Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 221 | 222 | (Page 223) | 224 | 225 | .... | 465 | newer

    0 0

      Julio 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Iglesia de San Martín»
    Plaza de Medina del Campo (Calle Real de Segovia o Plaza de las Sirenas)

    «Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)»
    c/ Marqués del Arco

    «Torre Campanario»
    Iglesia Parroquial de San Miguel
    c/ Infanta Isabel

    «Vista calle»
    c/ Los Desamparados

    «Torre Campanario»
    Iglesia de San Andrés
    Plaza de la Merced (antigua Almuzara)

    «Torre Campanario»
    Iglesia de San Andrés
    Plaza de la Merced (antigua Almuzara)

    «Puerta»
    Plaza de la Merced (antigua Almuzara)

    «Edificio»
    Plaza de la Merced (antigua Almuzara)

    «Portada»
    c/ Adolfo de Sandoval

    «Arch Canonjías (Área de Rehabilitación de Centro Histórico)»
    c/ Daoíz

    «Puerta»
    c/ Daoíz

    «Vista callejón»
    c/ Travesía las Canongías

    «Arco de "La Claustra"»
    c/ Velarde

    «Piedad»
    Arco de "La Claustra"
    c/ Velarde

    «Puerta»
    c/ Daoíz

    «Vista de la Iglesia de San Andrés y Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)»
    desde c/ Ronda de Don Juan II

    «Verja de entrada al Alcázar de Segovia (sede del Real Colegio de Artillería) c/ Ronda de Don Juan II

    «Verja de entrada al Alcázar de Segovia (sede del Real Colegio de Artillería) c/ Ronda de Don Juan II

    «Vista panorámica»
    desde la Plazuela del Alcázar, c/ Ronda de Don Juan II

    «Balcón»
    Plazuela del Alcázar, c/ Ronda de Don Juan II

    «Iglesia de la Vera Cruz»
    desde Plazuela del Alcázar, c/ Ronda de Don Juan II

    «Torres»
    Alcázar de Segovia (sede del Real Colegio de Artillería) Plazuela del Alcázar, c/ Ronda de Don Juan II

    «Grupo escultórico de "España" con los cuerpos moribundos de Daoíz y Velarde»
    Monumento a los Capitanes de Artillería D. Luis Daoíz y D. Don Pedro Velarde (Héroes del 2 de mayo de 1808) en el I Centenario de la Guerra de la Independencia
    Escultor:
    Aniceto Marinas
    Jardines del Alcázar (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Relieve de un episodio de la Guerra de Independencia española y escultura de "La Historia"»
    Monumento a los Capitanes de Artillería D. Luis Daoíz y D. Don Pedro Velarde (Héroes del 2 de mayo de 1808) en el I Centenario de la Guerra de la Independencia
    Escultor:
    Aniceto Marinas
    Jardines del Alcázar (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Escultura de la "Historia"»
    Monumento a los Capitanes de Artillería D. Luis Daoíz y D. Don Pedro Velarde (Héroes del 2 de mayo de 1808) en el I Centenario de la Guerra de la Independencia
    Escultor:
    Aniceto Marinas
    Jardines del Alcázar (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Relieve de un episodio de la Guerra de Independencia española»
    Monumento a los Capitanes de Artillería D. Luis Daoíz y D. Don Pedro Velarde (Héroes del 2 de mayo de 1808) en el I Centenario de la Guerra de la Independencia
    Escultor:
    Aniceto Marinas
    Jardines del Alcázar (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Grupo escultórico de "España" con los cuerpos moribundos de Daoíz y Velarde»
    Monumento a los Capitanes de Artillería D. Luis Daoíz y D. Don Pedro Velarde (Héroes del 2 de mayo de 1808) en el I Centenario de la Guerra de la Independencia
    Escultor:
    Aniceto Marinas
    Jardines del Alcázar (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Relieve de un episodio de la Guerra de Independencia española»
    Monumento a los Capitanes de Artillería D. Luis Daoíz y D. Don Pedro Velarde (Héroes del 2 de mayo de 1808) en el I Centenario de la Guerra de la Independencia
    Escultor:
    Aniceto Marinas
    Jardines del Alcázar (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Relieve de un episodio de la Guerra de Independencia española»
    Monumento a los Capitanes de Artillería D. Luis Daoíz y D. Don Pedro Velarde (Héroes del 2 de mayo de 1808) en el I Centenario de la Guerra de la Independencia
    Escultor:
    Aniceto Marinas
    Jardines del Alcázar (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Relieve de un episodio de la Guerra de Independencia española»
    Monumento a los Capitanes de Artillería D. Luis Daoíz y D. Don Pedro Velarde (Héroes del 2 de mayo de 1808) en el I Centenario de la Guerra de la Independencia
    Escultor:
    Aniceto Marinas
    Jardines del Alcázar (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Escultura de la "Historia"»
    Monumento a los Capitanes de Artillería D. Luis Daoíz y D. Don Pedro Velarde (Héroes del 2 de mayo de 1808) en el I Centenario de la Guerra de la Independencia
    Escultor:
    Aniceto Marinas
    Jardines del Alcázar (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Grupo escultórico de "España" con los cuerpos moribundos de Daoíz y Velarde»
    Monumento a los Capitanes de Artillería D. Luis Daoíz y D. Don Pedro Velarde (Héroes del 2 de mayo de 1808) en el I Centenario de la Guerra de la Independencia
    Escultor:
    Aniceto Marinas
    Jardines del Alcázar (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torreón»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería) desde el Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torreones»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería) desde el Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Relieves de Tomás Morlá y Pacheco, Joseph-Louis Proust y Juan Manuel Munárriz (artilleros ingenieros)»
    Monumento al Real Colegio de Artillería en el 250 aniversario
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Detalle de la Escultura "La Ciencia Vence" (Lema del Real Colegio de Artillería»
    Monumento al Real Colegio de Artillería en el 250 aniversario
    Escultor:
    Nicomedes Díaz Piquero
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Escultura "La Ciencia Vence" (Lema del Real Colegio de Artillería»
    Monumento al Real Colegio de Artillería en el 250 aniversario
    Escultor:
    Nicomedes Díaz Piquero
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torre de Juan II (Torre del Homenaje)»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería) desde el Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torreones»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería) desde el Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Azulejo cerámico del Alcázar»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Techo del vestíbulo»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Ventana geminada»
    Patio del Reloj
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Reloj de sol»
    Patio del Reloj
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Armadura ecuestre de tipo alemán»
    Sala del Palacio Viejo o Sala de Ajimeces
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Armadura ecuestre de tipo alemán»
    Sala del Palacio Viejo o Sala de Ajimeces
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Armadura ecuestre de tipo alemán»
    Sala del Palacio Viejo o Sala de Ajimeces
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Armadura»
    Sala del Palacio Viejo o Sala de Ajimeces
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Armadura»
    Sala del Palacio Viejo o Sala de Ajimeces
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Tapiz»
    Sala de la Chimenea
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Techumbre de armadura ochavada mudéjar»
    Sala del Trono o Sala del Solio
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera con el escudo del Reino de Castilla y León»
    Obra de:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Sala del Trono o Sala del Solio
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Techumbre de armadura ochavada mudéjar»
    Sala del Trono o Sala del Solio
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Puerta mudéjar»
    Puerta de comunicación entre la Sala de la Chimenea y la Sala del Trono o Sala del Solio
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera de D. Enrique (Enrique IV de Castilla)»
    Obra de:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Sala de las Piñas
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Techo artesonado»
    Sala de la Galera
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Techo artesonado»
    Sala de la Galera
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Ventana geminada»
    Sala de la Galera
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Coronación de la reina Isabel la Católica como reina de Castilla y de León en la iglesia de San Miguel»
    Pintor:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Sala de la Galera
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Detalle de la Coronación de la reina Isabel la Católica como reina de Castilla y de León en la iglesia de San Miguel»
    Pintor:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Sala de la Galera
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera de Enrique II»
    Obra de:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Sala de la Galera
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera de D. Enrique III»
    Obra de:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Sala de la Galera
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Iglesia de la Vera Cruz»
    desde la Sala de la Galera
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera de Alfonso VII y su hija Doña Berenguela»
    Obra de:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Sala de la Galera
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Cama con brocado»
    Cámara Regia
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Techo artesonado»
    Sala de los Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Reconquista de Cádiz por Alfonso X el Sabio»
    Pintor:
    Antonio Cabral y Bejarano
    Sala de los Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Ramiro II»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alfonso IIII, el Monje»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Fruela II»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Ordoño II»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Garcia I»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alfonso III, el Magno»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Ordoño I»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Ramiro I»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Bermudo I»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Mauregato»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alonfo II, el Cafto»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Ufenda II»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Silo»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Aurelio»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    Palma, 16 de diciembre de 2015



    0 0

    El glosador bugerró Miquel Perelló "Canta", enguany faria cent anys i el seu poble li ret homenatge. El proper 17 de desembre a les 21h, el Teatre de Búger serà escenari d'una representació del sainet "L'Ajuntament dels gats", per la família Perelló i amics. Després, els Glosadors de Mallorca hi oferiran uns mots. Presenta Felip Munar.

    0 0

     Demanam  a l'equip de govern  explicacions públiques sobre la sorprenentment ràpida i inesperada construcció d'un parc a l'avinguda de Bóquer.


    Fa uns dies vàrem veure a la premsa, i sense haver rebut cap tipus d'explicació o informació prèvia, que l’Ajuntament estava acabant d'instal·lar el parc Bocchoris. Un parc situat a la zona de Bóquer al Port de Pollença, i que comptarà amb un espai per a la diversió dels infants, una zona pels més majors amb diversos aparells per a la pràctica de l’exercici físic, així com també amb un espai per cans, delimitat per barreres, amb diversos elements per a que els animals puguin jugar i córrer al seu gust.


    Des d'Alternativa no posam en qüestió la idea en si, però sí el com s'ha fet. Que el procés hagi estat tan sorprenentment ràpid, ens fa pensar que hi ha indicis que el procediment seguit no ha estat regular i atès, a més, que fins a finals de gener no podrem plantejar preguntes al ple, exigim que l'equip de govern, o el regidor responsable, a banda de fer-se fotos i penjar-se medalles, donin explicacions públiques i tota la informació pertinent referida a la construcció del parc: quin ha estat el cost, quina l'empresa encarregada i el procediment pel qual se l'ha seleccionada.

     Cal afegir a més a més que hem detectat tota una sèrie de deficiències al parc:

    - No hi ha cap separació entre la zona del parc infantil i el carrer asfaltat on hi ha transit de vehicles com seria preceptiu per evitar el risc d'atropellament dels infants.

    - El trespol de la zona de jocs és terra. Quan prou fa impracticable la zona de jocs pel fang. Fa falta trespol amortidor de caigudes.

    - La zona de jocs dels animals poden fugir per davall la barrera.

    - Els aparells per exercici físic que s'hi han posat al camí vell dificulten el pas dels vehicles que hagin de buidar les papereres.

    - I finalment no hi ha il·luminació, amb l'afegit que la majoria de les fanals de la zona fa anys que es troben destrossades.

    El parc a les 17.30

     

     

     

     


    0 0

    La CAIB només pot destinar 1.275 euros a sanitat per habitant i any i al País Basc és de més de 1.714 euros. “Estam a la coa de l’Estat pel que fa a despesa sanitària per habitant, i el pressupost mai no basta per a una competència que ja va venir infradotada en més de 400 milions d’euros que han anat fent forat al deute públic”, ha assenyalat el cap de llista al Congrés dels Diputats per MÉS per Mallorca, Antoni Verger.

    Segons els darrers càlculs publicats per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), a les Illes Balears estam a uns 300 € per habitant per davall la mitjana de l’Estat en despesa per habitant en serveis públics bàsics. És a dir, hauríem de tenir com a mínim 330 milions d’euros més anuals per finançar serveis bàsics. Si a això afegim el sobreesforç fiscal, cal recordar que recaptam 92 milions d’euros més que la mitjana. “Això vol dir que per ser una comunitat solidària però alhora amb un finançament per als serveis bàsics equiparat a la mitjana necessitam 425 milions d’euros més anuals.  Si també es tenen en compte els costos d’insularitat, per tenir un finançament mínimament just s’hauria el pressupost de la CAIB en 600 milions d’euro anuals”, ha assegurat Verger

    El pressupost actual de la CAIB en matèria de sanitat és de 1.317 milions d’euros milions, del tot insuficient per cobrir les necessitats sanitàries, sobretot després de les retallades de serveis i professionals que va fer Bauzá en els darrers anys, que ens va deixar amb 1.350 sanitaris menys. Les llistes d’espera s’han disparat, i malgrat la recent obertura dels centres de salut les horabaixes són molts encara els serveis i polítiques en matèria de salut a desplegar perquè arribem a gaudir d’un sistema sanitari digne i suficient.

