Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 171 | 172 | (Page 173) | 174 | 175 | .... | 465 | newer

    0 0

    Els Glosadors de Mallorca participaran al Correbars de Pla de Mallorca en Marxa, el proper 16 de maig a les 17h a Sineu. Començarà a la Plaça de l'Esglèsia amb una ballada a càrrec de xeremiers @rreplegats.

    0 0

    Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. (Miquel López Crespí)


    Memòria històrica del Pacte de Progrés: la defensa del Pacte.

    Acumular càrrecs o fer país?


    Un article de Llorenç Capellà publicat recentment ("Governar o fer país") enceta un debat que crec de gran importància. L'escriptor i amic analitza la situació política actual, especialment el paper d'Els Verds i del PSM en el Pacte, i es demana si la gran qüestió de la política autonòmica es redueix tan sols a gestionar, sense fer gaire soroll "afegint oli als engranatges que grinyolaven del Consolat de Mar" (la qual cosa hauria fet el PSM en opinió de Llorenç Capellà) o ser exigent i avançar, com Els Verds, el l'execució d' un programa (en aquest cas la preservació dels nostres recursos i territori) caigui qui caigui, malgrat que sovint "no bastin una dotzena de cabassos per a recollir els renecs dels seus agreujats".

    Vet aquí com Llorenç Capellà situa de nou el problema de certa esquerra oficial, les seves mancances i debilitats just en el moment en el qual, aquesta esquerra ha assolit el grau més alt de poder institucional de la seva història. Sovint, ho comprovam cada dia, els aparells en el poder aparells imaginen que gestionar l'existent és fer política d'esquerres. Com si no fos tasca normal dels nostres funcionaris l'aconseguir que l'ensenyament, la sanitat, la cultura, el medi ambient, benestar social, treball o obres públiques marxin a la perfecció. Moltes vegades confonen la feina de provar de resoldre els problemes dels ciutadans amb un "canvi de societat" de connotacions històriques.

    Llorenç Capellà, en el començament del seu article, en posava un exemple clar i llampant quan deia, parlant del rebuig de Jordi Pujol a la proposta del PP d'entrar en el govern espanyol: "L'objectiu de CIU no era acumular càrrecs, sinó fer país". Afirmacions que serveixen per a mesurar la distància infinita que hi ha entre els polítics de la burgesia del Principat i els nostres aprenents de bruixots. Aquí, a diferència de Pujol, el que és considerat "políticament correcte"és precisament el contrari del que afirma el dirigent del Principat. Com més càrrecs aconsegueixes en les negociacions, com més sous pots repartir entre els teus, més encertes en la línia política i més t'allunyes de l'"utopisme esquerranós i nacional". "Fer país" a les Illes encara és considerat una forma de perillosa utopia que no porta enlloc. Una recent història del PSM que circula entre nosaltres en fa bandera, de tot aquest pragmatisme d'anar per casa, i situa les idees de reconstrucció nacional, socialisme, república o autodeterminació en el camp de l'"ultraesquerranisme social i nacional". Per mi ha estat molt curiós llegir aquesta obra on, fent directa referència a qui signa el present article, l'estudiós considera "verbalisme extremista" el que Gabriel Alomar, Emili Darder, Josep M. Llompart o Joan Fuster ens ensenyaren amb el seu exemple personal. Ens demanam si es pot "fer país" atacant d'aquesta manera els qui, com el mateix Llorenç Capellà, Antoni Serra, Jaume Santandreu, Isabel Clara-Simó, Gabriel Janer Manila, Jaume Fuster i els centenars d'intellectuals catalans -per no dir milers!-, participaren al Congrés de Cultura Catalana dels anys de la transició lluitant precisament per portar endavant les idees ara considerades "extremistes". La lluita per una constitució que reconegui el dret a l'autodeterminació i la possibilitat de la federació entre els diferents Països Catalans és el més "normal" que hom pugui defensar en una societat democràtica i no té res a veure amb cap mena de "retòrica extremista".

    Demonitzant l'esquerra progressista no podem "fer país". En confondre de forma permanent la lluita pels més essencials principis democràtics amb "integrisme ideològic" no anam a part ni banda. Jordi Pujol deu ser, per aquests sectors enemics de la coherència en els principis, un element perillossíssim.

    Aleshores, si entenem com un "gran avenç" en la història d'un collectiu la plasmació concreta (en forma de càrrecs i de sous) de l'abandonament de tota idea de lluita conseqüent per uns objectius nacionals i socials, poca cosa haurem entès del que significa "fer país".

    Josep Portella, el conseller de cultura del Consell Insular de Menorca escrivia al respecte en el llibre El repte del 2003: reflexions i propostes: "Un partit polític, un govern que respon -com el nostre- a una suma de diferents partits polítics, no ha de pretendre, únicament, realitzar la millor gestió possible, promoure iniciatives per respondre a la multitud de qüestions que una societat com la nostra planteja, sinó que també ha de saber projectar futur. Projectar futur, que per a mi significa anar més enllà de la simple planificació, és avui una actitud revolucionària. És així perquè una de les bases de la política conservadora és, precisament, la de situar-se únicament en el moment present, en la gestió... no existeixen ideologies, per tant, només es jutjaran els resultats econòmics".

    Josep Portella té tota la raó del món. L'esquerra ha de tenir una ideologia, unes senyes d'identitat pròpies. Per això cal recuperar moltes de les reivindicacions del temps de la transició que no s'aconseguiren, ofegades per tones del més barroer pragmatisme. L'esquerra hauria d'aprendre a reinterpretar la realitat per a copsar-la de forma nova, lluny d'aquesta criminalització constant de la utopia i de les idees d'avenç nacional i social. S'ha d'ampliar i renovar la nostra democràcia (pensar en la millora democràtica no és caure en cap "extremisme verbalista", en cap "fonamentalisme forasenyat"). S'ha de recuperar la política per als ciutadans. Regenerar l'ambient que envolta els que gestionen el poder. Evitar que els electors hagin de pensar allò tan conegut de "tots són iguals; només els importa el sou". Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. Tot és útil per a consolidar, fer avançar i ampliar la democràcia. I el nacionalisme d'esquerres hauria de ser el més obert a totes aquestes propostes de renovació de la societat. Restar aturats en el recompte dels càrrecs, marginar la lluita per "fer país" de debò, demonitzar com a "fonamentalista" qui manté l'esperança en la transformació de la societat, en les idees i l'exemple que várem heretat de Gabriel Alomar i Joan Fuster no ens és útil per bastir el futur. En les passades eleccions el PSM va perdre un diputat. En les properes en podria perdre un altre de no situar l'eix de la feina en la transformació de la societat. El camí del "pragmatisme"... és sempre el més adient per a triomfar? Tan sols era una pregunta.

    (4-III-02)


    No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)


    Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

    El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)


    Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich.


    Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.

    Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.


    El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.


    Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.


    Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.


    Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.


    I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.


    Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.


    Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.


    El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.


    Miquel López Crespí


    (1-IV-02)



    0 0

    [16/05] «Le Droit Social» - París (16-05-68) - Kachindzew - Delalé - Lacerda - Peotta - Alomà - Schmitz - Sans - Lefrançais - Cross - Kavernido - Mackay

    Anarcoefemèrides del 16 de maig

    Esdeveniments

    Portada del segon número de "Le Droit Social"

    - Surt Le Droit Social: El 16 de maig de 1885 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Droit Social. Organe anarchiste. Portava el lema«Mort als burgesos!». Era continuació de Le Droit Social (1882) de Lió (Arpitània). El gerent va ser Alphonse Lauze i comptà amb el suport d'Étienne Bellot i de Jean Auguste Joly. Els articles no van anar signats, però hi van col·laborar, a més dels citats, Auguste Chauvin, Georges Deherme, Théophile Gouzet, Minnie Lecompte, Justin Mazade i el barceloní Josep Torrens. Només es publicà un altre número el 13 de juny de 1885, on demostrà la inutilitat del sufragi universal i aconsellà «votar anarquista», és a dir, calar foc les urnes electorals; també en aquest segon número publicà alguns articles en italià.

    ***

    La Sorbona ocupada

    - París (16-05-68): El 16 de maig de 1968, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais (Bretanya), uns estudiants procedents de Nantes han passat la nit amb els obrers per a ocupar la fàbrica. Aquesta mateixa nit, els obrers de la fàbrica de Renault de Cléon han ocupat també la seva fàbrica i han segrestat el seu director. De bon dematí, una delegació d'ocupants a sortir, apilotada en dos cotxes, per a propagar la vaga a altra fàbrica de Renault, la de Flins. A les 14 hores, els obrers de Renault-Flins voten la vaga i l'ocupació. Una delegació conjunta de Cléon i de Flins surt per demanar els companys de Billancourt que s'afegeixin al moviment. A les 15 hores, a la Sorbona de París, el«Comitè d'Ocupació» publica un comunicat que crida a l'ocupació immediata de totes les fàbriques de França i a la formació de Consell Obrers. Les Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca), que distribueixen la totalitat de la premsa francesa, es declaren en vaga; la notícia no tindrà periòdics. A la tarda, el personal de l'hospital psiquiàtric de Sainte-Anne ocupa la institució. A les 15 hores, la vaga salvatge s'imposa, taller per taller, a la fàbrica Renault de Billancourt. A les 17 hores, els responsables de la Confederació General del Treball (CGT) de Billancourt s'estimen més deixar d'oposar-se al moviment vaguístic; ben aviat els 23.000 obrers de la fàbrica s'hauran afegit al moviment engegat pels obrers de Sud-Aviation dos dies abans. A les 18.30 hores, el Comitè Executiu del Partit Comunista Francès (PCF) «prevé als treballadors i als estudiants conta tota consigna aventurada, sobretot amb motiu de manifestacions a les quals no es trobi associat»... Cap al tard, a Billancourt, la CGT impedeix que els estudiants, vinguts de la Sorbona, penetrin a la fàbrica.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)

    - Jean Kachindzew: El 16 de maig de 1860 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus) l'anarquista Jean Kachindzew, conegut com Annanico. Sos pares es deien Nicolas Kachindzew i Catherine Calvet. Emigrà a França per ampliar estudis. El maig de 1890 va ser detingut amb altres exiliats russos sota l'acusació d'haver tramat una conxorxa per atemptar contra el tsar de Rússia. El juliol de 1890 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional amb altres«nihilistes» russos (Lavrenius i Levof) i condemnat per fabricació d'explosius. El 2 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Auguste Delalé (1907)

    - Auguste Delalé: El 16 de maig de 1864 neix a Tours (Centre, França) el militant anarquista i sindicalista Auguste André Delalé. Fll d'una família pobra de teixidors, de jove també farà d'obrer teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va militar en diversos grups anarquistes del departament del Droma, com ara «Les Indignés», i, a partir de 1888, de Viena del Delfinat. Posteriorment s'instal·là a París (França) i col·laborà en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'Aristide Gardrat, i va patir dues condemnes per difamació –una a Cherbourg, el desembre de 1893, i altra a Grenoble, el març i abril de 1894. En aquesta època era obrer sabater a Romans d'Isèra. Va haver de fer un període militar de 28 dies a Viena del Delfinat i en acabar s'instal·là a Lo Borg dau Peatge, on fou portaveu del grup anarquista i intervingué en nombroses reunions públiques. La seva companya, la militant anarquista Blanche Marie Blanc (Aline), exesposa de Frédéric Rigaudin, que havia conegut a la Casa del Poble de Romans d'Isèra, era mare de la futura neomaltusiana llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participà amb una escissió socialista de Romans d'Isèra en la constitució d'una efímera «Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage». El 23 de gener de 1900 prengué la paraula en una xerrada contradictòria amb Jules Guesde i Alexandre Zévaès a Romans d'Isèra. A començament de 1901 s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) per treballar de representant de joieria i més tard a Tours (Centre, França) per fer feina de teixidor. A Tours creà un grup anarquista i organitzà conferències amb destacats militants llibertaris (Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade, Alexandre Jacob, etc.). També a Tours denuncià un convent que explotava mà d'obra infantil. El maig de 1903 retornà amb Aline a París. Els companys li trobaren un allotjament al carrer Cavé, al barri de Montmartre, i reprengué el seu ofici de sabater i les seves col·laboracions en Le Libertaire. El juliol de 1903, dos articles («À l'oeuvre» i «Anarchismes»), apareguts en els números de l'1 i del 15 de maig de 1903 de Le Libertaire, van fer que fos condemnat a dos mesos de presó per difamació a Dijon (Borgonya, França). En sortir de la garjola s'integrà en el moviment sindicalista. El maig de 1904 reemplaçà el sabater Le Mao com a gerent deL'Ouvrier des Cuirs et Peaux, òrgan oficial de la Federació Nacional dels Cuiros i Pells. En aquesta mateixa època va ser nomenat secretari ajudant del Sindicat de Sabaters de París, càrrec que ocupà alternativament amb l'anarquista Brossard, qui li va succeir definitivament en 1907. El juny de 1904, juntament amb Georges Yvetot, representà la Borsa del Treball de París en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat a Amsterdam (Països Baixos) i quan la Secció Francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, en va ser nomenat tresorer. El gener de 1905 fou secretari del«Comitè Pivoteau», creat en 1903 per fer costa un obrer ajustador, Victor Pivoteau, que havia matat a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar; l'adreça d'aquest comitè fou el seu despatx a la Borsa del Treball de París i malgrat tots els esforços Pivoteau va ser condemnat el 9 de gener de 1905 a 10 anys de presó. El 29 d'abril de 1907 va ser detingut, juntament amb Jean Bousquet i Albert Lévy, per les paraules dites en un míting celebrat el 25 d'abril a la Borsa del Treball, i acusat de«provocació directa al robatori, a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Aquell mes també, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'«incitació a la revolta», però el procés va acabar sobresegut. El 16 de maig de 1907 participà, amb altres destacats militants (Alphonse Merrheim,Émile Pouget, Marcel Sembat i Miguel Almereyda) en un gran míting públic al Palais du Travail del carrer Belleville de París contra les detencions preventives dels membres de La Guerre Sociale. El 7 de setembre de 1907 participà, amb Miguel Almereyda i Eugène Merle, en la conferència contradictòria«Les partis politiques et l'action ouvrière» a la Sala Aumaitre de La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1907 va ser absolt en l'Audiència del Sena en un judici amb altres nou antimilitaristes del delicte d'haver aferrat el 8 d'agost d'aquell any un cartell contra la repressió de les vagues de Raon-l'Étape (Lorena, França). Entre el 20 i el 22 de febrer de 1908 va ser jutjat, amb altres 11 militants de la Confederació General del Treball (CGT), pel cartell«Govern d'assassins», editat el juny de 1907 durant la lluita dels vinyataires occitans, però «Els Dotze» van ser absolts. El juny de 1908 va ser delegat de la CGT arran d'una vaga de cosidors de sabates a París i l'octubre d'aquell any participà en la fundació del Comitè de Defensa Social (CDS). L'11 de desembre de 1908 va ser nomenat membre de la Comissió de Vagues i de la Comissió de la Vaga General de la CGT en nom de la Secció de les Borses del Treball. El març de 1909, en substitució del seu anterior gerent Léopold Verrier, va demanar el permís per a editar el setmanari anarquista en llengua xinesa Xin Shiji (1907-1909), subtitulat en esperanto La Novaj Tempo i en francèsLe Nouveau Siècle; aquest periòdic va ser fundat per Li Shizeng, Wu Zhihui i Zhang Jingjiang. En aquestaèpoca no trobà feina de sabater i treballà de representant, militant en el sindicat dels viatjants de comerç. L'abril de 1909 va fer costat una vaga de botoners a Méru (Picardia, França) i va ser atacat per una laringitis tuberculosa que s'agreujà pel fred i la pluja. Durant l'albada de l'11 de juny de 1909 el seu domicili, al número 21 del carrer Pradier de París, va ser escorcollat per la policia durant una investigació sobre l'ona de sabotatges a les línies telegràfiques i telefòniques que s'havia desencadenat aleshores. Auguste Delalé va morir el 12 de maig de 1910 a París (França) i el seu cos va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Gaston Montéhus i Alexandre Luquet.

