Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 211 | 212 | (Page 213) | 214 | 215 | .... | 465 | newer

    0 0

     

    Cada vegada ho crec més: l'essència de la millor literatura és la pietat.

    Com en aquest poema de Ted Kooser.

     

    A la clínica oncològica

     

    L’ajuden, mentre avança

    cap a la porta oberta que duu a les consultes,

    dues dones joves que supòs que són les seves germanes.

    Totes dues s’inclinen com per sospesar un braç

    i caminen amb el posat dur i recte

    del coratge. A una distància que els deu semblar

    molt gran, una infermera aguanta la porta,

    tot somrient i donant ànims. Que pacient

    que és, amb les seva roba com una vela blanca

    amb marques de plecs. La malalta

    mira des de sota la seva divertida gorra de llana

    per veure com cada peu s’arrossega cap envant,

    un darrere l’altre sota el seu pes.

    No es veu enlloc ni inquietud

    ni impaciència ni ràbia. La gràcia

    omple el motlle net d’aquest moment

    i totes les pàgines de les revistes es queden quietes.

     

    (Ted Kooser, Delights & shadows, traducció de MAL)

     


    0 0

    Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Antònia Arbona, Miquel Bezares, Antonina Canyelles, Miquel Cardell, Àngels Cardona, Aina Ferrer Torrens, Bartomeu Fiol, Joan Francesc López Casanoves, Miquel López Crespí, Lluís Maicas, Manel Mari, Pere Joan Martorell, Biel Mesquida, Jaume Mesquida, Bernat Nadal, Joan Perelló, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Pere Rosselló, Gabriel de la S.T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Jaume Santandreu, Jean Serra, Àngel Terron i Antoni Vidal Ferrando.


    El darrer treball de Maties Tugores


    Coincidint amb le Marché de la Poésie de París, l’editorial francesa publica a títol pòstum l’antologia de poesia balear que el poeta i traductor mallorquí havia preparat amb “gran il·lusió” just abans de morir


    Núria Martí


    Maties Tugores, traductor i poeta, finà de manera prematura i dissortada dia vuit de gener, deixant enrere un caramull de projectes inacabats i cavil·lats. "Va morir treballant", recordava ahir el seu bon amic Angel Terron. Un d'aquests projectes en què Tugores dedicà els darrers alens vitals fou una antologia de poetes balears que l'editorial francesa Caractères tenia intenció de publicar en una versió bilingüe català-francès. La idea ja estava gairebé acabada a principi d'any i, després de la seva inesperada mort, Florence Tricoire, directora de l'Aliança Francesa i amb qui Tugores ja estava treballant, acabà d'enllestir el llibre que veurà la llum finalment dia 15 de juny en el marc del Marché de la Poésie de París.

    La seva editora, la també poetessa Nicole Gdalia, admetia que "és una pena que aquest llibre hagi de sortir a títol pòstum, però amb la seva publicació volem fer un homenatge a Tugores".

    Amb noms de veterans com Bartomeu Fiol, Jean Serra i Ponç Pons, però també de joves com Manel Marí i Jaume C. Pons Alorda, Maties Tugores volia representar "un ventall de la poesia que hi ha actualment a les Illes Balears", digué Tricoire. "Quan em passà la llista li vaig fer el comentari que hi havia poques dones, i mira si n'era de feiner, que ja pensava en una antologia dedicda només a les poetesses de les Balears", afegí. També un altre projecte que tenia emparaulat amb Caractères era una antologia dels poetes del 68. "Era una persona que feia feina nit i dia. Estava il·lusionadíssim en el llibre i ja pensava en altres projectes futurs", recorda Tricoire.

    Poètes contemporains des îles Baléares d'Expression Catalane va acompanyada, a més, d'unes il·lustracions de l'artista Pep Coll, el qual ja col·laborà en la traducció catalana de poetes surrealitstes realitzada per Tugores mateix. "Quan va morir vaig pensar que el projecte quedaria aturat, però al mes d'abril em cridà Florence per demanar-me els dibuixos i jo m'hi vaig posar amb ganes perquè per mi aquest projecte s'ha convertit en un homenatge a Tugores". I és que complementariament al llibre estava prevista també una exposició de Pep Coll a París, en una galeria que la mateixa editorial Caràcteres té a la seva disposició. "Ara estic fent unes aquarel·les inspirades en la figura de Sant Francesc d'Asís", afegeix Coll, que ha realitzat també la portada i contraportada del llibre de Tugores.

    L'antologia recull devers 90 poemes, 3 de cada, de 30 poetes. Ells són Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Antònia Arbona, Miquel Bezares, Antonina Canyelles, Miquel Cardell, Àngels Cardona, Aina Ferrer Torrens, Bartomeu Fiol, Joan Francesc López Casanoves, Miquel López Crespí, Lluís Maicas, Manel Mari, Pere Joan Martorell, Biel Mesquida, Jaume Mesquida, Bernat Nadal, Joan Perelló, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Pere Rosselló, Gabriel de la S.T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Jaume Santandreu, Jean Serra, Àngel Terron i Antoni Vidal Ferrando. La presentació de l'obra està organitzada per l'Institut Ramon Llull dins els actes de Merché de la poésie, amb la cultura catalana com a convidada d'enguany. En la publicació del llibre també hi col·laboren el Govern balear, l'Institut d'Estudis Baleàrics i l'Aliança Francesa.

    dBalears (23-V-2010)


    En els vint-i-dos poemaris publicats –més els que encara romanen inèdits--, el lector podrà trobar els indicis de quines varen ser les meves claus per entendre la vida i la literatura. Vist amb la perspectiva que donen aquests quaranta anys de conreu de la poesia, analitzant els continguts dels poemaris, els estils, les influències literàries de cada un dels llibres, un investigador atent podria copsar quines eren les circumstàncies personals i socials que envoltaren el creador en unes èpoques determinades. (Miquel López Crespí)


    40 anys de poesia mallorquina: Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets



    La publicació de Espais secrets, el poemari que fa el vint-i-dos dels editats en aquests prop de quaranta anys de conreu de la poesia –més els originals que romanen encara dins les carpetes--, m’ha fet reflexionar sobre el significat passat i present de la poesia en la meva vida. Malgrat no va ser fins a començaments dels anys vuitanta que vaig comença a publicar poesia el cert és que aquesta formava part de la meva vida des de la més remota infantesa. Potser una herència del pare, que formava part de les Milícies de la Cultura republicanes i recitava Miguel Hernández. Pablo Neruda, Rafel Albertí, Pedro Garfias, Miguel de Cervantes i Quevedo a les trinxeres des d’on el poble feia front a la bèstia feixista? La influència de la padrina, Martina Caldés de Can Ximbó de sa Pobla a la qual vaig sentir multitud de glossats que deixaven amb la boca badada tots els veïns del carrer de l’Escola on vivia? La influència dels meus mestres de l’escola Graduada de sa Pobla, els senyors Antoni Cladera Serra i Antoni Perelló que en una festa escolar de l’any 1956 en feren recitar Lo Pi de Formentor? Les lectures d’adolescent de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Blas de Otero, Nazim Hikmet, Bertolt Brecht, Essenin, Vladimir Maiakovski, Baudelaire? El cert és que, com he escrit una mica més amunt, malgrat que el primer poemari que vaig editar va ser el premi Marià Manent 1983, ja el 1968 m’havia presentat al premi Ciutat de Palma de poesia amb un poemari d’experimental que portava per títol Ruptures. En els primers anys de la meva activitat literària, la poesia esdevenia un instrument de resistència personal, una eina d’experimentació constant i malgrat unes inicials provatures de publicació no reeixides. Durant molts d’anys, amb el premi de teatre Carles Arniches 1972, lliurat a Alacant, el Ciutat de Palma guanyat l’any 1975 amb l’obra Autòpsia a la matinada, el Premi Especial Born de Teatre per Les Germanies, el premis de narrativa Ciutat de Manacor 1973 pel recull de narracions La guerra just acaba de començar

    , semblava que la meva dedicació exclusiva anava enfocada cap a l’acció teatral i els contes. Però la poesia, la flama rebel i subversiva de l’herència de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart i Agustí Bartra, cova dins mi creant molts dels poemes que veurien la llum en els anys vuitanta, els noranta i, també, en aquest inici de segle XXI.

    Els poemaris publicats d’ençà aquell primer premi Maria Manent 1983 són, doncs, els següents: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Palma, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Palma, 2000); Record de Praga (Capaltard, Palma, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Antologia (1972-2002) (Col·lecció El Turó, Palma, 2003); Temps moderns: homenatge al cinema (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazn de Poesia 2003, Edicions Bromera, Alzira, 2004); Les ciutats imaginades (XVI Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006); El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, Brosquil Edicions, València, 2006); Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall Editorial, Palma, 2008); Espais secrets (Edicions Can Sifre, Palma, 2009).

    En els vint-i-dos poemaris publicats –més els que encara romanen inèdits--, el lector podrà trobar els indicis de quines varen ser les meves claus per entendre la vida i la literatura. Vist amb la perspectiva que donen aquests quaranta anys de conreu de la poesia, analitzant els continguts dels poemaris, els estils, les influències literàries de cada un dels llibres, un investigador atent podria copsar quines eren les circumstàncies personals i socials que envoltaren el creador en unes èpoques determinades. És evident que en aquests poemaris hom pot trobar la presència omnipotent de la melangia pel temps que fuig, per la solitud humana, l’amor, el dolor, la incertesa, el paisatge, la història, les mil i una rebel·lions que han omplert els dies d’aquest home que escriu i lluita... Espais secretsés un poemari que, en bona mesura, resum totes les evanescents presències que han agombolat la vida de l’autor. Ho diu el primer poema del llibre, anunciant tot el que el lector hi pot trobar: “en entrar als poemes hi trobareu / tot l’encens de la nostàlgia / guspires de foc en els ulls llargament tancats / la fascinació més apassionada i mil luxúries destil·lant combats / fent camí cap als forats de l’alba / pluja de naufragis solcant xarxes de misteri / el més foscos timbals de la nit / perseguits per violins i violoncels”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    El Govern destinarà el major pressupost que s’ha destinat mai a una projecte de serveis socials 20 milions d’euros.

      La renda social, un dels compromisos dels acords de governabilitat, ja té pressupost per l’any 2016. El Govern destinarà 20 milions d’euros a aquesta prestació per a persones sense recursos econòmics per l’any que ve i es preveu que es pugui començar a percebre dins el primer semestre de l’any que ve. Aquesta és, segons ha explicat el vicepresident del Govern, Biel Barceló, "la quantia més elevada destinada mai a una iniciativa de Serveis Socials a la nostra comunitat"·

    La renda social, que suposa un nou dret per a la ciutadania, s’aplicarà de manera progressiva i beneficiarà en una primera fase les famílies sense ingressos amb menors a càrrec. S’ha establert una quantia mínima de 428 euros, ampliable fins a un màxim de 776, en funció del nombre de menors presents al nucli familiar. Es calcula que en aquesta primera fase beneficiarà devers 3.000 famílies, que equivaldrien a entre 9.000 i 12.000 persones.

     

    Es tracta d’una prestació de caràcter finalista i amb les condicions que els beneficiaris hauran de tenir residència de 3 anys a les illes, i acreditar que no tenen ingressos, i se’ls derivarà al Servei d’Ocupació de les Illes Balears per facilitar-los la recerca de feina.
    La renda social serà regulada per una llei, que ja està redactada i pactada amb les entitats que lluiten contra la pobresa, integrades a la Xarxa per a la Inclusió Social de les Illes Balears i el tercer sector.
    Segons paraules de la consellera de Serveis Socials i Cooperació, Fina Santiago, "la comunitat està incrementant de manera constant i decidida els instruments per a lluitar contra la pobresa, que és encara una xacra social a les illes".
    El compromís del Govern, a través de la Conselleria de Serveis Socials, que gestionarà directament la renda social, és cobrir les necessitats bàsiques de les famílies en situació de vulnerabilitat econòmica i lluitar contra la pobresa infantil. El govern preveu que la renda s’estengui a altres col·lectius i persones sense recursos econòmics en funció de la millora del finançament de la Comunitat Autònoma.

    Les Illes Balears es converteixen en una de les primeres comunitats de l’Estat en tirar endavant una renda econòmica destinada a les famílies no vinculada a una contraprestació. La crisi econòmica i la precarietat del mercat laboral han fet sorgir nous perfils de persones i famílies als quals va adreçada aquesta renda social. Aquesta iniciativa suposa una passa més en el desenvolupament de la Llei de Serveis Socials, que ha estat paralitzada durant la passada legislatura.


    0 0

    [03/11] García Viñas - Wilckens - Fancello - Chardon - Benetti - González Entrialgo - Morel - Broto - Sousa - Pinós - Visar - Picqueray - Rabitti - Rufat - Martínez Vita

    Anarcoefemèrides del 3 de novembre

    Naixements

    José García Viñas

    - José García Viñas: El 3 de novembre de 1848 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) --on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier--, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les«mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme --se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata--, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin --aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona--, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita --amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a Melilla (Nord d'Àfrica) i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

    ***

    Kurt Gustav Wilckens

    - Kurt Gustav Wilckens: El 3 de novembre de 1886 neix a Bad-Bramstedt (Segeberg, Schlegwing-Holstein, nord d'Alemanya contigu a Dinamarca) el militant anarquista, pacifista tolstoià i responsable de l'atemptat contra Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia nord-americana). Sos pares van ser August Wilckens i Johanna Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz). Després d'estudiar jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de miner a Silèsia, va emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en diversos oficis. En una fàbrica de conserves de peix on feia feina es produïen dos tipus de productes: una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris burgesos, i una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris obrers; Wilckens va convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es va descobrir la feta va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la conca hullera d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en 1916. És detingut i deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament, juntament amb altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser reclòs al camp de presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre de 1918. En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20 de març de 1920. Però durarà poc al seu país natal, ja que, informat pels seus companys anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment anarquista, decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la fortuna que li corresponia en herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i troba feina com a obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti (Río Negro) i de Villa Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a Bahía Blanca. El 12 de maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar el local anarquista, és reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva en la premsa nord-americana i és detingut, engegant-se els tràmits burocràtics per a la seva expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la presó. Des d'aleshores, consagrarà tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a ajudar els companys empresonats mitjançant el Comitè pro Presos i Deportats. A Buenos Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de Santillán a la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses famílies al carrer Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i com a corresponsal de dos periòdics anarquistes alemanys: Alarm, d'Hamburg, i Der Syndicalist, de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, en decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del matí del 25 de gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups«expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Les ferides de la metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i empresonat. A la presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin, Kropotkin, Mackay, Stirner, Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta, però sobre tot, Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte, durant la nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros, Jorge Ernesto Pérez Millán Témperley, membre de la Lliga Patriòtica Argentina i exsergent de la policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a la presó premeditadament, dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la cel·la, morint al matí de l'endemà. La policia i el govern confiscaran el seu cos i l'enterraran al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no van poder impedir que la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que provocà que l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitzés una vaga general il·limitada a tot el país i al qual també es va sumar la Unió Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre la policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17 ferits i 163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la banda policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de juny. Dos anys més tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley tancat a l'Hospicio de las Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en qualsevol presó argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el iugoslau Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista rus Boris Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner, amb guió d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de Wilckens.

    ***

    Pasquale Fancello

    - Pasquale Fancello: El 3 de novembre de 1891 neix a Dorgali (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a«socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de«més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat enUmanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).

