día, acuarela

    Cirugía radical
    Post626 – Diálogo, ni con el cáncer ni con ETA

    Comunicación
    Post626 – Carta no publicada por “El Mundo”
    Post626 – Derrota imprevista
    Año III – Para Maite
    Post626 – Entre dos humos
    Año VII - Publicado en FUNDAVOZ. Bogotá

    Cuidados
    Post626 – Pero sí, un poco
    Año III – Hacia el cuarto año de laringectomizado
    Año VII – Emergencia por cierre del estoma
    Año VII - Laringófonos y amplificadores
    Año XII - Cánula, estoma y tráquea

    Deficiencia sanitaria
    Año III – Un cáncer útil
    Año VII – La voz de Maite tiene que oírse en la Sanidad Pública
    Año X – Un millón de visitas. ¿Éxito o fracaso?

    Diagnóstico
    Post626 – Sí, tengo cerebro.
    Post626 – Cómo me enteré - I
    Post626 – Cómo me enteré - II
    Post626 – Cómo me enteré - III
    Post626 – Cómo me enteré - IV

    Ducha, piscina, mar
    Año II – El mar y la ducha
    Año II – La inmersión es posible
    Año III – Buceador profesional laringectomizado
    Año IV – Baño y ducha de los laringectomizados
    Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • I
    Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • II
    Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • III
    Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • IV
    Año VII – Mis dos opciones para la ducha
    Año VIII - ¿Nadar con respirador conectado al traqueoestoma?
    Año VIII - Advertencias sobre los artilugios para nadar y otras invenciones
    Año X – Nadar con laringectomía


    Post626 – “Submentoniano”

    Encuentros y congresos
    Año IV – I Jornada del Laringectomizado
    Año V – Encuentro de mujeres laringectomizadas
    Año V – Jornada de mujeres laringectomizadas: quieren repetir
    Año VI – II JORNADAS DE MUJERES LARINGECTOMIZADAS
    Año VI – Noticia sobre "II Jornadas de mujeres laringectomizadas"
    Año VI – "Seguir hablando es posible"
    Año VI – III Encuentro de mujeres laringecomizadas de España
    Año VI – Las mujeres laringectomizadas, en Mérida
    Año VII - Logopedia. VIII Congreso Internacional de la A.L.E.
    Año VII - La laringectomía, presente en el 16 Congreso de la SEOR
    Año VII - IV Asamblea de laringectomizados
    Año VII - Noticia de la IV Asamblea de laringectomizados en Santander y anuncio de la V en Palma>
    Año VII - Semana de logopedia, laringectomía con Nestlé e informe de un TAC
    Año VIII - V Asamblea de Laringectomizados. 20 y 21 de abril
    Año VIII - V Asamblea de Laringectomizados. Programa
    Año VIII – Fructífera V Asamblea de Laringectomizados – I
    Año VIII – Fructífera V Asamblea de Laringectomizados – II
    Año VIII - Fructífera V Asamblea de Laringectomizados III y de Palma a Madrid
    Año IX – La VI Asamblea de Laringectomizados, a menos de un mes
    Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados 2013 - Primer día

    Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados... y de Madrid a Bilbao - 1
    Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados... y de Madrid a Bilbao - 2
    Año IX - Intervención logopédica en tumores orales y laríngeos
    Año IX - Rehabilitación total por una laringectomía total
    Año IX - Intervención osteopática y logopédica en alteraciones orofaciales
    Año X – Palma: Jornada de Intervención Logopédica; Bilbao: Asamblea de laringectomizados
    Año X - VII Asamblea de Laringectimizados y comentarios ad hoc

    Esperanza
    Post626 – Carta a María al volver de Burundi

    Familia
    Post626 – Un año después

    Foro de pacientes
    Año II – “Mi cáncer”, ¿título desmesurado?

    Fundavoz
    Año VI – Fundavoz • Bogotá

    Grabación de la voz
    Año II – ¿Qué canto queréis que cante?

    Gusto y olfato
    Post626 – Albahaca
    Año VI – El olfato y el gusto en los laringectomizados
    Año VI – ‘Bostezo educado’ o ‘polite yawning’
    Año VI – Accesorios caseros • III: para estimular el olfato
    Año VI – Algo más sobre el gusto y el olfato • I
    Año VI – Algo más sobre el gusto y el olfato • II
    Año VII – Manómetro para laringectomizados
    Año IX - Respirar y oler la brisa del mar
    Año XII - Oler mejora el habla esofágica

    Logopedia
    Año II – El punto NG
    Año IV – Rudimentos de la voz esofágica
    Año V – Técnica esencial de la voz esofágica
    Año VI – Mi sorpresa del sonido “a”, claro, limpio y moduladoNebulizador
    Año II – ¡Vaya trombón!

    Noticia personal
    Año IV – Tres TAC, tres revisiones, "El tercer -oma"
    Año XII - Cincuenta años de la primera exposición y una década de laringectomía
     

    Postoperatorio
    ¡Tanta sinceridad... qué impudicia!
    Hab. 626 – Mari Carmen
    Hab. 626 – Berta
    Hab. 626 – Noelia
    Hab. 626 – 47 días en la hab. 626

    Prensa
    Año III – Los laringectomizados: una 'buena' explicación
    Año III – ‘Volver a hablar’: la a.e.c.c., en silencio
    Año VI – «Seguir Viviendo Es Posible»

    Prevención
    Año IV – 1 gramo de prevención
    Año VI – Real tumor y prevención
    Año XII – La cura del cáncer no admite demoras; los proyectos, sí

    Protección
    Año VI – Accesorios caseros • I: para ducha
    Año VI – Accesorios caseros • II: Cubre estoma
    Año VI – Protección del estoma, la tráquea y los pulmones en los laringectomizados
     

    Prótesis fonatoria
    Año II – Tiempo de silencio
    Año II – La prótesis fonatoria
    Año II – Prótesis fonatoria: cuidado y voz
    Año II – Mi voz sorprende
    Año II – La prótesis no se nota
    Año III – Prótesis fonatoria, ¿sí o no?
    Año III – Prótesis fonatoria, inconveniencia y objeciones
    Año III – Prótesis fonatoria, por qué, sí
    Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - I
    Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - II
    Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - III
    Año VI – Adiós a la prótesis fonatoria
    Año VII - ¿Hay que limpiar la prótesis fonatoria?
    Año IX – Conversación sobre prótesis fonatoria y “manos libres”
    Año XII – Prótesis fonatoria para laringectomizados: qué, cuándo, cuál, cómo, dónde

    Publicaciones
    Año VII – “El cáncer de laringe en la mujer”

    Radioterapia
    Post626 – Demasiado tiempo

    Recuperación
    Post626 – Soplar
    Post626 – No es para tanto
    Post626 – Puedo soplar
    Post626 – Dormir en el quirófano
    Post626 – ¿Quién hablará primero, Milena o yo?
    Post626 – El último en oír mi voz
    Post626 – Los 3 TAC
    Año II – Mientras el cáncer se queda atrás

    Rehabilitación
    Año V – ¿El 40% de los laringectomizados no vuelve a hablar?
    Año VI – Jornada de Intervención Logopédica en el Cáncer de Laringe
    Año VI – 6, 10, 15, 20 ó más años después de la laringectomía
    Año VI - ¿Cuántos laringectomizados consiguen hablar?
    Año IX - A los veinte días de una laringectomía total se puede hablar

    Respiración
    Año VI – Respiración diafragmática en la laringectomía
    Año VII - Obstrucciones respiratorias en los laringectomizados
    Año IX - Respirar y oler la brisa del mar

    Secuelas
    Post626 – El teclado
    Año II – La nariz y el estoma
    Año II – Seguiré tecleando
    Año II – ¿Pinta algo el nervio vago?
    Año II – Cuello de ganso
    Año IV – Normalidad con secuelas
    Año V – La parrilla costal derecha

    Alimentación y sondas nutrición
    Post626 – Sin la sonda
    Año VIII - Alimentación por sonda: sus variantes
    Año VIII – La alimentación en el cáncer de laringeAño VIII – La alimentación en el cáncer de laringe

    Tabú
    Hab. 626 – Cáncer, emperador romano

    Testimonios
    Post626 – La utilidad de mi cáncer
    Año III – Testimonios contundentes
    Año III – Testimonio abrumador
    Año IV – Paul Newman, Bartomeu Bennàssar y Baltasar Porcel: quimioterapia
    Año IV – Los laringectomizados, sin prisa y sin pausa
    Año V – Partir serenamente
    Año V – La voz con y sin laringe
    Año V – Cáncer y humor
    Año VI – Laringectomía; cinco años y más
    Año VII – Amigo Joan, las laringectomías continúan
    Año VII - Experimentación aromática
    Año VII – TAC, visita, vídeos y votación Premio Caja Roja Nestlé a la solidaridad
    Año VII - Votad a Miró Llull para los Premios Caja Roja, si queréis y podéis
    href="http://bitacora.mirollull.com/post/107588">Año VII - Laringectomía también en navidades
    Año VII - Andrés Cañas y el cáncer de laringe
    Año IX – Ocho años de laringectomía y 800.000 visitas
    Año X – Nos miran con curiosidad, me dice Maite

    Traqueitis
    Año III – Último TAC semestral

    Tratamientos
    Año V – ¿Laringectomía conservadora o radical?
    Año VIII - ¿Cirugía láser? Desconocimiento de la enfermedad y titular arbitrario

    Año VIII - “Cáncer de laringe: elección de tratamiento”

    Un cáncer de mama

    Año II – Unos días en la 527

    "Volver a hablar"
    Año III – ‘Volver a hablar’ con AECC/IB-Salut
    Año IV – “Volver a hablar”, en la AECC
    Año IV – “Volver a hablar” rompió el silencio
    Año V – Laringectomizados, a la calle
    Año VI – II Día Balear […] del Cáncer de Laringe
    Año XI - "Volver a hablar" sigue en la brecha

    Voz esofágica
    Año II – La voz, antes y después
    Año VII – Una llamada telefónica inesperada con voz esofágica.
    Año VII - Por qué y cómo pueden hablar los laringectomizados
    Año XII - Oler mejora el habla esofágica
    Año XI – Voces de antes y después de la Laringectomía


    0 0


    0 0

    Porreres – Bartomeu Mestre Sureda, “Balutxo” i Miquel López Crespí, “Verdera”. Inauguració del Monument a les víctimes del feixisme - Dissabte dia 16 d’abril a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.


