Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 256 | 257 | (Page 258) | 259 | 260 | .... | 465 | newer

    0 0

    Continuam publicant les respostes que l'equip de govern va donar a les nostres preguntes al passat Ple. Per desgràcia i com a continuació podreu veure les respostes en alguns casos són incompletes. Demanam a l'equip de govern que tengui més respecte cap a l'oposició, i que respongui les preguntes de forma completa, que per alguna cosa aquestes s'han registrat prèviament.

    PRECS:

    1- Vist que les rutes de la diversitat que es reparteixen (a la darrera mitja marató se'n varen repartir a tots els participants) segueixen patint mancances greus, entre elles un camí a Formentor que no és transitable i l'únic que pot provocar, si algú el vol intentar fer és que tengui alguna desgràcia, demanam que s'actualitzi un mapa de camins públics i d'ús públics del municipi amb interès excursionista, per tal de promocionar el senderisme al nostre municipi.

    Un baixet d'acord, del Batle, que  ens fa pensar que això o no és gaire important per a ells.

    PREGUNTES:

    1- S'han obert cap tipus de diligències per resoldre la problemàtica existent a Cala Bóquer i el Camí del Coll de Síller? Com es troben els expedients d'investigació de camins?

    Diligències cap ni una, però admeten la importància dels camins i que hi voldrien fer alguna cosa per facilitar el pas per aquests. Tots dos depenen bastant dels expedients d'investigació, en tràmit encara, i segons el Consell de Mallorca, es tardarà bastant a informar-los. Segons les darreres informacions del regidor no serà abans de finals d'aquest mes o ja el següent. Un cop es conegui el que diuen els expedients es podrà mirar de trobar alguna solució. Per tant de moment el tema segueix igual, i ja fa més d' un any de legislatura.

    2- El camí de les Fonts Salades és un camí públic i asfaltat. La primera asfaltada la pagaren els veïns al seu temps i els manteniments posteriors toquen anar a compte de l'Ajuntament. Les diferents actuacions de manteniment per eliminar els sotracs durant els darrers anys han provocat que pràcticament hagi desaparegut l'asfalt. Fa comptes l'Ajuntament arreglar i asfaltar aquest camí?

    El regidor Nevado va dir que ja han arreglat alguns camins i que estan recopilant informació sobre la resta per fer les actuacions oportunes. Esperem que una d'aquestes sigui al camí de les Fonts Salades.

    3- Han començat ja a pintar les delimitacions d'ocupació de la via pública tal com mana l'Ordenança? Si no ho han fet, quan ho pensen fer? Quan estaran pintades totes delimitacions?

    Les delimitacions varen començar a pintar-se al Port de Pollença, i segons el regidor, el fet de marcar aquestes delimitacions ha servit per aprendre coses positives, i també coses a millorar del procediment per atorgar les autoritzacions. Per desgràcia no sabem quines han estat aquestes coses que ha après el regidor. Pel que fa referència a quan estaran pintades totes les delimitacions el regidor va dir que quan s'aprovi la nova ordenança els agradaria pintar-les totes, però que aquesta temporada es pintarà el que es pugui o es cregui convenient, per tant no va poder donar data.

    Amb aquesta resposta va quedar ben clar que no es pintaran totes les delimitacions, i ara està per veure quantes en pintaran. En aquest cas l'equip de govern s'ha dedicat a fer molt de renou sobre aquest tema, sobretot recriminant diferents actuacions a l'anterior equip de govern, proclamant i venent la idea que a partir d'ara amb el tema de l'ocupació hi hauria l'ordre que no havia existit. Per desgràcia el no marcar les delimitacions ja suposa un incompliment de l'ordenança, i el que és pitjor, suposa una major dificultat de control de les sobreocupacions. Per tant un altre tema que sembla que seguirà de forma similar. Esperem que amb una nova ordenança tot això es pugui solucionar.

    4- Ens han arribat rumors del fet que d'ençà que vostès governen els treballadors de l'Ajuntament ja no "fitxen" cada vegada que entren i surten del seu lloc de treball, i que no hi ha cap tipus de control sobre el tema. Que hi ha de cert en aquests rumors? Qui i com es porta el control del registre d'entrada i sortida dels treballadors? En cas que sigui necessari, que pensen fer per millorar aquesta situació?

    La regidora de personal ens va respondre que hi ha un programa informàtic que és el que regula tot aquest control, i que una auxiliar s'encarrega de si aquest funciona com toca. La regidora reconegué que en alguns casos el sistema de reconeixement d'empremtes digitals falla, i han hagut de crear un sistema de codis, que segons ella funciona. Per acabar la regidora digué que demanaria una revisió persona a persona per veure si cada un d'ells fitxen. Això darrer probablement ho hauria d'haver fet abans del Ple i així podria haver respost la pregunta de forma molt més clara i rotunda.

    5- Al darrer ple el batle va dir que no havia decidit denunciar judicialment als regidors que no han tornat els iphones i ipads de l'Ajuntament per què no era una un tema clar. Pot explicar perquè no és un tema clar?

    Segons el Batle no és un tema clar que sigui un delicte i per tant que es dugui per via judicial. A més per seguir reclamant els aparells és necessari que els serveis tècnics informàtics de l'Ajuntament facin un informe on consti el cost, l'amortització, la vida útil, l'estat de conservació i seguretat en el referent a la protecció de dades de caràcter confidencial. Una altra possibilitat era l'adquisició dels aparells pels antics regidors, però a què això sigui possible, segons el Batle, cal que els dispositius estiguin inventariats (amb un càlcul de què està amortitzat, del seu cost, preu de venda, valor de mercat...), i no ho estan. Segons el Batle no hi ha constància de delicte, i per tant no ho pensen dur per via judicial, tot i que sí que va dir que pensen encarregar als serveis informàtics aquests informes. Per desgràcia un altre tema que quedarà en no res, per falta de voluntat, simplement falta de voluntat, ja que tenim moltíssims casos que demostren que fer retornar els dispositius és possible. Pel que fa al que pensam dels regidors que segueixen gaudint d'un dispositiu que pertany a l'Ajuntament: uns pocavergonyes i uns barruts.

     

     


    0 0

    Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)


    1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.


    Per servar la memòria de Josep Melià



    Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


    Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



    Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

    Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

    Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

    Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

    'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

    'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

    'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

    Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Per a servar la memòria de Josep Melià


    Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià


    L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

    En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

    Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

    L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

    D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

    La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

    Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

    Antoni Marimon. Historiador

    Diari de Balears (4-XII-07)


    0 0

    [08/06] «Le Droit Anarchique» -«El Corsario» -«Volontà» - Procés contra Lucetti - Étiévant - Nunkov - Cibot - Marcassoli - Bajatierra - Orobón - Chapero - Álvarez -Álvarez Ferreras - Céspedes - Martín-Artajo - Pini - Antignac - Eckstein - Josep Pellicer - Pere Pellicer - Castro - Vieira - Torremocha - Berenguer

    Anarcoefemèrides del 8 de juny

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Droit Anarchique"

    - Surt Le Droit Anarchique: El 8 de juny de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Anarchique. Journal hebdomadaire paraissant le dimanche à Lyon. Portava l'epígraf«Llibertat, Igualtat, Justícia». Era continuació de la saga de periòdics lionesos que nasqué amb Le Droit Social el febrer de 1882 (L'Étendard Révolutionnaire, La Lutte, Drapeau Noir, L'Émeute, Le Défi, L'Hydre Anarchiste i L'Alarme). Com els precedents, va ser durament perseguit per les autoritats i el seu primer gerent, G. Fronteau, va ser detingut el 13 de juny d'aquell any; Isidore Mounier n'agafà el relleu en la gerència de l'últim número. Els articles no anaven signats. Publicà crides de diferents grups anarquistes (Gruoupe des Amandiers, Les Parias Picards, Groupe Communiste-Anarchiste de Milà, Groupe Cyvoct de Lió, Sans-Culottes Lyonnais, L'Hydre, Les Impatients d'Allex, Les Indignés, Les Forçats, Le Droit à la Vie, Groupe Anarchiste de Villequier, Le Yatagan, Les Résolus, Jeunesse Révolutionnaire, Les Impatients de Beaucaire, Groupes Anarchistes de Nantes, etc.). Va fer dues subscripcions populars, una per a les famílies dels detinguts polítics i altra per a la propaganda. La repressió va ser tan dura que només va poder publicar tres números, l'últim el 22 de juny de 1884. Dos anys després, va ser continuat per La Lutte Sociale.

    ***

    Capçalera d'"El Corsario"

    - Surt El Corsario: El 8 de juny de 1902 surt a València (País Valencià) el primer número del quinzenal anarquista El Corsario. Periódico sociológico. Dirigit per José Alarcón, fou continuador del periòdic anarcofeminista La Humanidad Libre (1902). A partir del segon número passarà a tenir una periodicitat setmanal i canviarà el subtítol per «Semanario Sociológico». Hi van col·laborar T. Ros, María Losada, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Ricardo Mella, A. López Rodrigo, Juan Ortega, Leopoldo Bonafulla i José Alarcón, entre d'altres. Mantingué agries polèmiques amb el republicà El Mercantil Valenciano i donà cabuda a comunicats i cartes dels que havien patit presidi pels fets de «La Mano Negra» i de la campanya per la revisió d'aquest procés. Fou freqüentment denunciat i segrestat, i el seu director detingut. L'últim número conegut és el 27, del 12 de desembre de 1902.

    *** 

    Capçalera de "Volontà" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Volontà: El 8 de juny de 1913 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal propagandístic anarquista Volontà, dirigit des de Londres per Errico Malatesta. El periòdic sortirà fins La Settimana Rossa de juny de 1914.

    ***

    Penitenciaria de l'illa de Santo Stefano

    - Procés contra Lucetti: Entre el 8 i el 10 de juny de 1927 tingué lloc a Roma (Itàlia) el procés judicial contra l'anarquista italià Gino Lucetti, per l'atemptat frustrat contra Mussolini de l'11 de setembre de 1926. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó --la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas-- i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després va morir a Ischia, el 17 de setembre de 1943, a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc "L'Illustration" del 29 de gener de 1898

    - GeorgesÉtiévant: El 8 de juny de 1865 neix al XVII Districte de París (França) l'antimilitarista i anarquista Claude-François GeorgesÉtiévant. Son pare, comptable, es deia Jean-Baptista Étiévant i sa mare Victorine Rosalie Le Boulanger. Son germà major, Achille HenriÉtiévant (Le Bosco), tipògraf, estava fitxat com a anarquista. El 13 de juny de 1883, GeorgesÉtiévant, abans de ser cridat a files, s'allistà en l'exèrcit per cinc anys i fou destinat al II Regiment de Zuaus a la zona d'Orà (Algèria). En 1888 deixà l'exèrcit i es posà a treballar fent escultures en fusta. Posteriorment, com son germà, entrà a treballar de tipògraf a la impremta de Paul Dupont a Clichy (Illa de França, França). Antimilitarista convençut, cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i en 1891 va ser condemnat per primer cop a una multa de 50 francs per haver estat sorprès aferrant cartells anarquistes amb una pistola a la butxaca. Es negà a fer els períodes obligatoris d'instrucció destinats als reservistes i es declarà insubmís davant la II Oficina de Reclutament del Departament del Sena. Un informe policíac del 15 de febrer de 1892 el defineix com a partidari d'atemptar contra l'ambaixada d'Espanya per a venjar la mort dels anarquistes de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). En aquesta època va crear el llibertari «Grup d'Amics d'Estudis Socials» d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) i durant un escorcoll al local on s'hi reunia, la policia trobà 25 cartutxos de dinamita robats el 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França), que formava part del lot de dinamita que va ser emprada en els atemptats imputats a Ravachol. Processat amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Julien Drouhet, el 25 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a cinc anys de presó per ocultació d'explosius, pena que purgà a les presons de Clairvaux, actual Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i de Poissy (Illa de França, França). Durant el procés, va escriure una declaració de defensa, que no se li va permetre llegir, que va ser reproduïda i traduïda sovint en la premsa anarquista de l'època sota diversos noms i que ha esdevingut un clàssic de la «propaganda pel fet». En sortir de la presó, col·laborà en Le Libertaire, del qual va ser nomenat gerent. El desembre de 1897 va ser novament processat per«apologia del crim» a resultes d'un article («Le lapin et le chasseur») publicat en el número 103 de Le Libertaire. Fugint de la condemna, passà a la clandestinitat i fou sentenciat en rebel·lia a dos anys de presó per delicte de premsa. Durant la nit del 18 al 19 de gener de 1898 decidí venjar-se de totes les persecucions policíaques patides i propinà 22 punyalades a un agent de policia que estava de guàrdia davant la comissaria del carrer Berzélius de París; un segon agent, que sortí en defensa de son col·lega, també resultà ferit. Reduït, va ser tancat en una cel·la de la comissaria sense ser escorcollat i com que portava un revòlver, ferí un policia de diversos trets. Jutjat, el 15 de juny de 1898 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a mort, encara que cap agent va morir a conseqüència de les ferides; la pena, però, va ser commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant va morir el 6 de febrer de 1900 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa).

    GeorgesÉtiévant (1865-1900)

    ***

    Konstantin Nunkov

    - Konstantin Nunkov: El 8 de juny de 1877 –algunes fonts citen el 21 de maig– neix a Chirpan (Stara Zagora, Bulgària, Imperi Otomà) el revolucionari i guerriller anarquista Konstantin Ivanov Nunkov, conegut com Kosta Nunkov i amb el pseudònim de David Ognyanov. Era fill d'una família humil. Va fer els estudis primaris a la seva població natal i els secundaris a Plòvdiv (Plòvdiv, Bulgària, Imperi Otomà); tres anys després va ser expulsat per rebel de l'Institut Alexandre I de Plòvdiv i acabà l'educació a Burgàs (Burgàs, Bulgària, Imperi Otomà). No va poder estudiar a la universitat per manca de diners. Va fer el servei militar a enginyers i aconseguí un bons coneixements en explosius. Partidari del«terror revolucionari», va escriure dos fullets de teoria revolucionària, un en 1901 en defensa de les seves concepcions guerrilleres (atac sistemàtic contra els alts funcionaris i l'exèrcit turc, sabotatges, etc.) i altre una Guia per a la utilització dels explosius i dels mitjans de destrucció (1902), tot un clàssic que va ser utilitzat per les generacions posteriors. Després d'una temporada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es relacionà amb la colònia d'exiliats russos, marxà cap a Bèlgica per a especialitzar-se encara més en explosius. Treballà uns anys en impremtes de Plòvdiv i de Sofia per ajudar sa germana en els estudis. A Plòvdiv va conviure un temps amb el revolucionari Peyo Yavorov. Des de 1895 (Insurrecció de Melnik) participà com a guerriller en el Comitè de Macedònia del moviment revolucionari que lluitava contra l'ocupació turca. Entaulà amistat amb destacats militants anarquistes (Petar Mandjoukov, Slav Merdjanov i Petar Sokolov), que el decantaren pel moviment llibertari. En 1900 lluità amb el destacament de Hristo Chernopeev a Gorna Džumaja, actual Blagoevgrad (Blagoevgrad, Bulgària). El gener de 1902 va ser nomenat responsable de la Vatréchna Makedonsko-Odrinska Révolucionna Organizaciia (VMORO, Organització Revolucionària Interior Macedònica-Andrianopolitana - ORIMA) de Progled (Chepelare, Smolyan, Bulgària, Imperi Otomà) i s'encarregà dels atacs a Xanthi i a Ahachelebiysko. Entre el 13 i el 15 d'abril de 1902 prengué part, com a organitzador i responsable del moviment anarquista, en el Congrés de Plòvdiv del Districte Revolucionari d'Adrianòpolis de l'ORIMA, el qual li va encarregar l'organització de la població rebel dels districtes tracis d'Alexandrúpoli i de Gumurdjina. El desembre de 1902, amb Dimo Nikolov, Peter Chapkanov i Tenyu Kolev, amb 100 quilos de dinamita, ajudà Marin Tcholakov a realitzar sabotatges a les vies fèrries de la zona d'Alexandrúpoli. Després d'haver participat en diversos combats guerrillers a Macedònia i a Tràcia, participà en la insurrecció d'agost de 1903 (Revolta d'Ilinden). Un cop aquesta va ser esclafada, retornà de bell nou a Macedònia per a acomplir tasques orgàniques i el juliol de 1904 se li va nomenar cap del Districte Revolucionari de Kumanovo, participant amb els insurgents armats serbis. El 2 de gener de 1905 acudí com a delegat al Congrés de l'ORIMA d'Skopje que se celebrà a Knezhevo (Kratovo, Macedònia, Imperi Otomà). Konstantin Nunkov va caure abatut el 12 de febrer –algunes fonts citen el 8 de febrer– de 1905 a prop de la vila de Koutlibeg (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà) –algunes fonts citen Kočani (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà)– durant un combat de quatre hores contra les tropes turques. Greument ferit, trencà abans d'expirar el seu fusell i el seu revòlver perquè no caiguessin a mans de l'enemic. Les memòries de Konstantin Nunkov, considerat un dels herois de la pàtria búlgara, es troben dipositades a la Biblioteca Pública «Ivan Vazov» de Plòvdiv.

    Konstantin Nunkov (1877-1905)

    ***

    Detenció de dos anarquistes durant la distribució de pamflets antimilitaristes a Sant-Etiève

    - Alexandre Cibot: El 8 de juny de 1878 neix a París (França) el fuster anarquista i antimilitarista Alexandre Cibot, també conegut com Roger Sadrin. Arran del Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam de 1904, fou nomenat secretari, amb Georges Yvetot, de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1904 fou gerent del periòdic L'Ennemi du Peuple, en substitució de Kienert i on col·laboraven nombrosos anarquistes, com ara G. Yvetot, L. Descaves, G. Darien, U. Gohier, E. Janvion, C. Malato, P. Robin, Han Ryner i Zo d'Axa, entre d'altres. Aquest periòdic es distingia pels seus atacs contra la francmaçoneria i contra certs companys llibertaris (E. Armand, C. Cornelissen, Tolstoi, etc.). Con a resultat de les campanyes propagandístiques de l'AIA, formà part del grup de 28 militants que van ser inculpats i jutjats entre el 26 i el 30 de desembre de 1905. A l'Audiència entrà cridant «A baix l'Exèrcit! A baix la Pàtria!» i fou condemnat a tres anys de presó. Llicenciat, en 1916 fou inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes revolucionaris. Sota el pseudònim de Roger Sadrin col·laborà en nombrosos títols de la premsa llibertària, com ara Le Flambeau (1901-1902),Le Pétard (1904) i Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909-1912), que portà una campanya contra els Batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i en favor de l'alliberament d'Émile Rousset.

    ***

    Luigi Marcassoli

    - Luigi Marcassoli: El 8 de juny de 1882 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli, conegut comBigio. Sos pares es deien Giuseppe Marcassoli i Giacoma Ravasio. Visqué al popular barri de Pignola i aconseguí el títol de primària. Es guanyava la vida fent de forner i va ser molt actiu en el sindicalisme revolucionari de començaments de segle. El maig de 1908 presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam el text d'un manifest signat per diverses organitzacions sindicals (mecànics, sastres, fonedors, cistellers, blanquers, barreters, moliners, etc.) amb el qual sol·licitava permís per a realitzar el 24 de maig de 1908 al centre de Bèrgam una concentració en suport de la vaga de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i que comptaria amb la presència dels portaveus obrers Decio Papa i Canzio Cozzi. Realitzà nombroses conferències com a secretari de la Lliga dels Forners de Bèrgam. Amb Furio Pace, Aristide Paccinini, Agostino Rocchi i altres, creà la secció local de Bèrgam de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El febrer de 1913 intervingué en el debat d'una assemblea de la Lliga dels Forners que posà les bases d'una vaga per al següent estiu, primer pas per a la represa organitzativa del moviment obrer local. El 19 de març de 1913 obtingué el passaport i el 5 d'abril emigrà als Estats Units, però el 7 de novembre de 1913 retornà a Itàlia. El 27 de desembre de 1913 va ser condemnat pel jutjat de Bèrgam a una multa per infracció del Reglament de la Seguretat Pública. El 12 de juny de 1914 va ser novament condemnat a 40 dies de presó i a 120 lires de multa per«ultratge als agents de la Seguretat Pública». Durant l'estiu de 1914 fou un dels promotors del Grup Llibertari de Bèrgam i durant aquesta mateixa època va ser nomenat, com a representat sindical, membre del Comitè Obrer per a la Unitat Sindical, que es reunia al Cercle Socialista i a la Unió Sindical, antecedent de la reconstitució de la Cambra del Treball de Bèrgam, creada oficialment el 8 de gener de 1915. En aquesta ocasió, amb els companys sindicalistes Federico Luraschi i F. Pace, prengué la paraula per a condemnar el socialista Ugo Frizzoni, acusat d'haver afavorit amb la seva indecisió sobre la unitat sindical entre socialistes i sindicalistes, la manca d'adhesió a la Cambra del Treball de diversos sectors obrers (tramviaris, litògrafs i escombriaires). Formà part de la Comissió Executiva del nou organisme unitari i el març de 1915, amb l'obrer metal·lúrgic Merenda i el tramviari anarquista Giuseppe Papini, de la Comissió de Propaganada. Durant l'estiu de 1915 assessorà Casimiro Accini, nou secretari de la Cambra del Treball. Participà en la Gran Guerra i a partir del 10 de novembre de 1916 fou soldat de la V Companyia de Subsistències. El 30 de novembre de 1916 el prefecte de policia de Bèrgam va escriure una nota confidencial al comandat de la companyia per fer-li saber de la seva militància sindicalista i llibertària i per a demanar informació sobre ell. Després del conflicte bèl·lic, obtingué la declaració d'haver servit amb fidelitat i honor durant el seu servei militar. L'octubre de 1920, en ocasió de les eleccions municipals de Bèrgam, juntament amb els anarquistes Bernardo Ghibesi i Luigi Caglioni, aferrà manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Llombardia cridant a l'abstenció. Durant els primers anys vint estava subscrit al periòdic anarquista Fede. Freqüentà els anarquistes que formaven el Grup Llibertari de Bèrgam, amb els quals promogué subscripcions a favor de la premsa anarquista i en suport al perseguits polítics. Entre 1919 i 1922 es mostrà força actiu en la militància sindical de la Lliga dels Forners i de la Cambra del Treball, de la qual va ser nomenat el 13 de febrer de 1921 membre de la seva Comissió Executiva. El gener de 1926 va ser interceptada una circular a la impremta de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) de Milà (Llombardia, Itàlia), enviada a la seva adreça, que contenia el text del discurs amb el qual Bruno Buozzi assumí l'encàrrec de secretari general de la CGL. En aquesta època es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Egidio Corti, Giovanni Gamba, Gaetano Ghirardi, etc. Estretament vigilat, sobretot després del 8 de febrer de 1926, quan li van ser trobar explosius al tipògraf anarquista Luigi Caglioli. Detingut immediatament, va ser alliberat després. El 30 d'abril de 1926 la seva habitació va ser escorcollada i la policia li va trobar un retrat fotogràfic de Giacomo Matteotti i un opuscle titulat Filippo Corridoni. Aquell mateix any encara era secretari de la Lliga dels Forners. Durant el feixisme s'afilià al Sindicat de Forners, que estava sota l'autoritat directa de Pietro Capoferri, federal feixista entre 1926 i 1929 a Bèrgam, exsocialista i propagandista sindical, seguidor de Filippo Corridoni, ferit i mutilat en la I Guerra Mundial, i després dirigent de l'Associació Nacional de Combatents i líder indiscutible del sindicalisme feixista de Bèrgam. En 1928 treballava de forner. A partir de la segona meitat de 1929 es trobà desocupat i sol·licità el passaport a la Prefectura de Policia per a viatjar a França i així poder reunir-se amb son fill Mario, emigrat durant la meitat dels anys vint a aquest país per a treballar com a tècnic en motors a la fàbrica automobilística Peugeot, però finalment no viatjà a França. Durant l'estiu de 1929 treballà dos mesos com a forner a Lenna (Bèrgam, Llombardia, Itàlia) en ocasió d'un campament de balilles feixistes, però després novament restà desocupat. El setembre de 1930 la Prefectura de Policia de Torí (Piemont, Itàlia) interceptà una carta des de França dirigida a ell amb quatre còpies del periòdic clandestí Avanti i dues còpies d'un manifest del setembre de 1930 redactat per la direcció del Partit Socialista Italià (PSI) i dirigida als treballadors italians. Durant els anys trenta va ser posat sota vigilància. L'octubre de 1940, encara que anarquista, no milità activament i el seu nom ja no figurava ni tan sols en la llista general de subversius; no obstant això, pel maig de 1942 encara era vigilat. Luigi Marcassoli va morir el 16 de desembre de 1957 en una llar d'ancians de Torre Boldone (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Mauro Bajatierra Morán (1919)