    Pasquale Fancello (1891-1953)

    ***

    Pierre Chardon segons un dibuix d'Albin

    - Pierre Chardon: El 3 de novembre de 1892 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Charron, més conegut com a Pierre Chardon. En 1914 serà donat de baixa per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'Émile Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya, Jeanne Lemoine, va morir en 1918 de la grip espanyola i ell ho féu un any després, quan només tenia 27 anys, el 2 de maig de 1919. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Aladino Benetti

    - Aladino Benetti: El 3 de novembre de 1894 neix a Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Aladino Benetti. Sos pares es deien Attilio Benetti i Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a l'Estat de São Paulo, però el pare morí de febrer groga quan ell només tenia dos anys. Amb sa mare i dos germans retornà a Itàlia, on la família visqué en condicions miserables. No podent continuar amb els estudis primaris per qüestions econòmiques, es posà a fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys trobà feina de componedor caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en una fàbrica de motors industrials i esdevingué torner. Un any després perdé la feina i s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell de guerra, participà en la Guerra de Líbia i després en la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, retornà a la vida civil i obrí un petit taller de mecànica, però posteriorment decidí passar il·legalment a França. Trobà feina en algunes oficines mecàniques de la regió parisenca i s'acostà al moviment anarquista. El febrer de 1921 retornà a Itàlia i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia). Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i freqüentà les reunions anarquistes i començà a involucrar-se en les lluites sindicals, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit «menjador obrer» a la plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un dels principals llocs de reunió del moviment anarquista genovès. Quan els escamots feixistes prengueren els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses, insults, oli de ricí, intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a la continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per la policia, i per tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925 trobà feina en l'Agència de Transport Marítim«Marelli». Un informe policíac de 1926 el considerava com un dels «caps» de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes Polítiques de París. Per tot això, el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys a l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a disposició del Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves. Després d'acomplir la pena, retornà a Gènova, on va ser contínuament vigilat i de tant en tant empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna personalitat feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano, etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que gairebé li va impossibilitar la militància política, encara que mantingué contactes epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el setembre de 1933 mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, després de la seva mort, amb la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de contínua persecució, tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja que les empreses que el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva «perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per aquesta raó, decidí obrir una petita botiga, però a començament de 1937 la poca feina el va obligar a tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de 1937 decidí traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa mare i sa germana. Encara que inscrit en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en determinades circumstàncies», la Prefectura de Milà no aplicà aquesta regla estrictament i finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després de diversos treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a torner en la «Società Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto San Giovanni, a prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es va descobrir que patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba milanès, el 10 de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo, Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les autoritats feixistes proposaren el seu internament «en consideració a la seva perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut, enviat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Setmanes després, davant la seva constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri de l'Interior decidí traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia) i, posteriorment, als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna, on va romandre fins a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945 participà amb son fill en la batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou un dels promotors del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la seva secretaria en representació dels anarquistes. També va ser nomenat inspector confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals, anant i venint per la província de reunió en reunió. Fou un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi, de la constitució de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i de la qual va ser nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa que va ser difós arreu la província l'agost de 1945. Els companys de Gènova li van demanar que es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En arribar, reprengué la seva militància, participant activament en la FCL de Ligúria, encarregant-se de promoure la publicació del periòdic d'aquesta organització, L'Amico del Popolo, que sortí el 3 de març de 1946. Abans que es publiqués aquest, però, Aladino Benetti va morir el 9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria, Itàlia). La seva correspondència amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la Storia della Resistenza e delle Società Contemporanea» de Mòdena.

    Aladino Benetti (1894-1946)

    ***

    Avelino González Entrialgo en 1938

    - Avelino González Entrialgo: El 3 de novembre de 1898 neix a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista Avelino González Entrialgo. Encara que bon estudiant, començà a treballar des dels 13 anys. D'antuvi milità en el Partit Republicà Federal d'Eladio Carreño, però després de freqüentar el Centre de Societats Obreres de Gijón (Pedro Sierra Álvarez, Eleuterio Quintanilla Prieto, Avelino Iglesias) s'adhereix a l'anarquisme. Entre 1914 i 1918 participa en l'Agrupació Llibertària de Gijón. En 1915 començà a treballar el vidre i coneix el destacat militant anarquista Acracio Bartolomé. En 1916 fou delegat per Gijón en el Congrés de la Federació Espanyola de Vidriers a Barcelona i en 1917 participà activament en la vaga general d'aquell any. En 1918 participà en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer el servei militar i d'actuar en els grups antimilitaristes, torna a Gijón, on col·laborà en el rellançament cenetista. Durant la dictadura de Primo de Rivera actuà en la Casa del Poble, als ateneus obres i en diverses tasques de propaganda a la regió, alhora que s'oposà durament als intentes d'infiltració comunista. Amb l'establiment de la II República lluità contra les pretensions hegemòniques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la CNT i es mostrà molt decebut del boicot faista a les Federacions Nacionals d'Indústria. Com a secretari de la Federació Nacional del Metall, assistí al Congrés de la CNT de 1931 com a delegat del Metall de Gijón; també fou delegat del mateix sector als plens regionals de maig i setembre de 1931 i de febrer de 1932. En aquestaèpoca presidí l'Ateneu Obrer de La Calzada. La seva postura contrària a la FAI fa que s'acosti als trentistes i als Sindicats d'Oposició. En maig de 1933 féu un míting a Logronyo amb Fausto Villamor Pérez i l'agost d'aquell any signà el document de l'oposició d'Astúries. Va fer mítings a Sama i patí presó a Oviedo a resultes de l'aixecament de finals de 1933. En aquestaèpoca es convertí en un fervent partidari del pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) i fou el representant de la CNT en l'Aliança Obrera asturiana amb la UGT. Després de l'aixecament de la comuna asturiana de 1934, de la qual formà part en la Comissió d'Aliança del Comitè Revolucionari, s'amaga a Gijón fins maig de 1935, quan aconsegueix fugir a París i a Brussel·les, via Sant Sebastià. Amb l'amnistia de 1936 retornà a la Península i assistí al Congrés de Saragossa participant en la ponència sobre l'Aliança Obrera. Quan esclatà el cop militar feixista formà part de la Comissió de Defensa de Gijón i s'ocupà de la secretaria de Mobilització en el Comitè de Guerra, destacant en el sector milícies i acompanyant al comandant Gallego per tots els fronts de la regió. A partir d'octubre de 1936 representà Astúries en el Comitè Nacional de la CNT, a Madrid, com a secretari de Defensa, mostrant-se partidari de l'entrada de la CNT en el govern de Largo Caballero i de la militarització. En aquesta època formà part del grup «Sin Nombre» de la FAI. Quan acabava el conflicte, el 7 de març de 1939, s'encarregà de la secretaria d'Assumptes Militars en el Comitè Nacional del Moviment Llibertari. Quan la derrota fou un fet, abandonà la Península l'últim dia de la guerra per Gandia i s'establí a Londres (Anglaterra). El 14 d'abril de 1939 a Londres fou elegit membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb seu a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial abandonà França i marxà a Amèrica (Argentina, Bolívia, Xile) i s'instal·là definitivament a Veneçuela. En l'exili s'adscriví a les tesis col·laboracionistes del Subcomitè Nacional i lluità fervorosament per unaúnica CNT que acceptés els pressuposts del Congrés de 1936. En 1964 col·laborà en la publicació parisenca Asturias.És autor d'un informe sobre els Fets de 1934 que es troba dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, on també es conserva la correspondència dirigida a sa companya Olivia Díaz i a ses filles Acracia i Libertad durant el seu exili a Brussel·les (1935-1936). Avelino González Entrialgo va morir el 18 de maig de 1977 a Mérida (Libertador, Mérida, Veneçuela).

    Avelino González Entrialgo (1898-1977)

    ***

    Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 10 d'agost de 1925

    - Marcel Morel: El 3 de novembre de 1906 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el calderer i planxista anarquista Marcel Morel. El 9 d'agost de 1925 va ser detingut a Sant-Etiève, juntament amb François Poinard i Régis Eyraud, quan aferrava cartells contra la guerra del Marroc. El 31 de desembre de 1926 va ser nomenat arxiver de la Comissió Administrativa del Grup Anarquista Comunista de Sant-Etiève–els altres membres d'aquesta comissió eren Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Francis Poinard, Antoine Salis i Eugène Soulier. En aquestaèpoca vivia al número 66 del carrer Désiré Claude de Sant-Etiève. Entre 1954 i 1964 col·laborà en el butlletí intern L'Anar, fundat per Marcel Renoulet a Sant-Etiève. Durant els anys cinquanta fou membre del Grup«Sébastien Faure», adherit a la Federació Anarquista (FA). Arran de la insurrecció hongaresa de 1956, sembla que participà en la manifestació antiestalinista organitzada a Sant-Etiève per diferents grups (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball de França, Solidaritat Internacional Antifeixista, Confederació Francesa de Treballadors Cristians i un grup de mestres), durant la qual es van distribuir 10.000 exemplars del pamflet«Au peuple français... avec les insurgés de Hongrie, pour la liberté». Entre 1956 i començament dels anys seixanta va ser responsable del butlletí de fàbrica Le Rumeur. En 1962, amb Marcel Renoulet i Marius Coutière, participà en l'exclusió de Jean Seigne del secretariat de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El 10 de juny de 1964 va ser nomenat secretari d'aquesta Unió Local, al costat de Marcel Renoulet i Marius Coutière, que acabà dissolent-se a causa de l'hostilitat del sector dels exiliats espanyols. Fou un dels organitzadors de la gran trobada anarquista de la Unió Llibertària del Loira que se celebrà el 5 de juny de 1965 a la Sala Claude Cornut de Sant-Etiève.

    ***

    Cèsar Broto Villegas

    - Cèsar Broto Villegas: El 3 de novembre de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Cèsar Broto Villegas. Fill d'un ferroviari socialista de tarannà anarquista, va instal·lar-se amb sa família quan era un infant a Lleida (Catalunya). Als 11 anys va començar a treballar i es va afiliar a la Societat d'Impressors, tapadora de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys de clandestinitat de la dictadura de Primo de Rivera, en 1928. Durant els anys següents va militar activament en l'anarcosindicalisme: vocal i secretari del sindicat, secretari de la CNT lleidatana, fundador en 1933 del periòdic Acracia --que es va fer famós fins al final de la guerra pel seu to purista i anticircumstancialista--, creador amb Félix Lorenzo Páramo de l'Ateneu Llibertari, secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Lleida (1933-1936), secretari provincial de la CNT des de 1936, secretari dels Grups de Defensa, etc. En 1935 va desertar de l'exèrcit. Pels contactes amb un grup d'aragonesos que feien el servei militar a Lleida va saber amb antelació de l'aixecament feixista, fet que va ajudar que els anarquistes catalans estiguessin a l'aguait. Quan va començar la guerra va abandonar els càrrecs orgànics --llevat quan el desembre de 1936 va acompanyar Josep Peirats a França per aconseguir armes com a secretari de la CNT lleidatana-- i es va enrolar a finals de 1936 en la Columna Durruti, on romandrà com a motorista fins al començament de 1939, quan va ser ferit a Artesa de Segre i va ser evacuat a Barcelona amb una cama trencada. Quan Barcelona va ser presa pels feixistes estava hospitalitzat i va poder salvar la vida. Traslladat a Lleida, va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó. A les presons de Barcelona i Lleida va aprendre radiotècnica i va treballar com a mecanògraf a les oficines, ajudant en la falsificació i tràfec de documents per ajudar els companys. Alliberat després de quatre anys, va instal·lar-se a Barcelona, guanyant-se la vida en un laboratori d'electrònica i va participar en la lluita clandestina des del 1943, organitzant les activitats a Catalunya i Mallorca i ocupant càrrecs perillosos i de responsabilitat. En 1945 va ser secretari de la CNT catalana, a la qual va representar en el famós Ple de Carabaña del 12 al 16 de juliol de 1945 i del qual va sortir secretari general de la CNT, encapçalant el desè Comitè Nacional --amb Lorenzo Íñigo Granizo, que havia de reemplaçar-lo en cas de detenció; Genaro Atienza Díez; Ramon Rufat Llop, vicesecretari; Mariano Trapero Pozas; Ramón Remacha Muñoz, delegat d'Aragó; Francisco Bajo Bueno; i Antonio Barranco Hanglin, tresorer--, que va durar uns mesos, ja que tots van ser detinguts entre el 2 i el 20 d'octubre de 1945. Després de 53 dies d'interrogatori, va ser transferit a Alcalá de Henares. Un consell de guerra el 21 de març de 1947 el va condemnar a 30 anys. Després d'una pila d'anys tancat, que va patir a diverses presons --Alcalá (1945-1948), Ocaña (1948), Dueso (1948), Yeserías (1948-1949), San Miguel de los Reyes (1949-1962)-- i de diversos intents de fuites, va ser alliberat en 1962. De bell nou detingut a Barcelona en 1966 durant uns dies d'interrogatoris, va decidir exiliar-se el desembre de 1966 a França. Establert a Evreux, va relacionar-se amb el moviment llibertari, però sense prendre partir per cap tendència. En 1980 va tornar a la península, després d'haver participat prèviament com a espectador en el V Congrés Confederal. Durant la dècada dels 90 es va instal·lar a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià). En 1993 participà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) en el«Col·loqui sobre l'exili llibertari a França. A través de la història oral», organitzat per la Fundació Salvador Seguí (FSS). A més de col·laboracions en El Noi,és autor d'una autobiografia, a càrrec de MiquelÀngel Bergés Saura, La Lleida anarquista: memòries d'un militant de la CNT durant la República, la guerra civil i el franquisme (2006). Cèsar Broto Villegas va morir el 15 de març de 2009 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) a conseqüència d'un infart patit el dia d'abans i les seves cendres van ser escampades per la pirinenca Vall de Broto. Deixà inèdit el llibre La gran trata de esclavos, sobre l'explotació dels presos pel franquisme. Sa companya Pepita Arias.

    Cèsar Broto Villegas

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Germinal de Sousa

    - Germinal de Sousa:El 3 de novembre de 1968 mor a Lisboa (Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza). Havia nascut el 22 de maig de 1909 a Bonfin (Porto, Portugal). Era fill del conegut anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa i des de 1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup específic«Germinal», al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926 formà part com a tipògraf de la clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT) lusitana i dels seus comitès d'acció. En maig de 1926 participà, com a secretari general de la CGT, en el «Congrés d'Agrupacions Llibertàries de llengua espanyola» que se celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos llibertaris peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada milità en el grup«Bien Être et Liberté» de Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad» de Barcelona, promogut perÁngel Pestaña, que pretenia unir els militants confederals per reforçar la CNT abans d'una normalització política. De bell nou a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució de l'Aliança Llibertària i també en l'organització de la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), molt lligada a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 davant la forta repressió, va emigrar a Espanya --fet que fou criticat per alguns companys que restaren a Portugal--, on portà una activa militància sobre tot en els grups específics de la FAI («Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà a Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè Confederal de la CGT. En 1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista perillós», però retornà clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la reunió del 3 de novembre de 1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del setembre de 1936 encapçalà la «Columna Tierra y Libertad», que va combatre al front madrileny (Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any volgué acompanyar Cipriano Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En 1938 fou nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI, organització a la qual representà en nombroses reunions, com ara la dels Comitès Nacionals de CNT, FAI i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de la secció política del Comitè Nacional de la CNT. Partidari del revisionisme, s'oposà emperò amb força a les tesis d'Indalecio Prieto que pretenia convertir la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de Santillán, representà la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16 i el 30 d'octubre de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les Regionals del Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de la reunió del Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona, creuà la frontera amb Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el 22 de març de 1939. Després patí els camps de concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al maig de 1943). En 1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment anarquista, però sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions amb els alts comitès llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a Portugal aquell any, la CGT rebé una carta de prevenció de l'Associació Internacional del Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho sol·licità, no trobà suport per sortir de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta Flores. Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa (Portugal), d'una trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar una sèrie de dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents seus de quan fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI.

    Germinal de Sousa (1909-1968)

    ***

    Eusebio Pinós Regalado

    - Eusebio Pinós Regalado: El 3 de novembre de 1976 mor a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Havia nascut el 6 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

    ***

    Necrològica de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 15 de gener de 1981

    - Manuel Visar Naval: El 3 de novembre de 1980 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Visar Naval. Havia nascut cap el 1896 a Aragó (Espanya). Quan era adolescent, treballà en la construcció del canal Aragó-Catalunya, recorrent terres aragoneses i catalanes. Després de fer el servei militar, s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer en la companyia elèctrica i del gas i s'afilià al Sindicat«Luz y Fuerza» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Actiu militant durant la guerra civil, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1940 treballà com a obrer agrícola a Astafòrt (Aquitània, Occitània), on vivia amb sa companya i fills. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí tres anys després amb la salut malmesa. En 1943 retornà a Astafòrt, on després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT i en les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1947 fa ser nomenat delegat d'Astafòrt al II Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). En 1957 s'instal·là a Agen, on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1968 participa en la «Subscripció Pro-Espanya Oprimida» i fou membre de la Comissió de Relacions de la Indústria de Gas i Electricitat de Catalunya de la CNT en l'Exili.

    ***

    May Picqueray

    - May Picqueray: El 3 de novembre de 1983 mor a París (França), d'un càncer generalitzat, la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Havia nascut el 8 de juliol de 1898 a Savenay (Bretanya) en una família modesta. Va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret«La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó perús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquestaèpoca fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup«Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títolPour mes 85 ans d'anarchie. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    EQUIP DE GOVERN I LA DRETA S'ALIEN PER APROVAR UNA REBAIXA FISCAL REGRESSIVA I ANTISOCIAL

    Alternativa vota en contra d'una rebaixa fiscal presentada per l'equip de govern i PP, que consideram antisocial, i que no inclou les esmenes que hem proposat.


