Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 162 | 163 | (Page 164) | 165 | 166 | .... | 465 | newer

    0 0

    [10/04] «Verbo Nuevo» -«Ação Direta» - Nobiling - Matha - Alcón - Giménez Moreno - Pons Tomàs - Zapata - Capetillo - Pellevillain - Suria - Larcher - Laurent - Pitarch

    Anarcoefemèrides del 10 d'abril

    Esdeveniments

    Capçalera de "Verbo Nuevo" [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

    - Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

    ***

    Portada d'un número d'"Ação Direta"

    - Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Karl Eduard Nobiling

    - Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

    ***

    Louis Matha

    - Louis Matha: El 10 d'abril --alguns citen el 6 d'abril-- de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Armand-Louis Matha, també conegut com Belle-Barbe. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme deLouis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i  Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per«provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentàÉmile Henry i les reunions del Club«Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà senseèxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com«Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el«Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista«L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil, on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 a Draveil (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a la mateixa ciutat.

    Louis Matha (1861-1930)

    ***

    Marcos Alcón Selma

    - Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional --membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931-- al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup«Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT,Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo,Espoir, Ideas-Orto,Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

    Marcos Alcón Selma (1902-1997)

    ***

    Diego Giménez Moreno (primer a l'esquerra) amb una infermera i un company també ferit a l'hospital d'Aush (1 d'abril de 1939)

    - Diego Giménez Moreno: El 10 d'abril de 1911 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno. Fou el major de quatre germans i sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola del sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a treballar amb son pare al camp. Pocs després sa família emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare treballava a l'empresa química Cros --morí en 1928 per intoxicació dels productes químics que manipulava. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics. Durant les nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente, Estudios, etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué son primer fill, Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons. El setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans, on formà part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la utilització de màscares simulant situacions d'emergència. El 20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de desembre de 1938, per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents hospitals (Ripoll, Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan acabà la guerra, va ser traslladat al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordeus, va ser transferit al camp de concentració de Vernet i després a Pàmies. Informat per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament els Pirineus. A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp, Catalunya) on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com que la situació econòmica era desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la família es reuní amb el pare i el fill. Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la «Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973 col·laborà amb el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (França), fent servir els pseudònims El Buscador i El Exiliado. En 1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio. En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació Obrera Brasilera (COB).

    Diego Giménez Moreno (1911-2010)

    ***

    Teresa Pons Tomàs

    - Teresa Pons Tomàs: El 10 d'abril de 1911 neix al carrer«dels 18 duros», ara carrer Indústria, de Salt (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Teresa Pons i Tomàs. Fou la tercera de quatre germans. Estudià a l'Escola Pública de Salt fins als 14 anys, quan començà a fer feina a la fàbrica tèxtil Coma-Cros de Salt. Ben aviat entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i freqüentava el Centre de Cultura«La Floreal», on fou membre de la companyia de teatre «Arte y Amor». El 19 d'octubre de 1936 va ser nomenada, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), regidora de Salt del Consell Municipal revolucionari creat arran de l'esclat de la Revolució Social, essent la primera regidora de les comarques gironines. A finals de 1936, però, abandonà el càrrec i formà parella amb el també destacat anarcosindicalista aragonès Salvador Piñol Catalán. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb son company. En 1947 quedà viuda i només tornà a Catalunya per a visitar familiars i amics a finals dels anys setanta acompanyada de sos fills. Teresa Pons Tomàs va morir el 4 de desembre de 1988 a Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrada al cementiri protestant de Gasseras, a les afores d'aquesta població, on també van ser traslladades les despulles de son company. Des de finals de 2009 un passeig de Salt porta el seu nom.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Emiliano Zapata

    - Emiliano Zapata:El 10 d'abril de 1919 és assassinat a Chinameca (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Havia nascut el 8 d'agost de 1883 a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària --fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»--, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

    ***

    Luisa Capetillo (ca. 1922)

    - Luisa Capetillo: El 10 d'abril de 1922 mor a Río Piedras (Puerto Rico) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Havia nascut el 28 d'octubre de 1879 a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola). Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La sevaúnica filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo,Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou«escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la«Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per«anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916–40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.

    Luisa Capetillo (1879-1922)

    ***

    Notícia sobre la detenció de François Pellevillain apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 15 de gener de 1923

    - François Pellevillain: El 10 d'abril de 1923 mor a l'hospital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Pellevillain, conegut com Le Biniou. Havia nascut cap el 1885. A començament dels anys vint era secretari del grup anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. Poc després morí.

    ***

    Santiago Suria ("Surieta")

    - Santiago Suria: El 10 d'abril de 1962 és assassinat a Alger (Algèria) l'anarcosindicalista Santiago Suria, conegut com Surieta o, pels seus enemics, Le Bossu (El Geperut). Havia nascut en 1900 a València (País Valencià). Geperut de naixement, a penes midava un metre. Son pare fou un modest marbrista artesà molt humil. Ben aviat s'adherí al moviment anarquista i es mostrà especialment actiu en els ateneus llibertaris. Durant la guerra civil n'ocupà càrrecs de responsabilitat i en 1939, amb el triomf feixista, passà a França. A Lézardrieux (Bretanya) aconseguí embarcar-se cap al Magrib. Internat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria), formà part del grup de joves llibertaris «Exilio», que publicà un periòdic del mateix nom. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Alger on s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la funció de responsable de paqueteria i de distribució i venda de propaganda (periòdics, fullets, llibres, etc.). Al seu domicili creà una important biblioteca i per un mòdic preu prestava els llibres. Compaginava aquesta activitat amb el seu ofici de sabater. Des del matí fins cap al tard recorria els carrers d'Alger, i especialment els del popular barri de Bab El-Oued on vivia, distribuint la premsa llibertària. També va participar en una cooperativa de producció de sabates que havien muntat companys confederals. En acabar la guerra d'Algèria va ser amenaçat pels ultradretans de l'Organització Armada Secreta (OAS) i sos veïns magribins l'aconsellaren que no sortís de casa seva i que ells li portarien els queviures; la Federació Local de la CNT també li recomanà una gran prudència, però ell continuà repartint la premsa llibertària. El 10 d'abril de 1962, de bon dematí, quan sortí del seu domicili de la zona de La Basseta del barri de Bad El-Oued amb un sarró ple de llibres i publicacions, Santiago Suria va ser segrestat per un comando de l'OAS. Després de ser apallissat de valent i escorcollat buscant adreces de militants que no trobaren, va ser estrangulat. El seu cadàver, amb totes les articulacions trencades, va ser abandonat l'endemà en un sac al carrer Normandie amb un cartell que posava:«Així es paga els traïdors. OAS». Per raons de seguretat, cap membre de la Federació Local de la CNT n'assistí al funeral.

    ***

    Simone Larcher, correctora a la impremta de "Franc-Tireur"

    - Simone Larcher:El 10 d'abril de 1969 mor a Sant Miquel de Dèze (Llenguadoc, Occitània) la correctora d'impremta, antimilitarista i militant anarquista Rachel Willissek, més coneguda comSimone Larcher. D'origen polonès, havia nascut el 30 d'abril de 1903 a Montataire (Picardia, França) i era filla d'un obrer de les forges de Montataire. Va interessar-se de molt jove per les qüestions socials i va començar a militar en el moviment llibertari sota el pseudònim Simone Larcher, no de la seva àvia materna. En el número de Le Libertaire del 20 de juny de 1925 va publicar el seu primer article, titulat«Je ne suis pas française». Amb només 22 anys, el 17 de juliol de 1925 va ser detinguda i condemnada el 19 d'agost a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per haver distribuït, a la caserna de Reuilly, un fullet antimilitarista contra la guerra del MarrocCrosse en l'air (Culates a l'aire), d'Ernest Girault. Tancada a la presó de Saint-Lazare, el desembre va realitzar una vaga de fam per obtenir la mateixa reducció de pena que gaudien els presoners polítics homes; traslladada a l'hospital, després de 10 dies de vaga va aconseguir la reducció. Alguns mesos després del seu alliberament, en 1926 engega amb son company Louis Louvet, com a membres de la Joventut Anarquista Autònoma, la publicació del periòdic L'Anarchie, reprenent el títol del periòdic creat per Libertad; fins a l'abril de 1929 n'editaran 52 números. Ambdós també van ser directors, entre 1927 i 1937, dels debats setmanals de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) --on s'expressaren Sébastien Faure, Han Ryner, Aurèle Patorni, André Lorulot, Roger Monclin, Louis Loréal, Georges Pioch, Charles-Auguste Bontemps, Jeanne i Eugène Humbert, entre d'altres--, els quals van donar lloc a la revista trimestralControverse(11 números i un suplement entre 1932 i 1934). A partir de febrer de 1927 va ser gerent dels periòdics dels companys italians refugiats a França, La Diana (1926-1929) i Remember (1927). Simone Larcher va esdevenir correctora d'impremta, un dels bastions masclistes de la premsa, des de 1928, i serà la primera dona a formar part del Comitè Sindical dels Correctors en 1941. Després de la guerra, de desembre 1944 a novembre 1948, Louvet i Larcher editaren una nova edició del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Diredel qual sortiren 60 números; emprèn una sèrie de conferències i escriu un fulletLa renaissance libertaire(1944). Entre 1947 i 1948 la parella va fundar l'editorial«Élisée Reclus» a París i van editar Les nouvelles pacifistes(1949-1950). Larchet va col·laborar també enLe Libertaire, L'Eveil des Jeunes Libertaires(1925-1926) i en la revista francoespanyola publicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) Universo (1946-1948). Separada de Louis Louvet en 1947, s'allunyarà una mica de l'ideal anarquista i de la militància, però conservarà les seves amistats llibertàries (May Picqueray, Maurice Laisant, etc.). El setembre de 1968 es va retirar de la seva feina de correctora del periòdic Le Monde.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0


    W.G. Sebald ho conta a Austerlitz, aquesta obra d'art absoluta.
     
    Gastone Novelli, pintor italià d'avantguarda, va ser detingut per l'Itàlia feixista i lliurat als alemanys, que el varen portar a Dachau, on va ser sotmès a tortures insuportables. Acabada la guerra, Novelli  va anar, fugint de la civilització que l'havia maltractat, a Amèrica del Sud, on va conviure amb una tribu indígena que parlava un idioma format de manera gairebé exclusiva per vocals, i sobretot pel so A en infinites variacions d'entonació i accent. Tornat al seu país, Novelli va pintar molts de quadres en què el motiu principal era la lletra A, moltes A, que no es repetien mai, en llargues files "que pujaven i baixaven en onades com un crit mantingut durant molt de temps".
     
    Ho deia en un altre post:  és una sort, poder llegir amb el cercador d'imatges de Google al costat.
     
    Escoltau el dolor del torturat, expressat en llengua indígena expressada en colors i formes.
     
     
     
     
     
     
     
     
     

    0 0
  • 04/11/15--01:17: Volem ajuntaments insubmisos
  • Article del nostre regidor Pepe García publicat al Diari Balears

    Aquesta setmana dues coalicions electorals municipals d'esquerra s'han desfet; Junts per Sóller i MES Vilafranca, en tots dos casos, segons el publicat en la premsa sembla que la raó ha estat l'elaboració de les llistes electorals. Per a mi aquesta és una demostració més que la unitat institucional de l'esquerra no implica realitzar coalicions o pactis preelectorals de partits, amb l'objectiu lloable però limitat de vèncer al Partit Popular. Els pactes preelectorals vénen en moltes ocasions viciats per les dinàmiques dels partits que els formen; polítics més preocupats dels partits que del poble, decisions preses per les executives del partit en lloc de per les bases populars, repartiment del poder en funció de les sigles... Aquesta forma de fer política només porta a la confrontació i a la desmobilització popular.

    Cal deixar de fer enginyeria electoral i pensar a fer política. És necessari superar els càlculs electorals i pensar a desenvolupar una lluita institucional més sòlida que no signifiqui simplement derrotar electoralment al PP, i que pensi a més llarg termini que els quatre anys dels períodes electorals. I sobretot cal valorar que la lluita no s'acaba ni des de lluny en les institucions i que el problema no és solament el Partit Popular. El problema és el capitalisme un sistema fonamentat en l'explotació de les persones i els recursos i que només cerca extreure beneficis per una minoria dirigent i evidentment no aconseguirem rompre amb el capitalisme des d'unes institucions que tenen moltíssimes limitacions. Crear-se massa expectatives sobre el que es pot fer des de les institucions és molt perillós i més quan hem vist en massa ocasions que quan arriben al poder teòrics partits d'esquerres s'han dedicat a gestionar les misèries deixades pel Partit Popular i a fer que el capitalisme sigui simplement més suportable. Dit això també em sembla absurd renunciar a no intentar lluitar al manco en la institució més propera que és el municipi sense oblidar que la lluita principal s'ha de fer al carrer.

