Anarcoefemèrides del 23 de maig

Esdeveniments

- Tercer dia de la Setmana Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París (França) el Comitè de Salvació Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a la confraternitat. Serà una vana il·lusió. Les hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels federats es fa matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per«salvar l'honor». La resistència persisteix a la Butte-aux-Cailles, comandada per Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime Lisbonne, als carrers de la Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a l'estació de l'Est. Les tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg Montmartre, la Concorde i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al parc Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran nombrosos monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes, el Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri de Finances... No se sap ben bé si fruit de l'acció de communards incendiaris, dels obusos versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir arxius comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de foc.

***

- Surt Ni Dieu ni Maître: El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual Ni Dieu ni Maître. Organe communiste-anarchiste. Era continuació de L'Insurgé (1885). Prohibit a França, passarà a ser setmanari a partir del número de febrer-març de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del segon número (juny de 1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una trentena de militants anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest, Ferdinand Monier, Henri Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste Winandy i els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè de Eugène Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números, l'últim el del 22 de maig de 1886, quan és reemplaçat per La Guerre Sociale i La Liberté (1886). Els epígrafs de la capçalera són unes cites de Bakunin: «Si Dieu existait il faudrait l'abolir» (Déu existís, caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemicés el nostre amo) i a l'interior del periòdic trobem cites d'Émile Pouget («Matar un diputat, un patró o un magistrat, es mejor que cent mil discursos»), d'Émile Gautier («El sufragi universal és la mistificació més gran del segle») o de Louis Alibeaud («El pa no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el mato») que encapçalen les pàgines.

***

- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.

***

- Atemptat de Coregia: El 23 de maig de 1910 l'activista anarquista italoargentí José Coregia Taborello, de 27 anys i de professió cisteller, mor a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny --a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral--, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Coregia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Coregia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Coregia, que havia militat en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral.

***

- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.

***

- Creació de l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig de 1961 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després d'un període de gestació davant el ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) --per la CNT unificada van signar Roque Santamaría i Josep Borràs--, la Unió General de Treballadors (UGT) i l'Euskal Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que serà anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins al final del franquisme, però que només fins al 1966 va tenir alguna rellevància a l'interior de la península (Catalunya, País Basc i Astúries); entre 1967 i 1975 va tenir els seus moments crítics: la CNT rebutjarà la incorporació de nous grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de comitès al marge de l'Aliança, la UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió Sindical Obrera (USO) i les Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la constitució de la Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar l'aparició de noves tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa a favor de l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili que ho va proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a Perpinyà el Comitè d'Enllaç Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya, criticat per la UGT i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés ugetista de 1959 va donar llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per estar present l'altre sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre PSOE i cristians per formar la Unió de Forces Democràtiques (UFD). L'Aliança es va retardar un any pel procés de reunificació confederal i com que s'imposen els ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial, gestió sindical de les assegurances socials i les universitats laborals, etc.). L'Aliança va tenir més incidència a l'Estat francès que a l'Estat espanyol: es creen comitès a nombroses ciutats gales que organitzaren mítings, assemblees, col·lectes, propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la Península les coses eren força més difícils i només a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna importància. L'Aliança al País Basc va trobar-se amb diferents problemes: com una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i ELA --volia anar a les eleccions--, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970 va convocar manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de 1964, abril de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a Catalunya arriba l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el Sindicat Obrer Català (SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una reunió celebrada l'octubre a Madrid --que va prendre el nom d'Aliança Sindical Obrera d'Espanya (ASOE), més coneguda com ASO-- i que pretenia: enderrocar el franquisme, constituir un ample front de conspiració antifranquista, un règim provisional que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a una fusió sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional antifranquista; el procés per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava autonomia pel que fa el sector de l'exili, futura unitat sindical, participació en eleccions sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres d'empresa, així com l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el Partit Comunista d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de Martínez Amurrio comptés amb molt poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964 per entendre que més que un pacto era un fusió de sindicats, alhora que l'aparició del«cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de 1966. A Astúries també es va arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va llançar alguns manifests entre 1960 i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el Comitè de Solidaritat Obrera (USO, CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.

***

- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.

***

- Conferències sobre Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia), quatre conferències al voltant de la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la Federació Anarquista de Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), es realitzà en ocasió del cinquantè aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la formació política de Berneri; Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva actuació a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.

Naixements

- Frédéric Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala (Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment Itàlia) l'anarquista Frédéric-Joan-Baptiste Mazzoldi. Sos pares es deien Joseph Mazzoldi i Lucie Malfati. Es guanyava la vida fent de llauner, de calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de París (França). Va ser condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880 comprà un habitatge al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França), on s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un nebot (Aristide Pitois). Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881 l'assegurà contra incendis. El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les flames; detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència del Sena per haver calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i condemnat a cinc anys de presó i a 10 anys de vigilància en expirar la pena. Més tard vivia al número 4 del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner Lucien Mauzon. El 27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 23 de març va ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc); en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista. Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Sanshirō Ishikawa: El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el teòric, historiador, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō Ishikawa (Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut com Kyokuzan o Asahiyama. Fou educat en una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a Tòquio, es llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de la desaparició d'aquesta revista en 1906, esdevé l'any següent el director de la nova revista Sekai Fujin (Dones al Món) i des del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el març de 1908 i restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908. El maig de 1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu, quan al Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, aconseguí escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913 fugí amb un vaixell francès del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a Brussel·les (Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i després a França, on entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward Carpenter –amb qui viurà una temporada al Regne Unit–, i amb els quals perfeccionà la seva formació política. A començaments de la Gran Guerra començà a escriure el seu Diari dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a partir del febrer de 1915 a París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de Borgonya de Paul Reclus. Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc amb Paul Reclus i sa família. L'octubre de 1920 retornà al Japó i creà un grup anarquista, on participà Miura Seiichi, que edità un periòdic, Kokusen. Però la seva cooperació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. Va ser detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923 que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama i desencadenà una ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa, noble japonès força influent. Amant de la vida agrícola, s'instal·là en un petit poble a prop de Tòquio per a fer de pagès. En 1927 fundà la«Societat d'Educació Mútua» i la revista Dinamikku (Dinàmic), en la qual redactà números monogràfics consagrats a Élisée Reclus, Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També traduí i edità les obres de Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a l'estudi de la història de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El maig 1946 prengué part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). També va fer estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme i de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola, etc.). En 1956 s'edità una autobiografia seva (Jijoden) en dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la seva casa del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una congestió cerebral i fou enterrat el 2 de desembre.

Sanshirō Ishikawa (1876-1956)

***

- Felipe Alaiz de Pablo: El 23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Fill d'un capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, va estudiar a Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb Bel, Acín, Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les forces reaccionàries. El seu interès per la literatura el va portar a fer de professor a Lleida i com a peridista va publicar amb Ramón Acín diverses revistes aragonesistes a Osca i a Saragossa --Aragón, que va dirigir en 1914, Caridad, Floreal,Revista Aragonesa-- i va ser redactor en 1914 del Diario de Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i va ser amic de Pío Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li fracassar»; també va intentar ser funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del periòdic El Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva prometedora carrera periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va participar en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable rellevància com a periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso (1919), director de Los Galeotes (1920-1921), Superación (1937), Hoy (1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor,CNT, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, etc. A començaments de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT per Tarragona i l'any següent va assistir a la Conferència de Saragossa. Va posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de Sevilla en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia --va viure a Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.--, també ho va ser en el terreny ideològic --en 1942 va suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la ponència col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però mesos després s'agrupava en les files ortodoxes-- encara que gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que en ocasions el perjudiqués personalment --va rebutjar la direcció del CNT francès per mantenir una línia de la qual discrepava-- i fins i tot el portés a la presó --va ser empresonat quatre anys per la República per delictes d'opinió, adscrit a la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra eltrentisme. Després del triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més tard dirigirà CNT fins al 1948 a París. Va publicar milers d'articles --d'un estil irònic, crític i erudit--, fent servir diversos pseudònims (Rodela,Clavileño, Calatraveño, etc.) en infinitat de publicacions llibertàries, com ara Ação Directa, Acracia, ¡¡Campo!!,Cenit,CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, El Día Gráfico,Esfuerzo, Ética, FAI,El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica, Inquietudes,Juventud Libre, Lucha Obrera, El Luchador, La Noche,Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Tierra y Libertad, Umbral,Voluntad, etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El trabajo será un derecho (1922), El Cardenal Soldevila (1923), Oro molido (1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924),Amor mío, ven temprano (1926), El grumete (1927), El voluntario superviviente (1931), Sociología del lobo (1931), Un club de mujeres fatales (1931), María se me fuga de la novela (1932), Los aparecidos (1933), La expropiación invisible (1933), Cómo se hace un diario (1933), Reforma agraria y expropiación social (1935), El problema de la tierra (1935), Por una economía solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti: biografía del héroe de la revolución de julio (1937),  Vida y muerte de Ramón Acín (1937),La Universidad Popular (1938), Arte de escribir sin arte (1945), Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de Negrín y campeón anticomunista (1947), La zarpa de Stalin sobre Europa (1948), Tipos espanyoles (1962-1965, pòstuma), La nueva maldición del practicismo (1976, pòstuma), Azaña: combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i inèdites, com ara Biografía de Reclus, Siglo y medio de España pendular, Historia de la literatura castellana, etc. Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 8 d'abril de 1959 a París (França).

Susanna Tavera García:«Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49

***

- Indalecio Ibañez: El 23 de maig de 1890 neix a Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès, Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio Ibañez, conegut com Denis i Dionisio. Fills de pares espanyols, a començament dels anys 1910 vivia a París (França), on compartia habitatge amb la seva amant Barbe Leclerch (Marthe) i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higieneíntima, a més de fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir l'adreça postal del restaurant de la Cooperativa Obrera «La Solidarité», lloc on dinava, per a les comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a la redacció del periòdic L'Anarchie, freqüentà la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), seu de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes il·legalistes Jules Bonnot i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a París en possessió de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un editor d'un llibre sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va demostrar ser cert (Cours d'hypnotisme et d'éducation de la volonté, signat com «Denis, professeur d'hypnotisme») i que també treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del seu domicili els agents trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver Browning les bales del qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), efectuat, segons la policia, per Léon Lacombe (Léontou,Nez de Chien) i Alexandre-Louis Noury, i que mataren Henri Cartier, marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de botí. Implicat en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a treballs forçats perpetus per«complicitat»; Noury va ser condemnat a la mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre Lacombe no va poder ser jutjat perquè es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la presó de La Santé. Portat a una colònia penitenciària, aconseguí fugir-ne, però va ser detingut el febrer de 1919 a Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou a la deportació. Posteriorment s'instal·là a Algèria on entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i més tard fou, a Orà (Orà, Algèria), brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels ferrocarrils estatals.

***

- Egisto Gori: El 23 de maig de 1893 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de«desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Egisto Gori va morir el 21 de maig de 1965 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.

Egisto Gori (1893-1965)

***

- Angelo Bonisoli: El 23 de maig de 1897 neix a Castelbelforte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Bonisoli --alguns autors citen Camillo Bonisoli. Quan tenia 16 anys abandonà l'orfenat on s'havia criat. Després de la Gran Guerra va ser definit per les autoritats com a «comunista revolucionari». En 1923 fugint d'un empresonament segur per antifeixista emigrà clandestinament a França. El 7 de gener de 1926 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó per «robatori i violació del decret d'expulsió». A primers de novembre d'aquell any participà en la frustrada expedició armada organitzada per Francesc Macià Llussà a Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. El 28 d'abril de 1927 va ser condemnat de bell nou a Grenoble (Delfinat, Occitània) a tres anys de presó per«violació del decret d'expulsió». Després d'una estada a Luxemburg, retornà a França, on el 20 de març de 1930 va ser novament condemnat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a un any i un dia de presó per «utilització de passaport fals». Segons la policia, en aquesta època estava en contacte amb el militant anarcosindicalista Louis Montgon (Vérité). En 1931, després de ser expulsat de Bèlgica, s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on treballà com a cambrer en un cafè. A la Península realitzà diverses estades a Barcelona (Catalunya) on col·laborà en diverses revistes i milità a favor d'un anarquisme no violent i naturistavegetarià. En 1933 va ser expulsat per les autoritats espanyoles i l'11 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». En 1934, quan es trobava novament a la Península, després d'haver denunciat el règim soviètic en una conferència a Toledo (Castella, Espanya) i de ser acusat d'«expia de Mussolini», va ser novament expulsat per les autoritats espanyoles; però restà clandestinament a la Península i, arran de l'esclat de la Revolució espanyola, esdevingué un dels representant de les Joventuts Llibertàries a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Com a partidari d'un front únic antifeixista, entrà en conflicte amb nombrosos companys i alguns l'amenaçaren de mort; per aquest motiu, l'agost de 1936, demanà al consolat madrileny d'Itàlia el seu repatriament. El 16 de novembre de 1936 va ser condemnat a Ceret a quatre mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». Un cop es trobà a Itàlia, va ser condemnat a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. En 1942 la policia judicial de Màntua (Llombardia, Itàlia) tancà, no sabem per quins motius, el seu expedient. Després d'això es perd tot rastre de la seva persona.

***

- José Margelí Naudín: El 23 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó, Espanya), en una família d'origen magribina, el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat com Marguelí–, conegut com Joselito. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdicSolidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la«Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista. José Margelí Naudín va morir el 27 d'abril de 1969 a Mèxic (Mèxic).

***

- Josep Fontcuberta Nivera: El 23 de maig de 1901 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera, també conegut com Pep Tortosa. Quan era adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de paleta --va fer el paviment de l'església del poble-- i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i Joan. Durant la guerra civil lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut com Pep Tortosa. Quan acabà la guerra, sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a la presó Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de maig de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) --son fill Joan aconseguí veure'l la nit abans de la seva execució.

Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939)

Defuncions

- Faustino Barrabés Asún: El 23 de maig de 1967 mor a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés Asún. Havia nascut el 15 de febrer de 1909 a Esquedas (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a membre del grup«Libertador», unitat especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a França. Faustino Barrabés Asún va morir el 23 de maig de 1967 d'un accident de treball a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània), població on s'havia establert.

***

- Patricio Navarro Avellán:El 23 de maig de 1970 mor a Mèxic, després d'una llarga malaltia, el militant anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Havia nascut en 1897 a Águilas (Múrcia, Espanya). Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un buc. Conductor de carretons elèctrics, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. Va participar en les lluites contra la patronal entre els anys 1919 i 1923; president del Sindicat de Transports; fou un dels signants de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats a la presó Model de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad Proletaria, de Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard menaria a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); fou membre  d'un dels «secretariats de relacions» d'àmbit estatal que es varen constituir per mantenir contactes entre la militància confederal; va formar part del grup«Solidaritat», amb Pestaña i altres, en 1928, que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes dispersos; juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del Comitè Pro Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT; membre, amb Mira, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1931, que va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de Catalunya --amb aquest càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco Ascaso, per ràdio des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al treball durant els fets d'octubre de 1934--; va intentar, senseèxit, durant el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com a membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que va expulsar de la CNT els sindicats de Sabadell, etc. Quan va començar la Revolució de 1936 era secretari de la Secció Marítima del Transport de Barcelona --fou un dels responsables de l'assalt als vaixells del port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca d'armament per a les Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament militar-- i durant la guerra es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va col·laborar en l'organització de l'expedició militar que el capità Alberto Bayo va portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca. Va prendre part activa en els enfrontaments de Maig de 1937 i el 1938 fou president del Sindicat del Transport de la CNT a Barcelona. L'abril de 1938 era també president del Sindicat Marítim de la CNT. En acabar la guerra, va marxar a l'exili. Instal·lat a Mèxic a partir del gener de 1944, en 1946 encapçalava la Subdelegació de la CNT en aquest país i l'any següent es va alinear amb els ortodoxes. En 1958 va ser secretari de la Delegació de la CNT en Mèxic. També va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; col·laborador d'El Productor, de Blanes; administrador de Solidaridad Obrera; i textos en Tierra y Libertad, de Mèxic.

Continua...

---

  (Nova edició,  perquè podeu veure una recent enquesta d'àmbit estatal feta per The Washington Post,  21/05/2016,  on,  per primera vegada,  En Trump avantatja a Na Clinton,  a la cursa presidencial. He penjat la informació del diari The Washington Times).

      Moltes ''ànimes belles'' resten fàcilment enganxades a la teranyina informativa de les Corporacions,  amb relació a les notícies sobre el candidat republicà,  En Donald Trump.  Aquestes ''ànimes'' fan pinya amb els espantats per les declaracions racistes o masclistes del candidat. Oh,  vaja! Condemnar a Trump resulta fàcil i és un consol; però,  malauradament,  aquestes ''ànimes'' no es plantegen el perquè Wall Street i les Corporacions s'han llançat a matar contra En Trump; tampoc es pregunten,  aquestes ''belleses'', el perquè el magnat republicà desperta l'entusiasme entre els treballadors dels grans nuclis industrials.

    He pensat que seria bo si qualcunes de les ''belleses'' entrava en dubtes.

   Per això he penjat el resultat d'una enquesta i un post. Els resultat és el d'una enquesta feta als lectors del diari The Washington Times (Enquesta que avui encara es manté oberta); podeu constatar que En Trump guanya de manera escandalosa.

The Washington Times

Poll: Who will be our next president?

• Hillary Clinton Hillary Clinton
• Donald Trump Donald Trump
• Bernie Sanders Bernie Sanders
• Cap de les anteriors None of the above

• 1207 (15%)1207 (15%)5008 (63%)
•  5008 (63%)1298 (16%)
•  1298 (16%)413 (5%)
•  413 (5%)

    El post és d'un article del columnista Alexander Mercouris publicat a Sputnik,  02/05/2016.  El títol ja diu de què va la cosa. Vegeu-lo.

Perquè els neocons tenen odi i por de Donald Trump.

   Vegeu el post sobre l'última enquesta de la cursa presidencial dels EUA.

El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés

Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.

Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.

'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.

El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.

Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".

Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Per reflexionar, cal organitzar un sistema fiscal equitatiu.

Anarcoefemèrides del 24 de maig

Esdeveniments

- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).

***

- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de«concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les«forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els«instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior Allain-Targé, blasmarà contra la«minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.

***

- Míting per la unitat proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a la plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un míting per la unitat proletària organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i presidit pel socialista Mariano Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester Tinoco, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que atacà el feixisme i assenyalà la necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer pas per aconseguir el triomf de la revolució. Després intervingué Francisco Largo Caballero, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT), el qual afirmà l'existència de la lluita de classes i agregà que el feixisme es trobava incrustat en totes les institucions de la II República espanyola (Exèrcit, Magistratura, força pública, etc.) i que calia una «republicanització» d'aquestes institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la producció i de boicotejar econòmicament el govern republicà. També reivindicà l'aliança sindical i la«unificació» proletària (anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la dictadura del proletariat no era opressió contra el proletariat mateix, sinó contra la classe capitalista. Acabà la seva intervenció amb un record a Luis Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de Getúlio Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a gom.