    Al passat ple d'octubre l'equip de govern (Junts Avançam i UMP) va dur a aprovació inicial una rebaixa fiscal que des d'Alternativa consideram regressiva i antisocial. Curiosament, coincidia amb una proposta gairebé idèntica que presentava com a moció el PP des de l'oposició. El portaveu de la coalició progressista Junts, davant les nostres crítiques va dir que ells no anaven a remolc de la dreta, sinó que simplement havien coincidit. I precisament aquí està el problema: que en un tema com la fiscalitat coincideixin plenament un partit que es considera liberal i una coalició que es considera d'esquerres, és per fer-s'ho mirar.

    Junts Avançam duia al seu programa fer una rebaixa de l'IBI pels immobles que fossin domicili familiar, però com que legalment aquesta opció no és possible, han optat per fer una rebaixa generalitzada. Una rebaixa general, lluny de generar justícia, és injusta i és antisocial, perquè precisament beneficia més a qui tenen més propietats i de major valor. I així, s'esdevé que una coalició progressista proposa una mesura que afavoreix més a qui més té.

    És cert que la pressió fiscal a Pollença és alta, i ja ho hem denunciat en unes quantes ocasions; ara bé, això no justifica presentar una proposta com aquesta. Des d'Alternativa, ja vàrem mostrar la nostra frontal oposició a la Comissió Informativa i vàrem donar idees per introduir criteris socials i de progressivitat a la proposta, que no s'introduiren al que es va dictaminar.

    Al Ple vàrem presentar una esmena a la proposta de rebaixa de l'IBI per poder votar-hi a favor i incloïa el següent: pujar l'IBI a la minoria d'immobles (no residencials) amb valors cadastrals superiors a 600.000 euros; incloure un recàrrec als immobles residencials desocupats permanent i injustificadament; bonificar famílies amb situacions socioeconòmiques adverses (rendes inferiors a 15.000 euros i 30.000 amb fills a càrrec); incloure criteris de renda a les bonificacions existents per famílies nombroses i minusvalidesa; equiparar les famílies monoparentals amb les nombroses; i bonificar els béns de les cooperatives agràries i de les activitats econòmiques que es declarin d'interès municipal per qüestions socials, històriques, artístiques... A més, s'havia de tenir en compte, i considerar de cara als pressupostos, un pla ambiciós de l'impuls de l'ajuda al lloguer i de lloguer social, ja que la mesura només beneficia als propietaris i aquells que viuen de lloguer encara tenen major càrrega. I recordem que tenir propietats no és una obligació, mentre que tenir un lloc on viure és imprescindible.

    La nostra esmena va ser rebutjada per tots els grups municipals, al·legant motius, justificacions i excuses diverses. Finalment la rebaixa fiscal generalitzada es va aprovar amb tots els vots a favor (Junts, UMP, PP, Tots, PI) i els dos d'Alternativa en contra.

    Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària

     


     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”. (Pere Rosselló Bover)


    Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


    La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68


    Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



    Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

    El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



    En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

    És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

    En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

    Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

    Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)



    0 0


    0 0

    En Tòfol, quien ha editado en epub el Tomo I y el Tomo II de ses Rondaies Mallorquines d'en Jordi d'es Recó, me envía un email indicándome que ha realizado una nueva edición, en este caso del primer tomo de las Hojas del Sábado de Miguel de los Santos Oliver, tomo que, en 1918, dedicó a Mallorca recogiendo los artículos que había publicado en La Vanguardia sobre la isla.

    Oliver12
    De Mallorca. Hojas del Sábado I (epub)

    Es una segunda edición que mejora en presentación la realizada en el 2013 con una portada distinta a la utilizada entonces que recogía la del libro original.

    Oliver11
    En el visor de Calibre, gestor de bibliotecas digitales

    El formato epub es muy práctico y útil para la lectura en eReaders. Desde cualquier página puede accederse al Índice, el cual se superpone a la página desde la que se le ha llamado, así como puede accederse al Diccionario. Son ventajas que no permiten otros formatos .

    Está muy bien esta edición de las "Hojas del Sábado" y su realización me anima. ¡Ah, si se pudiera reunir un pequeño grupo de personas interesadas en la edición digital, podría llegarse a realizar una biblioteca en condiciones!

    Gracias, Tòfol, estás realizando una buena e interesante labor.


    0 0

    [04/11] «El Obrero» -«Discurs de Durruti» - Fromentin - Mera - Bulleri - Carrasquer - Vidal Passanau - Tragtenberg - Tomek - Brocher - Galleani - Dagerman - Sabater - Martínez Sarrión - Rosado

    Anarcoefemèrides del 4 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera d'"El Obrero"

    - Surt El Obrero: El 4 de novembre de 1869 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari El Obrero. Órgano de los que ganan el pan con el sudor de su rostro, primera publicació obrera de les Illes Balears. D'antuvi lligat al Partit Republicà Federal, a partir del 3 de gener de 1870 es convertí en l'òrgan del Centre Federal de Societats Obreres de Palma, de tendència internacionalista, aliancista i bakuninista; i des del número 21 (24 de març de 1870) portarà com a subtítol «Órgano de la Asociación Internacional de Trabajadores. Centro Federal de las Sociedades Obreras de las Baleares». Sempre mantingué una estreta i regular relació amb La Federación, el setmanari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Barcelona. La publicació es declarava anarquista, col·lectivista i atea. Editada a iniciativa de Francesc Tomàs i Oliver, hi van col·laborar Guillem Arbóç, Francesc Canyelles i Joan Sánchez, entre d'altres. Deixà de publicar-se l'octubre de 1870, a causa de la crisi de la federació internacionalista de Palma i l'extensió de la pesta groga. El gener de 1871 fou continuat per La Revolución Social.

    ***

    Ressenya del discurs de Durruti publicada en el diari madrileny "La Libertad" del 5 de novembre de 1936

    - Discurs de Durruti: El 4 de novembre de 1936 el destacat activista anarquista Buenaventura Durruti pronuncia per l'emissora radiofònica«ECN1-Radio CNT-FAI» de Barcelona (Catalunya) un important discurs que es retransmès arreu de tot l'Estat. Aquest virulent discurs adreçat al poble català, emès el mateix dia que s'anuncia l'entrada de quatre destacats anarquistes (Frederica Montseny, Joan García Oliver, Juan López i Joan Peiró) en el govern republicà de Francisco Largo Caballero, fa una crida a les organitzacions sindicals i polítiques a unificar forces contra el feixisme, deixant de banda les«intrigues» i les «lluites intestines», alhora que rebutja el Decret de militarització de les milícies imposat pel govern de la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre passat. La conseqüència immediata d'aquests discurs fou la convocatòria l'endemà, 5 de novembre, per part del president de la Generalitat Lluis Companys, d'una reunió extraordinària al Palau de la Generalitat de tots els seus consellers i dels representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals, per a tractar la creixent resistència al compliment del Decret de militarització de les milícies, així com al del de dissolució dels comitès revolucionaris i la seva substitució per ajuntaments del Front Popular. Durruti era la causa directa d'aquest debat, encara que tothom evità pronunciar el seu nom.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Una de les poques fotografies que es conserven de Alfred Fromentin

    - Alfred Fromentin: El 4 de novembre de 1858 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el filantrop anarcoindividualista Pierre Alfred Fromentin, també conegut com L'anarchiste millionnaire (L'anarquista milionari) o Le millionnaire rouge (El milionari roig), a causa de la seva gran fortuna aconseguida de maneres diverses (matrimoni reeixit, cobrament d'assegurances després d'incendis«fortuïts», etc.). Nascut en una família modesta, son pare era comerciant de tabac. Entrà a treballar com a empleat de correus i telègrafs i el juliol de 1890 va ser enviat a Caracas (Veneçuela) com a cap de correus de la Societat Francesa de Telègrafs Submarins (SFTS), que tenia la seu a París (França), amb la finalitat de un cable submarí que unís La Guaira (Vargas, Veneçuela) amb la costa de Florida (EUA). Trencà el seu contracte abans de la data prevista i la SFTS li reclamà una important suma de diners que fou incapaç de liquidar. En 1891 retornà a París i es casà amb Marie Ogerau, a qui havia conegut a Caracas, començant a treballar com a director de vendes d'un important estudi fotogràfic creat per son cunyat, l'anarquista Charles Ogerau. El 13 de juliol de 1895 matà de dos trets, després de fer cinc dispars durant una discussió als passadissos del Tribunal de Comerç, Félix Anthelme, antic representant de fotografia al seu servei amb qui estava en processos judicials per qüestions laborals. Empresonat durant sis mesos, fou jutjat per aquest crim i va ser absolt pel jurat, que el va reconèixer responsable però no culpable, ja que actuà en defensa pròpia, i només hagué de pagar 25.000 francs a la vídua en concepte de danys i perjudicis. En dues ocasions, xalets que li pertanyien es calaren foc íntegrament, fet pel qual va ser indemnitzat per l'assegurança amb quantitats importants (300.000 francs en total), ja que posseïa nombroses obres d'art. Amb una important fortuna, gràcies a la seva esposa, als seus negocis i als seus tripijocs, finançà nombroses publicacions anarquistes. En 1898 adquirí uns terrenys agrícoles a Choisy-le-Roy (Illa de França, França), els quals dividí en 106 parcel·les arrenglerades al llarg de dos carrers (Babeuf i Darthé) i que posà a la venda a simpatitzants anarquistes. Més tard comprà nous terrenys que parcel·là a través del carrer Germans Reclus i la zona acabà denominant-se «Colònia Anarquista» o «Niu Roig», essent constantment vigilada per la policia. En 1902 ell mateix i sa família acabaren instal·lant-se en aquesta colònia. Col·laborà en el periòdic L'Indiscutable (1902), editat a Royan (Poitou-Charentes, França). En 1904 fundà al suburbi parisenc de Mantes amb son cunyat Charles Ogereaule el periòdic anarcoindividualista Le Balai Social. Tribune libre à tous les protestataires de l'arrondissement de Mantes, que durà fins al 1906, i on col·laboraren Antoine Antignac, Albert Libertad i André Lorulot, entre d'altres. A començaments dels anys deu col·laborà en la publicació anarcoindividualista de Lorulot L'Idée Libre i en la revista d'E. ArmandL'Ère Nouvelle (1910-1911). Subvencionà nombroses conferències anarquistes i instal·là militants de la seva confiança (Antoine Gauzy, Pierre Cardi, etc.) en la gerència de negocis que li pertanyien. Estava molt unit a l'anarcoindividualista Paraf-Javal, amb qui compartia les idees pedagògiques llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui visità en 1903 a Barcelona (Catalunya). Quan l'assassinat legal d'aquest en 1909, publicà un fullet sobre la seva obra. Molt interessant en la pedagogia experimental llibertària, educà sos dues filles al seu domicili, fugint tant de les escoles laiques com de les confessionals. El 29 d'abril de 1906 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i empresonat sota l'acusació de«complicitat en la rebel·lió, pillatge i propaganda anarquista» per haver ajudat econòmicament uns vaguistes, però va ser alliberat el 6 de maig. Apassionat pels automòbils, construí un garatge al seu habitatge i confià la seva gerència a l'anarquista Jean Dubois, qui ja havia fundat un garatge cooperatiu a Courbevoie (Illa de França, França). Posà a disposició de la il·legalista «Banda Bonnot» uns locals a Choisy-le-Roi, locals on foren morts el 28 d'abril de 1912 Jules Bonnot i Octave Garnier. Després d'aquest afer, fugí de vacances un temps al Marroc i posteriorment es reuní amb sa companya Marie Ogereau en una propietat que tenien a Cannet du Lac (Canes, Provença, Occitània). En 1913 perdé els processos per difamació que havia interposat a diversos periòdics quan el «Cas Bonnot», però no va ser objecte de cap persecució judicial per complicitat. A començament de 1914 s'instal·là amb sa família a Suïssa, a prop de Ginebra. Un cop més, la residència seva fou past de les flames, fet que motivà una investigació de la Policia Central de Ginebra que sospitava un delicte de frau per a cobrar l'assegurança. Durant aquests anys d'exili no restà inactiu i va escriure nombrosos fullets els quals finançà la seva publicació. En 1917 redactà un detallat projecte de fundació d'una colònia llibertària a gran escala, que arreplegaria mil famílies en 8.000 hectàrees a la vora del llac Yojoa (Hondures), i per a la qual cosa establí contactes amb el govern hondureny. Aquest projecte, que mai no s'engegà, incità l'interès de l'urbanista nord-americà d'origen noruec Hendrik Christian Andersen. És autor de diversos fulletons, com ara Groupe révolutionnaire anti-parlementaire de Rochefort-sur-Mer. Appel aux hommes conscients (1902), Idées nouvelles. Appels aux hommes conscients (1902), Étude sur les causes de la misère. Cartouche, Mandrin & Cie (1909), La vérité sur l'oeuvre de Francisco Ferrer (1909), Aurore (1913), Dégénérés sociaux (1913), Théorie bio-sociale de sommeil (1916), Sociologie expérimentale. Réorganisation scientifique des rapports politiques et économiques des nations (1917), Sermon pour les pauvres (sd), Traité de bio-sociologie (sd), etc. Alfred Fromentin va morir, després d'una curta hospitalització, el 8 de novembre de 1917 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La policia helvètica envià a la vídua la seva màscara mortuòria, però es negà que la família pogués veure les seves despulles i que pogués saber on havien estat enterrades. El 10 de novembre de 1917 el periòdic Ce Qu'il Faut Dire anuncia la seva mort «en la misèria» –cosa no del tot certa, encara que sí que havia dilapidat una part important de la seva fortuna– i «en estranyes circumstàncies». Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Alfred Fromentin (1858-1917)

    ***

    Cipriano Mera

    - Cipriano Mera Sanz: El 4 de novembre de 1897 neix a Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Son pare, paleta, era també caçador furtiu. Amb 11 anys, en comptes d'anar a l'escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes (boletaire, venedor ambulant, guardar animals, cambrer, feines en una teuleria, etc.). Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l'assassinat d'Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d'un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l'anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l'organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l'estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l'aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una«columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s'havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d'agost combatrà a la serra de Gredos al front d'un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l'Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L'octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l'Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l'Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d'Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s'havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d'una part dels tres cossos de l'exèrcit, dominats pel Partit Comunista d'Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d'una sèrie d'acarnissats combats contra les tropes comunistes a l'interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà (Algèria) el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l'extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d'abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d'enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L'1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L'11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l'interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l'exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l'encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d'aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior (DI) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d'haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia --cenetistes expulsats de la CNT de l'exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d'octubre de 1975, d'una malaltia pulmonar a l'hospital Hugueni de Saint Cloud (Illa de França, França) i va ser enterrat el 30 d'octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d'arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa (Mujeres Libres, Frente Libertario i Presencia), però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d'autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s'estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez, el qual narra mitjançant documents inèdits i de manera magistral la seva vida.

    ***

    Piero Bulleri

    - Piero Bulleri: El 4 de novembre de 1904 neix al carrer Borgo San Giusto de Volterra (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Bulleri, conegut com Tre Piedi, Varo o Bomboniera. Sos pares es deien Alessandro Bulleri, miner, i Tersilia Gremigni. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. Sota el feixisme, amb altres llibertaris (Tito Raccolti, Mario Colivicchi, Alberto Vestri, etc.), col·laborà amb un grup de comunistes, que s'ocupaven sobretot del «Socors Roig» i de difondre material antifeixista. El 23 d'octubre de 1930 va ser detingut, juntament amb altes 29 companys, acusat del delicte de «reconstitució del Partit Comunista» i de «propaganda subversiva» i processat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat de Roma; el 18 de desembre de 1930 va ser condemnat a sis anys de presó, tres anys de vigilància especial i prohibició perpètua d'exercir càrrecs públics. A la garjola es dedicà a estudiar francès. El 13 de novembre de 1932, per mor de l'amnistia atorgada pel desè aniversari de la«Revolució feixista», va ser alliberat de la presó de San Gimignano (Toscana, Itàlia) després de dos anys i 20 dies tancat. Es casà amb Giuseppina Cionini, amb qui tingué dues filles. Quan la II Guerra Mundial, amb el nom de Varo, formà part de la Resistència enquadrat en la V Esquadra de la II Companyia de la XXIII Brigada d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia», on també lluità l'escriptor Carlo Cassola, amb qui tingué una gran amistat, tant que la seva figura inspirà l'escriptor per a crear Nello, personatge de la seva novel·la I vecchi compagni (1953). Durant la postguerra, després d'una breu adhesió al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb altres companys com Gino Fantozzi, fundà el grup anarquista«Germinal» de Volterra. Fou el promotor de la reconstrucció de les làpides dedicades a Francesc Ferrer i Guàrdia i a Pietro Gori que havien estat destruïdes pels feixistes i que encara avui es poden veure al centre de Volterra. En un viatge a Roma, participà en els actes de protesta contra el procés de Pietro Valpreda. Piero Bulleri va morir el 28 de novembre de 1978 a Volterra (Toscana, Itàlia).

