Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 232 | 233 | (Page 234) | 235 | 236 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 02/05/16--20:10: Precs del ple de gener
  • A continuació teniu els precs i preguntes que varem formular al darrer ple de gener, amb les corresponents respostes de l’equip de govern


    PRECS:


    - Demanam que a la darrera fase de les obres de Gommar, aquestes és realitzin correctament i no suposin la creació de noves barreres arquitectòniques, sinó tot el contrari.

    L’equip de govern ha dit que aquesta és una de les directrius per a aquesta tercera fase, i que fins i tot n’eliminaran. A veure si això és cert ja que a les anterior fases això no ha estat així.

     

    - Demanam impedir el ús dels aparells d'exercici del parc de Bóquer fins comprovar la seva seguretat i que es demani a l'empresa responsable de la seva instal·lació les corresponents responsabilitats. No hi ha la fixació necessària pels aparells  per realitzar exercicis. Aquests aparells no tenen base de formigó suficient ni ancoratges de vara dins la massa de formigó. Demanam la revisió de tot el parc per part dels tècnics municipals i que sigui posat en condicions per l'empresa responsable. El trespol de la zona de jocs infantil de terres, un punt que incompleix la normativa europea sobre el tema  (UNE-EN 1176 i 1177), que tot i que no sigui d'obligat compliment, sí que estableix una llarga sèrie d'exigències en matèria de seguretat per evitar accidents als parcs de joc infantil. Entre d’altres incorpora com un element més de seguretat, els materials i revestiments de superfície, capaços d'esmorteir l'impacte d'una caiguda, i estableix que a sota dels equips de joc amb una alçada de caiguda lliure superior a 60 cm. s'ha d'utilitzar un revestiment superficial amortidor d'impactes (sorra, escorça, cautxú) que cobreixi la totalitat de la zona d'impacte.

     

    A aquest prec no han donat resposta, tans sols l’han llegit. No exigirem una resposta al prec al plenari ja que aquesta no és obligada, però si que exigim les millores al parc i vetllarem per a que així sigui.

    - Els recordam que passen els mesos i els demanam que prenguin una decisió sobre la municipalització de l'empresa de neteja viària, que hauria de ser prioritària donat el cost del servei i la seva situació irregular a l'actualitat.

    A aquest prec no li han donat resposta. A l’igual que amb el tema anterior, sembla que si és una tema que molesta no contesten. Per nosaltres la municipalització és clau i lluitarem per aconseguir-la. Esterem que un govern que es fa dir d’esquerres també faci tot el possible.

    - Demanam la publicació a la pàgina web municipal de les sentències a les que es trobi implicat l'Ajuntament com la darrera del Vilà o la que va donar la raó a la denúncia que va presentar un opositor inclòs en el borsí de l'empresa municipal per haver-se incomplert l'ordre de contractació establert a dit borsí.

    Aquest prec tampoc l’han contestat. En teoria amb el canvi de govern l’ajuntament havia de ser de vidre, però les coses segueixen igual, i la transparència ha passat a ser un tema totalment secundari.

     

          Albercocs i cireres

     

     

     

     

     


    0 0

    [05/02] Atemptat de Zasulic - Xerrada de Kropotkin -«La Constitució ha mort» - «La Lueur» - Most - Devaldès - Tobes - Ballarin - Bibbi - Lefebvre - Albarracín - Vaillant - Mañé - Buj - Paleo

    Anarcoefemèrides del 5 de febrer

    Esdeveniments

    Representació de l'atemptat de Zasulic segons la premsa russa

    - Atemptat de Zasulic:El 5 de febrer de 1878 --24 de gener per al calendari julià-- a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, senseèxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.

    Vera Zasulic (1849-1919)

    ***

    Míting de Kropotkin

    - Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Quèés l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.

    ***

    La seu d'"El Hijo de El Ahuizote" amb el provocador cartell

    - «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.

    ***

    Capçalera de "La Lueur" [CIRA]

    - Surt La Lueur: El 5 de febrer de 1924 surt a Tours (Turena, França) el primer número del periòdic multicopiat La Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror. Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). Portava l'epígraf «Ni Déu ni patró. Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta publicació van ser els germans Marcel i Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de«provocació al crim i a l'assassinat» arran de l'article«Cottin», aparegut en el número tres d'aquesta publicació, on defensava Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Johann Most

    - Johann Most:El 5 de febrer de 1846 neix a Augsburg (Baviera, Alemanya) el propagandista anarquista alemany Johann Most. Va treballar d'enquadernador i a l'empara del seu gremi, pren contacte amb la secció suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). D'antuvi socialdemòcrata (1870), s'estableix a Àustria on comença a pronunciar els seus primers discursos. Detingut, és condemnat a cinc anys de presó, però finalmentés amnistiat el 9 de febrer de 1871 i expulsat. Entrà a Alemanya, on continua les seves activitats d'agitador i es dedicà al periodisme. Elegit al Reichstag en 1874, tanmateix és condemnat a presó nombroses ocasions pels seus encesos discursos, que el portaran a l'exili al Regne Unit en 1878. Hi publicarà el periòdic Freiheit (Llibertat) i arran d'un article que glorifica l'atemptat contra el tsar Alexandre II, és condemnat a 16 mesos de treballs forçats. Quan acaba la pena, s'exilia als Estats Units en 1882. Influenciat per les idees de Kropotkin, esdevindrà enterament anarquista. Partidari de la propaganda pel fet, edita una petita guia de com fer i col·locar bombes, després d'haver treballat en un fàbrica de dinamita, fet que li valdrà el pseudònim de Dynamost. Va ser el mestre de molts anarquistes de renom, com ara Emma Goldman, Alexander Berkman o Errico Malatesta. L'11 de maig de 1886 és detingut a Nova York després d'un míting i condemnat el 2 de juny a un any de presó per incitació al motí. Després publicarà als EUA el periòdic Freiheit, que serà l'obra de sa vida. És autor de DieGottespest (La pesta religiosa), Die Freie Gesellschaft (La Societat Lliure), El comunisme llibertari, Reminiscències parlamentàries, L'Anarquia, entre altres obres. Johann Most va morir el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA).

    ***

    Manuel Devaldès

    - Manuel Devaldès:El 5 de febrer de 1875 neix a Evreux (Alta Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, iés autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre(1925),Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission(1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie desécrivains réfractairesde langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autreshistoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a Paris (França).

    Manuel Devaldès (1875-1956)

    ***

    Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny "La Época" del 18 de novembre de 1935

    - Jesús Tobes Cibrián: El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de juliol de 1960 mor a França.

    ***

    Luigi Ballarin

    - Luigi Ballarin: El 5 de febrer de 1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Fill d'emigrants italians al Brasil, retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisa Maniago, amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de «Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. El 7 de febrer de 1948 Luigi Ballarin va morir d'una crisi cardíaca a París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

    Luigi Ballarin (1899-1948)

    ***

    Gino Bibbi

    - Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

    Gino Bibbi (1899-1999)

    ***

    Carnet del SIA de Marceau Lefebvre

    - Marceau Lefebvre: El 5 de febrer de 1910 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen --amb qui tingué un fill, Max--, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire, Le Monde Libertaire i Le Combat Syndicaliste. Marceau Lefebvre va morir el 13 de març de 1983.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Severí Albarracín Broseta

    - Severí Albarracín Broseta: El 5 de febrer de 1878 mor a Barcelona (Catalunya) el mestre d'escola, destacat militant internacionalista i anarquista Severí Albarracín Broseta, també conegut com Gabriel Albagès. Havia nascut en 1850 a Llíria (Camp de Túria, País Valencia). Estudià per a mestre a l'Escola Normal de València fins que aconseguí el títol superior, alhora que obtingué diversos premis per la seva aplicació pedagògica. Militant de la Joventut Republicana de València, cap al 1870 portà una escola d'infants instal·lada al Centre Republicà Instructiu de Valencià fins que fou expulsat pel seu radicalisme. L'abril de 1872 assistí com a membre de la Internacional, però no com a delegat, al II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que tingué lloc a Saragossa, on fou elegit, en substitució de Francisco Mora, membre del II Consell Federal de la FRE, integrat fonamentalment per seguidors de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS) bakuninista i de la qual formava part, amb el càrrec de secretari de la Comarca del Sud. Entre desembre de 1872 i gener de 1873 prengué part, en representació del Consell Federal, en el III Congrés de la FRE a Còrdova, on formà part de la comissió que elaborà el dictamen sobre els«Mitjans per establir escoles purament internacionalistes al nombre més gran possible de poblacions» --on es reivindica una instrucció antiautoritària, anticlerical i antiburgesa, impartida per obrers als locals de les mateixes societats obreres amb l'obrer com a destinatari-- i fou elegit vocal de la nova Comissió Federal, organisme que substituí l'anterior Consell Federal, que s'establiria a Alcoi. El 7 de gener de 1873 la comissió engegà les seves tasques i fou elegit secretari de l'Interior. Pocs dies més tard, va ser designat secretari de Correspondència i d'Estadística de les comarques Sud i Centre. Aliancista radical, fou un dels membres més extremistes i revolucionaris de la Comissió Federal i jugà un paper destacat en l'aixecament internacionalista d'Alcoi que instaurà la revolució social a la ciutat l'estiu de 1873. El 8 de juliol d'aquest any, com a membre de la Comissió Federal, dirigí la vaga genera en demanda de millores salarials, preludi de l'esclat revolucionari alcoià. L'endemà, també encapçalà la comissió d'internacionalistes que s'entrevistà amb el batlle republicà federal Agustí Albors Blanes per exigir-li la dimissió i imposar-li la cessió del seu comandament al Comitè de Salvació Pública al capdavant del qual es trobava. Aquesta junta es va fer càrrec de la situació per poc temps, ja que les notícies de l'avanç de l'Exèrcit van motivar la fugida de la comissió, encara que pocs dies després una altra Junta Revolucionària --integrada per internacionalistes menys destacats-- va prendre de bell nou les rendes. Considerat com a l'instigador de la Revolució del Petroli, com fou batejada, fou requerit per la justícia per a respondre als càrrecs de sedició, incendi i assassinat, però havia aconseguit fugir salvant la documentació orgànica de la FRE, i va ser processat i jutjat en rebel·lia. S'instal·là a Madrid amb la Comissió Federal i durant les persecucions i il·legalitzacions de l'AIT treballà constantment en la reorganització de la FRE, esquivant els escorcolls policíacs. El 9 d'abril de 1874 va ser detingut quan sortia de correus, on havia portat un paquet de 4.130 exemplars del Manifest de la Comissió Federal. A tots els treballadors de la Regió Espanyola amb destinació a Catalunya; per evitar que es descobrís la seva personalitat, ja que estava encausat pels fets d'Alcoi, es va fer responsables dels impresos Nemesio Gili --internacionalista, metge, advocat i exsecretari del president de la I República espanyola Estanislau Figueras i Moragas--, el qual al·legà que Albarracín era el seu criat; finalment, i després que Tomás González Morago pagués una fiança, fou alliberat. Dies després d'aquests fets, s'exilià a Suïssa, sota la documentació de l'internacionalista i aliancista barceloní Gabriel Albagès. Establert a Locle, els companys anarquistes de la Federació del Jura, especialment l'antic communard Dargere, li van proporcionar feina dins el ram de la rellotgeria, tasca per la qual no estava capacitat. Després marxà a Neuchâtel, on treballà com a gravador. En aquesta època traduí al castellà Esquisses historiques, de James Guillaume, a qui conegué personalment --la traducció l'acabà José García Viñas--, a més d'altres destacats militants anarquistes (Mikhail Bakunin, Jean-Luis Pindy, Paul Brousse, etc.). Com a membre del Comitè Federal del Jura i del Comitè de l'AIT va anar a Berna per assistir al Congrés de la Internacional d'octubre de 1876, on trobà els delegats de la FRE Trinidad Soriano i José García Viñas, però finalment no assistí després de barallar-se amb aquesta delegació. Instal·lat a Chaux-des-Fonts, va treballar pintant parets i fent de guixaire i es relacionà amb Piotr Kropotkin, amb qui travà una intensa amistat. Cridat per la Comissió Federal, el juny de 1877 tornà a la Península ja malalt de tisi i s'establí a Barcelona. El juliol de 1877 va escriure diverses cartes als companys suïssos on explicava la seva confiança en un aixecament republicà dels partidaris de Ruiz Zorrilla que servís per a esperonar la revolució social que desitjava. En aquests últims anys lluità contra la tendència «política» i el pragmatisme sindicalista en el moviment anarquista. Severí Albarracín Broseta va morir el 5 de febrer de 1878 a Barcelona (Catalunya) de tuberculosi, assistit pels metges anarquistes José García Viñas i Nemesio Gili. Curiosament, un carrer a Alcoi porta el seu nom.

    Revolució del Petroli (1873)

    ***

    Execució d'Auguste Vaillant

    - Auguste Vaillant: El 5 de febrer de 1894 es guillotinat a París (França) l'anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Auguste Vaillant. Havia nascut el 27 de desembre de 1861 a Mézières (Ardenes, França). Son pare, Auguste Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega, abandonà sa família quan ell era molt petit i sa mare, Joséphine Bouyer, es casà de bell nou amb un home que no va voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una nodrissa. Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a París a peu. A la capital francesa començà una vida«delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el tren sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per haver menjat en un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per l'astronomia i la filosofia, alhora que començà a freqüentar els cercles anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el grup «Les Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la indigència amb sa companya i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou) L'aventura americana va ser un fracàs total i el març de 1893 retornà a França, instal·lant-se a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa filla --unes versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a Amèrica-- i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme --aleshores molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la construcció del Canal de Panamà-- dels partidaris de la «propaganda pel fet» que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio, Émile Henry, etc.) l'influïren força. Decidí realitzar la seva«propaganda» i amb diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per preparar una petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia estat fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia», llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba --amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla-- només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per«intent d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres indrets va haver protestes i manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses peticions de clemència al seu favor --fins i tot la feta per l'abat Lemire, ferit durant l'atemptat--, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa del president de la República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste Vaillant va ser guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca l'anarquia!», el 5 de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de París (França). Al marge del període de la Revolució francesa, Vaillant va ser l'única persona executada a París per haver comès un crim sense morts. Sa filla Sidonie, a petició de son pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels desigs de la marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la indignació del moviment anarquista el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven eren fotografiades i després patien represàlies per les autoritats. El 24 de juny de 1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el president de la República francesa Sadi Carnot.

    Auguste Vaillant (1861-1894)

    ***

    Teresa Mañé i Miravent

    - Teresa Mañé i Miravet:El 5 de febrer de 1939 mor a Perpinyà (Catalunya Nord) la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. Havia nascut el 29 de novembre de 1865 a Cubelles (Garraf, Catalunya) --fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquestaèpoca va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana, El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les ideesàcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896  implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres --Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són--, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia)  i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc desprésTierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la «Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'hospital de Sant Louis de Perpinyà (Catalunya Nord), on morirà sola el 5 de febrer de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits en La Revista Blanca, ja fos en «Almanaque» o en«Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención,El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacar La sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891), A las proletarias (1896), El amor libre (1904),Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres.

