Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 182 | 183 | (Page 184) | 185 | 186 | .... | 465 | newer

    0 0

    Feia temps que no gaudiam d'un article del nostre amic Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail 

    Visca la desigualtat, el neoliberalisme, la “troica”, l’Espanya de Rajoy... i la mare de tots ells

    Espanya va bé perquè avui ja té 178.000 milionaris, un 40% més dels que hi havia el 2008. La crisi ha fet miracles amb algun, el gall i tot les pon. Espanya va bé perquè és un dels països d’Europa on més a crescut el PIB, malgrat ser el segon país amb més desocupats i molts badin la boca al vent . España va bé perquè ha guanyat en competitivitat, gràcies a la reforma laboral que ha esmicolat els drets dels treballadors amb sous i contractes precaris. Espanya va bé perquè ha reduït les despeses de l’administració, educació, educació i salut. Espanya va bé perquè el creixement de les desigualtats amb una extrema concentració de la riquesa, quasi monopolitzant les oportunitats, i els pobres que facin el cap viu si volen treure faves d’olla. Espanya va bé perquè és cada vegada més centralista i així estalvia diners i comanden els que en saben, qui és pastor que munyi.  Espanya va bé perquè ha eliminat les caixes i ha fet créixer els bancs importants. Espanya va bé perquè de cada dia hi ha manco gent aturada; maldament guanyi poc, faci poques hores i tengui contractes de poca durada, que doni gràcies perquè pitjor seria no res. Espanya va bé perquè els joves surten del país a cercar feina i així guanyen experiència internacional i idiomes. Espanya va bé perquè imposa al castellà i espanyolitza a les comunitats que parlen altres llengües, perquè la unitat és millor que la diversitat i amb la globalització aquestes altres llengües, cultures i identitats estan condemnades a morir, com ja ho deia en Franco. Espanya va bé perquè la corrupció no ha enfonsat els grans partits que són la garantia d’estabilitat i persistència del neoliberalisme econòmic que tant de bé fa els mercats, especialment els financers. Espanya va bé perquè sols té un 1% d’habitatge social, mentre que altres països fan assistencialisme barato com France que en té un 17%, Anglaterra un 18 i els Països Baixos un 32%. Espanya va bé perquè si no pot pagar una hipoteca no basta que s’entregui el bé que recolzava l’hipoteca, sinó que s’ha de seguir pagant el que trobin els bancs. Espanya va bé perquè la seva Constitució, d’acord en la Declaració dels drets humans,  diu que tot-hom te dret  a un habitatge, però la gent el s’ha de guanyar d’acord amb les sagrades lleis del mercat. Espanya va bé perquè té una nova llei mordassa que ajuda a la governabilitat impedint els radicalismes esburbats i de tot allò que va contra el sistema; ja se sap, una ovella ronyosa, empesta la guarda . Espanya va bé perquè ho diu en Rajoy i les llumeneres de la Comunitat  Europea, encarregats de donar les receptes d’austeritat que ens han salvat de la perversa societat del benestar que ens havia fet massa gastadors i capritxosos.

                              

                                                           Mariano Moragues Ribas de Pina

                                                            

                                       

    0 0

    Aquest és el meu discurs al debat d'investidura d'avui: 

    El 24 de  maig, els ciutadans vàrem triar entre dos models:

    -     El model que ens ha duit a aquesta duríssima crisi social i econòmica, o

    -     El de la dignitat i el rescat ciutadà

     

    I la gent vàrem votar per:

     

    1.- Un canvi real de polítiques, no un simple canvi de persones.

     

    2.- Un govern al servei dels ciutadans i no un govern contra la gent.

     

    3.- I per poder decidir des d’aquí sobre totes les qüestions que ens afecten.

    Des de MÉS vàrem dir que arribaríem a acords amb aquelles formacions que:

     

    1.         Confïin en l’escola i apostin per un increment de recursos educatius.

    2.         Amb aquelles formacions que apostin per una millora del model econòmic per crear feina de qualitat. I

    3.         Amb aquells que defensin aquesta terra. Per defensar aquí i davant el govern estatal la millora del finançament, la insularitat i la cogestió dels aeroports.

     

    Per això, MÉS estarà en aquest govern. Hi estarà perquè és des d’on es duran a terme una bona part dels canvis que els ciutadans hem reclamat. Perquè tenim capacitat de governar i hem entès el missatge de la gent: que totes aquelles forces que volem aquests canvis, ens entenguem.

     

     

    I des de quina situació partim per començar a fer feina?

     

    1.- Tenim el pitjor finançament de totes les autonomies:

    -     Les illes Balears aportam un 14% del nostre PIB. Més que ningú.

    -     2.000 milions d’euros anuals se’n van i no tornen, una xifra equivalent a la suma de tot el nostre pressupost d’educació i salut.

    -     Som els que més pagam i els que manco rebem.

    -     I conseqüència de tot això, som dels darrers en inversió per càpita en educació, en salut, en serveis socials, en recerca i innovació, en universitat,…

     

    2.- Estam molt per davall de la mitjana en inversió via pressuposts generals de l’estat o via fons europeus.

     

    3.- Conseqüència de la insuficiència de recursos, tenim un endeutament que ja arriba als 8.400M d’€.

     

    4.- El nou govern haurà de fer front a una important desviació de l’objectiu de dèficit imposat des del govern estatal. Amb les necessitats actuals dels serveis públics, i el finançament que tenim, és impossible complir amb un objectiu de dèficit que no te per res en compte la nostra precària situació. I les decisions de despesa preses per el govern sortint en època preelectoral, han empitjorat encara aquesta situació.

     

    5.- Ens trobam amb les pitjors retallades patides mai pels nostres serveis públics, principalment en educació i salut.

     

    6.- Ens trobam amb unes llistes d’espera sanitària inassumibles. Que provoquen greus problemes de salut.

     

    7.- Tot i la millora de la situació econòmica, tenim moltíssima gent sense feina encara o molt precària.

     

    -     130.000 persones aquest hivern aturades

    -     Precarietat amb quasi un 90% de contractes temporals

    -     Increment de la desigualtat: 5 punts més de pobresa.

    -     Baixada de la renda per càpita aquests darrers anys.

     

    8.- Ens trobam amb la nostra llengua, cultura i educació menyspreades i menystingudes com mai, amb un govern que no només les ha ignorades, sinó que anat a la contra.

     

    9.- S’ha incrementat el fracàs escolar.

     

    10.- Hem seguit sent notícia per la corrupció política.

     

    11.- Tenim un poder de decisió absolutament limitat:

     

    -     Model educatiu (LOMCE)

    -     Model comercial (decrets liberalitzadors de Rajoy)

    -     Aeroports (gestió centralitzada i privatitzada)

    -     Imposts (no tenim sobirania fiscal)

     

    12.- Per últim, tenim la perspectiva d’un govern estatal totalment a la contra almenys fins a les eleccions generals.

     

     

    Però tot això ja ho sabíem. No ens ha de fer por. No ens fa por.

     

    Els ciutadans hem volgut una majoria ampla de partits d’esquerres i sobiranistes. 34 diputats de 59.

     

    34 diputats i diputades de MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca, de PSIB-PSOE, de Podem i de Gent per Formentera.

     

    Una majoria d’esquerres com mai hi havia hagut en aquesta terra.

     

    Però com deia Albert Camus conscients que “no és difícil tenir èxit. El que és difícil és merèixe’l”.

     

    Les dificultats son grosses, les sabem. Són muntanyes.

     

    Però la gent hem volgut aquest canvi. La gent esperam aquest canvi.

     

    Canvi que també ja hem vist a molts dels ajuntaments de les illes. Canvi que també es veurà als consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa. I la continuïtat de Formentera, l’únic que ja tenia una majoria d’esquerres.

     

    Per això, totes aquestes formacions que he esmentat hem elaborat uns Acords pel Canvi. Amb un programa del qual parlaré ara i que suposen donar el suport avui a la investidura de Francina Armengol com a presidenta del Govern.

     

    En uns casos des de l’assumpció de la responsabilitat de governar. En altres casos des del suport extern i la coresponsabilitat.

     

    Però tots amb la voluntat que es puguin materialitzar aquests Acords pel Canvi.

     

    Que la transparència, el diàleg, el compromís i la corrupció zero, s’imposin. Que els freds nombres, (del PIB, del dèficit, de l’IBEX,...) no ens facin perdre de vista que el vertader objectiu ha d’esser lluitar contra el patiment i la desigualtat que sofreix molta gent.

     

    Perquè com deia també Albert Camus, “no podem posar-nos al costat dels que fan la història, sinó al servei dels que la pateixen”.

     

    Estam davant una Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera emergents: un país de nous consensos, de nous valors irrenunciables. Per primera vegada, una àmplia majoria social a les illes sap què vol i no està disposada a renunciar-hi.

     

    Per això, ens hem marcat tota una sèrie de reptes, dels quals jo en vull destacar 10.

     

    1.- Corrupció zero i transparència.

     

    Farem passes decidides a favor de la transparència i per fer front a la corrupció.

     

    Entre moltes altres mesures, crearem una Oficina anticorrupció.

    I la nova Conselleria de Participació, Transparència i Cultura impulsarà una llei de consultes i una llei de transparència.

    També la memòria històrica, la nostra llengua, el català, i la nostra cultura recuperaran el lloc que mai havíem d’haver perdut.

    2.- Aposta pels serveis públics.

     

    Si volem preparar els ciutadans de demà, hi hem de destinar més inversions públiques. Per això augmentarem la inversió en educació.

     

    Però l’educació no només necessita més finançament. També necessita consens. I el Pacte per l’Educació amb la comunitat educativa ens mostra la línia a seguir.  

     

    I, sobretot, el nou govern confiarà en la nostra escola i li donarà suport.

     

    3.- Canvi de model econòmic i creació de feina de qualitat

     

    Un model econòmic només basat en els serveis i la construcció crea molts de llocs de feina, però en general de poca qualificació i amb molta temporalitat.

    Per això elaborarem una estratègia de diversificació econòmica consensuada amb tots els sectors i agents, imprescindible per poder crear prosperitat compartida i llocs de feina de qualitat. Per aconseguir una economia basada en 3 pilars: millor turisme, més indústria i Economia del Coneixement.

     

    El gran repte de les societats desenvolupades és el de generar ocupació i benestar material per a tothom. Per això hem de començar ja a canviar el nostre model: la innovació, la recerca, les noves tecnologies, la qualitat,... són el futur i no podem quedar enrere. No podem quedar en el passat.

     

    I ho podem fer. Tenim els elements, tenim l’experiència i “saber-fer” en aquests tres sectors. En turisme: tenim un paisatge de primera, i una indústria turística puntera. Tenim un teixit industrial que molts altres voldrien: calçat, moble, bijuteria i joieria... Indústries agroalimentàries. I també un important teixit en sectors més nous i emergents: fotografia, disseny, publicitat, fabricació de teixits, arts gràfiques, edició...

     

    A les Illes Balears, ens hem d’especialitzar en activitats que ens permetin vendre sense intermediaris, ni sense la necessitat de grans inversions o grans capitals. Petites produccions, amb segell de qualitat, que ens distingiran de la resta. A Balears no podem competir en quantitat. Això sí, com ja feim en el cas del vi, de la música d’Antònia Font o dels productes d’informàtica que exportam a fora, guanyam per la qualitat i singularitat dels nostres productes.

     

    I com ho farem?

     

     

    1.- Primer, amb suport públic: per impulsar noves empreses, consolidar les existents, apostant per l’exportació de productes.

     

    2.- En segon lloc, ho hem de fer amb una formació infinitament millor: cursos de formació professional molt especialitzats, com fan a Catalunya o Alemanya. Cursos per aprendre a fer els oficis tradicionals (vidrier, fuster...); i també els nous perfils que demanda el turisme o cursos de formació en les indústries emergents.

     

    3.- I la construcció orientada cap a la rehabilitació. Infraestructures adaptades i dimensionades a un territori fràgil. Res de macroestructures impactants i amb costos inassumibles per a la nostra economia i pel territori.

     

    I 4.- model comercial propi. De comerç de proximitat, de comerç urbà. D’aposta clara per la nostra xarxa de petita i mitjana empresa. Enfront del model de despersonalització comercial en grans àrees a la perifèria urbana, aposta per un model mediterrani. Per un model que aposti pel cooperativisme, per l’economia social, per l’economia verda. Hi ha un gran potencial de creixement i de creació de llocs de feina si en lloc de vendre les illes, potenciam els nostres emprenedors.

     

    Hem de canviar aquesta economia. Perquè no volem més joves illencs preparats fent feina a fora. Els volem aquí. 

     

    Quart objectiu: Promoure l’economia del coneixement. La innovació i la recerca.

     

    Les ciutats del nostre voltant s’estan especialitzant en activitats d’innovació i en coneixement: programes informàtics, articles biotecnològics, productes audiovisuals,…

     

    Perquè les illes Balears tenguin com a motor la innovació i el coneixement hem de crear un ecosistema urbà que faciliti aquesta nova economia.

     

    El Parc Bit és una excel·lent iniciativa com a incubadora d’empreses, però ara ho hem d’estendre. A cada una de les illes.

     

    Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera,… necessitam això. Com ho estan fent a Barcelona, a Malta o a Canàries. Els hi està funcionant i noltros no podem quedar enrere.

     

     

    El cinquè compromís: Aplicar una Taxa de Reinversió Turística per a la millora de la destinació i el medi ambient.

     

    És de sentit comú: si tots els nostres competidors estan cobrant taxes turístiques, i després ho estant destinant a millorar la destinació, això també ho hem de fer noltros.

     

    Per millorar la destinació turística, cal reinvertir constantment. En Medi Ambient, en Formació, en Innovació.

     

    Cercarem el diàleg i el consens amb tots els implicats: residents i els agents turístics privats.

     

    Perquè hem de trobar la manera de compartir la prosperitat.

     

    Aquesta Taxa ens ajudarà a millorar la destinació i a crear llocs de feina de qualitat.

     

    6è repte. Aposta per la sanitat pública.

     

    L’accés a la Sanitat és un principi universal. No podem tenir sanitat a dues velocitats: els que se la poden pagar (privada) i la resta.

     

    Ja ho he dit abans: amb les llistes d’espera ens hi jugam la salut de les persones. Ha de ser una prioritat la reducció de les llistes.

     

    I tornar a donar a l’Atenció Primària tota la importància que es mereix. Perquè és a l’Atenció Primària a on es resolen més del 80% de les demandes en salut de la població.

     

    I també retornar la targeta sanitària a totes les persones que viuen a les Illes Balears: perquè no hi pot haver diferents drets entre les persones que vivim aquí, en funció d’on hem nascut.

     

    7: Establir una Renda Garantida per a les famílies sense ingressos.

     

    La precarietat i la mala qualitat dels llocs de feina provoca que moltes famílies no puguin garantir uns ingressos mínims durant tot l’any: la gent ha de poder cobrir les seves necessitats bàsiques.

     

    En altres paraules: mentre uns altres rescaten bancs, noltros volem rescatar persones     

     

    8.- Incrementar la producció d’energies renovables.

     

    Avui, una de les principals amenaces del planeta és el canvi climàtic. L’escalfament global provoca més desastres ecològics, climes extrems i la pèrdua futura de les nostres platges i costes. Hem de pensar en les generacions futures, aquesta és una de les prioritats.

     

    Però és massa fàcil criticar el canvi climàtic i no fer res des d’aquí. Avui, només el 2,5% de l’energia consumida a Balears prové d’energies renovables. I això, a un país amb 300 dies de sol, amb vent i rodejats de la força de la mar i les onades.

     

    9è repte: el de Creixement urbanístic Zero.

     

    1.- El principal recurs que tenim a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera és la natura: un paisatge i entorn natural excepcionals: que tothom vol visitar. Però alhora és un territori fràgil i limitat.

     

    2-. El nostre creixement econòmic no pot anar lligat a més ciment, autopistes i macrorodones. Aquest és el model del segle passat. Necessitam un canvi de model territorial i econòmic des de la sostenibilitat, el creixement urbanístic zero i la potenciació dels espais naturals.

     

    3.- També la nostra mar ha de formar part d’aquest territori protegit. Tenim el repte de recuperar i utilitzar de forma sostenible els recursos marins. A més d’un no rotund a les prospeccions, entre altres iniciatives, ampliarem el parc nacional de Cabrera.

     

    10. I el darrer repte: el finançament de les Illes Balears, el reconeixement de la insularitat i la gestió pròpia dels nostres aeroports.

     

    Volem protegir els més febles, volem oportunitats per als nostres joves, volem preservar la nostra riquesa natural, volem compensar les desigualtats, volem un nou model econòmic, volem que la cultura i la llengua siguin lloc d’enriquiment i trobada, volem defensar l’estat del benestar,...

     

    Però tot això, no ho podem fer sense finançament.

     

    Després de 38 anys de democràcia, tots els sistemes de finançament que s’han aprovat han castigat sistemàticament els ciutadans de les Illes Balears. Tots, independentment d’on hàgim nascut, del que votam o de la llengua que parlam ens hem vists perjudicats.

     

    Idò això s’ha d’haver acabat. Senzillament, volem decidir sobre com gastam els nostros impostos.

     

    Els partits que hem signat els Acords pel Canvi ens hem compromès amb la millora del finançament, el reconeixement de la insularitat, i la cogestió aeroportuària.

     

    Ara s’ha de materialitzar en acords concrets si no volem seguir amb uns serveis públics insostenibles econòmicament, perjudicant sobretot als ciutadans que menys tenen.

     

     

     

    Aquests són alguns dels reptes d’aquest nou govern i dels que hi donen suport.

     

    Reptes que es transformen en mesures concretes. Totes lògiques. Totes possibles. Totes per a la gent.

     

    Podríem pensar que són impossibles.

     

    Però en aquest cas, convé recordar al batle republicà de Palma, Emili Darder.

     

    Darder va creure en l’educació fins a l’obsessió, i va treballar incansablement per dignificar-la i estendre-la. Ell no pensava que fos un impossible.

     

    Què hauria sentit Emili Darder, si hagués vist 100.000 persones al carrer, en defensa de l’educació, de l’escola pública i del català? Pareixia un visionari, però ja ho veis: ara és tot un país el que defensa la seva escola.

     

    Aquestes idees, no són la dèria d’uns quants. És el sentiment d’una gran part del país, la voluntat de tot un poble. Voler decidir des d’aquí. Voler invertir més en Educació i voler canviar i millorar el nostre model econòmic, per generar més i millor feina.

     

    A pesar del que alguns voldrien, som un poble. I per això hem de decidir el futur d’aquest país: no podem deixar que ho decideixen per noltros a Madrid.

     

    Per això, el compromís de MÉS amb aquests Acords pel Canvi per dur a terme totes aquestes ambicioses transformacions.

     

    Com deia Pep Guardiola: “Si ens aixecam cada dia ben d’hora i feim feina, sense retrets, serem un país imparable”

     

    Moltes gràcies

     


    0 0

    Món de Llibres acaba d'editar Los techos de agua, el tercer treball literari de Gabriel Bertotti (Bahía Blanca 1963). Recordem que els anteriors treballs de Bertotti fóren,  La aventura ausente (2010), publicada també per Món de Llibres, i Luna negra (2012) que publicà El Gall Editor.

    Si llegim la contraportada de Los techos de agua se'ns explica en ella que es tracta d'una obra literària que intenta recuperar la tradició dels gèneres literaris, per tant, és gairebé inevitable parlar una mica d'aquests gèneres.

              La literatura de gènere, abreujant i sintetitzant moltíssim, és una categoria literària en prosa amb una temàtica, una tècnica  i uns codis específics acceptats per endavant que informen el possible lector quant al contingut i l'estructura del que llegiran.

    Encara que resulti molt obvi, recordem que quan parlam de literatura  de gènere no feim referència als clàssics apartats de prosa, poesia, assaig, teatre, drama, tragèdia i tot això, sinó que ens referim a les divisions en estils concrets que acceptam basant-nos en models existents que han marcat uns canons narratius: policíaca, ciència ficció, terror, història, fantasia... etc. etc. Com passa en el cinema.

    La literatura de gènere, fins fa relativament pocs anys, anava lligada a la falsa creença (una creença acceptada de manera gairebé unànime) d'estar pensada únicament per entretenir el lector. És a dir, de la mateixa manera que existia la literatura “culta” per a transcendir, existia la literatura de gènere per a entretenir les masses, la qual cosa implicava una manifesta inferioritat artística. Malgrat tenir una certa base, el temps ha demostrat que aquesta afirmació només es pot aplicar de manera categòrica a alguns autors que tots coneixem. En principi, tot llibre remet a la literatura.