Míting per la unitat proletària (24-05-1936)

***

- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la«crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en«Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats–en seran 130 avui--; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.

***

- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària --no anarquista stricto sensu-- L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de«Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.

Naixements

- Émile Spencer: El 24 de maig de 1859 neix a Brussel·les (Bèlgica) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Spencer-Owen, més conegut com Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantant Émile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise,En revenant de Suresnes, L'océan,Les petits pois, Le rapin, La travailleuse,Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir el 24 de maig de 1921 a Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.

***

- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix a París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Havia nascut en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehorsés ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó:«La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazasà Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. Elsúltims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

- Josep Albalat Ripollès: El 24 de maig de 1909 neix a Albocàsser (Alt Maestrat, País Valencià) el resistent antifranquista llibertari Josep Albalat Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d'emissari de la xarxa d'evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d'Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d'octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup --Francisco i Pilar Ponzán Vidal, Pascual López Laguarta, Vicente Moriones Belzunegui (José Luis Márquez Boya), Eusebio López Laguarta (Luis García), Amadeo Casares Colomer i Miguel Chueca Cuartero--, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d'alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració (Neu Bremm, Mauthausen, Melk i Ebensee) fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d'Occitània.

***

- Amadeo Ramón Valledor: El 24 de maig de 1920 neix a Guimara (Lleó, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Amadeo Ramón Valledor, conegut com El Asturiano o Ramón. Miner de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees que heretà, ben igual que sos germans, de son pare, Amadeo Ramón Chachón, un dels líders anarcosindicalistes de la regió. Arran del cop d'estat feixista de juliol de 1936, el qual triomfà a la seva zona, aconseguí fugir i arribà a Astúries. Quan la caiguda del front de Gijón, va ser fet presoner quan intentava fugir, amb altres companys, amb barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de presó. Durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb altres companys, amb el suport de la guerrilla, de la colònia minera penitenciària de la Societat «Minas de Moro», a Fabero (Lleó), i s'integrà en el grup guerriller organitzat pel seu cosí Serafín Fernández Ramón (O Santeiro), format sobretot per miners confederals –Manuel Bermúdez Fernández (Asturiano), Arturo Martínez (Xoqui), Antonio Vega Guerrero (Rizoso), Vicente Seoane (Pasoslargos), Gerardo Cañedo González, Domingo Villar Torres, El Chato de Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero. Després, va ser nomenat un dels responsables de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia. El juliol de 1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel Guriérrez Abella, César Ríos, Adoración Campo Cañedo i Serafín Fernández Ramón, participà en un intent de passar a França, però que es va veure frustrat per mor d'una topada a Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la Guàrdia Civil i en la qual tres guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947 aconseguí fugir d'una emboscada on Serafín Fernández Ramón resultà mort. El 7 de desembre de 1948, amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb un taxi de Toral de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo (Astúries) i, aquest grup, després de escapar als controls de la Guàrdia Civil, aconseguí passar a França el 13 de desembre. A França s'integrà en el grup guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico) amb el qual el novembre de 1951 participà en un atracament a un banc barceloní. Posteriorment acompanyà Sabaté en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya, encara que ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades. Malalt de càncer, Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un tret al cor el 18 d'agost de 1963 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Amadeo Ramón Valledor (1920-1963)

***

- Juan Portales Casamar: El 24 de maig de 1922 neix a Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Juan Portales Casamar. Havia nascut en una família llibertària –sos germans Acracio, Luis i Suceso foren anarquistes. Ben aviat es va involucrar en la lluita revolucionària clandestina militant en les Joventuts Llibertàries andaluses. El febrer de 1944 a Sevilla, en el Ple de la Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou nomenat membre del secretariat d'aquesta regional. El gener de 1947 assistí a Madrid al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Peninsular, encarregant-se especialment de la difusió dels periòdics clandestins Juventud Libre (FIJL) i Tierra y Libertad (FAI) en estret contacte amb Juan Gómez Casas. El 26 d'octubre de 1947 acompanya Gómez Casas a Tolosa de Llenguadoc, ambdós delegats pel Comitè Peninsular de la FIJL per a assistir a una plenària. A finals de 1947 va ser detingut a Madrid amb Liberto Sarrau i amb ell Gómez Casas i la seva impremta; ell aconseguí fugir i aquesta fuita va ser considerada per alguns com una mena de traïció. A França feu missions d'enllaç amb el Comitè Peninsular de la FIJL. Establert definitivament a França, fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Juan Portales Casamar va morir el 21 d'agost de 1973 a Montrouge (Illa de França, França).

***

- Louis Ségeral: El 24 de maig de 1928 neix a Givors (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Louis Ségeral. En 1944, després que son pare va ser deportat a Alemanya on morí, entrà en el maquis i participà en les activitats de la Resistència enquadrat en un grup de Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de l'Ain (Roine-Alps, Arpitània), on va fer el primer contacte amb el pensament llibertari de la mà d'anarquistes espanyols. En aquest grup s'oposà a humiliar els presoners alemanys. Després de l'Alliberament entrà a treballar com a obrer emmotllador a la foneria «Ateliers du Furan» de Sant-Etiève, militant en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i participant en diferents lluites. A començaments de la dècada dels cinquanta s'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia, on freqüentà el local de la CNT espanyola en l'Exili del carrer d'Ange. De manera autodidacta es va fer enginyer de carcasses metàl·liques i col·laborà activament en la creació de cooperatives obreres a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, fundant la seva pròpia Societat Cooperativa Obrera de Producció (SCOP). Militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i de la Federació Anarquista (FA), col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. Participà activament en els fets de «Maig del 1968» i organitzà nombroses conferències i presentacions de films polítics, alhora que fou un dels creadors del Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) a Clarmont d'Alvèrnia, participant en la seva ràdio. Gràcies a la seva iniciativa, el 9 d'octubre de 1980 s'inaugurà a Clarmont l'«Ateneo», local obert a totes les organitzacions llibertàries de la ciutat. També creà la Biblioteca Associativa «Le pavé dans la mare». Entre els anys setanta i vuitanta participà a totes les lluites socials de la seva regió. En aquests anys col·laborà amb el grup IRL, que edità a Lió la revista Informations Rassemblées à Lyon. El novembre de 1979, després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA arran del Congrés de Nevers, participà en la creació de la Unió dels Anarquistes (UdA) i en el seu òrgan d'expressió Le Libertaire. Revue de synthèse anarchiste, de Le Havre. Durant dos anys s'encarregà de les Relacions Interiors d'aquesta nova organització llibertària. Membre de la Libre Pensée, amb Henri Terrenoire, destacà pel seu anticlericalisme. En 1987 ajudà la nova generació en la reconstrucció de la CNTF. Entre 1984 i 1985 portà el programa radiofònic setmanal Utopia de la ràdio lliure Fréquence 101. Amant de la poesia i de la pintura, es va veure atret pel moviment lletrista i realitzà pintures inspirades en aquesta avantguarda artística. És autor del llibre de poemes Le damier (1973), de la novel·la Les nouvelles de la Combe (1986) i del llibre de memòries Chroniques de la rue de l'Ange. 20 ans d'anarchisme à Clermont-Ferrand (1968-1988) (1988). Louis Ségeral va morir d'un càncer, com molts dels seus companys de foneria, el 25 de novembre de 1988 a Lió (Arpitània).

Defuncions

- Victor Nakachidze: El 24 de maig de 1905 es, sembla, assassinat a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss,Meliton, Maigrot, etc.). Havia nascut el 27 de desembre de 1865 a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos –Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya –viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià  i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.

***

- Émile Spencer: El 24 de maig de 1921 mor a Nanterre (Illa de França, França) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Spencer-Owen, més conegut com Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Havia nascut el 24 de maig de 1859 a Brussel·les (Bèlgica). Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantantÉmile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise,En revenant de Suresnes, L'océan,Les petits pois, Le rapin, La travailleuse,Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir el 24 de maig de 1921 a Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.

***

- Karl Dingler: El 24 de maig de 1950 mor a Göppingen (Baden-Württemberg, República Federal d'Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Dingler. Havia nascut el 3 de novembre de 1900 a Göppingen (Regne de Württemberg, Imperi Alemany). Treballador metal·lúrgic, esdevingué un dels militants més actius de Göppingen i de tot Württemberg. En els anys vint començà a militar en l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Göppingen i especialment en el seu sector cultural. Fou membre destacat de la Gilde freiheitlicher Bücherfreunde (GfB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), adherida a la FAUD, la qual presidí. Destacat orador, organitzà conferències a Göppingen de intel·lectuals anarquistes, com ara Emma Goldman, Erich Mühsam, Theodor Plievier, Rudolf Rocker, etc. Col·laborà en Der Syndikalist, òrgan de la FAUD, i en Besinnung und Aufbruch, òrgan de la GfB. Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Rudolf Rocker i Erich Mühsam, entre 1930 i 1932 representà diverses associacions locals de Württemberg en congressos de la FAUD. Quan els nazis arribaren al poder en 1933, desenvolupà, amb Otto Müller, petites activitats de resistència. El 25 de febrer de 1935 va ser detingut per la Gestapo, juntament amb Otto Müller i altres 11 companys, després d'11 mesos de presó preventiva va ser absolt del delicte d'«alta traïció», però va ser enviat posteriorment durant tres mesos a un camp de concentració per a treballar a les pedreres. Portat més tard a un camp de concentració nazi, el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, amb Hugo Rentschler, representà els anarcosindicalistes en la comissió consultiva del primer«ajuntament» de Göppingen, creat en 1945 a la zona d'ocupació nord-americana, i s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada aquell any, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquest època col·laborà en Die Freie Gessellschaft, òrgan de l'FFS. L'abril de 1946 la comissió consultiva va ser dissolta per a ser reemplaçada per una sorgida arran d'unes eleccions i, després de llargs debats, decidí presentar-se a nom individual en la llista socialista, essent elegit amb el número major de vots. Per iniciativa seva, la plaça Adolf Hitler de Göppinger passà a anomenar-se plaça Erich Mühsam. Com que la major part dels estocs de llibres llibertàries s'havien amagat durant el nazisme, es va crear una nova GfB amb la finalitat de crear una important societat literària de tendència llibertària.

Karl Dingler (1900-1950)

***

- Rafael Galindo Royo: El 24 de maig de 1951 cau abatut a La Marañada, a Reillo (Conca, Castella, Espanya), l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Havia nascut el 17 de març de 1915 a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts.

***

- Leonídio Rodrigues: El 24 de maig de 1951 mor a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarquista Leonídio Rodrigues. Havia nascut el 14 d'octubre de 1887 a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal). Ferrer de gran habilitat, també treballava com a fuster de carros i tenia una petita propietat rural on amagava refugiats. Fou un dels fundadors de l'Associaçô de Classe dos Trabalhadores Rurais do Concelho de Palmela (Associació de Classe dels Treballadors Rurals del Municipi de Palmela) i portà a l'anarquisme un gran nombre d'obrers agrícoles de la zona de Palmela. També participà en conferències i en actes propagandístics anarquistes organitzats a Setúbal i per tot això va ser perseguit en nombroses ocasions per la policia.

Continua...

---

En la llista de la compra dels pares cada dia es colen més productes tecnològics. Un dels imprescindibles sol ser el vigilabebés o intercomunicador, dispositiu que serveix per mantenir la comunicació amb els més petits de la casa quan no els tenim a prop o sota la nostra mirada.

El vigilabebés és un gadget que sol tenir especial èxit entre els pares primerizos, pels quals molts aspectes del dia a dia són nous i sovint els causen intranquil·litat. Poder escoltar o veure al bebè quan ja s'ha ficat al llit i nosaltres estem en una altra estada sol reconfortar i donar sensació de seguretat. També podem controlar en la distància si lloriquea i cal ajudar-li a trobar el xumet o ho localitza per ell mateix, si es desabriga …

Com a part de l'especial de tecnologia per a bebès, anem a repassar en aquest primer article els tipus d'intercomunicadors per a bebès que existeixen i aquesta mateixa setmana aprendrem sobre les claus per saber en quines fixar-se abans de comprar-los i farem una selecció de vigilabebés bàsics i una altra de models més avançats.

Alternativa per Pollença (A) demanam una Junta de Portaveus per parlar de la primera línia i platges del Port de Pollença per la recerca de solucions entre tots, per minimitzar l'impacte negatiu de la situació actual i evitar problemes en el futur.

________________________________________________________________

A Alternativa per Pollença estam cansats de veure l'anterior i l'actual equip de govern tirar-se els plats pel cap pel tema de la primera línia del Port de Pollença i la licitació de les platges. Consideram que uns i altres, en comptes de fer-se retrets de forma continuada sobre qüestions en les que ambdos tenen una part de responsabilitat, haurien de facilitar la recerca de solucions entre tots, per minimitzar l'impacte negatiu de la situació actual i evitar problemes en el futur.

Insistim en un dels punts que ja vàrem demanar fa més d'un any a les nostres al·legacions a les obres de reforma de la primera línia, i que mai es van contestar: més participació. L'equip de govern de la legislatura passada només va fer una reunió amb els grups de l'oposició, el juliol del 2013, per parlar més que del projecte de refoma, de l'estudi de mobilitat que sustentava el mateix i que després ha estat desestimat en gran part. Consideram que si s'hagués actuat cercant més el consens i amb més bona voluntat la situació actual a la Primera Línia del Port de Pollença no seria tan dolenta com és a l'actualitat. Tampoc en l'actual legislatura se'ns ha donat gaire peu a participar ni en el tema de les obres de primera línia ni en el plec de condicions de la licitació de les platges.

L'actual equip de govern de Junts i UMP, que és qui té les eines, podria convocar una Junta de Portaveus i Tots per Pollença podria demostrar en aquesta Junta la seva voluntat d'ajudar a solucionar els problemes, si és que té interès i no és només una estratègia de desgast del govern.

 Aquest dijous 26 de maig, hi ha Ple Ordinari a les 20h a la Sala Consistorial. Hi podeu assistir assistir, ho podeu seguir en directe a Ràdio Pollença, al 107.9FM o a www.radiopollença.net. Al nostre perfil de facebook anirem informant del resultat de les votacions. Hem presentat una moció per incorporar clàusules socials en els expedients de contractació pública de l'Ajuntament. Aquesta és la part resolutiva.

Porreres – Bartomeu Mestre Sureda, “Balutxo” i Miquel López Crespí, “Verdera”. Inauguració del Monument a les víctimes del feixisme - Dissabte dia 16 d’abril a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.

Acte Institucional de Recordança a les víctimes que lluitaren per la II República, que tendrà lloc el dissabte dia 16 d’abril de 2011 a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.

La poesia de Miquel López Crespí incorporada al monument a les víctimes del feixisme de Porreres (Mallorca)

Porreres – Monument a les víctimes del feixisme - L’amic Bartomeu Garí, membre de la Comissió de la Dignitat, el grup de persones que fa feina per a la recuperació de la nostra memòria històrica amb la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres, m’ha dit que la poesia que els vaig enviar per al monument els ha agradat molt. És una alegria saber aquestes coses! Un premi molt important poder participar en un monument a la memòria dels assassinats pel feixisme. El monument s’aixecarà en el mateix indret dels crims i tortures contra l’esquerra. Una poesia que els picapedrers i ferrers que faran el monument a les víctimes han de provar d’eternitzar en marbre o ferro. El monument amb la meva poesia s’ha d’inaugurar el proper dia 16 d’abril.

Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica

Per Miquel López Crespí, escriptor

Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.

Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.

Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

‘Inútilment.

‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.

Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.

‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.

Els nostres morts

Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

Els afusellaven enmig del carrer,

al costat dels murs, sota les porxades.

En el malson hi havia també miratges obsessionants,

aspres concerts de fusells i pistoles.

Desapareixien els mestres, els jornalers,

els promotors del repartiment de terres,

la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

Per un instant vaig pensar que havia fet

un descobriment arqueològic.

A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

els poetes que mai no hem tingut,

els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

suggerint tornassolats colors malves i daurats.

En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.

Anarcoefemèrides del 25 de maig

Esdeveniments

- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau --actual plaça de la República--, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.

***

- Surt La Boje!: El 25 de maig de 1885 surt a Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista La Boje! Grido dei lavoratori (La Boje! Crit dels treballadors). «La Boje!» és el nom que van prendre les revoltes pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de Màntua. «La Boje!» significa en llengua vèneta«l'olla que bull» i ve de l'expressió que cridaven els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la va' de fora!» (Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un altre número, el 4 de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È campo libero alla collaborazione operaia» (La Boje! Camp lliure a la col·laboració obrera) i un epígraf d'Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti):«Noi plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente, giuistizia ci faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan arribi el gran dia, amb el sol lluent a la cara, justícia hi farem!).

***

- Alliberament de Nold i Bauer: El 25 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead en 1892, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat quatre anys i tres mesos. Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats, però la pena fou reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.

***

- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats --les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una«salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

***

- Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per«estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.

***

- Exposició d'Acín: El 25 de maig de 1930 s'inaugura al Rincón de Goya, al Parque de Buena Vista de Saragossa (Aragó, Espanya), l'exposició antològica d'obres (pintures, xilografies, escultures, obres en metall, etc.) de l'artista anarquista i anarcosindicalista Ramón Acín Aquilué. Poc abans, entre el 6 i el 20 de desembre de 1929, havia exposat amb gran èxit 60 obres a les Galeries Dalmau de Barcelona (Catalunya), una de les més prestigioses d'Europa. Amb aquesta exposició saragossana de 70 obres, molt influenciada per diverses corrents d'avantguarda (racionalisme, neocubisme, ultraisme, etc.), l'artista reté un homenatge al pintor Francisco de Goya y Lucientes i a l'arquitecte Fernando García Mercadal, qui projectà l'edifici racionalista Rincón de Goya entre 1926 i 1927, l'aixecà entre 1927 i 1928 i que acabà inaugurant-se el 16 d'abril de 1928, coincidint amb el centenari de la mort de Goya. Aquesta exposició s'emmarcà en els actes del centenari del romanticisme. La premsa d'aleshores es va fer ressò de l'exposició i a les primeres pàgines dels seus principals diàries (Cierzo,Diario de Huesca, Heraldo de Aragón, Montearagón,La Tierra, Tierra Aragonesa, La Voz de Aragón, etc.) es publicaren nombrosos articles al respecte; des del 31 de maig fins al 12 de juliol de 1930, aparegueren diferents ressenyes, comentaris i crítiques, signats per Marín Sancho, José Jarne, Zeuxis, «Albareda Hermanos» (José i Joaquín Albareda Piazuelo), Eloy Yanguas, Rafael Sánchez Ventura, Gil Bel, entre d'altres. Rebé dures crítiques, les úniques discordants de tota la premsa aragonesa, dels«Albareda Hermanos», que qualificaren Acín d'«avantguardista» i les exposicions d'avantguarda de«malalties infeccioses».

Exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya

***

- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una«temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.

Naixements

- Max Hödel: El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

Max Hödel (1857-1878)

***

- Paul Reclus: El 25 de maig de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenatGeorges Guyou. Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la«gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les FrèresÉlie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

Paul Reclus (1858-1941)

***

- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo,Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de«La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquestaèpoca va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

***

- Alfred Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Les Andelys (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Alfred Eugène Duchesnay. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Es casà amb Henriette Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia«Hôtel de Ville-Clamart» i amb qui tingué en 1911 una filla. Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualistaLa Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on morí en 1947.

***

- Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme iús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro --tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador --representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni--, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada,¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única,Suplemento de Tierra y Libertad,Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

Emilio López Arango (1893-1929)

***

- Francesco Carmagnola: El 25 de maig de 1900 neix a San Vito di Leguzzano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i agitador antifeixista Francesco Giuseppe Carmagnola, conegut simplement com Frank. Fou fill d'una família pagesa molt pobra; sos pares es deien Lino Carmagnola i Emilia Basso. Treballà com a obrer tèxtil i començà a militar en els grups llibertaris de ben jovenet, destacant com a conferenciant encara que només tenia estudis elementals. Quan feia el servei militar a Bolonya portà una intensa tasca propagandística entre els seus companys de caserna i per aquest motiu va ser traslladat a una unitat disciplinària militar creada especialment per a subversius. Un cop llicenciat, participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i combaté fins i tot armat en els enfrontaments que es generaren. A la província de Vicenza lluità contra els escamots feixistes organitzats i, fugint de la repressió, emigrà el 23 de febrer de 1922 a Austràlia, arribant a Sydney el 13 de maig d'aquell any amb el vaixell «San Rossore». Immediatament marxà a Ingham, al nord de l'Estat de Queensland, per treballar com a tallador de canya a la safra. En aquest país s'implicà en la lluita antifeixista organitzada des de la comunitat d'exiliats italians i els enfrontaments violents amb els grups feixistes locals el portaren en diferents ocasions a la presó. Sempre vigilat per la policia secreta i el cos consular italians, treballà per aconseguir la unitat entre l'esquerra australiana, tant dels obrers de la immigració com dels anglosaxons, fugint sempre de mantenir relacions amb el Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i el Communist Party of Australia (CPA, Partit Comunista d'Austràlia) i qualificant el règim soviètic de «feixisme roig». Entre 1926 i 1927 promogué a Melbourne la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A finals de 1926 cofundà a Sydney amb Giovanni Terribile Antico el grup «Lega Antifascista» (Lliga Antifeixista), especialitzada d'antuvi en la publicació de pamflets subversius i que arribarà a ser el grup esquerrà més important de la comunitat italiana a Austràlia. El juliol de 1927 començà a publicar a Sydney el primer periòdic antifeixista a Austràlia, Il Risveglio (El Despertar), que tractà la problemàtica local i publicà articles de militants anarquistes dispersos arreu del món (França, Suïssa, Argentina, Estats Units, etc.). El tercer número, publicat després de l'execució de Sacco i de Vanzetti, portà el títol «Lunga vita all'anarchia. Dagli anarchici seranno vendicati!» (Llarga vida a l'anarquia. Els anarquistes seran venjats!) i això serví de pretext perquè Grossardi, cònsol general d'Itàlia, exigís del primer ministre australià Stanley Bruce la immediata clausura del periòdic, que es va fer efectiva el 23 d'agost d'aquell any. El desembre de 1927 fundà amb altres companys el «Club Social Matteotti» --en honor de Giacomo Matteotti, socialista italià assassinat pels escamots feixistes--, al carrer Spring de Melbourne, del qual va ser nomenat secretari. L'1 de desembre de 1928 aquesta organització es traslladà a un nou local més gran al carrer Victoria de Melbourne i fundà el Comitè de la Lliga Australiana de Lluita contra el Feixisme. El «Club Matteotti» publicà entre 1928 i 1929, sota la direcció d'Isidoro Bertazzon, diferents publicacions periòdiques antifeixistes efímeres (L'Azione, Giacomo Matteotti, Germinal,In Memoria i Il Risveglio). Entre 1930 i 1932 col·laborà en els periòdics de Melbourne L'Avanguardia Libertaria, publicat per Bertazzon, i en l'antifeixista La Riscossa, editat per Valentino Ciotti. L'octubre de 1930 la policia australiana escorcollarà en dues ocasions el «Club Matteotti». L'1 de maig de 1931 es dirigí a una multitud de set mil treballadors que es manifestava per la riba del riu Yarra al crit de «Mort a Mussolini!». Després de la crisi interna del «Club Matteotti» en 1931 per lluites intestines entre Carmagnola i Bertazzon, que portarà a la seva dissolució oficial el 15 de desembre de 1933, i a causa de la depressió econòmica que patia l'economia del país, l'octubre de 1931 marxà novament a Ingham, al nord de l'Estat australià de Queessland, per treballar en la recol·lecció canya. La topada directa el 26 de desembre de 1931 amb Mari Melano, vicecònsol general d'Itàlia a Townsville, de visita a Ingham, el portà a un procés polític amb dos companys (Mario Tardiani i Tom Saviane) entre l'11 i el 12 de febrer de 1932 a la Cort Suprema de Townsville on es defensà atacant durament el feixisme i el racisme de les autoritats australianes contra els immigrants, judici del qual va ser absolt. L'agost de 1934, amb son company Francesco Fantin, fou un dels organitzadors de la gran vaga de la recol·lecció de canya de sucre contra la gran empresa Colonial Sugar Refining Company (CSR, Companyia Colonial Refinadora de Sucre) portada a terme per l'Australian Workers' Union (AWU, Unió de Treballadors Australians) i que a més de reivindicacions laborals exigia mesures contra el morbo de Weils, malaltia infecciosa que portava a la tomba nombrosos obrers de la safra. Aquestes reivindicacions dugueren a l'obligatorietat de cremar els camps de canya com aúnica mesura de lluitar contra la malaltia, pràctica usada encara en els nostres dies. Com que va ser inscrit en la llista negra de la patronal i no trobava feina, retornà a Melbourne per a treballar com a obrer en una fàbrica. En 1938 organitzà la difusió de la propaganda antifeixista que es repartia al port de Melbourne entre els mariners dels vaixells italians que hi ancoraven. El 15 de febrer de 1938, durant un d'aquests repartiments, un grup de mariners feixistes del vaixell de guerra «Raimondo Montecuccoli» atacaren salvatgement el xofer d'un taxi que havien confós amb Carmagnola. Dos dies després s'organitzà una manifestació de protesta al port de Melbourne de més de 12.000 persones i en la qual prengué la paraula i Mussolini va ser cremat en efígie. Arran de l'entrada en la II Guerra Mundial de la Itàlia feixista, molts d'italians, considerats com a potencials enemics, van ser internats en camps de concentració. Aquest fet va ser durament denunciat per ell ja que en aquests camps es tancaven sense cap discriminació italians defensors del feixisme i militants antifeixistes, produint-se constants agressions --el seu company Fantin va ser assassinat en 1942 en un d'aquest camps per interns feixistes, crim que restà impune. El 27 de juliol de 1940 va ser detingut a Sydney mentre distribuïa pamflets emparedat amb un cartell que deia «Tots els italians no són feixistes.», amb caricatures de Mussolini i fotografies de antifeixistes empresonats. Després de la guerra, encara que fidel al pensament anarquista, reduí la seva militància activa. Retirat a Camden, a prop de Sydney, durant els últims anys de sa vida es reunia amb els joves militants del moviment llibertari. Malalt de càncer, Francesco Carmagnola va morir el 27 de febrer de 1986 al barri de Lugarno de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou enterrat al cementiri de Camden.

Francesco Carmagnola (1900-1986)

***

- Ilio Baroni: El 25 de maig de 1902 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels «Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per «activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits.

***

- José Horna Lechuga: El 25 de maig de 1909 neix a Jaén (Andalusia, Espanya) el dibuixant, cartellista i escultor anarquista José Horna Lechuga. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid (Espanya) amb la també artista anarquista Remedios Varo i amb Salvador Dalí, i va pertànyer al moviment surrealista. Durant la guerra civil fou un dels fundadors de la revista Umbral, en la qual col·laborà amb dibuixos, i treballà com a dibuixant per a l'Estat Major de l'Exèrcit republicà. En la redacció d'Umbral conegué la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, amb qui es casà en 1938 prenent el nom de Kati Horna, amb el llinatge del seu marit. En 1939 s'enrolà en la Divisió de l'Ebre que cobrí la retirada de civils cap a França i, quan el triomf franquista era un fet, creuà amb sa companya els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord). Ella pogué arribar a París, però ell va ser reclòs en un camp de concentració. Quan aconseguí sortir del camp, i després de treballar un temps a l'Agence Photo de París, amb Kati embarcà el 17 d'octubre de 1939 a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell desembarcà la parella a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. Amb sa companya s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. Al país asteca destacà com a escultor surrealista, cartellista, maquetista, dibuixant publicitari, il·lustrador de llibres i dissenyador de tapissos i de mobles. Amb Carlos Lazo realitzà el disseny i la construcció amb un grup d'enginyers de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys col·laborà en Aventura i en l'editorial Minerva. A Mèxic entaulà amistat amb destacats artistes i escriptors, com ara Frida Kahlo, Diego Rivera, Leonora Carrington, Benjarmín Péret, Alice Rahon, Edward James, Mathias Goeritz, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Alejandor Jodorowsky o Wolfgang Paalen, entre d'altres. El 20 d'octubre de 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. En els anys cinquanta col·laborà amb Remedios Varo i amb Leonora Carrington en la realització de juguetes artístics i de titelles. Fou un expert jugador de cesta-punta, esport en el qual guanyà importants premis. Durant els 24 anys que va viure a Mèxic mai no va voler exposar la seva obra, encara que va ser guardonat amb nombrosos premis pel seu treball gràfic. José Horna Lechuga va morir el 4 d'agost de 1963 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1964 la Galeria Antonio Souza realitzà una exposició d'homenatge amb les seves escultures. En 2003 es realitzà al Museu Nacional d'Art de la Ciutat de Mèxic una exposició antològica de la parella Horna sota el títol Los sentidos de las cosas. El mundo de Kati i José Horna.

José Horna Lechuga (1909-1963)

***

- Humberto Montefameglio:El 25 de maig de 1935 neix a Metz (Lorena, França) el periodista, motero i militant anarquista Umberto Montefameglio. Quan tenia 17 anys va començar la seva activitat periodística com a ajudant de corresponsal a Torí de la Gazzetta dello Sport, aleshores dirigida per Gianni Brera. L'1 de gener de 1958, treballant en Il Popolo Nuovo, esdevingué periodista professional, el més jove a Itàlia durant molts d'anys. A mitjans dels anys setanta creà el Comitato Stampa Libertaria (Comitè d'Impremta Llibertària), una de les primeres agències de contrainformació, on participaren totes les tendències i mitjans de comunicació del moviment llibertari italià. Exercí el periodisme en nombrosos periòdics (Il Popolo, L'Italia,L'Avvenire, La Notte,Il Giorno, Il Milanese, Bolero,Epoca, Panorama,Grazia, Topolino) i va participar en diverses publicacions llibertàries (Umanità Nova, A, etc.). En aquests anys col·laborà amb l'editorial Antistato. Fou el fundador i director de la revista Il Club degli autori i president de l'associació homònima que es creà per promocionar els autors emergents. També creà Montedit --editorial especialitzada en nous creadors i de la qual s'encarregaran les seves dues filles Antonella i Adriana-- i diverses revistes, com ara la bimensual Il Club della pipa --on reivindicà aquesta manera de fumar tabac--, la mensualIl Mercato del legno i la setmanal La Gazzetta della Martesana. No deixà de banda altres mitjans, com ara la ràdio (Radio Martesana) i la televisió. Fou un dels primers en creure la força que podria tenir la informàtica i Internet, creant diverses pàgines web, algunes premiades. Membre del Consell Editorial de Mondadori, participà activament en la Consulta Sindacale dell'Associazione Lombarda dei Giornalisti (Consulta Sindical de l'Associació Llombarda de Periodistes). En 1996, amb Franco Marano, traduí a l'italià el llibre de Carlos Semprún Maura Libertad! Rivoluzione e controrivoluzione in Catalogna. L'última temporada de sa vida col·labora estretament amb l'editorial llibertària Elèuthera i fou el responsable de les revistes Vivere Melegnano i VS. Umberto Montefameglio va morir el 26 de gener de 2007 a Vizzolo Predabissi (Milà, Llombardia, Itàlia) i tres dies després fou enterrat a Melegnano, al sud de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre la multitud que es reuní per acomiadar-lo parlaren l'alcalde de Melegnano, que agraí el seu compromís amb aquesta comunitat; Aurora Failla, de la revista A; i Massimo Varengo, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Hi havia també una bona representació de companys motociclistes, que digueren l'últim adéu a Nonno Biker (L'Avi Ciclista), com era nomenat en aquest cercle.

Continua...

---

Formalment, l'Anuari és una revista amb més de 100 planes en el qual es pot trobar un resum de les principals notícies de l'any que han aparegut al web, un balanç general de les lluites socials, un tractament específic de la repressió, que s'ha documentat fent una recerca dels casos dels darrers anys i diferents articles que analitzen de ben a prop els diferents àmbits i temes més crítics de les lluites populars mallorquines.

 

     La Vanguardia treu materials contra les Corporacions, vaja!

      Al igual que els grans diaris espanyols,  La Vanguardia, a tot temps, produeix una informació que rep el vist i plau de les Corporacions capitalistes,  i de Washington.

    Però,   pel que es veu,  la cosa grinyola. Hem de suposar que l'augment exponencial de mitjans d'informació  digitals destorba a la gran premsa i l'hi provoca contradiccions.

      Aquest deu ésser el cas de referència.  La Vanguardia,  de 24/05/2016, ofereix un avanç de Off the road ,  de N'Andy Robinson,  obra que recull tot de reportatges que fan palès el fracàs social i econòmic dels EUA.  L'obra suposa una denúncia de les Corporacions i de la  política econòmica neoconservadora (neoliberal,  en diuen a Catalunya).

     He pensat que seria bo contribuir a la difusió de l'article d'En Robinson.  Vegeu la web Un viatge per l'Amèrica de les desigualtats. 

Fotografies antigues.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 26 de maig

Esdeveniments

- Sisè dia de la Setmana Sagnant: El 26 de maig de 1871 a París (França) ja no existeixen ni el Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació Públic. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens poders sota el control de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de la Bastilla, que resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els defensors del qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no queda més que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins que acaben les municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon, Jean-Baptiste Millière ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!», juntament amb centenars de communards. Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les ambulàncies. A la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges --11 capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de l'Imperi-- al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que serà maltractat per la massa immisericordiosa.

***

- SurtLe Quotidien: El 26 de maig de 1901 surt a Lió (Arpitània) el primer número del diari llibertari Le Quotidien. Organe de revendication ouvrière, editat per Sébastien Faure. El gerent en va ser B. Martenot i hi van col·laborar Victor Charbonnier, Sébastien Faure, Guerdat, Hubert Lagardelle, Marius Montet, E. Philip, Henri Ponard i Michel Zévaco, entre d'altres. En sortiren 294 números, l'últim el 15 de març de 1902.

***

- París (26-05-68): El 26 de maig de 1968 a París (França)és dia de negociacions. La Conferència de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i la policia negocien per preparar un míting demà matí a l'estadi de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària. El Ministeri de l'Interior i l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració d'aquest míting. El premi Nobel Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La policia està molt preocupada pel que faran els«extremistes» del «Moviment 22 de Març». El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart perquè organitzi una gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que finalment tindrà lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde, François Mitterrand presideix amb Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una manifestació que reuneix 8.000 participants.

Naixements

- Felice Vezzani: El 26 de maig de 1855 neix a Novellara (Emília-Romanya, Itàlia) el pintor, decorador i propagandista anarquista Felice Vezzani, conegut sota diversos pseudònims (V. Enizza, Lux, Felix). Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V. Enizza, col·laborà en la revista satírica Bononia Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors socialistes més importants de la regió. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1891, època en la qual s'acostà a les idees anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés del Partito dei Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat a Gènova, en el qual participà i on els anarquistes van ser atacats pels seus companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment llibertari. Decidí emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals d'aquell any fundà el setmanari anarquista humorístic L'Asino Umano, que publicà a São Paulo 28 números fins al 25 de març de l'any següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes satírics. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants anarquistes i socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli, Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió preparatòria del Primer de Maig al Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro. Un cop alliberat, començà a col·laborar en L'Avvenire (1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto Donati i Lodovico Tavani, entre d'altres. En aquesta època també col·laborà en el periòdic Lo Schiavo Bianco. El març de 1895 va ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del novembre de 1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,òrgan d'expressió dels anarquistes italians que publicà 250 números entre el 10 de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També col·laborà en el bimensual romà Il Pensiero Moderno. El març de 1897 retornà a Itàlia i començà a col·laborar en el periòdic d'Ancona L'Agitazione (1897-1898) i en el seu suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el número únic del periòdic Il Domocilio Coatto, publicat a Forli, on denuncià la Llei d'assignació de residència. El març de 1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom del Cercle d'Estudis Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que sortí publicat com a suplement del periòdic L'Agitazione. Després dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat a dos anys, 10 mesos i cinc dies de presó per«incitació a la desobediència i a l'odi de classes mitjançant la premsa» i fugí clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore, publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) per Giuseppe Ciancabilla, Domenico Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb els redactors, cessà de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899 marxà a París (França) on el contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de 1900 i trobà nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto Cantoni, Pio Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.). Aquest mateix 1899, sota el pseudònim de Felix, les edicions de Les Temps Nouveaux li van publicar el fullet Alle madri d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el pseudònim Felix, col·laborà en diferents periòdics anarquistes italians, com ara L'Avennire Sociale (signant Dalla Francia),L'Agitazione,Combattiamo,Pro Justicia, etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de Suport als Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i altres. Fou un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva fundació el juliol de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a França nombroses publicacions italianes, com l'abans citada, L'Avvenire de Buenos Aires i La Questione Sociale de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a París, va ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa arran de la intervenció de diverses personalitats polítiques franceses, especialment de Jean Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el número únic de Pro Calcagno e contro il domicilio coatto, publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia de Nàpols. En aquesta època esdevingué un dels principals animadors de l'anarquisme italià a París, acostat al grup editor de Le Temps Nouveaux --a instància seva aquesta publicació tirà milers de targetes postals amb el retrat de Gaetano Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia-- i establint estrets contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a Londres. Després col·laborà, amb Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare Cipriani, en l'únic número de Verso l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913 participà en la campanya organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic número de Liberiamo Masetti, publicat en novembre d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran Guerra, marxà a Londres, però l'abril de 1916 retornà a París, on continuà amb els seus contactes amb Luigi Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova sota el pseudònim Lux. L'agost de 1917, després de la mort de sa companya, tornà a Itàlia, però en 1922 retornà definitivament a París, reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i col·laborant en diferents publicacions anarquistes, com ara Fede (Roma), L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal (Chicago), L'Adunata dei Refrattari (Nova York), Il Risveglio (París), Fede (París), Vogliamo (Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic Internacional de Marsella li estrenà l'obra dramàtica Demenza giustiziera. L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18 d'abril de 1929 a París. Felice Vezzani va morir l'11 de febrer de 1930 al seu domicili del carrer dels Cloys de París (França). Pòstumament, en 1932, el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques de París li publicà el fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti. Com a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes (Virgilia D'Andrea, Giuseppe Ciancabilla, etc.).