     

     

    Davant d’aquesta situació totalment injusta i perjudicial per als ciutadans i ciutadanes de les Illes, MÉS desenvolupa una sèrie de propostes que Verger durà a la Cambra Baixa:

    1. Destinar al voltant del 30% del nou finançament, uns 200 milions d’euros anuals, exclusivament a la sanitat, cosa que permetria tenir una sanitat pública equiparada a la resta de comunitats autònomes.

    2. Acabar amb les llistes d’espera, i recuperar en només un any els 1.350 professionals sanitaris acomiadats durant la passada legislatura.

    3. Derogar la Llei 15/1997, sobre habilitació de noves formes de gestió i el Reial Decret Llei 16/2012 per recuperar el dret a l’assistència sanitària per als col·lectius exclosos, i totes les normes que introdueixen la privatització de serveis en la sanitat pública.

     

    programa-mes-eleccions-estatals-2015.


    0 0

    Palma (Mallorca), Crònica sentimental dels anys 60 - La primera vaga d´ençà el final de la guerra civil! - Records de l´escriptor Miquel López Crespí (pàgines del meu dietari)


    Ho veia davant els meus ulls i no ho arribava a creure! Homes i dones, vells i joves marxant en columna cap a Ciutat! Tota la nostra família hi participà. Va ser la primera vegada després de la guerra que donava suport a una vaga! El pare i l’oncle marxaven al taller cap a les sis del matí; jo, que havia d’entrar al col·legi a les nou, començava la caminada a les vuit. Era un dia de pluja intensa, amb les voravies de la carretera plenes d’aigua. El ruixat queia, fortíssim, i xopava els qui anaven sense paraigua. Jo portava el de la mare. Endebades! La violència de l’aiguat em mullava de cap a peus. Havia d´aguantar el paraigües amb força. El vent me´l prenia de les mans. El tancava per a protegir-lo de la tempesta. Els veïns avançaven en silenci. Ningú parlava. Algunes al·lotes s’havien llevat les sabates per a no fer-les malbé i caminaven descalces per damunt l’asfalt, xopa la falda i xop l‘abric. No era gens fàcil caminar tres o quatre quilòmetres sota l´inclement ruixat que anava augmentant d´intensitat. En algun revolt de la carretera, l´aigua ens cobria els turmells. Alguns homes s´havien arromangat els pantalons en una vana provatura de no mullar encara més la roba.


    Son Serra era una barriada obrera i de classe mitjana que, a finals del segle XIX, tengué una intensa vida associativa. Fins i tot enviaren representants a les reunions de la I Internacional que es celebraren a Madrid!

    A començaments dels seixanta feia poc que la família s’havia instal·lat a la barriada. El pare i la mare volien que els fills estudiàssim a Palma. I potser ells mateixos desitjaven canviar d´ambient, defugint el que hi havia a un poble governat pel nacionalcatolicisme. No sé què esperaven trobar a la ciutat on, tanmateix, regnava idèntica misèria opressiva, la mateixa pobresa cultural. El cert és que venguérem a Palma en els anys en què la companyia municipal de transports decidí apujar el preu dels bitllets d´autobús.

    A Son Serra va ser on vaig veure per primera vegada abundor de pintades contra el règim. Al poble mai no havia ensopegat amb res de semblant! Però a la carretera que portava a Palma, just davant les parades principals, podies distingir les grans taques de pintura que la policia emprava per a esborrar les consignes subversives. Només tenia catorze anys i ja coneixia la novel·la de George Orwell 1984. Vivia intensament les meves lectures! Em sentia com el protagonista del llibre: el darrer supervivent de l´Holocaust. Pensava que, possiblement, les persones que sortien a pintar a les nits eren els únics que servaven la memòria del nostre passat. Veure la consigna a les vuit del matí, quan agafava l´autobús per anar al col·legi, et feia sentir una eufòria frenètica. Et permetia imaginar que la fosca nocturna era poblada per un invisible exèrcit de resistents. Els pobladors de les ombres, els esperits tornats a la vida dels tres mil executats a Mallorca per militars i falangistes.

    Les pintades, que ja trobaves esborrades quan a migdia tornaves per anar a dinar, eren el fil que et mantenia unit a l´esperança. M´entretenia mirant els rostres de la gent que, de bon matí, davallava a fer feina a Palma. Tothom endormiscat, amb els ulls mig clucs. Notaves que s´havien aixecat prest, fet el cafè a velocitat vertiginosa per a poder agafar l´autobús d´hora. Sempre m´impressionaren les cares tristes dels veïns que anaven als seus quefers diaris. Amb el temps, em vaig fer un expert a descobrir signes de secreta vitalitat en el rostre aparentment impenetrable dels treballadors. Podia copsar espurnes d´alegria quan comprovaven que els misteriosos éssers de la nit no havien sortit a pintar novament. Distingia ferms raigs de claror en aquella mirada somorta, un imperceptible senyal de felicitat en els llavis. Feien un alè, respiraven alleugerits, talment haguessin passat pel laberint d´un angoixós malson creient que no hi hauria més missatges provinents d´altres móns.

    Les pintades eren més abundoses quan s’apropava el Primer de Maig i en tenir lloc algun crim de la dictadura. On en podies veure més era a la carretera que conduïa a Palma. Els militants desconeguts que sortien de nit feien la feina emprant les lletres majúscules, ben grosses i negres, que es podien llegir des de l´autobús. Per als habitants de les barriades suburbials, l'exigència d´Amnistia i Llibertat, ens feia imaginar que existia un univers paral·lel al nostre, poblat per àngels rebels, capaços de colpejar l´enemic des de l´ombra, caient com un llamp furient sobre les murades que ens encerclaven.

    Un dia, a la primavera del seixanta, hi hagué pintades per convocar a la vaga contra l’augment del preu dels bitllets del transport públic. Endebades la vigilància i el control de les autoritats. Les consignes secretes per no pujar als autobusos van córrer de boca en boca. També es trobaren fulls volanders a les parades, a l’entrada de les botigues, davant el portal de l´escola. Eren papers ciclostilats, amb algunes taques de tinta, però perfectament llegibles. En agafar-ne un del terra em vaig emocionar. Havíem passat de les pintades, dels enviaments de cròniques a Ràdio Espanya Independent, a tenir un equip d’impressió secret! La necessitat d’anar a la vaga es comentava en veu baixa als bars, a les perruqueries, a sortida de missa, quan la gent es trobava al forn, a la botiga de queviures. Ningú no havia d´emprar els autobusos. Un augment de cinquanta cèntims era massa per a moltes famílies que necessitaven fer quatre o més viatges per anar a la feina i tornar-ne.

    Com fer-ho, doncs, per arribar d’hora al taller, a la paradeta del mercat? S´havien de fer tres quilòmetres a peu. Una distància que va obligar molts dels obrers i empleats de les oficines i botigues ciutadanes a aixecar-se una hora o dues abans de l´acostumada. Aleshores jo tenia quinze anys i em va impressionar comprovar l´esperit de sacrifici, la ferrenya voluntat de no cedir a les imposicions de les autoritats.

    Ho veia davant els meus ulls i no ho arribava a creure! Homes i dones, vells i joves marxant en columna cap a Ciutat! Tota la nostra família hi participà. Va ser la primera vegada després de la guerra que donava suport a una vaga! El pare i l’oncle marxaven al taller cap a les sis del matí; jo, que havia d’entrar al col·legi a les nou, començava la caminada a les vuit. Era un dia de pluja intensa, amb les voravies de la carretera plenes d’aigua. El ruixat queia, fortíssim, i xopava els qui anaven sense paraigua. Jo portava el de la mare. Endebades! La violència de l’aiguat em mullava de cap a peus. Havia d´aguantar el paraigües amb força. El vent me´l prenia de les mans. El tancava per a protegir-lo de la tempesta. Els veïns avançaven en silenci. Ningú parlava. Algunes al·lotes s’havien llevat les sabates per a no fer-les malbé i caminaven descalces per damunt l’asfalt, xopa la falda i xop l‘abric. No era gens fàcil caminar tres o quatre quilòmetres sota l´inclement ruixat que anava augmentant d´intensitat. En algun revolt de la carretera, l´aigua ens cobria els turmells. Alguns homes s´havien arromangat els pantalons en una vana provatura de no mullar encara més la roba.

    Inútil tot el que es provàs de fer.

    Quan ets enmig del carrer, sota un temporal de primavera, només resta conformar-te amb el teu destí esperant que la tortura acabi el més aviat possible.

    Tanmateix, aquell era un dia especial i, malgrat el patiment produït per la pluja, podies entrellucar un lleu somriure en els llavis de les al·lotes que caminaven vora teu. Amb una emoció continguda, quan els autobusos passaven ran nostre, ens giràvem per a comprovar si anaven buits.

    Quina alegria constatar que la vaga era un èxit i que ningú no claudicava davant les imposicions de l´Ajuntament!

    En els primers dies de la protesta pensava que la mare no ens deixaria baixar a Palma a peu. Em vaig equivocar. Hauria estat senzill fer-nos quedar a casa i escriure a l’agenda del col·legi qualsevol excusa. Dir simplement que no podíem anar a classe a causa de la vaga del transport. Però no perdérem cap dia d´escola! Han passat els anys i ja no record quants dies va durar aquella acció espectacular. Potser més d’una setmana. El que em ve a la memòria és l’alegria de la gent quan es va fer públic que les autoritats abandonaven la pretensió d´apujar el preu dels bitllets. Ara tornava a valer la pesseta d´abans de l´augment que ningú mai va pagar.


    La crònica de la vaga d’autobusos va ser el primer treball que vaig fer arribar a Ràdio Espanya Independent. Enviava les meves col·laboracions a una adreça de París (a L’Humanité, el diari del PCF) i a Roma, a L’Unità. Al començament dels meus escrits sempre hi posava: “Per a enviar a Ràdio Espanya Independent”. La comunicació era ràpida malgrat que la carta hagués d’arribar a Bucarest, l’indret on els carrillistes tenien instal·lada l´emissora. En aquella època jo era molt jove i no sabia gairebé res de la història del moviment obrer ni del socialisme. Em guiava per les converses i experiències familiars. Encara no havia pogut aprofundir en la vida dels personatges de rondalla que explicaven el pare i l´oncle: Durruti, Macià, Nin, Azaña, Modesto, Galán... Aquella emissora, com també Ràdio París i la BBC de Londres, ens obria les portes a notícies i formes de veure el món que no tenien res a veure amb la podridura de la dictadura. Per a nosaltres, la ràdio era ben igual que Internet per als joves del segle XXI: una finestra oberta a l’infinit amb possibilitats il·limitades. Quantes hores romaníem aferrats a l’aparell? Dies sencers! Possiblement el mateix temps que avui el jovent roman davant les pantalles dels ordinadors. Crec que foren els articles clandestins enviats a l’exterior, escrits amb passió i amb la mateixa esperança que un nàufrag llança el seu missatge dins una ampolla de vidre, el que despertà la meva dèria literària. I també l’afany que persones d’altres contrades coneguessin la realitat que amagava el feixisme. Les imatges dels veïns de Son Serra anant a peu a Palma romangueren per sempre més dins la meva memòria. Aquells rostres seriosos, decidits, valents, eren vius, enregistrats a foc dins el meu cervell. Quan arribava a l’institut no em podia concentrar en les explicacions del professor. Les classes de llatí, les explicacions sobre la guerra de les Gàl·lies, la Història de la Religió i els discursos del falangista que ens donava Formación del Espíritu Nacional em deixaven indiferent. La meva imaginació viatjava a mil quilòmetres del que passava a l´aula. Pensava en la vaga d’autobusos, en la corrua d´amics, de treballadors de la barriada que avançada dificultosament cap a la feina sota la pluja, caminant dins del fang, sense defallença, amb la ferma voluntat de fer sentir a l’Ajuntament el rebuig que sentien per la pujada del preu dels bitllets.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 12/17/15--23:34: The US comes the nightmare.
  •  

                                

                                  The US comes the nightmare.



           Quite simply grasping the thing:

            Means '' Western '' (those of capitalist corporations), without stopping, proclaim the goodness of the criminal agenda of the Empire.

        According to the agenda, the world is monopolar and those who do not submit to imperial designs, at least, should be punished.

        The United States and its vassals threatening half the world, economically and military. I moved wars at all times '' to preserve peace '' (Not in vain, the US president, Barack Obama received the Nobel Peace Prize). The imperial bloc imposes its decisions without waiting for approval from the UN (Furthermore, everything suggests that the Empire controls the UN).

       In 1990, with the defeat of the USSR, the media corporations joyfully announced the start of Pax Yankee. But immediately they saw that the plans were not fulfilled.

         Since 2000, Russia was reborn from its ashes and China became a giant alien to the agenda of Washington. Furthermore, against all odds, the Islamic Republic of Iran remained defiant and alive.

        2015 has remained clear that the countries in favor of a multilateral world are more and more powerful.