    Crec que si recordam que El Quixot és una novel·la del gènere de cavalleria (el gènere més popular del seu temps) escrita amb la lloable intenció de pagar factures, o que Cien años de soledadés el prototip de l'anomenat “Realismo mágico”, ja no fa falta justificar amb cap altra argument que una obra (de gènere o no)  que sigui capaç d'agradar a molta gent no és necessàriament de baixa qualitat.

    Un altre tòpic que també circula, encara ara, pel món literari i que cal desmuntar és el de “les obres fetes per encàrrec”. Quantes vegades hem llegit que Stephen King és un autor que fa “novel·la de gènere per encàrrec?” Segons Peter Burke, un dels grans estudiosos del Renaixement, el 88% de les obres que es conserven d'aquesta època gloriosa de l'art és de temàtica religiosa (del gènere bíblic) i són obres encarregades per l'Església amb fins publicitaris; i l'altre 12% són, gairebé tot, retrats o escenes familiars encarregades per mecenes particulars rics.

    Vull dir amb això que la literatura (la manifestació artística en general) només es divideix en dues categories: la bona i la dolenta. I no oblidem que, com afirmava Borges, una carta copiada lletra per lletra d'un manual de cartes d'amor, amb l'actitud adequada, pot ser bona literatura.

    Bé, aclarit una mica el que pensam de la literatura de gènere, anem a comentar la visió que en té Bertotti —que escriu perquè altres han escrit i perquè coneix el món d'haver-lo llegit— i de quina manera ens ho explica a Lostechos de agua.

    Javier Reverte (no confondre amb Arturo Pérez-Reverte), en el seu magnífic llibre de viatges “El corazón de Ulises” ens diu que segurament l'autèntic talent creatiu (com tantes altres coses) l'hem d'anar a cercar en l'antic poble grec, un poble que no inventava, sinó que copiava i millorava l'objecte copiat. Los griegos—argumenta Reverte— no inventaron el alfabeto, sinó que lo importaron de los fenícios, lo mismo que les copiaron las quillas para sus naves, la popa redonda para los barcos mercantes, la combinación entre el remo y la vela y la navegación usando de guía las estrellas. Aquel ingenio de los griegos primitivos para la asimilación sólo era superado por su talento para transformar y mejorar lo que imitaban”.

    Anot aquesta cita de Reverte perquè s'escau moltíssim amb el tema que tractam, atès que la intenció de Gabriel Bertotti a Los techos de agua (segons ens informa enel pròleg) és, ni més ni menys, la de “reinterpretar” alguns dels gèneres literaris típics, sortir dels límits imposats per la tradició i explorar noves maneres de narrar el mateix.

    Una segona lectura atenta dels relats de Bertotti m'ha fet pensar en una poètica reflexió de Xuan Bello, l'escriptor i poeta asturià que Jordi Raventós ha traduït recentment al català. Diu Bello: “dins el pinyol que tenc a les mans hi ha la possibilitat d'un arbre; i en aquest arbre hi ha la possibilitat d'un bosc; aquest bosc pot estar travessat per tres rius que conflueixen en un llac; a un costat del llac hi pot haver una ciutat amb un petit port, i en el port, barques que surten a navegar...” Aquesta és la sensació que he extret d'aquests contes de Bertotti, escrits amb exactitud i sobrietat borgianes però amb una inabastable càrrega referencial i simbòlica manllevada no només de la literatura sinó del còmic i del cinema.

    El primer dels contes, Los techos de agua, que dóna nom al recull, és una narració del gènere absurd, un conte típic kafkià. Sense que el lector sàpiga perquè, dos joves persegueixen un home pels terrats d'una ciutat. Idò bé, qualsevol lector experimentat hi pot veure fàcilment una narració de Jack London en la qual dos llops afamegats persegueixen un explorador àrtic que fuig desesperat deixant dramàtiques petjades sobre la neu. Però també hi pot veure els tres homes amb pupil·les de plom i navalla sevillana que persegueixen l'antiquari Ezra Winston a Mort Cinder, del guionista de còmics Héctor Osterheld i el genial dibuixant Alberto Breccia.

    El segon conte, Melancólica continental, la història d'un periodista que defensa acarnissadament l'escriptor Dashiell Hammet sense haver-lo llegit mai, és un típic relat de sèrie negra que et remet a tota la bibliografia i a tota la filmografia policíaca dels anys quaranta i cinquanta; però aquest periodista —a qui sembla haver-li tocat un àngel de la guarda vell i baldat— també et pot recordar el Marlon Brando de Jauría humana i El rostro impenetrable, aquelles dues pel·lícules en les quals l'actor, segons conten els manuals de cinema, va exigir als guionistes unes escenes en les quals l'apallissassin d'una manera fins aleshores insòlita en els films d'aquella època.

    La montaña,és, en principi, una narració de zombis; però el substrat és d'una profunditat metafísica i una poesia pròpies de la més sofisticada de les literatures. Personalment, pens que en aquesta narració (sense desmerèixer gens les altres), fent un símil amb el títol del conte, Bertotti arriba al seu propi cim literari.

    Cambio de estación podria ser una road movie (hereva directa de la tradició literària del viatge iniciàtic tipus On the road); o una train movie, a lo Kippling; o una river movie a lo Jean Renoir. Però podria ser, també, una sàtira de les sectes religioses (o les religions) en general, o en particular del Maharishi Mahesh Yogi, un estafador professional que en els anys seixanta va seduir i va entabanar The Beatles i que perseguia les dones dels seus acòlits.  Un dels personatges del conte —una mena de gurú interí que substitueix el gurú oficial i titulat de la secta— m'ha fet venir a la memòria un monjo de no record quina novel·la que pregava a Déu que el fes cast... però encara no.

    Luz oculta, la darrera de les narracions —en la qual un Déu avorrit i fabricat amb una divina encarnadura terrenal més que sospitosa es fa Verb i sense la mediació de cap colom erràtic d'aquests que prenyen mares verges parla amb la seva particular Verge Maria— és per a mi, aquesta darrera narració, un guió de Jodorosky dibuixat per Moebius; però a la vegada és, també,  una profunda reflexió metafísica i religiosa que hauria pogut fer qualsevol exegeta. Aquest conte, no sé exactament perquè, m'ha recordat una faula índia que diu que Déu va fer mortals els homes perquè no sofrissin el que ell sofria en la seva immortalitat. I llavors, de rebot, aquesta Luz oculta, m'ha remés al conte borgià dels immortals, aquells éssers desgraciats que havien oblidat la parla i havien abolit els records i que somniaven en l'únic que els estava prohibit, que era la mort.

    Si hagués de qualificar aquest exercici literari de Gabriel Bertotti —escrit amb instruments de precisió—, més que el de “literatura de gènere”, crec que escolliria el terme “literatura referencial”, atès que, llegint els contes que formen Los techos de agua,  he tengut en tot moment la sensació que Bertotti maneja una informació tan vasta, uns codis críptics tan personals que els lectors només tenim la possibilitat d'endevinar-ne una petita part. En tot cas, i tornant al poble grec, no sé si l'exercici interpretatiu de Gabriel millora els gèneres originals, però, del que sí que estic segur és de que els projecta des d'un altre punt cardinal, i també de que amb els seus plantejaments extrems, extravagants, apocalíptics, improbables i a estones inversemblants, s'acosta a l'òpera.

    Com que tota reflexió sobre literatura ha de tenir els seus “emperons”, crec que tenc l'obligació d'acabar dient que tot el que actua com a mèrit en aquests magnífics relats de Gabriel Bertotti, actua, alhora, com a mur de contenció, atès que per gaudir de veres de la qualitat de Los techos delagua es requereix una atenció especial a les claus ocultes que conté i una segona lectura que no tots els lectors estan disposats a fer.

    Però, utilitzant una frase de literatura de gènere, “aquesta ja seria una altra història”.

    Tomeu Matamalas


    0 0
  • 07/01/15--04:12: Bibliotecas bizantinas
  • Busco información sobre las bibliotecas en la época bizantina y me encuentro con un tema conocido en Mallorca. Se trata de las imágenes que el 15 de agosto se exponen en las iglesias de la isla, la fiesta de la "Dormición de la Virgen". Se trata del estudio La Dormición de la Virgen María en el arte bizantino durante la dinastía de los Paleólogos: Estudio de cuatro casos realizado por José María Salvador González en el año 2008. Indica el autor la "esencial incidencia del pensamiento de San Juan Damasceno sobre el desarrollo del tema iconográfico de la muerte de la Virgen (Koimesis) en el arte bizantino durante la dinastía de los Paleólogos" y analiza cuatro murales bizantinos de los siglos XIII y XIV localizados dos en Serbia, en Macedona y en Constantinopla.

    Me pregunto si estas imágenes de la Virgen yacente de Mallorca tendrán relación con esas iglesias "de la antigüedad tardía" de los siglos V a X.

    Encuentro, ahora más relacionado con los libros, pero no aún con las bibliotecas un artículo titulado El libro en Bizancio, compañero de viaje, capítulo del libro "Caminos de Bizancio" publicado por la Universidad de Castilla-La Mancha (2007). La autora Inmaculada Pérez Martín es autora de cuatro decenas de artículos o capítulos relacionados con el mundo griego y bizantino. En el capítulo, habla de unas arcas donde transportaban libros y de unos "libros de itinerarios", quizás precursoresde las guías de viajes.

    Al no encontrar información acudo a los libros ..., bueno, a un libro titulado "Bibliotecas. Una historia ilustrada" escrito por un periodista norteamericano llamado Stuart A. P. Murray. Trata la historia de las bibliotecas, especialmente de las norteamericanas a partir de un determinado capítulo, pero no así, lógicamente, en los primeros capítulos.

    Constantinopla, como Roma, tuvo una gran biblioteca imperial que en el año 476 sufrió un gran incendio. Sin embargo, aunque muy mermada, continuó hasta sufrir los saqueos de los cruzados (1204) y la conquista musulmana (1453). Con todo, durante estos siglos fue una gran biblioteca que guardó antiguos libros y a la que llegaban nuevos libros y copias realizadas por los monasterios que rodeaban la ciudad.

    En el siglo V, mientras el Imperio romano de Occidente se deshacía, las bibliotecas de Constantinopla, la capital del Imperio bizantino, iban reuniendo obras clásicas grecorromanas. Allí quedaron protegidas de la destrucción traída por los invasores o los cristianos hostiles a los «paganos», un término utilizado para referirse a musulmanes, judíos y cualquiera que no fuera cristiano.

    Otra circunstancia adversa para el negocio editorial fue la constante decadencia de la economía del Imperio oriental, asediado por guerras en varios frentes. El declive económico contribuyó a la ruina de la edición, que había estado luchando por sobrevivir debido al elevado coste de la producción de los libros. El pergamino era escaso y caro, al igual que los servicios de los escribas y los encuadernadores profesionales.

    Si bien la edición de libros y las bibliotecas no prosperaron tanto como en la época grecorromana, los bizantinos todavía poseían un importante conjunto de libros antiguos, tanto en rollos como en códice, a menudo de época grecorromana. Constantinopla era conocida por exportar libros, muchos de los cuales fueron a parar a bibliotecas árabes y persas, donde fueron traducidos y estudiados por los eruditos que estaban tomando parte en el florecimiento intelectual árabe. Así fue como Constantinopla preservó el conocimiento de la era grecorromana y lo transmitió a las bibliotecas árabes.

    Quizá el factor más decisivo en la desaparición del negocio editorial en Bizancio durante le Edad Media fue la oposición cristiana a las obras paganas que desafiaban su doctrina. Con la persecución de los escritores no cristianos y la prohibición y destrucción de las obras de la época grecorromana, el negocio de los libros virtualmente desapareció. Las bibliotecas lo sufrieron en sus carnes. Un observador contemporáneo señaló que las antaño pujantes bibliotecas o bien habían cerrado o bien eran «como tumbas».

    Las tierras recién controladas por el islam, que básicamente había rodeado Asia central, se encontraban entre Europa y el sur y el este de Asia. El islam se difundió a lo largo de la costa norte de África, mientras Constantinopla cayó bajo su control, además de gran parte del sur de Europa, Sicilia, España y Portugal. Gracias a estas conquistas, los musulmanes tuvieron acceso a los libros y bibliotecas de los bizantinos, herederos de gran parte de la cultura grecorromana. Mientras que en la Europa cristiana por lo general los libros paganos eran dejados languidecer y no se copiaban (con lo cual perecían), los bizantinos y después los musulmanes (grandes amantes de los libros y la erudición) los preservaron.

    En las principales ciudades del mundo musulmán aparecieron bibliotecas públicas, la mayoría de cuyos libros eran de papel y publicados en forma de códice. El mundo islámico adquirió el arte de la fabricación de papel durante el siglo VIII de manos de prisioneros chinos capturados durante sus expediciones hacia el este. Al final los musulmanes terminaron por llevar la fabricación de papel al subcontinente indio y a Europa.

    Un extendido amor por los libros, en especial los más bellos, estimuló la aparición de bibliotecas privadas en tierras islámicas. Dado que esta religión se mostraba contraria a la creación de imágenes, los títulos islámicos carecían de las coloristas iluminaciones de los libros europeos. En vez de ello floreció el arte de la caligrafía, la cual se convirtió en uno de los aspectos más elegantes de los libros islámicos.

    La mayor parte de las bibliotecas islámicas se encontraban en mezquitas y eran importantes para el estudio devoto, sobre todo del Corán, el libro sagrado musulmán. Al igual que en los monasterios europeos, la principal función de las bibliotecas de las mezquitas era la copia de libros por parte de escribas, en este caso del griego, persa, sánscrito y latín al árabe. Al mismo tiempo, la ciencia musulmana fue traducida al latín por eruditos de visita llegados desde la Europa cristiana. Estos conocimientos científicos fueron adquiridos en parte de libros que habían sobrevivido de la época grecorromana; pero este conocimiento clásico fue ampliamente mejorado por los sabios e inventores musulmanes.

    La cultura islámica floreció durante varios siglos. El comercio entre civilizaciones promovió la educación y la ciencia europeas, mucho menos avanzadas que las del mundo musulmán. Los monasterios cristianos cercanos a bibliotecas islámicas enviaron escribas para copiar y traducir libros. A su vez, estas copias fueron diseminadas ampliamente por Europa.

    La España musulmana contó con al menos setenta bibliotecas, la más grande de todas ellas en Córdoba, una ciudad que solo cedía en tamaño ante Constantinopla. Córdoba atrajo a tantos eruditos cristianos que ayudó a estimular la creación de universidades en Europa.

    Entre las obras islámicas de especial interés para los lectores europeos se encontraban textos de astrología, astronomía y cosmología, campos muy desarrollados entre los eruditos musulmanes. Los libros islámicos de medicina y matemáticas también estaban muy bien considerados en Europa, del mismo modo que lo estaban inventos como sus avanzados instrumentos de navegación. En bibliotecas desde el sur de Rusia hasta Sicilia y España floreció la cooperación entre eruditos de tres fes: cristiana, musulmana y judía. Conocidas de forma colectiva como «gentes del Libro», cada una de estas religiones estaba guiada por la palabra escrita: cristianismo y judaísmo por la Biblia, y el islam tanto por ella como por el Corán.

    La era de las tres religiones estudiando en paz terminó con las Cruzadas (siglos XI-XIII), cuando ejércitos cristianos invadieron y ocuparon Tierra Santa. Los libros y bibliotecas que antes se compartían en abierta cooperación sufrieron la depredación de las incesantes guerras y persecuciones religiosas.

    Bueno, quizás algo deslabazado o desordenado pues abarca muchos siglos, la historia del libro y de las bibliotecas es compleja. Gran decadencia en el mundo occidental y aparición del Islam pujante. Los "libros sagrados" se mantendrán en este Occidente, aparecerán las escuelas catedralicias, las universidades medievales que exigirán muchos libros cada vez de menor carácter religioso. La caída de Constantinopla coincide con la aparición de la imprenta - que no significa la desaparición del manuscrito -.

    ¿Pudo llegar algo en Mallorca en su deconocida época bizantina? Las primeras iglesias, posiblemente códices de los libros sagrados. No lo sé. También desconozco qué pudieron dejar los siglos de la dominación árabe. El fuego y el tiempo lo borró casi todo.


    0 0

    [30/06] «Qu'est-ce que le propriété?» - Míting a la Cooper Union - Atemptat d'Schifres - Brupbacher - Louzon - Cavani - Alonso - Quaresma - Fernández Saavedra - Metxnikov - Merlino - Pouget - Oiticica - Giménez - Artés - Cuña

    Anarcoefemèrides del 30 de juny

    Esdeveniments

    Coberta de "Qu'est-ce que la propriéte?"

    - S'edita Qu'est-ce que la propriété?: El 30 de juny de 1840 s'edita a París (França) el llibre de Pierre-Joseph Proudhon Qu'est-ce que la propriété? ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement. Aquesta primera memòria estava dedicada a l'Acadèmia de Besançon i el fet va provocar un escàndol. El 24 d'agost la institució va exigir la retirada de la dedicatòria en no compartir la responsabilitat de les seves«doctrines antisocials» i Proudhon, becari d'aquesta acadèmia, va haver d'anar a donar-hi explicacions el 15 de gener de 1841.

    ***

    Portada del pamflet d'Alden Freeman que presentà al míting de la Cooper Union

    - Míting a la Cooper Union: El 30 de juny de 1909 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting, organitzat per la Free Speech Society (Societat per la Llibertat d'Expressió), en protesta per la persecució policíaca i judicial a la qual es veia sotmesa l'activista anarquista Emma Goldman i per la reivindicació del dret a la llibertat d'expressió. Entre els oradors hi havia el congressista Robert Baker, Alden Freeman --que presentà el seu pamflet The fight for free speech--, Leonard Dalton Abbott, Milton Rathbun, Voltairine de Cleyre, James P. Morton i Harry Kelly, entre d'altres. S'hi van llegir nombrosos telegrames de solidaritat, com ara el d'Eugene Debs. L'accés a l'acte estava acordonat per la policia, presta a detenir Emma Goldman si feiaús de la paraula.

    ***

    Constitució de la República francesa de 1958

    - Atemptat a la Constitució francesa: El 30 de juny de 1998, a París (França), un grup d'un centenar de persones pertanyents als moviments d'aturats i dels «sense papers»  aconsegueixen ocupar els locals del Consell Constitucional i un estudiant llibertari de la Sorbona de 25 anys, Sébastien Schifres, s'apodera d'un dels deu exemplars originals de la Constitució de la República francesa de 1958 al despatx del president Roland Dumas i, abans d'estripar el document, hi escriu damunt la primera pàgina amb tinta roja: «La dictadura capitalista és abolida. El proletariat decreta l'anarquia i el comunisme.» Per aquesta acció iconoclasta Schifres serà condemnat el 8 de setembre de 1998 per la Sala XXIII Correccional del Tribunal de Gran Instància de París a sis mesos de presó amb pròrroga.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fritz Brupbacher

    - Fritz Brupbacher: El 30 de juny de 1874 neix a Zuric (Zuric, Suïssa), en una família benestant, el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Després d'estudiar  Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista --va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista-- i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va «evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès.És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). Fritz Brupbacher va morir l'1 de gener de 1945 a Zuric (Zuric, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Una de les obres importants de Robert Louzon

    - Robert Louzon: El 30 de juny de 1882 neix a París (França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Louzon. Havia nascut en una família burgesa, enriquida per la venda dels béns nacionals, i va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble --al carrer de la Grange-aux-Belles, 33-- amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale,òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic en àrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquesta època va freqüentar assíduament la Universitat Popular «L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia «russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste.Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 a Canes (Provença, Occitània). El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.

