Anarcoefemèrides del 12 de juny
Naixements
- «La Rivoluzione in
Italia»: El 12 de
juny de 1914 el setmanari anarquista Volontà
d'Ancona (Marques, Itàlia), dirigit per Errico Malatesta,
publicà un suplement
al número 23 del periòdic sota el
títol «La Rivoluzione in Italia. La caduta
della monarchia sabauda» (La Revolució a
Itàlia. La caiguda de la monarquia de
la Casa de Savoia). En aquest suplement, que substituí el
número ordinari del
periòdic, s'anuncia la caiguda de la monarquia i es proclama
la necessitat de
passar a l'acció revolucionària a pocs dies de
l'inici de l'esclat de la«Settimana Rossa» (Setmana Roja).
Naixements
- Georg Joan Neu: El
12 de juny de 1869
neix Prien (Rosenheim, Ducat de Baviera; actual Alemanya) l'ebenista
anarquista
Georg Joan Neu, també conegut per la seva
transcripció al francès Georges-Jean
Neu. Son pare es deia
Gaspard Neu i sa mare Madeleine Prandl. Emigrat a França, el
29 de març de 1892
se li va decretar l'expulsió d'aquest país per la
seva militància i es refugià
a Alemanya. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a
controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
- Pasquale Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio,I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de març de 1944.
***
- Jean Dudragne: El
12 de juny de 1879 neix a Vandenesse (Borgonya, França) el
propagandista
anarquista i antimilitarista Jean Dudragne. Entre abril i maig de 1910
fou
candidat abstencionista a les eleccions legislatives per la I
Circumscripció
del X Districte de París (França) en nom del
Comitè Antiparlamentari promogut
pels periòdics La Guerre Sociale i Le Libertaire. Componedor
tipogràfic, a finals
de 1910 estava afiliat al sindicat respectiu i milità en la
Federació
Revolucionària Comunista (FRC). A partir de juliol de 1910
es relacionà amb Géo
Forny, qui amb son germà Marco portà una
agència de policia privada. En aquestaèpoca vivia al número 69 del carrer de
l'Hôtel-de-Ville del IV Districte
parisenc. El gener de 1911 va ser públicament denunciat com
a confident de la
policia per l'anarquista Georges Durupt durant un míting
celebrat a la Sala
Fabien; després d'una curta baralla, va ser expulsat, amb la
seva companya
Foncette Cavé, de la sala per Durupt. Per a defensar la seva
bona fe, va
escriure a André Schneider, secretari de l'FRC, per
demanar-li que el cités amb
Durupt davant un jurat d'honor. Durupt declarà que no volia
perdre temps
discutint amb un individu «tan poc interessant».
Aquesta evasiva permeté
Dudragne continuar en l'FRC i el 21 de gener de 1911 va ser nomenat
gerent de Le
Libertaire en
substitució d'Eugène Péronnet.
El 8 de juny de 1911 va ser segrestat per l'anomenat «Servei
de Seguretat
Revolucionària» a la seu de La Guerre
Sociale
juntament amb Eugène Bled (Bonnet)
i, després de ser interrogat i jutjat per un«tribunal revolucionari»,
confessà. Aleshores va ser públicament denunciat
en L'Humanité i La Guerra Social
i en una assemblea plenària de l'FRC, celebrada el 13 de
juny de 1911, es
discutí l'«Afer Dudragne-Bled».
Ambdós van ser exclosos de l'FRC i Dudragne va
ser substituït en la gerència de Le
Libertaire per
Eugène Jacquemin. No obstant això,
contràriament a Bled, el
dubte persistí sobre la naturalesa de les relacions que
Dudragne mantenia amb
els germans Forny. En el seu descàrrec digué que
havia estat objecte d'abusos i
que realment era un militant lleial. Així les coses, el 30
de juny de 1911
l'FRC reuní un jurat d'honor per a decidir sobre els fets
recriminats i sobre
els tractes que amb els germans Forny havien mantingut el militant
Adolf Reichmann
i els anarcoindividualistes Cagnoli i Boulanger. Aquest jurat estava
compost
per Élie Murmain, Gédéon
Bessède (Sylvaire),
Pierre Monatte, Lentz, Pierre Martin, Guichard i François
Cuisse. El 29 de
setembre de 1911 va ser citat per l'Audiència del Sena com
exgerent de Le
Libertaire per
ser jutjat per dos articles
antimilitaristes signats per Auguste Dauthuille («Les
volontaires») i per Édouard
Sené («Aprés le 1er Mai»)
apareguts en el periòdic el 6 de maig d'aquell any,
però els dos autors es negaren a seure's al seu costat i no
hi assistiren.