        We know: Since the beginning of the century, China is the '' workshop of the world. ''
        China produces eight times more steel than the US; Chinese shipyards and ships ten times more than the Yankees.

        We know: China surpasses the US in number of engineers (four times). We also assume that exceeds the number of engineers high-tech (and high-tech military, too).

        We know: India also surpasses the US in number of engineers.
        Lately, it has become clearer that major Asian countries increasingly move away from the Yankee agenda and multilateral approach to the project. We mention Indonesia, Pakistan, Vietnam, Thailand, Bangladesh and others but between them highlights India.

       With the arrival of the nationalist Narendra Modi, India (third world economy) scores more distance from Washington and its approach to Russia.

        At the present moment, it seems that Russia has decided that it is time to stop the foot of the Empire. Russia has shown the letters of their game to defeat the US war in Ukraine and Syria.

         Against the dogma of religion imperial Russia and China are able to surpass the United States in high-tech military products.

        As an indicator, you can now watch news agency Fars on Russians providing military aid to Iraq. You can also see Syria Right to Hit NATO Warplanes .   Or Why US Navy Lags Behind Russian, Chinese Fleets.


    0 0

    [17/12] «El Trabajo» - Míting internacional al Price - «Pravda» - «Écoutez May Picqueray» - Congrés d'estudis sobre Borghi - Kempf - Gohier - Meurant - Annovi - Lentengre - Foyos - Barrett - Cauderay - Lamua - Villagra - Agustí Gebellí - Cano - Perissino - Gambáu

    Anarcoefemèrides del 17 de desembre

    Esdeveniments

    Premsa anarquista

    - Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.

    ***

    Gran Price de Barcelona

    - Míting internacional al Price: El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona (Catalunya) se celebra un míting internacional organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en col·laboració amb la Secció Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT), al qual assistí nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin, de la Secció Francesa de l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En foren oradors Paul Lapeyre, en representació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de l'AIT); Bernat Pou i Gaston Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F. Lorenzo Justi, de la Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i Lesiege, delegat de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. El míting es concentrà en les dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la creació d'un«Comitè de No Intervenció» en la guerra d'Espanya i la proposició d'un armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el«Comitè de No Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords que volgués, però els treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I sobre la proposició de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no n'acceptaria cap [«Estem disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que acceptar un armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf de la revolució no només estava als fronts de batalla, sinó també als tallers, a les fàbriques i als camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la Revolució Llibertària.

    ***

    Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint 'Pravda'" (anys 30)

    - Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la«neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...

    ***

    "Écoutez May Picqueray" (1983)

    - Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.

    ***

    Cartell del congrés

    - Congrés d'estudis sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se celebra a l'Auditorium Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el congrés d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio italiano e internazionale» (Armando Borghi en la història del moviment obrer italià i internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de la citada ciutat en ocasió del vintè aniversari de la mort del destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van començar el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en memòria d'Armando Borghi, obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins d'Armando Borghi», davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també es van inaugurar els locals de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», al número 20 del carrer Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir destacats historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià, com ara Maurizio Antonioli (Il viaggio in Russia), Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini), Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico all'anarchismo «puro». La significativa parabola di Armando Borghi), Luigi Di Lembo (Borghi in Francia tra i fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana Dadà (L'arrivo di Borghi negli Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e purismo ideologico), Carlo Doglio (In viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi oratore e scrittore «naturale») Emilio Falco («L'alleanza libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del 1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito sull'organizzazione nel 1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i Claudio Venza (Borghi e la Spagna). En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», en el número 25 del Bolletino del Museo del Risorgimento, publicat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

    - Christian Kempf: El 17 de desembre de 1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació Germànica) l'ebenista anarquista Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus,Allweier, H. Lang, Ferdinand Häuzi,Jacob Gall, Weber, etc.). Emigrà a Suïssa i s'instal·là a Binningen (Arlesheim, Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la presó de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos anarquistes alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric Püschel), acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.) l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit,Le Réveil, etc.). A començaments dels anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Urbain Gohier (1912)

    - Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).

    ***

    Cartell de la CGT-SR

    - Hoche Meurant: El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara«L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal(1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril de 1950 a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

    ***

    Silvio Annovi

    - Silvio Annovi: El 17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro (Emília-Romanya, Itàlia) el sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso Annovi i Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta i després de gelater. Membre de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena, després de la Gran Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En 1924 va obrir un petit negoci de dolços i gelats a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927 es va traslladar a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), on regentà una gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en les activitats de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats perquè el seu nom fos esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del Codi Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser interceptat a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de Niça, amb propaganda anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona (Catalunya), on vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia considerà que després de la detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la direcció del servei de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el març de 1942 va ser buscat per la policia. Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena. Silvio Annovi va morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Pierre Lentengre

    - Pierre Lentengre:El 17 de desembre de 1890 neix a París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primeròrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup«La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el«Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació«Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del«Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure.  Pierre Lentengre va morir el 20 de març de 1982 a Draguinhan (Provença, Occitània).

    ***

    Francisco Foyos Díaz en l'exili

    - Francisco Foyos Díaz: El 17 de desembre –algunes fonts citen setembre– de 1905  neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco Foyos Díaz –el seu primer llinatge també citat Foyo i el segon com Trias–, conegut com Pachin o Patxin. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu conegué la presó. El 3 de maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys, acusat d'impedir a trets la detenció del company Justo Gómez (Galleguín). Durant els anys republicans, fou president del Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Durant els fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del Comitè Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque, Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i fou detingut dos dies després quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat governativament a la presó provincial de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), on coincidí amb Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El març de 1936, amb Miguel Abós Serena i altres, participà en una reunió amb la patronal i la classe política saragossanes per a solucionar el problema de la desocupació. El juliol de 1936 participà activament en el combats contra el cop d'Estat feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de 1936 va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA) i membre del Comitè Regional d'Aragó i del Comitè Nacional de la CNT. El gener de 1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó amb seu a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres a Casp pels comunistes després de la destrucció de les col·lectivitats aragoneses per Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Detingut per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va ser reclòs al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944, amb altres companys, formà part d'un comboi amb destinació Alemanya, però el mateix dia aconseguí fugir del tren. No obstant això, fou detingut per la policia nazi i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg,Àustria), d'on fou alliberat pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà un document a favor del Partit Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration du Vernet d'Ariège. Francisco Foyos Díaz va morir el 21 d'octubre de 1977 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta ciutat.

    Francisco Foyos Díaz (1905-1977)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Rafael Barret a Montevideo a punt de partir cap a França (6 de setembre de 1910)

    - Rafael Barrett: El 17 de desembre de 1910 mor a Arcachon (Aquitània, Occitània) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Havia nascut el 7 de gener de 1876 a Torrelavega (Cantàbria, Espanya). Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del CarmentÁlvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a«vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un«Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquestaèpoca quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera,Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anysés donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de«tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia,El Espíritu Nuevo,Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad!¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al«Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase:«Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

    ***

    André Cauderay (1935) [militants-anarchistes.info]

    - André Cauderay: El 17 de desembre de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista André Cauderay –sovint el seu llinatge es citat d'altres maneres (Cauderai,Canderay, etc.). Havia nascut en 1914 a París (França) i descendia d'una família originària d'Allaman (Vaud, Suïssa). Estudià medicina a París i, arran del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, l'octubre marxà cap a la Península i es presentà voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Destinat a la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», comandada per Libero Battistelli, va ser ferit el novembre a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). André Cauderay va morir a resultes de les ferides el 17 de desembre de 1936 en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) on havia estat traslladat.

    ***

    Salvador Cano Carrillo

    - Salvador Cano Carrillo: El 17 de desembre de 1991 mor a Montgailhard (La Guiena, Occitània) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Havia nascut el 6 d'abril de 1900 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Fill d'una família humil i nombrosa, ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció«La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquestaèpoca col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía,Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costa de la seva companya Francisca Gómez Aguirre.

    ***

    Josefina Lamua Broto

    - Josefina Lamua Broto: El 17 de desembre de 1941 es afusellada per les tropes franquistes a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefina Lamua Broto. Havia nascut cap al 1918 a Boltaña (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil espanyola actuà a la zona de Barbastre amb son company milicià.

    ***

    Necrològica de Segundo Villagra apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de març de 1970

    - Segundo Villagra: El 17 de desembre de 1969 mor a Châteaudun (Centre, França) l'anarcosindicalista Segundo Villagra. Havia nascut cap el 1881 a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Pastor d'ovelles a les muntanyes del seu poble natal, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Châteaudun, on residia.

    ***

    Ventura Agustí

    - Bonaventura Agustí Gebellí: El 17 de desembre de 1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bonaventura Agustí Gebellí, conegut com Ventura Agustí. Havia nascut el 14 d'octubre de 1898 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Picapedrer de professió, s'establí a Reus (Baix Camp, Catalunya) amb el seu cunyat buscant feina. De notable cultura, exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat Únic de Paletes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Reus. Per les seves activitats patí diferents escorcolls policíacs. Durant la guerra civil ocupà càrrecs municipals en nom de la CNT, com ara el de regidor de Cultura de Reus, des d'on intentà crear una escola de Belles Arts que havia de dirigir l'escultor imatger reusenc Pau Figueres, i de Serveis Públics. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la CNT de l'Exili, malgrat els seus problemes de vista.

    ***

    Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

    - Corrado Perissino: El 17 de desembre de 1981 se suïcida a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Havia nascut l'11 de desembre de 1914 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià --ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys --Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde--, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt --nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc--; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i«Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup «Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes.

    Corrado Perissino (1914-1981)

    Aldo Perissino

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

      Julio 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Talla sedente de Fruela I, el Cruel»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Ormifenda I»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alonfo I»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Fruila I»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Pelayo»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Juana VII»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Ifabel VI, la Católica»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Fernanado V, el Católico»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Henrique IIII, el Impotente»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Juan II, el Grande»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Henrique III, el Doliente»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Juan I, el Cazador o el Amador»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Henrique II, el Fratricida»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Pedro, el Cruel»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alonfo XII»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Fernando IIII, el Emplazado»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Sancho IIII, el Bravo»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alfonso XI, el Sabio»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Fernando III, el Santo»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Berenguela V»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alonfo X»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Fernando II»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Henrique I»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alonfo IX»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Sancho III, el Deseado»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alonfo VIII»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Vrraca III»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alonfo VII, el Batallador»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alonfo VI, el Bravo»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Sancho II, el Valiente»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Sancha III»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Fernando, el Magno»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Bermudo III»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Alonfo V»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Bermudo II, el Gotoso»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Ramiro III»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Sancho I, el Gordo»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Ordoño III»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de Enrique III, el Doliente»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Talla sedente de D. Henrrique de Lorena»
    Sala de los Reyes (tallas policromadas de los reyes astures, leoneses y castellanos-leoneses desde Pelayo hasta Juana la Loca)
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Iglesia de la Vera Cruz»
    desde la Sala de los Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Iglesia de San Marcos»
    desde la Sala de los Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Ventana geminada»
    Sala de los Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Ventana geminada»
    Sala de los Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Techo artesonado»
    Sala del Cordón
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera de Alfonso VII con su hija Ana Berenguela»
    Obra de:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Capilla
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera»
    Obra de:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Capilla
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera de Doña Blanca»
    Obra de:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Capilla
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Techo artesonado»
    Capilla
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Retablo de Nuestra Señora de las Nieves»
    Capilla
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera de Alfonso VI Rey y el Obispo Pedro de Agen»
    Obra de:
    Carlos Muñoz de Pablos
    Tocador de la Reina
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Monasterio de los Padres Carmelitas (Monasterio de los Carmelitas)»
    desde el Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vista de la muralla»
    desde el Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Monasterio de Santa María del Parral (Monasterio del Parral)»
    desde el Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vista de la muralla»
    desde el Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torres»
    Terraza de Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torreón»
    Terraza de Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torreón»
    Terraza de Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torreón»
    Terraza de Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Pozo»
    Terraza de los Reyes
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Armaduras»
    Sala de Armas
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Armaduras»
    Sala de Armas
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Armaduras»
    Sala de Armas
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Espadas»
    Sala de Armas
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vidriera»
    Sala de Armas
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Patio del Reloj»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Reloj de sol»
    Patio del Reloj
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Hiedra en ventana»
    Patio del Reloj
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Ventana»
    Museo
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Ventana geminada»
    Museo
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torre de Juan II (Torre del Homenaje)»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería) desde el Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torreones»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería) desde el Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torreones»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería) desde el Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Torreones»
    Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería) desde el Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Farola»
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    «Farola»
    Jardín de la Explanada o Jardín de la Reina Victoria
    Plaza de la Reina Victoria

    Palma, 17 de diciembre de 2015



    0 0

    Todavía recuerdo como, al principio de la legislatura 2011-2015, numerosas personas con sillas de ruedas, pertenecientes a entidades de discapacitados y colectivos que tratan con personas en riesgo de exclusión social, se amontonaban a las puertas del Parlament exigiendo, al recién llegado presidente Bauzá, que se les pagase lo que se les debía.

