Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 262 | 263 | (Page 264) | 265 | 266 | .... | 465 | newer

    0 0


    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

    Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".


    El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.


    Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".


    Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.


    Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.


    També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).


    En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.


    Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç CapellàEl pallasso espanyat (1972).


    Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.


    Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.


    Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]


    El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.


    En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.


    Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]


    Miquel López Crespí


    Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)



    0 0

    El proper 1 d'agost, el restaurant Es Mollet de Son Serra oferirà un sopar amb final glosat a les 21:30h. Hi intervendran els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí" i Maribel Servera "Servereta".

    0 0

    Com narra Pere Salas a la Història de Pollença del segle XX (pàg. 1174 i sic) a 1998 la comissió de festes, després d'una ajustada votació, va anunciar que les dones tendrien opció de participar activament en el Simulacre. Una part dels ciutadans es va oposar i inclòs van crear una "Plataforma per No Espenyar la Festa", "Un cop més, un grup de pollencins considerava sagrat un determinat ritual cívic, per tant impossible de modificar per l'acció conscient de cap home"


    Enguany a partir de la publicació al programa de festes d'una glosa del col·lectiu feminista Aurora, on demanen respecte per les dones i que no es tolerin els abusos sexistes durant les festes, ha tornat a aparèixer el debat entorn de la reivindicació del paper de la dona durant el simulacre de moros i cristians. Tot d'una a la xarxa social van sortir els puristes de la tradició escandalitzats dient que era ridícul que les dones participessin activament en el simulacre, que no es podia canviar el format tradicional de la festa, que les dones no havien tingut cap paper en el fet històric... Era inútil explicar-les que una cosa era el fet històric i altra la festa, que les tradicions s'inventen i reinventen, que les dones si van tenir un paper als fets històrics...

    Doncs ara resulta que la troballa del document de Ramon Picó, a l'Arxiu General del Consell de Mallorca, amb la descripció del primer simulacre dels Moros i Cristians de Pollença de 1858 o 1859, com va explicar Pere Salas al programa de Miquel Rosselló "Això és una altra història" a Ràdio Pollença, descriu un simulacre on les dones tenien un important paper i un protagonisme directe, més que en l'actualitat.. Narra Ramon Picó que a Sant Jordi sortien un grup de dones armades que atacaven als corsaris i ajudaven als cristians a alliberar la gent tancada a Sant Jordi, fent recular als corsaris. Cal dir que històricament se sap que a Sant Jordi els corsaris tenien tancada gent i entre ells molts nins i dones que van ser alliberats pels cristians.

    Ens imaginam que amb el text de Ramon Picó els defensors de la tradició a partir d'aquest moment ens donaran suport en recuperar una part del simulacre més antic i a la vegada modernitzar el simulacre fent-ho més igualitari. Com diu el mateix Pere Salas a la "Història de Pollença del segle XX" que les dones participen més activament al simulacre no espenya la festa, sinó tot el contrari l'enriqueix amb un ritual més avalat per la Història i a més a més fa un poc més partícip la meitat de la població de la celebració més important de Pollença.

    Esperam que el simulacre del 2017 sigui el segon, després del de 1858 o 59 en el que hi hagi una participació més activa de les dones i que aquesta vegada els defensors de la tradició i el respecte a la història siguin coherents donant suport i facilitant aquesta participació.


    0 0
  • 08/01/16--18:24: Convocatòria.

  • 0 0
  • 08/01/16--18:24: Un conte d'agost
  • Probablement aquestes paraules les has escrites tu però no les reconeixes. No són teues. O no ho són de la manera habitual en què les coses “són” d’algú. Fa massa temps que mantens la ploma llogada. Massa mesos que només escrius paraules mercenàries. Frases alienes. Per això ara observes aquesta amb molta atenció. Les repasses amb el dit i no et són pròpies. Rellegeixes i tot et sona ranci, adotzenat. Les paraules tenen floridura. Les habita un cuc microscòpic que les corca per dins i fa túnels i quan les llegeixes es dilueixen i esdevenien pols de cementeri. Peladina. Simultàniament, fa massa dies que no menges bé. Fa massa dies que no dorms bé. Fa massa dies que no fas res bé. Mesos! I relaciones una cosa amb l’altra i encara hi afegeixes altres elements que esculls a l’atzar. Tu ets fruit de l’atzar i les teues neures també ho són. I per atzar, en aquestes hores de vetla, quan repasses les xarxes només veus moixos. Moixos fent coses. Amos de moixos explicant les coses que fan els seus moixos. I això no és ni bo ni dolent. No tens una opinió sobre els moixos ni sobre els seus amos ni sobre la dèria de penjar-los a les xarxes. També veus peus endinsats dins l’arena d’una platja d’arena blanca o gent calamuejant sense cap escrúpol dins piscines d’aigua encauada, clorada i compixada. I postes de sol. I sortides de sol. L’insomni es burla de tu. I accentua tots els símptomes. I saps, sospites, penses que en realitat, el motiu de la vetla malaltissa és la visió d’aquestes imatges passades pels filtres mentiders dels ginys electrònics. No. definitivament, aquest no és el teu estiu. Tu no pots penjar fotos de viatges exòtics ni escriure un conte per participar en el concurs de contes de l’estiu que projectarà el guanyador als més elevats graons de l’Olimp dels escriptors en sabatilles. O tal vegada d’escriptors en banyador. Són escriptors amb molta sort que no necessiten llogar la seua ploma per arribar a aquest Olimp i que tenen temps per penjar fotos a Instagram. El moix. El cafè. Els peus en remull. La paella de diumenge. La primera dent del nét. El segon petó amb ella que m’estima tant i no sabria que fer si tu m’abandonessis perquè la meua vida no és res sense tu per això cada dia del món penjaré una foto nostra perquè tothom estigui al cas d’aquesta cosa tan extraordinària com és l’amor que ens professam des de fa ja quinze dies, te n’adones, amor meu, quinze dies junts! El combinat d’un color impossible però que queda tant i tant bé i mola molt que els amics tenguin enveja d’aquesta terrasseta d’estiu de l’apartamentet que hem llogat a tercera línia i per un forat de l’estenedor puc veure un tros de la mar, i menys mal que a la foto tan xula que he penjat no surt el que hi ha fora de camp, menys mal que no s’escolta la màquina de tallar gespa del veí, els crits dels fillets estrangers que un dia es mataran, el soroll de la piscina quan aquell paio es tira de bomba, que ja li val, tio a la seua edat, l’olor de pixum que fan les voreres de la urbanització després d’una nit de farra que no s’acaba mai. Tot això no surt a les fotos que tu mai no pujaràs a Instagram perquè no tens temps, perquè has llogat la ploma. I tal vegada és per això que sents aquesta fatiga antiga i pastosa, mesclada amb els efectes de la cervesa d’anit i el fum del tabac i dels porros que vares fumar tot sol, estirat al sofà, invocant paraules teues i convocant la son amb una pel·lícula txetxena en versió original. És una fatiga estrangera. Tòpica. Un cansament fluït i llefiscós com l’aigua estancada del port esportiu on aquell amic teu que fa mil anys que no veus té una barqueta de vuit pams i mig i et diu tio un dia has de venir amb la barca i anirem a nedar i veuràs com t’inspires i. No és ressaca, és insomni. Una vetla insolent. I tal vegada per això, un matí de diumenge decideixes que la teua ploma, si és que en tens encara, si ets capaç de trobar-la en el fons del rebost on guardes les andròmines mal ferides, ha de ser només teua. I decideixes també, mentre tothom dorm, o dissimula, que les paraules, si és que encara les pots escriure, no les tornaràs a llogar mai més a ningú. Amb valentia decideixes que només treballaràs amb paraules noves. Netes. Sense estrenar. Que gaudiràs del plaer de desembolicar-les una per una. I que fibril·laràs de gust quan les col·loquis una darrera l’altra en una frase que s’ajuntarà amb unes quantes més per formar un paràgraf. I aquest paràgraf serà teu i el llegirà qui tu vulguis. I tindràs la llibertat d’esborrar-lo. De refer-lo. De regalar-lo. Seran paraules blaves. Transparents. Com les de les platges que no necessiten filtres d’Instagram. I comences. Obres un nou document a l’ordinador. I fas el de sempre. La mateixa rutina. Arial 12. Interlineat 1,5. Justificat a dreta i esquerra. I envesteixes el text. Comences a escriure que ja estàs fart de llogar la teua ploma, de no dormir, de consumir imatges filtrades a les xarxes socials, d’estar cansat i etcètera. I quan ho tens tot, amb paraules noves, cert, només et falta escriure la pregunta.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    -Mallorca, el paradís perdut (XXI) - Cala de Deià -


    A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès. (Miquel López Crespí)


    Diu el llibre Mallorca vora mar (I) de Joan Sastre i Vicenç Sastre, en parlar del camí cap a la cala de Deià: "Dirigim les nostres passes cap a la cala de Deià tot seguint el recorregut del camí de sa Torre. En aquesta garriga de pins coexisteixen -a més de plantes que són molt comunes pertot arreu, com els albons, la mata, el llampúdol, les estepes i el càrritx- espècies que pertanyen a aliances vegetals diferents. Per una part, hi són presents el cirerer de Betlem i l'esparreguera d'ombra, pròpies de l'alzinar; i per l'altra, creixen també les esparregueres veres i les de moix, l'estepa de mart, la rapa, la ruda, l'ullastre i la lletrera, pròpies de l'aliança anomenada Oleo-Ceratonion. Observam també el romaní, que s'enquadra dins l'aliança Rosmarino-Ericion"1.

    Cap a mitjans dels anys seixanta, que és l'època en la qual començam a escriure i col·laborar regularment en la premsa mallorquina, ens atreu l'anomenada mítica de Deià. Aleshores ja sabem que al poble hi han residit artistes com Joaquim Mir, Arthur Byne, Lady Sheppard, Tito Cittadini, Casimir Martínez, Tarrassó, Mathew Klarwein, Josep Puigdengolas, John Ulbrich, Mark Heine o Antoni Gelabert. En el volum III de La pintura i l'escultura a les Balears, en parlar de la vida i l'obra de Joaquim Mir hom pot copsar la importància de Deià i de les passejades per la serra de Tramuntana en l'obra de tota aquella colla de pintors que descobriren la llum i el paisatge de Mallorca. Diuen els autors del llibre: "Quan Mir arribà a Deià, Degouve, que hi estava pintant, argumentaria el dret a certa exclusivitat pictòrica: la primacia d'interpretar el motiu descobert (Pla, 1994). (...) Aquells primers anys del segle, les excursions pictòriques en grup eren freqüents. S'hi reunien, entre d'altres, Terrassa, Gelabert, Blanes Viale, Bernareggi o Ribas Prats. A la zona de Deià, Mir convisqué un temps amb el seu amic Sebastià Junyer (Ferrà, 1999), establert a Llucalcari. Sovint s'hi sumava Gelabert. Mir pintà també a Raixa i a la zona de Pollença (‘Camí de Pollença’, 1902). Posteriorment s'instal·là al castell del Rei, on convidà els Rusiñol i Gelabert una temporada, i on tornà a coincidir amb Degouve"2.

    A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès.

    Robert Graves ja era un escriptor d'anomenada molt abans de l'esclat de la guerra civil espanyola. A mitjans anys trenta (1934) ja havia escrit alguna de les obres que el portarien a la fama, com era el cas de I, Claudius i Claudius the god and his wife Messalina.

    Pel que fa a Josep M. Llompart, cal dir que en aquells ja exercia el seu mestratge indiscutible a les nostres lletres i en tot l'àmbit de la literatura dels Països Catalans.

    A aquestes alçades de l'edat, quan ja anam cap als seixanta anys, a voltes se'ns fa difícil retrocedir amb la màquina del temps de la memòria fins al moment en què somniam de ser escriptors. ¿Vol dir que la màgia de Deià i la seva cala, la presència fantasmal dels artistes que n’havien immortalitzat el paisatge, la visió diària dels grans escriptors que hi vivien i treballaven, no condicionaren la nostra posterior dedicació a la literatura? Estic ben convençut que aquelles xerrades esporàdiques amb Robert Graves i Alan Silitoe quan ambdós, amb la senalla penjada a l'esquena com els hippis de l'època, davallaven a la cala, foren molt importants en el nostre decantament per la literatura. Encara avui els veig caminant, tranquils, travessant el pontet damunt el torrent Major i, havent deixat la roba al baret que hi ha vora les casetes de pescadors, nedar en l’aigua verd maragda de la cala. Per a nosaltres, Llompart, Graves i Silitoe tenien l’alçària gegantina d'Antoni Gelabert, Tito Cittadini o Joaquim Mir. La màgia de la cala de Deià en la nostra dedicació a la poesia? Ben cert que degué ser d'aquesta manera com s'anà conformant la nostra consciència.

    Pintura, literatura i música reunits en un poble aparentment tan petit! Com no volíeu que aquesta mescladissa, combinada amb la presència suggerent del paisatge, amb el record permanent de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, no ens fes decantar vers la poesia?


    1 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (I). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J. J. De Olañeta, Editor, 2002. Pàgs. 232-235.

    2 La pintura i l'escultura a les Balears (III) Edició dirigida per Guillem Frontera. Palma (Mallorca): Promomallorca i Àmbit Serveis Editorials, 1996. Pàgs. 232-233.



    0 0

    Muy buenas a todos. Espero que el verano esté yendo bien y podáis descansar lo suficiente. Hoy os traigo un blog sobre formula 1 en donde podréis encontrar todo lo relacionado con clasificaciones, ultimas noticias de f1, car and driver (http://www.efectosuelo.com/) y un montón de cosas más que os encantarán. Estoy seguro. Recientemente se han publicado algunas noticias sobre Alonso y Mclaren. También sobre Hamilton, Button, Rosberg y demás. Así que, nunca está de más tener la f1 al dia y estar al tanto de lo que ocurre; ya que desgraciadamente, las noticias de formula 1 no es que aparezcan en primera portada todos los días, tampoco en Antena 3 o en La Sexta. Así que, ya os digo; si queréis saber algo sobre fórmula 1, podéis echarle un vistazo a Efecto Suelo. Un blog en donde podrás encontrar todo lo relacionado con el mundo del motor. ¡Hasta la próxima!

    0 0

    [01/08] «La Federación» -«La Tête de Mort» - «Der Anarchist» - «L'Ami des Ouvriers» -«La Nouvelle Humanité» -«Tramontana» - Setmana Tràgica -«Culmine» - Jolivet - Mualdès - Iturbe - Sbardellotto - Vicente Ruiz - Nakov - Little - Carret - Sánchez Rosa - Abate - Charles-Albert - Arans - Arenas - Cañete - Humbert - Guillén

    Anarcoefemèrides de l'1 d'agost

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Federación"

    - SurtLa Federación: L'1 d'agost de 1869 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari creat per Rafael Farga i Pellicer La Federación.Órgano del Centro Federal de las Sociedades Obreras. D'antuvi republicà federal, sorgit d'un acord del Segon Congrés de les Societats Obreres de Catalunya (Barcelona, 12 i 13 de desembre de 1868); esdevindrà a partir del 24 de juliol de 1870 l'òrgan de la bakuninista Federació barcelonina de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), com a resultat del Primer Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (Barcelona, del 18 al 26 de juny de 1870). Suspès governativament, fou substituït, entre maig i juny del 1872, per El Trabajo, del qual sortiren quatre números. Va ser a la sevaèpoca el més important periòdic de la Internacional. Hi col·laboraven Fermín Salvochea, González Morago, Gaspar Sentiñón, Anselmo Lorenzo, Emili Hugas, Pere Gasull, Lluís Carreras, Josep Roca i Galès, Teobaldo Nieva, Nicolás Alonso Marselau, Soriano, Solanilla, Rica i Alerini, entre altres. Va publicar textos de Proudhon i de Bakunin, manifests de l'AIT, defensà la Comuna de París i es va ocupar del debat entre col·lectivisme i comunisme. Víctima del pronunciament militar del general Manuel Pavía, el periòdic deixarà de publicar-se el 3 de gener de 1874 en el número 229. A la capçalera figuren paraules com: Llibertat, Cooperació, Solidaritat, Treball, Racionalisme, Ciències, Arts, Història, Justícia, Moral, Veritat, Perseverança, Internacionalisme, Progrés, Drets, Deures, Reciprocitat.

