© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
Palma, 29 de octubre de 2015
© Miguel Veny Torres
Palma, 29 de octubre de 2015
Aquest dissabte 31 d'octubre els militants de MÉS (i els seus partits coaligats, PSM, Iniciativa-Verds) i simpatitzants que s'hagin inscrit podran votar a les eleccions primàries els candidats al Congrés i al Senat per a les eleccions del proper 20 de Desembre.
Aquests son els llocs de votació i horaris:
- Port de Pollença: Centre Cultural Miquel Capllonch. C/ del Metge Llopis, s/n
De 11 a 13 hores
- Pollença: Convent de Sant Domingo. Sala meetings
De 17 a 19 hores
Ara per Santa Margalida. En aprenentatge constant, som llicenciada en Documentació i Turisme. 16 anys dedicada a la innovació i al suport a PIME's a una empresa pública, entre 2007/2011 gerent del Consorci de Transports de Mallorca. M'agrada el rigor, tant als intercanvis d'idees com a la feina. Crec en la igualtat, la justícia social i la defensa de la terra, cultura i llengua sempre amb la participació de la ciutadania. Necessitam que MÉS sigui present a Madrid per canviar aquest sistema de finançament que ens ofega i també anar fent camí cap a la sobirania política.
Tant de temps esperant un canvi i, ara ha arribat l'hora. Hem d'anar a Madrid amb veu pròpia, perquè es sentin les veus de totes i tots. Perquè es senti a tot arreu la veu d'aquest poble. Aquest és el temps de l'esperança i el temps de fer, perquè, com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible.
Presentar una candidatura entre companys i companyes del mateix partit fa que moltes de les coses que una mateixa posaria damunt la taula ja es donin per sabudes. Partim de valors comuns que ens defineixen. Ara poso en mans del col·lectiu un projecte de vida i una manera de fer país. Fa MÉS de 25 anys que la meva formació i la meva professió sempre han estat lligades al món del patrimoni, amb una actitud vital i en positiu, com no podia ser d’una altra manera… respecte, coneixement, dedicació, coratge i il·lusió… valors aplicables a qualsevol àmbit del nostre projecte comú. Confiau-hi!
1988, Palma. Estudiant d'Antropologia Social i Cultural a la UOC. A la UIB, vaig ser representant d’estudiants on vaig treballar al Consell d'Estudiants, vaig fer les pràctiques de Treball Social al CJIB. Entre diferents col·lectius form part de MÉS Joves i dels JEN-PSM on he estat secretari general. A aquests espais sempre he treballat per minimitzar i visibilitzar les problemàtiques que tenim el jovent. Som un col·lectiu en risc i lluitador, agreujat per l’actual situació econòmica. El jovent som la clau del canvi i les persones joves estam més que preparades per fer-ho.
Casada i mare de bessons, nascuda a sa Pobla, també he viscut a Ciutat i ja fa més de 15 anys a Pòrtol. Sóc llicenciada en Ciències del Treball i diplomada en Relacions Laborals. Vaig fer feina a l'empresa privada, vinculada a l'agricultura i a la tramitació d'ajuts de la UE; però ja fa més de 15 anys que he anat coneixent diverses administracions, (Consell de Mallorca, aj. de Marratxí, aj. de Calvià, Govern CAIB), finalment, he tornat a l'ajuntament de Marratxí. Aquest periple m'ha ensenyat que hi ha moltes maneres de fer feina per les ciutadanes i ciutadans i veig que es respiren aires de renovació política, en la qual m'agradaria participar.
Nascut a Campos el 1947. Vaig ser educat pel sistema de la lletra amb sang entra, la qual cosa va fer que l’odiés i que el meu únic objectiu fos l'obtenció d'un paper que em permetés crear i mantenir una família. Vaig aconseguir ser Tècnic d'Empreses Turístiques (paper signat per Fraga Iribarne), Professor Mercantil i Llicenciat en Ciències Empresarials, papers que em van permetre viure dignament treballant en diverses empreses i passant de tot el que passava al meu voltant. El 1999, i tenint 52 anys, la meva empresa em va ensenyar la porta ben pagada i em vaig enfrontar a dues opcions: 1) Continuar treballant i treure un possible lloc de treball a un dels tres milions d'aturats. 2) Fer voluntariat. Vaig triar la segona opció i em va obrir una visió de la vida que va fer que avui sigui on em veieu i que fa que cada dia hagi de lluitar contra aquests conceptes gravats en el subconscient a sang i foc. La meva lluita són els drets dels majors i que els nostres fills i néts gaudeixin dels drets de què nosaltres gaudim
Nascut l'any 74 a Palma, en rebel·lia permanent contra les injustícies, som llicenciat en dret, màster en transports, i projecte de filòsof (he cursat 4 anys de llicenciatura). De professió som Tècnic Superior de la CAIB i me present a les primàries per aportar la meva experiència i il·lusió al gran repte d'aconseguir per primera vegada una veu de les Illes a Madrid. El maltractament fiscal que els ciutadans de Balears patim fa que tenguem uns serveis públics de sanitat, educació, dependència, transports, protecció del medi ambient, etc. molt deficients. La millor arma que tenim per solucionar això és amb diputats/ades de MÉS a Madrid. Si fos elegit, seré al Congrés un ferm defensor de la lluita contra el canvi climàtic, el dret a decidir dels pobles, dels treballadors autònoms, de la conciliació de la vida laboral i familiar des de la igualtat, de la racionalització dels horaris, del sistema públic de pensions, de la lluita feminista i de l'animalista.
Comare, Llicenciada en Antropologia Social i Cultural i Experta Universitària en Igualtat. Treball en un centre de Salut. Sóc activa a diferents Associacions de Dones i de Salut i en els grups d’Igualtat i de Salut de MES. Afiliada al PSM el 1983. Coordinadora del Secretariat de Sanitat durant 6 anys. Participant en la redacció dels programes de Sanitat i Igualtat . Una de les impulsores en la creació de la Comissió per a la Igualtat entre homes i dones en el PSM i en exigir la presència de Dones en els òrgans de direcció del Partit. He estat membre de l’executiva i del CDP. Militant activa del dia a dia, no desaprofit cap oportunitat per defensar la ideologia de MÉS Em present: Perquè no em puc quedar de mans plegades davant un Govern de l’Estat que només ens té presents per aprofitar-se de nosaltres i que no té cap respecte cap a les nostres necessitats i la nostra Identitat . Perquè és ben necessari tenir una veu que defensi de bon de veres les demandes que feim des de les Illes Balears. Pel dret a decidir sobre tot els que ens afecti. Per contribuir a un Govern més democràtic i transparent. Perquè tenim voluntat política per fer-ho i perquè aquesta vegada sí que és possible!.
Som infermera i faig feina a l’hospital Joan March. He realitzat tasques de representació sindical i també de gestió en l’àmbit de la salut. He estat afiliada a EU. A les darreres eleccions municipals vaig formar part de la candidatura de MÉS per Porreres. M’agrada el compromís, la lluita i els reptes. Practicar esport a la mar és una de les meves passions. Crec que la política es pot fer millor, de manera transparent i al servei dels ciutadans. També crec que es necessiten canvis profunds a l’estat espanyol. MÉS és l’alternativa per poder complir aquesta tasca. M’agradaria formar part d’aquest projecte.
Sóc treballadora social, i he treballat en l'àmbit del lleure. Em defineixo com una persona nacionalista, feminista i d'esquerres. Crec que és important que la veu de les dones sigui present al Congrés, així com la veu de les Illes Balears.
És hora de travessar la mar, donar exemple de com ser solidaris, sostenibles i sobirans a les elits d'un Estat que ens ha estat menyspreant, humiliant i sistemàticament espoliant. És hora de posar un punt i a part a tot plegat. Hi volem ser, un nou temps constituent just i igualitari està per venir i des de sa Roqueta hi tenim molt a dir. Sineuer d'adopció, santjoaner d'arrel. Ciutadà de carrer. #municipalisme #solidaritat #cooperació @pepflorit
Nascut a Montuïri el 1967. Casat i amb una filla. El 1988 vaig començar a fer feina d'electricista oficial primera a l'empresa Electrificacions Ferrer. Som afiliat al PSM-Entesa des de 1992, i he format part del Consell de Direcció Política i de la Comissió Executiva (com a secretari d'implantació territorial). Durant el segon pacte d'esquerres al Govern de les Illes Balears (legislatura del 2007-2011), vaig ser delegat de l'IDI a Inca i, després, Director Insular de Cooperació Local al Consell de Mallorca, càrrec que em va servir per conèixer en profunditat la tasca dels ajuntaments de la nostra illa. Des del 2013 som Secretari d'Organització del PSM-Entesa i de MÉS per Mallorca. Som regidor de l'Ajuntament de Montuïri des de 1993, i candidat a batle des de 2007. El passat juny vaig ser escollit batle de Montuïri després de 28 anys ininterromputs de govern del PP, càrrec que exercesc amb molta responsabilitat i orgull. Tenc l'honor de comptar amb una agrupació que es desviu pel seu municipi, i amb un magnífic equip de regidores i regidors de MÉS per Montuïri. La participació ciutadana és la base que ha fet possible el canvi a Montuïri després de tants anys.
Sóc mallorquina de naixement i de convicció. Estimo aquesta terra com ningú. Em dol profundament que cap dels que han anat a representar-nos a Madrid durant tants anys, ho hagin fet realment. Tinc la responsabilitat com a ciutadana de les Illes Balears a anar a defensar les nostres illes. Crec en el dret a decidir en la seva més àmplia expressió, davant qualsevol tema sensible que afecti la nostra societat i especialment en el que ens defineix. Hi ha temes importants a reivindicar al Congrés, com és la fiscalitat que ens limita i ofega, la defensa d'allò que és públic com a garant d'equitat, la defensa de la nostra pròpia cultura, l'educació, la sanitat, la compensació territorial, la mobilitat sostenible i la defensa a ultrança dels nostres ecosistemes. Tot són aspectes d'una millora urgent que necessita una veu enèrgica com la de MÉS per Mallorca a Madrid i que es faci sentir per primera vegada amb veu pròpia a l'altre costat dels nostres límits insulars. És que hi ha molta gent com jo i som molts els que pensem el mateix, per això estic disposada a donar tot el que calgui, perquè un veritable canvi tingui lloc a les nostres illes.
La necessitat de lluitar contra el centralisme espanyol i per reclamar els drets dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears fan que agafi amb ganes i il·lusió aquest procés de primàries i em decideixi a presentar la meva candidatura per formar part d'una llista potent que canviï la història. "Tornarem a lluitar i tornarem a vèncer" .
El meu nom és Aurora Serra Borràs, visc a Palma i sóc militant de MÉS. La meva professió és d' Educadora Infantil, estic molt implicada dins la meva associació de veïns i també dins l'OCB. Em considero una persona molt treballadora i amb moltes ganes de fer feina, dinàmica, amb il·lusió, amb moltes idees noves i fresques.
Tècnic Superior en Producció en Indústries d'Arts Gràfiques, afiliat al PSM des de l'any 1989, he estat involucrat en temes de caire cultural tota la meva vida, ja sigui des de la part laboral (propietari de Gràfiques Miramar) com des del punt de vista personal (el meu pare fou fundador de l'OCB i el GOB). He viscut des de la meva infantesa la repressió per la nostra llengua des de multitud de pintades a fins i tot un atemptat als nostres tallers professionals. Durant molts d'anys vaig ajudar "professionalment" el partit en les campanyes electorals, ja fos a l'hora de realitzar-les (disseny i impressió) com a facilitar el seu pagament. Ara en a un moment de maduresa i personalment de possible dedicació, pot ser l'hora de poder ajudar el partit i els seus ideals per portar-los a ser escoltats a Madrid. Tenc bones relacions a Catalunya amb partits d'ideologia similar.
Som d'Inca, en tenc 44, casat i amb dues nines. Els meus estudis anaren cap al disseny del calçat FPII els quals vaig ampliar a Milà a l'institut ARS Sutoria, i FPII d'informàtica. D'idiomes domin l'italià, l'anglès, el castellà i el català, a part de xampurrejar el francès i l'àrab. Me consider un matricer, em donen un plànol o em plantegen un problema industrial i jo els he de donar una de dues: presentar un objecte o al contrari presentar unes solucions per encarar el problema industrial que m'han plantejat. Del nostre taller han sortit guitarres, cursos de cervesa de garrova, desenvolupament de noves tècniques per al calçat, i matrius de tota casta i forma, a part de l'assessorament in situ a les fàbriques.
Vaig néixer el 16 de setembre de 1957 a Badalona i vaig venir a residir a Santa Margalida l'abril de 2010. He estat treballant d'apoderat especialista de la Divisió Internacional d'un banc durant 28 anys. He estat militant d'Iniciativa per Catalunya Verds des de la seva fundació i he estat responsable d'organització d'aquesta formació a Badalona i membre de la comissió d'economia en el Consell Nacional. He estat delegat sindical en el banc on feia feina com a responsable de Salut Laboral per CCOO. He estat responsable del comitè d'Intermón Oxfam a Badalona i he fet feina en la seu central d'aquesta ONG com a responsable de botigues de comerç just de Catalunya i Andorra. Quan vaig venir a viure a Mallorca em vaig fer militant d'Iniciativa Verds des de la seva fundació. A Santa Margalida he estat responsable d'organització i del programa electoral dels Independents x Santa Margalida, Can Picafort i Son Serra i membre de la comissió de negociació amb el PSOE per a formar la coalició Suma X Canvi al 2011. He estat Jutge de Pau del poble des de 2011 fins ara. En l'actualitat sóc membre de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca.
Comerciant des que als 14 anys vaig entrar d'aprenent en una botiga de fotografia, i des d’aleshores he estat fent feina quasi sempre vinculat al comerç, tant davant, com darrera del mostrador. Sóc una persona del carrer que cansada de veure la política dels darrers anys, ha decidit posar-se a fer feina. Per canviar vaig participar a les primàries d'Inca i vaig anar a les llistes. Per què el Senat? Molt senzill, penso que és la institució, que si fes la feina que li pertoca, feina per activar els territoris i defensar-los, seria una eina molt important, però els darrers anys aquest ha estat convertit amb un cementeri perquè polítics més o manco fracassats passin els darrers anys còmodament. Mireu quanta gent va als plens del Senat, i això cal capgirar-ho necessàriament o bé fer-lo desaparèixer.
Nascut a Sóller l'any 1976. Casat i pare de tres fills. Vaig cursar estudis de batxillerat i iniciar els de Tècnic Superior en Diagnòstic Clínic. Al batxillerat vaig ésser representant d'estudiants al Consell Escolar i co-fundador de la primera associació estudiantil de l'institut solleric. He fet feina en diferents àmbits; des de l'hoteleria, fent de cambrer a un hotel i d'encarregat d'una cafeteria-pastisseria; al món de la gestió immobiliària fent d'assessor a una immobiliària de Sóller, i més tard d'administratiu a una empresa de topografia i a una assessoria en temes cadastrals.
