Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Sopar i Glosada a Palma, el proper 7 de maig a les 21h

0
0
El Col·lectiu Geneta de dones feministes celebra el seu primer aniversari a Transitant. Entre d'altres actes hi haurà un sopar amb glosada a les 21h, amb els Glosadors de Mallorca MAteu "Xurí" i Maribel Servera "Servereta"

La Revolució Xinesa trasbalsa la resta del món (1).

0
0

      La Revolució Xinesa trasbalsa la resta del món (1).  

    Convé no badar. Als catalans els convé no badar.  Convé que les ''ànimes belles'' se'n adonin de l'impacte mundial que provoca la revolució xinesa. Les ''ànimes belles'' catalanes se'n han de donar que el seu ''bell món'' (món,  on la Xina en restava exclosa) és una pura il·lusió creada en base als materials informatius dels mitjans ''occidentals'',  o sigui, dels mitjans de les Corporacions neoliberals. Fins avui,  les ''democràcies occidentals'' han maldat per mantenir sotmeses les seves antigues colònies (i també les noves) de l'Àfrica  i de l'Àsia (I els EUA,  l'Imperi,  amenaça en destruir tots aquells règims que s'oposen a la seva estratègia imperial.  Pel contrari, el gegant oriental malda en l'establiment d'un món multipolar; i,  en aquest sentit,  desplega una rigorosa política exterior de no intervenció. Per a subratllar: No hi ha tropes xineses fora de la Xina.

    Actualment,  davant l'evidència de l'ascens de la Xina,  els mitjans ''occidentals'' més professionals comencen a abandonar les cantilenes de ''la mà d'obra barata xinesa'', de les ''bombolles immobiliàries'', d'una indústria  de ''productes barats de baixa qualitat'', d'una indústria centrada en les sabates i la roba,  d'un ràpid creixement debut a la introducció de les grans empreses multinacionals,  etc.  Com a mostra d'aquest canvi d'actitud periodística podeu veure aquesta web La Xina ja és la primera potència mundial del diari Expansión,  09/03/15.

 

   En contra d'aquests falsos llocs comuns difosos pels mitjans corporatius,  s'ha de saber que el prodigi industrial xinès (la ''revolució xinesa'') és la conseqüència del desplegament del pla d'En Deng Xiaobing,  el pla de ''la construcció  del socialisme a la manera xinesa''.

    La realitat de la Revolució Xinesa  contradiu  la falsa imatge difosa pels mitjans capitalistes. Vegem una primera aproximació.

   Així com Anglaterra va esdevenir la primera potència industrial al segle XVIII per causa de l'aplicació de noves tecnologies,  de manera semblant la Xina ha esdevingut la primera potència industrial també a causa de que aplica una tecnologia superior a la dels seus competidors,  en gran part de la indústria pesant.

   Avís: Indústria pesant i no solament indústria lleugera. La Xina és líder mundial en la major part de les grans indústries pesants.

       Actualment, els mitjans de les Corporacions (i els dels governs neoliberals) han quedat descol·locats. Fan com si continuessin disposant del monopoli de la informació. Però fa temps que el va perdre a aquest monopoli. A l'era dels mitjans digitals,  les amples masses treballadores tenen a l'abast abundant informació de mitjans ''no occidentals'' (''no occidentals'',  en el sentit que no estan al servei dels interessos de les Corporacions),  de manera que s'ha trencat el monopoli informatiu.

     Al moment present,  els internautes tenen a l'abast un esclat d'informació que fa inqüestionable la Revolució Xinesa.

    A l'actualitat,  la Revolució Xinesa es mostra esplendent i,  alhora,  la revolució informativa permet el fàcil accés al coneixement de la Revolució Xinesa,  fa palès que la Xina ha desplegat una nova civilització,  que les metròpolis xineses són al capdavant de la innovació en quasi tots els ordres.

      Per entendre la cosa: Els informes dels 40.000 ''experts''  que,  al gust dels neocons,  recreaven una Xina fracassada,  els informes queden ridículs davant els 40.000 vídeos que mostren la realitat de la Revolució Xinesa a Internet.

    Respecte a això,  m'he entretingut en recollir tot de vídeos publicats al You Tube que fan palesa la nova civilització xinesa. Vegeu-los.

 

       Hi tech, China's high speed rail is how to build - YouTube

Chinese build 57-storey skyscraper in 19 days – timelapse video | World news | The Guardian

China, The Biggest Shipbuilder On The Planet - YouTube

The Largest Dam in The World - The Three Gorges Dam, China - YouTube

China’s Super Highway: MEGAPROJECTS (Part 6) - YouTube

China Has Opened The World's Longest Sea Bridge - YouTube

World's Largest Wind Farm | China's Future MEGAPROJECTS: Part 6 - YouTube

China broke the world record for solar energy. - YouTube

Made in China - Factory of the World - Documentary - YouTube

   

China's Future MEGAPROJECTS - YouTube   

 

El Maig del 68 i la poesia catalana de Mallorca

0
0

”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig



En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".



L’autor de Les ciutats imaginades era a Venècia a començaments dels anys setanta.

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema,Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Glosa i poesia a Lloret, el proper 8 de maig

0
0
 Diumenge, dia 8 de maig, en motiu de la Fira de Lloret de Vistalegre, a les 19'00 h, gran vetlada de glosa i poesia. Constarà de dues parts, a la primera, glosa vs poesia: du el teu poema preferit, el llegirem i els glosadors improvisaran sobre ell; amb els glosadors Mateu “Xurí”, Miquel Àngel Adrover “Campaner” i Maribel Servera “Servereta”. A la segona part, gran combat de picat amb els glosadors Antoni Viver “Mostel”, Jordi Cloquell “Artiller” i Llorenç “Màgic” Cloquell . Presenta l'acte Felip Munar. (Plaça Jaume I).

[08/05] Fets de Maig - París (08-05-68) - Raoux - Salgado - Roscigna - Fedeli - Woodcock - Esteve - Villegas - Dubois-Desaulle - Zasulic - Lemel - Lallana - Sampériz - Hirszauge - Mouna - Escuder

0
0
[08/05] Fets de Maig - París (08-05-68) - Raoux - Salgado - Roscigna - Fedeli - Woodcock - Esteve - Villegas - Dubois-Desaulle - Zasulic - Lemel - Lallana - Sampériz - Hirszauge - Mouna - Escuder

Anarcoefemèrides del 8 de maig

Esdeveniments

Carros de combat UNL-35 dels guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins

-Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig a Barcelona (Catalunya) la normalitat va ser absoluta, però els ànims encara no estaven apaivagats, ja que la situació era de vencedors i vençuts. Els guàrdies portats des de València es passejaven en grups per la ciutat amb talant provocatiu, com pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes i a ser escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que els guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van sortir tots els diaris amb total normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball, ja assenyalava com a màxim responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla, del POUM, que s'imprimia a altres impremtes després de la confiscació de les seves, i Solidaridad Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i reprendre la feina. Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

***

Una pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68

- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els«organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Jean Raoux (ca. 1894)

- Jean Raoux: El 8 de maig de 1862 neix a Saint-Spère (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista Jean Raoux. Instal·lat a París, visqué al número 15 del carrer Geffroy-L'Angevin de la capital francesa. El 22 de juny de 1882 va ser detingut, amb altres quatre companys (Auguste Clais, Auguste-François Aumaréchal, Perrier i Julien Gauthier), quan feia costat una vaga de fusters; jutjat el 7 de setembre d'aquell any pel IX Tribunal Correccional, va ser condemnat a tres mesos de presó per «rebel·lió, cops i injúries» a membres de la Guàrdia de la Pau. El 9 de març de 1883 va ser detingut, juntament amb altres 14 companys, durant una manifestació de periodistes, estudiants i obrers; jutjat l'11 de març d'aquell any, va ser condemnat a tres mesos de presó per cridar des d'un cotxe durant la manifestació frases com: «A baix la República!», «Visca la Comuna!» i «A mi el poble!». El 25 de juliol de 188e va ser jutjat pel VIII Tribunal Correccional per la seva participació en una reunió de suport contra el processament de Louise Michel i en la qual manifestà paraules ultratjants contra els magistrats. Fou un dels promotors d'una crida dirigida als obres sense feina per a celebrar un míting a la plaça de la Borsa de París el 7 de desembre de 1883 la qual es publicà en Le Cri du Peuple; processat per aquesta crida juntament amb 10 companys, encara que el no va signar-la perquè es trobava sota l'autoritat militar, va ser jutjat el 21 de desembre de 1883 per «provocació d'atropament no armat a la via pública», a més d'altres delictes (fabricació d'anyins mortífers i d'explosius, port d'armes prohibides, rebel·lió, ultratges als agents, etc.), essent l'únic dels processats que va ser absolt. Segon la policia, després va desertar es refugià a Amèrica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Francisco Salgado González

- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.

***

Moment de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de març de 1931)

- Miguel Arcángel Roscigna: El 8 de maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador anarquista Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i Filomena Delmastro, eren immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer obrer ferrer de la construcció i milità en el gremi dels metal·lúrgics. Estava casat amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de 1909, arran de la mort del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la Policia de Buenos Aires, a mans de l'anarquista Simón Radowitzky, començà a interessar-se per les idees anarquistes. En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials i Deportats de Buenos Aires, organització que en 1928 començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924 decidí preparar la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer feina de carceller a la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat. El pla fracassà perquè en un congrés de la Unió Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta organització, per desprestigiar el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la feina i expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la casa del director del presidi. Més tard organitzà la primera fuga del forner Ramón Silveyra, condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre anarquistes (els germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover), que havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i atemptats arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i a l'estació de metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals van ser un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí integrar-se en aquest grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans Ascaso, Durruti, Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i Roscigna) assaltaren la sucursal San Martín del Banc de la Província de Buenos Aires, amb un botí de 64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners dels atracaments, finançà part de la campanya d'agitació contra els interessos nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i Vanzetti». El 24 de juliol de 1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana sobre la seva implicació en l'atemptat amb bomba a la legació nord-americana a l'Uruguai i sobre la preparació d'un artefacte explosiu col·locat dins d'un llibre per ser enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a Buenos Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser alliberat per manca de proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans Vicente i Antonio Moretti, formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest assaltà el pagador dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou de 141.000 pesos, però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan intentà disparar per evitar el robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuaren el delta amb el bot E pur se muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per posar una bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser alliberat i se sumà al grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li proposà que actués amb el seu grup a Espanya, però Roscigna s'estimà més seguir lluitant al Río de la Plata. En el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti, s'integraren tres anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña, Pere Boadas Rivas i Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els germans Moretti i els catalans assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo, portant-se un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i tres ferits. Arran d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia refugiat el grup; els tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents, però Antonio Moretti cremà els diners i després se suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de Montevideo, Uriondo fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina. El febrer de 1929 Roscigna assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb Severino Di Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al barri de Palermo de Buenos Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va destinar al suport dels companys anarquistes presos i per a finançar l'alliberament dels companys tancats al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres anarquistes expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la presó de Punta Carretas després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir elsúltims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di Giovanni. Pocs dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una delació, Roscigna, Moretti, Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats, van ser condemnats a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la pena, les autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte d'Indesitjables» i van ser expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social argentí. Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser alliberat per un grup anarquista que atacà la comissaria. L'última notícia coneguda sobre Roscigna fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes i a Malvicini, se li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»–l'inspector general Fernández Bazán establí com a norma per als seus subordinats la llei de«Primer, disparar; després, preguntar»–  i van ser assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no es van trobar els seus cadàvers.

Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937)

***

Ugo Fedeli en una fotografia policíaca (1934)

- Ugo Fedeli:El 8 de maig de 1898 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també comHugo Treni o G. Renti. Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article:«Abasso la guerra». En aquestaèpoca va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la«Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921),òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler,  va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la«Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. Ugo Fedeli va morir el 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia). El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emília (Itàlia).

***

George Woodcock fotografiat per Senya Fléchine ("Semo")

- George Woodcock: El 8 de maig de 1912 neix a Winnipeg (Manitoba, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era«objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics --anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les AldeesÍndies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic),The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974),Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. George Woodcock va morir el 28 de gener de 1995 a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà). En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock.

George Woodcock (1912-1995)

***

Eduard Josep Esteve (1942)

- Eduard Josep Esteve: El 8 de maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià), en una família de paletes, el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la II República. Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista«Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil. El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol. En acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps de Los Almendros i Albatera, fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per La Pobla de Lillet. Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de Sant Cebrià i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front gal, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet i Argelers. Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle i a Bordeus, ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941. A finals de 1942 va entrar a Espanya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la capital catalana. En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb l'exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys a la presó Model de Barcelona. En llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez. Quan va esclatar el«cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura. Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb l'exili, va abandonar tota tasca orgànica. En 1976 va retornar a la lluita i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona en el V Congrés, però es va negar a participar per no estar d'acord amb l'altre delegat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica. Eduard Josep Esteve va morir el 29 de desembre de 1996 a Barcelona (Catalunya) i va ser dels no molt nombrosos militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'interior sobre les de l'exili.

