Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki". De nou, les condemnes de la injustícia feixista, però molt especialment la de Txiki per la proximitat, convulsionaren el nostre esperit. Eren anys de terror i persecucions. Txiki, heroi de la resistència, fou enterrat a un nínxol del cementiri de Cerdanyola. Pel novembre, el gran criminal, el responsable de la més ferotge guerra civil que han patit els pobles de l'Estat espanyol, la repressió més salvatge mai coneguda, moria després d'una llarga agonia. (Miquel López Crespí)

20-N: la mort de Franco. Una gran festa

Al Principat no hi hagué manifestacions de cap signe al carrer. A les Illes tampoc. Però l'alegria covava per dintre. Les cròniques diuen que arreu dels Països Catalans i a molts d'indrets de l'Estat s'acabaren les ampolles de xampany. Els antifranquistes sintetitzàrem l'esperit del moment amb un rodolí que es repetí profusament: "Vint de novembre gloriós / s'ha acabat el Gran Merdós".

A Palma, per a amics i companys del combat antifeixista fou dia de bauxa sonada. Per tots els caus de la clandestinitat s'obriren les mateixes ampolles de xampany que quan l'ascensió al cel de l'Almirall Carrero Blanco l'any 1973. Cada partit, cada organització, muntà trobades i festes de diferent tipus. La nostra colla -hi havia militants del PCE, OEC, PTE, Bandera Roja i alguns professors i mestres independents que compareixien a alguna de les accions clandestines- quedà per a celebrar aquell joiós esdeveniment a la casa que l'amic Miquel Mas tenia llogada a Pòrtol. En Miquel era un empleat de banca molt amic de na Francisca Bosch. Ens oferí la casa per a fer-hi la festa. En Miquel Mas va néixer a Ciutat l'any 1950 i va ser un d'aquells companys inoblidables de la transició. Demòcrata de veritat, antifeixista convençut, sempre estigué disposat a actuar en defensa de la llibertat del nostre poble. Amb el temps publicaria Massa temps amb els ulls tancats (1976), el llibre de poemes Mediterrània, un cel esquinçat (1985) i les novel.les L'àngel blau (1991) i L'ocell del paradís (1992), entre d'altres. Però tornem al dia de la mort del Gran Merdós. A casa de Miquel Mas tothom hi vingué carregat d'ampolles de vi i xampany. En Jaume Bonnín (militant del PCE) i la seva esposa Amparo portaren un caramull de sobrassades i botifarrons. El rebombori i les rialles no aturaven. Qui més qui manco compareixia amb paquets de begudes i queviures: formatge maonès, vi de Binissalem... pareixien unes matances! I ho era, la celebració de les matances d'un porc!

A mitjanit, havent sopat, no sé qui d'entre la munió de gent va treure una antiga estàtua de guix del dictador (de les que hi solia haver a escoles i institucions) i, demanant un moment de silenci, la llançà al terra, fent-la mil bocins. Hi hagué aplaudiments generals i s'alçaren novament les copes plenes de xampany enmig d'una disbauxa feresta. Algú començà a cantar L'estaca de Lluís Llach i altres cançons de la resistència.

Miquel López Crespí

del llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).(Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994) Pàgs. 129-130.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 13 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat de Léauthier segons un dibuix d'F. Lix publicat en Le Petit Journal del 2 de desembre de 1893

- Atemptat de Léauthier: El 13 de novembre de 1893 el sabater anarquista Léon-Jules Léauthier apunyala greument amb el seu coltell de sabateria al restaurant Bouillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París (França) el pit de Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrbia a França. Léauthier, que declarà que seguia l'exemple de Ravachol i que havia atemptat contra «el primer burgès que es topà», el dia abans de l'atemptat havia escrit una carta a Sébastien Faure anunciant-li la intenció d'assassinar un burgès amb la seva eina de feina. Léauthier fou jutjat i condemnat el 24 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena per aquest fet a treballs forçats a perpetuïtat i no a la pena capital ja que el jurat considerà que tenia«trastorns mentals»; en sentir la condemna Léauthier cridà: «Visca l'anarquia!». Però la seva vida fou curta, ja que morí el 22 d'octubre d'aquell any durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació.

Léon Léauthier (1874-1894)

***

Capçalera del primer número de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera:El 13 de novembre de 1909 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número deSolidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de las sociedades de resistencia gijonesas. Sortia a la ciutat asturiana per substituir a la publicació de Barcelona del mateix nom que fou suspesa pels fets de la Setmana Tràgica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 8 (29 de gener de 1910) passà a setmanal. Es declarava hereva de la I Internacional feia professió de fe del sindicalisme revolucionari i de l'antiparlamentarisme. Dirigida per Emilio Rendueles, hi van col·laborar Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Josep Prat, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Marcelino Suárez, Ossip Louné, etc. Se'n van publicar 32 números, l'últim el 24 de desembre de 1910, i va haver de suspendre l'edició pel dèficit acumulat ja que molts distribuïdors del periòdic no pagaven; no obstant això, després de la suspensió encaren es van publicar alguns suplements al periòdic.

***

Capçalera del primer número d'O Sindicalista

- Surt O Sindicalista: El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República portuguesa, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic sindicalista revolucionari O Sindicalista. Semanário defensor da classe trebalhadora. Propietat del Grup Sindicalista, va ser dirigit per António Evaristo i com a editor figurava Alfredo D. Laureano; posteriorment fou dirigit per Alexandre Vierira, redactor principal, i editat per Carlos Mendes da Mota. Fou l'òrgan d'expressió de la Comissió Executiva del Congrés Sindicalista. Trobem articles de Severino de Carlaho, Francisco Cristo, António Evaristo, Augusto Machado, Manuel Ribeiro, Bernardo de Sá, João Pedro dos Santos i Alexandre Vieira, entre d'altres. Rebé el suport de subscriptors de l'Argentina i de Mèxic. En sortiren, amb interrupcions, 173 números, l'últim el 26 de març de 1916.

Naixements

Única foto coneguda de Pere Marbà i Cullet

- Pere Marbà i Cullet: El 13 de novembre de 1860 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Pere Marbà i Cullet --gairebé sempre anomenat erròniament Cullell, Cullel, Callet o Collel-- i que va fer servir els pseudònims de Poble Patiràs i Patiràs. Era fill major d'una família se set germans i sos pares es deien Ignasi Marbà, teixidor republicà i obrerista, i Rosa Cullet. Quan tenia vuit anys ja treballava, especialment de pastor, però d'adolescent pogué assistir a classes a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ja més gran formà part del grup anarquista del Centre d'Amics del carrer d'Òdena, on es feien conferències, teatre social, etc. Després va fer d'obrer teixidor a la fàbrica de vetes de cotó a mà de can Ramon Carrer i en 1876 s'afilià a la secció d'Igualada de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1879 i 1882 va fer el servei militar a Navarra. El 29 de juny de 1882 retornà a casa seva i a la feina, cotitzant en el Societat de Vetaires de Cotó de l'anarcosindicalista Unió Manufacturera, societat de la qual va ser nomenat secretari. En aquestaèpoca entrà en la Societat Recreativa i de Ball Centre Coral Apol·lo (Coro Vell), de la qual va ser nomenat vicepresident; també cantava en l'agrupació coral L'Estrella. Fou un dels responsables, amb Pau Font Poch, Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Francesc Serra Constansó, Josep Paloma i Josep Carras Llansana, del setmanari anarquista La Federación Igualadina. Órgano de las secciones federades en Igualada, que sortí entre el 9 de febrer i el 17 de juliol de 1885. Entre el 17 i el 18 de març de 1883 representà la Societat de Vetaires de Cotó en el II Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola que se celebrà a Igualada. En 1884 s'apuntà a la societat recreativa «La Lumbrera Igualadina», coneguda com Bandera Negra. En 1883 passà a treballar de cordoner per a la fàbrica de faixes d'home d'estam i de cotó de Josep Casadesús (El Tajà), feina que havia de realitzar a casa seva. Amb el tancament dels locals de la Federació Regional Espanyola (FRE), la Societat d'Obrers Vetaires i Cordoners passà a la clandestinitat. Entre el 23 i el 26 d'agost de 1885 assistí com a delegat de la seva societat al congrés clandestí de la Unió Manufacturera que se celebrà a Sants, on conegué Anselmo Lorenzo i Fernando Tarrida del Mármol. El novembre de 1885 va ser acomiadat amb altres companys per protestar contra una retallada salarial. En 1886, amb altres companys (Pere Botines, Pelegrí Tapioles, Josep Fargas, Joan Bursós, Jaume Carbonell i Sans, Martí Salinas, Frederic Carbonell, Josep Lilla), la majoria de la Societat de Teixidors d'Igualada, creà el Grup Lliurepensador d'Igualada que fou un fracàs. Aquest mateix 1886 s'establí a Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment anarquista de la ciutat. El 9 de novembre de 1889 entrà a formar part de la Secció de Teixidors de Vel i de Fil i Cotó de Barcelona. En 1890 va ser un dels organitzadors de la celebració per primera vegada del Primer de Maig, en la qual va se convocada una vaga general. Arran de l'aprovació el 26 de juny de 1890 de la llei del sufragi universal masculí a l'Estat espanyol, organitzà, amb altres companys, un míting antipolític al saló de ball del carrer de les Ramelleres de Barcelona, on parlaren Anselmo Lorenzo, Manuel Ars i ell mateix. Durant la primavera de 1891 va ser enviat a Madrid per col·laborar en l'organització del «congrés ampli» del Pacte d'Unió i Solidaritat (Federació Espanyola de Resistència al Capital). En aquest congrés, que se celebrà entre el 22 i el 25 de març al Liceu Rius del carrer Atocha de Madrid, va ser nomenat secretari provisional i va tenir un fort enfrontament verbal amb el dirigent socialista Pablo Iglesias; en acabar el congrés la Comissió Nacional quedà fixada a Barcelona i sembla que Marbà va ser nomenat secretari de l'Exterior. Durant la primavera de 1893, amb Manuel Ars, van cantar a Palma (Mallorca) amb els Cors de Clavé. En 1893, arran dels atemptats de la Gran Via i del Liceu, va ser empresonat. En 1896, també, arran de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, va ser encausat en l'anomenat«Procés de Montjuïc» i tancat a diversos indrets (a les Drassanes, a Montjuïc, a la presó militar dels Docks i a la presó nacional del carrer d'Amàlia). En 1897 signà diverses cartes protestant contra el procés i l'1 de novembre d'aquell any va ser alliberat, formant part d'un contingent de 54 presos. Entre 1901 i 1905 visqué a la Bisbal, on treballà com a encarregat de la fàbrica de faixes de bolquers de Jesús Esteva Carnicer. A començaments de 1904 participà en l'homenatge a Anselmo Lorenzo que li van organitzar els anarquistes de Palafrugell al Centre Obrer de la localitat. Després que la fàbrica on treballava fes fallida, el juny de 1905 es traslladà a Barcelona, on es col·locà com a ajudant a la fàbrica Ferran i Parés. En aquesta època col·laborà en El Igualadino, òrgan de la Fraternitat Republicana. Posteriorment es va fer soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. En 1931 entrà en contacte amb l'historiador anarquista Max Nettlau, a qui relatà les seves experiències en el moviment obrer català. Entre 1931 i 1933 col·laborà en el periòdic quinzenal igualadí El Sembrador. Pere Marbà i Cullet, sembla, que morí en 1938. Pere Marbà va escriure una autobiografia en uns quaderns de comptabilitat que Joan Ferrer Farriol va emprar per al seu llibre Costa amunt (1975), però actualment només es conserva el tercer quadern. El gener de 1987 la seva biblioteca i hemeroteca va ser adquirida per l'AEP de Barcelona. Marbà tingué, com a mínim, tres infants (Juli, Isabel i Palmiro); Palmiro Marbà (Federico Fructidor), va ser també un destacat militant anarquista.

Ton Lloret i Ortínez:«Poble Pitaràs [sic]: vivències d'un obrer igualadí del segle XIX», en Miscellanea Aqualatensia, 12 (2006). pp. 389-408

Antoni Dalmau i Ribalta: «Una vida per la causa: Pere Marbà i Cullet (1860-1938?)», en Revista d'Igualada, 31 (abril 2009). pp.6-21

***

Foto policíaca de Jean-François de Paëpe (ca. 1894)

- Jean-François de Paëpe: El 13 de novembre de 1868 neix a París (França) l'anarquista Jean-François de Paëpe. Sos pares es deien Jean de Paëpe i Antoinette Dupont. Treballava de sastre. En 1894 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Notícia de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de febrer de 1906

- Victor Busquère: El 13 de novembre de 1876 neix a Sieis Forns lei Plaias (Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Era fill d'un miner anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània). Residia al barri de Pont-de-Bois de Toló, amb sa companya i un infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar al taller de la caldereria petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc de feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on romangué fins el 1898, quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer de 1902 passà a treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions per no respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del Grup Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista«La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). També fou secretari de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine Bertrand, i membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb Henri Riémer, Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting a la Borsa del Treball, amb Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16 de novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis obrers sancionats, entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió Executiva de Vaga i un dels delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que marxà cap a París (França) per a entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual rendí comptes el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes (Benjamin Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi, Eugène Cholet i Jean Cervelli), va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós material propagandístic. Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre d'aquell any la representà en una desfilada d'obrers agrícoles d'Ieras (Provença, Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el sotsprefecte de la policia el qualificà com «antimilitarista destacat» i «vaguista consumat». El novembre de 1908, acusada per la policia de ser una «agència de deserció», la seu del grup«La Jeunesse Libre», al número 14 del carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser escorcollada, així com el seu domicili del carrer del Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de 1910 es presentà com a candidat abstencionista per a la circumscripció de Draguinhan (Provença, Occitània), enfrontant-se amb el socialista Gustave Fourment de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el setmanari de la Federació SFIO Le Cri du Var anuncià que havia estat exclòs del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal. El gener de 1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol de 1919 entrà a formar part del Comitè d'Acció dels No-Desmobilitzats, desconeixent si finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la Comissió Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit. Participà en la vaga que se celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu se li van retenir 24 dies de salari. Després formà part del Comitè per l'Amnistia Integral, participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va ser nomenat secretari adjunt de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el 17 de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió Local de la CGTU que s'havia constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava una entesa amb els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i el 9 de juliol d'aquell any es jubilà. Victor Busquère va morir el 15 d'octubre de 1936 a Toló (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Ramón Ramón

- Antonio Ramón Ramón: El 13 de novembre de 1879 neix a Molvízar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista Antonio Miguel Ramón Ramón. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Antonio Ramón Ortiz i Encarnación Ramón Ortega. Ben aviat hagué de fer de jornaler en les tasques agrícoles del poble. La misèria l'obligà a emigrar i quan tenia 23 anys marxà al Marroc, on realitzà diverses feines. A Tànger (Marroc) descobrí que tenia un mig germà per part de pare, anomenat Manuel Vaca, quan va ser confós per un amic d'aquest. Decidí buscar son germà i finalment el trobà a l'Àfrica, fent-se ambdós inseparables. La necessitat econòmica els impulsà a emigrar a Amèrica, però al Brasil decidiren separar-se: Antonio restà al Brasil 11 mesos i Manual marxà a Buenos Aires (Argentina), on romangué dos mesos i després emigrà al nord de Xile atret per la feina del salnitre. Manuel s'establí a la regió de Tarapacá, on va fer feina a les salnitreres de la pampa, i Antonio a l'Argentina, on comencen a freqüentar els cercles llibertaries i els ateneus socials, relacionant-se a través de la correspondència. A finals de 1907, però, Antoni no va rebre més notícies de son germà. Assabentat de la «Matança de l'Escola Santa María d'Iquique» –el 21 de desembre de 1907 el comandant de l'Exèrcit xilè Roberto Silva Renard assassinà més de 2.000 obrers del salnitre i familiars d'aquests– mitjançant la premsa argentina, el juny de 1908 decidí creuar la serralada dels Andes cap a Xile per dirigir-se cap al Nord Gran xilè tot buscant informació sobre son germà. Poc temps després, s'assabentà que Manuel Vaca havia estat una de les víctimes de la matança. Després va treballar de jornaler a la pampa xilena i de bodeguer a Valparaíso.Àvid de venjança, el matí del 14 de desembre de 1914 quan el general Roberto Silva Renard caminava pel carrer Viel, a prop del parc Cosiño de Santiago (Xile), en direcció al seu despatx de la direcció de la Fàbrica de Cartutxos de l'Exèrcit, l'apunyalà diverses vegades per l'esquena. No aconseguí matar-lo, però si deixar-lo postrat mesos al llit i obligant-lo a retirar-se. Després de l'atemptat, Antonio es va prendre un flascó de verí, que no produí cap efecte, i corregué cap al parc, on fou capturat per guàrdies de l'exèrcit i ajudants del general i ferit a cops de sabre al cap. A mitjanit fou portat a l'hospital de la presó. Els grups anarquistes ràpidament engegaren una campanya de col·lecta per a defensar-lo davant els tribunals i grans mostres de solidaritat (mítings, manifestacions, aturades, vagues de fam, etc.) tingueren lloc quan entrà a la presó, amb la intenció de forçar una revisió del cas. Una campanya de solidaritat internacional, encapçalada per Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker, van fer que centenars d'anarquistes d'arreu del món s'hi sumessin. Jutjat, va ser condemnat en ferm el 19 de novembre de 1917 a cinc anys de presó per lesions greus i per tant havia de recuperar la llibertat el 14 de desembre de 1919, però restà empresonat. Una versió diu que en 1922 es va dictar la seva expulsió del país i que embarcà al port de Valparaíso rumb a la Península; establert a al seu poble natal, morí (o se suïcidà) en 1924 a causa d'una profunda depressió que l'abatia. Altres, però, desmenteixen aquesta teoria i diuen que mai no sortí de la presó, morint en l'anonimat. En 2007, centenari de la«Matança de l'Escola Santa María d'Iquique», en el lloc de l'atemptat contra el general Silva Renard, a Santiago de Xile, s'ha pujat un monòlit en memòria d'Antonio Ramón Ramón. Aquest mateix any Ximena Salazar estrenà el documental La venganza de Ramón Ramón i el col·lectiu dramàtic Teatro del Oráculo realitzà el muntatge Ramón Ramón.