L'oportunitat de presentar-me a les primàries que el grup MÉS convoca per les llistes al Senat, i de cara a les eleccions generals del pròxim desembre de 2015, m'ha fet sentir altra vegada motivada a presentar-me a dita llista, perquè crec necessari la presència de representants nacionalistes i de progrés dins el Senat. És per aquest motiu que jo me present i m'agradaria sortir elegida. Aquestes serien les motivacions personals: a) Som militant des de fa molts d'anys del GRUP MÉS Iniciativa-Verds. b) Des de fa més de 15 anys estic dins la lluita de la conservació del patrimoni natural, ecològic, medi ambiental. Només vull recordar la lluita per preservar tot el conjunt històric dels voltants del Monestir de La Real. Aquesta lluita al llarg de 6 anys, vaig esser capdavantera de la Plataforma "Salvem La Real". Durant un any vaig escriure setmanalment articles al diari Última Hora i Balears sobre Son Espases. c) Des de fa 10 anys estic en la lluita pels drets humans. I dins l'Associació Drets Humans de Mallorca com a Vicepresidenta fins el passat mes de juny. he executat opcions compromeses com: causes del poble Saharaui, organització de 3 cursos d'estiu amb la UIB. d) L'any 2008 vaig tenir l'oportunitat a través d’ETICENTRE d'organitzar el primer Congrés Nacional de Responsabilitat Social Empresarial, el qual es va celebrar a Palma durant 3 dies amb una participació massiva d'empreses (...)
El meu blog anima.balearweb.net vos dóna un retrat del meu pensament. El meu CV senzill, encara que, on posa llicenciat Turisme, ha de posar Titulat Superior en Turisme. De l'any 78 fins avui, fent feina sempre en Turisme i de l'any 94 militant del PSM. Autor del projecte Taxa de Retorn Turístic Ambiental, part del programa del PSM l'any 2007.
Som na Sara Martín, tenc 25 anys i sóc de Consell. Sóc Llicenciada en Història de l’Art. Actualment sóc regidora de MÉS per Consell al meu municipi. Quan vaig decidir presentar-me a les primàries de MÉS per formar part del Senat, vaig pensar poder transformar, des d’una òptica jove, aquest aparell de govern que tothom creu que està obsolet. A més, és necessari que hi hagi una veu crítica amb el sistema des de dins. Som diferents, volem assolir objectius diferents dels que fins ara estan ocupant i encalentint les cadires del Senat, i això es canvia amb gent que tengui ganes de fer feina per un futur millor. Avui en dia, una veu jove i optimista al Senat és necessària, per tal de poder fer una passa MÉS.
Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV. (Laura Morral)
La ruta dels oblidats
LAssociació per la memòria històrica denuncià en el recorregut pels símbols feixistes la impunitat, encara avui, de les atrocitats comeses pel dictador, les fosses comunes i les sentències del règim
Laura Morral | 18/07/2009 |
"Impunitat, vergonya i oblit són les paraules que més hem emprat, però hem de tenir un petit moment per a l'esperança. Recordam i denunciam la impunitat del franquisme. Volem veritat, volem justícia i volem reparació!!!". Amb aquests mots, la presidenta de l'associació Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, denunciava ahir, a través d'un manifest, la dictadura franquista que durant gairebé 40 anys va governar amb mà de ferro els destins de milers de ciutadans.
Oliver traslladà aquest missatge a més d'un centenar de persones que s'uniren per recórrer la Ruta de la Memòria que organitzava l'associació i el col·lectiu Unió Cívica per la República amb motiu del Dia europeu de la condemna del franquisme. Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV.
Durant el recorregut, diferents experts explicaren la història d'alguns símbols feixistes que s'alcen per Ciutat i recordaren noms d'oblidats, de víctimes de la repressió. Així mateix, Maria Àngels Recio, psicòloga de l'associació, comentà la història del col·legi Jaume I, situat davant la plaça de la Feixina. Segons comentà, aquesta va ser la primera escola que es va inaugurar durant la República a l'Illa i que després del cop d'estat es convertí en un quarter on es jutjaren i condemnaren els defensors de la democràcia. La intervenció de Recio va fer justícia als 15 mestres desapareguts o assassinats pels franquistes, com Jaume Canals Payeras, Fernando Leal Crespo, Antoni Garau i Guillem Alcover, entre molts altres. Tampoc no obvià aquells docents que moriren emmalaltits i les víctimes secundàries que patiren aquestes defuncions: germans, mares, pares i familiars.La Ruta de la Memòria prosseguí a la plaça de la Feixina, on hi ha el monòlit del creuer Baleares. Marçal Isern, portaveu de l'associació, explicà que aquesta embarcació de guerra va estar a les ordres dels militars sublevats. Va ser enfonsada el 6 de març de 1938 a 60 milles del cap de Palos pels impactes de l'esquadra republicana. El creuer Baleares va causar milers de morts civils que fugien de les tropes franquistes. El mateix portaveu s'encarregà de fer un resum de la història del ja desaparegut obelisc dels Jinetes de Alcalá de la plaça de la Porta de Santa Catalina. Durant la lectura del manifest, Maria Antònia Oliver denuncià "la impunitat de les atrocitats comeses pel dictador i els col·laboradors feixistes". Recordà la impunitat de les fosses comunes, "on continuen oblidades les víctimes de la repressió", i "la impunitat dels milers de sentències judicials del règim que a dia d'avui són plenament legals". La impunitat, també, dels símbols com el de la Feixina "dedicat als Héroes' del creuer responsables de crims contra la humanitat durant la Guerra Civil; de carrers i avingudes com la dedicada a José Alemany Vich, oficial de l'exèrcit franquista i de la División Azul que va jurar fidelitat a Adolf Hitler".
La Ruta de la Memòria no ignorà les dones que foren empresonades a l'actual biblioteca de Can Sales. Allà, Margalida Capellà recordà Matilde Landa, la dirigent comunista que se suïcidà perquè no podia suportar els xantatges dels opressors. Capellà demanà al Consistori de Palma que "a la plaça de la Porta de Santa Catalina, en el lloc que ocupava l'escultura dedicada als Jinetes, hi hagi un grup escultòric en homenatge a les preses de Can Sales". I afegí: "Perquè Can Sales simbolitza el patiment de totes les republicanes de les Balears". La ruta acabà amb un concert de Xus Santana, Tomeu Quetglas i Tambors Africans a la plaça Pere Boned del Puig de Sant Pere.
"Les naus disparaven als penya-segats i la gent moria esclafada"
Es calcula que entre 120.000 i 150.000 refugiats malaguenys van fugir presos pel pànic per la carretera de la costa en direcció a Almeria per escapar de la invasió militar. El Crucero Baleares va ser desplaçat a aquest punt amb la missió de bombardejar els civils insurrectes'. L'episodi és el de la carretera de la mort'. Paco Ferrer ara té 80 anys i va sobreviure a la massacre a tan sols 7 anys.
"Imaginau cent cinquanta mil homes, dones, infants i ancians disposant-se a partir per cercar seguretat cap a una ciutat situada a uns 100 quilòmetres. Era l'única carretera que podíem agafar. No hi havia cap altra manera d'escapar. La carretera limita amb les altes muntanyes de la serra Nevada i, per l'altra banda, amb la mar", diu. "Durant el viatge no trobàvem aliments. A mesura que anàvem caminant ensopegàvem, amb els peus plens de ferides, mentre els feixistes ens bombardejaven des de l'aire i ens disparaven des dels vaixells de guerra", recorda.
"A Almuñécar ens esperava un perill horrorós. Davant el poble hi havia ancorat un vaixell de guerra que dominava l'única via de fugida que teníem. Disparava els canons a intervals cap a un revolt de la carretera que era en un vessant alt i pendent; calia passar-hi forçosament. El revolt de la mort! Hi van morir milers de persones", afegeix. "Els canons apuntaven contra les roques dels penya-segats, que queien i esclafaven la gent". Paco, amb els seus pares i quatre germans més, va estar 15 dies recorrent la carretera. Fins que els italians, els alemanys i els franquistes els obligaren a tornar. Ells van sobreviure; altres encara esperen justícia per les cunetes.
bBalears
...vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. (Margarida Serra Cardell)
Jaume Serra Cardell.
Mallorca republicana: Jaume Serra Cardell en la memòria dels escriptors mallorquins.
A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) hi explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43 d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit.
En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.
Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre Places i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.
Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant". Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".
Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".
Nota: vull dedicar aquesta nota fent referència a Jaume Serra a la seva germana, Margalida Serra Cardell que, valenta, ha tengut el valor de parlar i de dir la veritat sobre aquells fets -vegeu revista Sa Plaça núm. 43-.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de lescriptor Miquel López Crespí
Aprovada la nostra moció que demana que la recaptació del futur impost es destini principalment a la conservació mediambiental i de patrimoni històric.
Al ple d'ahir des d'Alternativa per Pollença vàrem presentar una moció per una veritable ecotaxa, i perquè la recaptació del futur impost es destini principalment a la conservació mediambiental i de patrimoni històric i cultural.
Aquesta moció s'ha presentat a Artà, Pollença i Valldemossa, amb algunes variants, de forma coordinada entre Alternativa per Artà, Alternativa per Pollença i la Valldemossa que volem, i respon a la intenció de fer sentir la veu dels Ajuntaments respecte al destí que volem que tengui l'anomenat «Impost de Turisme Sostenible».
L'exposició de motius apel·la a la preocupació perquè no sigui un impost dedicat a millorar i potenciar el negoci turístic, com ho sembla per la importància que es dóna a eixos de reinversió turística i sigui un impost mediambiental. Sempre fan falta recursos per al desenvolupament dels plans de conservació d’espais naturals (parcs i reserves naturals, reserves marines i espais de la xarxa Natura 2000); per la conservació d’hàbitats naturals, paisatge agrari tradicional i elements patrimonials a finques privades, mitjançant acords de custòdia i ajudes als propietaris; per la recuperació ambiental (desurbanització) d'espais naturals afectats per urbanitzacions avortades; per a indemnitzacions (judicialment sentenciades) per la desclassificació d’antics sòls urbanitzables a espais naturals; per a la deconstrucció i recuperació ambiental de zones turístiques obsoletes, eliminant places d’allotjament i minvant així el consum de recursos naturals a nivell local i balear. I moltes de les actuacions que els Ajuntaments volen fer en matèria de conservació i recuperació d'espais naturals suposen inversions i renúncia a ingressos, en unes entitats locals ja de per si infrafinançades.
La moció s'ha aprovat amb els vots a favor d'Alternativa i també de l'equip de govern (Junts+UMP), que han introduït una esmena per fer referència al sector primari.
La dreta a l'oposició (PP, Tots, PI) hi ha votat en contra i ha apel·lat a la típica estratègia de la por, i defensant els interessos de la minoria i oblidant intencionadament que l'impost no l'ha de pagar l'hoteler, sinó el turista, i que si el turista ve, no és per l'hotel, sinó per l'entorn.
Veure Moció a favor d'una autèntica ecotaxa
Anarcoefemèrides
del 30 d'octubre
Esdeveniments
- Surt el Boletín de la
Escuela Moderna:
El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el
primer número de la publicació mensual anarquistaBoletín de la Escuela
Moderna. Enseñanza científica y racional.
Va ser el portaveu de l'Escola
Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.
Fou dirigida per
Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas
Maseras. Aquesta revista,
que tingué una àmplia difusió entre
les escoles racionalistes i els cercles
lliurepensadors i llibertaris de la Península i de
l'estranger, es publicà fins
a l'1 de juliol de 1909 amb només una única
interrupció d'un any (entre juny de
1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer
processament de
Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques,
aquest butlletí publicà 62
números i només deixà de publicar-se
amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i
l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de
les conferències
dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites
escolars, a les quals s'afegiren breus notícies
postil·lades, aquest butlletí
no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu
contingut recollia articles
d'opinió sobre temes educatius i didàctics,
encarregats per la redacció o
recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una
mena de
crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi
de les experiències
contemporànies --escoles de Decroly a
Brussel·les, orfenat «La Ruche» de
Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per
Paul Robin, etc.--,
convertint aquesta publicació en una síntesi de
les idees pedagògiques més
radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament
com l'Escola
Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la
superstició
religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri,
Joan
Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de
Buen, Maurice Dubois, J.-F.
Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga, Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances
Ferrer i Guàrdia,
Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert
Lagardelle, Odette Laguerre,
Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves
Michel, Alejandra
Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul
Robin, E. Vaillant, Georges
Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les«Publicaciones de la Escuela
Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i
fulletons diversos de
propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.
***
- Surt L'Entente Anarchiste:
El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira,
França) el primer
número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de
relations, d'informations, de
coordination et d'étude organisationnelle du mouvement
anarchiste. Aquesta
publicació de periodicitat irregular sorgí arran
de l'Assemblea Anarquista de
Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí
l'edició d'un butlletí. Fou creat
amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus
que es
qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a
reacció
contra el «sectarisme» que, segons ells,
manifestaven els responsables de la
Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis,
Maurice Joyeux, etc.).
En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin
(admistrador)
i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem
articles d'Émile
Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert
François, René
Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape,
Louis
Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André
Prudhommeaux, Fernand Robert
i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es
tiraren 200 exemplars i
de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953,
450.
***
- Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.
Naixements
- Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació«Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!,com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a«candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquestúltim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època deVolontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).
Cesare Agostinelli (1854-1933)
***
- Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés --també va fer servir el pseudònim llatí Catulus--, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual --en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)--; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) --altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)-- i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.
***
- Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart,Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).
Marcelo Salinas y López (1889-1976)
***
- Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre de 1891 neix a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a«La Maquinista Terrestre i Marítima»i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per«resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923--, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits«La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a«La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs Torrente va morir el 23 de gener de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya); va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.
***
-
Félix Guyard: El
30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París
(França) l'anarquista i
sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo
i Lapin. Sos pares
es deien Léon Guyard i Georgette Baron. El novembre de 1919
es casà amb
Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de
1921 la seva
incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per«insuficiència muscular»,
però
finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria
i
destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr
(Guer,
Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de
París de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR).