    ***

    Renzo Cavani

    - Renzo Cavani: El 30 de juny de 1901 neix a Novi di Modena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Renzo Cavani, conegut com Bruno, encara que va fer servir diversos pseudònims (Aldo Rossi, Mario Branchi,Bruno Figuera, Evelino Eglesias, Sebastiano Poli, etc.). Sos pares es deien Sperandio Cavani i Marianna Iotti. Paleta de professió, després de la Gran Guerra, quan tenia 17 anys, s'adherí al moviment anarquista. A partir de la pujada del feixisme formà part, amb Luigi Evangelisti, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli i altres, del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. El 21 de gener de 1921 aquest grup donà mort el feixista Mario Ruini, el qual el dia anterior havia apallissat juntament amb altres feixistes fins la mort un paleta anarquista. El 17 de març de 1921, amb Evangelisti i altres companys, ferí greument l'estudiant feixista Antonio Gozzi i l'11 de novembre d'aquell any, amb Guido Bucciarelli, durant un enfrontament amb un escamot feixista quan tornaven a casa, mataren el feixista Gino Tabaroni i en feriren un altre. Ambdós companys fugiren a l'estranger i, després d'un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), retrobaren Evangelisti a Odessa (Ucraïna, URSS), el qual havia fugit d'Itàlia després de la mort de Ruini. A Itàlia, el 19 de gener de 1923, Cavani i Bucciarelli van se condemnats en absència pel Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena a 30 anys de reclusió per l'assassinat de Tabarini. En aquests anys estava inscrit en el registre de anarquistes perillosos de les llistes de la policia fronterera d'arreu d'Europa. Visqué a Bèlgica, Luxemburg i França, on a començaments dels anys trenta visqué clandestinament a casa de la família anarquista dels Gilioli, a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), establint una relació sentimental amb Siberia Gilioli, filla de Onofrio Gilioli, amb qui tindrà un infant (Jacques Cavani). En 1932, amb els germans Rivoluzio i Siberia Gilioli, marxà a Barcelona (Catalunya), on visqué clandestinament i milità sota la identitat falsa d'Aldo Rossi. Durant la seva estada, distribuïa pamflets i manifests antifeixistes als mariners italians que arribaven en escala al port de Barcelona. El març de 1933 retornà a França, on continua vivint a casa dels Gilioli i treballà en la construcció, alhora que distribuïa propaganda anarquista. Va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava un «tirador de pistola d'una gran precisió» susceptible de preparar un atemptat contra Benito Mussolini –de fet la història a demostrat que durant sa vida preparà dos atemptats contra Il Duce que no reeixiren. L'agost de 1936, amb Luigi Evangelisti i Equo Gilioli, marxà a Catalunya com a voluntari per a lluitar contra l'aixecament feixista. Milicià en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», el 28 d'agost de 1936 va ser ferit durant els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la seva convalescència, va ser nomenat comissari polític de la de Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al post fronterer de Portbou (Alt Empordà, Catalunya). La policia francesa aleshores el tenia qualificat com a enllaç entre la Península i França. El maig de 1937, després de participar amb altres companys (Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Virgilio Gozzani, etc.) en els enfrontaments contra la reacció estalinista, marxà clandestinament a França i, amb Evangelisti, decidí emigrar a Amèrica. El juny de 1939 embarcà a La Rochelle (Poitou-Charantes, França) cap a Cuba, on restà alguns mesos abans d'instal·lar-se a finals de 1939 a Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units visqué sota la identitat de Sebastiano Poli. A finals dels anys cinquanta retornà a Itàlia, on participà en el grup anarquista de Mòdena «Rivoluzio Gilioli», en la fundació del Col·lectiu d'Estudis Llibertaris «Camillo e Giovanna Berneri» i en l'edició de la revista L'Avvenire Libertario (Mòdena, 1963-1964). Després d'assabentar-se que patia un tumor al cervell, Renzo Cavani es va suïcidar ingerint un verí el 21 de gener de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al «Fons Ennio Manzini» de l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea in Provincia di Modena.

    Renzo Cavani (1901-1966)

    ***

    Obrers del túnel de la Croix Rousse de Lió

    - Andrés Alonso Gómez: El 30 de juny de 1903 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise.

    Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

    ***

    Jorge Quaresma

    - Jorge Quaresma:El 30 de juny de 1905 neix a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Era fill del destacat militant anarquista José Artur Quaresma (Zé Quaresma) i d'Isabel Augusta Ribeiro. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari, especialment en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. D'adolescent començà a treballar de perruquer a la barberia de son pare a Sétubal i en aquesta època va ser detingut per «propaganda revolucionària». Poc a poc, va anar perdent la visió i hagué d'abandonar la professió de barber. Marxà a Lisboa, on gràcies a una tia seva, va ser empleat en una companyia d'assegurances. En aquests anys va ser empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. En els anys cinquanta s'instal·là a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Després de la caiguda de la dictadura l'abril de 1974, fou membre del Centre de Cultura Llibertària d'Almada i un dels fundadors del periòdic Voz Anarquista. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès. Estava casat amb Elisa Rosa Antunes. Jorge Quaresma va morir el 20 de gener de 1990 a Olivais Norte (Lisboa, Portugal).

    ***

    Foto de Violeta Férnandez Saavedra en la seva documentació del Servei de Migració mexicà (maig de 1940)

    - Violeta Fernández Saavedra: El 30 de juny de 1913 neix a Santa Clara (Villa Clara, Cuba) la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Néta de l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la Península i, després d'un temps a Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan decidí ingressar a l'Escola Normal de Mestres s'adonà que no tenia documentació legal i argumentà que la seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou registrada oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya). Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del SindicatÚnic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretària en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu «Sol y Vida». Durant la Revolució espanyola treballà de mestra per al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el col·legi que s'instal·là als locals expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció Pública l'encomanà l'evacuació de 50 infants que portà a París (França). A Colombes (Illa de França, França) dirigí una escola on estudiaven 70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el destacat militant anarquista Aurelio Fernández Sánchez, i impartí la docència a l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic, també conegut com Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic), on treballà en una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son company a França i participà força en el moviment llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als «reformistes». En la dècada dels setanta retornà a Mèxic i col·laborà en els periòdics La Jornada i La Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a conseqüència d'una afecció respiratòria.

    Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Lev Metxnikov

    - Lev Metxnikov: El 30 de juny de 1888 mor a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Havia nascut el 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- a Peterburg (Rússia). Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir«Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig «Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik (El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudantÉlisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amic Élisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.

    ***

    Saverio Merlino

    - Saverio Merlino: El 30 de juny de 1930 mor a Roma (Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. Havia nascut el 15 de setembre de 1856 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant elsúltims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887), L’Italie telle qu’elle est (1890), Necessità e basi di un accordo (1892), L’individualismo nell’anarchismo (1893), Pro e contro il socialismo (1897), L’utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924), Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Antiga Facultat de Ciències de Rennes

    - Isidore Pouget: El 30 de juny de 1933 mor a Salles-la-Sources (Guiana, Occitània) el científic anarquista Isidore Pouget. Germà del revolucionari anarquista Émile Pouget, a començaments de la dècada del noranta del segle XIX vagabundejà arreu Occitània. En 1894 fou membre del grup llibertari de Seta. Aprofitant el seu càrrec de professor a l'Institut de Seta, ajudà nombrosos companys. Més tard fou nomenat professor de la Facultat de Ciències de Rennes, on participà activament en la campanya a favor d'Aldred Dreyfus. Destinat a la Facultat de Ciències d'Alger (Algèria), realitzà importants treballs científics sobre les malalties de la vinya i sobre la utilització de l'energia solar.

    ***

    José Oiticica dibuixat per José Planas

    - José Oiticica: El 30 de juny de 1957 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Havia nascut el 22 de juliol de 1882 a Oliveira (Minas Gerais, Brasil). Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicar a l'ensenyament i a la filologia --va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la seva època i autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923),Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930),A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956),Curso de Literatura (1960),Ação Directa (1970). Va ser també poeta --Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) iOde ao sol e Fonte perene (1954)-- i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva mort. Va ser membre de Fraternitas Rosicruciana Antiqua. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.

    José Oiticica (1882-1957)

    ***

    Necrològica de Mariano Giménez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 5 de novembre de 1967

    - Mariano Giménez: El 30 de juny de 1967 mor a Santiago de Xile (Xile) l'anarcosindicalista Mariano Giménez. Sembla que va pertànyer a la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat, i després de la guerra civil espanyola aconseguí arribar a Llatinoamèrica. Instal·lat a Santiago de Xile, durant molts anys fou el tresorer de l'Agrupació de CNT xilena.

    ***

    Vicent Artés Tornero

    - Vicent Artés Tornero: El 30 de juny de 1988 mor a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista i dramaturg Vicent Artés Tornero. Havia nascut en 1902 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). Quan era adolescent entrà a formar part del moviment llibertari. Entre 1919 i 1923 fou mestre racionalista d'una escola organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cullera. En 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera clausurà l'escola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità, estudià i treballà com a corrector en una editorial. Posteriorment entra a fer feina com a oficial de far en el Cos de Fars de Senyales Marítimes de l'Autoritat Portuària i en 1931 estava destinat a Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries). Durant la guerra entrà en la Marina i va ser destinat al far del cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya), on en 1936 desbaratà diversos intents de desembarcament de les tropes feixistes a les costes catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va ser destinat a fortificar la Línia Maginot i després passà per indisciplina al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània), on s'encarregà d'enterrar els jueus assassinats. Quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Lorda, amb sa companya que aconseguí passar a França, on treballà de mecànic en una fàbrica d'aviació i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT de la localitat, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Va escriure nombroses obres teatrals (La Santa Família, Hoy las ciencias adelantan, Fantasía española, etc.), moltes de les quals van ser representades per grups escènics del moviment llibertari. El 16 d'octubre de 1949 el seu drama social Polos opuestos va ser representat pel grup teatral marsellès «Acracia» a Tarba (Llenguadoc, Occitània). En 1960 col·laborà en el llibre conjunt Salvador Seguí. Su vida, su obra. En 1961 representà Lorda en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània). Formà part del teatral «Grupo Artístico Iberia». Col·laborà en la premsa llibertària, com ara Boletín Confederal,Boletí Informativo, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Inquietudes, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Els seusúltims anys milità a Tarba.

    ***

    Jorge Cuña Casasbellas

    - Jorge Cuña Casasbellas: El 30 de juny de 2004 mor a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) el poeta, escaquista i anarquista Jorge Cuña Casasbellas. Havia nascut el 26 d'agost de 1945 a la Rúa de Santiago de Vigo (Pontevedra, Galícia). Era fill de Manuel Cuñas Novás, poeta i senador socialista, i sa mare és Josefina Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962 visqué a Pontevedra. A començament dels anys seixanta entrà en contacte amb el moviment anarquista quan estudiava elsúltims cursos de batxillerat a l'Institut de Pontevedra. Entre 1964 i 1968, mentre estudiava llengües clàssiques a la Universitat de Madrid (Espanya), participà en el moviment llibertari i en revoltes estudiantils i antifranquistes. En 1968, per les seves activitats, va ser tancat a la presó madrilenya de Carabanchel. En 1971 retornà a Galícia i cofundà, amb son germà Miguel Ángel Cuña Casasbellas, el Centre d'Estudis«Germinal», on romangué uns anys com a professor. Posteriorment visqué un temps a Oriola (Baix Segura, País Valencià) amb sa companya Lola Varela, on en 1985 participà en la fundació de la Revista de Creación Empireuma; en 1986 abandonà aquesta ciutat. En 1988 fundà la revistaAltjira. Va estar molt lligat a Fernando Luis Pérez Poza com a poeta i editor. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com araHojas de Luz, Poesía Galicia, Revista Literaria Ochocientos, SERTA, etc. És autor de Serpigo (1972 i 2007),Moloch (1976), Mantis (1988), Poesías (1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta... (2000), Hipofanías (2001) i Antología poética (1972-2004) (2007, edició bilingüe castellà-italià). Jorge Cuña Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia, el 30 de juny de 2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb la bandera negra amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al cementiri de San Mauro de Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la Fundació Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra.

    Escriu-nos

    Actualització: 30-06-15


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     

    Cada principi de legislatura passa el mateix. Del primer que toca parlar és dels sou dels regidors. Si el sou vingués fixat per llei no hi hauria res que discutir: tu ets batle i cobres tal, tu ets regidor i cobres qual, i així tota la Corporació. I ens podríem dedicar a parlar de com solucionar els problemes de Pollença que són molts després d'una legislatura de deixadesa en moltíssims àmbits.

    Però el sistema no funciona així. És el Ple de l'Ajuntament que ha de fer una primera sessió d'organització en el que es fixen les retribucions. No són totalment lliures al caprici dels polítics, hi ha algunes regles: El sou màxim del batle d'un municipi com Pollença, entre 10,001 i 20.000 habitants és de 50.000 euros i el nombre màxim de dedicacions exclusives és de 7.

    La proposta que l'equip de Govern de Junts Avançam i UMP a la resta de grups municipals és de mantenir els sous tal i com es varen aprovar fa quatre anys, que ja eren com els de fa vuit. Per tant els sous no pujaran ni un sol euro. PRIMER FET.

    Venim d'un equip de govern anterior amb 10 regidors que costava 215.432,84 euros. Ara 7 regidors hauran de gestionar el mateix volum de feina (o més, explicarem perquè) i per tant hauran de dedicar cadascun més hores a l'Ajuntament, entre els 7 es proposa que cobrin 199.912,16 euros. Cert que l'anterior havia començat amb 4 dedicacions exclusives i darrerament 3, però amb 10 regidors que cobraven. Per tant per tant 15.520,68 euros manco que abans. SEGON FET.

    A sobre s'ha de tenir en compte que rebaixam el nombre de càrrecs de confiança deixant-los en només 2, quan fins ara eren 4. Això sense contar el famós contracte de «cap de premsa». Per tant més feina també per l'actual equip de govern. TERCER FET

    Els regidors de la oposició cobren 500 euros al mes, 6.000 a l'any. Varem proposar a la oposició que també fessin un esforç econòmic, pujant 100 euros al regidor portaveu i baixant-ne 100 a la resta, que no tenen tantes obligacions. El regidor portaveu ha d'assistir a les Juntes de Portaveus, les Comissions Informatives i és el que intervé en el Ple; en canvi la resta de regidors poden fer molta feina si volen, però només tenen el compromís d'anar a un ple de quatre hores cada mes. Tots per Pollença si va oposar, ja que fent el còmput total hi sortien perdent. QUART FET.

    Però tot i els fets, TOTS, a força de fer números a l'indret i a l'inrevés s'han tret un concepte fins ara desconegut que anomenen «retribució mitjana per regidor» i que, evidentment, calculen a la seva conveniència amb els regidors que els va bé a ells per acabar denunciant una suposada «pujada de sous encoberta». Al·lucinant. Uns sous que fins i tot es publiquen al BOIB i que seran els mateixos que fa quatre i que fa vuit anys ara resulta que son «encoberts».

    Es nota que el pas a la oposició a Tots no li ha caigut gaire bé i que la feina d'argumentar amb lògica no va gaire amb ells (lo dels cent dies de gràcia ja seria demanar massa). Perquè els FETS canten per si mateixos. Tant els actuals com els d'aquesta darrera legislatura.

    I es que fan de molt mal empassar aquests arguments enganyosos de part dels mateixos que quan no l'entraren per vots varen contarctar la seva número 6 com a secretària de batlia, per 20.303,28 E/any o que s'autoatorgaren ajudes socials que no els corresponien fins a 1.500 E/any (per tres regidors) o que fan el roncero quan se'ls demana que retornin el telèfon mòbil de propietat municipal -que no hauria de fer falta ni que els hi demanassin-, que ara vegin en els altres «pujades de sous encobertes». El dit, n'hi ha que fer oposició amb arguments raonables els cau ben esquerramà.


    PP+PI  
       
    Tomeu C.Ochogavia 40.805,24 €
    Maria Petra Buades 36.913,80 €
    David Alonso 36.913,80 €
    Francisca Cerdà 14.000,00 €
    Miquel Llobeta 14.000,00 €
    Martí Roca 16.800,00 €
    Joan Ramon 14.000,00 €
    Teresa Farré 14.000,00 €
    Maria Magdalena Capllonch 14.000,00 €
    Margalida Capllonch 14.000,00 €
       
      215.432,84 €
       
    JUNTS + UMP  
       
    Miquel Àngel March 40.805,24 €
    Iliana Caplllonch 36.913,80 €
    Andres Nevado 36.913,80 €
    Tomeu Cifre 25.839,66 €
    Magdalena Segui 25.839,66 €
    Toni Cànaves 16.800,00 €
    Miquel Àngel Sureda 16.800,00 €
       
      199.912,16 €
       
       
    Estalvi: 15.520,68 €

    0 0

    ...una operació molt intel·ligent ordida pels caps pensants d'UM i aliats que comptà amb la participació d'alguns importants grups de pressió i d'algunes personalitats. La intenció dels amics d'UM era fer creure a l'alectorat que el PSM (i Mateu Morro en especial) havia d'"unificar forces" amb Maria Antònia Munar (que no tenia clars els seus resultats electorals). La debilitat històrica de Munar es volia dissimular unificant els vots d'ambdues formacions i aprofitar la jugada per anar envers la dissolució del PSM (que en una altra fase de l'operació seria engolit en un planificat procés d'"unificació") (Miquel López Crespí)


    .

    Els teòrics de la "quarta via" presentaven el pacte a dos (PSOE-UM) com una victòria del consens i del diàleg entre partits. Els comentaristes més atrevits dins del camp de la ciència-ficció s'atrevien a dir, plens d'una curiosa mística quasi religiosa (i que no tenia res a veure amb la realitat de cada dia), que l'"experiment" (el Pacte) esdevenia "via estatal i internacional" envers el progrés. Enmig de tota aquesta bogeria i descomunals despropòsits només Mateu Morro denuncià l'operació Munar-Antich i s'atreví a qüestionar el pacte.(Miquel López Crespí)


    Memòria històrica del Pacte de Progrés: la lluita per salvar el PSM

    El Pacte PSOE-UM: Mateu Morro tenia raó (un article d'octubre de 2001)



    Mateu Morro.

    El dinar i el pacte públic entre el president Francesc Antich i Maria Antònia Munar de dia dinou de setembre confirma a les totes l'encertada anàlisi feta ara ja farà dos anys per Mateu Morro, secretari general del PSM. La trampa, denunciada en aquells moments per Mateu Morro en una carta dirigida a tots els militants del seu partit i que va sortir publicada en diverses publicacions de les Illes, explicava els paranys on volien fer caure el nacionalisme d'esquerres per tal de colpejar-lo de forma definitiva. El rebombori que s'armà aleshores ocupà les pàgines de la premsa ciutadana durant setmanes. Per una part, UM i els seus aliats feien pública l'"oferta" d'anar plegats a les eleccions amb el PSM (la "unitat nacionalista", predicaven els amics de Maria Antònia Munar). Es tractava d'una operació molt intel·ligent ordida pels caps pensants d'UM i aliats que comptà amb la participació d'alguns importants grups de pressió i d'algunes personalitats. La intenció dels amics d'UM era fer creure a l'alectorat que el PSM (i Mateu Morro en especial) havia d'"unificar forces" amb Maria Antònia Munar (que no tenia clars els seus resultats electorals). La debilitat històrica de Munar es volia dissimular unificant els vots d'ambdues formacions i aprofitar la jugada per anar envers la dissolució del PSM (que en una altra fase de l'operació seria engolit en un planificat procés d'"unificació"). En aquesta campanya d'extermini del nacionalisme d'esquerra Mateu Morro i la direcció del PSM eren presentats com a dogmàtics ("estalinistes", arribaren a dir determinats sectors d'extrema dreta) que no tenien "visió política".

    Sortosament per al nacionalisme d'esquerres l'executiva del PSM (llevant algunes rares excepcions) votà en bloc en contra d'aquesta enverinada proposta, i el PSM, enmig de tan brutal campanya d'intoxicació de l'opinió pública, sabé resistir l'endemesa de qui només volia xuclar-li els vots i créixer (electoralment parlant) damunt vint-i-cinc anys de dedicació a les classes populars mallorquines.

