Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.

Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta

“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)

Per Pere Antoni Pons

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.

La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.

O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.

Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.

La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.

Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.

Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)

Per Margalida Capellà, periodista i escriptora

Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.

Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.

Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.

I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.

Avui un home ha matat a ganivetades la seva dona al Port de Pollença. És la tercera dona morta per violència masclista enguany a Balears, després de Lisa J., britànica de 49 anys, a la Costa de la Calma el passat 23 de gener, i Victoria S., de 19 anys, l'11 de març a Son Servera.

Des d'Alternativa donam el condol a la família i amistats de la víctima i condemnam aquest assassinat, recordant la necessitat d’acabar d’una vegada per totes amb el patriarcat com a única solució per posar fi a la violència de gènere.

El Col•lectiu Feminista l'Aurora convoca per demà dilluns 30 de maig a les 20h a la Plaça Miquel Capllonch del Port de Pollença una concentració de rebuig contra l'assassinat masclista que hi ha hagut al municipi i contra el patriarcat. No hi podeu faltar!

Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters, com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL), com a organitzador de la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil o al capdavant de la Setmana del Llibre en Català. (Miquel López Crespí)

Pau Taura en el record: el suport als escriptors de les Illes

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet reflexionar damunt l´inexorable pas del temps, sobre la tèrbola presència de la Mort que, bel al costat nostre, cínica i sorneguera se’n riu de molts dels plans que fem per a un esdevenir que sempre és imprevisible. La mort de Pau Taura, sentida en el fons del cor, em fa copsar altra volta la veritat d´unes afirmacions recents d’un altre gran amic, l´escriptor Antoni Vidal Ferrando, el recent Premi de la Crítica Serra d’Or. Diu Vidal Ferrando que, sovint, molts d´escriptors, preocupats com és ben normal per la promoció de la seva obra, tan sols sabem veure les accions i campanyes rebentistes dels quatre poca-vergonyes que ens posen travetes i ens fan la vida impossible. Potser ens preocupen més del que tocaria les malifetes ordides per alguns llefiscosos comissaris de pàgina cultural o companys del gremi de la ploma que, encegats pel més ferest i malaltís autoodi, només saben atacar, sense cap mena de fonament, l´obra del company. És la misèria personal de tots aquells que saben que mai podran bastir una obra literària de qualitat, els que són incapaços de valorar la feina dels altres, ja que l´enveja els rosega les entranyes. Antoni Vidal Ferrando explica molt encertadament que en lloc de perdre el temps comentant les malifetes dels miserables hauríem de pensar en totes aquelles persones, l’exèrcit d´amics i amigues que, cada qual posant el seu granet d´arena, ens han ajudat a bastir la nostra obra. Conclou l´autor de L´illa dels dòlmens que, si reflexionam en tot això, constatarem com els amics i amigues, aquells que al llarg de la vida ens han donat i donen suport, són molts més que els enrabiats enemics de l´escriptor nostrat.

Vidal Ferrando té tota la raó del món, i la mort de Pau Taura m´ha fet pensar molt en els seus assenyats consells. M´ha fet reflexionar perquè en Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters, com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL), com a organitzador de la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil o al capdavant de la Setmana del Llibre en Català.

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987, premi organitzat per Pau Taura

Els meus primers contactes amb Pau Taura es remunten a mitjans dels anys setanta, com a client de la primera llibreria que va obrir i, ja posteriorment, quan un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover lliurà el Premi de les Lletres a la meva obra Noticies d´enlloc, ell era l´organitzador i ànima del premi. Recordem que el Premi de les Lletres era organitzat per IFEBAL, organització que, efectivament, aleshores presidia Pau Taura. Aquell recull de narracions seria editat per Documenta Balear el 1987. El llibre, amb disseny de l´artista Jaume Falconer, seria presentat per Josep M. Llompart a la Llotja de Palma pocs dies després de la seva sortida al carrer.

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet tornar a la memòria aquells dies de fa vint-i-un anys, quan en Ferran Aguiló em portava les proves de Notícies d´enlloc des del local de Documenta Balear del carrer de la Impremta o jo anava a veure Pau Taura al despatx d’ IFEBAL, al carrer de Federico García Lorca, 16, i petàvem la conversa damunt llibres i els problemes de la difusió de la cultura. En aquells dies del 87 record igualment la carpeta que em deixà amb els seus poemes. Un poemari que vaig llegir amb deteniment i que després comentàvem en els bars propers a IFEBAL. Potser seria interessant anar a la recerca d’aquesta carpeta amb l´obra poètica de Pau Taura i provar d´editar el poemari a títol d´homenatge pòstum.

D’ençà l´edició del Premi de les Lletres sempre que ens trobàvem petàvem la conversa literària i política.

Més endavant, quan es discutí el meu nom com a pregoner de la Fira del Llibre de l´any 2003, Pau Taura acceptà, com els altres llibreters, la meva nominació, tot i algunes pressions en contra dels ressentits de sempre que volien que fos un altre el pregoner. En Pau Taura se’n reia olímpicament d´aquestes pressions i no se’n podia avenir de tants d´odis en el gremi de la ploma quan deia: “no vos jugau cap fortuna; simplement unes retxes o una fotografia en els diaris”. Tornava tenir raó: era i és summament estúpida aquesta mena de bregues per aconseguir els favors dels comissaris de torn, per barrar el pas a la “competència” literària. Tanmateix els diners se’ls emporten els especuladors, aquells que han fet i fan malbé la nostra terra, els encimentadors i destructors del territori.

L´acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre es va celebrar en moments molt delicats per al catalanisme i l´esquerra. Les forces progressistes havien perdut el poder polític i tothom estava enfonsat en una profunda depressió. Vaig aprofitar la presència de tots els mitjans de comunicació per, a través d´un homenatge a la figura de Francesc de B. Moll, demanar la necessària recuperació de l´esperit de lluita contra l´espanyolisme regnant, la necessària recomposició de la unitat progressista per a fer font als depredadors que destruïen les nostres senyes d´identitat, el poc que ens restava de territori sense destruir.

Més tard, quan el periodista Joan Pericàs s'encarregà de la revista Llegir que ell havia fundat, també em demanà determinats articles. Alhora aprofitava el lliurament dels materials per a parlar del temps passat, de com ens havia anat passant la vida sense quasi sense que ens n’adonàssim. Bé; podria continuar i no acabaríem mai. Però el motiu d´aquestes notes plenes de melangia per l´amic recentment traspassat era deixar constància d´unes anècdotes, d´un petits records, d’uns fets que demostren (ara ho veus ben clarament), com diu Antoni Vidal Ferrando que, són més els amics i amigues dels nostres autors que no els enemics. I, Pau Taura és un dels esglaons de la munió de gent que, d´una manera o una altra, amb el seu granet d´arena, amb el seu tarannà obert i amable, ens han ajudat a resistir la rabiosa endemesa dels malfactors, a bastir l´obra que hem anat fent durant aquests anys. Gràcies, Pau, per tot el que feres per nosaltres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 30 de maig

Esdeveniments

- Surt L'Égalitaire: El 30 de maig de 1885 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic L'Égalitaire. Organe communiste-anarchiste. El responsable d'aquesta publicació bimensual va ser Eugène Steiger i els articles sortiren sense signatura alhora que reivindicava la «regla de l'anonimat» en la premsa anarquista. Sembla que tenia corresponsals a París, Marsella, Brussel·les, Torí i altres indrets. En sortiren 16 números, l'últim el 2 de gener de 1886, i també publicà alguns fulletons.

***

- Conferència de Fernand Pelloutier: El 30 de maig de 1896 a la Salle du Commerce, al número 94 del carrer Faubourg-du-Temple de París (França), l'anarquista i sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier pronuncia la conferència«L'Art et la Révolte», organitzada pel grup «L'Art Social». La intenció de Pelloutier amb aquesta conferència es trobar les connexions entre l'anarquisme literari i el moviment obrer, lluitant alhora contra la recerca d'un hermetisme i un elitisme propi de certs «simbolistes esotèrics», contra un naturalisme «sense esperit» i contra la literatura d'evasió. L'art ha d'inspirar la revolta, s'han d'ajuntar «el comunisme del pa» i el «comunisme dels plaers estètics». Cal desmitificar l'art, ja que la funció de l'art és«revelar». L'Art ha de servir per fer revoltes. Aquesta conferència va ser publicada l'any següent a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer. En 2002 la conferència va ser reeditada per Jean-Pierre Lecercle, on reprodueix el text de la conferència amb variants com a prefaci a la reedició del recull de poemes de Pelloutier De la colère, de l'amour, de la haine (1898) i afegeix nombroses notes sobre el moviment anarquista i«L'Art Social».

***

- Surt La Rivolta: El 30 de maig de 1945 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista mensual anarquista La Rivolta. Biblioteca di opere politico sociali (La Revolta. Biblioteca d'obres politicosocials). A partir del número 2 portà el subtítol«Collana di scritti politici sociali» (Recull d'escrits politicosocials). El responsable de l'edició fou l'advocat anarquista Camillo Porreca. Es publicaren textos de Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Ludwig Feuerbach, Pietro Gori, Émile Henry, Aleksandr Ivanovič Herzen, Piotr Kropotkin, Sylvain Maréchal, Benoît Malon, Francesco Saverio Merlino, Max Nordau, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, Lev Tolstoi, Alberto Tucci i Gérard Walter, entre d'altres. Publicà nombrosos suplements. En sortiren set números, l'últim el desembre de 1945.

***

- Conferència de Frederica Montseny: El 30 de maig de 1965, a la Sala Sénéchal de Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània), organitzat per l'Ateneo Español d'aquesta localitat, la propagandista anarquista Frederica Montseny i Mañé fa la conferència«Mujeres españolas del siglo XIX». L'Ateneo Español era el centre cultural anarquista dels exiliats llibertaris a Tolosa. Com a gairebé tota la propaganda dels actes culturals anarquistes de l'exili peninsular d'aquests anys, no es citen en cap moment termes àcrates, per evitar problemes amb les autoritats franceses.

***

- París (30-05-68): El 30 de maig de 1968 a París (França) el primer ministre Georges Pompidou demana a les 12.30 hores una entrevista al general De Gaulle, que de bon dematí ja ha redactat el text d'un discurs que pensa pronunciar a la tarda. Pompidou haurà d'esperar fins a les 14.30 hores, just abans del Consell de Ministres; porta una carta de dimissió, que serà rebutjada pel General, però l'exigeix la dissolució del Parlament. Jacques Foccart, un dels destacats consellers del General, informa d'una iniciativa en curs: les diverses xarxes gaullistes --França Lliure, Resistència, organitzacions de veterans, l'Associació per al Suport al General De Gaulle i diversos grups«obscurs» (feixistes d'«Occident» i d'altres grups d'extremadreta)--, després de dues setmanes de dura feina, des del 13 de maig, es comprometen a reunir tots els partidaris del General per a una manifestació, aquesta tarda a les 18 hores, als Camps Elisis; cal esborrar la imatge de banderes roges i negres passejant per París. A les 16.30 hores, entre el Consell de Ministres i la concentració de suport gaullista, el General parla només per ràdio ja que la televisió es nega a retransmetre'l: anuncia la dissolució de l'Assemblea Nacional, ajorna sine die la realització del referèndum, assegura que les eleccions legislatives seguiran el calendari constitucional previst i denuncia el perill comunista que vol conquistar França. En acabar el discurs comença la gran manifestació de suport a De Gaulle; un milió de manifestants --300.000 han vingut d'arreu l'Estat amb autocars i cotxes--, comptaran els convocants, avalen la idea que França ama l'ordre. El govern avisa que farà ús de la força, si ho considera necessari, per restaurar aquest ordre. Els crits que llança la massa són ben distints als que s'han cridat els dies anteriors:«Cohn-Bendit a Dachau!»,«França per als francesos!», «De Gaulle no està sol!»,«Mitterrand és un fracàs!»,«Llibertat de treball!» La premsa franquista madrilenya elogia el president de la República francesa:«El general De Gaulle ens fa recordar el general Franco de fa vint anys.»

