Anarcoefemèrides del 2 de maig

Esdeveniments

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 2 de maig de 1937 al Teatre Goya de Barcelona (Catalunya) l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu segon míting de propaganda --el primer havia estat el 18 d'abril d'aquell any-- sota el títol«19 de julio - Una fecha y un hombre - Durruti». L'acte fou presidit per De Pablo. D'antuvi es projectà la pel·lícula 19 de julio, on es recullen els moments més interessants i emotius d'aquesta jornada històrica, i després el president de l'acte dirigí unes paraules sobre la significació històrica i política d'aquesta data. Jaume Balius llegí unes quartilles sobre el paper jugat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i posà en guàrdia el proletariat d'una possible contrarevolució. Llibert Callejas després parlà sobre la personalitat de Buenaventura Durruti i en recomanà l'exemple de la seva vida. Finalment Francisco Carreño relatà la història revolucionària de Durruti i el seu esperitàcrata. De Pablo clausurà l'acte amb l'entusiasme del nombrós públic que omplia la sala. Aquest mateix dia, una reunió de joves de tots els partits polítics, convocada pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, per apaivagar elsànims exaltats d'aleshores, acabà precipitadament quan es presentaren dos joves amb un company agonitzant, víctima d'un escamot d'Estat Català; era el preludi dels «Fets de Maig de 1937».

***

- París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes«Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista«Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.

Naixements

- Mécislas Charrier:El 2 de maig de 1895 neix a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Jacques-Mécislas Charrier. Era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a també un antic company li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes, de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als Batallons d'Àfrica, va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble. Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, el 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices més que havia conegut a la presó de Grenoble en l'atac a un vagó de primera classe del tren París-Marsella, per desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola Politècnica que es va resistir va morir. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort un inspector en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant la cort el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de «robatori i de complicitat voluntària d'homicidi». El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat a la presó de la Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantant L'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.

***

- Julio López: El 2 de maig de 1904 neix a Entrebolla (?) (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Julio López, a vegades citat com Juan López. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta contra el cop militar feixista i destacà en la reorganització de la indústria ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Julio López va morir el 10 de setembre de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

- Maria Malla Fàbregas: El 2 de maig de 1918 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània). Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre --com a dramaturga i com a actriu-- i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit,CNT, Las Noticias,Solidaridad Obrera, etc. És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor (1995), entre d'altres. Maria Mallas Fàbregas va morir el 31 de desembre de 1995 a La Chapelle-Saint-Mesmin, a prop d'Orleans (Centre, França).

***

- Paul Wulf: El 2 de maig de 1921 neix a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a «anarquista i comunista». Paul Wulf va morir el 3 de juliol de 1999 a Münster (Rin del Nord-Westfàlia,Alemanya) d'una greu patologia cardíaca. El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.

***

- Roger Boussinot: El 2 de maig de 1921 neix a Tunis (Tunísia) l'humanista llibertari, escriptor, guionista i historiador del cinema Roger Boussinot. Son pare, el mestre d'escola anarquista Charles Boussinot, s'havia refugiat a Tunísia durant la Gran Guerra. Després dels estudis a Bordeus i a París, com a gran apassionat de la gran pantalla esdevé periodista, s'especialitza en cinema, funda en 1946 la revista L'Écran Français i serà director de l'Agència Literària i Artística de París. Escriptor de talent,és autor d'una vintena de novel·les algunes de les quals seran adaptades al cinema o a la televisió, com ara Les guichets du Louvre, que narra la batuda de jueus del Velòdrom d'Hivern durant la Segona Guerra Mundial (París, 16 i 17 de juliol de 1942) i que va ser censurada; Le treizième caprice (1962); Les violons du bal (1973); Vie et mort de Jean Chalosse, moutonnier des Landes (1976); Marie-Jeanne des Bernis (1978); Les enfants dans les arbres, portada a la pantalla en 1994, etc. Admirador de Diderot i historiador erudit, va publicar en tres volums en 1967 una Encyclopèdie du cinèma, seguida d'un Dictionnaire des synonymes, analogies et antonymes i d'un petit abecedari Les mots de l'anarchie (1982). Llibertari de cor, però també pròxim a certs comunistes, serà alcalde de Pondaurat entre 1977 i 1995, on intentarà compartir la seva passió per la cultura amb el món rural. En 1992 serà també candidat a les eleccions regionals en una candidatura ecologista. Roger Boussinot va morir el 14 de maig de 2001 a Bassanne (Aquitània, Occitània).

***

- Joël Fieux: El 2 de maig de 1958 neix a Lons-Le-Saunier (Franc Comtat, França) l'anarquista i militant sandinista Joël Fieux. Era diplomat en micromecànica, especialitzat en tècnica radiofònica, i tenia experiència com a impressor. Entre 1977 i 1980 visqué a Lió (Arpitània) on milità en els moviments llibertari, ecologista i antimilitarista de la ciutat, formant part del grup editor de la revista anarquista IRL. En 1980, fugint del servei militar, marxà a la ciutat de Mèxic (Mèxic) on col·laborà en l'Editorial Antorcha, de Chantal López i Omar Cortés, i en la revista anarquista Caos. S'integrà en el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front Sandinista d'Alliberament Nacional) i el setembre de 1980 marxà a Matagalpa (Matagalpa, Nicaragua) com a cooperant internacionalista per participar en la Creuada d'Alfabetització i realitzar tasques en el Comitè Regional VI (Matagalpa-Jinotega) de l'FSLN, com ara la creació d'una impremta i la instal·lació d'una xarxa de ràdios locals i formació del personal en radiocomunicacions. El seu compromís amb la Revolució Sandinista va ser tan gran que es nacionalitzà nicaragüenc i a Matagalpa es casà amb la periodista Fátima Herrera, amb qui tingué un fill, Oswaldo, qui nasqué el 19 de juliol de 1985, el mateix dia de la celebració del triomf de la Revolució sandinista. Joël Fieux fou abatut el 28 de juliol de 1986 a La Zompopera, en la carretera entre Jinotega i Wiwili (Jinotega, Nicaragua), en una emboscada parada per la «Contra»–l'exèrcit irregular contrarevolucionari nicaragüenc format per exmembres de la Guàrdia Nacional somozista, ajudat pel govern nord-americà– contra dos camionetes civils. En aquesta emboscada també moriren dos cooperants internacionalistes, Yvan Leyvranz i Bernd Koberstein, i dos militants sandinistes locals, William Blandon i Mario Acevedo. Les seves nombroses cartes dirigides a sa família i amics a França entre 1980 i 1986, així com els seus testimonis enregistrats en cintes magnetofòniques, van ser publicats en 1987 per l'Atelier de Création Libertaire (ACL) de Lió sota el títol Paroles etécrits. Rassemblés à Lyon par les amis de Joël. En honor seu, a Ciudad Darío (Matagalpa, Nicaragua) existeix un Centre Preescolar «Joël Fiuex» i a Ris-Orangis (Illa de França, França) un pavelló esportiu.

Joël Fieux (1958-1986)

Defuncions

- Francesco Piccinini: El 2 de maig de 1872 és assassinat a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini. Havia nascut el 18 de setembre de 1839 a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del nacionalisme de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de l'exèrcit de Giuseppe Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la Campanya de l'Agro Romà per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i de Mentana. En 1870, però, no prengué part en l'expedició de Garibaldi a França (Exèrcit dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en periòdics «republicanosocialistes», que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en 1868, del qual portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà en 1871 un periòdic de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fou un dels fundadors el 4 de juliol de 1868 de La Plebe. Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi (Llombardia, Itàlia), publicació republicana, racionalista, socialista, anticlerical i atea. En 1871 fundà a Lugo la «Società della Pleble» (Societat de La Plebe), que es dedicà a difondre aquest periòdic arreu la Romanya. Col·laborà també en Il Martello i Il Gazzettino Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment socialista, es a dir internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871 participà en la reunió clandestina a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), considerada com el primer congrés de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la regió que tenia com a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar noves seccions de la Internacional, a més d'incrementar l'acció de les ja existents. Foren els fets de la Comuna de París (França) que precipitaren la seva separació del pensament mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes llibertàries. En aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En els mesos posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio Obrer) de Lugo i participà en nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces contra els seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments. Francesco Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del cafè Europa de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut li disparà un tret de revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el matà d'una punyalada. Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat Raó); i després de la seva mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà un Comitè de Socors per ajudar econòmicament sa família. Segons les investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra), després a França i finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini tingué un gran ressò en la premsa italiana i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser posat en la seva làpida: «Els germans, els companys i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per primera vegada en la història la paraula«companys» en el sentit que posteriorment serà emprat en el llenguatge de la família socialista (anarquista, socialista i comunista). Piccinini està reivindicat tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un grup anarquista«Francesco Piccinini», que mantingué un estret contacte amb Argia, sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo una solemne commemoració amb la inauguració d'un monument, obra d'Alfeo Bedeschi i amb el text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels anarquistes de Lugo destacant el caràcter antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme italià.

Francesco Piccinini (1839-1872)

***

- Amilcare Cipriani: El 2 de maig de 1918 mor a París (França) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Havia nascut el 18 d'octubre de 1843 a Anzio (Laci, Itàlia). Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.

***

- Pierre Chardon: El 2 de maig de 1919 mor a França el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Havia nascut el 3 de novembre de 1892 a Châteauroux (Centre, França). En 1914 serà donat de baixa per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'Émile Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya, Jeanne Lemoine, va morir en 1918 de la grip espanyola i ell ho féu un any després, quan només tenia 27 anys. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913),Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915),La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres.

***

- Gustav Landauer: El 2 de maig de 1919 és assassinat a Munic (Baviera, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Havia nascut el 7 d’abril de 1870 a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l’Edat Mitjana d’inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d’Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat«Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l’any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d’editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista.Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l’Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d’avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d’unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents --Rosa Luxemburg n’era una altra—exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en elúltim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades --una per criticar el cap de policia de Berlín--, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d’alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l’agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l’Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l’anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l’honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d’una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l’Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d’intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l’Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l’atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l’Estat com a la negació de l’amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d’un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d’una cosa ja present, conreant una cosa«sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l’existent; calia«sortir del capitalisme» i «començar a seréssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una«contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un«renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat fins la mort. El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

***

- Paniu Entchev Dragnev: El 2 de maig de 1925 es assassinat a Tírnovo, actual Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària), l'estudiant anarquista Paniu Entchev Dragnev. Havia nascut en 1902 a Liaskovetz (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família benestant. Durant el feixisme participà en les reunions clandestines de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1925 prengué part en una conferència a Gorna Orehovitza (Veliko Tarnovo). Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys (Dimitar K. Matrov, Kosta Kasandjiev, Marine Prapinov, Christo Roguev, Georges Pargov, etc.) pels militars. El 2 de maig de 1925 Paniu Entchev Dragnev va ser torturat i estrangulat fins la mort amb un fil telefònic als soterranis de la caserna de Tírnovo.

Continua...

---

Quan des d'Alternativa per Pollença vàrem fer la proposta al pressupost d'incloure una partida per a «Estudi sobre habitatge social al municipi», ho fèiem pensant que és imprescindible tenir una radiografia de quina és la situació de l'habitatge a Pollença.

Com que el tema el consideram de màxima urgència, i possiblement supera les possibilitats tècniques de l'Ajuntament, pretenem que s'encarregui un estudi sobre l'estat de l'habitatge, una diagnosi rigorosa i objectiva que ens pugui mostrar: la quantitat d'habitatges residencials al municipi; en propietat; quants d'ells destinats a primera residència i a segona; a lloguer turístic i a lloguer normal; desocupats; inhabitables; quantitat d'oferta i demanda de venda i de lloguer; els preus mitjans; el percentatge de la renda familiar destinada a pagar l'habitatge i serveis bàsics; dificultats per pagar-ho; opinió d'arrendadors i arrendataris sobre les principals dificultats o problemàtiques; dificultats d'emancipació dels joves; recull de tipus d'ajudes, bonificacions, subvencions o incentius existents relacionats amb l'habitatge (d'àmbit municipal o supramunicipal)...

Aquest estudi ha de tenir una funció molt clara: treure a la llum la principal problemàtica relacionada amb l'habitatge, fent visible les necessitats d'un sector de població que solen restar ocultes. Per altra banda, tenir un estudi seriós de la situació de l'habitatge al municipi, permetrà dissenyar les polítiques de foment de l'habitatge de lloguer necessàries.

Pensam que també seria convenient, en aquesta fase prèvia d'anàlisi de la situació, fer un registre de demandants de lloguer social, o sigui, persones o famílies que tenen problemes per aconseguir un lloc on viure: per falta d'oferta, per impossibilitat de cobrir el preu, perquè l'actual lloguer s'endu un alt percentatge de la renda familiar... Així tendríem una idea aproximada de les dimensions i magnituds dels problemes a resoldre.

En funció de la diagnosi, s'haurà de dissenyar una política de foment de l'habitatge de lloguer.

Ja que des del Govern balear s'ha presentat un Pla d'Habitatge Social, es tractarà de tenir-lo en compte; perquè ens facem una idea, el Pla preveu augmentar ajudes al lloguer, mesures d'atenció a les situacions d'emergència, captar habitatges buits per destinar-los a lloguer social... Més informació aquí: http://www.caib.es/govern/sac/fitxa.do?codi=2522585&coduo=1364&lang=ca

Es tracta, per tant, i això es pot fer a la vegada que es fa l'estudi de l'estat de l'habitatge al municipi, de tenir-lo en compte, promoure'l i tirar endavant tasques d'informació (se n'ha de fer propaganda!), però també a la vegada examinar-lo per veure quines necessitats no cobreix i complementar-lo a nivell municipal.

El president del Consell de Mallorca i la presidenta de l’IMAS visitaren les instal·lacions que l’Associació Siloé té a Santa Eugènia per conèixer la seva tasca amb els malalts del virus de la sida i reafirmar el compromís de MÉS amb les entitats que porten a terme aquesta tasca.

Miquel Ensenyat i Margalida Puigserver varen visitar dimarts passat el centre que l’Associació Siloé té a la localitat mallorquina de Santa Eugènia. Allà els va rebre la presidenta de l’associació Gemma Cardona i varen conèixer la tasca de les tècniques Marga Vidal, Marga Valero i Mar García.

El personal de Siloé recordà que les places concertades que disposen els malalts de la sida varen ser una decisió de Fina Santiago (MÉS) quan era consellera del Consell de Mallorca. Els representants del Consell han dinaren amb els usuaris i les tècniques de l’associació refermant el compromís de MÉS amb les entitats dedicades a atendre les persones amb risc d’exclusió.

Aquest centre és un dels recursos que té l’associació dins el seu programa assistencial i es tracta d’una casa d’acollida de 10 places que compta amb residència i centre de dia. A més, l’associació compta amb un pis tutelat a Palma, amb capacitat per a cinc usuaris. La totalitat de les places que gestiona aquesta associació estan concertades amb l’IMAS.

Siloé, és una entitat que treballa des de fa 21 anys amb persones afectades pel VIH/Sida i amb discapacitat. En concret, els seus centres són els únics recursos residencials especialitzats en aquest col·lectiu i tenen com a principal objectiu oferir una llar amb suport professional a persones amb aquesta problemàtica, que es troben en una situació de risc d’exclusió social.

Palma (Mallorca), Anys 70 - Crònica sentimental de la transició: la Gestapo de la dictadura feixista: la Brigada Social -

El registre va ser minuciós. Obriren els calaixos dels armaris. Miraren sota els llits i els matalassos. Un espectacle acostumat: la roba llançada damunt el llit, el contingut del cubell dels fems damunt la terrassa, llibres fets malbé, totes les fotografies mesclades... Quina feinada per tornar a endreçar-ho tot! Deien que els procediments ja no eren iguals, però no notava gaire diferències amb el passat. Entrar a qualsevol hora del dia, palpar, amb les seves brutes mans els objectes que estimes... no és una autèntica violència? Un acte de provocació sense nom? Anaren a mirar al rebost, remogueren les llaunes de conserves, les ampolles d’oli, els paquets d’arròs.... Pensaven trobar-hi bombes, dinamita portada directament d´Astúries, un obsequi dels miners? No podien haver imaginat que, després d´una acció, no servaríem res comprometedor? (Miquel López Crespí)

No va ser cap sorpresa: el jutge ens deixà en llibertat sense càrrecs. Posteriorment, descobrírem que el magistrat també rebé la visita d’una representació del Col·legi d’Advocats, amb forta majoria progressista en aquells dies de la restauració borbònica. Algú em digué que el jutge pertanyia a un dels partits de l’oposició. No em vaig estranyar. Però... com ho havíem de saber? La majoria dels detinguts érem d´organitzacions allunyades dels caus on es congriava la reforma del règim. Nosaltres formàvem part d´un partit amb molts treballadors i estudiants i, per desgràcia, sense gaires professionals. Teníem pocs advocats, enginyers, metges, arquitectes. Els mestres i professors d´institut eren més nombrosos, també cal dir-ho. Malgrat aquest fet, el gruix de professions liberals romania dins les xarxes de les famoses Juntes i Plataformes, on comandaven el PCE i el PSOE. Uns organismes als quals nosaltres no ens apropàvem, ja que consideràvem que eren instruments creats per aturar l´avenç del combat per la República i el Socialisme.

Però tornem al moment en el qual la Social trucava a la porta del meu pis.

Quan els vaig obrir, el Rosset, el cap de la secció que ens vigilava, em digué:

-Aquesta vegada no us anirà tan bé com l’any passat, a Inca i a Lluc.

Alhora que parlava, els altres membres de la policia política entraven a casa, sense gaires contemplacions. Mentre el Rosset començava a mirar el munt de papers que tenia a la meva taula de despatx, els agents de la Social s’havien assegut al sofà del menjador i esperaven que el responsable acabàs de parlar i donàs les instruccions pertinents.

Tenia el Rosset al davant, sorneguer, amb ganes de fer mal.

-La presentació i el reportatge que va sortir ahir al Diario de la Provincia és la prova contundent que us portarà a la presó. Els partits polítics no són legals i està prohibida de forma terminant qualsevol presentació d´organitzacions d´esquerra. Ho sabeu perfectament. Aquesta vegada no teniu escapatòria! Aleshores va fer un senyal als seus homes que, mecànicament, talment fossin robots de pel·lícula de ciència-ficció, es plantaren enmig de la sala. Amb un gest imperatiu els assenyalà els prestatges de la biblioteca.

Volia, no existia cap dubte al respecte, que començassin a mirar dins els llibres per a veure si hi trobaven missatges, notes secretes, cartes, agendes que poguessin servir com a proves incriminatòries davant el Tribunal d´Ordre Públic.

De cop i volta em vaig posar nerviós. I si havien portat un paquet de revistes comunistes? Ho feien sovint. Tenien per costum deixar pels racons que escorcollaven fulletons de les organitzacions polítiques perseguides. Després, a l´informe, asseguraven que pertanyien al subjecte investigat.

El Rosset els digué que, en acabar amb els llibres, mirassin els calaixos de la taula del despatx, els armaris, les capses de cartró plenes de fotografies, originals d´obres de teatre i novel·les que tenia per corregir.

Hi havia feina per a unes quantes hores!

El Rosset contemplava el pis com si fos seu. Talment el depredador ensuma i mossega lentament, per a gaudir-ne amb cura i plaer, la víctima que acaba d´agafar. Algú ha vist mai un moix jugar amb una rata, un lleó clavant les urpes al cérvol que vol devorar?

En altres ocasions no hi trobà res.