    Acte Institucional de Recordança a les víctimes que lluitaren per la II República, que tendrà lloc el dissabte dia 16 d’abril de 2011 a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.


    La poesia de Miquel López Crespí incorporada al monument a les víctimes del feixisme de Porreres (Mallorca)


    Porreres – Monument a les víctimes del feixisme - L’amic Bartomeu Garí, membre de la Comissió de la Dignitat, el grup de persones que fa feina per a la recuperació de la nostra memòria històrica amb la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres, m’ha dit que la poesia que els vaig enviar per al monument els ha agradat molt. És una alegria saber aquestes coses! Un premi molt important poder participar en un monument a la memòria dels assassinats pel feixisme. El monument s’aixecarà en el mateix indret dels crims i tortures contra l’esquerra. Una poesia que els picapedrers i ferrers que faran el monument a les víctimes han de provar d’eternitzar en marbre o ferro. El monument amb la meva poesia s’ha d’inaugurar el proper dia 16 d’abril.


    Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.



    Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

    ‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

    I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

    D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

    Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

    La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

    No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.


    Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

    ‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

    ‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

    ‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

    ‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

    ‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

    ‘Inútilment.

    ‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.


    Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.


    ‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

    El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

    I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.


    Els nostres morts


    Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

    Els afusellaven enmig del carrer,

    al costat dels murs, sota les porxades.

    En el malson hi havia també miratges obsessionants,

    aspres concerts de fusells i pistoles.

    Desapareixien els mestres, els jornalers,

    els promotors del repartiment de terres,

    la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

    Per un instant vaig pensar que havia fet

    un descobriment arqueològic.

    A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

    enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

    els poetes que mai no hem tingut,

    els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

    Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

    Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

    suggerint tornassolats colors malves i daurats.

    En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [21/11] «CNT del Norte» -«El Productor» - Míting d'homenatge a Durruti - Setmana Confederal Durruti - Nakens - Gravelle - Longfils - Dhermy - Steimer - Falaschi - Deware - «El Chato de Gràcia» - Laborit - Batoux - Salvador - Flores Magón - «Celesto el Topu» - Gras - Spinaci - Danjean - Frank González - Pino - Edo

    Anarcoefemèrides del 21 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "CNT del Norte"

    Capçalera de CNT del Norte

    - Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT --a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT». D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc.

    ***

    Capçalera d'"El Productor"

    Capçalera d'El Productor

    - Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicatíntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.

    ***

    Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny "La Libertad" del 22 de novembre de 1937

    Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny La Libertad del 22 de novembre de 1937

    - Míting d'homenatge a Durruti: El 21 de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València (País Valencià) un míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura Durruti Domínguez en complir-se un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la Federació Local de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. L'acte fou presidit per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel González Inestal i Onofre García Tirador, per la Federació Local de Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro Beltrán havia d'intervenir per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però finalment no hi pogué assistir. L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per Pérez Feliu.

    ***

    Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén ("Guillembert")

    Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén (Guillembert)

    - Setmana Confederal Durruti: Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a Barcelona (Catalunya) la«Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte y en memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por la libertad», organitzada per un conjunt de vell militants anarquistes per commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre el 21 i el 24 van tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i xerrades-col·loqui sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la Confederació Nacional del Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es projectà la pel·lícula Un pueblo en armas i altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi parlaren, entre altres companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones es concentraren al cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada de parlaments, palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la lluita per la llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari. També davant la fosa comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes i d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment s'entonà A las barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es realitzà aquest mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència d'Enric Marcos. Els actes van ser aprofitats perquè antics membres de les columnes confederals es trobessin després de molts d'anys sense veure's. També hi assistiren Émilienne Morin, companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT es mantingué orgànicament al marge d'aquests actes, encara que hi assistiren alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors. Les diferències entre els «vells» i els«joves» militants es van deixar sentir a tots els actes.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    José Nakens

    José Nakens

    - José Nakens Pérez: El 21 de novembre de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. De família humil i liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el«teatre per hores» --peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació-- on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres --Mi paso por la cárcel i La celda número 7-- on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la«Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les«Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, el 12 de novembre de 1926 José Nakens Pérez va morir d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

    José Nakens Pérez (1841-1926)

    ***

    Portada del segon número de "La Nouvelle Humanité", realitzada per Émile Gravelle

    Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

    - Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Flandes) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gravelle. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien --que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturienLe Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir en 1920.

    ***

    Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

    Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

    - Alexandre Longfils: El 21 de novembre de 1857 neix a Senzeille (Namur, Valònia) el tipògraf anarquista Alexandre Joseph Longfils. Entre l'abril de 1891 i el desembre de 1892 va imprimir 48 números del setmanari anarquista de Sint-Joost-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, portaveu del grup anarquista «L'Homme Libre», que tenia com a principals animadors Léon Dauphin, Ferdinand Pintelon i A. Reniers, i que s'encarregà de denunciar l'electoralisme del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 6 de febrer de 1892 fou el gerent, amb A. Reniers, de l'únic número del periòdic de Saint Gilles (Brussel·les, Flandes) L'Armée Nationale. Orgade du prolétariat libertaire. També en 1892 va imprimir el llibre de Francesco Saverio Merlino Nécessité et bases d'une entente. Després de nombrosos escorcolls al seu domicili i impremta entre els anys 1892 i 1893, i del seu processament amb Ferdinand Pintelon pel Tribunal Criminal de Brussel·les en 1892, sembla que deixà de banda la militància. Sa companya fou Marie Louise Hautstont. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Portada del número de "La Révolution Prolétarienne" que conté l'article de Paul Dhermy

    Portada del número de La Révolution Prolétarienne que conté l'article de Paul Dhermy

    - Paul Dhermy: El 21 de novembre de 1890 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista i sindicalista Paul Émile Dhermy. Membre del grup anarquista de Saint Denis (Illa de França, França), durant el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la Comissió de Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador deLe Libertaire durant l'anomenat«Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, on s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) per la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica automobilística Hotchkiss de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió Soviètica (AUS) a la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934, donà compta de la seva estada a les pàgines de Le Libertaire sota el títol «Soviets 1933». També relatà les seves impressions del periple entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les pàgines de La Révolution Prolétarienne sota el títol «Carnet de route d'un délégué ouvrier français». En aquests escrits relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos durant les trobades oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control incessant dels«intèrprets», a més de palesar la seva impressió de sentir-se«utilitzat». El juliol de 1934 col·laborà en el segon número del periòdic Ce Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica), titulat «Pour la défense des révolutionnaires persécutés en URSS. Pour le droit d'asile et contre le Guépéou», on també figuren els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en l'administració de Le Libertaire. Després fou membre de la«Falange de Suport» a Le Libertaire, on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de diners. Més tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París. En 1938, en plena guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya), des d'on mantingué correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia anotà que havia abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França). Després de la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant (Provença, Occitània) i estava subscrit a Le Libertaire. En 1949, quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença, Occitània), el seu nom encara figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar».

    ***

    Mollie Steimer (ca. 1918)

    Mollie Steimer (ca. 1918)

    - Mollie Steimer:El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que«soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per«conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser  deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell«Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquestaèpoca va col·laborar en la premsa anarquista --Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)--, explicant les seves experiències a la Rússia«postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Fosco Falaschi

    Fosco Falaschi

    - Fosco Falaschi: El 21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe Falaschi, obrer, i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família emigrà a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires. En 1916 començà a treballar al forn d'una bòbila. En 1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de Bòbila, que agrupava els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual esdevingué en 1923 secretari, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió El Obrero Ladrillero.Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada per«incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933 va ser detingut en nombroses ocasions com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A part del front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista«Umanità Nova» i en l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar en el periòdic La Protesta i en el seu suplement literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di Giovanni i el desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel coronel Atilio Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes argentins. Detingut el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per«activitats subversives». Quan desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Città di Castello, on se li va assignar la residència. Pocs dies després fugí, però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de Moncenisio quan intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell nou a la seva ciutat natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament amonestat. L'agost de 1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a França i després passar a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya), col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la redacció del qual treballà, i Tierra y Libertad, on va fer servir el pseudònims FF i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el proposà com a director de Solidaridad Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou empresonat després de l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a Madrid, visqué amb José Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant la redacció de Revolución Social. Després dels fets d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i processat amb Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener de 1936 es desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu alliberament. Un cop lliure, després de l'amnistia que portà el triomf del Front Popular, tornà a Barcelona. Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936 s'allistà voluntari en la Secció Italiana de la Columna«Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys (Michele Centrone, Vicenzo Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia de la seva mort va ser ressenyada en els diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers prengueren el seu nom. Després de morir, Diego Abad de Santillán traduí alguns textos seus–El trabajo responsable (1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud (1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y Libertad i en la revistaTimón.

    Fosco Falaschi (1899-1936)

    ***

    Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1977

    Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977

    - René Deware: El 21 de novembre de 1906 neix l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi. René Deware va morir el 27 de desembre de 1976 a Gilly (Charleroi, Valònia).

