Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 233 | 234 | (Page 235) | 236 | 237 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 02/10/16--20:59: Preguntes del ple de gener
  •  Aquestes són les preguntes que vam fer al darrer ple i les respostes de l'equip de govern.

     

    PREGUNTES:


    - En referència a  sentència sobre el borsí d'interins d'EMSER,  la descripció que fa la jutgessa sobre l'arbitrarietat de la gerència a l'hora d'aplicar el conveni laboral es prou contundent, dient: «La empresa decide aplicar aquellas normas del convenio que le vienen bien y, las que no le vienen bien, sostener que no son de aplicación por el transcurso del tiempo.» Què han fet o pensen fer per evitar actituds com aquesta?

    Per evitar l’arbitrarietat a l’hora de contractar l’equip de govern ens ha dit que ha tengut vàries reunions amb els treballadors, i ha informat que a part de considerar vàlid el borsí d’aigües (caldrà fer-ne un de nou ja que està pràcticament esgotat), també han acordat la creació de dos borsins per residus, un de peó i un de conductor, i que ja els portaran al proper consell d’administració. També pensen fer una oposició externa a l’àrea d’aigües, i una sèrie de promocions internes.

     

    Esperem que el tema laboral a l’empresa municipal millori i que aquesta deixí de ser notícia per males pràctiques. En aquest sentit la presència d’un representant dels treballadors al consell d’administració, com proposava la nostra moció del ple, serà una gran passa endavant.  

    - En referència als enderrocs del solar municipal al costat de la residència del Port de Pollença, ens pot contestar el regidor d'urbanisme quan de temps estaran al solar i que es farà amb ells? Per altra part com ja vam comunicar al regidor d'urbanisme la informació que tenim també és que es van llevar enderrocs de les obres de Gommar al mateix solar i les varen replanar al mateix solar, ha comprovat el regidor d'urbanisme si això és cert.

    La seva presència serà provisional. Segons el projecte els enderrocs havíem de romandre a primera línia, però els tècnics proposaren dur-los al solar per evitar problemes de trànsit. Els enderrocs han de ser triturats per elaborar ecograva, al mateix solar, i després utilitzar-la a la mateixa obra.

    Pel que fa referència als materials provinents de Gommar, el regidor va dir que no eren enderrocs, sinó material d’excavació, i que efectivament si que una part són allà.

    - Respecte al solar del xibiu  “Balaixa” a la Cala Sant Vicenç  tenen alguna proposta o pla a realitzar a aquesta legislatura?

     Si que tenen pensat fer alguna cosa. I el tema passa per fer una adquisició i després donar-li un ús.

    - En referència a la rodona de Xaloc del Port de Pollença, l'equip de govern de la passada legislatura va plantar arbres i es va negar a fer una zona d'esbarjo a la mateixa i assegurant que al ser una rotonda els tècnics municipals havien fet informes contraris. Ara ens diuen que es torna a la idea de fer una zona d'esbarjo. No existien els informes dels que es parlava a l'anterior legislatura? Si és així, els pensen ignorar i fer la zona d’esbarjo?

    Segons ells no hi ha cap informe, i que al seu programa portaven fer una plaça. Els arbres seran trasplantats a l’entrada del Moll. Investigarem a veure si aquest informe existeix o no, ja que si és així ens sembla una temeritat anar en contra d’un informe policial.

    - Hi ha un informe policial contrari a la instal·lació de barres i un aparcament de bicicletes al creuer entre els carrers Roger de Flor i Tramuntana al Port de Pollença?

    Diuen que dit informe no existeix, i que és millor no aparcar cap cotxe a l’encreuament.

    - Quants representants municipals han acudit a Fitur? Quin ha estat el cost econòmic d’aquesta assistència?

    Hi ha assitit la tècnica i la regidora. El cost total entre dietes, allotjament i desplaçament ha estat de 1484’91 euros.

    - Ja us heu reunit amb Som Energia per establir un conveni de lluita contra la pobresa energètica?

    S’han posat en contacte, però no han fet cap reunió amb Som Energia. Tan sols han parlat amb l’ajuntament de Martorelles, per veure com han fet el conveni. Cal posar-se les piles amb aquest tema, i recordar que aquesta proposta de conveni és un acord de ple.

    - En quin estat de tramitació es troben els expedients d'investigació de camins pendents d'incloure al catàleg?

    Han enviat les al·legacions al Consell perquè faci un informe, i aquests els han contestat que creuen que fins abril no els podran contestar degut al volum de feina que tenen.

    - Està previst la contractació d'alguna persona més per estar els horabaixes a la residència? Tenim entès que hi havia una persona contractada mitja jornada però que acaba el contracte a final de mes. 

    Ara mateix no hi ha plaça en plantilla, i per tant no poden cobrir-ho amb personal propi. El que estan fent és preparar els plecs per licitar una contractació externa.

    - En quin estat es troba el Pla de residus?, S'ha fet res al respecte?

    S’està preparant el document per du a ple, si pot ser al febrer.

    ALBERCOCS I CIRERES

     


    0 0

    [10/02] Execucions de Jerez - «La Révolte» - Jahn - Bigel - Pasotti - Comfort - Roux - Lachaume - Bueno - Sanftleben - Rygier - Flores

    Anarcoefemèrides del 10 de febrer

    Esdeveniments

    Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

    - Execucions de Jerez:El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit«Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.

    ***

    Capçalera de "La Révolte"

    - Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Octave Jahn

    - Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup«Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per«provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) --vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs-- i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete,òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    ***

    Eugène Bigel a Caiena

    - Eugène Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix a les Ardenes (França) l'obrer anarquista, partidari de l'acció directa, Eugène Bigel. Va cometre infinitat d'atemptats amb dinamita a gendarmeries i comissaries, però mai no va fer més que danys materials. L'últim, el 15 de juliol de 1891, va tenir com a objectiu la mansió d'un industrial de Charleville, però el pot omplert de dinamita no va explotar i els cartutxos intactes estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom. Bigel serà condemnat a fortes penes de presó i finalment enviat al presidi de Caiena.

    ***

    Giuseppe Pasotti

    - Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per«incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrerÉmile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per«violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereuàcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària --«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana--, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.

    ***

    Alex Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946

    - Alex Comfort: El 10 de febrer de 1920 neix al barri d'Edmonton (Middlesex, Londres, Anglaterra) i l'investigador científic, metge, sexòleg, gerontòleg, psiquiatra, novel·lista, dramaturg, poeta, pacifista, objector de consciència i anarquista Alexander Comfort. Era l'únic fill d'Alexander Charles Comfort, funcionari d'educació, i de Daisy Elizabeth Fenner, professora de llengües modernes. Amb 14 anys, mentre feia experiments per millorar la fórmula de la pólvora a l'Escola Highgate de Londres, una explosió li volà la mà esquerra i només li deixà el polze–posteriorment afirmà que d'aquesta manera la mà esquerra li resultava moltútil per a les «exploracions uterines». En 1938, quan encara estudiava en aquesta escola, va publicar el seu primer llibre, The Silver River. Being the diary of a schoolboy in the South Atlantic (1936), relat d'un viatge que havia fet dos anys abans amb son pare a l'Argentina i al Senegal. Abandonà l'escola i sa mare, aleshores retirada, l'educà a casa. Posteriorment estudià medicina al Trinity College de la Universitat de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), a l'Hospital de Londres (actual Royal London Hospital) i a diverses institucions acadèmiques (Col·legi Reial de Metges, Col·legi Reial de Cirurgians, etc.), arreplegant sis graus de diverses disciplines (medicina, cirurgia, bioquímica, psiquiatria, etc.). Després de treballar com a metge resident a l'Hospital de Londres, esdevingué professor de fisiologia al Col·legi de Medicina de l'Hospital de Londres. En 1945 es diplomà en salut infantil i realitzà doctorats en 1950 i en 1963 al Col·legi Universitari de Londres. En 1943 es casà amb Ruth Muriel Harris i en 1946 tingué son únic fill, Nicholas. Entre 1943 i 1944 edità, amb John Clifford Bayliss, la revista New Road. New directions in european art and letters. Anarquista, antimilitarista i pacifista, malgrat la seva mutilació a la mà que li impedia anar al front, es declarà objector de consciència i el 2 d'abril de 1943, en plena II Guerra Mundial, va enviar una carta a la revista Tribune denunciant els bombardeigs aliats indiscriminats contra la població civil alemanya. Fou membre destacat de la Peace Pledge Union (PPU, Unió per la Promesa de Pau) i de la Campanya pel Desarmament Nuclear. En aquestaèpoca publicà nombrosos textos anarquistes, com ara Peace and disobedience (1946); On this side nothing (1949), fortament influenciat per Albert Camus, autor a qui admirava; i Authority and delinquency in the modern state. A criminological approach to the problem of power (1950). Sota el pseudònim Obadiah Hornbrooke, intercanvià una correspondència pública i agre polèmica en defensa del pacifisme amb George Orwell, qui el va qualificar de«profeixista». Entrà a formar part del cercle intel·lectual editor (Marie Louise Berneri, Nicholas Walter, Herbert Read, Vernon Richards, George Woodcok, etc.) del periòdic anarquista Freedom. En 1948 Freedom Press li va publicar el llibre Barbarism and sexual freedom. Lectures on the sociology of sex from the standpoint of anarchism, basat en un cicle de conferències que realitzà al London Anarquist Group (LAG, Grup Anarquista de Londres). En 1951 signà la«Authors World Peace Appeal» (AWPA, Crida dels Autors per la Pau Mundial), però més tard renuncià al seu comitè al·legant que l'AWPA estava controlada per incondicionals soviètics. Posteriorment en aquesta dècada va fer costat el«Comitè d'Acció Directa contra la Guerra Nuclear» i el «Comitè dels 100», format per destacats intel·lectuals. Durant la Pasqua de 1958 participa en la primera marxa antinuclear que recorregué 83 quilòmetres entre Londres i Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). El setembre de 1961 va ser empresonat un mes amb altres companys, entre ells Bertrand Russell, per incitació a la desobediència civil durant una important protesta a la plaça de Trafalgar de Londres. En 1962 va escriure la cançó protesta One man's hands, que va ser musicada i cantada per Pete Seeger, i aquest mateix any publicà el fullet de cançons pacifistes Are you sitting comfortably? The Alex Comfort song book. El número 33 (novembre de 1963) de la revista Anarchy li dedicà un monogràfic. Durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta s'especialitzà en biogerontologia i (biologia de l'envelliment) i en biomedicina gerontològica (prolongació mèdica de la vida humana) i dedicà molts d'esforços a la seva divulgació, formant part del Club for Ageing (Club de l'Envelliment), creat en 1947, i de la British Society for Research on Ageing (BSRA, Societat Britànica per a la Recerca sobre l'Envelliment). En 1964, arran d'un viatge a l'Índia dos anys abans, publicà la seva traducció del sànscrit del tractat d'erotologia clàssica medieval Koka Shastra i en 1968, quan es trobava en una reunió científica a Txecoslovàquia, pogué assistir a la«Primavera de Praga». En 1969 se li atorgà el Premi Karger de Medicina. En 1972 publicà la seva obra més coneguda The joy of sex. A gourmet guide to lovemaking, manual de sexologia que va escriure en dues setmanes i autèntic best-seller traduït a multitud de llengües i amb el qual guanyà tres milions de dòlars pels 12 milions d'exemplars venuts; però no estava satisfet de ser conegut com Dr. Sex i que les seves altres obres fossin desconegudes. Després de la publicació d'aquesta obra, es divorcià de Ruth Harris i mesos després, en 1973, es casà amb l'economista Jane Tristram Henderson, la millor amiga de la seva exesposa amb qui mantenia un romanç des de feia una dècada –les famoses, i agosarades, 84 il·lustracions de The joy of sex es basaven en instantànies polaroids que els amants s'havien autofotografiat. El Center for the Study of Democratic Institutions (CSDI, Centre per a l'Estudi de les Institucions Democràtiques) li donà una feina i la parella es traslladà a Santa Bàrbara (Califòrnia, EUA), on el citat thik tank liberal tenia la seu. Entre 1974 i 1983 fou conferenciant en el Departament de Psiquiatria de la Universitat Stanford (Palo Alto, Califòrnia, EUA) i també va ser professor en l'Institut de Neuropsiquiatria de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara. En aquesta època la parella era assídua del Sandstone Retreat, al Sandstone Ranch, a les muntanyes de Santa Mònica (Califòrnia, EUA), comunitat naturista de sexualitat lliure i d'intercanvi de parelles. Amb el temps, però, Jane Henderson es cansà de l'amor lliure i, després de durs plets amb el CSDI, que el denuncià per incompliment de contracte, en 1985 la parella retornà a Anglaterra i s'instal·là al comtat de Kent. En 1989 publicà una carta en The Guardian contra la imposició de l'impost regressiu (Poll Tax) i la política econòmica del govern presidit per Margaret Thatcher. En 1991 patí una hemorràgia cerebral severa i a partir d'aquest moment son fill Nicholas actuà com a gerent i administrador dels seus interessos econòmics. Aquell mateix any Jane Henderson morí d'una hemorràgia. Trobem articles polítics seus en multitud de publicacions, com ara Center Magazine, Consciencious Objector, Freedom,Life and Letters To-Day, New Statesman and Nation, Now,One World, Peace News, Public Opinion, Resistance, etc. A més de les obres citades, és autor de No such Liberty (1941), Three new poets (1942, amb Roy McFadden i Ian Serraillier), Into Egypt. A miracle play (1942), The almond tree. A legend (1942), A wreath for the living (1942), Cities of the plain. A democratic melodrama (1943), Elegies (1944), The power house (1944), The song of Lazarus (1945), Art and social responsibility (1946), The signal to engage. Poems (1946), Letters from an outpost (1947), Gengulphus (1948), Sexual behaviour in society (1950), Civil defence. What you should do now! A message to every householder (1950), And all but he departed. Poems (1951), Delinquency (1951), A giant's strength (1952), The biology of senescence (1956 i 1964),Sex and violence and the origin of the novel (1961), Come out to play (1961 i 1975),Haste to the wedding (1962), Darwin and the naked lady (1962), Sex in society (1963 i 1975), Process of Ageing (1964), The nature of human nature (1966), The anxiety makers. Some curios preoccupations of the medical profession (1967), Art and social responsibility. Lectures on the ideology of romanticism (1971), «What rough beast?» And «What is a doctor?» (1972), More Joy of sex. A lovemaking companion to The Joy of Sex (1973), A good age (1976), The novel and our time (1977) I and that. Notes on the biology of religion (1979), Poems for Jane (1979), The fast of love. Loving, loving and growing up (1980), Practice of geriatric psychiatry (1980), Tetrach (1981), Reality and empathy. Physics, mind and science in the 21st century (1984), Imperial patient. The memoirs of Nero's doctor (1987), The philosophers (1989), Anarchism and religion (1991), The new Joy of Sex. A gourmet guide to levemaking for the nineties (1992), Writings against power and death. The anarchist articles and pamphlets (1994), Mikrokosmos (1994), Sexual positions (1997), Sexual fantasies (1997), Kisses and caresses (1997), entre d'altres. Alex Comfort va morir el 26 de març de 2000 en una residència de la tercera edat de Banbury (Oxfordshire, Anglaterra). El seu arxiu científic es troba dipositat al Kinsey Institute for Research in Sex (KIRS, Institut Kinsey de Recerca sobre Sexe) a Bloomington (Indiana, EUA) i la seva documentació política a la biblioteca de l'University College London (UCL).

    Alex Comfort (1920-2000)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Jacques Roux

    - Jacques Roux: El 10 de febrer de 1794 el revolucionari Jacques Roux s'apunyala dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França). Nascut el 21 d'agost de 1752 a Pranzac (Llemosí, Occitània), aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt.

    Jacques Roux (1752-1794)

    ***

    Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic "Le Petit Parisien" del 10 de febrer de 1925

    - Georges Lachaume: El 10 de febrer de 1925 mor a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Georges Lachaume. Havia nascut cap el 1885. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdicLe Libertaire. Netejant la seva pistola Browning se li va disparar i la bala li perforà el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 durant operació. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille.