Potser es pensava que havia oblidat les mesures de seguretat? Anava ben errat! Feia anys que sabíem que no podíem tenir cap mena de material comprometedor a la casa. Ni adreces, ni números de telèfons. Tampoc escriure un dietari personal (a no ser en un idioma que no pogués conèixer la policia!). Tot s’havia de tenir ben guardat dins el cap. La majoria de detencions es produïen per una relaxació en la vigilància, per no atendre les instruccions d´actuar en la més completa clandestinitat. El partit feia temps decidí disposar d´un amagatall secret com a arxiu central, per a les revistes sense repartir o les sobreres, per a les màquines d’impressió primitives i que ja no empràvem, per als pots de pintura i els pinzells de les pintades nocturnes. D´aquest embalum s’encarregaven el secretari d’organització i dos companys que l’ajudaven en el transport. Mai ningú de l’organització pogué esbrinar on era el magatzem de la premsa revolucionària!

Ningú va saber res d´aquest indret i, possiblement, aquestes precaucions ens salvaren de nombroses detencions! Ni la Social ni la Guàrdia Civil pogueren mostrar als mitjans de comunicació cap tipus de publicacions incautades.

Sempre haurem de donar les gràcies al nostre secretari d’organització per l’extremada professionalitat i atenta vigilància amb què va fer front a les seves responsabilitats.

El Rosset em mirava amb atenció mentre els seus homes fullejaven els llibres de tots els prestatges de la biblioteca, els articles de les carpetes, el munt de fulls amb obres a mig fer.

Era un espectacle trist.

Tractaven molt malament els exemplars aconseguits tan dificultosament.

De què m’havien servit tantes hores situant els exemplars per temàtiques? L’assaig a un indret. Les novel·les, la poesia i el teatre en uns altres prestatges. Quantes obres de valor incalculable trobades a les llibreries de vell de Palma i Barcelona! Els sicaris de la Social les manejaven com si fossin munts de patates, objectes inservibles. Ni sabien ni els importava el que tenien a les mans! En els caus de la policia, la novel·la d’Stendhal El Roig i el Negre va ser considerada un perillós manual anarquista! Així i tot, haurien pogut pensar que feia referència a la bandera de Falange Española y de las JONS, que tenia els mateixos colors que la de la CNT. Però no. Havia de ser un llibre de la FAI, un recull d’instruccions subversives que calia confiscar.

El temps no havia canviat res. La ignorància era idèntica a la de la guerra civil, quan militars, requetès i falangistes cremaven els mateixos llibres que, trenta anys després, encara semblaven sospitosos: especialment, els que tenien nom d´autor rus. Com si Tolstoi i Dostoievski fossin Lenins amb la possibilitat d´encendre les pinedes de les Illes, envair els palaus del barri de la Seu, barrar el pas als avions que aterraven a Son Sant Joan, carregats de turistes cridaners, ansiosos per emborratxar-se de gin barat i sol ardent!

Els llibres, sempre un perill! Com en temps de la Inquisició, sempre el llistat del que es pot llegir i el que s´ha de cremar a la foguera. El foc purificador a tota època i en qualsevol circumstància. La llenya verda, per fer patir el condemnat i convertir en pols qui s´hagi atrevit a saber un poc més que el sacerdot! Flaire de carn humana enervant els malaltissos sentits del clergat i l´aristocràcia dominant. Esperits tèrbols gaudint amb el dolor humà, veient com el botxí escorxa els rebels de viu en viu i les dones que no s´han volgut convertir xisclen envoltades per les flames en el bosc de Bellver. El fogó dels jueus, descrit pel pare Garau a La Fe Triunfante!.

Era evident que, per molt que cercassin no trobarien mai cap full de propaganda. Si de cas, entrades antigues al Cineclub Universitari, a sales de projecció de la península i l’estranger, dels indrets on havia vist una pel·lícula que m’emocionàs. Les flors marcides d’algun antiquíssim amor juvenil, el primer poema, grogoses cartes a llunyanes amants. Poca cosa més. La major part dels records que m’unien a Anika desaparegueren una nit en els contenidors de la cantonada. Munts de fotografies de remotes excursions, instantànies de dinars i sopars amb els amics, les imatges mig esvanides pel temps d´una anada a l´Europa de l´Est per a veure amb els propis ulls els “avenços” del socialisme burocràtic. I la radieta barata, de plàstic, que ens va fer companyia els primers anys de casats, quan no teníem prou diners per comprar cap aparell musical i vivíem, en un somni utòpic de felicitat hollivuidenca, sense televisió ni cap objecte inútil producte de la follia de la societat de consum.

Quan ens separàrem va agafar el que volgué. Les joies de la família, les botonades i polseres de la repadrina, el rellotge de paret, la meva antiga màquina de retratar, una estimada herència de l´oncle Josep que jo estimava de manera especial. Una separació de parella sueca que es reparteix en silenci, sense cap mena de retrets, les poques propietats que té.

Una parella sense fills no té gaires problemes quan decideix el final de la convivència. De cop i volta, es trenca la relació i, simplement, deixes de veure’t. Cap responsabilitat et ferma a la persona amb qui havies compartit promeses i juraments.

Els fills són el problema bàsic d’una ruptura matrimonial. Malgrat que puguis arribar a un divorci gens conflictiu, el problema essencial consisteix que, amb la custòdia compartida, sempre hauràs de conviure amb els fantasmes del passat al voltant de la teva vida. No en parlem si la ruptura és dificultosa, si l’amor s’ha convertit en odi i cada vegada que us trobau, l’insult i el menyspreu reapareix, constant i verinós. Aleshores, no podràs desfer-te mai de la rancúnia. L´infern serà el present quotidià, una maledicció de per vida, una càrrega que no et deixarà cap moment de tranquil·litat en els anys que encara has de restar en aquesta vall de llàgrimes.

Amb n´Anika no va passar res de tot això. Mai més tornarem a coincidir, a no ser en una manifestació, en el teatre, en el cine, de lluny, a un acte cultural, en un míting. Ens saludàvem des de la distància. Com si mai no hi hagués existit entre nosaltres ardents nits de sexe, enfurides mossegades a la recerca del plaer, sang als llavis, infinits juraments d´amor sota el cel de platges i muntanyes, ciutats oblidades en els calendaris, els indrets màgics d´un univers que va esclatar i es va dividir en milions de bocins tan sols en uns segons.

Aquella força potent que ens feia desafiar el més profunds avencs, els deserts més inhabitables, pujar a les més altes muntanyes de la imaginació, va esdevenir cendra, transformada en una ritual salutació.

L’avantatge de les ruptures on no hi ha fills és que pots bastir una nova vida sentimental sense cap ombra del passat. Les ombres s´esmunyen en poc temps i la presència que pensaves única, s´esvaneix sense interposar-se mai enmig de les noves coneixences. Mires aquella presència provinent del fons dels calendaris i no acabes d’explicar-te com, en un dia llunyà, et pogueres enamorar, enfollir per la dona que ara veus com si fos un somni que tengueres fa segles i segles i del qual ja no recordes res.

El Rosset em va treure de les reflexions. Talment una fuetada enmig de la cara. La seva veu m´arribava de nou, a poc a poc.

-Ja sé que penses que som uns bàrbars mercenaris de la dictadura –em digué amb veu calmada-. Però des del nostre punt de vista l´únic que fem és provar de salvaguardar la pau de què els espanyols hem gaudit durant dècades. Haguéssim pogut portar un munt de revistes comunistes i dir, en els informes, que les havíem trobat a casa teva. No ho farem. Hem trucat a la teva porta amb les mans netes. De Madrid ens demanen que no emprem els sistemes del passat. Ara, els Col·legis d´Advocats són plens de militants que simpatitzen amb vosaltres i qualsevol errada per part nostra és emprada per a fer propaganda contra Espanya. Necessitam testimonis que signin l´informe. En cas contrari, el jutge pensaria que hem actuat com abans, inventant el que diem en els papers.

Un testimoni? La majoria de veïns havien sortit a treballar. El metge jove i la seva esposa, una mestra de Santanyí, ja no hi eren. Al pis de dalt vivia un viudo paralític. No podia moure’s a no ser en cadira de rodes i la senyora que en tenia cura no l’havia aixecat del llit. Impossible fer-lo davallar. Els estudiants del sisè marxaven a les vuit cap a la Facultat de Filosofia i Lletres, a Son Malferit. El rellotger del quart morí feia uns mesos i la dona anà a viure amb la família, a Lloret. Què fer en aquestes circumstàncies? A qui es podia anar a cercar tan d´hora?

De sobte vaig pensar amb na Dora, l’esposa de l’aviador italià que un dia abandonà l´habitatge i mai més no tornà a casa seva.

No era mala idea. Era una dona valenta i decidida, una dona que, després de l’abandonament del marit, portà endavant la casa i els tres fills. Havíem parlat i coincidit en moltíssimes ocasions. Sabia de les meves dèries polítiques i, malgrat que hagués viscut més de trenta anys amb un voluntari italià a la guerra d’Espanya, un pilot mussolinià convençut, un especialista en el bombardeig de ciutats i ports de la costa catalana, comprenia bé la lluita dels joves per la Llibertat.

Li vaig dir al Rosset que podia anar a cercar la propietària del tercer. Possiblement encara no devia haver sortit a fer les compres del dia.

El Rosset sortí amb un dels seus homes i, al cap d´uns instants, comparagué amb na Dora. L´esposa del pilot encara anava sense pentinar. Semblava que just havia acabat d’aixecar-se. Tancaren la porta al seu darrere. Vaig veure que la veïna em mirava una mica atemorida en veure tanta gent al menjador. Arreu, els prestatges remoguts, carpetes obertes, calaixos al terra, Els papers de damunt la taula en desordre, policies escorcollant armaris i habitacions.

Na Dora romania tremolosa, preguntant amb els ulls si en sortiria, de l´endemesa. La vaig tranquil·litzar fent un gest quasi imperceptible amb la mà. Talment li digués de viva veu: “No et preocupis. N’he sortit de pitjors!”.

-Senyora –li digué el Rosset amb veu fosca, com si parlàs de la qüestió més transcendental del món-. Vostè serà testimoni del registre. Ens basta una persona i una simple signatura per acreditar la documentació. Vendrà amb nosaltres i tornarem a repassar cada una de les habitacions. És la rutina acostumada per testimoniar si s´ha trobat propaganda a l´habitatge. Aquest senyor, juntament amb tres amics seus, ha presentat un partit il·legal i ara estam investigant si tenen diaris i revistes comunistes, qualsevol material considerat subversiu.

Na Dora va fer un signe afirmatiu amb el cap. Anava un poc descambuixada i provava d’arreglar-se els cabells amb les mans.

El registre va ser minuciós. Obriren els calaixos dels armaris. Miraren sota els llits i els matalassos. Un espectacle acostumat: la roba llançada damunt el llit, el contingut del cubell dels fems damunt la terrassa, llibres fets malbé, totes les fotografies mesclades... Quina feinada per tornar a endreçar-ho tot! Deien que els procediments ja no eren iguals, però no notava gaire diferències amb el passat. Entrar a qualsevol hora del dia, palpar, amb les seves brutes mans els objectes que estimes... no és una autèntica violència? Un acte de provocació sense nom? Anaren a mirar al rebost, remogueren les llaunes de conserves, les ampolles d’oli, els paquets d’arròs.... Pensaven trobar-hi bombes, dinamita portada directament d´Astúries, un obsequi dels miners? No podien haver imaginat que, després d´una acció, no servaríem res comprometedor?

La veïna em continuava mirant, alleugerida, en constatar que la Social no trobava res del que cercava. En el fons, era una dona que m’apreciava. Malgrat que anava a missa i a combregar i ajudava el rector del barri en la catequesi, sempre em deia, imaginat que jo era un aferrissat roig antifranquista, que el cristianisme ben entès era el precursor del socialisme. “Deixa tot el que tens i vine amb mi”, diu l’Evangeli, predicava sovint. “Crist digué que ho havíem de donar tot als pobres”, continuava. “Quina diferència hi ha entre les paraules del Nou Testament i les del teu Karl Marx?”.

Tenia raó.

Què més podies demanar a una persona casada amb un voluntari italià vengut a Mallorca per lluitar contra l´esquerra? La covarda fugida de l’espòs amb la secretària, la convertí en una mística cristiana. Dedicava hores i hores a tenir cura dels malalts i de persones d’edat sense familiars. Una monja moderna! Quan jo li deia que semblava una germana de la Caritat, somreia, i movia el cap en sentit afirmatiu.

-Sí. No vas errat. Una monja de poble, servint els infants i els desvalguts –contestava, amb posat melangiós-. Potser hauria d’haver entrat a un convent. De no ser pels fills encara ho faria! No en tenguis cap dubte! Però ara ja tenc dues nétes que són la meva alegria. No, no puc entrar a un convent. El meu refugi és la família, els pobres, els que necessiten una paraula amable abans de morir, sols, abandonats als hospitals.

Anarcoefemèrides del 3 de maig

Esdeveniments

- Trobada campestre anarquista: El 3 de maig de 1931, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), se celebra una trobada llibertària campestre de companyó a Barcelona (Catalunya) en honor de l'historiador Max Nettlau i del destacat militant Pere Mateu. En la diada es realitzà un míting de controvèrsia on es discutiren problemes educatius. També se celebrà una Festa Literària en la qual van intervenir, llegint poemes i articles, Luz arnal, Idilia Llozas, Josep Mateu, Rafaela Mateu, Frederica Montseny, Natura Ocaña, Llibertat Puig i Rosa Traveset, entre d'altres. A més es representà, a càrrec d'Armonia Segarra i de Placer Artigas, del quadre artístic«Alegría Cultural», l'entremès Solico en el mundo. Els actes es van veure enterbolits per la pluja i el mal temps, encara que la participació de la militància llibertària va ser molt nombrosa.

Trobada campestre anarquista (3 de maig de 1931)

***

- Esclaten els Fets de Maig de 1937: El 3 de maig, dilluns, a Barcelona (Catalunya), en un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, l'enfrontament armat entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'Estat Català, d'una banda, i militants de la CNT-FAI, grups anarquistes, com «Los Amigos de Durruti», i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), d'altra, s'inicià el que ha passat a la història amb el nom de Fets de Maig, quan Eusebi Rodríguez Salas (el Manco), exanarquista, expoumista i ara militant del PSUC, i comissari general d'Ordre Públic --amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'Interior--, intentà amb tres camionetes de forces de guàrdies d'assalt apoderar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona a la plaça de Catalunya, controlat per la CNT des del 19 de juliol de 1936. Aquest edifici va ser confiscat al trust nord-americà American Telegraph & Telephon, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions en el control de les comunicacions telefòniques. Declarada la vaga general per la CNT --tots els transports públics i tramvies van deixar de funcionar--, la lluita de barricades als carrers va ser intensíssima. El vespre va arribar a Barcelona el president de la Generalitat Lluís Companys, que al matí havia anat a Benidorn a entrevistar-se amb el president del Govern Central, Largo Caballero. A les 8 del vespre, Companys va convocar una reunió extraordinària del Consell de la Generalitat, a la qual van assistir tots els consellers, que va durar fins a la matinada, i on es va decidir parapetar el Palau de la Generalitat. També al vespre va tenir lloc una reunió comuna dels Comitès regionals de la CNT, de la FAI, de les Joventuts Llibertàries i del Comitè executiu del POUM; els representants poumistes hi van declarar que era el moment de lluitar fins al final, però els dirigents de la CNT i de la FAI no van estar-hi d'acord i van decidir treballar per a l'apaivagament. La violència es va estendre per altres localitats catalanes. Els combats van durar fins al 7 de maig. 6.000 guàrdies d'assalt restabliran l'«ordre». Hi hagué uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió estalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

***

- París (03-05-68): El 3 de maig de 1968 a París (França) de bon de matí la mobilització estudiantil es concentra al pati de la Sorbona convocada per les organitzacions estudiantils en solidaritat amb els companys de Nanterre. Tot el matí transcorre en calma. Aquest mateix dia, Georges Marchais, membre del comitè polític del Partit Comunista Frances (PCF), denuncia en l'editorial de L'Humanité«els petits grupuscles esquerrans» i afegeix:«Cal combatre'ls i aïllar-los, és tracta, en general, de fills de grans burgesos, són pseudorevolucionaris, que ben aviat jubilaran la flama revolucionària per anar a dirigir l'empresa de papà i explotar els treballadors», entre els quals es troba «l'anarquista alemany Cohn-Bendit». A les 15 hores, el grup d'extrema dreta«Occident», dirigit per Alain Madelin i Gérard Longuet, futurs ministres de Jacques Chirac, portant emblemes del moviment feixista, marxa pel bulevard Saint-Michel: cent manifestant armats amb pals i cascos tot cridant «Viet Cong assassí!» i «Matem tots els comunistes». S'encaminen a la Sorbona. La policia intervé sense practicar detencions i desvia la columna. Per a protegir la facultat, els estudiants organitzen grups d'autodefensa que s'instal·len a les portes d'accés armats amb les potes metàl·liques d'unes cadires que han trobat i amb cascos demotylettes. A les 15.30 hores, la policia assetja la Sorbona. A l'interior els estudiants exigeixen un amfiteatre per continuar amb el seu acte i rebutgen la demanda de l'administració d'abandonar el lloc. El rector Roche demana per escrit a la policia que bloquegi l'accés a la facultat: ja cap altre estudiant hi podrà entrar. La Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) reparteix un pamflet denunciant les provocacions dels grupuscles d'extrema esquerra; la seva actitud provoca xiulades de la major part dels presents. A les 16 hores, segona entrevista amb l'administració; resultat: la policia no només impedeix l'accés a la Sorbona, tampoc no permet sortir-ne ningú. Negada l'autorització per a reunir-se en un amfiteatre, els estudiants organitzen una asseguda, discutint les formes d'acció i les perspectives del moviment estudiantil. Es discuteixen els últims esdeveniments de Nanterre. A les 16.45 hores, el rector Roche sol·licita la intervenció de la policia. 300 membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) armats amb porres irrompen al pati. Per limitar els incidents i evitar la provocació, els estudiants envien una delegació --de la qual forma part el cap trotskista Alain Krivine, de les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR)-- a parlamentar amb els oficials. Aquests prometen que tothom podrà sortir lliurement, sense ser molestats, si ho van en completa calma. El servei d'ordre dels estudiants forma un cordó entre els companys i les forces policíaques per evitar incidents. La promesa no es compleix; gairebé comença la sortida, en calma com s'havia previst, la policia estableix un cèrcol i 527 estudiants, tots al·lots, són detinguts i introduïts en carros d'assalt --en l'últim moment el comissari decideix alliberar les al·lotes i detenirúnicament els al·lots per manca d'espai en els autobusos policíacs. Tot es desencadena, quan parteixen els primers carros, a la plaça de la Sorbona, cap a la caserna de Beaujon, a la comissaria de l'Òpera i a altres indrets; la detenció dels estudiants va ser la guspira que va prendre el foc, un error que el prefecte de policia de París, Maurice Grimaud, reconeixerà a posteriori. Espontàniament es formen grups de manifestants: estudiants que no participaven de l'acte, que venien de la biblioteca tancada discretament abans d'hora pels aldarulls, joves que sortien dels instituts, vianants, reaccionen enfront de la presència policíaca a la facultat i de les detencions en massa. Bruscament es desperta el sentiment de solidaritat amb els companys detinguts. La policia carrega per a desallotjar la plaça; els manifestants, pocs nombrosos, retrocedeixen cap el bulevard Saint-Michel. Molts altres estudiants comencen a arribar al lloc, després de sentir les notícies per la ràdio, conscients de la gravetat de la situació. Durant tota la tarda es multipliquen les reaccions en cadena. Les manifestacions neixen espontàniament, bloquegen el trànsit, ataquen la policia llançant llambordes, arrencant l'enreixat protector dels arbres, recollint del terra el pots de gas lacrimogen i retornant-los. Els grups es disgreguen i tornen a formar-se espontàniament. Els seus crits:«Mori la repressió!»,«Allibereu els companys!»,«Gaullisme-dictadura»,«CRS=SS». Per la ràdio, el ministre Peyrefitte es mostra optimista: «Només es tracta d'un grapat d'agitadors.» Cap al tard, les brigades de xoc de la policia recorren el Barri Llatí: qualsevol civil és sospitós; qualsevol jove pot ser un estudiant: el maltracten o apallissen. La Sorbona és clausurada i des d'aleshores romandrà custodiada per forts efectius policíacs. Durant la nit, es reuneixen les organitzacions estudiantils i discuteixen sobre l'estratègia a seguir. Es llança l'ordre de vaga general a totes les universitats del país, exigint la satisfacció immediata i simultània de tres punts: llibertat dels estudiants detinguts, reobertura total de les facultats i retirada de les forces policíaques del Barri Llatí. El Sindicat Nacional de l'Ensenyament Superior (SNESup) de professors universitaris se solidaritzarà amb els estudiants, convocant el professorat a la vaga general a totes les universitats i reclamant la dimissió del rector Roche.