    ***

    Maria Lacerda de Moura

    - Maria Lacerda de Moura:El 16 de maig de 1897 neix a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre.  Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del«Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt«Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Mouraés considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on  va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura va morir el 20 de març de 1945 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

    Maria Lacerda de Moura (1897-1945)

    ***

    Luigi Peotta

    - Luigi Peotta: El 16 de maig de 1901 neix a Grancona (Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el 8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto, Itàlia)– l'anarcoindividualista il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota diversos pseudònims (Biondino,Bimbo, Garibaldi Pedrocco, Garibaldi Pedrocca,Giulio Coccari,Singru, Zingaro, etc.). Sos pares es deien Eugenio Peotta, obrer metal·lúrgic que treballava a l'Alfa Romeo, i Almerica Marconato. Quan era un infant sa família s'instal·là a Novi Ligure (Piemont, Itàlia), on son pare havia trobat feina en una fàbrica metal·lúrgica. Quan sos pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), ell restà a Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria. Anarquista individualista i autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i s'integrà en el grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell signava), on també hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), amb els quals participà en diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de la nit del 18 de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de desembre de 1926 a prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien matat a trets Nino Gavarino, empleat feixista del consolat general d'Itàlia a Niça (Provença, Itàlia), quan intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi Pedrocco, visqué a París (França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di Luisi. En aquestaèpoca va anar i venir entre París, Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja (Valònia) amb possessió d'un passaport a nom de Giulio Coccari; jutjat, va ser considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat a uns quants mesos de presó per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va ser extradit a Itàlia, on va ser jutjat el 7 d'octubre de 1929 i condemnat a cadena perpètua, amb cinc anys d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de 1929 va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba (Toscana, Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser enviat al camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia), on, a resultes d'un bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 76.668. Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauhausen –algunes fonts citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Hi ha teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i que morís, sota una falsa identitat, en 1965 a Sesto San Giovanni.

    Luigi Peotta (1901-1945)

    ***

    Josep Maria Alomà Sanabras

    - Josep Maria Alomà Sanabras: El 16 de maig de 1909 neix al Catllar (Tarragonès, Catalunya), en una família pagesa, el pedagog anarquista i anarcosindicalista Josep Maria Alomà i Sanabras. Paleta de professió, fou militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona. Als locals del Centre Anarquista de Tarragona feia classes als companys analfabets, alhora que difonia la premsa llibertària (Solidaridad Obrera, La Revista Blanca, Tiempos Nuevos, etc.). Durant el servei militar a Saragossa, fou delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer amistat amb els germans Ascaso. A Saragossa salvà la vida de nombrosos indigents que vivien a la vora de l'Ebre durant una de les crescudes del riu. Pedagog de formació autodidacta, es va llicenciar com a mestre durant la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut arran de la insurrecció anarquista a la conca del Cardener (Sallent, Cardona, Balsereny, etc.). Va tenir una actuació destacada en els«Fets de Tarragona» de novembre de 1932, quan la Guàrdia d'Assalt intentà dissoldre una manifestació de rabassaires, que comptava amb el suport de la CNT, que protestava per la prohibició per part del governador civil Ramon Noguer Comet d'un míting al Teatre Tarragona en el qual s'anaven a denunciar les flagrants injustícies i agressions que es produïen camp català, on la Guàrdia Civil detenia arbitràriament pagesos i robava les collites. El gener de 1933 fou tancat durant vuit mesos sense judici a la presó de Pilats de Tarragona per«rebel·lió militar» arran de la repressió desencadenada com a conseqüència dels fets de Casas Viejas. En 1935 realitzà una gira propagandística amb Joan Peiró per les comarques tarragonines, fent conferències sobre anarquisme i cooperativisme. En aquest anys col·laborà en Solidaridad Obrera. Arran de l'aixecament militar de juliol de 1936, el 6 d'agost fou nomenat vocal de Cultura del Comitè Local de Milícies Antifeixistes de Tarragona. A partir del 22 d'octubre d'aquell any, fou tinent d'alcalde i regidor de Cultura, en representació de la CNT-FAI, de l'Ajuntament de Tarragona, moment que aprofità per difondre la cultura entre les classes populars (promoció del cinema cientificoeducatiu, funcions de teatre revolucionari, concerts operístics i de música clàssica, promoció de la pintura i de l'escultura, creació d'escoles per a adults, fundació de l'Ateneu Llibertari, constitució del Comitè de la Cultura Física i l'Esport, unificació del Gimnàstic i el Tarragona FC al Casal d'Esports de Tarragona, creació de museus, etc.). D'ençà de la fundació, el 28 de novembre de 1936, fou president de l'Ateneu Llibertari de Tarragona. El desembre de 1936 constituí la Secció de Cinema Cultural. Com a delegat del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), i com a president de la delegació comarcal d'aquesta institució a partir de l'octubre de 1936 i fins a juliol de 1937, promogué una educació influenciada pel pensament de Francesc Ferrer i Guàrdia i aconseguí escolaritzar més de dos mil infants del carrer. Creà el Sindicat Únic d'Ensenyament i Professions Liberals de la CNT, del qual esdevingué president. Gràcies a la seva intervenció, nombrosos capellans, persones vinculades amb el cop d'Estat feixista i dretans perseguits en la reraguarda republicana salvaren la vida, com ara els mossens Pere Batlle Huguet i Salvador Ritort Faus, i el marquès de Pinares. Defensà el patrimoni historicoartístic tarragoní des del Comitè d'Incautacions d'Obres Culturals i evità el saqueig i crema de la Catedral de Tarragona i la destrucció del seu tresor artístic. En 1936 també dirigí el Diari de Tarragona, portaveu de la CNT-FAI, des del qual promogué les transformacions de la Revolució Social i denuncià els crims feixistes i estalinistes, així com el paper que jugaren les democràcies europees durant la guerra civil. El maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa de consum«La Reguladora de Vendes» de la CNT. A finals de setembre de 1937 s'incorporà als fronts bèl·lics, combatent durant un mes a Villarrobledo. En 1938 col·laborà en el periòdic Sur. Diario del Ejército de Andalucía con sede en Baza. El març de 1939, com a comissari polític destinat al front de Baza (Andalusia) i cap de Propaganda de l'Exèrcit Republicà del Sud, s'oposà als intents per part de Juan Negrín de pactar amb els sollevats feixistes. Al front conegué la madrilenya Ángeles Camelo, amb qui es casà. Amb el triomf feixista, va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i, després de passar pels camps de concentració de Los Almendros, Albatera i Porta Coeli, va ser tancat a la presó tarragonina de Pilats. Jutjat, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Gràcies al testimoni de persones que havien salvat la vida a causa de la seva intervenció (sacerdots, aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes...), la pena va ser commutada a 30 anys de presó i després de molts anys d'empresonament, va ser alliberat, però desterrat de Catalunya (Osca, Madrid, Màlaga, Còrdova, Almeria, Huelva) i sota la prohibició d'exercir de mestre, per la qual cosa es dedicà al sector de la construcció. Durant la dictadura franquista participà en el Comitè Pro-Presos i en diverses accions clandestines del moviment llibertari. També fou president del Centre Social d'Entrevías de Madrid. A finals dels anys seixanta retorna a Tarragona i després de la mort del dictador Franco, participà en la refundació de la CNT i en la creació de l'Ateneu Llibertari de Tarragona, i col·laborà en Solidaridad Obrera. Josep Maria Alomà Sanabras va morir el 9 de maig de 1993 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2009 el seu nét, Ramon Gras Alomà, publicà la biografia Utopia, una Esperança. La Història de Josep Alomà. El 3 de desembre de 2009 s'inaugurà a Tarragona un carrer que porta el seu nom. Sos germans Pau, afusellat en 1940, i Jaume, mort a la presó en 1942, també van ser militants anarcosindicalistes.

    Josep Maria Alomà Sanabras (1909-1993)

    ***

    Foto policíaca de Hans Schmitz (1937)

    - Hans Schmitz: El 16 de maig de 1914 neix a Wuppertal (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Hans Schmitz. Fill d'una família llibertària; son pare, del mateix nom, era un destacat militant anarcosindicalista i juntament amb sa mare, Sophie Schmitz, eren membres de la Liga fur Mutterscutz und Soziale Famililienhygiene (Lliga per a la Protecció de les Mares i per una Família Social Higiènica), que es dedicava a fer avortaments a dones necessitades. Des de ben jovenet Hans Schimitz participà en els moviments anarquista i anarcosindicalista, d'antuvi en la Freie Jugend Morgenröte (Aurora de la Joventut Lliure), després en les Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya), adherida a l'Associació Internacional del Treball (AIT), i més tard en els Schwarzen Scharen (Escamots Negres), l'organització anarquista de resposta a les agressions nazis. Estudià per a torner, però li costava trobar feina a causa de les seves idees polítiques. En 1931 participà en l'obra Staatsräson. Ein Denkmal für Sacco und Vanzetti (Raons d'Estat. Homenatge a Sacco i Vanzetti), d'Erich Müsham. En aquest mateix, quan portava la camisa negra dels Schawarzen Scharen i una navalla a la butxaca, va ser detingut. En 1933, quan el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys) arribà al poder i dissolgué els grups anarquistes i anarcosindicalistes, portava la tresoreria de les SAJD de Wuppertal. Des d'aquell moment hagué de militar en la clandestinitat i es dedicà amb els companys a boicotejar els actes i desfilades nazis, a aferrar cartells, a fer pintades i a altres activitats de resistència. També participà en el transport de perseguits polítics fins a la frontera, fent de correu amb bicicleta. En 1935 durant un enfrontament amb les Joventuts Hitlerianes, conegué Gertrud, una militant de l'organització juvenil antinazi Edelweisspiraten (Pirates Edelweiss) de Düsseldorf, que esdevingué sa companya. Fou força actiu en els grups de solidaritat amb la Revolució espanyola. L'1 d'abril de 1937 rebé la visita de la Gestapo al seu lloc de feina, però com que havia estat avisat abans, la policia no pogué trobar res que el comprometés; no obstant això, va ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó en un judici en massa de companys llibertaris que va purgar a Herford. Un cop lliure, va ser considerat, afortunadament, «indigne per al servei militar» i retornà a la resistència enquadrat en els Edelweisspiraten. Gertrud va ser obligada a treballar en una fàbrica d'armament a Düsseldorf i tenia l'esperança que gràcies al matrimoni li fos permès traslladar-se a Wuppertal i així no haver de treballar en la indústria armamentística, però això no va succeí i en 1942, el mateix dia del seu matrimoni, Has va ser cridat a files ja que el patró de sa companya exigí que fos donat com a apte per al servei militar i així poder mantenir la seva obrera al lloc de feina. Dins de l'Exèrcit continuà amb la resistència de manera discreta, escoltant les emissions radiofòniques de l'enemic, autolesionant-se per a no anar al front, fent sabotatges a l'armament, etc. Quan acabava la guerra va ser enviat a França com a ajudant de l'encarregat del manteniment d'una bateria antiaèria de quatre canons i els seus sabotatges aconseguiren que la bateria no abatés cap avió. Després del conflicte bèl·lic s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada en 1945, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'AIT. Durant la dura postguerra, lluità perquè les condicions laborals en les empreses metal·lúrgiques on treballava fossin les més adients per als obrers. A començaments dels anys noranta va ser nomenat«afiliat d'honor» de la Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures) de l'AIT. En 1993 el seu testimoni va ser recollit per Volker Hoffmann, Jörg Lange i Dieter Nelles per al documental Umsonst is dat nie. Arbeiterjugend und Nationalsozialismus in Wuppertal (Mai no és per res. Joves treballadors i nacionalsocialisme a Wuppertal), que en 2002 va ser publicat en fulletó sota el mateix títol. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a fer conferències i xerrades sobre les seves experiències. Hans Schmitz va morir el 22 de març de 2007 en un hospital de Düsseldorf (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) on tres setmanes abans havia estat ingressat. El 10 d'abril de 2007, seguint la sevaúltima voluntat, les seves cendres van ser enterrades en una tomba sense nom al cementiri de Nordfriedhof de Düsseldorf.

    Hans Schmitz (1914-2007)

    ***

    El mestre racionalista Joan Sans Sicart (ca. 1935)

    - Joan Sans Sicart: El 16 de maig de 1915 neix a Barcelona (Catalunya), en una família de la petita burgesia il·lustrada, el militant anarcosindicalista i mestre racionalista Joan Sans i Sicart. Son pare, Joan Sans i Amat, pintor --és autor d'un retrat de Joan Peiró que es troba al Museu de Mataró-- i escultor, republicà federal i lliurepensador, fundà en 1922 el periòdic anticlerical Palmàrium a Sant Feliu de Guíxols, publicació que el va arruïnar. Joan Sans Sicart va fer els primers estudis a Sant Feliu de Guíxols. Entre 1928 i 1929, sota la dictadura de Primo de Rivera, la família es va exiliar a Perpinyà i acabà els estudis primaris en aquesta localitat. En 1930 retornaren a Catalunya completament arruïnats. Va començar a fer feina a Badalona de litògraf --arribà a ser oficial--, alhora que cursa per lliure el batxillerat. En aquestaèpoca freqüentà nombrosos intel·lectuals i militants anarquistes (Peiró, Montseny, Esgleas, Pou, Buenacasa, etc.) i s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Molt aficionat a l'esport, quan tenia 17 anys esdevingué campió de Catalunya d'atletisme en 800 metres i, als 20 anys, campió de Catalunya dels 400 metres obstacles (junior i senior). En 1935 va ser cofundador de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. En 1936 obtingué el títol de mestre i començà a fer feina a l'escola racionalista «Salut i Alegria» de Badalona. Aquest mateix any, prengué part des dels seus començaments en el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). Participà activament com a orador en la Federació Local de Badalona de la CNT i fou alumne de l'Escola de Militants Llibertaris de Barcelona dirigida per Manuel Buenacasa. El juliol de 1936 es preparava per a córrer els 800 metres en les Olimpíades Populars de Barcelona quan esclatà l'aixecament feixista. Va allistar-se com a voluntari en la Centúria Polydor, que operà a Cadaquès i a la costa empordanesa, i després es va integrar en la Columna Durruti, on tingué càrrecs de responsabilitat: delegat d'una companyia de metralladores, comissari del Batalló de Xoc de la XXVI Divisió, comissari de diverses brigades (128,142 i 121) i, a començaments de 1939, comissari del XVIII Cos de l'Exèrcit. Quan van esclatar els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, com a delegat de batallons de la costa nord catalana, fou partidari d'enviar les tropes cap a Barcelona per lluitar contra l'estalinisme, mentre tancava la frontera després de controlar els carrabiners i de dominar de fet totes les comarques gironines; però de res no serví a causa de la claudicació dels sectors directius de la CNT. En acabar la guerra, s'exilià a França i, després d'un temps al camp de Sant Cebrià, formà part d'un grup de treballadors estrangers amb base a Muret. En 1940 va assistir a l'enterrament de Manuel Azaña en representació de la CNT. En aquests anys va col·laborar amb la resistència antinazi (xarxa Saint-Lys-Muret-La Montagne Noire) i jugà un important paper en la reorganització de la CNT a Muret a partir de 1944 des de les files de la fracció ortodoxa. En 1945 participà en la redacció de la ponència sobre la valoració del trienni bèl·lic en el Congrés de París. Entre 1945 i 1946 féu diversos mítings i conferències per tot arreu (Tolosa, Carcassona, París, Gaillac, Montpeller, Caors, Perigús, Sant-Etiève, etc.). L'agost de 1946 fou nomenat pel Ple de Tolosa secretari de Tresoreria i d'Arxius del Comitè Nacional de la CNT. En aquestaèpoca féu amistat amb Albert Camus. Durant els anys següents va exercir càrrecs de responsabilitat: delegat cenetista en la Subdelegació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Europa occidental, tresorer de l'AIT en l'època de secretaria de Raymond Fauchois, participació en la comissió organitzadora de la Conferència de Tolosa de 1947, assistència al II Congrés de Tolosa d'aquell mateix any, en el Ple de Tolosa de 1951 en representació de Veneçuela, en el Congrés de l'AIT de 1951, en el Ple d'Aymaré de 1952, representant en la Junta Española de Liberación (JEL), etc. Entre 1957 i 1958 realitzà nombrosos mítings (Clarmont d'Alvèrnia, Bordeus, etc.). En 1959, a resultes d'obscures maniobres del sector Montseny-Esgleas, fou inhabilitat pel Ple de Vierzon per exercir càrrecs, quan en realitat era l'aspirant a encapçalar la secretaria general de la CNT. En 1961 féu un míting a Grenoble. Poc després va abandonar la militància orgànica molt afectat pel comportament de la família Esgleas, amb la qual havia mantingut estretes relacions des de la infància --fou un temps secretari de Frederica Montseny. Després de trenta anys com a comptable a Tolosa es retirà amb la categoria de cap de comptabilitat. Entre 1960 i 1969 fou tresorer del Centre de Cultura de Colomièrs en representació dels muntanyencs; també participà en nombroses activitats esportives: escalador als Alps i als Pirineus, entrenador d'equips juvenils de basquet entre 1970 i 1980, etc. En els anys setanta va participar en activitats antifranquistes amb dirigents com Rodolfo Llopis, Jorge Semprún i l'últim president de la República en l'exili, José Maldonado González. En 1981 entrà en l'«Amicale Durruti», en la qual exercirà de tresorer i escriurà per al seu butlletí. Durant els anys noranta es va dedicar a redactar les seves memòries, a estudiar sobre la història del moviment anarquista, a fer conferències i a defensar la unitat dels sectors llibertaris. Va escriure articles en diverses publicacions llibertàries (A la lucha, Boletín Amicale 26 División Durruti, Nueva Senda,Vía Libre, Vibraciones, etc.) i és autor de Relatividad del poder revolucionario y de los principios anarquistas (1994, inèdit), Le chemin de la liberté (1995), Escoltant el meu avi (1999), Comissari de xoc (2001; traduït al castellà en 2003 sota el títol Comisario de choque. Crónica de una guerra que nunca imaginé i al francès en 2007 com Commissaire de choc. L'engagement d’un jeune militant anarchiste dans la Guerre Civile espagnole), Comisario en el exilio. La esperanza frustrada de un luchador por la libertad (2004),Quebrando los silencios del olvido (2004), Responsos laicos. Peiró, Einstein y otras ideas andariegas (2004), Reflexiones de un libertario (2006), El dia de les sirenes. El triomf anarquista del 19 de juliol de 1936 (2007). Joan Sans i Sicart va morir el 30 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, també militant, fou Rosa Foguet Doll. El cineasta Manuel Cussó-Ferrer preparava un documental sobre la seva vida.