Felice Vezzani (1855-1930)

***

- Auguste Linert: El 26 de maig de 1867 neix a Drosnay (Xampanya-Ardenes, França) l'escriptor, dramaturg i propagandista anarquista Auguste Linert. Amant de la literatura i de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre Libre, creat per André Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista artística mensual Essor Littéraire, que durà tres mesos, i publicà la comèdia en un acte Le billet comique. En 1886 sortí el poemari Premiers bourgeons i marxà a París buscant feina i per completar la seva formació. Poc després dirigí La Revue Champenoise. Organe de l'Académia Champenoise, publicada aÉpernay entre 1887 i 1888, i dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa freqüentà les vetllades del cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i antic communard Eugène Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves experiències a Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890 representà al Teatre Libre el lúgubre Conte de Noël. Mystère moderne en deux tableaux, en prose, que narra la història de Rosa, dona del pastor Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son marit, i lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l mengin amb el dolç acompanyament de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar, fundà a París, amb Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la transformació de la societat mitjançant l'art com a medi d'acció i on van col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Maximilien Luce, Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon, A. Zevaés, Léon Riotor, Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el grup escampà la seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de presentar la tragèdia en cinc actes Danton, de l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies Parisiennes, però finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat. Gràcies a una subscripció llançada en els cercles socialistes i anarquistes, el 12 de març de 1893 pogué representar en sessió privada la seva peça La cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta«espectacle d'assaig» denuncia els «dimonis del capital» i reivindica la destrucció del capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca l'Anarquia! Visca la Social» llançats pels espectadors en acabar l'actuació, van fer que l'autor acabés a la comissaria de policia. El text de La cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de 1932 i juny de 1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la revista Plus Loin una mena de memòries: Souvenirs des temps d'anarchie. Una de les seves màximes era: «L'art ha de ser terrible per a ser vertader.» Auguste Linert va morir el 21 d'octubre de 1946 a Noisy-le-Sec (Illa de França, França)

- Mariano Costa Iscar: El 26 de maig de 1883 neix a Pamplona (Navarra) l'anarcoindividualista Mariano --també citat Manuel-- Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «JuventudÁcrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios,Proa,La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell«Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus --de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral,Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit,Estudios,Ética,Helios,Humanidad,Iniciales,Nervio,Nosotros,Proa,La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) iLa enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc. Mariano Costa Iscar va morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

***

- Martí Laviña Torroella: El 26 de maig de 1884 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) el llibreter anarquista Martí Laviña i Torroella. Fou el mitjà de tres germans i era fill de Nicolau Laviña Cairó i de Francesca Torroella Noguer. Son pare, membre de la lògia maçònica «Luz» de Palafrugell, tenia la barberia al carrer Estret d'aquesta localitat. Després de fer els estudis elementals, Martí començà a fer feina de menestral en una fàbrica surera i entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes que es debatien al Centre Obrer de Palafrugell i començà a militar en els grups anarquistes de la vila («Luz y Armonía»,«El Justiciero», «El Despertar», etc.). El febrer de 1904 va ser cridat a files fer per el servei militar, però en sortí exclòs del sorteig per «curt de talla»; l'estiu de 1907 aconseguí l'exclusió definitiva. El 25 de desembre de 1904 va ser elegit vocal de la Junta Directiva del Centre Obrer de Palafrugell. En aquestaèpoca realitzava diverses feinetes i ajudava son pare a la barberia. El 14 de setembre de 1909 es casà amb l'obrera modista Engràcia Carreras (Na Gracieta). El setembre de 1910 participà en la creació del Centre de Cultura Popular de Palafrugell, desvinculat de tota tendència politicosocial i on participaren els intel·lectuals de la vila. A començaments d'abril de 1912, com a membre del Comitè d'Empresa de la fàbrica surera Can Torres, participà activament en la vaga dels obrers surers, que es perllongà fins al 23 de juny i la qual implicà un gran desplegament de la Guàrdia Civil. Quan son pare es retirà, heretà la barberia, però no continuà amb el negoci i obrí una llibreria al mateix local, on oferia publicacions anarquistes i de l'esquerra catalanista. Com que el negoci no donava molt --fiava llibres a molta gent, com ara l'escriptor Josep Pla i Casadevall--, compaginà la llibreria amb la feina de barber i sa companya treballant en una fàbrica. En 1914, any del naixement de son fill Lluís, creà a la llibreria unes sessions de lectura d'autors catalans sota el títol «Lectura Popular» i després traslladà la llibreria a un local més adient al carrer dels Valls. En 1918 nasqué el segon fill de la parella, Rosa, que també militarà en el moviment anarquista. El maig de 1924 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres veïns, per fer classes de català; com que era el representant de la l'Associació Internacional Anarquista (AIA) a Palafrugell, un cop alliberats els detinguts, ell va haver de romandre empresonat durant uns quants dies més. El 26 de febrer de 1927 va se nomenat vocal associat de la Junta Municipal de la vila. El 31 de maig de 1928 publicà al setmanari palafrugellenc Baix Empordà un article, el primer d'un seguit de col·laboracions a partir d'aquell moment i fins 1930, on remarcà les excel·lències de la trofologia, ciència dintre del naturalisme que tracta de l'alimentació i la nutrició i de l'harmonia alimentària. A partir de 1932 col·laborà en el diari Ara amb articles naturistes i de medicina alternativa. El 25 d'abril de 1933 participà en la fundació de l'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell, que en 1936 es transformà en l'Ateneu Llibertari de la localitat i que era conegut com la«Casa Àcrata». Com a membre del Centre Fraternal, el juny de 1933 proposà uns nous estatuts d'aquesta institució per aconseguir major transparència en la gestió. Entre 1934 i 1936 els seus articles en Ara versaren sobre economia, la guerra i la Revolució i l'antifeixisme. Durant la guerra albergà nombrosos membres de les Brigades Internacionals i refugiats, un d'aquests, que es feia dir Vladimir, amb el temps es va saber que es tractava de Josip Broz Tito, futur president iugoslau. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus. Malalt, Martí Laviña Torroella va morir en 1939 al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) d'una congestió pulmonar.

***

- Felipe Sandoval: El 26 de maig de 1886 neix al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com«Expedició dels 101» --dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.

Felipe Sandoval (1886-1939)

***

- Auguste Nouvellon: El 26 de maig de 1889 neix a Sars Poteries (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista Auguste Nouvellon, conegut com Pacemulo (Pacifista, en esperanto). De jove aprengué l'ofici de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi («Tour de France du Compagnonnage»), alhora que començà a lluitar en el moviment sindicalista. Després marxà a la Península i treballà com a fotògraf ambulant a Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys posteriors residí a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president del grup anarcopacifista«Athénée Science et Nature» (Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto. Mantingué estreta relació amb el periòdic anarcoindividualista L'Unique (1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va fer costat i difusió del periòdic Contre-Courant (1950-1968), de Louis Louvet. Auguste Nouvellon va morir el 30 de juliol de 1953 a Orà (Orà, Algèria) després de patir una malaltia llampant.

Auguste Nouvellon (1889-1953)

***

- Antonio García Birlán: El 26 de maig de 1891 neix a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya) --algunes fonts citen el 27 de març de 1892 a Pinos Puentes, Villarrubia o Valderrubio)-- l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios,Pío Ayala, Denis,Fabio,Julio Barco, etc. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup«Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche --del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra--, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la sevaèpoca. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit,CNT,Despertad,Floreal,Generación Consciente, Liberación,La Revista Blanca, RevistaÚnica,Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc.És autor d'A la lucha,Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado,Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934),El movimiento libertario español enÁfrica, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía,Cultura y civilización,El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación,El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca.

Antonio García Birlán (1892-1984)

***

- Vincenzo Zanelli: El 26 de maig de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Zanelli, conegut com Banega. Sos pares es deien Alessandro Zanelli i Adele Chiodini. Fou un dels militants anarquistes més actius d'Imola. Membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Cambra del Treball, recaptà fons per al Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques). Treballà d'obrer al forn de la bòbila de la cooperativa d'elaboració de maons i rajoles Bonaga. El 14 de juliol de 1919 va ser detingut acusat d'haver participat en les manifestacions contra l'encariment de la vida i d'haver intentat desarmar un policia. El 25 de juny de 1921 va ser novament detingut per haver-se enfrontat a un grup de feixistes locals que havien atacat el Cercle Socialista; empresonat, va ser amollat una vintena de dies després. El 22 de juliol de 1921, quan estava davant casa seva amb els companys anarquistes Enrico Tarozzi i Sante Farina, després d'haver sortit de la taverna Case Callettino del carrer Campanella d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), un escamot punitiu feixista format per cinc individus armats els atacà. Sos companys aconseguiren fugir pels camps dels redols, però ell va ser ferit d'antuvi d'un tret al braç i, després d'abatre un dels assaltants, el feixista Francesco Nanni, va ser mort d'un tret al cor. Una vaga general espontània aturà la població els dies següents i una gran multitud assistí als seus funerals. La seva tomba va ser posteriorment profanada pels feixistes.  

***

- Ramon González Sanmartí: El 26 de maig --altres fonts citen el 25 de juny-- de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista, anarquista i resistent antifranquista Ramon González Sanmartí --el segon llinatge citat a vegades com Sanmartín--, també conegut com El Nano de Granollers o Salvador Soler Santamaría. En 1933, quan encara era un aprenent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys treballà a la fàbrica de teixits de cotó de Roca Umbert de Granollers. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat uns mesos. Un cop lliure en 1935, entrà a formar part del primer Comitè de Granollers de les Joventuts Llibertàries i el maig de 1936 representà la comarcal del Vallès Oriental d'aquestes en el Ple Regional de Badalona. Participà en els combats als carrers en les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i va ser nomenat membre dels comitès locals de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'octubre de 1936 marxà al front d'Aragó en la milícia de Ginés Mayordomo que s'integrà en la «Columna Roja i Negra», que després passaria a ser la 28 Divisió («Divisió Ascaso»). Després de la decisió del general Sebastián Pozas, comandant de l'Exèrcit republicà de l'Est, de llicenciar els combatents menors d'edat, retornà a Granollers on reprengué diverses tasques d'organització. Amb l'enfonsament del front d'Aragó, l'abril de 1938, amb altres companys de les Joventuts Llibertàries, s'enquadrà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), aleshores dirigida per Ricard Sanz García, en la qual va lluitar en diversos combats a les comarques del Pallars Jussà i la Noguera (Sant Corneli, Sant Romà d'Abella, pantà de Camarasa, etc.). Amb el triomf franquista, participà en l'operació de la Retirada i el febrer de 1939 creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració (Vernet, Agde, Barcarès, Argelers i Sant Cebrià). Fugint dels camps s'allistà en la Legió Estrangera, destinat al Marroc emmalaltí i va ser llicenciat. De bell nou a Europa, va ser detingut pels nazis a Tolosa de Llenguadoc com a excombatent i enviat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) alemany a Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué fugir i entrà a formar part de la resistència, com a enllaç amb la CNT clandestina. Després de l'Alliberament, participà activament en la reorganització i en l'estructura orgànica de l'FIJL. Integrat en els grups de combat antifranquistes, realitzà diverses incursions a Catalunya amb els grups de Josep Lluís Facerías (Face) --eren cunyats--, de Celedonio García Casino (Celes) i, ocasionalment, de «Los Maños». El 31 de maig de 1947, amb Juan Cazorla Pedrero i Pere Adrover Font (El Yayo), expropiaren 18.000 pessetes de la fàbrica Roca Umbert on ell havia treballat. El 12 de juliol de 1947 intervingué amb altres companys en l'execució del confident de la policia franquista Eliseu Melis Díaz. L'estiu de 1947 s'integrà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). A començaments de novembre de 1947 s'internà clandestinament a l'Espanya franquista amb Josep Lluís Facerías, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Francisco Ballester Orovigt, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias. A començaments de març de 1948 creuà els Pirineus, amb Juan Alcacer Albert, com a delegats de l'FIJL amb la finalitat de presentar informes a l'organització de l'exili. Ramon González Sanmartí va morir d'un tret al front el 13 de juny de 1948 en una emboscada als carrers Tallers, Valldonzella i plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya) perpetrada per la policia quan participava en una incursió guerrillera; en aquesta acció van poder fugir Raúl Carballeira, Víctor García i Juan Cazorla, encara que aquestúltim ferit de bala a l'intestí.

Ramon González Sanmartí (1920-1948)

Defuncions

- Albert Thierry: El 26 de maig de 1915 mor a Aix-Noulette (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptor, professor, moralista, anarquista i sindicalista Maurice Alphonse Marie Albert Louis Thierry. Havia nascut el 25 d'agost de 1881 a Montargis (Centre, França). Era fill d'un obrer paleta establert a París (França), estudià a l'Escola Primària Municipal de Clichy i després a Asnières (Illa de França, França). Realitzà uns brillants estudis secundaris al Col·legi Chaptal, al VIII Districte de París, i després d'acabar magisteri a l'Escola Normal Superior de Saint-Cloud (Illa de França, França), amb 19 anys, sortí amb la titulació de professor. En aquests anys d'adolescència es declarà anarquista, fortament influenciat pels clàssics (Pierre-Joseph Proudhon, Piotr Kropotkin, Lev Tolstoi, Domela Nieuwenhuis, etc.). Dreyfusard, entre 1898 i 1899 va pertànyer al Grup d'Estudis Socials i Pedagògics (GESP) de Puteaux (Illa de França, França), conegut com «El Grup de Puteaux», que es reunia a casa del pare del seu condeixeble Pierre Lamouroux. La seva amistat amb Pierre Monatte el portà al sindicalisme revolucionari, però sempre va ser reticent a certs aspectes del seu pensament i de la seva tàctica, reprovant especialment l'antipatriotisme, el neomaltusianisme, el dogmatisme i el sabotatge. D'antuvi antimilitarista, entre 1902 i 1903 va fer el servei militar al camp militar de Châlons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes, França), negant-se a formar part d'un escamot d'oficials. Entre 1903 i 1905 estudià amb una beca a Alemanya i aÀustria-Hongria (Weimar, Jena, Munic, Viena, Salzburg, Budapest, etc.), on amplià els seus coneixements de la llengua alemanya. Entre 1905 i 1911 fou professor de l'Escola Primària Superior de Melun (Illa de França, França) i entre 1911 i 1914 de l'Escola Normal de Professors de Versalles, als locals de Montreuil (Illa de França, França). En aquests anys conegué Pierre Hamp, André Gide, Paul Soulas, Alain i altres intel·lectuals. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques, com ara Les Cahiers de la Quinzaine, L'École Rénovée, La Grande Revue, La Jeunesse Enseignante, Les Pages Libres,Les Temps Nouveaux, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, entre d'altres. En 1909 publicà L'homme en proie aux enfants. El 2 d'agost de 1914, quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat. Amic de Charles Péguy, es va veure seduït per la«Unió Sagrada» i es declarà intensament patriota, presentant-se voluntari per anar al front i el setembre de 1914 hi va ser enviat com a simple soldat enquadrat en el 2n Batalló de la 5a Companyia del 28 Regiment d'Infanteria. Durant la retirada del Marne va ser ferit i apressat sis dies pels alemanys; després va ser alliberat per les tropes franceses, restà dos mesos a l'hospital de Cholet (País del Loira, França) i tres mesos aÉvreux (Alta Normandia, França). De bell nou incorporat al front, Albert Thierry va morir el 26 de maig de 1915 a Aix-Noulette (Nord-Pas-de-Calais, França), a la«Tranchée des Saules» (Trinxera dels Salzes), durant l'ofensiva d'Artois, a resultes de l'explosió d'un obús que rebé al cap. Les seves restes reposen en un dels ossaris de la Necròpoli Nacional de Notre-Dame-de-Lorette (Ablain-Saint-Nazaire, Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser condecorat amb l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor. Pòstumament, entre desembre de 1917 i agost de 1918, es van publicar en el periòdic La Grande Revue, els seus «Carnets de guerre». També pòstumament es publicaren reculls d'articles i assaigs seus, com ara Testament d'un combattant. Des conditions de la paix. Essai de morale révolutionnaire (1916),Les conditions de la paix. Méditations d'un combattant (1918), Sourire blessé (1922), Réflexions sur l'éducation. Novelles de Vosves (1923), Le révélateur de la douleur. Tragédie (1929), L'homme en proie aux enfants (1947 i 2010) i Vous dites grandir (1963), on tractà temes com l'acció directa en pedagogia, l'educació sindicalista, la literatura proletària, etc. A França, dos escoles primàries i un col·legi porten el seu nom.

Continua...

---

Al ple d'ahir va ser  aprovada  la nostra moció per a la contractació pública socialment responsable per 16 vots a favor (Alternativa, Junts, UMP, Tots, Pi) i 1 en contra (PP).El Portaveu del PP a més de votar en contra ens va dir que eram leninistes,  per demanar un tipus de clausules comuns a tota la Unió Europea. Una demostració més de l'época en la que es troben mentalment encara els populars de Pollença. Per la nostra part estam molt contents per aquesta aprovació, ara pertoca  complir l'acordat, i fer que això es converteixi en realitat.

MOCIÓ PER A LA CONTRACTACIÓ PÚBLICA SOCIALMENT RESPONSABLE

Exposició de motius:

Les Contractacions Públiques Socialment Responsables (CPSR) són definides per la Comissió Europea com «les operacions de contractació que tenen en compte un o més dels següents aspectes socials: oportunitats de feina, treball digne, compliment amb els drets socials i laborals, inclusió social (incloses les persones amb discapacitat), igualtat d'oportunitats, disseny d'accessibilitat per a tothom, consideració dels criteris de sostenibilitat, incloses les qüestions de comerç ètic i un compliment voluntari més ampli de la responsabilitat social de les empreses (RSE), a la vegada que es respecten els principis consagrats en el Tractat de la Unió Europea i les Directives de contractació».

