[03/08] Manifestació atea - Solidaritat
Obrera - Columna Alcoiana - Radio Libertaire - Vilà -
Santandrea - Gonçalves - Ducauroy - Bruschi - Malfatti -
Adelita del Campo - Carruth - Filippetti - Charrier - Ghezzi - Roussenq
- Alarcón - Munné - Cartier-BressonAnarcoefemèrides
del 3 d'agost
Esdeveniments
-
Manifestació atea: El
3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne
Dolet --humanista francès cremat
per la Inquisició i símbol del lliure
pensament--, a la plaça Maubert de París
(França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat,
una multitud de més
de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups
socialistes
parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta
trobada anual
dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les
autoritats que intentaran
nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya,
l'estàtua d'Étienne Dolet,
com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.
***
-
Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix,
després d'algunes reunions
preparatòries, al local de l'Associació de la
Dependència Mercantil de
Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de
Barcelona
Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de
nombrosos
treballadors. Quan es va fundar no era una organització
purament anarquista,
sinó una federació sindical de tots els obrers
barcelonins, on participaven
anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta
reunió
sortiren aprovades les bases de la nova federació:
conservació de les millores
obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball
a escarada, ensenyament
racional obligatori, emancipació del sistema capitalista,
etc. Bases que en el
seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al
sindicalisme
revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general
en va ser Antoni
Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants,Àngel Badía
Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19
d'octubre del mateix any es
va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad
Obrera. El setembre de
1908 passà a ser una confederació regional
catalana que agrupava entre 20.000 i
25.000 obrers.
***
- Columna Alcoiana:
El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià,
País
Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els
militars aixecats
i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un
milenar de combatents, entre
soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a
Pedro Abad i es
dividí en dos grups, un que es dirigí cap a
Espejo i Còrdova, encapçalada pel
tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano,
comandat per l'alferes
Melquíades Álvarez i Enrique
Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va
ser
brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el
nom de«Ruescas-Taíno», en honor de dos dels
seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel
i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de
Ferro s'hi afegiren i
amb la militarització passà a ser la 82 Brigada.
A més dels citats, van
combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.
***
-
Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de
París (França), adherida a la
Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva
creació l'any 1981 contra el
poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les
ones de ràdio, és
finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través
de la
Comissió Nacional de
la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4
Mhz, amb una
potència de 4kW.
Naixements
-
Isabel Vilà i
Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix
Empordà,
Catalunya) la
sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista
Isabel Vilà
i Pujol. Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en
1856 havia emigrat a
Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de
Teresa Pujol Armet. El
matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la
tercera. A part de
treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts
de Llagostera, i a
aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir
relacions
amb un jove de posició acomodada, fins que aquest
intentà excedir-s'hi, per la
qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de
freqüentar llocs de diversió, i va
romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en
els ambients
sociopolítics i assistí al míting que
en aquesta població realitzà el novembre
de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i
l'etnòleg anarquista Élie
Reclus. En 1869 començà a participar en les
reunions dels republicans federals
i el març d'aquell any promogué una
petició a les Corts, signada per 800 dones
d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la
separació
Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de
1869 prengué part
com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la
Bisbal», per defensar la
República Democràtica Federal contra el
governador militar de Girona, per la
qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des
de
Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les
Gavarres. Afiliada a
la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i
paletes) de la Federació
Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels
Treballadors (FRE-AIT),
el 30 d'agost de 1872 va fer un míting
d'afirmació internacionalista i
d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el
juliol de 1873 un altre
a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la
FRE de Llagostera. La
seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin
una cançó a
Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats
de la
vila per l'aplicació de la normativa del govern
republicà, que limitava a cinc
hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys,
respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les
al·lotes menors de
17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel
Cinc Hores. Des
d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren
una campanya
d'injúries i de pressions per al tancament de la
federació local, i aquell
mateix mes es dissolgué la societat de tapers.
També exigí un local i una
biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe
treballadora. Quan en 1874
fou il·legalitzada la Internacional i es redactà
una ordre de detenció contra
ella, es traslladà a Occitània on va fer de
professora de castellà i de
comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors
Muntada,
amics de la família i latifundistes a Algèria. En
l'exili va estudiar per ser
mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i
s'establí a la comarca
barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de
llengua
francesa al Centre Republicà de Sabadell i
després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines.