    Eran los tiempos en que las farmacias tampoco cobraban, muchos tuvieron que hacer préstamos para resistir los largos meses de impagos. Tampoco cobraban las agencias de viajes que llegaron a plantarse ante el Govern para no adelantar el dinero de los billetes a los enfermos y acompañantes, ni a los deportistas.

    Los cuatro años del II Pacte de Progrés dejaron regueros de impagos, deuda, déficit, parados, desahucios, etc. Más de 1.600 millones de euros en facturas sin pagar. Del 2011 al 2012, en solo un año, se tuvo que hacer frente a un incremento en la amortización de préstamos de unos 600 millones de euros. Una auténtica barbaridad. Y después alguno, en su ignorancia, se pregunta el por qué de los recortes.

    Fueron los años en que los gobernantes sólo se preocuparon por gastar. Eran expertos en gastar, pero no sabían conjugar el verbo pagar. En junio de 2011 los proveedores cobraban a 752 días, o sea, los que cobraban, lo hacían a más de dos años. Las tensiones de tesorería eran brutales y el grifo de los bancos estaba cerrado. Muchas empresas tuvieron que cerrar sus puertas al no poder resistir la dilación en el cobro de sus facturas y miles de personas fueron directamente al paro.

    El Govern de José Ramón Bauzá tuvo que tomar medidas muy duras y contundentes para evitar la quiebra. Recortes, subidas de impuestos y medidas liberalizadoras de la economía. No había otra posibilidad. Era importante volver a recuperar la confianza de las entidades financieras, poder pagar a los proveedores, generar riqueza y reactivar la economía. Los ciudadanos tuvimos que hacer importantes sacrificios para reequilibrar una situación totalmente salida de madre.

    En cuatro años, Baleares pasó de pagar a 752 días a hacerlo a 41,85, dato de julio de 2015. Se pasó de no poderse financiar, a hacerlo con normalidad y en condiciones favorables. Se pasó de un déficit del 5,01% sobre el PIB en 2011 al 1,71% en 2014. Si el índice de pobreza aumentó entre 2007 y 2011 un 288%, la tasa de población en riesgo de pobreza bajó un 1,9% entre 2013 y 2014, pasando del 19,8% al 17,9%. Si durante el período de 2007 a 2011 el paro se incrementaba cada día en 60 personas, de 2011 a 2015 se invirtió la tendencia y se crearon 46.000 puestos de trabajo. Se subieron los impuestos a principio de legislatura y se empezaron a bajar al final de la misma, cuando la situación empezó a permitirlo.

    Incomprensiblemente, pues los datos del éxito de esa política están ahí, el nuevo Govern, en lugar de seguir por la senda de recuperación que se había iniciado en la anterior legislatura, ha decidido volver a los mismos errores del malogrado II Pacte de Progrés. Y los resultados, cuando apenas han pasado 5 meses del inicio de este mandato, ya empiezan a ser bien elocuentes.

    Si decíamos que los proveedores cobraban en julio de 2015 a 41,85 días, en octubre están cobrando a una medida de 79,60 días y ya empiezan a aparecer en los medios de comunicación las primeras quejas de los farmacéuticos y, ahora también de los payeses, que tampoco cobran la PAC.

    Y los datos del paro ya empiezan a dar signos preocupantes. El final de temporada de este año es muy significativo. Si en octubre de 2014 el aumento del paro fue de 10.420 personas, en octubre de 2015 fue de 10.813, es decir, 393 personas más fueron a las colas del SOIB. Y si en noviembre de 2014 el incremento fue de 8.798, en noviembre de 2015 ha sido de 9.843 personas, o sea, 1.045 personas más.

    Resulta preocupante ver como el Govern de Francina Armengol está decidido a repetir el fracaso del II Pacte de Progrés: más gasto, más impuestos, más déficit, alargar el pago a los proveedores, más paro y más pobreza. El Govern ha vuelto a la carga con sus políticas de gasto desaforado y sigue sin entender que ese gasto se tiene que pagar. Y no entiende tampoco que el recurso al endeudamiento tiene ya muy poco margen.

    Con muchos esfuerzos y sacrificios de todos habíamos conseguido un cierto equilibrio y una senda positiva de racionalización de la administración, reducción de gasto y déficit, mejora sustancial en el período medio de pago a proveedores y una clara tendencia positiva en las cifras del paro. Es una lástima ver como en muy poco tiempo este esfuerzo no habrá servido de nada y entristece ver, a su vez, como, desgraciadamente, estamos caminando a toda velocidad en sentido contrario, en una reedición, corregida y aumentada, del catastrófico II Pacte de Progrés.

    0 0
  • 12/17/15--23:34: Regne de Taifes?
  • Ahir vam demanar explicacions públiques a l'equip de govern sobre com s'havia realitzat la contractació de la construcció del parc de Bocchoris, en el moment d'escriure aquest article no hem llegit cap explicació pública ni de l'ajuntament ni de Junts Avançam, només al diari Última Hora el regidor responsable, AndrésNevado i al seu perfil de facebook Unió Mollera Pollencina donen explicacions dels fets i reconeixen que el regidor no va seguir cap procediment administratiu legal per contractar i realitzar el parc Bocchoris, amb un cost entorn dels 33.000 euros.

    Diu el regidor de Serveis que va comprovar que existia pressupost per fer l'obra i que va rebre quatre pressupostos, havent triat el de menor cost, per part d'una empresa que ja hi havia treballat per a l'Ajuntament. Segon Unió Mollera Pollencina, el regidor "es va deixar portar per la il·lusió". AndrésNevado"demana disculpes i posa a disposició del ple els documents que demostren que el parc es va construir al menor cost possible d'entre els pressupostos rebuts"... En política no és suficient fer les coses amb Il·lusió,  cal fer-les legalment i en equip de forma consensuada, un no pot tenir un dia una idea i fer-la sense més. Hi ha un equip de govern o com ja ha passat a anteriors legislatures tenim un regne de taifes on cada regidor fa la gestió pel seu compte?

    Ens podem creure el desconeixement per part del regidor de Serveis de la llei de contractació pública però una vegada triat regidor i a més a més governant i gestionant una àrea tan important com la de Serveis, amb dedicació exclusiva, era el seu deure informar-se i a hores d'ara conèixer ja el més bàsic de la llei de contractació pública com és el cas senyalat Segon sembla per les declaracions al diari Última Hora el regidor no va comprendre les explicacions que li van donar els tècnics! No estam parlant de complicades lleis pressupostàries o urbanístiques sinó el més bàsic i fonamental en la gestió per part d'un regidor de serveis. Tampoc entenem com ningú dins Unió Mollera Pollencina, que fa anys que té representació a l'Ajuntament, ha pogut ajudar o assessorar al regidor sobre aquest tema.

    També resulta molt greu comprovar la falta de coordinació dins l'equip de govern de Junts-UMP. Qui va decidir què calia fer un parc a Bochoris? Va ser el regidor de serveis tot sol? Des que va decidir fer-ho, demanant si hi havia pressupost a l'Ajuntament i demanant quatre pressuposts ningú de l'equip de govern es va adonar com estava fent aquest despropòsit? Com va decidir el regidor a quines quatre empreses demanar els pressuposts? Junts Avançam es va adonar de la construcció del parc com nosaltres pel perfil de facebook d'UMP?

    Cal dir que no complir la llei de contractació pública implica també que el projecte s'hagi realitzat amb nombrosos errors apreciables a primera vista que ja vam comentar ahir (il·luminació, tancaments...) i que s'han de corregir

    A la fi no és suficient amb demanar perdó i presentar els papers corresponents (només faltaria) hi ha un munt de preguntes que l'equip de govern ha de contestar a més a més de depurar les responsabilitats corresponents.

     

    Notícia publicada ahir al diari Última Hora.

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Per assolir aquests objectius el candidat ha afirmat la intenció de MÉS en aconseguir finançament de l’Estat per crear un Districte d’Innovació a cada illa, amb la finalitat de promoure l’economia del coneixement i la investigació, “Aquest fet seria una passa molt important per diversificar l’economia més enllà del turisme” ha afirmat. Aquests Districtes d’Innovació consisteixen en espais on conflueixen habitatges per investigadors o emprenedors que vénen de fora; espais físics específics per a la creació; departaments de Recerca de les empreses; tot allò que pot ajudar a generar coneixement.

    Des de MÉS han recordat que tenim la inversió en Recerca i Innovació més baixa de tot l’Estat: 85 euros anuals per habitant (Catalunya: 410 € Madrid: 579; Extremadura: 130 € Canàries: 115 €). I que això és conseqüència de què som l’autonomia amb pitjor finançament de tot l’Estat.

     

     

    Per això s’ha marcat com a objectiu aconseguir un finançament just que permeti duplicar en 4 anys la despesa en Recerca i Innovació de Balears.

    La formació ecosobiranista ha remarcat la importància de donar suport a la indústria tradicional d’Eivissa. El número 3 a la llista de MÉS al Congrés ha remarcat que “apostam per la indústria tradicional i també pels nostres productes agroalimentaris”

    “Hem d’aconseguir un Règim Especial com el de Malta o a les Illes Canàries, amb suport pressupostari de l’Estat i un IVA reduït que compensi els sobrecosts de transport derivats de la insularitat”, ha conclòs.

     

     programa-mes-eleccions-estatals-2015.


    0 0

     

    Per al debat sobre la millor manera de partir de la vall de llàgrimes, aquí teniu una aportació de l'escriptor més gran de tots els temps.

     

     
     
     

     


    0 0

    No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! (Miquel López Crespí)


    Antologies literàries: Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll)



    Ponç Pons ha patit i pateix les campanyes rebentistes de l’autoodi nostrat

    La publicació de l´antologia Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll), una acurada selecció feta per Francesc Vernet, em recorda com, en aquests darrers anys, he tengut l´oportunitat de veure editades obres de poesia i narrativa en diverses antologies col·lectives alhora que altres editorials em demanaven llibres específics, reculls de narracions, de poesia, etc., etc., per fer-ne les corresponents antologies. Entre els llibres de poesia on els especialistes, en aquest cas l´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, han publicat poemes meus hi ha hagut les antologies col·lectives La poésie aux Baléares à la fin du millénaire (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Publicacions de Montpellier, Université Paul Valéry, 2002) i Poetry in the Balearic Islands at the end the millennium (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2003). En el primer llibre, les traduccions al francès han anat a cura de Jean Marie Barberà, de la Universitat de Provença; en el segon cas, les traduccions a l´anglès són d’Estelle Henry-Bossonney.

    No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! Per aquestes contrades és un lloc comú, i molt ho hem patit en la nostra pròpia carn, que quan el silenci i els menysteniment no basten per a desanimar la “competència”, l´intel·lectual que no és a les ordres de qui mana, els detemptors dels poders fàctics culturals, passen a la “segona fase” de l´anhilament. I, aquesta segona fase, ningú no ho ignora, és l´atac rebentista. En voleu algun exemple concret? El que ha patit recentment l´escriptor Ponç Pons, un home de provada vàlua literària que ha despertat la ràbia i l´histerisme de tots aquells que saben que mai no podran bastir una obra literària com ell ha bastit des de Menorca. I, com el de Ponç Pons, hi ha molts de casos semblants. La llista es podria fer interminable! Bastaria que cada autor o autora repassàs la pròpia experiència personal per a entendre a la perfecció el que deia. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort. Ciutat de Mallorca, 2003) em vaig fer ressò d´alguns articles de Llorenç Capellà, Joan Guasp. Miquel Ferrà Martorell i Olga Xirinacs que denunciaven aquesta situació. L´investigador Pol Sureda –en parlarem més endavant— ho ha estudiat prou bé, i les seves anàlisis es poden trobar en el web El Talp (feu clic en l´estudi: Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes ).

    El comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra cultura sap molt bé a quin autor o autora ha de promocionar. Si us fixau amb cura sobre qui hi ha rere algun o alguna de les “stars” més aviciades pels poders fàctics de la cultura, sovint trobareu que ben al costat d´aquell “famós” o “famosa” hi ha determinats partits polítics –aquells que controlen els pressupostos, evidentment! --, i uns poders acadèmics ben concrets i econòmics. La lluita cultural establerta a la nació d´ençà la transició, amb la marginació i ridiculització de la mal anomenada “literatura resistencialista”, de les agosarades i combatives resolucions del Congrés de Literatura Catalana dels anys 76-77, lluita dirigida per sectors propers a CiU, PSOE i tots aquells partits que ja els anava bé la restauració borbònica, era enfocada a substituir i anihilar tot el que pogués haver-hi de construcció d´una cultura nacional-popular en la línia que marcava el citat Congrés de Cultura Catalana.

    Miquel López Crespí

    (24-V-08)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Andreu Manresa i El País: la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí i silenciar la memòria de l´esquerra alternativa de les Illes (OEC)


    Andreu Manresa i la campanya contra el llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” (d´un cas oblidat i enterrat!). Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

    Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

    Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.


    Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", del meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona 2000).

    En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col·laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta) i el PSOE proborbònic i unionista. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. En aquesta campanya de brutors s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola com Andreu Manresa. Recordem que Andreu Manresa, juntament amb Xavier Pericay, diputat del Parlament de les Illes i col·laborador de la Fundació franquista FAES, defensor de l´obra (com Andreu Manresa) és un dels màxims divulgadors de l´obra de l´agent de Franco i confident de la Gestapo hitleriana Joan Estelrich. L´any 2005 Xavier Pericay signà el manifest de la plataforma Ciutadans de Catalunya, l'embrió del partit Ciutadans - Partit de la Ciutadania. Fou escollit diputat per Mallorca a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 com a cap de llista de C's, segons informa la Viquipèdia.


    Amb l´excusa barata d´”informar”, Andreu Manresa emprava, per atacar la meva persona i demonitzar el meu llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) publicat per l´Editorial El Tall, un material ja arxivat en els jutjats de Palma.

    L´any 1994, a més dels atacs dels exdirigents carrillistes i altres personatges propers a l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, vaig patir una agressió física per part d´un foll estalinista membre del PCOE. Un cop de puny al cap que em deixà inutilitzat per una setmana. L´agressor, un tal Sotero Ortiz va demanar-me perdó davant el jutge i el cas va ser arxivat sense més conseqüències. Però com podeu comprovar pel retall del diari El País que adjuntam (22-III-1995), Andreu Manresa, home que mai s´ha destacat en la defensa de l´esquerra alternativa de les Illes, el que volia era aprofitar qualsevol excusa per demonitzar un llibre que criticava les traïdes de la transició, els pactes amb el franquisme de PCE i PSOE per tal de poder gaudir dels privilegis que comportava i comporta la gestió del règim. Per això la utilització d´un material arxivat per fer mal a una persona i menystenir el meu llibre de memòries antifranquista.

    Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” (d´un cas oblidat i enterrat!). Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

    Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

    Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.


    La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.

    A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria podíem estar al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

    Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

    Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes i al servei dels bons sous que oferia el PSOE als seus servilks. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme i el “socialisme” proianqui i borbònic tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir la memòria de l'esquerra alternativa.

    Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

    Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intellectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.

    Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.

    'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

    'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa collaboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.

    'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació. 'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".

    Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

    Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.

    Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme. La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un collectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.

    Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).


    En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.

    Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.

    Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.

    Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.

    El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".

    A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.

    En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.

    'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.

    'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La literatura de Miquel López Crespí, sobre todo en su libro Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.

    Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".

    Posteriorment La Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.

    Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.

    Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva.

    El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.

    'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.

    'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero )dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?

    '(Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!

    'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, )quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.

    'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.

    'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.

    'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: (si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".



    0 0

      

      

        Als Estats Units els arriba el Sant Martí, 2 (reedició amb més posts).

     

     

     

           Dit planerament  per copsar la cosa:

     

            Els mitjans ''occidentals'' (els de les Corporacions capitalistes),sense aturar, proclamen la bonesa de l'agenda criminal de l'Imperi.

     

        Segons aquesta agenda, el món és monopolar i els qui no es sotmeten als designis imperials, si més no, ha de ser castigats.

     

        Els Estats Units i els seus vassalls amenacen a mig món, econòmicament i militar.  I en tot temps mouen guerres ''per a preservar la pau'' (No de bades, el president dels Estats Units, En Barack Obama, va rebre el premi Nobel de la Pau). El bloc imperial imposa les seves resolucions sense esperar l'aprovació de l'ONU (És més, tot fa  pensar que l'Imperi controla l'ONU).

     

       Al 1990, amb la desfeta de l'URSS, els mitjans de les Corporacions anunciaven joiosos l'inici de la Pax Ianqui. Però, d'immediat, es veure que els designis no es complien.

     

         A partir del 2000, Rússia renaixia de les seves cendres i la Xina esdevenia un gegant aliè a l'agenda de Washington. A més a més, contra tot pronòstic, la República Islàmica de l'Iran es mantenia viva i desafiant.

     

        Al 2015, ha restat palès que els  països partidaris d'un món multilateral són més i més poderosos.

     

        S'ha de saber: Des de principis de segle, la Xina és el ''taller del món''.

        La Xina produeix vuit vegades més acer que els EUA; i les drassanes xineses deu vegades més vaixells que les ianquis.

     

        S'ha de saber: la Xina supera els EUA en nombre d'enginyers (quatre vegades més). Hem de suposar que també els supera en nombre d'enginyers d'alta tecnologia (i d'alta tecnologia militar, també).

     

        S'ha de saber: l'Índia també supera els EUA en nombre d'enginyers.

        Darrerament, s'ha fet més palès que els grans països de l'Àsia s'allunyen de cada vegada més de l'agenda ianqui i s'acosten al projecte multilateralista. Podem citar Indonèsia, Pakistan, Vietnam, Tailàndia, Bangladesh i d'altres, però, entre tots ells, destaca l'Índia.

     

       Amb l'arribada del nacionalista Narendra Modi, l'Índia (tercera economia mundial)  ha marcat més la distància respecte a Washington i el seu acostament a Rússia.

     

        Al moment present, sembla que Rússia  ha decidit que és l'hora d'aturar els peus de l'Imperi. Rússia ha mostrat les cartes del seu joc per derrotar els EUA a les guerres d'Ucraïna i de Síria.

     

         En contra del dogma de la religió imperial, Rússia i la Xina   estan en condicions per superar els Estats Units en productes d'alta tecnologia militar.

     

        Com a indicador, podeu veure una notícia d'ara de l'agència Fars sobre el poder militar rus aSíria i l'Iraq. Vegeu el post Ajuda militar russa a l'Iraq. També podeu  veure Síria podrà abatre avions de l'OTAN.O també Per què la Marina nord-americana retard, les flotes xineses russos.

     

       I,  encara més,  China: Míssil assassí de portaavions. O, també, Supersònic míssil nuclear xinès.

     


    0 0

    [18/12] «Le Progrès» -«Strage di Torino» - «Siete» - Villeval - Perruchon - Garinei - Frank - Crespi - Martí Llorens - Crémer - Miguel Aznares - Schwab - Ferrero - Roussel - Cuadrado - Morata - Mélet

    Anarcoefemèrides del 18 de desembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Progrès"

    - Surt Le Progrès: El 18 de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de Le Progrès. Organe des démocrates loclois, primera publicació anarquista de Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de 1869, portarà el subtítol d'«Organe socialiste» i tindrà una periodicitat bimensual, i setmanal a partir del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la capçalera portava l'epígraf:«Tot per al poble i pel poble». Fou el periòdic oficiós de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el responsable de la redacció va ser James Guillaume. Els seus principals col·laboradors foren Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James Guillaume, Benoît Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel. Polemitzà fortament amb el Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42 números, l'últim el 2 d'abril de 1870.

    ***

    "Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922

    -«Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una«batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars.

    ***

    Capçalera de "Siete"

    - Surt Siete: El 18 de desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic número de la publicació anarquista Siete, periòdic de l'Assemblea de Solidaris/es amb Grècia. Aquest butlletí sorgí per donar compte de l'agitació revolucionària sorgida al país hel·lènic arran de l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de la policia. També hi trobem articles sobre la repressió policíaca a l'Estat espanyol. Els articles es publicaren sense signar.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Albin Villeval

    - Albin Villeval: El 18 de desembre de 1870 neix a París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin-Antoine-Paul Villeval. Son pare, Joseph Villeval (Albin), fou un militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per«provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère (1898). En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT,La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925),òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Le Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 a París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Notícia del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de Phoenix (Arizona, EUA) "Arizona Republican" de l'1 de juny de 1918

    - Pietro Perruchon: El 18 de desembre de 1885 neix a Arnad (Vall d'Aosta, Arpitània) el propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Sos pares es deien Lorenzo Perruchon i Teotista Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i en 1911, amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units. Entre  1913 i 1914 passà un temps a Clinton (Indiana, EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica Libertaria i una Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a Aspen (Colorado, EUA), on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat amb un grup d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra, a finals de 1915 va escriure un«violentíssim» article titulat«Guerra e civiltà», publicat en La Questione Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les autoritats, «a la subversió, a la revolució i al delicte». En aquesta època, envià paquets de periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi, de Boccheggiano (Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana, Itàlia). Participà activament en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat detallat dels fets que es va publicar en diferents lliuraments en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Lynn (Massachusetts, EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els afiliats a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest) i els que no formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en les estratègies a seguir; també denuncià la intervenció intimidatòria de l'Exèrcit nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i les actuacions d'espies i detectius a sou de la patronal. També informà que desfilada del 6 de setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en honor dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917 col·laborà habitualment en Cronaca Sovversiva i visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA). El 15 de març de 1918 va ser detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà Tomás Martínez, sota l'acusació de propaganda revolucionària després de trobar-li al seu domicili diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA); jutjat el 31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i trenta segons, va ser condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb Tomás Martínez. Deportat a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de Nàpols i retornà a Arnad. En aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione Anarchica», el qual va exercir una forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe Mariani, el 12 d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març anterior, i portat a Milà; però el 5 de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de 1923 passà clandestinament a França i s'establí a París, on va romandre fins l'octubre, data en la qual retornà a Arnad. En 1925 s'instal·là de bell nou a la capital francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928 hagué de presentar-se en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup de terroristes i inscrit en la llista de militants a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa filla Lotta a Veurey-Voroize i el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers sobre una herència, però va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i escorcollat sense resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en el qual va dir que ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937 partí cap a França. El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de Chambéry (Savoia, Arpitània) informà que la seva conducta era «regular» i que no freqüenta els «ambients subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta envià al Ministeri de l'Interior un informe demanant la modificació dels seus antecedents policíacs, ja que estava considerat com a un «element molt perillós» i el 29 de febrer de 1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra Mundial, amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar la fugida cap a Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme. Després del conflicte bèl·lic, romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13 de setembre de 1967 a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França).

    ***

    Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

    - Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale,L'Internazionale,La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el«Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns númerosúnics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.

    ***

    Herman Frank

    - Herman Frank: El 18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual Polònia) l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista Herman Frank, també citat com Herman Franck. Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on es va veure fortament influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats Units. Entre 1940 i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme. A començament dels anys cinquanta col·laborà en el periòdic rus Delo Truda editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i d'altres institucions històriques i d'estudis judaics. És autor d'obres i estudis sobre història del judaisme i sobre el moviment cooperativista, com ara Drei yor fun Bialistoker konsum-kooperatsie (1915-1918) (1918), Grikhishe kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks. Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un bavegungen bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime» (1951), Natsionale un politishe bevegung bay Yidn in Bialystok (1951), Anarchism and the jews (1954, pòstum), Geklibene shriften (1954, pòstum), etc. Herman Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac de cor.

    Herman Frank (1892-1952)

    ***

    Grup d'anarquistes italians de la Columna Ascaso

    - Enrico Crespi: El 18 de desembre de 1897 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de «greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris. Participà activament en els motins de 1927 i el juny de l'any següent passà clandestinament a França. A Clarmont d'Alvèrnia treballà com a mecànic i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia --possiblement en aquestaèpoca es trobava a Espanya-- a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió, participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participà, com a tinent d'artilleria, en combats a Osca i a Almudébar on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico Crespi va morir el 24 de novembre de 1973 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Vicent Martí Llorens

    - Vicent Martí Llorens: El 18 de desembre de 1902 neix a Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Vicent Martí Llorens va morir en 1984 a Avinyó (Provença, Occitània).

