[20/12] Manifest democràtic socialista -
Campanya pro detinguts de Montjuïc - «Arbre de
Noël» antifeixista - Gourmelon - Torres
Escartín - García de Guilarte - Maymón
- Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas
Anarcoefemèrides
del 20 de desembre
Esdeveniments
-
Manifest
democràtic socialista: El 20 de desembre de
1870 el Consell Local de la
Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes
Balears), adscrita
a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de
caràcter bakuninista,
va signar el «Manifest democràtic socialista als
treballadors de Palma i de la
seva província». En aquest manifest es denunciaven
tant l'absolutisme monàrquic
com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es
feia
constar que la revolució social acabaria amb el poder
econòmic i duria a terme
l'emancipació econòmica del treballador, deixant
clar que algun dia l'Estat
seria abolit i substituït per la lliure federació
d'associacions obreres,
agrícoles i industrials, en un règim on imperaria
la igualtat econòmica i
l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees
internacionalistes per part
d'un nombrós grup de mariners va permetre una
reorganització de la Federació
Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a
més
dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest
va ser
reproduït per La Federación, de
Barcelona, el 8 de gener de 1871.
***
- Campanya pro detinguts de
Montjuïc: El 20
de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un
míting en
favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el
començament d'una gran
campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes
coincideixen en
una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un
any de campanyes a
l'Estat espanyol i a la resta del món contra el
procés de Montjuïc, organitzat
arran de l'explosió d'una bomba durant la
processó del Corpus el 7 de juny de
1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La
descripció de les tortures, feta
pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de
Tárrida del Mármol Los
inquisidores de Montjuich, es publica en francès i
recorre tot el món.
Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc
condemnats, el 4 de maig de
1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la
republicana van
començar a demanar la revisió del
procés. El 25 de juny es va realitzar un
míting al frontó de Madrid en favor dels
condemnats on va prendre la paraula el
demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau,
que va intentar assassinar el
torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta
campanya pública contra
el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les
presons d'Àfrica i
de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la
revisió del procés de
Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota
tortura, i que el
responsable era el tinent de la Guàrdia Civil
Narcís Portas amb vuit números,
que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de
la Guerra i del
Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el
jutge. No
demanaven l'amnistia, sinó la revisió del
procés. El 16 d'abril de 1900, els
processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser
deportats
al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió
del procés, però sí
la commutació de la pena.
***
- «Arbre de
Noël»
antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la
Sala Jean-Jaurès de la
Borsa del Treball de París (França) una festa
infantil («Arbre de Noël») en
solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya.
Organitzada
per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i
regals.
Naixements
- Paul Gourmelon: El
20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i
anarquista
neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec.
Treballava
com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest
(drassanes
de vaixells de guerra). Milità en el Cercle
Neomaltusià i en els grups anarquistes
i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la
policia
d'«anarquista perillós». El desembre de
1910 va ser nomenat tresorer de la
Borsa de Treball i també fou el tresorer de la
Unió Regional de Sindicats de
Finistère de la Confederació General del Treball
(CGT), juntament amb Victor
Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910
col·laborà en l'òrgan
local de la CGT Le Finistère
Syndicaliste,
amb la secció «Journal d'un bon bougre»
(Diari d'un bon paio), i venia pels
carrers publicacions llibertàries, com ara La
Guerre Sociale, La Bataille
Syndicaliste i Les Temps Nouveaux.
També era membre de la Ligue Antialcoolique
Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga
Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al
II d'Infanteria
Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut
quan
sabotejava les línies telegràfiques de la via
fèrria entre Brest i Le Rody en
protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant
l'escorcoll de la
seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa
multicopista d'un
pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i
de l'avortament. Portat en
consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va
ser condemnat a la
pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000
francs i l'acomiadament de la
feina. Per la seva bona conducta, a la presó
marítima de Pontaniou de l'Arsenal
de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile
Goude, diputat
socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al
prefecte marítim si
mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina,
però justament se li va
descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i
revolucionaris
entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van
deixar en un
estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913
abandonà Brest i
s'establí a Gennevilliers (Illa de França,
França). Durant la Gran Guerra va
ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de
juliol
de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri
de Recouvrance de Brest, amb
qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a
reorganitzar el moviment obrer a la
regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set
anarquistes (Jules
Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna,
Hervé Cadec i Jean Tréguer)
elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble
i se n'ocupà
especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió
i de la fundació de
la Confederació General del Treball Unitària
(CGTU), va ser nomenat tresorer de
la Unió Departamental de la CGT, organització a
la qual decidí restar juntament
amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del«Comitè a favor de Sacco i
Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del
grup llibertari que es reunia a
l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser
nomenat secretari general.
L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el«Carnet B»
dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva
propaganda
revolucionària. Aquest mateix any
col·laborà en Le
Finistère Syndicaliste. Membre del
Comitè de Defensa Social
(CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el
Comitè de Vigilància i d'Acció
(CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i
d'altres grups
reaccionaris. En aquesta època treballà a la
cooperativa de producció«L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou
un temps director. Durant la nit del 11
de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant
fons de la
cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li
robaren
els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El
27 de juny de 1925
va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una
manifestació espontània
sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de
Poble de Brest per protestar
contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la
tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa.
Col·laborà en Le
Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec,
en el mensual Le
Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de
l'emissió d'un xec
fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren
que n'era l'autor,
va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es
disposava
a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul
Gourmelon, abans de ser
jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de
1928 l'Hospici
Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la
presó. El seu
enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.
***
-
Rafael Torres
Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a
Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el
militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín,
també conegut com El
Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la
Guàrdia Civil de Bailo, on son
pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare,
Orencia
Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà
Benito, de la Unió General de
Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va
paralitzar
les fàbriques de Sabiñánigo en demanda
de millores laborals; les acusacions
contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com
incendi, explosió i
tinença il·lícita d'armes i
d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de
presó per cadascun; defensats pel famós advocat
Eduardo Barriobero, van
aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb
sos pares a
Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els
mateixos
llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres
Escartín va marxar
a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en
l'anarquisme. Ben aviat va
deixar els llibres i va començar a fer de pastisser.
Després es va instal·lar a
Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de
l'Alimentació de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva
professió en casa
Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests
anys va
començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i
es va vegetarià
estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els«grups
d'afinitat» («Voluntad», «Los
Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa
i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a
l'Hotel Ritz a partir
del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda,
juntament amb
Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000
pessetes a Eibar. L'agost
de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el«Grupo Grisol»,
que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz,
García Oliver,
García Vivancos i altres, formant «Los
Solidarios», que va protagonitzar els
episodis d'acció més destacats de l'anarquisme
espanyol de preguerra.
L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista
Salvador Seguí per
pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una
reacció en els
cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar
assassinar a Sant Sebastià i
a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la
repressió. El 4 de
juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de
Saragossa
Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència
patronal. Ascaso va
ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la
presó de
Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres
Escartín va poder eludir
el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de
setembre de 1923 en una expropiació
de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón,
recaptant 650.000 ptes.
Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia
Civil a Oviedo, el seu company
Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se
l'endemà
juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a
la
muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la
presó de
Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de
1925,
sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les
acusacions,
però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se
la pena per cadena
perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i
Julia López Mainar van ser
condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso
(Santoña) en una cel·la
especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense
sortir, fent dues
vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la
cel·la, etc., en
aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va
enfollir
durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad
Obrera l'agost
de 1930 es va iniciar una campanya pública de
denúncia de la seva situació per
part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada
de la
II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El
juny de 1931 va
participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III
Congrés de la CNT. Va ser detingut i
apallissat als calabossos de la Direcció General de
Seguretat, i en arribar a
Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en
portaveu dels presos
socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van
internar a
l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va
fugir en tres
ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa
de son
germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en
qualitat d'extremista», va
ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu
període va declarar estimar-se més
la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se
càrrec del malalt, i en Solidaridad
Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat,
però va ser internat
en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va
aparèixer a la segona fila del
multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti,
amb aspecte
demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara
tindrà ànima
per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la
infància i als
refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la
de dements, els seus
companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres
Escartín
va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).
***
- Cecilia G. de Guilarte:
El 20 de
desembre de 1915 neix a Tolosa (Guipúscoa, País
Basc) la periodista,
escriptora, professora universitària i reportera
anarcosindicalista Cecilia
García de Guilarte, més coneguda com Cecilia
G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos,
Castella,
Espanya), emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia,
Ricardo,
Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera
Espanyola, era militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i,
força interessat pel món
cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de
sa filla. Va fer els estudis
primaris al col·legi de les Filles de Jesús de
Tolosa i de nina descobrí la
seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una
revista barcelonina
publicà el seu primer escrit. Més tard,
d'adolescent, esdevingué corresponsal
d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de
la Guerra Civil
havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i
publicà articles en publicacions
i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries,
Madrid, etc.). En el
periòdic anarcosindicalista canari En
Marcha publicà en lliuraments el treball«Breve historia de la lucha de
clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente
Sánchez Ocaña com a
col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa
i seguint el consell del seu director modificà el seu primer
llinatge reduint-lo
a la seva inicial majúscula. En aquesta època
començà escriure els seus primers
textos de creació literària i amb 20 anys
aconseguí publicar els seus escrits
estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la
família Urales: Locos y vencidos
(1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los
claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la
guerra el juliol de 1936
esdevingué una de les primeres dones corresponsals de
guerra, escrivint per als
periòdics CNT del Norte,Horizontes, El
Liberal i Frente Popular,
entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic
l'obligà a cobrir tot el front
nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà
a Portugalete (Biscaia, País
Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista,
pèrit agrícola de professió i cap de
la
Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari
José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló
Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell
com a militar,
recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i
Astúries). Son germà
Félix, també militant anarcosindicalista,
morí amb 17 anys durant els combats a
Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la
parella passà a
França i des d'allà ella retornà a la
Península per Catalunya. El maig de 1938
nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a
Catalunya fins al febrer de 1939
que passà a França. A l'exili,
instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva
tasca periodística, col·laborant en Le
Soud-Ouest. Quan la situació a França
es complicà, decidiren exiliar-se a
Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren
cap a Mèxic a bord
del Cuba, on arribaren aquell
mateix
any. D'antuvi, al país asteca,
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques, com ara Rumbo.
En 1941
va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de
la revista Mujer. Alhora que al
periodisme es
dedicà a altres feines, com la de guionista de programes
radiofònics, a
escriure novel·les i obres de teatre, etc. També
col·laborà en diverses
publicacions basques de l'exili (Eusko
Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de
Estudios
Vascos, Gernika, etc.).
Entre
1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses
altres dues filles:
Esther (1943) i Ana María (1947), i després
passà per diferents ciutats (Michoacán,
Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva
producció
literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo
(Sonora, Mèxic) on entrà en
contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del
departament d'Extensió
Universitària i directora de la revista Universitat
de Sonora. En aquesta universitat impartí classes
d'Història de l'Art i
d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora
conegué altra exiliada basca,
la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li
unirà una gran amistat. També
establí una forta relació amb Silvia Mistral,
Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar,
Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més
del periodisme i la creació literària, va
escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor
Juana Inés de la
Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també
escrigué i estrenà obres
dramàtiques, coma ara La trampa.
Comedia
en tres actos y un cuadro (1958). També
assumí la direcció de diferents
revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en
programes radiofònics, etc.
Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de
Mèxic,
s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956
col·laborà en el seuòrgan d'expressió Izquierda
Republicana.
En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la
postrà durant una
temporada en una situació crítica,
prengué plena consciència de la mort i
remogué el seu sentiment religiós, alhora que
decidí reprendre els seus orígens
bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa
filla Ana María, a
Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a
retornar a la
Península mentre visqués el dictador Francisco
Franco. Al País Basc col·laborà
en La Voz de España, de
Sant
Sebastià, amb articles, cròniques,
crítica literària, notes
autobiogràfiques i
entrevistes. També va escriure nous assaigs i
retocà les seves novel·les
mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis
literaris i en 1968 quedà
finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas
las vidas. També va fer conferències,
participa en taules
rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En
1980, amb la
desaparició de La Voz de
España,
deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a
escriure cartes. A més de les
citades, és autora de Camino del
corazón
(1942), El milagro de la vida
(1942),Orgullo de casta (1942), Nació en España
(1944), Contra el dragón
(1954), Cualguiera que os dé muerte
(1969), La soledad y sus ríos
(1975), Trilogía
dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001,
pòstuma),
entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una
pizca de esperanza, Los nudos del
quipu, El naufragio de un barquito
de
papel). Cecilia García de Guilarte va morir el 14
de juliol de 1989 a
Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En 2007 Guillermo
Tabernilla i Julen Lezamiz
publicaren la biografia Cecilia G. de
Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.
Defuncions
- Antonia Maymón:El 20 de desembre de 1959
mor a Múrcia (Múrcia, Espanya) la periodista,
pedagoga racionalista, feminista i militant
anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez.
Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Madrid
(Espanya) en una família de classe mitjana de pares i d'avis
aragonesos. Va
abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer
estudis de
mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A
la
capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo
Laguna.
Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les
deportades
catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va
publica nombrosos
articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va
pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per
Manuel
Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè
Nacional contra la guerra de
Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra
les guerres
colonials africanes per la qual cosa serà processada
juntament amb Teresa
Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran
de la vaga general
saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo
Laguna, qui morirà
en l'exili. La seva activitat a l'exili serà
força important, participant en
mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles
republicans,
socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys
següents es
destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat,
alhora que treballa de
mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de
Guíxols, Beniaján i
l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs
anys i on va fundar un
ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés
Naturista de Bilbao. Va
treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a
partir de 1926.
En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la
carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya
mitjançant la qual es volia
excloure del moviment naturista tothom que pretengués un
canvi social per a la
seva consecució. Amb Albà Rosell i
Adrián del Valle, pensava que el naturisme i
l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc,
sempre i
quan es mantingui el principi de regeneració humana del
naturisme; en essència
significa que ambdós ideals són el mateix, ja que
en l'ordre natural no caben
jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat
seu, el Congrés
Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important
divisió del moviment
naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de
1928, va treballar a
l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a
l'Escola
racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i
Cooperativista de
Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i
Fontaura; i a Alcoi.
Durant la República exercí a l'escola de La Vila
Joiosa i va viure a Beniaján,
on va fer mítings per a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) en 1933 i va
mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era
cosa de les dones i
que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física
porta al
desenvolupament de la intel·ligència i
l'educació dels sentiments; això
representa una autoeducació de les dones adultes en el
naturisme per la seva
pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre
que a les nines les
calia una assignatura específica, maternologia, capaç de
desenvolupar
l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el
seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines
sense distinció de
classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer«El Progreso» de
Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a
Beniaján, jutjada i condemnada
12 anys de presó; romandrà empresonada fins al
1944. Dos anys més tard va ser
detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any,
sortint amb un braç
trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo
i a Beniaján, vivint
de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou
ingressada a l'Hospital
Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va
morir el 20 de desembre de 1959 i fou
enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen
actualment
en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme
i va col·laborar
en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i
1939: Acción
Social Obrera,Cultura y
Acción,Despertar, La Enseñanza
Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad
Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres
Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención,La Revista
Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo,
entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo
racionalista,Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un
important carrer de Beniaján (Múrcia), on es
troba
l'Escola Popular, porta el seu nom.
***
- Romualdo del
Papa: El 20 de desembre de 1965 mor a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Romualdo del Papa. Havia nascut el 5 d'octubre
de 1903 a
Carrara (Toscana, Itàlia). Son pare fou el destacat militant
anarquista Ugo del
Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo,
formà part del Cercle de Joventuts
Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol
de 1921 emigrà
clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles
i, a partir de 1927
amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on
tindrà tres infants. A
França mantingué un estret contacte amb nombrosos
militants italians exiliats,
com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i
participà activament en
la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà
durant la nit del
24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en
l'assalt a
trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren
de mercaderies i que
resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a
Toló a 25 francs de
multa per violències («Afer dels
antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de
les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló,
sempre sota l'amenaça d'expulsió.