    ***

    Necrològica de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de maig de 1972

    - Francisco Buj Iranzo: El 5 de febrer de 1972 mor a Moissídan (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Buj Iranzo. Havia nascut cap el 1901 a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Vicente Buj i Lina Iranzo. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil vivia a Montornès del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i formà part del Comitè Revolucionari d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Moissídan de la CNT.

    ***

    Necrològica de Luis Paleo Saavedra apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 d'abril de 1974

    - Luis Paleo Saavedra: El 5 de febrer de 1974 mor a Göteborg (Västra Götaland, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Paleo Saavedra. Havia nascut a Mugardos (la Corunya, Galícia). Quan era molt jove entrà a formar part del moviment anarquista. Durant la guerra civil fou sergent del Batalló«Galícia» i membre de l'Agrupació Confederal Galaica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al front d'Astúries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà exiliant-se a Suècia.

     Escriu-nos

    Actualització: 24-05-15


    0 0

    Amb articles de Cecili Buele, Josep Juárez, Miquel López Crespí, Llorenç Buades, Eduard Baldú...


    La revista digital Ixent compleix sis anys.


    PER UNA ESQUERRA ANTICAPITALISTA , NACIONAL I ALTERNATIVA


    Algunes seccions de la revista digital Ixent:

    Ciutat i ciutadania

    Actualitat política de les Illes

    Moviments socials

    Moviment obrer

    Europa comunitària

    Memòria històrica

    Independentisme

    Cultura i lluita de classes

    Història de la transició


    El passat mes de desembre de 2008 va complir-se el sisè aniversari d’Ixent, la revista d’estudis i comunicacions socials que va tenir des del principi la voluntat de posar a l’abast de la ciutadania una informació crítica en relació a una societat on el capitalisme neoliberal ha intentat i gairebé aconseguit bastir un model social únic, amb un pensament únic.

    Ixent va néixer per a situar-se en un espai antagonista, anticapitalista, i alternatiu al sistema que no estava, ni està encara de moda. Va néixer en un moment social que es caracteritzava i encara es caracteritza per la submissió de les dirigències de les esquerres polítiques i socials al capital i a l’imperialisme.

    L’expressió d’aquesta esquerra derrotada per les seves pròpies direccions és el social-liberalisme que practiquen. La trajectòria d’aquesta esquerra liquidadora dels seus principis ha evolucionat cap al possibilisme . Només es belluga en el camp electoral i el seu objectiu es limita a la gestió del poder en benefici de la dreta econòmica i política.

    Vèncer l’actual esquerra submissa, molt útil a unes classes dominants que es fan cada vegada més riques, al preu de l’holocaust diari de moltes regions del món, i de la pauperització d’una bona part de les persones que viuen a la nostra nació, és un objectiu cabdal de la revista Ixent. L’emergència d’una nova esquerra nacional, verda, anticapitalista, republicana, antifeixista i alternativa és imprescindible com un objecte de primera necessitat.

    Més que mai les direccions polítiques, sindicals i socials de l’esquerra es situen en la transmissió dels valors i la ideología de les classes dominants . La labor d’Ixent i dels seus col·laboradors i col·laboradores és situar a la gent treballadora de la nostra nació en una perspectiva de classe, única manera de vèncer la crisi ecològica, la crisi social, i la minorització nacional que patim.

    Els sis anys d’existència d’Ixent són saludables i necessaris per a canviar el pas de l’esquerra, i pel seu redreçament. Només hi ha dos camins per a la humanitat : el del socialisme o el de la barbàrie. Nosaltres treballam pel primer.

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


    Hem vist al llarg de les dues darreres dècades com antics militants del PCE, OIC, PORE, PTE, LCR, MCI s'adaptaven a la gestió en favor del capital i s'allunyaven dels seus principis. Ara defensen el poder establert que s'ha manifestat generosament amb la seva incorporació a l'engranatge que permetrà perpetuar el sistema de dominació. A ells i a elles la crisi no els afecta. La viuen de lluny al recer de la seva situació de favor que s'han procurat de les institucions de la burgesia.


    La feblesa de l'esquerra "alternativa"


    Per Llorenç Buades Castell, coordinador d'Ixent (la revista digital de l'esquerra alternativa anticapitalista de les Illes)


    Al llarg dels anys 1990 i fins ara el pensament d'esquerra s'ha esvaït. CCOO i UGT s'han convertit en gestors de l'administració de l'estat amb funcions semblants a les del sindicat vertical franquista, més compromesos amb la viabilitat de les formes de poder neoliberal que en la cerca d'alternatives d'esquerra al sistema. Els debats sociopolítics al si d'aquests sindicats han desaparegut i han deixat pas a la gestió dels assumptes més immediats en sintonia amb les necessitats dels poders polítics i econòmics.

    Hem vist al llarg de les dues darreres dècades com antics militants del PCE, OIC, PORE, PTE, LCR, MCI s'adaptaven a la gestió en favor del capital i s'allunyaven dels seus principis. Ara defensen el poder establert que s'ha manifestat generosament amb la seva incorporació a l'engranatge que permetrà perpetuar el sistema de dominació. A ells i a elles la crisi no els afecta. La viuen de lluny al recer de la seva situació de favor que s'han procurat de les institucions de la burgesia.

    La composició de les organitzacions polítiques ha canviat molt. Ja no hi ha la militància devota dels temps de la transició perquè la credibilitat dels projectes polítics d'esquerra ha caigut en picat per la seva adaptació a la ideologia capitalista. Només alguns moviments del jovent independentista i revolucionari i de l'anarcosindicalisme fan albirar una mica d'esperança en una situació depressiva de la pseudo-esquerra actual. La composició dels partits institucionals va lligada actualment a un tipus de militància molt fermada per les seves relacions de treball. El model neoliberal de capitalisme ha incorporat a una part de la militància de l'esquerra en la gestió de les funcions socials necessàries, pròpies abans del funcionariat propi de l'estat del benestar , que ara s'han externalitzat. Molts antics militants d'esquerra han esdevingut les noves monges en un moment en que la crisi religiosa ja no procura mà d'obra barata i solidària a favor del capital, per tal de substituir les funcions que feien aquelles religioses. És evident que fan una funció social que els complau , que és necessària i, que a més és barata, perquè els salaris que obtenen són molt baixos. Són els recursos que posa a l'abast l'estat per tal d'aminorar les conseqüències de les seves polítiques crítiques que marginen a un sector cada vegada més creixent de la població.

    En aquesta gestió precària, molts d'aquests militants han perdut tota perspectiva anticapitalista. Donen sopa avui, donen sopa demà, però només contribueixen a mantenir les relacions de producció existents. Cap d'ells i d'elles llegeix Marx, i no el llegiran encara. Tot i que es torni a posar de moda i es venguin més les seves obres en alguns estats europeus, com passa a Alemanya, la resposta que ha donat l'esquerra institucional a l'estat espanyol davant la crisi demostra la seva indigència ideològica.

    Aquesta situació crítica afecta també a una part de la militància sindical més radical que ha fet el pas cap a sindicats com la CGT, però que no acaba de deixar el llast contradictori que els ferma. Una part considerable dels nouvinguts a la CGT relacionats amb projectes assistencials només han mantingut la seva militància i moltes vegades l'afiliació en tant que han durat aquests projectes laborals. Després han tornat al cau d'on venien o s'han cercat altres recursos semblants en altres organitzacions. És una qüestió que crec que no s'ha valorat prou.

    Altres militants sindicals d'avantguarda mantenen actituds poc clares perquè al temps que reivindiquen un món socialista, o que es defineixen sindicalment per l'anticapitalisme donen suport a governs que fan polítiques liberals, com el nostre. Es tracta de governs que privatitzen empreses, que externalitzen la gestió dels serveis públics, que en definitiva fan la política de la dreta política i econòmica a canvi de la gestió d'alguns recursos: les feines que abans feien les monges, ara les fa l'esquerra institucional.

    No manquen fòrums per al debat de la immediatesa, però allò que manca és el debat per a donar pas a una alternativa política de caire clarament anticapitalista i per això no fermada a governs de coalició dominats per la dreta (PSOE o UM). Res del que existeix ara va en aquesta direcció, i només una part del jovent encara no compromés amb organitzacions institucionals, com ara mateix Gent Activa ens pot obrir aquest camí.

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    0 0

    Els veïns des Clot des Pou, a s'Horta de Felanitx celebren un fogueró i combat de picat el proper 6 de febrer a vespre. Hi haurà combat de picat amb els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Figona" i Mateu "Xurí".

    0 0

    [06/02] «Le Journal du Peuple» -«L'Ouvrier Conscient» - «Bulletin d'information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste» -«¡¡Campo!!» - Georget - Mancini - Fréhel - Mackay - Bertoni - Desplanques - Aransáez - Costa - Estorach - Navarro - Galve - Lladós - Garrido Vila - Étiévant - Hallé - Fandiño - Patou - Rebordosa

    Anarcoefemèrides del 6 de febrer

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Journal du Peuple"

    - Surt Le Journal du Peuple: El 6 de febrer de 1899 surt a París (França) el primer número del diari anarquista Le Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, iòrgan del Comitè de Coalició Revolucionària, creat l'octubre de 1898 com a grup anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L. Grandidier. La redacció es composava de dos equips: la redacció periodística, formada exclusivament per anarquistes, que s’encarregava de la composició del periòdic, que estava format per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a les notícies diàries, amb seccions fixes (butlletí anticlerical, notícies judicials, tribunals, vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions, espectacles, curses de cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al moviment obrer i a la vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand Pelloutier i a Eugène Guérard, aleshores secretari general de la Federació Revolucionària dels Ferroviaris; i un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand, Octave Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe Rette, Henri Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de redactar l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien Faure. Editava un suplement setmanal, Le Libertaire Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer Dreyfus», durant gairebé un any va fer campanya a favor dels dreyfusards, denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista, per la qual cosa Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de diversos sectors jueus. Entre els seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane, Pierre Bertrand, Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G. Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G. Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen, André Girard, Louis Grandidier, Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion, Octave Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret, Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant Martin (Gabriel), Armand Matha (Louis Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène Moreau, Fernand Pelloutier, Lucien Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense, Jacques Robin, Louis Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent Tailhade, Jean Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En van sortir 299 números fins al 3 de desembre de 1899.

    ***

    Premsa llibertària

    - Surt L'Ouvrier Conscient: El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés. Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe intersyndical», que tenia com a finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la crítica de les tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el tresorer Auguste Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El periòdic atacà el sindicalisme local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i d'agitació. També atacà el diari socialista Le Petit Provençal i demanà que fos substituït pel també diari Germinal. Trobem escrits de Caroline Amblard, Edouard Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph Galleno, Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a més de nombrosos articles anònims. En sortiren cinc números, l'últim el del 16 de maig al 30 de juny de 1909.

    ***

    Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste

    - Surt Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste: El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el primer número del Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération des Comités Espagnols d'Action Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual bilingüe (francès i castellà) al servei de la Revolució espanyola fou publicat a iniciativa de l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité), president departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista de França (FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després dimití «en desacord amb la línia política seguida per les organitzacions revolucionàries d'Espanya amb les quals treballa el Comitè», i fou substituït per Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000 exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos donatius que van ser lliurats als comitès de suport de la Revolució espanyola. En sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de 1937 i deixà de publicar-se perquè fou substituït per La Nouvelle Espagne Antifasciste (1937-1938).

    ***

    Capçalera de "¡¡Campo!!"

    - Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista ¡¡Campo!!Órgano del Comité Regional de Relaciones de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3 de juliol del 1937) portà com a subtítot «Órgano de la Federación Regional de Campesinos de Cataluña. CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) va ser acordada en un Ple l'organització agrària confederal celebrat a Barcelona. Fou dirigida per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar Leon de Alba, Herminio Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego, J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer, F. Peraes, J. Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i tingué dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és especialment interessant per investigar el procés col·lectivitzador de la Revolució espanyola. En sortiren 44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.

    ¡¡Campo!! (1937-1938)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

    - Olivier Georget: El 6 de febrer de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.

    ***

    Adamo Mancini

    - Adamo Mancini: El 6 de febrer de 1859 neix a Imola (Emília- Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet. Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini i Eva Berti. Després de fer els estudis primaris, freqüentà un temps l'Escola Tècnica i esdevingué sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), seguí els passos polítics d'Andrea Costa i el novembre de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista d'Imola, del qual esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881 presentà la sol·licitud, amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el periòdic Avanti!, i com al seu gerent responsable va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi universal, en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR), celebrat el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions toparen amb la línia possibilista política d'Andre Costa, qui jurà fidelitat a la monarquia com a diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini abandonà el partit. Contràriament a son germà Antonio, reprengué les tesis llibertàries i aquell mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i Giuseppe Benati, la Secció de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va ser detingut per aferrat un manifest de lloança a la Comuna de París. L'1 de febrer de 1885 el diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació parlamentària per a denunciar la seva detenció sense judici. Després de 16 mesos de presó preventiva, el juny de 1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnat a 22 mesos de presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la, va ser novament empresonat 11 mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola. Reprengué l'activitat política i participà en la fundació del Cercle Socialista Revolucionari «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887 començà a col·laborar en el full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) La Rivendicazione. Sembla que després de fer un viatge a França en 1888, reprengué amb força la seva militància anarquista i començà a publicar una llarga sèrie de números únics, que arribaran a la quarantena cap el 1920. Alguns títols de la primera sèrie, publicada entre maig de 1890 i juny de 1894, són La Canaglia, La Ciurmaglia, La Poveraglia,La Marmaglia, La Gentaglia, I Pezzenti,I Ribelli, I Miserabili, I Malfattori,Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La Rivendicazione, Non Votate,Il Ribelle, La Libera Parola, etc. El desembre de 1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en representació dels anarquistes d'Imola. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després emprengué un llarg viatge que el portà a diverses ciutats europees (Marsella, París, Londres, Brussel·les i Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost i el 17 de desembre de 1893 edità el periòdic La Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de 1894, retornà a la presó, aquesta vegada amb sa companya, la també militant anarquista Palmira Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de residència forçada, pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario, Nàpols, Ponça i Pantelleria. En aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la seva ciutat natal el va nomenar membre del consistori, però ell rebutjà l'elecció per coherència. El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional. Retornà a Imola amb sa companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada sobretot en la crítica a l'administració local socialista, rebutjant totes les seves ofertes, des d'un lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de secretari de l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de 1899 edità una segona sèrie de números únics (Imola… Nostra…, Il Patatrac di Imola Nostra!…, La Coda del Patratac di Imola Nostra!…, Imola… Nuova, Imola Vecchia, La Baraonda, La Resurrezione, Imola Ride!…, La Plebaglia), caracteritzats per la seves crítiques a l'administració local i contra els socialistes d'Il Momento. A començament del nou segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista i fou corresponsal d'Il Grido della Folla (1902), publicant Alberghetti Risorto (1903) i Lo Zigo Zago di Imola Nostra (1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i condemnat a quatre mesos de presó. Col·laborà i difongué una sèrie de fulls de tirada estatal, com ara La Protesta Umana,La Rivolta i L'Agitatore. El juliol de 1912 assistí com a observador al Congrés Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1913 publicà Imola Nostra. En 1914 sortiren les sevesMemorie di un anarchico i el seu fullet Dall'internazionalismo di Andrea Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan esclatà la Gran Guerra s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la postguerra continuà amb la seva militància, editant l'última de les seves publicacions, Imola«Nostra» (1920) i col·laborant a partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Un carrer a Imola porta el seu nom.