    ***

    Capçalera de "La Tête de Mort"

    - Surt La Tête de Mort: Per l'agost de 1885 surt a Saint-Imier (Berna, Suïssa) el primer número i únic número conegut de La Tête de Mort. Journal communiste, anarchiste et révolutionnaire paraissant à Saint-Imier. D'antuvi es pensà que aquesta publicació, violenta i reivindicadora de la lluita armada --venjança, mort, sang, fusells, bidons de petroli, cartutxos de dinamita, etc., era el llenguatge que usava--, es tractava d'una invenció de la policia o d'agents provocadors. En realitat es tractava d'una broma pesada publicada, sota el pseudònim de N. Engelmann, del periodista Numa Langel, redactor del Cancan Jurassien, com el número 6, imprès en paper roig, d'aquesta publicació. Langel va ser jutjat per l'Audiencia de Courtelary (Berna, Suïssa) el setembre d'aquell any i condemnat a cinc francs de multa per haver publicat el periòdic anònimament. Grossniklaus, impressor del Cancan Jurassien, i Tell Brandt, dipositari de la mateixa publicació, també van ser condemnats a la mateixa pena.

    ***

    Capçalera de "Der Anarchist"

    - SurtDer Anarchist: L'1 d'agost de 1889 surt a Saint Louis (Missouri, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya publicat per Claus Timmermann Der Anarchist. Anarchistich-Communistisches Organ. Era l'òrgan d'expressió del Grup Autonomia de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) de Saint Louis. En 1891 passarà a editar-se a Nova York pel Die Autonomen Gruppen Amerikas i fins al 1895. Emma Goldman, Piotr Kropotkin, Georges Etiévant, Georg Mazinger, Rudolf Rocker, Merlino, Severino i Ravachol, entre altres, hi col·laboraren.

    ***

    Calçalera de "L'Ami des Ouvriers"

    - Surt L'Ami des Ouvriers: L'1 d'agost de 1894 surt a Hastings (Pensilvània, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Ami des Ouvriers. Organe des travailleurs de langue française aux États-Unis. A partir del número 4 es publicà a Charleroi (Pensilvània, EUA) i a partir del 9 porta com a subtítol «Organe des travailleurs de langue française». Volia ser una tribuna lliure on tots els obrers poguessin expressar les seves idees i era un continuador de Le Réveil des Mineurs (1890-1893). En va ser responsable de l'edició i de la redacció Louis Goaziou. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem articles de Julien Bernarding, P. Deniau, D. Gaspard, Louis Goaziou, J. Hannon, F. Raes i Henri Zisly. Es distribuïa gratuïtament entre els vaguistes i els desocupats. En sortiren 27 números i dos suplements fins al 30 de maig de 1896. Va ser continuat per La Tribune Libre (1896-1900).

    ***

    Portada del segon número de "La Nouvelle Humanité", realitzada per Émile Gravelle

    - SurtLa Nouvelle Humanité: Per l'agost de 1895 surt a París (França) el primer número del periòdic mensualLa Nouvelle Humanité. Art, nature, littérature. Aquesta publicació anarconaturista sortirà amb periodicitat irregular i l'últim número serà el 19-20, de desembre de 1898, quan es fusionarà amb Le Naturien. Editada per Henri Beylie (Beaulieu), impresa autogràficament per Henri Beylie i il·lustrada per Émile Gravelle, comptarà amb Henri Zisly, Honoré Bigot, Henri Gauche, Jules Bariol i René Chaughi entre altres col·laboradors.

    ***

    Capçalera de "Tramontana"

    - Surt Tramontana: L'1 d'agost de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista en català Tramontana. Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres. Publicat per iniciativa de Felip Cortiella i Ferrer, que ja havia promogut, dos anys abans, el també setmanari Avenir, seguí una línia d'anarquisme filantròpic, idealista i comprensiu del sentiments nacionals catalans. N'aparegueren 18 números, l'últim el 20 de desembre de 1907, però a partir del número 9, del 3 d'octubre, en canviar d'editor, passarà a publicar-se en castellà, justificant aquest fet amb que«la propaganda de l'ideal abastaria d'aquesta manera un major nombre de lectors i tindria una major extensió». Hi van col·laborar, a més de Felip Cortiella, Mas Gomeri, Grau, Miranda, Enric Pujol, Narcís Folgueras, José Alarcón, Josep Grau, entre d'altres. L'única col·lecció completa d'aquesta publicació es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Un obrer detingut és portat per les forces de l'ordre (Foto de F. Ballell)

    -Últim dia de la Setmana Tràgica: El diumenge 1 d'agost de 1909, amb l'emmudiment definitiu d'escopetes i de pistoles, les autoritats donen per acabats els fets insurgents que s'havien produït durant tota la setmana a Barcelona (Catalunya). Al matí, totes les línies de tramvies van funcionar. L'alcalde de Barcelona, Joan Coll Pujol, publicà un ban anunciant que, després d'una reunió celebrada entre els representants de l'Ajuntament de Barcelona i els de les principals corporacions econòmiques i socials barcelonines, l'endemà els comerços i les fàbriques podrien tornar obrir amb total normalitat. Les esglésies que no havien estat destruïdes van celebrar misses i en algunes van cantar-se solemnes Te Deum. Fins i tot les floristes de la Rambla van obrir les seves parades. Els diaris publicaren un resum dels fets, tots els mateix, redactat pels directors d'El Liberal i La Veu de Catalunya i pactat amb el capità general, Luis de Santiago Menescau. Al vespre, una manifestació de dones recorregué la ciutat demanant la llibertat dels detinguts. Alguns dirigents de la rebel·lió i unes 2.000 persones implicades en els fets o que no volien ser incorporades a l'Exèrcit, veien que la derrota revolucionària era un fet, abandonaren precipitadament la ciutat. El governador Ángel Ossorio y Gallardo, a qui formalment se li acceptà la dimissió el 6 d'agost, abandonà el seu amagatall del Tibidabo i embarcà gairebé d'amagat cap a València. L'endemà, inici d'una nova setmana laboral, els obrers van tornar sense cap mena de desordre als seus llocs de feina i la majoria dels patrons van pagar la setmanada no treballada. La vaga convocada pels socialistes a tot l'Estat per aquell 2 d'agost havia estat avortada amb la detenció dels dirigents els dies anteriors i ni tan sols se'n parlà. També aquell mateix dia es realitzà el primer consell de guerra sumaríssim, on Ramon Baldera Aznar fou condemnat a cadena perpètua per rebel·lió militar. El balanç global de morts durant els fets de la Setmana Tràgica pujà a 106 civils, vuit membres de les forces d'ordre i tres religiosos. Pel que fa els danys materials, de les 58 esglésies que hi havia a Barcelona, se'n van cremar 21 i cinc es van lliurar perquè els veïns del barri o milícies carlines intentaren protegir-les; d'altra banda, dels 75 convents van ser cremats 30. El nou governador civil, Evaristo Crespo Azorín, suspengué els diaris nacionalistes catalans, els lerrouxistes i els anarquistes; també clausurà les societats i els centres obrers. Durant l'agost seran empresonats 990 rebels dels més de 2.500 detinguts en enormes batudes policíaques. Als processats se'ls imputà dos tipus de delicte: d'una banda, el fet de portar armes i participar en la construcció de barricades, així com els atacs contra els serveis públics o transports, va ser considerat com a delicte de rebel·lió militar, és a dir, delicte de sedició, i aquests casos van ser jutjats per tribunals militars; d'altra banda, el saqueig o incendi de convents, així com els atacs al clergat, van ser classificats com a delictes comuns i jutjats pels tribunals civils. La justícia militar va processar 1.725 persones --214 en rebel·lia-- en un total de 739 causes diferents; es van sobreseure els càrrecs contra 469 persones, mentre que 584 van ser absoltes; les condemnes a mort van ser 17, però només s'executaren cinc persones (Josep Miquel Baró, Antoni Malet Pujol, Eugenio del Hoyo, Ramon Clemente García i Frances Ferrer Guàrdia) i les altres 15 van ser commutades per cadena perpètua, condemna que va ser imposada a un total de 59 insurgents. Unes 200 persones sospitoses d'anarquisme van ser expulsades a més de 300 quilòmetres de Barcelona (a Alzira, Terol, Siétamo, Puebla de Híjar, Almudévar, Ayerbe, Osca, etc.) i 40 estrangers (20 d'ells francesos) van ser desterrats a l'estranger. El sindicat Solidaritat Obrera, tot i no haver patrocinat la vaga oficialment, va veure clausurat el seu domicili social i el seu periòdic Solidaridad Obrera prohibit, sota l'acusació d'haver instigat la rebel·lió d'acord amb la Confederació General del Treball (CGT) francesa i la maçoneria internacional; la repressió portarà també una important disminució dels seus militants, que passaran de 15.000 a tot Catalunya a només 4.418. A l'agost també es tancaran 94 escoles laiques, 20 escoles privades (neutres) i 34 centres d'«idees avançades» de tota la província. Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica no seran ni la República ni l'Anarquia, sinó un modest canvi de govern: el 21 d'octubre caurà el conservador mallorquí Antoni Maura Montaner sota la consigna«Maura no!».

    ***

    Capçalera de "Culmine"

    - Surt Culmine: L'1 d'agost de 1935 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista en llengua italiana Culmine (Cim), que arribarà a portar tres subtítols («Rivista Anarchica»,«Pubblicazione Anarchica Bimensile» i«Pubblicazione Anarchica»). D'antuvi fou mensual, però amb el temps la periodicitat fou canviant. Va estar escrita --llevat de textos clàssics de pensadors anarquistes (Reclus, Proudhon, Bakunin, Nietzsche, Malatesta, Kropotkin, etc.)--, impresa, editada i distribuïda per Severino Di Giovanni, que escrivia durant les nits, ja que de dia feia feina en un taller tipogràfic a Morón. En van ser administradors Agostino Cremonessi i Giulio Montagna. Alguns membres del grup foren José Apaugliesi, Francisco Mezzano, José Pelatelli, Antonio Botenelli, Vicenti Pinelli, Aldo Aguzzi i Genaro Pensa. Fou l'única publicació argentina que defensà sense contemplacions l'expropiació i l'acció violenta com a mitjà de lluita anarquista i es va finançar amb la feina de Di Giovanni, amb el suport econòmic d'anarquistes italians d'Europa i amb l'aconseguit en diverses expropiacions. Els objectius que perseguia Di Giovanni amb la publicació eren difondre les idees anarquistes entre els treballadors immigrants italians; contrarestar la propaganda dels partits polítics pseudorevolucionaris, que feien de l'antifeixisme una especulació per a les seves futures conquestes parlamentàries; engegar l'agitació de caràcter exclusivament llibertari entre els treballadors italians per mantenir viu l'esperit antifeixista; despertar l'interès als seus compatriotes per les agitacions proletàries argentines; i establir una intensa i activa col·laboració entre els grups anarquistes italians, els companys aïllats i el moviment anarquista argentí. El periòdic polemitzà durament amb els altres sectors de la família socialista; s'ocupà de temes poc usuals, com ara l'emancipació femenina; organitzà tertúlies culturals, sota el lema «De la propaganda als fets»; i realitzà una important campanya per l'alliberament dels italoamericans Sacco i Vanzetti i de l'ucranoargentí Simón Radowitzky. Di Giovanni també hi va publicar poemes seus. En sortiren 33 números, l'últim el 10 d'abril de 1928, i arribà a tirar 4.000 exemplars. També va crear la Llibreria Culmine, on s'oferien a baix preus obres d'autors clàssics (Bakunin, Nietzsche, Darwin, Kropotkin, Malatesta, etc.).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Propaganda de "Le Musée du Soir"

    - François-Henri Jolivet: L'1 d'agost de 1875 neix a París (França) el poeta obrer, cantautor pacifista i llibertari François-Henri Jolivet. Fill d'una modesta família obrera, va fer de repartidor tirant d'un carro i es recorrent els carrers parisencs quan compondrà les primeres cançons. Als 17 anys va començar a actuar a escenaris i participarà amb el grup de cantautors revolucionaris «La Muse Rouge». Va fer actuacions en les festes obreres de La Vache Enragée de Montmartre, en les reunions organitzades pel periòdic llibertariLa Patrie Humaine, etc. Durant els anys 20 va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille, qui farà el prefaci del seu recullChansons sociales et satiriques(1956). Encoratjat per Edith Piaf, actuarà als cabarets de Montmartre fins el final dels seus dies, el 31 d'octubre de 1955 a París (França).

    ***

    L'equip de redacció de "Le Libertaire" en 1921

    - Pierre Mualdès:L'1 d'agost de 1885 neix a Uzemain (Lorena, França) el militant anarquista Pierre-Louis Beauchet, més conegut com Pierre Mualdès. Va descobrir les idees llibertàries a Epinal a la barberia de Victor Loquier. Amic d'Eugène Jacquemin, va instal·lar-se a París i a partir de 1912 va col·laborar en Le Libertaire. Abans de la Gran Guerra va ser membre de les Joventuts Anarquistes de París, amb Jacques Chazoff, Michel Morin, Dremière, Carré i Maurice Boyer. Després del triomf de la revolució bolxevic, es va veure seduït un temps pel comunisme, però va retornar ràpidament a les idees anarquistes, adherint-se a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), de la qual serà membre de la comissió administrativa. Durant els anys vint va ser un dels principals redactors de Le Libertaire, assumint diverses responsabilitats en el periòdic (secretari de redacció, administrador). També va col·laborar en La Revue Anarchiste i en La Revue Internationale Anarchiste, entre d'altres. Com a corrector d'impremta, va militar a partir de 1928 en el sindicat d'aquest ram. Després va participar en el periòdic pacifista de Victor Méric La Patrie Humaine (1931-1939). A finals de 1944 participarà en la reedició del periòdic Ce Qu'il Faut Dire, de Louis Louvet, amb les seves «Paraules d'un pària», i després va signar articles en Contre-Courant i en la revista de Louis LecoinDéfense de l'Homme. Víctima de la malaltia de Parkinson es va retirar al Midi. Pierre Mualdès va morir el 19 de desembre de 1966 a Marsella (Provença, Occitània).