En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i
s'enrolà en la
Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a
França. Treballà a les
drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de
guerra, quan va ser
detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de
Toló. El 13 de
novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió,
acusat de «líder anarquista»
violent i perillós, i enviat al camp de
concentració de Vernet. El 17 de
setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la
presó de Menton i
lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941
va ser
condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa
penitenciària de Ventotene.
El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a
Carrara, on entrà a formar
part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de
l'anunci de
desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit
nazi, va fer una crida
als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a
obeir el manament, desertessin
i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes
següents, participà en
reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un
Comitè de
Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el
Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers
delegats
anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo
Mazzucchelli.
Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que
aleshores eren hegemònics
a la regió, estaven en contra de la participació
llibertària en el CLN per
considerar-lo un instrument «polític».
Participà en nombroses accions de la
resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer
de 1945 entrà a
formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici,
Ismaele
Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de
Govern que
feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre
de 1945
fou delegat de la Federació Comunista Llibertària
(FCL) de Massa-Carrara,
juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al
II
Congrés Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) que es realitzà a
Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan
d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només
sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer
de 1946). Mantingué
una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les
seves respectives
concepcions d'anarquisme.
***
- António
Gonçalves Correia: El 20 de desembre de 1967
mor a Lisboa (Portugal) l'assagista,
poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista
António Gonçalves Correia.
Havia nascut el 3 d'agost de 1886 a São Marcos da Ataboeira
(Castro Verde,
Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal). Visqué la major
part de sa vida a
Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba
(Beja, Baixo Alentejo,
Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A
Questão Social, on defensà
la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els
respecte pels
animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no
violència, l'antimilitarisme,
la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917
publicà el fullet Estreia
de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de
lirisme. Aquest
mateix any comprà una gran extensió de terreny i
fundà la «Comuna da Luz» --situada
al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i
la
Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme,
naturisme,
vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal.
Formada
per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la
fabricació de calçat,
practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra
que
seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer
i Guàrdia. Els
membres d'aquesta comuna van ser els que
organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi
de 1918
i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna
anarconaturista clausurada.
La «Comuna da Luz» també es va veure
associada a la mort de Sidónio Pais,
president de la República portuguesa, assassinat per
José Júlio da Costa, pagès
de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de
l'Estat i els revoltosos
del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà
el fulletó A felicidade de
todos os seres na sociedade futura, on defensà la
col·lectivització de la
propietat, la modernització de l'agricultura i el
progrés. Va ser detingut en
diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat
(PIDE)
de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer
pamflets anarquistes,
col·laborar en publicacions àcrates i
anarcosindicalistes (A Batalha, A
Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda
del pensament llibertari. En
1926, després d'una d'aquestes sortides de la
presó, creà la «Comuna
Clarão», a
Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de
l'anterior, es
dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre
important de la
dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de
perseguits polítics, però a
principis dels anys trenta es dissolgué a
conseqüència de divisions internes entre
els seus membres. António Gonçalves Correia,
l'home que comprava ocells
engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a
Lisboa
(Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A
Revolução é a
minha namorada. Memória de António
Gonçalves Correia, anarquista alentejano.
Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo,
Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA)«Gonçalves Correia».
A continuació teniu el resultat de les eleccions estatals ahir a Pollença ha guanyat el PP per 13 vots a Podemos.
PARTIDO POPULAR 1.710(24,54%) PODEMOS 1.697(24,36%) PSOE 1.411(20,25%) MÉS 726(10,42%) CIUDADANOS 710(10,19%) EL PI 411(5,90%)
El PP ha perdut 858 vots respecte al 2011 però segueix sent la força més votada a Pollença el que ens sembla lamentable. Una persona que cregui en la democràcia no pot votar a un partit corrupte fins a la medul·la que a altres països simplement hauria desaparegut. El seu percentatge 24,54% és inferior al 29% autonòmic.
Espectacular resultat de Podemos que és la segona força més votada, a només 13 vots del PP, i ha donat el sorpasso al PSOE. És clar que a Balears es manté la tendència de votar diferent segon siguin les eleccions estatals o autonòmiques Ara els dos diputats de Podemos han de demostrar que no són com els diputats de PP i PSOE i que realment defensaran els interessos dels Balears. El seu percentatge 24,36% és superior al autonòmic 23%
El PSOE ha passat a ser la tercera força més votada i ha perdut 879 vots respecte al 2011. El seu percentatge és superior a l'autonòmic 20,25 % per 18%
MÉS ha pujat 76 vots en referència al 201, aplicant la llei d'Hondt amb els resultats de Pollença si que hagués tret un diputat. El seu percentatge 10,42% és superior a l'autonòmic 7%
Encara que el seu percentatge de vot (10,19%) és inferior als de les Balears (14,6%), és preocupant el resultat de Ciutadans, només 16 vots menys que MES i 399 més que el PI. I és preocupant donat el seu discurs i pràctica que ja hem vist al Parlament Balear i que els situa en la línia del pitjor PP d'en Bauzà.
El Pi ha obtingut a Pollença un millor percentatge de vots (5,9%) que a les Balears (2,7%) però també hagués estat insuficient per aconseguir un diputat
El podeu comparar amb les dues darreres eleccions estatals
Gràcies als 704 pollencins que han confiat en MÉS. (650 vots al 2011). Enhorabona al PP que ha guanyat i a Podemos que ha entrat amb molta força. Resultats:
PARTIDO POPULAR 1.710(24,54%) PODEMOS 1.697(24,36%) PSOE 1.411(20,25%) MÉS 726(10,42%) CIUDADANOS 710(10,19%) EL PI 411(5,90%)
Seguirem treballant des de allà on tinguem representativitat per fer de les nostres illes un lloc més just, lliure i sensible amb l'entorn.
(1 vídeo) Cap al 1994 ja hi havia prou llibres dhistòria fent referència a la transició per a poder saber, amb coneixement de causa, lerror que significà, quant a la conquesta de quotes més elevades de llibertat per als treballadors i per a les nacions oprimides de lestat, els acords amb el franquisme reciclat dels anys 77-78, el donar suport a la monarquia que ens llegava el dictador. El posterior Pacte de la Moncloa --un nou atac als interessos dels treballadors--, també serví per a constatar fins on arribaven els graus de renúncia i claudicacions dels carrillistes i la socialdemocràcia per a gaudir dels substanciosos sous i privilegis que els oferia el sistema. (Miquel López Crespí)
Lherència del carrillisme (PCE) a les Illes: dogmatisme i sectarisme (i II)
Latac, la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista LAntifranquisme a Mallorca (1950-1970) palesava novament el brutal sectarisme, la mala fe i la ràbia dels sectors provinents o propers al neoestalinisme. Com en temps de la guerra civil quan, amb argumentacions semblants, els agents de l'estalinisme assassinaven Andreu Nin i Camillo Berneri, a tants i tants militants comunistes del POUM i anarquistes de la CNT, ara tornaven emprar els mateixos tics sectaris per embrutar la meva memòria de lluitador antifeixista i la de munió de companys i companyes de lOEC i altres organitzacions marxistes de les Illes.
Em demanava com era possible que aquests senyors no poguessin admetre i encara ara no admeten!- una versió de la transició diferent a la carrillista? Tan sols era qüestió de mala fe, de dogmatisme, de sectarisme o hi havia quelcom de més profund? Curtor de mires, manca dinformació? Cap al 1994 ja hi havia prou llibres dhistòria fent referència a la transició per a poder saber, amb coneixement de causa, lerror que significà, quant a la conquesta de quotes més elevades de llibertat per als treballadors i per a les nacions oprimides de lestat, els acords amb el franquisme reciclat dels anys 77-78, el donar suport a la monarquia que ens llegava el dictador. El posterior Pacte de la Moncloa --un nou atac als interessos dels treballadors--, també serví per a constatar fins on arribaven els graus de renúncia i claudicacions dels carrillistes i la socialdemocràcia per a gaudir dels substanciosos sous i privilegis que els oferia el sistema.
Xirinacs i Miquel López Crespí presentaren a Barcelona l'obra de l'autor de sa Pobla. El gran dirigent independentista Lluís M. Xirinacs recomanà de forma molt fervent l'obra de Miquel López Crespí.
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic i polític del sistema, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l'essència de la sagrada unidad de España. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí, avantguarda de la lluita pel nostre deslliurament nacional el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada transició, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional -refermament de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que vaig publicat lany 1994. La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotskistes com l´amic i company Van den Eynde, l´Anibal Ramos de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.
Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).
A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les possibilitats nacionalistes de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències de lluita més avançades, tant les fetes en temps de la guerra les col·lectivitzacions agràries i industrials, per exemple--, les dels anys seixanta i setanta amb el ressorgir de la democràcia directa, el consellisme, el nacionalisme desquerra. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´Anibal Ramos El proletariado contra la Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1884) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.
Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).
Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976. I afegia: Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública.
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).
Fonts valuoses sobre les primeres dècades de lindependentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre daltres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per lalliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a lEstatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); Lesquerra nacionalista, avui, monogràfic de la revista Quaderns dalliberament, núm. 7 (febrer 1982); Lindependentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de lÍndex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de lorganització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, dECT, i La Nova Falç, de lOSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu dinformació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.
La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.
I era precisament contra tota aquesta tasca de recuperació de la memòria històrica que saixecava la campanya sectària i dogmàtica de lany 1994 contra el meu llibre de memòries antifeixista LAntifranquisme a Mallorca (1950-70). Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida demonitzaven públicament un simple llibre de memòries de la lluita antifeixista. Perquè tanta ràbia visceral contra els partits comunistes tipus OEC, LCR, MCI, PORE o les organitzacions maoistes tipus ORT, PTE, PCE(ML)? De veritat pensen que en temps de la transició Mateu Morro, Antoni Mir, Josep Capó, Jaume Obrador, Jaume Bueno, Guillem Coll, Maria Durán, Pere Trias, Rosa Vich, Guillem Ramis, Domingo Morales, Maria Sastre, Margalida Seguí, Josefina Valentí, Conxa Nadal, Paco Mengod, qui signa aquest article i tants i tants companys de lesquerra alternativa de les Illes treballaven per al franquisme? No serà que les reunions amb els franquistes reciclats eren fetes per Santiago Carrillo? A veure si sesdevendrà ---com succeí de veritat-- que era el PCE, Carrillo i la seva plana major, els que de veritat pactaven amb el Movimiento Nacional el manteniment de la monarquia que ens havia imposat el dictador, el manteniment del capitalisme i de la sagrada unidad de España Sortosament el temps arriba a posar les coses en el seu lloc i avui, fins i tot el mateix PCE ja ha reconegut públicament els errors dels pactes que va fer amb el franquisme reciclat i demanen una segona transició que serveixi per a provar dendreçar el desastre polític que significà la nefasta acció de Santiago Carrillo i tots els seus.
Amb els anys he arribat a pensar, en referència al paper del nucli sectari i dogmàtic abans esmentat, que era tanta la seva ignorància i prepotència que, sense saber el que sestava estudiant i investigant quant a la revisió del paper del carrillisme i la socialdemocràcia en la transició, pensaren que seria fàcil carregar-se un escriptor independent desquerres. Com els feixistes que sacarnissen amb els dèbils, amb aquells que no tenen el suport de cap poder fàctic econòmic i polític que els pugui protegir, pensaren que silenciar un intel·lectual desquerres seria cosa fàcil. Serraren a les totes. Finalment la seva brutal demagògia reaccionària, el pamflet que tengueren la pocavergonya de signar contra aquell llibre de memòries antifranquista va servir per atiar el debat per a la recuperació de la nostra memòria història, engrescar a més gent en la investigació de les seves renúncies i claudicacions, palesar la misèria intel·lectual i política daquells que no volien altra interpretació de lantifranquisme que la visió sectària que proporcionaven les restes de lescleròtic carrillisme espanyol.
[21/12] Atracament de la «Banda
Bonnot» - «Crisol» - «Sense
Pàtria» - Cicuta - Conesa - Garemi
Anarcoefemèrides
del 21 de desembre
Esdeveniments
-
Atracament del
carrer Ordener:
El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el
número 148 del carrer Ordener de París
(França),
membres de l'expropiadora«Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier,
Raymond
Callemin i un quart home
no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la«Société
Générale» (una
de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred
Peemans, el
seu guardaespatlles --dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i
Callemin
havien furtat un automòbil (un«Deleunay-Belleville»
de luxe) amb la intenció
de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan
veuen venir el
empleats de la «Société
Générale», Garnier i Callemin es
precipitaren fora
del
cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets
sobre
el cobrador,
que caigué greument ferit, i el guardaespatlles
sortí
corrent i cridant; mentre
Callemin recollí el seu maletí i
ambdós van fugir
en direcció cap el cotxe,
alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la
intervenció dels vianants. Un
cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot
arrancà,
però a Callemin
li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo
i
veure que una
persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i
tornà a
pujar al cotxe. Segons
diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en
aquell
moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i
la banda
emprengué la fuita.
Aquesta acció fou la primera vegada en la
història en la
qual va ser emprat un
cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué
força
ressò. L'endemà la
feta fou portada de tots els diaris, però el grup
il·legalista anarquista quedà
decebut en comprovar que el botí només consistia
en
alguns títols bancaris nominals
i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i
53
cèntims en
lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat
a
Dieppe, quan es quedà
sense benzina, i desprès el grup tornà a
París en
tren. Callemin, que marxà a
Bèlgica, intentà vanament negociar els
títols.
Mentrestant la policia descobrí
que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista,
notícia que en
transcendí a la premsa sensacionalista augmentà
encara
més el ressò mediàtic de
l'acció i parlant de «conspiració
anarquista
internacional» i d'«Internacional
Negra». A partir d'aquell moment, La«Société
Générale» armà els seus
empleats
que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500
francs
a qui donés
informació sobre la «quadrilla del
cotxe».
***
-
Surt Crisol:
El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià
(País Basc) el primer número de Crisol.
Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de
Sindicatos Únicos de
Guipuzcoa. L'últim número és
el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se
de publicar per problemes tècnics --havien de muntar la
maquinària d'impremta i
després ja no va sortir més. Textos sobre
cultura, sindicalisme local, vida
orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar
la reunificació amb
el sector trentista, es va mostrar escèptic amb
l'Aliança Obrera a causa de
l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme.
L'administrador
n'era Damián Cuberos i el cap de redacció
Patricio Ruiz. Entre els seus
col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez,
Magino Fernández, Miguel Altuna,
P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a.
Puertas, José
Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax.
***
- Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008
surt a Catalunya el primer
número de Sense Pàtria.
Publicació anarquista de tirada intermitent. Era
una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es
distribuïa per Internet.
Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement,
l'autonomia obrera,
la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme,
antiparlamentarisme, el
sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres
publicacions i
hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva,
Joaquín, K. Towich,
Datrebil, etc. En sortiren quatre números,
l'últim l'octubre de 2010. El
col·lectiu editor també publicà un
butlletí contrainformatiu, Prou!Info,
del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.
Naixements
- Natale Cicuta: El
21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Natale
Cicuta. Després de fer els estudis elementals,
començà a militar ben jove en el
moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el
sector de la
construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la
Marina i en 1915 va ser
enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i
retornà a Oneglia
on reprengué la seva militància
llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat
amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i
preparació d'explosius»,
però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant
aquests anys ajudà
nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a
França. En 1923
emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925
participarà en l'aventura
armada contra Itàlia de les legions garibaldines de
Ricciotti Garibaldi, que en
realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia
mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928
formava part d'un
grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli,
Bianconi, Montaresi i
Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica).
Durant els anys trenta formà part
del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i
col·laborà en el
periòdic Il Risveglio Anarchista,
publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936
marxà a lluitar a la
guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana
de la Columna Ascaso. En 1938
el trobem a París (França) participant en les
activitats del Comitè de Suport a
la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de
concentració de
Vernet i després aconseguí arribar a
Brussel·les, on restà durant tota la
guerra. En 1950 retornà a França i a
Niça s'afilià a la Federació
Anarquista
Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957
va ser el delegat d'Imperia (Ligúria)
al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al
portat a cap a Rosignano
Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta
va morir el 2 d'agost de 1973
a Menton (Provença, Occitània).
