Activitats Estiu Jove 2015
[25/06] «La Tribune Libre» - «Tierra y Libertad» - Assassinat Valentín González - Dorado - Piqueras - Cano - Stirner - Fontes - Humbert - Marconcini - Carrasquer - Marcos - Lisbona
Anarcoefemèrides del 25 de juny
Esdeveniments
- Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de
1896
surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer
número del setmanari La Tribune
Libre. Organe hebdomadaire des
travailleurs de langue française. A partir del 17
de novembre de 1898
portarà el subtítol «Òrgan
socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat
per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va
ser Louis Goaziou i
Joseph Godissart s'encarregà de l'administració
econòmica i de gestionar els
anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts
d'articles es
van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond
Bachmann,Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri
Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont,
Victor Compas, Édouard David, Robert
Depalme, Fernand Després (A. Desbois),
Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston
Dubois-Desaulle, A.
Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier,
Emma
Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore
Jean, Jean Julien,
Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco
Saverio
Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules
Quasimont,Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev
Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per
lliuraments el fulletó Souvenirs
d'un
communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180
números, l'últim el 14 d'agost
de 1900.
***
- Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.
***
- Assassinat de Valentín González: El 25 de juny de 1979, sobre les 10 del vespre, a València (País Valencià), durant una manifestació organitzada pels treballadors de les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats al Sindicat del Transport de la CNT, mor per l'impacte a boca de canó d'una pilota de goma al pit disparada per la policia el militant cenetista Valentín González Ramírez, de 20 anys. El fet es va produir quan un contingent d'uns cinquanta grisos van dissoldre violentament la concentració pacífica a la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on participava el jove. Son pare, també Valentí, de 48 anys, hi era present, estava afiliat a la CNT com son fill. Traslladat ràpidament a l'Hospital Provincial, va ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia interna. En conèixer-se la notícia tots els polígons industrials valencians van declarar la vaga general. Dos dies després, l'enterrament de Valentín González es va convertir en una manifestació de milers i milers de persones. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts.
Enterrament de Valentín González (27-06-1979)
Naixements
- Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de La Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Son pare era caixer viatjant i sa mare mestressa. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per«auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes.
Joaquina Dorado Pita
Liberto Sarrau Royes (1920-2001)
***
- Francisco Piqueras Cisuelo:
El 25 de
juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista,
resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista
Francisco
Piqueras Cisuelo. Quan tenia dos anys sa família es
traslladà a Barcelona
(Catalunya), ciutat on cresqué.
Començà a treballar de ben petit i quan tenia
14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Arran del cop
feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de
carrer, especialment en
els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de
Barcelona, i
immediatament s'enrolà com a voluntari en les
milícies confederals i lluità a
Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i
Alcanyís
amb la centúria d'Agustín Camón.
Contrari a la militarització de les milícies,
a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a
Barcelona, s'uní a la 121 Brigada
Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti»), amb la qual lluità a la zona
de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En
sortir de
l'hospital, retornà a la divisió amb la qual
acabà la guerra com a milicià de
la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de
novembre de
1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan el
triomf franquista era un fet, creuà els
Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí
els camps de
concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i
Sètfonts. Abandonà els camps per
treballar en una fàbrica de pólvora a prop de
Tolosa de Llenguadoc. Mig any
després aconseguí fugir i es guanyà la
vida treballant per a empresaris
espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la
fàbrica d'aviació de Louis
Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de
concentració
d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE);
pogué fugir, però va ser novament detingut i
internat al camp de Vernet. Fugí
de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil a
Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de
passar per diversos camps de concentració
i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala,
Mallorca, Pollença),
en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la
capital catalana
actuà en la resistència clandestina i entre 1946
i 1948 fou secretari de la CNT
de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa
de
Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de
Francesc Sabaté
Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després
de la mort del
dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT i fou
secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la
seva
dissolució. També exercí altres
càrrecs orgànics, com ara secretari de la
Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT
i
delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona.
En 1982 fou
nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i
l'any següent
secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al
congrés confederal
d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos
mítings i conferències
a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen
Anarquista Mundial
(CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem
articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,Expresiones, El
Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad
Obrera, Tinta Negra, etc.És autor
de Cartas a Marianet, secretario general
CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la
República (1988), SIM
(Servicio de
Investigación Militar). Los crímenes cometidos
por el Partido Comunista español
en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín
Pérez Navarro), El SIM y el
Partido Comunista (1936-1939)
(1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria.
Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente
del
gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto
de éste (1998,
amb Celestino Álvarez), Batallón
disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria
(1999) i Mis escritos revolucionarios
(2000).
Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre de 2002 a
Barcelona (Catalunya).
Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio
Labordeta, de Frederica
Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras.
La ministra de
Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de
Catalunya (PSC)
Carme Chacón Piqueras és néta seva.
***
- Genís Cano:
El
25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i
agitador
cultural llibertari Genís Cano i Soler. A
començaments dels anys setanta
participà activament en diverses iniciatives del moviment
alternatiu
d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge
policíac, el IV Grup
de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central
de Policia de
Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de«guerriller urbà llibertari»
i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol
vinculada amb el Comitè de
Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL), els
Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet
l'obligà a viure
amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en
Filosofia
i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es
doctorà en Psicologia
amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va
conviure a
la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part
del
reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del
Servei de Vídeo Comunitari.
En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de
Ciències de la
Informació de la Universitat Autònoma de
Barcelona i a partir de l'any següent
professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí
classes de
Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà
diversos muntatges
d'avantguarda artística, com ara Gegant
(1987), transformació visual
dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els
collons d'en Porcioles),
etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos
i els primers
membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys
col·laborà en
diversos fanzines i publicacions contraculturals,
com ara Muerte de
Naciso, Trilateral, Eroz
o Ampolla. La seva obra
poètica es desenvolupà a partir dels anys
noranta, amb Els sots psicodèlics
(1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins
endins (2003), Deixar-se
de xarxes (2004), Els traus postmoderns
(2006), Taps de llum
zenital (2007), etc. A començaments dels anys
noranta engegà «Balmes 21» a
la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de
caràcter alternatiu.
Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les
parets i el
visualisme popular, publicà Barcelona murs
(1991, amb Joaquim Horta), Lisboa
mural (2002), Murs de guíxols
(2003, amb Joan Alfons Albó i
Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural,
arreplegà una important
col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc.
d'aquest corrent cultural. Fruit
d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica
de la contracultura,
on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau
Maragall, Pere Marcilla i
Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de
l'edició de Nosotros
los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido).
En 2005 publicà A
imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric
Casasses, David
Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats.
Fou
membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història
de Sant Feliu de Guíxols. Els
seus últims 12 anys els patí lluitant amb la
leucèmia. Genís Cano i Soler va
morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i
Reynals
de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou
enterrat dos dies
després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En
2010 s'edità, coordinat per David
Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura
que aplega
el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta
exposició que
finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels
anys
setanta.
Defuncions
- Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya) i va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus,Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques --entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta èpocaL'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.
***
- Martins Fontes:El
25 de juny de 1937 mor a Santos (São
Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i
intel·lectual
anarquista José Martins Fontes, també conegut comZezinho Fontes, un
dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la
història. Havia nascut el
23 de juny de 1884 a Santos (São Paulo, Brasil) d'Isabel
Martins i del doctor,
periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va
assistir als millores col·legis del
moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat
de Assis; Nogueira da Gama, a
Jacareí), i tingué els millors professors, com
ara Tarquínio da Silva. Més
tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al
Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia
vuit anys, publicà els seus primers versos en el
periòdic setmanal A
Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen
poeta recitant una oda a
Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per
son pare. Després,
amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O
Democrata. Quan tenia 16 anys
llegí una oda seva en la inauguració del monument
commemoratiu del IV Centenari
del Descobriment del Brasil a São Vicente.
Compaginà els estudis de medicina a
Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias,Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella,Esparadrapo, etc.) El 20
de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da
imitação em síntese)
a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué
metge de la salut
pública. En aquesta època convivia amb poetes com
Olavo Bilac, Coelho Net,
Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres
intel·lectuals que
freqüentaven el «Club XV»,
fundà el periòdic A Luva.
Després de
llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de
l'Alt Acre, internista
a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina
profilàctica amb Oswaldo
Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la
Beneficència Portuguesa
de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge
de la Societat
Humanitària dels Empleats de Comerç, de la
Companyia d'Assegurança Industrial,
de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la
Casa de Salut de
Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo
Bilac fundà una agència
publicitària de propaganda per a la difusió dels
productes brasilers a Europa i
altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918
socorregué els barris de
Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a
Iguape. Destacà en les
seves conferències mèdiques i com a especialista
en tisiologia a la Santa Casa
de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista,
lluità amb Oswaldo Cruz en la
defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori
particular tractava
les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les
consultes. En
1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de
Ciències de Lisboa. Realitzà gires de
conferències arreu del Brasil i d'altres països
americans (Argentina, Uruguai,
EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya,
Itàlia, Portugal). Col·laborà en
nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário
Popular, Diário
de Santos, Cidade de Santos, O
Bandeirante, etc. Publicà 59
llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista,
editats al Brasil
i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques
i fou membre de
l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre
que era convidat per intervenir
en actes oficials polítics excusava la seva
presència argumentant que no tenia
roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home
millor
vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on
anava. Martins
Fontes va morir a resultes d'una intervenció
quirúrgica el 25 de juny de 1937 a
Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de
Paquetá, de Santos.
***
- Eugène Humbert: El 25 de juny de 1944 mor a Amiens (Picardia, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean-Baptiste Humbert. Havia nascut el 6 de març de 1870 a Metz (Lorena, França). Descobreix de ben jove l'anarquisme i milita en el grup Liberté; des d'aleshores la policia el fitxarà com a«anarquista perillós». En 1896 s'instal·la a París i participa en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell anys, i va esdevenir l'administrador del seuòrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre l'afer Dreyfus. En 1908 coneixerà Jeanne Rigaudin, amb qui es casarà en 1924 i que col·laborarà en les seves publicacions. Perseverant en el vessant neomaltusià editarà a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération consciente --amb Sébastien Faure, Victor Méric, Fernand Kolney i Gabriel Giroud-- i més tard, en 1931, La Grande réforme. Quan esclata la Primera Guerra Mundial es refugia a Barcelona (Catalunya), on participa activament en la lluita contra la guerra, i serà un dels organitzadors del«Congrés Internacional contra la guerra» de Ferrol (Galícia) entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915. En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, és jutjat el 4 de maig de 1921 i condemnat l'endemà a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 és de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i «provocació d'avortament». Eugène serà finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuarà la seva tasca, alhora que comença a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En 1928 va dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la«Lliga mundial per la reforma sexual». Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que castigava els militants neomaltusians condemnant-los per avortaments provocats. En aquestaèpoca va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre de l'oficina de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur. Declarada la guerra de 1939, deixa París i amb Jeanne marxen a Lisieux amb sa filla. Aleshores és condemnat l'11 de març de 1943 pel Tribunal Correccional de Vervins a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista. Purga la pena a Amiens, però, malalt, és traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Romeo
Marconcini: El 25 de juny de 1964 mor a Verona
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista
Romeo Ettore Marconcini. Havia nascut el 15 de maig de 1892 a Isola
Rizza
(Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Umberto
Marconcini i Amalia Dall'Agnello.
Només arribà al quart grau de l'escola elemental,
però aconseguí un gran nivell
intel·lectual. Es guanyava la vida fent de ferrer armer.
Segons la policia, era
assidu de les reunions anarquistes de Verona i rebia i llegia
periòdics i
opuscles subversius i de propaganda. En 1912 envià
regularment correspondència
a Il Libertario i fou membre
destacat
del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials)
veronès. Després
d'haver promogut, amb altres companys, accions contràries a
la intervenció
italiana en la Gran Guerra, en 1916 va ser cridat a files i
romangué a
l'Exèrcit fins a finals de 1918, participant en la campanya
d'Albània i durant
la qual va contraure la malària. Entre 1921 i 1922 fou
secretari del Comitè Pro
Víctimes Polítiques. Segons un informe
policíac, estava considerat com a«perillós per a l'ordre
públic» i «en casos d'avalots,
capaç d'incitar les
masses a l'aixecament». En 1924, amb Giovanni Domaschi,
Biagio Crestani, Ubaldo
Tacconi, era considerat un dels membres més destacats del
Grup Anarquista de
Verona, format per una trentena de militants. El 13 de març
de 1928 va ser
detingut i processat pel Tribunal Especial en l'anomenat «Cas
Marinoni-Domaschi».
Durant un escorcoll se li van trobar unes claus que, segons el
prefecte,
haurien facilitat la fugida del confinat anarquista Giovanni Domaschi
quan
aquest havia estat desterrat a Verona; però va ser absolt
per manca de proves i
alliberat el 13 de setembre de 1928. Durant els anys posteriors va ser
sotmès a
una estreta vigilància, amb escorcolls i detencions
freqüents. En aquest llarg
període, segurament per intentar despistar la policia,
s'afilià al Sindicat
Feixista de la Indústria (SFI), participà en
manifestacions del règim i demanà
la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF). El juliol
de 1940 el seu nom
va ser esborrat del llistat de subversius. Malgrat tot això,
no renegà de les
seves idees llibertàries. En un article publicat el 16 de
maig de 1948 en Umanità Nova,
on es confirmava la mort al
camp de concentració alemany de Gusen-Mauthausen de son
germà Giuseppe
Marconcini –també ferrer armer com ell, socialista
maximalista, exsecretari de
la secció veronesa del Partit Socialista Italià
(PSI), militant d'Italia Libera
(IL, Itàlia Lliure) i membre del II Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament Nacional) de Verona, juntament amb
Giovanni Domaschi–, la
redacció d'aquest periòdic anarquista el definia
com «el nostre company».
***
- Tomás
Carrasquer: El 25 de juny de 1970 mor a
Castèlmairan (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Tomás Carrasquer. Havia nascut cap el
1905 a Bellver de
Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Quan era adolescent
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Lluità en l'Exèrcit
de la II República espanyola
fins el final de la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, on fou internat en un camp de
concentració. Comprà un casa al
Llenguadoc, la qual serví de refugi a molts de companys.
Després de la II
Guerra Mundial s'afilià a la Federació Local de
la CNT de Los Sarrasins (Llenguadoc,
Occitània), on milità fins a la seva mort.
***
- Ambrosio Marcos González: El 25 de juny de 1983 mor a Mâcon (Borgonya, França) el militant anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Havia nascut en 1897 a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de SindicatsÚnics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó de Polier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat a Mâcon, va militar activament en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort.
***
- Manuel Lisbona Celma: El 25 de juny de 1998 mor a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Havia nascut el 12 de desembre de 1917 a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent). Quan tenia cinc anys amb sa família, que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Després dels estudis es va fer barber de professió. Més tard s'establí a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a Somosierra (Madrid, Espanya) i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i aconseguí arribar a Barcelona abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la presó de Saragossa. Durant la postguerra visqué més o manco amagat, encara que feia feina de barber per als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual afaitava setmanalment, li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en 1947 passà a França. Treballà de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de Lausèrta, Frontonh –on es reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de Barcelona– i Tolosa. Estava afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat, s'establí al barri marítim de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi cardíaca i fou enterrat el 29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan le Nòu (Llenguadoc, Occitània).
Actualització: 25-06-15
Tesis Doctoral: Arquitectura cristiana balear en la antigüedad tardía (siglos V - X dC)
- Título: Arquitectura cristiana balear en la antigüedad tardía (siglos v-x dc)
- Autor: Silvia Alcaide González
- Departamento: Universitat Rovira i Virgili. Departament d'Història i Història de l'Art
- Fecha: 13-04-2011
- Enlace: Tesis Doctorales en Red
La edilicia cristiana rural constituye un testimonio material clave en la reconstrucción del paisaje y de la historia de las islas Baleares durante la Antigüedad tardía. Las iglesias excavadas hasta el momento se han datado de forma indirecta en los siglos V y VI d.C. y se distribuyen en las islas de Mallorca y Menorca. La tesis ofrece una visión de la arquitectura rural de la Antigüedad tardía en las islas Baleares, que comprende el estado de la cuestión y el análisis arqueológico de los conjuntos estudiados. Asimismo, se estudian otros aspectos relacionados con dicha arquitectura, como las técnicas constructivas, las instalaciones, el mobiliario, ornamentos y utensilios, las áreas funerarias y los ámbitos de carácter doméstico y productivo de su entorno inmediato. El estudio arquitectónico incluye una reflexión sobre las formas edilicias, en la que se propone una reconstrucción de las iglesias de Son Bou y Fornàs de Torelló.