    ***

    Lola Iturbe

    - Lola Iturbe: L'1 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren, més coneguda com Lola Iturbe. Filla d'una navarresa fadrina (Micaela Iturbe Arizcuren), visqué la seva infància amb la família de Vicente Vidal, a qui considerarà son pare adoptiu, a Cerdà, a prop de Xàtiva (La Costera, País Valencià), fins que sa mare la reclamà des de Barcelona. Poc, després, amb nou anys, a causa de les penúries econòmiques, es posa a fer feina com a aprenent, després com a serventa i finalment, amb 14 anys, com a sastressa de pantalons, feina que serà el seu ofici definitiu. A Barcelona, per influències de Joan Manent, s'afilià en 1916 al Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amiga de la flor i nata del moviment llibertari del seu temps (Francisco Arín,Ángel Pestaña, Martí Barrera, Teresa Claramunt, Llibertat Ródenas, Soledad Gustavo, Federico Urales, Roser Dulcet, etc.), participant activament en el Comitè Pro-Presos, en manifestacions, mítings i conferències. A començaments de la dècada dels vint, participà en el grup d'afinitat anarquista«Germen», on coneixerà Faustino Vidal amb qui s'unirà sentimentalment i tindrà una filla, Aurora, en 1923. L'any següent Vidal va morir d'una tuberculosi de gola. Sis mesos després, formà parella definitiva amb el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), el qual ja coneixia del grup «Germen», i ambdós s'instal·laren a Granollers. Entre 1922 i 1926 la parella visqué a Granollers i a Barcelona. En la matinada del 10 de novembre de 1924 assistí a la seva cel·la, hores abans de ser garrotats, Juan Montejo i José Llacer, anarquistes condemnats arran de l'aixecament revolucionari de Bera. Després vingué una època de penúries a causa de la persecució a la qual estava sotmès Juanel, fugint cap a França en 1926. Entretant la parella havia tingut un infant, Helenio. Després d'un temps a París i a Bèlgica, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, tornà a Barcelona. Amb la proclamació de la II República visqué amb Juanel a la redacció del periòdic Tierra y Libertad, on participà activament en les tasques de la redacció. El 16 de novembre de 1933 va participar un míting a Barcelona contra les eleccions, organitzat per Tierra y Libertad en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Alejandro G. Gilabert, Vicente Pérez (Combina), Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Domingo Germinal. En aquesta època va fer costat els aixecaments revolucionaris de 1933 i de 1934. En 1936 formà part del grup fundador de l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres», passant a ser d'administradora de la revista Mujeres Libres i en la qual publicà textos sota els pseudònims Libertad i Kyralina, en honor de l'escriptor Panait Istrati. El juliol de 1936 sufocà directament l'aixecament feixista, redactant les primers fulls que van ser llançats des de l'aire, ajudant en un hospital de campanya durant les lluites als carrers barcelonins, intervenint en l'ocupació de l'edifici de la patronal, fent Solidaridad Obrera, en el Comitè de Milícies Antifeixistes, etc. També va fer tasques al Casal de la Dona Treballadora i als«liberatorios» de prostitució. Durant la guerra es dedicà especialment a «Mujeres Libres» i a fer de corresponsal al front i portar l'administració de Tierra y Libertad; feines que hagué de suspendre quan caigué malalta. Arran dels fets de«Maig del 37», entrà a fer feina en l'Oficina Jurídica de la CNT i ajudarà a alliberar presos cenetistes i militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) tancats a les txeques del comunisme estalinista. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Martín Gudell i Pedro Herrera, la veterana anarquista Emma Goldman, de visita per veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. El final de la guerra l'agafà a Bellver de Cerdanya, convalescent d'una operació, i pogué passar la frontera per Llívia i per la Tor de Querol. Després anà i tornà per diverses localitats occitanes (Pàmies, Varilhas, Nimes, Montpeller), fins que es reuní amb Juanel a Tolosa de Llenguadoc. El 19 de novembre de 1944 prengué la paraula en un míting CNT-UGT a Montpeller. Durant la II Guerra Mundial ajudà son company, secretari de la CNT en l'Exili, en tasques orgàniques, fins que fou detingut el març de 1946 a la Península. Entre 1946 i 1952 treballà de sastressa a Tolosa. En 1952 es reuní novament amb Juanel i s'instal·laren a la capital històrica del Llenguadoc. El 8 de novembre de 1975, durant la inauguració de l'exposició «Sous le signe de l'Année Internationale de la Femme. Grande Exposition du Livre (français-espagnol)», celebrada a la Maison de l'Europe de Lió, llegí la conferència La mujer en la lucha social, sistematització del seu pensament anarcofeminista. En morir el dictador Franco, la parella travessà els Pirineus i, a partir de 1979, després de vendre la seva casa de Deuil la Barre, s'establí definitivament al barri barceloní de La Verneda. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara Acción Social Obrera,España Libre, Espoir,Exilio, Faro, La Hora de Mañana, El Libertario, Mujeres Libres, Polémica, Proa, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. A més dels seus articles en premsa, és autora del llibre La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España (1974 i 2004). En 1984 va morir son company Juanel. En 1986 participà en la pel·lícula documental ...de toda la vida, de Lisa Berger i Carol Mazer. Lola Iturbe va morir el 5 de gener de 1990 a Gijón (Astúries, Espanya), on vivia amb sa filla Aurora, i, per exprés desig seu, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on el 7 de gener van ser enterrades al cementiri de Cerdanyola del Vallès, al costat del seu company Juanel. En 2006 Antonia Fontanillas i Sonya Torres publicaren Lola Iturbe. Vida e ideal d'una luchadora anarquista, on es recullen textos autobiogràfics i una antologia dels seus articles i conferències.

    ***

    Angelo Sbardellotto

    - Angelo Sbardellotto: L'1 d'agost de 1907 neix a Villa di di Villa, llogaret de Mel (Belluno, Vèneto, Itàlia) l'anarquista Angelo Pellegrino Sbardellotto. Cinquè fill d'una família d'11 germans, en 1924 marxa a l'exili amb son pare Luigi, que fuig del feixisme, primer a França, després a Luxemburg i finalment a Lieja (Bèlgica), treballant com a miner i mecànic, participant en un grup anarquista de Lieja molt i actuant molt activament durant la campanya de suport a Sacco i Vanzetti. En 1928 sa mare, Giovanna Dall'Omo, que restava a Itàlia, amb l'ajuda de la mestra del poble, li escriu demanant-li que  torni ja que li ha arribat la citació per servir l'Exèrcit; ell li fa saber per carta el seu rebuig de tornar a Itàlia, tot declarant el seu ideal llibertari, el seu antimilitarisme i la seva condemna del feixisme. Giovanna, catòlica i de mentalitat tradicionalista, trasbalsada, demanarà consell al capellà local. Un dels dos, o la mestra o el mossèn, va enviar la carta i un informe a les autoritats feixistes i  a partir d'aquest moment, Sbardellotto figurarà als arxius de la dictadura com a «perillós anarquista». Entra clandestinament a Itàlia i el 4 de juny de 1932 és aturat casualment a la plaça romana de Venezia per la policia portant un passaport suís fals i quanés escorcollat se li troba una pistola i dues bombes adossades a la panxa. Durant l'interrogatori, confessarà que havia anat a Itàlia amb la intenció d'atemptar contra Mussolini, ben igual que Michele Schirru. Després d'una instrucció judicial ràpida de dos dies (11 i 12 de juny de 1932), portada a terme pel procurador general Vincenzo Balzamo, i processat sumàriament en un judici-farsa de dues hores (de les 9 a les 11.15 hores) el matí del 16 de juny a la tristament famosa sala de la IV Sessió del Palau de Justícia de Roma, serà condemnat a mort pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat feixista, presidit per Guido Cristini, pel«delicte d'intenció» d'assassinar el dictador. En rebutjar la demanda de gràcia, serà afusellat l'endemà, 17 de juny de 1932, a les 5.45 de la matinada, a Forte Bretta (Roma, Itàlia), per un escamot de soldats capitanejats per Armando Giuia, després d'haver rebutjat els serveis eclesiàstics i d'haver estat obligat a ser present en l'afusellament del militant antifeixista genovès Domenico Bovone. En rebre la descàrrega va cridar:«Visca l'anarquia!». El seu cos no va ser lliurat a la família i va ser enterrat d'amagat. En 2004 l'historiador Giuseppe Galzerano publicarà el llibre Angelo Sbardellotto. Vita processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini, dedicat a la seva figura. A Belluno, al seu país natal, existeix el Circolo Anarchico Sbardellotto, per mantenir viva la seva memòria, i a Mel, el seu poble, el 16 d'octubre de 2005 van inaugurar un monòlit, obra de Cristiano Olivotto, en record seu.

    ***

    Vicente Ruiz

    - Vicente Ruiz Gutiérrez: L'1 d'agost de 1912 neix a Guadalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Ruiz Gutiérrez, també conegut pels australians com Vincent Ruiz. Fill d'un ferroviari, quan tenia tres mesos sa família s'instal·là a Màlaga. En aquesta ciutat va anar a escola i aprengué l'ofici de lampista. Després començà a treballar als ferrocarrils i en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat secretari de la Subsecció del Gremi de Ferroviaris de Màlaga i arran d'un conflicte obrer va patir represàlies i fou acomiadat. Més tard ingressà en el Sindicat del Metall, del qual fou nomenat secretari. Durant els anys republicans fou un dels organitzadors de l'Ateneu de Divulgació Social i de l'Ateneu Llibertari, a més de militar, amb son amic Santana Calero, en les Joventuts Llibertàries. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 representà el Sindicat del Metall en el IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, proposà la creació d'un grup de les Joventuts Llibertàries per marxar al front (Batalló Juvenil Llibertari), del comitè organitzador del qual va formar part i en el qual desenvolupà el càrrec de delegat polític fins a la caiguda de Màlaga el febrer de 1937. També participà en la col·lectivització dels tallers dels ferrocarrils malaguenys. Després de la caiguda de Màlaga, marxà a Madrid i va combatre fins al final de la contesa. El març de 1939, a través de València i Alacant, aconseguí passà a Àfrica amb un dels últims vaixells. Tancat a Orà, fou enviat als camps de concentració de Colomb-Bechar i Kenedsa. Després fou obligat a treballar en la construcció de vies fèrries i a les mines hulleres fins al novembre de 1942, quan la invasió aliada facilita la seva fuita. S'instal·là a Beni Saf, on s'havia reconstituït la CNT, organització de la qual va ser nomenat secretari, assistint a diversos plens celebrats a Orà. Amb l'Alliberament, col·laborà en diverses publicacions (Solidaridad Obrera, Inquietudes Libertarias, etc.) i en 1949 s'establí a Casablanca. Representà en diversos plens marroquins el Nucli Confederal de Casablanca i s'especialitzà en propaganda. En aquesta època també fou membre de l'Agrupació Cultural«Armonía» i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1965 emigrà a Austràlia, on continuà militant en el moviment anarquista de l'Exili. En aquests anys publica les revistes anarquistes Ravachol i Acracia. En 1967 participà en l'acabat de crear Centre Democràtic Espanyol --coalició antifeixista formada per republicans espanyols, socialistes i anarquistes--  i en les seves publicacions (El Demócrata). En 1973 fundà la Melbourne Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista de Melbourne) i en 1975 participà en el Congrés de la CNT de l'Exili com a membre del Grup Cultural d'Estudis Socials de Melbourne. Fou molt actiu en diverses campanyes (contra la guerra del Vietnam, etc.) o participant en diferents iniciatives, com ara el Sindicat d'Inquilins de Collingwood, el Fitzroy Legal Service --assessorament jurídic de treballadors i necessitats-- o la Free Store (Botiga Lliure) de Collingwood. En 1986 participà en la Congrés Anarquista d'Austràlia, celebrat a Melbourne, on es reuní amb Abel Paz. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions (Acracia, Le Combat Syndicaliste,El Demócrata,El Español,Espoir, Inquietudes Libertarias,Nosotros, Soliaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tinta Negra, etc.) i ajudà en l'edició de diversos fulletons editats pel moviment anarquista de l'exili a Austràlia. Vicente Ruiz Gutiérrez, que a partir de 1995 embogí, va morir el 15 de juliol de 1998 a Melbourne (Victòria, Austràlia) i fou incinerat cinc dies després. A finals de 2001 es va crear la «Vicente Ruiz Foundation» de Melbourne, fundació i editorial promoguda per son fill Vicente Ruiz (junior) i que té com a finalitat mantenir viva la seva memòria i continuar amb el seu compromís social i llibertari.

    ***

    Aleksander Nakov en el 79è Congrés de la SAT a Belgrado (agost de 2006)

    - Aleksander Nakov: L'1 d'agost de 1919 neix a Kosatcha (Kovacevci, Pernik, Bulgària) l'anarquista i esperantista Aleksander Metodiev Nakov. Fill d'una família pobra, sos pares es deien Metodi Nakov i Jordanka Christova Nakova. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a obrer agrícola. Després marxà a la ciutat de Pernik, on, a partir de 1937, s'integrà en el moviment llibertari i creà un grup a la fàbrica de maquinària Machinostroitel en la qual treballava. En 1941 va ser detingut, amb altres cinc companys, i condemnat a vuit anys de presó. En 1944 fou alliberat i retornà a Kosatcha, on creà un grup amb altres llibertaris (Miltcho Slavov, Asparauch Groujov, Jordan Borisov i Geirges Kirilov). A finals de 1944 tornà a Pernik per treballar-hi i creà el grup «Élisée Reclus» (Dimitri Vasiliev, Bojan Alexev, Leserman Asenov Minev, Maria Douganova i Kotze Zacharinov). Membre de les Joventuts Llibertàries, va ser nomenat responsable de l'organització local de la Unió Anarquista Búlgara (UAB) del sud-oest, el secretari de la qual era Stanke Dimitrov. Un cop prohibit el moviment anarquista pe les autoritats comunistes, participà en una conferència clandestina la qual va emetre un segells de suport i recaptà fons per ajudar els companys víctimes de represàlies. Arran de les grans batudes antianarquistes de finals de 1947, va ser detingut a Pernik i reclòs al camp de concentració i de reeducació de Belene, on, a causa del seu comportament qualificat per la policia com a «força dolent», va ser castigat en nombroses ocasions. El 10 d'agost de 1953 va ser alliberat i continuà les seves activitats anarquistes que es van veure ampliades gràcies als contactes que va establir amb els companys llibertaris d'arreu Bulgària tancats a Belene. Durant l'estiu de 1961, aprofitant que podia viatjar de franc amb tren, marxà a Varna on es trobà amb els militants Bojan Tidiriv Mangov, Atanase Mangov i Todor Baramov; a Kolarovgrad ambTrouftcho Nikolov Trouftchev; a Knegea amb Trifon Todorov Tersijiski; a Debesk amb Letcho Todorov Natchev; i a Sandanski amb Petko Ivanov Stojaniv. Obrer ajustador de locomotores a la mina República de Pernik, la policia informà que es reunió amb altres militants (Dimiti Vassiliev Stojanov, Bojan Alexev Stefanov, Mikhail Stijanov Mindov, Vladimir Andonov i Ilia Geirguiev Minev) amb els quals intercanviava informacions, literatura i ajuda. Com a esperantista participà en la societat d'esperantista «Nova Ruta» a Pernik i actualment és membre de la Bulgara Esperantista Asocio (BEA, Associació Esperantista Búlgara) i col·labora en la seva revista Bulgara Esperantisto. Sa companya, Kirilka Alexeyeva Metodieva. En 2006 publicà les seves memòries sota el títol Expedient de l'objecte número 1218. Entre el 19 i el 26 d'agost d'aquell any participà en el 79è Congrés de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) a Belgrado (Sèrbia). Entre el 27 i el 31 de maig de 2009 participà a Tessalònica (Grècia) en la IV Fira del Llibre Anarquista dels Balcans.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Avui s’han signat els primers deu convenis que suposen implementar de manera efectiva la primera fase del projecte que preveu arribar a la totalitat de Municipis de Mallorca i que ha suposat una inversió de 158.400 euros per part del Departament de Desenvolupament Local. Aquesta primera fase suposa la instal•lació de 36 nous hidrants, i l’adequació de 31 ja existents, als municipis de menys de 2.000 habitants.

     

    El president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, i el conseller de Desenvolupament Local, Joan Font han signat avui a la sala de plens els convenis de col·laboració de la primera fase del projecte amb el qual la institució insular instal·larà 36 nous punts d’abastiment d’aigua per als bombers a deu municipis de l’illa, i n’adequarà 31 de ja existents.

    La primera fase del projecte es va iniciar en el mes d’octubre de 2015, el personal tècnic de la Direcció Insular d’Emergències i la Direcció Insular de Cooperació Local i Caça, amb col·laboració amb els Ajuntaments, amb l’anàlisi de característiques i tipologia tècnica dels hidrants que, preceptivament han de ser instal·lats, preveient, a més, dos formats: exteriors i soterrats atenent a les característiques de les vies, barreres arquitectòniques, accessibilitat de les persones . Posteriorment s’ha realitzat un treball de supervisió i verificació municipi a municipi, per determinar els llocs d’ubicació concreta atenent a les següents característiques: espais de pública concurrència, artèries principals de la xarxa d’aigua, pressió i cabdal d’aigua, zones industrials o de risc, adequació d’hidrants existents i accessibilitat als llocs per part dels vehicles i serveis de Bombers.

     

    En total, el Departament de Desenvolupament Local, a través de les direccions insulars de Cooperació Local i Caça, i Emergències, ha invertit 158.400 euros en aquesta primera fase del projecte al qual s’hi han sumat els municipis d’Ariany, Banyalbufar, Búger, Costitx, Deià, Estellencs, Fornalutx, Lloret de Vistalegre, Mancor de la Vall i Santa Eugènia, tots ells d’una població igual o inferior als 2.000 habitants

    Amb aquesta iniciativa, la institució insular pretén col·laborar amb els municipis per tal que disposin d’un punt d’aigua per als bombers que faciliti la seva tasca i millori la seva efectivitat en cas d’emergències. En aquest sentit, el president Miquel Ensenyat ha manifestat que «la voluntat del Consell de Mallorca és la d’ajudar als ajuntaments que no poden afrontar el cost de la instal·lació de punts d’abastiment d’aigua per als bombers, un element tan important per la seguretat dels seus habitants».

    El conveni signat avui és la primera fase d’un projecte que té com a principal objectiu que tots els pobles de Mallorca disposin d’hidrants a final de legislatura. De cara al 2017, des del Departament de Desenvolupament local s’espera poder disposar d’una partida de 2 milions d’euros per tal de seguir instal·lant punts d’abastiment d’aigua per als bombers als municipis amb una població igual o inferior a 20.000 habitants.