Antonio Ramón Ramón (1879-1924?)

***

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

- François Le Levé:El 13 de novembre de 1882 neix a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste,òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, François Le Levé va morir el 20 de juny de 1945 d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.

***

Antonio Duria

- Antonio Duria: El 13 de novembre de 1904 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut com Il Signore di Foggi, per la seva aparença aristocràtica, i que va fer servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació primària. De ben jovenet començà a treballar de barber i s'acostà al moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència feixista. En 1924 es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. També mantingué correspondència amb llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont, Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de«comunista», era«perillós per a l'ordre públic» i devia ser «atentament vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà al barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el moviment anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar accentuada per una condició física malmenada per les agressions feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla petita. L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre commemorativa a la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà amb el seu nom un carrer de Foggia.

Antonio Duria (1904-1937)

Defuncions

Georges Vidal (1923)

- Georges Vidal: El 13 de novembre de 1964 mor a París (França) el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. Havia nascut el 24 d'abril de 1903 a Guérigny (Borgonya, França). De ben jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres. Estudià a Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais de Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va escriure moltes poesies, però en cremà gairebé totes. Quan tenia 15 anys publicà una petita plagueta amb versos (Quelques rimes). Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon, Briançon, les Vosges, etc.). Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires, La Criée, La République des Alpes, etc. Amb altres companys, fundà a Marsella el periòdic anarquistaTerre Libre. El 16 de novembre de 1922 va ser condemnat a Marsella a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després, el 24 de novembre, va ser condemnat a París a tres mesos de presó i a 200 francs de multa pel mateix delicte i tancat a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar l'estatut de pres polític, engegà una vaga de fam i una campanya solidària es desencadenà en la premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després fou traslladat a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el poemari Devant la vie.... Un cop lliure va ser nomenat secretari i administrador de Le Libertaire. El novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe Daudet». En aquestaèpoca publicà assaigs d'estètica en Art et Action. En 1925 publicà el poemari La halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic André Colomer, Dix-huit ans de bagne, de Jacob Law; i l'abril d'aquest any publicà Jules le Bienheureux, amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a Costa Rica i s'establí a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest país després de llegir les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia publicat en L'En Dehors. A Costa Rica recollí molts de temes que després desenvoluparia en les seves narracions. En 1928 retornà a França, on es guanyà la vida com a corrector d'impremta i començà a escriure novel·les policíaques i d'aventura i guions cinematogràfics que signà amb diversos pseudònims (Georges de Guérigny,Jorge Jimenez, Jorge El Macho, Edward G. Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930 publicà Aventure. Poèmes. Entre les seves obres polítiques podem destacar Comment mourut Philippe Daudet (1924), Han Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires. 1re série (1923-1924) (1925), Six-fours. Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964 va ser internat a l'hospital parisenc de Beajon per un càncer gàstric. Georges Vidal va morir el 13 de novembre de 1964 a París (França).

Georges Vidal (1903-1964)

***

André Prudhommeaux

- André Prudhommeaux:El 13 de novembre de 1968 mor a Versalles (Illa de França, França), després de patir llargament la malaltia de Parkinson, el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- i era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste, òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup «Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire, òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique,Contre-Courant, Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà,Freedom, L'Adunata dei Refrattari,Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire (1946), Espagne libertaire (1955), etc. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921

- Pere Cané Barceló:El 13 de novembre de 1973 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) dos mesos després de jubilar-se de la feina, el militant anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com El Noi. Havia nascut el 31 d'octubre de 1896 al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Des de jove va viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual,La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquestaèpoca se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis delcincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles.

***

Valentina Sáez Izquierdo

- Valentina Sáez Izquierdo: El 13 de novembre de 1984 mor a Fàbregues, a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. Havia nascut el 14 de febrer de 1903 a Quintanilla (Burgos, Espanya). En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills --Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals-- i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Va morir de càncer després d'haver-se traslladat a casa de sa filla a Fàbregues des de feia un temps.

***

Sopar a casa de Borghi (Roma). D'esquerra a dreta: Armando Borghi, Pia Zanolli Misèfari, Mario Mantovani, Catina Ciullo i Umberto Marzocchi

- Catina Ciullo: El 13 de novembre de 1991 mor en un hospital de Nova Jersey (EUA) l'anarquista Caterina D'Amico Willman, més coneguda com Catina Ciullo o Catina Willman. Havia nascut el 26 d'abril de 1899 a Sicília. De ben joveneta emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). En 1915 es casà a Rocherter (Nova York, EUA) amb l'italià Charles Ciullo. Entre 1917 i 1925 tingué quatre filles (Frances, Beatrice, Ribelle i Aurora). Cap el 1918, després de sentir un discurs a l'aire lliure de Luigi Galleani, la parella entrà a formar part del moviment llibertari i milità en el Grup Anarquista Italoamericà del Sud de Brooklyn, que organitzava conferències de destacats militants llibertaris i antifeixistes, i en el «Circolo Volontà», grup seguidor dels postulats de Luigi Galleani. Formà part de grups de teatre anarquistes i participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, als quals visità sovint a la presó de Dedham (Massachusetts, EUA). Va testificar a favor dels anarquistes Calogero Greco i Donato Carrillo, absolts en 1927 de l'assassinat de dos feixistes italians a Nova York. En aquest ambient, conegué el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, exiliat clandestinament als EUA des de l'octubre de 1926 amb sa companya Virgilia D'Andrea. Entre les dues parelles nasqué una estreta amistat, trencada l'11 de maig de 1933 amb la mort de Virgilia D'Andrea, que deixà Borghi en una profunda depressió. Amb greus dificultats econòmiques Borghi passà a viure amb la parella Ciullo-D'Amico. En 1945, després de la caiguda del feixisme, Borghi retornà a Itàlia i participà en la reestructuració del moviment anarquista. En 1947, per problemes de salut, retornà als Estats Units, que abandonà per sempre en 1953 per establir-se a Roma (Itàlia). Mentrestant, el 31 de desembre de 1949, Charles Ciullo morí d'una hemorràgia cerebral. En 1953 Catina, viuda, marxà cap a Itàlia per visitar sa família i es retrobà amb Borghi a Roma, decidint a partir d'aquest moment viure en parella. El 21 d'abril de 1968 Armando Borghi morí i en 1969 Catina retornà las Estats Units per estar a prop de ses filles i sos néts. Posteriorment visità en diverses ocasions Itàlia, visitant Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat natal de Borghi i on està enterrat. Participà activament en la creació de l'«Arxiu Armando Borghi», amb donació de documents i suport econòmic.

Catina Ciullo (1899-1991)

Continua...

---

A continuació teniu el resum de la Junta de Govern del 2 de novembre. L'equip de govern de moment no l'ha penjat  com si que havia fet de les darreres al facebook. Esperam que la publiquen i que es faci de la forma més completa possible i no només al facebook sinó a la pàgina web.

A aquesta Junta es va adjudicar la tercera fase de les obres de rehabilitació de Gotmar.

1.- Aprovació, si procedeix, de l’ acta de la sessió anterior.

2.- URBANISME

Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

3.- HISENDA

3.1.- RELACIÓ DE DESPESES

- Dins de les despeses sense objecció les més voluminoses són les dues factures de 73.305 euros per la neteja viària d’agost i setembre i la Certificació 1 de millora de la pista esportiva de Joan Mas de 37.296 euros.

- Dins de les factures amb objecció trobam les ja habitualíssimes factures de manteniments, publicitat i cartellera, l’escoleta de la Gola, el servei de dinamització juvenil, els subministraments elèctrics i de benzina, el servei d’ajuda a domicili, el de teleassistència, l’escola d’adults, diversos tècnics, alguns dels quals segueixen facturant per damunt del que toca sense una raó aparent, ...

3.2.- RECURSOS I RECLAMACIONS

- Desestimació del recurs de reposició interposat contra l’acord de Junta de Govern. 

Un recurs contra una sanció per incompliment de l’Ordenança d’ocupació de la via pública.

- Desestimació del recurs de reposició interposat contra l’acord de Junta de Govern 

Un recurs contra una sanció per incompliment de l’Ordenança d’cupació de la via pública.

3.3.- VARIS

- Aprovació, si procedeix, de l’Addenda al contracte de patrocini publicitari entre l’Ajuntament de Pollença i el esportista Alfonso Benavides López de Ayala.

S’aprova pagar 6.000 euros més aquest any al contracte de patrocini al ser any olímpic.

- Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança d’cupació de la via pública.

S'imposa una sanció de 450 euros.

- Concessió d’una ajuda económica de Serveis Socials en concepte de lloguer i altres despeses d’habitatge per 1.331,27 euros

- Concessió de subvencions nominatives a les següents associacions.

Associació ONIT: 1.500 euros.

Associació Espanyola contra el Cancer AECC: 1.500 euros.

Associació Dentistas Sobre Ruedas: 1.500 euros.

Caritas Diocesana de Mallorca: 1.500 euros.

Associació Sonrisa Médica: 1.500 euros.

Associació de lesionats medulars i grans discapacitats (ASPAYIM): 1.500 euros.

Associació nins oncològics de les Balears: 1.500 euros.

- Ampliació de llicència d’ocupació de la via pública fins dia 14 de novembre. 

4.- RÈGIM INTERIOR I PERSONAL

4.1.- Guals

Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

4.2.- Taxis

Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

4.3.- Varis

4.3.1.- Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança d’animals domèstics.

S'imposa una sanció de 180 euros.

4.3.2.- Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança d’animals domèstics.

S'imposa una sanció de 180 euros.

4.3.3.- Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança d’animals domèstics.

S'imposa una sanció de 300 euros.

4.3.4.-Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança de neteja de vies públiques i recollida de residus sòlids urbans.

S'imposa una sanció de 105 euros.

4.3.5. Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança de neteja de vies públiques i recollida de residus sòlids urbans. 

S'imposa una sanció de 105 euros.

4.3.6.- Estimació parcial del recurs de reposició interposat contra l’acord adoptat per la Junta de Govern Local.

Un recurs contra una sanció per l'icompliment de l’Ordenança d’animals domèstic.

4.3.7.- Desestimació del recurs de reposició contra l’acord adoptat per la Junta de Govern Local.

Un recurs contra una sanció per l'incompliment de la Ordenança de neteja de les vies públiques i de la recollida de residus sòlids urbans o municipal.

4.4.- Personal

4.4.1.- Concessió d’ajuda de beca per estudis

4.4.2.- Abonament d’ajudes assistencials al personal funcionari

4.4.3.- Abonament d’ajudes assistencials al personal laboral

4.4.4.- Concessió d’ajuda de beca per estudis  

4.4.5.- Concessió d’ajuda de beca per estudis  

4.5.- Cementiri municipal

Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

5.- CONTRACTACIÓ

5.1.- Aprovació de l’expedient de contractació de subministrament per a l’adquisició d’un vehicle adaptat a la Policia Local i convocatòria de la licitació

Està valorat en uns 36.000 euros, ara caldrà veure les ofertes que es presenten. 

5.2.- Adjudicació de l’expedient de contractació d’obres del projecte de “Rehabilitació i adequació de les infraestructures de la urbanització de Gotmar Fase III” 

L’empresa guanyadora és ACSA OBRAS E INFRAESTRUCTURAS S.A.- SORIGUÉ per un import total de 843.799,11 € (IVA inclòs), amb unes millores valorades en 159.336 € ( IVA exclòs) (canviar lluminàries de les altres fases i condicionament de la zona verda de la zona) i una millora del termini de garantia de les obres de 4 anys més la garantia prevista al plec. El projecte també preveu arreglar les deficiències de projecte de les fases anterior. Les obres tenen una durada prevista de 8 mesos.

Tot i no arribar a ser una baixa temerària, l’empresa ha presentat una baixa molt important.

6.- VARIS

6.1.- Aprovació, si procedeix, de la modificació introduïda al Conveni entre l’Ajuntament de Pollença i l’entitat Colonya-Caixa d’Estalvis per a la cessió de l’ús de local situat a la planta baixa de l’immoble ubicat en el núm. 2 del carrer Cecili Metel per a la ubicació dels serveis assistencials complementaris de l’àrea de Benestar Social.

S’inclou un petit canvi al conveni, establint per escrit que l’Ajuntament subscriurà una pòlissa d’assegurança (cosa que ja anava a fer, però que Colonya ha preferit que figuràs al Conveni).

Arribaran als dos anys en construcció? 

Matutes admet que el Director de Carreteres del Govern, Carlos Jover, era qui va decidir les escultures de les rotondes.

 Sobre les compareixences de Stella Matutes, exconsellera d’economia i obres públiques del Consell d’Eivissa i Formentera, i de Joan Marí, exconseller de patrimoni de la institució insular, el diputat David Abril ha destacat el següent que Stella Matutes s’hauria d’haver inhibit pel que fa a la tramitació de tot allò que tenia a veure amb els projectes de les autopistes d’Eivissa. “Ella era no sols la consellera de la matèria, sinó que formava part de la comissió de seguiment de les obres, juntament amb la Sra. Cabrer i el Sr. Jover”, ha assenyalat Abril qui ha recordat que l’empresa del seu pare l’exministre Abel Matutes, Fiesta Hotels & Resorts SL per a la qual ella també hi feia feina fins al moment de ser consellera estava afectada per 14 finques que varen ser expropiades per fer les carreteres.

A més a més, un dels primers factors de desviació pressupostària foren els errors en les expropiacions. Es varen pagar 4,5 milions d’euros més del que tocava i alguns varen haver de tornar diners anys més tard. És el cas de Matutes, el major beneficiari de les expropiacions «errònies»: 3,5 milions d’euros pagats de més, que varen haver de retornar el 2009, desconeixem si amb interessos en favor de l’administració.