    ***

    Demetrio García Pérez

    Demetrio García Pérez

    - Demetrio García Pérez: El 21 de novembre de 1906 neix a Moscardón (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Demetrio García Pérez, també conegut com El Chato de Gràcia, ja que es trencà el nas fugint de la policia. Establert a Barcelona des de molt jove, en 1925 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia. En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes. A més de tresorer del Sindicat de la Construcció de Gràcia, va ser fins a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la Construcció de la CNT. Participà activament en la constitució d'ateneus llibertaris. Inscrit en la llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la construcció de 1933 fou empresonat i també arran dels fets d'octubre d'Astúries. En 1936 va combatre en la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins a 1937. Amb la militarització, fou nomenat capità del Servei d'Informació Perifèric (SIP) de la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors. Després actuà a la guerrilla del Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines de Gard. Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de sindicats, en la CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A començaments dels anys seixanta mantingué contactes amb Joan García Oliver, a qui havia conegut a les presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava l'organització de Defensa Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El Luchador. Sempre es mantingué afí a la línia ortodoxa confederal i contrari a l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Evarista Pérez Murciano. Demetrio García Pérez va morir, després de caure greument malalt a Luishon, el 21 de juny de 1976 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Henri Laborit

    Henri Laborit

    - Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Indo-xina)l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Laborit. Fill d'un metge de la Marina francesa, va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada«etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 a París (França) i va ser autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Un hospital a Poitiers porta el seu nom.

    ***

    Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès "La Vanguardia" del 10 d'abril de 1963

    Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 10 d'abril de 1963

    - Guy Batoux: El 21 de novembre de 1939 neix a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades erròniament com Guy Battoux. Fill d'un ajudant en cap de la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França). Estudiant de filosofia, vivia a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on feia de professor en un col·legi tècnic. A començaments dels anys seixanta entrà a militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li va encomanar una missió i el 3 d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després, el 7 d'abril de 1963, va ser detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver preparat un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la Basílica del Valle de los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta contra la visita a Espanya del representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) A. Stevenson. L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de Carabanchel. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per Alejandro Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista Julián Grimau, i condemnat a 15 anys de presó per «possessió d'explosius i activitats subversives». A finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats franceses, va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia havia estat alliberat el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol. Posteriorment s'afilà al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus (Aquitània, Occitània) i actualment viu a Le Courneuve (Illa de França, França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Santiago Salvador

    Santiago Salvador

    - Santiago Salvador Franch:El 21 de novembre de 1894 és executat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcoterrorista Santiago Salvador Franch. Havia nascut en 1865 a Castellseràs (Terol, Aragó, Espanya). Son pare, Vicente Salvador va gaudir de cert benestar, però es va arruïnar i va dedicar-se a aterrir i a exigir quantitats monetàries als acabalats del poble; finalment va convertir-se en un criminal i, a Catalunya, la Guàrdia Civil el va matar quan intentava fugir d'una corda de presos. Salvador va abandonar aviat el seu poble per exercir diversos oficis aquí i allà. A Alcorisa va ser empresonat quatre mesos per un robatori a Castellote que no havia comès. Instal·lat a Barcelona amb sa muller, Antònia Colom Vicens, de Sóller (Mallorca), i una fila de mesos, es va dedicar al contraban de vi i de sal. D'antuvi carlista i fervent catòlic, va descobrir l'anarquisme en la lectura de la premsa llibertària. A València en 1892 va ser detingut i fortament apallissat per un guàrdia municipal per haver deixat de pagar un parell de menjars a la fonda on s'albergava. El 6 d'octubre de 1893, el seu amic anarquista Paulí Pallàs Latorre, que coneixia del grup anarquista«Benvenuto Salud» (Manuel Archs Solanelles, Pere Marbà), va ser executat pel seu atemptat contra el general Arsenio Martínez de Campos y Antón; aleshores va decidir venjar-lo atacant la burgesia catalana --una llegenda conta que amb altres anarquistes va intentar robar el cos de Pallàs. L'estiu de 1893 va estar pel Baix Aragó, on digué que fugia de Barcelona perquè havia mort un furrier. No sentint-se segur a Castellseràs, marxà cap a una masia del pinar de la Manglanera, i amb un veí de Calanda va cometre diversos atracaments. La policia els capturà en una batuda, els acusà d'un robatori a Castellote i acabaren empresonats. Després passà un temps a València. El 7 de novembre de 1893 va llançar dues bombes «Orsini» a la platea del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; només explotarà una, però deixarà 20 morts i nombrosos ferits. Amb el caos del moment va poder escapar i va marxar a Castellseràs per Tortosa i Gandesa. L'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre i una ferotge repressió copejarà el moviment anarquista català. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. El 2 de gener de 1894 va ser finalment detingut a Saragossa, a casa del seu cosí Julio Sancho, on havia fugit no sentint-se segur al seu poble, i quan va ser apressat es va intentar suïcidar disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, tot llegint llibres d'escriptors cristians (Balmes, entre ells), amb la cel·la plena d'estampetes, devocionaris i crucifixos, i protegit per grups de catòlics integristes catalans que van evitar que fos torturat; però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat al crit de«Visca la Revolució Social!» el 21 de novembre de 1894 a Barcelona (Catalunya). Abans, el 21 de maig d'aquell any, sis anarquistes més (Mauricio Cerezuela, Josep Codina, Manuel Archs, Josep Sabat, Josep Bernat i Jaume Sogas), dels 27 implicats en el procés, havien estat afusellats a Montjuïc --Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. El juny de 2009 Antoni Nadal publicà la dramatúrgia Santiago Salvador, l'anarquista del Liceu, obra no estrictament històrica, però fonamentada en la vida i obres de Santiago Salvador. En 2010 Carles Balagué estrenà el documental La bomba del Liceu.

    Santiago Salvador Franch (1865-1894)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA: MADRID 25ª Parte (ESPAÑA) 2016   Octubre 2016 (III)

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Busto de D. Fernando León y Castillo, Marqués del Muni»
    Escultor:
    Luis Arencibia
    Palacio del Senado
    Plaza de la Marina Española
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Fachada del Palacio del Senado (Antiguo Colegio de la Encarnación)»
    Plaza de la Marina Española
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Reja»
    Puerta de acceso a los Jardines de Sabatini
    Arquitecto:
    Fernando García Mercadal
    c/ Bailén
    Barrio de los Austrias
    Distrito:
    Centro

    «Farola»
    c/ Bailén
    Barrio:
    Palacio
    Distrito:
    Centro

    «Edificio de la antigua sede de la Real Compañía Asturiana de Minas»
    c/ Bailén / Plaza de España
    Barrio:
    Palacio
    Distrito:
    Centro

    «Pintura Mural»
    Novotel Madrid Center
    c/ O'Donnell
    Barrio:
    Goya
    Distrito:
    Salamanca

    «Pasillo de transbordo en el Metro»
    Estación Embajadores
    Acacias
    Barrio:
    Embajadores
    Distrito:
    Centro

    «Antigua puerta de entrada trasera"»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Camino»
    Jardín francés
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Casa de la Vieja»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Casa de la Vieja»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Casa de la Vieja»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Casa de la Vieja»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Calabazas»
    Casa de la Vieja
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Camino»
    Jardín inglés
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de un "duelista"»
    Parterre de los Duelistas (Plaza de los Cipreses)
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Fuente»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de César Romano»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de César Romano»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de César Romano»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de César Romano»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de César Romano»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de César Romano»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de César Romano»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de César Romano»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de César Romano»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Esfinge»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Esfinge»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Esfinge»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Esfinge»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Esfinge»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Esfinge»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Esfinge»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Esfinge»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de César Romano»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Escultura de "Baco y el Sátiro"»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Detalle de la Escultura del "Sátiro"»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto de la duquesa de Osuna: Josefa Alonso-Pimentel»
    Escultor:
    José Tomás
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Exedra»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Escultura de "Hércules y Onfalía"»
    Exedra
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Exedra»
    Plaza de los Emperadores
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Templo de Baco»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Templo de Baco»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Templo de Baco»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Camino»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Fuente de las Ranas»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Fuente de las Ranas»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Fuente de las Ranas»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Amorcillo»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Amorcillo»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Amorcillo»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Amorcillo»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Amorcillo»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Amorcillo»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Amorcillo»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Amorcillo»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Palacio de los duques de Osuna»
    c/ de la Cruz
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Camino»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Medallón»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Medallón»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Medallón»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Medallón»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Medallón»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Medallón»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Medallón»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Medallón»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Medallón»
    Palacio de los duques de Osuna
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Fuente de las Ranas»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Fuente de las Ranas»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Búnker»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Búnker»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Estatua de Baco»
    Templo de Baco
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Templo de Baco»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Camino»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Saturno devorando a su hijo»
    Rueda de Saturno
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Camino»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Camino»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Estanque»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Fortín»
    Arquitecto:
    Martín López Aguado
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Parque "El Capricho"»
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Busto femenino»
    Estanque de los Patos
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Estanque de los Patos»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Estanque de los Patos»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Camino»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    «Casa de la Vieja»
    Parque "El Capricho"
    c/ Paseo Alameda de Osuna
    Barrio:
    Alameda de Osuna
    Distrito:
    Barajas

    Palma, 21 de Noviembre de 2016


    0 0

    Sobre la compareixença de l’expresident Jaume Matas

    El diputat Abril ha assenyalat que de la mateixa manera que Mabel Cabrer, qui va ser consellera d’Obres Públiques del govern Matas va comparèixer amb un clar objectiu de boicotejar la comissió d’investigació, L’expresident Jaume Matas “ha comparegut amb actitud de perdonar-nos la vida. Només li ha faltat demanar-nos que li donàssim les gràcies per haver estat president de la CAIB”.

    Abril ha destacat que a pesar que Cabrer va assenyalar que el Director de Carreteres Carlos Jover era un «fitxatge» de Matas, i no seu, Matas ha dit que no el coneixia. “Qui va fitxar el director general que manejava el pressupost més gran d’obres, doncs? Era un orfe dins el Govern?”, ha insistit el diputat i portaveu de MÉS per Mallorca. Matas tampoc no recordava qui havia posat com a substitut Jaume Massot, el director de territori empresonat pel cas Andratx quan va ser l’actual diputada del PP i cap de l’Advocacia de la CAIB durant la passada legislatura, Antònia Perelló.

