Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 210 | 211 | (Page 212) | 213 | 214 | .... | 465 | newer

    0 0

      Julio 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Patio interior»
    Alfonso V Hotel
    c/ Avenida del Padre Isla

    «Estatua de San Jorge y el Dragón»
    Casa Botines (Casa Fernández y Andrés)
    Escultor:
    Andrés de Seoane
    Modelo de:
    Llorenç Matamala
    Arquitecto:
    Antoni Gaudí
    Plaza de San Marcelo

    «Monumento a Antoni Gaudí»
    Escultor:
    José Luis Fernández
    Plaza de San Marcelo

    «Perfumes»
    Aromas Artesanales
    c/ Ancha

    «Reloj»
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Fachada principal (fachada occidental)»
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Farmacia Merino»
    c/ Ancha

    «Farmacia Merino»
    c/ Ancha

    «Farmacia Merino»
    c/ Ancha

    «Farmacia Merino»
    c/ Ancha

    «Farmacia Merino»
    c/ Ancha

    «Fachada principal (fachada occidental)»
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Farola»
    Plaza de Regla (Plaza de la Catedral)

    «Escultura "Padre e Hijo"»
    Escultor:
    Jesús Trapote Medina
    Plaza de Regla (Plaza de la Catedral)

    «Detalle de Escultura "Padre e Hijo"»
    Escultor:
    Jesús Trapote Medina
    Plaza de Regla (Plaza de la Catedral)

    «Abuelo»
    "Selectos de León"
    c/ de Mariano Domínguez Berrueta

    «Placa conmemorativa a Paco Pérez Herrero»
    c/ de la Sal

    «Fuente»
    c/ de la Plegaria

    «Terraza»
    Plaza Mayor

    «Soportal»
    Plaza Mayor

    «Antiguo Ayuntamiento (Casa Consistorial, Edificio Mirador)»
    Plaza Mayor

    «Vista calle»
    c/ Ramiro III
    desde Plaza Mayor

    «Farola»
    Plaza Mayor

    «Huella de chancla»
    Indicación de la Ruta de León Romano
    c/ Escalerilla

    «Terraza»
    Plaza Mayor

    «Vista plaza»
    Plaza Mayor

    «Escultura "Padre e Hijo"»
    Escultor:
    Jesús Trapote Medina
    Plaza de Regla (Plaza de la Catedral)

    «Chica pirata»
    c/ Varillas

    «Ginger Bar»
    c/ Ancha / c/ Cervantes

    «Ginger Bar»
    c/ Ancha / c/ Cervantes

    «Casa Botines (Casa Fernández y Andrés)»
    Arquitecto:
    Antoni Gaudí
    Plaza de San Marcelo

    «Sede del Ayuntamiento (Palacio de la Paridad)»
    Plaza de San Marcelo

    «Balcones y Ventanas»
    Sede del Ayuntamiento (Palacio de la Paridad)
    Plaza de San Marcelo

    «Farola»
    Plaza de Santo Domingo

    «Escultura "La vieja negrilla"»
    Escultor:
    Amancio González Andrés
    Plaza de Santo Domingo

    «Detalle de la Escultura "La vieja negrilla"»
    Escultor:
    Amancio González Andrés
    Plaza de Santo Domingo

    «Detalle de la Escultura "La vieja negrilla"»
    Escultor:
    Amancio González Andrés
    Plaza de Santo Domingo

    «Escultura»
    Alfonso V Hotel
    c/ Avenida del Padre Isla

    «Cubierta»
    Patio interior
    Alfonso V Hotel
    c/ Avenida del Padre Isla

    «Patio interior»
    Alfonso V Hotel
    c/ Avenida del Padre Isla

    «Detalle de la Escultura "La vieja negrilla"»
    Escultor:
    Amancio González Andrés
    Plaza de Santo Domingo

    «Antiguo Casino Recreativo de León (actual BBVA)»
    Arquitecto:
    Gustavo Fernández Balbuena
    Plaza de San Marcelo

    «Iglesia de San Marcelo de Tánger»
    Plaza de San Marcelo

    «Balcones y Ventanas»
    Sede del Ayuntamiento (Palacio de la Paridad)
    Plaza de San Marcelo

    «Sede del Ayuntamiento (Palacio de la Paridad)»
    Plaza de San Marcelo

    «Huella de chancla»
    Indicación de la Ruta de León Romano
    c/ Rúa

    «Edificio»
    c/ de la Rúa

    «Puerta»
    c/ de la Rúa

    «Balcón»
    c/ de la Rúa

    «Monasterio de las Concepcionistas»
    Plaza de las Concepciones

    «Perro en balcón»
    c/ Herreros

    «Peregrinos del Camino de Santiago»
    c/ Herreros

    «Rincón»
    c/ Azabachería

    «Puerta»
    Cofradía de Ánimas y Santo Christo de Fuera de San Martín
    Parroquia de San Martín
    c/ Ramiro III

    «Legumbres»
    Mercado
    Plaza Mayor

    «Miel de brezo artesanal»
    Mercado
    Plaza Mayor

    «Reloj y Campanas»
    Antiguo Ayuntamiento (Casa Consistorial, Edificio Mirador)
    Plaza Mayor

    «Vista del Mercado»
    Plaza Mayor

    «Vista del Mercado»
    Plaza Mayor

    «Soportal»
    Plaza Mayor

    «Espadaña o Campanario»
    Iglesia de San Salvador de Palat del Rey
    c/ del Pozo

    «Vista calle»
    c/ del Paso

    «Detalle de una Aguja de las Torres»
    Casa Botines (Casa Fernández y Andrés)
    Arquitecto:
    Antoni Gaudí
    Plaza de San Marcelo

    «Antiguo Edificio de Correos y Telégrafos»
    Plaza de la Regla (Plaza de la Catedral)

    «La Muralla»
    c/ Era del Moro

    «Arco de la Cárcel o Puerta Castillo»
    c/ Serranos

    «Las Moscas»
    Escultor:
    Eduardo Arroyo
    Plaza Puerta Castillo

    «Parador de Turismo (Convento de San Marcos)»
    Plaza de San Marcos

    «Detalle de Torre»
    Casa Botines (Casa Fernández y Andrés)
    Arquitecto:
    Antoni Gaudí
    Plaza de San Marcelo

    «La Ciudad a sus Músicos: Busto de Ángel Barja»
    Escultor:
    Muñiz Alique
    Parque de El Cid o Jardín Romántico
    c/ de El Cid

    «Fuente»
    Parque de El Cid o Jardín Romántico
    c/ de El Cid

    «"Figura sentada con pájaro muerto"»
    Escultor:
    Amancio González Andrés
    Parque de El Cid o Jardín Romántico
    c/ de El Cid

    «Detalle de "Figura sentada con pájaro muerto"»
    Escultor:
    Amancio González Andrés
    Parque de El Cid o Jardín Romántico
    c/ de El Cid

    «La Ciudad a su Músicos: Busto de Enrique Magdaleno»
    Escultor:
    Muñiz Alique
    Parque de El Cid o Jardín Romántico
    c/ de El Cid

    «"Las Cabezadas"»
    Escultor:
    José Luis Fernández
    Plaza de San Isidoro

    «Ventanas»
    Puerta del Perdón
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Fuente de San Isidoro»
    Plaza de San Isidoro

    «León»
    Fuente de San Isidoro
    Plaza de San Isidoro

    «Puerta del Cordero»
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Detalle de la Puerta del Cordero»
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Ventanas»
    Museo de San Isidoro
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «El gallo-veleta»
    Torre del Gallo
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «San Isidoro a caballo»
    Puerta del Cordero
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «San Pablo»
    Puerta del Perdón
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Vista general desde el Sotocoro»
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Bóveda de Terceletes»
    Capilla Mayor
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Nave de la Epístola»
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Órgano en el Sotocoro»
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Pila de agua bendita»
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Bóveda de aristas»
    Acceso al Panteón Real
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Bóveda de aristas»
    Acceso al Panteón Real
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Puerta de acceso al Panteón Real (actualmente cegada)»
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Bóveda de aristas»
    Nave de la Epístola
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Bóveda de Terceletes»
    Capilla Mayor
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «Ventana»
    Nave de la Epístola
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «San Isidoro»
    Puerta del Cordero
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «San Pelayo»
    Puerta del Cordero
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    «León»
    Fuente de San Isidoro
    Plaza de San Isidoro

    «Pendón de San Isidoro»
    Real e Imperial Cofradia del Milagroso Pendón de San Isidoro
    Plaza de San Isidoro

    «Fachada meridional»
    Real Colegiata Basílica de San Isidoro (Basílica de San Isidoro)
    Plaza de San Isidoro

    Palma, 29 de octubre de 2015



    0 0

    Aquest dissabte 31 d'octubre els militants de MÉS (i els seus partits coaligats, PSM, Iniciativa-Verds) i simpatitzants que s'hagin inscrit podran votar a les eleccions primàries els candidats al Congrés i al Senat per a les eleccions del proper 20 de Desembre.

    Aquests son els llocs de votació i horaris:

    - Port de Pollença: Centre Cultural Miquel Capllonch. C/ del Metge Llopis, s/n

     De 11 a 13 hores

    - Pollença: Convent de Sant Domingo. Sala meetings

     De 17 a 19 hores

     

    Candidatures presentades al Congrés dels diputats

    FRANCESCA IMMACULADA SALAMANCA ROSSELLÓ

    Ara per Santa Margalida. En aprenentatge constant, som llicenciada en Documentació i Turisme. 16 anys dedicada a la innovació i al suport a PIME's a una empresa pública, entre 2007/2011 gerent del Consorci de Transports de Mallorca. M'agrada el rigor, tant als intercanvis d'idees com a la feina. Crec en la igualtat, la justícia social i la defensa de la terra, cultura i llengua sempre amb la participació de la ciutadania. Necessitam que MÉS sigui present a Madrid per canviar aquest sistema de finançament que ens ofega i també anar fent camí cap a la sobirania política.

    ROSA MASCARÓ PÉREZ

    Tant de temps esperant un canvi i, ara ha arribat l'hora. Hem d'anar a Madrid amb veu pròpia, perquè es sentin les veus de totes i tots. Perquè es senti a tot arreu la veu d'aquest poble. Aquest és el temps de l'esperança i el temps de fer, perquè, com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible.

    KIKA COLL BORRÀS

    Presentar una candidatura entre companys i companyes del mateix partit fa que moltes de les coses que una mateixa posaria damunt la taula ja es donin per sabudes. Partim de valors comuns que ens defineixen. Ara poso en mans del col·lectiu un projecte de vida i una manera de fer país. Fa MÉS de 25 anys que la meva formació i la meva professió sempre han estat lligades al món del patrimoni, amb una actitud vital i en positiu, com no podia ser d’una altra manera… respecte, coneixement, dedicació, coratge i il·lusió… valors aplicables a qualsevol àmbit del nostre projecte comú. Confiau-hi!

    ALEX MOLL JOFRE

    1988, Palma. Estudiant d'Antropologia Social i Cultural a la UOC. A la UIB, vaig ser representant d’estudiants on vaig treballar al Consell d'Estudiants, vaig fer les pràctiques de Treball Social al CJIB. Entre diferents col·lectius form part de MÉS Joves i dels JEN-PSM on he estat secretari general. A aquests espais sempre he treballat per minimitzar i visibilitzar les problemàtiques que tenim el jovent. Som un col·lectiu en risc i lluitador, agreujat per l’actual situació econòmica. El jovent som la clau del canvi i les persones joves estam més que preparades per fer-ho.

    MARGALIDA CRESPÍ RAMIS

    Casada i mare de bessons, nascuda a sa Pobla, també he viscut a Ciutat i ja fa més de 15 anys a Pòrtol. Sóc llicenciada en Ciències del Treball i diplomada en Relacions Laborals. Vaig fer feina a l'empresa privada, vinculada a l'agricultura i a la tramitació d'ajuts de la UE; però ja fa més de 15 anys que he anat coneixent diverses administracions, (Consell de Mallorca, aj. de Marratxí, aj. de Calvià, Govern CAIB), finalment, he tornat a l'ajuntament de Marratxí. Aquest periple m'ha ensenyat que hi ha moltes maneres de fer feina per les ciutadanes i ciutadans i veig que es respiren aires de renovació política, en la qual m'agradaria participar.

    GABRIEL HUGUET MASCARÓ

    Nascut a Campos el 1947. Vaig ser educat pel sistema de la lletra amb sang entra, la qual cosa va fer que l’odiés i que el meu únic objectiu fos l'obtenció d'un paper que em permetés crear i mantenir una família. Vaig aconseguir ser Tècnic d'Empreses Turístiques (paper signat per Fraga Iribarne), Professor Mercantil i Llicenciat en Ciències Empresarials, papers que em van permetre viure dignament treballant en diverses empreses i passant de tot el que passava al meu voltant. El 1999, i tenint 52 anys, la meva empresa em va ensenyar la porta ben pagada i em vaig enfrontar a dues opcions: 1) Continuar treballant i treure un possible lloc de treball a un dels tres milions d'aturats. 2) Fer voluntariat. Vaig triar la segona opció i em va obrir una visió de la vida que va fer que avui sigui on em veieu i que fa que cada dia hagi de lluitar contra aquests conceptes gravats en el subconscient a sang i foc. La meva lluita són els drets dels majors i que els nostres fills i néts gaudeixin dels drets de què nosaltres gaudim

    ANTONI JOSEP VERGER MARTÍNEZ

    Nascut l'any 74 a Palma, en rebel·lia permanent contra les injustícies, som llicenciat en dret, màster en transports, i projecte de filòsof (he cursat 4 anys de llicenciatura). De professió som Tècnic Superior de la CAIB i me present a les primàries per aportar la meva experiència i il·lusió al gran repte d'aconseguir per primera vegada una veu de les Illes a Madrid. El maltractament fiscal que els ciutadans de Balears patim fa que tenguem uns serveis públics de sanitat, educació, dependència, transports, protecció del medi ambient, etc. molt deficients. La millor arma que tenim per solucionar això és amb diputats/ades de MÉS a Madrid. Si fos elegit, seré al Congrés un ferm defensor de la lluita contra el canvi climàtic, el dret a decidir dels pobles, dels treballadors autònoms, de la conciliació de la vida laboral i familiar des de la igualtat, de la racionalització dels horaris, del sistema públic de pensions, de la lluita feminista i de l'animalista.

    ROSER MARIA GALLARDO FERRER

    Comare, Llicenciada en Antropologia Social i Cultural i Experta Universitària en Igualtat. Treball en un centre de Salut. Sóc activa a diferents Associacions de Dones i de Salut i en els grups d’Igualtat i de Salut de MES. Afiliada al PSM el 1983. Coordinadora del Secretariat de Sanitat durant 6 anys. Participant en la redacció dels programes de Sanitat i Igualtat . Una de les impulsores en la creació de la Comissió per a la Igualtat entre homes i dones en el PSM i en exigir la presència de Dones en els òrgans de direcció del Partit. He estat membre de l’executiva i del CDP. Militant activa del dia a dia, no desaprofit cap oportunitat per defensar la ideologia de MÉS Em present: Perquè no em puc quedar de mans plegades davant un Govern de l’Estat que només ens té presents per aprofitar-se de nosaltres i que no té cap respecte cap a les nostres necessitats i la nostra Identitat . Perquè és ben necessari tenir una veu que defensi de bon de veres les demandes que feim des de les Illes Balears. Pel dret a decidir sobre tot els que ens afecti. Per contribuir a un Govern més democràtic i transparent. Perquè tenim voluntat política per fer-ho i perquè aquesta vegada sí que és possible!.

    MAGDALENA BARCELÓ OLIVER

    Som infermera i faig feina a l’hospital Joan March. He realitzat tasques de representació sindical i també de gestió en l’àmbit de la salut. He estat afiliada a EU. A les darreres eleccions municipals vaig formar part de la candidatura de MÉS per Porreres. M’agrada el compromís, la lluita i els reptes. Practicar esport a la mar és una de les meves passions. Crec que la política es pot fer millor, de manera transparent i al servei dels ciutadans. També crec que es necessiten canvis profunds a l’estat espanyol. MÉS és l’alternativa per poder complir aquesta tasca. M’agradaria formar part d’aquest projecte.

    AINA CÀNAVES BAUÇÀ

    Sóc treballadora social, i he treballat en l'àmbit del lleure. Em defineixo com una persona nacionalista, feminista i d'esquerres. Crec que és important que la veu de les dones sigui present al Congrés, així com la veu de les Illes Balears.

