Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 263 | 264 | (Page 265) | 266 | 267 | .... | 465 | newer

    0 0

    Pàgines del meu dietari (XIX) – Malifetes i conspiracions de saló – Els problemes dels escriptors mallorquins -


    Però... quin indret més adequat que una possessió (mobles antics, sofàs vellutats, cortinatges portats de Venècia o Istanbul, pergamins donant fe d'un llunyà familiar que va pertànyer al Tribunal de la Inquisició o participà en la guerra de Successió a favor dels Borbons) per a presentar la darrera novella de l'aristocràtic autor? I les relíquies de la guerra del trenta-sis, sense pols, en vitrines especials: banderes de la República amb restes del fang de les batalles, el forat de les bales, les insígnies de la CNT-FAI preses dels locals de Ciutat després d'afusellar tants d'homes i dones que gosaren somniar un esdevenir lliure per a ells i llurs infants... No res de contaminació popular: presentacions a locals sindicals, saló d'actes d'instituts i collegis mal illuminats, bars on acudeixen encara els darrers militants de l'esquerra, els pocs que ho han lliurat idees i illusions davant els voltors de la postmodernitat... (Miquel López Crespí)


    Em truquen de la impremta. Vaig triar un taller de serigrafia prop de casa: era qüestió d'estalviar una mica de temps i no anar amunt i avall. Ara, amb la salvatge invasió del cotxe que ens aclapara -dos o tres per família- no hi ha qui circuli per Ciutat. Els polítics s'omplen la boca parlant de l'"alt nivell de vida assolit per la nostra comunitat". Però no diuen res de "qualitat de vida". No entenen el concepte. Reialme immisericorde del ciment, de la ferralla damunt quatre rodes. L'encarregat de la impremta em diu que hi vagi de seguida. Fa tres vegades que envien un fax -amb el dibuix de la tarja- i a la Casa de Cultura no hi estan d'acord; hi troben defectes. Tot són problemes i entrebancs. El pobre home ja no sap què fer. Amb la primera prova enviada ha rebut, de resposta, una nota dient: "Tipus de lletra massa prim". En suggerien dos models: un roman, l'altre verdana. L'impressor em mira suant. Quan ho hem fet tal com ens demanaven han contestat: "Els noms de l'autor i del presentador han d'anar subratllats". L'encarregat posa les proves damunt el mostrador. Obre una altra carpeta i estén la tercera mostra. "Em sembla perfecta", dic. "Idò va ben errat de comptes! Tampoc no els ha agradat. Aquí -i assenyala el peu de la tarja- han trobat que la data no estava ben centrada i hem hagut de tornar a repetir el muntatge. Hauria de parlar amb aquestes senyoretes. Nosaltres ja no podem fer-hi res més!", acaba, sufocat. Pareix que està penedit d'haver acceptat l'encàrrec. "Un parell de centenars de targes, vaja quina feina! I per això tant de marruell!". És com si pogués llegir-li el pensament. No sap què fer; em mira esperant una solució miraculosa. No treballen als horabaixes; per això li promet que l'endemà em posaré en contacte amb la Casa de Cultura i miraré de solucionar-ho ràpidament. Li dic que si he de parlar amb el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs hi parlaré. No entenc el que passa. I si no ho entenc jo, l'autor del llibre... com ho han de comprendre aquests homes, feinejant tot el dia a la impremta? Em preocupa que no vulgui fer la invitació. Els preus dels altres tallers són encara més elevats (edició per ordinador, aparells japonesos...).

    Veig que queda una mica conformat. Normalitza la respiració. S'eixuga la suor amb el mocador. Fa capadetes mentre amaga les carpetes dins l'arxiu. "Demà hauré de solucionar els esculls que encara restin". Plou. Un esdeveniment estrany. Finirà la sequera? Esperant per a travessar el carrer davant del semàfor, un cotxe m'esquitxa de fang. Torn a casa marejat per aquesta feinada tan empipadora. És possible que m'hagi errat -ho he pensat més d'una vegada- volent presentar el llibre. Qui hauria pogut imaginar el caramull de dificultats que anirien sorgint! Era impensable! Hom prova de viure de la literatura i ha de tenir content l'editor. Altres, els escriptors que tenen ingressos provinents d'altres ocupacions, poden fer-se pregar, fer com si no els importàs presentar o no l'obra que escriuen. Però la situació es veu diferent segons com sigui la teva ubicació en la trinxera. La realitat és copsada des d'una òptica diferent si ets rendista, jugador de borsa, fill de militar o de terratinent amb l'esquena coberta per la família. El concepte "treballador de la cultura" que volíem popularitzar en temps del Congrés de Cultura Catalana no arrelà gaire, i ara és motiu de rialla. Sí; ja hem vist com emprenya els exquisits la paraula "treballador". No em parlem si l'aplicam a la literatura o l'art. La ira els ofega. Pateixen inesperats infarts. Alguns, enyorant l'època gloriosa dels seus pares (amics del Comte Rossi) comencen a cantar el Cara al sol. "Quina manera de prostituir una cosa tan excelsa! Com podem aplicar conceptes de feina al que és i ha de ser pels segles dels segles un do dels déus! Una vergonya, contaminar així l'essència de la bellesa!".

    Alguns no s'han volgut fer del Club Literari. Pensen que allà on hi ha gent, poble, viva discussió, no és indret saludable per a conrear l'"esperit" (un "esperit" de rància arrel aristocràtica, evidentment). De les majories, de la xurma... què es pot esperar? El Club Literari els pareix una invenció bolxevic, un sindicat... i els sindicats els recorden la política, l'esquerra... la guerra civil! A més d'un la idea d'una unió professional (concepció tan propera a l'esquerranisme, al més ferotge i disolvent marxisme) els fa pensar en els assassinats comesos per les seves famílies en temps del Movimiento. Potser que, inconscientment és clar, imaginen que, pertanyent al Club, demanant rebaixes en el preu del paper per a fotocòpies o en material d'informàtica, traeixen pares i padrins. Deuen imaginar que és caure molt baix discutir de drets d'autor, problemes de jubilació, possibilitat de creació de llars per als autors amb pocs mitjans econòmics... Des de la seguretat que donen les propietats familiars aconseguides en segles de repressió, deu sonar ridícul lluitar per unes pensions dignes, aconseguir una residència d'ancians per a artistes sense possibilitats econòmiques...

    Xerriquen, indignats: "Des de quan és un ofici, escriure? Vaja quins dois ens volen enflocar els grafòmans".

    Solament "ells" es consideren "escriptors", posseïdors de l'alè vital de la genialitat. "L'Art, la literatura, són qüestions massa exquisides per a prostituir-les amb reivindicacions, carnets, exigències absurdes que no tenen res a veure amb els genis de la creació!".

    En bon vivedéu m'he ficat amb la conya de la presentació del llibre! No fa tants d'anys, amb un parell de trucades als amics ja restava tot solucionat. Quan volíem que l'acte fos sonat, que la premsa no retratàs cadires buides, o, simplement, per donar una mica d'enveja als companys que tan sols compareixien per ensumar el fracàs de la presentació, parlàvem amb Tòfol Seguí. En Tòfol és un fervent afeccionat al futbol, sempre organitzant anades massives a l'estadi. En no res et podia omplir una església en cas de funeral o una sala d'actes si es tractava d'un recital. Era un truc infallible! Els socis del Club Literari -que tan sols venien a l'acte per empassolar-se els pastissos que podien, o per a acabar amb el xampany, quan n'hi havia- restaven amb la boca oberta en veure aquella gentada que ens portava en Tòfol!

    Mai no se'ls haurien imaginat, els nostres trucs! Ara bé, ells, la competència, els exquisits, també sabien emprar jocs de prestidigitador increïbles. Tothom utilitza els mitjans que té a disposició per a intentar barrar el pas al rival, l'enemic: és a dir, el company de ploma. No hi ha res que no serveixi! Alguns, tot imitant -però sense arribar-ne a assolir la categoria- Wilde o Flaubert, empraven, per enlluernar la premsa i el públic assistent, les mansions de la família, els casals que, tant en el pla com a la muntanya, mantinguts d'ençà del temps de les germanies -i molt abans!- fins al present, servien com a demostració de poder i de classe. Conservació aconseguida, com molt bé matisa sempre Biel Caimari, damunt la sang de la pagesia.

    Però... quin indret més adequat que una possessió (mobles antics, sofàs vellutats, cortinatges portats de Venècia o Istanbul, pergamins donant fe d'un llunyà familiar que va pertànyer al Tribunal de la Inquisició o participà en la guerra de Successió a favor dels Borbons) per a presentar la darrera novella de l'aristocràtic autor? I les relíquies de la guerra del trenta-sis, sense pols, en vitrines especials: banderes de la República amb restes del fang de les batalles, el forat de les bales, les insígnies de la CNT-FAI preses dels locals de Ciutat després d'afusellar tants d'homes i dones que gosaren somniar un esdevenir lliure per a ells i llurs infants... No res de contaminació popular: presentacions a locals sindicals, saló d'actes d'instituts i collegis mal illuminats, bars on acudeixen encara els darrers militants de l'esquerra, els pocs que ho han lliurat idees i illusions davant els voltors de la postmodernitat...

    És evident -no cal ni discutir-ho- que els poders fàctics de la cultura -editors i institucions que els subvencionen- s'estimen més aquest darrer tipus d'autor -els "perfumats", els exquisits- que no pas aquells qui procedeixen de les zones frontereres, els que porten a la sang l'escriptura com un ofici i no com una afecció de desenfeinats. Curiosa diferència entre escriptors: els uns -nosaltres- pugnant per dignificar una de les professions més mal considerades i que fins ara mateix era considerada com a ocupació de desenfeinats; i els altres, fermament convençuts que escriure és un sacerdoci. Partidaris d'anar bastint llurs excelses "genialitats" lentament -tenen el temps ocupat amb altres activitats guanyant diners amb l'especulació immobiliària, amb mil negocis inconfesables-, es consideren depositaris de no se sap quines eternes essències... Igual que en la guerra del trenta-sis: uns, els franquistes, dient que ells eren els defensors de la cultura, de la civilització i els altres, els republicans, els separatistes, eren -som!- la vulgaritat, la barbàrie que tot ho contamina. Tants d'escrits de Pemán, Villalonga, Giménez Caballero, Ramiro de Maeztu, plagiant Ortega i Gasset, Spengler, o enlairant D'Annunzio a la màxima expressió de la saviesa universal.

    Com una batalla de veritat: aconseguir publicar un llibre, fer una presentació. N'Antoni Crespí, el mateix Alexandre Arquer, m'ho contaven l'altra dia.

    -Saps que n'hi ha de malifetes i conspiracions de saló dins del nostre enverinat cercle d'aspirants al Nobel, de pretesos amics! Molts dels que et saluden pel carrer... fins i tot gent que et truca per a felicitar-te per haver guanyat un premi, al cap de pocs segons són capaços de telefonar a l'editor per dir-li que no vals res, que estàs negat per a escriure, que serà un fracàs l'edició de la novella que ja tens aparaulada!

    -Que m'heu de dir! -explica n'Alexandre Arquer. M'havien de publicar una recull d'obres de teatre, a Barcelona precisament... Creureu que un membre prou conegut del Club Literari anà al Principat -imagineu les despeses: avió, hotel, etc., etc.- per a parlar amb l'editorial? L'home m'ho explicà més endavant fent-se'n creus. Em digué que l'enveja i l'odi existent entre els escriptors illencs superava de molt el que es respirava al Principat... i allà també era extremat. Sortosament el viatge de l'"amic" no serví per a res, ja que l'editor havia cobrat la subvenció i el llibre sortí al carrer talment com estava programat.



    0 0

    El proper 5 d'agost a les 20:30h a la Plaça de Sant Jordi, l'associació cultural "Es Lluquet" organitza un combat de picat, amb els Glosadors de Mallorca Jaume Juan "Toledo", Mateu "Xurí" i Pau Riera "Rierol"

    0 0

    Dijous 28 dematí, la nostra regidora, com a membre del Consell d'Administració d'EMSER i juntament amb la resta de membres, va ser convocada per la gerència a visitar les instal·lacions d'EMSER que estan en construcció.

    Al facebook de l'Ajuntament es va penjar una foto del Consell d'administració a les obres de la nova deixalleria i s'explicava el següent: que la nova deixalleria, que es construeix a un solar del polígon, serà una peça clau del nou Pla de Residus; que l'obra l'està realitzant la UTE concessionària del servei de neteja ja que ho va presentar com a millora a la licitació del servei, valorada en 310.000 euros; que del moll de càrrega, valorat en 120.000 euros, se n'encarregarà EMSER directament i que es preveu que les obres s'entreguin a final d'agost per a què es pugui obrir per l'octubre amb totes les instal·lacions completes.

    Una informació suficient com a entrada de facebook, però com que la visita va donar molt més de si i se'ns va donar més informació, consideram que seria de rebut que aquesta informació completa fluís de l'Ajuntament cap als ciutadans, ja que són qui paguen les despeses. Com que a Alternativa tenim aquesta vocació de servei públic, continuarem donant la informació que no es dóna a cap altre lloc.

    La visita del Consell d'Administració va començar a la nau del polígon que s'està habilitant, per traslladar-hi les instal·lacions d'EMSER i poder abandonar les cotxeres de Santuïri. Una part important de la nau, estarà destinada al taller mecànic; i l'altra part, amb dues plantes, hi acollirà el magatzem del Servei d'Aigües a la planta baixa i, al primer pis, les oficines del Servei d'Aigües i del Servei de Fems, una sala polivalent, els vestuaris i sales de magatzem i arxiu. A fora de la nau, al recinte a l'aire lliure s'hi estacionaran els vehicles del Servei d'Aigües, i és on també hi ha el dipòsit amb que se subministra el combustible als vehicles d'EMSER i Ajuntament.

    Se'ns va mostrar el projecte (veure plànol), que ha fet l'enginyer i que s'encarregaria també de la direcció. Es preveu un pressupost d'uns 170.000 euros i una execució de dos mesos. Aquest projecte s'ha de dur a aprovació al proper Consell d'Administració i després licitar-ho.

    En la visita a la nau se'ns va mostrar l'aparell que s'ha adquirit per la neteja in situ (la màquina es transporta amb un camionet que duu un dipòsit d'aigua) dels contenidors de la recollida selectiva. Aquest es guardarà a l'altra solar que hi ha al polígon en el qual es netegen, i s'hi estacionaran, els camions de la recollida de residus.

    Finalment, vàrem anar a veure la deixalleria. És a un altre solar i allà les obres ja estan per finalitzar. La distribució (com es pot veure en el plànol, amb un canvi) és la següent: s'hi entra per un extrem, en el qual a mà dreta hi ha la bàscula i a mà esquerra les instal·lacions dels treballadors (això va a compte d'EMSER, no de la UTE). Si es continua recte amb el vehicle, es puja per una rampa des de la qual es poden dipositar els residus que es duguin a la seva respectiva caixa (els contenidors els posarà l'empresa que s'encarregui del transport dels materials), es baixa per la rampa de l'altre extrem i se surt per la sortida. Si no es puja per la rampa, abaix hi ha uns mòduls (que aniran coberts) per dipositar els materials perillosos (el primer) i el servei de reutilització (la resta). A continuació d'aquests mòduls, tot i que en el plànol està posat devora la baixada de la rampa, hi aniran les compactadores de les fraccions de recollida selectiva i rebuig.  

     

    Els plànols, al nostre perfil de facebook podeu veure la resta de fotografies 

     

     

      

     


    0 0

    Pàgines del meu dietari (XX) – Cultura catalana i Institucions – Problemes dels escriptors mallorquins -


    Reflexiona; pensa el que han dedicat en defensa dels nostres autors després de tretze anys de gestionar el pressupost de cultura de l'Ajuntament de Ciutat. Milers de milions per a pagar conjunts espanyols, centenars de folklòriques andaluses, de dubtosos grups musicals provinents de qualsevol part del món. Què pensar dels centenars de cicles de conferències dels quals hem estat exclosos? Fa feredat, tot plegat. Quina mentida, el famós "canvi"! Quanta gent que se'l va creure amb els ulls clucs!

    -Aquesta pretesa esquerra -continua en Pons- ha portat escriptors d'Austràlia, el Japó, el Canadà, els EUA; ha pagat viatges, substancioses dietes abonant més per una hora de conferència que tot el que han cobrat en deu anys els escriptors catalans de les Illes... La misèria de sempre endiumenjada de belles promeses, d'estudiats discursos, quan arriben les eleccions. (Miquel López Crespí)


    Confiar en Joan Terrades que transforma els ajudants dels botxins en la guerra patriotes exemplars, inofensius intellectuals tan sols preocupats pel lent transcórrer dels dies, la bellesa d'inigualables horabaixes observats des de la galeria del Casal, amatents colleccionistes de papallones? Imaginau-vos! Ni boig no s'hi avendria a creure-ho! Vendria la mare per dos rals! Ben segur! Tota la vida presumint d'antifranquista perquè es va tancar a una església amb un grapat d'intellectuals en protesta per les tortures als miners d'Astúries. Ho conta com un fet històric. El seu nom surt al costat de cent més, en un llibre editat en temps de la transició per un editor que li devia alguns favors (presentació de senyoretes fàcils, algunes ajudes a l'edició per part de la Diputació franquista...). Tampoc no resta prou provada aquesta participació: més d'un explica que el Terrades que hi surt en el llistat no és el que coneixem, i que d'un error ha muntat la falsa història. Els més amics comenten que potser hi anàs per equivocació, sense saber on es ficava, perseguint una allota; una llicenciada en romàniques que no volia saber res d'ell: arreu ja era prou coneguda la fama de degenerat que arrossegava des de feia anys. (Miquel López Crespí)


    En només trenta minuts he pogut localitzar na Xesca. Molt amable. Em diu que la tarja ha rebut -definitivament!- el vist-i-plau del seu responsable superior. Número d'aprovació, set-cents cinquanta-sis. Nerviós, deman: ")puc dir a la impremta que tirin endavant l'edició?". "Està autoritzat", em contesta, mentre, per l'auricular, llunyanament, m'arriben els compassos -convertits en bolero- de La Internacional. No puc creure que els problemes es vagin solucionant a poc a poc. Un miracle? Vés a saber! Potser sí que serà possible presentar el llibre per l'octubre. Ho començava a dubtar. La situació cultural: com un pantà d'arenes movedisses. En creure que toques roca, un terreny sòlid on poder resistir les onades de la tempestat, és quan estàs més en perill. Un entrebanc inesperat (les cadires de la sala d'actes que no arriben, el so que no funciona, les targes sense tenir el permís definitiu...), et poden aturar els peus, enfonsar els somnis. En Biel Caimari, malgrat l'edat i els desenganys, sovint ens recorda màximes, sentències del Llibre Roig de Mao (simpatitzà i collaborà amb els maoistes a inicis dels anys setanta):

    -S'ha d'anar amb compte. És una autèntica ximpleria esperar un ajut miraculós quan es tracta de qüestions culturals. Aquí, ja ho saps, no t'ho hauria de repetir, el que de veritat interessa són les pessetes, la porcella i com portar les dones al llit. La cultura? Què és això? Dois de desenfeinats! Et miren com si fossis un perdut, si dius que et dediques a qualsevol activitat artística. Per tant, no res d'esperar alguna cosa de la gent que t'envolta. Com deia Mao: confiar tan sols en les forces pròpies; no defallir mai. M'escoltes? No rendir-se! És precisament aquesta indiferència generalitzada envers el teu treball creatiu el que en certifica la validesa, l'autenticitat. No ho dubtis ni per un segon!

    Problemes aquí i allà. És el més habitual; sempre ho he vist. Avui mateix, a la reunió d'escriptors que hem tengut amb el conseller de cultura, a la universitat, m'ho demanaven, sorneguers, alguns "companys": "Ja t'ha donat el permís per a la presentació?".