Eduard Josep Esteve (1916-1996)

***

José María Villegas Izquierdo

- José María Villegas Izquierdo: El 8 de maig –algunes fonts citen el 25 de maig– de 1917 neix a Caniles (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Villegas Izquierdo. Des de molt jove tingué inquietuds socials i per aquest motiu va ser perseguit pel caciquisme granadí que el va obligar, quan tenia 17 anys, a emigrar a Catalunya. A Barcelona exercí el seu ofici de fuster i d'ebenista i s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per a sufocar-lo, sobretot a la presa de la caserna de les Drassanes. S'enrolà com a milicià en la 49 Centúria de la«Columna Durruti», de la qual va ser nomenat centurió, i participà en la batalla d'Alcalá d'o Bispe (Osca, Aragó, Espanya). El 15 d'agost de 1936 va ser ferit en un braç, però no va voler anar a la reraguarda i continuà al front. Amb la seva centúria marxà sobre Madrid, moment en el qual morí Buenaventura Durruti Domínguez. Després passà a Xàtiva, on en una reunió sobre la qüestió de la militarització s'enfrontà al comunista Santiago Carrillo Solares. A continuació marxà cap a Binèfar i, després d'una desfilada, fou cridat per l'Estat Major de l'Exèrcit republicà, on s'enfrontà amb el general Sebastián Pozas Perea, el qual l'acusà d'indisciplina i covardia, i, després de diverses provocacions, Villegas li arrià dos cops de puny; aquest fet el portà a un consell de guerra on fou condemnat a mort. Tancat al castell de Figueres, la CNT l'ajudà a fugir-ne. Un cop lliure, s'integrà en la 153 Brigada Mixta de la Columna«Tierra y Libertad», amb la qual lluità en la defensa de Madrid, en les batalles de Belchite i de l'Ebre, on fou ferit. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus pel Pertús i fou internat als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Aconseguí fugir dels camps i s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on treballà d'ebenista i s'integrà en els grups d'acció llibertaris. Després de diversos atemptats, va ser nomenat coordinador de grups d'acció antinazis, però caigué en un parany de la policia francesa i fou ferit. A l'hospital uns metges simpatitzants l'ajudaran a fugir. En aquesta època de col·laboració amb la Resistència, conegué sa futura companya. Després de diverses accions –en una d'elles salvà de la Gestapo el secretari del Partit Socialista Francès (PSF) Vicent Auriol, futur president de la República francesa–, fou detingut en una emboscada i tancat a la presó militar de Saint Michel, on coincidí amb l'activista anarquista Francisco Ponzán Vidal. El 30 de juliol de 1944 va ser deportat de Montalban al camp de concentració alemany de Buchenwald, on arribà el 6 d'agost. Amb el número de matrícula 69684 passà uns mesos al camp central, destinat a la feina de neteja de boscos, fins que va ser traslladat al comando Plomnitz, també anomenat Leau o Leopard, depenent del camp de concentració de Mittelbau-Dora i on treballà en la construcció dels coets V2 a l'interior d'unes antigues mines de sal. Va ser alliberat definitivament el 14 d'abril de 1945 per l'exèrcit canadenc quan era evacuat del camp en una «marxa de la mort». Després de la II Guerra Mundial continuà participant en la lluita antifranquista i, en el Congrés de la CNT de París, va ser nomenat delegat de Defensa. S'integrà en el grup guerriller del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) format per Manuel Pareja Pérez (Parejilla), Antonio Gil Oliver (Antonio Sancho) i Pere Adrover Font, entre altres. En aquest grup, participà el 12 de juliol de 1947 en l'execució del confident policíac Eliseu Melís Díaz. També participà en el bombardeig del Pazo de Meirás, residència estival del dictador Francisco Franco. Perseguit per la policia franquista, passà a Alemanya i, finalment, decidí emigrar a Veneçuela. Arribà a Caracas en 1948 on treballà de fuster i ebenista, sense deixar de banda les activitats propagandístiques i orgàniques. En 1995, després de viatjar en tres ocasions a la Península, retornà a Granada i s'establí a Baza, a prop del seu poble natal. Membre de l'Amical de Mauthausen d'Espanya, durant aquests anys participà en diversos actes en honor de les víctimes dels camps de concentració nazis. En 2006 es reintegrà en la CNT de Baza. José María Villegas Izquierdo va morir el 10 de juny de 2008 a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) plàcidament mentre dormia.

Anarcoefemèrides

Defuncions

 Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 30 de maig de 1903

- Gaston Dubois-Desaulle: El 8 de maig de 1903 es assassinat a Abissínia (actual Etiòpia) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. Havia nascut el 21 d'octubre de 1873 a París (França). De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per«ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser apressat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell«Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità«Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad,Émile Janvion,É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse,Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs,Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.).

***

Vera Zasulic

- Vera Zasulic: El 8 de maig de 1919 mor a Petrograd (Rússia) la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Havia nascut el 8 d'agost de 1849 --el 27 de juliol segons el calendari julià-- a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia) en una família noble. Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, senseèxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Mallorca, el paradís perdut (XX) - Crepuscle damunt els núvols

0
0

Mallorca, el paradís perdut (XX) - Crepuscle damunt els núvols


Ara, en aquests moments precisos, és quan puc imaginar la ciutat futura de Gabriel Alomar! Si us hi fixau amb deteniment; si penetrau en la infinita fondària dels núvols amb tot l'ardiment del vostre esperit rebel; si, sense gens ni mica de por, sabeu desplegar les ales de la vostra imaginació, podreu demanar-vos, amb sorpresa, si aquests versos no fonen la moderna Ciutat de l’home lliure, somiada per l’autor, amb la natura misteriosa de l’illa, en harmonia dialèctica, qui sap si en insinuació d’una casta d’equilibri ecològic humanitzat que no coneixem encara. Heus ací, doncs, davant vostre, "ses torres rebel·lades", les "indòmites gentades" ajuntades en "sos murs", l’escenari on bastir l'Arcàdia feliç que hem cercat en tots aquests anys de ferrenya lluita contra l'absurd. El poeta, pens, descobrí els nostres somnis, el que hi havia sota la boira, ja fa molts d'anys, en escriure els versos dedicats "A la ciutat Futura". (Miquel López Crespí)


La llum de Mallorca té una claredat especial i una transparència pròpia. A la zona nord, Pollença-Formentor, a Alfàbia, en determinats indrets de la Serra de Tramuntana, encara és més sensible aquest fenomen, i llavors la llum és com pols de diamants en suspensió. Concretament després de les tempestes, quan l'aire s'ha renovat, la llum cobra vida i hom no pot descriure la sensació de tanta bellesa, com si li haguessin donat el malbocí per fer enamorar. A determinades alçades de la serra els poderosos corrents d'aire existents netegen constantment l'atmosfera, i l'ample horitzó que s'obre a la nostra mirada ofereix la màxima puresa del cel. L'absència de grans nuclis urbans i també d'indústria productora de pol·lució, afavoreixen la netedat de la llum.

Aleshores, enmig d'aquesta naturalesa favorable a totes les al·lucinacions de l'esperit, el poeta pot desenvolupar les potencialitats adormides pel brogit de les grans ciutats, els quefers sovint sense sentit de la nostra lluita quotidiana per a la supervivència. Des de l’alçada d'aquests cimals, contemplant de forma enfervorida l'arribada i desaparició de les perfectes clarors i també, de les més profundes obscuritats, el poeta pot sentir la creixent potència de la serenor aturada vora cases i llogarets de muntanya, dissimulats per la presència dels núvols. Des del capdamunt de la serra d'Alfàbia hom sent tot el misteri dels camps descrits per viatger i poetes d'ençà Ramon Llull fins al present. És precisament quan guaites aquest cel amb les mil tonalitats canviants, en oblidar els ecos que ens arriben de les places on consumin inútilment els nostres dies, que ens adonam com, malgrat certs luxes proporcionats per la moderna societat de consum, en el fons, i no ens enganyem, lluny de la natura som i sempre serem presoners vivint en cases encerclades de filferro, vivint en ciutats sacsejades per permanents enveges i covardies.

Ara, en aquests moments precisos, és quan puc imaginar la ciutat futura de Gabriel Alomar! Si us hi fixau amb deteniment; si penetrau en la infinita fondària dels núvols amb tot l'ardiment del vostre esperit rebel; si, sense gens ni mica de por, sabeu desplegar les ales de la vostra imaginació, podreu demanar-vos, amb sorpresa, si aquests versos no fonen la moderna Ciutat de l’home lliure, somiada per l’autor, amb la natura misteriosa de l’illa, en harmonia dialèctica, qui sap si en insinuació d’una casta d’equilibri ecològic humanitzat que no coneixem encara. Heus ací, doncs, davant vostre, "ses torres rebel·lades", les "indòmites gentades" ajuntades en "sos murs", l’escenari on bastir l'Arcàdia feliç que hem cercat en tots aquests anys de ferrenya lluita contra l'absurd. El poeta, pens, descobrí els nostres somnis, el que hi havia sota la boira, ja fa molts d'anys, en escriure els versos dedicats "A la ciutat Futura". Aleshores digué Alomar:


En calma el dia mor... Amics, l'hora és sagrada.

De nostra Pasqua, amics, declina la diada.

fineix el sol amb majestat.

A l'aire capvespral obrim les galeries,

la santa copa alcem sobre les amples vies

i brindem, companyons, per la Ciutat!


...

Per la Ciutat, que enllà d'una era venidora,

sorgint, banyada en llum, d'una radiant aurora

com Afrodita de les mars,

i aixecant vers el cel ses torres rebel·lades,

ajuntarà en sos murs indòmites gentades

a l'ombra dels seus pòrtics familiars!

¿No la veieu? Dreçant l'esquena gegantina,

nimbada amb l'espurneig d'una auba purpurina,

eleva un cor de torreons;

en son granític flanc, que inclina amb gest de glòria,

deixaren un relleu de perennal memòria

mil estrènues i ardents generacions.1


1 Gabriel Alomar. La columna de foc. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1973. Pàgs. 109-110.

Servitud a Cala Castell.

0
0

Des de la plataforma pro camins públics i oberts ens fan arriba un comunicat en què reclama es garenteixi una partida per restablir la servitud de pas a cala castell, aprofitam per recordar que per primera vegada en molts d'anys l'Ajuntament té previst estimar la reclamació en espera de conèixer el valor exacte de la possible expropiació.

 

PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS I OBERTS DE POLLENÇA

 

NOVA RECLAMACIÓ AL PRESSUPOST PER A UNA DOTACIÓ ECONÒMICA PER A L’EFECTIVITAT DE LA SERVITUD D’ACCÉS A CALA CASTELL .

 

Per quart any consecutiu presemtam reclamació al Pressupost general de l’Ajuntament de Pollença sol·licitant que en les despeses s’hi contempli el crèdit suficient per a l’adquisició del camí d’accés a Cala Castell.

 

Aquesta reclamació, al igual que les anteriors, es fonamenten en les disposicions del PGOU aprovat el 1990, el qual preveia l’establiment d’una servitud de pas sobre el camí de Cala Castell. Aquesta servitud s’havia de fer efectiva mitjançant l’expropiació del camí ja existent assenyalat als plànols d’ordenació i contemplada als documents de la Memòria Justificativa, Programa d’Actuació i l’Estudi Econòmic Financer.

 

L’establiment d’aquesta servitud de pas fou restablerta al PGOU mitjançant la sentència del Tribunal Suprem de 18 d’octubre de 2001 al acordar en el seu punt cinquè del fallo “Devolver las actuaciones para que respetando el acuerdo tomado por el Ayuntamiento de Pollensa se le adicionen las determinaciones precisas para asegurar el uso público idóneo de los bienes afectados por la resolución impugnada.”

 

A l’Estudi Econòmic Financer, aprovat en l’acord de l’Ajuntament Ple de dia 23 de maig de 1990, hi havia quantificades les despeses per a l’establiment de les servituds, les quals afectaven a 29,9 Km. de longitud de camins amb una despesa global de 44,8 milions de pts., el que representava un cost de 1,5 milions per Km., és a dir, 9.000 €/Km. Si la longitud del Camí de Cala Castell és aproximadament de 7,5 Km., la seva adquisició representaria unes despeses d’uns 67.500 € de 1990.

 

En anys anteriors ens varen desestimar les reclamacions en base a que “no calia l’expropiació del camí, si no que en tot cas l’expropiació del dret de pas, i això encara a resultes del pronunciament de la Sala Civil del Tribunal Suprem en relació al recurs de cassació de “Menani S.A.”

 

Ara bé, consideram que la sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 2015 corrobora totalment el mantingut per la Plataforna procamins des de fa anys, ja que com es diu al punt 2 del fonament de dret TERCER: “no se trata de una servidumbre como la contempla el Código civil como derecho real en cosa ajena, sino que es una limitación a la propiedad, entendida ésta como función social delimitadora del contenido,

que no precisa título alguno, ni una previa expropiación, sino meramente una declaración de su existencia “para asegurar el uso público marítimo-terrestre”, como dice el artículo 28.2 de la citada ley de costas, existencia, como señala esta norma, como “previsión de suficientes accesos al mar.””

 

És a dir, no se tracta d’un dret de pas sobre terrenys privats, tal com s’ha mantingut per l’Ajuntament de Pollença, sinó d’uns terrenys o vial públic pel qual lliurament se pugui accedir a la costa. Tal com fonamenta la sentència “no se trata de ....derecho real en cosa ajena, sino que es una limitación a la propiedad, ...., como “previsión de suficientes accesos al mar.””