    ***

    Alice Télot ("Jacques Fréhel")

    - Jacques Fréhel:El 6 de febrer de 1861 neix a Saint-Servan (Bretanya), a causa d'un congestió pulmonar, l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari deJacques Fréhel. L'abril de 1899 conegué l'escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d'una història d'amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre,Le Figaro Illustré,La Fronde, Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue, Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme,L'Union Agricole de Quimperlé, L'Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. Jacques Fréhel va morir el 5 de gener de 1918 a París (França) a causa d'un congestió pulmonar. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat.

    ***

    John Henry Mackay

    - John Henry Mackay:El 6 de febrer de 1864 neix a Greenock (Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista de l'anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l'art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l'autor de L'Únic i la seva propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l'oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l'individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l'organització de reivindicació homosexual d'Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s'incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l'organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner, l'americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d'Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya), deu dies després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois,«Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, --quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy--, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l'Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.

    ***

    Luigi Bertoni

    - Luigi Bertoni: El 6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de VitaNova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb  Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar --juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres-- en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l’esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au«Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure«Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Faceà la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division,à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Luigi Bertoni va morir el 19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.

    ***

    Barbers francesos

    - Charles Desplanques:El 6 de febrer de 1877 neix a Ivry (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Desplanques. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionària L'Action Directe. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat --ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció-- com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution,L'Avant-Garde, Le Combat Social,L'Emancipateur, Regeneration,Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a París (França).

    ***

    Saturnino Aransáez Aransáez

    - Saturnino Aransáez Aransáez: El 6 de febrer de 1893 neix a Huércanos (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquellaèpoca va crear, amb Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys (Mariano Peláez López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de presó; però la proclamació de la II República espanyola el salvà de la garjola. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la«Sociedad Crisol» de Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al costat de son fill Ángel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil formà part del «Batalló CNT Reserva» i destacà com a orador en mítings i conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord, quedà com a responsable d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França i milità a Baiona en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè Regional en representació de Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del Subcomitè Regional del País Basc en l'Exili. Saturnino Aransáez Aransáez va morir el 12 d'agost de 1959 a Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel, també van ser destacats militants llibertaris.

    ***

    Pietro Costa

    - Pietro Costa:El 6 de febrer de 1900 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista, i finalment militant comunista, Pietro Costa, també conegut com Pietro Pasini. Era fill de Mariano Costa, paleta i simpatitzant socialista, i de Maria Pasini. Va realitzar els sis anys d'escola elemental i després va fer un curs de tres anys a Escola Estatal Tècnica Valsalva d'Imola, acabant els estudis en 1915. Amplià els seus estudis de manera autodidacte mitjançant la lectura, especialment sobre temes socials i polítics. Encara adolescent, es va adherir al moviment anarquista i en 1916 va ser un dels fundadors, amb Nello Garavini, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea i altres, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat. Va mantenir una estreta amistat amb N. Garavini, que va ser el principal animador el grup de joves llibertaris de Castell Bolognese. Després d'una breu experiència laboral a l'ajuntament d'aquesta localitat, en 1916 va ser contractat com a eventual en els Ferrocarrils de l'Estat. En aquesta època va col·laborar amb Garavini en la xarxa de suport als desertors, confeccionant passaports interiors falsos per salvar els controls policíacs. En 1918 fou cridat a files i va fer el servei militar en Enginyers com a telegrafista, fins al seu llicenciament el gener de 1919. Durant gairebé un any tornà a treballar amb l'ajuntament i en 1920 tornarà als Ferrocarrils de l'Estat com a telegrafista de l'estació de Castel Bolognese. Sense posar-se en evidència, va contribuir a totes les agitacions del període, pren part en totes les manifestacions anarquistes del poble i dels municipis propers i participa en totes les vagues dels treballadors ferroviaris. També, gràcies a ell, el Cercle dels Ferroviaris, al qual pertany, es convertí en un lloc de trobada d'anarquistes i de socialistes, i va passar a ser objectiu prioritari dels escamots feixistes. En 1922, després de l'assalt i destrucció del Cercle Socialista, el Cercle dels Ferroviaris i el Cercle Anarquista hauran de tancar --el 27 de juliol de 1923 el ferroviari socialista Adelmo Ballardini serà assassinat per un grup feixista. El setembre de 1923 un informe del prefecte de Ravenna el qualificarà com a «un dels caps dels anarquistes del país». Va patir diversos escorcolls policíacs, però sense resultats. Poc després va ser acomiadat dels ferrocarrils, com molts altres treballadors ferroviaris pel simple fet de ser antifeixistes. L'agost de 1924, fugint de la pesant situació del seu poble natal i per buscar feina, es va instal·lar a Milà com a empleat en una oficina de l'industrial farmacèutic Carlo Erba. A Milà trobarà Garavini i sa companya Emma Neri, que s'hi havien establert abans, i va continuar la seva activitat anarquista en la clandestinitat, assumint un paper rellevant. El gener de 1926, amb Diego Domenico Guadagnini d'Imola, va ser un dels organitzadors d'una conferència clandestina de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrada en un restaurant de Dovisa, i a la qual van assistir una vintena d'anarquistes del centre i nord d'Itàlia, entre ells Camillo Berneri. En aquesta època va difondre impresos clandestins per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i mantingué correspondència amb Luigi Fabbri exiliat a França. L'agost de 1926 va ser vigilat per la policia que sospitava que era el cap d'un grup anarquista i que subministrava passaports falsos a subversius i que facilitava la fuita clandestina del país. Per pressions de les autoritats va ser el primer acomiadat per Carlo Erba i després de l'Institut Informatiu Italià. En la seva activitat política va fer servir pseudònim de Pietro Pasini, fent servir el llinatge de sa mare. El 13 d'abril de 1929 va ser detingut per difusió de propaganda anarquista, per haver reconstituït el«Partit Anarquista» (la UAI) i per haver participat en el «Comitè Pro Víctimes Polítiques», associació clandestina que operava a Milà i Verona per recaptar ajuda econòmica per a les famílies de les víctimes de la repressió. En les investigacions es van veure involucrats altres vuit anarquistes: el ferroviari de Ticino Giuseppe Peretti, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Diego D. Guadagnini, Gino Bibbi, Romeo Asara i Ermenegilda Villa. Sotmès a un ràpid interrogatori, va confessar les activitats del grup i els noms dels companys implicats, admeten fins i tot les reunions clandestines amb Peretti, qualificat com a emissari de Berneri. També va acusar Gino Bibbi i Giovanni Domaschi d'haver organitzat i muntat les bombes per a l'atemptat de Gino Lucetti. El cap de la Policia Rizzo, que va dirigir personalment les investigacions, va demostrar que no eren certes moltes de les revelacions. Jutjats pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el 2 d'octubre de 1929 van ser sentenciats i Costa fou condemnat a dos anys de presó, inhabilitació perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància especial. Va purgar la pena a lla presó de Lecce i es negà a signar la petició de gràcia presentada pels seus familiars. En la correspondència que va enviar quan estava tancat va mostrar pesar pel seu comportament i debilitat durant els interrogatoris, que van implicar la marginació pels seus antics companys. En aquests anys de presó es va allunyar del moviment anarquista i es va acostar al clandestí Partit Comunista Italià (PCI), al qual es va afiliar en 1931 quan va ser alliberat. Va retornar a Castel Bolognese, on va ser sotmès a vigilància especial durant tres anys i patí la discriminació i les privacions econòmiques de totes les víctimes de la persecució política. Després de quatre anys sense feina, va acabar fent de pintor de parets. Morta sa mare, es va casar en 1941. Aparentment es mostra observant de les directives del feixisme, a fi i efecte que el seu nom sigui esborrat del registre de subversius el novembre de 1942, però el seu cas es reobert ja que és sospitós d'activitats antifeixistes clandestines. El juny de 1943 va ser buscat per la policia per haver distribuït, juntament amb altres companys, propaganda subversiva a Imola; amagat, es va lliurar a la policia quan sa esposa va ser detinguda en el seu lloc. El 23 d'agost de 1943, quan el règim feixista ja havia caigut, va ser alliberat. Durant el període posterior al 8 de setembre va prendre part en la lluita per a l'alliberament com a comissari polític de l'Esquadra d'Acció Patriòtica que actuava a la zona de Castel Bolognese i encara que no va participar en accions armades, l'abril de 1945 va aconseguir el grau de comandant de brigada partisana. Durant la Segona Guerra Mundial fou un dels més importants exponents del PCI local. Durant els anys de la Guerra Freda patí persecucions, fins al punt d'haver de prejubilar-se dels Ferrocarrils en 1950 on havia estat readmès després de l'alliberament. A partir d'aquest any començarà a allunyar-se gradualment de la direcció del PCI local, però continuarà sent el militant comunista de major prestigi. En els anys successius es dedicarà fonamentalment a la premsa i a la propaganda, com a corresponsal de L'Unità i com a fundador i principal animador de La Torre, el periòdic local de la Giunta d'Intesa Socialcomunista (GISC, Junta d'Entesa Socialcomunista). En 1971 va publicar el seu primer llibre, Un paese di Romagna. Castelbolognese fra due battaglie (1797-1945), al qual seguirà Un paese di Romagna. Castelbolognese nel Settecento (1974) i Comune e popolo a Castelbolognese (1859-1922) (1980). A començaments dels anys setanta va ser un dels promotors del naixement de la«Biblioteca Municipal L. Dal Pane», a la qual va deixar el seu arxiu personal. Pietro Costa va morir el 28 de juliol de 1982 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

    ***

    Soledat Estorach Esterri

    - Soledat Estorach Esterri:El 6 de febrer de 1915 neix a Albatàrrec (Segrià, Catalunya) la militant anarcofeminista Soledat Estorach Esterri. Son pare, mestre d'escola, va morir quan ella tenia 11 anys, fet que la va obligar a fer feina de joveneta en la indústria química. En 1934 participava en el grup femení (Pilar Grangel, Áurea Cuadrado, Concha Liaño, etc.) que es reunia en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Va ser membre del Grup Cultural Femení de CNT. Amb sa germana Joana era membre de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en 1936. Quan esclata la revolució serà membre del comitè revolucionari del Clot i delegada per la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en les reunions durant la guerra. Activa en «Mujeres Libres», va ser companya d'armes de Concha Liaño i d'Amparo Poch,  i gran defensora de les reivindicacions de la dona, especialment en l'organització de la xarxa de dones de les barriades barcelonines. Va encarregar-se del finançament del Casal de la Dona Treballadora de Barcelona. Va col·laborar en Mujeres Libres (1936-1938) i enTierra yLibertad(1938). En 1940 vivia a Bordeus amb Andrés G. De la Riva i en aquest any contraurà una greu malaltia cardíaca. Torna clandestinament a l'Espanya franquista en 1945, però ha de fugir aviat. Entre 1964 i 1976 va participar en la nova sèrie el butlletí Mujeres Libres que s'editava a Londres i Montady. Soledat Estorach va morir, després d'una llarga hospitalització a conseqüència d'una greu malaltia cardíaca, el 14 de març de 1993 a París (França). En el llibre col·lectiuMujeres Libres. Luchadoras libertarias(1999) hi ha un capítol dedicat a la seva figura.

    ***

    Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia es titula «Blanca y Negro»]

    - Teófilo Navarro Fadrique: El 6 de febrer de 1915 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Teófilo Navarro Fadrique, conegut com Negro, Le Vieux i Zapatero. Sabater de professió, emigrà Catalunya d'infant i amb 15 anys ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, arran del cop feixista, s'enrolà en la Columna Durruti i romangué al front enquadrat en la 26 Divisió fins el triomf franquista. L'11 de febrer de 1939 creuà els Pirineus pel Pertús. Durant el seu exili a França milità a Còrdas d'Albigés i a Tolosa de Llenguadoc en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE), en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), ocupant càrrecs orgànics especialment entre 1945 i 1955. Durant els anys quaranta formà part de la Comissió de Defensa i d'un grup de guies que passava persones i materials a la Península. Amb la seva companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca), també destacada militant i amb qui tingué tres infants (Helios i els bessons Juno i Blanca), féu costat els grups guerrillers llibertaris de Francesc Sabaté Llopart i de Josep Lluís Facerías, amb els quals s'internà en diferents ocasions a la Península. En 1946 va se detingut en diverses ocasions per creuar clandestinament la frontera pirinenca. A Tolosa de Llenguadoc regentà un taller de sabateria a l'avinguda Paul Séjourné i fou responsable d'una col·lectivitat de sabaters, muntada gràcies al suport econòmic de Laureano Cerrada Santos, i que hagué d'abandonar perquè la seva gestió fou qüestionada per alguns companys. Amb sa companya Dolores Jiménez, entre 1950 i 1962 impulsà el Grup Artístic Juvenil de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc. Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 organitzà, amb Manuel Camps Vicens, al Palau de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc, la III Exposició dels Artistes Espanyols, organitzada per la CNT i amb el suport de SIA i de l'MLE. Durant els anys seixanta i setanta, amb sa companya i amb Maria Mombiola, continuà fent costat la lluita armada contra el franquisme, especialment prestant suport a Defensa Interior (DI), als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), ja fos subministrant armes, que havia guardat de l'exèrcit nazi després de la II Guerra Mundial, o donant-hi refugi. Teófilo Navarro Fadrique va morir el 22 de setembre de 2008 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)

    ***

    Benigna Galve amb son company Manuel Villar Mingo

    - Benigna Galve: El 6 de febrer de 1919 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Benigna Galve. Quan tenia 16 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en el moviment llibertari, especialment en els ateneus llibertaris. Mesos abans de l'esclat de la Guerra Civil, s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarquista Manuel Villar Mingo. Quan acabà la guerra van ser detinguts per les autoritats franquistes i ella fou tancada quatre anys a les presons de València, Barcelona, Figueres i Madrid. Quan sortí en llibertat pogué atendre son company, que complia condemna. Un cop alliberat aquest, després de diverses anades i vingudes, i pogueren reunir-se després de 16 anys de separació, tingueren un infant, Diego. En 1960 la parella emigrà a Buenos Aires (Argentina), on rebé el suport d'un vell amic, Diego Abad de Santillán.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Palma (Mallorca), Anys 70 - Viure en una cel·la de tres metres de llargària per dos d´amplada – Crònica sentimental de la transició -