Naixements

- Nicolas Nikitine: El 3 de maig de 1852 neix a Kazan (Tatària, Imperi Rus) l'impressor i propagandista anarquista Nikolai Nikitin, més conegut per la seva transcripció francesa de Nicolas Nikitine. Sos pares es deien Dimitri Nikitin i Anna Calegnina. Emigrat a França, a començaments de 1892 vivia al carrer Deguingand de Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa companya, la militant anarquista Louise Louis, i estava en contacte amb Sébastien Faure. Es va veure implicat en el«Procés dels Trenta» i el 23 de setembre de 1893 se li va decretar l'expulsió, encara que no se li va notificar. S'exilià a Londres (Anglaterra) i visqué al domicili de Charles Hennequin, al 43 de Bernard Street. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A la capital anglesa freqüentà Charles Malato, Jules Renaux i Armand Lapie i fou l'administrador (signant L. Nikitine) del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin (1892-1894), del qual Malato era el seu principal redactor. La policia el feia membre d'un Comitè Anarquista Internacional de Londres, amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta i Charles Malato, entre d'altres, en estret contracte amb un Comitè Anarquista Internacional de París. Entre 1896 i 1897 col·laborà en el periòdic való publicat a Ensival La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire. Sembla ser que és el mateix Nikitine que col·laborà en les revistes parisenques La Société Nouvelle (1894-1896) i L'Humanité Nouvelle (1897-1899). L'octubre de 1898 vivia al barri londinenc de Clapham i treballava en una impremta. Un tal Nikitine va ser confident de la policia francesa, però no sabem si es tracta de la mateixa persona.

***

- Victor Coissac: El 3 de maig de 1867 neix a Trainhac (Llemosí, Occitània) el mestre i escriptor anarcoindividualista Victor Coissac, que utilitzà els pseudònims Marcel Illidé i Ambroise Fournier. Havia nascut en una família modesta, catòlica i nombrosa (set infants). Sos pares es deien Jean-Baptista Coissac i Marie Perraut. Quan tenia 14 anys son pare l'envià a París (França) per que aprengués l'ofici de sastre, però, atret per la vida intel·lectual de la capital francesa, es posà a estudiar de manera autodidacta, alhora que freqüentà els cursos d'adults que s'organitzaven als districtes parisencs i a l'Escola Politècnica. Després d'acabar els estudis universitaris de magisteri, en 1889 marxà a Tours (Centre, França), on exercí la docència. S'integrà en el moviment sindicalista i cap el 1905 s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), que feia poc s'havia creat, participant en diverses experiències de cooperatives obreres i d'educació popular. El febrer de 1909 fundà a Tours, amb alguns companys socialistes, «L'Union Populaire», una mena d'universitat popular especialitzada en organitzar xerrades i conferències, a més de fomentar el teatre social, iniciativa aquesta que rebrà el suport de l'intel·lectual anarcoindividualista E. Armand. En aquestes anys publicà Bulletin mensuel de l'Union Populaire (1908-1913) i Revue d'Éducation. Petites chroniques d'éducation, d'enseignement, de philosophie et d'art (1912-1913). Després de veure com els partits socialistes i els sindicats eren incapaços de suprimir la injustícia social, es decantà cap a una forma de revolució no violenta llibertària on els obrers s'alliberessin per ells mateixos dels patrons associant-se per a viure i per a produir tots plegats de manera comunitària; aquesta organització futura va ser batejada com«L'Intégrale» (La Integral) i va ser descrita detalladament en la seva obra La réalisation du bonheur par l'établissement fraduel et pacifique du régime communiste, ou la Rénovation sociale accomplie sans à coups ni violence (1916). Fundà i dirigí l'editorial«L'Intégrale» (1916-1922) i publicà el Bulletin de l'Intégrale, des soutiens de l'Intégrale et de l'Union Communiste Réaliste de France. En 1917 aquesta associació, ja legalitzada, tingué força èxit entre la militància i entre els cercles pedagògics que van adquirir accions sobre la base d'obligacions reemborsables a llarg termini per engegar el projecte (456 obligacions van ser subscrites per 160 persones). Un cop jubilat en 1922, adquirí una finca agrícola de 22 hectàrees, La Grange, a prop de Lo Pui d'Agenés (Aquitània, Occitània), on 66 sis persones visqueren durant 13 anys en comunitat, sota els principis del comunisme econòmic i la «camaraderia amorosa». Entre 1926 i 1934 dirigí La Libre Pensée Intégrale. Però l'agricultura no reeixí i la impremta i l'edició de llibres no fou suficient per a finançar el projecte; només el projecte pogué subsistir gràcies al suport d'amics i, després de nombroses deutes i conflictes interns,«L'Intégrale» deixà d'existir en 1935. Es va vendre la propietat per reemborsar els creditors i Coissac es va retirar commocionat a Mondinet, a prop d'un llogaret anomenat Grazimis, al poble de Condòm (Gascunya, Occitània), on dirigí a partir de 1935 i fins la seva mort les edicions«L'Idéale». Publicà nombrosos llibres, com araL'art de faire fortune. Exposé des moyens d'acquérie la richesse et l'indépendance qu'elle confère (sd), Les entretiens de maître Barthélemy. Dialogueséducatifs sur les principales questions que soulève la libre-pensée et sur les questions sociales (sd i 1938), L'Être vivant, son origine, sa destinée. Hypothèse nouvelle sur les causes de la vie et explication rationelle des phénomènes qu'elle présente, par le système pluraliste (sd), La réalisation du bonheur. Moyens pratiques d'assurer à tous, par un travail normal, la vie large, confortable et heureuse (sd), Les manifestations de l'énergie. Explication scientifique d'ensemble sur les causes de tous les phénomènes naturels et nouvelles théories sur l'attraction universelle, la lumière, la chaleur, l'électricité et la constitution intime de la lumière (1905), Dieu devant la science et devant la raison. Étude critique sur les religions, les sytèmes philosophiques et les prétendues preuves de l'existence de Dieu (1913 i 1932), La Nature et ses secrets (1913), Les erreurs de la science contemporaine. Exposé et discussion des hypothèses erronées ayant actuellement cours dans les milieux scientifiques. Théorie des ondulations de la lumière et de l'éther, théorie de la fin du monde par le froid, théorie de la dégradation de l'énergie, théorie cinétique des gaz et des mouvements browniens, théorie de la dissolution de la matière, théorie physique de la musique, théorie de la dissociation de la matière, théorie physique de la musique, théorie géologique des plissements du sol, théorie mécanique de la puissance vive, théorie d'Einstein, etc. (1914), L'évolution des mondes. La conquête de l'espace (1916), La morale sans Dieu. Exposé des vrais principes qui doivent servir de base à une morale rationnelle et des vrais motifs qui doivent déterminer l'homme à faire le bien (1916 i 1938), Le mariage, le ménage et l'éducation des enfants. Conseils aux jeunes gens par un père de famille (1923), Histoire impartiale de la Troisième République véridique et par conséquent«non conforme aux programmes» (1925), La conquête de l'espace.Étude sur la possibilité des communications avec les différentes planètes du système solaire, communications (voyages) hardies et coûteuses, mais non impossibles (ca. 1928), L'évolution des mondes. Exposé des grandes lois qui régissent l'univers et du vaste processus qu'elles déterminent (ca. 1928), Contes, nouvelles et récits et poésies philosophiques et sociales. Résumé du système pluraliste (1929),  L'Envol (1934, amb Charles Rouch [Lesly]), Sur la lune (1935) i L'éducation sexuelle en dix leçons (1937), entre d'altres. Victor Coissat va morir el 7 de març de 1941 a Mondinet (Condòm, Gascunya, Occitània), al costat de sa companya Suzanne Le Boudec, antiga «integralista», i del seu fill Georges, nascut en 1928. En 1985 Diana Cooper-Richet i Jacqueline Pluet-Despatin publicaren la biografia L'exercice du bonheur, ou comment Victor Coissac cultiva l'utopie entre les deux guerres dans la communauté de l'Intégrale.

Victor Coissat (1867-1941)

***

- Robert Collino: El 3 de maig –algunes fonts citen l'1 de maig– de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitània) el pensador anarcoindividualista i escriptor de literatura d'anticipació Robert Baptistin Collino, també conegut com Ixigrec. Fill d'un apotecari de Marsella, cap al 1906 es va interessar per les qüestions socials i filosòfiques, i arran d'escoltar les conferències en aquesta ciutat de l'anarquista individualista Jean Marestan va esdevenir anarquista i lector del periòdic L'Anarchie, de Libertad. A començaments dels anys 1910 va participar a la colònia llibertària de Georges Butaud a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), que va resultar un fracàs. En aquesta època va col·laborar, sota el pseudònim Ixigrec, en el periòdic mensual La Vie Anarchiste, publicat per Henri Richard i Georges Butaud entre juny de 1911 i agost de 1914. Després de la Gran Guerra es va instal·lar a París (França), on va fer feina de decorador i va col·laborar en diferents periòdics llibertaris, com ara L'Anarchie, de Simone Larcher i Louis Louvet; L'En-dehors, d'E. Armand; La Revue Anarchiste, de Fernand Fortin; i Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista. El 8 de desembre de 1929, amb Soubervielle i Armand, participà en el debat «Le travail sanctifiant et l'illégalisme anarchiste» al Club Scientifique de la Semaille de París. El 24 de febrer de 1930 va fer la conferència «De la pratique de la sociabilité à l'ésotérisme de la morale personnelle», el 28 de juliol de 1930, amb E. Armand, l'anomenada«Discussion contradictoire sur les colònies comunistes et cooperatives et certaines thèses y ayan rapport» i el 13 d'octubre de 1930 la titulada «Mon point de vue du "Naturisme et de ses dérivés"», totes tres a la seu parisenca de L'En-dehors. Va redactar diverses entrades de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, relatives a la mort i a la raó, que publicarà més tard en forma de fulletons –Qu'est-ce que la mort? (1931) i Qu'est-ce que la raison? (1933). En 1935 il·lustrà, amb Lliano Florez, el llibre de Denis Parazols Rêve à Vénus. Anticipation sociale. En 1940 va publicar el llibre Panurge au pays des machines, que és una obra de ciència ficció satírica contra el totalitarisme, inspirada en Rabelais, que serà continuada en 1966 per Les essais fantastiques du docteur Rob. En acabar la II Guerra Mundial, instal·lat a Provença (Occitània), va reprendre les seves col·laboracions es diversos títols de la premsa llibertària: L'Unique,L'Homme et la Vie,Défense de l'Homme, Contre Courant, Ego, Le Monde Libertaire, etc. Fou membre, amb altres destacats llibertaris (P.-V. Berthier, Eugène Bizeau, Hem Day, René Guillot, Lauron-Néjean, Mauricius, Marcel Sauvage, etc.), del grup «Amis d'E. Armand». Pintor amateur, va especialitzar-se en natures mortes. Altres obres seves són L'avenir est-il prévisible? (1949), Absolu et compromis (1956), Le vrai Sade (1957) i Les problèmes de la cruauté (2002, pòstum). Casat, era pare d'un o dos infants. Robert Collino va morir el 30 de setembre de 1975 a Torretas, a prop de Faiença (Provença, Occitània), quan preparava dues obres d'anticipació.

Robert Collino (1886-1975)

***

- Émile Ith: El 3 de maig de 1902 neix a Nyon (Vaud, Suïssa) el fuster, psicòleg, antimilitarista i anarquista Émile Ith. Originari del cantó de Turgòvia, visqué als cantons de Vaud i de Ginebra. Durant els anys 1920 i 1930 milità en la Fédération Ouvrière du Bois et du Bâtiment (Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció). Objector de consciència, en 1926 va ser condemnat per un tribunal militar a tres mesos de presó i l'any següent a quatre. En sortir de la presó va ser expulsat del cantó de Vaud per haver perdut els drets civils. El gener de 1929 patí un tercer procés a Lausana (Vaud, Suïssa) i fou condemnat a sis mesos de presó, a l'expulsió de l'Exèrcit, a cinc anys de privació dels drets cívics i polítics i al pagament de les despeses judicials. Durant el seu empresonament, Lucien Tronchet s'encarregà que la FOBB integrés un subsidi setmanal de 35 francs a sa mare. A la presó rebé la visita de l'escriptor i psicoanalista Charles Baudouin, que el va introduir en aquesta disciplina i que, quan va ser lliure, estudià com a alumne lliure a la Universitat de Ginebra. El febrer de 1929 fou un dels oradors del míting antimilitarista organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'objecció de consciència celebrat a la Salle Communale de Plainpalais (Ginebra, Suïssa). A partir de 1929 col·laborà en el periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil Anarchiste. En 1929 se casà amb l'esperantista i pedagoga Henriette Wille (1885-1978), autora, sota el pseudònim d'Henriette Rémi, del llibre Hommes sans visage (1942, 1950 i 2014), que recull testimonis dels soldats que es quedaren mutilats sense rostre durant la Gran Guerra. El desembre de 1932 va ser condemnat, amb altres companys (Émile Luscher, Francis Lebet, Louis Tronchet, Charles Meillasson, Edmond Scopellino) a 48 hores de presó per rebutjar sistemàticament a pagar la taxa militar; arran d'un recurs del procurador, la pena va ser augmentada a sis dies per a cadascun i a un any de privació dels drets civils. Expulsat del cantó de Ginebra, en 1945 hi residia i estava subscrit a Le Réveil Anarchiste. El juny de 1947 publicà «La Suisse et le servei civil» en el número 6 de la revista de René Bovard Suisse Contemporaine i del qual s'edità una separata. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic pacifista L'Essor. En 1949 signà un manifest a favor de l'objector de consciència Garry Davis i on s'exigia una legislació que garantís aquest dret. Mantingué estrets contactes amb l'enginyer pacifista, creador del Servei Civil Internacional (SCI), Pierre Ceresole. Émile Ith va morir en 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

- Lorenzo Ruipérez Sánchez: El 3 de maig de 1904 neix a FuenteÁlamo (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Ruipérez Sánchez. Fill d'obrers temporers, començà a treballar quan tenia 11 anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i emigrà a França, on es reuní amb son pare que havia estat contractat per fer feina com a manobre a les fàbriques metal·lúrgiques Grammont de Pont-de-Chéruy (Arpitània). En aquestes factories, on treballaven nombrosos espanyols, entrà en contacte amb el moviment anarquista, incorporant-se a més en «La Libre Pensée». Després s'instal·là a Villeurbanne, on el maig de 1925 s'afilià al Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos grups anarquistes de militants espanyols --n'hi havia sis grups anarquistes espanyols a la regió de Lió aleshores--, comptant amb el padrinatge de Francisco Ascaso en aquell moment radicat a la capital arpitana. Més tard participà en el grup artístic anarquista«Tierra y Libertad», creat en 1927, i el qual animava els mítings i les excursions dels grups anarquistes citats. A partir de 1928 entrà a treballar a la fàbrica Fil-Dynamo, de la qual va ser acomiadat per les seves activitats sindicals. Després es passà al sector tèxtil i treballà com a obrer tintorer a la fàbrica tèxtil Bertrand, on acabà jugant un paper important durant la seva ocupació obrera l'estiu de 1936. Durant la guerra civil espanyola destacà en els Comitès d'Ajuda a la Revolució Espanyola i en la colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT), amb el suport de la Confederació General del Treball (CGT) de França, al Château des Halles, a prop de Lió, i on va ser acollits i escolaritzats una cinquantena d'infants. El 2 de desembre de 1942 va ser detingut per les autoritats alemanyes d'ocupació i tancat al camp de Vernet i després enviat a Bordeus enquadrat en el servei de treball obligatori fins a l'agost de 1944. Amb l'Alliberament retornà a Villeurbanne, on continuà militant en la CNT de l'Exili. En 1962 va fer una conferència a Lió. Lorenzo Ruipérez Sánchez va morir el 19 de novembre de 1980 a Villeurbanne (Arpitània), quan ocupava el càrrec de secretari de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Roine-Alps.

***

- Emilio Pedrero Mardones: El 3 de maig de 1911 neix a Lleó (Castella, Espanya) el metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones. Sos pares, mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero Caballero i Matilde Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era director del periòdic Magisterio Leonés i redactor en cap del diari lleonès Las Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el 5 de gener de 1916 a Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre mestre, Florencio García, morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat quedà orfe també de mare i hagué de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó, Castella, Espanya). Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo (Astúries, Espanya), realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va doctorar. En aquests anys estudiantils formà part de la Federació Universitària Escolar (FUE). El febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la càtedra del professor Rafael Argüelles López, vicerector de la facultat de medicina de Valladolid, plaça que obtingué per oposició. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1936 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat d'haver participat en l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre Calderón de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls. L'acusació, sense cap fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del jutjat –per aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de presó el mestre anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels fets revolucionaris que es produïren a molts indrets de la geografia peninsular, va ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de novembre d'aquell any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'amagà en una cova de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat. Després trobà refugi al domicili d'una família «amiga» a canvi d'importants quantitats de diners que les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a Lleó, a través del bisbe d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos amagat, va ser reconegut en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va ser portat a Las Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments (sense dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit) que els detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de pallisses, saques i terror que s'hi vivia. Posteriorment va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on José Getino, metge i company seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser afusellat. Pedrero, desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les canonades del bany amb uns cinturons, però un detingut, un pres comú anomenat El Chaval, encarregat de vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo en joli fins que arribaren els guàrdies. Després va ser enviat a la cel·la que ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de 1938, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va ser afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña; ambdós van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.
 