Després formà part del grup d'amics
anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier,
Robert Léger,
etc.) que s'autodenominaven «Les moules à
gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre
el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el
congrés de l'UACR
celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat
membre de la Comissió
Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de
1934 va ser
delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França,
França) en el «Congrés
d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que
reunificà, enfront del feixisme,
l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR,
sota el nom d'Unió
Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà
aquesta transformació
que, segons ell, portava a l'abandó del programa
revolucionari i comunista. Amb
altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles
Carpentier
i Robert Léger), fundà la Federació
Comunista Llibertària (FCL), que criticà la
concepció antifeixista del «frontisme»
de l'UA, que segons aquesta conduïa a la
renúncia de les posicions de classe. La FCL, que
tingué una existència efímera,
romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a
l'assemblea general
de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de
reintegrar-se en l'UA en el
proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol
de 1934, durant el
funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La
Patrie Humaine i alliberat després de controlar la
seva
identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del
Comitè
Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els
revolucionaris
amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va
ser contractar com a torner
mecànic als establiments«Sautter-Harlé» de París,
industria que fabricava part
del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya
Georgette
Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos
d'Aubervilliers. La parella
vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier
d'Aubervilliers. El setembre
de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el
domicili
dels quals calia vigilar. Fou candidat«abstencionista» per l'UA per a la III
Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França,
França) a les eleccions
legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més
importants, amb el
socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig
i juny de 1936.
L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al
Ministeri de
l'Interior que realitzés una investigació sobre
la seva persona, que donà lloc
a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet
B», on van ser fitxat els militants
antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte
bèl·lic. Entre
el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el
comitè de vaga d'un nou moviment
vaguístic contra els acomiadaments a«Sautter-Harlé» i signà el
pamflet que va
ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937
de la revista Commune. Els obrers a
la fàbrica
l'anomenaven Napoléon.
En aquestaèpoca era membre de la Comissió Executiva del
Sindicat de Metal·lúrgics de la
Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional
de Le Libertaire,
publicà el 4 de setembre
de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te
tendons la main». En
1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa
dels grups anarquistes de fàbriques»
(Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën
Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de
Montrouge, etc.), de la qual fou el seu
secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA,
considerant el caràcter
no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret
de votar en el congrés
d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector
obrerista
de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle
Sindicalista «Lluita de
Classe» (LDC), constituït el març de 1937
per anarquistes, trotsquistes,
pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al
Café de
l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives),
al IV Districte de París,
agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de
l'ensenyament, de la
metal·lúrgica, de la construcció i
dels tècnics. Entre els seus animadors hi
havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry,
Michel Collinet,
Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave
Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc.
També fou, amb Nicolas Lazarévitch i
Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan
d'expressió, Le Réveil
Syndicaliste
(gener-octubre de 1938). En 1939, després de la
declaració de guerra, va ser
internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont
(Llenguadoc, Occitània),
d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de
1941 va
ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de
Saint-Barthélémy de Barraux
(Roine-Alps, Arpitània) i després als«camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo
Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va
ser detingut de bell nou en
1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un
company de l'UA, li
va aconsellar que entrés a formar part dels«Restaurants Communautaires» i del
Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres«benèfics» petanistes on alguns
anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per
fugir de
la repressió i poder continuar amb la militància.
Després del desembarcament de
Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a
Aubervilliers
en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat
el mateix dia, amb la
matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu
(Compiègne, Picardia, França).
Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval
intervingué per
demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser
deportat al camp de
concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En
aquest camp, com a«deportat d'honor», tenia dret a romandre
aïllat en un dels dos blocs especials
de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals,
i
estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment
va ser
alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břeany (Bohemia Central,
actual
República Txeca), però realment va ser posat en
llibertat a mitjans d'agost de
1944, per raons desconegudes. En tornar a França,
treballà en un centre de
repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial,
deixà de militar,
encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació
Anarquista (FA). En
1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes
a controlar. Félix
Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de
França,
França).
***
- Georges Navel: El 30 d'octubre de 1904 neix a Maidières-les-Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'escriptor llibertari autodidacte Georges Navel. Era el tretzè infant d'una família obrera. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. En 1962 va ser un dels signants del«Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945,és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. Georges Navel va morir l'1 de novembre de 1993 a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània) on residia. El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson.
***
- Aurelio Chessa: El 30 d'octubre de 1913 neix a Putifigari (Tataresu, Sardenya) l'editor i propagandista anarquista Aurelio Chessa, també conegut comParatacca. Sos pares foren Antonio Chessa i Maria Angela Piras. L'1 de desembre de 1931 s'enrolà en la marina i, després de ser novament cridat nombroses vegades, fou llicenciat definitivament el 31 de juliol de 1945 --en aquell període la seva nau es trobava a Egipte, on ensenyà a fer el pa als egipcians. El 9 de novembre de 1939 fou condemnat a un any de reclusió per insubordinació i enviat a la presó de San Francesco de Gènova, hi restà entre el 24 d'octubre de 1939 al 27 de febrer de 1940. En 1945 va començar a recollir diversos materials documentals sobre el moviment anarquista que sumà als que havia rebut d'un oncle seu, l'anarquista refugiat a França Francesco Piras, que va ser qui l'introduí en el moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial esdevindrà funcionari dels ferrocarrils italians. Fou administrador i col·laborador durant molts anys de la revista Volontà, fundada en 1946 per Giovanna Berneri, vídua de Camillo Berneri. En 1947 creà, amb Giuseppe Strinna, Franco Leggio, Bigallo, Borghesani i altres, el grup«Gènova Centre» de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Partidari de la tendència«antiorganitzativa», participà en el Congrés de Canosa de 1948. Entre l'1 i el 2 de maig de 1954 presidí a Liorna la Conferència Nacional de la FAI, però hi anà a «títol personal» i sense representar cap grup. El 26 de maig de 1958 fou jutjat a Gènova per apologia de la desobediència civil i per campanya abstencionista i condemnat a sis mesos de presó. El 23 de desembre de 1958, però, el Tribunal d'Apel·lació de Gènova el multà només per«instigació». Aquell any va escriure, sota el pseudònim Paratacca, articles sobre el vot i la democràcia en el periòdic La Sveglia Repubblicana de Carrara. El 8 de juliol de 1960 participà activament en les vagues a Gènova i per aquest fet fou «amonestat» per l'administració ferroviària. Després de la mort de Giovanna Berneri, el 14 de març de 1962, fundà, amb els arxius familiars cedit per sa filla Giliana Berneri, el centre de documentació«Archivio Famiglia Berneri», que tindrà com a missió divulgar el pensament d'aquest intel·lectual anarquista i del seu llegat. L'arxiu es va anar enriquint (intercanvis, donacions, compres, etc.) i canvià diverses vegades de lloc (Pistoia, Iglesias, Gènova, Pistoia, Canosa, Cècina i, després de la seva mort, Reggio Emilia per sa filla Fiamma). En aquests anys mantingué una estreta relació amb els anarquistes italians residents a Amèrica, especialment amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i a Austràlia. Entre 1964 i 1967 va escriure diversos articles sobre el procés a Ugo Mazzucchelli. El 19 de desembre de 1965 fou un dels creadors a Pisa, amb Michele Damiani, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la FAI oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, i del seu periòdic L'Internazionale (1966). Col·laborà estretament en aquests anys amb les editorials RL i Collana Vallera. El 4 d'abril de 1966 es jubilà, després de 22 anys de feina, dels ferrocarrils, deixant Gènova i instal·lant-se a Pistoia. El 18 de maig de 1976 a Iglesias, on s'havia traslladat provisionalment, l'Arxiu fou escorcollat per la policia. Edità en dos volums l'Epistolario inedito di Camillo Berneri. En 1982 organitzà l'«Exposició de cartells sobre la Revolució espanyola (1936-1939)» i en aquest mateix any publicà el catàleg del centre «Archivio Famiglia Berneri», establert per Sara Pollastri i Alessandra Giovannini, sota el títol Documenti e periodici dell'Archivio Famiglia Berneri. L'hemeroteca d'aquest arxiu conserva unes 2.000 capçaleres de publicacions periòdiques i la seva biblioteca uns 12.000 volums en diverses llengües, especialment sobre història del moviment obrer, la Revolució espanyola i els exiliats antifeixistes italians. A més de les obres de Camillo Berneri (Guerra di classe in Spagna,Il peccato originale, Mussolini grande attore,Mussolini normalizzatore e ildelirio razzista, Gli eroi guerreschi come grandi criminali, etc.), l'arxiu ha editat la biografia Camillo Berneri: un anarchico italiano (1897-1937), de Francisco Madrid Santos, l'obra d'Alberto Ciampi Anarchici e futuristi: quali rapporti? i estudis sobre Sante Pollastro, Leda Rafanelli, Clemente Duval i altres. Aurelio Chessa va morir el 26 d'octubre de 1996 a Rapallo (Ligúria, Itàlia). En 1998 l'arxiu prengué el nom d'«Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa». En 2007 es publicà, a càrrec de sa filla Fiamma, Aurelio Chessa. Il viandante dell'utopia --a més d'altres obres, com ara Storie di anarchici eanarchia, Un attimo di verità,Camillo Berneri singolare/plurale i Leda Rafanelli tra letteratura e anarchia.
Defuncions
- Manuel Bugallo Lois: El 30 d'octubre de 1937 és assassinat al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló«Galícia». Apressat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 30 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.
***
-
Luigi Granotti: El
30 d'octubre de 1949 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista
Luigi
Granotti, conegut com Il Biondino
(El
Ros), però també com Granson,Luigi Granolli, Luigi
Gianotti i Maurico
Magliola. Havia nascut el 15 de novembre de 1867 a Sagliano
Micca (Piemont,
Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa
Bussetti. Va anar a
escola fins el tercer grau d'escola elemental i després
treballar de
barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per
aquesta
com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer
el servei militar en el 76
Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i
després a Messina, sense
manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890,
retornà a la seva
localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i
s'establí a Paterson
(Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i
freqüentà els cercles
llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup«Diritto
all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va
ser el seu tresorer, i fou
l'administrador de periòdic La
Questione
Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa
mare cap a Itàlia,
oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs
posteriors, viatjà a
diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de
preparar, en
connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat
del rei Humbert I
d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es
perpetrà el 29 de juliol de 1900,
retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el
suport del seu cosí Giacomo
Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París
(França), on gràcies al passaport
de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne
Unit. Des d'aquell
moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que
la seva intenció
era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per
Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per
l'Audiència
de Milà (Llombardia, Itàlia) en
rebel·lia a cadena perpètua com a
còmplice de
Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes
d'això, el 21 de
desembre de 1901, el periòdic anarquista La
Questione Sociale de Paterson informà que el
perseguit es trobava lliure i
en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern
italià,
el buscà sense èxit arreu dels Estats Units.
Durant els anys posteriors, la
policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la
recerca de
gratificacions econòmiques, de la seva presència
a diferents indrets del món
(Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São
Paulo, Chicago, Nova York, Saint
Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal,
Suïssa, Austràlia,
Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918
la Prefectura de Novara
(Piemont, Itàlia) assenyalà que el més
probable és que s'amagués als Estats
Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont,
Itàlia)
el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del
Nord». Luigi Granotti va
morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la
notícia va ser publicada
pel periòdic anarquista L'Adunata
dei
Refrattari del 3 de desembre de 1949.
***
- Manuel Marcobal: El 30 d'octubre de 1953 mor a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Manuel Marcobal San Adrián. Havia nascut l'1 de setembre de 1903 a Saragossa (Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1932 i el gener de 1934 va ser detingut acusat d'actuar com a recaptador d'arbitris municipals per a la instal·lació d'aparells industrials i motors. Durant la guerra civil lluità contra els feixistes i amb el triomf franquista s'exilià a França. Des del 15 de gener de 1943 combaté l'exèrcit alemany a la zona de Savoia enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). L'abril de 1944 va ser detingut i deportat des de Compiègne (Picardia, França) al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on arribà el 8 d'abril sota la matrícula 62.756. Posteriorment va ser traslladat als camps de l'Alta Àustria de Melk i d'Ebensee, on en ambdós establí relacions de solidaritat entre els francesos i els espanyols, contribuint a la salvació de nombrosos deportats. El 6 de maig de 1945 va ser alliberat del camp d'Ebensee, però amb la salut molt deteriorada. Durant la postguerra s'instal·là a Aix-les-Bains i milità en la seva Federació Local de la CNT i en associacions d'antics resistents i deportats de Savoia. Manuel Marcobal va morir el 30 d'octubre de 1953 a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània) i al seu enterrament assistiren a més de llibertaris, membres de distintes associacions d'antics resistents i deportats de Savoia.
---
El día 8 de octubre de 2015, el pleno del Consell Insular de Mallorca acordó: "Aprobar la delimitación del Bien de Interés Cultural, con la categoría de monumento, del yacimiento de sa Galera del término municipal de Palma, la descripción y la delimitación del cual figuran en el informe técnico emitido en fecha 3 de noviembre de 2014" (BOIB núm. 157 de 29 de octubre de 2015).
Baixeu el post Freedom for Catalonia, soon.
© Miguel Veny Torres
Palma, 1 de noviembre de 2015
Anarcoefemèrides de l'1 de novembre
Esdeveniments
- Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre
de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer
número del periòdic Le
Réveil des Mineurs. Nous réclamons le
droit à l'aisance. A partir del gener de 1892
portà el subtítol «Organe des
travailleurs de langue française de
l'Amérique» i més tard«Organe des
travailleurs de langue française desÉtats-Unis». A la capçalera figuraven
dos
epígrafs: «A cadascú segons les seves
forces, a cadascú segons les seves
necessitats» i «Benestar i Llibertat per
tothom». En el primer número declarà:«Som anarquistes perquè no reconeguem a
ningú el dret natural de comandar-nos.»
El responsable de la publicació i principal redactor fou
Louis Goaziou. La
major part dels articles anaven sense signar, però van
col·laborar Julien
Bernarding, Jean Brault --distribuïdor del periòdic
a Spring Valley--, Eugène
Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny
i el
desembre de 1892 deixà de publicar-se, però
reaparegué a partir del gener de
1893. L'últim número conegut, el 37,és el de setembre de 1893. Va ser
continuat per L'Ami des Ouvriers
(1894-1896).
***
- Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago.
***
- Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899.
***
- Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de
1902 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del bimensual Le Flambeau. Organe de
combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan
de combat revolucionari), especial
sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor
responsable i hi
col·laborà Georges Rens (Max Borgueil).
L'estampació es va fer amb una
impremta de mà. Portava com a epígraf el text de
La Fontaine «El nostre
enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el
primer número podia llegir-se:«Le Flambeau no és un
periòdic teòric, ni un full
escandalós, és unòrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits,
l'expressió d'un
sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició
de l'article «Germinal, les
anarchistes et la grève
général» en el segon número
(8-15 de desembre de 1902),
que serà l'últim, reproducció d'un
pamflet del qual es van editar cinc mil
exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat
per l'Audiència de
Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de
presó i
a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag
fugí a Londres
(Anglaterra).
***
- Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904).
***
- Surt L'Allarme: L'1 de novembre de
1915 surt
a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del
periòdic bilingüe (italià i
anglès) anarquista L'Allarme.
Contro ogni
forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma.
Contra tota forma
d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto
Postiglione (Hobo). En 1916 es
traslladà a Somverville
(Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es
distribuïa gratuïtament i tirà
entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que
patí, es publicà
fins l'1 d'abril de 1917.