Tras una Introducción y un análisis del "Contexto histórico" y "El cristianismo en las islas Baleares durante la Antigüedad tardía", estudia las siguientes iglesias tardoantiguas: "La iglesia de Cas Frares", "La iglesia de Sa Carrotja"; "La iglesia de Son Fadrinet"; "La iglesia de Son Peretó"; "La iglesia de Cap des Port"; "La iglesia de Fornás de Torelló"; "Illa d'en Colom"; "La iglesia de la Illa del Rei" y "La iglesia de Son Bou". Algunas partes de la Tesis, la Introducción y las Conclusiones están en lengua italiana.
Otras Tesis
Les Gloses mallorquines: estructura i funcions
La narrativa breve y la crónica de guerra (1900-1945)
La Banca Mallorquina en la Baja Edad Media
¿Interés público o interés del público?. Periodismo, mercado y democracia en la era de la analítica web
Orígenes medievales de las casas de Andratx (Mallorca)
El jardín clásico en España : un análisis arquitectónico
Els textos teatrals sobre la vida pública de Jesucrist al Manuscrit Llabrés
Estudi i edició crítica de consuetes del Manuscrit Llabrés
El significat històric de la tradició textual del Llibre dels Fets (1343-1557)
Traducir al-andalus: el discurso del otro en el arabismo español
Ecología trófica de ungulados en condiciones de insularidad
Presente sobre pasado : relaciones entre arquitecturas
Ha mort Llorenç Buades - Els comunistes (LCR) que no pactaren amb els feixistes el repartiment de sous i cadiretes
Mor als 63 anys l'històric sindicalista Llorenç Buades Castell
Buades, que ha finat als 63 anys, es definia com a independentista i anticapitalista, fou dirigent de la CGT i la LCR i actualment havia format part del nucli fundacional de la CUP Palma
Un dels dies dies més negres i desesperançats de la meva vida!
Ha mort l´amic i destacat lluitador antifeixista i independentista Llorenç Buades Castell, una de les persones que més ha fet en defensa de la Llibertat i dels nostres drets nacionals i socials.
Sempre a l´avantguarda de totes les lluites del poble treballador, el seu nom representa un dels exemples més cabdals que coneixem de lliurament total a la causa de l´alliberament de la Humanitat.
Munta CC.OO. a lempresa on comença a treballar com a auxiliar administratiu. Sintegra en una cèllula del PCE a les Illes.
Defensa posicions contràries als Pactes de la Moncloa.
Ingressa a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) i, en temps de la transició, lluita activament en defensa de la República, la Independència i el Socialisme des de aquesta organització comunista de tendència trosquista (LCR). No va acceptar mai els pactes amb el franquisme que feien PCE i PSOE per al repartiment de sous i cadiretes...
Milita al Comitè Anti-Otan de Mallorca; i l Grup dAcció per la Pau i el Desarmament.
Safilia a la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.
Va ser un dels fundadors de la CGT, organització anarcosindicalista que agrupa lesquerra alternativa i revolucionària a lEstat espanyol.
Actualment era el coordinador del Web de l´Esquerra Anticapitalista i Independentista de les Illes, Ixent (on hi té publicats centenars d´articles en defensa de la nostra memòria històrica). En aquests moments militava i donava suport a la CUP.
Els teus amics mai no t´oblidaran!
Sempre en el record, Llorenç!
Salut i Revolució!
LLORENÇ BUADES: UN MARXISTA MALLORQUÍ (1974)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.
Memòria històrica de la transició
Per Llorenç Buades Castell Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa) Exdirigent de la LCR
La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.
En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.
En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, )on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional"és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?
De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.
El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.
L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.
Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.
Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.
Mor als 63 anys l'històric sindicalista Llorenç Buades Castell Buades, que ha finat als 63 anys, es definia com a independentista i anticapitalista, fou dirigent de la CGT i la LCR i actualment havia format part del nucli fundacional de la CUP Palma
L'històric sindicalista de Mallorca Llorenç Buades Castell ha mort avui als 63 anys d'edat a Mallorca. Buades ocupà diferents càrrecs de responsabilitat dins la CGT, fou un dels dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària i coordinava la web Ixen "de l'esquerra anticapitalista i independentista de les Illes".
A més, fa menys de dos mesos s'implicà en la fundació de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Palma.
Amb un caràcter humil i molt treballador, alguns els seus companys de lluita destaquen la seva capacitat intel·lectual i la seva total entrega a les causes per la justícia social.
La xarxa ja ha començat a encendre's aquesta horabaixa amb les mostres de condol i suport a la família, així com d'admiració per la tasca social, sindical i política duita a terme per Llorenç Buades durant la seva vida. L'activista independentista de la CUP David Pujol, la dirigent de Podem Laura Camargo o el músic de Taverners Marcel Pich són algunes de les persones que ja han piulat per recordar el valor de la pèrdua per a molts moviments socials de l'illa.
Recuperem un text de l'escriptor Miquel López Crespí en el qual, arran de la presentació del seu llibre "No era això", recorda part de la biografia més política de Llorenç Buades, durant els seus primers anys de militància:
" [...] Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotskista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la Quarta Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre espanyolistes i pro capitalistes (defensors de la 'sagrada unidad de España' i de l'economia de lliure mercat).
A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la Quarta Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotskistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduïren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'aquests que, es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotskisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl·lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl·lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl·lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la militància permanent en el marxisme adherint-se a la Quarta Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CCOO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República i els pactes socials amb la patronal [...]"
Qué hacer y qué no hacer para monetizar un evento en redes sociales
[26/06] Judici contra Gallo - Enterrament de Cler - Revolta dels «Bersaglieri» - Patorni - Yamaga - Estève - Pons Tortella - Adão - Dall'Oca - Arcos - Cluzel - Aubron - Meunier - Arriaga - Carballeira
Anarcoefemèrides del 26 de juny
Esdeveniments
- Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!»,«Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.
***
- Enterrament d'Henri Cler:
El 26 de juny de 1910 durant
l'enterrament al cementiri de Pantin (París,
França) de l'ebenista anarquista Henri
Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i
els
ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou
forts aldarulls i càrregues
policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de
persones que es
manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre
sortí del barri parisenc
de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les
federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i
banderes roges
i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué
topaments amb les
forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i
hagué trets. L'acte acabà en
un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren
seriosament ferits, un
centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels
cavalls i
13 manifestats malferits de diversa consideració.
Enterrament
d'Henri Cler (26 de juny de 1910)
***
-
Revolta dels Bersaglieri:
El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia)
l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri».
Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri
--un
cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià--
de la caserna Villarey d'Ancona
es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició
bèl·lica d'Albània
--aventura imperialista del govern de Giolitti--, desobeint l'ordre
d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta
anàrquica», ja que
els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al
pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de
la
revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la
insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots
d'«Arditi del Popolo», de
republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van
rebutjar
obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van
confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar
i es van
apropiar de les armes. A continuació es va produir una
batalla, amb metralletes
i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la
Guàrdia Reial contra els
insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies
després,
la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits,
quan
tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la
península van
actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no
volien reproduir els
fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els
fets, van ser detingudes 500
persones. La notícia de la insurrecció es va
escampar ràpidament per tota
Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes
ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri»és un clar exemple d'«expontaneisme
revolucionari».
Naixements
- Aurèle Patorni:
El
26 de juny de 1880 neix a París (França)
l'escriptor, periodista, pacifista,
neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand
Aurèle Patorni, també
conegut com Morel Pato. Fill de
família burgesa, son pare fou capità de
l'exèrcit. Després d'una formació
encaminada a l'advocacia, en acabar la Gran Guerra va muntar una
llibreria als
Champs-Élysées de París. Sensibilitzat
pels problemes socials, va començar a
participar en el moviment pacifista i llibertari, i va
col·laborar en nombrosos
periòdics i revistes, com ara Le
Réfractaire, Le Clameur, La
Patrie Humaine, L'Insurgé, L'Almanach
de la Paix, La Revue
Anarchiste, La Voix Libertaire, Le
Libertaire, L'En Dehors,La France Active, entre d'altres. En
aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la«Lliga dels
refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys
vint, també va
prendre part en el moviment neomaltusià i en el seuòrgan d'expressió, La
Grande Réforme, editat per Eugène
Humbert. Bon orador, va realitzar
nombroses gires de conferències, com «La moral
sexual racional contra les
morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa
anomenada literària
amb obres com Le nouveau chemin
(1913), Le carnet de Simplice.
Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier
(1922), Le rire dans le cemetière
(1932), Les fécondations
criminelles (1934), Monsieur Zapp.
L'homme qui gagne à la roulette (1941, amb Georges
Normandy), etc. Va
escriure també peces teatrals: La grande retape
(1928), La rose de Saint-Just
(1958); operetes: Le
roi du pourboire; i poemes (L'amour
c'est être deux, Le fou,Échappements libres, Constantin Tarantoul, Quelques
poèmes à dire, etc.),
cançons i
cançons infantils, que sa companya Régina
Casadesus, pianista professional molt
coneguda, va musicar i amb qui s'havia casat en 1906 amb qui en 1911
tingué un
fill, Raphaël. També va escriure, en els anys 30,
relats de caire llicenciós en
la revista Séduction. En 1936, amb Louis
Lecoin, va col·laborar en SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per
la qual cosa va ser condemnat,
amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre
la limitació de la
natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la
Retirada de 1939, amb
Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una
sèrie de mítings de SIA a
París i a l'Illa de França per recaptar fons
econòmics i ajuda per als
refugiats espanyols internats als camps de concentració del
sud de França. En
aquesta època viva al número 112 de bulevard
Malesherbes de París, domicili
constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió
de la Joventut
Proletària (UJP), organització fundada a
començaments de 1939 sota l'ègida de
la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra
Mundial va participar en Le Libertaire,òrgan de la Federació
Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce
qu'il faut dire, en L'Homme
et la Vie, de Manuel
Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense
de l'Homme. Va
deixar escrites una mena de memòries: La
debacle de «L'Élite». Souvenirs et
commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle
Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –moltes fonts
citen erròniament el
25 de desembre– a París (França) d'una
congestió cerebral sorgida arran d'una
intervenció quirúrgica patida el mes anterior.
Malauradament, el seu últim
desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener
de 1956
al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb
cerimònia eclesiàstica.
***
- Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin --encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»--, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970, propagant el moviment anarquista japonès.
***
- Louis Estève: El 26 de juny de 1903 neix a Montels (Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i anarquista Paul Louis Joseph Estève. Fill d'un pastor i paleta de professió, va viure un temps a París a ca Pierre Albert, secretari del sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). En 1931 es va establir a Coursan, on viurà amb sos pares i treballarà de paleta. Ben aviat va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost sobretot per jornalers francesos i espanyols, que s'havia format cap al 1925. Va ser nomenat secretari de la Federació Anarquista del Llenguadoc, constituït el novembre de 1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el suport d'un dels principals militants de Narbona, André Daunis. Va dimitir com a secretari després del congrés de París d'abril de 1930, que determinà la victòria dels «sintetitzadors» sobre els «plataformistes» dels quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador en substitució de Coursan del Bulletin de La Minorite de l'UAC, dirigit per Lucile Pelletier. En 1934 era el secretari del grup de la Unió Anarquista Comunista (UAC) de Coursan. Durant les vagues de 1936 va ser membre de la Construcció Confederada de Narbona. Durant la guerra i amb Daunis, va ser internat del 20 de setembre al 15 d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus, Occitània), pel governament de Vichy. Després d'Alliberament va ser secretari de la XI Regió de la Federació Anarquista. Va ser membre des de la seva creació del grup anarcocomunista«Organisation Pensée Bataille» (OPB), de Georges Fontenis, i secretari del grup de Narbona. Durant els anys 1950 va col·laborar en Combat Paysan i Le Libertaire, entre altres publicacions, i va ser membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual serà secretari regional fins al 1957. També va ser militant en aquesta època de la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de la dissolució de l'FCL, es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU).
***
- Cristòfol Pons
Tortella: El 26 de juny de 1907 neix a Ciutadella
(Menorca, Illes Balears)
l'anarquista i anarcosindicalista Cristòfol Pons Tortella,
conegut com El Rubio o Tòfol. Obligat per sa
família, estudià al seminari, però ben
aviat
l'abandonà i en 1920 va ser enviat a Cuba on tenia
familiars. A l'illa
caribenya se li va intentar fer un «home de
profit», però el seu esperit
aventurer l'allunyà dels negocis familiars. Entrà
en contacte amb el grup del
bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les muntanyes
cubanes, i
gràcies a ell conegué el destacat militant
anarquista Domingo Miguel González (Domingo
Germinal), que el va introduir
en el pensament llibertari a través de la lectura. En 1927
retornà a Ciutadella,
milità en el moviment anarcosindicalista menorquí
i fou nomenat secretari de la
Federació Obrera de la localitat. Entre 1932 i 1936
visqué a Palma fent de sabater
i formant part del sector anarcosindicalista de la Societat de Sabaters«La
Igualtat», de la qual fou president. En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic
anarcosindicalista Cultura Obrera,
que dirigí un temps, i en el qual també va
escriure el seu amic Domingo
Germinal. Durant la vaga general de novembre de 1933
encapçalà el Comitè de
Vaga i el 21 de novembre, durant una manifestació, va ser
ferit en un
enfrontament amb la força pública
produït en ple carrer Sant Miquel de Palma. Membre
dels grups de defensa confederal, intentà un atemptat contra
la vida de
Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant militar de les Illes
Balears, a
les portes de la Seu, però no es portà a terme
perquè en el moment just es
creuà un infant. A finals de 1934 participà en la
fundació de l'Ateneu de Divulgació
Social «La Llibertat» al barri de la Soledat de
Palma, del qual va ser nomenat vicepresident.
L'1 de desembre de 1935 presidí el míting de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) al Teatre Balear de Palma després de dos anys
sense que el
sindicat anarcosindicalista illenc fes actes públics. Des de
març de 1936 es
trobava a Barcelona (Catalunya) i participà en les lluites
de carrer de juliol
d'aquell any arran de l'aixecament feixista. Durant aquells dies, amb
cinc
companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso, Cresencio Sáez,
Mateu i Francisco
Sansano Navarro), creà a Barcelona el grupet anarquista«19 de juliol». L'agost
de 1936 participà, amb sos companys del «19 de
juliol», molt activament en
l'organització l'expedició republicana de
reconquista de Mallorca encapçalada
pel capità Alberto Bayo i durant l'ocupació
d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel
Palerm Vich i A. G. Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura
Obrera que sortí a
partir del 10 d'agost.
Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna Roja i Negra davant
l'Estat
Major de Bayo, jugant un paper important en el desembarcament de
Portocristo. Després
de la desfeta d'aquest intent de reconquista retornà a
Barcelona, participà en
l'experiència col·lectivitzadora i el 30
d'octubre de 1936 fou nomenat comissari
de la Pell, encarregat de les indústries socialitzades
d'aquest ram, de la
Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Durant els fets
de «Maig
del 1937» lluità als carrers. Després
de la guerra creuà els Pirineus. Durant
l'ocupació nazi va fer d'enllaç fronterer
pirinenc dels grups guerrillers
alhora que treballava de llenyataire en Companyies de Treballadors
Estrangers
(CTE). A Pau (Aquitània, Occitània),
regentà una tenda, la rebotiga de la qual
serví per fer reunions i conspiracions antifranquistes; amb
suport logístic (abastar
els grups, falsificar documents, subornar gendarmes, etc.)
ajudà la guerrilla
llibertària, sobretot la dels germans Sabaté
Llopart. En morir el dictador
Franco retornà a Mallorca i s'establí en una
barraca de pescadors abandonada a
s'Estanyol (Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable.