    Piero Bulleri (1904-1978)

    ***

    Félix Carrasquer (1936)

    - Félix Carrasquer Launed: El 4 de novembre de 1905 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix Carrasquer Launed, conegut literàriament com Carles Launed. Fou el major de quatre germans d'una família benestant --son pare era el secretari de l'ajuntament. Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu feina de forner i de pastisser, i començà a interessar-se pels teòrics anarquistes, per la pedagogia i per la cultura llibertària. En 1923, de bell nou a Albalat, es farà càrrec d'un forn que son pare li ha preparat. En 1925 s'instal·la novament a Barcelona i es fa soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. En 1928 va fer feina a Viladecans i, després d'una curta estada a Madrid, l'any següent retorna a Albalat, on crea l'Agrupació Cultural amb biblioteca i escola. En 1929 vista Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves idees sobre autogestió. L'èxit de la seva agrupació cultural és tan gran que el projecte s'escampa a cinc poblacions de la comarca del Cinca i serà un dels fonaments del ressorgiment de l'anarcosindicalisme aragonès durant el període republicà. En 1930, com a secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de terres del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l'Agrupació Cultural és clausurada pel governador civil. En 1931, amb la proclamació de la República, es reobre l'Agrupació Cultural i participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Albalat, juntament amb Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual serà secretari. Va defensar la participació dels anarquistes en les eleccions municipals i a Albalat guanyà una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant aquest anys organitzà col·lectivitats agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents fullets i manifests. Intervingué en la sublevació anarquista de desembre de 1933 que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual cosa va haver de fugir a Lleida i a Barcelona després del seu fracàs. A la capital catalana, malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total, començà a engegar la seva acció pedagògica: experiències autogestionàries a l'Ateneu de Les Corts i fundació en 1935, amb sos tres germans --José Pedro, l'únic que havia estudiat magisteri i que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar per oficialitzar amb el seu títol l'escola; Francisco i Presen--, de l'Escola Racionalista Eliseu Reclus al carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936 s'integrà en el Comitè Peninsular de Sousa. Quan esclatà la guerra, formà part del Comitè Revolucionari de Sarrià i l'agost de 1936 s'encarregarà d'organitzar la Maternitat de Barcelona, de la qual serà nomenat director. A començaments de 1937 es traslladà a Montsó, on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l'Escola de Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat per la repressió estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d'aquest avortament, intentà rellançar l'escola a diferents indrets (Albelda, Casp, Barcelona, Llançà i Sant Vicenç dels Horts) sota el nom «Granja Escola Sebastià Faure», però la victòria franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l'escola i fugí a França. En 1941, després d'organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette, fou detingut per la policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet, Argelers i Noé. A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé. El 10 de juny de 1944 tornà a Península amb la finalitat de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional d'Aragó. En 1946 reestructurà el Comitè Regional de Catalunya cenetista, del qual serà nomenat secretari general. El desembre d'aquell any fou detingut i va ser alliberat el juliol de 1947. Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del Comitè de Villa, després d'assistir en representació de Catalunya a un ple a Madrid, i condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les penitenciaries de San Miguel de los Reyes i de Carabanchel. Alliberat en 1959 amb la prohibició de residir a Catalunya, s'exilià a França. A París ajudà a la reunificació cenetista. Instal·lat com a granger a Thil, a prop del nucli confederal de Tolosa, presidí la comissió coordinadora dels Grups d'Amics de la CNT, partidària del cincpuntisme i de Royano. A començaments dels anys seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la Península i des del 1966 fou un dels animadors dels grups«Solidaridad». En 1971 s'instal·là a Barcelona, on participà activament en la reorganització de la CNT des dels seus inicis. El febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la comissió organitzadora de l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la CNT després de la dictadura. Arran del V Congrés de la CNT s'alineà amb l'escissió, però a partir de 1982 fou un ferm partidari de la reunificació. Durant elsúltims anys de sa vida es popularitzaren les seves conferències sobre autogestió i pedagogia. Sempre fou contrari al radicalisme anarquista i com a anarcosindicalista sempre criticà el sector representat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco,Astu­rias, Aula Libre, Colectivización,Cultura y Acción, Cultura Libertaria, Debate Confederal, Diario de Alto Aragón, Euskadi Confederal,Mujeres Libertarias, Mundo Social, Nuera Senda, Polémica,La Revista Blanca, Sindicalis­mo,Solidaridad, Solidaridad Obrera,Sin­dicalismo, entre d'altres. Va participar en l'Enciclopedia Anarquista i és autor de nombrosos llibres, alguns publicats sota el pseudònim de Carles Launed, com araEl sindicato y la empresa (1970), Sindicato humanista y revolucionario (1970), El sindicato y la universidad (1970), Sindicato y federaciones de industria (1970), Motivos del Cinca (1974), La voz de la tie­rra (1977), Definición del sindicalismo (1977, amb B. Mas), ¿Marxismo o autogestión? (1977), La Escuela de Militantes de Aragón (1978), El anarcosindicalismo en el siglo XX (1978), Una experiencia de educación autogestionaria (1981), Las colectividades de Aragón (1986), La CNT como alternativa social (1987), etc. Deixà nombrosa obra inèdita (teatre, poesia, assaig, memòries, etc.). Félix Carrasquers va morir el 7 d'octubre de 1993 a Thil, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), i les seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30 d'octubre en presència de centenars de persones. Sa companya, també mestra i militant anarquista, fou Matilde Escuder Vicente.

    Matilde Escuder Vicente (1913-2006)

    ***

    Carles Vidal Pasanau

    - Carles Vidal Passanau: El 4 de novembre de 1917 neix a Sarrià (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Carles Vidal Passanau –citat gairebé sempre com Pasanau. Fill d'un carboner anarcosindicalista, de ben jovent freqüentà la família llibertària dels Sabaté Llopart, els ambients anarquistes i estudià a l'Escola Ferrer Guàrdia de l'Hospitalet regentada per Josep Xena Torrent. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. En 1947 va ser nomenat a Tolosa de Llenguadoc responsable de la coordinació de la Comissió de Relacions del Baix Llobregat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i en 1948 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amb José López Penedo i altres, s'integrà en el grup «Los Novatos» del maquis llibertari encapçalat per Francesc Sabaté Llopart (El Quico). Xofer mecànic de professió i lligat als grups d'acció, un automòbil Citroën del qual era propietari va ser identificat durant la nit del 6 al 7 de maig de 1948 en l'atracament a la fàbrica de productes químics «Rhône Poulenc» de Le Péage-de-Roussillon, a prop de Lió (Arpitània), fet que el va obligar a passar a Catalunya. El 2 de març de 1949 participà a Barcelona, amb Francesc i Josep Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, José López Penedo i Wenceslao Jiménez Orive, en un atemptat contra el cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda; aquestúltim no es trobà al cotxe atacat i en aquest cop resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. El 4 de juny de 1949 va ser detingut a Barcelona; jutjat el 16 de novembre d'aquell any en consell de guerra, va ser condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela i les morts, el gener i el febrer de 1949, de dos agents del Cos General de Policia. Carles Vidal Pasanau va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb José López Penedo, i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

    Carles Vidal Passanau (1917-1950)

    ***

    Maurício Tragtenberg a l'Escola de Sociologia i Política de São Paulo (4 de maig de 1981)

    - Maurício Tragtenberg: El 4 de novembre de 1929 neix a Erebango --més tard Erexim i actualment Getúlio Vargas-- (Rio Grande do Sul, Brasil) el sociòleg, pedagog i pensador anarquista Maurício Tragtenberg. Els seus avis, immigrants russos d'origen jueu que fugien dels pogroms, s'instal·laren a finals del segle XIX a l'interior de l'Estat de Rio Grande do Sul gràcies al suport de la Companyia Judaica de Colonització i on visqueren en una gran unitat familiar de l'agricultura de subsistència. Freqüentà l'escola a Porto Alegre, però la va deixar durant la primària. A més del portuguès, ja de petit aprengué altres llengües (hebreu, jiddisch, castellà, rus, esperanto) i s'apassionà per la literatura i la filosofia russes (Kropotkin, Bakuni, Tolstoi, Dostoievski, etc.). Amb la mort precoç de son pare, s'instal·là amb sa mare a São Paulo, on començà a treballar alhora que estudiava a la Thalmud Torá, una escola judaica ortodoxa. S'afilià al Partit Comunista Brasiler (PCB), però va ser expulsat arran d'un article on expressava que llegia i rellegia Lev Trotski, autor totalment prohibit pel PCB. Després s'afilià amb altres (Hermínio Sacchetta, Febus Gikovate, Alberto da Rocha Barros, Vítor Azevedo, Patricia Galvão, Florestan Fernandes, etc.) a l'acabat de crear Partit Socialista Revolucionari (PSR), aleshores secció brasilera de la IV Internacional trotskista. En aquesta època va fer feina al Departament d'Aigües i Energia Elèctrica de São Paulo, on s'enfrontà directament amb la burocràcia, experiència que li servirà en un futur per a la seva obra Burocracia e ideologia (1974), alhora que era assidu de la Biblioteca Municipal Mário de Andrade i del grup d'intel·lectuals que la freqüentaven («Grup de la Biblioteca»), com ara Antônio Cândido, que l'acostaren al Partit Socialista Brasiler (PSB) i al seu òrgan d'expressió Vanguarda Socialista i el van convèncer per a presentar-se a l'examen d'admissió a la Universitat de São Paulo (USP). Per a tal fi, va escriure l'assaig Planifição. Desafio do século XX --posteriorment transformat en un llibre i publicat en 1967-- i que li va servir per ser admès en la universitat, matriculant-se en Ciències Socials. Un any més tard, fou admès en els cursos d'Història, els quals va concloure. També assistí al Centre de Cultura Social, de caire anarquista. Durant la dictadura militar va escriure la seva tesi doctoral sobre política, també en la USP. Després va continuar els estudis i va exercir de professor en diverses universitats, com ara la USP, la Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo (PUC-SP), la Universitat Estatal de Campinas (UNICAMP) i l'Escola d'Administració d'Empreses de São Paulo de la Fundació Getúlio Vargas (EAESP-FGV). En l'àmbit acadèmic era conegut com un autodidacte, fet que era en part cert i ell sempre bravejava de no haver acabat ni la primària, i tothora tenia topades amb la burocràcia acadèmica. Es definia com a «socialista llibertari radical», més que com a«anarquista». Les seves classes eren freqüentades, a més dels alumnes matriculats, per una caterva d'oients i de seguidors. Publicà nombrosos articles sobre diferents disciplines (educació, política, sociologia, història, administració, etc.) en diferents publicacions periòdiques (Folha de São Paulo,Educação e Sociedade, Jornal da Tarde, Revista Espaço Acadêmico, Nova Escrita Ensaio, Revista Quadrimestral da Faculdade de Educação, etc.) i durant set anys portà la columna «No batente» en el periòdic de São Paulo Notícies Populares, molt llegit pels treballadors. A més de les obres citades, destaquen O mecenato nos tropicos (1966),Delinqüência acadêmica. O poder sem saber e o saber sem poder (1979),Administração, poder e ideologia (1980),Rathenau e a crise do liberalismo alemão (1980), Sobre educação, politica e sindicalismo (1982), Reflexões sobre o socialismo (1986),A Revolução Russa (1988) i Memórias de um autodidata no Brasil (1999, pòstuma). Va escriure la introducció a la traducció portuguesa del llibre de Diego Abad de Santillán Organismo Econômico da Revolução. A autogestão na Revolução espanhola. La seva obra completa (llibres, articles, presentacions, prefacis i textos dispersos) va ser publicada per l'editorial de la Universitat Estatal de São Paulo Júlio de Mesquita Filho (UNESP). Les seves aportacions més importants al pensament anarquista han estat les seves teories de pedagogia llibertària i d'autogestió obrera. Estava casat amb l'actriu Beatriz Romano Tragtenberg i el compositor i saxofonista Lívio Tragtenberg és fill seu. Maurício Tragtenberg va morir el 17 de novembre de 1998 a São Paulo (São Paulo, Brasil). En 2001 Doris Accioly e Silva i Sonia Alem Marrach editaren Maurício Tragtenberg. Uma vida para as Ciências Humanas i en 2008 Antonio Ozaí da Silva el llibre Maurício Tragtenberg. Militância e Pedagogia Libertária.

    ***

    Václav Tomek

    - Václav Tomek: El 4 de novembre de 1942 neix a Tàbor (Bohèmia Meridional, Txèquia) l'historiador i filòsof anarquista Václav Tomek. En 1963 es va graduar en la Facultat d'Educació de Ceské Budejovice i en 1971 es doctorà en filosofia en la Facultat de Filosofia de la Universitat Carolina de Praga. Després va treballar a l'Institut de Filosofia de l'Acadèmia Txeca de Ciències. En 1981 defensà la seva tesi doctoral en ciències filosòfiques sobre l'anarquisme txec i s'ha especialitzat en l'estudi del pensament anarquista txec i europeu. En 1990 amb la nova etapa política i la nova Acadèmia de Ciències de la República Txeca passà a ocupar el càrrec de secretari científic i participa en grups de treball sobre la història txeca més recent i la filosofia europea actual. Participa en el projecte alemany a llarg termini «Lexikon der Anarchie» (Berlín, 1994). Els seus estudis se centren en la història i la filosofia del pensament anarquista txec dels segles XIX I XX i les seves relacions amb la filosofia europea, en realitzar antologies de textos llibertaris i biografies dels principals militants, en tasques arxivístiques relatives als moviments socials, etc. També ha estudiat la poesia txeca dels segles XIX i XX, especialment la de Karel Hlavácek, i ell mateix ha conreat el camp poètic. Ha traduït obres de Gustav Landauer, Emma Goldman i Murray Bookchin. Entre les seves obres destaquen Ideologie ceského anarchismu (1988), Filozofické otázky vyvoje a spolecenská praxe (1989, amb Günter Bartsch i Zdenek Javurek), Subjekt v dialektice uvedomelych spolecenskych procesu (1989), Anarchism: Community and Utopia (1993), Cesky anarchismus (1890-1925) (1996), Volk!Öffne Deine Augen! Lide otevri své oci!: Skizzen zum tschechischen Anarchismus von den Anfängen bis 1925 (1996), Anarchie jako idea naprosté volnosti (1997), Die Freiheit sehen wir in der Anarchie. Zum Manifest der tschechischen Anarchisten (1896) (1998), Ve jménu svobody. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (1999), Svoboda nebo autorita. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (2000), Cesky anarchismus a jeho publicistika (1880-1925) (2002), O ceském anarchismu. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2003), Stopy a svedectví. Pametní tisk Josefu Zumrovi k jubileu (2003), Anarchismus. Svoboda proti moci (2006, amb Ondrej Slacálek), Pruvodce anarchismem. Myslenky - proudy - osobnosti. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2006, amb Ondrej Slacálek), etc.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Victorine Brocher, un mes abans de la seva mort amb 82 anys, Gustave Brocher amb 71 anys i el socialista revolucionari rus Hilarion Remezov

    - Victorine Brocher: El 4 de novembre de 1921 mor a l'hospital cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Havia nascut el 4 de setembre de 1839 a París (França) en una família radical. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» --Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea-- com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a«petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per alscommunards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 --son antic marit havia mort en 1885 foll--; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 11/04/15--18:56: Y sólo acabamos de empezar
  • El Govern de Francina Armengol ha iniciado su mandato exhortando el final de los recortes. Miembros del Govern ya han dicho en varias ocasiones que no quieren someterse al malvado Montoro y que no están dispuestos a cumplir con el objetivo de déficit del 0,3% fijado por el Consejo de Política Fiscal y Financiera para 2016. Vienen, además, repitiendo que priorizarán a las “personas” antes que cuadrar los números.

    Sin embargo, la realidad es siempre tozuda y, en muchas ocasiones, los deseos chocan con la verdad de los hechos. Es lo que sucedió en la legislatura 2007-2011 del segundo Pacte de Progrés. Tampoco creían en la necesidad de controlar el déficit y nadie sabía que eran los recortes. No hubo ningún tipo de contención y los resultados, como todos sabemos, fueron catastróficos.

    El déficit público se disparó hasta los más de 1.100 millones de euros anuales, llegando a representar el 5,1% del PIB. Y como consecuencia de ello el endeudamiento público pasó de los 2.250 millones de 2007 a los 6.850 millones en 2011, incluyendo en éstos los 1.600 millones correspondiente a facturas pendientes de pago a proveedores e instituciones públicas.

