Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

[19/05] Conferència de Michel i de Faure - «Osvobojdenie» - Conferència kropotkiana - «El Amigo del Pueblo» - París (19-05-68) - Piloto - Peidro - Giménez López - Guérin - Horna - Aisa - Ridge - Tena - Ellul - Floristán

0
0
[19/05] Conferència de Michel i de Faure -«Osvobojdenie» - Conferència kropotkiana - «El Amigo del Pueblo» - París (19-05-68) - Piloto - Peidro - Giménez López - Guérin - Horna - Aisa - Ridge - Tena - Ellul - Floristán

Anarcoefemèrides del 19 de maig

Esdeveniments

Cartell de la conferència de Michel i de Faure

- Conferència de Michel i de Faure: El 19 de maig de 1897 els propagandistes anarquistes Louise Michel i Sébastien Faure realitzen una conferència «pública i contradictòria» a la Grande Salle Rossi, al barri de Les Charteux de Marsella (Provença, Occitània). La conferència, a la qual assistiren 2.500 persones, va ser organitzada per l'anarquista Ferdinand Calazel.

***

Capçalera d'"Alliberació"

- SurtOsvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número  de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès.

***

Will Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York

- Conferència kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA), l'escriptor, filòsof i historiador anarquista William James Durant ofereix una històrica conferència kropotkiana sota el títol Peter Kropotkin. The Russian Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de l'Escola Moderna de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari català Francesc Ferrer i Guàrdia.

***

Portada del primer número d'"El Amigo del Pueblo"

- Surt El Amigo del Pueblo: El 19 de maig de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista El Amigo del Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou l'òrgan d'expressió de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest títol en record de la publicació de Marat durant la Revolució francesa. Pretenia palesar les experiències revolucionàries sorgides arran de les jornades de juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número fou mutilat per la censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren a editar 15.000 exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar Antonio Bonilla, Ada Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez, Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou duríssima contra els marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt crítica vers les actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tot el contingut de la publicació girava al voltant de la defensa de la Revolució de juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1 de febrer de 1938, presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»: junta revolucionària, autonomia municipal, poder sindical i control obrer. Finançat amb aportacions de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura de locals a Sants, Torrassa, Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca minera del Cardoner i la seva influència creixia entre les Joventuts Llibertàries. També despertava interès a França, on la majoria del moviment sindicalista revolucionari i un sector de l'anarquisme eren molt crítics amb l'actuació de la CNT i de la FAI. Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de«Los Amigos de Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a França quatre números d'una nova sèrie del periòdic, que no tingué gaire ressò. En 1977 diversos grups llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una edició facsímil dels vuit primers números del periòdic original i d'altres materials de l'Agrupació de«Los Amigos de Durruti».

***

Cartell de Maig del 68: "La 'chienlit' ets tu!"

- París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc siés necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a«províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».

Anarcoefemèrides

Naixements

António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)

- António José Piloto: El 19 de maig de 1886 neix a Vimieiro (Arraiolos, Évora, Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista António José Piloto. De ben jove començà a treballar com a oficinista (segon oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en 1908 va ser traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Forçà actiu en el moviment anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris del Sud i Sud-est, juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia, Mário Castelhano, Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i col·laborà en la seva premsa. Fou l'editor del periòdic O Sul e Sueste. Órgão da classe ferroviária do Sul e Sueste, que entre el 7 de setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de l'Associació de Classe dels Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre ells Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920, després de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser detingut durant l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat tant pels governs de la I República portuguesa (1910-1926) com pel règim de l'Estat Nou (1926-1932). Finalment deixà els ferrocarrils, però continuà amb la lluita sindical i llibertària. Participà en la comissió de recaptació de fons per a la creació d'un Dispensari Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la qual va ser el seu promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro començà a construir-se l'1 de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any següent. Aconseguí entrar com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als Tuberculosos de Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir el 12 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Ajuda.

***

Josep Peidro a l'exili (1939)

- Josep Peidro: El 19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana, conegut com Pepet. Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia Santiago Peidro Planas, fabricant de «cafè» (beuratge alcohòlic típic alcoià), i sa mare Teresa Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada per quatre germans, vivia al barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Com que son pare es va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan tenia set anys, sense haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en una impremta, on començà a conèixer les primeres lletres. Després va fer altres feines amb jornades de 10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos tallers mecànics. Quan tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt per a fer el servei militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi, on gairebé tots els metal·lúrgics de la localitat estaven adherits a la socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre de 1922 es casà amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava com a bambunera, operària de la fàbrica de paper de fumar«Bambú». Encara que considerat un dels millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva militància i es trobà sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino Bermúdez de Castro dissolgué els Sindicats Únics i l'Ateneu Sindicalista alcoians i continuà amb detencions, escorcolls i encalçaments dels militants per la Guàrdia Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En aquest situació, cridat per son germà gran Santiago, a començaments de 1925 marxà a França a la recerca de feina; però, pocs mesos després, retornà ja que les expectatives es van veure frustrades i la pressió policíaca cap als obrers peninsulars militants era obsessiva. Poc després nasqué sa segona filla, Carme. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità activament en la clandestinitat. El novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits de llana i de cotó«Terol Hermanos SA» i que acabà implicant tota la classe obrera alcoiana, va haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i trobà refugi a Alacant amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un taller d'automòbils. Més tard es reuní amb sa companya i sos dos filles a Alacant. En 1929 tots retornaren a Alcoi, on trobà feina i començà a militar de bell nou. Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització de la CNT l'abril de 1930, participà activament en la reorganització del moviment llibertari alcoià, com ara la creació, amb altres companys (Cándido Morales, Josep Julià, Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials, creat l'agost d'aquell mateix any i del qual fou president, o la constitució del Sindicat Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual nasqué son tercer fill, Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians, va fer costat el«Manifest dels Trenta». El desembre de 1931 aconseguí, amb altres militants (Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.), després d'afiliar-se al Sindicat de Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat de la Federació Local de CNT. L'estiu de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt, patró de la fàbrica on treballava, marxà d'Alcoi i s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller Casa Diago. Com que no havia Federació Local de CNT a Vila-real, freqüentà el Centre Obrer de l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys (Vicent, Ernesto Gómez, Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el SindicatÚnic d'Oficis Diversos de Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La Unión». Poc després organitzà un míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual van participar Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a Castelló i a València. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb José Casinos, en representació de la CNT, del Comitè de Defensa Antifeixista, format per totes les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front, però va ser requerit perquè s'encarregués dels tallers metal·lúrgics i readaptar-los a la producció de material bèl·lic i així les dues centrals sindicals crearen la Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT composta per cinc tallers, que passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri de la Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil, ocupà les oficines del Registre de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En aquestaèpoca intervingué en mítings i conferències. El setembre de 1937 participà en la constitució de la «Col·lectivitat Productora Campesina UGT-CNT» de Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de la CNT i altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les tropes franquistes, fugí amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers de Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A Alcoi entrà a treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i on s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de gener de 1939 va ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament, càrrec que abandonà poc després quan va ser cridat a files, però no va anar al front sinó que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller socialitzat. Quan la victòria feixista era un fet, el 18 de març de 1939 fugí a Alacant i l'endemà salpà a bord del carboner «African Trader» cap a Mèxic, però en alta mar el cuirassat franquista «Canarias» obligà el vaixell a ancorar a Orà (Algèria). Després va ser confinat en diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou Harfa, Le Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el 22 de juliol de 1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a conseqüència d'un càncer d'estómac i després d'una operació que res no pogué fer per salvar sa vida. En 2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro publicaren José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en Alcoi y Vila-real.

Josep Peidro (1897-1940)

***

Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 d'abril de 1970

- Pedro Giménez López: El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro Giménez López va morir el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria) i fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.

***

Daniel Guérin en un míting del Front Popular

- Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix a París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, Daniel Guérin es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari --va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti-- i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta --en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena«cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la«Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.

Daniel Guérin (1904-1988)

***

Kati Horna, en una foto atribuïda a Robert Capa, a l'estudi de Jozsef Pesci (Budapest, 1933)

- Kati Horna: El 19 de maig de 1912 neix a Szilasbalhás (Imperi Austroongarès; actual Mezőszilas, Fejér, Hongria) la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, més coneguda com Kati Horna, amb el llinatge de son company. Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i Sara) d'una família burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch, era un banquer establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau. Quan era adolescent es relacionà a Budapest amb László Moholy-Nagy, fotògraf i professor de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de notícies Dephot. En aquest anys s'introduí en la política de la mà del pensador constructivista i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella sentimental i de militància del fotògraf Endre Friedmann, més tard conegut com Robert Capa, del qual se separà en 1930 quan ella s'establí a Berlín (Alemanya), però amb qui sempre mantingué una estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta en l'Agència Dephot, s'introduí en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i participà en manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de maig de 1933 a la crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a Budapest. Entre juny i setembre d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques fotogràfiques en un curs particular i intensiu al taller del prestigiós fotògraf i músic Pécsi József (Jozsef Pesci). El setembre de 1933, fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es traslladà a París (França), on retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia muntat un estudi, i completà la seva formació. A París va fer foto fixa en pel·lícules, retocà escenes de moda i realitzà reportatges amb la seva càmera Linhof per a l'agència de notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època són els seus famosos treballs de fotografia realista Le Marché aux puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota el títol Mercado de pulgas en la revista mexicanaFoto Zoom) i Reportage dans les cafés de Paris (1934). A més de realitzar obres realistes també conreà la fotografia de caire surrealista, com ara Hitlerei (1937, amb el dibuixant Wolfgang Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben igual que Robert Capa, la portà a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny de 1937 treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics col·laborà en publicacions anarquistes (Libre-Studio, Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.) i altres institucions propagandístiques republicanes. A més de captar els fronts bèl·lics i les col·lectivitzacions de diversos indrets de la Península (Aragó, Catalunya, Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà fotografies i fotomuntatges de la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants, treballadors, no combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad en España (1937), Vigilando después del bombardeo (1937), Casas bombardeades en Madrid (1937), Evacuación de Terurel (1937), Esperando la ración de comida (1937), Mujeres esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora gràfica per a la revista Umbral, conegué son futur company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga, i col·laborà amb l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil. L'octubre de 1937 s'instal·là a València (València, País Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà al front bèl·lic de Terol (Aragó, Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona, on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la ciutat, i en aquest mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf franquista la parella s'exilià a París (França) portant-se una col·lecció de 270 negatius sobre la guerra d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979, quan aquesta va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la fotògrafa i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella, Espanya). En 1939 publicà a París la sèrie Poupées de la peur. La invasió nazi l'obligà, juntament amb son company, a exiliar-se. El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company d'un camp de concentració francès, embarcà a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la desembarcà a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La parella s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. El 8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic col·laborà en importants publicacions periòdiques (Arquitectura ENA, Arquitectos de México, El Arte de Cocinar, Diseño,Enigma, Foto Zoom, Mapa, Mexico. This Month,Mujer de Hoy, Mujeres,Nosotros, Obras,Perfumes y Modas, Revista de Revistas, Revista de la Universidad de México, Seguro social,S.nob, Tiempo,Todo, Vanidades, etc.). En 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou professora de l'Escola de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i 1999 de l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova generació de fotògrafs contemporanis. Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts d'ells vinculats al moviment surrealista, com ara La evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito (1941), Noche Buena en Europa (1942),Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La Castañeda (1944), Asilo para ancianos (1944), Títeres en la penitenciaría (1945), Corpo sano (1945), Historia de un vampiro... sucedió en Coyoacán (1962), Fetiche. Oda a la necrofília (1962), Fetiche. Impromptu con arpa (1962), Fetiche. Paraísos artificiales (1962), Mujer y máscara (1963), Los dulces de la ciudad (1963), La ópera del orden (1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas (1963), Recuento de una obra (1995), etc. En 1963, després de la mort de son company José Horna, deixà de fer fotografies i es consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les artistes Leonora Carrington, i del seu company Imre Weisz (Chiki), que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. Tambéés relacionà estretament amb Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky, Mathías Goeritz, Germán Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo Legorreta i altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una part del seu arxiu fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació, Documentació i Informació d'Arts Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati Horna va morir el 19 d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Pòstumament la seva obra ha estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món: Universitat de Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester, 2010), Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de Paume (París, 2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y Fernández, es dedica a conservar i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de Fotografia i Gràfica Kati i José Horna.