    Les parets de la cel·la eren plenes d’inscripcions fetes amb les ungles. Algunes eren frases obscenes; d’altres, consignes revolucionàries. Em vaig acostar al mur de la dreta. A primera vista no es veia res. Una capa de pintura barata ho havia tapat tot. Si palpaves amb la mà, talment fos un missatge escrit en braile, podies llegir mentalment les antigues inscripcions: “Visca el PCE (ML)!”, “A baix el feixisme!”, “Visca la República! Potser les mateixes exclamacions que cridaven els esquerrans assassinats el trenta-sis. (Miquel López Crespí)


    La cel·la feia uns tres metres de llargària per dos d´amplada. Després de contar-nos els detalls de les detencions, restàrem en silenci. Quant temps ens tendrien tancats? L’experiència ens deia que, possiblement, només serien unes hores. L’expedient per lliurar al jutge ja estava fet. A què esperàvem per portar-nos al Palau de Justícia? Mai no se sabia amb certitud què volia la Brigada Social. Per què ens havíem de fiar del que pogués dir la policia? Era una època plena de confusió. Podien fer el que volguessin. Estàvem decidits a arribar fins on fos. Tanmateix, ja havíem fet el debat en el Comitè de Direcció. No calia pensar-hi gaire. Si ens volien tenir més dies detinguts haurien d’ordir una acusació més consistent que la de la presentació del partit. Era obligatori portar-nos davant el jutge en un termini màxim de tres dies. El Rosset ens digué què ja tenien les acusacions redactades i què no pensaven perdre gaire temps amb els interrogatoris. Vaig pensar que tot passaria com havíem imaginat. La manca d’un interrogatori a fons i l’absència del comissari Ricardo Manzanas en tot aquell procés ens ho anava confirmant. Pareixia que, des de Madrid, havien arribat instruccions precises: “Detener a los responsables de todas las organizaciones de la extrema izquierda que pretendan ocupar espacios públicos. Autorizar los de los partidos que están pactando con el gobierno. Vigilar las actividades del PCE y el PSOE desde lejos, sin molestar, siempre que no se trate de manifestaciones que perturben el orden público. Pero ninguna contemplación con los grupos que critican el proceso actual de reformas.”

    El Rosset i la plana major de la Social palmesana seguien aquestes indicacions.

    Arribat a aquest punt de les meves reflexions, em vaig fixar amb més deteniment en la cel·la. La coneixia d’anteriors detencions. Les rajoles, grises com l’uniforme dels vigilants. Tan sols una novetat: pareixia que acabaven de pintar les parets de l’estreta cambra. La darrera vegada que hi vaig romandre unes nits va ser després de les detencions per repartir premsa clandestina al carrer del Sindicat. Feia uns dies que els feixistes havien assassinat els advocats d’Atocha, a Madrid. El partit havia decidit que els militants més coneguts per la policia sortíssim al carrer sempre que poguéssim. Ens multiplicàvem per cent. Jo em passava el dia a un dels pisos clandestins. Pintava cartells de propaganda en paper barat i, a la nit, els aferràvem pels carrers cèntrics de Palma i per les barriades suburbials. M’inspirava en uns vells llibres comprats a Londres i París. Reproduccions de pòsters de la Revolució d´Octubre, de Renau, els cartells de la guerra civil espanyola que, com podia, adaptava a les necessitats del moment. Els dibuixos eren quasi semblants al passat però n´actualitzava les consignes. No em podia entretenir gaire. Les accions es succeïen sense descans i, el més important, silenciats pels diaris oficials, era necessari trobar sistemes ràpids i barats per convocar les vagues i les manifestacions, per denunciar els crims d’una dictadura que moria matant.

    Les parets de la cel·la eren plenes d’inscripcions fetes amb les ungles. Algunes eren frases obscenes; d’altres, consignes revolucionàries. Em vaig acostar al mur de la dreta. A primera vista no es veia res. Una capa de pintura barata ho havia tapat tot. Si palpaves amb la mà, talment fos un missatge escrit en braile, podies llegir mentalment les antigues inscripcions: “Visca el PCE (ML)!”, “A baix el feixisme!”, “Visca la República! Potser les mateixes exclamacions que cridaven els esquerrans assassinats el trenta-sis.

    Era curiós. Jo també escrivia les mateixes frases en els anys de les primeres detencions. Com si haguéssim de morir i només ens quedàs l’esperança de deixar constància dels nostres pensaments en els murs de les cel·les policíaques! Grafits deixats a lloure, talment els missatges abandonats dins una ampolla de vidre i llançats a la mar, com a senyal per als companys que vendrien després de nosaltres. Les hores i els dies es feien llargs quan romanies tancat entre quatre parets. Podies estar hores caminant amunt i avall: tres passes endavant; tres passes endarrere. Però al cap d’unes hores, aquell ambient estret i mal ventilat et produïa vertigen. Com si fossis un animal fermat a la sínia, fent voltes al pou sense cucales! Aleshores queies al terra i trigaves una bona estona per a recuperar la consciència. Ets senties com una bèstia tancada dins la gàbia del zoo.


    0 0

    La política económica del Govern, en estos primeros compases de la legislatura, empieza a mostrar su peor cara. Con la aprobación de los presupuestos de 2016 se puso en marcha el mayor incremento de la presión fiscal que Baleares ha sufrido en su historia reciente. Todos los impuestos sobre los que el Govern tiene potestad de modificación, han sido incrementados. El Govern ha subido el tramo autonómico del IRPF, ha aumentado los tipos impositivos del Impuesto de Patrimonio, del Impuesto de Transmisiones Patrimoniales y del Impuesto de Sucesiones.

    Una subida generalizada de impuestos que se complementa con un nuevo impuesto a las estancias turísticas (ecotasa) y un incremento del 20% de todas las tasas y la creación de otras seis.

    Este importante incremento de la presión fiscal coincide con la suspensión de la Ley turística, agraria y del suelo, vía decreto ley. Por tanto, a los efectos negativos de la subida de impuestos se le va a sumar también el efecto negativo de la aprobación del decreto urbanístico que suspende estas leyes.

    Es importante recordar que fueron las políticas liberalizadoras de la economía promovidas por el Govern Bauzá, a las que contribuyeron de forma decisiva la Ley turística, la Ley agraria y la Ley del suelo, las que explican la reactivación económica experimentada en la anterior legislatura. Y ello, a pesar de haber aumentado también los impuestos.

    Sin estas leyes, Baleares no hubiera pasado del crecimiento negativo del -3,9% del año 2009 al crecimiento del 3% en 2015, ni se hubieran creado 46.000 puestos de trabajo, ni se hubiera pasado de pagar las facturas a los proveedores con dos años de retraso a hacerlo a 41 días el pasado mes de julio.

    Durante el Govern Bauzá se subieron los impuestos, compensándose con medidas de liberalización económica. Sin embargo, la confluencia negativa de la subida de impuestos con el estancamiento de la actividad económica fruto de los decretos urbanísticos aprobados, tendrá efectos muy perniciosos para nuestra economía. De hecho, el Centro de Estudios Estratégicos de las Islas Baleares ha calculado que la suspensión de estas leyes puede suponer una disminución del 1% del PIB, una previsión que supondría el cierre de muchas empresas y la desaparición de miles de empleos.

    El Govern está aplicando políticas equivocadas y su política tributaria es, ciertamente arbitraria, ilógica y contraproducente. De hecho, el conjunto de medidas tomadas pueden actuar como un auténtico torpedo en la línea de flotación a la incipiente salida de la crisis. Ya lo decía el conocido economistaDaniel Lacalle: “Subir impuestos a los que producen, para dar subvenciones a los que no lo hacen es la fórmula que siempre ha creado riqueza... en ninguna parte”. Desgraciadamente ésta es la fórmula que el Govern está poniendo en práctica en Baleares.

    En este momento, de crecimiento económico, cuando se está generando empleo, la política acertada debería ser una paulatina suavización de la presión fiscal y continuar con las reformas estructurales liberalizadoras de la economía. Todo lo que vaya en sentido contrario, supondrá el estrangulamiento de la actividad económica, la paralización de la inversión y el estancamiento de la iniciativa empresarial.


    0 0

     

    A todos los mexicanos y a muchos extranjeros el nombre de Cancún les provoca unas vacaciones de sol, arena y mar, pero últimamente, a partir de la manifestación de un grupo de niños para salvar el manglar, el nombre de Cancún se ha visto asociado a la palabra "ecocidio". Ambientalistas de México y otros países, así como cancunenses radicados en distintas partes del globo, mostraron su repudio por la manera en que sorpresivamente y a altas horas de la madrugada del día 16 de enero, maquinaria pesada empezó a destruir una zona de manglar que en administraciones anteriores, se había autorizado como el proyecto "Malecón Tajamar".

    Pero esto no es nuevo, ya que viene de tiempo atrás, así fue en junio del año 2015 cuando unosbulldozer entraron a 10 de los 22 predios del proyecto Malecón Tajamar a retirar el manglar. Estos lotes son propiedad del grupo Bi & Di, quienes fueron multados por la Profepa con 4 millones de pesos, pero no por la devastación del manglar, sino por no haber cumplido con la manifestación de impacto ambiental (MIA) requerida por la ley, y digamos que desde ahí comenzó todo el borlote, aunque en realidad el proyecto Malecón Tajamar había sido aprobado en julio de 2005, siendo John McCarthy director general de FONATUR, y titular de la SEMARNAT José Luis Luege Tamargo.

    El Cancún que yo recuerdo

     

    Cancún se ha promovido desde hace algunos años como un paraíso del Caribe en México, el famosoCaribe Mexicano, pero para llegar a ese auge turístico que vive ahora, hubo que destruir parte de la naturaleza que en esas tierras existía. Cuando yo llegué a vivir a Cancún en el año 1990, es cierto que había muchos hoteles en la zona hotelera, pero aún quedaban sitios desde donde se podía admirar el azul turquesa del mar desde el Bulevar Kukulcán. Ese desarrollo de Fonatur llamado Cancún, inició operaciones en el año de 1974, sabiendo que al empezar a desarrollar esas tierras con fines turísticos, tendrían que modificar un poco (¿un mucho?) las condiciones de flora y fauna que existían.

    La imagen de arriba corresponde a lo que se conocía como "Las Villas Cancún Caribe" el año esalrededor de finales de los 70 la imagen proviene de un grupo secreto de Facebook al que pertenezco por haber vivido en Cancún durante algunos años. En ella es posible apreciar que había grandes dunas de arena, del lado derecho se aprecia el mar Caribe y al izquierdo, la Laguna Nichupté, es aproximadamente el kilómetro 10.5 de la Zona Hotelera. Ese panorama obviamente ha cambiado, la imagen siguiente lo comprueba. 

     

    Así luce hoy el kilómetro 10.5 de la Zona Hotelera, como verás hay varias modificaciones, entre ellas un hotel enorme, de 5 estrellas o gran turismo, con alberca, zona de playa, y por si fuera poco todo incluido, cosa que al comercio local no le beneficia en lo más mínimo. ¿A dónde quiero llegar con esto? Es sencillo, para que Cancún sea lo que es hoy han pasado principalmente dos cosas: se ha rellenado la laguna de arena para tener más espacio donde construir, y se han desmontado grandes zonas de manglar en la zona hotelera y de selva en la ciudad.

     

     Al llegar a vivir a Cancún, la única avenida grande era la Avenida Tulum en el centro de la ciudad y el Bulevar Kukulcán en la zona hotelera, a donde voltearas había áreas verdes con sus simpáticos habitantes: monos arañas, coatíes, lechuzas, tucanes, cenzontles, calandrias, y también infinidad de insectos y arañas, en las carreteras era posible encontrar incluso jaguares que cruzaban el asfalto con el peligro de ser arrollados por algún automovilista inconsciente. Era fácil ver cruzar una familia de coatíes de un trozo a otro de selva interrumpida solo por una pequeña calle de dos carriles. Son muchas las asociaciones civiles las que han luchado por mantener "lo verde" de Cancún, una de ellas es el Grupo Ecologista del Mayab (Grupo GEMA) cuya presidenta es Araceli Domínguez, a ella se sumó en últimas fechas Greenpeace en un esfuerzo conjunto por intentar detener la devastación del manglar en la zona de Tajamar.

    Los intereses detrás del manglar

     Es evidente que si el proyecto se aprobó desde 2005, hay ya varios empresarios que compraron los lotes para su explotación comercial y habitacional, en el mismo video de los renders de Malecón Tajamar se especifica el uso que se dará a los lotes, promoviendo en todo momento el desarrollo sustentable, el respeto a los manglares y la convivencia de los cancunenses, hasta ahí todo aparenta estar bien, pero una investigación de "El Economista", dejó al descubierto la gran cantidad de intereses políticos y económicos que se esconden en Tajamar.

    Entre los dueños de lotes en Tajamar El Economista menciona a José Martín Domene, cuñado del ex gobernador de Nuevo León Benjamín Clariond, familia Garza Rangel y Grupo Inmobiliario Acero todos ellos del norte del país, pero también de Quintana Roo podemos citar de acuerdo conNoticaribe a Francisco Córdova Lira ex-socio del grupo Xcaret y a Germán Orozco dueño de la marina "Aquaworld" y de la naviera "Ultramar", por mencionar algunos.

    Además este es un año electoral en Quintana Roo, es evidente que hay que finiquitar los acuerdos que se tuvieran durante la presente administración y por si fuera poco, Noticaribe también pone de manifiesto que el 7 de febrero del presente año se terminaba la autorización para el cambio de uso de suelo otorgada con vigencia de 10 años el 7 de febrero de 2006, también eso llevó a que se apresuraran las obras de desmonte, chapeado y relleno de las áreas designadas como Malecón Tajamar.

    Si el permiso se vencía antes de talar el manglar, iban a tener que sujetarse a una nueva regulación en la cual, iba a estar prohibida la revocación del mangle, aunque de acuerdo con la Ley General del Equilibrio Ecológico y la Protección al Ambiente artículo 11, fracción III, inciso h dice:

    La Federación, por conducto de la Secretaría, podrá suscribir convenios o acuerdos de coordinación, con el objeto de que los gobiernos del Distrito Federal o de los Estados, con la participación, en su caso, de sus Municipios, asuman las siguientes facultades, en el ámbito de su jurisdicción territorial: La evaluación del impacto ambiental de las obras o actividades a que se refiere el artículo 28 de esta Ley y, en su caso, la expedición de las autorizaciones correspondientes, con excepción de las obras o actividades siguientes: Obras y actividades en humedales, manglares, lagunas, ríos, lagos y esteros conectados con el mar, así como en sus litorales o zonas federales

    A mi entender, y sin ser especialista en leyes, lo que este artículo dice es que las obras en humedales y manglares están prohibidas, sin embargo pareciera que esa prohibición en una Ley que opera a nivel Federal, es posible (de acuerdo con los billetes depositados previamente) pasársela por el arco del triunfo.