Participà en la reconstrucció confederal a
Mallorca i a partir de 1988 formà
part de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. En aquests anys va fer
continus
viatges a Andorra, on vivien ses filles, i a França. Feu una
viatge a Cuba per
rememorà les seves aventures juvenils. Cristòfol
Pons Tortella va morir el 15
d'abril de 1998 a Andorra la Vella (Principal d'Andorra). El 24 d'abril
de 1999
l'Ateneu Llibertari Estel Negre li reté un sentit homenatge
al seu local.
Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)
***
- Luísa Adão:El 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de juny– de 1914 neix a Sétubal (Sétubal, Lisboa, Portugal) la militant anarquista Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Llibertària des dels 16 anys, era filla del destacat anarquista Francisco Rodrigues Franco i de Sabina Franco, i treballà a fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions delegada del seu sindicat i n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i infermer Raúl Elias Adão. Posteriorment esdevingué auxiliar d'infermeria i es traslladà amb son companya a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal). Luísa Adão va morir el 8 de febrer de 1999 a Portugal.
***
- Virgilio
Dall'Oca: El 26 de juny de 1917 neix a Ribeirão
Preto (São Paulo, Brasil) el
destacat militant anarquista Virgilio Dall'Oca. Sos pares, pagesos, es
deien
Hercole Dall'Oca, nascut a Milà (Llombardia,
Itàlia), i Maria Lombo, nascuda a Ribeirão
Preto, parella que tingué vuit infants. Poc
després del seu naixement, sa
família es traslladà a Araçatuba
(São Paulo, Brasil). Quan tenia cinc anys sa
mare morí, estudià fins el tercer any en una
escola rural i ben aviat es posà a
treballar al camp. Son pare, admirador del feixisme de Mussolini,
crià sos
fills en aquesta estricta mentalitat i fins i tot sa madrastra, Olimpia
Dall'Oca, intentava, moltes vegades sense èxit, impedir els
càstigs corporals
infligits per son pare. En aquests durs anys conegué la que
serà sa futura
companya en vida i en militància, Nair Lazarine Dall'Oca–son pare, el
carpinter Carmino Lazarine, havia estat mestre a l'escola rural on ell
va
estudiar tres anys. En 1932, a causa dels maltractaments,
fugí de casa i
s'instal·là a la llar d'una tia seva a
Marília (São Paulo, Brasil). Poc
després, entrà a treballar en el ferrocarril
Santos-Jundiaí i es traslladà a
casa del sos oncles Aída i Nicola D'Albenzio a
São Paulo (São Paulo, Brasil),
militants anarquistes força actius a la
Federação Operária de São
Paulo (FOSP,
Federació Obrera de São Paulo), ambient que
ràpidament el decantà pel pensament
llibertari. Amb son oncle freqüentà la
redacció del periòdic A
Plebe, on conegué Gusmão Soler, qui el
va reforçar en les seves idees àcrates. A partir
d'aquest moment començà a
col·laborar en aquest periòdic. Aquest mateix any
de 1936 començà a freqüentar
el Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, que
aleshores era una seu
importantíssima anarquista i on es congregaven multitud de
destacats
llibertaris (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo,
Rodolpho
Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola
D’Albenzio, Fernando Navarro,
Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair
Partido, Justino
Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor
Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio
Dias Lopes, Maria
Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias,
José Pazarini, Luis Chandre,
Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador
Arrebola, Eduardo
Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio
Martinez,
José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli i son company,
Martins, Mariasinha, Antonio
Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales,
José
Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo
Lemos, Hermano Mezzetti,
José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio
Barrios, Rafael Vitali,
Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.),
a més de nombrosos
militants anarquistes espanyols que s'exiliaren a la ciutat fugint de
la
dictadura franquista. Després de quatre anys vivint amb sos
oncles, retornà a
Araçatuba per a casar-se amb Nair i ambdós es
traslladaren a São Paulo a casa
d'Aída i Nicola D'Albenzio. En aquesta època
treballà de tot (ajudant de
paleta, cobrador d'òmnibus, conductor de camió) i
finalment es quedà amb
l'ofici de taxista. Nair treballà de costurera
autònoma. Malgrat la difícil
situació econòmica familiar,
contribuïren financerament en diferents campanyes
de solidaritat, com ara en suport dels refugiats anarquistes de la
guerra
d'Espanya, organitzada pels llibertaris brasilers responen a la crida
del
periòdic Tierra y Libertad.
Després
de la implantació de l'«Estado Novo» el
novembre de 1937, el CCS, lloc on es
reunien els sindicats que s'enfrontaven a la dictadura de
Getúlio Vargas, es va
veure obligat a tancar la seu. En aquest context, un grup
d'anarquistes, la
majoria vegetarians i naturistes, construïren una granja (chácara) a Itaim Paulista
(São Paulo, Brasil), que marcarà una nova
trajectòria de l'anarquisme brasiler. El grup de voluntaris
anarquistes que
comparen el terreny i que començaren a construir aquest projecte comunal
d'autogestió rural, que fou batejat com«Nossa Chácara»
(Nostra Granja), estava format, a més de la
família Dall'Oca, per Germinal
Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca,
Justino Salguero, Salvador
Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito
Romano, José Oliva Castillo,
Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes
i Lucca Gabriel, i ses
famílies de tots ells; posteriorment s'uniren altres membres
del CCS i d'un
grup nou d'anarquistes que s'havia format a Vila Bertioga
(São Paulo, Brasil). La«Societat Naturista Amics de Nossa
Chácara» va ser registrada el 9 de novembre
de 1939, i fins i tot després de la reobertura del CCS el 9
de juliol de 1945,
Nossa Chácara fou la seu de tota mena de congressos
llibertaris nacionals,
reunions clandestines, etc., que resultaren essencials per a la
reorganització
del moviment anarquista brasiler després de la dictadura de
Vargas. La família
Dall'Oca, a més de les contínues donacions
econòmiques i dels innombrables treballs
realitzats a la finca, s'encarregaren de l'alimentació de
totes les persones
que passaven per Nossa Chácara. Virgilio treballa com a
taxista a Rio de
Janeiro durant quatre mesos, mentre sa família romania a
São Paulo; durant
aquesta temporada, visqué a casa de la família
Bottino, a Niterói (Rio de Janeiro,
Brasil), on va fer contacte amb nombroses anarquistes de Rio de
Janeiro. Quan
retornà, sa família
s'instal·là a São Paulo.
Contribuí financerament i en la
distribució de la premsa llibertària,
especialment amb O Libertário,
que sorgí l'octubre de 1960, i Dealbar,
que començà a editar-se el setembre de 1965, i
fou un dels
accionistes de l'«Editora Mundo Livre» de Rio de
Janeiro, que publicà a
començaments dels anys seixanta nombrosos llibres
anarquistes (Edgar Rodrigues,
José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin, Varlan
Tcherkesoff, etc.). Arran
de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de
1964, la «Societat
Naturista Amics de Nossa Chácara»
decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar
un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi
das Cruzes (São Paulo, Brasil).
La campanya pro-compra de l'indret, de la qual fou tresorer Jaime
Cubero
començà el 28 d'agost de 1965 i acabà
el 31 de desembre de 1966 i entre la
llista dels contribuïdors de la compra de «Nosso
Sítio» (Nostre Lloc), consta
Virgilio i sa filla Clara Dall'Oca, seguidora de les passes de sos
pares.
L'octubre de 1969, quan la dictadura desencadenà una
important campanya de
repressió, Virgilio i Nair es dedicaren a cremar tota la
documentació
compromesa del CCS. Durant aquest dur període, els
anarquistes de São Paulo es
dedicaren a arreplegar de manera anònima diners per ajudar
les despeses dels
judicis processals que la dictadura infligia als anarquistes de Rio de
Janeiro,
campanya que durà fins el 1972 i en la qual la
família Dall'Oca jugà un
important paper. En 1980 el seu testimoni, juntament amb de Chico
Cuberos i
Manuel Ramos, va ser recollit en el documental O
Sonho não acabou, de Claudio Kahns.
Després d'uns anys a Itanhaém
(São Paulo, Brasil), s'instal·laren a Santos
(São Paulo, Brasil). El 10 de
desembre de 2005, amb Francisco Cuberos, Edgar Rodrigues i Manuel
Ramos,
participà en un debat al CCS sobre la pràctica de
l'anarquisme i l'acció
directa. El 20 d'agost de 2010 sa companya Nair Lazarine
morí. Virgilio
Dall'Oca va morir el 13 d'abril de 2011 a la Irmandade da Santa Casa da
Misericòrdia de Santos (São Paulo, Brasil) i fou
enterrat al cementiri d'Areia
Branca d'aquesta ciutat.
***
- Pura Arcos: El 26 de juny de 1919 neix a València (País Valencià) la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Nascuda en el si d'una família anarcosindicalista --tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT--, quan tenia tres anys es van instal·lar a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Va estudiar a l'escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d'educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d'un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de«Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna (País Valencià). A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L'octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres» en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d'automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos,Mujeres Libertarias (Madrid), Mujeres Libres (Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain (Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (Madrid, 1999, en col·laboració). Pura Arcos va morir el 12 d'octubre de 1995 a Windsor (Ontario, Canadà).
***
- Jean Cluzel: El 26
de juny de 1925
neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista Jean
Cluzel, conegut com Janot. Obrer
metal·lúrgic, durant els
anys de la Resistència conegué anarquistes
espanyols que el van introduir en el
pensament llibertari. Després de la II Guerra Mundial, va
ser contractat i
marxà a Indoxina. En tornà establí
contacte amb la Federació Comunista
Llibertària (FCL). En 1959, mentre treballava com a torner
de fresadora en una fàbrica
de la ciutat arpitana d'Annemasse, amb Alain Thévenet,
fundà el grup«Durruti-Berneri» adscrit a la Federació
Anarquista (FA). En aquesta època
contactà amb antics membres de la Resistència de
la regió, com ara els mestres
Roger Costaz i Berthier i aquest grup, acostat a la Unió de
Grups Anarquistes
Comunistes (UGAC), realitzà tasques sindicalistes i
participà en la lluita
contra la guerra d'Algèria. Després
obrí un cafè en un barri obrer amb la
intenció de transformar-lo en un lloc de reunió
de la militància. El fracàs
d'aquest projecte, unit a problemes conjugals, van fer que
marxés a Seta (Llenguadoc,
Occitània) amb la intenció d'embarcar-se,
però la cosa no reeixí. En 1968 va
ser membre del Grup Llibertari Autònom (GLA) de
Niça, que s'adherí a l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA). Va ser ell qui, l'octubre
de 1969, a Lió i a
Niça, durant una trobada entre Guy Malouvier i Chichel
Cavallier, de
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i
el GLA, convidà Georges
Fontenis, del Moviment Comunista Llibertari (MCL), amb la finalitat de
refermar
contactes entre aquests grups. Fou membre del grup«Varlin», un dels tres grups
de l'ORA --els altres dos eren «Kronstadt» i«Petrichenko»-- de Niça i
entaulà
una bona amistat amb Bruno Di Lorenzo (Athos),
principal animador d'aquesta organització. En 1970 fou el
delegat de Niça a la
trobada nacional de l'ORA celebrada a París, on el grup
presentà un text sobre«lluita armada i clandestinitat».
Després que Athos, en una crisi de gelosia,
matés un company del grup, retornà a
Arpitània. Durant els anys vuitanta
participà en les activitats de la Coordinadora Anarquista de
la Regió de
Ginebra (CARG) i pensà a establir-se a la
Comunitat-Cooperativa Longo Maï, a
Limans (Provença, Occitània). Finalment es
traslladà al Quebec, on residia sa
filla. Jean Cluzel va morir a finals de 2010 al Quebec.
***
- Joëlle Aubron: El 26 de juny de 1959 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'activista anarquista del grup «Action Directe» Joëlle Aubron. Nascuda en el si d'una família burgesa i religiosa, de joveneta comença a freqüentar els cercles autònoms i llibertaris que troba en el moviment okupa i que es mobilitzen en la lluita anticapitalista i antiimperialista. Troba els futurs membres del grup «Action Directe» amb els quals comença a participar en accions violentes contra els símbols de l'explotació capitalista (atacs a diverses seus institucionals: Patronat, Policia, ministeris de Treball i de Defensa...). El 9 d'abril de 1982 és detinguda i empresonada per primer cop per tinença d'armes. Alliberada, reprèn la lluita armada i escapa d'un pel a una nova detenció el desembre de 1984. El 25 de gener de 1985 va formar part d'un escamot que assassinarà el general René Audran, director d'Afers Internacionals del Ministeri de Defensa i responsable de la cooperació militar i de la venda d'armes de l'Estat francès, i, el 17 de novembre de 1986, Georges Besse, president de la Renault, acusat per «Action Directe» de l'acomiadament de més de 20.000 treballadors. El 21 de febrer de 1987 en una granja de Vitry-aux-Loges (departament de Loiret), Joëlle Aubronés detinguda en companyia de Nathalie Ménigon, Georges Cipriani i Jean-Marc Rouillan, tots membres d'«Action Directe». Tancats en cel·les d'aïllament, portaran a terme vagues de fam per denunciar les condicions inhumanes d'internament, que portaran a la follia Cipriani. Condemnats a cadena perpètua, seran el símbol de l'acarnissament del poder polític i carcerari. Tindran el suport de diversos col·lectius d'esquerra i d'exmembres d'«Action Directe», com Hellyette Bess, que lluitaran per l'alliberament dels condemnats i per la millora de les seves condicions d'internament. El 14 de juny de 2004, Joëlle Aubron, després de 17 anys de presó, malalta de càncer i pendent d'una operació d'un tumor cerebral,és finalment alliberada; però la malaltia podrà amb ella i morirà l'1 de març 2006 a París (França).
Defuncions
- Régis Meunier: El 26 de juny de 1936 mor el militant i propagandista anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds Plats. Havia nascut el 26 d'abril de 1864 a Le Champ-Saint-Père (País del Loira, França). Empleat de comerç i temptat per la religió, es va fer caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) i després fou trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França), però en 1886 hi fugí i esdevingué passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del Loira, França). Aquest misser el va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia, dilapidà aquesta suma viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra, Marsella, Orà, Alger, etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per l'Audiència de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29 d'octubre de 1889 a 18 mesos de presó per «abús de confiança». Un cop lliure a finals d'abril de 1891, es consagrà a la propaganda anarquista. Poc després, el 2 de juliol de 1891, va ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del Loira, França) a un any de reclusió i a 100 francs de multa per «excitació a l'assassinat i al pillatge»; en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot cridant «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de presó suplementari i a una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A començaments de febrer de 1893 es traslladà a Angers (País del Loira) i entrà a treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels organitzadors de la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21 d'abril hi hagué aldarulls. Després d'un temps fora d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà i s'instal·là a Trélazé (País del Loira, França), on treballà d'ataconador de sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses ocasions a Brest (Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any s'instal·là en una comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison dels Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, André Bizien, Jean Marie Petrequin i les seves respectives companyes. En aquestaèpoca fou un dels principals oradors de les conferències anarquistes i anticlericals organitzades pel citat grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de Brest organitzaren un acte públic amb l'abat Naudet, director del periòdic La Justice Social de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell intervingué en aquest acte rebatent les tesis del mossèn amb arguments religiosos dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va inscriure en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Keranfurust Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues ampolletes que contenien glicerina, notes de conferències i periòdics i cançons anarquistes. Processat pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per les conferències de Llemotges i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers, per mor del clima d'histèria antianarquista creat després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «associació de malfactors» i per «temptativa d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta colònia penitenciària per un salari de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40 francs els 500 grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada la pena el 18 de juny de 1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer Dreyfus» i a les reivindicacions de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a França. En arribar, la Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus organitzà una subscripció i vetllades (tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons, ball, etc.) per recaptar fons al seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència sobre les religioses. Sembla que visqué a prop de Llemotges (Llemosí, Occitània), on en 1903 era membre de la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries i de la Libre Pensée. En aquesta època es dedicà a fer conferències antireligioses, organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva conferència Christianisme et Liberté, la fin des religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien, la porta a moltes ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera d'abril de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a Brest, on continuà amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910 participà en la gira de míting de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons africans) al Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i on també participaren Adrien Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux.