    - Mauro Bajatierra Morán: El 8 de juny de 1884 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán, que va fer servir els pseudònims de Patrocinio Gallego i Juan Beranza. Son pare, Ramón Bajatierra López, era l'amo d'una fleca i políticament conservador i sa mare, Carlota Morán Moreno, morí molt jove. Per influències familiars es dedicà l'ofici de forner. D'antuvi, encara que fervent anarquista, va estar afiliat tota sa vida al sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), com tota la Societat d'Obrers Forners, coneguda posteriorment com Societat d'Arts Blanques, i va ser força admirat per la resta d'obrers, ja que secundava les vagues malgrat tenir indústria pròpia. Quan la Confederació Nacional del Treball (CNT) desenvolupà estructures sindicals en el seu gremi a Madrid també s'afilià a la central anarcosindicalista i a l'Ateneu Sindicalista. Va viatjar arreu d'Europa, on va afermar els seus coneixements de francès, d'alemany i d'italià. Va participar activament en el llibertari Centre Federal del carrer Aguilera de Madrid, al costat del seu gran amic Pedro Vallina. Patí presó en diverses ocasions, fins a 15 anys en total durant sa vida, i fou membre de la maçoneria --fou iniciat el 10 d'octubre de 1916 a la madrilenya lògia «La Cantoniana» i va pertànyer a la lògia francesa «Plus Ultra». Gran lector, va crear diverses publicacions (Nueva Senda, El Quijote, etc.), conreà la prosa infantil i va escriure novel·les i obres de teatre. Com a militant anarquista, l'1 de gener de 1913 fou secretari del «Gran Míting Monstruós» en suport dels presos polítics i socials convocat per l'Ateneu Sindicalista de Madrid. Presidí la Federació d'Obrers i de Peons (FOP), a la qual va representar en el Congrés Internacional per la Pau de Ferrol de 1915 contra la guerra que aleshores assolava Europa; aquest mateix any va intentar fusionar la FOP amb la Federació Nacional d'Agricultors (FNA), per la qual cosa es va traslladar a Còrdova --conjuntura que va aprofitar per realitzar mítings arreu d'Andalusia (Montoro, Bujalance, Castro, Còrdova, Sevilla). El 21 de novembre de 1916 va representar la FOP en el IV Congrés de l'FNA de Vilanova i la Geltrú. Aquest mateix any va assistir, amb Eusebi Carbó, al Congrés de la UGT amb l'objectiu de concretar un possible pacte amb la CNT. En aquesta època abandonà el grup anarquista madrileny «Los Iguales», on militaven llibertaris de renom, com ara Moisés López, Feliciano Benito o Pedro Merino, i del qual va ser un dels fundadors. En 1918 va participar en la Campanya Nacional de Propaganda i en la preparació del Congrés de la Comèdia de la CNT, al qual va assistir i va signar el document anarquista de declaració de principis del comunisme llibertari. Durant la tardor de 1919 va participar en una gira de difusió de l'anarcosindicalisme a la conca de Peñarroya. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro que serà tancat en 1920 arran d'una de les seves detencions. En aquestaèpoca va ser molt amic d'Andreu Nin. En 1921 fou detingut un temps, amb motiu de l'atemptat contra el cap del Govern espanyol Eduardo Dato, acusat de ser el subministrador de les pistoles per cometre el magnicidi, però en el judici d'octubre de 1923, en el qual el fiscal li demanava 15 anys de presó, no va ser condemnat per manca de proves, encara que fou desterrat --també havia estat detingut en 1913 arran de l'atemptat de Sancho Alegre contra Alfons XIII. En 1922 va ser membre del Comitè Regional clandestí de la CNT de Rioja, Aragón i Navarra amb seu a Saragossa. El juny de 1922, sota la falsa identitat de Juan Beranza, va aconseguir el permís del governador de Saragossa per llogar una sala on, l'11 de juny, es realitzarà el Ple clandestí de la CNT que va decidir la separació del sindicat confederal de la III Internacional i l'adhesió a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT); en aquest ple, també es adoptar una moció que trencava amb l'apoliticisme tradicional cenetista. Entre 1922 i 1923 va realitzar tasques orgàniques amb M. Pérez a Sevilla i el setembre de 1923 féu un míting amb José María Martínez a Avilés. Durant la dictadura de Primo de Rivera va visitar les presons en diverses ocasions i va viure exiliat a França i a Bèlgica una temporada. En 1927 va ser processat pel famós «Complot del Puente de Vallecas» i aquest mateix any va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), vinculant-se sempre als grups específics. En 1930 va passar una temporada per Castro del Río. Durant els anys republicans va fer mítings, fomentà polèmiques en la premsa llibertària i fou jutjat en diverses ocasions per delictes de premsa. El 30 d'abril de 1935 va ser jutjat per la publicació del fullet Contra el capitalismo y contra el Estado i fou condemnat per un delicte d'inducció a la rebel·lió a sis mesos i un dia de desterrament amb presó sense fiança. Durant el període bèl·lic es va convertir en el símbol dels corresponsals de guerra de la premsa anarquista, col·laborant en diversos periòdics (Catalunya, CNT,Fragua Social, El Frente,Solidaridad Obrera, etc.) i dirigí Frente Libertario. Les seves cròniques estan reconegudes com les millors d'aleshores. A finals de 1937 va ser nomenat comissari de guerra i a partir del 3 de desembre de 1937 formà part de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Al final de la guerra va fer costat el Consell Nacional de Defensa, encapçalat pel coronel Segismundo Casado, i s'oposà firmament a l'intent de cop comunista que generà la constitució d'aquest organisme. Quan va caure Madrid a mans de les tropes feixistes, es va negar a abandonar la capital. Mauro Bajatierra Morán va morir el 28 de març de 1939 al carrer Torrijos del barri de La Guindalera de Madrid (Espanya), afusellat a la porta de ca seva després d'haver mantingut un tiroteig amb les tropes franquistes durant la desfilada de la victòria --altres fons diuen que va ser detingut, jutjat sumàriament i afusellat el 2 d'abril d'aquell any. El certificat oficial de defunció diu que morí d'un «síncope». Sa companya, Julia Agudo, va morir el 4 de desembre de 1969 a Madrid (Espanya). Durant sa vida, Bajatierra va col·laborar en infinitat de publicacions (Acció Libertaria, Acracia, CNT,Cultura y Acción,¡Despertad!,Fragua Social, Hombre Libre, Humanidad, El Liberal, El Libertario, Mar y Tierra, Proa, La Protesta,Los Quijotes, Redención,Le Réveil, La Revista Blanca, Ruta Confederal, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, La Tierra, El Trabajo,El Tranviario, Umbral,¡¡Unión!!, etc.) i és autor de nombrosos llibres i fullets --molts publicats en «La Novela Ideal»--, entre els quals destaquen Un ensayo revolucionario, La violencia social-fascista,El alma de la campiña, Desde las barricadas. Una semana de revolución en España. Las jornadas de Madrid en agosto de 1917 (1918), Comentarios al II Congreso de la Confederación Nacional del Trabajo de España (1920), Como las águilas (1927), La virgencita de los Merinales (1927), El pitu de Peñarudes (1927), Del Madrid de mis amores (1928), El alimañero (1928), La alegría del barrio (1929), Fuera de la ley (1929), El hombre que perdió el alma blanca (1929), Canciones anarquistas: airones de guerra contra el capitalismo y contra el estado (1930), Contra el capitalismo y contra el Estado (1930), Los ateneos libertarios. Su orientación. Su moral. Su táctica revolucionaria. Demostración de cómo se enseña a nuestros camaradas en la vida de los centros libertarios (1930), La justicia de los montañeses (1930), Hacia otra vida (1930), La rapaza de pradal (1930), Cómo deben resolver los campesinos el problema de la tierra (1931), ¿Quienes mataron a Dato? (1931), Crónicas del frente de Madrid (1937), Crónica de guerra (1937), La guerra en las trincheras de Madrid (1937), etc. En 2011 Julián Vadillo Muñoz publicà la biografia Mauro Bajatierra, anarquista y periodista de acción.

    Mauro Bajatierra Morán (1884-1939)

    ***

    Pedro Orobón Fernández

    - Pedro Orobón Fernández:El 8 de juny de 1899 neix a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Fou el fill major d'una família nombrosa de classe mitja i germà del destacat militant anarquista Valeriano Orobón Fernández. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres --son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT.  En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava --els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del«Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt.

    ***

    Notícia de la detenció d'Agustín Chapero apareguda en l'edició sevillana d'"ABC" (09-10-1934)

    - Agustín Chapero Fernández: El 8 de juny de 1905 --alguns citen 1903-- neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Chapero Fernández. Obrer metal·lúrgic, a partir de 1924 milità en el Sindicat de la Metal·lúrgia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat càntabra de Santoña. Més tard treballà com a former i s'afilià al Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Santander. Fou delegat del sindicat confederal en diversos comitès regionals i col·laborà en el periòdic CNT del Norte que s'editava a Bilbao. Com a membre del Comitè d'Enllaç de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fet va ser detingut amb altres companys. Durant la guerra civil, va ser nomenat vicepresident del Comitè Executiu local del Front Popular. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià, Gurs i Bram durant 14 mesos. Després de la II Guerra Mundial amb sa companya, la santanderina Francisca Rivas Calleja, residí a Sant Àfrica (Guiana, Occitània). En 1947 estudiava dibuix i magisteri.

    ***

    Necrològica de Ricardo Álvarez publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de desembre de 1974

    - Ricardo Álvarez: El 8 de juny de 1918 neix a Reparada (Ourense, Ourense, Galícia) l'anarcosindicalista Ricardo Álvarez. En 1935 emigrà amb sa família buscant feina i entrà a treballa a les mines de potassa de Sallent (Bages, Catalunya), on s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari el juliol de 1936. Lluità als fronts contra l'exèrcit franquista i quan la guerra es perdé passà a França, on va se internat al camp de concentració d'Argelers. El gener de 1940 sortí del camp per a treballar com a miner de fons a la mina del Pontil (La Val, Llenguadoc, Occitània). El novembre 1946, malalt de silicosi, hagué de deixar la feina i s'establí a Pradel (La Val, Llenguadoc, Occitània). Milità amb càrrecs orgànics (membre de comitès locals, departamentals i regionals; secretari de Premsa i Propaganda, etc.) en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), a la qual representà en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT de França de 1947. Posteriorment s'instal·là a Alèst (Llenguadoc, Occitània). Ricardo Álvarez va morir a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on fou enterrat el 3 d'octubre de 1974 a Alèst (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Julia) i fills (Violeta i Ricardo).

    ***

    Félix Álvarez Ferreras (1942)

    - FélixÁlvarez Ferreras: El 8 de juny de 1921 neix a Velaurs (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Felicísimo (Félix) Álvarez Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). Atret per l'anarquisme des de l'adolescència, en 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en els fets revolucionaris d'octubre d'aquell any. Durant la guerra civil lluità al front basc i després de la caiguda del front nord, creuà els Pirineus, passant per Baiona i després per Saint-Nazaire. En 1937 entrà a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Quan la derrota era un fet, el febrer de 1939 passà els Pirineus per Puigcerdà i fou internat, d'antuvi, al camp de les Guinguetes i després als de Setfonts i Gurs. Més tard va ser enrolat en la 142 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Chalon-sur-Saône. Després passà a la 552 CTE, establerta a Pontanevaux. En 1942 realitzà missions per al maquis de Cluny. Detingut, fou internat al Fort de Chapoly de Saint-Genis-les-Ollières i després a Mâcon, per ser deportat a Alemanya, però aconseguí escapar i amagar-se fins la victòria aliada, participant en l'alliberament de Mâcon. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montluçon, on va fer feina a la fàbrica Dunlop. En 1947 es casà amb l'exdeportada polonesa Helène Slawinska, amb qui tindrà quatre fills. En aquesta època fou secretari de la Federació Local de la CNT en l'Exili, secretari i administrador de les Joventuts Llibertàries de Montluçon i responsable de Propaganda de la CNT del Massís Central. Entre 1950 i 1956 fou l'editor responsable del butlletí de la Regional. També fou membre del grup«Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Salvador Fernández Canto i son germà JuanÁlvarez Ferreras (Íbero Galo). En 1956 emigrà al Canadà i s'instal·là a Calgary (Alberta), on realitzà diverses feines. També residí temporalment a Saint Michel i Mont-real, i en 1963 va estar a punt de tornar a Europa per mor de les dificultats econòmiques. Entre 1963 i 1969 publicà la revista La Escuela Moderna i entre 1966 i 1967 participà en el Bulletin de la Commission préparatoire du Congrès International de Fédérations Anarchistes. Entre 1971 i 1984 començà l'edició d'uns fulletons, «Piedra y Alarido». En 1984 retornà a Europa i s'instal·là a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on fundà el grup cultural «Sembrador» i reprengué, en 1985, l'edició de La Escuela Moderna. Políglota, contribuí a l'edició castellana de l'Encyclopédie Anarchiste, col·laborà en nombroses capçaleres de la premsa llibertària (Boletín Interno CIR, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto,Ráfagas, Reconstruir,Ruta, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, etc.) i, també, en publicacions literàries (Boreal, Clarín,El Eria, Gemma, etc.). A partir de 1998 reemplaçà Tomás Marcellán Martínez, que havia mort l'any anterior, en la direcció del setmanari confederal Cenit. És autor de Antología miliciana (1971, ambÁngel Samblancat i Campio Carpio), Francisco Ferrer y la pedagogía antiautoritaria (1971, amb altres), Eugen Relgis, el hombre y su obra (1974, amb altres), Las maravillas de los países socialistas autoritarios (1977), Caminos para la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978, amb Campio Carpio), Cuaderno poético (1979), El gran canto de los poetas universales. Única antología poética de nuestro tiempo (1982), entre d'altres. En 1970 publicà el llibre autobiogràfic Vicisitudes de la lucha, i en 1975 edità, sota el mateix nom, una acurada selecció de les seves cartes rebudes en 10 quaderns, que van ser reeditats en 2005 sota el títol Cartas del exilio libertario. Epístolas de anarquistas ilustres a través del mundo. En 1992 donà la seva biblioteca i arxiu a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. Félix Álvarez Ferreras va morir el 2 d'agost de 2009 a l'Hospital de Prada (Conflent, Catalunya Nord), on es trobava ingressat des del 30 de juny.

    FélixÁlvarez Ferreras (1921- 2009)

    Juan AndrésÁlvarez Ferreras (1916-1999)

    ***

    Débora Céspedes (2008)

    - Débora Céspedes: El 8 de juny de 1922 neix a l'Uruguai l'anarquista, anarcosindicalista i poetessa Débora Céspedes. Mitjançant la influència del vell militant Pedro Othaz, d'adolescent s'interessà per l'anarquisme. Quant tenia 16 anys, gràcies al llibertari Negro Palmieri i sa companya Matilde Carreras, aconseguí una feina de quiosquera en un barri residencial de Montevideo, alhora que milità en les Joventuts Llibertàries de l'Uruguai (JLU). En 1937 començà a treballar al magatzem «Frigorífico Anglo» de Montevideo, on conegué Esperanza Auzeac, jove anarquista russa amb qui mantindrà una sòlida amistat fins la mort d'aquesta a Bolívia. Ambdues organitzaren al magatzem una societat de resistència obrera i per aquest fet van ser acomiadades. Poc després Céspedes trobà una nova feina al magatzem frigorífic «El Nacional» on continuà amb les seves tasques sindicals i participà en la fundació de la Federació d'Obrers de la Carn, de la qual va ser secretària d'actes i per a la qual realitzà mítings. En aquestaèpoca freqüentà el centre cultural Casa dels Llibertaris i el local del Sindicat dels Forners que estava molt a prop. Col·laborà en la redacció i distribució del periòdic Voluntad i participà en la fundació de l'Ateneu Anarquista del barri del Cerro, on s'organitzà el grup de teatre social filodramàtic (no comercial) «Emilio Zola», format per obrers i obreres dels magatzems frigorífics i on assumí en diverses ocasions papers en obres teatrals de diferents autors Florencio Sánchez, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera (Herrerita), Joaquín Dicenta, etc. Durant la II Guerra Mundial participà activament en la propaganda contra la instauració del Servei Militar Obligatori (SMO), campanya que va ser portada pel Comitè d'Enllaç de Sindicats Autònoms, les JLU i la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), i en contra dels grups parlamentaris i dels partits socialista i comunista que acceptaven aquest SMO. En 1947 es reuní a Buenos Aires (Argentina) amb son company Luis Alberto Gallegos (Beto Gallegos), que havia hagut d'exiliar-se per motius sindicals, i on treballava al port de la capital argentina i militava en el Sindicat de Construccions Navals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). A l'Argentina establí estretes relacions amb la FORA i la Federació Llibertària Argentina (FLA) i amb destacats militants, com ara Jacobo Prince, Jacobo Maguid, Humberto Correale, Juanita Quesada, Diego Abad de Santillán, José María Lunazzi, etc. En 1963, després de 16 anys resistint el peronisme, la parella retornà a Montevideo. Céspedes tornà a establir la relació d'amistat que mantenia des de 1938 amb Luce Fabbri. Quan l'excisió entre partidaris i opositors a la Revolució cubana en el si de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), abandonà aquesta organització i amb altres companys (Luce Fabbri, José B. Gomensoro, Iriondo, D'Ottone, els germans Errandonea, Cresatti, H. Fabbri, etc.) fundà l'Aliança Llibertària de l'Uruguai (ALU), contrària a donar suport el castrisme, la qual va desaparèixer arran de la instauració de la dictadura militar. Durant els anys delsmilicos participà en les activitats del Centre d'Acció Popular (CAP) que agrupava anarquistes i gent d'esquerres que volien organitzar comunes autònomes. Amb la caiguda de la dictadura, creà amb Luce Fabbri el Grup d'Estudis i Acció Anarquista (GEAL), que en 1985 reemplaçà l'ALU, i el seu periòdic, Opción Libertaria (1986-2004), nom proposat per Céspedes. També jugà un paper important en la temptativa frustrada de crear una coordinadora anarquista entre els moviments anarquistes de l'Argentina i de l'Uruguai (Coordinadora Anarquista Rioplatense), on també van participar Lunazzi, Corral i l'Ateneu d'Avellaneda, entre d'altres. Entre març de 1974 i febrer de 2001 exercí de responsable de redacció del butlletí mensual de Montevideo Centro Oeste, del qual s'editaven 1.000 exemplars. També col·laborà en la revista feminista argentina La mitad del cielo, dirigida per l'escriptora i actriu Leonor Benedetto. Entre 1991 i 1998 col·laborà en l'organització d'una cooperativa de consumidors que arribà a tenir 80 grups, cadascun dels quals format per 12 famílies. Poetessa des dels 10 anys, publicà poemes en infinitat de periòdics i va ser guardonada amb diferents premis a l'Uruguai i a l'Argentina --fou l'autora de la cançó Nacer de nuevo, escrita per a la cantautora argentina Sandra Mihanovich arran de l'excarceració d'una amiga comuna. En 2003 Hugo Fontana publicà Historias robadas. Beto y Débora, dos anarquistas uruguayos. En 2008 publicà el llibre de poemes Algunos bienes que algún día tuve. Débora Céspedes va morir el 18 de maig de 2009 a Montevideo (Uruguai).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Pàgines del meu dietari (I) - ELS DIARIS NOMÉS PARLEN DE REIS I PRINCESES -


    Parlàvem asseguts en un café cèntric, veient passar l'allau de turistes que ens han envaït enguany. Època de vaques grasses per als negociants i botiguers. Hi ha guerra a Bòsnia, a Kosovë, atemptats dels integristes islàmics a tots els països àrabs de la Mediterrània. I mentre duri el marruell, els doblers continuaran entrant dins la bossa dels hotelers. L'illa sencera ha esdevingut un immens femer: no basten els abocadors per a les deixalles; l'aigua la porten de l'Ebre amb vaixell; augmenten els talls d'electricitat, talment com si estiguéssim en plena postguerra. Però (quan vaig al poble en parl amb els amics de la infantesa)... )com demanar un control en la construcció d'hotels i noves urbanitzacions, en la venda d'habitatges als estrangers si aquesta -i no una altra- és precisament la riquesa dels illencs? Els amics, a conseqüència, precisament, de la venda de l'illa als estrangers (cent milions de pessetes per un tros de terra de secà, quatre metres quadrats de garriga plena de roques), poden fruir de casa a la Ciutat, xalets al camp i a la platja (piscina, parabòlica...), tres o quatre cotxes, llanxa... La majoria tenen els hereus a universitats d'Anglaterra o els EUA, es desplacen a qualsevol indret del món per a anar a veure un esdeveniment esportiu (tennis, patinatge, futbol). El meu amic Joan m'ho diu sovint, quan davall al poble:

    -"Què voleu els quatre ecologistes esquerrans de Ciutat? )Tenir-nos altre cop de sol a sol damunt la terra, menjant sopes, sense saber llegir ni escriure, acotant el cap davant el metge, el rector, el capità de la Guàrdia Civil? Ara els meus fills tenen carrera i jo tenc criats àrabs i murcians al xalet de Can Picafort". (Miquel López Crespí)


    Tota aquesta història començà a principis de maig. Pensava que, per anar bé, hauria de presentar el llibre pel mes d'octubre. El setembre no és gaire adequat. Encara hi ha gent de vacances. Els diaris només parlen de reis i princeses (a l'estiu reconverteixen els suplements de cultura o de ciència en mini-Holas d'anar per casa). L'arribada d'una model famosa, d'una folklòrica andalusa o el bateig del nét dels monarques ho desborda tot. No hi ha res que es pugui comparar amb els pits enlaire de qualsevol presentadora de televisió! Què podria competir -informativament- amb les declaracions de la darrera amant del torero de torn? De començaments de juliol fins al setembre hi ha seccions especials a la premsa. Els directors no volen res de seriós. Periodistes i collaboradors ocasionals tenen instruccions especials. Ni caps de redacció ni redactors en nòmina -molt manco simples collaboradors- poden defugir les ordres que procedeixen imperiosament d'amunt! Inexcusablement, la promoció de la meva novella hauria de ser per l'octubre. Ja se sap, per experiència -constatada després de nombrosos fracassos de públic de qui s'ha atrevit a fer el valent-, que ningú ve de la platja, amb tanta calor, per a anar a un acte cultural.