A partir de 1882 encapçalà una escola
racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament
a Sabadell i, quan
hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta
directiva per les seves relacions
amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat
ajudada per
l'Església Evangèlica luterana de la localitat.
Isabel Vilà i Pujol va morir el
23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya) i fou
enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II
República
(1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li
un
carrer, encara que aquesta denominació va durar poc.
Finalitzada la Guerra
Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va
anul·lar la nomenclatura
republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de
Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova
urbanització de Santa
Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel
Vilà»
dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i
Gironès
publicà la biografia Isabel Vilà i
Pujol. La primera sindicalista catalana,
que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000,
una colla
d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes
realitzà la «Primera
Caminada Memorial Isabel Vilà», en
commemoració del «Foc de La Bisbal» i de
la
marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el
filòleg català Toni
Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc
Hores», obra teatral basada en la
vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.
Joan Carles
Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de
Llagostera, lluitadora social i pedagoga»,
en Revista de Girona, 205 (març-abril
2001), pp. 32-35
***
-
Giovanni
Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese
(Romanya, Itàlia) el
militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi
Santandrea i
de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme
des de la
joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel
Bolognese de la
generació de la Primera Internacional. En 1880 va
començar a treballar en els
ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa
influència entre
els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a«cap local molt
fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser
força amic de Raffaele
Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i
garibaldí Giovanni Emiliani i
d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va
haver d'abandonar el
país. En 1890, per evitar el servei militar, son
germà Pietro, també
anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest
fet en un símbol de
l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre
germà seu,
Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva
feina en els
ferrocarrils, primer com a maleter i després com a
peó i guardaagulles, va
desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida
als
seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu
Sindicat
Ferroviari Italià (SFI), autònom de la
Confederazione Generale del Lavoro
(CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud
d'anarquistes i de
sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà
responsable local. La seva
tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i
per les autoritats,
per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el
trasllat sistemàtic a
diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini).
Durant la
seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals
de 1892
on citava que freqüentava els més destacats
anarquistes locals, com ara
Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i
Salvatore
Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui
tindrà set fills,
quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa
dels
trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i
pel contacte amb els
companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets,
especialment
Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge
del moviment
anarquista orgànic, encara que compartirà els
ideals. Finalment, en 1900, va
aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on
continuarà
freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara
que de mica en
mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En
1914 les autoritats
ja no el consideraven perillós. Després de la
Gran Guerra i de l'adveniment del
feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada
per la policia, però ara
intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni
Santandrea va morir el
29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
***
- António
Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a
São Marcos da
Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal)
l'assagista,
poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista
António Gonçalves Correia.
Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de
professió, en 1916 fundà a
Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquistaA Questão
Social, on defensà la llibertat i
l'emancipació de la dona, el naturisme,
els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni,
la no
violència, l'antimilitarisme, la condemna de la
caça i el consum d'alcohol,
etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente,
petit manual del
pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any
comprà una gran extensió
de terreny i fundà la «Comuna da Luz»
--situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago,
a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--,
d'inspiració
tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la
primera
comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava
a
l'agricultura i a la fabricació de calçat,
practicant el vegetarianisme i el
nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes
pedagògics de
Francesc Ferrer i Guàrdia. Els
membres
d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de
Vale de
Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves
fou detingut i la
comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da
Luz» també es va veure
associada a la mort de Sidónio Pais, president de la
República portuguesa,
assassinat per José Júlio da Costa,
pagès de Garvão que fou el mediador entre
les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En
1923
Gonçalves publicà el fulletó A
felicidade de todos os seres na sociedade
futura, on defensà la
col·lectivització de la propietat, la
modernització
de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses
ocasions per la Policia
Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura
d'António de
Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar
en publicacionsàcrates i anarcosindicalistes (A Batalha,A Aurora, O Rebelde,
etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926,
després d'una
d'aquestes sortides de la presó, creà la«Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de
Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es
dedicà a la
floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la
dissidència contra
la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics,
però a principis dels
anys trenta es dissolgué a conseqüència
de divisions internes entre els seus
membres. António Gonçalves Correia, l'home que
comprava ocells engabiats per
alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal).