Kati Horna (1912-2000)

***

Manel Aisa en la presentació d'un llibre a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona, 27 d'abril de 2006)

- Manel Aisa: El 19 de maig de 1953 neix a Barcelona (Catalunya) el documentalista i agitador cultural anarquista Manuel Aisa Pàmpols. Criat al barri del Raval de Barcelona, ben aviat es va relacionar amb el moviment anarquista. Cap al 1973 va participar en l'Associació de Veïns del«Chino» i poc després es va integrar en un col·lectiu llibertari de Sant Antoni-Chino --embrió de l'Ateneu Llibertari del mateix nom-- i en una comuna. A finals de 1976 es va afiliar en el ram de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la reconstrucció del sindicat anarcosindicalista: secretari d'Organització de la Federació Local barcelonina entre 1977 i 1978, anys d'esdeveniments força importants (Jornades Llibertàries de Barcelona, vaga de les benzineres, míting de Montjuïc, etc.); secretari de Propaganda del Sindicat de la Construcció en 1980, etc. En 1982 va abandonar la CNT i va centrar la seva tasca en el camp cultural, sobretot com a documentalista del Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) i organitzador d'activitats de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), al qual s'havia associat en 1979, i del qual ocuparà càrrecs directius. Aquestes activitats les fa compatibles amb una llibreria especialitzada en temes socials (Llibres Aisa), amb el foment dels llibres de temàtica llibertària a través de l'Editorial Sintra i amb les seves aficions pictòriques --va exposar en la mostra «Artistes per la llibertat» de l'Exposició Internacional de l'Anarquisme de Barcelona de 1993. Ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries (Boletín Bibliográfico AEP, Catalunya, Ideas-Orto,La Lletra A, Noticiari AEP, Polémica,Solidaridad Obrera, El Vaixell Blanc, etc.És autor de Cronología. Presencia internacional del anarquismo (1993), L'efervescència social dels anys 20 (Barcelona, 1917-1923) (1999), La Barcelona rebelde: guía de una ciudad silenciada (2003 i 2008, amb altres) i La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005, amb altres), a més de prologar nombrosos llibres.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Lola Ridge

- Lola Ridge: El 19 de maig de 1941 mor a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Havia nascut el 12 de desembre de 1873 a Dublín (Irlanda). Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin),New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial,Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review,Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada«Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams, Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicàDance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria.

***

Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 8 de juliol de 1976

- Fernando Tena Fabregat: El 19 de maig de 1976 mor a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Havia nascut en 1908 a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià). Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire, on milità en la Federació Local de la CNT. Fernando Tena Fabregat va morir el 19 de maig de 1976 a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí.

***

Jacques Ellul

- Jacques Ellul: El 19 de maig de 1994 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) d'un càncer l'historiador, sociòleg, teòleg protestant i pensador anarquista Jacques Ellul. Havia nascut el 6 de gener de 1912 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Les seves arrels van ser d'allò més cosmopolites: l'àvia paterna era sèrbia d'Obrenovic; l'avi italià, però de Malta; son pare, de Trieste, fou ciutadà austríac i alhora britànic; i sa mare fou filla d'una francesa i d'un portuguès anomenat Mendès. Son pare feia d'apoderat de l'empresa vitícola de Louis Eschenauer i sa mare era professora de dibuix. Jacques Ellul realitzà els estudis secundaris als instituts de Logchamp i Montaigne de Bordeus, on destacà en llengües (llatí, francès, alemany) i en història, acabant el batxillerat quan tenia 17 anys. Volia esdevenir oficial de Marina, però son pare l'obligà a estudiar dret a la facultat de Bordeus. El 10 d'agost de 1930 Déu se li manifestà i a partir d'aquesta revelació es convertirà al cristianisme. L'any següent tindrà altra mena de revelació, Karl Marx, autor que llegirà de manera compulsiva. En aquests anys conegué Bernard Charbonneau, i sa esposa Yvette, que esdevindrà un col·lega inseparable en els seus estudis sobre l'ecologia política i en la crítica de la societat moderna des de la perspectiva llibertària. En 1936 obtingué el doctorat amb una tesi titulada«Histoire et nature juridique du mancipium» i entre 1937 i 1938 va fer classes a la Facultat de Dret de Montpeller i després a les de Estrasburg i Clarmont d'Alvèrnia. En 1940 el govern feixista de Vichy li revocà el càrrec per ser fill d'estranger i s'instal·là a la petita vila aquitana de Martres, on participà en la Resistència, dedicant-se alhora a l'agricultura per alimentar sa família. Després d'Alliberament, entre el 31 d'octubre de 1944 i el 29 d'abril de 1945 farà de conseller municipal i l'octubre de 1945 serà inclòs en la llista electoral de la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència (UDSR), que serà un fracàs. Després d'aquestes experiències «polítiques», rebutjarà per sempre més la via de la democràcia parlamentària. Amb una concepció cristiana de la vida, allunyada tant de l'integrisme cristià com de la Teologia de l'Alliberament, encapçalarà l'Església Reformada de França fins a 1970, però sempre fou un marginat en els cercles protestants. Entre 1958 i 1977 fou president del«Club de Prevenció de la Delinqüència Juvenil», alhora que prenia part activa en les lluites ecologistes des del «Comitè de Defensa de la Costa Aquitana». Els seus estudis sobre l'evolució de la societat moderna des d'un punt de vista ecologista, on constà la desaparició del món rural i la seva substitució per un món tecnològic, han donat lloc a una cinquantena de llibres traduïts en una dotzena de llengües i un milenar d'articles. En 1954 aparegué La technique ou l'enjeu du siècle, primer lliurament de la seva trilogia consagrada a la crítica de la societat tecnològica. Aquesta obra, descoberta per Aldoux Huxley, li atorgà una notable autoritat en els cercles universitaris nord-americans i centenars d'estudiants californians assistiren als seus cursos de l'Institut d'Estudis Polítics fins al 1980, any de la seva jubilació. Va publicar articles força polèmics en nombroses publicacions, com araRéforme, Le Quotidien de Paris, Ouest-France, Sud-Ouest Dimanche, etc. Militant anarquista proper al situacionisme i crític del pensament i de les derives marxistes, sempre pensà que el cristianisme i l'anarquisme buscaven un mateix fi basats en l'«ètica del no-poder». Va escriure nombrosos treballs teològics sobre els aspectes subversius i alliberadors de l'Evangeli i sobre la«perversió» de determinats supòsits del cristianisme. La seva crítica dels mitjans de comunicació i del control de la tecnologiaés fonamental per entendre el món modern; Ivan Illich el considera un dels seus pares intel·lectuals. Entre les seves obres fonamentals podem destacar L'illusion politique (1965), Histoire de la propagande (1967), Métamorphose du bourgeois (1967), Autopsie de la révolution (1969), Contre les violents (1972), De la révolution aux révoltes (1972), Éthique de la liberté (1973-1974), Le système technicien (1977), L'idéologie marxiste chrétienne (1979), Changer de révolution. L'inéluctable prolétariat (1982) i Anarchie et christianisme (1988). Després de patir molt, Jacques Ellul va morir el 19 de maig de 1994 a Peçac (Aquitània, Occitània) d'un càncer. La pel·lícula de Godfrey Reggio Koyaanisqatsi li ret un homenatge, juntament amb Guy Debord i Ivan Illich. Jacques Ellul està considerat un dels primers filòsofs de l'ecologisme europeu i de la idea de«decreixement» i, juntament amb Jürgen Habermas i Martin Heidegger, un dels principals pensadors del fenomen de la tècnica al segle XX.

Ramon Alcoberro: Introducció a Jacques Ellul

---

Continua...

---

Escriu-nos


Es docents també entren en campanya electoral

0
0

Si algú podia tenir algun dubte sobre sa politisació de ses aules des col•legis de Balears, s’enèsima vaga convocada per avui, a cinc dies de ses eleccions municipals i autonòmiques, l'haurà dissipat.

És una autèntica vergonya sa manera grollera i desaforada que tenen, alguns docents, es més radicals, d’utilisar s’educació per entrar en campanya electoral.

Abans va ser es TIL, ara és sa LOMCE. Qualsevol excusa és bona per anar en contra del PP. Els hi sap greu que el PP pugui legislar sobre qüestions educatives. Es pensen que només ells (es mateixos que han deixat s’educació en es darrers llocs de tots ets informes internacionals) en saben d’educació, que només ells poden legislar o en poden opinar.

Sa manipulació extrema d’aquesta gent repugna es sentit comú. Ara s’oposen a ses proves de nivell que sa LOMCE preveu per ets alumnes de tercer de primària. No volen que sapiguem es nivell d’aquests alumnes, no volen que es sapi que es seu model és un fracàs absolut.

Si no hi ha avaluacions, no es pot millorar res. Ells volen seguir igual, controlant tots ets ressorts educatius i, encara que tots ets indicadors diuen que tenim es pitjors resultats, seguir com si res passàs. Estan destrossant es futur des nostros fills i l’únic que els interessa és fer política amb s’educació. Una autèntica vergonya

Auschwitz a l'aula

0
0
(publicat a AraBalers, 18/5/15)

 

Us va agradar, La llista de Schindler? Jo la vaig veure quan la varen estrenar i no l’he tornada a veure. No record que m’entusiasmàs, però tampoc que em desagradàs especialment. Ara, que hem commemorat el 70è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz i de Mauthausen, i que ha sortit a diverses llistes com la pel·lícula de l’Holocaust per antonomàsia, ha coincidit que m’he trobat amb dues opinions molt autoritzades que la dejectaven obertament. Norman Manea, escriptor jueu romanès que va passar alguns anys d’infantesa en un camp de concentració, conta com el va incomodar la inversemblança dels personatges o l’aura kitsch de tota la pel·lícula. W.G. Sebald va manifestar, en una entrevista, que no la podia veure sense pensar que tots aquells extres anirien a beure, quan s’interrompés el rodatge, la seva coca-cola. Manea i Sebald hi veuen l’exemple d’una detestable indústria cultural sortida entorn de la memòria de l’Holacaust, i apunten a la idea que aquest record és tan sagrat que fer-ne una aproximació artística de baixa qualitat, o un producte cinematogràfic dissenyat per rebentar les taquilles, és una vulgarització insuportable: literalment, un sacrilegi.
 
És una idea que entra bé als bons degustadors de l’art. Però de vegades la vida fa les coses més complexes. Durant el primer trimestre d’aquest curs, amb un grup d’alumnes de Secundària, vàrem llegir a classe El noi del pijama de ratlles, aquella la novel·la de l’irlandès John Boyne que fa uns anys va ser un best-seller. Artísticament, i considerada com a literatura per a adults, o com a literatura sense més, és un producte de segona o tercera categoria. Si l’hem de jutjar per coses com la inversemblança dels personatges, o l’aura kitsch, diria que és bastant inferior a la pel·lícula de Spielberg. El cas, però, és que El noi del pijama de ratlles em va proporcionar una més que satisfactòria experiència com a professor. La vàrem llegir a classe, un capítol cada setmana, i els alumnes esperaven el dia que tocava lectura. Els va enganxar més que les típiques novel·les juvenils de sexe, droga i rock and roll. Millor encara: els va commoure. Precisament és aquesta emoció fàcil el que la fa menyspreable, diria aquí Sebald. Potser sí, però què voleu: no és fàcil veure alumnes tocats per una novel·la històrica sense templaris ni codis secrets. A mi també em va agradar infinitament més Austerlitz, però potser cada cosa juga el seu paper. I, per descomptat, els meus alumnes varen aprendre més del nazisme amb la ficció de John Boyne que amb qualsevol llibre de text.
 
“Però profe, això ja no passa, no?”. Aquest jove lector alertava, sense saber-ho, d’un perill real. El risc d’explicar els horrors del règim nazi és fer creure que l’Holocaust, com a “manifestació del Mal en estat pur”, no té relació amb res que hagués passat abans o després, com si fos el producte d’una peculiar mutació genètica que es va esdevenir en unes coordenades espacials i temporals irrepetibles. “No passa exactament el mateix, però passen coses que s’hi assemblen una mica”, crec que vaig improvisar. Diria que no em vaig equivocar. Per respecte a les víctimes (i, molt especialment, als jueus) cal preservar el sentit de la singularitat d’Auschwitz i del que significa. Però hem de saber explicar que un tal Stalin (que apareixia a les fotos de la desfilada amb què Putin commemorava l’altre dia l’alliberamernt de Mauthausen) va fer coses per l’estil. I parlar de Pol-Pot, o d’Àfrica Central, o de la Bòsnia dels anys 90, o del que succeeix avui mateix amb els cristians de l’Iraq en les àrees dominades per l’Estat Islàmic, que l’altre dia relatava Bru Rovira en una crònica esfereïdora. I dir que potser hi ha una espurna d’Auschwitz a les violències d’escala més petita. Si no serveix per a això, de què serveix parlar-ne a l’aula?

 

3a dona a Camí de Cavalls Costa Sud, Menorca 2015

0
0

Un any més, i ja van quatre, en Ramon i jo ens hem desplaçat a Menorca per participar en l'emblemàtica cursa Camí de Cavalls Menorca. Com diu l'eslògan d'aquest esdeveniment, hem "viscut la llegenda" una vegada més i esperam poder repetir per molts d'anys. I és que la bellesa de Menorca i l'amabilitat de la seva gent ens tenen captivats.