     

    No ha estat l’única vegada en què Matas en la seva compareixença ha posat de manifest el «síndrome de la Infanta» que pateix, ja que no recordava gairebé res del que se li demanava, com si no hagués estat el màxim responsable polític de la comunitat. Un fet que el diputat Abril interpreta com “un intent de no ficar la pota amb el que deia davant la comissió, donada la gran quantitat de causes pendents que Matas té amb la justícia”.

    Matas s’ha volgut desvincular del cas Gürtel, del cobrament de comissions per obra pública i del pressumpte finançament irregular del PP, però s’ha posat nirviós quan Abril li ha demanat si reconeixia l’expressió (del propi Matas) «Fernando Areal és la meva única porta», en referència a les reunions que el seu cunyat i exgerent del PP tenia amb els contractistes a un conegut hotel de Palma per tal de garantir que no hi havia «fuga» de comissions i que tot anava per un mateix canal.

    En aquest sentit, Abril ha afirmat que resulta curiós que no recordàs qui era Antoni Juaneda, que no sols va ser director general amb Matas, sinó que va ser, en tant que responsable d’una de les empreses lligades a Daniel Mercado i Over Marketing, qui va «col·locar» l’esposa de Matas amb la subcontractació del contracte de l’Ajuntament d’Inca a Over Marketing, que també ha estat objecte d’investigació.

    Finalment, i davant el cinisme de l’expresident, que ha insistit en què les autopistes no costarien un euro als ciutadans de les Illes perquè les pagava Madrid, Abril ha convidat Matas a trobar un sol exemple arreu d’Espanya o d’Europa on un quilòmetre de carretera sigui més car del que ha costat cada quilòmetre de les autopistes d’Eivissa.

    Sobre la compareixença del soci de la consultora Ernst & Young a Balears, Antoni Bosch

    Cal recordar que es tracta de la firma que va assessorar el Govern pel que fa al Pla Econòmic-Financer (PEF) de les dues obres de concessió de les autopistes d’Eivissa. Quan Abril ha recordat a Bosch que pel que fa a l’Accés a l’aeroport d’Eivissa, Ernst & Young va emetre informe sobre la concessionària el 2006 i al cap de tres dies ja s’havia produït l’adjudicació a la UTE conformada per Ortiz i Matias Arrom Bibiloni, el soci d’Ernst & Young ha assenyalat que mai havien treballat amb tanta premura i pressió de temps com amb les autopistes d’Eivissa. “Es varen fer en temps rècord”. I fins i tot que quan va fer sebre a l’administració que disposar de tan poc temps per fer els estudis no era aconsellable, se li va dir que no s’havia de ficar en el tema.

    Abril ha qüestionat el paper de les grans firmes de consultores pel que fa a l’assessorament de les administracions, i ha retret a Bosch amb documents que Ernst & Young a la vegada que no assumia cap responsabilitat pel que feia als sobrecostos o estimacions de cost de res, era qui responia a les al·legacions de les concessionàries sobre els plecs de licitació, enlloc de fer-lo l’òrgan de contractació, la pròpia administració. Bosch ha reconegut que sí, que era una anomalia. «No pot ser que si l’administració no està capacitada per fer una feina, s’encomani a tercers, i aquests tercers (en referència a les grans consultores) no tenguin cap responsabilitat si finalment hi ha desviacions pressupostàries tan bèsties com amb les autopistes d’Eivissa, que acabaran costant prop de 600 milions d’euros», ha assenyalat el diputat.

    Compareixença de Josep Amengual Antich, vice-Interventor general de la CAIB

    El diputat de MÉS per Mallorca, David Abril s’ha sorprès per l’afirmació del màxim responsable de la Intervenció de la CAIB, Josep Amengual Antich sobre l’afirmació de l’exconsellera Mabel Cabrer de què ella no es llegia mai els plecs dels contractes que signava. “És una pràctica habitual” ha dit Amengual. “Llavors quina responsabilitat política es pot reclamar si hi ha problemes?, ha assenyalat Abril

    Abril ha fet referència a les declaracions d’Antoni Bosch de la consultora Ernst & Young que ha afirmat que els exigien fer la seva feina en temps rècord. El diputat ha recordat les dates a Amengual
    • 1/06/2005, l’enginyer en cap d’Obres públiques del Govern fa un informe descartant a 2 de les 3 empreses licitadores del projecte d’Accés a l’Aeroport
    • 3/06/2005, divendres, es celebra la Mesa de contractació, es comunica a les empreses afectades la resolució i es demana a Ernst & Young un informe sobre el Pla econòmic-financer de l’empresa MAB/Ortiz, que hauria guanyat el contracte
    • 6/06/2005, dilluns, Ernst & Young emet informe (o sigui: el varen fer en un cap de setmana) sobre el projecte

    • 7/06/2005, dimarts, es celebra Mesa de contractació definitiva i s’adjudiquen les obres a Matias Arrom Bibiloni (MAB) + Ortiz, per valor de més de 200 milions d’euros.

    Amengual ha defensat el procediment dient que es va “imprimir velocitat”. Per a Abril, això significava “acabar amb les garanties de bona gestió dels doblers públics”, sobretot quan el responsable d’Ernst and Young ha admès avui matí que varen fer feina baix pressió i amb presses per part del govern de Matas.

    Segons el diputat, «no són només els polítics que han fallat, sinó també els mecanismes de control, i la Intervenció ha demostrat no ser infal·lible».

    Compareixença de Miquel Ramis de Ayreflor, vicesecretari de la Comissió Balear de Medi Ambient a la legislatura 2003-2007

    Pel que fa a la compareixença del que també fou secretari general tècnic de la Conselleria de Medi ambient, Abril ha posat en contrast la defensa a ultrança que ha fet Ramis del procediment pel que fa als tràmits ambientals dels projectes de carreteres d’Eivissa amb la queixa del Ministeri de Foment perquè aquests no incloessin els preceptius informes de recursos hídrics.

     


    0 0


     
     

      

       En Barack Obama acusat de criminal per En Stephen Lendman.

     

     

     

        La mentida dels  grans mitjans s'ha fet insuportable. I la denúncia contra els mitjans feta per En Donald Trump fou una bomba de conseqüències imprevisibles (I, en especial,  la denúncia de que N'Obama i Na Clinton eren els creadors de l'Estat Islàmic).

     

       Els grans mitjans continuen mentint i fan com si ignoressin les acusacions en contra seva. Però jo no crec que puguin resistir el tsunami que els colpeja.

     

        Actualment, són a milers els posts digitals en guerra contra els mitjans de les Corporacions.

     

        El post que he penjat, l'article d'En Lendman,  és una bona mostra del poder destructiu del tsunami informatiu,  jo crec.

     

        He pensat que seria bo contribuir a la difusió de l'article de referència. Vegeu-lo PressTV-‘Obama dismayed over fall of Aleppo to Syria’.

     


    0 0

    El dissabte 10 de desembre farem una classe especial al nostre dojo

    Serà de 18 a 20:30 hores, amb els professors:

    Jose A. Fuster, 5è Dan Aikikai

    Joan Miquel, 4rt Dan Aikikai

    Guillem Moyà, 3r Dan Aikikai

    Aquí podeu veure o baixar el cartell

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      Alternativa per Pollença (A) volem fer públic el nostre rebuig a les maniobres militarsEagle Eye a Mallorca que tenen com base Pollença, la nostra crítica al silenci de les institucions i la nostra petició a les mateixes que segueixin l'exemple de Catalunya i declarin les Illes Balears desmilitaritzades.


    Des de passat diumenge assistim atònits al desplegament de forces militars a Pollença en el marc de l'operació anomenada Eagle Eye. Els militars armats campen impunement per Pollença i suposen un risc pel territori i per a les persones que hi vivim al mateix.
 Pollença, i per extensió Mallorca, volem que siguin un lloc de pau i tranquil·litat, un lloc per descansar, per gaudir dels paisatges i de les platges, no com un lloc de maniobres militars. També s’ha de tenir en compte la despesa econòmica i la petjada ecològica que comporten maniobres com aquestes. Mantenir sobre el terreny un gran grup de militars implica un abús de la nostra naturalesa i un perill.

    
Pensam que aquesta no és la imatge ni la realitat que volem per Pollença i Mallorca sinó tota la contrària: les nostres administracions han de respectar i promoure la cultura de la pau i els seus valors.

    Per tot això rebutgem la connivència i el silenci de l'Ajuntament, que no ha dit res davant d'aquestes maniobres i exigim a les institucions (Ajuntament, Consell i Govern) que no autoritzin ni permetin cap més maniobra militar a l'illa, seguint la línia de l'aprovat aquest mes de juliol pel Parlament de Catalunya que va demanar a la Generalitat la prohibició de les maniobres militars en espais no estrictament militars, com els que es realitzen aquests dies.

     

     

     

     


    0 0

    [24/11] «Foglio di Propaganda» -«El Proceso Ferrer» - Lissagaray - Bandler -«Libertad» - Sousa - Beruat - Cristofoli - Girotti - Meckert - Liaño - Quesada - Crisai - Scaglia - Baginski - Crespi - Ugeda - Colomar

    Anarcoefemèrides del 24 de novembre

    Esdeveniments

    El pamflet "Foglio di Propaganda"

    El pamflet Foglio di Propaganda

    - Surt Foglio di Propaganda: El 24 de novembre de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamfletFoglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat per l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia Cavallazzi» de Castel Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació anarquista romana L'Agitazione contra la introducció en la legislació laboral de l'Institut dels«Probi-viri», sort de tribunal del treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de bé») eren una mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per mitjançar en conflictes interns de diferents institucions. Aquesta figura es va institucionalitzar a Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar l'oportunitat a les empreses per establir col·legis de probi-viris per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els empleats i els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va estar en contra d'aquesta institució jurídica.

    ***

    Portada del llibre d'Eduard Borràs «El Proceso Ferrer. Drama en tres actos» (1931)

    Portada del llibre d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer. Drama en tres actos (1931)

    - Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la«Companyia d'Anito Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Prosper-Olivier Lissagaray

    Prosper-Olivier Lissagaray

    - Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Nascut en una família basca, després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava laRevue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896,és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 a París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.