En 2000
Alberto Franco publicà la biografia A
Revolução é a minha namorada.
Memória
de António Gonçalves Correia, anarquista
alentejano. Des de 2003 existeix
en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal)
un
Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves
Correia».
António
Gonçalves Correia (1886-1967)
***
-
Paul Ducauroy: El
3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes,
França) el militant
anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide
Ducauroy.
Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà
la Mêlée
i després de La Mêlée,
que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918.
Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per
Marcel Sauvage
fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E.
Armand, com ara L'En
Dehors i L'Unique. Després
d'habitar un temps a Pontgouin i temptat
per la idea del suïcidi --sos pares s'havien
suïcidat--, Paul Ducauroy es va
penjar l'11 de setembre de 1953.
***
- Angiolo Bruschi:
El 3 d'agost de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Angiolo Mario
Vittorio Bruschi, també conegut com Angelo
Bruschi, Angelo Bruscho, Angiolillo Biaschi, Bruno
Toccafondi i Ernesto
Torres. Sos pares es deien Ettore Bruschi i Romilda Camici,
que formaren
una família nombrosa de sis germans. Son pare regentava una
petita fàbrica
artesanal de rodes per a vehicles de tracció animal. En 1915
Angiolo Bruschi s'instal·là
amb sa família a Vezzano Ligure (Ligúria,
Itàlia) i en 1917 freqüentà els
anarquistes Renato i Nello Olivieri, Silvio Casella, Umberto Marzocchi
i
Pasquale Binazzi. El juliol de 1919, durant el «Bienni
Roig», prengué part en
les expropiacions dels negocis de La Spezia (Ligúria,
Itàlia) i reparticions d'aquestes
a la població organitzades per les Cambres del Treball;
processat per saqueig,
finalment va ser amnistiat. Després d'haver fet el servei
militar en la Marina
Reial a bord del Pisa,
retornà a
Liorna, on sos pares regentaven un petit restaurant, treballant de
pintor a la
construcció. Segons la policia milità dos anys en
el Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), per a després retornar al moviment anarquista. El 22
de desembre de 1922–altres fonts citen a començaments de
1925–, fugint de les represàlies dels escamots
feixistes, passà a França i
s'instal·là a La Sanha (Provença,
Occitània). En
aquesta època estava subscrit a Pensiero
e Volontà, la revista que Errico Malatesta editava
a Roma (Itàlia). Considerat
per la policia com «el cap del grup comunista
italià», el 29 de juny de 1925 se
li va decretar l'expulsió del país i
fugí cap a París (França), on
residí al
número 229 del carrer de Crimée. A
començament de 1926 visità clandestinament
un de sos germans a Vezzano Ligure. El 24 de maig de 1926, durant una
protesta
a l'Arc del Triomf de París contra la celebració
de l'onzè aniversari de
l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut i
escortat a la frontera
belga. Durant els anys posteriors viurà a
Bèlgica, on treballarà a l'editorial
anarquista «Editions FrancoBelges» de
Brussel·les i a la zona minera e Mons
(Hainaut, Valònia), i a Luxemburg. Entre 1927 i 1929,
juntament amb Pietro
Bruzzi, un dels anarquistes més actius d'Esch-sur-Alzette
(Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), des de l'hotel-cafè Solazzi on viuen, un dels
llocs de trobada dels
anarquistes de la zona, contribuí a la
distribució de fullets i de periòdics i
en la recaptació de fons per al suport dels presos
polítics. El juny de 1930,
arran de l'atemptat de Gino D'Ascanio contra el canceller de
l'Ambaixada
italiana, es traslladà a Brussel·lès
(Bèlgica), on freqüentà el
cafè Au Roy,
lloc de reunió anarquista, i la llibreria de Marcel Dieu (Hem Day). El 10 de juny de 1931
participà en una manifestació
convocada pel Comitè pel Dret d'Asil contra
l'execució a Itàlia de l'anarquista
Michele Schirru, autor d'un atemptat contra Benito Mussolini. El
setembre d'aquell
any, el tribunal de Mons el condemnà per«possessió d'arma il·legal» a
vuit
dies de presó, a tres anys de llibertat condicional i a 128
francs de multa i
l'expulsà del país. Sembla que fou en aquestaèpoca que, amb Pietro Bruzzi i
Luigi Damiani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on forma