    PEP FLORIT ANTICH

    És hora de travessar la mar, donar exemple de com ser solidaris, sostenibles i sobirans a les elits d'un Estat que ens ha estat menyspreant, humiliant i sistemàticament espoliant. És hora de posar un punt i a part a tot plegat. Hi volem ser, un nou temps constituent just i igualitari està per venir i des de sa Roqueta hi tenim molt a dir. Sineuer d'adopció, santjoaner d'arrel. Ciutadà de carrer. #municipalisme #solidaritat #cooperació @pepflorit

    JOAN VERGER ROSIÑOL

    Nascut a Montuïri el 1967. Casat i amb una filla. El 1988 vaig començar a fer feina d'electricista oficial primera a l'empresa Electrificacions Ferrer. Som afiliat al PSM-Entesa des de 1992, i he format part del Consell de Direcció Política i de la Comissió Executiva (com a secretari d'implantació territorial). Durant el segon pacte d'esquerres al Govern de les Illes Balears (legislatura del 2007-2011), vaig ser delegat de l'IDI a Inca i, després, Director Insular de Cooperació Local al Consell de Mallorca, càrrec que em va servir per conèixer en profunditat la tasca dels ajuntaments de la nostra illa. Des del 2013 som Secretari d'Organització del PSM-Entesa i de MÉS per Mallorca. Som regidor de l'Ajuntament de Montuïri des de 1993, i candidat a batle des de 2007. El passat juny vaig ser escollit batle de Montuïri després de 28 anys ininterromputs de govern del PP, càrrec que exercesc amb molta responsabilitat i orgull. Tenc l'honor de comptar amb una agrupació que es desviu pel seu municipi, i amb un magnífic equip de regidores i regidors de MÉS per Montuïri. La participació ciutadana és la base que ha fet possible el canvi a Montuïri després de tants anys.

    MARIA ANTÒNIA VÁZQUEZ BAUZÀ

    Sóc mallorquina de naixement i de convicció. Estimo aquesta terra com ningú. Em dol profundament que cap dels que han anat a representar-nos a Madrid durant tants anys, ho hagin fet realment. Tinc la responsabilitat com a ciutadana de les Illes Balears a anar a defensar les nostres illes. Crec en el dret a decidir en la seva més àmplia expressió, davant qualsevol tema sensible que afecti la nostra societat i especialment en el que ens defineix. Hi ha temes importants a reivindicar al Congrés, com és la fiscalitat que ens limita i ofega, la defensa d'allò que és públic com a garant d'equitat, la defensa de la nostra pròpia cultura, l'educació, la sanitat, la compensació territorial, la mobilitat sostenible i la defensa a ultrança dels nostres ecosistemes. Tot són aspectes d'una millora urgent que necessita una veu enèrgica com la de MÉS per Mallorca a Madrid i que es faci sentir per primera vegada amb veu pròpia a l'altre costat dels nostres límits insulars. És que hi ha molta gent com jo i som molts els que pensem el mateix, per això estic disposada a donar tot el que calgui, perquè un veritable canvi tingui lloc a les nostres illes.

    MARTA GUIJARRO MAS

    La necessitat de lluitar contra el centralisme espanyol i per reclamar els drets dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears fan que agafi amb ganes i il·lusió aquest procés de primàries i em decideixi a presentar la meva candidatura per formar part d'una llista potent que canviï la història. "Tornarem a lluitar i tornarem a vèncer" .

    AURORA SERRA BORRÀS

    El meu nom és Aurora Serra Borràs, visc a Palma i sóc militant de MÉS. La meva professió és d' Educadora Infantil, estic molt implicada dins la meva associació de veïns i també dins l'OCB. Em considero una persona molt treballadora i amb moltes ganes de fer feina, dinàmica, amb il·lusió, amb moltes idees noves i fresques.

    GABRIEL ÀNGEL BAUÇÀ RIPOLL

    Tècnic Superior en Producció en Indústries d'Arts Gràfiques, afiliat al PSM des de l'any 1989, he estat involucrat en temes de caire cultural tota la meva vida, ja sigui des de la part laboral (propietari de Gràfiques Miramar) com des del punt de vista personal (el meu pare fou fundador de l'OCB i el GOB). He viscut des de la meva infantesa la repressió per la nostra llengua des de multitud de pintades a fins i tot un atemptat als nostres tallers professionals. Durant molts d'anys vaig ajudar "professionalment" el partit en les campanyes electorals, ja fos a l'hora de realitzar-les (disseny i impressió) com a facilitar el seu pagament. Ara en a un moment de maduresa i personalment de possible dedicació, pot ser l'hora de poder ajudar el partit i els seus ideals per portar-los a ser escoltats a Madrid. Tenc bones relacions a Catalunya amb partits d'ideologia similar.

    ANTONI ANDREU FERRIOL MORA

    Som d'Inca, en tenc 44, casat i amb dues nines. Els meus estudis anaren cap al disseny del calçat FPII els quals vaig ampliar a Milà a l'institut ARS Sutoria, i FPII d'informàtica. D'idiomes domin l'italià, l'anglès, el castellà i el català, a part de xampurrejar el francès i l'àrab. Me consider un matricer, em donen un plànol o em plantegen un problema industrial i jo els he de donar una de dues: presentar un objecte o al contrari presentar unes solucions per encarar el problema industrial que m'han plantejat. Del nostre taller han sortit guitarres, cursos de cervesa de garrova, desenvolupament de noves tècniques per al calçat, i matrius de tota casta i forma, a part de l'assessorament in situ a les fàbriques.

     

    Candidatures presentades al Senat

    SALVADOR COLOMÉ COSTA

    Vaig néixer el 16 de setembre de 1957 a Badalona i vaig venir a residir a Santa Margalida l'abril de 2010. He estat treballant d'apoderat especialista de la Divisió Internacional d'un banc durant 28 anys. He estat militant d'Iniciativa per Catalunya Verds des de la seva fundació i he estat responsable d'organització d'aquesta formació a Badalona i membre de la comissió d'economia en el Consell Nacional. He estat delegat sindical en el banc on feia feina com a responsable de Salut Laboral per CCOO. He estat responsable del comitè d'Intermón Oxfam a Badalona i he fet feina en la seu central d'aquesta ONG com a responsable de botigues de comerç just de Catalunya i Andorra. Quan vaig venir a viure a Mallorca em vaig fer militant d'Iniciativa Verds des de la seva fundació. A Santa Margalida he estat responsable d'organització i del programa electoral dels Independents x Santa Margalida, Can Picafort i Son Serra i membre de la comissió de negociació amb el PSOE per a formar la coalició Suma X Canvi al 2011. He estat Jutge de Pau del poble des de 2011 fins ara. En l'actualitat sóc membre de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca.

    JAUME RIVERA SOLSONA

    Comerciant des que als 14 anys vaig entrar d'aprenent en una botiga de fotografia, i des d’aleshores he estat fent feina quasi sempre vinculat al comerç, tant davant, com darrera del mostrador. Sóc una persona del carrer que cansada de veure la política dels darrers anys, ha decidit posar-se a fer feina. Per canviar vaig participar a les primàries d'Inca i vaig anar a les llistes. Per què el Senat? Molt senzill, penso que és la institució, que si fes la feina que li pertoca, feina per activar els territoris i defensar-los, seria una eina molt important, però els darrers anys aquest ha estat convertit amb un cementeri perquè polítics més o manco fracassats passin els darrers anys còmodament. Mireu quanta gent va als plens del Senat, i això cal capgirar-ho necessàriament o bé fer-lo desaparèixer.

    ANDREU LLUÍS CASTANYER XUMET

    Nascut a Sóller l'any 1976. Casat i pare de tres fills. Vaig cursar estudis de batxillerat i iniciar els de Tècnic Superior en Diagnòstic Clínic. Al batxillerat vaig ésser representant d'estudiants al Consell Escolar i co-fundador de la primera associació estudiantil de l'institut solleric. He fet feina en diferents àmbits; des de l'hoteleria, fent de cambrer a un hotel i d'encarregat d'una cafeteria-pastisseria; al món de la gestió immobiliària fent d'assessor a una immobiliària de Sóller, i més tard d'administratiu a una empresa de topografia i a una assessoria en temes cadastrals.

    AINA CALAFAT BUSQUETS

    L'oportunitat de presentar-me a les primàries que el grup MÉS convoca per les llistes al Senat, i de cara a les eleccions generals del pròxim desembre de 2015, m'ha fet sentir altra vegada motivada a presentar-me a dita llista, perquè crec necessari la presència de representants nacionalistes i de progrés dins el Senat. És per aquest motiu que jo me present i m'agradaria sortir elegida. Aquestes serien les motivacions personals: a) Som militant des de fa molts d'anys del GRUP MÉS Iniciativa-Verds. b) Des de fa més de 15 anys estic dins la lluita de la conservació del patrimoni natural, ecològic, medi ambiental. Només vull recordar la lluita per preservar tot el conjunt històric dels voltants del Monestir de La Real. Aquesta lluita al llarg de 6 anys, vaig esser capdavantera de la Plataforma "Salvem La Real". Durant un any vaig escriure setmanalment articles al diari Última Hora i Balears sobre Son Espases. c) Des de fa 10 anys estic en la lluita pels drets humans. I dins l'Associació Drets Humans de Mallorca com a Vicepresidenta fins el passat mes de juny. he executat opcions compromeses com: causes del poble Saharaui, organització de 3 cursos d'estiu amb la UIB. d) L'any 2008 vaig tenir l'oportunitat a través d’ETICENTRE d'organitzar el primer Congrés Nacional de Responsabilitat Social Empresarial, el qual es va celebrar a Palma durant 3 dies amb una participació massiva d'empreses (...)

    TOMEU AMENGUAL VENTOLRÀ

    El meu blog anima.balearweb.net vos dóna un retrat del meu pensament. El meu CV senzill, encara que, on posa llicenciat Turisme, ha de posar Titulat Superior en Turisme. De l'any 78 fins avui, fent feina sempre en Turisme i de l'any 94 militant del PSM. Autor del projecte Taxa de Retorn Turístic Ambiental, part del programa del PSM l'any 2007.

    SARA MARGARITA MARTÍN COMAS

    Som na Sara Martín, tenc 25 anys i sóc de Consell. Sóc Llicenciada en Història de l’Art. Actualment sóc regidora de MÉS per Consell al meu municipi. Quan vaig decidir presentar-me a les primàries de MÉS per formar part del Senat, vaig pensar poder transformar, des d’una òptica jove, aquest aparell de govern que tothom creu que està obsolet. A més, és necessari que hi hagi una veu crítica amb el sistema des de dins. Som diferents, volem assolir objectius diferents dels que fins ara estan ocupant i encalentint les cadires del Senat, i això es canvia amb gent que tengui ganes de fer feina per un futur millor. Avui en dia, una veu jove i optimista al Senat és necessària, per tal de poder fer una passa MÉS.

     

     


    0 0

    Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV. (Laura Morral)


    La ruta dels oblidats


    L’Associació per la memòria històrica denuncià en el recorregut pels símbols feixistes la impunitat, encara avui, de les atrocitats comeses pel dictador, les fosses comunes i les sentències del règim


    Laura Morral | 18/07/2009 |


    "Impunitat, vergonya i oblit són les paraules que més hem emprat, però hem de tenir un petit moment per a l'esperança. Recordam i denunciam la impunitat del franquisme. Volem veritat, volem justícia i volem reparació!!!". Amb aquests mots, la presidenta de l'associació Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, denunciava ahir, a través d'un manifest, la dictadura franquista que durant gairebé 40 anys va governar amb mà de ferro els destins de milers de ciutadans.

    Oliver traslladà aquest missatge a més d'un centenar de persones que s'uniren per recórrer la Ruta de la Memòria que organitzava l'associació i el col·lectiu Unió Cívica per la República amb motiu del Dia europeu de la condemna del franquisme. Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV.

    Durant el recorregut, diferents experts explicaren la història d'alguns símbols feixistes que s'alcen per Ciutat i recordaren noms d'oblidats, de víctimes de la repressió. Així mateix, Maria Àngels Recio, psicòloga de l'associació, comentà la història del col·legi Jaume I, situat davant la plaça de la Feixina. Segons comentà, aquesta va ser la primera escola que es va inaugurar durant la República a l'Illa i que després del cop d'estat es convertí en un quarter on es jutjaren i condemnaren els defensors de la democràcia. La intervenció de Recio va fer justícia als 15 mestres desapareguts o assassinats pels franquistes, com Jaume Canals Payeras, Fernando Leal Crespo, Antoni Garau i Guillem Alcover, entre molts altres. Tampoc no obvià aquells docents que moriren emmalaltits i les víctimes secundàries que patiren aquestes defuncions: germans, mares, pares i familiars.

    La Ruta de la Memòria prosseguí a la plaça de la Feixina, on hi ha el monòlit del creuer Baleares. Marçal Isern, portaveu de l'associació, explicà que aquesta embarcació de guerra va estar a les ordres dels militars sublevats. Va ser enfonsada el 6 de març de 1938 a 60 milles del cap de Palos pels impactes de l'esquadra republicana. El creuer Baleares va causar milers de morts civils que fugien de les tropes franquistes. El mateix portaveu s'encarregà de fer un resum de la història del ja desaparegut obelisc dels Jinetes de Alcalá de la plaça de la Porta de Santa Catalina. Durant la lectura del manifest, Maria Antònia Oliver denuncià "la impunitat de les atrocitats comeses pel dictador i els col·laboradors feixistes". Recordà la impunitat de les fosses comunes, "on continuen oblidades les víctimes de la repressió", i "la impunitat dels milers de sentències judicials del règim que a dia d'avui són plenament legals". La impunitat, també, dels símbols com el de la Feixina "dedicat als ‘Héroes' del creuer responsables de crims contra la humanitat durant la Guerra Civil; de carrers i avingudes com la dedicada a José Alemany Vich, oficial de l'exèrcit franquista i de la División Azul que va jurar fidelitat a Adolf Hitler".

    La Ruta de la Memòria no ignorà les dones que foren empresonades a l'actual biblioteca de Can Sales. Allà, Margalida Capellà recordà Matilde Landa, la dirigent comunista que se suïcidà perquè no podia suportar els xantatges dels opressors. Capellà demanà al Consistori de Palma que "a la plaça de la Porta de Santa Catalina, en el lloc que ocupava l'escultura dedicada als Jinetes, hi hagi un grup escultòric en homenatge a les preses de Can Sales". I afegí: "Perquè Can Sales simbolitza el patiment de totes les republicanes de les Balears". La ruta acabà amb un concert de Xus Santana, Tomeu Quetglas i Tambors Africans a la plaça Pere Boned del Puig de Sant Pere.


    "Les naus disparaven als penya-segats i la gent moria esclafada"


    Es calcula que entre 120.000 i 150.000 refugiats malaguenys van fugir presos pel pànic per la carretera de la costa en direcció a Almeria per escapar de la invasió militar. El Crucero Baleares va ser desplaçat a aquest punt amb la missió de bombardejar els civils ‘insurrectes'. L'episodi és el de la ‘carretera de la mort'. Paco Ferrer ara té 80 anys i va sobreviure a la massacre a tan sols 7 anys.

    "Imaginau cent cinquanta mil homes, dones, infants i ancians disposant-se a partir per cercar seguretat cap a una ciutat situada a uns 100 quilòmetres. Era l'única carretera que podíem agafar. No hi havia cap altra manera d'escapar. La carretera limita amb les altes muntanyes de la serra Nevada i, per l'altra banda, amb la mar", diu. "Durant el viatge no trobàvem aliments. A mesura que anàvem caminant ensopegàvem, amb els peus plens de ferides, mentre els feixistes ens bombardejaven des de l'aire i ens disparaven des dels vaixells de guerra", recorda.

    "A Almuñécar ens esperava un perill horrorós. Davant el poble hi havia ancorat un vaixell de guerra que dominava l'única via de fugida que teníem. Disparava els canons a intervals cap a un revolt de la carretera que era en un vessant alt i pendent; calia passar-hi forçosament. El revolt de la mort! Hi van morir milers de persones", afegeix. "Els canons apuntaven contra les roques dels penya-segats, que queien i esclafaven la gent". Paco, amb els seus pares i quatre germans més, va estar 15 dies recorrent la carretera. Fins que els italians, els alemanys i els franquistes els obligaren a tornar. Ells van sobreviure; altres encara esperen justícia per les cunetes.

    bBalears


    ...vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. (Margarida Serra Cardell)



    Jaume Serra Cardell.


    Mallorca republicana: Jaume Serra Cardell en la memòria dels escriptors mallorquins.


    A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) hi explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43 d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit.


    En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.


    Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre Places i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.


    Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant". Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".


    Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".


    Nota: vull dedicar aquesta nota fent referència a Jaume Serra a la seva germana, Margalida Serra Cardell que, valenta, ha tengut el valor de parlar i de dir la veritat sobre aquells fets -vegeu revista Sa Plaça núm. 43-.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    Aprovada la nostra moció que demana que la recaptació del futur impost es destini principalment a la conservació mediambiental i de patrimoni històric.