Ens ho hem passat tan bé que ja no recordam el tempestuós viatge d'anada amb Iscomar, amb onades de 3 i 4 metres. Per sort, jo no vaig patir perquè vaig fer tota la travessia en coberta, a l'aire lliure, seguint l'exemple d'en Joan Adrover, president del Club Sa Milana, que es va passar les tres hores de viatge meditant i sense moure's per no marejar-se. En Joan, molt apreciat per tots els membres del Club, ha passat uns dies a Menorca amb la seva dona, animant i donant suport a l'expedició de milanes que han participat en aquesta cursa.

La gastronomia és part important de qualsevol viatge, i més a Menorca. Els nostres millors àpats han estat el dinar per carregar bateries al Molí des Compte, un restaurant de visita obligada a Ciutadella, i el dinar de cloenda amb milanes a Ses Voltes, també molt recomanable. Quant a l'allotjament, ens hem tornat a allotjar a l'Hotel Platja Gran, com l'any passat, on també s'han instal·lat molts altres participants, inclosos alguns amics d'Andratx, ja que es troba just davant de la meta.

I aquí va la crònica de la cursa. Ens aixecam a les 5:00, esmorzam un gran plat d'arròs blanc amb oli, i a les 6:00 agafem el bus-transfer cap a la sortida, situada a es Castell. Plou i pensam en com deuen patir els companys que estan fent la volta sencera. Arribam a es Castell una hora abans de la sortida i ens refugiam al Poliesportiu, amb temps de sobra per fer una bona sessió d'estiraments.

La sortida a les 8:00 és rapidíssima i partesc a ritme alegre amb l'objectiu de completar els 85km de la Costa Sud en menys de 12 hores. La cursa aviat s'estira i desconec la meva posició en relació a la resta de dones, però intueixo que tenc la meitat per davant i la meitat per darrera. Mantenc un ritme constant fins a Sant Tomàs on veig que m'atrapa la sud-africana Niandi Carmont, una gran ultra fondista que ha completat més de 100 maratons i ultres arreu del món. Així que em poso em mode competitiu, i pujo un poc el ritme per evitar que passi davant meu. Abans d'arribar a Cala Galdana, avanço sense problemes a la colombiana Yadira Valero, membre de l'equip Salomon, però veig que Niandi Carmont em segueix trepitjant els talons. Pitjo encara més l'accelerador i aconsegueixo distanciar-me'n, però quan començo a relaxar-me, se'm posa just al darrera una altra dona, que em segueix a metre i mig durant mitja hora, obligant-me a mantenir un ritme molt intens fins a l'últim avituallament, Cap d'Artrutx, on quasi sense aturar, poso la directa rumb a Ciutadella i faig l'últim tram de 12km en 1:26, pràcticament esprintant. Finalment arribo a la meta molt abans del meu objectiu, en onze hores i 25 minuts, amb una càlida rebuda per part de l'speaker Dino Gelabert i els màxims responsables de la cursa, en Víctor Truyol i en Mito Bosch, entre molts altres amics i públic en general.

He participat a les quatre edicions de Camí de Cavalls des de l'any 2012, provant tant la Costa Nord com la Costa Sud, fins i tot la volta sencera de 185km i cada any he pujat al podi; però he de reconèixer que és la primera vegada que realment he hagut de lluitar per aconseguir-ho. I és que enguany el nivell de les meves rivals ha estat molt alt. Basta dir que la corredora que ha quedat en primer lloc és la sueca Elisabet Barnes, guanyadora del Marathon Des Sables 2015, la segona és la triatleta austríaca Dany Moehle que ha completat un gran nombre d'Ironmans arreu del planeta, i per darrere meu han quedat les dues cracks que ja he esmentat abans, la colombiana Yadira Valero i la sud-africana Niandi Carmont. Per a mi és un orgull i una gran experiència haver competit amb dones d'aquesta categoria. El Menorca al Día en parla: "En categoría femenina, se cumplieron las previsiones y venció la sueca Elisabeth Barnes, con un tiempo de 9:02:30 que la sitúan en séptima posición de la clasificación absoluta de los hombres. La austriaca Dany Moehle (10:19:59) y la mallorquina Elena Vera (11:25:35) completaron el podio.". La classificació es pot consultar a Elitechip.

A en Ramon aquesta cursa també li ha anat molt bé, completant-la en tan sols 13:20:28, dues hores menys del que havíem previst, quedant en la posició 58 sobre un total de 86 participants i 5è de la seva categoria. Ell també s'ha esforçat més del que sol fer, en part per no arribar de nit, però sobre tot per arribar a temps de provar la paella i gaudir de l'ambient festiu de la meta.

L'organització enguany ha millorat tots els aspectes. Entre les novetats, jo destacaria la multitudinària cerimònia de cloenda, amb la nova ubicació i els emotius i merescuts homenatges als voluntaris, als participants i als guanyadors.

Aquí podeu veure algunes fotos del cap de setmana i, al final, el vídeo oficial de la cursa.

Milanes a la sortida de CdC Costa Sud amb la milana menorquina Jon Boronat (Foto Joan Manel Barceló)

Molt satisfeta, a la meta (Foto Baldomero / Elitechip)

En Ramon també molt content a la meta, esperant el seu plat de paella

Cloenda i lliurament de premis (Foto Elitechip)

Compartint podi amb dos corredores de prestigi internacional

Part de l'expedició de milanes

Dinar de milanes, esperant la resta de companys (Foto Guillem Torrens)

Trofeus CdC Menorca 2012, 2013, 2014(2) i 2015

Análisis de indicadores escolares

0
0

Demasiado lío el tema de la escuela para hablar de él. Preocupa pero no parece tener pronta solución.

Un grupo de "investigadores" del Instituto de Investigación e Innovación Educativa (IRIE), han presentado el proyecto de investigación «Anàlisi d’indicadors per a l’èxit educatiu a les Illes Balears» constatando que los resultados no son buenos.

No sé si llegarán a alguna solución, pero conviene enlazar estos documentos que se han presentado en este mes de mayo.

Vota per finalitzar dotze anys de governs de dretes 1

0
0

 

Avui serem al mercat del Port de Pollença.

Demà dijous 21   debat electoral al local de l'AAVV del Moll a les 20:00 . Moderat per na Joana Solivellas,es podrà escoltar a Ràdio Pollença (107.9 FM)

Divendres 22 tancam la campanya a les 20h. al Centre Cultural, a Pollença.

A Pollença podem dir que hem patit 12 anys en que ha hagut diferents pactes però sempre ha comandat la dreta sigui en forma de UM-UNPI o en forma de PP-UMP.

En Tomeu Cifre Ochogavia que es presenta amb una nova candidatura (TOTS) és l'únic candidat que ha estat els dotze darrers anys a l'Ajuntament, evidentment això li permet tenir una experiència que no té ningú dels seus rivals, però si la gent recorda una mica aquests dotze anys com farem en aquest dos articles podran veure que la seva gestió no ha estat tan magnífica com la vol vendre als ciutadans.

Pensam que el temps de Tomeu Cifre Ochogavia a l'Ajuntament ja ha passat. Com diuen els companys del Col·lectiu AlbaïnaEls governants són com la roba interior si no els canvies sovint acaben fent pudor.   

 

També pensam que ha passat el temps de velles formes de fer política com fer coalicions electorals de partits i verticals al darrer moment, atraure als votants amb fideuas, begudes i dinars als actes electorals, dir que s'és transparent però no publicar els pressuposts o no dir amb qui es pactarà o no... Tornant al Col·lectiu Albaïna, Prou de candidatures que ens diuen que ens estimen... però només cada quatre anys

És el moment del canvi i de que Alternativa governi i demostri que el millor govern és el poble, que l'Alternativa som tots possant les institucions a disposició de la gent per aconseguir el que és el nostre vertader objectiu que no es governar sinó canviar el poble.

Com diuent els companys del  Col·lectiu Albaïna implica't i participa.

 

 Com hem dit en política i en temps d'eleccions cal fer una mica d'història, la memòria és curta i la facilitat per repetir errors gran.

2003- 2007 EL PACTE DE MATAS. UM-UNPI & PP-UMP

Fa dotze any a les eleccions municipals del  2003,  EU i els Verds no es van posar d'acord en torn al candidat i no va haver ni candidatura conjunta ni candidatura d'EU (des de Palma el van impedir). A les eleccions va guanyar el PP de Matas i va perdre el primer pacte de progrés. A la setmana següent un grup de persones ens vam començar a reunir en assemblees mensuals per construir un projecte polític sense esperar a les eleccions, perquè des del principi hem procurat no improvisar  fer política de forma seria i constant. Vam fer tota la feina que podiam des de fora de l'Ajuntament amb moltíssimes dificultats.

Governaven UM-UNPI i PP-Unió Mollera Pollencina, un pacte beneït per en Matas; els tres primers anys el batle va ser en Joan Cerdà i el darrer en Tomeu Cifre que va ser regidor d'hisenda tota la legislatura. Des de l'Ajuntament no s'ens facilitava cap informació, s'ens va arribar a vetar a la ràdio, era molt complicat arribar a la gent... Però vam arribar amb molta de feina i encara que sembla increïble denunciat temes que els partits amb representació a l'Ajuntament no denunciaven com les mangarrufes que es feien al Port de Pollença resultat dels acords entre PP I UMP ( la trama del Port de Pollença), o el pacte entre UM-UNPI i PP- UMP ( Canvi de batle a Pollença) com vam dir en aquell moment:

"...durant aquest tres anys Tomeu Cifre Ochogavia ha demostrat ser un pèssim regidor d’hisenda i personal: molt de retard de la presentació del pressupost municipal, enfrontaments amb el personal de l’ajuntament que han arribat al jutjat i nul·la labor com assessor de Matas ( falta de coordinació entre l’ajuntament i el govern als temes de la xarxa d’aigües pluvials de la primera línia del Port o de totes les obres que s’han fet al Port)(...) l’únic aspecte positiu del canvi de batle és que Tomeu ha promès renunciar al seu sou d’assessor de Matas (46.000 euros)"

 

 
 

 


El Maig del 68 i la poesia catalana de Mallorca

0
0

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)



...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)



Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcoverés prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".



Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López CrespíAntologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Anar de canyes amb na Maite Salord

0
0

Diu na Maite Salord, a una entrevista d’avui an es Diari Menorca, que aniria de canyes amb qualsevol des polítics amb qui ha fet feina i amb qui ha estat amb ella a ses distintes administracions, a excepció de dos: en José Ramón Bauzá i jo mateix. I acaba dient que, senzillament, no li caiem bé.

Ella s’ho perd. Estic segur que s’ho passaria la mar de bé amb noltros, fent unes canyes. De fet, he de dir que en José Ramón Bauzáés una persona molt divertida i simpàtica, que guanya molt en ses distàncies curtes, molt diferent des estereotipus que alguns han volgut vendre d’ell, de forma malintencionada. Lo que no sé, és si na Maite Salord estaria an es nivell de simpatia i alegria que s’ocasió mereixeria. La veig, més bé, una persona amargada, a la que és difícil complaure i que sempre té que dir.

En tot cas, resulta una mica sorprenent i incoherent que na Maite Salord digui que li caiem malament i que no faria una canya amb noltros, quan no mos coneix de res. En tota sa meva vida, me sembla, que no m’he creuat ni dues paraules amb ella. I crec que amb en José Ramón Bauzá, encara manco. No he compartit feina política amb ella ni a s’Ajuntament de Ciutadella ni an es Consell insular.

Lo que sí puc entendre és que no li hagi agradat sa nostra oposició an es model que representa el PSM i ella mateixa. Un model econacionalista, sobiranista i empobridor de sa societat. Un model intransigent i intervencionista. Un model que durant 12 anys es va aplicar a Menorca i que va dur a sa ruïna a bona part de s’illa.

He combatut i seguiré combatent es catalanisme furibund del PSM i ho faré amb totes ses meves forces, perquè entenc que és un model empobridor de sa societat, un model uniformisador, que pretén arrasar amb ses nostres peculiaritats i formes pròpies.

Entenc, per tant, que li caiguem malament, no per lo que coneix de noltros, que és zero, sinó per sa nostra oposició a lo que ella representa.