Atès que els fonaments jurídics avalen la legalitat de la introducció de clausulat social en els contractes públics:

La Directiva 2014/24/UE del Parlament Europeu i del Consell de 26 de febrer de 2014 assenyala de forma clara la possibilitat d'incorporar criteris socials com a condicions d'execució, criteris d'adjudicació i com a contractes reservats.

A nivell estatal, el Reial Decret Legislatiu 3/2011 pel qual s'aprova el Text Refòs de la Llei de Contractes del Sector Públic habilita legalment la introducció de criteris socials en els plecs de contractació.

En el cas de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, s'ha aprovat recentment l'Acord del Consell de Govern de 29 d'abril de 2016 pel qual s'estableixen directrius per a la inclusió de clàusules de caràcter social en la contractació de l'Administració de la CAIB i el seu sector públic instrumental, que recull una sèrie de clausulat social que s'han d'incloure en els plecs de contractació de dita administració.

També el Departament de Cooperació local i Interior del Consell de Mallorca va editar ja fa uns anys una Guia de Clàusules Socials, per facilitar la incorporació de clàusles socials en la contractació pública de les entitats municipals, precisament per facilitar el treball a l'àrea tècnica encarregada d'elaborar els plecs de contractació, així com proporcionar una anàlisi de legalitat a l'àrea jurídica, de secretaria o intervenció.

Atès que la contractació pública no només és un mitjà per a l'obtenció de prestacions, obres i serveis, sinó que també pot ser una eina jurídica al servei dels poders públics per complir amb els seus fins i valors fonamentals: cohesió social, redistribució de la riquesa, igualtat i justícia.

La contractació responsable no només no incrementa el preu de l'adjudicació, sinó que suposa un estalvi demostrable, per l'estalvi en despesa social; per tant implica una utilització eficient dels pressupostos públics.

Adjudicar un contracte atenent només al preu i sense considerar criteris ètics, socials i ambientals, suposa un sistema de contractació de curt abast que, en el millor dels casos, produeix un efecte neutre i, en el pitjor, ocasiona conseqüències negatives. No incloure criteris socials en la contractació municipal seria perdre una oportunitat de generar un benefici afegit.

Per tot això, aquesta regidora presenta al ple de l'Ajuntament per a la seva aprovació, si procedeix, la següent proposta

ACORDS

1-Adoptar el compromís d’incorporar clàusules socials en els expedients de contractació pública de l'Ajuntament de Pollença (incloent els òrgans autònoms i EMSER), exceptuant només aquells casos en què l'òrgan de contractació no ho consideri convenient per les característiques del contracte i ho motivi amb un informe.

2-Prendre com a referència bàsica per a la incorporació de clàusules la Guia de clàusules socials, editada pel Departament de Cooperació Local del Consell de Mallorca i les actualitzacions que se'n facin, també per part del Govern balear. 

3-Convocar, en un termini no superior a trenta dies, una junta de portaveus per concretar el objectius estratègics de tipus social i ambiental que es pretenen aconseguir amb la Contractació Pública Socialment Responsable municipal.

4-Elaborar una memòria anual sobre la contractació socialment responsable municipal.

Demà dissabte us esperam a l'Ateneu de Pollença a la presentació a les 20:00 de l'anuari 2015 de Contrainfo.cat.

Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. (Miquel López Crespí)

Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. (Miquel López Crespí)

Romania en flames

Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. De primer arribaren cansats, avorrits d'haver de participar en aquella nova paròdia en lloança dels dirigents que els oprimien. S'arrengleraren capbaixos, sense deler de mirar amunt, cap allà d'on venia la veu odiada. Les banderes no es desplegaren aquell matí. Sé que avançàvem amb la secreta sospita que entre aquells cors esmicolats pel poder quelcom de nou estava covant, resplendent i poderós. A frec de la desesperança, quan ja tot semblava perdut, els homes i les dones es retrobaren l'un al costat de l'altre i es contemplaren amb mirada fulgurant, sentint bategar dins les venes els oblidats càntics de guerra, l'aroma salabrós del vent, la profunditat de les aigües. Per primer cop en molts d'anys, el poble esdevingué ampla avinguda lluent, un oceà ple de música d'una dimensió desconeguda. I nosaltres, arrelats a la plaça, entre la gent, sentint el lent ressorgir del cor sota el sol batent del migdia. Un calfred ens paralitzà d'emoció en sentir els primers xiulos dirigits contra el Conducator i la seva esposa, Elena Petrescu, reina dels morts de Timisioara, emperadriu de la fam i la misèria del seu poble, sacerdotessa beneïda per totes les Acadèmies de Ciències del món, filla predilecta de la corona britànica; fidels servidors ambdós del Fons Monetari Internacional. Els primers crits enlairant-se foren com somnis d'aigua poderosos, creixent en vertigen, com esponeroses flors de fecunditats. Ens adonàvem que era el moment més perillós. La policia podia començar a disparar com a Brasov, Constança, Sibiu. ¿Qui quedaria enmig fent front als tancs? ¿Cadàvers de dones embarassades com als pobles de Transilvània? L'instant era talment com caminar damunt una corda sobre l'abisme, un perillós passar a l'altra banda, la que no té retorn. De sobte, per a servar per sempre el record d'aquell moment històric, tremolant, restàrem aturats enmig de les veus que s'anaven alçant cada vegada amb més força. Hi veig el teu rostre espectant assenyalant-me el dictador, atemorit pel que veia i sentia. Anaven i venien els policies parlant-li a cau d'orella. L'urpa de Elena Petrescu ordenà com una ventúria de mort disparar contra la multitud. Sentírem els primers trets i quan ens llançàrem al terra ensopegàrem amb la insipidesa de la pols. Passat l'inicial instant de pànic, els batecs dels cossos es feren més implacables. Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. Després de tantes morts, de tants d'anys de mudesa, mans diverses cercaven a les palpentes la llunyania de les muntanyes, escalaven les roques ermes de la seu del Comitè Central. Pujar, amunt, vers el terrat on se sentia el motor de l'helicòpter, era marxar per un casal en somnis, navegar per l'eternitat, esser conscient de l'instant efímer que canviava radicalment totes les coordenades del temps i de l'espai. El dictador s'aferrava desesperat a les rodes de l'helicòpter mentre el darrer policia que li era fidel l'ajudava, a ell i a la seva muller, a escapolir-se del poble. De cop i volta comprenguérem que havíem guanyat. Els soldats, fins llavors atents i indecisos, s'apropaven a les noies i les abraçaven joiosos. Arreu, només el llenguatge dels ulls, una alegre geometria de minuts futurs insinuant la llibertat possible. Nosaltres, vinguts de tan lluny, no podíem creure el que succeïa al voltant. Havíem esdevingut fràgils com el cristall. Desapareixia tot el rovell dels núvols. Creixien arbres entre les pedres, flames cultes començaven a cremar els cartells de propaganda. Sorgien de profundes tenebrors els infants morts, intactes, amb llur bellesa quieta que s'emportà la mort, amb llurs gestos precisos celebrant la victòria. Esguardàvem la inimaginable processó. Tenien un esguard fix. Caminaven ben erts, somrients, com estàtues mòbils. Eren una aparició d'ombres cavalcant sobre les dunes d'un remot desert vers la follia. Talment com vingueren desaparegueren il.luminats per una efímera lluor inexplicable.

L'endemà de la covarda fugida del Conducator, tot s'havia transformat a la ciutat alçada. La gent ens abraçava pels carrers, folla d'alegria. Érem feliços de viure amb ells l'al.lucinant esclat de possibilitats. Pels cantons i places cremaven munts de llibres amb les obres completes del dictador i la seva muller. Adolescents motoritzats anaven amunt i avall agitant banderes sense descans. Sentíem plantar les arrels del futur. Ningú no havia lliurat les armes amb les quals havien obtingut la llibertat. Tothom amb els ulls encesos foradant la fosca, giravoltant en un somni que no acabaven de creure.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 27 de maig

Esdeveniments

- Setè dia de la Setmana Sagnant: El 27 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles ocupen els barris del Trône (avui de la Nation) i de Charonne. Pel migdia, ataquen Belleville des de tots els fronts. A les 16 hores, el cementiri de Père-Lachaise és atacat per les tropes de Versalles; els federats hi tenen establertes dues bateries: una davant de la tomba del duc de Morny i l'altra als d'alta piràmide dreçada sobre la tomba de Félix de Beaujour. Els federats, que no han tingut temps o la previsió de fortificar el mur del recinte, repel·leixen els de Versalles durant dues hores, però comencen a tenir mancança de municions. Mentrestant, l'artilleria de Versalles entra en acció: obre bretxes i abat la gran porta, que servia de barricada. L'últim combat es desencadena cos a cos, amb arma blanca, entre les tombes de Nodier i de Souvestre, sota els ulls de Balzac esculpit per David d'Angers. 147 presoners són afusellats contra el mur i, durant els dies posteriors, milers d'altres communards morts als carrers durant els combats seran enterrats als seus peus en una fossa comuna. En memòria seva, aquest indret portarà el nom de «Mur dels Federats» i des del 1880 serà lloc de commemoració anual. Durant tota la nit, els artillers de Versalles, sota les ordres directes de Mac-Mahon, no cessaran de llançar bombes incendiàries sobre Belleville.

***

- Surt Conquista do Bem: El 27 de maig de 1894 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del setmanari Conquista do Bem. Anarquista (Conquista del Bé. Anarquista). Partidària de la«propaganda pel fet», fou la primera publicació llibertària que s'edità en aquesta ciutat. Va ser dirigida per António José da Costa i hi trobem articles de Paul Lafargue, Jean Grave, Marnix, Octave Mirbeau, Alberto d'Oliveira, Ravachol i F. Soares, entre d'altres. Els redactors van ser processats i per decisió judicial prohibida; per aquest motiu només van sortir quatre números, l'últim el 29 de juny de 1894, que publicà un «Manifest» del Grup Anarquista de Coïmbra on denunciava la seva persecució i repressió.

***

- III Congrés de l'AIT:Entre el 27 i el 30 de maig de 1928 se celebra a Lieja (Valònia, Bèlgica) el III Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi assistiren representants de 14 països: Alemanya --Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD)--, Argentina --Federació Obrera Regional Argentina (FORA), Bèlgica, Espanya --Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili--, França --Confédération Générale du Travail Syndicaliste Révolutionnaire  (CGTSR)--, Holanda Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV)--, Itàlia --Unione Sindacale Italiana (USI)--, Mèxic --Confederación General del Trabajo (CGT)--, Portugal --Confederação Geral do Trabalho (CGT)-- i Uruguai --Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU)--, etc. Formaven part del Secretariat de l'AIT Rudolf Rocker, Diego Abad de Santillán, Alexander Schapiro, Augustin Souchy, Lansik, Albert Jensen i Armando Borghi. El Congrés s'obrí amb un record als caiguts en la lluita per la llibertat i amb una referència sobre el cas de l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky, que portava 18 anys tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Argentina). En aquest congrés es tractà el tema de la guerra i de l'antimilitarisme, els fons de socors internacionals i la jornada de sis hores. També es palesà la dificultat que per al sindicalisme revolucionari significava el sorgiment a Europa de tendències totalitàries (feixisme i comunisme). El Congrés es tancà al crit de «Visca la Revolució Social mundial!».

***

- Conferència de Juan López: El 27 de maig de 1937 se celebra al Gran Teatre de València (València, País Valencià) la conferència de l'exeministre anarcosindicalista Juan López Sánchez «6 meses en el Ministerio de Comercio». Aquesta conferència, organitzada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'havia de celebrar el 23 de maig, però finalment va ser suspesa i es realitzà quatre dies després. L'objectiu era explicar la gestió realitzada al capdavant del Ministeri de Comerç del seu responsable, el ministre de la CNT Juan López Sánchez en el Govern republicà presidit per Francisco Largo Caballero, després de dimitir del seu càrrec arran dels «Fets de Maig» d'aquell any. La conferència formava part d'un cicle de quatre en les quals els altres ministres confederals, Frederica Montseny Mañé, Joan García Oliver i Joan Peiró Belis, havien de donar a conèixer l'«obra constructiva» dels seus respectius ministeris de Sanitat i Assistència Social, de Justícia i d'Indústria. Durant la conferència Juan López digué que considerava equivocada la tàctica que guanyar primer la guerra per a fer després la revolució. L'estiu d'aquest mateix any aquesta conferència va ser editada, ben igual que les altres, per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT de València sota el títol 6 meses en el Ministerio de Comercio.

***

- París (27-05-68): El 27 de maig de 1968 a París (França), a les 7.40 hores del matí, les negociacions tripartites (sindicats, patronal i govern) del carrer de Grenelle finalitzen. El secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, es declara satisfet dels acords presos i, juntament a Benoït Frachon, vell líder sindicalista que ja havia negociat els acords de 1936 amb el govern de Léon Blum, presenta les conclusions als obrers de la fàbrica de Renault a Billancourt. Això és el que han aconseguit: el salari mínim passarà de 2,22 francs a 3 francs; el conjunt dels salaris, augmentaran primer en un 7% i uns mesos després en un 3%; es negociarà la rebaixa de l'edat de jubilació; reducció progressiva de la durada de la feina en vistes a aconseguir la setmana de 40 hores; revisió dels convenis col·lectius; i es garanteix el dret d'organització en seccions sindicats d'empresa. Els 15.000 obrers reunits per escoltar els acords no queden satisfets i esbronquen els seus representants i xiulen les seves «conquestes». A continuació, totes les grans fàbriques en vaga (Cléon, Mans, Citroën, Berliet, Rodhiacéta, etc.) rebutgen els acords, tot reivindicant la vaga salvatge generalitzada: «Els nostres 1.000 francs, ni un de menys. Les nostres 40 hores, ni una de més.» No pensen acceptar menys d'això, ara que 10 milions d'homes i dones han aturat el país i ocupat els seus llocs de feina. Georges Pompidou està furiós; la CGT hauria d'haver preparat el terreny. Unes 30.000 persones, reunides a Gobelins, d'on surten en manifestació, han respost a la convocatòria de la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i omplen l'estadi de Charléty. Després de moltes discussions, De Gaulle ha acabat per autoritzar aquesta concentració de l'esquerra no comunista. Les forces de l'ordre es mantindran prudentment al marge. A Charléty s'escampa l'eufòria entre els 50.000 assistents, el rebuig dels obrers de Billancourt als acords de la Conferència de Grenelleés una victòria inesperada per al moviment. La classe obrera no s'ha deixat corrompre pels tripijocs politicosindicals.

Naixements

- Argante Salucci: El 27 de maig de 1868 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'obrer anarquista Argante Salucci. Sos pares es deien Alessandro Salucci i Cesira Macconi. A mitjans dels anys noranta es traslladà amb sa família a la localitat toscana de Santa Croce sull'Arno. Fitxat com a «anarquista perillós», a finals de 1895 se li va assignar la residència a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti. Argante Salucci va morir l'1 de març de 1896 durant un enfrontament entre els presos i la policia. En aquest incident van ser ferits diversos anarquistes (Pasquale Binazzi, Salvatore Corsaletti, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Romualdo Pappini, Alfredo Tranini, etc.) i en el procés que s'engegà van ser imputats una trentena de llibertaris, com ara Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli–absolt durant la instrucció–, Roberto D'Angiò, etc. El cas de Salucci i el procés que es desencadenà van ser aprofitats pel moviment llibertari per a iniciar una campanya pública contra les assignacions de residència forçada i contra la llei d'excepció promulgada pel govern de Francesco Crispi arran de l'atemptat de l'anarquista Sante Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot. Salucci esdevingué el símbol d'aquesta lluita, molt present en la premsa anarquista i socialista, especialment en L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília), que denuncià la brutalitat de la repressió i les dures condicions de vida dels desterrats. El febrer de 1897 el propagandista anarquista Pietro Gori va escriure en record de Salucci la poesia Elegia del sangue. Anys més tard, Pasquale Binazzi, en el seu periòdic Il Libertario del 3 de març de 1904, publicà l'article «L'eccidio di Tremiti. 1º marzo 1896! Alla memòria di Argante Salucci», on, emocionadament, recordava l'amic i company assassinat pels guàrdies carceraris. A Santa Croce sull'Arno, ciutat adoptiva de Salucci, durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, hi hagué un grup anarquista que portà el nom «Argante Salucci» i un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom.

Argante Salucci (1868-1896)

***

- Alberto Meschi: El 27 de maig de 1879 neix a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada,és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschiés agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Alberto Meschi va morir l'11 de desembre de 1958 a Carrara (Toscana, Itàlia). Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).

***

- Octave Guidu: El 27 de maig de 1888 neix a Chateau-Renard (Centre, França) l'anarcoindividualista, antimilitarista i naturista Octave-Louis Guidu. Es guanyava la vida com a mosso de barberia i a començament del segle XX milità en el moviment llibertari. Després de declarar-se insubmís a l'Exèrcit, es refugià a Suïssa. En 1907 era membre, amb José María Estívalis Calvo (Armand Guerra) i David Bellonie, entre d'altres, del grup anarquista«Germinal» de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de La Libre Pensée. En 1908 era membre, amb André Lorulot i Émilie Lamotte, entre d'altres, de la Colònia Comunista de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), i aquest mateix any la impremta La Stéphanoise, a Sant-Etiève (Arpitània), li va publicar el fullet La vie naturelle, que dedicà a Henri Zisly i que contenia un text seu, un d'Élisée Reclus i un altre d'Henri Zisly. El 24 de setembre de 1908, en sortir de la presentació del fullet antimilitarista La crosse en l'air! en un local del carrer del Château de París (França), es posà a cantar cançons revolucionàries per l'avinguda del Maine i va ser detingut per la policia, a la qual insultà ben igual que al primer ministre francès Georges Clemenceau; per aquests fets, el 14 d'octubre de 1908 va ser jutjat per la VIII Sala del Tribunal Correccional del Sena, de la qual va ser expulsat per la seva actitud«insolent», i va ser condemnat a 15 dies de presó. En 1910 col·laborà en L'Anarchie. Després marxà cap a Egipte i el desembre 1911 vivia a Alexandria. En 1913 el periòdic barceloní Tierra i Libertad publicà la traducció al castellà del seu assaig sociològic «El hábito». En 1915 va ser condemnat a Suïssa a sis mesos de presó i a 18 mesos de prohibició de residència per«ultratges contra la moral i els bons costums».

***

- René Valet: El 27 de maig de 1890 neix a Verdun (Lorena, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», René André Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Era fill d'un contractista d'obres públiques. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a«Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare --altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.