    Al ple d'ahir des d'Alternativa per Pollença vàrem presentar una moció per una veritable ecotaxa, i perquè la recaptació del futur impost es destini principalment a la conservació mediambiental i de patrimoni històric i cultural.

    Aquesta moció s'ha presentat a Artà, Pollença i Valldemossa, amb algunes variants, de forma coordinada entre Alternativa per Artà, Alternativa per Pollença i la Valldemossa que volem, i respon a la intenció de fer sentir la veu dels Ajuntaments respecte al destí que volem que tengui l'anomenat «Impost de Turisme Sostenible».

    L'exposició de motius apel·la a la preocupació perquè no sigui un impost dedicat a millorar i potenciar el negoci turístic, com ho sembla per la importància que es dóna a eixos de reinversió turística i sigui un impost mediambiental. Sempre fan falta recursos per al desenvolupament dels plans de conservació d’espais naturals (parcs i reserves naturals, reserves marines i espais de la xarxa Natura 2000); per la conservació d’hàbitats naturals, paisatge agrari tradicional i elements patrimonials a finques privades, mitjançant acords de custòdia i ajudes als propietaris; per la recuperació ambiental (desurbanització) d'espais naturals afectats per urbanitzacions avortades; per a indemnitzacions (judicialment sentenciades) per la desclassificació d’antics sòls urbanitzables a espais naturals; per a la deconstrucció i recuperació ambiental de zones turístiques obsoletes, eliminant places d’allotjament i minvant així el consum de recursos naturals a nivell local i balear. I moltes de les actuacions que els Ajuntaments volen fer en matèria de conservació i recuperació d'espais naturals suposen inversions i renúncia a ingressos, en unes entitats locals ja de per si infrafinançades.

    La moció s'ha aprovat amb els vots a favor d'Alternativa i també de l'equip de govern (Junts+UMP), que han introduït una esmena per fer referència al sector primari.

    La dreta a l'oposició (PP, Tots, PI) hi ha votat en contra i ha apel·lat a la típica estratègia de la por, i defensant els interessos de la minoria i oblidant intencionadament que l'impost no l'ha de pagar l'hoteler, sinó el turista, i que si el turista ve, no és per l'hotel, sinó per l'entorn.

    Veure Moció a favor d'una autèntica ecotaxa

    Albercocs i cireres

     


    0 0

    [30/10] «Boletín de la Escuela Moderna» - «L'Entente Anarchiste» - Míting de Mataró - Agostinelli - Senna Hoy - Salinas - Masachs - Guyard - Navel - Chessa - Bugallo - Granotti - Marcobal - Sierra - Angeli

    Anarcoefemèrides del 30 d'octubre

    Esdeveniments

    Portada de l'últim número del "Boletín de la Escuela Moderna"

    - Surt el Boletín de la Escuela Moderna: El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la publicació mensual anarquistaBoletín de la Escuela Moderna. Enseñanza científica y racional. Va ser el portaveu de l'Escola Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Fou dirigida per Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas Maseras. Aquesta revista, que tingué una àmplia difusió entre les escoles racionalistes i els cercles lliurepensadors i llibertaris de la Península i de l'estranger, es publicà fins a l'1 de juliol de 1909 amb només una única interrupció d'un any (entre juny de 1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer processament de Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques, aquest butlletí publicà 62 números i només deixà de publicar-se amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de les conferències dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites escolars, a les quals s'afegiren breus notícies postil·lades, aquest butlletí no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu contingut recollia articles d'opinió sobre temes educatius i didàctics, encarregats per la redacció o recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una mena de crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi de les experiències contemporànies --escoles de Decroly a Brussel·les, orfenat «La Ruche» de Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per Paul Robin, etc.--, convertint aquesta publicació en una síntesi de les idees pedagògiques més radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament com l'Escola Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la superstició religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri, Joan Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de Buen, Maurice Dubois, J.-F. Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga, Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances Ferrer i Guàrdia, Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert Lagardelle, Odette Laguerre, Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves Michel, Alejandra Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul Robin, E. Vaillant, Georges Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les«Publicaciones de la Escuela Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i fulletons diversos de propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.

    ***

    Premsa anarquista internacional

    - Surt L'Entente Anarchiste: El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira, França) el primer número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de relations, d'informations, de coordination et d'étude organisationnelle du mouvement anarchiste. Aquesta publicació de periodicitat irregular sorgí arran de l'Assemblea Anarquista de Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí l'edició d'un butlletí. Fou creat amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus que es qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a reacció contra el «sectarisme» que, segons ells, manifestaven els responsables de la Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis, Maurice Joyeux, etc.). En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin (admistrador) i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem articles d'Émile Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert François, René Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape, Louis Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André Prudhommeaux, Fernand Robert i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es tiraren 200 exemplars i de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953, 450.

    ***

    Míting de Mataró (30-10-76)

    - Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)

    - Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació«Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!,com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a«candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquestúltim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època deVolontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).

    Cesare Agostinelli (1854-1933)

    ***

    Johannes Holzmann ("Senna Hoy")

    - Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés --també va fer servir el pseudònim llatí Catulus--, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual --en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)--; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) --altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)-- i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.

    Senna Hoy (1882-1914)

    ***

    Marcelo Salinas y López

    - Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart,Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).

    Marcelo Salinas y López (1889-1976)

    ***

    Domènec Masachs Torrente

    - Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre de 1891 neix a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a«La Maquinista Terrestre i Marítima»i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per«resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923--, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits«La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a«La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs Torrente va morir el 23 de gener de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya); va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.

    ***

    Félix Guyard (1947)

    - Félix Guyard: El 30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo i Lapin. Sos pares es deien Léon Guyard i Georgette Baron. El novembre de 1919 es casà amb Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de 1921 la seva incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per«insuficiència muscular», però finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria i destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr (Guer, Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Després formà part del grup d'amics anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier, Robert Léger, etc.) que s'autodenominaven «Les moules à gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el congrés de l'UACR celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat membre de la Comissió Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de 1934 va ser delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) en el «Congrés d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que reunificà, enfront del feixisme, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR, sota el nom d'Unió Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà aquesta transformació que, segons ell, portava a l'abandó del programa revolucionari i comunista. Amb altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles Carpentier i Robert Léger), fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL), que criticà la concepció antifeixista del «frontisme» de l'UA, que segons aquesta conduïa a la renúncia de les posicions de classe. La FCL, que tingué una existència efímera, romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a l'assemblea general de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de reintegrar-se en l'UA en el proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol de 1934, durant el funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La Patrie Humaine i alliberat després de controlar la seva identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els revolucionaris amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va ser contractar com a torner mecànic als establiments«Sautter-Harlé» de París, industria que fabricava part del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya Georgette Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos d'Aubervilliers. La parella vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier d'Aubervilliers. El setembre de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el domicili dels quals calia vigilar. Fou candidat«abstencionista» per l'UA per a la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) a les eleccions legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més importants, amb el socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig i juny de 1936. L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al Ministeri de l'Interior que realitzés una investigació sobre la seva persona, que donà lloc a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet B», on van ser fitxat els militants antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte bèl·lic. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el comitè de vaga d'un nou moviment vaguístic contra els acomiadaments a«Sautter-Harlé» i signà el pamflet que va ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937 de la revista Commune. Els obrers a la fàbrica l'anomenaven Napoléon. En aquestaèpoca era membre de la Comissió Executiva del Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional de Le Libertaire, publicà el 4 de setembre de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te tendons la main».  En 1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa dels grups anarquistes de fàbriques» (Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de Montrouge, etc.), de la qual fou el seu secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA, considerant el caràcter no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret de votar en el congrés d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector obrerista de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle Sindicalista «Lluita de Classe» (LDC), constituït el març de 1937 per anarquistes, trotsquistes, pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al Café de l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives), al IV Districte de París, agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de l'ensenyament, de la metal·lúrgica, de la construcció i dels tècnics. Entre els seus animadors hi havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry, Michel Collinet, Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc. També fou, amb Nicolas Lazarévitch i Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan d'expressió, Le Réveil Syndicaliste (gener-octubre de 1938). En 1939, després de la declaració de guerra, va ser internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont (Llenguadoc, Occitània), d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de 1941 va ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de Saint-Barthélémy de Barraux (Roine-Alps, Arpitània) i després als«camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va ser detingut de bell nou en 1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un company de l'UA, li va aconsellar que entrés a formar part dels«Restaurants Communautaires» i del Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres«benèfics» petanistes on alguns anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per fugir de la repressió i poder continuar amb la militància. Després del desembarcament de Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a Aubervilliers en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat el mateix dia, amb la matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval intervingué per demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser deportat al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En aquest camp, com a«deportat d'honor», tenia dret a romandre aïllat en un dels dos blocs especials de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals, i estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment va ser alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central, actual República Txeca), però realment va ser posat en llibertat a mitjans d'agost de 1944, per raons desconegudes. En tornar a França, treballà en un centre de repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial, deixà de militar, encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació Anarquista (FA). En 1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes a controlar. Félix Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

    Félix Guyard (1901-1980)

    ***

    Georges Navel

    - Georges Navel: El 30 d'octubre de 1904 neix a Maidières-les-Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'escriptor llibertari autodidacte Georges Navel. Era el tretzè infant d'una família obrera. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. En 1962 va ser un dels signants del«Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945,és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. Georges Navel va morir l'1 de novembre de 1993 a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània) on residia. El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson.

    Georges Navel (1904-1993)

    ***

    El mariner Aurelio Chessa (ca. 1935)

    - Aurelio Chessa: El 30 d'octubre de 1913 neix a Putifigari (Tataresu, Sardenya) l'editor i propagandista anarquista Aurelio Chessa, també conegut comParatacca. Sos pares foren Antonio Chessa i Maria Angela Piras. L'1 de desembre de 1931 s'enrolà en la marina i, després de ser novament cridat nombroses vegades, fou llicenciat definitivament el 31 de juliol de 1945 --en aquell període la seva nau es trobava a Egipte, on ensenyà a fer el pa als egipcians. El 9 de novembre de 1939 fou condemnat a un any de reclusió per insubordinació i enviat a la presó de San Francesco de Gènova, hi restà entre el 24 d'octubre de 1939 al 27 de febrer de 1940. En 1945 va començar a recollir diversos materials documentals sobre el moviment anarquista que sumà als que havia rebut d'un oncle seu, l'anarquista refugiat a França Francesco Piras, que va ser qui l'introduí en el moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial esdevindrà funcionari dels ferrocarrils italians. Fou administrador i col·laborador durant molts anys de la revista Volontà, fundada en 1946 per Giovanna Berneri, vídua de Camillo Berneri. En 1947 creà, amb Giuseppe Strinna, Franco Leggio, Bigallo, Borghesani i altres, el grup«Gènova Centre» de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Partidari de la tendència«antiorganitzativa», participà en el Congrés de Canosa de 1948. Entre l'1 i el 2 de maig de 1954 presidí a Liorna la Conferència Nacional de la FAI, però hi anà a «títol personal» i sense representar cap grup. El 26 de maig de 1958 fou jutjat a Gènova per apologia de la desobediència civil i per campanya abstencionista i condemnat a sis mesos de presó. El 23 de desembre de 1958, però, el Tribunal d'Apel·lació de Gènova el multà només per«instigació». Aquell any va escriure, sota el pseudònim Paratacca, articles sobre el vot i la democràcia en el periòdic La Sveglia Repubblicana de Carrara. El 8 de juliol de 1960 participà activament en les vagues a Gènova i per aquest fet fou «amonestat» per l'administració ferroviària. Després de la mort de Giovanna Berneri, el 14 de març de 1962, fundà, amb els arxius familiars cedit per sa filla Giliana Berneri, el centre de documentació«Archivio Famiglia Berneri», que tindrà com a missió divulgar el pensament d'aquest intel·lectual anarquista i del seu llegat. L'arxiu es va anar enriquint (intercanvis, donacions, compres, etc.) i canvià diverses vegades de lloc (Pistoia, Iglesias, Gènova, Pistoia, Canosa, Cècina i, després de la seva mort, Reggio Emilia per sa filla Fiamma). En aquests anys mantingué una estreta relació amb els anarquistes italians residents a Amèrica, especialment amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i a Austràlia. Entre 1964 i 1967 va escriure diversos articles sobre el procés a Ugo Mazzucchelli. El 19 de desembre de 1965 fou un dels creadors a Pisa, amb Michele Damiani, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la FAI oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, i del seu periòdic L'Internazionale (1966). Col·laborà estretament en aquests anys amb les editorials RL i Collana Vallera. El 4 d'abril de 1966 es jubilà, després de 22 anys de feina, dels ferrocarrils, deixant Gènova i instal·lant-se a Pistoia. El 18 de maig de 1976 a Iglesias, on s'havia traslladat provisionalment, l'Arxiu fou escorcollat per la policia. Edità en dos volums l'Epistolario inedito di Camillo Berneri. En 1982 organitzà l'«Exposició de cartells sobre la Revolució espanyola (1936-1939)» i en aquest mateix any publicà el catàleg del centre «Archivio Famiglia Berneri», establert per Sara Pollastri i Alessandra Giovannini, sota el títol Documenti e periodici dell'Archivio Famiglia Berneri. L'hemeroteca d'aquest arxiu conserva unes 2.000 capçaleres de publicacions periòdiques i la seva biblioteca uns 12.000 volums en diverses llengües, especialment sobre història del moviment obrer, la Revolució espanyola i els exiliats antifeixistes italians. A més de les obres de Camillo Berneri (Guerra di classe in Spagna,Il peccato originale, Mussolini grande attore,Mussolini normalizzatore e ildelirio razzista, Gli eroi guerreschi come grandi criminali, etc.), l'arxiu ha editat la biografia Camillo Berneri: un anarchico italiano (1897-1937), de Francisco Madrid Santos, l'obra d'Alberto Ciampi Anarchici e futuristi: quali rapporti? i estudis sobre Sante Pollastro, Leda Rafanelli, Clemente Duval i altres. Aurelio Chessa va morir el 26 d'octubre de 1996 a Rapallo (Ligúria, Itàlia). En 1998 l'arxiu prengué el nom d'«Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa». En 2007 es publicà, a càrrec de sa filla Fiamma, Aurelio Chessa. Il viandante dell'utopia --a més d'altres obres, com ara Storie di anarchici eanarchia, Un attimo di verità,Camillo Berneri singolare/plurale i Leda Rafanelli tra letteratura e anarchia.

    Aurelio Chessa (1913-1996)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Manuel Bugallo Lois i senyora

    - Manuel Bugallo Lois: El 30 d'octubre de 1937 és assassinat al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló«Galícia». Apressat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 30 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

    ***

    Luigi Granotti

    - Luigi Granotti: El 30 d'octubre de 1949 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Luigi Granotti, conegut com Il Biondino (El Ros), però també com Granson,Luigi Granolli, Luigi Gianotti i Maurico Magliola. Havia nascut el 15 de novembre de 1867 a Sagliano Micca (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa Bussetti. Va anar a escola fins el tercer grau d'escola elemental i després treballar de barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per aquesta com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer el servei militar en el 76 Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i després a Messina, sense manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890, retornà a la seva localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i freqüentà els cercles llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup«Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va ser el seu tresorer, i fou l'administrador de periòdic La Questione Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa mare cap a Itàlia, oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs posteriors, viatjà a diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de preparar, en connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es perpetrà el 29 de juliol de 1900, retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el suport del seu cosí Giacomo Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París (França), on gràcies al passaport de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne Unit. Des d'aquell moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que la seva intenció era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Milà (Llombardia, Itàlia) en rebel·lia a cadena perpètua com a còmplice de Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes d'això, el 21 de desembre de 1901, el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson informà que el perseguit es trobava lliure i en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern italià, el buscà sense èxit arreu dels Estats Units. Durant els anys posteriors, la policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la recerca de gratificacions econòmiques, de la seva presència a diferents indrets del món (Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São Paulo, Chicago, Nova York, Saint Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal, Suïssa, Austràlia, Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918 la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia) assenyalà que el més probable és que s'amagués als Estats Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont, Itàlia) el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del Nord». Luigi Granotti va morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la notícia va ser publicada pel periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari del 3 de desembre de 1949.