Per altra banda, qui avançava els dipòsits eren les empreses concessionàries, en aquest cas Matias Arrom Bibilioni (MAB), concessionari de la via d’accés a l’aeroport i soci d’altres empreses del grup Matutes, va avançar 6 milions d’euros, en una operació que sembla un acord entre socis privats més que no pas un bon exemple de gestió pública.

Interpel·lada per Abril sobre qui donava les ordres a les concessionàries d’accelerar les obres, si ella, si Cabrer o Matas, Stella Matutes ha admès que en tot cas les ordres eren dels representants del govern, tot i que ella a pesar dels interessos de la seva família feia part de les comissions de seguiment de les obres i les signava.

Finalment, Matutes ha admès que qui va prendre la decisió d’instal·lar determinades escultures va ser Carlos Jover, qui això sí, li va demanar per deferència què considerava de què dues d’elles fossin de Santiago Picatoste, l’escultor amic del llavors Director general de carreteres i al qual promocionava. Cal recordar que Jover avui al matí havia apuntat a les concessionàries, sense assumir la seva decisió pel que fa a aquest tema.

A la compareixença de Joan Marí «Botja», exconseller de patrimoni del Consell, Abril ha demanat a Marí si sabia perquè al projecte d’accés a l’aeroport el Govern demanava informe favorable del seu departament i en canvi al de la carretera de Sant Antoni no. Marí ha negat que les ordres del Govern per accelerar les obres repercutissin en la preservació de l’abundant patrimoni històric i arqueològic d’Eivissa, però allò cert és que encara hi ha litigis oberts per aquesta qüestió, concretament un judici reobert per l’Audiència provincial enguany mateix, per mor d’un conflicte d’interessos amb la jutgessa.

Anarcoefemèrides del 14 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de Free Society

- Surt Free Society: El 14 de novembre de 1897 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Free Society. A periodical of anarchist thought, work and literature (Societat Lliure. Un periòdic del pensament anarquista, sindical i literari), òrgan d'expressió de Free Society of Anarchists of North America (Societat Lliure dels Anarquistes de Nord-amèrica). Era el successor de The Firebrand (L'Atxa) i estava editat per l'anarquista rus exmenonita Abraham Isaak (Ade Isaak). Va deixar de publicar-se en 1904, quan Isaak es va traslladar a Nova York.

***

Capçalera del primer número de La Cravache

- Surt La Cravache: El 14 de novembre de 1897 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquistaLa Cravache. Organe International des Travailleurs. La tirada d'aquesta publicació va anar dels 3.500 als 2.500 exemplars. Els gerents van ser André Philippe i Sauvage. La major part dels articles no van ser signats, però van col·laborar Jean Bourguer, Charles Dhooghe, Jean Grave, Jean Hardi, André Philippe (Léon Wolke) i Henry Zisly, entre d'altres. Va fer especial seguiment de les conferències que Sébastien Faure va realitzar a Roubaix els dies 6, 9 i 14 de desembre de 1897. Publicà dos fullets Notre cher et vénéré président i Bruch Mitsu, de Georges Eckhoud. El seu primer gerent, André Philippe, va ser condemnat el 29 de desembre de 1897 pel Tribunal Correccional a un mes de presó i a 50 francs de multa per «difamació a l'Ajuntament de Roubaix» i es va refugiar a Anglaterra, on continuà col·laborant amb el periòdic. En sortiren 11 números, l'últim el datat 22-29 de gener de 1898. Va ser substituït per Le Cravacheur (1898).

***

Primera edició de La société du spectacle (1967)

- La societat de l'espectacle: El 14 de novembre de 1967 s'imprimeix a París (França), editat per Buchet/Chatel, l'influent assaig de l'intel·lectual situacionista francès Guy Debord La société du spectacle. El llibre és compost per nou capítols dividits en 221 paràgrafs. La frase amb la qual obre el primer capítol és una derivació conscientment malversada de la frase que Karl Marx utilitza per començar la seva obra El Capital: «La riquesa de les societats on domina el sistema de producció capitalista apareix com una"acumulació immensa de mercaderies".» (primera frase de Marx); «Tota la vida de les societats dominades per les condicions modernes de producció es presenta com una immensa acumulació d'espectacles.» (primera frase de Debord). És essencialment una crítica radical del mercat i del seu domini en la vida, que l'autor veu com a una forma particular d'«alienació» de la societat de consum. El concepte d'espectacle es refereix a una manera de reproducció de la societat basada en la reproducció de mercaderies, sempre en major nombre i sempre més semblants en la seva varietat. Aquest llibre desenvolupa conceptes relacionats amb la cultura moderna i amb mode de vida acomodatici que desemboquen en una crítica oberta de la societat del seu temps. També conté una crítica punyent del marxisme leninisme en totes les seves variants i presenta un camí comunista llibertari alternatiu a seguir. L'editor Buchet/Chatel realitzà tres edicions seguides del llibre gràcies a l'èxit obtingut arran dels fets de«Maig del 68», abans de ser novament publicat a partir de setembre de 1971 per l'editorial Champ Libre, de Gérard Lebovici. En 1973 Guy Debord estrena una pel·lícula del mateix nom basada en els postulats teòrics d'aquest llibre i relacionant-los amb altres obres. Aquesta obra segueix mantenint actualment una gran influència en un bon nombre de moviments filosòfics i polítics d'allò que s'ha anomenat «postmodernisme».

Naixements

Adolf Brand fotografiat per Jaro von Tucholka a Berlín

- Adolf Brand: El 14 de novembre de 1874 neix a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion)Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg»–seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

Adolf Brand (1874-1945)

***

Amilcare Bertini

- Amilcare Bertini: El 14 de novembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Amilcare Bertini. Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del Bravo. Va créixer en els ideals anarquistes, ja que son pare, quan encara era molt jove, entrà a formar part del grup anarquista revolucionari de Putignano (Pulla, Itàlia) i en 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida fent de mecànic, es caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i esdevingué un dels militants més actius i compromesos en la distribució de la premsa llibertària. El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare, Pilade Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori, Angelo Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle Anarquista «Demolizione», que desenvolupà una contínua i eficaç acció de propaganda i de lluita. L'agost de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic mensual antireligiós Il Prete i entre el 27 de setembre i el 3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical, organitzà i intervingué sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que arreplegà unes dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador Virgilio Salvatore Mazzoni. Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el«Bienni Roig» (1919-1920) i després de l'arribada del feixisme patí tota casta de persecucions com a «anarquista perillós». En 1925, durant un escorcoll domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb el temps, el seu compromís polític a Riglione va anar minvant i durant els anys següents treballà al seu petit taller mecànic portant una vida retirada, fins al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era perillós –son pare havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els primers anys quaranta fou president de la Secció de Riglione de l'Assistència Pública i es va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que seguiren al bombardeig de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare Bertini va morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les tropes angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amilcare Bertini (1884-1945)

***

Vladimiro Muñoz i son fill (8 d'abril de 1961)

- Vladimiro Muñoz: El 14 de novembre de 1920 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'historiador i propagandista anarquista Vladimiro Muñoz. Fill d'un ferroviari comunista, portarà el nom en homenatge a Lenin. En 1924 sa família s'instal·là a Tarragona (Catalunya) i a partir de 1932 a Irun. Més tard es traslladà a San Sebastià per estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis fins a l'esclat de la guerra. Amb la destrucció d'Irun, passà a França i retornà a la Península per Tarragona. En 1937 fou mobilitzat i, com que encara no tenia 17 anys, fou destinat com a carter. En aquesta època descobrí el pensament pacifista i anarcoindividualista d'Han Ryner llegint els seus llibres traduïts al castellà per José Elizade. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 passà la frontera francesa amb barca, però fou detingut per la policia gala. Després d'un temps tancat al camp de concentració d'Argelers, fou destinat al de Bram. Després marxarà a Amèrica. Alliberat en 1940, va fer de mecànic a Tolosa de Llenguadoc i de llenyataire a l'Avairon. Lliurat a l'exèrcit nazi, fou internat en diversos camps i després fou destinat per treballar en la construcció d'una base submarina a prop de La Rochelle, fins que pogué fugir. En 1947 pogué embarcar amb sos pares i sa germana cap a Montevideo (Uruguai), on residia des de començaments de segle una branca familiar. Anarcoindividualista i pacifista, mai no va pertànyer a cap organització llibertària, però es va fer amb tothom, com ara Eugen Relgis --a qui conegué personalment i traduí obres seves--, Han Ryner, Hem Day, José Tato Lorenzo, Voluntad, Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), etc. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, deixà de banda el moviment anarquista, relacions que reemprengué amb la caiguda d'aquesta. Estudiós del moviment anarquista internacional, se'n dedicà a recopilar documents. La seva tasca com a investigador de les fonts anarquistes i els seus estudis cronològics (Voltairine de Cleyre, Johann Most, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Rafael Barret, Coelho Netto, Agustín Barrios, etc.) són força importants, així com la labor de prologuista d'obres clàssiques llibertàries (Errico Malatesta, Joseph Ishill, Anselmo Lorenzo, Max Nettlau, etc.). També destaca la seva producció epistolar, rica en dades bibliòfiles i bibliogràfiques, i les seves traduccions. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cénit,Cahiers des Amis d'Han Ryner, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Frente Libertario, Marcha, Reconstruir,Ruta, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Voluntad, etc. Va participar en la història del moviment anarquista en fascicles de Diego Abad de Santillán. És autor de Contribución a la historia del anarquismo español. Correspondencia selecta de Federico Urales, Recordando a José Tato Lorenzo, Correspondencia selecta de Joseph Ishill (1967),Correspondencia selecta de Francisco Ferrer Guardia (1971), Breve historia del movimiento anarquista en Estados Unidos de América del Norte (1973, amb Frederica Montseny i Alberto Martín), Antologíaácrata española (1974), Barret en Uruguay (1974, amb Ernesto Herrera), El pensamiento vivo de Barrett (1976), Li Pei Kan and chinese anarchism. A chronology (1977), Max Nettlau, historian of anarchism (1978), Anarchists. A biographical encyclopedia (1980), Coelho Netto y Agustín Barrios. Ensayos filológicos (1981, amb Rodrigo Díaz-Pérez i Viriato Díaz-Pérez), Barret en Montevideo (1982), Bibliografía de Germinal. Asunción 1908 (1982), Bibliografía de Rafael Barrett. Uruguay (1908-1911) (1982), Sembrando ideas. Rafael Barrett (1992, amb Roberto Lavín),  Barrett(1992), etc. Vladimiro Muñoz va morir en 2004 a Montevideo (Uruguai).

Vladimiro Muñoz (1920-2004)

***

Agustín Rueda

- Agustín Rueda Sierra: El 14 de novembre de 1952 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el militant anarquista Agustín Rueda Sierra. Nascut en una barraca d'una colònia de Sallent, poble miner de Barcelona amb un gran percentatge d'immigració, de mare teixidora i de pare minaire. Després de l'escola farà feina quatre anys en una empresa auxiliar de l'automòbil fent matrius industrials. Amb 18 anys crea un Club Juvenil per dinamitzar el seu barri (cinema, conferències, recitals, futbol). L'abril de 1971 deixa la fàbrica i aconsegueix feina de miner a Sallent. El febrer de 1972 es produeix una vaga important i un tancament dels minaries de Balsareny i Sallent; Agustín Rueda hi participarà activament (assemblees informatives, manifestacions, grups de suport...). El setembre del mateix any, i com a conseqüència de la seva participació en l'ambient insurgent, és acomiadat de la feina. El 17 de novembre de 1972 mor atropellada la mare d'un company per mor de la mala situació de les carreteres de la colònia on viu, i en la manifestació de protesta dos dies desprésés detingut i ingressa a la presó Model de Barcelona, d'on sortirà el febrer de 1973. Després de diverses feines esporàdiques (picapedrer, veremador...) i d'encalçament policíac, és cridat a files. El 9 de maig de 1974 s'incorpora en infanteria de marina a Cartagena i després a Ferrol el 26 de juny. El 17 de juliol mor son pare de tuberculosi i misèria i el 28 d'octubre del mateix any sa mare, amb la qual cosa perd la llar familiar. El 28 de d'octubre de 1975 es llicència i torna a Sallent. L'abril de 1976 es passa a França per primer cop pe ajudar un amic desertor i pren contacte amb els exiliats llibertaris de Perpinyà, vivint damunt de la Llibreria Espanyola de la ciutat, que poc desprésés destrossada per una bomba quedant-se sense habitatge. Després de diverses feines al camp a Ceret i Conellà de la Rivière, l'octubre de 1976 arriba clandestinament a Barcelona carregat de llibres i pamflets llibertaris. Torna a casa amb desertors i retorna el novembre a Sallent on ocupa una masia abandonada. El febrer de 1977 amb passaport torna a Perpinyà i entra en contacte amb un grup autònom llibertari d'acció, però no és un revolucionari professional i continua vivint de les feines del camp. El 15 d'octubre de 1977 a les 6 del matí és detingut a la frontera per mor d'una delació. Després de tres dies a la comissaria de la via Laietana, és portat a la presó de Figueres per restablir-se de la pallissa, i a final de mes és portat a la presó de Girona. Entra en contacte amb la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i és converteix en membre actiu. Els missers Vidal, del Comitè Propresos de CNT, i M. Seguí, de Familiars i Amics dels Presos Polítics, s'encarregaran del seu cas, però només el van veure un pic. Com a conseqüència de les seves activitats en la COPEL és traslladat, sense que els seus advocats se n'assabentin, l'1 de gener de 1978 a la presó madrilenya de Carabanchel on també s'incorpora de ple en la COPEL. La nit del 13 al 14 de març de 1978, quan els funcionaris de presó descobreixen que Agustín s'ha assabentat del noms dels infiltrats policíacs en la COPEL i en grups anarquistes, és assassinat d'una pallissa; el doctor Gregorio Arroyo certifica a la infermeria de la presó l'òbit a causa d'un«shock  traumàtic» a les 7.30 hores del 14 de març. Ningú no el va veure després de la seva mort i el cadàver va ser traslladat a Sallent on va ser enterrat sense cap permís, ni tan sols el de sanitat, calia evitar escàndols. 12 funcionaris de presó i dos metges van ser jutjats i condemnats 10 anys després dels fets a penes compreses entre els 10 i dos anys de presó per la pallissa mortal«generalitzada, perllongada, intensa i tècnica» realitzada en el 70% del cos d'Agustín Rueda.

Defuncions

Jean-Jacques Dwelshauvers

- Jean-Jacques Dwelshauvers:El 14 de novembre de 1940 mor a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Havia nascut el 9 de juliol de 1872 a Brussel·les (Bèlgica) en una família universitària i de l'alt funcionariat belga. Va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat ambÉlisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Le Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895),Le mariage libre (1901),Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 14 de novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Le Diois, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial --alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

***

Paraskiev Stoianov

- Paraskiev Stoianov: El 14 de novembre de 1940 mor a Sofia (Bulgària) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov --transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)--, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Havia nascut el 30 de gener de 1871 a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania). Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse --cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu--, i de  nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr Kropotkin Al jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota --parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)--, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa --especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)--, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.

Paraskiev Stoianov (1871-1940)

***

Registre de defunció de José Río Estallo

- José Río Estallo: El 14 de novembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria) l'anarcosindicalista José Río Estallo, conegut com Laensenada. Havia nascut el 17 de setembre de 1919 a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son germà Julio Río Estallo va ser afusellat pels feixistes. Capturat pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). José Río Estallo va morir el 14 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

***

Necrològica de Miguel Domeque Nadal apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de gener de 1972

- Miguel Domeque Nadal: El 14 de novembre de 1971 mor a Florença (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Domeque Nadal. Havia nascut cap el 1885 a Gurrea de Gallego (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, després de la presa del seu poble natal per les tropes franquistes, fugí a les muntanyes amb sos fills i altres companys, i, amb el suport d'altres militants, passà a zona republicana. Sa companya, Felisa Til Montori, de família confederal, que no pogué fugir de Gurrea de Gallego, va ser detinguda i afusellada aquell mateix 1936. Amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer tècnic als camins i pantans de l'Alta Viena i de Cantal. Membre del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili, s'instal·là posteriorment a Fleurance. Miguel Domeque Nadal patí un atac d'apoplexia el 12 de novembre de 1971 i morí dos dies després a Florença (Llenguadoc, Occitània). Els seus fills, Alejandro i Miguel Domeque Till, també militants confederals, lluitaren durant la guerra civil en una unitat guerrillera a Aragó i el juny de 1944 aconseguiren fugir de la presó d'Osca i creuar els Pirineus.