    A l’acte de signatura dels convenis d’aquesta primera fase del projecte també hi han assistit el director insular de Cooperació Local i Caça, Joan Manera, i la directora insular d’Emergències, Paola van Gent, així com també els diferents batles i batlesses dels municipis.


    0 0
  • 08/02/16--19:03: 100 anys
  • Avui fa cent anys que el Miquel Caldentey fou presentat en societat. La crònica de la portada del diari  La Almudaina del 3 d'agost deia així:

    Bendición del “Miguel Caldentey”

     

    Ayer tarde a las seis tuvo lugar en los astilleros del Mollet la bendición del nuevo pailebot Miguel Caldentey, propiedad del armador del mismo nombre y apellido.

    El Miguel Caldentey, perteneciente a la matrícula de Palma, ha sido construido en el plazo de tres meses en los astilleros del conocido industrial don Sebastián Llompart.

    El patrón del nuevo pailebot es don Cristóbal Vila y el primer viaje que realizará será de este puerto a Málaga, a donde llevará un cargamento de corteza de pino. Verificó la bendición el Ilmo. Señor obispo de Lérida Dr. Don José Miralles y Sbert, a quien acompañaban el Canónigo de nuestra Catedral M. I. señor don Antonio Sancho, su capellán de honor don Pedro Jaume y el Pbro. Don Antonio Bosch.

    Fueron los padrinos del buque el joven don Juan Caldentey, hermano del propietario del mismo, y la bella y distinguida señorita doña Bienvenida Moll, prima del mismo e hija de nuestro estimado amigo don Miguel.

    Al acto asistieron crecido número de invitados, entre los cuales anotamos a las señoras y señoritas siguientes:

    Doña Isabel Martorell de Moll, señoritas Isabel, Consuelo y Juana Moll, tías y primas del propietario; doña Teresa Trias, viuda de Trias, doña Carmen Guiscafré, viuda de Rosselló, señoritas Catalina Miralles, Margarita Llobera, Margarita Clar, Antonia Trias, Antonia Bordoy, Anita Palmer, María y Catalina Noguera, Fanny, Margarita y Carmen Rosselló; doña Paula Aguiló de Segura, doña Gertrudis Bonnin de Fuster, doña Mª Josefa Segura de Pomar, doña Josefa Humbert de Bonnin, doña María Fuster de Segura, doña Carmen Sampol de Puig, doña Catalina Moll de Rosselló; señoritas Catalina Segura, Juana, María, Carmen y Jerònima Triay y María Jaume.

    Asistieron también además del propietario y el constructor, los tíos de aquel don Miguel Moll y don Juan Caldentey y su hermano don Pedro; el comandante de Marina señor Costa, el presidente de la Junta de Obras del Puerto señor Casasnovas y el Secretario señor Canals, dos P. Mercedarios, los concejales señores Riutort, Llompart y Obrador, representantes de los diarios locales, el corresponsal de “El Día Gráfico” y otras personas.

    En la cubierta del Miguel Caldentey se montó una mesa adornada con flores, en torno de la cual tomaron asiento los invitados, que fueron obsequiados con un lunch.

    Los señores Caldentey, Moll y Llompart recibieron muchas felicitaciones.

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Pàgines del meu dietari (XVIII) – Els avenços de la modernitat – Problemes dels escriptors mallorquins -


    Els companys que en el passat -d'això només fa uns quinze o vint anys- no tenien vint duros per a menjar un entrepà, ara, al capdamunt de la universitat o dels centenars i centenars d'institucions culturals que han sorgit com a bolets amb la reforma del règim, manegen milers de milions de pessetes. La banca, els partits, els sindicats, determinats collegis professionals, pugnen per tenir els seus homes collocats en llocs estratègics de comandament econòmic, polític o cultural. (Miquel López Crespí)


    Creient que la qüestió de la propaganda restava solucionada, he tornat a telefonar a l'encarregada de les targes. Volia saber si podien enviar un grapat d'invitacions als meus amics, a la família. Poca cosa en definitiva: trenta o quaranta sobres; una despesa ridícula. Anava ben convençut que tot rutllava a la perfecció. Però vet aquí que, de cop i volta, reb una inesperada sorpresa.

    Després de trucar tres vegades per a localitzar-la, i al cap d'una estona d'esperar com un babau amb l'auricular a les mans, sent una veueta que m'explica novetats: ara s'esdevé que la Casa de Cultura no pot fer la promoció, perquè no hi ha prevista cap despesa especial (els segells per als sobres, algun tríptic...), ja que la sollicitud l'he feta jo! És a dir: si hom demana de fer un acte sense haver estat convidat expressament per la Direcció, se suposa que tal activitat no entra a formar part del programa normal de la "Casa". Escoltant-la arrib a pensar si la meva novella deu tenir la SIDA o jo estic tuberculós (o ambdues coses a la vegada!). )És possible que, a les acaballes del segle XX, després de més de quinze anys de pretesa normalització cultural, sigui un pecat voler presentar un llibre? L'alloteta em xerra sense embulls:

    -Pensi que no l'hem anat a cercar. És vostè que ens ha vengut a demanar un ajut. Comprengui que en aquestes circumstàncies, sense que el seu acte estigui programat, som nosaltres que li fem un gran servei.

    Un favor, presentar el meu llibre! Cada vegada ho entenc menys. Si al final no paguen el que costa la propaganda... quin tipus d'ajut em fan? Deixar-me una tauleta i una cadira per parlar des d'un escenari sense cap altra mena de decoració? Quines despeses els significa deixar una sala d'actes? Potser m'equivoc. En Biel, sorneguer com de costum, em diria que han de mantenir oberta la sala seixanta minuts més de l'acostumat. Vet aquí el "problema"!

    -Ves a saber si han de pagar una hora extraordinària al vigilant, a l'allota encarregada d'obrir i tancar portes -explica, provant d'imaginar totes i cada una de les possibilitats, els entrebancs burocràtics que puguin sortir encara.

    En el fons he entès a la perfecció el que em volien dir. Costa fer-se a la idea. La propaganda (prèviament aprovada pel departament corresponent: tipus de lletra i paper, lloc per a collocar el meu nom i el de l'editor, etc, etc...) ha de córrer a càrrec meu. La notícia, inesperada, em deixa per un moments sense respiració. Una nova despesa!

    Qui sap si en Ribas i Thomàs es penedeix de tanta "generositat": haver-me rebut en el despatx. No sé què pensar. Hi ha fets que em desconcerten. Tants d'anys tancat entre aquestes quatre parets m'han fet oblidar l'aferrissada lluita d'interessos que, per la publicació d'un llibre, per la subvenció, per simple protagonisme personal, hi ha en el món de la ploma. Em deman amb qui deu haver parlat en Ribas i Thomàs per a mudar d'opinió. Ells, allà dalt, saben el que costa una promoció adequada d'un llibre, i, evidentment, no ignoren que l'escriptor, tret que pertanyi a la colla dels privilegiats, no pot competir amb igualtat de condicions amb els exquisits. Són el conegut exèrcit dels servils, dels que no tenen res a dir, grafòmans de dissabte i diumenge que únicament malden per sortir en els diaris. Onanistes de la paraula, de la frase plagiada, de l'argument pres d'alguna novella estrangera... Milionaris que paguen les edicions, encarreguen a universitaris sense diners articles, biografies elogioses, on, sense cap mena de dubte, el biografiat és el fidel continuador de Ramon Llull, la superació de tota literatura escrita fins al moment present. Espaventós reialme de la manipulació contínua i la mentida.

    No arrib imaginar qui deu haver parlat amb la direcció de la Institució per a maquinar tan gran malifeta: deixar-me sense targes, voler fer-me pagar la promoció... Sabotatge sota els peus. El conegut paisatge quotidià.

    N'Antoni Crespí -li he trucat per a explicar-li el problema- creu que deu ser a causa del presentador, en Guillem Pradial, el catedràtic d'història (que, per cert, lluità amb el pare d'en Ribas i Thomàs contra la Unió Soviètica en la famosa "División Azul"). No acab d'entendre els motius que em suggereix n'Antoni. Li dic que la Casa de Cultura manté bones relacions amb la universitat, que tenen multitud de convenis signats i ambdues institucions funcionen alhora: jo et promocion els teus actes i tu em promociones els meus.

    -Fins ara mateix era així... Sovint les coses muden en dies. D'aquí tres mesos hi ha eleccions. S'ha d'elegir rector i un nou equip de direcció. En Guillem Pradial -que t'ha de presentar el llibre-, malgrat que és bon amic d'en Ribas i Thomàs... forma part de l'equip perdedor! Hi ha hagut pressions de determinats grups bancaris i del govern per a llevar els amics d'en Pradial del rectorat. No ho sabies? Per això no volen saber res dels que ja no podran oferir cap prebenda a la universitat. Els negocis comercials de la banca -que és en definitiva qui subvenciona les activitats de la Casa de Cultura- es faran amb el nou equip directiu. Parlar de Guillem Pradial és com nomenar les guerres de Cartago contra Roma! Un home sense futur; algú de qui ja no es pot xuclar res.

    No ho havia pensat. Segurament té raó n'Antoni. Escrivint al teu racó no arribes a copsar mai, en profunditat, les conseqüències polítiques i culturals de la nova època -la postmodernitat!-, de l'avanç incontenible d'una democràcia basada en un cinquanta per cent d'abstenció de l'electorat. A Dallas encara és pitjor: el batle és elegit només amb el cinc per cent de ciutadans que va a votar. Hi ha indrets amb un noranta-cinc per cent de gent que passa de tot! I aquesta és la democràcia que els ianquis volen estendre arreu del món a força de míssils i bonbardejaments continuats!

    Els companys que en el passat -d'això només fa uns quinze o vint anys- no tenien vint duros per a menjar un entrepà, ara, al capdamunt de la universitat o dels centenars i centenars d'institucions culturals que han sorgit com a bolets amb la reforma del règim, manegen milers de milions de pessetes. La banca, els partits, els sindicats, determinats collegis professionals, pugnen per tenir els seus homes collocats en llocs estratègics de comandament econòmic, polític o cultural. Jo he anat a escollir un home com en Guillem Pradial, important fins ahir, sense anar a pensar que el vent sol mudar de direcció. Pradial ja és un destorb, un nom que s'ha d'oblidar.

    Pretenen que mudi de presentador? Voldrien que anàs de nou a veure'ls per a escoltar un "suggeriment"? La recomanació d'algun professoret desconegut però que entrarà a formar part del nou equip directiu? Em neg a fer més concessions. Que pensi el que vulgui en Manel, l'editor. Ja estic una mica avorrit d'anar constantment rere quatre penedits. En Guillem Pradial, malgrat procedir d'una nissaga de repressors del nostre poble, sempre ha donat suport en allò que ha pogut a la causa per la llibertat: donà ajuts econòmics, pagà la publicació de números de la premsa clandestina i, malgrat que amb el temps evolucionà fins a postures properes al poder, mai no ha fet cap declaració pública penedint-se dels anys de collaboració amb l'esquerra. Un gran mèrit a tenir en compte enmig del maremàgnum d'oportunisme galopant que ens envolta!


    Resumint: m'han fet anar tot el dia anant amunt i avall. Adéu escriure, adéu la preparació del llibre de contes que havia de presentar al concurs de Perpinyà! Avui dia ja no és com abans. Els treballs d'edició, qualsevol ximpleria, valen una doblerada. He demanat pressupost a tres impremtes. Quatre-centes targes costen deu mil pessetes. Hauré de seleccionar els convidats; estudiar acuradament qui és cada una de les persones que tenc al llistat d'amics i coneguts. Pitjor seria que fos pintor: amb el que costa un catàleg per a una exposició! He de mirar prim: deixar de banda els que no hagin vengut a les dues darreres presentacions; oblidar el lliurament de targes als rivals. Allò que tothom fa d'enviar invitacions a gent que saps que no vendrà mai -"ni que els matassin"-, però que els pot pegar un atac de cor d'enveja en constatar que has publicat un altre llibre. Pensar que ja se n'assabentaran pel diari, que tendran l'atac de gota en obrir la premsa. Potser que en dues-centes o tres-centes ja n'hi hagi prou. Deu mil pessetes! I diuen que és barat! Els hauré de creure? Expliquen que em faran la feina perquè sóc client de fa molts d'anys! D'altra manera no podrien prometre res. Una fortuna, deu mil cuques! Hauria estat millor fer la carta de sempre amb l'ordinador. A pesseta el full, per no res m'hauria sortit. M'ho meresc per haver accedit a les sollicituds de l'editor. Deixar-se portar per la línia de menor resistència porta aquests problemes. En Manel Serra no n'és l'únic culpable. Acostumat a veure als diaris i als informatius de la televisió que tots els escriptors fan les presentacions en indrets de cert prestigi, m'he deixat vèncer una mica per l'enveja. En el fons som humans. Què hi farem! "Si els altres ho organitzen així... )per què hauria de ser menys?". No sabia que la "competència" té secretàries que fan la feina per l'autor. Jo encara no he arribat a tan excelsa categoria: despatx, edicions de luxe pagades pels bancs, convidades del President de la Província Autonòmica o del batle... Ben mirat, no sé per què protest. )No volia presentar el meu darrer llibre a l'indret de moda a Ciutat, la Casa de Cultura "Reis de Mallorca"? Don massa la culpa a l'editor. Als cinquanta anys ja hauria de saber el que es cou pels indrets artístics. En Manel no m'hi hauria pogut obligar, si m'hagués inventat una excusa versemblant. Pensava que m'aniria bé vendre un parell de llibres, ingressar -si l'editor em pagava puntualment- una quantitat extra de duros (sempre el problema de factures endarrerides, l'escola i els llibres dels fills...). Provar de sobreviure en una societat que no vol saber res de res de poesia, novella o teatre (a menys que sigui un best-seller promocionat per la tele; una companyia vinguda de Madrid) és complicadíssim. En Biel tengué també bona part de culpa. "Com vols vendre si no saps presentar el producte com correspon, en un indret adequat, on periodistes i futurs compradors puguin anar mudats, lluir el vestit comprat a Londres o Milà?". M'ho digué molta gent. Amb l'entrada al Mercat Comú, amb la fi dels partits d'esquerra i l'abandonament de la lluita revolucionària per part de la majoria de coneguts, estava mal vist repetir les antigues representacions als barets de moda. S'havien avorrit dels cantaautors de protesta, de la coca amb verdura i el vi negre de Binissalem, signes evidents d'una època -les dèries juvenils- que volien oblidar ràpidament costàs el que costàs.

    Fa uns dies vengué a Ciutat en Paco Ibáñez i donà un concert. Velles cançons de la resistència. Celaya. Blas de Otero. Rafael Alberti. "A galopar hasta enterrarlos en el mar". El públic -poca gent, moltes cadires buides a la sala- deia, sortint al carrer: "Aquest Paco Ibáñez cada dia beu més. És un borratxo perdut. Pobre home".

    Només fa uns anys volien conquerir el món, alçar barricades contra la injustícia després de sentir les mateixes cançons que ara critiquen.

    "Són els avenços de la modernitat!", diria, sorneguer Biel Caimari.



    0 0

    [02/08] Judici de Caserio - Atemptat de Salson -«Spártacus» - Tarrida del Mármol - Mertz - Messac - López Arencibia - Borda - Órtore - Casasús - Smythe - Nicolazzi - Podshivalov - Adamas - Cicuta - García García - López Ayesa - Álvarez Ferreras

    Anarcoefemèrides del 2 d'agost

    Esdeveniments

    Judici Caserio

    - Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894.

    ***

    La temptativa de Salson segons "La Vie Illustrée" (10-08-1900)

    - Atemptat de Salson: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salson intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles. Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribarà a fer foc. Desarmat i detingut, va poder fugir del linxament de la gentada.

    ***

    Capçalera d'"Spártacus"

    - Surt Spártacus: El 2 d'agost de 1919 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari anarquista Spártacus. Era l'òrgan d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB), organització llibertària nascuda, per influències de la Revolució russa, poc abans. En van ser els editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo Busse, Salvador Alacid i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va distribuí a tots els Estats brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser llançada amb un «Festival Pro-Spártacus», on s'impartiren conferències de Fábio Luz («A imprensa e o proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi van col·laborar, a més dels citats, I. Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard Leuenroth, Joaquim Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil. En el número 9, del 27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os anarquistas brasileiros: Ao povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de Araújo e Silva, Djalma Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro Santos. En sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà de publicar-se per la repressió governamental que acusà el periòdic d'atiar la mort del primer ministre britànic i envià la policia a clausurar la redacció i a prohibir la seva edició.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fernando Tarrida del Mármol

    - Fernando Tarrida del Mármol:El 2 d'agost de 1861 neix a l'Havana (Cuba) --alguns citen Santiago de  Cuba-- el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península --actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista«Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento». Kropotkià,íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant,La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta,Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en elsúltims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per«Ronda Tarrida del Mármol».

    Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)

    ***

    Notícia de la detenció de Georges Mertz apareguda en el setmanari "Journal de Fourmies" del 30 de gener de 1890

    - Georges Mertz: El 2 d'agost de 1871 neix a Montbéliard (Franc Comtat, França) l'anarquista i antimilitarista Georges Mertz. Es guanyava la vida com a obrer fonedor i pintor de la construcció. El 27 de gener de 1890 boicotejà a Dijon (Borgonya, França) el sorteig del seu servei militar i intentà cremar les paperetes amb àcid sulfúric al crit de «Fora les fronteres!», però va ser detingut; jutjat per aquest fet l'1 de febrer d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon, va ser condemnat a cinc dies de presó i a 15 francs de multa. El 19 de febrer de 1892 repetí el mateix incident en el sorteig del cantó de Dijon-Oest al crit de «Visca l'anarquia!». En 1892 va ser inscrit en la llista d'anarquistes de Dijon i era membre del grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta ciutat, format per Alfred Catinot, Gaillard, Lanquetin, Jean-Baptiste Manière, Clovis Massoubre, François Monod, Lucien Poncelet i Rousset, entre d'altres. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)

    - Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Régis Messac. Seguint les passes de sa mare, mestra, i de son pare, inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial.

    ***

    Alfredo López Arencibia

    - Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el«fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquestaèpoca es creà extraoficialment un«Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades«Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquestaèpoca, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella --a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària--, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament --«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.

    ***

    Ángel Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)

    - Ángel Borda: El 2 d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Borda. Quan tenia 14 anys començà a treballar en un forn rajoler fent maons i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa d'una baralla a ganivet, en la qual morí un home, va ser empresonat per primera vegada i a la comissaria patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop lliure, amb 15 anys, començà a vagabundejar per la seva província i per la de Buenos Aires. Aprengué molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril i maig de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera«La Forestal», al Chaco, on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies armades pagades per la patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el sindicalisme groc. Especialment prengué part en l'ocupació de la localitat de Barrancas (San Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir el pas dels trens carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser tancat a la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir, retornà a la seva província d'Entre Ríos i treballà una temporada com a estibador al port de Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses províncies i ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires, Santa Fe, Córdoba, Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos i linyeras–persones sense llar i sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera gratuïta i dormien on podien–, alhora que col·laborava en l'organització de sindicats. Durant aquesta època va ser detingut en diverses ocasions, especialment a Los Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà a Diamante, on des de l'any següent animà l'Unió Obrera Provincial (UOP). En 1929 fou un dels fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich iÁngel Medina, aconseguí convèncer els companys per comprar un terreny on s'edificà el local del Sindicat de Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el centre de les reunions obreres de la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González, Hipólito Olivera i Ángel Lestarpé, redactà i estampà el periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels fundadors de la Biblioteca Popular«Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb la pujada del peronisme al poder. També fou membre de la cooperativa fornera «La Sindical», administrada durant els seus tres últims anys de vida per ell, en representació del SOP, i per Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat secretari de la Federació Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la qual agrupava al voltant de setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou l'editor del seu òrgan d'expressió Avance (1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer«Esfuerzo», que realitzà nombroses actuacions i en el qual participaren nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto García, Danilo Romero, Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña, Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini, Adoración García, Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer, etc.). Durant la dècada dels anys vint i trenta participà activament en diverses campanyes de solidaritat, especialment en les de suport de Simón Radowitzky, executor del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de Bragado», dels obrers rajolers de San Martín i fent costat la Revolució espanyola. Cap al 1940 s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on s'integrà en la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat membre del seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera, que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop militar de juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en fundació de la revista anarquista Reconstruir, dirigida per Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes navals durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos militants detinguts. En 1951 participà en la fundació de la Federació Llibertària Argentina (FLA) i col·laborà en el seuòrgan d'expressió Acción Libertaria. També fou un dels animadors del Comitè d'Enllaç Sindical (CES) i del periòdic Resistencia. Durant sa vida participà en la creació de clubs esportius, biblioteques, periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en infinitat de remotes poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses detencions (1944, 1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure contes, poemes, coples, chamarritas i cançons infantils, a més de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir el 12 de març de 1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat. Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir publicà un recull dels seus textos sota el nom de Perfil de un libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia sindical de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari de paraules del lunfardo i modismes del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak estrenà una pel·lícula basada en les seves experiències, Que vivan los crotos, en la qual intervingué en la redacció del guió Libertad, companya de Borda.

    Ángel Borda (1901-1980)

    ***

    Vittorio Órtore

    - Vittorio Órtore: El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien GiuseppeÓrtore i Teresa Betassa. Obrer mecànic torner, començà a militar de molt jove en la Unió Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà activament en l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont, Itàlia) i per aquest motiu va ser buscat per la policia. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut, jutjat i condemnat a set mesos de reclusió. L'any següent fugí clandestinament a França. El 3 de setembre de 1926 va ser detingut a París (França), amb el també anarquista Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes comesos durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de França, França). En 1928 l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i Oise) el condemnà a 10 anys de reclusió per «robatori a mà armada» després d'haver reconegut que formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes (Ewrice Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François Fissore, Carlo Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu empresonament es dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre inèdit (La Chiesa cattolica e la civiltà occidentale) a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i marxà cap a Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també anarquista i refugiada: però 7 de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya), s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Des del front d'Aragó envià diversos articles a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; a Guerra di Classe, de Barcelona; i a Il Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche. Mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Vittorio Órtore va ser abatut el 8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista Camillo Sartoris envià des de Bèlgica un subsidi a sa família a Itàlia, però aquest va ser confiscat per les autoritats feixistes.

    Vittorio Órtore (1904-1937)

    ***

    Marià Casasús

    - Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó) que havia emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la«Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí«Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona --amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 en una residència de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.

    ***

    Tony Smythe

    - Tony Smythe: El 2 d'agost de 1938 neix al Regne Unit l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les«armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment«Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar. Tony Smythe va morir el 27 de març de 2004 al Regne Unit.

    Tony Smythe (1938-2004)

    ***

    Alfonso Nicolazzi en un acte de la FAI

    - Alfonso Nicolazzi: El 2 d'agost de 1942 neix a Premosello-Chiovenda, Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Alfonso Nicolazzi, conegut com Alfo. Son pare, immigrant als EUA, en 1915 s'enrolà «voluntari» per lluitar en la Gran Guerra. Quan tenia 13 anys Alfonso marxà del seu poble cap a Torí (Piemont, Itàlia) a cercar feina. Dos anys després, en acabar els estudis a l'Escola d'Hoteleria, emigrà buscant fortuna a diversos indrets (Suïssa, Alemanya i Londres) i s'embarcà en vaixells de passatge com a cambrer. En 1960 es traslladà a Roma (Itàlia), on treballà en diversos hotels curtes temporades fins que en 1965 va ser contractat com a assistent de vols intercontinentals per a la companyia Alitalia. En 1968, durant les primeres vagues, es deixà créixer un gran mostatxo, aleshores prohibit per les rígides normes internes de la companyia aèria, i amb altres companys posà en pràctica protestes radicals. En 1969, arran de l'assassinat del militant anarquista Giuseppe Pinelli, s'acostà al moviment anarquista i establí contacte amb la redacció del setmanari Umanità Nova, òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A partir d'aquest moment, les seves reivindicacions en Alitalia tindran com a base l'autogestió i el rebuig a l'acció delegada. Entre un vol i altre, visita l'Espanya franquista i, dotat d'un equip de minsa qualitat, enregistrà testimonis de vells militants anarquistes protagonistes de la Revolució de 1936-1939, entrevistes que en 1996 van ser editades per l'editorial Zero di Condota sota el títol Chi c'era racconta.La Rivoluzione libertaria nella Spagna del 1936. En 1973, després d'haver promogut una assemblea permanent (Collettivo dei Lavoratori Alitalia) de dos mil treballadors d'Alitalia i de posar entre l'espasa i la paret la companyia i l'Estat, que va veure amb preocupació el possible contagi del fenomen en altres fàbriques, deixà la feina per dedicar-se exclusivament a la militància. Establert amb sa germana Paola i son amic Gilbert a Carrara (Toscana, Itàlia), feu tradicional del moviment anarquista italià, comprà de segona mà maquinària tipogràfica i en un antic graner darrere de l'històric teatre Animosi instal·là en 1974 una impremta (Cooperativa Tipolitografica «Il Sem», després «Anarchia») que, amb el temps, esdevingué una de les més importants del moviment anarquista italià, on es van imprimir nombrosos periòdics (Umanità Nova,Volontà, A Rivista Anarchica, Senza Patria, Anarres, Il Peccato, Il Seme, Musiche, etc.), llibres de diverses editorials (Antiestato, Eleuthera, Biblioteca Franco Serantini, etc.) i infinitat de manifests polítics de tota casta. En aquests anys, a més de la FAI des de març de 1979, milità en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits). Militant del Comitè Antinuclear de Carrara, a partir de 1975 es dedicà, amb una meticulosa tasca de contrainformació, a lluitar contra l'amenaça d'instal·lació d'una planta química a Massa-Carrara, tot això abans del desastre de Seveso (1976) i de Bhopal (1984), en un període on encara no estaven de «moda» les lluites ecologistes. Durant molts anys lluità per l'alliberament de Marco Camenish, anarcoecologista pres primer a Itàlia i després a Suïssa. A principis dels anys noranta, fou dels primers a defensar la seu històrica de la «Biblioteca Arxiu Germinal», a la Piazza Farini de Carrara, atacada per una empresa que volia reestructurar l'històric palau Politeama; el març de 1990, després de tres mesos d'ocupació, la policia irrompé a la seu de la FAI destrossant tot el que trobà. En plena tensió, el maig de 1991 explotà el cotxe de l'enginyer Alberto Dazzi, president de l'empresa Caprice, copropietaria del Politeama, que morí, i, evidentment, les sospites es dirigiren cap el moviment anarquista, encara que posteriorment es va demostrar que havia estat una acció de la Màfia. Gràcies a conèixer molts idiomes (anglès, francès, castellà, etc.), que havia adquirit en els seus vols internacionals, en els anys vuitanta col·laborà amb la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA), en la preparació de congressos de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) i en la traducció simultània de nombroses trobades anarquistes internacionals. Alfonso Nicolazzi va morir d'un atac de cor fulminant, mentre acabava d'imprimir el número d'Umanità Nova, el 13 de setembre de 2005 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano de la localitat amb els honors de la banda municipal que tocava cançons llibertàries i de milers de companys. Deixà companya (Ruxundra), dues filles i un fill. En 2006 el seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio Morabito Non son l'uno per cento.

    Alfonso Nicolazzi (1942-2005)

    ***

    Igor Podshivalov

    - Igor Podshivalov: El 2 d'agost de 1962 neix a l'URSS el periodista i militant anarquista Igor Jurevich Podshivalov. En 1979 es matriculà a la Facultat de Filologia de la Universitat Estatal d'Irkutsk i en 1981, mentre estudiava, fundà una comuna d'estudiants anarcocomunista. En aquesta època publicà diversos assaigs sobre Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin en samizdat (publicacions clandestines autoeditades) i revistes llibertàries, com ara Archivarius i Svecha. En aquests anys va ser detingut en diverses ocasions. En 1984 es llicencià en filologia, en l'especialitat de periodisme, i com que no trobà feina de la seva especialitat va fer de conserge i de vigilant. En 1988 fou un dels fundadors del Club Socialista, primera organització legalitzada a Irkutsk que incloïa militants anarquistes. El maig de 1989 participà en la creació de la Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació d'Anarcosindicalistes) i, com a membre del Consell Federal de Sibèria d'aquesta organització, assistí a tots els seus congressos --incloent la Conferència d'Anarquistes Siberians de l'estiu de 1990 a Baikal-- fins la seva dissolució a mitjans dels anys noranta. A finals de 1980 participà en la defensa d'un edifici del carrer Fourier, quan les autoritats volgueren desallotjar els seus ocupants. Detingut, va ser jutjat i realitzà una vaga de fam de sis dies per aconseguir la seva llibertat. Durant la primavera de 1991 fou un dels organitzadors de la recollida de tones d'aliments i de fons (11.000 rubles) per als comitès de vaga dels miners de Kuzbass. L'agost de 1991 participà en les barricades anarquistes a prop de la Casa Blanca de Moscou --compartí barricada amb Ignasi de Llorens, de l'Ateneu Llibertari Estel Negre-- contra el cop d'Estat que intentà liquidar la Perestroika. A mitjans dels anys noranta destacà en la lluita ecologista i prengué part en els campaments antinuclears de Volgodonsk, de la regió de Rostov (1997), de Temelin, de Txèquia (1997) i de la península de Kola (1998). Durant molts anys treballà com a periodista en diaris de la regió d'Irkutsk i col·laborà, sobretot amb articles d'història del moviment anarquista --arribà a arreplegar tots els llibres en rus sobre Nestor Makhno--, en diferents publicacions anarquistes, com ara KAS-Contact, Obschina, Pryamaya Rech, Sibirsky Trakt, Svecha, Volya, etc. És autor d'un llibre sobre les revoltes siberianes contra el poder bolxevic encara inèdit. Igor Podshivalov va ser atropellat per un cotxe el 4 d'agost de 2006 a l'autopista Kultukskom d'Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia) i, a causa de les nombroses i importants ferides, morí quatre dies després en un Hospital Regional d'Shélejov; fou enterrat l'11 d'agost en aquesta mateixa ciutat. Deixà tres fills, que tingué amb sa companya Podshivalova.

    Igor Podshivalov (1962-2006)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'11 de setembre de 1953

    - Adamas: El 2 d'agost de 1953 mor a Lieja (Valònia) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Baptiste Schaut, més conegut com Adamas. Havia nascut el 7 d'agost –algunes fonts citen el 6 d'agost– de 1869 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) de pares flamencs. En 1893 s'instal·là a Gant (Flandes Oriental, Flandes), on es guanyà la vida venen diaris. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions i a partir de 1908 participà en organitzacions sindicalistes revolucionàries locals, com ara el «Vrije Groep» (Grup Oci), que es reunia a la Sala Parnassus, i l'aliança formada pels grups «Onafhankelijke Schildersbond» (Societat de Pintors Independents),«Vrije Gemengde Vakbond» (Unió Mixta per al Lliure Comerç) i«Vrije Dokwerkersbond» (Grup d'Associacions Lliures), que adoptà un programa revolucionari. Destacat orador, el febrer de 1909 participà en un míting a Brussel·lès (Bèlgica) on intervingué en flamenc. El 25 de desembre de 1925 fou delegat de Gant en el II Congrés Anarquista Belga que se celebrà a Amay (Lieja, Valònia) i on lamentà l'absència d'un sindicalisme federalista fort. Entre 1926 i 1927 col·laborà habitualment, sota el pseudònim Adamas, en el periòdic Le Combat, antic L'Emancipateur. En 1926 fou membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC) francesa i l'agost participà en un míting a Amay a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 23 d'abril de 1927 participà, amb Ferandel, Hem Day i Marchand, en un gran míting «Contra la repressió mundial», organitzat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que se celebrà a la sala Lion d'Or de Brussel·les. També col·laborà en la revista holandesa Recht voor Allen (Dret per Tothom). Participà regularment en les reunions del grup «L'Action Commune Libertaire», creat el 2 de novembre de 1952 a instàncies de l'anarcosindicalista Jean De Boë i que reunia destacats militants (Guy Badot, Luis Broecke, Hem Day, Joseph De Smet, Georges Simon, etc.), i estigué molt pròxim al grup «Pensée et Action» (Pensament i Acció).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 08/02/16--19:03: Deixar passar l'estiu
  • Caces una conversa al vol. Ell li diu a ella que continua passant l’estiu. Li ho diu fluixet, amb paraules poc convençudes. Dolces i sintètiques. No escoltes res més de la conversa perquè camines però a la vegada convoques els mots. Apagues la ràdio. Escrius quan camines o camines quan escrius o totes dues coses. O cap. Passa l’estiu, li ha dit ell a ella. Hi ha estius que no arriben mai i altres estius que no passen mai, que queden aturats, que s’aferren als dits i no te’ls pots llevar de damunt. No és que no s’acabin, els estius, és que no passen encara que ja no siguin estiu. Són estius que embruten la pell i embussen el fil del pensament. Estius que provoquen rissagues i maregen la lluna. Estius que seuen a la plaça i no tenen ni l’esma per espantar-se les mosques i bavegen en un xubec infinit. Hi ha estius que són verí. Cactus. Borns. Estius manllevats que voldries tornar al seu propietari. Però el propietari ha mort. Qui és el remitent d’un estiu feréstec que no vol passar? Un estiu de fulles caduques i lletres esquerpes que no es vol morir. Un estiu ample, gruixut i aspre. Vescós. L’estiu etern que somniaves quan eres un infant. L’estiu que enterraries al soterrani. Però l’estiu que ell li ha dit a ella que continua passant no té final. Sempre serà estiu i serà llefiscós i vago i brètol. Té els genolls plens de nafres, l’estiu. I als peus hi té pues de voga-marí. És un estiu eixorc que no abonarà cap collita, aquest estiu que ell li diu a ella que deixa passar encara que sap que serà molt llarg i per això tu has apagat la música i has baixat al metro, on també és estiu, i t’has posat a escriure aquestes lletres. Quan arribis a casa les posaràs en net. Bona lletra. Cal·ligrafia dels estius escolars, de les classes de repàs. Dels estius que valien un curs. Dels estius que tenien futur i pa amb xocolata. I mosques. Però les espantaves. Les espantava el mateix estiu les mosques, d’una revalgada. Eren estius salats sense xubecs que passaven volant i et deixava amb la pell tirosa i les mans buides. Deixar passar l’estiu és morir una mica cada dia. És, secretament, esperar que no passi. És no haver comprovat què vindrà després de l’estiu. No saber si vindrà res després de l’estiu. Intuir que mai no vindrà res.