    Em miren cercant qualsevol indici en el meu rostre que els pugui delatar la meva situació: dificultats de darrera hora; el que sigui; la qüestió és constatar que les coses no marxen bé. El més petit rictus d'amargor -endevinar per un detall que de veritat no puc fer la presentació- els ompliria de satisfacció. El dinar els sentaria bé; no haurien de prendre el bicarbonat per a l'úlcera que tenen a la panxa, produïda per tanta enveja. Tones d'enveja. Muntanyes d'enveja. Un Everest d'enveja.

    No ignoren -serien uns ximples!- cada una de les complicacions que s'esdevenen per a realitzar un acte a la Casa de Cultura. Per tant, no seria gens estrany que no es pogués portar a terme. Ho saben a la perfecció: res és segur fins que es realitza la presentació. Vaporositat de les accions i de les promeses que semblen més fermes. Com fiar-se de cap paraula? Reialme de la conspiració permanent, de l'apunyalament per l'esquena. Quantes novelles han impedit publicar en el darrer moment! No ignoren res del que s'esdevé en el nostre esquifit i provincià cercle literari. Dissimulen; amaguen els seus problemes; no diuen res. Mai no són sincers quan parlen amb algú. Fan con qui no pot tenir dificultats. Van pel carrer com si fossin premis Nòbels en potència, genis indiscutibles. El més trist de tot això és que... alguns s'ho creuen! Paraula! Arriben a pensar que són veritat les faules que ordeixen imaginant que són algú en el món de la literatura.

    El més dolent dels "exquisits"és Joan Terrades, que escriu biografies de qui sigui, sempre que la banca pagui bé, i que fa de moros cristians i viceversa. Comparegué, falsament amatent, voltor carronyer, dient, sibillí:

    -Com van les coses amb en Josep Palau i Ribas? Una burocràcia molt complicada, indiferent a l'alè vital de l'art, la de la Casa de Cultura... no és veritat? Si vols, puc parlar amb ell. Ens coneguérem fa temps, a mitjans dels seixanta, quan era un 'progre' ben conegut.

    )Confiar en Joan Terrades que transforma els ajudants dels botxins en la guerra patriotes exemplars, inofensius intellectuals tan sols preocupats pel lent transcórrer dels dies, la bellesa d'inigualables horabaixes observats des de la galeria del Casal, amatents colleccionistes de papallones? Imaginau-vos! Ni boig no s'hi avendria a creure-ho! Vendria la mare per dos rals! Ben segur! Tota la vida presumint d'antifranquista perquè es va tancar a una església amb un grapat d'intellectuals en protesta per les tortures als miners d'Astúries. Ho conta com un fet històric. El seu nom surt al costat de cent més, en un llibre editat en temps de la transició per un editor que li devia alguns favors (presentació de senyoretes fàcils, algunes ajudes a l'edició per part de la Diputació franquista...). Tampoc no resta prou provada aquesta participació: més d'un explica que el Terrades que hi surt en el llistat no és el que coneixem, i que d'un error ha muntat la falsa història. Els més amics comenten que potser hi anàs per equivocació, sense saber on es ficava, perseguint una allota; una llicenciada en romàniques que no volia saber res d'ell: arreu ja era prou coneguda la fama de degenerat que arrossegava des de feia anys.

    Segons la darrera interpretació, Terrades es passà els dies del tancament perseguint pel claustre del convent de la Trinitat -annex a l'església de la Sang- la pobra allota. Els responsables d'ordre hagueren de posar una vigilància especial davant la seva habitació, ja que el pretès oposicionista s'hi colava de seguida que copsava que disminuïa el control. Era ben coneguda la seva impotència: les allotes que havia provat de portar al llit ho havien explicat, rient sense aturar. Corrien anècdotes divertides que palesaven la ridiculesa d'uns quasi inexistents atributs virils. Quan les estudiantes i professores participants en l'acció de protesta anaven a descansar el trobaven rere les cortines, dins un armari, amagat a la dutxa del bany o davall el llit. Era mala de suportar la presència llefiscosa d'aquest voyeur provincià masturbant-se enmig del passadís del convent, mentre l'assemblea antifranquista, d'amagat, discutia el punts que havia de lliurar a la premsa estrangera.

    Però tornem a l'origen de la reunió a la universitat. El Conseller -de la dreta cavernària illenca-, sense cap idea de la història de la nostra cultura -matemàtic graduat a una universitat privada de l'Opus-, volia apuntar-se un gol reunint quatre escriptors.

    En Felip Pons anava animat quan em trucà fa uns dies per a convidar-me a la reunió.

    -Felip; potser (és una possibilitat a tenir en compte) els de 'dalt', els polítics, es preocupen per la literatura catalana; vés a saber. Sembla que és una idea de n'Antoni Busquets que, com ja saps, sempre cerca diners per a la seva editorial. Li ha fet creure al Conseller la importància de tenir previstes unes despeses per a ajuts a la creació, per a premis literaris, per a beques que serveixin per a animar els escriptors...".

    Li dic a l'amic Pons que no s'emocioni, que no cregui tot el que li pugui dir n'Antoni Busquets, l'editor més pesseter que es pugui trobar arreu del món. Qui sap si aconseguir reunir un conseller de la dreta amb els autors mallorquins ha estat una de les condicions que li ha posat el jove polític si volia -l'editor- continuar cobrant les substancioses subvencions que atorga la conselleria. Es tractaria de prometre; tan sols prometre... Tot mentida, és clar; però serviria per a enllepolir els autors. La majoria caurien dins la trampa en voler comprovar si hi havia cap possibilitat de rebre alguna cosa... Miratges enmig del desert! Després ja se sap: s'informa a la premsa, es fa pública la reunió, es parla amb els periodistes del gran interès del conseller per la cultura catalana... La gent del carrer, els innocents lectors, l'oposició esquerrana i nacionalista que sempre critica la dreta per manca de sensibilitat envers la cultura, quedaria retratada, amb la boca oberta, sense entendre la jugada. "Ens han fotut i no sabem com!", diria algun dels dirigents del PSOE o del PSM. Qui s'interessava més pel progrés i promoció dels nostres autors arreu del món? Qui els reunia, qui proposava substanciosos ajuts als autors, a l'edició de llibres?


    Pensava en la possibilitat d'un nou engany. Escoltava les raons esperançadores que m'anava dient en Felip Pons.

    -Crec que és un assumpte seriós. El Govern té prou diners, ja ho saps. Destinar quinze o vint milions a la cultura no és res i pot servir per a donar una imatge de 'modernitat' a un executiu ple d'especuladors i -fins ara- assenyalats enemics de la llengua catalana. Imagina't la propaganda que poden muntar! Tres o quatre ajuts a la creació d'un o dos milions, un parell d'editors contents pagant-los l'edició d'un parell de llibres, i ja poden rentar-se la cara, anar pel món amb papers a la mà demostrant que no hi ha hagut mai ningú tan preocupat pel fet cultural com el partit del Govern.

    Li deman si no serà fer el joc a la dreta més reaccionària, deixar-se utilitzar per uns bàrbars que han venut l'illa al capital forà -espanyol i estranger-, genteta sense cap mena de sensibilitat social. Fa poc, un regidor dretà de l'ajuntament de Ciutat afirmava, sense gens ni mica de vergonya -i ho digué davant munió de persones-, que l'acte cultural més important en el qual havia participat havia estat pujar en un avió de combat ianqui -convidat per l'Almirall de la flota que feia escala a Palma- i volar, imaginant que atacava Sèrbia, a vint mil metres d'altura. És la gent que ens governa!

    L'esquerra tampoc no ha fet gaire per nosaltres. Té raó en Pons quan em diu que fins ara, després de més de vint anys d'ençà la mort del dictador, ni socialistes ni comunistes no han tengut el més mínim detall amb els intellectuals que portàrem a coll la lluita antifranquista.

    -No sé d'on treus tants i tants d'escrúpols de monja. No veus que no ha fet res per la literatura. Reflexiona; pensa el que han dedicat en defensa dels nostres autors després de tretze anys de gestionar el pressupost de cultura de l'Ajuntament de Ciutat. Milers de milions per a pagar conjunts espanyols, centenars de folklòriques andaluses, de dubtosos grups musicals provinents de qualsevol part del món. Què pensar dels centenars de cicles de conferències dels quals hem estat exclosos? Fa feredat, tot plegat. Quina mentida, el famós "canvi"! Quanta gent que se'l va creure amb els ulls clucs!

    -Aquesta pretesa esquerra -continua en Pons- ha portat escriptors d'Austràlia, el Japó, el Canadà, els EUA; ha pagat viatges, substancioses dietes abonant més per una hora de conferència que tot el que han cobrat en deu anys els escriptors catalans de les Illes... La misèria de sempre endiumenjada de belles promeses, d'estudiats discursos, quan arriben les eleccions.

    En Pons té raó. No sé d'on em venien els dubtes d'abans d'anar a la reunió de la universitat. I si la dreta fos més coherent amb la cultura que l'esquerra? Ens hauran fet perdre l'enteniment tants d'anys de marginació, d'oblit permanent? No perdem res anant a comprovar in situ la possibilitat. Menys és no-res! Si els gestors del "canvi" no han fet res en concret per l'escriptor illenc... hem de negar la bona voluntat a un jovençà que comença? Coses més inversemblants hem vist fins ara. En definitiva, què signifiquen un parell de milions per a una conselleria que en maneja centenars i centenars? Tan sols uns dels àpats que organitzen a l'Hotel Son Vida ja costa més que els ajuts que ens prometen! Hi anirem i veurem el que s'esdevé.



    0 0

    [05/08] Bande Noire - «La Protesta» - Moncaleano - «Le Mouvement Anarchiste» - Atemptat contra esquirols - Covelli - Galve - Vives - Eudes - Marie - Ceccarelli - Palante - Bassi - Viscasillas - Guigui-Theral - Antó - Volin

    Anarcoefemèrides del 5 d'agost

    Esdeveniments

    Miners de Montceau-les-Mines

    - Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.

    Els minaires de Montceau-les-Mines

    ***

    Capçalera de l'edició de Sabadell de "La Protesta" (1900)

    - Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser ErnestoÁlvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.

    La Protesta (1899-1902)

    ***

    "¡Luz!"

    - Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.

    ***

    Portada d'un número de "Le Mouvement Anarchiste"

    - Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de 1912 surt a París (França) el primer número de Le Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle. Fundada per Édouard Boudot com a òrgan d'expressió del Club Anarquista Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari». Pierre Ruff en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de presó el novembre de 1912, va ser substituït a partir del número 5 per Georges Durupt. Dedicà especial atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional, a més dels temes clàssics (solidaritat, antirepressió, antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando Borghi, Édouard Boudot, Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard, Auguste Dauthuille, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari, Raphaël Fraigneux, Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta, Charles-Ange Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A. Miles, J. Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre Ramus, León Robert, Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc. L'últim número va ser el 6-7 de gener-febrer de 1913.

    ***

    Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com "la pistola dels sindicalistes"

    - Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Emilio Covelli

    - Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Nascut en un família burgesa --son pare era advocat--, va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

    Emilio Covelli (1846-1915)

    ***

    Nemesio Galve Lisbona (1937)

    - Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost --alguns autors citen el 18 d'agost-- de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas --també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i deLe Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons --arreplegà uns 5.000 dòlars-- en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista«Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.

    ***

    Milicians de la Columna "Los Aguiluchos" sortint de Barcelona cap al front

    - Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifexista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père-Lachaise (91 divisió, primera línia)

    -Émile Eudes: El 5 d'agost de 1888 mor a París (França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Havia nascut el 12 de setembre de 1843 a Roncey (Baixa Normandia, França). Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Le Père Lapurge

    - Constant Marie: El 5 d'agost de 1910 mor a París (França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Havia nascut el 27 d'agost de 1838 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas.

    Constant Marie (1838-1910)

    ***

    Aristide Ceccarelli

    - Aristide Ceccarelli: El 5 d'agost de 1919 mor a Roma (Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Havia nascut el 24 de març–algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 a Ceccano (Laci, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

    Aristide Ceccarelli (1872-1919)

    ***

    Georges Palante (1914)

    - Georges Palante: El 5 d'agost de 1925 mor a Hilion (Bretanya) el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Havia nascut el 20 de novembre de 1862 a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França) de pares belgues. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909),Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme (1914), entre altres. En 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hilion, engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hilion. El seu epitafi és definitiu:«L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.

    ***

    Primo Bassi

    - Primo Bassi: El 5 d'agost de 1972 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Havia nascut el 17 de novembre de 1892 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi --en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus--, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la«Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio --futur ministre de Gràcia i Justícia-- i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,L'Ordine Nuovo,Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà«sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la«Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI.

    Primo Bassi (1892-1972)

    ***

    Necrològica de Ricardo Viscasillas Borderas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de desembre de 1972

    - Ricardo Viscasillas Borderas: El 5 d'agost de 1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ricardo Viscasillas Borderas –el primer llinatge a vegades citat Viscosillas. Havia nascut l'1 de setembre de 1909 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Viscasillas i Ascensión Borderas. Quan era adolescent marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya) per a treballar i s'adherí al moviment llibertari. Durant els fets revolucionaris de l'11 de desembre de 1933 a Saragossa, resultà ferit a la cama i al peu esquerres. L'1 de setembre de 1935 va ser empresonat governativament a la presó de Saragossa i a finals de desembre d'aquell any encara romania tancat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de Saragossa i passar a zona republicana. A finals d'agost de 1937 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Aragó en la Col·lectivitat de Sangarrén (Osca, Aragó, Espanya) i va denunciar, amb Sixto Lobaco, les malifetes comeses per les tropes comunistes de la 27 Divisió «Carlos Marx» durant el juny d'aquell any. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i posteriorment enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al departament de les Landes (Aquitània, Occitània) com a llenyataire, on, durant l'ocupació alemanya, participà com a dinamiter, amb Ramón Blázquez i Manuel Linares (El Peque), en la resistència armada. Després de l'Alliberament s'instal·là a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània). Milità en el sector ortodox i amb David Puyo i Juan Blasco, organitzà una col·lectivitat a la zona de Mondonvila. Fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Durant els anys seixanta ocupà la secretaria de la Federació Local de Mondovila de la CNT. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Frederica Montseny Pasión y muerte de los espanyoles en Francia. Ricardo Viscasillas Borderas va morir el 5 d'agost de 1972 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Pòstumament, en 1989, el seu testimoniatge va ser recollit en el llibre col·lectiu Les anarchistes espagnols dans la tourmente (1939-1945). Sos germans Julián i Ángel, també van ser destacats militants llibertaris.

    ***

    "Le droite de grève" (1937)

    - Albert Guigui-Theral: El 5 d'agost de 1982 mor a Thonex (Ginebra, Suïssa) el militant anarquista, sindicalista i resistent Albert Guigui-Theral. Havia nascutel 26 de març de 1903 a Alger (Algèria), però va passar la infància i l'adolescència a París. Va retornar a Algèria en 1918, on va treballar de mecànic i va començar a militar. Força actiu durant les vagues de la metal·lúrgia, va ser condemnat a dos mesos de presó per propaganda llibertària. De tornada a París en 1922, va reprendre la militància, fet que li va portar l'acomiadament de la feina nombroses vegades. Després d'una temptativa infructuosa d'organitzar un falansteri a Algèria, s'instal·la de bell nou a la metròpoli on militarà en la Federació Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT) i on es va oposar fortament als intents de control del Partit comunista. En 1928 va col·laborar en el periòdic Le Libertaire i va animar la Tribuna Sindical fins que va marxar als Estats Units per qüestions de feina. De tornada a França, va esdevenir corrector d'impremta en 1932 i va continuar les tasques sindicals en la Unió Departamental de la CGT de la Regió Parisenca. També va fer de tècnic cinematogràfic un temps. A partir de 1936 es va lliurar a l'ajuda dels anarcosindicalistes espanyols. Detingut el juny de 1940, quan va ser alliberat va marxar a la «zona lliure» i va prendre part en la resistència antinazi al costat de Jean Moulin. Va marxar a buscar ajuda a Londres en nom de la CGT clandestina amb el general de Gaulle i en 1944 va participar en la Conferència de Filadèlfia de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Va entrar a París amb els exèrcits d'alliberament. Després de la guerra va obtenir un lloc de funcionari de l'OIT en la seu de Ginebra. Va publicar Le contrôle ouvrier (1934), Le droit de grève (1937) i Mouvement ouvrier aux Etats-Unis (1939), entre altres. En 1982 va cedir un important fons documental a la Biblioteca de l'OIT de Ginebra (Col·lecció Guigui).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    "El 'programa' del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees 'dissolvents' que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les 'satàniques sectes anarquistes i socialistes'". (Miquel López Crespí)


    Miquel Costa i Llobera en la novel·la històrica de les Illes: Defalliment (El Gall Editor) i Damunt l'altura. El poeta il·luminat . (Pagès Editors) (i III)



    Els fets de la Setmana Tràgica a Barcelona, la cremada d´esglésies i convents i la lluita del poble català contra la monarquia i l'exèrcit, condicionà per sempre el discurs de Miquel Costa i Llobera contra les idees de la Revolució Francesa i contra el socialisme i l'anarquisme.

    Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.

    Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".

    En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.

    A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.

    Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".

    Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.

    És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.

    Miquel López Crespí


    0 0

    [06/08] «Liberty» - Procés dels Trenta - Lucchesi - Nomellini - Gobbi - Castelnuovo - Cañizares - Johansson - Martin - Acín - Pasanau - Pujol - Montoliu - Cabero

    Anarcoefemèrides del 6 d'agost

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Liberty"

    - Surt Liberty: El 6 d'agost de 1881 surt a Boston (Massachusetts, EUA), editat per l'anarcoindividualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker, el primer número del periòdic Liberty. No the daughter but the mother of order --aquest subtítol («No és la filla, sinó la mare de l'ordre») és una famosa frase de Pierre-Joseph Proudhon. La il·lustració de la primera pàgina d'aquest primer número serà un retrat de Sofia Perovskaya, una de les assassines del tsar Alexandre II, tot justificant l'acció dels populistes russos. Tucker va difondre les teories de diversos pensadors europeus (Herbert Spencer, Proudhon, Tolstoi...) i les va integrar amb les dels filòsofs anarcoindividualistes nord-americans (Lysander Spooner, William Greene, Josiah Warren...), a més d'incloure les idees de la llibertat de pensament i de l'amor lliure, tot amb la finalitat de produir les bases per a l'anarquisme individualista que va anomenar socialisme anarquista. Entre 1886 i 1887 es van produir diverses escissions en el si del grup editor a causa de l'enfrontament amb els sectors més liberals del grup provocat per la creixent influència de les tesis egoistes de Max Stirner en alguns autors i que desembocarà en la sortida progressiva del sector més iusnaturalsita. Així Gertrude B. Kelly, John F. Kelly, Sidney H. Morse i William J. Lloyd sortiran cap al 1888, després d'un enfrontament dialèctic amb James L. Walker. En 1907 Benjamin Tucker va treure en aquesta publicació una traducció d'Steven T. Byington, la primera a l'anglès, de Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), la principal obra de Max Stirner. El periòdic apareixerà, amb diverses interrupcions, fins a l'abril de 1908. Alguns dels seus col·laboradors van ser Benjamin Tucker, Lysander Spooner, Auberon Herbert, Joshua K. Ingalls, John Henry Mackay, Victor Yarros, Wordsworth Donisthorpe, James L. Walker, J. William Lloyd, Florence Finch Kelly, Voltairine De Cleyre, Steven T. Byington, John Beverley Robinson, Jo Labadie, Lillian Harman, Dora Marsden, Gertrude B. Kelly, Henry Appleton, John F. Kelly, Sidney H. Morse, y William J. Lloyd.