***

Pere Mateu Cusidó

- Pere Mateu Cusidó: El 14 de novembre de 1980 mor a Còrdas d'Albigés (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Mateu i Cusidó --citat a vegades Matheu. Havia nascut el 23 d'abril de 1897 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Fill d'una família obrera, son pare feia de teixidor i sa mare de modista. Quan era molt jove, s'instal·là a Barcelona amb sa família buscant feina. Mecànic de professió, treballà com a ferrer de tall en la indústria metal·lúrgica. Cap al 1918 començà a llegir autors anarquistes i s'afilià al Sindicat de Mecànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part dels grups d'acció i de defensa confederals contra els atacs de la patronal i del Sindicat Lliure. També formà part dels grups de seguretat que protegien els delegats obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la patronal. La policia l'acusà de participar, amb Ramon Casanelles Lluch, en diferents accions, com ara els atemptats contra Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde (19 de desembre de 1919); contra el sicari de la banda del baró de Köening Vicente Segura Sanvicens (4 de juny de 1920); i contra José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la«llei de fugues» (4 d'agost de 1920). El 8 de març de 1921, amb Lluís Nicolau Fort i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Detingut el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 amb Lluís Nicolau --Ramon Casanellas havia fugit a Moscou (URSS)-- i ambdós van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran campanya de suport que van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Penà a diferents presons (Figueres, Cartagena, Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de manera autodidacta. En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis, rebutjà tota ajuda que no sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en 1931 va ser amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola --el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en un acte públic el saludà amb l'expressió «Fill meu!». A Barcelona milità als ateneus llibertaris, especialment als de Gràcia i del Clot. En els«Fets d'Octubre» de 1934 participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts d'Aragó amb la Columna Durruti i posteriorment participà en el procés col·lectivitzador del sector metal·lúrgic. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut acusat de custodiar un arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la rebel·lió», però, després de ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica Montseny, i alliberat el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista ja era un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al camp de concentració d'Argelers, va fer costat la resistència contra l'ocupació nazi, especialment el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària (GAR). A partir d'octubre de 1940, des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups d'acció i de resistència de Barcelona. En 1945 assistí al Congrés Regional de Tolosa. Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de CNT-MLE i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat Intercontinental. Com a secretari de Coordinació, assistí a nombroses reunions de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli confederal de Tarn. En aquests anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el dictador Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut, torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de Lió» --processament de militants llibertaris acusats de l'assalt d'un furgó postal per recaptar diners per a la lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el judici gràcies a la intervenció de diversos intel·lectuals francesos que al·legaren els seus serveis en la resistència contra els nazis, però va ser obligat a residir a Lió i a Grenoble, on milità activament en la CNT. En 1959 va ser novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de desprestigi contra la CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas d'Albigés, on treballà de mecànic fins passat els setanta anys i militant en la Federació de Còrdas fins el seu final. Sa companya, Nicolasa Gutiérrez, morí el 3 de març de 1984 a Cauçada (Llenguadoc, Occitània).

Pere Mateu Cusidó (1897-1980)

***

Jean Jourdan

- Jean Jourdan: El 14 de novembre de 1986 mor a Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean Jourdan, conegut com Fernand Sol, Chocho i Chopard. Havia nascut el 28 de juliol de 1908 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Son pare estava casat amb Antoinette Bernard i tingué dos germans: Paul, també militant anarquista, i Marie Antoinette. Entre 1914 i 1917, en plena Gran Guerra, quan els mestres eren al front, estudià a l'Escola de la República del seu poble. Abandonà l'escola sense el certificat d'estudis i, després d'entrar com a aprenent de ferrador, esdevingué obrer agrícola, sobretot vitícola. La lectura de Sébastien Faure el va fer llibertari i s'integrà en el Grup d'Estudis Socials (GES), creat a Aimargues durant els anys vint, i en el grup anarquista local. En 1924 conegué Nestor Makhno i sa família, aleshores refugiat a França. El 6 de març de 1926, durant una manifestació contra una processó religiosa arran de la visita d'un cardenal, va ser ferit per un cop de sabre. En 1927 el Grup Anarquista d'Aimargues estava constituït per una dotzena de persones i creà una cooperativa de consum, La Fourmi, inspirada en el corrent cooperativista de Charles Gide, a l'Escola de Nimes. En aquest 1927 participa en les manifestacions en suport de Sacco i Vanzetti. També fou membre, amb altres anarquistes, del Sindicat Autònom de Treballadors de la Terra, que reagrupava 150 treballadors i que estava en contacte amb un sindicat del mateix tipus instal·lat a Coursan (Llenguadoc, Occitània), i sovint fou designat per a negociar els conflictes laborals dels empleats. Albergà a casa seva els nombrosos oradors i conferenciants que s'organitzaven a Aimargues, com ara Maurice Joyeux, Jules Chazoff, René Ghislain, André Prudhommeaux o Paul Roussenq. Durant la guerra d'Espanya, ajudà a reclutar voluntaris i André Prudhommeaux li va confiar la missió de comprar armes i de passar-les a la Península. En aquesta conjuntura, participà en el robatori d'una armeria de Narbona. En 1939 va ser mobilitzat, però optà per la insubmissió i canvià d'identitat i de ciutat, prenent el nom de Fernand Sol i instal·lant-se a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diverses obres. Un anys més tard, va ser detingut a Aimargues i tancat durant tres dies a la Casa de Detenció de Nimes, i a Aurason (Provença, Occitània). Després d'un temps a la ciutadella de Sisteron (Provença, Occitània), va ser internat al camp de concentració de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on hi trobà E. Armand, i del qual aconseguí fugir. De bell nou detingut, a Nimes aconseguí la llibertat gràcies a la intervenció de Vernier, expacifista que aleshores treballava per al Ministeri de l'Interior del govern del Mariscal Pétain. Un cop lliure, va nomenat cap del Comitè d'Alliberament d'Aimargues i organitzà la requisa d'aliments per a la població i s'oposà a les rapades de les dones de la població sospitoses d'haver freqüentat l'ocupant. Rebutjà formalment el nomenament d'alcalde del municipi. Després de la guerra, es barallà amb els companys d'Aimargues i s'instal·là en una població veïna, Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània), en una parcel·la que comprà en 1948 i on obrí, amb sa companya Marie, una taberna a la riba del riu Vistre, coneguda com Guinguette à Chocho. Entre 1973 i 1974 participà en les manifestacions antifranquistes que s'organitzaren a Nimes. També va estar casat amb Carmen Segura i Marie Andréo, amb qui no va tenir infants. En 2008 Michel Falguières publicà el llibre Jean Jourdan. Libertaire d'Aimargues, de 1908 a 1948.

***

Akiyama Kiyoshi

- Akiyama Kiyoshi: El 14 de novembre de 1988 mor a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó), l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyama és el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Havia nascut el 20 d'abril de 1904 a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó). Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries),òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat«Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits.

Continua...

---

(publicat a l'AraBalears, 5/11/16)

A Bob Dylan li han donat el Nobel i tothom s’ha posat a parlar de la poesia i l’oralitat: els orígens, Orfeu, Homer, els trobadors, tot això. La poesia neix amb música, la poesia és so, la poesia s’escriu en paper pautat, la poesia troba el seu millor vehicle en les ones sonores. La idea ve a coincidir amb l’auge dels festivals, els recitals, les lectures poètiques. Res que no sigui bo per a la salut del gènere. Però tampoc no deu ser imprescindible arribar a la conclusió que aquesta és necessàriament la millor manera de transmisió per al gènere. Potser hi ha lectors que troben que la poesia escrita sobre paper, la que no és d’Homer ni dels trobadors, flueix millor sense escenaris ni micròfons.

El mexicà José Emilio Pacheco té un poema molt breu que es titula 'Contra los recitales' i que diu així: “Si leo mis poemas en público / le quito su único sentido a la poesía: / hacer que mis palabras sean tu voz; / por un instante al menos”. He participat, i he gaudit de fer-ho, en recitals i lectures, i per tant difícilment podria dir que som contrari als festivals. Com no som contrari, per si algú ho deduïa de l’article, al Nobel de Dylan. Tanmateix, m’agrada la idea del poema de Pacheco: el lector de versos, quan llegeix, dóna, o presta, la seva veu al poeta.

Som a casa, o som en una terrassa davant la mar, i llegesc un poema. Com que estic tot sol, el llegesc com a mi m’agrada: mormolant. El meu murmuri és, si voleu, un homenatge a l’oralitat, un reconeixement del fet que la matèria primera de la poesia és el so. Però és una veu baixa contra un fons de silenci. Per un instant almenys, les paraules de Vinyoli, o de Baudelaire, o de Cernuda, són la meva veu. No hi ha cap rapsode, per bé que ho faci, ni cap versió musicada, que puguin fer que la poesia m’arribi millor.

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos. (Andreu Perelló)

Té cura la partiditis?

Andreu Perelló | 19/04/2011 |

Diu el manual del bon polític que quan les coses comencen a no anar bé per als teus, la sortida més ràpida és trobar un bon culpable. Si es pot triar, convé que el cap de turc sigui de l'entorn propi. Es veu que posats a cercar algú a qui carregar les culpes, sempre és més rendible assenyalar un traïdor a la causa, a qui poder atribuir totes les incapacitats i debilitats, que no pas reconèixer la part de responsabilitat en el naufragi.

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos.

Demanau-ho, si no, a la gent del GOB. Fa vuit anys, reberen clatellades arreu per haver volgut mantenir la coherència amb els seus plantejaments i per haver criticat, com no podia ser d'altra manera en una entitat ecologista, algunes renúncies en l'àmbit de la protecció de la natura que protagonitzà el primer govern del Pacte de Progrés. Aleshores, no només se'ls insultà per haver escenificat de manera pública el seu descontentament amb els governants progressistes, sinó que se'ls arribà a acusar de ser els màxims culpables de la desfeta electoral de l'any 2003. Entre d'altres tergiversacions, foren presentats com els responsables d'haver fet possible el retorn triomfal del PP i l'entrada a l'era Matas.

La línia argumental que es va preparar aleshores per fer entendre als votants la desfeta atorgava un paper gairebé preponderant a la satanització d'aquesta entitat ecologista. Curiosament, era la mateixa entitat que havia estat capaç d'aglutinar l'ampli moviment ciutadà que havia fet possible el govern dels aprenents de Torquemada. Ara, la situació es torna a repetir. I els protagonistes s'assemblen. D'una banda, els defensors del patrimoni natural -siguin del GOB o de més enllà d'aquestes sigles-; i de l'altra, els conservacionistes de les cadires.

Aquests darrers han recuperat el costum de dejectar els ecologistes per haver-se mantingut fidels als seus principis i per haver sortit del discurs de l'"això no toca", que tant de bé ha fet als nostres veïns. I tornen a acusar-los de voler repetir la irresponsabilitat que ja els foragità del Govern autonòmic fa vuit anys per haver fet repàs d'alguns aspectes que no han agradat als ecologistes aquesta legislatura.

És clar que aquest tipus d'argumentaris no cerquen cap explicació més o menys real al perquè d'aquella derrota i al de la que pot venir. L'únic objectiu que té aquest relat és desviar l'atenció de les mancances d'aquells que el publiciten per poder espolsar-se les culpes amb la consciència ben tranquil·la.

Els partidaris de les pilotes enfora semblen oblidar que aquest comportament és castigat sistemàticament per un nombre significatiu de votants de l'entorn progressista. Molts prefereixen quedar a casa abans que tolerar la mentida i la traïció a les promeses. Una cosa és que quedin projectes -molts o pocs- arraconats al fons del calaix i l'altra és que el vot d'un serveixi per fer tot el contrari d'allò que li havia estat promès.

Arribats a aquest punt, de ben poc serveix recuperar la bandera del "tothom contra el PP" per mirar de despertar les bubotes col·lectives, més encara si no va acompanyada de cap projecte mínimament engrescador i de l'abandó de les pràctiques sectàries que allunyen una mica més aquells que no comparteixen el carnet.

Diari de Balears

La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)

Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero

Els desastres de Jaume Carbonero

La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

"Gràcies a la Comissió d’investigació de les Autopistes d’Eivissa tindrem un Llibre Negre amb exemples del que falla a l’administració", ha assegurat David Abril. Aquest llibre i l’oficina anticorrupció seran decisius "per acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra".

A la comissió d’investigació de les Autopistes d’Eivissa aquesta setmana es preveuen les compareixences de Carlos Jover, exdirector general de Carreteres, "qui segon Cabrer era un "fitxatge" de Matas i l’expresident va fer com que no el coneixia de res". També Pere Palou, qui va ser vicepresident segon del Parlament i president del Consell Insular d’Eivissa, Estella Matutes, exconsellera d’Obres Públiques del consell insular d’Eivissa qui també "era part interessada per les empreses Matutes". Així com qui va ser responsable de Patrimoni, Joan Marí hauran de respondre davant dels grups parlamentaris per la seva gestió. "Hi ha un litigi encara obert en relació al patrimoni perquè es varen destruir jaciment de fenicis per construir les autopistes", ha recordat el portaveu ecosobiranista qui espera treure que aportin claror a la foscor d’aquestes obres.

Delgado en el punt de mira

Avui l’exconseller de Turisme, Carlos Delgado és notícia, ja que Fiscalia investiga la possible adjudicació irregular de Calanova. David Abril qui ha comentat que ja MÉS per Mallorca havia denunciat aquestes irregularitats també ha assenyalat que és preocupant que Delgado estigui fent feina ara pels mateixos que va afavorir amb la llei de turisme. "Això sens dubte és una mala praxi", ha dit.

Silencis de Toni Cabré

Premi Ciutat de Manacor de teatre Jaume Vidal i Alcover 2016 

Corrupció, cinisme, suborns, sexe instrumental, venda d’informació privilegiada, estafes bancàries, extorsió immobiliària, infraccions urbanístiques, diner negre, evasió de capitals, tràfic d’influències, finançament irregular dels partits, explotació laboral, etc. L’obra denuncia, en una llarga nit d’insomni, les impostures de la societat actual.

Anarcoefemèrides del 15 de novembre

Esdeveniments

Capçalera d'El Porvenir Anarquista

- Surt El Porvenir Anarquista: El 15 de novembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista El Porvenir Anarquista. Órgano Comunista-Anárquico. Aquesta publicació nasqué de la unió del Grup Anarquista «Los Desheredados» de Gràcia (Sebastià Suñer, Emili Hugas, etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás Ascheri, etc.), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini, etc.). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Va estar dirigit per l'exiliat sicilià Paola Schicchi i tirà uns 4.000 exemplars. Atacà durament l'anarcocol·lectivisme i el seu director criticà fortament Errico Malatesta, que aleshores passava una temporada a Gràcia, i Pere Esteve, que realitzaven una intensa propaganda anarcocol·lectivista a Catalunya. Hi col·laborà Paul Bernard, membre del grup anarquista de Lió (Arpitània) «Les Vagabons», aleshores també exiliat a Gràcia. Només publicà un altre número, el 20 de desembre de 1891. Després de l'explosió del petard de la Plaça Reial de Barcelona, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet, que es reunia en un pis del carrer de Còrsega de Gràcia, va ser empresonat a la fortalesa de Montjuic i torturat brutalment. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i morí producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba davant el consolat espanyol de Nàpols com a venjança per aquest crim.