part de l'Oficina
Llibertària de Correspondència, dirigida per
Rafael Martínez. De bell nou a
Bèlgica, el 25 d'octubre de 1932, va ser detingut per
violació del decret
d'expulsió i portat a la frontera amb Luxemburg; detingut
l'endemà per la
policia luxemburguesa, es va veure obligat a passar clandestinament a
França. A
principis de 1933 va ser inscrit en el Registre de Fronteres sota
l'epígraf de«comunista a detenir». El 25 de gener de 1933 va
ser detingut a Brussel·les
sota el nom fals d'Ernesto Torres i
durant l'escorcoll del seu domicili li van ser trobats documents que el
vinculaven amb destacats anarquistes considerats perillosos, com ara
Pasquale
Agari, Carlo Castagna, Hem Day, Virgilio Gozzoli o Mario Montavani. El
8 de març
de 1933 va ser reclòs a la presó de Forest de
Brussel·les i un cop alliberat
l'estiu d'aquell any, es traslladà a París, on va
ser ajudat per l'anarquista
Amleto Astolfi, un dels condemnats per l'atemptat contra el teatre
Diana del 23
de març de 1921, i participà en el
Comitè d'Ajuda a les Víctimes
Polítiques
(CAVP). L'estiu de 1935 va se novament detingut per«violació del decret
d'expulsió» i condemnat a dos mesos de
presó. El 9 d'octubre de 1935 va ser
alliberat i entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al
Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus»), que se celebrà
a Sartrouville (Illa de França, França) i on
assistiren destacats anarquistes (Giulio
Bacconi, Camillo Berneri, Angelo Bruschi, Antonio Silvio Casella,
Antonio
Cieri, Enzo Luigi Fantozzi, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli,
Ribelle
Giglioli, Rodolfo Gunscher, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.). En
aquestaèpoca participà en diverses reunions clandestines
a París amb destacats
militants (Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Piero Corradi, Oreste
Mombello,
Quisnello Nozzoli, Pietro Pirola, Carlo Rosselli, etc.). En 1936
s'adherí al
Comitè Provisional per al Dret d'Asil (Lorenzo Gamba,
Umberto Marzocchi,
Giuseppe Mascii, Italo Ragni, etc.) i el 31 de juliol d'aquell any
partí cap a
Barcelona, on s'enrolà en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El 28 d'agost de 1936 prengué part en la batalla de
Monte Pelado,
al front
d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya), i en altres combats
(Tardienta, Almudébar, etc.). En aquesta època va
estrènyer l'amistat amb Luigi
Ballarin, que sembla havia conegut a Luxemburg. Entre 1937 va anar i
venir
entre la Península i França, ocupant-se de
l'enrolament de voluntaris per a les
columnes confederals. Després, sembla, passà al«Batalló Garibaldi» de la XII
Brigada Internacional. En 1938 va ser ferit en combat i va ser
hospitalitzat a
Vic (Osona, Catalunya). El 9 de novembre de 1938 la policia de Liorna
redactà
un informe on el va qualificar d'«actiu
propagandista», «individu molt
turbulent», «violent» i«fanàtic». Després de la
caiguda de Barcelona a mans de
l'exèrcit franquista, creuà els Pirineus i va ser
internat al camp de
concentració d'Argelers, on es va adherir al grup anarquista«Libertà o Morte»
(Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro
Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor,
Guglielmo
Nannucci, etc.). Aconseguí fugir del camp, però
el 30 d'abril de 1939 va ser
detingut a la regió parisenca i condemnat a quatre mesos i
15 dies de reclusió
per infracció del decret d'expulsió de juny de
1925 i tancat a la presó de
parisenca de Fresnes, on va romandre fins el 6 de setembre de 1939,
tres dies
després de la declaració de guerra. A
començament de 1941 va ser detingut
durant una agafada i, com què el seu nom figurava en la
llista de sospitosos de
la Seguretat Nacional, el 20 de febrer de 1941 va ser internat a la
Caserna de
les Tourelles de París. El gener de 1942 va ser enviat
forçat per a realitzar
tasques agrícoles a Boulzicourt (Ardenes,
França). El juny de 1944, durant una
llicència a París, s'adherí al
Comitato Italiano de Liberazione Nazionale
(CILN, Comitè Italià d'Alliberament Nacional) de
Vincennes-Saint-Mandé (Illa de
França, França). Després de
l'Alliberament, retornà a París i
entrà a formar
part del moviment antifeixista «Italia Libera».