Naixements

- Mikhail Bakunin: El 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 neix a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Era fill d'una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat aÀustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Berna, Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, i és el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquenAnruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873), Dieu et l'état (1882, pòstum).

***

- Lev Metxnikov:El 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- neix a Peterburg (Rússia) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig«Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik(El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudantÉlisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amicÉlisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.

***

- Melchor Rodríguez García: El 30 de maig de 1893 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns comEl Ángel Rojo. De família pobre, aviat quedà orfe de pare (Isidoro Rodríguez), obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare (María García), treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l'Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d'escolà. Durant sa vida va fer de tot (calderer, torero, carrosser, ebenista, xaperia, representant d'assegurances, etc.), però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d'agost de 1918 l'apartà de l'arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d'Automòbils del Ram de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s'instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s'afilià en la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s'afilià immediatament i n'acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L'octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s'entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l'1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d'arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d'Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d'acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l'existència de txeques estalinistes («Afer José Cazorla», Conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid); per eliminar les tretes --prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí--; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats --alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com ElÁngel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d'estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d'Alcalá de Henares i assassinar presons«nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l'aviació feixista a Madrid. L'1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d'alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germansÁlvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso --que el fotografià en nombroses ocasions--, etc. En 1938 s'encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d'abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l'enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s'exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a França i el 28 de març d'aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l'encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d'agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans (general Muñoz Grandes, Fernández Cuesta, Martín Artajo, etc.) que declararen al seu favor recordant l'esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l'Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d'Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per«difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s'oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme --en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l'Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol,¡Despertad!,Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!,Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d'assegurances («La Adriática») i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l'esposa d'aquest. Melchor Rodríguez García va morir el 14 de febrer de 1972 a Madrid (Espanya) i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la Confederació General del Treball (CGT), se li reté un homenatge a l'Ateneu de Madrid.

Melchor Rodríguez García (1893-1972)

***

- Hem Day: El 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica) Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés«Dieu», va fer servir el pseudònim«M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obraés considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). Hem Day va morir el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), i va ser incinerat a Uccle el 18 d'agost, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.

Hem Day (1902-1969)

***

- Astarotte Cantini: El 30 de maig de 1903 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'obrer anarquista, i després comunista, Astarotte Cantini, també conegut com Bruno Baroni. Sos pares es deien Milziade Cantini i Natalina Parenti. Anarquista d'acció, el 26 de juny de 1922 va ser detingut amb altres companys (Virgilio Fabbrucci, Bruno Guerrieri i Ilio Scali) per fabricació d'artefactes explosius i el 25 d'agost de 1922 condemnat pel Tribunal Penal de Liorna a dos anys i sis mesos de presó. El juliol de 1926 emigrà a França i el març de 1927 vivia a París. El maig de 1927 es localitzat a Luxemburg i desenvolupà a Esch-sur-Alzette una intensa propaganda anarquista. Considerat com a un dels caps del moviment antifeixista, va mantenir correspondència amb Bruno Guerrieri i Athos Ricci per a tenir notícies sobre la situació econòmica local de Liorna que es van publicar en la premsa anarquista. El 25 d'octubre de 1928 va ser expulsat de Luxemburg, juntament amb Giuseppe Morini, Adone Franchi i Luigi Sofrà, passant a Bèlgica. El 13 de novembre de 1928 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna per militància llibertària, per actitud de menyspreu cap a les autoritats i per mantenir relacions amb anarquistes perillosos. De bell nou a França, s'establí a Les Pavillons-sur-Bois (Illa de França, França) i en 1929 a Livry-Gargan (Illa de França, França), on freqüentà Natale Vasco Iacoponi, militant del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Acostat al comunisme, difongué la premsa de la III Internacional Comunista. En 1931 encara estava inclòs com a anarquista en la llista de subversius capaços de realitzar atemptats i aquest mateix any emigrà a Moscou (URSS), on havia estat enviat pel PCI, sota el nom de Bruno Baroni, per a estudiar a l'Escola Internacional Leninista (EIL). Un cop acabat els seus estudis en 1932 es traslladà a Tuapsé (Krasnodar, Rússia, URSS) com a instructor del Club Internacional de Mariners. En 1935 s'instal·là a Voroixílovgrad (Ucraïna, URSS; actual Luhansk) i en 1936, en una carta al subversiu comunista de Liorna Tamberi (Tamburi), també refugiat a l'URSS, li comentà que volia retornar a Itàlia, ja que no podia viure amb gent tan diferent de la italiana. Entre 1936 i 1937 va ser investigat pels dirigents del PCI que treballaven a la Secció de Quadres del Komintern. A començaments de 1937 corregué la veu que havia marxat cap a Espanya, juntament amb Natale Vasco Iacoponi i Mazzino Chiesa, però aquesta notícia sembla infundada, ja que el 5 de juny de 1937 era, amb sa companya i son fill Gino, a Voroixílovgrad, on es va lamentar de l'assassinat de Menotti Gasparri a Espanya. Durant la primavera de 1938 va ser detingut a Voroixílovgrad en una purga estalinista per«orígens anarquistes» i«indisciplina política»; jutjat per una troica del Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), el 25 de setembre de 1938 va ser condemnat per«espionatge» a una pena «no anotada». Astarotte Cantini va morir empresonat en data imprecisa a l'URSS. El 20 de juliol de 1956 va ser rehabilitat per les autoritats soviètiques.

***

- Pio Turroni: El 30 de maig de 1906 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda --publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de Brest L'operaiolatria, de Camillo Berneri, iLa guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicantRivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor deL'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi Damiani L'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya --pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquistaVolontà. Pio Turroni va morir el 7 d'abril de 1982 a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia.

Pio Turroni (1906-1982)

***

- Franz Ritter: El 30 de maig de 1914 neix a Flums (Sankt Gallen, Suïssa) el socialista, lluitador antifeixista i, després, anarquista Franz Ritter, que va fer servir diversos pseudònims (Chnurri, Knurri, Franz Scholl, etc.). Era originari d'Altstätten (Sankt Gallen, Suïssa). Vivia a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballava de formatger, i amb 14 anys ja militava en les Joventut Socialistes. En 1935 conegué a Zuric el metge antimilitarista llibertari Fritz Brupbacher. El maig de 1936 marxà per primer cop a Barcelona (Catalunya), on treballà un temps de formatger, però a finals de juny retornà a Suïssa. Com que no trobà feina, a mitjans de setembre de 1936–algunes fonts citen que vingué el juliol de 1936 per participar en les Olimpíades Populars– retornà a Barcelona per lluitar contra el feixisme. Entrà a formar part del Grup Internacional de la «Columna Durruti», amb destacats militants anarquistes, com ara Charles Ridel, François-Charles Carpentier, Bruno Salvadori (Antoine Giménez), etc., i lluità al front de Pina (Saragossa, Aragó, Espanya). Va fer una crida al seu amic Jacob Aeppli, del Partit Socialista Suís (PSS) de Zuric i periodista del Volksrecht, que s'enrolà com a mestre en la «Columna Durruti» i que finalment va ser assassinat pels estalinistes. Els fets de «Maig de 1937» l'agafaren a Barcelona i es decantà pel costat anarquista. Després de la dissolució del Grup Internacional, entre el 3 i el 19 d'agost de 1937 marxà de permís a Suïssa i després passà a França, on romangué fins el 19 de setembre. De bell nou a Catalunya s'integrà en les Brigades Internacionals sense aixecar sospites i va ser enviat a la Bateria d'Artilleria Núm. 13 de Defensa Contra Avions (DCA) alemanya establerta a Albacete. No obstant això, va ser estrictament vigilat pel Service Suisse des Cadres (SSC, Servei Suís de Quadres), d'obediència comunista, anotant en un informe que «fins i tot ha admès la seva relació amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)». A finals d'abril de 1938, fart de la vigilància comunista, abandonà la bateria i preparà la seva tornada a Suïssa. Com a voluntari estranger intentà obtenir la «baixa definitiva», encara que els comunistes posaren tots els entrebancs possibles. Tractà de seguir l'exemple de Gottfried Schreyer, extinent seu que pagà 6.000 pessetes a Rudolf Walter Frei, un agent de la Internacional Comunista, perquè li aconseguís documents. S'enfrontà a Frei al Bar Scandinavia, però Otto Brunner, cap de la delegació suïssa de les Brigades Internacionals a Barcelona i cap de la Policia Militar, amenaçà Ritter amb una pistola i intentà detenir-lo. Ritter aconseguí fugir, però més tard Brunner amb altres esbirros el localitzaren on dormia i es produí un enfrontament armant en el qual resultà mort per un tret de Brunner el jove brigadista comunista Karl Romoser. Gairebé nu, Ritter es refugià a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on només trobà el porter que li prestà una granota per vestir-se. Després de dormir en un banc, al matí contà la història a Martín Gudell, membre del Servei Jurídic de la CNT-FAI, qui va prendre nota i intentà d'intervenir. Ritter prengué el tren, però va ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), ja que Brunner l'havia denunciat a la policia espanyola per la mort de Romoser. Empresonat, i malgrat la intervenció d'Agoustin Souchy, el cònsol suís Gonzenbach i el PSS, que havia parlat amb el president de la II República espanyola Juan Negrín López, no va ser alliberat fins el 28 de setembre de 1938 de la Presó Model de Barcelona, després de ser absolt per un tribunal regular que el considerà innocent. L'octubre de 1938 retornà a Suïssa. Jutjat el 24 de febrer de 1939, va ser condemnat per un tribunal militar suís a tres mesos de presó i a un any de privació dels drets civils per la seva participació en un«exèrcit estranger» durant la guerra civil espanyola, ja que això es considerava delicte a Suïssa. Quan aquest procés, el periòdic estalinista Freiheit de Zuric orquestrà una campanya de desprestigi i difamació a la seva persona aportant documents falsos que «demostraven» que havia realitzat dos viatges a Suïssa amb moto amb la finalitat de lliurat armes a les tropes franquistes. Ritter, que es mantingué en silenci per a no desprestigiar el moviment obrer suís, sempre col·laborà sense reserves amb la justícia amb la finalitat d'instruir un procés contra Brunner. Finalment, en aquest judici, que es realitzà el març de 1942 a Winterthour (Zuric, Suïssa) i que tingué un gran ressò mediàtic, Brunner va ser absolt de la mort de Romoser en considerar que el tret letal va ser accidental. Franz Ritter va morir el 12 d'abril de 1984 a Zuric (Zuric, Suïssa).

