Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 163 | 164 | (Page 165) | 166 | 167 | .... | 465 | newer

    0 0

     Ja estam repartint un nou número d'Urxella valorant la legislatura. Si no us ha arribat el podeu veur i descarregar a l'enllaç  o la imatge.

    https://drive.google.com/file/d/0ByyuniOKtSjTd0JkMG42N0ZKT1E/view?usp=sharing

    S’acosta el final de la legislatura i és el moment de passar comptes. I d’això tracta aquesta Urxella, que és un repàs a la feina que hem fet durant tota la legislatura, i evidentment tam­bé de les coses que han quedat pendents o no s’han fet com toca per culpa de la ineptitud, deixadesa o falta de voluntat de l’equip de govern, o més ben dit, dels equips de govern. Perquè aquesta ha estat la legislatura de la inestabilitat, dels canvis i la improvisació a l’ajuntament, fruit d’acords basats en conservar el poder o la cadira més que en programes de govern sòlids i coherents.

    Una mostra d’això és que a dia d’avui ens trobam, al consistori i dins el govern municipal, un partit (el PI) que ni tan sols va presentar-se a les eleccions municipals. Es tracta d’una situació vertaderament surrealista.

    Però Alternativa no hem format part del govern, ens ha tocat estar a l’oposició, i des de l’oposició hem representat els nos­tres votants, i no votants, com millor sabem, complint el que vam prometre i fent allò que ens caracteritza: Feina! Molta feina!

    Fa quatre anys les eleccions ens van convertir en el tercer partit més votat i el primer d’esquerres. I a Alternativa hem assumit aquesta responsabilitat, liderant l’oposició, i consolidant-nos com el referent l’esquerra a Pollença.

    A les pàgines següents veureu que els nostres regidors no han estat a l’ajuntament encalentint la cadira (alguns no poden dir el mateix). Hem estat els que més mocions i al·legacions hem presentat, i els que millor hem representat el que significa fer oposició.

    Però la nostra feina no s’ha centrat només en exercir l’oposi­ció dins l’ajuntament. A Alternativa consideram que un partit d’esquerres ha d’estar present al carrer, amb la gent. El nostre partit és una eina més a disposició dels ciutadans per aconse­guir canviar aquest poble, un mitjà per articular la participació de tota la gent. En aquest sentit hem organitzat molts d’actes, hem posat la nostra assemblea a disposició de la gent i hem informat de tot el que succeïa, tot per aconseguir una ciutada­nia cada cop més activa, que cregui que el canvi és possible i en participi.

    Han passat els temps de la vella política i els dels vells partits o coalicions electoralistes i verticals. Calen noves formes de fer política, i Alternativa n’és un exemple, formes participatives on la gent decideixi quin vol que sigui el seu poble i el seu futur. Necessitam partits coherents i honestos, que practiquin l’horitzontalitat i la radicalitat democràtica i impulsin un canvi a llarg termini, començant pel més proper, el poble. I això només s’aconsegueix fent molta feina, dia a dia i any rere any, i no fent promeses cada quatre anys.

    Perquè nosaltres no feim feina per governar les institucions i aconseguir canviar el govern municipal, nosaltres feim feina per posar les institucions a disposició de la gent i aconseguir el nostre vertader objectiu: canviar el poble.

     
     

     


    0 0
  • 04/15/15--02:27: Maig de 2015
  • Sense programació, de moment.

    0 0

     

                   

                   La filosofia en sis batudes (6)

     

     

     

          Qualque lector podria pensar  que la meva falç no deixa canya dreta. I, certament, poques canyes filosòfiques resten dretes, una vegada fetes les batudes. Però no és per causa d'un criticisme excessiu que cauen tantes canyes, sinó perquè les canyes filosòfiques, en tot temps, són plantades pel Poder. Vegeu el següent enunciat.

     

          Tesi:  En tot temps, a les societats històriques, la classe social dominant imposa la seva ideologia. En conseqüència,  la filosofia (les filosofies) d'una època en una societat determinada, és un reflex de la lluita ideològica; de manera que la filosofia preponderant és aquella que ha sigut promoguda per la classe dominant, pel Poder.

     

         

        Per descomptat, històricament, es dóna una diversitat de nivells de domini ideològic que expressen la relació de lluita de classes.

     

        Per entendre la cosa:  A l'antiga Roma, els patricis constituïen la classe dominant; però el grau de dominació fou diferent segons l'època històrica. A l'època de la República Romana, el patriciat hagué de fer concessions a les demandes socials i polítiques de la plebs; però, a l'època de l'imperi, les mil famílies grans patrícies regnaven sense oposició (Les guerres civils, si de cas, eren guerres entre clans patricis). Per entendre la cosa:  L'emperador era el prefectus mores, el qui tenia el poder absolut sobre les normes morals i sobre el control moral de la població.

     

          Tornant al plantejament inicial, tesi: La lluita ideològica entre les classes socials d'una societat determinada, generalment resta afectada pels productes ideològics produïts per altres entitats; o sigui,

     

        Tesi: Quan es donen conflictes entre nacions els productes ideològics (i els productes filosòfics) ho reflecteixen. 

       El conflicte esdevé guerra total quan és dóna entre les nacions oprimides que es rebel·len contra la nació opressora (un imperi).

     

        En aquesta batuda (la 6) hem de veure l'estratègia ideològica (o estratègies) que despleguen les elits a l'època actual, de capitalisme global.

     

       Vegem unes consideracions.

     

      Amb el Positivisme com a filosofia predominant  aparentment podria semblar que les corporacions capitalistes fan seu l'esperit de la Il·lustració i de la democràcia (Seria allò a que deia En Marx quan es referia a les revolucions burgeses). 

     

         No hi ha dubte que les corporacions capitalistes apostaren per la ciència (la ciència moderna radicalment empírica) i per la tecnologia. Alhora el Positivisme recollia la flama d'En Hume tot declarant solemnement que la Metafísica no era possible com a ciència.

     

        Feta la batuda, hem de veure que, tot i el positivisme regnant, les elits de l'Imperi britànic, d'Alemanya i dels Estats Units (per posar uns referents significatius)  mantingueren una santa aliança amb les Jerarquies de les Esglésies.

     

       Feta la batuda, podem constatar que els filòsofs positivistes, majoritàriament, deixaren de fer crítiques a la religió i a les Esglésies cristianes.   O sigui, mentre els autors més distingits, amb la boca petita,  feien la proclama formal de negació de la Metafísica, quan convenia es declaraven ''respectuosos amb les creences religioses''.

       I els pragmatistes (els positivistes estatunidencs) argumentaren a favor de la bonesa de la religió cristiana i de les Esglésies reformades (De l'Església Episcopal, particularment).  

     

        Un altre indicador: Al Regne Unit (amb predomini del Positivisme),    N'Isabel II  figura com a cap de l'Església anglicana.

     

     

       

     

        Feta la batuda, podem observar que, de bon començament els positivistes intentaren aplicar la ciència per a l'ordenament de la societat (N'Auguste Comte  fou el primer en l'intent de crear la sociologia. Innocentment, confessa  que el seu objectiu últim és establir una moral pròpia de la classe obrera).

     

      

        Feta la batuda de la Filosofia Analítica (o Positivisme Lògic), es pot veure que insisteix en les tesis bàsiques: que la metafísica no és possible com a ciència, i que la filosofia no pot anar més enllà de l'anàlisi científica.

     

         Feta la batuda al Tractatus Logico-Philosophicus, la pregunta que s'hagués pogut fer a En Ludwig Wittgenstein faria: si no es pot dir res, perquè no calles?

        Si espolsem l'arbre del Tractatus, comprovarem que no en cau res, que no té fruits.

        En Bertrand Russell ''decretà'' que En Wittgenstein era el filòsof més important del segle XX, i el decret fou recollit per no poques enciclopèdies. Però, feta la batuda, es pot comprovar que la dramàtica vida  del filòsof austríac es va moure seguint una mística (una metafísica, per tant);  i d'una manera molt exaltada i molt desbaratada.

        S'ha de saber: En Wittgenstein, a l'època que elaborava el rigorós anàlisi lògic del Tractatus, era un fogonet encès, un fogonet homosexual que no podia resistir la temptació de sexe promiscu (com escriví al seu Diaris Secrets). Alhora, afegint més  èmfasi a la seva a la seva vida tribulada, portava a la butxaca L'Evangeli de Tolstoi, opuscle de com aconseguir la santedat laica (Que quedi clar:  jo no faig cap crítica a la vida amorosa del filòsof; em limito a destacar la contradicció entre la seva teoria filosòfica i el seu comportament. Sobre això, podeu veure l'opuscle Wittgenstein i el positivisme lògic).

          

     

         Fent punt i a part.

     

       Al segle vint, les Corporacions dels Estats Units foren l'avantguarda d'una nova estratègia de lluita ideològica. Els nous magnats deixen a un segon pla la lluita ideològica tradicional (on la filosofia i la teologia eren ''armes''  importants) tot introduint a gran escala la nova ciència positivista, la denominada ''ciència econòmica''.

        Els magnats i les Corporacions a més a més de disposar dels mitjans de comunicació es llençaven a la creació d'Universitats, de centres d'investigació econòmica i de Think Tanks, que, a la guerra ideològica, constituïen  les armes pesades de l'exèrcit capitalista.

        S'ha de saber: Les donacions d'En John Rockefeller foren decisives per a la creació de l'Escola d'Economia de Chicago. Però, a més a més, el braç del magnat s'estenia fins a l'altra costa de l'Atlàntic, de manera que promogué la creació de l'Escola d'Economia de Londres. Així mateix, la fundació Rockefeller feia possible el sosteniment econòmic de la Mont Pelerin Society, organització de savis, majorment economistes i economistes-filòsofs (Per veure la cosa, baixeu el meu post Hayek i Popper).

     

         Per entendre la cosa: Fou En Rockefeller el qui va convertir En Friedrich von Hayek en el gran guru del saber ''d'Occident''.  Són els magnats i les Corporacions els qui menen la moguda intel·lectual.

     

       Per posar un referent proper:  En Jordi Pujol va entendre de què anava la cosa, i CIU, d'immediat, es posà a muntar Think Tanks (Fundació Catalunya Oberta, la més notable).  Ja posat en feina, En Jordi Pujol va crear el Premi Internacional de Catalunya, l'estrena del qual va recaure (a 1989) justament en l'ancià Karl Popper, carn i ungla d'En Hayek.

     


    0 0

    Preguntes al ple ordinari de març de 2015


    1. Hem viscut novament el tancament d'un tram del Camí Vell de Lluc a l'alçada de Cana Borrassa. Si hi ha un problema de control d'ovelles, no considera que la solució oportuna es tancar la finca i no el camí que passa annex a la finca? Perquè es va agafar la solució per la seva ma? Qui pagarà les «barreres automàtiques» que ara es diu que s'hi posaran?

      R:T.C.Ochogavia (batle, PP). Digué que no tenia perquè contestat la pregunta (?!). Va afirmar que el Consell li havia donat permís i que la Guàrdia Civil el faria responsable en cas d'accident a la carretera per sortida d'un animal.

      El Consell dels seus companys de partit (al manco llavors ho eren) li va donar permís per tancar un camí públic. Per evitar la sortida d'animals la solució és tancar la finca, no el camí. Continuam amb una acvtitud reprobable per part d'un representant públic.

    2. Podria preocupar-se també pel fet que la resta de Carretera Vella de Lluc sigui accessible, ja que encara presenta nombrosos trams tancats, tal i com ha denunciat la Plataforma Pro Camins Públics Oberts?

      R:T.C.Ochogavia (batle, PP). No és competència de l'Ajuntament, sinó del Consell. Que se'n preocupi el Consell.

      El batle té una gran capacitat per desentendre's d'allò que no li interessa.

    3. Ens pot informar del resultat de la declaració al jutjat per delicte contra el medi ambient referent al local Colombus?

      R:T.C.Ochogavia (batle, PP). Segons el batle són diligències prèvies. Segons ell sempre ha actuat conforme la llei.

      Però segueix imputat.

    4. En la citació per la declaració del batle es diu que és en qualitat d'imputat. Hi està realment? Si és així, fa comptes complir amb el codi ètic del seu propi partit?

      R:T.C.Ochogavia (batle, PP). Segons ell és una persona disciplinada, però no sumisa.

      Al cap del temps hem pogut veure que no feia comptes complir amb el codi ètic del seu propi partit, un codi ètic que no va criticar en les anteriors eleccions pensant que mai l'afectaria.

    5. Demanam que ens expliquin clarament, per les repercussions econòmiques mitjà termini que pot tenir, com es tramitarà i informarà el projecte de legalització de la casa d'Alberto Cortina a Formentor, amb llicència anul·lada judicialment.

      R:T.C.Ochogavia (batle, PP). La llicència es tramita com qualsevol expedient de legalització. Ja hi ha un informe de deficiències del projecte i s'esperen informes d'altres organismes.

    6. Respecte de la nova plana web, poden posar informació útil de servei en primera plana i no limitar-se a fotos de l'equip de govern dins obres? Perquè es continua amb els mateixos errors que l'anterior i no s'hi posen els plens a l'agenda ni l'odre del dia ni tampoc les actes aprovades?

      R:T.C.Ochogavia (batle, PP). Diu que la web es va millorant, que es penjaran tots aquests documents i que s'estudia si les actes es poden penjar.

    7. Per aquesta plana web s'ha pagat una factura específica? Si s'ha pagat aquesta factura, perquè ha estat TIC Mallorca qui ha acabat fent la plana web?

      R:David Alonso (Regidor de noves tecnologies, PP). Digué que la eb l'havia feta tota TIC Mallorca i que no s'ha pagat cap factura per la plana web.

    8. Ens hem assabentat sobre el Festival del 2015 a través de la premsa. Perquè enguany que hi pot haver canvi de govern no ens han explicat el Festival en una junta de portaveus?

      R:T.C.Ochogavia (batle, PP). Perquè segons ell, la seva feina era deixar el Festival organitzat abans de les eleccions.

      Això no és cap excusa per haver exclòs a la oposició de qualsevol decisió sobre el Festival.

    9. Quantes persones anaren a l'ITB de Berlín a càrrec del pressupost municipal? Quin import va suposar?

      R:T.C.Ochogavia (batle, PP). El batle, el regidor del Festival Martí Roca, la regidora de Turisme Maria P.Buades, la tècnica de turisme i la cap de premsa. L'import no el sap encara.

    10. Perquè s'ha posat el despatx de la tècnic de turisme dins l'edifici de l'Ajuntament, lluny de les oficines d'informació i de la resta de personal?

      R: Maria P. Buades (regidora de turisme, PP). S'ha posat al nou despatx per efectivitat. Per tenir a prop els serveis d'altres dependències municipals. Cada dia es desplaça a les oficines de turisme.