Quan el febrer de 1948 son amic
Luigi Ballarin va morir, va prometre fer-se càrrec de sa
família i un any més
tard esdevingué el company d'Elisabetta Maniago (Elisa Ballarin), amb qui va conviure 37
anys tenint cura dels seus
fills i nebots com si fossin seus. Angiolo Bruschi va
morir el 8 d'agost de 1986 a París (França). Les
informacions que diuen que va caure
l'estiu de 1942 a Bir Hakeim (Líbia) combatent els nazis
són del tot errònies.
Angiolo Bruschi
(1900-1986)
***
- Umberto
Malfatti: El 3 d'agost de 1900 neix a Viareggio (Toscana,
Itàlia) el torner anarquista
Umberto Malfatti. Després de la presa del poder pels
feixistes, emigrà a
França. El 27 de maig de 1927 va ser detingut a
Lió (Arpitània), juntament amb
els italians Italo Ragni i Romeo Seghettini, arran d'una baralla el dia
anterior en un teatre lionès on feixistes de la
colònia italiana de la ciutat
realitzaven un acte pel 12è aniversari de l'entrada en
guerra d'Itàlia; jutjat
el 5 d'agost de 1927 a Lió per «temptativa
d'assassinat» contra Mario Scribanti,
secretari del Fascio de Lió, i el mestre d'orquestra
Trépan, la seva causa va
ser sobreseguda, però el 20 d'octubre de 1928 va ser
expulsat. Amb Italo Ragni passà
a Lieja (Lieja, Valònia) i l'1 de gener de 1929 es
traslladaren a Seraing
(Lieja, Valònia). L'abril de 1929, amb Italo Ragni i Camillo
Berneri, s'ocupa
de la difusió pels carrers, cafès i llocs
públics de Brussel·les (Bèlgica) del
periòdic anarquista Bandiera Nera,
editat per Giuseppe Bifolchi a la capital belga. El 29 de juliol de
1929 va ser
expulsat, juntament amb Italo Ragni, Aldo Gorelli i Sivestro Seffusati,
de
Bèlgica i portat a la frontera alemanya. Posteriorment
visqué clandestinament a
França i el 5 d'agost de 1931 participà, amb
Italo Ragni, Lodovico Rossi,
Gusmano Mariani, Marcello Bianconi, Attilio Scarsi i Efisio Pani, en
una reunió
del «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió, on
fonamentaren les bases per a l'edició
d'un periòdic anarquista local (Il
Bombardiere), el primer número del qual havia de
sortir en ocasió de
l'aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti i que finalment
s'anomenà Insorgiamo. Un
informe del 30 de
setembre de 1931 del Ministeri de l'Interior italià li
atribueix, amb Italo
Ragni, Lino Enrico Farina i Francisco Barbieri, la
preparació d'un atemptat
contra la vida de Benito Mussolini. Detingut, va ser jutjat i condemnat
el 14
de desembre de 1931 a vuit dies de presó per«infracció al decret
d'expulsió».
El març de 1932 participà, amb Italo Ragni,
Ludovico Rossi i altres, en una
reunió a Lió dels anarquistes italians a
França i a Suïssa. El 18 d'abril de
1932, va ser condemnat novament per «infracció al
decret d'expulsió» a una nova
pena de 15 dies de presó. Es traslladà a
París (França) i el 26 de desembre de
1934 va ser novament condemnat a dos mesos de presó.