    ***

    Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc "Journal dels Débats" del 30 de juny de 1894

    Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc Journal dels Débats del 30 de juny de 1894

    - Aaron Bandler: El 24 de novembre de 1866 neix a Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista Joseph Aaron Bandler –citat a vegades com Baudelaire–, conegut com Le Juif (El Jueu). Milità en el grup anarquista «Les Résolus» (Achille Beauvillain, Henry Delpierre, Camille Lahure, Charlemagne Lepretre, etc.) de Reims (Xampanya-Ardenes), on residia. El 26 d'abril de 1890 va ser jutjat, amb Joseph Faucher i Paul Demazure, per haver aferrat cartells de Le Père Peinard au Populo que feien una crida al Primer de Maig pels carrers de Reims. La policia el qualificà de «violent i perillós» i figurava en la llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel prefecte de policia i en la de l'«Estat dels anarquistes» de febrer de 1894. El 21 de novembre de 1893, ben igual que altres militants de Reims, el seu domicili patí un escorcoll, però la policia només va trobar el fullet La Société mourante et l'anarchie, de Jean Grave. Segons la policia, s'encarregava de la correspondència amb els grups anarquistes estrangers mitjançant Albert Vincent, que feia d'intermediari. Com altres companys de Reims, el febrer de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat. El 15 d'abril de 1894 el seu domicili fou novament escorcollat sense cap resultat. El 29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la memòria del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi voluntari i per participació en «associació criminal». Acomiadat del treball, no troba feina i deixà Reims per establir-se a Marsella (Provença, Occitània), on vivia un germana seva. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

    Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

    - Albert Joseph:El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per«rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat«A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a«candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les«Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'unàntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

    ***

    Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

    Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

    - Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre --altres fonts citen el 26 de novembre-- de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat«societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.

    Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)

    ***

    Notícia necrològica de María Remedios Beruat apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juliol de 1979

    Notícia necrològica de María Remedios Beruat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

    - María Remedios Beruat: El 24 de novembre de 1897 neix a Xelva (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista María Remedios Beruat. De ben joveneta emigrà a França on conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb qui es casà. Posteriorment la parella retornà a la Península i s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard s'establí a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució i la guerra, mentre son company participava en els grups guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero, ella es posà al servei de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en la CNT de l'exili a la zona de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). María Remedios Beruat va morir el juny de 1979 i va ser enterrada civilment el 14 de juny al cementiri de Peròus (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Foto policíaca d'Italo Cristofoli

    Foto policíaca d'Italo Cristofoli

    - Italo Cristofoli: El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com «fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà a Itàlia. Detingut, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la «Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

    Italo Cristofoli (1901-1944)

    ***

    Mario Girotti

    Mario Girotti

    - Mario Girotti: El 24 de novembre de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Després de la Gran Guerra començà a militar en el moviment anarquista de Bolonya. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Michele Centrone, Vincenzo Perrone, Bifolchi, Bonomini, Fantozzi, etc.) que arribaren a Perpinyà, on Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, amb la Retirada, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella. El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de juny de 1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Jean Meckert

    Jean Meckert

    - Jean Meckert: El 24 de novembre de 1910 neix a París (França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regimentés immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més«americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció«Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre,  Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la sevaúltima obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista.

    ***

    Concha Liaño (Caracas, 1963)

    Concha Liaño (Caracas, 1963)

    - Concha Liaño:El 24 de novembre de 1916 neix a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil, més coneguda com Concha Liaño. Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid (Espanya)– i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre els 13 i 15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró Solanes, Alfredo Martínez Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal«Agrupació Cultural Femenina» de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de«Mujeres Libres» a diverses localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de Maig» de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus (Aquitània, Occitània) en 1943, col·laborà en tasques amb la Resistència. En 1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicà a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies aèries de Maracaibo (Zulia, Veneçuela) i més tard es traslladà a Caracas. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de Juan Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico (Miranda, Veneçuela) i en la seva última etapa visqué a Caracas. Concha Liaño va morir el 19 d'abril de 2014 a Caracas (Veneçuela).

    Concha Liaño (1916-2014)

    ***

    Rodrigo Quesada Monger

    Rodrigo Quesada Monge

    - Rodrigo Quesada Monge: El 24 de novembre de 1952 neix a Colima de Tibás (San José, Costa Rica) l'historiador, escriptor i professor llibertari Rodrigo Quesada Monge. Ha treballat com a professor de història a l'Escola de Història de la Universitat Nacional de Heredia (Heredia, Costa Rica) i realitzà estudis doctorals a la Universitat de Londres (Anglaterra). Ha publicat nombrosos llibres i articles en publicacions periòdiques (Diálogos,Escaner Cultural, Espéculo,Exégesis, Pacarina del Sur,Revista de Historia, etc.) sobre temes socials. En 1998 obtingué el Premi Nacional d'Història atorgat per l'Acadèmia de Geografia i Història de Costa Rica. En 2001 fou jurat internacional Casa de les Amèriques (Cuba). Actualment es troba jubilat de la Universitat Nacional de Costa Rica, d'on fou catedràtic d'història durant 32 anys. És autor de El siglo de los totalitarismos (1871-1991) (1992), Costa Rica y el mercado mundial (1993), Globalización y deshumanización. Dos caras del capitalismo avanzado (1995), Recuerdos del imperio. Los ingleses en América Central (1821-1915) (1998), La fantasía del poder. Mujeres, imperios y civilización (2001), El legado de la guerra hispano-antillano-norteamericano (2001), Las inversiones de Keith en Costa Rica (2003), La oruga blanca. Un retrato de Óscar Wilde (2003), El Banco de Costa Rica y el desarrollo económico nacional (1877-2007) (2007), Cien años de poesía popular en Costa Rica (1850-1950) (2008, amb altres), El pensamiento antiimperialista de Octavio Jiménez (2008, amb altres), Ideas económicas de Costa Rica (1850-2005) (2008), América Latina (1810-2010). El legado de los imperios (2012), Expediente 1533. El presidio de Vicente Sáenz en 1939 entre d'altres (2013). També és autor de la novel·la biogràfica El poema perdido de Aurora Cáceres (2010) i del llibre de poesies La cornucopia (1971). En 2013 publicà la biografia La fuga de Kropotkin i en 2014 el llibre de teoria política Anarquía. Orden sin autoridad.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Luigi Crisai

    Luigi Crisai

    - Luigi Crisai:El 24 de novembre de 1936 mor a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Havia nascut el 21 de maig de 1902 a Pula (Ístria, actualment Croàcia). Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots  feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant latardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli, Natale Cozzucoli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

    ***

    Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 20 de setembre de 1906

    Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906

    - Louis Scaglia: El 24 de novembre de 1940 mor l'anarquista Louis Scaglia. Havia nascut el 12 de febrer de 1886 a Itàlia. Es guanyava la vida com a obrer jornaler. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre (Alta Normandia, França) i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari.

    ***

    Max Baginski i sa companya Emilie Schumm

    Max Baginski i sa companya Emilie Schumm

    - Max Baginski: El 24 de novembre de 1943 mor a l'Hospital Bellevue de Nova York (Nova York, EUA) el propagandista anarquista Max Baginski. Havia nascut en 1864 a Barstenstein, a prop de Königsberg (Prússia Oriental) --actualment Bartosyzce (Polònia), a prop de Kaliningrad (Rússia). Son pare era un sabater socialdemòcrata i lliurepensador que havia lluitat en la Revolució de 1848. Després de l'escola va fer d'aprenent de sabater i es relacionà amb els cercles socialdemòcrates, influenciats sobre tot per la lectura de la Berliner Freie Presse (La Premsa Lliure de Berlín, 1876-1878), un dels periòdics més populars del partit del qual Johann Most era redactor. En 1882 s'instal·là a Berlín i començà a militar amb son germà gran Richard en el grup dels «Joves» del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), de tendència llibertària i que feia front la burocratització i la centralització del partit. En 1890 esdevingué l'editor de Der Proletarier aus dem Eulengebirge (El Proletariat de les Muntanyes de les Òlibes), l'òrgan d'expressió de l'SPD de Silèsia. Bon amic del dramaturg Gerhart Hauptmann, li ajudà en les seves investigacions quan va escriure Els teixidors, ja que coneixia bé els ambients obrers. En 1891 fou condemnat a dos anys i mig de presó per un «delicte de premsa». Un cop complida la pena, abandonà Alemanya via Zuric --on coneixerà Gustav Landauer, Franz Blei, Hans Müller, Alfred Sanftleben, Fritz Köster i altres--, i arribà a Nova York en 1893 després de passar per París i Londres, on trobarà son germà Richard. A Nova York freqüentarà el cercle de Johann Most. L'agost de 1893 es trobà amb Emma Goldman a Filadèlfia i s'instal·là a Chicago. Des de 1894 fou redactor delChicagoer Arbeiter-Zeitung (Gaseta dels Treballadors de Chicago) i a partir de 1896 edità el seu propi periòdic, Die Strumglocken (Tocs d'alarma), del qual només s'editaran quatre números. A Chicago fou membre actiu del «Die Feuchte Ecke» (El Racó Humit), un club de bevedors de cervesa, encara que ell no bevia. També col·laborà en el periòdic Freiheit (Llibertat) que Johann Most publicava a Nova York –després de la mort d'aquest, en 1906, Bagiski el coeditarà amb Henry Bauer fins al 1910. En 1900 viurà a París amb sa companya Emilie Schumm (Millie Puck) --filla de dos anarcoindividualistes amics de Benjamin Tucker i germana de George Schumm, col·laborador de Tucker en Liberty--, però retornarà a Chicago l'any següent. En 1905 s'estableix a Nova York, on serà amant una temporada d'Emma Goldman amb qui fundarà en 1906 la revista mensual Mother Earth. L'agost de 1907, juntament amb Goldman, serà delegat en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. Aleshores feia feina com a publicista en diversos periòdics obreres de llengua alemanya, però també escrivia per a la premsa anglesa. En 1913 va escriure una introducció per als tres volums de les obres de Robert Reitzel. En 1914 publicà un nou periòdic l'Internationale Arbeiter Chronik (Crònica Internacional dels Obrers), que només editarà set números. Després de la Gran Guerra retornà durant un any a Alemanya --mai no s'adaptà a la manera de viure nord-americana--, però en 1920 tornà als EUA. Continuà la seva col·laboració en diversos periòdics anarquistes (New Yorker Volkszeitung) fins als anys trenta i fou corresponsal del periòdic berlinèsDer Syndikalist. Retirat en una granja de Towanda (Pensilvània), propietat de la germana de Milly Rocker, Fanny Pokrass, fou víctima d'una malaltia degenerativa que poc a poc li malmenà la lucidesa. El juliol de 1943 sa filla el portà a la seva casa de Nova York on morí poc després.