***

Portada del número 2 de La Huelga General

- Surt La Huelga General: El 15 de novembre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de La Huelga General. Periódico Libertario. Fundat i finançat pel pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser dirigit per Ignasi Clarià i el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. En principi sortia cada deu dies, però a partir del número 8 va ser quinzenal, i es van publicar 21 números fins al 20 juliol de 1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte del diari Tierra y Libertad. Entre febrer de 1902 i gener de 1903 no es va publicar perquè va ser suspesa per les autoritats arran de la vaga general de febrer de 1902, que va acabar amb sis mort, i on Clarià mateix va ser greument ferit. El periòdic feia publicitat de la tàctica de la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social i va ser molt perseguit per subversiu, patint Clarià diversos processos i empresonaments. Hi van publicar articles habitualment a més de Ferrer i Guàrdia --que signava sota el seu pseudònim maçònic Cero--, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro; també van col·laborar Bonafulla, Castellote, Salvochea, Reclus, Tárrida, Robin, Claramunt, Conelissen, Grave, Hamon, Kropotkin, Malato, Mella, Nieuwenhuis, Pert, Parf-Javal, Soledad Gustavo, Tailhade, etc. L'1 de desembre de 1901, Ferrer i Guàrdia va escriure una carta a Kropotkin anunciant-li el pagament d'un article, carta que constitueix l'únic manuscrit de Ferrer on es comprova la seva connexió amb aquesta publicació. A més a més el periòdic va editar una col·lecció de 14 fullets monogràfics, «Biblioteca de La Huelga General», dedicats a difondre els postulats i les tàctiques del sindicalisme revolucionari francès teoritzades per Fernand Pelloutier, amb obres de Lorenzo, Pert, Robin i Reclus, entre d'altres. Per l'octubre de 1904 va reaparèixer clandestinament un únic número, editat pretesament a París, però probablement imprès a Barcelona, amb un caràcter«exclusivament revolucionari d'acció» i que apel·lava al magnicidi i a la destrucció total de la societat existent, i on tots els articles anaven sense signar. En 1910 Anselmo Lorenzo va recopilar els editorials escrits per Ferrer i Guàrdia en un fullet reivindicatiu titulat Ferrer y la huelga general. En 1975 es va publicar una edició facsímil de la col·lecció prologada per Diego Abad de Santillán.

***

L'atemptat de Rubino segons La Vie Illustrée, núm. 214, del 21 de novembre de 1902

- Atemptat contra Leopold II:El 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les (Bèlgica), davant el Banc de Brussel·les, l'anarquista italià Gennaro Rubino dispara tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica Leopold II que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat perÉmile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

Portada d'un número de Salud y Fuerza

- Surt Salud y Fuerza: Pel novembre de 1904 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic neomaltusià anarquista Salud y Fuerza. Revista mensual de la Liga de Regeneración Humana. Procreación consciente y limitada. A partir del número 5 (setembre de 1906) portarà el subtítol«Revista mensual ilustrada de la Liga de Regeneración Humana» i des del número 46 (1912) «Revista mensual neo-malthusiana». Creat pel metge Avelino Luis Bulffi de Quintana, va ser durament perseguit per les autoritats civils i eclesiàstiques i suspès en diferents ocasions i durant diversos mesos. Durant els intervals, va ser substituït per la revista El Nuevo Malthusiano. L'abril de 1909 la Clínica de Salud y Fuerza del carrer Urgell de Barcelona, seu de la Lliga de la Regeneració Humana i gabinet d'assessorament gratuït per a la prevenció d'embarassos, va ser tancada definitivament per les autoritats i Luis Bulffi empresonat. Hi van col·laborar José Alarcón, Émile Armand, Fortunato Barthe, Bellamy, Luigi Berta, Brochón, Luis Bulffi, Lorenzo Cabós, René Chaugui, José Chueca, Corday, Mariano Costa Iscar (Antonio Faciabén), Delastre, Manuel Devaldés, Drisdrale, Juana Dubois, Juan Gallego Crespo, Emilio Gante, Vicente García, Grandidier, H. Grau, Antoni Guàrdia,Ángel Guerra, G. Hardy, Lanoff, Juan Lazarte, Lericolais, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Miguel Martínez, Maymón, Félix Nieves, Lorenzo Pahisa, Pastrejo, Madeleine Pelletier, Potier, Josep Prat, Rafael, Recasens, Paul Robin, Horacio E. Roqué, Satler, Suñé, Frank Sutor i Zuriaga, entre d'altres. Es van publicar 60 números fins al 1914. També edità diversos fullets de diferents autors (Luis Bulffi, René Chaughi, Alejandra David, Manuel Devaldés, G. Drysdale, M. Dubinsky, Sébastien Faure, Pietro Gori, Jean Grave, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Juan de l'Ourthe, A. Pellicer, Josep Prat, M. Rey, Paul Robin, J. Rutgers, J. Sergi, etc.).

***

Capçalera de L'Ordre Naturel

- Surt L'Ordre Naturel: Pel novembre de 1905 surt a París (França) el primer iúnic número del periòdic anarconaturista L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va ser editat pel militant anarquista naturista Henri Zisly. Un periòdic que portava aquest mateix títol va ser publicat a França entre 1920 i 1922.

***

Portada d'un exemplar de Le Réveil Anarchiste Ouvrier

- Surt Le Réveil Anarchiste Ouvrier: El 15 de novembre de 1912 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual Le Réveil Anarchiste Ouvrier. Era un dels òrgans d'expressió, amb Le Temps Nouveaux et Le Libertaire, de la Federació Comunista Anarquista (FCA). Va ser administrat per Charles Bedouet i imprès per Émile Lepreux. La gerència la va portar Jean Labbat i Charles Bervilitas, i en el comitè de redacció trobem Edouard Boudot, Eugène Jacquemin i Edouard Sené (Edouard Lebreton). Hi van col·laborar, entre d'altres, Georges Alabri, Camisard, Christian Cornelissen, Étienne Habert, Charles-Ange Laisant, L. Lebrun, E. Mainjacque, Eugène Maréchal, Han Muhré, Charles Malato, Masetti, Eugène Péronnet i Jean Wintsch. Aquest periòdic fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 i que donà lloc a la creació de la Federació Comunista Revolucionaria Anarquista de Llengua Francesa (FCRA). En sortiren 14 números, l'últim l'1 de desembre de 1913. Edità el fullet La triple action de la CGT (1914), de Georges Yvetot. L'administrador, Charles Bedouet, i els seus principals redactors van ser detinguts l'1 de juliol de 1913 i empresonats acusats de«provocació de militars a la desobediència i a la deserció», però, gràcies a la creació del«Grup d'Amics del Réveil», el periòdic reaparegué sota el nom Le Réveil Anarchiste l'1 d'abril de 1914, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Capçalera del primer número de Pendant la mêlée

- Surt Pendant la mêlée:El 15 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, surt a París (França) el primer número del bimensual Pendant la mêlée. Acrate, individualiste etéclectique. El gerent i l'administrador en va ser Charles Michel. Hi trobem textos d'Émile Armand, Raphaël Barret, Eugène Bizeau, Edward Carpenter, Voltairine de Cleyre, Benjamin de Casseres, Denis Diderot, Rémy de Gourmont, Émile Gravelle, Henriette Hoogeven, Félix Le Dantec, Joseph Le Guépin, Burus Lee, Ricardo Mella, Charles Michel, André Montagne, René Morley, Pierre Nada, Lorenzo Nanunta, Georges Palante, Léon Pascal, J. Plesyo, Léda Rafanelli, Élie Reclus, Victor Kibaltchite (Le Rétif), Agénor de Rouegg, Job Sanchini, Sanine, Alba Satterthwaite, Jules Sésame, Petra Stockman, W. Curtis Swabey, José Tarralvo, Pierre Torrent, Louis Untermeyer, Francis Vergas, Walt Whitman i Henri Zisly, entre d'altres. Se'n van publicar quatre números. A partir del gener de 1916, per dissensions internes, es va publicar a Orleans, sota el nom Par delà la mêlée, administrat aleshores per Émile Armand, però quan aquest va ser detingut l'octubre de 1917 per complicitat en delicte de deserció, va ser substituït per Pierre Chardon fins al febrer de 1918. El març de 1918 el periòdic canviarà el nom per La Mêlée fins al 1920.

***

Capçalera del primer número de Le Néo-Malthusien

- Surt Le Néo-Malthusien: Pel novembre de 1916 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Néo-Malthusien. Mensuel. Portava un epígraf del pedagog anarquista Paul Robin: «Bon naixement. Bona educació. Bona organització social.» Gabriel Giroud (G. Hardy) fou el creador d'aquesta publicació, que n'exercí la direcció i la gerència. Preconitzà el neomaltusianisme des d'un punt de vista llibertari. Els seus principals redactors van ser Gabriel Giroud i Fernand Morel. En sortiren 20 números, l'últim el juliol de 1920.

***

Portada d'un número de Le Néo-Naturien

- Surt Le Néo-Naturien:Pel novembre de 1921 surt a Chatillon-sur-Thouet (Poitou-Charentes, França) el primer número del bimestral anarconaturista Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Publicat per Henry Le Fèvre, serà una revista especialitzada en la propaganda del pensament regenerador i alliberador del neonaturisme, sobretot des del punt de vista del vegetarianisme integral, reivindicat com a una doctrina emancipadora, i es farà ressò de les experiències de les colònies llibertàries, com la de Bascon --on radicava la Societat Vegetariana, presidida per Georges Butaud--, la de«Terre Libérée» a Luynes i les sud-americanes. Hi van col·laborar Aimé Bailly, Alfred Bidet, Eugène Bizeau, Georges Butaud, Hervé Coatmeur, Jacques Cohen-Toussieh, Gérard de Lacaze-Duthiers, Henri Le Fevre, Dr. Legrain, Renée Papon, Robert Peyronnet, Louis Rimbault, Georgette Ryner, Han Ryner, Camille Spiess, Aug. Trousset, Sophie Zaikowska, Henri Zisly; i hi van il·lustrar F. Larapidie, Jean Lebedeff, Louis Moreau i A. Vilna. La revista deixarà d'aparèixer el novembre de 1925, però encara sortirà un últim número, editat per Louis Rimbault, l'agost de 1927.

***

Capçalera de Rebelle

- Surt Rebelle: Pel novembre de 1927 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdicRebelle. Organe mensuel d'Action Sociale, anti-dogmatique, anti-autoritaire. Portava un epígraf d'Oscar Wilde: «Arreu on un home exerceix l'autoritat, hi ha un home que resisteix l'autoritat.» Editat per Hem Day, hi van col·laborar Eugène Bizeau, G. Butaud, Pierre Chatel, Donald Crocker, Hem Day, Ernestan, Floris, Dr. Mad. Pelletier, F. Rondelet, A. Schapiro, Volney Soltera, A. Vercruyce, H. Vrijheid, etc. A partir del número 4 (març-abril de 1928) passà a ser bimensual, però només en publicarà un més, el de maig-juny de 1928. Va editar almenys un fulletó, Les Martyrs de Chicago. Premier mai (1928), i el gener de 1929 publicà, amb la col·laboració de Jean de Boe, un suplement en castellà, Rebelde, com a número especial.

***

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 15 de novembre de 1934 surt a Osorno (Osorno, Región de los Lagos, Xile) el primer número de la publicació llibertàriaVida Nueva. Periódico quincenal. Òrgan de la Confederació General de Treballadors (CGT) i de la Federación Anarquista de Chile (FAC), va ser dirigida pel tipògraf Juan Segundo Montoya (Juan 2º Montoya) i perdurà, en diverses etapes, fins al 1942.

***

Portada del primer número de Construcción

- Surt Construcción: Pel novembre de 1975 surt a Madrid (Espanya) el primer número de Construcción. Sindicato de Madrid. CNT. AIT. Era l'òrgan del Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Existí una primeraèpoca en 1936 dirigit per José García Pradas. Es mantingué estable entre mensual i bimestral fins al número 18 (febrer de 1978), després només aparegué de manera esporàdica. Els articles no solien anar signats, però trobem les firmes de Jorge Bao, Germinal C., A. Llorent, Luve, Rexa, Ángel U., Urzáiz. En sortiren 25 números fins al 1980.

Naixements

Joan Oliva i Moncusí segons la premsa alemanya

- Joan Oliva i Moncusí: El 15 de novembre de 1855 neix a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí --també citat com Moncousí o Moncasí. Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va ser matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però assistí poc a classe. Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que abandonà, entrant com a aprenent de boter i freqüentant l'associació d'obrers d'aquest gremi «La Cooperadora». Trencà amb sa família per casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la criada del Centre de Lectura de Valls Francesca Cartañà Recasens, amb qui havia tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any. Membre de la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger, demanà suport econòmic a sa família, la qual li va finançar el viatge a Madrid per a realitzar un gran magnicidi. El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta, senseèxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per ordenar l'escorcoll dels locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El periòdic anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de 1878, publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Oliva, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent. Els liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres Jordi van promoure propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per reclamar-ne l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat defensor d'Oliva, Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència, Manuel de Elías, i el germà de l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures recollits. Els rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio Cánovas del Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que, una vegada coneguda la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2 de gener el fiscal del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la petició d'indult. Joan Oliva i Moncusí, després de rebutjar qualsevol possible indult, i mostrant una enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de Guardias de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit per l'indult de manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans titulars els noms dels consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar l'empresonament del periodista que dirigia La Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat d'un delicte de desacatament a l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de Pilats per la seva agosarada portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

***

Alfred Marpaux

- Alfred Marpaux: El 15 de novembre de 1862 neix a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després,«socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Marpaux. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un«socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, el 6 de maig de 1934 a Dijon (Borgnoya, França).És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail,étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom.

***

Luigi Granotti

- Luigi Granotti: El 15 de novembre de 1867 neix a Sagliano Micca (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Granotti, conegut com Il Biondino (El Ros), però també com Granson,Luigi Granolli, Luigi Gianotti i Maurico Magliola. Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa Bussetti. Va anar a escola fins el tercer grau d'escola elemental i després treballar de barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per aquesta com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer el servei militar en el 76 Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i després a Messina, sense manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890, retornà a la seva localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i freqüentà els cercles llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup«Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va ser el seu tresorer, i fou l'administrador de periòdic La Questione Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa mare cap a Itàlia, oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs posteriors, viatjà a diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de preparar, en connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es perpetrà el 29 de juliol de 1900, retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el suport del seu cosí Giacomo Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París (França), on gràcies al passaport de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne Unit. Des d'aquell moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que la seva intenció era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Milà (Llombardia, Itàlia) en rebel·lia a cadena perpètua com a còmplice de Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes d'això, el 21 de desembre de 1901, el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson informà que el perseguit es trobava lliure i en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern italià, el buscà sense èxit arreu dels Estats Units. Durant els anys posteriors, la policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la recerca de gratificacions econòmiques, de la seva presència a diferents indrets del món (Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São Paulo, Chicago, Nova York, Saint Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal, Suïssa, Austràlia, Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918 la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia) assenyalà que el més probable és que s'amagués als Estats Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont, Itàlia) el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del Nord». Luigi Granotti va morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la notícia va ser publicada pel periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari del 3 de desembre de 1949.

***

Fitxa policíaca d'Attilio Tonetti

- Attilio Tonetti: El 15 de novembre de 1872 –algunes fonts citen 1874– neix a Fontanella (Llombardia, Itàlia) el sastre anarquista Attilio Tonetti. Sos pares es deien Giovanni Tonetti i Caterina Lazzari. Entre 1893 i 1894, segons la policia, que el considerava «temible pel seu caràcter audaç i violent», va ser condemnat a breus penes de presó per cantar himnes subversius i per desobediència a les autoritats. El setembre de 1894 se li va assignar la residència i passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on mantingué contactes amb Pietro Gori, però quan retornà a Itàlia a començament de 1895 va ser detingut i, acusat d'«incitació a l'odi entre les classes socials», enviat, d'antuvi, a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i, més tard, a les illes Tremiti, on romangué 15 mesos detingut. Un cop lliure, el juliol de 1896 es traslladà de bell nou a Lugano, on treballà de sastre i residí fins el setembre de 1898. Expulsat el 4 d'octubre de 1898 amb altres anarquistes (Mauro Modesto Fraschini, Angelo Maccarinelli, Adolfo Radi, Antonio Sarli i Giovanni Silva), marxà cap a Londres (Anglaterra). L'agost de 1899 retornà a son país i s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on es va casar i reprengué la seva feina de sastre. A partir d'aquest moment deixà la militància i no freqüentà els cercles anarquistes. En 1918, segons un informe, encara que«mantenint-se fidel a la teoria llibertària i mostrant-se contrari a la guerra», no preocupava a la prefectura de policia. En 1926 encara era considerat anarquista, però no adoptà actituds«sospitoses» cap el govern feixista. En 1942, a causa de la seva avançada edat, la seva bona conducta i la seva«orientació cap a les directrius del Règim», va se proposat per a ser suprimit del fitxer dels subversius. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Attilio Tonetti (1872-?)