---
Justícia, veritat i reparació
Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears
Divendres 19 van retornar a Maria de la Salut les restes dels assassinats durant la Guerra Civil; Joan Gual Puro, Jaume Gual i Miquel Salom Mio per rebre una sepultura digna. Un dia molt emotiu i estrany, ja que es mesclava l’alegria de culminar la feina d’anys i de molts voluntaris amb el dol de l’enterrament d’unes persones assassinades simplement per la seva condició d’afiliats a partits i sindicats d’esquerra.
L'obertura de la primera fossa de la Guerra Civil a Mallorca i el retorn de l'assassinat a ca seva només ha estat possible pel fet que era una fossa petita i per tant assumible econòmicament, la quantitat d'informació que es tenia sobre la seva situació, la feina altruista de desenes de voluntaris, la col·laboració de la Memòria Històrica de Mallorca i que era la batlessa de Sant Joan Catalina Gaià i del batle de Maria, Antoni Mulet.
Estam a una societat malalta quan encara avui en dia es permet que hi hagi milers de restes humanes d’assassinats tirades dins les cunetes o dins fosses comunes... Assassinats que haurien de ser dignificats, valorats i recordats. Després de més de trenta anys de democràcia Espanya segueix al marge del Tribunal Europeu de Drets Humans i de les Nacions Unides que han demanat en diferents informes que siguin les institucions i no les famílies o els voluntaris, les que facin la feina de recerca, localització i exhumació dels assassinats. Espanya és el segon país del món amb més assassinats en fosses, només superada per Cambodja i les autoritats judicials no participen en les exhumacions, com hauria de ser la seva obligació i no existeix cap registre oficial sobre els milers de fosses existents.
La llei de la Memòria històrica és una vergonyosa. Són les famílies, prèvia sol·licitud al jutge, les que han de costejar l’exhumació. Com va constatar Pablo de Greiff, relator especial de la ONU, al seu informe: “no s’ha establert una política d’estat en matèria de veritat, no existeix informació oficial ni mecanismes per esclarir la veritat. El model vigent de privatització de les exhumacions, que delega aquesta responsabilitat a les víctimes i associacions alimenta la indiferència de les institucions”. A més a més d'ençà que va pujar al poder el Partit Popular el 2011 el pressupost per a la llei ha estat anul·lat. En una democràcia normal aquest tema no seria una qüestió d’ideologies, ningú pot estar en contra de proporcionar pau personal als familiars dels assassinats que volen localitzar i recuperar les seves restes. En un país normal rebre un informe de l’ONU no favorable seria greu i intentarien donar-hi compliment... Espanya ja ha rebut dos informes desfavorables sense cap tipus de reacció per part de l’estat. .
La propera exhumació a Mallorca ha de ser amb una Llei de fosses comunes. El 2010, Memòria de Mallorca va signar un conveni amb el Govern Balear que va possibilitar la localització d’un total de 48 fosses repartides per Mallorca. Aquest conveni va ser absolutament ignorat pel govern del Partit Popular. Ara cal continuar la feina i dignificar, senyalitzar i contextualitzar totes les fosses comunes possibles. Cal obrir les fosses per poder tancar històries. Per sanar a una societat malalta cal justícia, veritat i reparació.
Fotografía de Moisés Bonnin
Una passa enrere en pro de sunitat i sa concòrdia
Avui he anunciat as president Santi Tadeo sa meva intenció de renunciar as càrrec de portaveu adjunt des Grup parlamentari popular. Ha estat una decisió personal, meditada, i a iniciativa pròpia. Sempre he pensat que lo important no són ses persones sinó es projectes. I, per açò, crec que lo important és que es projecte des Partit Popular sigui lo més fort possible, estigui lo més unit possible i sigui, daquí quatre anys, una alternativa sòlida i solvent as governs desquerres.
Com tothom sap i es mitjans de comunicació així ho han transmès, es meu nomenament ha provocat reaccions contràries dintre des meu propi partit, com també nha obtingut de favorables. Vull agrair des daquí totes ses mostres dafecte que mhan fet arribat tants i tants afiliats i afiliades, amics i amigues, gent coneguda i gent desconeguda.
En un moment tant convuls com sactual és important evitar tot allò que pugui avivar, encara més, es foc. És important posar tot lo que estigui de sa nostra ma per evitar aquests enfrontaments. És es moment de sa sensatesa, des respecte entre tots i de cercar allò que mos uneix i no allò que mos separa.Mai he tingut afany de càrrecs i sempre he volgut estar en es lloc on es partit ha cregut que més puc aportar. No vull ser un obstacle an es bon enteniment dintre des partit. No vull ser motiu de disgusts per part de ningú. I per açò no tenc cap problema en donar una passa enrere. És més, crec que açò serà bo pes projecte des Partit Popular i pot reduir una mica sa tensió que, per desgràcia, sha generat en es si des partit.
Vull agrair sa confiança que mha demostrat en tot moment es president Santi Tadeo, així com també es president José Ramón Bauzá. A partir dara, i en un segon pla, seguiré treballant pes valors que representa es Partit Popular des des meu escó des Parlament, amb més ganes que mai, i amb s'il·lusió des primer dia.La desaparecida basílica de Cas Frares
La narración del descubrimiento de la iglesia bizantina de Cas Frares realizada por Silvia Alcaide González en su Tesis Doctoral Arquitectura cristiana balear en la antigüedad tardía (siglos v-x dc) acaba así:
«Se desconocen los hechos que tuvieron lugar en el sitio de Cas Frares con posterioridad a los trabajos de 1928. Se cree que la iglesia fue derruida, aunque se ignora el momento, las circunstancias y el alcance de esta destrucción.
En la actualidad, el lugar donde se hallaron los restos se encuentra cubierto por
tierra de uso agrícola, por lo que sólo una valoración arqueológica del subsuelo
permitiría estimar el estado de conservación, así como la extensión del yacimiento.»
Me impresiona la destrucción de los elementos arqueológicos, aunque pueda comprender que quien vive del trabajo agrícola pueda considerar que "cuatro piedras" no sean más que un estorbo para sus labores. Pero toda la historia de Cas Frares es una enumeración de pérdidas.
Web: Iglesia Ntra. Sra. del Socorro (Palma)
Cuenta Silvia Alcaide que Cas Frares era en 1833 un viñedo propiedad de los Agustinos del convento del Socorro de Palma. Está situado en el municipio de Santa María en la zona colindante con Alaró. Se descubrió en enero de 1833 un mosaico, atendieron a este descubrimiento el prior de la orden y el pavorde Jaime. A. Sureda pintó una acuarela en tamaño de 2 por 1,5 metros del mosaico. Sobre esta acuarela el presbítero L. Muntaner realizó un grabado que fue publicado en el mismo 1833 por el impresor real F. Guasp en un folleto [Guasp, F., 1833, Noticias de los fragmentos de un pavimento de obra mosaica descubiertos en la Isla de Mallorca, Palma.].
Bien, pues la acuarela de Sureda desapareció durante más de cien años hasta que en 1986 el Museo de Mallorca la localizó y compró en un mercado de antigüedades y diez años después la publicó [Rosselló, G., 1996, "Un document excepcional sobre el mosaic de la basilica de Santa Maria del Camí", Spania. Estudis d'Antiguitat Tardana oferts en homenatge al professor Pere de Palol i Salellas, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona].
El terreno de los Agustinos fue expropiado por la desamortización poco tiempo después del descubrimiento, y lo compró A. Raió que, según dice la investigadora, se sospecha que destruyó el mosaico. En 1866 el terreno fue comprado por P. J. Mesquida, quien se interesó por el descubrimiento reuniendo un grupo de notables - J.M. Conrado, Conservador de la Real Armería; el médico A. Verd; el presbítero e historiador J. Vich; el notario D. Vidal y el alcalde B. Simonet - quienes pidieron los permisos pertinentes y en 1928 intentaron localizar los descubrimientos de 1833. Hallaron las cimentaciones de los muros de una basílica, así como las bases de sus pilares; una necrópolis y los restos de un gran ediificio. J. Salom levantó un plano de esas excavaciones, plano que no fue publicado hasta 1967 en que lo hizo J. Mascaró [Mascaró, J., 1966-1967a, "Basílica de Cas Frares", Corpus de Toponima de Mallorca, I, 3, Graficas Miramar, Palma: 66-68] y poco después J. F. Conrado [Conrado, 1998: 189]. Quedó la relación de los resultados de la excavación redactada por J.M. Conrado y presentada a la Junta de Excavacioes y Antigüedades en enero de 1929 junto con el plano de Salom.
Detalle del grabado de Montaner sobre el mosaico de Cas Frares
¿Y después?
Lo he escrito al comienzo: "Se cree que la iglesia fue derruida"; en la actualidad es un terreno de uso agrícola.
Afortunadamente no ocurrió lo mismo con otras basílicas halladas. La Tesis Doctoral de Silvia Alcaide es interesantísima, tanto en los textos como en la documentación gráfica que presenta sobre todas estas iglesias cuyos restos se van descubriendo.
[28/06] Associació Internacional Antimilitarista - Huot - Juvigny - Cannito - Mancebo - Sequeira - Martínez Pérez - Couté - Carpenter - Orobón - Sabaté - Delzant - Clemente - Mauricius - Gil
Anarcoefemèrides
del 28 de juny
Esdeveniments
- Creació de l’Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l’Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d’acció, van deixar l’organització i no prengueren part en l’AIA, que amb tot i això s’escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència«Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d’un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l’AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l’AIA va tenir lloc el 30 i 31 d’agost de 1907 també a Amsterdam.
Naixements
- Marie Huot: El 28
de juny de 1846 neix a Tonnerre (Borgonya, França) la
poetessa, escriptora,
periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa,
propagandista del
vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la
vacunació, i
anarquista Mathilde Marie Constance Ménétrier,
més coneguda com Marie Huot
i, per alguns, com La mère aux
chats (La mare dels gats),
encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Era filla d'una
família d'origen espanyol. En 1869 es
casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari
de l'educació pública demès
del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i
editor de la revista
esquerrana parisenca L'Encyclopédie
Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872
tingué un infant, Henry Huot.
Escriptora de poemes simbolistes «decadents»,
mantingué una estreta amistat amb
el pintor místic sufí anarquista John Gustaf
Agelii (Ivan Aguéli), a
qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le
missel de Notre-Dame des Solitudes
(1908). Secretària general de la revolucionària
Lliga Popular contra la
Vivisecció, escissió de la Societat Protectora
d'Animals, entre 1886 i 1890,
engegà una campanya propagandística contra la
tauromàquia i les curses de
braus, aleshores molt de moda a París, i contra
l'experimentació científica amb
animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una
ombrel·la el científic
Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que
havia trobat l'elixir de
l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la
vivisecció
d'un simi al Col·legi de França. També
atià una campanya contra la vacunació i
en L'Encyclopédie
Contemporaine
Illustrée publicà nombroses
reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors,
fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma
adversària de la
vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no
només perquè implicava
experimentació amb animals, sinó també
perquè s'experimentava amb humans. El 10
d'octubre de 1886 interrompí una conferència del
doctor Chautemps, presidida
per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic
d'aquest doctor a la
Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de
1891 va ser detinguda davant la
Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra
la vivisecció i pocs
dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el
Cafè de la Paix. En
1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904.
El 4 de juny de 1900 ajudà
Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos
matadors de toros portat a terme a
Deuil-la-Barre (Illa de França, França);
gràcies a aquesta acció, les curses de
braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la
promotora dels primers
refugis d'animals que es crearen a França. Precursora
del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892
llançà
per primera vegada la consigna d'«abstenció
genèsica» («Vaga dels
Ventres») en
una conferència pública a la Salle de la
Société de Géographie de
París,
conferència que va ser publicada per Génération
Consciente sota el títol
de Le mal de vivre
aquell
mateix any i reeditada en diferents ocasions;
seguidament, participà activament, amb Sébastien
Faure, Nelly Roussel,
i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà
en L'Endehors (1891-1893), de Zo
d'Axa; en Génération
Consciente
(1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La
Rénovation Esthètique, Le
Tintamarre,Union Internationale des Femmes,
etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el
número d'agost-octubre de la
revista L'Antivivisection. Entre
les
seves obres destaquen Les courses de taureauxà Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11
juin 1890 à la salle des
Capucines (1890), La grande
découverte de M. Brown-Séquard.
Conférence faite le 13 avril 1890 au
théâtre du
Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse
(1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro
forzoso
(1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de
Félix Pyat. Marie Huot
va morir el 13
d'abril de 1930 al VI
Districte de París (França) i fou incinerada al
cementiri de Père-Lachaise. Marie
Huot és una precursora de l'actual corrent«antiespecista».
***
- Henri Juvigny: El
28 de juny de 1889 neix a Étrépagny (Alta
Normandia, França) l'anarquista Henri
Gustave Juvigny, conegut com Vagny.
Amic de Benoît Broutchoux, fou membre del Grup
d'Acció i d'Educació
Sindicalista (GAES) i del grup de Le
Temps Nouveaux. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en
el «Carnet B»
dels antimilitaristes. El 20 d'octubre de 1910 el seu domicili de Lilla
(Nord-Pas-de-Calais,
França), ben igual que el de molts d'altres militants, va
ser escorcollat,
sense resultats, per la policia. El novembre de 1911
s'encarregà de recaptar
els fons trets en la col·lecta de suport a Léon
Llombart, gerent del periòdic revolucionari
de Lilla Le Réveil du Textile,
condemnat
a 50 francs de multa. En 1913 fou nomenat secretari del grup anarquista
de
Lilla i participà en el Congrés Nacional que se
celebrà entre el 15 i el 17 d'agost
de 1913 a París (França), on es fundà
la Federació Comunista Revolucionària
Anarquista (FCRA). Entre 1913 i 1914 fou redactor de Le
Cri du Peuple. Hebdomadaire communiste et de revendication sociale,
de Lilla. En aquesta època treballava de rentaplats en un
cafè i posteriorment
va fer de quincaller. Fou candidat abstencionista per a la I
Circumscripció
Electoral de Lilla per a les eleccions legislatives de 1914.
***
- Sante Cannito: El 28 de juny de 1898 neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i unúnic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic.
***
- Benigno Mancebo Martín:El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Hernández --algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la«Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!,Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad iLa Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de«Bellas Artes»i a la de«Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Hernández fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya).
***
- José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera«A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la«vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó --«només» n'havia estat condemnat a 20--, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquistaA Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal).
***
- Federico Martínez Pérez: El 28 de juny de 1915 neix a Bagüés (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Federico Martínez Pérez. Quedà orfe de pare, militant anarquista que no conegué. Dels nou als 15 anys treballà com pastor pels pobles aragonesos i després emigrà a Catalunya. Es va fer obrer forner (paler) i treballà a diversos barris de Barcelona i comarca (Sants, Hostafrancs i La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat), fins i tot a la fleca del company Félix Carrasquer Launed. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del grup«Brazo y Cerebro», amb Ramon Molins i altres, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --també es relacionà força amb el grup de Josep Peirats. Va ser declarat pròfug quan va ser cridat a files. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra l'aixecament feixista. Després s'enrolà en la Columna Durruti i el 21 de juliol marxà al front d'Aragó, on fou nomenat delegat de grup (25 Milicià) i responsable de la 22 Centúria. L'1 de setembre de 1936 caigué ferit en una cuixa en la presa de Siétamo. Amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de capità i a partir del gener de 1937 lluità com a comandant del 474 Batalló de la 119 Brigada de la 26 Divisió, on es va feríntim de Francisco Carrasquer Launed. L'abril de 1937 va ser ferit a l'altra cuixa al Carrascal de Igries i el 28 d'agost de 1937 greument al ventre en l'ofensiva d'Aragó al front de Villamayor; fou operat a Farlete pel cirurgià Alonso de la 45 Divisió de les Brigades Internacionals. Per aquesta acció va ser condecorat amb la «Medalla del Sofriment per la Pàtria». Aquest any s'ajuntà en unió lliure amb la militant anarquista María Martínez Sorroche, amb qui es casarà civilment en 1941 en l'exili. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, entre el febrer i l'agost d'aquell any, va ser tancat al camp de concentració de Judes a Setfonts. En 1941 un agent del Ministeri del Treball franquista li proposà tornar a la Península per ocupar un càrrec en el Sindicat Vertical, oferta que va ser tallantment rebutjada. Entre 1941 i 1944 va ser detingut en tres ocasions per la policia francesa del Govern de Vichy i reclòs al camp de concentració de Vernet. Amb l'Alliberament s'instal·là a Pau, on ca seva albergà l'emissora confederal que emetia per a l'interior i milità en Subcomitè Nacional de la CNT «reformista». En 1945 va ser nomenat delegat de l'Agrupació Militar de la República als Baixos Pirineus. En 1950 intentà emigrar a l'Argentina, però no ho pogué aconseguir per la seva condició d'apàtrida. En l'exili es guanyà la vida primer com a pagès i després com a obrer en una fàbrica de sabates. Federico Martínez Pérez va morir el 30 de setembre de 1992 a Pau (Aquitània, Occitània) després de passar 25 anys malalt.