***
- Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925.
***
- Surt Semáforo: L'1 de novembre de
1936 surt a
València (País Valencià) el primer
número de la revista quinzenal Semáforo.
Revista del Comitè Ejecutivo de
Espectáculos Públicos de Valencia y provincia
UGT-CNT. Aquesta publicació,
editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics
de València i província de la
Unió General de Treballadors (UGT) i de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), tenia com a missió la promoció i la
divulgació dels espectacles, entre
ells el teatre, el cinema, la música i l'art.
Tractà diferents aspectes del
teatre (socialització del teatre, teatre experimental,
teatre revolucionari,
teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista
(l'expressió
corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els
actors, els
dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus
principals
animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la
publicació, i Juan Pérez del
Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio
Noja Ruiz,
entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim
el 15 de novembre de 1937.
***
- La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.
***
- Surt Anarquía: L'1 de novembre de
1937 surt a
Alacant (Alacantí, País Valencià) el
primer número, i únic conegut, del
butlletí
mensual Anarquía. Juventudes
Libertarias
Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació
de caire cultural era
l'òrgan d'expressió de les Joventuts
Llibertàries de la barriada alacantina de
les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries
(FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira,
José Muñoz
Congost i Manuel García, i el dibuix és de V.
Mair. L'únic exemplar que es
conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil
Española de
Salamanca.
***
- Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo, etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.
Naixements
- Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d’Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste,Le Libertaire,Le Temps nouveaux, Les Petits Bonshommes,Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques,àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L’éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d’histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L’illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 a Asnières (Illa de França, França). Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus.
***
- Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda falsa»,«per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.
***
- Lorenzo Viani: L'1
de novembre de 1882 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el
pintor, gravador i
escriptor anarquista Lorenzo Viani. Sos pares es deien Rinaldo Viani i
Emilia
Ricci. Passà la seva infància a la Villa Reale de
Viareggio, ja que son pare treballava
al servei de Carles de Borbó. Només va estudiar
fins al tercer grau de
primària, donat la seva incapacitat de suportar la
disciplina escolar. Quan son
pare va ser acomiadat, la família Viani conegué
la misèria. En 1893 entrà a
treballar com a aprenent en la barberia de Fortunato Primo Puccini, on
conegué
personatges importants, com ara Leonida Bissolati, Andrea Costa,
Menotti
Garibaldi, Giacomo Puccini, Gabriele D'Annunzio. També va
conèixer el pintor
Plinio Nomellini, que exercí una gran influència
sobre la seva formació
artística. Començà a dibuixar i un
retrat que va fer al music Giovanni Pacini
fou molt popular. Quan tenia 12 anys va sentir a la plaça
del seu poble la
història de de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, contada
per un «poeta
errant», probablement Pilade Salvestrini, una
experiència tant forta que a
partir d'aquell moment es declarà llibertari.
Entrà en contacte amb els cercles
anarquistes del seu poble, importants aleshores, i amb llibertaris
més amb més
edat, com ara el professor Giuseppe Di Ciolo, escultor de talent que
fundà una
escola d'arts i oficis i l'associació «In arte
libertà»; el violinista i barber
Narciso Fontanini, amb qui entrà com aprenent; o Guglielmo
Morandi, que havia
lluitat amb Amilcare Cipriani per la llibertat de Grècia.
Aquest grup
anarquista organitzà una manifestació per al
Primer de Maig de 1893 a Viareggio
i cridà Pietro Gori perquè fes una
conferència sobre la qüestió social que
tingué un gran ressò. Pietro Gori
retornà a començaments de març de 1898
en un
acte per rememorar Felice Cavalloti quan el seu fèretre
passà pel poble; en
aquest acte intervingué Lorenzo Viani recordant l'anterior
visita de Gori. En
aquells anys altres destacats anarquistes passaren per Viareggio en
missió
propagandística, com ara Ulisse Barbieri, Giovanni Gavilli o
Salvestrini. També
tingué relació amb Vico Fiaschi i Luigi
Salvatori. El seu domicili i «Il Casone»,
un edifici semiabandonat al carrer Pinciana on vivien vagabunds i
persones fora
de la llei, esdevingueren els llocs de reunió dels joves
anarquistes del poble.
Entre 1900 i 1903, per consell del seu amic i pintor Plinio Nomellini,
estudià
a l'Acadèmia de Belles Arts de Lucca (Toscana,
Itàlia), on conegué Moses Levy i
Spartaco Carlini. Cap el 1900, a «Il Casone», es
constituí el grup socialistaanarquista«Delenda Carthago» –«Delenda est Carthago,és una frase atribuïda a Cató el Vell
sinònim de «guerra total»–, on
a més
d'ell participaren Egisto Ghilarducci, Ovidio Canova i Manlio Baccelli,
entre
d'altres. La primera aparició pública d'aquest
grup tingué lloc en la cerimònia
de commemoració de Giuseppe Verdi; la policia,
desconcertada, demanà que els
joves s'identifiquessin i va ser detingut juntament amb Ovidio Canova.
El juny
de 1901 membres del grup «Delenda Carthago»
(Lorenzo i Mariano Viani, Ovidio
Canova, Manlio Baccelli, etc.) signaren un manifest publicat en el
periòdic
anarquista L'Agitazione en
solidaritat amb Errico Malatesta i altres companys, processats a Ancona
(Marques, Itàlia). Per iniciativa dels joves de«Delenda Carthago», el setembre
de 1903 es realitzà una manifestació en honor de
Percy Bysshe Shelley, que
causà un gran escàndol, i s'imprimí un
número únic d'un periòdic amb un
retrat
dibuixat per Viani. En aquest acte intervingué l'anarquista
pisà Gino Del
Guasta i a partir d'aquell moment mantingué una estreta
relació amb el grup
anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1904 va ser
admès a l'Escola Lliure de
Nu, contigua a l'Acadèmia de Belles Arts de
Florència (Toscana, Itàlia), on
seguí els cursos d'Arturo Calosci i de Giovanni Fattori,
però sempre demostrant
la seva indisciplina acadèmica. En aquesta època
col·laborà amb il·lustracions
en les revistes Precursor. Rivista
quindicinale anarchica i Repubblica
d'Apua i es relacionà molt amb el pintor Plinio
Nomellini i el poeta
Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, ambdós anarquistes i que
vivien en poblacions
properes. A Torre del Lago (Toscana, Itàlia),
entrà a formar part de la«Compagnia della Bohème» (Societat de la
Bohèmia), on freqüentà Giacomo
Puccini, qui tractava amb ironia els seus dibuixos, i Plinio Nomellini.
Amb
Ceccardo Roccatagliata Ceccardi col·laborà en el
diari maçó i anticlerical Il
Popolo, fundat a Florència per Luigi
Campolonghi, i que reté un homenatge el febrer de 1907 a
Giordano Bruno. En
aquesta època conegué l'escriptor anarquista
Enrico Pea i el literat Pietro
Ferrari. Quan el grup «Delenda Carthago»
deixà d'existir és creà el grup
anarquista «Né Dio né
patrone» (Ni Déu ni amo). Exposà alguns
dibuixos en la
VII Biennal de Venècia (Vèneto,
Itàlia) i participà en l'Exposició
Nacional
d'Art Humorístic de Messina (Sicília), on
rebé la seva primera medalla. El
novembre de 1907, amb Luigi Campolonghi, edità a
Gènova (Ligúria, Itàlia) la
revista La Fionda, on
denuncià
mitjançant dibuixos el militarisme i el clericalisme. A
començament de 1908
col·laborà en la publicació genovesa La
Pace, d'Ezio Bartalini. També a Gènova
preparà les il·lustracions de llibre
de Fransuà Muratorio I ribelli.
Aquest
any de 1908 fou molt important per a ell, ja que, a més
d'anar per primera vegada
a París (França), participà activament
en les mobilitzacions de suport de la
gran vaga pagesa parmesana, que jugarà un paper molt
important en la
seva novel·la Ritorno alla patria.
A París pogué visitar una retrospectiva de Van
Gogh, visqué a «La Ruche» i es
relacionà amb molts artistes, fins i tot
Picasso. De bell nou a Viareggio, després de la seva estada
parisenca,
reprengué la seva militància en el moviment
llibertari local i promogué
manifestacions de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia
i contra la visita
del tsar. Juntament amb el republicà Pietro Nenni,
parlà en l'acte celebrat el
25 d'octubre de 1909 al Politeama de Viareggio per protestar contra
l'autòcrata
rus, reunió que va ser interrompuda pel delegat de la
seguretat pública. Dies
després es va convocar un nou acte per protestar contra
aquesta mesura on, a
més dels dos citats, intervingueren l'anarquista Domenico
Zavattero i el
socialista revolucionari Luigi Salvatori. Entre desembre de 1911 i
meitat de
gener de 1912 s'estigué a París, on
conegué destacats anarquistes, com ara Luigi
Campolonghi, Amilcare Cipriani, Alceste De Ambris –qui
exercí una forta i
especial influència en la seva personalitat–, Jean
Grave i Octave Mirbeau,
entre d'altres. La resposta popular contra la guerra imperialista de
Líbia i la
creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), donà un nou
impuls al moviment anarquista i ell prengué part en
l'agitació amb les seves
il·lustracions. El febrer de 1912
col·laborà amb dibuixos en l'àlbum
d'Alceste
De Ambris Alla gloria della guerra!,
que va ser imprès a la Cambra del Treball de Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i
tingué una gran difusió en els ambients
subversius. Per aquesta obra va ser
detingut i empresonat, i només va poder aconseguir la
llibertat gràcies al
suport de Luigi Salvatori i altres amics, però va ser
processat per «injúries a
l'Exèrcit i les institucions», augmentant
així la seva popularitat entre el
moviment antibel·licista. A partir d'aquest moment, les
seves obres seran
habituals en la premsa obrera (Bandiera
del Popolo, Il Cavatore, L'Internazionale, Lavoratore,Versalia,
etc.). El maig de 1912 un informe policíac deia d'ell:«Forma part del grup
anarquista d'aquesta ciutat i és un dels caps més
influents. És íntim dels seus
correligionaris Pietro Fabiani i Ovidio Canova, individus violents i
perillosos.».
La seva popularitat és tal que va ser nomenat president del
gran míting contra
la guerra que se celebrà al Politeama de Pisa.
Col·laborà amb Ovidio Canova en
el ressorgiment de la Cambra del Treball local que encaminaren cap a
l'acció
directa en estreta conjunció amb la Cambra del Treball de
Carrara (Toscana,
Itàlia) dirigida per Alberto Meschi. En aquestaèpoca conegué Giovanni Papini,
Giuseppe Ungaretti, Giosuè Borsi i Ottone Rosai. Per
deixà clar el seu
compromís, traslladà el seu taller d'artista a
una de les estances de la Cambra
del Treball de Viareggio. En aquesta època
participà activament, amb Alberto
Meschi, Savatori Bachini i Virgilio Salvatore Mazzoni, en el fort
moviment
vaguístic que es donà aleshores.
Presentà, en nom dels grups anarquistes de La
Versilia (Toscana, Itàlia), Errico Malatesta que
parlà a Viareggio i a
Pietrasanta sobre el tema de l'organització anarquista. El
febrer de 1915 va
fer costat Cesare Battisti en un tumultuós míting
al Politeama de Viareggio,
exposà xilografies en la III Secessió de Roma i
entre octubre i novembre
d'aquell any mostrà, gràcies al suport de Franco
Ciarlantini, 624 obres al
Palazzo delle Aste de Milà. En 1916 va ser cridat a files i,
després de
participar en diversos fronts bèl·lics, en 1919
va ser llicenciat; durant
aquests tres anys, sempre que pogué, no aturà de
dibuixar i de pintar. El 2 de
març de 1919 es casà amb Giulia Giorgetti i
s'instal·là a Montecatini (Toscana,
Itàlia), on ella treballava de mestra d'escola. Durant la
postguerra, després
de fluctuar entre posicions extremes, s'acostà als
socialistes i entrà en
l'òrbita de Gabriele D'Annunzio, que es presentava com a la
solució de la crisi
italiana. L'agost de 1922 s'encarregà de l'edició
d'un únic número (P. B.
Shelley) dedicat al centenari de
la mort a Viareggio de Percy Bysshe Shelley; en aquesta
publicació
col·laboraren Alceste De Ambris i Gabriele D'Annunzio. Arran
de la «Marxa sobre
Roma» (octubre de 1922), per influències de Franco
Ciarlantini, socialista
revolucionari que es passà al feixisme i que s'encarregava
de «reclutar»
artistes i intel·lectuals per a la seva nova fe,
s'acostà als cercles culturals
feixistes, on es podia publicar sense dificultats. En 1925
sortí el seu llibre Parigi,
on testimonià la seva estada
parisenca i en 1926 donà classes a Renato Santini. En els
primers mesos de 1927
inicià la seva col·laboració regular
amb el diari Il Corriere della Sera,
dirigí la revista Riviera
Versiliese i publicà I
vàgeri. El 27 de maig de 1927 inaugurà
a Viareggio el Monument als Caiguts
per la Pàtria «I Galeottus», realitzat
conjuntament amb Domenico Rambelli. En
aquest mateix any publicà en el diari Il
Popolo Toscano, una mena de reconstrucció de la
seva trajectòria
revolucionària que plenament encaixava amb el feixisme. No
obstant això, els
feixistes locals no van veure amb bons ulls aquesta«conversió», ja que sempre
s'havia comportat irreverentment amb la classe notable del poble. En
1928
publicà Angiò uomo
d'acqua i Roccatagliata,
exposà 11 obres en la XVI
Biennal de Venècia i una important selecció de la
seva producció al Palazzo
Paolina di Viareggio. En aquesta època començaren
els seus atacs d'asma i hagué
de freqüentar diferents centres de salut. En 1930
publicà la seva novel·la
autobiogràfica Ritorno alla patria,
que fou premiada, ex aequo amb
Anselmo Bucci, amb el Premi Viareggio; també
publicà Il figlio del pastore.