    ***

    Necrològica de Manuel Marcobal apareguda en el periòdic "Solidaridad Obrera" del 19 de novembre de 1953

    - Manuel Marcobal: El 30 d'octubre de 1953 mor a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Manuel Marcobal San Adrián. Havia nascut l'1 de setembre de 1903 a Saragossa (Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1932 i el gener de 1934 va ser detingut acusat d'actuar com a recaptador d'arbitris municipals per a la instal·lació d'aparells industrials i motors. Durant la guerra civil lluità contra els feixistes i amb el triomf franquista s'exilià a França. Des del 15 de gener de 1943 combaté l'exèrcit alemany a la zona de Savoia enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). L'abril de 1944 va ser detingut i deportat des de Compiègne (Picardia, França) al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on arribà el 8 d'abril sota la matrícula 62.756. Posteriorment va ser traslladat als camps de l'Alta Àustria de Melk i d'Ebensee, on en ambdós establí relacions de solidaritat entre els francesos i els espanyols, contribuint a la salvació de nombrosos deportats. El 6 de maig de 1945 va ser alliberat del camp d'Ebensee, però amb la salut molt deteriorada. Durant la postguerra s'instal·là a Aix-les-Bains i milità en la seva Federació Local de la CNT i en associacions d'antics resistents i deportats de Savoia. Manuel Marcobal va morir el 30 d'octubre de 1953 a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània) i al seu enterrament assistiren a més de llibertaris, membres de distintes associacions d'antics resistents i deportats de Savoia.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El día 8 de octubre de 2015, el pleno del Consell Insular de Mallorca acordó: "Aprobar la delimitación del Bien de Interés Cultural, con la categoría de monumento, del yacimiento de sa Galera del término municipal de Palma, la descripción y la delimitación del cual figuran en el informe técnico emitido en fecha 3 de noviembre de 2014" (BOIB núm. 157 de 29 de octubre de 2015).


    0 0

    La Pamboleria Dolços en acabar de sopar, els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí", oferiran un combat de picat. Setanta, de Ses Salines organitza una vetlada de gloses i tumbet. Podreu menjar tumbet amb llampuga o amb llom, amb beures i postres per 12€, reservant al 971642908. en acabar de sopar, els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí", oferiran un combat de picat.

    0 0
  • 11/01/15--18:27: Freedom for Catalonia, soon.
  •      

       Baixeu el post  Freedom for Catalonia, soon.


    0 0

    Des d’Alternativa per Pollença volem mostrar novament la nostra solidaritat amb les anarquistes detingudes en el marc de l’Operació Pandora i volem seguir denunciant, com ho férem fa gairebé un any, que l’anomenada Operació Pandora no és més que un intent de criminalitzar al moviment llibertari i a tota la gent que treballa als marges per crear un món millor.

    Dia 28 d’octubre s’ha produït una nova posada en escena d’aquesta estratègia.  Més de 500 Mossos d’Esquadra, instats per un jutge de l’Audiència Nacional, amb una espectacularitat peliculera, han escorcollat diversos locals als barris de Sants, Gràcia, el Clot, Sant Andreu del Palomar i a Manresa. A més han detingut a nou persones. És surrealista veure com el que s’han emportat com a proves són llibres, banderes, revistes, ordinadors i fins i tot ganivets de cuina. Explosius no n’han trobat, però això no els importa realment.
    Això sí, tota la premsa, les televisions i les ràdios de l’estat s’han fet ressò de l’operació, que és el que cercaven els caps pensants de la policia i l’Estat. I ho han fet sense qüestionar-se el perquè de l’espectacularitat de l’operació, sense demanar-se quines són realment les motivacions d’aquest procés i, en la majoria dels casos, sense contemplar la presunció d’innocència. Titulars que parlaven de terrorisme anarquista i que donaven per certes les acusacions de la policia han aparegut a tots els mitjans. Ja no els posen ni el “pressumpte” davant.
    La realitat és que aquesta operació ha anat a atacar directament als ateneus i centres socials, que tenen una vinculació amb el barri on estan arrelats. Uns espais lliures, de convivència, de cultura, que l’Estat no pot controlar i per tant els interessa tancar o criminalitzar a ulls del veïnatge.
    Però també és cert que l’Estat es justifica a ell mateix en gran mesura basant-se en l’oferiment de seguretat pels ciutadans. A falta d’organitzacions terroristes i amb el cessament de la violència per part d’ETA, sense un enemic del que defensar a la població, ara és el torn de ressuscitar el terrorisme dels anarquistes. D’aquesta manera no els ha costat gaire inventar-se la història de que uns suposats Grups Anarquistes Coordinats, que fins i tot van presentar-se en societat a cara descoberta i explicant que volien dedicar-se a la difusió de les idees anarquistes, són una organització amb fins terroristes. Si fossin terroristes, perquè estan en llibertat els anarquistes detinguts fa un any en l’anterior operació Pandora i Pinyata? Tota aquesta història és molt poc creïble.
    Ja ho vàrem dir i ho tornam a repetir: vivim en una societat lliberticida i no ho hem de permetre.
    Llibertat a les detingudes! Nosaltres també som anarquistes!
     

    0 0

      Julio 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Grúa»
    c/ Avenida del Padre Isla

    «Clepsidra (Reloj de agua)»
    c/ Avenida del Padre Isla

    «Edificio anexo a la estación de tren FEVE (Estación de Matallana)»
    c/ Avenida del Padre Isla

    «Grúa»
    c/ Avenida del Padre Isla

    «Monumento "Arco Viajero"»
    Escultora:
    Corinne Van Bergen
    Plaza Torres de Omaña

    «Escultura "Los Chopos" (Monumento a los Chopos Leoneses)»
    Escultor:
    Paco Chamorro Pascual
    c/ Pilotos Regueral

    «Puertas»
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Sarcógagos»
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóveda de Crucería»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóveda de Crucería»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Relieve de "El Nacimiento"»
    Escultor:
    Juan de Juni
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóveda de Crucería con Terceletes»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóveda de Crucería con Terceletes»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Vidrieras»
    Artistas: Alberto de Holanda y Francisco Valdivieso
    Crucero
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóveda de Crucería con Terceletes»
    Nave
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóvedas de Crucería con Terceletes»
    Nave y Coro alto
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóveda de Crucería con Terceletes»
    Capilla-Hornacina del Lado del Evangelio
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóveda de Crucería con Terceletes»
    Nave
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Puertas de comunicación entre capillas»
    Lado del Evangelio
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Ventana»
    Capilla-Hornacina del Lado de la Epístola
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Claustro de los freiles (Claustro Procesional)»
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Claustro de los freiles (Claustro Procesional)»
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Claustro de los freiles (Claustro Procesional)»
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Claustro de los freiles (Claustro Procesional)»
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Detalle de Capitel»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Detalle de Capitel»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Claustro de los freiles (Claustro Procesional)»
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Escultura»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Relieve de La cruz de la Orden de Santiago y el León»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «"Mortis initivm"»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóveda de Crucería con Terceletes»
    Capilla-Hornacina del Lado de la Epístola
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Retablo de Virgen con Niño flanqueada por Santiago y un obispo»
    Portada Plateresca
    Testero del transepto del Evangelio
    Lado del Evangelio
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Vidriera con la cruz de la Orden de Santiago y la Concha del peregino»
    Lado de la Epístola
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóveda de la sacristía»
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Relieve de Santiago "Matamoros" combatiendo contra los infieles en Clavijo»
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Rosetón»
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «San Pedro»
    Escultor:
    Bautista Vázquez
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Escultura de personaje regio con el Toisón de Oro»
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Ventana»
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Tumba del Obispo Juan Quiñones de Guzmán»
    Escultor:
    Esteban Jordán
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Angelote»
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Decoración de ménsula»
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Calavera»
    Antigua Sacristía
    Anexo al Museo de León
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóveda de Crucería con Terceletes»
    Crucero
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Puertas de comunicación entre capillas»
    Lado de la Epístola
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Puertas de comunicación entre capillas»
    Lado de la Epístola
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Bóvedas de Crucería con Terceletes»
    Nave
    Iglesia de San Marcos
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Crucero»
    Plaza de San Marcos

    «Monumento en Homenaje al Peregrino»
    Escultor:
    Martín Vázquez de Acuña
    Plaza de San Marcos

    «Detalle del Monumento en Homenaje al Peregrino»
    Escultor:
    Martín Vázquez de Acuña
    Plaza de San Marcos

    «Detalle del Monumento en Homenaje al Peregrino»
    Escultor:
    Martín Vázquez de Acuña
    Plaza de San Marcos

    «Fachada»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Fachada de la Iglesia de San Marcos»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Portada o Torre Palaciega»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Escudo de armas Reales»
    Portada o Torre Palaciega
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Óculo»
    Portada o Torre Palaciega
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Relieve de Santiago "Matamoros" combatiendo contra los infieles en Clavijo»
    Portada o Torre Palaciega
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Reloj»
    Plaza de San Marcos

    «Salón»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Techo artesonado»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Escalera al Claustro de los freiles (Claustro Procesional)»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Escalera al Claustro de los freiles (Claustro Procesional)»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Escalera al Claustro de los freiles (Claustro Procesional)»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Claustro de los freiles (Claustro Procesional)»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Vista de un lado del Claustro de los freiles (Claustro Procesional)»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Vista del Claustro Alto»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Ménsula»
    Claustro Alto
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Mueble de época»
    Claustro Alto
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Galería»
    Claustro Alto
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Mobiliario de época»
    Claustro Alto
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Distribuidor»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Salón»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Puente de San Marcos»
    desde el Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Puente de San Marcos»
    desde el Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Vista del Claustro Alto»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Vista del Claustro»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Vista del Claustro Alto y Torre de la Iglesia de San Marcos»
    Claustro de los freiles (Claustro Procesional)
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Ventana»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Puente de San Marcos»
    desde el Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Reloj y Relieve de Santiago "Matamoros" combatiendo contra los infieles en Clavijo»
    Portada o Torre Palaciega
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Fachada»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Puente de San Marcos»
    desde la Ribera del Río Bernesga

    «El Río Bernesga»
    desde el Puente de San Marcos

    «El Río Bernesga»
    desde el Puente de San Marcos

    «Puente de San Marcos»
    desde la Ribera del Río Bernesga

    Palma, 1 de noviembre de 2015



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [01/11] «Le Réveil des Mineurs» - «Anarchy» -«Sturmvogel» - «Le Flambeau» -«Los Nuevos Horizontes» -«L'Allarme» - «Umanità Nova» - «Semáforo» - Columna Durruti - «Anarquía» -«Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Viani - Balestri - Bluestein - Giménez Arenas - Chiné - Díaz - Tailhade - Barreto - Santamaría - Izquierdo - Cauvin - Foppa - García Tirador - Navel - Vignoli

    Anarcoefemèrides de l'1 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Réveil des Mineurs"

    - Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer número del periòdic Le Réveil des Mineurs. Nous réclamons le droit à l'aisance. A partir del gener de 1892 portà el subtítol «Organe des travailleurs de langue française de l'Amérique» i més tard«Organe des travailleurs de langue française desÉtats-Unis». A la capçalera figuraven dos epígrafs: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats» i «Benestar i Llibertat per tothom». En el primer número declarà:«Som anarquistes perquè no reconeguem a ningú el dret natural de comandar-nos.» El responsable de la publicació i principal redactor fou Louis Goaziou. La major part dels articles anaven sense signar, però van col·laborar Julien Bernarding, Jean Brault --distribuïdor del periòdic a Spring Valley--, Eugène Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny i el desembre de 1892 deixà de publicar-se, però reaparegué a partir del gener de 1893. L'últim número conegut, el 37,és el de setembre de 1893. Va ser continuat per L'Ami des Ouvriers (1894-1896).

    ***

    Capçalera d'"Anarchy"

    - Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago.

    ***

    Capçalera d'"Sturmvogel"

    - Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899.

    ***

    Capçalera de "Le Flambeau"

    - Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de 1902 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del bimensual Le Flambeau. Organe de combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan de combat revolucionari), especial sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor responsable i hi col·laborà Georges Rens (Max Borgueil). L'estampació es va fer amb una impremta de mà. Portava com a epígraf el text de La Fontaine «El nostre enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el primer número podia llegir-se:«Le Flambeau no és un periòdic teòric, ni un full escandalós, és unòrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits, l'expressió d'un sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève général» en el segon número (8-15 de desembre de 1902), que serà l'últim, reproducció d'un pamflet del qual es van editar cinc mil exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag fugí a Londres (Anglaterra).

    ***

    Capçalera de "Los Nuevos Horizontes"

    - Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904).

    ***

    Capçalera de "L'Allarme"

    - Surt L'Allarme: L'1 de novembre de 1915 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic bilingüe (italià i anglès) anarquista L'Allarme. Contro ogni forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma. Contra tota forma d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto Postiglione (Hobo). En 1916 es traslladà a Somverville (Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es distribuïa gratuïtament i tirà entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que patí, es publicà fins l'1 d'abril de 1917.

    ***

    Capçalera d'"Umanità Nova"

    - Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925.

    ***

    Portada d'un exemplar de "Semáforo"

    - Surt Semáforo: L'1 de novembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista quinzenal Semáforo. Revista del Comitè Ejecutivo de Espectáculos Públicos de Valencia y provincia UGT-CNT. Aquesta publicació, editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics de València i província de la Unió General de Treballadors (UGT) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenia com a missió la promoció i la divulgació dels espectacles, entre ells el teatre, el cinema, la música i l'art. Tractà diferents aspectes del teatre (socialització del teatre, teatre experimental, teatre revolucionari, teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista (l'expressió corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els actors, els dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus principals animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la publicació, i Juan Pérez del Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio Noja Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 15 de novembre de 1937.

    ***

    Comunicat de la Columna Durruti publicat a "Vía Libre" (7 de novembre de 1936)

    - La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.

    ***

    Portada d'"Anarquía"

    - Surt Anarquía: L'1 de novembre de 1937 surt a Alacant (Alacantí, País Valencià) el primer número, i únic conegut, del butlletí mensual Anarquía. Juventudes Libertarias Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació de caire cultural era l'òrgan d'expressió de les Joventuts Llibertàries de la barriada alacantina de les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira, José Muñoz Congost i Manuel García, i el dibuix és de V. Mair. L'únic exemplar que es conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil Española de Salamanca.

    ***

    Portada d'un exemplar de "Mujeres Libres" (Montadin, 1972)

    - Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo,  etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Charles-Ange Laisant

    - Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d’Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste,Le Libertaire,Le Temps nouveaux, Les Petits Bonshommes,Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques,àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L’éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d’histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L’illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 a Asnières (Illa de França, França). Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus.

    ***

    Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 14 de febrer de 1894

    - Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda falsa»,«per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.