***

- Enric Marco Nadal: El 3 de maig de 1913 neix a València (Horta, País Valencià) el militant anarcosindicalista Enric Marco Nadal. Va començar a treballar amb 13 anys i amb 14 es va fer aprenent de muntador a l'empresa de ferrocarrils. En 1930 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el ram ferroviari i amb la República va ser membre de les Joventuts Llibertàries. Va ser fundador de la Subsecció de València de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària, adscrita a la CNT, de la qual va ser secretari entre 1931 i 1936. Quan va començar la guerra del 1936 va ser membre del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries. Va combatre en la Columna de Ferro i després de la militarització, en la 215 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular, participant sobre tot en accions al front de Terol i d'Extremadura. Va ser oficial en cap d'Informació i de Cartografia de l'Estat Major de la 215 Brigada Mixta, ascendint al grau de tinent. Quan va acabar la guerra, va ser detingut a Alacant i internat als camps d'Albatera i Los Almendros; després de quatre mesos, el setembre de 1939, amb un salconduit falsificat va poder passar a França en companyia de Salas i Génesis López. A Perpinyà va ser detingut per la gendarmeria francesa i va ser tancat al camp de Sant Cebrià, d'on va sortir enrolat en el 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès. A Síria va desertar, juntament amb altres companys, de les tropes de Vichy per unir-se als aliats. Va formar en la Primera Divisió Francesa Lliure de Leclerc i va combatre contra els nazis a Egipte, Líbia, Síria, Líban, Tunísia, Itàlia i França. Apressat pels alemanys el gener de 1945 a Polch, va ser internat al camp de Langwasser (Nüremberg, Alemanya), d'on va sortir mesos després. Va ser condecorat pels Estats francès i nord-americà. El maig de 1945 va arribar a París i amb l'escissió de la CNT a França, es va alinear amb els partidaris de la CNT de l'Interior (col·laboracionistes), desenvolupant una intensa tasca a Poitiers, d'on va ser secretari d'aquella regional, i a Tolosa de Llenguadoc, d'on va ser secretari de la Regional de Llevant i secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional en 1945. Durant la primera meitat de 1946, després de la detenció de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) l'abril d'aquell any, es va oferir voluntari per substituir-lo a Espanya. El maig va creuar la frontera clandestinament amb l'ajuda d'Aransáez i via Pamplona es dirigeix a Madrid, on farà contacte amb Antonio Barranco. Elegit a Madrid per encapçalar el Comitè Nacional clandestí, reforçarà l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i la unió de tots els antifranquistes, fent contacte fins i tot amb monàrquics i generals (Aranda i Beigbeder); també va aconseguir ampliar la premsa confederal i relacionar-se amb les guerrilles del nord-est. En aquesta època la CNT de l'Interior va organitzar un atemptat contra Franco, que incloïa la voladura del Ministeri de la Governació i les Corts el 18 de juliol. En un viatge a Barcelona per gestionar l'arribada dels explosius, va acabar detingut el 27 de maig de 1947; jutjat, va ser condemnat el 5 de febrer de 1949 a Ocaña a mort. Després de tres mesos i mig esperant l'execució, la pena va ser commutada per 30 anys de presó --gràcies a les gestions de les autoritats aliades que defensaren la vida del lluitar condecorat pels seus serveis durant la guerra--; n'hi va passar 17 en diverses presons (Alcalá de Henares, Ocaña, Segòvia, Sant Miquel dels Reis i Burgos), rebutjant les pressions franquistes perquè col·laborés amb el règim dictatorial. Finalment, va ser alliberat en 1964, arran de l'indult decretat per Franco amb ocasió de la celebració dels «25 años de Paz». En 1966, inexplicablement, es va aliar amb els partidaris del cincpuntisme, corrent dins de la CNT que propugnava, en cinc punts, l'establiment de conversacions amb el sindicat vertical franquista per intentar transformar-lo des de dins i aconseguir plens drets sindicals per als treballadors. En aquest mateix any, es va publicar a Mèxic el seu llibre Condenado a muerte, on narra la seva entrada clandestina a Espanya, la seva detenció i els seus anys de presó. Poc després va aconseguir una feina en la Delegació de la Seguretat Social de València, lloc laboral on es va jubilar. Reorganitzada la CNT entre 1975 i 1976 va tornar a la central anarcosindicalista, de la qual va ser nomenat president Sindicat del Transport a València. Quan es va produir l'escissió cenetista durant el V Congrés, es va enrolar en les files escindides i va ser nomenat secretari honorari en el Congrés de València de 1980. Durant els seus últims anys va fer conferències sobre la guerra i el franquisme arreu de la Península i l'estranger (França, Irlanda, etc.) i va participar activament en la Fundació Salvador Seguí de València; però van ser uns anys de molt de patir moltíssim: pèrdua d'una cama el setembre de 1993 arran d'una sobtada malaltia, mort de sa germana Amparo amb qui convivia, ingrés el març de 1994 en una residència d'ancians al Vedat de Torrent... La seva salut es va agreujar i el juliol de 1994 va patir una embòlia que li dificultaria la parla. Enric Marco Nadal va morir el 13 de novembre de 1994 a la residència on estava ingressat al Vedat de Torrent de l'Horta (Horta Oest, País Valencià) d'un atac cardíac; l'endemà, seguint la seva última voluntat, les seves restes van ser incinerades. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria, El Noi, Polémica,Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Condenado a muerte. Trozo autobiográfico(1966),Todos contra Franco. La Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (1944-1947)(1982) iLa oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975)(1993, amb altres). L'historiador Francisco Javier Navarro Navarro li va dedicar en 1993 un estudi, La construcción de nuestra autopresentación: la historia de vida de Enrique Marco Nadal, luchador antifranquista.

Enric Marco Nadal (1913-1994)

***

- María Pérez Lacruz: El 3 de maig de 1917 neix a Terol (Aragó, Espanya) la militant anarquista María del Milagro Pérez Lacruz–alguns autors citen erròniament el segon llinatge com De la Cruz–, més coneguda com La Jabalina. Sa família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra d'Albarrasí de Terol, i d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez de la Esperanza i Isabel Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es traslladà a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià). Gairebé una nina, ajudà econòmicament sa família treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà el mes següent a Sarrión a la «Columna de Ferro» i com a infermera participà en la creació d'un hospital de campanya. Durant la Batalla de Terol, el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de fèmur) a Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de desembre d'aquell any a l'Hospital de València. Després restà a la reraguarda treballant en una fàbrica d'armament de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per fer algunes tasques en la indústria siderúrgica. Amb el triomf franquista, intentà passar desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23 d'abril de 1939 va ser detinguda per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després d'interrogada, rapada i passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig, després de negar-se a ratificar la declaració que el capità jutge militar li va llegir argumentant que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la presó del Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a València se l'acusà d'«auxili a la rebel·lió» i de diferents crims: «caràcter llibertí», crema d'esglésies, assalt a la presó de Castelló i mort de diversos guàrdies de la mateixa, mort del cònsol de Bolívia a València –mai no va existir cap cònsol bolivià en aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i un diputat), etc. El director de l'Hospital de València certificà que en el moment de cometre's aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de guerra. El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de València per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de gestació. El 9 de gener de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta, però ella mai no va veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil de València i el 18 de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones del convent de Santa Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la Presó Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada per«adhesió a la rebel·lió» i«desafecció al Movimento» a la pena de mort. María Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup de sis homes. En 2003 l'Associació de Dones de Baladre«Trencant Silencis» li retè un homenatge al Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la biografia Una miliciana en la Columna de Hierro. María«La Jabalina» i en 2013 l'escriptora Rosana Corral-Márquez publicà la novel·la Si me llegas a olvidar, inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta del Port de Sagunt porta el seu nom.

Continua...

---

Potser recordeu Ted Kooser, el poeta nord-americà de qui fa alguns mesos us donava una versió del poema "A la clínica oncològica", i de qui Jaume Subirana fa unes setmanes us donava una versió de poema "Al vespre" .

Ted Kooser viu a fora vila, per dir-ho en mallorquí, prop de Garland, una localitat de 200 habitants d'una regió anomenada, per capricis de la història, the Bohemian Alps, a l'estat de Nebraska. No cal recórrer al tòpic de l'"Amèrica profunda", crec.

En un poblet així, un home que ha estat el Poet Laureate (tota una institució oficial) dels Estats Units deu absorbir un percentatge molt important del correu local. A més, Kooser passa gust d'enviar poemes per correu ordinari: cada any, per Sant Valentí, envia, o enviava, un grapat de centenars d'exemplars d'un poema d'amor. Segur que dur-se bé amb el carter del poble és important.

En un llibre de proses, conta que una vegada, hem de suposar que per agrair el volum de feina que havia donat al Post Office de Garland, va deixar un dels seus libres de poemes per al carter, dedicat.

I ara deixaré que continuï Kooser:

"Ahir al matí era a la caretera, comprovant si el correu havia arribat, quan vaig veure en Bob que pujava la costa.
—Estic content de trobar-vos —va dir, allargant-me la mà—. Us volia donar les gràcies pel llibre. M'ha agradat. La meva dona i jo l'hem llegit i l'hem mostrat a un amic, que també l'ha llegit i li ha agradat.
—Jo no sóc gaire de poesia —va continuar—, però deixeu-me que us demani una cosa.
Va mirar cap a la carretera i es va tornar a girar cap a mi:
—A la part de darrere diu que sou un "poeta metafòric", i no estàvem segurs de què volia dir. Vol dir, vegem, vol dir que el que dieu no és ben bé real?
—Bé, sí —vaig contestar—, en un sentit sí. ¿Sabeu aquell poema del començament del llibre, aquell en què descric els llums de les ciutats tal com es veuen des d'un avió de nit, com si fossin contel·lacions d'estrelles? Això és una metàfora.
—Crec que ho entenc —va dir.
Es va aturar i va pensar un minut.
—És com si jo dic —va seguir— "El vent és com..., el vent és com..." Bé —va moure el cap i va somriure—, ja sabeu què vull dir.
Vaig fer que sí amb el cap per mostrar que ho sabia, llavors em va tornar a donar la mà, mentre em lliurava el meu paquet de correu i va continuar per la carretera."

(Del llibre Local Wonders. Seasons in the Bohemian Alps)

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)

La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68

Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).

Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El passat dijous dia 28 es va dur a terme la Junta General d’Emser i la sessió ordinària del Ple de l’Ajuntament. A aquests va faltar el regidor del PI, Martí Roca. A continuació teniu un resum del contingut i resultats de cada un. Per desgràcia la documentació sobre el Ple aquesta vegada no va ser pública, com si ho va ser a l’anterior. Una passa enrere en el tema de transparència i comunicació.

JUNTA GENERAL D’EMSER:

Bàsicament la Junta pretenia aprovar el Balanç, Memòria i Compta de Pèrdues i Guanys. Però aquest punt ha estat retirat de l'ordre del dia, pel fet de que no ha estat aprovat abans pel Consell d'Administració. Quan el Consell d'Administració ho aprovi es podrà portar a la Junta. Per desgràcia no s'ha portat a la Junta General l'acord del Ple de febrer que demanava que un representant dels treballadors formàs part del Consell d'Administració sense veu i sense vot. Per sort hi haurà una Junta properament i esperem que si que es porti aquest punt.

PLE:

Abans de passar a la part resolutiva però es va llegir una declaració institucional de suport a la família d'Olivia Encinas. Des d'Alternativa donam ànims a la família en aquests moments tan complicats i esperam que la seva recerca acabi de la millor manera possible i es faci justícia.

Declaració Institucional.

Com a representants del poble de Pollença, volem manifestar la nostra solidaritat, estima i suport a la família de n’Olívia Encinas, desapareguda des de finals de desembre del 2011.

Des d’ençà, el seu pare, n’Alberto,a mics i família, ha duit a terme una tasca incansable, per via policial, per via judicial, i sobre el terreny per a cercar i recuperar la seva filla- Tot i que per ara els tribunals li han donat tota la raó, la realitat és que n’Olivia es troba desapareguda, en aquest cas segrestada per samare que la té amagada a alguna part de Polònia.

Per sort n ‘Alberto i la seva família no han defallit en l’intent de recuperar la nina i el poble de Pollença, les associacions de gent desapareguda els ha donat un suport necessària tant moral com logístic en la tasca de recerca i recuperació de n’Olivia. Una demostració recent va tenir lloc el passat dia 22 d’abril a Pollença, on centenars i centenars de pollencins, participaren en un acte, on a més a més rebre el suport de molts de comerços del municipi.

El ple d’aquest Ajuntament vol expressar el seu suport incondicional a la família de n’Olivia, i alhora reclama de les autoritats policials i judicials un esforç a fi de recuperar el mes ràpidament possible n Olivia i que estigui entre tots nosaltres. Volem que sentiu l’alè i els ànims de tots els pollencins en aquets cas representats pel ple d’aquest Ajuntament.

Pollença, 28 d’abril del 2016.

1.- Aprovació, si procedeix, del reconeixement extrajudicial de crèdits núm. 2/20016.Aprovat amb 7 vots a favor (Junts i UMP), 7 en contra( PP i Tots) i 2 abstencions (Alternativa). La votació s'ha repetit, i per el vot de qualitat del batle s'ha aprovat.

Són factures que són de l’any 2015, i algunes fins i tot del 2014, que per un motiu o altre no han arribat o no s'han conformat fins el 2016, i que per qüestions tècniques no es poden imputar a l'exercici anterior. En aquest cas estam parlant de factures per import de mes de 72.000 euros.

Evidentment tots sabem d’aquesta problemàtica, i a altres plens ja hi ha hagut altres extrajudicials pel mateix motiu, però nosaltres hem optat per l'abstenció ja que continuam trobant factures de serveis sense regularitzar. Unes d’aquestes factures són de SEARSA CAÑELLAS A.I.E. l'empresa de manteniment de les instal·lacions impulsores d'aigües residuals de Pollença que té un contracte que va caducar al 1996, en pessetes encara!!! Una vergonya absoluta. Ja és ben hora que es convoqui una Junta de Portaveus per parlar del tema, i que l’equip de govern comenci a treballar en un pla seriós (al que es va comprometre) per regularitzar la llarga llista de contractes i situacions irregulars que encara avui es troben a l'Ajuntament.

2.- Aixecament de l’objecció formulada per la Intervenció de la Corporació als efectes de procedir a donar compliment a la sentència de la Sala Contenciós Administratiu envers el procediment ordinari 148/2012 pel qual s’estima el recurs contenciós administratiu interposat per l’entitat Caixabank S.A., contra la denegació parcial o incompliment parcial de la reclamació de la quantitat de 291.809,88 euros formulada davant l’Ajuntament en data 19 de gener de 2012 per la manca de pagament de diverses certificacions d’obres emeses per l’entitat “Crespí Construcciones d’Obres Públiques S.L.U.” que varen ser endosades a Caixabank S.A.; i aprovació, si procedeix, de l’autorització, disposició i reconeixement de l’obligació a càrrec del Pressupost de la Corporació per l’exercici 2018. Aprovat per 10 vots a favor (Junts, Alternativa, PP i UMP) i 6 abstencions (Tots).

Abans d’explicar el cas, cal aclarir que al Ple es va votar un aixecament d’objecció per part d’Intervenció dient que no hi havia crèdit adequat i suficient al pressupost 2016 per pagar-ho, i és competència del Ple aixecar l'objecció (que si no s'aixeca la tramitació queda aturada). Això és el que es va aprovar, així com el reconeixement d'aquesta obligació de pagament a càrrec del pressupost del 2018.

Però anem als orígens del tema. Crespí Construccions d'Obres Públiques SLU va fer unes obres l'any 2007. Les certificacions d’aquestes obres aprovades per valor de 291.802 euros les va endossar a CAIXABANK (l'empresa va fer fallida). Al gener del 2012 CAIXABANK reclama a l'Ajuntament el pagament del deute, i en aquest sentit al maig es pagaren 147.000 euros. Però resulta que la Tresoreria General de la Seguretat Social va fer un embargament sobre els béns i drets de l'empresa constructora (dins aquests drets hi entraria lo que no li han pagat encara), i l'Ajuntament pagà el que quedava a la Tresoreria General de la Seguretat Social. CAIXABANK reclamà que era a ells a qui li havien de pagar el que faltava, i va posar un contenciós que ha guanyat. Per donar compliment a la sentència se li ha de pagar a CAIXABANK la quantitat que faltava pagar-li (i que equivocadament l'Ajuntament va pagar a la Seguretat Social) que són 141.000 euros.

Fins aquí res a dir, però el que consideram vergonyós i sagnant és que la Caixabank demani 115.000 euros d'interessos. Uns interessos que l'Ajuntament ha de negociar per no pagar, a més tenint en compte que l’Ajuntament té diners dipositats a aquesta entitat. Si Caixabank no perdona aquests interessos l’Ajuntament ha de deixar de treballar immediatament amb aquesta empresa. L'Ajuntament també demanarà a la TGSS que retorni els doblers cobrats indegudament i si diuen que no, posarà un contenciós contra ella.

3.- Acceptació, si procedeix, de l’adquisició dels béns/documents que conformen el Fons Antoni Seguí “Bocchorità” a títol gratuït (Exp.núm 6098).Aprovat per unanimitat

Es tracta d'un arxiu amb un important valor històric. Té 630 unitats documentals, de les quals destaquen la secció de revistes L'Atalaia, L'Espira o Bocchoris, la secció dedicada a la parròquia del Port, la documentació relacionada amb agrupacions o entitas del Moll, la informació que va emmagatzemar sent corresponsal del Diario de Mallorca, la informació o obra relacionada amb les Festes o documentació de personatges importants com n'Atilio boveri. Donar les gràcies al becari Rafel Morro que amb la direcció den Pere Salas ha estat treballant en aquest arxiu i fent que aquest es trobi en condicions per estar a disposició de tots. 

4.- Proposició de suport institucional a la declaració d’una Reserva Marina Cala Sant Vicenç. De Coves Blanques a Punta Troneta. Aprovat per unanimitat.

Es va dur a Ple una proposta de l'equip de govern, que alhora és una iniciativa de l'associació de veïns de la Cala, amb els següents acords:

- Donar suport a la iniciativa de l'Associació de Veïns de declarar Reserva Marina de l'àrea de la Cala Sant Vicenç.

- Comunicar l'acord al Ministeri i a la Direcció de Pesca del GIB.

- Ser part en l'expedient que es tramiti per a la seva declaració.

Joan Martorell, vocal de la Associació de Veïns de Sant Vicenç va defensar la proposta, una cosa que ens alegra i molt, i que esperam que es vegi més sovint.

Vàrem votar a favor, ja que consideram que tota protecció és útil. Tot i això vàrem presentar els nostres dubtes de que al final s'utilitzi la protecció amb una finalitat més econòmica i que no mediambiental. El representant de l'Associació de veïns ens va dir que el seu objectiu primordial era la recuperació dels recursos pesquers, i que la resta eren beneficis que derivaven de la protecció.

Tot i això, i per desgràcia, sembla que el Ministeri no té especial interès en declarar més reserves marines i que tampoc vol amollar la competència. Per tant si no hi ha un canvi a Madrid sembla que les coses no seran fàcils.

5.- Ratificació Resolució de Batlia núm. 369 de dia 22 d’abril de 2016 (Exp. núm 30/2015/Contractació). Aprovat per unanimitat.

Un tema relacionat amb licitació del bar del poliesportiu del Port de Pollença. La Mesa ja ha fet una proposta d'adjudicació i es va dur a Ple la ratificació d'un decret de batlia fent un requeriment a l'empresa que la mesa ha adjudicat que aporti una documentació. Després, serà el Ple qui aprovi la contractació.

6.- Moció presentada pel grup municipal Tots per Pollença per restablir la igualtat en tots els àmbits públics i denunciar la discriminació que ha patit la Regidora Sra. Maria Buades Cifre. Rebutjada amb 7 vots en contra (PP i Tots), i 10 en contra (Junts, Alternativa i UMP).

És vergonyós que un partit com Tots parli de defensar la igualtat. Els ex del Partit Popular ara estan en contra de la discriminació i a favor de la igualtat a l’àmbit públic? Sembla que a l’anterior legislatura, com bé els va recordar la nostra portaveu, no els importava la igualtat quan varen retirar la targeta sanitària als immigrants.

Quan aquest tema va ser tractat a la passada comissió informativa, i recordant alguns membres d’aquesta comissió, la retirada de la targeta sanitària als nous vinguts, la seva regidora Francisca Cerdà va fer tota una demostració de racisme criticant amb vehemència i sense remordiments l'accés a la sanitat pública del immigrants. Un espectable lamentable segons els assistents i que vists els seus gestos durant la intervenció de la nostra portaveu, i la seva breu intervenció diríem que no se’n penedeix.

Aquesta intervenció a la comissió informativa va fer que ja ni entrassim a valorar la moció. La nostra assemblea va considerar inadmissible que un partit que ha donat suport a mesures que han provocat la mort de persones com n’Alpha Pam utilitzi la paraula igualtat tant a la lleugera i en benefici propi.

7.- Propostes/Mocions d’urgència. Ratificació de la signatura d'un conveni amb el Consell per regular els punts de recàrrega de cotxes elèctrics. Aprovat per unanimitat.

És ratificà un conveni amb el Consell que regula els punts de recàrrega que ja estan col·locats al nostre municipi. Esperem que aquest serveixi per impulsar aquest tipus de vehicles, i fomenti un nou tipus de mobilitat. Aprofitant que hi ha un punt del conveni que diu que l’energia si pot ser ha de ser renovable, vàrem recordar que també hauria de ser renovable a ser possible tota l’energia que contracta l’Ajuntament, i que ara que van acabant els contractes de subministrament, és el moment per posar-se amb aquest tema.