    El cronograma siempre es el mismo. A más gasto, más déficit, más deuda, más impuestos, impago a proveedores, cierre de empresas y aumento del paro. Es lo que pasó en el aciago segundo Pacte de Progrés. Fueron cuatro años de gasto y déficit desbocado, aumentando en 4.600 millones la deuda pública e incrementando en 46.000 personas las listas del paro. El índice de pobreza, según el informe FUNCAS, aumentó en un 288%, de forma que Baleares pasó de ser la última comunidad autónoma en cuanto a este índice, a estar entre las cinco primeras.

    La política económica de aquel segundo Pacte de Progrés fue un error en mayúsculas. Se hizo todo lo contrario de lo que un gobierno responsable debería haber hecho y las consecuencias fueron desastrosas, en especial, para aquellas “personas” a las que decían querer defender.

    Vistos estos antecedentes, resulta sorpresivo que el Govern presidido por Francina Armengol no haya aprendido de esos errores y ahora pretenda continuar gobernando con los mismos criterios que llevaron a Baleares a la bancarrota. En efecto, los presupuestos de 2016 son el ejemplo más claro de lo que digo. De hecho, suponen el primer escalón del círculo vicioso que, poco a poco, se está poniendo en marcha y que revivirá, sin ninguna duda, la misma situación sufrida de 2007 a 2011.

    Se trata de unos presupuestos con unos ingresos claramente hinchados, irreales, que, por fuerza, tendrán consecuencias en un mayor déficit. Por otro lado, lamentablemente, con estos presupuestos, se difiere la plena entrada en vigor de la Ley 14/2014 de Finanzas de la Comunidad autónoma, precisamente para tener un mayor margen de maniobra a la hora de poder gastar por encima de lo presupuestado. Y lo peor, aplicarán la mayor subida de la presión fiscal jamás conocida en nuestra comunidad autónoma: habrá un aumento del tramo autonómico del IRPF, del Impuesto de Sucesiones, del Impuesto de Patrimonio, del Impuesto de Transmisiones Patrimoniales y se recuperará la fatídica Ecotasa. También se incrementará en un 20% el precio de todas las tasas y se van a crear otras seis nuevas. Sin duda, estamos ante una sofisticada maquinaria de represión fiscal contra las clases medias, que hará que a partir de día 1 de enero de 2016 vivir y morir en Baleares sea mucho más caro.

    Por si esto fuera poco, en apenas cuatro meses de gobierno de izquierdas, estamos viendo como el Govern está retrasando los pagos a los proveedores. Empiezan a tener problemas de tesorería y así, si en junio, el Govern debía 162 millones a los proveedores, a finales de agosto ya debía 40 millones más, concretamente 201,6 millones. Si el pasado mes de julio el Govern pagaba a los proveedores a 41,85 días, a finales de septiembre lo hacía a 70,38 días de media. El Govern cada vez debe más a los proveedores y paga con más retraso.

    Cómo se dice vulgarmente, la cabra tira al monte, y este nuevo gobierno de izquierdas vuelve a las andadas. Empieza, por tanto, esta legislatura con los mismos vicios del segundo Pacte de Progrés y sus efectos nocivos ya empiezan a aflorar. Este giro social, este rescate a la ciudadanía, desgraciadamente acabará muy mal, porque la realidad es tozuda y los deseos del Govern no hay quien los pague.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Un dels punts de l'acord d'investidura amb Junts Avançam va ser l'elaboració d'un nou reglament de participació ciutadana ambiciós i partint de la feina feta durant la legislatura anterior, delegant la seva realització en els regidors d'Alternativa.

    Aquests mesos els nostres regidors s'han reunit amb associacions i la resta de partits polítics, ara arriba el moment per a que els ciutadans, a títol individual, també puguin presentar les seves idees.

    - Com creus que es pot millorar la comunicació i la transmissió d’informació entre la ciutadania i l’Ajuntament?

    - Com creus que és pot millorar la participació de la ciutadania en la presa de decisions polítiques?

    Si tens una resposta a aquestes preguntes o vols que es tenguin en compte les teves opinions respecte al què s'hauria de canviar del Reglament de Participació actual pots dir la teva:

    - per escrit, entre el 3 i el 16 de novembre, presentant una instància a l'Ajuntament o enviant un correu electrònic a pciutadana@ajpollenca.net

    - presencial, en un Taller participatiu, que se celebrarà per la Fira, dia 14 de novembre a les 18’00 a Ca’n Llobera.

    Més informació a la plana web municipal.


    0 0

    Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galnés i Neus Canyelles.


    Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.

    Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.



    Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.

    El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)


    El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.


    Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.

    Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:

    a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.

    b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.

    c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.

    d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.

    e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.

    f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.

    Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.

    A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.

    Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)


    Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.


    Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes


    Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí



    Llorenç Villalonga

    Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

    Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.



    Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

    Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

    Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.


    0 0

    [05/11] «La Mistoufe» -«La Cloche Anarchiste» - Monument a Ferrer - Massacre d'Everett - Dejoux - Arnal - Rodríguez Barbosa - Sanz - Guillot - Melich - Madrigal - Freire - Fernández Montalva - Liborio - Pilat - Viallet - Cañizares - Santaflorentina - Carballo - Torró

    Anarcoefemèrides del 5 de novembre

    Esdeveniments

    Portada del número 3 de "La Mistoufe"

    - Surt La Mistoufe: El 5 de novembre de 1893 surt a Dijon (Borgonya, França) el primer número del setmanari La Mistoufe. Organe Communiste-Anarchiste. Portava l'epígraf«L'Anarquia és el futur de la humanitat. La nostra pàtria és la terra sencera.» Els responsables de «La Misèria» van ser Joseph Hinaut (gerent i impressor) i H. Poirel (correspondència). Els articles es publicaren sense signar, però probablement estaven redactats exclusivament per François Monod, autèntic creador i impulsor del periòdic. En sortiren 6 números, l'últim el 10 de desembre de 1893. L'aparició de La Mistoufe i l'apologia que va fer dins d'un cafè de la mort del president Carnot costaren a François Monod ser condemnat en 1894, per l'Audiència de Costa d'Or, a cinc anys de treballs forçats i a la relegació perpètua.

    ***

    Capçalera de "La Cloche Anarchiste"

    - Surt La Cloche Anarchiste: El 5 de novembre de 1909 surt a Bourges (Centre, França) el primer i únic número de La Cloche Anarchiste. Feuillet paraissant irrégulièrement,édité par le Club Francisco Ferrer, organisation libre des anarchistes du Centre. Aquest full de dues pàgines està completament dedicat a l'obra del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia i es tracta de la reproducció d'un article de Michel Petit aparegut el 30 d'octubre de 1909 en Le Temps Nouveaux signat per Michel Petit.

    ***

    Monument a Ferrer a Brussel·les

    - Monument a Ferrer i Guàrdia: El 5 de novembre de 1911 és inaugurat a la plaça de Sainte Cathérine de Brussel·les (Bèlgica) un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. Erigit gràcies a una subscripció popular internacional, el monument consisteix en un home nu aixecant cap al cel una torxa, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional, i una inscripció que deia:«A Francesc Ferrer, afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909, màrtir de la llibertat de consciència.». A l'acte inaugural van assistir nombroses personalitats i representacions del moviment anarquista, només van ser absents les autoritats municipals que van patir la pressió de l'ambaixada espanyola. L'estàtua va ser retirada del seu lloc original el 1915 per l'exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. El 24 de setembre de 1919, el Consell General de la «Libre Pensée» de Bèlgica va organitzar una concentració per exigir la tornada del monument al seu lloc. Finalment, malgrat les noves maniobres de l'Estat espanyol contra el monument, va ser reinstal·lada; no obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals judici que el va condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de consciència. L'estàtua no va recuperar el nom fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. L'estàtua serà finalment reubicada i reinaugurada el 12 d'octubre de 1984, coincidint amb el 75è aniversari de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, a l'Avinguda Franklin Roosevelt davant de la façana principal de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB). En la impressionant cerimònia de trasllat de l'estàtua davant la ULB, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l'Espanya democràtica. Al costat del pedestal és freqüent veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat, de la Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses escoles superiors de Brussel·les es diu precisament«Francesc Ferrer», en honor seu. Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada 20 de novembre, aniversari de la fundació de la universitat, davant l'estàtua de Ferrer Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza «la defensa de la llibertat intel·lectual». Les cerimònies han canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer Guàrdia en l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi país, mentre que és venerat a Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses. Amb tot, el 13 d'octubre de 1990 una còpia exacta s'inaugurarà als jardins de Montjuïc de Barcelona (Catalunya).

    ***

    Els "wobblies" Abraham Rabinowitz, Gus Johnson, John Looney i Felix Baran al dipòsit de cadàvers

    - Massacre d'Everett: El 5 de novembre de 1916 a Everett (Washington, EUA) tingué lloc un important enfrontament armat entre les autoritats locals i wobblies --militants anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- que ha passat a la història sota el nom de «Massacre d'Everett» o «Bloody Sunday» (Diumenge Sagnant). En 1916 la ciutat d'Everett s'enfrontava a severes dificultats econòmiques i hi hagué diverses topades entre els empresaris i els seus interessos comercials i els treballadors i els seus interessos sindicals. Després de diverses reunions i assemblees públiques als carrers, els obres s'oposaren a diverses lleis locals que estaven fermament decantades cap a la banda dels interessos capitalistes i en contra de apujades salarials. Sindicalistes de la IWW havien anat a Everett per fer costat la vaga de l'«Everett Shingle Weavers Union» (serradors) que ja portava cinc mesos. Per altra banda, els empresaris havien contractats guàrdies privats que es dedicaven a segrestar treballadors i apallissar-los als afores de la ciutat. La secció de la IWW de Seattle decidí anar a Everett en gran número i celebrar un míting multitudinari per fer costat la vaga. El 5 de novembre de 1916 uns 300 wobblies es reuniren als locals de la IWW de Seattle i després s'encaminaren als molls, on abordaren els vapors «Verona» i«Calista» que navegaren cap a Everett. El«Verona» arribà primer a Everett i conforme s'acostava als molls de càrrega a primeres hores de la tarda els wobblies començaren a entonar la seva cançó de lluita Hold the fort. Els industrials apostaren els seus guàrdies armats als molls i en un remolcador del port, l'«Edison», propietat de l'American Tug Boat Company. No cal dir que el sheriff del comtat de Snohomish, Donald McRae, estava de part del sector de la indústria fustera i era un dels promotors dels segrests arbitraris i de les pallisses. En total eren uns 200 pistolers armats, entre guàrdies privats i«ciutadans delegats» pel sheriff, que es congregaren per repel·lir els treballadors. Alguns obrers anaven armats i mai no sabrem qui disparà primer, però el fet es que es produí un tiroteig que durà uns deu minuts. El vaixell gairebé sotsobrà i molts treballadors acabaren a l'aigua, on van morir ofegats. Només la caseta del pilot del «Verona» va rebre 175 impactes de bala. El capità del «Verona», Chance Wiman, aconseguir girar el vapor i fugir cap a Seattle, alertant del que havia passat al «Calista». Al final, dos«ciutadans delegats» (Jefferson Beard i Charles Curtis) resultaren morts --els trets mortals els tenien a l'esquena i el més provable és que fossin resultat de«foc amic»-- i unes 20 persones resultaren ferides del bàndol repressiu, inclòs el sheriff McRae. Oficialment van ser cinc wobblies morts (Abraham Rabinowitz, Gus Johnson, John Looney i Felix Baran; Hugo Gerlot morirà dies després) i 27 de ferits, però s'especula que foren 12 els obrers assassinats, ja que molts de cossos aparegueren dies després surant a la badia. Els locals de la IWW d'Everett van ser assaltats i molts de wobblies acabaren a la presó. El governador de l'Estat de Washington envià diverses companyies de la Guàrdia Nacional a Everett i a Seattle per ajudar a mantenir l'ordre.És més que provable l'ús d'agents provocadors en les files dels wobblies, ja que van ser descoberts detectius privats a sou de la patronal en les assemblees obreres. De tornada a Seattle, 75 wobblies van ser detinguts, entre ells el destacat dirigent Thomas H. Tracy, portats a la presó del comtat d'Snohomish a Everett i acusats de l'assassinat de dos «ciutadans delegats». Després de dos mesos de judici, el 5 de maig de 1917 Tracy fou absolt per un jurat i poc després tots els càrrecs contra la resta d'empresonats foren retirats i foren alliberats.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de l'exili de Louis Dejoux apareguda en el periòdic lionès "Le Droit Social" de l'11 de juny de 1882

    - Louis Dejoux: El 5 de novembre de 1849 neix a Replonges (Roine-Alps, Arpitània) el sabater i propagandista anarquista Louis Dejoux. Establert a Lió (Arpitània), vivia al número 67 del carrer de Chartres. Era membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la zona. Com a gerent de Le Droit Social, primer periòdic anarquista fundat a Lió, el maig de 1882 va ser condemnat per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per la publicació d'articles glorificadors de l'acte de Fournier, jove obrer sense feina de 18 anys que el març de 1882 disparà sobre el patró Bréchard a Roanne (Roine-Alps, Occitània). Representà l'FRRE en un congrés de la Federació del Jura celebrat el 4 de juny de 1882 a Lausana (Vaud, Suïssa), congrés en el qualÉlisée Reclus proposà organitzar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el mes d'agost una reunió anarquista de caràcter internacional. Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió, que va començar el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, fugí cap a Suïssa. Ell va ser jutjat en la primera categoria per l'acusació i va ser condemnat en rebel·lia, el 19 de gener de 1883, a dos anys de presó, 1.000 francs de multa i cinc anys de prohibició dels drets civils. Estava casat i sense infants. El periòdic Le Révolté, del 25 de maig de 1884, anuncià que acabava de morir. Son germà, François Dejoux, també va ser un destacat militant anarquista de l'FRRE.

    ***

    Notícia d'una de les detencions d'Édouard Arnal apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 28 d'agost de 1895

    - Édouard Arnal: El 5 de novembre de 1863 neix a París (França) el propagandista anarquista Édouard Arnal. Amb les dues cames esguerrades, es desplaçava amb crosses. A Besiers (Llenguadoc, Occitània) visqué al número 4 del carrer Arago. Es guanyava la vida fent de cantant ambulant i de sabater i entre 1895 i 1900 freqüentà totes les fires, festes i mercats del departament occità del Gard anant i venint amb un cotxet tirat per dos cans i seguit per sa companya Antoinette Esquivar –a vegades citada Scavarda. Aprofitava la seva activitat i els seus desplaçaments per repartir propaganda anarquista. En 1894 estava domiciliat a Lo Borg de Sant Andiòu (Llenguadoc, Occitània) i, a començament de 1896, durant la seva estada a Alèst (Llenguadoc, Occitània) a casa d'un drapaire anomenat Delenne. En moltes ocasions va ser detingut per«mendicitat».

    ***

    Diego Rodríguez Barbosa

    - Diego Rodríguez Barbosa: El 5 de novembre de 1885 neix a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local --la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores-- i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la«Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes --el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938--, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències --Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)--; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del SindicatÚnic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla delÁguila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética,Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i«La Novela Ideal» --La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)-- i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).

    ***

    Ricard Sanz

    - Ricard Sanz i García:El 5 de novembre de 1898 neix a Canals (Costera, País Valencià) el militant anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio. Fill d'obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar a Barcelona en 1916, on va ingressar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores. A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919). A partir de 1920 el seu activisme s'accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup«Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa i després fuig a França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l'ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc; després de creuar la frontera per Vera, va ser detingut a Sant Sebastià i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid, on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris. Alliberat, s'instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció --serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931-- i serà tancat en diverses ocasions. Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres; activitats que alternarà amb la feina en el ram de l'aigua i que no li impediran participar en els aixecaments de la FAI ni en la vida orgànica del sindicat anarcosindicalista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el tercer Congrés de la CNT (Madrid, 11-16 de juny de 1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC (Barcelona, agost de 1931). Va combatre durament als Trentistes en l'opuscle Los Trenta Judas. El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l'Estat. El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes. Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l'organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti quan va morir aquest fins al final de la guerra. Quan va acabar la guerra va passar a França amb les restes de la 26 Divisió (excolumna Durruti). Entre 1939 i 1942 va estar tancat al camp de Vernet i després al de Djelfa (Algèria), d'on fou alliberat amb l'ocupació del nord d'Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner. El juliol de 1945 va marxar a França, establint-se a Marsella i a Tolosa de Llenguadoc. Va defensar el col·laboracionisme, en 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT, va seguir els escindits, assistint al seu congrés de 1983 a Madrid. Malgrat la seva participació en els grups d'acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes des de 1920, s'estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña. En 1979 va tornar a Barcelona. Ricard Sanz i García va morir el 25 d'octubre de 1986 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d'un grapat de llibres, com araRuta de titanes (1933), Los treinta Judas (1933), Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti (1946), El sindicalismo y la política. «Los Solidarios» y«Nosotros» (1966), Porquè Perdimos la Guerra (1968), Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26 División (1969), Figuras de la Revolución española (1972 i 1978), El sindicalismo español antes de la guerra civil. Los hijos del trabajo (1976), etc.