En aquest 1930 participà en la XVII Biennal
de Venècia i en una exposició al Palazzo Paolina
de Viareggio que va ser
inaugurada amb un discurs de Filippo Tommaso Marinetti. En 1931
exposà Il volto santo en
la I Quadriennal de
Roma, on el mateix Benito Mussolini mostrà un gran
interès per l'obra i per
l'autor. L'agost de 1931 exposà les seves obres a
l'Stablimento Nettuno de
Viareggio. En 1932 publicà Il«Bava»,
obra inspirada en les gestes del navegant Raffaello Martinelli, i
exposà en la
XVIII Biennal de Venècia, i també a Liorna i a
Viareggio. La revenja dels
notables del seu poble vingué a finals de 1932 quan el van
acusar d'haver
orquestrat una campanya de desprestigi contra l'alcalde Salviati i es
va veure
obligat, fugint d'una anunciada agressió, a la casa de
repòs de Nozzano
(Toscana, Itàlia) amb l'excusa dels continus atacs d'asma
que li turmentaven; a
Nozzano va romandre mesos dedicat a retratar els infeliços
reclosos en un
manicomi veí. Aquestes obres de l'anomenat «Cicle
de Nozzano», que expressen
desesperació i dolor, van ser exposades l'estiu de 1933 a
Viareggio. En 1934,
en un últim acte de rebel·lia anarquista,
rebutjà el gran honor de pertànyer a
l'Acadèmia d'Itàlia. Lorenzo Viani va morir, d'un
violent atac d'asma que li va
afectar el cor, el 2 de novembre de 1936 a Òstia (Roma,
Laci, Itàlia), on
realitzava una sèrie de murals per al Col·legi«IV Novembre» d'Òstia que havien
de ser inaugurats l'endemà per Benito Mussolini. Quatre anys
més tard, amb motiu
de recaptar bronze per a la empresa bèl·lica, els
feixistes intentaren destruir
el «Monument als Caiguts», ja que veien en ell la
exaltació «d'un subversiu
posés per la idea d'un comunisme incendiari»,
però la demolició va ser impedida
per «disposicions superiors» que arribaren en
l'últim moment des de Roma.
***
- Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la«Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a Aubanha (Provença, Occitània).
***
- Abe Bluestein:L'1 de novembre de
1909 neix a
Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant
anarquista Abraham Bluestein, més
conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una
família d'immigrants anarquistes
russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien
hagut de
fugir perquè la policia havia descobert propaganda
llibertaria al seu domicili
i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar.
Instal·lats a Filadèlfia, van
afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union
(Unió
Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard
s'instal·laren a la
colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a
prop de New Brunswick, i
participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual
assistí Abe fins
a la secundària. Més tard sa família
s'establí a Nova York i Abe es graduà al
City College. En aquesta època participà en les
activitats del Centre
Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup
anarquista dels anys
trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno
Americano, entre d'altres. També conegué Emma
Goldman i la seva futura companya,
Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En
aquests anys
edità les revistes anarquistes Vanguard
i The Challeger, i
participà en infinitat de fòrums i reunions
llibertàries. Quan esclatà la
Revolució espanyola formà part de diversos grups
de suport i l'abril de 1937,
amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la
Canadian Broadcasting
Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de
l'oficina
d'informació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) realitzà programes
de ràdio per als combatents catalans i elaborà
butlletins setmanals i diverses
publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als
companys de parla
anglesa. Selma Cohen participà en les activitats
artístiques de la revolució.
Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en
jiddisch Freie Arbeiter
Stimmereferents a
la
Revolució llibertària. Un anys més
tard la parella retornà als Estats Units i
Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les
col·lectivitats aragoneses (With
the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas),
entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial
mantingué una actitud
pacifista, però el dur debat que es desencadenà
en el moviment anarquista sobre
la participació o no en la guerra el
desmoralitzà. En acabar la contesa
bèl·lica va fer de reporter per al Jewish
Daily Forwardi per a
l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb
Murray Bookchin i Sam
Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain
i col·laborà amb el
Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En
1980
participà en el documental Free voice of labor.
The jewish anarchists,
de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a
l'anglès el llibre de Juan
Gómez Casas sobre la Federació Anarquista
Ibèrica (Anarchist organization.
The history of the FAI) i edità el llibre
commemoratiu Fighters for
anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983).És autor del pamflet Forgotten
men, what now? New Deal «Security»,
reeditat en 2006. Al llarg de la seva
vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i
els
serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center,
com a
director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de
la Co-Op
City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa
d'habitatges socials
del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de
1997 en un llar
d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou
dipositat a
Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).
***
- Juan Giménez Arenas: L'1 de novembre de 1913 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas --també conegut com El Quijote de Banat, per la seva afició a col·leccionar quixots. Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sos germans Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa família a Barcelona, on aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos oficis fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria, venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter i treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó durant un any. Participà activament a Barcelona en la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquestaèpoca organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans. S'incorporà en les milícies anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la militarització de les milícies, tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig del 37» lluità contra els antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà empresonat. Després s'allistà en un batalló antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca. Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual no va voler acceptar càrrecs, encara que formà part de la Comissió Llibertària en representació de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè Nacional cenetista i constituí la Federació Local de CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres companys del grup «Nervio», l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on participà en el grup «Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas, Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la Península. En 1979 s'instal·là a Banat i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en mítings i altres actes celebrats a la Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà les seves memòries De La Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía. Juan Giménez Arenas va morir el 3 de gener de 1998 a Banat (Tarascon d'Arieja, País de Foix, Occitània)
***
- Valero Chiné Bagué: L'1 de novembre de 1918 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Valero Chiné Bagué. En 1933 va començar a assistir a les classes nocturnes de l'Ateneu Llibertari «Sociedad Cultural Aurora», filial de la CNT de Fraga, dirigides pel mestre racionalista José Alberola Navarro. Després militarà en l'Ateneu Llibertari i en la CNT i col·laborarà en la creació i organització de les Joventuts Llibertàries. Quan esclata la Guerra Civil, s'allista en la Columna Durruti, participant en diverses zones del front d'Aragó i formarà part d'una de les centúries de la Columna que es desplaçarà a Madrid per defensar la capital. Va ser protagonista de durs combats contra les tropes franquistes a la zona de l'Hospital Clínic i a la zona universitària madrilenya, on va rebre directament la notícia de la mort de Buenaventura Durruti. Va abandonar la Columna Durruti quan la militarització, mostrant així la seva disconformitat. De tornada a Fraga, participa en el procés col·lectivista i es nomenat delegat de la Cooperativa de Consum de la Col·lectivitat, responsabilitat que exercirà fins a la seva tornada al front. Serà testimoni de l'encalçament protagonitzat per la 27 Divisió (antiga «Columna Carlos Marx») contra els col·lectivistes. Cridat a files i davant la possibilitat de caure en una unitat militar comunista, decideix allistar-se voluntàriament en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió (antiga «Columna Roja y Negra»), que tenia les oficines del seu Estat Major a Albalate de Cinca, a prop de Fraga. El final de la guerra el sorprendrà a Madrid i acabarà al port d'Alacant esperant un vaixell internacional que el porti a l'exili, però va acabar presoner. Va ser empresonat a diversos camps i presons (Albatera, Porta Coeli, Miranda de Ebro, Renteria) i després d'uns anys tornarà a Fraga, on serà condemnat a set mesos de treballs forçats per«desafecte al Movimiento Nacional»; traslladat a Saragossa i portat al camp d'aviació de Las Bardenas. A finals de 1940 va ser alliberat i va treballar a les mines de carbó com a mesura provisional per eludir el servei militar; però exercirà l'ofici durant 26 anys, a la conca minera de la Granja d'Escarp i Mequinensa. El 3 de maig de 1946 serà detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres minaires, per la seva participació en la reorganització de la CNT clandestina. En total, un grup de 250 cenetistes de la zona (Lleida, Mequinensa, Fraga, Torrent de Cinca...) seran processats i empresonats. Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la guerra– amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida, a més d'11 anys de llibertat condicional i vigilada. Va continuar militant en la CNT clandestina i en 1977 va ser un dels que signaren la sol·licitud de legalització de la CNT de Fraga. En els anys 90 va col·laborar en la formació de l'associació «Centro de Estudios Libertarios José Alberola» de Fraga i va participar en diversos documentals (Ni peones, ni patrones; Vivir la utopía, etc.). El desembre de 1997 va editar les seves Memorias, que encara que la seva llengua era el català, va escriure en castellà, perquè era l'única que sabia posar per escrit. Valero Chiné Bagué va morir el 12 de juliol de 2007 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent).
Valero Chiné Bagué (1918-2007)
---
D´on sortia aquella afamegada gernació d´aspirants a sous i cadiretes? No els havíem vist mai per part ni banda! Eren fantasmes provinents d´un món inconegut
Palma (Mallorca), 1976-77 Crònica sentimental de la transició
D´on sortia aquella afamegada gernació d´aspirants a sous i cadiretes? No els havíem vist mai per part ni banda! Eren fantasmes provinents d´un món inconegut. A Palma, ens coneixíem com si tots fóssim de la mateixa família. La dictadura havia obert un poc el seu brutal poder permetent el funcionament del CineClub Universitari, de l´Obra Cultural i concedint a comptagotes el permís per a algun recital de la Nova Cançó. Ja sabíem quants i qui érem. On eren aleshores, en els moments més obscurs dels seixanta, els membres de tantes taules rodones, grups d´opinió, plataformes periodístiques, esotèrics partits provinents de més enllà de les galàxies conegudes? Quins eren els motius que obligaven alguns sectors del poder a canviar de camisa, a preparar un canvi que pogués preservar els avantatges dels posseïdors? La por produïda per la voladura de l´almirall Carrero Blanco, saber que no hi havia recanvi a la seva dominació i que era imprescindible fer alguna cosa per aturar l´onada popular? El pànic de tants sectors que havien gaudit dels privilegis obtinguts per la victòria del trenta-nou en constatar la força de l´envestida popular? La vaga general de Vitòria, la democràcia directa i el poder de les assemblees ampliant-se arreu de l´Estat... On eren els partits i sindicats per provar de controlar tot aquella allau de fúria desfermada, d´ànsies de justícia i llibertat?
Talment viure en un univers kafkià! Com si fóssim ombrívols habitants de la novel·la El Castell. El mateix absurd magistralment retratat a la pel·lícula d´Orson Welles protagonitzada pel director del film i per Anthony Perkins i Romy Schneider. Què podíem fer per provar de rompre el mur de silenci que ens envoltava? Ens sublevava que el protagonisme fos per als qui mai no havíem vist a lhora de la lluita. Tants advocats i curiosos opositors que, com voltors afamegats, es llançaven a la desesperada a omplir les pàgines dels diaris.
D´on sortia aquella afamegada gernació d´aspirants a sous i cadiretes! No els havíem vist mai per part ni banda! Eren fantasmes provinents d´un món inconegut. A Palma, ens coneixíem com si tots fóssim de la mateixa família. La dictadura havia obert un poc el seu brutal poder permetent el funcionament del CineClub Universitari, de l´Obra Cultural i concedint a comptagotes el permís per a algun recital de la Nova Cançó. Ja sabíem quants i qui érem. On eren aleshores, en els moments més obscurs dels seixanta, els membres de tantes taules rodones, grups d´opinió, plataformes periodístiques, esotèrics partits provinents de més enllà de les galàxies conegudes? Quins eren els motius que obligaven alguns sectors del poder a canviar de camisa, a preparar un canvi que pogués preservar els avantatges dels posseïdors? La por produïda per la voladura de l´almirall Carrero Blanco, saber que no hi havia recanvi a la seva dominació i que era imprescindible fer alguna cosa per aturar l´onada popular? El pànic de tants sectors que havien gaudit dels privilegis obtinguts per la victòria del trenta-nou en constatar la força de l´envestida popular? La vaga general de Vitòria, la democràcia directa i el poder de les assemblees ampliant-se arreu de l´Estat... On eren els partits i sindicats per provar de controlar tot aquella allau de fúria desfermada, d´ànsies de justícia i llibertat?
El governador civil havia donat instruccions a la policia política per a permetre, dins dun cert ordre, els mítings del PCE i dels seguidors de Felipe González alhora que augmentava la repressió contra els comunistes que no participàvem a les diverses juntes democràtiques tolerades pels autèntics artífexs de la reforma.
A qui anava millor lexistència daquests muntatges era als seguidors de Carrillo. Munió de fantasmals grupuscles caiguts dels núvols, sortits de les clavegueres dels despatxos professionals sapuntaven desesperadament a les rodes de premsa convocades pels successius invents del PCE. Primer foren els muntatges organitzats a París i Roma, amb suport d´Enrico Berlinguer i Georges Marchais. Després, amb els permisos corresponents, a Madrid, Barcelona i les altres capitals provincials. Un curiós univers que ens sorprenia i ens deixava bocabadats. Com si fos un film de terror. Reformadors de tota mena, els més diversos partits democratacristians, carlins de nou encuny partidaris de l´autogestió obrera i d´un socialisme algerià, titista o israelià, desenes d´organitzacions socialistes barallant-se per ser reconegudes per la socialdemocràcia internacional i, sobretot pels Estats Units. Curioses escissions proalbaneses, maoistes, trotskistes i estalinistes que pugnaven per reconstruir el partit del proletariat però a les quals no els molestava asseure´s ben al costat del PCE, al qual, per altra banda, acusaven de ser l´enterrador de la lluita per la República i el socialisme... Tot plegat, un espectacle dantesc en el qual nosaltres no hi volíem participar. Una farsa que feia remoure dins les tombes els ossos dels milers de companys que sí lluitaren de veritat per canviar el món. Els nostres morts, fermades les mans amb filferro, afusellats de nit i a plena llum del dia, amb els sacerdots beneint la matança i les beates anant a missa per a celebrar les orgies de sang. Déu exterminarà els rojos per als segles dels segles!. Els nostres herois, els valents que cridaren Visca la República!, abans de sentir les bales dins del pit, novament oblidats, veient com els qui, en teoria, els havien de ressuscitar del fons dels pous on foren llançats, ara s´aferraven, borratxos, als assassinats del trenta-sis i ballaven damunt tants cadàvers torturats i abandonats arreu dels entreforcs dels camins.
Miquel López Crespí
Em sap greu, però avui contaré una història moralitzadora: la paràbola, si el terme neotestamentari no us sembla excessiu, del camatrencat malsofrit i l’infermer valent. És un relat que no us explicarà res que us vingui de nou: les paràboles, a aquestes alçades, no ens ensenyen coses noves sinó que ens recorden les que ja sabem. Ens les posen davant els ulls, una mica amb el posat de qui diu: “Ho veus, betzol?”. Fins i tot puc avançar l’ensenyament moral que es desprèn de la història, que no és altre que aquest: no està bé que ens queixem de les contrarietats menors, vist com va el món.
La contrarietat em va arribar (sí, jo som un dels dos protagonistes) en forma d’un inopinat trencament fibril·lar al bessó, múscul del ventre de la cama. Feia una mica l’animal i vaig sentir catacrac. Després encara vaig voler caminar massa aviat i la cosa va empitjorar. És una lesió benigna, en la mesura que el pronòstic és bo i que no sumeix l’afectat en aquell malestar general que no ens deixa llegir, escriure o mirar coses a l’ordinador. El fet és, però, que m’ha tengut tres setmanes sense caminar i això, és clar, empipa: empipa tenir alumnes sense classes, empipa no poder contribuir a les tasques de la casa, empipa no prendre una miqueta la fresca, empipa no poder caminar ni que sigui a comprar un iogurt al supermercat de la cantonada, i empipa no poder anar a un parell de dinars i sopars amb bons amics que tenia a l’agenda. De manera que ja em teniu així, cedint de tant en tant al ridícul estat anímic del malsofrit que sent damunt seu el pes de la injustícia del món.