***
- Francisco Conesa Alcaraz:
El 21 de desembre de 1921 neix a Barcelona
(Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Francisco Conesa
Alcaraz, conegut com Antonio
Sánchez Sánchez.
En 1950 s'exilià a França. Instal·lat
a Lió (Arpitània), treballà de xofer i
s'integrà en el grup d'acció llibertari de
Francesc Sabaté Llopart (Quico
Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de
1959 creuà la frontera
francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart,
Regelio Madrigal
Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va
ser abatut d'un tret
al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la
Guàrdia Civil al
Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter,
Gironès, Catalunya), amb tots
els altres companys llevat de Quico Sabaté que
aconseguí escapar, encara que
caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant
Celoni (Vallès Oriental,
Catalunya).
Defuncions
-
Ateo Garemi: El
21 de desembre de 1943 és afusellat a Torí
(Piemont, Itàlia) el militant
comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo
Tommaso Garemi. Havia
nascut el 6 de març de 1921 a Gènova
(Ligúria, Itàlia). De jove emigrà amb
sa
família a França on va treballar com a
llenyataire. Quan tenia 17 anys
s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en
la Guerra Civil
espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa
de la Internacional Comunista
(SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de
França, s'uní al maquis dels
Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio
Barontini,
Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un
dels combatents
més audaços de la regió de Marsella.
Després de l'armistici del 8 de setembre
de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el
cridà perquè formés part de la
resistència al seu país. El 22 de setembre
d'aquell any entrà a Itàlia i
començà a militar en un grup anarcocomunista
(Dario Cagno, Primo Guasco,
Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat
en els
Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de
la resistència encarregat de
realitzar accions a la zona de Torí, com ara el
llançament de pamflets
antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la
interrupció de
l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb
l'anarquista Dario Cagno,
la influència del qual decantà Garemi pel
pensament llibertari, executà a trets
de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia
Voluntària per a la
Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia
feixista--, Domenico
Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República
Social Italiana (RSI),
confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero
Brandimarte, cap
dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances
perpetrades a Torí
entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran
de la delació d'un
soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la
policia
feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno,
processat i
condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per
complicitat en l'assassinat
de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al
pati de
la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont,
Itàlia). Dos dies després Dario
Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la
mort de Garemi, per honorar
la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al
Vèneto, esdevingué la
XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi»,
més tard rebatejada com «Gruppo
Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial
fou col·locada una placa a
la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A
Arles
(Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva
memòria.
Demà dimecres 23 a les 12.00 a la sala consistorial ple extraordinari per resoldre al·legacions presentades i aprovació definitiva si procedeix de l'ordenança fiscal reguladora de l'IBI.
Només Alternativa hem presentat al·legacions. Com recordareu el passat ple d'octubre l'equip de govern (Junts Avançam i UMP) va dur a aprovació inicial una rebaixa fiscal, gairebé idèntica amb una que havia presentat el PP, que des d'Alternativa consideram regressiva i antisocial. Resulta molt aclaridor que a un tema com la fiscalitat una coalició que es considera d'esquerres pugui coincidir amb el PP, és per fer-s'ho mirar.
Aquesta mateixa campanya electoral vam poder escoltar al candidat de MÉS al debat que una rebaixa general d'impostos no és justa i que és antisocial, perquè beneficia al que més té. És cert que la pressió fiscal a Pollença és alta, i ja ho hem denunciat en unes quantes ocasions; ara bé, això no justifica presentar una proposta com aquesta.
Aquestes són les al·legacions que hem presentat
Atesa l'exposició pública de l'expedient de modificació de l'ordenança fiscal reguladora de l'impost sobre béns immobles aprovada provisionalment per l'Ajuntament Ple en sessió ordinària de dia 29 d'octubre de 2015.
Atès que s'ha proposat una rebaixa generalitzada que, pel fet de no incloure cap criteri social, esdevé font de desigualtat i afavoreix més a qui menys ho necessita.
Atès que l'Ordenança no contempla la possibilitat d'aplicar l'article 72. 4 de RDL 2/2004 que permet als ajuntaments establir tipus impositius distints al 10% de béns immobles urbans no residencials de major valor cadastral i exigir un recàrrec de fins el 50% als immobles d'ús residencial que es trobin desocupats amb caràcter permanent.
Atès que l'Ordenança no inclou el que disposa l'article 73.3 del RDL 2/2004 que estableix com a bonificació obligatòria el 95% dels béns rústics de les cooperatives agràries i d'explotació comunitària de la terra, en els termes establerts en la Llei 20/1990 sobre Règim Fiscal de les Cooperatives.
Atès que l'Ordenança no contempla la possibilitat d'aplicar l'article 74.2.quáter del RDL 2/2004 que permet establir una bonificació de fins el 95% els immobles que desenvolupin activitats econòmiques que siguin declarades d'especial interès o utilitat municiapl pel fet de concórrer circumstàncies socials, culturals, historicoartístiques o de foment del treball que justifiquin tal declaració, acordada pel Ple.
Atès que la bonificació que recull l'Ordenança Fiscal Reguladora a l'article 15.3 no estableix cap criteri de renda ni equipara les famílies nombroses amb les monoparentals que hauríen de mereixer la mateixa consideració.
Atès que la bonificació que recull l'Ordenança Fiscal Reguladora a l'article 15.5 no va respondre a cap necessitat més que a fer un gest de cara a la galeria, que no té cap sentit, ja que només contribueix a victimitzar la dona, i sense que s'hagi dut a terme cap mesura efectiva per prevenir la violència o fer-hi front.
Atès que l'Ordenança no recull cap bonificació per fer front a les situacions socioeconòmiques adverses que pateixen moltes famílies, i en les que s'hi pot incloure, si és el cas, el col·lectiu esmentat a l'apartat anterior.
Atès que la bonificació que recull l'Ordenança a l'article 15.6 tampoc inclou criteris de renda.
Per tot això sol·licitam:
1- Que s'afegeixin al Capítol VII, Quota tributària i tipus impositius, Article 14, un punt 4:
«S’aplicaran tipus incrementats atenent als usos establerts a la normativa cadastral per a la valoració de les construccions d’acord amb la següent escala d’usos i valors: Dins l’ús comercial, als béns immobles amb un valor cadastral superior o igual a 600.000 euros se’ls hi aplicarà el tipus de 0,8% Dins l’ús industrial i de magatzem, als béns immobles amb un valor cadastral superior o igual a 600.000 euros se’ls hi aplicarà el tipus de 0,8% Dins l’ús d’oci i hostaleria, als béns immobles amb un valor cadastral superior o igual a 600.000 euros se’ls hi aplicarà el tipus de 0,8%
Quan els immobles tenguin atribuïts varis usos s’aplicarà el tipus corresponent a l’ús de l’edificació o dependència principal.»
i un punt 5:
«Els immobles d'ús residencial que es trobin desocupats amb caràcter permanent, pel fet de complir les condicions que es determinin reglamentariament, se'ls exigirà un recàrrec del 50% de la quota líquida de l'impost.
Aquest recàrrec, que s'exigirà als subjectes passius d'aquest tribut i al qual li resultaran aplicables, en allò no previst en aquest paràgraf, les seves disposicions reguladores, es devengarà el 31 de desembre i es liquidarà anualment, una vegada constatada la desocupació de l'immoble, juntament amb l'acte administratiu pel que aquesta es declari.»
Que al capítol VIII, Bonificacions, Article 15, es canviï el punt 3 pel següent redactat:
«Tindran una bonificació del 50% de la quota íntegra o, en el seu cas, de la resultant d'aplicar la bonificació de l'apartat 2, els subjectes passius que ostentin la condició de titulars de família nombrosa o monoparentals. Aquesta bonificació serà únicament d'aplicació en el cas d'immobles que constitueixin el domicili familiar i sempre que acreditin que la unitat familiar, o tots els membres empadronats a l'habitatge, no tenen en conjunt ingressos superiors a 40.000 euros, i no són propietaris d'altres béns immobles d'ús residencial.
La citada bonificació, que s'atorgarà per un termini anual, es concedirà a petició de la persona interessada, que l'haurà de sol·licitar abans de la finalització del període de pagament voluntari del padró cobrador.
S'haurà d'acreditar el compliment de les condicions per al seu gaudi i s'haurà d'aportar:
-escrit de sol·licitud, identificant l'immoble mitjançant fotocòpia de l'últim rebut de l'IBI
-certificat de família nombrosa o inscripció al Registre Municipal de Famílies Monoparentals
-declaració de la renda de la unitat familiar de l'exercici anterior
-declaració jurada de no ser propietari d'altre bé immoble d'ús residencial i que la unitat familiar de la qual és membre no ha obtingut en l'exercici anterior ingressos superiors a 40.000 euros
-qualsevol altre document que pugui ser-li requerit per l'administració municipal per tal de comprovar el compliment dels requisits prevists per a la concessió de la bonificació»
Que el punt 5 de l'article 15 sigui substituït per:
«Tindran una bonificació de fins el 90% de la quota íntegra els subjectes passius que pateixin una situació socioeconòmica desafavorida. Aquesta bonificació serà únicament d'aplicació en el cas d'immobles que constitueixin el domicili familiar i sempre que acreditin que la unitat familiar, o tots els membres empadronats a l'habitatge, no tenen en conjunt ingressos superiors a 15.000 euros, i no són propietaris d'altres béns immobles d'ús residencial.
Tindran una bonificació de fins el 70% de la quota íntegra els subjectes passius que pateixin una situació socioeconòmica desafavorida. Aquesta bonificació serà únicament d'aplicació en el cas d'immobles que constitueixin el domicili familiar i sempre que acreditin que la unitat familiar, o tots els membres empadronats a l'habitatge, té fills a càrrec i no tenen en conjunt ingressos superiors a 30.000 euros, i no són propietaris d'altres béns immobles d'ús residencial.
Les esmentades bonificacions, que s'atorgaran per un termini anual, es concediran a petició de la persona interessada, que l'haurà de sol·licitar abans de la finalització del període de pagament voluntari del padró cobrador.
S'haurà d'acreditar el compliment de les condicions per al seu gaudi i s'haurà d'aportar:
-escrit de sol·licitud, identificant l'immoble mitjançant fotocòpia de l'últim rebut de l'IBI
-certificat de convivència
-declaració de la renda de la unitat familiar de l'exercici anterior
-declaració jurada de no ser propietari d'altre bé immoble d'ús residencial i que la unitat familiar de la qual és membre no ha obtingut en l'exercici anterior ingressos superiors a 15.000 o 30.000 euros
-qualsevol altre document que pugui ser-li requerit per l'administració municipal per tal de comprovar el compliment dels requisits prevists per a la concessió de la bonificació.»
Que el redactat del punt 6 de l'article 15 quedi redactat de la següent forma:
«Tindran una bonificació del 50% de la quota íntegra els subjectes passius que acreditin que en el mateix immoble del qual siguin titulars hi hagi empadronat almenys una persona amb un grau de minusvalidesa igual o superior al 33%. Aquesta bonificació serà únicament d'aplicació en el cas d'immobles que constitueixin el domicili familiar i sempre que acreditin que la unitat familiar, o tots els membres empadronats a l'habitatge, no tenen en conjunt ingressos superiors a 50.000 euros, i no són propietaris d'altres béns immobles d'ús residencial.
La citada bonificació, que s'atorgarà per un termini anual, es concedirà a petició de la persona interessada, que l'haurà de sol·licitar abans de la finalització del període de pagament voluntari del padró cobrador.
LA CLAU: El model social i polític de l'Estat espanyol està esgotat. Els joves (i bastants majors) no tenen feina ni cap perspectiva de futur. I la connivència entre elits econòmiques i el poder polític bipartidista és evident (monopoli elèctriques, rescat bancari, frau fiscal de les grans corporacions, etc.).
L'anhel de canvi, de ruptura amb aquest estat de coses, l'ha sabut representar molt bé Podemos. Aquest ha estat el factor clau (i no un altre) que ha provocat que MÉS hagi quedat sense representació al Congrés dels Diputats. L'onada ha estat molt forta i moltes persones properes a MÉS han optat pel partit de Pablo Iglesias.
Felicitacions sinceres a Podemos pels seus bons resultats. Els hi desig molta sort i encerts en la seva tasca. I que segueixin guanyant cada vegada més força a nivell estatal a costa del bipartidisme PP/PSOE i la seva crossa (C's).
AUTOCRÍTICA: Vaig ser molt crític quan es va conformar el Govern. Per responsabilitat vàrem acceptar la presidència del PSOE i que Podem quedàs fóra. Segueisc pensant el que ja vaig manifestar en aquell moment a l'Assemblea de MÉS. No ho hauríem d'haver acceptat. El PSOE i Podem estan exactament on volien. I nosaltres en una posició intermitja, difícil, que Podem i PSOE aprofiten en benefici seu i detriment nostre.
Dit això, veig uns governs que estan fent coses molt positives (aturada importació de fems, ecotaxa, renda social garantida, frenada dels desnonaments a Palma, aturada Ses Fontanelles, augment de pressupost i personal a Educació i Salut als Pressuposts 2016, etc.). També veig molta gent preparada i compromesa al capdavant de les institucions (parl dels càrrecs públics de MÉS, els que conec).
No puc amagar que no m'agraden algunes indecisions i lentituds dels governs, ni tampoc alguns nomenaments. Però sense conèixer les circumstàncies concretes, de vegades es pot ser injust.
En qualsevol cas, tenc molt clar que ni l'articulació ni la gestió dels governs ens han restat suport electoral de manera significativa. El factor clau i determinant ha estat un altre. Ja l'he dit. L'anhel de transformar una realitat injusta i la identificació de Podem amb aquest anhel.
MÉS PAÍS: Des de MÉS compartim aquest desig de canvi profund però seguim convençuts de que aquesta terra nostra necessita un projecte polític propi, de base, que la vertebri social i políticament. No arreglarem els nostres problemes fins que no entenguem que estam discriminats negativament i som considerats (i tractats!) com a ciutadans de 4rta categoria a l'Estat espanyol.
Tenim a Sanitat les llistes d'espera i a Educació les ratios alumne/professor més elevades de tot l'Estat, tenim la nostra economia asfixiada (i menys llocs de feina!) perquè no se compensen els costos d'insularitat ni podem gestionar els aeroports, tenim també un sistema de transport públic i de protecció dels nostres espais naturals molt deficients, i el nostre patrimoni abandonat, i el món cultural aïllat i sense impuls, etc.
Lamentablement, després dels resultats electorals de diumenge a Balears, en que hem substituït el bipartidisme per un quadripartidisme estatal, a Madrid, als Ministeris (un món que conec bé), ho seguiran tenint clar: Balears és una "província rica" que està "còmoda" amb el tracte que té per part de l'Estat.
Per això és imprescindible que seguim fent feina. Perquè tenim raó i perquè és de justícia. Malgrat hem pujat en un context molt difícil, i hem obtingut uns bons resultats (excel·lents si els comparam amb el que ha passat a Galícia, Navarra, Euskadi, Canàries, Aragó, etc.), han estat insuficients. Necessitam avançar en autoconsciència. Autoafirmar-nos. I no deixar-nos trepitjar. Som un poble, som ciutadans i ciutadanes, i volem que se'ns tracti de manera digna.