Federico Martínez
Pérez (1915-1992)
Defuncions
-
Gaston Couté:El
28 de juny de 1911 mor a París (França) el
poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène
Couté. Havia nascut el 23 de
setembre de 1880 a Beaugency (Centre, França). Sos pares
(Eugène Désiré Couté i
Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell
Moulin des Murs de
Beaugency i son pare era nomenat «Couté des
Murs», per no confondre'l amb un
altre Couté de la regió. Gaston passà
sa infància i sa adolescència a
Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris,
però va
abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar
el
batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la
Recaptació
General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter
en un periòdic
local, Le Progrès du Loiret. Va
començar a publicar els seus poemes, que
componia en patuès, en publicacions locals (La
Meunerie Française, La
Revue Littéraire et Sténographique du Centre,
etc.), sovint fent servir els
pseudònims Gaston Koutay i Pierre
Printemps. Un grup d'artistes
parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet
van sentir les
seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir
marxar a París per
desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor
de cançons
antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat
gràcies al
seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i
més tard serà llicenciat
definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres,
obtingué un cert èxit a
partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al
Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon,
La boîteà Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquestaèpoca va col·laborar en
la revista La Bonne Chanson, de Théodore
Botrel, i escrigué cançons
d'actualitat per als periòdics anarquistes (La
Barricade, La Guerre Sociale,Le Libertaire). Fou una mena de representant de la
versió rural del
cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus,
el qual li ajudà
en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista
d'èxit. En 1907
fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit
cabaret al Barri Llatí
anomenat Truie qui file, que fracassà
pocs mesos després. Fou íntim de
nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland
Dorgelés, Max
Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit,
Dubray,
etc. Els últims anys de sa vida foren força
difícils: tuberculosi, tabaquisme,
alcoholisme per absenta, mancança de diners,
marginació dels escenaris
--l'apropament de la guerra afavorí els cantautors
patrioters en detriment dels
anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per«ultratges a
la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de
juny de 1911 a l'hospital
Lariboisière de París (França), al
qual havia estat portat el dia abans, i fou
inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire,
acompanyat per
més de 600 persones, moltes del món
artístic (cantautors, músics, escriptors,
pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i
sindicalistes. Els poemes
de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes,
anticlericals, contra la
burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets
(Édith Piaf, Marc
Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard
Pierron et Marc
Robine, Bernard
Meulien, Claude
Antonini, Compagnie
Grizzli, Compagnie
Philibert Tambour, Le
P'tit Crème, Hélène
Maurice, Imbu, etc.) i el seu
repertori ha estat actualitzat per la música
contemporània (rock, rap, tecno,
etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La
chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en
cinc volums i han estat reeditades en
diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars.
***
- Edward Carpenter: El 28 de juny de 1929 mor a Guildford (Surrey, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Havia nascut el 29 d'agost de 1844 a Brighton (East Sussex, Anglaterra). Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreamsés la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner).
***
- Valeriano Orobón Fernández: El 28 de juny de 1936 mor a Madrid (Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Havia nascut el 14 d'abril de 1901 a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturmüber Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Waclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres --plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes--, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juliol de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia,V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción,Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación,Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Les Temps Nouvelles,Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista --especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís-- i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.
***
- Matilde Sabaté
Grisó: El 28 de juny de 1940 es afusellada a
Girona (Gironès, Catalunya) la
mestra i militant anarcosindicalista Matilde Sabaté
Grisó –el segon llinatge
citat també com Gusó.
Havia nascut
cap al 1904 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Marcos
Sabaté i
Madrona Grisó. A Reus treballà de modista. Als
anys vint son germà Pere, ferroviari
com son pare, va ser destinat a Sils (Selva, Catalunya),
població on també ella
s'instal·là. Quan esclatà la
Revolució, juntament amb Lola, companya del
cansalader Cruz del Forn de la Calç de Sils, es va fer
miliciana i s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el seu
amant, Josep Soto Cortés,
obrer de la brigada del ferrocarril afiliat a la Unió
General de Treballadors
(UGT) i president del Comitè Revolucionari de Sils,
participà en requises i en
la recerca de persones buscades per aquest comitè, sobretot
religioses. Va ser
acusada, amb Soto i quatre milicians, d'haver executat
Concepció Viñolas
Vilanova, germana del rector de l'Esparra (Riudaneres, Selva,
Catalunya). Més
tard el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) de la Generalitat de
Catalunya l'anomenà mestra de pàrvuls de Sils,
encara que no tenia el títol de
magisteri ni el de batxiller. Amb el triomf franquista
desobeí el consell de
Soto de fugir i restà a Catalunya. Detinguda, va ser
empresonada el 27 de
febrer de 1939 a Girona, on curiosament compartí
cel·la amb l'esposa de Soto.
Jutjada en consell de guerra el 21 de febrer de 1940, juntament amb
Josep
Garriga Dalmau, va ser acusada del delicte
d'«adhesió a la
rebel·lió», de ser
miliciana armada, secretària del Comitè
Revolucionari de Sils, saquejadora,
destructora d'imatges religioses i d'haver participat en diversos
assassinats,
fets pel quals va ser condemnada a mort. Matilde Sabaté
Grisó va ser afusellada,
juntament amb nou condemnats més, el 28 de juny de 1940 ran
de les tàpies del
cementiri de Girona (Gironès, Catalunya) i el seu cos
llançat en una fossa
comuna.
Matilde Sabaté Grisó (1904-1940)
***
- Charles Delzant:
El 28 de juny de 1943 mor a París (França)
l'anarcosindicalista, i després socialista,
Charles Delzant. Havia nascut l'1 de gener de 1874 a Fresnes-sur-Escaut
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Obrer vidrier, va ser nomenat president del
Sindicat dels Vidriers de
Fresnes-sur-Escaut i d'Escautpont, creat en 1896. En 1900 fou un dels
fundadors
del grup anarquista «L'Action Directe» de
Fresnes-sur-Escaut, que freqüentà el
jove Pierre Monatte, i aquest mateix any juga un paper important en la
vaga de les
vidrieries d'Aniche i d'Escautpont. Militant de la
Confederació General del
Treball (CGT), de tendència anarcosindicalista, en 1904 va
ser nomenat secretari
general de la Unió Sindical dels Obrers Vidriers Botellers
de Fresnes i
d'Escautpont, a més de director de La
Voix des Verriers. Cap el 1905 estava considerat un dels
màxims
responsables de l'anarcosindicalisme a la zona de Nord-Pas-de-Calais.
També fou,
a partir de 1912, secretari general de la Federació Nacional
dels Vidriers,
creada en 1902. En el XI Congrés Nacional Corporatiu (V de
la CGT), celebrat el
setembre de 1900 a la Borsa del Treball de París
(França), representà el
Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut. També
assistí a més reunions, com
ara el XIV Congrés (Bourges, setembre de 1904), XV
Congrés (Amiens, octubre de
1906; on signà la «Carta d'Amiens» del
sindicalisme revolucionari), XVI Congrés
(Marsella, octubre de 1908), XVII Congrés (Tolosa de
Llenguadoc, octubre de
1910). Per la seva militància patí diverses
condemnes. Durant la tardor de 1911
participà activament en el moviment de les mestresses contra
la carestia de la
vida i per aquest fet va ser denunciat per la policia fent servir les«Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) de 1893 i
1894; es refugià a Bèlgica i el 24 de
gener de 1912 el Tribunal Correccional de Valenciennes
(Nord-Pas-de-Calais,
França) el condemnà en rebel·lia a un
any de presó i a 100 francs de multa per«apologia del pillatge i del robatori». Per
solidaritat, el març de 1912 la
Federació dels Vidriers tingué el seu
congrés en un llogaret belga a prop de la
frontera francesa per així permetre l'assistència
del seu secretari. Durant
l'exili belga escrigué el fullet Le
travail de l'enfance dans les verreries, on denuncia entre
altres coses
l'explotació dels infants espanyols a les vidrieries
franceses, i que fou
publicat en 1912. En una visita a França, el 19 de setembre
de 1912 va ser
interceptat per la policia i empresonat com a pres comú;
després de fortes
protestes sindicals, va ser admès com a pres
polític i, el 2 d'octubre, davant
la manca de proves, el Tribunal Correccional de Valenciennes es
declarà incompetent
sobre el cas i fou absolt. El 15 de novembre de 1912, juntament amb
altres
companys (Philippe, Émile Rousset, Pierre Laval, Jean
Capmarty, etc.), parlà en
el gran míting organitzat pel Comitè de Defensa
dels Infants, celebrat a la
Sala de la Légion d'Honneur de Saint-Denis (Illa de
França, França), per
protestar contra les condicions de treball de la fàbrica
Legras de la Plaine-Saint-Denis.
El gener de 1913 s'instal·là a Bagnolet (Illa de
França, França). En aquests
anys col·laborà en publicacions sindicalistes
revolucionàries, com ara Le
Bataille Syndicaliste (1911-1915), L'Avant-Garde
(1913-1914) i Le Temps Nouveaux
(1895-1914). Fitxat en
el «Carnet B» dels antimilitaristes des del 20 de
març de 1909, en 1914, quan
esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i,
germanòfob de mena, va fer costat
l'anomenada «Unió Sagrada» en defensa de
la pàtria. Destinat al IV Regiment
d'Artilleria Pesant acantonat a Lorient (Bretanya),
aconseguí fugir de Maubeuge
(Nord-Pas-de-Calais, França) abans de la rendició
de la ciutat. Gràcies a les
gestions de l'exsindicalista Klemczenski, entrà al servei
del sotssecretari d'Estat
Albert Thomas i obtingué una pròrroga en la
incorporació a files com a obrer a
les acereries d'Imphy (Borgonya, França). Després
de la Gran Guerra s'incorporà
a la CGT i el desembre de 1918 va ser nomenat membre de la
comissió
administrativa. En aquesta època trencà totalment
amb l'anarquisme i el març de
1922 va ser esborrat per la policia del «Carnet B»
considerant-lo «reformista».
En el congrés internacional d'abril de 1921 va ser elegit
secretari de la
Federació Internacional dels Treballadors del Vidre;
càrrec en el qual fou
reelegit per unanimitat en el II Congrés celebrat entre el
10 i el 13 d'abril
de 1927 a la Sorbona. En 1932 ocupà el mateix
càrrec i formà part de la comissió
administrativa de la CGT, col·laborant en el
periòdic d'aquest sindicat Le
Peuple. També milità en la Lliga dels
Drets de l'Home i s'afilià a la 19 Secció de la
Federació del Sena de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO).
***
- Manuel Clemente Marcos: El 28 de juny de 1964 mor a París (França) l'anarcosindicalista Manuel Clemente Marcos, també conegut com Manuel Clemente Blanco. Havia nascut el 16 de febrer de 1905 a Almeria (Andalusia, Espanya). Emigrat a Catalunya, treballà de ferroviari i milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i fou, amb José Ramos i Germán Horcajada Manzanares, un dels militants més destacats dels ferroviaris confederals catalans. L'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb 28 companys, arran d'una reunió clandestina celebrada a Gramanet de Besòs, actual Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), i en 1937 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sant Adrià de Besòs, organització de la qual va ser nomenat vicesecretari del Comitè de Relacions de la seva regional catalana. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i l'ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial, fou delegat en diferents congressos i plenàries, com ara el Ple Nacional de Regionals celebrat l'agost de 1946 i el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) realitzat en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1948 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Nevers (Borgonya, França) i membre del Comitè Departamental del Nièvre de l'MLE en l'exili. Posteriorment es traslladà a la regió parisenca i fou membre de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Sa companya fou Francisca Pérez, amb qui tingué dos infants, Helios i Germinal. Manuel Clemente Marcos va morir el 28 de juny de 1964 a l'Hospital Teron de París (França) després de patir una llarga i penosa malaltia.
---
Llorenç Buades i la memòria històrica de Diada Nacional de Mallorca - Vividors i oportunistes contra els nostres drets nacionals
La cadireta fa més miracles que el debat.
Per Llorenç Buades (CGT)
Els que ara mateix esdevenen sobiranistes, van desaprovar-me per dogmàtica partidària quantes iniciatives vaig fer durant anys (més de 15) dins les Comissions Obreres en favor de l'autodeterminació i del model republicà d'Estat. Efectivament són sobiranistes i conseqüèntment federalistes espanyols, i amb aquesta lectura també ho pot ser Rodríguez. En qualsevol cas estam denhorabona perquè han vingut a les nostres, encara que sigui només simbòlicament. (Llorenç Buades)
El PCE no va adherir-se mai a la festa del 31 de desembre. Només l'escindit PCPE va adherir-se a vegades a alguna manifestació, i en l'entorn d'Esquerra Unida, la celebració va ser rebutjada perquè es considerava que el 31 de desembre consistia en la celebració del genocidi de la població musulmana, quan allò que es celebrava en positiu era la catalanitat de Mallorca, i quan la bandera que es plantava a l'estàtua del Rei Jaume situada en l'actual Plaça d'Espanya, i abans Plaça de Joanot Colom, instador de la Germania, era l'estelada. (Llorenç Buades)
El 31 de desembre de 1229, data de la conquesta catalana de Medina Mallorca va situar en el calendari una fita anual de celebració de la festa de l'estendart.
Era una festa en acció de gràcies que el Partit Socialista de Mallorca va incorporar en el seu bagatge per a la celebració de la diada de l'illa.
Les primeres celebracions del PSM no tenien l'adhesió de les altres forces polítiques i es feien actes en locals tancats, com el del Palau de la Premsa.
La manifestació del 31 de desembre sorgeix del MDT, Catalunya Lliure, la Crida a la Solidaritat, LCR , MC , del jovent del PSM, i de moltes persones d'aquest partit.
Quan ERC va organitzar-se a Mallorca també va promoure la manifestació.
Al voltant d'aquestes fites també es feien conferències promogudes per la Crida, de manera que Heribert Barrera, Jordi Sánchez, ara columnista de l'Avui, o Josep Guia, convocat per Catalunya Lliure hi participaven. Heribert Barrera va venir promogut per la Crida perquè en aquell moment ERC no tenia una organització pròpia a Mallorca.
Unió Mallorquina, que provenia en bona part del CDS va inventar la seva pròpia diada, la del 12 de setembre, que ara és festa institucional de Mallorca i que no és festiu al calendari. La festa de les Balears és el 1 de març com podria ser qualsevol dia de l'any. No tenen cap significació política de caire popular.
El PCE no va adherir-se mai a la festa del 31 de desembre. Només l'escindit PCPE va adherir-se a vegades a alguna manifestació, i en l'entorn d'Esquerra Unida, la celebració va ser rebutjada perquè es considerava que el 31 de desembre consistia en la celebració del genocidi de la població musulmana, quan allò que es celebrava en positiu era la catalanitat de Mallorca, i quan la bandera que es plantava a l'estàtua del Rei Jaume situada en l'actual Plaça d'Espanya, i abans Plaça de Joanot Colom, instador de la Germania, era l'estelada.
Avui 30 de desembre dirigents dEsquerra Unida a més de participar de la manifestació conmemorativa de la diada de Mallorca, en la que mai no han cregut, encapçalaven la marxa amb una pancarta. París val més que una missa i les conviccions resten al marge de les raons tàctiques.
Aquesta és una poderosa raó per a la desconfiança. Qui mai no ha participat duna diada del 31 de desembre sempre és benvingut, però hi ha gent que entra al convent sense convicció i només pel fet que la fam--en aquest cas de títols institucionals--fa miracles.