    ***

    Victoriano Crémer en els anys republicans

    - Victoriano Crémer: El 18 de desembre de 1906 neix al carrer Barrio Gimeno de Burgos (Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i militant anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Nascut en una família nombrosa molt humil, fou fill d'un treballador de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i la seva infantesa transcorregué entre Burgos, Bilbao i Lleó. Quan tenia 10 anys es traslladà definitivament amb sa família a Lleó, on estudià al Cercle Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys publicà el seu primer poema en el setmanari La Crónica de León. De jove treballà com a venedor ambulant del diari El Castellano, peó de pagès, mosso en l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta«La Moderna» i en el diari La Mañana, locutor i periodista. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo (1931), La Calle, El Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha,Solidaridad Obrera (1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys republicans va ser secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la impremta «La Moderna». El juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico Cobas i Claro José Sendón, va fer un míting a la Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el periòdic madrileny La Tierra«Vía Crucis. Romance proletario», un text en prosa poètic on testimoniava la repressió del govern republicà per sufocar la revolta llibertària de Casas Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes, però també l'obertura d'un expedient militar. El capità i maçó Juan Rodríguez Lozano, avi de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de Crémer, el defensà davant el tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient. Cap al 1934 l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va publicar el conte Invierno, compartint fulletó amb El porvenir de nuestros hijos d'Élisée Reclus. Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña, el 27 de març de 1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de concentració de l'antic Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la mort, salvat per capellans (Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues ocasions. Després, acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla Larrey, va ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo. Alliberat en 1938, amb la condició que treballés per al periodisme franquista, va ser enviat com a soldat de l'«Exèrcit Nacional» als fronts d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra treballà de caixista en un periòdic i es dedicà al periodisme --col·laborant en periòdics franquistes (Proa, Pueblo,ABC, Informaciones, etc.) i en la cadena SER-- i la literatura. En 1944 fundà a Lleó, amb Eugenio García de Nora i Antonio González de Lama, la prestigiosa publicació Espadaña. Revista de poesía y crítica, que publicà l'obra de poetes oposats al règim franquista i mantingué una línia editorial de compromís polític i social i que es perllongarà fins al 1951 --en el seu número 20 publicà un famós poema, La fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti. La seva escriptura lírica es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades, angoixants, tremendistes, existencialistes i nihilistes força crítiques vers la realitat d'aleshores i on destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els«perdedors», i en la seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva denúncia de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de la ciutat de Lleó. En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi Castella i Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball. En 2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari Elúltimo jinete. El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 2008. Amb més de 100 anys, publicava una columna diària en El Diario de León, titulada «Crémer contra Crémer». Fou autor de més de 15.000 articles en la premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León, coneguda com «Radio Crémer». Entre les seves obres poètiques destaquen Tendiendo el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra adentro (1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos de mi sangre (1947), Las horas perdidas (1949), La espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y esperanza (1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II (1952), Libro de Santiago (1954), Furia y paloma (1956), Con la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad (1962), Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la sangre (1966),Poesía total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para Elisa (1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los cercos (1976), Poesía (1944-1984) (1984), El mundo de José Jesús (1987), El cálido bullicio de la ceniza (1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La escondida senda (1993), El fulgor de la memoria (1996), Parábola de Amalia «La Petarda» (1997), La resistencia de la espiga (1997), La paloma coja (la encrucijada) (2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos tardíos (2007), Antología poética (2007); i de narrativa Libro de Caín (1958), Historias de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos (1981, autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los trenes no dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los extraños terroristas de la Sábana Santa (marionetas, títeres y otros volatines) (1994), La casona (2001). Victoriano Crémer va morir el 27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó (Castella, Espanya) on es trobava ingressat des de feia uns dies.

    Victoriano Crémer (1906-2009)

    ***

    Francisco Javier Miguel Aznares

    - Francisco Javier Miguel Aznares: El 18 de desembre de 1908 neix a Hecho (Osca, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Francisco Javier Miguel Aznares, conegut com El Largo. Durant la Guerra Civil espanyola comandà un batalló de muntanya a la comarca d'Angüés i la Foia d'Osca. Amic de Francisco Ponzán Vidal, col·laborà en el seu grup especialitzat en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista passà a França i durant la ocupació continuà participant en les activitats de la xarxa d'evasió del «Grup Ponzán». L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López Laguarta a escapar de la Gestapo. Francisco Javier Miguel Aznares va morir el 29 de desembre de 1990 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    Francisco Javier Miguel Aznares (1908-1990)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Justus Schwab segons el diari de Richmond (Virgínia, EUA) "The Times" del 18 de novembre de 1894

    - Justus Schwab: El 18 de desembre de 1900 mor a Nova York (Nova York, EUA) el propagandista anarquista Justus H. Schwab. Havia nascut en 1847 a Frankfurt del Main (Darmstadt, Confederació Germànica; actualment pertany a Hessen, Alemanya). Son pare, que sembla que regentava una taverna, va participar en la Revolució de 1848 i per això patí quatre anys de presó sota l'acusació de disturbis contra l'exèrcit. Quan tenia 16 anys, Justus Schwab, per demostrar el seu menyspreu a l'exèrcit prussià, inutilitzà un canó que hi havia apostat a prop de casa seva; també es diu que va robar una bandera prussiana i n'enterrà la meitat, mentre que son pare va fer servir l'altra meitat per a fregar el terra. Aprengué l'ofici de paleta i participà en el moviment obrer fins a finals de la dècada dels seixanta. Quan tenia 21 anys va ser cridat a files, però decidí desertar; amagà el seu uniforme en un cementiri i fugí cap a França. El maig de 1869 emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on treballà en la construcció i entrà a formar part de la secció alemanya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Perdé la feina arran de la crisi («Pànic Financer») de 1873 i amb altres treballadors desocupats, participà en campanyes per a aconseguir que s'activés un programa d'obres públiques per part les autoritats municipals per crear llocs de feina. El 13 de gener de 1874 assistí a una gran concentració de protesta d'uns 10.000 treballadors a la plaça Tompkins que va ser dissolta a cops per 1.600 agents de policia, però ell tornà amb una bandera vermella cantant La Marsellesa; detingut, va ser acusat d'«incitació a la revolta» i de portar una bandera roja, aleshores prohibida. Empresonat, va ser graciat pel governador de Nova York John Adams Dix. Poc després d'aquest incident es va casar amb Louisa, filla d'immigrants alemanys, amb qui en 1800 tingué dos infants (Justus H. Jr. i Louisa) i posteriorment altres dos. En aquesta època obrí una taverna al número 50 de First Street, al cor de Litte Germany (Petita Alemanya), que esdevingué centre de reunions del moviment radical novaiorquès. Aquesta cantina, que comptà amb una biblioteca d'uns sis-cents llibres, va ser fustigada tant pel Moviment per la Temprança com per la policia. Com que es va negar a donar les begudes de frac als agents de la policia que feien la ronda, sovint la seva taverna va ser assaltada i escorcollada. El juny de 1876 va ser detingut per vendre cervesa en diumenge, però va ser absolt en el judici. Durant la gran vaga de 1877 va ser nomenat president del seu comitè negociador i va fer nombrosos mítings a Tompkins Square. L'abril de 1877 va ser novament jutjat per«conducta desordenada» durant un míting al Chickering Hall, però també va ser absolt. Entrà a formar part del Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Laborista), que s'havia creat en 1876, però el gener de 1880, amb Moritz Bachmann, es mostrà crític per la seva aliança amb el Greenback Party (GP, Partit del Greenback), un partit reformista antimonopoli que preconitzava una moneda governamental no basada en el patró or. Es va subscriure a la publicació anarquista Freiheit, editada per Johann Most, i de mica en mica reforçà el seu ressentiment contra la direcció reformista de l'SLP i la prepotència dels seus líders. Aquesta animositat tingué el seu puntàlgid quan l'SLP va votar a favor d'una plataforma conjunta amb el GP, mentre ell reivindicava la descentralització del poder. Expulsat de l'SLP amb altres 40 membres, que es definien «socialrevolucionaris» seguint Johann Most, aquest grup es reunia a la seva cantina. Wilhelm Hasselmann, que feia poc havia arribat als EUA, s'hi sumà i suggerí que el nou grup s'anomenés Social Revolutionary Club (SRC), inaugurant-se el 15 de novembre de 1880 amb 27 membres. L'SRC, que cada vegada es declarà més anarquista, tingué reunions setmanals durant tota la dècada dels anys vuitanta. Schwab tingué un paper destacat l'octubre de 1881 al Congrés dels Socialrevolucionaris que se celebrà a Chigaco (Illinois, EUA), al qual acudí com a delegat de l'SRC de Nova York; en aquest congrés es va denunciar l'esclavitud assalariada i la propietat privada i va fer seves les resolucions, on s'incloïen la «propaganda pel fet» i l'insurreccionalisme armat, del Congrés Socialrevolucionari celebrat el juliol anterior a Londres (Anglaterra). Mantingué correspondència amb Albert Parsons quan aquest estigué tancat a la presó de Cook County. Estret col·laborador de Johann Most, quan aquest partí en 1882 de gira propagandística a Europa, esdevingué l'editor de Freiheit. També fou distribuïdor del periòdic Liberty de Benjamin Tucker. Aquesta amistat amb Most es va trencar en 1886 quan alguns anarquistes organitzaren una estafa consistent en assegurar les seves llars i després calar-les foc per cobrar la indemnització; alguns d'aquests van ser detinguts, processats i condemnats. Aquest fet portà una ruptura en el moviment llibertari alemany quan Johann Most es negà a desaprovar els incendiaris. Schwab, home moralment molt recte i seguidor de la sentència segons la qual «la fi mai no justifica els mitjans», s'encarà amb Most i molts dels seguidors d'aquest últim boicotejaren la seva taverna. Malgrat tot, continuà l'animació a la cantina, on acudiren activistes radicals de tota mena, entre ells, la seva amiga Emma Goldman i altres (Ed Brady, John Swinton, Robert Reitzel, Samuel Gompers, etc.), i artistes i escriptors novaiorquesos (Ambrose Bierce, James Huneker, Sadakichi Hartmann, etc.). En 1884 formà part del grup d'anarquistes que va interrompre una reunió de l'SLP quan el seu comitè executiu volia aprovar una moció de denúncia contra els llibertaris; detingut, va ser jutjat per «incitació a la revolta», però novament va ser absolt. L'11 de novembre de 1894 parlà, amb Emma Goldman, Max Baginski, Voltairine de Cleyre, John Edelmann i Charles Mowbray, en un míting commemoratiu a Nova York dels «Fets d'Haymarket». Durant sa vida contribuí econòmicament a la defensa legal d'anarquistes i participà activament en diverses campanyes per la llibertat d'expressió; també va ser membre de la Internationale Arbeiter Liedertafel (IAL, Societat Coral de Treballadors Internacionals), una societat musical d'anarquistes alemanys de Nova York. L'hivern de 1895 va contreure la tuberculosi i es va veure prostrat al llit des d'aleshores. Justus Schwab va morir el 18 de desembre de 1900 de pneumònia a Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat. Al seu seguici fúnebre acudiren unes dues-mil persones i assistiren gairebé totes les faccions del moviment obrer, moltes d'elles oposades i enfrontades. Son fill Justus H. Jr. continuà amb la taverna. El 30 de maig de 2012 es va col·locar una placa commemorativa a l'indret on es trobava la taberna de Justus Schwab.

    Justus Schwab (1847-1900)

    ***

    Pietro Ferrero

    - Pietro Ferrero: El 18 de desembre de 1922 és assassinat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Havia nascut el 12 de maig de 1892 a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia). Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del«Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Laboro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» --«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar-- o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el«Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de«33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.

    ***

    Nelly Roussel (1908)

    - Nelly Roussel: El 18 de desembre de 1922 mor de tuberculosi al sanatori de Buzenval de París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. Havia nascut el 5 de gener de 1879 a París (França). En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb«l'escena simbòlica» dramàticaPar la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice,La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration,Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église: comédie en un acte, Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903),Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. Va ser companya de l'escultor Henri Godet. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.

    Nelly Roussel (1879-1922)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      Julio 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista panorámica de Segovia»
    desde el Alcázar de Segovia (antigua sede del Real Colegio de Artillería)
    Plaza de la Reina Victoria

    «Vista de la Iglesia de San Andrés y Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)»
    desde Plaza de la Reina Victoria

    «Vista panorámica de Segovia y la Muralla»
    desde c/ Ronda de Don Juan II

    «Arco»
    c/ Velarde

    «Fuente»
    Jardín de Mauricio Fromkes
    c/ Velarde

    «Buhardilla»
    c/ de las Descalzas

    «Monumento a San Juan de la Cruz»
    Escultor:
    José María García Moro
    c/ Paseo de San Juan de la Cruz

    «Monumento a San Juan de la Cruz»
    Escultor:
    José María García Moro
    c/ Paseo de San Juan de la Cruz

    «Puerta con graffitis»
    c/ Vallejo

    «Iglesia de San Esteban»
    Plaza de San Esteban

    «Galería porticada»
    Iglesia de San Esteban
    Plaza de San Esteban

    «Torre Campanario»
    Iglesia de San Esteban
    Plaza de San Esteban

    «Torre Campanario»
    Iglesia de San Esteban
    Plaza de San Esteban

    «Veleta»
    Torre Campanario de la Iglesia de San Esteban
    Plaza de San Esteban

    «Patio»
    c/ Escuderos

    «Indicación del Camino de San Frutos»
    Plaza Mayor

    «Músico»
    Rincón del Minutero
    Plaza de Medina del Campo (Calle Real de Segovia o Plaza de las Sirenas)