    ***

    Justo Bueno Pérez

    - Justo Bueno Pérez: El 10 de febrer de 1944 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Havia nascut en 1907 a Munébrega (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Justo Bueno i Vicenta Pérez. Quan era infant, emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Aprengué l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El març de 1933 va ser detingut a Barcelona acusat de pertànyer a una banda d'atracadors de «caràcter social». Juntament amb José Martínez Ripoll i altres militants, formà part dels grups de defensa confederal, especialment actius durant la vaga de tramvies –se li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per carrers en pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres. El 28 d'abril de 1936 participà, amb Rodolfo Prina (Lucio Ruano Segúndez), José Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín, en el grup d'acció que donà mor els germans Miquel i Josep Badia Capell, militants d'Estat Català i membres dels escamots catalanistes trenca vagues i enemics acèrrims del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat el 25 de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el jutge que portava la causa patí des de la Generalitat de Catalunya, interessada a fer caure les responsabilitats en grups falangistes. El 20 de juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la«Columna Durruti» amb la qual lluità a Aragó com a membre del seu Comitè d'Investigació. Va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic i després subsecretari del mateix departament del Consell d'Aragó. Va ser acusat de l'afusellament de 29 franquistes a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya), a la rereguarda immediata al front militar. Després retornà a Barcelona i amb altres companys (José Martínez Ripoll, Lluís Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno López, Rafael Ginesta Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de la «Columna Durruti» (Tallers Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la fabricació de material de guerra. En 1937 formà part del grup que planificà la mort a Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano i son germà, antics destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats de tota mena d'excessos (robatoris, assassinats, etc.) al front, a més de les seves respectives companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del país; aquestes execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un grup format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado, Antonio Moreno López, José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda, Rafael Sellés i Josep Parés. El 6 d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions (possessió de passaport fals, evasió de capitals, venda de valors artístics, etc.) i empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages, Catalunya). El 8 de gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de la CNT, del Preventori de Manresa i s'establí a Marsella (Provença, Occitània) i a París (França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del Servei d'Informació i Investigació. Se li va encarregar l'assassinat d'Antonio Ortiz Ramírez i de Joaquín Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a França, però el seu intent d'enverinament dels citats fracassà a causa de l'ínfima dosi d'arsènic que usà. El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats gal·les i lliurat a la policia franquista el 12 de març de 1940 a Portbou juntament amb José Martínez Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), va ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid. El 30 de juliol de 1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap jutge. Es posà a fer feina a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant Andreu de Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les Rambles barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo Quintela Boveda. L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos (Castellà, Espanya), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per«auxilio a la rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a Barcelona. Jutjat en consell de guerra, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort. Justo Bueno Pérez va ser afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera. El seu nom figura en una de les columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de Catalunya» que precedeixen l'entrada al Fossar, nom que ha estat esborrat en diverses accions d'Estat Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010) i que totes les vegades ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona.

    Justo Bueno Pérez (1907-1944)

    Agustín Guillamón:«Bueno, Justo (1907-1944)», en Catalunya, 157 (gener 2014)

    ***

    Alfred Sanftleben a la seva biblioteca

    - Alfred Sanftleben:El 10 de febrer de 1952 mor en una casa de jubilats a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Havia nascut el 23 d'agost de 1871 en un petit poble de Turíngia (Alemanya). Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també enLa Révolte i Le Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia «La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de LosÁngeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En elsúltims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. En morir, la seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.

    ***

    Maria Rygier

    - Maria Rygier: El 10 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Havia nascut el 5 de desembre de 1885 a Cracòvia (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) --alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència (Toscana, Itàlia)-- en una família polonesa benestant. Son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classei fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti i L'Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després d'aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a París (França), manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa«conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935 Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques.

    Maria Rygier (1885-1953)

    ***

    Bartolomé Flores Cano i sa companya Juana Alonso Torres

    - Bartolomé Flores Cano: El 10 de febrer de 1990 mor a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano. Havia nascut el 4 d'abril de 1907 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935 treballà com a miner a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una vaga. Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna«Tierra y Libertad» al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies fou enquadrat en el XI Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de l'Exèrcit republicà i el 22 de gener de 1939, durant elsúltims combats al front del Segre, fou ferit a Sanaüja (Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat primer a Berga, després a Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada. Admès a l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de 1939 se li amputà l'húmer esquerre i després fou traslladat a l'hospital de refugiats de Marsella. Després fou internat primer al camp de concentració d'Argelers, després al de Barcarès i finalment al de Ribesaltes. El juny de 1941 fou inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar en la perforació del túnel de la Croix Rousse de Lió. Va ser un altre company, Andrés Alonso Gómez, qui, perquè pogués sortí del camp, l'inscriví i treballarà en el seu lloc, salvant així la vida --Flores pesava només 37 quilos per una d'alçada d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí tuberculosa per manca d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa companya Juana Alonso Torres, visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos refugiats. Durant l'ocupació participà, amb Andrés Alonso Gómez, en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a la pedrera on treballava i lliurar-la als grups de la resistència. També realitzà missions d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i participà als combats de l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare, el militant socialista Bartolomé Flores López, morí a resultes de les tortures patides a les cel·les franquistes.

    Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

     Escriu-nos

    Actualització: 31-03-15


    0 0

    A finals de l'any 1978 ja hi ha nombrosos col· lectius obrers i populars que són conscients de l'agressió als interessos vitals dels treballadors que suposen els pactes de l'esquerra reformista amb la burgesia (Pacte de la Moncloa, Estatut dels Treballadors...). (Miquel López Crespí)


    Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l'extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d'acabar amb els "excessos" democràtics de la reforma franquista. Fuerza Nueva del Trabajo, comença a penetrar en determinades fàbriques. Neixen i es consoliden les "zonas nacionales" a Madrid i altres ciutats. Blas Piñar és al Congrés i els generals colpistes fan llistes d'esquerrans i sindicalistes a exterminar davant la indiferència absolutes d'un PCE i un PSOE massa instal× lats en el sistema. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l'abandonament de la defensa activa antifeixista. (Miquel López Crespí)


    Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (I)


    És cap a 1978, amb el desencís produït per la victòria política del franquisme reciclat (UCD) i la desmobilització que promocionen PCE i PSOE, quan els sectors populars més combatius comencen a retrocedir. Les lluites obreres, en bona part, han perdut el caràcter d'ofensiva (d'unitat mitjançant l'assemblea, la democràcia directa, la coordinació de fàbriques). Ara es combat més que res per defensar el salari, el lloc de treball... el mínim indispensable per a sobreviure dins la societat de classes. L'atur augmenta de forma alarmant (amb el PSOE se superaran els tres milions i mig de treballadors sense feina!). És l'inici de les reconversions salvatges: més gent al carrer amb ajut de les forces repressives i amb la col× laboració servil de CC.OO. i UGT, ja depurades de la majoria dels elements revolucionaris que hi havia en un passat recent. A finals de l'any 1978 ja hi ha nombrosos col× lectius obrers i populars que són conscients de l'agressió als interessos vitals dels treballadors que suposen els pactes de l'esquerra reformista amb la burgesia (Pacte de la Moncloa, Estatut dels Treballadors...).

    La desmobilització del poble afectà igualment al poderós moviment veïnal que, des de començaments dels anys setanta, portava a coll la lluita contra el feixisme i les reivindicacions dels barris. En efecte: a partir del resultat de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979, el moviment veïnal que havia fet tremolar la dictadura és combatut a fons pels partits reformistes (sense voler recordar que ha estat mercès al suport d'aquests mateixos veïns, com la nova burocràcia s'ha instal× lat dins les institucions de l'Estat). Ara ja sobren aquelles reivindicatives associacions, les assemblees de barri, la coordinació popular... El "poble" ja no és "representatiu". Qui comanda, qui "representa" (és la "lògica" del sistema) són els regidors. Tot això comporta una altra onada de desencís: el desmuntatge del moviment de barris; el que resta es procurà que s'adapti i sigui servil amb les noves autoritats i el règim reformat.

    A començaments de 1979, coincidint amb tots aquests atacs directes al que havia estat la columna vertebral de la resistència antifeixista i antisistema, importants sectors de la classe obrera, dels estudiants, professionals d'esquerra, inicien un procés de desafiliació política i sindical. És un signe de protesta davant les traïdes que contemplen, però també de cansament per dècades de lluita que al final han estat capitalitzades (o destruïdes) pel reformisme.

    Ho explica força bé el volum publicat per L'Avenç amb el títol De la democràcia a la dictadura: Catalunya 1973-1983 (pàg. 78, capítol "Societat civil): "Aquest caràcter mobilitzador [de les associacions de veïns] durà fins al 1979. Després de les primeres eleccions democràtiques [1977], amb l'accés als consistoris de regidors i alcaldes dels mateixos partits que potenciaven les associacions de veïns, aquestes van quedar en un segon pla, no sols a Barcelona, sinó a totes les poblacions... La segona raó va ser la marginació que els alcaldes i regidors van fer de les associacions de veïns, que immediatament van ser observades com a entitats que podien fer més nosa que servei. El poder institucional era qui havia de decidir sobre els problemes i el futur de les ciutats i no calia que gent 'no representativa' dels ciutadans intervingués. Era una democràcia que excloia la participació dels ciutadans en la gestió de cada dia. La davallada fou inevitable".

    Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió d'oportunistes que només veuen en la política oficial un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits que han pactat la reforma amb el franquisme reciclat situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera, de democràcia directa, contra la república i el dret d'autodeterminació de les nacions oprimides; els enemics més aferrissats de l'herència històrica del moviment obrer. Són la colla de vividors que, en els darrers anys, han atacat (i combatut en la pràctica) les idees de poder obrer, de la Revolució d'Octubre, del marxisme revolucionari, qualsevol aportació teòrica contra el capitalisme i l'imperialisme...

    Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l'extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d'acabar amb els "excessos" democràtics de la reforma franquista. Fuerza Nueva del Trabajo, comença a penetrar en determinades fàbriques. Neixen i es consoliden les "zonas nacionales" a Madrid i altres ciutats. Blas Piñar és al Congrés i els generals colpistes fan llistes d'esquerrans i sindicalistes a exterminar davant la indiferència absolutes d'un PCE i un PSOE massa instal× lats en el sistema. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l'abandonament de la defensa activa antifeixista. A les eleccions municipals d'abril de 1979 hi ha hagut un quaranta per cent d'abstencionisme. Els nous regidors democràtics tanquen les portes dels ajuntaments a les organitzacions veïnals. El divorci entre el poble i l'esquerra monàrquica (la dels sous i poltrones) va en augment.

    Per si mancava cap cosa en aquest tèrbol panorama d'abans de la sublevació militar del 23-F, els comunistes, els grups tipus del OEC, MC, PTE, ORT, AC, POUM o LCR, comencen a desintegrar-se. El procés s'inicia un poc després de la seva legalització. Analitzar-ne les causes requeriria un llibre sencer: cada partit és un cas especial. El cert és que la jugada de la burgesia (i del reformisme) va funcionar a la perfecció: el fet de no legalitzar els partits d'esquerra revolucionària fins passades les eleccions del 15 de juny de 1977 significà un terratrèmol polític amb múltiples conseqüències.

    De cop i volta tots els diners de la banca i la força inabastable dels grans mitjans de comunicació es va posar al servei de l'esquerra pactista, de qui acceptava la reforma dirigida pel franquisme, la monarquia, la sagrada unitat "d'Espanya", la bandera roja y gualda... De "comunista" només en podia ser el PCE de Carrillo, i de "socialista" el de Felipe González. En un curt espai de temps la gent que havia portat a coll la major part de les mobilitzacions antisistema era esborrada del mapa. La participació de marxistes i revolucionaris en les eleccions del 15-J va ser d'amagat (sota les sigles de desconegudes agrupacions d'electors) i, sense diners de la banca, sense mitjans per a la promoció pels grans canals oficials (premsa, ràdio, TV...), la presència d'algun d'aquests partits (OEC inclosa!) només serví per a fer més versemblant encara una "democràcia" pactada d'esquena del poble; per a simular que allò que naixia l'any 1977 era una democràcia total en què podia participar tothom. Era mentida! Ni MC ni POUM, PORE, LCR o OEC eren legals! La legalització (excepte la del PORE) arribà a partit de juliol de 1977 (la d'OEC pel setembre del mateix any), quan ja estava tot fermat i ben fermat. Aleshores, repartit el pastís, malgrat que l'esquerra revolucionària fos legal, ja no podia intervenir perquè "no era prou representativa": els vots havien estat per als partits burgesos i reformistes. Premsa, ràdio i televisió, que abans silenciaven i criminalitzaven els revolucionaris, ara, a part de continuar fent el mateix, aguditzaren la censura tot ignorant a fons qualsevol lluita que encara es pogués fer a fàbriques, barris i instituts. La trampa s'havia tancat.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)


    Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)



    Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

    La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

    El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".



    1977: uns dels locals dels comunistes de les Illes (OEC) a l'antiga "Plaza de España" (actualment Plaça de la Porta Pintada)

    Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.



    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

    El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

    Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

    Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

    Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

    En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

    Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

    Miquel López Crespí

    Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0
  • 02/10/16--20:59: BASES PLOMA DE FERRO 2016
  • BASES DEL CONCURS DE NARRATIVA CURTA PLOMA DE FERRO 2016

    A l'enllaç adjunt es poden consultar les bases.

    Atenció al canvi de dates del concurs, enguany es resoldran al mes d'abril.

    Data de lliurament d'originals:

    Categoria juvenil: 8/04/2016

    Categoria adulta: 31/03/2016

    Més informació: 971563052 ext. 114 - sal@ajcapdepera.net - @salAjCapdepera

    http://www.ajcapdepera.net/wms/ofo/imgdb//archivo_doc300981.pdf

    0 0

            L'avanç  de l'exèrcit sirià fa perdre l'oremus a la premsa ''occidental''.

     

     

     

        Aquests dies, el frenesí mistificador dels mitjans ''occidentals''sobre els succeïts militars a Alep  (la greu derrota de les tropes de l'Estat Islàmic) és un reflex de la irritació de Washington, Berlín i Ankara al veure que fracassen els seus plans relacionats amb el conflicte sirià.

     

        Però allò que importa d'aquest post, no és la meva queixa, sinó  l'explicació molt clara i precisa de les diverses forces que actuen a Síria.  És una mostra de la voluntat de veritat dels ''orientals'' contra la manipulació dels ''occidentals''. Jo em limito a difondre el post entre els navegants catalans.  Vegeu el post publicat a Sputnik, 10/02/2016, Alep: a Turquia se li acaba el temps per als seus plans d'invadir Síria.