    Joan Sans Sicart (1915-2007)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Gustave Lefrançais

    - Gustave Lefrançais: El 16 de maig de 1901 mor a París (França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Gustave Adolphe Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Havia nascut el 30 de gener de 1826 a Angers (País del Loira, França) en una família antibonapartista. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per«possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública --amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres-- i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale,òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament ambÉlisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 a París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887.

    ***

    Henri-Edmond Cross retratat pel pintor anarquista Maximilien Luce (1898)

    - Henri-Edmond Cross: El 16 de maig de 1910 mor de càncer a Saint-Clair (Provença, Occitània) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Havia nascut el 20 de maig de 1856 a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria (Alcide Delacroix i l'anglesa Fanny Woollett), fou introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross --versió anglesa i reduïda de l'original-- per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest«neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    "Desde el 1400 a. C. aproximadamente, en los periodos minoico y micénico, que se solapan, los griegos habían utilizado un sistema silábico de escritura (lineal B). Pero los comerciantes griegos que trataban con las ciudades fenicias de Levante se habían encontrado con el nuevo alfabeto, más sencillo, que representaba por separado cada consonante. Fue probablemente en Chipre, a solo 200 kilómetros de distancia de la costa libanesa, donde empezó a echar raíces este nuevo alfabeto. Los grecoparlantes lo adaptaron utilizando letras para representar no solamente las consonantes sino también las vocales: se había convertido en una escritura alfabética plenamente fonética, cada sonido que un grecoparlante podía producir tenía su correlato en un signo. La investigación reciente sobre la adaptación del alfabeto indica que quienes la llevaron a cabo eran conocedores de un sistema silábico anterior, tal vez el silabario grecochipriota, que con seguridad estaba en uso desde alrededor del año 1000 a. C."

    "Finalmente predominaron dos escrituras: el alfabeto jónico oriental, que pronto se convertiría en la escritura estándar en Grecia, y la variante occidental, centrada en la isla de Eubea. Fue esta versión occidental la que se llevó de Eubea a Italia menos de dos siglos después de su introducción en Grecia."

    * * * * * * * * * * * * * * *

    Animales de costumbres, se dice que somos. Y cuanto mayor edad es más difícil cambiar. Comprar un libro digital por Internet exige muchos cambios, ya de tipo monetario como tener una tarjeta electrónica, ya de formas de leer y sus posibilidades (eReaders), ya de tipos de eBook y cuanto le rodea. Los ebook que venden son peores que los gratuitos. Los editores les han puesto un sistema protector DRM que invalida muchas posibilidades que ofrece el mundo digital. Gracias a que hay crackers y piratas, a ellos mi agradecimiento pues no he querido comprar ningún ebook hasta tener la seguridad de poder disponer de las posibilidades de utilizar el libro digital sin cortapisas. Superadas estas dificultades - no fáciles para una persona mayor - he comprado mi primer ebook y lo he incorporado a mi biblioteca digital. El libro elegido ha sido "Historia de la Escritura" de Ewan Clayton.

    * * * * * * * * * * * * * * *

    El río Büyük Menderes (en turco: Büyük Menderes Nehri, que significa, «Gran Meandro») es un largo río de Turquía que discurre por el sudoeste del país y desagua en el mar Egeo cerca de la antigua ciudad jónica de Mileto, donde se hallan las ruinas de esta ciudad, bañada por las aguas del antiguo Golfo Latmiaco, que terminó colmatado debido a los aluviones sedimentarios del Menderes.

    Frente a Mileto, atravesado el golfo, bajo el Monte Micale, se hallaba la ciudad de Priene, ciudad que tenía dos puertos y una importante vida comercial y religiosa. En ella se asentó Alejandro Magno cuando fue a conquistar Mileto. Siglos después, separada la ciudad del mar, perdió importancia y disminuyó su población. En el siglo IV d. JC. fue abandonada.

    lectura02

    Si visitamos el British Museum de Londres hoy en día y giramos a la izquierda nada más entrar, dejando atrás la galería donde está la piedra de Rosetta y las galerías asirias, llegamos a las salas donde se exhibe el material de la antigua Grecia. En lo alto de un breve tramo de escalones se alza un enorme bloque de piedra. Es la placa de dedicatoria [fig. 6] del templo de Atenea en Priene, una ciudad actualmente en Turquía oriental. Al inicio de su viaje a Asia, Alejandro Magno estuvo en Priene mientras asediaba la cercana ciudad de Mileto. En esa época dio dinero para reconstruir el templo y dedicó esta piedra. Vemos su nombre al principio de la primera línea de la dedicatoria: «Basileus Alexandros», que significa «rey Alejandro». A quienes estamos acostumbrados a ver solo las formas de las letras latinas, estas letras griegas pueden resultarnos un poco extrañas: la panza superior de la B inicial (beta) parece más grande que la inferior, los brazos de la K (kappa) son cortos y rechonchos, ninguna de las letras está perfectamente alineada ni por arriba ni por abajo, los trazos horizontales de la E (épsilon, que deriva del jeroglífico egipcio de un hombre con los brazos levantados, que significa «das alegría con tu presencia») parecen muy largos excepto el central, que es bastante corto.

    escritura01

    El tipógrafo Stanley Morison destacó esta inscripción por contener la primera aparición documentada de serifas. Podemos ver que el tallista empezó a ensanchar los extremos de los trazos formando graciosas cuñas. A Morison estas serifas le recuerdan a la escritura cuneiforme. Alejandro, que llegaría a conquistar Babilonia y Persépolis, deseaba unificar las culturas griega y babilónica, sobre las que dominó. La inscripción se podría interpretar como un signo temprano de que esta nueva identidad iba encontrando una forma visible. Pero no es por esta razón por la que les he pedido que se fijen en ella.

    * * * * * * * * * * * * * * *

    Me enteré de la existencia de "Historia de la Escritura" por Babelia, suplemento cultural de elpais.com que, para el Día del Libro (24 abril) publicó Los 23 libros destacados por Babelia en lo que va de 2015. Babelia es una vía para enterarse de qué se publica (?)o de algunas cosas que se publican. Entre los libros seleccionados estaba el de "Historia de la Escritura" con su crítica o presentación en El largo trazo de la pluma ("La fascinante y bien documentada ruta que propone el calígrafo y exmonje británico Ewan Clayton repasa la evolución del alfabeto latino, desde el pincel hasta los píxeles").
    "La perspectiva del británico Ewan Clayton es muy especial. Calígrafo de profesión, aprendió a tallar letras sobre piedra, pasó años de su vida como monje, recreando las tareas de sus antecesores copistas; y llegó a ser consultor para Rank Xerox. Esta perspectiva única, la comprensión integral de qué constituye el acto de la escritura, unido al manejo sensible de una bibliografía riquísima, hace de esta obra una joya. Ilustrará a quienes se interesen por las inscripciones monumentales y los manuscritos medievales, pero también a quienes quieran conocer la evolución de la imprenta o la tipografía digital"

    * * * * * * * * * * * * * * *

    [...] Pero no es por esta razón por la que les he pedido que se fijen en ella.

    El templo de Priene fue uno de los ejemplos clásicos de un edificio construido de acuerdo con el principio modular. Lo construyó Piteo, el arquitecto del mausoleo de Halicarnaso, una de las siete maravillas del mundo antiguo. Cada parte del edificio de Priene guarda proporción con las demás: la anchura de las columnas está en relación con su altura, con los espacios entre ellas, con el tamaño del santuario y con la escala del ornamento. El edificio entero desprende una armonía vivificadora; en este templo, hasta las losas del suelo se cortaron con arreglo a la unidad modular. El módulo de Priene (al igual que el de los muchos templos que usaron un sistema modular de proporción) se tomó de la longitud del radio de la base de las columnas que hay en la fachada. Siguiendo este ejemplo, les sugiero que midan el radio de la O en esta inscripción, eligiendo una de cerca del centro para evitar cualquier distorsión fotográfica. Utilicen esta longitud para medir las partes de las demás letras. Aunque las letras no se ajustan precisamente a medidas fijas en cuanto a longitud y radio, da la impresión de que los creadores de esta inscripción se estaban planteando las formas de las letras en términos de proporciones, y la lógica que hay aquí es lineal. Estas letras parecen construidas a partir de unas longitudes de línea modulares. Las aparentes incongruencias se aclaran ahora. Los brazos de la K son cortos porque miden una unidad y media. Si hubieran tenido dos unidades habrían parecido enormes, y con una unidad, cortísimos. Quien hizo la inscripción no estaba pensando en tallar letras que encajaran entre dos líneas, arriba y abajo, como nosotros, sino en que las partes de cada letra guardasen alguna clase de proporción con todas las demás y que también la hubiese en todo el alfabeto.

    [...]

    No es sorprendente que en los caracteres griegos se usara algún tipo de sistema proporcional. Ya a finales del siglo VI a. C., Pitágoras había advertido que detrás de los intervalos musicales están los números; él y sus seguidores habían difundido el concepto de proporciones armoniosas a muchos fenómenos. Después, a finales del siglo V, Policleto, en su influyente canon estético, había argumentado que la belleza reside en la conmensurabilidad de las partes, una con otra y cada una con el conjunto.

    En el periodo helenístico, tras las conquistas de Alejandro Magno, el tallado de letras ateniense se vuelve más conservador. Para hallar innovaciones tenemos que mirar hacia el este, donde se hacen habituales las serifas muy marcadas y los efectos decorativos. De esta época son los primeros textos en griego sobre papiro que se conservan. Proceden de Egipto y muestran una escritura bien desarrollada con rasgos cursivos y finos contrastes entre oes, pequeñas y apretadas, y tes e íes griegas, extendidas y más grandes, por ejemplo. Pero ahora ya está claro que la versión escrita de las letras está empezando a distanciarse de las formas grabadas.

    Lo más importante que hay que entender a raíz de estos ejemplos es quizá que cuando las letras griegas pasaron, a través de las colonias griegas en Italia, al sistema romano de escritura, ya fuera directamente o a través de Etruria, no fue solamente la forma de las letras lo que se transmitió, sino también el concepto de un alfabeto como un sistema interrelacionado de formas proporcionales. Más adelante, cuando los tallistas de letras romanos volvieron la vista atrás buscando formas griegas más desarrolladas, este mensaje se vería reforzado. Esto nos proporciona una clave para entender el subsiguiente desarrollo de los caracteres latinos. Los alfabetos griego y latino vinieron a ser considerados no como veintidós o veintiséis formas individuales aleatorias, sino como un sistema interrelacionado de elementos proporcionales, similar a la idea clásica de los órdenes en la arquitectura o el canon escultórico de Policleto.

    Ewan Clayton: Historia de la escritura ("Una forma emparentada")

    Este libro no es una historia de la escritura universal; pese a que he transcrito un fragmento sobre una lápida de escritura griega, su temática es sobre la escritura latina: (desde Inscripciones latinas tempranas: la tumba de los Escipiones, hasta la actualidad del mundo digital en A tientas hacia el futuro).

    Mundo digital. Habría que analizar cómo leemos, tomamos notas, organizamos contenidos, reconstruímos los libros, buscamos en sus textos, recogemos citas...Acciones o actividades de lectura. ¿De lectura sólo? No, de lectura - escritura, ya que no debiéramos concebir estas partes como separadas puesto que conforman una misma actividad. El mundo digital aporta nuevas formas que empezamos a explorar. Sería una lástima que los mismos editores las anularan con sus DRM y utensilios contra los sistemas abiertos.


    0 0

    Entrevista a Llorenç Carrió Crespí, candidat a regidor per MÉS a l'Ajuntament de Palma. Per Catalina Garau Mesquida i Laura Ramis Bauçà.

    Conversa a cal candidat de MÉS per Sant Jordi

    -L'entrevista es realitza a la casa del candidat. El primer que feim és demanar-li que ens parli un poc sobre la seva vida.

    - Què dir de jo mateix... Som en Llorenç Carrió, santjordier de 35 anys. He viscut quasi sempre a Sant Jordi, primer a l'hort de cas Mestre, que va ser on vaig passar els primers anys de la meva vida i després vàrem anar a viure al carrer Gabriel Comas. Vaig anar a l’escola Mata de Jonc i després, als 7 anys, vaig passar a l'escola de Sant Jordi, de la qual tenc molts bons records, dels mestres: don Llorenç, don Biel... i de les mestres: na Xisca, n'Antònia i molts d'altres que ara no record.

    Amb altres santjordiers vaig passar després per l'institut de Llucmajor, que en aquell moment encara es deia Maria Antònia Salvà i ara es diu IES Llucmajor, nom despersonalitzat que no m'acaba d’agradar. A l'institut també record haver tengut molt bons professors i molt bons companys i hi vaig passar una de les millors etapes de la meva vida

    En Llorenç cap als 15 anys

    Després d'això vaig anar a la universitat on vaig estudiar Història fins acabar la llicenciatura. Vaig continuar estudiant. Ara estic matriculat en el doctorat, vaig fer la memòria d'investigació sobre les eleccions democràtiques de 1977 a les Illes Balears, les primeres de la Transició. També tenc un postgrau en resolució de conflictes per la Universitat Oberta de Catalunya i el CAP, curs de preparació per ser professor de secundària.

    Abans de tot això vaig fer de pagès un estiu, als 16 o 17 anys, amb en Toni Feliu, una gran experiència que me va ensenyar a respectar la terra i els aliments que surten d'ella. També vaig fer feines esporàdiques durant els meus anys d'estudis com la de maleter a l’aeroport o de guàrdia de nit en un alberg de la Platja de Palma.

    En acabar la carrera, vaig fer de becari d'en Sebastià Serra en diferents projectes, un d'ells el Diccionari de partits polítics de les Illes Balears de 1900 a 2008, una gran oportunitat que me va ajudar a especialitzar-me en història política contemporània.

    Entrar a fer de professor d'institut és molt difícil. Primer vaig ferd’altres feines com la de professor de català. De professor a l'escola d'adults de Calvià. O de becari al Centre Balears Europa a Brussel·les, experiència molt bona i on vaig conèixer la meva al·lota Margalida. Allà vaig veure com funcionaven les institucions europees i com hi treballen i cooperen els diferents països i regions. Tot plegat me va dur a pensar que la política pot ajudar a millorar les coses.

    Després ja vaig començar a treballar de professor d’institut, primer d'interí a l’IES Sant Agustí d’Eivissa, lloc del qual tenc molt bon record. I després, aprovades les oposicions de professor de Geografia i Història, a Mallorca, on he estat als instituts Damià Huguet de Campos, al de Sant Marçal-Santa Maria i ara al de Sineu.

    També vull remarcar que som membre del Grup d'Estudi de la Cultura, la Societat i la Política al món contemporari de l’UIB dirigit pel catedràtic Sebastià Serra.

    - Què te va dur a presentar-te a llistes?

    - Jo pens que allò que m'ha mogut més per presentar-me a llistes ha estat la situació actual, veure les retallades que hem patit m’ha encès. A més, consider que ara que tenc 35 anys i una certa experiència és el meu moment per fer política. D’altra banda, he de reconèixer que sempre m’ha preocupat molt la política, però amb unes altres circumstàncies no m'ho hauria plantejat de la mateixa manera.

    - Què aportaràs en cas de ser elegit?

    - Molt bona pregunta, encara que probablement seria millor fer-la d'aquí a quatre anys per a veure què he aportat. Pens que som una persona molt voluntariosa, que m'esforç molt i crec que ara tenc joventut i experiència, ganes de fer feina i sobretot il·lusió per intentar canviar les coses.