    «Detalle del Retablo de la Piedad:
    "Llanto sobre Cristo Muerto"»
    Escultor:
    Juan de Juni
    Capilla de la Piedad o del Santo Entierro
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de San Andrés
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Estatua de San Juan (El Evangelista)»
    Escultor:
    Manuel Adeba Pacheco
    Costado del Coro
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Órgano»
    Organero:
    Pedro Liborna
    Nave de la Epístola
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Detalle del Retablo: "San Cosme y San Damián"»
    Arquitecto:
    Domingo Fernández
    Capilla de San Cosme y San Damián
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Vidriera»
    Capilla de San Cosme y San Damián
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Estatua de San Marcos (El Evangelista)»
    Escultor:
    Manuel Adeba Pacheco
    Costado del Coro
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de la Concepción
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Vidriera»
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Nave del Evangelio desde el Crucero»
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Retablo del Trascoro»
    Arquitecto:
    Ventura Rodrgíguez
    Escultores:
    Hubert Dumandré y Juan Tierri
    Trascoro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóvedas de Crucería»
    Nave Central
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Vidriera del Bautismo de Cristo: "El Faraón en el Mar Rojo" (Izda.), "El Bautismo de Cristo" (Centro), "Moisés y la Fuente de Meriba" (Dcha.)»
    Talleres:
    Pierres de Holanda y Pierres de Chiberri
    Capilla de la Concepción
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Vidriera de las Tentaciones de Cristo: "Las pruebas de Job" (Izda.), "Las tentaciones de Cristo" (Centro), "Josué acusado por el diablo" (Dcha.)»
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Talla de Cristo Yacente»
    Tallista:
    Gregorio Fernández
    Capilla del Sepulcro de Cristo
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla del Sepulcro de Cristo
    Nave de la Epístola
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Pila bautismal»
    Taller:
    Juan Guas
    Capilla de Santa Bárbara
    Nave de la Epístola
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Estatua de San Lucas (El Evangelista)»
    Escultor:
    Manuel Adeba Pacheco
    Costado del Coro
    Nave de la Epístola
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de Santiago
    Nave de la Epístola
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Portada de acceso al claustro»
    Capilla del Cristo del Consuelo
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «La Piedad y ángeles con instrumentos musicales en las arquivoltas»
    Tímpano
    Portada de acceso al claustro
    Capilla del Cristo del Consuelo
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Pozo»
    Claustro
    Arquitecto:
    Juan Guas
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Ventanales de las Galerías del Claustro»
    Arquitecto:
    Juan Guas
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Fresco "El Milagro de Marisaltos, o María Saltos (la judia Esther)»
    Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Techo de armadura de madera»
    Obra del maestro carpintero:
    Francisco López
    Sala Capitular
    Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Custodia de plata y Carro triunfal»
    Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Detalle de reja»
    Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Ventanal»
    Arquitecto:
    Juan Guas
    Galería del Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Capilla del canónigo Don Íñigo López Aguado»
    Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Virgen con niño»
    Capilla del canónigo Don Íñigo López Aguado
    Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Venera»
    Capilla del canónigo Don Íñigo López Aguado
    Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Portada de acceso a la Capilla del Cristo del Consuelo»
    Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Detalle de "La Verónica o el Santo Rostro"»
    Portada de acceso a la Capilla del Cristo del Consuelo
    Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóvedas de Crucería»
    Arquitecto:
    Juan Guas
    Galería del Claustro
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Retablo Mayor»
    Diseño:
    José Benito de Churriguera
    Arquitecto:
    Juan de Ferreras
    Escultor:
    Bartolomé del Río
    Capilla del Sagrario o del Sacramento
    Nave de la Epístola
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Detalle del tabernáculo, obra de Antonio Tomé, apoyado en un Tetramorfos»
    Capilla del Sagrario o del Sacramento
    Nave de la Epístola
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Cúpula»
    Capilla del Sagrario o del Sacramento
    Nave de la Epístola
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Lámpara»
    Herrero:
    Ángel Pulido
    Diseño:
    Zuloaga
    Capilla del Sagrario o del Sacramento
    Nave de la Epístola
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de San Pedro
    Ábside
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de San Ildefonso
    Ábside
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de San Geroteo
    Ábside
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de San Frutos
    Ábside
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de San Antonio de Padua
    Ábside
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de la Virgen del Rosario
    Ábside
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de San José
    Ábside
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de San Antón
    Ábside
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóvedas de la Girola o Deambulatorio»
    Ábside
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor
    Segovia – España
    dsc09409.jpg

    «Bóveda de Crucería y Cúpula»
    Capilla Mayor
    Nave Central
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Cúpula»
    Crucero
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Púlpito»
    Nave Central
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Pie del Facistol (Atril)»
    Coro
    Nave Central
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Órgano»
    Organeros:
    José Chavarría y Pedro Chavarría
    Caja:
    Juan Maurat
    Nave del Evangelio
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Cubiertas»
    Nave Central
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Bóvedas»
    Capilla Mayor
    Nave Central
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Rosetón»
    Transepto
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Rosetón»
    Transepto
    Catedral de Santa María de Segovia (Santa Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción y de San Frutos de Segovia, conocida como la Dama de las Catedrales)
    Plaza Mayor

    «Puerta de la Luna (Muralla)»
    c/ de la Puerta de la Luna

    «Torreón de Lozoya»
    Plazuela de San Martín (Calle Real de Segovia)

    «Ventana»
    Palacio de Cascales (Palacio de los Condes de Alpuente o Casa de Azpiroz)
    Plaza Platero Oquendo

    «Ventana»
    Palacio de Cascales (Palacio de los Condes de Alpuente o Casa de Azpiroz)
    Plaza Platero Oquendo

    «Casa de los Picos»
    c/ Juan Bravo (c/ Real de Segovia)

    «Acueducto de Segovia»
    Plaza Azoguejo

    «Acueducto de Segovia»
    Plaza Azoguejo

    «Acueducto de Segovia»
    Plaza Azoguejo

    «Acueducto de Segovia»
    Plaza Artillería

    «Campanario»
    Iglesia de San Sebastián
    desde c/ San Juan

    «Casa de las Cadenas»
    c/ San Juan

    «Acueducto de Segovia»
    Plaza Artillería

    Palma, 18 de diciembre de 2015



    0 0

    El restaurant Pastisseria Dolços Setanta, torna a oferir un combat de picat. El proper 19 de desembre a vespre, hi haurà sopar de picada, rellom de porc amb salsa de pebre bò, arròs i patates, amb begudes i postres per 18€. En acabar de sopar, els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí" i Maribel Servera "Servereta" oferiran un combat de picat. Cal fer reserves al 971642908.

    0 0

    "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)

    La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca


    Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

    Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

    'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".


    Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

    L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

    'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

    'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

    També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

    Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

    Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

    Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).


    .

    ”'Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes”.

    La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)


    Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

    Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".


    Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

    El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".

    Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".

    Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.

    Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.

    'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.

    'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.

    'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...

    'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".

    Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).


    0 0
  • 12/19/15--23:54: Molts d'anys
  •  

    Desert

     

     

     

    Chaque étoile fixe une direction véritable. Elles sont toutes étoiles des Mages.

    Antoine de Saint-Exupéry

     

     

    Fa una nit tan tranquil·la,

    tot sol s’hi està tan bé,

     

    el  fum de la foguera

    s’enfila tan lleuger,

     

    el cel és una copa

    de pell tan transparent

     

    que totes les estrelles

    són l’estrella dels Reis.

      

     

     

     


    0 0

    [19/12]«L'Égalité» - «La Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef - Fléchine - Crespi - Gambino - Pinos - Ramiz - Roig Lladó - Carpena - Corredor - Pons Prades - Prieto - Abarca - Légeret - Mualdès - Romera - Malsand - Seijas

    Anarcoefemèrides del 19 de desembre

    Esdeveniments

    Capçalera de l'"Égalité"

    - Surt L'Égalité: El 19 de desembre de 1868 --encara que a la capçalera posi el 16 de desembre-- surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número (espècimen) de L'Égalité. Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de la Suisse romande. Portava l'epígraf «No hi ha drets sense deures, ni deures sense drets». Era successor de La Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada per Charles Perron i redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista en el si de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar Jean-Philippe Becker, Amédée-Benjamin Combault, César De Paepe, Johann George Eccarius, Carlo Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon, Nicolas Outine, Albert Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel, Eugène Varlin i Pierre Waehry, entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la Federació Suïssa de Parla Francesa de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es produí l'excisió d'aquesta federació i L'Égalité esdevingué l'òrgan d'expressió del grup aliancista. Després d'una interrupció entre el 4 d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta publicació reaparegué entre gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la redacció aleshores esdevingué antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una edició facsímil.

    ***

    Un exemplar de "La Guerre Sociale" de 1914 (època ultranacionalista)

    - Surt La Guerre Sociale: El 19 de desembre de 1906 surt a París (França) el primer número del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale. Fundat i dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels grans periòdics antimilitaristes de la Belle Époque i on van escriure nombroses plomes llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000 exemplars. Entre els seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel Almereyda, Eugène Merle, Louis Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté, entre d'altres. Després de la conversió de Gustave Hervé al ultranacionalisme feixista entre els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va esdevenir La Victoire l'1 de gener de 1916.

    ***

    Cartell de la conferència de Faure

    - Conferència de Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al Teatre Chave, al bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània), una conferència «pública i contradictòria» del pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres temes van ser els centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les anomenades «Lleis perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des del franc al mig franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola llibertària de Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola amenitzaren amb un concert la vetllada.

    ***

    L'atemptat contra Elizalde segons "La Vanguardia" (20 de desembre de 1919)

    - Atemptat contra Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers Bailén i Còrsega, a prop del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus disparen sobre l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica d'automòbils. En aquest atemptat Elizalde resultà il·lès, però el xofer del cotxe, l'obrer Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia acusà els anarquistes Ramon Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa Elizalde d'aquest atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any. L'enterrament de l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran manifestació burgesa i empresarial contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les autoritats polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fritz Kater (ca. 1920)

    - Fritz Kater: El 19 de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt, Alemanya) el socialista i després anarquista i anarcosindicalista Friedrich Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare morí quan tenia dos anys i quan en tenia cinc començà a treballar a la granja familiar i durant l'hivern feia feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més tard compaginà les tasques de la granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant, dedicà tot el seu temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en el qual les Lleis Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals. Després de relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de llegir nombroses obres polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou força actiu en els seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el Sindicat de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En 1889 fou condemnat a dos mesos de presó per organitzar un míting il·legal i l'any següent novament arran d'un discurs considerat sediciós. En 1890, després de la revocació de les Lleis Antisocialistes, es relacionà amb el moviment opositor de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força influenciat per les idees anarquistes, i entaulà amistat amb diversos membres del grup a Berlín (Bruno Wille, Carl Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època fundà el periòdic socialdemòcrataMagdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de Magdeburg), amb altres membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz Koester i Paul Kampffmeyer). En el Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die Junger» fou expulsat del Partit, però Kater, encara que votà en contra de l'exclusió, romangué dins de l'SPD. Els expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten (VuS, Unió de Socialistes Independents), però Kater es negà a unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit delegat del Sindicat de Paletes berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb Mathilde Deichsel, amb qui tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En aquests anys col·laborà en la revista Besinnung und Aufbruch (Reflexió i Renovació). En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions per al Reichstag alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà l'SPD i, encara que tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al Congrés Anarquista d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el fulletó Über die Entwicklung der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar la història i l'evolució del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya), que reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta organització al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional, celebrat en 1913 al Holborn Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan d'expressió Die Einigkeit (La Unió) i n'ocupà importants càrrecs orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les poques organitzacions que mantingué els principis internacionalistes i s'oposà a la contesa mundial. Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels principals fundadors de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la burocratització i la centralització del moviment obrer. S'oposà durament a la maniobra d'intent d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925 fou nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist (El Sindicalista) i fundà la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que publicà nombrosos textos anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD durant molts anys, en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla Elise Kater es casà amb l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater va morir el 20 de maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després d'agonitzar durant 12 dies a l'hospital arran que intentés desactivar una bomba incendiària que havia caigut al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la cara i al pit. Fou íntim amic de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en morir.

    ***

    Nicolas Stoïnov

    - Nicolas Stoïnov: El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva dilatada existència --va morir amb 101 anys-- no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse,«Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Nicolas Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963 a París (França). Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia,Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963).

    Nicolas Stoïnov (1862-1963)

    ***

    Josep Comas Solà

    - Josep Comas Solà: El 19 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Fill d'un comerciant progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

    Josep Comas Solà (1868-1937)

    ***

    Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

    - Oscar Petzold: El 19 de desembre de 1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista Oscar-Guillaume Petzold. Sos pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de professió, en 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" (24 de maig de 1902)

    - Pierre Degreef: El 19 de desembre de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el propagandista anarquista Pierre Degreef. A finals dels anys 1890 destacà dins del moviment anarquista de Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou acusat per la policia d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant la primavera de 1898 visità a Londres André Philippe, antic gerent del periòdic La Cravache refugiat a Anglaterra. Entre la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on venia Le Libertaire i participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre el 4 i el 5 d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois). Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat abstencionista i entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou l'impressor-gerent de La Petite Feuille Anarchiste, publicació de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25 d'agost d'aquell any, imprimí La Feuille Anarchiste, que tirava entre 5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de juny de 1902 va fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada«Le parlementarisme et les anarchistes». Milità en el Sindicat del Teixit, el qual tenia la seu al Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses xerrades. El desembre de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article antimilitarista publicat en Le Libertaire, però en l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de presó amb aplaçament per la Cort d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais, França). Entre 1903 i 1904 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. A començament de 1905 abandonà Roubaix per a treballar per a una fàbrica de màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó pel robatori de la caixeta d'almoines de l'església de Saint-Antoine de Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre següent.