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      Enero 2016

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Puerta de los Cuartos de Granada»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta de los Cuartos de Granada»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Fuente de la Ballena»
    Puerta de los Cuartos de Granada
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Fuente»
    Patio de Armas
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta de Granada»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Ventana»
    Puerta de Granada
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta»
    - 1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta de Granada y Torre de Maldonado»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Ventana»
    Torre de Maldonado
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta en recodo»
    Torre del Cristo
    Acceso al 1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Corbacha (muros en zigzag de unión de la Alcazaba con el Castillo -Alcázar de Gibralfaro-)»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Reloj»
    Ayuntamiento de Málaga (La Casona del Parque, Casa Consistorial
    Arquitectos:
    Manuel Rivera Vera y Fernando Guerrero Strachan
    desde la Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Torre de la Armadura Mudéjar»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta»
    Puerta de los Cuartos de Granada
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta de las Columnas»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Cactus»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta en recodo (Puerta de entrada a la Alcazaba)»
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Torre»
    Rectorado de la Universidad de Málaga (Antiguo Edificio de Correos y Telégrafos)
    Arquitecto:
    Teodoro de Anasagasti
    desde c/ Paseo Don Juan Temboury

    «Cruz con Faroles»
    Acceso a la Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Vista calle»
    c/ Pedro de Toledo

    «Vista de la Alcazaba»
    c/ Alcazabilla

    «Azulejo cerámico de Santiago Apóstol»
    c/ Santiago

    «Monumento a Torrijos (José María de Torrijos y Uriarte) -Obelisco-»
    Ingeniero (Diseño): Rafael Mitjana y Ardison
    Plaza de la Merced

    «Monumento "Retrato del Pintor Pablo Picasso"»
    Escultor: Francisco López Hernández
    Plaza de la Merced

    «Monumento "Retrato del Pintor Pablo Picasso"»
    Escultor: Francisco López Hernández
    Plaza de la Merced

    «Detalle del Monumento "Retrato del Pintor Pablo Picasso"»
    Escultor: Francisco López Hernández
    Plaza de la Merced

    «Músico»
    Plaza de la Merced

    «Entrada al Museo»
    Museo Picasso Málaga
    Palacio de Buenavista
    c/ San Agustín

    «Paloma»
    Plaza de la Merced

    «Mirador de Palacete»
    Centro Andaluz de las Letras
    c/ Álamos

    «Edificio»
    Antigua Casa del Ángel
    c/ Madre de Dios

    «Graffiti»
    Pub alternativo "El Lado Oscuro"
    c/ Álamos

    «Graffiti»
    The Monkey House
    Erasmus Pub
    c/ Álamos

    «Balcones»
    c/ Carretería

    «Tumba»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumba»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Ángel Custodio»
    Tumba de Mary Ann Plews
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Iglesia anglicana de Saint George (Capilla de San Jorge)»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumbas»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumba»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumba de William Beecher»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumba de los 41 náufragos de la Fragata alemana Gneisenau»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Puerta»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumba»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumbas»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumba de Violette»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumba»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumbas de conchas»
    Cementerio primigenio
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumbas de conchas»
    Cementerio primigenio
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumbas de conchas»
    Cementerio primigenio
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Puerta»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Tumbas de conchas»
    Cementerio primigenio
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Graffiti»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Urna funeraria y Cactus»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «León»
    Entrada al Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «León»
    Entrada al Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Puerta de entrada»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Ventana ojival»
    Cementerio Inglés (Cementerio Anglicano o de San Jorge)
    c/ Avenida Príes

    «Vista callejón»
    c/ Medina Conde

    «Aldaba»
    Parroquia de Santiago Apóstol
    c/ Granada

    «Fachada»
    Parroquia de Santiago Apóstol
    c/ Granada

    «Cristo de Medinaceli»
    Capilla de la Nave del Evangelio
    Parroquia de Santiago Apóstol
    c/ Granada

    «Cúpula»
    Parroquia de Santiago Apóstol
    c/ Granada

    «Fuente y Altar»
    Patio de la Repompa
    Bodegas "El Pimpi"»
    c/ Granada

    «Escultura»
    Patio de la Repompa
    Bodegas "El Pimpi"»
    c/ Granada

    «Barra»
    Bodegas "El Pimpi"»
    c/ Granada

    «Rincón»
    Patio de la Repompa
    Bodegas "El Pimpi"»
    c/ Granada

    «Azulejos cerámicos de "Nuestro Padre Jesús de la Sentencia" y de "María Santísima del Rosario"»
    Ceramista:
    Pablo Romero
    c/ Granada

    «Bordados»
    c/ Granada

    «La carta en toneles»
    "El Patio" Bodegas
    c/ Málaga

    «Toneles de vino»
    "El Patio" Bodegas
    c/ Málaga

    «Fachada»
    Teatro Echegaray
    c/ Echegaray

    «Puerta»
    Teatro Echegaray
    c/ Echegaray

    «Balcón»
    c/ San Agustín

    «Torreones»
    Portada Renacentisa
    Crucero
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Císter

    «Crucero»
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Císter

    «Fuente»
    Jardines de la Catedral
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Císter

    «Monumento al Doctor Gálvez Ginachero»
    Escultor: Adrián Risueño
    Jardines de la Catedral
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Císter

    «Capilla de Jesús Nazareno (El Cristo Resucitado)»
    Jardines de la Catedral
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Císter

    «Campana»
    Jardines del Sagrario o de las Cadenas (antiguo patio de abluciones)
    Iglesia del Sagrario (Antigua Mezquita-Aljama)
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Santa María

    «Campana»
    Jardines del Sagrario o de las Cadenas (antiguo patio de abluciones)
    Iglesia del Sagrario (Antigua Mezquita-Aljama)
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Santa María

    «Virgen Santa María de la Victoria (Patona de Málaga)»
    Jardines del Sagrario o de las Cadenas (antiguo patio de abluciones)
    Iglesia del Sagrario (Antigua Mezquita-Aljama)
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Santa María

    «Portada del Sagrario»
    Iglesia del Sagrario (Antigua Mezquita-Aljama)
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Santa María

    «Piso bajo»
    Puerta del Obispo (Portada Principal)
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Molina Lario

    «Piso alto»
    Puerta del Obispo (Portada Principal)
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Molina Lario

    «Detalle del Piso alto»
    Puerta del Obispo (Portada Principal)
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    c/ Molina Lario

    «Medallón de San Ciríaco (Patrón de Málaga)»
    Escultor:
    Juan de Salazar
    Puerta del Obispo (Portada Principal)
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    Plaza del Obispo

    «Medallón de La Encarnación»
    Puerta del Obispo (Portada Principal)
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    Plaza del Obispo

    «Medallón de Santa Paula (Patrona de Málaga)»
    Escultor:
    Juan de Salazar
    Puerta del Obispo (Portada Principal)
    Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")
    Plaza del Obispo

    «Farol»
    c/ Correo Viejo
           
    Palma, 11 de febrero de 2016


    0 0

    (1 vídeo) Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.


    El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (I)


    Ja eren donades les condicions objectives per al cop d'Estat de la dreta feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels revolucionaris arran de l'"Operació Galàxia" (1978); les denúncies antifeixistes de l'OEC, el Moviment Comunista, el PORE... Ja feia temps que l'ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia el creixement descontrolat de l'extrema dreta feixista (Fuerza Nueva, entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits "obrers" majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques, organitzatives...) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar (solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el continuat enfortiment d'ETA i els atemptats que feia cada dia evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de l'opressió nacional a l'Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del dictador l'únic que aconseguia era debilitar les classes populars i enfortir els sectors colpistes de l'exèrcit.

    Una de les mentides més barroeres que els partits del consens escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors que l'abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita antifeixista es feia per aturar un possible cop d'Estat. Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.



    Les provatures colpistes anteriors al cop del “23-F” (23 de febrer de 1981) sorgien un mes rere l'altre. Els militars comprovaven la realitat de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes). L'"Operació Galàxia", en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb una bufetada al rostre del govern d'UCD: cap dels implicats patí condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i, concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement de l'extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que publicà l'Editorial Revolución l'any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al carrer tres impressions del llibre).

    Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes igualment importants) des de l'"Operació Galàxia" fins als incidents de Torres Rojas al capdavant de la Divisió "Brunete" (conspiració que acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a l'activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven instruccions mitjançant una sèrie d'article publicats en el diari ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era "Almendros")... El llibre ens permet assistir a tot el procés d'organització de la contrarevolució feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el de Tejero (el més violent) i el d'Armada (el cop "oficialista", amb aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres "comunistes" i "socialistes"). L'estudi analitza el paper del CESEDEN (Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació amb el primer cop militar que fracassà: l'"Operació Galàxia". Així doncs, convé que ens hi aturem una mica.

    L'"Operació Galàxia" s'havia de produir pel novembre de 1978 aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial. Per les casernes circulen exemplars d'un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Militar"; rere el manifest hi ha els tinents generals Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d'altres implicats. El 20 de novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el testament de Franco a totes les unitats de l'Exèrcit i, poc després, més de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades presideixen, juntament amb sectors d'extrema dreta, els funerals per la mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van donant les instruccions als implicats en el futur cop d'Estat. Blas Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18 de novembre de 1978). En l'operació hi han de participar el militar Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis d'intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid són compromesos en l'aixecament (aquesta xifra ens permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de l'Estat). Finalment els serveis d'informació del Govern descobreixen els preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts. El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els deixàs les mans lliures per a encarregar-se d'ETA".

    Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s'anomenà "Congrés d'Unitat" del Moviment Comunista amb una part de l'OIC (s'ha de recordar que el noranta per cent d'antics militants de l'OIC decidiren no unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l'"Operació Galàxia": "Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de cierto alcance... Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para pronunciarse.

    'Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.

    'De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha antifascista de masas".

    En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós (PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de militars: el grup del general Armada. Així doncs, el "Congrés d'Unificació" era conseqüent en recomanar: "Hay que relanzar la lucha antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su capacidad para frenar nuevas 'Operaciones Galaxia'".

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    (1 vídeo) Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)


    El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)


    Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).

    En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.

    Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".

    Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.

    'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".

    Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.

    Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.

    El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.

    Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.

    Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.

    Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?

    Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.

    Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.

    La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.

    El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.

    El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.

    Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

    Itinerari cultural i patrimonial pel poble de Sant Jordi

    Vos presentam el dossier de l'excursió que va organitzar MÉS per Palma a Sant Jordi el passat 18 de novembre. Agraïm l'amabilitat de Gaspar Valero en deixar-nos-ho publicar.

    Aquí teniu l'enllaç: Sant Jordi 28-11-15 Dossier Valero.pdf.

    Son Ferrer amb en Valero 28 de novembre de 2015

     


    0 0

    [11/02] Drescher - Carrà - D'Andrea - Rofes - Gross - Cerrito - Gelabert - Jiménez Cubas - Martín Bellido - Caillot - Reclus - Vezzani - Zapater - Rebull - Pedrini - Lafragueta - Comaposada - Bortolotti - Ward

    Anarcoefemèrides de l'11 de febrer

    Naixements

    Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc "La Matin" del 12 de setembre de 1894

    - Joseph Drescher: L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de Baviera) el fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea, Suïssa), en un cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties anarquistes i aprovà l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest motiu, l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa decretà la seva expulsió del país.

    ***

    D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

    - Carlo Carrà: L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia) el pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i després feixista Carlo Dalmazzo Carrà. Son pare, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la vida com a sabater artesà. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a treballar de decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on freqüentà museus i galeries d'art. En aquesta època es va veure força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a París per treballar en la decoració dels pavellons de l'Exposició Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos premis artístics i al suport econòmic d'un oncle patern, pogué matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió pels grans novel·listes russos, per Poe i per Leopardi arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el«Manifest dels pintors futuristes», que feia costat el «Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de la seva obra més famosa, I funerali dell'anarchico Galli --l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i col·laborà activament en la revista literària Lacerba, fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista acabà amb el començament de la Gran Guerra i el conflicte l'exaltà força, prenent part d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura. Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però l'experiència bèl·lica va ser tan forta que acabà reclòs a la secció«nerviosa» de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment«Pintura Metafísica». En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest any i 1921 col·laborà en la revista artística romana Valori Plastici. En 1922 abandonà la«metafísica» i s'abocà a una pintura més«transcendent», a la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de Mussolini --en 1922 col·laborà en Il Popolo d'Italia-- i adoptà opinions reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre 1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938 es dedicà a pintar frescos monumentals. A més d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va morir el 13 d'abril de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva obra literària sota el títol Tutti gli scritti.

    Carlo Carrà (1881-1966)

    ***

    Virgilia D'Andrea

    - Virgilia D'Andrea: L'11 de febrer de 1890 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) la poetessa, militant i activa propagandista de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme Virgilia D'Andrea. Òrfena des de nina, va ingressar amb sis anys en un col·legi catòlic. Sempre rebel contra la institució i l'ordre social, es refugia en els llibres i la poesia. Companya i col·laboradora d'Armando Borghi, secretari de l'USI (Unió Sindical Italiana) i del seu òrgan de premsa Guerre de classe. Tasques que assumirà Virgilia tota sola en 1921 quan Borghi romangui empresonat. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li és de bell nou confiada, juntament amb el seu company. Militants antifeixistes, són amenaçats de mort per les seves activitats, i després de la Marxa sobre Roma feixista, decideixen exiliar-se i abandonar Itàlia en 1923; anaren a Berlín, més tard a París (1924) i finalment als EUA, on continuaran les seves accions, especialment a favor de Sacco i Vanzetti. Virgilia, bona oradora, participarà amb el seu company en mítings i col·laborarà en el periòdic anarquistaL'Aduanata dei Refratari. Virgilia D'Andrea va morir el 12 de maig de 1933 a Nova York (Nova York, EUA) deixant diverses col·leccions de poemes i una col·lecció d'articles publicats a Nova York poc temps abans.

    ***

    El vapor "Manuel Arnús" on van estar tancats revolucionaris dels Fets d'Octubre de 1934

    - Joan Rofes Llorens: L'11 de febrer de 1899 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens --també citat Llorenç. Visqué des d'infant a Reus. En 1913 s'afilià al Partit Republicà Federal d'Alejandro Lerroux García, de moda aleshores, però cap al 1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, ingressant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat destacà com a organitzador dinàmic en els Sindicats Únics confederals i com a home d'acció durant els anys del pistolerisme patronal. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal. Durant els anys republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el gener de 1932, arran dels moviments insurreccionals cenetistes, i com a conseqüència dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor«Manuel Arnús» al port de Tarragona. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a membre del Comitè Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de control dels feixistes locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es refugià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors estrangers. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses localitats. Instal·lat a Bedarius, formà part de la CNT de Besiers. Sa companya, Concepció Banqué, era filla del dirigent comunista reusenc Josep Banqué i Martí --abans havia estat llibertari. Joan Rofes Llorens va morir en 1974 a Bedarius (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Ferdinand Gross

    - Ferdinand Gross: L'11 de febrer de 1908 neix a Viena (Àustria)el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les«Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser SozialistenÖsterreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita «anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft». Ferdinand Gross va morir el 12 de gener de 1998 a Graz (Estíria, Àustria).

    ***

    Gino Cerrito

    - Gino Cerrito:L'11 de febrer de 1922 neix a Messina (Sicília) el militant anarcosindicalista i historiador anarquista Biagio Cerrito, més conegut com Gino Cerrito. Cap al 1943 començà a militar en el moviment llibertari amb Piero Butitta i Michela Bicchieri, entre d'altres, i prengué part en la lluita antifeixista. Fou un dels creadors del Grup Anarquista de Messina i participà en la reorganització de la Borsa del Treball i del moviment sindicalista. Com a funcionari municipal, fou elegit delegat sindical per la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). A més de fer feina, acabà els estudis d'Història a la Universitat de Messina, on es llicencià amb la tesi «Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882)». Amb altres companys, com ara Alfonso Failla, Ugo Mazzuchelli, Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, lluità per la revifalla de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i amb aquest objectiu participà en nombroses reunions arreu d'Itàlia amb la finalitat de redactar un nou Pacte Associatiu de la FAI, que finalment serà aprovat en el Congrés de Carrara d'octubre de 1965. Aquest congrés implicarà una escissió entre el sector proorganització i els anarcoindividualistes, els quals, reunits a Pisa, crearen els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Cerrito serà acusat per aquest grup i sobretot pels companys exiliats als EUA com el responsable d'aquest viratge proorganització. Com a professor d'Història Contemporània a la Facultat de Magisteri de la Universitat de Florència, realitzà una important tasca d'investigació sobre temes llibertaris (insurreccionalisme, antimilitarisme, organització, etc. En 1970 fou nomenat encarregat de la Comissió de Correspondència i de les relacions exteriors de la FAI, però un problema cardíac en 1971 l'obligà a frenar la seva activitat. Aleshores es consagrà a la publicació de textos d'intel·lectuals anarquistes (Kropotkin, Malatesta, Berneri, Pitrè, etc.), a estudiar l'emigració anarquista italiana als Estats Units d'Amèrica i altres temes (Resistència, novel·la popular, etc.). Entre les seves obres podem destacar La rinascita dell'anarchismo in Sicilia (1956), Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882) (1958), I Periodici di Messina. Bibliografia e storia (1961, edició), L'antimilitarismo anarchico in Italia nel primo ventennio del secolo (1968), Le origini del movimento operaio in Italia (1969, edició), Geografia dell'anarchismo. Istantanee di mezzo secolo (1971), Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo (1971, amb altres), Il ruolo dell'organizzazione anarchica. L'efficientismo organizzativo, il problema della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo (1973 i 1998), Dall'insurrezionalismo alla settimana rossa. Per una storia dell'anarchismo in Italia (1881-1914) (1977), Antología anarquista (1980, recopilador), Andrea Costa nella storia del socialismo italiano (1982), Gli anarchici nella Resistenza apuana (1984, amb M. Pacini Fazzi), I fasci dei lavoratori nella provincia di Messina (1989), etc. Biagio Cerrito va morir el 4 de setembre de 1982 a Florència (Toscana, Itàlia). A l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana, del qual era assessor, existeix un «Fondo Gino Cerrito» de documentació seva sobre la resistència llibertària.