    La lluita institucional de l'esquerra pansa per impulsar projectes municipalistes, radicalment democràtics, treballant de forma assembleària i horitzontal, forçant als ciutadans a assumir la seva responsabilitat i no delegant la mateixa en els polítics. En municipis petits és fàcil realitzar assemblees unitàries que siguin totalment independents de partits supramunicipals, encara que els seus membres puguin tenir doble militància i seguir en els seus partits en l'àmbit autonòmic o nacional. En ciutats més grans les assemblees s'han d'articular a partir dels barris. La proximitat i la grandària són vitals, ja que permeten el control polític per part dels ciutadans de tal forma que el moviment sigui de tots i de ningú, i sigui més fàcil possibilitar la participació ciutadana. La qüestió no pot ser més simple; crear assemblees unitàries de persones no de partits polítics que decideixin tot, que siguin totalment independents, sense jerarquies pensada no només per a les eleccions, sinó per a projectes a llarg termini. La qüestió principal és crear una majoria social mobilitzada contra el capitalisme i el mètode assembleari és el mètode ideal per generar vincles i millorar la nostra formació política, aprenguem en comú per governar-nos a nosaltres mateixos.

    El que és evident a Mallorca de moment és que els partits supramunicipals no volen saber gens d'assemblees d'unitat popular. És més el que hem vist normalment és com els partits d'àmbit supramunicipal tenen tendència a intentar captar o assimilar als escassos projectes municipalistes que sorgeixen a l'illa. També hem observat que en general confonent municipalisme amb donar certa autonomia a les agrupacions locals, i segueixen sense superar l'estructura tradicionalment vertical dels partits i sense voler renunciar a les quotes. No entenen tampoc que des del municipalisme es pot col·laborar, crear xarxes i incidir en decisions fora del municipi com demostren des de fa anys les CUP a Catalunya o el primer pas que s'ha donat fa pocs mesos a Mallorca amb la primera Trobada d'Unitat Popular. El municipalisme no significa inhibir-se dels problemes fora del municipi sinó apostar per una estructura i forma de funcionar totalment diferent des de l'horitzontalitat a la limitació de càrrecs i sobre actuar de forma local i pensar de forma global per soscavar i acabar amb el capitalisme.

    No hi ha millor govern que la mateixa gent i no hi ha millor batle que el poble per això Cal portar a la pràctica la idea del moviment zapatista de manar obeint. Cal trencar amb les lògiques de la participació i l'acció política actuals, bastint un projecte d'apoderament popular al carrer i a les institucions que porti el poder de decisió al poble. Els Ajuntaments s'han de convertir en espai permanent de debat i generador d'iniciatives anticapitalistes. Hem d'alliberar dels municipis i convertint-los en insubmisos al sistema capitalista, aconseguint el canvi social global. Per això insisteix en què el municipalisme no s'esgota ni en l'Ajuntament. El municipalisme ha d'impulsar una mobilització social que sigui suficientment forta per enderrocar el poder municipal i aconseguir una reapropiació del municipi per part del poble.

     

     


    0 0

    El Teatre de Petra juntament amb el Festival BarnaSants organitzen una vetlada de Gloses i Cançons, en la qual participaran Joan Isaac, Mateu Xurí i Biel Majoral.

    0 0

                 

                                La filosofia en sis batudes (5)

        

         Podria semblar que de l'estudi de la filosofia no se'n pot treure aguller.

        Podria semblar que, per uns, la filosofia seria massa complicada, inabastable; per altres, la filosofia seria un saber inútil, menyspreable.

       Aquesta desconfiança estaria justificada. En efecte, són molts  i diversos els sistemes filosòfics; i el nombre de filòsofs fa temps que va superar la xifra dels 40.000.

        Per a més complicació, són nombrosos els estudiosos que fan teories sobre la inutilitat de la filosofia.

         He de recordar aquí el ja he dit en altres escrits:  La filosofia és un instrument de combat de la guerra ideològica.

        Recordem la tesi:  En tot temps, la lluita de classes es manifesta en guerra ideològica.

       La classe opressora, el Poder, vol imposar la ideologia que justifica el sistema social vigent. El conjunt de les teories justificadores conformen un sistema filosòfic.

         Respecte a la tesi, se'm podria retreure que, sovint, els filòsofs tracten temes de caràcter no ideològic, com serien els de la Física de N'Aristòtil, per exemple. Però no és el cas; al segle IV aC, els tractats de Cosmologia eren d'obligat compliment a les escoles de filosofia per tal de gaudir de prestigi intel·lectual. S'ha de suposar que N'Aristòtil pretenia aquest prestigi, però s'ha de subratllar que les seves teories de Física estaven en relació amb la Metafísica.  La seva Físicaés finalista (El Món és un tot ordenat d'acord a una finalitat racional, a un Logos universal); per altra banda, s'ha de saber que és una col·lecció de disbarats, de manera que resulta difícil trobar una sola teoria de la Física que concordi amb la Física moderna (He explicat el fenomen al post N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

      

          Vegeu la batuda (la 5).  A la guerra ideològica, les idees cabdals sempre són unes poques. Són idees que afecten a tots els sectors socials; tots els individus, d'una o altra manera, es troben implicats en la guerra. Fins i tot aquells que no volen participar en el conflicte comproven que la neutralitat és impossible.

         Per entendre la cosa: A principis del segle XX,  les amples masses dels grans nuclis industrials del Principat de Catalunya se sentien explotades pels empresaris, i oprimides. Els sentiments sorgien espontàniament. El desplegament de les idees de justícia social són una conseqüència dels sentiments. Fou a partir dels sentiments provocats per l'explotació i la marginació que sorgí el despertar de les reivindicacions socials i polítiques dels explotats.

          Per  entendre la cosa:  La revolta obrera no fou motivada pels discursos d'uns predicadors, sinó, al revés,  fou el sentiment de revolta  de les masses obreres el que provocà la demanda de predicadors socials i polítics (Als anys 10 i 20 del segle passat, el proletariat català  estudià amb passió les diverses ofertes (o sigui, les idees) socials i escollí el projecte sindical de la CNT, majoritàriament).

        L'oligarquia i la Jerarquia catòlica s'equivocaven; pensaven que eren els ''agitadors'' els qui insuflaven les idees de reivindicació social, idees que trencaven la pau social i  allunyaven els obrers de l'Església. De manera que va començar la repressió contra els sindicats obrers. Això explica que, tan bon punt hi havia aldarulls socials, hi hagués cremades d'esglésies.

        Tornant a la qüestió plantejada al inici d'aquesta batuda, vegeu dos aclariments que ens permeten avançar.

       Tesi:  Qualsevol sigui l'argumentació que faci negació de la filosofia cau en l'escepticisme, o sigui, es situa dins un determinat corrent ideològic i esdevé material filosòfic, per tant.

        L'emperador romà Marc Aureli va escriure les Meditacions on recull els enunciats bàsics de la ideologia pròpia del patriciat romà. Conseqüent amb això,  aconsella als joves que deixin de banda els llibres de filosofia; i ofereix qualcuns arguments per demostrar la inutilitat de la filosofia (Quina ironia de la història! Ara, En Marc Aureli figura a la breu llista dels filòsofs romans. Podeu veure el meu post  Marc Aureli, la filosofia romana).

         Tesi:   Sigui quina sigui l'argumentació, en tots els casos, necessàriament, els escèptics també es mouen per ideologia, a partir d'un sentiment o  d'una passió. 

          És inconsistent la concepció segons la qual la filosofia abraçava  les diverses ciències, ciències que s'haurien segregat de la filosofia (L'Idealisme en tot temps ha afirmat la unitat entre ciència i filosofia).

         L'ordenació actual de l'estudi de les ciències i de la investigació científica es fa d'acord als plantejaments del positivisme, de la filosofia positivista (Filosofia que, com és sabut, afirma que la Metafísica no és possible com a ciència, i que, per tant, la filosofia queda reduïda a l'estudi del llenguatge científic).

        O sigui, la tesi fa: És sempre des d'una concepció filosòfica que es fa l'ordenament de la ciència.

       Per entendre la cosa:  Durant més de mil anys, l'ordenament de la ciència a les societats cristianes responia al criteri filosòfic de la Cúria romana.

       Per entendre la cosa:  Segons la filosofia oficial de l'època (l'Agustinisme platònic, primer, i el Tomisme aristotèlic, a continuació) feia un escalonament de les ciències segons la valoració del seu objecte d'estudi. Així, la Teologia era la ciència suprema (el seu objecte d'estudi era Déu), i, en segon lloc, venia la Psicologia (Ciència que estudiava l'ànima humana, espiritual i immortal). I l'estudi de les pedres era considerat com una ciència inferior.

         Per entendre  la cosa:  Els científic suprem era el Papa, acompanyat pels cardenals en la tasca ''d'organitzar la ciència i els estudis científics''.

         El Bisbe de Roma i els 40.000 frares doctors en Teologia eren el principal obstacle que impedia l'establiment de la ciència.

       Per entendre la cosa: Hi ha més crítica moral i social a La disputa de l'ase, de N'Anselm Turmeda, que als llibres dels 40.000 teòlegs catòlics (La Inquisició va destruir tots els exemplars catalans, de l'obra d'En Turmeda. Per sort es va trobar un exemplar en francès, a partir del qual s'ha refet l'obra en català)

        A destacar:  En tot temps, qualcuns dels escrits d'En Turmeda foren molt populars a Catalunya (Sencera), i no així els escrits d'En Tomàs d'Aquino, per posar un cas. 

        Fent punt i a part.

         La filosofia neix del sentiment, jo deia, però ho fa amb la intenció d'afirmar la veritat. Vegem l'enunciat.

     

         Tesi:  El saber filosòfic no es pot constituir com a ciència positiva, però, alhora, és un saber que pretén basar-se amb la raó i, en tot moment, fa d'espasa i d'escut de les ideologies. O sigui,

        Tesi: Tan bon punt es vol fer una argumentació racional a favor d'uns valors morals  o socials, es fa  filosofia.

            S'ha de suposar que un increment de l'oferta de productes filosòfics és un indicatiu de crisi social.

         Tesi: És el Poder el que promou la filosofia servicial. La promoció més pretensiosa (amb més mitjans)  de productes filosòfics es feta des de les esferes del Poder.

        Tan bon punt el Poder veu en perill el seu domini, intensifica la producció ideològica que està al  servei dels seus interessos.

        Per  entendre la cosa: Fou de l'Ecole Normale Superieur de París d'on van comparèixer les legions   de philosophs. Peró, com es va veure,  l'esplet de bolets filosòfics francesos  no ha produït cap canvi social o cap nou moviment social o moral (La moguda del 68 va acabar en un no-res).

        Que resti clar: Hem se suposar que els philosophs estaven al servei, de fet,  dels interessos de la Grandeur, de l'imperi francès.

      

        


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Un llibre és un miracle. No un miracle baratet d’anar per casa, com allò de trobar la parella d’un calcetí que fa setmanes que has donat per vidu, no. Un llibre amb tots els seus atributs a lloc, amb el seu editor, amb les seues cobertes, amb el seu isbn, amb el seu lloc a la taula de novetats de les llibreries, amb el seu repòs als prestatges de fons de les llibreries que encara tenen prestatges de fons i llibres de fons, és un miracle (també ho són les llibreries i els editors, un miracle, però d’això en parlarem un altre dia).

    Els miracles solen ser dolços o salats, però en el seu punt just, sense embafar. A vegades passa que si a un miracle en forma de llibre amb tots els seus atributs a lloc, amb el seu editor, etcètera, li afegeixes un puntet més de sucre o de sal no el fas ni més dolç ni més salat. Tampoc el fas embafós. Senzillament, el fas, diferent. Més miraculós encara.

    Posem per exemple (agafat a l’atzar, és clar) Vertigen. Tu ajuntes dues amigues que es posin d’acord per escriure una novel·la sobre un tema que els fa mal. Decideixen que l’escriuran a quatre mans, que ho faran solidàriament i que s’hi impliquen al cent per cent. Les autores li diuen a un editor sense segell que estan escrivint aquest llibre i l’editor sense segell els diu que aviat tindrà un segell amb el que voldrà sembrar el país de llibres amb tots els atributs. A l’editor li agrada el llibre i amb molta cura, amb moltes ganes, l’edita i el posa a disposició de les llibreries (que també són un miracle), dels lectors (còmplices), dels professors (mooooltes gràcies) i passa que per twitter et diuen cosa, per facebook te’n diuen una altra, i per correu, i en directe, i el llibre va fent camí. I arriba un dia que l’editor que sembrava li diu a les autores que hi ha un col·lega que. I les autores diuen iupi i volen conèixer l’editor que. I el coneixen. I tots quatre diuen si. I la roda torna a començar. I d’aquí a uns dies, el Vertigen de Sembra Llibres serà el Vértigo de Carena Editors.