Finalment ell tampoc no hi assistí i va ser condemnat en
rebel·lia a tres anys
de presó i a 3.000 francs de multa. El dubte
continuà planejant durant el
procés dels militants de La Guerre
Sociale,
contra els qui Bled i Dudragne havien denunciat per segrest.
Durant l'audiència del 7 d'octubre de 1911 Miguel Almereyda
reconegué que no
pensava que fos un confident, però li reprotxava que
estigués en relacions amb
l'agent provocador Géo Fourny. El 12 de març de
1912, en l'apel·lació de la
condemna per defecte del 29 de setembre de 1911 celebrada a
l'Audiència del
Sena, Dudragne declarà a la sala que era«anarquista revolucionari» i assumí
plenament que Le
Libertaire
s'havia
imprès en l'època; malgrat els testimonis de
moralitat del seu cap i del
secretari del seu sindicat, va ser condemnat, ben igual que Edouard
Sené, a un
any de presó i a 500 francs de multa per «articles
injuriosos contra l'Exèrcit
i provocació a l'assassinat i al pillatge». En
l'article dedicat a aquest
procés publicat en Le Libertaire es
tractà Dudragne de manera neutra. El 9 d'agost de 1912 es
beneficià d'una
remissió de la pena. En 1914 va ser eximit i el 21 de febrer
de 1915 es
mantenia en aquesta situació. En aquesta època
vivia al número 12 de l'impàs
del Moulin-Joly del XI Districte de París. El 29 de maig de
1915 va ser jutjat
en consell de guerra a París i condemnat a sis mesos de
presó per haver-se
trobat en un escorcoll al seu domicili dos segells de les oficines de
reclutament de Baiona i d'Orleans. Durant la Gran Guerra
s'oposà a l'«Unió
Sagrada» i participà en les activitats dels«Amics de Le
Libertaire».
Va fer costat els antimilitaristes Louis Lecoin,
Pierre Ruff i Claude Content durant els seus processos judicials de
març de
1917.
***
- Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Cruesa (Llemosí, Occitània) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Nascuda en una família pagesa, va esdevenir mestra d'escola. Casada amb León Montégudet, junts militaran en el Partit comunista i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuarà militant-hi i en 1921 participarà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Lo Buçon. Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuarà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portarà un temps a Moscou, on esdevindrà professora de francès. En 1927 torna a França i intenta impulsar la propaganda en el mitjà camperol, però trenca amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja, però es mostra molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutgen veure la realitat. A partir de 1931 col·labora en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüenta el grup de Pierre Monatte, qui editaLa Révolution Prolétarienne. Aleshores deixa Cruesa i marxa a Marsella, on pren part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportarà el seu ajut als refugiats italians i espanyols. A començaments de la guerra mundial, s'instal·la a Antíbol i després a Sant Pau de Vença on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregarà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagarà a Cruesa i després a Baiona. Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a Baiona (Lapurdi, País Basc).