***

- José Vitoria: El 27 de maig de 1893 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Vitoria. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i ben aviat entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferrer de professió, com son pare, milità en el Sindicat Únic de la Metal·lúrgica de la CNT, del qual va ser membre del seu comitè, ben igual que dels de la Federació Local i de Pro Presos. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Establert a Ròcamaura, milità en la Federació Local de la CNT de Nimes (Llenguadoc, Occitània). José Vitoria va morir el 14 de març de 1969 al seu domicili de Ròcamaura (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una grip i fou enterrat en aquesta localitat.

***

- Vezio Del Nudo: El 27 de maig de 1896 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vezio Del Nudo. Sos pares es deien Edoardo Del Nudo i Assunta Salvadori. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista de la mà de son pare i d'Amedeo Boschi, militant llibertari que patí assignació de residència durant el Govern de Francesco Crispi. Es guanyava la vida fent de paleta i d'estibador. Amb 16 participà en manifestacions subversives i amb 17 formà part del Cercle Anarquista del barri d'Ardenza de Liorna. En 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i a finals de 1917 desertà, però va ser detingut el maig de 1918. Jutjat, va ser condemnat el 6 de setembre de 1918 pel Tribunal Militar de Torí (Piemont, Itàlia) a 20 anys de reclusió, però va ser alliberat arran de l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del Govern de Francesco Saverio Nitti. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el 12 d'agost de 1921 va ser detingut, 24 hores després de la topada a Ardenza que van enfrontar els «Arditi del Popolo» contra la Guàrdia Reial, on resultaren ferits els anarquistes Averardo Nardi i Amedeo Badesseroni, que moriren poc després. Empresonat durant sis mesos a l'espera de judici, juntament amb altres companys (Ugo Menicagli, Antonio Bernini, Dante Nardi, Alvaro Paolotti Enrico Pracchia, Silvano Paolotti, Luigi Filippi, Menicagli, Turiddu Giuseppe Carlotti, Antonio Bernini, etc.), el febrer de 1922 va ser absolt pel Tribunal de Liorna, encara que condemnà a Pracchia a set mesos de reclusió i a Nardi a sis mesos i 15 dies. El 12 de febrer de 1923 va ser detingut, juntament amb son pare Edoardo i altres anarquistes i comunistes, acusat de «complot contra l'Estat», però el 28 d'abril d'aquell any va ser alliberat per l'acusació del Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) per manca de proves. L'octubre de 1923, amb Silvano Paolotti, emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de porter i desenvolupà una intensa activitat antifeixista. L'abril de 1925 pogué reunir-se amb son pare i l'any següent participà en Festa del Treball a la Casa Provençal, en l'acte propagandístic a Ròcafòrt e la Bedola (Provença, Occitània) amb altres companys (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Adarco Giannini, Alfeo Pietrini i Balilla Vanni) i en la commemoració de Giacomo Matteotti, celebrada el 27 de juny de 1926 al bar Coulumb de Giacomo Matteotti. També fou assidu de les reunions anarquistes al barri de la Belle de Mai de Marsella i en les manifestacions contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Va fer costat la subscripció popular a favor del company Angelo Capannelli, que havia quedat cego. Va ser fitxat per la Prefectura de Liorna com a«provocador i prepotent». En 1927 assistí a la conferència «Il mio comunismo», de Giulio Bacconi, i prengué part en la festa llibertària«Pro fills dels empresonats» i en la protesta contra una xerrada del diputat d'extrema dreta Pierre Taittinger. L'11 de març de 1928 assistí, a la sala del Centre Català de Marsella, a la representació de la comèdia Le tréteau electoral, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Carlo Cinquini, Paris Pampana i Salvatore Salvadori). Afiliat al «Comitè Pro Víctimes Polítiques», el juliol de 1928 se li va decretar la seva expulsió de França, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Gino Bagni, Giovanni Dupuy, Bruno i Nello Chiarini, Ruggero Panci i Torquato Muzzi), sota la infundada acusació d'haver rebut tres bombes de rellotgeria des de París. En 1931 s'ocupà de la distribució a Marsella de postals amb l'efígie de Paolo Schicchi i de Michele Schirru. En 1932 es va mostrar actiu a Còrsega i en 1933 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes terroristes de Liorna que vivien en l'estranger. En 1935 formà part del grup llibertari al voltant d'Ugo Boccardi (Gino Belli, Orlando Luciani, Ugo Musetti, etc.) i a començaments de 1937 es mostrà partidari de la retirada dels milicians anarquistes que lluitaven a Espanya. El setembre de 1940 va ser detingut i portat al camp de concentració de Saint-Hippolyte-du-Fort (Llenguadoc, Occitània) i el 8 de desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració de Le Vernet (Llenguadoc, Occitània), on el 20 de setembre de 1941 demanà la repatriació a causa de les condicions de vida intolerables que patia. El 10 de maig de 1942 va ser portat a la frontera italiana. Interrogat el 5 de juny de 1942 a Liorna, negà conèixer Ugo Boccardi i Vincenzo Capuana i afirmà que la seva relació amb Giulio Bacconi sempre havia estat superficial i que, malgrat vivien junts al barri marsellès de la Belle de Mai, no sabia que era anarquista i mai no parlava de política. No cregut per les autoritats feixistes, el 26 de juny de 1942 se li va decretar el confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre fins el 7 de setembre de 1942, quan la mesura va ser commutada per una amonestació. De bell nou a Liorna, va ser absolt el 28 d'octubre de 1942 en ocasió de l'amnistia decretada per commemorar el vintè aniversari de l'arribada del feixisme. Vezio Del Nudo va morir el 30 d'abril de 1966 al barri d'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia).

Vezio Del Nudo (1896-1966)

***

- Léo Bascou: El 27 de maig de 1902 neix a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista antimilitarista Léo Georges Albert Bascou. Es guanyava la vida com a tapisser a Pesenàs. Va ser condemnat a nou dies de presó per la Comandància General de la XVI Regió Militar per haver retornat la seva crida de mobilització al ministre de la Guerra amb l'anotació «Fora la guerra!». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes de l'Erau establerta per la policia on s'especificava que era un«objector de consciència impenitent, però poc perillós i sense influència».

***

- Helios Gómez: El 27 de maig de 1905 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) en una família, deia ell, gitana, el pintor, cartellista, poeta i avantguardista anarquista, primer, comunista, després, i de bell nou llibertari Helios Gómez Rodríguez. Son pare era treballador del suro i Helios era el major de set germans. Es formà professionalment aprenent l'ofici de decorador de ceràmica a la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla entre 1918 i 1919 i estudiant a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sevilla.  En aquesta època va formar part de diversos grups anarquistes andalusos. El juny de 1921 va ser detingut, amb Mazón i Navarro, a Sevilla. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), els seus primers dibuixos aparegueren en el diari anarquistaPáginas Libres, que dirigeix Pedro Vallina, i il·lustrà també obres de escriptors sevillans com ara Rafael Laffón i l'anarquista Felipe Alaiz. El 1925 exposà per primera vegada al Kursaal de Sevilla obres de caràcter cubista, molt criticades per la tradicional societat andalusa del moment, i, un any després, a l'Ateneu de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona amb més èxit. Fermament convençut de la necessitat d'un canvi polític, s'adhereix als grups anarquistes. I, des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure dins d'un mateix principi, d'acord amb la seva opció política. El 1927, forçat a abandonar Sevilla per raons politiques, s'exilià a París, on col·laborarà en la premsa llibertària en castellà (TiemposNuevos i Rebelión), i serà expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti. Després s'instal·là a Brussel·les, on exposà a diferents galeries, treballà com a decorador i il·lustrà l'obra Rien qu'un homme, de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlín i durant dos mesos a la Unió Soviètica. El 1929, s'instal·la a Berlín on exposa també i es relaciona amb el dibuixant George Grosz,  el galerista Herwarth Walden, propietari de la galeria Der Sturm, i diversos grups d'agit-prop; col·labora amb algunes publicacions com el Berliner Tageblatt i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l'Asociació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlín el seu primeràlbum Días de ira. Després de la dictadura de Primo de Rivera, a finals de 1930, Helios torna a Espanya instal·lant-se a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes com L'Opinió,La Rambla,La Batalla, L'Hora, Bolívar i Nueva España, i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a òrgans d'esquerres. En aquest any publica el manifest Porqué me marcho del anarquismo i ingresa en la Federació Comunista Catalano-Balear, incorporant-se al Bloc Obrer i Camperol (BOC), del qual seria expulsat poc després per prosovietisme. El 1931, ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), col·laborant com a il·lustrador per a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, es tancat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i fuig a Brussel·les, on assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix en Drapeau Rouge, abans de sortir cap a l'URSS, responent a l'invitació de les autoritats soviètiques a participar com a representant espanyol en el Congrés Internacional d'Artistes Proletaris. Viu a Moscou, viatja a Leningrad i a Siberià, exposa al Museo Pushkin el 1933 i l'Editora Estatal d'Art publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre criticaria. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però es novament detingut, juntament amb altres revolucionaris entre ells Lluís Companys, a la tardor en el context de l'aixecament obrer a Catalunya i tancat en un vaixell presó. Un cop alliberat, retorna a Brussel·les on es publicarà a principis de 1936, el seu tercer àlbum, sobre els fets de 1934, Viva Octubre. El 1935, funda amb altres artistes el grup «Els Sis» --amb Elías, Shum, Benigania, Porta y Josep Bartolí-- i, el 1936, novament legalitzades les organitzacions d'esquerra, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que impulsaria el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra. Al principi de la guerra civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s'adhereix a la Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat Comissari Polític de la UGT, organitza la Columna Ramon Casanellas i embarca en l'expedició de Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca. Després va intervenir als fronts d'Aragó, de Madrid i d'Andalusia. El 22 de desembre de 1936 va ser acusat de matar el capità Arjona del seu propi bàndol a El Carpio, al front de Còrdova, en aplicació d'una mesura disciplinària exagerada i va fugir a Madrid per evitar represàlies. Va exposar un quadre al Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París i que es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En 1937 és expulsat del Partit Socialista d'Unificació Marxista (PSUC) i perseguit pels estalinistes, que l'acusen de trotskista, fets que el van impulsar a retornar a la seva antiga militància anarquista en la CNT. En 1939, com a milicià electe de Cultura de la 26 Divisió (excolumna Durruti), es encarregat de la capçalera i maquetació del diari de la divisió El Frente, així com de la organització de la mostra en homenatge a Durruti de Barcelona. Perduda la guerra, es refugia a França, on es internat als camps de concentració d'Argelers, Bram, Le Vernet d'Ariège --on conviurà amb Max Aub-- i Djelfa (Algèria), entre febrer de 1939 i maig de 1942. El 1942 tornà a Barcelona, creant l'efímer grup Liberación Nacional Republicana (LNR) i la «Casa de Andalucía». El 1948 presentà una exposició a la Galeria Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitzà murals decoratius, com els del Jazz Colón i de la Residència Sant Jaume de Barcelona. Entre 1945 i 1946, i 1948 i 1954 es arrestat i empresonat a la presó Model de Barcelona, on pinta en el corredor de la mort un oratori conegut com La Capella Gitana, emblanquinat en 1996 i posteriorment recuperat, i escriu la seva obra poètica. Malgrat l'ordre d'alliberament signat el 1950, es retingut pres il·legalment quatre anys més i quan es alliberat en 1954, serà acollit desinteressadament a la Residència Universitària de Sant Jaume de Sarrià (Barcelona). Helios Gómez Rodríguez va morir el 19 de setembre de 1956 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya), a conseqüència de malalties provocades durant els anys de reclusió.

Helios Gomez (1905-1956)

***

- Mario Bordoni: El 27 de maig de 1906 neix a Terni (Úmbria, Itàlia) el resistent antifeixista llibertari Mario Bordoni, conegut com Mariano. Sos pares es deien Fortunato Bordoni i Adele Michelini. Militant socialista de jove, hagué d'exiliar-se a França, Bèlgica i Luxemburg perseguit per les autoritats feixistes. El setembre de 1936 passà a Espanya per lluitar contra el franquisme i s'enrolà en l'anarquista«Secció Italiana» del Grup Internacional de la «Columna Ascaso» i, posteriorment, en altra formació llibertària. Quan la guerra estava perduda, el febrer de 1939 passà a França i fou internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Durant la II Guerra Mundial s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Detingut per l'exèrcit alemany, en 1940 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i fou enviat confinat a l'illa d'Ustica. Després va ser internat a Arezzo. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà en la lluita clandestina d'alliberament. Lluità en la 62 Brigada Garibaldi «Camicie Rosse», de la qual va ser nomenat comandant. El 9 de setembre de 1943 va ser nomenat capità de partisans. El 17 d'octubre de 1944 Mario Bordoni va caure en combat a Pianoro (Emília-Romanya, Itàlia).

Mario Bordoni (1906-1944)

***

- Teresa Torrelles Espina: El 27 de maig de 1908 neix a Nalec (Urgell, Catalunya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Teresa Torrelles Espina, també coneguda com Teresina Torrelles o Teresa Torrella. En 1924, amb 16 anys, va començar a militar en els grups de joves llibertaris d'Esparreguera. Qualificada com a «roja», va haver de marxar a Terrassa, on es va adherir a la Mutualitat Cultural i va fundar l'actiu Grup Femení. En 1930 va portar armes a Barcelona amb motiu de la vaga general de la capital catalana. Va militar a Terrassa i en 1938, durant la Guerra Civil, va tenir responsabilitats de gestió a l'hospital de la ciutat i va ser membre de l'ajuntament. L'octubre de 1938, en el Ple Regional de «Mujeres Libres» de Barcelona, va rebutjar la Secretaria de Propaganda. Exiliada a França després de la derrota, en 1948 es va instal·lar a l'Argentina, on va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), amb Jacinta Escudero. En 1958 es va traslladar a Veneçuela. Companya de Joan Graells Llopart --secretari i administrador de Vida Nueva, de Terrassa; delegat municipal de Cultura d'aquesta localitat durant la guerra, va morir al front-- i sogra de Víctor García. Teresa Torrelles Espina va morir el 18 de maig de 1991 a Montadin (Llenguadoc, Occitània).

Teresa Torrelles Espina (1908-1991)

***

- Gràcia Ventura Fortea: El 27 de maig de 1918 neix a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarquista Maria Gràcia Ventura Fortea (Gracieta). Filla menor de quatre germans, deixà l'escola primària quan tenia nou anys per fer-se aprenent en un taller de sastreria. Quan esclatà la guerra civil, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, sense abandonar la seva feina de sastressa, formà part del Comitè Local d'aquestes. El juliol de 1938, quan la fàbrica de municions de Borriana on treballava fou evacuada, marxà a la seva nova ubicació o Ontinyent i hi va fer feina fins al desembre, quan es traslladà a Barxeta, on vivia sa família. En acabar la guerra tornà a Borriana i el 20 d'abril de 1939 fou detinguda, empresonada i condemnada el 16 de gener de 1940 a 20 anys de presó per «adhesió a la rebel·lió, profanació de tombes i participar en l'enterrament de Buenaventura Durruti amb uniforme militar». Després d'estar tancada a les presons de Castelló, Lleida i Saragossa, penà més tres anys a la de Saturraran fins al març de 1944. En 1947 fou alliberada totalment i marxà a València a treballar. En 1950 s'instal·là a Barcelona i des de finals de 1954 a París. En 1955 s'uneix amb son company Josep Peirats Valls a Tolosa de Llenguadoc, on va fer feina de modista. En 1968, per circumstàncies alienes a la voluntat dels contraents, es veuen obligats a casar-se civilment. A partir de 1971 s'establí a Montadin i s'encarregà de l'administració de la revista Mujeres Libres (1971-1976). En morir Franco, la parella s'instal·là a la Vall d'Uixó. En 1999 participà en el llibre conjunt Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Després de la mort de Peirats, a partir del 2004 formà part de la redacció de la revista alcoiana Siembra.

Gràcia Ventura Fortea

Defuncions

- Pierre Ramus: El 27 de maig de 1942 mor a aigües internacionals atlàntiques el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. Havia nascut el 15 d'abril de 1882 a Viena (Àustria). En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Emilia Pérez Pazos: El 27 de maig de 1960 mor la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Havia nascut el 10 de gener de 1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia). Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per«auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 de maig

Esdeveniments

-Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig de 1871 a París (França) les forces de la Comuna no tenen més que una zona limitada entre el bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la Folie-Méricourt. El combat és desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx. Eugène Varlin, internacionalista llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat. A migdia, el darrer canó de les forces federades al carrer de París (actualment carrer de Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de fusell surt de la darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la repressió es desencadena.

***

- Condemna de Pietro Acciarito: Entre el 28 i el 29 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) jutja i condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat per l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà:«Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

- Assassinat del botxí de Barcelona: El 28 de maig de 1924, al carrer de la Riereta del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), és assassinat Rogelio Pérez Vicario –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Cicario–,«executor titular de sentències de la justícia» de l'Audiència territorial de la capital catalana. El difunt, ataconador de professió, va rebre una vintena de trets al carrer on vivia. Des de feia anys estava amenaçat de mort. Els militants anarcosindicalistes Juan Montejo Arranz i Josep Llàcer Bertran seran acusats d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la presó Model de Barcelona. Arran de la mort del botxí de Barcelona, el govern desencadenarà una forta repressió que portarà la detenció de gairebé totes els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes, i seran clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad Obrera; la CNT es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat.

***

- París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanitéés força expressiva:«Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista,és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.

Naixements

- Adolfo Lima: El 28 de maig de 1874 neix a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa«Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat«A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente,Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre iO Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola;As leis sociológicas, deGuillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) iPedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries. Adolfo Lima va morir el 27 de novembre de 1943 a Lisboa (Portugal).