    Gino Cerrito (1922-1982)

    ***

    Libertario Gelabert Mayol

    - Libertario Gelabert Mayol: L'11 de febrer de 1933 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquestaèpoca, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

    Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

    Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

    ***

    Marcelino Jiménez Cubas

    - Marcelino Jiménez Cubas: L'11 de febrer de 1937 neix a Penén de Albosa (Requena, Plana d'Utiel, Castella, Espanya; actualment pertany al País Valencià) l'anarquista i resistent antifranquista Marcelino Jiménez Cubas–a vegades el seu primer llinatge citat com Giménez. Militant de les Joventuts Llibertàries, formà part del moviment anarquista de resistència antifranquista, ingressant en el grup Defensa Interior (DI). El 29 d'agost de 1962 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), amb Jordi Conill Vall i Antonio Mur Peirón, també membres d'aquesta organització, sota l'acusació de ser els autors de tres atemptats amb bomba, reivindicats per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), comesos el 30 de juny de 1962 a Barcelona contra un local de la Falange, a prop de la plaça Lesseps, contra el Col·legi Major Monterols de l'Opus Dei i contra els locals de l'Institut Nacional de Previsió (INP). Aquestes tres detencions eren part d'una ona repressiva en la qual van ser apressats i empresonats 30 companys, tots víctimes d'un policia provocador infiltrat, Jacinto Guerrero Lucas, i que van donar lloc a una campanya de protestes i d'accions directes internacionals, que van incloure el segrestament a Itàlia d'Isu Elías, vicecònsol general honorari espanyol a Milà, pel «Gruppo Giovenile Libertario». El 21 de setembre de 1962 van ser jutjats en consell de guerra a Barcelona i l'endemà ell va ser condemnat a 15 anys de presó, Conill Valls a 30 i Mur Peirón a 18. En l'apel·lació del 5 d'octubre de 1962 celebrada a Madrid (Espanya) per part de la IV Regió Militar davant el Consell Superior de Justícia Militar es confirmà la sentència anterior per a Conill i Mur, però n'augmentaren la seva a 25 anys de presó. Després va ser traslladat al penal de Burgos (Castella, Espanya), on conegué el militant anarquista Joan Busquets Verges. En 1970 va ser posat en llibertat condicional. Marcelino Jiménez Cubas va morir el 17 d'octubre de 2009 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Antonio Martín Bellido (1963)

    - Antonio Martín Bellido: L'11 de febrer de 1938 neix a Canillejas (Madrid, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Martín Bellido–també va fer ser el nom d'Antonio Martín Bollido. Fill d'un militant de la Unió General de Treballadors (UGT) exiliat a França, a partir dels 12 anys visqué a Estrasburg (Alsàcia). Fins als 19 anys va fer peritatge elèctric i en acabar aquests estudis s'establí a París, on entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. En 1962 participà en una marxa antinuclear a Londres (Anglaterra). Activista del grup de resistència antifranquista llibertari Defensa Interior (DI), entre 1962 i 1963 intervingué en accions a l'interior d'Espanya i a Itàlia. El 29 de juliol de 1963, amb Sergio Hernández, fou l'autor dels atemptats realitzats al Valle de los Caídos, contra la seu de la Direcció General de Seguretat i contra els locals de la Delegació Nacional de Sindicats a Madrid, atemptats pels quals els militants llibertaris Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, de les Joventuts Llibertàries, van ser condemnats a mort i garrotats el 17 d'agost de 1963. En 1968 va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries parisenques, però detingut, fou confinat a Saint-Brieuc (Bretanya) sota l'acusació d'«associació de malfactors». A partir de 1995 fou un dels animadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França. En 1998 es jubilà de la seva feina d'enginyer informàtic. Amb Octavio Alberola Suriñach va treballar per a obtenir de les autoritats judicials espanyoles la revisió del procés de Delgado i Granado. El seusúltims anys vivia a Les Lilas (Illa de França, França).  Antonio Martín Bellido va morir el 17 d'agost de 2014 a París (França) d'un càncer de pàncreas.

    Antonio Martín Bellido (1938-2014)

    ***

    Patrice Caillot a l'Escola d'Estiu del Còmic d'Angulema (juliol de 2007)

    - Patrice Caillot: L'11 de febrer de 1945 neix a París (França) el bibliotecari llibertari Patrice Caillot. Estudià biblioteconomia a l'Escola Nacional Superior de Biblioteques (ENSB). Conservador de la Biblioteca Nacional de França (BNF) a París, participà en l'elaboració de la Bibliographie de la presse française politique et d'information générale des origines à 1944 en 13 volums consagrats a departaments francesos (Ain, Ardenes, Gers, Landes, Nord, Pirineus Atlàntics, etc.). Com a membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marseilla (Provença, Occitània), ajudà nombrosos periodistes i investigadors, entre ells Jean Maitron i René Bianco especialment quan realitzaven el seu doctorat sobre la premsa anarquista en llengua francesa, i participà en el projecte Dictionnaire biographique du moviment libertaire francophone. Dibuixant amateur de còmics, arreplegà una important col·lecció de dibuixos i planxes originals d'autors europeus i americans. Era membre de la Société des Collectionneurs de Bandes Dessinées (SCBD, Societat de Col·leccionistes de Còmics) i col·laborà entre 1978 i 1980 en la seva revista Le Collectionneur de bandes dessinées. També era membre de l'Association des Amis du Musée de la Bande Dessinée d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i cedí una important col·lecció de dibuixos i d'àlbums rars a la Cité Internationale de la Bande Dessinée et de l'Image (CIBDI) d'aquesta ciutat. Amb Danièle Alexandre Bidon i Annie Baron Carvais, fou un dels assistents al curs que sobre còmic realitzà Pierre Couperie a l'École des Hautes Études en Sciences Socials (EHESC, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París. En 1993 publicà, amb Alfu i François Ducos, el llibre Gino Starage. L'illustrateur de «Fantômas», i en 1997 Ponson du Terrail, amb altres. Especialista també en literatura popular, col·laborà amb l'Association des Amis du Roman Populaire (AARP, Associació dels Amics de la Novel·la Popular) i col·laborà en la revistaLe Rocambole. Gran coneixedor de la novel·la de ciència ficció, era membre del Club del Llibre d'Anticipació (CLA). D'àmplia cultura, era un erudit en cinema (col·laborà en Les Cahiers de la Cinémathèque), jazz i novel·la policíaca. A més de les revistes citades, trobem articles seus en Aedena i Désiré, entre d'altres. De naturalesa malaltissa, patí durant molts anys leucèmia i emfisema pulmonar. Patrice Caillot va morir d'una crisi cardiovascular el 8 de gener de 2013 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Élie Reclus fotografiat per Nadar

    -Élie Reclus: L'11 de febrer de 1904 mor a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Fill d'un pastor protestant i germà gran d'Élisée, havia nascut el 16 de juny de 1827 a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània). En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologiaLes primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour.

    ***

    Felice Vezzani

    - Felice Vezzani: L'11 de febrer de 1930 mor a París (França) el pintor, decorador i propagandista anarquista Felice Vezzani, conegut sota diversos pseudònims (V. Enizza, Lux,Felix). Havia nascut el 26 de maig de 1855 a Novellara (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V. Enizza, col·laborà en la revista satírica Bononia Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors socialistes més importants de la regió. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1891, època en la qual s'acostà a les idees anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés del Partito dei Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat a Gènova, en el qual participà i on els anarquistes van ser atacats pels seus companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment llibertari. Decidí emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals d'aquell any fundà el setmanari anarquista humorístic L'Asino Umano, que publicà a São Paulo 28 números fins al 25 de març de l'any següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes satírics. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants anarquistes i socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli, Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió preparatòria del Primer de Maig al Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro. Un cop alliberat, començà a col·laborar en L'Avvenire (1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto Donati i Lodovico Tavani, entre d'altres. En aquesta època també col·laborà en el periòdic Lo Schiavo Bianco. El març de 1895 va ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del novembre de 1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,òrgan d'expressió dels anarquistes italians que publicà 250 números entre el 10 de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També col·laborà en el bimensual romà Il Pensiero Moderno. El març de 1897 retornà a Itàlia i començà a col·laborar en el periòdic d'Ancona L'Agitazione (1897-1898) i en el seu suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el número únic del periòdic Il Domocilio Coatto, publicat a Forli, on denuncià la Llei d'assignació de residència. El març de 1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom del Cercle d'Estudis Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que sortí publicat com a suplement del periòdic L'Agitazione. Després dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat a dos anys, 10 mesos i cinc dies de presó per«incitació a la desobediència i a l'odi de classes mitjançant la premsa» i fugí clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore, publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) per Giuseppe Ciancabilla, Domenico Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb els redactors, cessà de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899 marxà a París (França) on el contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de 1900 i trobà nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto Cantoni, Pio Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.). Aquest mateix 1899, sota el pseudònim de Felix, les edicions de Les Temps Nouveaux li van publicar el fullet Alle madri d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el pseudònim Felix, col·laborà en diferents periòdics anarquistes italians, com ara L'Avennire Sociale (signant Dalla Francia),L'Agitazione, Combattiamo,Pro Justicia, etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de Suport als Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i altres. Fou un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva fundació el juliol de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a França nombroses publicacions italianes, com l'abans citada, L'Avvenire de Buenos Aires i La Questione Sociale de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a París, va ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa arran de la intervenció de diverses personalitats polítiques franceses, especialment de Jean Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el número únic de Pro Calcagno e contro il domicilio coatto, publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia de Nàpols. En aquesta època esdevingué un dels principals animadors de l'anarquisme italià a París, acostat al grup editor de Le Temps Nouveaux --a instància seva aquesta publicació tirà milers de targetes postals amb el retrat de Gaetano Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia-- i establint estrets contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a Londres. Després col·laborà, amb Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare Cipriani, en l'únic número de Verso l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913 participà en la campanya organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic número de Liberiamo Masetti, publicat en novembre d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran Guerra, marxà a Londres, però l'abril de 1916 retornà a París, on continuà amb els seus contactes amb Luigi Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova sota el pseudònim Lux. L'agost de 1917, després de la mort de sa companya, tornà a Itàlia, però en 1922 retornà definitivament a París, reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i col·laborant en diferents publicacions anarquistes, com ara Fede (Roma), L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal (Chicago), L'Adunata dei Refrattari (Nova York), Il Risveglio (París), Fede (París), Vogliamo (Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic Internacional de Marsella li estrenà l'obra dramàtica Demenza giustiziera. L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18 d'abril de 1929 a París. Felice Vezzani va morir l'11 de febrer de 1930 al seu domicili del carrer dels Cloys de París (França). Pòstumament, en 1932, el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques de París li publicà el fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti. Com a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes (Virgilia D'Andrea, Giuseppe Ciancabilla, etc.).

    Felice Vezzani (1855-1930)

    ***

    Necrològica de Mateo Zapater apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de maig de 1966

    - Mateo Zapater: L'11 de febrer de 1966 mor a Belargan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mateo Zapater. Havia nascut a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-der-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola durant la Revolució. Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva de les tropes de la reacció comunista encapçalada pel comandant Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser empresonat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) pels estalinistes i un cop lliure participà en la reorganització d'aquestes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili.

    ***

    Banderí de la Columna Roja i Negra

    - Joan Rebull: L'11 de febrer de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Rebull, també conegut com Titol. Havia nascut en 1902 a l'Ametlla de Mar (Baix Ebre, Catalunya). Antimilitarista convençut, va desertar de la Marina durant el servei militar i va fugir a la Guinea portuguesa, on residí fins al 1934. Instal·lat novament a l'Atella de Mar, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità a Salou i al Carrascal com a responsable d'una centúria de la Columna Roja i Negra, i també va prendre part activa en els combats que van precedir la presa de Monte-Aragón. En acabar la guerra civil, passà a França en una barca de pesca i acabà a diversos camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després va fer feina a les mines de Gargan i a l'empresa metal·lúrgica De Wendel al departament de Mosel·la, on va perdre un ronyó en un accident de treball. S'instal·là definitivament a Nimes, on ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT en l'Exili i milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

    ***

    Belgrado Pedrini

    - Belgrado Pedrini: L'11 de febrer de 1979 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'escriptor, poeta, militant anarquista i partisà antifeixista Belgrado Pedrini. Havia nascut el 5 de maig de 1913 a Carrara (Toscana, Itàlia) i sos pares es deien Guglielmo Pedrini, escultor marbrista llibertari, i Rosa Vanci. El nom de Belgrado li ve de la capital Sèrbia, on son pare havia viscut per qüestions de feina. Quan tenia nou anys quedà orfe de mare. Començà a introduir-se d'adolescent en el pensament llibertari amb la lectura dels clàssics (Friedrich Nietzsche, Carlo Cafiero, Max Stirner, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i quan tenia 18 anys començà a militar, amb la preocupació de son pare, amic de Malatesta i coneixedor de la repressió que patia el moviment llibertari. Arran de l'adveniment de Benito Mussolini al poder, amb altres companys de Carrara, lluità contra els escamots feixistes i destacà com a propagandista anarquista i per la qual cosa va ser denunciat i condemnat en diferents ocasions. Entre 1937 i 1938 restà tancat a diverses presons i a la de Pianosa conegué el socialista i futur president de la República italiana Sandro Pertini. Un cop alliberat, continuà amb la seva militància llibertària i treballà en una empresa d'autobusos. El febrer de 1942, amb Giovanni Zava i Gino Giorgi, desarmà i apallissà un grupet de cinc feixistes en un bar de Carrara i aquest fet els obligà a fugir cap a Milà. En aquesta ciutat van mantenir un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la insurrecció contra el conflicte bèl·lic, però van poder fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova i després a La Spezia. Estretament buscats per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), la policia política mussoliniana, va ser interceptats en una pensió de La Spezia i, després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i un policia resultà mort, van ser detinguts. De la presó de La Spezia van ser traslladats a la de Massa a l'espera d'una més que probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada«Elio» aconseguí alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos, i s'integrà immediatament en aquest grup de la resistència antifeixista. Prengué part en diverses accions de sabotatge i d'atac a les tropes nazifeixistes de la zona d'Apuània fins a la seva derrota. Després de l'Alliberament, el maig de 1945 va ser novament detingut pels fets de 1942 i per altres actes, com ara l'expropiació d'alguns industrials del marbre de Carrara, Milà i La Spezia per finançar la lluita antifeixista. El maig de 1949 va ser condemnat per l'Audiència de Liorna a cadenà perpètua, pena que va ser commutada per 30 anys de presó. A la garjola es dedicà a l'estudi de la filosofia i de la literatura, aconseguint una gran cultura de manera totalment autodidacta. També es dedicà a la poesia i en 1967 va escriure a la presó de Fossombrone la composició lírica Schiavi, que serà usada posteriorment com a text per a la famosa cançó anarquista Il Galeone. El juliol de 1974, quan li mancava poc per a complir la pena imposada, va ser indultat pel president de la República italiana, el seu amic Sandro Pertini. Però així i tot, no va ser alliberat ja que havia de complir tres anys de presidi per temptativa d'evasió i va ser portat a presó de Pisa. Gràcies a la campanya mediàtica de suport internacional que s'engegà, aconseguí sortir en llibertat el 17 d'abril de 1975. Immediatament reprengué la militància anarquista i amb Giovanni Zava, Giovanni Mariga i Gogliardo Fiaschi fundà a Carrara l'anomenat Cercle Cultural Anarquista«Bruno Filippi». Entre 1976 i 1979 va fer costat el grup de lluita armada llibertari Azione Rivoluzionaria. Durant els seus últims anys de vida es dedicà a redactar manifests i fullets, a reimprimir els articles que Bruno Filippi va escriure per a L'Iconoclasta! i a la publicació del periòdic L'Amico del Popolo. Pòstumament, en 2001, es publicaren les seves memòries sota el títol Noi fummo i ribelli, noi fummo i predoni. Schegge autobiografiche di uomini contro, que han estat traduïdes al francès (2001) i al neerlandès (2007), i els seus Versi liberi e ribelli. Poesie.