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in
the image to enlarge it
«Edificio» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Jardín de Buganvillas en terraza» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Mural» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Mural» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Vista de la dársena y embarcadero» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Graffiti» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Graffiti» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Portassa» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Vista de la dársena y embarcadero» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«embarcadero» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Llaüt» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Embarcaciones» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Embarcaciones» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Embarcaciones» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Embarcaciones» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Embarcaciones» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Embarcaciones» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Llaüt» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Embarcaciones» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Monumento a Emil G. Racoviţă» Fundación Europea Dragán c/ Paseo Marítimo (c/ Avenida de Gabriel Roca)
«Detalle del Monumento a Emil G. Racoviţă» Fundación Europea Dragán c/ Paseo Marítimo (c/ Avenida de Gabriel Roca)
«Detalle del Monumento a Emil G. Racoviţă» Fundación Europea Dragán c/ Paseo Marítimo (c/ Avenida de Gabriel Roca)
«Vista de la dársena» Dársena Can Barberà c/ de la Portassa
«Llaüt» Dársena Can Barberà Paseo Marítimo (c/ Avenida de Gabriel Roca)
«Barca» Dársena Can Barberà Paseo Marítimo (c/ Avenida de Gabriel Roca)
«Vista de la dársena» Dársena Can Barberà Paseo Marítimo (c/ Avenida de Gabriel Roca)
«Vista de la dársena» Dársena Can Barberà Paseo Marítimo (c/ Avenida de Gabriel Roca)
«Llaüt» Dársena Can Barberà Paseo Marítimo (c/ Avenida de Gabriel Roca)
«Vista general del Castillo de Bellver» desde c/ Castillo de Bellver
«Vista panorámica de la ciudad» desde el Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Vista del Castillo» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver Palma Mallorca Baleares Españac/ Castillo de Bellver
«Arco de unión entre la Torre Major o Torre del Homenaje» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Arco de unión entre la Torre Major o Torre del Homenaje» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Torre Major o Torre del Homenaje y el Arco de unión» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Torre Major o Torre del Homenaje y el Arco de unión» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Arco de unión entre la Torre Major o Torre del Homenaje» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Galería gótica» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Escultura romana» Galería del Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Escultura romana» Galería del Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Estatua thoracata con retrato de Nerón» Galería del Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Escultura romana» Galería del Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Escultura romana» Galería del Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Escultura romana» Galería del Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Detalle de Escultura romana» Galería del Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Escultura romana» Galería del Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Estatua thoracata con retrato de Julio César» Galería del Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Estatua thoracata con retrato de Julio César» Galería del Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Ánforas» Sala del Museo de Historia de la Ciudad Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Ánforas» Sala del Museo de Historia de la Ciudad Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Ánforas» Sala del Museo de Historia de la Ciudad Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Puerta de acceso al Castillo» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Galería gótica y Torre Major o Torre del Homenaje» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Galería gótica» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Bóveda de Crucería» Galería gótica Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Vista panorámica de la ciudad» desde el Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Torre Major o Torre del Homenaje» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Trasatlántico» desde el Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Vista panorámica de la ciudad: Catedral-Basílica de Santa María (Catedral de Palma de Mallorca), Puerto» desde el Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Vista panorámica de la ciudad: Catedral-Basílica de Santa María (Catedral de Palma de Mallorca) y Palacio de la Almudaina» desde el Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Galería gótica» Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Puerta» Patio de Armas Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Escalera» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Galería gótica» Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Puerta y Silla» Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Ventana geminada» Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Mural» Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Ventana geminada» Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Ventana geminada» Sala de la Chimenea Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Chimenea» Sala de la Chimenea Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Escalera de caracol» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Escalera de caracol» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Ventana geminada» Sala Jovellanos Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Mobiliario» Sala Jovellanos Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Mobiliario» Sala Jovellanos Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Silueta de Jovellanos» Sala Jovellanos Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Mobiliario» Sala Jovellanos Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Ventana geminada» Sala Jovellanos Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Placa conmemorativa a Jovellanos» Sociedad Económicca Mallorquina Sala Jovellanos Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Puerta a galería gótica» Sala Jovellanos Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Silueta de Jovellanos» Sala Jovellanos Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Mosaico romano» Sala Colección Despuig de Escultura Clásica Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Escalera de caracol» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Torre» Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
«Puerta» Galería Gótica Planta Noble Castillo de Bellver c/ Castillo de Bellver
El punt a debatre és la resolució d'al·legacions presentades i la proposta d'aprovació en el seu cas de l'ordenança fiscal reguladora de l'impost sobre béns immobles.
Tot el que no ha dit Andreu Manresa de Joan Estelrich -
Andreu Manresa, un dels màxims divulgadors de l´obra de Joan Estelrich, nomenat director general d´IB3! -
L´escriptor mallorquí Joan Estelrich, confident de la Gestapo hitleriana i de la policia feixista espanyola va lliurar Lluís Companys i centenars de republicans als botxins de Franco! -
L´escriptor i destacat activista cultural Bartomeu Mestre Balutxo sempre ha estat en primera línia en la resposta a tots aquells qui enalteixen el feixisme literari -
Ver aquí un brillant article del nostre conegut escriptor
CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI
Bartomeu Mestre - Balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h
Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l'argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d'ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d'autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d'estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.
L'any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d'ells, delators i repressors.
El postfranquisme a les institucions
Mescandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. Mofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de lAjuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M'escandalitza i m'ofèn, però encara mescandalitza i mofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i dètica, cap d'ells no sho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia descarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.
Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: "Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l'Espanya una!. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i lany 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista daquell acord, Andrés Martín Burguera, mexplicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista (sic).
Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España. Practicant de la doble moral, lèpoca que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. Lany 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, sen penediria vivament des de lexili a El Caire en constatar que el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme dAlcover (3).
Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest dadhesió a Franco dintel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l'apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l'escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (alliberada, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei dintel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat dEspanya a la UNESCO, fins a la mort.
Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d'Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d'himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a lhomenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?
El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l'any 2009 la triple ignomínia laudatòria d'aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l'Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d'Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no sentén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d'hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!
NOTES
(1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s'adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s'afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L'Estel, un poema dedicat a l'estelada l'any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html
(2) Vg. L'afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454
(3) Informació extreta del meu diari personal.
(Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)
Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)
Riber, Salvà i el trenta-sis
Per Llorenç Capellà, escriptor
Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?
Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.
En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.
Diari de Balears (9-III-08)
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)
Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...
Per Miquel López Crespí , escriptor
Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).
El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.
Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.
El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).
A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".
Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".
Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.
En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.
'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':
'Benhaja el mortal
que avui per sa boca
pot tastar sa coca
del temps de Nadal;
que a mi, amb el meu mal,
per no estar dejuna,
patorrat em cal
de farina bruna
Farineta bruna,
oli sense sal...
Visca el General
de l'Espanya una!
Farineta bruna,
oli sense sal,
això és lo que em cal.
Visca el General!'
'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".
Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".
Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.
En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)
Gent que ha estimat el país
Per Llorenç Capellà, escriptor
La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.
Diari de Balears (11-V-08)
Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics creadors del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans artistes dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.
- Surt La Tribuna Libre: El 23 de desembre
de
1891 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número deLa Tribuna Libre. Periódico
bimensual
comunista-anarquico. Va ser redactat per J. Antonio
Durán, Vicente García,
Ramón Navarro, Miguel Rubio i J. Antonio Durán.
En sortiren tres números
l'últim el 23 de gener de 1892.
Naixements
-
Luigi Fabbri: El
23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el
mestre, militant i
intel·lectual anarquista Luigi Fabbri --en ocasions va fer
servir el pseudònim Catilina.
Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada
educació a Montefiore i a
Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret.
Entre
1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser
educat. Quan encara
estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament
llibertari de la mà
de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En
1894 va
ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat,
imprès i difós un
manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a
Ancona, convertint-se
des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la
seva
obra. Va col·laborar assíduament en el
periòdic L'Agitazione, d'Ancona,
entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i
1900 va estar confinat
a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a
Roma on començarà a estudiar
Farmàcia i freqüentarà els cercles
literaris i periodístics. Entre agost de
1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revistaIl
Pensiero. En aquesta època
col·laborarà en la revista anarquista de
Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en
altres periòdics
anarquistes, a més de col·laboracions
periodístiques en Il Messaggero i Avanti,
de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a
delegat
al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va
instal·lar-se a
Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser
secretari del
Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el
diploma de mestre i va començar
a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un
lloc estable de
professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà,
d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual
participarà activament,
i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles
antimilitaristes serà arrestat
nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa
arran de la repressió
sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va
retornar a la seva escola. En
1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser
constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques
clandestines
contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels
Setze». Entre els
anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus,
decantant-se per
l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la
fundació de la Unió
Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va
ser un
dels puntals del periòdic anarquista Umanità
Nova, de Milà (1920-1921),
traslladat a Roma (1921-1924) després de la
destrucció de la impremta pels
feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1
de gener
de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista
llibertària romana Pensiero
e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys
va col·laborar en
diverses publicacions llibertàries italianes, com Fedei Libero
Acordo, i en La Protesta, de Buenos
Aires, i La Revista Blanca,
de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar
a ser molestar per
escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta
personal al
cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que
Fabbri fos vigilat, però
mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a
jurar
fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a
França. Després d'algunes
temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va
instal·lar-se a París,
on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el
quinzenal La
Lotta Umana --d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En
aquestes dates
són les seves discussions amb els«plataformistes» russos refugiats a
París
--Plataforma d'Organització de la Unió General
dels Anarquistes (Nestor Makhno,
Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per
pressions de
l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana,
va
trobar refugi a Bèlgica, però perseguit
també allà va embarcar cap a l'Uruguai.
Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali,
i també va
col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento,
a partir de
1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos
militants
anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista
uruguaià. A
Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes
escoles
estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a
passar las
inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En elsúltims anys de sa
vida va viure gairebé en la indigència venent
periòdics i llibres al carrer,
sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de
Malatesta, deportació del seu amic
Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt
amb una úlcera d'estómac, va
ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en
una nova intervenció, va morir
el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi
Fabbri va
lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme
individualista» i
contra la «monomania sindicalista». Entre les seves
obres podem destacar Anarchia
e comunismo scientifico, Carlo Pisacane
(1904), Lettere ad una
donna sull'anarchia (1905), La escuela y la
revolución (1912), Giordano
Bruno (1914), Lettere a un socialista
(1914),Influencias
burguesas sobre el anarquismo,Dittatura e rivoluzione (1920), La
controrivoluzione preventiva (1923),Vida y pensamiento de Malatesta (1945,
pòstum). El seu arxiu es troba
dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. Sa
filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es
va
convertir en una important militant anarquista. A Jesi
(Itàlia) existeix un«Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».
***
- Miguel Aguilar
Doñete:
El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes
Químics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i
membre del Comitè Pro Presos
de Catalunya, participà activament en les gran lluites
sindicals que sorgiren a
partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera,
s'exilià a
França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la
parella s'establí a Lavelanet.
Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb
César Flores,
Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del
Congrés Anarquista
celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) Alexandre Shapiro, el delegat de
la Unió
Sindical Italiana (USI) Armando Borghi i el secretari de la
Confederació
General del Treball (CGT) de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns
apunten
que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a
activitats revolucionàries.
En 1931, amb la proclamació de la II República,
la parella retornà a la
Península. Durant els anys republicans milità en
el Sindicat de Productes
Químics de Barcelona i formà part de nombroses
comissions sindicals creades per
negociar amb la patronal. Membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i del
Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a«anarquista perillós», va ser
empresonat durant curts períodes de temps com a pres
governatiu a la presó
Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè
Regional de Catalunya de la
CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la
construcció, defensà a trets
el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al
número 25 del carrer de
Mercaders de Barcelona, de l'assalt de la policia ordenat pel
governador civil.
Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata.
Més tard
passà a ser obrer de la fàbrica «Azul
Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser
acomiadat després d'una vaga de diverses setmanes i acusat
de col·locar explosius
a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut
acusat de
complicitat en l'assassinat de l'encarregat de la Casa Nubiola,
atemptat en el
qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo
Bertran. Més tard, amb el suport
dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes
Químics li trobà una
feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del
barri barceloní de Riera d'Horta. Durant la
Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes
Químics i comptador
del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper
important en
l'organització de les indústries
bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França on continuà la seva
militància. Quan la declaració de guerra,
patí
un decret d'expulsió i decidí emigrar a
Mèxic. El 19 de juny de 1940 s'embarcà
amb el Cuba, últim
vaixell que sortí
de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc
(Occitània) sa companya amb sos infants petits.
Arribà a Fort-de-France
(Martinica) i embarcà amb el Saint-Domingue,
amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos (Veracruz,
Mèxic), on arribà el 26
de juliol de 1940. L'abril de 1941 rebé el suport
econòmic de la Junta d'Auxili
als Republicans Espanyols (JARE). Més tard sa companya i
fills aconseguiren autorització
per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la
guerra. Miguel Aguilar
Doñate va morir en 1954 a Mèxic
sense haver poder reunir-se amb sa família.
- René
Frémont: El
23 de desembre de 1902 neix a
Laval-en-Brie (Illa de França, França) el
militant anarquista René Maurice Frémont.
D'antuvi
militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va
instal·lar-se a París i en
contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i
anarcosindicalistes
va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions
setmanals de les
Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie
Sociale» del carrer
Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la
comissió administrativa de la
Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el
Congrés de Tolosa de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18
d'octubre de 1931 va ser
elegit administrador deLe
Libertaire;
entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3
d'abril de
1932 va ser delegat pel XIX Districte i perLe Libertaireen el congrés de la
Federació Anarquista Parisenca (FAP) on
va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la
UACR que en 1934
esdevindrà Unió Anarquista (UA).
Després del congrés de la UAC del 21 de maig
de 1934 va ser triat per a la redacció deLe Libertaire, del qual serà gerent durant 26
números. Arran d'un
article titulat «Ton corps est à toi»
aparegut enLe Libertairedel 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en
rebel·lia a 15
dies de presó, però va ser absolt en
l'apel·lació. També va
col·laborar en
aquesta època enLa Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista
parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier
i
Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del
Comitè d'Enllaç i de Coordinació de
les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga
general per
al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del
Treball (CGT); els
anarquistes també van prendre part en la gran
manifestació del 14 de juliol de
1935, no com a formació política però
sí com a sindicats, ja que el prefecte de
policia havia prohibit la presència de la bandera negra en
la manifestació. El
juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional
d'organització de la
Conferència Nacional contra la Guerra que es
realitzarà a Saint-Denis entre el
10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i
Faucier,
com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en
l'assemblea
constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de
cent organitzacions
d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar
activament com a orador en la gira propagandística
arreu de França per
presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de
fàbriques i de
vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema«Si el PC no
hagués existit, la burgesia l'hagués
inventat». El 26 d'agost de 1936 va
participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran
míting de suport a la
Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que
va reunir unes
tres mil persones i on també va participar, entre altres
destacats militants
anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la
Unió Anarquista
en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938
a
Marsella va demana a Schiano la reorganització de la
Federació Provençal de la
Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri
i d'Antíbol.
Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i
Anderson a sis
mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En
1939 va esdevenir
secretari general de la Unió Anarquista i secretari de
redacció deLe Libertaire. Va mostrar la seva opinió
partidària a «la
defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus
articles enLe Libertaire.
Esperant un aixecament revolucionari, va
respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al
214 Regiment
d'Artilleria Divisionària. René
Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front
de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig;
l'endemà, son germà petit, també en va
caure a pocs quilòmetres.
***
- José Mira
Martínez: El 23 de desembre de 1904 neix a
Caudete (Albacete, Castella,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Mira
Martínez. Fill de
llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista.
Arran de la mort d'uns
membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de
la repressió i s'establí a
Alcoi (Alcoià, País Valencià),
però també acabà fugint-hi. En 1920
vivia a Barcelona
(Catalunya) i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre
una temporada a
França. En 1925 va ser detingut a Sevilla (Andalusia,
Espanya) acusat d'haver
intervingut en una campanya propagandística contra la
dictadura de Primo de
Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i
s'amagà al seu poble. Quan
intentà passar a França, va ser detingut a
Figueres i fou lliurat a les
autoritats militars com a pròfug. Enviat a un
batalló disciplinari, va ser
condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament,
però la pena
fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930
militava en el
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona. Participà activament en les vagues que es
realitzaren arran de
l'aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9
d'abril de
1931 impartí la conferència «La
inutilidad del Estado» al Teatre Nou d'Alacant.
Després passà a València i
destacà en els fets revolucionaris de 1933.
Aconseguí
fugir de la repressió desencadenada arran de la
revolució d'octubre de 1934. El
gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura
Durruti, bon
amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a
Barcelona i després
s'allistà en la «Columna Durruti», de la
qual fou membre del Comitè de Guerra i
comandà la primera i l'octava agrupacions, amb les quals
combaté a Aragó i a
Madrid. En 1937 publicà Los
guerrilleros
confederales–que inclou altres textos compilats
per ell, com ara Un hombre: Durruti,
d'Alejandro G.