    Quina feinada, un art especial, rar, complicadíssim, atreure algunes persones per a una presentació! Són diverses les estratègies per a atreure el migrat públic que encara és capaç de moure's del sofà de casa seva. Hi ha escriptors que es gasten mig sou amb el xampanya i els canapès. Altres, més vius, procuren que sigui la institució que abona a l'editor l'import del llibre -Ajuntament, Consell, Govern, banc o caixa d'estalvis- qui s'encarregui de la despesa. Avui dia són molt importants -per no dir definitius- tant la qualitat del xampany com el nom de la pastisseria encarregada de la coca, pastissos, robiols, entrepans, etc., per a aconseguir fer moure un mínim de gent de la confortable installació en els seus menjadors -televisió per cable, antena parabòllica que permet veure més de cent canals, desenes de cintes de vídeo, ordinadors amb Internet incorporada... I pensar que fa vint o vint-i-cinc anys ens mobilitzàvem per a anar a París o Londres a veure cicles de cinema soviètic, recitals de Raimon o Paco Ibáñez! Sovint pareix que ha passat un huracà per la nostra terra calcigant ciutats i persones.

    Tot ha mudat darrerament! Hi havia una època no gaire llunyana en què no feia presentacions de llibres (no sé com me les arreglava per a tenir mínimament tranquils els editors!). El cert és que, posseït per les illusions de l'adolescència, creia que tot això -el carnaval de la publicitat- no tenia res a veure amb la màgia de l'acte creatiu i, més encara, que d'aquestes històries calia defugir-ne com de la pesta... Eren uns altres temps. Ara, d'ençà que la literatura ha esdevingut un negoci ben lucratiu -per als editors, que són els que reben les subvencions institucionals!- no hi ha possibilitat de defugir les "instruccions" dels empresaris. Finalment hem ensopegat amb la llei de l'oferta i la demanda, amb el cercle de ferro del "mercat". Quan, en la illusió dels nostres començaments imaginàvem que, en redactar el primer poemari, aquell esburbat recull de contes, penetràvem, essers elegits, personatges de faula, en un món màgic i, encerclats per l'aura salvadora de l'art, entràvem a formar part, per a tota l'eternitat, del gran saló dels espills on moraven -discutint eternament de literatura- Dante i Shakespeare, Ramon Llull i Anselm Turmeda, Gorki i Bàbel, Salvador Espriu i Pablo Neruda...

    No divaguem. Toquem de peus a terra. L'editor m'ha "suggerit" que he de fer una mica d'enrenou per a contribuir a la promoció de l'obra. Ja no basta escriure un llibre, haver de pagar les lletres de l'ordinador... Ara volen el text en disquet per a estalviar-se mà d'obra. Pel que sembla ha mort definitivament l'escriptor d'estilogràfica o màquina d'escriure antiga (aquells models dels anys vint i trenta que lluïen tant en les fotografies de promoció!). Qui diu que basteix les seves faules amb ploma menteix. Fa com aquell amic meu que sempre declarava que feia les obres amb l'estilogràfica de l'avi, quan en realitat tenia una secretària que emprava dos ordinadors per a passar en net els originals (ajudanta i ordinadors restaven amagats a una cambra de dalt de la casa). Era un secret quasi militar. Ningú no sabia de la seva existència. Ell, l'autor del qual parlam, rebia els periodistes en un ambient démodé: mobles antics, espessos cortinatges, música amb eco llunyà de gramòfon. Aleshores, com si fos un misteri i oficiàs un ritu especialíssim, de secta d'iniciació, mostrava al redactor de la secció de cultura el famós estri, la Parker que, jurava i tornava jurar, era la que li servia per a elaborar les guardonades produccions literàries que afirmava bastir enmig d'aquell ambient tan fantàstic i creatiu.

    Però tornem al meu editor. M'ha insinuat que si no venem la novella no hi haurà més obres publicades. M'explica -i té tota la raó del món- que si el llibre no és recomanat per quatre professors d'institut amics de l'autor, no es ven. És una evidència certa, sense discussió possible. Estar a bé amb el comissariat de l'ensenyament: vet aquí el secret de l'èxit o el fracàs de qualsevol escriptor. Si no funciona aquesta maçoneria de les recomanacions, diu que l'única manera de tirar endavant una editorial nostrada és que les institucions subvencionin o comprin part de l'edició. Tres-cents, quatre cents exemplars són suficients. Un altre sistema -i m'ho diu fitant-me directament als ulls com per a fer-me saber el que ens espera als autors- seria que pagàssim nosaltres mateixos el cost total de l'edició. "N'hi ha molts que ja ho fan". Faig el despistat mirant les universitàries que davallen de l'autobús ben davant nostre.

    Parlàvem asseguts en un café cèntric, veient passar l'allau de turistes que ens han envaït enguany. Època de vaques grasses per als negociants i botiguers. Hi ha guerra a Bòsnia, a Kosovë, atemptats dels integristes islàmics a tots els països àrabs de la Mediterrània. I mentre duri el marruell, els doblers continuaran entrant dins la bossa dels hotelers. L'illa sencera ha esdevingut un immens femer: no basten els abocadors per a les deixalles; l'aigua la porten de l'Ebre amb vaixell; augmenten els talls d'electricitat, talment com si estiguéssim en plena postguerra. Però (quan vaig al poble en parl amb els amics de la infantesa)... )com demanar un control en la construcció d'hotels i noves urbanitzacions, en la venda d'habitatges als estrangers si aquesta -i no una altra- és precisament la riquesa dels illencs? Els amics, a conseqüència, precisament, de la venda de l'illa als estrangers (cent milions de pessetes per un tros de terra de secà, quatre metres quadrats de garriga plena de roques), poden fruir de casa a la Ciutat, xalets al camp i a la platja (piscina, parabòlica...), tres o quatre cotxes, llanxa... La majoria tenen els hereus a universitats d'Anglaterra o els EUA, es desplacen a qualsevol indret del món per a anar a veure un esdeveniment esportiu (tennis, patinatge, futbol). El meu amic Joan m'ho diu sovint, quan davall al poble:

    -"Què voleu els quatre ecologistes esquerrans de Ciutat? )Tenir-nos altre cop de sol a sol damunt la terra, menjant sopes, sense saber llegir ni escriure, acotant el cap davant el metge, el rector, el capità de la Guàrdia Civil? Ara els meus fills tenen carrera i jo tenc criats àrabs i murcians al xalet de Can Picafort".

    Inútil provar d'explicar res. El compte corrent, el nou model de cotxe és el que compta, l'única valoració que coneixen.


    No m'han agradat mai les presentacions de llibres. Inútils actes socials a què només acudeixen els quatre arreplegats de sempre; i això si els has enviat tarja de convidada amb la corresponent trucada un dia o dos abans! La gent avui dia va al que veritablement li interessa. La qual cosa vol dir: guanyar més diners, estalviar per mudar de cotxe o fer-se el xalet a la platja o la muntanya. )A qui pot importar la presentació de la darrera creació d'un autor nostrat, d'un recull de contes que no tendrà suport ni de la televisió estatal? Per als editors la cosa canvia. Si haguessin de pagar la propaganda dels diaris! Una nota, una petita entrevista, representen una promoció barata que pot ajudar a vendre uns centenars d'exemplars si l'escriptor sap collocar el "producte". No em parlem, si l'home parla d'espies i policies, d'erotisme, o si diu que el llibre ha novellat la vida de la beata de Costitx! Tanmateix és evident que la majoria de volums es vendran mitjançant les recomanacions que faran els professors amics. Imagineu-vos! Quaranta alumnes per classe! Amb un parell d'instituts que recomanin l'obra, l'edició resta exhaurida! No en diguem res si l'autor tengués influències en la Universitat! Aleshores, combinant les vendes a instituts i Departament de Llengua Catalana... qui sap si no hi hauria algun dret d'autor per cobrar! Cal dir, per a ser sincers, que sovint m'interrog si molts dels allots i allotes que pullulen per les aules, obligats a llegir a la força per a preparar llurs treballs, no arribaran a avorrir la nostra literatura. Pens el que va succeir amb nosaltres quan teníem que estudiar autors espanyols. Ben cert que hem de reconéixer la validesa i excelsitud literària d'un Cervantes, Lope de Vega, Tirso de Molina, Moratín o Gustavo Adolfo Bécquer... Tot i acceptant la vigència dels clàssics, hom no deixa de sentir una mica de fàstic en veure aquests genis de la creació en un prestatge de llibreria o biblioteca. Almenys, dins la meva consciència, van indissolublement units a les avorrides horabaixes de la postguerra, als himnes falangistes que ens feien cantar a escola, als sermons dels frares quan feia el batxillerat. Com si els grans creadors espanyols haguessin estat responsables de la guerra civil, de la repressió franquista, de l'estraperlo i de la fam!

    Una nota al diari informant de la presentació serveix per a avisar el reduït grups d'incondicionals de l'editor que hi ha un nou llibre per a recomanar als alumnes. Pobre de l'autor que no té ningú que el sàpiga introduir en el món d'instituts i universitat! Poca cosa farà en el camp de la literatura. Després del primer fracàs editorial, no li demanaran mai més un original.

    Ben mirat, encara no sé com he acabat rodolant pel ferest món de la ploma, amb tot l'acompanyament de taurons carnívors que t'encerclen: els companys envejosos perquè acabes d'editar una nova obra; els ensenyants -entre els quals hi ha tants escriptors frustrats!- que t'haurien d'haver recomanat en aquests darrers trenta anys que portes escrivint i que no ho han fet mai perquè ells també tenen, ho sabem molt bé, ben amagades en els calaixos dels armaris, les obres que mai no obtingueren un premi literari, que les editorials rebutjaren una rere l'altra... Ah! L'enveja que envolta aquest ridícul món de genteta -la majoria de vegades- desenfeinada, i que, amb la seva "genialitat", pretén passar als llibres d'història, a les enciclopèdies que consultaran els estudiants del demà... Tothom imaginant que els seus malsons els poden ajudar a bastir una obra superior a la de Joyce, Kafka o Proust junts! Creient que la seva particular individualitat és única i que les dèries que els dominen tenen una categoria essencial, d'abast universal.

    A vegades n'he parlat, amb companys de la ploma. He investigat -de la manera més subtil possible, és clar- els fonaments ideològics que els posseeixen, la seva personal i intransferible manera d'estar en el món... Si exceptuam algun amic de la nostra mateixa corda, per part ni banda no he ensopegat amb cap aprenent d'escriptor que consideràs la feina d'un manobre, d'un ferrer, d'un terrissaire, digna de ser tenguda en compte. Ah! Això sí que no és possible! La literatura és, per gràcia de Déu o dels esperits, qualque cosa superior, la més excelsa de les ocupacions. Quines malformacions mentals no arriben a produir els anys d'especialització cultural asseguts a una aula de la Universitat! Anar pel món sense esser capaços de copsar l'amor, la intelligència que es necessita per a treballar el fang, per a arribar a conèixer la terra, el temps que farà només mirant el cel; endevinant si plourà o no simplement pegant una ullada a l'horitzó... Sovint em deman què farien aquests ximples davant les trenta classes de fusta que necessita el mestre d'aixa per a enllestir un llaüt, els diferents tipus de pedra que s'empraven per a bastir cases, palaus, marjades... O, encara més simple: abans de donar cap llicenciatura els hauríem de deixar davant el bosc de canyes de l'albufera amb la recomanació que començassin a triar material per a fer el canyís del sostre o per a construir paners, el sequers de figues i albercocs... "Això no és cultura!", dirien els ximples. Algunes de les més cotitzades de les nostres plomes -normalment aristòcrates fills de senyors feudals, capellans, inútils de classe mitjana emparentats amb botiflers venuts sempre a qui mana a Madrid- treballaren tota la seva vida per a anar bastint una cultura, un "art", diferent del que tenien a l'abast -el del ferrer, el del manobre, el del pagès, el de la filadora- i, fins i tot, es vestiren de blau per a anar a cercar els que els podrien discutir la superioritat de llurs coneixements. N'hem parlat sovint amb en Miquel Ferragut: com, en temps de la guerra, vencé la concepció cultural elitista, aristocràtica, reaccionària, del fet cultural.



    0 0

    [09/06] «Le Libertaire» - Flores Magón - «Le Raffut» - Patrulles de Control - Ortt - Jospin - Iglesias - Seijas - Cubel - Mock - Jahn - -Borghesani - Gútiez - Spohr - Rüdiger - Boussinot - Pérez Rodríguez - Lanciotti - Carril

    Anarcoefemèrides del 9 de juny

    Esdeveniments

    Exemplar de "Le Libertaire"

    - Surt Le Libertaire: El 9 de juny de 1858 surt a Nova York (Nova York, EUA), editat i escrit totalment per l'exiliat polític Joseph Déjacque, el primer número del periòdic mensual Le Libertaire. Journal du Moviment Social. Déjacque va ser l'introductor del neologisme llibertari en contraposició a liberal. Aquest periòdic alterna crítica social i política, amb pamflets, assaigs teòrics i, fins i tot, peces teatrals, tot apel·lant a la Revolució Social i a la Sobirania Individual. Déjacque va publicar per lliuraments en aquesta publicació l'obra L'Humanisphère. Utopie anarchique, considerada la primera utopia moderna del moviment anarquista. En sortiran 27 números fins al 4 de febrer de 1861, per les dificultats econòmiques de l'editor i per l'esclat de la Guerra Civil nord-americana. Quan Déjacque va morir a França --havia aprofitat l'amnistia de 1861 per retornar-hi-- la capçalera serà represa a partir del 16 de novembre de 1895 per Sébastian Faure i per Louise Michel. L'única col·lecció completa de Le Libertaire de Déjacque es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Col·lecció completa de Le Libertaire de Joseph Déjacque

    ***

    Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

    - Prohibició total dels Flores Magón: El 9 de juny de 1903 el govern mexicà del general Porfirio Díaz va decretar que cap periòdic --n'havien publicat nombrosos: Regeneración,El Hijo del Ahuizote, El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote, El bisnieto del Ahuizote, etc.-- o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al règim.

    ***

    Capçalera de "Le Raffut"

    - Surt Le Raffut: El 9 de juny de 1917 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Raffut. Journal d'action. Organe du Syndicat des Locataires, créé par G. Cochon (La Gresca. Diari d'acció.Òrgan del Sindicat dels Llogaters, creat per G. Cochon). Va ser dirigit per Georges Cochon, secretari de la Unió Sindical dels Llogaters Obrers i Empleats (USLOE), que reivindicava, a més de l'ocupació dels habitatges, la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. Aquesta publicació, amb humor mordaç, es dedicà a denunciar els polítics, empreses, burgesos i propietaris que realitzaven abusos. La gerència la portà Germinal i, a partir del número 3, Chatel. Trobem articles d'A. M. Berthoulat, Pierre Brizon, Henri Die, Jean Fegha, Germinal, Libertas i Fernand Morelle. En sortírem, com a mínim, set números, l'últim el 28 de juliol de 1917, i va ser durament censurat per les autoritats. Després de la Gran Guerra, entre el 13 de novembre de 1920 i el 30 de desembre de 1922, sortí una segonaèpoca amb periodicitat setmanal (92 números en total) que portà diversos subtítols («Òrgan de combat»,«Polític i financer», «Contra totes les iniquitats»,«Òrgan de combat i de defensa social, política, econòmica i financera», etc.). Aquesta nova època va ser dirigida per Georges Cochon, Maurice Dhollières i Maurice Fournie, i en la gerència prengueren part Maurice Gantier, Raoul Colin i Georges Cochon. Un tema central d'aquesta nova època fou la denúncia de les atrocitats comeses a les colònies penitenciaries franceses. Trobem articles d'Eugène Bizeau, Victor Bonnans, J. Bottile, Paul Bourguignon, G. De Champs, Henri Chassin, Georges Cochon, Simone Dalzeto, Maurice Dhollières, Ferdinand Domela-Nieuwenhuis, Henri Fabre, Maurice Fournie, Lucie Germine, Maurice Gilles, J. P. Hulot, M. Jacques, Étienne Laurent, Charles Malato, Pierre Marchal, Jacques Mesnil, Fernand Morelle, Naquet, Jules Rivet, Jean Serres, Mariano Soler, A. Spick, G. Thioulouse, Georges Yvetot, etc. També trobem dibuixos de Henri Atalaya, G. De Champs, André Claudot, Germain Delatousche, Henri-Paul Gassier, Jean Magdeleine i C. Noël, entre d'altres.

    ***

    Patrulla de Control

    - Dissolució del Cos de Patrulles de Control: El 9 de juny de 1937 un decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control revolucionàries. El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats --quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)--, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions --325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-- i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats --sobretot a Barcelona--, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

    Cos de Patrulles de Control

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Felix Louis Ortt (1917)

    - Felix Ortt: El 9 de juny de 1866 neix a Groningen (Groningen, Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i anarcocristià Felix Louis Ortt, conegut com Felix. Sos pares van ser Jacob Reinoud Theodoor Ortt, alt funcionari del Rijkswaterstaat --departament per al manteniment dels dics, carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri d'Infraestructures i Medi Ambient dels Països Baixos-- i Leontine Louise Josephine de Raikem. Provenia d'una família protestant ortodoxa força estricta i la instrucció bíblica que el seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí sobre ell una gran influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i secundaris. A partir de 1883, seguint la tradició familiar, estudià enginyeria civil  a l'Escola Politècnica de Delft i en 1887 sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888 entrà a treballar, com era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de Merwede va contreure la malària; incurable segons la medicina establerta, aconseguí guarir-se gràcies a la naturopatia. Això el portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a Brielle. En 1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin», unes taules de les marees de la costa holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de pensar s'havia «anarquitzat», abandonà la seva feina ja que els seus estudis apuntaven a un ús militar del port de Den Helder. També en aquesta època rebutjà el seu títol nobiliari i la seva herència i abandonà l'Església Reformada Holandesa en la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche Bond ter Bestrijding van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la Vivisecció), esdevindrà el secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final de sa vida lluitarà contra la vivisecció, redactant informes i escrivint articles i llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de l'abstinència total es posà en contacte amb l'ala radical dels joves de l'Església Reformada Holandesa organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming (La Reforma). Aquest grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a«cristians anarquistes» i antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i edità la revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va escriure Christelijk anarchisme (Anarquisme cristià), que després va ser editat sota el títol Het beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més de Tolstoi, el seu pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia conegut en la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (Lliga per a la possessió comuna de la terra), organització que reivindicava la creació d'indústries i la gestió de l'agricultura de manera autogestionada pels propis treballadors. També milità en la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan d'expressió De Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen la Vereeniging Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat Internacional), que tenia com a missió la creació de colònies autogestionades basades en la igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme primitiu. En 1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres adquirida pel professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la colònia. Van participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop, Anne de Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden van een christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista cristià) i en 1903 Het streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes cristians). Entre 1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i treballà en la impremta i en l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant la gran vaga ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va reunir a la colònia i aquest fet desencadenà l'animadversió de les classes dominats de les poblacions properes de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors d'herba» i«nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de vi, calà foc els edificis de la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la protecció de la policia. En tornar, un grup de colons considerà que la defensa armada era necessària per a contrarestar futurs atacs i això implicà la sortida del grup fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la colònia. Dirigí durant un temps Vrede i després el periòdic De Vrije Mensch (L'Home Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al Servei Militar», una crida a l'objecció de consciència individual i per la qual cosa alguns dels seus signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i en 1916 va escriure Het peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema judicial), una mena d'acta d'acusació contra el sistema penal holandès. Després d'això abandonà els grups anarcocristians i no participà en la creació de noves organitzacions del moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre 1901, any de la seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució, participà activament en el Rein Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran polèmica en relacionar les malalties venèries amb la prostitució, en reivindicar unes relacions sexuals destinades únicament a la procreació i en proscriure com a anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No obstant això, Ortt era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir de 1905 visqué en «matrimoni lliure» amb Tine Hinlópen --anteriorment havia estat casat amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb Maria Theresia Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest l'Stichting Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé), que publicà llibres i creà una escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una metodologia pedagògica pròpia, molt influïda per la vida religiosa. En aquesta època va escriure relats bíblics i contes de fades per als infants. La seva particular filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia, física i monisme, no aconseguí força seguidors. Curiosament va ser un dels introductors i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou l'editor de la revista Spiritische, òrgan d'expressió de l'associació espiritista«Harmonia» i fou un dels confundadors de la secció holandesa de la Society for Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica). Durant la II Guerra Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging voor Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia) quan Hettema, el seu principal dirigent, col·laborà amb les forces d'ocupació alemanyes. El seu fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser assassinat en 1944 en un camp de concentració nazi. Sempre treballà per a l'Oficina Vegetariana, fent conferències, mantenint la biblioteca i editant el periòdic Vegetarische Bode (L'Herald Vegetarià). Felix Louis Ortt va morir el 15 d'octubre de 1959 a Soest (Utrecht, Països Baixos).