Va ser quan ja duia dues setmanes de dura immobilització al sofà, entre llibres i pantalles electròniques diverses, que em varen arribar els whatsapps amb fotos d’inundacions de na Iumma i en Limam, dos joves sahrauís amb qui vaig compartir estius fa devers una dotzena d’anys, quan eren uns infants. Entre els dies 17 i 20 d’aquest passat mes d’octubre, els campaments de refugiats de Tindouf, que tenen un dels climes més àrids del planeta, varen patir unes inacabables pluges torrencials. Milers d’haimes (les tendes de campanya) i de senzillíssimes cases de tova no varen poder resistir els aiguats acompanyats de fortes ratxes de vent. Na Iumma, després d’uns dies de dificultats amb les comunicacions telefòniques, m’enviava fotos de la seva haima envoltada d’un immens bassal. Ni una paraula per demanar ajuda.
Poc després arribava el primer missatge d’en Limam, que començava l’intercanvi de la manera habitual: demanant, en el seu castellà escrit precari, per la meva salut i per la dels meus. Havia sabut, per un altre membre de la família, que la meva cama no anava gaire bé. Aleshores es va produir un d’aquells diàlegs curiosos de telèfon mòbil en què les preguntes i les respostes se succeeixen de manera com trencada. Jo li demanava si les inundacions l’havien afectat, si casa seva havia patit, si tots estaven bé, i ell, que és infermer, em demanava si la cama em feia mal, si m’havia fet una radiografia, si m’hi posava pomada. Només després d’una certa insistència per part meva, em va enviar una foto de casa seva envoltada d’aigua, i una altra d’un crui immens en una de les parets de tova. Pero sobre mi no ti pricopas todo esta bien, repetia, com si el que importàs realment fos la meva pobra cama. Vaig continuar demanant si volia res, si podia ajudar. Ell sap, però, que les possibilitats d’enviar ajuda de manera particular i immediata no són gaires. Li vaig dir que havia fet una aportació al compte obert per combatre els efectes de les inudacions. M’ho va agrair i va acabar la conversa amb aquest missatge final: Cuidate. És el que faré, ara que començ a caminar.
Tots per Pollença és el partit de la gent d'ordre, de la gent de bé. Això ho sap tothom, fins i tot de manera inconscient. Encara que la campanya jugués amb un to jovial, desenfadat, per la gent que ha anat a la llista tothom sap que és un partit d'ordre: conservadors, tradicionals, l'esforç, la feina ben feta, l'empresa, la netedat, l'ordre i la seguretat... A la gent d'ordre se li suposa bona educació, modals refinats, correcció en les formes i el llenguatge.
És evident que això no passa de suposició, perquè en el terreny polític no acostuma a ser així. No descobrim res de nou, ho hem vist amb en Labordeta, na Mònica Oltra, n'Alberto Garzón o els diputats de la CUP: la gent d'ordre, dins les cambres democràtiques, són uns maleducats. I amb maleducats ens referim a que interrompen, no respecten el torn de paraula, criden, fan renou aposta i se'n riuen mentre parlen «els altres». La correcció, educació i bones formes només la deuen practicar entre els que consideren els seus iguals, però no amb els que consideren els seus «inferiors». M'atreviria a dir que en algun lloc del seu inconscient, consideren una «anomalia» que gent com nosaltres segui dins una sala de plens.
Ho vàrem poder comprovar (i ho podeu sentir al podcast de la radio) al passat ple d'octubre. La majoria dels regidors de Tots per Pollença varen perdre els papers i varen demostrar una gran falta d'educació i de respecte cap a la resta de regidors.
Pel que fa a mi, després que en Tomeu Cifre Ochogavia m'hagués interromput unes quantes vegades, interpel·lant-me mentre jo feia ús legítim del meu torn de paraula, fins i tot cridant-me, acompanyat pel parloteig i rialles de les regidores Cerdà, Buades i Tugores; després d'haver hagut d'esperar fins a 6 minuts amb el micro a la mà (sent el meu torn de paraula), fins que deixaren de pegar crits i vaig poder acabar la frase; acabat el ple, vaig anar dir-los que em pareixia una absoluta falta de respecte el que m'havien fet, que jo no els havia interromput cap vegada, ni feia comentaris en veu alta del que pens d'ells o del que diuen si no m'agrada.
La justificació del portaveu de Tots va ser que el batle a mi m'afavoria, que feia parts i quarts, que pareixia que la batlessa era jo. Li vaig respondre que això era mentida, però que fins i tot si hagués estat així, això no li donava cap dret a cridar-me ni interrompre'm perquè jo l'havia respectat a ell. El raonament també era prou infantil: com que durant el ple li havia dit que jo era lliure de comentar-lo per les xarxes així com em semblava oportú, idò ell trobava que em podia interrompre quan volia («i si no li agrada, se fot» em va cridar al ple), confonent la llibertat d'expressió amb el respecte pel torn de paraula. Us assegur que els meus alumnes de segon d'ESO ho saben distingir.
Per altra banda, el que pretenia ser el «perjudicat», resulta que va intervenir una i dues vegades en tots els punts que es van discutir (6), mentre que jo només vaig intervenir en 3 punts. El «perjudicat» va xerrar 28 minuts i jo només 22 (i això que vaig presentar una esmena i una moció, cosa que no féu ell). Els «perjudicats», a més, varen agafar la paraula pel seu compte cada vegada que els va donar la gana, varen fer més preguntes de les que havien registrat i, fins i tot, varen intervenir fins a tres vegades en les preguntes que Alternativa feia a l'equip de govern!
La segona del partit, na Francisca Cerdà, em va dir que era el batle que havia de posar ordre; jo li vaig fer notar els havia ordenat unes quantes vegades callar i no ho havien fet. Li vaig demanar si trobava que els havia d'expulsar de la sala de plens. «Ell és el batle», encollint les espatlles.
Pel que em varen dir, començ a sospitar per on anirà la seva oposició. No tenen assumit no estar al govern, així que en lloc de posar-se a fer feina d'oposició (i això és: control, propostes i crítica quan fa falta) és possible que vegem una estratègia basada en l'intent de desestabilització, el victimisme i l'espectacle (d'això ja en vérem una mostra, amb la teatral escena de la sortida de la sala de plens de la regidora Maria Buades fent-se l'ofesa perquè sobre la pregunta que va formular «la resposta no és correcta», o sigui, no és la que volia sentir).
Només esper que el batle, Miquel Àngel March, prengui mesures pel proper ple: si hi ha persones que no tenen capacitat per contenir-se els impulsos, respectar un elemental torn de paraules i no fer-nos perdre el temps a tots amb les seves potadetes, idò tal vegada no han d'estar dins la sala de plens. Per molt que després es facin les víctimes. Tolerar la intolerància, fa que regni la intolerància.
Marina Llobera, portaveu del grup municipal d'Alternativa per Pollença
© Miguel Veny Torres
Palma, 2 de noviembre de 2015
Anarcoefemèrides
del 2 de novembre
Esdeveniments
- Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà«La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant«mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada«La Mano Negra».
***
- Surt I Morti: El 2 de novembre de 1899 surt a Ancona (Marques, Itàlia) l'únic número del periòdic anarquista I Morti. Editat a iniciativa de Luigi Galleani, en fou gerent Alfredo Lazzari i fou publicat amb els diners recaptats pels anarquistes deportats a Pantelleria, Lampedusa, Ponça i altres illes italianes. Hi van col·laborar Luigi Galleani --que es trobava confinat a l'illa de Pantelleria--, Giovanni Cianchi, Luigi Fabbri i Giovanni Gavilli, entre d'altres. Aquesta publicació era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. Després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya, Maria Rallo, del seu exili a Pantelleria. L'abril de 1960 es publicà en quatre lliuraments en Umanità Nova i en 1974 es va editar una edició facsímil amb una presentació d'Aurelio Chessa i una introducció d'Armando Borghi.
***
- Surt El Látigo de Baracaldo: El 2 de novembre de 1911 surt a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Látigo de Baracaldo. Semanario independiente. Propietat de Bonifacio Guzmán, aprofitava la infraestructura d'El Eco de Baracaldo (32 números entre 1909 i 1911), periòdic que no era ni llibertari ni sindicalista i sí republicà i socialista. Dirigit per Aquilino Gómez Pozo, s'editava en la tipografia de Bonifacio de Guzmán. Només en sortiren dos números, el segon el 10 de novembre. Hi van col·laborar, a més d'Aquilino Gómez, Gonzalo Quimié, Francesc Domenech i José María Yáñez. Fou continuat per El Látigo (1912-1914).
***
- Surt El Amigo del Pueblo: El 2 de novembre de 1930 surt a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) el primer número de la segona època de la publicació quinzenal anarquista El Amigo del Pueblo. Periódico Libre. Havia sortit una primera època entre 1920 i 1923, deixant-se de publicar amb l'establiment de la Dictadura de Primo de Rivera, però no es conserven exemplars. La difusió era local, encara que es distribuïen en localitats properes (Plasencia, Navalmoral de la Mata, Jarandilla, Oliva de Plasencia, Peraleda de la Mata, etc.). Fou dirigit per Juan Guerrero, amb el suport de Francisco Molina i Francisco Prieto. Hi van col·laborar Domingo Germinal, Martín Gala, Isaac Puente i David Díaz, entre d'altres. Els articles feien referències a qüestions polítiques, campanyes concretes i temàtiques locals. L'esperit reivindicatiu dels miners del plom de la localitat es deixà sentir a les seves pàgines. Gràcies a aquesta publicació es creà la Societat Obrera «Los Amantes de la Tierra». Es tiraren entre 1.500 i 2.500 exemplars. Es publicaran almenys 53, amb una època més, fins al 4 de juny de 1933, i a cops hagué de sortir clandestinament ja que fou prohibida pel Govern Civil republicà a instàncies del consistori de la localitat. Aquesta publicació admetia publicitat (d'eines agrícoles, de grans, de productes realitzats per tallers de la localitat, d'estris d'usos domèstics, d'automòbils i begudes alcohòliques [!], etc.), fet insòlit en la premsa llibertària d'aleshores. Sembla que en maig de 1936 en sortí una quartaèpoca, de la qual tampoc no és coneixen exemplars. En 2001 l'Ajuntament d'Azuaga en publicà una edició facsímil dels exemplars coneguts.
Naixements
- Hector Sernissi:
El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília)
l'anarquista Hector Sernissi.
Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es
guanyava la
vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de
França. En 1894 el seu
nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa.
***
- Baldomer Oller i
Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta
Segarra, Anoia, Catalunya)
l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares
es deien Antoni Oller i Ceruti,
cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una
família nombrosa de
sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que
s'instal·là a
Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb
un sastre del
carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època
s'aparellà lliurement amb
Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals
només suraren dos,
Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la«Subscripció a favor dels autonomistes
que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica»
que organitzà el periòdic Diari
Català. Entre el 15 i el 20 de
juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional
Socialista («Congrés
Possibilista») de París (França) en
representació de la Societat Obrera dels
Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896
va ser
detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i
republicans, i 18 hores després es produí
l'atemptat amb bomba del carrer dels
Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi.
Restà tancat a la presó
del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut
agitador terrorista de gran influx
entre els d'aquesta classe» i després fou enviat
al castell de Montjuïc, juntament
amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida
arran del citat
atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres
destacats anarquistes,
com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del
Mármol, Bautista
Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de
les tortures que li van
infligir a Montjuïc perdé dos dits de la
mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i
Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de
denúncia de la situació que
patien que van ser publicats a la premsa (El
País, El Nuevo
Régimen, La Justicia,El Diluvio, El
Pueblo, El Socialista,
etc.), fet que va
permetre l'inici de la campanya contra el «Procés
de Montjuïc» tant a la
Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va
ser un dels 75 signants
d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant
garanties processals i
la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una
de les 28
penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que
tingué lloc
entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència
definitiva va ser dictada
per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i
Marina el 28 d'abril de
1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou
complerta
el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda
feta en els seus
discursos» fou condemnat a 20 anys de presó.
Després d'un temps tancat a Montjuïc,
va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat
a 20 anys, al
presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del
Marroc. La
campanya a favor dels condemnats del «Procés de
Montjuïc» tingué el seu efecte
i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela
commutà les
penes de presó dels condemnats per les
d'«estranyament perpetu o temporal del
territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat
a París, però el 27 d'abril
de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb
altres
companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat,
contra la voluntat
del govern britànic, a Londres (Anglaterra),
instal·lat al barri del Soho. A la
capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent
cotilles.
Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc
articles («Cartes de
Londres») al diari La Publicitat,
on
explicava les grans diferències que existien entres les
condicions de treball
dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat
com a
corresponsal a Londres del citat periòdic
barceloní. En aquesta època participà
activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres
(Tarrida
del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle
Obrer Internacional (COI),
mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris
parisencs i
barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa
família a París per coordinar
la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de
fer a la
capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro
Vallina. Aquest
mateix any les autoritats franceses decretaren la seva
expulsió, però finalment
aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí
mantenir-se al marge de la repressió
desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el
president
francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del
31 de maig de 1905. Bon amic
de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà
activament en la campanya de suport a
París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador
de l'atemptat
contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat
per
Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un
míting pro-Ferrer que se celebrà
al Gran Orient de París, amb assistència d'unes
1.200 persones. En aquests
anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux,
entaulà amistat amb el
líder socialista Jean Jaurès i altres destacats
radicals (Gaston Doumergue, els
germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i
col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse
i en el setmanari
barceloní La Cataluña.
Després dels
fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de
Ferrer i Guàrdia en
1909 es retirà de la militància activa,
però no de la propaganda. Atret pel món
de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a
motor que batejà «Catalunya» i
patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de
José Echegaray. El
febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del
germà i de la filla de
Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva
herència. Cap als anys
vint s'instal·là amb sa família a
Barcelona. En els anys republicans s'afilià
al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Malalt
d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona
de la CNT demanà
ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa
va morir
el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa
companya, a Barcelona
(Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure
al Casal de Calaf
l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista
calafí a Montjuïc», que tingué
com
a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i
comptà amb el suport de Josep M.
Oller Ciuró, nét de l'homenatjat.
Baldomer
Oller i
Tarafa (1859-1936)
***
- Henri Zisly: El 2
de novembre de 1872 neix a París
(França) l'anarquista naturista i defensor de les
colònies llibertàries Henri Gabriel
Zisly. Nascut en una família obrera que vivia en
unió lliure, va assistir a
l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de
manera autodidacta. Als
17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic
socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895
redactà un diari manuscrit, Le
Paria,
del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard
decidí dedicar sa vida a
reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia
del
moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile
Gravelle editarà entre 1895
i 1898 la revista La Nouvelle
Humanité, seguida de Le
Naturien i després per Le
Sauvage (1898); i,
encara, el novembre de 1905 publicarà un número
d'una nova revista, L'Ordre Naturel.