[20/05] «Tierra y Libertad» - Manifest magonista - Míting de Goldman - Bertoni - París (20-05-68) - Cross - Raabe - Lucien Jean - Samson - Abad de Santillán - Berneri - Vierge - Liégeois - Garnier - Agnese - André Léo - Mastrodicasa - Kater - Lafarga - Cubero - Farvo - Trama - Costantini

0
0
[20/05] «Tierra y Libertad» - Manifest magonista - Míting de Goldman - Bertoni - París (20-05-68) - Cross - Raabe - Lucien Jean - Samson - Abad de Santillán - Berneri - Vierge - Liégeois - Garnier - Agnese - André Léo - Mastrodicasa - Kater - Lafarga - Cubero - Farvo - Trama - Costantini

Anarcoefemèrides del 20 de maig

Esdeveniments

Carta de Soldedad Gustavo a Louise Michel sobre el suplement de "La Revista Blanca" (1901) [IISH]

- SurtTierra y Libertad: El 20 de maig de 1899 surt a Madrid (Espanya) editat per Federico Urales el primer número d'un suplement de La Revista Blanca, que esdevindrà autònom i setmanal dos anys després sota el títol definitiu de Tierra y Libertad. El nom es va prendre del moviment populista rus homònim, per resumir l'anhel dels desheretats del món. Amb aquesta capçalera ja havia aparegut un periòdic quinzenal a Gràcia (Barcelona) que va editar 23 números entre 1888 i 1889. El Tierra y Libertad lligat a Urales va ser diari durant la segona meitat de 1903 i va ser prohibit després de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), motiu pel qual la publicació, aleshores editada per José Estivalis, es traslladà a Niça (Occitània). Suprimit en 1919, el periòdic reapareixerà en 1923 a Barcelona i entre maig de 1930 i 1939 serà l'òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i portarà a partir d'abril de 1931 el subtítol «Órgano de la Revolución social de España», i serà diari en els anys de la Guerra Civil. Durant el franquisme, va ressorgir clandestinament i esporàdicament a partir de 1946 i durant els anys cinquanta, abans de reaparèixer a Barcelona en 1977 mensualment i com aòrgan de la FAI. Paral·lelament un periòdic que porta aquest nom serà publicat mensualment a Mèxic pels anarquistes espanyols exiliats a partir del 25 de juny de 1944.

Carta de Soledad Gustavo a Louise Michel sobre el Suplemento a La Revista Blanca (20-04-1901)

***

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" (Tijuana, 1911)

- Manifest col·lectivista a la Baixa Califòrnia: El 20 de maig de 1911 els magonistes del Partit Liberal Mexicà (PLM) publiquen un manifest incitant a prendre possessió col·lectiva de la terra als territoris alliberats de la Baixa Califòrnia, per una«vida feliç i lliure, sense amos ni tirans». La Rebel·lió de la Baixa Califòrnia o Alliberament de la Baixa Califòrnia van ser uns esdeveniments emmarcats en la campanya militar de caràcter llibertari que va impulsar el Partit Liberal Mexicà al nord de la Baixa Califòrnia en 1911, en plena Revolució mexicana. Els rebels es van enfrontar a les forces del règim dictatorial de Porfirio Díaz i més tard al govern provisional de Francisco I. Madero. La revolta va ser planejada i coordinada per la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà des de LosÁngeles (Califòrnia), amb la finalitat d'escampar la revolució social a la resta del país, enarborant el Programa del Partit Liberal Mexicà de 1906. A més de la Baixa Califòrnia, grups magonistes lliuraven batalles a altres Estats, com ara Sonora, Chihuahua, Coahuila, Tlaxcala, Veracruz, Oaxaca, Morelos i Durango. El control de la península de la Baixa Califòrnia, en la estratègia de la rebel·lió del PLM, era part d'un pla de contingència en cas de patir derrotes als Estats del nord, la qual cosa suposava menor força de les guarnicions federals de la zona, de tal manera que seria fàcil prendre les places i guanyar temps per reorganitzar l'Exèrcit Liberal, per després avançar cap al sud de la península i dirigir-se a Sonora i a Sinaloa. Després de l'aixecament del 20 de novembre de 1910, grups magonistes i maderistes van combinar les seves forces per ocupar places importats als Estats del nord, però les diferències ideològiques entre ambdós grups va provocar que poc temps després sorgissin confrontacions. Els magonistes van perdre presència a Chihuahua i quan alguns es van reagrupar a la Baixa Califòrnia, va començar una nova campanya amb la presa de Mexicali.

***

Emma Goldman a la Union Square de Nova York (20 de maig de 1916)

- Míting d'Emma Goldman: El 20 de maig de 1916, a la Union Square de Nova York (Nova York, EUA), la militant anarquista Emma Goldman realitza un míting a l'aire lliure des d'un automòbil davant una gran multitud d'obrers per protestar per l'empresonament del doctor Ben Reitman per distribuir informació sobre el control de natalitat. Rauh Eastman, Bolton Hall i Jessie Ashley seran detinguts en aquesta manifestació i acusats també de distribució il·legal de propaganda antinatalista.

Míting d'Emma Goldman (20-05-1916)

***

Diversos pamflets demanan la llibertat de Bertoni (1918)

- Detenció de Luigi Bertoni: El 20 de maig de 1918 és detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Jean-Paul Sartre a la Sorbona (20 de maig de 1968)

- París (20-05-68): El 20 de maig de 1968 a París (França) els escriptors ocupen la vil·la de Massa, seu de la «Société des Gens de Lettres» (Societat de la Gent de Lletres); els quadres administratius envaeixen les oficines del Conseil National du Patronat Français (CNPF, Consell Nacional de la Patronal Francesa); les seus dels col·legis d'advocats i de metges són ocupats simbòlicament. Al teatre, vaga il·limitada dels actors: els teatres tanquen. El Conservatori de París vota una vaga de 15 dies prorrogables; els alumnes ocupen els locals des de fa quatre dies; s'organitzen concerts a les fàbriques, a les facultats, als hospitals. Davant la vaga, la Confederació General del Treball (CGT) fa una crida a «augmentar les condicions de lluita», però no llança cap consigna ni cap programa reivindicatiu. S'estima en 10 milions el nombre de vaguistes a l'Estat francès. La benzina s'exhaureix a les gasolineres i es prepara el racionament. Molts ciutadans fan coes als bancs de Ginebra i de Lausana per obrir comptes, llogar caixes de seguretat i es parla d'enormes evasions de capitals. Gairebé tots els instituts de París estan ocupats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). Aquesta nit els estudiants rebran a la Sorbona visites de qualitat: filòsofs, sociòlegs i escriptors, com ara Kostas Axelos, Pierre Bordieu, François Châtelet, Marguerite Duras... A les 22 hores arriba Jean-Paul Sartre, que es troba un amfiteatre ple de gom a gom: «Pensava que estàveu farts de classes magistrals», ironitza. Al mati Le Nouvel Observateur havia publicar una entrevista-diàleg entre Sartre i Cohn-Bendit.

Anarcoefemèrides

Naixements

Autorretrat d'Henri-Edmond Cross amb cigarreta (1880)

- Henri-Edmond Cross: El 20 de maig de 1856 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria (Alcide Delacroix i l'anglesa Fanny Woollett), fou introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross --versió anglesa i reduïda de l'original-- per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest«neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune. Henri-Edmond Cross va morir de càncer el 16 de maig de 1910 a Saint-Clair (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Victor Raabe (ca. 1894)

- Victor Raabe: El 20 de maig de 1868 –altres fonts citen el 25 de febrer de 1867– neix a Grosszschocher (Leipzig, Regne de Saxònia) l'obrer pelleter anarquista Viktor Constantin Weilmann Raabe, conegut com Victor Raabe, Victor Rabé i Karl Heintz. Son pare es deia Théodore Raabe i Marie Fortkeate. Treballà en la indústria pelletera a diferents ciutats europes (Sant Petersburg, Berlín, Ginebra, Viena, Londres, etc.). Instal·lat a París (França), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en l'atemptat de la bomba de la comissaria del carrer parisenc dels Bons-Enfants del 8 de novembre de 1892; en l'escorcoll del seu habitatge es van trobar formules químiques per a la fabricació d'explosius i un exemplar del llibre L'Indicateur anarchiste. Dies després, l'11 de novembre, se li va decretar-ne l'expulsió per les seves activitats anarquistes i per fabricació de moneda falsa, motiu pel qual, segons la policia, canviava sovint de lloc de residència. Es refugià a Brussel·les (Bèlgica) i posteriorment a Londres (Anglaterra). En el número 2 del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin, del 7 de gener de 1893, publicació editada per Charles Malato, es deia que era confident de la policia francesa des de la seva detenció del novembre de l'any anterior i que feia servir el nom de Karl Heintz per contactar amb el seu enllaç policíac. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establer per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 viva al número 46 d'Strode Road del barri londinenc de Willesden.

***

Lucien Jean

- Lucien Jean: El 20 de maig de 1870 neix a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de«L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

***

Izak Samson

- Izak Samson: El 20 de maig de 1872 neix a Amsterdam (Països Baixos) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Nascut en una família jueva, son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressióRecht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per«traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).

***

Abad de Santillán al seu despatx de conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya

- Diego Abad de Santillán: El 20 de maig de 1897 neix a Reyero (Lleó, Castella, Espanya) un dels militants més destacats dels moviments llibertaris espanyol i argentí, Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán. Sa família va emigrar a l'Argentina en 1905 --sos pares foren Donato García Paniagüa i Ángela Fernández. Va començar a treballar al Plata des dels 10 anys en oficis diversos, especialment al ferrocarril, i assisteix a l'escola nocturna. En 1912 retorna a Espanya per estudiar el batxillerat (Lleó, 1913-1914) i Filosofia i Lletres en la Universitat de Madrid (1915), on va fer amistat amb Eugenio Noel i Salvador Seguí, i es va lliurar a l'escriptura --revista Los ciegos, opuscles sobre El derecho de España a la revolución i el llibre Psicología del pueblo español (1917). Ficat en la bohèmia i en la lluita revolucionària,és empresonat un any i mig arran de la vaga general de 1917. Amnistiat en 1918, marxarà a l'Argentina fugint del servei militar, integrant-se en el moviment anarquista de Santa Fe, amb el qual havia fet contacte a la presó a través de Tomás Herreros. Fundarà la revista La España futura, col·laborarà en la premsa llibertària i farà amistat amb Torralvo i López Arango, amb els qui publicarà La campana, i amb Barrera i Radowitzky. En 1919 torna a la presó arran d'una vaga a Buenos Aires i després començarà a publicar en La Protesta i s'afiliarà en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) en qualitat de kropotkià. En 1922 marxa a Alemanya, on farà estudis de medicina, i des d'on continuarà col·laborant en La Protesta i Suplementos. A Hamburg i Berlín es relaciona amb l'anarquisme militant (Goldman, Arshinov, Berkman, Volin, Schapiro, Makhno, Ghezzi, Kater, etc.) i va mantenir estrets contactes amb Max Nettlau, Rudolf Rocker --els quals traduirà, juntament a Bakunin-- i Elise Kater, sa futura companya, ajudant-los intensament en el rellançament de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i assistint als congressos de 1922 i 1924. Des de la revista Suplementos va defensar plantejaments puristes contra els que considerava reformistes sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afavorint el naixement de«l'Específica», nom amb que seria coneguda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb el seu concepte de «trabazón», que va trobar ressò en Buenacasa, Herreros, Magriñà i altres que funden El Productor a Blanes. En mig de les lluites contra comunistes reformistes escriu amb López Arango El anarquismo en el movimiento obrero (1925). En 1926 va retornar a l'Argentina, sense acabar els estudis de medicina, per tractar de solucionar l'antagonisme regnant en el si de La Protesta i desenvolupa una extensa campanya en favor de Sacco i de Vanzetti, alhora que comença a dubtar de les solucions violentes, interessant-se pels problemes econòmics i pel socialisme constructiu; també va dirigir el periòdic La Antorcha. Va intervenir en la fundació de l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT), de la qual va redactar-ne la declaració de principis en 1929, i va afavorir les actituds revolucionàries en el mar de la FORA. El pronunciament militar d'Uriburu en 1930 el va condemnar a mort per intent de sedició contra l'Estat, però va poder fugir del país i passar a Montevideo; tornant a Espanya poc abans de començar el Congrés de 1931. Després d'una estada a Barcelona, va retornar a Montevideo, on va conspirar i va internar-se clandestinament a l'Argentina, on va reorganitzar la FORA i va preparar una campanya en favor dels exiliats. A mitjans de 1933 el trobem a l'Espanya republicana, on s'enfronta al«trentisme» i als qui esperen tot amb la República. En 1934 va animar el grup anarquista«Nervio» i en 1935 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. Va participar en el rellançament de Solidaridad Obrera, va posar en marxa Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos, i va intentar, sense cap èxit, que les seves positures econòmiques s'imposessin en el Congrés de 1936. Amb la sublevació feixista, va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona, en representació de la FAI, el 21 de juliol i posteriorment en el Consell d'Economia de la Generalitat l'agost. Entre el 17 desembre de 1936 i març de 1937 va ser elegit conseller d'Economia de la Generalitat. A partir de maig de 1937 es va desencantar i en 1938 va fundar Timón. Va decantar-se progressivament cap a posicions revisionistes --l'abril de 1938 es va afegir al Comitè Nacional del Front Popular Antifeixista, sorgit del pacte entre els sindicats UGT i CNT--, encara que combatés Martínez Prieto i Marianet en el Ple d'octubre de 1938. El gener de 1939 va passar a França, on va patir els camps de concentració, i poc abans d'acabar la Guerra Mundial es va traslladar a Santo Domingo i a Xile --on va tornar publicar Timón--, per acabar finalment establert novament a l'Argentina durant decennis dedicat a l'elaboració d'una immensa obra intel·lectual (traduccions, enciclopèdies, llibres...). En 1945 va donar suport a l'escissió de la CNT, fent costat Horacio Martínez Prieto, Manuel Buenacasa i Juan López. Va ser cofundador de l'editorial Americalee, director de La Campana (1948), col·laborador de Reconstruir, antiperonista acèrrim des del 1955. Durant aquest llarg exili ideològicament va evolucionar cap a les tesis col·laboracionistes i va caure en un progressiu reformisme, acostat al cincpuntisme, que es va fer palès quan va retornar a Espanya, després de vendre optimistament totes les seves pertinences argentines, un cop mort el dictador Franco, en 1976. Va intentar rellançar Timón a Madrid i Barcelona, va patir una estafa i gairebé mor al carrer. Anarquista universal, extraordinàriament influent a Espanya i a Amèrica, escriptor prolífic amb infinitat d'articles escampats arreu la premsa llibertària, així com autor de una important nòmina de traduccions, de llibres i de fullets, alguns de referència. Va col·laborar en Acción,Acción Libertaria,Acción Social Obrera, Acracia,Boletín de la Agrupación de Militantes de CNT de Méjico, Cenit,Comunidad Ibérica, Construir,Cultura Proletaria, Historia Liberta­ria, Mañana, La Protesta, Revista Inter­nacional Anarquista,Sindicalismo, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, Umbral, etc. Va traduir Fabbri, Landauer, Nettlau, Rocker; a més de prologar nombrosos llibres. És autor de diversos diccionaris bilingües i enciclopèdies, com ara Gran Enciclo­pedia Argentina, Gran Omega,Historia argentina, Diccionario de argentinismos. De ayer y de hoy; va dirigir l'Enciclopedia Jurídica Universal, etc. De temàtica anarquista i obrerista són Opúsculos, Resumen histórico de la revolución mexicana, ¿Colaboración y tolerancia o dictadura?,España ayer, España mañana, El derecho de España a la revolución (1917), Ricardo Flores Magón (1924), El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb López Arango), Los anarquistas y la reacción contemporánea (1925), La jornada de seis horas (1926), Historia del anarquismo en Argentina (1930), Bancarrota del sistema económico y político del capitalismo (1932), La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario de la Argentina (1933 i 1971), Reconstrucción social. Nueva edificación económica en Argentina (1933, amb Lazarte), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Juanel i Villar), Las cargas tributarias. Ensayos sobre las finanzas estatales (1935), La represión de octubre (1935), El organismo económico de la revolución. Cómo vivimos y cómo podríamos vivir en España (1936), El problema de la armonía revolucionaria (1937), Gli anarchici e la Revoluzione spagnola (1938, amb Fabbri), Por qué perdimos la guerra (1940), En torno a nuestros objetivos libertarios (1945), Los fundamentos de la geografía económica de América (1945),Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-1965), Estrategia y tàctica: ayer, hoy y mañana (1971), De Alfonso XIII a Franco (1974),El anarquismo y la revolución en España. Escritos (1930-1938) (1976), Memorias (1897-1935) (1977), Historia de la revo­lución mexicana (1992, pòstum). El seu ideari ha evolucionat substancialment amb el temps, passant d'una anarquisme radical marcadament anticomunista i antireformista, a una progressiva assumpció de la importància dels problemes econòmics, que el porta a una síntesi de planificació i d'anarquisme espontaneïsta, i a la valoració històrica del capitalisme, com a fase necessària en la història de la humanitat que ha posat el gènere humà en disposició d'alliberar-se, rebutjant l'anarquisme sense programa. Durant els anys setanta, ja ancià, el seu programa va ser molt diferent al primitiu: sindicalisme participatiu, la revolució d'avui és la reforma, necessitat dels tècnics sindicals, l'Estat és més repressiu i perillós que el capitalisme, Espanyaés tasca de tots... Abad de Santillán va morir el 18 d'octubre de 1983 a Barcelona (Catalunya). En 1935 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam va rebre des de Berlín 15 capses contenint l'arxiu d'Abad de Santillán. En 1938 aquest es va posar en contacte amb el director de l'IISH per salvar els arxius de la CNT-FAI, que, efectivament, van ser enviats a aquest centre, però els documents i biblioteca d'Abad de Santillán de Barcelona no van poder ser salvats a temps. En 1975, 1976 i 1986 l'IISH va rebre adicions a l'arxiu. Altra part del seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.