    11. Perquè no varen complir amb el planejament, que diu que les zones VR s'ha de pavimentar de pedra, en concret els carrer Ramón Picó i Àngels i l'han pavimentat d'asfalt?

      R:T.C.Ochogavia (batle, PP). Consideren que l'asfalt es trobava en molt mal estat i que per empedrar s'havia de fer un Pla Especial.

      Evidentment, a tan poques setmanes de les eleccions, no podien perdre temps fent un pla especial.

    12. L'asfaltat que s'ha fet en aquests carrers presenta una mala compactació i uns acabats deficients, amb entregues mal executades i algunes comportes a nivell baix, possible causa de caigudes. Ja s'han abonat aquests asfaltats? Hi ha informes tècnics respecte de la qualitat de l'execució?

      R: Martí Roca (regidor de serveis, PI). No s'ha pagat res dels asfaltats i s'està a l'espera de que ho deixin tot ben acabat.

    13. L'anomenada «neteja» de la Font del Gall, s'està fent amb qualque tipus de projecte tècnic que la justifiqui? Hi ha qualque tècnic en patrimoni, independent de l'empresa que fa les obres, que supervisi la intervenció?

      R:T.C.Ochogavia (batle, PP). Diu que hi havia tècnics municipals assignats a supervisar aquesta obra, que l'empresa està prou qualificada. Preparen la reparació de la font del Carrer Mena.

      La Font del Gall no patia cap gran problema amb la pàtina que tenia; no calia blanquejar-la per reparar les fissures. No es va redactar cap projecte ni es va assignar a cap tècnic independent de l'empresa la feina de documentar el procés. Evidentment molt manco es va demanar assessorament al Departament del Patrimoni. 

     

     
     

    0 0

    La Revolució dels Clavells i la cultura (I)


    Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)


    Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)



    Portugal 1974. L'escriptor Miquel López Crespí era a Portugal en temps de la Revolució dels Clavells.

    Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).

    Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...


    Lisboa en temps de la Revolució dels Clavells (1974). Fotografia de Miquel López Crespí.

    Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".

    Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.

    Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".

    Miquel López Crespí


    L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). (Miquel López Crespí)

    Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (i II)



    Lisboa 1974. Fotografia de Miquel López Crespí.

    A mitjans dels anys seixanta, i com tants d'altres autors (Palau i Camps, Alexandre Ballester, Llorenç Capellà, Soler i Antich, Jaume Vidal Alcover...), ens anàvem allunyant del "famós""teatro regional". Com hem explicat en diferents articles aquest "teatre" ens semblava el nivell màxim d'embrutiment i estupidització a què podien arribar uns empresaris i unes autoritats -les franquistes- per a mantenir eternament el poble en la ignorància.

    Cal dir que, joves com érem, no teníem gaire contacte amb la "ceba", els clans culturals mallorquins que, dificultosament, provaven de servar aspectes essencials de la nostra cultura lluny de l'embrutiment d'aquest "teatro regional". Començàvem a conèixer les aportacions fetes per Guillem Colom, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i altres (malgrat que fossen unes aportacions la majoria de vegades literàries). I, per tant, ens apropàvem culturalment i políticament molt més a les propostes de revolta teatral procedents de l'estranger. Esdevenir escolans de la buidor i la reacció no era -ni molt manco!- el nostre propòsit.


    Lisboa 1974. Fotografia de Miquel López Crespí.

    Aquests aspectes reaccionaris de determinades branques del teatre mallorquí ja vénen de molt lluny: vegeu el llibre de Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l'època romàntica (Barcelona, Curial, 1986). En el capítol "Preliminars" (pàg. 14), Joan Mas explica: "Joaquim Molas i Josep Maria Llompart s'han cansat de repetir que a Mallorca i a València la Renaixença va esser un fet suprastructural i estrictament literari, ja que no respon a un autèntic canvi social. Tanmateix pensam, i això no contradiu l'afirmació dels dos crítics que acabam d'esmentar, que al XIX mallorquí n'hi va haver, de canvi social, però no fou equivalent al del Principat. Consistí no en la florida i consolidació d'una alta burgesia industrial, com a la Catalunya estricta, sinó en el protagonisme social, i això no vol dir forçosament presa de poder, d'una classe mitjana provinent de la menestralia, que arraconà les forces de l'Antic Règim. Aquests grups, despectivament anomenats mossons, són caracteritzats i ridiculitzats en la literatura costumista pels seus afanys d'imitar l'aristocràcia o d'aspirar a un status social que no els correspon. Gregori Mir creu que els costumistes mallorquins caricaturitzen exclusivament els mossons, perquè es volien situar al costat dels grups que realment mantenien el control social. Sembla ser que el costumisme sovint es correspon amb una actitud força conservadora...".

    El cert és que el conservadurisme del teatre mallorquí (especialment el "regional", exceptuant les importants aportacions de Pere Capellà, per posar-ne tan sols un exemple clar i llampant)) és el que -com a Jaume Vidal, Palau i Camps, Soler Antich, Llorenç Capellà-, ens allunya d'aquest món ranci, reaccionari i estantís. Josep Melià, malgrat certes simpaties sentimentals amb aquest tipus de teatre, en el pròleg que escriu a l'obra de Gabriel Janer Manila Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls (Barcelona, Dopesa, 1975), diu: "No és casualitat que els sectors que defensaren aquell tipus de teatre [el 'teatro regional'] com a patrimoni propi, formassin part de l'estament dretà, clericalitzant, molt sovint, i més o menys pròxims a les formes de pietat beata i de moral reprimida i exigent" (pàg. 11).

    Veurem ara el que diu Antoni Nadal en "Notes sobre els autors mallorquins contemporanis" (vegeu El teatre modern a Mallorca, pàgs, 9 a 21) analitzant la represa en els anys 1947-48 del teatre que en temps de la República controlà l'Església (autors al servei d'aquestes concepcions catòliques són Miquel Puigserver, Josep M. Tous i Maroto, Gabriel Fuster i Forteza, Gabriel Cortès...). Nadal hi escriu: "Es van repetir, doncs, els mateixos autors fins que la decadència biològica va obligar a substituir-los per uns altres de nous que, en conjunt, van ser cada vegada pitjors... El teatre 'regional' -el 'costumisme somrient', en paraules de Joan Mas-, observat amb una distància relativa, perquè encara gaudeix de vida, va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més ínfima. D'altra banda, el teatre 'regional'és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat".

    És d'aquesta història -del pou sens fons de la reacció cultural i política- que volem sortir quan ens deixam seduir, com tanta gent, pels muntatges de Ricard Salvat o de les companyies portugueses del temps de la Revolució dels Clavells (Adóque, A Comuna...). Marxar -malgrat fos per uns dies- de l'estantís ambient polític i cultural de Mallorca, era rebre una alenada d'aire vital. Anar al cinema, al teatre, portar llibres, revistes, parlar amb gent antifeixista d'altres contrades, ens servia per a continuar la lluita en la nostra terra amb més força i vigor que mai, ja que els elements quotidians que respiràvem aquí anaven encaminats a tallar de rel qualsevol iniciativa progressista -fos cultural o política- que sortís del nostre poble. Aquesta era la missió autèntica del franquisme: mantenir pels segles dels segles la població enmig d'una brutor cultural infinita.

    L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). A Comuna, per arribar millor al poble treballador, a la pagesia, als sectors d'estudiants revolucionaris i antifeixistes, renunciava a actuar en els teatres oficials i cercava el contacte amb la població mitjançant actuacions en locals sindicals, en teatres de barri o en espectacles en tallers i aules universitàries o fàbriques i places de poble. És el treball d'Adolfo Gutgin i de l'actor Joao Motta, entre molts i molts d'altres treballadors del teatre portuguès de la Revolució. Evidentment aquests eren els nostres mestres.

    Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     

    Ja fa 5 anys que els grups excursionistes de Mallorca "s'arrepleguen" per compartir un cap de setmana d'excursions i germanor

    Recordau que per apuntar-se a sopar i/o dinar a la Va.Arreplegada aquestcap de setmana a Artà, el termini s'ha ampliat fins avui , dia 15 (darrer dia)

     
    Vos adjuntam el programa d'aquesta molt interessant trobada.
     
    Ens trobarem per fer cotxades els que vulguin venir
    a l'Estació de Manacor :  
     
    Dissabte 16
    ​.15 ​
    h
    Diumenge 0
    ​7.45​
     h
     
    LA RESERVA DE SOPAR i/o DINAR VA
    A COMPTE DE CADASCÚ (consultar programa) ,
    NOMÉS EN VEIM PER FER COTXADES

     

    Descarregau-vos el programa:

    Programa_V_arreplegada.pdf

     


    0 0

    ¿Qué es una "consueta"? No es que falten definiciones sobre ellas, sólo que me cuesta hacerme una idea más o menos clara. Por ejemplo, leo en el índice del libro "Arquitectura y liturgia. El contexto artístico de las consuetas catedralicias en la Corona de Aragón" coordinado por Eduardo Carrero, editado por Lleonard Muntaner, 2014 la existencia de consuetas en las catedrales que indicaban cómo realizar las celebraciones litúrgicas, indicando lecturas, procesiones, cánticos, e incluso mobiliarios y otros elementos. (Publicaciones sobre arte medieval).

    La Wikipedia dice: "Se llama consueta al conjunto de celebraciones de la comunidad eclesiástica, para su práctica determinados días dentro del oficio divino". "También puede referirse a la libreta de reglas o guía que rige un cabildo o capítulo eclesiástico en las que se anota el rito a seguir en cualquier celebración". La Catedral de Mallorca tiene, creo, varias consuetas, como la Consueta de Sagristia 1511 o una "Consueta Antiga" de aniversarios.

    Pero la palabra "consueta" también se utiliza en el teatro, y aparece relacionada con el apuntador, persona que asiste a los actores para recordar sus textos y movimientos en el escenario. "Dispone de un 'libreto del apuntador o libro del apuntador', un tipo de guión técnico —copia última del guion general— que contiene detalles de todos los movimientos de los actores en sus tiempos precisos en el conjunto de la acción que se desarrolla en el escenario; este aspecto le valió la denominación de consueta, pero en el contexto teatral." (Wikipedia).

    En 1887, Gabriel Llabrés Quintana (1858 - 1928) encontró un antiguo manuscrito del que da cuenta en el Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana de 10 de abril de 1887 en "Un hallazgo literario interesante" y dice así:

    La corta pieza dramática que á continuación reproducimos, forma parte de las cuarenta y tantas que contiene un precioso libro manuscrito que la casualidad ha puesto en nuestras manos, y que no tardará en ver la luz pública. La circunstancia de ser estas Coplas de actualidad con motivo de las solemnidades próximas pasadas de Semana Santa. Interin preparamos su impresión, vamos á adelantar á los lectores del Boletin noticia de las obras que contiene tan interesante hallazgo literario.

    El manuscrito está escrito de la letra de últimos del siglo XVI, tal vez por un Miguel Pascual, pues una de las composiciones lleva al final este nombre y estas palabras: Ville Buger 1599. Entre las composiciones figuran cuatro piezas castellanas, una del Santísimo Nacimiento de Nuestro Señor... por Bartolomé Aparicio autor casi desconocido; un diálogo entre un Doctor y un Bachiller; otra llamada La Pastorella representada en Valencia, y un Aucto del Nacimiento, coloquio peregrino elegantísimo, etc., etc., compuesto por Juan Timoneda que también creemos desconocido ó poco menos.

    Las otras composiciones son todas catalanas, y si bien se notan en ellas bastantes frases y palabras insulares, obsérvanse en cambio en la rima y en ciertos giros y voces rasgos argaicos y aprovenzalados. A casi todas las intituló el autor del libro Consuetas.

    Versan sobre estos asuntos:
    2, de la Nativitat de N. Senyor.
    2, dels Pastorrells.
    3, de la Adoració dels Reys.
    2, sobre la Temptacio de J. C.
    1, de La Cena.
    3, del Dijous Sant.
    4, del Divendres Sant.
    3, del Devallament.
    1, de la Resurrecció.
    1, del Juy.
    1, de Ses ànimes.
    2, de Llatzer.
    2, del Fill prodich.
    2, de Sant Jordi.
    2, de Sant Cristofol.
    Y 1, de Abraham, Jacob, Tobies, La Samaritana, Judit; S. Mateu, S. Pau, S. Fransech, S Crespi, y la de La dança de la mort.

    Hé aquí á continuación lo que se cantaba en el descendimiento de la Seo. Aún hoy mismo quedan reminiscencias de esta representación no solo en la misma Catedral si que también en los pueblos de Mallorca.
    Y baste de Prólogo.

    Y a continuación transcribe "Cobles del Devallament de la Creu, ques fa cade any en la Seu de Mallorca", una de las tres piezas sobre el Devallament del manuscrito recientemente encontrado y que recibiría el nombre de Manuscrito Llabrés.

    El siguiente escrito sobre este manuscrito se encuentra en la revista Archivos, Bibliotecas y Museos que se publicó en Madrid entre 1871 y 1979. En el número de diciembre de 1901, Gabriel Llabrés Quintana publica el artículo "Repertorio de 'consuetas' representadas en las iglesias de Mallorca (siglos XV y XVI)". Comienza así:

    El manuscrito desconocido de que voy á ocuparme lo considero digno del mayor aprecio, si no por sus bellezas literarias y mérito intrínseco, por la luz que arroja sobre lo que fueron las representaciones en los templos en la última época, por los autores de que nos da noticia, por el gusto que revela, por el modo como se verificaban, y, en fin, porque descubre una multitud de detalles completamente desconocidos por la escasez de monumentos literarios de esta clase y de aquellos tiempos.

    Encontré tal presa en un archivo parroquial de la isla de Mallorca en el mes de Marzo de 1887. Es un volumen en 4.° menor, escrito á dos columnas de letra de fines del siglo XVI, todo de una mano, manchado por la humedad, que ha destruido la escritura en algunos puntos, desencuadernado, aunque bien cosido, y con señales evidentes en las hojas de haber sido muy manejado. Ha estado foliado desde muy antiguo y le faltan en la actualidad la portada y una hoja del principio, empezando en el folio 3 con el verso lo que cumple fer mi, y acabando en el 235 con este otro: jesus sangonosos y uberís. El folio 235 vuelto, último del códice, no tiene nada escrito, y sí únicamente algunas cantidades sumadas, indicio de haber servido de cubierta desde muy lejana fecha.

    Contiene 49 piezas dramáticas, algunas incompletas, á la mayor parte de las cuales da su autor ó copista el nombre de consuetas, y que no son otra cosa que obras dramáticas, de mejor ó peor gusto y artificio, escritas casi todas en lengua catalana, y que solían representarse en las iglesias con motivo de solemnes festividades.