Gilabert, i d'altres autors (Liberto Callejas, Carrasco de la Rubia,
Manuel
Buenacasa, García Oliver, Emiliènne Morin i
Gregorio Oliván)–, editat pel
Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional
de Catalunya de la CNT; i en
1938 La 26 División, editat pel
Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de
Barcelona. Quan el govern republicà
abandonà Madrid, mantingué una ferma
oposició. Amb el triomf franquista
s'exilià i en 1945 vivia a Orà
(Algèria). José Mira Martínez va morir
el febrer
de 1986 a Barcelona (Catalunya).
- Natalino
Matteucci: El 23 de desembre de 1907 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël Matteucci. Paleta de
professió, fugint
de les persecucions feixistes emigrà al Marroc. En 1931
s'establí a Casablanca,
on segons la policia participà en totes les manifestacions
antifeixistes, i en
1935 passà a Orà on continuà la seva
militància. L'estiu de 1936 marxà com a
voluntari a defensar la Revolució espanyola. Com a
milicià en una companyia de
metralladores de la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso» i membro del grup
anarquista «Pietro Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich,
G. Tinto, S. Guerrieri, G.
Gasperini, P. Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A
Montani. P.
Persetti, A. Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els
durs combats de
Monte Pelado, on fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar.
Després dels «Fets
de Maig» de 1937 abandonà la Península
i s'instal·là a París
(França), on
continuà militant juntament amb altres companys llibertaris
italians (Pulidori,
Giuseppe Mascii, Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant
l'ocupació
fou buscat pels feixistes i hagué de passar a la
clandestinitat. Cap al 1943,
gràcies a Gino Balestri, va ser contractat per treballar en
un camp d'aviació a
Cazaux (Aquitània, Occitània), on
entrà en contacte amb la Resistència.
Després
sa família, juntament amb la de Gino Balestri,
s'allotjà a la població de La Hume,
a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En
aquesta època, entrà en contacte
amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior
(FFI). Després de
la II Guerra Mundial reprengué la seva militància
en la Federació Anarquista
(FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no
seguidors de Georges
Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà,
amb sa companya
Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i
milità en el Grup «Louise
Michel». En els seus últimes anys, fou
capatàs d'obres en la construcció. Natalino
Matteucci va morir el 4 de setembre de 1987 a París
(França).
- Antoni Rotllant
Verdolet: El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari
Sacalm (Les Guilleries, La
Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet,
també conegut
com Ton Carboner.
Fill i nét de
carboners --sa família era coneguda com els de«Can
Carboner»--, va estudiar
les primeres lletres en una escola racionalista i
començà
a treballar de ben
jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura
de
Primo de Rivera
sa família s'instal·là a Can Illa de
Joanet, a
Arbúcies, a prop del seu poble. Membre
de la cooperativa «Unió Obrera» i de
l'associació obrera«Germanó»,
s'adherí a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El
març de 1934 va ser
un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc
de
Sant Feliu de
Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí
a
la CNT i de la qual
va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar
del
poble a causa
del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser
nomenat
president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de
Buixalleu,
però no acceptà
l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en
un
batalló de la
131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres
versions, va ser
capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga
Columna
Durruti). L'1 de maig
de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front
d'Aragó i
internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona
i Girona);
jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan
feia feina en la
construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un
company
empordanès de Bàscara
i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944
arribà a Poitiers i
s'integrà en la Federació Local de la CNT
d'aquesta
ciutat. Assistí al I Ple
Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili
celebrat a París. A
França conegué sa companya, la Pepita, que li va
fer
classes i l'empenyé a
escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del
Comitè Regional de
Poitiers. En 1960 s'instal·là a
Perigús
(Aquitània, Occitània) i va ser nomenat
delegat d'aquesta localitat al Congrés de
Reunificació
Confederal celebrat a
Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la
Colònia Llibertària
d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer
agrícola i intentà crear una
col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les
divisions
internes dins
del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la
CNT.
Més tard
s'establí a Morellàs. Després de la
mort del
dictador Franco, participà en la
reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la
Federació Local de la
CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que
adquirí; també
intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de
l'excisió, s'afilià a la
Confederació General del Treball (CGT). En els seusúltims anys va fer
conferències on explicà les seves
vivències.
Publicà articles en publicacions
llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç,Boletín Confederal, La Marxa, Polémica,Temps, Terra,
etc. En 1985 publicà en L'Avenç
l'article «Un gra de sorra a les
Guilleries», finalista del «I Concurs de
Memòria Històrica» d'aquesta revista.És autor de la trilogia autobiogràfica Los
cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta
años después: un viejo revolucionario retorna del
exilio
(2003) i ¿La revolución
devora al
revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits
inèdits (Cuatro encuentros,
etc.). Antoni
Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 a Morellàs
(Vallespir,
Catalunya Nord).
***
-
Jürgen Lohstöter:
El 23 de desembre de 1947 neix a Hamburg (Hamburg, Alemanya) el
militant
anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Ben aviat
s'interessà pel moviment
anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al
soterrani de casa dels
seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation
Revolutiionärer
Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària
Anarquista), basada en
l'organització àcrata francesa del mateix nom, i
n'esdevingué el secretari de
Relacions Internacionals. En aquesta època
col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist,
fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons --en
patí dues
trasplantacions--, va fer feina de mariner i després en una
companyia
d'assegurances, ja que no trobà feina com a
sociòleg, especialitat en la qual
estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà
romandre durant
llargs períodes inactiu, participà activament en
les lluites socials i
especialment contra la construcció de l'autopista
d'Ottensen. En 1977 s'adherí
a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de
l'anarcosindicalista Freier
Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant
els últims anys
aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el
permeté realitzar curts
viatges. Jürgen Lohstöter va morir el 9 de setembre
de 2006 a Hamburg (Hamburg,
Alemanya) a resultes d'un sobtat atac de cor.
Defuncions
-
Isabel Vilà i
Pujol: El 23 de desembre de 1896 mor a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya)
la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista
Isabel
Vilà i Pujol. Havia nascut el 3 d'agost de 1843 a Calonge
(Baix Empordà,
Catalunya). Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en
1856 havia emigrat
a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de
Teresa Pujol Armet.
El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la
tercera. A part de
treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts
de Llagostera, i a
aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir
relacions
amb un jove de posició acomodada, fins que aquest
intentà excedir-s'hi, per la
qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de
freqüentar llocs de diversió, i va
romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en
els ambients
sociopolítics i assistí al míting que
en aquesta població realitzà el novembre
de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i
l'etnòleg anarquista Élie
Reclus. En 1869 començà a participar en les
reunions dels republicans federals
i el març d'aquell any promogué una
petició a les Corts, signada per 800 dones
d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la
separació
Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de
1869 prengué part
com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la
Bisbal», per defensar la
República Democràtica Federal contra el
governador militar de Girona, per la
qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des
de
Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les
Gavarres. Afiliada a
la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i
paletes) de la Federació
Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels
Treballadors (FRE-AIT),
el 30 d'agost de 1872 va fer un míting
d'afirmació internacionalista i
d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el
juliol de 1873 un altre
a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la
FRE de Llagostera. La
seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin
una cançó a
Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats
de la
vila per l'aplicació de la normativa del govern
republicà, que limitava a cinc
hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys,
respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les
al·lotes menors de
17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel
Cinc Hores. Des
d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren
una campanya
d'injúries i de pressions per al tancament de la
federació local, i aquell
mateix mes es dissolgué la societat de tapers.
També exigí un local i una
biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe
treballadora. Quan en 1874
fou il·legalitzada la Internacional i es redactà
una ordre de detenció contra
ella, es traslladà a Occitània on va fer de
professora de castellà i de
comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors
Muntada,
amics de la família i latifundistes a Algèria. En
l'exili va estudiar per ser
mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i
s'establí a la comarca
barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de
llengua
francesa al Centre Republicà de Sabadell i
després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines.
A partir de 1882 encapçalà una escola
racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament
a Sabadell i, quan
hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta
directiva per les seves relacions
amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat
ajudada per
l'Església Evangèlica luterana de la localitat.
Isabel Vilà i Pujol va morir el
23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya) i fou
enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II
República
(1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li
un
carrer, encara que aquesta denominació va durar poc.
Finalitzada la Guerra
Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va
anul·lar la nomenclatura
republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de
Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova
urbanització de Santa
Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel
Vilà»
dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i
Gironès
publicà la biografia Isabel Vilà i
Pujol. La primera sindicalista catalana,
que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000,
una colla
d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes
realitzà la «Primera
Caminada Memorial Isabel Vilà», en
commemoració del «Foc de La Bisbal» i de
la
marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el
filòleg català Toni
Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc
Hores», obra teatral basada en la
vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.
-
Fortunato
Serantoni: El 23 de desembre de 1908 mor a
Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la
Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. Havia
nascut el
1856 a Florència (Toscana, Itàlia). El novembre
de 1872 es
va adherir a la secció
florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT)
i s'incorpora
ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat
la repressió, va jugar un
paper força important en la Internacional i va prendre part
en el Tercer
Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va
realitzar clandestinament
l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les
persecucions
policíaques contra els internacionalistes i va
col·laborar en diversos
periòdics, com ara L'Internazionale, Il
Ladro, La Campana del
Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per«desordres
públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres
internacionalistes, en acabar
l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una
manifestació monàrquica; però
com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el
febrer de 1879,
essent novament detingut més tard per«manifestació sediciosa i violació de
l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb
Francesco Pezzi, en la
reorganització de les seccions de l'AIT, però
novament perseguit, s'exilia a
França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a
Barcelona. A la capital
catalana col·laborarà en diversos
periòdics i dirigirà fins al 1889 el
periòdicLa Revolución Social. Però
sempre encalçat per la policia italiana, va
marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires
va esdevenir, a
partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic
anarcocomunista en llengua
italiana La Ricossa, però l'abril de
1894, la publicació és segrestada
per la policia i els seus col·laboradors detinguts,
però ell va aconseguir
fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en
italià i castellà La
Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va
continuar la
seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de
la revista Ciencia
Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria
Sociológica») aque
ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la
premsa i de la literatura
anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire,El
Oprimido i La Protesta Humana, i es va
mobilitzar per les víctimes
de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part
en la creació del sindicat
Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació
obrera de novembre de 1902,
quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la
repressió es va
refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà
expulsat, i després
a França, per acabar finalment a Itàlia, on les
seves antigues condemnes havien
estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el
congrés anarquista
italià que va proposar la creació d'una
aliança entre socialistes i
anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament
perseguit pe la policia i
condemnat després d'una apel·lació el
29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó
per «apologia delictiva», però va morir
un mes després. Entre les seves obres
podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare
Battachi (1899) i El
alba del siglo XX (1900), entre d'altres.
***
-
Dario Cagno: El
23 de desembre de 1943 es executat a Torí (Piemont,
Itàlia) l'anarquista i activista
antifeixista Dario Cagno. Havia nascut l'11 d'agost de 1899 a
Torí (Piemont,
Itàlia). Artesà de professió, amb 14
anys s'embarcà a Gènova en un vaixell
mercant i deambulà per diversos països fins que fou
repatriat dels Estats Units
durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de
presó
per deserció. Expiada la pena, passà
clandestinament a França, on va fer
contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista.
Assumí la tasca de«correu subversiu» i entrà nombroses
vegades a Itàlia fins el setembre de 1934,
quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de
Ponça per tres
anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça,
Ventotene, Pisticci i Castel
di Guido. A Ponça participà en un motí
anarquista i fou condemnat a 10 mesos de
presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat
condicional. Durant un temps
constà com a desaparegut, però finalment fou
novament detingut i tancat a
partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual,arran de l'armistici del 8
de setembre de
1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la
capital del Piemont s'integrà en la
Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione
Patriottica (GAP, Grups
d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes.
També participà en la creació
de comitès sindicals clandestins de fàbrica que
tingueren forta presència
durant les vagues de març de 1943 i formà part de
grups dels GAP especialitzats
en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La
primera eliminació
decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la
Resistència
antifeixista a Torí, fou la del major de la
Milícia Feixista Domenico Giardina,
acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre
de 1943 i els executors de la
qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del
dia
assenyalat els dos gappisti esperaren l'oficial
feixista a prop de casa
seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina
agafà el
carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la
Legió, Garemi i Cagno
descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent
feixista mortalment ferit
a terra i fugit els resistents. El cop reeixí,
però la policia seguí les passes
dels activistes. Dos dies després, denunciats per un
infiltrat, Garemi i Cagno
van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de
Torí i
condemnats a mort. Dos mesos després, Dario Gagno fou
afusellat al pati de la
caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia)
--Garemi havia estat executat dos
dies abans.
Palma (Mallorca), Desembre de 1976 - Crònica sentimental -
Recordant la mort del meu pare des d´una cel·la de la Brigada Social del règim franquista
El fred que traspuaven el terra i les parets et penetrava fins al moll dels ossos. No ens preocupava gaire el que pogués dir el jutge. El temps es ralentitzava i els minuts esdevenien infinits. No podíem aclucar els ulls. Les hores sallargaven fins a límits inimaginables. Per la finestreta situada ran de la voravia ens arribaven, somortes, les veus dels darrers pobladors dels bars del Born. Se sentien rialles, converses llunyanes que sanaven perdent en la foscúria. I, cada dues hores, de forma matemàtica, el soroll del canvi de guàrdia a l´entrada de l´edifici i al final del passadís on romaníem tancats. Els sin novedad esclataven dins del meu cervell ben igual que quan vaig fer el servei militar. Sempre mhan produït tristor els ambients nocturns de casernes i indrets de detenció, dels hospitals, quan apaguen el llum i només resten enceses unes dèbils bombetes que il·luminen cambres i passadissos. Són les hores més espesses del silenci i, a vegades, les més desesperades. Com quan el pare va morir dun sobtat infart el dia en què li feia companyia a la sisena planta de Son Dureta. El metge li havia prohibit fumar, però no podia estar sense fer una calada. Va mirar-me, suplicant. Dóna'm una cigarreta. Estam sols a lhabitació. Puc anar a fumar damagat, al lavabo. Ningú em veurà. Ja sé que no l´hi hauria d´haver donat. Com resistir la petició angoixosa del pare. Vaig cedir als seus suggeriments. No tenia forces per dir-li que no, Res més, ja ho saps. No em demanis res més. És pel teu bé. El metge no vol que fumis. Diu que es contraproduent per a la teva salut. Em mirà com si jo hagués perdut lenteniment. Com si em digués: No veus que em quedà molt poc temps de vida? No te nadones?. Un pressentiment? Vist en perspectiva sembla que, pel dolor que li produïen les punxades del cor, sadonava que el final sapropava a un ritme vertiginós. (Miquel López Crespí)
Per Miquel López Crespí, escriptor
No vaig poder dormir en tota la nit.
Ens haguérem dagombolar al terra, arrupits i tremolosos. No ens donaren cap manta. Ni somniar amb un matalàs que ens protegís de la humitat! Provàrem de descansar, aferrats l´un al costat de l´altre damunt les fredes rajoles de la cel·la.
Endebades.
El fred que traspuaven el terra i les parets et penetrava fins al moll dels ossos. No ens preocupava gaire el que pogués dir el jutge. El temps es ralentitzava i els minuts esdevenien infinits. No podíem aclucar els ulls. Les hores sallargaven fins a límits inimaginables. Per la finestreta situada ran de la voravia ens arribaven, somortes, les veus dels darrers pobladors dels bars del Born. Se sentien rialles, converses llunyanes que sanaven perdent en la foscúria. I, cada dues hores, de forma matemàtica, el soroll del canvi de guàrdia a l´entrada de l´edifici i al final del passadís on romaníem tancats. Els sin novedad esclataven dins del meu cervell ben igual que quan vaig fer el servei militar. Sempre mhan produït tristor els ambients nocturns de casernes i indrets de detenció, dels hospitals, quan apaguen el llum i només resten enceses unes dèbils bombetes que il·luminen cambres i passadissos. Són les hores més espesses del silenci i, a vegades, les més desesperades. Com quan el pare va morir dun sobtat infart el dia en què li feia companyia a la sisena planta de Son Dureta. El metge li havia prohibit fumar, però no podia estar sense fer una calada. Va mirar-me, suplicant. Dóna'm una cigarreta. Estam sols a lhabitació. Puc anar a fumar damagat, al lavabo. Ningú em veurà. Ja sé que no l´hi hauria d´haver donat. Com resistir la petició angoixosa del pare. Vaig cedir als seus suggeriments. No tenia forces per dir-li que no, Res més, ja ho saps. No em demanis res més. És pel teu bé. El metge no vol que fumis. Diu que es contraproduent per a la teva salut. Em mirà com si jo hagués perdut lenteniment. Com si em digués: No veus que em quedà molt poc temps de vida? No te nadones?. Un pressentiment? Vist en perspectiva sembla que, pel dolor que li produïen les punxades del cor, sadonava que el final sapropava a un ritme vertiginós.