    I això és una festa perquè vol dir que la novel·la té una altra vida. Una vida secreta que les autores no coneixíem fins que no la vam traduir. I arribarà a nous lectors d’un àmbit lingüístic diferent al nostre. I la ficció que vam escriure arran d’allò que ens feia tant de mal i que encara ens en fa i que ens devasta serà un ficció compartida amb molta més gent que tal vegada entendrà aquest mal i aquesta devastació.


    0 0

    (4 vídeos) Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)


    Homenatge a Pla amb sal i pebre


    Per Llorenç Capellà, escriptor


    Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».

    Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.

    Diari de Balears (13-IV-08)

    Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


    Llorenç Villalonga i el feixisme militant



    Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

    Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".


    Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

    No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    [11/04] «L'Homme Libre» -«Bulletin of the Anarchist Red Cross» - Míting pro Hospitals de Sang - Dutschke - Amiguet - Salanson - Barberà - Gourdin - Saiz Alonso - Molina - González Espada - Gromaire - Aure - Prévert - Di Gaetano

    Anarcoefemèrides de l'11 d'abril

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Home Libre"

    - Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle.

    ***

    Capçalera del "Bulletin of the Anarchist Red Cross"

    - Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.

    ***

    El doctor Félix Martí Ibáñez durant la seva intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de la Monumental (11-04-1937)

    - Míting pro Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la«Setmana d'agitació pro Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van intervenir Soler, de la Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del SindicatÚnic d'Espectacles Públics; el doctor Félix Martí Ibáñez, director general de Sanitat; Joaquín Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Frederica Montseny, que intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en representació del Comitè Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que les divergències de criteri entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada cop s'accentuarien més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres tendències: els que desitjaven retornar a l'status quo republicanodemòcrata, els que volien guanyar la guerra però no volien modificar l'organització econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el moviment del 19 de juliol no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó una pugna per la revolució social. Frederica Montseny justificà la presència de la CNT i de la FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de Catalunya i digué que no es podia dissociar la guerra de la revolució,«encara que calia donar a aquesta un sentit de responsabilitat»; també va fer una crida a la unió sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Una nodrida representació de l'agrupació«Los Amigos de Durruti» portà una gran pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del Ojo i de«tots els presos antifeixistes víctimes de l'estalinisme» i durant tota la intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb xiulades, demanant la llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora Govern!», tot provocant un gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la banda i els cors de la Creu Roja interpretà diversos himnes.

    ***

    Lloc de l'atemptat minuts després

    - Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke --Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista--, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 19 d'octubre de 1907

    - Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver«entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per«ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

    ***

    Georges Salanson

    - Georges Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una família francesa de magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i visqué a Florac (Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una educació burgesa i una sòlida cultura. A començament dels anys vint freqüentà els cercles llibertaris de París (França) i col·laborà en Le Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb Anne Alyra, li van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser detingut i condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«apologia del crim de Germaine Berton» en un article publicat en Le Libertaire. En 1924 era secretari del grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat» a tres mesos de presó o 500 francs de multa i el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys, respectivament, per «abús de confiança i estafa». El desembre de 1929 finançà amb les seves expropiacions el llançament de La Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les tendències anarquistes; però aquest llançament va ser durament criticat per militants de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van reprotxà l'haver usurpat el títol de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per Sébastien Faure, tot denunciant aquesta edició com una estratègia comercial al marge de la propaganda llibertària. Un informe policíac de març de 1929 el qualifica de pederasta, drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates desapareixerà dels cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per haver ferit el 3 d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París, Jean Pougin. Partidari de la «presa individual», segons la policia, el 23 de maig de 1932 desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) on havia entrat contractat com a jardiner sota el nom de Roger Combet-Farnoux, un company que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet l'obligà a amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els diners va comprar a Finisterre el iot Jock. El 25 de desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella (Provença, Occitània) i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a pagar 6.000 franc en concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell viatjà per Espanya i per Bulgària. Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i possessió de documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència de Var (Provença, Occitània) a vuit anys de presó i a la relegació perpètua per temptativa de fabricació de monedes de plata.

    ***

    Enric Barberà Tomàs ("Carrasca")

    - Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting ambÀngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen --com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida--, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat --vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).

    ***

    Georges Gourdin

    - Georges Gourdin: L'11 d'abril de 1915 neix a Livry-Gargan (Illa de França, França) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Com a dissenyador industrial treballà per a la«Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

    ***

    Matilde Saiz Alonso

    - Matilde Saiz Alonso: L'11 d'abril de 1917 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista Matilde Saiz Alonso. Durant l'estiu de 1936 participà en la defensa de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan caigué la ciutat a mans de les tropes feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la Península per Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i Negra», on conegué un dels seus organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui s'uní sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt d'acabar la guerra, es dirigí amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i internada al camp de concentració de «Los Almendros». Sansano fou empresonat a la plaça de toros d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a Belchite, on el va seguí sa companya. Després visqué amb son company a València i a partir de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet. Matilde Saiz Alonso va morir l'11 de juny de 1984 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

    Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

    ***

    Pilar Molina Beneyto

    - Pilar Molina Beneyto: L'11 d'abril de 1949 neix a Bocairent (Vall d'Albaida, País Valencià) l'escriptora, fotògrafa, documentalista i investigadora històrica anarcofeminista Pilar Molina Beneyto. Va estudiar a l'escola pública, al Col·legi Nacional Lluis Vives, però quan tenia 14 anys va haver d'abandonar els estudis per treballar i ajudar sa família. Tota la seva formació posterior serà autodidacta. A la seva localitat es va implicar en associacions culturals, però ofegada per l'ambient, marxà a Madrid. Després emigrà a França i a Anglaterra, fet que li va possibilitar aprendre idiomes i fer cursos de secretariat. En tornar a la Península, va treballar com a intèrpret a«Ferrer Puerto Assegurances» de Bocairent i més tard a l'empresa «Manuel Mas» de València. En aquests anys començà la seva militància anarcosindicalista i feminista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que freqüentà grups de dones i participà en diverses campanyes (divorci, avortament, planificació familiar, premsa feminista, etc.). Quan l'escissió de la CNT es decantà per la nova organització, la Confederació General del Treball (CGT). També començà a treballar en la Fundació d'Estudis Llibertaris Salvador Seguí (FELSS) de València. Com a documentalista, enregistrà, primer en cintes i després en pel·lícula, el testimoni de bona part dels militants valencians confederals. Va vèncer el càncer i va patir diverses operacions als canells a causa del seu treball com a mecanògrafa. Entre l'1 i el 4 de desembre de 1999 participà en el congrés internacional «L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després», organitzat per la Universitat de València. En 2002 col·laborà en l'exposició«La escritura de la memoria: la memoria escrita de la classe obrera», organitzada per la UNED a Àvila. En 2004 intervingué en l'homenatge a Luce Fabbri. En 2006 va participar en les Jornades Feministes de València i després en les de Còrdova. Com a historiadora, publicà nombroses biografies de dones anònimes en la premsa anarcosindicalista (Al Margen, El Noi, Noticia Confederal, Rojo y Negro, etc.). Va portar el programa feminista «Mujeres Libres» en Radio Klara i prologà diversos llibres (Sara Berenguer, etc.). Va organitzar molts dels actes de la FELSS i xerrades i debats feministes a València, com les «Trobades dels Grups de Dones de CGT». Participà a jornades sobre les guerrilles i el maquis a Santa Cruz de Moya (Conca), Jerte (Càceres) i Catalunya. També assistí a les reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Com a fotògrafa va realitzar excel·lents reportatges sobre les campanyes per salvar El Cabanyal, el barri del Carme, el Botànic, etc. Entre els seus documentals podem destacar El siglo XX en femenino. Ellas ponen la voz y la palabra (2000),Dues Mirades, un camí. Manuel Monleon, un crit pegat a la paret (2004), Sempre serà la Pastora (2004) i SOS Papa (2005, amb altres). Pilar Molina Beneyto es va suïcidar el 7 de febrer de 2008 a València (València, País Valencià) i va ser incinerada dos dies després al Cementiri General de València amb l'homenatge de familiars, amics i companys. Deixà un nombrós material documental inèdit i deixà per escrit que formés part d'una associació nova que portés el nom de «Dones i Homes Lliures».

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Carnet militar de Miguel González Espada

    - Miguel González Espada: L'11 d'abril de 1944 –5 de novembre de 1944, segons altres fonts– és assassinat a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel González Espada. Havia nascut en 1913 a Calanda (Terolo, Aragó, Espanya). Pagès, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna Durruti» i amb la militarització va ser nomenat capità de milícies del I Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels camps de concentració francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro Pérez, en plena ocupació nazi, organitzà una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. L'11 d'abril de 1944, quan treballava de llenyataire a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un tret a la nuca, juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro Pérez i José Ibáñez, per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a«afusellat per un escamot feixista».

    ***

    Marcel Gromaire fotografiat per Ida Kar als anys seixanta

    - Marcel Gromaire: L'11 d'abril de 1971 mor a París (França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Gromaire. Havia nascut el 24 de juliol de 1892 a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França). Son pare feia de professor a l'Institut Buffon de París. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit. A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. A partir de 1920 inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson (Llemosí, Occitània). També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà a París amb la pintora Hélène Detroyat. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.

    ***

    Necrològica de José Aure apareguda en el peri7òdic tolosà "Espoir" del 17 de juliol de 1977

    - José Aure: L'11 d'abril de 1977 mor a Montastruc e la Conselhièra (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Aure. Havia nascut cap el 1893. En la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània). Participà en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment s'instal·là, amb sa companya i son fill José, i milità a Montastruc e la Conselhièra. José Aure va morir l'11 d'abril de 1977 a Montastruc e la Conselhièra (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després a Dònevila (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Prévert "emmerdat" per Robert Doisneau (rue de Bellville, 1954)

    - Jacques Prévert: L'11 d'abril de 1977 mor a Omonville-la-Petite (Normandia, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques Prévert. Havia nascut el 4 de febrer de 1900 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), i va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el textMort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enormeèxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents.

    ***

    Dante Di Gaetano

    - Dante Di Gaetano: L'11 d'abril de 2010 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista Dante Di Gaetano. Havia nascut el 8 de gener de 1924 a Milà (Llombardia, Itàlia). Son pare, Salvatore, també fou ferrer i anarquista. Quan encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari. Quan la II Guerra Mundial, formà part de la «Brigada Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència partisana anarquista que operava a Milà. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començament dels anys cinquanta jugà un paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure els joves al moviment. El novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser nomenat secretari, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegués militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El 25 i el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a Liorna (Toscana, Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes i intentà formar una organització seguint el model de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), establint una important correspondència amb els grups i individualitats d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a l'Archivio Proletario Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità Nova i Il Libertario. El juliol de 1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una gran manifestació «Per la llibertat del poble espanyol» en la qual participaren tots els moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli, el 15 de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el considerava com a un germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Gli anarchici nella Resistenza. En 1997 son fill Libero també morí, cosa que també el deixà molt afligit. Abans de morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà. Dante Di Gaetano va morir l'11 d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri milanès de Musocco.

     Escriu-nos

    Actualització: 11-04-15


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Avui resumim l'acta de la  Junta de Govern del 18 de novembre. És lamentable que l'Ajuntament i els partits que hi ha a la Junta de Govern; PP i ara "Tots per Pollença", PI i UMP no publiquen absolutament res de les Juntes , on entre altres coses els ciutadans poden trobar una relació de factures per comprovar com es gasten els seus doblers.

    Cal un canvi, necessitam un Ajuntament transparent i uns polítics que utilitzen les xarxes per informar tota la legislatura no només cada quatre anys.

    A la nostra pàgina web trobareu les actes de les Juntes. A més de factures, ajudes, sancions... A aquest Junta es van tractar aquests temes:

    - A  aquesta junta es van aprovar nombroses ajudes econòmiques de l’àrea de Serveis Socials per a lloguers i despeseses. Un total de 23.977,98 euros. Una demostració de com afecta la crisi a Pollença i del necessària que és una comissió anticrisi que funcioni. A més a més es va aprovar el conveni de col·laboració entre la Conselleria de Família i Serveis Socials i l’Ajuntament de Pollença per dur a terme el projecte “Ajuda Aliments” en el marc del crèdit estatal assignat, per mitjà de la resolució de 31 de juliol de 2014 de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat  a la CAIB i destinat al programa social per a la lluita contra la pobresa infantil

    - Dació de compte de la resolució de Batlia d’adjudicació del contracte administratiu del servei d’activitats esportives aquàtiques i socorrisme a les piscines coberta i descobertaal licitador que ha obtingut la major puntuació, FONAESPORT SL,, per un import de 47.900 -€ més 10.059- € d’IVA, tot el qual fa un import de 57.959-€ en concepte de socorrisme a les dues piscines, i un import de 33.200-€, més 6.972-€ d’IVA, tot el qual fa un import total de 40.172-€, en concepte de monitoratge d’activitats, i un import de 16.600-€, més 3.486-€ d’IVA, tot el qual fa un total de 20.086-€, en concepte de coordinació i cost d’assegurança, tot el qual fa un cost total de 97.700- €, més 203517-€ d’IVA i un total de 118.217-€, corresponent a un any de contracte

    - Dació de compte de la resolució de Batlia d’aprovació de l’Addenda al conveni de col·laboració entre l’Administració de la CAIB i l’Ajuntament de Pollença per a la millora de la seguretat pública Renovació del conveni que es va signar per primera vegada el 22 de desembre de 2008 entre la Conselleria d’Interior i l’Ajuntament en matèria de seguretat pública, i en concret en l’execució de les inversions previstes en el Pla de Coordinació de Policies Locals (PLACOPOL) en el desenvolupament del programa d’estudi de la implantació de la figura del “policia tutor” pels Cossos de la Policia Local en l’àmbit dels centres educatius de les Illes Balears.