    Max Baginski (1864-1943)

    ***

    Enrico Crespi

    Enrico Crespi

    - Enrico Crespi: El 24 de novembre de 1973 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Havia nascut el 18 de desembre de 1897 –algunes fonts citen el 30 de març de 1891– a Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de «greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris, fet pel qual va ser denunciat per«incitació a l'odi de classes». Participà activament en els motins de 1927 i el juny de 1928 passà clandestinament a França. En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) treballà com a mecànic en un garatge i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella (Provença, Occitània) gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia --possiblement en aquesta època es trobava a Espanya-- a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió (Arpitània), participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i, davant el perill d'una expulsió, marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participà, com a tinent d'Artilleria, en combats a Osca i a Almudébar (Aragó, Espanya) on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Les Brigades Internacionals en l´obra de l´escriptor Miquel López Crespí - Matinada del 7 de novembre (de la novel·la Gardènies en la Nit (El Tall Editorial)-


    -Venir a morir des de tan lluny... I, què els esperava aquí? Sí, en efecte, una gran acollida quan arribaven a la caserna. Flors, l’himne de Riego, la música de Fills del Poble... Les al·lotes dels sindicats fent-los arribar un jersei de llana, la bandera de la República que han acabat de brodar. Les dirigents del Socors Roig Internacional els donen una aferrada al coll, s’ofereixen com a padrines de guerra, els escriuen en un paper l’adreça de casa seva per si, en tenir un dia de permís, volen anar-hi a dinar. Arribaren a començaments de novembre, just en el moment que les tropes de Franco preparaven l’envestida final contra Madrid. Mola pugnava des de la serra de Guadarrama per fer pinça amb els regulars i legionaris que pujaven des del sud, des de Talavera de la Reina població que, juntament amb Toledo, havia caigut feia ben poc.

    El 7 de novembre feia un fred espantós. A la ciutat amenaçada la gent ja havia començat a tallar les branques dels arbres. S’aprofitaven els mobles de les cases enrunades, esventrats per les bombes. Tot servia per encendre el foc de la cuina, per fer una mica de caliu. Estelles dels armaris destrossats, les cadires que es treien de davall els munts de pedres. Tres o quatre persones agafaven una biga i, així com podien, la portaven a l´esquena, talment haguessin trobat or o diamants sota terra. I, quan els era impossible fer estelles dels mobles abandonats, dels arbres del passeig, amb les mans, amb ganivets i forquetes, amb ferros punxeguts, provaven de llevar l’escorça del tronc, i omplien senalles amb el que podien treure malgrat es fessin sang a les mans o hi deixassin les ungles.

    El Govern feia dies que havia fugit, d’amagat, cap a València. Ningú no sabia si aquell seria el darrer dia de la resistència. La fugida vergonyosa i covarda de la burocràcia estatal ens veia preveure el pitjor. Podríem aturar realment la Legión, els marroquins de les cabiles que manava Varela? Les columnes dels tinents coronels Castejón, Asensio i Barrón han sembrat de cadàvers Andalusia, Extremadura i les províncies de Castella que han dominat amb mà de ferro. Els fugitius que han pogut salvar-se de les matances són a Madrid i juren preferir morir lluitant abans que caure en les seves urpes. (Miquel López Crespí)


    Mai no deixen de causar-me sorpresa el munt de velles fotografies de la guerra que em deixaren el pare i els oncles. Una persona que estigui familiaritzada amb les imatges d’aquella època, els que hagin consultat les hemeroteques i manejat els vells papers, les polsoses revistes publicades entre l´estiu del 36 i el trist hivern del 38, podran constatar una realitat indiscutible: fins ben entrada la guerra, malgrat les derrotes republicanes i les dificultats en la rereguarda, sotmesa a restriccions de tota mena, als constants bombardejaments de l’aviació italiana i alemanya, l’esperança en la victòria bategava, ferma encara, en el cor de la població. Una afirmació semblant, que algú podria considerar agosarada, es pot confirmar mirant amb cura el posat de la gent, els rostres dels combatents republicans immortalitzats en les plaques fotogràfiques. Amb els anys he pogut veure moltes fotografies de la guerra i les he comparades amb les que salvaren de la desfeta el pare i els oncles. Sempre hi trob idèntica confiança en la victòria. Els milicians i milicianes marxant, voluntàriament al front, enlairant les armes conquerides en l´assalt a les casernes. Igualment hi veus dones de certa edat, infants de pantalons curts dalt els canons que la gent del barri treu de les casernes i passeja, triomfal, pels carrers de Barcelona, València o Madrid.

    Canons pels carrers!

    La reencarnació de la Comuna? El retorn dels Consells Obrers, la revolució de 1917 a Rússia?

    Les cosidores i els canons.

    Els al·lots del barri i els canons.

    Els aprenents de la fusteria i els canons.

    Els vells que defensaren la I República i els canons.

    Com si fossin joguines que els reis haguessin portat al poble. Els treballadors i empleats que es retraten amb els ginys de combat i destrucció saben a la perfecció que el poder que han assolit provisionalment se sosté sobre les pesants màquines de guerra que roden damunt les llambordes de places i carrers. Ningú no ignora la sang que ha costat poder agafar aquestes poderoses armes als oficials i soldats alçats. Si t’hi fitxes bé, si hom contempla amb cura les velles imatges, veurà com els homes i les dones encara porten a sobre la suor de la batalla. Hi ha joves milicians que s’eixuguen el rostre amb la màniga de la camisa. Com si venguessin de la feina, deixat el solc on llauraven fa uns moments, talment els obrers que aturen la màquina fresadora i respiren, alleugerits, mirant el rellotge, comprovant que han acabat la jornada. Així molts dels rostres dels milicians i milicianes que arrosseguen els canons per les ciutats on han derrotat els militars revoltats. Són imatges plenes de vida, com els fotogrames d´Octubre, d’Eisenstein.

    Les fotografies del pare!

    El dia abans de morir, quan era al seu costat a l´hospital i tots sabíem que en el proper atac el cor li fallaria irremeiablement, patia, pensant en aquelles fotografies salvades miraculosament de combats, presons i camps de treball.

    És curiosa, la fotografia del pare, en un tramvia de la línia de Lavapies carregat de milicians i milicianes, que saluden el fotògraf mostrant fusells i pistoles.

    En les llargues nits de la postguerra, a començaments dels anys cinquanta, quan jo encara no tenia noció del que podia significar la desaparició de les persones que estimaves, el pare, parlant amb l´oncle, deia, baixet-baixet:

    -Dels amics de la CNT només restà viu n’Alexandre, un company que vengué amb mi a Madrid per a la trobada dels Ateneus. Jo i n’Alexandre. Ningú més. Tots anaren caient, primer un, després l’altre, en la defensa de la Ciutat Universitària. Al començament de la guerra lluitàrem amb els voluntaris de les Brigades Internacionals, homes valents com n’hi havia pocs. El comandant Kleber! Qui no recorda Kebler? Oficialment, era un estalinista convençut, però els que el tenguérem ben a prop, sentint el seu alè just moments abans d´entrar en combat, els que el poguérem sentir, mirant-li els ulls de fit a fit, asseguraríem que, de ser al servei de Stalin, ho era per les circumstàncies del moment. Com venir a fer costat a una Revolució llunyana, des de la Unió Soviètica, sense emprar les xarxes d’aquell poderós estat? Sé que volia donar suport actiu a la lluita antifeixista i ho feia a la seva manera, de l'única forma que ho podia fer en aquelles circumstàncies, vigilat pels sicaris de la policia secreta soviètica infiltrats en els comandaments de les Brigades. Em demanava què feien txecs, alemanys, italians, nord-americans, lluitant al costat nostre. Sí, era el famós internacionalisme proletari dels llibres i revistes d´abans de la guerra i que ara es concretava en suport actiu d´una gent que lluitava i moria al nostre costat.

    Un xinès que era amb nosaltres, Ian Ze Ming, havia vengut des de Pequín, amb bicicleta! Ens ho explicava i no ho podíem creure. Ens pensàvem que es reia de nosaltres! Ens mostrava les fotografies de l’expedició i érem de l'opinió que tot plegat era un engany.

    Més endavant ens explicà, emprant paraules de tots els idiomes que coneixia, mesclant l’anglès amb el francès i quatre paraules en espanyol, que també havia utilitzat el tren, els vaixells, i en algun indret de Síria i Palestina, el camell, fins arribar a port i poder embarcar vers València, procedent de Marsella.

    Ian Ze Ming havia fet la Llarga Marxa amb Mao Ze Dong i, a Ienan, era l’encarregat de portar endavant les campanyes de solidaritat amb la República espanyola. A la pobra cartera de cuiro que portava, el tresor més estimat que posseïa, al costat de les fotografies amb la dona i els fills, eren els retalls de premsa informant de les manifestacions de solidaritat dels pagesos xinesos amb la lluita que s’esdevenia a l’Estat espanyol.

    El xinès Ian Ze Ming morí fent costat al mallorquí Antoni Coll. Era a finals del 36, a Madrid. Ambdós provaven d’aturar l’entrada dels tancs franquistes amb bombes de mà, amagats rere els enderrocs propers a la Casa de Campo.