Diego Abad de Santillán (1897-1983)

***

Camillo Berneri fotografiat per Senya Fléchine (Semo)

- Camillo Berneri: El 20 de maig de 1897 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, periodista, filòsof i militant anarquista Camillo Berneri, també conegut com Camillo da Lodi. Sa mare, la feminista socialista Adalgisa Fochi, era professora de primària i escriptora de literatura infantil. Passà la seva infància a Reggio de l'Emília i a causa de la seva admiració per Camillo Prampolilni esdevingué militant --l'únic estudiant-- de la Federació Juvenil Socialista (FJS) d'aquella localitat, de la qual arribà a ser membre del Comitè Central i destacant en la seva acció cultural en l'òrgan de la federació (L'Avanguardia) i d'agitació. En 1915, durant la Gran Guerra, criticà en una «Carta oberta als joves socialistes d'un jove anarquista», publicada en L'Avenire Anarchico, la degradació del Partit Socialista Italià (PSI), la seva burocràcia política possibilista, la manca de connexió amb les bases i la manca d'esperit de sacrifici i es declarà antimilitarista i anarquista, molt influenciat per la propaganda àcrata del militant Torquato Gobbi. En aquests primers anys freqüentà Errico Malatesta i Luigi Fabri. En 1917 es casà amb una companya d'estudis, la també anarquista Giovanna Caleffi. Cridat a files, fou exclòs de l'Acadèmia Militar de Mòdena a causa de les seves idees antimilitaristes i llibertàries i en 1918 va ser enviat al front. El juliol de 1919 fou empresonat a l'illa de Pianosa després de la vaga general d'aquell mes. Sota el pseudònim de Camillo da Lodi començà la seva activitat literària col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara Umanità Nova, Pensiero e Volontà, L'Avvenire Anarchico, La Revoluzione Liberale,La Rivolta, Volontà, etc. El procés revolucionari rus exercí una gran influència sobre el seu pensament i fins al 1922 defensà la idea de soviet com a consell obrer al marge del bolxevisme. En 1922, sense deixar de banda la premsa anarquista italiana i internacional, acabà els seus estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Florència i esdevingué professor de ciències humanes en aquest centre. En arribar el feixisme, i darrera refusar jurar lleialtat al nou règim, fou expulsat de la docència universitària. Després de diplomar-se en filosofia, ensenyà aquesta disciplina durant alguns anys a instituts de diversos localitats (Montepulciano, Florència, Cortona, Camerino, Bellagio, Milà). Instal·lat a l'Úmbria, mantingué contactes amb el moviment antifeixista florentí que editava el periòdic Non Mollare! (Sense Afluixar!). En aquests anys participà activament en la Unió Anarquista Italiana (UAI) i en 1926 participarà a Ancona en l'últim congrés d'aquesta organització abans de ser il·legalitzada. En maig de 1926, amb la instauració de les «lleis excepcionals», va haver d'exiliar-se a França, juntament amb sa companya Giovanna Caleffi i ses filles, Marie Louise i Giliana Berneri. Durant uns anys hagué de rodar arreu d'Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Alemanya) com a conseqüència de la dinàmica detenció-expulsió, suportant una dura vida d'exiliat polític (detencions, vigilàncies policíaques, interrogatoris regulars, arbitrarietats de tota casta, provocacions d'agents feixistes, etc.). Però, malgrat això, la seva cultura s'amplià en aquests anys en diferents fronts (ciències, psicologia, etc.). En aquestaèpoca va escriure articles antireligiosos, feministes, sobre la política exterior del feixisme italià i el seu espionatge --destaca aquí el seu llibre Mussolini alla conquista delle Baleari (1937)--, contra el feixisme, etc. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936, fou un dels primers que hi marxà. Instal·lat a Barcelona (Catalunya) a partir del 29 de juliol d'aquell any, participà activament en les activitats llibertàries de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb el socialista d'esquerres Carlo Rosselli, organitzà la confederal «Secció Italiana de la Columna Ascaso» i marxà al front com a membre del seu Consell de Defensa, amb el suport del company anarquista Francesco Barbieri. Contrari a la militarització de les milícies i per problemes de salut (sordesa), sobre tot després de les batalles de Monte Pelado del 18 d'agost de 1936 i d'Osca del 3 de setembre d'aquell any, tornà amb Francesco Barbieri a Barcelona per ajudar en tasques intel·lectuals i polítiques --un temps col·laborà en el Consell d'Economia de la Generalitat. A partir del 9 d'octubre de 1936 publicà el setmanari anarcosindicalista Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i on sintetitzà la seva interpretació de la revolució llibertària que s'estava produint i que disgustà especialment Antonov Ovseenko, cònsol general de l'URSS a Barcelona; també col·laborà en La Revista Blanca i en Estudios. Fidel partidari de guanyar la guerra a través de la revolució, publicà una carta oberta en aquests termes dirigida a la ministra anarquista de Sanitat Frederica Montseny. També va fer de periodista radiofònic per a l'emissora CNT-FAI i realitzà transmissions en llengua italiana dirigides al seu país. En el llibre pòstum Pensieri e battaglie (1938) criticà la situació política en la qual s'havia immers el moviment anarquista català i el seu«governamentalisme» i posà en guàrdia aquest contra una possible contrarevolució del comunisme estalinista; alhora que llançava suggeriments polítics que moltes vegades no van ser entesos (proclamació de la independència del Marroc, coordinació de les forces militars, augment progressiu de la socialització, etc.). Arran de la instauració del govern titella estalinista de Juan Negrín, la repressió contra els militants antiestalinistes s'engegà, especialment els llibertaris i els seguidors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El pis barceloní on vivia Berneri, juntament amb altres militants anarquistes italians (Barbieri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi), --a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a--, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Berneri i Barbieri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit la Creu Roja va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona. Camillo Berneri va ser assassinat la nit d'aquell 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya) i el seu cos fou trobat l'endemà a pocs metres del de Barbieri, a prop de la plaça de la Generalitat. Entre les seves obres cal destacar Un federalista russo: Pietro Kropotkin (1925), Morale e religione (1925),I llavoro attraente (1925),La garónne e la madre (1926),Mussolini«normalizzatore»(1927), Lo spionaggio fascista all'estero (1928),Le péché original (1931), Mussolini, gran actor (1934),L'operaiolatria(1934), El delirio racista (1935), Il lavoro attraente (1937), Carlo Cattaneo, federalista, L'emancipazione della donna, Pietrogrado 1917 - Barcellonna 1937 (1964, pòstum), Mussolini, psicologia di un dittadore (1966, pòstum). A Reggio de l'Emília un important arxiu del moviment anarquista (Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa) fou constituït en 1962 en la seva memòria amb documents i materials seus. Camillo Berneri està considerat un dels intel·lectuals de primera fila del moviment anarquista internacional.

Camillo Berneri (1897-1937)

***

Galo Vierge Santa Eufenia

- Galo Vierge Santa Eufenia: El 20 de maig de 1906 neix a Pamplona (Navarra) el periodista taurí, escriptor i militant anarcosindicalista Galo Vierge Santa Eufenia, conegut com Bonarillo. Fou el major d'una família nombrosa de vuit germans molt pobre. Son pare feia de fuster assalariat. Entre 1914 i 1916 sa família no el pogué mantenir i romangué a la Casa de la Misericòrdia de Pamplona, on coincidí amb el també futur anarquista Miguel Yoldi Beroiz, del qual es va fer íntim amic. En sortir, amb 10 anys, treballà de factòtum en una sabateria i després aprengué l'ofici de metal·lúrgic. Encara que es considerava cristià, arran de la repressió desencadenada a conseqüència de l'aixecament de Bera (Navarra) del 7 de novembre de 1924 es va fer anarquista. Aconseguí una cultura important de manera autodidacta. Aficionat a la tauromàquia, volgué ser torero sota el nom de Bonarillo i participà en diverses corridas, com la del 29 de maig de 1927. En 1931 va ser nomenat tresorer del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre l'1 i el 10 de maig de 1936 representà el seu sindicat en el IV Congrés de la CNT a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 exercia de secretari del Sindicat del Metall. El 31 de juliol d'aquell any, quan sortia de la feina, va ser detingut per un escamot de requetès. La seva biblioteca va ser cremada al carrer davant casa seva, patí apallissaments i fou tancat al Fuerte San Cristóbal d'Ezkaba, a prop de Pamplona. Tres mesos i mig després, gràcies a la intercessió de la coneguda llevadora Dominica Español, amiga de la família, la filla de la qual estava casada amb Esteban de Guayo, un cap dels requetès, el 16 de novembre de 1936 va ser alliberat; abans de sortir, però, va ser obligat a casar-se per l'Església–estava casat civilment amb sa companya i tenia dues filles. A partir de 1941 treballà en la construcció per a«Huerta y Cía», empresa constructora del panteó del dictador Francisco Franco a Cuelgamuros (Madrid, Espanya), realitzant tasques de desenrunament, reurbanització i construcció a la Ciutat Universitària destruïda per la guerra. En 1942 va escriure el llibre de memòries sobre la repressió franquista a PamplonaLos culpables. Entre 1949 i finals dels anys setanta exercí de crític taurí en el periòdic Pensamiento Navarro i també col·laborà en Pregón,Vida Vasca (1961-1977), El Ruedo i la revista del Club Taurí de Pamplona. El maig de 1988 publicà en edició particular no venal de 50 exemplarsLos culpables. Pamplona 1936, llibre reeditat per al gran públic en 2006, i en 1991 Recuerdos y tragedia de dos Repúblicas en España. Galo Vierge Santa Eufenia va morir el 10 de març de 1997 a la Casa de la Misericòrdia de Pamplona (Navarra), on havia passats dos anys importantíssims de la seva infantesa.