    0 0

     Preguntes i respostes del ple de juny.

    EMSER 

    Tenim informació de que quatre persones (el regidor d'EMSER, el gerent i encarregat d'EMSER i l'encarregat de l'àrea de serveis) han viatjat a Berlín per comprar un camió pels Residus Sòlids Urbans.  

    - Quina necessitat havia d'enviar quatre persones a Berlín?  

    L’encarregat de l’àrea de serveis i el regidor hi anaven per visualitzar un camió, i veure quin era el millor, i l’encarregat és el que millor coneix les necessitats que calen alhora de triar el camió, i ell hi anat per a que hi hagi més transparència i consens.

    Per Emser anaren a veure dos camions satèl·lit i un de major tonatge (en tendran un a prova uns quants dies). L’encarregat hi va anar perquè fa més de 30 anys que porta camions i és una persona idònia.

    Al final la justificació que menys clara ens ha quedat ha estat la del mateix regidor.

    - Quin cost total ha tingut aquest viatge? 

    El cost total ha estat de 3343’95 per 2 nits i 3 dies.

    - Quina preparació tècnica tenen? Són enginyers? Mecànics?  

    No tenen qualificació tècnica, però segons el regidor són les persones més preparades per decidir aquestes coses. 

    Esperem que sigui veritat i no tinguem els mateixos problemes que amb les darreres adquisicions.

    ACORD INVESTIDURA 

    A la campanya electoral Junts Avançam va parlar de transparència i participació i aquests dos eixos són per a nosaltres fonamentals i per això els vam incloure a l'acord d'investidura. En aquest sentit: 

     

    - Per què es permet i es facilita l'aparcament a la zona verda de Can Febus? No pensen que aquesta permissibilitat condiciona el procés de participació ciutadana que ja han anunciat que volen fer en referència a aquest solar? 

    És cert que es permet, però creuen que no condicionarà el procés.

    Idò nosaltres creiem que si que condiciona, perquè el més difícil és canviar els hàbits de la gent, i en aquest cas, amb un aparcament més encara.

    - Per què segueixen incomplint l'acord d'investidura?

    Ho accepten, no per voluntat.

    Almenys ho admeten. 

    - Quan pensen presentar per a la seva aprovació inicial al Ple el  nou reglament de participació ciutadana?

    En tenir tots els informes, en principi aquest estiu se pensen que estarà.

     A veure, la qüestió és que nosaltres tornam a sentir com se’n riuen de nosaltres, i que el reglament és per a ells un tema secundari, quan realment està a l’acord que permet que ells estiguin governant.


    - Quan pensen publicar, complint la llei de protecció de dades, tota la documentació pública i la informació econòmica relativa a l'Ajuntament: Plens, Juntes de Govern, Decrets de Batlia,...  

    Decrets de Batlia els publiquen, les actes de Plens quan es van aprovant, i amb les Juntes de Govern admeten que tenen problemes de gent per dissociar les dades privades i publicar les actes.

    Esperem que amb la partida pressupostada per a millora de la web també puguin fer-ho, perquè sinó si que ens creurem que el tema de personal o dels informes és per amagar la seva incapacitat o falta de voluntat.


    - Quan pensen millorar la plana web de l'Ajuntament i la comunicació via Internet amb els ciutadans? 

    Esperen que la partida al pressupost els ajudi a fer això. El tema està pressupostat, però ara veurem quan s’executa aquesta partida i com, perquè per ara encara no s’ha fet res.


    - Quan pensen obrir dins la plana web i el Facebook espais als partits de l'oposició? 

    Recullen l’activitat institucional, ni del govern ni de l’oposició. Els agradaria que sortissin totes les propostes que van a Ple de tots els grups, però sembla ser que no es tan senzill. Sobre el facebook, els partits tenen el seu perfil i l’ajuntament el seu.

    Creiem que el regidor no va entendre la pregunta o és que no s'ha llegit l'acord d'investidura. L’oposició també és institucional, i no estaria de més que cada partit pogués tenir un apartat a la web. I això no és gens complicat, només és voluntat de fer-ho. Al perfil de facebook, si que és més complicat, tot i que publicar o compartir les notes de premsa o noticies de tots els partits tampoc és tan difícil.

    Sobre el cas de l’assassinat de Lucia Patrascu: 

    - S'han revisat els protocols d'actuació de la policia municipal en casos de violència de gènere?  

    Els protocols de la policia local són correctes i ara que es realitzarà la reunió de coordinació entre la policia municipal i la guàrdia civil, aquest és un tema que volen tractar.

    veure si aquests protocols es tenen ben actualitzats i al dia, perquè els casos com el de Lucia no han de tornar a passar, i més si es demostra que ella va anar al quarter de la Guàrdia Civil a demanar ajuda.

    - Estan al tant de la investigació del jutjat d'instrucció número 1 d' Inca sobre  l'assassinat de Lucia Patrascu al Port de Pollença?

    Estan assabentats de l’existència, però la investigació és per ara secreta.

    - En cas d'haver una denúncia per omissió del deure degut contra la Guàrdia Civil, es pensa personar l'Ajuntament?

    Si és dona el cas de denúncia contra la Guàrdia Civil, estudiaran la possibilitat de personar-se, sempre que sigui legal.

    Si la denuncia existeix l’Ajuntament ha de ser valent i personar-se, si arriba el cas veurem com són de valents en aquesta ocasió.

     



    0 0

        
            Wall Street,  inquiet,  molt inquiet,  amb En Trump.

     

     

     

     

         Tan bon punt  En Donald Trump feu palès que el seu missatge colava entre les amples masses,  els mitjans de les Corporacions inundaren el món amb noticiaris sobre les tares d'En Trump,  tares que el feien el més inepte de tots els candidats a la presidència dels Estats Units.

         Propietàries dels grans mitjans de comunicació,  les Corporacions (i el govern de N'Obama) creien que tenien assegurat el control de l'opinió pública,  i que la cursa d'En Trump seria de curta durada.

           Però En Donald Trump no solament ha aconseguit la nominació com a candidat del Partit Republicà,  sinó que,  segons les últimes enquestes,  es perfila com a potencial guanyador de la presidència.

          Washington i les Corporacions no havien previst la revolta de les amples masses ianquis (que fa temps que desconfien dels grans mitjans), no s'esperaven l'aparició de milers de Davids que fan servir les seves fones digitals contra els Goliats dels mitjans.

       Entre els Davids digitals,  n'hi ha que demostren un gran domini de la fona,  són foners que fan mal als poderosos de Wall Street.

        He pensat quer seria bo fer conèixer un d'aquests Davids que destaca en el maneig de la fona.  Podeu comprovar les habilitats d'aquest foner baixant la web gateway pundit. En el cas que hi hagi dificultats,  proveu http://www.thegatewaypundit.com/ - Cerca amb Google.

     

         I,  en particular,  proveu de baixar el post CONFIRMED: Pollsters Loading Polls with Democrats to Give Hillary a Lead Over Trump 

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [03/08] Manifestació atea - Solidaritat Obrera - Columna Alcoiana - Radio Libertaire - Vilà - Santandrea - Gonçalves - Ducauroy - Bruschi - Malfatti - Adelita del Campo - Carruth - Filippetti - Charrier - Ghezzi - Roussenq - Alarcón - Munné - Cartier-Bresson

    Anarcoefemèrides del 3 d'agost

    Esdeveniments

    Estàtua d'Étienne Dolet

    - Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet --humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament--, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.

    ***

    Primer congrés de Solidaritat Obrera (6/8-09-1908)

    - Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants,Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

    ***

    Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

    - Columna Alcoiana: El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià, País Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano, comandat per l'alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el nom de«Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s'hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.

    ***

    Cartell de denúncia de Radio Libertaire

    - Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

    - Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

    Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

    ***

    Giovanni Santandrea

    - Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a«cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

    ***

    António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

    - António Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquistaA Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» --situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacionsàcrates i anarcosindicalistes (A Batalha,A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la«Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

    António Gonçalves Correia (1886-1967)

    ***

    "La Mêlée", periòdic del qual Ducauroy era gerent

    - Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi --sos pares s'havien suïcidat--, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

    ***

    Angiolo Bruschi

    - Angiolo Bruschi: El 3 d'agost de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Mario Vittorio Bruschi, també conegut com Angelo Bruschi, Angelo Bruscho, Angiolillo Biaschi, Bruno Toccafondi i Ernesto Torres. Sos pares es deien Ettore Bruschi i Romilda Camici, que formaren una família nombrosa de sis germans. Son pare regentava una petita fàbrica artesanal de rodes per a vehicles de tracció animal. En 1915 Angiolo Bruschi s'instal·là amb sa família a Vezzano Ligure (Ligúria, Itàlia) i en 1917 freqüentà els anarquistes Renato i Nello Olivieri, Silvio Casella, Umberto Marzocchi i Pasquale Binazzi. El juliol de 1919, durant el «Bienni Roig», prengué part en les expropiacions dels negocis de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i reparticions d'aquestes a la població organitzades per les Cambres del Treball; processat per saqueig, finalment va ser amnistiat. Després d'haver fet el servei militar en la Marina Reial a bord del Pisa, retornà a Liorna, on sos pares regentaven un petit restaurant, treballant de pintor a la construcció. Segons la policia milità dos anys en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), per a després retornar al moviment anarquista. El 22 de desembre de 1922–altres fonts citen a començaments de 1925–, fugint de les represàlies dels escamots feixistes, passà a França i s'instal·là a La Sanha (Provença, Occitània). En aquesta època estava subscrit a Pensiero e Volontà, la revista que Errico Malatesta editava a Roma (Itàlia). Considerat per la policia com «el cap del grup comunista italià», el 29 de juny de 1925 se li va decretar l'expulsió del país i fugí cap a París (França), on residí al número 229 del carrer de Crimée. A començament de 1926 visità clandestinament un de sos germans a Vezzano Ligure. El 24 de maig de 1926, durant una protesta a l'Arc del Triomf de París contra la celebració de l'onzè aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut i escortat a la frontera belga. Durant els anys posteriors viurà a Bèlgica, on treballarà a l'editorial anarquista «Editions FrancoBelges» de Brussel·les i a la zona minera e Mons (Hainaut, Valònia), i a Luxemburg. Entre 1927 i 1929, juntament amb Pietro Bruzzi, un dels anarquistes més actius d'Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), des de l'hotel-cafè Solazzi on viuen, un dels llocs de trobada dels anarquistes de la zona, contribuí a la distribució de fullets i de periòdics i en la recaptació de fons per al suport dels presos polítics. El juny de 1930, arran de l'atemptat de Gino D'Ascanio contra el canceller de l'Ambaixada italiana, es traslladà a Brussel·lès (Bèlgica), on freqüentà el cafè Au Roy, lloc de reunió anarquista, i la llibreria de Marcel Dieu (Hem Day). El 10 de juny de 1931 participà en una manifestació convocada pel Comitè pel Dret d'Asil contra l'execució a Itàlia de l'anarquista Michele Schirru, autor d'un atemptat contra Benito Mussolini. El setembre d'aquell any, el tribunal de Mons el condemnà per«possessió d'arma il·legal» a vuit dies de presó, a tres anys de llibertat condicional i a 128 francs de multa i l'expulsà del país. Sembla que fou en aquestaèpoca que, amb Pietro Bruzzi i Luigi Damiani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on forma part de l'Oficina Llibertària de Correspondència, dirigida per Rafael Martínez. De bell nou a Bèlgica, el 25 d'octubre de 1932, va ser detingut per violació del decret d'expulsió i portat a la frontera amb Luxemburg; detingut l'endemà per la policia luxemburguesa, es va veure obligat a passar clandestinament a França. A principis de 1933 va ser inscrit en el Registre de Fronteres sota l'epígraf de«comunista a detenir». El 25 de gener de 1933 va ser detingut a Brussel·les sota el nom fals d'Ernesto Torres i durant l'escorcoll del seu domicili li van ser trobats documents que el vinculaven amb destacats anarquistes considerats perillosos, com ara Pasquale Agari, Carlo Castagna, Hem Day, Virgilio Gozzoli o Mario Montavani. El 8 de març de 1933 va ser reclòs a la presó de Forest de Brussel·les i un cop alliberat l'estiu d'aquell any, es traslladà a París, on va ser ajudat per l'anarquista Amleto Astolfi, un dels condemnats per l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, i participà en el Comitè d'Ajuda a les Víctimes Polítiques (CAVP). L'estiu de 1935 va se novament detingut per«violació del decret d'expulsió» i condemnat a dos mesos de presó. El 9 d'octubre de 1935 va ser alliberat i entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus»), que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i on assistiren destacats anarquistes (Giulio Bacconi, Camillo Berneri, Angelo Bruschi, Antonio Silvio Casella, Antonio Cieri, Enzo Luigi Fantozzi, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle Giglioli, Rodolfo Gunscher, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.). En aquestaèpoca participà en diverses reunions clandestines a París amb destacats militants (Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Piero Corradi, Oreste Mombello, Quisnello Nozzoli, Pietro Pirola, Carlo Rosselli, etc.). En 1936 s'adherí al Comitè Provisional per al Dret d'Asil (Lorenzo Gamba, Umberto Marzocchi, Giuseppe Mascii, Italo Ragni, etc.) i el 31 de juliol d'aquell any partí cap a Barcelona, on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 prengué part en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres combats (Tardienta, Almudébar, etc.). En aquesta època va estrènyer l'amistat amb Luigi Ballarin, que sembla havia conegut a Luxemburg. Entre 1937 va anar i venir entre la Península i França, ocupant-se de l'enrolament de voluntaris per a les columnes confederals. Després, sembla, passà al«Batalló Garibaldi» de la XII Brigada Internacional. En 1938 va ser ferit en combat i va ser hospitalitzat a Vic (Osona, Catalunya). El 9 de novembre de 1938 la policia de Liorna redactà un informe on el va qualificar d'«actiu propagandista», «individu molt turbulent», «violent» i«fanàtic». Després de la caiguda de Barcelona a mans de l'exèrcit franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on es va adherir al grup anarquista«Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Aconseguí fugir del camp, però el 30 d'abril de 1939 va ser detingut a la regió parisenca i condemnat a quatre mesos i 15 dies de reclusió per infracció del decret d'expulsió de juny de 1925 i tancat a la presó de parisenca de Fresnes, on va romandre fins el 6 de setembre de 1939, tres dies després de la declaració de guerra. A començament de 1941 va ser detingut durant una agafada i, com què el seu nom figurava en la llista de sospitosos de la Seguretat Nacional, el 20 de febrer de 1941 va ser internat a la Caserna de les Tourelles de París. El gener de 1942 va ser enviat forçat per a realitzar tasques agrícoles a Boulzicourt (Ardenes, França). El juny de 1944, durant una llicència a París, s'adherí al Comitato Italiano de Liberazione Nazionale (CILN, Comitè Italià d'Alliberament Nacional) de Vincennes-Saint-Mandé (Illa de França, França). Després de l'Alliberament, retornà a París i entrà a formar part del moviment antifeixista «Italia Libera». Quan el febrer de 1948 son amic Luigi Ballarin va morir, va prometre fer-se càrrec de sa família i un any més tard esdevingué el company d'Elisabetta Maniago (Elisa Ballarin), amb qui va conviure 37 anys tenint cura dels seus fills i nebots com si fossin seus. Angiolo Bruschi va morir el 8 d'agost de 1986 a París (França). Les informacions que diuen que va caure l'estiu de 1942 a Bir Hakeim (Líbia) combatent els nazis són del tot errònies.