****
- João Perdigão Gutiérrez: El 12 de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura, Illes Canàries) el destacat militant anarquista Juan Perdigón Gutiérrez, més conegut sota el seu nom en portuguès João Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez García. En 1900 amb sa família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a Santos (São Paulo, Brasil). Paleta de professió, de ben jove començà a militar en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva intel·ligència i capacitat per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa llibertària. En 1907 entrà en el grup «Infants Revolucionaris», amb son cosí Manoel Perdigão Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una important tasca propagandística de distribució de fullets, butlletins, diaris i llibres; més tard prengué el nom de «Grup Amor a la Llibertat». A finals de 1908 participà activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas, que reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment reprimida. Autodidacte, només freqüentà un any una escola obrera, el professor de la qual era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En 1909 assistí a actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les actuacions del també nou grup teatral anarquista«Amor a l'Art». En aquest any també participà activament en les manifestacions de protesta contra el judici i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb Miguel Garrido, Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos, destacarà en la propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquestaèpoca participà en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina Stamato, interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la direcció del pare Faustino Consoni, que desaparegué súbitament dins de l'internat; el pare Consoni fou acusat per la premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà una intensa activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings, organització de vagues, reunions clandestines, persecucions policíaques i detencions. En 1912 intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort dels militants anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana. S'oposa, amb els seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913 que pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar els estrangers, intentant que no s'establís cap temps de permanència al país per a poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc a moltes deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la campanya de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la desocupació, i, a partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la Gran Guerra a Europa. Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any següent, fou l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que, dirigit des de Rio de Janeiro per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà portar a terme una revolució llibertària seguint l'exemple rus i que fracassarà el novembre de 1918 a causa de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la policia i que en un primer moment col·laborà en l'organització del cop, i que tot plegat donà lloc a la detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El març de 1919 participà en la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat sobretot per anarquistes i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció de Santos --el sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest partit llibertari, crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da Costa Pimenta. El juliol de 1919, davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la construcció de Santos es posaren en vaga general i marxà a São Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella ciutat. El març de 1920 entrà a formar part d'un altre comitè revolucionari a São Paulo, juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas, Cristovão i Indalecio Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material bèl·lic a Santos i transportar-lo a São Paulo, però finalment el comitè fou descobert, detinguts Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a Europa. L'abril de 1920, en plena vaga de la construcció, pogué fugí d'una detenció policíaca i el seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a partir d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral anarquista estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu diàleg dramatitzat A Prisão, interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921 explotaren diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones d'atemptar contra la vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo Gonçalves i Antonio Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia, decideix, sota el nom de Mario de Silveira, fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de maig de 1921, a Rio de Janeiro. Després marxà a São Paulo, on, denunciat per Evaristo Ferreira de Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a la causa anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a Santos i després de 24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada Brasilera de la guarnició de la nau, pogué desembarcar clandestinament a Florianópolis i fugir. En 1922 prengué part activa en el debat entre bolxevics i anarquistes pel control de la premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el setmanari Dor Humana, del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de juny d'aquell any. En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a Santos manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de militars que volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el suport del moviment anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis, prohibí les manifestacions del Primer de Maig i Perdigão desobeí l'ordre i intervingué --juntament amb Manuel Estévez Fernández, José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga Madureira i Bernardino José Marques do Vale-- com a orador en un acte. Cridat davant el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira da Rosa, per a donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a São Paulo i a Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja de l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba, ciutat on establirà la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el diari A Tribuna publicà la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i qualificant-lo de«perill social», de «dinamiter» i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat davant la persecució policíaca i davant el temor a l'expulsió, optà per desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en els seus documents oficials apareixerà com a João Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez Herrera i María García Gutiérrez. El 24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui tindrà sis infants (Lily, Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb l'ajuda de sa germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser ampliades, a instància de l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs en 1959 i 1962. A Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de propaganda i va escriure dos manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i altre sobre l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al marge de la militància activa per l'edat, encara va participar en tres congressos anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948, el del que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de 1962, tots portats a terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim (São Paulo, Brasil). Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara O Sindicalista i A Plebe. João Perdigão Gutiérrez va morir en 1970 a Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús Giráldez Macía publicà la biografia Entre el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero anarquista en Brasil.
***
- Juan Antonio
Ibor: El 12 de juny de 1903 neix a Sarsamarcuello (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Juan Antonio Ibor. Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu
poble, on treballava de pagès. Quan el cop militar feixista
de juliol de 1936,
que triomfà a la seva zona, aconseguí amagar-se i
al final pogué passar a zona
republicana, on s'integrà en un batalló i
lluità al front d'Aragó. El febrer de
1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i va ser internat a
diversos camps de concentració. El desembre de 1939 va ser
enviat a treballar a
les mines de carbó de La Grand Comba. Treballà de
miner a Les Luminières i s'instal·là
en una petita població de La Haute Levade
(Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc,
Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya
Milagros i sos dos fills
(Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local
de la CNT de La Grand Comba.
Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979
a La
Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba,
Llenguadoc,
Occitània).
Defuncions
- Siger: El 12 de juny de 1900 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Havia nascut el 10 de maig de 1858 a Constantinoble (Imperi Otomà). Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.