Les hores passaven lentes, com si cada instant volgués eternitzar-se o com si les manetes dels rellotges haguessin estat bloquejades per una mà invisible provinent de laltre món. No, no em preocupava el que pogués esdevenir-me després de la compareixença als jutjats. El que em mantenia en tensió, nerviós, ajagut damunt el trespol de la cel·la, era aquella invasió sobtada de records, de fantasmes provinents dun passat recent. Sentia tot el pes de les generacions que malletaren poblant lobscuritat daquell racó ombrívol. Des de la distància ens arribaven les veus dels guàrdies parlant de futbol, de les properes vacances. Però el meu esperit volava lluny del tètric indret on romaníem tancats. M´encerclaven tèrbols núvols, malsons amenaçadors. Sospirava per una arribada ràpida de la claror. Sentia, propers, el foll galop dels cavalls salvatges. El pare, que mai no havia anat al metge, crucificat pel dolor en una habitació de lhospital. Jo era al seu costat. El contemplava amatent des de la cadira on li feia companyia. Com endevinar que seria la darrera nit? No es queixava gaire però, a cada punxada del cor, el seu rostre traspuava un patiment intenssíssim. Es mossegava la llengua per no cridar. Li vaig acostar les pastilles que prenia quan el dolor es feia insuportable. Bevia l´aigua que li apropava als llavis amb dificultat. Em mirà fent un esforç per somriure. Daquesta, no en sortiré! Justament ara, que ja havia cobrat la primera paga de jubilat!. Senvià el medicament i es posà la mà dreta al pit. Fa mal. Hauria dhaver anat al metge. Vigilar el meu estat de salut. Però sempre sortien feines inajornables. Com si la vida fos eterna! No em vaig adonar mai que els dies que ens apropaven a la Mort avançaven implacables. Quin absurd fer plans, pensar que podria anar de viatge amb la teva mare, gaudir de la casa que hem acabat de construir.
Li vaig notar un esguard de fonda tristesa, com un avenc sense sortides.
-M´hauria agradat tornar alguna vegada a la casa dels meus pares. Passejar novament pels carrers que conegueren els meus jocs d´infant pronuncià, amb tota l´emoció d´una persona que sap que no podrà realitzar mai el somni més estimat. El poble ja és en runes. La guerra acabà amb una història que es remuntava al segle tretze. Bona part de jovent morí a les trinxeres de Madrid, Belchite, la batalla de l´Ebre... Els que se salvaren fugiren, atemorits pel terror regnant, cap a València i Barcelona. Només en resten les pedres, les quatre parets mestres de les cases, la fàbrica, quatre antigues esglésies sense teulades i el castell, imponent, a la muntanyola que domina la vall.
-No parlis tant, descansa. No tesforcis vaig dir-li, preocupat.
-O et penses que sóc un simple? afegí-. Sé ben cert que la propera punxada pot ser la definitiva. Després la calma. La fosca. El final de tots els somnis i esperances.
Magafà la mà amb força i em mirà directament als ulls. Provava de dissimular lemoció que el posseïa.
-Potser no en surti, daquesta. Procura tenir cura de la teva mare quan jo no hi sigui. Ho ha fet tot per nosaltres! Va ser ella la que em salvà la vida quan em tenien tancat al camp de concentració. La família sha pogut sostenir gràcies al seu esforç i dedicació. No sé què hauríem fet sense la seva presència! Ajuda-la en tot el que puguis i més! Res serà suficient. Ha estat una esposa i mare exemplar! Ho has de tenir sempre present.
No podia parlar.
Lemoció li dificultava la pronúncia. Qui podia ignorar el que la mare feia per nosaltres? Tots dos eren idèntics. Enamorats. Preocupats pels fills. Tenint cura dels padrins, de la repadrina que, forta com un roure, va viure cent anys! Quan va descansar? En quin moment agafaren vacances, una setmana lluny de la feina quotidiana? Em costava recordar-ho. Alguna vegada, a lestiu, amb els companys i les esposes i fills marxaven un dia fins a les Casetes de sa Pobla, a la platja dAlcúdia, a Aucanada i el Port de Pollença. Les dones preparaven una paella sota els pins mentre nosaltres érem a nedar, sense saber res encara de les dificultats per arribar a final de mes, ni de pagar les factures que arribaven a casa. Aquestes eren les vacances del pare i la mare! Uns dies a lany sota els pins. Res més. Després, el dilluns, fos lestiu o lhivern, la feina implacable, talment una eterna condemna. Al taller no hi havia horari. Si havien d´acabar un cotxe es treballava fins que fos necessari. En cas d´urgència, es davallaven les portes i es continuava feinejant d´amagat. En els quaranta i cinquanta, després del camp de concentració, s´adaptà a la perfecció a la vida d´un poble mallorquí. Aleshores tots ens coneixíem i encara es deixaven les portes obertes, la clau al pany, els diners damunt la tauleta de l´entrada, els sacs de l´anyada a la vista de tothom. Quasi cap robatori. Només en record un en tota la meva joventut. I va ser com un terratrèmol! Només els més vells recordaven un fet semblant!
El pare tenia ganes de parlar. Com si sabés que seria la nostra darrera conversa. Ho notava en el to de veu. Sacomiadava de mi de forma serena, sense plors ni desesperacions. Ben cert que la processó anava per dins. En la inusual brillantor dels seus ulls hi podia percebre una espurna de por. El coneixia prou bé i no podia amagar els sentiments que el sacsejaven. La suau tremolor de la veu, la manera de parlar i dagafar-me la mà el delataven. Tot el seu cos era un morse de senyals, un motor batent dient-me adéu sense voler preocupar-me. Una vida sempre callada, sacrificada. Ahir, a la guerra, lluitant per aconseguir un futur lliure per a la humanitat; avui, sense abandonar mai les idees que el portaren a presentar-se voluntari per defensar la República, fent feina sense descans per surar la família. Seríem capaços de fer el mateix que el pare i aquella generació d´esquerrans? Donar la vida per una idea, no claudicar mai davant l´enemic, mantenir-nos dignes, malgrat els múltiples oferiments d´obtenir petits privilegis personals ajudant els botxins?
El podia imaginar de jove, escoltant les notícies el dia de la sublevació militar. Ell i un grup d´amics de l´Ateneu agafaren les bicicletes i es presentaren a València per a participar en lassalt a les casernes militars que encara romanien en poder dels colpistes. Tenia divuit anys i de seguida marxà amb els milicians cap al front. Sense pensar en la mort, en la mare, que deixà plorant a la porta de casa seva. Qui pot fer reflexionar uns joves revolucionaris imbuïts d´idees socialistes i anarquistes, pensant en la Comuna d´Astúries del 34, amb la Revolució col·lectivista que canviaria per sempre el destí dels homes?
Tasca impossible!
Volien aturar les onades de legionaris, moros i requetès que, des d´Andalusia, avançaven a una velocitat increïble cap a la capital de l´Estat.
Què haguéssim fet nosaltres, la majoria de militants de la nostra organització, si ens hagués tocat viure una situació semblant? Com racionaríem davant la presència certa de la Mort?
Des de MÉS Pla de Sant Jordi agraïm a tots els nostres simpatitzants el seu suport i la seva participació en els nostres actes.
MÉS existeix per fer realitat les reivindicacions de benestar social, igualtat, solidaritat, lluita pel medi i el patrimoni cultural. És el nostre compromís. Amb independència i oberts al món.
En ple extraordinari s'ha aprovat definitivament una modificació regressiva de l'IBI i s'han rebutjat les nostres al·legacions que cercaven introduir mesures per a la justícia social a través de la fiscalitat.
Ahir dimecres 23 de desembre es va celebrar un ple extraordinari de l'Ajuntament de Pollença per tal de resoldre les al·legacions a la modificació de l'ordenança fiscal de l'IBI.
Al passat ple d'octubre l'equip de govern (Junts Avançam i UMP) va dur a aprovació inicial una rebaixa fiscal generalitzada de l'IBI que, curiosament, coincidia amb una proposta gairebé idèntica que presentava com a moció el PP des de l'oposició. Des d'Alternativa ja en el seu moment, apart de votar-hi en contra, ja vàrem fer les nostres crítiques perquè una rebaixa fiscal general és regressiva i antisocial, perquè precisament beneficia més a qui tenen més propietats i de major valor.
Les esmenes que vàrem presentar no varen ser acceptades i, després de l'aprovació inicial, les vàrem presentar com a al·legacions. Aquestes es poden resumir en: pujar l'IBI a la minoria d'immobles (no residencials) amb valors cadastrals superiors a 600.000 euros; incloure un recàrrec als immobles residencials desocupats permanent i injustificadament; bonificar famílies amb situacions socioeconòmiques adverses (rendes inferiors a 15.000 euros i 30.000 amb fills a càrrec); incloure criteris de renda a les bonificacions existents per famílies nombroses i minusvalidesa; equiparar les famílies monoparentals amb les nombroses; i bonificar els béns de les cooperatives agràries i de les activitats econòmiques que es declarin d'interès municipal per qüestions socials, històriques, artístiques...
Com era d'esperar, cap d'elles ha estat acceptada. Des d'Alternativa valoram com a molt decebedora la decisió presa per l'equip de govern que no ha passat de les bones paraules i intencions, dient que hi ha mesures que els semblen interessants i legítimes però... que ja en parlarem per l'any que ve. Les excuses que es varen esgrimir en l'aprovació inicial ja no són vàlides perquè si hi hagués hagut voluntat política, haurien tengut dos mesos per fer els estudis i informes necessaris. En definitiva: s'ha perdut una bona oportunitat per introduir una mica de justícia social per mitjà d'un dels pocs mecanismes amb què comptam des dels municipis: les ordenances fiscals.
[24/12] Congrés Obrer de Barcelona - Manifest
AIT - «La Renaissance» - Atemptat contra
Casañas - Atemptat contra el City Bank - Capellas -
Marín Abad - Villar - Aliaga - Vanni - Kreuger - Binazzi -
Negre - Salmerón - Gracia Fleringan - Lazarevitx -
Muñoz
Anarcoefemèrides
del 24 de desembre
Esdeveniments
-
Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i
el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de
Barcelona (Catalunya)
al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa
tolerància
governamental, representat pel general Domingo Dulce, que
prevaldrà entre els
anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció
de les societats de
resistència. En aquest congrés --promogut pels
cooperativistes d'El Obrero,
periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i
que estava dirigit per Antoni
Gusart i que també presidí el
congrés-- assistiren uns 300 delegats,
representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a
més de les societats
de resistència, participaren associacions mútues
i cooperatives. El Congrés,
que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne
Unit
anys abans, es pronuncià per la llibertat
d'associació, pel principi de
cooperació i per la federació de les societats
obreres, respectant la seva
autonomia i, a més a més, predominà en
els assistents la tendència a excloure
la intervenció de l'Estat en la qüestió
social, encara que no es parlà de«política» i no es permeté
parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives
procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les
localitats on
hi hagués més de dues societats obreres, es
creés un centre de relacions que
representés la federació en aquella localitat; a
Barcelona residiria l'òrgan
coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria
format pels
presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El
Obrero en
seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una
exposició al president del
Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que
fou datada el 26
de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon
Cartañà, Miquel Martorell,
Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet.
Són els principis
de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i
revolucionari de la
caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid
provocà una
nova repressió i les associacions tornaren a la
clandestinitat fins a després
del derrocament d'Isabel II en 1868.
***
-
Manifest AIT: El
24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació
Internacional del
Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest
dels treballadors
internacionals de la Secció de Madrid als treballadors
d'Espanya». Dies abans,
el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de
Madrid se
havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de
la redacció del
qual s'encarregà Tomás González Morago
i que fou el primer dirigit a totes els
obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força
contingudes en el programa
anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest,
publicat en La
Federación el 9 de generde 1870,
res té en comú amb el Manifest del
Partit Comunista de Marx. El seu atac
a tots els polítics, fins i tot els republicans federals,
provoca gran
desconcert en el camp polític. Van signar el manifest
Bernardo Pérez, Frabricio
Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio
Puga, Luis Castillón, Miguel
Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell,
José María Fernández, Francisco
Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego
Basabilbaso, Vicente López, Hipólito
Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo
Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs
González Morago.
***
-
Surt La
Renaissance:
El 24 de desembre de 1895 surt a París (França)
el primer
número del diari anarquista La Renaissance.
Journal quotidien. Portava
l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer
libre» (L'home lliure a la terra lliure)
i més tard dugué el subtítol«L'individu libre». El fundador i ànima
del
projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que
van fer
de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne
Berrichon,
Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond
Char,
Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon
Cordier, Georges
Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont,
Félix Fénéon,
René Ghil, Mécislas Golberg, Jules
Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor
Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul
Martinent, Camille
Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost,
Adolphe
Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel
Zévaco i Zo
d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance,
de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem,
de Zo d'Axa. El número 18, del
22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a
la insurrecció cubana. En
sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de
1896.
***
-
Atemptat contra
el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905,
a la Catedral de Barcelona
(Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador
Casañas i Pagès pateix
un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i
estalvi. Josep Sala,
que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el
religiós quan aquest passava
el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants
de Casañas, el degà
Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de
l'anarquista. Segons
després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero,
que prestava servei als
claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista,
que també portava
un revòlver i que patí una greu equimosi al nas.
El detingut fou portat a la
prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes
havia nascut a Vic
i era conegut per la policia per haver participat en
l'organització de mítings
llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver
presidit un temps un
centre de paletes a Vic. Després de prestar
declaració davant del jutge
instructor Fernández Argüelles, del fiscal
Díaz Guijarro i del president de
l'Audiència fou traslladat l'endemà a la
presó. Josep Sala morí oficialment
emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre
de 1905, però
l'autòpsia revelà que no havia verí al
seu cos.
-
Atemptat contra
el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos
Aires (Argentina)
explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i
pocs
minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense
esclatar a la sucursal
del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran
dues persones i 23
resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és
atribuït a l'anarquista
Severino Di Giovanni, com a represàlia per
l'execució als Estats Units del
militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de
l'acció, la
policia es llançà indiscriminadament contra els
cercles anarquistes argentins i
van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de
la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament
el local de La
Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres
González Pacheco i
Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La
Protesta i
empresonat el personal del taller, part de l'administració i
de la redacció; el
diari no pogué sortir en dos dies. La razzia
continuà encara uns dies.
Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop
més profunda en el
moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La
Antorcha tractà de
justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La
Protesta
estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes
Diego Abad de
Santillán i Emilio López Arango fustigaren els
atemptats individuals i
l'«anarcobanditisme», fet que portà a
finals del 1929 a l'assassinat de López
Arango.
Naixements
-
Josep Capellas
Escalé: El 24 de desembre de 1899 neix a
Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Capellas
Escalé. En 1920
desertà de l'exèrcit i passà a
França, on milità en la Federació de
Grups
Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a
Catalunya. A
Barcelona milità en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), en el Sindicat de
Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en l'Ateneu
Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució
espanyola fou un dels organitzadors
de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona.
En acabar la guerra s'exilia
a França i durant l'ocupació participà
activament en la resistència enquadrat
en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc,
Occitània) entre 1943 i 1944.
Després de la guerra treballà com a
artesà de prestigi --restaurà el palau de
Joan I de Perpinyà-- ifou un dels
fundadors de la Federació Local de la CNT de La
Liquière, a prop de Laurens, de
la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a
diversos congressos
i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili.