    Jo era molt petit quan el pare explicava aquestes històries. Per a mi, sentir els relats de la guerra, tenia la mateixa importància que sentir les rondalles mallorquines que la padrina i repadrina em contaven d´infant. Un món poblat d’éssers extraordinaris. Homes que travessaven rius, valls i muntanyes per venir a lluitar a l’Estat espanyol. Joves eixerits i valents que, amb unes ampolles de benzina, eren capaços d´aturar els tancs. Viatgers de l’espai que, amb els seus ràpids avions, atacaven els cruels bombarders que volien ensorrar les cases, els sinistres voltors que derruïen els hospitals i les escoles. Els assassins dels infants que estudiaven asseguts als bancs de la classe o llegien Jules Verne, somniant en el Nautilus o en el llarg viatge a l´interior de la terra. Com les faules de reis i princeses captivades, les fades salvadores i altres éssers de fantasia, així les infermeres que salvaven els amics del pare de morir dessagnats i guarien les ferides pel tal que el combatent pogués tornar a casa seva i besar la núvia, la mare, els germans. Tots els meus contes de la infància i l’adolescència, junts, aquí, aquesta nit, com un impetuós riu que surt dels seus límits. Unes històries més inversemblants, més fantàstiques que les contades per la padrina quan jo era un al·lot. Imaginau! Un xinès a la guerra! Encara avui, quan ja ha passat més de mig segle d’ençà els meus primers records conscients, veig el rostre del pare, concentrat en els fets que narrava, atent a la veu de la memòria. Sovint els ulls se m'entelen perquè ja sé que mai no tornaran aquells instants màgics que poblaven la meva imaginació d´increïbles somnis narcotitzadors, les més resplendents aventures, els més fantàstics contes que mai no hagi escoltat.

    -Sempre m’admirà constatar l’heroisme d’aquells homes venguts de l’altra part del món –deia el pare als oncles que l’escoltaven amb atenció creixent.

    Com era possible que aquella gent –continuava -, ho deixàs tot, família, estudis, feina, amics, per venir a morir a una terra estranya?

    S’aturava per uns moments, treia una de les cigarretes barates que fumava, l’encenia amb el caliu del foc i afegia:

    -Venir a morir des de tan lluny... I, què els esperava aquí? Sí, en efecte, una gran acollida quan arribaven a la caserna. Flors, l’himne de Riego, la música de Fills del Poble... Les al·lotes dels sindicats fent-los arribar un jersei de llana, la bandera de la República que han acabat de brodar. Les dirigents del Socors Roig Internacional els donen una aferrada al coll, s’ofereixen com a padrines de guerra, els escriuen en un paper l’adreça de casa seva per si, en tenir un dia de permís, volen anar-hi a dinar. Arribaren a començaments de novembre, just en el moment que les tropes de Franco preparaven l’envestida final contra Madrid. Mola pugnava des de la serra de Guadarrama per fer pinça amb els regulars i legionaris que pujaven des del sud, des de Talavera de la Reina població que, juntament amb Toledo, havia caigut feia ben poc.

    El 7 de novembre feia un fred espantós. A la ciutat amenaçada la gent ja havia començat a tallar les branques dels arbres. S’aprofitaven els mobles de les cases enrunades, esventrats per les bombes. Tot servia per encendre el foc de la cuina, per fer una mica de caliu. Estelles dels armaris destrossats, les cadires que es treien de davall els munts de pedres. Tres o quatre persones agafaven una biga i, així com podien, la portaven a l´esquena, talment haguessin trobat or o diamants sota terra. I, quan els era impossible fer estelles dels mobles abandonats, dels arbres del passeig, amb les mans, amb ganivets i forquetes, amb ferros punxeguts, provaven de llevar l’escorça del tronc, i omplien senalles amb el que podien treure malgrat es fessin sang a les mans o hi deixassin les ungles.

    El Govern feia dies que havia fugit, d’amagat, cap a València. Ningú no sabia si aquell seria el darrer dia de la resistència. La fugida vergonyosa i covarda de la burocràcia estatal ens veia preveure el pitjor. Podríem aturar realment la Legión, els marroquins de les cabiles que manava Varela? Les columnes dels tinents coronels Castejón, Asensio i Barrón han sembrat de cadàvers Andalusia, Extremadura i les províncies de Castella que han dominat amb mà de ferro. Els fugitius que han pogut salvar-se de les matances són a Madrid i juren preferir morir lluitant abans que caure en les seves urpes.

    Ens demanàvem si les nostres línies, la darrera barrera de la resistència, seria capaç d’aguantar l’infern de foc que s’apropava. Ningú no sabia el que esdevendria. Els dirigents, els ministres, secretaris i sotssecretaris, tots els cotxes, camions i autobusos del govern, plens de gom a gom, amb els endollats i llurs famílies feia dies que havien anat marxant de la ciutat assetjada. Ara, aquí, a la Casa de Campo, davant l´Hospital Clínic, a uns metres del Pont dels Francesos, a la Ciutat Universitària, només hi érem nosaltres, amb els vells fusells agafats en l’assalt a les casernes, les mans gelades, provant de fer una mica de cafè en un racó de la trinxera. Tots a l’aguait, vigilants, veient com s’apropa, fantasmagòrica, la cavalleria mora amb els sabres brillant amb els primers raigs del sol matinenc.

    La mitja dotzena de metralladores russes arribades la nit anterior des d’Albacete, ens han salvat, provisionalment, del primer atac de l’enemic. Quina efectivitat, les armes modernes! Si ens fos possible dotar els milicians amb aquestes metralladores, amb moderns morters! Si hi hagués artilleria abastament, tancs per a l´avanç, aviació per desorganitzar els atacs, les línies d´aprovisionament de l´enemic! Cavalls i cavallers abatuts per les immisericordioses ràfegues dels nostres ginys de guerra, cauen en la llunyania, talment estàssim contemplant una pel·lícula filmada a càmera lenta. Ens demanam que hagués estat de nosaltres sense les armes arribades en darrer moment. És fàcil imaginar el soroll dels tancs penetrant pels carrers de Madrid i els soldats de Varela, entrant a mata-degolla, afusellant els darrers defensors de les nostres posicions.

    Érem a la trinxera vigilant els moviments de l’enemic, tapats amb les mantes, xopes per la gebrada del matí. No havíem pogut encendre foc per no denunciar les nostres posicions als legionaris que sabíem que eren al davant, a cent metres de distància, preparant l’envestida final que, deien les seves emissores, havien d’alliberar la capital del bolxevisme internacional. Aquell dia no sabíem si podríem continuar sostenint la lluita. Els alemanys ja havien fet arribar carregaments d’armament molt sofisticat a Franco.

    Exceptuant les metralladores russes arribades feia unes hores, d’ençà mitjans de juliol, nosaltres resistíem amb els vells fusells agafats en la caserna de la Muntanya.

    Va ser quan, amb la primera claror del dia, vaig veure comparèixer aquelles ombres provinents de les més llunyanes contrades, dels països més inversemblants. Com havien pogut arribar fins a nosaltres travessant les fronteres tancades a pany clau, vigilades per exèrcits a les ordres de governs feixistes i d´altres, amb eleccions i partits d´esquerra, però que no volien donar suport a la República? Homes silents, caminant de puntetes-puntetes, travessant els llocs on romaníem a l’aguait, tapats amb les mantes, quasi paralitzats per la gebrada. Encara no sabíem qui eren ni d’on venien. Francesc Galán, el nostre cap, que seria després el màxim responsable de la XXII Brigada, ens parlà a cau d’orella, amb el rostre transmutat per l’alegria i l’emoció: “Són els internacionals!”, ens digué, mentre notàvem com li tremolava el cos. Pel to de la veu hom podia endevinar, i era un valent, sempre dels primers a fer-se càrrec de les missions més arriscades, que també havia imaginat que aquell dia hagués pogut ser el darrer.

    De cop i volta, mentre vèiem com aquells combatents dèbilment il·luminats pels tímids raigs se situaven en les posicions que els indicaven els comandaments, ens vàrem sentir dominats per la més ferma voluntat de resistir. No érem sols al món! La solidaritat internacional esdevenia inabastable i arribava en el moment precís.

    Matinada del 7 de novembre.

    Multitud d’idiomes desconeguts.

    No els enteníem, però sabíem que havien vengut a lluitar i morir al nostre costat. Una estranya emoció em pujava per la gorja i m’impedia pronunciar paraula. Els companys, els donaven copets de mà a l’esquena quan passaven al nostre costat per anar a les posicions més avançades del sector.

    A la fi havíem vist l’armament que ens havien promès, els fusells d’assalt txecs, els nous tipus de bombes de mà. Els ulls se’ns il·luminaren! Per primera volta d’ençà havia començat la guerra vèiem armes noves, suport solidari, metralladores que podrien reforçar el foc dels antics fusells que empràvem.

    El combat s’inicià poc minuts després.

    En fer-se la nit ja havien mort més de tres-cents dels voluntaris de les Brigades Internacionals.

    Aquell dia les tropes franquistes no pogueren avançar ni un metre. Romangueren clavades en les mateixes posicions en què haurien de romandre fins al març del 39, quan el cop d’estat de Casado i Besteiro els obrí les portes de Madrid.


    Quantes vegades havia sentit la història de l’arribada de les Brigades Internacionals? Ja no ho record, però sempre era un nou relat, amb detalls que no havia sentit en l’anterior versió.

    Era la vida del pare la que jo endevinava a les fotografies salvades miraculosament de la desfeta. La imatge dels combatents anant al front en tramvia sempre em sorprengué. La mir i encara, passats tants d’anys, no puc entendre aquella revolució en la vida quotidiana de les persones. Hi veig l’Alexandre, l’ateneista llibertari i el pare, somrients, amb el puny tancat i el rostre rialler. Anar a morir rient! Com si fossin immortals! Potser imaginaven que les bales mai no podrien matar-los. Sempre la mateixa sensació quan tens divuit o dinou anys. Creure que la Mort no et vendrà a cercar o que les bales passaran al costat, sense ferir-te.