Amb aquest punt va acabar la primera part del Ple. Sobre la segona part, la de control i seguiment en farem un altre article fent especial menció als nostres precs i preguntes, ja que en quedaren de pendents de la sessió anterior.

 Els comentaris xenòfobs de na Francisca Cerdà de Tots per Pollença a la Comissió Informativa del ple són totalment inadmissibles i injustificables

Anarcoefemèrides del 4 de maig

Esdeveniments

- Execucions del«Procés de Montjuïc»: El 4 de maig de 1897 són afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) els anarquistes Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras, processats com a responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra la processió religiosa del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona. La repressió que es desencadenà contra el moviment obrer català ha passat a la història sota el nom de «Procés de Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties. Moltes de les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un dels afusellats (Lluís Mas) embogí. La matinada del 4 de maig de 1897 els voltants del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per escamots de soldats, destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia. Tractaven de mantenir allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants de la muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la matinada els reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de Caçadors de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única corda. Al seu voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de certificar oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al piquet d'execució i manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni Nogués cridà als soldats: «Foc! Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»; Josep Moles s'escanyà cridant «Visca la Revolució Social!» i altres clamaven la seva innocència. La descàrrega dels màusers apagà totes les veus. Després seguiren els trets de gràcia. Mesos després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, responsable polític de les tortures i de la mort dels seus cinc companys.

***

- Segon dia dels Fets de Maig: A la matinada del dimarts 4 de maig de 1937 es van produir enfrontaments a les portes del Palau de la Generalitat de Barcelona (Catalunya) entre mossos d'esquadra i forces anarquistes. Al dematí encara van sortir tots els diaris, però sense que sense que se'n pogués garantir ni la distribució ni la venda; tota la premsa demanava serenitat i aconsellaven l'acord de les parts en lluita --Solidaridad Obrera no va informar dels fets del dia abans més que a la pàgina vuit i no va dir ni una paraula de les barricades que cobrien tota la ciutat. Aquest dia les lluites més sagnants es van donar a la barriada de Sant Andreu, a la part alta de Poble Nou, al Paral·lel, a la plaça Palau, al parc de la Ciutadella, a la part baixa de la Via Laietana, des de Correus fins la plaça Urquinaona, i tots els carrers que envoltaven la Generalitat, Sants, Gràcia... Des dels hotels Colón i Victòria els guàrdies disparen contra la Telefònica. Les forces governamentals i les del PSUC ocupen només algunes zones del centre, mentre que els anarcosindicalistes i els seus aliats controlen la major part de la ciutat, a més de l'artilleria de Montjuïc. A la una de la tarda, des de la Generalitat va ser radiada una nota oficial que expressava que el Govern havia confiat la missió d'imposar la pau al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, i que per això requeria el concurs del poble. Van transmetre la seva adhesió al Govern, la UGT, el PSUC, Estat Català, la Unió de Rabassaires, Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana i altres partits polítics de menor entitat. A un quart de set de la tarda van arribar al Palau de la Generalitat el ministre de Justícia del Govern Central, García Oliver, i Marianet R. Vázquez, del Comitè Nacional de la CNT, acompanyats per Diego Abad de Santillán, que havia estat conseller d'Economia i que representava el Comitè Regional, i per Alfonso, de la Federació Local; tots ells significats anarquistes. Moments després van arribar Hernández Zancajo i Pascual Tomás, de la Comissió executiva de la UGT, i Muñoz, també de la UGT, aquest pel Secretariat regional; i tots plegats es van reunir al despatx del president Companys. A dos quarts de nou van parlar per la ràdio Calvet, Vidiella, Alfonso, Vázquez Zancajo, García Oliver --aquest va pronunciar un discurs sentimental on va dir dues vegades que s'inclinava davant els morts «per besar-los» i els llibertaris van anomenar aquest discurs, amb befa, «La llegenda del bes»-- i Companys mateix, i tots, van recomanar calma a la població i demanaren el cessament de les lluites. La crisi del Govern era un fet i es va decidir formar-ne un de nou de provisional amb representats de les mateixes entitats polítiques i sindicals que participaven en l'anterior.

***

- París (04-05-68): El 4 de maig de 1968 el govern gal confia que els tumults del dia anterior a París (França) quedin ofegats en la premsa per la notícia del triomf de la diplomàcia francesa i la política d'independència en relació als«blocs» que preconitza el general De Gaulle que estableix que les negociacions de pau entre els governs de Washington i de Hanoi es realitzaran a París. Però no va resultar ja que tots els grans titulars de tots els diaris només parlaven dels problemes del Barri Llatí i tots unànimement, des de L'Humanité a Le Figaro, passant per Le Monde o Paris-Jour, tots se sorprenen del fet que la policia s'hagi deixat desbordar per una banda de joves revoltosos. Les cròniques dels periòdics burgesos i comunistes són duríssimes contra els estudiants, alhora que critiquen la violència policíaca a la qual acusen d'actuar amb brutalitat excessiva. També avui la X Cambra Correccional jutjarà set estudiants, tots ells detinguts abans que comencessin els avalots, per haver-los trobat la policia en possessió de barres de ferro, fones o pals dins dels seus cotxes, la major part d'ells al voltant de Nanterre; els estudiants van al·legar llegítima defensa, ja que a Nanterre s'esperava un atac d'«Occidente», però van ser condemnats a penes de presó entre dos i tres mesos, amb la sentència en suspens, i a multes entre 200 i 300 francs. La pròxima audiència serà demà, i en aquesta ocasió es jutjaran persones detingudes durant els enfrontaments. El reforçament policíac al Barri Llatí s'accentua força.

Naixements

- Rodolfo González Pacheco: El 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9 d'agost de 1882-- neix a Tandil (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha,La Batalla, Germinal,Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») --textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment-- assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo,Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les«societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la«Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creàTribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro,El Comunista, ¡Despertad!,Los Nuevos, La Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. Rodolfo González Pacheco va morir el 5 de juliol de 1949 a Buenos Aires (Argentina). En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.

Rodolfo González Pacheco (1881-1949)

***

- Paulino Díez Martín: El 4 de maig de 1892 neix a Burgos (Castella, Espanya) el militant anarquista Paulino Díez Martín, que va fer servir diversos pseudònims (José Pérez, Rafael Pérez, José Toribio Crespo, etc.). Fill de treballadors sense cap ofici, originaris del camp de Burgos. Als quatre anys va assistir a una escola de monges, d'on serà expulsat per indisciplina, passant a l'escola de Tomàs Esteban, on també es va rebel·lar. Quan tenia 12 anys va ser aprenent de sastre i un temps baster, fins que amb 14 anys ingressà en la Societat de Fusters i Ebenistes (carrer Puebla, 33, Burgos) en qualitat d'aprenent i dos anys més tard és elegit vocal d'aquesta societat, càrrec que ocupà fins al 1910, any que marxa, juntament amb el seu germà, a Melilla buscant feina. En aquesta ciutat treballà en la construcció de barracots per a l'Exèrcit i el setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters que volien corregir els abusos dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911 es declarà en el sector de la construcció en una caserna d'artilleria que estava construint. En aquest temps coneixerà socialistes i anarquistes destacats, com ara José García Viñas, Manuel García, Victoriano Mairena, etc. En 1912, després de moltes gestions, aconsegueix legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any següent crea amb altres companys un grup d'afinitat anarquista, que distribuirà premsa llibertària entre la milícia. Durant l'estiu de 1913 realitzà tres mesos se servei militar a Sevilla (Andalusia, Espanya), on va fer amistat amb l'anarquista José Sánchez Rosa. El març de 1914 aconsegueixen legalitzar les Societats Gremials de Resistència i el Primer de Maig d'aquell any va fer el seu primer míting a Pechina (Almeria, Andalusia, Espanya). El 2 d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció com a«element perillós» per mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla i que es perllongà durant 15 dies. Tornà a ser detingut el juliol de 1916 durant la vaga de subsistències. El grup anarquista al qual pertanyia Paulino Díez decideix denunciar el tripijoc contrabandista que tenien organitzat comerciants i govern militar, cosa que provocà un gran escàndol i que va provocar la destitució del governador militar Federico de Monteverde. Com a conseqüència de l'escàndol del contraban, l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat, però aconsegueix refugiar-se en un vaixell ancorat al moll (El Sister, de la Transmediterrània). L'autor de l'intent d'atemptat va resultar ser un sicari anomenat Zaplana arribat a Melilla expressament i que després es va traslladar a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre públic. El Primer de Maig de 1917 participà en un míting a Melilla en record dels «Màrtirs de Chicago» i a favor de la Revolució russa, i serà detingut pels visques a aquesta revolució que va llançar i acusat de trencar la neutralitat d'Espanya en la Gran Guerra. Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà detingut de bell nou en ocasió de la Festa de la Flor que els militars preparaven a Melilla i l'endemà les parets del centre de la ciutat apareixeran empaperades amb un manifests que en demanava la llibertat. El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de ferroviaris de les mines del Rif que afectava els transports i els subministraments, va ser expulsat de Melilla i l'octubre de 1918 marxa cap a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina. A la capital catalana ingressà en el Sindicat de la Fusta (carrer de Sant Pau) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat del Sindicat de la Federació Local de la CNT de Barcelona. La seva primera vaga barcelonina, quan treballava en una obra del carrer Milà i Fontanals de Gràcia, serà pel desgast d'eines que els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels primers militants que va conèixer va ser Gastón Leval, que es reunia amb els companys al Sindicat Metal·lúrgic (carrer Mercaders, 25). El gener de 1919 va ser elegit secretari de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Una de les primeres mesures que va acordar el nou secretariat va ser que els companys cenetistes, en pujar al tramvia, demanessin al conductor que els ensenyés el carnet del sindicat; d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta tàctica de pressió va donar resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien impossibilitats d'exercir la seva tasca. En declarar-se la vaga de la Canadenca (gener de 1919) va pertànyer al «Comitè Fantasma», grup clandestí coordinador de la vaga, i assegurà l'edició clandestina del periòdic Solidaridad Obrera. El 17 de gener de 1919 va participar en un míting d'orientació en suport dels obrers tèxtils de «La Constància» en vaga. També va participar en el conegut míting del teatre del Bosc per informar de la situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es va celebrar el míting de la plaça de toros de Les Arenes. El 3 d'abril de 1919 serà detingut en un restaurant del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un confident francès anomenat Louis, i serà processat militarment per 10 delictes i per cada delicte les autoritats demanaren 10 anys de presó. Internat al vaixell-presó Teresa Taya, el 5 de setembre de 1919, el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia Bravo Portillo, va ser posat en llibertat provisional a la Presó Model de Barcelona després de passar cinc mesos empresonat. En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar molts patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia, seguint els consell del Comitè Regional català que demanava la descongestió de militants a Catalunya. A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant, serà detingut juntament amb un capità basc, cosa que motivà la convocatòria d'una vaga general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligà al seu alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va organitzar els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el Transport. El novembre de 1919 tornà clandestinament a Melilla amb la intenció d'unir-se a qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que ha d'abandonar la ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una vaga de forners reivindicant la jornada de vuit hores; també serà detingut a Melilla per la vaga de dependents del comerç i més tard alliberat. El desembre de 1919 participa en el «Congrés de la Comèdia» de Madrid, en representació dels sindicats malaguenys. El febrer de 1920 participa en una gira de propaganda per Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en el congrés. Quan tornà a Màlaga, el maig, va ser expulsat de la ciutat pel governador Gil Municio. S'instal·là a Sevilla (Andalusia, Espanya) sota el nom fals de José Pérez i començà a fer feina en una fusteria. A la capital andalusa prendrà part en la constitució dels sindicats cenetistes de la Fusta, de la Construcció, del Metall i dels Transports. En aquesta època va fer amistat amb Pedro Vallina Martínez i participà en l'edició de Solidaridad Obrera de Sevilla. El juliol de 1920 serà detingut a ca seva (carrerEnladrillada) en trobar-li una carta que la policia relacionà amb l'atemptat del mes anterior al periòdic malagueny La Unión Mercantil. Des de la presó de Màlaga organitzà una campanya de premsa sota el nom «Com es forgen els processos contra l'organització obrera» i el seu propi comitè de defensa confederal. El procés contra ell i sis companys seus començà el 16 d'octubre de 1920 i seran defensats pels advocats José del Río i Francesc Layret Foix; després de tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la vaga general a Màlaga i província. Layret va fer una argumentació tan emotiva de l'anarquisme que un caporal d'artilleria que es trobava entre el públic va cridar «Visca l'anarquia!», per la qual cosa els companys anarquistes van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van sortir absolts i la població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a l'hotel, tot braolant visques a la CNT. El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina i en corda de presos serà conduït de Sevilla a Còrdova, viatge que va durar tot un mes. Més tard serà confinat a un poble cordovès anomenat Las Torres i posteriorment a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la presó de Còrdova, on romandrà tancat en una cel·la de càstig per negar-se a assistir a missa. Amb el temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de setembre de 1921, ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament prenent un tren que el portà a Puertollano i d'allà a Pueblo Nuevo del Terrible (Còrdova), on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop d'allà, a Peñarroya, obriren una escola racionalista, on ell, amb nom suposat, començà la seva tasca docent en una classe amb quatre infants. La infraestructura de l'escola la va proporcionar Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els llibres eren els editats per l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes eren una quarantena i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos d'aprendre. El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i Peñarroya van reduir els salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en ambdues companyies, que va ser traïda per la socialista Unió General de Treballadors (UGT). En aquells dies va emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les contínues repressions i decidí marxar cap a Melilla amb la seva família per refer-se'n. Un cop establert i amb motiu de la Conferència de Saragossa on s'acordà la sortida de la III Internacional i l'adhesió a la nova Associació Internacional del Treball (AIT)–, un pic legalitzada la CNT, partí cap aquesta ciutat l'11 de juny de 1922; després de la conferència, juntament amb Salvador Seguí, marxà cap a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertà sobre el«Concepte de la nova civilització». A més, van recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga, Algesires, Jerez i Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als presos. A finals de juliol torna a Melilla, però va ser detingut el 10 d'agost i enviat a Màlaga, on passà 10 dies empresonat. Quan va sortir de presó es va trobar amb la vaga del moll suportada per tota la Federació Local de la CNT malaguenya, a la qual es va afegir, sabotejant els esquirols, per la qual cosa va ser detingut de bell nou juntament amb altres companys. A la presó van trobar 16 companys pagesos de Churriana acusats d'agredir esquirols en un vaga que ja durava quatre mesos. El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró (Maresme, Catalunya) com a delegat de la Federació Local de Màlaga per assistir a una conferència de federacions locals i regionals, on es va tractar el tema de les vagues i es va començar una campanya pro presos. Després, amb el Comitè Nacional, va partir cap a Bilbao, on va participar en un míting al Frontó Euzkalduna amb el jove misser Aldasoro; després visitaran Tolosa, Vitòria, Burgos i Santander, però la gira se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador Seguí a Barcelona, i marxa a Sevilla i Màlaga. A causa de la repressió a Catalunya, el Comitè Nacional de la CNT s'estableix a Sevilla i n'esdevingué secretari general, al costat seu hi havia Pedro Vallina Martínez (tresorer), Manuel Pérez Fernández (comptador) i Ramón Mazón Díaz (secretari d'actes). Poc temps després arribà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Després del cop d'Estat de Primo de Rivera de setembre de 1923, la CNT passà a la legalitat, però no obstant això, s'aconseguí organitzar un ple clandestí el 15 d'octubre a Saragossa (Aragó, Espanya), on s'acorda enviar dos delegats per entrevistar-se  amb el coronel Francesc Macià Llussà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), que seran ell, per la CNT, i Antonio Parra pels grups anarquistes. En aquest període de la dictadura es va veure obligat a sortir d'Espanya i el 7 de juliol de 1924 partí, amb tota sa família, cap a Cuba amb el vapor Buenos Aires, on passà tres anys i quatre més als EUA. A l'Havana treballà en una fàbrica de cervesa i amb Jesús Arenas Ruiz fundà la Federació Nacional Cubana de Grups Anarquistes (FNCGA) amb el suportde Marcelo Salinas y López i Adrián del Valle Costa i va organitzar els gremis de l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la constitució de la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), en el segon congrés de la qual va se nomenat secretari general. Amb el pseudònim de Rafael Pérez va poder sortejar un temps la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927, quan va haver de fugir als Estats Units fent-se passar per José Toribio Crespo, natural de Puerto Rico. A Nova York (Nova York, EUA) participà en el gran míting pro Sacco i Vanzetti, en activitats contra dictadors europeus al costat de nombrosos companys (José Pantín, Frank González, José Restoy, Francisco Eive, etc.). En 1928 comença la publicació de Solidaridad, amb A. García, Castilla, Francisco Eive i José Restoy. Un cop instaurada la II República espanyola, el juliol de 1931 tornà a Barcelona, on es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT, i més tard es traslladà a Melilla, on de bell nou participà en la reorganització dels sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins. Arran d'una vaga del transport a Melilla, increpà el governador civil, per la qual cosa serà detingut, processat i condemnat a dos anys, 11 mesos i 21 dies de presó. Després d'una apel·lació davant el Tribunal Suprem de Madrid, en la qual va ser defensat per Eduardo Barriobero y Herrán, aconseguí l'absolució. El febrer de 1932 va ser detingut pels «Fets de Fígols» i fou deportat a Almeria, juntament amb els germans Tarragó i Cano; més tard va ser enviat a Burgos en llibertat vigilada. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT de Melilla a la qual representà en el congrés andalús d'aquell any i en el míting de clausura en el qual va participar amb Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía, acabant pres alguns mesos al penal del Puerto de Santa María. Després del fracàs de la revolució asturiana d'octubre de 1934 va passar prop d'un any amagat a Melilla, on entrà en contacte amb militars republicans. L'aixecament militar del 17 de juliol de 1936 a l'Àfrica l'agafa a Melilla, fet que el va obligar a amagar-se, però finalment aconseguí, l'abril de 1937, passar al Marroc francès i d'allà a Barcelona. El juliol de 1937 participà en el Ple Regional de Baza i l'agost d'aquell any en el Ple Nacional de Regionals. El 18 de novembre de 1938 va ser operat d'úlcera a Barcelona, cosa que farà que no pugui retornar a Andalusia per fer-se càrrec del Comitè Regional andalús; després partí a Perpinyà per refer-se de l'operació. La caiguda de  Barcelona, el gener de 1939, impedí la seva tornada a la Península i treballà en el comitè de suport als exiliats fins que va ser detingut i tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Mesos més tard, juntament amb Vallina i altres, aconsegueix embarcar-se en un vaixell que el portà a Amèrica. Recorregué Santo Domingo, L'Havana –on organitzà la CNT cubana i va viure amb Áurea Cuadrado y Domingo Rojas– i Panamà. Amb Parra i altres confederal s'instal·là treballà de fuster a Colón (Colón, Panamà) en la construcció de carreteres i després en la construcció de cases a la zona del canal. Durant una temporada restà al marge de la CNT, ja que fou expulsat pel Comitè Local de Colón, però més tard va ser reintegrat. Bon orador, també va col·laborar amb la premsa llibertària, com ara Cenit,España Nueva,O Libertario, Nervio, Solidaridad Obrera, etc. Va prologarMis memorias de Pedro Vallina. És autor del llibre Una anarcosindicalista en acción. Memorias, publicat a Caracas en 1976 i que va ser reeditat a Barcelona en 2006 sota el títol Memorias de un anarcosindicalista en acción. Paulino Díez va morir el 20 de juliol de 1980 a Colón (Colón, Panamà).