    ***

    Lorenzo Viani

    - Lorenzo Viani: L'1 de novembre de 1882 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el pintor, gravador i escriptor anarquista Lorenzo Viani. Sos pares es deien Rinaldo Viani i Emilia Ricci. Passà la seva infància a la Villa Reale de Viareggio, ja que son pare treballava al servei de Carles de Borbó. Només va estudiar fins al tercer grau de primària, donat la seva incapacitat de suportar la disciplina escolar. Quan son pare va ser acomiadat, la família Viani conegué la misèria. En 1893 entrà a treballar com a aprenent en la barberia de Fortunato Primo Puccini, on conegué personatges importants, com ara Leonida Bissolati, Andrea Costa, Menotti Garibaldi, Giacomo Puccini, Gabriele D'Annunzio. També va conèixer el pintor Plinio Nomellini, que exercí una gran influència sobre la seva formació artística. Començà a dibuixar i un retrat que va fer al music Giovanni Pacini fou molt popular. Quan tenia 12 anys va sentir a la plaça del seu poble la història de de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, contada per un «poeta errant», probablement Pilade Salvestrini, una experiència tant forta que a partir d'aquell moment es declarà llibertari. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes del seu poble, importants aleshores, i amb llibertaris més amb més edat, com ara el professor Giuseppe Di Ciolo, escultor de talent que fundà una escola d'arts i oficis i l'associació «In arte libertà»; el violinista i barber Narciso Fontanini, amb qui entrà com aprenent; o Guglielmo Morandi, que havia lluitat amb Amilcare Cipriani per la llibertat de Grècia. Aquest grup anarquista organitzà una manifestació per al Primer de Maig de 1893 a Viareggio i cridà Pietro Gori perquè fes una conferència sobre la qüestió social que tingué un gran ressò. Pietro Gori retornà a començaments de març de 1898 en un acte per rememorar Felice Cavalloti quan el seu fèretre passà pel poble; en aquest acte intervingué Lorenzo Viani recordant l'anterior visita de Gori. En aquells anys altres destacats anarquistes passaren per Viareggio en missió propagandística, com ara Ulisse Barbieri, Giovanni Gavilli o Salvestrini. També tingué relació amb Vico Fiaschi i Luigi Salvatori. El seu domicili i «Il Casone», un edifici semiabandonat al carrer Pinciana on vivien vagabunds i persones fora de la llei, esdevingueren els llocs de reunió dels joves anarquistes del poble. Entre 1900 i 1903, per consell del seu amic i pintor Plinio Nomellini, estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Lucca (Toscana, Itàlia), on conegué Moses Levy i Spartaco Carlini. Cap el 1900, a «Il Casone», es constituí el grup socialistaanarquista«Delenda Carthago» –«Delenda est Carthago,és una frase atribuïda a Cató el Vell sinònim de «guerra total»–, on a més d'ell participaren Egisto Ghilarducci, Ovidio Canova i Manlio Baccelli, entre d'altres. La primera aparició pública d'aquest grup tingué lloc en la cerimònia de commemoració de Giuseppe Verdi; la policia, desconcertada, demanà que els joves s'identifiquessin i va ser detingut juntament amb Ovidio Canova. El juny de 1901 membres del grup «Delenda Carthago» (Lorenzo i Mariano Viani, Ovidio Canova, Manlio Baccelli, etc.) signaren un manifest publicat en el periòdic anarquista L'Agitazione en solidaritat amb Errico Malatesta i altres companys, processats a Ancona (Marques, Itàlia). Per iniciativa dels joves de«Delenda Carthago», el setembre de 1903 es realitzà una manifestació en honor de Percy Bysshe Shelley, que causà un gran escàndol, i s'imprimí un número únic d'un periòdic amb un retrat dibuixat per Viani. En aquest acte intervingué l'anarquista pisà Gino Del Guasta i a partir d'aquell moment mantingué una estreta relació amb el grup anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1904 va ser admès a l'Escola Lliure de Nu, contigua a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on seguí els cursos d'Arturo Calosci i de Giovanni Fattori, però sempre demostrant la seva indisciplina acadèmica. En aquesta època col·laborà amb il·lustracions en les revistes Precursor. Rivista quindicinale anarchica i Repubblica d'Apua i es relacionà molt amb el pintor Plinio Nomellini i el poeta Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, ambdós anarquistes i que vivien en poblacions properes. A Torre del Lago (Toscana, Itàlia), entrà a formar part de la«Compagnia della Bohème» (Societat de la Bohèmia), on freqüentà Giacomo Puccini, qui tractava amb ironia els seus dibuixos, i Plinio Nomellini. Amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi col·laborà en el diari maçó i anticlerical Il Popolo, fundat a Florència per Luigi Campolonghi, i que reté un homenatge el febrer de 1907 a Giordano Bruno. En aquesta època conegué l'escriptor anarquista Enrico Pea i el literat Pietro Ferrari. Quan el grup «Delenda Carthago» deixà d'existir és creà el grup anarquista «Né Dio né patrone» (Ni Déu ni amo). Exposà alguns dibuixos en la VII Biennal de Venècia (Vèneto, Itàlia) i participà en l'Exposició Nacional d'Art Humorístic de Messina (Sicília), on rebé la seva primera medalla. El novembre de 1907, amb Luigi Campolonghi, edità a Gènova (Ligúria, Itàlia) la revista La Fionda, on denuncià mitjançant dibuixos el militarisme i el clericalisme. A començament de 1908 col·laborà en la publicació genovesa La Pace, d'Ezio Bartalini. També a Gènova preparà les il·lustracions de llibre de Fransuà Muratorio I ribelli. Aquest any de 1908 fou molt important per a ell, ja que, a més d'anar per primera vegada a París (França), participà activament en les mobilitzacions de suport de la gran vaga pagesa parmesana, que jugarà un paper molt important  en la seva novel·la Ritorno alla patria. A París pogué visitar una retrospectiva de Van Gogh, visqué a «La Ruche» i es relacionà amb molts artistes, fins i tot Picasso. De bell nou a Viareggio, després de la seva estada parisenca, reprengué la seva militància en el moviment llibertari local i promogué manifestacions de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar. Juntament amb el republicà Pietro Nenni, parlà en l'acte celebrat el 25 d'octubre de 1909 al Politeama de Viareggio per protestar contra l'autòcrata rus, reunió que va ser interrompuda pel delegat de la seguretat pública. Dies després es va convocar un nou acte per protestar contra aquesta mesura on, a més dels dos citats, intervingueren l'anarquista Domenico Zavattero i el socialista revolucionari Luigi Salvatori. Entre desembre de 1911 i meitat de gener de 1912 s'estigué a París, on conegué destacats anarquistes, com ara Luigi Campolonghi, Amilcare Cipriani, Alceste De Ambris –qui exercí una forta i especial influència en la seva personalitat–, Jean Grave i Octave Mirbeau, entre d'altres. La resposta popular contra la guerra imperialista de Líbia i la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), donà un nou impuls al moviment anarquista i ell prengué part en l'agitació amb les seves il·lustracions. El febrer de 1912 col·laborà amb dibuixos en l'àlbum d'Alceste De Ambris Alla gloria della guerra!, que va ser imprès a la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i tingué una gran difusió en els ambients subversius. Per aquesta obra va ser detingut i empresonat, i només va poder aconseguir la llibertat gràcies al suport de Luigi Salvatori i altres amics, però va ser processat per «injúries a l'Exèrcit i les institucions», augmentant així la seva popularitat entre el moviment antibel·licista. A partir d'aquest moment, les seves obres seran habituals en la premsa obrera (Bandiera del Popolo, Il Cavatore, L'Internazionale, Lavoratore,Versalia, etc.). El maig de 1912 un informe policíac deia d'ell:«Forma part del grup anarquista d'aquesta ciutat i és un dels caps més influents. És íntim dels seus correligionaris Pietro Fabiani i Ovidio Canova, individus violents i perillosos.». La seva popularitat és tal que va ser nomenat president del gran míting contra la guerra que se celebrà al Politeama de Pisa. Col·laborà amb Ovidio Canova en el ressorgiment de la Cambra del Treball local que encaminaren cap a l'acció directa en estreta conjunció amb la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia) dirigida per Alberto Meschi. En aquestaèpoca conegué Giovanni Papini, Giuseppe Ungaretti, Giosuè Borsi i Ottone Rosai. Per deixà clar el seu compromís, traslladà el seu taller d'artista a una de les estances de la Cambra del Treball de Viareggio. En aquesta època participà activament, amb Alberto Meschi, Savatori Bachini i Virgilio Salvatore Mazzoni, en el fort moviment vaguístic que es donà aleshores. Presentà, en nom dels grups anarquistes de La Versilia (Toscana, Itàlia), Errico Malatesta que parlà a Viareggio i a Pietrasanta sobre el tema de l'organització anarquista. El febrer de 1915 va fer costat Cesare Battisti en un tumultuós míting al Politeama de Viareggio, exposà xilografies en la III Secessió de Roma i entre octubre i novembre d'aquell any mostrà, gràcies al suport de Franco Ciarlantini, 624 obres al Palazzo delle Aste de Milà. En 1916 va ser cridat a files i, després de participar en diversos fronts bèl·lics, en 1919 va ser llicenciat; durant aquests tres anys, sempre que pogué, no aturà de dibuixar i de pintar. El 2 de març de 1919 es casà amb Giulia Giorgetti i s'instal·là a Montecatini (Toscana, Itàlia), on ella treballava de mestra d'escola. Durant la postguerra, després de fluctuar entre posicions extremes, s'acostà als socialistes i entrà en l'òrbita de Gabriele D'Annunzio, que es presentava com a la solució de la crisi italiana. L'agost de 1922 s'encarregà de l'edició d'un únic número (P. B. Shelley) dedicat al centenari de la mort a Viareggio de Percy Bysshe Shelley; en aquesta publicació col·laboraren Alceste De Ambris i Gabriele D'Annunzio. Arran de la «Marxa sobre Roma» (octubre de 1922), per influències de Franco Ciarlantini, socialista revolucionari que es passà al feixisme i que s'encarregava de «reclutar» artistes i intel·lectuals per a la seva nova fe, s'acostà als cercles culturals feixistes, on es podia publicar sense dificultats. En 1925 sortí el seu llibre Parigi, on testimonià la seva estada parisenca i en 1926 donà classes a Renato Santini. En els primers mesos de 1927 inicià la seva col·laboració regular amb el diari Il Corriere della Sera, dirigí la revista Riviera Versiliese i publicà I vàgeri. El 27 de maig de 1927 inaugurà a Viareggio el Monument als Caiguts per la Pàtria «I Galeottus», realitzat conjuntament amb Domenico Rambelli. En aquest mateix any publicà en el diari Il Popolo Toscano, una mena de reconstrucció de la seva trajectòria revolucionària que plenament encaixava amb el feixisme. No obstant això, els feixistes locals no van veure amb bons ulls aquesta«conversió», ja que sempre s'havia comportat irreverentment amb la classe notable del poble. En 1928 publicà Angiò uomo d'acqua i Roccatagliata, exposà 11 obres en la XVI Biennal de Venècia i una important selecció de la seva producció al Palazzo Paolina di Viareggio. En aquesta època començaren els seus atacs d'asma i hagué de freqüentar diferents centres de salut. En 1930 publicà la seva novel·la autobiogràfica Ritorno alla patria, que fou premiada, ex aequo amb Anselmo Bucci, amb el Premi Viareggio; també publicà Il figlio del pastore. En aquest 1930 participà en la XVII Biennal de Venècia i en una exposició al Palazzo Paolina de Viareggio que va ser inaugurada amb un discurs de Filippo Tommaso Marinetti. En 1931 exposà Il volto santo en la I Quadriennal de Roma, on el mateix Benito Mussolini mostrà un gran interès per l'obra i per l'autor. L'agost de 1931 exposà les seves obres a l'Stablimento Nettuno de Viareggio. En 1932 publicà Il«Bava», obra inspirada en les gestes del navegant Raffaello Martinelli, i exposà en la XVIII Biennal de Venècia, i també a Liorna i a Viareggio. La revenja dels notables del seu poble vingué a finals de 1932 quan el van acusar d'haver orquestrat una campanya de desprestigi contra l'alcalde Salviati i es va veure obligat, fugint d'una anunciada agressió, a la casa de repòs de Nozzano (Toscana, Itàlia) amb l'excusa dels continus atacs d'asma que li turmentaven; a Nozzano va romandre mesos dedicat a retratar els infeliços reclosos en un manicomi veí. Aquestes obres de l'anomenat «Cicle de Nozzano», que expressen desesperació i dolor, van ser exposades l'estiu de 1933 a Viareggio. En 1934, en un últim acte de rebel·lia anarquista, rebutjà el gran honor de pertànyer a l'Acadèmia d'Itàlia. Lorenzo Viani va morir, d'un violent atac d'asma que li va afectar el cor, el 2 de novembre de 1936 a Òstia (Roma, Laci, Itàlia), on realitzava una sèrie de murals per al Col·legi«IV Novembre» d'Òstia que havien de ser inaugurats l'endemà per Benito Mussolini. Quatre anys més tard, amb motiu de recaptar bronze per a la empresa bèl·lica, els feixistes intentaren destruir el «Monument als Caiguts», ja que veien en ell la exaltació «d'un subversiu posés per la idea d'un comunisme incendiari», però la demolició va ser impedida per «disposicions superiors» que arribaren en l'últim moment des de Roma.

    Lorenzo Viani (1882-1936)

    ***

    Grup anarquista de Bazzano (1925). Asseguts, d'esquerra a dreta: Gino Balestri i els germans Angelo i Raffaello Zanette. Drets, d'esquerra a dreta: Sacchetti, Sardelli, Giacomo Famigli, Pietro Monesi, Cavedoi i la persona del capell, que no ha pogut ser identificada

    - Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la«Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a Aubanha (Provença, Occitània).

    Gino Balestri (1901-1983)

    ***

    Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (01-04-1937)

    - Abe Bluestein:L'1 de novembre de 1909 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimmereferents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forwardi per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983).És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de 1997 en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).

    ***

    Juan Giménez Arenas

    - Juan Giménez Arenas: L'1 de novembre de 1913 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas --també conegut com El Quijote de Banat, per la seva afició a col·leccionar quixots. Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sos germans Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa família a Barcelona, on aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos oficis fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria, venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter i treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó durant un any. Participà activament a Barcelona en la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquestaèpoca organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans. S'incorporà en les milícies anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la militarització de les milícies, tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig del 37» lluità contra els antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà empresonat. Després s'allistà en un batalló antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca. Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual no va voler acceptar càrrecs, encara que formà part de la Comissió Llibertària en representació de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè Nacional cenetista i constituí la Federació Local de CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres companys del grup «Nervio», l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on participà en el grup «Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas, Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la Península. En 1979 s'instal·là a Banat i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en mítings i altres actes celebrats a la Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà les seves memòries De La Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía. Juan Giménez Arenas va morir el 3 de gener de 1998 a Banat (Tarascon d'Arieja, País de Foix, Occitània)

    ***

    Valero Chiné Bagué

    - Valero Chiné Bagué: L'1 de novembre de 1918 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Valero Chiné Bagué. En 1933 va començar a assistir a les classes nocturnes de l'Ateneu Llibertari «Sociedad Cultural Aurora», filial de la CNT de Fraga, dirigides pel mestre racionalista José Alberola Navarro. Després militarà en l'Ateneu Llibertari i en la CNT i col·laborarà en la creació i organització de les Joventuts Llibertàries. Quan esclata la Guerra Civil, s'allista en la Columna Durruti, participant en diverses zones del front d'Aragó i formarà part d'una de les centúries de la Columna que es desplaçarà a Madrid per defensar la capital. Va ser protagonista de durs combats contra les tropes franquistes a la zona de l'Hospital Clínic i a la zona universitària madrilenya, on va rebre directament la notícia de la mort de Buenaventura Durruti. Va abandonar la Columna Durruti quan la militarització, mostrant així la seva disconformitat. De tornada a Fraga, participa en el procés col·lectivista i es nomenat delegat de la Cooperativa de Consum de la Col·lectivitat, responsabilitat que exercirà fins a la seva tornada al front. Serà testimoni de l'encalçament protagonitzat per la 27 Divisió (antiga «Columna Carlos Marx») contra els col·lectivistes. Cridat a files i davant la possibilitat de caure en una unitat militar comunista, decideix allistar-se voluntàriament en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió (antiga «Columna Roja y Negra»), que tenia les oficines del seu Estat Major a Albalate de Cinca, a prop de Fraga. El final de la guerra el sorprendrà a Madrid i acabarà al port d'Alacant esperant un vaixell internacional que el porti a l'exili, però va acabar presoner. Va ser empresonat a diversos camps i presons (Albatera, Porta Coeli, Miranda de Ebro, Renteria) i després d'uns anys tornarà a Fraga, on serà condemnat a set mesos de treballs forçats per«desafecte al Movimiento Nacional»; traslladat a Saragossa i portat al camp d'aviació de Las Bardenas. A finals de 1940 va ser alliberat i va treballar a les mines de carbó com a mesura provisional per eludir el servei militar; però exercirà l'ofici durant 26 anys, a la conca minera de la Granja d'Escarp i Mequinensa. El 3 de maig de 1946 serà detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres minaires, per la seva participació en la reorganització de la CNT clandestina. En total, un grup de 250 cenetistes de la zona (Lleida, Mequinensa, Fraga, Torrent de Cinca...) seran processats i empresonats. Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la guerra– amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida, a més d'11 anys de llibertat condicional i vigilada. Va continuar militant en la CNT clandestina i en 1977 va ser un dels que signaren la sol·licitud de legalització de la CNT de Fraga. En els anys 90 va col·laborar en la formació de l'associació «Centro de Estudios Libertarios José Alberola» de Fraga i va participar en diversos documentals (Ni peones, ni patrones; Vivir la utopía, etc.). El desembre de 1997 va editar les seves Memorias, que encara que la seva llengua era el català, va escriure en castellà, perquè era l'única que sabia posar per escrit. Valero Chiné Bagué va morir el 12 de juliol de 2007 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent).

    Valero Chiné Bagué (1918-2007)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    D´on sortia aquella afamegada gernació d´aspirants a sous i cadiretes? No els havíem vist mai per part ni banda! Eren fantasmes provinents d´un món inconegut


    Palma (Mallorca), 1976-77 Crònica sentimental de la transició


    D´on sortia aquella afamegada gernació d´aspirants a sous i cadiretes? No els havíem vist mai per part ni banda! Eren fantasmes provinents d´un món inconegut. A Palma, ens coneixíem com si tots fóssim de la mateixa família. La dictadura havia obert un poc el seu brutal poder permetent el funcionament del CineClub Universitari, de l´Obra Cultural i concedint a comptagotes el permís per a algun recital de la Nova Cançó. Ja sabíem quants i qui érem. On eren aleshores, en els moments més obscurs dels seixanta, els membres de tantes taules rodones, grups d´opinió, plataformes periodístiques, esotèrics partits provinents de més enllà de les galàxies conegudes? Quins eren els motius que obligaven alguns sectors del poder a canviar de camisa, a preparar un canvi que pogués preservar els avantatges dels posseïdors? La por produïda per la voladura de l´almirall Carrero Blanco, saber que no hi havia recanvi a la seva dominació i que era imprescindible fer alguna cosa per aturar l´onada popular? El pànic de tants sectors que havien gaudit dels privilegis obtinguts per la victòria del trenta-nou en constatar la força de l´envestida popular? La vaga general de Vitòria, la democràcia directa i el poder de les assemblees ampliant-se arreu de l´Estat... On eren els partits i sindicats per provar de controlar tot aquella allau de fúria desfermada, d´ànsies de justícia i llibertat?