    ***

    Banc dels acusats del "Procés dels Trenta" ("Le Jorunal Illustré, 19 d'agost de 1894)

    - Procés dels Trenta: El 6 d'agost de 1894 comença a l'Audiència del Sena de París (França) el «Procés dels Trenta». El poder i la policia desitgen acabar amb «la propaganda pel fet» i les accions anarquistes tot intensificant la repressió contra el moviment anarquista gràcies a l'aprovació de les Lois Scélérates (Lleis Perverses). Es van produir nombroses detencions, algunes de militants força coneguts, com ara Paul Bernard, Charles Chatel, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Jean Grave, Louis Matha, etc., que van ser anomenats per la premsa com «els intel·lectuals de l'anarquia doctrinal». Trenta persones citades, però només 25 hi compareixen;Émile Pouget, Constant Martin, Louis Duprat, Alexander Cohen i Paul Reclus havien pogut fugir. A més d'aquest militants coneguts, una desena de detinguts de dret comú que tenien lligams indirectes amb l'anarquisme hi seran adjuntats. Destinat a justificar les mesures repressives contra els anarquistes (Lois Scélérates) i a tranquil·litzar l'opinió pública després dels recents atemptats, la requisitòria de l'advocat general Bulot s'afanyarà a provar, sense èxit, una pretesa associació de malfactors entre els diversos acusats, ja fossin intel·lectuals, militants o simples lladregots. Els acusats, molts dels quals ni tan sols es coneixien, no van tenir cap problema a refutar l'acusació, fet que no impedí  que l'advocat general demanés una pena severa per als intel·lectuals del moviment (Jean Grave, Sébastien Faure, Louis Matha, etc.). De bon començament, la cort decideix que serà prohibida la reproducció dels interrogatoris de Jean Grave i de Sébastien Faure, ja que aquests podrien ser emprats per fer propaganda àcrata. La temptativa de muntatge i de maquinació judiricopoliciac no va escapar als jurats que van pronunciar una absolució general, llevat de tres pobres culpables de robatoris que van ser castigats a nombrosos anys de presidi a les colònies. Els contumaços (Paul Reclus, Alexandre Cohen, Constant Martin, Louis Duprat i Émile Pouget) seran condemnat per no compareixença el 31 d'octubre a 20 anys de treballs forçats. Els qui van entrar de tots aquests a França després de l'amnistia, llevat de Paul Reclus, seran absolts.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

    - Oreste Lucchesi: El 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per«cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per«ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese iIl Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

    ***

    Plinio Nomellini

    - Plinio Nomellini: El 6 d'agost de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el pintor anarquista Plinio Michele Omero Nomellini. Sos pares es deien Coriolano Nomellini, funcionari de duanes, i Cesira Nenocci. Entre 1872 i 1874 va viure amb sa família a Càller (Sardenya), on son pare havia estat traslladat, i en 1875 retornà a Liorna, on va fer estudis tècnics. En 1883 es va graduar a l'Escola Tècnica i es va matricular a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Liorna. Entre 1878 i 1884 seguí els cursos de dissenys figuratiu i ornamental impartits pel pintor Natale Betti a l'Escola Municipal de Disseny; també en aquesta escola va fer estudis amb Ferruccio Pagni i Guglielmo Micheli. Gràcies a una beca, va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on va estudiar amb Giovanni Fattori i va fer amistat amb els pintors macchiaioli Silvestro Lega i Telemaco Signorini, que es reunien a la Trattoria del Volturno del carrer San Gallo. El seu amic íntim de l'època fou Giuseppe Pellizza da Volpedo, que estudiava amb ell a l'Acadèmia. En 1886 participà en l'Exposició de la Societat de Belles Arts de Florència, on exposà de manera continuada fins a començaments del segle. En 1889 exposà la seva obra Il Fieno a l'Exposició Universal de París (França). En 1890 s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. A partir de 1890 començà a mostrar les seves obres en les exposicions de la Societat Promotora de les Belles Arts de Gènova i, més esporàdicament, en la«Promotrice» de Torí (Piemont, Itàlia). En 1891 participà en la I Triennal de Milà (Llombardia, Itàlia), on exposà Piazza Caricamento a Genova, que va ser adquirida per Piero Mascagni. Al seu domicili del barri genovès d'Albaro es reunien artistes i literats, majoritàriament anarquistes i socialistes, com ara Angelo Balbi, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Edoardo De Albertis, Angiolo Silvio i Mario Novaro, Eugenio Olivari, Giuseppe Sacheri, Angelo Vernazza, etc. Aquest cenacle, que prengué el nom de «Gruppo di Albaro», reivindicava la conjunció en l'art dels valors estètics i morals. L'amistat amb pintors socialistes (Giuseppe Pellizza da Volpedo, Angelo Morbelli, Gaetano Previati, etc.), el coneixement de les experiències artístiques europees, fruit de la seva estada a París (França), i el contacte amb l'ambient intel·lectual i polític genovès, van influenciar la seva pintura, que passà de les formes dels pintors macchiaioli a un realisme preocupat pels esdeveniments dels proletariats rural i urbà amb connotacions dels primers impressionistes  Il fienaiolo (1888), Il vangatore (1889), Contadina che zappa (1889),Sciopero (1889), I Mattonai (1889)–, per passar després al corrent divisionista –Sciopero (1899), Incidente in fabbrica (ca. 1891), Piazza Caricamento (1891), Mattino in officina (1893), La Diana del lavoro (1893), Il Naufrago (1893), L'incidente in fabbrica (ca. 1898). Del realisme influenciat per Giovanni Fattori i per Jean-François Millet, va evolucionar cap un realisme social carregat de tensió polèmica contra les injustícies socials. Entre el 22 de maig i el 8 juny de 1894 va ser encausat, juntament amb altres 34 anarquistes de Ligúria i de Piemont, entre ells Luigi Galleani i Eugenio Pellaco, per la seva militància llibertària en l'anomenat«Procés Pallone», muntatge policíac concebut pel superintendent romà Siro Sironi; defensat per l'advocat anarquista Pietro Gori, a qui va fer un retrat, i Giovanni Rosadi, al seu favor testimonià el pintor Telemaco Signorini. Important fou el suport del crític d'art Diego Martelli, qui va organitzar una subscripció, en diners i en pintures, a la qual es va sumar una gran quantitat d'artistes florentins, que va assegurar la seva defensa legal. Durant els cinc mesos que restà tancat a la presó genovesa de Sant'Andrea pogué realitzar els aiguaforts Carceri di S. Andrea i Prigione di S. Andrea, obres que combinen les formes divisionistes amb les simbolistes, manera artística que esdevingué una constat partir de 1903. En 1898 participà en l'Exposició de Torí i a partir de 1899 regularment en la Biennal de Venècia. El 6 de maig de 1899 es casà amb Griselda Ciucci. Els principis de l'estètica simbolista també es reflecteixen en la seva producció d'art gràfic i de crítica artística que realitzà en els periòdics progressistes que col·laborà, com ara Caffaro,L'Elettrico, Endymion,L'Era Nuova (del qual va dissenyar la capçalera), Il Laboro (del qual va redactar en 1903 el manifest), La Riviera Ligure, Lo Svegliarino, etc. Buscant tranquil·litat, en 1902 es traslladà a la comarca toscana de Versilia, primer a Torre del Lago (Viareggio, Toscana, Itàlia), i, després, a partir de 1908, a Fossa dell'Abate (Viareggio, Toscana, Itàlia). El setembre de 1903 participà, amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Pietro Gori i Corrado Spadaccini, en l'homenatge a l'escriptor Percy Bysshe Shelley que se celebrà a Viareggio.  Al seu voltant es va constituí un nou cenacle d'artistes i literats, format per Lorenzo Viani, membre del grup anarquista «Manipolo dell'Apua» (Delenda Carthago, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Enrico Pea, Giuseppe Ungaretti, etc.), i altres destacats creadors (Ugo Oietti, Vittorio Pica, etc.). En aquestaèpoca freqüentà Gabriele d'Annunzio, Galileo Chini, Grazia Deledda, Isadora Duncan, Eleonora Duse, Pietro Mascagni, Giovanni Pascoli, Giacomo Puccini, etc., i mantingué una estreta amistat amb socialistes revolucionaris com Alceste de Ambris, Luigi Campolonghi (col·laborà en el seu periòdic Il Popolo), Vico Fiaschi, Luigi Salvatori, etc., i sobretot amb el propagandista anarquista Pietro Gori. En les primeres dècades del segle XX la seva pintura es caracteritzà per una ambivalència que el fa oscil·lar entre l'intimisme líric, el decorativisme i les formes d'un simbolisme al·legòric carregat d'idealisme moralitzant, marcat per un fons social i humanitari. Tot això caracteritzà les pintures relacionades amb la temàtica proletària –L'Orda (1905), Migrazione d'uomini (1905),Gl'Insorti (1907)–; l'obra dedicada a l'epopeia garibaldina i del Risorgimento –L'imbarco dei Mille a Quarto (1911), il·lustracions pels Poemi del Risorgimento (1911) de Giovanni Pascoli–; les il·lustracions per a novel·les i reculls poètics d'autors llibertaris o de contingut social –Il Popolo (1906); La zattera (1907); La Nuova Israele (1909), del socialista Luigi Campolonghi; Sonetti e poemi, de Roccatagliata Ceccardi; Poemi del Risorgimento. Inno a Roma, Inno a Torino, de Giovanni Pascoli; Le Fole (1911), d'Enrico Pea, els sues Sonetti e poemi (1910); etc.); L'arte del Sogno, enllestida en 1907 per a la VII Biennal de Venècia, juntament amb Galileo Chini, Edoardo De Albertis i Gaetano Previati, i que inclou la pintura Garibaldi. En aquests anys el seu pensament llibertari l'acostà a l'anarcosindicalisme i en 1908 mostrà la seva solidaritat amb els pagesos de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) en vaga i hostatjà els seus fills als quals ensenyà, a instàncies de Luigi Campolonghi, dibuix. La seva obra Gonfalone per la Camera del Lavoro di Parma, mostra un jove treballador i una jove pagesa representant «la unió del proletariat ciutadà i pagès». També en 1908 Luigi Campolonghi li va encarregar el cartell per a la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Aquest mateix any, va ser nomenat president de la Universitat Popular de Viareggio (Toscana, Itàlia), on ensenyaren els seus amics anarquistes. En 1909 pintà dos grans panells decoratius de temàtica social (Cantieri i Gente Nova) per a l'Ajuntament del barri genovès de Sampierdarena. Probablement en aquestaèpoca és l'autor, que signa sota el pseudònim Pittore, dels articles anticlericals publicats en el periòdic anarquista La Protesta Umana. Influenciat pel vitalisme de tall nietzschià, passà de posicions patriòtiques a posicions nacionalistes i fins i tot intervencionistes. En 1915 dibuixà el cartell per a la inauguració del«Monumento ai Mille», al barri genovès de Quarto, realitzat per Eugenio Baroni, moment decisiu per a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1916 col·laborà en el setmanari Versilia. Settimanale socialista, editat per Luigi Salvatori i que seguia els paràmetres estètics de Gabriele D'Annunzio. En 1919 s'instal·là definitivament a Florència, encara que passà nombroses estades a Capri, Quercianella, Ischia i l'illa d'Elba. Durant els anys vint, una certa confusió ideològica i una interpretació força superficial dels objectius de la dictadura que naixia l'acostaren al moviment feixista. En aquests anys col·laborà en revistes artístiques i periòdics (La Nazione, Il Telegrafo, etc.). En 1924 pintà l'obra Incipit nova aetas, que mostra l'arribada a Florència delscamises negres. En 1936 morí la seva companya i, sense deixar de pintar, la seva tasca expositiva minvà. Des de 1939 fins a la seva mort fou president de l'artístic«Gruppo Labronico». Plinio Nomellini va morir el 8 d'agost de 1943 a l'Hospital de Careggi de Florència (Toscana, Itàlia), amb una cama amputada. Després de la II Guerra Mundial, a causa de la seva deriva final, patí un ostracisme absolut fins al 1966, quan una exposició organitzada per Carlo Ludovico Ragghianti al Palazzo Strozzi de Florència reivindiqués el seu lloc en la història de l'art.

    Plinio Nomellini (1866-1943)

    ***

    Torquato Gobbi en una foto de la policia italiana

    - Torquato Gobbi: El 6 d'agost de 1888 neix a Bagnolo in Piano (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista i militant anarquista Torquato Gobbi. Enquadernador d'ofici, de molt jove es va lligar al moviment anarquista militant en el«Cercle Francesc Ferrer Guàrdia» de Reggio Emilia. Fou corresponsal d'Umanità Nova, redactor de La Lota Umana i distribuïdor d'Il Pensiero a començaments del segle. La seva participació en les vagues de la tardor de 1911 contra l'enviament de tropes a Líbia va implicar la seva inscripció en la llista d'anarquistes de l'Estat i ser perseguit per la justícia per«distribució de manifests antimilitaristes» i fullets en suport del soldat Masetti. A començaments de 1914 fou un dels promotors d'una reunió a favor de Masetti que aleshores estava tancat a Reggio Emilia. Com a militant de la Unió Sindical Italiana (USI), era membre de la tendència de Borghi, oposada a la guerra, en contra de l'Alceste De Ambris, intervencionista. A començaments de 1915 va participar en el Congrés Nacional Anarquista de Pisa realitzat amb la finalitat de crear una estratègia d'oposició a la guerra. En aquest anys va conèixer Camillo Berneri, secretari de la Joventut Socialista de Reggio Emilia, al qual va atreure a l'anarquisme i amb qui mantindrà una gran amistat. El juny de 1916, arran del congrés semiclandestí realitzat a Florència, va ser elegit, juntament amb T. Monticelli, P. Binazzi, Gregorio Benvenuti i V. S. Mazzoni, membre del Comitè d'Acció Anarquista Internacional (CAAI), encarregat de coordinar la lluita contra la guerra a Itàlia i relacionat amb els companys estrangers. La propaganda que va realitzar contra la guerra va implicar la seva detenció nombroses vegades, especialment l'abril de 1917 i el febrer de 1918, quan va ser condemnat a 10 anys de reclusió, que complirà només fins al març de 1919 gràcies a una amnistia. Aquest mateix any coneixerà Luigi Fabbri, amb qui farà una gran amistat. En 1919 també va ser delegat al congrés fundacional de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) realitzat a Florència, on serà elegit per participar-ne en la direcció. Amb l'arribada de Mussolini i després d'haver estat amenaçat i agredit pels escamots feixistes i d'haver participat en el III Congrés de la UCAI a Ancona el novembre de 1921, en 1923 va exiliar-se a París. A la capital francesa va formar part del Comitè de Suport de la USI i del grup«Gori» (Borghi, Angelo Diatallevi, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi, etc.), alhora que fa costat els companys exiliats de l'Itàlia feixista. També va participar en l'aventura de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 fou membre del grup «Pensiero e Volontà» i un dels redactors del seu òrgan La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri i del qual Séverin Ferandel serà gerent. El 16 de setembre de 1927 fou expulsat de França, juntament amb la major part dels redactors (Fabbri, Fedelli, Berneri, etc.) i es va instal·lar a Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Berneri, Damiani i Mantovani, entre d'altres, fent feina en una fàbrica de botons. Fou expulsat de Bèlgica en 1929, malgrat la intervenció de la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. En 1930 va emigrar a l'Uruguai, on va trobar feina de mestre en una escola elemental. Amb Luigi Fabbri i Ugo Fedeli va editar, entre 1930 i 1935, la revista Studi Sociali. Durant els anys trenta va derivar cap el socialisme reformista d'essència llibertària. Durant la II Guerra Mundial fou president del Comitè de Montevideo de l'associació «Italia Libera» i organitzador de nombroses manifestacions contra el feixisme i les potències de l'Eix. Després de la guerra farà de tipògraf i obrirà la Llibreria Italiana, que també fou editorial, a Montevideo. Vivint sempre en precarietat econòmica, durant la crisi econòmica dels seixanta aquestes necessitats es van agreujar fins al punt d'arruïnar-lo, fet que el va portar a la desesperació. Torquato Gobbi es va suïcidar el maig de 1963 a Montevideo (Uruguai). En 1997 Fabrizio Montanari en publicarà una biografia: Voci dal Plata. Vita e morte di Torquato Gobbi.

    Torquato Gobbi (1888-1963)

    ***

    Elías Castelnuovo

    - Elías Castelnuovo: El 6 d'agost de 1893 neix al barri de Palermo de Montevideo (Uruguai) el periodista, narrador, dramaturg, poeta, assagista i anarquista, i després comunista i peronista, Elías Castelnuovo. Es crià en la més absoluta misèria en una família nombrosa d'origen italià --era el penúltim de 10 germans-- i no acabà els estudis primaris. Des d'infant treballà en multitud de feines (pintor, paleta, llanterner, mestre, ajudant cirurgià, fuster, etc.) i finalment es decantà per l'ofici de tipògraf i linotipista. Apallissat per un cunyat seu que vivia amb sa família, quan tenia 15 anys fugí de casa seva i es dedicà a recórrer el país a peu com un rodamón. Després conegué un contractista que li va assignar feines a diferents llocs (Río Grande do Sul, Uruguayana, Concordia i Curuzú Cuatiá). De bell nou a Montevideo, s'interessà pel món de la cultura (literatura, música, pintura), visità biblioteques i es matriculà l'Escola Experimental d'Art Dramàtic i, més tard, al Cercle de Belles Arts de la capital de l'Uruguai. En aquesta època freqüentà el Centre Internacional d'Estudis Socials, seu de l'anarquisme de Montevideo, on s'introduí en el pensament llibertari. En 1912 s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on restà de per vida. A la capital argentina trobà feina en una impremta, on se li va encarregar de compondre les tesis de doctorat dels estudiants de medicina; conegué el doctor Lelio Zeno, amb qui va fer una bona amistat, i amb el temps arribà a tenir grans coneixements mèdics. Amb Fernando Gualtieri edità la revista de literatura llibertària La Palestra, on col·laboraren Pedro del Rivero, Dante Motta i Bo. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Tribuna Proletaria (1919), i en 1920 dirigí el suplement de La Protesta, un dels òrgans oficials del moviment anarquista argentí, publicació que abandonà arran de les seves constants baralles amb Diego Abad de Santillán. Entre 1920 i 1922 residí en precàries condicions amb el doctor Zeno al Delta, a la desembocadura del Paraná Miní, atenent els illencs i fent tasques humanitàries, especialitzant-se en treure queixals, realitzar l'asèpsia de les ferides, fent cures, etc.; també ambdós organitzaren reunions socials on ensenyaven als pobladors de la zona els seus drets i a defensar-se dels terratinents locals. Després va passar a fer de mestre en una colònia reformatori d'infants abandonats i delinqüents, però l'abandonà aviat a causa dels seus mètodes repressius. En 1922 retornà a Buenos Aires, on començà a col·laborar en diferents revistes (Mundo Argentino,Nueva Era, etc.). En 1923 fou un dels fundadors del «Grupo Boedo», format per escriptors de la família socialista (anarquistes i marxistes) i cultivadors del compromís social, com ara Enrique Amorim, Leónidas Barletta, Raúl González Tuñón, Roberto Mariani, Nicolás Olivari, José Portogalo, Lorenzo Stanchina, César Tiempo, Álvaro Yunque, etc., influenciats per literats del naturalisme, del realisme, del realisme socialista i del humanitarisme (Émile Zola, Balzac, Anatole France, Tolstoi, Gorki, Dostoievski, etc.), que s'havien conegut en el lliurament dels premis d'un concurs de poesia organitzat pel periòdic anarquista La Montaña i amb la iniciativa del director de l'Editorial Claridad Antonio Zamora. Aquesta colla d'escriptors estava nucleada al voltant de publicacions com Dinamo,Extrema Izquierda i Los Pensadores --revista de la qual Castelnuovo fou cap de redacció. El «Grupo Boedo» s'«enfrontà» al «Grupo Florida» que, inspirats per Ricardo Güiraldes, conreava una literatura més preciosista, elitista, avantguardista i «europeïtzant» i aglutinà escriptors com Francisco Luis Bernárdez, Jorge Luis Borges, Oliverio Girondo, Norah Lange, Leopoldo Marechal, Conrado Nalé Roxlo, Nicolás Olivari --que començà boedo i acabà florida--, José Portogalo, etc., al voltant de publicacions com Proa i Martín Fierro --l'escriptor anarquista Roberto Arlt freqüentà els dos grups. En 1923 guanyà el «Premi Municipal de Literatura» de Buenos Aires pel seu relat «Tinieblas», que fou considerada l'obra inaugural del «Grupo Boedo». En 1928 es casà amb Inés Delfino, amb qui tingué dos infants (Allan Poe i María Eugenia). En aquesta època formà part dels grups Teatre Proletari i Teatre Experimental d'Art (TEA), grup que estrenà obres seves. El juny de 1931 marxà amb Lelio Zeno, convidats pel cèlebre científic alemany Jorge Nicolai, a l'URSS, on exercí com a corresponsal del diari La Nación i va fer amistat amb Victor Serge. En tornà a l'Argentina hagué d'enfrontar-se a nombroses persecucions, i fins i tot s'intentà aplicar-li la Llei de Residència per a deportar-lo del país, cosa que no s'aconseguí gràcies a la intervenció del seu amic Liborio Justo (Lobodón Garra), fill del general Agustín Pedro Justo, aleshores president argentí. S'afilià al Partit Comunista Argentí (PCA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Bandera Roja i en El Trabajo. Fou redactor en cap del Boletín Oficial de la Unió Sindical Argentina (USA), central obrera de la qual sorgí la Confederació General del Treball (CGT). En 1932, amb Roberto Arlt, fundà la Societat d'Escriptors Proletaris. En 1942 col·laborà, amb Arlt, en Santa Fe de Hoy. A començaments de la dècada dels cinquanta, passà a ser un intel·lectual al servei del peronisme --considerà que l'antiimperialisme, anticolonialisme i antioligarquisme del Juan Domingo Perón eren coherents amb les seves idees polítiques-- i col·laborà en Mundo Peronista, sota el pseudònimElicás, i La Prensa, aleshores oficialista. Finalment políticament acabà en allò que es deia «esquerra nacional». En 1973 va ser nomenat doctor honoris causa i professor emèrit per la Universitat Nacional i Popular de Buenos Aires. Influenciat per nombrosos autors (Dostoievski, Tolstoi, Gorki, Edgar Allan Poe, Florencio Sánchez, Rafael Barrett, etc), els seus personatges (lumpenproletari) i els seus escenaris (zones marginals i de marginació de les ciutats) caracteritzen la seva obra marcadament llibertària. És autor de Carne de cañón (1923 i 1930), Tinieblas (1923), Notas de un literato naturalista (1923), Malditos (1924), Entre los muertos (1925), Animas benditas (1926), En nombre de Cristo (1927), Los señalados (1928), Teatro (1929), La marcha del hambre (1931), Larvas. Cuentos (1931), Yo ví...! En Rusia (1932), El puerto (1933), Rusia Soviética. Impresiones de un viaje a través de la tierra de los trabajadores. (Continuación de Yo vi en Rusia) (1933), Tragedia y Teatro proletario. Tres obras (1934), Vidas proletarias. Escenas de la lucha obrera (1934), El arte y las masas. Ensayos sobre una nueva teoría de la actividad estética (1935), Resurrección. Impresiones de una conciencia libre sobre la epopeya heroica del pueblo español (1936, novel·la dedicada a la Guerra Civil espanyola), La noria (1936), Psicoanálisis sexual y psicoanàlisis social, examen de una nueva teoría de desorientación política y económica (1938 i 1966), Calvario (1956), Jesucristo y el reino de los pobres (1971), Memorias (1974), Caña fístula (1976), Sacrificados. Cuentos de la resistencia (1988, pòstuma), entre d'altres. Elías Castelnuovo va morir l'11 d'octubre de 1982 a la seva casa del passatge El Rastreador al barri de Liniers de Buenos Aires (Argentina). En aquest barri porteny existeix actualment un Centre Cultural Elías Castelnuovo.