    - Què milloraries de Sant Jordi?

    - Sant Jordi ha de recuperar l’empenta econòmica que tenia antigament i que ha anat perdent progressivament a partir dels anys vuitanta. Qualsevol govern municipal que es formàs a Palma hauria de considerar una prioritat el Pla de Sant Jordi. És una vergonya que l’Ajuntament permeti tenir el patrimoni cultural de la manera que el tenim, sobretot de molins. Pens també que si no som capaços de donar-los un valor econòmic per ells mateixos igual que el nostre camp, la situació serà irrecuperable.

    D'infraestructures culturals, esportives i socials afortunadament en tenim però s'haurien de millorar. Parlam del centre cultural, de l'escola, el centre de salut ...

    També m'agradaria dir que no sembla possible tenir un regidor de Sant Jordi que dirigeix EMAYA i que s'hagi mirat tan poc en aquests quatre anys per la neteja del poble i els voltants.

    - Quines han estat les teves influències per arribar en aquest punt?

    - La primera persona que m'ha influït molt ha estat mon pare. I també molt importants han estat moltes santjordieres i santjordiers que han lluitat i ho segueixen fent pel poble. Són moltes, però ara no les anomenaré per por a deixar-ne alguna. Han format part de la xarxa social del poble, les associacions com la de Veïnats, Mares i Pares, Prat de Catí, en el PSM mateix, en el futbol, etc.

    A la Universitat també vull dir que vaig tenir bons professors que m’han ajudat a fer el meu propi pensament ideològic. Sobretot en voldria destacar tres: en Sebastià Serra, en Toni Marimon i en Miquel Duran.

    De MÉS també pens que n’estic aprenent molt ara mateix. Veig un discurs molt sòlid a gent com en Biel Barceló, en Miquel Ensenyat o en Toni Noguera i na Neus Truyol  que m'ajuden i me fan reflexionar i madurar les meves idees.

    - En què te podem diferenciar d'altres candidats?

    - En primer lloc que som de Sant Jordi. Hi ha candidats que ni tan sols saben on és aquest poble... Després que tenim un projecte per al poble i això me diferencia d'altres candidats que també són de Sant Jordi però que no s'han preocupat ni ocupat dels santjordiers.

    Jo me consider una persona feinera, dialogant i honesta i, encara que avui en dia sembla que no és així, jo crec que la majoria de candidats i polítics també ho són i que prioritzarem, com deia l’escriptor Eduardo Galiano, el sentit comunitari a l’egoïsme.

    Foto recent

    - Quines seran les teves prioritats com a regidor?

    - La primera prioritat han de ser les persones sense cap dubte. Ho hem passat molt malament en aquests quatre anys i la priorització serà recuperar el benestar social perdut i si és possible millorar-lo i tot. Així, Sanitat, Educació i Serveis Socials per damunt de res més.

    - Com convenceries la gent de Sant Jordi perquè votàs MÉS per Mallorca?

    - Crec que la majoria ja estan convençuts, tant per votar-ne uns o per votar uns altres. Jo els faria reflexionar sobre el que ha passat durant aquests darrers anys. Jo no me present tot sol. Me present de la mà de gent que ha fet molta feina per a Sant Jordi. La gent del poble, sigui de la ideologia que sigui, vol el bé de tots. Així, encara que no estiguin d'acord amb tot el nostre projecte, saben que MÉS lluitarà per sobre de tot pel bé del poble.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     Avui diumenge serem al mercat de Pollença

    Na Marina Llobera i en Pepe García han signat amb altres persones vinculades a moviments socials i polítics de tipus rupturista de Mallorca aquest manifest en relació a les eleccions autonòmiques.

    Manifest: “Fem fora Bauzá, seguim construint poder popular”

    Les persones que signam aquest document estam vinculades a moviments socials i polítics de tipus rupturista de Mallorca. Tot i que no som militants ni simpatitzants de cap partit d’àmbit autonòmic, sí que hi ha opcions de caire municipal amb les quals ens sentim representades.

    Davant l’horitzó de les properes eleccions, però sobretot atenent a tot el que ha succeït en els darrers anys a la nostra illa en el marc de diferents lluites de base, hem considerat oportú dir-hi la nostra. Abans però, cal aclarir que les persones sotasignants ho feim en nom propi i, en cap cas, ens volem erigir com a representants de res.

    Així doncs:

    • Defensam que dia 24 de maig s’ha d’anar a votar per acabar definitivament amb el Govern Bauzá, entenent que gairebé qualsevol resultat serà millor que repetir un govern tan ferest com l’actual. No obstant això, no votam amb il·lusió. No votarem el projecte transformador i fet des de baix que anhelam: bàsicament perquè no existeix. Votar dia 24 de maig no ens fa més responsables, ja que la responsabilitat és als carrers i s’exerceix des de molts altres fronts a més de l’electoral.
    • En tant que persones d’esquerres ens veiem obligades a exigir uns mínims als partits del futur nou govern si aquests es reivindiquen com a d’esquerres. La supressió del TIL, l’aturada dels desnonaments, la derogació de totes les lleis negatives per al territori o deixar de fer concessions al lobby hoteler són alguns exemples que situam ja no en uns pilars de l’esquerra sinó en els del sentit comú. Així mateix, exigim als partits que s’autoanomenen d’esquerres que deixin clar amb qui pactaran abans del 24 de maig.
    • El Govern Bauzá no haurà acabat amb les urnes. Ha estat el moviment popular organitzat qui l’ha anat tombant aquests quatre anys. Per això, és de justícia exigir un reconeixement institucional i instar a l’indult de totes les activistes repressaliades.
    • El projecte polític institucional que volem s’està bastint des de fa anys. Des de les bases, des de les lluites locals de l’illa, des de diferents sensibilitats. El nostre projecte és la unitat popular. Aquesta és de tothom i rebutjam que cap partit polític se n’apropiï com està passant. Per a conformar un front potent d’aquestes característiques són requisits indispensables la transparència, l’horitzontalitat, l’amplada de mires, la humilitat i l’assemblearisme. El pactisme, les quotes, l’oportunisme i les jerarquies que es donen encara a tots els partits són aspectes a superar. Tot i venir de les lluites socials, no renunciam a la lluita institucional. Ara bé, aquesta ha de servir per crear poder popular o, en tot cas, per acompanyar-lo. Esser a les institucions ha de ser una forma de posar en tensió el sistema capitalista i autonòmic, no de legitimar-lo o gestionar-ne les seves misèries.
    • Si volem garantir un futur millor veiem imprescindible mantenir la centralitat del canvi social pivotant sempre en el carrer i els moviments populars. Governi qui governi, serà clau enfortir el múscul de les lluites populars dels nostres pobles i ciutats. La gent ha de ser la protagonista i per això és necessari seguir cooperant i organitzant-se. Només la mobilització popular garanteix aturar el desordre d’un sistema que posa els beneficis econòmics per davant de les persones i avançar cap a la plena sobirania de la nostra terra i de la gent que hi viu.
    Joan Ballester, Mateu Català, Marc Carriquí, Aina Cassanyes, Amadeu Corbera, Pepe García, M. Magdalena Genovart, Marina Llobera, Marcel Pich, David Pujol, Margalida Ramis.
     
    L'ALTERNATIVA SOM TOTS i tots la farem possible.
     

    0 0
  • 05/16/15--18:44: L'OLIVA DE MALLORCA
  • Oliveres L’oliva de Mallorca és una oliva de la varietat autòctona mallorquina, elaborada d’acord amb els mètodes tradicionals, que té en el mercat tres presentacions: verda sencera, verda trencada i negra natural. La denominació d’origen de l’oliva de Mallorca, al llarg de la campanya passada, va comercialitzar 1.694,80 kg d’olives, per un valor de 13.433 €. La xifra comercialitzada és escassa si es té en compte que es varen recollir 15.052 quilograms d’olives certificades de banda dels 58 productors inscrits, però la producció finalment comercialitzada amb el distintiu de la “Denominació d’Origen Oliva de Mallorca” es va limitar a la quantitat esmentada abans. El sector mallorquí de l’oliva de taula es troba inundat d’oliva de qualitat inferior que embulla el consumidor i li fa creure que consumeix oliva de Mallorca quan en realitat consumeix altres productes. La tasca a fer des de la nova denominació d’origen és enorme, però s’ha encertat en seguir el camí de l’autoexigència i la qualitat.

    0 0

    Aquest dilluns hem de dedicar temps a les eleccions autonòmiques. No només l'Ajuntament influeix en la vida dels pollencins.

    Perquè aquestes eleccions no es juguen només en l'àmbit local, sinó que està en joc el Govern Balear i el Consell de Mallorca: l'educació, el turisme, la sanitat... qüestions molt importants que depenen d'aquestes institucions que no han d'estar per més temps en mans dels actuals governants del PP, Bauzà i Salom.

    Presentació amb audiovisuals i les intervencions de Tomeu Cifre Bennàsar, regidor de MÉS i candidat dins la coalició Junts Avançam, Biel Cerdà i Joana Aina Campomar, candidats al Parlament i de Biel Barceló, candidat a la presidència del Govern Balear.

    Després de l'acte hi haurà un refrigeri. 

    Vos hi esperam ! Fem fora a Bauzà i als seus ! Indignar-se no basta. Demana MÉS !

     

     


    0 0


    Xènia Dyakonova, catalana nascuda a Sant Petersburg el 1985 i guardonada amb premis de poesia russa, acaba de treure el preciós volum Per l’inquilí anterior. Ben editat per Blind Books i molt ben il·lustrat per Miquel Pang Ly. Hi trobareu lirisme i humor barrejats, amb un toc de nonsense, en versos ben fets i en delicades estampes en prosa: un regal per als que ens agrada més la gràcia que la solemnitat i que els escarafalls.

     

    Carta d’amor 5

     

    M’he inventat una oració:

    perdona’m, salva’m, t’ho agreixo.

    Sense saber-ne la raó,

    contínuament la repeteixo.

     

    Quatre paraules valen més

    que l’esperança d’un reialme.

    Quan prenc la vida de través,

    em fan recuperar la calma.

     

    A casa, al metro i al carrer

    em persegueixen i m’apressen.

    Un dia amb elles pujaré

    a veure aquell a qui s’adrecen.

     

    Tinc el destí al meu davant,

    i al meu darrere distingeixo

    la fe que diu xiuxiuejant:

    perdona’m, salva’m, t’ho agraeixo.

     

     

     


    0 0

     

                   La Xina venç els Estats Units en tots els fronts.

     

     

         No és la meva intenció distreure l'atenció dels lectors respecte al debat electoral actual. Però, en un món globalitzat,  en tot moment,  s'han de fer valoracions que tinguin en compte la dinàmica global. Es dóna una confrontació universal entre els Estats Units (junt amb els seus vassalls) i el bloc de països que s'oposen al domini mundial estatunidenc.

     

        Actualment, no hi ha ni un sol esdeveniment mundial on no intervinguin els dos blocs, d'una o altra manera. Així, per exemple, en relació a la consulta electoral del 24m, Washington i  Brussel·les donen suport al Partit Popular (''informen'' de la bonesa de l'economia espanyola, i de la ''dictadura'' veneçolana).

     

        Els economistes i els ''experts''  al servei del sistema neoliberal  estan en campanya permanent. Els mitjans capitalistes tracten de desprestigiar el bloc antiimperialista (Rússia i la Xina, particularment), o d'ocultar els èxits d'aquest bloc.

     

          En aquests dies de debat electoral, els mitjans espanyols i els catalans, de signe capitalista, continuen amb la seva tasca de desprestigi i ocultació. 

     

        Però, al moment present, aquesta tasca se'ls hi fa molt costa amunt. L'onada informativa a través d'Internet els deixa en ridícul. Encara ahir, en un diari català, l'economista de torn, parlava de ''la mà d'obra barata'' de la Xina, amagant la denominació correcta de la cosa, que seria ''la mà d'obra barata d'enginyers, d'arquitectes, de científics, de metges i  de directors de banca (La Xina té sis vegades més enginyers que els EUA, pel cap baix). 

     

         Sembla que Washington és a punt de llençar la tovallola. Aquests dies, el secretari d'Estat dels Estats Units, En John Kerry, ha anat a Moscou, i demà ha d'anar a Pequín).

     

      

     

         En relació a l'afirmació del títol de l'article, he penjat dos posts; he escollit aquests dos, entre centenars d'altres que també  són igualment aclaridors. Vegeu els posts Perú, Brasil, la Xina. El tren transcontinental.

    L'Índia i la Xina, rècord de negocis.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.


    Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)


    Contra comissaris i camarilles.



    Josep M. Llompart durant un acte del PSAN a Barcelona (1978). Fotografia de Montserrat Manent.

    De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.


    La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.


    Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?


    Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".


    I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.


    En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".


    Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.


    Miquel López Crespí


    (26-I-05)


    Negociacions i cultura


    Per Guilem Frontera, escriptor


    Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.

    Diari de Balears (15-VI-07)


    Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.



    Pere Rosselló Bover.

    Per Pere Rosselló Bover.1


    "Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".


    La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».


    Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


    En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


    Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


    Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


    Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


    La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga,Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


    Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


    Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.


    Tardor, 2004


    0 0

    [17/05] Atemptat contra Regueral - «Lucha Libertaria» - París (17-05-68) - Calabresi - Saña - Roman - Borrás - Clastres - Clarà - Porto - Vimes

    Anarcoefemèrides del 17 de maig

    Esdeveniments

    L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny "La Correspondencia de España" (18-05-1923)

    - Atemptat contra Fernando González Regueral: El 17 de maig de 1923, al carrer Cervantes de Lleó (Castella, Espanya), durant la celebració de la Festa Major, l'exgovernador de Biscaia, el tinent coronel Fernando González Regueral --un dels responsables del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra la classe obrera de començaments dels anys vint, i membre del Partit Conservador-- és assassinat a trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El rey que rabió i es dirigia a ca seva. L'autoria d'aquest assassinat mai no es va saber, encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio Suberviola Baigorri (Toribio Soberviola o Torinto) i Antonio el Toto, membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios»; Laurentino Tejerina Marcos va ser detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els activistes van aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de nombrosos guardaespatlles i policies.

    Atemptat contra Fernando González Regueral (17-05-1923)

    ***

    Capçaleres de "Lucha Libertaria" i de "Voluntad"

    - SurtLucha Libertaria: El 17 de maig de 1957 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual Lucha Libertaria. Órgano de la Federación Anarquista Uruguaya. Aquesta federació va ser creada l'octubre de 1956 i va participar en l'edició del periòdic, Voluntad; de fet el primer exemplar de Lucha Libertaria portarà el número 171, ja que en realitatés el mateix periòdic amb nom distint. Avui en dia encara es publica.

    ***

    Les fàbriques pels obrers

    - París (17-05-68): El 17 de maig de 1968 la vaga s'escampa per tota França. Els obrers comencen les seves accions sense previ avís i ocupen les seves fàbriques arreu (Berliet, Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA... Exigeixen «els nostres 1.000 francs, ni un més; les nostres 40 hores, ni una menys». A París, el metro entra en vaga, començant per la línia 2. A les 14 hores, l'assemblea general de la Sorbona decideix fer una altra marxa a Billancourt a partir de les 17 hores. La Confederació General del Treball (CGT) reacciona tot d'una i difon un pamflet a la Sorbona abans de les 16 hores «desaconsellat enèrgicament» que es mantingui la iniciativa, considerada una «ingerència externa»; els estudiants, però, decideixen marxar de tota manera. A Billancourt, malgrat la pressió de la CGT, hi ha molts d'obrers esperant-los. Un cartell a la porta de la fàbrica els posa en guàrdia: «Joves treballadors, hi ha elements revolucionaris que intenten suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos. Aquests extremistes no són més que agents de la burgesia, que fins i tot reben grans recompenses de l'empresariat.» El festival de cinema de Canes s'ha inaugurat, encara que el ministre Georges Gorse no ha pogut assistir a la cerimònia. A París els alumnes de l'escola de cinema de la rue Vaugirard l'han ocupat. Avui es celebrarà l'Assemblea Nacional del Cinema Francès; convoquen«tots els realitzadors, productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del jurat presents a Canes a oposar-se, en col·laboració amb els seus homòlegs estrangers i amb els mitjans al seu abast, a la continuació del festival». El festival és al carrer. La convocatòria de manifestació davant de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) convocada pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts), pel «Moviment del 22 de març», per la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup), per protestar pel tractament informatiu dels esdeveniments --els noticiaris televisius només dediquen un minut i mig a la insurrecció estudiantil mentre que la ràdio no parla d'altra cosa--, patirà un canvi. Quan els estudiants, amb el suport dels tècnics i dels periodistes, decideixen manifestar-se pel control de l'ORTF pels seus treballadors i pel dret a la informació, el Partit Comunista Francès (PCF) avisa els obrers i la joventut perquè no caigui en aquesta«provocació». La CGT pressionarà la UNEF perquè desconvoqui la manifestació per«irresponsable». Finalment es comunica una nota: «Després de la convocatòria de la manifestació davant l'ORTF d'aquesta tarda, i sota la pressió del personal de l'ORTF, hem aconseguit l'aparició en televisió dels responsables del moviment estudiantil i universitari. Així doncs, transformem la nostra convocatòria de manifestació d'aquesta tarda davant l'ORTF en una crida a un suport concret a les lluites obreres.» No es produirà la temuda ocupació salvatge de l'ORTF, però durant una hora Sauvageot, Geismar i Cohn-Bendit parlaran en la televisió en directe amb tres periodistes de dretes. Malauradament per al govern, que esperava un efecte contrari, els estudiants surten ben parats del debat televisiu. Immediatament el primer ministre parlarà després dels revoltosos en un programa en diferit que resultarà contraproduent; el directe va guanyar al diferit. En acabar el dia, França compta amb més de 600.000 obrers en vaga.