Paulino Díez Martín (1892-1980)

***

- Gino Giannotti: El 4 de maig de 1893 neix a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Giannotti. Sos pares es deien Faustino Giannotti i Maria Ciabattini. Abans que esclatés la Gran Guerra, ja formava part del moviment llibertari. En 1916 va ser detingut per«activitats subversives», jutjat, condemnat i empresonat a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial creà a Santa Croce sull'Arno la Secció «Pietro Gori» de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI), pertanyent a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i col·laborà ocasionalment en Il Libertario de Milà. Funcionari, participà activament en els àmbits socials, polítics i sindicals de la seva regió. En 1966 va ser traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), on continuà amb les seves activitats polítiques. Autodidacta i apassionat lector, en 1976 donà la seva biblioteca a la Federació Anarquista Pisana (FAP). Gino Giannotti va morir el 10 de juliol de 1977 a Pisa (Toscana, Itàlia) i en 1977 el «Fons Giannotti», format per 1.510 llibres, fou el primer nucli bibliogràfic que nodrí la Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa.

***

- Giovanna Berneri: El 4 de maig de 1897 neix a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia) la pedagoga i militant anarquista Giovanna Caleffi, més coneguda sota el llinatge del seu company. Filla d'una família pagesa pobre, el pare de la qual va haver d'emigrar als Estats Units. En 1915 va aconseguir la diploma de mestra, gràcies als esforços dels seus germans grans. Socialista de jove, per la influència de la seva professora l'escriptora socialista Adalgisa Fochi, es va passar a l'anarquisme quan va conèixer el fill d'aquesta, l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, amb el qual es casarà el 4 de novembre de 1917 a Gualtieri. L'1 de març de 1918, quan Camillo es troba empresonat pel seu rebuig a la guerra i al militarisme, donarà a llum la primera filla de la parella, Maria Luisa. La família Berneri es va instal·lar després a Florència, on naixerà Giliana. Camillo, després de patir dues agressions i davant la impossibilitat d'exercir l'ensenyament si no es jurava fidelitat al règim feixista, i la seva família marxen a França en 1926, on obren una botiga de queviures per subsistir al barri parisenc de Saint-Maur-des-Fossés, gràcies al suport econòmic d'una germana i de Louis Lecoin. Per satisfer les exigències de la policia feixista, les autoritats franceses detenen Camillo i l'expulsen de França. Mentre Camillo surt cap a Espanya el juliol de 1936, ella romandrà a França, però es traslladarà a Barcelona amb sa filla Maria Luisa quan el seu company és assassinat pels estalinistes el 5 de maig de 1937. De bell nou a França, es va implicar més directament en el moviment anarquista i ajudarà els companys italians expulsats, que eren internats en camps de concentració francesos, i crea el «Comitè Camillo Berneri». En 1938 va publicar, amb un prefaci d'Emma Goldman, un recull de textos del seu company titulatPensieri e battaglie. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista italiana clandestina i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1940, quan era a Rennes, les autoritats feixistes italianes en demanen l'extradició. Detinguda el 18 d'octubre de 1940, va ser tancada cinc mesos a la presó parisenca de la Santé i deportada a Alemanya el febrer de 1941, serà lliurada a les autoritats italianes més tard, després de passar cinc mesos per diverses presons nazis aÀustria. És condemnada a un any de confinament a Avellino, per «activitats subversives contra l'Estat italià». Després de ser alliberada, viu clandestinament al sud d'Itàlia i es va lligar al company Cesare Zaccaria. En 1945 s'instal·la a Nàpols i participa en el moviment llibertari al costat de Cesare Zaccaria, Armido Abbate, Pio Turroni i altres, alhora que desplega una gra activitat periodística: redactora deRivoluzione Libertaria, funda en 1946 a Nàpols la revistaVolontà, membre de la redacció de la revistaUmanità Nova, etc. També va col·laborar enL'Adunata dei refrattari. La seva defensa del control de natalitat li costarà diversos plets per «propaganda contra la procreació» durant els anys cinquanta, sobre tot arran de la publicació del fulletIl controlla delle nascite(1948). Després de la mort de Maria Luisa en 1949, va fundar dos anys després la colònia llibertària per a infants «Maria Luisa Berneri», en honor de sa filla, instal·lada a Piano di Sorrento i després a Carrara en 1960. Giovanna Berneri va ser en diverses ocasions membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1958 era l'administradora de la Colònia Berneri. Giovanna Berneri va morir per problemes cardíacs el 14 de març de 1962 a l'hospital de Nervi, barri perifèric de Gènova (Ligúria, Itàlia).

Giovanna Berneri (1897-1962)

Continua...

---

(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)

Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)

Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.

‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.

Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.

Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra

Anarcoefemèrides del 5 de maig

Esdeveniments

- Surt L'Endehors: El 5 de maig de 1891 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Endehors. Les cris de l'Endehors sont lancés una fois per semaine. Fundat per l'intel·lectual anarquista Zo d'Axa, tingué com a administradors i gerents E. Morel, Gilbert Pessaux, Ritzerfeld, Charles Chatel, Louis Matha, Félix Bichon, G. H. Somon, L. Vivier, en diversesèpoques. Hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Paul Adam, Jean Ajalbert, Victor Barrucand, Baruch, Tristan Bernard, Boutin, Georges Brandal, Jules Braut, Ch. De Brhay, Drodjaga, Arthur Byl, O. Carrie, Paul Chabard, Louis Chalain, Charles Chatel, Henri Cholin, Darien, Étienne de Crept, Georges Deherme, Lucien Descaves, Gaston Dubois, Edourad Dubus, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Henri Fevre, Eugène Gaillard, Georges-Lecomte, René Ghil, Paul Gravelin, Émile Henry, A. Ferdinand Herold, Paul Armand Hirsch, Marie Huot, Abbé Jouet, Bernard Lazare, Julien Leclercq, M. J. Le Coq, Paul Macon, Errico Malatesta, Charles Malato, Ludovic Malquin, Marie Malthuriel, Jean Manescau, Camille Marchand, Louis Matha, G. Mathieu, Camille Mauclair, Victor Melnotte, Alexandre Mercier, Jules Mery, Louise Michel, Octave Mirbeau, Jean Mortsauf, Lucien Muhlfeld, Mathias Night, Théo Praxis, Pierre Quillard, Henry de Regnier, P. N. Roinard, Saint-Pol-Roux, Charles Saunier, Jan Steen, Théophile Steinlen, Joachim Stenot, Adolphe Tabarant, Pierre Veber, André Veidaux, Émile Verhaeren, Francis Viele-Griffin, Louis Vivier, Michel Zevaco, Zo d'Axa, etc. El periòdic fou il·lustrat per artistes llibertaris, com ara Lucien Pissarro, Maximilien Luce, Steinlen, Anquetin, Hermann-Paul o Léandre. Aquesta publicació, que tirava sis mil exemplars, tenia la particularitat que admetia publicitat. Quan Ravachol fou detingut, el periòdic obrí una subscripció en favor de les famílies dels proscrits. Aquesta iniciativa portà el tancament de Zo d'Axa a la presó parisenca de Mazas, però el periòdic continuà publicant-se gràcies a Félix Fénéon. Malgrat altres persecucions que portaren Zo d'Axa a l'exili i a una nova detenció, el periòdic continuà publicant-se; en total en sortiren 91 números, l'últim el 19 de febrer de 1893.Émile Armand reeditarà la capçalera, lleugerament modificada (L'En-Dehors), entre 1922 i 1939, i des de 2002 existeix una revista en línia amb aquest nom.

***

- Atac a L'Avvenire Anarchico: El 5 de maig de 1921 a Pisa (Toscana, Itàlia) els feixistes ataquen i calen foc la impremta del periòdic L'Avvenire Anarchico. Aquest setmanari, que es publicava des de l'1 de maig de 1910, deixarà d'editar-se el desembre de 1922 víctima de la repressió feixista.

***

- Surt Tiempos Nuevos: El 5 de maig de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista doctrinal anarquista Tiempos Nuevos. Revista quincenal de sociología, arte, economía. Fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán, inicialment fou de periodicitat quinzenal, fins a gener-abril de 1935, que substituí com a setmanari Tierra y Libertad, suspesa governativament. A parir del maig del 1935 fou mensual. En aquesta revista de gran qualitat hi col·laboraren importants teòrics anarquistes (Juan Lazarte, Felipe Alaiz, Isaac Puente, Agustín Souchy, Rudolf Rocker, etc.) i intel·lectuals (Gonçal de Reparaz, Fèlix Martí i Ibáñez, Martínez Rizo, etc.); tingué com a il·lustradors Antoni Vidal, Josep Renau, Manuel Monleón, Eduardo Vicente i Jim, entre d'altres, i en fou secretari de redacció Jacinto Toryho. Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars en 1936) i es distribuïa internacionalment. Santillán s'esforçà a definir un anarquisme constructiu, que tingués en compte les realitats econòmiques a l'hora d'elaborar un programa per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al llibre El organismo económico de la revolución (1936). L'últim número fou el d'octubre-novembre de 1938 i desaparegué a causa de la desfeta de la II República espanyola.

***

- Tercer dia dels Fets de Maig: El dimecres 5 de maig de 1937 la major part dels diaris de Barcelona (Catalunya) no van sortir al carrer i la ciutat es va despertar amb una relativa tranquil·litat. A mig matí combats sagnants es van renovar, particularment a la plaça Catalunya, la Via Laietana, al carrer Corts i a les zones properes al Palau de la Generalitat. Tancs disparant amb la metralladora avançaven per les Rambles. Les lluites d'aquest dia es van centrar no a atacar els centres oficials, resguardats per la força pública, sinó els centres vitals de les respectives organitzacions; fou el començament de l'extermini de les organitzacions entre elles. Les botigues que havien obert tancaren, els grups armats escorcollaven els vianants destrossant-ne els carnets sindicals. Les forces policíaques confiscaren la redacció i els tallers de La Batalla, el diari del POUM, on van efectuar diverses detencions i s'apoderaren de fusells i bombes de mà. A migdia va sortir una nota oficial comunicant el nomenament del nou govern de la Generalitat, compost per Carles Martí Feced, d'Esquerra Republicana de Catalunya; Valeri Mas, secretari de Comitè Regional de la CNT; Antoni Sesé, secretari general de la UGT, i Joaquim Pou, de la Unió de Rabassaires. Quan Antoni Sesé es dirigia al Palau de la Generalitat en un cotxe oficial per prendre possessió del seu càrrec, va ser atacat al carrer Casp, davant del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT, i morí acte seguit. Aquest fet, sumat al coneixement de la mort de Domingo Ascaso Abadía, va fer que la indignació general s'estengués i que els combats es generalitzessin arreu. També aquest dia es va produir l'assassinat dels intel·lectuals anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri: el dia abans, 4 de maig, es va escorcollar el domicili dels dos italians (plaça de l'Àngel, 2, 2n, 2a) amb la intenció de segrestar uns textos d'un llibre que Berneri escrivia; i l'endemà, a les sis de la tarda, es van presentar de bell nou una dotzena d'individus armats al domicili dels anarquistes, els van fer sortir i els van assassinar prop de ca seva; els cossos va ser recollits aquella mateixa nit per la Creu Roja i portats al dipòsit de l'Hospital Clínic. Com que Sesé ja no podia ser conseller de la Generalitat, la UGT va triar Rafael Vidiella com a substitut. Es van donar intents d'assalts diversos des de tots els grups: al Palau de Justícia, a la Comissaria General d'Ordre Públic, a la caserna de la Guàrdia Nacional Republicana (nou nom de la Guàrdia Civil), al Sindicat Únic de Sanitat, a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries, al Comitè Regional de la CNT... El grup «Los Amigos de Durruti» van editar un full on es pretenia donar un nou contingut revolucionari radical a la lluita anarquista durant els combats, intent que va ser immediatament desautoritzat pels Comitès Regionals de la CNT i de la FAI. Aquella tarda van arribar al port de Barcelona els bucs de guerra republicans Lepanto i Sánchez Barcaiztegui, que es van posar a les ordres de la Generalitat, fet que implicava la intervenció en el conflicte del Govern Central, que es feia amb el poder de l'Ordre Públic a Catalunya i nomenava delegat de l'Estat el tinent coronel Alberto Arrando, que abans exercia el comandament de les forces de seguretat  i d'assalt. També el Govern de la República va designar el general Pozas per exercir el càrrec de cap de la Quarta Divisió Militar. És a dir, que el govern de la Generalitat perdia automàticament dues atribucions importants: la d'Ordre Públic i la de Defensa. El nou delegat de l'Estat per a Ordre Públic va exigir a totes les organitzacions que deposessin les armes. Durant la tarda, des de micròfons instal·lats al Palau de la Generalitat, es van dirigir al públic Vidiella, per la UGT; Vàzquez, per la CNT; Josep Tarradellas, per ERC; Pedro Herrera, per la CNT; Miquel Valdés, Víctor Colomer y Pere Ardiaca, pel PSUC, i Frederica Montseny, per la CNT i en qualitat de ministra de la República --s'ha de dir que l'automòbil de Montseny havia estat atacat hores abans. Abans de la mitjanit, els comitès responsables de la UGT i de la CNT van lliurar una nota conjunta on ordenava a tots els afiliats que s'incorporessin immediatament a les seves tasques habituals i evitar tota mena de pertorbacions i topades hostils mútues. Mentrestant, les forces de la 26 Divisió de la CNT, comandats per Gregori Jover i Máximo Franco, i els elements de la 29 Divisió del POUM, que s'havien concentrat a Barbastro per marxar sobre Barcelona, es van aturar a Binefar, persuadits pels delegats del Comitè Regional de la CNT i per Juan Manuel Molina, subsecretari de Defensa de la Generalitat, que s'havia d'evitar qualsevol gest agressiu.

***

- París (05-05-68): El 5 de maig de 1968 a París (França) compareixen davant la justícia set estudiants que havien estat detinguts en dues càrregues policíaques durant els enfrontaments al Barri Llatí entre membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) i revoltosos la nit del 3 de maig. Quatre d'ells, que tenen entre 18 i 22 anys, seran condemnats a dos mesos de presó ferma i la resta amb multes o penes en suspens, com les persones que havien estat jutjades el dia anterior. Les condemnes, com reconeixerà el prefecte de policia, són excepcionalment severes, ja que les penes de presó ferma per a fets de manifestació són molt rares aleshores. Aquestes quatre condemnes costaran molt cares al règim gaullista, ja que tot el jovent parisenc lluitarà a partir d'ara per l'alliberament dels companys. Les organitzacions estudiantils prepararan la mobilització general prevista per a l'endemà a la Sorbona i es fa una crida als estudiants a constituir-se en Comitès d'Acció. L'agitació comença a escampar-se a diverses zones de l'Estat francès. El periòdic comunista L'Humanité convida «a considerar les greus conseqüències a les quals porta l'aventurisme polític encara que es disfressi rera d'una fraseologia revolucionària».

***

- Detenció de Franco Serantini: El 5 de maig de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia) es produeixen violents enfrontaments entre manifestants antifeixistes i forces de la policia en una manifestació convocada per Lotta Continua per protestar contra el míting del diputat feixista del Moviment Social Italià Giuseppe Niccolai. Durant la manifestació, el jove Franco Serantini, membre del grup llibertari Giuseppe Pinelli,és detingut pels agents després de ser violentament apallissat. Portat a la caserna dels carrabiners i després empresonat en una cel·la d'aïllament a la presó pisana de Don Bosco, morirà per les ferides produïdes per la policia dos dies més tard, el 7 de maig al matí, després d'una nit d'agonia.

Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

Naixements

- Antoine Desgranges: El 5 de maig de 1852 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Antoine Desgranges. Després de perdre la feina de sabater esdevingué tintorer. L'abril de 1877 va ser nomenat secretari d'una secció de la Cambra Sindical de la Tintoreria de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) que s'acabava de crear, i entre 1878 i el març de 1881 fou secretari general d'aquesta organització. El novembre de 1879 va ser elegit regidor municipal de Villefranche, però l'any següent, renovat en el carrer, el rebutjà. El setembre de 1881, arran del fracàs i de la dura repressió de la vaga de tintorers de Villefranche, de la qual va ser secretari de la seva comissió executiva, esdevingué anarquista i fou un dels creadors del grup llibertari d'estudis econòmics «Le Glaive». Com que no trobava treball, s'instal·là a Lió (Arpitània), on visqué al domicili del company anarquista Toussaint Bordat. El 21 d'octubre de 1882, durant una reunió pública a Villefranche, va fer una apologia dels atemptats dels grups anarquistes de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot dient que la burgesia tenia els dies comptats i que per trobar burgesos només calia anar al restaurant Assommoir del teatre Bellecour de Lió. Vint-i-quatre hores més tard, una bomba explotà a l'Assommoir. Encartat en l'anomenat«Procés dels 66», sumari instruït arran de les manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre d'aquell any a Lió, el 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en la Primera Categoria i condemnat per «afiliació a una associació internacional de treballadors amb la intenció de provocar la suspensió del treball, l'abolició del dret de propietat, de la família, de la pàtria, de la religió i d'haver comés un atemptat contra la pau pública» a tres anys de presó, 500 francs de multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de prohibició d'exercir els drets civils, cívics i familiars. El 13 de maig de 1883 aquesta pena va ser confirmada pel Tribunal d'Apel·lació de Lió. Sa companya, Mathilde Manasses, planxadora anarquista, va ser acusada d'haver participat en l'atemptat d'octubre de 1882, però finalment les investigacions se suspengueren. Un cop purgada la pena, retornà a Villefranche on continuà animat grups anarquistes. El 14 de novembre de 1885 va ser condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó per ultratges vers l'alcalde de Villefranche, però el 31 de març de 1886 va ser detingut. En 1892 el grup anarquista de Villefranche, format per una trentena de membres, es reunia al seu domicili i en 1893 participà en les reunions preparatòries per a la publicació del setmanari anarcocomunista lionès L'Insurgé, del qual fou el seu dipositari a Villefranche. En 1894 encara era vigilat per la policia i el 29 d'agost d'aquell any en un escorcoll de casa seva es van trobar periòdics anarquistes. En aquests anys va ser membre de la Libre Pensée de Villefranche. El 10 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del Roine, però el maig de 1914 en va ser esborrat en una revisió.

***

- Lucien Pemjean: El 5 de maig de 1861 neix a Lió (Arpitània) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Sos pares es deien Antoine Pemjean i Amélie Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquestaèpoca col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fullet Propos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser«candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat «Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré.  Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée parÉdouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 en un hospital de París (França).

***

- Leon Czolgosz: El 5 de maig de 1873 neix a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Fill d'una família d'immigrants polonesos, era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut,és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica el 29 d'octubre de 1901 a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA). Les seves darreres paraules van ser:«No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

- Jean Marestan:El 5 de maig de 1874 neix a Lieja (Valònia, Bèlgica) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari«Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les seves col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a «intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. Jean Marestan va morir el 31 de maig de 1951 a Marsella (Provença, Occitània). A més de les obres citadesés autor de L'impudicité religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.

***

- Pierre Odéon: El 5 de maig de 1903 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) el militant anarquista i antimilitarista Pierre Odéon, també conegut com Pierre Perrin. En 1921, com a responsable de les Joventuts Llibertàries, va ser detingut i condemnat a sis mesos de presó per un cartell incitant a la desobediència i a la insurrecció en cas de guerra. Va ser militant de la Unió Anarquista (UA) fins a 1926 i després responsable de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a partir de 1928. En aquesta època va participar en la«Plataforma d'Arshinov». En 1929, després de rebutjar d'inscriure's en la reserva militar, va ser condemnat a un any de presó. Va realitzar una vaga de fam i després militarà en el«Comitè d'Acció contra les presons militars». L'1 de maig de 1931, amb el seu amic Louis Lecoin, va participar com a delegat dels llibertaris francesos en la delegació internacional de l'anarquisme mundial en la impressionant manifestació de Barcelona per exigir a la nova república espanyola una reforma radical de la societat. El 16 d'agost de 1931 a Lesinhan de las Corbièras va participar en el Congrés Regional de la UACR. A més de la seva col·laboració en el periòdic Le Libertaire --del qual va ser administrador en 1927--, va crear en 1934 el periòdic anarquista Le Tocsin. Quan va esclatar la Revolució espanyola en 1936, va ser delegat del«Comitè per l'Espanya Lliure» i va portar camions amb queviures i armes a la Península, on també va participar en la creació de la «Centúria Sébastien Faure», lluitant en les batalles de Farlete i Perdiguera. Cap al 1938, amb Renée Lamberet va organitzar la «Colònia Ascaso-Durruti» a Llançà (Alt Empordà, Catalunya) per als infants víctimes de la guerra. També va ser membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant l'ocupació nazi, va ser detingut i deportat a Buchenwald, camp de concentració del qual serà alliberat en 1945.