    ***

    Eugène Guillot

    - Eugène Guillot: El 5 de novembre de 1905 neix a París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Eugène Guillot, també conegut comAntonio i com Jacques Sallès. Obrer de cimentaria, milità en l'anarcosindicalisme i en les joventuts anarquistes. El 2 de novembre de 1929, en comptes d'incorporar-se al 146è Regiment d'Infanteria establert a Saint Avold (Lorena), va escriure una carta al president a la República on reivindicà la seva condició d'insubmís al servei militar. El 10 de gener de 1930 el tribunal militar de París el condemnat a un any de presó; en aquest procés, personalitats com el pastor Roser, el professor de filosofia Félicien Challaye, el físic Jean Bernamont o els escriptors Han Ryner i Georges Pioch, li van fer costat moral i mostraren la seva solidaritat. Des que es va declarà insubmís es trobava desaparegut i fou novament posat en mans dels tribunal de París el 16 de febrer de 1931 que el condemnà en rebel·lia a una nova pena d'un any de presó l'1 de maig de 1934. Després passà a Catalunya, on va prendre el nom d'Antonio. A Barcelona conegué la militant anarquista Berthe Faber, que acabava de perdre son company Francisco Ascaso, mor durant els combats per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ambdós decidiren viure plegats i durant tota la guerra civil Guillot s'ocupà de la distribució dels enviaments fets pels voluntaris als fronts d'Aragó i de la zona del Llevant peninsular. Amb sa companya, el febrer de 1939 tornà a França amb «la retirada», sota el nom de Jacques Sallès, nom que mantingué fins que ja no pogué ser mobilitzat, moment en el qual reprengué la seva vertadera identitat. Tresorer del grup d'«Amics de Sébastien Faure», el 21 de desembre de 1968 fou nomenat tresorer de«La Ruche Culturelle et Libertaire», organització creada per May Picqueray en 1958 i que arreplegà amics de Faure, escriptors, artistes i conferenciants llibertaris. En 1974 fou elegit tresorer de la societat «Amics de Louis Lecoin», constituïda el 20 de novembre de 1971 també per May Picqueray. Un cop jubilat es retirà amb Berthe Faber a Esbly, a prop de Meaux (Illa de França). Eugène Guillot va morir el novembre de 1978 a causa d'un infart.

    Berthe Faber (1895-1983)

    ***

    Enric Melich a la seva casa pirinenca durant el rodatge d'un documental (2000)

    - Enric Melich Gutiérrez: El 5 de novembre de 1925 neix a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) el resistent antifranquista llibertari Enric Melich Gutiérrez, més conegut com Henri Mélich. Fill del militant anarcosindicalista Enric Melich Rodes, la seva infantesa la passà al barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) i els anys bèl·lics a Pi de Llobregat, nou nom de Sant Joan Despí (Baix Llobregat). Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa família i va ser enviat a un refugi a Pena d'Agenés (Aquitània, Occitània). Després treballà com a llenyataire als boscos de l'alta vall de l'Aude. En 1943, amb el socialista Pedro Pérez i Miguel González, col·laborà en una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. En 1944, i fins la derrota alemanya, va combatre en el «Grup Jean Robert» dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF, guerrilla antinazi) de la vall de l'Aude, sota el nom de Caporal Sanz. Acabada la II Guerra Mundial, participà en els diversos intents d'alliberar la Península des de les comarques gironines («Operació RdE»). Entre 1948 i 1949 ajudà a passar fugitius i premsa clandestina realitzant diversos viatges, sobretot amb Mora de Cervera, a la Península. En 1950 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on treballà en una llibreria. Milità en les Joventuts Llibertàries i en 1953, arran de la reconstitució de la Federació Anarquista (FA) participà en el grup de Tolosa aquesta organització amb Jean Galy (Lyg), René i Marcelle Clave i Marc Prévotel, entre d'altres. A finals de 1960 va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda de la Comissió de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), el secretari general del qual era Marcelino Boticario Sierra. Entre 1960 i 1963 participà activament en les accions de Defensa Interior (DI) contra el franquisme. En 1970 representà l'editorial Ruedo Ibérico al Midi i en 1974 creà a Perpinyà la Llibreria Espanyola, que patí un atemptat dos anys després. Després de les diverses excisions que patí el moviment llibertari, s'integrà en els Grups de Defensa Confederal de Narbona. Entre 1975 i 1976 fou un dels editors de la revista Acción Anarcosindicalista de Barcelona, participant en la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya. També va intervenir en la publicació d'autors llibertaris per a l'editorial Picazo (Colección Nueva Senda). Participà amb el seu testimoni en el llibre d'Eduard Pons Prades Republicanos españoles en la 2ª Guerra Mundial (1975 i 2003) i els documentals Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera (2009) i Boira Negra (2009). El 16 de maig de 2009 participà en l'«Homenatge a la Catalunya revolucionària» que es celebrà al cimena Le Lido de Prades. El 16 de juliol de 2011 impartí la xerrada «La lluita del moviment llibertari contra el feixisme i per la revolució social», dins les jornades sobre el «75 aniversari de la Revolució del 36» que se celebraren a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya). En l'actualitat és membre del «Grup pro revisió del procés Granado-Delgado i de suport a Pilar Vaquerizo». Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Mujeres Libres i Nueva Senda.

    Enric Melich Gutiérrez

    ***

    Rogelio Madrigal

    - Rogelio Madrigal Torres: El 5 de novembre de 1933 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el guerriller anarquista Rogelio Madrigal Torres. En 1956 va desertar de l'exèrcit a la Seu d'Urgell i es va refugiar a França, instal·lant-se a Dijon, on va fer de paleta. Va entrar en la lluita guerrillera llibertària antifranquista i a finals de desembre de 1959 va creuar els Pirineus amb el grup de Quico Sabaté (Antoni Miracle Guitart, Francisco Conesa Alcaráz i Martín Ruiz Montoya, a més de Francesc Sabaté Llopart); però la nit entre el 3 i el 4 de gener de 1960 van caure en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil al Mas Clarà (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) i tot el grup, llevat Sabaté que va poder fugir miraculosament, va morir cosit a trets en intentar fugir.

    Rogelio Madrigal Torres (1933-1960)

    ***

    João Freire fotografiat per Ana Rita Brito (2011)

    - João Freire: El 5 de novembre de 1942 neix a Lisboa (Portugal) el militar, sociòleg, professor, escriptor, mestre d'esgrima i historiador llibertari João Carlos de Oliveira Moreira Freire. Fill del general Carlos Silva Freire, entrà a l'Escola Naval de Lisboa, on romangué intern durant set anys fins al 1964. Fou oficial de l'Armada fins l'abril de 1968, quan desertà de l'Exèrcit portuguès contrari a la guerra a l'Àfrica. Visqué el «Maig de 1968» a París (França), on s'establí. Entre 1970 i 1975 treballà com a obrer en la indústria metal·lúrgica. En aquests anys estudià Ciències Polítiques a l'Institut d'Estudis Politics de París, diplomant-se en 1971 i llicenciant-se en 1976 en ciències polítiques i socials. És professor catedràtic i professor emèrit de sociologia de l'Institut Superior de Ciències del Treball i de l'Empresa – Institut Universitari de Lisboa (ISCTE-IUL), universitat en la qual s'havia doctorat en 1988. El seu camp d'estudi és la sociologia del treball i, com a llibertari, l'estudi del moviment anarquista. Entre 1993 i 1995 dirigí la revista Organizações e Trabalho i és col·laborador d'International Sociology, Análise Social,Sociologia-Problemas e Práticas, entre d'altres publicacions. És autor d'Anarquistas e operários. Ideologia, ofício e práticas sociais: o anarquismo e o operariado em Portugal (1900-1940) (1992), Sociologia do Trabalho: uma introdução (1993 i 2002), A Função de Chefia Directa na Indústria (1994), O Trabalho Independente em Portugal (1995), Carta Escolar do Concelho de Torres Novas (1996), Consumidores em movimento (1996), Variações sobre o tema Trabalho (1997), Atitudes face ao emprego, trabalho e tempo livre (2000), Freedom fighters (2001), Les anarchistes du Portugal (2002), Homens em Fundo Azul-Marinho (2003), Associações profissionais em Portugal (2004), Pessoa comum no seu tempo (2007), Economia e sociedade (2008), Moçambique visto pelos colonizadores (1895-1910) (2009), A Marinha e o poder político em Portugal no século XX (2010), Olhares europeus sobre Angola (1883-1918) (2011), Movimento social crítico e alternativo: memória e referências (2012, amb altres), Roteiros da Memória Urbana. Setúbal: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do séc. XX (2013, amb Maria Alexandra Lousada), Roteiros da Memória Urbana. Lisboa: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do séc. XX (2013, amb Maria Alexandra Lousada), Crónicas de um tempo sombrio (2013), etc. Actualment viu a Ourém (Santarém, Centre, Portugal).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ricardo Fernández Montalva

    - Ricardo Fernández Montalva: El 5 de novembre de 1899 mor a Xile el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando,Fernán Rodríguez,Juan de Sánchez, etc. Havia nascut el 23 de febrer de 1866 a Xile. Estudià al Col·legi Anglès de Mr. Radford de Santiago de Xile (Xile) i Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888), Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Son germà Samuel també fou poeta.

    ***

    Eusebio Liborio Lombardía [losdelasierra.info]

    - Eusebio Liborio Lombardía: El 5 de novembre de 1946 és assassinat el guerriller llibertari Eusebio Liborio Lombardía, conegut com Lavija. Havia nascut cap el 1915 a Guareña (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1939 formava part el grup guerriller encapçalat pel comunista Eurgenio Collado Rodríguez (Capitán Corruco), nascut al seu poble, i que actuava a l'àrea compresa entre Ciudad Real, Còrdova i Badajoz. Després de la mort, l'11 de maig de 1942, a la zona de Los Blázquez de Còrdova, d'Eugenio Collado i de cinc membres del grup, s'integrà en el grup guerriller de Francisco Corchado Silveira (Lazarete) que actuava entre Santa Eufemia (Còrdova) i el Valle de Alcudia (Ciudad Real), especialment a la Sierra Perdiguera. A començaments de 1945, quan el Partit Comunista d'Espanya (PCE) envià Ramón Guerreiro Gómez (Julio) a Madrid per organitzar la II Agrupació Guerrillera de la Zona Centre a Ciudad Real i aquest s'autoproclamà«Cap de l'Estat Major», tots els grups que actuaven al Valle de Alcudia, la majoria socialistes i anarquistes, rebutjaren l'hegemonia imposada pel PCE i decidiren en una reunió («Congrés d'Almadenejos») rebutjar la seva adhesió a la Unió Nacional (UN) de tendència comunista i es mostraren a favor d'afegir-se a l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). En aquesta mateixa reunió va ser destituït Ramón Guerreiro i fou nomenat responsable de l'Agrupació Guerrillera amb Norberto Castillejo Jiménez (Veneno). Els responsables de les divisions de la II Agrupació Guerrillera de la Zona Centre van ser, doncs: l'anarquista Eusebio Liborio Lombardia, de la 21 Divisió); el socialista José Caballero Domínguez (Yamba), de la 22 Divisió; i el comunista Vicente Rubio Babiano (Pedro el Cruel), de la 23 Divisió. Aquests grups controlaren el Valle de Alcudia i la zona sud d'Almadén (Ciudad Real), mentre que Ramón Guerreiro i el seu grup s'instal·laren a Puertollano i al nord d'Almadén. El 25 de juny de 1945 el seu grup realitzà la primera acció d'envergadura, un segrest, a la granja Coronado, a la zona d'Almodóvar del Campo (Ciudad Real), però empaitats hagueren d'alliberar el seu hostatge sense haver obtingut cap rescat. Després dels primers cops, realitzats sobretot per a avituallar-se a Solana del Pino, Brazatortas, Abenójar, etc., l'estiu de 1946 marxà a Madrid, amb Ramón Guerreiro, per entrevistar-se amb el responsable comunista Fermín i en tornar organitzaren un atac que es realitzà el 7 d'agost de 1946 a Acebuchal, a la zona de Brazatortas (Ciudad Real), i a Puertollano, on s'apoderaren de 250.000 pessetes de la sucursal del Banc Espanyol de Crèdit. El 24 de setembre el seu grup i el de Vicente Rubio atacaren, entre les estacions de Veredas i de Caracollera, el tren Madrid-Badajoz i s'apoderaren de 13 capses del furgó del correu que contenien la recaptació dels fons de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE). Entre agost i setembre de 1946 la relacions entre els diversos grups guerrillers s'agriren i ell i diversos guerrillers anarquistes i socialistes abandonaren el maquis. Francisco Expósito Prieto (Gafas) el substituí en el càrrec de cap de la 21 Divisió. Instal·lat a Madrid, amb el també guerriller Fernando Maraña Falcón (Joven), entrà en contacte amb estraperlistes, dedicant-se a petits furts per sobreviure. El 5 de novembre de 1946 Eusebio Liborio Lombardía i Joven, fruit d'una delació, van ser interceptats pel Grup de Frau de la Guàrdia Civil en un dels seus amagatalls al carrer María Luisa del barri de Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) i fou ferit en el tiroteig; portat a la Casa dels Socors de Chamartín de la Rosa, fou assassinat en aplicació de la «Llei de fugues» --Joven, després d'abatre els números Luis Pérez Valares i Enrique Astudillo, aconseguí fugir, però finalment fou abatut per la policia en 1947. Sa companya fou la guerrillera Isabel Moreno García.

    ***

    D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

    - Ida Pilat Isca: El 5 de novembre de 1980 mor la traductora i militant anarquista Ida Pilat. Havia nascut el 28 d'abril de 1896 a Odessa (Odessa, Ucraïna) en una família jueva acomodada i poliglota. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc.

    ***

    Louis Viallet i sa companya

    - Louis Viallet: El 5 de novembre de 1985 mor a Chavroches (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Louis Viallet. Havia nascut el 4 de febrer de 1903 a Vaumas (Alvèrnia, Occitània). Agricultor a la zona de Trézelles i Chavroches d'Alvèrnia, en 1933, sota la influència de François Minet, secretari del grup llibertari de Moulins, abandonà el Partit Socialista Francès (PSF) i s'adherí al moviment anarquista. Es va subscriure a Le Libertaire i, amb Minet, penjà pels municipis de la zona de Jaligny uns grans cartells on un diputat mostrava el cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya, creà una granja alberg de sis habitacions per als companys; aquesta casa de camp va ser promocionada sobretot pel periòdic anarquista La Patrie Humaine i en van ser habituals els tres germans Couni, Gaston Leval, Louis Lecoin i Robert Proix, entre d'altres. El març de 1937 organitzà a l'Hotel Terminus de Trézelles una conferència i una projecció de pel·lícules (La toma de Siétamo i El funeral de Durruti) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on parlaren sobre la Revolució espanyola Paul Lapeyre i Pascal Pollet, de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i gerent de L'Espagne Antifasciste, alhora que es denuncià la passivitat de la Confederació General del Treball (CGT) vers els revolucionaris de la Península. També convidà Aristide Lapeyre per a fer la rèplica en una conferència del diputat socialista Max Lejeune celebrada a Lapalisse. En 1939, quan la declaració de guerra, arrabassà els cartells de mobilització de la seva zona; per aquest fet va ser denunciat i fou defensat per Madeleine Finidori, advocada de La Patrie Humaine. Detingut pels alemanys a la costa bàltica, en 1941 cremà la seva cartilla militar i el 26 de març de 1942 aconseguí fugir. De bell nou a casa seva l'1 d'abril de 1942, l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny li demanà que fes bondat per no haver-lo de detenir. En aquests anys d'ocupació albergà i amagà nombroses famílies jueves. Després de l'Alliberament hagué de patir un món rural conformista i hostil a les seves idees.