Continua...

---

He apoyado la candidatura encabezada por Alberto Garzón y las tesis políticas que la acompañan porque estoy firmemente convencido de que son las que mejor se ajustan a las necesidades futuras de IU. Por tanto, hoy mismo, cuando se han conocido los resultados,  he manifestado mi satisfacción por el amplio respaldo que han recibido  tanto el equipo de dirección como el documento político.

Pero también hoy mismo, no quiero dejarlo para mañana, necesito decir que Cayo Lara ha sido un excelente coordinador y que me alegro mucho de que el mismo porcentaje de apoyo que ha tenido Garzón lo haya tenido también el balance de gestión del todavía Coordinador de IU.

Cayo Lara ha cometido errores - ¿quién no? - que él mismo ha sido el primero en señalar en su informe. Pero sus errores han sido siempre compartidos  porque Cayo nunca ha sido de la cultura del ordeno y mando. Al revés: uno de sus principales méritos ha sido recoser una organización que estaba profundamente dividida y convertirla en una organización normalizada.

Pero aún hay algo, lo más importante sin duda, que quiero subrayar. Cayo Lara es un político con dos grandes virtudes: una honestidad absolutamente intachable - de esas que te permiten poner la mano en el fuego sin temor a quemarte -  y una lealtad y un amor hacia Izquierda Unida a prueba de bomba.

En estos dos terrenos, Alberto lo tiene relativamente fácil porque no va a ser necesario que mejore o supere a su antecesor: bastará con que lo iguale y será más que suficiente.

Mis mejores deseos a los dos

Biel Barceló: “Un país que vol progressar, crear riquesa i generar prosperitat compartida necessita organismes com el CES, que reflexionin i que planifiquin l’estratègia econòmica”

 El Consell de Govern ha aprovat avui reactivar el Consell Econòmic i Social de les Illes Balears (CES). Per fer-ho, ha deixat sense efectes la suspensió indefinida del CES que havia aprovat el Govern anterior l’any 2012. La suspensió deixava sense efecte totes les funcions de caràcter consultiu, de participació, d’estudi, de deliberació i de proposta en matèria econòmica i social que tenia aquest organisme.

Amb aquest acord es restitueix un òrgan creat per mandat de l’Estatut d’Autonomia, que va regular el seu funcionament a la llei 10/2000. Es tracta, a més, d’un dels compromisos assolits per l’actual equip de Govern, i recollits en els #AcordsPelCanvi.

El vicepresident Biel Barceló ha afirmat que “la suspensió del CES per part del Govern Bauzá va suposar un atac contra la participació ciutadana i un greu error que va perjudicar l’economia d’aquest país. Una societat que vol progressar, crear riquesa i generar prosperitat compartida necessita organismes com el CES, que reflexionin i que planifiquin l’estratègia econòmica del país”.

Bauzá va deixar en suspens el CES amb l’excusa de limitar la despesa econòmica. El Govern actual, però, demostra que aquest argument era una simple excusa, ja que la reactivació de l’organisme no implicarà cap despesa, ja que el seu funcionament estarà garantit per funcionaris de la CAIB i no hi haurà dietes d’assistència per als seus membres.

El CES és un ens estatutari que es va regular l’any 2000 amb la intenció d’avançar cap un marc estable i permanent de comunicació i de diàleg, tant dels agents econòmics i socials entre si, com d’aquests amb l’administració autonòmica, sense oblidar la seva configuració com a òrgan de consens i reforç de la participació d’aquests agents en la presa de decisions.

El CES és un organisme independent que sempre ha exercit com a punt d’encontre, debat i diàleg permanent entre els diferents agents econòmics i socials de la Comunitat Autònoma. Ha contribuït a la presa de decisions de la política, mitjançant l’elaboració de gairebé 200 dictàmens, més de 30 informes i 11 memòries anuals sobre l’economia, la societat i el mercat de treball de les Illes Balears, fins a la seva suspensió.

El Govern de les Illes Balears considera que, donades les característiques del CES, és fonamental la seva reactivació com a òrgan consultiu i d’assessorament en matèria econòmica i social per fer efectiva la participació de la societat civil organitzada i, també, recuperar una font d’informació eficaç sobre l’evolució de l’economia i de la societat de les Illes Balears, que resulta imprescindible per a una bona governança.

La composició del CES, fins a la seva suspensió, era de 37 membres: un president i tres grups de 12 persones, distribuïts entre organitzacions empresarials més representatives, organitzacions sindicals més representatives i dotze entitats que, per les seves característiques i objectius, poden incidir en l’economia i el mercat laboral de les Illes Balears.

3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.

Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

     No deixa de sorprendre l'esbiax de les mostres de catalanisme. Mentre que les  manifestacions independentistes a Barcelona sorprenen a tot el món per l'alt nivell de participació i d'organització,  en sentit contrari,  els catalans que participen en els comentaris oberts de la premsa digital,  majoritàriament, s'expressen en espanyol tot i podent fer-ho en llengua catalana.

    Vegem com va la cosa.  Els diaris en espanyol publicats als territoris de llengua catalana no impedeixen els comentaris en llengua catalana; sembla que tampoc posen impediments els diaris publicats a l'Espanya estricta.

   Sovint l'esbiaix catalanista és excessiu. Així s'esdevé als comentaris de gran ressò polític; a més d'anar en llengua espanyola,  sovint fan com si espanyolisme fos predominant. Així, per exemple, es pot veure que l'anticatalanisme militant és present a les pàgines de comentaris de La Vanguardia (Sembla que els agents anticatalanistes aprofiten tots els espais de ''comentarisme'' per fer la seva tasca). S'ha de suposar que els lectors desprevinguts  pensaran que a Catalunya (Principat de Catalunya) hi ha espanyolisme combatiu entre les amples masses de catalans.

     Que  les àrees de ''comentarisme'' dels diaris catalans vagin en espanyol mostra que els independentistes ''tranquils'' van condormits.

    Però no es tracta de repicar campanes per despertar els qui dormen,  no. La intenció del meu escrit és criticar l'esbiaix de les formacions socials i polítiques de Catalunya (de Catalunya Sencera) en la lluita pels drets nacionals.

  Al meu entendre,  a hores d'ara,  l'independentisme català hauria de mostrar el seu poder als espais de ''comentarisme'' dels grans diaris catalans,  i dels grans diaris espanyols,  també (Ei! Cal tenir en compte el predomini absolut dels mitjans espanyols entre la població catalana).  Aquesta sí que seria una bona tasca pedagògica!

   Que la tasca no es dugui a terme és un indicador de la confusió que amara l'estratègia  de les organitzacions catalanes; i un indicador de la letal difusió de ''l'independentisme tranquil''.

Anarcoefemèrides del 31 de maig

Esdeveniments

- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.

***

- Atemptat de Mateo Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateo Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

***

- SurtL'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per Émile Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.

***

- Homenatge a Emma Goldman: El 31 de maig de 1940 se celebra al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA) un homenatge pòstum en memòria de la destacada propagandista anarquista Emma Goldman, «l'excepcional dona del nostre temps», que havia mort el 14 de maig anterior a Toronto (Ontàrio, Canadà). En l'acte, presidit per Leonard D. Abbott, hi van parlar, entre d'altres, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Martín Gudell Petrowsky (guia i traductor de Goldman en la seva visita a l'Espanya revolucionària), Rudolf Rocker (que va fer la seva intervenció en jiddisch), Dorothy Rogers i Eliot White. L'acte va ser amenitzat per Clifford Demarest a l'òrgan.  

***

- París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.

Naixements

- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

- Charles Hautstont: El 31 de maig de 1863 neix a Brussel·les (Bèlgica) el luthier anarquista Charles Hautstont. Fabricant d'instruments de música, formà part de la Secció d'Art dels Joves, creada en 1892 a Brussel·les i que reagrupava els joves artistes anarquistes. Aquest grup, que també era conegut com «Les Endehors», publicà el periòdic La Lutte pour l'Art, que edità vuit números entre el 24 de desembre de 1892 al maig de 1893 a Brussel·les i el redactor principal del qual fou Denis Villeval. Ben igual que son germà petit Jean Hautstont, estigué molt relacionat amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, quan aquest fou professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. També en 1892, amb son germà Jean, col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensual. Entre el 1895 i 1897 fou tresorer del «Comitè de Socors en favor dels exiliats i torturats espanyols» que recaptà fons per als militants que patien represàlies a Espanya. Al seu domicili, al número 51 del carrer Éperonniers de Brussel·les,  instal·là una petita impremta clandestina amb la qual amb son germà imprimia pamflets i obres anarquistes, a més de partitures de compositors amics rebutjats pels grans editors.Entre 1895 i 1904 edità amb son germà al seu domicili la «Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Charles-Albert, René Chaughi, Georges Eekhoud, GeorgesÉtiévant, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Jacques Mesnil, Max Nettlau, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, Richard Wagner, etc.). Fou el encarregat de la reedició del llibre L'Humanisphère, de Joseph Déjacque, per a la «Bibliothèque des Temps Nouveaux». Segons la policia d'estrangeria, en 1899 va ser reclutat com a confident. En 1924 vivia a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) amb sa companya Alice de Sanoit, amb la qual va viure també a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1909 tenia el seu taller de luthier al número 1 del carrer Lebeau de Brussel·les.

***

- Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell«Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el«Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

Mário Castelhano (1896-1940)

***

- Luis Portales Casamar: El 31 de maig de 1918 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Portales Casamar. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb el triomf franquista va ser empresonat i a començaments dels anys quaranta aconseguí la llibertat condicional. A Sevilla (Andalusia, Espanya) fou responsable de les Joventuts Llibertàries, de les quals formaven part son germà petit Juan Portales Casamar, Manuel Ramos, Valeriana Pérez i Juan Soto, entre d'altres. Arran del Ple Regional de la CNT celebrat el febrer de 1944 a Sevilla, va ser nomenat, amb son germà Juan, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT. Fugint de la repressió, s'instal·là a Madrid (Espanya), on el gener de 1947, amb son germà Juan, s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El juliol de 1947 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT per al Ple Nacional de l'FIJL que se celebrà a Madrid. Detingut dies més tard a la frontera francesa, va ser traslladat a Sevilla, jutjat i condemnat a una llarga pena. Després de 14 anys, que purgà a Sevilla, Burgos i Ocaña, va ser posat en llibertat condicional i passà a França. Sa germana, Suceso Portales Casamar, també va ser una destacada militant anarquista.