***

- Bruno Gualandi: El 5 de maig de 1905 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Bruno Gualandi. Sos pares es deien Alfredo Gualandi i Giuseppina Castelvetri. Encara adolescent, participà en els«Fets del Palazzo d'Accursio» del 21 de novembre de 1920 a Bolonya. En 1921 s'adherí al moviment llibertari bolonyès. Es guanyà la vida com a obrer de la construcció. El juliol de 1923, perseguit per la seva participació en la lluita contra l'ascensió del feixisme, emigrà clandestinament a França, on fou expulsat. També expulsat de Bèlgica i de Luxemburg, es refugià a Suïssa i després retornà a França. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteoti, entrà a formar part de la centúria«Camicie Rossi» (Camises Roges), agrupació paramilitar antifeixista creada a França per si calia intervenir a Itàlia. El 2 de gener de 1925 va ser expulsat de França i el 28 de febrer va ser condemnat a 18 mesos de presó per «cops i ferides». Refugiat al Saarland alemany, trobà feina com a fuster. En 1926, participà com a mercenari, amb altres companys, entre ells Alberto Meschi, en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. En 1927 formà part del grup anarquista de Seraing (Valònia, Bélgica), sempre sota vigilància policíaca. Amb Angelo Sbardellotto i Maria Zazzi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l'execució d'aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d'aquell país. En 1930 passà a França sota falsa identitat. Reconegut, va ser detingut i l'any següent va ser condemnat a París a vuit mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». A finals de 1931 va ser alliberat i s'instal·là a Arcueil (Illa de Fraça) amb sa companya Tosca Tantini, germana del destacat militant Giuseppe Tantini. El 30 d'octubre de 1932 va ser detingut durant una reunió a Fontenay-sous-Bois amb vistes a republicar Umanità Nova i el 2 de novembre condemnat, amb Pompeo Franchi, Ruggero Cingolani, Ulisse Merli i Emilio Predieri, a dos mesos de presó per«infracció a l'ordre d'expulsió». En 1933, amb Raimindo Corti i altres, marxà a Espanya on, segons la policia, alguns companys sospitaren que es tractava d'un«espia feixista». El 24 de novembre de 1934 va ser condemnat a França a quatre mesos de presó i el 9 de setembre de 1935 a tres mesos per «infracció a la disposició d'expulsió». El 2 d'agost de 1936 marxà, amb altres companys (Giuseppe Tantini, Equo Giglioli, Renzo Cavani, Mario Girotti, Libero Luppi, Michele Centrone, Socrate Franchi, etc.) com a voluntari a la guerra d'Espanya i a Barcelona (Catalunya) s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». El 28 d'agost participà en els combats de Monte Pelado a Osca. El 24 d'octubre de 1936, Bruno Gualandi, quan portava aigua i municions a un grupet de milicians que havien quedat aïllats en una posició avançada a Tardienta, al front d'Osca, (Aragó, Espanya), va caure abatut per les tropes franquistes. Fou enterrat a Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya Tosca Tantini el reemplaçà al front.

Bruno Gualandi (1905-1936)

***

- Aldo Perissino: El 5 de maig de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Aldo Perissino. Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià. A començaments dels anys trenta s'exilià a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. L'agost de 1936, amb son germà petit Corrado, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Durant l'ofensiva d'abril de 1937 va ser greument ferit arran d'un atac contra l'antic castell de Becha, a la Foia d'Osca. Aldo Perissimo va morir el 7 d'abril de 1937 a la infermeria de campanya d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya) on havia estat hospitalitzat. Al final de la II Guerra Mundial es fundà a Venècia un grup anarquista «Aldo Perissino», adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI).

Aldo Perissino (1909-1937)

Corrado Perissino (1914-1981)

***

- Belgrado Pedrini: El 5 de maig de 1913 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'escriptor, poeta, militant anarquista i partisà antifeixista Belgrado Pedrini. Sos pares es deien Guglielmo Pedrini, escultor marbrista llibertari, i Rosa Vanci. El nom de Belgrado li ve de la capital Sèrbia, on son pare havia viscut per qüestions de feina. Quan tenia nou anys quedà orfe de mare. Començà a introduir-se d'adolescent en el pensament llibertari amb la lectura dels clàssics (Friedrich Nietzsche, Carlo Cafiero, Max Stirner, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i quan tenia 18 anys començà a militar, amb la preocupació de son pare, amic de Malatesta i coneixedor de la repressió que patia el moviment llibertari. Arran de l'adveniment de Benito Mussolini al poder, amb altres companys de Carrara, lluità contra els escamots feixistes i destacà com a propagandista anarquista i per la qual cosa va ser denunciat i condemnat en diferents ocasions. Entre 1937 i 1938 restà tancat a diverses presons i a la de Pianosa conegué el socialista i futur president de la República italiana Sandro Pertini. Un cop alliberat, continuà amb la seva militància llibertària i treballà en una empresa d'autobusos. El febrer de 1942, amb Giovanni Zava i Gino Giorgi, desarmà i apallissà un grupet de cinc feixistes en un bar de Carrara i aquest fet els obligà a fugir cap a Milà. En aquesta ciutat van mantenir un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la insurrecció contra el conflicte bèl·lic, però van poder fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova i després a La Spezia. Estretament buscats per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), la policia política mussoliniana, va ser interceptats en una pensió de La Spezia i, després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i un policia resultà mort, van ser detinguts. De la presó de La Spezia van ser traslladats a la de Massa a l'espera d'una més que probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada«Elio» aconseguí alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos, i s'integrà immediatament en aquest grup de la resistència antifeixista. Prengué part en diverses accions de sabotatge i d'atac a les tropes nazifeixistes de la zona d'Apuània fins a la seva derrota. Després de l'Alliberament, el maig de 1945 va ser novament detingut pels fets de 1942 i per altres actes, com ara l'expropiació d'alguns industrials del marbre de Carrara, Milà i La Spezia per finançar la lluita antifeixista. El maig de 1949 va ser condemnat per l'Audiència de Liorna a cadenà perpètua, pena que va ser commutada per 30 anys de presó. A la garjola es dedicà a l'estudi de la filosofia i de la literatura, aconseguint una gran cultura de manera totalment autodidacta. També es dedicà a la poesia i en 1967 va escriure a la presó de Fossombrone la composició lírica Schiavi, que serà usada posteriorment com a text per a la famosa cançó anarquista Il Galeone. El juliol de 1974, quan li mancava poc per a complir la pena imposada, va ser indultat pel president de la República italiana, el seu amic Sandro Pertini. Però així i tot, no va ser alliberat ja que havia de complir tres anys de presidi per temptativa d'evasió i va ser portat a presó de Pisa. Gràcies a la campanya mediàtica de suport internacional que s'engegà, aconseguí sortir en llibertat el 17 d'abril de 1975. Immediatament reprengué la militància anarquista i amb Giovanni Zava, Giovanni Mariga i Gogliardo Fiaschi fundà a Carrara l'anomenat Cercle Cultural Anarquista«Bruno Filippi». Entre 1976 i 1979 va fer costat el grup de lluita armada llibertari Azione Rivoluzionaria. Durant els seus últims anys de vida es dedicà a redactar manifests i fullets, a reimprimir els articles que Bruno Filippi va escriure per a L'Iconoclasta! i a la publicació del periòdic L'Amico del Popolo. Belgrado Pedrini va morir l'11 de febrer de 1979 a Carrara (Toscana, Itàlia). Pòstumament, en 2001, es publicaren les seves memòries sota el títol Noi fummo i ribelli, noi fummo i predoni. Schegge autobiografiche di uomini contro, que han estat traduïdes al francès (2001) i al neerlandès (2007), i els seus Versi liberi e ribelli. Poesie.

Belgrado Pedrini (1913-1979)

***

José Fortea Gracia: El 5 de maig de 1916 neix a San Martín del Río (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Fortea Gracia. Quan tenia nou anys començà a treballar fent teules i totxos. Cap al 1932 passà a fer feina a les mines d'Utrilla i s'afilià a la Unió General de Treballadors (UGT), sindicat aleshores dominant a la zona. Després de llegir Entre pagesos, d'Errico Malatesta, i de conèixer el cenetista Román Mampel, se sindicà a la Confederació Nacional del Treballadors (CNT). Quan esclatà la guerra lluità en les agrupacions de Logronyo i de Castán enquadrat en la Columna Carod a diversos fronts (Villanueva, Rebollar i Vivel del Río). A partir de desembre de 1936 passà a la Columna Ortiz i des de març de 1937 i fins al final de la guerra a la Columna Durruti, acabant com sergent i en la qual va tenir un càrrec de representant de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps (Vernet, Setfonts i Montlluís). Després treballà a les mines del departament de Gard, on va ser detingut en diverses ocasions. El febrer de 1941 fou enviat a Nimes. Entre 1942 i 1943 participà en la organització de la CNT de Gard i durant tota la dècada dels quaranta fou un dels organitzadors de missions clandestines a la Península. El març de 1943 fou un dels fundadors i primer secretari de la Federació Local de la CNT d'Alès. El setembre de 1943 va haver de fugir dels alemanys a La Grand Comba, Les Rosières, Le Pompidou, Barra, Bebron, Brosus, Florac, Mande i Le Masbonnet, i encapçalà la secretaria de la Zona Primera de la CNT. En 1944 s'establí a Montelaimar, on milità en la CNT i en la resistència antinazi del sud de l'Ardecha i de la Droma, alhora que treballà en tasques relacionades amb la construcció. En 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili a París. En 1950 fou membre del Comitè de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament) i de l'Aliança Sindical. Entre 1957 i 1958 exercí de secretari de la Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1962 fou secretari de la CNT de Montpeller --càrrec que renova en 1965-- i de la Regional de la FAI. En 1965 s'encarregà de l'organització del congrés d'aquell any. A més, assistí com a delegat a nombrosos congressos: Llemotges (1961), Marsella (1975), Barcelona, Torrejón, Bilbao, Granada, etc. En 1971 va ser delegat al Congrés de la Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Encara segueix militant en la Federació Local de Montpeller de la CNT. Trobem col·laboracions seves en nombrosos periòdics, com ara Boletín Interno CIR,Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Itaca,Siembra, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Comarcal de Utrillas: en lucha por la libertad, contra el fascismo (1936-1939) (1970), Los desheredados (1974), Amor y lucha. Ilusiones ahogadas) (1981), Tiempo de historia. No hay mas cera que la que arde (2002), Mi paso por la Columna Durruti-26 División (2005) i té manuscrits inèdits (CNT, su organización en el Departamento de Gard y región, En el umbral de la vida,Recuerdos, Reflejos del exilio, Tres años, 8 meses y 25 días en la mina, Vuelta al terruño, Yo quiero ser madre. Novela de hechos y cosas que existieron, etc.).

José Fortea Gracia

Continua...

---

Los miembros del CPF de IU que residimos en Baleares hemos presentado esta propuesta al CPF del próximo Sábado que reza lo siguiente:

Des d'Alternativa per Pollença (A) mostram el nostre rebuig més absolut cap a l'EURAC, conferència de Caps d'Estat Major de les Forces Aèries i Exèrcits de l'Aire d'Europa que es fa aquests dies a l'Hotel Formentor, a més de semblar-nos lamentable el suport del Govern Balear a aquests espectacles militars i ostentacions de màquines de guerra.

___________________________________________________________

Alternativa per Pollença som un partit antimilitarista i per això rebutjam i ens oposam a l'EURAC, conferència de Caps d'Estat Major de les Forces Aèries i Exèrcits de l'Aire d'Europa que es fa aquests dies a l'Hotel Formentor. Igualment, lamentam el suport del Govern Balear a aquest esdeveniment.

Ens sembla del tot inacceptable que en temps de crisi com l'actual es realitzin costosos shows militars, com el simulacre "Sofia" previst dins l'EURAC. En aquest sentit, ens agradaria saber si hotelers i populars, tan sensibles al suposat impacte negatiu de l'impost turístic, pensen que és molt positiu per la imatge turística la realització d'un simulacre militar d'alliberament de presoners en un campament insurgent situat a la costa de Mallorca. El passat dimarts "la golondrina" que porta turistes a Formentor va haver de tornar a port, amb la frustració dels turistes i la pèrdua econòmica per a l'empresa ja que es realitzava un assaig del simulacre.

En el marc de l'EURAC, també hi ha un stand de la indústria aeronàutica militar, indústria que ingressa milers de milions i compta amb el suport polític i econòmic dels governs de la Unió Europea; a la vegada que treu pit enmig d'un context geopolític marcat per la inestabilitat i els nous conflictes armats que ella mateixa crea expulsant a milions de persones de la seva llar. És una vergonya que entre els països participants es trobi Turquia, un país que viola sistemàticament els drets humans (és suficient fixar-se amb la qüestió kurda) i que és la principal porta d'entrada d'armament a la guerra de Síria i de sortida al petroli amb que es financia el Daesh. La Unió Europea hauria invertir els doblers de conferències com aquestes, en acollir els refugiats i no en fer espectacles militars i ostentacions de màquines de guerra.

Volem desmilitaritzar d'una vegada el nostre poble, començant per treure l'exèrcit espanyol del «resort» privat d'estiueig que es tenen montat a la Base del Port de Pollença, mantingut a costa de la nostra feina i al qual, per suposat, hi tenim restringida l'entrada.

NOVA RECLAMACIÓ ALS PRESSUPOST PER A UNA DOTACIÓ ECONÒMICA PER A L’EFECTIVITAT DE LA SERVITUD D’ACCÉS A CALA CASTELL .

   Per quart any consecutiu presemtam reclamació al Pressupost general de l’Ajuntament de Pollença sol·licitat que en les despeses s’hi contempli el crèdit suficient per a l’adquisició del camí d’accés a Cala Castell.

   Aquesta reclamació, al igual que les anteriors, es fonamenten en les disposicions del PGOU aprovat el 1990, el qual preveia l’establiment d’una servitud de pas sobre el camí de Cala Castell. Aquesta servitud s’havia de fer efectiva mitjançant l’expropiació del camí ja existent assenyalat als plànols d’ordenació i contemplada  als documents de la Memòria Justificativa, Programa d’Actuació i l’Estudi Econòmic Financer.

   L’establiment d’aquesta servitud de pas fou restablerta al PGOU mitjançant la sentència del Tribunal Suprem de 18 d’octubre de 2001 al acordar en el seu punt cinquè del fallo  “Devolver las actuaciones para que respetando el acuerdo tomado por el Ayuntamiento de Pollensa se le adicionen las determinaciones precisas para asegurar el uso público idóneo de los bienes afectados por la resolución impugnada.”

A  l’Estudi Econòmic Financer, aprovat en l’acord de l’Ajuntament Ple de dia 23 de maig de 1990, hi havia quantificades les despeses per a l’establiment de les servituds, les quals afectaven a 29,9 Km. de longitud de camins amb una despesa global de 44,8 milions de pts., el que representava un cost de 1,5 milions per Km., és a dir, 9.000 €/Km. Si la longitud del Camí de Cala Castell és aproximadament de 7,5 Km., la seva adquisició representaria unes despeses d’uns 67.500 € de 1990.

   En anys anteriors ens varen desestimar les reclamacions en base a que “no calia l’expropiació del camí, si no que en tot cas l’expropiació del dret de pas, i això encara a resultes del pronunciament de la Sala Civil del Tribunal Suprem en relació al recurs de cassació de “Menani S.A.”

   Ara bé, consideram que la sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 2015 corrobora totalment el mantingut per la Plataforna procamins des de fa anys, ja que com es diu al punt 2 del fonament de dret TERCER: “no se trata de una servidumbre como la contempla el Código civil como derecho real en cosa ajena, sino que es una limitación a la propiedad, entendida ésta como función social delimitadora del contenido, que no precisa título alguno, ni una previa expropiación, sino meramente una declaración de su existencia “para asegurar el uso público marítimo-terrestre”, como dice el artículo 28.2 de la citada ley de costas, existencia, como señala esta norma, como “previsión de suficientes accesos al mar.””

   És a dir, no se tracta d’un dret de pas sobre terrenys privats tal com s’ha mantingut per l’Ajuntament de Pollença, sinó d’uns terrenys o vial públics pels quals lliurament se pugui accedir a la costa. Tal com fonamenta la sentència “no se trata de ....derecho real en cosa ajena, sino que es una limitación a la propiedad, ...., como “previsión de suficientes accesos al mar.””

   Esperam que enguany s’accepti la reclamació i s’esmeni les actuacions fins ara estranyes dels juristes i funcionaris municipals, actituds que fins ara han conduit al poble de Pollença a no poder gaudir dels seus drets contemplats en el planejament municipal i en les sentències judicials.  

Anarcoefemèrides del 6 de maig

Esdeveniments

- Surt Los Desheredados: El 6 de maig de 1882 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari Los Desheredados. Órgano de todos los que aman la verdad y el bien. D'antuvi lligat al Cercle Cooperatiu Recreatiu de Sabadell i a la Federació Local de Societats Obreres, de tendència republicana federal i lliurepensadora, va ser dirigit per l'exsacerdot José Hernández Ardieta, per Enric Trias i pel ceramista republicanofederal anarquitzant Marià Burguès Serra. A partir de juliol de 1884 en fou director el mestre anarquista José López Montegro, el qual li donarà una orientació plenament anarcocol·lectivista. A partir del número 119, del 6 de setembre de 1883, portarà el subtítol«Periódico defensor de la Federació Española de Trabajadores» i a partir del número 131, del 28 de novembre de 1884, el subtítol serà «Periódico anárquico colectivista». En 1883 va tenir lloc la primera vaga a Sabadell («La Vaga de les Set Setmanes»), que acabà amb la intervenció del sometent, la derrota dels vaguistes i el tancament de la seu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), a més de diverses multes a aquest periòdic. Entre juliol i agost de 1883 interrompí la publicació i el març de 1885 López Montenegro va ser detingut. Tingué un marcat caràcter anticlerical i laïcista i alguns articles es publicaren en català. Trobem articles de Teresa Claramunt, Joan Cusidó, Antonio García, Juan Guarro y Elías, Piotr Kropotkin, Fernando Laffont, Anselmo Lorenzo, Baldomero Milà, José Nakens, Navarro Murillo, Federico Oliver, Orfeo, Gabriel Peig i León Tochis, entre d'altres. En sortiren 235 números, l'últim el 26 de novembre de 1886. Reaparegué el 26 d'abril de 1890 i tragué nou números.

***

- Surt Il Vespro Anarchico: El 6 de maig de 1921 surt a Collesano (Palerm, Sicília) el primer número del periòdic Il Vespro Anarchico. Quindicinale degli anarchici siciliani (El Vespre Anarquista. Quinzenal dels anarquistes sicilians). N'eren responsables i principals redactors Paolo Schicchi, Gabriele Pappalardo, Ruggero Chiarini i Antonino Napolitano, que el dirigí, i hi van col·laborar Ignazio Buttitta, Roberto Elia, Gaspare Cannone, Ilario Margarita, Raffaele Frugis, G. Cianciolo i Gigi Damiani, entre d'altres. Aquesta publicació, partidària del sector antiorganitzador del moviment anarquista, analitzà la pujada del feixisme, denuncià l'autoritarisme de la Unió Soviètica, avisà sobre la creixent influència de la Màfia a Palerm, s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents sicilians i criticà les il·lusions legalistes i parlamentaristes dels socialistes, entre altres temes. Tirava uns 10.000 exemplars. Finalment, després de diverses persecucions i segrests, el 15 d'octubre de 1923 va ser prohibit per ordre directa de Benito Mussolini arran d'un article d'Schicchi que incriminava la magistratura --l'últim número havia sortit el 28 de setembre d'aquell any-- i aquest va ser detingut a Collesano i processat per dos delictes, un per vilipendi a la religió i altre per incitació a la desobediència a la llei i a l'odi de classe, però Schicchi va ser absolt de les dues acusacions.