***
- Bruno Misèfari:
El
12 de juny de 1936 mor a Roma (Itàlia) l'enginyer,
geòleg, poeta, activista antimilitarista
i propagandista anarquista Bruno Vincenzo Francesco Attilio
Misèfari, també
conegut com Furio Sbarnemi. Havia
nascut el 17 de gener de 1892 a Palizzi (Calàbria,
Itàlia). Sos pares es deien
Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el
primogènit d'una família
nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també
van ser militants
anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim
acabarà en les files comunistes.
Després de fer l'escola primària a Palizzi,
s'instal·là a Reggio de Calàbria,
on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué
freqüentar l'Institut
Tècnic i, un cop va obtenir experiència
tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria
al Politècnic de la Universitat de Nàpols
(Campània, Itàlia). En els anys
universitaris, a més de preparar-se en les
matèries curriculars, especialment
matemàtiques, estudià filosofia i literatura,
guiat pel professor de física de
l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i
militant llibertari Giuseppe Berti. A
través de son oncle, entrà en contacte amb
treballadors i artesans, i amb
alguns d'aquests fundà el grup juvenil «August
Babel», que s'adherí al Partit
Socialista Italià (PSI). En aquesta època
col·laborà, moltes vegades signant
com Lo Studente, en el
periòdic de la
Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il
Lavoratore, en el setmanari socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il Libertario, publicat a La Spezia. En
aquest últim periòdic, a
més d'enviar poesies, el 28 de març de 1912
publicà un article sobre la
militant anarquista Maria Rygier, cosa que cridà
l'atenció del prefecte de
policia de Reggio de Calàbria i disposà
vigilar-lo «convenientment». Durant una
de les moltes conferències, celebrades per commemorar el
centenari de la Unitat
d'Itàlia, va ser detingut per la policia per haver
llançat invectives contra
les institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de
protesta
contra la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut
per distribuir als
reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la
deserció; jutjat, el 5 de
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de
Calàbria a dos mesos i
mig de reclusió; la pena, confirmada en
l'apel·lació, va ser suspesa durant
cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser
registrada en els
antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva
lluita antimilitarista
s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una
manifestació
intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos
polítics. El seu
apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar
nombrosos
documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona
(Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en
estret contacte amb
l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà
en la manifestació
contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de
Nàpols. Cridat a
les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre
desertar o entrar a
l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment
decidí declarar-se objector
de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a
l'acadèmia militar de
Benevent (Campània, Itàlia). Després
de patir una condemna de set mesos de
presó a Acireale (Catània, Itàlia), la
nit del 5 de març de 1916, portant
l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista
intervencionista a la
Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i
pronuncià un fort discurs contra la
política bel·licista italiana, alhora que
esquinçà les estrelles del coll del
seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la
deserció, creuà la frontera amb
Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut,
sota el nom fals de Diego De Tommasi,
a Cannobio (Piemont,
Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a
ser posat a disposició d'un
tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i
obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25
d'agost de 1916 desertà
novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino,
Suïssa) fermat sota
un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia
suïssa i només va ser alliberat
quan arribà d'Itàlia la documentació
que demostrava els motius polítics de la
seva fugida. Sota el nom de Furio
Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a
Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista
Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va
introduir en l'ambient
dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i
gràcies a ell freqüentà la
família anarquista dels Zanolli, on conegué la
seva futura companya Pia Zanolli.
En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i
socialistes italià i suís (Errico Malatesta,
Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe
Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe
Di
Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.),
organitzà conferències
setmanals i envià articles i cròniques a
diferents periòdics llibertaris,
especialment a Il Risveglio Anarchico
de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica
d'automòbils Arbenz, al
barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com
a
sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament
amb altres companys
italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli,
Francesco
Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat«Afer de la Bomba de
Zuric». Després de set meses de presó
preventiva, va ser absolt i alliberat el
20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el
govern
federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió,
que es va frenar durant quatre
mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la
presó. Després
d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de
juliol de
1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg,
República de
Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin,
una de les fundadores
del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya), i
amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de
1919, després de la
concessió d'una amnistia per part del govern
italià, acompanyat de les germanes
Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a
Calàbria. Detingut tres setmanes
a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat
després d'una
interpel·lació que l'11 de desembre el diputat
socialista Francesco Misiano
interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la
propaganda llibertària a
Calàbria, Pulla i Campània; promogué
el moviment camperol calabrès, i
col·laborà en Umanità
Nova i L'Avvenire Anarchico.