    Y continúa este artículo con la enumeración de las 49 piezas, nombradas la mayoría como "consueta". En ellas, pienso, esta palabra toma los significados anteriormente indicados: el de la liturgia, pues eran obras que se representaban en las iglesias desde época medieval hasta que el Concilio de Trento intentó unificar la liturgia católica - en Mallorca quedan restos medievales que no llegaron a eliminarse, como el Canto de la Sibila en el oficio de Navidad - y también el significado teatral, pues la riqueza de estas consuetas mallorquinas está en las indicaciones que da para la representación de estas obras, indicaciones que de alguna manera informan sobre el teatro medieval y que se consideran de gran riqueza, ya que el teatro no es sólo texto sino también representación.

    ¿Qué pasó con este manuscrito hasta 1930? Según la Base de dades dels Manuscrits Catalans de l'Edat Moderna fue comprado en 1930 por la Biblioteca de Cataluña a Babra i Vindel (librería de antigüedades), donde se conserva aunque debido a su estado sólo se permite consultarlo en microfilm, formato del que la UIB tiene una copia.

    En 1936 W.H. Shoemaker publica "The Llabrés manuscript and its castilians plays". En 1967, Francesc Curet habla de él en "Historia del teatre català" de Ed. Aedos. En 1968, Guillermo Díaz-Plaja publica un estudio en "Una aportación al estudio de la tçécnica escénica medieval" de Ed. Gredos. En 1971, José Amícola publica El Manuscrito Llabrés y el teatro castellano del siglo XVI.

    Ya posteriormente, a partir de los años 90 se empieza a estudiar y se publican sobre él varias Tesis Doctorales:

    manuscrito
    Textos del Manuscrito Llabrés

    Regreso a los orígenes: ¿Qué escribió Gabriel Llabrés de su manuscrito?, Entre 1887 y 1915, publicó 6 escritos en dos revistas: En el Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana y en la Revista de archivos, bibliotecas y museos:

    • Gabriel Llabrés: “Un hallazgo literario interesante” ("Cobles del Devallament de la Creu, ques fa cade any en la Seu de Mallorca"), Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 2 (1887-1888), págs. 53-55
    • Gabriel Llabrés: “Consueta de Sant Jordi”, Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 3 (1889-1890), págs. 57-63
    • Gabriel Llabrés: “Repertorio de «consuetas» representadas en las iglesias de Mallorca (siglos XV y XVI)”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 5 (diciembre 1901), págs. 920-927.
    • Gabriel Llabrés: “Consueta del Juy”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museus, 6 (junio 1902), págs. 456-465.
    • Gabriel Llabrés: “Consueta de la representatio de la Tentacio que fonch feta a Nro Sr. XPt., ara novament feta per lo reverend fra Cardils, mestre en Theologia”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 8 (agosto1905), págs. 127-134.
    • Gabriel Llabrés: “Consueta de la nit de Nadal”, Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 15 (1914-1915), págs. 38-46

    Como todos estos tomos de las revistas son muy pesados, por decirlo de algún modo, he arrancado sus hojas y he reunido los artículos en un pdf. Lo he titulado Textos del Manuscrito Llabrés. Contiene los seis escritos de Gabriel Llabrés Quintana sobre el Manuscrito.


    0 0

    [15/04] Confederació Obrera Brasilera -«Páginas Libres» - «Gli Scamiciati» - «L'Adunata dei Refrattari» - «Bandiera Nera» - «La Obra» -«L'Anarchiste» - «Le Rail Enchaîné» - «Anarchisme et non-violence» - Antignac - Ramus - Moreau - Jourdan - Civera - Mestre - «El Manco de La Pesquera» - Hiraldo - Chauvin - Poch - Bartolomé - Pons Tortella - Martín-Artajo - Puig Serrau

    Anarcoefemèrides del 15 d'abril

    Esdeveniments

    Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

    - Creació de la Confederació Obrera Brasilera:Entre el 15 i el 20 d'abril de 1906 es realitza a la seu del «Centro Galego» de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), a iniciativa de la Federació Obrera Regional de Rio de Janeiro, el I Congrés Obrer de Brasil. Després de la primera gran vaga general, esdevinguda a finals de 1905 al port de Santos, fracassada per la repressió policíaca, les organitzacions de treballadors van proposar la realització d'un primer congrés obrer brasiler. Hi van participar unes 40 organitzacions (treballadors gràfics, estibadors, fusters, capellers, pintors, ferroviaris, marbristes, maquinistes terrestres, reparació naval, obrers cafeters, miners, etc.) de diversos Estats brasilers (Rio de Janeiro, São Paulo, Pernambuco i Ceará) i malgrat que els delegats socialistes van intentar crear un nou partit polític a partir del congrés, van prevaler rotundament les idees anarquistes. Els principals temes de discussió van ser la relació entre partit i sindicat, l'organització de mítings per al Primer de Maig, si l'Assistència Social era una funció del sindicat, la necessitat d'una Confederació Brasilera per fer arrelar a tot el país les principals lluites obreres (augment de salaris, jornada de 8 hores, dret d'organització i de reunió) i la manera d'organització sindical. En primer terme es va aprovar la creació de la Confederação Operária Brasileira (COB, Confederació Obrera Brasilera), l'estructura organitzativa i tàctiques d'acció es van inspirar en gran part en l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT) francesa. El Congrés va adoptar el sistema federatiu i va reivindicar l'autonomia obrera enfront dels partits polítics. La COB estaria formada per federacions locals o estatals d'indústria o d'ofici, per federacions locals o estatals de sindicats, per sindicats aïllats de llocs on no existeixin federacions locals o estatals o d'indústria o d'ofici confederades. Els sindicats de la Confederació estaran formats exclusivament per treballadors assalariats i que tinguin com a base d'acció la resistència. El sindicat ha de tenir un caràcter pedagògic i de lluita, rebutjant l'Assistència Social. La COB no pertanyerà a cap escola política o doctrina religiosa, i no podrà prendre part en eleccions, manifestacions partidistes i religioses. Els membres de la Comissió Confederal no podran tenir cap atribució de poder o de comandament. El lliure pacte federatiu ha de garantir l'autonomia total d'individus i de societats obreres. Els càrrecs no seran remunerats. Les modalitats d'acció són les mateixes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT): acció directa, vaga parcial o general, boicot, sabotatge, manifestacions, etc., variables segons la conjuntura. Va tenir la seu provisional al carrer de l'Hospicio, 156, de Rio de Janeiro. Ramiro Moreira Lobo va ser el seu primer secretari general. La COB, que va començar realment les seves activitats a partir de 1908, any que portarà a terme dures vagues, sobretot per la jornada de vuit hores, i els anys següents activarà campanyes de caire antimilitarista i contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El setembre de 1913 va realitzar el seu II Congrés Obrer, amb la presència de més de cent delegats de gairebé totes els Estats brasilers. Aquest mateix any va començar-se a editar a Rio de Janeiro el periòdicA Voz do Trabalhador, que tirarà 4.000 exemplars; entre els seus principals col·laboradors figuraven Manuel Moscoso, Motta Assunçao, Carlos Días i José Romero. El major apogeu de la COB en aquest anys es donarà el juliol de 1917 quan una vaga general exigint augment salarial aturarà la ciutat de São Paulo durant alguns dies. En 1922 la COB s'adherirà a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caire anarcosindicalista.

    ***

    Portada de "Páginas Libres"

    - Surt Páginas Libres: El 15 d'abril de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Páginas Libres. Filosofía. Ciencia. Sociología. Literatura y Crítica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 12 (30 de novembre de 1907) passarà a tenir periodicitat mensual. El grup editor era el mateix d'El Productor i d'altres periòdics d'aquesta editorial i es tirava a l'impremta de F. Cuesta. Hi van col·laborar A. López Rodrigo, José Torralvo, Ramón Baños Martínez, Oibrony i Teresa Claramunt, entre d'altres. En sortiren 14 números, l'últim el 30 de gener de 1908, i deixà de publicar-se quan Leopoldo Bonafulla, responsable de l'edició, fou empresonat.

    ***

    Capçalera de "Gli Scamiciati"

    - Surt Gli Scamiciati: El 15 d'abril de 1913 surt a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzacional Gli Scamiciati. Periodico quindicinale operaio (Els Descamisats. Periòdic quinzenal obrer). Va ser editat i dirigit per Giovanni Gavilli i Lato Latini, que l'estampà a la seva impremta, i la gerència la portà Luigi Laguzzi. Van formar part d'aquest grup Silvio Celestino Corio, Attilia Pizzorno, Giovanni Rolando, Carlo Paolo Scalvini, Segatta, R. Siglich i Giovanno Zunino, entre d'altres. Polemitzà durament amb el corrent anarquista pro organització i l'anarcocomunisme d'Errico Malatesta. En sortiren 30 números, l'últim el 27 de juny de 1914; posteriorment, el 12 de març de 1946, en sortí un únic número amb la mateixa capçalera. Aquest mateix grup havia tret unúnic número (29 de març de 1913) d'un periòdic semblant, Lo Scamiciato, que després de la Gran Guerra publicà 14 números entre l'1 de març de 1920 i l'1 de novembre de 1921 a Pegli (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Un exemplar de "L'Adunata dei Refrattari"

    - Surt L'Adunata dei  Refrattari: El 15 d'abril de 1922 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista italoamericà del corrent«antiorganització» L'Adunata dei Refrattari (L'Assemblea dels Refractaris). Es va distribuir clandestinament en la Itàlia feixista. Entre 1922 i 1954 Osvaldo Maraviglia va ser el seu editor i administrador, i sota la direcció de Max Sartin (Raffaele Schiavina) s'assegurarà la publicació fins 1971, convertint-se en un fòrum internacional amb nombrosos col·laboradors a Europa i a Sud-amèrica, moltíssims d'ell anarquistes molt influents (Borghi, Malatesta, Nettlau, Bertoni, D'Andrea, Di Domenico, Berneri, Schiavina, etc.). Com que tenia impremta pròpia, va editar una bona col·lecció de fulletons sobre temes neomaltusians. Els arxius del periòdic entre els anys 1923 i 1940 es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Capçalera de "Bandiera Nera"

    - Surt Bandiera Nera: Per l'abril de 1929 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic en llengua italiana Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. A partir del número 17 (maig de 1931) el subtítol serà«Anarchico rivoluzionario». Aquesta publicació estava editada pel col·lectiu d'anarquistes italians exiliats a Bèlgica, amb el suport de llibertaris de llengua francesa. Entre els editors responsables figuraven Giuseppe Bifolchi (Viola), director, i Hem Day, gerent. Hi van col·laborar Angelo Bartolomei, Gigi Damiani i Sébastien Faure, entre d'altres. Aquesta publicació es mostrà contrària al fet que els anarquistes s'adherissin a la francmaçoneria i es declarà obertament atea i anticlerical. Entre el número 14 (maig de 1930) i el número 15 (agost 1930) hi hagué una important interrupció temporal. En sortiren 17 números, l'últim el maig de 1931.

    ***

    Capçalera de "La Obra"

    - Surt La Obra: Per l'abril de 1936 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensualLa Obra. Publicación anarquista. En sortiran 83 números fins al 1952.

    ***

    Capçalera de "L'Anarchiste"

    - Surt L'Anarchiste: Per l'abril de 1952 surt a Malakoff (Illa de França, França) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Bulletin Intérieur de la Commission d'Études Anarchistes, lligat a la Federació Anarquista. Els principals col·laboradors en van ser Henri Bouye, Maurice Joyeux i Georges Vincey. Roger Auchere en va ser l'editor responsable. Cal dir que nombrosos periòdics portaren aquest títol abans: en 1886, en 1898-1899 a Bèlgica i en 1907 a París. Aquest butlletí serà continuat per L'Entente Anarchiste, que publicarà cinc números entre el 30 d'octubre de 1952 i el 8 de febrer de 1953.

    ***

    Capçalera de "Le Rail Enchaîné" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Le Rail Enchaîné: Per l'abril de 1953 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Rail Enchaîné. Organe de l'Alliance Syndicale des Cheminots Anarchistes de France [ASCA] et de l'Union Française (El Rail Encadenat. Òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa). Portava l'epígraf «Defensar la jerarquia és trair el proletariat. Contra la jerarquia, contra els "tartufos" (hipòcrites)». Existí una primeraèpoca (1944-1953) en format butlletí imprès amb vietnamita que publicà almenys 14 de números. El gerent d'aquesta nova sèrie va ser Fernand Robert i trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, N. Juliot, Paul Mauguet, Franc Nohain, Roger A. Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Rouleau, entre d'altres. També es van publicar alguns articles col·lectius de la Comissió Administrativa de l'ASCA. A partir del número 7, de gener de 1954, sortí encartat conjuntament amb el periòdic L'Anarchie, c'est l'ordre, de la Unió Sindical del Treball Anarquista (USTA). En sortiren 11 números, l'últim el juny de 1954. Entre 1955 i 1967 militants de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) publicaren una vintena de números d'una nova sèrie d'aquesta mateixa capçalera i encara sortiran vuit números entre abril de 1973 i 1976 editats pels ferroviaris comunistes llibertaris parisencs.

    ***

    Portada d'"Anarchisme et non-violence"

    - Surt Anarchisme et non-violence: Per l'abril de 1965 surt a París (França), com a resultes del discurs encetat sobre l'ús de la violència en la guerra d'Algèria, el primer número de la revista trimestral Anarchisme et non-violence. La idea de crear una «unió anarquista d'estudis i d'acció no-violenta» es va començar a gestar el juliol de 1964. En la redacció col·lectiva, influenciada per pensadors com Lanza del Vasto, B. de Ligt, Vinoba o Gandhi, formada per André Bernard, Marianne Enckell, Macel Viaud i Denis Durand, s'adjuntaran nombrosos col·laboradors (Patrice Antona, Anita i André Bernard, Jean-Pierre Bertrand, Daniel Besançon, Pepe Beunza, Claude Borgne, Claude i Michel Bouquet, Christian Carré, Joël Chapelle, Jean Coulardeau, Michel David, Hem Day, Germaine i Alain Depoorter, François Destryker, Bruno Dulac, Denis Durand, Jean-Michel Fayard, Armel Gaignard, Lucien Grelaud, Christian Heck, Gaston Jambois, Janin, Marie Laffranque, Jean Lagrave, Rose-Marie Lagrave, Jean-Pierre Laly, Claude Le Scribe, Jean-Pierre Machy, Marie Martin, Dominique Marty, Christian Mériot, Marie-Christine Mikhaïlov, Maurice Montet, Jacques Moreau, Dominique Morel, René Nazon, Bernard Péran, Philippe Poggi, André Portal, Paul Sempé, Pierre Sommermeyer, Michel Tepernowski, Jacky Turquin, Dominique Valton, Bernard Vandewiele, Michèle i Marcel Viaud, entre d'altres) interessats a desenvolupar les idees llibertàries no-violentes. A partir del número 11-12 (1968) la revista s'adherirà a la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i a partir del número 26, en tant que membre col·lectiu, al CIRA. Deixarà de sortir, després de 33 números, en 1974. El 22 d'agost de 2006 sortirà la revista digital Anarquisme et non-violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva de l'editada entre 1965 i 1974 i on s'hi pot consultar l'arxiu.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

    - Antoine Antignac: El 15 d'abril de 1864 neix a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants, el militant i propagandista anarquista Antoine Antignac. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) --creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR--, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Le Bouscat, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.