    ***

    Entrada al camp de concentració de Vernet

    - José Cañízares Trujillo: El 6 d'agost de 1907 neix a Santa Fe de Mondújar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Cañízares Trujillo. Amb sos pares emigrà a Montcada i Reixac, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També en aquesta localitat conegué sa futura companya, Conchita Idea. El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera contra l'aixecament feixista a Barcelona. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, a Tolosa de Llenguadoc va ser membre del Comitè Regional de la FAI de l'Alta Garona. Va viure amb sa companya a les localitats occitanes de Castelfranc i Puy-l'Évêque. José Cañizares Trujillo va morir el 5 de novembre de 1989 a Puy-l'Évêque (Carcin, Guiana, Occitània).

    ***

    Ingemar Johansson durant un congres de la SAC (28 d'octubre de 1968)

    - Ingemar Johansson: El 6 d'agost de 1945 neix a Göteborg (Bohuslän, Suècia) l'escriptor, traductor, editor, escaquista i militant anarquista Ingemar Johansson. Especialista en el dadaisme i el situacionisme, ha traduït i introduït a Suècia importants autors, com ara Konrad Bayer, Ernst Jandl i Benjamin Peret. Jugador d'escacs, durant molts d'anys col·laborà en diverses revistes d'aquest joc i està considerat un dels millores historiadors dels escacs escandinaus. També ha publicat obres sobre plantes i horticultura. Militant de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), ha participat en diversos congressos d'aquesta central sindical i ha col·laborat en les seves publicacions. En 1969 publicà, amb Bengt Ericson, l'antologia sobre el moviment anarquista Anarkisterna i klasskampen, considerada com a una obra de referència.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pierre Martin al llit de mort

    - Pierre Martin: El 6 d'agost de 1916 mor a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Havia nascut el 16 d'agost de 1856 a Viena del Delfinat (Arpitània). Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Viena del Delfinat, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses),és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la«unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí.

    ***

    Ramón Acín (circa 1920)

    - Ramón Acín Aquilué: El 6 d'agost de 1936 és assassinat a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Acín Aquilué. Havia nascut el 30 d'agost de 1888 a Osca (Aragó, Espanya). Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònim Fray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós«Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca, aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.

    ***

    Benet Pasanau

    - Benet Pasanau: El 6 d'agost de 1936 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Benet Antoni Pasanau Blanch. Havia nascut el 2 de setembre --algunes fonts citen el 30 d'agost-- de 1900 a Barcelona (Catalunya). Carreter de la fàbrica de cervesa Damm de Barcelona, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936, amb altres companys de feina, muntà una metralladora al terrat de la Damm i s'enfrontà als insurrectes. Immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Durant els combats a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) va resultar ferit en l'assalt de la caserna de la Guàrdia Civil de la població. Deixat per mort, va ser després evacuat a Lleida quan encara no havien acabat els combats i després a Barcelona. Benet Pasanau va morir d'aquestes ferides el 6 d'agost de 1936 a la Clínica Aliança de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat el 8 d'agost al cementiri barcelonès de Sant Andreu. El seguici fúnebre des de la Damm fins al cementiri va ser una gran manifestació obrera de dol. Entre el setembre de 1937 i el final de la guerra, el carrer Rogent del barri del Clot de Barcelona portà per iniciativa popular el nom de«Benito Pasanau». Son fill, Santiago Pasanau, nascut en 1922, també va ser militant llibertari.

    Benet Pasanau (1900-1936)

    ***

    Alfons Pujol Clavaguera

    - Alfons Pujol Clavaguera: El 6 d'agost de 1940 es afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Pujol Clavaguera. Havia nascut cap al 1915 a Pont de Molins (Alt Empordà, Catalunya). Xofer de professió, residí a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Sant Joan les Fonts (La Garrotxa, Catalunya). Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936 fou xofer del Comitè Revolucionari de Sant Joan les Fonts i un dels responsables de la col·lectivització de l'empresa Muntada de transports d'aquesta localitat. Després fou voluntari en el Cos de Tren de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 27 de juny de 1940 a Girona i condemnat a mort. Alfons Pujol Clavaguera va ser afusellat, juntament amb un altre company, el 6 d'agost de 1940 al cementiri de Girona (Gironès, Catalunya).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    [07/08] «Regeneración» - Manifestacions per Sacco i Vanzetti - Hugonnard - Adamas - Ghiraldo - González Mallada - Périer - Weiland - Mella - Lebasque - Foucellas - Caracremada - Bauchet - Monleón - Barba - Berruezo - Carrasquer

    Anarcoefemèrides del 7 d'agost

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Regeneración"

    - SurtRegeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol«Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneraciónés una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.

    ***

    Manifestació a París

    - Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Banderola de la secció lionesa de l'AIT

    -Émile Hugonnard: El 7 d'agost de 1859 neix a Lió (Arpitània) el militant anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel. Va pertànyer a la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans havia realitzat a París el Congrés Regional del Centre que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est de l'Estat francès. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en el procés, conegut com «Procés dels 66», comparegué davant el tribunal correccional de Lió el 8 de gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs reservats contra ells, l'acusació classificà els detinguts en dues categories. Hugonnard, detingut de la primera categoria --amb Chavrier, Coindre, Damians, François i Louis Dejoux, Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges), Régis Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel, Pautet (o Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta, Tressaud--, es va afrontar davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la Federació Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils, penes confirmades per sentència de la Tribunal d'Apel·lació de Lió el 13 de març del mateix any. A començaments de la dècada dels noranta, va formar part del «Grup de la Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles anarquistes dels barris lionesos més importants. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer Puillet, va representar els àcrates lionesos en un congrés de grups anarquistes de la regió organitzat a Ginebra (Suïssa) entre el 16 i el 17 d'agost de 1890, amb la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió. En aquest congrés, al qual també assistirà Octave Jahn, es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual va ser l'electricista de Zuric Chomat i com a secretari el tipògraf ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892, Hugonnard va ser detingut preventivament, així com 38 companys, sota la inculpació d'«associació de malfactors contra les persones i les propietats», però fou alliberat alguns dies després.

    ***

    Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'11 de setembre de 1953

    - Adamas: El 7 d'agost –algunes fonts citen el 6 d'agost– de 1869 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Baptiste Schaut, més conegut com Adamas. Era fill de pares flamencs. En 1893 s'instal·là a Gant (Flandes Oriental, Flandes), on es guanyà la vida venen diaris. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions i a partir de 1908 participà en organitzacions sindicalistes revolucionàries locals, com ara el «Vrije Groep» (Grup Oci), que es reunia a la Sala Parnassus, i l'aliança formada pels grups «Onafhankelijke Schildersbond» (Societat de Pintors Independents), «Vrije Gemengde Vakbond» (Unió Mixta per al Lliure Comerç) i «Vrije Dokwerkersbond» (Grup d'Associacions Lliures), que adoptà un programa revolucionari. Destacat orador, el febrer de 1909 participà en un míting a Brussel·lès (Bèlgica) on intervingué en flamenc. El 25 de desembre de 1925 fou delegat de Gant en el II Congrés Anarquista Belga que se celebrà a Amay (Lieja, Valònia) i on lamentà l'absència d'un sindicalisme federalista fort. Entre 1926 i 1927 col·laborà habitualment, sota el pseudònim Adamas, en el periòdic Le Combat, antic L'Emancipateur. En 1926 fou membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC) francesa i l'agost participà en un míting a Amay a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 23 d'abril de 1927 participà, amb Ferandel, Hem Day i Marchand, en un gran míting «Contra la repressió mundial», organitzat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que se celebrà a la sala Lion d'Or de Brussel·les. També col·laborà en la revista holandesa Recht voor Allen (Dret per Tothom). Participà regularment en les reunions del grup «L'Action Commune Libertaire», creat el 2 de novembre de 1952 a instàncies de l'anarcosindicalista Jean De Boë i que reunia destacats militants (Guy Badot, Luis Broecke, Hem Day, Joseph De Smet, Georges Simon, etc.), i estigué molt pròxim al grup «Pensée et Action» (Pensament i Acció). Jean-Baptiste Schaut va morir el 2 d'agost de 1953 a Lieja (Valònia).

    ***

    Alberto Ghiraldo a Espanya

    - Alberto Ghiraldo: El 7 d'agost de 1875 neix a Buenos Aires (Argentina) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor anarquista Alberto Ghiraldo. Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant italià i sa mare era de família criolla. Molt poc després de nèixer, sa família es traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí després de patir una greu malaltia. Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a Buenos Aires capital. Son oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer càrrec de l'educació dels infants. Però poc després també son oncle finà, restant sa família en una greu situació econòmica. Per això abandonà els seus estudis al Col·legi Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les seves vivències. Es relacionà amb els treballadors del port i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge, insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro Nicéforo Alem, del qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris de 1890 («Revolución del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El año literario, on presentà un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el llibre de poemes decadentistes ¡Ahí van! En aquesta època, que va fer servir el pseudònim literari Marco Nereo, conegué el poeta Rubén Darío i assistí a les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van influir profundament. El juny de 1893 participà en la Revolució Radical i treballà en la revista La Quincena. En 1895 publicà Fibras i l'any següent fundà el periòdic El Obrero, que només durà un mes i mig. Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos. En 1898, ja anarquista després de conèixer Pietro Gori, començà a editar la revista literària i socialEl Sol, que durà fins al 1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera --el 25 de maig de 1901 es constituí la Federació Obrera Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la impopular Llei de Residència--, d'Estat de setge, de clausura d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc. Amb ocasió de l'atemptat contra el president nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la violencia», que fou publicada enLa Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II Congrés de la FOA com a delegat dels obrers del port de Villa Constitución. Després de la clausura d'El Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín Fierro, personatge de l'escriptor José Hernández pel qual tenia admiració. Aquest mateix any estrenà la seva primera obra teatral, Alas, i es convertí en el principal redactor del diari anarquista La Protesta, el qual més tard dirigirà, fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa afí al govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes. Aquesta tasca periodística el portà sovint problemes judicials. En 1905, arran del fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la repressió policíaca irrompí al local de La Protesta i al de la redacció de Martín Fierro, ubicada en la seva residència. Detingut i, després d'un mes tancat, fou traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després tornà i reobrí el diari, i organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La tiranía del frac. Crónicas de un preso. Amb motiu de l'agitació obrera, La Protesta tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a reobrir-se i continuà en les seves funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de la direcció a causa de les dificultats econòmiques i per les diferències amb alguns militants --sempre defensà la unitat d'acció entre anarquistes i socialistes. En 1908 fou un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la qual fou nomenat tresorer. Després fundà la revista literària i de temes d'actualitat Ideas y Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a més del periodisme, d'una impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca literària s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de les seves més importants La columna de fuego (1913). En 1916 s'instal·là a Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues dècades viurà del periodisme --fou corresponsal de La Razón-- i de la literatura --treballà en la Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de diversos autors (Pérez Galdós, Rubén Darío i José Martí) i va escriure de tot (poesia, novel·la, teatre, contes, etc.)-- i sempre patint persecucions per part de la policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el marmessor literari de Benito Pérez Galdós. En 1935 retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual morí poc després. Instal·lat a La Plata, després d'un breu matrimoni del qual nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago (Xile), on la seva producció periodística, literària i teatral no minvà. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Barricada, La Campana,¡Despertar!, Estudios,Ideas y Figuras, El Productor,Psiquis, La Revista Blanca, El Sembrador, El Sol, Vértice,Voluntad, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves obres, a més de les citades, destaquen El año literario (1891), Sangre y oro. El presidio de Sierra Chica (1897), Gesta (1900), Los nuevos caminos (1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra (1911), La cruz (1912), Crónicas argentinas (1912), La ley baldón (1915), Doña Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi viaje a España (1917), La canción del deportado (1921),La canción del peregrino (1922), Antología americana (1923), Primeras letras (1923), Cara y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia bárbara. La lucha contra el imperialismo (1929), Política española (1933), Cuentos argentinos (1935), Libertadores de América. Las espadas y las liras (1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero libertario (1938), El archivo de Rubén Darío (1943), Teatro argentino (1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto Ghiraldo, que durant els seus últims anys criticà durament el règim del general Perón, va morir el 23 de març de 1946 a Santiago (Xile).

    Alberto Ghiraldo (1875-1946)

    ***

    Avelino González Mallada (Gijón, 1937)

    - Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 --Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)--; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup«Solidaridad» de la FAI--; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT --ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener--, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo,Neandro) en Acción Libertaria,CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

    Avelino González Mallada (1894-1938)

    ***

    Théophile Alexandre Steinlen: "Ouvriers du bâtiment" (1911). Musée d'Orsay

    - Albert Périer:El 7 d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Albert Périer (o Pérrier), conegut també com Germinal. Sos empobrits pares havien emigrat a Argentina el 1988 i tornaren a França el 1900. Albert, analfabet, va aprendre les lletres llegint els diaris revolucionaris a files durant la guerra en 1916. Desmobilitzat el 1919, s'adhereix al Partit socialista, i en 1921 al Partit comunista. En 1922 serà elegit delegat en el Congrés de les Joventuts Comunistes i és detingut per distribuir pamflets antimilitaristes i passarà un mes empresonat. Exclòs del Partit comunista poc després, s'introduirà en els cercles llibertaris i militarà en la Unió Anarquista, esdevenint secretari de la Federació del Nord-Pas-de-Calais. Obrer de la construcció i sindicalista revolucionari, s'oposarà nombroses vegades a la influència dels comunistes en els moviments socials. Entre 1923 i 1924 va publicar el diari anarquista Le Combat i, durant els anys 30, va fundar una cooperativa obrera a La Ruche. El febrer de 1934, per haver organitzat una vaga i una manifestació antifeixistes pels carrers de Périgueux, va ser condemnat a tres mesos de presó. L'agost de 1936 marxarà a Espanya amb el primer comboi de queviures i d'armes, recol·lectades a França, destinades a la CNT-FAI, i durant dos anys s'encarregarà, malgrat el bloqueig gal, de l'abastament dels anarquistes espanyols. En sentit invers durant elsúltims mesos, facilitarà el pas dels companys per la frontera i el salvament dels arxius. Després va ajudar la resistència antinazi a França, però, detingut, va ser condemnat a 18 mesos de presó en un camp de treball del qual acabarà evadint-se. Després de l'Alliberament reprendrà la seva militància sindical i llibertària sense oblidar el seu combat per aconseguir la construcció d'habitatges de lloguer moderats. Entre 1946 i 1953 va escriure regularment en Le Libertaire, fent servir també els pseudònims d'Albert Pierre i L. Germinal. Albert Périer va morir el 25 d'abril de 1977 a Angers (País del Loira, França).

    ***

    Alfred Weiland

    - Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials)  i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ricardo Mella

    - Ricardo Mella Cea:El 7 d'agost de 1925 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Havia nascut el 23 d'abril de 1861 a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia). Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensamentàcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu«radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid;El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria«La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revistaNatura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del«jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl,Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismode Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava«jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.

    ***

    Autoretrat d'Henri Lebasque (ca. 1910)

    - Henri Lebasque: El 7 d'agost de 1937 mor a Lo Canet (Provença, Occitània) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph Henri Baptiste Lebasque. Havia nascut el 25 de setembre de 1865 a Champigné (País del Loira, França). Era fill d'una modesta família i son pare feia de boter. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

    ***

    Benigno Andrade García

    - Benigno Andrade García: El 7 d'agost de 1952 és garrotat a la Corunya (Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Havia nascut el 22 d'octubre de 1908 al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia). Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada «Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquella època a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)


    Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)


    Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.

    El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.


    A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.

    Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.

    Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).

    Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels"comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.


    Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.

    Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).

    Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).



    Palma (Mallorca). Hivern de 1967. Mímica contra el franquisme. Actuació del grup Farsa en el saló d'actes del col·legi Sant Francesc. (Fotografia de Miquel López Crespí)

    Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.

    Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.



    Josep Massot i Muntaner

    Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".

    Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.

    Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.

    Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    Al darrer ple vam fer tota una sèrie de preguntes en torn a la contractació del policia condemnat per l'Audiència Provincial. Si s'hagués fet una reunió com havíem demanat no hagués fet falta fer totes aquestes preguntes. El batle es va comprometre al ple a suspendre al policia però passen els dies i tot segueix igual.

     

    1-Malgrat que el dilluns passat, 18 de juliol, el batle va declarar a Ràdio Pollença que ja tenia tots els informes i que aquell mateix dia o el dimarts 19 al més tardar es prendria una decisió. El batle va dir que era una qüestió no tècnica sinó política i social però en el moment de fer aquestes preguntes, una setmana després encara no s'ha pres cap decisió a pesar de l'alarma social que ha aixecat la contractació. Per què aquesta tardança si la decisió política ja s'havia adoptat?