***
- Adela Carreras Taurà:
El 3 d'agost de 1916 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i després comunista Adela Carreras
Taurà, més coneguda
com Adelita del Campo. Milità activament
en les Joventuts Llibertàries
d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en
l'organització anarcofeminista «Mujeres
Libres». En 1938 col·laborà en el
periòdic Titán,òrgan de les Joventuts
Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco
Batey, i suprimit arran de la
dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any
va ser nomenada
vicesecretària del Congrés de «Mujeres
Libres». Ballarina i actriu
professional, durant la guerra formà part del«Teatre del Front» de la Unió
General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà
els Pirineus i fou
tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant
Cebrià i Bram, per això va
ser batejada com Adelita del Campo (del camp de
concentració). Al camp
d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes
d'alfabetització,
edició de butlletins, recitals poètics, balls,
etc.), conegué el militant
comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb
qui s'unirà sentimentalment i en
la postguerra es casarà. Estigué a
càrrec de l'escola maternal de la Colònia
Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al
Partit Comunista
d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là
amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc,
on treballaren en la redacció del periòdic
comunista Lucha. En 1946 la
parella marxà a París i ella treballà
en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb
son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua
castellana
de Ràdio París i en el grup teatral
radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb
la mort del dictador Franco, la parella
s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a
Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del
Comitè Central del PCE.
Adela Carreras Taurà va morir el 14 de maig de 1999 a
Mutxamel (Alacantí, País
Valencià) i fou enterrada al cementiri d'aquesta localitat,
on en 2007 el seu
company es reuní amb ella.
Adela Carreras Taurà (1916-1999)
***
-
Hayden Carruth:El
3 d'agost de 1921 neix a Waterbury (Connecticut, EUA) el poeta i
crític
literari llibertari Hayden Carruth. Fill de l'editor de
periòdics Gorton Veeder
Carruth i de Margery Barrow Carruth, va passar la seva
infància, marcada pels
anys de la Depressió, a Waterbury i estudià a
Chapel Hill (Universitat de
Carolina del Nord) i a la Universitat de Chicago. Quan va esclatar la
Segona
Guerra Mundial va servir dos anys en les forces aèries. Va
viure
molts anys a Johnson (Vermont, EUA). Durant més de seixanta
anys
va escriure una
trentena de llibres de poesia, novel·la, assaigs (sobre jazz
i blues) i crítica
literària (Safo, Virgilio, Blake, Wilde, Thoreau, Sartre,
Carver) i ensenyà
Creació Literària a la Universitat de Siracusa,
on va ser professor i mentor
de nombrosos joves poetes, com ara Brooks Haxton i Allen Hoey. Va
editar Poetry
Magazine durant vint anys i treballà d'assessor
literari
en Harper's
Magazine i The Hudson Review.
Va rebre
diverses beques (Bollingen,
Guggenheim, National Endowment for the Arts, Lannan Literary, etc.) i
aconseguí diversos premis literaris. En 1997
guanyà el
Premi Nacional del
Llibre de Poesia pel seu Scrambled eggs and whiskey
(1996) i en 1992 fou
guardonat amb el premi del Cercle Nacional de Crítics
Literaris pel seu Collected
Shorter Poems. Durant els últims anys
residí amb sa esposa, la poetessa
Joe-Anne
McLaughlin Carruth, a Munnsville (Stockbridge, Madison County, New
York, EUA).
Els seus poemes, influenciats pel jazz, pel blues i per
l'existencialisme,
estan caracteritzats pel seu radicalisme polític i per un
alt sentit de la
responsabilitat cultural, retratant especialment la pobresa rural, les
condicions de vida difícils de la gent i de les poblacions
del nord de Vermont,
els treballadors clandestins, etc. Altre dels seus temes predilectesés el de
la follia i la no follia, fruit de les seves experiències
quan va ser
hospitalitzat entre 1953 i 1954 pels seus problemes
psiquiàtrics (depressió
crònica i intent de suïcidi) i amb l'alcohol. Com a
crític literari fou
especialista en Albert Camus. En 1998 publicà Reluctantly,
una mena
d'assaigs biogràfics. Hayden Carruth va morir el 29 de
setembre
de 2008 a la seva casa de Munnsville (Madison, Nova York, EUA).