Clameurs libertaires
antiscientifiques. Va col·laborar en el
periòdic L'Anarchie amb
articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu
rebuig al vegetarianisme, que considerava«anticientífic», va provocar una gran
debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges
Butaud i
Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de
la colònia anarquista de
Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França);
però aquesta experiència de
comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats
(Élisée
Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice
Donnay, etc.), no
va reeixir i va acabar en 1906. Ferroviari de la Companyia de
Ferrocarrils del Nord
des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de
1915 per un article
antipatriòtic publicat en La
Bataille Syndicaliste, que li portà
a més vuit dies de presó que purgà a
la caserna de Reuilly (Centre, França).
Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra
en els periòdics
individualistes (Pendant la
Mêlée i Par-delà
la Mêlée)
i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire,Le Semeur, La
Revue Blanche,La Revista Blanca, etc.), tot
editant el seu propi periòdic La
Vie Naturelle. Després es va adherir a la
Federació Anarquista
Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar fins a la seva mort
accidental
el maig de 1945 en el periòdic de Louis Louvent Ce qu'il faut dire
(CQFD). Va
ser autor de nombrosos articles i
fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En
conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de
Naturie (1900), Rapport sur le
mouvement naturien (1901), Réflexions
sur le naturel et l'artificiel
(1901), Libres critiques sur la science et
la nature (1902),Contes et croquis
(1904), La conception du
naturisme libertaire (1920), Naturisme
practique dans la
civilisation (1928), Panoramas
célestes (1929), entre
d'altres. Una part dels seus arxius es troben dipositats a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un
precursor del que
s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i«anticientificisme».
***
- Jules Bignasci: El
2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino, Suïssa)
l'anarquista, sindicalista
revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci, més conegut
com Jules Bignasci i a vegades
citat Jean Binasci. Sos pares es
deien Joseph
Bignasci i Clara Russi. Pintor de la construcció, d'antuvi
treballà a Lausana
(Vaud, Suïssa) i posteriorment es traslladà a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa), on fou un actiu militant de la Federació
de les Unions Obreres de la
Suïssa Romanda (FUOSR) i destacat propagandista
antimilitarista. El 16 de setembre
de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Militar Territorial de la II
Divisió de
Murten (Friburg, Suïssa) a un any de presó per«insults a l'Exèrcit» prop de la
frontera francesa i per haver «convidat els soldats a la
desobediència i al rebuig
del servei» del post militar de Les Pargots
(Neuchâtel, Suïssa); el socialista Fritz
Graber, que era present el dia de la seva detenció, va ser
condemnat a un mes
per haver-li prestat la seva cartilla de lliure circulació,
desobeint així una
ordre militar. L'hivern de 1915 Bignasci va ser expulsat del
cantó de Neuchâtel
i es refugià a casa del company Auguste Philippin a Yverdon
(Vaud, Suïssa). El
maig de 1917 va ser detingut a La Chaux-de-Fonds per haver participat
en el
tumult originat per exigir l'alliberament de Ernest Paul Graber. L'any
següent,
des de La Chaux-de-Fonds, signà una carta publicada en Le Réveil protestant contra el
decret federal que autoritzava els
cantons a ocupar per la força els insubmisos i desertors
estrangers en treballs
d'utilitat pública; aquesta carta rebé el suport
de 17 grups anarquistes
suïssos i els grups de Ginebra (Ginebra, Suïssa) van
demanar l'asil al govern
soviètic. Casat amb Julia-Maria Bergson, el 4 d'octubre de
1919 nasqué sa filla
Marguerite-Renée. Cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine
(Illa de França,
França), des d'on va escriure a Carlo Vanza per demanar-li
informacions sobre
el periòdic anarquista Vogliamo!
que aquestúltim publicava a Biasca (Ticino, Suïssa).
***
- Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Comprenhac (Roergue, Occitània), en una família pagesa llemosina, el militant llibertari Jean Roumilhac. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 a Ais de Provença (Provença, Occitània) en un accident de cotxe.
***
- Ferruccio
Scarselli: El 2 de novembre de 1892 neix a Certaldo
(Toscana, Itàlia) el
carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Sos pares es deien Eusebio
Scarselli i
Maria Mancini. Fill primogènit d'una família
anarquista, tots, sos pares, sos
germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda),
militaren en
el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista
Italiana (UAI).
Després de fer els dos primers cursos de
primària, Ferruccio es posà a fer
feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista
Italià (PSI), freqüentà
els cercles subversius de la localitat i, després,
abraçà l'anarquisme. A començament
de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12
de març de 1909 va
ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de
Florència (Toscana, Itàlia) a 12
dies de presó per «resistència a
l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va
ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona
(Vèneto, Itàlia) a
reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels
soldats
dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio
Calvetti i
Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser
jutjat pel
Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió
per «traïció». Acusat
també de deserció, va ser condemnat el 25 de
juliol de 1917 pel Tribunal
Militar de Roma a altres sis anys de presó.
Reclòs a la presó militar del
Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània,
Itàlia), conegué l'anarquista pisà
Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire
Anarchico, i influí políticament en el
jove Ezio Taddei, a qui
posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo.
El setembre de
1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio
Nitti, va ser
alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga
de
Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una
manifestació en ocasió del
segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia,
ho va fer amb
tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi
de classes», que va ser
denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en
públic incitant a la
rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia,
i novament va ser denunciat. El 28 de
febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per
raons trivials
durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos
ferits i
on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant
la nit d'aquest
dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una
barricada a l'entrada
del poble per contrarestar una possible incursió feixista.
Però en comptes
d'escamots feixistes acudí un camió ple de
carrabiners amb els quals entaularen
una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué
nombrosos ferits i el
policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes
fugien dels
carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per
l'explosió d'una granada de
mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa
família va ser detinguda i
processada.
***
- Dionís Eroles
Batlle: El 2 de novembre de 1900 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Dionís Eroles Batlle, citat a vegades comAroles i Batlló.
Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el
novembre de 1920 va
ser tancat al vaixell-presó Giralda i
després deportat amb altres
companys a La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). Fou
membre dels grups
d'acció confederals del barri barceloní de Sants
que s'enfrontaven als
pistolers del Sindicat Lliure. El 28 de gener de 1924 va ser detingut,
amb
Josep Arnau Rovira i Pere Boada, arran d'un escorcoll en una casa del
carrer
Benlloc de Barcelona i on es trobaren de 910 bombes (pinyes),
d'elles 83
carregades amb pólvora cloratada. Fou jutjat amb Arnau el 2
de novembre de 1926
per tinença d'explosius i condemnat a una multa de 500
pessetes --Arnau va ser
absolt--, però una revisió del procés
l'any següent condemnà ambdós a vuit
anys
de presó. També l'11 de juny de 1926 va ser
jutjat en consell de guerra, amb
Josep Arnau, Enric Ripoll i Manuel Soler, per l'atracament a
mà armada del 15
de desembre de 1923 a la fàbrica de maons d'Oliveras de
Barcelona. En total
sumà condemnes per diversos delictes per més de
25 anys de presó, però va poder
acollir-se a l'indult del 13 de setembre de 1928 i fou alliberat el mes
següent. Novament tancat, finalment durant tota la dictadura
de Primo de Rivera
va restar empresonat al penal d'Ocaña. En 1931, amb la
proclamació de la II República
espanyola, fou alliberat. En aquesta època va ser nomenat
secretari del
Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona de la CNT.
Arran de la vaga de
febrer de 1932, va ser novament empresonat, amb Luis Sánchez
Miret, acusat de
posar dues bombes a la barriada de Sants, una a prop de
l'estació del metro
transversal i altra en un dipòsit de conducció
d'aigües. El març de 1932 signà
des de la presó Model de Barcelona un manifest en contra les
posicions trentistes
d'Ángel Pestaña. El 27 de juny de 1932 va ser
jutjat amb Luis Sánchez Miret per
un Tribunal Popular pel delicte de col·locació
d'explosius i ambdós absolts.
Posteriorment presidí el Sindicat d'Art Fabril i
Tèxtil de Barcelona. Membre de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
defensà les tesis de la «gimnàstica
revolucionària» del grup«Nosotros» (Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso,
Gregorio Jover, Antonio Ortiz, García Oliver, etc.).
Participà activament en
els fets revolucionaris de gener de 1933 a Barcelona, al costat de Joan
García
Oliver. El març d'aquest any va ser delegat al Ple Regional
de Sindicats Únics
de Catalunya de la CNT, celebrat a Barcelona, i poc després
va ser empresonat
al vaixell-presó Arnús, amb
motiu de la vaga del transport. El 21
d'abril de 1934 va ser arrestat arran d'un tiroteig a l'avinguda de
Francesc
Layret. El març de 1935 va ser detingut, amb altres
companys, acusat de reunió
clandestina i fou alliberat vuit mesos després. El juliol
d'aquest mateix any,
va ser detingut amb Jaume Font acusat de provocar un incendi a la
fàbrica de
teixits «Manufactures Reunides». Lluità
als carrers per sufocar l'aixecament
feixista de juliol de 1936 i després representà,
amb Alfonso Miguel, el Comitè
Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels
Consell d'Obrers i
Soldats --segons alguns va ser el seu secretari general--, amb la
finalitat de
controlar els caps i oficials de la Guàrdia Civil i les
casernes militars. El
27 de setembre de 1936 fou nomenat per la CNT com a responsable d'ordre
públic
i de la policia en la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat
de la
vigilància a la reraguarda catalana, i en la
Direcció dels Serveis d'Ordre
Públic de la Generalitat de Catalunya. Les detencions
arbitràries i excessos
dels anomenats «Nanos d'Eroles» van motivar la
protesta de la Federació Local
de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. El 22 d'octubre de 1936
signà, amb
Manuel Escorza del Val, en nom del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, el
pacte d'unitat d'acció d'aquesta organització amb
la FAI --signà Pedro
Herrera--, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit
Socialista Unificat
de Catalunya (PSUC). El 17 de febrer de 1937 una
manifestació de policies, en
la qual morí un obrer tramviari cenetista, exigí
la seva dimissió --les
manifestacions de policies estaven organitzades de sotamà
per Rodríguez Salas,
cap de la Comissaria d'Ordre Públic i membre del PSUC. Arran
dels fets de «Maig
de 1937», en els quals es mantingué al costat del
sector confederal conciliador
amb el Govern i es mostrà força crític
amb els sectors antigovernamentals («Los
Amigos de Durruti»), va ser destituït com a
responsable de l'ordre públic i
nomenat secretari general interí de la
Confederació Regional del Treball de
Catalunya de la CNT en substitució de Valeri Mas Casas. En
l'exercici d'aquest
càrrec, signà una circular conjunta amb Severino
Campos, representant del
Comitè Regional de la FAI, en la qual informava de l'acord
pres pel Ple de
Federacions Locals i Comarcals, celebrat l'1 de juny de 1937, segons el
qual la
CNT s'avenia a prosseguir la col·laboració
política amb el nou govern republicà
presidit per Juan Negrín. El juny de 1937 formà
part de la delegació confederal
que negocià amb el president Lluís Companys la
frustrada integració de la CNT
en el govern de la Generalitat. El juliol de 1937 va ser detingut i
posat en
llibertat sota fiança a causa del sumari obert sobre el
cementiri clandestí de
Cerdanyola. Amb el triomf franquista passà a
França i patí els camps de
concentració abans de formar part, segons alguns, del
Consell General del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Establert a Montalban (Guiana,
Occitània),
desaparegué. Una teoria diu que va ser segrestat per un grup
franquista i
assassinat a Andorra i una altra que el març de 1941 va
sortir del camp de
concentració de Vernet i que poc després va ser
assassinat als Pirineus per
membres del grup guerriller de Francisco Ponzán Vidal,
possiblement, per
considerar-lo responsable de determinats excessos dels Grups de Control
durant
els anys bèl·lics.
Defuncions
- Paul Berthelot: El
2 de novembre de 1910 mor a Conceição do Araguaia
(Pará, Brasil) l'anarquista esperantista Paul Berthelot,
també conegut com Marcelo
Verema. Havia nascut el 26 de juliol de 1881 a Auxerre
(Borgonya, França)
--altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París
(França)-- i era fill del
científic lliurepensador i polític
republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886),
que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de
Tonkin (Indoxina
francesa). Quan estudià secundària a l'institut
de Reims aprengué l'esperanto,
a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou
lliurat a una tia seva i el seu
tutor administrà malament la seva fortuna i la
dilapidà. En 1900 començà a
estudiar medicina a París, però, adherit al
moviment antimilitarista, a finals
de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei
militar. Al país helvètic
aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903
s'instal·là a Ceret (Vallespir,
Catalunya Nord), on començà a treballar,
gràcies a les recomanacions d'amics
esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta
Vallespir. A Ceret, a més
d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una
intensa activitat
militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903
publicà Vortaro
franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel
Merckens, i Komercaj
leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo
de hemia nomigado en
esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko
litera, skizo pri
kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo
Verema. En 1904
tingué la idea de fundar una associació catalana
d'esperanto amb la finalitat
d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus.
Durant
l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir
contactes amb els grups
esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir
delegats de
la futura associació. El setembre de 1904 publicà
l'article «Tra fremda lando»
(A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia
(Llengua
Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la
creació
del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova
associació va ser creada
el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya
(AEC), el
secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de
1905 sortí
en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero
de Katalunjo
(Esperança de Catalunya), primera publicació
esperantista catalana. Escrita
majoritàriament en català, amb alguns articles en
esperanto i castellà, només
publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A
Catalunya Nord fundà el
periòdic Esperanto, el primer
número del qual sortí el 18 de juny de
1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un
destacat
membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un
dels fundadors de
l'anarquista Internacia Socia Revuo. A
començaments de 1907 embarcà a
Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de
fer propaganda esperantista i
anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai),
l'estiu de 1907
s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro,
Brasil). Durant el Congrés
Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno
Vasco, que
l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i
col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo
Verema, en A Terra Livre,
periòdic que dirigí un temps. A Rio de
Janeiro es guanyà la vida com a professor de
francès i d'esperanto a l'Acadèmia
Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal
d'aquesta acadèmia a
Petròpolis, zona residencial i estival de
diplomàtics; però va ser acomiadat de
la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista.
En
aquesta època publicà articles en el
periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera
Brasilera (COB). En 1909 va
ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix
any, en un moment
de misèria i de depressió, volgué
retornar a Europa, però s'interessà per les
poblacions autòctones brasileres gràcies a un
professor dels indis que el va
introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909
arribà a Dumbá (Goiás,
Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i
Leopoldina, amb
tres companys, on muntà una granja anarquista que
batejà com «Colônia Agrícola
Socialista nos sertões do Araguaia».