     

    El batle va dir que sí, que era cert el que havia dit a la radio. Es demanaren informes a la tècnica de contractació i a l’Inspector de policia sobre el perquè s’havia fet aquest nomenament i la seva situació, i els dies següents es va estar mirant com es podia actuar front a aquesta realitat. I la decisió la varen prendre, i aquesta era suspendre el nomenament del policia. Però aquesta decisió política cal plasmar-la tècnicament en forma de decret. I aquests dies estan cercant la justificació tècnica, les motivacions o fonaments jurídics que permeti fer-ho.

     

    Al final a nosaltres ens sembla una excusa molt utilitzada per aquest equip de govern: els tècnics estan fent feina amb el tema i tot va més lent del que tocaria. 

    Ja val d’excusar-se amb els tècnics o de intentar argumentar la inactivitat en la necessitat de tenir uns fonaments jurídics quan en molts altres casos s’han pres decisions que tampoc tenien gaire fonament jurídic.

    Si realment han pres la decisió d’anul·lar el nomenament (cosa discutible vists els fets) el Decret hauria d’haver estat fet ja fa temps, però com que no ha estat així, nosaltres seguim pensant que el regidor de Policia ha de dimitir.   

     

    - Per què no ha fet una reunió per donar tota la informació i explicacions?

    El Batle va dir que no tenen cap problema en fer una reunió per donar la informació que han rebut aquests dies. Però els motius per no haver-la fet no els ha donat. La reunió s’hauria d’haver fet just al moment de saber de dita contractació. 

     

    - Ens poden facilitar ja els informes que s'han fet sobre la contractació?

    No tenen cap inconvenient en facilitar tot el que tenen, i aquesta reunió que va dir que poden fer poden mostrar les bases del borsí, el borsí amb els components, l’ordre fet per contractar i la resta de informació sobre el tema.

     

    - En la llista provisional de mèrits de la contractació el policia condemnat surt a la posició 42, a la definitiva passa a ser el número 2. Ens poden explicar aquest canvi?

    Segons el regidor de policia, es va cometre un error a la llista provisional, ja que no es va valorar l’antiguitat, i a la llista definitiva es va corregir aquest error.

     

    - Per què no es va actuar com a Sa Pobla per evitar la contractació d'aquest policia?

    El regidor de policia diu que el borsí de Sa Pobla es va tancar fa poc, i que els resultats definitius encara no s’han publicat, i per tant no entén com és això de que ha estat exclòs.

     

    - Han fet alguna indagació de per què aquest policia no fa feina a Deià a pesar de ser el primer en la borsa d'interins de policies locals (per dues vacants)?

    Segons el regidor, el cap de policia no sap si a Deià el varen cridar o no, però sospiten que va ser cridat i que renuncià a fer feina a aquell poble. 

    En aquest cas creim que es podria haver demanat un poc més de informació i saber a ciència certa perquè el policia no treballa a Deià.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Pàgines del meu dietari (XXI) – El canibalisme aplicat a les Lletres – Problemes dels escriptors mallorquins


    El que més indigna Pradial, a la gent honrada que, per estranyes circumstàncies, encara no ha estat depurada de la càtedra, és la palesa manca de sensibilitat de l'exèrcit d'arribistes que tot ho acapara. Una brutal ignorància, el menyspreu que senten per la història, pels aspectes progressius de la nostra literatura, pels grans escriptors de la terra, per la poesia... Un dia -no fa gaire- el màxim responsable de la universitat, borratxo, bavejant, tacant amb el seus vòmits les catifes perses que compra a càrrec del pressupost, manà collocar davant el despatx un munt de novelles, els darrers poemaris editats arreu dels Països Catalans, i s'hi compixà, enmig de les rialles dels sequaços, la colla d'ignorants que li serveixen de cort. (Miquel López Crespí)


    En arribar a l'explanada de la universitat, els escriptors en nòmina en qualsevol dels departaments ja ens miraven amb mal ull. Segur -els ho llegies en el rostre- que pensaven què hi fèiem allà els autodidactes. Acadèmics i no acadèmics, vet aquí una altra de les divisions en aquest infectat món d'hipocresies i enveges sense fi. "El canibalisme aplicat a les lletres" podria ser el títol d'un treball fi de carrera; o "La mentida com a arma de combat". S'haurien de desmitificar definitivament les falses relacions entre escriptors.

    Els veig de lluny, els "amics" del Club. Ens trobam una vegada a l'any (quan hi ha junta!). Rialles, somriures de compromís. Raonen: "Sort que solament els hem d'aguantar el temps del dinar. Després, quan el conseller marxi, ja no els tornarem a veure mai més". Ens menteixen, cínics: "Hauríem d'organitzar algun cicle de conferències: 'La generació dels setanta i el compromís amb el poble'. No vos deixau veure. Com si no volguéssiu saber res de la Universitat!". Quin cinisme! Tan sols viuen per a conspirar, per a malparlar contínuament dels autors que no formam part del claustre de professors. "La plebs!", xerriquen, menjant porcella en el menjador universitari. "Mestres d'escola, oficinistes, empleats de banca... botiguers! I així i tot volen ser escriptors! Quina bogeria!", diuen, mentre el greix els regalima de la boca.

    Hipocresia de la majoria de membres del Club Literari. En Guillem Pradial em saluda des de la distància. Un home sincer que no s'ha fet gaire amb l'exèrcit d'oportunistes que pullulen per classes i passadissos. Un home honrat, en Pradial. Per origen de classe, per les relacions del pare amb els caps de Falange, amb els Ribas, podria haver estat un més de la colla d'aprofitats que han renunciat a qualsevol idea de la joventut -justa rebellió contra la injustícia- per tal d'escalar quotes de poder en les institucions oficials. Ell ha fet un procés personal, autèntic, i ha assumit determinats valors de l'esquerra nacionalista. Hauria pogut anar rere el poder (econòmic, polític). No ho ha fet i això l'honora. La família Pradial tampoc no s'enriquí gaire ajudant al Movimiento. "Tontos útiles", que diria qualsevol aferrissat falangista. Egoisme absolut d'unes classes mitjanes atemorides pel triomf de la Revolució Soviètica, massa seduïdes per la cridòria de Mussolini (un exemple ben proper). Recentment m'explicava les brutors del rector i la seva dèria per jovenets o llicenciades amb delit de pujar d'escalafó. Cada qual és lliure de tenir les apetències sexuals que més l'omplin, sempre que no sigui amb menors d'edat. Però la degeneració del famós químic ha assolit -tothom ho sap- límits inimaginables. Deixa les reunions, el troben amagat dins dels serveis espiant els universitaris... No en parlem, si aquests eren rossos i d'ulls blaus!

    El que més indigna Pradial, a la gent honrada que, per estranyes circumstàncies, encara no ha estat depurada de la càtedra, és la palesa manca de sensibilitat de l'exèrcit d'arribistes que tot ho acapara. Una brutal ignorància, el menyspreu que senten per la història, pels aspectes progressius de la nostra literatura, pels grans escriptors de la terra, per la poesia... Un dia -no fa gaire- el màxim responsable de la universitat, borratxo, bavejant, tacant amb el seus vòmits les catifes perses que compra a càrrec del pressupost, manà collocar davant el despatx un munt de novelles, els darrers poemaris editats arreu dels Països Catalans, i s'hi compixà, enmig de les rialles dels sequaços, la colla d'ignorants que li serveixen de cort.

    Els bidells constitueixen un servei d'ordre particular. El protegeixen de les colles d'estudiants esquerrans que més d'una vegada -jugant-se els estudis- l'han volgut apallissar (li han descobert la dèria racista que el domina, l'odi a l'esquerrà que el fa tornar boig). Rabiós per l'actitud d'una joventut que no entén ("els maleïts marxistes que hauríem d'exterminar", remuga, enfollit, quan ulla banderes roges), ha anat accentuant el seu reaccionari dretanisme maldant per barrar el pas a qualsevol iniciativa progressista que surti de les aules. Vigila les actuacions tant dels professors -com en Pradial, el qual odia especialment- com de l'alumnat. Desesperat per aquesta resistència inesperada a les seves inconfessables apetències, un dia, en un dels nombrosos gestos de dictador manà retirar els llibres de marxisme de la biblioteca. L'excusa foren els pretesos "crims" del comunisme (es desespera en sentir parlar de Che Guevara o Ho Chi Minh). És així de grossa la seva ignorància històrica: no sap res de l'esforç bèllic dels soviètics per salvar el món del nazisme; mai no li ha importat saber res del moviment obrer; i, el més trist: es mostra orgullós de tan paleses mancances. Més d'un pare ha volgut denunciar-lo a les autoritats per degenerat, anar a la policia... Membres del claustre els fan desistir sota amenaça que el fill no podria acabar mai la carrera.

    Alguns dels escriptors que fan la viu-viu pel claustre han arribat a assolir posicions de privilegi gràcies a haver-se especialitzat a portar-li jovenets al rector (aquell pudent personatge que els paga fent-los pujar d'escalafó o augmentant una mica la quantitat de doblers que cobraven). Alguns dels joves, una bona part de professores, acceptaven els suggeriments del màxim cap universitari. Uns, enganats; altres simplement perquè volien aprovar sense importar-los gens ni mica el preu -llur dignitat- que havien d'abonar per tenir penjat el títol en un hipotètic despatx professional. Misèria de la condició humana! Molt d'avanços tècnics -la conquesta de la Lluna, l'energia nuclear, la informàtica-; però en el fons, el cervell de les persones no va més enllà del d'un primitiu cap de tribu: lluir més plomes damunt el cap (medalles, títols...).


    Hi veig també na Lluïsa Martí, mà dreta del rector, poetessa de tercera que ha bastit una certa fama mercès a les edicions universitàries; les indigestes colleccions literàries que paga la universitat i on només es publiquen amics del claustre, o aprenents d'escriptors que mai no posarien en perill -per simple comparança- les migrades qualitats literàries d'altres membres del Club. Quin editor -a no ser que ells mateixos es paguessin el llibre- s'hauria volgut ocupar mai de tan illegibles dèries? Sort del servei de publicacions, del vist i plau del rector... Vet aquí munió de carreres literàries bastides damunt el no res o -el més sovint- l'amiguisme més barroer.

    El conseller ja ens espera al bar del restaurant. Envoltat d'eficients secretàries en minifaldilla i mitges obscures, ens rep amb una esterotipada i gèlida rialla oficial, pensant el que segueix (perquè no hi ha dubtes quant a la valoració que li mereix la literatura): "Vosaltres sou els desgraciats que us dedicau a la ploma? Vaja, quina 'tribu' més curiosa. En veig molts d'integrats, professors, catedràtics... Ara bé: els que no he pogut entendre mai són els autodidactes. A què treu cap dedicar-se a una afecció que no serveix per a res? Que sigui un entreteniment de cap de setmana, ho entenc; perfecte; no hi ha res a dir. Un pot dedicar-se a plantar lletugues a l'hortet, a colleccionar segells, a jugar a trens com els infants, a escriure una estona els diumenges... Fins aquí tot em sembla perfectament comprensible... Però voler fer-ne un ofici! No ho he entès mai".

    Li ho llegesc en la mirada quan m'hi aprop a donar-li la mà. Na Lluïsa Martí ens presenta, obsequiosa, fent-se notar, amb una actitud que diu, sense necessitat de paraules: "No vos fixeu gaire en aquests quatre arreplegats; aquí qui compta som nosaltres, els de la universitat".

    Si realment pensa això dels escriptors illencs... quina és aleshores l'explicació lògica de la convidada? En Miquel Oliver, el President del Club, que també ha vengut amb nosaltres, afirma que creu en la bona voluntat del conseller. És el mateix que deia n'Antoni Crespí. En el fons... què significa un ajut d'un parell de milions a la literatura? Qualsevol àpat d'anar per casa, la més mínima campanya de premsa, ja ho valen.

    Ho comentava, venint cap aquí, en Biel Caimari.

    -Crec tendreu sort i alguna cosa vos tocarà -edició d'un llibre, una beca... qui sap si un inesperat cicle de conferències. Pensau que si han de fer propaganda institucional als diaris ja val molt més.

    La publicitat institucional! No hi pensava. És el preu que paguen els polítics per sortir en els diaris. Com més propaganda del Govern, conselleria o departament d'un ajuntament es paga a les empreses, més espais tenen els respectius responsables. Qui dóna guanys als diaris és qui surt; qui no té diners no existeix. Meravelles de la democràcia! Si el conseller concerta publicitat institucional, segur que el podem veure retratat cada dos per tres inaugurant biblioteques, promocionant la nostra cultura... Fins i tot -en èpoques concretes, quan "interessi"-, les seccions més importants poden estar dedicades a tan "històrica gestió". Una manera d'anar preparant les properes eleccions (amb anys d'avançada!). Així, quan s'obr la campanya electoral, els partits del poder, les organitzacions polítiques que manegen el pressupost públic, ja fa segles que estan en plena marxa. Els altres, els que no disposen d'aquests mitjans de promoció, solament hi participen per a fer el ximple, per a ajudar a donar una sensació de llibertat i normalitat als comicis.

    -Heu d'aprendre a saber el valor real de les coses -em deia en Biel fa poc, just uns moments abans d'entrar a l'aparcament. Vosaltres, els escriptors, estau tan acostumats que ningú vos faci cas, a no rebre mai cap ajut institucional -a menys que sigueu dels acadèmics que tot el dia pidolen als despatxos oficials- que, en sentir la possibilitat d'un mínim patrocini (un milió o dos de pessetes), ja us imaginau que és una fortuna. Anau ben errats de comptes!

    -Què vols dir? Explica't -li demanava jo.

    En Biel no hi dubta ni un moment a l'hora d'aclarir-me la qüestió plantejada.

    -Senzillíssim! Pensa, per exemple, en les Festes de Sant Sebastià. El dia de la revetlla actuen deu grups musicals. A part de la milionada que paguen a cada folklòrica espanyola, als grups de rock... tan sols el muntatge de cada cadafal on han d'actuar ja costa a l'ajuntament un milió o un milió i mig de pessetes... El vostre ajut a la creació d'un any! I això si us ho donen. Ja que, per ara, si no vaig errat, només hi ha la possibilitat de discutir-ho.

    Exacte. Té raó en Biel. Tan sols ens han donat l'oportunitat de parlar-ne. I alguns creuen que el fet és un esdeveniment històric! Misèria damunt misèria i així pels segles dels segles.



    0 0

    [08/08] Comuna de Marsella - «La Croce di Savoia» - «La Verdad» - Assassinat de Cánovas - Zasulic - Gilioli - Zapata - Martínez Espinosa - Duarte - Sánchez Fuster - Zévaco - Holmes - Guajardo - «La Jabalina» - Nomellini - Eulogi - Grignard - Bruschi - Bibbi - Podshivalov

    Anarcoefemèrides del 8 d'agost

    Esdeveniments

    Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert

    - Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones --encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)-- es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.

    Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

    Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

    Gaston Crémieux (1836-1871)

    ***

    Capçalera de "La Croce di Savoia"

    - Surt La Croce di Savoia: El 8 d'agost de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista La Croce di Savoia (La Creu de Savoia). Porta el número 3, peròés per palesar la continuïtat amb el periòdic Pensiero e Dinamite, que edità dos números el juliol d'aquell any i havia estat prohibit. Dirigit per Paolo Schicchi, La Croce di Savoia publicà un número més, el 31 d'agost, i dos suplements–un tercer serà segrestat a l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta capçalera irònica, es mostrà força violenta contra la Casa de Savoia i contra els«pontífexs» de l'anarquisme (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori), responsables, segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció anarquista del maig passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la repressió desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A. Dalmasso-Lobetti,Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio Sivieri. L'11 de setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per haver «atiat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Capçalera de "La Verdad"

    - Surt La Verdad: El 8 d'agost de 1897 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista La Verdad (La Veritat). Portava els epígrafs «No pot existir llibertat en una societat dividida en amos i esclaus», de Piotr Kropotkin, i «Els governs sónúlceres que cal extirpar», d'Antoine Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer número anuncia que sortiria quan pogués per mor de la subscripció voluntària. Alguns articles es publicaren en italià. Trobem textos de Tomás Ascheri, Balmelli, Edmundo F. Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig de 1898, en sortiren vuit números.

    ***

    Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas

    - Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a SantaÁgueda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir:«A vostè la respecto perquèés una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Vera Zasulic

    - Vera Zasulic:El 8 d'agost de 1849 --27 de juliol segons el calendari julià-- neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia).

    ***

    Onofrio Gilioli

    - Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Onofrio Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde Pederzoli. Sabater de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es casà amb Maria Giuseppa Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En 1911 estava subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del«Partit Sindicalista». Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari de la regió, en aquesta època participà en dures vagues, algunes de sis mesos, organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del Montello, Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer sabates per a l'exèrcit. En acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on continuà amb la militància. Durant un temps treballà en una fàbrica de sabates de Thiene (Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que aprofità per estrènyer els llaços amb el moviment anarquista de la regió. A començaments de 1921 decidí emigrar a França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El gener de 1922 retornà a Itàlia i poc després marxà amb tota sa família cap a França. En 1924 s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), lloc de residència de nombrosos exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es convertí en lloc de trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel qual es trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un contracte de treball per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de construcció i organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys anarquistes. Amb la resta de sa família, participà en diferents comitès de suport als refugiats italians i entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en la Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com«Congrés Anarquista Italià», celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), que donà lloc a la fundació del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària). En aquest any de 1935, participà activament en la lluita contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat francès. En 1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com a base. Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la guerra d'Espanya. Amb sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de«terroristes» establerta per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill Equo, va ser inscrit en una llista d'anarquistes «subversius perillosos» lliurada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. Passà els anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a Sant Africa (Llenguadoc, Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de concentració, no patí represàlies. Després de l'Alliberament es reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois. Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a Itàlia. Onofrio Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

    Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

    ***

    Emiliano Zapata

    - Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària --fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»--, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

    ***

    Emilià Martínez Espinosa

    - Emilià Martínez Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans --la primera a tot l'Estat-- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per«rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant elsúltims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa (Bages, Catalunya). El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

    Emilià Martínez Espinosa (1901-1987)

    Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982)

    Emilià Martínez Espinosa: Les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil del 1936: com es va portar a terme la col·lectivització dels Ferrocarrils de la Generalitat

    Homenatge institucional als alcaldes manresans de la República (Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, 21 d'abril de 2006)

    ***

    Ciriaco Duarte

    - Ciriaco Duarte: El 8 d'agost de 1908 neix a Encarnación (Itapúa, Paraguai) l'escriptor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Tipògraf de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i treballà durant sa vida en diferents impremtes de periòdics (La Opinión, Colorado, Patria,La Tarde, La Tribuna, El Liberal, Hoy, etc.). En 1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación, afiliat al sindicat anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930 col·laborà en La Palabra,òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes d'Asunción, va ser detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt Paraguai. En sortir de la presó continuà la seva tasca anarcosindicalista i durant la repressió del 23 d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a l'ajuda de sa companya Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935) lluità als fronts un any i mig. Després, participà activament en la reestructuració del moviment anarquista desestructurat arran del conflicte bèl·lic, especialment en la formació del Consell Regional del Coordinació Obrera (CROCO). En 1942, durant el govern de Higinio Morínigo Martínez, s'integrà en el Departament Nacional del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit Revolucionari Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou obligat a renunciar a causa de les agres polèmiques amb els dirigents comunistes. Dirigí nombrosos periòdics proletaris, com ara El Obrero Gráfico (1940), Emancipación (1941), Cultura Socialista (1945-1946), El Sol (1948) o La Mañana (1961). En 1965 publicà Hombres y obras del sindicalismo libre en el Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo Libre en el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos --novament ampliat i reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on edità Carta Cultural; també col·laborà en Reconstruir, periòdic clausurat per la dictadura militar en 1976. Ciriaco Duarte va morir el 26 de setembre de 1996 a Asunción (Paraguai).