    Belgrado Pedrini (1913-1979)

    ***

    Camp de concentració d'Argelers

    - Ramón Lafragueta: L'11 de febrer de 1981 mor a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Havia nascut el 24 d'agost de 1905 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Des de jove participà en el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat Ferroviari, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En acabar la contesa passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització confederal. Després s'instal·là a Grenoble on desenvolupà càrrecs confederals en els àmbits departamental i local --fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble. Ramón Lafragueta va morir l'11 de febrer de 1981 a Grenoble (Delfinat, Arpitània).

    ***

    Mercedes Comaposada Guillén i son company Baltasar Lobo (París, 1948)

    - Mercedes Comaposada Guillén: L'11 de febrer de 1994 mor a París (França) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Havia nascut el 14 d'agost de 1901 a Barcelona (Catalunya). Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en«Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral.És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén)  i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    La setmana passada ens vam reunir amb membres de Junts Avançam per revisar l'acord de investidura: un acord prou senzill i bàsic que, de moment, no s'està complint.

    Aquell pacte implicava que els nostres regidors votaven a favor de la investidura de Miquel Àngel March, cosa que vàrem fer; i Junts Avançam, com a contrapartida, es comprometia a tirar endavant una sèrie de propostes relatives a participació i transparència. Aquestes propostes, que es varen calendaritzar, hem comprovat com  no s'han estat posant en pràctica complint els terminis previstos.

    Sobre participació es va pactar:

    1.Elaboració d'un nou reglament de participació ciutadana, delegant la seva realització en els regidors d'Alternativa. (Aprovació inicial cap a final 2015).

    Nosaltres hem complert amb la realització d'un esborrany després nombroses reunions i tallers amb associacions, partits i particulars. La feina no està acabada, entre altres coses, perquè com ells mateixos han admès ha faltat una major col·laboració per part seva. La regidora de participació ciutadana s'ha d'implicar més. En breu esperam que es presenti el nou reglament per a la seva aprovació inicial al ple.

    2.Posada en marxa de processos participatius: definició de l'ús d'espais públics encara sense definir (començar ja en el 2015), pressupostos (preparació durant el 2015-16, per aplicar-ho als pressupostos 2017).

    Sobre aquest punt, ens van explicar el procés de participació que volen fer al Pont Romà. Els hem manifestat els dubtes que hi tenim i hem insistit que no han d'improvisar: han de planificar i projectar per escrit el procés. 

    A més, han dit que volen crear un servei de participació que, resumint, seria comptar amb un tècnic que coordini els temes de participació a l'Ajuntament. Han dit que hi posarien una partida als pressuposts per començar enguany amb aquest tema. De moment, una auxiliar administrativa de l'Ajuntament es podria dedicar parcialment a participació.

    3.Realització d'un ple extraordinari sobre l'estat del municipi en el 2017 en què hi puguin participar les associacions i ciutadans que vulguin.

    Massa prest encara per parlar-ne.

    Sobre transparència:

    1. Publicació (també al web), complint la llei de protecció de dades, de tota la documentació pública i la informació econòmica relativa a l'Ajuntament: plens, juntes de govern, decrets de batlia... (dins la segona meitat del 2015).

    Vàrem revisar tot el que hi ha i el que manca a la web. Els regidors es van excusar en objeccions de secretaria per no publicar les actes de les juntes de govern, o dels plens peruqè no estan aprovades o en manca de personal que publiqui de forma sistemàtica la informació pública. Així i tot hi ha molta de documentació que es podria publicar sense cap problema.  Cal agilitzar la redacció de les actes dels plens  per a la seva aprovació i no hi ha cap excusa per no publicar les actes de la Junta de Govern respectant la llei de protecció de dades.

    2.Millora i potenciació de la plana web de l'Ajuntament i la comunicació via Internet amb els ciutadans; obrint també dins el web i el facebook espais a la ciutadania i als partits de l'oposició (dins la segona meitat del 2015).

    Ens van informar que volen fer un pla de comunicació i contractar algú per la web (molt deficient) i el facebook i que això es veurà reflexat als pressuposts 2016. Els hem recordat que cal, a més, millorar la comunicació i també els hem demanat una "amnistia" per a alguns dels bloquejats a Facebook de l'anterior legislatura que encara hi estan.

    3.Publicació dels sous i la declaració de béns patrimonials i activitats dels càrrecs electes (dins la segona meitat del 2015). 

    Diuen que des del principi ho varen fer i enviar a la secretària perquè ho publiqués, però ella no ho ha fet. Els vàrem dir que no entenem perquè ho envien a la secretària i no a una altra persona que ho publiqui directament.

    4.Respondre qualsevol reclamació, prec o petició que es faci per escrit en un temps raonable.

    Hem acordat que aquest punt és bastant difús i mal de valorar.

    5.Redactar i publicar memòries anuals dels diferents serveis de l'Ajuntament (preparar-ho el 2015, per implantar-ho el 2016).

    Els hem suggerit que proposin un llistat d'ítems bàsics per fer les memòries a finals d'any dels diferents serveis, o fins i tot, àrees de l'Ajuntament.

    CONCLUSIONS

    Les conclusions finals han estat que des de l'equip de govern es reconeix que no han complert dins termini amb la majoria dels punts a què s'havien compromès, i que per mitjà dels pressuposts ... els obstacles que els impedien donar-hi compliment.

    A més, de forma urgent, en els propers dies:

    -Publicaran al web les declaracions i salaris dels regidors, els decrets de batlia a partir de gener d'enguany, les actes dels plenaris quan estiguin aprovats...

    -Publicaran algunes memòries que ja tenen fetes.

    -Prepararan el llistat d'ítems que han d'incloure les memòries de les següents àrees: educació, esports, turisme, comerç, joventut, medi ambient, urbanisme, cultura, serveis socials i participació.

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)


    Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.



    Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.



    En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

    'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

    A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

    Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

    'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

    Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

    Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

    Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.



    0 0

    [12/02] «Le Droit Social» - Bomba al Terminus - Sociétés Savantes - Manifest antimilitarista - «A la Lucha» - Conferència sobre Camus - Saperas - Druard - Ippoliti - Henkès - Aligué - Penido - Planche - Vallejo - Alba - Montseny - Nunkov - Matha - Roman - Giacomelli - Sánchez Izquierdo - Cano

    Anarcoefemèrides del 12 de febrer

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Droit Social"

    - Surt Le Droit Social: El 12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. Portava l'epígraf«Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou el primer periòdic anarquista editat a Lió i l'òrgan de la Federació Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres organitzacions. Van ser gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem articles de Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat, Chavrier, Claude Crestin, Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i Louis Dejoux, Amédée Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat, Gustave Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre Lucien Pemjean,Élisée Reclus, Thomas, Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène Vermesch, Charles Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles («La société au lendemain de la Révolution» i «Organisation de la propagande révolutionnaire») es van editar en futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat el 25 de maig de 1882 per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per diversos articles on exalçava l'acció de Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne contra el seu patró Bréchard, i fugí a Suïssa. En sortiren 24 números, l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou substituït per L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire (1882).

    ***

    Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini

    - Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.

    ***

    L'Hôtel des Sociétés Savantes

    - Inauguració de l'Escola Llibertària de l'Hôtel des Sociétés Savantes: El 12 de febrer de 1899 s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats), al número 28 del carrer Serpente de París (França). El projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation Libertaire» i sostingut per Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa --basats en els principis pedagògics de Paul Robin i d'André Girard-- no es va poder aconseguir encara, ja que únicament s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació Superior» nocturns per als adults. El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple, assenyalava la represa de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis. L'any següent, s'editarà la revista L'Éducation Libertaire.

    ***

    Dibuix antimilitarista de Tardi

    - Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paperés el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»

    ***

    Portada del primer número d'"A la Lucha"

    - Surt A la Lucha: El 12 de febrer de 1937 surt a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista A la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema:«Anarquía es superación». Aquest òrgan de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicà molts d'articles sobre el món sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i notícies comarcals i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb pseudònims (Aurelio, Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van col·laborar Gregorio Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol, J. Sagols, Joan Sans Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, del 23 d'abril de 1937.

    ***

    - Conferència sobre Camus: El 12 de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença, Occitània) l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una conferència sota el títol Albert Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup«Culture et Liberté», era la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de febrer a l'explanada de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i l'endemà a la Sala de l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes locals. Maurice Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.

    Conferència sobre Camus (12-02-1967)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Francesca Saperas Miró

    - Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).

    Francesca Saperas Miró (1851-1933)

    Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

    ***

    Marc Druard [militants-anarchistes.info]

    - Marc Druard: El 12 de febrer de 1854 neix a Guise (Picardia, França) el propagandista anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Quan era molt jove començà a treballar a la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya, Félicie Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb qui tingué cinc fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves idees i, segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar«A baix la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia». Inscrit en la llista negra dels patrons, no trobà feina. Abandonà sa companya malalta i, després de deixar els fills en una institució de caritat, emigrar a Bèlgica amb la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier). Treballà a la foneria de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Flandes) i freqüentà els grups anarquistes de la regió de Brussel·les. Expulsat de Bèlgica, el març de 1889 retornà a França i troba feina com a obrer modelista a la fàbrica «Brichet» de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller, fou un dels principals propagandistes anarquistes de la regió. En aquesta època sembla que tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26 de juliol de 1891 va ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb Auguste Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió preparatòria per activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver amagat al seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els atemptats comesos el juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el domicili d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per l'Audiència de les Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot, Eugène Bigel i Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a dures penes de presó. No obstant això, segons l'informe policíac, ell tingué la idea d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una conferència de l'anarquista Jean-Baptiste Clément, la qual va lliurar a Henry Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser víctima d'una conxorxa policíaca. Acomiadat de la fàbrica«Brichet», trobà nova feina en un taller de ferreteria, però el març de 1892 va ser també engegat. Vidu, es traslladà al Nord i després a París, on s'ajuntà amb una criada jove anomenada Cotis. Marc Druard va morir en data indeterminada a la regió parisenca.

    ***

    Francesco Ippoliti

    - Francesco Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia) el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio Ippolitti, petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en medicina i cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà i positivista, arribà al socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels pobres», ja que es dedicà sobretot a assistir els més necessitats, als quals socorria de franc. En 1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre 1902 i 1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i animà el Cercle «Il Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els anarquistes i socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia municipal d'aquesta localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes interrupcions, continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de 1905 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL) celebrat a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de signatures dirigida al Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San Benedetto dei Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser nomenat metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure anònimament en I Piccoli Farabutti, versos satírics rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra la corrupció dels polítics, religiosos i militars, cançons que encara actualment es canten a la zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano a 10 mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«difamar i injuriar», en el periòdic La Marsica i en un full volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi d'aleshores --mai no es complí aquesta condemna. Després exercí de metge municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes policíacs l'acusaven de fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre 1915 i 1919 exercí de metge municipal a Bagnorea --més tard Bagnoregio--, on restarà fins a finals de 1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al congrés fundacional de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), que se celebrà a Florència. El setembre de 1921 retornà a San Benedetto dei Marsi, on mentrestant s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la Federació Anarquista Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona. Mantingué una estreta correspondència amb el destacat anarquista romà Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb Errico Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos contactes amb la colònia llibertària italiana establerta als Estats Units. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,Il Germe, Libero Accordo, La Marsica,Pagine Libertarie, etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels organitzadors dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els pagesos a la rebel·lió contra el «feudalisme» del Príncep Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant el Fucino --tercer llac de la península italiana en grandària--, que donà lloc a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava el seu feu amb regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre corruptes. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni a la seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses temporades. Després de patir una«expedició punitiva» d'un escamot feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge, els carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on el 24 d'abril de 1926 va ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola Tarquini. En 1926 publicà l'opuscle Storia morale ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la història de la «camorra política local» des del 1870; però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren tots els exemplars acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la població del Fucino. El 19 de juliol d'aquell any, la policia segrestà tres còpies d'aquest fullet i exemplars de Il Libero Accordo i deL'Adunata dei Refrattari a casa del seu amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll, la policia descobrí a casa del metge sis còpies del fullet i a casa de De Rubeis, dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de recanvi, 132 cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei Refrattari. Ambdós van ser acusats d'«incitar l'odi de classes» i condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria. El 21 de gener de 1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de 1927 va ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de juny de 1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de 1927, a causa del contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i confinat a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa conegué Luigi Galleani i mantingué estrets contactes amb representants dels moviments anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la premsa llibertària. A causa de la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser substituït per dos anys d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a San Benedetto dei Marsi i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de 1928 patí escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser detingut preventivament en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals de 1928 i principis de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una important relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà econòmicament, Attilio Conti, Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després passà temporades a Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà al seu poble. El 22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de 1930 va ser denunciat per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost d'aquell any arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre llibres de medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i periòdics llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de propaganda anarquista. Decidí, a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos béns, per«ser el més pobre dels pobres, per no ser còmplice». Francesco Ippolitti va morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit --només rebé el suport de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino--, el 7 de gener de 1938 --alguns citen el 8 de gener-- a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia). Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007 Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.

    Francesco Ippoliti (1865-1938)

    ***

    Foto policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)

    - Pierre Henkès: El 12 de febrer de 1867 neix al XII Districte de París (França) l'ebenista anarquista Pierre Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès i Marie Deker. El 16 d'abril de 1888, per les seves activitats llibertàries, se li va decretar l'expulsió de França i es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Foto policíaca de Joan Aligué Casals (1914)

    - Joan Aligué Casals: El 12 de febrer de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Joan Aligué Casals –el seu primer llinatge també citat Aliguer. Sos pares es deien Valentí Aligué i Dolors Casals. Treballà de llauner i milità en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en 1913 col·laborà en el periòdic La Voz del Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era secretari del Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el regidor i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns enfrontaments amb la Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril declarada arreu de Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà insubmís i creuà els Pirineus, arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Participà en la fundació del «Centro Español de los Pirineos», del qual va ser nomenat president, encara que després va ser exclòs per la seva oposició a portar una insígnia amb la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al taller de Moli Martin de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista militant, propagandista i amb sentiments germanòfils».

    ***

    José Penido Iglesias

    - José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat«Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la«Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector«col·laboracionista» o«possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la«Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción,CNT i Exilio.