Després del fracàs d'aquest projecte --dos
dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer
poc
després--, a començaments de 1910
s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on
aprengué el portuguès i llengües
autòctones, continuà el seu interès
per les
ciències (química, botànica,
fisiologia, etc.), col·laborà en diversos
periòdics de São Paulo i es guanyà la
vida com a inspector de cabotatge fluvial
per a la Companyia de Navegació d'Araguaia,
gràcies al suport del senador
Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els
indis a Ilha do Bananal. En
aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os
juizes, O
grande dia i Impossivel felicidade) i el
llibre d'antropologia Entre
sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va
escriure el seu llibre
més conegut, L'Évangile de l'heure
(L'Evangeli de l'hora), que fou
publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux.
Aquesta obra és una
paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista
llibertari i fa una
crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera,
a la
justícia equitativa, a la
col·lectivització de les terres, a la
desobediència
vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi,
passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics
d'un monestir de
Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre
preparava un Compendium
grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de
l'esperanto en
llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a
Conceição do Araguaia
(Pará, Brasil).
***
- Emilio Covelli: El 2 de novembre de 1915 mor a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli.Havia nascut el 5 d'agost de 1846 a Trani (Pulla, Itàlia), en un família burgesa --son pare era advocat--, i va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Itàlia), on va morir. Va publicar dues obres: L'economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).
---
Aromes de tardor
Climent Picornell
Quan la tardor s’acosta no hi ha manera d’avesar-s’hi. Acostumat a l’estiu, ara, la claror curtejant, els dies de vent i un poc fredolencs costen d’agradar, tot i que tenen el seu encant. Això i l’oblit de determinades sensacions del cos et fan sentir estrany i nou al mateix temps. Un vertader canvi d’estat. No tant però com el que pregona el premi Nobel de Física R. Feynman que diu que “ es requereix un esforç major de la imaginació per a distingir el que existeix del que no existeix”.
Vaja, sense anar tan enfora -o enfilar-se tan amunt-, som a la temporada en què menjam gínjols, els codonys ja tornen grocs, les nesples encara són grenyals, els caquis ja es passen de madurs –els nostres, no aquests groguencs i forts que venen als supermercats i no tenen gust de res-, les magranes que ja se baden mostrant els grans i enyorant quan les nostres mares les feien amb suc de taronja i una mica de mistela o moscatell, les serves de cada pic més males de trobar... I al mateix temps les Verges, els bunyols i les orellanes –i no en parlem d’aquells rosaris que es regalaven per Tots Sants amb la patena de carbassat- en definitiva tot ens envia missatges de què l’estació canvia malgrat el fret de bon de veres no hagi arribat encara. No sé per què he pensat amb el que Karl Marx i Friedrich Engels escrigueren al Manifest Comunista l’any 1848: “....tot el que era sòlid ara s’esvaneix dins l’aire”. No els sona? No és reiterativa amb els canvi dels temps actuals? Ja sé que no es referien al canvi d’estació però hi queda bé, no és ver?
Coment el meu estat d’ànim dins el cafè. I ja de tot d’una m’ataquen: “Res homo, no serveixes ni per aigo-cuita...” “Passa que has tornat més vago que un cucui...” “Cucui?” Dic jo. “Sí, és un ocell que no fa niu, de vago que és. En cerca un d’un altre ocell, que ja estigui fet i amb els ous dins el nieró, li fot els ous defora i hi pon els seus, així la mare –que no ho és- cova i cria els descendents de l’altre, que solen ser molts més grossos; mira tu si és vago i a qui entaferra la feinada!” “Has de fer es cap més viu, has de ser com mestre Sion Bonastre. Vos ne recordau d’aquell sermó des Quart Diumenge en què es predicador s’errà i digué que el Bon Jesús amb 5000 pans i 2000 peixos donà menjar a 5 persones... Davant s’erro fenomenal el sen Sion, que sempre seia prop de sa trona i pareixia que dormia, va dir fortet: ‘Bono, jo també ho sé fer en això!’. Es predicador se’n temé i rectificà sa multiplicació i ho deixà en cinc pans i dos peixos. S’any de davant, es mateix dia, arribà es moment des sermó i de sa multiplicació. Es predicador aquest pic ho digué bé i girant-se cap al sen Sion li digué: ‘que ho haguéssiu fet en això vos? Haguéssiu donat menjar a cinc mil persones afamagades amb cinc pans i dos peixos? Eh?’. El sen Sion li respongué fort: ‘I ves?’ ‘I com?’ Demanà es capellà. “Idò amb tot lo que va sobrar de l’any passat”. Tota l’església es posà a riure.
Però un servidor no en podia sortir del seu desànim:“El sexe i la mort són l’entrada i la sortida d’aquest món” digué W. Faulkner. “No te posis transcendental” diu en Tià Renou “jo la sortida d’aquest món l’havia sentida contar a la meva padrina com que s’ànima, que és com un aucellet petit, surt per sa boca i se’n va per amunt cap al cel”. “Sí”, respongué l’amo en Sebastià Braulio, “ això passava als que havien estat bons al·lots, als dolents com l’amo en Toni Llofris, de dolent que era, l’ànima li sortí pes cul, fent una bufa!” “No siguis ordinari!” l’envesteix en Colau Siba.
Tot parlant de la mort surt el tema dels cementeris i dels dies de Tots Sants i el dia dels Morts amb els cementeris nets, els ajuntaments és de les coses que hi tenen més esment, tots. Perquè després a la gent els hi reti més la guapura de les flors i... coses com aquestes.
No cal parlar de les inscripcions a les làpides dels cementeri, que solen anar entre el majestuós “He llaurat dins la mar i sembrat al vent” diuen que posa la d’en Simón Bolívar, el llibertador sud-americà, diu en Pep Nyoclis que va estar uns anys per ‘ses Bones Aires’ i la més lacònica, diu un servidor: “Avui jo, demà tu”. Curtet i alegret. “Ara no sé que t’he de dir...” “Idò digues sí, o no! I acabarem aviat!”.
M’aixec a pagar i surt del casino, i pensant amb els rosaris de Tots Sants.... em ve al cap el poema -que no me’n record de qui és- : Les ulleres del mestre, / la cartera dels rics, / la butxaca dels pobres / i una mà sense dits. / Els didals de les monges, / els capells dels penedits. / I un rosari amb creu de plata / i un rosari amb creu de guix / i un, amb creu de pa rostit. “
Pujant cap al turó, no passa ni un alè d’aire, però encara hi arriba l’aroma d’una dama de noche que es resisteix a desaparèixer. Mai l’havia sentida per aquí, pot ser tenc l’olfacte més reposat i hi ha lloc per aquestes sensacions, que són -i ho sé perquè un temps, per mor d’una malaltia, no vaig sentir cap olor ni una- i ho puc assegurar, les olors són una cosa important a la vida... Me’n vaig a geure amb aquesta bona sensació, tardoral.
Palma (Mallorca), Anys 70
Crònica sentimental de la transició
Alguns problemes dels revolucionaris dels anys 70
Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal dentendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió burgesa i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores!
Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal dentendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió burgesa i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores!
Amb el temps vaig anar entenent els motius exactes daquesta manca de disponibilitat cap a la lectura. Ho havia intuït pel meu compte. Des de la meva infantesa tenia, amb els meus familiars, amb lexemple del pare i dels oncles, un punt de referència per a comparar lactitud dels treballadors dels anys trenta amb els del present.
Domingo, un company del partit que feia feina a un hotel de sArenal, mho explicava, confirmant les meves sospites.
-Recorda que una bona part de la militància prové de comarques d´Andalusia, on regna encara el més brutal caciquisme de la postguerra. Han viscut a pobles envoltats per les propietats dels grans terratinents, on els seus habitants només tenen la feina que vulgui donar el senyor: la recollida dolives, la sega si aquell any sha sembrat blat, tenir cura dels cavalls i braus dels marquesos i nousrics que acumularen terres i diners per haver donat suport al Moviment en temps de la guerra civil.
Ho sabia a la perfecció. Però encara em costava copsar per quines estranyes raons volgueren formar part d´una organització política que maldava per anar recuperant la nostra memòria històrica, malmesa per la dictadura, per dècades dignorància programada. Confonien un partit polític amb una simple plataforma reivindicativa? La lluita de classes globals, com havien predicat Lenin i Gramsci, amb lexigència, justa i que tots defensàvem, d´un augment de sou?
En Domingo continuava amb l´explicació. El veia animat, a mesura que anava exposant les seves valoracions.
-Anar a una reunió setmanal d´unes hores, es pot acceptar. Participar en el repartiment una repartida de fulls volants en alguna ocasió és lògic i necessari. Fins i tot, participar en manifestacions il·legals, exposant-se a una detenció, entra dins el que poden ser considerades les obligacions normals dun militant. Però augmentar un poc més les hores de reunions és demanar massa. Molts fan hores extres per a poder pagar el lloguer del pis, la casa que s´han comprat a terminis. Tenen compromesos els dissabtes i diumenges. Han vengut a Mallorca per deixar enrere la misèria, la manca de treball als seus pobles, lesclavatge dels grans propietaris. Sí, em diràs que aquí tampoc els tracten gaire bé, que algunes companyies dhostaleria els fan dormir en el soterrani obligant el personal a fer deu hores de feina. És veritat. La realitat és així de dura. Però per primera vegada en la vida tenen un jornal com pertoca, uns diners segurs a final de mes. Poden planificar un futur que sempre havia estat incert. Pots imaginar el que significa per a ells la possibilitat de fer plans per a adquirir una casa? És la seva màxima aspiració! Tenir feina sense dependre del caprici d´un señorito! Aconseguir que els fills puguin anar a escola i, si no perden el temps i la dona pot aportar un jornal, adquirir una moto primer, més endavant un Seat 600! Cotxe propi! Per a ells, aquests luxes eren inimaginables només feia uns mesos!
No em descobria res nou. Però tot plegat em feia copsar la diferència abissal amb la generació que va fer la guerra contra el feixisme. Aleshores la lluita era qüestió de vida o mort. Bastir un casal popular, enfrontar-se als pistolers de la patronal, viure en la clandestinitat, aixecar barricades enmig del carrer, agafar la dinamita de les mines, bastir l´embrió de l´Exèrcit Roig i proclamar lEstat obrer a Astúries. Tot era el mateix. La vida del treballador, del pagès conscient era la Causa. No existia cap altra alternativa, cap altra forma destar en el món. I la cultura era sagrada! El llibre, el teatre, la música esdevenien els únics déus d´unes persones que sabien els patiments i la misèria que comportava la ignorància.
Què en restava, d´aquestes antigues concepcions?
Tot s´havia esvanit?
No hi trobava una resposta adient.
Potser perquè en la guerra moriren els millors, els més necessaris i imprescindibles.
El cert era que ara, a començaments dels setanta, imperaven altres idees. La majoria de companys que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que mai no tengueren a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.
Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, els ensenyaments del Che Guevara, les cançons de Raimon i Jacques Brel, George Brassens i Paco Ibáñez, Peter Seeger i Bob Dylan. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en el Dret a la peresa, proclamava lexigència de defugir per sempre el treball alineant, la feina esclava decretada per la burgesia.
Amb els companys i companyes que acabaven darribar de Múrcia i Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts deixaren els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a lorganització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a lexterior i sortir uns dies de lasfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda denciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de leditorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves desquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...
Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!
Com fer entendre als nou vinguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats per a tota l´eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobaven al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!
Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un Sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir sempre resava les oracions acostumades.
Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les seves primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales dart modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent sendugué cobrien les parets de cambres i els passadissos dels nostres pisos ocasionals...
Miquel López Crespí
Un dels acords de l’equip de govern municipal és retirar el monòlit de sa Feixina. Això no és la dèria d’un regidor ni d’un partit. Des del primer moment, els tres partits estam més que compromesos en fer desaparèixer aquest símbol del passat més fosc de la nostra història recent.
Cal recordar aquest fet perquè quan el regidor de cultura, patrimoni, memòria històrica i normalització lingüística, Miquel Perelló, defensa la retirada, no ho fa com un caprici personal, sinó perquè en realitat, aquest monument, ho és només en honor de les víctimes d'un sol bàndol de la Guerra Civil. A més, continua sent considerat com a feixista per la majoria de la societat i no "un lloc de trobada".
Essent coneixedor que ja fa anys que s’ha escrit molt sobre aquest tema, no voldria dir res de nou, ni que no és conegués, encara que sí que consider necessari repassar com es succeïren els fets, ja que això pot ajudar a fer caure alguns mites.
Em sembla important no oblidar que el projecte original de l’arquitecte Guillem Forteza concebia el parc, l’any 1935, com un espai públic lliure on només s’hi marcava la línia horitzontal, que unia el mar, el parc i l’edifici del col·legi Jaume I. El monòlit, per tant, romp amb el projecte del parc; la seva intenció és imposar la línia vertical; no sabem si amb un objectiu polític o religiós.
D’altra banda, també es fa imprescindible conèixer quina és l’autèntica història del creuer Baleares. Normalment s’explica la història que part de la tripulació eren infants i joves mallorquins obligats a anar a la guerra (els flechas navales), però aquesta només és part de la història. La seva potent artilleria i velocitat va fer que participàs en diversos bombardeigs de costa contra població civil. És important recordar, sobretot, que participà en l’ocupació de Màlaga i en el càstig als republicans que fugien vençuts en l’anomenada massacre a la carretera de Màlaga-Almeria, a la que varen perdre la vida milers de persones civils indefenses.
El març de 1938 el vaixell fou enfonsat enmig de la Batalla del Cap de Palos i, el mateix any, s’inicià una recaptació per subscripció popular, impulsada per Última Hora, per tal de poder construir un monument en honor dels morts del Baleares. S’ha de recalcar que parlam d’una subscripció popular en ple començament del Franquisme, anys de por, totalitarisme, i, per tant, de cap debat obert. En contra sí que s’hi posicionà el propi arquitecte que va ser valent i es manifestà el 1940 amb les següents paraules: “qualsevol construcció vertical dins de l’espai del parc desvirtua tot l’urbanisme de la part occidental de la ciutat”.
Davant això, consideram que l’adaptació a la Llei de memòria històrica que es va fer el 2010 no va ser suficient perquè les víctimes, quan passen pel parc se segueixen sentint víctimes, i perquè els vencedors, amb un cert aire cínic, se segueixen sentint vencedors. A més, ens sobta la quantitat d’afins a la causa que encara té el monòlit, fins al punt que defensen també el seu valor estètic. Sense voler entrar en debats d’aquest tipus, sí que volia acabar l’article afirmant que cap institució li ha donat al monument valor patrimonial.
Llorenç Carrió