    Angiolo Bruschi (1900-1986)

    ***

    Notícia de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 28 de maig de 1927

    - Umberto Malfatti: El 3 d'agost de 1900 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el torner anarquista Umberto Malfatti. Després de la presa del poder pels feixistes, emigrà a França. El 27 de maig de 1927 va ser detingut a Lió (Arpitània), juntament amb els italians Italo Ragni i Romeo Seghettini, arran d'una baralla el dia anterior en un teatre lionès on feixistes de la colònia italiana de la ciutat realitzaven un acte pel 12è aniversari de l'entrada en guerra d'Itàlia; jutjat el 5 d'agost de 1927 a Lió per «temptativa d'assassinat» contra Mario Scribanti, secretari del Fascio de Lió, i el mestre d'orquestra Trépan, la seva causa va ser sobreseguda, però el 20 d'octubre de 1928 va ser expulsat. Amb Italo Ragni passà a Lieja (Lieja, Valònia) i l'1 de gener de 1929 es traslladaren a Seraing (Lieja, Valònia). L'abril de 1929, amb Italo Ragni i Camillo Berneri, s'ocupa de la difusió pels carrers, cafès i llocs públics de Brussel·les (Bèlgica) del periòdic anarquista Bandiera Nera, editat per Giuseppe Bifolchi a la capital belga. El 29 de juliol de 1929 va ser expulsat, juntament amb Italo Ragni, Aldo Gorelli i Sivestro Seffusati, de Bèlgica i portat a la frontera alemanya. Posteriorment visqué clandestinament a França i el 5 d'agost de 1931 participà, amb Italo Ragni, Lodovico Rossi, Gusmano Mariani, Marcello Bianconi, Attilio Scarsi i Efisio Pani, en una reunió del «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió, on fonamentaren les bases per a l'edició d'un periòdic anarquista local (Il Bombardiere), el primer número del qual havia de sortir en ocasió de l'aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti i que finalment s'anomenà Insorgiamo. Un informe del 30 de setembre de 1931 del Ministeri de l'Interior italià li atribueix, amb Italo Ragni, Lino Enrico Farina i Francisco Barbieri, la preparació d'un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. Detingut, va ser jutjat i condemnat el 14 de desembre de 1931 a vuit dies de presó per«infracció al decret d'expulsió». El març de 1932 participà, amb Italo Ragni, Ludovico Rossi i altres, en una reunió a Lió dels anarquistes italians a França i a Suïssa. El 18 d'abril de 1932, va ser condemnat novament per «infracció al decret d'expulsió» a una nova pena de 15 dies de presó. Es traslladà a París (França) i el 26 de desembre de 1934 va ser novament condemnat a dos mesos de presó.  

    ***

    Adelita del Campo

    - Adela Carreras Taurà: El 3 d'agost de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Milità activament en les Joventuts Llibertàries d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1938 col·laborà en el periòdic Titán,òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco Batey, i suprimit arran de la dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de «Mujeres Libres». Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del«Teatre del Front» de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo (del camp de concentració). Al camp d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes d'alfabetització, edició de butlletins, recitals poètics, balls, etc.), conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s'unirà sentimentalment i en la postguerra es casarà. Estigué a càrrec de l'escola maternal de la Colònia Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 la parella marxà a París i ella treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua castellana de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb la mort del dictador Franco, la parella s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela Carreras Taurà va morir el 14 de maig de 1999 a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) i fou enterrada al cementiri d'aquesta localitat, on en 2007 el seu company es reuní amb ella.

    Adela Carreras Taurà (1916-1999)

    ***

    Hayden Carruth

    - Hayden Carruth:El 3 d'agost de 1921 neix a Waterbury (Connecticut, EUA) el poeta i crític literari llibertari Hayden Carruth. Fill de l'editor de periòdics Gorton Veeder Carruth i de Margery Barrow Carruth, va passar la seva infància, marcada pels anys de la Depressió, a Waterbury i estudià a Chapel Hill (Universitat de Carolina del Nord) i a la Universitat de Chicago. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va servir dos anys en les forces aèries. Va viure molts anys a Johnson (Vermont, EUA). Durant més de seixanta anys va escriure una trentena de llibres de poesia, novel·la, assaigs (sobre jazz i blues) i crítica literària (Safo, Virgilio, Blake, Wilde, Thoreau, Sartre, Carver) i ensenyà Creació Literària a la Universitat de Siracusa, on va ser professor i mentor de nombrosos joves poetes, com ara Brooks Haxton i Allen Hoey. Va editar Poetry Magazine durant vint anys i treballà d'assessor literari en Harper's Magazine i The Hudson Review. Va rebre diverses beques (Bollingen, Guggenheim, National Endowment for the Arts, Lannan Literary, etc.) i aconseguí diversos premis literaris. En 1997 guanyà el Premi Nacional del Llibre de Poesia pel seu Scrambled eggs and whiskey (1996) i en 1992 fou guardonat amb el premi del Cercle Nacional de Crítics Literaris pel seu Collected Shorter Poems. Durant els últims anys residí amb sa esposa, la poetessa Joe-Anne McLaughlin Carruth, a Munnsville (Stockbridge, Madison County, New York, EUA). Els seus poemes, influenciats pel jazz, pel blues i per l'existencialisme, estan caracteritzats pel seu radicalisme polític i per un alt sentit de la responsabilitat cultural, retratant especialment la pobresa rural, les condicions de vida difícils de la gent i de les poblacions del nord de Vermont, els treballadors clandestins, etc. Altre dels seus temes predilectesés el de la follia i la no follia, fruit de les seves experiències quan va ser hospitalitzat entre 1953 i 1954 pels seus problemes psiquiàtrics (depressió crònica i intent de suïcidi) i amb l'alcohol. Com a crític literari fou especialista en Albert Camus. En 1998 publicà Reluctantly, una mena d'assaigs biogràfics. Hayden Carruth va morir el 29 de setembre de 2008 a la seva casa de Munnsville (Madison, Nova York, EUA).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Filippo Filippetti

    - Filippo Filippetti: El 3 d'agost de 1921 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Havia nascut el 24 d'octubre de 1892 a Liorna (Toscana, Itàlia). Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els«Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).

    ***

    Mécislas Charrier durant el seu procés

    - Mécislas Charrier: El 3 d'agost de 1922 és executat a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Jacques-Mécislas Charrier. Havia nascut el 2 de maig de 1895 a París (França) i era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a també un antic company li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes, de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als Batallons d'Àfrica, va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble. Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, el 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices més que havia conegut a la presó de Grenoble en l'atac a un vagó de primera classe del tren París-Marsella, per desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola Politècnica que es va resistir va morir. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort un inspector en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant la cort el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de«robatori i de complicitat voluntària d'homicidi». El 26 de maig va publicar enLe Libertaireuna carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat a la presó de la Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantantL'Internationale,L'hymne au 17ei La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.

    ***

    Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi

    - Francesco Ghezzi: El 3 d'agost de 1942 mor a Vorkuta (Komi, Rússia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Havia nascut el 4 d'octubre de 1893 a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els«anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta. En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

    ***

    Paul Roussenq

    - Paul Roussenq: El 3 d'agost de 1949 mor a Baiona (Iparralde, País Basc) el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. Havia nascut el 18 de setembre de 1885 a Sant Gèli (Provença, Occitània) de pares pagesos. Va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire,Le Père Peinard,Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura --als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Rodamón des dels 16 anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per vagabunderia. Al tribunal d'apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs forçats per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, deL'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a«sospitós» durant la guerra, va ser internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, va suïcidar-se llançant-se al riu Ador de Baiona. En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Crònica sentimental de la lluita per la República i el Socialisme! - Palma (Mallorca), anys 70- Records d´una roda de premsa clandestina en temps de la dictadura franquista (una acció que ens costà anar a la presó!) –


    Malgrat les dificultats, havíem de provar de sortir en els diaris. Fins aleshores, la tramesa de comunicats informatius de les propostes polítiques que fèiem en relació a la canviant situació en què vivíem no havien servit de res. Els caps de redacció ho vigilaven tot. Els amics que feien feina a les redaccions explicaven que la feina del nostre servei de premsa, les hores perdudes escrivint les notes informatives, anaven al cubell de les escombraries. I el que era encara pitjor: un company de l´organització que treballava en els teletips ens digué que potser seria millor no enviar res. Havia descobert que els infiltrats de la Brigada Política aprofitaven els torns nocturns, quan estaven sols a la redacció, per arreplegar el que hi havia a les papereres abans que arribassin les dones de la neteja. Ho ficaven dins unes grans bosses de plàstic gris i, amb una misteriosa camioneta, ho portaven fins a Govern Civil, a la porta que conduïa als despatxos de la Social. Sembla que els directors dels diaris hi estaven d´acord i que mai no posaren cap entrebanc a la feina dels agents de la policia. (Miquel López Crespí)


    No era senzill aconseguir que els diaris parlassin dels hereus del POUM i Andreu Nin a les Illes! Quan decidírem convidar els periodistes a una roda de premsa clandestina no sabíem si hi compareixeria algú. Evidentment, no podien fer el que volien. Tenien ordres de la direcció per a magnificar qualsevol proposta que sortís dels qui, en poques setmanes, serien els únics interlocutors reconeguts pel règim. No obeir les instruccions que sortien del consell de redacció significava perdre la feina. Ningú podia actuar pel seu compte, al marge del que ordenàs el director. S’havia de treballar ulls clucs al servei dels que preparaven la restauració borbònica, per a conservar l’essencial del franquisme: la “sagrada unidad de España” i el sistema d’explotació amagat sota l’eufemisme de “defensa de l´economia de lliure mercat”! El rei que ens llegava el dictador serviria de ciment aglutinant de l´operació ordida per tots els poders mundials implicats en aquesta grandiosa i espectacular obra teatral.

    Malgrat les dificultats, havíem de provar de sortir en els diaris. Fins aleshores, la tramesa de comunicats informatius de les propostes polítiques que fèiem en relació a la canviant situació en què vivíem no havien servit de res. Els caps de redacció ho vigilaven tot. Els amics que feien feina a les redaccions explicaven que la feina del nostre servei de premsa, les hores perdudes escrivint les notes informatives, anaven al cubell de les escombraries. I el que era encara pitjor: un company de l´organització que treballava en els teletips ens digué que potser seria millor no enviar res. Havia descobert que els infiltrats de la Brigada Política aprofitaven els torns nocturns, quan estaven sols a la redacció, per arreplegar el que hi havia a les papereres abans que arribassin les dones de la neteja. Ho ficaven dins unes grans bosses de plàstic gris i, amb una misteriosa camioneta, ho portaven fins a Govern Civil, a la porta que conduïa als despatxos de la Social. Sembla que els directors dels diaris hi estaven d´acord i que mai no posaren cap entrebanc a la feina dels agents de la policia. Les velles amistats de la guerra civil? Fills de militars i alts comandaments de la División Azul emparentats amb els batles i governadors de la dictadura? Les mateixes famílies del trenta-sis jugant diverses cartes? Els fills dels fiscals falangistes, ara membres d´alguns grups de l´oposició, defensant la fi de la lluita republicana, l´enlairament de la bandera bicolor, el perdó dels assassins, la reconciliació nacional amb els culpables de més de quaranta anys d´opressió!



    0 0

    La piscina de Montagut, a la Garrotxa, serà escenari d'un sopar amb cançó improvisada. Hi prendran part membres de Cor de Carxofa i dels Glosadors de Mallorca. Pel sopar, cal reservar al 679348400.

    0 0

    Tornam a fer el que Junts Avançam va signar a l'acord d'investidura que faria l'Ajuntament i que segueix sense fer. Un extracte amb el més destacat de la junta de govern del 19 de juliol de 2016, el més interessant és  l'aprovació de l’expedient de contractació de l’escoleta de la Gola i la dació de compte d’adjudicació de contracte per focs artificials i

    APROVACIÓ DE L'ACTA DE LA SESSIÓ ANTERIOR.

    URBANISME.

    Llicències urbanístiques

    - Es dona compta de 21 llicències.

    HISENDA

    Relació de despeses

    - Dins de les factures amb objecció per part de intervenció, i ens trobam amb les mateixes de sempre: les diverses tasques de manteniment, subministrament elèctric i de combustibles, premsa i publicitat, escola viva, la quota d’asisa, escola d’adults, les activitats a cavall del mòdul de l’IES...,

    - Dació de compte de la Resolució de Batlia d’aprovació de factura. Es paguen 8530’50 euros per el 30% del concert de Michelle Camilo al festival.

    Recursos i reclamacions.

    - Es paga un contecontes

    - Concessió de bonificació de l’IBI i la taxa de recollida tractament de fems.

    - 4 devolucions per ingressos indeguts per la quota de natació, IBI, IVTM i la quota d’estades

    - Concessió de les subvencions nominatives a les 4 associacions de la tercera edat del poble. 1500 euros a cada una.

    - Concessió de subvenció nominativa a Projecte Home. 4000 euros.

    - Concessió de subvenció nominativa a ADAA. 1500 euros.

    - Concessió de dues ajudes del serveis socials, per pagar l’escoleta (1331) i per ajuda a la conciliació laboral (665).

    - Aprovació d’un plus per canvi de torn a favor de 3 treballadores.

    - Devolució de la quota de la grua per retirada de vehicle.

    - Concessió de 6 autoritzacions d’ocupació de la via pública amb expositors

    - Denegació de la col·locació de 4 rètols publicitaris a una empresa de transport en bus.

    - Concessió de 10 autoritzacions d’ocupació de la via pública amb taules i cadires, una d’ella amb més ocupació de la permesa per la ordenança.

    - Resolució de 2 recursos sobre OVP. Estimats parcialment

    - Denegació de sol·licitud de ocupació de la via pública per fer un acte publicitari de uns grans magatzems.


    RÈGIM INTERIOR I PERSONAL.


    Guals

    - Concessió de 1 gual.


    Varis

    - 4 resolucions d’expedients sancionadors per animals domèstics. 120, 120, 60 i 300 euros respectivament

    - 2 resolucions d’expedients sancionadors de  Policia i Bon Govern. 375 euros cas un.

    - 2 resolucions d’expedients sancionadors de Neteja de vies publiques i recollida de residus sòlids urbans. 450 i 900 euros.

    - Ajudes assistencials als funcionaris i al personal laboral.

    - Desestimació d’un recurs de reposició d’un ex treballador contra un acord de junta que denegà la perllongació de la seva vida laboral com a funcionari interí.

    - Concessió de 4 gratificacions per antiguitat.  

    - Denegació de 1 gratificació per antiguitat. 


    Cementeri.

    - Atorgament de dret funerari.


    CONTRACTACIÓ.

    - Aprovació de l’expedient de contractació de l’escoleta de la Gola. És per 4 anys a uns 101.000 cada any. 10 dies en exposició pública i 15 dies de licitació (simultani).

    - Dació de compta d’un requeriment de documentació.

    - Dació de compte d’adjudicació de contracte per focs artificials a Focs d’Artifici europlà s.l.. L’altre licitador ha estat exclòs per un error amb els sobres. 19.360 euros per un any més un altre prorrogable.


    VARIS.

    - 7 dacions de compte de requeriment de documentació a adjudicataris de diversos lots de platges.