 

Esperam que enguany s’accepti la reclamació i s’esmeni les actuacions fins ara estranyes dels juristes i funcionaris municipals, actituds que fins ara han conduit al poble de Pollença a no poder gaudir dels seus drets contemplats en el planejament municipal i en les sentències judicials.

 

 

Pollença, 4 de maig de 2016

Un carrer de Manhattan (sobre "Occident", de Marcel Riera)

0
0

 (publicat a l'AraBalears, 7/5/16)

St. Mark’s Place és un carrer de Manhattan, de fet un tram del 8th Street, i té la llargada de tres illetes. De tres illetes novaiorqueses, és clar, que no són com les nostres. W.H. Auden, anglès que va acabar essent nord-americà, un dels millors poetes del segle XX, hi va viure al número 77. Trobar la placa que ho recorda és difícil: està mig amagada pel tendal d’un restaurant mexicà. Els anuncis de neó, cridaners, també esvaeixen el record del The Five-Spot, un cafè on els bons desgustadors de música passaven vetllades escoltant gent com Thelonious Monk o John Coltrane.  St. Mark’s Place és un carrer en què conviuen una església que respon al nom pompós de Metodista Alemanya Episcopal i l’església de St. Mark, on Auden anava a missa els diumenges.  I també hi ha la casa on varen viure dos russos abrandats, de llinatge Trotski i Bukharin, que editaven la revista Novy Mir per pregonar la revolució comunista que va acabar executant-los.

 

Marcel Riera va visitar aquest carrer i va cercar la placa que recorda Auden. Després va escriure uns versos alexandrins sobre aquest bocí petit de món que resumeix tan bé les glòries i les desventures d’aquest Occident nostre: la millor poesia, la millor música, les arrels religioses, els somnis que acaben en sang, el mal gust contemporani. Occidentés, precisament, el títol del recull on trobareu el poema. L’ha escrit, ja ho he dit, Marcel Riera, va obtenir el darrer premi Ciutat de Palma de poesia i l’acaba de publicar El Gall.  Llegiu-lo: veureu que dóna alçada al nostre principal guardó literari, una bona notícia en l’any de la seva recuperació com a certamen de llengua plenament catalana.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


El Maig del 68 i els viatges

0
0

(2 vídeos) Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir". (Miquel López Crespí)


Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.". (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades: a la recerca del temps perdut.


En el segon poema del llibre Les ciutats imaginades, el que porta per títol "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat del llibre editat per Cossetània Edicions. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".


A Les ciutats imaginades hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi vaig estar molt temps. En unes altres només hi vaig romandre el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, al contrari, hi vaig deixar part de la meva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegueren els anys més feliços, o imaginàriament feliços del poeta, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un poemari, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys.

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir".

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat perduda l'any 1939 amb la victòria militar de la burgesia i el feixisme. Cap a mitjans dels anys seixanta ja havíem patit en pròpia carn les urpades de la repressió feixista, tortures i detencions per part de la Brigada Social i, com el pare i els oncles quan lluitaven amb les armes en la mà per la llibertat, ja sabíem a quina trinxera havíem de combatre tot el que ens restàs de vida.

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.".

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren la nostra joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Som en el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata. Tota la resta, tot el que no sigui anar per aquest camí, serà potser un caramull de bones intencions més o manco ben escrites però només això: bones intencions literàries.

Que el poeta s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negaré. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Les ciutats imaginades, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Poesia, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Poesia a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

[09/05] París (09-05-68) - Edelstadt - Vasco - Suberviola - Wullens - Bonturi - Castañeda - Castelló - Pedreira - Olaya - Borràs - Luz - «El Abisinio» - Vicente - Bajén - Bjørneboe - Domingo - Jospin - Alomà - Lamberet

0
0
[09/05] París (09-05-68) - Edelstadt - Vasco - Suberviola - Wullens - Bonturi - Castañeda - Castelló - Pedreira - Olaya - Borràs - Luz -«El Abisinio» - Vicente - Bajén - Bjørneboe - Domingo - Jospin - Alomà - Lamberet

Anarcoefemèrides del 9 de maig

Esdeveniments

Louis Aragon passa el megàfon a Daniel Cohn-Bendit (Bulevard Saint-Michel, 9 de maig de 1968)

- París (09-05-68): El 9 de maig de 1968, a París (França), de bon dematí el periòdic comunista L'Humanité parla de «la justa causa dels estudiants», en un evident canvi de camisa. Aquest mateix matí, davant de la reacció d'una gran quantitat de militants, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) fan autocrítica, pel que fa a l'ordre de dispersió donada el dia anterior. El govern anuncia que tant Nanterre com la Sorbona seran reobertes «progressivament». A les 14 hores, la policia comença a deixar passar els estudiants cap a la plaça de la Sorbona, previ control. Rebutjant aquest «filtratge» i aquesta pseudoapertura, reafirmant els tres punts reivindicatius indiscutibles del moviment, els estudiants realitzen espontàniament i durant algunes hores una asseguda al bulevard Saint-Michel, davant de la plaça de la Sorbona. G. Séguy, secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), i E. Descamps, secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), es presenten personalment a la seu del sindicat estudiantil. Per la seva part, tot sol i per raons personals, l'escriptor Louis Aragon, membre del Comitè Central del Partit Comunista Francès (PCF), baixa al bulevard Saint-Michel. Rebut amb una xiulada i amb insults parla amb els estudiants, però refusa explicar l'actitud que ha tingut el Partit des dels primers dies pel que fa el moviment i, finalment, marxa. Tothom en aquesta assemblea improvisada està d'acord que el moviment han de dirigir-lo els comitès de base i no els buròcrates autodesignats. A la tarda, dispersió. Cap al tard, es produeixen discussions a l'edifici de La Mutualité, en ocasió d'un acte inicialment programat per la Joventut Comunista Revolucionària (JCR) sota el lema «La joventut, de la revolta a la revolució», i ara obert a tot el moviment. Participen nombrosos delegats estudiantils d'Alemanya, d'Itàlia i de Bèlgica, alguns dels quals seran expulsats «per participar en manifestacions polítiques». Es discuteix sobre l'acció a seguir pel moviment, de la unitat d'acció de les organitzacions revolucionàries i de la necessitat de trobar formes flexibles d'organització. Jacques Sauvageot, líder de la UNEF, en parlar de certs grups que participen en l'acció, expressa que tant la Federació d'Estudiants Revolucionaris (FER, trotskista) com la Unió de la Joventut Comunista Marxista-Leninista (UJCML, proxinesos) comparteixen una comuna rigidesa que els impedeix integrar-se completament en la dinàmica del moviment. En acabar el dia, el ministre d'Educació, Alain Peyrefitte, rectificat allò que havia anunciat al matí, anuncia que, en vista de com es van desenvolupant els fets, «no es reuneixen les condicions necessàries per a la reobertura de la Sorbona». A Givet (les Ardenes), la fàbrica Wisco, en vaga des de l'abril,és ocupada pels treballadors.

Anarcoefemèrides

Naixements

David Edelstadt

- David Edelstadt: El 9 de maig de 1866 neix a Kaluga (Kaluga, Rússia) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus --«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants-- s'utilitzava sovint contra les minoriesètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup«Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de«Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit,Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als«Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry.

David Edelstadt (1866-1892)

***

Neno Vasco

- Neno Vasco: El 9 de maig de 1878 neix a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni,Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicàEvolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho --comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna--, Marques da Costa --editor del periòdic O Trabalho--, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.

***

L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny "La Correspondencia de España" (18-05-1923)

- Gregorio Suberviola Baigorri: El 9 de maig de 1896 neix a Morentin (Navarra, Espanya) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Fou fill una família nombrosa de sis germans que es dedicava a la feina de paleta --dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular --clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de«Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup«Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions --només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia.

***

Necrològica de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc "La Révolution Proletarienne" del 15 d'abril de 1928

- Marcel Wullens: El 9 de maig de 1899 neix a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França) el mestre i el militant llibertari i sindicalista Marcel Maurice Julien Wullens. Son germà Maurice Wullens, mestre i anarquista com ell, el va ajudar a preparar l'examen per a l'Escola Normal de mestres. Esdevingué ensenyant i milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament. Amb son germà Maurice va col·laborar en la revista Les Humbles (1913-1914 i 1916-1940), que dirigia, així com en el periòdic L'Insurgé (1925-1926). També va col·laborar en Germinal (1919-1933). En 1925 els dos germans, a través de Boris Souvarine, signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Assistí al Congrés Unitari de l'Ensenyament i poc després, Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi a l'escola d'Ognon (Picardia, França), on vivia. La seva mort va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 15 d'abril de 1928 i aquesta revista obrí una subscripció per a la seva esposa, Angela Buchin, que arreplegà 1.175 francs.

***

Foto policíaca de Bruno Bonturi

- Bruno Bonturi: El 9 de maig de 1902 neix a Bagni di Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Bruno Bonturi, també conegut com Ramón García Ramos o Bruno l'americano. Sos pares es deien Giuseppe Bonturi i Annunziata Angelini. Fill d'una parella de treballadors emigrants, el seu naixement a Bagni di Lucca és del tot accidental. Ben aviat partí de Gènova (Ligúria, Itàlia) amb sa mare cap a Nova York (Nova York, EUA), on arribà el 3 de juny de 1916. Quan tenia 14 anys s'embarcà, amb un passaport marítim dels Estats Units, com a aprenent de fogoner en un vaixell mercant nord-americà. A començament de 1922 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i va ser enviat al 157 Regiment d'Infanteria establert a Zara, aleshores una província italiana i actualment pertanyent al Comtat de Zadar (Croàcia), i a partir del 23 de novembre de 1922 a Roma (Itàlia), a l'anomenat«Reparto Autonomo "Giacomo Medici"». El 23 de novembre de 1922 va ser denunciat per «apropiació indeguda» i enviat a Gaeta (Laci, Itàlia) fins el 18 de març de 1923, data en la qual va ser assignat a la III Companyia de Disciplina de Verona (Vèneto, Itàlia) i després a la de Gaeta. Processat per«activitats subversives» dins de l'exèrcit, va ser condemnat pel Tribunal Militar de Roma a 18 mesos de reclusió a Gaeta. Alliberat el 30 de juny de 1923 i acabada la seva experiència militar, emigrà de bell nou a Nova York, on acabà prenent la ciutadania nord-americana. En 1930 retornà a Itàlia i s'establí a Nizza Monferrato (Piemont, Itàlia) i l'1 de gener de 1931 es casà amb Iolanda Prato. Entre abril i maig de 1934 passà per Gènova i després s'acostà a Bagni di Lucca per a veure sa mare. El juliol de 1934 passà a Espanya amb sa companya. El setembre de 1934 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), i va ser expulsat sota l'acusació d'«afavoriment de la prostitució» per la frontera portuguesa, a Valencia de Alcántara (Càceres, Extremadura, Espanya). Engegà una peregrinació a diversos ports europeus i de l'Atlàntic sota la falsa identitat de Ramón García Ramos, també conegut com Bruno l'americano. El juliol de 1936 s'embarcà com a timoner en el vaixell nord-americà Independence, ancorat al port de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va fer escala a Barcelona. L'aixecament feixista l'aplegà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'enrolà en una milícia com a mariner guardacostes. Finalment, l'agost de 1936, passà a Catalunya, on segons la policia,«s'enrolà en la milícia roja»; en realitat s'allistà en la Bateria Rosselli de la «Columna Italiana». Ferit a la mà esquerra, patí la febre de Malta. Durant un temps fou intèrpret a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), on es relacionà amb alguns destacats anarquistes (Ernesto Bonomini, Renzo Cavani, Renato Castagnoli, Domenico Ludovici, Enzo Fantozzi, etc.). També, amb Celso Persici, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'encarregà a Portbou del control de viatgers. Altres documents testimonien que passà per la Brigada «Lincoln» de voluntaris nord-americans. Un telegrama del Ministeri de l'Interior italià del 23 de maig de 1937 el qualificà de potencial «terrorista» encarregat per Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat) d'atemptar contra Benito Mussolini. Va ser detingut, amb un passaport fals a nom de Ramón García Ramos, a Le Havre (Alta Normandia, França) mentre embarcava a bord del vaixell La Fayette, provenint de Nova York, amb la intenció de retornar a Espanya i enrolar-se com a voluntari. El setembre de 1937 estava allotjat a l'Hotel Pensió Roma de Barcelona i el 18 d'octubre de 1937 va se detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «violació del decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de reclusió. El desembre de 1937 figurava en el llistat d'anarquistes a controlar a les fronteres. Un cop lliure, passà per París i Marsella. El setembre de 1938 de Tolosa de Llenguadoc passà a Barcelona. Quan la Guerra Civil espanyola estava sentenciada, el 31 de gener de 1939 s'embarcà a bord del Queen Mary per emigrar clandestinament als EUA, on va ser internat un temps a Ellis Island de Nova York, juntament amb altres pròfugs italians provinents d'Espanya. Posteriorment el grup pogué embarcar-se cap a Valparaíso (Valparaíso, Xile). El desembre de 1939 es presentà al consolat italià demanant permisos, sense èxit, per a poder viatjar a Itàlia i reunir-se amb sa mare. Durant els anys quaranta encara estava vigilat. Desconeixem el lloc i la data de la seva defunció.