    Talment viure en un univers kafkià! Com si fóssim ombrívols habitants de la novel·la El Castell. El mateix absurd magistralment retratat a la pel·lícula d´Orson Welles protagonitzada pel director del film i per Anthony Perkins i Romy Schneider. Què podíem fer per provar de rompre el mur de silenci que ens envoltava? Ens sublevava que el protagonisme fos per als qui mai no havíem vist a l’hora de la lluita. Tants advocats i curiosos opositors que, com voltors afamegats, es llançaven a la desesperada a omplir les pàgines dels diaris.

    D´on sortia aquella afamegada gernació d´aspirants a sous i cadiretes! No els havíem vist mai per part ni banda! Eren fantasmes provinents d´un món inconegut. A Palma, ens coneixíem com si tots fóssim de la mateixa família. La dictadura havia obert un poc el seu brutal poder permetent el funcionament del CineClub Universitari, de l´Obra Cultural i concedint a comptagotes el permís per a algun recital de la Nova Cançó. Ja sabíem quants i qui érem. On eren aleshores, en els moments més obscurs dels seixanta, els membres de tantes taules rodones, grups d´opinió, plataformes periodístiques, esotèrics partits provinents de més enllà de les galàxies conegudes? Quins eren els motius que obligaven alguns sectors del poder a canviar de camisa, a preparar un canvi que pogués preservar els avantatges dels posseïdors? La por produïda per la voladura de l´almirall Carrero Blanco, saber que no hi havia recanvi a la seva dominació i que era imprescindible fer alguna cosa per aturar l´onada popular? El pànic de tants sectors que havien gaudit dels privilegis obtinguts per la victòria del trenta-nou en constatar la força de l´envestida popular? La vaga general de Vitòria, la democràcia directa i el poder de les assemblees ampliant-se arreu de l´Estat... On eren els partits i sindicats per provar de controlar tot aquella allau de fúria desfermada, d´ànsies de justícia i llibertat?


    El governador civil havia donat instruccions a la policia política per a permetre, dins d’un cert ordre, els mítings del PCE i dels seguidors de Felipe González alhora que augmentava la repressió contra els comunistes que no participàvem a les diverses “juntes democràtiques” tolerades pels autèntics artífexs de la reforma.

    A qui anava millor l’existència d’aquests muntatges era als seguidors de Carrillo. Munió de fantasmals grupuscles caiguts dels núvols, sortits de les clavegueres dels despatxos professionals s’apuntaven desesperadament a les rodes de premsa convocades pels successius invents del PCE. Primer foren els muntatges organitzats a París i Roma, amb suport d´Enrico Berlinguer i Georges Marchais. Després, amb els permisos corresponents, a Madrid, Barcelona i les altres capitals provincials. Un curiós univers que ens sorprenia i ens deixava bocabadats. Com si fos un film de terror. Reformadors de tota mena, els més diversos partits democratacristians, carlins de nou encuny partidaris de l´autogestió obrera i d´un socialisme algerià, titista o israelià, desenes d´organitzacions socialistes barallant-se per ser reconegudes per la socialdemocràcia internacional i, sobretot pels Estats Units. Curioses escissions proalbaneses, maoistes, trotskistes i estalinistes que pugnaven per reconstruir el “partit del proletariat” però a les quals no els molestava asseure´s ben al costat del PCE, al qual, per altra banda, acusaven de ser l´enterrador de la lluita per la República i el socialisme... Tot plegat, un espectacle dantesc en el qual nosaltres no hi volíem participar. Una farsa que feia remoure dins les tombes els ossos dels milers de companys que sí lluitaren de veritat per canviar el món. Els nostres morts, fermades les mans amb filferro, afusellats de nit i a plena llum del dia, amb els sacerdots beneint la matança i les beates anant a missa per a celebrar les orgies de sang. “Déu exterminarà els rojos per als segles dels segles!”. Els nostres herois, els valents que cridaren “Visca la República!”, abans de sentir les bales dins del pit, novament oblidats, veient com els qui, en teoria, els havien de ressuscitar del fons dels pous on foren llançats, ara s´aferraven, borratxos, als assassinats del trenta-sis i ballaven damunt tants cadàvers torturats i abandonats arreu dels entreforcs dels camins.


    Miquel López Crespí



    0 0
  • 11/02/15--18:33: Camatrencat
  • (publicat a AraBalears, 31/10/15) 
     

    Em sap greu, però avui contaré una història moralitzadora: la paràbola, si el terme neotestamentari no us sembla excessiu, del camatrencat malsofrit i l’infermer valent. És un relat que no us explicarà res que us vingui de nou: les paràboles, a aquestes alçades, no ens ensenyen coses noves sinó que ens recorden les que ja sabem. Ens les posen davant els ulls, una mica amb el posat de qui diu: “Ho veus, betzol?”. Fins i tot puc avançar l’ensenyament moral que es desprèn de la història, que no és altre que aquest: no està bé que ens queixem de les contrarietats menors, vist com va el món.

    La contrarietat em va arribar (sí, jo som un dels dos protagonistes) en forma d’un inopinat trencament fibril·lar al bessó, múscul del ventre de la cama. Feia una mica l’animal i vaig sentir catacrac. Després encara vaig voler caminar massa aviat i la cosa va empitjorar. És una lesió benigna, en la mesura que el pronòstic és bo i que no sumeix l’afectat en aquell malestar general que no ens deixa llegir, escriure o mirar coses a l’ordinador. El fet és, però, que m’ha tengut tres setmanes sense caminar i això, és clar, empipa: empipa tenir alumnes sense classes, empipa no poder contribuir a les tasques de la casa, empipa no prendre una miqueta la fresca, empipa no poder caminar ni que sigui a comprar un iogurt al supermercat de la cantonada, i empipa no poder anar a un parell de dinars i sopars amb bons amics que tenia a l’agenda. De manera que ja em teniu així, cedint de tant en tant al ridícul estat anímic del malsofrit que sent damunt seu el pes de la injustícia del món.

    Va ser quan ja duia dues setmanes de dura immobilització al sofà, entre llibres i pantalles electròniques diverses, que em varen arribar els whatsapps amb fotos d’inundacions de na Iumma i en Limam, dos joves sahrauís amb qui vaig compartir estius fa devers una dotzena d’anys, quan eren uns infants. Entre els dies 17 i 20 d’aquest passat mes d’octubre, els campaments de refugiats de Tindouf, que tenen un dels climes més àrids del planeta, varen patir unes inacabables pluges torrencials. Milers d’haimes (les tendes de campanya) i de senzillíssimes cases de tova no varen poder resistir els aiguats acompanyats de fortes ratxes de vent. Na Iumma, després d’uns dies de dificultats amb les comunicacions telefòniques, m’enviava fotos de la seva haima envoltada d’un immens bassal. Ni una paraula per demanar ajuda.

    Poc després arribava el primer missatge d’en Limam, que començava l’intercanvi de la manera habitual: demanant, en el seu castellà escrit precari, per la meva salut i per la dels meus. Havia sabut, per un altre membre de la família, que la meva cama no anava gaire bé. Aleshores es va produir un d’aquells diàlegs curiosos de telèfon mòbil en què les preguntes i les respostes se succeeixen de manera com trencada. Jo li demanava si les inundacions l’havien afectat, si casa seva havia patit, si tots estaven bé, i ell, que és infermer, em demanava si la cama em feia mal, si m’havia fet una radiografia, si m’hi posava pomada. Només després d’una certa insistència per part meva, em va enviar una foto de casa seva envoltada d’aigua, i una altra d’un crui immens en una de les parets de tova. Pero sobre mi no ti pricopas todo esta bien, repetia, com si el que importàs realment fos la meva pobra cama. Vaig continuar demanant si volia res, si podia ajudar. Ell sap, però, que les possibilitats d’enviar ajuda de manera particular i immediata no són gaires. Li vaig dir que havia fet una aportació al compte obert per combatre els efectes de les inudacions. M’ho va agrair i va acabar la conversa amb aquest missatge final: Cuidate. És el que faré, ara que començ a caminar.



    0 0

    Tots per Pollença és el partit de la gent d'ordre, de la gent de bé. Això ho sap tothom, fins i tot de manera inconscient. Encara que la campanya jugués amb un to jovial, desenfadat, per la gent que ha anat a la llista tothom sap que és un partit d'ordre: conservadors, tradicionals, l'esforç, la feina ben feta, l'empresa, la netedat, l'ordre i la seguretat... A la gent d'ordre se li suposa bona educació, modals refinats, correcció en les formes i el llenguatge.

    És evident que això no passa de suposició, perquè en el terreny polític no acostuma a ser així. No descobrim res de nou, ho hem vist amb en Labordeta, na Mònica Oltra, n'Alberto Garzón o els diputats de la CUP: la gent d'ordre, dins les cambres democràtiques, són uns maleducats. I amb maleducats ens referim a que interrompen, no respecten el torn de paraula, criden, fan renou aposta i se'n riuen mentre parlen «els altres». La correcció, educació i bones formes només la deuen practicar entre els que consideren els seus iguals, però no amb els que consideren els seus «inferiors». M'atreviria a dir que en algun lloc del seu inconscient, consideren una «anomalia» que gent com nosaltres segui dins una sala de plens.

    Ho vàrem poder comprovar (i ho podeu sentir al podcast de la radio) al passat ple d'octubre. La majoria dels regidors de Tots per Pollença varen perdre els papers i varen demostrar una gran falta d'educació i de respecte cap a la resta de regidors.

    Pel que fa a mi, després que en Tomeu Cifre Ochogavia m'hagués interromput unes quantes vegades, interpel·lant-me mentre jo feia ús legítim del meu torn de paraula, fins i tot cridant-me, acompanyat pel parloteig i rialles de les regidores Cerdà, Buades i Tugores; després d'haver hagut d'esperar fins a 6 minuts amb el micro a la mà (sent el meu torn de paraula), fins que deixaren de pegar crits i vaig poder acabar la frase; acabat el ple, vaig anar dir-los que em pareixia una absoluta falta de respecte el que m'havien fet, que jo no els havia interromput cap vegada, ni feia comentaris en veu alta del que pens d'ells o del que diuen si no m'agrada.

    La justificació del portaveu de Tots va ser que el batle a mi m'afavoria, que feia parts i quarts, que pareixia que la batlessa era jo. Li vaig respondre que això era mentida, però que fins i tot si hagués estat així, això no li donava cap dret a cridar-me ni interrompre'm perquè jo l'havia respectat a ell. El raonament també era prou infantil: com que durant el ple li havia dit que jo era lliure de comentar-lo per les xarxes així com em semblava oportú, idò ell trobava que em podia interrompre quan volia («i si no li agrada, se fot» em va cridar al ple), confonent la llibertat d'expressió amb el respecte pel torn de paraula. Us assegur que els meus alumnes de segon d'ESO ho saben distingir.

    Per altra banda, el que pretenia ser el «perjudicat», resulta que va intervenir una i dues vegades en tots els punts que es van discutir (6), mentre que jo només vaig intervenir en 3 punts. El «perjudicat» va xerrar 28 minuts i jo només 22 (i això que vaig presentar una esmena i una moció, cosa que no féu ell). Els «perjudicats», a més, varen agafar la paraula pel seu compte cada vegada que els va donar la gana, varen fer més preguntes de les que havien registrat i, fins i tot, varen intervenir fins a tres vegades en les preguntes que Alternativa feia a l'equip de govern!

    La segona del partit, na Francisca Cerdà, em va dir que era el batle que havia de posar ordre; jo li vaig fer notar els havia ordenat unes quantes vegades callar i no ho havien fet. Li vaig demanar si trobava que els havia d'expulsar de la sala de plens. «Ell és el batle», encollint les espatlles.

    Pel que em varen dir, començ a sospitar per on anirà la seva oposició. No tenen assumit no estar al govern, així que en lloc de posar-se a fer feina d'oposició (i això és: control, propostes i crítica quan fa falta) és possible que vegem una estratègia basada en l'intent de desestabilització, el victimisme i l'espectacle (d'això ja en vérem una mostra, amb la teatral escena de la sortida de la sala de plens de la regidora Maria Buades fent-se l'ofesa perquè sobre la pregunta que va formular «la resposta no és correcta», o sigui, no és la que volia sentir).

    Només esper que el batle, Miquel Àngel March, prengui mesures pel proper ple: si hi ha persones que no tenen capacitat per contenir-se els impulsos, respectar un elemental torn de paraules i no fer-nos perdre el temps a tots amb les seves potadetes, idò tal vegada no han d'estar dins la sala de plens. Per molt que després es facin les víctimes. Tolerar la intolerància, fa que regni la intolerància.


    Marina Llobera, portaveu del grup municipal d'Alternativa per Pollença

     

     

     


    0 0

      Julio 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Puente de San Marcos»
    desde la Ribera del Río Bernesga

    «Puente de San Marcos»
    desde la Ribera del Río Bernesga

    «Farola»
    Puente de San Marcos

    «Casa Neomudéjar»
    c/ San Agustín

    «Casa Neomudéjar»
    c/ Alcázar de Toledo

    «Casa Neomudéjar»
    c/ San Agustín

    «Casa Neomudéjar»
    c/ Alcázar de Toledo

    «Palacio de los Guzmanes (actual Diputación Provincial)»
    c/ Pilotos Regueral

    «Antiguo Edificio de Correos y Telégrafos»
    Olaza de Regla (Plaza de la Catedral)

    «Escultura en Homenaje a los Constructores de Catedrales»
    Escultor:
    J. Uriarte
    Olaza de Regla (Plaza de la Catedral)

    «Escultura en Homenaje a los Constructores de Catedrales»
    Escultor:
    J. Uriarte
    Olaza de Regla (Plaza de la Catedral)

    «Fachada occidental»
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)

    «Portada con triple pórtico»
    Fachada occidental
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Fachada occidental»
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)

    «Reloj»
    Farmacia Merino
    c/ Ancha

    «Elvis»
    c/ Ancha

    «Estatua de San Jorge y el Dragón»
    Casa Botines (Casa Fernández y Andrés)
    Escultor:
    Andrés de Seoane
    Modelo de: Llorenç Matamala
    Arquitecto:
    Antoni Gaudí
    Plaza de San Marcelo

    «Estatua de San Jorge y el Dragón»
    Casa Botines (Casa Fernández y Andrés)
    Escultor:
    Andrés de Seoane
    Modelo de: Llorenç Matamala
    Arquitecto:
    Antoni Gaudí
    Plaza de San Marcelo

    «Minnie Mouse»
    c/ Sierra Pambley

    «Vidriera»
    Nave lateral (parte baja)
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Nave lateral (parte baja)
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Nave lateral (parte baja)
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Nave lateral (parte baja)
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Bóveda de crucería cuatripartita»
    Nave Lateral
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Rosetón»
    Crucero Sur
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Rosetón y Vidrieras del triforio»
    Crucero Sur
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Rosetón y Bóvedas de crucería cuatripartita»
    Crucero Sur
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Triforio
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Sepulcro del obispo Martín "el Zamorano"»
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Retablo del Santo Cristo»
    Escultor:
    Juan de Valmaseda
    Capilla del Cristo
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Claristorio
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Claristorio
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Claristorio
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Claristorio
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Sepulcro de Ordoño II, rey de León»
    Ábside
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Capilla de la Virgen Blanca
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera y Bóveda de Crucería»
    Capilla de la Virgen Blanca
    Ábside
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera y Bóveda de Crucería»
    Capilla de Nuestra Señora de la Esperanza
    Ábside
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Belén»
    Capilla del Nacimiento
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Belén»
    Capilla del Nacimiento
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Portada»
    Capilla de la Virgen del Camino Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla
    León

    «Confesionario»
    Capilla de Santa Teresa
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Detalle de la Capilla»
    Capilla de Santa Teresa
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Triforio y Clasistorio
    Transepto
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Clasistorio
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidriera»
    Clasistorio
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidrieras»
    Nave lateral (parte Baja), Triforio y Clasistorio
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Trascoro»
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Relieve de la Natividad de la Virgen María»
    Escultor:
    Esteban Jordán
    Trascoro
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Relieve del Nacimiento de Cristo»
    Escultor:
    Esteban Jordán
    Trascoro
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Capilla Mayor»
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Bóveda de Crucería y Vidrieras»
    Capilla Mayor
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Órgano»
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Bóvedas de Crucería y Vidrieras»
    Capilla Mayor y Nave Central
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Bóvedas de Crucería y Vidrieras»
    Capilla Mayor y Nave Central
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Bóvedas de Crucería y Vidrieras»
    Capilla Mayor y Nave Central
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Rosetón»
    Crucero Norte
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Girola»
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Bóvedas de Crucería»
    Girola
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Vidrieras»
    Triforio y Clasistorio
    Transepto
    Catedral de León (Pulchra leonina, Santa María de Regla)
    Plaza de Regla