Els que com jo no ens menjam la pastanaga, i que no atorgariem ni un cèntim de confiança a candidats electorals que es diuen desquerra, tot i que quan arriben al poder fan polítiques de dreta ho feim perquè tenim memòria històrica. Els que ara mateix esdevenen sobiranistes, van desaprovar-me per dogmàtica partidària quantes iniciatives vaig fer durant anys (més de 15) dins les Comissions Obreres en favor de l'autodeterminació i del model republicà d'Estat. Efectivament són sobiranistes i conseqüèntment federalistes espanyols, i amb aquesta lectura també ho pot ser Rodríguez. En qualsevol cas estam denhorabona perquè han vingut a les nostres, encara que sigui només simbòlicament.
Jo per si de cas mhe adherit al seguici dels Maulets que a més de ser el més nombrós és ara per ara el de la gent que lluita amb més convicció i menys interesada pel possibilisme institucional. I a més, el seguici més combatiu i divertit.
Els Maulets si que mereixen estar al Parlament i donar veu a la gent que no en té, a les seves preocupacions socials, ecològiques i nacionals.
Convé que s'ho pensin.
Llorenç Buades (31-XII-06)
Kiadallomeu
Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail
Què és vera que a l'ex-Horrorable li donaran una cadira al Senat? O és que no ho he entès bé i volien dir que l'enviaran a sanar porcs als Cairats? Tanmateix si la proposició bona és la primera, aquests de la caverna se'n van del boll; donar una feina de responsibilitat a un que no sap on té la mà dreta és un desbarat dels grossos. Ja serà vera que això de tenir un càrrec és una droga ben dura. I ben mirat ell ja en té una de feina, no seria millor que fessin sanador a un dels que n'han romàs sense?
La dignidad homosexual y el orgullo ese
¿Qué relación tiene la dignidad humana de los homosexuales con el orgullo gay ?
Parece lógico pensar que la homosexualidad es una diversificación genética de los dos sexos primarios destinados a la reproducción de la vida orgánica. Dos sexos que, al parecer, son el desdoblamiento de una unidad orgánica inicial, producto de la síntesis de masa y energía, evolucionada y desarrollada en millones de años.
Capelo cardenalicio
En una corta narración, lo he resumido:
EL GÉNERO
En un principio el hombre era un bit —o "sí" o "no"—; más tarde, un byte , —"hombre" o "mujer"—; y, con el paso del tiempo, se fue complicando.
Diario de las señoritas y otros escritos . Amazon-Kindle.
Vuelvo a la pregunta con que empezaba este escrito, y añado: El orgullo gay no tiene nada que ver con mi exposición, puesto que no defiende la igualdad de trato y derechos, así como el buen comportamiento entre si de todas las personas, independientemente de su condición sexual.
Si el colgar trapos con los colores de la luz difractada en edificios públicos ya es una banalidad, ¿qué decir de las manifestaciones del orgullo gay ? En nada apoyan la dignidad de las personas con independencia de que su vida personal la lleven de acuerdo con una de las variantes sexuales a que dan lugar los cromosomas. Los espectáculos callejeros con que dicen celebran lo que llaman orgullo y que transmiten con delectación los medios televisivos son insolentes exhibiciones de travestismo y mariconería, degradantes y bochornosas. Que grupos y facciones políticas les apoyen pone de manifiesto la bajeza moral y la débil capacidad de juicio que ostentan para ejercer la gestión social y política.
¿Qué pensaríamos si en un desfile de carnaval apareciera una carroza que portara una troupe de cardenales bailando el can-can con sus hábitos purpúreos y guirnaldas de flores en el capelo? Por de pronto, risible y absurdo; en segunda instancia, indecoroso y ofensivo. Quizá sólo nos parecería aceptable si se diera en una sarcástica secuencia de una película de Fellini.
En la mort de Llorenç Buades - Recordant els seus articles en referència als vividors de la política
Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat...
De la societat civil, moviments socials, teixit social i altres herbes
Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (LEsquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
D'un temps cap aquí es parla molt de la societat civil, dels moviments socials, del teixit social, acompanyant-les sovint dels verbs potenciar, articular, escoltar, consultar, dinamitzar, bastir. També es parla d'esquerra política i esquerra social. L'esquerra política es defineix centralment per la seva participació institucional, i al seu cim es consolida una part de la "classe política", dels "polítics". Classe política i polítics tenen en comú, a dreta i esquerra, la captació de vots en el marc d'una economia de mercat que es guia per les lleis mercantils.
Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat. Hi ha hàbils venedors de fum, i també qui sap vendre pets en motlle: la publicitat es globalitza, i l'art està en vendre allò que és invendible. Qui disposa de més doblers, de majors recursos, disposa d'avantatges considerables. En aquest camp, l'esquerra només pot jugar a comprar recursos a canvi de deutes amb la dreta econòmica. És un tauler desigual que la "classe política" considera suficient per jugar-hi.
La dreta política, és l'expressió de la part més important de la societat civil, des del criteri de la riquesa, i es basteix també d'un teixit social consolidat al seu voltant, format no només per empresaris i per el clergat del negoci escolar, sinó per les relacions de dominació dins aquest teixit social desigual, i per relacions d'adhesió de bona part de la ciutadania. El teixit social, els moviments socials, la societat civil no són conceptes que defineixin l'esquerra, ni tampoc són llocs neutres. La societat civil, el teixit social, i els moviments socials no escapen de les relacions mercantils, de les relacions de poder. Els socis de clubs esportius per exemple, difícilment posaran un picapedrer al front del club, i difícilment veureu un picapedrer en el santoral de l'església, però difícilment el veureu també a l'executiva d'un partit d'esquerra, i fins i tot al capdavant d'un sindicat. L' esquerra política cada vegada està més verticalitzada, i també part de l'esquerra social.
Els clubs esportius, les penyes recreatives, les associacions culturals, els centres d'esplai, les associacions de malalts, de la tercera edat, de caçadors i moteros, etc..formen part d'una xarxa social que és "apolítica" en teoria i que és en realitat un cau on la dreta s'hi mou bastant bé. La dreta que conec va saber disgregar el moviment veïnal i posar locals i estructures al seu servei, i va saber associar al seu voltant a associacions de la tercera edat que també disposen de locals i punts de trobada.
A l'esquerra, i encara més a l'esquerra radical, allò que no és directament "polític" gaudeix de poc valor. No som en els temps de l'esquerra quan es fundaven clubs esportius, penyes culturals, orfeons populars, quan la vida diària i l'activitat política formaven un cos únic. No hi ha avui equivalents a la revista "Estudios" que, des de la perspectiva llibertària animava culturalment la vida qüotidiana , on la "política" ocupava molt poc espai. Sovint hem reduït el camp de l'activisme polític al de l'agitació. Quan acabam l'activisme som simplement o treballadors alienats o consumidors passius.
El teixit social, l'associacionisme, i també per què no, la realització personal, han de contemplar-se en un mateix projecte. L'activitat de l'esquerra s'ha de trobar en bastir el teixit social. La participació institucional de l'esquerra només té sentit si serveix per fortaleixer les iniciatives de l'esquerra social.
L'esquerra institucional que jo conec en canvi, demana qüotes de representativitat sindical per tal d'accedir a ajuts, no arriba a la tercera edat, ni tan sols a la primera, i a la ciutat de Palma per exemple no han gosat ni de posar un sol lloc de reunió a disposició dels moviments socials. La Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social es veu obligada a reunir-se a locals partidaris o sindicals, i moltes associacions de l'esquerra social no han disposat de locals de reunió. Accedir a ajuts no s'ha fet gaire fàcil per a la xarxa social d'esquerra davant la burocràcia. Unió Mallorquina, la dreta del pacte de progrés, en canvi ha arribat a ser la tercera força més votada mitjançant la creació d'una xarxa social al seu voltant que ha anat al darrer de la tercera edat, d'associacions culturals i d'esplai, dels caçadors..
El PSM-Entesa Nacionalista, ha adreçat el gros de la seva política als petits empresaris,i als comerços, intentant guanyar espais per la dreta, i vots que no han arribat. El seu projecte va cada vegada més en l'òrbita de Convergència i Unió, i per aquest camí només qüestions de protagonisme separen el seu espai del d'Unió Mallorquina.
El GOB (ecologia), l'Obra Cultural, o el sindicat STEI, que tradicionalment han nodrit de militància al PSM tenen molts de greuges amb la gestió del Pacte. Jugant-se el mateix espai amb UM, el PSM ha perdut la partida, i el vot d'esquerra ha anat al PSOE o a Esquerra Unida-Els Verds. Pel que fa a Palma, la pèrdua de regidor del PSM en favor d'Esquerra Unida ho diu tot. El creixement d'Esquerra Unida tampoc és per llançar coets, després de quatre anys de govern poc aprofitats, malentesos amb els Verds i generació de descontent en algunes àrees de la seva gestió. L'abstenció segueix essent d'esquerra: la dreta només ha perdut en un sol barri de Palma.
El PP ha sabut comprar allò que els treballadors cada vegada més precaritzats demanen en primer lloc: feina. El PP és qui més clots fa i qui més formigó posa, i això és feina, insostenible ambientalment, però és feina, i com més n'hi ha, més escarades es poden fer.
Treballant dissabtes i diumenges, un es pot comprar un bocinet de terra i plantar-hi un casetó de bloquets que mai no podrà gaudir, perquè el Pacte li ho posa difícil,i només les finques grans, dels que tenen doblers, poden construïr. Contra les segones residències hi estan sobre tot els qui ja en tenen. Però el Pacte també està a favor de la sostenibilitat en matèria turística i per la reducció de la planta hotelera, i això de bones a primeres sembla reduïr directament el nombre de cambreres.
El discurs patronal, és molt elemental, i arriba des de les empreses dels sectors fonamentals (hoteleria i construcció) a totes les orelles. Contra aquest missatge elemental no ha existit una bona pràctica alternativa ni ha arribat en aquestes mateixes orelles un discurs alternatiu a un sector important de població que, també cal dir-ho, és pel tipus d'activitat que realitza, poc qüalificat i format laboralment. A les Illes Balears és més fàcil trobar treball de peonatge que un treball amb estudis. El discurs de l'esquerra en altres temps que ja semblen molt llunyans oferia alternatives de feina directa mitjançant la potenciació del sector públic. Però aquest discurs ha desaparegut del mapa. Ara tothom fa polítiques neoliberals, i s'incentiven les empreses privades. Ni el Brasil de Lula amb alguns ministres anticapitalistes es capaç d'obrir camins alternatius.
El PP no és un partit obrer, i no obstant, és el partit més votat per la gent treballadora a les Illes Balears. Aquesta és la qüestió fonamental . La consciència de la necessitat de l'emancipació de la classe treballadora s'ha esvaït. Ja no es parla d'això als grans sindicats, pels quals el govern del PP no ho fa gaire malament (Fidalgo dixit). Així i tot personalment tots els treballadors aspiren a l'emancipació que, per això juguen a la primitiva, i aspiren a canviar de bàndol.
Encara hi ha prou vots a l'esquerra, segurament més dels que l'esquerra "política" es mereix i que dissortadament no expressaven més esperança que la d'aturar el PP. A la fi, la gent no ha entès què oferia l'esquerra. En canvi, ha entès que l'aposta per la sostenibilitat tenia en els treballadors les principals víctimes. No s'ha entès pel fet que ningú ho ha explicat, ni ha explicat les alternatives. No s'ha entès pel fet que no hi ha un intercanvi de diàleg social real, ni s'ha intentat en absolut apropar la política a la ciutadania.
No cal tampoc fer-se il·lusions, pensant que es tracta d'un accident i que a partir d'ara es pot reconduïr la situació. És probable que la conclusió vagi en sentit invers, i el poc que li queda a l'esquerra, d'esquerra, s'esvaeixi. Tal vegada la millor reacció seria el finiquit i la liquidació d'una esquerra que ha demostrat la seva inutilitat històrica, i tornar a començar de bell nou.
Web Ixent (LEsquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Tretze graduats
(article publicat a l'AraBalears, 27/6/15)
A les escoles i als instituts, aquesta setmana ha estat la de les avaluacions finals. En una sessió de dilluns passat, en un institut de l’extraradi de Palma, tretze alumnes obtenien el graduat en Educació Secundària. Res de particular si no fos perquè eren tretze de tretze: un gens habitual èxit del cent per cent. Era un grup de diversificació curricular, que, per als qui no sou del gremi docent, és un programa de dos anys (3r i 4rt d’ESO) per a alumnes que, en un grup ordinari, s’haurien trobat amb dificultats potser insalvables per assolir el títol. Els grups de diversificació són més reduïts que els altres i tracten tota l’àrea de ciències i tota la de lletres de manera més global. Aquest programa és un dels que funcionen millor de l’arquitectura de l’Ensenyament Secundari que teníem fins ara: un motiu, pel que es veu, suficient perquè la LOMQE se’l carregui. La nova norma el substitueix per un altre d’èxit molt més dubtós, en el qual els alumnes podran aspirar a un títol de Secundària de segona categoria, passant, sempre, per una revàlida unificada que deixa sense sentit el caràcter del programa de via diferenciada d’accés al graduat.
Tornem als nostres tretze magnífics. Són, ni més ni menys que de cinc nacionalitats diferents: espanyola, equatoriana, marroquina, gambiana i camerunesa. D’entre els primers, n’hi ha d’ambient familiar catalanoparlant i castellanoparlant, i un de "mestís"¸ és a dir, amb una cama gitana i una de paya. Amb mi, tots parlaven català. Entre ells, majoritàriament no, però més del que us pensau. El catàleg de situacions personals que els col·locaven en posició de desavantatge donaria per a un parell d’articles més. L’alumne marroquí, per exemple, va arribar al centre amb 12 anys, des d’una zona rural del Rif, després de quatre anys de desescolarització: el seu títol de Secundària és un miracle de l’escola pública. Hi havia una alumna que feia sovint cara de son perquè compartia llit amb nebodets de dos o tres anys. Una altra no es podia permetre cap sortida escolar que suposàs un desemborsament, per petit que fos. D’acord, tots tenien mòbil, però ja se sap que avui en dia aquesta és la segona necessitat a cobrir, després de l’alimentària.
Divendres (demà divendres, per a mi, que escric l’article, o ahir divendres per a vosaltres que el llegiu), els tretze flamants graduats, juntament amb els alumnes dels altres grups de 4rt d’ESO, faran la festa de graduació. Aquestes darreres setmanes, la preocupació per les notes s’alternava amb els dubtes respecte de la indumentària que havien de triar per a la vetllada. Les pel·lícules americanes han propagat aquesta moda, que en la nostra època hauríem trobat impensable, de celebrar l’ocasió amb americanes i vestits llargs. En tot cas, és un senyal que estan contents. Ells mateixos ho deien en el discurs que preparàvem a classe per a la festa: durant anys, cada matí els ha costat aixecar-se i cada migdia els ha costat arribar a les tres sense dinar, però ara estan satisfets. Han après coses, i sobretot confien més en ells mateixos. Molt més que fa tres anys, quan estaven mig perduts en un 2n o 3r d’ESO i se’ls va seleccionar per al programa de diversificació.
Sentim parlar molt de fracàs escolar, justificadament, sense dubte: l’escola s’enfronta a problemes d’una magnitud gegantina i té pocs recursos per fer-hi front. Però també hi ha èxits escolars. També hi ha vegades que l’escola pública funciona com a instrument de creació d’igualtat d’oportunitats. Per a molts d’alumnes, és l’única opció d’escapar d'un destí que sembla escrit. Als del Ministeri, aquesta funció de l’escola al servei de l’ascensor social no els agrada i fan passes per carregar-se-la. La bona notícia és que d’aquí a no gaire ja no comandaran. Esperem que en vénguin uns altres de més assenyats.
III Congrés d'Alternativa per Pollença
Se celebrarà el diumenge 5 de juliol al Centre Cultural Miquel Capllonch del Port de Pollença de matí i és obert a tots els afiliats i simpatitzants d'Alternativa.
Estructura i ordre del dia:
9h INICI
1-Valoració dels acords presos en l'últim congrés i el compliment d'aquests.
2-Anàlisi DAFO.