***

- Fernand Élosu: El 28 de maig de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el metge neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista FernandÉlosu, també citat Fernand de Élosu, i conegut com DocteurÉlosu. Era fill de l'emigrant basca Rosa Antonia de Élosu i de pare francès desconegut. Després de fer els estudis de medicina, exercí al País Basc i posteriorment va fer de metge de família a Baiona (Lapurdi, País Basc). Aconseguí una gran reputació com a metge i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió lliure, maternitat voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se també a l'estudi de la filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra fou l'animador d'un grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb Thérèse Peyroutet. Fou un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i formà part de la Libre Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de Biarritz (Lapurdi, País Basc) li va publicar el fullet neomaltusià Amour infécond. Limitation raisonnée des naissances, però, denunciat per la venda d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos mesos de presó. En 1909 publicà, amb altres neomaltusians, el llibre  Le Néo-malthusisme est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà, amb André Augey i Élie Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la Secció de Baiona de la Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya Thérèse, arran d'una conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup Feminista de Baiona-Biarritz, el qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF, Unió Fraternal de Dones). El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge francmaçó Long-Savigny, acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un avortament a Biarritz. El març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Baiona per propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb temes sanitaris en la segona sèrie del Bulletin de La Ruche, publicat a Rambouillet (Illa de França, França). Pacifista seguidor de Lev Tolstoi, aprengué rus només per mantenir correspondència directa amb la família de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la Unió Sagrada i el 14 de juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet contra la guerra. El 30 de juliol de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que arreplegà una quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona i que s'enfrontà a una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer de segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En aquests anys bèl·lics col·laborà enCe qu'il faut dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917 publicà el fullet de propaganda antialcohòlica Le poison maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a més de traduït al castellà (El veneno maldito) i publicat en diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el periòdic parisenc La Plèbe (1918), que reagrupava els partidaris antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald (agost de 1915). El març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un avortament a una vídua de guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt et de l'hôpital. Entre 1922 i 1925 col·laborà en La Revue Anarchiste. També col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara«Alcoholisme», «Avortament»,«Biologia», «Castedat»,«Celibat»,«Cervell»,«Electroteràpia»,«Evolució»,«Medicina»,«Tolstoisme» o«Violència» –en aquesta entrada criticà el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violence (1908) per la seva violència i es mostrà partidari d'una«revolució de les consciències» i no d'una«revolució de les baionetes». El 10 de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les Joventuts Laiques, la conferència «Laïques et laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en una reunió pública antifeixista organitzada pel Comitè de Vigilància de Baiona on desmuntà les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels mitjans que fa servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la llista d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part del «Grup Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia creat en 1929 amb altres lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre. En 1935 defensà activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et castration» en La Révolte. En aquests anys finals de sa vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme, insuficiència renal, etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre refusà ser candidat electoral, fins i tot als comicis municipals, però arribà a patrocinar candidatures socialistes. Acceptà la presidència dels «Amics de l'URSS» de Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista. Arran d'un escorcoll a la seu dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a president d'aquesta entitat i el 8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de reconstitució de lliga dissolta» a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a Baiona, dos dies després de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain, va ser reclòs el juny de 1940, com a «indesitjable i individu perillós per a l'ordre nacional i la seguretat pública», d'antuvi a la presó de Dax (Aquitània, Occitània) i després va ser traslladat al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània). En el moment de la seva detenció traduïa al francès Don Quijote de la Mancha. Poc després va ser alliberat i se li va assignar residència vigilada a Aren (Aquitània, Occitània), però va ser novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt de pneumònia va ser posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va morir dies després, el 19 d'agost de 1941, al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant comunista.

Fernand Élosu (1875-1941)

***

- Jenaro Tejedor Delgado: El 28 de maig de 1896 neix a Hontalbilla (Segòvia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jenaro Tejedor Delgado --citat a vegades Genaro--, conegut com El Madrid. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballa com a obrer fonedor en la indústria metal·lúrgica. Durant la dècada dels deu milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i fou membre d'un grup d'afinitat anarquista que es reunia a Montjuïc. Fugint de la repressió, visqué diverses temporades (1919, 1922 i 1923) a París (França) i, segons fonts policíaques, va fer un viatge a Rússia. L'octubre de 1922 col·laborà en l'atemptat contra Severiano Martínez Anido, que en realitat va ser una provocació policíaca muntada pel confident Inocencio Feced Calvo. El 21 d'octubre d'aquell any va ser detingut amb altres companys cenetistes (Joan Manent i Pesas, Guillem Martí i Vicens Soler) a la plaça de Catalunya barcelonina portant un paquet amb sis pistoles i 16 carregadors. L'1 de juny de 1923 va ser jutjat amb Manuel Talens Giner pel«complot» contra Martínez Anido i absolts ambdós l'endemà. El febrer de 1930, en l'assemblea constituent confederal després de la dictadura de Primo de Rivera, fou elegit tresorer del Sindicat del Metall barcelonès. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Metall de Barcelona en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid. El 15 de febrer de 1932, quan exercia de secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica, va ser detingut per publicar fulls clandestins cridant a la vaga revolucionària. El 2 de juny de 1933 va ser jutjat per «injúries a la Guàrdia Civil» per un article publicat el 16 de desembre de 1932 en Solidaridad Obrera i fou condemnat a quatre anys de bandejament i a una multa de 500 pessetes. Després del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona. Com a membre del comitè d'aquest sindicat, va participar l'agost de 1936, en l'organització de les indústries de guerra. Enrolat en les milícies, Jenaro Tejedor Delgado va morir al front d'Aragó.

***

- Luciano Allende: El 28 de maig de 1898 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el pseudònim de Toto. Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy. Ja militant llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l'exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i després al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va participar en la resistència a Savoia, sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada«Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a Alemanya al camp de concentració de Neuengamme. Durant l'alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i després es va establir a Antíbol (Occitània), on va fer d'apicultor amb sa companya Mariette. En elsúltims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende va morir el 23 de gener de 1983 a Canes (Provença, Occitània) i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan (Occitània).

***

- Paul Lapeyre:El 28 de maig de 1910 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. Va fer de barber després d'haver estat obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu antimilitarisme. En novembre de 1926 s'adhereix, amb sos germans Aristide i Laurent, a la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i participen en el periòdic Le Combat sindicaliste. En 1935, quan esclata l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus», Aristide és empresonat, i serà Paul qui assegurarà l'aparició deLa Révolte, periòdic anarquista del Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el 19 de juliol de 1936, organitza amb sos germans una xarxa per enviar armes, medicaments, queviures, etc., als companys anarquistes de la CNT-FAI, i participa en el periòdic L'Espagne Antifasciste i en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu setmanari SIA, fundat per Louis Lecoin i Nicolas Faucier. El maig de 1939 és elegit delegat de propaganda de la Federació Anarquista Francesa (FAF) constituïda a Tolosa de Llenguadoc en 1936, arran d'una escissió de la Unió Anarquista. Aquest mateix any és mobilitzat a Alsàcia i caurà presoner en 1940. Enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg, intentarà sense èxit evadir-se'n. Alliberat el juny de 1945 reprendrà la seva militància anarcosindicalista, representant el grup anarquista de Bordeus en el Congrés de París del 6 i 7 d'octubre de 1945, que donarà lloc a la nova Federació Anarquista Francesa (FAF). Paul Lapeyre també participarà en el Congrés constitutiu de la CNT, secció francesa de l'AIT (del 7 al 9 de desembre de 1946). Després de la ruptura de 1952, prendrà part en la reconstrucció de la nova Federació fins a 1953, militant també en la«Libre Pensée», de la qual serà un dels seus oradors principals. La seva barberia (rue de La Fusterie) serà un centre de difusió de la premsa anarquista. Entre les seves obres podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil (1933), Le 6 février (1935), Jésus-Christ a-t-il existé? (1936), Ce qu'est le syndicalisme révolutionnaire (1937), Lueurs sur l'Espagne: révolution et contre-révolution en Espagne républicaine (1938). A començaments dels anys 70 un infart el retirà de la militància activa i s'instal·là a Barsac. Paul Lapeyre va morir el 2 de maig de 1991 arran d'un accident automobilístic en una carretera gallega.

Defuncions

- Eugène Varlin: El 28 de maig de 1871 es afusellat a París (França) l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Havia nascut el 5 d'octubre de 1839 al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), en una família pagesa pobra i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la«Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de«Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

- Antonio Sarrau Español: El 28 de maig de 1939 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Havia nascut en 1893 a Fraga (Osca, Aragó, Espanya). Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista«Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seuòrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.

***

- Urania Mella: El 28 de maig –algunes fonts citen el 26 de maig– de 1945 mor a Lugo (Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista María Urania Mella Serrano. Havia nascut el 15 de novembre de 1899 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia). Era filla del periodista i teòric i propagandista anarquista Ricardo Mella Cea i d'Esperanza Serrano, filla del notari anarquista Juan Serrano Oteiza. Crescuda en una família nombrosa –tenia 12 germans–, va ser educada en els valors progressistes i laics, adquirint una formació exquisida, que la portà a ser mestra de solfeig i de piano i a estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Vigo. Ensenyà a llegir i a escriure a dones analfabetes a la Casa del Poble. Milità en els ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallecs. Presidí l'organització femenina peninsular més important d'aleshores, la Unió de Dones Antifeixistes de Vigo (Pontevedra, Galícia), secció peninsular de «Dones contra la Guerra i el Feixisme», organització creada per la Internacional Comunista arran del triomf del nacionalsocialisme a Alemanya. Estava casada amb Humberto Solleiro Rivera (O Chapapote), el metge socialista i president de la Societat Cultura i Deportiva del barri de Lavadores, i tingué quatre infants (Humberto, Raúl, Alícia i Concepción). Quan el cop feixista, el de juliol de 1936 amb son company defensà la barricada del Calvario de Vigo i quan aquesta caigué la parella fugí a Redondela (Pontevedra, Galícia), però van ser detinguts. Son company va ser jutjat en consell de guerra el 17 d'octubre de 1936, condemnat a mort i executat pels insurrectes. Ella va ser jutjada el mateix dia i condemnada a mort sota pretextos tan peregrins com que no estava batejava, que havia viscut en unió lliure i que una germana seva portava el nom de Libertad. Segons les autoritats franquistes era membre del Socors Roig Internacional (SRI). La pena va ser immediatament commutada per la de 30 anys de reclusió que purgà a les presons de Vigo i de Saturraran, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc). A Saturraran va fer una profunda amistat amb la alcaldessa republicana d'A Cañiza (Pontevedra, Galícia), María Purificación Gómez González, primera batllessa de Galícia. Malalta, amb un tumor cerebral, en 1943 va ser posada en llibertat condicional. Tornà a Vigo, però davant l'ambient hostil passà a viure amb son fill Raúl a Lugo. Urania Mella Serrano va morir el 28 de maig de 1945 a Lugo (Lugo, Galícia) a conseqüència dels maltractes patits durant els seus anys de reclusió. Des del 2008 un carrer de Vigo i un buc de recollida d'hidrocarburs del Servei de Salvament Marítim del Ministeri de Foment porten el seu nom.

Urania Mella (1899-1945)

***

- Albà Rosell Llongueras: El 28 de maig de 1964 mor a Montevideo (Uruguai) el pedagog, maçó, militant anarquista i anarcosindicalista, i propagandista del naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el seu nom i els seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Alban, Albano, Rosel,Rossell, Llongueres, etc.). Havia nascut el 19 de febrer de 1881 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Era el novè fill, el petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien Josep Rosell Calsa, filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat afiliat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras Vallsdeperas. Freqüentà, molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund i Mateu Morral Roca. En 1889 assistí amb son pare a la seva primera manifestació obrera. Quan tenia nou anys sa mare morí i dos anys després començà a treballar en una fàbrica de teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895 s'afilià al Sindicat Tèxtil i, com també feia feina de barber, organitzà el Sindicat de Perruquers. En aquests anys col·laborà en Tierra y Libertad, de Madrid, i en Juventud, de València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de Cultura (Leopoldo Bonafulla, José Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). En aquesta època, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup «Vario» de la Federació Obrera de Sabadell i va ser iniciat en la lògica maçònica«Lleialtat» de Barcelona. Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant, participà activament en la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou el corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista El Progreso. També intervingué en mítings en defensa dels perseguits de «La Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle. Col·laborà en la premsa llibertària, sobre tot enLa Protesta, d'ErnestoÁlvarez, i conegué destacats anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José López Montenegro, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). Llegí moltes obres anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen i d'Ignasi Iglésias Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat al teatre des de la infància, actuà en grups d'aficionats, com ara el Centre Líric Dramàtic, i fundà l'Agrupació Dramàtica «Ibsen», en la qual participaran destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas, Mateu Morral Roca, Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte remarcà molt la necessitat de potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i lúdic. En 1900 començà a col·laborà en El Trabajo, òrgan de la Federació Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps. També va fer de mestre i ocupà la secretaria de la Institució Lliure d'Ensenyança de Sabadell fins el 1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme. Col·laborà en la Revista Pedagógica de Clemència Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat amb Francesc Ferrer i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la mestra racionalista Esperança Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar la direcció de l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30 d'abril d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament. S'integrà en el Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn, creat en 1905. En aquests anys formà part de diverses institucions culturals catalanes, com ara l'Agrupació«Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella Ferrer, Joan Usón, etc.) o la Secció Catalana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i fundà i dirigí, amb el suport de la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral (1906-1909). En 1907 va fer una conferència a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i en 1908 publicà la revista Cultura, propugnant la creació d'una Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius ferrerians, però els considerava molt difícils d'aplicar per manca de professorat i de llibres adequats, reivindicant més la línia de Paul Robin d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin, Luigi Fabbri, Johann Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien Faure, Madeleine Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i la seva repressió, passà a França i després emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri de Villa Crespo i conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe, Alberto Ghiraldo, Apolinario Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán, José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de Simón Radowinsky contra Ramón Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient argentí no li va agradar i quatre mesos després d'arribar a Amèrica s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo, gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco Vázquez Cores i Manuel B. Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial, adscrita al Ministeri d'Instrucció Pública, a més de tenir un càrrec en el Consell d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou redactor de Los Anales de Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza, en 1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a l'Educació Raonada de la Infància i el seu periòdic Infancia, que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912 ingressà en la maçoneria uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear l'Escola Integral de Montevideo, única escola racionalista integral existent a l'Uruguai. En 1915 retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles racionalistes a diverses poblacions, com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests anys s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922 fundà a Carlet (Ribera Alta, País Valencià) el periòdic El Naturista. Periódico de higiene, educación, ciencias, artes y crítica, exercint la corresponsalia de la revista Helios. A València creà el Centre Naturològic i s'oposà a les decisions de l'Assemblea Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les posicions d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme integral» (hidroteràpia, fitoteràpia, vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida humana (físic, social, ètic, científic, artístic, etc.) i treballà en la celebració d'un Certamen Naturista Ibèric que donés més ressò a la realitat social i revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme; aquest certament, que s'havia de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per discrepàncies entre els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció de l'Escola Lliure de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc abans del cop militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a Montevideo (Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una empresa editora de diaris burgesos i després d'administratiu en el Consell d'Ensenyança fins a la seva jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà la seva pròpia editorial i revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La Mañana, i col·laborà en diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La República, etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes catalanistes a Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i en 1928 fou un dels fundadors, amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista Avant –molt crític amb l'actuació de Francesc Macià Llussà, d'Estat Català i del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan oficiós quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista. Durant sa vida col·laborà, amb diferents pseudònims (Antonio Roca,Dr. Frank Aube,Laboremus, Laureano d'Ore, Germina Alba,J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El Otro, etc.), en moltíssimes publicacions periòdiques, com ara Acracia,Ahora, Anales de Instrucción Primaria, El Autor Uruguayo,Avenir, Boletín Informativo, Cenit,CNT, Ciencia Social, Le Combat Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela Moderna, La Fuerza,Helios, Infancia,Inquietudes, Juventud,Naturismo, El Naturista, Nova Catalunya,Nueva Humanidad, Los Nuevos,Orto, La Protesta, Redención,Ruta, El Sindicalista, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc.És autor d'Adaptación (humano actor) tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa social (sd), La argolla (sd), Artistes (sd), Aventando cenizas (sd), Calvari (sd), Bromas y veras o La cachada (sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios sobre educación (sd), El condenado (sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La educación del pueblo (sd), ¡La educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd),En el vacío (sd), Esbozo de un plan de educación razonada (sd), Espejuelos (sd), La fábrica. Bosquejo en un acto (sd), Factores para una educación revonvadora (sd), Floshilda Darien (sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La guerra y la escuela (sd), La guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía (sd), Instrucció i analfabetisme (sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil en cuatro actos (sd), Els llaminers (sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La mujer y la sociedad (sd), Naturismo práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales (sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd),Qué cosas sabe abuelita (sd), Rasgos y anécdotas (sd), Realidades. Comedia en dos actos (sd), La renovación de la escuela desde el punto de vista naturista (sd), Risas y llantos (sd), Ruinas (sd), Sirenas (sd), El teatro y la infancia (sd), Teatro infantil. Diálogos (sd), Voluntad... y multiplicaos (sd), Claror lejana (1904), Enseñanza integral (1905), El tío Corneja (1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga y el naturismo (1913), El actual momento histórico y los problemas educativos (1918), Lluita de classes (1918), Maternología (1918), Naturismo y educación de la infancia (1918), El poble sobirà (1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto médico-social de la dignidad humana (1921), Una visita a Macrobia (1921),Naturismo en acción (1922), La protección masónica (1927), En el país de Macrobia (1928), Cataluña Nación (1900-1927) (1930), Alba y ocaso (1935), La Alemania de hoy (1940), Recuerdos de un educador (1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez, puertas adentro (1951), El naturismo en el banquillo (1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas (1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954), Planeta en el vacío (1954), El naturismo integral y el hombre libre (inèdit), Vidas trágicas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), Vidas truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), etc. Albà Rosell Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat.

Continua...

---

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de M

Anarcoefemèrides del 29 de maig

Esdeveniments

- Míting «Afer Aernoult-Rousset»: El 29 de maig de 1910 se celebra a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball de París (França) el gran míting «À bas les conseils de guerre!» (A baix els consells de guerra!). L'acte, organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) de París, tenia la finalitat de denunciar l'anomenat «Afer Aernoult-Rousset». El 2 de juliol de 1909 Émile Rousset, terrelloner anarquista que feia el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i es trobava al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar (Algèria), fou testimoni de la mort, a resultes de les tortures infligides, del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. En aquest acte hi van participar els membres del CDS de Marsella (Provença, Occitània) René De Marmande, Chardon, Edouard Barrat, Joseph Galeno, Auguste Durand, Augustin Sartoris i la vídua Augier.

***

- París (29-05-68): El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell de Ministres, convocat com cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en l'últim minut. El general De Gaulle ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en helicòpter cap a una destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar on es troba el general i anuncia que farà una declaració a l'Assemblea Nacional l'endemà al matí. La Confederació General del Treball (CGT), que ha trencat  amb la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) per haver aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista Francès (PCF) organitzen una manifestació per un «canvi polític de progrés social i de democràcia» de la Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa sense incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els dirigents comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat: es troba a Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on visitarà a les 18.30 hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de Alemanya (FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa visita i sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari general de la CFDT, llança una crida a Mendès France per que accepti el poder. A la tarda, en una roda de premsa improvisada, Mendès France es declara partidari de formar un«govern provisional de gestió» a condició que estigui d'acord «tota l'esquerra unida».