    ***

    Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

    - Pierre Ramus: El 15 d'abril de 1882 neix a Viena (Àustria) el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Autoretrat de Louis Moreau

    - Louis Moreau:El 15 d'abril de 1883 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Louis Moreau. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Le Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 a Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

    ***

    Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

    - Pierre Jourdan: El 15 d'abril de 1887 neix a Foix (País de Foix, Occitània) l'antimilitarista i anarquista individualista i il·legalista Baptiste Pierre Jourdan, conegut sota diversos pseudònims (Antoine Rostini,Antoine Rostny, Louis Clément, Imbart,L'Apache, etc.). Era fill d'uns petits tenders establerts a Foix. Barber de professió, quan tenia 19 anys es declarà insubmís i, fugint del servei militar, es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Sota la documentació d'Antoine Rostini, estava considerat per les autoritats com a un «antimilitarista militant i anarquista perillós». En 1906 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per les seves activitats i marxà cap a la zona de París (França). Treballà de venedor ambulant de retalls de teles als mercats de Levallois-Perret i de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), on sos col·legues l'anomenaven Pierrel'Apache. Des de finals de 1906 el seu nom apareix en el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie signant petits articles. A partir de 1907, es lligà sentimentalment amb Louise-Marceline Clément (Louise Hutteaux, de casada), anarquista neomaltusiana unida al grup editor de L'Anarchie, la qual l'ajuda en la venda pels mercats. Acostat al grup anarquista il·legalista conegut com la «Banda Bonnot» o dels «Bandits Tràgics», Jourdan albergà Raymond Callemin (Raymond la Science) quan aquest era buscat per la policia. El 7 d'abril de 1912 va ser detingut i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà dues pistoles Browning, material divers per a cometre desvalisaments i instrumental de cirurgia ginecològica. Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 27 de febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb els altres 21 membres del grup i condemnat a 18 mesos de presó per«encobriment i associació de malfactors». Algunes fonts barregen les seves dades amb Pierre Victorien Joseph Jourdan, nascut el 26 de juliol de 1883 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i mort al front «per França» el 14 de març de 1915 a Tazouka (Marroc).

    Pierre Jourdan (1887-?)

    ***

    Marí Civera Martínez

    - Marí Civera Martínez: El 15 d'abril de 1900 neix a València (País Valencià) el professor mercantil, comptable, publicista, maçó i anarcosindicalista Marí Civera Martínez. Fou fill d'una família de classe mitjà. Estudià comptabilitat i treballà en una empresa consignatària de fustes del Grau valencià, alhora que estudià economia, disciplina que considerava fonamental per al progrés social i el sindicalisme. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 representà el SindicatÚnic d'Empleats de Comerç de València en el Congrés Nacional de CNT («Congrés de la Comèdia»); en aquest congrés la delegació de la qual formava part va ser l'encarregada de proposar la creació de Sindicats de Professions Liberals i Sindicats de Distribució per a enquadrar tècnics i intel·lectuals en la CNT, mesura que fou acceptada i que suposà un avanç en la direcció cap a les tesis del sindicalisme revolucionari. El 20 de gener de 1925 ingressà, sota el nom de Mario, en la francmaçoneria valenciana (Lògia«Patria Nueva»), de la qual aconseguí alts graus fins al final de la guerra civil. En 1930 fundà, edità i dirigí, fins al 1933, a València Cuadernos de Cultura, publicació quinzenal en forma de fulletó distribuïda per la revista anarquista Estudios, i després per Orto, i de la qual es publicaren gairebé un centenar de títols sobre diverses disciplines (economia, sindicalisme, sociologia, història, filosofia, etc.), sempre d'interès per al moviment obrer, i escrits per autors de diverses tendències polítiques (llibertaris, republicans, socialistes, comunistes, antimonàrquics, etc.). En 1931 publicà El sindicalismo. Historia, filosofía, economía, llibre del qual es publicaren 10.000 exemplars. Durant els anys republicans publicà articles en el periòdic El Luchador. Entre 1932 i 1934 dirigí la prestigiosa revista mensual valenciana Orto, on van publicar autors anarquistes, però també marxistes (Andreu Nin, Josep Renau, Ángel Pestaña, Valeriano Orobón Fernández, Émile Armand, etc.). En aquests anys intentà lligà els pensaments doctrinals marxista i liberal amb la pràctica anarcosindicalista i s'allunyà de l'anarquisme pur, en la línia d'Ángel Pestaña, Pierre Besnard i Christiaan Cornelissen, dels quals fou un dels seus divulgadors. En 1933 va treure una plaça per oposició a l'Institut del Vi i s'instal·là a Madrid. El març de 1934 participà en la fundació del Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña, del qual fou un destacat teòric, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, El Sindicalista. L'estiu de 1936 dirigí Pueblo, antic diari blasquista valencià. En 1937 fou membre fundador de la Secció d'Estudis Econòmics de l'Institut d'Estudis Valencians. El 28 de novembre de 1937 substituí Pestaña al capdavant del barceloní Mañana, periòdic de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. L'11 de desembre de 1937, després de la mort de Pestaña, assumí la presidència d'aquesta partit. En acabar la guerra creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després aconseguí embarcar cap a Mèxic, on s'establí. A partir de 1943 treballà com a gerent de producció de l'editorial mexicana Uteha, amb Estanislau Ruiz Ponseti i l'exmembre del Partit Sindicalista Agustí Cabruja Auguet. Al país asteca col·laborà en diverses publicacions, com ara CNT, Comunidad Ibérica, España Libre,Espoir, Horizontes, La Humanitat, Ilustración Ibérica,Mediterrani, Orfeó Català, Quaderns de l'Exili, etc. Entre les seves publicacions destaquen La política del porvenir (1928), Sindicalismo (1930), La formación de la economía política (1930), El marxismo. Origen, desarrollo y transformación (1930), El sindicalismo. Historia, filosofía, economía (1931), Socialismo (1931), El sindicalismo y la economía actual (1936), España contra el fascismo. La guerra civil desde el punto de vista internacional (1936), La sensibilidad en el mundo (1938), Rebelión del hombre (1948), Presencia del hombre (1957), La industrialización del espíritu: evolucion de las doctrinas sociales de vanguardia (1962) i El sindicalismo. Origen y doctrina (1963). Marí Civera Martínez va morir el 25 de maig de 1975 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    Marí Civera Martínez (1900-1975)

    ***

    Ricard Mestre Ventura

    - Ricard Mestre Ventura: El 15 d'abril de 1906 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el militant anarcosindicalista i propagandista anarquista Ricard Mestre Ventura, també conegut com Ricarditu o José Riera i citat a vegades com Mestres o Mentre Ventosa. Havia nascut en una humil família; son pare, Ricard, vilanoví cenetista que feia feina a la Pirelli i sa mare, Francesca, era natural de Sant Martí Sarroca. Des d'infant s'obsessionà per la lectura, freqüentant assíduament amb un permís especial, ja que era prohibida a menors, la Biblioteca del Museu Balaguer de la seva ciutat i llegint els clàssics (Zola, Hugo, Tolstoi, etc.) i autors catalans (Pompeu Gener, etc.). Realitzà els estudis als escolapis, però rebutjar seguir la carrera sacerdotal i quan tenia 12 anys es declarà anticlerical i ateu i es posà a fer feina com a aprenent de diverses feines (tèxtil, fusta, etc.). En 1919 fou detingut arran d'una reunió clandestina. En 1922 feia feina de peó i organitzà un míting anarquista on intervingué Joan Peiró. En 1928 pertanyé al grup «Solidaridad». Entre 1929 i 1931 publicà i dirigí la revista quinzenal Estela. En 1930 dirigí Terra Lliure i fou membre fundador de les Joventuts Llibertàries i dos anys després assistí al Congrés de Madrid d'aquesta organització. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1930 fou elegit membre del Comitè Local d'aquest sindicat. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931, representant la Federació Local de Sindicats de Vilanova i la Geltrú, assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a Barcelona. En 1934 formà el «Grup A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que era contrari a les actuacions de «Los Solidarios». Durant la repressió posterior als fets del 6 d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil li va cremar el quiosc de llibres i de diaris --anomenat «Minerva» i que es trobava davant del cinema Diana de la Rambla barcelonina-- que regentava i gràcies a la família Orriols-Ferret pogué amagar-se i evitar l'empresonament. En 1936, quan l'aixecament feixista, formà part del Comitè de Defensa Local en representació de la CNT i fou membre del Consell Municipal, alhora que Jutge Popular (jutge de pau). En aquests dies salvà la vida de diverses persones de l'acció de grups d'incontrolats i la seva intervenció impedí que un grup d'exaltats destruís el retaule de l'església de Santa Maria de la Geltrú. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 20 de maig de 1938 fou regidor de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Durant la guerra publicà a Vilanova el Boletín Oficial, exercí de comissari cultural de la Brigada 133 --amb Francesc Carmona i Albert Samartín s'ocupava del periòdic mural de les Joventuts Llibertàries-- i dirigí Catalunya, on s'enfrontà durament amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El gener de 1939 s'exilià a França i, després de patir el camp de concentració d'Argelers durant cinc mesos, aconseguí arribar a Bordeus, on es reuní amb sa companya Hortensia Blanch Pita (Sílvia Mistral) i ambdós partiren amb el vaixell «Ipanema» des del port de Pauillac cap a Veracruz. Instal·lat a Mèxic en 1939, visqué venen llibres i com a marxant de pintura des d'una sala d'exposicions. Després treballà en una editorial, fet que el permeté fer amistat amb nombrosos escriptors (Octavio Paz, León Felipe, Moreno Villa, Gabriel Zaid, Enrique Krauze, etc.). Dedicat al món de la propaganda llibertària, fundà en 1940, amb Miquel A. Marín i Ramon Pla Armengol, «Ediciones Minerva» que publicà més de 200 llibres de diversos autors (Rocker, Garfias, Traven, etc.) --el primer llibre de l'editorial que publicà fou Éxodo, diario de una refugiada española, que escrigué sa companya amb un pròleg de León Felipe-- i la «Unión Distribuidora de Ediciones». En 1974 creà, amb les aportacions de Benjamín Cano Ruíz, Marcos Alcón, Eliseo Rojas, Ignacio Portilla i de Mestre mateix, la Biblioteca Social Reconstruir, centre de documentació anarquista que s'inaugurà en 1984 i que encara funciona actualment. A més de impulsar diverses revistes, com ara Estudios Sociales,Caos (1974-1981), Testimonios, que dirigí, etc.; col·laborà en nombroses publicacions, com Catalunya, Excélsior --on féu servir el pseudònim José Riera--, La Hora de Mañana, Más Lejos,Solidaridad Obrera, etc. Els deu últims anys els dedicà a promocionar el sindicalisme autogestionari del Frente Auténtico del Trabajo (FAT) entre els taxistes de la ciutat de Mèxic. Durant sa vida va fer de tot per guanyar-se la vida (paleta, teixidor, xofer, crític d'art, quiosquer, llibreter, editor, etc.), però el seu món eren els llibres. Ricard Mestre Ventura va morir el 13 de febrer de 1997 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    Francesc X. Puig Rovira: «Ricard Mestre Ventura (Vilanova, 1906 - México, 1997», en Reembres, 13 (1997). pp. 25-28

    ***

    "El Manco de La Pesquera" el dia de les seves noces (23-04-1933)

    - El Manco de La Pesquera: El 15 d'abril de 1908 neix a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.

    ***

    José Hiraldo Aguilar

    - José Hiraldo Aguilar: El 15 d'abril de 1917 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Hiraldo Aguilar. D'infant, i amb poca escola, començà a treballar als cortijos de Jerez en llargues i mal pagades jornades i començà a assumir el pensament llibertari ja present en son pare i son germà Francisco. El juliol de 1936 aconseguir fugir de la repressió feixista i combaté a la zona de Grazalema i a la serra de Ronda fins a la pèrdua de Màlaga; després aconseguí arribar a València per Almeria. Amb son germà Francisco, Granell i altres, s'enrolà en el grup «Los Incontrolables» de la 81 Brigada i lluità a Terol, on fou ascendit a sergent. En acabar la guerra patí presó, camp de concentració i batallons de treball fins al seu alliberament el juny de 1943. Instal·lat a València, milità en el «Grup Sud» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina fins al 1948, quan fugí a França per Andorra. Treballà i milità a La Rochelle; a Lió, on fou secretari de Propaganda; a Oullins, on fou secretari de Propaganda. La seva activitat es desplegà en l'organització de debats, actes culturals i musicals i en la premsa. En 1960 participà en el Congrés de Llemotges. Més tard s'instal·la a Marsella, on en 1966 fou nomenat secretari general de la CNT local i dos anys més tard de la Regional de Provença. En 1975, amb Morchón, Temblador i Fontaura, deixà la CNT de l'Exili mitjançant un manifest on manifestava les seves discrepàncies orgàniques. En 1978 es traslladà a Perpinyà. Els anys següents va viure a cavall entre Perpinyà i València. En 1980 fou nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de València. Va estar molt lligat a Progreso Fernández i a Fontaura. El 26 de juny de 1996 participà amb Francisco Umbral, César Vidal i Rafael Abella en un debat sobre la guerra civil en el programa «El Lector» de la Televisió Espanyola. Va fer servir nombrosos pseudònims (Octavio Aguilar, Paulino Vázquez,José María Sánchez) i col·laborà en nombrosos periòdicsàcrates: Acción Libertaria, Andalucía Libertaria, Boletín Ródano-Alpes,Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fragua Social,Germinal, Ideas-Orto, El Luchador, Nervio, Siembra,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. En 1998 prologà el llibre de José Vergara Los hombres y las ideas. Es autor de Andalucía libertaria y mártir, Memorias de un rebelde andaluz (2006) i Crónicas de un rebelde andaluz (2007).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" de l'1 de maig de 1924

    - Charles Chauvin: El 15 d'abril de 1938 mor a París (França) el propagandista anarquista Charles Chauvin. Havia nascut el 24 d'octubre de 1894 a Caden (Gwened, Bretanya). Es guanyava la vida fent d'obrer polidor. El març de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes va ser detingut per «apologia del crim amb finalitat de propaganda anarquista» juntament amb el llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de l'Assistència Pública, actor de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el número del 9 de març de Le Libertaire l'article «Pour Germaine Beront, faisons la connaître et aimer». Jutjats ambdós el 25 d'abril de 1923 pel XI Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès, van ser condemnats per «apologia del crim» a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de 1923, fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, juntament amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de l'amnistia publicat en Le Libertaire entre el 27 de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb Gaston Meunier, Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin), a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en solidaritat amb l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand, empresonada per «antipatriota» i per apologia a la deserció i aleshores en vaga de fam. El 30 de març de 1924 va ser condemnat en absència a vuit mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i apologia del crim» a resultes de dos articles publicats el març de 1923 en Le Libertarie, pena que fou reduïda a quatre mesos en l'apel·lació. Posteriorment va ser gerent de La Revue Anarchiste (1929-1936), fundada a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota organització llibertària. Charles Chauvin va morir el 15 d'abril de 1938 a l'Hospital Tenon de París (França).