***

- Tercer dia dels Fets de Maig: El dijous 6 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), atenent les indicacions de les organitzacions sindicals, molts treballadors, no implicats ni políticament ni ideològicament amb cap bàndol, van acudir als seus respectius llocs de feina; però, llevat dels establiments de queviures, no es va fer feina a cap banda. Durant les primeres hores del dia la calma va ser total, però devers el migdia es reemprengueren les escaramusses, molt intenses al carrer de les Corts, la Via Laietana, des de la plaça Urquinaona fins a Correus, i a altres zones menys neuràlgiques, però no tant com al llarg dels dies anteriors. Aquest dia es va donar la particularitat de la presència de pacos, tiradors furtius i solitaris, al marge de qualsevol grup ideològic, els quals feien la seva particular i personal guerra aprofitant el desgavell i la confusió general. A tres quarts de cinc de la tarda el president Companys va parlar per la ràdio comunicant a la població que el general Pozas, cap de la Quarta Divisió, concentrava totes les funcions de Defensa a Catalunya, amb la qual cosa reconeixia la pèrdua total del poder militar de la Generalitat. A mitja tarda, a l'edifici de Governació, el nou conseller, Martí Feced, prengué possessió de la Conselleria de Seguretat Interior, en substitució d'Artemi Aiguader. El nou conseller va nomenar director general d'Administració Local Antoni Soler, del seu mateix partit; de fet, serà l'únic nomenament important, perquè tota la resta de poders de la Conselleria havia passat a mans del Govern central. El batlle accidental de Barcelona, Hilari Salvador, va rebre els periodistes a migdia, i sense parlar dels fets esdevinguts, va fer notar simplement «el perfecte funcionament dels serveis sanitaris a l'hora de recollir ferits i cadàvers». La UGT va realitzar aquella tarda una reunió extraordinària i va nomenar nou secretari general a José del Barrio; en aquesta mateixa reunió va acordar expulsar de la UGT els dirigents del POUM:«Considerant que l'anomenat Partit Obrer d'Unificació Marxista ha estat l'organització impulsora del moviment contrarevolucionari d'aquests dies... i tenint en compte també que l'anomenat POUM no s'ha col·locat al costat del Govern legítim de la Generalitat ni ha desautoritzat aquells militants dels seus que participen en el moviment subversiu, el Comitè de Catalunya de la UGT acorda, per unanimitat, que siguin expulsats immediatament de la dita organització sindical tots els dirigents del POUM...». A dos quarts de dotze del vespre, des dels micròfons oficials instal·lats a la Conselleria de Seguretat Interior, es va radiar la següent nota:«Les Patrulles de Control, d'acord amb les organitzacions que les integren, han determinat sumar-se al Govern legítim de la Generalitat i s'han posat a la disposició del delegat del Govern central, tinent coronel Arrando, per actuar segons les seves orientacions i aconseguir el triomf de la causa antifeixista.» Això volia dir que l'única força vertaderament organitzada entre els amotinats, les Patrulles de Control, aquest cos de policia sorgit de la Revolució de juliol, donava la seva acció per vençuda, era més que una adhesió, una rendició --un mes més tard, el 6 de juny, les Patrulles de Control seran definitivament dissoltes.

***

- París (06-05-08): El 6 de maig de 1968 gairebé unànimement els 600.000 estudiants de França se sumen a la crida de vaga general. A París, de bon dematí, es produeixen topades entre estudiants i policia. La nit abans, el general De Gaulle havia donat instruccions al ministre de l'Interior, Christian Fouchet:«De cedir, ni parlar-ne.». Per primer cop es difonen pamflets cridant a la solidaritat obrera i s'insisteix força en la formació de Comitès d'Acció. A migdia es realitza un acte a la Facultat de Ciències de Jussieu i a continuació una gran manifestació per la riba dreta del Sena fins a la porta de l'edifici on es troba reunida la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre que ha de jutjat Cohn-Bendit i la resta de companys. Els set acusats es presenten davant la Comissió amb el puny alçat i cantant La Internacional. La Comissió es reserva el dret de deliberar a l'endemà. A la tarda, 10.000 estudiants al crit de «Som un grupuscle», arriben al Barri Llatí. La policia intervé provocant les primeres topades violentes, especialment a la plaça Maubert, on l'enfrontament --vertadera guerra de posicions—dura hores. Mitjançant circulars s'explica la tàctica de defensa contra la policia i l'estratègia general de les manifestacions, que resulta de gran eficàcia. A les 18.30 hores, després d'una reunió-assemblea a Denfert-Rochereau, una columna, que augmenta sense cessar, arriba fins a Saint-Germain-des-Près, on poden comptar-se uns 20.000 manifestants. Allà, la policia carrega. Es construeix la primera barricada amb llambordes (pavés) i cotxes capgirats; els manifestants es defensen contra la brutalitat policíaca que utilitza, per primer cop, àcid diluït a les autobombes i gas asfixiant, letal en dosis elevades. Els estudiants aprofiten el seu coneixement del terreny. Disposen d'enllaços motoritzats que controlen els desplaçaments de la policia. A imitació dels estudiants japonesos, adopten el pas gimnàstic acompanyat de crits, que permeten canviar ràpidament de direcció per desorientar l'adversari. Escamots d'estudiants s'organitzen en nombre creixent. S'estableixen cadenes d'aprovisionament de projectils, còctels molotov, etc. La població, solidària amb els estudiants, ofereix tota mena d'ajuda. Enfront de l'eficàcia d'aquests mètodes, la policia es veu desbordada i impotent. Cap al tard, Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, mitjançant un missatge radiofònic, insisteix que l'agitació que sacseja París no té res a veure amb el que va passar a Berlín, Roma o Madrid. Mentrestant, continuen els combats: els ferits oficialment sumen 805 i més de 400 detinguts.

Naixements

- Juan Serrano Oteiza:El 6 de maig de 1837 neix a Madrid (Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Ventaller de professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara que no es segur que fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura de combat i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat«La Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al bandejament (València i Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files republicanes federals abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les Arts en 1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis bakuninistes. En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El Condenado i més tard va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme influència sobre el marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va representar la Federació madrilenya en diversos congressos (Sevilla, Madrid, València), destacant la seva presència en el de 1882 on va defensar el col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme extremista andalús. Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista Social, vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de l'organització obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va passar a Sans per les discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i Oliver, per una banda, i Pedrote i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se en la autonomia, el pacte, la federació i la propietat col·lectiva. Va col·laborar en la premsa literària, jurídica i llibertària, com ara Anuario del Legislador Español, El Condenado, La Fraternidad, Gaceta de Registradores y Notarios, El Orden, Revista general de legislación y jurisprudencia, La Silba,La Voz de la Juventud --que dirigí--, etc. És autor de Cuadros sociales, Cupido sin alas,Dos mujeres --comèdia estrenada aÚbeda--, Historia de unas mujeres,Miserias de la riqueza, Odios políticos, El poeta y el mundo,La Quinta, Quien bien te quiere,El problema constituyente (1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario de la jurisprudencia administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque para 1883. Biblioteca del proletariado (1882), Moral del progreso o la religión natural (1884), Pensativo (1885), etc. Juan Serrano Oteiza va morir el 26 de març de 1886 a Madrid (Espanya).

***

- Giuseppe Scarlatti: El 6 de maig de 1854 neix el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per«conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi, restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino. Giuseppe Scarlatti va morir el 30 de gener de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

- Jean-Joachim Kreuzfeld: El 6 de maig de 1868 neix a Neuhof (Mecklenburg, Confederació d'Alemanya del Nord) l'anarquista Jean-Joachim Kreuzfeld. Es guanyava la vida fent de terrissaire i de fumista. El març de 1891 va ser arrestat uns dies a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per haver pertorbat una conferència religiosa del pastor antisemita alemany Adolf Stoecker. Arran d'un violent discurs pronunciat durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 incitant a la revolta, va ser expulsat del cantó de Ginebra, juntament amb Niquet, Mignot i Mari. L'agost de 1891 arribà a Dijon (Borgonya, França) i mantingué una estreta correspondència amb anarquistes ginebrins destacats. L'abril de 1892 un informe policíac el definia com a «molt perillós» i «a expulsar sense pietat». El maig de 1892 se li va decretar l'expulsió de França.

***

- Fernand Julian: El 6 de maig de 1877 neix a Generargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Fill d'una família de calvinistes camisards, son pare, illetrat i obrer agrícola, s'havia passat al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant. Mosso en una granja, Fernand Julian deixà sa família i, després de treballar en diferents feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria Pesant de Línia acantonat a Niça (País Niçard, Occitània). Suportà de mala manera l'exèrcit, esdevingué antimilitarista i desertà, però l'estiu de 1898 va ser detingut i jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a fer feina a l'asil d'alienats Saint-Pierre. En aquestaèpoca freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1905 portà la bandera que encapçalà el seguici fúnebre que acompanyà les despulles de Louise Michel fins a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es casà amb Clémentine Latrémolière, empleada com ell a l'asil Saint-Pierre, i la parella s'instal·là a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i amb tres cunyats treballà per a l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos cunyats, marxà cap les Boques del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) per a l'empresa Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de juny de 1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant Loïs per als obrers de la sorra de Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga. Quan a començament de la tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà, retornà a Vigneux i esdevingué, en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII Secció del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909 l'agitació obrera es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre vaguistes i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies després va ser detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació d'haver apallissat un capatàs. De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria el risc de ser enviat als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). El 23 de juliol de 1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company Ricordeau a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència als departaments francesos del Sena i del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li va sumar una prohibició de residència de cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va ser aclamat per 1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil–la pena de prohibició de residència havia estat suspesa el 5 de març de 1910 per ordre d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès. Quan Joseph Caillaux arribà a la presidència del Consell de Ministres, l'11 de juliol de 1911 reactivà la prohibició de residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de novembre de 1911 va ser detingut a Viry-Châtillon (Illa de França, França) quan feia costat la vaga dels enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres setmanes de presó per «infracció a la prohibició de residència» i a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», beneficiant-se d'una gràcia el 26 de juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita empresa, «Els Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i participà en la fundació de la Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es construí ell mateix la seva casa. Durant la Gran Guerra treballà en una fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1921 participà en la«reconquista revolucionària» de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice Forget, ambdós del sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la citada federació. En el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig de 1921 a Dijon (Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la majoria i va ser reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de 1921 representà el Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) en el Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de Saint-Etiève (Arpitània) i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard. En 1923 encara estava inscrit en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com a director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la Construcció de la CGTU, va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que treballaven en la línia fèrria París-Orleans. En 1927 va caure malalt. Fernand Julian va morir el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França). Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya.

***

- Francesc Alabert Berga: El 6 de maig de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Francesc Alabert Berga –a vegades citat el seu primer llinatge com Albert. Desertor en dues ocasions de l'exèrcit, el 15 d'abril de 1914, des de Pamplona (Navarra), arribà a França. Instal·lat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), treballà de sabater al barri de La Chaussée du Vernet d'aquesta ciutat. El maig de 1916 el seu nom figura com«anarquista militant i antimilitarista» en un informe departamental d'anarquistes establer per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es cita que entre els seus amics llibertaris tenia Vert, Berna i Moltó. Retornà a la Península en data indeterminada. L'11 d'octubre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, juntament amb Antonio García Ortega i Máximo Sánchez García, per la sostracció d'armes del Parc d'Artilleria i condemnat a sis mesos i un dia d'arrest per«tinença il·lícita d'armes».

***

- Gustavo Cochet:El 6 de maig de 1894 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquesta època Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet.

***

- Otello Gaggi: El 6 de maig de 1896 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per«conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per«activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme --les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk --actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser«rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo.

Otello Gaggi (1896-1945)

***

- Gabriel Buades Pons: El 6 de maig de 1903 neix a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel de can Sot o Biel Sot, i com Enjolras en la premsa llibertària. Era fill d'una família nombrosa pagesa, de can Sot --ell era el tercer de set germans--, i sos pares es deien Gabriel Buades Bisellach (de can Sot d'Inca) i Francisca Pons Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit anys començà a treballar com a aprenent de fuster en un taller veí de casa seva i quan tenia 14 anys entrà com a aprenent de sabater al taller de Can Misseta, ofici que exercirà la resta de sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l'abril de 1919, participà activament en les protestes i la vaga general contra la manca de subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura Obrera, setmanari anarcosindicalista editat a Palma. En 1926 va ser detingut per«agitador revolucionari» i tancat uns dies. En 1929, fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França i va fer de sabater en un taller dels germans Llobera Pujol, al carrer Constantinople, prop de la plaça Clichy i l'Arc del Triomf parisenc --una germana d'aquests, Margalida, es convertirà amb el temps en sa esposa. Sense estudis, es formà de manera autodidacta --ensenyà sa germana Aina a llegir i a escriure-- i a París aprengué el francès, llegí els clàssics de l'anarquisme (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a la literatura social i a la filosofia (Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe, Kant, Ibsen, Nietzsche, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la seva illa natal. El 15 de novembre de 1931 es casà amb Margalida Llobera Pujol a l'ermita del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va treballar de sabater tot sol per a Can Gil. En aquests anys col·laborà --fins l'abril de 1932 sota el pseudònim Enjolras, com el personatge d'Els Miserables, de Victor Hugo-- en diferents publicacions llibertàries, com ara Adelanta, Avance, Cultura Obrera, Fructidor o La Revista Blanca, sobretot amb articles sobre la situació obrera, l'atur, la denúncia del Poder (Església, Estat, Exèrcit, democràcia burgesa republicana, etc.), la revolució social, la cultura com a eina revolucionària, etc. Va seríntim amic de l'escriptor anarquista inquer Miquel Beltran Alomar. El 2 de març 1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La Justicia», poderós sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran dels fets revolucionaris d'octubre d'aquell any a Astúries, va ser detingut unes hores. En 1935 va ser un dels fundadors de l'«Ateneo Cultural Inquense», centre obrer força complet instal·lat al pis de dalt del local de «La Justicia», amb cafè, biblioteca, companyia teatral («La Estrella»), cor musical, etc., del qual fou elegit president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans Francesc, també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per diversos centres de detenció (vaixell presó Jaime I al port de Palma, Can Mir i presidi del Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser sobresegut en dues ocasions, però un jutge va revocar aquestes sentències i el 12 de març de 1938 va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma, sense que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per«adhesió a la rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser afusellat el 2 de juliol --moltes fonts citen erròniament el 22 de juliol-- de 1938 a les tàpies del cementiri d'Inca (Mallorca, Illes Balears); deixà vídua i un fill, Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix un Ateneu Gabriel Buades a Inca en memòria seva. En 2005 el seu familiar Joan Buades Beltran publicà la biografia Gabriel Buades i Pons. Pol·len llibertari (Inca, 1903-1938).

Gabriel Buades Pons (1903-1938)

***

- Pere Prat Nogués: El 6 de maig de 1904 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Prat Nogués, conegut com Sbert. Afiliat al sector fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa, prengué part en els fets revolucionaris de febrer de 1932 a Terrassa, que tingueren com a resultat la presa de l'Ajuntament de la ciutat i la proclamació del comunisme llibertari. Detingut, fou condemnant en 1934 a 12 anys de presó. Amb l'amnistia proclamada arran de la victòria del Front Popular en 1936 recobrà la llibertat. Durant la Revolució espanyola jugà un paper destacat en les col·lectivitzacions locals. Amb el triomf feixista, passà a França i fou internat a camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que l'envià a treballar en la fortificació de la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou detingut per les tropes alemanyes i enviat al camp de concentració de Mauthausen i destinat al comando de treball Staller. El setembre de 1944 fou nomenat representant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins del Front Nacional Antifeixista (FNA), organització clandestina que organitzà la resistència i la insurrecció del camp de Mauthausen. En 1945, després de l'Alliberament, s'instal·là a Andorra on participà en les xarxes d'ajuda a la resistència a l'interior de la Península. Pere Prat Nogués va morir el 7 de setembre de 1959 a Andorra.

Continua...

---

La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, desapareix amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla: servar la memòria dels nostres avis

En aquell temps (parlam dels anys cinquanta i jo tenia deu anys) em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.

Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo aleshores era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre totes les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.

Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.

És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats dels meus avantpassats. Feina difícil i complicada! A vegades he pogut salvar els noms però poca cosa més. En no quedar res d'escrit, només resten aquests noms en les ocasionals escriptures de compra-venda fetes per alguns membres de la família. Tota la resta, fets, esdeveniments concrets, històries, ha estat ja definitivament engolit pel pas dels anys. D'alguns noms de la família (un es remunta al segle XVIII!) només n'he tengut indicis per aquestes velles escriptures de les quals parlava una mica més amunt (la majoria arnades i fetes malbé, trobades a les golfes de casa nostra -Can Verdera i Can Ximbó-). Escriptures que parlen de compres i vendes a noms de Joan Sastre i Munar i Catalina Munar. Hi ha també na Catalina Sastre Serra, però d'aquesta llunyana parenta del segle XIX tampoc no serv cap dada; no sabem amb qui es va casar, si tengué fills. Més endavant ens trobam ja amb els padrins dels meus rebesavis. Són aquests en Baltasar Bennàssar, que es va casar amb na Magdalena Sastre Simó. D'aquest matrimoni ja tenim una informació una mica més abundosa. Sabem que tengueren una filla que duia per nom Catalina Bennàssar. Catalina (que morí el 7 de maig del 1928) es casa amb Rafel Pons Socias i tenen quatre fills: Joan, Baltasar, Magdalena (casada amb el fuster Pere Joan Sabater Ferrer) i Isabel Maria Pons. D'Isabel Maria Pons Bennàssar (la mare del meu padrí Rafel i del batle "Verdera", Miquel Crespí) ja n'hem parlat una mica més amunt.

Per altra banda les informacions que he pogut treure del padrí Miquel Crespí Isern (l'espòs d'Isabel Maria Pons) són també escasses; només sé que era fill de Miquel Crespí i de Pedrona Isern.

Ara ja ens trobam en els anys quaranta (pensau que qui escriu aquest article va néixer pel desembre de 1946). La padrina "Nana" encara és viva i els redepadrins de Can Verdera somnien sovint en la tornada del fill que marxà a l'Argentina en caure la dictadura de Primo de Rivera (parlam del batle de sa Pobla, el cap de la "Unión Patriótica", en Miquel Crespí Pons). Jo encara els he vists, els redepadrins, asseguts sota les parres del pati de Can Verdera, vellets, escoltant la lectura de les cartes (les hi llegia el meu pare o l'oncle José, els quals vengueren a sa Pobla, l'un presoner de guerra -era republicà-, l'altre cridat pel pare) arribades des de Buenos Aires. Els record plorant (enyoraven el fill que marxà i ja no tornà mai més).

Però jo era un infant i encara no sabia res d'enyorances ni de dolor. Anar a sa marjal amb el carro del padrí Rafel Crespí i la padrina Martina "Ximbona" era una festa. Els molins, la terra acabada de regar, jugar amagatois enmig del blat de les indis amb els amics dels horts del voltant, cercar granots dins de les piques que envoltaven els safareigs, menjar canya de sucre (els padrins en plantaven a roure perquè n'hi hagués abastament per a tots els amics) era com giravoltar entorn del paradís (o almenys és això el que em resta en la memòria).

Nosaltres, els poblers -i els santamariers, mureros, manacorins o pollencins- sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, desapareix amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)