    - Aprovació, del conveni intermunicipal “TARGETA CIUTADANA” entre l’Ajuntament de Palma - l’EMT Palma i l’Ajuntament de Pollença persubvencionar el transport urbà col·lectiu de viatgers que presta l’EMT a Palma, respecte dels veïns de Pollença amb les mateixes condicions que l’Ajuntament de Palma té establertes per als seus residents.

     

     


    0 0

    [12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés anarquista - Conferència de Lapeyre - Lacombe - Masetti - Ricetti - Ayora - Trenc - Claramunt - García Romero - Hoffman - Rosemont

    Anarcoefemèrides del 12 d'abril

    Esdeveniments

    L'atemptat de Miquel Artal segons un dibuix de l'època

    - Atemptat contra Maura:El 12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miquel Artal, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. El polític mallorquí havia acompanyat el Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert per dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment. Quan el carruatge es trobava davant de l'església de la Mercè, un jove es va acostar amb un sobre a la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El president va pensar que es tractava d'una petició i va estendre la mà per rebre el sobre, però el noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura, que va tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que vestia van impedir que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida, segons l'informe facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament tímid, apocat, introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» --per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles --«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)--, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid.En morir Miquel Artal la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basadaúnicament en el seu odi antiferrerià.

    Joaquim Miquel Artal (1884-1909)

    ***

    Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1912)

    - Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).

    ***

    Unione Anarchica Valdarnese (c. 1920)

    - Congrés anarquista de 1919:Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga --de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.

    ***

    Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]

    - Conferència de Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de la Mutualité de París (França) la conferència L'Église et les travailleurs, a càrrec del militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari«Louise Michel» i la Libre Pensée de la regió parisenca.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Léon Lacombe (ca. 1912)

    - Léon Lacombe: El 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– neix a Aubinh (Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux, Léontou o Le Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibié, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Sante, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.

    ***

    Augusto Masetti

    - Augusto Masetti: El 12 d'abril de 1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família, sos pares es deien Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com son pare i també de sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in Persiceto, a prop de Bolonya. El març de 1908 emigrà a França en busca de feina, però hagué de retornar a Itàlia per fer el servei militar. A començaments del setembre de 1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva feina de paleta i passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de 1911 retornà a Itàlia, en plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser cridat a files per prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment d'infanteria. Antimilitarista convençut i lector assidu de la publicació anarquista Rompete le file!, el 30 d'octubre de 1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb altres 300 soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al crit de «Visca l'Anarquia, mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys,«Germans, rebel·leu-vos i vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!», un tret de fusell al coronel Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de poca consideració, ja que 20 després va ser donat d'alta. Quan va ser escorcollat se li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida als soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials. Acusat d'«insubordinació amb assalt a un oficial superior», durant l'interrogatori reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme. Immediatament el moviment anarquista creà per a la seva defensa el Comitè Nacional Pro Masetti (CNPM), del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava part, entre d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore i Rompete le file!, es mobilitzaren en pro de Masetti, convertint-lo en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport que es va desencadenà, el govern italià va tenir por de crear un màrtir si aplicava la pena de mort, que era la pena prevista en el codi penal militar per l'acció comesa, i facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel Tribunal Militar de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les extravagants teories de l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un«subjecte degenerat», que havia actuat sota un «morbós furor» per un «agut estímul passional», i que era incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11 de març de 1912 va ser declarat com a «no punible» i internat al manicomi judicial de Reggio Emilia, com ja havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver atemptat en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener de 1914 el CNPM aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on tant el metge com les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del pacient. Una nova avaluació pericial del Tribunal de Venècia finalment aconsellà el seu trasllat al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el moviment antimilitarista, amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI), ajudés el clima d'agitació insurreccional que acabà en 1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana Roja). L'abril de 1915, gràcies al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on pogué gaudir d'un grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions anarquistes organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant això, el sotsprefecte obligà el director del manicomi a portar un règim i una teràpia més rigorosos. L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la seva custòdia a una família d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva vida, casant-se amb la vídua de guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa, Cesare i Franco). El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades militars organitzades pel règim feixista a favor de la guerra d'Etiòpia i va ser jutjat el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i condemnat a cinc anys de confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser novament imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de Sassari durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i pogué retornar a Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb altres 49 antifeixistes en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la presó sa San Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser novament detingut l'11 de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare, partisà de la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el portà de bell nou al manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de«psicosi paranoide». L'1 d'abril de 1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra continuà la seva activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va morir el 3 de març de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver estat atropellat, quan colcava amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia urbà. En 2003 Laura De Marco publicà la biografia Il soldato che disse no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).

    Augusto Masetti (1888-1966)

    ***

    Edgardo Ricetti

    - Edgardo Ricetti: El 12 d'abril de 1901 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Fou fill d'una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total --inclosa la llibertat sexual--, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquestaèpoca traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día iGaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. Edgardo Ricetti va morir el 20 de novembre de 1984 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939).

    ***

    Notícia de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al periòdic madrileny "La Libertad" del 4 de febrer de 1932

    - Julio Ayora Aznar: El 12 d'abril de 1914 neix a Montoro (actual Montoro de Mezquita, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar, conegut com Cherol. Fill d'una família nombrosa de 12 germans, dels quals sis morien poc després de néixer. Son pare, acostumat que els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el registrà fins el 17 d'abril, data oficial del seu naixement. Començà a treballar de molt jove als camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es reuní amb son germà gran a París (França), on entrà a treballar als magatzems La Samaritaine. Després d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment llibertari, especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats anarquistes, hagué de fugir de França i retornà a la Península. Obrer terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va ser contractat per la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i Madrid i tingué l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol (Alcorisa, Ejulve, Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries. Gràcies a aquesta feina acabà com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En 1931 va fer un míting a Andorra amb Ramón Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría i constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i Joaquín Gasión, el grup anarquista«Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de gener de 1932 va ser detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué beneficiar-se de l'amnistia de març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre de 1933, passant 22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament detingut arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra i Alcorisa, experiència que narrà en el periòdic Campo Libre del 28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934 organitzà un Comitè de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a Antonio Barranco Hanglin, l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la defensa jurídica dels presos. El febrer de 1936, després de la victòria electoral del Front Popular, va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i el 24 de juliol va ser ferit en un braç durant l'atac a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya). Segons algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i a diversos pobles de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats de Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de les Col·lectivitats d'Aragó que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), participant en l'elaboració de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure presoner a Alacant (Alacantí, País Valencià) i internat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí escapar amb un altre company. Després d'una marxa de 63 dies, pogué passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Gràcies al seu perfecte domini del francès, pogué trobar feina i buscar sa companya, internada al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels delegats de la Federació Local de Besiers al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A França treballà en diverses professions, com ara de dinamiter, especialment en la construcció d'un pantà a l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc. En l'exili col·laborà en Espoir i Solidaridad. Sa companya, Elisa, també militant de la CNT, morí el 3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992 a Agde (Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet Elisa, el seu cos a la Facultat de Medicina de Montpeller.

    ***

    Josep Trenc Cases

    - Josep Trenc Cases: El 12 d'abril de 1911 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Trenc Cases. En 1933 començà a fer fe pagès temporer al barri del Camp Petit de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), alhora que s'inicià en el pensament anarquista llegint El Luchador. Sos tres germans també militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, quan es trobava en plena sega, participà en la resposta obrera contra l'aixecament feixista al Campell, Tamarit de Llitera i Albelda --fou ell qui col·locà la bandera roja i negra al campanar de l'església d'aquesta localitat i fou un dels que proclamà el comunisme llibertari. L'agost de 1936 marxà a Osca i s'incorporà a Santolarieta al grup de milicians voluntaris «Para el carro», que havia sortit de la caserna dels Docs de la Barceloneta de Barcelona. Participà en accions de guerra, fins que va ser ferit al cap a Ipiés i va ser hospitalitzat a Angüés , Lleida i Barcelona. El març de 1937 ingressà en la Columna Ortiz, amb la qual va participar en l'atac a l'estació de La Puebla de Albortón i en diverses accions de guerra (Belchite, Monte Sillero, etc.). Ja militaritzat (25 Divisió) lluità a Terol i, més tard, a Conca i a la zona d'Aliaga amb la Brigada 17. El final de la guerra l'agafà a Alacant i com que no pogué fugir va ser detingut i tancat als camps de Los Almendros i d'Albatera. D'aquest últim centre d'internament fugí i, gràcies a l'ajuda de la família llibertària dels Perelló de Bunyol, pogué arribar a Terrassa, on va ser amagat per sa germana fins a l'abril de 1940 que pogué creuar els Pirineus. Tancat en un barracó de càstig al camp de concentració d'Argelers per haver creuat il·legalment la frontera, l'octubre de 1940 l'abandonà enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) en la qual va romandre fent tasques agrícoles fins al 1944, any que va fer de cuiner en les obres del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània), alhora que feia costat la resistència antinazi. En una missió, traslladà Félix Carrasquer a l'Hotel Paulet d'Andorra de camí cap a Barcelona. Amb l'Alliberament retornà a Maseres (Llenguadoc, Occitània), on treballà en la construcció de centrals elèctriques i canals com a manobre i ferrer, alhora que constituí, juntament amb son germà Antoni i Molinari, el nucli de la CNT de Maseres, partidari del sector ortodox i del qual va ser nomenat delegat de Coordinació. Durant l'estiu de 1946 treballà com a obrer agrícola al mas de Rondole, a prop de Sallagosa (Cerdanya). En 1947 va ser detingut per la policia francesa quan passava clandestinament la frontera amb Francesc Denís Díaz (Català), enviats pel Comitè Nacional de la CNT per a recuperar un dipòsit d'armes amagat a Ripoll durant la retirada de 1939 i traslladar-lo a l'Hospitalet de Llobregat. Alliberat, es relacionà amb altres resistents llibertaris, com ara Mariano Puzo Cabero i Ramon Vila (Caracremada). Després passà a Catalunya juntament amb Català, que aleshores era enllà del Comitè Nacional confederal de l'Exili amb el moviment llibertari de l'Interior. S'instal·là amb documentació falsa al Camp Petit de Terrassa, on va fer contactes amb cenetistes catalans i amb la germana de Felipe Alaiz. En 1948 retornà a França i en aquesta època es guanyà la vida en la construcció i fent llenya a Maseres, Barèges, Camarga i altres indrets. En 1952 s'establí a París, on treballà la indústria del metall. Més tard marxà a Perpinyà i s'instal·là al poble de Bages, a prop d'aquesta localitat. En 1996 publicà el llibre de memòries Recuerdos históricos de un militante de la CNT-AIT. Josep Trenc Cases va morir l'agost de 2007 a la Catalunya Nord.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Teresa Claramunt

    - Teresa Claramunt: El 12 d'abril de 1931 mor a Barcelona (Catalunya) l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Havia nascut en una família obrera el 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i com a treballadora del ram tèxtil va participar en la«Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, ambÁngeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà --Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La AnarquíaLa Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública fins a la mort --en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

    ***

    Enrique García Romero

    - Enrique García Romero: El 12 d'abril de 1949 és abatut al Cerro del Cisne (Cómpeta, Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Enrique García Romero, conegut sota diversos pseudònims (Bautista,Correas, Matías El Ropero). Havia nascut el 1903 a Agrón (Granada, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra Civil fou responsable d'Aprovisionament del Comitè Local Revolucionari d'Agrón. Amb el triomf franquista, va ser detingut i acusat d'haver participat en l'execució de dretans al cortijo Los Chirivailes i condemnat a una llarga pena de presó. El 14 de febrer de 1942, però, va ser alliberat. El 9 de gener de 1948 s'integrà en l'Agrupació Guerrillera «Roberto», encapçalada per José Muñoz Lozano (Roberto). Enrique García Romero caigué abatut el 12 d'abril de 1949 al Cerro del Cisne (Cómpeta, Màlaga, Andalusia, Espanya) i fou enterrat a Cómpeta. Sos fills Antonio García Muñoz (Germán) i José García Muñoz (Ceferino) també actuaren en la guerrilla sota el nom dels Hermanos Gendarmen.