***

Ángel Castañeda Ochoa

- Ángel Castañeda Ochoa: El 9 de maig de 1909 neix a O Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) --altres fonts citen Catoira (Pontevedra, Galícia)-- l'anarcosindicalista Ángel Castañeda Ochoa --algunes fonts citen com a segon llinatge Ochantado. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava al vapor mercant «Cabo San Agustín», el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic  i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Fins al 1940 es comunicaren directament amb sa família, deixant de fer-ho en aquesta data; però els parents en tenien notícies indirectes gràcies a expresoners alemanys, austríacs i d'altres nacionalitats. Més tard va ser tancat amb camp de concentració d'Schachty (Rostov, URSS). Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc «Semíramis» cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics.

***

Necrològica de Joaquim Castelló Belda apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 28 d'octubre de 1986

- Joaquim Castelló Belda: El 9 de maig de 1910 neix a Aielo de Malferit (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Castelló Belda. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil lluità com a voluntari als fronts de Madrid i de Terol. Amb el triomf franquista va ser apressat, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Commutada la pena, després de quatre anys empresonament aconseguí la llibertat provisional. Posteriorment passà a França i milità en la CNT de l'exili. Quedà invàlid a causa d'un accident laboral i patí moltes penalitats. S'instal·là, finalment, a Montpeller amb sa companya i ses tres filles. Joaquim Castelló Belda va morir el 27 d'agost de 1986 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

José Predreira de la Iglesia

- José Pedreira de la Iglesia: El 9 de maig de 1919 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) el resistent antifranquista llibertari José Pedreira de la Iglesia, conegut sota diversos pseudònims (O Quemairán,Tomás Padilla, Caravana, etc.). Fill d'una família acomodada de la Corunya, treballà de fuster i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1944 s'integrà en el grup guerriller de Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer) i fou membre de«La Mariña», destacament volant de la IV Agrupació de l'Exèrcit Guerriller de Galícia comandat pel comunista Francisco Rey Balbis (Moncho) i del qual formaven part José Da Silva (Moreno) i José María Pan (Jaime). En aquesta època fou delegat del Comitè Regional de Galícia de la CNT en la citada agrupació guerrillera i intentà crear una guerrilla específicament confederal que no reeixí per manca d'armament. El 19 de maig de 1946 formà part de l'escamot de quatre guerrillers, entre ells Manuel Bello Parga, que executà a la seu del diari El Ideal Gallego de la Corunya el periodista falangista Arcadio Vilela Gárate. El 18 d'agost d'aquell mateix any, amb Francisco Rey Balbis, Antonio Seoane Sánchez, Amador Domínguez Pan (Pimentel) i altres, dóna mort el falangista Manuel Doval Lemat de Cambre (la Corunya, Galícia). En 1947 fou responsable d'un grup de la III Agrupació Guerrillera que actuà a la zona de Viveiro (Lugo, Galícia). Sobre la mort de José Pedreira de la Iglesia hi ha dues versions: una depurat pels estalinistes, segons la qual va ser assassinat en 1948 per Manuel Fernández Soto (Coronel Benito) seguint les ordres de Francisco Ray Balbis; i una altra, la certa, segons la qual va ser abatut, juntament amb Juan Gallego Abeledo (Comandante), Celia González Pernas, Juan Pérez Dopico (Xan de Genaro) i Josefa Escourido Cobo (Lúa), el 21 de juny de 1949 a Forcón (Silán, Muras, Lugo, Galícia) en un enfrontament amb la Guàrdia Civil.

José Pedreira de la Iglesia (1919-1949)

***

Francisco Olaya Morales

- Francisco Olaya Morales: El 9 de maig de 1923 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'escriptor i historiador anarquista Francisco Olaya Morales. Mogut pels fets revolucionaris de 1934 a Astúries, començà a militar ben prest en el moviment llibertari local, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Linares, de les quals fou nomenat secretari de Cultura. En 1937 va ser elegit secretari de Cultura i Propaganda del Comitè Provincial de Jaén de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i responsable de l'emissió setmanal de Radio AEJ 37 de Linares. Durant la guerra realitzà tasques culturals com a milicià de la cultura enquadrat en la Columna Andalusia-Extremadura (88 Brigada Mixta). En acabar la guerra reorganitzà les Joventuts Llibertàries a Linares. El setembre de 1939 organitzà la primera vaga coneguda durant el franquisme, però fou detingut i empresonat a Úbeda fins al 1945. En 1949 s'exilià clandestinament a França, on, d'antuvi, va fer feina de miner. Després s'instal·là a París, on treballà com a traductor per a empreses i particulars. A França desenvolupà càrrecs orgànics rellevants en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. Entre 1958 i 1960 dirigí Nervio,òrgan dels llibertaris andalusos. En 1961, en el Congrés de Llemotges, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT. El 23 de maig de 1961 signà l'Aliança Sindical entre la CNT i els sindicats Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). Com a periodista, col·laborà en la premsa llibertària de l'exili i en nombroses revistes americanes. En aquesta època fundà i dirigí El Rebelde. En 1962 assistí com a delegat al Ple de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent, representant la CNT de l'Exili, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1965 fou delegat per Neauphle al Congrés de Montpeller, que abandonà per desacords amb el cercle de Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Va col·laborà amb Fernando Valera Aparicio, últim cap de govern de la República espanyola en l'Exili (1971-1977), realitzant missions diplomàtiques i estudis sociològics a Mèxic i a Iugoslàvia per a defensar els interessos dels exiliats espanyols. Durant un temps fou administrador de CNT. A partir dels anys seixanta es dedicà a la història del moviment anarquista i a la seva divulgació a través de llibres, conferències, congressos, etc.; també treballà com a historiador en universitats americanes. Posseeix un important arxiu i biblioteca que reuneix més d'un milió de documents originals o facsímils sobre la història moderna i contemporània d'Espanya i d'Europa, així com milers de llibres, microfilms i capçaleres de premsa. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT,Frente Libertario, Ideas-Orto, El Rebelde, Siembra,Sin Fronteras, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.És autor de De una a otra revolución (1789-1918) (1961), España desnuda (1967), París 1968. La revolución frustrada (1972), Genocidio español en la España de los Austrias (1975), La comedia de la no-intervención en la guerra civil española (1976), La conspiración contra la República (1979), De la revolución industrial al cooperativismo (1983), La intervención extranjera en la guerra civil (1990), El oro de Negrín (1990 i 1997), Hispania y el descubrimiento de América (1992), Historia del movimiento obrero español (Siglo XIX) (1994), La gran estafa. Negrín, Prieto y el patrimonio español (1996), De la Puerta del Sol a Casas Viejas (2002), El expolio de la República. De Negrín al Partido Socialista, con escala en Moscú: el robo del oro español y los bienes particulares (2004), La gran estafa de la guerra Civil. La historia del latrocinio socialista del patrimonio nacional y el abandono de los españoles en el exilio (2004), Las verdades ocultas de la Guerra Civil. Las conspiraciones que cambiaron el rumbo de la República (2005), Los traidores de la Guerra Civil. El papel de los funcionarios del Estado, los oligarcas y las potencias extranjeras durante la contienda nacional (2005),Historia del movimiento obrero español (1900-1936) (2006), entre d'altres. En 2005 la Unión de Colectivos Librepensadors Acracia de Linares, juntament amb la productora Útopi, realitzà un documental sobre sa vida i obra, dirigit per Óscar Martínez, titulat El violento oficio de la HistoriaFrancisco Olaya Morales va morir el 16 de març de 2011 a París (França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

- Martí Borràs Jover:El 9 de maig de 1894 se suïcida a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Havia nascut el 23 de febrer de 1845 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Fábio Luz

- Fábio Luz:El 9 de maig de 1938 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Havia nascut el 31 de juliol de 1864 a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil). Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquella època assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe,A Vida, Voz da União, Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903), Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup «Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira  a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.

Fabio Luz (1864-1938)

***

Jaume Parés Adan

- Jaume Parés Adan: El 9 de maig de 1946 és abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Jaume Parés Adan, conegut com El Abisinio, pels seus cabells negres i cresps. Havia nascut en 1910 a Barcelona (Catalunya). Obrer metal·lúrgic, de jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1926 entrà a formar part dels grups clandestins de defensa confederals. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà com a milicià en la Secció de Transport de la«Columna Durruti», treballant als garatges i tallers socialitzats Casanovas de Barcelona reparant i blindant els vehicles de la columna. També va fer d'escorta d'Eugenio Vallejo Isla, cap de la Secció de Siderometal·lúrgica de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya. Com a membre del Comitè de Defensa de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en 1938 participà, amb Francesc Sabaté Llopart, en l'alliberament d'un company que havia estat ferit durant un enfrontament amb les forces de la Generalitat de Catalunya i que havia estat interrogat en una txeca estalinista. Quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació nazi, participà amb la Resistència. Després de l'Alliberament, entrà a formar part del grup guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico). El juliol de 1945, amb Quico, Joan Salas Millan (El Roget) i Emilio C., acompanyà a la PenínsulaÁngel Marín Pastor i Lucio Gómez Arnaiz, delegats del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregats de crear un Comitè d'Enllaç Permanent entre l'exili i l'Interior. El 20 d'octubre de 1945, amb Sabaté i Salas, gràcies a les informacions facilitades per Victorio Gual Vidal, participà en l'alliberament durant un trasllat de tres presoners, un comunista i dos companys confederals. Després, també amb Sabaté, participà en diverses expropiacions a diferents entitats bancàries i a capitalistes acabalats de l'Hospitalet de Llobregat. Interceptat per la policia, Jaime Parés Adan va ser cosit a trets per la policia franquista, sense cap possibilitat de resposta, el 9 de maig de 1946 quan entrà a l'escala del domicili de sa companya a la Travessera de Gràcia de Barcelona (Catalunya) on es refugiava.

Jaume Parés Adan (1910-1946)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Fer efectiva la servitud d'accés a Cala Castell

0
0

 La Plataforma Pro Camins Públics i Oberts en ha fet arribar la seva al·legació al pressupost demanant una partida per fer efectiva la servitud d'accés a Cala Castell.Una al·legació que ja al pressupost del 2015 vam fer nostra i la vam presentar (article).  En aquest moments els tribunals s'han pronunciat contraris al manteniment d'una servitud de pas fins a Cala Castell (veure article) però com no és una resolució del tribunal ferma i l'Ajuntament l'ha impugnada ens sembla que cal fixar una partida a l'espera de la sentència.Avui hi ha una comissió informativa en què se sabrà quines alegacions de les que s'han presentat ha estimat l'equip de govern i de quina manera...

NOVA RECLAMACIÓ AL PRESSUPOST PER A UNA DOTACIÓ ECONÒMICA PER A L’EFECTIVITAT DE LA SERVITUD D’ACCÉS A CALA CASTELL .

   Per quart any consecutiu presemtam reclamació al Pressupost general de l’Ajuntament de Pollença sol·licitant que en les despeses s’hi contempli el crèdit suficient per a l’adquisició del camí d’accés a Cala Castell.

   Aquesta reclamació, al igual que les anteriors, es fonamenten en les disposicions del PGOU aprovat el 1990, el qual preveia l’establiment d’una servitud de pas sobre el camí de Cala Castell. Aquesta servitud s’havia de fer efectiva mitjançant l’expropiació del camí ja existent assenyalat als plànols d’ordenació i contemplada  als documents de la Memòria Justificativa, Programa d’Actuació i l’Estudi Econòmic Financer.

 

   L’establiment d’aquesta servitud de pas fou restablerta al PGOU mitjançant la sentència del Tribunal Suprem de 18 d’octubre de 2001 al acordar en el seu punt cinquè del fallo  Devolver las actuaciones para que respetando el acuerdo tomado por el Ayuntamiento de Pollensa se le adicionen las determinaciones precisas para asegurar el uso público idóneo de los bienes afectados por la resolución impugnada.”

  

   A  l’Estudi Econòmic Financer, aprovat en l’acord de l’Ajuntament Ple de dia 23 de maig de 1990, hi havia quantificades les despeses per a l’establiment de les servituds, les quals afectaven a 29,9 Km. de longitud de camins amb una despesa global de 44,8 milions de pts., el que representava un cost de 1,5 milions per Km., és a dir, 9.000 €/Km. Si la longitud del Camí de Cala Castell és aproximadament de 7,5 Km., la seva adquisició representaria unes despeses d’uns 67.500 € de 1990.

   En anys anteriors ens varen desestimar les reclamacions en base a que “no calia l’expropiació del camí, si no que en tot cas l’expropiació del dret de pas, i això encara a resultes del pronunciament de la Sala Civil del Tribunal Suprem en relació al recurs de cassació de “Menani S.A.”

   Ara bé, consideram que la sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 2015 corrobora totalment el mantingut per la Plataforna procamins des de fa anys, ja que com es diu al punt 2 del fonament de dret TERCER: “no se trata de una servidumbre como la contempla el Código civil como derecho real en cosa ajena, sino que es una limitación a la propiedad, entendida ésta como función social delimitadora del contenido, que no precisa título alguno, ni una previa expropiación, sino meramente una declaración de su existencia “para asegurar el uso público marítimo-terrestre”, como dice el artículo 28.2 de la citada ley de costas, existencia, como señala esta norma, como “previsión de suficientes accesos al mar.””

   És a dir, no se tracta d’un dret de pas sobre terrenys privats, tal com s’ha mantingut per l’Ajuntament de Pollença, sinó d’uns terrenys o vial públic pel qual lliurament se pugui accedir a la costa. Tal com fonamenta la sentència “no se trata de ....derecho real en cosa ajena, sino que es una limitación a la propiedad, ...., como “previsión de suficientes accesos al mar.”