    ***

    Amparo Poch y Gascón

    - Amparo Poch y Gascón: El 15 d'abril de 1968 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarcofeminista i propagandista de la llibertat sexual Amparo Poch y Gascón. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 a Saragossa (Aragó, Espanya) en una família modesta. Després d'estudiar Magisteri, va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Saragossa, premi extraordinari de llicenciatura en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de Medicina i sociologia, va posar la seva saviesa al servei de les dones. Especialitzada en puericultura, imparteix cursos sobre educació sexual i maternitat responsable a ateneus i universitats. Cofundadora de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en diverses revistes llibertàries (Revista Blanca, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Generación Consciente,Estudios, MujeresLibres, etc.) i fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra (WRI). Durant la Revolució va ser nomenada directora de l'Assistència Social a València i s'ocuparà dels nins refugiats a les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat --el càrrec de ministra de Sanitat s'havia pensat per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones. En 1939, durant el seu exili a França, intentarà ajudar a milers de refugiats confinats als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja República Espanyola. Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l'Hospital de Varsòvia de la ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols. Sempre disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va sorprendre la mort quan es disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits de guerra en lluita contra l'imperialisme francès. Va publicar, a més de la novel·la breu Amor,La cartilla de consejos a las madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres. El 15 d'octubre de 2002, data del centenari del seu naixement, el rector de la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va descobrir la placa que batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d'Amparo Poch; un carrer de Saragossa també porta el seu nom.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 04/16/15--03:46: Teixint Xarxa
  • Vivim temps en que la política es replanteja en claus no convencionals. Són molts els col·lectius que es posen en marxa o que agafen força des de posicions allunyades de la vella política de representació. L’objectiu comença a canviar: ja no es tracta d’assaltar el poder o d’arribar a les institucions, sinó de generar canvi en la societat. La consciència de que les institucions polítiques són un espai limitat que no permeten generar grans canvis ha arrelat. Així com també ha agafat força la vella idea municipalista de democràcia directe i autogestió per part del poble dels seus propis afers.
    Des d’Alternativa per Pollença fa anys que vàrem apostar per intentar construir un nou municipi, amb altres valors, just, igualitari i lliure. És una tasca molt complexa i de llarga durada. En som conscients. Però és l’únic camí que veiem viable per arribar a bon port.
    I estem molt i molt contents de veure que nous moviments sorgeixen arreu de Mallorca amb unes aspiracions idèntiques a les nostres. Cada cop estem menys sols en aquesta lluita. I ara cal teixir xarxes d’ajuda mútua i solidaritat amb aquests col·lectius per, entre tots, anar avançant cada dia una passa més.
    Estem parlant del Col·lectiu Albaïna, que fa anys que fan una feina admirable a Sóller. O del Moviment Alcudienc, que porten una trajectòria més curta però plena d’èxits. Però també parlam de projectes com Alternativa per Artà, que es crea després d’anys de gran treball dels Verds d’aquell poble. O Gent per Sineu, que s’ha format fa uns mesos agrupant a diversos partits i persones independents de Sineu. I ara també ens trobam amb la molt bona notícia de la posada en marxa d’una CUP a Palma, fet que trobam imprescindible. A més, cada cop hi ha més moviments socials i col·lectius que treballan des de la base als seus pobles com l’Assemblea Popular de Porreres, Pinyol Vermell de sa Pobla, etc.
    A tots ells els desitjam molta feina, valentia i ànims. La lluita per a la construcció de la unitat popular i el municipalisme de base radicalment democràtica no serà fàcil. Però amb feina constant i l’ajuda de tots anirem avançant.
     
     Els propers 24 i 25 d’abril participare a les Jornades Municipalistes organtizades pel Col·lectiu Albaïna, juntament amb les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Aquestes jornades consistaran en una sèrie de xerrades sobre la necessitat de l’organització ciutadana i la lluita al carrer per forçar un canvi a les institucions. Això es farà explicant un seguit d’experiències i projectes d’altres pobles i ciutats, que són un referent a seguir per a la resta de municipis.
     
     

    0 0

    El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)


    Per una radiografia de la corrupció


    Guillem Frontera | 28/11/2010


    Un suggeriment al director d'aquest diari: setmanalment s'hauria de publicar un quadre sinòptic que ens posàs al dia de l'estat de tots els processos judicials que se segueixen en casos de corrupció a les Balears i Pitiüses. Tant si hi ha hagut moviment, novetats, com si la cosa està encallada.

    Els processos, per les condicions en què treballa l'Administració de Justícia i per la composició de la matèria primera de què tracta, esclaten davant l'opinió pública, romanen en els titulars durant un dia o una setmana, i després entren en un estat d'hibernació, en una letargia opaca, com a clandestina. Quan manco t'ho esperes, ressorgeixen com una inesperada tempesta amb aparell elèctric, i aquelles persones de les quals ens havíem oblidat s'han d'enfundar novament l'uniforme d'imputats -o apareixen en millors condicions de rehabilitació social de com s'havien fet fonedissos de l'actualitat. Entre una i altra visualització, no sabem gaire què ha passat.

    El quadre sinòptic que hauria d'elaborar setmanalment aquest diari seria d'una utilitat positiva, tant per restaurar -o no- el bon nom d'alguns afectats com per tenir un carnet de ruta judicial. Però, sobretot, ens proporcionaria de manera més manejable la possibilitat de compondre una comparativa de les distintes penes en relació al gruix dels delictes imputats.

    Per exemple, si fixam el cas de Bartomeu Vicens com a referent, ens trobaríem que a la malversació de dos milions de pessetes corresponen tres anys de presó (a part inhabilitacions i altres efectes col·laterals). A partir d'aquest metro, i sense pretendre que la Justícia sigui una ciència exacta, però sí una activitat humana que mira d'aplicar criteris d'equitat en la repressió de les coses mal fetes, a partir d'aquest metro podem fer projeccions de futures penes amb una certa base real. Sens dubte, aquestes projeccions ens menarien a pensar que alguns delictes mereixeran quilòmetres de recorregut presidiari. (Pagar amb doblers per les malifetes és imprescindible si hom pretén que la Justícia sigui exemplar, però el càstig més dolorós sempre és el de presó.).

    Per tant, aquest quadre sinòptic seria de la major utilitat per comprendre i interpretar adequadament les sentències que s'han dictat i les que encara s'han de produir. Però també ens permetria calcular quines penes de presó haurien correspost a delictes de corrupció política que no arribaren a ser castigats amb presó perquè ja havien prescrit. No els recordarem ara un per un, però una estimació dels mesos o anys de presidi que haurien hagut de pagar primeres figures de la nostra política, algunes fins i tot en llistes per a les pròximes eleccions, constituiria tota una lliçó sobre la moral del nostre temps en aquest país que comparteix mar amb Sicília. La seva manifestació més xocant: robar els doblers públics no necessàriament ha d'afectar el teu bon nom, sobretot si t'apleguen quan ja ha prescrit el teu delicte. Fins i tot, com a Sicília, te pot atorgar prestigi, influència i poder. Som tan magnànims...

    Diari de Balears (dBalears)


    Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugeni Hidalgo, Bitel, l’afer Rasputin, els “pelotazos” del Pla Territorial, les orgies sexuals, la cocaïna, les factures falses, la destrucció de Mallorca...


    La corrupció del PP: orgies sexuals, cocaïna, especulació urbanística...(un article d’abril de 2008)



    Rodrigo de Santos

    D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?

    La Fiscalia investiga un caramull de factures falses, autocobraments, estranys informes de seguretat informàtica... Tot un entramat d´amiguisme que malversava els diners que religiosament pagam els contribuents. Com informen la Fiscalia i els mitjans de comunicació: “Damià Vidal s’enriquí a través de l’empresa de manera progressiva, afegint doblers de Bitel al seu compte en concepte de ‘gratificacions’, ‘hores extres’, ‘dedicació exclusiva’, ‘plus de responsabilitat ‘ o ‘plus de distància’, entre altres pretextos que mai no cobrà cap altre gerent de l’empresa”.

    El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.

    A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?

    Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.

    Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra? Què s’ha fet malament en tots aquests anys perquè surti aquest increïble exèrcit de lladres, pocavergonyes i aprofitats?

    Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori. Quan no es poden extreure plusvàlues desorbitades, com les d’Hidalgo, a Andratx, n’hi ha que ho fan per la via ràpida i volen fer-se seus els comptes corrents de les empreses que gestionen.

    Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors. Només d’aquesta manera podrem avançar com pertoca en la necessària tasca de salut pública que la nostra societat necessita i exigeix.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 04/16/15--03:46: Afusellats a Lieja
  •  

    (ressenya per a L'altra mirada)

    A Lieja, Bèlgica, la plaça on hi ha l’edifici principal de la universitat porta el nom d’una data: 20 d’agost. Hi ha una placa, actualment en mal estat, que explica que en aquest dia, l’any 1914, molt poques setmanes després de l’inici de la Primera Guerra Mundial, els invasors alemanys, sense que hi hagués cap provocació, varen cremar vint cases i afusellar disset persones. A la placa s’hi poden llegir els noms de les víctimes, entre els quals hi ha els dels mallorquins Jaume Oliver Rullan, Antoni Oliver Rullan, Joan Móra Ferrer, Jaume Llabrés Bestard i Josep Niell Mestre. Els dos primers eren germans, propietaris d’un comerç d’alimentació, com tants d’emigrants sollerics d’aquell temps, i els altres tres eren empleats seus. Cinc víctimes oblidades de la brutalitat contra la població civil, que havia de marcar tràgicament tot el segle XX, i que llavors començava.

    Llorenç Capellà rescata la memòria d’aquests paisans nostres a Crònica de la mort ignorada (Ensiola), un d’aquells textos en què el savoir faire d’un novel·lista es posa al servei de l’objectiu de recuperar una història real. Ens trobam en aquest territori que no és ficció però que no podem dir que no sigui literatura, un territori que resulta, com saben molts de lectors, tan fructífer. La història que se’ns conta és la de cinc assassinats, però és, sobretot, la de la misèria del poder.

    És sabut que la posició espanyola durant la Gran Guerra va ser de neutralitat. El que ens mostra aquest relat és que va ser una posició feta d’impotència, de càlcul comercial i de baixesa moral. El govern d’Eduardo Dato va voler silenciar cinc morts que comprometien la neutralitat i que podien fer perillar la relació comercial amb Alemanya. Va recórrer a la negació i a la tergiversació, a la mordassa quan va caldre. Es varen alçar veus de protesta, com la de Vicente Blasco Ibáñez, o com la del nostre Miquel dels Sants Oliver, que, des de mitjans tan poc sospitosos d’esquerranisme com l’ABC o La Vanguardia, va reclamar del govern espanyol una actitud activa de defensa dels seus ciutadans. El governador civil a les Balears, Ignacio Martínez Campos, va arribar a suspendre un acord de la Diputació Provincial que demanava que s’aclarissin els fets. El govern espanyol només va admetre l’evidència de les cinc morts quan va ser irrefutable. Un acord pel qual Alemanya compensava econòmicament les famílies dels afusellats va segellar el silenci una altra vegada. “Espanya no va participar a la Primera Guerra Mundial, però la va perdre”, setencia Llorenç Capellà.

    El relat de Capellà ens esbossa també un context històric en què es va donar un debat entre aliadòfils i germanòfils que, en certa manera, prefigurava els dos bàndols de la Guerra Civil. La gent de lletres, tant a Espanya com als Països Catalans, era majoritàriament aliadòfila, tot i que amb excepcions ben significatives. A casa nostra, la defensa dels ideals republicans que encarnava França la va encapçalar Gabriel Alomar, però hi ha haver un germanòfil tan assenyalat com Mossèn Alcover, que a més de ser un gran lingüista i escriptor també era un conspicu i de vegades furibund canonge de tarannà tradicionalista. La història de com Mossèn Alcover va ser acusat d’espia al servei d’Alemanya, i dels problemes que això li va ocasionar en el món de la romanística, és un bon exemple dels fils secundaris que fan atractiu aquest llibre escrit contra l’oblit.

     

     

    0 0

    [16/04] «El Hijo del Ahuizote» - I Congrés de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Paillette - Tailhade - Moriniere - Lazar - Balkanski - Jiménez Pérez - Bozhilov - Istrati - Martínez García - Alonso Martínez - Lerousseau - Gil - Garino - Salvador

    Anarcoefemèrides del 16 d'abril

    Esdeveniments

    Exemplar d'"El Hijo del Ahuizote"

    - Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanalEl Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic --el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquestaèpoca el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo delAhuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto delAhuizote, El padre delAhuizote i El bisnieto delAhuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.

    ***

    Manifestació de l'USA (1923)

    - I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.

    ***

    Cartell anunciador de la conferència [IISH]

    - Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al South Place Institute de Londres (Anglaterra), sota el títol An exposure of the Trade Union delegation's report on Russia (Exposició sobre l'informe de la delegació sindical a Rússia). La xerrada, que tingué un bis el 27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel British Committee for the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè Britànic de Defensa dels Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una delegació de les Trade Unions (sindicats britànics) havia retornat d'un viatge d'inspecció a la Unió Soviètica i els components d'aquesta comissió es mostraren fascinats per les grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el llibertari John Turner, primera víctima de la llei contra els anarquistes (Anarchist Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president Williamb McKinley per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de contradir aquell desastrós informe que just traduïa dades oficioses interessades i tendencioses preparades per les autoritats soviètiques que els delegats, la majoria prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu viatge de només sis setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta conferència de rèplica, Goldman confrontava les dades de la delegació britànica amb altres molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada, aquell mateix mes d'abril de 1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report: A Reply, editat per la mateixa organització que havia convocat la conferència. Els comunistes en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar que les dades contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat acuradament falsejades.

    Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Paul Paillette

    - Paul Paillette: El 16 d'abril de 1844 neix a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Paul Ambroise Paillette. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians«Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée --el seu poema«Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats--, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920.

    ***

    Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

    - Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 --«Què importa les víctimes si el gest és bell»-- va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels --se'n compten més de 30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casarà de bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès --la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials--, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole.Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

    ***

    Notícia de l'alliberament d'Étienne Moriniere apareguda en el diari francès "Le Rappel" del 24 de setembre de 1927

    - Étienne Moriniere: El 16 d'abril de 1888 neix a Couëron (País del Loira, França) l'anarquista Étienne Henri Marie Moriniere. Obrer de la construcció i electricista, s'instal·là a París (França) on a començaments dels anys vint milità en el grup del V Districte de la Federació Anarquista (FA), organització de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). En les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de París (V Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco, André Colomer, Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va ser detingut per haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser traslladat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de setembre de 1927 va ser novament detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre» durant un acte de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion de París i empresonat a La Santé, abans de ser alliberat provisionalment sis dies després. Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també detingut, amb Lucie Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia al bulevard de Port-Royal, del XIII Districte de París, i en 1950 encara era vigilat per la policia.

    ***

    Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 3 de setembre de 1949

    - Manuel Lazar Gil: El 16 d'abril de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en Nules, durant la Revolució espanyola fou un dels responsables de les col·lectivitats de la comarca de la Plana Baixa del País Valencià. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de març de 1949 s'evadí amb José Daza Sánchez, també cenetista, de la presó de Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Ambdós, amb altres tres companys (Platón Domenech Tort, Joan Bometón Massó i Ignacio Fernández García), durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) i, portant-se tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es feren a la mar l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2 de maig arribaren a una platja entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília. Detinguts en arribar-hi pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i, poc després, van ser internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup editor d'Il Libertario, de Milà, i la Federació Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir la seva llibertat.

    ***

    Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968

    - Georges Balkanski: El 16 d'abril de 1906 neix a Bulgària el militant, teòric i historiador Georgi Grigorov, més conegut com Georges Balkanski. Nascut en un família pagesa del nord de Bulgària, des del 1921 es va adherir a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Després de patir en 1925 un intent d'assassinat per part dels monàrquics, va exiliar-se a Txecoslovàquia. Va tornar a Bulgària, però va haver d'exiliar-se de bell nou en 1927 instal·lant-se a França. A Tolosa de Llenguadoc va realitzar estudis d'agronomia i va establir estretes relacions amb el moviment llibertari espanyol. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Barcelona on va ser un dels animadors de les emissions en llengua búlgara de«Radio CNT-FAI» i va participar en una col·lectivitat agrícola. El novembre de 1936 va assistir com a delegat de la FACB a una conferència comuna CNT-FAI. En aquesta època peninsular coneixerà la seva futura companya Madeleine Lamberet, artista i dissenyadora anarquista. A finals de 1938 va marxar a Bulgària i l'any següent serà internat en una presó i després en un camp de concentració. Alliberat el 19 de setembre de 1944, va participar en la reconstrucció del moviment llibertari. Arran de l'ona repressiva engegada pels comunistes, i per la qual seran empresonats més d'un militar de companys, va patir persecució, però va aconseguir fugir a través de Turquia i es va establir a França a finals dels anys quaranta. Instal·lat al barri parisenc de Montmartre amb Madeleine Lamberet, va començar a militar sota el pseudònim de Georges Balkanski tant en el moviment llibertari búlgar en l'exili com en els moviments francès i espanyol, sempre defensant de paraula i per escrit les posicions de l'anarquisme organitzatiu. A finals de 1947 va ser un dels responsables de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars que va denunciar la repressió comunista i l'internament de nombrosos militants en camps. Va ser membre de la Unió dels Anarquistes Búlgars (UAB) en l'exili i va ser un dels responsables de la revista Nach Pat (Nostra Ruta) i de les edicions del mateix nom. Partidari d'una internacional anarquista d'organitzacions, va participar activament en els treballs de les comissions preparatòries del Congrés de Carrara de 1968, on es va fundar la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA), i del Congrés de París de 1971. Fou membre, amb Guy Malouvier i Mariano Ocaña, de la Comissió Preparatòria del Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes (CIFA) i prengué part en la redacció del seu butlletí --11 números entre setembre de 1966 i agost de 1968. També col·laborà en la realització del Bulletin de la Commission de Relations de l'Internationale de Fédérations Anarchistes - CRIFA --10 números entre novembre de 1968 i juny de 1971-- sortit del Congrés de Carrara, sense deixar de banda la publicació GRIFA (1972-1978), el responsable de la qual era U. Marzocchi, i el Bulletin GRIFA. Després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'ensorrament de la Unió Soviètica, va retornar al seu país, on va trobar la companya búlgara que havia deixat abans d'exiliar-se en 1948, i va participar en la revifalla de la Federació Anarquista Búlgara. Abans del seu retorn a Bulgària va deixar el seu apartament parisenc a disposició del Secretariat d'Història de la Federació Anarquista per dedicar-lo a arxiu. Va participar en nombrosos periòdics en llengua búlgara i en òrgans del moviment llibertari espanyol en l'exili, a més de títols de la premsa llibertària francesa: AIT, Contre-Courant,Le Libertaire, Le Monde Libertaire, L'Organisation Libertaire, etc. És autor de Le mouvement libertaire bulgare: source de la pensée libertaire et origines du mouvement anarchiste en Bulgarie (1958), La Commune de Paris et la Commune de demain (1961), G. Cheitanov: pages d'histoire du mouvement libertaire bulgare (1965), L'anarchisme et le problème de l'organisation (1969), Le fascisme hier et aujourd'hui (1974), Le Fascisme, hier et aujourd'hui (1974), La collectivisation (1975), Les anarchistes face à la réalité. Indispensable clarification (1976), La bazoj de anarkiismo (1980), La question des nationalités et le fédéralisme libertaire (1982), Libération nationale et révolution sociale à l'exemple de la révolution macédonienne (1982), Histoire du mouvement libertaire en Bulgarie (1982), Le problème national et le fédéralisme libertaire (1983), Durruti: de la révolte à la révolution (1987, amb altres), Les bases de l'anarchie, Réforme agraire et collectivisation de l’agriculture en Bulgarie, etc. Sota el pseudònim Hadjiev va traduir en búlgar obres de Malatesta i d'Élisée Reclus. Georges Balkanski va morir el 12 d'octubre de 1996 a Sofia (Bulgària).

    ***

    Manuel Jiménez Pérez

    - Manuel Jiménez Pérez: El 16 d'abril de 1908 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de juliol--, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.

    ***

    Georgi Bozhilov

    - Georgi Bozhilov: El 16 d'abril de 1927 neix a Rosoman, a prop de Sofia (Bulgària), l'anarquista Georgi Bozhilov Nedyalkov. Fill setè d'una família nombrosa pagesa de 10 germans, esdevingué anarquista durant la sevaèpoca d'estudiant a l'Escola de Mines de Pernik (Pernik, Bulgària), on es graduà. Durant la dictadura estalinista, va estar tancat durant vuit anys a les presons d'Haskovo, Varna i Kustendil i al camp de concentració de l'illa Belene del Danubi. En 1974, durant un escorcoll a casa de l'escriptor anarquista Deltcho Demoreva, la policia trobà i requisà nombrosos manuscrits seus i deportà Bozhilov a la localitat de Bistra (Silistra, Bulgària) durant cinc anys. Sense drets cívics, sobrevisqué a Sofia treballant com a pintor i portant una escavadora. Amb la caiguda del comunisme, a partir de 1989 i durant 10 anys edità i dirigí Svobodna Misal (Pensament Lliure),òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Búlgara (FAB). Va publicar tres llibres de memòries Balgarskijat prejod prez pogleda na edin anarjist (2009, La transició búlgara a través dels ulls d'un anarquista) Jivot pod ueren nebosvod (2009, La vida sota un cel negre) i Lichni otkrovenija (2010, Relacions personals). Georgi Bozhilov va morir el 15 de desembre de 2010.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Panaït Istrati

    - Panaït Istrati:El 16 d'abril de 1935 mor a Bucarest (Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Havia nascut el 10 d'agost de 1884 a Braila (Valàquia, Romania) i era fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del «Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista «Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista --mai no va tenir-ne el carnet--, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibre Vers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de«feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de«cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

    ***

    Portada del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez García por "element perillós"

    - Domingo Martínez García: El 16 d'abril de 1942 es afusellat a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Martínez García. Havia nascut el 17 de juny de 1907 a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya). Visqué a la barriada de García El Bajo de Sorbas i es dedicà a les tasques pageses i a la mineria de manera ocasional. A començaments dels anys trenta emigrà a Catalunya i s'establí a Sallent (Bages, Catalunya), on treballà com a minaire. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'aixecament revolucionari de gener de 1933 a Sallent li agafà de viatge, però el mes següent va ser detingut acusat d'assaltar una fàbrica, encara que l'únic que va fer fou portar un manifest confederal als patrons. Entre setembre de 1934 i agost de 1936 romangué a Sorbas dedicat a tasques agrícoles amb sa família i realitzant feines ocasionals a les poblacions properes. El 16 de juliol de 1936, quan es produí l'assassinat de José Calvo Sotelo, es trobava segant a la localitat granadina de Pedro Martínez i sospitant que aquest fet portaria alteracions de l'ordre, retornà a Sorbas amb altres companys, on es posà al servei de la CNT local. Fou membre del Comitè Revolucionari de Sorbas en representació de la CNT. Entre el gener i el febrer de 1937 formà part del Comitè de Presos del Comitè Central d'Almeria, la funció del qual era la revisió de les causes que havien motivat la detenció dels presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938 exercí de secretari de la Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest càrrec intentà en tot moment potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i assistí al Congrés Comarcal d'Agrupacions Anarquistes. Quan cessà en la secretaria de la Federació Comarcal, s'incorporà al 585 Batalló de la 147 Brigada de l'Exèrcit republicà, on va ser nomenat «Milicià de Cultura» pel Ministeri d'Instrucció Pública. En aquest destí durà fins el final de la guerra el març de 1939. Va ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan intentava fugir de la Península i internat al camp de concentració d'Albatera. El 30 de maig de 1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de València acusat de «subjecte perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant el període roig» a Sorbas. Se li acusà falsament de l'assassinat del sacerdot Fernando González Ros, de la detenció de diverses persones d'ideologia dretana de la localitat i d'abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions, destrucció dels sants de l'església, etc.) quan va ser membre de Comitè Revolucionari. Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser condemnat a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat el 16 d'abril de 1942 a les tàpies del cementiri de San José d'Almeria (Andalusia, Espanya) i fou sepultat en la fosa 130, sèrie 3a, recinte 1r d'aquest cementiri.

    ***

    Hermilio Alonso Martínez

    - Hermilio Alonso Martínez: El 16 d'abril de 1959 mor a Mèxic l'anarcosindicalista Hermilio Alonso Martínez. Havia nascut el 15 de gener de 1897 a Castilla la Nueva --alguns citen Santander. D'infant emigrà a l'Argentina i la lectura de La Protesta i altres periòdics llibertaris el portà al moviment anarquista. Va militar en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1919 emigrà a França i a París s'incorporà al sindicalisme llibertari i criticà el sindicalisme pur de Pierre Besnard. Com a militant de la Unió Anarquista (UA), s'oposà que els anarquistes abandonessin la Confederació General del Treball (CGT), davant el perill que caigués en mans dels comunistes o per formar la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Besnard. Fou un dels fundadors de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE) a França (1924-1926), de la qual va ser secretari. Visqué a Bèlgica, Montpeller i Marsella i va treballà com a electricista. A França creà i participà en diversos grups artístics i teatrals. Participà en els intents revolucionaris de l'altra banda dels Pirineus, com ara els fets de Vera de Bidasoa (1924) i l'aixecament de Prats de Molló (1926). Quan caigué la dictadura de Primo de Rivera, passà a Catalunya, però retornà desil·lusionat per la manca de moviment revolucionari. En 1936 marxà a Barcelona, però el Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el va enviar com a enllaç i perquè organitzés l'ajuda vers la Revolució espanyola a França. Encapçalà la Federació de Comitès Antifeixistes d'Ajuda a Espanya, que aviat arreplegà més de 70.000 membres; recollí grans quantitats de queviures; amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) recaptà més d'un milió de francs i realitzà més de 300 mítings antifeixistes i de denúncia de les maniobres estalinistes. Denunciat pels comunistes al Ministeri de l'Interior francès com a«anarquista perillós», fou detingut a Besiers i empresonat. Alliberat per les pressions de l'ambaixada republicana espanyola, fou expulsat, encara que continuà la seva tasca clandestinament fins al 1939, especialment en l'organització de l'ajuda dels exiliats que creuaren els Pirineus en la Retirada i en millorar les condicions dels tancats als camps de concentració francesos. Amb el triomf feixista, s'instal·là a Mèxic, on formà part del grup editor de Tierra y Libertad des de la seva fundació. Entre el 26 i el 28 de desembre de 1945 fou delegat perTierra y Libertad, juntament amb Rodolfo Aguirre i Floreal Ocaña, al I Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Formà part de la Delegació de la CNT en Mèxic, des de les files de l'anarquisme més ortodox. Poc abans de morir viatjà per diversos països americans.

    Hermilio Alonso Martínez (1897-1959)

    ***

    Necrològica d'Emili Salvador apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 d'octubre de 1992

    - Simone Lerousseau: El 16 d'abril de 1972 mor de càncer a França la militant anarquista Simone Lerousseau. Amb son company, el també anarquista Maurice Langlois, regentà un hotel a Saint-Calais (País del Loira, França). Ambdós, amb Berthe Faber, Pierre Lentente i Henri Zysly, van ser dels darrers que van veure amb vida Sébastien Faure el juliol de 1942. Després de la II Guerra Mundical, fou membre del grup anarquista «Amis de Sébastien Faure». Quan la parella es retirà, s'establí a «La Curguetie», petita casa a Lembrac (Aquitània, Occitània), on rebien la visita dels vells companys.

    ***

    Julián Gil

    - Julián Gil: El 16 d'abril de 1973 mor al Soler (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Julián Gil. S'exilià a França i posà el seu domicili del Soler a disposició dels companys, especialment els que venien de la Península. Julián Gil va morir el 16 d'abril de 1973 al Soler (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya algunes setmanes més tard.