    El pare contava que la por vengué després, en veure caure els amics al costat. O quan queien ferits i es dessagnaven a la trinxera, enmig del fang, damunt la neu blanquíssima d’aquell hivern del 36.

    Dies després d’haver-se fet la fotografia del tramvia que marxava al front ja no hi havia tantes rialles en el rostre dels amics. Algunes de les al·lotes que anaven amb ells, dues cosidores sindicades feia molt poc a la CNT, foren les primeres a morir. Una mort de forma quasi imperceptible, sense que mai no sapiguéssim d’on havien sortit les bales que havien acabat amb les seves vides. Com els joves que moriren al costat del pare el dia de l’assalt a la caserna de la Muntanya. La presència cruel i sorneguera de la Mort rient-se de les previsions dels homes. Caient, afamegada de sang, allà on ningú no l’espera. Com cau damunt l’infant, menyspreant el vell del costat, segant vides a l'indret on sap que pot fer mal.

    Un any que vengué l’oncle Joan des de Barcelona, i posaren novament les velles fotografies de la guerra damunt la taula, el pare va acabar de contar la història de les primeres al·lotes mortes a la guerra.

    -Tu les coneixies, Joan. Vengueren al poble amb la companyia La Barraca, de Lorca. Ajudaven en la representació tenint cura dels decorats i Joana feia d’apuntadora, per si algun dels actors quedaven en blanc damunt de l’escenari.

    Sortírem a passejar pels afores. Els ensenyarem el molí, el procés de convertir el blat en farina blanca per fer el pa. Ens donarem les adreces i ens prometeren que ens veuríem novament pel juliol, el 19, dia de la inauguració de la trobada d’Ateneus.

    Joana i Mercè caigudes just en el moment de posar peus a terra, quan el tramvia ens deixà a les portes de la Ciutat Universitària i tornava endarrere per anar a cercar més grups de milicians i milicianes.

    I mentre donava la fotografia a l’oncle, afegí:

    -Havíem cantat tot el temps que durà el viatge. Tenc l´eco de la seva veu incrustada en la memòria, en les artèries. Les sent cantar La Internacional, La Varsoviana... Tot el repertori de cançons revolucionàries sense deixar-ne cap ni una. I quan acabaven el repertori interpretaven bocins de les sarsueles més conegudes amb la lletra canviada, substituint el text antic per poesies de Lorca, Pedro Garfias, Miguel Hernández o Rafael Alberti. Com si a una pel·lícula reaccionària i de simple entreteniment li haguessis canviat el guió i, enlloc de parlar de ximpleries sense sentit, els protagonistes discutissin del problema de les aliances obreres o de la societat sense classes del futur. Talment com si anàssim a una festa. Quin poc coneixement que tens quan ets un jovençà! Més que anar a la guerra, allò, el que vivíem, ens semblava una aventura. Gent abandonant tallers i fàbriques com si anàs a un míting o a veure una sarsuela. Algunes mares, les que tenien els fills aviciats, els acompanyaven al front, sovint a uns carrers d´on vivien. Els portaven el fusell i un cove amb el dinar, com si en lloc d’anar a la guerra, envers un possible encontre amb la Mort, el fill anàs a fer feina a l’obra o la fàbrica.

    Era quan intervenia l’oncle Josep.

    -No sé com ens salvàrem. La Mort sempre era al costat, cercant-te la jugular, ansiosa, com una lleona afamegada que cerca carn per als cadells.

    I la mare, dient-me que ja era hora d’anar a dormir, que demà havia d’anar d’excursió amb els amics i, si no pujava a la meva cambra, a l’estiu no aniríem a nedar a la platja d´Alcúdia.



    0 0
  • 11/25/16--04:26: Desembre 2016
  • 4 de desembre al Bar Es Port de Porto Colom, dinar de matances i combat amb Boireta, Servereta i Xurí.

    0 0

    Ahir es va aprovar per unanimitat una moció presentada per Alternativa per Pollença (A) per a dotar una partida pressupostària per a donar compliment a una moció per a la veritat, justícia i reparació.


    Al ple del mes de novembre, l'Ajuntament de Pollença ha aprovat per unanimitat (el regidor del PP no va assistir) una moció presentada per Alternativa per Pollença per a dotar una partida pressupostària per poder donar compliment als acords de la moció que es va aprovar el mes de març passat per a l'impuls de la veritat, justícia i reparació en els casos dels represaliats pollencins pel cop d'estat i franquisme.

    A la primera reunió de la Comissió d'estudi per a la veritat, justícia i reparació varen sorgir diferents propostes, com revisar els monòlits fets als presoners republicans i completar la informació amb panells informatius, fer una guia dels llocs destacats del municipi en referència a la repressió, posar una placa al Consistori, elaborar material didàctic, tenir una còpia dels expedients de la repressió relacionats amb Pollença a l'arxiu municipal...

    L'acord aprovat consisteix en destinar una partida del pressupost del 2017 per poder desenvolupar les propostes que van sorgir en la Comissió d'estudi i col·laborar, si és necessari, en la identificació dels cossos trobats a la fossa de Porreres. Perquè consideram que la identificació i exhumació dels cossos de les víctimes no ha de recaure en la voluntat municipal (perquè es podria donar el cas d'haver-hi municipis que no hi volguessin col·laborar), hem introduït un acord que insta el Govern a dotar adequadament la partida per desenvolupar la Llei de Fosses, tot i que si és necessari, consideram just que els Ajuntaments hi col·laborin perquè totes les administracions tenen la seva responsabilitat; i perquè estam davant d'una de les més greus violacions que existeixen contra els Drets Humans: les desaparicions forçades i planificades, que a Mallorca i arreu de l'Estat feren les institucions feixistes.

    Segons els estudis, a la fossa de Porreres s'hi troben dos pollencins, Joan Losa Campomar i Cosme Llobera Pallicer, dels que no tenim constància de causa judicial, víctimes d'una treta de Can Mir. Esperam que puguin ser identificats i retornats als seus familiars.

    (A la continuacio de l'article teniu la mocio) 

     

     

     

    MOCIÓ PARTIDA PRESSUPOSTÀRIA PEL COMPLIMENTS DELS ACORDS DE LA MOCIÓ  PER A L'IMPULS DE LA VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ.

    Exposició de motius

    Atès que l'Ajuntament de Pollença des de fa anys està compromès en la recuperació de la memòria històrica com va demostrar, una vegada més, el passat mes de març quan es va aprovar una moció per a l'impuls de la veritat, justícia i reparació en els casos dels represaliats pollencins pel cop d'estat i franquisme.

    Atès que a la primera reunió de la Comissió d'estudi per a la veritat, justícia i reparació varen sorgir diferents propostes com revisar els monòlits fets als presoners republicans i completar la informació amb panells informatius, fer una guia dels llocs destacats del municipi en referència a la repressió, posar una placa al Consistori, elaborar material didàctic, tenir una còpia dels expedients de la repressió relacionats amb Pollença a l'arxiu municipal...

    Atès que al cementiri de Porreres s'ha realitzat, per part de l'equip de la Societat d'Estudis Aranzadi que dirigeix el metge forense Francisco Etxeberria,  l'exhumació de la fossa comuna i s'han trobat ja en aquest moment en torn a 50 cossos i entre els mateixos es podrien trobar les restes de dos pollencins: Joan Losa Campomar i  Cosme Llobera Pallicer. Cal recordar que estam davant d'una de les més greus violacions que existeixen contra els Drets Humans: les desaparicions forçades i planificades, que a Mallorca i arreu de l'Estat feren les institucions feixistes. Els assassinats a Porreres varen ser trets de la presó de Can Mir dient-los que sortien en llibertat, les seves desaparicions foren negades per les autoritats feixistes i les seves famílies no pogueren mai certificar la seva mort.
      
    Atès que el  Govern Balear ha previst 200.000 euros als pressuposts del 2017 per desenvolupar la Llei de fosses i memòria històrica, però evidentment resta molta de feina per fer, ja que només a l'obertura de la fossa de Porreres es van destinar 95.000 euros. L' Associació de Memòria de Mallorca ens ha fet arribar la necessitat que els Ajuntaments mallorquins s'impliquin econòmicament en el desenvolupament de la Llei i, en aquest cas concret, en la financiació per a la realització de les proves d'ADN a les restes trobades, per comparar-les amb les donades pels familiars i identificar els cossos de les persones assassinades. Es calcula que la identificació de cada un dels cossos té un cost aproximat de 1000 euros. A la fossa de Porreres hi ha víctimes de 30 pobles de Mallorca i amb una petita col·laboració econòmica de cada un d'aquests ajuntaments es podria culminar la gran feina realitzada a Porreres.


    Atès que la identificació dels cossos és necessària per donar millor compliment a la moció aprovada en març: impuls de la veritat, justícia i reparació, suport a la querella argentina i a la llei balear de fosses, i presentació d'una denúncia per les persones de Pollença, víctimes de crims contra la humanitat, com va ser el cas de Joan Losa Campomar i Cosme Llobera Pallicer, entre altres.

    Per tot això, aquesta regidora presenta al ple de l'Ajuntament, per a la seva aprovació si procedeix, la següent proposta:

    1.- Instar el Govern de les Illes Balears a dotar de crèdit suficient i adequat la partida pressupostària pertinent pel finançament de les actuacions i conseqüències derivada de la Llei de Fosses.

     

    2.- Destinar una partida del pressupost del 2017 per poder desenvolupar les propostes que van sorgir en la comissió d'estudi per a la veritat, justícia i reparació i col·laborar, si és necessari, en la identificació dels cossos trobats a la fossa de Porreres.

    3.- Comunicar al Govern, Memòria de Mallorca i  la FELIB aquest acord.

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 280 | 281 | (Page 282) | 283 | 284 | .... | 465 | newer