    - Dació de compte del conveni firmat amb la Fundació Rudy Fernandez. L’ajuntament cedeix instal·lacions del poliesportiu i col·legi Joan Mas.

    - Dació de compte de l’atorgament de les beques de medi ambient.

    - Aprovació del programa de festes de la patrona.


    0 0

    [04/08] Conferència de Rimini - Atemptat contra Salvatierra - Atac contra «La Pampa Libre» -«Vida Nueva» - Flourens - Pavón - Penteado - Domingo Germinal - Dolié - Bellini - Gómez Rojas - Popov - Juanel - Pagès Xartó - Pérez Navarro - Pirozzo - Avrich - Horna - Andujar - Clement - Ravelli - Ajuria - Juan el Camas - Fortuny

    Anarcoefemèrides del 4 d'agost

    Esdeveniments

    Pelizza da Volpedo: "Il Quarto Stato" (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

    - Conferència de Rimini: El 4 d'agost de 1872, a la ciutat balneari de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), la Conferència Nacional de les seccions italianes de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) comença les sessions a Casa Santinelli, seu del Fascio Operaio. Hi havia 21 localitats representades (Nàpols, Sciacca de Sicília, Mantova, Siena, Ravenna, Bolonya, Florència, Rimini, Imola, Roma, Lugo, San Potito, Fusignano, Mirandola, San Giovanni de Persiceto, Fano, Fermo, Senigallia, San Arcangelo, Folri i Ombria; la majoria de la Romanya i de les Marques), de les quals només la de Nàpols estava afiliada a la Internacional marxista de Londres, les altres eren societats formades directament per seguidors bakuninistes o societats obreres que havien passat de la influència republicana a l'anarquista.  Els delegats al congrés responen a noms que seran amb el temps ben coneguts (Cafiero, Costa, Fanelli, Malatesta...). La conferència, presidida per Carlo Cafiero i actuant-hi com a secretari Andrea Costa, es va cloure el 6 d'agost, després d'haver pres la resolució de crear una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI). Però, oposada al Consell General de Londres, de caràcter marxista, que qualificava de«comunisme autoritari germànic», refusarà participar en el congrés de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872; era un avanç de la futura escissió de la Internacional entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (anarquistes). El fet d'arrenglar-se amb els antiautoritaris va donar lloc a un important moviment anarquista organitzat a Itàlia.

    ***

    Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

    - Atemptat contra el comte de Salvatierra: El 4 d'agost de 1920, a la ciutat de València (País Valencià) en festes, l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues», cau sota les bales d'un grup d'acció anarquista, i mor l'endemà. Salvatierra va llogar un cotxe de cavalls dels anomenats milord i a la tarda va marxar amb sa esposa i sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de carrosses. En acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la ciutat, situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d'uns amics que estiuejaven. Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en un pas a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en espera de l'exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van acostar al cotxe i obriren foc; el sotrac del tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni s'adonà de l'agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es van amagar a Valls (Tarragona). La marquesa de Tejares, de 22 anys, també trobarà la mort, i l'esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia atribuirà l'atemptat als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L'assassinat de Salvatierra va tenir unes conseqüències que no podien imaginar els autors, per als quals el crim era una simple venjança, ja que va unir totes les classes altes espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un problema particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer canviar d'opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les víctimes eren de la noblesa i el moviment vaguístic començava a escampar-se per tot arreu. Arran d'aquests fets, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser processada, els seus centres clausurats, es va suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera fou suprimit radicalment.

    ***

    Diverses capçaleres de "La Pampa Libre"

    - Atac contraLa Pampa Libre: El 4 d'agost de 1924 la redacció del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de militants de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou el resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del moviment anarquista argentí sobre qüestions tàctiques i polítiques, i que catalitzà amb la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas) discrepants a la seva línia d'actuació. Durant aquest enfrontament armat entre les dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació Pro Anarquistes Presos a Rússia» i militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del bàndol de La Pampa Libre, Isidro D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor, i Jacobo Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en el moviment anarquista argentí com un estigma que durà molts anys.

    ***

    Capçalera de "Vida Nueva"

    - Surt Vida Nueva: El 4 d'agost de 1934 surt a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Vida Nueva. Órgano de las Juventudes Libertarias del Alto y Bajo Panadés. Editat per les Joventuts Llibertàries, publicà articles en castellà i català. Només va poder publicar sis números a causa de la seva suspensió, probablement, arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El 19 de setembre de 1936 reprengué la sortida amb caràcter setmanal com Vida Nueva. Publicación semanal. Portavoz de la CNT y de la FAI. Trobem textos de Carmen Adell, Paco Itir, Olivé, Recassens i Sevilla, entre d'altres. Sortiren números fins el final de la guerra civil, encara que l'últim número conegut és el 46, del 19 de juny de 1937.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gustave Flourens

    - Gustave Flourens: El 4 d'agost de 1838 neix a París (França) el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la«tèbia» política del Govern de Defensa Nacional . El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París (Illa de França, França). Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

    ***

    Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (ca. 1894)

    - Luisa Pavón Muñoz: El 4 d'agost de 1870 neix a Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Luisa Pavón, coneguda com La Ragon. Sos pares es deien Bonaventura Pavón i Isabel Muñoz. Segons la policia, es guanyava la vida com a balladora. Emigrada a França, l'11 d'abril de 1894 va ser expulsada, juntament amb son marit, l'enginyer elèctric Ramon Gabarró Julian, de Manresa (Bages, Catalunya), per les seves activitats llibertàries i retornà a la Península (Sant Sebastià, Madrid i Cartagena). Son company, va ser detingut a Baiona (Lapurdi, País Basc) en passar la frontera. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    - João Penteado: El 4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 --en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)--, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. João Penteado va morir el 31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

    ***

    Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

    - Domingo Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey, Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista,època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup«Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup «Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat unaàmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència«Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències --algunes prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons --gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

    Domingo Germinal (1880-1936)

    ***

    Necrològica de René Dolié aparegua en el diari parisenc "La Lanterne" del 8 d'abril de 1917

    - René Dolié: El 4 d'agost de 1887 neix a Liborna (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista i maçó, i després ultranacionalista, René Christian Michel Joseph Dolié. Es guanyava la vida com a obrer electricista. A començaments del segle XX fou col·laborador del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad. El 7 de gener de 1907, a La Libre Discussion de París (França), va fer la conferència «Les conditions d'existence dans la societé et comment les transformer». Entre setembre i novembre de 1909 fou gerent del periòdic anarquista revolucionari Les Révoltés, on col·laboraven Jean Goldsky, Christian Dernoile, Charles Malato, Eugène Peronnet i el doctor Marc Pierrot, entre d'altres. En la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari i participà en la seva campanya. També fou membre de l'Aliança Comunista Anarquista (ACA) de Georges Durupt. Més tard reemplaçà Eugène Martin com a administrador delegat de la impremta comunista revolucionària«L'Espérance», oberta a partir del 15 de juny de 1910 al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París, però ben aviat cedí el càrrec a Jacques Long. El 30 de juny de 1910, a la sala del Restaurant Coopératif (núm. 49 del carrer de Bretagne), va fer la xerrada«La propagande anarchiste. L'action révolutionnaire. L'imprimerie communiste L'Espérance». En aquesta època vivia al número 262 del carrer dels Pyrénées del XX Districte parisenc. L'agost de 1910 va fer una gira propagandística per l'est d'Occitània dins del marc d'una campanya contra els treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). El setembre d'aquell any, participà en la reorganització del periòdic Le Libertaire, però va ser marginat el novembre per haver-se pres «excessives llibertats» –durant la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt van imprimir, sense el consentiment de la resta de la redacció, un número especial de Le Libertaire encoratjant les temptatives d'atemptats i, a resultes d'aquesta edició, els locals del periòdic van ser escorcollats per la policia i tres militants detinguts. Un cop fora de la redacció de Le Libertaire, formà part, amb Combes i Durupt, del Grup Anarquista de Montmartre. Entre octubre i novembre de 1910 participà en la creació de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i en la mateixa època, sempre amb Combes i Durupt, intentà, sense èxit, editar un nou òrgan d'expressió anarcocomunista. Després milità en el grup del XVIII Districte de París de l'FRC i s'acostà al es posicions del grup editor de La Guerre Social, de Gustave Hervé. L'abril de 1911 entrà a formar part, amb Miguel Almereyda, Jean Goldsky, René Petit i LucienÉverard, del comitè executiu dels Joves Guardes Revolucionaris (JGR). El maig de 1911 abandonà l'FRC al darrera d'Éugene Merle i d'Almereyda. El 3 d'agost de 1911 va ser detingut, com a«Cap de la Seguretat Revolucionària», juntament ambÉmile Méo (Tissier) i Jean Goldsky, i tancat a la presó parisenca de La Santé acusat del segrest de tres sindicalistes (Bled, Dudragne i Métivier) per jutjar-los en un «tribunal revolucionari» com a confidents de la policia; a finals d'agost es declarà en vaga de fam reivindicant el règim de pres polític, organitzant-se una campanya de suport portada a terme per la Confederació General del Treball (CGT), la Unió dels Sindicats del Sena i els JGR. Posteriorment evolucionà cap el «socialisme ultranacionalista» de Gustave Hervé i, en el número del 10 de desembre de 1912 de La Guerre Sociale, fou un dels signants de la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti socialiste» (Perquè entrem en el Partit Socialista). El novembre de 1913, amb Merle i Almereyda, fou un dels fundadors del periòdic Le Bonnet Rouge i ocupà el càrrec de secretari de redacció. A començaments de 1914 entrà en la lògia maçònica«La Fidélité» de París. El 31 de juliol de 1914 fou testimoni, quan sopava amb la seva esposa, de l'assassinat del polític socialista Jean Jaurès al Café du Croissant de París. Exempt de fer el servei militar i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de novembre de 1914 continuava en aquesta posició. El març de 1917 fundà i dirigí el diari Agence Républicaine d'Informations Politiques, Financières, Économiques. René Dolié va morir súbitament el 7 d'abril de 1917 al seu domicili del número 57 del carrer Gambetta de París (França) i fou incinerat en 10 d'abril al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'abril de 1918, quan el «Procés de Le Bonnet Rouge», sa vídua testimonià en el judici.

    ***

    Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

    - Otello Bellini: El 4 d'agost de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el baster anarquista Otello Bellini. Sos pares es deien Giuseppe Bellini i Virginia Giorgi. Quan encara era molt jove s'acostà als cercles llibertaris i de tant en tant col·laborà en el setmanal L'Avvenire Anarchico, on, el 26 d'abril de 1912, publicà un article dedicat al Primer de Maig («Il 1º maggio 1912. La parola allà storia»). Durant el«Bienni Roig» (1919-1920) participà activament en el moviment llibertari. Després d'ascensió del feixisme al poder, sense renunciar a les seves idees, no destacà particularment en la militància i així i tot va ser vigilat per les autoritats. Durant la II Guerra Mundial reprengué la militància plenament i participà en 1945 en la constitució de la Federació Anarquista Pisana (FAP), juntament amb altres destacats militants (Spartaco Benedetti, Nilo Capocchi, Nilo Cazzuola, Cafiero i Foresto Ciuti, Bruno Ghelardi, Oscar Mariani, Unico Pieroni, etc.). El 7 de juliol de 1946 participà en la conferència de constitució del nou grup anarquista «Combattiamo» de via Volturno de Pisa. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat de la FAP al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Com a delegat de la FAP assistí, entre el 16 i el 20 de març de 1947, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); al III Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia); i al Congrés Nacional de Pisa, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1959. Otello Bellini va morir el 26 de gener de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

    ***

    José Domingo Gómez Rojas

    - José Domingo Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Fills d'una modesta família --son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista--, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad,Juventud, Pacífico Magazine,Sucesos, Selva Lírica,Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) --guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores--, El vino triste --en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández--, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut,«Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) --de la qual va ser nomenat «federat honorari»--, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 --en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any-- va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un«Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.

    ***

    Vasil Popov

    - Vasil Popov: El 4 d'agost de 1899 --algunes fonts cite el 4 d'abril de 1879-- neix a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.

    ***

    Lola Iturbe i Juanel a Brussel·les (1928)

    - Juan Manuel Molina Mateo: El 4 d'agost de 1901 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo, més conegut com Juanel. De petit treballava les terres paternes i amb menys de 15 anys ja havia llegit els escriptors anarquistes. Va militar al Centre Obrer, fundat en 1910, del seu poble, i del qual va arribar a ser vicepresident amb 18 anys. Detingut per primera vegada en 1919 --ho serà en 17 ocasions--, va rebutjar fer el servei militar i amb documentació falsa es va traslladar a Barcelona, on milità en sindicats i en grups anarquistes. En aquesta ciutat serà membre del Comitè Nacional de la CNT i secretari de la Comissió Nacional Provisional de Relacions dels Grups Anarquistes arran del ple anarquista català de 1922. Va col·laborar en la premsa llibertària i va conèixer la militant anarcosindicalista Lola Iturbe, que es convertirà en sa companya per a tota la vida. Va treballar en una cooperativa de material de construcció de Granollers i de Barcelona. Després de la fabricació amb poc èxit de bombes de mà, va haver de fugir en 1926 a França, on serà secretari general dels Grups Anarquistes de Llengua Espanyola mentre treballava en la construcció a París. Detingut, va estar tancat a diverses presons abans de ser expulsat de França. Instal·lat a Brussel·les amb Ascaso i Durruti fins a començaments de 1930, serà membre del Comitè de Defensa Anarquista Internacional i col·laborarà en La Voz Libertaria. De tornada a Barcelona, ocuparà la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) entre 1930 i 1935 en substitució de José Elizalde, amb un incís d'un any de presó en 1932. Durant la República dirigirà i administrarà Tierra y Libertad iTiempos Nuevos. Detingut el 19 de juliol de 1936, és alliberat el mateix dia. Representarà els llibertaris en el Comitè d'Abastos i fins a maig de 1937 serà subsecretari de Defensa de Catalunya. Va rebutjar el càrrec de comissari del Tribunal Militar de l'Exèrcit i va actuar com a comissari dels cossos X i XI de l'Exèrcit. Exiliat en 1939, va ser delegat aquest any del Comitè General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per als camps de concentració. Va participar en els grups d'acció de Ponzán i de Remiro --l'abril de 1939 a Nimes amb Ponzán va preparar un pla d'actuació a Espanya, però que va ser rebutjat l'any següent pel Comitè General del MLE i que va suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas-- i va exercir de delegat de l'Exterior del Comitè Nacional clandestí de Pallarols, facilitant que molts perseguits poguessin arribar a França. Detingut en diverses ocasions entre 1940 i 1943, va ser un dels primers que va participar en la reconstrucció de la CNT a França, essent present en els primers plens clandestins, i serà el primer secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà per les tesis col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va situar en el centre de les disputes de l'època, convertint-se en la bèstia negra dels ortodoxos. No va voler presentar-se a la reelecció durant el Congrés parisenc de 1945 i quan es va consumar l'escissió es va alinear amb el Subcomitè del qual va ser delegat a Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la península i assumeix la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional clandestí i, el març, de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Detingut l'abril d'aquest any, va ser condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a Alcalá, San Miguel, Ocaña, Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va marxar a França, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Durant molt de temps va romandre al marge de la militància activa, però sense abandonar les idees, fins al 1976, quan retornà mogut per la reconstrucció confederal a Espanya. Per a molts ha estat el màxim representant de les tesis col·laboracionistes --famosa és la seva Ponència Juanel-- entre 1939 i 1945, i per tant molt criticat per esgleistes i puristes. Va escriure infinitat d'articles per a diverses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, Asturias,El Comunista Libertario, Cultura Obrera, Historia Libertaria,Redención, Solidaridad Obrera, Suplemento a Tierra y Libertad,Tiempos Nuevos, Tierra Libre, Tierra y Libertad iLa Voz Libertaria, entre altres. Va col·laborar en la Historia en fascicles d'Abad de Santillán. És autor de llibres com La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona, 1934), Noche sobre España. Siete años en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España Libre (Mèxic, 1966; recopilació i traducció de textos de Camus), El movimiento clandestino en España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El comunismo totalitario (Mèxic, 1982), entre altres. Juan Manuel Molina va morir el 20 de setembre de 1984 a Barcelona (Catalunya).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 262 | 263 | (Page 264) | 265 | 266 | .... | 465 | newer