***

-Ángel Urzáiz Simón: El 31 de maig de 1918 neix a Madrid (Espanya) –segons algunes fonts el 22 de maig de 1918 a Terol (Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Urzáiz Simón. De ben jovenet entrà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari dels barris madrilenys de La Guindalera i La Prosperidad. En 1933 ingressà en les Joventuts Llibertàries i participà en les manifestacions madrilenyes d'octubre de 1934 en suport de la insurrecció. En 1935 formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries del Centre. Participà en la reacció contra cop feixista de juliol de 1936, sobretot a la madrilenya Casa de Campo, i posteriorment s'enrolà en la «Columna Del Rosal», combatent al front de Madrid. En 1937 ingressà a l'Escola Militar de la II República espanyola de València, on esdevingué oficial. Destinat al sector de Porcuna-Lopera, a Jaén (Andalusia, Espanya), combaté en 1938 al front d'Extrema, participant en la batalla de Monterrubio. Va ser amicíntim de Cipriano Mera. Amb el triomf franquista va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada. Durant el seu captiveri conegué la militant anarcosindicalista i de les Joventuts Llibertàries Consuelo Zabala, que esdevindrà sa futura companya i amb qui tindrà dos infants. Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i entrà a treballar de fuster en uns estudis cinematogràfics. En aquesta època milità en la Federació Local de la CNT madrilenya i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) clandestines. En 1947 assistí, amb Josep Peirats Valls, al Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) clandestí celebrat a Madrid. El 27 de desembre de 1947 va ser detingut, juntament amb Gabriel Cruz Navarro, quan exercia de secretari de Defensa del Comitè Peninsular de la FAI; jutjat l'1 de juliol de 1949 en consell de guerra, juntament amb Juan Gómez Casas i altres, va ser condemnat a 30 anys de presó, que purgà al penal d'Ocaña i a Sant Miquel dels Reis. Quan en 1959 aconseguí la llibertat, entrà a treballar com a administratiu en empreses de construcció. S'oposà a la maniobra cincpuntista i en els anys setanta milità en el Sindicat de la Construcció de Madrid. Un cop mort el dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. En 1977 fou membre del Comitè Regional de la CNT del Centre i en 1984 del Comitè Nacional confederal. Prologà el llibre col·lectiu Evasión del penal de Ocaña (1993) i els autobiogràfics de Juan Giménez Arenas De la Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía (1996) i de Joan Busquets Verges Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cárceles de Franco (1998). En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Juan Gamero en el seu reportatge documental Vivir la utopía–erròniament surt com José Urzáiz. En els últims anys de sa vida, col·laborà intensament amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Trobem textos seus en El Aguilucho, Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT, Construcción,Fragua Social i Solidaridad Obrera. Ángel Urzáiz Simón va morir el 2 de maig de 1998 a Madrid (Espanya) d'un infart cardíac i fou incinerat al cementiri madrileny de La Almudena.

Ángel Urzáiz Simón (1918-1998)

***

- Crescencio Carretero Bordallo: El 31 de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després de fer el servei militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i participà en el moviment veïnal del barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es declarà llibertari, arran de la lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia del anarcosindicalismo español. Sense contactes amb la militància confederal, d'antuvi milità en el«peculiar» Frente Sindicalista Revolucionario (FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en la reconstrucció del Partido Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña. Participà en la fundació de l'Ateneu Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al Sindicat de Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 participà activament en la vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació confederal va ser cabdal. En aquestaèpoca ocupà la vicesecretaria de la CNT de Madrid. En 1979 passà a treballar en el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una manifestació de protesta per l'assassinat del cenetista Valentín González Ramírez. El desembre de 1979, després de l'escissió sorgida arran del V Congrés de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels escindits. En 1983 gairebé deixà la militància, encara que fins al 1988 cotitzà en els dos sindicats separats. Fracassà en la creació d'una secció sindical en el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de Físiques. Quan es creà l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació General del Treball (CGT), s'afilià i milità en la secció sindical del Metro, encara que mai no acceptà formar part del comitè d'empresa. A començaments de segle realitzà tasques informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. Trobem articles seus en Bicel, Contramarcha i El Solidario. Actualment treballa com a tècnic de Línia de Metro a Madrid, està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar els llibres que aquest sindicat edita.

Defuncions

- Aldo Aguzzi: El 31 de maig de 1939 se suïcida a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Havia nascut el 20 d'agost de 1902 a Voghera (Llombardia, Itàlia). Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements deL'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per«raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

- Otello Gaggi: El 31 de maig de 1945 mor al gulag de la Unió Soviètica l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Havia nascut el 6 de maig de 1896 a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) i sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per«conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per«activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme --les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk --actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser«rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo.

***

- Jean Marestan: El 31 de maig de 1951 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Havia nascut el 5 de maig de 1874 a Lieja (Valònia, Bèlgica). Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a«intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.),Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.

***

- Cristóbal VegaÁlvarez: El 31 de maig de 2008 mor a Villafranca de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Vega Álvarez, conegut com Veguita i que va fer servir el pseudònim literari C. Wheg Zheravla. Havia nascut el 4 d'abril de 1914 a l'estació de ferrocarril d'El Cuervo, a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), on son pare ferroviari treballava. Fill d'una família nombrosa, quan tenia nou anys començà a treballar ajudant el telegrafista de l'estació i omplint els fulls d'entrades i de sortides dels paquets postals. Ja en aquests anys infantils, començà a escriure poesia. Des de molt jove formà part dels grups anarquistes de Jerez de la Frontera adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en els anys trenta fou membre del Comitè Provincial Anarquista de Cadis, responsabilitat que abandonà arran de desacords. Fou redactor del setmanari satíric Ráfagas i en els anys trenta col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad Obrera, La Voz del Campesino, etc.). El gener de 1933, arran de la seva participació en una manifestació de protesta contra la repressió a Casas Viejas, va ser detingut i tancat al penal del Puerto de Santa María. Amnistiat, va ser novament detingut durant la repressió desencadenada després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una temptativa d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa María, d'on sortí amnistiat el febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la novaèpoca de La Voz del Campesino. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana d'Utrera de la qual aconseguí fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els fronts bèl·lics i fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou reclòs al penal de Zegama (Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va ser posat en llibertat condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de Pau i de Tolosa de Llenguadoc participà en la Resistència en un grup enquadrat en la Unió Nacional Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE», participà en l'operació«Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va ser jutjat l'any següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i empresonat a diverses presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto de Santa María). En 1959 a la seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat clandestinament al penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce Gómez (PXI), Gregorio Gallego García, José María Bermejo Gómez i Domingo Castellano, 15 números del butlletí cal·ligrafiat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Combate. El desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport portada a terme per la premsa llibertària de l'exili, i en la qual s'implicà força Albert Camus, Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou alliberat. El 29 d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i fotògrafa Antonia Burgos Béjar (Antoñita), amb qui tingué una filla (Ana). Sota el pseudònim de C. Wheg Zheravla–Whegés el so onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla no és més que Álvarez llegit a l'inrevés i amb una hac intercalada per a despistar–, va escriure per sobreviure nombroses novel·letes policíaques, de l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions (FBI, Extra-Oeste, Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial Rollán, mentre residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de Córdoba, Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla treballà a les fàbriques de «Cementos del Sur». Convençut que la revolució s'havia de fer mitjançant la cultura, desenvolupà una intensa tasca literària, tant en prosa com en poesia, i fou un assidu col·laborador de la premsa llibertària de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el sumí en una important depressió en els últims anys de sa vida. Trobem articles i col·laboracions seves en nombrosos periòdics, com ara ABC,Arquero, Boletín Amicale 26 Divisón, Boreal,Cenit, Clarín,CNT, Combate,Le Combat Syndicaliste, El Correo de Andalucía, Cumbres,En Marcha, La Escuela Moderna, Espoir,Faro, Ideas-Orto,El Libertario,El Luchador, Manantial,La Opinión, El Poema, La Protesta, Ráfagas,Rumbos, Siembra,Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral,La Verdad del Campesinado, Vía Marciana, La Voz del Campesino,La Voz Confederal de Rubí,Yunque Libertario, etc. Entre les seves obres podem citar Los dos locuras de España (1949), Surcos de luz y sombra (1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico (1951), Rueca de fantasías (1952), García Lorca. Glosas del Romancero gitano (1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño (1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964),Paso a paso (1969), Por las riberas del tinto (1969), Poemas del pájaro cautivo (1969), Cantos de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo en cruz (1977), Caminos locos (1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver (1977), Trío de Gun-Men (1978), El hombre de mató a UVT (1979), Secuestro en Chicago (1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma (1981), El diablo de las doce cuerdas (1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988),Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema. Homenaje a José Sánchez Rosa (1993), El poema nº 10 (1994), El poema nº 17 (1995), El poema nº 25 (1996), Sendas inéditas (1996), Madre, el nombre bendito (1996), Loor al niño en el Día Internacional de la Infancia (1997), Mujeres ejemplares. Antonia Burgos (1997), Caperucita y el lobito bueno (1998), Comentarios sobre Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas del pájaro cantor (1998), Trilogía de cuentos (1998), Cartas a Anaïs (1999), Grazalema en el recuerdo (2000), La lira olvidada (2002),Los niños de la guerra. El pasto de las fieras (2004), Cómo se va la vida (2006), Carta a Eugen Relgis (2007). Deixà nombrosos inèdits, entre ells Rueca de fantasía, relat sobre el seu empresonament. Va ser guardonat amb diferents premis poètics i literaris.

Cristóbal VegaÁlvarez (1914-2008)

Continua...

---

No puedo evitar pensar que, con el tema de Unidad Popular,  a IU le ha pasado lo mismo que a la familia McAllister en “Solo en casa”, la famosa película de los 90: ilusionados con nuestras anheladas vacaciones de Navidad, absortos en los numerosos preparativos, yéndonos de viaje a la carrera… nos hemos dejado en casa al pequeño Kevin.

Conozco la teórica que explica y, a la vez, mitiga las consecuencias de esta situación: que UP es una coalición y, por ley, no podía coaligarse con una coalición más amplia; que la inmensa mayoría de las fuerzas políticas que integraban UP están integradas en la nueva coalición y que la mayor parte los independientes de UP están encantados trabajando por el éxito de la gran coalición de la izquierda.

Todo esto es cierto pero, parafraseando a Galileo, “Y sin embargo… Unidos Podemos es una experiencia de unidad popular pero no es lo mismo que Unidad Popular”

La coalición  de Podemos, IU, Equo, Mareas, confluencias varias y muchas otras fuerzas  me parece una de las mejores noticias políticas que se han producido en España desde el fin del franquismo: ha sido una hermosa muestra de sentido común y un chorro de esperanza para muchísima gente que quiere y necesita  que las cosas empiecen a cambiar de una vez

Pero a nadie se le deben ocultar tres factores muy importantes que apuntan a una cierto grado de  inestabilidad en la nueva coalición. En primer lugar, que Unidos Podemos es todo lo que he dicho antes y, también, el fruto apresurado de determinadas necesidades electorales;  en segundo lugar, que Podemos como tal,  ya no es el Podemos de Vistalegre ni está claro cual vaya a ser su futura definición y, en tercer lugar, que la gran coalición de izquierdas es extraordinariamente diversa

¿Hablo  de una inestabilidad necesariamente negativa?. En lo absoluto. La inestabilidad de Unidos Podemos puede derivar en una ruptura - lo que sería  un terrible fracaso - o puede limitarse a una recomposición orgánica de la izquierda, en función de su diversidad cultural y política, que no ponga en riesgo el trabajo unitario en torno a lo mucho que compartimos… Lo que me parece más improbable, en todo caso, es que lleguemos al 2020 exactamente igual a como estamos ahora.