    ***

    Defensa Interior (DI)

    - Agustín Sánchez Fuster: El 8 d'agost de 1936 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès. Agustín Sánchez Fuster va morir l'11 de setembre de 2006 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Michel Zévaco

    - Michel Zévaco:El 8 d'agost de 1918 mor de càncer a Eaubonne (Illa de França, França) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Havia nascut l'1 de febrer de 1860 a Ajaccio (Còrsega) i era fill d'un militar. Després de brillants estudis va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat senseèxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa«republicanes» --en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne on va morir. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

    ***

    Lizzie Holmes fotografiada per Schmidt

    - Lizzie Holmes: El 8 d'agost de 1926 mor a Santa Fe (Nou Mèxic, EUA) la periodista i militant anarquista Sarah Elizabeth Swank, més coneguda com Lizzie Holmes, amb el llinatge de son marit. Havia nascut en 1850 en una família lliurepensadora d'Ohio. En 1877, després de la mort del seu primer marit, s'instal·la a Chicago, treballant de professora de música i de costurera. Després començarà a militar en el Socialistic Labor Party (Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de periodista per The Radical Review. A partir de 1883 participarà en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (Free Society, The Industrial Advocate, American Federationist, etc.). Amb son company, l'anarquista William H. Holmes, s'afegiran a la parella llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots plegats militaran en American Group of the International Working People's Association de Chicago. Lizzie i Lucy lluitaran en el moviment per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar en els sindicats. Membre de l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera), es va convertir en 1886 en la coredactora del periòdic The Alarm de Chicago, que acabarà prohibit per les autoritats. Arran de la Tragèdia de Haymarket el 4 de maig de 1886 a Chicago, serà detinguda. A mitjans de la dècada dels noranta William i Lizzie s'instal·laran a La Yeta (Colorado, EUA), on tindran Samuel Fielden de veí, després a Denver (Colorado) i finalment a Nou Mèxic, on morirà.

    ***

    El torero Arminio Guajardo Morandeira

    - Arminio Guajardo Morandeira: El 8 d'agost de 1936 és afusellat a Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya) el metge llibertari Arminio Guajardo Morandeira–algunes fonts citen erròniament el seu nom com Herminio oArmiño i el seu llinatge com Morandeiza. Havia nascut el 28 de gener de 1899 a Madrid (Espanya). Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya) i en 1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat, especialitzant-se en cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931 passà a exercir com a metge rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va ser conegut com «el metge dels pobres», a causa de la seva especial atenció als pacients sense recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb membres de la dreta local. Durant l'anomenat «Bienni Negre» republicà (1933-1935), patí detenció governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu pensament anarquista. Organitzà a Almarza la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare municipal de Sòria i anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació Social (ADS), centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i publicà articles en Treball,òrgan anarcosindicalista sorià. Sembla que també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel Col·legi de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta General Ordinària d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué escapar cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però, cansat de fugir, finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de Sòria. Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo Morandeira va ser afusellat al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya), juntament amb els mestres José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista José Andrés, l'oficial de l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del periòdic La Voz de Soria Mariano Cabrujas, i una persona més de qui desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats polítiques, va ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar la vídua; també, com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat. Malgrat la sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com a difunt en el Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a«desaparegut», en absència de testimonis directes de la seva mort.  

    Arminio Guajardo Morandeira (1899-1936)

    ***

    María Pérez Lacurz (dreta) amb una amiga

    - María Pérez Lacruz: El 8 d'agost de 1942 es afusellada a Paterna (Horta Oest, País Valencià) la militant anarquista María del Milagro Pérez Lacruz –alguns autors citen erròniament el segon llinatge com De la Cruz–, més coneguda com La Jabalina. Havia nascut el 3 de maig de 1917 a Terol (Aragó, Espanya). Sa família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra d'Albarrasí de Terol, i d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez de la Esperanza i Isabel Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es traslladà a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià). Gairebé una nina, ajudà econòmicament sa família treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà el mes següent a Sarrión a la«Columna de Ferro» i com a infermera participà en la creació d'un hospital de campanya. Durant la Batalla de Terol, el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de fèmur) a Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de desembre d'aquell any a l'Hospital de València. Després restà a la reraguarda treballant en una fàbrica d'armament de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per fer algunes tasques en la indústria siderúrgica. Amb el triomf franquista, intentà passar desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23 d'abril de 1939 va ser detinguda per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després d'interrogada, rapada i passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig, després de negar-se a ratificar la declaració que el capità jutge militar li va llegir argumentant que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la presó del Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a València se l'acusà d'«auxili a la rebel·lió» i de diferents crims:«caràcter llibertí», crema d'esglésies, assalt a la presó de Castelló i mort de diversos guàrdies de la mateixa, mort del cònsol de Bolívia a València–mai no va existir cap cònsol bolivià en aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i un diputat), etc. El director de l'Hospital de València certificà que en el moment de cometre's aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de guerra. El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de València per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de gestació. El 9 de gener de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta, però ella mai no va veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil de València i el 18 de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones del convent de Santa Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la Presó Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada per «adhesió a la rebel·lió» i«desafecció al Movimento» a la pena de mort. María Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup de sis homes. En 2003 l'Associació de Dones de Baladre «Trencant Silencis» li retè un homenatge al Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la biografia Una miliciana en la Columna de Hierro. María«La Jabalina» i en 2013 l'escriptora Rosana Corral-Márquez publicà la novel·la Si me llegas a olvidar, inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta del Port de Sagunt porta el seu nom.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Hace unos días los diputados Baltasar Picornell de Podemos y Margalida Capellà de Més per Mallorca presentaron en rueda de prensa una proposición no de ley relativa a la devolución de los bienes inmatriculados por parte de la Iglesia.

    Una proposición en tono desafiante y en la que se acusa a la Iglesia de “robar” bienes inmuebles que no eran suyos. Estamos ante una propuesta que sólo busca contentar a los sectores más radicales y anticlericales de su electorado, pero que, sin embargo, adolece de cualquier rigor histórico o jurídico.

    El propósito de la iniciativa legislativa presentada por Podemos y Més per Mallorca es, según consta en su epígrafe, «reclamar la titularidad del dominio o de otros derechos reales inmatriculados a favor de la Iglesia Católica en las Islas Baleares».

    Durante la rueda de prensa, y en su particular éxtasis anticlerical, el diputado podemita Baltasar Picornell, demostrando una ignorancia supina y una irracional aversión hacia la Iglesia, llegó a espetar que “la Iglesia Católica ha utilizado este derecho para robarnos todo el patrimonio público”.

    El Obispado de Mallorca ha contestado a estas insidias con un contundente comunicado que ha desmontado, una por una, las falacias y excentricidades del dúo Picornell y Capellà, dejando muy claro que la Iglesia solo ha inscrito aquellos inmuebles que ya eran suyos, muchos de ellos adquiridos en tiempos inmemoriales, previos a la creación de los Registros de Propiedad, y algunos previos incluso a la existencia misma del Estado.

    De hecho, el proceso especial de inmatriculación de bienes estaba al alcance del Estado, provincias, municipios, corporaciones de de derecho público y de la Iglesia Católica, y ha servido para que se hayan podido inscribir a su favor determinados inmuebles que previamente no constaban inscritos en el Registro de la Propiedad.

    En el caso de los bienes de la Iglesia, la falta de escritura pública afecta especialmente a las propiedades inmobiliarias que en el siglo XIX fueron exceptuadas de la desamortización o las que posteriormente le fueron devueltas por parte del Estado. Incluso, en el caso de Mallorca, el 30 de noviembre de 1865 el Estado y la Diócesis, de común acuerdo, suscribieron la “Relación de las fincas pertenecientes a la Iglesia que no se incluyen en los inventarios de permutación por estar exceptuados de ésta, con arreglo al Convenio celebrado con la Santa Sede”'. Y de hecho, todos los bienes inmatriculados ahora por la Iglesia están recogidos en este documento firmado con el Estado en 1865.

    Por otro lado, conviene recordarles a los diputados Picornell y Capellà que en virtud de lo que dispone el Real Decreto 1867/1998 se permitió, por fin, la inscripción, tanto de los bienes inmuebles de la Iglesia Católica como de los bienes inmuebles públicos, cosa que hasta la fecha estaba prohibida por el Reglamento Hipotecario de 1947. Incluso el Real Decreto 1867/1998 pone de relieve, en su exposición de motivos, la supresión, por inconstitucional, de la prohibición de inscripción de los templos destinados al culto católico.

    Por tanto, queda claro que, si no estaban inscritos los bienes de la Iglesia a su nombre, no fue por gusto sino por imperativo legal.

    Pretender ahora hacer ver que la Iglesia ha robado solo se puede deber a la ignorancia o a la maldad, o a ambas cosas a la vez. Esta proposición no de ley destila el mismo hedor anticlerical que el que había en el año 1936, lo cual es ciertamente preocupante. Es de agradecer, por tanto, que Més per Menorca y, en concreto, su portavoz Nel Martí, no se haya sumado a esta iniciativa, precisamente por no compartir esta campaña de acoso a la Iglesia y considerar injusto e incorrecto el mensaje de que la Iglesia roba.

    La obsesión anticlerical de la izquierda no se entiende, está fuera de toda racionalidad. Cuando no es la persecución contra los profesores de religión, es su intención de suprimir la emisión por IB3 de la Misa de la Seu y compararla con una película porno. Ahora ponen en cuestión la honestidad de la Iglesia acusándola de haber robado bienes públicos.

    Ciertamente, esta izquierda revanchista, sectaria y radical es impropia de un estado democrático avanzado y creo, sinceramente, que deberían cambiar esta actitud en aras a la convivencia y paz social.


    0 0

    La consellera de Serveis Socials del Govern i la presidenta de l’IMAS han signat l’acord per garantir el funcionament de la Xarxa Pública d’Atenció a la Dependència.

     

    La Consellera de Serveis Socials del Govern, Fina Santiago, i la consellera de Benestar i Drets Socials i presidenta de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) Margalida Puigserver, han signat avui migdia el conveni per garantir el manteniment i funcionament de les places residencials i de centres de dia que gestiona el Consell de Mallorca per l’any 2016.

    Amb aquest conveni la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació destinarà un total de 13.994.400,90 euros a finançar 838 places que s’inclouen en la Xarxa Pública d’Atenció a la Dependència, una dotació que augmenta un 17 per cent respecte a l’any 2015. D’aquestes 838 places destinades a persones en situació de dependència, 778 corresponen a residències i 60 a centres de dia.

     

    A més d’incrementar-se la dotació econòmica del conveni, també s’ha augmentat el nombre de places residencials concertades, ja que s’han incorporat les places corresponents a les residències de Pollença i Sant Joan, que passen a ser gestionades per l’IMAS.

    El conveni comprèn el manteniment i funcionament de les places concertades gestionades per l’IMAS a les residències Crist Rei d’Inca (86 places), Santanyí (86 places), Manacor (94 places), Costa d’en Blanes a Calvià (78 places), Montuïri (88 places), Marratxí (60 places), Capdepera (86 places), i Can Picafort (56 places). Així mateix s’incorporen al conveni 72 places de la residència de Pollença i 72 places de la residència de Sant Joan. El conveni també inclou el finançament de 30 places al centre de dia de Vilafranca de Bonany i 30 places al centre de dia Mente 2.

    Les places a residències van destinades a persones majors amb el reconeixement de la situació de dependència de grau II i III, dels graus I,II i III en el cas dels centres de dia.


    0 0

    Mallorca, el paradís perdut (XXIII) - Els sediments de la Mar de Tetis -


    Tant a la serra de Tramuntana com al Llevant, els sediments d'una mar antiga que els geòlegs anomenen Mar de Tetis donaren origen a les nostres illes. Antoni Ballester Vallori diu que aquesta antiga Mar de Tetis "es localitzava sobre l'actual àrea mediterrània. Allà es disposaren durant milions i milions d'anys capes de sediments formats per materials de l'era Secundària i de la Terciària, entre els quals predominen els de composició calcària, fet importantíssim que condiciona totes les formes de relleu. (Miquel López Crespí)


    Tant a la serra de Tramuntana com al Llevant, els sediments d'una mar antiga que els geòlegs anomenen Mar de Tetis donaren origen a les nostres illes. Antoni Ballester Vallori diu que aquesta antiga Mar de Tetis "es localitzava sobre l'actual àrea mediterrània. Allà es disposaren durant milions i milions d'anys capes de sediments formats per materials de l'era Secundària i de la Terciària, entre els quals predominen els de composició calcària, fet importantíssim que condiciona totes les formes de relleu.

    'Durant l'era Terciària els continents es posaren en moviment i Àfrica s'acostà a Europa. Llavors va esser quan els sediments profunds del mar de Tetis, inclosos entre les dues masses continentals i empesos per unes forces d'un poder immens, tombaren els uns sobre els altres. D'aquesta manera es formaren els Pirineus, la Serralada Ibèrica, els Alps, les Serres Bètiques i les Balears"1.

    Cal tenir-ho sempre en compte si volem captar en tota la seva fondària el significat dels grans plegaments que conformaren Mallorca. A La Serra Nord, aquestes forces aconseguiren alçar aquests sediments que tenien milions d'anys fins a alçades com la del Puig Major de Son Torrella, que té 1.445 m. I el Puig de Massanella, amb 1.349 metres. A les costes de llevant, l'efecte va ser el mateix, malgrat que l’emersió dels sediments no arribàs a les alçades de la Serra Nord. Però la fotografia que ha fet Bartomeu Payeras a la zona de Santanyí ens permet contemplar amb tota la seva bellesa els antics fons marins, les successives capes de dipòsits calcaris que, en el seu moment, emergiren del fons.

    En la veu "Santanyí" del volum XV de la Gran Enciclopèdia de Mallorca els redactors ens expliquen també l'origen d'aquests plegaments que podem veure passejant per la costa. Diu: "Els materials quaternaris de sorres i gresos calcaris biogènics formen fonamentalment el segon sector litoral assenyalat, mentre que els llims vermells ocupen els terrenys del voltant de Llombarts, s'Alqueria Blanca i Calonge, els camps d'en Torrella i d'en Vidal i la major part del fons dels barrancs de la zona de la marina. Per contra, a les elevacions citades afloren dipòsits secundaris i terciaris, que són constituïts per dolomies del Triàsic; calcàries, calcàries margoses i margues, del Juràssic; calcàries força margoses del Neocomià, i sediments de l' Eocè"2.


    1 Antoni Ballester Vallori. La Serra de Tramuntana: didàctica per a l'estudi de la comarca. Palma (Mallorca): Consell Insular de Mallorca, 1991. Pàg. 95.

    2 Gran enciclopèdia de Mallorca. Volum XV. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L., 1991. Pàg. 242.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [09/08] Sacco i Vanzetti - Míting a l'Olympia - Schwab - Ikonomov - Sigüenza - Milano - Llop - Nadaud - Cepelli - Francisco Cáceres - Abarca - Mongay - Neville - Costa

    Anarcoefemèrides del 9 d'agost

    Esdeveniments

    "Wobblies" en vaga general per Sacco i Vanzetti

    - Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 9 d'agost de 1927, i els dies anteriors i posteriors, l'execució de Sacco i Vanzetti prevista per al dia 10 d'agost, i que finalment esdevindrà el 23 del mateix mes, suscita tota mena de manifestacions de còlera arreu del món. A Chicago (Illinois, EUA) la vaga generalés seguida per 16.000 obrers. A la sortida d'un míting, una jove anarquista italiana de 16 anys anomenada Aurora d'Angelo, encapçala una manifestació de quatre mil persones, que serà dispersada amb gasos lacrimògens per la policia i procedirà a la detenció de 76 manifestants, entre ells Aurora, qui refusarà durant el seu procés l'ajuda de cap advocat. A Nova York (EUA) la vaga va ser seguida per 150 mil persones, segons la policia. A Montevideo (Uruguai) la vaga de 24 hores va ser seguida multitudinàriament, ben igual que a Assumpció (Paraguai). Vagues i mítings de protesta es van realitzat a tot Europa (Brussel·les, Londres, París, etc.). Dues bombes van explotar l'11 d'agost, una a Basilea (Suïssa) i una altra a Sofia (Bulgària), i altres van ser trobades a Chicago i Londres.

    ***

    Un moment del míting de l'Olympia del 9 d'agost de 1936

    - Míting a l'Olympia: El 9 d'agost de 1936 té lloc al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un grandiós míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, primer organitzat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, d'antuvi, havia de celebrar-se a la plaça de braus de la Monumental, però el dia abans es decidí canviar d'indret. Jacinto Toryho presentà l'acte i a continuació parlà Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, que parlà en nom de les comarcals confederals catalanes; Frederica Montseny, en nom del Comitè Peninsular de la FAI; Joan García Oliver i, finalment, Nemesio Galve Lisbona, que presidia l'acte en nom de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona, va fer un resum dels discursos pronunciats. Els oradors parlaren sobre la necessària unió contra el feixisme, el desig de normalitzar la producció per a engegar la socialització dels mitjans econòmics, l'èxit del«poble en armes» i la impossibilitat del seu desarmament; també es reivindicà el Consell Superior d'Economia, el govern autònom de Catalunya (Generalitat) i les milícies com a eina de lluita contra el feixisme. L'acte, que fou multitudinari i retransmès radiofònicament a tot l'Estat, acabà amb el crit unànime de «Guerra a mort al feixisme i visca la Revolució Social!».

    Míting a l'Oympia de la CNT-FAI (9 d'agost de 1936)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Michael Schwab

    - Michael Schwab: El 9 d'agost de 1853 neix a Mannheim (Baviera, Alemanya) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.

    ***

    Vassil Ikonomov

    - Vassil Ikonomov: El 9 d'agost de 1898 neix a Aïtos (Burgas, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies el 20 de juny de 1925 quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària). Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any en commemora la figura en la data de la seva mort.

    ***

    Propaganda d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" (4 de maig de 1961)

    - Marciano Sigüenza Cama: El 9 d'agost de 1920 neix a Atanzón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Marciano Sigüenza Cama. Emigrà a Madrid (Espanya) i des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En el Ple clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de juliol de 1944 celebrat a Jarama, va ser nomenat vicesecretari i responsable d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL, de tendència«col·laboracionista», encapçalat per Manuel Amil Barcia. A finals dels anys quaranta s'exilià a França. A partir de 1949 col·laborà en España Libre, òrgan de la tendència«col·laboracionista» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1961 va fer una conferència a Estrasburg. L'agost de 1973 en el Ple Intercontinental de Marsella fou nomenat secretari general de la CNT en l'Exili, càrrec del qual dimití el gener de 1975. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península. En 1979 participà en el cicle de xerrades i debats «La CNT davant les eleccions legislatives i municipals», organitzat per la CNT de Móstoles. En 1982 va se nomenat secretari del Sindicat Tèxtil de la CNT de Madrid i en 1983 secretari de Relacions Exteriors del Comitè Nacional de la CNT, sota el secretariat d'Antonio Pérez Canales. En 1987 exercí de director del periòdic mensual confederal CNT. Destacà com a orador en mítings a França i a la Península i trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Apeadero,CNT, España Libre, Proa, Solidaridad Obrera, etc. Marciano Sigüenza Cama va morir el 6 de novembre de 2001 a l'Illa de França (França) i fou enterrat civilment a la seva població natal.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Edoardo Milano (gener de 1895)

    - Edoardo Milano: El 9 d'agost de 1907 mor tràgicament a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Edoardo Milano, també conegut com Edouard Milano i Eduardo Milano. Havia nascut l'11 d'octubre de 1858 a Grugliasco (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino, Suïssa), obligat a l'exili sota la imputació a Itàlia de«propaganda contra les institucions del Regne i contra la seguretat de la família reial» i definit per les autoritats com a«compromès». El juny de 1892, segons informacions de la policia francesa, fou sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes de Sant-Etiève (Arpitània) un cert número d'exemplars d'una circular que amenaçaven de mort els jurats del procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892 el seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra documentació i correspondència compromesa, es va trobar la traducció italiana del fullet de preparació d'explosius L'indicateur anarchiste, que aparegué publicat en el periòdic L'International i que després fou escampat en els ambients anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà sota sospità d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i que haurien estat col·locades per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la col·lecció de fullets del periòdic Sempre Avanti! de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia.Dedicato agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser atribuït i que desprès, en la segona edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a París (França) i a Lió (Arpitània), coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva estada a Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de Caserio, fet que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual decidiren el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i Panizza, prohibint la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una estranya campanya mediàtica pel diari Le Matin, on es fa ressò de la seva frustrada expulsió de Suïssa, del seu retorn a Torí per lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un sospitós alliberament, alhora que és descrit com «conferenciant sobre l'ús de la bomba i del punyal» i constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener de 1895 de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti, Ettore Luigi Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton), Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres (Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa visqué amb Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de Somers. Posteriorment emigrà als Estats Units, on col·laborà en La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que retornà aviat, el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals desequilibrades. S'establí al seu poble natal i posteriorment a Torí. En 1900 el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo (Uruguai) publicà la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola) del seu fullet sota el títolFundamentos elementales de la anarquía, que va ser reeditat en 1929 per La Protesta de Buenos Aires (Argentina) amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902 col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de Xile (Xile). En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver llegit Max Stirner i aquest mateix any Il Libertario li va reeditar el seu fullet Primo passo all'Anarchia, que encara tingué posteriors reedicions. Completament enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos trets son amic Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont, Itàlia), se suïcidà d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Edoardo Milano (1858-1907)

    ***

    Ceferí Llop Estupinyà

    - Ceferí Llop Estupiñà: El 9 d'agost de 1939 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Havia nascut el 16 d'agost de 1916 a Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de«rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència.