    Felix Ortt (1866-1959)

    ***

    Robert Jospin

    - Robert Jospin: El 9 de juny de 1899 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) el militant socialista, pacifista i llibertari Robert Jospin. Nascut en una família protestant, durant la seva joventut es va veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat teològica protestant de París. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al Partit socialista SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera). Profundament marcat per la Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va escampar el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la Lliga Internacional des Combatents per la Pau fins a 1939. En 1942 va patir una curta detenció per haver ajudat resistents, però va mantenir una posició ambigua vers el règim de Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a començaments de 1944. Va esdevenir després responsable d'un establiment al servei de la infància delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb l'Alliberament, es va reintegrar en 1955, però el deixarà deu anys més tard, per afegir-se a la Unió Pacifista. El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els anys 20 el van animar a participar en la premsa llibertària: La Patrie Humaine, Le Libertaire, Le Réfractaire, etc. És autor del fullet L'objection de conscience devant la raison et devant les faits (1933). Bernard Baissat, cineasta llibertari, li va dedicar una pel·lícula, realitzada poc abans de la seva mort. Robert Jospin i sa companya Mireille Dandieu són els pares del polític socialdemòcrata Lionel Jospin. Robert Jospin va morir el 9 de maig de 1990.

    ***

    Tomás Iglesias Iglesias

    - Tomás Iglesias Iglesias: El 9 de juny de 1903 neix a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

    ***

    Argimiro Seijas Díaz

    - Argimiro Seijas Díaz: El 9 de juny de 1907 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Argimiro Seijas Díaz. Fill d'una família nombrosa de vuit germans, son pare feia feina en un magatzem i sa mare era cigarrera. Es guanyà la vida com a llauner i després com a vidrier. Milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el Centre d'Estudis Socials (CES) de la Corunya, i durant els anys republicans en el grup «Hierro», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També formà part del grup«Resplandor más allá del Abismo» del barri d'A Silva de la Corunya. En 1935 va ser detingut acusat de sabotatge i de bell nou en començaments de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà per Betanzos i participà en la defensa de la Corunya, però el 21 d'agost de 1936 va ser detingut. Alliberat poc després pels franquistes, després de prometre actuar com a confident, el octubre de 1936 aconseguir passar a França amb un pesquer juntament amb altres militants de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. Retornà a la Península i passà per Bilbao i Astúries. Treballà en un taller a Gijón i ajudà a la creació de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG). El novembre s'incorporà en les milícies com a voluntari, fent d'ordenança en una brigada i, des d'abril de 1937, en el VIII Batalló d'Astúries amb qual marxà cap a Biscaia. Quan el front va caure, el maig de 1937, amb el grau de sergent, va ser apressat pels feixistes. Enrolat en un batalló de treballadors, va ser empresonat a la Corunya. Jutjat en consell de guerra, el 10 de juliol de 1939 va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per presó. Restà tancat a la Corunya on treballa fent paelles de doble fons per poder enviar missatges a sa família. A començaments de 1943 fou posat en llibertat condicional amb desterrament. Lluità clandestinament i entre 1945 i 1946 col·laborà en la guerrilla antifranquista per la zona de la Corunya. En 1946 formà part del Comitè Local de la CNT clandestina com a secretari de Defensa. En 1947 va ser detingut; jutjat en consell de guerra en 1948 a Vigo juntament amb 54 militants confederals, entre ells son germà petit Marcelino, va ser condemnat a 15 anys de presó i tancat al Penal d'El Dueso. En 1962 fou alliberat. Argimiro Seijas Díaz va morir el 19 de desembre de 1982 a la Corunya (la Corunya, Galícia) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de Feáns-Mesoiro.

    ***

    Manuel Cubel Uriarte (1937)

    - Manuel Cubel Uriarte: El 9 de juny de 1911 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Manuel Cubel Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel Uriarte, Cubel Uliarte, etc.). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els rams de la construcció i de l'alimentació. Treballava de former a Gramanet del Besós (actualment Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, Catalunya) quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i destacà en la seva sufocació. Immediatament després s'integrà en la «Columna Durruti», lluitant al front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un petit grup prengué La Almolda i intervingué en cops de mà a Pina de Ebro, Baselga i Villafranca de Ebro, formant part del grup «Legión Negra». Des del novembre de 1936 fou delegat de la VIII Agrupació de la «Columna Durruti» i des d'abril de 1937, després de la militarització de les milícies, fou comissari de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió. En aquesta època col·laborà en el periòdic El Frente, portaveu de la«Columna Durruti». Amb el triomf franquista passà els Pirineus. En la dècada dels quaranta s'instal·là a L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània), on a partir de novembre de 1941 formà part del secretariat de la Junta Suprema (Comitè Nacional) de la Unió Nacional Espanyola (UNE), procomunista, en representació de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE». El setembre de 1943 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet i hagué d'abandonar el seu càrrec a l'UNE. En 1960 vivia a l'Arieja i en 2002 a Andorra. Fou membre de l'Amical dels Antics Internats Polítics i Resistents del Camp de Vernet. Manuel Cubel Uriarte va morir en 2005.

    Manuel Cubel Uriarte (1911-2005)

    ***

    Richard Mock (1986)

    - Richard Mock: El 9 de juny de 1944 neix a Long Beach (Califòrnia, EUA) el pintor, escultor, gravador, dibuixant, caricaturista i il·lustrador anarquista Richard Basil Mock. En 1965 es llicencià, amb una beca de futbol americà, en litografia i xilografia per la Universitat de Michigan. Va ser en la seva època d'estudiant, després de llegirAnarchy and Order (1954) de Herber Read, que es va fer anarquista. En 1968 s'instal·là definitivament a Nova York, on realitzà nombroses exposicions a diferents galeries (112 Greene Street, The Whitney, Exit Art, Sideshow Gallery, etc.). En 1980 participà en el «Times Square Show», punt de partida de la moguda artística de l'East Village. La seva obra està fortament influenciada per l'expressionisme alemany (Max Beckmann, sobretot) i el gravador mexicà José Guadalupe Posada. Entre 1980 i 1996 aconseguí un gran prestigi per les seves il·lustracions satíriques en linòleum sobre temes socials i polítics que aparegueren a la pàgina editorial de The New York Times i en altres més de 50 publicacions de distribució nacional i internacional. Fou l'artista oficial dels XIII Jocs Olímpics d'Hivern de 1980. Entre 1998 i 2002 participà en projectes artístics i classes d'art per als infants de la Public School 6 de Manhattan. A finals dels anys noranta creà els«Money Lures» (Esquers de Diners), petites escultures on hams enganxen bitllets i altres objectes quotidians de consum, com a una dura crítica a la societat capitalista i consumista. Durant un temps s'establí a La Rinconada (Chihuaua, Mèxic), on va fer abstraccions inspirades en el paisatge mexicà. Habitual en els cercles anarquistes novaiorquesos, col·laborà en la premsa llibertària (Fifth Estate, Alternative Press Review, Anarchy: A Journal of Desire Armed, Unite!, YDS, etc.) amb il·lustracions i cobertes. Fou membre destacat del Cartoonists and Writers Syndicate (CWS, Sindicat d'Escriptors i Dibuixants). La seva obra ha influït força nombrosos il·lustradors nord-americans contemporanis, com ara Tom Huck, Bill Fick i altres artistes del grup «Outlaw Printmakers» (Gravadors Fora de la Llei). En 2002 estampà una sèrie de linòleums com a reacció de l'atemptat de l'11-S. Richard Mock va morir el 28 de juliol de 2006 al Long Island City Hospital de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), a conseqüència de les complicacions de la diabetis que patia des de feia anys. Sa companya fou Roberta Waddell, conservadora de la secció de gravats de la New York Public Library.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Octave Jahn

    - Octave Jahn:El 9 de juny de 1917 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant i propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine. Havia nascut el 10 de febrer de 1869 a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per«provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per«provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) --vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs-- i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la«Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic, on va morir l'any següent.

    ***

    Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 30 de gener de 1895

    - Domenico Borghesani: El 9 de juny de 1929 mor a Màntua (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Domenico Borghesani. Havia nascut el 22 de febrer de 1858 a Roncoferraro (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Borghesani i Rosa Santi. Força actiu durant els anys vuitanta, fou membre del Consolat Obrer i president de l'Associació d'Obrers Paletes de Màntua, considerada per les autoritats com a subversiva. En ocasió del V Congrés de la Confederació Obrera de Llombardia (COL), que se celebrà entre el 4 i el 5 de gener de 1885 a Brescia (Llombardia, Itàlia), va ser nomenat membre de la Comissió Directiva formada per set companys, i, amb Croce, Paganini i De Nardelli, constituí la majoria obrera enfrontada a la tendència democraticoreformista. En el VI Congrés de la COL –II Congrés del Partit Obrer Italià (POI)–, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1885 a Màntua, fou membre del subcomitè del POI i l'exponent més influent del comitè organitzador, presidint una sessió i participant en les tasques, al costat de Lazzari, Croce, Brando, Kerbs i altres, proposant la reorganització del sindicat de pagesos en sectors i reivindicant la vaga com a la millor eina per a millorar les condicions de treball als camps. Després de la dissolució del POI el juliol de 1886, promogué la reorganització del Partit i topà amb l'obra de Sartori, qui, excarcerat després del procés de Venècia (Vèneto, Itàlia) contra la revolta pagesa coneguda com «La Boje», estava constituint la seva pròpia organització. El 15 d'agost de 1886, a Gènova (Ligúria, Itàlia), participà en la fundació de la Federació Nacional de Paletes. Amb la divisió, de 1887, en el si del socialisme de Màntua entre«evolucionistes» i«revolucionaris», amb Fabio i Ciro Baraldi, creà el Cercle Anarquista Comunista, que esdevingué Cercle Socialista Obrer, l'objectiu del qual, segons el Prefecte de Policia de Màntua, és preparar els pagesos per a un «general i sagnant aixecament contra els terratinents», ben ajudats pel seu òrgan d'expressió L'Amico del Popolo, que només va poder treure tres números en 1888. Repetidament processat per delictes menors, gairebé sempre va ser absolt o amnistiat. En 1894 va ser proposat perquè se li assignés domicili obligat. Instal·lat a Lugano (Ticino, Suïssa), el gener de 1895 va ser expulsat amb altres companys (Giovanni Baracchi, Riccardo i Ettore Bonometti, Giovanni Domanico, Pietro Gori, Edoardo Milano, Luigi Redaelli, etc.). Durant aquest mateix any, va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de deportació. L'1 de març de 1896 va ser enviat a les illes Tremiti, però arran dels fets que provocaren la mort d'Argante Salucci, va ser traslladat poc després a l'illa de Ventotene. El maig de 1896, per motius de salut, va ser posat en llibertat condicional i sotmès a«vigilància especial» fins a finals d'aquell any. Sempre atent als problemes de l'organització obrera, a començament de 1900 va promoure la constitució de la Federació Provincial de la Lliga dels Paletes i poc després la Cambra del Treball, del consell directiu de la qual va ser nomenat membre electe. Posteriorment el seu compromís minvà. Amb l'esclat de la Gran Guerra, tornà a freqüentar el moviment anarquista i antimilitarista. Durant la postguerra va ser considerat perillós per les autoritats, sobretot per instigador entre la joventut. Només en 1927, quan va ser admès en un hospici de mendicitat i de malalts de salut, va deixar de ser considerat perillós per les autoritats. Domenico Borghesani va morir el 9 de juny de 1929 a Màntua (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Necrològica d'Eugenio Gútiez apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 16 d'octubre de 1955

    - Eugenio Gútiez: El 9 de juny de 1955 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Eugenio Gútiez. Fuster de professió, milità en el Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i en l'Ateneu Llibertari del barri barceloní de Gràcia. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Posteriorment s'instal·là a Tarascon d'Arieja (Llenguadoc, Occitània), on treballà en una fàbrica. Eugenio Gútiez va morir el 9 de juny de 1955 a la Clínica Saint-Eloy de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Elna (Rosselló, Catalunya Nord).

    ***

    Wilhelm Spohr al seu despatx (ca. 1890-1910)

    - Wilhelm Spohr: El 9 de juny de 1959 mor a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Havia nascut el 3 de febrer de 1868 a Hamburg (Prússia). Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines«Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín.

    Wilhelm Spohr (1868-1959)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El Restaurant Moment's Bar, del Poliesportiu de Sineu, organitza un nou combat de picat amb els Glosadors de Mallorca. Tendrà lloc el proper 10 de juny en haver sopat, i hi prendran part els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Miquel Servera "Boireta" i Macià Ferrer "Noto".

    0 0

     Preguntes i respostes del darrer ple ordinari. Després d'un any hi ha massa temes als que a l'equip de govern o bé els falta valentia o agilitat de gestió. Al tema de disciplina urbanística esperavam molt més  d'un batle que va estar al capdavant del GOB i és una vergoya que l'Ajuntament no apliqui un principí tan bàsic contra la corrupció com la no contractació d'empresaris corruptes. Com un batle seriós pot dir que no és el mateix l'empresari que l'empresa de la qual és propietari?

     Al darrer ple el Batle va dir que intentaran cobrar la plusvàlua condonada del cinema Capitol a l'anterior legislatura però que no serà tan fàcil. Pot explicar al Ple per què no serà tan fàcil?

    La condonació va ser un acord de Junta de Govern. El Batle recordà que ells volen reclamar la liquidació aquesta condonació, però per això el que caldrà és veure si es causa de nul·litat o anul·labilitat i saber si és un procés de revisió d'ofici o un procés de lesivitat, i segurament aquest procediment hagi de fer-se per acord de Ple, per tant calen informes jurídics previs.

    Tot i que això és cert creiem que amb aquest tema, que segurament sí que és ben digne de jutjat, ja s'està enredant també. Esperem que les coses s'agilitzin i l'Ajuntament pugui recuperar els diners que per llei li corresponen.

     El 27 abril es van reunir amb representants del Consell i entre altres temes van parlar de les ordres d'enderrocament pendents contra nombrosos habitatges a sòl rústic. Ens poden dir de quants habitatges estam parlant? Per què a la notícia es deia que s'estudiaria la possibilitat de reallotjar en cas de primeres residències? Què pensen fer amb els expedients de demolició que ha fet l'Ajuntament? Pensen fer la Junta de Portaveus monogràfica sobre el tema que els vam demanar? S'està sent més estricte a l'hora de valorar els atenuants i no posar la sanció mínima per sistema com es feia a la passada legislatura? Van dir que farien una proposta per escrit que encara no tenim. Quan la pensen fer?

    Segons el regidor el Consell els parlà d'uns 150 habitatges a tot Mallorca i 3 o 4 a Pollença. Pel que fa al reallotjament en casos de primeres residències, el regidor ens contà que el Consell té el criteri de no deixar a ningú sense habitatge, i per això es preocupen o intenten reallotjar-los o assegurar-se que poden disposar d'un lloc abans d'executar la demolició. Sobre els expedients de demolició de l'Ajuntament, no digué res, tot que sí que va admetre que tot el que concerneix l'urbanisme i la disciplina urbanística requereix el consens més gran, i una Junta de Portaveus pot ser útil per arribar a aquest consens. Pel que fa a la valoració dels atenuants el regidor ens digué que si no hi ha motius clars i lògics no es redueixen les sancions com abans, que es feia per sistema. Sobre la proposta per escrit, el regidor contestà que el que es farà en un futur vendrà marcat per la Llei del Sòl, i que s'ha de mantenir un cert consens, però que les noves condicions que marca la llei crearan un abans i un després, i segons ell la proposta ha d'anar en relació a aquesta.

    Són evidents els silencis i els incompliments de l'equip de govern a aquest tema en relació al que havien indicat a anteriors plens. Ni han fet la Junta de Portaveus ni ens han fet arribar la proposta per escrit que es van comprometre. Es poden fer molt de coses sense necessitat d'esperar la Llei del Sòl i ja és hora d'afrontar el tema de la disciplina urbanístia entre tots els grups. 

    9- Recentment l'empresari Jacinto Farrús Sarrado, propietari del grup Marxant (Canal 4 entre altres empreses) va ser condemnat per haver participat en concursos arreglats per part d'UM a canvi de finançar aquest partit. Pensen continuar encarregant feines a aquest empresari?

    Segons el batle no encarregaren cap feina a aquest empresari, sinó que posaren algun anunci a Canal 4, i si tinguessin constància que la sentència té conseqüències judicials sobre Canal 4 deixarien de fer-ho, però això no els consta.

    La resposta fou vergonyosa. És cert que no encarregaren res a l'empresari, sinó que pagaren per publicitat a una empresa seva, però és que les feines normalment les fan les empreses!!! Ja sabem que ell no fa les feines, i menys publicitat!!! Però gràcies a anuncis com aquests un condemnat per corrupció està enriquint-se.. A qualsevol proposta seriosa de lluita contra la corrupció figura la no contractació per part de l'administració pública d'empresaris corruptes.


    10- A Palma l'empresa pública Emaya ha remès a la Fiscalia els expedients d'infraccions aturats a l'anterior legislatura. Per què vostès no fan el mateix amb els set expedients sancionadors d'ocupació de la via pública arxivats sense raó a la passada legislatura?

    Una altra resposta surrealista!!! Segons el regidor Tomeu Cifre no es pot comparar el que fa Emaya amb els expedients d'ocupació de la via pública, però a continuació va dir que no sabia que havia fet Emaya!!! Primer si no sabia que havia fet Emaya vol dir que no es preparà la pregunta com tocava, i segon, si no sabia que havia fet Emaya, en cap cas pot dir que els casos no són comparables, ja que un dels dos el desconeix.
    Pel que fa als expedients, va dir que creu que s'arxivaren de forma incorrecta, però que no tot el que és incorrecte és un delicte. Doncs que faci arribar la informació a fiscalia i que la mateixa decideixi si és un delicte o no. Els que hem dit abans ja, molt renou per la premsa, però alhora de la veritat res.

    11- Ha signat ja Demarcació de Costes el conveni per a la reparació de l'accés a Cala Carbó?

    Medi ambient no ha firmat el Conveni així com l'Ajuntament l'hi va plantejar. En principi ells aportaven una part del cost de la reparació, però Madrid no va estar d'acord. Ells creuen que les obres han de córrer de la seva part i que l'Ajuntament faci una aportació al Ministeri. Davant aquesta situació decidiren canviar el projecte per poder-lo executar ràpidament i ja en tenen l'autorització de la Demarcació de Costes, i si pot ser, el mes de juny ho faran. Per tant no han firmat el conveni i ells proposen la signatura d'un altre conveni, i recomanen a l'Ajuntament demanar la concessió administrativa d'aquest tram de costa.

    És una vergonya que després de donar tant de voltes un espai que és responsabilitat de Costes al final hagi de ser reparat integrament per l'Ajuntament. Tot i això esperem que aquest tram es pugui arreglar el més aviat possible.

    12- Ja s'ha comunicat als regidors de Tots, el PI i PP la possibilitat de publicar les seves declaracions patrimonials a la plana web de l'Ajuntament? Han obtingut resposta?

    No se'ls ha informat directament, però com va dir el regidor de noves tecnologies, el tema ha estat tractat al Ple, i de bon segur que els regidors n'estan ben assabentats, tot i això el regidor els tornà a recordar aquesta possibilitat.


    Per desgràcia sabem que no autoritzaran la publicació de les seves declaracions patrimonials. La transparència no va amb ells, i així com tampoc han publicat les seves despeses de campanya ni els comptes dels seus partits, tampoc autoritzaran la publicació d'aquestes declaracions patrimonials. Això sí despres predicaran la transparència que ells no tenen.

     L'equip de goven no té vergonya ni cap problema en continuar treballant amb empreses de Jacinto Farrús, condemnat a una peça del cas voltor, un cas a més amb multiples connexions amb Pollença ( a la mateixa peça va ser condemnat l'ex-director d'INESTUR, en Toni Oliver) . Jacinto Ferrús finançava de forma encoberta UM a canvi de contractes amb l'administració. Si volem lluitar contra la corrupció de bons i de veres l'Administració pública no ha de contractar amb empresaris corruptes.


    0 0

    Poesia contemporània: Cercle clos.


    Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)


    Per Maite Salord Ripoll.


    La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.


    Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).

    Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.


    Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.


    El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.


    Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.


    Cercle closés, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.


    Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".


    D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".


    Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".


    Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle closés un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.


    Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".


    Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.


    15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.


    Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.




    0 0

    La Ley de protección animal está causando enormes quebraderos de cabeza a nuestra izquierda. Al principio, se las prometían muy felices. Lo del maltrato animal vende entre determinadas bolsas de votantes y, además, este tipo de política de gestos, que no de gestión, une mucho a nuestra izquierda gobernante. Les encanta llevar este tipo de debates al Parlament, llenar los escaños de banderas de todo tipo y ponerse camisetas según la ocasión. Esto es lo suyo. Lo de gestionar un presupuesto, en cambio, ya es otro cantar.

    Mientras que en este año de legislatura el Govern no ha presentado ninguna propuesta económica, salvo la subida brutal de impuestos, sí que han presentado, en cambio, una profusa relación de propuestas ideológicas y de gestos. Han hecho guiños al colectivo LGTBI, a los desaparecidos de la guerra civil, a los catalanistas, a las camareras de pisos, a los de Amnistía Internacional, a los refugiados, etc., sin embargo, parece ser que el guiño a los animalistas se les está atragantando un poco. Fue, precisamente, a iniciativa de los colectivos animalistas, que nuestra izquierda presentó un texto de ley para modificar la Ley de protección animal. Una propuesta que ha resultado ser un auténtico bodrio y que está creando importantes tensiones entre los propios grupos que la presentaron.

    Desde el PP advertimos, desde el principio, que tal como estaba redactada la ley supondría la prohibición de los caballos en las fiestas de Menorca. La izquierda lo negó. Hacíamos alarmismo, decían. Llegaron incluso al insulto personal, como se puede comprobar leyendo el diario de sesiones de la Comisión de cultura de día 14 de abril, cuando se debatió una proposición no de ley del Partido Popular que, precisamente, instaba a modificar esa ley para proteger las fiestas populares de Menorca.