    ¿Falta de memoria?

     

     

     Cuando llegué a vivir a Cancún, el límite de pisos que podían construirse en la ciudad era de 4 pisos por edificio de oficinas o departamentos, pero después de algunos años, y algunas modificaciones a las leyes, se permitió la construcción de edificios de más de cuatro pisos, hasta llegar a torres de una altura impresionante sobre la Avenida Bonampak, Punta Nizuc, o incluso el desarrollo conocido como Gran Puerto Cancún que no se destaca precisamente por lo que creció hacia arriba, sino por la cantidad de metros cuadrados de laguna que rellenó para poder extenderse a sus anchas.

     

    Documentándome para este escrito me tropecé con un comentario a una nota publicada por grupo Sipse el comentario dice lo siguiente:

    Del que si nos acordamos perfectamente es de PUERTO CANCUN, ese si es y fue el peor ecocidio en la historia de México. Pero como continuan repartiendo dinero a Fonatur, al municipio a Profepa y Semarnat, ni se paran por ahí. PUERTO CANCUN hace lo que se le da la gana, hace unos meses se robó un pedazo se ciclopista, nadie les dijo nada, FONATUR puso a sus empleados a trabajar el fin de semana en cambiar la ruta de la ciclopista, pusieron tablas, pintaron de verde, luego el municipio les puso hasta policias para que les cuidaran el lugar. PUERTO CANCUN es despota, no deja entrar a la gente que no es bonita o que no trae un buen auto. PUERTO CANCUN nos destruyo la ciclopista, ahora, cada vez que llueve se inunda y FONATUR pone a unos trabajadores con una jodida bombita a engañarnos de que la ciclopista se inundó de un pedasito, cuando sabemos que se inunda toda la laguna, porque con sus obras taparon la salida del agua los de PUERTO CANCUN. Cualquiera que entre, puede ver como PUERTO CANCUN ha rellenado y sigue rellenando la laguna y manglar, pero nadie le dice nada porque siempre ha sabido a quien darle $u$ cañonazos. Tajamar se volvió cosa mediática, pero no van a checar lo que hizo PUERTO CANCUN junto con el corrupto FONATUR. Nos desgraciaron la ciclopista porque se inunda a cada rato y además se robaron un pedazo en nuestras narices.

     

     Por otra parte, los habitantes de "El Table", parecen haber olvidado que para construir sus lujosas casas o edificios de departamentos también se tuvo que devastar manglar y rellenar áreas del sistema lagunar Nichupté, ellos, vecinos del desarrollo Tajamar, son los que más han puesto el grito en el cielo, y han montado guardias de vigilancia para evitar que se siga desmontando. Sin embargo el día de ayer se dio una resolución por parte del Juez Segundo de Distrito en Quintana Roo, según consignó la revista Proceso a través de la cual se concedió la suspensión definitiva contra el chapeo, desmonte, relleno y obras relacionadas con la construcción en el malecón.

    Ante esto, el gobernador de Quintana Roo Roberto Borge solo ha atinado a decir que para el desarrollo de Malecón Tajamar se ha trabajado de acuerdo a la ley, ya que se cuenta con los permisos vigentes y el aval de un juez.

    Sobre estas líneas hay un una liga a un video colgado en YouTube por el usuario "Salvemos Nizuc" en la cual se muestran las áreas devastadas, y el sascab (un tipo de arena) que se utilizará para rellenar, la verdad es que a título personal dudo que estas obras se detengan aquí, los empresarios buscarán más amparos, y revocar la suspensión definitiva para no perder sus inversiones millonarias, ya que de cancelarse definitivamente el proyecto, las pérdidas ascenderían a los 900 millones de dólares, de acuerdo con información de El Economista.

     

    Al día de hoy, la Profepa le ha dado un ultimátum a Fonatur para reubicar las especies de flora y fauna que se ubican en los terrenos del proyecto Tajamar, contándose entre ellos según su cuenta de Twitter los siguientes:

     

     

    Me gustaría cerrar esta nota con un cartón que me encontré en la página de Facebook Salvemos Manglar Tajamar, que lo que está sucediendo en Cancun nos sirva de ejemplo, de reflexión, de acicate para no quedarnos de brazos cruzados ante lo que queremos para nosotros, nuestro presente y nuestro futuro.

     

     

     


    0 0

    [07/02] «L'Émancipation» - Conferència de Juan López - Gallo - Gauche - Béranger - Louvet - Pérez Ruano - De León - Reinsdorf - Barriobero - Luce - Ballarin - Quartin - Cano - Flor - Molina

    Anarcoefemèrides del 7 de febrer

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Émancipation"

    - Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La políticaés l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador) i N. Berthet (redacció). Gabriel Jargeais hi col·laborà.

    ***

    Portada del fullet de la conferència de Juan López

    - Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol«Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució,és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Deportats de l'illa de Ré

    - Charles Gallo: El 7 de febrer de 1859 neix a Palais (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista Charles Gallo. Fill de mare natural, aquesta el va abandonar i va ser pujat per persones caritatives. Intel·ligent i estudiós, va fer de mestre d'escola i després de passant d'advocat i d'empleat. En 1879 va ser detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a cinc anys de reclusió. En sortir de presó, es va llançar a la propaganda anarquista i va decidir cometre un atemptat. Va marxar a París amb un revòlver i un amic li va procurar 200 grams d'àcid prússic. El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, va llançar des de les galeries superiors el flascó d'àcid en mig de Borsa de París. L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. El 26 de juny de 1886 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i durant el procés va provocar incidents que van fer ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca la revolució social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la dinamita!» El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a declarar que sentia no haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva acció de «propaganda pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i constret a relegació com a reincident. Enviat a Avinyó i al penal de l'Illa de Ré, va sortir el 6 de desembre de 1886 cap a la penitenciaria de Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març de 1887. El 10 de setembre de 1887 va agredir un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre, però ell va sortir amb dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887 va ser condemnat a mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat. En 1902 Jean Grave va llançar una crida de suport en Les Temps Nouveaux sobre la seva situació de «cadàver vivent». Mai més no se'n va saber res d'ell.

    ***

    Henri Gauche

    - Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix a París (França) el militant i periodista anarquista Henri Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Le Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Elancourt. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 a Elancourt (Illa de França, França).

    ***

    Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" del 25 de febrer de 1919

    - Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), en una família belga, l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per«difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a Le Courneuve i en 1935 fou un dels signats del«Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertaire de juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). Julien Béranger va morir la primavera de 1939 a Le Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.

    ***

    Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]

    - Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix a París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Louvet. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les EdicionsÉlisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a París (França).

    ***

    Francisco Pérez Ruano

    - Francisco Pérez Ruano: El 7 de febrer de 1919 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez Ruano, conegut com Perico. En 1924 emigrà amb sos pares a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Quan tenia 14 anys començà a treballar i s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, un poc més tard, a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari. Quan esclatà la Revolució representà la CNT en el comitè de l'empresa socialitzada on feia feina. El gener de 1938 s'incorporà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual lluità fins el final de la guerra com a soldat, donat la seva oposició a portar galons. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) per talar arbres al nord de França. Traslladat al departament de les Landes (Aquitània, Occitània), aconseguí escapar-se, però va ser detingut a Dax (Aquitània, Occitània) i inscrit en una companyia per construir barraques i després passà a treballar a la base de submarins que construïen els alemanys a Bordeus. Quan l'ocupació, lluità contra els nazis enrolat en un grup francoespanyol. En 1944, en el Ple d'Agen, va ser nomenat secretari de Coordinació del Comitè Departamental de Lot-Garona i després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània), integrant-se en diversos comitès locals i ocupant diversos càrrecs orgànics (vocal, secretari, etc.). En 1945 fou un dels creadors, amb Francesc Sàbat Romagosa, Josep Padilla Boloix i Fidel Lechón, de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa a l'exili, amb la finalitat de donar suport econòmic i mantenir contacte entre els confederals de Terrassa. Entre 1965 i 1967 i entre 1992 i 2000 ocupà la secretaria departamental de la Gironda. També, entre 1967 i 1971, fou secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) i, entre 1973 i 1979, secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1973 i 1976 fou membre del Comitè Nacional de l'Aliança Sindical i entre 1963 i 1967 de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1967 representà la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) en el congrés de l'AIT de Burdeos. En 1978 fou delegat al Congrés de la  Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). Fou un dels encarregats de salvaguardar els arxius del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1981, amb José Muñoz Congost, formà part de la delegació del Comitè Nacional de la CNT encarregada de peritar els documents dipositats a l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca. En 1983 assistí com a observador al Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou assidu delegat a plens regionals i nacionals i a congressos de l'interior i de l'exterior, com ara Llemotges (1961), Tolosa de Llenguadoc (1963), Montpeller (1965), Marsella (1967 i 1975), Madrid (Ple Nacional de setembre de 1977 i Congrés de la Casa de Campo de 1979), Granada (1995), etc. Sa companya, Felicidad Díaz, també fou una destacada militant. Col·laborà activament, amb donacions i amb saber, amb el Centre d'Estudis Llibertaris «Frederica Montseny» de Badalona i del Centre d'Estudis Llibertaris«Francesc Sàbat» de Terrassa. Francisco Pérez Ruano va morir el 23 de setembre de 2009 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

    ***

    Foto policíaca d'Idilio de León

    - Idilio de León: El 7 de febrer de 1944 neix al departament de Tacuarembó (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho, El Gauchito de León, Àngel,El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu«La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció «Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional – Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se «tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip«Puñales», el grup d'acció«Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    August Reinsdorf

    - August Reinsdorf: El 7 de febrer de 1885 és decapitat a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Havia nascut el 31 de gener de 1849 a Pegau (Saxònia, Alemanya). Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les sevesúltimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

    ***

    Eduardo Barriobero

    - Eduardo Barriobero y Herrán: El 7 de febrer de 1939 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Havia nascut el 29 de juliol de 1875 a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) i va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar enMadrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquestaèpoca feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit --el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades-- i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais --per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la«Llei de les Cadenes» --projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera --moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció--, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff;Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la«Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per«restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del«Puente de Vallecas» --muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc --oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.

    ***

    Foto policíaca de Maximilien Luce

    - Maximilien Luce:El 7 de febrer de 1941 mor a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. Havia nascut el 13 de març de 1858 a París (França). De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte,L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós«Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París.

    ***

    Foto policíaca de Luigi Ballarin quan va ser detingut a Lió (1927)

    - Luigi Ballarin: El 7 de febrer de 1948 mor a París (França) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Havia nascut el 5 de febrer de 1899 a Minas Gerais (Brasil), en una família d'emigrants italians. Retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisa Maniago, amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de«Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa«Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. El 7 de febrer de 1948 Luigi Ballarin va morir d'una crisi cardíaca a París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

    Luigi Ballarin (1899-1948)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. (Miquel López Crespí)


    Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II)


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra.



    El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

    I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”.

    Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina.

    Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre.

    Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin.

    Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes.

    Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936.

    Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Fa uns quants estius vaig llegir al diari Menorca que una anciana resident al geriàtric de Ciutadella havia aparegut morta amb unes estisores clavades al cap. Deixant de banda el dramatisme dels fets, la imatge em va semblar molt bèstia, molt plàstica. No la vaig poder veure, és clar, però a això ens dedicam els que fem ficció, a construir o reconstruir imatges, fets, successos que han ocorregut... al menys, dins el nostre magí. La imatge de la dona amb les estisores clavades a la closca anava creixent i cada vegada ocupava un espai més ample dins el rebost de les històries que volen ser narrades. Un dia la iamtge ja no va poder més i va esclatar i em va obligar a escriure-la. Vaig tardar molt. Som molt lenta escrivint. Les meues novel·les creixen a partir de la reescriptura de la primera frase. Creixen en amplària i en fondària. I a vegades en longitud. La història de L’illa sense temps no té res a veure amb el crim del geriàtric. Només té com a punt de partida la imatge de la dona amb les estisores clavades. Només.

    En aquesta novel·la hi ha molta Ciutadella. Una Ciutadella que he reconstruït a partir de records i de sensacions d’infantesa. Això vol dir que res no és el que sembla i que el que sembla tampoc no és. M’agrada que sigui així. Alguns lectors hi reconeixeran espais, i tal vegada personatges, però el paper que tenen no és el que han tingut en el que s’anomena “realitat”...

    Quan l’escrivia no vaig tenir mai la sensació d’estar fent una novel·la negra. Vaig conèixer els editors de Meteora al festival “El vi fa sang” a l’Espluga de Francolí. Els vaig dir que tenia una novel·la acabada. Em van demanar que els l’enviàs. Ho vaig fer. Ells hi van veure trets de novel·la de gènere que no vaig saber rebatre perquè no en sóc experta. M'agrada el negre com a lectora. I m'agraden els autors que fan negre perquè m'han acollit dins el seu grup i sé que cada vegada que ens trobam puc aprendre d'ells. Els editors de Meteora han tingut la generositat de publicar la novel·la tot i sabent que no podrien optar a ajuts institucionals i que probablement l'autora no en podria fer promoció. Durant tot el procés tant d'escriptura com de producció he comptat amb la complicitat de persones a qui respect moltíssim com ara Joan Carles Girbés, Empar Marco, Àngels Àlvarez. La novel·la és al carrer i jo no la puc acompanyar en cerca de lectors. Per això escric aquesta entrada al blog. Per això agraesc doblement l'esforç als editors i als lectors.


    0 0

    (publicat a l'AraBalears, 6/2/16)

    Em sap greu haver de confessar-ho, però jo em vaig fer lector amb Enid Blyton. Dic que em sap greu perquè el que queda bé és relatar una biografia de lector en què les grans aventures que ens fascinaven devers els deu anys siguin les que porten les firmes il·lustres de Robert Louis Stevenson, Jules Verne o Emilio Salgari. No va ser el cas: alguna cosa hi va haver, d’algun d’aquests, però el meu primer nom de capçalera va ser el d’aquesta senyora anglesa que avui és acusada, m’imagín que amb fonament, de sexista i conservadora. Naturalment, m’agradaven les seves novel·les de misteri i aventura, no les d’internats femenins. Per als blytonians, que segur que n’hi ha, que quedi clar que les novel·les dels Set Secrets són pitjors que les dels Cinc, que al seu torn no són tan bones com les de la col·lecció “Misteri”, que tampoc no arriben al nivell de les millors, que són les de la col·lecció “Aventura”. I ho defensaré allà on sigui necessari defensar-ho.