***

Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

- Jules Ravaté: El 15 de novembre –algunes fonts citen 15 de setembre– de 1875 neix a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert. Fill d'un venedor de diaris i d'una obrera teixidora, de molt jovenet s'integrà en«Le Révolté de Roanne», petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de mecànic encarregat de reparar les màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca. Col·laborà amb elements del sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al voltant de Duffin i influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a formar part de la cooperativa«La Solidarité» i fou inscrit en la llista d'«anarquistes perillosos» establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa es converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures comunes i conferències. En 1897 fou delegat al congrés de les JSR celebrat a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any començà a col·laborar amb el periòdic socialista de Lió Le Peuple. Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en 1899 ideà una Universitat Popular, que acabà fundant dos anys després, sota el nom de «La Coopération des Idées» (La Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de la Unió Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT), n'esdevingué el secretari i dirigí importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà la dimissió poc després quan el sindicat va caure sota influència socialista. En 1901 es casà amb la militant de la Confederació General del Treball (CGT) Eugénie Bonnet. En 1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats dels «antipatriotes» del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911 l'Ajuntament de Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca popular, càrrec del qual fou cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari. Amb el temps esdevingué un dels conferenciants més populars del moviment llibertari i antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser retornat a casa seva a causa de la seva precària salut. En 1915 treballà d'ajudant de bibliotecari al seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista positivista Georges Deherme, el qual li influencià força. Sota els pseudònims de F. Sauvert i Sauvert, publicà entre 1897 i 1914 nombrosos articles en diverses publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et Vellaves, Bulletin d'Union et d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats Populars),Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées,Le Flambeau, Le Mutualiste Français, Le Peuple, Le Réveil Roannais, Le Roannais Socialiste,Rodumna, Les Temps Nouveaux, Le Textile, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes (1903) i La défense desêtres vivants (1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet, l'11 de gener de 1917 llegà els seus llibres científics i filosòfics i els seus arxius personals a la biblioteca municipal d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el fulletó biogràfic Un prolétaire. Jules Ravate.

***

Eugenio Sacristán Carrasco

- Eugenio Sacristán Carrasco: El el 15 de novembre de 1894 neix a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Sacristán Carrasco. Quan tenia 18 anys es traslladà a Biscaia (País Basc), on començà a treballar als Alts Forns. Després de vaga revolucionària de 1917, en la qual va ser detingut, empresonat i torturat, participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els anys següents destacà en la seva militància, juntament amb Isidoro Orrantia, Luciano Mateos del Amo i Baroja. L'11 de gener de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Zoilo Retuerto, Manuel Carreras Oliver, Saturnino Arasomel, Agapito Ureña i Celedonio Valencia), acusat de l'assassinat de Manuel Gómez, gerent dels Alts Forns de Biscaia. L'octubre de 1921 va ser jutjat, amb altres companys, sota la imputació de fabricar bombes a Sestao (Biscaia, País Basc). En aquests anys vint col·laborà amb Isidoro Orrantia en La Revista Blanca com a representants de la Comarcal de Biscaia de la CNT. En 1925 es traslladà a Santurtzi (Biscaia, País Basc), on visqué repartint carbó amb un carro, i en 1926 i 1927 envià diners per als presos des de Santurtzi en la campanya de suport organitzada perLa Revista Blanca. En 1928 s'integrà en el grup anarquista «Cultura i Premsa» de Portugalete (Biscaia, País Basc). Durant els anys de la II República espanyola visqué a Santurtzi, on en 1932 obrí un magatzem de fruites, que repartia amb un cotxe i una camioneta. En 1933 participà en la refundació del sindicat de la CNT«El Crisol», amb Saturnino Aransáez Aransáez i Robledo. En aquests anys, al seu domicili s'allotjaren destacats companys (Durruti, Ascaso, Montseny, etc.) durant les seves gires propagandístiques. Viatjà sovint a diverses localitats, especialment a Labastida (Àlaba, País Basc), a casa de Barrón, i a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya), a casa de Brea. També entaulà amistat amb Isaac Puente Amestoy a Maeztu (Àlaba, País Basc). Durant la Guerra Civil lluità al Front Nord enquadrat en el «Batalló CNT Reserva». El 6 abril de 1937 va ser nomenat capità de Milícies de la CNT i després fou responsable, com a comandant, dels batallons confederals de la caserna de La Casilla. En aquests anys també representà la CNT en un Tribunal Popular. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, passà a Astúries fins l'enfonsament del front. Quan fugia per mar, va ser detingut i tancat a diverses presons (Camposanco, Porlier i Larrinaga). Jutjat a Bilbao, va ser condemnat a mort, pena que li fou commutada més tard per la de vint anys de presó. Purgà la pena a Burgos i a la vall de Cuelgamuros, construint el «Valle de los Caídos». En 1945 sortí en llibertat condicional, però l'any següent va ser novament detingut i, acusat de formar part d'un Comitè Pro Presos a Burgos, passà 18 mesos empresonat. Un cop lliure s'establí al seu poble natal, guanyant-se la vida com a venedor ambulant de peix per Burgos, Sòria, Segòvia i Valladolid. Sacristán Carrasco va morir d'un infart el 14 de maig de 1964 a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Son fill, Helios Sacristán també és militant anarcosindicalista.

***

Urania Mella amb son company Humberto Solleiro Rivera (1924)

- Urania Mella: El 15 de novembre de 1899 neix a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista María Urania Mella Serrano. Era filla del periodista i teòric i propagandista anarquista Ricardo Mella Cea i d'Esperanza Serrano, filla del notari anarquista Juan Serrano Oteiza. Crescuda en una família nombrosa–tenia 12 germans–, va ser educada en els valors progressistes i laics, adquirint una formació exquisida, que la portà a ser mestra de solfeig i de piano i a estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Vigo. Ensenyà a llegir i a escriure a dones analfabetes a la Casa del Poble. Milità en els ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallecs. Presidí l'organització femenina peninsular més important d'aleshores, la Unió de Dones Antifeixistes de Vigo (Pontevedra, Galícia), secció peninsular de «Dones contra la Guerra i el Feixisme», organització creada per la Internacional Comunista arran del triomf del nacionalsocialisme a Alemanya. Estava casada amb Humberto Solleiro Rivera (O Chapapote), el metge socialista i president de la Societat Cultura i Deportiva del barri de Lavadores, i tingué quatre infants (Humberto, Raúl, Alícia i Concepción). Quan el cop feixista, el de juliol de 1936 amb son company defensà la barricada del Calvario de Vigo i quan aquesta caigué la parella fugí a Redondela (Pontevedra, Galícia), però van ser detinguts. Son company va ser jutjat en consell de guerra el 17 d'octubre de 1936, condemnat a mort i executat pels insurrectes. Ella va ser jutjada el mateix dia i condemnada a mort sota pretextos tan peregrins com que no estava batejava, que havia viscut en unió lliure i que una germana seva portava el nom de Libertad. Segons les autoritats franquistes era membre del Socors Roig Internacional (SRI). La pena va ser immediatament commutada per la de 30 anys de reclusió que purgà a les presons de Vigo i de Saturraran, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc). A Saturraran va fer una profunda amistat amb la alcaldessa republicana d'A Cañiza (Pontevedra, Galícia), María Purificación Gómez González, primera batllessa de Galícia. Malalta, amb un tumor cerebral, en 1943 va ser posada en llibertat condicional. Tornà a Vigo, però davant l'ambient hostil passà a viure amb son fill Raúl a Lugo. Urania Mella Serrano va morir el 28 de maig de 1945 a Lugo (Lugo, Galícia) a conseqüència dels maltractes patits durant els seus anys de reclusió. Des del 2008 un carrer de Vigo i un buc de recollida d'hidrocarburs del Servei de Salvament Marítim del Ministeri de Foment porten el seu nom.

Urania Mella (1899-1945)

Continua...

---

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 16 de novembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 16 de novembre de 1895 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Libertaire. Fundat per Sébastien Faure, recollí la capçalera del periòdic publicat entre 1858 i 1861 a Nova York (Nova York, EUA) per Joseph Dejacque i entre 1893 i 1894 a Brussel·les (Bèlgica) per Henri Willems i Charles Herkelboeck. Durant la seva existència portà diferents subtítols i es va dividir en quatre sèries. El periòdic aparegué entre 1895 i 1914, amb un parèntesi entre febrer i desembre de 1899, període en el qual el setmanari va ser substituït pel diari Le Journal du Peuple; a partir d'agost de 1899 aparegué el suplement Le Libertaire Illustré. Comptà amb nombrosos gerents, com ara Louis Matha, P. Guyard, Lemanceau, Léon Barrier, Gustave Rebut, Regis, Lafond, Émile Janvion, Louis Grandidier, Georges Durupt, Francis Jourdain, Pierre Martin i Hélène Lecadieu, entre d'altres. Durant els períodes electorals, el periòdic es publicà en paper de color per aferrar-lo pels carrers. Hi van publicar una gran quantitat de col·laboradors, com ara Hans Aden, Chales Albert, Henri Albert, Alla, Miguel Almereyda, G. Amyot, Michel Angiolillo, Antoine Antignac, Aricine,Émile Aubin, Georges Auclou, Émile Bans, Barbassou, Léon Barrier, H. Beaujardin, Léon de Bercy, Louis Bertho, Julia Bertrand, Ludovic Bertrand, Gédéon Bessede, Pierre Boissie, Jean Bonafous, Benoît Broutchoux, H. De Bruchard, Ferdinand Calazel, Eugène Carre, Suzanne Carruette, Santo Caserio, Manuel Césaire, Florentin Chantemesse, Henri Chapey, René Chaugi, Maurice Chaumel, Pierre Comont, Julien Content, Édouard Cousin, Gaston Maxime Couté, Léon Couturier, Émile Czapek, Georges Damias, Jean Degalves, Robert Depalme, Derhoyl, Fernand Després, Manuel Devaldés, Henri Dhorr, Oreste Donati, Eugène Doniau-Morat, Gaston Dubois-Desaulle, Henri Duchmann, Dudragne, Georges Dulac, Amédée Dunois, Raphaël Dunois, Clément Dupieu, Georges Durupt, Ch. Jacques Ehrli, Idan Ehrli, Sébastien Faure, Francesc Ferrer i Guàrdia, J. Ferrière, Feure, Gaston Fournier, Michel Franssen, Charles Gandrey, Paul-Louis Garnier, Maurice Gilles, André Girard, Ernest Girault, Jean Goldsky, L. Gosse, Adrien Gourdouze, Louis Grandidier, Jules Grandjouan, Jean Grave, Alfred Griot, Louis Guérard, Guerdat, Émile Guichard, François Guy, P. Guyard, A. Harrent, Jules Hénault, Lucien Hénault, Albert Henri,Émile Henry, Fortuné Henry, J. Hérache, André Ibels, Eugène Jacquemin, L. Jamin,Émile Janvion, Georges Javogues, Théodore Jean, Émile Joindy, Francis Jourdain, Charles Keller, Gaston Kleyman, François Labregère, René Lafon, Claude Lafond, D. Lagru, Charles-Ange Laisant, José Landes, François Lavezzi, Hélène Lecadieu, Léon Leclerc, Lemanceau, Jean-Marie Lenormand, Eugène Lephay, Eugène Lericolais, Auguste Liard-Courtois, Jacques Liber, Albert Libertad, Victor Loquier, Alfred Loriot, François Lucchesi, Maximilien Luce, Louis Lumet, Stephen Mac Say, Charles Malato, Ludovic Malquin, François Marenge, Jean Marestan, Louis Marsolleau, Constant Martin, Pierre Martin, Louis Matha, Victor Méric, Louise Michel, Mignard, Pierre Monatte, Élie Murmain, Félicie Numietska, Paul Paillette, Noël Paria, Georges Paul, Max Pellerin, Eugène Péronnet, Lucien Perrin, Auguste Philippe, Marc Pierrot, Georges Pioch, Fred Pol, Émile Pouget, François Prost, Henri Rainaldy, Raoul, Victor Rapallo, Gustave Rebut,Élisée Reclus, Jules Régis, Adolphe Retté, Jehan Rictus, Maurice Robin, Paul Robin, Nicolas Rogdaieff, Jules Sacleux, Michel Sanas, Augustin Sartoris, L.-Frédéric Sauvage, A. Sedrob,Édouard Sené, Silve, Laurentine Souvraz, Georges Spil, Sylvaire, Laurent Tailhade, Lev Tolstoi, Léon Torton, Édouard Vaillant, André Veidaux, Émile Verhaeren, Redolphe Vérin, Madeleine Vernet, Soledad Villafranca, E. J. Villemejane, Maurice de Vlaminick, Lucien Wahl, A. G. Wuyts, Georges Yvetot, Michel Zévaco, Henri Zisly, etc. En 1905 i 1909 edità col·leccions de postals sobre diversos temes (Colònia llibertària d'Aiglemont, anticlericales, Ferrer i Guàrdia, L'Avenir Social, La Ruche, etc.). Aquesta publicació va ser un dels pilars de les campanyes per la llibertat d'Alfred Dreyfus i de Louise Michel. El periòdic, després de publicar 960 números, deixà de publicar-se a causa de les seves opinions antimilitaristes l'1 d'agost de 1914 coincidint amb l'esclat de la Gran Guerra. En 1917 intentà sortir clandestinament, però la feta acabà amb la condemna de diversos companys i el segrest del periòdic. Després la mateixa capçalera serà publicada en diferents ocasions.

Naixements

Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (ca. 1894)

- Jean-Frédéric Baériswil: El 16 de novembre de 1864 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista Jean-Frédéric Baériswil, també citat com Baeriswyl. Era fill natural de Thérèse Baériswil. Es guanyava la vida fent d'ebenista. El gener de 1893 va ser fitxat per la policia gal·la i el 15 de febrer de 1894 expulsat de França. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Notícia sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 30 de maig de 1912

- Louis Couilleau: El 16 de novembre de 1884 neix a Saint-Maurice-sur-Aveyron (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Louis Couilleau, també conegut com Marcel Couilleau, Dervilli i Mackensy. Es guanyava la vida com a representant de comerç i com a intermediari de productes fotogràfics. El 3 d'agost de 1908 va ser detingut per distribuir pamflets antimilitaristes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 3 de novembre de 1909 declarà voler publicar com a gerent, en substitució de Maurice Imbard, el setmanari L'Anarchie, fundat el 13 d'abril de 1905 per Albert Libertad. El maig de 1910, amb Albert Bumir, Émile Dutilleul, J. Hulot, André Lorulot, Alp. Aufauvre, Raul Audignan i altres, formà part del grup organitzadors de les Xerrades Populars (Causeries Populaires). El 5 d'agost de 1910 va ser condemnat a Caen (Baixa Normandia, França) a 15 dies de presó per rebel·lió. El 22 d'agost de 1910 cessà com a gerent del periòdic. Com a exgerent de L'Anarchie, va ser condemnat en absència el 30 de desembre de 1910 per l'Audiència del Sena a la màxima pena, un any de presó i a 3.000 francs de multa, arran de l'article «Lettre ouverte au soldat Graby», publicat en el número del 9 de juny de 1910 L'Anarchie signat sota el pseudònim de Victor Grangau, que el ministre de la Guerra considerà injuriós i difamatori cap a l'Exèrcit. El 18 d'abril de 1912 va ser novament detingut; rejutjat pel mateix delicte, el 29 de maig la seva condemna a un any de presó i a 3.000 francs de multa va ser reafirmada. El 20 de setembre de 1912 fugí sense deixar adreça. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser esborrat en 1922. Llicenciat, no lluità en la Gran Guerra. Fadrí, el 14 d'octubre de 1920 abandonà París (França) i marxà cap a Buenos Aires (Argentina).