    ***

    Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff

    - Fernand Planche: El 12 de febrer de 1900 neix a Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia, Occitània) l'escriptor i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut com Fernand Granier. Fill d'un modest artesà, que morí poc després del seu naixement, també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser recollit pels avis materns. Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les moles del riu Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren morts, s'instal·là a París. Després va fer el servei militar com a mecànic d'aviació a Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota aquesta experiència va fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a la vida civil va treballar de ganiveter i començà a freqüentar els cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí a Levallois al III Congrés de la Unió Anarquista (UA). Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es presentà com a candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV Circumscripció de Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925 col·laborà en Le Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La Voix Libertaire,òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Fou un dels promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a l'adquisició d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison Anarchiste», que finalment fou edificada a París. En 1934, amb Émile Bidault, fundà La Conquête du Pain, periòdic obert a totes les tendències de l'anarquisme («Síntesi anarquista») i del qual s'editaren 45 números fins al 1935. També col·laborà en La Brochure Mensuelle. En una botiga del barri parisenc de Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que també reparava i esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a París al Congrés de la Unió Anarquista («Congrés de la Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia creat arran del congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a centralista i com a acostada a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme). Entre març i agost de 1937 fou el responsable de l'administració i de la redacció de Terre Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser inculpat de complicitat en un delicte de deserció i tancat durant l'hivern de 1939 i 1940 a la presó parisenca de la Santé; després fou internat com a «mesura administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta, els detinguts van ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung aconseguí escapar furtant una bicicleta i retornà a París, on retrobà sa companya Laure i es posà a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota l'amenaça de ser detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a Alemanya i marxà a Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de provocació a la insubmissió i fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional, però no s'hi presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de presó que estaven coberts preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya, tornà a París. El seu nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del moviment anarquista clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el representant de les ganiveteries d'Alvèrnia i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, col·laborant en Le Libertaire, L'Unique i Pensée et Action. Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i Martinet-sur-Durolle, va escriure el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide de Louise Michel (1946 i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La Révolution inconue, de Volin. El febrer de 1948 publicà Durolle --reeditat en 1986 sota el títol Durolle au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine, en col·laboració amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique et sa propriété, de Max Stirner --redactà el pròleg iÉmile Armand el prefaci. La fallida de la seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i aleshores esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova guerra, emigrà amb sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de fer maons, amb la idea d'elaborar totxos per a la construcció; però el projecte fou un fracàs ja que la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que mostrava signe de desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en un hospital psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell tornà al seu antic ofici de polidor de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista, distribuint cinc números de Défense de l'Homme, periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre 1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un periòdic mimeografiat, La Raison. Organe de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie et dépendances. En aquests anys realitzà programes radiofònics, entre els quals destaquen el del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia s'oposà al règim colonial, defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac. Després va comprar uns terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la ramaderia, però el projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que tenia amb els nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat. Finalment es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que compaginà fent de vigilant nocturn. Fernand Planche va morir el 20 d'abril de 1974 a Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe quan circulava amb bicicleta.

    Fernand Planche (1900-1974)

    ***

    Eugenio Vallejo Isla (1937)

    - Eugenio Vallejo Isla: El 12 de febrer de 1901 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eugenio Vallejo Isla. Obrer metal·lúrgic de la Hispano-Suïssa, de la qual era membre del seu Comitè Obrer, milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i fou membre del Comitè Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou força actiu durant les vagues del sector en el període republicà. Entre 1932 i 1938 col·laborà en Solidaridad Obrera. L'octubre de 1933 es llicencià de l'Exèrcit. El 13 de desembre de 1934 va ser detingut, amb Rafael Sellés, per la Brigada Especial com a caps del moviment de protesta contra la jornada de 48 hores al ram de la metal·lúrgia. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser nomenat delegat d'incautacions d'instal·lacions industrials del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. A petició de Buenaventura Durruti, que el considerava el més preparat del seu sindicat, va ser nomenat membre de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de Siderometal·lúrgica, que es va constituí el 7 d'agost de 1936. D'antuvi confeccionà un balanç de la situació de les fàbriques i dels tallers i proposà un pla de producció d'armament. Seguidament contactà amb els sindicats confederals de productes químics i amb el de mineria de Sallent amb la finalitat d'engegar la producció en massa de productes bèl·lics. Abans que la Generalitat se n'adonés, posà en marxa les indústries de guerra i els consells d'obrers i soldats. La seva tasca va ser tan efectiva  --290 fàbriques i 150.000 treballadors i treballadores dedicats a la fabricació d'armament en juliol de 1937-- que quan la Generalitat, mitjançant el conseller d'Hisenda Josep Tarradelles, controlà la situació el van respectar en el seu càrrec, convertint-se en l'home de confiança de la CNT dins la CIG. El setembre de 1937 negocià, amb Alejandro Otero, subsecretari d'Armament i Municions del Govern de la II República espanyola, i els seus assessors soviètics, la integració de la indústria catalana amb la de la resta de l'Estat. També frenà la producció de material de guerra al marge de la CIG. En la seva tasca rebé el suport i l'assessorament de Teodoro Colomina, Ferrán Latorre i Vladimir Bisxitzki, entre d'altres. Malgrat l'oposició del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la seva tasca i la manca de suport del govern republicà espanyol, el conseller Tarradelles el defensà, a ell i a la seva gestió, ja que, malgrat els sabotatges comunistes (robatori de blindats, entrebancs posats pel govern per a la concessió de les divises necessàries per a importar matèries primeres, dificultats en l'abastiment de materials, declaracions injurioses a la premsa, etc.), creà del no-res una indústria bèl·lica eficient. El maig de 1938 la CIG es remodelà i passà a anomenar-se Consell Tècnic de la CIG i ocupà el càrrec fins l'agost de 1938 quan aquest Consell Tècnic va ser dissolt arran de perdre la Generalitat la titularitat de les seves fàbriques i magatzems i passar aquests a poder estatal. A partir de maig de 1938 dirigí la fàbrica F-14 de Sarrià, on es muntava el mosquetó Mauser. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. A finals de 1940 retornà a Catalunya i muntà un taller de metal·lúrgia a Esplugues de Llobregat. Aquest fet va ser censurat per la CNT que el repudià i l'expulsà de l'organització.

    Eugenio Vallejo Isla (1901-?)

    ***

    Manuel Alba Blanes

    - Manuel Alba Blanes: El 12 de febrer de 1903 neix a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Manuel Alba Blanes. Fill d'una família humil, va ser un home de múltiples inquietuds polítiques i culturals (jornaler, mestre, músic, compositor, poeta i dramaturg), tot d'una manera autodidacta. Fou membre de l'«Estudiantina de Palma del Río» i del «Círculo de la Amistad», i tingué contactes amb el«Círculo de Posadas». Com a músic creà l'himne oficiós del seu poble natal (Pueblo alegre y soñador) i formà part de comparses i de murgues. En 1925 fundà i presidí l'Ateneu Popular d'Almodóvar. Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es casà amb Enriqueta Sanz Palma, serventa de Francisco Natera, el major terratinent d'Almodóvar d'aleshores. El 23 de juliol de 1928 estrenà el drama popular Entre dos fuegos, del qual només es realitzà aquesta representació. Entre el 9 de març de 1936 i l'1 de setembre de 1936 ocupà l'alcaldia del seu poble natal, destacant en temes com la desocupació, l'educació, l'igualtat de gènere, la salut o la pobresa; fou l'últim batlle republicà d'Almodóvar del Río. El juliol de 1936 dirigí la resistència contra els aixecats i el 20 de juliol de 1936 proclamà el comunisme llibertari a Almodóvar. A partir d'agost de 1936 fou comissari polític del«Batalló Fermín Salvochea» i, després, de la «Columna Andalusia-Extremadura». Manuel Alba Blanes va morir el 16 de març de 1937 al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), però el seu cos mai no va ser trobat. Té dedicada una avinguda a Almodóvar. En 2007 l'Ateneu Popular d'Almodóvar del Río i l'editorial Berenice publicà Entre dos fuegos, ja que fou trobat un manuscrit del mateix que es donava per perdut --el 26 d'octubre de 2007 fou reestrenada. L'edició d'aquesta peça teatral ve acompanyada amb el DVD del curtmetratge En la memoria, sobre la seva vida, de Fran Prieto Almagro i Nacho Blanes, pel·lícula que ha rebut diversos premis. Aquest Ateneu Popular també creà un premi amb el seu nom per reconèixer les autors que defensen la llibertat de pensament amb la seva actitud vital i professional.

    ***

    Frederica Montseny

    - Frederica Montseny i Mañé:El 12 de febrer de 1905 neix a Madrid (Espanya) la destacada militant anarcosindicalista i anarquista Frederica Montseny i Mañé. Filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), dos coneguts agitadors culturals àcrates i mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Ferrer i Guàrdia. En 1912, passa a residir a Barcelona, a Horta, amb sa família. Posteriorment van residir a altres indrets al voltant de Barcelona. La seva educació va ésser impartida per sa mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant obres clàssiques com contemporànies. També va cursar estudis a l'Acadèmia Cost de Barcelona i va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat. Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaritat Obrera. Des d'aleshores no va parar d'escriure, col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca --reapareguda en 1923 i editada per la família Montseny des de Barcelona-- i, en les seves col·laboracions de narrativa, en La Novel·la Ideal --on va arribar a publicar una quarantena de novel·letes-- i Voluntad. Durant la dictadura de Primo de Rivera va escriure una trilogia de novel·les centrada en l'emancipació femenina, La Victoria (1925), El hijo de Clara (1927) i La indomable (1928). Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que sol pretenien un reconeixement polític de la dóna dins la societat capitalista. El 7 de juny de 1930, es casa amb Germinal Esgleas, qui esdevindrà el seu company durant tota sa vida. Comença a bellugar-se dins el sindicalisme de CNT durant el gener del 1931, i s'incorporà en el Sindicat Únic de Professions Lliberals de Barcelona, tot i que ella, com els seus pares, es considerava «anarquista individualista», incorporant-se en la redacció de Solidaritat Obrera. Durant els anys de la República, a través de nombrosos articles, es manifesta en contra dels trentistes i a favor de l'insurrecionalisme de la FAI. El 13 de novembre de 1933 neix la seva primera filla, Vida. El 1936 s'incorpora en el Comitè regional de Catalunya de la CNT i en el Comitè Peninsular de la FAI, importants càrrecs orgànics del moviment llibertari català.  Després, durant la guerra, es convertí en ministra de Sanitat i Assistència Social amb el govern de Largo Caballero (1936-1937). Paradoxalment, essent anarquista, va ser la primera dona de l'Estat espanyol a accedir a una cartera ministerial. Les seves idees eren clares: va plantejar un concepte de benestar social fonamentat en criteris de ciutadania social, prevenció en la pràctica sanitària, i la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs paral·lela a l'aprovada per decret a Catalunya el 1936. També va legalitzar els centres de prostitució lliure. Totes aquestes mesures suposaven un notable progrés dins del context de l'època, i encara avui en dia, en matèria legislativa sanitària. El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el primer Comitè d'Enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Va defensar el POUM de les injustes acusacions comunistes. Durant els Fets de Maig de 1937, va intervenir, amb altres ministres anarquistes, a parar els enfrontaments que tenen lloc a la rereguarda barcelonina. En 1937 publica diverses obres (El anarquismo militante y la realidad espanyola, La Commune de París y la revolución espanyola i Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social). Va exiliar-se a França, en acabar la guerra --el 5 de febrer de 1939 mor sa mare en un hospital de Perpinyà--, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El juny de 1940, amb l'ocupació alemanya de França, és detinguda pel Govern de Vichy i ha d'afrontar una amenaça d'extradició. El desembre de 1944, passa a residir prop de Tolosa de Llenguadoc. El maig de 1945, en el Congrés de la CNT a París, és elegida per a ocupar la secretaria de premsa i propaganda del comitè. En 1958, dirigeix el periòdic CNT, que més tard es convertirà en L'Espoir. El 1977 va retornar a l'Estat espanyol per a la reconstrucció del sindicat. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. El 21 d'octubre de 1981, va morir Germinal Esgleas a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), lloc on també ella va morir, el 14 de gener de 1994. Les seves publicacions més destacades són: La mujer, problema del hombre (1932), El problema de los sexos (1951), Cien días en la vida de una mujer (1949), Crónica de la CNT (1974), El anarquismo (1976), Mis primeros cuarenta años (1905-1945) (1987).

    «Dossier Federica Montseny», en El Temps d'història, 44 (febrer 2005)

    Salvador Palomar: «Frederica Montseny Mañé (1905-1994), una mirada reusenca», en Butlletí Informatiu de l'Arxiu Municipal de Reus, 10 (estiu 2005)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 02/12/16--22:14: Taller intensiu de glosa
  • El refugi de Binifaldó, a Escorca, es prepara per rebre un cap de setmana intensiu de glosa. Els dies 12, 13 i 14 de febrer els Glosadors de Mallorca organitzam una estada amb tallers de rima, mètrica, posada en escena o tècniques d'improvisació, tot al voltant de la glosa. Dormirem i menjarem al refugi. Podeu quedar tot el cap de setmana o bé triar només dos dies.

    PREUS:
    Cap de setmana complet: 60€
    Divendres i dissabte: 40€
    Dissabte i diumenge: 40€

    Atenció: a l'hora de reservar lloc, en cas d'excedir el nombre de places (LIMITADES), tendran preferència les persones que optin per quedar tot el cap de setmana.
    El preu inclou un descompte del 15% als socis de l'OCB, entitat col.laboradora.
    Inscriviu-vos a glosadorsdemallorca@gmail.com seguint aquest formulari:

    Nom:
    DNI:
    Telèfon:
    E-mail:
    Coneixença aproximada del món de la glosa:


    0 0

    Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca m’acaba d’informar que l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) vol recomanar la meva novel·la Una Arcàdia feliç en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i que va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor. Després del sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que aninem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!


    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


    UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


    Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


    Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

    Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

    Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

    Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

    El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


    Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga


    L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca


    Per Núria Martí


    Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text


    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

    "Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

    Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

    Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)


    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


    Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

    Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

    Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

    Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

    De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

    Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

    A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

    L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

    A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

    És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    [13/02] «A Propaganda» - Funerals de Kropotkin - Homenatge a Pestaña - Dubois - Maince - Simenon - Monticelli - Fancello - Arondel - Montoliu - Jiménez Millán - Tapia - Mestre

    Anarcoefemèrides del 13 de febrer

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"A Propaganda"

    - Surt A Propaganda: El 13 de febrer de 1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic A Propaganda. Anarchista. Estava editat per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi, després passà a ser quinzenal. Tractà temes d'allò més variat: feminisme, antimilitarisme, propaganda anarquista, història del moviment llibertari, teoriaàcrata, propaganda pel fet, notícies locals i internacionals, repressió, sindicalisme, antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de llibres, anticlericalisme, etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão, Mauricio Charnay, Trindade Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam, Matheus Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo Maia, Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins, Oliveira Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí Pallàs Latorre, Zéphyrin Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal Wilde, entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim el 30 de juny de 1895.

    ***

    Funeral de Kropotkin

    - Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com«Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron --afusellat pels comunistes poc després-- van retre l'últim homenatge al pensador anarquista.

    Funerals de Piotr Kropotkin

    ***

    Cartell de l'homenatge

    - Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núñez en commemoració del seu naixement. Pestaña havia mort poc abans, l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a l'acte van ser convidats tots els partits polítics i totes les organitzacions obreres, tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo Paz Samper, per les Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut Republicana (JR); José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU); Francisco Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel Partit Democràtic Federal (PDF). Després Valentín de Pedro llegí alguns articles publicats pe Pestaña en El Sindicalista i l'actriu Carmen Seco diversos versos dedicats a la mort del sindicalista. També van intervenir José Robusté, pel Comitè Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel Front Popular; José García Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Miguel San Andrés, en nom del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar, Valentín de Pedro llegí unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en representació del Comitè Local del PS, resumí l'acte.

    Homenatge a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Joseph Dubois

    - Joseph Dubois: El 13 de febrer de 1870 neix a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) --altres fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna)-- l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot». Joseph (o Jules, o Jean) Dubois. Descendent d'una vella família hugonota francesa, emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller de Choisy-le-Roi (Illa de França, França) quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot.

    Joseph Dubois (1870-1912)

    ***

    Foto policíaca d'Émile Maince (1894)

    -Émile Maince: El 13 de febrer de 1874 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista Émile Maince. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes artístics i de porcellana. El 6 de gener de 1894, a resultes de les grans agafades antillibertàries engegades arran de la posada en pràctica de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser fixat com a anarquista a París (França). El febrer de 1896 va ser detingut a París acusat de còmplice de l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa que es distribuïa a Brussel·les (Bèlgica). Poc després, l'agost del mateix any, va ser detingut a París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix delicte.

    ***

    Georges Simenon

    - Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura unèxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobreÀfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds --va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta --fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents-- i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació --de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Temistocle Monticelli

    - Temistocle Monticelli: El 13 de febrer de 1936 mor de pneumònia a Roma (Lici, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Havia nascut el 5 de desembre de 1869 a Florència (Toscana, Itàlia), i va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932.

    ***

    Pasquale Fancello

    - Pasquale Fancello: El 13 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Havia nascut el 3 de novembre de 1891 a Dorgali (Nuoro, Sardenya). Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a «socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de «més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat en Umanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).