També fou un
militant actiu de la «Libre Pensée» i a
començaments dels anys setanta un dels
fundadors de la «Societé
Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la
incineració
dels difunts. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de
novembre de 1990 al
Llenguadoc (Occitània). Incinerat dos dies
després, les seves cendres van ser
escampades al Jardí del Record del cementiri de
Montpeller-Grammont.
***
- Frederic Marín
Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera
(Canal de Navarrés, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic
Marín Abad. Quan tenia 13
anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya). Obrer teixidor de
professió, en 1917 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). A
partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes,
participà en la vaga de les
indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la
setmana de 54 hores. L'octubre
de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de«Paco Roig», es posà en
vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels
seus patrons a les
seves reivindicacions. En aquesta època son company
confederal i amic Serafí
Sala va ser assassinat. També participa activament en la
vaga general que es
realitzà entre març i abril de 1919. Durant
l'època del pistolerisme, va ser
acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va
veure obligat a
romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i
després a
Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també
anarquista, es va negar a dir
on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de
Terrassa. En 1927, any de
la fundació de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de
la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa,
afiliada a la citada
federació. Quan esclatà la Revolució,
l'agost de 1936 formà part de la Comissió
d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la
Federació Local de Sindicats
d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà,
com a membre del Consell
d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica«Barata Hermanos» on feia feina.
A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres
Públiques i
Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938
també va ser adscrit
a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell
any la Generalitat de
Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell
d'Indústries Tèxtils i
Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió
de coordinar i dirigir les
col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre
d'aquell 1938 va ser
substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei
Companys i s'enrolà en la 119
Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26
Divisió, on va ser
nomenat poc després comissari polític. Entre
ofensiva i ofensiva impartia
conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el
triomf franquista
era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i
fou reclòs als camps de
concentració de Setfonts i Vernet. Durant
l'ocupació va ser detingut en dues
ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de
viure en la
clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de
juny de 1945
participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc
de la Comissió de Relacions i
Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys
formà par de
la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de
França, França), fou
secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat durant trenta
anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord
a finals dels anys cinquanta. També
fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de
1966 fou membre de
la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i
intervingué en la Comissió
Preparatòria del Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara
(Toscana, Itàlia). En
1976, després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà per primer cop
a Catalunya. Frederic Marín Abad va morir el 21 de gener de
1994 a Sartrouville
(Illa de França, França) –algunes fonts
citen erròniament el 24 de gener a
l'hospital d'Argenteuil (Illa de França, França).
Durant tota sa vida condemnà
la participació de la CNT en els governs republicans.
***
- Manuel Villar Mingo:
El 24 de desembre de 1904 neix a
Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i
anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el
pseudònim Ignotus. Quan
tenia set any emigrà amb
sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola
i a un centre
tècnic on aprengué l'ofici d'electricista,
però començà a treballar ben aviat.
Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i
s'afilià a
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA), destacant en
el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la
redacció de La Protesta.
El maig de 1929 assistí al
Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en
representació del periòdic Cultura
Proletaria de Nova York; en
aquest congrés es fundà l'Associació
Continental Americana dels Treballadors
(ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan
d'expressió, La Continental Obrera,
i responsable,
amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En
1930, després del
cop militar del general José Félix Uriburu,
marxà a Montevideo (Uruguai), on
instal·là una petita llibreria, amb el seu gran
amic Diego Abad de Santillán i
Simón Radowitzky, que no reeixí.
Després s'embarcà cap a la costa del
Pacífic i
creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931
retornà
clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de
bell nou i l'any següent retornà a la
Península amb Abad de Santillán.
Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles
anarquistes de la capital
catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934
formà
part del grup anarquista «Nervio», de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb
Abad de Santillán. En 1934 anà a
Astúries, un cop acabats els fets
revolucionaris d'octubre, per recollir informació que
després serví per a
elaborar diversos treballs publicats després sota el
pseudònim Ignotus. En
1935 s'uní sentimentalment
amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les
posicions dels trentistes amb les
de la FAI i fou
partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual
tingué
enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser
empresonat pel govern
republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys
bèl·lics formà part del
Comitè
Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març
de 1937 assistí,
com a director de Fragua Social de
València, a la Conferència Nacional de Premsa
Confederal, on defensà les tesis
oficialistes. A partir del 16 de març de 1939,
formà part de la Comissió Exterior,
nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de
Madrid per a
recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a
Mèxic i organitzar la
tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al
final de la guerra
i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al
final de la guerra va ser
detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un
camp de concentració.
Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament
detingut acusat
d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa
companya,
Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons
(València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure,
l'agost de 1947 assumí
la secretaria del Comitè Nacional de la CNT
clandestí establert a Madrid fins a
la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de
Regionals convocat
aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a
Ocaña i
va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de
presó. En
1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán,
marxà a l'Argentina per
ajudar-lo en l'elaboració d'obres
enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià
una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de
Santillán, a
la militància confederal on apostaven per un canvi
d'estratègia de la CNT i palesaven
la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS,«Sindicat
Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar
a tenir contacte
amb els treballadors. És autor d'El
peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo
político-social (1931), Condiciones
para la revolución en América
(1932), La insurrección anarquista
del 8
de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán
i Juan Manuel Molina
Mateo), El anarquismo en la
insurrección
de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i
1994, sota el
pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para
la
historia de nuestra civilización (1936, sota el
pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad
(1962), etc. Manuel Villar Mingo
va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina).
Manuel
Villar Mingo (1904-1972)
***
-
Serafín Aliaga
Lledó: El 24 de desembre de 1915 neix a Sant Vicent
del Raspeig (Alacantí, País Valencià)
el militant anarcosindicalista i després
comunista acèrrim Serafín Aliaga
Lledó. De família modesta, no va poder acabar
els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de
pigall
d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de
Venedors de
Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás
Cano Ruiz, José Pastor i altres,
va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant.
Durant la II República
va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes,
d'Alacant, i La
Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més
coneguts militants de
l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats
oratòries. En juliol
de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil,
Valdés Casas, juntament
amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la
guerra civil, va
tenir una destacada participació en la rendició
dels militars del Regiment de
Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la
línia
col·laboracionista que es va impulsar en el moviment
llibertari. En el Ple Nacional
de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de València (febrer de
1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT
enfrontant-se
virulentament a Josep Peirats, contrari al
col·laboracionisme. El 26 de març de
1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete,
per la
CNT, i l'endemà president de la seva Comissió
Permanent. En maig de 1937 va
participar en el Congrés Provincial de les Joventuts
Llibertàries d'Alacant, on
va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va
ser elegit
vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de
clausura del congrés
aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a
València en el míting
de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant.
Delegat per
Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre
1937 i 1939 va
col·laborar en el diari Liberación
d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de
febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de
l'Aliança Juvenil
Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar
el pacte d'unitat
entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos
següents va assistir a reunions dels comitès
nacionals de la FAI, de l'FIJL, de
la CNT i de la secció política del
Comitè Nacional de la CNT; aleshores era
secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i
Horacio
Martínez Prieto, perquè la CNT es
reincorporés en el Govern i poc abans
d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer
mítings. Acabada la
guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari
d'Espanya a
França (1939) abans de marxar a Mèxic el
novembre. A Mèxic va ser expulsat de
la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord
que va quedar sense
efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers
el comunisme. Va intentar
muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la
Unió Nacional Espanyola
(UNE), de tendència comunista i que disposava d'un
butlletí. Va adular Dolores
Ibárruri i va qualificar els llibertaris de«canalles» en un article en Juventud,òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el
Partit Comunista
d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va
escriure en Nuestra
Bandera un article titular «La
descomposición del anarquismo y del
anarcosindicalismo», que va ser respost durament per
José Muñoz Congost des de Ruta
(Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris,
Serafín Aliaga va
ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En
acabar la
II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI
Congrés del PCE va ser
elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga
en la Federació
Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general.
Després del
franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de
1978 va ser elegit
membre de la seva comissió executiva i secretari de
Relacions Internacionals,
càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny
de 1984. Després es va fer
càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de
garanties, i el novembre de 1987
va abandonar la militància activa, per motius de salut.
Serafín Aliaga Lledó
va morir el 18 de juny de 1990 a Madrid (Espanya). És autor,
amb altres, de Las
Juventudes Libertarias ante el pueblo (València,
1937). Existeix una
Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de
CCOO creada en 1989.
- Renzo Vanni: El
24 de desembre de 1923 neix a Asciano Pisano (San Giuliano Terme,
Toscana,
Itàlia) el professor, historiador, poeta i militant
comunista, primer, i anarquista
després, Renzo Vanni. Amb una vintena d'anys,
participà en la Resistència
contra el feixisme enquadrat en el grup partisà«Nevilio Casarosa», que sota el
comandament d'Ilio Cecchini operà a les muntanyes de la
regió de Pisa. Després
de l'Alliberament, es diplomà en llengua i literatura
estrangeres i impartí
classes de literatura francesa a diversos centres pedagògics
de la regió. En
aquesta època s'afilia al Partit Comunista Italià
(PCI), però en 1956, arran de
la Revolució hongaresa, prengué
distàncies del Partit. Gràcies a l'amistat amb
el militant anarquista Italo Garinei, s'integrà en la
Federació Anarquista Pisana
(FAP), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i
es mostrà
especialment actiu a partir de 1966, sobretot fent
conferències. A començament
dels anys setanta, entrà a formar part dels Gruppi
d'Iniziativa Anarchica (GIA,
Grups d'Iniciativa Anarquista), una escissió de la FAI, i
col·laborà en el seuòrgan d'expressió, L'Internazionale,
i en Il Seme Anarchico. Durant
aquests anys participà activament en les lluites
antifeixistes portades pels
estudiants i l'organització de solidaritat amb els companys
víctimes de la
repressió. El febrer de 1970 va ser denunciat, com a
organitzador d'una
manifestació realitzada davant la presó de Pisa
arran de la detenció de Paolo Faccioli,
acusat amb Tito Pulsinelli, Angelo Piero Della Savia i Paolo Braschi,
d'atemptats comesos a Milà (Llombardia, Itàlia).
A més de la tasca docent, publicà
diverses obres sobre literatura. Membre de l'Associació
Nacional dels Partisans
d'Itàlia (ANPI) des de la seva fundació,
realitzà una important tasca
d'investigació sobre la Resistència toscana,
publicant diverses obres d'aquesta
temàtica com Un mare di floglie
(1963), Fascismo e antifascismo in
provincia di Pisa dal 1920 al 1944 (1967), La
Resistenza della Maremma alla Apuane (1972), Trent'anni
di regime bianco (1976) i Reazione
ed eversione nell'Italia
Repubblicana (1984), entre d'altres. També
publicà poesia, com ara Le rien.
Poèsies (1956), Primi
fiori (1957, amb Mina Boschi), Pane
della libertà (1967), Tempo
di rivoluzione (1970), Canto per la
libertà del popolo cileno
(1973) i Resistenza e poesia. Antologia
di poeti partigiani (1984, amb altres). Renzo Vanni, que
durant els últims
anys de sa vida es retirà de la militància
activa, va morir, després de patir
una llarga i incurable malaltia, el 21 de maig de 1999 a Pisa (Toscana,
Itàlia)
i fou enterrat per desig de sa família amb ritus
religiós.
***
-
Karl Max Kreuger:El
24 de desembre de 1946 neix a Amsterdam (Països Baixos)
l'anarquista i
anarcosindicalista Karl Max Kreuger. En els anys seixanta
començà a militar en
el Haags Anarchisten Kollektief (HAK, Col·lectiu Anarquista
de
La Haia) i en l'Anarchistische Federatie (AF, Federació
Anarquista) holandesa. Col·laborà en la
revista Raaf (Corb) i, a partir de 1986,
formà part de la Landelijk
Anarchisties Overleg (LAO, Discussió Nacional Anarquista).
En 1990 fou un dels
fundadors del sindicat anarcosindicalista «Vrije Bond.
Basisorganisatie voor
zelfbeheer en syndicalisme» (Unio Lliure.
Organització de base per a
l'autogestió i el sindicalisme) --sorgit del sector
llibertari expulsat de
l'Onafhankelijk Verbond van Bedrijfsorganisaties (OVB,
Confederació Independent
d'Organitzacions Empresarials)-- i va escriure per a la revista Buiten
de
Orde, el seu òrgan d'expressió. La seva
participació en les fires
internacionals del llibre anarquista era habitual. Fou un bon
coneixedor del
moviment llibertari de l'antic Imperi soviètic i estava
relacionat amb
nombrosos companys d'aquells països (Polònia,
Ucraïna, Rússia, etc.) i de Xina
i d'Amèrica Llatina. Durant els seus últims anys
va fer feina en la llibreria
alternativa Roode Hond (Ca Roig) de La Haia. Karl Max Kreuger va morir
sobtadament el març de 1999 a la seva casa de La Haia
(Holanda Meridional,
Països Baixos). Fou incinerat el 15 d'abril i,
després d'un homenatge per part
dels seus companys, les seves cendres foren llançades al
mar. El seu arxiu es
troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
Defuncions
- Zelmira Peroni: El
24 de desembre de 1936 mor a La Spezia (Ligúria,
Itàlia) la modista i
propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més
coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Havia nascut el 19 de
juliol de 1865 a Caprigliola
(Aula, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Peroni
i Lucia Magnani.
Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia),
on assistí a les escoles primàries i de
ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare
aprengué l'ofici de
modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa
família, que vivia
dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica
permeté que pogués aprofundir
en l'estudi dels clàssics a través de la lectura
d'obres de tota casta
(literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels
anys noranta conegué
a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que
comença a destacar en el
moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901,
després d'anys de
convivència, la parella es casà a La Spezia i
sempre es mantingué unida. El 16
de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué
un dels periòdics anarquistes més
populars de la península, i en el qual ella
col·laborà sobretot amb articles
culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa
editora («La
Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra
completa de Pietro Gori i
una antologia llibertària que portava com a títolPagine d'oro. Quan Pasquale estava
de gira propagandística,
nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira
s'encarregava de la
direcció del setmanari Il
Libertario,
que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota
mena. El juny de
1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al
congrés semiclandestí que va
donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista
Anarquista per a coordinar
l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de
maig de 1917 les
autoritats militars prohibiren la publicació d'Il
Libertario, aquestes la consideraren «un perill
permanent tan
greu per a la resistència interna i per a l'ordre
públic» que la mantingueren
en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser
confinada amb son
company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos
després la parella
recuperà la llibertat, reprengué immediatament
l'activitat editorial, malgrat
els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran
de la
destrucció de la seu d'Il Libertario
el
29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada
amb son
company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat
atemptat de
l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito
Mussolini a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa«de la seva obra antinacional, de la
seva perillositat vers el règim i per formar part del
moviment revolucionari»,
va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació
per cinc anys i
enviada a les colònies penitenciàries de les
illes, primer, de Tremiti i,
després, de Lipari, on purgava condemna son company.
Obtingué una reducció de
la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a
Caprigliola, on
esgotada i gairebé cega s'establí definitivament.
En la primavera de 1930
acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista
Luigi Galleani, on
visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5
d'octubre de 1934 les
autoritats consideraren que com que «portava una vida
retiradíssima i per la
seva edat avançada», podia ser esborrada de la
llista de subversius establerta
per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons,
Zelmira Peroni va
morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia
(Ligúria,
Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al
cementiri d'aquesta ciutat.
-
Josep Negre Oliveras:El
24 de desembre de 1939 mor al camp de concentració
d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) el
tipògraf, periodista, orador i
militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Havia nascut el 13 de
maig de
1875 a
Lludient (Alt Millars, País Valencià).