Por eso, cometería una gran imprudencia quien apostara por dejar a Kevin permanentemente en casa: porque Unidad Popular, en este escenario de recomposición orgánica de la izquierda y por razones que me parecen evidentes,  está en condiciones de jugar un papel importante y positivo a la hora de articular una parte de la izquierda que se encuentra más allá de IU, que tiene raíces ideológicas sólidas y valores bien tramados y que aspira a fórmulas organizativas más novedosas y potentes que una simple coalición electoral.

No hay que sacralizar las organizaciones ni las siglas porque, a la postre, no son más que herramientas al servicio de la política… pero  tampoco hay que despreciarlas: contar con las herramientas adecuadas en el momento adecuado es esencial para que la acción política sea eficaz

 Resum de la Junta d'Emser i del Ple del passat dijous

JUNTA GENERAL D’EMSER

Abans del Ple és va dur a terme la Junta General d’Emser, que tenia bàsicament un punt important a l’ordre del dia:

1- Aprovació del"Balanç, Memòria, Compta de Pèrdues i Guanys, proposta sobre el destí dels resultats socials i gestió de l’òrgan d’Administració corresponents a l’anterior exercici social tancat el dia 31 de desembre de 2015"Aprovat amb 15 vots a favor (Junts, UMP, PI, PP i Tots), i 2 en contra (Alternativa).

Aquest punt ja va ser retirat el més passat ja que no s’havia aprovat al Consell d’Administració prèviament. A l’anterior Junta ja s’hauria d’haver portat la modificació dels estatuts per incorporar a un representant dels treballadors al Consell d’Administració com va aprovar el Ple. En aquell moment les excuses ens semblaren pobres, però la retirada de l’ordre del dia de l’aprovació del Balanç ens va fer creure que la modificació dels estatuts seria possible. Però tampoc ha estat així, i per tant no ens ha estat possible votar a favor, sense entrar ja directament ni tan sols a valorar el balanç i la memòria. A més el Consell d’Administració que havia de fer l’aprovació prèvia a la Junta va ser convocat de forma extraordinària de un divendres per a un dilluns, quan en realitat ja és moment de fer-ne un d’ordinari. Això va impedir que la nostra representant hi assistís i pogués expressar la nostra opinió sobre el Balanç, la Memòria, i la compta de Pèrdues i Guanys

2- Lectura i aprovació de l’acta de la Junta, si procedeix, o nomenament d’Interventors per a la seva posterior aprovació.Aprovat per unanimitat.

PLE ORDINARI DEL MES DE MAIG

1- Aprovació, si procedeix, de l'expedient núm. 3/2016 de reconeixement extrajudicial de crèdits.Aprovat per 8 vots a favor (Junts, UMP i PI), 3 abstencions (PP i Alternativa) i 6 en contra (Tots).

Es tracta de factures de tasques d'anys anteriors que per qüestions tècniques s'imputen a aquest exercici, per un import de uns 20.000 euros aprox. Tot i aquests problemes tècnics, un extrajudicial és un procediment que ha de ser excepcional i que no s'ha de realitzar sistemàticament. A més hi ha temes que es poden i s'han de regularitzar. En aquest sentit va haver-hi una Junta de Portaveus per tractar de calenderitzar la regularització dels contractes de diferents serveis. Sobre aquest tema demanam a l'equip de govern que publiqui aquest acord.

2- Aprovació, si procedeix, de l'expedient de modificació de crèdits núm. 5/2016, sota la modalitat de suplement de crèdit finançat amb Romanent de Tresoreria per a despeses generals (1/2016 Residència). Aprovat per 11 vots a favor (Junts, UMP, Pi, PP i Alternativa) i 6 abstencions (Tots).

Per desgràcia la residència no compleix amb les ràtios mínimes legals, i per fer-ho la necessita una infermera i mig auxiliar. La despesa que s’aprovà és per mig any. Com ja ha passat amb altres casos, ens tornam a topar amb la llei Montoro, i la impossibilitat de contractar personal, per tant no queda més remei que fer una contractació externa. I és que aquesta és la finalitat de la Llei Montoro, privatitzar, per tot axò esperem que sigui derogada el més aviat possible, i que quan així sigui, que totes aquestes contractacions les faci directament l'Ajuntament.

3- Ratificació, si procedeix , de la Resolució de Batlia núm. 434 de dia 18 de maig de 2016 (Exp. Núm. 30/2015/Contractació).Aprovat per unanimitat.

Aquest punt era un mer tràmit administratiu, s’han de corregir un DNI dels qui han guanyat el concurs del Poliesportiu del Port de Pollença.

4- Resolució al•legacions i, en conseqüència, adjudicació, si procedeix, del contracte administratiu especial d'explotació del bar poliesportiu del Port de Pollença (Exp. Núm. 30/2015/Contractació).Aprovat per 15 vots a favor (Junts, UMP, Pi, PP, i Tots) i 2 abstencions (Alternativa).

Les al·legacions varen ser rebutjades per qüestions de forma, i sense entrar a la qüestió de fons, a la qual pot ser s’hi haurà d’entrar en un futur. Tot i això, és cert que ja era hora d'adjudicar aquest contracte. Ara bé, no podíem votar a favor quan en el seu moment ens varen sol·licitar que féssim aportacions al plec, i després aquestes (inclusió de clàusules socials en el plec de condicions) no varen ser acceptades, per tant hem optat per l'abstenció. En aquest sentit, esperam que amb la moció aprovada és comenci a incloure clàusules socials a la contractació que faci l’Ajuntament.

5- Reconeixement, si procedeix, de la compatibilitat en el lloc de treball d'arquitecte per a l'exercici d'activitat privada (RGE núm. 3390 de 13.05.16).Aprovat per unanimitat.

6- Reconeixement, si procedeix, de la compatibilitat en el lloc de treball d'arquitecte per a l'exercici d'activitat privada (RGE núm. 3413 de 16.05.16).Aprovat per unanimitat.

Aquests dos punts són exactament iguals. Es va votar reconèixer la compatibilitat dels nous arquitectes per a realitzar tasques al sector privat i fora de l'horari laboral de l’Ajuntament.

7-Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores per a la concessió de subvencions i ajudes econòmiques per facilitar l'accés a l'esport de competició i realització d'activitats esportives 2016 i de la pertinent convocatòria. Aprovat per unanimitat.

Votàrem a favor perquè tots sabem de les necessitats d'aquestes ajudes per els clubs. Però creiem que, sent les bases molt similars a les d'anys anteriors, s’ha tardat molt a aprovar-les. En aquest sentit, esperam que aquest tema s'aprovi amb més pressa en els següents exercicis.

8- Moció presentada pel grup polític municipal Alternativa per Pollença per a la contractació pública socialment responsable. La nostra moció va ser aprovada per 16 vots a favor (Alternativa, Junts, UMP, Tots, Pi) i 1 en contra (PP).

Estam molt contents per aquesta aprovació. Els Ajuntaments són actors econòmics de primer ordre, i creiem que cal aprofitar aquesta situació per fer que la contractació pública no sigui tan sols un simple mitjà per a l'obtenció de prestacions, obres i serveis, sinó que també ha de ser un instrument per millorar la cohesió social, la redistribució de la riquesa, la igualtat i ja justícia. Ara que la moció està aprovada toca a l'equip de govern complir l'acordat, i fer que això es converteixi en realitat. Podeu trobar la moció sencera a aquest blog, però els acords que aquesta estableix són els següents:

1-Adoptar el compromís d'incorporar clàusules socials en els expedients de contractació pública de l'Ajuntament de Pollença (incloent-hi els òrgans autònoms i EMSER), exceptuant només aquells casos en què l'òrgan de contractació no ho consideri convenient per les característiques del contracte i ho motivi amb un informe.

2-Prendre com a referència bàsica per a la incorporació de clàusules la Guia de clàusules socials, editada pel Departament de Cooperació Local del Consell de Mallorca i les actualitzacions que se'n facin, també per part del Govern balear.

3-Convocar, en un termini no superior a trenta dies, una junta de portaveus per concretar els objectius estratègics de tipus social i ambiental que es pretenen aconseguir amb la Contractació Pública Socialment Responsable municipal.

4-Elaborar una memòria anual sobre la contractació socialment responsable municipal.

Aquí acabà la primera part del Ple, i és passà a la part de Precs i preguntes. Sobre aquesta part en farem un també article.

 Albercocs i cireres
 

Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món. M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. Què queda de la suor, dels rius de sang escampats per places i carrers, dels encesos discursos dels tribuns de la Convenció, de les propostes de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just, aquells titans que eren capaços de commoure els trons de totes les monarquies absolutes d’Europa? (Miquel López Crespí)

La novel·la històrica: París 1793

La recent publicació de París 1793 per l’Editorial El Tall m’ha fet reflexionar en diverses qüestions, tant en referència a la novel·la acabada d’editar com pel que fa al sentit d’escriure novel·les històriques, recreacions de la història catalana, en aquest començament del segle XXI. En relació a la primera qüestió, i per entrar plenament en matèria, cal dir que París 1793és una ampliació de molts dels elements inicials que apareixen a La conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007), obra que obtingué el Premi Internacional de Narrativa Aiguals de Izco el 2006. Ens trobam altra volta davant un personatge de ficció que ja coneix el lector que hagi llegit La conspiració. En efecte, el protagonista d’ambdues novel·les, Miquel Sureda de Montaner, no és altra persona que un fabulós personatge sortit de la vida real, de la història illenca: el revolucionari i il·lustrat mallorquí Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757–San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825). Un personatge real que, a l´hora de fer-lo protagonista principal de La conspiració i de París 1793 ha estat convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per tal de situar el lector quant a la importància històrica d’aquest il·lustrat mallorquí i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plena d’esdeveniments i absolutament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons i la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Diu la GEM : "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación(1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Pens que entre La conspiració i París 1793, l’obra que acaba de publicar El Tall Editorial, hi ha algunes diferències essencials. Mentre que la primera és basada principalment en els fets que envolten la famosa conspiració de Sant Blai (1795) contra la monarquia borbònica, és a dir contra Carles IV i aquella “cort dels miracles” formada de frares, monges, sacerdots, inquisidors i els successius amants de la reina Maria Lluïsa, París 1793 té més esment en les aventures dels nostres protagonistes en la França revolucionària de 1793, en els viatges a París que fan els conspiradors catalans i espanyols republicans en temps de Robespierre, Marat, Saint-Just, Babeuf, Desmoulins, Danton, Napoleó, Chaumette, Hébert, Sade... i tants d’altres personatges que tendran un paper decisiu en el desenvolupament dels fets revolucionaris a França i, per això mateix, aniran condicionant els protagonistes de París 1793.

En el fons, i m’ha passat sovint quan escrivia algunes de les altres novel·les històriques que he fet en aquests darrers vint anys --pens ara mateix en les obres L’Amagatall (Fundació Sa Nostra), Estiu de foc (Columna Edicions), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors), La conspiració (Editorial Antinea)... --, l’escriptor, mitjançant l’acte voluntarista de la creació, prova de ressuscitar les ombres del passat, els fantasmes que poblaren l’espai en aquella època. Segons Pol Sureda, investigador que publica molts dels seus estudis en el web alternatiu El Talp, la novel·la històrica seria aquella que “ambienta l’acció en un passat prou remot perquè resulti aliè al lector, i prova de reconstruir aqueixa època amb més o menys fidelitat. La coneixença de les formes de vida, els costums i la quotidianitat d’aquella societat pretèrita esdevé, doncs, un dels centres d’interès de les novel·les d’aquest gènere. A partir d’ací s’hi combinen elements d’altres gèneres; especialment, de l’aventura, l’acció, el misteri, etc”.