    «Graffiti»
    Arte84
    Artistas: David (Da2) y Sergio (Pinche)
    c/ de Santa Cruz

    «Estatua de San Francisco de Asís»
    Escultor:
    Ángel Muñiz Alique
    Parque de San Francisco
    c/ de la Corredera

    «Fuente de Neptuno»
    Arquitecto:
    Isidro Cruela
    Escultores:
    Mariano Salvatierra, Félix Cusac y José Velasco
    Parque de San Francisco
    c/ de la Corredera

    «Tritón con ganso»
    Fuente de Neptuno
    Arquitecto:
    Isidro Cruela
    Escultor:
    Félix Cusac
    Parque de San Francisco
    c/ de la Corredera

    «Palomas en la fuente»
    Fuente de Neptuno
    Arquitecto:
    Isidro Cruela
    Escultores:
    Mariano Salvatierra, Félix Cusac y José Velasco
    Parque de San Francisco
    c/ de la Corredera

    «Tritón con ganso»
    Fuente de Neptuno
    Arquitecto:
    Isidro Cruela
    Escultor:
    Félix Cusac
    Parque de San Francisco
    c/ de la Corredera

    «Tritón con ganso»
    Fuente de Neptuno
    Arquitecto:
    Isidro Cruela
    Escultor:
    Félix Cusac
    Parque de San Francisco
    c/ de la Corredera

    «Fuente de Neptuno»
    Arquitecto:
    Isidro Cruela
    Escultores:
    Mariano Salvatierra, Félix Cusac y José Velasco
    Parque de San Francisco
    c/ de la Corredera

    «Monumento en Homenaje a los Donantes de Sangre»
    Escultor:
    Marino Amaya
    Parque de la Chantría
    c/ Padre Javier de Valladolid

    «Monumento en Homenaje a los Donantes de Sangre»
    Escultor:
    Marino Amaya
    Parque de la Chantría
    c/ Padre Javier de Valladolid

    «Monumento en Homenaje a los Donantes de Sangre»
    Escultor:
    Marino Amaya
    Parque de la Chantría
    c/ Padre Javier de Valladolid

    «Monumento en Homenaje a los Donantes de Sangre»
    Escultor:
    Marino Amaya
    Parque de la Chantría
    c/ Padre Javier de Valladolid

    «Monumento en Homenaje a los Donantes de Sangre»
    Escultor:
    Marino Amaya
    Parque de la Chantría
    c/ Padre Javier de Valladolid

    «Fuente de Neptuno»
    Arquitecto:
    Isidro Cruela
    Escultores:
    Mariano Salvatierra, Félix Cusac y José Velasco
    Parque de San Francisco
    c/ de la Corredera

    «San Francisco de Asís»
    Iglesia de San Francisco (Capuchinos)
    c/ de la Corredera

    «Monasterio de las Concepcionistas»
    Plaza de las Concepciones

    «Escultura»
    c/ Ancha / c/ Regidores

    «Fachada de la Iglesia de San Marcos»
    Convento de San Marcos (actual Parador de Turismo)
    Plaza de San Marcos

    «Pasarela»
    desde el Paseo ajardinado de la Condesa
    c/ Paseo de la Condesa de Sagasta

    «El Río Bernesga»
    desde el Paseo ajardinado de la Condesa
    c/ Paseo de la Condesa de Sagasta

    «Caballo de madera»
    Zona de Juegos
    Paseo ajardinado de la Condesa
    c/ Paseo de la Condesa de Sagasta

    «Caballo de madera»
    Zona de Juegos
    Paseo ajardinado de la Condesa
    c/ Paseo de la Condesa de Sagasta

    «Dragón de madera»
    Zona de Juegos
    Paseo ajardinado de la Condesa
    c/ Paseo de la Condesa de Sagasta

    «Detalle de una cabeza del Dragón de madera»
    Zona de Juegos
    Paseo ajardinado de la Condesa
    c/ Paseo de la Condesa de Sagasta

    «Cocodrilo de madera»
    Zona de Juegos
    Paseo ajardinado de la Condesa
    c/ Paseo de la Condesa de Sagasta

    Palma, 2 de noviembre de 2015



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [02/11] Motí de Jerez - «I Morti» - «El Látigo de Baracaldo» - «El Amigo del Pueblo» - Sernissi - Oller - Zisly - Bignasci - Roumilhac - Scarselli - Eroles - Berthelot - Covelli - Viani - Quero

    Anarcoefemèrides del 2 de novembre

    Esdeveniments

    Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan

    - Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà«La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant«mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada«La Mano Negra».

    ***

    Coberta de l'edició facsímil d'"I Morti" (1974)

    - Surt I Morti: El 2 de novembre de 1899 surt a Ancona (Marques, Itàlia) l'únic número del periòdic anarquista I Morti. Editat a iniciativa de Luigi Galleani, en fou gerent Alfredo Lazzari i fou publicat amb els diners recaptats pels anarquistes deportats a Pantelleria, Lampedusa, Ponça i altres illes italianes. Hi van col·laborar Luigi Galleani --que es trobava confinat a l'illa de Pantelleria--, Giovanni Cianchi, Luigi Fabbri i Giovanni Gavilli, entre d'altres. Aquesta publicació era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. Després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya, Maria Rallo, del seu exili a Pantelleria. L'abril de 1960 es publicà en quatre lliuraments en Umanità Nova i en 1974 es va editar una edició facsímil amb una presentació d'Aurelio Chessa i una introducció d'Armando Borghi.

    ***

    Capçalera d'"El Látigo de Baracaldo" amb la signatura d'Aquilino Gómez

    - Surt El Látigo de Baracaldo: El 2 de novembre de 1911 surt a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Látigo de Baracaldo. Semanario independiente. Propietat de Bonifacio Guzmán, aprofitava la infraestructura d'El Eco de Baracaldo (32 números entre 1909 i 1911), periòdic que no era ni llibertari ni sindicalista i sí republicà i socialista. Dirigit per Aquilino Gómez Pozo, s'editava en la tipografia de Bonifacio de Guzmán. Només en sortiren dos números, el segon el 10 de novembre. Hi van col·laborar, a més d'Aquilino Gómez, Gonzalo Quimié, Francesc Domenech i José María Yáñez. Fou continuat per El Látigo (1912-1914).

    ***

    Capçalera d'"El Amigo del Pueblo"

    - Surt El Amigo del Pueblo: El 2 de novembre de 1930 surt a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) el primer número de la segona època de la publicació quinzenal anarquista El Amigo del Pueblo. Periódico Libre. Havia sortit una primera època entre 1920 i 1923, deixant-se de publicar amb l'establiment de la Dictadura de Primo de Rivera, però no es conserven exemplars. La difusió era local, encara que es distribuïen en localitats properes (Plasencia, Navalmoral de la Mata, Jarandilla, Oliva de Plasencia, Peraleda de la Mata, etc.). Fou dirigit per Juan Guerrero, amb el suport de Francisco Molina i Francisco Prieto. Hi van col·laborar Domingo Germinal, Martín Gala, Isaac Puente i David Díaz, entre d'altres. Els articles feien referències a qüestions polítiques, campanyes concretes i temàtiques locals. L'esperit reivindicatiu dels miners del plom de la localitat es deixà sentir a les seves pàgines. Gràcies a aquesta publicació es creà la Societat Obrera «Los Amantes de la Tierra». Es tiraren entre 1.500 i 2.500 exemplars. Es publicaran almenys 53, amb una època més, fins al 4 de juny de 1933, i a cops hagué de sortir clandestinament ja que fou prohibida pel Govern Civil republicà a instàncies del consistori de la localitat. Aquesta publicació admetia publicitat (d'eines agrícoles, de grans, de productes realitzats per tallers de la localitat, d'estris d'usos domèstics, d'automòbils i begudes alcohòliques [!], etc.), fet insòlit en la premsa llibertària d'aleshores. Sembla que en maig de 1936 en sortí una quartaèpoca, de la qual tampoc no és coneixen exemplars. En 2001 l'Ajuntament d'Azuaga en publicà una edició facsímil dels exemplars coneguts.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)

    - Hector Sernissi: El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília) l'anarquista Hector Sernissi. Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es guanyava la vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de França. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Baldomer Oller i Tarafa (1896?)

    - Baldomer Oller i Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta Segarra, Anoia, Catalunya) l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares es deien Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una família nombrosa de sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que s'instal·là a Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època s'aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la«Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català. Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») de París (França) en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l'atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d'aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa (El País, El Nuevo Régimen, La Justicia,El Diluvio, El Pueblo, El Socialista, etc.), fet que va permetre l'inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d'abril de 1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d'un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del Marroc. La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d'«estranyament perpetu o temporal del territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d'abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del govern britànic, a Londres (Anglaterra), instal·lat al barri del Soho. A la capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent cotilles. Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní. En aquesta època participà activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres (Tarrida del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle Obrer Internacional (COI), mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de fer a la capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905. Bon amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador de l'atemptat contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat per Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà al Gran Orient de París, amb assistència d'unes 1.200 persones. En aquests anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats radicals (Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña. Després dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda. Atret pel món de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray. El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla de Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència. Cap als anys vint s'instal·là amb sa família a Barcelona. En els anys republicans s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa companya, a Barcelona (Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l'homenatjat.

    Baldomer Oller i Tarafa (1859-1936)

    Antoni Dalmau i Ribalta; Josep M. Solà i Bonet: «Baldomero Oller (1859-1936), anarquista, periodista i inventor calafí». Revista d'Igualada, 29 (Setembre 2008)

    ***

    Foto policial d'Henri Zisly (ca. 1894)

    - Henri Zisly: El 2 de novembre de 1872 neix a París (França) l'anarquista naturista i defensor de les colònies llibertàries Henri Gabriel Zisly. Nascut en una família obrera que vivia en unió lliure, va assistir a l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de manera autodidacta. Als 17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895 redactà un diari manuscrit, Le Paria, del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard decidí dedicar sa vida a reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia del moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile Gravelle editarà entre 1895 i 1898 la revista La Nouvelle Humanité, seguida de Le Naturien i després per Le Sauvage (1898); i, encara, el novembre de 1905 publicarà un número d'una nova revista, L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va col·laborar en el periòdic L'Anarchie amb articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu rebuig al vegetarianisme, que considerava«anticientífic», va provocar una gran debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges Butaud i Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França); però aquesta experiència de comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats (Élisée Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice Donnay, etc.), no va reeixir i va acabar en 1906. Ferroviari de la Companyia de Ferrocarrils del Nord des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de 1915 per un article antipatriòtic publicat en La Bataille Syndicaliste, que li portà a més vuit dies de presó que purgà a la caserna de Reuilly (Centre, França). Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra en els periòdics individualistes (Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée) i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire,Le Semeur, La Revue Blanche,La Revista Blanca, etc.), tot editant el seu propi periòdic La Vie Naturelle. Després es va adherir a la Federació Anarquista Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar fins a la seva mort accidental el maig de 1945 en el periòdic de Louis Louvent Ce qu'il faut dire (CQFD). Va ser autor de nombrosos articles i fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de Naturie (1900), Rapport sur le mouvement naturien (1901), Réflexions sur le naturel et l'artificiel (1901), Libres critiques sur la science et la nature (1902),Contes et croquis (1904), La conception du naturisme libertaire (1920), Naturisme practique dans la civilisation (1928), Panoramas célestes (1929), entre d'altres. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un precursor del que s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i«anticientificisme».

    Henri Zisly (1872-1945)

    ***

    Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la "Feuille d'Avis de Neuchâtel" del 18 de setembre de 1914

    - Jules Bignasci: El 2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci, més conegut com Jules Bignasci i a vegades citat Jean Binasci. Sos pares es deien Joseph Bignasci i Clara Russi. Pintor de la construcció, d'antuvi treballà a Lausana (Vaud, Suïssa) i posteriorment es traslladà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on fou un actiu militant de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) i destacat propagandista antimilitarista. El 16 de setembre de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Militar Territorial de la II Divisió de Murten (Friburg, Suïssa) a un any de presó per«insults a l'Exèrcit» prop de la frontera francesa i per haver «convidat els soldats a la desobediència i al rebuig del servei» del post militar de Les Pargots (Neuchâtel, Suïssa); el socialista Fritz Graber, que era present el dia de la seva detenció, va ser condemnat a un mes per haver-li prestat la seva cartilla de lliure circulació, desobeint així una ordre militar. L'hivern de 1915 Bignasci va ser expulsat del cantó de Neuchâtel i es refugià a casa del company Auguste Philippin a Yverdon (Vaud, Suïssa). El maig de 1917 va ser detingut a La Chaux-de-Fonds per haver participat en el tumult originat per exigir l'alliberament de Ernest Paul Graber. L'any següent, des de La Chaux-de-Fonds, signà una carta publicada en Le Réveil protestant contra el decret federal que autoritzava els cantons a ocupar per la força els insubmisos i desertors estrangers en treballs d'utilitat pública; aquesta carta rebé el suport de 17 grups anarquistes suïssos i els grups de Ginebra (Ginebra, Suïssa) van demanar l'asil al govern soviètic. Casat amb Julia-Maria Bergson, el 4 d'octubre de 1919 nasqué sa filla Marguerite-Renée. Cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), des d'on va escriure a Carlo Vanza per demanar-li informacions sobre el periòdic anarquista Vogliamo! que aquestúltim publicava a Biasca (Ticino, Suïssa).

    ***

    Jean Roumilhac

    - Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Comprenhac (Roergue, Occitània), en una família pagesa llemosina, el militant llibertari Jean Roumilhac. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 a Ais de Provença (Provença, Occitània) en un accident de cotxe.

    ***

    Ferruccio Scarselli

    - Ferruccio Scarselli: El 2 de novembre de 1892 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.

    ***

    Dionís Eroles (1937)