    El record d’Enid Blyton em va tornar no fa gaire quan vaig topar amb una notícia curiosa. L’Editorial Juventud, la mateixa en què els de la meva edat vàrem llegir aquells llibres, acaba de reeditar les traduccions castellanes de les aventures de “los Cinco”, i ho ha fet en versions políticament correctes. Sembla que les modificacions vénen dictades pels desitjos dels hereus de l’autora. En aquest nou llançament, per posar un exemple, ja no es diu que un personatge odia “ese tipo de labores propias de las chicas, tales como hacer las camas y fregar los platos”. I allà on originalment hi havia un campament de gitanos, que eren caracteritzats com a mala gent, ara hi ha un campament “de trotamundos”.

    L’operació no és cap novetat. Fa cinc anys ja hi va haver un cert rebombori quan una editorial nord-americana va publicar una edició dels grans clàssics Adventures of Huckleberry Finn i The Adventures of Tom Sawyer, tots dos de Mark Twain, en què s’havien eliminat les paraules nigger, forma diguem que poc amable de referir-se als negres, i injun, mot igualment despectiu per referir-se als que de joves coneixíem com els indis i que ara són Native Americans.

    Fixau-vos que us he contat aquestes coses sense emetre judicis de valor. D’entrada, és fàcil posar-se les mans al cap i despotricar contra la dictadura del que és políticament correcte. Una mirada una mica més detinguda potser ens podria fer distingir entre grans clàssics de la literatura i novel·la juvenil de consum, o entre edicions que reprodueixen el text original i edicions que ja són adaptacions. Però sí, admetem-ho: hi ha una dosi important de ximpleria, en aquestes revisions.

    Una altra notícia recent, en un ordre semblant de coses, és la de la recomanació de l’OMS de declarar no aptes per al públic infantil les pel·lícules en què apareixen personatges que fumen. Entre les pel·lícules de dos rombes hi hauria, per exemple, 101 dàlmates, en què Cruella de Vil, una de les millors dolentes de Disney, apareix amb la seva cigarreta endollada en un llarguíssim broquet. El problema de les prohibicions, o de les recomanacions en negatiu, és que se sap on comencen, però no on acaben. No fa falta gaire fantasia per imaginar que allò que es predica per al públic infantil passi al públic general, i que del tabac passi a altres productes nocius per a la salut. D’aquí a uns anys, l’OMS podria decidir desaconsellar les pel·lícules en què els personatges consumeixen aliments rics en sucre. Convid els cinèfils a fer la llista de les comedietes amb pastís de noces que passarien a ser “no aptes”.

    Torn a l’autora amb qui començava. Tenc la imatge de sortir del col·legi, un dia, i anar cap a casa a les totes, amb pressa de retrobar-me amb els protagonistes d’Aventura en el castillo, que el vespre abans havia deixat perduts per corredors foscos. Em queda això, de Mrs. Blyton: el gust incomparable d’una trama que et captura.


     


    0 0

      Enero 2016

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Coracha (muros en zigzag de unión con la Alcazaba)»
    Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Aljibe»
    Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Vista de la Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación (Catedral de Málaga, "La Manquita")»
    desde el Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Vista del Puerto»
    desde el Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Recinto del Castillo»
    Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Coracha (muros en zigzag de unión con la Alcazaba)»
    Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Vista del Puerto»
    desde el Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Recinto del Castillo»
    Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «La Malagueta (Plaza de Toros de Málaga)»
    desde el Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «La Farola (Faro)»
    desde el Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Recinto del Castillo»
    Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Recinto del Castillo»
    Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «La Malagueta (Plaza de Toros de Málaga)»
    desde el Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Vista de la ciudad»
    desde el Castillo de Gibralfaro (Alcázar de Gibralfaro)
    c/ Camino Gibralfaro

    «Vista del Puerto»
    desde la Corbacha (muros en zigzag de unión del Castillo con la Alcazaba)

    «Ayuntamiento de Málaga (La Casona del Parque, Casa Consistorial»
    Arquitectos:
    Manuel Rivera Vera y Fernando Guerrero Strachan
    desde la Corbacha (muros en zigzag de unión del Castillo con la Alcazaba)

    «Candados del Amor»
    La Corbacha (muros en zigzag de unión del Castillo con la Alcazaba)

    «Alcazaba»
    desde la Corbacha (muros en zigzag de unión del Castillo con la Alcazaba)

    «Ayuntamiento de Málaga (La Casona del Parque, Casa Consistorial»
    Arquitectos:
    Manuel Rivera Vera y Fernando Guerrero Strachan
    desde la Corbacha (muros en zigzag de unión del Castillo con la Alcazaba)

    «Túnel»
    c/ Mundo Nuevo

    «Reloj»
    Ayuntamiento de Málaga (La Casona del Parque, Casa Consistorial
    Arquitectos:
    Manuel Rivera Vera y Fernando Guerrero Strachan
    c/ Paseo Don Juan Temboury

    «Balcones»
    Alcazaba de Málaga
    c/ Paseo Don Juan Temboury

    «Farolas»
    Ayuntamiento de Málaga (La Casona del Parque, Casa Consistorial
    Arquitectos:
    Manuel Rivera Vera y Fernando Guerrero Strachan
    c/ Paseo Don Juan Temboury

    «Músico»
    c/ Paseo Don Juan Temboury

    «Monumento a Juan Temboury Álvarez»
    Escultor:
    Adrián Risueño
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta»
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Escultura "Alegoría del Verano"»
    Escultor:
    Adrián Risueño
    Jardines de la Alcazabilla (Jardines de Ibn Gabirol, Jardines del Teatro Romano)
    c/ Alcazabilla

    «Escultura "Alegoría del Invierno"»
    Escultor:
    Adrián Risueño
    Jardines de la Alcazabilla (Jardines de Ibn Gabirol, Jardines del Teatro Romano)
    c/ Alcazabilla

    «Teatro Romano y Alcazaba»
    c/ Alcazabilla

    «La Corbacha (muros en zigzag de unión del Castillo -Alcázar de Gibralfaro- con la Alcazaba)»
    desde el Teatro Romano
    c/ Alcazabilla

    «Teatro Romano y la Corbacha (muros en zigzag de unión del Castillo -Alcázar de Gibralfaro- con la Alcazaba)»
    c/ Alcazabilla

    «Teatro Romano y la Corbacha (muros en zigzag de unión del Castillo -Alcázar de Gibralfaro- con la Alcazaba)»
    c/ Alcazabilla

    «Turistas»
    Jardines de la Alcazabilla (Jardines de Ibn Gabirol, Jardines del Teatro Romano)
    c/ Alcazabilla

    «Cine Albéniz»
    c/ Pozo del Rey

    «Monumento a Salomón Ben Gabirol»
    Escultor:
    Hamilton Reed Armstrong
    Jardines de la Alcazabilla (Jardines de Ibn Gabirol, Jardines del Teatro Romano)
    c/ Alcazabilla

    «Bodega "El Pimpi"»
    c/ Alcazabilla

    «Graffiti»
    The Monkey House
    Erasmus Pub
    c/ Álamos

    «Edificio»
    Plaza de San Pedro de Alcántara

    «Busto de Rockberto»
    Escultor:
    Víctor Carrasco
    Plaza de San Pedro de Alcántara

    «Camarón»
    Tasca "La Tranca"
    c/ Carretería

    «Vista Interior»
    Tasca "La Tranca
    c/ Carretería

    «Ventana»
    c/ Carretería

    «Vista calle»
    c/ Molinillo del Aceite

    «Vista calle»
    c/ Andrés Pérez

    «Interior Tienda»
    Arte Cofrade Hermanos Martos
    c/ Carretería

    «Vista calle»
    c/ Puerta de Antequera

    «Vista calle»
    c/ Postigo Aranace

    «Puente de Armiñán»
    desde el Puente de la Aurora (Puente de Alfonso XIII)
    Río Guadalmedina
    c/ Mármoles

    «Músico»
    Plaza de la Aurora

    «Cine Albéniz»
    c/ Alcazabilla

    «Músico»
    Jardines de la Alcazabilla (Jardines de Ibn Gabirol, Jardines del Teatro Romano)
    c/ Alcazabilla

    «Teatro Romano y la Corbacha (muros en zigzag de unión del Castillo con la Alcazaba)»
    c/ Alcazabilla

    «Teatro Romano y la Corbacha (muros en zigzag de unión del Castillo con la Alcazaba)»
    c/ Alcazabilla

    «Fuente»
    Acceso a la Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta de la Torre Vaída (Puerta en recodo)»
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta de la Torre Vaída (Puerta en recodo)»
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Torre con celosías»
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta»
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta en recodo»
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Cactus»
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta de las Columnas»
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Adarve»
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Torre del Cristo»
    Acceso al 1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta»
    Torre del Cristo
    Acceso al 1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta en recodo»
    Torre del Cristo
    Acceso al 1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta en recodo»
    Torre del Cristo
    Acceso al 1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Torre del Cristo»
    Acceso al 1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta en recodo»
    Torre del Cristo
    Acceso al 1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Patio de armas»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta»
    Patio de Armas
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Jardín y Torre»
    Patio de Armas
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta de los Cuartos de Granada»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta de los Cuartos de Granada»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta de los Cuartos de Granada»
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Fuente de la Ballena»
    Puerta de los Cuartos de Granada
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Rincón»
    Puerta de los Cuartos de Granada
    1º Recinto amurallado (Recinto inferior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Corbacha (muros en zigzag de unión de la Alcazaba con el Castillo -Alcázar de Gibralfaro-) y Torre del Cristo»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Torre del Cristo»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Corbacha (muros en zigzag de unión de la Alcazaba con el Castillo -Alcázar de Gibralfaro-)»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Torre del Homenaje»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta y Jardín»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Corbacha (muros en zigzag de unión de la Alcazaba con el Castillo -Alcázar de Gibralfaro-)»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Torre del Homenaje»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Corbacha (muros en zigzag de unión de la Alcazaba con el Castillo -Alcázar de Gibralfaro-) y Torre del Homenaje»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Arquería lobulada»
    Torre de Maldonado y de la Armadura Mudéjar
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Techumbre de madera»
    Torre de Maldonado y de la Armadura Mudéjar
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Ventanas con celosía»
    Torre de Maldonado y de la Armadura Mudéjar
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta»
    Torre de Maldonado y de la Armadura Mudéjar
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Arcos»
    Torre de Maldonado y de la Armadura Mudéjar
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Ventanas con celosías»
    Patio de los Naranjos
    Palacio Nazarí
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Ventanas con celosías»
    Patio de los Naranjos
    Palacio Nazarí
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Ventanas con celosías»
    Patio de los Naranjos
    Palacio Nazarí
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Ventanas con celosías»
    Palacio Nazarí
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Techumbre»
    Palacio Nazarí
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    «Puerta»
    2º Recinto amurallado (Recinto Superior)
    Alcazaba
    c/ Alcazabilla

    Palma, 7 de febrero de 2016



    0 0

    Hem realitzat un informe i un vídeo sobre les deficiències en accessibilitat que presenten els espais i edificis públics del municipi, per tal que s'inclogui al pressupost una partida per a elaborar un Pla d'Accessibilitat i Eliminació de les Barres Arquitectòniques.


    Des d'Alternativa per Pollença fa ja un bon grapat d'anys que lluitam per aconseguir tenir un municipi accessible. Ja l'any 2007 vàrem presentar una moció, que el Ple va aprovar, per tal d'elaborar un Pla d'Accessibilitat i Supressió de Barreres Arquitectòniques. Des de llavors ençà, insistim en aquesta qüestió sense gaire èxit. Els darrers anys hem fet al·legacions als pressuposts demanant un Pla d'Accessibilitat i no han estat acceptades. Amb excuses de que s'ha fet feina en aquest tema, s'ha intentat tapar el fet que els treballs fets només han estat intervencions aïllades, sense planificació, fins al punt indecent que obres noves municipals com la fase II de dotació de serveis de Gotmar, s'han fet sense tenir-ho en compte i presenten obstacles i barreres arquitectòniques.

    Enguany, de cara als pressuposts del 2016, ja vàrem fer una sèrie de propostes entre les que s'incloïa fer un projecte integral per cada nucli de població del municipi, que reculli els problemes i deficiències existents (voravies sense rampa, obstacles diversos, clots dels arbres sense omplir...) i una planificació calendaritzada de les intervencions per a solucionar-ho en el que queda de legislatura, començant enguany i reservant una partida per a tal efecte. Com que en els esborranys que ens han presentat des de l'equip de govern no hi surt reflectit hem volgut fer públic un informe per tal de fer reflexionar a tothom, però especialment a l'equip de govern, sobre aquesta problemàtica.

    Les barreres arquitectòniques o la manca d'accessibilitat en els espais públics és quelcom que pot no ser percebuda fàcilment per les persones que no estan afectades per la mobilitat reduïda. Per fer-ho visible, des d'Alternativa hem seleccionat unes zones de cada nucli del municipi i les hem recorregudes, prestant especial atenció, a les deficiències en accessibilitat i les hem documentat i fotografiat. També hem elaborat un vídeo. El resultats de l'informe són bastant tristos: la majoria de voravies no són aptes perquè hi circulin persones amb mobilitat reduïda i, fins i tot, bastants d'edificis públics no són accessibles.

    Esperam que no passi un any més sense abordar de forma seriosa una qüestió d'igualtat i justícia social tan bàsica com aquesta.

    A l'enllaç podeu llegir l'informe

     

     

    0 0

    [08/02] La Canadenca - Soubrié - Giardo - Monterneau - Pariente - Assi - Jaeger - Kropotkin - Metge - Taratuta - Barbedette - Mur - Baquero - Gómez - Adão

    Anarcoefemèrides del 8 de febrer

    Esdeveniments

    Corda de presos travessant Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La Canadenca

    - Vaga de La Canadenca: El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de François Soubrié (ca. 1894)

    - François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a Decazeville (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquestúltim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuple de l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats.

    ***

    Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)

    - Giovanni Giardo: El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en versió francesa Jean-Eugène-Abondio Giardo. Sos pares es deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a França, on treballà d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista Ravachol, per les seves activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de març de 1892, juntament amb 31 anarquistes de diferents indrets (Itàlia, Bèlgica, Alemania i Àustria) que residien a París (França). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Obrers pissarrers francesos

    - Louis Monterneau: El 8 de febrer de 1877 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monterneau. Son pare fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé i de ben jovenet començà a militar amb ell. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nombroses vegades delegat del seu sindicat en els congressos d'aquesta federació, especialment en 1922 a Angers i en 1924 i 1931 a París. Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En 1936 abandonà la militància, però a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monterneau va morir el 9 de desembre de 1959 a Trélazé (País del Loira, França).