    ***

    Abbie Hoffman

    - Abbie Hoffman: El 12 d'abril de 1989 mor a Solebury Township (Bucks County, Pensilvània, EUA) l'activista social i polític anarquista Abbott Howard Hoffman (Abbie Hoffman). Havia nascut el 30 de novembre de 1936 a Worcester (Massachusetts, EUA) en una família jueva. Després de ser expulsat de l'escola pública, va graduar-se en 1955 a l'Acadèmia Worcester i va ingressar en la Universitat Brandeis, estudiant amb Herbert Marcuse i obtenint el diploma en 1959; finalment va aconseguir un màster de psicologia a Berkeley (Universitat de Califòrnia). En 1960 es va casar amb Sheila Karklin, van tenir dos fills. A començaments dels anys seixanta va participar en el Studen Nonviolent Coordinating Committee (SNCC, Comitè Coordinador Estudiantil No Violent) i va organitzar la «Liberty House», que distribuïa propaganda per fer costat el Moviment pels Drets Civils al sud dels Estats Units. Durant la guerra del Vietnam va realitzar una campanya antibel·licista basada en accions lúdiques i teatrals, com la gran manifestació de 50.000 persones que van intentar, sense èxit, fer levitar el Pentàgon només usant l'energia psíquica. Va aconseguir que molts joves del moviment hippie participessin més activament en la lluita política de l'època. En 1966 es va divorciar i casar de bell nou amb Anita Kushner amb qui va tenir un fill, america Hoffman --el seu nom comença expressament amb lletra minúscula per indicar «patriotisme antijingoista»--, i de la qual es va separar formalment en 1980. El 24 d'agost de 1967 va realitzar una sonada acció anticapitalista a la Borsa de Nova York quan un grup de manifestants va llançar grapades de dòlars --la majoria falsos-- cap on es trobaven els corredors de borsa, que van començar a lluitar frenèticament entre ells per agafar els diners; la Borsa de Nova York després d'aquesta acció va instal·lar vidres a prova de bala a la galeria per evitar protestes d'aquesta mena. A finals de 1967, amb Anita Hoffman, Jerry Rubin, Nancy Kurshan i Paul Krassner, entre d'altres, va fundar el Youth International Party (YIP, Partit Internacional de la Joventut; els membres del qual eren coneguts com yippies, en contraposició als hippies). El 16 d'agost de 1968, durant l'actuació del grup The Who en el Festival de Woodstock, va interrompre el concert per fer un discurs de protesta contra l'empresonament de John Sinclair del White Panther Party. Arran dels disturbis de carrer i dels enfrontaments contra la policia durant la Convenció Nacional Demòcrata a Chicago entre el 26 i el 29 d'agost de 1968, per protestar contra la guerra del Vietnam, va ser detingut i processat per«conspiració» i per«incitació als disturbis» juntament amb set companys --els yippies Jerry Rubin i Juice Box; el cofundador el Black Panther Party Bobby Seale; David Dellinger; Rennie Davis; John Froines; Lee Weiner; i Tom Hayden, futur senador per Califòrnia--, que serien coneguts com els«Chicago Eight» i més tard com els «Chicago Seven», ja que el pantera negra Bobby Seale va ser jutjat a part. El judici va ser un xou i van ser declarats culpables d'incitació a la rebel·lió popular Hoffman, Rubin, Dellinger, Davis i Hayden. En sentir la sentència, Hoffman va suggeria la jutge que tastés l'LSD i es va oferir per posar-li en contacte amb un traficant que coneixia a Florida. Cadascun va ser condemnat a cinc anys de presó i una multa de 5.000 dòlars; totes les condemnes, però, van ser revocades en les apel·lacions i cap en va acabar empresonat. En 1971 va publicar Steal this book (Furta aquest llibre), on dóna consell als lectors sobre com viure sense fer ni brot i al marge de la llei, a més d'una pila de consells pràctics: sobre la marihuana, com fer una ràdio pirata, viure en una comuna, robar a botigues, fer tripijocs amb targes de crèdit, preparar una defensa legal, etc.; el llibreés una crida a la rebel·lió contra l'autoritat en totes les seves formes i com que molts van seguir al peu de la lletra el títol del llibre, poques llibreries gosaven vendre'l. En 1973 va ser detingut per intent de venta i de distribució cocaïna, induït per agents camuflats que el proposar un negoci de drogues i que van omplir la seva oficina de paquets de cocaïna. Posteriorment va fugir quan es trobava lliure sota fiança i va estar fugitiu alguns anys fent servir el nom deBarry Freed. En aquesta època il·legal va coordinar la campanya ecologista «Save the River Organitzation» per salvar el gran riu Sant Llorenç (Kaniatarowanenneh, en mohawk) d'Amèrica del Nord. En 1980 es va lliurar a les autoritats i va rebre un any de condemna. Va convertir-se en elsúltims anys de sa vida en un influent periodista de la premsa radical nord-americana (Ramparts Magazine) i va realitzar gires de conferències arreu dels Estats Units. És autor de nombrosos llibres com ara Fuck the System (1967), Revolution for the Hell of it (1968), Woodstock Nation (1969), The Conspiracy: the Chicago Eight speak out (1969, amb altres), Vote! A record, a dialogue, a manifesto. Miami Beach, 1972 and beyond (1972, amb Jerry Rubin i Ed Sanders), To america with love: letters from the Underground (1976, amb Anita Hoffman), Soon to be a major motion picture (1980), Square dancing in the Ice Age (1982), Steal this urine test (1987), entre d'altres. Abbie Hoffman, que patia trastorn bipolar i angoixat pel diagnòstic de càncer de sa mare, va suïcidar-se el 12 d'abril de 1989 ingerint 150 píndoles de Fenobarbital; la seva nota de suïcidi deia: «És massa tard. No podem guanyar. S'han fet massa poderosos.» Robert Greenwald en 2000 va estrenar la pel·lícula biogràfica Steal this movie! (Furta aquesta pel·lícula).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. (Miquel López Crespí)


    La lluita per la llibertat a les Illes: la premsa d´esquerra en temps de la dictadura i la transició (I)



    Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

    Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.

    Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política del moment. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret.



    Ciutat de Mallorca 1976. Un grup esquerrà (OEC) al qual pertanyia l'escriptor Miquel López Crespí surt a les avingudes a vendre premsa antifeixista. Moments després Miquel López seria detingut, insultat i torturat per la Brigada Polìtica del règim franquista.

    La confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu i d´alguns companys i companyes que m´ajudaven. També vaig dibuixar i penjar per Palma i barriades molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.

    Els recursos econòmics del partit, d´OEC, eren per a garantir les revistes i el lloguer dels pisos clandestins. La propaganda del carrer, la compra de pintura i paper per a aquelles accions, anava quasi sempre a càrrec meu. No disposava de gaire diners. Les nostres feines ocasionals no donaven per a allargar-se massa. Però sí que record que anava a comprar metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata, i inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovski en temps de la guerra civil russa, els de Renau a l´època de la guerra civil a l´Estat espanyol i, sobretot perquè ren els més bons d´imitar una vegada “adaptats” a la situació mallorquina, els del Maig del 68. Em passava dies i dies dibuixant i pintant els cartells pels pasadissos i cambres del meu pis, al carrer d´Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores en defensa de les llibertats nacionals dels pobles oprimits per l´Estat, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme, només queda el record d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes d´aquestes fotografies són fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´Ajuntament destrossassin en segons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Altres, poques, les vaig fer jo mateix moments després d´haver fet l´acció de propaganda, abans que vengués la Social o comparegués la Policia Municipal i els destrossàs.



    Ciutat de Mallorca (1976). La destacada militant de l'OEC Josefina Valentí en una acció de distribució i venda de la premsa dels comunistes de les Illes (l'Organització d'Esquerra Comunista-OEC). Els cartells eren dibuixats per l'escriptor Miquel López Crespí. (Fotografia de Miquel López Crespí).

    En resten pocs documents fotogràfics perquè aleshores l´OEC, la direcció del partit, no pensava en la memòria històrica de la l´esquerra revolucionària. Un estret i errat economicisme, el tacticisme del moment, els feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar ni que fos una mica a servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquella concreta conjuntura històrica. Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història.

    Després, quan els cartells eren fets, organitzàvem l´aferrada a indrets estratègics de Palma o barriades dels voltants.. Alguns dels companys que sempre eren disposats per a sortir a aferrar els cartells reivindicatius que jo havia pintat eren en Domingo Morales, destacat activista del moviment ciutadà de Palma, sindicalista i, en la clandestinitat, membre del front obrer de l´Organització d´Esquerra Comunista. També hi compareixien molts d´altres companys i companyes. Record actitud valenta i militant de Josefina Valentí, de Magda Solanes, Margalida Seguí. I entre els més joves, l´actitud combativa, que dura fins el present, d’en Guillem Ramis, en Salvador Arias, en Macià Abraham, en Pedro López i tants i tants companys i companyes que només vaig conèixer pel seu nom de guerra.

    Però malgrat que dedicàvem molt de temps a les tasques d´agitació i propaganda, cap esforç no podia barrar el pas a la influència cada vegada més aclaparadora dels grans mitjans de difusió, a la presencià mediàtica, especialment per ràdio i televisió, dels partits reformistes, dels que havien pactat la reforma del franquisme, una situació que no qüestionàs la “unidad de España”, el sistema capitalista i la monarquia que el dictador ens llegava.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0
  • 04/13/15--02:07: Abril de República XII
  • Normal021MicrosoftInternetExplorer4

     Us esperam dimarts a les 19:00 a la Plaça dels Seglars a l'acte en homenatge als republicans morts, desapareguts o víctimes del franquisme. En homenatge a totes les persones que han patit la desinformació i desmemòria. Per totes aquelles que han lluitat per la llibertats.

     

     

    A continmuació el manifest de  l'Associació Memòria  de Mallorca que conjuntament amb el PSM i nosaltres organitza aquest acte:

    "Amb l’excusa de la crisi, amb la mentida d’assegurar un present millor per a tothom, s’han retallat com mai abans els drets ciutadans. La crisi, provocada per les elits econòmiques, ha servit per canviar el model de societat, per intentar transformar els ciutadans i ciutadanes lliures en esclaus al servei del capital, al servei dels mateixos que provocaren la caiguda del sistema econòmic, i a més, se n’han aprofitat gràcies als seus còmplices a les institucions.

    Anys enrere, el 36, quan veren que no obtenien democràticament el poder i que el poble els guanyava pacíficament a les urnes, l’aconqueriren amb la força de les armes, de la por i dels crims. Els polítics de la dreta s’omplen la boca de dir que tot ho fan per a què la gent elegeixi en llibertat, per a què poguem viure en llibertat. Però si no anam vius, perdrem la poca que tenim. Ens la deixen prestada i de la mateixa manera que la tenim ens la poden prendre. És una clara amenaça.

    Ara és el moment en què ens hem de plantar ferms en l’espai que ens pertany ocupar i que, amb la nostra lluita pacífica hem aconquerit,i hem de dir, JA N’HI HA PROU! No volem mai més aquests polítics de dretes! No volem mai més aquest deteriorament de la democràcia! És el moment d’exigir als partits d’esquerres coratge per fer front al futur immediat.

    - Exigim què la sanitat torni ser pública i estigui a l’abast de qualsevol persona.

    -  Exigim què es recuperin els drets socials perduts.

    -  Exigim què la gent pugui manifestar-se lliurement pelcarrer, sense lleis que li impedeixin expressar -se . - Exigim què ningútengui el risc de perdre casa seva

    - Exigim què el capital estigui al servei del poble i no a l’enrevés

    -  Exigim un futur en què l’església ocupi el lloc que li pertoca dins la societat, i que demani públicament perdó pel seu suport al franquisme i pels seus crims

    - Exigim una educació en català, lliure, laica, pública i gratuïta

    -  Exigim uns partits polítics compromesos, honests i sense corrupció

    -  Exigim uns governants compromesos amb els drets de les víctimes del feixisme, querecuperi els cossos del desapareguts, que retorni el patrimoni robat als seus legítims propietaris, que anul·li els judicis franquistes. Que possibilitin que la justícia actuï contra els criminals del franquismeque encara són vius i que aquests responguin davant la justícia.

    Aquest és el millor homenatge que podem fer a totes les persones que ens precediren en la lluita per una vertadera democràcia: la República.

    Visca la Justícia! Visca la Llibertat! Visca la República!"

     


     

     


    0 0
  • 04/13/15--02:07: Visca la República!
  •   

     

                        Visca la República!

        Per descomptat, a l'aniversari de la proclamació de la República,  me sumo a la commemoració.  A la reivindicació dels valors republicans i a la demanda de recuperar la memòria històrica que es fa aquests dies a tot Mallorca (A Manacor i a Porreres, en especial), jo també hi participo (Que quedi clar: És una República Catalana (de la Catalunya Sencera)  que ara reivindico).