D’aquesta definició potser em sobraria un aspecte, allà on diu que la novel·la història “ambienta l’acció en un passat prou remot” ja que em demanaria si, per a un home o una dona de començaments del segle XXI, la Revolució Francesa, les aventures de George Sand, la guerra civil espanyola o les tensions personals i creatives d’un escriptor com Miquel Costa i Llobera formen part d’un passat remot. Potser tots els convencionalismes siguin sobrers i el mateix concepte de “novel·la de gènere” s’hauria de revisar. Ens demanam si, per exemple, una novel·la considerada “històrica” no podria definida igualment d’aventures, bèl·lica, detectivesca, d’acció, d’amor o de misteri. El mateix Pol Sureda ho especifica quan, en definir la novel·la històrica, diu que en aquesta s’hi poden combinar elements d’altres gèneres.

Continuem. Aquest incís ha vengut en relació al problema que se’ns plateja en analitzar si els fets esdevenguts en temps de la Revolució Francesa són realment constitutius o no d’un “passat remot”. I d’aquí venien i vénen els meus dubtes. Pens que tota la lluita d’idees, tot el que s’esdevengué en aquells temps cabdals per a la història de la humanitat són prou presents en molts sectors de la població. I no en parlem en aquells, com l’autor, que feren seves bona part d’aquelles idees en la lluita contra la dictadura franquista! Per exemple, i si parlam ara de París 1793, la novel·la que acaba de publicar El Tall Editorial, ens adonarem com molts d’aquells principis polítics han influït decisivament en el nostre destí personal i col·lectiu. Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món. M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. Què queda de la suor, dels rius de sang escampats per places i carrers, dels encesos discursos dels tribuns de la Convenció, de les propostes de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just, aquells titans que eren capaços de commoure els trons de totes les monarquies absolutes d’Europa?

Alguns em direu que de la Revolució resten, per a qui ho vulgui llegir o anar a veure, els llibres d’història, els gravats que es mengen els cucs a museus i biblioteques, els polsosos discursos dels membres de la Convenció, les banderes de la Revolució que podem contemplar, rere els vidres dels mostradors del museu Carnavalet, prop de la plaça des Vosgues a París. Sí, en efecte, no us ho negaré, evidentment. Ja sé que també resten les interpretacions dels historiadors de totes les tendències, les tesis i estudis acadèmics sobre el 1793 bastits damunt la sang i el sacrifici de la humanitat, els volums que podem consultar a les biblioteques... poca cosa més si no sabem anar més lluny.

Però el novel·lista no es conforma amb la presència evanescent dels fantasmes de la història i pugna per cercar-los en el present; vol fer-los comparèixer en aquest segle XXI ple de desencisos i contrarevolucions: la mundialització del capital i els exèrcits agressius dels imperis. L’autor ha viscut massa anys vora aquelles idees de canvi i de revolta, han format part durant dècades de la seva vida, per a conformar-se amb una lectura dels llibres d’història o una visita turística al Museu del Carnavalet.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides de l'1 de juny

Esdeveniments

- S'edita L’union ouvrière: L'1 de juny de 1843 es publica a París (França), després de moltes dificultats, L'union ouvrière, de l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d'Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d'animar el proletariat a la creació de comitès locals d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d'abril de 1844.

***

- SurtChicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuviòrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.

***

- Vaga de Cananea: L'1 de juny de 1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una importantíssima vaga minera contra l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper Company (CCCC), propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene. Aquest esdeveniment s'ha considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana de 1910 i a la ciutat de Cananea com al «Bressol de la Revolució». En començar el segle XX, la indústria minera era la més importat a Mèxic i les explotacions més importants radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els EUA. Els propietaris de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les polítiques impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel contrari, els obrers mexicans que treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de pobresa, sense gairebé drets laborals. Durant més de dues dècades, qualsevol oposició al porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar el nou segle, un grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal Ponciano Arriaga», impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del periòdic anarquista Regeneración, impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de Mèxic, no aturarien fins derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup opositor, format sobretot per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a finals de 1903 a causa de la persecució política i la supressió de la llibertat de premsa a Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el periòdic Regeneración, primer a San Antonio (Texas, EUA) i que després es traslladà a Saint Louis (Missouri, EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit Liberal Mexicà (PLM), els opositors a Díaz començaren a preparar la insurrecció armada, després de considerar que ja no era possible transformar el sistema polític mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest context arribaren a Cananea Enrique Bermúdez, José López i Antonio de Pío Araujo, activistes del PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la propaganda en l'organització obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El Centenari», però quan els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de la mina i hagueren de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca Calderón, Manuel M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que formaren l'organització secreta «Club Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar la revolució contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360 treballadors de la CCCC d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels salaris als dels seus 2.200 companys miners nord-americans que també treballaven per a la mateixa companyia --els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5 pesos diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com que aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida a la vaga, acció que mai no s'havia vist en la història de Mèxic i que marcarà una fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a símbols la bandera mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat demandada com a salari mínim. El moviment fou encapçalat pels treballadors Juan José Ríos, Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els quals cridaren a la vaga just en el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa d'aquest a venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en passar per una fusteria de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant nombrosos obrers ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans atacaren amb pedres, resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells  William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els obrers rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu del poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els mexicans calaren foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant, acudí al cònsol nord-americà, qui demanà ajuda al govern del veí Estat d'Arizona i un escamot de 275 rangers, comandat pel capità Thomas H. Rynning, fou enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup entrà armat en territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya–establiment comercial en una hisenda o explotació, on es venen mercaderies als treballadors a compte dels seus salaris-- i les instal·lacions mineres, i, amb el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren qualsevol vaguista que oferís resistència. Els minaires acudiren al governador de Sonora, Rafael Izábal, per exposar les seves demandes, però en el trajecte van ser agredits pels rangers, escampant-se el combat pel poblat. Durant la nit, les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu país. El 3 de juny es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment quedà gairebé controlat. Els líders miners, com ara Baca Calderón i altres integrants del PLM, van ser agredits i tancats a la presó política de San Juan de Ulúa. El resultat de les dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més de 50 detinguts i centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres tornarien a la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la Cananea li seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una Revolució Social a Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i reprimida per la policia política de Porfirio Díaz i per detectius nord-americans. El pla subversiu llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als indis yaquis, va haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb el seu carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de Cananea que rememora l'incident. Actualment la presó municipal de Cananea, construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el«Museu de la Lluita Obrera», on es realitzen exposicions sobre la història del moviment obrer de la indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat escenari de disputes obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que durà cinc mesos.

***

- SurtRevolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó  i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.

***

- Surt Ámanhã: L'1 de juny de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic quinzenal Ámanhã. Revista popular de orientação racional (Demà. Revista popular d'orientació racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim, aquesta publicació anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de l'època, realitzat apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia llibertària, de l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova ortografia, etc. Hi van col·laborar António C. Altavila, Augusto Casimiro, Bento Casimiro, Bento Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes Vieira, Joã Branco, Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira, Araujo Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso de Bourbon, Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes Assunção, José Simões Coelho, Antonio da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, entre d'altres. El número 4 n'és un especial dedicat a Élisée Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15 d'agost de 1909.

***

- SurtLa Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.

***

- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.

***

- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra unés una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.

***

- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.

Naixements

- Paul Poutet: L'1 de juny de 1868 neix a Saint Ambruèis (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç anarquista Paul Poutet, conegut com Pontel o Pontet. Per les seves activitats anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894 figurava en un registre d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a França el militant anarquista i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles Ange Laisant. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a París (França) i està enterrat en el columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Louis Bouffanais: L'1 de juny de 1890 neix a Siecq (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph Bouffanais. Sos pares es deien François Bouffanais i Anne Verriens. En 1914 arribà a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a l'Arsenal d'Armament per a treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses fàbriques de la regió. Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia al número 86 del carrer de París. A finals dels anys vint intentà constituir un grup anarquista a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). També fou administrador-gerent del restaurant cooperatiu«Le Prolétarienne de Tarbes», al cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en 1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un restaurant per a donar de menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria. Va pertànyer, a més a més, a la Unió Local de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant, sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats per haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant pacifistaÉtienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal, pamflets de l'FCL contra la guerra, la mobilització i per la vaga general insurreccional. En un informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de«militant anarquista perillós» i en aquesta època vivia al Chemin de la Sendere, amb sa companya i sos dos infants. La policia assenyalà que estava en relació amb la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amicíntim de l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del periòdic La Révolte de Bordeus (Aquitània, Occitània) al qual estava subscrit. La policia també el considerà com el principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels Alts Pirineus. Durant la Revolució espanyola, participà en l'enviament de roba per a les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, distribuí el pamflet Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, publicat per l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin. Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels albergs, d'una associació esportiva llibertària i acollí al seu domicili nombrosos companys i refugiats, especialment espanyols i polonesos. També va ser membre actiu de la Ligue Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i col·laborà en el seuòrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais, alumne de l'Institut de Tarbes, animà en aquests anys un grup de les Joventuts Llibertàries. Louis Bouffanais va morir en 1971 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

- Juan López Saura: L'1 de juny de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López i Josefa Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya).

***

- Luigi Carlizza: L'1 de juny de 1933 neix a Villa Romana (Carsoli, Abruços, Itàlia) el metge anarquista Luigi Carlizza. Sos pares es deien Francesco Carlizza, metge, i Annita Brunelli. Son pare morí durant l'expedició militar italiana a l'URSS i l'orfe es traslladà a Roma, on amb grans sacrificis es llicencià en medicina. Gràcies a la influència d'Ugo Scattoni, entrà a formar part de molt jove en el moviment anarquista. Es relacionà amb el grup que donà lloc als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris«plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini que s'oposaven a la visió tradicional de l'anarquisme representat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). A començament de la dècada dels cinquanta constituí amb altres companys el grup «Roma Centro», que s'adherí a la FAI, i participà en les activitats dels GAAP, els quals representà com a delegat-observador, amb Sirio Del Nista i Ugo Scattoni, en el V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Entre 1954 i 1955 formà part del grup que estudià la reforma agrària italiana i per a aquesta finalitat seguí un curs a l'Institut Gramsci de Roma; també col·laborà en Impulso i en L'Agitazione, butlletí internet dels GAAP. En aquests anys de frenètica activitat política, participà en gairebé tots els congressos i reunions dels GAAP, fins i tot quan aquests decidiren confluir amb el moviment Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Després de la sortida de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga d'AC, romangué en l'organització fins just abans de mitjans dels anys seixanta, quan deixà el grup per la prevalença de les posicions leninistes expressades pel grup d'Arrigo Cervetto i Lorenzo Parodi. En 1964 formà part del «Comitè italià per la veritat sobre els crims de l'estalinisme» i signà, amb altres companys, la crida «200 comunisti italiani tra le vittime dello stalinismo». A finals dels anys seixanta es reconcilià amb el moviment anarquista i a començament dels anys setanta fou un actiu militant del grup «Lluita Proletària», adherit a la FAI. El 2 de juny de 1972 signà a Carrara (Toscana, Itàlia), amb altres companys, el manifest «Per una riscoperta dell'anarchismo nell'attualità sociale. Lettera aperta ai compagni sullo stato del Movimento». En 1981, arran de la polèmica suscitada arran de la reactivació de la Unió Sindical Italiana (USI), abandonà la FAI ja que no volia participar en les disputes de les diferents tendències. Va fer costat l'USI, encara que no s'afilià. Des de la seva professió de metge a l'Istituto Materno Regina Elena, milità en el Sindicat dels Metges Italians (SMI), lluità per la reforma del sistema sanitari i fou molt actiu en les reivindicacions de la sanitat pública, participant en nombroses manifestacions. Col·laborà amb articles de diversa temàtica en Volontà i Umanità Nova, entre d'altres. Setmanalment es trobava amb els vells companys, sobretot expartisans, com ara Dario Bessi, Mario Saurini i Peppe Zelli, amb qui els lligà una gran amistat, però de mica en mica abandonà el compromís polític. És autor de La ricerca cromosomica nelle malformazioni congenite di interesse medico-sociale (1968). Luigi Carlizza va morir, a resultes d'una sobtada malaltia, el 20 d'abril de 1993 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al cementiri del Verano. Son fill Francesco Carlizza (Fricche)és també un destacat militant anarquista.