***

Marguerite Liégeois i Gaston Leval (París, març de 1978) [CIRA-Lausana]

- Marguerite Liégeois: El 20 de maig de 1908 neix a Kaysersberg (Alsàcia, França) l'anarquista Marguerite Drach, més coneguda com Marguerite Liégeois. A finals dels anys quaranta el seu habitatge de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) figurava en la llista de domicilis a vigilar per la policia. Quan militava en el grup anarquista de Courbevoie-Neully, conegué el destacat militant anarquista Robert Pillar (Gaston Leval), que esdevingué son company. Fou membre del Centre de Sociologia Llibertària (CSL), fundat per son company, i entre els anys setanta i vuitanta del grup «Civilisation Libertaire». Marguerite Liégeois va morir el gener de 1989 i va ser enterrada, al costat de Gaston Leval, al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França).

***

Philippe Garnier

- Philippe Garnier: El 20 de maig de 1935 neix a Montreuil (Illa de França, França) el metge, psiquiatra i psicoanalista anarquista Philippe-Pierre-Yves Garnier. Sos pares es deien Jacques Jean Garnier i Pauline Adrienne Bourgeois. En 1952 acabà el seu batxillerat científic de matemàtiques i filosofia i entre 1962 i 1964 fou capità de l'Exèrcit de l'Aire. El 20 de novembre de 1964 es casa amb Marie-Chantal Singer, de qui se separà l'abril de 1978. Després de doctorar-se en medicina en la Universitat de París en 1966 i d'exercir una desena d'anys com a metge d'hospital i psicosomàtic, a partir de 1973 exercí de psicoanalista i participà activament en l'Escola Freudiana, seguint els ensenyaments de Jacques Lacan. Presidí el Centro Paul Lemoine a Palerm (Sicília), escola especialitzada en psicoteràpia i en psicodrama freudià,  i creà i presidí (1993-1997, 2000) la Societat d'Estudis de Psicodrama Pràctic i Teòric (SEPT), que ensenyà l'art d'utilitzar l'equitació amb joves com a teràpia contra el dolor i com a mitjà de reinserció social. Fou membre de nombroses associacions científiques i treballà amb diverses institucions amb pacients psicòtics, desocupats, infants maltractats, etc. El 2 de gener de 1984 es casà de bell nou, amb Carinais Appavoupoulle. Després de passar pel moviment ecologista, durant la dècada dels noranta, quan la Guerra del Golf, s'integrà en el moviment llibertari. Fou membre del grup«Février», adherit a la Federació Anarquista (FA), i un els fundadors de la revista llibertària Réfractions. Quan«Février» desaparegué, continuà en la FA a títol individual. En 1995 publicà, amb Roger Dadoun i Jacques Lesage de la Haye el fullet Psychanalyse et Anarchie. En 1996 col·laborà en el col·loqui «La culture libertaire» a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on presentà la ponència«L'anarchisme et le droit». El juliol de 2000 fou un dels creadors dels «États Généraux de la Psychanalyse», que arreplegava gairebé totes les tendències internacionals seguidores de Lacan. Entre el 22 i el 23 de setembre de 2001 participà en la trobada «Parlons-nous d'amour» de Liber-Terre celebrada a Bieuzy (Baud, Bretanya). També participà en les emissions de Radio Libertaire, en diversos programes («Femmes Libres», «Les chroniques du nouvel ordre mondial», etc.), i en 1995 creà el programa radiofònic«Dissidences. Réflexions sur le pouvoir». És autor de Rééducation de l'appareil locomoteur (1972, amb altres), Le psychodrame, une psychothérapie analytique (1981, amb Sylviane Bonnot-Matheron), entre d'altres. Philippe Garnier va morir sobtadament durant la nit del 20 al 21 de juny de 2003 al seu domicili de Villeconin (Illa de França, França), localitat on fou enterrat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Emilio Lledó: Premio Princesa de Asturias de Comunicación y Humanidades 2015

0
0

Cuando se concede un gran galardón, desde la Red tendríamos que buscar y enlazar - que es una forma de unir - los escritos existentes en este espacio. Creo que sería una forma de homenajearlo.

Emilio Lledó (Wikipedia) tiene multitud de premios y honores, no en vano es un gran filósofo. Alguna relación tiene con Mallorca pues en 1997 - 1998 fue declarado Doctor Honoris Causa de la UIB. Su discurso de investidura, (en 1997 ?) lo tituló "Amistad y memoria".

Amistad y memoria

En un texto del Banquete platónico, uno de sus interlocutores, Aristófanes, narra un mito en el que se caracteriza a las criaturas humanas como unos extraños seres, de extraordinaria fuerza y perfección que, por su deseo de emular a los dioses, fueron castigados por ellos. Estos seres de forma redonda, con cuatro brazos, y dos rostros opuestos en una misma cabeza, fueron cortados, verticalmente, por Zeus, duplicándolos y, de paso, debilitándolos. Las criaturas humanas se convirtieron, así, en seres partidos, incompletos, añorando siempre la mitad desgajada para compensar, en el posible reencuentro, el sentido de la existencia [...]

[...]

Pero también fuera del espacio mítico, la memoria real que nos constituye indica las orientaciones y logros posibles a que nos arrastran los deseos. Fondo de nuestro existir, la posibilidad de evocarlo nos ata siempre, en cada presente, a la fría reconstrucción de otro tiempo en el que ya no podemos elegir. Los vericuetos de esa memoria que, fragmentariamente, evocamos nos permitirían aprender de aquellos pasos que decidieron nuestro destino. Por eso, ser es ser memoria. No tanto por la siempre difícil plenitud de evocación, sino porque, en el hilo del tiempo recordado, podemos encontrar las decisiones, elecciones, azares que nos trajeron al lugar en el que estamos. Criaturas indigentes, condenadas a recuperar esa indigencia en el ámbito de otros seres, intentan reconstruir, inventándosela, la mitad perdida. Y esa reconstrucción que movilizó el deseo hacia el futuro se alimenta, además, del pasado. La memoria es, así, el otro elemento esencial de esa búsqueda y creación de la fragmentada y duplicada identidad. Zeus ordena a Apolo que cure las heridas producidas por el corte; que alise las cicatrices; pero que deje bien visibles unas cuantas «alrededor del vientre y el ombligo como memoria (mnemeion) del antiguo (tou palaiou páthous)», (191 a). El término memoria (mnemeion) emerge, en el pasaje platónico, como un hito de ese camino dirigido al encuentro de lo que nos completa. Porque la recuperación fragmentaria del pasado que cada acto de recuerdo implica no consiste en la momentánea evocación, en el presente, de un resto de otro tiempo. El fundamento de la memoria no es sólo su posibilidad de evocar, sino de construir, de crear, de fijar. En el surco del tiempo y en la infinita sucesión de latidos que conforman la existencia, la memoria establece la permanencia, aglutina unos instantes con otros, y enhebra la posible coherencia de cada biografía.

Emilio LledóAmistad y memoria (en la UIB)

Interesante a manera de conocer un poco a Emilio Lledó es la entrevista en el programa de TVE Pienso, luego existo (30 mn.)

Vota per finalitzar dotze anys de governs de dretes i 2

0
0
Normal021MicrosoftInternetExplorer4

Avui dijous 21 

- Junta d'EMSER (12.45) i Ple extraordinari (13.00) Informació dels mateixos

- Debat electoral al local de l'AAVV del Moll a les 20:00 . Moderat per na Joana Solivellas,es podrà escoltar a Ràdio Pollença (107.9 FM)

Divendres 22tancam la campanya a les 20h. al Centre Cultural, a Pollença.

Ahir parlàvem de la legislatura 2003-2007 una legislatura que no l'agrada recordar a Tomeu Cifre  i de la qual va ser regidor d'hisenda i batle. Avui parlam de les legislatures 2007-2011 i 2011-2015.  A aquestes legislatures hem demostrat que es podia fer oposició d'altra forma amb transparència, serietat, valentia i sobre tot molt de feina...

Excepte Gent les sis candidatures que es presenten a les eleccions ja han governat i demostrat el que poden fer... que per a nosaltres és insuficient. Necessitam un canvi que passa per Alternativa per Pollença, la única candidatura que garantitza finalitzar amb dotze anys de governs de dretes amb nul·la participació i mínima transparència. Cal d'una vegada possar l'Ajuntament al servei del poble.

Com va dir la nostra candidata, na Marina Llobera, al debat volem una Pollença diferent:

- Volem un poble en què les dones no cobrin menys que els homes per la mateixa feina, volem un poble de dones lliures i que puguin decidir sobre el seu propi cos

-Volem un poble en què no hi continuï havent 5 cm de desigualtat en gran part de les aceres del municipi

-Volem un poble en què ningú cerqui menjar als contenidors de l'eroski quan tanquen

-Volem un poble en què les boníssimes temporades turístiques que diuen que hi ha es tradueixin en condicions laborals acceptables i sous dignes; i que no depengui exclusivament del turisme

-Volem un poble en què els aturats i els precaris no pensin que el problema són ells, que és personal, i que sàpiguen que el problema és polític, i la solució només pot ser col·lectiva

-Volem un poble en què hi hagi una vida associativa rica, dinàmica, viva i reivindicativa

-Volem un poble en què la cultura i l'art estigui al servei del poble, i sigui motor de creixement i de progrés social

-Volem un poble en què la gent prengui decisions i participi, i no només els poderosos de sempre que pressionen per escorar les decisions polítiques cap als seus interessos

-Volem un poble en què totes les persones tenguin targeta sanitària i no et mirin un carnet per decidir si tendràs atenció mèdica o no

-Volem un poble que estigui fet a la mida de les persones que hi viuen i no dels cotxes, els turistes o les empreses

-Volem un poble que protegeixi i estimi la terra.

 

2007-2011 El PACTE DESASTRÓS; UM-UNPI & PSOE i PSM (fins que van ser expulsats al octubre 2009)

A les eleccions de maig del 2007, 595 persones van a confiar a la nostra llista d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds (un 8,56% dels votants). Al mateix temps es formava a les Balears el segon pacte de progrés. A Pollença passaven a governar UM-UNPI amb PSOE i PSM, mentre a l'oposició havia sis regidors de PP-UMP  i un d'Alternativa. Per a nosaltres era incomprensible que els partit d'esquerres pugessin governar amb UM (el temps ens va donar la raó) o que s'enganyés totalment a l'electorat amb el tema de Son Espases i això ens va ajudar a decidir-nos a fer un partit municipal i municipalista al 2009; Alternativa Per Pollença. A partir d'aquest moment vam entrar en contacte i col·laborar amb les CUP entrant a la seva llista de regidors.

Dins l'Ajuntament vam descobrir un vertader desgavell amb nombroses irregularitats i il·legalitat que no van sorgir al 2007 sinó que ja venia de l'anterior legislatura. A Alternativa vam denunciar sense descans tot el que anaven descobrint i que en algú cas vam portar a fiscalia (la gestió del Festival es troba dins el sumari de l'operació voltor), vam canviar la dinàmica dels plens amb mocions, precs i preguntes, vam traslladar informació als ciutadans com mai s'havia fet abans.. Però això no va servir per redreçar una gestió que va ser lamentable. Mentre Tomeu Cifre i el seu grup PP_UMP de sis regidors a l'oposició passaven desapercebuts, normal tenien prou que callar ja que tenien la seva responsabilitat a aquesta situació.

 

2011-2015 LES MINORIES SÓN POSITIVES. PP-LLIGA (fins 2013)/ PP-PI amb suport d'UMP

Els ciutadans vam valorar la nostra feina i a les eleccions de maig del 2011 vam obtenir 822 vots, 12,24% dels votants, que ens van convertir en la tercera força política amb dos regidors.