    Posteriorment a les eleccions, la pinça contra el PSM va ser feta pel PSOE i UM de forma conjunta. El dinar de dia dinou de setembre entre Antich i Munar per mirar d'apaivagar els conflictes entre ambdues formacions demostrava a tothom que ho volgués veure el que ja va dir Mateu Morro l'any 1999. Recordem que aleshores Antich i Munar s'havien repartit el poder deixant només unes miques per al PSM. El PSM era exclòs del Consell Insular de Mallorca i quedava en situació d'humiliant inferioritat davant UM i d'EU-Els Verds, que, per exemple, se'n portaven a casa la representació del senador per les Illes (Manuel Cámara guanyava la partida a Sebastià Serra). Els teòrics de la "quarta via" presentaven el pacte a dos (PSOE-UM) com una victòria del consens i del diàleg entre partits. Els comentaristes més atrevits dins del camp de la ciència-ficció s'atrevien a dir, plens d'una curiosa mística quasi religiosa (i que no tenia res a veure amb la realitat de cada dia), que l'"experiment" (el Pacte) esdevenia "via estatal i internacional" envers el progrés. Enmig de tota aquesta bogeria i descomunals despropòsits només Mateu Morro denuncià l'operació Munar-Antich i s'atreví a qüestionar el pacte. Mateu Morro va fer saber als dos socis (UM-PSOE) que si aquests no reconeixien el paper electoral aconseguit pel nacionalisme d'esquerres (la primera força municipal de Mallorca, per exemple, amb cent vint-i-set regidors) no hi hauria acord. Novament el "clan algaidí" mogué les peces del jocs d'escacs, i els mateixos que volien l'absorció del PSM per UM, començaren a clamar contra una hipotètica follia de l'executiva que dirigia Mateu Morro. Les acusacions aquesta vegada anaren en la línia de dir que el PSM "no volia acabar amb l'hegemonia del PP a les Illes". Si abans els gasetillers a sou del poder clamaven contra Mateu Morro "per haver regalat un diputat al PP" (per no haver anat amb UM a les eleccions) ara, obviant el Pacte UM-PSOE per a la repartició de càrrecs, maldaven contra en Mateu "per posar en perill un projecte històric per a les Illes".

    Però va ser precisament la ferma decisió de Mateu Morro de no claudicar davant les absurdes exigències d'UM-PSOE la que ha salvat el PSM i el nacionalisme d'esquerres. L'any 1999 (o ara mateix) qui destorba és un partit de provada tradició d'honradesa que no vol caure en el parany en el qual han caigut tantes organitzacions. La política sovint es converteix en una orgia de repartiment de llocs de comandament i d'aprofitament de poder econòmic on cada grup col·loca els seus. Arribam així al més brut clientelisme polític que hom pugui imaginar (i, de rebot, al desencís de molts sectors populars desenganyats en constatar tanta brutor: el "tots són iguals"és un tema recurrent de conversa entre el poble). Aleshores, com hem comprovat d'ençà ja fa molts d'anys, el discurs oficial, les més belles promeses a l'electorat, les "màgiques" (per allunyades de la realitat) construccions teòriques d'unes hipotètiques "quartes vies" a no sé sap què, esdevenen cortina de fum que amaga l'usdefruit de privilegis econòmics escandalosos, el control de poder polític per a collocar amics, per a consolidar la maquinària electoral que ha de perpetuar l'oportunisme més vulgar i barroer. I, vora tot això, la manca dels canvis reals que hom havia promès.

    I és precisament contra aquesta concepció bruta de la política que lluità Mateu Morro l'any 1999 quan denuncià públicament el pacte UM-PSOE contra el PSM.

    Han hagut de pasar dos anys perquè tothom veiés l'encert i la veritat de les denúncies de Mateu Morro. Maria Antònia Munar (que tant ha parlat aquest estiu) també ho deixava ben aclarit quan, dies abans del famós dinar de dia dinou, deia, menyspreativa, referint-se al president Francesc Antich: "És que aquest 'senyor' ens havia dit que ell representava tota l'esquerra, que parlava en nom dels vint-i-vuit diputats". Maria Antònia Munar deia ben alt el que tothom ja sabia: que ella no havia pactat ni amb EU-Els Verds, ni amb el PSM, ni amb ningú. Ella havia pactat amb el PSOE i només volia parlar amb n'Antich. Dos anys després de la signatura del Pacte s'evidenciaven els motius exactes dels atacs de Munar contra les conselleries d'EU-Els Verds (Margalida Rosselló de Medi Ambient, Fernanda Caro de Benestar Social, Eberhard Grosske, de Treball)... i contra el PSM. Per cert que el PSM era el més demonitzat i el que menys comptava en el pensament de Maria Antònia Munar. Basta pensar que, com a membres d'un govern conjunt (l"autèntic Govern de Mallorca"), els nacionalistes d'esquerra no sabien res de la moratòria presentada per Munar el mes de juliol. Més menyspreu per a un soci ja no és possible.

    Tot això ho havia dit Mateu Morro en aquella famosa carta pública que comentam i que va ser atacada pel servils i oportunistes de tota mena. Amb les darreres declaracions de Maria Antònia Munar, amb el dinar de dia dinou i la posterior roda de premsa (el més esperpèntic que s'ha vist a Mallorca en molts d'anys), el Pacte UM-PSOE era presentat en societat sense cap mena de vergonya. Una victòria més de Maria Antònia Munar.

    Miquel López Crespí


    El Pacte secret Antich-Munar ja havia estat denunciat en el seu moment mitjançant una carta pública pel secretari general del PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho volia creure. Ara, ja surt en els llibres i és evidència certa. Però el vertaderament sorprenent en l'estudi del professor Joaquín Valdivielso és la denúncia de les "imposicions" de certs poders fàctics als membres del Pacte i, pel que sembla i hem comprovat, aquests acceptaren sense gaire problemes. (Miquel López Crespí)


    Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

    Els secrets del Pacte de Progrés (un article de gener de 2002)



    Joanquín Valdivielso, professor de Filosofia Moral i Política de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i collaborador del Gabinet Tècnic i de la Secretaria de Medi Ambient de CC.OO. de les Illes és un d'aquells intellectuals, cosa rara, que no s'han lliurat a les privilegiades incitacions del Poder. D'ençà de la transició pactada entre els franquistes reciclats i els nous aspirants a sous i poltrones (un quart de segle d'abandonaments continuats de totes les idees, principis i reivindicacions històriques del moviment obrer), són pocs els intellectuals no absorbits per les diverses burocràcies dominants (polítiques, sindicals, acadèmiques...). En aquests vint-i-cinc anys de domini aclaparador de l'amnèsia i de la manipulació permanent de la nostra història, trobar aquestes "rares avis" d'esperit crític i independent com Joaquín Valdivieso és cosa digna de ser ressenyada i comentada.

    En el capítol "Poder y hegemonía en la batalla de la ecotaxa" del llibre ¿A qué llamamos ecotasa? (Monograma Editores, Palma 2001) trobam una confirmació prou clara del que acabam de dir. La seva anàlisi de l'ecotxa és seriosa i segurament una de les aportacions científiques més importants a la qüestió de totes les que hem estudiat fins ara mateix. Però el que ens sorprèn més de la important anàlisi del professor Joanquín Valdivielso no és solament el material de debat que aporta al problema (que ja és prou valuós) sinó la valentia amb la qual afronta la gènesi d'alguns dels problemes del Pacte de Progrés.

    Normalment els "intellectuals orgànics" a sou del sistema solen teoritzar la gènesi i postgerior desenvolupament de les repartides d'àrees de poder de 1999 en termes d'experiència personal místico-religiosa que esdevé, convenientment vestida amb les oportunes cites i els quatre noms de rigor, un fet històric d'"abast universal". En els laberíntics escrits d'algun sacerdot de la cúria al servei del zapaterisme hem cregut intuir com, una història que va néixer a Formentera, passava a les Illes per, després de "conquerir" el Principat (via Maragall i els seus "Ciutadans per al canvi"), serviria per acabar amb l'hegemonia del PP a Madrid i l'Estat Espanyol. Aquesta "experiència única" mitjançant el "socialisme llibertari zapaterista" (??) seria el mirall en el qual s'haurien de contemplar Europa, Amèrica, la Lluna i el planeta Mart. És la "quarta via al socialisme" (?) preconitzada pels hereus dels responsables de la nostra entrada a l'OTAN, dels casos Filesa, Gal, Roldán, de tants recursos d'inconstitucionalitat contra la nostra llengua i mil històries semblants més.

    Bé, no tenim res a dir quant a creences místico-religioses. Tothom és lliure de pensar que la secta amb la qual combrega és la única dipositaria de la veritat divina. Però nosaltres, incrèduls des del temps de Demòcrit, seguidors de determinades escoles materialistes allunyades del fum de l'encens que surt des temples on els Suprems Pontífexs atorguen almoines als seus fidels servidors, som lluny d'aquesta barroera mitificació ideològica segregada pel poder per a justificar ben concrets estatus socials i polítics.

    Anem a pams. El que ens ha agradat de l'estudi del professor Joaquín Valdivielso a estat (a part de la seva encertada anàlisi damunt l'ecotaxa) aquesta intenció materialista d'anar llevant vels i boirona damunt el famós Pacte de Progrés que, en el seu estudi, esdevé un simple repartiment de substanciosos sous i privilegis entre els diferents partits signants dels acords de 1999. Diu el professor Valdivielso: "El resto de instituciones, de mayor y menor peso, en el Govern se repartieron entre los partidos como estancos cerrados, tras un regateo de meses en que las cartas a repartir incluían no sólo conselelries sino senadores, consejos de administración en cajas de ahorros, etc. Del reparto, Els Verds se hicieron con la Conselleria de Medi Ambient; EU con Trabajo y Bienestar Social; PSM, entre otras, con Educación; y, PSOE con el grueso, del que destaca Turismo. El acuerdo, por lo que podemos suponer dificilísimo, conjugaba en parte las aspiraciones de cada uno y el peso que los electores le habían dado en el Parlament, con el elemento distorsionante de que fue pactado prácticamente a solas por Antich y Munar, que, por ejemplo, se negaba a negociar 'con verdes y rojos'".

    Tot plegat prou conegut pel ciutadà de les Illes. Però Joaquín Valdivielso també resaltà en el seu estudi una evidència nova, poc estudiada, resultant dels acords de 1999: el paper preponderant que es donà a UM i Maria Antònia Munar. La qual cosa, evidentement, deixà en situació subordinada al PSOE, Els Verds, EU i COP envers la dreta representada per Munar.

    El Pacte Antich-Munar funcionà a la perfecció: "...merced a contrapartidas desmesuradas (el control casi absoluto de un Consell de Mallorca con conpetencias multiplicadas y sin una cámara de control al gobierno) en relación al peso electoral del partido [UM], Munar aceptó a regañadientes dar un apoyo al Pacte que cuestiona y condiciona regularmente".

    El Pacte secret Antich-Munar ja havia estat denunciat en el seu moment mitjançant una carta pública pel secretari general del PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho volia creure. Ara, ja surt en els llibres i és evidència certa. Però el vertaderament sorprenent en l'estudi del professor Joaquín Valdivielso és la denúncia de les "imposicions" de certs poders fàctics als membres del Pacte i, pel que sembla i hem comprovat, aquests acceptaren sense gaire problemes.

    Valdivielso explica aquests "misteris" tan poc coneguts en les pàgines 13-14 del llibre que comentam: "Podemos suponer que las negociaciones y el reparto posterior de cargos se hicieron bajo presiones adicionales, como las de sindicatos, asociaciones ecologistas, grupos mediáticos y, no menos, grupos empresariales. Por ejemplo, como han desvelado posteriormente protagonistas destacados, GESA (Endesa) vetó que Industria fuese a 'manos comunistas'. Más aún, y para volver a lo nuestro, las patronales hoteleras hicieron fuerza para que se hiciera con turismo Celestí Alomar, que ya había colaborado en la misma en el equipo de Cladera, en época del PP. Los propios hoteleros han señalado que 'teníamos toda la confianza en él', que 'era es nostro homo'. A nadie se le pasó por la cabeza que pudiera haber una confrontación entre Alomar, representante a la vez del PSOE y del Govern, y los hoteleros".

    Que nosaltres sapiguem encara ningú no ha sortit a desmentir les afirmacions del professor Joaquín Valdivielso. Però els democrates de les llles, la gent que des de fa dècades hem donat suport al progressisme i a l'esquerra autèntica de la nostra terra ens agradaria saber què s'esdevingué de veritat el 1999. I, a part, del Pacte ja comprovat i denunciat pel PSM entre n'Antich i na Munar per a beneficiar-se de la majoria de privilegis polítics i econòmics que comporta la "sagrada unió" d'interessos, voldríem saber el significat de pactar consellers al gust de la patronal d'hostaleria i altres poders fàctics de les Illes. És d'agrair la valentia intellectual del professor Joaquín Valdiviesso denunciant públicament fets que, fins ara mateix, només eren rumors del carrer i que ara són confirmacions en tota regla.

    Miquel López Crespí

    (14-I-02)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


    0 0
  • 07/01/15--04:12: Sobre participació i festes
  • Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Com molts de vosaltres sabeu, fa uns dies i a instàncies de lequip de govern es va fer una reunió oberta per parlar sobre les festes (bàsicament, sobre la Patrona). Hi varen assistir més de 80 persones, i de la corporació municipal el batle Miquel Àngel March, i diversos regidors, entre ells Toni Cànaves i Miquel Llobeta, lactual i lanterior regidor de festes.

    Intentaré resumir de forma breu com es va desenvolupar la reunió. Inicialment, en Toni Cànaves (amb lajuda de lantic regidor) informà de com està previst que es desenvolupin les festes i els actes que es realitzaran cada dia. Per tant, les festes de la Patrona ja estan bastant enllestides, que no tancades, i això ha estat obra de lantic regidor Llobeta i, tenint en compte lalçada del calendari a què ens trobam, ja va bé que sigui així. Ell no va tenir aquesta sort. Per aquest motiu, un cop passades les festes i quan la gent es posi a valorar-les (en positiu o en negatiu), que la gent pensi que majoritàriament les festes de la Patrona del 2015 han estat organitzades pel regidor Llobeta i lanterior equip de govern.

    Un cop sacabà dinformar la gent, es va donar la possibilitat a tots els assistents que expressessin les idees i fessin les aportacions o demandes que considerassin oportunes. I aquí va començar un poc lespectacle. Es va discutir (més que debatre) de forma desorganitzada, caòtica i sense un fil conductor sobre moltes coses, que no entraré a valorar en aquest escrit ja que aquest no és el meu objectiu i mocuparia massa espai. Evidentment, amb tanta gent van sorgir bones idees,  i no tant bones, les quals lactual equip de govern ja valorarà com cregui oportú. Algunes seran de possible aplicació aquest any i altres, evidentment, no.

    Com he dit, no vull analitzar el que és va dir a la reunió, sinó la reunió en si mateixa. A mi, personalment, minteressa quasi més el desenvolupament del procés participatiu, que no el resultat del procés. Tot i que sha de dir que si un procés sexecuta malament, el resultat final és probable que tampoc sigui òptim.

    Però anem pel principi. És positiu que es convoqui una reunió oberta, ja xerrarem de lorganització daquesta més endavant, i és positiu que es convidi els regidors de loposició a estar al costat dels de lequip de govern (vaig renunciar a seure-hi devora perquè considerava que era un simple ciutadà en aquella reunió i que no tenia res a veure amb lorganització de les festes, com sí que hi tenia a veure, per exemple, el regidor Llobeta). Però aquests detalls demostren un canvi de formes, un altre talant i altra voluntat, que també varen demostrar agraint la tasca feta a lanterior regidor de festes. Esperem que això duri tota la legislatura.

    I, evidentment, un altre aspecte positiu va ser la participació. Està clar que les festes motiven i engresquen la gent, la qual es presta a dir la seva. I amb aquesta important participació, com he dit abans, varen sorgir algunes bones idees.

    Però no tot són flors i violes. Hi va haver coses que no varen agradar-me, primordialment lorganització de la reunió. Quan es fa un acte com aquest ha destar tot molt ben organitzat. Primer de tot, tenir clar quin tipus de reunió estam fent i informar la gent prèviament. Els assistents tenen el dret a saber si es trobaran una reunió informativa o consultiva, o si el que surti dallà saplicarà o no,... En definitiva, definició. Si no se sap això, es corre el risc que algú perdi un important temps de la seva vida preparant una proposta que després no podrà dur a terme. I molt relacionat amb això: un ordre del dia!!! Una reunió on se sap que no hi haurà poques persones no es fa sense un ordre del dia. Però si a aquests errors inicials, a sobre hi afegeixes que no es prenen bé els torns de paraula i no es realitza una moderació ferma i bona, el caos està garantit. I crec que qualsevol persona que estigui acostumada a assistir a assemblees i reunions estarà dacord amb mi, que la reunió va ser un caos en molts moments. I aixòés negatiu en diversos aspectes. En primer lloc, dóna la impressió que lequip de govern no està tan preparat per dur a terme processos de participació ciutadana com podia semblar i, en segon lloc, si una experiència participativa no surt com toca, la percepció de la gent cap a aquests processos empitjora. I a Pollença no està la cosa perquè surtin malament els pocs processos participatius que es fan.

    Si per algun motiu vàrem demanar redactar un nou reglament de participació ciutadana a canvi de votar la candidatura de Junts Avançam, és perquè consideram que aixòés una de les necessitats més importants del nostre poble. És evident que calen més processos participatius, i que cal que el poble i els governants aprenguin a realitzar i participar en aquests processos. En definitiva, falta cultura participativa. Esperem que quan aquest nou reglament estigui llest i, amb voluntat política de lequip de govern per aplicar-lo, les coses comencin a canviar.

    Tot això fins ara ha anat dirigit a lequip de govern, però aquesta reunió va fer-me reflexionar sobre altres coses. Abans he dit que la participació va ser un dels aspectes positius, i aixòés innegable, però no em deixa de sorprendre que en una reunió sobre festes hi vagi tanta gent, i que després tothom renunciï a opinar o dir la seva, per exemple, sobre els pressupostos municipals, que determinen molts més aspectes i més importants de la nostra vida. Direu que tothom ha anat a un concert o revetla, i que tots hem vist el simulacre de Moros i Cristians i sabrem si ha sortit bé o no, i que no tots han estudiat econòmiques per saber entendre un pressupostos municipals. Peròés que als que han estudiat econòmiques també els interessen més les festes que els pressupostos!!! I això em preocupa, perquè demostra falta dinterès en l'organització del nostre poble, en el dia a dia, en les ganes que a Pollença es visqui bé cada dia i no només de dia 25 de juliol a dia 2 dagost.

    Però aquestes actituds tenen una explicació. És el que ha fomentat el model polític en el qual vivim, que la gent es despreocupi dels assumptes de govern, que renunciï a participar de la política que ja ho faran els professionals. I això ha portat a tenir una població que desconeix  quasi completament com funciona i sorganitza la seva societat i no té cap interès en aquests temes. En definitiva, la societat ha estat despolititzada. I aixòés el que hem de canviar. Hem de fer veure a la gent que és millor participar de la política en primera persona, que no que ho facin en nom seu. I els polítics hem dajudar a aquest procés, la nostra tasca ha de ser ajudar el poble a aconseguir que és governi per si mateix. I aixòés un procés complicat, llarg i difícil, en què cada petit detall, cada reunió, és important, i cal que surti el millor possible.     

     

    Pere Josep Coll.

     

    Us esperam el diumenge 5 de juliol al Centre Cultural Miquel Capllonch del Port de Pollença de matí  

     

     

     


    0 0

    [01/07] «Le Communiste-Libertaire» -«Die Brandfackel» - «La Conquista del Pan» - Atemptat de Lucchesi - «A Voz do Trabalhador» - «L'Action Anarquiste» -«La Lanterna» -«Prolétariat» - Via Durruti -«Volontà» - Conte - Ada Martí - Bernardi - Bakunin - Jordán - Abarca - Ulldemolins - Wieck - Sánchez Ferlosio - Casares - Martín Luengo

    Anarcoefemèrides de l'1 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Communiste-Libertaire"

    - Surt Le Communiste-Libertaire:Pel juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número del periòdic mensual en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la Communauté icarienne. Liberté - Justice - Solidarité. Era continuació de La Jeune Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1 de maig de 1878. Publicació dels dissidents, estava redactada perÉmile Péron i impresa a la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu representant a París era Claude Vallère. Va desaparèixer després d'uns pocs números, però pot ser considerada com una ramificació llibertària de la comunitat fundada per Étienne Cabet. En l'epígraf de la capçalera figurava la famosa cita anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segon les seves necessitats».

    ***

    Portada del primer número de "Die Brandfackel"

    - SurtDie Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.

    ***

    Capçalera de "La Conquista del Pan"

    - Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de 1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunistaLa Conquista del Pan. Aquesta capçalera fa referència al títol d'una de les obres més importants i divulgades de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. Tractà temes locals i internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de clàssics de l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo Pisacane, Errico Malatesta, Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense oblidar els purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc números, l'últim el 15 de setembre de 1893.