Es presentarà l'anàlisi DAFO general que s'haurà fet a partir de les anàlisis individuals fets prèviament al congrés.
3-Proposta d'organització econòmica.
Aquest punt es presentarà en forma de ponència preparada pels membres del partit que s'hi han interessat.
4-Proposta sobre comunicació.
Aquest punt es presentarà en forma de ponència preparada pels membres del partit que s'hi han interessat.
10,30h DESCANS
11h
5-Estratègia: institucional i de carrer. Sobre aquest punt no hi ha proposta prèvia. S'anirà discutint amb l'ajuda del moderador.
6-Coordinació i repartiment de tasques.
Es tracta d'aclarir i repartir les feines del partit, ara que comença la nova legislatura.
7-Redefinició ideològica del partit.
Sobre aquest punt no hi ha proposta prèvia. Es tracta de considerar si trobam que la definició ideològica actual del nostre partit s'adapta a les circumstàncies actuals, si ens hi sentim còmodes, si ens sembla suficient, si sobra o falta res, o si s'haurien de canviar conceptes.
14h FI DEL CONGRÉS
[29/06] «Conquista do Bem» - «A Guerra Social» - «¡Campo Libre!» - Fénéon - Vallina - Vila - Schmidt - Ascaso - Escalé - Fernández Eleta - Schwab - Gohier - Recchi - Reif - Girotti - Ramos - Miró
Anarcoefemèrides del 29 de juny
Esdeveniments
- Surt Conquista do Bem: El 29 de juny de
1910
surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer
número del periòdic
anarquista Conquista do Bem. Publicação
quinzenal (Conquista del
Bé. Publicació quinzenal). Posteriorment
portà el subtítol«Publicació
quinzenal anarquista». Estava dirigit per Adriano Braz i
administrat per José
de Almeida. Trobem textos de Luiz Carvalho, Alexandre Dias da Silva,
Salfiedri,
entre d'altres. En sortiren quatre números fins al 1910.
***
- Surt A Guerra Social: El 29 de juny de
1911
surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer
número de la
publicació anarcosindicalista A
Guerra
Social. Periodico anarquista. Va ser fundat per Salvador
Alacid, João Arzua
(administrador), Gigi Damiani, Everardo Dias, Luiz França,
Manoel Gonçalves de
Oliverira, Astrogildo Pereira, José Rodrigues i Maximo
Soares. Hi trobem textos
d'Alvaro-Cezar, Leão Aymoré, Luiz Barboza, Santos
Barboza, Paulo Buonaspada,
Honoré Cémeli, R. Chaughi, José
Cordeiro, Euclides da Cunha, Gigi Damiani, Luiz
Damião, Vitor Davo, Carlos Dias, Dierre Effe,
Julião da Escada, Antonio Esperidião,
Sébastien Faure, Myer Feldman, Rodolpho Felippe, Lucrecia
Maria Ferreira, Nilo
Ferreira, Gomes Ferro, Ricardo Flores Magón, Castro Fonseca,
Sebastião Franco,
Mayer Garção, André Girard, Albano
Candido Gonçalves, Pietro Gori, Pilades
Grassini, Ernesto Herrera, Guerra Junqueiro, Paulo Jurema, Piotr
Kropotkin, E.
Laval, Anselmo Lorenzo, Ramiro de Maeztu, Errico Malatesta, Henrique
Martins, José
Martins, Lucas Masculo, Manuel Mattos, Saverio Merlino, J. Mesnil,
Demetrio
Miñana, José B. Montichel, Manoel Moscoso,
Waldomiro Padilha, Rodrigo Parreria,
Ginesillo de Passamonte, Cuyum Pecus, João Penteado, Daniel
Perlungieri, M.
Pierrot, Antonio Marques Pinto, Amaro Porto, Mauricio Prax, Santiago
Ramón y
Cajal, Abranches da Rocha, Élisée Reclus, E.
Reinoso, Raymundo Reis, Galileu
Sanches, Polydoro Santos, Sillé, Hippolyto da Silva,
Valdomiro Silveira, Maximo
Soares, Primitivo Soares, Tarrida del Mármol, Neno Vasco,
Max Vasconcelos, Leão
Vermelho, Jozé Vidal, Cecilio Vilar i P. Zamboni, entre
d'altres. Divulgava
notícies sindicals, especialment vagues i conflictes
socials, locals i
estrangeres (França, Espanya, Argentina, etc.) i textos
teòrics. Fou el
periòdic brasiler que més notícies
publicà sobre la Revolució mexicana.
Publicà
per lliuraments O que nos reserva a
revoluão de amanhã, d'Émile
Pouget. En sortiren 32 números l'últim el 26
d'octubre de 1912.
***
- Surt ¡Campo
Libre!: El
29 de juny de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número
del periòdic
anarcosindicalista ¡Campo
Libre! Semanario de los trabajadores del campo.
Lligada a la Confederació Nacional del Treball, en sortiren
48 números, l'últim
el 18 de juliol de 1936. En la segona època fou
l'«Órgano de la Federación
Regional de Campesinos del Centro. CNT-AIT» i en
publicà 27 números entre el 23
de juliol de 1937 i el 29 de gener de 1938. En la seva tercera iúltima època,
porta con a subtítol «Órgano de la
Federació Regional de Campesinos y
Alimentación del Centro. CNT-AIT» i s'editaren 37
números entre el 28 de maig
de 1938 i el 25 de febrer de 1939 --la manca de paper a causa del
conflicte
bèl·lic va fer que alguns números
sortissin amb retard. En la redacció hi havia
García Pradas, Baltasar Lobo (il·lustrador),
Antonio Rodríguez, Eugenio Criado
Riva i González Inestal. Hi van col·laborar
Manuel Pérez, Palmiro del Soto,
Manuel Martínez (Lora del Río), E. Criado, Miguel P.
Cordón, Arsenio
Martínez, F. Crespo, Miguel Hernández,
Agustín Gil Molina, Francisco Pérez
Pimienta, Félix Gil, Aurelio Jerez, Tabarro, Joaquin Troner,
entre d'altres.
Naixements
- Félix
Fénéon: El 29 de juny de 1861 neix
a Torí (Piemont, Itàlia) el crític
d'art, esteta i militant anarquista Louis Félix
Jules Alexandre Élie Fénéon. Fill d'un
viatjant de comerç borgonyó i d'una
suïssa, va fer els estudis secundaris intern a l'Institut
Lamartine de Mâcon,
aconseguint un excel·lent nivell en estudis
clàssics. Després de fer el servei
militar, el març de 1881 va guanyar una plaça de
funcionari com a redactor en
el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París --van ser
col·legues seus en
el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. En
1883 va ser
nomenat secretari de redacció de La
Libre
Revue, on publicà els seus primers articles
literaris i de crítica
artística, i l'any següent va fundar, amb Georges
Chevrier, La Revue
Indépendante, de la qual serà redactor
en cap. En 1885 col·laborà en la Revue
Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa. A
partir de 1886 es va comprometre amb el moviment anarquista i va
col·laborar en
nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors
--on assumirà el
paper de director durant l'exili de Zo d'Axa--, Le
Père Peinard, La Renaissence, La
Revue Anarchiste,
etc. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de
l'atemptat al restaurant Foyot, el
4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx
ministerial es va
descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que
pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry. Arran
d'això, va ser
detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas i jutjat en
el «Procés dels
Trenta» l'agost de 1894. Gràcies els nombrosos
artistes i escriptores que
testimoniaren en el seu favor (Stéphane Mallarmé,
Octave Mirbeau...), va ser
absolt, però es va veure obligat a dimitir de la seva feina
institucional. En
1902 trobarà una plaça d'administratiu a Le
Figaro. Fénéon és sobretot
conegut com a crític d'art i descobridor de talents. A
partir de 1905 fou
secretari de redacció de La Revue Blanche
i a partir de l'any següent
escriurà les «Nouvelles en trois lignes»
per Le Matin. Altres revistes on va
escriure, sempre signant com F. F.,
van ser: La Vogue, La
Libre Revue, La Revue Moderniste, Symboliste,La Cravache,La Plume, Le Chat Noir, Entretiens
politiques et littéraires,Le Père Peinard. Va descobrir i publicar
autors que després van ser
famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé,
Apollinaire, Rimbaud,
Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i
artístics de
l'època, ajudà a la difusió de joves
pintors i artistes, com ara Pissarro,
Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Fou un ferm
defensor de l'impressionisme i del neoimpressionisme. Entre 1906 i 1925
va ser
un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune.
Després de la Gran Guerra
i de la Revolució russa s'allunyarà del moviment
llibertari i es declararà comunista,
succeint Blaise Cendras en la direcció de les edicions de La
Sirène. En 1923 va
publicar el Dedalus, de James Joyce. Els seus
escrits només es van editar
un cop mort, sota el títol d'Oeuvres plus que
complètes. Félix
Fénéon va
morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand
habitava a
Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry, a prop de
París (França), reconvertida en
llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys
abans. Un premi, creat
per la seva vídua Stéphanie Goubaux (Fanny)
en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la
seva
important col·lecció de quadres que l'Estat
francès refusa acceptar, porta avui
el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els
autors considerats més
prometedors. Una part important dels seus manuscrits,
correspondència i arxius
iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de
l'Institut Mémoires de l'Édition
Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).
Félix
Fénéon (1861-1944)
***
- Pedro Vallina Martínez:El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista --com també sos germans Natalia i Juan Antonio--, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions --moltes vegades armat. En aquesta època també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal --on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres-- i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht --ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina--; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín --en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar senseèxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, iés detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón --es va destacar durant les inundacions de 1944--, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia,La Anarquía, Cénit,L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal,El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor,El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc.És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).
***
- Pau Vila: El 29 de juny de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Català) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès. Fill de Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República,època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935),Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937),La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965),Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i està considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: Catalunya, Colòmbia i Veneçuela. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.
***
- Affonso Schmidt:
El 29 de juny de 1890 neix al barri d'Água Fria de
Cubatão (São Paulo, Brasil;
aleshores era un districte de Santos) el periodista, narrador,
novel·lista, dramaturg
i militant anarquista Affonso Frederico Schmidt, també citat
com Afonso Schmidt. Fill d'una
família de la
petita burgesia local, sos pares es deien João Afonso
Schmidt, l'avi del qual
era un alemany que havia vingut al Brasil a ensenyar l'«art
de la guerra» als
soldats de Pere I, i Odília Brunckenn. Quan era infant sa
família es traslladà
a São Paulo (São Paulo, Brasil) i en 1904 ja feia
feinetes amb la impremta d'un
amic. En 1905 va fer la prova d'accés per a la Facultat de
Dret de São Paulo,
però finalment no cursà els estudis. En aquestaèpoca col·laborà en A
Concórdia i en O Janota.
Amb Oduvaldo Viana, publicà a São Paulo el
setmanari Zig-Zag. També
fou secretari del
periòdic O Commercio de
São Paulo. En
aquesta època treballà en la
construcció del ferrocarril São Paulo Railway
Company (Santos-Jundiaí) a l'Estat de São Paulo.
Amb gairebé 16 anys, des de São
Paulo col·laborava amb periòdics de l'interior.
En 1906, atret per les
cerimònies de possessió presidencials d'Afonso
Augusto Moreira Pena, va visitar
Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Més tard
retornà a São Paulo i estudià
al Conservatori Dramàtic Musical de la ciutat. En 1907
publicà el seu primer
llibre Lírios roxos, que
edità amb
diners de sa mare i que vengué porta a porta. Aquest mateix
any, amb 140.000
rals, tornà a anar a Rio de Janeiro des d'on
s'embarcà sense passaport cap a
Lisboa (Portugal) a bord del Benenguer-el-Grande.
A Lisboa llogà un apartament i pensà en emigrar a
Angola, però desistí a causa
dels consells en contra que rebé. Després
s'instal·là a París
(França), on
aconseguí una feina en una editorial de diccionaris
francès-portuguès. A París,
a més de gaudir de la bohèmia
artística, conegué exiliats polítics,
sobretot
russos que havien participat en la Revolució de 1905. En
aquesta època passà
problemes econòmics ja que els diners que guanyava a
l'editorial no eren
suficients per a viure i sos pares li havien d'enviar constantment
diners. Quan
la seva situació financera millorà,
gràcies al suport de l'ambaixada brasilera,
retornà al
Brasil i a Santos (São Paulo,
Brasil) decidí dedicar-se al periodisme. En 1911
fundà el periòdic Vésper
i publicà Janelas abertas,
el seu primer llibre de poesies, a més de
treballar per al diari Tribuna. En
1913 retornà, gairebé sense recursos, a Europa en
tercera classe a bord del
vaixell Garibaldi.
Desembarcà a
Gènova (Ligúria, Itàlia) i
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on
treballà
tres mesos com a corresponsal en portuguès d'una empresa
exportadora de
màquines i de peces per a fàbriques
tèxtils. Sense
feina, demanà diners per
carta als seus amics de Santos i amb 50 lliures que li envià
un,
pogué retornà
a França. Poc després, sense diners i sense on
caure
mort, envià una carta a Luiz
de Braganza, nét de Pere II, i vuit dies després
rebé 50 francs. Pensà en
allistar-se, juntament amb uns joves belgues, a la Legió
Estrangera, però va
ser rebutjat per la seva natura fràgil. Al consolat del
Brasil
de Marsella aconseguí
un bitllet per a retornar al Brasil. Quan arribà a Santos
esclatà la Gran
Guerra. Participà activament en la vaga general de 1917.
Posteriorment retornà
a Rio de Janeiro, on entre 1918 i 1924 dirigí el
periòdicAVoz do
Povo, de la
Federació Obrera. A Santos fou redactor de Folha
da Noite, Diário de
Santos i A Tribuna. En
1920 fou un dels fundadors
del «Grupo Literário Zumbi» (Astrogildo
Pereira, Sílvio Floreal, Raymundo Reys,
Maximiliano Ricardo, Everaldo Dias, Gigi Damiani, Edgard Leuenroth i
Andrade
Cadete), defensor d'un art polititzat i vinculat a les lluites socials,
i en
1922 no participà en la «Setmana d'Art
Modern» i amb son amic Monteiro Lobato
creà un grup destinat a trencar amb l'academicisme. En 1922
es casà amb Adélia
Leoni. En 1924 a São Paulo treballà en els diarisFolha de São Paulo i O Estado
de São Paulo, on romangué fins a la
seva mort. En 1928 fou l'editor de Romance-Jornal.
Per a la Folha de São Paulo
publicà les novel·les
per lliuraments A sombra de Júlio
Frank,A marcha i Zanzalá.
Col·laborà, al costat d'Edgard Leuenroth, Oreste
Ristori, João
Jorge Costa Pimenta i Astrogildo Pereira, en els periòdics
anarquistes més
importants de l'època, com a ara A
Plebe,A Lanterna i A
Vanguarda. Realitzà diverses campanyes contra el
feixisme i el
clericalisme. En la dècada dels quaranta, amb
Mário Graciotti, participà en la
creació de l'editorial popular «O Clube do
Livro». En 1942 publicà el llibre Colonia
Cecilia. Uma aventura anarquista na
America, on narra de manera novel·lada la
història de la Colònia Cecília i
del seu promotor Giovanni Rossi (Cardias).
En 1950 es casà amb l'escriptora Maria José da
Silva. En 1954 viatjà a Estocolm
(Suècia) i en 1955 a Moscou (Rússia, URSS) com a
membre del Congrés
Internacional d'Intel·lectuals. Trobem articles seus en
infinitat de publicacions
periòdiques, com ara Fundamentos,Paulistania, etc. Durant sa vida
publicà
més de quaranta llibres (poesies, novel·les,
cròniques, comtes, autobiografies,
etc.), entre elles Miniaturas
(1907),O Evangelho dos Livres (1920), Mocidade (1921), Brutalidade
(1922), Os
impunes (1923), As levianas
(1923), O Dragão e as virgens
(1927),Garoa (1932), Pirapora
(1934), Poesias
(1934), Zanzalá (1938), A
marcha. Romance da Abolição (1941), O
tesouro de Cananéia (1941), O
assalto
(1945), Poesia (1945), O retrato de Valentina (1947), A primeira viagem (1947), O
menino Felipe (1950), Os
saltimbancos (1950), Dedo nos labios
(1953), São Paulo de meus amores
(1954), Zamir. Viagem ao mundo da paz
(1954), Bom tempo (1956), A dactilógrafa (1958), A
locomotiva. A outra face da revolução de 1932
(1960), etc. En 1963 rebé el Premi
Juca Pato, atorgat per la Unió Brasilera de Escriptors (UBE)
i l'any següent
presidí aquesta organització. Fou soci fundador
del Sindicat de Periodistes de
l'Estat de São Paulo i membre de l'Institut
Històric i Geogràfic de Santos i de
l'Acadèmia Paulista de Lletres, institució que
presidí. Affonso Schmidt va
morir d'un edema pulmonar agut el 3 d'abril de 1964 en una
ambulància camí de
l'hospital a São Paulo (São Paulo, Brasil) i fou
enterrat al cementiri d'Araçá.