    Por supuesto, nuestra izquierda votó en contra de proteger nuestras fiestas, aludiendo a los más peregrinos argumentos. De hecho, quien utilizó el peor tono, desagradable e insultante, fue el diputado de Més per Menorca, Josep Castells. Decía en su intervención que estábamos instrumentalizando la fiesta y que creábamos discordia. Seguía con que nuestra propuesta era innecesaria, absurda y la calificaba de frivolidad. Y llegó a decir que dicha propuesta y mi actividad parlamentaria le recordaban a otra tradición de Ciutadella, la de los“bujots”.

    Al final, el tiempo quita y da la razón. Y el señor Castells se ha tenido que tragar sus propias palabras, demostrándose que quien hizo el “bujot” fue, en realidad, él. Nuestra propuesta se ha demostrado totalmente acertada y pertinente. Teníamos toda la razón al advertir que la Ley de protección animal prohibía la celebración de nuestras fiestas. Y ahora, la izquierda gobernante y el propio diputado Castells han tenido que correr para enmendar su propia ley, precisamente para evitar que “es dia des be” y las fiestas de caballos sean prohibidas por una ley chapucera a la que la izquierda ensalzaba hasta hace pocos días.

    La izquierda ha vuelto a quedar en evidencia y el sainete iniciado con esta ley parece que aún no ha acabado. Todavía no han resuelto que pasará con el correbous de Fornalutx, otro escollo que la izquierda no sabe como resolver, y además los colectivos de cazadores están levantados en armas, nunca mejor dicho, contra una ley que restringe de forma determinante su actividad.

    Hemos salvado nuestras fiestas. Esto parece. Pero la guerra no ha terminado. Los colectivos animalistas ya han advertido que, una vez liquidados los espectáculos taurinos, su siguiente objetivo es llegar a prohibir nuestras fiestas. Y, por desgracia, allí estará nuestra izquierda, otra vez, haciendo de muleta a las propuestas de estos grupos de presión, aunque ello suponga la eliminación de tradiciones ancestrales. Hoy, gracias al Partido Popular, se han salvado nuestras fiestas. Pero volverán a la carga, más pronto que tarde. Lo volverán a intentar, pero siempre van a encontrar enfrente al Partido Popular, dispuesto como siempre ha hecho, a defender nuestras fiestas, nuestra cultura y nuestras tradiciones.

    0 0

    [10/06] «La Solidarité Révolutionnaire» - «Le Cubilot» - «Cantaclaro» - Míting confederal - Courbet - Petraroja - Broeckx - Ajalbert - Desgranges - Ascaso - Urraca - Zazzi - Pardo - Romero - Puyal - Silvestre - Frémont - Palerm - Tilli - Temblador - Iglesias - Villegas

    Anarcoefemèrides del 10 de juny

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Solidarité Révolutionnaire"

    - Surt La Solidarité Révolutionnaire: El 10 de juny de 1873 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcol·lectivista en llengua francesa La Solidarité Révolutionnaire. Organe socialiste hebdomadaire. An-archie-Collectivisme-Matérialisme. Portava l'epígraf «Cap dret sense deure, cap deure sense dret». Aquesta publicació estava editada pels revolucionaris francesos refugiats a Catalunya Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, i era l'òrgan d'expressió del«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», creat el 4 d'abril d'aquell any a la capital catalana. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa. Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressà en la Federació local barcelonesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i des de desembre d'aquest any formà part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a la Península a principis de 1873. En el manifest, del«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional» publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explicà que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Trobem notícies locals i internacionals, sindicals, orgàniques de l'AIT, ressenyes històriques, etc. Jules Guesde, des de Gènova (Ligúria, Itàlia), se sumarà a la redacció d'aquest periòdic. Els articles anaven sense signatura, però trobem textos de Victor Cyrille i de Pere Gasull, entre d'altres. L'agost de 1873 el grup editor havia estat detingut a instàncies del govern civil de Barcelona acusat de «carlista», però va ser alliberat poc després. En van sortir 10 números, l'últim l'1 de setembre de 1873, i deixà de publicar-se perquè Brousse marxà cap a Suïssa i Camet cap a França.

    ***

    Capçalera de "Le Cubilot"

    - SurtLe Cubilot: El 10 de juny de 1906 surt a Aiglemont (Ardenes, França) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière, realitzat a la colònia anarcocomunista «L'Essai» (o d'Aiglemont), creada per Fortuné Henry. André Mounier (Jean Prolo) en serà el gerent i administrador. En van ser col·laboradors, a part d'Henry i de Mounier, Limpide Semoy, E. Dantés, Piedplat, Georges Dulac (Émile), Aigrette, Henri Lequin (Raoul Renoir), Alphonse Taffet, Émile Pouget i Le Furet, entre d'altres. El periòdic, del qual es van editar 45 números fins al 29 de desembre de 1907, estava compost per quatre parts: la primera consagrada a un tema d'actualitat (sindicalisme, idees llibertàries, antimilitarisme, iniquitats del capitalisme, crítiques de la repressió de les vagues...); la segona analitzava textos legals que afectaven el sindicalisme a les Ardenes; la tercera part feia una relació de les vagues que estaven en marxa, així com les diferents reunions i temes a tractar-hi; i la darrera pàgina estava dedicada a poemes, contes llibertaris, caricatures anticlericals, consells d'higiene i de salut, etc. A la impremta de «L'Essai» també es van editar nombrosos fullets de diversos autors (Lermina, Faure, Laisant, Meslier, Parsons, Ravachol, Janvion, Malato, Boulgarin, etc.) i postals. El 15 gener de 1908 la publicació canviarà de nom i esdevindrà Le Communiste, però deixarà de publicar-se el desembre del mateix any.

    ***

    Portada del número de "Cantaclaro"

    - Surt Cantaclaro: El 10 de juny de 1977 surt a València (País Valencià) el número zero del periòdic anarcosindicalista Cantaclaro. Órgano de expresión del Comitè de Fábrica de CNT. Estava publicat pels obrers anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la fàbrica metal·lúrgica de l'Empresa Nacional Elcano de la Marina Mercant. Els articles sortiren publicats sense autoria, però hi va col·laborar Trinidad Seguí. Els temes que tractà van ser l'assembleisme, l'autogestió, la conflictivitat obrera, la transició política, etc. Es publicà, com a mínim, un número més, l'1, el 7 de juliol de 1977.

    ***

    Cartell del míting confederal

    - Míting confederal: El 10 de juny de 1979 se celebra al Teatro Fleta de Saragossa (Aragó, Espanya) un míting d'afirmació anarcosindicalista organitzat pel Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van Intervenir José María Bondia Román, Severino Campos Campos i Frederica Montseny Mañé. La intervenció de Montseny va ser considerada per la premsa com«explosiva», ja que considerà que «els problemes que té Espanya no poden ser resolts pel capitalisme» i que «és necessari anar cap a una nova revolució, a les vagues salvatges i a les explosions populars, fent servir, si cal, el combat i les barricades». Els polítics Santiago Carrillo Solares i Enrique Tierno Galván, comunista i socialista respectivament, també van ser durament criticats per Montseny.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gustave Courbet fotografiat per Nadar en 1855

    - Gustave Courbet: El 10 de juny de 1819 neix a Ornans (Franc Comtat, França) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Fill de terratinents, son pare, Régis Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Sylvie. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrementà Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el«Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest«monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó --que purgarà a París, a Versalles i a Neully--  i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres«escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats,«favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals --en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini de la seva ubesca deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.

    ***

    Foto policíaca de Gennaro Petraroja (ca. 1894)

    - Gennaro Petraroja: El 10 de juny de 1860 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el sastre i propagandista anarquista Gennaro Francesco Mariano Petraroja, també conegut comJanvier-François-Mariano Petraroya (Petraroia o Pieteraroia),Dutroni i Janvier. Sos pares es deien Vincenzo Petraroja i Giulia Blanco. Condemnat per negar-se a fer el servei militar, en 1886 fugí a París (França). L'abril de 1890 va ser detingut, amb Saverio Merlino i Paraskiev Stoianov, per realitzar un manifest en ocasió del Primer de Maig acusat d'«instigació a la insubordinació i a l'assassinat» i va ser empresonat a Sainte-Pélagie. En aquesta presó parisenca acceptà treballar d'«auxiliar» i amb l'excusa d'escombrar els passadissos pogué establir contacte amb els presos anarquistes, com ara Saverio Merlino, Charles Malató i Ernest Gégout. El 13 de maig d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Mentrestant, el 18 de juliol de 1890 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver distribuït pamflets als soldats encoratjant-los a no disparar sobre el poble. El 7 de novembre de 1890 participà en una reunió al domicili de Moïse Ardaine on es va decidir la difusió d'un manifest en memòria dels màrtirs de Chicago i probablement fou l'autor d'aquest text, amb el suport de Marco Sullam i Luigi Galleani, que va ser imprès en forma de pamflet en tres llengües. Poc després, l'11 de novembre, sa companya, Teresina Blanco, proposà en una reunió la formació d'un grup anarquista de dones llibertàries, ja que«la dona és més conscient de la misèria de l'home». El 15 de desembre de 1890 va ser expulsat de la Confederació Helvètica, amb Luigi Galleani, Paul Bernard, Hiskia Giuseppe Rovigo (Morelli), Paraskiev Stoianov i Lucien Weil (Henri Dhorr), pel repartiment del pamflet citat. En 1891 retornà a Nàpols i participà en una concentració dels desocupats dissolta per la policia i en activitats d'agitació per al Primer de Maig. Denunciat per «instigació a l'odi entre classes i desobediència a la llei», el 22 d'abril de 1892 va ser condemnat a 14 mesos de presó, però obtingué la llibertat provisional. Un cop lliure, immediatament participà, segons la policia, en «reunions secretes per a organitzar el Primer de Maig» i poc després redactà un manifest apologètic de l'anarquista Ravachol, fet pel qual purgà sis mesos de presó. En 1893 emigrà a Londres (Anglaterra), on retrobà Saverio Merlino, i col·laborà en el númeroúnic del periòdic 1º Maggio, que es publicà a Lugano (Ticino, Suïssa). En aquesta època intentà crear una federació anarquista d'italians exiliats («La Solidarietà») i amb aquesta finalitat el gener de 1893 edità la circular «A gli anarchici italiani dell'estero» que va ser reproduïda en els periòdics Il Grido degli Opressi (Chicago, 14 de juny de 1893) i Lavoriamo (Buenos Aires, 1 de juny de 1893); en aquesta circular afirmà que la violència anarquista és la natural resposta a l'exercida per part l'Estat. A Londres obrí una sastreria al número 6 del carrer Upper, que segurament funcionà bé, ja que ajudà econòmicament Louise Michel. També entrà en contacte amb els emigrats llibertaris a Paterson (Nova Jersey, EUA), que preparaven la publicació de La Questione Sociale. Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 participà en el Congrés Internacional Socialista que se celebrà a Londres, on s'oposà a la tàctica parlamentària adoptada per la majoria marxista –va ser a partir d'aquest congrés que els anarquistes i els socialistes antiparlamentaris van ser definitivament exclosos dels congressos socialistes. L'agost de 1900, arran del magnicidi d'Humbert I d'Itàlia perpetrat per l'anarquista Gaetano Bresci, en l'article«Monarchia e Popolo», que Errico Malatesta publicà en el númeroúnic Causa et effetti (1898-1900), va fer una crida als italians a«demolir la tirànica prepotència savoiana» que «ha reduït Itàlia a un país de misèria i de llàgrimes». L'any següent fou un dels responsables dels grup anarquista londinenc «L'Internazionale», que edità el periòdic L'Internazionale, el qual, dirigit per Silvio Coro i ell a la gerència, publicà quatre números entre el 12 de gener i el 5 de maig de 1901. En 1903, fent costat Malatesta en la seva lluita contra l'individualisme, intentà obrir una Cambra del Treball i fundà «Il Lavoro», grup que agrupava joves anarquistes i vells internacionalistes veterans de la Comuna. En 1907 tornà a Nàpols, obrí una sastreria i es mantingué fora de joc fins el maig de 1909, quan signà, amb Francesco Cacozza, un pamflet denunciant els «Fets de Sinopoli», on els carrabiners mataren uns manifestants desarmats. El juliol de 1909 publicà l'opuscle Dopo vent'anni. Dall'amorfismo all'umanismo verso l'anarchismo i el 13 d'octubre va ser detingut per complicitat en un atemptat contra una església. Entrà a formar part del grup «Sorgete», i el 21 de març de 1910 va ser posat en llibertat provisional. El 29 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per complicitat en l'atemptat i en l'onada d'agitació contra la visita del tsar a Itàlia. En 1916 participà en la campanya contra l'execució en cadira elèctrica de l'anarquista italoamericà Carlo Tresca i establí contactes freqüents amb Giovanni Giordano i Renato Siglich. Impressionat pels fets revolucionaris russos, acceptà la lluita de classes com a un pas obligat en direcció cap la societat anarquista i, després de la Gran Guerra, sostingué la línia de la «unitat per la revolució». El 2 de febrer de 1919, en un reunió a la Cambra del Treball, obtingué dels companys el compromís de fer costat amb la propaganda la lluita dels treballadors i preparar-se per a l'aixecament contra els patrons i el govern. Entre el 12 i el 14 d'abril se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia) el congrés constitutiu de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que l'anomenà membre del seu Comitè de Coordinació. L'1 de maig de 1919, en un míting a Pozzuoli (Campània, Itàlia), va mostrar la seva solidaritat i el seu suport a la vaga dels siderúrgics de l'empresa Ilva, compromís que es va confirmar el 18 de maig en una reunió amb els socialistes d'Amadeo Bordiga. El desembre de 1919 obtingué que en el document final del Congrés Socialista Meridional figurés l'expressió «força socialista» en substitució de «govern socialista». Poc després, en el Congrés de l'UAI, que se celebrà entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), arribà a un consens sobre l'agenda per a la propaganda al Sud, tot afirmant que«el Soviet és el complement del Consell de Fàbrica» i que «els soviets garanteixen la descentralització, engegant la construcció del nou ordre social en la producció i el consum». Però, quan l'esperança revolucionària xocà amb el fracàs de les ocupacions de les fàbriques, i l'ambigüitat de la Cambra del Treball amb la reacció feixista, la unitat sostinguda per Petraroja no reeixí i les divergències sorgides amb els socialistes dividí els anarquistes napolitans en dos grups, els de «La Folgore», animat per Giuseppe Imondi i Armido Abbate, i els de «Libero Pensiero», on ell militava amb Francesco Cacozza i Carlo Melchionna. Aquest desacord esdevingué crisi política quan Giuseppe Imondi i Bruno Misèfari, que buscaven la ruptura, provocaren l'expulsió dels anarquistes que es reunien a la Cambra del Treball. En el II Congrés Anarquista de Campània, celebrat el 8 de setembre de 1921, el seu grup se separà, encara que entre el 2 i el 4 de novembre participà en el Congrés de l'UAI celebrat a Ancona (Marques, Itàlia). En 1922, quan es creà el grup «Prometeo», que intentà superar les dissensions, es mantingué al marge. En aquesta època on el feixisme era al poder, els anarquistes es reunien a la seva sastreria, però el 28 de novembre de 1926 va ser detingut i deportat per tres anys i vuit mesos a l'illa siciliana de Favignana. Traslladat a l'illa de Lipari, el 22 de desembre de 1927 va ser posat en llibertat condicional. En 1930 la seva direcció figurava en una agenda de Paolo Schicchi, fet que demostra que, malgrat la seva edat i la pressió del feixisme, encara es mostrava actiu. El 6 de juliol de 1936 Gennaro Petraroja va ser internat en un hospital psiquiàtric de Nàpols (Campània, Itàlia), on va morir el 21 de gener –algunes fonts citen el 31 de gener o l'1 de febrer– de 1937.

    ***

    Foto policíaca de Jean-Baptiste Broeckx (ca. 1894)

    - Jean-Baptiste Broeckx: El 10 de juny de 1861 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'obrer blanquer anarquista Jean-Baptiste Broeckx. Son pare es deia Pierre Broeckx i sa mare Anne Leetée. El 26 d'abril de 1892 va ser detingut a Saint-Denis en la gran batuda d'anarquistes (51 detencions a París i 94 a la resta de França) arran de l'explosió al restaurant Véry de París del dia anterior i del judici de Ravachol d'aquell dia. Posteriorment es refugià a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 d'abril de 1896 va ser detingut a Saint-Denis després d'entrar enfollit en una casa particular buscant sa companya tot cridant consignes revolucionàries i de refugiar-se a casa seva mentre enarborà la bandera roja al seu balcó; quan la policia intentà entrar-hi, fugi per les taulades, però finalment va ser detingut, trobant-se en l'escorcoll del seu domicili propaganda anarquista i armes de tota casta.  

    ***

    Jean Ajalbert

    - Jean Ajalbert: El 10 de juny de 1863 neix a Bredons (Alvèrnia, Occitània) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert. Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Pot à Colle,L'Endehors, Le Plébéien,Les Temps Nouveaux, Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar en L'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Però malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 a Caors (Guiana, Occitània) i fou enterrat a Bredons.

    ***

    Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

    - Pierre Desgranges: El 10 de juny de 1865 neix a Velafranche (Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Com son pare, François Desgranges, i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup«La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquestaèpoca va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche. Pierre Desgranges va morir el 16 de juliol de 1898 a Velafranche (Arpitània).

    ***

    Domingo Ascaso Abadía

    - Domingo Ascaso Abadía: El 10 de juny de 1895 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso Abadía. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, germà major de Francisco i d'Alejandro. Forner de pa de professió a Saragossa, ben aviat s'adscrigué als grups d'acció anarquistes aragonesos i se li atribuí la participació directa en mort del redactor en cap d'El Heraldo de Aragón, a qui acusaven d'haver denunciat diversos soldats aixecats a la caserna d'El Carmen en 1920. Membre del grup «Los Justicieros», a començaments de 1921 s'instal·là a Barcelona, on entrarà en contacte amb Buenaventura Durruti i mostrarà la seva oposició a la creació d'una federació anarquista. Molt unit al seu germà Francisco, l'octubre de 1922 s'integrà en el grup d'acció«Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera fou perseguit durant la gran batuda contra els cercles llibertaris i el 24 de març de 1924 aconseguí eludir el cercle policíac a Barcelona. Va viure amagat al cementiri del Poble Nou fins que Joan García Oliver el pogué passar a França --segons alguns s'exilia arran de l'execució del comissari Espejo. A França serví d'enllaç amb Durruti i son germà Francisco i tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari que preveia una acció guerrillera als Pirineus que havia de crear un clima revolucionari a l'interior de la península. Formà part de la comissió encarregada d'organitzar l'expedició i d'obtenir l'armament necessari per a l'expedició de Vera de Bidasoa que es produí el desembre de 1924. A començaments de 1929 va viure l'exili a Brussel·les, on per sobreviure venia mocadors i objectes d'escriptori. Després de la caiguda del dictador, retornà a la península. Com a membre del grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) «Los Indomables», fou detingut després dels fets de Fígols i de Cardona i desterrat el 21 de gener de 1932 a Villa Cisneros fins al setembre d'aquell any. Durant els anys següents es dedicà al camp sindical i, com a pastisser, milità enquadrat en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), deixant de banda els grups d'acció. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936 fou ajudant de García Oliver en el Comitè de Milícies Antifeixistes. Poc després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu, dirigí la Columna Ascaso al front d'Aragó, especialment a la comarca de Barbastre, que abandonaren quan la militarització de les milícies i aquesta columna es transformà en la 28 Divisió --encara que el motiu sembla no haver estat la militarització, ja que la van defensar sense reserves en l'assemblea de milicians del 9 de març de 1937 a Barcelona, sinó l'oposició de Miguel García Vicancos, de Gregorio Jover i de Josep Joan Domènech que en continuessin al front. De tornada a Barcelona, caigué abatut el 4 de maig de 1937 a la Gran Via de Barcelona (Catalunya) a les lluites de barricades contra les forces contrarevolucionàries durant els «Fets de Maig de 1937» i fou enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc.

    ***

    Félix Urraca Valmaseda

    - Félix Urraca Valmaseda: El 10 de juny de 1901 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Urraca Valmaseda. Quan tenia 16 anys marxà a Vitòria buscant feina. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, treballà en l'empresa Ajuria. En 1927 es casà amb Pilar Gentil Acevedo, però enviudà tres anys després. En aquests anys començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir al nord a finals de mes i s'enrolà en el Batalló Durruti, amb el qual realitzà la campanya del Nord fins al final, essent ferit en combat. Des de Barcelona continuà la lluita amb son cunyat Julián Gentil, també cenetista. En acabar la guerra, amb el suport familiar, cap al 1942 muntà una botiga a Móra de Rubiols (Terol). Acusat de col·laborar amb el maquis del Maestrat i empresonat durant dos anys a Saragossa. En 1947 retornà a Barcelona, però sa família restà a Terol. Seguint uns negocis relacionats amb la ferralla marxà a les Illes Canàries. A les illes africanes va ser detingut i en 1950 aconseguí sortí lliure. Establert a Vitòria, aconseguí una feina, però de bell nou denunciat des de Móra de Rubiols, fou traslladat a aquesta localitat i apallissant, salvant la vida per intercessió del capellà de l'indret. Després de tres mesos tancat a la presó de Saragossa tornà a Vitòria, on visqué com pogué. Pel 1955 aconseguí una feina estable en una fàbrica de sucre fins a la seva jubilació en 1966. En 1960 enviudà novament d'Eugenia Baños Acevedo. Amb la jubilació s'establí a Barcelona amb sos cunyats fins al 1976, any que retornà definitivament a Vitòria. Félix Urraca Valmaseda va morir el 4 de maig de 1990 a Vitòria (Àlaba, País Basc).