    Pasquale Fancello (1891-1953)

    ***

    Maurice Arondel

    - Maurice Arondel: El 13 de febrer de 1961 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Havia nascut el 18 de maig de 1887 a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Calderer en coure de professió, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup --aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.-- i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, SindicatÚnic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Luis Montoliu Salado

    - Luis Montoliu Salado: El 13 de febrer de 1962 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarcosindicalista Luis Montoliu Salado –el segon llinatge a vegades citat com Ardany. Havia nascut cap el 1902 a Aragó (Espanya). Factor ferroviari de la Companyia del Nord, en els anys vint estigué destinat a Mieres (Astúries, Espanya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 de maig de 1926 es casà a Madrid (Espanya) amb Adela Fernández Francisco. En 1930 fou membre del Comitè Nacional del Sindicat de Ferroviaris de la CNT. El 27 d'agost de 1931 va fer un míting, amb altres companys (Natividad Adalia, Julián Martínez, José Martínez Pastor i Pedro Falomir Benito), al Saló Atocha de Madrid organitzat per la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 17 de gener de 1932 parlà, amb Pedro Rodríguez, en el míting d'inauguració de la Subsecció de l'FNIF de Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya).  El 25 de juny de 1933 presidí una conferència de l'anarquista Miguel González Inestal i del professor d'institut Alvaro Martín Alonso celebrada a «La Esperanza» d'Arévalo (Àvila, Castella, Espanya), organitzada per «El Ateneo Arevalense». Entre 1934 i 1935 fou membre del Comitè Nacional de la CNT i fou secretari d'Horacio Martínez Prieto. El març de 1936 assistí al I Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid i on va ser nomenat, amb Mateo, membre de la Comissió de Relacions d'Aragó-Rioja-Navarra de l'FNIF. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a València (València, País Valencià), on va fer amistat amb Enric Marco Nadal, i durant la guerra civil formà part del Consell Nacional de Ferrocarrils. El 3 d'agost de 1936 va ser nomenat representant de la CNT, amb José González Sanz i Francisco Diezhandino, en el Comitè d'Explotació de Línies Ferroviàries i assessor tècnic del Ministeri d'Obres Públiques. El desembre de 1936 encapçalà la Conselleria de Transports i Comunicacions del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El 19 de setembre de 1937 participà, amb Luis García i Tomás Francisco Cano Ruiz, en el míting de clausura del Ple Provincial de la CNT de Múrcia. El gener de 1938 representà els ferroviaris de la Regional de Llevant en el Ple Nacional Ampliat de la CNT que se celebrà a València. Dirigí una comissió que marxà cap el front de Extremadura, la qual elaborà un informe que es presentà en el Ple de Regionals de la CNT d'agost de 1938. En els últims mesos del conflicte bèl·lic, s'integrà en el Subcomitè Nacional de València, representant la Regional d'Aragó i el Consell Nacional de Defensa, i fou nomenat subsecretari de Comunicacions i Obres Públiques. El març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat a Aranjuez (Madrid, Castella, Espanya); jutjat en consell de guerra, el 13 de novembre de 1940 va ser condemnat a mort. El 14 de maig de 1946 sortí de la presó en llibertat provisional gràcies a un decret de gràcia per als condemnats a mort no executats i s'establí a Madrid. A començament de 1947 acceptà, en nom de la CNT, el càrrec de ministre d'Informació (premsa i propaganda) en el Govern de la II República espanyola en l'exili encapçalat per Rodolfo Llopis Ferrándiz i amb seu a Mèxic. El 15 de març de 1947 passà clandestinament a França i fou membre d'una cooperativa de la construcció a la zona de París, amb altres companys (Vicente García Pérez, Juan Ronchera, Carlos Marcos Alarcón, Eusebio Azañedo Grande, etc.). Posteriorment s'embarcà cap a Mèxic, on defensà les tesis col·laboracionistes. Entre 1956 i 1957 visqué a Santiago de Xile (Xile), on formà part del Centre Republicà Espanyol (CRE), i entre 1957 i 1958 col·laborà en España Libre. Posteriorment emigrà a Veneçuela i en 1960, arran de la reunificació confederal, tornà a militar activament en el moviment llibertari. Luis Montoliu Salado va morir el 13 de febrer de 1962 a Caracas (Veneçuela) a causa d'una crisi cardíaca.

    ***

    Raimundo Jiménez Millán

    - Raimundo Jiménez Millán: El 13 de febrer de 1978 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarquista i anarcosindicalista Raimundo Jiménez Millán. Havia nascut en 1904 a Conca (Castella, Espanya). En 1913 s'instal·là amb sa família a València (País Valencià), on va fer els estudis primaris i quatre anys a l'Escola Normal. D'antuvi milità en el blasquisme i en el republicanisme, però aviat es passà al moviment llibertari atret per les idees de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Fugint del servei militar i de la dictadura de Primo de Rivera, en 1924 emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en el periòdic La Protesta. Després, com altres companys (Emilio López Arango, Manuel Villar Mingo, Diego Abad de Santillán), es va fer linotipista. En 1930, arran del cop d'Estat militar a l'Argentina, retornà a la Península. A València va ser un dels reorganitzadors del Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Partidari de les tesis trentistes, en 1932 formà part de la comissió organitzadora de l'Ateneu Sindicalista Llibertari (ASL) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo,òrgan de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Durant els anys posteriors milità activament, però sense ocupar càrrecs orgànics de rellevància. Després de la guerra civil restà a la Península i ja des de maig de 1939 fou un dels reorganitzadors de la xarxa clandestina, participant en el primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu (Riera), per al qual fabricà nombrosa documentació falsa, salconduits i ordres d'alliberament que van permetre l'evasió de nombrosos militants internats al camp d'Albatera. El juny de 1940 va ser detingut per la policia franquista amb la resta de membres del Comitè Nacional confederal; jutjat el novembre de 1941 en consell de guerra, va ser absolt --sembla que tenia bones relacions amb el falangista José Antonio Girón de Velasco i que gràcies a la seva intervenció alguns dels jutjats salvaren la vida. De bell nou a la lluita clandestina, va ser detingut almenys en dues ocasions més. Més tard emigrà a Veneçuela, on formà part de l'Agrupació de CNT. Alguns diuen que fou partidari del cincpuntisme. En 1975, sota el pseudònim Ramón de las Casas, publicà el llibre testimonial sobre la repressió franquista Réquiem a mis amigos fusilados. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste,Fragua Social, Libre Studio, La Protesta i Sindicalisme.

    Raimundo Jiménez Millán (1904-1978)

    ***

    Simón Tapia Colman

    - Simón Tapia Colman: El 13 de febrer de 1993 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman --també citat com Tapia-Colman. Havia nascut el 24 de març de 1906 a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'un músic clarinetista. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el«Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; apressat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències  i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos, Leyenda gitana, Estampa de Iberia, Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada «Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic.

    Simón Tapia Colman (1906-1993)

    ***

    Ricard Mestre Ventura

    - Ricard Mestre Ventura: El 13 de febrer de 1997 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarcosindicalista i propagandista anarquista Ricard Mestre Ventura, també conegut com Ricardituo José Riera i citat a vegades com Mestres o Mentre Ventosa. Havia nascut el 15 d'abril de 1906 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) en una humil família; son pare, Ricard, vilanoví cenetista que feia feina a la Pirelli i sa mare, Francesca, era natural de Sant Martí Sarroca. Des d'infant s'obsessionà per la lectura, freqüentant assíduament amb un permís especial, ja que era prohibida a menors, la Biblioteca del Museu Balaguer de la seva ciutat i llegint els clàssics (Zola, Hugo, Tolstoi, etc.) i autors catalans (Pompeu Gener, etc.). Realitzà els estudis als escolapis, però rebutjar seguir la carrera sacerdotal i quan tenia 12 anys es declarà anticlerical i ateu i es posà a fer feina com a aprenent de diverses feines (tèxtil, fusta, etc.). En 1919 fou detingut arran d'una reunió clandestina. En 1922 feia feina de peó i organitzà un míting anarquista on intervingué Joan Peiró. En 1928 pertanyé al grup «Solidaridad». Entre 1929 i 1931 publicà i dirigí la revista quinzenal Estela. En 1930 dirigí Terra Lliure i fou membre fundador de les Joventuts Llibertàries i dos anys després assistí al Congrés de Madrid d'aquesta organització. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1930 fou elegit membre del Comitè Local d'aquest sindicat. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931, representant la Federació Local de Sindicats de Vilanova i la Geltrú, assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a Barcelona. En 1934 formà el «Grup A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que era contrari a les actuacions de «Los Solidarios». Durant la repressió posterior als fets del 6 d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil li va cremar el quiosc de llibres i de diaris --anomenat«Minerva» i que es trobava davant del cinema Diana de la Rambla barcelonina-- que regentava i gràcies a la família Orriols-Ferret pogué amagar-se i evitar l'empresonament. En 1936, quan l'aixecament feixista, formà part del Comitè de Defensa Local en representació de la CNT i fou membre del Consell Municipal, alhora que Jutge Popular (jutge de pau). En aquests dies salvà la vida de diverses persones de l'acció de grups d'incontrolats i la seva intervenció impedí que un grup d'exaltats destruís el retaule de l'església de Santa Maria de la Geltrú. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 20 de maig de 1938 fou regidor de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Durant la guerra publicà a Vilanova el Boletín Oficial, exercí de comissari cultural de la Brigada 133 --amb Francesc Carmona i Albert Samartín s'ocupava del periòdic mural de les Joventuts Llibertàries-- i dirigí Catalunya, on s'enfrontà durament amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El gener de 1939 s'exilià a França i, després de patir el camp de concentració d'Argelers durant cinc mesos, aconseguí arribar a Bordeus, on es reuní amb sa companya Hortensia Blanch Pita (Sílvia Mistral) i ambdós partiren amb el vaixell «Ipanema» des del port de Pauillac cap a Veracruz. Instal·lat a Mèxic en 1939, visqué venen llibres i com a marxant de pintura des d'una sala d'exposicions. Després treballà en una editorial, fet que el permeté fer amistat amb nombrosos escriptors (Octavio Paz, León Felipe, Moreno Villa, Gabriel Zaid, Enrique Krauze, etc.). Dedicat al món de la propaganda llibertària, fundà en 1940, amb Miquel A. Marín i Ramon Pla Armengol,«Ediciones Minerva» que publicà més de 200 llibres de diversos autors (Rocker, Garfias, Traven, etc.) --el primer llibre de l'editorial que publicà fou Éxodo, diario de una refugiada española, que escrigué sa companya amb un pròleg de León Felipe-- i la «Unión Distribuidora de Ediciones». En 1974 creà, amb les aportacions de Benjamín Cano Ruíz, Marcos Alcón, Eliseo Rojas, Ignacio Portilla i de Mestre mateix, la Biblioteca Social Reconstruir, centre de documentació anarquista que s'inaugurà en 1984 i que encara funciona actualment. A més de impulsar diverses revistes, com ara Estudios Sociales, Caos (1974-1981), Testimonios, que dirigí, etc.; col·laborà en nombroses publicacions, com Catalunya, Excélsior --on féu servir el pseudònim José Riera--, La Hora de Mañana, Más Lejos, Solidaridad Obrera, etc. Els deu últims anys els dedicà a promocionar el sindicalisme autogestionari del Frente Auténtico del Trabajo (FAT) entre els taxistes de la ciutat de Mèxic. Durant sa vida va fer de tot per guanyar-se la vida (paleta, teixidor, xofer, crític d'art, quiosquer, llibreter, editor, etc.), però el seu món eren els llibres.

    Francesc X. Puig Rovira: «Ricard Mestre Ventura (Vilanova, 1906 - México, 1997», en Reembres, 13 (1997). pp. 25-28

     Escriu-nos

    Actualització: 13-02-15


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Article del nostre company Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Bona part dels animals son gregaris i formen esbarts, guardes, estols, clans... L’homo és una animal social i atàvicament  forma grup, que és una manera d’ajudar-se, desenvolupar-se o defensar-se; la família, el clan, la tribu, el poble, la ciutat, el país, la nació... són expressió d’aquest esser social de l’homo, que té necessitat de reconèixer-se dins una identitat col·lectiva, que és fruit d’haver conviscut i compartit temps amb histories que fan història. Dins la dinàmica de la evolució humana aquestes entitats col·lectives són canviants i poden dur tant a la integració com a la desintegració, així ha estat sempre per mor de l’emigració, l’economia, la religió, la defensa, l’intercanvi cultural, el comerç, els etnocidis,  etc. Avui les comunicacions, el consum, les finances mundials... poden empènyer a noves formes d’organització i de identificació social (Estats federals, UE,  Alba, Alalc, OTAN, ONU...). Veurem si aquesta amplitud serà satisfactòria o haurà de coexistir amb centres d’identificació més pròxims.

    Són moltes les definicions de nacionalisme, segons posicions ideològiques, vet-aquí algunes:

    ü     Doctrina i moviment polític que reivindica el dret d’una nacionalitat a reafirmar la seva personalitat mitjançant l’autodeterminació política.

    ü     Adhesió a la pròpia nació i a tot el que li pertany com a referent identitari.

    ü     Sentit de pertinença a una nació concebuda com un consens majoritari, que generalment comporta una llengua, cultura, història, territori, tradicions...i que es pot  concretar en autodeterminació política.

    Personalitat, identitat, sentit de pertinença i nació son elements clau que estan davall qualsevol concepció de nacionalisme. 

    Després de la Primera Guerra Mundial Europa es va dividir en nous estats-nació, que abans eren estats plurinacionals. Entre1945 i 1968 es formaren 66 nous estats i 24 entre 1990 i 1993.

    Les descolonitzacions del segle XX provocaren el naixement de molts estats-nació i sorgiren moviments d’alliberació nacional, que es consideraven oprimits per altres nacions, grups oligàrquics, imperialismes, etc. També sorgiren moviments altres nacionalismes, el nazisme (nacionalisme ètnic alemany), el nacional-catolicisme espanyol i el feixisme italià.

    La caiguda dels imperis (espanyol, portuguès, otomà, anglès...URSS), és fruit de la necessitat d’afirmació nacional i d’identitat? És avui un anacronisme el nacionalisme en un món cada pic més globalitzat i interdependent? Hem de caminar cap una governança mundial i una identitat única? Els nacionalismes posen fronteres a la unitat de la humanitat i es tracta d’egoismes col·lectius que duen a enfrontaments? L’universalisme pot dur a una discriminació de les minories, dels diferents, així com un particularisme magnificat i excloent  també pot resultar discriminatori? Coca-cola, anglès, halloween, moda... i elements més  importants, fan pensar en un  universalisme fruit d’una potència que imposés la seva pròpia identitat, els models, els valors, les institucions... Es perdria la riquesa de la diversitat amb un universalisme radical?

    L’interculturalisme, que suposa admetre el  multiculturalisme, és un universalisme de cultures, respectuós de les diferències, però que preserva la convivència  i s’enriqueix d’elles.

    Els drets humans considerats universals, la democràcia, una llengua comú, la felicitat, la forma de vida, els gran valors... són entitats abstractes i no hi ha un camí únic per aconseguir-los, això es concreta dins cada grup humà i fins i tot dins cada persona particular, en processos evolutius  històricament diferents. Perquè hi ha una igualtat radical essencial entre els humans, hi ha davall cada cultura dels pobles elements que poden dir-se universals,?

    Pareix existir una tensió dialèctica entre: nosaltres-ells, general-singular, general-local, universal-singular, abstracte-concret, absolut-relatiu...i el difícil és l’equilibri. Dins aquesta perspectiva, nacionalisme i universalisme són conceptes contraposats o poden interrelacionar-se? Hi ha diferència entre el nacionalisme espanyol, anglès, nord-americà i el català? Són igual de bons o dolents uns i altres? Quan es condemna el nacionalisme català no es fa des del nacionalisme espanyol? Vius a assumir sense esperit crític el que diu la TV o els diaris. 

    D’on som jo? Què suposa, aquest d’on som? A nivell personal, ens podem preguntar: còm es sent cadascú en relació a la identitat nacional i a la universalitat?