    - Dionís Eroles Batlle: El 2 de novembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Dionís Eroles Batlle, citat a vegades comAroles i Batlló. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el novembre de 1920 va ser tancat al vaixell-presó Giralda i després deportat amb altres companys a La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). Fou membre dels grups d'acció confederals del barri barceloní de Sants que s'enfrontaven als pistolers del Sindicat Lliure. El 28 de gener de 1924 va ser detingut, amb Josep Arnau Rovira i Pere Boada, arran d'un escorcoll en una casa del carrer Benlloc de Barcelona i on es trobaren de 910 bombes (pinyes), d'elles 83 carregades amb pólvora cloratada. Fou jutjat amb Arnau el 2 de novembre de 1926 per tinença d'explosius i condemnat a una multa de 500 pessetes --Arnau va ser absolt--, però una revisió del procés l'any següent condemnà ambdós a vuit anys de presó. També l'11 de juny de 1926 va ser jutjat en consell de guerra, amb Josep Arnau, Enric Ripoll i Manuel Soler, per l'atracament a mà armada del 15 de desembre de 1923 a la fàbrica de maons d'Oliveras de Barcelona. En total sumà condemnes per diversos delictes per més de 25 anys de presó, però va poder acollir-se a l'indult del 13 de setembre de 1928 i fou alliberat el mes següent. Novament tancat, finalment durant tota la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat al penal d'Ocaña. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, fou alliberat. En aquesta època va ser nomenat secretari del Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona de la CNT. Arran de la vaga de febrer de 1932, va ser novament empresonat, amb Luis Sánchez Miret, acusat de posar dues bombes a la barriada de Sants, una a prop de l'estació del metro transversal i altra en un dipòsit de conducció d'aigües. El març de 1932 signà des de la presó Model de Barcelona un manifest en contra les posicions trentistes d'Ángel Pestaña. El 27 de juny de 1932 va ser jutjat amb Luis Sánchez Miret per un Tribunal Popular pel delicte de col·locació d'explosius i ambdós absolts. Posteriorment presidí el Sindicat d'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), defensà les tesis de la «gimnàstica revolucionària» del grup«Nosotros» (Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Antonio Ortiz, García Oliver, etc.). Participà activament en els fets revolucionaris de gener de 1933 a Barcelona, al costat de Joan García Oliver. El març d'aquest any va ser delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT, celebrat a Barcelona, i poc després va ser empresonat al vaixell-presó Arnús, amb motiu de la vaga del transport. El 21 d'abril de 1934 va ser arrestat arran d'un tiroteig a l'avinguda de Francesc Layret. El març de 1935 va ser detingut, amb altres companys, acusat de reunió clandestina i fou alliberat vuit mesos després. El juliol d'aquest mateix any, va ser detingut amb Jaume Font acusat de provocar un incendi a la fàbrica de teixits «Manufactures Reunides». Lluità als carrers per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i després representà, amb Alfonso Miguel, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels Consell d'Obrers i Soldats --segons alguns va ser el seu secretari general--, amb la finalitat de controlar els caps i oficials de la Guàrdia Civil i les casernes militars. El 27 de setembre de 1936 fou nomenat per la CNT com a responsable d'ordre públic i de la policia en la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat de la vigilància a la reraguarda catalana, i en la Direcció dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Les detencions arbitràries i excessos dels anomenats «Nanos d'Eroles» van motivar la protesta de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. El 22 d'octubre de 1936 signà, amb Manuel Escorza del Val, en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, el pacte d'unitat d'acció d'aquesta organització amb la FAI --signà Pedro Herrera--, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 17 de febrer de 1937 una manifestació de policies, en la qual morí un obrer tramviari cenetista, exigí la seva dimissió --les manifestacions de policies estaven organitzades de sotamà per Rodríguez Salas, cap de la Comissaria d'Ordre Públic i membre del PSUC. Arran dels fets de «Maig de 1937», en els quals es mantingué al costat del sector confederal conciliador amb el Govern i es mostrà força crític amb els sectors antigovernamentals («Los Amigos de Durruti»), va ser destituït com a responsable de l'ordre públic i nomenat secretari general interí de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT en substitució de Valeri Mas Casas. En l'exercici d'aquest càrrec, signà una circular conjunta amb Severino Campos, representant del Comitè Regional de la FAI, en la qual informava de l'acord pres pel Ple de Federacions Locals i Comarcals, celebrat l'1 de juny de 1937, segons el qual la CNT s'avenia a prosseguir la col·laboració política amb el nou govern republicà presidit per Juan Negrín. El juny de 1937 formà part de la delegació confederal que negocià amb el president Lluís Companys la frustrada integració de la CNT en el govern de la Generalitat. El juliol de 1937 va ser detingut i posat en llibertat sota fiança a causa del sumari obert sobre el cementiri clandestí de Cerdanyola. Amb el triomf franquista passà a França i patí els camps de concentració abans de formar part, segons alguns, del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Establert a Montalban (Guiana, Occitània), desaparegué. Una teoria diu que va ser segrestat per un grup franquista i assassinat a Andorra i una altra que el març de 1941 va sortir del camp de concentració de Vernet i que poc després va ser assassinat als Pirineus per membres del grup guerriller de Francisco Ponzán Vidal, possiblement, per considerar-lo responsable de determinats excessos dels Grups de Control durant els anys bèl·lics.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Paul Berthelot

    - Paul Berthelot: El 2 de novembre de 1910 mor a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil) l'anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Havia nascut el 26 de juliol de 1881 a Auxerre (Borgonya, França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París (França)-- i era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte --dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després--, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

    ***

    Emilio Covelli

    - Emilio Covelli: El 2 de novembre de 1915 mor a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli.Havia nascut el 5 d'agost de 1846 a Trani (Pulla, Itàlia), en un família burgesa --son pare era advocat--, i va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Itàlia), on va morir. Va publicar dues obres: L'economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

    Emilio Covelli (1846-1915)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 11/02/15--18:33: Aromes de tardor
  •  
     Dalt del turó

     

    Aromes de tardor

     

    Climent Picornell

     

    Quan la tardor s’acosta no hi ha manera d’avesar-s’hi. Acostumat a l’estiu, ara,  la claror curtejant, els dies de vent i un poc fredolencs costen d’agradar, tot i que tenen el seu encant. Això i l’oblit de determinades sensacions del cos et fan sentir estrany i nou al mateix temps. Un vertader canvi d’estat. No tant però com el que pregona el premi Nobel de Física R. Feynman que diu que “ es requereix un esforç major de la imaginació per a distingir el que existeix del que no existeix”.

    Vaja, sense anar tan enfora -o enfilar-se tan amunt-, som a la temporada en què menjam  gínjols, els codonys ja tornen grocs, les nesples encara són grenyals, els caquis  ja es passen de madurs –els nostres, no aquests groguencs i forts que venen als  supermercats i no tenen gust de res-, les magranes que ja se baden mostrant els grans i enyorant quan les nostres mares les feien amb suc de taronja i una mica de mistela o moscatell, les serves de cada pic més males de trobar... I al mateix temps les Verges, els bunyols i les orellanes –i no en parlem d’aquells rosaris que es regalaven per Tots Sants amb la patena de carbassat- en definitiva tot ens envia missatges de què l’estació canvia malgrat el fret de bon de veres no hagi arribat encara. No sé per què he pensat amb el que Karl Marx i Friedrich Engels escrigueren al Manifest Comunista  l’any 1848: “....tot el que era sòlid ara s’esvaneix dins l’aire”. No els sona? No és reiterativa amb els canvi dels temps actuals? Ja sé que no es referien al canvi d’estació però hi queda bé, no és ver?

    Coment el meu estat d’ànim dins el cafè. I ja de tot d’una m’ataquen:  “Res homo, no serveixes ni per aigo-cuita...” “Passa que has tornat més vago que un cucui...”  “Cucui?” Dic jo.  “Sí, és un ocell que no fa niu, de vago que és. En cerca un d’un altre ocell, que ja estigui fet i amb els ous dins el nieró, li fot els ous defora i hi pon els seus, així la mare –que no ho és- cova i cria els descendents de l’altre, que solen ser molts més grossos; mira tu si és vago i a qui entaferra la feinada!” “Has de fer es cap més viu, has de ser com mestre Sion Bonastre. Vos ne recordau d’aquell sermó des Quart Diumenge en què es predicador s’errà i digué que el Bon Jesús amb 5000 pans i 2000 peixos donà menjar a 5 persones... Davant s’erro fenomenal el sen Sion, que sempre seia prop de sa trona i pareixia que dormia, va dir fortet: ‘Bono, jo també ho sé fer en això!’. Es predicador se’n temé i rectificà sa multiplicació i ho deixà en cinc pans i dos peixos. S’any de davant, es mateix dia, arribà es moment des sermó i de sa multiplicació. Es predicador aquest pic ho digué bé i girant-se cap al sen Sion li digué: ‘que ho haguéssiu fet en això vos? Haguéssiu donat menjar a cinc mil persones afamagades amb cinc pans i dos peixos? Eh?’. El sen Sion li respongué fort: ‘I ves?’ ‘I com?’ Demanà es capellà. “Idò amb tot lo que va sobrar de l’any passat”. Tota l’església es posà a riure.

    Però un servidor no en podia sortir del seu desànim:“El sexe i la mort són l’entrada i la sortida d’aquest món” digué W. Faulkner.  “No te posis transcendental”  diu en Tià Renou “jo la sortida d’aquest món l’havia sentida contar a la meva padrina com que s’ànima, que és com un aucellet petit, surt per sa boca i se’n va per amunt cap al cel”. “Sí”,  respongué l’amo en Sebastià Braulio, “ això passava als que havien estat bons al·lots, als dolents com l’amo en Toni Llofris, de dolent que era, l’ànima li sortí pes cul, fent una bufa!” “No siguis ordinari!” l’envesteix en Colau Siba.

    Tot parlant de la mort surt el tema dels cementeris i dels dies de Tots Sants i el dia dels Morts amb els cementeris nets, els ajuntaments és de les coses que hi tenen més esment, tots. Perquè després a la gent els hi reti més la guapura de les flors i... coses com  aquestes.

    No cal parlar de les inscripcions a les làpides dels cementeri, que solen anar entre el majestuós “He llaurat dins la mar i sembrat al vent” diuen que posa la d’en Simón Bolívar, el llibertador sud-americà, diu en Pep Nyoclis que va estar uns anys per ‘ses Bones Aires’ i la més lacònica, diu un servidor: “Avui jo, demà tu”. Curtet i alegret. “Ara no sé que t’he de dir...” “Idò digues sí, o no! I acabarem aviat!”.

    M’aixec a pagar i surt del casino, i pensant amb els  rosaris de Tots Sants.... em ve al cap  el poema -que no me’n record de qui és- : Les ulleres del mestre, / la cartera dels rics, / la butxaca dels pobres / i una mà sense dits. / Els didals de les monges, / els capells dels penedits. / I un rosari amb creu de plata / i un rosari amb creu de guix / i un, amb creu de pa rostit. “

    Pujant cap al turó, no passa ni un alè d’aire, però encara hi arriba l’aroma d’una dama de noche que es resisteix a desaparèixer. Mai l’havia sentida per aquí, pot ser tenc l’olfacte més reposat i hi ha lloc per aquestes sensacions, que són -i ho sé perquè un temps, per mor d’una malaltia, no vaig sentir cap olor ni una- i ho puc assegurar, les olors són una cosa important a la vida... Me’n vaig a geure amb aquesta bona sensació, tardoral.


    0 0

    Palma (Mallorca), Anys 70 Crònica sentimental de la transició Alguns problemes dels revolucionaris dels anys 70


    Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal d’entendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió “burgesa” i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores!

    Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal d’entendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió “burgesa” i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores!

    Amb el temps vaig anar entenent els motius exactes d’aquesta manca de disponibilitat cap a la lectura. Ho havia intuït pel meu compte. Des de la meva infantesa tenia, amb els meus familiars, amb l’exemple del pare i dels oncles, un punt de referència per a comparar l’actitud dels treballadors dels anys trenta amb els del present.

    Domingo, un company del partit que feia feina a un hotel de s’Arenal, m’ho explicava, confirmant les meves sospites.

    -Recorda que una bona part de la militància prové de comarques d´Andalusia, on regna encara el més brutal caciquisme de la postguerra. Han viscut a pobles envoltats per les propietats dels grans terratinents, on els seus habitants només tenen la feina que vulgui donar el senyor: la recollida d’olives, la sega si aquell any s’ha sembrat blat, tenir cura dels cavalls i braus dels marquesos i ”nousrics” que acumularen terres i diners per haver donat suport al Moviment en temps de la guerra civil.

    Ho sabia a la perfecció. Però encara em costava copsar per quines estranyes raons volgueren formar part d´una organització política que maldava per anar recuperant la nostra memòria històrica, malmesa per la dictadura, per dècades d’ignorància programada. Confonien un partit polític amb una simple plataforma reivindicativa? La lluita de classes globals, com havien predicat Lenin i Gramsci, amb l’exigència, justa i que tots defensàvem, d´un augment de sou?

    En Domingo continuava amb l´explicació. El veia animat, a mesura que anava exposant les seves valoracions.

    -Anar a una reunió setmanal d´unes hores, es pot acceptar. Participar en el repartiment una repartida de fulls volants en alguna ocasió és lògic i necessari. Fins i tot, participar en manifestacions il·legals, exposant-se a una detenció, entra dins el que poden ser considerades les obligacions “normals” d’un militant. Però augmentar un poc més les hores de reunions és demanar massa. Molts fan hores extres per a poder pagar el lloguer del pis, la casa que s´han comprat a terminis. Tenen compromesos els dissabtes i diumenges. Han vengut a Mallorca per deixar enrere la misèria, la manca de treball als seus pobles, l’esclavatge dels grans propietaris. Sí, em diràs que aquí tampoc els tracten gaire bé, que algunes companyies d’hostaleria els fan dormir en el soterrani obligant el personal a fer deu hores de feina. És veritat. La realitat és així de dura. Però per primera vegada en la vida tenen un jornal com pertoca, uns diners segurs a final de mes. Poden planificar un futur que sempre havia estat incert. Pots imaginar el que significa per a ells la possibilitat de fer plans per a adquirir una casa? És la seva màxima aspiració! Tenir feina sense dependre del caprici d´un señorito! Aconseguir que els fills puguin anar a escola i, si no perden el temps i la dona pot aportar un jornal, adquirir una moto primer, més endavant un Seat 600! Cotxe propi! Per a ells, aquests luxes eren inimaginables només feia uns mesos!

    No em descobria res nou. Però tot plegat em feia copsar la diferència abissal amb la generació que va fer la guerra contra el feixisme. Aleshores la lluita era qüestió de vida o mort. Bastir un casal popular, enfrontar-se als pistolers de la patronal, viure en la clandestinitat, aixecar barricades enmig del carrer, agafar la dinamita de les mines, bastir l´embrió de l´Exèrcit Roig i proclamar l’Estat obrer a Astúries. Tot era el mateix. La vida del treballador, del pagès conscient era la Causa. No existia cap altra alternativa, cap altra forma d’estar en el món. I la cultura era sagrada! El llibre, el teatre, la música esdevenien els únics déus d´unes persones que sabien els patiments i la misèria que comportava la ignorància.

    Què en restava, d´aquestes antigues concepcions?

    Tot s´havia esvanit?

    No hi trobava una resposta adient.

    Potser perquè en la guerra moriren els millors, els més necessaris i imprescindibles.

    El cert era que ara, a començaments dels setanta, imperaven altres idees. La majoria de companys que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que mai no tengueren a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

    Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, els ensenyaments del Che Guevara, les cançons de Raimon i Jacques Brel, George Brassens i Paco Ibáñez, Peter Seeger i Bob Dylan. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en el Dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alineant, la feina esclava decretada per la burgesia.

    Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de Múrcia i Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts deixaren els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...

    Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

    Com fer entendre als nou vinguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats per a tota l´eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobaven al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

    Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un Sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir sempre resava les oracions acostumades.

    Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les seves primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i els passadissos dels nostres pisos ocasionals...

    Miquel López Crespí



    0 0
    0 0

    Un dels acords de l’equip de govern municipal és retirar el monòlit de sa Feixina. Això no és la dèria d’un regidor ni d’un partit. Des del primer moment, els tres partits estam més que compromesos en fer desaparèixer aquest símbol del passat més fosc de la nostra història recent.

    Sa Feixina manifestació feixista
    Foto de l'Ara Balears. Moment de la concentració del passat 1 de novembre

    Cal recordar aquest fet perquè quan el regidor de cultura, patrimoni, memòria històrica i normalització lingüística, Miquel Perelló, defensa la retirada, no ho fa com un caprici personal, sinó perquè en realitat, aquest monument, ho és només en honor de les víctimes d'un sol bàndol de la Guerra Civil. A més, continua sent considerat com a feixista per la majoria de la societat i no "un lloc de trobada".

    Essent coneixedor que ja fa anys que s’ha escrit molt sobre aquest tema, no voldria dir res de nou, ni que no és conegués, encara que sí que consider necessari repassar com es succeïren els fets, ja que això pot ajudar a fer caure alguns mites.

    Em sembla important no oblidar que el projecte original de l’arquitecte Guillem Forteza concebia el parc, l’any 1935, com un espai públic lliure on només s’hi marcava la línia horitzontal, que unia el mar, el parc i l’edifici del col·legi Jaume I. El monòlit, per tant, romp amb el projecte del parc; la seva intenció és imposar la línia vertical; no sabem si amb un objectiu polític o religiós.

    D’altra banda, també es fa imprescindible conèixer quina és l’autèntica història del creuer Baleares. Normalment s’explica la història que part de la tripulació eren infants i joves mallorquins obligats a anar a la guerra (els flechas navales), però aquesta només és part de la història. La seva potent artilleria i velocitat va fer que participàs en diversos bombardeigs de costa contra població civil. És important recordar, sobretot, que participà en l’ocupació de Màlaga i en el càstig als republicans que fugien vençuts en l’anomenada massacre a la carretera de Màlaga-Almeria, a la que varen perdre la vida milers de persones civils indefenses.

    El març de 1938 el vaixell fou enfonsat enmig de la Batalla del Cap de Palos i, el mateix any, s’inicià una recaptació per subscripció popular, impulsada per Última Hora, per tal de poder construir un monument en honor dels morts del Baleares. S’ha de recalcar que parlam d’una subscripció popular en ple començament del Franquisme, anys de por, totalitarisme, i, per tant, de cap debat obert. En contra sí que s’hi posicionà el propi arquitecte que va ser valent i es manifestà el 1940 amb les següents paraules: “qualsevol construcció vertical dins de l’espai del parc desvirtua tot l’urbanisme de la part occidental de la ciutat”.

    Davant això, consideram que l’adaptació a la Llei de memòria històrica que es va fer el 2010 no va ser suficient perquè les víctimes, quan passen pel parc se segueixen sentint víctimes, i perquè els vencedors, amb un cert aire cínic, se segueixen sentint vencedors. A més, ens sobta la quantitat d’afins a la causa que encara té el monòlit, fins al punt que defensen també el seu valor estètic. Sense voler entrar en debats d’aquest tipus, sí que volia acabar l’article afirmant que cap institució li ha donat al monument valor patrimonial.

    Llorenç Carrió


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 210 | 211 | (Page 212) | 213 | 214 | .... | 465 | newer