    ***

    Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

    - Maurizio Garino: El 16 d'abril de 1977 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Havia nascut el 31 d'octubre de 1892 a Ploaghe (Tataresu, Sardenya). Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del«Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna«F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del«dissabte anglès» –descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com«Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquestaèpoca col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la«Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 04/17/15--04:00: Feria Muro 2015
  •      De nuevo, el domingo siguiente al domingo de Pascua, el Ayuntamiento de Muro tuvo a bien contar con nosotros para que expusiéramos nuestros coches en su Feria. Coches que estuvieron bien delimitados y que los visitantes a la Feria pudieron ver claramente sin problemas.

         Después de visitar la Feria y realizar algunas compras, el Ayuntamiento nos invitó a comer conjuntamente con todos los aficionados del motor que trajeron y expusieron sus tesoros.


    0 0

    Al darrer ple es va aprovar la moció que vam presentar conjuntament amb PSOE,PSM i Esquerra de declaració institucional contra el TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership) i Pollença es troba entre els 26 municipis a Espanya que han aprovat mocions contra el TTIP (veure llistat).

    Dins aquesta lluita 

    Manifest "Campanya contra el TTIP"

    Demà dissabte 18 d’abril: Dia d’Acció Global per aturar els Tractats de lliure comerç i inversions. Les Persones i el Planeta abans que el Capital

    Volem donar a conèixer i manifestar-nos contra tot un seguit de tractats de lliure comerç que ara mateix s’estan negociant a esquenes de la ciutadania, i contra el silenci informatiu que els envolta, a més del TTIP (Transatlantic Trade and Investments Partnership), el CETA entre la Unió Europea i Canadà, que ja és troba en un procés més avançat; el TISA, un acord multilateral entre 50 països, sobre el comerç de serveis; i el TPP (Tractat Transpacífic), entre 12 països d’Amèrica, Àsia i Oceania. Tots junts suposarien un veritable “cop d’estat” a la governança global.


    Al llarg de les darreres dècades, les empreses transnacionals i els governs han impulsat tractats de lliure comerç i d'inversions d'esquena a la ciutadania, vulnerant els nostres drets, el medi ambient i posant en perill la sostenibilitat de la vida. Al llarg de les darreres dècades, hem lluitat per la sobirania alimentària, pels nostres béns comuns, per la defensa dels nostres llocs de treball, els nostres territoris, les llibertats a internet, mentre exigíem democràcia. En el camí, hem crescut com a moviments, hem aconseguit que s’escoltin les nostres veus i hem aconseguit algunes victòries.  Ajuntant-nos podem aturar els acords que s'estan negocianti treballar per revertir els impactes nocius dels tractats que ja estan funcionant, i també podem impulsar alternatives fonamentades en la primacia dels drets humans per sobre dels privilegis de les grans empreses.

    Per això, fem una crida a organitzacions, persones i aliances a participar a la jornada per organitzar accions descentralitzades a totes les ciutats, barrisi pobles en la lluita contra aquest tipus de tractats que pretenen fer encara més efectiu el transvasament de riquesa cap a les elits. I ho fem en aquest 18 d’abril, coincidint pràcticament amb el dia de la lluita camperola (17 d'abril), conscients que la pagesia, el món rural i la sobirania alimentària, són un dels àmbits que es veurien més afectats per la imposició de les normes del lliure comerç a favor de les grans multinacionals agroalimentàries.

    Al maig comença el període de ratificacions al Parlament Europeu, la mobilització, per tant, es fa molt imprescindible per exercir pressió ciutadana sobre les decisions de les institucions. Fer-ho amb la resta del món ens donarà més força.

     

     


    0 0

    El programa "Volver a hablar", iniciado en el año 2009 por la Junta de Baleares de la Asociación Española Contra el Cáncer, sigue siendo un complemento importante en la rehabilitación de los laringectomizados que comienza en la sesión de logopedia semanal de Son Espases y de Son Llàtzer. que se complementa con dos días semanales de sesiónes de grupo atendidas por dos monitores y con la atención específica de una logopeda y de la trabajadora social. El programa, en cuya continuidad me consta que tiene un especial interés Teresa Martorell, Presidente de la Junta de Baleares de la AECC, tiene, para mí la ventaja, de que no funciona como una asociación de laringectomizados con sus condicionantes y personalismos, sino como un punto de encuentro de los nuevos laringectomizados, que les sirve para afrontar su nueva situación y reforzar los ejercicios para hablar, recuperar el olfato, y reintegrarse a su entorno social, con mermas pero sin traumas.

    En el diario Ultima Hora de ayer, Día de la Voz, se ha publicado un reportaje que reproduzco seguidamente.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      

          Per a poder atendre l'extensió de l'opuscle ( 28 pàgines), heu de baixar el post  La filosofia en sis batudes (Complet, 1-6), post situat al servidor WordPress.


    0 0

    Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Melcior Comes, Rafel Socies, Miquel Segura, Lleonard Muntaner....


    A l’edició d’enguany –2009-- hem pensat dedicar les converses, que tradicionalment tenen lloc a les escoles, al tema “La revista ‘Sa Marjal’ de sa Pobla’. (Ajuntament de sa Pobla)


    AJUNTAMENT DE SA POBLA (MALLORCA)


    ELS ENCONTRES D´ESCRIPTORS POBLERS



    En la fotografia podem veure alguns escriptors de la generació dels anys 70. Jaume Santandreu, Miquel López Crespí, Alexandre Ballester, Víctor Gayà, Maria Rosa Planas, Lleonard Muntaner, Rafel Socies, Pere Bonnín... són alguns dels escriptors que han participat en els Encontres d’Escriptors de sa Pobla.

    En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls”. (Miquel López Crespí)


    Sa Pobla i els Encontres d'Escriptors Mallorquins (un article de juliol de 2003)


    Alguns dels escriptors participants en les Trobades de sa Pobla. D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Francesc Gost, Maria Rosa Planas i Alexandre Ballester.

    Per a començar a escriure aquest article he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... És tot el que fa referència a la història dels Encontres d'Escriptors Poblers. Una trobada anual de tots els escriptors de sa Pobla (i els "adoptats", perquè han guanyat el Premi de Narrativa Alexandre Ballester o n'han format part del jurat, l'editor dels llibres guardonats, etc.) que cada any ens reuneix ineluctablement d'ençà el 1997.

    En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un colloqui".

    La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.

    Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic a l'autor. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats. En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls. Però ja diuen que en aquest món hi ha classes i classes. Deu ser això mateix: uns, que aprofiten el que poden de les institucions; altres, que estimen el català per damunt de tot.

    L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.

    Cada Encontre serveix, emperò, no solament per a donar a conèixer els autors entre les noves generacions de poblers; també és summament útil per a tractar determinades qüestions històriques o donar relleu a persones que, des de la seva professió, també han lluitat per la cultura i per la nostra història.

    Per això també s'ha portat a escoles i instituts l'activitat cultural i periodística de determinats poblers. Record a la perfecció aquell any -1998- que dedicàrem a la tasca dels corresponsals de premsa i ràdio. Aleshores s'explicà als estudiants com era el periodisme en temps del franquisme, la tasca que es feia per a donar a conèixer els esdeveniments poblers a la resta de les Illes, tant fossin notícies de cultura, com esportives, econòmiques o de succeïts, que de tot n'hi havia.

    En aquests primers Encontres, érem molt pocs els autors assistents. Si llegim el Butlletí Municipal de sa Pobla, concretament el número 19, 4) de maig de 1997, trobarem un article titulat "Per l'abril... llibres i roses" (pàg. 4), on l'autor (o autora!) anònim escriu: "Enguany aquesta diada [la Festa del Llibre] ha assolit un alt nivell, tant organitzatiu com de participació ciutadana. L'Ajuntament ha promogut el I Encontre d'Escriptors Poblers, no hi eren tots, però per començar no ha estat malament, es va comptar amb la presència d'Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Miquel López Crespí, Miquel Segura i Rafel Socias.

    'La recepció, l'entranyable encontre amb els escriptors locals, es va fer al vestíbul de l'Ajuntament, el batle dirigí unes paraules de salutació als convidats els quals foren obsequiats amb una escultura en bronze, reproducció d'una peça de l'escultor poblers, Rafel Caldés, per expressar la gratitud per la seva presència a sa Pobla".

    Tots els Encontres han estat sempre importants per a renovar aquest contacte anual dels escriptors poblers amb els seus conciutadans. Ara, a mesura que passen els anys, ja anam per la setena trobada!, els records es van acaramullant en un tot indestriable. Pens ara mateix en l'Encontre de l'any 2000 dedicat als set-cents anys de sa Pobla, els dedicats a l'obra i vida de Ramon Llull, de Miquel Costa i Llobera amb motiu del vuitantè aniversari de la seva mort...

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0

     

     

     

    La coalició pollencina JUNTS AVANÇAM formada per candidats independents, MÉS per Pollença, PSIB-PSOE i Esquerra Republicana ha presentat els 9 primers llocs dels candidats a la llista municipal.

    Aquests primers llocs de la candidatura ja són una bona mostra de la pluralitat i la preparació dels candidats que presenta la coalició per aconseguir el suport dels ciutadans.
    Els primers 9 llocs de la llista són els seguents:

    1. Miquel Àngel March Cerdà.
    Ja va ser presentat públicament. Independent de llarga trajectòria en l’associacionisme. És professor de secundària.

    2. Iliana Capllonch Cerdà
    També ja s’havia donat a conèixer el seu nom com a nº2 i candidata pel Port de Pollença. Treballadora del món turístic i amb molta activitat dins associacions de caràcter social.

    3. Tomeu Cifre Bennàsar
    Regidor a l’Ajuntament des del 2008, va gestionar durant nou mesos l’àrea de cultura. De professió arquitecte.

    4. Miquel Àngel Sureda Massanet
    Regidor a l’Ajuntament des de les passades eleccions del 2011. Treballa com a mestre d’anglès al Port de Pollença.

    5. Magdalena Seguí Cerdà
    Independent. Llicenciada en Belles Arts i vinculada a associacions de dones i presidenta del Cor de Pollença.

    6. Toni Cànaves Caplloch
    Regidor a l’Ajuntament des del 2011. Es mestre del col·legi Joan Mas de Pollença.

    7. Bernat Lopez Plomer
    Resident a Cala Sant Vicenç, no ha tingut cap càrrec de representació política. Treballador de fusteria.

    8. Margalida Bosch Cerdà
    Treballadora de l’Àrea de Turisme de l’Ajuntament de Pollença, tampoc mai ha tingut cap càrrec electe.

    9. Martí Cladera Cifre
    Independent. Metge de professió, treballa tant a la sanitat pública com en el món de la medicina esportiva.

    Decàleg de Junts Avançam
    Igualment la Coalició ha presentat el decàleg on s’exposen els principals eixos de Junts Avançam, a partir dels quals s’ha redactat el programa electoral que properament presentarem aquests eixos que s’adjunten se basen en els principis de transparència, participació i en la gestió acurada dels recursos públics.
    Aquest és el decàleg de Junts Avançam:

    1. Aproparem l´administració a la ciutadania a través de les noves tecnologies i dotarem algunes àrees i serveis municipals al Port de Pollença.

    2. La transparència serà un eix fonamental de la nostra acció de govern. Publicarem a la web municipal l’agenda institucional del batle i regidors, actes de juntes de govern i plens, així com les despeses de representació de l’ajuntament.

    3. Fomentarem la participació ciutadana. Les inversions anuals seran sotmeses a votació popular. Els ciutadans tendran torn de paraula en el plenari. Farem una reunió de rendiments de comptes i balanç anual oberta a tota la ciutadania.

    4. Destinarem i executarem un pressupost anual per a la Cala Sant Vicenç per a conservació i manteniment integral del nucli.

    5. Crearem un pla d’excel·lència turística municipal i hi implicarem els diferents sectors econòmics amb l’objectiu de ser referent mundial. Complementarem el sol i platja amb oferta cultural, gastronòmica, de natura i esportiva.

    6. Posarem a l’abast tots els recursos del municipi amb l´objectiu de millorar la qualitat del turisme de vivendes vacacionals, motor econòmic i de repartiment de riquesa entre moltes famílies.

    7. Posarem els mitjans per agilitzar la tramitació de llicències d´obra. Finalitzarem les urbanitzacions que es troben en situació deficient des d’un urbanisme responsable.

    8. Treballarem per una educació que doni igualtat d´oportunitats a tothom i posi en valor la cultura, la llengua del poble i potenciarem els esports populars.

    9. Prioritzarem els serveis socials i defensarem la millora de les infraestructures sanitàries per ampliar la cartera de serveis.

    10. Ordenarem la via pública, eliminarem barreres arquitectòniques i posarem ordre en els casos de sobreocupació de la via pública. 

     


    0 0

    [17/04] Llemotges 1905 - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Rico - Gómez - Mérida - Quintas - Suárez García - Antona - Bachelet - Damiano - Bizeau - Miñana - Costa Truco - Benesperi - Conxa Pérez

    Anarcoefemèrides del 17 d'abril

    Esdeveniments

    Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17-04-1905)

    - Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle,és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. Ellock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a«la ciutat roja».

    Revolta de Llemotges (abril de 1905)

    ***

    Anagrama de la CNT

    - Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels«Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró --que en febrer havia signat el«Manifest d'Intel·ligència Republicana»-- i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any.

    ***

    Palais de la Mutualité (París)

    - Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting intervindran Frederica Montseny; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari nacional de la CNT; entre altres oradors. Paco Ibañez també hi participarà amb un recital. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical a fer-ho.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Arthur Arnould

    - Arthur Arnould:El 17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut comA. Matthey. Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònimJean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. Arthur Arnould va morir el 26 de novembre de 1895 a París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

    ***

    Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

    - Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene --qui li va descobrir Proudhon--, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? --més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

    ***

    Mario Rico Cobas

    - Mario Rico Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17 de maig– de 1903 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Sos pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans (Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se càrrec de sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se culturalment i adquirint una educació autodidacta important. Va fer el servei militar a Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). A partir de 1930 intervingué en mítings confederals i polemitzà amb els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El Obrero, Solidaridad Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en el gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels fundadors del Sindicat General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932), Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí nombroses detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per col·locació d'explosius, abril i novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà diferents càrrecs orgànics, com ara el de delegat dels mossos de comerç al Ple Regional de Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca, construcció, fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón; secretari de la Federació Comarcal en 1933; delegat per la indústria naval al Ple de la Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la població de San Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal, prengué partit perÁngel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la força pública. En 1934 estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva generación libre i Triunfa el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de diversos autors Lope de Vega. A més dels citats periòdics, trobem textos seus en CNT,Ferrol Libre, El Gráfico, etc. En aquests anys republicans col·laborà amb l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i José Cao Cortiñas, en 1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va ser detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la presó militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb altres companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a la muntanya de San Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però realment al cementiri de Canido de Ferrol, on posteriorment fou enterrat.