   Esperam que enguany s’accepti la reclamació i s’esmeni les actuacions fins ara estranyes dels juristes i funcionaris municipals, actituds que fins ara han conduit al poble de Pollença a no poder gaudir dels seus drets contemplats en el planejament municipal i en les sentències judicials.  

 Pollença, 4 de maig de 2016

 Al seu moment la Plataforma ja va explicar els seus arguments de forma prou convincent, per exemple amb aquesta xerrada al 2013

 

 

 

Poesia mallorquina i traduccions

0
0

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)


Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"



Francisco Díaz de Castro.

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.



L'editorial La Lucerna ha fet la traducció al castellà del poemari de Miquel López Crespí L'obscura ànsia del cor, Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a Perpinyà.

Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

[10/05] París (10-05-68) - «Les anarchistes» - Siger - Frielingsdorf - Méric - Gorodesky - Castellote - Martínez Vita - García Barón - Navarro - Bergegren - Loquier - Setti - Goavec - Arrufat - Perelli - Víctor García

0
0
[10/05] París (10-05-68) - «Les anarchistes» - Siger - Frielingsdorf - Méric - Gorodesky - Castellote - Martínez Vita - García Barón - Navarro - Bergegren - Loquier - Setti - Goavec - Arrufat - Perelli - Víctor García

Anarcoefemèrides del 10 de maig

Esdeveniments

Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

***

Cartell de la gala

- Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

Anarcoefemèrides

Naixements

Partit Obrer Socialista Revolucionari

- Siger: El 10 de maig de 1858 neix a Constantinoble (Imperi Otomà) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.

***

Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Victor Méric

- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

Victor Méric (1876-1933)

***

Foto policíaca de Bernard Gorodesky

- Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky i Aline Grenetz. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc.

***

Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a París (França).

***

Juan Martínez Vita, "Moreno" (Marsella, 1944)

- Juan Martínez Vita: El 10 de maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per diversos pseudònims (Juanito el Rebelde, Juan Horta,Moreno, etc.). Quan era un infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'establí a les Cases Barates del barri barceloní d'Horta. A partir de 1930 començà a militar en els rams de la construcció i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les Joventuts Llibertàries. Participà activament en la vaga de la construcció i en el moviment revolucionari de desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa confederal. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el setge de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de control. Després s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna Durruti, amb els voluntaris italians, búlgars i francesos de la secció dels germans Roselli. Va combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a l'operació «Vedado de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite. Després lluità a la campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de Tren fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf franquista, passà la frontera pel Pertús. Després de romandre tancat cinc mesos al camp de concentració de Sant Cebrià, s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes per realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la victòria alemanya, passà dos mesos fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a Marsella. Després d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic, restà a França fins a la derrota nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador al port de Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre 1945 i 1997 ocupà el càrrec de secretari d'Administració i Propaganda del Comitè Regional de Provença i de la Federació Local de Marsella. En 1981 publicà a Marsella les seves memòries sota el títol Andanzas de un refugiado español. Fou assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant anarcosindicalista i anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va morir el 3 de novembre de 2001 a Marsella (Provença, Occitània). En 2002 es publicà pòstumament el llibre Les errances d'un réfugié espagnol (1914-2001), traducció al francès de les seves memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan Martinez-Vita dit... Moreno.

Juan Martínez Vita (1914-2001)

Pepita Carpena (1919-2005)

***

Antonio García Barón

- Antonio García Barón: El 10 de maig de 1922 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Barón, també conegut com Antonié i El Rubio. Fill de pagesos i pastors de classe mitjana i republicans, en 1934 començà a freqüentar el local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de forta implantació a Montsó, i especialment la seva important biblioteca, on llegí els clàssics anarquistes (Reclus, Kropotkin, Mella, Urales, etc.). Arran del cop feixista de juliol de 1936, i malgrat la seva curta edat, s'enrolà com a milicià en la Columna Durruti al seu pas per Montsó. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 creuà els Pirineus per la Seu d'Urgell amb les combatents de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i fou internat al camp de concentració de Vernet. L'octubre de 1939, fugint de la misèria del camp, s'enrolà en l'Exèrcit francès i va ser enviat a la V Companyia d'Armes de Cambrai, formada per estrangers, per cavar trinxeres i defensar la Línia Maginot. Després de combatre les tropes alemanyes durant la primavera de 1940, intentà arribar al Regne Unit des de Dunkerque, però el juny de 1940 va ser detingut pels nazis i enviat, primer, a Nuremberg i, a partir del 6 d'agost de 1940, al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.422. Després de cinc anys treballant a l'infern de la pedrera del camp, el 10 de maig de 1945 va ser enviat formant part d'un comando a la fàbrica Heinkel de Viena i, després del bombardeig del camp pels aliats, a fer tasques agrícoles. En 1945 aconseguí fugir i va fer de guia a les tropes nord-americanes cap a Mauthausen, que fou alliberat el 5 de maig de 1945. Després de la guerra s'instal·là a París (França), on treballà a la fàbrica Marconi i va fer amistat amb l'escriptor anarquista Gaston Leval. Creuà clandestinament els Pirineus i, vestit de capellà, visità sa mare a Montsó. En 1951, animat per Leval, marxà a Amèrica i s'instal·là a Rurrenabaque, a la selva amazònica boliviana, on creà el desembre de 1953 amb sa companya Irma Cortez --amb qui tingué posteriorment cinc infants-- una mena de paradís llibertari en una zona del riu Beni, que batejà com«República Independent del Quiquibey», vivint de la pesca i de la caça de manera autogestionària --manipulant un parany per a jaguars perdé la mà dreta. En 1995 l'escriptor Manuel Leguineche publicà El precio del paraíso. De un campo de exterminio al Amazonas sobre la seva experiència. El desembre de 2000, acompanyat pel seu amic i membre de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma, Pedro de Echave García (Peter, Guindilla), i amb el suport econòmic de l'Ateneu Llibertari Estel Negre i la Federació Local de la CNT de Palma, retornà a la Península per arranjar determinades qüestions familiars i visitar un reputat oftalmòleg, moment que aprofità, abans de retornar a Bolívia, per fer diverses conferències (Saragossa, Barcelona, Palma, etc.) sobre els camps de concentració nazi i la implicació de l'Església catòlica i les autoritats franquistes en aquest crim. En 2005 publicà, editat per José Joaquín Beeme, García Barón. Un anarquista de Monzón en la selva boliviana. Cinco años de superviviente en Mauthausen. Malalt de glaucoma, abandonà amb sa companya la selva i marxà a San Buenaventura on sabedor del seu destí deixà de prendre aliments. Dues setmanes després, el 17 de novembre de 2008, Antonio García Barón va morir a San Buenaventura (La Paz, Bolívia).

Antonio García Barón (1922-2008)

Guindilla: «A Antonio García Barón. In memoriam», en Bloc de l'Ateneu Llibertari Estel Negre (12-01-2009)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

- José Navarro Prieto: El 10 de maig de 1902 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Havia nascut el 17 de juny de 1852 a Còrdova (Andalusia, Espanya). Fill únic del sabater Manuel Navarro Carmona, estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía.És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de la Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

***

Hinke Bergegren (1926)

- Hinke Bergegren: El 10 de maig de 1936 mor a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Havia nascut el 22 d'abril de 1861 a Estocolm (Suècia). Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu «honor» --aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptorés autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

Hinke Bergegren (1861-1936)

***

Barber

- Victor Loquier: El 10 de maig de 1944 mor a l'hospital d'Épinal (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Havia nascut el 29 d'octubre de 1866 a Nancy (Lorena, França). En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles.

***

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 10 de maig de 1963 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Havia nascut el 2 d'octubre de 1895 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a«anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942.

***

Notícia de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el periòdic de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 7 d'agost de 1935

- Anatole Goavec: El 10 de maig de 1970 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Havia nascut el 25 de març de 1901 a Brest (Bretanya). Treballà de dibuixant a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per «ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i«llançament de pedres», a dos mesos de presó. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. Es casa en dues ocasions.

***

Necrològica de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de juny de 1981

- Francisco Arrufat Sorolla: El 10 de maig de 1981 mor a Peròus (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Arrufat Sorolla –algunes fonts citen Soralla. Havia nascut el 4 de març de 1915 a Pena-roja (Matarranya, Franja de Ponent). S'afilià molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on ben aviat participà en les lluites contra els cacics locals. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals i participà en la implantació del comunisme llibertari arreu de tota la comarca. Greument ferit, va ser llicenciat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Ajudat per nombrosos companys, es guanyà la vida fent feinetes. Durant l'Ocupació, reprengué el contacte amb la CNT clandestina i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Peròus (Llenguadoc, Occitània), militant en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Francisco Arrufat Sorolla va morir el 10 de maig de 1981 a Peròus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat.

***

Mario Perelli

- Mario Perelli: El 10 de maig de 1981 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mario Orazio Perelli. Havia nascut el 23 de novembre de 1899 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). Quan era infant es traslladà a Milà, on en 1916 entrà a treballar com a obrer a la fàbrica d'esmalts Moneta, al barri milanès de Musocco. En un accident laboral, va perdre l'índex i el dit mig de la mà dreta. Actiu en la lluita sindical, aconseguí organitzar sis-cents obrers en una petita Cambra del Treball d'inspiració sindicalista i obtenir, després d'una dura lluita, adaptar els seus salaris amb els dels metal·lúrgics milanesos. La seva militància li va costar diverses detencions i, finalment, l'acomiadament de la feina. Després d'això, treballà a jornada completa en la Unió Sindical Milanesa (USM). Per haver ajudat alguns desertors a expatriar-se, va ser detingut i empresonat des de començament de 1918 fins a la primavera de 1919. Un cop lliure, s'acostà a l'anarquisme i col·laborà en el projecte de fundació d'un diari anarquista, que es materialitzà el febrer de 1920 amb l'edició d'Umanità Nova i on treballà fins l'agost d'aquell any en l'administració del periòdic i en la seva difusió. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado Quaglino i altres redactors d'Umanità Nova, restant empresonat fins a primers de novembre d'aquell any. Acusat d'haver participat en l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, després d'un període d'inactivitat, el matí del 14 de maig d'aquell any va ser detingut a Sappanico (Marques, Itàlia). Jutjat per l'Audiència, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. Després de restar 11 anys i sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia, Porto Longone i Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada gràcies a una amnistia. De bell nou a Milà, treballà d'antuvi com a llibreter de segona mà i després com a venedor ambulat de fruita i verdura. En els anys successius no destacà massa en la seva militància, però continuà estretament vigilat. Quan Itàlia entrà en la II Guerra Mundial va ser confinat, primer a Ustica (Sicília), després a l'illa de Ventotene i finalment al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Només va ser alliberat arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) i retornà a Milà, on esdevingué un dels organitzadors més actius de la resistència anarquista. En polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de crear un front revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita antifeixista en revolució proletària, i per aquesta finalitat mantingué estrets contactes amb Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat Proletària (MUP), amb Lelio Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb els quals fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione. Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per Germinal Concordia que projectaven crear una formació partisana llibertària. També participà en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL), la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdicIl Comunista Libertario. Amb Germinal Concordia, Antonio Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació partisana que, després de l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se«Brigada Malatesta-Bruzzi» i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres localitats. Just abans de l'Alliberament d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de l'aïllament polític que aleshores li semblava perillós, s'enquadrà en la formació «Brigada Matteotti», al voltant del Partit Socialista Italià d'Unità Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini. Després de l'Alliberament en el si de la FCLL s'accentuà progressivament la fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat per ell, per Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris a Milà, els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades «Tesis de Milà», document polític obertament reformista, que proposava la transformació del moviment llibertari en un autèntic partit polític, capaç d'esdevenir, segons ells, mitjançant la participació en les eleccions, en una tercera força entre la reacció i el socialisme d'Estat. Entre finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà l'escissió definitiva i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera i que acabà en menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En els anys successius prosseguí la seva activitat en el moviment socialista, sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí jugant un paper important en el seu pensament.

Mario Perelli (1899-1981)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Renard

0
0

 

Podríem dir que de la sèrie "mestres de la brevetat", de la qual ja us he donat els capítols de Stanislaw Jerzy Lec i de Ramón Gómez de la Serna, aquesta selecció del volum Els burgesos són sempre els altres, que ja és una selecció, feta i traduïda per Antoni Clapés, de l'oceànic Journal de Jules Renard. Oh, com m'agradaria tenir el do dels mestres de la cosa breu!

Aquí els teniu. La dotzena reglamentària:

 

Si em vinguessis a abraçar mentre llegeixo Baudelaire seria capaç de no interrompre'm, i si m'anunciessin la mort del pare entre dues estrofes de Victor Hugo, llavors diria: Espereu-vos!

La ironia és el pudor de la humanitat.

La modèstia escau als homes il·lustres. El que costa és ser modest quan no s'és ningú.

He estat feliç, però no és el que m'ha fet més feliç.

M'agrada la solitud, fins i tot quan estic sol.

Són còmodes, els enterraments. Pots semblar sorrut amb la gent: s'ho prenen com si fos tristor.

Les persones felices no tenen dret a l'optimisme: és un insult a la desgràcia.

Esdevinc una mica més modest, però una mica més orgullós de la meva modèstia.

Déu: un altre que es creu immortal!