    Louis Viallet (1903-1985)

    ***

    Entrada al camp de concentració de Vernet

    - José Cañízares Trujillo: El 5 de novembre de 1989 mor a Puy-l'Évêque (Carcin, Guiana, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista José Cañízares Trujillo. Havia nascut el 6 d'agost de 1907 a Santa Fe de Mondújar (Almeria, Andalusia, Espanya). Amb sos pares emigrà a Montcada i Reixac, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També en aquesta localitat conegué sa futura companya, Conchita Idea. El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera contra l'aixecament feixista a Barcelona. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, a Tolosa de Llenguadoc va ser membre del Comitè Regional de la FAI de l'Alta Garona. Va viure amb sa companya a les localitats occitanes de Castelfranc i Puy-l'Évêque.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El Restaurant Sa Parra, els Glosadors de Mallorca, Soca de Mots i múltiples col·laboradors de la zona, organitzen un sopar/glosada solidari a benefici de l'Associació APROP. Els tiquets (6€) es poden comprar a Sa Parra mateix i al Gimnàs Es Port. Hi prendran part els glosadors menorquins Vicenç Marí i Joan Moll, amb Josele Abelairas a la guitarra i els Glosadors de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu", Joan Toni Sunyer, Mateu "Xurí" i Llorenç "Màgic" Cloquell.

    0 0

    El darrer ple vàrem poder comprovar que el portaveu del PP-Atlètic, Tomeu Cifre Ochogavía, s'emprenyava molt quan parlàvem d'impostos relacionats amb grans empreses.

    Parlant de l'IBI, des d'Alternativa vàrem proposar que si es feia una rebaixa fiscal, per ser just s'havien d'incloure criteris de progressivitat (qui més té, més paga). La nostra proposta, que la llei de l'IBI permet, era simple: que si baixàvem l'IBI a totes les cases i pisos, locals, comerços, tallers... li pujéssim un poc als immobles comercials, industrials o d'hostaleria que tenguéssin un valor superior a 600.000 euros. El càlcul era baixar-li al 90% d'immobles, per pujar-li al 10% de més valor.

    Aquí el portaveu d'un partit que no duu el nom del PP perquè això hagués implicat perdre la cadira va saltar: que ell sabia qui serien els que pagarien (grans superfícies i hotels) i que nosaltres feiem parts i quarts perquè volíem que paguéssin uns més que uns altres. Idò sí: és exactament així, el criteri de progressivitat fiscal consisteix en això. Per, tal com ell diu, «poder donar-ne tant en cullereta» pareix mentida que encara no hagi entés un concepte tan bàsic.

    (Parèntesi seriós: ja ho sabem que l'ha entés el concepte, però és divertit veure lo molt que l'emprenya). Només faltava que sortís el seu company del Real-PP xerrant de Venezuela! Va dir el líder de TOTS que ell defensen aquestes activitats econòmiques. Idò s'ho haurien d'haver pensat millor i quan pensaven un nom per camuflar el PP que continua sent, s'haguéssin pogut posar POCS en lloc de TOTS i seria més realista.

    Suposam que res de tot això té a veure amb la costosa campanya electoral que varen fer (i que sent un partit municipal només podien haver gastat 1700 euros) i de la qual encara esperam la publicació de les despeses que varen dir que farien.

    No va acabar aquí la cosa: a la nostra moció sobre l'ecotaxa es va tornar a enfadar. Que els hotelers han de poder dir amb què s'inverteix, ja que l'hauran de recaptar ells. Serà possible! Què s'han cregut aquests rojos, que adamunt d'exprimir recursos naturals, territori i treballadors ara no podrem decidir a què s'ha de destinar un impost que no pagam noltros sinó el turista!

    Al cap i a la fi, però, aquests posicionaments són ben comprensibles: TOTS/POCS/PP-Atlètic, igual com el Real-PP, defensen els interessos de la seva classe, i la seva classe no és la de les cambreres de pisos ni la del 90%.

    El que resulta incomprensible, però, és que coses així les puguin consentir a la coalició de Junts Avançam (a la rebaixa de l'IBI ens referim). I si no van vius, encara que governin, passaran per ser els lacais d'En Tomeu Cifre Ochogavía, el Cid Campeador dels Hotelers!

     "Don Tomeu, el Cid Campeador dels Hotelers"

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Lletres i Memòria segueix creixent - Lletres i Memòria ha engruixit el catàleg d'autors amb la incorporació de sis entrevistes, realitzades a Catalina Ferrer Tur, Gabriel Florit, Joan Guasp, Miquel López Crespí, Francesc de Borja Moll Marquès i Catalina Rigo. Ja es poden veure els seus vídeos a la pàgina de Lletres i Memòria.


    Dividides en còmodes fragments d'entre 1 i 6 minuts de durada, aquestes entrevistes permeten als nostres socis majors de setanta anys donar testimoni de les seves vicissituds biogràfiques, de la seva obra literària i, en definitiva, de la seva experiència vital. Lletres i Memòria és un projecte en actiu des d'inicis de 2010, i està impulsat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el portal d'internet Memoro. El banc de la Memòria.

    Catalina Ferrer Tur (Eivissa, 1936) formada al Seminari, posteriorment estudia Magisteri per lliure, des d'Eivissa mateix. A part d'unes classes de reforç de llatí i castellà amb la professora que l'havia ajudat a treure's la carrera, no arriba a exercir de mestra perquè passa a treballar al restaurant Formentera, que tenia el seu marit al port d'Eivissa. Actualment viu en una residència a Palma.

    Comença a escriure poesia de ben petita, primer en castellà, i ja major, en català. Ha publicat els reculls de poesia Poemes d'amor (2009), Ombres de somni (2011) i Arxipèlag (2012), i té material inèdit per a molts llibres més. La seva poesia és un constant homenatge al seu marit. [Vés a l'entrevista]

    Gabriel Florit Ferrer (Sineu, Mallorca, 1944) pèrit mercantil de formació, ha treballat d'agent comercial.

    El 1980 publica el seu primer poemari, Carussa, editat pel mateix autor. No és, però, fins als anys noranta que la seva poesia comença a ser coneguda i reconeguda. En aquest sentit són significatius els poemaris Pols de corc: en clau de sístole (1992) i Diàstole i quatre poemes d'amor (1994). Des de llavors, ha publicat poesia amb regularitat, amb títols com Ferro de baula (1997), Cal Calma (1998), Segar arran (1999), El color de les coses (2000), Restoble (2001), Somada (2003), El salt de l'àngel (2007) o Com l'aigua (2009). El 2005 apareix l'antologia, amb traducció al castellà acarada a l'original català, A barlovento. Antología poética/A sobrevent. Tria poètica, on es recopilen poemes dels deu llibres de poesia publicats per l'autor fins al moment i també fragments de pròlegs i altres textos on altres autors parlen de la seva obra.

    També cal destacar els seus llibres de narrativa, Històries de Son Sarigot (1991; 2009), Mai en dejú (2004) i El gep dels altres (2009), i els seus tres reculls d'articles de prosa memorialística, Albellons de la memòria, al qual segueixen Pa llescat (2001) i Terra prima (2005). Ha col·laborat amb articles d'opinió a diversos mitjans de comunicació. [Vés a l'entrevista]

    Joan Guasp (Consell, 1943) és autor teatral. Des de molt jove alterna el periodisme i la literatura. El 2009 se li atorga el Premi Lluís Carulla d'Actuació Cívica, per la seva tasca a favor de la llengua catalana en el món del teatre i aforístic; i el 2013 el Premi Internacional LiberPress de literatura.

    Entre les obres publicades, destaquen Les contarelles d'en Pere Ferreguí (1979), Kabyl (1984), Fumar d'amagat (Premi Teatre Principal del Consell Insular de Mallorca, 1987), L'illa d'escuma rosa (Premi Ciutat d'Olot de narrativa infantil, 1988), El cavall (Premi Ciutat de Mollerussa de novel·la, 1992), Eclipsi per a un home sol (Premi Sant Carles Borromeu d'Andorra per a contes, 1992), Fills de l'espera (Premi Recull-Josep Ametller de teatre, 1992), Concert de comiat (Premi Fiter i Rossell, 1995), Fills del Raiguer (Premi Vila Martorell de poesia, 2005), Irène Némirovsky (Premi Recull-Josep Ametller de teatre, 2006), El creuer dels etcèteres (Premi Sagunt de teatre, 2006), La torre Eiffel (Premi Llorenç Moyà de teatre, 2011), L'honorable Matarrates (Premi Inicia't-Ciutat de Badalona de teatre, 2011), El Vicari de Crist i altres ficcions (2010), Blai Bonet i el món (2010), La Coca-Cola calenta (Premi de teatre de Mutxamel, 2011) i O. W. (Premi Recull-Josep Ametller de teatre, 2013). L'any 2000 publica el seu primer llibre d'aforismes, Aforismes. Fogueró de Guaspires.

    Habitualment col·labora a la premsa escrita de Mallorca i d'altres indrets dels Països Catalans. Des de 2010 dirigeix la revista El Mirall, vinculada a l'Obra Cultural Balear, de la qual n'és soci de tota la vida. [Vés a l'entrevista]

    Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) autor prolífic, ha publicat una cinquantena de títols en gairebé tots els gèneres: narrativa, narrativa breu, novel·la, assaig, poesia, teatre, memorialística i narrativa juvenil. Paral·lelament ha conreat l'articulisme, amb col·laboracions, especialment literàries, a diaris i revistes de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort, Diari de Balears, El Mirall... Ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca.

    La seva obra ha estat guardonada, entre molts altres, amb els premis Ciutat de Manacor de narrativa el 1973 per La guerra just acaba de començar, Born de teatre el 1975 i Ciutat de Palma l'any següent per Autòpsia a la matinada, el Marià Manent de poesia el 1983 per Foc i fum, el Ciutat d'Alcoi de teatre el 1984 per Homenatge Rosselló-Pòrcel, el Premi Joanot Martorell de narrativa de Gandia el 1986 per Paisatges de sorra, el Premi del Consell Insular de Mallorca-Teatre Principal el 1987 per l'obra Acte únic, el Ciutat de València de narrativa el 1988 per Necrològiques, el Premi de la Nit Literària Andorrana-Grandalla de poesia el 1990 per Les Plèiades i el 1993 per Els poemes de l'horabaixa, el Premi Roc Boronat de narrativa el 2003 per El darrer hivern de Chopin i George Sand i el Jaume Bru i Vidal de poesia el 2005 per El cant de la Sibil·la. [Vés a l'entrevista]

    Francesc de Borja Moll i Marquès (Palma, 28 d'octubre de 1937) és un editor mallorquí, fill de Francesc de Borja Moll –amb qui va col·laborar en l'edició del Diccionari català-valèncià-balear– i germà d'Aina Moll i Marquès. Té dos fills del seu matrimoni amb Matilde Echeto.

    El 1962 es llicencia en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona. Ha estat gerent del Diario de Mallorca (1963-1967), i del 1967 fins a la seva jubilació ha estat gerent de l'Editorial Moll. Ha presidit el Gremi d'Editors de les Illes Balears (1993-2000) i ha estat membre de la Junta del Gremi de Llibreters de Mallorca. Ha estat soci cofundador i president del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (1978-1981). El 1978 va ser director general de Medi Ambient de la Conselleria d'Ordenació del Territori del Consell General Interinsular. El 2001 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, en reconeixement a la seva trajectòria. [Vés a l'entrevista]

    Catalina Rigo Estelrich (s'Alqueria Blanca, Santanyí, 1946) vinculada al teatre des de ben petita, després d'anys representant obres costumistes d'autors mallorquins per tota l'illa, comença a escriure les seves pròpies obres. Entre altres, Bon viure i no treballar no pot durar, estrenada el 1984 i editada el 1991, Era curta però guitzera, estrenada el 1985, Pagesos i ciutadans, estrenada el 1990, Qui no la fa de jove la fa de vell, estrenada el 1991, I encara va acabar bé, estrenada el 1995 i Va dur més corda que sa miloca d'en Pomar, estrenada el 1997.

    Ha participat en diversos cursos de guió, i quan escriu li agrada deixar reposar els textos un temps i demanar opinió a persones vinculades al món del teatre.

    A nivell professional porta la part administrativa de l'empresa familiar del sector de la construcció. [Vés a l'entrevista]

    Lletres i Memòria – Web de l´AELC



    0 0

    He empezado a leer estos días el libro "La catedral de Turing" (eBiblio) que subtitulan "Los orígenes del universo digital" de George Dyson. (Críticas en Por amor a la ciencia y en Babelia).

    Turing, Alan Turing (1912 - 1954) fue quien durante la Segunda Guerra Mundial descifró los códigos de la máquina Enigma alemana y posteriormente diseñó un computador electrónico programable digital. El título es gráfico: Turing puso una piedra desde la que se está levantando una catedral inmensa aún hoy inacabada y cada vez más inabarcable.

    (Diré sobre el libro que no me resulta fácil de leer pues presenta muchísima información de todo tipo que me resulta compleja)

    Estamos dentro de esa catedral y, creo que en gran manera, muchos nos sentimos perdidos y desorientados. Por ello no faltan teóricos y estudiosos que intentan encontrar una orientación o algún sentido a este edificio digital que, aunque haya sido denominado "catedral", se le podría haber llamado "nave" o, la denominación más frecuente, "mundo". Así recojo una tesis doctoral, filosófica, que presenta una aportación relacionada con las ideas de Arnold Toymbee sobre el desarrollo de las civilizaciones.

    • Título: Del alfabeto a internet : el proceso de eterealización técnica y social
    • Autor: Encarnación Juliá García
    • Departamento: Universidad de Murcia. Departamento de Filosofía y Lógica
    • Fecha: 14-10-2015
    • Enlace: Tesis Doctorales en Red

    En Estudio de la Historia, Arnold Toynbee formuló la hipótesis de que las innovaciones que dan lugar al crecimiento civilizatorio siguen una línea de desarrollo, una orientación concreta, y es la de la eterealización. Esta conlleva una economía de tiempo, espacio y esfuerzo, y a la vez un avance en la complejidad, que significa mayor número de elementos, más integrados o comunicados, al tiempo que más diferenciados y más autónomos. Este esquema puede ser aplicado tanto a la técnica como a la sociedad, entendiendo que la autodeterminación social es la finalidad del proceso. Esta tesis trata de desarrollar y aplicar este concepto que Toynbee sugirió, profundizando el contenido secular de la propuesta, fundamentalmente la idea de economía evolutiva basada en una simplificación autodeterminante. En este sentido, Internet, como antes que ella el alfabeto y la imprenta, es una tecnología eterealizada, imprescindible para la evolución hacia una sociedad más autodeterminada.


    0 0

    [06/11] «Die Autonomie» -«El Comunista» - Piéri - Ramonet Xic - Bruguera - Bebić - Jehan-Rictus - Garavini - Buenacasa - Campelo - Garinei - Jeanson - Penido - Fancello - Sigüenza - Faro - Mahé - Mbah

    Anarcoefemèrides del 6 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Die Autonomie"

    - Surt Die Autonomie: El 6 de novembre de 1886 surt a Londres (Regne Unit) el primer número del setmanari en llengua alemanya Die Autonomie. Anarchistisch-communistisches Organ. Editat per Josef Peukert i P. Wallhausen (Sign. X) i publicat per R. Gundersen, era l'òrgan d'expressió del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter kropotkià. Hi van col·laborar Albert Behr, Cyril Bell, Clément Duval, Conrad Fröhlich, Minna Iwanek, Octave Jahn, Janovsky, Kropotkin, John Henry Mackay, Severino Merlino, Octave Mirbeau, Jules Moineau, Ivar Mortenson, Vittorio Pini, Rudolf Rocker, Scholtes, Josef Schütz, Henri Sensine, Fernando Tarrida del Mármol, Trunk, Karl Wagonknecht, entre d'altres. A més del periòdic editaven pamflets i fullets que distribuïen per tota Alemanya. Es van publicar 211 números, l'últim el 22 d'abril de 1893.

    ***

    Capçalera d'"El Comunista"

    - Surt El Comunista: El 6 de novembre de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número de la publicació anarquista El Comunista. Periódico obrero. Fou continuació de l'anarcocomunista El Invencible. Periódico comunista anárquico, del qual només va sortir un número (27 d'agost de 1895) i que fou suspès per ordre governativa. De publicació irregular («Aparecerá cuando pueda»), tingué una tirada de 1.800 exemplars. En el comitè de redacció figuraven Juan Palomo, Palmiro i Enrique Pujol. En sortiren tres números, l'últim el 31 de desembre de 1895. L'única col·lecció que es conserva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Charles Piéri (ca. 1894)

    - Charles-Nicolas Piéri: El 6 de novembre de 1870 neix a Bar-le-Duc (Lorena, França) l'anarquista expropiador Charles-Nicolas François Piéri–el seu llinatge també citat com Pierry. Son pare es deia Charles Piéri i sa mare Marie Herthmann. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i com a jornaler. A començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, juntament amb l'anarquista Bellanger, a 13 mesos de presó pel robatori a un mercader de fusta de Saint-Denis, tot argumentant que ja que havien estat explotats pels patrons durant molt de temps, ara era l'hora d'explotar els patrons. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 24 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París, en un procés on es jutjaren 22 companys més, a 20 anys de treballs forçats acusat de ser un dels caps de la«Banda de Courbevoie», grup anarquista que realitzava expropiacions a les poblacions perifèriques parisenques (Courbevoi, Garenne-Colombes, Neuilly, Colombes, Nogent-sur-Marne, Rueil, Suresnes, etc.).