    ***

    Maria Zazzi

    - Maria Zazzi: El 10 de juny de 1904 neix a Perino (Coli, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Maria Zazzi, coneguta com Tante Marie. Sos pares es deien Pietro Zazzi i Modesta Ballerini. Passà la seva infància i primera joventut a prop de Perino, on ajudà sa família en tasques agrícoles. En 1923 emigrà a França per reunir-se amb son germà Luigi, socialista maximalista que havia marxat clandestinament d'Itàlia fugint dels escamots feixistes i l'esposa del qual acabava de morir de part i havia deixat el fill nounat. A París va fer contacte amb els cercles d'exiliats italians i aviat s'acostà a les idees anarquistes, sobretot de la mà del llibertari bolonyès Armando Malaguti, que esdevindrà son company sentimental. Mantingué una estreta amistat amb la família dels Berneri i destacà en tasques propagandístiques i de solidaritat amb els presos anarquistes. A París treballà com a sastressa d'homes. Després de diverses detencions, a començaments de 1927 les autoritats gales expulsaren Malaguti i amb ell es va instal·lar a Luxemburg i després a Bèlgica (Seraing, Lieja i Brussel·les). A la capital belga va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. A Bèlgica també destacà des del punt de vista propagandístic i per les visites solidàries que feia als presos llibertaris fent-se passar per tia dels mateixos, per la qual cosa va ser batejada amb el pseudònim de Tante Marie. Amb Angelo Sbardellotto i Bruno Gualandi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l'execució d'aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d'aquell país. Perseguits per la policia belga, en 1932 la parella retornà a París. En aquesta ciutat conegueren l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. Fins al 1936 la parella visqué entre Brussel·les i París. L'agost de 1936, quan havia començat la Revolució espanyola, Armando Malaguti s'enrolà en la Columna Ascaso i marxà al front d'Aragó, lluitant a Monte Pelado; mentrestant, Maria es traslladà a Barcelona, on participà en diverses tasques revolucionàries i de solidaritat. El març de 1937, mentre Malaguti estava de permís a França, va ser detingut per les autoritats gales i obligà sa companya a retornar a París, encara que va ser alliberat després. Quan la victòria franquista va ser un fet, participà en l'organització del suport als exiliats que creuaven els Pirineus. Durant l'ocupació alemanya, el desembre de 1940 va ser detinguda per la Gestapo i interrogada durant tres dies sobre el parador de son company, el qual es negà a divulgar malgrat patir dos apallissaments. Un cop lliure, passà a Bèlgica. Malaguti va ser detingut pels nazis i deportat a Alemanya. El febrer de 1941, amb concomitància amb les autoritats feixistes italianes, fou confinat a Ventotene. Zazzi intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. Confinat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, el 8 de setembre de 1943 aconseguí fugir i pogué reunir-se amb sa companya, afegint-se la parella al moviment de resistència bolonyès. En 1955 morí Malaguti i després es va fer companya d'Alfonso Fantazzini (Libero Fantazzini), que havia conegut feia anys a l'exili. El seu domicili a Bolonya es convertí en un lloc de referència del moviment anarquista italià. Esdevingué tutora de Horst Fantazzini, fill de son company, que patí des de 1968 un llarg empresonament a causa de les seves activitats il·legalistes. Durant els anys setanta participà en les activitats de suport a Pietro Valpreda i prengué part en la campanya organitzada per Alessandro Galli per abolir l'obligació que tenien els ensenyats de jurar fidelitat a l'Estat, anant a Roma amb altres anarquistes per entrevistar-se amb el president de la República italiana Sandro Pertini. Durant la primera meitat dels anys vuitanta assistí a diverses conferències i congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI), fins que patí una greu paràlisi. La malaltia de sa companya provocà un greu deteriorament psiquicofísic en Fantazzini, que morí el 14 de desembre de 1985. Maria Zazzi va morir el 5 de gener de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a la residència on passà els últims anys de sa vida.

    ***

    José Pardo Babarro

    - José Pardo Babarro: El 10 de juny de 1911 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'oculista anarcosindicalista José Pardo Babarro. Fill del propietari d'una fàbrica de fustes per a mobles, estudià el batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri, professió que no exercí, i entre aquesta data i 1932 estudià medicina a Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, José Touriño Painceira, Fermín González, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II República va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social d'Ourense. Diàriament es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al cafè Barca d'Ourense per fer tertúlia amb els companys de la Federació Local de CNT. Després va seguir els estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de Madrid, alhora que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge resident per oposició a la Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya, a més de formar-se a la clínica del doctor Gregorio Marañón y Posadillo. Des de Madrid col·laborà en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT Solidaridad Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els seus articles parlà de temes referents a divulgació científica i la sanitat (biologia, sexualitat, avortament, etc.), però també de temes polítics (sindicalisme revolucionari, organització sindical, etc.). Després s'establí a Ourense, on en la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez Malvar, aplicava un descompte del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per un dies, ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la força en la brigada «Flechas Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a alferes mèdic. José Pardo Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front bèl·lic --no se sap exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns citen Astúries o Guadalajara-- i va ser enterrat el 9 d'octubre d'aquell any a Ourense. Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del Col·legi Mèdic d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les pròpies files franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí Ibáñez està considerat com un més interessants teòrics de la sanitat llibertària.

    ***

    Necrològica d'Antonio Romero García publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de juliol de 1981

    - Antonio Romero García: El 10 de juny de 1911 neix a Ariza (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Romero García. Quan tenia dos anys quedà orfe i va ser criat per un avi despòtic. Fugí i vagabundejà per Saragossa i per Madrid. Es guanyà la vida venent aigua durant les corregudes de bous i quan tenia set anys entrà en un seminari. Més tard aprengué l'ofici de barber i s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Escatrón (Saragossa, Aragó, Espanya) conegué sa futura companya Guadalupe. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser detingut pels feixistes, però aconseguí fugir i arribar a la zona republicana. S'enrolà en la«Columna Durruti» i lluità al front d'Aragó (Farlete, Osera, El Burgo, Los Monejos, Bujalance, Belchite, etc.). En 1938 es casà amb Guadalupe, amb qui en 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Va ser internat en diversos camps de concentració i integrat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan esclatà la II Guerra Mundial es trobava a Soulignac (Aquitània, Occitània), amb sa companya i son primer infant Néstor que acabava de néixer. Després de l'Alliberament milità a Virçac (Aquitània, Occitània) i a Bordeus (Aquitània, Occitània), on en 1946 nasqué son segon fill. Posteriorment s'instal·là amb sa família a París, on continuà militant en la CNT. Antonio Romero García va morir el 2 de juliol de 1981 a París (França).

    ***

    Necrològica de Vicente Puyal publicada en el periòdic parisenc "Cenit" del 14 d'abril de 1992

    - Vicente Puyal: El 10 de juny de 1914 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Puyal. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la insurrecció llibertària de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil fou milicià al front d'Aragó i va ser ferit greument a l'esquena. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la CNT fins al seu final. Vicente Puyal va morir el 23 de febrer de 1992 a Briva (Llemosí, Occitània) i va ser incinerat dos dies després a Llemotges (Llemosí, Occitània). Deixà companya (Carmen) i fills.

    ***

    Miguel Silvestre Talón (Tolosa de Llenguadoc, 1942)

    - Miguel Silvestre Talón: El 10 de juny de 1916 –algunes fonts citen el 6 de juny de 1906– neix a Barcelona (Catalunya) –un informe policíac assegura que nasqué el 10 de gener de 1914 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)– l'anarquista Miguel Silvestre Talón, conegut com El Nano i Juan Ferrer. Milità des de la seva joventut en el moviment anarquista barceloní. Gran esportista, fou campió de lluita grecoromana. El desembre de 1934, quan militava en les Joventuts Llibertàries i en el grup anarquista«Faros», va ser detingut a Barcelona, juntament amb Ángel Pérez Bayo (El Negre de Sans) i Manuel Moreno Martínez, acusat de l'atracament d'una guingueta de Montjuïc. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Rodius» que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Lluità contra el feixisme enquadrat en la 119 Brigada Mixta i formà part d'una comissió anarquista, en representació de les Joventuts Llibertàries i amb el suport de Juan Jiménez, encarregada de recollir les opinions dels milicians. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. A començament dels anys quaranta formà part dels grups d'acció anarquista que combatien el franquisme a les comarques catalanes i de les xarxes d'evasió dels perseguits pels nazis que volien passar a la Península. En 1943 fou un dels primers, juntament amb Juan Pintado Villanueva, en intentar la reconstrucció de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i dels primers a treballar per a la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França. El 20 d'agost de 1944 participà en l'Alliberament de Tolosa de Llenguadoc i en aquest mateix any al seu domicili s'instal·là el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Francisco Carreño. Després de la II Guerra Mundial, intensificà els contactes amb el moviment llibertari clandestí de l'interior peninsular, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Fou membre de la fracció ortodoxa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser nomenat secretari de la FAI de Catalunya. En un d'aquests viatges a la capital catalana, establí contactes amb l'infiltrat Eliseu Melis Díaz amb la finalitat d'afavorir la sortida d'alguns perseguits, entre ells sa companya, fet pel qual va ser criticat per molts companys que l'acusaren també de ser un agent del franquisme. El març de 1946 retornà creuant els Pirineus. El 17 de març de 1946 el cadàver de Miguel Silvestre Talón va ser trobat fermat amb filferro, amb un tret al cap i amb evidències de tortura dins d'un sac llançat al Canal de Midi de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La seva mort encara no ha pogut aclarir-se

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Espesses vegades, perquè segons què –un ofici, un cultiu, una llengua, una manera de viure— siga objecte d'estudi pareix que ha d'haver pres el tomb de fer el darrer bategot o, com a poc, d’anar de rota batuda. Pareix que hi ha d'haver por que estiga a punt de desaparèixer. És el cas, per exemple, del conreu de l'ametler a Mallorca, que no fa gaire anys era ben rendible i proporcionava ingressos més que dignes als pagesos o als propietaris. Ara, però, han arribat les lamentacions, l'ocasió per reivindicar la importància de l’ametla i l'hora de plorinyar traient a rotlo el record d’una societat que ja podem donar per esvaïda. Perquè ara, entre malalties,  la vellura dels arbres, les dificultats per a la mecanització i uns preus que minven o munten —sobretot— per mor de la conjuntura  nord-americana, perilla ferm que, en qüestió de poques dècades, les grans extensions d'ametlerar de Mallorca, part de la postal turística illenca, siguen un paisatge residual a fora vila. Abans que això passi, l'amic en Jaume Fornés hi haurà dedicat una tesi doctoral que, ben segur, serà modèlica, una vindicació de l'ametlerar i dels pagesos, però defugint nostàlgies malaltisses; és a dir, amb la mirada fitada cap a l'esdevenidor.

      

    Les grans extensions d'ametlerar, tanmateix, són  relativament modernes. Regirant papers i pels comentaris que em fan investigadors que consulten arrendaments dels segles XVII i XVIII, fa l'efecte que el conreu començà a cobrar importància en el segle XVII, i més encara en el XVIII, als pobles de prop de Ciutat i del Raiguer.  Gent com  els amics en Pep Villalonga i en Damià Ferra-Ponç hi m'han fet reparar, com també que m'han fet parar esment en les clàusules dels contractes d'arrendament de possessions d'aqueixes contrades què fixaven com a obligació sembrar-hi ametlers. Però no tot Mallorca anava igual, ni molt manco. De fet, a la segona meitat del segle XIX hi havia pobles, com Santa Margalida, on actualment és característic, que no n'hi havia. D'ametlerar, vull dir; no d'ametlers: d'ametlers n'hi ha de documentats de ben enrera, a l'edat mitjana.  Però com a arbres aïllats, com ara podem veure albercoquers o pruneres dins un tros sembrat de blat o d'ordi, o com un parell –llarg, vull dir—  d'ametlers a un endret en concret, que el singularitzaven paisatgísticament.

     Per exemple, l'infatigable Ramon Rosselló Vaquer  ha documentat, a 1306, "la bassa dels Ameulers" a Santanyí. (1) Una altra cosa és quan hi va a començar a haver-hi ametlerar, i a on.  No deixa de ser simptomàtic que els primers que he aconseguit documentar (no he fet cap recerca exhaustiva, tanmateix) es localitzin precisament al Raiguer:  en Jaume Capó Villalonga va documentar que a 1491 a Lloseta hi havia una sort de terra anomenada "l'Ametlerar", que confrontava amb el camí que anava des d'aqueixa població cap a Sencelles. (2)

    D'altra banda, a Bunyola es documenta, també en el segle XV, un topònim  -"ametlar"— que supòs que tenia el mateix significat que ametlerar i que –si no m'err— degué aparèixer mitjançant el mateix mecanisme de formació de mots que fa que, del nom del fruit  de l'olivera –oliva— en derivi “olivar”, i que fa del nom de l’arbre en provenga “oliverar”. Això em fa pensar que, així com “ametlerar” deriva clarament d’”ametler”, “ametlar” ho devia fer d’“ametla”.

    En un mateix protocol notarial, de 1439, hi apareixen tres mencions a “ametlar”: “la tancha de l’ametlar”, una sort d’“olivar e ametlar” i la “sort de l’ametlar” (3). La mateixa estructura dels topònims, tot i que indica l’existència d’ametlerar, fa pensar que encara n’hi havia poc, perquè la presència d’un tros de terra sembrat d’ametlers continuava essent una fita ressenyable dins el paisatge rural d’aleshores, fins el punt que servia per caracteritzar-la o per donar-li nom.

    Tanmateix, aquests mateixos topònims fan avinent que l’existència d’ametlerar no devia ser tampoc cap raresa en aqueixa comarca –el Raiguer i les foranes de Ciutat—, tant per les característiques edafològiques dels terrenys com per la proximitat del principal centre de consum de la Mallorca d’època.

    De fet, una cerca ràpida del google m’ha permès comprovar que el topònim “ametlar” encara es conserva a Bunyola i Santa Maria. Però que el mot no aparega en el Diccionari Català-valencià-balear (ni com ametlar ni com ametllar) em fa sospitar que el genèric ja no deu ser viu i que els topònims en deuen constituir la forma fossilitzada. Però per aclarir-ho, li hauré de demanar a qualcú d’aqueix endret que en me trega el net; per exemple, a l’amiga Bàrbara Suau. Ja escriure per ací què en me diu.

     

    Notes:

    (1) Ramon Rosselló Vaquer, Noticiari de Santanyí, Santanyí, 2000, pàg. 30.

    (2) Jaume Capó Villalonga, Història de Lloseta, tom I, Lloseta, 1985, pàg. 223.

    (3) Arxiu del Regne de Mallorca Protocol notarial M-163 f. 94, 94v i 159v.


    0 0

    Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears

    E lcap de setmana passat vam assistir a Sineu a la Primera Trobada Municipalista que organitzavam amb set partits locals més de Mallorca i on diferents polítics de Catalunya van compartirn amb nosaltres les seves experièncie.

    Anna Gabriel de la CUP va fer la ponència inicial en la qual va tractar el tema del municipalisme i noves polítiques, explicant la por que hi havia durant la transició democràtica al possible resultat de les eleccions municipals. Els que tenien el poder no havien oblidat que van ser unes eleccions municipals les que van expulsar als Borbons el 1931 i que el municipi, l'àmbit més proper del poder al poble és també on les esquerres tenien més forces. Això explica entre altres coses que les eleccions municipals fossin les darreres en realitzar-se el 3 d'abril de 1979 quan ja s'havia fixat la correlació de forces polítiques a les eleccions supramunicipals, d'aquesta forma entre altres es va debilitar la força transformadora que podien haver tingut. A partir de la propaganda i la injecció de recursos econòmics als municipis, amb poques excepcions, es va traslladar la professionalització de la política de les eleccions generals i amb aquestes la cultura política a la qual els ciutadans es conformen a delegar el seu poder i les seves responsabilitats en els partits polítics. D'aquesta forma els partits polítics es van anant convertint en les úniques corretges de transmissió de les demandes socials, mentre que altres actors, com per exemple les associacions de veïns, van passar a tenir un paper secundari. Va ser molt important el transvasament que es va produir de militants de moviments socials als partits i les institucions i es va buidar el carrer per omplir les institucions, una errada que no s'hauria de repetir.

    Una altra part important de l'exposició de n'Anna Gabriel que després va ser desenvolupat per en Busqueta va ser la crítica a les propostes de la socialdemocràcia. L'estat del benestar no és la solució, el capitalisme no té futur, cada vegada és més explotadors de vides i recursos en la seva recerca de beneficis. No podem blanquejar un sistema econòmic impossible que cada vegada accelera més la destrucció del planeta i cerca un major control social, enfortint les polítiques repressives.

    El canvi de sistema necessari per arribar a una societat del bon viure passa per una xarxa autoorganitzada forta al carrer, un contrapoder popular. No ens hem d'enganyar, les institucions tenen molt de límits i la seva estructura burocràtica, clientelar i corrupta està dissenyada des del sistema i per mantenir el sistema. L'ex batle de Figaró Montmany, en Lluc Pelàez, va ser molt clar en aquest tema. La legislació actual està feta totalment des de la dreta i el va deixar molt clar amb dos exemples: si un Ajuntament vol privatitzar un servei públic, no té absolutament cap problema però si vol municipalitzar un servei, es trobarà amb multitud de traves i problemes. Igualment és fàcil traspassar doblers del capítol de manteniment de serveis al d'inversions però pràcticament impossible fer-ho al revés. No obstant tampoc hem de pensar que la lluita institucional des dels ajuntaments és inútil. Podem obrir escletxes, neutralitzar accions nocives i sumar els ajuntaments als processos de canvi. Així el van demostrar a les seves explicacions els companys de Catalunya amb les seves experiències; bonificant les bones pràctiques a l'àmbit laboral de les empreses contractades, remunicipalitzant servei, lluitant contra el clientelisme, enfortint l'autoorgantizació de les associacions, recuperant la sobirania alimentària, fent feina amb cooperatives de consum als menjadors escolars, avalant crèdits a les cooperatives, fent auditories ciutadanes, processos de participació ciutadana...


    L'objectiu final no pot ser altre que  arribar a un sistema més just i democràtic el que és totalment incompatible amb el capitalisme, i per això necessitam gent al carrer i a les institucions, posant en marxa estructures de lluita i estructures de vincle social que permetin que la força popular augmenti el seu poder.

     

     

     

     


    0 0

    [11/06] «Revista Social» - Míting de Michel - Congrés Regional Antimilitarista - Conferència de Saragossa - Vetllada a Rochester - III Congrés CNT - Assassinat de Rosasco - Menvielle - Sabini - Ciuti - Vanzetti - Höme - Rodríguez Fernández - Macchi - Saiz Alonso - MartínezÁlvarez - García Claudios

    Anarcoefemèrides de l'11 de juny

    Esdeveniments

    Capçalera de "Revista Social"

    - Surt Revista Social: L'11 de juny de 1881 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari Revista Social. Eco del proletariado. Dirigit per Juan Serrano Oteiza, va defensar les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes i va ser en gran mesura l'òrgan d'expressió de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). De caire moderat, els editors de la publicació pensaven que calia acabar amb certs radicalismes per construir una organització obrera forta i nombrosa, basada en el legalisme, la moderació i el col·lectivisme com a principi econòmic; tot defensant la línia tàctica mantinguda pels congressos de l'FTRE de 1881 i 1882. Tenia un tiratge de vint mil exemplars, que la convertia en la publicació més llegida i difosa de l'època. Van col·laborar N. Palacio, A. Oreal, M. Arroyo, S. Espí, Vanoncí, Francisco Ruíz, Enric Borrell, ErnestoÁlvarez, Federico Urales, José García, Pedrote, Vicente Danza, Francesc Tomàs Oliver, entre molts altres. Tomás González Morago va refusar col·laborar en no estar d'acord amb l'orientació de la publicació. En va editar 154 números, l'últim el del 15 de maig de 1884, i va deixar de publicar-se quan el sector radical (Pedrote, Daza, etc.) va acusar el sector moderat (Serrano Oteiza, Francesc Tomàs, etc.) de malversar fons de la publicació. Era hereva de La Revista Social, editada a Catalunya entre 1872 i 1880 com a portaveu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i després d'aquesta etapa madrilenya va tornar a editar-se a Catalunya fins a octubre de 1885.

    ***

    Cartell del míting a la Sala de l'Harmonia

    - Míting de Louise Michel: L'11 de juny de 1898 a la Sala de l'Harmonia de Paris (França) els anarquistes Louise Michel, Laurent Tailhade i Charles Malato fan un míting on tracten els grans temes polítics del moment: la crisi de subsistències, la repressió obrera a Itàlia, els processos de Montjuïc a Catalunya, la guerra de Cuba i l'enganyifa del sufragi universal, tot des d'una perspectiva llibertària.

    ***

    Cartell del Congrés Regional Antimilitarista

    - Congrés Regional Antimilitarista: L'11 de juny de 1905 se celebra a la Sala XX de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) el Congrés Regional Antimilitarista de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT). Només es tracta d'una reunió dels delegats de les seccions, no de militants. Va ser presidit per François Huau i el delegat de la Secció de Marsella fou Auguste Durand. Posteriorment es va realitzar una gran sessió artisticoliterària, organitzada pel Sindicat Internacional dels Oliers i les Seccions de Marsella de l'AIAT, que consistí en un concert musical, en un recital poètic i en una actuació del Grup Artístic del Teatre Social de la Borsa del Treball, tot amb temàtica antimilitarista.

    ***

    Anagrama de la CNT

    - Conferència de Saragossa de la CNT: Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 se celebra a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anomenada Conferència de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Portada a cap amb permís governatiu, aprofitant el restabliment de les garanties constitucionals, es va realitzar com a reunió d'obrers de diverses localitats, sense especificar que eren de la CNT. La convocatòria d'aquesta conferència arrenca del ple de Lleida de 1921 quan Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval van ser nomenats delegats per anar a Moscou al III Congrés de la III Internacional. Aquesta determinació va ser impugnada perquè el Comitè Nacional de la CNT no va ser present en el ple ja que estava empresonat. Un nou ple reunit a Logronyo l'agost de 1921 va desautoritzar aquesta delegació i va convocar la Conferència de Saragossa per plantejar el problema de l'adhesió o no a la III Internacional comunista. En aquesta conferència Ángel Pestaña va informar sobre el II Congrés de la III Internacional i Hilari Arlandis del III Congrés de la III Internacional. Després de grans discussions es va acordar la separació «absoluta, immediata i radical» de la CNT tant de la III Internacional com del seu apèndix sindical, la Internacional Sindical Roja (ISR). Malgrat això, com que l'acord del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de desembre de 1919), que va decidir l'adhesió provisional a la III Internacional, no podia ser revocat més que per un altre congrés, es va decidir fer un referèndum entre tots els sindicats en el termini d'un mes. Es va aprovar també una protesta contra la repressió que patia el poble rus per part del govern comunista. A més es va decidir l'adhesió de la CNT a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que Rudolf Rocker, Milly Witkop, Valeriano Orobón i altres havien constituït a Berlín, i es va acordar protestar contra l'amenaça d'execució que pesava sobre els militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Després d'aquesta reunió, els sindicalistes partidaris de la ISR, en una conferència que es va celebrar a Bilbao a finals de 1922, van crear els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, i el desembre d'aquell mateix any va començar a publicar-se a Barcelona el setmanari La Batalla, portaveu d'aquests comitès; el grup editor de La Batalla serà el que en 1930 creï a Catalunya el Bloc Obrer i Camperol (BOC).