    ***

    Cristóbal Pariente Ojeda

    - Cristóbal Pariente Ojeda: El 8 de febrer de 1916 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família nombrosa de treballadors, el militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente Ojeda. Adherit molt prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan tenia 14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu militant cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir, però la repressió deixà unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura, pogué salvar la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar en l'Exèrcit republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps de concentració francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou deportat, amb el número de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8 d'abril de 1941 al camp de Gusen. Cristóbal Pariente Ojeda va morir el 25 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

    - Adolphe Assi: El 8 de febrer de 1886 mor a Nouméa (Nova Caledònia) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Havia nascut el 27 d'abril de 1841 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada«Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador fins a la seva mort.

    Adolphe Assi (1841-1886)

     ***

    Hans Jaeger

    - Hans Jaeger: El 8 de febrer de 1910 mor de càncer en un hospital d'Oslo (Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Havia nascut el 2 de setembre de 1854 a Drammen (Buskerund, Noruega). Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta).

    ***

    Kropotkin fotografiat per Edward Gooch

    - Piotr Kropotkin: El 8 de febrer de 1921 mor a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia), el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Havia nascut el 9 de desembre de 1842 --el 27 de novembre segons el calendari julià rus-- a Moscou (Rússia). Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero iÉlisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la«Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme«anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista,Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant --en contacte amb el futur laborisme britànic-- els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista --altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme.

    ***

    Marius Metge en una foto antropomètrica

    - Marius Metge:El 8 de febrer de 1933 mor a Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Havia nascut el 7 de juliol de 1890 a Le Teil (Delfinat, Occitània). Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

    ***

    Olga Taratura

    - Olga Taratuta: El 8 de febrer de 1938 és afusellada per les autoritats soviètiques la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta --encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka, Valia,Tania, D. Basist, etc.). Havia nascut el 21 de gener de 1876 --diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)-- a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista«Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.

    ***

    Lucien Barbedette

    - Lucien Barbedette:El 8 de febrer de 1942 mor a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) l'intel·lectual anarquista Lucien Barbedette. Havia nascut el 13 d'agost de 1890 a Levaré (País del Loira, França). Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdicLa Clamour --almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936--, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars);Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936),òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932),òrgan del lliure pensament; La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique:étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions:étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycleéternel (1938), Comprendre (1939),Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.

    ***

    Camp de concentració de Gusen

    - Martín Mur Escamilla: El 2 de febrer de 1943 mor a Gusen (AltaÀustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Havia nascut el 25 de setembre de 1908 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou conseller municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348.

    ***

    Cartell de la 26 Divisió

    -Ángel Baquero: El 8 de febrer de 1991 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Baquero. Havia nascut cap al 1907. Es va afiliar a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit republicà (antiga Columna Durruti). En acabar la contesa, creuà els Pirineus i després de passar per camps de concentració s'establí amb sa companya Juana a Layrac (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local d'Agen de la CNT de l'Exili i en la Lliga de Mutilats del departament d'Olt i Garona.

    ***

    Camp de concentració de Setfonts

    - Jesús Gómez: El 8 de febrer de 1995 mor a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jesús Gómez. Havia nascut en 1909 a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya). De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona, fundà una família i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez es retirà a Argelers i s'afilià a la CNT de Perpinyà.

    ***

    Luísa Adão

    - Luísa Adão:El 8 de febrer de 1999 mor a Portugal la militant anarquista Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Havia nascut el 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de juny– de 1914 a Sétubal (Sétubal, Lisboa, Portugal). Llibertària des dels 16 anys, era filla del destacat anarquista Francisco Rodrigues Franco i de Sabina Franco, i treballà a fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions delegada del seu sindicat i n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i infermer Raúl Elias Adão. Posteriorment esdevingué auxiliar d'infermeria i es traslladà amb son companya a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal).

    Escriu-nos

    Actualització: 08-02-15


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)


    Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)



    Per Miquel López Crespí, escriptor


    La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.

    Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.

    En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

    En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

    Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

    Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

    Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

    Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

    Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

    Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

    "La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    Fa uns dies saltà a la llum la notícia de la detenció de dos titellaires de la companyia Títeres desde abajo per suposat enaltiment del terrorisme. Tot això després de que algunes persones del públic truquessin a la policia al bell mig d’una representació de titelles anomenada “La bruja y don Cristobal”. L’obra va ser interrompuda, la policia va detenir als dos titellaires i des de llavors estan tancats incomunicats a la presó i acusats de terroristes.
     
    A partir d’aquell moment les televisions, ràdios i diaris no deixaren de parlar d’apologia d’ETA, de falta de respecte a les víctimes i de responsabilitats polítiques. També es filtraren imatges, repetides per totes les televisions, que foren tretes de context i que poc o res tenien a veure amb la befa a les víctimes del terrorisme -ni res per l’estil-. De la mateixa manera els mitjans inventaren mil i una històries sobre violacions de monges i un llarg etcètera d’elucubracions que responen més bé a l’interès dels mitjans per aconseguir audiència o vendre diaris (ja sabem que el terrorisme sempre ha donat bon share) que a la realitat.
     
    La bolla va créixer tant en tant poc temps que inclús el progre ajuntament de Madrid va denunciar als titellaires i ha cessat als responsables de la programació. No podien quedar malament davant l’opinió pública i reaccionaren a l’instant, tot i no conèixer el cas en profunditat.
     
    Perquè us feu una idea de què anava l’obra, aquí posam un resum que explica la part polèmica:
     
    “Al respecto, y para indicar unas necesarias aclaraciones, debemos relatar lo que es, en realidad, la obra. En esencia, “La Bruja y don Cristóbal” procura representar, bajo las figuras recurrentes de cuentos y teatros, la “caza de brujas” al movimiento libertario que ha sufrido en los últimos años, con los montajes policiales estilo “Operación Pandora”. La obra está protagonizada por una bruja, que representa a las personas de mala fama pública, y que se ve en la situación de enfrentarse a los cuatro poderes que rige la sociedad, esto es: la Propiedad, la Religión, la Fuerza del Estado y la Ley. La protagonista está en su casa, y, en primer lugar, su vida es interrumpida por la aparición del “Propietario”, que resulta ser el legítimo poseedor legal de la casa donde vive. No existen monjas violadas; bajo la forma de los muñecos, los adultos podemos comprobar que el propietario decide aprovecharse de la situación para violar a la bruja; en el forjeceo, la bruja mata al propietario. Pero queda embarazada, y nace un niño. Es entonces cuando aparece la segunda figura: una monja, que encarna la Religión. La monja quiere llevarse al niño, pero encuentra resistencia en la bruja, y en el enfrentamiento, la monja muere. Es entonces cuando aparece el Policía, que representa la Fuerza del Estado, y golpea a la bruja hasta dejarla inconsciente, y tras ello, construye un montaje policial para acusarla ante la Ley, colocando una pancarta de “Gora Alka-ETA” sobre su cuerpo, que intenta mantener en pie para realizar la foto, como prueba. A partir de este montaje policial, surge la cuarta figura, que es la del Juez, que acusa, y condena a muerte, a la protagonista, sacando una horca. La bruja se las arregla para engañar al juez, que mete la cabeza en su propia soga, y la aprovecha para ahorcarle, para salvar su propia vida. El relato continúa algo más, pero esta es la esencia de lo que transcurre, y donde se encuentra toda la polémica.”
     
    Més enllà de tot això, també s’exigeixen responsabilitats polítiques a l’ajuntament de Madrid per programar una obra com aquesta i oferir-la per a nins. I això fins i tot és molt discutible i res té a veure amb els titellaires empresonats. Ells mai han dit per enlloc que l’obra sigui per a nins, sinó tot al contrari. Basta veure el seu web. El problema és que hi ha gent que no pot entendre com els titelles puguin ser també per adults. I, anant una mica més enllà i vist l’argument, és increïble el cinisme de la nostra societat: els nins viuen cada dia en un món molt més violent i deshumanitzat del que mostra l’obra de titelles, i tampoc passa res. La doble moral hipòcrita de la nostra societat no té límits.
     
    Per tot això pensam que aquestes detencions i denúncies fetes per la gent que era al teatre i no els agradava l’obra, per la policia, l’estat i els mitjans de comunicació no és més que un linxament intencionat. Un episodi més de la repressió indiscriminada i la recerca d’un terrorisme que doni sentit a l’Estat, que creï por entre la població. Ara que ETA no actua, cal cercar un altre cap de turc. Fa uns anys que vivim una cacera de bruixes contra la dissidència amb arguments absurds i muntatges policials.
    Per tot això exigim la posada en llibertat dels detinguts i la retirada de tots els càrrecs. Així com també exigim l’abolició de la llei antiterrorista que permet que dos titellaires vagin a la presó, incomunicats, tan sols perquè una sèrie d’energúmens no entenen els arguments de les seves obres.
     
    Llibertat pels detinguts!
    Basta de repressió!
     
     
     

     

    0 0
  • 02/09/16--20:47: Ara toca Podemos?
  • Article d'opinió de Pere Sampol.

     A mitjan anys setanta, coincidint amb l’agonia i la mort del dictador, l’oposició democràtica que havia lluitat contra el franquisme, és a dir, les esquerres, s’anaren estructurant en torn al Partit Comunista d’Espanya (PCE) i a una munió de partits socialistes adaptats cadascun al seu territori: el PSC a Catalunya, el PSGA a Galícia, Euzkadiko Ezkerra al País Basc, el PSA a Andalusia, el PSV al País Valencià, el PSI a Balears, a més d’altres partits semblants a altres territoris. De cara a les primeres eleccions generals, aquests partits s’organitzaren a l’entorn de la Federació de Partits Socialistes que es presentà a les eleccions en coalició amb el Partit Socialista Popular (PSP), liderat per Enrique Tierno Galván, una persona de gran prestigi intel•lectual i que, dos anys després, es convertiria en batlle de Madrid. Era una candidatura potent, amb una forta implantació territorial i un líder carismàtic. Vet aquí, però, que la socialdemocràcia europea optà per donar suport polític, econòmic i mediàtic al PSOE i al seu jove líder, Felipe González. I aquell partit, gairebé sense bases, es convertí en la segona força política, després de l’UCD d’Adolfo Suárez, mentre que el PSP i els seus socis federats no arribà al sis per cent dels vots.
    A partir d’aquí, el PSOE llançà una OPA, més o menys hostil, als partits socialistes d’àmbit territorial. Amb un discurs federalista i d’esquerres, antimilitarista, el PSOE absorbí el PSP i la majoria de partits socialistes: uns amb la promesa de tenir grup parlamentari propi (el PSC) i uns altres perquè patiren escissions traumàtiques que els deixaren molt debilitats. A Galícia quedà una part del PSGA, que seria l’embrió del BNGA —que ha arribat a tenir més del 20% dels vots—; a Aragó quedà la Xunta Aragonesista; al País Valencià es fundà la Unitat del Poble Valencià, i a Balears, després d’una greu escissió, el PSI donà pas al PSM de Mallorca i de Menorca, que adoptaren una estructura federal.

     

    Vet aquí que el PSOE, pocs anys més tard, l’any 1982 guanyà les eleccions per una amplíssima majoria absoluta. Però, d’aquella Espanya federal només en quedà el nom. I de l’eslògan del PSOE “OTAN, de entrada NO”, en quedà un entusiasta SÍ a l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, que guanyà per poc marge de vots gràcies a una gran campanya mediàtica.
    A poc a poc, des de l’esquerra, tornaren a créixer els partits sobiranistes o partidaris de l’autodeterminació. Amb tot en contra, sense suport dels mitjans de comunicació, sense mitjans econòmics, però amb una creixent implantació territorial basada en candidatures municipals, el nacionalisme d’esquerres s’anà convertint en una seriosa alternativa de govern als Països Catalans, a Euskadi i a Galícia. Com a mostra, els grans resultats electorals obtinguts a les passades eleccions municipals i autonòmiques. La crisi del bipartidisme, la corrupció dels dos grans partits, les polítiques neoliberals impulsades durant la darrera etapa de Zapatero i els quatre anys de Rajoy, auguraven un fort creixement a les forces polítiques que havien treballat tan durament durant anys, denunciant la corrupció i creant una xarxa de militància política honesta i altruista.
    Però, com ja va passar els anys setanta, de cop i volta apareix a les pantalles de televisió i a les portades dels diaris una cara nova, que, a les eleccions europees, fins i tot, és el logotip de les paperetes electorals de la candidatura de Podemos. Ens promet reformar la Constitució i defensa una Espanya plurinacional, també promet grup parlamentari propi als seus socis de “la perifèria” i ataca durament les oligarquies, “la casta”, i defensa la República... I quan ha fet un gran resultat electoral, resulta que no pot formar quatre grups parlamentaris i que no té força per modificar la Constitució i que defensar la República no és una prioritat i que segons qui (com qualque gran banquer) no és casta i que el referèndum de Catalunya ja no és una línia vermella... Això és així, perquè ara el que importa és llevar la dreta del govern, perquè això és el que realment importa, perquè tota la resta pot esperar perquè, tanmateix, amb un ministeri de l’Espanya plurinacional ja podem anar tirant.
    Perdonau-me, però aquesta pel•lícula ja l’havíem vista i, malgrat tot, molts de sobiranistes i d’autodeterministes tornen picar l’ham. De bell nou, des de l’esquerra espanyola es tornen a fagocitar opcions de canvi real a l’Estat espanyol, les que qüestionen l’estructura caduca i casposa d’un Estat que sempre ha perseguit la uniformització i l’aniquilació de les llengües i cultures no castellanes.
    És clar que és important impedir que la dreta espanyola segueixi governant, però sense oblidar que, el que és imprescindible és preservar i fer créixer les opcions polítiques que evitin la consumació del projecte nacional castellà i, en el nostre cas, impedir un espoli fiscal que ja és asfixiant.

    0 0

    [09/02] «La Federación Igualadina» - «Le Bandit du Nord» -«Alba Roja» - Sartorio - Cauvin - Bontemps - Puig Serrau - Masson - Adrián del Valle - Benetti - Miranda - Caruso - Anciaux - Manent - Saña - Kalin

    Anarcoefemèrides del 9 de febrer

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Federación Igualadina"

    - Surt La Federación Igualadina: El 9 de febrer de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número del periòdic setmanal anarcocol·lectivista La Federación Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada. Eco del proletariado. Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i col·lectivisme». Sorgida arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada, era el portaveu de les seccions sindicades en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció estava format per Bonaventura Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau Font Poch, Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer de Santa Caterina d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i més tard al carrer de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb pseudònims, però sí les cartes (Abayá, Maria Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili, Magí Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.). Publicava moltes circulars i comunicats oficials de les respectives seccions o unions, així com notícies sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams d'ofici, etc.) i conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen Socialista de Reus (1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es distribuïen arreu la Península. Publicà per lliuraments el fullet A los jóvenes, de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números, l'últim el 17 de juliol de 1885 i deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de l'epidèmia de còlera d'aquell any.