    ***

    L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

    - Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Livorno (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència i condemnats a 30 anys de reclusió.

    ***

    Portada d'un número d'"A Voz do Trabalhador"

    - Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de 1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarcosindicalista A Voz do Trabalhador. Orgam da Condederação Operária Brazileira. Aquesta publicació de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou bimensual, després passà a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual. Informa sobre vagues, notícies sindicals i orgàniques, lluites socials, repressió policíaca, debats teòrics, cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia, notícies sobre la Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una tirada de 4.000 exemplars. Dirigit per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota Assunção, A. Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho, João Crispim, Eurípedes Floreal, Juganço, José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel Moscoso, João Penteado, Artur Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí dificultats financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71 números, l'últim el 8 de juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la Secretaria de l'Estat de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció amb un prefaci de Paulo Sérgio Pinheiro.

    ***

    Capçalera de "L'Action Anarchiste"

    - Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.

    ***

    Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt La Lanterna: L'1 de juliol de 1932 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana La Lanterna. Periodico Anarchico, editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat francès per ajudar les víctimes de la repressió política a la Itàlia feixista. El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon. Hi van col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci, Ludovico Rossi i Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de l'anarquista Pietro Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave per atemptar contra la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van der Lubbe, empresonat a Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt crític amb el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A més de Toló, s'editarà més tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i l'últim número sortí l'1 d'octubre de 1934.

    ***

    Capçalera de "Prolétariat"

    - SurtProlétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup«Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz,Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.

    ***

    Via Durruti

    - Via Durruti: L'1 de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d'aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la«Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L'homenatge discorregué amb total normalitat.

    Via Durruti

    ***

    Capçalera de "Volontà"

    - SurtVolontà: L'1 de juliol de 1946 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número de Volontà. Rivista mensile del Movimento Anarchico di Lingua Italiana. Pia Turroni en va ser el redactor responsable i Giovanna Caleffi Berneri i Cesare Zaccaria hi participaran estretament. 

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Giulio Conte (1953)

    - Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone,Il Conte o Mario. Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènvoa, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se aÉvian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a«anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

    Giulio Conte (1899-1954)

    ***

    Ada Martí

    - Ada Martí: L'1 de juliol de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptora, periodista i intel·lectual anarquista Maria de la Concepció Martí Fuster, més coneguda com Ada Martí. Nascuda en una família de classe mitjana catalana, estudià psicologia i fou alumna del metge anarquista Félix Martí Ibáñez. En aquests anys d'estudiant, formà part del grup d'afinitat llibertari i de l'escola racionalista «Los Idealistas Prácticos», fundat per Martí Ibáñez, i va ser una destacada militant de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL), a més de freqüentar els cercles independentistes catalans. Intel·lectual cultíssima, vivia al Poblesec de Barcelona, en una habitació plena de llibres. Escrivia en català i en castellà, coneixia profundament importants filòsofs i escriptors (Kierkegaard, Schopenhauer, Nietzsche, Unamuno, Freud, Reich, Romand Rolland, Gide, Rabelais, etc.) i es cartejà amb Pío Baroja, a qui considerava el seu mestre. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser ferida quan defensava, juntament amb l'independentista Jaume Compte Canelles, la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Entre abril i octubre de 1936 publicà dos relats de la sèrie «La Novel·la ideal», publicada per les edicions de La Revista Blanca. Fou una assídua de les tertúlies que totes les tardes se celebraven al quart pis de la «Casa CNT-FAI», organitzades per Rodolfo González Pacheco i en les quals intervenien destacats llibertaris (Simón Radowitzki, Vicente Tomé, Antonio Casanova Prado, Dolores Cascante, José María Lunazzi, etc.). En aquestes tertúlies s'enamorà de Lunazzi, aleshores milicià de la «Columna Durruti», amb qui trencà la relació tallantment el dia que el va veure vestit de militar. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937. El juliol d'aquell any participà en el Ple Local Anarquista de Barcelona i a finals d'any fou delegada per Barcelona en el Congrés de la FECL celebrat a València on es fundà, amb el suport del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Ibèrica Estudiantil Revolucionària (FIER), que publicà la revista Fuego, la qual dirigí. S'enfrontà a Serafín Aliaga, del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), perquè ella considerava que la FIER no havia de circumscriure's només a la teoria i que havia de jugar un paper important en la pràctica de la FIJL. Durant tota la guerra col·laborà assíduament amb «Mujeres Libres», ocupà la corresponsalia de Fragua Social a Barcelona i fou reportera al front de la revista Nosotros, a més de dirigir Evolución. Participà en els Instituts Obrers, que tenien com a objectiu facilitar els estudis superiors als joves obrers, encara que la seva tasca no fou fàcil a causa de l'allistament d'aquests. Durant els anys bèl·lics col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Acracia,El Amigo del Pueblo,Criticón, Días de Fuego, Esfuerzo, Estudios, Evolución,Fragua Social,Fuego, Libre-Studio,Mi Revista,Mujeres Libres, Nosotros,Ruta, Tierra y Libertad, etc. Mantingué posicions anticol·laboracionistes, fet pel qual va ser nomenada Pell Roja, i criticà la deïficació de determinats militants (Durruti, Ascaso, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclosa al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial portà una vida nòmada i semiclandestina, ajudant com pogué els refugiats espanyols concentrats als camps des de diverses agrupacions i sense participar en la Resistència francesa que considerava massa nacionalista. Per la seva independència, en 1946 el seu reingrés en la CNT se li va negar, malgrat els incondicionals avals d'Antonio García Birlán i de Gastón Leval. S'uní sentimentalment amb un professor i escriptor danès, del qual, el febrer de 1948, tingué un fill, Federico, i el setembre d'aquell mateix any es divorcià, obtenint la tutela del fill malgrat l'oposició del pare. En els anys cinquanta s'instal·là a París i visqué amb el llibreter rus Boris, amb qui en 1953 tingué una filla, Claudia, però qui finalment l'abandonà. Després de diversos amants i de deixar sos fills en un pensionat, visqué com pogué venent llibres d'ocasió (bouquiniste) al costat del Pont Neuf del Sena. Problemes de salut (deficient alimentació, insomni, etc.) i problemes vitals (penúries econòmiques, allunyament dels fills, impossibilitat de dedicar-se a la literatura, etc.) la sumiren en una creixent depressió. El 29 d'agost de 1959 morí son fill Federico, que no es va recuperar de l'anestèsia d'una intervenció quirúrgica de poc risc. Després de deixar sa filla en un pensionat de monges, intentà en diverses ocasions suïcidar-se. Ada Martí va morir l'1 de desembre de 1960 a París (França) a causa d'una sobredosi de somnífers, després d'una nit d'insomni, deliris i ansietat, i fou enterrada el 6 de desembre al Cementiri Parisenc de Thiais (Illa de França, França). Sa filla acabà en un convent de monges, sense que els companys llibertaris poguessin impedir-ho.

    Ada Martí (1915-1960)

    ***

    Dario Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de Venècia (setembre de 1984)

    - Dario Bernardi: L'1 de juliol de 1950 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Dario Bernardi. Cap el 1974 començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» i ben aviat esdevingué un actiu militant del grup «Bandiera Nera», adherit als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups Anarquistes Federats). Participà en la primera època de la Llibreria Utopia, oberta en 1976, i des de la seva fundació en 1977 fou membre de la cooperativa editorial«Editrice A» (A,Libertaria, etc.). Formà part del Comitato Spagna Libertaria (CSL, Comitè Espanya Llibertària) i col·laborà en les edicions Antistato i en les publicacions Eleuthera, A i Bollettino Archivio G. Pinelli. També fou membre de la redacció de les revistes Volontà, de la qual va fer la catalogació dels números publicats entre 1946 i 1996, a més d'edició del número especial I cinquant'anni di Volontà, i Libertaria. Fou un dels fundadors, en 1976, del Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli», on s'ocupà especialment de l'organització de nombroses exposicions, com ara «Errico Malatesta» (1982), «Arte e Anarchia» (1984), «Turpitudini Sociali» (sobre les Turpitudes Sociales de Camille Pissarro), etc. Durant els anys vuitanta, amb un grup de companys dissenyadors, animà el col·lectiu milanès«Studio A», el qual treballà força en l'organització de la Trobada Anarquista Internacional de setembre de 1984 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Entre 1985 i 1986 contribuí a la realització del«laboratori artístic» d'Enrico Baj, del qual derivà l'espectacle Re Ubu a Chernobyl, da Pinelli all'Apocalisse. Dario Bernardi va morir el 15 de març de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa d'un càncer i fou incinerat dos dies després al cementiri milanès de Lambrate.

    Dario Bernardi (1950-2010)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Mikhail Bakunin

    - Mikhail Bakunin: L'1 de juliol de 1876 mor a Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Havia nascut el 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) en una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, iés el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873),Dieu et l'état (1882, pòstum).

    ***

    Francisco Jordán (1911)

    - Francisco Jordán: L'1 de juliol de 1921 mor assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Havia nascut el 13 de setembre de 1886 a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

    ***

    Antoni Abarca Càmara

    - Antoni Abarca Càmara: L'1 de juliol de 1988 mor a l'Hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Havia nascut en 1921 a Barcelona (Catalunya). Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat.

    ***

    Necrològia de Trinitat Ulldemolins apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'1 d'octubre de 1991

    - Trinitat Ulldemolins: L'1 de juliol de 1991 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Trinitat Ulldemolins. Havia nascut en 1912 a Pena-roja (El Matarranya, Franja de Ponent). Abans de la guerra civil visqué a Arnes (Terra Alta, Catalunya) amb son company, l'anarcosindicalista José Cuello. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on fou reclosa en un refugi a Sarlat (Aquitània, Occitània) mentre que son company va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Més tard visqué amb una família de refugiats en una granja situada entre Montinhac i Tenon (Aquitània, França), on a començaments de 1944 aconseguí arribar Cuello. Durant els combats de l'Alliberament José Cuello va ser assassinat i el seu cos cremat per les tropes alemanys en retirada. En 1945 s'instal·là a Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània) on esdevingué companya de Lope Massaguer Bruch, participant en les activitats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Trinitat Ulldemolins va morir l'1 de juliol de 1991 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), després de patir dues operacions, i fou enterrada al cementiri de Las Cabanas.

    ***

    David T. Wieck

    - David Wieck: L'1 de juliol de 1997 mor a Albany (Nova York, EUA) el professor, teòric llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Havia nascut el 13 de desembre de 1921 a Saint Louis (Missouri, EUA). Fill d'uns destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era coneguda com The Mother Jones of Illinois, per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga Sindical de Dones) --en 1991 son fill li dedicà la biografia Woman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns Wieck. En 1934 sa família es traslladà a la ciutat de Nova York quan Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en la Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després de veure l'experiència de la Revolució espanyola, es passà sense reserves al moviment anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el procés de centralització dels United Mine Workers of America (UMWA, Unió de Miners Americans) --The United Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la II Guerra Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula 2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de consciència i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit nord-americà. En aquestaèpoca també lluità contra la segregació racial i contra el sistema penitenciari federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la guerra retornà a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de la revista Why?, que poc després es transformà en Resistance, publicació anarquista en la qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli --que esdevingué sa companya--, i la qual edità fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950 ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòries A field of broken stones. Entre 1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre l'estètica del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a ensenyar filosofia en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i 1961 col·laborà en The Journal of Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb Dennis Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA, Associació d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association (L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor emèrit de la Universitat de Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer, malaltia que el portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism (1970), Anarchism. Nomos XIX (1978), Reinventing Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F. Wargner Labor Archives de Nova York.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Nomenada na Francina Armengol com a nova Presidenta de les Illes Balears i gairebé tencades les negociaciones i pactes entre les forces d'esquerra, no vull passar un dia més sense dir un parell de coses:


    1) La meva felicitació més sincera a tots els protagonistes d'una situació inèdita a la nostra Comunitat: la constitució de majories alternatives al PP clarament d'esquerres i no hipotecades per Unió Mallorquina (o cap altre força similar) i on, segona diferència respecte a legislatures anteriors, el pes dels diferents partits d'esquerra és prou equilibrat

    2) El meu desig sincer  que tenguin èxit en la seva gestió, és a dir, que duguin a terme les reformes pactades perquè estic segur que això serà un guany indiscutible per a la ciutadania de les Balears. (només un guany, no la sol.lució global, perquè,  vius amb les falses expectatives!, les competències municipals i autonòmiques són insuficients per sol.lucionar els problemes de fons que pateix la ciutadania).
     
    Serà un pacte tens i difícil però esper que hi hagi seny en l'administració de les tensions i que els interessos partidistes no es posin per damunt dels interessos generals

    3) Em sap greu, òbviament,  que Guanyem i, per extensió, EU, només hagin estat convidats per l'electorat a ser decisius a algunes  institucions municipals (entre les quals n'hi ha d'importants, sens dubta) i al Consell d'Eivissa. Però la vida m'ha ensenyat que res no passa perquè sí, que la vida dóna moltes voltes i que, més enllà de les conjuntures negatives, la coherència, la intel.ligència política i l'honestedat s'obren inexorablement camí. Així que, pel que a nosaltres ens toca,  poca desmoralització i molt despavilar

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Les vint-i-cinc organitzacions socials convocants de la manifestació que tindrà lloc a Palma demà dissabte, contra la continuïtat del projecte de construir el nou hospital de referència a Son Espases, feren ahir una crida a tota la ciutadania perquè hi assisteixi i rebutgi aquest «frau polític». Segons van informar les entitats adherides a la convocatòria en un comunicat, la concentració s'iniciarà a la plaça d'Espanya a partir de les 18.00 h., des d'on recorreran els carrers més cèntrics de Ciutat per finalitzar amb una concentració a la plaça de Cort amb el lema «Rectificau. Respectau la Real. Respectau Mallorca». (Diari de Balears)


    Els convocants animen a acudir a la manifestació contra Son Espases


    Qualifiquen de «frau polític» la decisió del Govern sobre l'hospital


    MARIA QUES. Palma.

    Les vint-i-cinc organitzacions socials convocants de la manifestació que tindrà lloc a Palma demà dissabte, contra la continuïtat del projecte de construir el nou hospital de referència a Son Espases, feren ahir una crida a tota la ciutadania perquè hi assisteixi i rebutgi aquest «frau polític». Segons van informar les entitats adherides a la convocatòria en un comunicat, la concentració s'iniciarà a la plaça d'Espanya a partir de les 18.00 h., des d'on recorreran els carrers més cèntrics de Ciutat per finalitzar amb una concentració a la plaça de Cort amb el lema «Rectificau. Respectau la Real. Respectau Mallorca».

    Segons l'opinió dels organitzadors de la protesta, l'edificació de l'hospital als terrenys de Son Espases «suposa la destrucció de l'entorn del monestir de la Real», comporta «necessàriament» la construcció del segon cinturó de Palma i implica arrasar jaciments arqueològics. «El lloc on es construeix l'hospital és una zona d'alt risc d'inundacions», afegiren els convocants de la manifestació, que defensen que seria més convenient construir el nou centre sanitari a Son Dureta i consideren que el projecte del Govern del PP que ha assumit l'executiu de centreesquerra, que presideix Francesc Antich, «sol beneficiar els especuladors».

    Pep Juàrez, representant de la CGT, una de les entitats convocants, destacà la importància de continuar «lluitant perquè no es consolidi aquest desastre a Son Espases», al temps que tornà a animar tots els ciutadans a expressar la seva repulsa a aquest projecte acudint a la manifestació. Per altra banda, el portaveu sindical denuncià que «certs col·lectius han retirat tots els fulletons que anunciaven la manifestació», la qual cosa, «demostra que hi ha gent molt preocupada perquè aquesta manifestació no sigui un èxit», afirmà.

    Diari de Balears (23-XI-07)



    S'ha adherit l'ATENEU GABRIEL BUADES. Així, fins ara, s'han adherit a la Manifestació de dia 24 les següents entitats:

    ASSEMBLEA POLLENÇA, ASSEMBLEA D’ELS VERDS A ARTÀ, ASSOCIACIONS DE VEÏNS SES VELES, ATENEU GABRIEL BUADES, CGT, DRETS HUMANS DE MALLORCA, EL MILITANTE, FÒRUM CIUTADÀ, GADMA, FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS, INICIATIVA CIUTADANA PER POLLENÇA, JOVENTUT COMUNISTA, LOBBY PER LA INDEPENDÈNCIA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA CALVIÀ PER LA LLENGUA, PLATAFORMA CAMINS PÚBLICS I OBERTS, PLATAFORMA SALVEM CA'N TÀPERA, PLATAFORMA SALVEM LA FAÇANA, PLATAFORMA SALVEM LA REAL, SINDICAT D’ESTUDIANTS, UNIÓ OBRERA BALEAR.

    Ahir, a la Roda de Premsa, varem veure convenient veure'ns la gent de les entitats a partir de les 17,30 hores (la Mani comença a les 18,00 h.), a la cantonada del Banc de Crèdit Balear, de la Plaça d'Espanya.

    Salut


    Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


    Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



    Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

    La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

    Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

    Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

    El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

    Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

    (6-XI-07)


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


    N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

    No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


    Plataforma Salvem la Real



    Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

    La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

    Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

    Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

    Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

    La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

    Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

    Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

    Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

    Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

    Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

    N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

    No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

    Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

    Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

    Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

    Salvem la Real!

    Plataforma Salvem la Real

    Diari de Balears (4-XI-07)



    0 0

       

       La independència de Catalunya. Comentaris impertinents. Ei!  Convé no badar. 

     

     

            Certament, les amples masses del Principat de Catalunya fan manifest a balquena el seu sentiment independentista, però el projecte sobiranista Mas-Jonqueres és  inviable, no té per on agafar, és  estrafolari, és una contradicció  (Aclariment: dic Jonqueres i no Junqueras per fer palès que no cal esperar la normativa d'una futura administració catalana per corregir les aberracions lingüístiques establertes per l'administració espanyola).

     

         Vegem-ho, anem per feina.

     

        Una apoteosi d'aquesta contradicció que dèiem:  Al lliurament dels premis de la Fundació Princesa de Girona, el 26 de juny d'enguany, el rei d'Espanya va engegar el seu tradicional missatge sobre la bonesa de la unitat d'Espanya. El president de la Generalitat, N'Artur Mas, formava part de la comissió presidencial, al costat del rei, de la reina i del ministre de l'interior, En Jorge Fernández Díaz.   L'estampa feria els ulls dels sobiranistes catalans, però allò que sobrepassava tota mida foren els aplaudiments d'En Mas al discurs ''unionista'' del  rei. Vegeu la webEl Rei reitera a Girona que la unitat és el «bon rumb».

     

         Als darrers trenta anys, En Jordi Pujol i la plana major de CIU (plana major on darrerament N'Artur Mas hi figurava de manera destacada) foren els grans propagandistes del neoliberalisme (que quedi clar:    neoliberalisme s'ha de definir com a teoria segon la qual  el millor sistema social és aquell que deixa l'economia en mans de la iniciativa privada, és a dir en mans de les Corporacions capitalistes, reduint al mínim possible la regulació de l'Estat de l'activitat econòmica). Podeu veure la qüestió al meu post  El Grup Hayek català.

     

     

     

        O sigui, es veu que aquests de CIU no tenen manies a l'hora de fer aliances amb formacions  antidemocràtiques i antisocials. Aquest de CIU s'han passat 35 anys fent de bon nois regionalistes (vassalls de l'oligarquia franquista imperant) pactant de continu amb els del PP la manera com repartir-se els negocis al Principat de Catalunya. 

     

       De cop i volta, al 2012,els regionalistes de Convergència se'n adonaren que havien anat errats (durant trenta anys), que allò necessari per al poble català era la plena sobirania, la independència del Principat, la proclamació de l'Estat Català.   Vaja!, les forces neoliberals i conservadores serien l'avantguarda independentista. Vaja!, la crida és:   Tots els patriotes catalans darrere de N'Artur Mas, el gran timoner!.

     

     

         Tan bon punt el gran timoner  va descobrir la voluntat sobiranista dels principatins va emprendre el vol a Boston i a Jerusalem.  El president feia palès quin era el seu full de ruta i ho mostrava fent pedagogia. Segons això, el guió mostrava una  Catalunya (el Principat de Catalunya) que era un Massachusetts  total: un territori que destacava gràcies a la iniciativa dels seus emprenedors neoliberals.