***

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 16 de novembre de 1884 neix a Vouvry (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari «Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la«vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com aúnica possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Clovis Pignat va morir el 13 de gener de 1950 a Monthey (Valais, Suïssa). Va estar casat amb Alice Teinturier. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

***

Manuel Sirvent Romero

- Manuel Sirvent Romero: El 16 de novembre de 1890 neix a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Fill d'una família de jornalers del camp, no va anar molt a l'escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1909, mentre feia feina a Almansa, s'introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d'octubre d'aquest any fundà a Elda una agrupació socialista. En 1910 passà un temps a Barcelona (Catalunya), on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda, en 1911, després d'abandonar totalment el pensament socialista, s'integrà en el grup anarquista «Los Invencibles», al voltant de José Gil. En 1913 s'uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L'agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l'anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d'Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez s'encarreguessin de l'escola racionalista i del periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Novament el boicot patronal l'obligà a marxar i s'establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s'integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d'organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d'agost d'aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting amb Ángel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d'aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d'un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s'establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d'aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l'encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d'Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l'Estat per explicar el projecte d'acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s'havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d'agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s'establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista,únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar (Conca) i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d'una temporada a Elda, des d'on va enviar diners per a la«Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d'aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d'un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d'aquesta entrevista, el 10 d'octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d'Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d'aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l'accés a la tribuna. L'abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L'1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d'agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d'aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L'estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l'aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l'octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s'oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d'aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d'avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l'illa anglonormanda d'Alderney. Després de l'Alliberament s'establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l'1 d'abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d'una base de l'Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). A finals de 1945 s'establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L'octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L'agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l'1 de desembre de 1968 a Orsay (Illa de França, França). En 2012 es publicaren, amb una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan, les seves memòries sota el títol Manuel Sirvent Romero, un militante del anarquismo español (Memorias, 1889-1948).

***

Tosca Tantini

- Tosca Tantini: El 16 de novembre de 1913 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i miliciana Tosca Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia Melonari, i era germana de l'anarquista Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida fent de gelatera. En 1930 marxà cap a França, on retrobà son pare que havia emigrat en 1923. A finals de 1931 vivia a Arcueil (Illa de França, França) amb son company, l'anarquista Bruno Gualandi. A França s'encarregà de la distribució del periòdic anarquista Guerra di Classe, de Camillo Berneri. L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio, passà a Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», ben igual que altres companys –Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci. Participà en els combats d'Osca i d'Almudébar, al front d'Aragó, on son company morí. El maig de 1937 compartia un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca Corsinovi), al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona, i fou testimoni de la detenció de Camillo Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista, companys que posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa Fochi, mare de Camillo Berneri, on explicà els últims moments de la vida de son fill. Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937 retornà a París (França). Segons una carta del 13 de juny de 1940 de son pare, dirigida a son germà Antonio a Itàlia, que va ser interceptada per la policia feixista, Tosca Tantini va morir el 29 de març de 1940 a França.

Bruno Gualandi (1905-1936)

***

Antonio Navarro Velázquez

- Antonio Navarro Velázquez: El 16 de novembre de 1920 neix a Caravaca de la Cruz (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Navarro Velázquez, conegut com Antonio el Zapatero o, simplement, Zapatero. Quan tenia 12 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. En 1935 emigrà a Barcelona (Catalunya), on començà a militar en un grup anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intentà integrar-se en les milícies confederals, però havia de tenir almenys 17 anys, i a partir de 1937 serví en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i participà en la Resistència contra l'ocupació nazi. En 1947 entrà a la Península en missió orgànica, però va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó, la qual purgà, d'antuvi, a Saragossa (Aragó, Espanya) i, després, a Sant Miquel dels Reis (València, País Valencià) i, finalment, a Burgos (Castella, Espanya). En 1960 va ser posat en llibertat condicional. A Barcelona, amb José Navarro Muñoz i Joaquín Amores Ortiz, participà en l'organització del grup anarquista«Perseverancia», el qual, fins a 1970, ajudà els companys buscats per la policia franquista a passar a França. Pocs mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, passà novament a França fugint de la detenció. També fou membre del Comitè Nacional de la CNT, especialment amb Manuel Saldaña de la Cruz. A mitjans dels anys setanta participà en la reorganització de la CNT a Barcelona. El 30 de març de 1978 va ser detingut, juntament amb altres tres companys (Francisco Rodríguez Meroño, José Luis López Moreno i Ana María Álvarez López), acusat de ser el«cervell» d'un «grup específic» (Grups Autònoms Llibertaris) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del metrallament, el 19 de març de 1978, de la caserna de la Policia Armada de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En els anys noranta milità en la CNT de Barcelona i, poc abans de morir, en la Federació Local de la CNT de Cornellà de Llobregat amb la intenció, amb Manuel Saldaña, de formar un nou sindicat. Son companya, Carmen Edo. Antonio Navarro Velázquez va morir el 30 d'agost de 1999 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

Defuncions

Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894

- Anthelme Girier: El 16 de novembre de 1898 mor a la Guaiana Francesa el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Havia nascut el 21 d'abril de 1869 a Lió (Arpitània) en una miserable família obrera. Quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels«Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.

***

Andreu Pijoan Casanovas

- Andreu Pijoan Casanovas: El 16 de novembre de 1939 es afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Pijoan Casanovas. Havia nascut cap al 1903. Llaurador de professió, milità en la Federació Local de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, va ser detingut. Andreu Pijoan Casanovas va ser afusellat el 16 de novembre de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Son germà Joan, també militant confederal, ja havia estat executat el 17 de juliol d'aquell any.

***

Román Delgado

- Román Delgado:El 16 de novembre de 1952 mor a Mèxic el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. Havia nascut el 2 de febrer de 1894 a Ferrol (La Corunya, Galícia). En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per«incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la«Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país --juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz-- en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera«El Águila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal(segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal, Vida Libre, Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució --juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures--, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort.

***

Gigi Damiani

- Gigi Damiani:El 16 de novembre de 1953 mor a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate, Simplicio, etc.). Havia nascut el 18 de maig de 1876 a Roma (Itàlia) en una modesta família catòlica. Quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del«Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors --La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita (1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per«temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per«infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari, La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920), Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927), Cristo e Bonnot (1928), Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939), Razzismo e anarchismo (1939), Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946), Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948), L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949),La mia bella anarchia (1953), entre d'altres.

***

AntonioÁbalos Lara

- Antonio Ábalos Lara: El 16 de novembre de 1965 mor a França l'anarcosindicalista AntonioÁbalos Lara. Havia nascut cap el 1900 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i, quan esclatà la II Guerra Mundial, en els Batallons de Voluntaris Estrangers (BVE). En la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys a la zona de Belfort (Franc Comtat, França) i va ser internat en el camp de concentració (Stalag 341) d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz), on durant l'hivern de 1941 ocupà la barraca número 16. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on va ser enviat a treballar a la pedrera i més tard al taller de sabateria. Després de l'alliberament del camp el maig de 1945, va ser repatriat a França i hospitalitzat dos mesos a Tours (Centre, França). En 1947, a causa de les condicions patides durant de la deportació, caigué greument malalt. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) fins a la seva mort.

Continua...

---

Dijous passat, 10 d'octubre, després del Ple extraordinari del migdia els nostres regidors varen assistir a l'última classe de l' «Aula de Regidors», un curs per a nous regidors que ha organitzat la FELIB (Federació d'Entitats Locals). Va començar el mes de febrer i s'ha fet una classe cada mes dedicada a un tema distint: contractació pública, personal dels Ajuntaments, hisenda local, béns... Hem de dir que és lamentable que la resta de regidors municipals no hagin assistit a aquest interessant i profitós curs.

La darrera classe ha estat sobre una temàtica de molt interès: la disciplina urbanística. La sessió va córrer a càrrec de Bartomeu Tugores, director gerent de l'Agència de Disciplina Urbanística.

El ponent va començar amb una reflexió: l'ADU, o l'Administració en general, ha de fer feina per aquells que fan les coses bé, no pels que les fan malament. La conclusió lògica de qui ha complit la llei i veu que el seu veïnat que no ho ha fet no li ha passat res, és pensar que és un beneit per haver-ho fet com toca i que més li hagués valgut incomplir-la.

Es va repassar el que contempla respecte la disciplina urbanística la LOUS, que és la Llei d'Ordenació i Ús del Sòl, aprovada el 2014. Com que no podem explicar aquí tot el que es va dir, repassarem algunes informacions que ens varen semblar rellevants, o que es desconeixen generalment.

Es va tractar la temàtica del que suposa no complir la llei, incloent la prevaricació per omissió, per exemple en el cas de firmar ordres de demolició i no executar-les.

Relatiu a la inspecció, es va aclarir que es pensa falsament que un inspector d'obres per entrar a una propietat, si el propietari no li deixa, ha de demanar una ordre al jutjat, i no és així. Només la necessitaria en cas que on vulgui entrar sigui un domicili (o sigui, un lloc on s'hi viu o s'hi pot viure), per tant pot entrar per la força si és necessari en qualsevol local, finca, inclús habitatge si durant l'obra s'està fent una reforma integral i no s'hi pot viure...

Es va parlar també de l'anonimat en les denúncies. No es poden fer denúncies anònimes, tot i que el denunciant pot demanar ocultar la seva identitat al denunciant i se li ha de garantir. A més, l'acció pública, a part de partir de denúncies, pot actuar d'ofici i això no és incompatible amb posar, per exemple, una bústia virtual al web de l'Ajuntament per recollir «avisos» anònims i que l'Administració ho pugui investigar d'ofici, tal com es fa amb les inspeccions de treball.

El ponent va recordar que l'Ajuntament està obligat a inscriure al Registre de la Propietat les infraccions, perquè el comprador ha de saber en el moment de la compra, en quina situació legal està aquella propietat. En cas contrari, el comprador pot demanar responsabilitat patrimonial a l'Ajuntament. A iniciativa d'Alternativa a Pollença vàrem aprovar una moció perquè així es fés.

El ponent va remarcar que la LOUS preveu, que en cas d'incompliment (en cas de les demolicions, per exemple) es pot recórrer a les multes coercitives, que se'n poden anar posant periòdicament fins a 12, amb una periodicitat màxima de cada 3 mesos. I si, podent fer-ho, després de passats 3 mesos de l'incompliment l'Ajuntament ni ho executa d'ofici ni recorre a les multes coercitives, aleshores qualsevol pot reclamar.

Una altra novetat de la nova llei és que preveu que un canvi d'ús suposa una infracció de caràcter continuat i per tant, com que sempre s'està fent la infracció, mai prescriu. Això implicaria que per exemple una vivenda construïda il·legalment que ha prescrit per l'obra, no ho faria per l'ús d'habitatge no permès que s'està fent. Tot i que això no es pot aplicar a casos anteriors al 2014 perquè si no implicaria aplicar retroactivament una llei, cosa que no es pot fer.

Vàrem acabar tractant sobre les ordres d'execució, per mitjà de les quals l'Ajuntament pot ordenar a un particular fer una determinada actuació urbanística (tancar un solar, evitar un deteriorament...); per exemple, es podria obligar per mitjà d'una ordre d'execució al propietari d'un bé catalogat que s'està esbucant per tal que l'arregli; si no ho fes, li toca actuar a l'Ajuntament i passar-li la factura al propietari. 

La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. (Miquel López Crespí)

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. Fa uns anys, concretament l’any 2003, la Universitat Autònoma de Barcelona ja m’havia publicat Temps moderns – Homenatge al cinema, llibre que acabava de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002, guardó que atorgava l’UAB. Entre aquell premi i la publicació de Presagis han passat més de set anys. Potser seria el moment de provar d’analitzar d’on venim poèticament, quines influències literàries, polítiques, personals han influït en la nostra obra, quins són els poemaris que hem publicat d’ençà l’inici del nostre conreu de la poesia, què preteníem, en definitiva, amb la redacció del poemari que comentam.

Anem a pams.

D’ençà finals dels anys seixanta he escrit vint-i-tres poemaris. El primer que vaig escriure, per cert, rebé l’aprovació Josep M. Llompart quan vaig anar a mostrar-li a l’indret on treballava les horabaixes, a l’Editorial Moll, que aleshores estava situada al carrer Torre de l’Amor de Palma. E,però el primer que vaig poder publicar va ser Foc i fum, Premi de Poesia Maria Manent 1983 (Oikos Tau, Barcelona, 1983). Els altres poemaris són: Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes ((Editorial Moll, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall, Palma, 2008); Espais secrets (Can Sifre Editorial, Palma, 2009) i finalment aquest Presagis (Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010).

Repassant els llibres publicats fins ara mateix de seguida copses com en aquests quaranta anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover. El poemari Presagis no defuig en cap moment la línia i la poètica seguida durant aquestes quatre dècades. Aquesta és tan sols una llista d’autors mínima, escassa i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar de Presagis, el meu darrer poemari.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen! (Miquel López Crespí)

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica Presagis (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Crec que és difícil copsar el significat del poemari Presagis, l’origen de la majoria de poemes que hi surten, si el lector no està assabentat de les circumstàncies personals que condicionen el llibre. La meva mare, Francesca Crespí Caldés,va morir a finals d’abril del 2010, pocs dies després d’haver complit els noranta anys. Però feia anys que es trobava malament. Sempre va ser forta i fins el darrer moment de la seva existència va mostrar un optimisme que ja voldrien tenir molts joves de vint anys. Però tots sabíem que el camí vers el final era irreversible.

Els poemes, aquestes reflexions poètiques, són producte d’aquesta circumstància especial que afecta i condiciona l’esperit de l’autor. Una circumstància –la presència de la Mort- que té a veure amb la mort dels pares i, especialment, amb la de la mare. Mai ningú no pot dir quan arribarà la Dama de Negre a trucar al portal de casa teva. Val més no fer plans quant a l’esdevenidor. La Mort no respecta edats. Aquella persona que sembla a punt de morir pot tenir un reviscolament inesperat, mentre el jove que contemplàvem ple de vida mor de sobte, sense haver patit mai cap malaltia. Els camins del destí són indestriables.

La mare, ho he dit una mica més amunt, era summament forta. Crec que com la majoria de sobrevivents dels anys vint. Havia passat la joventut treballant al camp, ajudant els pares, com era el costum al meu poble fins fa molt poc. La postguerra va ser duríssima, però també la va suportar i, després del matrimoni amb el pare, el presoner republicà Paulino López, suraren tres fills.

A finals dels anys vuitanta la seva salut començà a decaure una mica. Jo anava veient el seu declivi físic. Alguns poemes de Presagis neixen precisament de la constatació d’aquest final de cicle que s’apropava, inexorable. En morir la mare (el pare ja havia mort a mitjans dels anys vuitanta), el lligam amb la infantesa, amb el passat que més estimaves, s’aniria esmunyint de forma ràpida. Com salvar alguns dels records d’aquella infantesa que emergia més esponerosa que mai amb el declivi d’amics i familiars?

Em demanava si la Mort era la responsable d’aquella angoixa que em dominava. A Presagis hi ha un poema que defineix prou bé la situació. Un poema, el primer del llibre, que podria portar per títol “Dama de Negre” i diu així: Imagín ta silueta, / Dama de Negre, altiva i segura, / arribant, àvida de sang, a cercar els meus secrets, / els camins ignots del desig que encara trontollen, / pàl·lids, dins el meu cor malalt que tremola, /en la vasta tarda que declina, ansiosa de tenebres. / Et veig arribar amb tot l’estrèpit de l’hivern / de les llunyanes immensitats on habites, / freda, magra, aïrada sempre, mostrant les urpes, / dansant, ombrívola, enmig tants crepuscles grocs, / les llàgrimes i els somnis arruïnats que xisclen en el somni. / Talment un enfosquit enemic cavalcant els estels, / l’obscura columna de núvols curulls de dol, / els eixordadors crits dels innocents que has mort, / destructiva, batent les ales, senyora dels avencs, / proferint penetrants gemecs de plaer enmig de les flames. / Quin horitzó més enfosquit t’acompanya, negre ocell, / transformant en un infern la serena superfície de l’estany. / Com una sobtada pedregada, folla, esbategant, / calmosa i horrible sobre tot el que hem estimat.”.