A Nàpols, dirigí,
amb Giuseppe Imondi, Anarchia,
quinzenal de la federació local que
començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En
aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de
Tàrent (Pulla,
Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per
exigir la reobertura d'una drassana.
En 1921, a la zona de Nàpols, participà
activament en la campanya a favor dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer
de 1922,
juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el
periòdic Pane e Libertà,
a difondre el pensament
anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos
de la llengua
siciliana, però el projecte no reeixí per manca
de finançament. El 18 d'agost
de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al
Politècnic de Nàpols i retornà
definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual
només va sortir per algun
viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional
liberal,
continuà durant alguns anys les seves activitats
llibertàries. El 14 de
desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio
de Calàbria el
quinzenal L'Amico del Popolo,
destinat
especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud,
publicació que va ser
prohibida després del seu quart número. El 22 de
setembre de 1925, acusat juntament
amb altres intel·lectuals d'haver promogut un
pretès «atemptat contra el poder
de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini»,
va ser arrestat a
Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies
després. El desembre de
1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a«fervent i
irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de
qualsevol acció política
directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la
llista de
persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades
contingències. S'especialitzà en geologia i en
1926 a Villa San Giovanni
(Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit
Popular Italià (PPI) Nicola
Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa
(«Società Vetraria Calabrese»),
destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello
i de la qual assumí
el càrrec de director tècnic. El 20 de
març de 1931, en el funeral d'un amic
seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs
on criticà la violència,
la corrupció i la injustícia del
règim; pocs dies després, el 25 de
març, va
ser detingut per enèsima vegada acusat de«propaganda anarquista»; jutjat, va
ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa
de Ponça, a la qual
arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà,
amb Alfonso Failla, els
vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca
i
realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el
confinament
conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient
d'Itàlia, qui l'afilià
a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig
de 1932 es casà civilment a
Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a
part de pagar amb
alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini,
se li va permetre
exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça
l'encarregà alguns
projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de
novembre de 1932 la
pena va ser condonada en ocasió del desè
aniversari de la «Marxa sobre Roma» i
el 2 de desembre deixà Ponça i es
traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia),
on a finals
de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa
trobà finançament i en 1935 creà la«Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a
l'extracció del mineral, que
arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades
a laboratoris de
precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat
privada, com ara la de Richard
Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial,
s'enfrontà
a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar
vigilada per les
autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des
que en
1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a
ser hospitalitzat. Bruno
Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la
clínica de Giuseppe Bastianelli de
Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció
quirúrgica patida dos dies abans. En
vida publicà Commemorazione di
Francisco
Ferrer (1917), Diario di un
disertore.
Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi
sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part
dels seus
escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya,
com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia
(1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti
di Bruno Misèfari (1975) i
Tutto è
vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta
existí un grup anarquista
juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu
nom. En 1967 Pia
Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu
company sota el títol L'anarchico
di Calabria, que va refè i
reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo
publicà Bruno. Biografia di un
fratello. L'arxiu familiar es troba
dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo
Bruno
Misèfari) i a l'International Institute of Social History
(IISH) d'Amsterdam.