      S'ha d'entendre que l'anada a Jerusalem representava un cop de geni. N'Artur Mas anunciava (i especialment a Washington) que els sobiranistes catalans d'antuvi eren uns decidits partidaris del sionisme i que donaven suport a la política genocida d'En Netanyahu.

     Amb aquestes cartes de presentació,  Washington hauria de donar el vist-i-plau al projecte sobiranista del govern de la Generalitat de Catalunya.  

     

       Però la presumpció d'En Mas era errònia. N'Obama va desaprovar la separació de Catalunya, i cap dels governs d'Europa s'ha manifestat a favor de la independència del Principat de Catalunya.

     

      Els governs del països de la Unió Europea (majoritàriament, dretans) mantenen una política neoliberal en funció dels interessos de les empreses multinacionals.  Conceben les demandes sobiranistes com una pertorbació del seu ordre.  Brussel·les i el Parlament Europeu  es limiten a fer declaracions formals sobre els drets de les minories nacionals; s'abstenen de d'intervenir en defensa de les minories maltractades (Tan és així que França es pot permetre el luxe imperial de no reconèixer l'existència de minories nacionals al si del seu Estat). 

        Segons es declara al full de ruta, la gran jugada del president Mas consisteix en fer valer la convocatòria electoral del 27S  com a plebiscit. La pretensió del  ''gran timoner''  és que la ''llista del president'' sigui la més votada, superant àmpliament el 50 % dels vots emesos.

          

        Però sembla que els resultats de les eleccions municipals del 24M fan palès allò il·lusori del  full de ruta del tàndem Mas-Jonqueres.  Com s'ha vist, la candidatura guanyadora a la contesa electoral de l'ajuntament de Barcelona, Barcelona en comú, deixava fora del seu programa electoral la qüestió nacional del Principat de Catalunya.

     

           A les municipals, el candidat de la ''llista del president'', En Xavier Tries, fou batut per N'Ada Colau, la candidata de Barcelona en comú.   O sigui, la plataforma impulsada per Podemos/Podem obtenia més vots que CIU.

     

      A considerar:

       Cas de mantenir-se la intenció de vot al Principat, fracassaria l'intent  d'En Mas de fer del 27S un plebiscit sobre la voluntat d'independència del poble català (principatí).

     

        A Catalunya, allò més decisiu d'aquest 24M ha sigut la desfeta del PP (Al Principat,  el PP esdevé testimonial; no obté cap batllia, excepció feta de la  de Pontons, un poblet de 500 habitants. 

     

        La pèrdua de vots de CIU s'ha d'interpretar no com un afebliment de l'independentisme català sinó com un avenç de les formacions catalanes que  aspiren a un autèntic sobiranisme de les classes treballadores (la CUP en seria el principal referent).

     

       La irrupció de Podemos en el mapa polític de Catalunya no s'ha d'interpretar com un afebliment del sobiranisme català.  El votants de Podemos a Madrid ben segur que són patriotes espanyols, però els votants de Barcelona en comú són catalans i el més probable és que siguin patriotes catalans, però de la pàtria anticapitalista.

     

         Per altra banda, podria ser que es donés una confluència entre Podemos i l'autèntic sobiranisme català, el de les classes treballadores.

     

        Els de elPeriódico han sigut els primers en fer una consulta demoscòpica sobre la incidència que puguin tenir de les noves formacions  a la consulta del 27S. Vegeu la web   'Catalunya en Comú' disputaría la victoria a la llista del president.

     

       El comentarista de elPeriódico augura que la consulta del 27S no podria ser plebiscitària, i, assenyala que la suma d'escons de les formacions independentistes no obtindria majoria absoluta.

     

         El Periódico (l'amo del qual és N'Antonio Asensio, un oligarca espanyol) no ''preveu'' quin seria el resultat si la suma d'escons es feia entre Catalunya  en comú, ERC, la  CUP i Procés Constituent. Sembla que abastaria de sobres la majoria absoluta.

     


    0 0

    De nuevo la anormalidad lingüística de las instituciones que eliminan lenguas de los ciudadanos y sólo mantienen una - (mal) café para todos - en el espíritu de la imposición lingüística decimonónica nacionalista ajena a la diversidad ciudadana.

    Después predican sobre la atención a la diversidad, pero sus obras no acompañan su prédica. Lengua única contraria a la atención a la ciudadanía; lengua impuesta contraria a las lenguas libres mayoritarias que se oyen en las calles y plazas.

    Penosa y empobrecedora actitud de la imposición lingüística de parte de la escuela pública, premiada en PISA, y de las instituciones que debieran ser para todos los ciudadanos pero que sólo utilizan la lengua de una parte. Eliminar lenguas - como hace ahora el ayuntamiento (El Ayuntamiento de Palma aprueba la instrucción municipal que generalizará el uso del catalán; Cort se dirigirá en catalán a los ciudadanos salvo petición de que sea en español no es inmersión sino falta de respeto de la instituciòn hacia la parte numerosa de los ciudadanos que utilizamos otra lengua, es sectarismo lingüístico, es imposición, pobre imposición.


    0 0

    De nuevo entro en el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español y en su buscador avanzado escribo "Mallorca" en "Datos de publicación" y en Fecha: entre 1500 y 1550.

    Me indica ocho producciones de la Imprenta de Fernando Cansoles, segunda imprenta que hubo en Mallorca. Las fechas son de 1540 a 1550. Las enumero:

    • Obra del menyspreu del mon en coples / Feta per lo magnifich Mossen Francesch de Olesa Caualler. Estant aquell molt trist per la mort de la virtuosissima muller sua. Nouament estampada. (1540)
      Al fin: Mallorca : Per Ferrando de Cansoles (1540)
    • Desc¯ouelo muy piadoso, del illuminado Doctor Raimudo Lullio Mallorquin / autor del Arte general; [Traduzido en lengua Castellana por Nicolas d'Pachs]. (1540)
      Fue impresso ... en Mallorca (Palma nombrado) : por Hernando Cansoles : Fue impresso ... a costa del Reverendo Doctor Antonio Sera, 1540, 23 días del mes de agosto
    • Deuota contemplacio / ordenada per lo Reuerent mestre Benet Hyspano mestre en Arts y Doctor en Theologia: contemplant lo cors sagrat de Iesu christ, en larbre dela vera creu. (1541)
      Mallorca : per Ferrando de Cansoles, 1541
    • Libro del arte de las comadres o madrinas y regimiento de las preñadas y paridas y de los niños / por el expertissimo doctor en artes y medicina mestre Damian Carbon d[e] Mallorca cõpuesto. (1541)
      Impresso en ... Mallorca : por Hernando de Cansoles ..., 1541, 24 deciembre
    • In hoc opusculo he continentur introductiones. In terminos, in artium diuisionem. (1541)
      Maioricae : Ferdinandus Cansoles, 1541.
    • Libre dela benauenturada vinguda d[e]l emperador y rey do[n] Cárlos enla sua ciutat d[e] Mallorques y del recebiment que li fonch fet : juntament ab lo que mes sucehi fins al dia que parti de aquella per la conquista de Alger / [Joanot Gomis]. (1542)
      Fonch estampada ... en la insigne ciutat de Mallorques (Palma anomenada) : per mestre Ferrando de Cansoles ..., 30 enero 1542.
    • Incipit officium ... Jesus q[] celebra¯t in ... cathedrali ecclesia Maioric¯ess. (1550)
      Maiori : per Ferdi. Cansoles, 1550.

    Hay muchos estudios sobre esta imprenta. Bover, Llabrés, Muntaner Bujosa, P.A. Sancho ... Tendría que poner muchos enlaces, pero no voy a hacerlo ahora, quizás por ser corto y muy completo el de Laura Jurado: De Cansoles, el falso pionero.

    En principio conviene indicar que los libros de la primera imprenta de Mallorca no tenían portada y no utilizaban grabados, son los de Cansoles los que inician la historia del grabado. Por otra parte, la producción de esta imprenta estuvo más dirigida a pliegos, carteles, gozos, etc. que no a libros.

    Miquela Forteza Oliver, especialista en estos temas, publicó en el 2008 El gravat en els llibres mallorquins del segle XVI (BSAL, 64, 2008) donde dice:

    "A principi del segle XVII ja no hi ha notícies de la Impremta Cansoles. Malgrat el llarg període de temps en què va estar en funcionament, són poques les obres impreses que es conserven, tan sols catorze han arribat fins a nosaltres, encara que tenim notícia d'altres tres. Això significa que la seva principal producció no varen ser els llibres, sinó l'edició de plecs solts com cartells, goigs, imatges, etc. L'última obra impresa que es conserva de Cansoles, 'Real Crida y Edicte, sobre los grans abusos ques feyan en lo present Regne de Mallorca', data de 1580."

    De los catorce libros que indica Miquela Forteza, sólo me aparecen ocho en el Catálogo del Patrimonio Bibliográfico.

    Cansoles03
    Libro del arte de las comadres o madrinas y regimiento de las preñadas y paridas y de los niños / por el expertissimo doctor en artes y medicina mestre Damian Carbon d[e] Mallorca cõpuesto. (1541)

    De Pedro d'Olesa y Damián Carbón ya realicé una entrada: Pedro Dolese o d'Olesa y Damián Carbón, médicos renacentistas. Puedo añadir el capítulo Referències documentals sobre Damià Carbó escrito por Maria Barceló Crespí y Gabriel Enseyat Pujol en el libro "Actes de la VIII Trobada d'Història de la Ciència i de la Tècnica: Mallorca, 18, 19, 20 i 21 de novembre de 2004" (2006).

    Cansoles02
    Capital del libro de Joanot Gomis

    El segundo libro que he hallado digitalizado es el escrito por Joanot Gomis titulado Libre dela benauenturada vinguda d[e]l emperador y rey do[n] Cárlos enla sua ciutad d[e] Mallorques y del recebiment que li fonch fet: juntament ab lo que mes sucehi fins al dia que parti de aquella per la conquista de Alger (1542). Tiene 48 páginas y varios grabados de los arcos de triunfo que se levantaron. Sobre él Miquela Forteza (Ficha Dialnet) publicó un artículo en el 2010 que no está digitalizado.

    Un fet excepcional en la producció dc Cansoles és il·lustrar les seves obres mitjançant imatges creades específicament per a l'ocasió. Malgrat tot, això és el que ocorre amb les imatges que il·lustren el Llibre de la Benauenturada vinguda del Emperadory Rey Don Carlos en la sua ciutat de Mallorques, escrita pel notari Joanot o Joan Ot Gomis i publicada per Cansoles el 30 de gener de 1542.

    En aquesta obra es reflecteix la pompa i l'ostentació amb què els mallorquins varen rebre el sobirà, i es reprodueixen mitjançant la tècnica xilogràfica les arquitectures efímeres d'estil clàssic que varen ser erigides amb motiu de la seva arribada. Si bé les xilografies il·lustratives són una mica elementals i primitives, tant les imatges com el text evidencien l'influx a la nostra illa del renaixement italià, el qual va ser adoptat de forma lenta i puntual, segurament a causa del fort arrelament del gòtic. Per a la confecció de totes aquestes arquitectures es varen inspirar segurament en el repertori d'elements arquitectònics que apareixen a les primeres edicions de les Medidas del Romano de Diego de Sagredo. Això confirma que Mallorca, tot i ser una illa, no estava en absolut al marge de les modes peninsulars.

    Miquela FortezaOliver: El gravat en els llibres mallorquins del segle XVI (pág. 121)

    Cansoles01
    Colofón de l gramática Latina de Pastrana

    El último libro que he encontrado digitalizado no está en la relación del Patrimonio Bibliográfico aunque el libro dedicado a la enseñanza de la gramática tuvo bastante fama. En 1541 Cansoles pidió ayuda a las autoridades pidiéndoles que no pudieran importarse los libros que tenía intención de publicar. Entre ellos, todos dedicados a la enseñanza, ya que tuvo su librería cerca de la Universidad Luliana, estaba la llamada generalmente "Gramática latina de Pastrana"Joannis Patrane Opus grāmatice correctum [et] in pristinā formam redactum quatenus ad declinationes [et] genera nomin¯u pertinent ac verborum coniugationes .... (1545)-

    El ejemplar que muestra la Biblioteca Digital Hispana es muy curioso pues en las páginas impresas (56) hay apuntes y anotaciones manuscritas. Y tiene también 69 páginas intercaladas manuscritas con añadidos y comentarios. Encargó este libro Andrea Riera Ludi, profesor.

    En 1585 murió Fernando o Hernando Cansoles y la imprenta la regentaron su viuda e hijas. No les fue bien y hubo protestas de estudiantes.y algunos vicarios y en 1595 Gabriel Guasp consiguió que fuera nombrado impresor de la Universidad.

    Alta mar: Primeras imprentas de Mallorca


    0 0

    El sistema impulsado por la cúpula de Podemos para la nominación de candidatos a las generales es tan bestia (dicho sea sin exagerar) que incluso he llegado a pensar que es un truco para mejorarlo la semana que viene y que parezca menos impactante.

    En todo caso, ahora mismo la propuesta es:

    1) Un desprecio absoluto a la realidad plurinacional del Estado (intragable incluso desde una perspectiva regionalista)  que, con su propuesta de circunscripción única, va más allá del más centralista de los partidos existentes hasta ahora

    2) Un atropello a la pluralidad interna de la organización sólo comparable al sistema electoral interno del Partido Popular (y un razonamiento para justificarlo - la necesidad de tener un grupo parlamentario cohesionado para gobernar, Errejón dixit) que es idéntico al razonamiento justificativo del PP

    3) Un funcionamiento de arriba a abajo mal disfrazado de funcionamiento participativo

    4) Un distanciamiento enorme de los procesos de unidad popular, incompatibles con este tipo de procedimientos pero que pretende imponer el discurso de "la unidad popular es entrar en  Podemos" impulsado por la cúpula del partido.

    Me alegro de que vayan surgiendo voces en Baleares, Andalucía y otros lugares del Estado levantándose contra semejante dislate. Ojalá que lo consigan enmendar


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [02/07] «L'Agitatore» - Míting jiddisch -«Renovação» - Complot antiborbó - Míting Montjuïc - Courtois - Bandoni - Giacomelli - Pflug - Malara - Germinal Sánchez - Pisacane - Aernoult - Liabeuf - Palazov - Buades - Navarro - Serres - Cobos - Romero

    Anarcoefemèrides del 2 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Agitatore" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article«Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa.

    ***

    Cartell del míting

    - Míting jiddisch: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Jiddisch).

    ***

    Portada del primer número de "Renovação"

    - Surt Renovação: El 2 de juliol de 1925 surt a Lisboa (Portugal) el primer número de la publicació quinzenal anarquista i anarcosindicalista Renovação. Revista Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades,òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa cultural de la Secció Editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha. Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat per Alexandre de Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un paper molt destacat Ferreira de Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau Batalha, Mário Domingues, Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito, Augusto Pinto, António Tomás Pinto Quartin, Julião Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira, Stuart, etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de juny de 1926. L'estiu de 2009 es realitzà una exposició sobre aquesta publicació a l'Instituto de Ciências Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30 aniversari de l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada una col·lecció de la revista.

    ***

    Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de "Le Libertaire", pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

    - Desbaratament complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a París (França), la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa«expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l'advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d'octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament«ajudats» per la policia gala.

    ***

    Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

    - Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cantA les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.

    Míting de Montjuïc (2 de juliol de 1977)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès "L'Écho de Lyon" del 17 d'agost de 1892

    - André Courtois: El 2 de juliol de 1836 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista André Coutois. Treballava de sabater a Lió (Arpitània). El 29 d'octubre de 1882 va ser nomenat tresorer de la Federació de la Regió de l'Est, coneguda com«Federació Revolucionària», que arreplegava, des del març de 1881, la major part dels anarquistes de la zona est francesa. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb nombrosos militants de la Federació Revolucionària, arran de les violentes manifestacions dels miners l'agost de 1882 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. Encausat en l'anomenat«Procés dels 66», va ser inclòs en la «II Categoria». Jutjat el 8 de gener de 1883 pel Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener d'aquell any a un any de presó, a una multa de 100 francs i a cinc anys de prohibició dels drets civils. El 18 d'agost de 1892 un tramvia, al pas pel pont de la Guillotière de Lió, li va passar per damunt i a resultes d'aquest fet patí l'amputació de les dues cames.

    ***

    Foto d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)

    - Angelo Bandoni: El 2 de juliol de 1868 neix a Bastia (Còrsega) el pedagog, poeta i propagandista anarquista Angelo Bandoni, també citat com Alessandro Bandoni, i que va fer servir el pseudònim A. Doannib. Sos pares es deien Giovanni Bandoni i Assunta Casanova. Quan tenia 18 anys marxà amb son pare i son germà a La Spezia (Lugúria, Itàlia). Entre 1887 i 1895 va ser detingut i empresonat en diverses ocasions per vagabunderia, delictes d'impremta, emissió de moneda falsa i robatoris. Durant dos anys va restar empresonat a Lucca i posteriorment cinc anys a Alger (Algèria), d'on fou expulsat cap a Itàlia. Segons la prefectura de la policia de Lucca (Toscana, Itàlia), esdevingué anarquista després d'emigrar a l'Argentina amb sos pares en 1893. L'1 de gener de 1898 fou el redactor responsable de l'únic número del periòdic La Protesta. Pubblicato per cura dei socialisti-anarchici di Genova. Després de nou mesos tancat, el març de 1900 va ser alliberat de la presó de La Spezia i el 16 d'abril d'aquell any emigrà al Brasil. D'antuvi s'instal·là a Água Virtuosa (São Paulo, Brasil), des d'on envià articles al periòdic de São Paulo (São Paulo, Brasil) Palestra Sociale (1900-1901), i després a São Paulo, on fou director i redactor de diverses publicacions anarquistes en llengua italiana. En 1902 publicà en fullet a São Paulo la seva conferència I martiri di Chicago. Entre 1902 i 1904 fou redactor i gerent del periòdic de São Paulo Germinal! i entre 1902 i 1914 col·laborà en La Battaglia, de la mateixa ciutat. Entre 1916 i 1917 fou redactor de Guerra Sociale i entre 1919 i 1922 dirigí en diverses ocasions el setmanari Alba Rossa, també de São Paulo. En aquests anys es relacionà estretament amb l'anarquista Oreste Ristori i es guanyà la vida treballant com a obrer vidrier. A més d'aquesta tasca editorial, es dedicà a conrear la poesia i la cançó socials, en un estil ampul·lós. També realitzà nombroses conferències públiques (Amore e Ragione, Le Quattro fasi della Protesta Umana, Pro e Contro l'esistenza di Dio, Egoismo e Altruismo, etc.), algunes en vers (Progresso e Civiltà, etc.), i col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim A. Doannib, en la major part de les publicacions llibertàries italianes brasileres (La Difesa, La Gogna, Il Libertario, Lucifero, La Miseria, Nuova Civiltà,La Propaganda Libertaria, Il Risveglio, La Rivolta, La Tessitrice, etc.), on sempre reivindicà de manera ferotge la posició antiorganitzativa del moviment anarquista, ja que era contrari a la participació dels anarquistes en els sindicats, entenent aquests com a essencialment contraris a les idees àcrates, i mantenint agres polèmiques amb altres companys de São Paulo. En 1902 es va veure implicat en un pretès complot anarquista, on segons les autoritats els anarquistes de São Paulo, en conxorxa amb els anarquistes d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Argentina, haurien decidit atemptar contra la vida de sobirans i de presidents de la República, tot començant pel rei d'Itàlia; els implicats (Angelo Bandoni, Luigi Damiani, Giovanni Rossi, Guglielmo Marocco, Francesco Arnaldo Gattai, Ezio Gattai, Alcibiade Bertolotti, Alceste De Ambris, Tobia Boni, Alessandro Cerchiai, etc.) tenien, segons les autoritats, la intenció de llogar els serveis d'un sicari i haurien elaborat un pla que permetés a l'autor dels atemptats fugir i escapolir-se de la justícia. També en 1902 fundà, al número 138 del carrer Solon del barri del Bom Retiro, el«Gruppo Educativo Libertario "Germinal"», primera escola llibertària de São Paulo, la qual dirigí fins el 1905, i on donà molta importància a l'ensenyament a través de les cançons, blasmant contra la religió, la propietat privada i la pàtria. Feia servir un especial mètode pedagògic«mmemològico-resolutiu», amb el qual calia memoritzar un llarg seguit de definicions abans de passar a l'exemple concret gràfic. En 1911 fou mestre a l'Escola«Francisco Ferrer» de Cândido Rodrigues (São Paulo, Brasil) i en 1915 a l'escola establerta a la hisenda Crespo de Taquaritinga (São Paulo, Brasil). En 1912, segons la policia, formava part del grup anarquista «La Barricata». En 1921 publicà a São Paulo el fullet La fatalità storica della Rivoluzione Sociale. En 1929 les autoritats van perdre el seu rastre i a finals de 1939, a causa de la seva edat, va ser esborrat de les llistes de subversius establertes per les autoritats feixistes italianes. Desconeixem la data de la seva defunció, sens dubte després de juny de 1940, i el lloc d'aquesta.