Hem vingut aquí per riure. En el Purgatori o l'Infern no podem fer-ho. I en el Paradís no seria corrrecte.

La poesia m'ha salvat de la infecta malaltia de la severitat.

Un escriptor només ha de ser un escriptor. I la resta és literatura.

 

(Jules RENARD. Els burgesos són sempre els altres. Selecció i traducció d'Antoni Clapés. Edicions Sidillà)

 

Plenari extraordinari.

0
0

Avui hi ha ple extraordinari a les 13:30 . Podeu assistir, escoltar-ho per  Ràdio Pollença.

- L'aprovació definitiva del pressupost.  Han presentat al·legacions   TOTS, el PP, la Plataforma Pro Camins i l'inspector de policia. 

- L'aprovació de la proposta del solar de Ca'n Cunill per a la construcció del nou centre de salut.


Cal regularitzar les nombroses contractacions irregulars municipals

0
0

Un tema molt recurrent a tots els plens i tertúlies té a veure amb les contractacions irregulars de l'Ajuntament. Des d'Alternativa fa anys que hi tenim l'ull damunt aquesta qüestió, perquè un Ajuntament descuidat en les seves contractacions i opac, és fàcilment presa dels favoritismes, clientelismes o corrupció (tenim tota una secció al nostre bloc dedicada al tema)

Quin és idò el problema? El problema és que la contractació pública s'ha de fer seguint uns determinats procediments, que en ocasions són complexos, i que la majoria de vegades no es poden fer de forma automàtica perquè impliquen la redacció d'uns plecs, les diferents fases del procés amb els terminis... En els anys que fa que demanam explicacions per una o altra situació irregular, la majoria de les vegades, per part dels diferents equips de governs l'excusa habitual és que els tècnics estan desbordats de feina i no donen a l'abast. Hi ha però, també, una mala planificació, poca previsió de quan acaben els contractes i posar en marxa allò necessari per ser-hi a temps, apart de temes que han quedat irresolts en un passat remot (com el contracte amb SEARSA, caducat el 96) i que es continuen acumulant i fent cada vegada la pilota més grossa.

A les nostres crítiques relatives a la contractació, ara que també estan a l'oposició s'hi han afegit el PP, el PI i Tots, i des del començament de la legislatura venim demanant una acció planificada. Tots els grups hem dit que sabem que no es poden arreglar totes les contractacions de cop en dos dies, però que no ens serveixen excuses vagues i cap compromís concret de contractes i calendari.

Com que nosaltres no ens limitam a protestar de veu el dia del ple perquè ens sentin per la radio i llavors no fer res més, hem estat investigant per fer-nos una idea de la situació (el més completa que ens permeten les nostres forces) i a la vegada compartir-la amb qualsevol ciutadà interessat, amb una informació que és complicada d'aconseguir. Sempre ho deim, i ho reiteram: la transparència és una paraula que queda molt bé en temps d'eleccions, però que es demostra amb fets i no amb paraules!

A continuació teniu un resum de la situació de diferents contractacions que realitza l’Ajuntament. Evidentment aquestes no és una llista exhaustiva (que escaparia de les nostres possibilitats) de totes les relacions que té la nostra administració amb diferents empreses. A part d’aquestes, hi ha també un grapat de relacions amb empreses que es fan sense contracte, però que no tenen cap objecció per part de intervenció, com podrien ser les feines de comunicacions postals, el renting de les copiadores, les alarmes dels edificis municipals o el manteniment d’ascensors entre altres. Igualment hi ha moltes tasques que es realitzen amb informes en contra de intervenció que no surten aquí; aquestes darreres són tasques que intervenció considera que pel seu volum de facturació haurien d’ajuntar-se en un lot i licitar-se. Estaríem parlant de tasques com les de publicitat i impremta o totes les tasques de manteniment i conservació tant de l’enllumenat, les vies públiques, o els jardins.

A part d’això, recalcar que les xifres no són 100 % exactes i estan en molts casos arrodonides


TASCA

EMPRESA

FINALITZACIÓ

QUANTIA

CONTRACTES EN VIGOR

Assessorament teatral

xxxxx

12-2017 (Prorrogable)

14.700

Assessorament informàtic

ASAC

22-2-2017 (prorrogable)

85.000

Retirada vehicles

DRA BALEAR

13-3-2017

per ingressos.

Manteniment enllumenat Port

EHISA

3-2017

25.000

Educador de carrer (IEMO)

INTRES

21-3-2017

55.000

Manteniment i alineacions arbòries (Poda)

COECSA

26-3-2017

50.000

Recollida i acollida d’animals

N.PARK

23-4-2016 (Prorrogable)

24.000

Assegurances de vehicles de l’àrea de serveis

PLUS CONSULTORES

Un negociat

9.500

Salvament i socorrisme

MARSAVE MALLORCA SL

Prorrogat fins 31-12-2016

38.378,88

Renting de servidors

LEVEL ELECTRONICS

7-2016

13.300

Teleassistència

SERVEI TELEASSITÈNCIA SA

20-5-2018

23.000

Monitoratge i atenció al públic al CTO La Gola

NATURA PARK

12-2019

30.000

Inspecció de tributs

COORDINADORA GESTIÓ INGRESSOS

6-2017

80.000

Tractament de plagues

JCV SLU

6-2018

12.000

Estades Pollença i Port

FONASPORT

6-2018

395.514 (1)

Activitats aquàtiques i socorrisme piscines

FONASPORT

11-2018

395.514 (1)

Activitats esportives

FONASPORT

11-2019

395.514 (1)

Educació ambiental

GRAM

6-2018

17.037

Direcció Festival

JOAN VALENT

31-7-2016

22.000

Coordinació i assessorament Museu

xxxx

5-2017

36.500

Servei Municipal d’Orientació Educativa (SMOE)

xxxx

6-2016

24.000

Servei ORA

DORNIER

Fan plec

30.000

SERVEIS SENSE CONTRACTE, AMB CONTRACTES CADUCATS O AMB ALGUNA OBJECCIÓ D’INTERVENCIÓ

Informador joventut

xxxxx

No contracte

17.000

Coordinació àrea de festes

xxxxx

No contracte

13.600

Tècnic de so radio

xxxxx

Contracte de serveis

15.500

Tasques Catastre

xxxxx

No contracte

39.400 (2)

Atenció al públic

xxxxx

No contracte

39.400 (2)

Assessorament lingüístic

xxxxx

No contracte

34.680

Assistència tècnica Medi Ambient

xxxx

No contracte

36.500

Gestió i promoció esportiva

xxxxx

No contracte

31.500

Servei ajuda domiciliària i altres

INTRESS

Acabat al 2-2015

145.000

Escola viva

MAISOL

Acabat al 12-2014

53.040

Escoleta

ESTUDI 6 GESTIÓ SOCIOEDUCATIVA S.L.

Acabat al 1-2015

90.000

Neteja Viària

UTE

Anul·lat per sentència judicial, en precari fins 12-2020

881.000

Català Adults,

PARAULA

Rep subvenció per cursets

18.000

Centres Oberts

LLEURE ACTIU

Fins 2014 tingué un contracte menor

30.000

Servei voluntariat europeu

LLEURE ACTIU

No contracte

6.000

Coordinació platges

xxxxx

No contracte

9.400

Escola d’adults

ASTUR SERVICIOS LA PRODUCTORA

Acabat 8-2015

104.000

Sanejament de clavegueram

SEARSA - CANYELLAS

Acabat 1996

100.000

Servei vigilància (poliesportiu)

VISABREN

Un contracte menor, acabat, treballant en un plec per ampliar

13.438

Material informàtic

LOGICS MALLORCA SL

No contracte

5.900

Servei Grua

AUXICAR / xxxxx

No contracte

35.000

Subministraments elèctrics

AUDAX / ENDESA / G.NATURAL / IBER.

No contracte

459.000

Combustibles i carbur. escoles

SANBI / REPSOL

No contracte

24.000

Combustibles Esports

REPSOL

No contracte

60.000

Responsabilitat civil i patrimonial

ALLIANZ

10-2016 (contracte menor, incorrecte)

14.000


Observacions:

(1): La quantitat és la suma de la prestació dels tres serveis.

(2) La quantitat és la suma de la realització de les dues tasques.

Xxxxxx: noms de persones, en compliment de la llei de protecció de dades

Hem de dir, per ser transparents que, ahir, l'equip de govern ens va fer arribar el llistat de contractes i el seu estat que veníem demanant, amb una proposta de calendari de regularització. Esperam reunir-nos tots els portaveus per pactar un calendari consensuat.

La Revolució Xinesa trasbalsa la resta del món (2).

0
0

  

       La Revolució Xinesa trasbalsa la resta del món (2).

 

 

   De fet, ja fa temps que la Xina va derrotar l'Imperi. Però l'Imperi encara no vol reconèixer la seva derrota,  i continua amb la seva guerra secreta contra l'economia xinesa. Amb el seu darrer gran projecte,  el TTP (Tractat d'Associació Transpacífic),  Washington pretén recuperar l'hegemonia econòmica entre els països del Pacífic (Es veu que s'han begut el seny: pretenen excloure la Xina de la gran aliança; o sigui, absurdament,  es deixa fora del pla al principal soci comercial – la Xina – de la major part d'aquests països) (S'ha de saber: la Xina és,  de molt,  el principal proveïdor dels EUA. Vegeu l'informe del Banc de Santander Xifres del comerç exterior dels EUA).

  Fent un subratllat:   Al segle XVIII,   Anglaterra va fer la revolució industrial sense ésser obstaculitzada per cap imperi rival. La Xina comunista,  en canvi,  va iniciar la revolució industrial dins la tempesta de la guerra freda,  però malgrat les dificultats va poder tirar endavant.

 

     Des de 1949,  els EUA han posat en pràctica mil i un plans per ofegar l'economia xinesa.

   Un exemple per entendre la cosa:  La intervenció militar dels EUA a Líbia (per mitjà de l'OTAN) al 2011,  va resultar ruïnosa pel centenar d'empreses xineses que operaven al país; el govern xinès hagué de rescatar més de 30.000 obrers (i enginyers) xinesos atrapats allà (S'ha de saber: La Líbia d'En Gaddafi gaudia del més alt nivell de vida d'entre tots els països africans).  

     Però malgrat la guerra freda,  la Xina va continuar desplegant el seu procés d'industrialització; i,  a partir de 1978, amb la nova estratègia dissenyada per En Deng Xiaobing,  el creixement de la Xina fou fulgurant (al voltant del 10 % durant tres dècades).

 

  Fins ací a manera de preàmbul.  Tot seguit haurem de veure qualcuns aspectes de la manera la Revolució Xinesa afecta a tot el món.

    Qualcuns aspectes i no més. Allò que m'importa destacar és que el desafiament xinès a l'Imperi (l'Occident, en diuen els mitjans de les Corporacions) ha contribuït de manera decisiva a la formació d'un món multilateral,  en el sentit de que de cada vegada més països es desmarquen de la política  monopolar practicada pels Estats Units i els seus aliats (Monopolar,  en el sentit que el món es regit per una única gran potència).

   I allò que particularment vull destacar és que Catalunya (Catalunya Sencera,  tant la insular com la continental) també és afectada pel creixement del poder del bloc del multilateralisme (Bloc del qual la Xina n'és el gran valedor).

 

    En sentit contrari al del moviment global,       ''l'independentisme tranquil'' (L'equip neoliberal d'En Mas-Jonqueres),   al 2014, feia saber que faria ''pedagogia'' del projecte independentista als Estats Units i a la Unió Europea (En Mas,  com un esperitat,  volava a Boston i a Jerusalem per a anunciar la bona nova; a Jerusalem,  per aconseguir el suport del sionisme, se suposa).

   A l'època de la Revolució Cultural,  les ''ànimes belles'' catalanes estaven entusiasmades amb En Mao Zedong. Pel contrari, la política d'En Deng Xiaobing (''construcció del socialisme a la manera xinesa'') els deixava freds.

    Però allò que s'ha de veure:  L'èxit de la literatura d'En Mao entre les formacions esquerranes,  no es corresponia amb la realitat socio-econòmica del país (Al 1978,  l'economia xinesa continuava ''subdesenvolupada'').

   O sigui, en contra dels sospirs de les ''ànimes belles'',  fou l'estratègia d'En Xiaobing la que ha comportat la derrota dels Estats Units (Derrota política,  perquè Washington ha fracassat en els seus intents d'ofegar la Xina; i derrota més profunda dels EUA, el qual ha patit la ruïna de la seva indústria. Sobre això podeu veure la meva web Els EUA i el RU es desindustrialitzen) 

  

        Per a saber de quina manera la Revolució Xinesa pot provocar les condicions globals que facin possible l'establiment d'una República Catalana (de Catalunya Sencera),  vegeu les tesis següents.

    Tesi:  Al llarg de la història,  quan s'esdevé la desfeta dels imperis, llavors afloren els nous Estats de les nacions que eren subjugades.

   Tesi: Des del 1714,  les potències europees han deixat de reconèixer a Catalunya com a nació; i han donat validesa jurídica a l'imperi espanyol i a l'imperi francès.

   Tesi: Actualment, la Unió Europea manté les normes pro-imperials de sempre; tampoc reconeix els drets nacionals de Catalunya; ni en fa menció.   

      Tesi: Des dels seus inicis,  la Unió Europea és un instrument de domini dels Estats Units. La UE no té plena sobirania. I els Estats que la composen,  tampoc.