       Els de la meva generació, decebuts, hem vist que l'oligarquia franquista, incòlume, continuava controlant els mecanismes del Poder.

        Com a modesta aportació a la memòria històrica vaig penjar un post a la Xarxa. Recorda En Nas de Xot, un notable combatent republicà de Porreres. Si voleu, podeu baixar En Nas de Xot). Salut!

          Ja posats, per aprofundir sobre les contradiccions de la República espanyola, podeu veure l'opuscle La naturalesa esbiaixada dels discurs hispànic.

        


    0 0

     

     

    A Austerlitz (aquesta novel·la extraordinària de W.G. Sebald, insistesc) també hi ha l’episodi de la pel·lícula "Hitler regala una ciutat als jueus”. Era l’any 1944, i la Creu Roja danesa va demanar fer una visita al camp de concentració de Theresienstadt, a la localitat txeca de Terezín. Els nazis varen preparar una espectacular operació d’embelliment del camp, abans de la qual va ser necessari deportar nombrosos presos cap a Auschwitz. La pel·lícula (en què el protagonista d’Austerlitz creu trobar el rostre de sa mare) mostra una comunitat feliç de gent que treballa a les fàbriques i als tallers, juga a futbol, fa concerts de música clàssica i rega les plantes.

    El director (segons informació que ja no és de la novel·la de Sebald), va ser el jueu Kurt Gerron, a qui un oficial alemany va prometre la vida a canvi del film de propaganda. Feta la feina, però, Gerron va ser enviat a Auschwitz, on va morir a la cambra de gas.

    En aquest enllaç hi trobareu més detalls, a més dels divuit minuts que s’han conservat de la pel·lícula. Veure aquestes treballadores, aquests futbolistes, aquests violinistes, i pensar en el seu destí real és una experiència de l’horror potser pitjor que les fotografies amb cadàvers.
     
     


    0 0

    • Título: Els textos teatrals sobre la vida pública de Jesucrist al Manuscrit Llabrés
    • Autor: Pere Josep Santandreu Brunet
    • Departamento: Universitat de les Illes Balears. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General
    • Fecha: 26-11-2002
    • Enlace: Tesis Doctorales en Red

    L'objectiu d'aquesta tesi és doble. Per una banda, hem perseguit obtenir una visió panoràmica directa de les manifestacions dramàtiques que van tenir lloc a la major part d'Europa occidental a partir de la baixa edat mitjana i fins al segle XVI, per la qual cosa hem examinat els principals textos conservats de drama litúrgic, un nombre significatiu de peces castellanes, occitanes, franceses, italianes i angleses publicades, i també la totalitat de les obres catalanes editades de l'època esmentada. A més, a fi d'aportar una aproximació teòrica als estudis sobre la història del teatre europeu medieval i del primer teatre català hem revisat la bibliografia més rellevant que ha suscitat el tema i hem observat alguns dels problemes amb què s'enfronten les investigacions actuals.

    Per altra banda, ens hem proposat estudiar el teatre català antic des d'una perspectiva pràctica molt delimitada. Així, doncs, ens hem concentrat en l'estudi i l'edició de cinc peces del ms. 1139 de la Biblioteca de Catalunya, conegut també com a Manuscrit Llabrés. Les cinc mostres, que conformen el cicle de la vida pública de Jesucrist, són les següents: Consueta de la temtació feta en l'any 1597 (consueta núm. 9); Consueta de la representació de la tantació que fonch feta a Nostre Senyor Jesucrist, ara novament feta per lo reverend pera fra Cardils, mestre en theologia (consueta núm. 10); Consueta de la samaritana (consueta núm. 15); Consueta de Làtzer (consueta núm. 17) i Consueta de Làtzer (consueta núm. 18). En aquest sentit, la finalitat cerca analitzar en un context ampli que tingui en compte, si més no a grans trets, llurs paral·lels occità, francès, castellà, portuguès, italià o anglès la temàtica de la temptació de Jesucrist, la de la samaritana i la de la resurrecció de Llàtzer, i també algunes de les línies de recerca que generen. A més, s'estudien amb detall les cinc obres (l'autoria, la data de composició, l'anàlisi literària i musical, i la representació) i se'n fixa el text, que és acompanyat de notes que n'aclareixen els fragments de lectura difícil i les fonts.

    Finalment, s'inclouen les conclusions a què hem arribat, les quals posen de manifest que cal valorar la tradició dramàtica europea tardomedieval com una sola comunitat teatral, en la qual el teatre català de Mallorca s'insereix plenament.

    Tesis relacionadas
    Lenke Kovács: Estudi i edició crítica de les consuetes del Dijous Sant (núm. 19, 27, 38 i 42), del Divendres Sant (núm. 20, 28, 39 i 43), del Davallament de la Creu (núm. 21, 41 i 49) i de la Resurrecció (núm. 22) del Manuscrit Llabrés (Ms. 1139 de la Biblioteca de Catalunya)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [13/04] «L'Alarme» -«L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII -«La Plèbe» -«Solidaridad» - Guillet - Flores Magón - Vignes - Ortiz - Ruiz Montoya - Gil Roig - Huot - Vassilev - Berneri - Meurant - Carrà - Sáez Barcina - Ester - Alorda - Soler - Bösiger - Abel Paz - Dall'Oca

    Anarcoefemèrides del 13 d'abril

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Alarme"

    - Surt L'Alarme: El 13 d'abril de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical L'Alarme. Organe anarchiste. Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de L'Hydre Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de redacció Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit números, l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le Droit Anarchiste.

    ***

    Capçalera de "L'Anarchie"

    - Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.

    ***

    Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

    - Atemptat contra Alfons XIII: El 13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous reclutes a Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava en vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler donar major rellevància a aquest l'acte anual. Després de la missa de campanya, els nous reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces marroquines, portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall, avança tot sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a la plaça de Colón, la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després pel passeig de Recoletos. Després de passar la plaça de les Cibeles i quan entra al carrer d'Alcalà, davant del Banco Español Río de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un tercer tret fereix«Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia es llança immediatament contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un sergent. Aviat és dominat i exposat es portat al portal del número 48 del carrer. La multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El cavall finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida socarrimà el guant blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida. Durant el judici al·legà que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de 1909 i que només havia realitzat un acte de venjança. El 9 de juliol de 1913 Rafael Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y Herrán, fou condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser indultat pel rei mateix i la pena commutada per cadena perpètua. L'anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a còmplice d'aquest atemptat, però fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

    Rafael Sancho Alegre (1888-19??)

    ***

    Capçalera de "La Plèbe"

    - Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld,Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.

    ***

    Capçalera de "Solidaridad"

    - Surt Solidaridad: El 13 d'abril de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de maig de 1934.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

    - Alexis Guillet: El 13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater anarquista Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent Guillet i Marie Clément. Emigrat a França, per les seves activitats llibertàries el 3 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Enrique Flores Magón

    - Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Era fill d'un cabdill nahua, veterà de les Guerres d'Intervenció i de Reforma, i va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdicés assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolució, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa«Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.

    ***

    Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

    - Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquistaLa Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldoLa Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i deLiberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicarLa Feuille, seguit perLe Vieux Travailleur(1951-1957), iLe Travailleur Libertaire(1957-1958). Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 a Lió (Arpitània).

    ***

    Antonio Ortiz Ramírez

    - Antonio Ortiz Ramírez: El 13 d'abril de 1907 neix al barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya), de pares valencians (Pedralba), el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar enSolidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup«Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar enNuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 --encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes-- i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del La Verneda (Barcelona, Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.

    ***

    Martín Ruiz Montoya

    - Martín Ruiz Montoya: El 13 d'abril de 1939 neix a Provins (Illa de França, França) el guerriller anarquista Martín Ruiz Montoya --alguns citen Manuel en comptes de Martín--, conegut com Amador Torres Gil. Era fill d'una família oriünda de Balsareny (Bages, Catalunya) que s'exilià en 1939. De nacionalitat francesa, residia a Lió (Arpitània). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni Miracle Guitart. Martín Ruiz Montoya va caure mort el 4 de gener de 1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar miraculosament. Fou enterrat, amb els seus companys Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni Miracle Guitart, en una fossa comuna del cementiri de Girona.

    Martín Ruiz Montoya (1939-1960)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia sobre la mort de Ramon Gil Roig apareguda en el diari madrileny "ABC" del 18 d'abril de 1923

    - Ramon Gil Roig: El 13 d'abril de 1923 es assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Gil Roig, conegut com Llauranet. Havia nascut cap al 1892. Instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments dels anys vint fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Ramon Gil Roig fou mort a trets el 13 d'abril de 1923 a la Font de la Mamella de la muntanya de Montjuïc (Barcelona, Catalunya). Feia tres mesos que s'havia casat amb Catalina Sitjà Duran. No va quedar clar si l'assassinat fou perpetrat pels esbirros del Sindicat Lliure o per un escamot de la CNT vingut d'Aragó, ja que un sector del seu sindicat l'acusà de ser un confident del cap de policia Miguel Arlegui Bayones.

    ***

    Marie Huot (ca. 1908)

    - Marie Huot: El 13 d'abril de 1930 mor a París (França) la poetessa, escriptora, periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa, propagandista del vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la vacunació, i anarquista Mathilde Marie Constance Ménétrier, més coneguda com Marie Huot i, per alguns, com La mère aux chats (La mare dels gats), encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Havia nascut el 28 de juny de 1846 a Tonnerre (Borgonya, França), en una família d'origen espanyol. En 1869 es casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari de l'educació pública demès del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i editor de la revista esquerrana parisencaL'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872 tingué un infant, Henry Huot. Escriptora de poemes simbolistes «decadents», mantingué una estreta amistat amb el pintor místic sufí anarquista John Gustaf Agelii (Ivan Aguéli), a qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le missel de Notre-Dame des Solitudes (1908). Secretària general de la revolucionària Lliga Popular contra la Vivisecció, escissió de la Societat Protectora d'Animals, entre 1886 i 1890, engegà una campanya propagandística contra la tauromàquia i les curses de braus, aleshores molt de moda a París, i contra l'experimentació científica amb animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una ombrel·la el científic Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que havia trobat l'elixir de l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la vivisecció d'un simi al Col·legi de França. També atià una campanya contra la vacunació i en L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée publicà nombroses reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors, fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma adversària de la vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no només perquè implicava experimentació amb animals, sinó també perquè s'experimentava amb humans. El 10 d'octubre de 1886 interrompí una conferència del doctor Chautemps, presidida per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic d'aquest doctor a la Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de 1891 va ser detinguda davant la Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra la vivisecció i pocs dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el Cafè de la Paix. En 1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904. El 4 de juny de 1900 ajudà Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos matadors de toros portat a terme a Deuil-la-Barre (Illa de França, França); gràcies a aquesta acció, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la promotora dels primers refugis d'animals que es crearen a França. Precursora del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892 llançà per primera vegada la consigna d'«abstenció genèsica» («Vaga dels Ventres») en una conferència pública a la Salle de la Société de Géographie de París, conferència que va ser publicada per Génération Consciente sota el títol de Le mal de vivre aquell mateix any i reeditada en diferents ocasions; seguidament, participà activament, amb Sébastien Faure, Nelly Roussel, i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà en L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa; en Génération Consciente (1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La Rénovation Esthètique,Le Tintamarre, Union Internationale des Femmes, etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el número d'agost-octubre de la revista L'Antivivisection. Entre les seves obres destaquen Les courses de taureauxà Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11 juin 1890à la salle des Capucines (1890), La grande découverte de M. Brown-Séquard. Conférence faite le 13 avril 1890 au théâtre du Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse (1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro forzoso (1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de Félix Pyat. Marie Huot va morir  el 13 d'abril de 1930 al VI Districte de París (França) i fou incinerada al cementiri de Père-Lachaise. Marie Huot és una precursora de l'actual corrent«antiespecista».

    Marie Huot (1846-1930)

    ***

    Pano Vassilev

    - Pano Vassilev: El 13 d'abril de 1933 és assassinat a Sofia (Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Havia nascut el 17 d'octubre de 1901 a Lovetch (Lovetch, Bulgària) i era fill d'un blanquer pobre. El 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim«democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).