    ***

    Nella Giacomelli

    - Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Notícia de la condemna d'Edouard Pflug apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 23 de febrer de 1899

    - Edouard Pflug: El 2 de juliol de 1874 neix a Barr (Alsàcia, França) l'anarquista Edouard Jacques Pflug, conegu com Geoffroy. A començament dels anys 1890 fou membre, com son pare Geoffroy Pflug i son germà Jacques Pflug i altres militants (Bourguer, Hamelin, Beauvillain, Cochet, Prudhomme, Leprêtre, etc.), del grup anarquista de Reims (Xampanya, Ardenes, França) i fou un dels distribuïdors dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte. En 1892 col·laborà en el periòdic Le Déchard, publicat per J. Michiels i Anon de Damery (Xampanya-Ardenes, França). El 22 d'abril de 1892, com altres militants de Reims (Beauvillain, Leprêtre i Prudhomme), el seu domicili patí un escorcoll policíac. Cap el maig de 1892 marxà cap a Nancy (Lorena, França) per a treballar d'obrer litògraf en una impremta. Un informe policíac d'agost d'aquell any l'assenyala com a enllaç del «Comitè Central de Londres». L'octubre de 1892 treballava de cambrer en un hotel-restaurant portat per un espanyol a Marsella (Provença, Occitània). Després s'instal·là a París (França), on mantingué contactes amb Louis Prudhomme i col·laborà en el periòdic L'Homme Libre. El desembre de 1898, en ple «Afer Dreyfus», signà la protesta contra la persecució desencadenada contra el tinent coronel Marie-Georges Picquart engegada pel periòdic parisenc L'Aurore. El 30 de desembre de 1898 va ser detingut, juntament amb Charles Fèvre, en una manifestació anarquista quan cridava «Visca l'anarquia!, Visca Picquart!»; en aquesta època treballava de sabater. En mig de la situació creada amb l'elecció d'Émile Loubet com a president de la República francesa i l'intent de cop d'Estat del dretà nacionalista Pau Déroulède, va ser detingut durant una manifestació quan cridava «Visca Loubet!» i portava un garrot folrat de plom; jutjat el 21 de febrer de 1899 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a 25 francs de multa per dur un «bastó prohibit». En aquesta època treballava com a mosso d'oficina en el periòdic dreyfusard Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 20 de juliol de 1899 acabà d'acomplir un període de 28 dies en el 132 Regiment d'Infanteria de Línia a Reims. Entre febrer i abril de 1900 anà i vingué entre París i Reims i participà en la construcció del teatre d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on anivellava terrenys per compte de la fàbrica de gas. El 4 de novembre de 1900 retornà a París. El 10 de desembre de 1901, quan aleshores treballava netejant vidrieres, ferí greument d'una ganivetada el seu company de feina Raoul Dubreuilh durant una discussió.

    ***

    Nino Malara, el primer assegut per la dreta, amb altres confinats (Favignana, 15 de desembre de 1926)

    - Nino Malara: El 2 de juliol de 1898 neix a Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Malara. Fill d'una modesta família obrera, son pare fou Francesco Malara i sa mare es deia Grazia Calvari. Ferroviari com son pare, durant la postguerra de la Gran Guerra i durant el «Biennio Rosso», fou un propagandista anarquista força actiu entre els treballadors del ferrocarril. Entre el 21 i el 29 de gener de 1920 va ser un dels organitzadors a Calàbria de la vaga dels ferroviaris enquadrats en el Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i participà en els sabotatges dels trens carregats d'armes destinades a l'Exèrcit Blanc rus dirigides a combatre els bolxevics. Amb l'arribada del feixisme va ser fitxat per la policia com a anarcocomunista i acomiadat de la feina per participar en les vagues dels anys 1921 i 1922. En 1924, amb son amic Bruno Misaferi, fundà el periòdic L'Amico del Popolo i l'any següent s'instal·là a Cosenza, on treballà com a obrer temporal a la companyia«Ferrovie Calabro-Lucane». El 20 de setembre de 1925, a causa de la seva estreta relació amb alguns comunistes, va ser detingut i acusat de «complot contra el poder de l'Estat», juntament amb Fausto Gullo i alguns militants comunistes; sense cap prova, va ser alliberat, però amb l'obligació de viure a Reggio de Calàbria. Després tornà a Cosenza i va fer feina de torner a la fàbrica «Industrie Cosentine» i participà activament amb els anarquistes del districte de Surdo de la ciutat de Rende, com ara Andrea Croccia, Vincenzo i Sandro Turco, etc. En 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament a Favignana. Un cop lliure, es dedicà en cos i ànima a la propaganda i al reclutament d'antifeixistes per lluitar a la guerra d'Espanya. Quan el 27 de març de 1939 Benito Mussolini visità Consenza, fou cautelarment detingut i posterior alliberat. Quan esclatà la II Guerra Mundial, continuà la seva tasca de propaganda antifeixista en les línies ferroviàries de Paola-Cosenza i Cosenza-Sibari-Taranto. L'octubre de 1942 fou un dels fundadors del «Front Únic per la Llibertat» de Cosenza, que arreplegà antifeixistes de diverses ideologies i en el qual el sector anarquista s'adherí com a «Unitat Proletària». Entre el 5 i el 6 de juny de 1944, amb Pio Turroni i Giordano Bruch, va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Cosenza, que tingué com a finalitat establir les bases de la reorganització del moviment anarquista. En acabar la guerra, entre el 15 i el 19 de setembre de 1945, participà, com a representant del Grup Llibertari de Cinquefrondi, amb Giacomo Bottino i Luigi Sofrà, en el Congrés de Carrara, que donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En els anys següents participà en diversos congressos i plens nacionals de la FAI --Bolonya (1947), Rimini (1947), Canosa (1948)-- representant a la Federació Calabresa. Durant aquests anys lluità per la readmissió dels treballadors calabresos acomiadats per motius polítics i formà part del Comitè Central de l'SFI. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma, ciutat a la qual s'havia traslladat. A finals dels anys cinquanta retornà a Cosenza. En 1965, quan sorgí en conflicte entre «organitzadors» i«antiorganitzadors» en la FAI, s'adherí al sector organitzador i malatestià, mantenint-se en la FAI. A partir de 1968 milità en el «Grup Bakunin» de Cosenza i es mostrà força actiu en el moviment estudiantil i en les lluites socials del moment. Arran de la matança de la Piazza Fontana i l'ona repressiva que contra el moviment anarquista s'engegà, el grup es va veure obligat a canviar el nom pel de «Grup Errico Malatesta». En 1973 aquest grup i altres de la regió fundaren l'Organització Anarquista Calabresa (OAC), formada sobretot per grups i individualitats de Cosenza i de Reggio de Calàbria i que serà especialment activa en la campanya de denúncia de l'anomenada«estratègia de la tensió» i en la difusió del pensament llibertari. Nino Malara va morir el 17 de març de 1975 a Roma (Itàlia). En 1995 es va publicar un recull de textos seus publicats sota el títol Anfifascismo anarchico (1919-1945). A quelli che rimasero.

    Nino Malara (1898-1975)

    ***

    Germinal Sánchez i Susanna (1997)

    - Germinal Sánchez: El 2 de juliol de 1936 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Germinal Sánchez. Fou el tercer fill d'una família pagesa andalusa molt pobra i de la qual son pare era paleta i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al final de la guerra civil son pare va ser detingut pels franquistes, jutjat i condemnat en dues ocasions a mort, però finalment la pena va ser commutada per 18 anys de presó. En el llibre de registre de naixements va ser rebatejat amb el nom de José i el de Germinal va ser tatxat. No pogué anar a escola i sa família marxà a Madrid per estar més a prop del pare empresonat, on patí misèries mil. Quan tenia 10 anys començà a fer feinetes, especialment en una barberia, per ajudar sa família i dos anys després es va fer peixater. Un cop alliberat son pare, en 1956 tota la família emigrà al Marroc, on començà a freqüentar el cercle de militants anarcosindicalistes espanyols exiliats. El seu company Rafael Salcedo (Quisquillas) li ensenyà a llegir i a escriure i l'ofici de rellotger. En 1959 es casà al Marroc i marxà a viure amb sos sogres a Algèria. Amb la independència d'aquest país va ser repatriat a França i s'instal·là d'antuvi a Tolosa de Llenguadoc i després a l'arpitana Villeurbanne, on freqüentà els cercles de la CNT de l'Exili de Lió i treballà a diferents fàbriques. Arran dels fets de «Maig del 1968» intentà, amb altres joves llibertaris fills d'exiliats espanyols, crear la CNT de França alhora que militava en la Confederació General del Treball (CGT). Va ser elegit en nombroses ocasions delegat de personal a la petita fàbrica on va treballar durant 14 anys. A mitjans dels anys setanta, amb Gemma Failla i Mimmo Pucciarelli, va fer pujar el moviment llibertari de Lió, especialment en les activitats de coordinació i fent d'enllaç amb els vells militants de la CNT d'Espanya en l'Exili. En 1980 es va divorciar i en 1986 es tornà a casar amb l'equatoriana Susanna; fou pare de quatre infants. Germinal Sánchez va morir de càncer el juliol de 2000.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Carlo Pisacane dibuixat per Barbens

    - Carlo Pisacane: El 2 de juliol de 1857 mor a Sança (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Havia nascut el 22 d'agost de 1818 a Nàpols (Campània, Itàlia) i era el fill segon dels ducs de San Giovanni. Va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada --Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills-- que el«raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeurderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança, a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane,és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms --el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

    ***

    Seguici-manifestació amb les cendres d'Albert Aernoult (París, 11-02-1912)

    - Albert Aernoult: El 2 de juliol de 1909 es assassinat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Havia nascut el 19 d'octubre de 1886 a Romainville (Illa de França, França). Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la«cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per«violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys«exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiariÉmile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

    Émile Rousset (1883-1961)

    ***

    Foto policíaca de Jean-Jacques Liabeuf (1909)

    - Jean-Jacques Liabeuf: El 2 de juliol de 1910 és guillotinat a París (França) el sabater anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Havia nascut l'11 de gener de 1886 a Sant-Etiève (Arpitània). Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per«proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1886, es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de«Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

    ***

    Dentcho Palazov

    - Dentcho Palazov: El 2 de juliol de 1925 és assassinat a la caserna de Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el camperol anarquista Vasil Dentcho Palazov. Havia nascut en 1905 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) i arran de la Gran Guerra quedà orfe. Pagès empobrit, milità en el moviment llibertari. Detingut en plena tasca agrícola, fou assassinat per les autoritats búlgares.

    ***

    Gabriel Buades Pons

    - Gabriel Buades Pons: El 2 de juliol de 1938 --moltes fonts citen erròniament el 22 de juliol--és afusellat a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel de can Sot o Biel Sot, i com Enjolras en la premsa llibertària. Havia nascut el 6 de maig de 1903 a Inca (Mallorca, Illes Balears) en una família nombrosa pagesa, de can Sot --ell era el tercer de set germans--, i sos pares es deien Gabriel Buades Bisellach (de can Sot d'Inca) i Francisca Pons Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit anys començà a treballar com a aprenent de fuster en un taller veí de casa seva i quan tenia 14 anys entrà com a aprenent de sabater al taller de Can Misseta, ofici que exercirà la resta de sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l'abril de 1919, participà activament en les protestes i la vaga general contra la manca de subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura Obrera, setmanari anarcosindicalista editat a Palma. En 1926 va ser detingut per «agitador revolucionari» i tancat uns dies. En 1929, fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França i va fer de sabater en un taller dels germans Llobera Pujol, al carrer Constantinople, prop de la plaça Clichy i l'Arc del Triomf parisenc --una germana d'aquests, Margalida, es convertirà amb el temps en sa esposa. Sense estudis, es formà de manera autodidacta --ensenyà sa germana Aina a llegir i a escriure-- i a París aprengué el francès, llegí els clàssics de l'anarquisme (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a la literatura social i a la filosofia (Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe, Kant, Ibsen, Nietzsche, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la seva illa natal. El 15 de novembre de 1931 es casà amb Margalida Llobera Pujol a l'ermita del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va treballar de sabater tot sol per a Can Gil. En aquests anys col·laborà --fins l'abril de 1932 sota el pseudònim Enjolras, com el personatge d'Els Miserables, de Victor Hugo-- en diferents publicacions llibertàries, com ara Adelanta,Avance, Cultura Obrera, Fructidor o La Revista Blanca, sobretot amb articles sobre la situació obrera, l'atur, la denúncia del Poder (Església, Estat, Exèrcit, democràcia burgesa republicana, etc.), la revolució social, la cultura com a eina revolucionària, etc. Va ser íntim amic de l'escriptor anarquista inquer Miquel Beltran Alomar. El 2 de març 1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La Justicia», poderós sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran dels fets revolucionaris d'octubre d'aquell any a Astúries, va ser detingut unes hores. En 1935 va ser un dels fundadors de l'«Ateneo Cultural Inquense», centre obrer força complet instal·lat al pis de dalt del local de «La Justicia», amb cafè, biblioteca, companyia teatral («La Estrella»), cor musical, etc., del qual fou elegit president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans Francesc, també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per diversos centres de detenció (vaixell presó Jaime I al port de Palma, Can Mir i presidi del Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser sobresegut en dues ocasions, però un jutge va revocar aquestes sentències i el 12 de març de 1938 va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma, sense que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per«adhesió a la rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser afusellat el 2 de juliol de 1938 a les tàpies del cementiri d'Inca (Mallorca, Illes Balears); deixà vídua i un fill, Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix un Ateneu Gabriel Buades a Inca en memòria seva. En 2005 el seu familiar Joan Buades Beltran publicà la biografia Gabriel Buades i Pons. Pol·len llibertari (Inca, 1903-1938).

    Gabriel Buades Pons (1903-1938)

    ***

    Acta de defunció de Juan Navarro Pérez

    - Juan Navarro Pérez: El 2 de juliol de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el militant anarcosindicalista Juan Navarro Pérez. Havia nascut el 26 d'abril de 1901 a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrat a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps i després enviat formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant l'ocupació alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i després, el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de Mauthausen, per acabar tancat al de Gusen a partir del 24 de gener de 1941, on morí.

    ***

    Celler cooperatiu de Pinell de Brai, obra de l'arquitecte Cèsar Martinell

    - Josep Serres: El 2 de juliol de 1971 mor a Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Josep Serres. Havia nascut cap al 1891 al Pinelll de Brai (Terra Alta, Catalunya). De molt jove començà a militar en el moviment llibertari del seu poble, destacant-se en el seu enfrontament amb els dirigents locals. El juliol de 1936 lluità contra els aixecats feixista i, com a membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser l'organitzador de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi, participà en el maquis de la Resistència. Amb l'Alliberament, després de residir en diferents indrets pirinencs, s'instal·là amb sa companya Purificació Amposta a Sant Llorenç de la Salanca. En 1946 fou membre del Comitè de Relacions de la CNT amb els militants de Móra d'Ebre.

    ***

    Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]

    - Llorenç Cobos Lluy: El 2 de juliol de 1976 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Llorenç Cobos Lluy –citat de diferents maneres Lorenzo Covas, Covos Lluis, etc. Havia nascut el 24 de març de 1919 a la Vila d'Eivissa (Eivissa, Illes Balears). Sa mare es deia Francesca Lluy Rebaje i tenia tres germans (Lluïsa Cobos Lluy, Vicent Lluy Rebaje i Francesc Lluy Rebaje). Residia al carrer Llibertat del barri de sa Penya de la Vila d'Eivissa. De jovenet treballà de sabater al taller d'en Paco des Marió. Milità a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, pogué creuar els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers i el 28 de novembre de 1939 hi sortí per integrar-se en la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) Núm. 123. També va passar pel camp de concentració de Vernet. El juliol de 1941 va ser destinat a treballar a Brest (Bro Leon, Bretanya) a les fortificacions del Mur de l'Atlàntic. En qualitat de «presoner per mesures de repressió» va ser enviat, el 22 de febrer de 1942, juntament amb altres 296 presoners republicans espanyols, a l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand del canal de la Mànega, aleshores ocupada pel nazis, i confinat al camp de Norderney fins a l'agost de 1944. Posteriorment, amb altres 19 presos, va ser traslladat al Fort Régent de l'illa de Jersey, on restà fins el final de la II Guerra Mundial realitzant tasques de sabotatge. Instal·lat a França, treballà durant molts d'anys com a cuiner en un col·legi de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Posteriorment va residir a Évecy (Baixa Normandia, França) i a Megève (Cantó de Sallanches, Arpitània). Tingué un fill, Laurent, de sa companya Gabrielle Poisson. Llorenç Cobos Lluy va morir el 2 de juliol de 1976 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), ciutat a la qual s'havia traslladat uns mesos abans. Un nebot seu, Xicu Lluy Torres, publicà pòstumament en 2013 el llibre Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis, on explica la història del seu familiar.

    Llorenç Cobos Lluy (1919-1976)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El Testament d’un gran lluitador de l´esquerra independentista i anticapitalista


    És l'hora de penjar les botes


    Per Llorenç Buades, exdirigent de la LCR (IV Internacional)


    Quan vaig entrar en el món del sindicalisme just començar la meva carrera laboral i en el món de la política militant activa - fa cosa de 40 anys – aspirava a jubilar-me a una edat que es reivindicava pertot arreu i que en aquest moment l’esquerra sindical i política desapareguda del mapa ja no planteja. És el seu problema i dissortadament també el meu que amb el pas del temps aquelles justes reivindicacions dessapareixin dels programes. Però com que jo no em rendeix – que es rendeixi la falsa esquerra si vol- vull aplicar-me en allò que vaig reivindicar, tot i que sigui a un cost alt, perquè després de cotitzar durant tota la meva vida laboral, encara faig cotitzacions per un import que dobla allò que pugui cobrar de jubilació ben aviat.

    Si he de fer balanç de tots aquest anys i a la vista de la situació actual no puc estar gens satisfet de l’evolució de les coses, i és el moment en que m’arriba a la memòria una conversa que vaig tenir amb Xesc Delgado, que aleshores treballava a un comerç de material esportiu i gomes del carrer Unió (en aquells temps el carrer General Mola avalat encara als carrers pel carrillisme eurocomunista “responsable i realista” que no plantejava cap retall al franquisme realment existent).

    Xesc, que era del MC-OIC, i secretari del sindicat de comerç de les Comissions Obreres (quan encara eren un sindicat) em comentà en un dia plujós que, segurament seria militant revolucionari tota la vida.

    Encara record com la pluja repicava en els vidres que adonaven a un corral verd que apartanyia o a la Sala Astoria o a la sala de festes Trocadero que teniem abaix de la seu del sindicat del carrer de Navarra (ara carrer de la Riera). Jo en canvi no em vaig expressar com ell, però al llarg dels temps, tira-tira, he durat més que ell, sobrevisquent amb més pena militant que glòria als darrers 23 anys decepcionals

    Poc després del 23 F, Xesc va desaparèixer de la militància, i fins i tot desparegueren els nostres partits de referència i l’esquerra “revolucionària” es dissolgué com el sucre en el cafè calent.

    Algun dels meus mestres fins i tot ha fet fortuna dins la burgesia i encara dispòs d’una escriptura seva on m’autoritzava a presentar candidatura electoral. Altres militants, després de diverses adaptacions tàctiques al llarg del recorregut es troben a Izquierda Anticapitalista, a Socialismo S XXI i fins i tot hi ha un diputat navarrès al Congrés dels Diputats amb Amaiur. Un altre en canvi, va morir a Valladolid amb l’emblema de l’espasa al mig d’una corona de llorer que podeu veure a les portes del mausoleu dels feixistes del cementiri de Palma.