    ***

    Notícia de l'assassinat de Calabresi

    - Atemptat contra Luigi Calabresi: El 17 de maig de 1972, a les 9.15 del matí, és assassinat de dos trets davant ca seva, al carrer Cherubini de Milà (Llombardia, Itàlia), el comissari de policia Luigi Calabresi, responsable de la mort del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli el 15 de desembre de 1969. Tres militants d'extrema esquerra, Adriano Sofri, Giorgio Pietrostefani i Ovidio Bompressi seran condemnats l'11 de novembre de 1995 per aquest atemptat a 22 anys de presó, malgrat les seves declaracions d'innocència i l'absència de proves que els incriminin.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joan Saña Magrinyà

    - Joan Saña Magrinyà: El 17 de maig de 1899 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Saña Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 a Barcelona (Catalunya). Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

    ***

    Ernest Roman Alfonso

    - Ernest Roman Alfonso: El 17 de maig de 1912 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Ernest Roman Alfonso, que va fer servir el pseudònim Ibero. Era fill de l'empresari Pere Roman Deltell, constructor de la plaça de bous Monòver i fundador de la fàbrica de vímet «Roman», i de Francesca Alfonso Crespo, i tingué quatre germans (Francesca, Joaquim, Pere i Caritat). Durant els anys de la II República espanyola milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 es casà amb Emília Albert Corbí, amb qui tingué una filla, Mireia Roman Albert. Quan la Revolució espanyola, des del 15 d'octubre de 1936, fou membre del Consell Municipal d'Administració Monòver i el 3 de març de 1937 va ser nomenat primer tinent d'alcalde del citat ajuntament. En 1937 col·laborà en el periòdicCrisol sota el pseudònim Ibero. Fou membre destacat de la Cooperativa de Producció i Consum«Universo», creada a finals de 1937. El 30 de gener de 1938, amb els altres membres de la CNT, abandonà el Consell Municipal d'Administració de Monòver. Detingut al final de la guerra per les tropes franquistes, va ser empresonat. Ernest Roman Alfonso va ser afusellat el 12 de febrer de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

    Ernest Roman Alfonso (1912-1940)

    ***

    José Borrás Cascarosa

    - José Borrás Cascarosa: El 17 de maig de 1916 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Borrás Cascarosa. Nascut en una família pagesa radical socialista, va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar aquest grup per acostar-se a les idees llibertàries, que defensarà totalment a partir de 1933. En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de Monegrillo, de la qual serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en la Columna Durruti, on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina de Ebro. Va defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a escriure en Cultura y Acción i en Titán. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de Pina de Ebro en el Congrés Regional de Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats de Pina, amb residència a La Almoda. Més tard serà nomenat secretari del Consell Comarcal de Col·lectivitats, càrrec que ocuparà fins a la repressió estalinista de 1937. Després de la destrucció de les col·lectivitats per Enrique Líster, es va reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat de transmissions, on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL. Després de participar en la campanya de Catalunya, va passar a França, on va ser internat als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va fer feines al camp a prop de Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes alemanyes a França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va participar en la reorganització de la CNT, en la preparació de passis clandestins de la frontera i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de redactor del butlletí Sembrador. Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el Congrés de la CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser nomenat membre de la Permanent de la CNT de l'Arieja --que reagrupava 21 federacions local amb 1.000 adherits--, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre 1952 i 1959 va ser secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI), reemplaçant el dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de secretari de Cultura i Propaganda. En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958, 1960-1961), alhora que membre de la Comissió de Relacions de la Regional Aragón, Rioja i Navarra en l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de l'Exili i va representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa. En 1969, casat amb la francesa Yvonne Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va obtenir la nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la Península des del final de la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser exclòs de la CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar el periòdic Frente Libertario. També va ser membre de l'«Amicale de la XXVI Divisió» i col·laborà en el seu butlletí. Després de la mort de Franco es va afiliar al Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem destacar El movimiento libertario ante el problema español (1946), La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975, amb altres), Políticas de los exiliados españoles (1976), El sindicalismo español en la encricijada (1976), Une certaine idée de l'Europe (1980), Aragón en la revolución española (1983), Histoire de Mauthausen: les cinq années de deportation des républicains espagnols (1989), España (1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del radical socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario (1998), Reflexiones en torno a la actual situación española, etc. Va fer servir diversos pseudònims, com ara José Cantaclaro, Jacinto Barrera, Sergio o Sergio Mendoza. José Borrás Cascarosa va morir el 5 de desembre de 2002 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Pierre Clastres

    - Pierre Clastres: El 17 de maig de 1934 neix a París (França) l'antropòleg, etnòleg i pensador anarquista Pierre Clastres. D'estudiant milità en la Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) i es va veure força influenciat pel marxisme antiestalinista de la revista Socialisme ou Barbarie (1949-1967). En 1977, quan participà en la fundació de la revista Libre, juntament amb Miguel Abensour, Cornelius Castoriadis, Marcel Gauchet, Claude Lefort, Maurice Luciani i altres, trobà molts dels antics membres de Socialisme ou Barbarie. Després d'estudiar filosofia, s'interessà, sota la influència de Claude Lévi-Strauss i Alfred Métraux, per l'antropologia americanista. També es va veure força influenciat pel Discours de la servitude volontaireou le Contr'un, queÉtienne de La Boétie redactà en 1549 i que s'edità pòstumament en 1576, que sempre reivindicà i el qual cità nombroses vegades en els seus textos antropològics. Realitzà nombrosos estudis antropològics de camp, com ara amb els indis guaranís al Paraguai (1963 i 1965); amb els txulupís al Gran Chaco (1966 i 1968); amb els yanomami a la selva brasilera (1970), amb son col·lega Jacques Lizot; i amb els guaranís al Brasil (1974). En 1968 participà activament en els fets de«Maig del 68». En 1974 va entrar com a investigador al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional d'Investigacions Científiques) i publicà el seu recull d'assaigs La société contre l'État. Recherches d'anthropologie politique, la seva obra més coneguda i admirada. Les seves crítiques a l'estructuralisme i a Claude Lévi-Strauss, sobretot pel concepte que aquest té sobre la guerra com a resultat del fracàs de l'intercanvi en les societats«sense història» o«primitives», el portà a abandonar el Laboratori d'Antropologia Social del Col·legi de França. En 1975 va ser nomenat director d'Estudis a la Secció V de l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Alts Estudis) de París. Pierre Clastres va morir el 29 de juliol de 1977 en un accident automobilístic a Gabriac (Guiana, Occitània) deixant una obra inacabada i nombrosos textos inèdits i dispersos. Cal citar, entre les seves obres més importants, moltes d'elles pòstumes, Chronique des indiens Guayaki (1972), Le grand parler. Mythes et chants sacrés des indiens guarani (1974), Archéologie de la violence. La guerre dans les sociétés primitives (1977), Les marxistes et leur anthropologie (1978), Recherches d'anthropologie politique (1980),Mythologie des indiens chulupi (1992), etc. Els seus estudis sobre la guerra, l'aversió a qualsevol tipus de divisió social i d'acumulació de poder, el no-poder del cap tribal, etc., en les «societats primitives» --societats sense Estat, ni fe, ni llei, ni rei-- són fonamentals per entendre el que s'ha vingut a nomenar «antropologia anarquista».

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)

    - Sebastià Clarà Sardó: El 17 de maig de 1986 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Havia nascut en 1894 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència«Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco CañadasEl Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) --era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona-- i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera,El Vidrio, etc.

    ***

    José Manuel Porto García

    - José Manuel Porto García: El 17 de maig de 2001 mor a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Havia nascut el 16 de juny de 1909 a Monfero (la Corunya, Galícia). Son pare, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats.

    ***

    Dolores Vimes

    - Dolores Vimes Domínguez:El 17 de maig de 2007 mor l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Havia nascut el 7 de març de 1911 a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) en una família anarquista. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero.

    Escriu-nos

    Actualització: 17-05-15


    0 0

    A aquestes alçades de campanya consideram que Junts ja hauria de dir clarament que no pactaran amb partits de dretes que han demostrat, amb fets i amb paraules al debat, que no creuen ni en la transparència ni en la participació. Seria un gran error repetir governs com el de la passada legislatura: UM-UNPI- PSOE i PSM fins que van ser expulsats. Després de dotze anys de govern de dretes Pollença mereix un govern progressista de bons i de veres que cregui realment en la transparència i en la participació.

    Al debat electoral totes les candidatures vàrem defensar la transparència com un valor important a la política, però els fets demostren que la transparència per molts d'ells és una paraula buida.

    Per començar si parlam de transparència en les eleccions, caldria que totes les candidatures diguessin clarament amb qui estarien disposats a pactar i amb qui no. Al debat ens van cridar l'atenció la resposta de Tots en aquest tema que va dir que els ciutadans amb els seus vots donen la clau dels pactes... Ho diu el candidat que actualment governa amb un partit que ningú va votar. I més curiós encara, quan a principi de legislatura Tomeu Cifre no va ni parlar amb CiU per pactar, ja que va considerar que els ciutadans havien demostrat amb els seus vots que no els volien al govern. Ara Tomeu governa amb Convergència dins el PI i ha cercat l'ajuda i suport de l'altre partit que formava part de CiU; l'UNPI de Martí Ochogavía.

    Junts va dir que per fer pactes post-electorals demanava transparència i participació. Pensam que amb tot el que ha passat aquesta legislatura i amb les declaracions que van fer al debat, ja haurien de tenir clar quins partits no creuen en la transparència i la participació. Els que han governat aquesta legislatura (Tots, PP i PI) han demostrat no creure gens en la transparència convertint la pàgina web de l'Ajuntament en una pàgina més de propaganda que d'informació. Un exemple de quina és per ells la transparència la va donar en Martí Roca, el candidat del Pi quan va posar com exemple de transparència temes que són obligats per llei com l'accés dels ciutadans, si el sol·liciten, a les actes dels plens o de la Juntes de govern. Si parlam de l'oposició, UMP que és a la Junta de Govern, no ha publicat res sobre les mateixes. Cal dir que els partits que formen Junts: PSOE, PSM i Esquerra tampoc han publicat les actes de les Juntes de Govern que ara prometen publicar. Alternativa ha publicat les actes de Junta de Govern, els pactes postelectorals , els comptes del partit, el pressupost de campanya... Transparència amb fets, no només amb paraules.

    Si parlam de participació els partits que governen (Tots, PP i PI)han demostrat clarament creure poc en la participació en el procés de la pescateria com vam denunciar al seu moment: "Això no és participació ciutadana" i "Segueix el despropòsit de PP&PI a la pescateria. Però si encara hi havia algun dubte, Tomeu de Tots va deixar molt clar al debat que, per ells, la participació era una nosa que "atura la gestió i que és millor tirar pel camí d'enmig". A Alternativa demostram la participació amb el nostre funcionament: assemblees obertes o realització participativa del programa. Sobre participació ciutadana teniu un bon recull d'articles en aquest mateix bloc sota l'etiqueta de "Democràcia participativa". Si parlam de feina institucional, a Alternativa vam proposar una moció al Pleper canviar el reglament de participació al gener del 2013, després vam fer diferents reunions obertes "Procés per canviar el reglament de participació ciutadana". La darrera reunió la vam fer el mes de novembre i va assistir la regidora de participació ciutadana, na Teresa Ferré (PI), cal dir que cap altre partit va venir a la reunió o va aportar idees, ni Tots, ni PP, ni UMP però tampoc els que formen Junts i que ara diuen que la participació és fonamental... A la reunió vam recollir noves propostes i idees i vam enviar el nou esborrany a la mateixa regidora del PI per que el mirés i acordar com el podíem portar al ple. No vam obtenir cap resposta, ni proposta, i amb les eleccions ja molt properes tota la feina feta en un nou reglament de participació ciutadana vam decidir que formés part del nostre programa per a la legislatura .És l'hora de la gent

     La transparència, en política, és més que una paraula: són fets. L'ajuntament ha d'ésser de vidre, transparent per a la ciutadania. Aquest és un dels principals eixos del nostre programa.

     

     


    0 0

    INTRODUCCIÓ

    El proper dia 24 hi ha les eleccions locals, en la que s’elegirà el nou consistori, però no només es una eleccions per decidir quines persones regiran l’Ajuntament, es molt més que això, son les eleccions en les que triam si volem que continuï la política tal com l’hem conegut fins ara, o volem un canvi cap a una nova manera de governar, cap a un govern dels ciutadans, en el que els porrerencs i porrerenques siguin importants sempre, i només cada 4 anys com fins ara. Es tria si volem seguir com fins ara, o apostar per una candidatura que vol fer feina per la gent sense esperar res a canvi, sense cap interès econòmic en les eleccions, i que l’únic que vol es treballar per millorar el nostre poble sense esperar res a canvi. Es tria si volem que hi hagi màxim transparència, sobretot econòmica o no. En definitiva, els porrerencs i porrerenques triarem si ens volem enganxar a la onada de canvi que demana la societat en general o volem que tot segueixi igual.

    El nostre programa electoral, es el programa de tots els porrerencs i porrerenques, perquè ha estat elaborat en un procés participatiu que ha durat més de 1 any, i en el que hem anat recollint les opinions, suggerències, propostes,... que ens ha anat fent arribar la gent , tant directament, com participant a les assemblees obertes que hem anat fent, i també en les reunions que hem anat tenint amb diferents associacions del nostre poble.

    Es un programa molt realista, i que sobretot parla d’un canvi en la manera de governar, en la manera de gestionar l’Ajuntament, aplicant el principi de democràcia participativa, es a dir, que la gent participi en la presa de decisions de l’Ajuntament, el principi de transparència i un sistema de control de la gestió de l’equip de govern per part dels porrerencs i porrerenques.

    El programa, a més de les propostes principals, de canvi de manera de fer les coses, també recull les propostes que ens han anat fent arribar els ciutadans. Tot i això, el nostre principal compromís, es que no es farà cap gran iniciativa sense consultar-la amb la gent, per tant, abans de dur a terme cap gran projecte, s’hauran de donar dues condicions, la primera es que sigui viable econòmicament, ja que no volem hipotecar l’Ajuntament més del que hi està, i segona que siguin aprovats pels porrerencs i porrerenques en consulta popular.

    EIXOS BÀSICS

    Els 12 eixos bàsics del nostre programa, són els següents:

    1.       PER UNA VERTADERA DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA.

    S’aplicarà a l’Ajuntament de Porreres el principi de democràcia participativa, duent a consulta popular totes les grans iniciatives que es duguin a terme, i l’elaboració dels pressuposts anuals, per a que siguin aprovats en votació popular.

    2.       LA TRANSPARÈNCIA COM A EIX VERTEBRADOR DE TOTES LES POLITÍQUES.

    El principi de transparència, sobretot econòmica, s’aplicarà a totes les actuacions, publicant informe de viabilitat econòmica de totes les iniciatives i contractacions. Es publicarà anualment un informe d’obtenció i assignació dels fons públics.

    3.       CONTROL POPULAR DE LA GESTIÓ MUNICIPAL.

    Anualment es realitzarà una consulta popular sobre la gestió de cada regidor responsable d’una àrea de govern i de la batlia, per conèixer la valoració que fa la gent de la feina feta, i adoptar mesures en cas de no ser aprovada la gestió.

    4.       ACTUACIONS ENCAMINADES A LA REDUCCIÓ DEL DEUTE PÚBLIC.

    Es reclamarà el deute que tenen les administracions superiors amb l’Ajuntament, pels mitjans que siguin necessaris; i es renegociarà el deute que té l’Ajuntament amb els bancs per tal d’alleugerir la càrrega d’interessos que es suporten actualment.