    Pano Vassilev (1901-1933)

    ***

    Marie-Louise Berneri

    - Marie-Louise Berneri:El 13 d''abril de 1949 mor a Londres (Anglaterra) d'un infecció vírica la militant anarquista Maria Luisa Berneri, filla major de Camillo i Giovanna Berneri. Son pare va ser una figura molt popular i controvertida, alhora, en el moviment anarquista italià. Maria Luisa havia nascut l'1 de març de 1918 a Arezzo (Toscana, Itàlia) i uns anys més tard, en 1926, la família Berneri va marxar a l'exili per la seva oposició a Mussolini. Maria Luisa Berneri va prendre la versió francesa del seu nom i va estudiar psicologia a la Sorbona a mitjans de la dècada dels 30. Ràpidament es va involucrar en el moviment anarquista i va editar un fugaç periòdic anomenat Révision (1938), amb Louis Mercier Vega. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, son pare marxa a Espanya, on va lluitar al front d'Aragó, i es va traslladar a Barcelona, on editarà el prestigiós periòdic revolucionari anarquista en llengua italiana Guerra di classe. Marie-Louise va anar dues vegades a Barcelona, la segona després de l'assassinat de son pare a mans dels comunistes durant els Fets de Maig de 1937. Molt afectada, es va traslladar al Regne Unit i va formar part activa de la redacció del periòdic anarquista anglès Freedom. Marie-Louise Berneri va treballar en diversos projectes editorials llibertaris, com ara Spain and the World i el seu successor Revolt!, i va formar part del petit grup que va engegar War Commentary. Els seus amplis coneixements i contactes en el moviment anarquista internacional li van donar una gran autoritat entre els llibertaris. En abril de 1945 va ser una de les quatre editores de War Commentary que van ser jutjades per instigació a la insubmissió, però ella va quedar absolta per un tecnicisme legal i quan les tres companyes van ser empresonades va assumir la responsabilitat de mantenir el periòdic durant el període de postguerra. Després de la seva mort l'editorial Freedom Press en publicà diversos treballs, com ara Journey Through Utopia (1950) i Neither East Nor West (1952), a més de diverses antologies dels seus escrits publicades en la revista Freedom.

    ***

    Cartell de la CGT-SR

    - Hoche Meurant:El 13 d'abril de 1950 mor a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Havia nascut el 17 de desembre de 1883 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara «L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal (1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord - Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort. Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

    ***

    D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

    - Carlo Carrà: El 13 d'abril de 1966 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant el pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i després feixista Carlo Dalmazzo Carrà. Havia nascut l'11 de febrer de 1881 a Quargnento (Piemont, Itàlia). Son pare, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la vida com a sabater artesà. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a treballar de decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on freqüentà museus i galeries d'art. En aquesta època es va veure força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a París per treballar en la decoració dels pavellons de l'Exposició Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos premis artístics i al suport econòmic d'un oncle patern, pogué matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió pels grans novel·listes russos, per Poe i per Leopardi arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el «Manifest dels pintors futuristes», que feia costat el«Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de la seva obra més famosa, I funerali dell'anarchico Galli --l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i col·laborà activament en la revista literària Lacerba, fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista acabà amb el començament de la Gran Guerra i el conflicte l'exaltà força, prenent part d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura. Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però l'experiència bèl·lica va ser tan forta que acabà reclòs a la secció«nerviosa» de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment «Pintura Metafísica». En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest any i 1921 col·laborà en la revista artística romanaValori Plastici. En 1922 abandonà la«metafísica» i s'abocà a una pintura més «transcendent», a la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de Mussolini --en 1922 col·laborà en Il Popolo d'Italia-- i adoptà opinions reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre 1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo Campigli i Achille Funi, el«Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938 es dedicà a pintar frescos monumentals. A més d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. En 1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva obra literària sota el títol Tutti gli scritti.

    Carlo Carrà (1881-1966)

    ***

    Foto de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

    - Vicenta Sáez Barcina: El 13 d'abril de 1971 mor a Mèxic l'anarquista Vicenta Sáez Barcina --Sáenz, segons alguns. Havia nascut el 22 de gener de 1898 a La Vid de Bureba (Burgos, Castella, Espanya). Companya del militant llibertari Justo Donoso Millán (Donoso Germinal), durant els anys vint emigrà a Barcelona, on treballà de teixidora. A la capital catalana entrà a formar part del moviment anarquista, mostrant-se especialment activa en el suport dels activistes d'acció i en la l'ajuda als presos. A causa de les seves activitats en els anys del pistolerisme hagué d'exiliar-se cap al 1927 a França amb son company. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornà a la Península, on Donoso ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad, activitat a la qual ella ajudà força. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique, instal·lant-se amb Donoso al país asteca.

    --

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Les eleccions no han aturat la nostra feina; avui a les 19:00 h us esperam a la plaça dels Seglars al homenatge als republicans i si parlam de feina institucional  hem presentat al·legacions  demanant que no es faci la modificació del Catàleg de Patrimoni aprovada al ple de febrer, a proposta del PP-PI i amb el suport d'UMP. A Alternativa demanam que es mantinguin al Catàleg els edificis situats a primera línia del Port de Pollença, tal com havia aprovat el ple en octubre de 2014 (No deixem els interessos d'uns pocs destrueixen el passats i hipotequin el futur)

    La modificació del Catàleg de Patrimoni aprovada al ple de febrer es fonamenta exclusivament en un informe de l'arquitecte municipal en Rafel Balaguer, elaborat el 5 de novembre de 2014, una vegada que ja s'havien resolt les al·legacions. Al citat informe l'arquitecte indicava que amb la catolagació d'una sèrie d'edificis situats a primera línia del Port Pollença, al Passeig Colom i Voramar, com Can Qués, Can Morató, Can Mena, Ca l'Adroguer i Can Tugores, podien generar una limitació singular d'aprofitament susceptible de ser objecte d'indemnització a favor dels propietaris afectats (prèvia l'oportuna tramitació de la sol·licitud de responsabilitat patrimonial).

    Hem de remarcar la nostra nul·la confiança en la feina objectiva de l'arquitecte municipal, en Rafael Balaguer i que al seu informe utilitza una sentència que no és l'única existent en aquest tema. L'edificabilitat que atorgava el Pla General, una vegada exhaurit el termini de vuit anys per desenvolupar-lo, no es pot al·legar com un dret adquirit si no hi ha llicències concedides en vigor, i aquest no és el cas. A més, no ens consta que s'hagi seguit el mateix criteri que s'ha seguit amb els esmentats edificis de primera línia del Port de Pollença a tots els que es trobin en una situació similar al catàleg.

    La modificació aprovada incompleix les deficiències denunciades per part dels serveis tècnics del departament de Patrimoni del Consell que a l'aprovació del catàleg a la passada legislatura deien: "s'haurà de revisar també l'arquitectura turística i hotelera. A tall d'exemple alguns dels elements que s'haurien de tenir en compte per a la seva inclusió en el catàleg són els situats al Passeig de Colom i Passeig de Voramar del Port de Pollença on encara resten exemples d'arquitectura de segona residència en primera línia de mar, totes elles mostres significatives de l'arquitectura regionalista..."

    Igualment la modificació incompleix l'acord de ple d'octubre del 2011, al qual  l'Ajuntament es va comprometre a utilitzar tots els recursos legals possibles per evitar la pèrdua dels immobles del Passeig Voramar-Colón-Hernán Cortés.

    La protecció d'edificis amb valor patrimonial és una obligació marcada per la Llei de Patrimoni 12/1998 cap als ajuntaments i cal protegir-los. S'ha de mantenir al Catàleg de Patrimoni els edificis situats a primera línia del Port Pollença: Can Qués Can Morató,  Can Mena, Ca l'Adroguer i Can Tugores. No deixem quel patrimoni sigui un record.

     


    0 0

    1994: atacs feixistes, carrillistes (PCE) i sectors afins contra els llibres i els escriptors antifeixistes de Mallorca (I)

    "El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

    "En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


    Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

    Aquesta inicial brutor contra la memòria d´un escriptor antifeixista anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

    El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

    Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

    'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

    En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

    Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

    I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

    Miquel López Crespí

    1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes.


    Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


    Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

    Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

    Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

    Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

    'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

    'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

    'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

    Miquel López Crespí


    0 0

    [14/04] «Il Grido della Folla» -«L'Action Anarchiste» - Agressió contra Ramon Salvador - FICEDL - Pro Ateneu Llibertari - Vilarrubias - Castagna - Biso - Urraca - Orobón - Yoldi - Pérez Rodríguez - Chiapuso - Calvo - Palacios - Lozano - Pino - Subías - Arranha - Amador Franco - Martínez Marín - Pellicer - Meniconi - Navarro Mañas - Zava - Vivancos - Guérin - Aransáez

    Anarcoefemèrides del 14 d'abril

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Il Grido della Folla" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de 1902 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale anarchico (El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou creat per Ettore Molinari i Nella Giacomelli --que signà els articles sota el pseudònim Iréos, i la gerència i l'administració la portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto Fraschini, Carlo Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan Gigli, Eugenio Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli, Mazzuccatto, Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres. Els sis primers números van ser tots segrestats per les autoritats. La primera època d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905; la segona entre novembre de 1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della Folla; i la tercera entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol original.

    ***

    Capçalera de "L'Action Anarchiste"

    - Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.

    ***

    Notícia del tiroteig publicada en "La Vanguardia" (15-04-1923)

    - Agressió contra Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Salvador Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili d'Ángel Pestaña al carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de seguretat i ferit greument al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer Barbarà i després fou ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser detinguts els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel López Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte --citat a vegades Montes-- havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1920 va ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte de Salvatierra a València, però va ser alliberat el mes següent sense càrrecs. A finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió convocada pel Sindicat de Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal. S'integrà en un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver participat en diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar ferit estava en crida i cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies després de l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 5 de gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas Serrate per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En 1925, des de la presó, va ser un dels signants de la Carta abierta a los camaradas anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de creació d'una federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a finals de juliol de 1925 a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan esperava el tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de Mataró, a prop del pont del riu Besòs.

    ***

    Anagrama del CIRA

    - Naixement de la FICEDL: El 14 i 15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença, Occitània), al nou local del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer dels Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de centres de documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de Suïssa, d'Itàlia, de França i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL), també coneguda per les seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of Centers for Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més dels centres citats, estan federats centres americans (Canadà, EUA, Mèxic, Argentina, Brasil), del Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca).

    ***

    Convocatòria pro Ateneu Llibertari

    - Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

    - Francesc Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge sovint citat Villarrubias. Sos pares es deien Andreu Vilarrubias, blanquer de professió, i Anna, ambdós igualadins també. Algunes fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai). Fuster d'ofici, fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de Gràcia de Barcelona. El desembre de 1893, arran de la repressió que es desencadenà a causa de l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia Civil al seu taller per la seva militància anarquista, juntament amb un empleat, Ramon Romero Martínez. Ambdós van ser traslladats a la a presó barcelonina del carrer de la Reina Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt. No obstant això, se li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i fou jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou condemnat a cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de Montjuïc a la presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de Ceuta. Després de les diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos anarquistes presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena va ser commutada per la deportació. Amb la prohibició de viure a Catalunya, retornà clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament alliberat. A partir d'aquí, es perd el seu rastre.

    Francesc Vilarrubias Baliu (1849-?)

    Antoni Dalmau i Ribalta: «Francesc Vilarrubias i Baliu (1849-?), fuster i serrador», en Revista d'Igualada, 27 (desembre 2007). pp. 5-15

    ***

    Foto policíaca de Carlo Castagna

    - Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes»–l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per«ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al«Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquellaèpoca en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Obra de Jean Biso ("Jean Morni") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

    - Jean Biso: El 14 d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant anarcosindicalista i francmaçó Jean Biso, també conegut com Jean Morni. Periodista, escriptor de novel·les populars i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de manera intermitent, del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de solidaritat en suport de Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933, arran de la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest sindicat, càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre 1939 i 1940. En el Congrés celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la Comissió Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la Regió Parisenca. En 1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal de París, també al del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc. També fou delegat als congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont d'Alvèrnia (1939). En 1936 representà els correctors d'impremta en el Congrés Internacional de la Pau celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i participà en diverses iniciatives de suport. Ajudà l'anarcopacifista Louis Lecoin en la edició del pamflet Paix immédiate llançat el dia que esclatà la II Guerra Mundial. Sota el pseudònim de Jean Morni destacà com autor de novel·les populars, com ara Faustina la folle (1913), Magda la sequestrée (1913), La revanche du passé (1914), Roman d'une midinette (1921), Le voleur détective (1923), Cousette d'amour (1926), Le caïd rouge (1926, censurada),Le danseur rouge (1934, censurada) iPauvresse d'amour (1935). Jean Biso va morir el 15 de març de 1966 a París (França).

    ***

    Julio Urraca Valmaseda

    - Julio Urraca Valmaseda: El 14 d'abril de 1898 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Va ser un destacat membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Victòria (Àlaba, País Basc), fidel integrant dels comitès de vaga i diverses vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada convocatòria de vaga contra l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de presó, que penà a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou alliberat. Entrà a treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi de la fusta. Julio Urraca Valmaseda va morir en 1968 a Vitòria (Àlaba, País Basc) de les conseqüències d'aquesta malaltia. Sa companya fou Petra Quintana.

    ***

    Valeriano Orobón

    - Valeriano Orobón Fernández: El 14 d'abril de 1901 neix a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Vaclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres --plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes--, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juny de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia,V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción,Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación,Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Les Temps Nouvelles,Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista --especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís-- i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.