     Tesi: els Estats Units va fer seva la normativa pro-imperial europea de no reconèixer les nacions europees sense Estat.

    Tesi:  Washington manté el seu suport als subimperis francès i espanyol,  vassalls seus.

    Tesi:  Acceptats aquests enunciats,  s'ha de concloure que el panorama és absolutament oposat a les aspiracions independentistes del Principat de Catalunya.

    Tesi: La desfeta de la Unió Europea,  posaria en crisi els subimperis europeus.

    Tesi:  La renúncia imperial dels Estats Units significaria l'establiment del nou ordre multilateral.

   Tesi última:  La Revolució Xinesa ha sigut la força decisiva per a l'avanç indeturable d'un món multilateral,  món lliure de les restes podrides de l'imperialisme i del neoliberalisme.

   Tesi última: El triomf de la Revolució Xinesa fa pròxima la derrota a tot el món de les Corporacions capitalistes,  i l'enfonsament dels règims neoliberals,  ara dominants a ''Occident''.

    Tesi última:  Demanar ajut als neoliberals i als sionistes,  cosa que fa ''l'independentisme tranquil'',   és  absurd (és estrambòtic, jo deia).  La independència de Catalunya vindrà amb la desfeta de l'Imperi.

 

 

    

    

 

Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70: anant cap a la presó

0
0


Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70: anant cap a la presó


Aquell matí de novembre del 76 la majoria dels manifestants que eren davant els jutjats amb pancartes eren membres del partit i simpatitzants. La gent del carrer també s´aturava i demanava informació del que passava. Amb una llambregada vaig notar com amics i desconeguts havien perdut la por. Tothom era enmig del carrer, dificultant la circulació dels vehicles. El poble se sentia segur. Feia només unes setmanes s´hauria fet palès el temor a una detenció per part de la Social i la Guàrdia Civil. Ara, s´esposaven a qualsevol cosa per tal de demostrar el rebuig a la repressió. (Miquel López Crespí)


La sortida dels jutjats en direcció a la presó va ser emocionant.

De cop i volta, inesperadament, des de la terrassa de l´antic Gran Hotel se sentí, potent, La Internacional.

Algú havia situat un altaveu a les altures de l´edifici. Tothom restava sorprès. Els vianants s´aturaven a escoltar, provant d´endevinar d´on sortien les notes de l´històric himne de la Revolució.

La sorpresa va ser majúscula! Qui en devia haver tengut la idea? Ens miràvem sense saber què pensar. Alguna cèl·lula del front d´estudiants o de barris?

No hi havia temps per esbrinar-ho. El xòfer del jutjat ens donava pressa. Potser s´atemorí en sentir la música. Possiblement pensava que la situació podria complicar-se. I si els concentrats davant el casal tenien planificat dificultar la nostra marxa, rompre els vidres del cotxe oficial? Cap dels tres ens esperàvem un acomiadament semblant. Reconec que estàvem emocionats. Com contenir les llàgrimes? I, el més important... era la primera vegada en la vida que podia veure els centenars de companys del partit manifestant-se enmig del carrer, a la llum del dia! La clandestinitat era severa. Tan sols ens coneixíem les persones estrictament necessàries i sempre sota noms de guerra. A vegades, anant a una manifestació, a aferrar cartells, actuàvem al costat d’altres membres de l´organització. Però ningú no sabia el nom autèntic de les persones que sortien amb nosaltres i, molt manco, l´adreça on vivien! Era difícil coincidir sempre amb els mateixos militants. A ningú li passava pel cap demanar d´on procedia.

Aquell matí de novembre del 76 la majoria dels manifestants que eren davant els jutjats amb pancartes eren membres del partit i simpatitzants. La gent del carrer també s´aturava i demanava informació del que passava. Amb una llambregada vaig notar com amics i desconeguts havien perdut la por. Tothom era enmig del carrer, dificultant la circulació dels vehicles. El poble se sentia segur. Feia només unes setmanes s´hauria fet palès el temor a una detenció per part de la Social i la Guàrdia Civil. Ara, s´esposaven a qualsevol cosa per tal de demostrar el rebuig a la repressió.

El secretari del jutjat que ens portava a la presó continuava preocupat per la possible actitud dels manifestants. En sortir del pati, conduïa amb cura, temorenc de fer mal a algú. Travessàrem lentament la gentada i, nosaltres, davallant de forma instintiva les finestres, saludàrem els concentrats alçant el puny.

Em vaig adonar que havia cessat la música de La Internacional. Un grup de grisos sortia de l´edifici amb el magnetòfon i la cinta de les cançons revolucionàries.

Per sort no agafaren ningú! Els companys ho havien muntat a la perfecció! Es perdia un altaveu i l´aparell, però l´efecte era admirable. Una petita acció digna de passar a la història de la lluita per la Llibertat!

El cotxe continuà avançant entre els concentrats. Tot eren crits per demanar l’Amnistia. Se sentien els aplaudiments i els visques dedicats a l´organització. De cop i volta, mirant cap a la dreta, vaig distingir Joana agitant una bandera roja amb l’estrella de cinc puntes i la falç i el martell. Què passava? La situació s’havia descontrolat? I si la Brigada Social o qualque agent de la Guàrdia Civil la detenia? On romanien les nostres severes instruccions per a mantenir la seguretat, lluny de problemes inesperats?

Era ella, al capdavant, decidida. De cop i volta se situà davant del capó i, sense deixar que avançàs, agitava l´estendart, animant els companys que s’anaven congregant, envoltant-nos, combatius i cridaners.

Va ser quan, inesperadament, el secretari general hi va intervenir. Es va apropar a Joana i, xiuxiuejant-hi unes paraules a cau d´orella, li va fer plegar la bandera. Nosaltres no podíem sentir res. Imagín que, amb poques paraules, li degué fer entendre que no era el moment d’incitar la policia a intervenir. No ens convenien més detencions. Joana era summament disciplinada i sabíem que no conservava a casa seva cap document que ens pogués comprometre. Però tampoc no en podíem tenir una seguretat absoluta. Una detenció imprevista podia fer trontollar determinades feines de l’organització.

Ho entengué de seguida ja que, d´immediat, vaig veure com, a poc a poc, plegava la bandera i es feia fonedissa entre els manifestants.

Finalment, el vehicle pogué enfilar la Rambla, en direcció a les Avingudes. El xofer va respirar més tranquil. Vaig pensar que era la primera vegada que portava a la presó un grup de detinguts polítics i que mai s’havia trobat enmig d´una manifestació. Ben cert que no ho devia entendre. Al seu davant, just feia uns minuts, el jutge havia dit que amb setanta mil pessetes damunt la taula ens evitaríem el tràngol que ens esperava. Era evident que nosaltres no érem uns qualsevols i que, si haguéssim volgut hauríem pogut aconseguir els diners de la multa entre amics i simpatitzants. Qui podia creure que Jaume, un exmissioner que romangué més de cinc anys propagant la Fe a Perú i a Burundi, no pogués abonar el que li corresponia? I un comptable com Guillem Salomó? Era impossible! Jo mateix, havia sortit feia unes setmanes als diaris com a guanyador d´un premi de teatre i el meu nom es podia veure cada setmana a les pàgines de Cultura de diverses publicacions de les Illes.

El secretari del jutge no podia endevinar les nostres intencions, el sentit de la follia que ens dominava. No ens assemblàvem gens als delinqüents habituals que portava a tancar. Quin era el condicionant de la nostra actitud, els motius pels quals decidíem no pagar la fiança?

Podia endevinar cada un dels seus pensaments en la mirada que, de tant en tant, ens dirigia.


[11/05] Atemptat de Hödel - «El Eco del Rebelde» - «Discontent» - París (11-05-68) - Tocci - Simon - Boal - Vázquez Aguirre - Lusvardi - Caroni - Bueno Uribe - Joukowski - Albin - Gella - Riera Álvarez - Yvetot - Eikeboom - Cavallazzi - Soto - Iglesias - Mingueza - García Polanco - Serna

0
0
[11/05] Atemptat de Hödel - «El Eco del Rebelde» - «Discontent» - París (11-05-68) - Tocci - Simon - Boal - Vázquez Aguirre - Lusvardi - Caroni - Bueno Uribe - Joukowski - Albin - Gella - Riera Álvarez - Yvetot - Eikeboom - Cavallazzi - Soto - Iglesias - Mingueza - García Polanco - Serna

Anarcoefemèrides de l'11 de maig

Esdeveniments

L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders

- Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant«Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).

Max Hödel (1857-1878)

***

Capçalera d'"El Eco del Rebelde"

- Surt El Eco del Rebelde: L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anarquico. Era continuació de la publicació anarcocomunista El Rebelde, editada a Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de publicar-se víctima de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo, probablement un pseudònim. Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de Joan Montseny, Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé i Marcos Zapata, entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en sortiren quatre números (i un suplement al número 3), l'últim el 29 de juliol de 1895, i fou substituït per El Invencible, queúnicament publicà un número el 27 d'agost de 1895.

***

Portada d'un número de "Discontent"

- Surt Discontent: L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer número del setmanari anarquista Discontent. Mother of Progress (Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable fou Oliver A. Verity i en el consell de redacció figuraven George H. Allen, Charles L. Govan i James F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan oficiós de la colònia anarquista«Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA), creada en 1896, i, a més de notícies sobre la colònia llibertària, tractà temes d'allò més divers (amor lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia, capitalisme, política internacional, religió, salut, vegetarianisme, repressió, llibertats d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de George H. Allen, J. I. Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff, Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H. F. Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno), J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic, Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C. Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J. Schelhous, J. T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i Ross Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899 suspengué l'edició i la reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce, Washington, EUA). Aquesta publicació tingué una àmplia difusió i comptà amb dos centres de distribució (Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle, San Francisco i Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos acusat de violació de la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina de correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van traslladar a la petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En sortiren 186 números, l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït per Demonstrator, que es publicà a Lakebay i tragué 142 números entre l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.

***

L'endema de la "Nit de les Barricades"

- París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres --Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)-- es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Pilade Tocci

- Pilade Tocci: L'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste,Acratos, etc.). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista«itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per«associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista «Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

Foto policíaca de Charles Simon

- Charles Achille Simon:L'11 de maig de 1873 neix a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la injustícia del procés de Henri Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana, trobarà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

Charles Achille Simon (1873-1894)

***

Evelio Boal López

- Evelio Boal López: L'11 de maig de 1884 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el tipògraf anarcosindicalista i secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal López. Sos pares es deien Miguel Boal i María López. Des de molt jove participà en el moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on treballà de tipògraf, en 1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Aquest mateix any fou nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat al teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón, però abandonà l'escena per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que dirigí el grup artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual representà obres d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la corresponsalia a Barcelona del periòdic de LosÁngeles (Califòrnia, EUA) Fuerza Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés de Sants, on va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà part de la comissió que en redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo realitzà tasques propagandístiques i d'organització arreu Castella. El gener de 1919 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional, però fou alliberat a causa de la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919 formà part del Comitè de Vaga de l'empresa La Canadenca en representació del Comitè Nacional de la CNT. El 23 de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels primers a suggerir la creació d'una federació anarquista ibèrica. Va ser un dels màxims organitzador del II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el càrrec de secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, el qual declarava que la finalitat d'aquesta organització era assolir el «Comunisme Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del Comitè Nacional confederal; aprofità la reclusió, que durà fins agost, per a escriure des de la presó per al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). El setembre de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a Barcelona de Solidaridad Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En el Ple de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT. Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza Consciente, El Rayo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el pseudònim Chispazos. El novembre de 1920, arran de la repressió governamental desencadenada contra el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i va fer servir el nom d'Ángel Fernández. El 3 de març de 1921 va ser novament detingut al domicili d'Ángel Fernández Castaño al carrer de Marina, on vivia clandestinament, i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i José Domínguez Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de fugues». Evelio Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona (Catalunya). Partidari de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es casà, i dos infants. Durant els anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors de la CNT més competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre els companys de tota la història de l'anarcosindicalisme.

Evelio Boal López (1884-1921)

***

Eduardo María Vázquez Aguirre

- Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).