    5.       UNS SERVEIS MUNICIPALS PÚBLICS I DE QUALITAT.

    Es farà una aposta decidida per a que els serveis municipals siguin de gestió pública, per tal de que siguin de màxima qualitat. En els casos que no sigui possible s’aplicarà el principi d’igualtat i transparència en les contractacions.

    6.       LA SEGURETAT CIUTADANA, A L’ALÇADA DE LES NECESSITATS DEL MUNICIPI.

    La millora de la seguretat ciutadana serà un dels objectius irrenunciables de la legislatura, i passarà per un augment de la vigilància i la implantació de policia local durant les 24 hores.

    7.       EL TREBALL, UN DRET BÀSIC.

    El treball, es un dels drets bàsics recollits a la constitució, per això s’articularan polítiques per tal d’ajudar, sobretot als col·lectius amb més dificultats, joves i majors de 45 anys, a aconseguir un lloc de treball digne.

    8.       SALUT, DEPENDÈNCIA I SERVEIS SOCIALS.

    La salut, la gent depenent i els més necessitats s’han de defensar amb totes les forces, per això, es reclamarà de manera decidida un servei metge les 24 hores, la construcció del Centre de Dia, i es vetllarà per a que els serveis socials arribin a totes les persones amb necessitats bàsiques sense cobrir.

    9.       L’EDUCACIÓ ES EL FUTUR.

    Sense educació no hi ha futur, per això, lluitarem per a que s’adeqüin els centres educatius dels municipi a les necessitats, i s’aprovaran línies d’ajuda per a llibres i material escolar, i transport dels alumnes que estudiïn fora del municipi.

    10.   MILLORA DE LA MOBILITAT.

    Es farà una reforma integral de mobilitat del municipi, per tal de millorar la circulació en general i solucionar tots els problemes més puntuals que hi ha als carrers del poble.

    11.   LA JOVENTUT, EL FUTUR DE LA SOCIETAT.

    S’articularan polítiques de joventut, per incentivar la formació i el desenvolupament dels joves amb uns valors i principis sòlids.

    12.   PROMOCIÓ DE LA CULTURA I L’ESPORT.

    Es farà una promoció decidida de la cultura mitjançant una estreta col·laboració amb totes les entitats del municipi, que són els grans promotors culturals. I, es recolzaran les entitats esportives, per tal de millorar la promoció i les condicions de la pràctica de l’esport.

    PROPOSTES COMPLEMENTARIES

    GESTIÓ MUNICIPAL

       

    • Una gestió eficaç, eficient i transparent, posant la màxima atenció a resoldre els problemes del dia a dia a la gent.
    • Fer un Pla de gestió d’infraestructures i espais públics.
    • Creació d’una Oficina d’Informació al ciutadà.
    • Publicació d’un informe anual d’obtenció i assignació de Fons Públics.
    • Millorar l’atenció al públic a l’Ajuntament.
    • Revisar les funcions i la objectivitat en la selecció del personal.
    • Tenir més cura del manteniment i neteja de les zones enjardinades, carrers, places i rondes.
    • Aplicar les ordenances municipals existents o derogar-les si es creu que estan obsoletes, i aprovar-ne de noves.
    • Instal·lar wifi lliure als principals espais públics del poble.
    • Donar el màxim suport a l’agrupació de Protecció Civil per al desenvolupament de la seva tasca.
    • Lluitarem per a que el polvorí de Porreres passi a mans del poble.
    • Desenvolupament d’un pla d’Integració destinat al col·lectiu d’immigrants, que inclogui campanyes d’informació i orientació sobre els seus drets i obligacions com a porrerencs i porrerenques.

     

    URBANISME, MOBILITAT I MEDI AMBIENT

     

    • Demanar la millora de les connexions en transport públic.
    • Manteniment adequat i millora dels camins públics.
    • Revisió de la taxa de fems i implantació de tarifes en funció dels resultats de la recollida selectiva (quan millor es recicli menys es pagarà). I revisió de la taxa de fems a sòl rústic per tal d’abaratir-la. Taxa de residus reduïda per a entitats sense ànim de lucre.
    • Aportar per zones enjardinades que comportin un mínim manteniment.
    • Elaboració d’un Pla Municipal d’Estalvi Energètic.
    • Posar contenidors de recollida selectiva a varis punts del municipi.
    • Instal·lació de papereres “ecològiques” arreu del poble.
    • Millora del clavegueram i pluvials en els llocs on ho requereix i realitzar una revisió i manteniment anuals.
    • Potenciar la Custodia del Territori i la creació d’Horts Comunitaris per tal de millorar el manteniment dels nostres camps.
    • Supressió de les barreres arquitectòniques que encara queden al nostre municipi.
    • Fomentar l’ús de la bicicleta.

     

     

    SEGURETAT CIUTADANA

     

    • Implantació del servei de policia local les 24 hores. Dotar d’una major seguretat al poble.
    • Regulació del tancament de carrers i instal·lació de barreres il·luminades o reflectants durant la nit.
    • Millorar la il·luminació nocturna del poble i les rondes.
    • Adequar i aplicar les normes de circulació i senyalitzar millor el poble.
    • Actuacions als carrers que ho requereixin per disminuir-hi la velocitat.

     

    SALUT I SERVEIS SOCIALS

    • Augment del nombre de metges i implantar l’atenció sanitària les 24 hores.
    • Potenciar l’atenció sanitària a domicili.
    • Millorar la coordinació entre el sistema assistencial i els serveis socials, per a que arribin a tots els porrerencs i porrerenques que ho necessitin.
    • Adhesió a totes els programes d’educació per la salut a l’àmbit escolar, amb especial ressò als referits al consum de drogues, alcohol i salut afectivosexual.
    • Demanar la “consulta jove” per a l’institut.
    • Disseny de rutes per a l’exercici físic de baix nivell, per tal de fomentar l’esport i la vida activa.
    • Informació detallada i assessorament a les famílies sobre la Llei de Dependència.
    • Demanar la construcció d’un Centre de Dia.

     

    ECONOMIA I COMERÇ

    • Creació del “Foro d’Empresaris i Comerciants Porrerencs”.
    • Promoció decidida dels productes locals i de les empreses i artesans de la vila (a fires, congressos, etc.)
    • Promocionar l’agricultura ecològica.
    • Donar el màxim suport als pagesos per a que puguin seguir desenvolupant la seva tasca mitjançant assessorament, ajuda en la tramitació de tot tipus d’ajudes, etc.
    • Promoure els productes més típics de la localitat (albercocs, ametlles, raïm,...) mitjançant estudis de noves demandes de mercat.
    • Adopció i potenciació de mesures per promocionar la compra als comerços locals.

     

    CULTURA I PATRIMONI

    • Distribuir les ajudes i subvencions a les entitats i associacions de manera equitativa i totalment transparent.
    • Escometre la obertura de la Fosa del Cementiri per tancar les ferides que queden obertes de la Guerra Civil, i concloure amb la darrera fase de la Recuperació de la Memòria Històrica.
    • Per tal d’incentivar i promoure la recerca en temes de caire local, establir ajudes en forma de convocatòries de beques i/o premis.
    • Promocionar el Museu (programes educatius, tallers, exposicions d’artistes locals i altres).
    • Crear un Casal d’Entitats, adequat a les necessitats de les entitats.
    • Realització anual d’una Fira d’Entitats, per promocionar la tasca de totes les entitats del municipi.
    • Actualitzar i adaptar a les necessitats actuals l’escola de música i donar el màxim suport a la filharmònica porrerenca.
    • Manteniment i promoció de Radio Porreres.
    • Donar el màxim suport a la Gent Gran (mitjançant l’Associació de Gent Gran) en la realització de les seves activitats.
    • Potenciar de manera decidida el teatre.
    • Assessorament a les entitats i associacions en matèria de subvencions, ajudes, etc., i en la realització dels tràmits per a sol·licitar-les.
    • Fer una nova edició de “La Història de Porreres”, més completa i actualitzada.
    • Dinamitzar i mantenir en condicions adients la Biblioteca Municipal.
    • Dotar d’un mobiliari adient a l’arxiu municipal.
    • Continuar treballant en la declaració de Bé d’Interès Cultural de l’Oratori de La Creu.
    • Millorar l’entorn, la neteja i l’enllumenat de Monti-sion.

     

     ESPORTS

     

    • Fer un Pla de manteniment i gestió de les instal·lacions esportives.
    • Ajudes clubs esportius en funció de la seva activitat i implicació en la promoció del poble a través de la organització d’events i la pràctica de l’esport.
    • Potenciar les ajudes a l’esport base.
    • Manteniment adequat i millora per adaptar-lo a l’ús que té a les instal·lacions del Camp Municipal d’Esports.

     

    JOVENTUT

    • Ajudar i orientar als joves  per a facilitar-los  l’accés al món laboral.
    • Implicar els joves en la participació democràtica.
    • Crear un “ Foro de la joventut porrerenca “  per tal de fer més activitats innovadores.
    • Tornar a posar en funcionament i dinamitzar el Casal de Joves.

     

    EDUCACIÓ

     

    • Donar la màxima prioritat a la solució dels problemes que sorgeixin a les escoles (neteja, calefacció,...) i coordinar les actuacions amb les APIMAs.
    • Ajudes per a l’adquisició de llibres de text i en el transport dels nins a les famílies que ho necessitin.
    • Fomentar programes de reutilització de llibres.
    • Sol·licitar que s’imparteixi el batxiller a l’Institut de Porreres.
    • Ampliació de l’Institut i l’Escola Nova.
    • Articular ajudes per a transport pels estudiants del municipi que estudiïn fora del mateix.
    • Fomentar activitats de foment de la lectura mitjançant la biblioteca.

     

     PROMOCIÓ TURÍSTICA 

     

    • Creació d’una guia de visita del municipi, per tal de potenciar els valors paisatgístics, culturals, patrimonials, etc. amb que comptem.
    • Promocionar el turisme rural.
    • Creació de rutes cicloturístiques, visites guiades a elements etnològics i històrics, i rutes gastronòmiques, per tal de fer més atractiu el nostre municipi als visitants.

    0 0

    La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)


    Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)



    Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

    La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

    El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".



    Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.



    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

    El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

    Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

    Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

    Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

    En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

    Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

    Miquel López Crespí

    Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [18/05] Cincinnati Time Store - «El Perseguido» - «Germinal» -«Proa» - Manifestació anarquista - París (18-05-68) - Míting confederal - Cepeda - Pelletier - Damiani - Arondel - Haywood - Casteu - Fontcuberta - Poblador - González Entrialgo - Lashortes - Dorlet - Torrelles - Sendrós - Laborit - Muñoz Congost - Céspedes

    Anarcoefemèrides del 18 de maig

    Esdeveniments

    Bitllets de treball del Cincinnati Time Store

    - Inauguració del Cincinnati Time Store: El 18 de maig de 1927, a Cincinnati (Ohio, EUA), Josiah Warren (1798-1874), considerat el primer anarquista individualista americà, inaugura el primer Time Store (Magatzem del Temps), on posarà en pràctica les seves idees econòmiques basades en la teoria del valor-treball i del comerç just. En aquesta botiga minorista, els articles són venuts al seu preu real, en funció del temps de treball que s'ha necessitat per realitzar-se i vendre’s; els intercanvis eviten la moneda capitalista americana i es porten a terme amb labor notes (bitllets de treball). Aquest reeixit experiment durarà fins a maig de 1830, quan Warren portarà aquesta idea a la comunitat New Harmony entre 1842 i 1847. El Cincinnati Time Store serà la primera experiència mutualista de la història, però Warren també serà el primer editor del primer periòdic netament anarquista, The Peaceful Revolutionist (El revolucionari pacifista), publicat el gener de 1833. Warren va adoptar la teoria del valor-treball segons la qual el valor d’un producte és la suma de l’esforç realitzat en produir-lo o adquirir-lo, i conseqüentment no era ètic carregar un bé amb un preu més alt que el del cost assumit pel venedor quan l’introdueix en el mercat; en definitiva, s’oposava als guanys. Warren va resumir aquesta política en la frase: «El cost és el límit del preu.» I, creient en la feina com el cost bàsic de les coses, va sostenir que a igual quantitat de feina naturalment rebria igual compensació material. Es va plantejar examinar si les seves teories podien ser posades en pràctica establint la seva«botiga de treball per treball». Si el seu experiment reeixia, el pla era establir diverses colònies on tots els participants acceptessin usar«el cost com a límit del preu» en totes les seves transaccions econòmiques, esperant que tota la societat eventualment adoptés aquest precepte en tots els assumptes econòmics. A la botiga, els consumidors podien comprar béns amb«bitllets de treball», que representen un conveni per exercir una feina. Els articles de la botiga s’apujaren inicialment un 7% per comptar el treball requerit per introduir-los en el mercat amb el preu incrementat segons el temps que un consumidor gasta amb el botiguer, mesurat amb un comptador de temps; després aquesta apujada va ser reduïda a 4%. El blat de moro va ser usat com regla (12 lliures de blat per hora de feina). El resultat d’aquest sistema va ser que ningú no va poder-se lucrar de la feina dels altres; tot individu rebia el producte complet de la seva feina. Es van fer ajustaments per la dificultat i els desacords sobre la consideració de l’esforç realitzat, ja que aquest temps no va ser l’únic factor pres en compte. Warren també va posar pissarres a la paret on les persones podien publicar quina mena de serveis buscaven o quins venien perquè altres poguessin respondre, i comerciar entre ells usant«bitllets de treball». Després d’un difícil període inicial, la botiga va demostrar ser força reeixida. Els béns de Warren van ser molt més barats que els de la competència, encara que va insistir que no volia posar les altres botigues fora de mercat. Altra botiga veïna es va adherir als mètodes de Warren. El fet que els preus dels béns apugessin el consum amb Warren, la majoria de vegades, va donar com a resultat transaccions molt eficients. Warren va dir que estava fent més negocis en una hora que en un negoci normal en un dia, motiu pel qual tancava la botiga part del dia per descansar. Encara que el magatzem va ser unèxit, el problema de considerar el mateix temps de feina per diferents dificultats de feina va ser una gran preocupació per a Warren, que no estava disposat a reconciliar el mètode subjectiu per determinar el valor de les coses amb les seves teories que no fos altra que confiar que el judici individual. Les idees de Warren han tingut una gran influència en el «comerç just».

    ***

    Capçalera d'"El Perseguido"

    - Surt El Perseguido: El 18 de maig de 1890 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista clandestí El Perseguido. Periódico comunista-anárquico. Va ser publicat pel grup Los Deseredados, format per llibertaris espanyols, principalment, argentins i alguns francesos (Gregori Inglán Lafarga, Rafael Roca, Manuel Reguera, Beltrán Cosini, Fortunato Serantoni, Ingla Lafargue, Cerambide, B. Salheens, S. Requena, J. Roux, Ragazini, Pierre Quiroule, Alex Sadier). La publicació tindrà una certa influència entre els treballadors europeus emigrats i era partidària de la«propaganda pel fet», publicant lloances quan es produïen atemptats i realitzant col·lectes per a les famílies dels anarquistes repressaliats, com ara Paulí Pallàs. Estava en contra de qualsevol forma d’associació llibertària organitzada (comissions, reglaments, federació, confederació, sindicat,«partit anarquista»...) tot reivindicant el «grup d’afinitat» sota el principi ideològic que «l’anarquismeés específicament inorganitzable»; també va rebutjar de manera taxativa els plantejaments anarcocol·lectivistes. Va ser dirigit per Rafael Roca i per l’ebanista català Gregori Inglán Lafarga, i entre els seus col·laboradors va tenir a Pierre Quiroule. A Xile es va distribuir i va tenir una gran acollida. Malgrat ser un periòdic clandestí la difusió del qual era molt perillosa, va passar d’un tiratge inicial de 1.000 exemplars a 1.700 en el número 26 i a 2.000 a partir del 36, per acabar amb un tiratge de 4.000 des del número 60. Va tenir una gran durada per a l’època, ja que va deixar de publicar-se el gener de 1897, però els anarcocomunistes antiorganització publicaran a partir de 1898El Rebelde.

    ***

    Portada del primer número de "Germinal"

    - Surt Germinal: El 18 de maig de 1918 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número de Germinal. Hoja quincenal libertaria. Va ser dirigida per Joan Ferrer Farriol. Hi van col·laborar Fortunato Barthe, Ramon Bonjoch, Josep Casasola, Josep Estrañi, Joan Ferrer, Leandro Flancho, Vicente Franco, Vicentina Israc, Ernesto Lecocg, Ángeles López de Ayala, Anselmo Lorenzo, Nisck, Riffle, Lluís Umbert, J. Vidal i A. Zozaya, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 28 de juliol de 1918.