Defuncions

- Hristo Botev: L'1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876 mor a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Havia nascut el 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 a Kalofer (Plovdiv, Bulgària). Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat «Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup«Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botevés omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

Hristo Botev (1848-1876)

***

- Lucien Jean: L'1 de juny de 1908 mor a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Havia nascut el 20 de maig de 1870 a París (França). Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France,La Nouvelle Revue Française,Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

***

- Ugo del Papa: L'1 de juny de 1916 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Havia nascut el 18 de setembre de 1875 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del«Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il'94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

Continua...

---

(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)

La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

Els crepuscles més pàl·lidsés un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lidsés, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 2 de juny

Esdeveniments

- Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de 1877 surt a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de L'Avant-Garde. Organe de la Fédération Française de l'Association Internationale des Travailleurs --a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878, portarà com a subtítol Organe collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà publicat per Paul Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis Pindy, fins al 10 desembre de 1878, data de la seva prohibició i de la detenció de Paul Brousse per apologia de la«propaganda pel fet» i incitació al regicidi, pel seu article «Hoëdel, Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de 1878),  que li portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de Suïssa. En el número del 18 de novembre de 1878 publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i Moncusí, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent d'assassinar el rei d'Espanya Alfons XII. Van ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus, entre d'altres, i es van publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de 1878. Va tenir molta distribució a França i va ser continuat per Le Révolté, editat per Piotr Kropotkin i Élisée Reclus.

***

- Atemptat de Nobiling: El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra l'emperador alemany Guillem I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard Nobiling torna a intentar el magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la finestra de la seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe descobert, ferint-lo greument. Després de parapetar-se a la seva habitació --situada al segon pis del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels Tells)--i d'haver disparat novament amb un revòlver contra les persones que el volien detenir, va intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que només es va ferir. Detingut, va declarar que havia actuat així per motius estrictament polítics. Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet», emprat per Paul Brouse en el periòdic suís L'Avant-Garde, que va provocar el segrest de la publicació, entrarà a formar part del vocabulari del moviment anarquista. El 15 d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per apologia del regicidi, alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà aquests atemptats per dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així intentar crear lleis especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes de les ferides que es va produir.

***

- Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.

***

- Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista«Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.

***

- Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Els arxius de Bertoni sobre el«Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.

***

- Exposició Ferrer i Guàrdia: Entre el 2 i el 14 de juny de 2009 se celebra a la Residència d'Investigadors de Barcelona (Catalunya) l'exposició «Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna. La Setmana Tràgica». Organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Barcelona, comptà amb la participació de nombrosos especialistes que realitzaren diverses conferències, com ara Pere Solà Gussinyer («Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna»), Eduard Masjuan Bracons («Mateo Morral i l'Escola Moderna»), Manel Aisa Pàmpols («La Setmana Tràgica»), Valeria Giacomoni («Puig Elias i l'Escola Racionalista»), Gerard Jacas Español («Que fou de l'Escola Moderna»), Bernard Muniesa Brito («La pedagogia avui») i Pedro García Olivo («Nada más terrible que un profesor libertario»). L'exposició i les conferències es tancaren amb un homenatge poètic a Francesc Ferrer i Guàrdia a càrrec el «Grup Poètic León Felipe».

Naixements

- Carlo Peroni: El 2 de juny de 1892 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista Carlo Peroni. Sos pares es deien Francesco Peroni i Angela Panigone. Després de fer els estudis primaris, entrà a fer feina com a aprenent de tipògraf en diverses empreses de la seva ciutat natal. Quan era adolescent, establí contacte amb destacats militants anarquistes locals que el van introduir en els principis teòrics del pensament llibertari, especialment en el d'Errico Malatesta. Membre del Cercle Agrícola del barri de la Bicocca de Novara, en 1909 estava subscrit al periòdic anarquista Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Les precàries condicions econòmiques que patia l'obligaren en 1910 a emigrar als Estats Units a la recerca de fortuna i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on treballà d'antuvi en un petit taller d'enquadernació i després com a bugader en un hospital gestionat per monges italianes. Mesos després es traslladà a Scranton (Pennsilvanià, EUA) on entrà a fer feina a la impremta de l'anarcoindividualista Umberto Molinari. En aquestaèpoca freqüentà els ambients de l'emigració anarquista italiana i participà en els moviments d'agitació del moviment obrer local. El 14 d'agost de 1911 parlà durant el funeral a Scranton del militant anarquista Enrico Monarchi. Durant la tardor de 1911 un telegrama enviat a Roma (Itàlia) pel cònsol italià de Nova York informava del seu retorn a Itàlia sufragat pels seus companys llibertaris. A començaments de 1912 retornà a Novara i setmanes després va ser detingut acusat d'haver «proferit crits sediciosos, insults i resistència a un funcionari públic» durant una cerimònia en honor del rei Víctor Manuel III d'Itàlia. Durant l'escorcoll del seu domicili li van segrestar alguns números de periòdics anarquistes i opuscles i manifests antimilitaristes; denunciat a les autoritats judicials, va ser condemnat pel Tribuna Reial a 16 dies de presó que patí en estreta vigilància. Un cop lliure, continuà amb la seva tasca propagandística, assistint a mítings i reunions anarquistes. Durant molts anys fou secretari dels polígrafs de la Federació del Llibre i membre del grup «La Luce». L'estiu de 1913 promogué una trobada a la Cambra del Treball local entre activistes amb la finalitat de crear un Fascio Revolucionari a Novara, però el projecte no va reeixir a causa del petit nombre de participants. En 1913 s'enrolà com a músic en el 28 Regiment d'Infanteria de Novara i durant els anys de la Gran Guerra fou cap major del 22 Regiment d'Infanteria. Sembla que patí empresonament a Àustria. Després de les operacions bèl·liques, es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en les agitacions obreres del«Bienni Roig» (1919-1920) i com a membre dels Arditi del Popolo en la lluita contra els escamots feixistes. De bell nou a Novara en coincidència amb l'arribada al poder de Benito Mussolini, es va veure obligat a abandonar la militància activa, limitant-se a realitzar donacions esporàdiques a alguns periòdics anarquistes que es publicaven a l'estranger. Després del gir dictatorial de 1926, va ser durament reprimit per règim i «convidat» a afiliar-se a la Unió de Sindicats Feixistes Industrials de Novara, però es negà en rotund. En 1931 va ser inclòs en el «tercer llistat» de«persones a detenir en determinades contingències», fet que implicava la seva detenció preventiva com a mesura de seguretat en visites, cerimònies i manifestacions feixistes. Després de la II Guerra Mundial s'acostà als comunistes i en 1946 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). En 1970 encara era viu a Novara. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

- Antonio Ruju: El 2 de juny de 1911 neix a Tissi (Tataresu, Sardenya) l'anarquista Antonio Ruju. Fill d'una família pagesa amb grans dificultats econòmiques, sos pares es deien Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina) Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar al camp llevant les pedres de les terres plantades amb vinyes. Quan pogué, intentà allistar-se a la Marina, però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva«absència total de coneixements alfabètics». Després treballà traginant cabassos de tova. Emparat per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest aconseguí que amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir i a escriure, on tascà per primera vegada el cafè i on es calçà per primera vegada un parell de sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser destinat primer a Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra Mundial entrà en contacte amb el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43 Divisió «Sergio De Vitis» partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista, destacà en una operació particularment delicada que consistí en la rendició de la guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia); proposat per a una creu militar al valor, la rebutjà per coherència a les seves idees llibertàries. Participà en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara Armando Borghi, Italo Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano Salvemini. Després de la guerra abandonà la Policia Financera i emprengué una carrera com a comptable, després com a assessor financer i finalment com a agent de canvi a la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa considerable, amb la qual finançà nombroses iniciatives llibertàries. Participà en diversos congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en representació del Grup «Errico Malatesta» de Torí, assistí al V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1955 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana, Itàlia) celebrat entre l'1 i el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué polèmiques amb el comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari, de Nova York (Nova York, EUA). Després del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup«Errico Malatesta», del qual formà part, s'adherí al nou moviment. Entre novembre de 1976 i juny de 1979 s'encarregà de l'edició del butlletí Informatore anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA,òrgan d'aquesta organització. En els setanta mantingué polèmiques amb l'anarquista Pietro Valpreda. Durant els últims anys de sa vida s'acostà a la FAI i en 1993 decidí donar la seva biblioteca –uns 2.000 documents– a Tissi. També en 1993 publicà la seva autobiografia Dall'abisso alla vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001 el cineasta Roberto Nanni estrenà el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25 de gener de 2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre de 2004 se celebrà una jornada d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari Coros-Figulinas», sota el nom Un anarchico in borsa. Il fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi.

Defuncions

- Mateu Morral Roca: El 2 de juny de 1906 a San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), se suïcida l'activista anarquista Mateu Morral Roca. Havia nascut en 1880 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i era fill d'un industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal. La seva germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona i després va viure a Franca i a Alemanya per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche. A finals de segle tornà a Barcelona, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. A les acaballes de 1905 va abandonar la llar familiar i es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. Són anys de gran activitat anarquista: amic de Pedro Vallina Martínez i d'Albà Rosell Llongueres, entusiasta d'Henrik Ibsen, enamorat de la nihilista russa Nora Falk i segons alguns també enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. El 7 maig de 1906 deixa l'escola i viatja a Madrid (Espanya); i el dia 31 llança una bomba al pas de la carrossa reial, que mata 28 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz, es va suïcidar després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandres Farres o Farrás, i que altres atribueixen a Jesús Navarro, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. Segons Abad de Santillán, durant un temps va pertànyer a la Legió Estrangera francesa a Algèria. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

***

- Gueorgui Sheitanov: El 2 de juny de 1925 mor assassinat a Bulgària Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme del seu país. Havia nascut el 14 de febrer de 1896 a Jambol (Jambol, Bulgària). Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925; tenia 29 anys.