    Proposició signada per Ángel Pestaña i Salvador Seguí sobre la retirada de la CNT de la III Internacional aprovada per la Conferència de Saragossa (Saragossa, 11 de juny de 1922)

    ***

    Cartell de la vetllada

    - Vetllada a benefici de Sacco i Vanzetti: L'11 de juny de 1927 se celebra a l'Amalgamated Clothing Workers Hall de Rochester (Nova York, EUA) una vetllada a benefici dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, aleshores condemnats a mort. Organitzada pel Grup Llibertari de Rochester, l'acte consistí en un recital musical de piano i violí; en una actuació dramàtica del grup teatral Amalgama, que interpretà l'scherzo poètic de Felice Cavallotti Il cantico dei cantici; en una conferència d'Armando Borghi; en una nova interpretació dramàtica a càrrec del grup Germinal, que portà en escena el drama Giustiziaè fatta!; per acabar amb unes cançons al piano.

    ***

    Tribuna del III Congrés de la CNT (1931)

    - III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT: L'11 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio --avui Maria Guerrero-- de Madrid (Espanya) s'inaugura el III Congrés Nacional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es perllongarà fins al 17 de juny. Hi assisteixen 418 delegats que representaven a 535.565 afiliats i 511 sindicats; la delegació catalana estava representada per 129 delegats de 92 poblacions i 296.459 federats. Fruit del clima sorgit arran de la proclamació de la II República espanyola, en aquest congrés sorgiran dues tendències enfrontades: la partidària que la CNT havia d'adaptar-se a la legalitat republicana --on militaven els vells anarcosindicalistes, com ara Joan Peiró, Ángel Pestaña, Clarà, Fornells o Massoni-- i la partidària de lluitar al màxim per la Revolució Social --on militava la nova fornada d'activistes revolucionaris faistes, com ara Francisco Ascaso, García Oliver, Buenaventura Durruti, Ricardo Sanz o Frederica Montseny. Durant el congrés es va suscitar un apassionat debat en discutir-se l'informe del Comitè Nacional, on el sector extremista pretenia que durant les últimes etapes de la clandestinitat els comitès superiors havien tancat compromisos amb els elements polítics republicans (Pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930), tendents a establir una moratòria de pau social, especialment a Catalunya, amb vistes a consolidar la República i facilitar-hi l'autonomia. Aquest congrés va ser un dels menys constructius i un dels més passionals de tots. Es va aprovar el pla de reestructuració de la CNT basat en Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), però llevat de donar lloc a un debat esgotador el pla mai no es va posar en pràctica. Els enemics d'aquesta modalitat sostenien que les FNI implicaven una dualitat de funcions i es queia en la burocràcia; en canvi, els partidaris de les FNI sostenien que s'havien d'organitzar concentracions industrials obreres enfront de les concentracions industrials patronals. La CNT va editar la Memoria del Congreso extraordinario celebrado en Madrid los días 11 al 16 de junio de 1931 (Tipografía Cosmos. Barcelona, 1932).

    III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

    Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

    ***

    José W. Rosasco

    - Assassinat de Rosasco: L'11 de juny de 1931 al restaurant Chechín, del carrer O'Gorman, d'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) un grup de quatre activistes anarquistes --Julio Prina, Lacunza (Nene), González (Gallego) i Gino Gatti--, dirigits pel mariner timoner i secretari general en dues ocasions de la Federació Obrera Marítima Juan Antonio Morán, abat de cinc trets de revòlver el major de l'Exèrcit José W. Rosasco que hi sopava. Eloy M. Prieto, secretari de l'Ajuntament d'Avellaneda, que acompanyava Rosasco, resultà ferit amb tres dispars. El cambrer Capurro fou ferit lleument d'un tret a la natgera. Rosasco, servidor lleial de la dictadura del general José Félix Uriburu i cap de la policia política de La Plata i interventor policíac d'Avellaneda, era el responsable de la repressió i de l'assassinat de nombrosos militants llibertaris. El mateix dia de la seva mort, Rosasco havia fet una batuda en la qual van ser detinguts 44 àcrates. L'anarquista Lacunza (Nene) també trobarà la mort arran d'aquesta acció i els seus companys el van fer desaparèixer per no deixar pistes sobre els autors de l'atemptat. N'hi ha tres versions sobre la mort de Lacunza: una que en sortir ensopegar amb una de les vidrieres trencant un vidre que el ferí mortalment; altra que caigué de l'impacte d'una bala de Pina mateix quan Lacunza es creuà; i la tercera, i més provable, ja que no hi havia sang a l'escenari, és que durant l'acció un fulminant atac de cor el deixà cadàver. La policia mai no va saber amb exactitud els activistes que van participar en aquest atemptat, encara que sempre sospitaren d'un grup dirigit per Juan Antonio Morán.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Germain Menvielle

    - Germain Menvielle: L'11 de juny de 1861 neix a Tarba (Llenguadoc, Occitània) el mecànic anarquista i sindicalista Germain Menvielle. El 22 de febrer de 1889 va ser condemnat a Bordeus (Aquitània, Occitània) a dos anys de presó per haver infringit la llei del reclutament. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) on el setembre de 1893 va ser condemnat per organitzar una reunió pública. Membre del Sindicat de Mecànics, aconseguí una certa influència i es mostrà fervent partidari de la participació dels anarquistes en els sindicats. El desembre de 1893 presidí les conferències marselleses de Sébastien Faure. Després de l'entrada en vigor el desembre de 1893 de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) i de l'ona de detencions i d'escorcolls contra els anarquistes, l'11 de gener de 1894 presidí un míting de protesta a la sala de l'antic Asil de Nit, que arreplegà unes dues mil persones, i on parlaren, entre d'altres, Joseph Gros i Sébastien Faure; segons un informe policíac, en aquest acte distribuí un gran nombre d'exemplars del periòdic La Révolte. El 17 de desembre de 1894, quan volia entrar en una reunió socialista per a participar en la discussió, va ser acusat d'«espia» per un responsable socialista i, després d'una curta baralla, expulsat de la sala. El 20 de juliol de 1896 va ser detingut acusat de robatori, però l'1 d'agost va ser alliberat i la causa sobreseguda. Posteriorment es decantà pel pla purament sindical i l'1 de maig de 1899 parlà en el míting que se celebrà a la sala Isnard, al barri marsellès de la Plaine, per protestar contra el tancament de la Borsa del Treball. A començament dels anys nou-cents, intervingué en reunions electorals, però sembla que ja no participà en el moviment llibertari i va ser esborrat, per decisió ministerial del 5 d'octubre de 1903, de les llistes d'anarquistes.

    ***

    Nazzareno Sabini

    - Nazzareno Sabini: L'11 de juny de 1866 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Nazzareno Sabini, conegut com Sabino l'Anarchico. Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria Mei. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i s'adherí al moviment anarquista de ben jovenet. Quan tenia vint anys va ser condemnat a sis dies de presó per«ultratges a l'autoritat» i el 16 de març de 1888 va ser condemnat a 12 dies pel mateix delicte. Per al primer aniversari dels«Màrtirs de Chicago», el 13 de novembre de 1888, llançà, amb altres anarquistes, des de la galeria del teatre Goldoni d'Ancona pamflets de propaganda que portaven el títol «I socialisti marchigiani» (Els socialistes de les Marques). El 12 de juny de 1893 el Tribunal d'Ancona el condemna a dos meses i 20 dies de presó per «possessió il·legal d'armes» i després va ser condemnat a una pena d'assignació de residència. Era assidu de totes les manifestacions antiautoritàries i la policia el considerava un dels agitadors més importants d'Ancona. Sense treball estable, compaginava la fena de venedor ambulant i de subhastador amb la divulgació de la premsa anarquista, fins i tot fora de la seva regió. Amb Leandro Leoni, Luigi Mattioli, Remo Paniconi i Alberto Petrini, formà part del grup anarcoindividualista d'Ancona «Gruppo Autonomo». En 1910 realitzà una donació per al finançament del periòdic llibertari d'Ancona Lo Sprone i el juny de 1913, arran de la tornada d'Errico Malatesta a la ciutat, s'encarregà de recollir les subscripcions per al nou periòdic Volontà. Adherit al Cercle Anarquista «Studi Sociali», el gener de 1914, en un clima marcat per la represa de la lluita anarquista, va escriure un article titulat«Agli anarchici», que es publicà en Volontà, on es lamentava de la «mesquina» venda dels cinc-cents exemplars d'aquesta publicació en una ciutat com Ancona on el nombre d'anarquistes era altíssim i on recalcava la importància que tenia la premsa en la propaganda dels ideals anarquistes i en la lluita contra l'analfabetisme. El 21 de maig de 1914 va ser denunciat per distribuir pamflets antimilitaristes, amb l'agreujament de «reincidència». El 4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos mesos per«ultratge a un funcionari públic». El gener de 1919 desafià la policia imprimint i aferrant, a instància dels anarquistes de Pisa (Toscana, Itàlia), un manifest en memòria de Pietro Gori en el vuitè aniversari de la seva mort. L'abril d'aquell any, s'encarregà de la distribució d'un centenar de pamflets pisans titulats Suffragio universale e Rivoluzione sociale i un mes després va ser multat per aferrar«manifests subversius» de la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la qual pertanyia. En 1920 s'emeté una ordre de busca i cerca al seu nom pel delicte d'«insurrecció armada contra els poders de l'Estat», arran de l'aixecament revolucionari de finals de juny a Ancona. Després de patir presó durant un any, va ser alliberat amb una sentència absolutòria. No obstant això, el 6 de juliol de 1924 noves preteses proves l'acusaren com a corresponsable amb son fill de l'assassinat del soldat Ubaldo Marchiani i del tinent Giovanni Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la revolta d'Ancona; condemnat a mort, finalment l'1 de juliol de 1926 va ser absolt plenament. En els anys quaranta regentà un quiosc de premsa a prop del Caffè Nazionale d'Ancona. Nazzareno Sabini va morir el 7 de juny de 1955 a Ancona (Marques, Itàlia).

    Nazzareno Sabini (1866-1955)

    ***

    Amilcare Ciuti

    - Amilcare Ciuti: L'11 de juny de 1887 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el pintor de la construcció i decorador anarquista Amilcare Germano Giuseppe Ciuti, també conegut com Amilcar-Joseph-Germain Ciuti, o simplement Joseph Ciuti. Sos pares es deien Eliseo Ciuti i Adele Micheletti. Nascut en una família anarquista, son pare fou un dels fundadors de la secció local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i sos germans i sa germana també van ser actius militants llibertaris. Ell ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista. En 1911 emigrà a França buscant feina i, després d'un breu període durant la Gran Guerra en el qual retornà a Pisa, en 1920 s'instal·là definitivament a Marsella (Provença, Occitània) amb son germà Cafiero Ciuti, aconseguint el 2 d'agost de 1927 la ciutadania francesa. Mantingué estrets contactes amb destacats militants anarquistes, sobre tot amb Carlo Cafiero, i amb sa família pisana, relacions que van ser contínuament vigilades per la policia. En aquesta època visqué a Sant Rafèu (Provença, Occitània). Continuà amb la seva propaganda anarquista i va fer amistat amb Enrico Zambonini, amb qui va ser detingut acusat d'haver ferit el 2 d'agost de 1928 d'un tret de pistola Giacomo De Muro, cònsol italià a Sant Rafèu; però va ser alliberat després d'haver confessat la culpabilitat de Zambonini. El 15 d'agost de 1929 participà en una reunió del Cercle Italià d'Educació Socialista (CIES) de Brussel·les (Bèlgica). El novembre de 1936 un informe policíac el considerava un dels militants més destacats del moviment llibertari del departament dels Pirineus Orientals. En aquesta època militava, amb Louis Montgon i Giuseppe Pasotti, en el Grup Anarquista de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), adherit a la Federació Anarquista del Migdia (FAM), grup que comptava amb 25 membres, dels quals 21 estrangers, especialment espanyols i italians, i que difonia Le Libertaire i L'Espagne Antifasciste. Durant la Guerra Civil espanyola la seva activitat se centrà en coordinar l'ajuda cap a l'Espanya llibertària i fou l'enllaç amb el Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA), organització unitària de l'esquerra creada a Catalunya. La seva funció consistia en rebre els fons per reclutar voluntaris i per avituallar (queviures, medicaments, robes, etc.) les milícies antifeixistes. En 1937 informes policíacs destacaren la seva activitat en favor de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) arran d'una possible estada a Barcelona (Catalunya). Amb son gendre i Louis Montgon, a partir de febrer de 1939, i amb relacions amb el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques d'Itàlia (CAPVPI) de París (Giovanna Berneri) i de Marsella (Pio Turroni), s'encarregà d'establir contactes i de l'ajuda als companys llibertaris italians internats als camps de concentració d'Argelers, del qual s'ocupà personalment, i de Sant Cebrià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Bartolomeo Vanzetti

    - Bartolomeo Vanzetti: L'11 de juny de 1888 neix a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Nascut en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello), quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant una immensa reprovació. El 23 d'agost de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Werner Höme

    - Werner Höme: L'11 de juny de 1937 és assassinat a Dresde (Saxònia, Alemanya) el gravador anarquista i anarcosindicalista Werner Höme. Havia nascut el 14 de febrer de 1907. A Dresde (Saxònia, Alemanya), d'antuvi milità en els Sozialistische Arbeiter-Jugend (SAJ, Joves Treballadors Socialistes) i després formà part de l'Anarchistische Tatgemeinschaft (Grup d'Acció Anarquista), colla de 14 joves llibertaris d'ambdós sexes --entre els Herbert Wehner, que més tard serà dirigent comunista i socialdemòcrata-- que edità tres números del periòdic Revolutionäre Tat (Acció Revolucionària). En 1926 s'afilià a l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya). A partir de 1931 fou president de la Syndikalistischen Arbeiter-Föderation (SAF, Federació de Treballadors Sindicalista) de Dresde i redactor en cap del periòdic Der Arbeitslose (Els Sense Feina). Quan era president, els anarcosindicalistes van ser declarats il·legals i en 1933 organitzà, amb Oskar Kohl, diverses reunions regionals clandestines de coordinació dels grups anarcosindicalistes alemanys. També s'edità la publicació clandestina Mai-Zeitung (Diari de Maig). El maig de 1933 va ser detingut preventivament i passà una bona temporada empresonat. Després del seu alliberament del camp de concentració de Hohnstein, el febrer de 1934 organitzà l'exili de Kreszentia Mühsam, companya d'Erich Mühsam, aleshores empresonat. Juntament amb Herbert Hilse, Käthe Jünger i Ernst Schmidt, salvà el patrimoni literari d'Erich Mühsam portant-lo a un lloc segur de Praga. El juny de 1937 va ser novament detingut a Dresde. Werner Höme va ser assassinat l'11 de juny de 1937 a la presó de Dresde (Saxònia, Alemanya) mentre esperava judici.

    ***

    Dolores Rodríguez Fernández

    - Dolores Rodríguez Fernández: L'11 de juny de 1959 mor a Roanne (Roine-Alps, França) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Havia nascut el 16 de desembre de 1915 a Granada (Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia».

    Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

    ***

    Eugenio Macchi

    - Eugenio Macchi: L'11 de juny de 1970 mor a Atlántida (Canelones, Uruguai) l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com AntonioAstaldi o Antonio Ansaldi. Havia nascut el 8 de gener de 1890 a Varese (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Albino Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris, quan tenia 11 anys es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i amb 12 emigrà per feia per primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a Itàlia i es posà a fer feina d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia, Itàlia), però, després de demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i retornà a Suïssa, instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre de 1908 va ser detingut a Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a la vaga» als treballadors del ferrocarril Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa) un mes, per ser a continuació expulsat de la Confederació Helvètica per tres anys, retornant amb sa família a Gallarate. Poc després, però, en 1909 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets en un míting de protesta per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser cridat a files i l'any següent, mentre estava de permís, desertà i passà novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa) i des del 1913 a Locarno (Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de propaganda «Pietro Gori», on participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que, segons la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915 col·laborà amb articles reivindicant la violència i contra la guerra en el periòdic socialista Libera Stampa, escrits que no agradaren gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914 retornà de bell nou a Itàlia i, cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà novament. S'establí d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i després a Zuric. En 1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de Berna, desenvolupà una intensa tasca propagandística a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser detingut. Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser expulsat de Suïssa el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia, pogué instal·lar-se el gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo Restelli, obrí un taller de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc de reunió del moviment anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a les muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria industrial «Franco Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor responsable dels quatre números del quinzenal milanès L'Individualista, fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels dosúltims números d'Umanità Nova, publicats a Milà el 23 i el 24 de març, coincidint amb l'atemptat al teatre Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11 anys, sis mesos i 10 dies de presó i a dos anys de vigilància per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». Complí, fins el gener de 1930, la pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont, Itàlia). El juliol de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa per la frontera entre Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el qual morí un guàrdia de duanes i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent fracassat, aconseguí passar la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a Ginebra i després a Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà finalment als Estats Units, on polemitzà durant molt de temps, en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari, amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició mantinguda pels anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930 acusà, suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els companys col·laborant amb la policia i de ser un espia feixista. Segons informes policíacs, en 1939 residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on s'hauria entrevistat amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria, Itàlia) i, després de passar una curta estada a Gallarate, retornat a Montevideo.

    ***

    Matilde Saiz Alonso

    - Matilde Saiz Alonso: L'11 de juny de 1984 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Matilde Saiz Alonso. Havia nascut l'11 d'abril de 1917 a Santander (Cantàbria, Espanya). Durant l'estiu de 1936 participà en la defensa de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan caigué la ciutat a mans de les tropes feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la Península per Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la«Columna Roja i Negra», on conegué un dels seus organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui s'uní sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt d'acabar la guerra, es dirigí amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i internada al camp de concentració de«Los Almendros». Sansano fou empresonat a la plaça de toros d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a Belchite, on el va seguí sa companya. Després visqué amb son company a València i a partir de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet.

    Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

    ***

    Lorenzo Martínez Álvarez ("El Ronda")

    - Lorenzo MartínezÁlvarez: L'11 de juny de 1993 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Martínez Álvarez, conegut com El Ronda. Havia nascut cap a 1912 a Oteruelo de la Valdoncina (Lleó, Castella, Espanya). Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i com a obrer del metall en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó. Durant la vaga dels obrers de telèfons va ser detingut i arran dels fets revolucionaris de l'11 de desembre de 1933 a Trobajo del Camino. Fou membre de les Joventuts Llibertàries de Trobajo del Camino i del seu Ateneu Llibertari. També fou delegat del grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Trobajo del Camino. Quan l'aixecament d'octubre de 1934 va ser novament detingut i restà empresonat fins el febrer de 1936 quan el triomf del Front Popular. Arran del cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir per Astorga i Veguellina de Órbigo i arribar a zona lleial. Son germà Federico, també confederal, caigué mort a Santibáñez de Porma. Comandà com a tinent una de les dues seccions a Pola de gairebé cent homes i després s'integrà en el Batalló 212, lluitant als fronts d'Astúries i de Bilbao. Després de la caiguda del Front Nord, pogué fugir amb vaixell cap a França i passar a Catalunya. Després retornà a Castella i va combatre, greument ferit, a la zona de Guadalajara fins al final de la guerra. Restà amagat a Madrid, però finalment va ser detingut i empresonat. Un cop lliure, treballà de metal·lúrgic i es mantingué força actiu en el clandestí Comitè de la CNT del Metall, el qual declarà vagues que van ser durament reprimides. En 1946 fou responsable de tres grups de defensa confederals a Madrid i assegurà les relacions entre el Comitè Nacional  i els comitès provincials, especialment amb el de Lleó. Es mantingué especialment lligat amb Severino Mayoral Villahoz, que s'encarregava de fer d'enllaç entre el Comitè Nacional i els grups guerrillers que actuaven a Extremadura, Ciudad Real i la zona d'Almadén. El juliol de 1947 va ser detingut, condemnat a una dura pena i tancat a la presó de Ocaña. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT madrilenya.

    ***

    Camp de concentració de presos polítics de Miranda de Ebro (Burgos)

    - José García Claudios: L'11 de juny de 2007 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista i naturista José García Claudios. Havia nascut en 1917 a Barakaldo (Biscaia, País Basc) en una família anarcosindicalista. Quan pogué, començà a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1932, gràcies a son pare, Constantino García del Campo, president de la Federació Comarcal de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conegué destacats companys, com ara Joan García Oliver, Isaac Puente, Orobón Fernández, Vicente P. Combina, etc. En 1936, durant la guerra civil, lluità als fronts d'Oviedo i de la serra d'Orduña. Quan caigué Bilbao en poder feixista, marxà a Santander, on finalment fou fet presoner i tancat a Santoña. Després fou traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro i més tard integrat en els batallons de treballadors per fer feina a Villarcayo i al front de Terol. Després d'un temps hospitalitzat a Saragossa, fou reincorporat a Terol per a la reconstrucció d'aquesta ciutat. Un cop llicenciat tornà a Barakaldo, on el moviment llibertari gairebé havia desaparegut, i començà a militar en el naturisme, pilar bàsic de l'anarquisme, que coneixia des d'infant com a deixeble de José Castro i de Vila Mata, i camp en el qual destacarà fins a la seva mort.