En 2009 el seu municipi natal de Cubatão creà la«Setmana Afonso Schmidt» en el
seu honor. El seu arxiu personal va ser donat per sa família
a la Biblioteca
Municipal de Cubatão.
Affonso
Schmidt
(1890-1964)
***
- María Ascaso
Budría: El 29 de juny de 1900 neix a Quinto de
Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista María Ascaso Budría. De
família anarquista, son germà fou
el destacat anarcosindicalista Joaquín Ascaso
Budría. Des de 1917 afiliada a la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà en les lluites obreres de
1918 a Saragossa. Fou tancada en diverses ocasions a la capital
aragonesa. A
partir de 1925 s'instal·là a Barcelona
(Catalunya), on també patí presó, en
alguna ocasió amb sa germana Lorenza, durant la dictadura de
Primo de Rivera.
Son company fou el militant anarcosindicalista Miguel
Jiménez Herrero. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb son
company. María Ascaso
Budría va morir el 16 de desembre de 1955 a l'Hospital
Broussais de París (França)
a resultes d'una greu intervenció quirúrgica i
fou enterrada tres dies després
a la capital francesa. A vegades es confonen les dades
biogràfiques amb sa cosina
Maria Ascaso Abadía, germana de Francisco Ascaso
Abadía.
***
- Martí
Escalé
Sallent: El 29 de juny de 1912 neix a Artés
(Bages,
Catalunya) l'anarcosindicalista Martí Escalé
Sallent.
Tècnic de teixits, formà
par de la Federació Sindical Tèxtil «El
Ràdium» i en 1936 va ser un dels
artífex de l'adhesió d'aquesta
organització en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al
Congrés de
Saragossa de la CNT. Lluità com a milicià en la
guerra civil i en 1939, amb el
triomf feixista, creuà els Pirineus, passant pels camps de
concentració de
Vernet i Setfonts. Després de l'Alliberament, va ser un dels
organitzadors de
la Federació Local de la CNT de Pàmies i va ser
nomenat en diverses ocasions
membre del Comitè Departamental de la CNT en l'Exili.
Martí
Escalé Sallent va
morir el 7 de juny de 1980 a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània).
***
- Pedro Fernández Eleta: El 29 de juny de 1919 neix a Torneros (León, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Fernández Eleta, també conegut com El taxista, ofici al qual va dedicar sa vida. Fill d'un ferroviari, va tenir vuit germans fruit de dos mares ja que son pare s'havia tornat casar després d'enviduar. La família vivia al barri dels Chiflaos, entre San José i Torrero, i va començar fent feina com a forner i després com a mecànic. El 19 de juliol de 1936, amb son germà Cándido, va repartir pamflets cridant a la vaga general mentre al cas vell de la ciutat es produïen tiroteigs. Van amagar-se dels feixistes a Saragossa durant dos mesos i van ser testimoni de les execucions de companys per les tropes franquistes. El 30 de setembre de 1936 un grup de 10 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --entre els quals es trobaven Pedro i Cándido Fernández,Ángel Marí, Ángel Cebrián, Francisco Sanclemente Bernal, Ramón Maza i Santiago el autobuserico--, armats amb dos pistoles i un revòlver, van emprendre la perillosa missió de passar-se a la zona republicana seguint la línia del ferrocarril d'Utrillas en direcció a Fuendetodos; van aconseguir arribar a la localitat l'endemà, després de passar sota el foc de les metralladores dels requetès i gràcies a un grup de la CNT-FAI que va sortir en descoberta al seu encontre --entre els seus salvadors es trobava el company cenetista de Valdealgorfa (Terol) Francisco Fuster. Recuperats de les seves ferides i dels peus destrossats de la caminada a Azuara, marxen a Lécera i després a Alcanyís on van informar de la situació saragossana. Pedro Fernández es va integrar en la centúria «Regeneración», després I Regiment Confederal. A proposta de les centúries aragoneses de Sadurní Carod i de Buenaventura Durruti es van entrenar 300 milicians a la Puebla de Hijar per preparar un atac guerriller a l'interior de Saragossa que va ser desestimat per l'Alt Comandament, en favor d'un model de guerra clàssica de posicions i d'atacs frontals que esgotarien tota esperança de victòria militar al front aragonès. Amb la forçosa militarització, va abandonar el front i va marxar a Barcelona, mentre son germà Cándido es va integrar com a tinent en la II Companyia del II Batalló de la XXV Divisió Ortíz. Cándio Fernández Eleta va caure en combat amb 27 anys en la fallida ofensiva contra Saragossa d'agost de 1937, coneguda com «La Batalla de Belchite», durant l'intent de prendre la posició del Monte Sillero. Pedro Fernández, mentrestant, va recórrer tots els fronts de guerra com a xofer del Cos de Tren, convertit en Batalló de Transport Confederal. Va connectar Barcelona amb Madrid, repartí El Combatiente del Este de la XXVI Divisió Durruti, va acompanyar dos periodistes francesos a la batalla de Teruel, portà subministraments i tropes des de Mora a la batalla de l'Ebre i, ja amb la retirada de Catalunya, va creuar la frontera francesa amb el seu camió carregat de refugiats. Va ser internat als camps d'Agde, Sant Cebrià i Argelers, i sortí com a treballador forçat per a la construcció d'una fàbrica de pólvora a Saint Librade. Després va ser deportat i va arribar a Figueres amb tren, on tot el comboi va ser lliurat a la Guàrdia Civil. Va ser tancat a diversos camps de concentració (La Carbonera, Miranda de Ebro, Valdenocada), per acabar empresonat a la temible presó saragossana de Torrero, on va ser sotmès a Consell de Guerra i condemnat a mort. Commutada la pena per la de 30 anys i després per la de 20, va estar tancat tres anys, després dels quals va sortir en llibertat vigilada adscrit al Batalló Disciplinari núm. 35 de treballs forçats per a construir la connexió per ferrocarril a l'aeroport. Després va ser obligat a fer tres anys de servei militar obligatori a Jaca. En 1977 va participar amb un grup de vell militants cenetistes en un míting a Tolosa de Llenguadoc, on va trobar companys que no havia vist de feia dècades. Fent de taxista, va participar activament en la reconstrucció de la CNT a Aragó des del Sindicat de Transports. Pedro Fernández Eleta va morir el 29 d'agost de 2006 a Saragossa (Aragó, Espanya). La seva vida va ser font d'inspiració de la novel·la Los inocentes de Ginel (2005), de l'escriptor Ricardo Vázquez-Prada.
Defuncions
- Michael Schwab: El 29 de juny de 1898 mor a Joliet (Illinois, EUA) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Havia nascut el 9 d'agost de 1853 a Mannheim (Baviera, Alemanya). Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.
***
- Urbain Gohier: El 29 de juny de 1951 mor a Saint-Satur (Centre, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. Havia nascut el 17 de desembre de 1862 a Versalles (Illa de França, França). De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com«monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).
---
Mosaicos de las iglesias bizantinas de las islas Baleares
Encuentro un artículo de Margarita Orfila y Francisco Tuset publicado en la revista Mayurqa del año 2003. Presenta este artículo unas imágenes en blanco y negro en que aparecen palmeras, corderos, cabras, aves y peces, incluso algún león. Me quedo mirándolas. Son mosaicos de las primeras (') iglesias cristianas en las islas. Algo leí hace mucho tiempo de que las primeras iglesias de las islas estaban más relacionadas con las norteafricanas que no con las europeas. Posiblemente las imágenes estén más relacionadas con África.
El artículo es Descripción, paralelos y análisis de los mosaicos de la iglesia de Son Fadrinet (Campos, Mallorca). El Resumen dice: "En este artículo se lleva a cabo una descripción de los mosaicos recuperados en la zona del santuario y coro este de la basílica paleocristiana de son Fadrinet. Se continúa con un estudio comparativo de los elementos decorativos identificados, en la mayoría de las ocasiones con los ya conocidos de otras iglesias de las Baleares, y se finaliza con un análisis de los mismos, tanto desde el punto de vista iconográfico, como lo que representa en cuanto a la ubicación de los mismos dentro de los ámbitos de la iglesia"
"Este panel decoraba la parte más oriental de la iglesia, justo detrás del altar. Sobre un fondo blanco se asienta un palmeral compuesto por, al menos, diez palmeras. Estas palmeras ordenan la disposición de toda la escena: dos palmeras paralelas situadas en el centro de la imagen, dividen y a la par centran, toda la representación cuyo tema es básicamente dos grupos de animales confrontados, tres en el lado sur identificados como un rebaño de corderos sobre una superficie lisa (Fig. 4), y otros tres en el lado norte, supuestamente un rebaño de cabras (Fig. 5), ubicados sobre una superficie rugosa, desnivelada, quizás representando un espacio montañoso."
"Este fragmento de mosaico recuperado es un paisaje acuático, regularizado en lo referente a su composición por la presencia en el centro de unos elementos decorativos, unas posiblemente estrellas de mar que lo jerarquiza (Fig. 7). En el lado sur se distingue una sepia, dos aves acuáticas, una de ellas casi completa en posición de estar nadando, teniendo apresada por el pico a una anguila o serpiente (Fig. 8). En la parte norte se aprecian otras aves nadando, aquí acompañadas de peces de considerable tamaño (Fig. 9). Es difícil identificar que se quiso representar en la esquina noreste, aunque sí se distingue la cola y patas traseras de un posible cocodrilo. En todo el fondo se aprecian unas líneas que asemejan olas."
De este segundo panel del coro este queda un león en posición reposada (Fig. 10). Debe reconstruirse la escena de manera simétrica añadiendo un árbol en la parte central, y con otro león afrontado al que acabamos de describir, al modo de las escenas documentadas en las basílicas menorquinas de Fornàs de Torelló e Illa del Rei, ambas de Maó. El conjunto estaba ubicado sobre una superficie algo irregular, completada con una serie de plantas y flores.
"Las escenas de los mosaicos de son Fadrinet responden a un repertorio que no varía en demasía de los pavimentos ya conocidos de varias iglesias de las Baleares: son Peretó de Manacor y en Cas Frares de Santa María del Camí, ambas en Mallorca, y los de Fornàs de Torelló e Illa del Rei de Maó en Menorca,9 siendo especialmente significativa la semejanza entre los aquí estudiados con los menorquines, ya que coinciden elementos decorativos muy significativos, como la figura de los leones afrontados, la representación de la acción de estar comiendo unos animales de un recipiente, o el paisaje acuático. Esas coincidencias decorativas llevan al planteamiento de que los dibujos originales utilizados en las iglesias tienen que tener un origen muy común y cercano. Dada la escasa tradición musivaria isleña en época romana, es lógico pensar una procedencia externa de esos cartones, e incluso de los propios artesanos que realizaron los mosaicos, tal como Guardia indicó hace unos años en relación a los ya conocidos en esas fechas."
"Las escenas en las que aparecen unos pájaros afrontados a un recipiente comiendo de él, tal como se aprecian en los paneles segundo y tercero del ábside de son Fadrinet, ya sean cestos, cráteras, etc., son habituales en los repertorios de las primeras iglesias cristianas. Recordemos los dos pavos reales que flanquean una crátera justo a los pies del altar en la basílica de son Fornás de Torelló, aunque el tratamiento dado en esta iglesia de Campos se asemeja más a los que aparecen en la de la Illa del Rei. Este tema, que se relaciona con la eucaristía, no es extraño que esté en el ábside rodeando el altar, y suele ser habitual en mosaicos africanos de época bizantina como los de los baptisterios de Oued Ramel asociados, además, a palmeras de dátiles. Motivo este que puede también apreciarse en decoraciones de sinagogas, así el grupo de pavos reales afrontados a una crátera, de Hamman Lif, o el de El Mouassat."
(Busco más imágenes. Sólo encuentro Las Basílicas Paleocristianas de las Baleares que debe ser un libro escrito por Ferran Lagarda Mata, publicado en 2012. El archivo enlazado sólo muestra unas pocas páginas del capítulo "Es Fornàs de Torelló" y muestra fotografías realizadas por el mismo autor.)
Es Fornàs de Torelló: Sanctuarium con la base del altar y la decoración musivaria de los pavos
reales enfrontados a una crátera. Arriba: Una de dichas aves con sus colores originales. Fotografía de Ferran Lagarda Mata
"El siguiente panel, ubicado en la zona II del Coro Este, es de nuevo comparable a ejemplos menorquines pues en él se aprecia un león, ocupando la parte norte del mismo, del que debe deducirse, por comparación, que la totalidad de la escena estaba representada por un árbol en el centro y otro león afrontado al que se ha conservado. Este motivo es la tercera vez que se documenta en la iconografía balear, al estar presente en las iglesias menorquinas de Es Fornàs de Torelló e Illa del Rei. En el caso de Es Fornás, ubicado en el coro éste de la iglesia, justo en contacto con el ábside, los leones están en posición de descanso, como este mallorquín, mientras que en la Illa del Rei se sitúan en el ábside, justo en el tramo de delante del altar, en este caso leones rampantes."
Fotografía de Ferran Lagarda Mata
Este corto archivo acaba con una imagen ya conocida. Se trata de la parte central del mosaico desaparecido de Cas Frares de Santa María del Camino (Mallorca). Como está en color la recojo:
Bueno, muy buen artículo el de Margarita Orfila y Francisco Tuset y un tema que me resulta muy desconocido y, por lo que veo en Internet, no fotografiado.
Reportatge sobre la restauració
Fa pocs dies, trascant per la xarxa, he trobat un reportatge que vull compartir amb tots vosaltres. Té poc més d'any i mig, per tant és anterior a la meva darrera visita al vaixell. Però pot ser interessant. Aquest és l'enllaç:
http://www.dailymotion.com/video/x15arr8_miguel-caldentey_creation
Avís: el reportatge és en francès
Els genocides mallorquins de Falange Española i els militars en la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)
TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Aquella maltempsada dodis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que semportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?. La cultura i la solidaritat sesvaeixen en una maror plena dodis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de lànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel dunes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava lilla de cap a cap com la fam de lany dotze. (Mateu Morro)
Per Mateu Morro, historiador i escriptor
Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista lha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la Caterina Tarongí se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de loposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en Temps de matera, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.
Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb Caterina Tarongí, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat den Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a laguait de persones humanes.
Nhi havia que feien por just de veurels, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que lamo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però nhi havia daltres, que també sorprenien força, i anys després també sen parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran duns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de lescamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves dAcció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa samagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que shavien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser desquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona daquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat duna carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.
I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que shavia dautoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. Lambient que ens mostra Temps de matera ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que sho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por dun ca apallissat, dun ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.
Aquella maltempsada dodis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que semportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?. La cultura i la solidaritat sesvaeixen en una maror plena dodis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de lànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel dunes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava lilla de cap a cap com la fam de lany dotze.
Jo no cercava maldat en els ulls de la gent diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, el mal covava per dins. Sols hi havia dhaver un moment favorable per a què vessunyàs, I això sesdevingué amb laixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal semprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.
El padrí Rafel mho advertí de ben joveneta: Mai no tapropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang. Miquel López Crespí, a Temps de matera satura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera lactuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per lodi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.
La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat de destruir lesperit de resistència dels detinguts, mentre sels du fermats cap a lAjuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle. Lambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que sha viscut, i adesiara es viu, a molts daltres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o lafany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i dodi, han estat leix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir lincisiu i apassionant relat de Temps de cacera. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.
Mateu Morro Marcé