***
- Antonio Raya González: El 12 de juny de 1942 cau abatut a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i guerriller llibertari Antonio Raya González --també citat per alguns com Raya Díaz. Havia nascut cap el 1914 a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya). Aprenent de llanterner, quan encara no tenia els 15 anys s'afilià al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys republicans destacà en els grups d'acció de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), intervenint en nombroses accions de guerrilla urbana i aixecaments diversos (1931, gener i desembre de 1933, etc.). Participà en els intents d'assassinat del rellotger feixista Algabeño i, amb Francisco Mérida Luque, de José Ortiz Guzmán, administrador del penal d'El Puerto de Santa María. L'11 d'agost de 1935 intervingué, amb altres companys (Julio Francisco Moreno Sedeño, Emilio Cañete Jiménez, Jacinto Saldaña Vázquez i Miguel Bernal León), en l'atracament a mà armada a Málaga de Manuel Morilla Blanco, cobrador de l'administrador de finques urbanes Miguel Alcalá. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part dels grups de defensa confederal i fundà la «Columna Raya» de la CNT, que s'establí a Antequera i combaté al front malagueny fins que aquest caigué. En la lluita perdé un ull. Després va ser nomenat comissari de la 88 Brigada a Pozoblanco i Extremadura. Amb el triomf franquista en 1939 continuà la lluita, primer a les muntanyes malaguenyes, on organitzà guerrilles rurals i urbanes que arribaren a actuar a Màlaga, Còrdova i Madrid, disfressat de legionari o de capellà, i a partir de 1942 a la serra granadina (Zafra, Sandoval, Mínguez, Tiznote, Moya, Márquez, etc.), on desenvolupà una intensa campanya de sabotatges, represàlies vers els delators i falangistes i expropiacions econòmiques. Després d'un Ple Regional confederal, el seu grup va ser localitzat per la forces franquistes, sembla que arran d'una delació del detingut Tiznote, i una part del grup caigué en un tiroteig. Un poc més tard, Antonio Raya González va ser cosit a trets el 12 de juny de 1942 en una emboscada en un bar del carrer Marina de Granada (Andalusia, Espanya). La seva companya fou Victoria Vila Varela, germana dels també cenetistes Salvador i Manuel. Amb Bernabé López Calle fou un dels guerrillers anarquistes més audaços d'Andalusia.
***
- Henri Cottin: El
12 de juny de 1944 es
abatut a Belleu (Soissons, Picardia, França) l'anarquista
Henri Cottin. Havia
nascut el 17 d'octubre de 1901 a Compiègne (Picardia,
França). Treballava d'obrer
torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París
i vivia amb sos
pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital
francesa. Des del
1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son
germà, l'anarquistaÉmile Cottin (Milou),
intentà assassinar
el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell
de Ministres
francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre
de la Unió
Anarquista (UA) del XV Districte de París
(França). El 2 de juny de 1921 va ser
absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i
comunistes, pel XI
Tribunal Correccional de París del delicte de«distribució de pamflets
antimilitaristes».
El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat,
llançaren
pamflets anarquistes durant la representació de Werther a
l'Òpera-Còmica de París; processats el
setembre d'aquell
any per aquesta acció, la causa va ser finalment
sobreseguda. Durant la Guerra
Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions
d'avituallament del Comité pour
l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a
Barcelona i Llançà
(Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la
Resistència contra
l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les
Forces Franceses de
l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge«Roberte» (Raymond Fiolet,
Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser
abatut
per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny
de 1944 durant una
acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu
(Soissons, Picardia,
França) de l'estació de Soissons. Associacions
d'excombatents i exmembres de la
Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i
un carrer de Belleu porta
el seu nom.
***
- Antoine Gauzy: El
12 de juny de 1963 mor a Viry-Châtillon (Illa de
França, França) l'anarquista
il·legalista, implicat en el cas de la Banda
Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Havia nascut el 4 de setembre de 1879 a
Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Instal·lat a
París, va
freqüentar el cercle anarcoindividualista
editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport
econòmic del militant
anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari,
que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment
anarquista. Establert
amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al
suburbi
parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un
comerciant
anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove
anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i
Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu
negoci --«La
Halle Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent,
portarà Jules Bonnot,
aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la
seva vertadera
identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix
dia, el
subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot
arran d'un
escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument
l'inspector Colmar.
Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada
histèrica i va arribar
amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va
apallissà
novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver
amagat a ca seva Bonnot, encara que
ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu
nom.
Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els
supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis
van declarar al seu
favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el
periòdic La
Guerra Sociale
va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913,
davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18
mesos de presó per«encobriment de malfactors». Després de
complir la major part de la pena en
presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913.
Durant la Gran Guerra,
el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el
març de 1916
encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de
bala per un
expolicia sobre unes discrepàncies comercials,
però sense que l'afer tingués
res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor,
ja que la delació
era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va
assistir al
banquet en honor del 77è aniversari del teòric
anarcoindividualista Émile
Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits
d'ocasió fins a la
seva mort.
***
- Antoine Bertrand: El 12 de juny de 1964 mor l'obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure», Antoine Bertrand. Havia nascut el 16 de març de 1877 a Còrsega. Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l'Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l'amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista«Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre».
---