    Afortunadament, tot i ser col•lectivista, al llarg de la meva vida he seguit sempre allò que pensava personalment, cosa que ha fet possible el meu individualisme, la meva indisciplina col·lectiva i la meva disciplina personal. Mai no he participat d’una organització o projecte per adhesió, sinó per convicció personal , fossin quatre o cent-quatre els seus adherents. Mai no he cregut en allò d’optar per “caballo grande, ande o no ande”. Mai no m’ha agradat tenir papers de direcció o executius, ni manar res a ningú. Em basta i sobra comandar-me a mi mateix i ni de l’activitat política i sindical no n’he tret mai cap profit econòmic personal : tot el que he recaptat en aquest sentit són pèrdues.

    En l’aspecte anímic, el balanç d’aquests quaranta anys de dedicació a les lluites, estic satisfet personalment, perquè més o menys he fet allò que havia de fer en un entorn més aviat ingrat que té poc a veure amb la construcció del món nou que diu promoure el pensament d’esquerra, especialment quan suposats companys de causa maltracten més altres companys de lluita que els enemics que tenim enfront. Però això passava ja en temps de la guerra civil, quan molts revolucionaris i revolucionàries havien d'aguantar comissaris polítics pitjors que els burgesos.

    He de dir que he patit més agressions verbals a tots els nivells en organitzacions sindicals a les que he participat i fins i tot alguna amenaça armada de gent estalinista (PCE (i), PCOE) que es deia d’esquerra, que per part de la dreta econòmica a la que ha combatut política i sindicalment al llarg de tota la meva vida militant.

    Vaig poder accedir democràticament , quan Franco no era mort, mitjançant oposicions i sense cap endoll ni influència personal (era fill de picapedrer), a treballar en una empresa on el cap de personal era membre de la Guàrdia de Franco, i amb mi, de la mateixa manera democràtica ho varen fer altres companys que fundarem les Comissions Obreres del sector d'Assegurances. Sense dubtes, el meu cap de personal, falangista, mort fa anys, al que em vaig enfrontar sempre en defensa dels treballadors,era molt més honest que molts dels que es diuen d'esquerra i han gestionat el poder en l´ambit polític i social.

    Tot plegat em fa molt pessimista en relació al futur, partint d’ un present on el capital ens guanya per golejada en la lluita de classes. Molt hauran de canviar les coses a l’esquerra per tal que el Segle XXI no ens condueixi a una gran involució social, perquè quan els feixistes creixen en els barris obrers i marginats és perquè aporten més solucions que una esquerra aburgesada, interessada només en les cadires i en ocupar llocs al recer del poder econòmic.

    En tot cas ho hauran de canviar els que fins ara no han fet els deures, perquè jo ja he aportat en el terreny militant tot allò que havia d’aportar i són les generacions joves les que han de lluitar pel seu present i pel futur. Els vells que em precediren familiarment no duraren massa anys: el meu avi matern va morir als 58 anys, l’altre va viure més dels setanta en pàràlisi, el meu oncle Bernadí va arribar als 63, el meu pare va morir als 67, i a la mateixa edat la meva padrina campanetera, i no són pocs els amics d'infància i de treball més joves que jo que han deixat aquest món. Així que de cap manera pens esperar a que els polítics de torn em robin tot allò que he invertit per a la pensió com han fet amb els meus avant-passats. Però fins on arribi seguiré donant suport als companys de causa , tot i que amb les cucales posades voltin la sínia de la mateixa manera tacticista de sempre. No n'hi ha més, i on no n'hi ha, que no en cerquin.

    Arribat a això que es diu tercera edat, a la que no arriben molts humans, la tasca dels vells no és el combat amb les cames sinó amb el cap; és la instrucció i la preservació de la memòria més enllà de l’adaptació als tacticismes, impressionismes i a l’empirisme practicista (més kantià que marxista, més keynesià que marxista) que tan mal ha fet i segueix fent al llarg d’aquestes dècades a l’esquerra. Aquí el meu combat individual no atura, ans al contrari, hi dedicaré el temps que calgui, s’escolti o no, agradi o no, perquè allò important és la conciliació amb un mateix.

    Ciutat, 29 de juny de 2012



    0 0

    Divendres 10 de juliol presentarem  el segon número de la publicació monogràfica Tot Inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres Illes a  Can Llobera a les 20:00 h. Hi pariticiparà Jaume Canals del GOB amb la xerrada "Ús turístic dels habitatges".

    Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears

    La síndrome d'Estocolm és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. En el cas de les Balears la víctima som tots els seus habitants i el segrestador és el sector turístic. Dins la síndrome d'Estocolm és normal que mostrem sentiments positius cap als nostres segrestadors, es tracta d'una defensa inconscient creada per l'instint de supervivència. Un any més els nostres segrestadors ens faran creure que és una gran notícia batre el record de turistes i que milions dels mateixos col·lapsin les illes, el 2014 vam rebre l'esgarrifosa xifra de 13,5 milions de turistes. Als segrestadors no els interessa que s'analitzen les evidents conseqüències negatives que té rebre milions de persones en un espai tan reduït i fràgil com el nostre només.

    A l'escola se'ns explicava que durant l'imperialisme a les colònies la seva economia tradicional era destruïda i substituïda en moltes ocasions per una economia fonamentada en plantacions per A l'exportació a vegades només d'un producte; cafè, cacau, bananes... Aquestes colònies van aconseguir la independència política però no l'econòmica i avui aquests països amb monocultius tenen una economia fràgil i depenent. El mateix podem dir del nostre model econòmic que es fonamenta en el monocultiu turístic iniciat durant el franquisme, amb la diferència que nosaltres no gaudim d'una independència política que ens pugui permetre tenir més possibilitats d'alliberar-nos d'aquest segrest real i mental que patim. Els sectors primari i secundari pràcticament han desaparegut, mentre que el sector terciari depèn quasi en la seva totalitat del sector turístic. No només la majoria de la gent accepta el monocultiu sinó que a més a més no deixam d'alimentar-ho. Pel segrestador estam disposats a tot; a omplir les carreteres de cotxes de lloguer, mentre tenim un transport públic mínim i deficient, a destruir un dels nostres principals patrimonis com és el paisatge i medi ambient. Amb ampliacions de ports pels rics, destruccions urbanístiques i infraestructures totalment sobredimensionades, a omplir espais públics de serveis exclusivament pensat pels turistes, a transformar els fars en establiment de luxe... Res sembla suficient per als nostres segrestadors que no estan disposats ni tan sols a cedir una miserable ecotaxa per gestionar les misèries que ens deixen.

    Les ciutats a poc a poc es converteixen en escenaris uniformes i teatrals pensats només a agradar als turistes deixant les necessitats de les persones que hi viuen i hi treballen a les mateixes en segon pla. Els espais públics deixen de ser espais viscuts per convertir-se en escenaris de pas privatitzats, eliminant tot el que pugui ser susceptible de molestar o no estar al gust dels turistes. Es fan ordenances contra les persones humils, els exclosos socials, els immigrants, els nins. Hi ha alguna cosa més trista que prohibir als nins jugar a una plaça o tancar les fonts públiques perquè els turistes no siguin esquitxats o es vegin obligats a consumir... A la vegada als llocs que convé es deixa que els turistes facin tot tipus d'excessos com convertir una cala en un gran pub privat per veure un partit futbol i tot davant la passivitat de la majoria dels segrestats.
    Els segrestadors ens han fet creure que tot el que fan ens beneficia, que redistribueixen riquesa, que donen feina... La realitat és que el turisme dóna grans beneficis econòmics per uns pocs i explotació laboral per la majoria. Els contractes a temps parcial ja són el 50% dels contractes a hostaleria i moltes vegades amaguen jornades completes amb hores extres.

    L'extensió del turisme a les ciutats fa que els preus dels habitatges i els lloguers es converteixen en impossibles pels treballadors que han de pagar fortunes per pisos que no el valen o viure amb els seus pares al cas dels joves. Caldria demanar-se com societats i economies turístiques com la de les Illes presenten alts índexs d’abandonament educatiu postensenyament obligatori. És clar que el nostre segrestador necessita un mercat de treball poc qualificat i això suposa un important focus d’atracció pels segrestats més joves als que mai se'ls explicarà que és el neocolonialime i les conseqüències negatives de dependre d'un monocultiu.

    El primer pas per superar la síndrome és la informació i a partir de la mateixa analitzar la complexitat de la situació. Per ajudar-nos a superar l'estat psicològic de complicitat amb el segrestador i començar alliberar la nostra ment tenim el segon número de la publicació monogràfica Tot Inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres Illes. editat per membres de la Coordinadora Llibertària de Mallorca, i el Front Comú en Defensa del Territori. l'heu de llegir i assistir a les seves presentacions. És una bona oportunitat per deixar de ser víctimes i còmplices dels nostres segrestadors.

     


    0 0

    [03/07] Enterrament de Bakunin - I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó - Centenari Bakunin - Garnery - Chambon - Gené - Marcos Alarcón - Oset - Portis - Davidon - Deza - Wulf

    Anarcoefemèrides del 3 de juliol

    Esdeveniments

    Tomba de Bakunin al Bremgartenfriedhof de Berna

    - Enterrament de Bakunin: El 3 de juliol de 1876 és enterrat al cementiri Bremgartenfriedhof de Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador anarquista Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, que havia finat dos dies abans. El cadàver fou traslladat de l'Hospital de l'Ila al cementiri acompanyat per companys llibertaris i de totes les escoles del pensament socialista vinguts d'arreu Suïssa, travessant els carrers de la capital federal helvètica. L'acte fou organitzat per la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i al costat de la fossa van ser pronunciats diversos discursos: Adhémar Schwitzguébel llegí cartes i telegrames d'amics i de seccions de la Internacional; Nikolaij Zukovskij traçà la biografia del pare del moviment anarquista contemporani; James Guillaume recordà, entre plors, les calúmnies amb les qual la reacció perseguí el revolucionari i els serveis prestats al moviment anarquista;Élisée Reclus parlà de les qualitats personals de Bakunin; Carlo Salvioni reté homenatge a l'adversari de Mazzini, el gran agitador ateu i antiautoritari; Paul Brousse parlà en nom de la joventut revolucionària francesa que s'ha decantat pel pensament bakuninista; finalment, Betsien, un obrer de Berna, dirigí en alemany l'últim adéu de la classe treballadora al mestre. Sobre el taüt van ser dipositades tres corones en nom de les tres seccions  de llengua francesa, alemanya i italiana amb les quals comptava la Internacional a Berna. En una reunió que tingué lloc als locals socialistes després de la cerimònia, un clam fou unànime: l'oblit de totes les discòrdies purament personals i la unió, sobre el terreny de la llibertat, de totes les fraccions del pensament socialista d'arreu del món. Dies després, aquestes paraules foren oblidades i els atacs entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (bakuninistes) la norma.

    ***

    Convocatòria del I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó apareguda en el periòdic barceloní "Solidaridad Obrera" de l'1 de juliol de 1937

    - I Congrés Regional de JJ. LL.: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1937 se celebra a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el «I Congrés Regional de Joventuts Llibertàries del front i reraguarda d'Aragó». Assistiren 500 delegats de 200 poblacions i de 38 delegacions del front, en representació de 32.000 afiliats. Es parlaren de diversos temes, com ara el conflicte bèl·lic, la reconstrucció econòmica, la contrarevolució, l'educació i la cultura, l'antifeixisme, etc. Aquell mateix any se'n publicaren les actes.

    ***

    Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]

    - Col·loqui del centenari de la mort de Bakunin: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 se celebra a Zuric (Zuric, Suïssa) el Col·loqui Anarquista Internacional «I Centenari de la mort de Mikhail Bakunin (1876-1976)».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Actes del congrés de la Carta d'Amiens

    - Auguste Garnery: El 3 de juliol de 1865 neix a Roche-et-Raucourt (Franc Comtat, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste Garnery, conegut sota el pseudònim Garno. En 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc.  Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig» --crida antimilitarista als joves conscrits--, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap el 1911 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. En 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens. Auguste Garnery va morir el 21 d’abril de 1935 a Saclas (Illa de França, França).

    ***

    Foto policíaca de Raoul Chambon (1894)

    - Raoul Chambon: El 3 de juliol –algunes fonts citen el 13 de juliol– neix a Vauriàs (Provença, Occitània) l'anarquista Raoul Chambon. Sos pares es deien Joseph-Didier Cambon i Claire-Marie Thevaut. Gravador litògraf de professió, en 1894 figurava en la llista d'anarquistes sota vigilància especial establerta per la policia fronterera francesa. Entre el 6 d'agost i el 31 d'octubre d'aquest mateix any va ser jutjat en l'Audiència del Sena de París (França) en l'anomenat«Procés dels Trenta» acusat d'«associació de malfactors» per a delinquir, però resultà absolt.

    ***

    Josep Gené Figueras

    - Josep Gené Figueras: El 3 de juliol de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Gené Figueres --son primer llinatge també es citat com Jané o Gener. Fill d'un forner igualadí, estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT --durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral«Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic), considerant-se mexicà i no havent volgut tornar mai a Catalunya.

    ***

    Carlos Marcos Alarcón

    - Carlos Marcos Alarcón: El 3 de juliol de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França).

    ***

    Jorge Oset Palacios

    - Jorge Oset Palacios: El 3 de juliol de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com a Ángel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

    ***

    Larry Portis

    - Larry Portis: El 3 de juliol de 1943 neix a Bremerton (Washington, EUA) l'historiador i professor universitari llibertari Larry Lee Portis. Fill d'una família obrera, va créixer a les ciutats nord-americanes de Seattle (Washington) i Billings (Montana). Son pare feia d'obrer metal·lúrgic i de bomber i sa mare treballava de secretària ocasionalment. Quan tenia 18 anys es va casar i tingué dos fills immediatament. De formació marxista, participà activament en les lluites universitàries i polítiques locals i entre 1965 i 1968 col·laborà en el periòdic universitariThe Retort. Va fer els primers estudis en la Universitat de DeKalb (Illinois) i en 1968 es va graduar en la Universitat de l'Estat de Montana a Billings. Fou un dels creadors del periòdicunderground universitari The Free Student Press. Els seus estudis els compaginà amb diverses feines remunerades per mantenir sa família. Va ser un dels organitzadors del treballadors municipals de l'aigua de Billings. En 1970 es llicencià i en 1975 es doctorà en història per la Universitat del Nord d'Illinois. En 1974 realitzà feines de suport en la United Farm Workers' Union (UFWU, Unió de Treballadors Agrícoles Units). En sortir de la universitat treballà en diverses ocupacions i milità en l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1977 viatjà a Europa, on recorregué diversos països realitzant feines ocasionals. Aquest mateix any, finalment, s'establí a París (França). Entre 1981 i 1996 ensenyà sociologia en la Universitat Americana de París, on creà una secció sindical de la Confederació General del Treball (CGT). Després va ser contractat en diferents universitats franceses --història dels EUA en la Universitat de París 7 (1983-1988), en la Universitat de París 10 (1988-1989), en la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (1995-1998) i en la Universitat de Montpeller III (1998-2009). Va ser a França on es decantà definitivament pel pensament llibertari. Entre 1984 i 1989 fou membre del col·lectiu editor de les Editions Spartacus, creades i dirigides per René Lefeuvre. Entre 1987 i 2007 fou membre de comitè editorial de la publicació de sociologia L'Homme et la Société. En 2002, arran de la invasió nord-americana d'Iraq, va ser un dels cofundadors del grup «Americans for Peace and Justice», radicat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Participà sovint en els activitats del grup Alternative Libertaire i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Fou col·laborador habitual de multitud de publicacions llibertàries i científiques, com ara Alternative Libertaire, Gavroche, Radical History Review, The Industrial Worker, Le Monde Libertaire, L'Homme et la Société, Film International, Canadian Journal of Political and Social Theory, International Review of Political Science Abstracts, Les Cahiers de l'Herne,Les Cahiers du CERF, Années trente, Textyles,  Critique Communiste, Albatroz, Itinéraire, etc., a més de revistes online (CounterPunch, Watan,Political Film Blog, Divergences, etc.). També es autor de contes, alguns publicats en Intimacies. Nine tales of love and other emotions (2011), i d'una novel·la, American dreaming. A novel (2011); deixà una segona novel·la, Higher learning, en premsa. Sa companya fou la periodista radiofònica Christiane Passevant, amb qui copublicà diversos llibres. Els seus estudis historiogràfics i sociològics se centren en els sindicalismes francès i nord-americà, en les classes socials francesa i nord-americana, en el feixisme, a més de la chanson i del cinema. Entre les seves obres més importants tenim Georges Sorel (1980), Georges Sorel. Présentation et textes choisis (1982), IWW. Le syndicalisme révolutionnaire aux États-Unis (1985 i 2003), Les classes sociales en France. Un débat inachevé (1789–1989) (1988), La main de fer en Palestine. Histoire et actualité de la lutte dans les territoires occupés (1992, amb Christiane Passevant), Dictionnaire Black (1995, amb Christiane Passevant), La politiqueétrangère des États-Unis. De la guerre mondiale à la mondialisation (2000, amb Michel Allner), Soul Trains. A peoples' history of popular music in the United States and Britain (2002), Cinéma engagé, Cinéma enragé (2003, amb Christiane Passevant i Pascal Dupuy), French Frenzies. A social history of popular music in France (2004), La Canaille! Histoire sociale de la chanson française (2004), Dictionnaire des chansons politiques et engagées (2008, amb Christiane Passevant), Histoire du fascisme aux Etats-Unis (2008), Terror and its representations. Studies in social history and cultural expression in the United States and Beyond (2008, editor), Qu'est-ce que le fascisme? Un phénomène social d'hier et d'aujourd'hui (2010). Larry Portis va morir d'un infart el 4 de juny de 2011 al seu domicili de Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània), poc després de jubilar-se.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    "Cavatori" de Carlo Galleni

    - Davide Musetti: El 3 de juliol de 1931 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. Havia nascut el 8 de setembre de 1860 a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia). En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància.

    ***

    Necrològica de Lorenzo Deza apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de març de 1979

    - Lorenzo Deza: El 3 de juliol de 1978 mor a Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza. Havia nascut el 12 de setembre de 1893 a Judes (Sòria, Castella, Espanya). Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

    ***

    Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich

    - Paul Wulf:El 3 de juliol de 1999 mor a Münster(Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) d'una greu patologia cardíaca el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Havia nascut el 2 de maig de 1921 a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya). Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a«anarquista i comunista». El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.

    Escriu-nos

    Actualització: 03-07-15


    0 0

    Si hubiera más gente que leyera este blog, el archivo de la delirante denuncia del PP no hubiera sido ninguna sorpresa. El asunto estaba clarísimo desde el principio como expliqué aqui y aquí.

    No corráis tanto: eso no quiere decir que su comportamiento fuera ético. El juicio ético y el juicio penal no son lo mismo y el primero es mucho más exigente que el segundo... Pero tampoco, tampoco hay juicio ético reprobatorio para Tania Sánchez porque nadie ha podido demostrar que las contratas de Aupa fueran irregulares ni que ella violentara la recta actuación del Ayuntamiento para favorecer dichas contratas.

    ¿Que no se abstuvo en la única contrata en la que ella tuvo que votar?. Esto es una torpeza irrelevante para que se produjera la adjudicación (jueza dixit) que  más prueba  su inocencia que su culpabilidad. Si hay alguien aficionado a las novelas policíacas que me esté leyendo que piense por un momento. Tú eres un malo que influye ilícitamente en favor de una contrata y, más tarde,  has de participar en una votación sobre  la misma cuyo resultado favorable está garantizado, ¿qué harás?: comprometerte votando a favor o bien abstenerte y hacerte un selfi mientras lo haces para publicarlo en las redes y airear tu pretendida imparcialidad? 

    Este es un país donde el poder está trufado de golfos y los golfos son los primeros interesados en que el juicio ético brille por su ausencia y en que la confusión y el tú más reine por doquier . Por eso hay tanta manipulación y tanto embrutecimiento en el debate político y en los medios de comunicación; embrutecimiento que, a la postre e  inevitablemente, acaba envileciendo el debate social.

    Aquí el honor de las personas es solo un arma arrojadiza más que lanzar sobre el adversario y  casi nadie se toma la molestia de examinar los casos de amigos y enemigos con un mínimo de ponderación porque, en el fondo, la verdad es lo que menos interesa.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 182 | 183 | (Page 184) | 185 | 186 | .... | 465 | newer