Naixements

- Louise Michel: El 29 de maig de 1830 neix al castell de Vroncourt (Lorena, França) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del castell, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà elsúltims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per«incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les«populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

***

-Émile Bidault:El 29 de maig de 1869 neix a Palaiseau (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració deLe Libertairei de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertarisLa Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent deLa Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Tissier: El 29 de maig –algunes fonts citen el 21 de maig– de 1875 neix a París (França) l'anarquista, i després«socialista nacionalista», Émile Méo, més conegut com Émile Tissier o, simplement, Tissier. Quan era adolescent seguí les classes de l'Escola Professional de Tipografia Gutenberg. A partir dels 15 anys començà a participar en manifestacions i en 1894 entrà a formar part del grup anarquista «LesÉgaux du XVIIe» (Els Iguals del XVII Districte de París). En 1897 va ser condemnat a un any de presó per participar en una manifestació contra el tsar. El gener de 1899 participà en l'efímer periòdic Le Camarade. Partidari dels «Milieux Libres» (Comunes Llibertàries), administrà La Revue Communista (1903-1904), revista fundada pels membres de la Colònia Comunista Anarquista de Vaux (Poitou-Charentes, França), primera comuna llibertària francesa creada sota l'impuls de Georges Butaud i Henri Beylie. A començaments de 1908 fou membre del Comitè de Socors als Detinguts (CSD), encarregat de portar una campanya de suport a E. Armand, tancat aleshores a la presó de La Santé com pres comú encausat en un procés per emissió de moneda falsa. A partir de 1909 fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i entre desembre d'aquell any i octubre de 1912 va ser secretari de redacció del Bulletin du Comité de Défense Sociale. El 24 de març de 1910 fou un dels 16 signataris del cartell «À bas Biribi!», imprès pel CDS per a exigir justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset»; aquestes 16 persones van ser jutjades entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 per «provocació a l'assassinat i a la desobediència», però van ser absoltes. Aquest procés implicà el seu acomiadament del banc on treballava com a empleat. Després d'això, esdevingué redactor en el periòdic La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. Durant la primavera de 1910 fou membre del Comitè Antiparlamentari, que portà una campanya abstencionista. El 5 d'octubre de 1911 va ser jutjat, amb altres companys de la redacció de La Guerre Sociale (Miguel Almereyda, Jean Godschild, Marius Truchard, Maurice Baur, Christian Michel, René i Georges Dulac), per haver segrestat tres excamarades (Eugène Bled, Jean Dudragne i Lucien Métivier), els quals acusaven de ser confidents de la policia i agents provocadors i de jutjar-los en un«Tribunal Revolucionari», però tots els encausats van ser absolts. A començaments de 1912, en nom del CDS, intercedí sobre el general Barrau, a Versalles (Illa de França, França), per mitigar l'empresonament del soldat revolucionari Victor Bintz. El març de 1912, amb Charles Albert, participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), comissió formada per 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris i impulsada per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), creada per a portar la campanya abstencionista durant les eleccions municipals de maig, però l'abandonà a començaments d'abril després d'haver pres la paraula en un míting el 29 de març. Deixà el CDS, juntament amb altres companys, arran de la agitada reunió del 27 de juliol de 1912. En La Guerre Sociale del 10 de desembre de 1912, amb altres sis llibertaris d'aquesta publicació (Miguel Almereyda, René Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild, Eugène Merle i Albert Rigaudie), signà la declaració«Pourquoi nous entrons au Parti Socialiste» (Perquè entrem al Partit Socialista). Durant la Gran Guerra continuà col·laborant en La Guerre Sociale, que canvià el títol per La Victoire. Quotidien socialiste national, organe de la République Autoritaire, assumint el càrrec de redactor en cap. Fidel a Gustave Hervé, evolucionà amb ell i durant el període d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional (PSN) fundat per aquest. En les eleccions legislatives d'abril de 1928 es presentà pel PSN en la I Circumscripció del XI Districte parisenc obtinguen 201 vots (2% dels sufragis emesos).

***

- Li Shizeng: El 29 de maig de 1881 neix a Guangyang (Hebei, Xina) l'agrònom i pedagog anarquista Li Shizeng, també conegut com Li Yuying (Monjo de Pedra). Era fill d'una família mandarina i alguns dels seus familiars van ser ministres i alts mandataris de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al món occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a França, acompanyant Sun Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per exercir d'agregat a la delegació xinesa. Però aviat abandonà el càrrec i decidí desvincular-se del seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial per a estudiar, d'antuvi, Ciències Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de Chesnoy (Montargis, Centre, França), on es graduà. En 1906 es traslladà a París durant tres anys per realitzar estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori del professor Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa descobrí el pensament anarquista --llegí amb passió Proudhon, Bakunin, Élisée Reclus i Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una colla de companys creà el Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu Zihui i Zhang Jingjiang, creà la «Société pour l'Avancement de la Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral), basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà l'efímera revista xinesa il·lustrada Shi-chieh (El Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat secreta de resistència on participaven republicans, nacionalistes i socialistes. En 1907, amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming (Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup Anarquista Xinès publicà el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al xinès els grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la Caséo-Sojaïne a la Garenne-Colombes (Illa de França, França), una petita fàbrica de transformació de la soja on començaren a treballar una trentena de persones que havien vingut directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van fer tot tipus de productes derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina podria alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta factoria, amb l'ajuda del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat«Curs de Vespre», una mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès, francès, matèries científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es regia en un règim força frugal i un codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol, el tabac, el joc i la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en ocasió de la Revolució Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912 publicà, amb L. Grandvoinnet, Le Soja. Sa culture, ses usages alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels. En 1912 també, ajuntant els dos projectes que funcionaven a la Caséo-Sojaïne (fàbrica i escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes, es creà el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment Treball-Estudi) que va créixer força i que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder venir a França, els quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i tot en un marc d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En 1914 obrí el primer restaurant xinès de París i l'any següent fundà a la Xina la «Qingong Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis Frugals). En 1916 creà a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i encarregada de promoure els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En 1919 projectà, amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut Pasteur a Beijing. En 1920 participà en la creació de la Universitat Francoxinesa de Beijing i l'any següent en la de la seva delegació a Lió (Arpitània). Després de la Gran Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment Treball-Estudi» començarà a tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment organitzarà nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da Yundong» (Marxa sobre Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de crear Institut Francoxinès que reservava l'accés només a les estudiants seleccionats a la Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la introducció d'elements subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura, més que instruir els treballadors, crear elits intel·lectuals fàcils de controlar. La «Li Da Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en una protesta dels obrers-estudiants xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al Fort Saint-Irénée de Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van ser detinguts, tancats a la presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921, expulsats de França; tot plegat suposà la fi del «Moviment Treball-Estudi». En 1925 es convertí en el primer president del consell d'Administració del Museu del Palau Imperial de Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la mateixa ciutat. En 1932 treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la Societat de Nacions per reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945, després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va ser nomenat president honorari del «Gran Congrés de la Soja» de París. Continuà la seva tasca pedagògica amb la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954 fundà i dirigí la Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956 s'instal·là a Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau Nacional de Taipei. En 1966 es traslladà novament a França per reactivar l'Institut Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de setembre de 1973 a Taipei (Taiwan) i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.

Li Shizeng (1881-1973)

***

- Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Nascut en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys, el 17 d'abril de 1989, a l'hospital de Tours (Centre, França), i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglotsétouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerreà la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar Écoutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.

***

- Émilie Carles:El 29 de maig de 1900 neix a Val-des-Prés, al nord-est de Briançon (Provença, Occitània), la mestra i militant pacifista i llibertària Émile Allais, més coneguda com Émilie Carles. Nascuda en una família pagesa dels Alps de Briançon, quan tenia quatre anys quedà òrfena de mare. Compaginà les feines del camp amb l'escola a Briançon. Amb una forta vocació pedagògica, va ser l'única de sis germans que va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el pacifisme de postguerra. De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de Magisteri, i després de sanar de tuberculosi, exercirà de mestra d'escola durant quaranta anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el rebuig a la guerra i les tradicions del món rural, i combatent la injustícia, el racisme, el patriarcat i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i lliurepensador llibertari Jean Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es casà el 29 de setembre de 1928; d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós restauraran una granja familiar a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que s'omplirà d'anarquistes i de militants antifranquistes gràcies als anuncis en els periòdics llibertaris, com ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors. Però durant la II Guerra Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a ostatge, en un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i farà de cuiner. Un dels seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un camió militar durant el conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill marxés a combatre durant la guerra d'Algèria, però, víctima d'una malaltia, Jean morirà sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vidaÉmilie Carles encara es va mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de Val-des-Prés amenaçades per l'autopista Fos/Mer-Totino --el 13 d'agost de 1973 encapçalarà una manifestació a Briançon contra aquest projecte i el 27 d'octubre de 1976 farà una conferència de premsa a París davant representants ministerials i tota la premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a bé natural inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar sa vida i les seves revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages (1977), que ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a diversos idiomes (italià, txec, holandès, alemany, danès, iugoslau, anglès...). Émilie Carles va morir el 29 de juliol de 1979 a Val-des-Prés (Provença, Occitània) i va fer donació del seu cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França que porten el seu nom.

***

- Urano Macho Castillo: El 29 de maig de 1912 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el poeta i militant anarcosindicalista Urano Macho Castillo. Era fill de l'anarquista, i oficial de la neteja pública de Santander, Rufino Macho Cuesta. Estudià a l'Escola Integral i Laica de Santander, dirigida per Aurelio Herreros. Quan tenia set anys, el 27 de setembre de 1919, el seu braç dret va ser destrossat pel torn d'una fleca a la qual havia anat amb sa mare i, a conseqüència de les greus ferides, en patí l'amputació. En 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la seva tasca militant fou principalment cultural (articulista, poeta, conferenciant, orador, etc.). Entre 1931 i 1932 col·laborà en el periòdic anarquista barceloní El Luchador. L'1 de gener de 1932 intervingué en un míting confederal, amb altres companys (Ángel Iturbe, Jesú Rodríguez, Jenaro de la Colina i Julio Ruiz), a Cabezón de la Sal (Cantàbria, Espanya), per a protestar contra el decret-llei de l'assegurança de la maternitat. Fou un dels fundadors, en 1932, de l'Ateneu Obrer de Santander, adherit a la CNT, del qual en va ser membre de la Junta Directiva. Durant els anys republicans intervingué en la gira propagandística que la CNT realitzà pel Llevant peninsular, amb Frederica Montseny i Horacio Martínez Prieto. El setembre de 1936, en nom de la Federació Local de Sindicats de la CNT, va ser nomenat director de Biblioteques del Comitè d'Instrucció de Cantàbria, també anomenat Comitè Provincial de Cultura, i, poc després, vocal del seu Comitè Executiu. Formà part del grup que redactà el 10 de novembre de 1936 la ponència de peticions confederals per a entrar en el Govern càntabre. L'1 de maig de 1937 va fer un míting, amb Daniel Orille, al Gran Cinema de Santanter i el 5 de juny d'aquell any a Santoña. En aquestes dates presidí un acte d'homenatge a Mèxic a Santander. Quan el front Nord caigué a mans feixistes, passà a Catalunya, on continuà la lluita. El juny de 1938 era secretari de l'Agrupació Confederal de Centelles (Osona, Catalunya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França va ser detingut per la gendarmeria gal·la i lliurat a les autoritats franquistes–el mateix destí patí son pare Rufino. Després d'un temps tancat a la presó de Santander, on conegué al poeta José Hierro, va ser desterrat a Lleó (Castella, Espanya), on es guanyà la vida amb un carret de llepolies. Posteriorment, i fins a la seva jubilació, visqué modestament regentant, amb el permís dels veïns, una petita parada de premsa instal·lada al portal d'un cèntric carrer santanderí. El 18 de desembre de 1960 signà a Santander, amb un nombrós grup d'intel·lectuals, un document on sol·licitaven al ministre d'Informació i Turisme franquista, Gabriel Arias-Salgado, la supressió de la prèvia censura de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT, on milità fins a la seva mort. La seva tasca poètica, que es materialitzà en el llibre Versos en mi vida, va fer que es relacionés amb coneguts escriptors i intel·lectuals de Cantàbria, sense oblidar les seves col·laboracions en les premses local i confederal. Dirigí la revista mensual El Surco. Trobem textos seus en Adelante, El Cantábrico, CNT del Norte,El Diario Montañés,Espoir, El Luchador, Nueva Humanidad,La Región, El Surco, etc. Sa companya, Angeles María del Prado Romero Lara. Urano Macho Castillo va morir el 12 de maig de 2009 a la Residència de la Tercera Edat de Torrelavega (Cantàbria, Espanya), lloc on havia viscut els seusúltims anys, i fou incinerat dos dies després al cementiri santanderí de Ciriego.

Urano Macho Castillo (1912-2009)

***

- Antònia Fontanillas Borràs:El 29 de maig de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Fontanillas Borràs. Filla de militants i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martí Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb sa mare i germans a Mèxic. Va assistir a l'escola durant sis anys i va tornar-se una gran lectora, especialment de literatura social i llibertaria. Arran de l'expulsió de son pare de Mèxic en 1933, tota la família va retornar a Catalunya. Va trobar feina en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries, i va ser elegida delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en l'expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va restar a Barcelona, participà en l'FIJL i a ca seva es van compondre diversos números clandestins de Solidaridad Obrera–almenys 14 números entre gener i novembre de 1945. El periòdic estava redactat per Joan Domenech, Josep Lamesa i Arturo Benedicto, membres del Sindicat d'Arts Gràfiques; composat per membres de les Joventuts Llibertàries (José Nieto, Meana, Marina Herreros, Antònia Fontanillas); i s'imprimia aleshores en una petita impremta del company Armengol al barri de Gràcia. Després va col·laborar en el clandestí Ruta (1946-1948) i va ser responsable de las relacions entre els presos i l'advocat. En aquests anys de clandestinitat esdevé la companya de Diego Camacho Escámez. Quan aquest va ser alliberat de la presó i va exiliar-se a França en 1953, mesos després també va creuar la frontera i la parella es va establir a Brezolles i després a Clarmont d'Alvèrnia en 1954, on va militar activament en la CNT, en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en grup artístic local. En aquesta època va mantenir contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté. En 1957 va ser una de les responsables del Boletin Regional de la FIJL, participar activament en els càmpings anuals organitzats per les Joventuts Llibertàries franceses i espanyoles. En 1958 se separa de Diego Camacho i amb son fill Ariel s'instal·len a Dreux. En 1960 es va unir a Antonio Cañete Rodríguez i va continuar amb múltiples activitats orgàniques i culturals. A més de participar en un grup teatral, va redactar el butlletí Surco (1966-1967, publicat en francès, castellà i esperanto). Militant de la Federació Local de CNT de Dreux fins a la seva dissolució. Entre 1966 i 1969 son company va estar tancat a la Península i romandran junts fins a la mort d'aquest en 1979. Va militar en les Agrupacions Confederals, que reagrupaven els militants editors del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997. Va participar en nombroses conferències, exposicions, jornades llibertàries, presentacions de llibres a la Península i a Europa (França, Itàlia, Luxemburg, etc.) i va col·laborar en diverses tasques del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), del qual fou membre, i en nombrosos treballs d'investigació històrica sobre el moviment llibertari. Conseqüent amb les seves conviccions anarquistes es mantingué independent i críticament i advocà per un acostament de les diverses fraccions llibertàries amb la finalitat d'accentuar les afinitats sobre les divergències. Sota diversos pseudònims (Tona, A. F. Borrás) va col·laborar en nombroses publicacions: Action Libertaire, Anthopos,Boletín Amicale,Boletín Ródano-Alpes, CIRA,Le Combat Syndicaliste, Confrontación,Espoir, Mujeres Libertarias, El Noi, Nueva Senda, Rojo y Negro, Ruta, Surco,Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc. És autora de nombroses obres, com araTestimonio sobre Germinal Gracia (1992, inèdit), Desde uno y otro lado de los Pirineos (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De lo aprendido y vivido (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà),Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1998, amb altres), Lola Iturbe: vida e ideal de una luchadora anarquista (2006, amb Sonya Torres); també va fer la introducció del llibre de Víctor García Contribución a una biografía de Raúl Carballeira (1961), participà amb el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d'una antologia sobre Luce Fabbri (La libertad entre la historia y la utopía, 1998). Va participar en el número especial del centenari de Solidaridad Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la CNT-AIT i en unes jornades organitzades per la CGT sobre la història de«Mujeres Libres» l'octubre de 2007. Elsúltims anys de sa vida els passà a Dreux. Antònia Fontanillas Borràs va morir el 23 de setembre de 2014 a Dreux (Centre, França).

***

- Nardo Imbernón: El 29 de maig de 1937 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Maximino Nardo Imbernón Cano. Era fill de Jesús Imbernon, obrer metal·lúrgic i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que participà duran la Revolució espanyola en la col·lectivització de l'empresa Casa Rivière i després lluità com a milicià en el front d'Aragó i que finalment s'exilià en acabar la guerra civil espanyola. Nardo restà a Barcelona amb sa mareÁngeles Cano, la qual va ser obligada per les autoritats franquistes vencedores a anteposar el nom catòlic de Maximino a son fill. En 1948, amb la obertura de la frontera francoespanyola, mare i fill pogueren reunir-se amb Jesús a París. Nardo començà ben aviat a freqüentar els cercles llibertaris i a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), organització de la qual va ser nomenat secretari de la Federació Local i de la Federació Regional de París. En 1960, arran de la reunificació de la CNT en l'Exili, i la creació dos any després de Defensa Interior (DI), encarregada de portar la lluita antifranquista, el seu domicili parisenc va ser utilitzat sovint com a centre d'activitats clandestines d'aquesta organització. El 21 de setembre de 1963, després de l'execució a Madrid dels companys Francisco Granado i Joaquín Delgada i per mor de la col·laboració entre les policies francesa i espanyola, va ser detingut juntament amb una quinzena de militants de l'FIJL en l'Exili. Un mes després, el 19 d'octubre, va ser alliberat, amb Cipriano Mera, i continuà amb les campanyes de solidaritat amb els companys detinguts pel règim franquista a la Península i per les autoritats gales a França. A finals dels anys seixanta, formà part del grup de militants que, després de ser exclosos arran de l'excisió confederal de 1965 sorgida durant el Congrés de Montpeller, publicaren el periòdic Frente Libertario i formaren, després d'un congrés a Narbona, les Agrupacions Confederals i Llibertàries de l'Exili. En morir el dictador Francisco Franco, ajudà en la reconstrucció de la CNT a la Península. Després de l'escissió confederal, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En 1999 va ser nomenat secretari de les Agrupacions Confederals de la CGT d'Espanya a França i a començaments del nou mil·lenni fou nomenat coordinador del Sector Emigració de la CGT i membre del Comitè Confederal d'aquesta organització. En jubilar-se s'establí a Massarró (Múrcia, Espanya), poble on havia nascut son pare. Durant els seus últims anys impartí conferències i participà en diverses activitats organitzades per la Fundació Salvador Seguí. Intervingué en el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valetí Figueres, que s'estrena en 2009. Nardo Imbernón va morir el 19 d'agost de 2008 a París (França) i fou enterrat el 22 d'agost al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Continua...

---