    Ceferí Llop Estupiñà (1916-1939)

    ***

    Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en "L'Ouest-Éclair" (18 de maig de 1920)

    - Kléber Nadaud: El 9 d'agost de 1943 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Kléber Nadaud. Havia nascut el 17 de setembre de 1895 a Cognac (Poitou-Charentes, França). Fou fill d'un ferrador i d'una cosidora de pantalons. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin --anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar senseèxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès-- i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell «Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain,òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer.

    ***

    Renzo Cepelli

    - Renzo Cepelli: El 9 d'agost de 1974 mor a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el forner anarquista Renzo Cepelli. Havia nascut el 4 de gener de 1903 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Remigio Cepelli i Santa Vezzelli. A començaments de la dècada dels vint formà part del moviment anarquista de Mòdena, juntament amb destacats militants, com ara Luigi Evangelista, Rivoluzio Gilioli, Antonio Gramantieri, etc. En 1924, durant un escorcoll, se li van segrestar periòdics i fullets de propaganda anarquista. Aquell mateix any va ser denunciat com a sospitós d'haver distribuït manifests incitant a l'«odi de classes» en ocasió del Primer de Maig. Es traslladà a França, on residí alguns anys. De bell nou a Mòdena, el juliol de 1937 va ser sorprès en una posada de la perifèria amb altres antifeixistes i va ser amonestat formalment per les autoritats feixistes. L'octubre de 1942 va ser detingut amb Medardo Lusvardi, Ettore Panini i altres antifeixistes, com a sospitosos de ser els autors d'escrits difamatoris contra Benito Mussolini i el feixisme. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista, tant en l'àmbit local com en el nacional. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 participà en el II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i va ser nomenat membre de la seva Comissió de Correspondència nacional amb seu a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), nou organisme que substituí el Consell Nacional triat en el Congrés de 1945 celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), i del qual formaren part destacats militants, com ara Primo Bassi, Attilio Bazzocchi, Antonio Scalorbi, Pio Turroni, etc. També assistí entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 al III Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia) i al IV Congrés Nacional d'aquesta organització que se celebrà entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia). A Mòdena va ser un dels principals exponents de la FAI i en 1951, quan es va promoure la constitució dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits), en fou un dels seus responsables. En 1954 participà en la constitució de la Federació Sindical Regional d'Emília (FSRE) de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI).

    Renzo Cepelli (1903-1974)

    ***

    Víctor Francisco Cáceres

    - Víctor Francisco Cáceres: El 9 d'agost de 1976 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Havia nascut el 10 de març de 1912 a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya). Fill de pastors humils, va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per«sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey iÁlvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit.

    ***

    Francisco Abarca Gómez

    - Francisco Abarca Gómez: El 9 d'agost de 1983 mor a Huy (Lieja, Valònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Francisco Abarca Gómez. Havia nascut el 8 de desembre de 1915 a Motril (Granada, Andalusia, Espanya). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, des de molt jove, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de pagès i formà part d'una col·lectivitat agrària creada en els anys trenta a Motril. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i després de l'ocupació de Motril per les tropes franquistes, pogué fugir-ne i arribar a Catalunya. S'instal·là a Maçanes (Selva, Catalunya), on continuà militant en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i d'antuvi treballà com a carboner en un bosc i, durant l'ocupació, destinat a Saint-Maloù (Bretanya) per a treballar-hi al Mur de l'Atlàntic (1941-1942). En contacte amb els serveis britànics d'intel·ligència, hi va participar en diversos sabotatges. Sospitós als ulls de les autoritats alemanyes, abans de ser detingut fugí i pogué arribar a Ballots (País del Loira, França), on s'integrà immediatament en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Detingut pels nazis, va ser deportat a l'illa de Guernsey (Illes Anglonormandes) fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, pogué recuperar-se d'una greu malaltia i aconseguí retrobar-se amb sa família amb la qual s'instal·là a Ballots, on treballà de paleta i continuà militant en la CNT i en la FAI. Francisco Abarca Gómez va morir el 9 d'agost de 1983 a Huy (Lieja, Valònia). Son fill, Francisco Abarca Ruiz, també fou un destacat anarquista.

    *** 

    Maquis

    - Joan Mongay: El 9 d'agost de 1984 mor a Foix (País de Foix, Occitània) el militant anarcosindicalista Joan Mongay. Havia nascut en 1905 al Campell (Llitera, Franja de Ponent). Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, lluità com a milicià durant la guerra civil. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Va ser tancat a diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació alemanya de França, treballà al pantà de La Barre, on organitzà un nucli de resistència clandestina antinazi. Amb l'Alliberament va ser un dels principals animadors de la Federació Local de la CNT de Foix, on milità fins a la seva mort.

    ***

    Peter Neville a la Fira Anarcoecologista de Belper

    - Peter Neville: El 9 d'agost de 2002 mor al Regne Unit el pedagog, sociòleg i propagandista anarquista i pacifista Peter Neville. Havia nascut cap al 1923. La lectura dels escrits de Herbert Read, especialment el seu assaig Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), el decantaren cap a l'anarcocomunisme. Professor d'educació i de sociologia, passà més de quaranta anys lluitant en els moviments anarquista i pacifista. Col·laborà en revistes de sociologia (The Journal of the Association for the Teaching of the Social Sciences, Current Sociology, etc.) i en nombroses publicacions llibertàries, com ara Anarchy,Freedom, The Raven i Total Liberty, tractant sobretot el tema del poder --era un especialista en Norbert Elias--, i pacifistes, com ara Peace News. Durant els anys noranta organitzà el Fòrum Anarquista de Londres.

    ***

    Sergio Costa

    - Sergio Costa: El 9 d'agost de 2004 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio Costa. Havia nascut el 16 d'octubre de 1947 a Vigevano (Llombardia, Itàlia). A finals dels anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar part del moviment llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), realitzà diverses tasques propagandístiques, com ara redactor del setmanari Umanità Nova, membre de la Comissió de Correspondència i de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant gairebé 30 anys exercí de director d'Umanità Nova i dels seus diversos suplements. També formà part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor participà en les lluites de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la Coordinamento Nazionale Lavoratori della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de l'Ensenyament) i, després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB) UNIcobas --fou el director de l'edició nacional del periòdic de la UNIcobas-- i en la Unió Sindical Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de 2003, Sergio Costa va morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya Raffaella a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11 d'agost al cementiri de Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de companys, amics i familiars --les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva ciutat natal.

    Escriu-nos

    Actualització: 09-08-16


    0 0

     Als  dos darrers plens hem demanat sobre els vials públics i aparcaments de Formentor i la veritat que les respostes que ens ha donat el regidor de medi ambient, en Tomeu Cifre han estat molt decebedores i contrasten amb el que defensava quan era a l'oposició la passada legislatura. Sembla que Formentor continua sent una urbanització sense llei.

     

    Al ple de juny vam demanar: 

     

    - Què han fet o pensen fer per aconseguir l'obertura dels vials públics de Formentor al trànsit de vianants i vehicles?  

    Es va sol·licitar a l’associació de propietaris que no s’impedís el pas per els vials públics. 

     

      El que han de fer no es demanar sinó garantir que aquests vials públics siguin oberts i que no hi hagi cap dubte i en cas de que es tanquin, o s'intenti enganyar a la gent amb indicacions escrites o orals de que són privats cal actuar fermament. Encara que els propietaris de Formentor siguin rics  i poderosos no es poden apropiar del que és de tothom. 

     

    - Han comprovat si els aparcaments de Formentor s'ajusten a la legalitat amb la corresponent llicència d'instal·lació i obertura d'activitat? 

    L’estiu passat ja feren indagacions, i sembla ser que l’aparcament principal estaria inclòs dins la mateixa llicència, en canvi amb el de l’alzinar no han trobat cap llicència. 

     

    Un poc en la línia del que hem dit abans, alguns poden fer les coses com volen, ja és ben hora que aquests privilegis s’acabin.

     

    - Què han fet o pensen fer per aconseguir l'obertura dels vials públics de Formentor al trànsit de vianants i vehicles?  

    Es va sol·licitar a l’associació de propietaris que no s’impedís el pas per els vials públics. 

     

      Una resposta més que decebedora. Us imagineu que tanqueu un carrer, poseu cartells que és privat, guardes privats que adverteixen que és privat i l'Ajuntament és limita a sol·licitar-vos que no el faceu?

     

    Com no ens van agradar gens ni mica les respostes del ple de juny vam tornar fent preguntes sobre el tema al ple de juliol:

     

    - Al vial públic de Formentor darrera de Villa Cortina hi ha una persona que s'identifica com guarda i diu que aquest vial és privat. Poden enviar la policia per informar a aquesta persona de que el vial és públic i que deixi d'intimidar a la gent que passi per la zona?

    Ens contestaren que no sabien res, però que si que podien enviar un policia a mirar que passa, i si és així realment que es deixi passar per el vial.

     

    No ens sorprèn que no sabessin res, ja que sembla que Formentor a la pràctica és propietat de uns quants privilegiats a qui cap autoritat municipal mai s’ha atrevit a dir res. Esperem que això canviï.

     

     - Pensen retirar els cartells de camins privats i prohibicions que hi ha als vials públics de Formentor?

    El regidor va dir que amb el celador faran una passada per Formentor hi retiraran tots aquells cartells que trobin, i si nosaltres en tenim de localitzats ens instà a que l’informem

     

    Dues setmanes després del darrer ple hem pogut fer la fotografia que acompanya aquest article,. El que ens demanam és si encara no ha passat el zelador, que el regidor ja hauria d'haver enviat després del ple de juny. 

     

    - Han comprovat si Villa Cortina continua sense ocupar?

    Ho comprovaren fa temps, però aquests darrers mesos no ho han fet. El regidor a partir de les converses que han tengut amb l’advocat sospita que la casa no està ocupada.

     

    Estaria bé comprovar cada cert temps si això es compleix.

     

    - Al darrer ple el regidor de medi ambient va dir que no havia trobat cap llicència de l'aparcament a l'alzinar de Formentor. Un aparcament que pensamque no té cap tipus de mesura de protecció contra incendis. Per què no s'ha ordenat el tancament d'aquest aparcament?

    Tot i que és cert que no tenen llicència, el regidor diu que si que tenen mesures contra incendis. I vist la vegetació que hi ha a la zona, el regidor va dir que caldria comprovar si aquest aparcament podria complir tots els requisits per poder rebre l’autorització.

     

    La qüestió és que això ni s’ha fet al passat ni es farà ara, i que per tant l’aparcament està sense llicència i s’hauria de tancar, però com hem dit abans, a Formentor no mana la llei, sinó un grup de rics privilegiats.  

     

     


    0 0

    Sa Pobla i la literatura mallorquina (II) - El betlem i el cavallet de cartró -


    Dins una capsa de llauna que abans havia servit per a guardar les gal·letes d’Inca, hi tenia els meus cromos, ben acolorits, amb animals salvatges, la història de les races humanes, els futbolistes del moment... Aquelles meravelles que em descobrien l’existència d´una fauna desconeguda i misteriosa, de continents amb homes i dones que vivien nus, a la selva, de rostres estranys, amb plomes al cap i llances i arcs amb fletxes. Un món ple de cocodrils i elefants, serps verinoses i lleons salvatges pasturant per les grans planures africanes. Cromos que eren amagats en l’alumini que envoltava les xocolatines que la mare em comprava alguna vegada per a berenar. Un luxe, comprar xocolata a la botiga del costat! Sovint el nostre berenar de l´horabaixa no consistia en res més que un bocí de pa amb oli i una mica de sucre. Però quin plaer, el pa amb oli i sucre després d’haver estat hores jugant i la fam, insaciable, et rosega el ventre i et menjaries qualsevol cosa! No era cada dia, que podíem anar a comprar una pastilla de xocolata amb cromos a dintre! Per això cada dibuix que sortia de l’estoig de paper d’alumini era més preciós, talment una joia introbable, la porta a tots els misteris, com una entrada que ens permetia viatjar en canoa a peu pels fabulosos mons de la jungla i les altes muntanyes curulles de neu, els grans deserts africans o, girant el full de l'àlbum, visitar les grans piràmides, caminar dalt de la Gran Murada de la Xina i, com si llegíssim una novel·la de Jules Verne, pujar al coet que ens faria anar a la Lluna, davallar a les profunditats de la Terra. (Miquel López Crespí)


    Si avanç per les fondàries del record; si, a poc a poc, com una persona que camina a les palpentes per una via desconeguda, prov de retrobar l’atmosfera d’aquells anys llunyans, amb el pare pintant tranquil·lament sota l’emparrat, al porxo de casa, distinguesc la padrina cosint en el menjador amb el moix fent voltes, jugant amb els rodets de llana. És quan de sobte, de forma inesperada, regressen, com si venguessin d´un país molt llunyà, totes les meves joguines d’infant.

    Viatjar cap a indrets exòtics amb el trenet de fusta que em va fer l’oncle Josep, ja que nosaltres que no teníem prou diners per a comprar-ne un de ferro, com els que venien a les adrogueries de la plaça i que només tenien els fills del metge i d’algun pagès ric. És el moment exacte en el qual una boira espessa em cau al damunt i, sense que pugui fer-hi res, em sent transportat a un univers ple de músiques desaparegudes, gests que el temps ha esborrat, rostres que foren el meu paisatge estimat quan el món no anava gaire més enllà de la veu dels pares o dels padrins cridant-me per a anar a dinar o enviar-me a comprar pa al forn. Els records em porten a la plaça, quan era una festa anar a veure els capgrossos que ballaven per Sant Antoni, fent-nos sentir, per unes hores, habitants d´un país d´encanteri on tot era possible.

    Flaire de murta pels carrers i ressò de xeremies i flabiols.

    Des d´una infinita distància veig que em donen unes pessetes per a comprar-me una baldufa, una pilota de goma o les casetes i pastorets de fang que per Nadal posarem damunt la taula, amb els reis d’Orient, les gallines i les ànneres, els molins i l’estrella feta amb el paper d’alumini que envoltava les xocolates.

    El pare i l’oncle, que no anaven mai a missa fora de cas de mort d´un amic o un veïnat, s´ho miraven feliços, contemplant la infinita capacitat per a la fantasia de la infància, capaç de convertir una faula religiosa en un joc ple de vida, en un món inabastable on no se sabia ben bé si el ninet de la cova era un déu reencarnat o simplement un infant com tants d’altres, perseguit pel poder de Roma, amagant-se com s’havien hagut d’amagar tants d’amics del pare en acabar la guerra.

    O potser era això precisament el que m’interessava del Betlem: que fos un indret on jo podia salvar una família perseguida pels poderosos.

    De les converses a la vora del foc, dels xiuxiuejos de la postguerra, havia intuït que el pare havia sofert les persecucions dels que comandaven, dels soldats. Era la història de Josep i Maria que el sacerdot ens explicava els diumenges a la congregació: una família perseguida per l’emperador de Roma, per soldats amb cascos i espasa, com els de les processons de setmana santa, amb els “passos” que ens mostraven com era crucificat el Crist.

    L’infantó de la cova: un nin sense casa i a mercè dels soldats. Una família sense llar, en mans dels poderosos. El Betlem era, doncs, un joc que em permetia bastir un refugi protector envoltant aquell ninet acabat de néixer, que podia morir de fred i de fam si nosaltres no li bastíem una llar adient, amb gent que li anàs a portar menjar, queviures, amor, per tal d’esperar l’arribada d´un nou temps.

    Nadal no tenia cap altre significat especial per a nosaltres. Un temps de descans, quan la feina al taller i als horts minvava i jo podia anar a cercar les capses de les golfes on cada any, després de reis, guardava les figuretes del Betlem. Nadal eren aquests dies de joia, quan més joguines hi havia a la casa i podria romandre, sense deures ni obligacions escolars, per les grans sales silencioses, senyor de tots els racons, rei de les cambres tancades des de la mort dels redepadrins. Eren els moments més estimats, quan no havia de marxar, diluviàs o fes sol, a sentir les avorrides lliçons del mestre. Una època mitificada a mesura que van passant els anys i que torna, a la memòria, esplendent, fent retrocedir amb la seva lluminositat, les onades de boira del present. Com una pel·lícula en blanc i negre de les que anàvem a veure a Can Guixa o Can Pelut, els cines del poble. Igual que un antic documental, restaurat per eficients enginyers del muntatge i que fan tornar els amics des de les més llunyanes fondàries del temps. Uns amics amb els quals ens entreteníem a muntar el Betlem i, mentre uns ajudaven a col·locar pastors i reis, patges i ramat, casetes i molins, els altres, amb l’herba que havíem anat a cercar, preparaven aquells prats de verdet que lluïen uns dies amb tota la seva esplendor.

    L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem.

    Més d´una vegada, el pare, tornant de la feina del taller, va trobar l’oncle, rodejat de tots els infants del carrer, feinejant amb les figuretes, col·locant com pertocava les veles dels molins, posant els ponts, provant de bastir aquell món esponerós que, amb la nostra desfermada imaginació, imaginàvem viu, en plena acció, amb els pagesos llaurant la terra i els animals, ovelles i endiots, cans i gallines, anant amunt i avall talment fos el món vivent del poble.

    El pare, una mica sorneguer, s’aturava per uns moments davant l’exèrcit de figueretes de fang i casetes de suro i li deia, sense poder contenir les rialles: “Si et veiessin ara els companys de la guerra, el comissari Santiago Rojas! Ningú no ho podria creure, tots aquells que et veieren entrar a Terol, amb les primeres unitats de les tropes republicanes, al capdavant de la XXII Brigada, que amb el temps restaries agenollat davant un Betlem de joguina, ajudant els infants a col·locar en el seu lloc Josep i Maria! Qui ho hauria de dir!”.

    L’oncle el mirava de reüll i feia gest de voler contestar. Però mai no li responia. Sabia ben bé que era una més de les bromes acostumades del pare. Sense parar esment a les paraules que li havia dit, l´oncle feinejava construint el petit rieró de ciment, pintant després de color de terra les voreres per a fer-lo avinent amb tot el nostre muntatge. Al davall de la taula, ben amagat rere la roba que cobria tot l’espai existent entre les quatre potes, un gran poal d’alumini recollia l’aigua que circulava davall els ponts regant l’imaginari prat. Una canonada invisible, dissimulada rere les muntanyes de cartró, proporcionava aquella sensació de sorprenent realitat que ens tenia fascinats. Més endavant, emprant piles i bombetes molt petites, arribàrem a il·luminar la cova de l’infant perseguit, les casetes dels pagesos, el molí d’aigua, que tenia unes pales mogudes per l’aigua instal·la per l’oncle.