     Escriu-nos

    Actualització: 11-06-16


    0 0

    Començament del capítol “Collita de sang” de la meva novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)


    Passam per davant de l’ajuntament endomassat amb tot de banderes italianes, nazis i franquistes. Corrua de presoners. Estam cansats perquè fa dies que dormin malament i el menjar és magre. Cinquanta soldats d’una República vençuda, homes ja sense futur. Què faran amb nosaltres? Ja hem vist en què consistia el món que volen bastir alemanys, italians i espanyols: l’extermini de les organitzacions obreres i populars, inculcar la por al poble fins al moll dels ossos. Com la represió que hi hagué a Castella després de la derrota dels Comuners o a València, després de l’extermini de les germanies, talment explicaven els companys valencians. Una matança cada dos-cents anys per tenir el poble sotmès, a mercè dels poderosos. Una endemesa brutal cada parell de generacions. La picota enmig de la plaça. Fuetejar fins a la mort qui ha gosat demanar pa, justícia, llibertat. Sembrar de sal els fonaments de les cases enderrocades de tots els participants en les revoltes populars. Morir fermats al rem de les galeres, en obscures presons, en els soterranis de la Inqusició. L’exili forçat dels jueus. Exterminar els descendets dels jueus conversos per poder apropiar-se de les seves cases i negocis. Ordres militars i religioses amb la creu flamejant, a cavall per damunt els enderrocs de les mesquites. La creu, l’espasa i el foc. Tambors arreu per ofegar els crits dels que moren en la foguera. Els possaven una màscara de ferro que imitava el cap d´un porc o la cara del dimoni perquè el poble no ves el sofriment de la persona que patia el cruel turment. Forques davant les murades de les ciutats. Els voltors disputant-se les despulles dels millors homes i dones de les germanies, dels honrats pagesos i menestrals. Cremar qui no pensi com els senyors. Els sambenets penjats a totes les esglésies per què la gent recordi el cognoms dels condemnats. Les conversions a la força. L’Assalt als calls a la recerca de l´imaginari or d’Issac Levi, Judef Suri, Maimó Natjar, Yahuda Cohen, Salomó Abrafim. Els jueus expulsats pels reis catòlics. Sempre el mateix al llarg de tota la història: homes lligats amb cadenes als peus, defensors del comú esquarterats a la plaça enmig de les rialles dels borratxos i el repic de les campanes dels temples convidant la població a veure la processó dels condemnats. Des de les llotges dels grans palaus senyorials, els comtes, ducs i marquesos veuen com jueus conversos, luterans o bandejats són portats als fogerons que els han de convertir en el munt de cendres que els botxins llançaran a la mar. Trenta mil catalans que defensaven les llibertats de llur poble enviats a l’estranger, morint de fam a Austria, sense poder tornar mai més a la llar. Centenars de presoners passats a degolla en el fossar de les Moreres. Riego, Lacy, Torrijos, Espoz i Mina, Porlier, dins gàbies, portats al cadafal entre les riallades dels nobles i les seves prostitutes, escopits per frares i apostòlics, enfollides masses de servils que lloen les excel·lències inquisitorials de Ferran VII. Rússia, Aústria i Prussia enviant diners i armes al pretendent carlista. Els Cent Mil Fills de Sant Lluis, amb el duc d´Angulema al capdavant de les tropes invassores que han d´acabar amb la llibertat. Un segle de guerres civils sota la benedicció del Papa de Roma. Tot sigui pel triomf de la fe catòlica, per exterminar d’arrel qualsevol contagi provinent de la Revolució Francesa. Els defensors de la Constitució de Cadís són esquarterats de viu en viu a la plaça Major de Madrid, escanyats en els penals de Ceuta i Melilla, llançats al taurons en ser desterrats amb ordres específiques de no arribar mai a la destinació on havien de complir la condemna. Com en la guerra que hem perdut. A Badajoz, Málaga o València, quan entraren els legionaris, els munts dels cadàvers dels afusellats a la plaça de braus arribaven al metre d’alçada. Matar enmig del carrer, dins les cases, a la vista de la mare, l’esposa o els fills. Esquarterar, violar dins les esglésies on la població ha provat de trobar refugi. Cremar pobles sencers. Bombardejar les ciutats. Gernika, Barcelona, Lleida, Madrid, Maó, Alacant. Fer pujar dalt dels camions centenars de presoners que marxen a incerts destins. Fosses comunes al llarg de tots els camins i carreteres de l’estat. I si gires la mirada cap enrerea, vers el passat, sempre ensopegues amb els mateixos senyors ordint idèntiques malifetes: posar grillons als indis del continent americà que vivien en pau a selves i muntanyes. Fer desaparèixer mil·lenàries cultures. Com el que volien fer els borbons amb Catalunya. Talment la represió esdevinguda després de la caiguda de Barcelona l’any 1715. Els pistolers de Martínez Anido. La sang dels sindicalistes de la CNT fent nèixer flors entre les escletxes de les llambordes barcelonines. El cop d’estat del general Primo de Rivera. José Antonio Primo de Rivera. España es una unidad de destino en lo universal. La pastoral dels bisbes espanyols donant suport a l’alçament del general Franco. L’aviació alemanya i italiana bombardejant les nostres posicions. La població civil sota les bombes. Mil morts en un dia a Barcelona. Corrues de presoners anant als camps de concentració. Batallón de Trabajadores. Nosaltres a Palma, en aquest polvoritzat estiu de l’any quaranta. La mort a les pressons, cada dia, durant anys, fent la seva feina, tenaçment, sense descans.


    Vídeo i fotografies de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)



    Cecili Buele ha escrit en el seu blog Aframericanet: He passat un guster d'assistir a la presentació pública de la darrera novel·la que ha fet l'escriptor pobler Miquel López Crespí, “Els crepuscles més pàl·lids”, editada per Lleonard Muntaner amb la col·laboració de l'Ajuntament de sa Pobla que presideix el batle Joan Comes.

    Hi han acudit persones nombroses que han fet que quedàs petit el recinte de la Fundació Joan Soler, un dels centres culturals més dinàmics amb què compta la vila poblera.

    Entre d'altres, el mateix batle Comes, el regidor Sebastià Gallardo, l'escriptor Alexandre Ballester, la presidenta de l'ARMHM M. Antònia Oliver París, l'editor Lleonard Muntaner, la directora adjunta de l'Institut Ramon Llull, Fanny Tur; el director general Bernat Aguiló; i una munió de persones i amistats que han acompanyat l'escriptor en un dia tan assenyalat: Agustí Baró, Moncho Clop, Magdalena Nebot, TomeuMarquet, Cecili Buele, Isabel Rosselló, Maria Crespí, etc.

    Al final de l'acte, Miquel López Crespí no donava abast a la demanda de signatures que se li adreçaven de per totes bandes...



    Sa Pobla (26-VII-09). Moments abans de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. D’esquerra a dreta: Magdalena Nebot, destacada activista cultural; Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell de Mallorca; Fanny Tur, directora adjunta de l’IRL; Miquel López Crespí, escriptor i Maria Antònia Oliver París, presidenta de Memòria de Mallorca.



    Presentació de Els crepuscles més pàl·lids: D’esquerra a dreta: Maria Antònia Oliver París; Joan Comes, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí; Sebastià Gallardo, tinent de batle de l’Ajuntament de sa Pobla i Alexandre Ballester, escriptor.



    Després de la presentació. D’esquerra a dreta: Alexandre Ballester, Maria Antònia Oliver París, Miquel López Crespí i Sebastià Gallardo.


    L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. (Miquel López Crespí)


    Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)



    L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. El conte començava així: “ Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevín un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d’escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian”. I una mica més endavant, explicant a aquest amic imaginari els possibles orígens de la meva escriptura, s’hi diu: “El pare havia lluitat al costat dels anarquistes, amb Durruti i la Columna de Ferro. Va fer la Guerra d’Espanya entre València, Madrid i Terol participant en totes les accions en què prengueren part les unitats confederals. Els batallons de voluntaris havien de celebrar assemblees cada vegada que un oficial de carrera els manava anar al front. Es passaven hores discutint si era convenient per a la victòria aquella acció. Els militars professionals de la República espanyola no podien consentir tanta ‘indisciplina’. Cal pensar que, per als anarquistes de Durruti, aquella, a part d’una guerra contra el feixisme, era una Revolució social. Foragitaven els propietaris de les fàbriques, col·lectivitzaven les terres, volien suprimir l’exèrcit regular, parlaven de l’home i la dona nous que sorgirien després de derrotar els revoltats, anul·laren el matrimoni religiós i emprengueren campanyes d’alfabetització i regeneració de les prostitutes.

    ‘Finida la guerra, presoner dels feixistes, fou enviat a les Illes –amb el Batallón de Trabajadores número 151—i estigué fent carreteres fins que, al cap de cinc anys, li concediren una espècie de llibertat provisional que miraculosament li permeté reorganitzar –amb dificultats—la seva vida.

    ‘A sa Pobla, un indret agrícola molt apropat al camp de concentració, conegué la que, amb els anys, seria la meva mare. Record que, quan jo era un infant, no solia parlar gaire de política. El pare servava als ulls i al cor les imatges esfereïdores dels centenars de companys morts al front o afusellats pels nacionals. Tota una generació que cregué en la redempció de la humanitat mitjançant la cultura i la poesia havia mort, radicalment exterminada, davant els seus ulls. Però a vegades, quan sabia que no hi havia ningú estrany a la vora, recitava aquells poemes sentits en el front i que ell havia après de memòria”.

    Aquest fragment del conte “La maleta de l’oncle” indica una inicial presència dels records familiars en les meves obres. És la presència de la guerra, però, igualment, el record d’una infància perduda pels viaranys d’aquella postguerra –els anys cinquanta a sa Pobla!— que es va desfent a mesura que avança la ferotgia de la postmodernitat. La novel·la Els crepuscles més pàl·lidsés, doncs, una capbussada a la “recerca del temps perdut”? Possiblement, en la meva consciència, en alguna fondària del subconscient, hi havia indicacions ocultes dient-me que mancava novel·lar la memòria del pare, la presència d’aquelles il·lusions republicanes i llibertàries en la meva formació, el record d’aquella estremida relació amorosa entre un combatent antifeixista i una al·lota mallorquina de casa bona. En el fons, qui signa aquest escrit és, com tants d’altres escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”, fill directe d’aquella postguerra mallorquina que, dins la grisor regnant, contenia espurnes d’una claror radiant com era l’amor entre les persones, la vitalitat de tots aquells que lluitaven per sobreviure un dia més a la mediocritat imposada per la dictadura i el poder omnipotent del clergat vaticanista. Quants sofriments no portà al nostre poble l’estreta aliança entre els falangistes i el poder aclaparador de l’Església Catòlica!

    La novel·la Els crepuscles més pàl·lids no es pot entendre sense aquesta estreta unió entre la vida d’un poble mallorquí, en aquest sa Pobla en els anys quaranta i cinquanta, els records de la guerra civil que em contava el pare i la inicial revolta antifranquista que s’esdevé en un adolescent mallorquí alletat per totes aquestes històries de lluita i amor. Possiblement mai no ens hauríem decantat envers la militància antifeixista i el conreu de la literatura si no hagués estat per tota aquesta càrrega familiar narrada als capítols de l’obra que ha publicat Lleonard Muntaner.

    A ran de la publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. En un altre article hem parlat del llibre de Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears i, més concretament, del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” (pàgs. 277-340) on l’investigador i historiador descriu aquesta influència en l’obra de molts d’autors illencs. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

    És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. Quan començava a redactar els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

    Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. Calia deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    Ahir es va difondre a través de ses xarxes socials un comentari racista, atribuït suposadament a jo. Es comentari deia: “El CIS confirma que España podría ser gobernada por un nuevo Frente Popular. Esto sería una catástrofe para España. Ya tengo las maletas preparadas para irme a Senegal con los negritos. Hasta los negros de Africa son mejores personas que los comunistas. Se comen a los niños, insisto.”

    Sa realitat però és que es meu comentari real només era sa primera part i algú hi va afegir lo de Senegal i lo des negritos. Era evident que es tractava d’una burda manipulació feta amb photoshop. Es fet de que es comentari tingués més de 140 caracters, màxim que permet twitter, il•lustrava amb rotunditat que era un comentari falsejat. Qualsevol persona mínimament intel•ligent se’n donava compte de que estàvem davant una absurda manipulació.

    Però que importa sa veritat! Que importa si açò perjudica a una persona innocent! Tot val si se tracta de desprestigiar a s’adversari. Crec sincerament, que sa nova política, de sa que alguns se n’omplen sa boca, no pot ser aquesta actitud barroera i sense escrúpols.

    Malgrat tot, el PSOE, sense encomanar-se a ningú, va donar versemblança an es comentari manipulat i va emetre nota de premsa demanant-me sa dimissió i acusant-me de xenòfob i racista. En sa seva desesperació per tapar s’escàndol protagonitzat pes seu diputat Enric Casanova, que va dir “vete a tu puto país” a una pobra cambrera procedent de Romania, es va agafar a un ferro ardent i va donar credibilitat i va escampar aquest fake que, ja dic, era ostensiblement fals.

    He d’agrair, per altra banda, que ets altres partits polítics, Més, Podemos, Pi i Ciutadans no entressin en aquest joc brut. I agraesc també ses disculpes, encara que amb sa boca petita, del PSOE que, finalment, va veure que s’havia equivocat.

    De fet, puc entendre al PSOE que, en uns moments de caiguda en picat, volgués, per desesperació, aprofitar aquesta situació per poder treure algun rèdit polític. És lamentable però comprensible.

    Lo que no té cap tipus d’explicació lògica, en canvi, és sa crònica des “periodista”Miquel Adrover des Diario de Mallorca publicada avui dia 11 de juny. Un article plegat de falsedats i de mala llet. Me sembla increïble que un periodista pugui ser tant poc rigorós, tant sectari i que, sabent que una cosa és falsa, la doni per bona. Açò només s’entén dins sa campanya contra el PP que, des de ja fa estona va iniciar aquest “periodista”. És trist que Miquel Adrover jugui amb es prestigi i s’honor de ses persones només per satisfer ses seves fòbies personals.

    Malauradament s’infumable article des “periodista”Miquel Adrover m’obliga a haver d’emprendre accions legals contra ell, sempre i quan no hi hagi una rectificació i unes disculpes públiques. No puc permetre que amb falsedats i manipulacions se malmeti es meu honor. No es pot jugar amb sa vida de ses persones d’aquesta manera. No tot val per vendre un diari més.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Ahir divendres dia 10 de juny la FEBT-CAEB, RADIO TAXI CIUTAT I L'ASSOCIACIÓ PER ELLS firmaren un conveni de transport per la movibilitat dels 30 infants d'acollida de Txernòbil i les seves 2 respectives monitores/intèrprets durant la seva estada a Mallorca E2016.
    Gràcies Toni Bauzà, Arnau Bisquerra, Gonzalo Borda i Jota Muñoz.
    TOT SIGUI PER ELLS.

    0 0

    NUESTRO LOGO

    0 0

    (publicat a l'AraBalears) 
     

    Per a la poesia contemporània, no hi ha frontera entre assumptes que són "poètics" i assumptes que no ho són. La poesia de les darreres dècades, de fet, s’ha esforçat a convertir tots els aspectes de l’experiència humana, també els més humils o els més quotidians, en matèria lírica. Així doncs, i tenint en compte la gran quantitat de poetes professors que hi ha, seria d’esperar que hi hagués poemes, molts de poemes, sobre allò que s’esdevé en una aula: al cap i a la fi, és una experiència que ocupa moltes hores de les vides de qui se n’ocupa i que activa molts, i diversos, moviments d’intercanvi emocional. Resulta, però, que no és així: la vida docent està, malauradament, poc poetitzada.

    Jaume Bosquet, poeta gironí establert a la Garrotxa, n’és una feliç excepció. Al seu recull de 2006 La mateixa història hi apareixen, crec que per primera vegada, alguns versos sobre el goig de transmetre als joves l’emoció de la bona literatura. Triacant (2009) té tota una secció titulada "Adolescents", i ja podeu imaginar quins adolescents són. Transvasament (2013) pren el títol d’aquest miraculós moviment d’ànima a ànima que de vegades pot donar-se entre professor i alumne. El mateix recull té un poema sobre el moment més banal (i menys innovador, afegireu alguns) de la classe de llengua: el dictat, aquell silenci, aquell bell moviment compassat dels bolígrafs seguint la veu del mestre. Per acabar aquest repàs ràpid, Basses i pluja, el darrer volum de versos de Jaume Bosquet, acabat de publicar, conté fins a mitja dotzena de poemes, per dir-ho així, d’aula. En un d’ells, el professor es mostra orgullós d’haver aconseguit convertir a la fe blaugrana un admirador de Cristiano Ronaldo. “Dec fer les coses bé, dic jo”, acaba.

    Record que fa devers un any vaig llegir un aforisme de Ponç Pons que deia, i el cit de memòria, que cal estimar els alumnes per ser un bon professor. Em vaig permetre comentar-lo al Facebook: demanau-me, hi deia, que respecti els alumnes, que els tracti amb cordialitat, que m’esforci per treure’n el millor, però que els estimi és massa. Bé, potser és una qüestió d’accepcions del verb "estimar". En tot cas, Jaume Bosquet deu estar d’acord amb Ponç Pons, i vés a saber si tenen raó.

     


    0 0

    La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la 'puresa' de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d''incontaminats', oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. (Miquel López Crespí)


    Poesia mallorquina i lluita cultural (pàgines del meu dietari)


    La reacció cultural demanava i demana que l'escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d'accentuat cinisme i menfotisme, la "màxima intel·ligència" la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la "puresa" de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d'"incontaminats", oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. Dins aquesta línia de ximpleria reaccionària mai no es perdonen actituds compromeses com les de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Josep M. Llompart. Però se sol tenir molta comprensió quan la relació de l'intel·lectual és bona amb el poder. Una "comprensió" que no se sol tenir quan aquest intel·lectual basteix una obra que denota la seva preocupació per la humanitat i les nacions oprimides. A vegades, en llegir aquestes estrafolàries concepcions, arrib a pensar si els comissaris de pa amb fonteta el que volen és convertir la literatura en un camp esterilitzat per a lluïment de certs doctors en lobotomia cultural.


    Lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona 2005. Miquel López Crespí guanyà el Premi de Poesia amb l'obra Les ciutats imaginades. L'escriptor de sa Pobla és el primer per la dreta (assegut).

    ¿O hi ha tanta diferència entre aquesta mena de lobotomia cultural bastida en moltes de les actuals societats neoliberals amb aquella de més sagnant i evident del nazisme cremant llibres i empresonant i assassinant intel·lectuals, artistes d'idees avançades, de mentalitat progressista? Els nazis i els feixistes cremaven llibres i mataven sense preocupar-se de bastir cap mena de coartada ideològico-cultural. Ara, les sectes elitistes no poden recórrer als mateixos mètodes brutals i ferotges. Amb la derrota final del nazi-feixisme l'any quaranta-cinc del segle passat la reacció s'ha disfressat, i a voltes no tant!, i empra multitud de subterfugis ideològics per a aconseguir els mateixos resultats: l'extermini de la intel·lectualitat progressista, la demonització de les idees que dificulten aquesta consolidació de la reacció política i cultural.



    Coberta del poemari de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la editat per Brosquil Edicions del País Valencià i que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans.

    Però parlàvem d'uns determinats poemaris, de l'efecte del pas del temps en alguns dels llibres que he escrit darrerament. També he escrit damunt la relació que hi ha entre algunes de les meves obres. De tot això n'he parlat fa poc en uns articles que feien referència a la recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del meu poemari El cant de la sibil·la, llibre que havia obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004. Els articles portaven per títol "El cant de la sibil·la: una aproximació" i "Temps gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la".

    En aquests dos articles i en parlar de l'origen dels poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal , explicava que els llibres tenen l'origen primigeni en l'obsessió que domina el poeta per la constatació del pas inexorable del temps. I no solament en l'efecte de l'inexorable pas del temps sinó també per l'esmicolament de molts dels somnis que alletaren la nostra adolescència i joventut. Aquesta realitat és sense cap mena de dubte el motor que posa en marxa l'esperit creatiu del poeta. La nostàlgia com a motor literari. Una nostàlgia que, mitjançant el control de la forma i el treball amb el llenguatge, ha contribuït a bastir la majoria dels poemaris que he escrit i publicat en aquests darrers anys.

    Tot el que fa poc he escrit referent a El cant de la sibil·la i Calendaris de sal es pot dir igualment respecte al poemari Les ciutats imaginades, obra que acaba d'editar Cossetània Edicions de Tarragona, llibre que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. I no ens hauria d'estranyar que els articles fossin intercanviables i que allò que vaig escriure en referència a El cant de la sibil·la ara, mudant el títol, pogués servir per a explicar Les ciutats imaginades. Si ho fes, puc assegurar al lector que aquella anàlisi no variaria en absolut. Per alguna cosa, per motius ben concrets, ambdós poemaris són escrits en la mateixa època. Ambdós llibres són reculls dels poemes escrits des de mitjans dels anys noranta, després de l'ensorrament del socialisme degenerat, la fi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín. El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, Les ciutats imaginades i Temps moderns: homenatge al cinema, aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona, són poemaris escrits sota l'efecte atordidor de constatar la implacable vigilància de la terrible Dama de Negre sobre tots nosaltres. La Senyora de les Ombres i l'Oblit, Ella, que ens espera ja, tenebrosa i sense pietat davant del portal. Avui, des de la perspectiva que proporciona haver deixat endarrere bona part de la teva vida, segurament la més il·lusionada, la més plena de projectes i esperances, l'autor pot contemplar com es congrien els núvols de la tempesta final i es va fent evident la realitat d'una ben concreta i ineludible desaparició física.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    Els candidats Joan Baldoví i Antoni Verger agermanats en la lluita per País Valencià i les Illes, junts també al 26J #UnidesPomdemMÉS i #alaValencia

     Prop de 300 persones han assistit avui a l’acte de campanya #26J i les Lluites de País que ha tengut lloc al Claustre de Sant Domingo d’Inca protagonitzat per Antoni Verger, candidat d’UnidesPodemMÉS i Joan Baldoví, candidat de la candidatura Alavalenciana.

    La corrupció, el finançament, la llengua i els governs de canvi han estat els temes fonamentals de l’acte. Baldoví qui és diputat per Compromís i ha estat qui ha defensat al Congrés propostes de MÉS per Mallorca, avui ha volgut participar en aquest acte on destacat la necessitat de fer un front comú. "És important que Toni m’acompanyi a Madrid, perquè si nósom països invisibles", ha assegurat Baldoví.

    En relació a la corrupció Baldoví ha destacat que són necessaris "més mitjans per millorar la justícia i també per a l’Agència Tributària". Per la seva banda Verger ha destacat que "el que cal són partits lliures de corrupció com MÉS per Mallorca i compromís i no com el PP on la corrupció és estructural".

     

    Tant Verger com Baldoví han coincidit a destacar la necessitat d’exigir un millor finançament per així poder millorar les vides de les persones i per això han manifestat la seva voluntat de fer un front comú. En relació a la defensa de la llengua, el diputat de Compromís i candidat de la coalició #alavalenciana ha comentat que les agressions contra la llengua han estat tan ferotges per part del PP i que s’ha lliurat des de la transició el que ell anomena "la batalla de València" queal país Valencià que han donat com a resultat tenir a l’ajuntament de València a Rita Barberà 24 anys i que ha fet sentir "les valencianes i valencians com estranger en la nostra terra". Verger ha criticat també aquest intent del PP de fer "que es consideri el català com una llengua secundària i ha destacat la importància de participar d’una coalició i donar suport a un partit que defensa el dret a decidir".

    Finalment els dos candidats han destacat la feina feta per aconseguir que tant el PactedelBotànic com els AcordsPelCanvi siguin una eina per donar resposta a les demandes de la ciutadania.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 256 | 257 | (Page 258) | 259 | 260 | .... | 465 | newer