    ***

    Capçalera de "Proa"

    - Surt Proa: El 18 de maig de 1935 surt a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el primer número del periòdic anarquista Proa. Semanario de doctrina, crítica y combate. Els responsables de la publicació foren Antoni Esteve i José Juan Romero. Hi van col·laborar, entre d'altres, Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. En sortiren com a mínim 17 números, l'últim el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre de 1935 quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques. Era una segona època d'aquesta mateixa capçalera publicada a Elda entre 1931 i 1932 com a òrgan d'expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional dels Treballadors (CNT-AIT).

    ***

    La manifestació pels carrers de París

    - Manifestació anarquista: El 18 de maig de 1947, per celebrar l'aniversari de la Comuna de París, tres mil persones es manifesten, malgrat la pluja i la repressió policíaca, pels carrers de París (França). La manifestació, convocada per la Federació Anarquista (FA) i la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), transcorregué des de la plaça de la Bastilla fins al cementiri de Père-Lachaise, portant nombroses pancartes, entre elles una que deia«Désobéissez à l'État Saigneur» (Desobeïu l'Estat Assassí). Davant el«Mur dels Federats» del cementiri de Père-Lachaise nombrosos oradors prengueren la paraula, com ara Maurice Joyeux, de la FA de la Regió Parisenca, que denuncià la provocació policíaca; Bouillé, que resumí la història de la Comuna de París; Pierre Jacquelin, que associà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a aquesta manifestació revolucionària; Paul Champs, en nom de la FJA, que parlà sobre la necessitat d'unió contra la repressió; i Georges Fontenis, secretari de la FA, que després d'homenatjar els màrtirs, entonà L'Internacional. La policia realitzà 13 detencions i confiscà les pancartes.

    Manifestació anarquista (París, 18 de maig de 1947)

    ***

    Tot França paralitzada...

    - París (18-05-68): El 18 de maig de 1968 l'ona de vagues i d'ocupacions s'escampa per tot França: vaga i ocupació a Thomson-Houston de Chauny; vaga escalonada a les mines de potassa d'Alsàcia; aturada i míting als«Chantiers de l'Atlantique» de Saint-Nazaire; interrupció de la feina a les mines de carbó del Nord; deu empreses metal·lúrgiques en vaga i ocupades a l'Havre; ocupació de les drassanes del Sena; a la regió parisenca, vaga a Balcock-Atlantique a La Courneuve, Farman a Boulogne, Alsthom a Saint-Ouen, Chausson a Gennevilliers, Ericsson a Boulogne, Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca) a Bobigny, Idéal-Standard a Dammarie; a Lió, 30.000 obreres en vaga --Berliet, Rhodiacéta, Rhône-Poulenc, Fivers-Lille, Richard Continental, Gendrom i Normacen han estat ocupades--; vaga i ocupació a Rhodiacéta Besançon, a Forges i Acieries del Creusot; aturades espontànies als transports parisencs; interrupció gairebé total del trànsit a la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacioinal dels Ferrocarrils Francesos); els centres de classificació postal de París, Marsella, Lió i Rouen han estat ocupats; el moviment s'estén a la construcció aeronàutica; totes les fàbriques Renault estan en vaga i ocupades... A la tarda, l'emissora radiofònica Europe 1 anuncia dos milions de vaguistes. A petició del jurat, se suspèn el festival de Canes, on la majoria de directors francesos havien retirat les pel·lícules en competició. A les 22.30 hores, el general De Gaulle arriba a l'aeroport d'Orly; la diplomàcia romanesa compren que hagi decidit acurçar la seva estada al país. Pompidou ofereix la seva dimissió, però el general la rebutja.

    ***

    Cartell del míting

    - Míting confederal: El 18 de maig de 1980 se celebra al cinema Oscar Palace d'Amposta (Montsià, Catalunya) un míting anarcosindicalista organitzat per la Federació Local d'Amposta i el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van parlar Joaquim Pascual Rodríguez (Quimet), com a secretari general del Comitè Regional de Catalunya; Josep March Jou, com a secretari general de la Federació Local de Barcelona; Severino Campos Campos, com a director de Solidaridad Obrera; i Frederica Montseny Mañé, entre d'altres. En aquest míting d'afirmació anarcosindicalista es reivindicà la llibertat sindical i es blasmà contra la «farsa política» i l'explotació obrera.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Andrés Cepeda

    - Andrés Cepeda: El 18 de maig de 1869 neix a Brandsen (Buenos Aires, Argentina) el poeta lunfardo i anarquista Andrés Cepeda Romero, conegut com El Divino de la Prisión, encara que va ser nomenat de diferents maneres (El Poeta, Cantos Tristes, François Villon argentino, etc.), i que va fer servir diversos pseudònims (Rogelio Domínguez, Rufino Domínguez, Domingo Remigio, Andrés Romero,Manuel González, LC, etc.). Fill d'una família obrera, aconseguí una cultura important. Abandonà els estudis per males companyies i es dedicà a recórrer el gran Buenos Aires vivint de manera bohèmia i treballant en el que podia (venent cigarretes i diaris, llustrant botes, fent de jornaler, etc.). Quan tenia 15 anys va caure malalt i el tornaren a casa seva al barri de San Cristóbal; son pare ja havia mort i es va fer molt amb sa germana Zulema, qui li llegia poesies criolles. Conegué molts payadores, entre ells Evaristo Barrios i Luis Acosta García. Va ser detingut en infinitat d'ocasions per delictes menors (furts, estafes, portar armes, bregues, ebrietat, desordres, desertor a la llei d'enrolament, amenaces, agressió a l'autoritat, etc.) i passà la major part de sa vida empresonat a la Penitenciaria Nacional o en comissaries –com a«LC» (Lladre Conegut; lletres amb les quals signà alguns dels seus poemes), patí l'anomenada yira o mangiamiento (el pres anava de comissaria en comissaria per a ser reconegut pel personal de cada una d'elles i aquest«passeig» podia durar més d'un mes)–; encara que alguns apunten que les causes reals de les seves constants detencions eren la seva militància anarquista i la seva condició homosexual. En 1889 conegué Errico Malatesta i amb el seu amic Gabriel Alnoy realitzà treballs al local on s'imprimia el periòdic anarquista La Hoja Obrera. Publicà Versos pamfletarios, contra la Llei d'Enrolament, promulgada en 1901. També col·laborà en la revista anarquista Martín Fierro, encara que no signà els articles ni les poesies. A la presó es dedicà a escriure poesia, la sensibilitat de la qual va colpir els joves músics i payadores populars de Buenos Aires, que musicaren i difongueren la seva obra. Son amic Carlos Gardel inclogué en el seu primer enregistrament de 1912 per a la Casa Tagini, encarregada de Columbia Records a l'Argentina, sis poemes seus musicats (Me dejaste, La mariposa, El almohadón, Yo sé hacer,Pobre madre i El sueño). També Lola Membrives enregistrà la cançó amb lletra sevaEl pingo del amor, que fou tot unèxit, i Linda Thelma cantà textos seus. Andrés Cepeda va morir assassinat d'una punyalada a l'engonal, que li seccionà la vena femoral, el 30 de març de 1910, davant el cafè «La Loba Chica», al Paseo Colón, a l'alçada dels carrers Estados Unidos i Independencia, de Buenos Aires (Argentina), en una brega entre homosexuals, negant-se en la seva agonia a denunciar el seu assassí. Va ser vetllat pels seus amics més íntims al carrer San Juan, entre Solís i Entre Ríos, però la policia va interrompre la vetlla del difunt i detingué els presents. En vida publicà dos llibres de poemes Tristes i Hojas sueltas, i pòstumament s'edità el fullet Sangre de las guitarras, que recull la majora part de la seva obra. El primer número de la revista El Payador (12 de gener de 1925) estigué dedicat a la seva persona. Els tangos Sangre maleva (música de Dante Tortenese i lletra de Juan Velich i Pedro Platas) iNo fue un batidor (música d'Enrique Mora i Germán Rienda), estan inspirats en la vida i en la mort de Cepeda i reivindiquen moralment el fet que no hagi estat un batidor (delator). El cèlebre tango Tiempos viejos (música de Francisco Canaro i lletra de Manuel Romero) també el mencionava en la seva lletra original de 1926, però Carlos Gardel demanà als autors que canviessin la lletra i així ho van fer.

    ***

    Madeleine Pelletier

    - Madeleine Pelletier: El 18 de maig de 1874 neix a París (França) la psiquiatra, feminista i socialista Madeleine Pelletier. Filla de mare fadrina que es guanyava la vida com a venedora ambulant, conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) --entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO-- pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la«Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la«masculinització» o«virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la«Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge (Illa de França, França), on morí confinada el 29 de desembre de 1939. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique.

    ***

    Gigi Damiani (ca. 1919)

    - Gigi Damiani: El 18 de maig de 1876 neix a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate,Simplicio, etc.). Nascut en una modesta família catòlica, quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del«Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors --La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita(1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per«infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari,La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Gigi Damiani va morir el 16 de novembre de 1953 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920),Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927),Cristo e Bonnot (1928),Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939),Razzismo e anarchismo (1939),Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946),Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948),L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949),La mia bella anarchia (1953), entre d'altres.

    ***

    Maurice Arondel

    - Maurice Arondel: El 18 de maig de 1887 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Calderer en coure de professió, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup --aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.-- i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, SindicatÚnic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fitxa de Bill Haywood. Penitenciaria de Leavenworth (Kansas, 1918)

    - Bill Haywood: El 18 de maig de 1928 mor a Moscou (Rússia) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Havia nascut el 4 de febrer de 1869 a Salt Lake City (Utah, EUA) i son pare era un genet del Pony Express que va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l’ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l’American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l’IWW, com ara el sabotatge i l’acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l’exgovernador d’Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l’IWW condemnats per la seva oposició a l’«esforç de guerra» i acusats d’espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d’una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del «paradís dels treballadors», morirà a Moscou. Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l’altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

    Bill Haywood (1869- 1928)

    ***

    Postal de "La Ruche"

    - François Segond Casteu: El 18 de maig de 1935 mor a París (França) el militant anarquista François Segond Casteu. Havia nascut el 27 de febrer de 1876 a Niça (Provença, Occitània) en una família de tres infants; sa mare, vídua, va criar-los religiosament, però Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les creences. Tipògraf d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia 20 anys va ser cridat al servei militar, però només va suportar 19 dies i va desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que portava cinc infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president Fallières, que havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va visitar Suïssa, Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut, va ser tancat 20 dies i expulsat després. En aqueta època sa companya va morir i va restar amb cinc infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va conèixer Eugénie Trébuquet, amb qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais, però va restar malalt tres anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va col·laborar en Le Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de 1920 va participar amb G. Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Les seves opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia infinitat de cops. En aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i va representar la Federació de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927 serà perseguit pel bisbe de Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga de fam de 18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser alliberat. Va continuar les seves activitats en Germinal fins a la desaparició del periòdic en 1933. En 1928 va ser elegit tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament perseguit i empresonat 10 dies. També va col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari Le Réveil Typographique i en La Revue Anarchiste. François Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de maig-- de 1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Josep Fontcuberta Nivera [losdelasierra.info]

    - Josep Fontcuberta Nivera: El 18 de maig de 1939 és afusellat al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera, també conegut com Pep Tortosa. Havia nascut el 23 de maig de 1901 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Quan era adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de paleta --va fer el paviment de l'església del poble-- i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i Joan. Durant la guerra civil lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut com Pep Tortosa. Quan acabà la guerra, sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a la presó Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de maig de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) --son fill Joan aconseguí veure'l la nit abans de la seva execució.

    Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939)

    ***

    José Poblador Colás

    - José Poblador Colás: El 18 de maig de 1943 es afusellat a Jaén (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Poblador Colás, conegut com Pancho Villa. Havia nascut cap al 1904 a La Puebla d'Híxar (Terol, Aragó, Espanya). Aparellador de professió, des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Saragossa i a Madrid. Poc abans del cop d'Estat feixista de 1936, la CNT li encarregà enviar un comboi d'armament des de Madrid a Barcelona. El juliol de 1936 participà en l'atac a la Caserna de la Montaña a Madrid ocupada pels feixistes i després organitzà una columna de milicians per combatre a Alacant, València i Múrcia. També organitzà un grup guerriller llibertari («Los Hijos de la Noche»), al qual es van sumar presos alliberats del penal de Cartagena, encarregats d'operacions darrera de les línies enemigues i caracteritzat, segons alguns, per la seva extrema violència. Amb la militarització de les milícies el seu batalló s'integrà en la «Columna Andalusia-Extremadura» i fou nomenat comandant del 216 Batalló de la 79 Brigada Mixta, que actuà al sector d'Alcalá la Real (Jáen). També combaté als sectors de Jaén de Valdepeñas de Jaén, Los Villares, Castillo de Locubín i Frailes, on hauria estat autor de nombroses execucions de dretans. Ferit a una cama, va ser evacuat a Jaén i el seu batalló va ser dissolt a causa de les dissensions amb els comunistes i els socialistes. Al final de la guerra, segons alguns, va ser detingut a Alacant i tancat al camp de concentració d'Albatera, aconseguint la llibertat poc després; segons altres, pogué fugir d'un batalló disciplinari que treballava a l'embasament de Cíjara (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1940 feia feina d'aparellador amb un arquitecte a Madrid sota una falsa identitat. El desembre de 1941, arran d'una delació, va ser detingut i traslladat a Jaén. Jutjat en consell de guerra, va ser acusat de la mort d'una vuitantena de simpatitzants de la dreta. Condemnat a mort, José Poblado Colás va ser afusellat el 18 de maig de 1943 a les tàpies del cementiri de San Eufrasio de Jaén (Andalusia, Espanya) per un escamot comandat pel tinent Miguel Peláez Díaz, del Batalló Ciclista Núm. 2. El seu cadàver va ser llançat a la fossa 702.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 05/18/15--19:53: Material Sensible, una carta
  • Senyors i senyores candidats:

    Sé que aquests dies esteu molt enfeinats, que robeu hores al rellotge, que mengeu poc i malament, que penseu que qualsevol esforç és petit per arribar al racó més remot de la vostra circumscripció electoral. Sé que sortiu molt d’hora de casa i hi arribeu molt tard. Us costa conciliar la vida laboral amb la familiar. Sé que viviu pendents del whatsapp, del twitter i de les successives onades dels sondejos que els vostres partits han encarregat. Sé que teniu diverses ombres que no se separen de vostès: l’equip de campanya. Segur que sempre hi ha una persona que us diu que teniu una arruga a la falda, que ara toca llevar-se la corbata, o que teniu una retxa de rímmel que us recorre de dalt a baix la galta esquerra. També us corregeixen si no heu estat bé en una entrevista o us recomanen que sigueu simpàtics amb aquest periodista que us té mania, a veure si d’una vegada per totes aconsegueix escriure alguna cosa en positiu sobre les vostres propostes.

    Sé, per tant, que ara no teniu temps per a llegir això que ara us escric. Això va de sentiments, de material sensible i de promeses. I ho escric avui, quan ja estem enfilant els darrers dies d’una campanya electoral carregada d’incerteses i d’esperances. Esperances de canvi, és clar (escric des de València, però aquest desig de canvi també l’escamp a les illes, a Menorca, a Ciutadella, és clar).

    Bé. Torne al tema que m’ha empès a escriure-vos, candidats i candidates. Aquests dies he vist moltes imatges entranyables. Ja ho tenen això les campanyes electorals. També n’hi ha de cutres i crispades, però procure no mirar-les. Al capítol d’imatges entranyables els he vist a vostès, candidats i candidates, rodejats de persones de molts col·lectius. Fins i tot els heu cedit llocs de privilegi als vostres mítings perquè fossin ben visibles durant els vint segons que us han dedicat les televisions estatals. Us he vist, candidats i candidates, amb les víctimes de l’accident del metro, amb els dependents, amb els aturats, amb els sanitaris, amb els ensenyants, amb els treballadors de Radiotelevisió Valenciana... Us heu fet fotos, els heu dedicat paraules afables, somriures, heu cantat velles cançons amb ells... Els heu fet promeses i els heu mirat als ulls.