Ho he dit una mica més amunt: el detonant del poemari que comentam és la constatació de la fugidesa del temps. Una sensació agreujada per la malaltia de la meva mare. La mare va començar a trobar-se malament a mitjans de l’any 2005. A començaments de maig del 2005 la meva mare havia patit una recaiguda prou greu i a partir d’aquell instant tot canvià.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destrossa i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui dia ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.

Però una cosa és certa: el que mai no s’esborra, almanco en el meu cas, és el record dels anys de la infantesa passats a la vorera protectora de la mare. Com és possible que amors que semblaven eterns es vagin difuminant amb el temps mentre que els primers gests, les primeres imatges de què tens consciència d’haver estat al costat de la mare es reforcen, s’amplien, es fan més fortes a través dels anys?

Preguntes sense resposta. Misteris insondables.

Però parlàvem del poemari Presagis, l’obra publicada per la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB).

El procés d'anar veient dia a dia l’envelliment progressiu de la mare, constatar que amb la seva desaparició física finiria igualment el món que havia alletat la meva infantesa i joventut, em servia d’estímul per anar enllestint molts dels poemes que el lector pot trobar en el poemari que comentam. Era la insidiosa presència de la Dama de Negre del poema apropant-se, tenebrosa i inclement, decidida a portar-se el darrer lligam que m’unia a un passat que s’anava esvanint talment la sorra de la platja entre els dits.

A Presagis, com a la majoria dels meus poemaris, i crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix en l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu, que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric, fa que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes. I, evidentment, Presagis no és cap excepció.

Però no és solament amb el poemari Presagis que volia retre un homenatge a la mare. En la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i que edità Lleonard Muntaner, s’hi pot trobar un sentit homenatge al pare i la mare. Una història d’amor i de lluita que narra les vicissituds d’una parella de vint anys en la guerra i postguerra. La història de l’amor sorgit entre un presoner republicà enviat pels guanyadors a Mallorca (el meu pare) i una al·lota poblera de casa bona (la meva mare) als quals el destí uneix per sempre.

En la novel·la s’hi pot trobar molt de les esperances d’aquella generació de republicans dels anys trenta que volgueren canviar el món. També hi ha una descripció de totes aquelles al·lotes que, vivint en un ambient conservador, opressiu, dominat pel clergat, volien ser més lliures. Les generacions de mallorquins i mallorquines que han nascut després de l’embranzida turística, que han tengut la possibilitat d’estudiar, de tenir una carrera, no poden imaginar mai la tenebror d’aquella Mallorca pobra, dominada per cacics i clergat i on les dones, exceptuant quatre senyoretes, no tenien possibilitat de formar-se. La diària feina camperola i l’emigració a terres llunyanes era l´única alternativa que tenien a l’abast.

No cal dir que la novel·la Els crepuscles més pàl·lids té una estreta relació amb el poemari Presagis que ha publicat la Universitat Autonòma de Barcelona..

Davant el trist declivi de la mare, el poeta fa recompte de vivències i derrotes. Ara ja no podem disfressar d’esperança el color atziac de la Mort. La mare era el darrer lligam que em lligava en carn viva al passat. Tots morts amb el pas dels anys: els padrins i redepadrins, els oncles, el pare... La mare era l’esglaó final amb els anys dels primers descobriments i percepcions: el primer món simbòlic, l’aprenentatge de les primeres paraules, la persona –juntament amb els avis- que bastia els inicials codis, els coneixements primigenis. El final capvespre s’apropa, inclement, sense possibilitat d’aturar les manetes dels rellotges. Com diu un dels poemes del llibre: “Els pins sota la claror minvant del capvespre. / Avui ja sabem que hem arribat al final del camí, / l’obscur habitatge que bressa el vent. / El plugim m’esquitxa i enterboleix el paisatge. / Qui sap! Val més així, eternament enfonsat / en aquesta coordenada d’absències i presagis / aprenent a reconèixer les veus sota els oms, / aquells alegres missatges dels estius / en els sediments de la llum sorrenca dels segles. / Mir l’aigua del safareig ple d’estrelles. / Veig encara la teva mirada furtiva / descobrint enigmes entre sedes”.

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen!

Però la desaparició física de la mare evoca els dies feliços de la nostra existència abans de l’aparició sobtada dels dubtes i el desencís. Com no havíem de provar de servar en la memòria., deixar constància damunt el paper d’aquells primigenis dies de rialles i geranis?

Si haguéssim de definir el “ritme” del poemari jo diria que aquest ritme és el de la tristor. L’autor és ben conscient que no hi pot fer res per lluitar contra la presència de la Dama de Negre i els Àngels de l’Oblit que pugen per soterrar el món del poeta. L’autor dels poemes és ben conscient de com el pas inexorable de les manetes del rellotge ensorra les esperances més ferrenyes, els casals més ben construïts. El temps, déu implacable de la destrucció més absoluta. Com s’ensorra, s’esvaneix com la boira del matí davant la primera claror del dia. Com els homes i les dones de ferro que bastiren les impressionants torres dels molins del meu poble del pla i que avui resten, fets pols, a l’interior de les tombes del cementiri. El poeta, Sísif de l’edat actual, prova de ressuscitar, a través dels versos, les pulsions del passat i, amb el pit obert a la tempesta que s’apropa, surt a la recerca de les antigues passions que l’agombolaren, les veus antigues que conformaren la seva consciència en un passat que encara sembla tan recent.

Endebades tota la feina que el poeta ha provat de fer. Inútils els esforços per deixar constància del que el temps, inexorable, s’emporta. Com explica un dels poemes de Presagis: “Cap record argentat en la blavor. Arreu escorça. / Converses assolades que surten de les parpelles dels morts. / No hi veig estels. L’ocàs envoltat de voltors. / Olor de cera. Enormes enigmes neixen sota les llambordes. / S’esfullen els arbres. El cant fosc d’un ancià. / Redoblen els tambors anunciat impacients captaires cecs. / Amb dificultat distingeixo les primaveres antigues. / Brillen en la distància les acollidores ombres dels pares. / Per què emmudí el temps, s’enfonsà la barca, / arribà la suor glaçada, el dolor solitari?”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 18 de novembre

Esdeveniments

Capçalera d'Acción Libertaria

- Surt Acción Libertaria:El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro SierraÁlvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) --Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta-- i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport deMarcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social.Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.

***

Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca

- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que tambéés part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat«anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una«organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).

Naixements

Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

- Stanislaw Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858– neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn oMendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolutionéconomique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

Stanislaw Mendelson (1857-1913)

***

Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'octubre de 1895

- Rémy Schouppe: El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental, Flandes) el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe, també citat com Rémi Schouppe i conegut com Revolver. Era germà de Placide Schouppe, anarquista partidari de la «recuperació individual» i membre de la banda expropiadora encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de 1893 va ser detingut a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) arran de l'apressament de son germà i durant l'escorcoll policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents de diversos robatoris a Bèlgica i a França, claus falses i barbes postisses; també se li va acusar d'haver albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda Pini». Sa germana, Mathilde Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de 1893 Rémy Schouppe va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil Mathieu, però en l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li fou incrementada a un any. El 5 de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les quan ambdós petaven la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori havia de finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille Simon (Biscuit), condemnat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8 d'octubre de 1895 van ser condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs forçats. Posteriorment s'exilià a Londres (Anglaterra).

***

Odón de Buen (ca. 1886)

- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores --fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento,Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma,és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera --el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.

***

Zelindo Vicenzi

- Zelindo Vincenzi: El 18 de novembre de 1882 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de professió, després d'una breu militància en el Partit Socialista Italià (PSI) s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus fundadors, i a la Lega Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena, d'orientació sindicalista revolucionària. Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres del Treball de la província de Mòdena (Carpi, Mirandola i Mòdena), que portà al Congrés de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que marcà la divisió del moviment sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una d'orientació socialista i altra de sindicalista revolucionària. Després d'aquest fet, fou un dels màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i entrà a formar part de la seva comissió executiva, col·laborant en el seu òrgan d'expressió, La Bandiera Proletaria–posteriorment dirigí la seva continuació Bandiera Operaia–, i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril i juliol de 1913 la vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf de la patronal. En aquest mateix període participà en congressos i reunions a diversos indrets d'Itàlia i es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i del sindicalisme revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels periòdics La Voce Proletaria i Guerra di Classe,òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que s'imprimia a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de 1916 participà en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. El maig de 1917 va ser detingut durant una manifestació antimilitarista que havia promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el seu confinament i«internament coactiu» a Campobasso (Molise, Itàlia), o en mig d'una illa, però la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia). En 1918 es va allistar i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a Brescia. En acabar la Gran Guerra retornà a Mòdena i reprengué les seves activitats sindicalistes a la Cambra del Treball i llibertàries en la Federació Comunista Anarquista (FCA) de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori de metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de Mòdena amb la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran dels fets esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la força pública obrí foc sobre una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta important agafada tenia com a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de la Cambra del Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant el procés que tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), va ser absolt de tots els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva feina de paleta sense destacar-se massa en qüestions polítiques, encara que militant en el moviment anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931, entrà a formar paret de la llista de persones considerades«perilloses en cas de pertorbació de l'ordre públic» i restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Zelindo Vincenzi (1882-1946)

***

Foto policíaca d'América Scarfó (1 de febrer de 1931)

- América Scarfó: El 18 de novembre de 1912 neix a Buenos Aires (Argentina) la mestra anarquista América Josefina Scarfò, més coneguda com América Scarfó o simplement Fina, i que va fer servir el pseudònim de Josefina Rinaldi de Dionisi. Era filla d'una família catòlica de classe mitjana d'origen calabrès que havia emigrat a l'Argentina després del matrimoni i del naixement de son primer infant. Sos pares es deien Paolo Alessandro Scarfò i Caterina Romano i la parella tingué vuit infants (Antonio, José, Alessandro, Domingo, Paulino Orlando, América Josefina, Santa i Asunto). Estudià, amb brillants notes, a l'Institut de Maestria del carrer Estanislao Zeballos de Buenos Aires. Mentrestant, dos germans seus, Paulino i Alessandro, militaven en el moviment anarquista argentí i formaven part del grup il·legalista expropiador encapçalat per Severino Di Giovanni, amb qui América acabà lligant-se sentimentalment en 1927. Per alliberar-se dels obstacles familiars que s'oposaven a la seva relació amb Di Giovanni, que estava casat amb una cosina seva (Teresina Masciulli) i tenia infants, va contreure matrimoni de conveniència amb Silvio Astolfi, anarquista italià lligat a Di Giovanni. Ella ajudà son company en els seus projectes editorials Culmine i Anarchia. El 29 de gener de 1931, a la vil·la «Ana María» de Burzaco (Almirante Brown, Buenos Aires, Argentina), on vivia la família Scarfò i on es refugiava Di Giovanni, va ser detinguda amb son germà Paulino Scarfò i Severino Di Giovanni. Tingué unaúltima entrevista amb Di Giovanni, abans del seu afusellament l'1 de febrer de 1931, i en les setmanes posteriors mantingué una actitud digna i ferma amb les autoritats argentines. Jutjada per complicitat en diversos delictes, va ser absolta de tots els càrrecs per insuficiència de proves i perquè encara era menor d'edat. El 6 de març de 1931 va ser inscrita per les autoritats feixistes italianes, en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. Va ser novament arrestada arran d'un robatori espectacular comès la primavera de 1931 a Buenos Aires per Silvio Astolfi i Tamayo Gavilán. Seguint el consell que son germà li havia recomanat en l'última entrevista abans de la seva execució l'endemà de l'afusellament de Di Giovanni, on a més li havia relatat les tortures a les quals havia estat sotmès, continuà estudiant i esdevingué professora d'italià a la Universitat de Buenos Aires. No obstant això, la seva militància anarquista no aturà i col·laborà en diversos periòdics llibertaries europeus (L'Endehors, etc.), sobretot amb articles on defensava els drets de la dona. Anys després, amb son nou company anarquista, fundà l'editorial i biblioteca«Américalee». Durant molts d'anys, aquesta biblioteca va ser la més completa pel que feia l'anarquisme a Buenos Aires i l'editorial publicà nombrosos pensadors llibertaris. En 1951 viatjà a Itàlia i a Chieti (Abruços, Itàlia), lloc de naixement de Di Giovanni, buscà els seus familiars, però va trobar el rebuig. Durant aquests anys no deixà de col·laborar en la premsa anarquista i a finals dels anys noranta ajudà l'historiador anarquista Osvaldo Bayer en les seves investigacions, qui va trobar el juliol de 1999 als arxius de la Policia Federal les cartes d'amor que havia enviat a Severino Di Giovanni, cartes que va rebutjar acceptar com a una«amable concessió» per part de la policia, tot reivindicant la seva propietat. El seu testimoni va ser recollit en el documental de Leonardo Fernández Anarquistas (2003 i 2005). América Scarfó va morir el 19 d'agost –moltes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 2006 a Buenos Aires (Argentina) i les seves cendres van ser escampades al jardí del local de la Federació Llibertària Argentina (FLA). En 2014 Daiana Rosenfeld i Aníbal Garisto estrenaren el documental Los ojos de América, on es narra la passió amorosa entre América i Severino.

América Scarfó (1912-2006)

***

Félix Perpiñán

- Félix Perpiñán: El 18 de novembre de 1926 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Félix Perpiñán, citat a vegades com Feliciano Perpiñá Pla. En 1946 desertà de l'exèrcit franquista i marxà a França –segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. Més tard s'internà a la Península amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un assalt el juliol de 1948, va ser detingut el desembre d'aquell any per la policia franquista al barri de Sarrià i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat a Montjuïc. Félix Perpiñán va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides.

Defuncions

Joseph Déjacque (ca. 1860)

- Joseph Déjacque:El 18 de novembre de 1864 mor a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Havia nascut el 27 de desembre de 1821 a París (França). Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1864 a causa d'una paràlisi general.

***

Ferdinand Domela Nieuwenhuis

- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 18 de novembre de 1919 mor a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Havia nascut el 31 de desembre de 1846 a Amsterdam (Països Baixos) en una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry. En 1859 sa família prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

***

Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria El Avisador Numantino del 23 d'agost de 1930

- Constantina Alcoceba Chicharro: El 18 de novembre de 1936 mor, oficialment, a Sòria (Castella, Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro. Havia nascut l'11 de març de 1899 a Vildé (Sòria, Castella, Espanya). Filla d'una família de llauradors humils, quan era molt jove es traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de minyona i així poder estudiar. Seguí cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les clíniques dels doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la plaça, el Col·legi de Practicants la va reconèixer com a Sòcia d'Honor. Fou la llevadora municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència Municipal, des del 6 de juny de 1931, on destacà per la seva feina humanitària i el seu caràcter bondadós. El 4 de novembre de 1931 es va casar amb Matías Fernández Orte, ebenista de professió i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb qui no va tenir fills. Durant l'etapa republicana col·laborà en l'Ateneu de Divulgació Social (ADS), centre cultural d'orientació llibertària, on participà en les sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo Morandeira, afusellat l'estiu de 1936; també col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més destacada de la CNT de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat orgànica en la Federació Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936 participà en actes de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de Sòria (Casarejos, Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a Sòria i portada a la presó. Encara que el seu certificat de defunció consta que Constantina Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una malaltia a l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses fons afirmen que va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix agost de 1936. Son marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya), no pogué assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba familiar. En la sessió extraordinària del 29 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Sòria se li va obrir expedient de destitució juntament amb altres empleats municipals; poc després, en la sessió del 21 de setembre de 1936, s'acordà per unanimitat la seva destitució i absoluta separació del servei com a comare de la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de feina. Actualment existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.

Continua...

---