    ***

    Miguel Yoldi Beroiz al front (1936)

    - Miguel Yoldi Beroiz:El 14 d'abril de 1903 neix a Lizarra (Navarra) --alguns autors citen Pamplona (Navarra) l'anarcosindicalista Miguel Yoldi Beroiz. En 1914 ingressà en la Casa de Misericòrdia pamplonesa, on s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines (torner, mariner, mestre nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre racionalista. Es va relacionar amb militants de l'entorn del grup «Los Justicieros» amb ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo, Pamplona, Vitòria i Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i retornà en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. En 1932 muntà a Pamplona una llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc després marxà a Barcelona, destacant a la capital catalana com a organitzador sindical. Entre desembre de 1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per Horacio Martínez Prieto, s'encarregà a Saragossa de la secretaria del Comitè Nacional de la CNT. En el moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el càrrec de secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de carrer del 19 de juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en l'organització de la columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda, Antonio Carreño i Luis Ruano, del seu «Comitè de Guerra». També va ser nomenat delegat del Segon Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més tard, amb el sergent José Manzana Vivó, substituí el comandant Enric Pérez Farràs al front de la Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat als combats del front d'Aragó, formà part del grup de la columna que marxà amb Durruti a defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad Obrera al front i exercí la presidència de la Junta de Selecció de l'Acadèmia Popular Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la 24 Divisió, amb la qual participà en la defensa d'Aragó durant l'ofensiva franquista. Va ser ferit en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria madrilenya on caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938, arran de la desfeta del front, va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per part dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda del front. Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció, destitució del comandament i dissolució de la 24 Divisió. El març de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional confederal a la zona central i sud de la península que encara estava en poder de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí passar els Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les tesis col·laboracionistes de la CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de Martínez Prieto en el Govern de la II República en l'Exili presidit per José Giral Pereira. Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser desautoritzat, juntament amb altres militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané Barceló i Feliciano Subero Martínez) nomenats també al Govern, per la sotsdelegació de la CNT de Mèxic. En 1947 formà part de la Regional d'Aragó de l'Agrupació de la CNT a Mèxic, favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior.És autor de diversos fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i de Surcos polémicos (1946). Miguel Yoldi Beroiz va morir el 13 d'agost de 1961 d'accident automobilístic en una carretera a prop de Matamoros (Tamaulipas, Mèxic).

    Miguel Yoldi Beroiz (1903-1961)

    ***

    Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa

    - Diego Pérez Rodríguez: El 14 d'abril de 1904 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya), en una família jornalera, el militant anarquista i anarcosindicalista Diego Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Durant la seva infància i joventut freqüentà els cercles esquerrans, com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera Republicana de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918). En 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el Centre Obrer Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano Carabante. Durant la República participà en la creació del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir més de 200 afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en l'anomenada «Vaga del Camp». Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de l'escamot encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el socialista José Trujillano Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de setembre de 1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí amb sa família cap a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de Màlaga, el 8 de febrer de 1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana s'enrolà en el Cos de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat, realitzant tasques assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la derrota republicana era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'allistà a la Legió Francesa i fou destinat al Regiment d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a Sidi Bel-Abbes, en plena guerra mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a Fahs-Zaghouan (Tunísia) per les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple per Itàlia, fou tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments de 1945, després de la rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou repatriat a França, on es reuní l'agost amb sa família a Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc després fou condecorat per l'Estat francès amb la Creu del Combatent. Diego Pérez Rodríguez va morir el 9 de juny de 1970 a Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània).

    ***

    Manuel Chiapuso Hualde

    - Manuel Chiapuso Hualde: El 14 d'abril de 1912 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'escriptor i militant anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso. Passà la seva infantesa a diferents indrets (Zubieta, Urnieta, Burrunta, Adarra i Ventas de Gárate) lluny de sos pares, anarquistes exiliats a París. Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari. Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats. Durant els anys de la II República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Guipúscoa, organització que havia ajudat a crear. També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.). Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons (Alcalá, Ondarreta, Ocaña i San Miquel dels Reis) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano. En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca. Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola i en diverses accions bèl·liques (Aia, San Marcial, Irun, Puntxa). Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat. Durant la guerra civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Guipúscoa i secretari de la CNT de Sant Sebastià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango. L'octubre de 1936 a Bilbao assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte. Partidari d'entrar en el Govern basc --per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre--, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per l'ortodòxia. Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball republicà. Arran de la derrota, fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions. Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient per l'«Organització Todt» --grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht-- per a la construcció del«Mur Atlàntic». Després de lluitar en la resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc, en 1944 s'establí a Biàrritz. Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península. Partidari de la via possibilista, fins i tot favorable a la participació dels llibertaris en la política, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) --del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez--; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948. En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular. També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França --el gener de 1948 signarà fins i tot un document pro Partit Llibertari. Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura. Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos (Vitòria, Sant Sebastià i Eibar). En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor. Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna,CNT, Polémica, Tiempos Nuevos, etc.) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía,Siluetas del pensamiento, Utopía,Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003),Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbao). També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia». En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Sant Sebastià. Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Biscaia, País Basc), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, País Basc); les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia.

    Manuel Chiapuso Hualde (1912-1997)

    ***

    Antonio Calvo Dieste

    - Antonio Calvo Dieste: El 14 d'abril de 1914 neix a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Calvo Dieste. Llaurador de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, per la qual cosa fou empresonat a Jaca. L'agost de 1935 també fou tancat a Osca. Durant la guerra civil lluità en la 127 Brigada de la 28 Divisió (antiga Columna Ascaso). Amb el triomf feixista, fou detingut, jutjat i condemnat a 12 anys de presó. El març de 1943 fou posat en llibertat condicional. Després se'n perd el rastre.

    ***

    José Palacios Rojas

    - José Palacios Rojas: El 14 d'abril de 1914 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Palacios Rojas, conegut com Piruli. Fill d'una família pagesa i jornalera, començà a treballar als camps quan tenia 10 anys i durant les nits estudiava a l'Ateneu Llibertari, que va ser la seva única escola. Encara un nin, en 1923 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan les tropes franquistes ocuparen el poble afusellaren tot el Comitè Local de la CNT i desenes de militants, però ell aconseguí fugir i arribar a zona lleial. Enrolat com a milicià, va combatre a diversos fronts (Còrdova, Granada, Almeria i Madrid). En acabar la guerra, va ser fet presoner a la ratonera del port d'Alacant i fou internat al camp de concentració d'Albatera i, posteriorment, a la presó de Màlaga. Després de diversos anys tancat i sense haver tingut cap judici, va ser alliberat. Milità en la CNT clandestina i després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT sevillana, organització en la que milità la resta dels seus dies. En 2004 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Fernando Ventura Calderón Democracia y sindicalismo de Estado. José Palacios Rojas va morir el 20 d'agost de 2007 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

    ***

    Manuel Lozano davant l'Ajuntament de París (agost de 1944)

    - Manuel Lozano:El 14 d'abril de 1916 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pinto Queiroz-Ruiz, més conegut com Manuel Lozano. Fill d'un barber anarquista --acabà afusellat pel franquisme-- i orfe de mare de petit, des de molt jove treballà en una destil·leria i a les vinyes de Jerez. En 1932 s'afilià al Sindicat de Trafegadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Aquest mateix any aprengué a llegir i a escriure. En 1936, quan esclatà la guerra i Jerez fou ocupat pels feixistes, fugí a zona lleial. Enquadrat en l'Exèrcit republicà lluità a diferents fronts (Màlaga, Granada, Marbella, Almeria, Múrcia i Alacant) fins al final de la contesa. El 28 de març de 1939 aconseguí embarcar-se cap a Orà (Algèria) i just arribar fou detingut per la policia francesa i tancat en cinc camps de concentració a Algèria i al Marroc fins al desembarcament aliat al nord d'Àfrica de novembre de 1942. Després ingressà en la II Divisió Blindada de l'Exèrcit francès africà i l'abril de 1943 intervingué en la presa de Bizerta (Tunísia). El maig de 1944 fou traslladat a Anglaterra per preparar-lo per a la campanya de França i, a partir d'agost d'aquell any, va combatre a França, enquadrat en la IX Companyia del III Regiment de la Divisió Leclerc (La Nou) --formada per republicans espanyols i especialment militants cenetistes--, en la batalla de Normandia i la presa d'Alençon. La tarda del 24 d'agost de 1944 formà part de la primera que entrà al París insurgent i ocupà l'Ajuntament de la ciutat. Durant els dies següents participà en els combats per sotmetre les restes de resistència nazi. El 26 d'agost el general De Gaulle baixà els Camps Elisis parisencs triomfalment al seu vehicle eruga. El setembre de 1944 participà en l'alliberament d'Estrasbourg i en les preses del camp de concentració de Dachau i del «Niu d'Àguiles» hitlerià de Berchtesganden. Fou condecorat amb la Creu de Guerra per la campanya de França. Un cop lliure França, treballà per a l'alliberament de l'Espanya franquista. Després continuà en el moviment llibertari afiliat en la CNT de l'Exili a París. Col·laborà en diverses publicacions, com ara Anarkía, CNT,Pueblo Libertario,Siembra, Tierra y Libertad, etc. Edità la revista poètica Ráfagasi publicà diversos fullets, sobretot poètics: Ensayo poético (1986), Aires libertarios (1986), Aires andaluces (1987), Andalucia sin fronteras, Eco anárquico, Eco jerezano (1987), Ráfagas (1987), Pensamiento poético (1988), Estampa andaluza (1991), Jerez sin frontera, Prosa poética, Recopilación poética (1991), etc. Manuel Lozano va morir el 23 de febrer de 2000 a París (França) i fou enterrat l'1 de març al cementiri parisenc de Pantin.

    ***

    Jesús Pino Sech (1942)

    - Jesús Pino Sech: El 14 d'abril de 1916 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el militant anarcosindicalista Jesús Pino Sech. Amb 15 anys, l'1 de novembre de 1931, s'afilià en la Secció d'Alcohols, Vins i Cervesa del Sindicat del Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i en 1934 a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Tortosa. Arran de l'aixecament feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà voluntàriament com a milicià en la Columna Durruti. Després de l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster a l'Aragó i dels Fets de Maig de 1937, hagué de marxar de Tortosa cap a Barcelona fugint de la repressió estalinista. Ferit a les cames al front de l'Ebre, passà a França amb crosses durant la retirada de febrer de 1939. Després de ser operat a l'hospital de Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) fou internat al camp de concentració d'Agde (Llenguadoc-Rosselló, Occitània). Durant l'ocupació, l'1 de gener de 1942, fou enviat al 405è Grup de Treballadors Estrangers (GTE) a Maiçac (Llemosí, Occitània), enquadrat en la «Societat de Forces Motrius del Maronne», sota la matrícula 405.392. Més tard, el 22 de novembre d'aquell any, fou traslladat al 651è GTE a Ussac (Llemosí, Occitània), on restà fins al 21 de gener de 1943 després d'una esta al camp disciplinari de Saint Antoine de Briva (Llemosí, Occitània). El 27 de gener de 1943 fou enviat com a «treballador requerit per Alemanya» a Katowice (Polònia), però aconseguí fugir el 7 de febrer de 1944 i arribar al Llemosí. Després de la guerra continuà militant en la CNT de l'Exili i serà membre en diverses ocasions dels Comitès Regionals parisencs del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT. Jesús Pino Sech va morir el 21 de novembre de 1980 a Saint-Denis (Illa de França, França).

    Jesús Pino Sech (1916-1980)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     

     

    Una de les coses que fa la poesia és jugar. I en totes les tradicions poètiques hi ha textos i autors que fan de la juguera el seu impuls primer. Per això és una sort que tinguem un poeta com August Bover. Si no hi fos, faria falta.

    Després de Cloc!, va arribar Beabà¸que té la particularitat de ser un recull de vint-i-sis poemes que són tautogrames: un per lletra de l’alfabet. N’August mateix ho explica en aquesta entrevista.

    Jo hi afegiria, al que hi diu, que el gran èxit del llibre és aquest superposar trava i trava (l’oulipiana i la de la mètrica) per acabar arribant a poemes de gràcia molt notable. Llegiu, si no, la peça en què totes les paraules comencen amb E: una delicada evocació de l’Eivissa dels hippies.

     

    Estrambòtics

     

    Entre estrangeres exòtiques,

    eivissencs extravagants…,

    els estius esdevingueren

    espais experimentals.

     

    Entonàvem –enartats–

    estrofes entendridores,

    enlairàvem, entretant,

    esplendorosos estels,

     

    evocàvem entrecasos,

    esbalaïts esguardàvem

    enormes enxiquiments,

     

    empaitàvem, endemés

    –esquerps, encaboriats–,

    estàtics entrivicolls.

     

    Per si heu de ser per Palma, dijous tendré el gust de presentar-lo a Llibres Embat, a les 19h.

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 162 | 163 | (Page 164) | 165 | 166 | .... | 465 | newer