Instal·lat a Barcelona, va ser un dels
organitzadors del congrés fundacional de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat
Obrera» i primer de la CNT. En 1908
va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso,
amb els seguidors
de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic
lerrouxista El Progreso,
que durarà nou mesos. Com a president de la societat«L'Art d'Imprimir», va
participar en el comitè de vaga que va actuar durant la
Setmana Tràgica de
1909. També aquest any va parlar en la
inauguració de l'Ateneu Sindicalista de
Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la
necessitat de la nova
organització obrera i va formar part de la
ponència de reglaments. L'agost de
1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers
Ferroviaris de la Regió
Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al
sector, precisament
per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre
1910 i 1911 va fer
mítings cenetistes a Barcelona i a París, i
després de la vaga general en
solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó,
fruit de la delació
de Leroy que el va acusar de participar en un pretès
Comitè Revolucionari. Un
cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del
sindicat
anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo
i a
l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al
final del qual va
ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer
Barceloní,
amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En
1913 va ser membre de
l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de
la CNT catalana
entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés
Sindicalista Internacional
de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons
l'anarquista
exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva
intervenció en català. Pel
1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar
part d'una
comissió clandestina de la Confederació Regional
del Treball de Catalunya que
va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la
legalitat,
va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional.
Durant la Gran Guerra
va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera,
de la qual seria director
en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador
Quemades i Manuel
Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada
alemanya, crítiques
que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va
abandonar
tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb
els sectors
directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va
col·laborar en Solidaridad
Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de
propaganda de
la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La
Canadenca, va ser empresonat
a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució
de 1936 demanà la
reintegració a la CNT i participà en diverses
campanyes de propaganda, en el
Sindicat d'Indústries
Siderometal·lúrgiques i en el cercle«Los de Ayer y los
de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses
publicacions llibertàries (Cultura
Obrera, Ilustración Ibérica,El País, El Progreso,Ruta,Los Nuevos, El Rayo, Tierra
y Libertad, La Unión
Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad
Obrera, etc.) iés autor de ¿Qué es el
sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo
militante (1936) i ¿Qué es el
colectivismo anarquista? (1937). En
acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre
Oliveras va
morir el 24 de desembre
de 1939 al camp de concentració d'Argelers
(Rosselló, Catalunya Nord) i sa
companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per
l'anarquista
Maxime Mattéi, conegut de Negre.
- Luis Salmerón
Avilés: El 24 de desembre de 1946 mor a
l'hospital de La Rochelle
(Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Luis
Salmerón Avilés. Havia
nascut al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya).
Milità a la Federació
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat
de Llobregat. Quan
esclatà la Guerra Civil lluità contra el feixisme
en la Columna Durruti al
front de Madrid i amb la militarització de les
milícies aconseguí el grau de
tinent. Amb el triomf franquista passà a França i
fou tancat als camps de
concentració de Vernet, Setfonts i La Pellice. A partir de
1942 entrà en
contacte amb la CNT que s'estava reorganitzant i en 1945
s'afilià a la CNT de
Poitiers. Tuberculós i mancant de bona
alimentació, en 1945 s'uní a la procomunista
Unió Nacional Espanyola (UNE), que abandonà a
instàncies del seu amic, el
destacat militant llibertari José Vergara Vicente.
***
- Simón Gracia
Fleringan: El 24 de desembre de 1950 es afusellat a
Barcelona (Catalunya) el
resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Fleringan,
conegut sota els
pseudònims de Miguel Montllor
i Aniceto Borrel. Havia nascut el 3
d'octubre de 1923 a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya). Son
pare i son oncle,
militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van
ser afusellats a
Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de
juliol de
1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de
llet i l'11 de
febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup
d'acció anarquista «Los
Maños», encapçalat per Wenceslao
Jiménez Orive (Wences).
El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep
Sabaté Llopart, Wences, José López
Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a
Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada
Políticosocial Eduardo
Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari
del Front de
Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester
i el seu xofer
Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap
d'Esports del Front de Joventuts
resultà ferit. Després participà en la
gira expropiadora que el grup realitzà
per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França.
El 2 de gener de 1950 tornà a
Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup,
Aniceto Pardillo
Manzanero (El Chaval), el 9 de gener
de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores
després de caure mort
Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort.
Simón Gracia
Fleringan va ser afusellat el 24 de desembre de 1950 a Barcelona
(Catalunya),
juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i
Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos
llançat en una fossa comuna.
Las pasadas elecciones generales han tenido muchas consecuencias y algunas de ellas claramente positivas. Pero también han comportado dos elementos muy negativos, especialmente si tenemos en cuenta "la que ha caído" en los últimos años: el PP sigue siendo el partido más votado en España y el PSOE sigue siendo el partido más votado en el seno de la izquierda. En términos de voto, el balance izquierda/derecha está, como todo el mundo sabe, en empate técnico... con todo lo que ha caído, insisto.
Si extendemos nuestra mirada al resto de Europa, el panorama, desgraciadamente, no es más halagüeño. Sin posibilidad de extenderme sobre ello, creo que examinar la situación de Grecia (en la que habíamos depositado tantas esperanzas), la del Norte y Centro de Europa, pasando por la de Francia o Italia, no supone sino sumar preocupación a preocupación.
Dicho en otras palabras: aquellos que pretendemos hacer frente al modelo neoliberal capitalista y avanzar hacia otro modelo de sociedad - lo cual va mucho más allá de encontrar un hueco electoral digno - estamos perdiendo la batalla. Por eso, una reflexión seria y global a este respecto parece inaplazable.
Sin necesidad de esperar a la culminación de este debate pero sí como un hito importante en este debate, hay algo que, en mi opinión, IU debe abordar de forma inmediata: su propia refundación
No es ninguna propuesta extraordinaria: es un acuerdo de la penúltima Asamblea Federal de IU que nunca se ejecutó por la sencilla razón de que nos tembló el pulso (como tantas veces) a la hora de aplicarla.
Refundar un partido no es un salto en el vacío, no es poner fin a algo sin más para crear otra cosa cualquiera: es utilizar una herramienta formal (el encadenamiento del final de un trayecto con la aparición de un nuevo sujeto político) con un objetivo político predeterminado.
Si propongo la refundación de IU no es para contar con una nueva fuerza política cuya única diferencia respecto a la actual organización sea una mejora en el funcionamiento, una modernización o, mucho menos, un cambio de imagen o fachada. En sentido contrario, y aún con mayor énfasis, tampoco es para dar a luz a una nueva fuerza que se sitúe en otro espacio político o que reniegue de los valores y grandes objetivos estratégicos que han caracterizado desde siempre a Izquierda Unida.
¿Cuál es, pues, el objetivo político de la refundación? Pues algo muy fácil de explicar: constituir una nuevo sujeto político que sea lo que IU siempre dijo querer ser sin llegar jamás a conseguirlo de manera satisfactoria.
Izquierda Unida nació en 1986 como un espacio de convergencia entre diversas culturas y organizaciones de la izquierda en torno a un programa común, una fuerza que se autodefiía como un movimiento político y social y que aspiraba a un funcionamiento abierto al entorno social a través de la elaboración colectiva. ¿No os suena terriblemente parecido a los objetivos que nos seguimos planteando - ¡29 años después! - cuando hablamos de convergencia política y social o de unidad popular? Y si esto es así, ¿no es también la mejor demostración de que jamás hemos llegado a conseguir lo que desde un principio nos habíamos planteado?
Explicar con detalle por qué IU ha sido y es un magnífico proyecto sólo muy parcialmente culminado, daría para escribir un libro. Así que me limitaré a apuntar dos elementos:
1) IU nace jurídicamente como una coalición electoral muy asimétrica en cuanto al peso de sus integrantes y que intenta conjurar las tensiones internas sobre la base del consenso, palabra clave de aquella primera etapa. La intención es buena pero, inevitablemente, la dinámica de negociaciones por arriba entre las partes para favorecer este consenso lastran inevitablemente un funcionamiento fresco, abierto y que vaya de abajo a arriba.
2) A partir de su III Asamblea, IU da un paso de gigante para resolver este problema: constituirse en un partido plural, diverso, que admite corrientes y partidos en su interior, pero que funciona de manera asamblearia sobre el principio de una persona/un voto.
El cambio es claramente positivo pero resulta insuficiente para conjurar una dinámica negativa que se va consolidando con el paso del tiempo: el nuevo partido asambleario va asumiendo inexorablemente los vicios de un partido convencional. El impulso de abajo arriba se va diluyendo en escalones intermedios y aparece lo que aparece tendencialmente en cualquier organización si no se dota de herramientas potentes para evitarlo: cúpulas dirigentes, baronías territoriales y negociación por arriba entre grupos organizados; la elaboración colectiva cede el paso en la práctica a métodos tradicionales en la elaboración de los programas y el programa como eje vertebrador de la organización y de la acción política pierde peso frente a las actitudes doctrinarias.
A partir de ahí, planteo la refundación como la manera más fácil, más creíble y más eficaz de contar a corto plazo con una fuerza política que reuna las siguientes características:
a) Tener como objetivo estratégico el mismo que IU ha tenido desde su fundación: la construcción de una sociedad socialista donde la economía esté al servicio del interés y el bienestar general; una sociedad democrática, igualitaria, fraterna, pacífica y en armonía con el medio natural
b) Ser un receptáculo cómodo y plural para las diversas culturas y organizaciones de la izquierda que se identifican con este objetivo pero romper radicalmente con la dinámica de negociaciones entre partes para la toma de decisiones en base a lo que se expresa más adelante (apartado e)
c) Ser una organización abierta a la sociedad especialmente en lo que se refiere a la elaboración colectiva del programa.
d) Articular la acción política e institucional y fundar la cohesión interna en torno al programa, vínculo máximo y compromiso máximo con la sociedad
e) Desarrollar un funcionamiento radical de democracia directa, donde los órganos estables sean básicamente de coordinación y donde cada adheridx pueda participar directamente en las decisiones políticamente más relevantes. Referéndums y consultas a todos los niveles no han de ser una excepción: han de ser una herramienta habitual de funcionamiento
f) Dar la máxima importancia a la acción política extrainstitucional, pegada al terreno y a la incidencia en el conflicto y los movimientos sociales
g) Consecuentemente con lo anterior, constituir una organización fuerte donde cada miembro aporte en la medida de sus posibilidades y, paralelamente, sienta que cuenta, como individuo, en las decisiones colectivas
h) Aplicar correctamente el principio federal como articulación de soberanías, definiendo claramente los ámbitos de soberanía compartida y actuando en consecuencia.
Hacer realidad estos ocho puntos es, lógicamente, el objetivo esencial de mi propuesta. La refundación es, sencillamente, el método más fácil, más contundente, más rentable más y creible para hacerlos realidad
Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)
Per Maite Salord Ripoll.
La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).
Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.
Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.
El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.
Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.
Cercle closés, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.
Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".
D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".
Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".
Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle closés un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.
Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".
Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.
15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.
La ''premsa occidental'' (la de les Corporacions) vigila els esdeveniments del panorama mundial. Aquesta premsa tan bon puntconstata que els esdeveniments mostren la ma secreta de l'Imperi, mira d'amagar la informació.
Per descomptat, la ''premsa oriental'' es veu que no té obstacles a l'hora de mostrar la mà del crim. Com a exemple, podeu veure aquest post de l'agència iraniana Fars.
Comandant iranià: Erdogan Debilitament Power 'Estats islàmics
·
·
·
·
TEHRAN (FNA)- A senior Iranian commander blasted Turkish President Recep Tayyip Erdogan's support for the terrorist groups in Syria and Iraq, and warned that his acts and decisions are decreasing the Muslims' power. TEHERAN (FNA) - Un comandant iranià va criticar el suport del president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, per als grups terroristes a Síria i l'Iraq, i ha advertit que els seus actes i decisions estan disminuint el poder dels musulmans.
"The arrogant powers are creating a secure space for the Zionists and there is no Islamic country which has not become involved and they engaged Turkey too and Erdogan has taken steps towards destroying the Islamic power in the region," Commander of the Iranian Border Guards Brigadier General Qassem Rezayee said, addressing the Law Enforcement Police personnel in the Northern city of Rasht on Thursday."Les potències arrogants estan creant un espai segur per als sionistes i no hi ha cap país islàmic que no ha de participar i participen Turquia també i Erdogan ha pres mesures per destruir el poder islàmic a la regió", Comandant de la iraniana Guàrdies Fronterers de Brigada general Qassem Rezayee dir, dirigint-se al personal de la policia de l'ordre públic a la ciutat septentrional de Rasht dijous.
Noting that Erdogan has also made Saudi Arabia get stuck in a regional quagmire, he said, "All these cases are aimed at creating security for the Zionist regime." Observant que Erdogan també ha fet Aràbia Saudita quedes encallat en un mal pas regional, va dir, "Tots aquests casos estan dirigides a la creació de la seguretat per al règim sionista".
Erdogan's role in supporting the terrorist groups and fomenting crises in the regional states has recently been revealed more than any other time. Paper d'Erdogan en el suport als grups terroristes i el foment de les crisis en els estats de la regió ha estat recentment revelat més que qualsevol altre moment.
Earlier this month, Abu Muhammad al-Julani, the leader of the Jabhat al-Nusra militant group said in an interview aired by Arab TV channel Orient News (Dubai, UAE) that Turkey's goal is to create a so-called “security zone” on the North of the Syrian Arab Republic. A principis d'aquest mes, Abu Muhammad al-Julani, el líder del grup extremista Jabhat al-Nusra va dir en una entrevista transmesa pel canal de televisió àrab Orient News (Dubai, Emirats Àrabs Units) que l'objectiu de Turquia és crear una anomenada "zona de seguretat" al nord de la República Àrab Síria.
Al-Julani's face was covered during the interview. El rostre d'Al-Julani va ser cobert durant l'entrevista.The militant group's leader directly accused the president of Turkey, Recep Tayyip Erdogan, of planning to strengthen the ISIL by establishing a buffer zone, Sputnik said. El líder del grup militant va acusar directament el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, de la planificació per enfortir la ISIL mitjançant l'establiment d'una zona de seguretat, va dir l'Sputnik.
"Turkey's actions will Let ISIL expand its influence in border zones," Abu Muhammad claimed."Les accions de Turquia li permetrà ISIL expandir la seva influència en zones de frontera," Abu Mohammad va afirmar.
The ringleader stressed that despite being a member of the US-led coalition, Ankara primarily targets Kurdish forces for bombing rather than ISIL in the North of Syria. El cap va destacar que tot i ser un membre de la coalició liderada pels Estats Units, Ankara es dirigeix principalment a les forces kurdes per bombardejar en lloc de ISIL al nord de Síria.And the Kurdish militia is one of the main forces fighting against ISIL terrorists on the ground in Syria. I la milícia kurda és una de les principals forces que lluiten contra els terroristes ISIL sobre el terreny a Síria.
He also condemned his allies from Ahrar al-Sham insurgent group for participating in a recent "Syrian opposition" conference in Riyadh and called the forum a "conspiration". També va condemnar als seus aliats del grup insurgent Ahrar al-Sham per participar en una recent conferència de "oposició siriana" a Riad i va trucar al fòrum d'una "conspiració".
"Whatever decisions they made, they won't be realized," al-Julani claimed."El decisions que van prendre, no es van adonar," al-Julani afirmar.
The ISIL terrorist group controls vast territories of Syria and Iraq and is currently considered to be one the main threats to global security. El grup terrorista ISIL controla vasts territoris de Síria i l'Iraq i és considerada actualment com una de les principals amenaces a la seguretat global.
The Russian Ministry of Defense previously provided evidence that Turkey is involved in an illicit oil trade with ISIL and selling stolen Syrian and Iraqi oil. El Ministeri de Defensa rus ha proporcionat proves que Turquia està involucrat en un comerç de petroli il·lícita amb ISIL i venda de petroli robat siriana i iraquiana.Satellite and drone images showed hundreds and hundreds of oil trucks moving from ISIL-held territory to Turkey to reach their destination at Turkish refineries and ports controlled by Recep Erdogan's family. Satélite i les imatges d'avions no tripulats van mostrar centenars i centenars de camions de petroli que passen de territori controlat per ISIL a Turquia per arribar al seu destí en les refineries de Turquia i ports controlats per la família de Recep Erdogan.
The al-Nusra Front terrorist group, which is affiliated with al-Qaeda, is also unlawful and is prohibited from activities in Russian territory. El grup terrorista Al-Nusra davanter, que està afiliat a al-Qaida, també és il·legal i està prohibit que les activitats en el territori rus.