La minoria de l'equip de govern inicial del PP-Lliga (8 regidors de 17) va ser molt fructífera. Els que governaven es veien obligats a escoltar, reunir-se i consensuar tot amb els grups de l'oposició i  de vuit grups surten més idees i millors que de dos. A més a més la coordinació dels grups que formàvem l'oposició ens va permetre aturar coses com que la número sis de la llista del PP (ara en TOTS) fos nomenada secretària personal del batle o que es passés a fer els plens cada dos meses en comptes de mensuals.

Nosaltres amb dos regidors vam poder fer una oposició més senzilla; ens arribava la informació més fàcilment i veiam com mocions i peticions que presentavam s'anaven acceptant (cosa impensable a l'anterior legislatura) i algunes de les irregularitats que veniam denunciant fa temps es solucionaven. Igualment vam acceptar el repte de formar part de la Junta de Govern des de l'oposició, el que ens va permetre accedir i traslladar informació als ciutadans com ni abans ni després han succeït.

En Tomeu Cifre Ochogavía aquesta campanya electoral destaca sobre tot la seva bona gestió econòmica, cal dir que si alguna persona té mèrit en haver redreçat la situació econòmica de l'Ajuntament va ser la que era la regidora d'hisenda, na Malena Estrany i no Tomeu, com va reconèixer al debat en David Alonso. Si teniu dubtes demanau dins l'Ajuntament o comparau el que va passar del 2003 al 2007 amb Tomeu com regidor d'hisenda amb el que ha passat aquesta legislatura. Quan en Tomeu parla del seu tarannà dialogant només cal escoltar el que van dir na Malena i Tomeu quan van sortir de l'equip de govern o el que ha dit recentment na Teresa Ferré del Pi

Però tot això es va acabar amb la sortida de la Lliga del govern i l'entrada del PI al mateix amb el suport d'UMP. Va aparèixer en Tomeu Cifre Ochogavía en estat pur, amb un PI en formació i amb un líder del mateix, en Martí Roca, totalment lliurat a la causa;  es van acabar les reunions, el consens, escoltar a l'oposició, mentre la facturació irregular tornava a augmentar fins al punt de pagar a una persona sense contracte a l'Ajuntament com en els pitjors temps d'UM-UNPI... Evidentment  la nostra molesta presència a la Junta de Govern es va acabar i amb ella va tornar l'opacitat a la mateixa.

 

 

 

Si a l'anterior l'afegim el suport de Martí del Paraíso a TOTS... Si Tomeu Cifre torna a ser batle  podem viatjar en el temps i tornar al 2003. Si voleu un govern del 2015 la vostra opció és Alternativa per Pollença

 

 

Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona: els crims estalinistes (NKVD-PCE-PSUC) contra els comunistes del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI

0
0

(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)


Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)


Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.


‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.


Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.


Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra

"Resurrecció", de Vladimir Holan

0
0

 

No tenim temps de conèixer tots els poetes. De vegades, però, un sol poema, trobat una mica a l’atzar, ens diu que un nom que fins ara era un eco llunyà és el d’un gran poeta. Llegiu aquest impressionant “Resurrecció”, del txec Vladimir Holan:

 

¿Que després d’aquesta vida ens hàgim de despertar un dia

al paorós estrèpit de trompetes i clarins?

Perdona, Déu, però m’aconsola pensar

que l’inici de la resurrecció de tots nosaltres, els difunts,

serà anunciat pel simple cant del gall…

 

Després ens quedarem encara un moment ajaguts…

La primera que s’aixecarà

serà la mare… La sentirem

encendre el foc en silenci,

posar en silenci l’aigua a bullir

i agafar plàcidament de l’armari el molinet de cafè.

Serem de nou a casa.

 

 

(traducció de Jaumre Creus; trobat a: Josep Maria ESQUIROL, La resistencia íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, Quaderns Crema, 2015)

 










 

[21/05] Setmana Sagnant - Execucions a Montjuïc - Conferències de Goldman - París (21-05-68) - Conferència de Joyeaux - Hapgood - Rindi - Astier - Crisai - Gobbi - Daniel Barret - Henry - «Lisardo» - López Noguero - Gori - Vintrigner - Massana - Gialluca - Cor - Vanni - Call

0
0
[21/05] Setmana Sagnant - Execucions a Montjuïc - Conferències de Goldman - París (21-05-68) - Conferència de Joyeaux - Hapgood - Rindi - Astier - Crisai - Gobbi - Daniel Barret - Henry - «Lisardo» - López Noguero - Gori - Vintrigner - Massana - Gialluca - Cor - Vanni - Call

Anarcoefemèrides del 21 de maig

Esdeveniments

Maximilien Luce: "Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune)" (1903) [Musée d'Orsay, París]

- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon.És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.

***

Els afusellaments de Montjuïc segons "El Imparcial" de Madrid (28-05-1894)

- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de«¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.

***

Notícia del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el periòdic "Los Angeles Herald" (20 de maig de 1907)

- Conferències de Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de conferències sobre el pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme» i el 24 de maig conferencià sobre «La construcció del vertader caràcter». L'endemà 25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou«Crims dels pares i educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els dos actes finals del cicle a Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit revolucionari i el drama modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista Claude Riddle sobre«Acció directe versus acció política». Després d'unes quants debats entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà el socialisme i es declarà anarquista.

***

París és ple de brutícia

- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».

***

Cartell de la xerrada de Maurice Joyeux

- Conferència de Joyeux: El 21 de maig de 1971, a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França), organitzat pel Grup Llibertari Kropotkin, de la Federació Anarquista (FA), l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux imparteix la conferència-debat«La vertadera cara de l'Anarquia».

Anarcoefemèrides

Naixements

Hutchins Hapgood fotografiat per Carl Van Vechten (26-09-1933)

- Hutchins Hapgood: El 21 de maig de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i pensador anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton (Illinois), a la vorera del riu Mississipí, on realitzà els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual que son pare i sos dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es llicencià en Filosofia i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i filosofia) a les universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897). Es va veure fortament influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche. Entre 1895 i 1896 realitzà un viatge al Japó amb la col·leccionista de pintura i mecenes artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps ensenyà redacció anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després de realitzar diversos feines, esdevingué periodista com son germà major Norman, especialitzant-se en el periodisme muckraker (remenar la merda), com eren coneguts els articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la corrupció política, l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els draps bruts de personatges i d'institucions de l'època. La seva primera feina com a periodista fou en The New-York Commercial Advertiser, de la mà de Lincoln Steffens. El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora Neith Boyce (1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904 entrà com a crític teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a Nova York, va fer d'editorialista per als periòdics The Evening Post,The Press i The Globe. La feina de periodista la compaginà amb la publicació de llibres, com ara Paul Jones (1901), The spirit of the ghetto (1902), The autobiography of a thief (1903), The spirit of labor (1907), An anarchist woman (1909) i Types from city streets (1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison memoirs of an anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma Goldman, de qui era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un acte Enemies, que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista. En 1919 publicà anònimament Story of a lover, on descrivia les seves relacions«obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida inicialment per pornogràfica i que el catalogà com a un dels grans defensors de l'«amor lliure». En 1933 sortí la seva autobiografia, A victorian in the modern world, considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de l'escriptora i patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i freqüentà assíduament el seu saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics seus van ser Bernard i Mary Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann, Robert Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i Mark Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors del grup d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown Players», que estrenarà l'obra Enemies. La seva carrera de periodista declinà a partir de 1918, amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker. Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a Ney West (Florida), a la seva casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New Hampshire). Hutchins Hapgood  va morir el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou enterrat al panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham (Massachusetts). Pòstumament, en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The story of an american family. Letters and commentary on the Hapgood family (1648-1917), on es relaciona la família Hapgood amb la història dels Estats Units.

Hutchins Hapgood (1869-1944)

***

Ugo Rindi

- Ugo Rindi: El 21 de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el tipògraf anarquista Ugo Rindi. Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de professió i destacat militant anarquista, era secretari de la Federació del Llibre de Pisa. Durant la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista, declarà davant els seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en la qual havia estat ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies després. En realitat el feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra Caponi en fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un escamot feixista dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana, Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni decidí portar a terme una «acció exemplar» contra l'oposició antifeixista. Després d'irrompre en diverses residències sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i l'assassinaren a sang freda de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de Porta a Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a la premsa local i estatal i el periòdic catòlic Il Messaggero Toscano obrí una subscripció popular per a la família del tipògraf anarquista assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació antifeixista. La reacció popular fou tant important, que la Federació del Partit Nacional Feixista (PNF) de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del Fascio de Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo Morghen, president del Consell Provincial i exsecretari de la Federació Feixista de Pisa. El procés tingué lloc el setembre de 1925 a Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima de forta pressió política i els acusats van ser absolts i rebuts a Pisa com a herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars d'assassinats polítics durant l'època feixista que restaren impunes. Després de la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació anul·là la sentència i en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats van ser condemnats a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro Caros, va ser tancat a Sicília per l'assassinat, trossejament i cremació del cos de la seva amant; però aquest, amb el suport del serveis secrets italians, aconseguí fugir i amb nom fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma (Itàlia) tranquil·lament fins a la seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi (via del Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari parisenc "Le Gaulois" del 7 de juny de 1921

- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix a París (França) el cisteller anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Theodore Astier. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes.

***

Luigi Crisai

- Luigi Crisai:El 21 de maig de 1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots  feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant latardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli, Natale Cozzucoli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

***

Ugo Gobbi

- Ugo Gobbi: El 21 de maig de 1921 neix a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Ugo Gobbi. En 1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya i va fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es casà i amb el temps tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es llicencià (cum laude) en Medicina a la Universitat de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del Soccorso Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del Treball), fundà el Centro Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís) de Rimini, del qual va pertànyer al seu consell d'administració des del 1951. En aquesta experiència educativa basada en la pedagogia laica i llibertària, passaren pedagogs com Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi, Lamberto Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o Carlo Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del Partit Comunista Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el títol d'especialització en pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la seva professió a Bolonya. Entre 1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i neonatologia a l'Hospital Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta s'oposà a la política sanitària de l'administració municipal comunista i socialista, i aquesta oposició l'obligà a traslladar l'Hospital Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en el Bolletino Archivio G. Pinelli l'assaig històric «Trent'anni all'asilo svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)». Entre el 12 i el 14 de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona Temporaneamente Libertaria (ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de l'associació «Amici della Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels principals experts europeus de la majòlica del segle XVII. També fou un entusiasta de la bicicleta, mitjà de transport que reivindicà contínuament. En la seva carta de visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i epicuri». Ugo Gobbi va morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i el seu cos fou incinerat.

Ugo Gobbi (1921-2012)

***

Daniel Barret a la seva biblioteca personal (2008)

- Daniel Barret:El 21 de maig de 1952 neix a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor universitari i destacat militant anarquista Rafael Spósito Balzarini --també citat com Expósito--; conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel Barret, en homenatge a l'escriptor anarquista Rafael Barrett. Nascut a la Villa del Cerro, barri obrer de Montevideo (Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on viurà sempre, cap al 1967, encara adolescent, entrà en el moviment llibertari, destacant com a organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el moviment sindical i veïnal. Cursà estudis de medicina, economia ecològica, filosofia i lògica, entre d'altres. S'afilià a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan aquesta organització abandonà la seva tradició anarquista, deixà de participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la repressió contra els moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai, s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976, el cop d'Estat dels militars argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda la dictadura a l'Uruguai, va participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987 va ser secretari general d'aquesta organització, però per fortes diferències ideològiques --criticà la noció d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari de«poder popular»-- presentà la dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment participarà de manera individual i independent en diversos projectes llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la sociologia llibertaris. Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i Abraham Guillen. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter, editada a Montevideo. Participà activament en el «Moviment de Veïns del Cerro contra el Port de l'Armada», quan l'Exèrcit uruguaià volgué construir un port militar al seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de la República de Montevideo. En 1999 participà en la Trobada Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres experiències de gestió sociocomunitària, participà, com a representant de la Unió de Professors, en un projecte universitari sobre educació i salut a barris populars. Interessat pel projecte de la «Democràcia Inclusiva» --en 2002 prologà la traducció castellana (Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador) del llibre de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board del International Journal of Inclusive Democracy. Participà en les activitats del Grupo d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba (GALSIC), creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les activitats del Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any realitzà un cicle de conferències a Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007 assistí a Santiago de Xile al I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest mateix any, juntament amb els companys d'El Libertario de Caracas, es posicionà contra la «Revolució Bolivariana» veneçolana. Publicà articles en revistes de sociologia (Democracy& Nature, etc.) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (¡Libertad!, El Libertario, Tierra y Tempestad, etc.). Sota diversos pseudònims, publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa companya, Rosario Furest. Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el 24 d'agost de 2009 a Montevideo (Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades el 5 de setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc Vez Ferreyra de la Villa del Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres inèdits: Los sediciosos despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba: el dolor de ya no ser. El dilema del socialismo y la libertad i La arquitectura del encierro. Donà la seva biblioteca llibertària a l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto antropomètrica d'Émile Henry

-Émile Henry: El 21 de maig de 1894és executat a París (França) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Émile Henry, també anomenat le Saint-Just de l’Anarchie. Havia nascut el 26 de setembre de 1872 a Barcelona (Catalunya), on son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat després de l'esclafament de la Comuna de París. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.