    ***

    Capçalera de "Le Bandit du Nord"

    - Surt Le Bandit du Nord:El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.

    ***

    Portada del primer número d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

    - Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

    - Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).

    ***

    Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

    - Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Charles-Auguste Bontemps. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. Incorporat al front el setembre de 1917, és ferit i desmobilitzat l'abril de 1919. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme.És en aquestaèpoca quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració enCe qu'il faut dire --reprès per Louis Louvet--, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un«col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929),Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).

    ***

    Josep Puig Serrau

    - Josep Puig Serrau: El 9 de febrer de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT --carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba, on formà part de la CNT local. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc, Occitània).

    Josep Puig Serrau (1909-2008)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Émile Masson

    -Émile Masson:El 9 de febrer de 1923 mor a París (França) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Havia nascut el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912),Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie desîles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

    ***

    Adrián del Valle Costa

    - Adrián del Valle Costa: El 9 de febrer de 1945 mor a l'Havana (Cuba) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Havia nascut el 27 de juny de 1872 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney --d'aquí agafà el pseudònim--, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció --signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro-- i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista«Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País --s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns--, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia,La Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc.

    ***

    Aladino Benetti

    - Aladino Benetti: El 9 de febrer de 1946 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Aladino Benetti. Havia nascut el 3 de novembre de 1894 a Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Attilio Benetti i Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a l'Estat de São Paulo, però el pare morí de febrer groga quan ell només tenia dos anys. Amb sa mare i dos germans retornà a Itàlia, on la família visqué en condicions miserables. No podent continuar amb els estudis primaris per qüestions econòmiques, es posà a fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys trobà feina de componedor caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en una fàbrica de motors industrials i esdevingué torner. Un any després perdé la feina i s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell de guerra, participà en la Guerra de Líbia i després en la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, retornà a la vida civil i obrí un petit taller de mecànica, però posteriorment decidí passar il·legalment a França. Trobà feina en algunes oficines mecàniques de la regió parisenca i s'acostà al moviment anarquista. El febrer de 1921 retornà a Itàlia i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia). Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i freqüentà les reunions anarquistes i començà a involucrar-se en les lluites sindicals, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit«menjador obrer» a la plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un dels principals llocs de reunió del moviment anarquista genovès. Quan els escamots feixistes prengueren els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses, insults, oli de ricí, intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a la continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per la policia, i per tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925 trobà feina en l'Agència de Transport Marítim «Marelli». Un informe policíac de 1926 el considerava com un dels «caps» de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes Polítiques de París. Per tot això, el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys a l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a disposició del Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves. Després d'acomplir la pena, retornà a Gènova, on va ser contínuament vigilat i de tant en tant empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna personalitat feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano, etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que gairebé li va impossibilitar la militància política, encara que mantingué contactes epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el setembre de 1933 mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, després de la seva mort, amb la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de contínua persecució, tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja que les empreses que el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva«perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per aquesta raó, decidí obrir una petita botiga, però a començament de 1937 la poca feina el va obligar a tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de 1937 decidí traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa mare i sa germana. Encara que inscrit en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en determinades circumstàncies», la Prefectura de Milà no aplicà aquesta regla estrictament i finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després de diversos treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a torner en la «Società Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto San Giovanni, a prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es va descobrir que patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba milanès, el 10 de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo, Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les autoritats feixistes proposaren el seu internament «en consideració a la seva perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut, enviat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Setmanes després, davant la seva constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri de l'Interior decidí traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia) i, posteriorment, als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna, on va romandre fins a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945 participà amb son fill en la batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou un dels promotors del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la seva secretaria en representació dels anarquistes. També va ser nomenat inspector confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals, anant i venint per la província de reunió en reunió. Fou un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi, de la constitució de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i de la qual va ser nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa que va ser difós arreu la província l'agost de 1945. Els companys de Gènova li van demanar que es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En arribar, reprengué la seva militància, participant activament en la FCL de Ligúria, encarregant-se de promoure la publicació del periòdic d'aquesta organització, L'Amico del Popolo, que sortí el 3 de març de 1946. Abans que es publiqués aquest, però, Aladino Benetti va morir el 9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria, Itàlia). La seva correspondència amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la Storia della Resistenza e delle Società Contemporanea» de Mòdena.

    Aladino Benetti (1894-1946)

    ***

    Francisco Miranda Concha

    - Francisco Miranda Concha: El 9 de febrer de 1950 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Miranda Concha –el segon llinatge a vegades citat com Sancho. Havia nascut en 1869 a Madrid (Espanya). Fou el fillastre d'Anselmo Lorenzo Asperilla –sa mare, Francisca Concha Gordo, després de enviudar de José Miranda, anarquista internacionalista, s'uní a Lorenzo. D'antuvi treballà com a moliner i després com a enquadernador. En 1902 presidí el Comitè Antimilitarista de Barcelona i l'octubre d'aquest mateix any intervingué en una gira de propaganda per Andalusia. El 15 de novembre de 1905 va ser jutjat en l'anomenat «Procés de les Bombes del Coll» –sobre unes bombes trobades a la muntanya del Coll de Barcelona– i fou absolt. Durant la Setmana Tràgica de Barcelona formà part del Comitè de Vaga i, amb Jaume Aragó i García, organitzà un grup a la Rambla que intentà assaltar la comissaria; per aquests fets, l'agost de 1909 hagué de fugir de la Península. Amb Eusebi Carbó Carbó, organitzà el Grup Anarquista Espanyol de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), estretament relacionat amb els exiliats peninsulars de París (França). En aquesta època fou buscat per la policia a Marsella (Provença, Occitània). Participà en la sessió secreta del I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del 16 de setembre de 1911 i fou empresonat cinc dies després de la seva clausura; posteriorment assistí a diverses reunions amb la finalitat d'escampar la vaga revolucionària. En 1912 participà activament en les activitats del Centre Obrer d'Estudis Socials de Barcelona. En aquests anys treballava de mosso de magatzem. El 12 de juliol de 1913 dos textos seus (Diferencias entre el sentimiento y las ideas i Estrofas rojas) van ser llegits en un festival celebrat a l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. El 5 d'agost de 1913 va ser detingut, amb altres companys, a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) durant un míting de vaguistes. Entre 1913 i 1914, quan la CNT era il·legal, fou membre de la seva comissió clandestina a Catalunya. Com a representant la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, va assistir a l'Assemblea Nacional Unitària convocada per la Federació Nacional de l'Art Fabril, celebrada el 18 d'octubre de 1914 a Mataró. Després de la reconstrucció de la CNT, en 1915 va ser secretari ajudant del primer Comitè Nacional confederal i el maig d'aquell any assistí al Congrés Internacional de la Pau del Ferrol. Participà en els mítings pro amnistia de 1916 i 1917 i, en aquest últim any, va ser nomenat secretari de la Regional de Catalunya de la CNT fins que fou substituït per Ángel Pestaña Núñez. Signà, amb Salvador Seguí Rubinat iÁngel Pestaña Núñez, un manifest, publicat el 7 de maig de 1917 en Solidaridad Obrera, on es defensaven de l'acusació de gemanofília solapada i confessaven les seves majors simpaties pels aliats, encara que sense perdre el seu sentit crític, ja que l'imperialisme també inspirava els governs que lluitaven contra l'Imperi Alemany. Entre 1917 i 1918 fou secretari general de la CNT. En aquests anys, participà freqüentment en mítings i gires propagandístiques i fou força actiu en vagues, com ara la vaga general revolucionària d'agost de 1917, en la qual fou membre del Comitè de Vaga a Barcelona, i en la de La Canadenca de 1919. El gener de 1919 va fer un míting, amb Lola Ferrer Miralles, a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), i poc després fou detingut a València i tancat al vaixell-presó Pelayo. El 19 de març participà en el míting de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona proposant en nom dels presos l'acabament de la vaga de La Canadenca. En 1920 fou un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro de Madrid. Durant la dècada dels vint va escriure en Regeneración de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). El febrer de 1921 va ser detingut i empresonat durant dos anys arran de l'assassinat d'Eduardo Dato. Partidari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Porvenir del Obrero, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Tramontana, etc. En 1936, durant la Revolució, fou responsable de les seccions de tancament i repartiment del Comitè de Control del periòdic El Mundo Deportivo de Barcelona.

    ***

    Eghilberto Caruso

    - Eghilberto Caruso: El 9 de febrer de 1961 mor a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Havia nascut el 22 d'octubre de 1898 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per«possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants.

    ***

    Marie-Adèle Anciaux

    - Marie-Adèle Anciaux:El 9 de febrer de 1983 mor a Chartres (Centre, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Havia nascut el 8 de març de 1887 a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França). Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció.

    ***

    Joan Manent (París, 1960)

    - Joan Manent i Pesas: El 9 de febrer de 1984 mor a París (França) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Havia nascut el 22 d'abril de 1902 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.

    Joan Manent i Pesas (1902-1984)

    Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1976

    ***

    Joan Saña Magrinyà

    - Joan Saña Magrinyà: El 9 de febrer de 1992 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà–el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. Havia nascut el 17 de maig de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

    ***

    Nikita Kalin

    - Nikita Kalin: El 9 de febrer de 2012 es assassinat a Samara (Samara, Rússia) l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Havia nascut el 31 d'octubre de 1991 a Rússia. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències. Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada.

     Escriu-nos

    Actualització: 03-11-15


    0 0

    Mallorca: el paradís perdut – Biniaraix (XIV) -


    Vet aquí un món en perill. Un món que han cantat els nostres poetes i han pintat els artistes que han estimat Mallorca i que avui, com hem escrit ara i adés, ja corre perill. I si per un plat de llenties destruíem el que cantaren les nostres escriptors, els esperits sensibles que estimàvem la nostra terra... quina herència de ciment i hamburgueseries llegarem als nostres fills, a les generacions que vendran rere nostre? Mons misteriosos del barranc de Bianiaraix, del torrent de l'Ofre, de les valls ocultes de la serra de Tramuntana, dels raconets d'Escorca, Sóller, Pollença. Haurem de tornar als clàssics, llegir novament l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, per a destriar com era aquella illa que desapareix a pas de gegant. (Miquel López Crespí)


    Miquel Costa i Llobera va ser un mestre en la tasca de cantar el nostre paisatge. La seva concepció clàssica de la poesia, els profunds coneixements que tenia de la cultura grega i romana, una concepció moderníssima de l'ús de la llengua catalana, l'han fet un autèntic pioner en el camp de la poesia mallorquina. I, indubtablement, en la manera d'expressar alguns dels sentiments més profunds del poble mallorquí. Fins aquell moment hi havia massa arcaisme, massa temes arnats, en les composicions dels jocfloralistes de la pàtria. Molts poetes de finals del segle XIX omplen pàgines i més pàgines amb ridícules buidors historicistes. Històries de ducs i comtes escrites en un català tan edulcorat i fals que no servia per a bastir els fonaments d'una cultura vigorosa, a l'alçada del poble que havia servat la llengua en temps d'oprobi i opressió. Uns dels mèrits principals de Miquel Costa i Llobera és precisament el d'haver sabut bastir un català literari d'una modernitat increïble, un català que encara avui dia mostra tot el seu accentuat vigor i potència. Mirau sinó aquests versos de "La vall", que encara commouen l'ànima des mallorquins i que ens fan pensar en el món que envolta totes aquestes fotografies relaciones amb l'aigua que ha fet Bartomeu Payeras.


    Jo sé una vall galana

    que enmig de nues serres destria,

    i, harmònica, agermana

    delícia i pau, bellesa i melangia.

    Tant si de neu blanquegen

    les serres com si hi bull la solellada,

    tot l'any hi remoregen

    les fonts entre la murta perfumada.


    ...

    Allà és més escoltívol

    el cantar dels aucells, l'alè de l'aire

    i el regueró fresquívol...

    Allà tot quan floreix dóna més flaire.1


    Vet aquí un món en perill. Un món que han cantat els nostres poetes i han pintat els artistes que han estimat Mallorca i que avui, com hem escrit ara i adés, ja corre perill. I si per un plat de llenties destruíem el que cantaren les nostres escriptors, els esperits sensibles que estimàvem la nostra terra... quina herència de ciment i hamburgueseries llegarem als nostres fills, a les generacions que vendran rere nostre? Mons misteriosos del barranc de Bianiaraix, del torrent de l'Ofre, de les valls ocultes de la serra de Tramuntana, dels raconets d'Escorca, Sóller, Pollença. Haurem de tornar als clàssics, llegir novament l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, per a destriar com era aquella illa que desapareix a pas de gegant.

    A la GEM hem trobat un documentat article de Josep Mascaró Passarius que ens informa de les connotacions màgico-religioses de la ruta al bosc sagrat de les muntanyes. En aquest treball, titulat "El barranc: ruta al bosc sagrat de les muntanyes", Mascaró Passarius escriu: "No és solament el camí empedrat del barranc un prodigi de la tècnica constructiva antiga, probablement hereva més que de la dominació musulmana, de la deixa cultural romana. No és tampoc la presència dels bancals, fruit de l'esforç de l'home durant segles, obra gegantina, prodigi de l'art de construir amb pedra, sinó uns fets històrics concrets.

    'És ben sabut de tots, que un dels camins des de la vall de Sóller al santuari de Lluc, és pel barranc de Biniaraix. Agafava des del poblet del mateix nom fins a l'Ofre, i per Binimorat i pla de Cúber, cap a la vall d'Almallutx, on hi ha les restes d'un gran poblat talaiòtic i de tres santuaris pre-romans, així com d'un poblat musulmà, i des d'aquest important enclau de la prehistòria mallorquina, cap al santuari de Lluc"2.

    Aigua i vegetació, reserva d'ocells i plantes i fauna de torrents i torrenteres. Màgia dels indrets sagrats dels mallorquins i mallorquines que ens han precedit des de la fondària de la història. Aquesta és la Mallorca que descriuen les fotografies de Bartomeu Payeras.

    De Fornalutx, del barranc i poble de Biniaraix, n'havia parlat bé i extensament l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria a Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Volum cinquè. Primera part: "Gairebé per davant de Fornalutx, però a l'altre vessant de la vall, es troba Biniaraix, a la sortida del pintoresc barranc. El poble, encara que és petit, corona un turó, i per això és visible de lluny amb la torre blanca de l'església"3.


    1 Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2004. Pàg. 51.

    2 Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum II. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L., Pàgs. 131-132.

    3 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Volum cinquè. Primera part. Palma (Mallorca): Govern de les Illes Balears, Sa Nostra, Grup Serra, 2002. Pàg. 219.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 232 | 233 | (Page 234) | 235 | 236 | .... | 465 | newer