***

Bruno Lusvardi

- Bruno Lusvardi: L'11 de maig de 1904 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista Bruno Lusvardi. Quan encara era molt jove començà a distribuir el diària anarquista Umanità Nova i es va subscriure, amb sos germans, al setmanari Fede! Seguint l'exemple de sos germans grans (Medardo, Filippo, Alfredo i Aldebrando), abraçà l'antifeixisme. Va ser detingut en diverses ocasions i tancat en diferents presons alguns dies acusat d'actituds sospitoses, per raons d'ordre públic i per cops. En 1924 va ser empresonat 10 dies per «distribució de pamflets». En 1926 va ser detingut juntament amb son germà Medardo acusat de ser una«amenaça per a l'ordre públic». També va ser empresonat en 1929 arran d'una visita reial, en 1931 gairebé un mes i també en 1936. Entrà a formar part del grup d'excombatents«Italia Libera – Ciro Menotti». Després de l'exili o de la detenció dels anarquistes més actius de Mòdena, restà aïllat i, per continuar actiu en la lluita antifeixista, entrà en contacte, sense afiliar-se, amb l'estructura clandestina del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Contribuí a l'organització d'alguna cèl·lula i amb Albano Franchini participà el setembre de 1930 en el Congrés de Migliarina, a La Spezia (Ligúria, Itàlia). No obstant això, aquesta col·laboració amb els comunistes li va deixar un mal sabor de boca i es va sentir humiliat i calumniat. Contínuament vigilat per la policia, en 1934, patí una agressió per part d'un escamot format per una vintena de feixistes. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, amb sos germans Filippo i Alfredo, que acabaven de venir del seu confinament, s'uní amb Albano Franchini i Aurelio Ferrari per passar-se als partisans. El grup romangué uns dies amb la mare d'Aurelio Ferrari a Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya, Itàlia), però no trobaren cap tipus de resistència organitzada. Posteriorment entra a formar part del Partit d'Acció (PdA), del qual esdevingué representant del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), i lluità en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità activament en la Federació Comunista Llibertària de Mòdena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Ida Caroni i de Rodolfo Gunscher apareguda en el periòdic parisenc "Journal des Débats Politiques et Littéraires" del 17 d'abril de 1935

- Ida Caroni: L'11 de maig de 1905 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ida Caroni, també citat el seu nom com Aida i el seu llinatge com Caronni. Al cantó suís de Ticino, conegué l'anarquista Rodolfo Gunscher, que esdevingué son company i amb qui el febrer de 1933 tingué un fill. Posteriorment la parella passà a França. El 6 d'abril de 1935, amb Rodolfo Gunscher, qui feia servir el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale cap a Tunísia; detinguda la parella sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra Benito Mussolini i Pierre Laval durant la Conferència d'Stresa (Piemont, Itàlia) i contra Dino Grandi a Ginebra (Ginebra, Suïssa), fou enviada amb el mateix vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània), d'on fou expulsada. En 1936 seguí son company a Espanya, per a participar en la revolució que s'estava gestant. El febrer de 1939 es trobava internada a Julhac (Llemosí, Occitània), on s'encarregava de posar en relació les esposes dels militants internacionalistes amb sos companys i des d'on mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Luigi Bertoni. Entre 1947 i 1950 encara estava subscrita al periòdic de Bertoni Le Réveil.

Rodolfo Gunscher (1902-1938)

***

Carmen Bueno Uribes

- Carmen Bueno Uribes: L'11 de maig de 1918 neix a San Clemente (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Bueno Uribes. Fou la més petita d'una família nombrosa. Son pare morí jove i son germà major, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es traslladà a Madrid, on marxà tota la família posteriorment. En 1935 aconseguí titular-se en infermeria a Valladolid. Afiliada a la CNT com a infermera, participà a Madrid en la revolta popular del 18 de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Militaritzada, fou responsable com a tinent d'una sala de 66 llits de l'Hospital de Sang creat a la Sala de Festes de l'Hotel Ritz de Madrid. El setembre de 1938 s'uní amb son company, esperantista i vegetarià, a l'Ateneu Llibertari del Centre i ambdós es traslladaren a València. El 4 de gener de 1939, poc abans del triomf feixista, nasqué sa filla (Carmen Delgado) i es traslladà a Madrid, on fou delatada per un metge feixista i arrestada en diverses ocasions. Durant la postguerra exercí la solidaritat visitant els companys tancats a les presons madrilenyes o enterrant els cossos dels afusellats a les tàpies del cementiri. En 1951 es va separar i reprengué la seva professió i dos anys després es titulà com a comare --portà al món la futura escriptora Almudena Grandes. En 1953 se casà amb l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán i quan en 1991 morí aquest, s'encarregà de difondre el seu llegat. En 2007 i 2008 participà en els homenatges a Eduardo de Guzmán que van fer, respectivament, la Universitat Popular de Palència i l'Ajuntament de Villada. Carmen Bueno Uribes va morir el 12 de novembre de 2010 en una residència de la tercera edat de Madrid (Espanya), on havia estat portada l'any anterior arran de patir un vessament cerebral que la deixà en una cadira de rodes, i l'endemà fou incinerada acomiadada pels companys del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

- Nicolas Joukowski: L'11 de maig de 1895 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Havia nascut el 21 d'octubre de 1833 a Ufà (Orenburg, Imperi Rus). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz,Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

***

"Le lamineur", de Georges Higuet

- Albin Cantone: L'11 de maig de 1929 mor arran d'un carcinoma el propagandista anarquista lionès Albin Cantone, més conegut com Albin. Havia nascut el 1888 a Vigliano (Piemont, Itàlia). Com a obrer metal·lúrgic va haver de retirar-se per un problema mèdic a la mà dreta i aleshores es va dedicar a la propaganda, la poesia, la crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918 va publicar la revista Les Glaneurs i va participar en altres publicacions periòdiques, com ara Les vagabonds (1921-1922), La Brochure Mensuelle o Semeur.És autor de Religion (1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits de militants révolutionnaires (1927).

***

Mobilització de milícies a la seu de CNT-UGT de Barbastre

- Miguel Gella Pardo: L'11 de maig de 1938 mor al front de la serra de Castelfrío (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Gella Pardo. Havia nascut en 1898 a Osca (Aragó, Espanya) i sos pares van ser Ramón Gella i Isabel Pardo. Pagès, fou president de la Societat de Camperols, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca, i estava considerat per la Comissaria d'Investigació i Vigilància com a«anarcosindicalista perillós», especialista en explosius i protagonista d'actes de sabotatge en línies elèctriques i vies fèrries. Durant la vaga de transportistes i de mecànics, el 25 de maig de 1932, la Torre de Felipón on vivia, situada a les afores d'Osca, va ser escorcollada per la Guàrdia Civil i es trobà pólvora, metxes i el fullet Las tareas de las organizaciones sindicales revolucionarias y su trabajo en las fábricas. Per aquest fet fou detingut 23 dies, jutjat el 23 de setembre de 1932 i condemnat per «tinença d'eines per a la fabricació d'explosius» a tres anys i dos dies de presidi correccional. Quan l'aixecament feixista, el mateix matí del 19 de juliol de 1938 aconseguí passar-se a zona republicana i s'allistà en les Milícies Confederals de Barbastre. Amb aquestes tropes frenaren a Nueno l'atac feixista que prengué les Lomas de Aracués. Des del gener de 1937, ja capità, aconseguí arribar a les faldes del Gratal i poc dies després reconquistaren les Lomas de Aracués i Lierta. El 7 d'abril de 1937 participà en el frustrat atac al Mondó i el Carrascal de Chimillas, l'objectiu del qual era encerclar Osca. Amb els seus homes de les Milícies de Barbastre s'infiltraren en zona feixista i donaren un cop amb explosius a Esquedas, però l'assalt de les tropes anarquistes italianes fracassà al Mondó. El 27 de juliol de 1937, al front del IV Batalló de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió«Ascaso», prengué el Molino de las Salinas i entrà a Puibolea. El març de 1938 va ser ascendit a comandant del II Batalló arran de la mort del seu antecessor, Francisco Salamero, el 19 de març de 1938 a Minuesa pel projectil d'una tanqueta italiana. El maig de 1938 s'engegà l'ofensiva de les tropes feixistes al front d'Alfambra sobre la posició de Castelfrío, fortificada per sapadors de la 127 Brigada Mixta. La posició va ser bombardejada per artilleria, tancs i aviació enemiga i va ser ferit per la metralla. Evacuat a un hospital de reraguarda, morí dies després, l'11 de maig de 1938. Va ser enterrat a València enmig d'una gran manifestació de dol davant la gran popularitat assolida per la 28 Divisió. En 1938 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques d'Aragó li va obrir expedient (C-536), però el va sobreseure en 1943 en assabentar-se de la seva mort.

***

Jerónimo Riera Álvarez

- Jerónimo RieraÁlvarez: L'11 de maig de 1938 és afusellat a Oviedo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Jerónimo RieraÁlvarez. Havia nascut cap al 1896 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i sos pares es deien Jenaro Riera i Jesusa Álvarez. Electricista de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera va ser força perseguit. En 1924 va ser detingut pels fets de la«Sanjuanada». El maig de 1928 va ser novament detingut amb altres companys (José Antuña, José Pueyo, Pedro Martín i Francisco Díaz) a La Felguera i portats a Madrid per a ser interrogats acusats de planejar un atemptat contra les obres de l'Exposició Internacional de Barcelona, però van ser alliberats 36 hores després, denunciant els maltractaments que havien patit en el periòdic El Noroeste. El 29 de març de 1931 va fer un míting al seu poble natal. Amb la proclamació de la II República espanyola, el maig de 1931 assistí al Ple Regional confederal, en representació de la Federació Local de La Felguera, i entre l'11 i el 17 de juny d'aquell any representà el Sindicat Metal·lúrgic d'aquesta localitat en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid; també el setembre de 1931 assistí al Ple Regional de la CNT en nom del Sindicat Metal·lúrgic de La Felguera. En 1934, arran de la Revolució d'Astúries, s'hagué d'exiliar amb sa família, instal·lant-se a Llemotges (Llemosí, Occitània). Amb l'aixecament feixista, el juliol de 1936 des de La Felguera marxà a Gijón on va combatre la reacció feixista. En 1937 fou redactor del periòdic CNT editat a Gijón. Quan Astúries ja estava perduda, intentà fugir per mar a França --on havien marxat sa companya, Patrocinio Vuelta, i sos infants, Abelardo i Sara--, però va ser capturat pels franquistes i tancat al camp de concentració de Camposancos (La Guardia, Pontevedra, Galícia). Identificat, va ser traslladat a Oviedo, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Jerónimo Riera Álvarez va ser afusellat l'11 de maig de 1938 a Oviedo (Astúries, Espanya) i les seves restes llançades a la fossa comuna del cementiri. Era un bon amic de Buenaventura Durruti.

---

Continua...

---

Escriu-nos

El nou Centre de Salut

0
0

Aquest mes de maig, s'ha fet un ple extraordinari i, entre altres coses, s'ha pres la decisió sobre quin solar se cedeix a la Conselleria de Salut per dur a terme la construcció d’un nou i molt necessari centre de salut.

Ja fa un temps que l’equip de govern ha posat el tema damunt la taula a tots els grups polítics, i ha anat mostrant quines són les diferents possibilitats. En aquest sentit s’han realitzat dues juntes de portaveus, i també una reunió informativa per explicar el tema a la ciutadania.

En un article passat ja vàrem fer un resum de les principals avantatges i inconvenients de les diferents opcions que es posaren damunt la taula: l'ubicació actual, Can Conill (l'aparcament de devora el parc), Camp den Costa (aparcament de devora Joan Mas), Can Bach (zona verda de darrera el Centre Cultural). Podeu consultar-lo aquí: http://alternativa.balearweb.net/post/125570

Les condicions de la Conselleria de Salut eren que ha de ser possible fer-hi una edificació de 2.200m2, que tengui bons accessos i que estigui disponible de forma relativament ràpida (ja que un cop elegit solar cal iniciar els tràmits per fer el projecte, licitar-ho i fer les obres que duraran entre un any i mig i dos anys).

Des d'Alternativa entenem que tots els solars tenen avantatges i inconvenients i que qualsevol opció pot ser defensada amb arguments sòlids, però havent de triar hem cregut que la millor opció és Can Conill. Què hem tengut en compte?

-Que fossin solars municipals, ja que si en tenim uns quants no hem cregut necessari haver-ne de comprar un altre i fer una despesa prescindible.

-Que fossin urbans, primerament per no perdre espais en rústic o zones verdes, però també pel que pot suposar de retard (mig any, com a mínim, pel que ens han dit) si s'ha de fer una modificació del PGOU o declaració d'interès general.

-Finalment, entre la ubicació actual i Can Conill (els dos, municipals i urbans) hem valorat que els principals inconvenients del primer són més grans que els del segon. Així, l'haver d'habilitar un centre de salut provisional (amb els retards, molèsties pels usuaris i despesa econòmica per l'Ajuntament que suposarà), haver d'emprendre dos anys d'obres i renous just devora la Residència i Centre de Dia; ho hem trobat més greu que perdre places d'aparcament i l'esponjament que és ara l'espai sense edificis. Aquest problema es podria minimitzar si l'edifici ocupa en planta el mínim possible, de manera que es conservin llocs d'aparcament i espai buit.

 

A la Comissió Informativa del passat ple d'abril, l'equip de govern va manifestar que des de la Conselleria de Salut havien demanat que el solar a cedir fos urbà, pel que les opcions a escollir finalment queden entre la ubicació actual i Can Conill. A tals efectes, se'ns va facilitar un informe tècnic sobre les característiques i la viabilitat dels dos solars, així com el programa funcional i les necessitats del futur PAC.

Demanat pel temps estimat fins a tenir el nou centre de salut operatiu, es va parlar de dos anys i mig, comptant la cessió del solar, la licitació, la construcció i la posada en funcionament.

Al debat al ple, el PI i Tots han votat en contra, tot i que no han dit clarament quina era per ells l'opció bona. Hi va haver referències a que no hi ha hagut participació ciutadana respecte aquest tema. A nosaltres ens sembla que en realitat, hi ha molta gent a qui no interessa la participació, perquè no ho han posat en pràctica quan han pogut i perquè només xerren d'ella quan veuen que es prendrà una decisió que no els sembla bé. Pel que fa al tema concret del PAC, cap partit municipal no ha demanat ni proposat fer un procés participatiu fins el mateix dia del ple. Pel que fa a nosaltres, no ens ho vàrem plantejar perquè se'ns ha presentat com un tema a decidir de forma ràpida, i no hem cregut que reunís les condicions per fer-ne un.

 

 

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live