    El poema de M. Costa i Llobera “Al Joves” ens mostra un missatge. Vet-aquí alguns trossets:

    Fills d’una raça dretrurera i forta

    Que unia el seny amb l’ímpetu

    no renegueu de vostra sang... Oprobi

    pel fill qui n’és apòstata!

    Per honra té esser bord. Son cor espuri

    sols posa arrels paràsites:

    No té l’arrel que del terrer dels avis

    ne beu saba llegítima.

    .........................

    Siau qui sou: mes no vos tanqueu, ombrívols,

    dins una llar històrica

    sens horitzons. Volau sobre les terres

    enfora, amunt com l’àguila!

    ..........................

    Ans bé, tot lo que trescant aferra,

    gustant-ne fibres íntimes, se n’assimila la potencia, i torna

    cap a son niu més àguila.

     


    0 0

    Los nuevos gobernantes que nos tenían que transportar a la arcadia feliz, a ese mundo imaginario descrito por poetas y artistas del Renacimiento, donde la gente vivía en un ambiente idílico, un mundo sin sufrimientos, sin pobreza, en armonía con la naturaleza; parece que se han dado de bruces con la dura realidad.

    Se creían que era llegar al poder ellos y el dinero empezaría a caer del cielo, dejarían de pagar a los bancos y todos sus deseos, por esperpénticos que fueran, se convertirían en realidad.

    No han tardado en darse cuenta que gobernar difiere mucho de gritar en las calles, de manifestarse con camisetas de colores distintos en función del día, o de proferir soflamas para enardecer a las masas. Gobernar no es gritar por un megáfono, gobernar es tomar decisiones, es responsabilidad y es priorizar.

    Resulta curioso, no obstante, ver como desde que la izquierda ha tomado el poder, cuestiones que hasta ahora parecían prioritarias, urgentes e inaplazables, han desaparecido de la agenda política. Ya no hablan de la desnutrición de los niños, ni de los desahucios, ni de las personas con riesgo de exclusión social, aunque exista el mismo problema hoy que hace un año. Tampoco hablan del problema de la conectividad aérea. De hecho, la Plataforma “El Transport Aeri ofega Menorca”, que sólo aparece cuando gobierna el PP, ha desaparecido de la escena. Ya ha cumplido su objetivo, no el de la conectividad, sino su verdadero objetivo: que gobierne la izquierda. Por su parte, los centros educativos siguen teniendo los mismos problemas de goteras, de falta de instalaciones adecuadas, de barracones, que antes, pero ahora ya nadie dice nada, todo parece estar en orden.

    En el fondo la situación precaria de miles de personas, la conectividad aérea, el problema de la educación pública, etc. sólo eran un medio, un instrumento, para asaltar el poder. La izquierda, con sus tentáculos y terminales mediáticas, creó un problema para desestabilizar al gobierno del PP. Arrebatado el poder, el problema desaparece y los colectivos afines, sindicatos, etc. callan para siempre. Se trata de una técnica antigua que les ha funcionado a la perfección.

    Una vez sentados en los cómodos sillones del Consolat de Mar, nuestra izquierda y ultra izquierda tenían clara una cosa: derogar y paralizar todo lo que había hecho el PP. En esto coincidían todos. Derogaron la Ley de Símbolos, el TIL, han suspendido la Ley Turística, la Ley Agraria y la Ley del Suelo; también han paralizado las obras de la carretera general de Menorca y la construcción de dos duques de alba en el Puerto de Ciutadella. Sin embargo, empiezan las tiranteces entre ellos a la hora de construir algo en serio. Coinciden para destruir, difieren cuando toca construir algo. Lo estamos viendo con los líos que tienen con la ecotasa, o el Decreto de Lenguas extranjeras. Incluso el diputado Nel Martí ha estallado de ira ante los continuos desmarques de Podemos, como si estos tuvieran que decir siempre amén a todo lo que sale del Consolat.

    Al final, del caos que suponen estos gobiernos, lo único que trasciende son las ocurrencias y los prejuicios ideológicos de esta izquierda sectaria. De hecho, hemos visto recientemente como el Consell de Menorca ha comprado para sus funcionarios dos bicicletas eléctricas. Gran despliegue de medios y fotografías para presentar las dos bicicletas, en un encendido homenaje a la estulticia. Ni que decir tiene la estrambótica teoría del decrecimiento del conseller podemita Javier Ares. O la supresión del himno nacional en la fiesta de Sant Antoni, muestra evidente de su desprecio al sentir mayoritario de la población.

    También se han puesto de acuerdo en suprimir todos los espectáculos taurinos, mientras, a su vez, mataban a disparos unas 50 cabras del islote de Es Vedrà, cerca de Eivissa, perpetrando una auténtica carnicería, que demuestra una hipocresía y un cinismo notable de este Govern. Se ponían la camiseta de“Mallorca sense sang” mientras aplaudían la matanza de Es Vedrà.

    A nivel ideológico, destaca la furia del Govern contra el sector del turismo y contra la escuela concertada, dos dianas sobre las que el Govern lanza todos sus dardos. La suspensión de la Ley Turística, que ha permitido importantes reformas en hoteles para subir de categoría, o la misma ecotasa, son dos ejemplos de la obstinación del Govern para machacar a un sector que es el que está sacando a las islas de la crisis y está creando empleo e inversión.

    Por otra parte, la negativa de concertar el bachillerato en el colegio La Salle de Mahón o retirar los conciertos a las aulas de ESO de los colegios del Parc Bit, son dos ejemplos de persecución ideológica contra un modelo educativo, que aborrecen, pero que eligen miles de familias cada año.

    Contrariamente a lo que vendieron, la izquierda no está solucionando ni uno solo de los problemas que decía iba a resolver. Hablaban de diálogo y consenso y son incapaces de dialogar, ni siquiera, entre ellos mismos. Gobiernan a golpe de decreto y sin consenso. Están creando conflictos a nivel de la sanidad pública, entre el sector agrario, el sector turístico, la escuela concertada. Lejos de resolver nada, están creando problemas en todo lo que tocan. Mucho me temo que la arcadia feliz prometida se está convirtiendo en un infierno que se nos hará muy largo.

    0 0
  • 02/13/16--22:15: Taller intensiu de glosa
  • El refugi de Binifaldó, a Escorca, es prepara per rebre un cap de setmana intensiu de glosa. Els dies 12, 13 i 14 de febrer els Glosadors de Mallorca organitzam una estada amb tallers de rima, mètrica, posada en escena o tècniques d'improvisació, tot al voltant de la glosa. Dormirem i menjarem al refugi. Podeu quedar tot el cap de setmana o bé triar només dos dies.

    PREUS:
    Cap de setmana complet: 60€
    Divendres i dissabte: 40€
    Dissabte i diumenge: 40€

    Atenció: a l'hora de reservar lloc, en cas d'excedir el nombre de places LIMITADES, tendran preferència les persones que optin per quedar tot el cap de setmana.
    El preu inclou un descompte del 15% als socis de l'OCB, entitat col.laboradora.
    Inscriviu-vos a glosadorsdemallorca@gmail.com seguint aquest formulari:

    Nom:
    DNI:
    Telèfon:
    E-mail:
    Coneixença aproximada del món de la glosa:


    0 0

    Les hores més isardes


    La Caterina Tarongí de la novel·la és una jove mestra, fruit de la imaginació de l'autor, que segueix les petges de Lenin, Trotski, Frederica Montseny: «per trobar respostes a preguntes i interrogants». Amb tot, Crespí fa coincidir el nom i cognom de la protagonista amb el de la xueta Caterina Tarongí i Tarongí (Ciutat de Mallorca, 1646-1691), que el Sant Ofici va dur a la foguera per negar-se a renunciar al judaisme. Ben mirat, Miquel López Crespí fa un homenatge al coratge d'aquesta dona del segle XVII i, simultàniament, a l'activisme de les dones mallorquines del 36: «varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat». Per l'historiador Mateu Morro, l'obra del prolífic López Crespí, ambientada generalment a Mallorca, és d'un valor excepcional: «ha fet molta feina per recuperar la nostra història a través de la literatura (...) en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població». (Quim Gibert)

    Els ulls infantils del postfranquisme quedaven desconcertats quan contemplaven, jugant a "La tercera platja" d'Arenys de Mar, unes inhòspites construccions enquistades arran de mar, anomenades búnquers. Es tractava d'uns blocs de ciment, del mateix color de la sorra, buits per dins, d'una cabuda reduïda, amb una escletxes laterals, per guaitar-hi i col·locar-hi armament de defensa camuflat. I és que a Arenys de Mar, en una factoria coneguda com Les Bàscules, fou un dels punts en els quals es va fabricar munició pel bàndol republicà a conseqüència del cop d'estat franquista.

    En el moment que els militars colpistes tenen notícia del material que Les Bàscules produeix, el bombarder Canarias rep ordres d'atansar-se a les costes d'Arenys de Mar amb el pitjor dels propòsits. Els reiterats intents del Canarias per destruir Les Bàscules, a voltes, eren explicats a la mainada local, amb humor negra: «cauen melons». Sigui com sigui, bombardejar des d'alta mar una vila costanera, amb recursos defensius tan escarransits com els dels búnquers, a la força causava estralls entre la població civil. «Són tan cruels, tan desproveïts de sentiments (...) em costa creure que la humanitat s'hagi embrutit així», aquesta afirmació l'hagués pogut pronunciar més d'un arenyenc d'aleshores. La citació és extreta d'un dels personatges de Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner editor, 2013), darrera novel·la de Miquel López Crespí, en el decurs de la qual fa un paral·lelisme entre el temps de la inquisició i el de la repressió franquista. Per descriure el desori dels primers dies del "alzamiento nacional", López Crespí apunta metafòricament que «el grifó de la cuina» estava obert i l'aigua sortia de les piques: «em penetrava dins les espardenyes, instintivament em vaig acotar per recollir els cromos d'animals salvatges (...) que navegaven vers una mar ignota per la casa».

    La Caterina Tarongí de la novel·la és una jove mestra, fruit de la imaginació de l'autor, que segueix les petges de Lenin, Trotski, Frederica Montseny: «per trobar respostes a preguntes i interrogants». Amb tot, Crespí fa coincidir el nom i cognom de la protagonista amb el de la xueta Caterina Tarongí i Tarongí (Ciutat de Mallorca, 1646-1691), que el Sant Ofici va dur a la foguera per negar-se a renunciar al judaisme. Ben mirat, Miquel López Crespí fa un homenatge al coratge d'aquesta dona del segle XVII i, simultàniament, a l'activisme de les dones mallorquines del 36: «varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat». Per l'historiador Mateu Morro, l'obra del prolífic López Crespí, ambientada generalment a Mallorca, és d'un valor excepcional: «ha fet molta feina per recuperar la nostra història a través de la literatura (...) en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població». La Caterina Tarongí republicana encarna, segons Morro, la tasca enorme i desinteressada que han fet milers d'ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. En aquest sentit, un dels principals neguits de Miquel López Crespí a l'hora d'escriure Caterina Tarongíva ser el de com transmetre a les generacions actuals aquell dinamisme infinit. La Caterina Tarongí antifeixista esforça perquè «mai no ens facin malbé l'esperança, perquè mai no ens matin l'esperit».

    Quim Gibert, psicòleg

    (Ràdio Catalunya.Cat; 12-II-2014)


    Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. (Rosa Planas)


    ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL


    Per Rosa Planas, escriptora


    El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres d’història i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades s’ha traslladat al context literari, tret d’algunes excepcions com la novel·la d’Antoni Serra, Carrer de l’Argenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).

    Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se “neutrals” si és que aquesta paraula pot definir l’intent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor d’una història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veure’s probablement inclòs en les llistes sol·licitades per l’Alemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants d’altres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven “d’ordre”, i s’esgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.

    Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna d’aquet relat, és la reencarnació de l’única dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a l’hora d’enfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! L’obra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí s’esplaia en les idees que romanien en l’ideari dels grups d’esquerra, i s’encarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de l’encaix d’una ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat d’un conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats d’altres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: “Els temps que vénen seran durs. Hem d’aconseguir que mai no ens facin malbé l’esperança, que ens matin l’esperit.” La lluita, en opinió de l’heroïna, esdevé llavors el signe d’identitat d’un grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013)


    La periodista i escriptora Margalida Capellà digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.


    LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)


    Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca


    La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

    `Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.

    `Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. “.

    Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S'acaba d'estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l'escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.

    Amb això, l'escriptor es reitera en l'afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.

    També s'hi traspua, emperò, l'anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l'esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.

    Ja a primer cop d'ull, es veu ben a les clares que l'autor d'aquesta novel·la, a més d'escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d'aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d'obres llegides en l'adolescència i la joventut.

    També s'hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l'autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l'exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39...

    D'aquí la importància que l'escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?

    Lluny de servir per emboirar l'enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l'eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d'esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.

    També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres, els orfeons, l'ensenyament en general.

    Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S'orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d'un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.

    Em sembla que l'autor pretén, amb la publicació d'aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, “Tots aquests “temes”, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d'unes inèrcies fredes i elegants, o d'altres d'excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

    Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la: “Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

    `Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.

    `És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.

    Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

    `Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

    `Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.

    `Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai”.

    Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d'aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.

    Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d'aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s'estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l'estament poderós d'una església com la catòlica.

    Al llarg del llibre sobresurt, entre d'altres, el paper ferest que exerceix certa gent d'església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l'ànima del poble, d'ençà la revolta de les Germanies.

    Vull parar esment especial al fet que s'hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.

    Hi compareixen, entre moltes d'altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d'escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l'amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N'Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l'al·lota joveníssima trobada penjada d'un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N'Alberta “Ratil” que la insulta contínuament, l'amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l'oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l'oncle Joan. N'Aurora Picornell, amiga de l'adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l'adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d'aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d'edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l'esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l'home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l'espòs. Madó Joana Cerverina, que se'n va al llit i no se n'aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N'Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats...

    Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d'altres personatges femenins que, aleshores, s'esdevenen ben representatius de l'època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.

    M'adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n'esmenten. S'hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l'encarregada dels diners de les preses...

    Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n'ha provocat la repassada feta:

    Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l'alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l'interior de la casa d'una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d'idiomes.

    Amb l'arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l'Ajuntament, estudiants de l'Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d'una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d'Alcúdia, cap a Alcanada... Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n'Andreu Tonió, d'idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l'agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l'univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta...

    Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l'esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l'envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?

    El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.

    L'univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al seu voltant s'instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l'infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!



    0 0

    Gràcies a la feina d'Alterantiva, l'Ajuntament torna 2.459,92 euros a la Cooperativa Pagesa de Pollença.

    Entre les esmenes que des d'Alternativa vàrem presentar a la modificació de l'ordenança fiscal de l'IBI, i que la resta de partits polítics va rebutjar, proposàvem bonificar el 95% de la quota els béns rústics de les cooperatives agràries. Una de les bonificacions obligatòries que els nostres regidors van descobrir que estableix la Llei d'Hisendes Locals i que no s'havia posat mai a l'ordenança.Serà que no ha interessat o cap persona de cap equip de govern ha llegit mai la llei de l'IBI? Semblaria com si al municipi no tenguéssim cap cooperativa agrària... Fins i tot hem tengut batles o regidors que n'eren socis!

    Havent consultat amb l'interventor de l'Ajuntament, se'ns va confirmar que encara que el Ple hi votés en contra, pel fet de ser una bonificació obligatòria recollida en una llei superior, era d'aplicació. Des d'Alternativa es va informar d'aquesta possibilitat a la cooperativa agrícola de Pollença, la qual s'ha  beneficiat finalment d'una bonificiació de 2.459,92 euros. 

    Més enllà de l'obligatorietat establerta per llei d'aquesta bonificació, és una forma d'incentivar una forma d'empresa, la cooperativa, que és la més justa dins l'actual sistema econòmic i la més marginada en tant que es dedica al sector primari. Preocupar-se fiscalment per aquestes activitats econòmiques i informar-les de les possibilitats, és molt més efectiu que els premis de la Patrona o anar a celebrar aniversaris, ja que resulta que fa anys que la cooperativa es podria haver beneficiat d'aquesta ajuda fiscal.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 233 | 234 | (Page 235) | 236 | 237 | .... | 465 | newer