    Aquesta carta que gose a escriure-us, candidats i candidates, té a veure amb això. Amb la sensibilitat de què està fet aquest material. Les víctimes del metro, els dependents, etcètera, són persones que el dia 24 a la nit, quan la llei d’Hondt adjudique el diputat 99 i es verifique matemàticament la possibilitat d’un canvi de govern somriuran, cridaran, botaran, ploraran, brindaran. Miraran els seus fills, molts dels quals no han conegut altre govern que el que ara tenim i renegaran en arameu. Després, quan l’insomni els acompanye, repassaran mentalment totes les imatges que ells i vostès heu protagonitzat aquests dies de campanya. El dia 25 al matí, dilluns, quan vostès repassen la premsa amb el seu equip, sense corbates, potser encara amb restes del confeti de la festa de la nit anterior i facen la primera compareixença dient que treballaran seriosament per portar el canvi als ajuntaments i a la Generalitat, aquestes persones confiaran en vostès, encara. I a l’hora de dinar miraran les notícies del migdia, i escoltaran tertúlies on s’analitzaran les possibilitats dels pactes. I el dia 26, també confiaran, i el 27 i el 28. Però, si per una d’aquelles coses que a vegades té la vida, les converses no són fàcils i passen els dies i vostès comencen a oblidar les promeses i les fotos i les imatges tan boniques que ens han regalat, i converteixen les negociacions en un canvi de cromos, en una lluita per les cadires, per les conselleries, pels despatxos... el material sensible del qual estan fets els dependents, les víctimes del metro, els treballadors de Radiotelevisió Valenciana, els de la sanitat, els mestres, els treballadors del metro, els aturats, els venedors de premsa, el venedor de formatges gourmet que ha rebutjat la papereta de Rita Barberà, etcètera, s’anirà dissolent en el no res. Les fotos s’esborraran. Vostès, senyors candidats, ja no tindran aquella aura que ara els embolcalla i que els empeny fins a les urnes. Perquè ara tenen, després de 20 anys de govern del PP a la Generalitat, tot el crèdit intacte. Tot. És un crèdit fet, com els he dit més amunt, de material sensible. De persones. De drames personals. D’injustícies. De llàgrimes mal plorades. D’absències. Absències permanents. Moltes absències. Totes les absències.

    Senyors candidats i candidates, sort i ventura per aquest diumenge! Però també, sort i ventura dilluns, dimarts, dimecres, dijous, i etcètera.


    0 0

    Nos estamos mal acostumbrando a que un libro digital sea simplemente un archivo con el texto digitalizado, nada más. Es lo más fácil para los editores y, sin embargo, se les tendría que exigir mucho más. La digitalización está en un estado incipiente y nuestra mentalidad papel acepta con simpleza que basta que el texto sea digital para considerarlo como libro digitalizado.

    El elemento distintivo del mundo digital no es el texto o la imagen digitalizados; ni tampoco el movimiento o presencia de elementos audiovisuales; no. El elemento característico del mundo digital son los enlaces, es decir, las relaciones.

    Hay que diferenciar tipos de libros que conllevan a distintas formas de lectura. Una novela o un poema exigen una lectura lineal continuada; es decir, para comprender el texto hay que comenzar por el principio y seguirla sin saltos hasta el final.Para este tipo de libros la digitalización es simple: digitalización del texto.

    Un libro de texto o una enciclopedia no requiere una lectura lineal continuada. Son textos modulares como el diccionario. Lo importante en ellos es localizar la información. en una enciclopedia botánica, localizar la información sobre una planta; en en libro de Física, encontrar dónde se habla del átomo. En este tipo de libros son importantes los índices, los cuales son una enumeración de los títulos de los capítulos y subpartes con la indicación del número de la página donde se hallan.

    En el mundo digital donde el concepto de página no existe, se utilizan enlaces que conducen desde el índice al lugar del texto donde se encuentra ese contenido. Así como en papel el índice se encuentra o bien al principio del libro o bien al final, en digital (en epub, pero no en pdf) el índice se halla además en un texto aparte de tal manera que pueda accederse a él desde cualquier lugar del libro y aparece en una pantalla superpuesta, por lo que no se pierde el lugar del libro donde se está.

    Estas navegaciones dentro de un libro son importantes. Así, en papel, las Notas se ponen a pie de página o al final del capítulo. en digital debieran aparecer en texto flotante o, en su ausencia, con enlace de vuelta al lugar de la llamada de la nota.

    Tanto en papel como digital, en este tipo de libros son importantes los índices y lo indico en plural puesto que, además del índice general, los buenos libros añaden índices de nombres, ya de personas o ya de lugares, los cuales ayudan mucho a la localización de contenidos.

    Todos estos elementos para la lectura y localización de contenidos, Índices, Notas y otros como Glosarios, los tiene que aportar el mismo libro; en digital mediante enlaces. Por esto la simple digitalización del texto no es suficiente para ser considerado como libro digital, le faltan los elementos de navegación interna.

    Antes de entrar en la segunda parte que trata de qué aporta el aparatejo contenedor del libro digital, del eReader, quisiera expresar la idea de que Internet puede ser considerada como una biblioteca, una enorme biblioteca contenedora de libros. Pero hay otra concepción distinta: Internet como un libro, un único libro en el que las partes se relacionan, se complementan mediante multitud de enlaces internos.

    Hubo un libro, el Didascalicon de Hugo de San Víctor, escrito en 1128 (San Víctor era un pequeño monasterio de las afueras de París, cuya escuela daría lugar a la Universidad de Paris). El Didascalicon era un manual sobre el "arte de leer" donde se exhorta al lector a considerar los conocimientos como partes de un gran edificio - templo - que requieren ser ordenados y puestos en su lugar, una teoría medieval del todo.

    Señalada la importancia de los enlaces en el mundo digital, paso a indicar que el aparatejo contenedor del libro - algunos lo llaman "lector" - o eReader permite algunas operaciones sumamente interesantes relacionadas con la localización de contenidos.

    Uno es el buscador interno, semejante a todos los buscadores, éste selecciona del libro la palabra señalada.

    Pero hay otro elemento sumamente interesante que es marcar una palabra o agrupación de ellas (párrafo o párrafos) y el menú te permite simplemente resaltarlas de alguna manera (subrayado y otros tipos de resalte) o, además, añadirles una anotación. Sería como añadir una anotación al margen con la diferencia que estas anotaciones puedes verlas en página aparte con sus enlaces a los textos originales.

    Hacia el 1100, Anselmo de Laon creó una nueva forma de libro al que se llamó "glosado" El texto principal iba en una columna y, en otras columnas laterales y con letra más pequeña iban algunos comentarios realizados al texto principal. Anselmo de Laon lo hizo con los Salmos y las Cartas de San Pablo, con los comentarios realizados por los Padres de la Iglesia. El sistema tuvo éxito y pocas décadas después casi todas las Biblias tenían comentarios.

    Bien, pues en lugar de utilizar columnas, el libro digital utiliza páginas flotantes con enlaces. Este sistema permite que el lector añada localizaciones a temas que le interesen desde el propio aparatejo.

    ¿Acaba aquí el tema? Realmente no cuando se utilizan sistemas abiertos. Ya protesté contra el DRM que añaden a los epub, siendo este sistema abierto. Sin DRM, los archivos epub pueden editarse y, por tanto, el usuario puede añadir páginas, completar índices, añadir síntesis o resúmenes, intercalar otros textos, etc. según le interese.

    Y otra vez vuelvo a la idea de la consideración del libro como totalidad que agrupa las actividades lectoras y escritas como complementarias y, en otro sentido, la conectividad entre aparatejos: eReader con ordenador.

    Digitalizar un libro o libro digital es algo más que un texto digitalizado. Y temo que los editores no lo entienden.


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Dimecres 20serem al mercat del Port de Pollença.

    Dijous 21   debat electoral al local de l'AAVV del Moll a les 20:00 . Moderat per na Joana Solivellas,es podrà escoltar a Ràdio Pollença (107.9 FM)

    Divendres 22 tancam la campanya a les 20h. al Centre Cultural, a Pollença.

    Aquest dijous tenim Junta d'Emser i ple extraordinari.

    Al ple tenim el tercer reconeixement d'extrajudicials i la tercera dació de comptes de factures anòmales i irregulars en cinc mesos i a la campanya TOTS, PP i PI  presumeixen de bons gestors econòmics... Si la gent s'informarà una mica més

     Els reconeixement extrajudicials haurien de ser per a situacions puntuals irregulars però és clar que TOTS, PP i PI les utilitzen de forma sistemàtica. Igualment un ple més TOTS, PP i PI tenen l'obligació presentar una nova dació de comptes de les resolucions del batlia anòmales i irregulars i amb objeccions per part d'intervenció. Ja l'hem dit en altres ocasions el manteniment d'irregularitats en el temps i la falta a algunes contractacions dels requisits que marca la llei de contractació pública; falta de publicitat, no sol·licitar ofertes a tres empreses... són una demostració de que TOTS; PP i PI segueixen funcionant com passava a la passada legislatura pensant més en la creació d'una xarxa clientelar que en els interessos i en l'economia dels ciutadans.

    Junta General d'EMSER de  a les 12:45. De moment no ens han enviat cap informació, i això que els que governen insisteixen molt en la importància de la bona gestió.

    1.- Examen i aprovació, si procedeix, del Balanç, Memòria, Compte de Pèrdues i Guanys proposta sobre el destí dels resultats socials i gestió de l'òrgan d'Administració corresponents a l'anterior exercici social tancat el dia 31 de desembre de 2014.

    2.- Lectura i aprovació de l'acta de la Junta, si procedeix, o nomenament d'Interventors per a la seva posterior aprovació.

    I posteriorment a les 13:00 ple extraordinari.

    1.- Aprovació inicial, si procedeix, de modificació de crèdit 5/2015 del Pressupost General de l'Ajuntament de Pollença en la modalitat de crèdit extraordinari finançat amb baixes per anul·lació

    Con tots sabeu ens varen acceptar l’al·legació al pressuposts per fer un conveni amb l'IBANAT i tornar a posar en marxa el Centre de Turisme Ornitològic de la Gola amb 30.000 euros de pressupost que inicialment sortien de turisme. Ara proposen que han de sortir; 18.000 € de la partida de medi ambient i 12.000 € de la partida de turisme.


    2.- Aprovació inicial, si procedeix, de modificació de crèdit 6/2015 (1/2015 RES) del de l'Organisme Autònom Residència Social Sant Domingo en la modalitat de crèdit extraordinari finançat amb romanent de Tresoreria per a Despeses Generals

    És tracta de traspassar el crèdit de romanent de despeses generals de la residència a despeses d’instal·lacions (inversió) per unes factures de l’any 2014 al centre de dia. És el cablejat de fibra òptica que té cada habitació de la nova residència i que no ha funcionat com cal fins fa poc, i per tant s’ha donat el vist i plau a les factures, en total sumen 8.517,17 €. El traspàs de romanent seria de 8.600,00 €. No es passa directament a extrajudicial sense passar per aquest pas previ per dos motius, el primer és que hi ha romanent i per tant s’ha de habilitar crèdit i la segona és que amb aquesta habilitació de crèdit es passem del límit de despesa.

    3.- Aprovació, si procedeix, de l’expedient de reconeixement extrajudicial de crèdit (Expedient núm. 3/2015/INT)

     Factures fora de pressupost per valor de 18.332,68 €, com hem comentat al punt anterior el fet de passar el límit de despesa fa que hagi d’anar per reconeixement extrajudicial de crèdit.

    Es torna a presentar la factura de  Virtual Think Comunicacion, S.L. de 2.722,50 € per despeses de publicitat de la Fira del Vi. Sobre aquesta factura a preguntes nostres  al darrer ple la regidora de la Fira va dir que no sabia res.

    Factura d' Univers Dinamic, S.L. de 1.724,25 € per la compra de 5 impressores, en David Alonso ha dit que la factura va arribar fora de terme i amb la liquidació de 2014 tancada per això es presenta ara pel seu pagament

    Factura del Grup Trui Mallorca, S.L. de 2.541,00 € per la instal·lació audiovisual pel Concert de Bandes Sonores del Festival que es va fer al patí de l’Ajuntament, la factura pujava 4.000 € però va haver una “no conformitat” amb la pantalla instal·lada que no reunia les condicions per a les projeccions que es varen fer, al final es han descomptat l’import de la pantalla i ha quedat amb l’import consignat de 2.541,00 €

    Factura  de 1.452,00  € per un concert de Jazz, aquesta factura s’havia perdut i ningú s’havia donat.

    Desprès hi ha les factures de la residència de 8.517,17 € de la residència esmentades al punt anterior y dues factures de Laboratorios Hartmann de l’any 2013 de 586,08 € i 779,68 € també de la residència i s’havien “extraviades”

    4.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació de l'Ordenança reguladora del Preu públic per la utilització de piscines, instal·lacions esportives i altres serveis anàlegs

    Es tracta de posar preu públic a les pistes de paddle-tennis; 18 euros hora i mitja per pista pel no socis, 10 euros pels socis amb un descompte del 50% pels jubilats. Hem demanat un descompte també pels joves ens han dit que féssim al·legacions.

    5.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions efectuades així com de les principals anomalies detectades en matèria d’ingressos, de conformitat amb el disposat a l’article 218 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), amb la nova redacció donada per l’article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL)

    Encara no tenim informació, anirem a consultar-ho i us informarem

    6.- Ratificació, si procedeix, del decret de Batlia núm. 364 de dia 4 de maig de 2015. Es tracta d'anomenar  procuradora i lletrats.

    En Rafel Morro de Ca’n Teresa ha denunciat a l’Ajuntament per presumpte delicte de prevaricació administrativa  contra persona o persones encara no determinades, i el Jutjat d'Instrucció núm 3 ha ofert  la possibilitat de personar-se a les Diligències Prèvies. Varis funcionaris i la regidora Maria Buades ja han anat a declarar i se les ha demanat  sobre  demora en la seva llicència de funcionament del restaurant, per una presumpta  discriminació a la ocupació a la via pública, per l’acord de ple de tornar a posar la font... Que pugui denunciar la instal·lació d'una font que està en espai públic ens sembla un fet simplement paranormal

    7.- Determinació de les dues festes locals en l’àmbit del municipi per a l’any 2016.

    Es proposa dia 29 de juny Sant Pere (substitueix a Sant Antoni que cau en diumenge) i la Patrona, dia 2 d’agost.

     

     

     


    0 0

    Un miler d’indignats condemna els desallotjaments de Barcelona


    El moviment 15-M de Palma se solidaritzà amb els afectats per la càrrega policial de la plaça de Catalunya i reforçà l’actitud amb lemes com “La violència no ens silencia”


    Laura Morral | 28/05/2011 |


    Ahir es va demostrar que el poder no podrà desallotjar un poble indignat, i menys amb violència. El moviment 15-M de Palma i de totes les ciutats de l'Estat va reaccionar per solidaritzar-se amb els ciutadans desallotjats de la plaça de Catalunya de Barcelona i mostrar rebuig a la violenta càrrega policial.

    A Palma, prop d'un miler d'"indignats" es congregà a la plaça d'Islàndia. Els ciutadans duien cartells que deien "La violència no ens silencia" i tots els presents clamaven "llibertat!, llibertat!" a l'uníson.

    Els indignats condemnaven els cops i les porres dels Mossos d'Esquadra i no s'aturaven de repetir: "Creuen que amb cops i porres ens domesticaran. No tenim por. Tenim la justa indignació i ràbia", deia un dels presents. Al mig de la plaça, els ciutadans proclamaven consignes que ressonaven pels altaveus. Eren les veus de tots els congregats: ciutadans joves, infants, parelles, gent gran, de mitjana edat i de totes les condicions professionals. Eren les veus dels indignats, unides per un mateix crit. "Lluitar, crear i poder popular!", deien. "Estam emparats per un sistema de covards. Banquers desarmats i corruptes, retornau al poble el que li pertany!", corejava un. Els lliris, els clavells i els poemes donaren una lliçó de pau a la concentració, ben al contrari de la càrrega policial de Barcelona. "És més fàcil agafar una arma i més difícil contenir-se i dir: aquí quedam!", deia un dels indignats. "Tornarem! Tornarem i tornarem!", afegí un altre.

    Un dels portaveus llegí un poema escrit per Jaume Ribas dedicat a tots els acampats de totes les ciutats: "Som els nous rebels. Som l'atur, som la cua de l'INEM. Som precaris, contractes brossa milionaris. No som, ni volem ser, especuladors visionaris. Som els sense futur, els desemparats, els pobres; som els que no rescaten els doblers del poble". El poema continuava així: "Sou porres i corbates, nacionals i porcades. Som el Sol i Barcelona, som Islàndia, som Tunísia, som sang jove -i no tan jove- bullint de rebel·lia. Som antisistema perquè sou antipersones".

    Diari de Balears


    Els anticapitalistes de les Illes en els anys 70: l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)


    Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).



    Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

    En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

    Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

    La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou


    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

    La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

    L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

    Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

    Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

    L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

    L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

    L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

    Miquel López Crespí

    Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.


    "...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los".



    1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

    Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

    Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.


    1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

    Per l'autonomia obrera i la democràcia directa


    Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

    L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

    Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

    Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

    Miquel López Crespí

    Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 171 | 172 | (Page 173) | 174 | 175 | .... | 465 | newer