    Mario Rico Cobas (1903-1936)

    ***

    Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]

    - Manuel Gómez: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seusúltims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

    ***

    José Mérida Rafols fotografiat pel "Foto Estudio Noé" (Barcelona, ca. 1937)

    - José Mérida Rafols: El 17 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Gonzalo Posidio Mérida Rafols, conegut com Joseph. Sembla que abandonat pels seus pares en nàixer, va ser criat per una família pagesa de Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià). A mitjans dels anys vint retornà a Barcelona i quan tenia uns 12 anys entrà com a aprenent en una barberia. A partir de 1931 treballà de barber al número 365 del carrer de les Corts de Barcelona. El juliol de 1937 enrolà com a soldat d'artilleria i en els serveis sanitaris de la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià. Fins el juliol de 1941 treballà com a obrer agrícola a Senta Orsa (Aquitània, Occitània). En 1942 va ser requerit pels alemanys per a complir el Servei de Treball Obligatori (STO) enquadrat en l'«Organització Todt» i internat al camp de treball de l'illa normanda de Jersey, del qual va ser alliberat el 20 d'agost de 1944. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de barber al camp militar de Frejús i a la base americana de l'estany de Reáltor a Calàs. Entre el 22 de desembre de 1944 i el 31 de maig de 1945 treballà com a estibador i entre gener i agost de 1945 va ser membre de la Confederació General del Treball (CGT). L'octubre de 1944 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Marsella, de les quals va ser tresorer adjunt. Va ser delegat en nombrosos congressos, com ara el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquests anys participà, amb companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en un intent de cooperativa obrera en una barberia al número 7 del carrer Thubaneau de Marsella. Cap el 1948 sembla que deixà de militar i treballà com a mosso d'hotel. A començament dels anys cinquanta esdevingué gerent de la barberia «Joseph», del carrer Thubaneau, la qual era molt freqüentada per membres del moviment llibertari i on romangué fins el 1987. Fou membre de la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes). José Mérida Rafols va morir el 2 de gener de 1990 a Marsella (Provença, Occitània).

    José Mérida Rafols (1911-1990)

    ***

    José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

    - José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En elsúltims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals–Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 a A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca.

    ***

    Manuel Suárez García

    - Manuel Suárez García: El 17 d'abril de 1921 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Quan era infant entrà en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa (La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, etc.) i a través de les conferències d'Antonio Morales Guzmán en les seves gires propagandístiques. En 1936 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Oficis Diversos de Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la Revolució passà al Sindicat de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual impulsà la incautació de finques rústiques. Amb el triomf feixista, aconseguí fugí amb un pesquer cap a Orà (Algèria), però no dels camps de concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època africana aprengué esperanto. Amb l'Alliberament passà a França i, després d'un temps a la col·lectivitat d'Aymaré, s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on participà en la reorganització confederal. Després s'instal·là a París, on treballà en la construcció i en la metal·lúrgia fins a la seva jubilació en 1981. A partir de 1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi instal·là, afiliant-se a la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Suárez García va morir el 9 de gener de 2010 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

    Manuel Suárez García (1921-2010)

    ***

    David Antona González

    - David Antona González: El 17 d'abril de 1930 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, urbanista i activista llibertari David Antona González. Fill del destacat militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez i de María Isabel González, nasqué durant l'exili de sos pares que en 1925 s'havien instal·lat a Bordeus fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família retornà a la Península i quan tenia sis anys va ser registrat com a nascut a Segòvia (Castella, Espanya). Després de la mort de son pare en 1945, pogué fugir de l'Espanya franquista i passar a França amb sa mare. Instal·lat a París (França), participà activament en la resistència antifranquista i estigué molt unit a Octavio Alberola Suriñach. En 1963 s'integrà en Acció Sindical de Treballadors (AST), que actuava a la Península, i col·laborà en la seva«Editorial Halcón». Entre 1965 i 1974 col·laborà en la redacció de la revista parisenca Presencia. Tribuna Libertaria, lligada a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), signant els articles amb els pseudònims D.A.,Sergio DAN i Sergio Daniel, i gràcies a l'AST es distribuïren molts d'exemplars d'aquesta publicació a la Península. Participà activament en els fets de «Maig del 1968». En 1969, en un viatge a Espanya, va ser detingut a l'estació de madrilenya de Chamartín procedent de París; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó per «propaganda il·legal». Després d'un mes de tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, va ser posat en llibertat provisional. En 1974 retornà a la Península i, després de treballar en diversos oficis (magatzemista, ferroveller, envernissador de mobles, ascensorista, traductor, etc.), acabà fent feina d'urbanista. Treballà, juntament amb Ramón Fernández Durán, de qui esdevingué un gran amic, en la revisió del Pla General de l'Àrea Metropolitana de Madrid i fou acomiadat arran d'una vaga. En 1982 publicà el llibre El río en la sangre, novel·la que té molts de trets de la seva autobiografia. Durant els anys noranta participà en les Marxes Europees contra la Desocupació. En 2001 s'uní sentimentalment a Elena Esther Pérez Andrés. Des de 2006 col·laborà amb articles de combat polític en la pàgina web Rebelión. També trobem articles seus en Libre Pensamiento i Pueblos. Revista de información y debate. En 2012 publicà la novel·la La balada del metro sin puertas. David Antona González va morir, a causa d'un càncer, el 12 de novembre de 2013 a Montealegre de Campos (Valladolid, Castella, Espanya), petita població on residia. Deixà inconclús un assaig sobre Erick Satie i centenars de pàgines manuscrites.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca d'Émile Bachelet

    - Émile Bachelet: El 17 d'abril de 1967 mor a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile Bachelet, conegut com Milo. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a Corné (País del Loira, França) --altres fonts citen Avion (Nord-Pas-de-Calais, França). Fou fill d'un forner anarquista que regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial«Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar --ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)-- i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la«Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana,«proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple.Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.

    Émile Bachelet (1888-1967)

    ***

    Cipriano Damiano

    - Cipriano Damiano González:El 17 d'abril de 1986 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Havia nascut el 22 de setembre de 1916 a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya). Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà --fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malaguenyFaro(1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editarNervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria;Fragua Social;Hombres Libres, de Guadix;OrtoiUmbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup«Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestíVórtice(amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà alcincpuntisme, editant el butlletíPanorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revistaInterviúi col·laborarà enActual,El Correo Catalán,Diario de Barcelona,Mundo,Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure enLa Hora de Mañana iPolémica, dirigint un tempsSolidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, deLa resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970)(1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT.

    Cipriano Damiano González (1916-1986)

    ***

    Eugène Bizeau

    - Eugène Bizeau: El 17 d'abril de 1989 mor a l'hospital de Tours (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Havia nascut el 29 de maig de 1883 a Véretz (Centre, França), en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, i va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per«constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquenBalbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar coutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.

    ***

    Treballadors de la fusta col·lectivitzada

    - José Miñana: El 17 d'abril de 1991 mor a l'hospital de Saint-Jacques de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José Miñana. Havia nascut cap al 1900 a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Catalunya. Ebenista de professió, des de molt jove milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. De manera autodidacta aconseguí una bona cultura i coneixements profunds del pensament anarquista. Durant la guerra civil ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en la col·lectivitat del ram de la fusta. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Aubière (Alvèrnia), on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Clarmont d'Alvèrnia i secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l'Exili. Assistí com a delegat de la CNT de Clarmont a diversos plens i congressos.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El passat dia 11 d'abril MÉS per Son Sardina va fer un acte d'homenatge a la Segona República a la creu de terme. Hi parlaren Antoni Marimon com representant de Son Sardina, Antoni Noguera com a candidat a batle de MÉS per Palma, i Bartomeu Carrió com a convidat i membre de MÉS per Sant Jordi. A continuació oferim les paraules preparades a tal efecte per Tomeu Carrió.

    Alfons XIII no pogué evitar que els partits republicans, que havien signat el Pacte de Sant Sebastià, convertiren per voluntat pròpia unes eleccions municipals en plebiscitàries per proclamar la república, cosa que passà el dia 14 d’abril de 1931. Però recordem que se’n proclamaren dues: la república catalana i la república espanyola. Al cap de poc l’espanyola transformà la catalana en Generalitat.

    A Mallorca guanyà el caciquisme de Joan March, i per tant les dretes monàrquiques. L’anul·lació d’aquestes eleccions a la nostra illadugué al triomf republicà i socialista a la seva  repetició.

    A Palma es formà un consistori republicà d’esquerres amb el socialista Llorenç Bisbal com a batle. Es posaren la bandera mallorquina i la republicana davant una massiva manifestació de suport. L’Ajuntament  de Palma començà una gran tasca social i cultural. Des d’aquest moment el regidor republicà i metge Emili Darder va presidir les comissions de sanitat i educació, que concretaren i endegaren una reforma dels serveis sanitaris de Palma, i un gran pla de construccions escolars.

    El desembre de 1933 Emili Darder fou elegit batle de Palma i només en fou desplaçat pels Fets d’Octubre de 1934. Tornà a ser batle a partir de febrer de 1936, i va ser el cop d’estat militar i feixista de juliol de 1936, que el llevà definitivament, cosa que acabà amb el seu assassinat públic el 24 de febrer de 1937, després d’una paròdia de consell de guerra, juntament amb el socialista Alexandre Jaume i els altres polítics d’Esquerra Republicana Balear, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques.

    No va ser fàcil aquesta Segona República. Els canvis que proposà foren molt importants: reforma agrària, legislació laboral avançada, dret a l’autonomia de les regions, democràcia i participació, reforma militar, laïcisme i limitació del poder de l’Església, matrimonis civils, drets per la dona (especialment el dret de vot i la llei del divorci).

    El context internacional d’enfrontament entre comunistes i feixistes per una banda i també entre feixistes i demòcrates, entre altres coses, no permeté que aquella experiència democràtica reexís. L’existència del nazisme alemany i el feixisme italià com a aliats actiusa favor del militarisme, l’oligarquia i el feixismeespanyol destrossà la “República democràtica de treballadors de totes clases” (art. 1 de la Constitució) a través d’un cop d’estat i d’una guerra civil.

    Aquestes dificultats es manifestaren a tots els pobles de Mallorca i als barris i pobles de Palma també. En el cas de Son Sardina, els socialistes i la formació d’un important sindicat de picapedrers feu que a les eleccions de febrer de 1936 les esquerres republicanes i socialistes del Front Popular guanyassin per poc als cacics. Fou un dels pocs indrets de Mallorca i de Palma on això passà.

    Amb tot el que suposà d’avenç social la República, no podem obviar que, a Mallorca i a les Illes Balears, políticament i culturalment hi hagué uns problemes especials derivats de la nostra condició nacional, cultural i lingüística. Les causes vengueren derivades de l’espanyolisme de dretes i, en part d’esquerres. Joan Sanxo va escriure al setmanari mallorquí República sobre el ministre d’Instrucció Pública Salvador de Madariaga, que quan fou preguntat per uns mallorquins per l’extensió del decret de bilingüisme a les Balears respongué cínicament que “davant el dubte de si les Illes Balears havien de tenir una cultura espanyola o catalana havien resolt que no tinguessin cultura”.

    I per comparar una mica més amb la nostra realitat actual tenim un precedent en el diputat de la CEDA Josep Zaforteza que demanà a les Corts que no es poguessin escoltar a Mallorca les emissores de ràdio catalanes i que les Balears fossin segregades del districte de la Universitat Autònoma de Barcelona. En el cas de la llengua ho justificà precisament perquè el mallorquí s’assemblava massa al català. Fets, com molts d’altres, que es repeteixen avui en dia.

    Des del punt de vista que ens ensenya la història i, davant la repetitiva ofensiva ideològica nacionalespanyolista, hauríem de tenir present unes quantes coses: 

    La Guerra Civil no és part de la Segona República, és part de la dictadura franquista, del feixisme i del nacionalcatolicisme. Ho commemoram ara davant un monument als caiguts però amb unes connotacions especials. Totes les vides són importants per igual, però els colpistes no eren demòcrates ni volien justícia, ni igualtat, ni llibertat. Els colpistes volien acabar de manera violenta amb la democràcia.

    La República no va ser la causa de la guerra. Ho foren els feixistes. Les repressions a les reraguardes republicana i nacional foren criminals. Però el que les provocà a totes dues fou el cop d’estat, la contrarevolució feixista.Sense cop d’estat no hi hagués hagut cap repressió. La revolució social i la repressió a la zona republicana fou conseqüència del cop d’estat feixista, no la causa. La repressió a la zona rebel, i després per tota la geografia espanyola havia estat perfectament programada pels colpistes.

    Les Constitucions republicana i l’actual han posat moltes traves a les llibertats i drets nacionals: Prohibició de federació de regions o comunitats autònomes, prohibició de formació d’una autonomia entre un territori insular i un de peninsular. Impediments als parlants de llengua catalana, basca i gallega, començant per considerar-les tant de segona categoria, que ni tan sols hi són esmentades amb el seu propi nom.

    Constitució de 1931

    Artícle 4.-

    El castellà és l’idioma oficial de la República. Tot espanyol té obligació de saber-lo i dret d’usar-lo, sense perjudici dels drets que les lleis de l’Estat reconeguin a les llengües de les províncies o regions.

    Llevat del que es disposi en lleis especials, a ningú se li podrà exigir el coneixement ni l’ús de cap llengua regional.

    Constitució de 1978

    Article 3.-

    1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.

    2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.

    3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

    Si els temps actuals, la possible independència de Catalunya, la nostra voluntat expressada democràticament, condueixen a canvis dins les relacions entre els pobles d’Espanya, no hauríem de permetre que  aquestes coses tornin ser de la mateixa manera, i encara que fos així la nostra protesta s’hauria de fer sentir ben alt.

    El rector Gabriel Mairata Coll va ajudar a protegir els sardiners progressistes perseguits per les forces franquistes. A Sant Jordi, el meu poble, com en alguns altres llocs, passà una cosa comparable encara que no exactament igual. Va ser un capità, Joan Bennàssar Bisquerra, en aquest cas un militar colpista, que amenaçà els falangistes públicament si mataven cap santjordier. 

    És bo que recordem aquests fets i serà bo que les properes institucions que des de MÉS governarem, també els donin la dignitat que es mereixen. Perquè mai més no es repetesquin; no és un tòpic per molt que s’hagi dit.

    No naixem vacunats contra la intolerància i les guerres.La millor medicina és tenir memòria i aquesta s’ha d’ensenyar tant a les escoles com en actes com aquest d’avui.

    Bartomeu Carrió Trujillano


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 163 | 164 | (Page 165) | 166 | 167 | .... | 465 | newer