    ***

    Grup de combatents anarquistes antifranquistes en l'exili: Joan Bonet, dret; i, d'esquerra a dreta, Marcel·lí Massana, Ramon Canals, Josep Ester i Ramon Sant. Tots ells naturals del Berguedà

    - Ramon Casals Orriols: El 6 de novembre de 1908 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Casals Orriols, més conegut com Ramonet Xic, un dels màxims representants del moviment llibertari del Berguedà. Fou el fill més gran de tres germans d'una família obrera: son pare, Tomàs Casals Marginet, treballava a la fàbrica dels carburs (Fàbrica dels Francesos)  i sa mare, Ramona Orriols Perarnau, feia feinetes a domicili i tenia fortes creences religioses. Quan tenia 11 anys sa mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i posar-se a fer feina a fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe de mare. Obrer del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal Badó, en 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fruit dels contactes amb vells militants que va conèixer a la fàbrica Asensio (El Canal). Aquest compromís, que es decantà per un anarquisme tolstoià i seguidor de Fermín Salvochea, que caracteritzà la seva actitud revolucionària pacífica i racional, es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions anarquistes de l'època. En 1927 conegué Josep Corbella Suñé, amb qui travà una gran amistat. El 27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre patrons i obrers de l'Alt Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada laboral de vuit hores i amb el patrocini de la Delegació Regional del Ministeri de Treball. Participà activament a la vaga del tèxtil de les darreries dels anys vint que va afectar tot el Llobregat, i en resultà acomiadat de l'empresa de la colònia Rosal. Més tard fou readmès, però per solidaritat vers els companys acomiadats, no ho acceptà. La vaga fou un fracàs arreu, però a Berga durà un més gràcies a la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats, després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, en 1930, amb altres companys, reorganitzà el Sindicat Tèxtils que sortia de la clandestinitat i del qual va ser secretari fins al març de 1938, llevat dels períodes que hagué de lluitar als fronts. Durant els anys republicans assistí a nombroses reunions amb la patronal per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de la revolta anarquista a diversos indrets catalans de gener d'aquell any, fou tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de Barcelona. En aquesta època fou corresponsal de la premsa llibertària al Berguedà, com ara El Luchador iLa Revista Blanca. En 1934 va participar en la creació de les Joventuts Llibertàries de Berga, encara que oficialment no es fundaren fins al 1936. El 18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre l'aixecament feixista i en tornar a Berga va ser detingut per la Guàrdia Civil, però sense conseqüències. També col·laborà en la creació de la «Unión de Hermanos Proletarios», el 19 de juliol en record dels «Fets d'Astúries», i encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de persones expertes en art, impedí la crema de les esglésies berguedanes. El 25 de juliol de 1936 es creà oficialment el Comitè Revolucionari de Berga, del qual formà part. L'endemà participà en la creació de les Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit president. A causa de la seva moderació i per oposar-se a les execucions sumàries fou titllat de «feixista» per determinats sectors extremistes i per aquest fet se li prohibí el pas per Sallent. El novembre de 1936 marxà al front com a voluntari de la Columna Terra i Llibertat, i de la qual acabà com a encarregat de Sanitat fins al març de 1937. Amb aquesta columna lluità als voltants de Madrid (Maqueda, Talavera i Bargas). El març de 1937 assistí a València, amb Josep Viladomiu de Gironella, a un congrés dels voluntaris de la Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la militarització; encara que ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els fronts. El 22 de març de 1937 entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde fins al març de 1938, on també formà part de la Comissió de Proveïments, arribà a ser conseller de Proveïments, i entrà en la Comissió Municipal de Refugiats. Com a tasques d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el conseller de Governació de la Generalitat, el 17 de febrer de 1938, per intentar solucionar la manca de recursos econòmics per ajudar els refugiats. Quan fou mobilitzat el març de 1938, hagué d'anar al front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit Republicà, antiga Columna Terra i Llibertat, juntament amb Josep Casafont, Ramon Vila i d'altres. D'antuvi en la Brigada 153 entrà com a soldat i sortí, en acabar la guerra, com a encarregat d'enllaços. Durant «La Retirada», el febrer de 1939 es refugià a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Agde, Sant Cebrià, el Vernet i Noé. Després s'enrolà en les companyies de treballadors, de les quals fugí en dues ocasions amb son companys Ramon Sant (Ros) i Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de Cherbourg, fins a la definitiva derrota del nazisme. Durant la postguerra s'establí a Le Mas-d'Azil, com a llenyataire, amb son gran amic Ramon Sant, ofici que mantingué fins elsúltims anys. Sempre militant en la CNT, ocupà diversos càrrecs orgànics: responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de l'Arieja en comicis de l'exili --assistí al Congrés de París de maig de 1945 i al Ple del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa d'octubre de 1947--, etc. També milità en diverses organitzacions llibertàries d'exiliats, com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on col·laborà assíduament en el seu butlletí. A causa de la seva popularitat a Berga, va rebre la petició d'organitzar el Sindicat Falangista en aquesta ciutat, cosa que rebutjà sense contemplacions. En el final dels seus dies va mantenir una estreta relació amb el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols va morir el 24 d'abril de 2001 en una residència d'Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), on vivia des del 1997.

    Ramon Casals Orriols (1908-2001)

    Josep Cara i Jordi Jané:«Ramon Casals Orriols, "Ramonet Xic". Una vida dedicada a les persones», en El Pèsol Negre, 04 (maig de 2001), pp. 1-3, 5-9

    ***

    Maria Bruguera

    - María Bruguera Pérez: El 6 de novembre de 1915 neix a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT); son germà, Antonio, també sentirà l'ideal llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral«Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de «Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura.

    María Bruguera Pérez (1915- 1992)

    ***

    Toma Bebić fotografiat per Boris Kragić

    - Toma Bebić: El 6 de novembre de 1935 neix a Split (Dalmàcia, Croàcia, Regne de Iugoslàvia; actual Croàcia) l'artista multidisciplinari (músic, cantautor, actor, pintor, escriptor, poeta, etc.) anarquista Toma Bebić. Durant sa vida treballà en els oficis més diversos, com ara mestre, secretari en una escola, contramestre, mecànic, enginyer naval, inspector de policia, entrenador de l'equip de futbol HNK Hajduk Split, periodista de diversos periòdics (Nedjeljna Dalmacija, Vjesnik, etc.). Publicà sis llibres d'aforismes, poemaris (U sakatu vremenu, Tata-rataata- bum, etc.) i un llibre de dibuixos per a infants. En 1973 guanyà el primer premi del Festival de Música Internacional de Solingen (Düsseldorf, Renània del Nord-Westfalia, República Federal d'Alemanya). És autor dels discos Volite se ljudožderi (1975) i Oya Noya... (1980). Toma Bebić va morir el 4 de febrer de 1990 a Split (Dalmàcia, Croàcia, República Federal Socialista de Iugoslàvia; actual Croàcia) de càncer de pulmó. Deixà molta obra inèdita.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Jehan-Rictus

    - Jehan-Rictus: El 6 de novembre de 1933 mor a París (França) el poeta llibertari Gabriel Randon, més conegut com Jehan-Rictus. Havia nascut el 3 de setembre de 1867 a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill natural d'Adine-Gabrielle Randon de Saint-Amand --nodrissa i filla d'una criada britànica i del seu amo, un militar retirat-- i de Mandé Delplanque --de qui no se sap res llevat que era professor de gimnàstica--; cap dels dos reconegué la criatura. Passà la seva infància entre el Regne Unit i França i va expressar-se en angles, principalment, i en francès. A finals de 1873, quan tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van instal·lar a París, i Adine Randon, durant un temps, va fer de figurant al Théâtre des Variétés i a l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i comença una vida de misèria treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le Mirliton, la revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda del poeta José María de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena. Després trobarà diverses feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors més violents i compon Élégie de la dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el moviment literari del magnificisme i esbossa el poema La dame de proue. En 1892 treballà en L'imposteur, novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de Crist a la França de l'època; la novel·la mai no serà acabada, però servirà d'idea per al poema més conegut de l'autor: Le revenant. Després començarà a fer de periodista i publicà articles en Alliance Nationale, fent servir el pseudònim J. Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En 1895 comença a utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els seus poemes al cabaret «Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent servir el pseudònim de Jehan Rictus --més tard, insistirà que el seu nom s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897 publicarà la primera edició de Soliloques du pauvre, que conté el poema Le revenant, i que ràpidament s'exhaureix i és immediatament reeditat. En aquest any també començarà les seves recitacions al cabaret«Chat Noir», que duraran fins al 1901.També farà recitals en dinars i actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de setembre de 1898 començarà a escriure el seu diari íntim (Journal de bord), que quan mori tindrà més de 30.000 pàgines. En aquesta època i fins al 1908 tindrà com a amant una modista, Cilou. En 1900 publicarà Doléances. Nouveaux Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys després Cantilènes du malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de renovar el repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903 sortirà l'edició definitiva de Soliloques du pauvre, amb 110 il·lustracions d'Steinlen, i també publicarà el pamflet Un bluff littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905 estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi férié, ou le numéro gagant i l'any següent s'edita la seva novel·la autobiogràfica Fil-de-fer. En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La frousse i Les petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa de minsa inspiració i tot just publicarà articles alimentaris en revistes i treballarà en Bel enfant, que només es publicarà integrament després de la seva mort. En 1910 publicarà en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette au beurre poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma,Idylle o el poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914 sortirà el seu segon gran recull de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant tindrà una filla, que, seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En aquests anys freqüentarà el cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força nacionalistes, alhora que la seva poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses combatents. A partir de 1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions a diaris i de la correspondència, i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor, de recitals i d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any següent enregistrà cinc textos seus i participà en programes radiofònics. En mori, com que no havia cap hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius, que es troben dipositats a la Biblioteca Nacional de França.

    ***

    Pietro Garvini

    - Pietro Garavini: El 6 de novembre de 1933 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Garavini, conegut com Piràt. Havia nascut el 8 de desembre de 1869 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera. Només va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver passat pel Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista. Son germà Antonio [Ansèna] (1872-1936), també anarquista, personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força descomunal i que es va veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a finals de segle, on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre. Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva taverna en lloc de reunió del moviment anarquista local. En 1892 s'inscriví en el Cercle d'Estudis Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, però el va abandonà amb una desena de militants anarquistes en solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a l'autoritat» i expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la línia reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més radicals. Va ser acusat per la policia de la decapitació d'una estàtua de la Mare de Déu de l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de 1893 en ocasió de la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical més important a Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la Romanya. Probablement, però, aquest episodi va ser realitzat per un grup autònom al moviment anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893 van ser jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de Castel Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22 d'octubre de 1893 van ser definitivament absolts en una apel·lació al Tribunal de Ravenna. El 31 de maig de 1894 va prendre part en una manifestació de solidaritat amb els socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per aquest fet, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de 1894 va ser condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa per «incitació a delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel Bolognese --Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Vincenzo Lama (Bosca)-- pel delicte d'«associació per a delinquir», però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el procés d'Ancona contra Errico Malates i altres companys per«associació de malfactors» publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione. El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés a anarquistes d'Ancona per«associació sediciosa». Rebé i difongué periòdics anarquistes italians i subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia del Popolo; La Questione Sociale, de Paterson; Pro Croati, de Gènova; L'Internazionale, de Londres; Germinal, d'Ancona; etc.). El 23 de setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser detingut i acusat per «associació per a delinquir» com a un dels membres del Grup Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt l'autoritat; però, una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional i posteriorment el Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el segle XX mantingué les seves idees polítiques, però reduí la seva militància activa, substituït pel seu fill petit Nello --son fill major Simone (Cino) també tingué algunes simpaties llibertàries i patí un any de confinament. El setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de l'atemptat contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore Muti a Ravenna, juntament amb una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la província de Ravenna. El mes següent, segons un informe del comissari, va ser definit com «element perillós per a la seguretat de l'Estat». L'agost de 1928 va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no ser considerat com a perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va morir el 6 de novembre de 1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).  

    Pietro Garavini (1869-1933)

    ***

    Manuel Buenacasa (1960)

    - Manuel Buenacasa Tomeo: El 6 de novembre de 1964 mor sobtadament a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Buenacasa Tomeo. Havia nascut el 7 de juliol de 1886 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia,Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio, Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda,Psiquis, La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad Obrera --on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo--,Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT,La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923), Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia española (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.

    Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)

    ***

    Jorge Campelo

    - Jorge Campelo: El 6 de novembre de 1966 mor l'anarquista Jorge Campelo. Havia nascut el 17 de juny de 1882 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Es guanyà la vida primer com a carnisser i després com a empleat d'escriptori i comptable. En 1911 emigrà a Lisboa (Portugal) i en 1913 vivia de la terra en una propietat agrícola a Carregado (Alenquer, Portugal), on el març de 1923 es realitzà el congrés de fundació de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). També visqué a Cartaxo (Santarém, Portugal). En 1925 s'instal·là novament a Lisboa. Partidari de les comunes de vida i de treball, amb António Gonçalves Correia i Carlos Nobre, comprà un terreny i fundà en 1927 la«Comuna Clarão», a Albarraque (Sintra, Lisboa, Portugal). Quan a l'any següent la comuna desaparegué per desavinences entre els participants, dividí el terreny en lots, un per a les Joventuts Sindicalistes, un per a la Societat «A Voz do Operário», un per a les Joventuts Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i un altre per a Mário de Oliveira. En la nova «Comuna d'Albarraque», la terra es distribuí entre els militants i les seves famílies i l'indret serví com a lloc de reunió, d'entrenament militar per als joves anarquistes i de refugi de republicans espanyols i jueus perseguits durant la II Guerra Mundial; també es va projectar una«Escola Nova».

    Jorge Campelo (1882-1966)

    ***

    Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

    - Italo Garinei: El 6 de novembre de 1970 mor a Treviso (Vèneto, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. Havia nascut el 18 de desembre de 1886 a Pisa (Toscana, Itàlia). De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale,L'Internazionale,La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el«Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns númerosúnics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.

    ***

    Henri Jeanson

    - Henri Jeanson: El 6 de novembre de 1970 mor a Équemauville (Baixa Normandia, França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jeanson. Havia nascut el 6 de març de 1900 a París (França) i era fill d'un professor. En 1917, després de diverses petites feines, entra a fer feina en el periòdic La Bataille,òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple,Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per«provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (en Crapouillot, en Le Canard Enchainé, en Combat, en L'Aurore) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945).

    ***

    José Penido Iglesias

    - José Penido Iglesias: El 6 de novembre de 1970 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Havia nascut el 12 de febrer de 1894–algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia). Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat«Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la«Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector«col·laboracionista» o«possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la«Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción,CNT i Exilio.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 11/06/15--20:43: "Un aval, val una veu".
  • MÉS per Mallorca té un objectiu el 20-D: aconseguir fer història i que Balears tingui una veu independent i pròpia al Congrés dels Diputats. Antoni Verger assumeix aquest repte amb ganes, il·lusió i el suport del 75% de les persones que han votat a les primeres primàries, obertes a tota la ciutadania que s’han duit a terme a les Illes per obtenir els candidats i candidates a unes eleccions generals. “Hem tornat a demostrar, amb aquesta lliçó de democràcia, que creim en la participació i que la practicam”, ha assenyalat Verger a Can Alcover, on la formació ha presentat els resultats de les primàries.
    També ha tingut lloc la presentació de la campanya de recollida d’avals “Un aval val una veu”. Ha estat Antoni Verger qui ha explicat que la fita marcada per MÉS és la de sumar 4.000 firmes.

    El proper diumenge a Pollença també recollirem avals per a poder presentar candidatura al Congrés i al Senat, qui vulgui signar es pot atracar al mercat diumenge mati.

     


    0 0

     

    MIKROTIK 5-GPON-ONU MODULE

     

     

     

     

     

     El módulo GPON presentado por Mikrotik permite a cualquier dispositivo Routerboard emplearse para una conexión de fibra en casa (FTTH) sin tener que usar ningún modem especial. Una solución plug&play que no requiere de configuraciones por parte del cliente, únicamente por parte del ISP.

     

    Más información: http://download2.mikrotik.com/news/news_68.pdf


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 211 | 212 | (Page 213) | 214 | 215 | .... | 465 | newer