***

Lisardo García García

- Lisardo García García: El 21 de maig de 1951 és abatut a Soto de Lorío (Laviana, Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Lisardo García García, més conegut com Lisardo. Havia nascut en 1913 a Soto de Lorío (Lavina, Astúries, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra Civil assolí el grau de tinent en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan Astúries caigué a mans feixistes, marxà cap a les muntanyes. En 1941 formà un grup guerriller per actuar a la zona de Pola de Laviana, Infiesto i Campo de Caso, amb base organitzativa a la Sierra de Gradasllamas i al Llano, on tenia punts de suport als principals pobles de la zona (Sotrodio, Bozadas i Carbayin). La major part dels homes provenien del grup d'Aurelio Díaz González (Caxigal), del qual Lisardo havia estat tinent uns mesos. A finals de 1941, fugint de la repressió, passaren a Lleó, on s'integraren durant un temps en el grup de «Los Arias». Força actiu a Astúries, se li va acusar d'extremada violència i de ser el responsable de la mort de 14 persones i, en 1942, de la mort de dos membre de la Guàrdia Civil en un atac a l'autocar de Sobrepiedra a Cangas de Onís, del cap de Falange de Caldao, d'un falangista i d'un sergent de Milícies a prop de Puerto del Pontón. Per mor d'una delació, Lisardo García García va ser sorprès el 21 de maig de 1951 a la sendera que porta a Soto de Lorío (Laviana, Astúries, Espanya) i abatut per la Guàrdia Civil.

Lisardo García García (1913-1951)

***

Lorenzo López Noguero

- Lorenzo López Noguero: El 21 de maig de 1956 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés,Fernando i El Chaval). Havia nascut el 24 d'octubre de 1923 a Nantes (Bretanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.

***

Campament Internacional Anarquista (Marina di Cecina, 1953). D'esquerra a dreta: Egisto Gori (al fons), Livio Azzimonti, Mario Barbani, Pietro Ferrua, Federico Ernovino i Bruno Furlotti

- Egisto Gori: El 21 de maig de 1965 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Havia nascut el 23 de maig de 1893 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de «desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.

Egisto Gori (1893-1965)

***

Notícia d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 26 de maig de 1939

- Fernand Vintrigner: El 21 de maig de 1971 mor a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a vegades com Vingtrignier o Vintrignier. Havia nascut el 15 d'agost de 1908 a Coulommiers (Illa de França, França). Era fill d'un polidor de metalls i d'una bugadera. Es guanyava la vida com a electricista als estudis cinematogràfics «Pathé-Natan» de París (França). Membre del grup anarquista del IX Districte parisenc, era secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). En el congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas Faucier, René Frémont, Charles Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del congrés de la regió parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups anarquistes de diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont, Livry, Montgeron, Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville, Versailles i Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la Federació de París de l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna Mahé i François Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Roger Boutefeu (Coudry); també ho va ser del periòdic SIA,òrgan de la Secció Francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de 1938, arran dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont i André Schek, a sis mesos de presó per difusió de pamflets pacifistes; en aquest mateix procés van ser condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de presó per diversos articles apareguts en Le Libertaire i en SIA. Quan esclatà la II Guerra Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En aquesta època vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el congrés de la Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de març de 1939, on participaren representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt de la direcció d'aquesta federació, juntament amb André Bargangette i Georges Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional per «provocació a la violència», com a gerent de Le Libertaire, a 15 mesos de presó per un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any de la mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis Lecoin, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a una multa de 1.000 francs; en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i Henri Jeanson a 18 mesos de presó i a 500 francs de multa per l'aparició d'un article en SIA i per «tenir la intenció de sostreure a l'autoritat de França una part del territori sobre la qual aquesta autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser condemnat, pel IV Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a gerent de SIA; en aquest mateix judici Henri Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article que atemptava«contra la integritat territorial francesa» i per«provocació als militars a la desobediència amb finalitats anarquistes».

***

Marcel·lí Massana, a finals dels anys setanta, a Sallent

- Marcel·lí Massana i Vancell: El 21 de maig de 1981 mor al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana Vancell, també conegut com Panxo (o El Gras). Havia nascut el 3 d'octubre de 1918 a Berga (Berguedà, Catalunya) i era el més petit de tres germans. Va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra --des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).

***

Giuseppe Gialluca

- Giuseppe Gialluca: El 21 de maig de 1987 mor a Pescara (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. Havia nascut el 19 de març de 1901 a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia). L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia.

Giuseppe Gialluca (1901-1987)

***

Necrològica de Juan Cor apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de setembre de 1991

- Juan Cor: El 21 de maig de 1991 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Cor. Havia nascut el 27 de desembre de 1911 a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya). De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals.

---

Continua...

---

Escriu-nos

BASPEED - DIAGNOSTICO DE CONEXIONES DE INTERNET

0
0

En este site oficial encontrarás información acerca de nuestra suite de diagnostico, optimización e información de la conexión a internet.

Link:  http://baspeed.bandaancha.eu/


Digitalizaciones tras el anuncio de la BNE (6 meses)

0
0

En Octubre del 2014, la Biblioteca Nacional de España emitió la noticia "La Biblioteca Nacional de España difunde los autores que quedan libres de derechos" (ver La BNE y el Dominio Público). Con ella iba un listado de autores fallecidos entre 1920 y 1933. Recogí los que conocía relacionados con las islas. Han pasado más de seis meses, en los que la BNE emitió un nuevo listado de autores (ver: La BNE y el Dominio Público (2) y hoy he decidido ver qué se ha hecho desde aquel primer comunicado.

Autores

Obras digitalizadas

Alcover, Antoni Maria (1862-1932)

Vida del Rdm. i Illm. Sr. D. Pere Juan Campins i Barceló, bisbe de Mallorca (1915)

Antich e Izaguirre, Francisco 1872-1930
(11 registros)

Luz Fernandez (1897)
De Colada : (la gramática en lejía) (1897)

Benejam, Juan 1846-1922
(27 registros)

La alegría de la escuela (1899)
Vulgarizaciones científicas (1898)

Camps i Mercadal, Francesc 1852-1929
(9 registros)

0

Costa i Llobera, Miquel 1854-1922
(62 registros)

0

Estelrich, Juan Luis 1856-1923
(12 registros)

0

Ferrà, Bartomeu 1843-1925
(31 registros)

0

Maura Montaner, Francisco 1857-1931

0

Pons i Fàbregues, Benet 1853-1922
(8 registros)

Portfolio de Baleares : guía de Mallorca (1922)
El dret foral i l'autonomia a Mallorca (conferencia, 1919)
Ramón Lull, apóstol del amor (conferencia, 1915)
La bandera de la ciudad de Mallorca (dictamen, 1907)
Juan Oliver (Manéu), Vicente Juan (Ribas) (memorias biográficas, 1905)

Rusiñol, Santiago 1861-1931

0

Weyler, Valeriano 1838-1930
(6 registros)

Valor de la historia en el arte militar (discurso, 1925)
Mi mando en Cuba (5 vol., 1911)
Memoria justificativa del General Weyler sobre sus operaciones en los distritos de Valencia, Aragón y Cataluña (1875)

Bueno, no parece que haya mucho, pero conviene saber qué hay y se hace pese a que no lo anuncian. No entiendo tanto mutismo sobre la edición. Estos equipos de digitalización, tanto el de Can Sales como el de la UIB podrían, a través de las webs de sus bibliotecas, indicar la labor que realizan para que pudiéramos enterarnos un poco.

La nostra lluita

0
0
Recordau: avui a les 20:00 tancam la campanya electoral al Centre Cultural de Pollença. Serà un acte senzill i breu amb intervencions de na Marina Llobera, Pere Josep Coll, Tonina Amer i en Pepe Garcia.
 
El grup mallorquí Taverners, convidà el passat dia 2 de maig a na Marina Llobera, la nostra candidata a la batlia de Pollença, per a participar en l'espectacle explicant quina és la lluita amb la qual s'ha compromès.

Participar de l'espectacle d'un grup que respira poesia i combativitat a parts iguals (i que es mou en l'excel·lència musical) motivà a na Marina a elaborar un text que resumís allò que ens mou i ens fa estar en política.

Ara que estam en campanya electoral, i que ens immunitzam a base de paraules buides, és tot un luxe aturar el temps i poder-nos perdre en unes reflexions que també intenten combinar poesia i combativitat a parts.


Teniu el text amb la intervenció de na Marina a: https://goo.gl/P02sG9

 

"Hay que ser valientes para cambiar un sistema educativo que ha demostrado que no funciona"

0
0

Amb aquestes paraules pronunciades a la Convenció Nacional del Partit Popular celebrada a Valladolid dins les a temàtica “Diálogo sobre España Educación para todos" el dirigent i candidat del PP, Bauzá posava en valor les reformes dutes a terme pel seu govern durant la present legislatura.  

 


Anant un poc més enrere, recordo com al primer discurs que el sr. Bauzá va dirigir, desprès de la seva investidura,  a un conegut hotel de Madrid va manifesta la seva preocupació per la situació que patia el sistema educatiu de les Illes amb una taxa de fracàs i abandonament escolar del 40,8% liderant el rànking negatiu del Estat. En aquells moments li vaig demanar quines mesures adoptaria ell i el seu govern per resoldre aquesta situació i em va contestà amb tota la contundència que aporta la ignorància, que no em preocupes que quan el seu company fos president tot s’arreglaria.

Tanmateix, quasi quatre anys després la meva preocupació com la de la resta de ciutadans s’ha incrementat de manera exponencial. Així ara, l’abandonament escolar ha crescut en 2,4 punts percentuals y ha situat a Balears al capdavant de tot l’estat, quan al començament de legislatura ocupàvem l’octau lloc.

Si en 2011 Bauzá va prometre en el seu programa electoral de 2011 una educació en llibertat i de qualitat en la que els pares podrien participar en el processos de decisió, afirmant “Los padres son los que decidirán, no los políticos ni los claustros de profesores"; finalitzant la legislatura  l’únic èxit de participació que ha aconseguit l’ínclit Bauzá és reunir més de 100.000 persones en contra del seu projecte polític del TIL.

Pel que fa a millorar la qualitat del sistema educatiu com pot algú esperar millores en l’educació quan els retalls han estat generalitzats; així la reducció dels fons públics destinats a l’educació a passat del 24,3% als pressuposts de 2011 al 20% el 2015, la reducció de docents durant la legislatura 2011 a 2015 ha arribat als 1.100 docents menys i el retall en beques concedides ha arribat al 44,3%.

Unes dades que ens demostren com la realitat ha estat molt diferent a totes les il·lusions que en Bauzá i la seva cort ens varen vendre, que la valentia ha vegades no és més que ignorància mesclada amb la irresponsabilitat i l’arrogància i que els seus canvis valents han suposat una ferida per tot els sector educatiu de les illes difícil de curar.


Primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés

0
0

El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.



El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.


Escriptors mallorquins contra el PP: la primera crida a la resistència després de la victòria de la dreta l'any 2003.


Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.


'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'.'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".


Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Final de Campanya amb Junts Avançam a la Plaça Vella

0
0

Avui a les 20'30h celebrarem la festa de final de campanya a la Plaça Vella de Pollença.

Després de mesos de preparació del programa, d'acordar els termes de la coalició, de xerrar amb gent per fer la candidatura, i de la intensa feina que suposen les campanyes electorals tal i com estan estructurades actualment, volem celebrar que tota aquesta feina és a punt de donar el primer fruit amb el vot dels ciutadans. Estam convençuts que l'esforç de pacte i de sumar forces que hem fet aquests darrers mesos, posant en valor allò que ens uneix i deixant de banda les diferències, serà ben valorat pel pollencins i pollencines que amb el seu vot obriran la porta al canvi a millor que el poble necessita.

Vos esperam a la Plaça Vella i, si encara algú té dubtes, allà tindrà als nostres candidats per parlar-ne obertament.

PLAÇA VELLA - POLLENÇA

DIVENDRES 22 A LES 20'30H.

Amb les intervencions dels caps de la llista i en candidat a batle Miquel Àngel March.

Les actuacions musicals dels xeremiers, de Joan Castells "Petit" i de Martí Sàez.

Amb projecció d'audiovisuals.

Monòlegs

Fotocall Junts Avançam

I per acabar un pa amb oli i granissat per als assistents.

 

 
I si avui vespre sou per la zona de Palma també podeu participar de la clausura de campanya de MÉS per Mallorca, que es celebrarà a Sant Jordi
 

Tancament de Campanya

Plaça Bisbe Planas, Sant Jordi,

 

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live