***

- Emilio Pedrero Mardones: El 2 de juny de 1938 es afusellat a Valladolid (Castella, Espanya) el metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones. Havia nascut el 3 de maig de 1911 a Lleó (Castella, Espanya). Sos pares, mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero Caballero i Matilde Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era director del periòdic Magisterio Leonés i redactor en cap del diari lleonès Las Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el 5 de gener de 1916 a Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre mestre, Florencio García, morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat quedà orfe també de mare i hagué de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó, Castella, Espanya). Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo (Astúries, Espanya), realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va doctorar. En aquests anys estudiantils formà part de la Federació Universitària Escolar (FUE). El febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la càtedra del professor Rafael Argüelles López, vicerector de la facultat de medicina de Valladolid, plaça que obtingué per oposició. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1936 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat d'haver participat en l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre Calderón de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls. L'acusació, sense cap fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del jutjat –per aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de presó el mestre anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels fets revolucionaris que es produïren a molts indrets de la geografia peninsular, va ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de novembre d'aquell any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'amagà en una cova de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat. Després trobà refugi al domicili d'una família «amiga» a canvi d'importants quantitats de diners que les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a Lleó, a través del bisbe d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos amagat, va ser reconegut en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va ser portat a Las Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments (sense dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit) que els detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de pallisses, saques i terror que s'hi vivia. Posteriorment va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on José Getino, metge i company seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser afusellat. Pedrero, desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les canonades del bany amb uns cinturons, però un detingut, un pres comú anomenat El Chaval, encarregat de vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo en joli fins que arribaren els guàrdies. Després va ser enviat a la cel·la que ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de 1938, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va ser afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña; ambdós van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.

***

- Benoît Broutchoux: El 2 de juny de 1944 mor a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Havia nascut el 7 de novembre de 1879 a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth, portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després --per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat  anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat «per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat per Émile Basly. Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editantL'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per «incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot, on morí quatre anys després.

***

- José Martí: El 2 de juny de 1956 –algunes fonts citen erròniament 1958– mor a Brussel·les (Bèlgica) l'anarcosindicalista José Martí. Milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Detingut pels nazis, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir-ne i s'integrà en la resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i s'oposà a qualsevol tendència reformista. Emigrà a Bèlgica i formà part de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Bèlgica i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 assistí com a delegat de Brussel·les al Congrés de l'MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. José Martí va morir, quan ocupava el càrrec de secretari del Nucli Confederal, a conseqüència d'una intervenció quirúrgica el 2 de juny de 1956 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat civilment tres dies després. Deixà companya, Matilde, i una filla, Nicole.

***

- Víctor Salas: El 2 de juny de 1963 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Víctor Salas. Calderer de professió, milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Treballà en la construcció de pantans a l'Alta Cerdanya, patí un greu accident i emmalaltí de silicosi. Víctor Salas el 2 de juny de 1963 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa de la silicosi i fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Lucía Sánchez Saornil:El 2 de juny de 1970 mor a València (País Valencià) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Havia nascut el 13 de desembre de 1895 en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya). Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista --trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes,Ultra, Tableros, Plural,Gran Guiñol, Manantial--, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquisme és segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de «Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants --secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero--, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant elsúltims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus en Avance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos,Mujeres Libres, La Revista Blanca,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937), Horas de revolución (1938), Romancero de Mujeres Libres (1938).  En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.

***

- Richard Tetenbaum: El 2 de juny de 1996 mor de càncer a San Francisco (Califòrnia, EUA) l'activista anarquista Richard L. Tetenbaum, més conegut com Tet. Havia nascut el 20 de març de 1949 a Nova York (New York, EUA). Fou un dels fundadors del Bound Together Anarchist Collective Bookstore i de la seva llibreria del 1369 Haight Street de San Francisco a la qual dedicà vint anys de sa vida. Va ser un dels promotors de les Bay Area Anarchist Book Fair, les fires del llibre anarquista de San Francisco. Gran aficionat a la música, per guanyar-se la vida portà un taxi, on suggeria als seus clients la lectura de literatura anarquista. Murray Bookchin li va dedicar el seu llibre The spanish anarchists. The heroic years (1868-1936).

***

- Diego Giménez Moreno: El 2 de juny de 2010 mor a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno. Havia nascut el 10 d'abril de 1911 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Fou el major de quatre germans i sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola del sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a treballar amb son pare al camp. Pocs després sa família emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare treballava a l'empresa química Cros --morí en 1928 per intoxicació dels productes químics que manipulava. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics. Durant les nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente,Estudios, etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué son primer fill, Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons. El setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans, on formà part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la utilització de màscares simulant situacions d'emergència. El 20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de desembre de 1938, per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents hospitals (Ripoll, Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan acabà la guerra, va ser traslladat al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordeus, va ser transferit al camp de concentració de Vernet i després a Pàmies. Informat per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament els Pirineus. A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp, Catalunya) on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com que la situació econòmica era desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la família es reuní amb el pare i el fill. Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la«Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973 col·laborà amb el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (França), fent servir els pseudònims El Buscador i El Exiliado. En 1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio. En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació Obrera Brasilera (COB).

Diego Giménez Moreno (1911-2010)

Actualització: 02-06-16

      A un primer moment, molts de catalans progressistes van fer seu l'esquema ideològic negatiu d'En Trump,  esquema promogut pels mitjans de comunicació.  Aquests progressistes,  peresosos que són,  no s'aturaren a considerar per què Wall Street iles Corporacions han engegat una virulenta campanya contra el magnat candidat a la presidència.

   De cada dia,  a tot el món,  s'intensifiquen els debats (i la informació) sobre la significació de Donald Trump com a president dels EUA, la qual cosa fa tremolar Wall Street i Washington.

    Respecte d'això,  és d'esperar que s'elevi el nivell d'informació a Catalunya (tant a la continental com a la insular).

   En aquest sentit, he pensat que seria bo fer conèixer un article de N'Yves Smith sobre el malestar de molts de progressistes ianquis per causa de les contradiccions que desferma la contesa presidencial; molts d'ells,  tot i votar demòcrata,  reneguen de Na Clinton; i,  si no poden donar el vot a En Sanders,  el donaran a En Trump, diuen.  N'Yves Smith explica com va la cosa; vegeu el post      Elecció 2016: Per què alguns dels progressistes més intel·ligent que conec votaran per Trump sobre Hillary - Revista POLÍTIC.

Ha abandonat el PSM el seu espai?

Per PERE SAMPOL ara.cat

La decisió de MÉS de presentar-se a les properes eleccions generals en coalició amb Units Podem ha estat un tant polèmica, malgrat que fou adoptada per una important majoria de les bases que varen ser consultades tres vegades en una setmana. Fins i tot, aquesta decisió ha provocat el sorgiment d’una nova candidatura, Sobirania per a les Illes, la qual, segons els seus impulsors “vol ocupar l’espai abandonat per l’acord de MÉS amb Podem”. Evidentment, ningú no pot qüestionar la legitimitat ni les bones intencions dels candidats d’aquesta candidatura, ni la seva negativa a voler votar una coalició de MÉS amb forces polítiques estatals, ni la voluntat d’oferir a l’electorat una alternativa al votant tradicional del PSM, avui integrat en MÉS. El PSM ho ha fet moltes vegades, presentar-se a les eleccions generals demanant el vot al seu electorat, sabent que, gairebé, era testimonial per la dificultat d’obtenir un diputat en una circumscripció electoral tan petita com les Balears. Ara, que no ho vulgui fer aquesta vegada, constatat el fracàs en les passades eleccions del mes de desembre, quan tot feia pensar que aquesta vegada sí que s’obtindria l’ansiat diputat a Corts, no vol dir que abandoni el seu espai polític. De fet, l’any 2007 el PSM ja impulsà el Bloc per Mallorca, en el qual participaren Esquerra Unida i Esquerra Republicana, sense que això suposàs cap deriva ideològica. La mateixa Esquerra Republicana, a les passades municipals i autonòmiques, després del fiasco en la presentació en les primàries de MÉS, es presentà a les eleccions municipals amb candidatures d’Esquerra Unida, malgrat que ara doni suport a la candidatura de Sobirania per a les Illes. Aquell fet, tot i que poca gent el va entendre, ningú no l'interpretà com una deriva ideològica, sinó com una aliança tàctica per obtenir algun regidor.

Feta aquesta introducció, tornam a la pregunta del titular: el PSM, ha abandonat el seu espai? Ara per ara, ningú no pot sostenir una afirmació tan contundent. Perquè, quin és aquest espai? Fa uns anys el PSM es definia com un partit nacionalista, d’esquerres i ecologista. “Demasiadas cuerdas para un violín”, titulà un famós periodista la seva crònica sobre un dels congressos fets pels pessemaires. Eren cinc paraules per resumir la creença que el nacionalisme estava barallat amb les polítiques socials. “El nacionalisme és burgès”, sostenien els del PSUC a Catalunya. Pel que feia a l’ecologisme polític, a principis dels anys noranta, estava en una fase incipient –els Verds encara s’estaven inventant. Però els resultats hi són, malgrat les dificultats d’articular un discurs i un programa amb massa cordes, encara i que sempre hi ha hagut partidaris de l’existència d’un partit nacionalista fort a les Illes, que no votaven el PSM perquè els sobrava la S de socialisme.

Però, el mèrit o l’èxit del PSM ha estat fer créixer el nacionalisme en una terra on aquesta idea mai no havia arribat a les institucions de la mà d’un partit d’obediència exclusivament illenca. I dic èxit, per molt que alguns, que ho han intentat de totes les maneres possibles i que mai no han aconseguit entrar a les institucions autonòmiques, ara culpin el PSM per encara no haver assolit la independència. I la clau del creixement ha estat sumar, sempre sumar. Incorporar col•lectius polítics minoritaris, col•laborar estretament amb entitats ciutadanes, amb l’Obra Cultural, amb el GOB, amb la PIMEM, amb tota casta d’associacions de defensa dels drets socials i col•lectius,... i ser la seva veu a les institucions. Aquesta és la veritable transversalitat d’una opció política: estar al costat de la gent, especialment de la més necessitada o de la més combativa, no la de sumar figures de distinta procedència ideològica. Ser transversal és defensar la gent, defensar la terra, defensar el medi ambient, defensar la cultura, defensar la nació. Ha abandonat aquests objectius, el PSM? Els ha abandonat MÉS? O, precisament, la coalició amb Units Podem no és per estendre aquesta defensa al Congrés dels Diputats, l’assignatura pendent del sobiranisme illenc?

L’experiència ens demostra que, si el candidat de MÉS arriba al Congrés, el violí del PSM sonarà amb més força que mai, i farà arribar la seva música a tots els racons de l’Estat. Però, on ha d’arribar especialment el missatge és a molts de racons de Balears on, per desgràcia, la veu del sobiranisme no arriba, perquè aquest no existeix per a molts mitjans de comunicació que formen el pensament d’àmplies capes de la nostra societat. Aquest és el repte. (AraBalears)