    ***

    Senya Fléchine (autoretrat)

    - Senya Fléchine: El 19 de desembre de 1894 neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna), en una família jueva, el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

    ***

    Secció Italiana de la Columna Ascaso

    - Pompeo Crespi: El 19 de desembre de 1897 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi. Membre del moviment llibertari des de la joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una escala a Bakú desertà i participà en la Revolució russa, restant a la Unió Soviètica fins al desembre  de 1920. De bell nou a Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta època participà activament en les activitats dels «Arditi del Popolo» contra els feixistes. Amb l'arriba de Mussolini al poder es va veure obligat a exiliar-se en 1916 a França i s'instal·là a Marsella. Sol·licitada l'ordre d'expulsió, aconseguí una moratòria, renovable mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la Península. Casat amb una espanyola, el juliol de 1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià, amb altres companys, com ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de Barcelona. Després marxà al front d'Aragó com a milicià enquadrat en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. El 22 de novembre d'aquell any, a Almudévar, on comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no pogué ser extreta, marxà novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal. Rebutjà restà ingressat per recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937, però dies després, les ferides l'obligaren a retornar a reraguarda. Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina de cuiner. L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de«Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Santiago Pisani, Massimo Morisi, etc.), per un escamot estalinista i acusat d'espionatge i de deserció. Després d'aquest fet, una campanya organitzada per les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la dels seus companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el Comitè Anarquista Italià de París demanà el seu alliberament i el d'altres companys (Ermanno Neri, Salvatore Fusari, Carlo Montresor, Gina Graziani, Giuseppe Checchi, Libero Mariotti, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a França on fou internat en un camp de concentració. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a París (França).

    ***

    Brunone Gambino

    - Brunone Gambino: El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.

    ***

    Necrològica de Joan Pinos Molinas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 d'octubre de 1974

    - Joan Pinos Molinas: El 19 de desembre de 1908 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Pinos Molinas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era cunya de l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. Posteriorment s'instal·là a Borionac de Mirandòl, on, sense renunciar a les seves conviccions llibertàries, deixà de militar. Joan Pinos Molinas va morir el 6 de maig de 1974 a Borionac de Mirandòl (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 7 de setembe de 1978

    - Francisco Ramiz Sopena: El 19 de desembre de 1911 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ramiz Sopena. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà, com molts altres joves de Montsó (Antonio García Barón, Hipólito Garreta, Ángel Lamarca Beneded, etc.) en la«Columna Durruti», formació en la qual lluità durant tota la guerra un cop militaritzada (26 Divisió). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'establí a Montalban. Francisco Ramiz Sopena va morir, després d'anys de malaltia, el 27 de juny de 1978 a Montalban (Guiena, Occitània). Sa companya fou Pilar Pallarès.

    ***

    Josep Roig Lladó

    - Josep Roig Lladó: El 19 de desembre de 1914 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut també sota el pseudònim d'Antonio Millera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les milícies confederals i, amb la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En representació de Terrassa assistí al Congrés de les Joventuts Llibertàries en la «Columna Durruti». Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'allistà en la Legió Estrangera i lluità en la resistència antinazi fins que fou ferit greument al pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut» en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»), fet pel qual va ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità en les Agrupacions Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada antifranquista. Josep Roig Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008).

    ***

    Pepieta Carpena al CIRA de Marsella

    - Pepita Carpena:El 19 de desembre de 1919 neix --encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28-- al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Era la primogènita d’una família obrera catòlica (el pare era paleta i la mare costurera) de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s’uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d’armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d’un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb un francès, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan Martínez Vita, Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia Acratia i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril 1979, arran de l’exposició L'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l’Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l’agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d’octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial, Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» --com ara l’obra col·lectiva Mujeres Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)--, en dos Bulletin du CIRA (26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT,Ideas-Orto,Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit,Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un autre futur i en la de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l’Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània), tres anys després que ho fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitar Les anarchistes, de Léo Ferré.

    Pepita Carpena (1919-2005)

    ***

    Necrològica de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juny de 1994

    - Domingo Corredor Valderrama: El 19 de desembre de 1919 neix a Morente (Bujalance, Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Corredor Valderrama. Es guanyava la vida fent de pagès i des de l'adolescència milità en el Sindicat de Treballadors del Camp de Bujalance de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità com a voluntari en l'Exèrcit republicà. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant (Alacantí, País Valencià) i el 13 de setembre de 1939 internat a la Presó Provincial de Granada (Andalusia, Espanya). El 27 de març de 1941 va ser traslladat a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) i el 13 de maig de 1942 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). El 23 de febrer de 1944 va ser jutjat en consell de guerra a Castelló de la Plana i condemnat a 30 anys de presó pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió». La pena fou commutada per la de 20 anys i un dia. El 21 de gener de 1959 sortí en llibertat provisional i s'instal·là a Onda (Plana Baixa, País Valencià) amb Vicente Sol, amic que havia conegut a la presó i amb una cunyada del qual, Carmen, es casà i tingué tres infants. Milità en la clandestinitat confederal a Onda i l'estiu de 1959 creuà clandestinament els Pirineus i s'instal·là a Besiers. En 1968 va ser nomenat administrador del Comitè Comarcal Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Onda i participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. El gener de 1994 retornà a Besiers per patir una operació quirúrgica. Domingo Corredor Valderrama va morir el 19 d'abril de 1994 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les complicacions sorgides arran d'aquesta intervenció.

    ***

    Eduard Pons Prades

    - Eduard Pons Prades: El 19 de desembre de 1920 neix al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i historiador dels moviments socials Eduard Pons Prades, també conegut com Floreado Barsino. Son pare fou un ebenista d'Alboraia (Horta Nord, País Valencià), militant del Partit Federal i fundador del Sindicat Únic de la Fusta, que havia emigrat al Principat. Un cop coneguda per part de la burgesia catalana la condició sindicalista de son pare, aquest perdé el taller d'ebenisteria a causa de la recessió de contractes i passà a encarregar-se de la biblioteca de la Casa de València a Barcelona, on simpatitzà amb Vicenç Claver, conegut republicà federal i impulsor del «Dia del Llibre» en la festivitat de Sant Jordi. Sa mare, Glòria Prades Núñez, d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià), durant els anys de la II República espanyola militarà en el Partit Sindicalista i treballarà com a telefonista al Palau de la Generalitat gràcies a l'amistat que mantenia amb Martí Barrera, conseller d'aquesta institució, que conegué a la presó Model de Barcelona en 1925. Eduard Pons fou el major de tres germans barons. Quan tenia cinc anys entrà com a alumne de l'Escola Racionalista Fratern i després a l'Escola Racionalista Labor, dirigida per Germinal Puig Elías seguint els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia i lligada al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquests anys també assistí a les conferències que es realitzaven a l'«Asiàtic». La seva vocació era l'ensenyament i per a tal fi, a partir de 1932, començà a estudiar a l'Escola del Treball de l'Escola Industrial de Barcelona, però l'esclat de la Guerra Civil truncà les seves expectatives. El març de 1936 son pare se suïcidà i, en certa manera, son oncle, militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que portà a coll el fèretre de Buenaventura Durruti per Barcelona el novembre d'aquell any, el substituí. En 1937 s'afilià a la CNT i participà activament en el procés col·lectivitzador des del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada i en la socialització de locals, com ara l'església de la Santa Madrona del Poble Sec. El 20 d'agost de 1937 s'allistà voluntari en l'Exèrcit republicà falsificant l'edat i, després de fer un curs a l'Escola de Capacitació de l'Escorial, aconseguí el títol de sergent instructor de metralladores, que recollí de mans del poeta Miguel Hernández, aleshores comissari polític de la 46 Divisió. El 17 de març de 1938 fou ferit en la defensa de Barcelona durant un bombardeig feixista. Un cop recuperat de les greus ferides, ingressà en l'anomenada «Quinta del Biberó», on conegué Joan Llarch. Amb només 17 anys va combatre a les batalles de Madrid, de Guadarrama, de Brunete, del Segre i de l'Ebre enquadrat en la 105 Brigada Mixta. En aquests anys estava afiliat en el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Amb la caiguda de la República, participa en la posterior evacuació de ferits des dels hospitals barcelonins fins a la frontera francesa de Port Bou --entre el 15 de desembre de 1938 i el 10 de febrer de 1939 aconseguiren treure de la Península 10.300 ferits. En 1939, exiliat a França, fou ingressat ferit a l'hospital de Carcassona. Posteriorment, després de treballar una temporada guardant porcs a Bloumac, va fer contacte amb el maquis i l'Exèrcit francès durant la II Guerra Mundial, combatent des del novembre de 1939 contra les tropes alemanyes al sector entre Bèlgica i Luxemburg. Durant l'hivern del 1940 i 1941 col·laborà en el Grup Solidaritat Espanyola. Després de la derrota de l'Exèrcit francès, en 1942 conegué Manuel Huet Piera, i amb aquest i el grup d'evasió de Francisco Ponzán Vidal ajudà a salvar les vides de jueus i d'aliats caiguts a territori francès. L'agost de 1944 comandà un destacament guerriller per la zona del riu Arieja. Ja integra en les files dels generals Leclerc i De Gaulle, intervingué en l'alliberament de la zona del riu Aude. En acabar la guerra, s'instal·là a Occitània, des d'on realitzà dos viatges (l'octubre de 1944 i el desembre de 1945) a la Península per encàrrec del Partit Sindicalista. En un viatge posterior, quan es disposava a tornar a França amb un guia del grup de Quico Sabaté, fou detingut, el 5 de gener de 1946, per una patrulla militar a Puigcerdà; però pogué fugir tres setmanes després gràcies a un suborn al coronel que instruïa el cas a Girona i des de València, on tenia familiars, pogué retornar de bell nou a Carcassona. En 1962 pogué retornar a Catalunya gràcies a l'amnistia concedida per Franco amb motiu de la coronació del Papa Joan XXIII. El març de 1966 s'instal·là a Ginebra i després a Perpinyà, però en 1970 retornà definitivament a Catalunya, treballant en l'editorial Ariel. A Barcelona continuà la seva tasca de periodista, d'escriptor i d'historiador que ja havia començat a França. Participà en la fundació de l'editorial Alfaguara i fou l'administrador de la revista Cuadernos. En aquests anys es va afiliar al Sindicat de Periodistes de Catalunya. Va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques, com ara Papeles de Son Armadans, Historia y Vida, El Correo Catalán, Historia 16, Nueva Historia, El Periódico, Diari de Barcelona,El Correo de Andalucía, Insula,Letras, Índice de Artes,Cenit, El Día de Granada,Diario 16, TeleExpress, España Libre, La Hora de Mañana, Ínsula,Tiempo de Historia, etc. Entre la seva innombrable obra podem destacar La venganza (1966), Los que sí hicimos la guerra (1973), Un soldado de la República (1974), Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial (1975 i 2003), Españoles en los maquis franceses: verano de 1944 (1976), Los derrotados y el exilio (1977), Guerrillas españolas (1936-1960) (1978), Los cerdos del comandante. Españoles en los campos de exterminio nazis (1978, amb Mariano Costante), Años de muerte y esperanza (1979), ¡Destruir la columna alemana! (1982), El mensaje de otros mundos. Siete horas a bordo de una nave espacial extraterrestre (1982), Crónica negra de la Transición española (1976-1985) (1987), Los vencidos y el exilio (1989), Morir por la libertad. Españoles en los campos de exterminio nazis (1995), Las guerras de los niños republicanos (1936-1945) (1997), Los senderos de la libertad (Europa 1940-1944) (2002), Los niños republicanos en la guerra de España (2004), El holocausto de los republicanos españoles. Vida y muerte en los campos de exterminio alemanes (1940-1945) (2005), Realidades de la Guerra Civil. Mitos no, ¡hechos! (2005), etc. També participà en documentals com a guionista-documentalista --Silencio roto (2000), de Montxo Armendáriz-- o com a protagonista, com ara La guerrilla de la memoria (2001), de Javier Corcuera. En 2004 va rebre un homenatge de la Universitat de Barcelona, pels seus importants estudis sobre la guerrilla antifranquista i els republicans espanyols en la II Guerra Mundial. Eduard Pons Prades va morir el 28 de maig de 2007 a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (Catalunya), sense poder veure publicar l'últim llibre que havia redactat sobre aspectes polítics de la vida de Picasso. Estava casat amb l'escriptora i historiadora Antonina Rodrigo García.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 221 | 222 | (Page 223) | 224 | 225 | .... | 465 | newer