Defuncions
- Filippo
Filippetti: El 3 d'agost de 1921 mor a Liorna (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Filippo Filippetti. Havia nascut el 24 d'octubre de
1892 a
Liorna (Toscana, Itàlia). Paleta de professió,
milità en la Unió Sindical
Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els«Arditi del Popolo».
El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga
general antifeixista unitària
organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment
ferit a prop de
Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que
realitzaven
una «expedició punitiva» a Liorna, i un
grup dels «Arditi del Popolo». En
aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el
regidor
municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli,
de tendència
llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor
socialista Luigi
Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va
morir
durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana,
Itàlia). El 6 de
gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria
de Filippetti en una
conferència que realitzà a Nova York (Nova York,
EUA). Durant la potsguerra, un
grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa
portant el nom de
les set víctimes va ser col·locada a iniciativa
de l'Associació Nacional dels
Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).
***
-
Mécislas Charrier: El 3 d'agost de 1922 és
executat a París (França) l'anarquista
individualista i il·legalista Jacques-Mécislas
Charrier. Havia nascut el 2 de maig de 1895 a París
(França) i era fill de
l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant
Berthe Charrier. No
reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de
la manca
de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut
fràgil, va
efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre
París,
Marsella i Orà (Algèria). Es va embarcar com a
mariner en un vapor que feia la
línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de
tuberculosi va ser desembarcat a
Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una
secció
d'infermers i, després d'una revifalla de la seva
tuberculosi, restà
convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un
consell de guerra per
una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de
la seva
tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a
també un antic
company li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de
Nimes, de la qual va
sortir el febrer de 1918. Enviat als Batallons d'Àfrica, va
haver de ser
repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i
desmobilitzat. Després,
mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades
la prima de
desmobilització, però descobert, va ser condemnat
a dos anys de presó a Grenoble.
Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, el 25 de juliol
de 1921,
amb dos còmplices més que havia conegut a la
presó de Grenoble en l'atac a un
vagó de primera classe del tren París-Marsella,
per desvalisar-ne els viatgers.
L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola
Politècnica que
es va resistir va morir. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin,
el 30
de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de
París i se li va
trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va
reconèixer els
fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser
abatuts el mateix dia
després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien
mort un inspector
en la topada. El procés va començar el 28 d'abril
de 1922 a l'Audiència de
Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va
justificar
davant la cort el seu il·legalisme anarquista davant la seva
inculpació de«robatori i de complicitat voluntària
d'homicidi». El 26 de maig va publicar enLe Libertaireuna carta on exposava les seves conviccions
llibertàries. A les
quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas
Charrier va ser
guillotinat a la presó de la Santé de
París (França); va marxar cap a la mort
cantantL'Internationale,L'hymne au
17ei La
Carmagnole.
Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat
francès.
***
- Francesco
Ghezzi: El 3
d'agost de 1942 mor a Vorkuta (Komi, Rússia) l'anarcosindicalista Francesco
Ghezzi. Havia nascut el
4 d'octubre de 1893 a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia).
Fill d'una família obrera, comença a
treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre
1914 i 1921, com a
membre de la Unió Sindical Italiana (USI),
participarà activament en la
protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint
haurà d'exiliar-se a
París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919
va ser detingut i
empresonat per haver participat en l'organització de la
insurrecció de Zuric,
però va ser alliberat gràcies a una campanya
pública, encara que després va ser
expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una
manifestació patriòtica. Després
de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de
la repressió
antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat
anarcosindicalista en
el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el
juny
d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els
dirigents
comunistes són força tibants; el Profintern nega
autonomia al sindicat i les
detencions són força nombroses.
Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i
d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos
són
alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la
constitució
de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi
va entrar
il·legalment a Alemanya per participar en el
Congrés i va ser detingut i
amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que
l'acusava de terrorisme. Sa
companya Olga li va informar que havia estat processat en
contumàcia i
condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a
Itàlia. La premsa
esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació
i l'advocat Michel
Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era
ciutadà
soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri
Narkomindel, i així va poder
tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el
1926 va viure i treballar en una
comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en
contacte amb els
anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a
Moscú i va
mantenir contactes amb el moviment anarquista rus
semiclandestí, especialment
amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com
Pierre Pascal. Amb el
filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar
clandestinament un pamflet a
l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu
Kropotkin que durarà fins
al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades:
els «ideòlegs» i els«anarcomístics», guiats per Alexei
Solonovitx. Com a alternativa a la Creu
Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu
Kropotkin fundaran
una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la
gestió de les donacions de
l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de
detencions,
es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de
ser un «agent de
l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és
condemnat a tres anys en un
camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al
nord-est de Moscou. A
l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu
alliberament gràcies
al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas
Lazarévitx, Luigi
Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris
Souvarine i Jacques
Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland
va enviar una carta
a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè
intercedís directament a Stalin;
Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de
la OGPU, la policia
soviètica, Genrikh Jagoda, però en va.
Gràcies a la insistent campanya, en
1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser
alliberat, però amb
l'obligació de quedar a la Unió
Soviètica. Després tornarà a Moscou,
on reprèn
la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es
casa en segones
núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A
Moscou continuarà la lluita
anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger,
oferint ca seva als
activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja,
farà
gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i
ajudarà a sa muller
exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va
demanar
repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya,
però els
permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és
novament detingut acusats
de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina
i de ser partidari
del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi
rebutjarà totes les
acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de
culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó
interna de l'NKVD i després
serà enviat a un camp de treball més
enllà del Cercle Polar, encara que els
metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3
d'abril de 1939 la
comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any
de treballs forçats
i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En
1943 un altre
decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la
sentència no es va poder
executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost
de 1942 a Vorkuta.
En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a
reobrir el cas
Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i
els
seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un
tribunal
moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren
suficients» i la
sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no
serà mai
rehabilitat.
***
- Paul Roussenq: El 3
d'agost de 1949 mor a Baiona (Iparralde, País Basc) el
militant i presidiari
anarquista Paul Roussenq. Havia nascut el 18 de setembre de 1885 a Sant
Gèli
(Provença, Occitània) de pares pagesos. Va
descobrir molt jove les
idees anarquistes
llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire,Le Père Peinard,Les Temps Nouveaux...) i els textos
d'Élisée Reclus que li van esperonar
a l'aventura --als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la
Geografia
Universal reclusiana. Rodamón des dels 16 anys, va ser
detingut i condemnat a
tres mesos de presó per vagabunderia. Al tribunal
d'apel·lació, el 5 de març de
1903, va llançar un crostó de pa al cap del
procurador, que el va enviar cinc
anys a Biribi, als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af).
Empresonat
per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de
terliç. El 5 de
maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs
forçats
per «destrucció voluntària de
béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13
de gener
de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena
(Guaiana
Francesa) amb el número de matrícula 37.664.
Malgrat tot el que van fer per
abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud
forta i
rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als
altres
condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco,
deL'Incorregible, nom que li van posar els seus
carcellers, va pagar un
alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i
aigua. Després
d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert
Londres sobre el
presidi i la mobilització del Socors Roig Internacional
(SRI), Roussenq va ser
finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer
gires de
conferències al sud de França i va fer una estada
de quatre mesos a l'URSS,
però el relat del seu viatge a la Rússia
soviètica, la denúncia de la impostura
bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van
provocar
la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels
anarquistes,
militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la
Regió del Midi (ALARM). A
Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic
anarquista fundat per
André Prudhommeaux Terre Libre.
Després decidirà viatjar i farà
mercats,
distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a«sospitós» durant
la guerra, va ser internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy,
moment
que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer
du bagne, editades en
1950. Després de l'Alliberament, reprendrà
l'activitat de venedor ambulant. Va
fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948.
Però,
envellit prematurament i malalt, va suïcidar-se
llançant-se al riu Ador de
Baiona. En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le
bagnard de
Saint-Gilles.
---
Continua...
---