    Què més podíem demanar els al·lots d’aquella època que fa tant de temps que s'esmunyí, fonedissa com la gebrada del matí davant els primers raigs de sol? La riquesa d´un infant sovint no anava més enllà de la pilota de drap, la baldufa amb què jugàvem pels nostres carrers sense asfaltar, el cavallet de cartró que, un any que obtenguérem molt bones notes, ens portaren els reis d’Orient.

    El cavallet de cartró que un ruixat va fer malbé!

    Els ulls se m’entelen en recordar-lo!

    L’havia deixat enmig del pati i quan aquella nit començà la tempesta ningú no es recordà d’anar a cercar-lo. Encara sent damunt les galtes, davallant fins als llavis, la saladina de les llàgrimes rajant sense aturar fins que l´oncle, en veure’m tan amoïnat, començà a fer-ne un de fusta amb la llenya d´un tronc que teníem al llenyer i les fustes de quatre caixons de material del taller del pare. Un cavallet amb rodes que em durà molts d’anys i que fins i tot m’acompanyava cada dia, quan anava a dormir, situat al racó de la cambra, vora les joguines més estimades: l’avió que em regalà la padrina quan vaig fer els set anys, el joc de fustes de coloraines per a bastir edificis sorprenents, palaus, cases i ponts damunt rius imaginaris.

    Un cavallet amb el qual volien jugar els amics del carrer de la Muntanya. Record que no sabien què fer ni què donar-me per aconseguir que els hi deixàs jugar.

    Les riqueses de la infantesa!

    Dins una capsa de llauna que abans havia servit per a guardar les gal·letes d’Inca, hi tenia els meus cromos, ben acolorits, amb animals salvatges, la història de les races humanes, els futbolistes del moment... Aquelles meravelles que em descobrien l’existència d´una fauna desconeguda i misteriosa, de continents amb homes i dones que vivien nus, a la selva, de rostres estranys, amb plomes al cap i llances i arcs amb fletxes. Un món ple de cocodrils i elefants, serps verinoses i lleons salvatges pasturant per les grans planures africanes. Cromos que eren amagats en l’alumini que envoltava les xocolatines que la mare em comprava alguna vegada per a berenar. Un luxe, comprar xocolata a la botiga del costat! Sovint el nostre berenar de l´horabaixa no consistia en res més que un bocí de pa amb oli i una mica de sucre. Però quin plaer, el pa amb oli i sucre després d’haver estat hores jugant i la fam, insaciable, et rosega el ventre i et menjaries qualsevol cosa! No era cada dia, que podíem anar a comprar una pastilla de xocolata amb cromos a dintre! Per això cada dibuix que sortia de l’estoig de paper d’alumini era més preciós, talment una joia introbable, la porta a tots els misteris, com una entrada que ens permetia viatjar en canoa a peu pels fabulosos mons de la jungla i les altes muntanyes curulles de neu, els grans deserts africans o, girant el full de l'àlbum, visitar les grans piràmides, caminar dalt de la Gran Murada de la Xina i, com si llegíssim una novel·la de Jules Verne, pujar al coet que ens faria anar a la Lluna, davallar a les profunditats de la Terra.

    No hi havia cap misteri, cap possible viatge que no hi fos dins la capsa dels tresors.

    Els cromos i la baldufa espanyada que algú em fa fer malbé jugant al carrer. Les bolles de fang i de cristall amb les quals jugàvem, posseïts per la dèria de guanyar-ne una més, cada vegada que aconseguíem vèncer els amics en el joc. I les copinyes que havíem portat de la platja el darrer diumenge d´un estiu pretèrit que s´ha fet fonedís amb el pas dels anys. Tot plegat, al costat dels bocins de llapis de coloraines i tres o quatre soldadets de plom que, dissimuladament, havia robat de l´esplendorós i invencible exèrcit del meu millor amic. Després, no sé ni com ni el perquè, tot desaparegué de sobte. Inexplicablement, sense adonar-nos del que s’esdevenia, s’esfondraven les coartades tan difícilment bastides. I és avui, no sé encara els motius, mentre anava mirant les fotografies antigues, les cartes esgrogueïdes dels pares i els oncles, que tot ha retornat a la memòria. Però el corc implacable dels anys tot fa irreconeixible.

    Com cercar a les palpentes un món enfonsat sota les aigües.

    Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.

    Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.

    Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.

    Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.

    La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.

    El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.

    Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.

    No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.

    Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.

    Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.

    I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.

    Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.

    De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.

    Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres

    No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.


    Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester



    0 0

    [10/08] «La Campana» - «El Cosmopolita» - «El Libertario» -«A Voz Operária» -«Acción Sindicalista» - Patrulles de Control - Congrés de Montpeller - Leroux - Trouillier - Istrati - Pérez Fernández - Cuello - Lolli -Íñigo - Piñeyro - Gardell - Real Pérez - Frank - Segu - Tolck

    Anarcoefemèrides del 10 d'agost

    Esdeveniments

    Premsa anarquista italiana

    - Surt La Campana: El 10 d'agost de 1890 surt a Macerata (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari La Campana. Monitore socialista-anarchico. Dirigit per Giuseppe Malizia i els germans Domenico i Giovanni Spadoni, aquest monitore --terme emprat a Itàlia per definir els periòdics estrictament polítics-- va ser la primera publicació socialista llibertària de la zona. Se'n publicaren almenys 32 números, l'últim el 15 de febrer de 1892.

    ***

    Capçalera d'"El Cosmopolita"

    - Surt El Cosmopolita: El 10 d'agost de 1901 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquistaEl Cosmopolita. Periódico Libertario. Trobem textos de José Alarcón, Juan Biscamps, Manuel Calle Llamas, Francisco Castro, Antonio Cruz, Guillermo Fernández, Segundo Ferreira, Valentín Flores, André Girard, Jean Grave, Soledad Gustavo, Ambrosio Gutiérrez Lázaro, F. Herrero Vaquero, Antonia Izuita, C. López Sarmiento, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, J. Médico, Ricardo Mella, J. Novicow, Federico Otreborn, Palacios, Luis Pérez, Francesc Pi i Margall, Miguel Ruiz, Fermín Salvochea, Francisco Soler, Tapia i Federico Urales, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra d'Errico Malatesta Entre campesinos. En sortiren 10 números, l'últim el 12 d'octubre de 1901. Entre agost de 1884 i gener de 1885 s'havia publicat també a Valladolid un setmanari anarcocol·lectivista amb la mateixa capçalera, però, malauradament, no s'ha conservat cap exemplar.

    ***

    Capçalera d'"El Libertario"

    - SurtEl Libertario: El 10 d'agost de 1912 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal i era el continuador d'Acción Libertaria, que havia deixat de publicar-se un any abans a la mateixa ciutat; l'equip de redacció, dirigit per Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla, n'era el mateix. Se'n van publicar 35 números, l'últim el 12 d'abril de 1913, que fou segrestat per la policia a causa de la campanya pro presos llançada pel redactor Marcelino Suárez, que acabà tancat a la presó d'Oviedo. També es distribuïa a Portugal. En van ser col·laboradors Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Josep Prat, Marcelino Suárez, P. Sierra, etc. Després, a Madrid, es publicarà un nou El Libertario a començaments dels anys vint i fins els anys trenta. Un periòdic amb el mateix nom va ser també publicat a Barcelona entre 1901 i 1903.

    ***

    Capçalera d'" A Voz Operária"

    - Surt A Voz Operária: El 10 d'agost de 1919 surt a Campinas (São Paulo, Brasil) el periòdic mensual anarquista A Voz Operária. Orgam das classes trebalhadoras (La Voz Obrera. Òrgan de les classes treballadores). Portava els epígrafs «La unió fa la força!»,«Proletaris, uniu-vos!»,«L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors» i«L'individu val per les seves accions i no per la nació a la qual pertany». Va estar dirigit per Antonio Leite de Oliveira i administrat per Virgilio Peçanha. Trobem textos de José Alodio, Chico Bento, Plebeu Caldense, Benedicto Cardoso, Benedicto Cavalcante, J. M. Coimbra, Virgilio Costa, José Falsetti, H. L. de Moraes, Adelino de Pinho, Antonio Leite de Oliveira,Élisée Reclus, Vicente de Miranda Reis, Francisco Sá, V. Saporito, F. Soares, Ivan Uboguiy i Ernesto Vianna, entre d'altres. En sortiren, com a mínim, quatre números, l'últim l'11 de novembre de 1919.

    ***

    Premsa obrera

    - Surt Acción Sindicalista: El 10 d'agost de 1922 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari Acción Sindicalista, promogut pels sectors partidaris de la Internacional Sindical Roja (ISR) en el si de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Poc abans, l'11 de juny d'aquell any, en la Conferència Nacional de Saragossa, les tesis probolxevics havien quedat en minoria i finalment derrotades. Dirigit per Hilari Arlandis Esparza --que havia instal·lat la redacció al seu taller de marbrista-- i Julián Gómez y García-Ribera (Julián Gorkín), el periòdic pretenia la «unió dels revolucionaris sobre un terreny de coincidències». Aquesta publicació fou durament criticada, fins i tot abans de sortir, per Solidaridad Obrera de València; crítiques fonamentades en la circular que anunciava la seva aparició. Hi van col·laborar, entre d'altres, Andreu Nin Pérez i Joaquím Maurín Julià. El setmanari deixà d'editar-se a finals d'aquell any.

    ***

    Patrulla de Control

    - Creació del Cos de Patrulles de Control:El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats --quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)--, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions --325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-- i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les per decret el 9 de juny de 1937. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats --sobretot a Barcelona--, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

    Cos de Patrulles de Control

    ***

    Presidència del Congrés de Montpeller de 1965

    - Congrés de Montpeller: Entre el 10 i el 16 d'agost de 1965 se celebra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el Congrés General de Federacions Locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Aquest congrés, quatre anys després de la reunificació de les diverses tendències de l'organització anarcosindicalista, que fou controlat per part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny, donà lloc a la fractura més important de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i del qual la CNT no pogué recuperar-se, a causa de la forta caiguda de filiació i de l'abandó de federacions locals importants. De les 207 federacions locals que participaren en el congrés, amb delegacions directes o indirectes; 19 es retiraren. L'enfrontament entre la direcció dominada per la FAI i els sectors dels joves llibertaris, donà lloc a la fi de Defensa Interior (DI) i l'inici de persecucions i d'autoexclusions (Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, José Torremocha, Octavio Alberola, Aurelio Fernández, Jesús Guillén, Josep Borràs, Francisco Olaya, Roque Santamaría, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.), que acabaren amb l'expulsió («regla sanitària») d'un bon grapat de militants i el desengany d'un nombre major d'aquests. L'informe presentat pel delegat de l'Interior, Francisco Royano, titulat «Una gestión trascendental», sobre les negociacions entre un grup de militants cenetistes històrics madrilenys i un sector de la Confederació Nacional de Sindicats (CNS) franquista, amb la intenció de crear una central sindicalúnica al voltant d'una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme), també s'accentuà encara més la separació entre la CNT de l'Exili i la CNT de l'Interior.

    Congrés de Montpeller (10/16-08-1965)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fàbrica de sabates francesa

    - Jules Leroux: El 10 d'agost de 1860 neix el militant cooperativista llibertari francès Jules Leroux. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra. Jules Leroux va morir el 2 de febrer de 1926.

    ***

    A Colombes els viatgers són obligats a baixar del tren durant la vaga de ferroviaris de 1910

    - Paul-Eugène Trouillier: El 10 d'agost de 1879 neix a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Paul-Eugène Trouillier (Troullier o Trouller), conegut com Gambetta. Va tenir diversos oficis (jardiner, jornaler, cantant ambulant...) i en 1903 organitzà el Sindicat d'Operaris (hommes de peine), que es reunia al «Bar des Armées Internationales» de Toló (Provença, Occitània). Detingut a Ieras, el 19 de febrer de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló a 15 mesos de presó per «amenaces a mà armada a militars». A començaments dels anys deu s'instal·là a la regió parisenca. Classificat per la policia com a llibertari antimilitarista molt perillós i inscrit amb el «Carnet B», va destacar l'octubre de 1910 durant la vaga dels ferroviaris per la defensa d'acció violenta i va ser sospitós d'haver participat en atemptats comesos en aquella època. El 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per«possessió d'arma prohibida» --el sumari judicial d'aquest procés citava que havia estat condemnat en vuit ocasions. En 1911 va freqüentar reunions anarquistes on sempre mantenia les posicions més extremes. En maig de 1911 va ser elegit membre del Comitè Federal de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Durant el Congrés del 4 de juny de 1911, expulsà, amb Louis Jakmin, un anarcoindividualista que pertorbava la reunió. El seu rastre es perd a partir d'aquesta data.

    ***

    Panaït Istrati

    - Panaït Istrati: El 10 d'agost de 1884 neix a Braila (Valàquia, Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Fou fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del«Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista«Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista --mai no va tenir-ne el carnet--, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibreVers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

    ***

    Manuel Pérez Fernández

    - Manuel Pérez Fernández: El 10 d'agost de 1887 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) --segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició-- el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario,Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la«Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquistaSpártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquestaèpoca destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre«Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó,Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquestaèpoca fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa --fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels«Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre«Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista --reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»--, que sortí en castellà, angles i francès --la traducció en aquestaúltima llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i«derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta,òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa,¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego,Horizontes, Liberación,Más Allá, Nervio, Prismas,Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria,Spártacus,Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i RedenciónManuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

    Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

    ***

    Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 15 de juny de 1978

    - José Cuello: El 10 d'agost de 1896 neix a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cuello. Republicà, en 1936 s'afilià, amb sa companya Leoncia, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la seva població natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació nazi formà part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Agde (Llenguadoc, Occitània) fins la mort del dictador Francisco Franco, quan decidí retornar a la Península. José Cuello va morir el 29 de gener de 1978 a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).

    ***

    Aurelio Lolli

    - Aurelio Lolli: El 10 d'agost de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Aurelio Lolli. Només va rebre ensenyament primari, però aconseguí una bona cultura de manera autodidacta. De ben jovenet entrà en el moviment anarquista i freqüentà la posada de Piràt, lloc de reunió dels anarquistes de Castel Bolognese, que es distingien perquè portaven barba, capell negre d'ala ampla i corbatí negre, a diferència dels socialistes, que es reunien a la posada de Badone i es distingien per portar corbata roja. També va fer amistat amb el destacat militant anarquista Armando Borghi. En 1916 va ser un dels fundadors, amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Giuseppe Santandrea, Bindo Lama, Nello Garavini, Domenico Scardovi i Francesco Dari, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. Quan tenia 17 anys, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i, abans de ser enviat al front, desertà. Després d'un mesos de presó a Casale Monferrato (Piemont), va ser enviat a Albània, on va emmalaltí de diverses afeccions (malària, grip espanyola, etc.). Carnicer, com son pare, va ser enviat a les cuines del destacament militar. Durant els anys del feixisme mantingué la militància anarquista com pogué. En 1945, després de la II Guerra Mundial, contribuí a la reconstrucció del Grup Anarquista de Castel Bolognese. En 1973, amb Nello Garavini, Giuseppe Santandrea i altres companys llibertaris de la seva generació, refundaren la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese en un local de la seva propietat. Sense hereus, donà les seves propietats a la biblioteca i en 1985 es va crear la Cooperativa Biblioteca Llibertària«Armando Borghi», de la qual en va ser president fins a la seva mort. Aurelio Lolli va morir el 30 de maig de 1999 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

    Aurelio Lolli (1899-1999)

    ***

    Lorenzo Íñigo Granizo

    - LorenzoÍñigo Granizo: El 10 d'agost de 1911 neix a Ledanca (Guadalajara, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Lorenzo Íñigo Granizo. Va emigrar amb son pare i sos vuit germans a Madrid en 1916. Amb nou anys va quedar orfe de pare i va començar a treballar amb 10, fent feina de metal·lúrgic als 14. En 1931 es va afiliar al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'any següent. També militarà en les Joventuts de l'Ateneu del Barri Baix i participarà en l'organització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en aquestes organitzacions: secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes i del Sindicat Metal·lúrgic en 1934, secretari regional de l'FIJL i local de la FAI, etc. Representà els metal·lúrgics en el Congrés de 1936 i després va integrar-se en el Comitè Nacional confederal de Martínez Prieto (secretari del Comitè Nacional Pro Presos). Va ser un dels militants que abans que els feixistes s'aixequessin va posar-se en marxa a mitjans de juliol del 1936, viatjant a València i a Alcoi, per confirmar la vaga general revolucionària contra el pronunciament. Instal·lat a Madrid, i amb el govern fugit a València, va romandre a la capital i amb González Marín va representar l'FIJL, des de desembre de 1936, en la Junta de Defensa; i va substituir Oñate el novembre acomplint magníficament el seu paper en la Conselleria d'Indústries de Guerra i d'Informació malgrat el sabotatge dels comunistes. Dissolta la Junta l'abril de 1937, es va encarregar de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT fins al febrer de 1938 en representació de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1937 va polemitzar amb Josep Peirats en el ple català de les Joventuts Llibertàries. En el Congrés de València de febrer de 1938 va ser nomenat secretari general de l'FIJL i com a tal assisteix a la reunió de les tres rames llibertàries de maig de 1938 i el ple del Moviment Llibertari d'octubre de 1938 a Barcelona. Trencada la República en dues zones, va romandre al sud i va ser nomenat secretari de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol el 7 de març de 1939. El feixistes triomfants el detenen a Alacant i va ser tancat a diversos camps de concentració i presons (Los Almendros, Albatera, presó  d'Oriola, reformatori d'Alacant, etc.) fins a la seva alliberació en 1945. Només surt del tancament s'integra en la lluita clandestina: secretari de la Regional Confederal del Centre i en 1946 secretari general de la CNT després del ple de març. Detingut l'abril, va ser condemnat a 15 anys. Alliberat el juliol de 1945, amb la salut molt deteriorada, farà diverses feines, com ara als transports urbans valencians, esdevenint director de la seva revista. En 1962 va demanar la baixa en la CNT, però dos anys més tard presidirà la Regional Centre. En 1965 serà un dels organitzadors del cincpuntisme, episodi molt discutit i que per a Íñigo suposava la garantia que el futur sindical del país fos confederal. Durant els anys posteriors passarà a un segon pla afectat per diverses malalties. Va deixar unes memòries inèdites i publicà articles en el Boletín Orgánico, de l'FIJL en 1938, a més de ser redactor de Revolución Social. Lorenzo Íñigo Granizo va morir el 30 d'abril de 1991 a Madrid (Espanya).

    ***

    Elba Piñeyro

    - Elba Piñeyro: El 10 d'agost de 1916 neix a Buenos Aires (Argentina) la militant anarquista Elba Piñeyro. Nascuda en una família llibertària, sos pares Agapito i Sara, foren destacats militants anarquistes del seu temps. De jove fou obrera tèxtil, costurera i planxadora, i va començar a militar en l'Agrupació Home d'Amèrica, que editava la revista anarquista Hombre de América. En aquest grup es va relacionar amb altre companyes llibertàries destacades, com ara Libertad Sabaté i Clara Morosoff. Més tard, unida sentimentalment al company anarquista Enrique Palazzo, va participar en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) i posteriorment en la Federació Llibertària Argentina (FLA), especialment en l'organització dels tradicionals picnics, en les tasques de preparació i expedició de periòdics i revistes, en la realització d'actes cultura, en l'atenció dels companys que concorrien als plens i als congressos de l'organització, etc. Va haver de patir la repressió policíaca i l'empresonament de son company. Ironies del destí, Elba Piñeyro va morir el 10 d'agost de 2007 a Buenos Aires (Argentina), el mateix dia que feia els 91 anys.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

       Heus ací un cavall pàl·lid i el nom del seu genet era la Mort,  segons escriu En Paul Craig Roberts.

     

     

           La major part de la població del món subscriuria la denúncia d'En Roberts del genet de la Mort,  En Barack Obama,  jo crec.

     

        He pensat que la difusió dels escrits de denúncia de la criminalitat de l'Imperi, accelerarà la revolta contra  l'Imperi.

        Vegeu el post Behold, a pale horse and its rider's name was death .

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 263 | 264 | (Page 265) | 266 | 267 | .... | 465 | newer