Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 158 | 159 | (Page 160) | 161 | 162 | .... | 465 | newer

    0 0

    ( 2 vídeos) Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? (Miquel López Crespí)


    Poesia catalana i memòria històrica: Espais secrets (Edicions Can Sifre)


    A aquestes alçades de la nostra vida, anant cap al seixanta-tres anys i sobretot, després d’aquestes desenes de poemaris, seria absurd amagar –els llibres són enmig del carrer per a tots aquells i aquelles que els vulguin llegir!— el pes del dolor, de les successives derrotes –la dels pares a la guerra, la nostra, a la transició... – en els meus poemes i, més concretament en el poemari Espais secrets que comentam. Just al començament del llibre, obrint les primeres pàgines, el lector pot llegir: “sé que molt aviat les ones penetraran / sense que hi hagi res que pugui aturar-les / dins de la cambra / no podré salvar cap dels meus somnis /...”. De cop i volta, sorgint des de les fondàries de la Lubianka on l’han empresonat, torturat i executat, ensopegam amb la presència de Bàbel (“però ara no endevín cap record precís / salabror de textos tèrbols / paradoxals / malediccions de soldats / vaixells carregats de gnoms esblanqueïts / fulgurants imatges d’horabaixa travessant enderrocats arcs de triomf / inútil sortir al carrer vestits de carnestoltes / mentides les profecies de l’oracle / falsos els sonets amb rima / bàbel em diu que a la nit arribarem a novograd / s’escolen els dies / els estius se’n van i continuam en campanya / dringuen les nostres rialles desesperançades en la nit”.



    Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? Què pot fer el poeta enmig d’aquest terrífic espectacle de devastació? L’autor d’Espais secrets escriu: “ara ja ningú no trobarà refugi / vet aquí els amics morts / els pares / la pàtria ocupada / totes les paraules que hem estimat / en derrota / les ombres del riu em diuen que llur victòria serà implacable / i que la esdevendrà llarga, / transparent, / posseïda.”.


    Què ens sostén enmig de la barbàrie quotidiana? Potser “l’antiga bellesa dels nostres herois”. El poeta ho descriu en el poema “La senzilla supervivència quotidiana”: “És com un antic combat de gladiadors / la senzilla supervivència quotidiana / l’antiga bellesa dels nostres herois / fluctuant / com un llamp / enmig de l’aspre soroll dels metalls”. En la derrota, enmig de la brutalitat que ofega la poesia... tot esdevé clau ardent on l’home prova d’aferrar-s’hi per a intentar sobreviure: la mirada d´una dona desconeguda aturada en una parada d’autobús, els ametlers en flor... Així i tot és difícil trobar un ancoratge on aferrar-se: arreu se senten trets, hi ha desbandada de convidats, munió de projectes abatuts, gent petrificada a les terrasses dels cafès. És una visió prou feridora del començament d’un any qualsevol d’aquesta transició vers el no res que s’allargassa fins a l’infinit, que sembla mai no fineix. Aquest panorama desolador per on navegam, vaixell batut per tota mena de tempestes, es descrit a “Gener”: “gener / una dona crida amb els ulls aturada en una parada d’autobús / els ametllers floreixen / i hom endevina les lamentacions fosques del desamor / són instants d’esmolada daga / l’estèril sublimitat de tantes falses promeses / no hi ha on aferrar-se / sense paraules li dic que no puc fer-hi res / se senten trets al costat / desbandada de convidats / furients escorpins pugnant per mossegar mugrons d’ivori / cap ancoratge per a batre la fosca / els meus infidels projectes abatuts / com solcar rastres antics d’enquimerada llum a l’aguait / tothom petrificat a les terrasses dels cafès”.

    Els fets de la quotidianitat, la realitat més propera al poeta, cobra, enmig d’aquesta dolorosa supervivència enmig la barbàrie un pes específic. Una herència situacionista? Guy Debord i Raul Vaneigem novament? Els poemes “instantanis” que, talment esmolats anuncis de propaganda comercial, dibuixaven els estudiants del Maig del 68 pels carrers i places de París, en els murs de la universitat i les fàbriques? Possiblement. L’autor del poemari no vol amagar cap de les seves influències. A Espais secrets es tractava de deixar constància, sense cap mena de subterfugi, de la situació final que, dins l’ànima del poeta, van conformant les successives derrotes que comporta la simple existència quotidiana. Per això l’aplec de poemes que ha publicat Edicions de Can Sifre està format per tot d’experiències escrites sota els signes idèntics del dolor i la desfeta. A partir d’aquí hom prova de defugir certa herència culturalista apresa en tantes i tantes lectures. Sovint, quan al llarg dels anys anava escrivint aquests poemes, em demanava si aconseguiria sortir de la retòrica buida, de les fórmules de la poesia acadèmica, de les múltiples variants, malgrat que adopti un posat “modernista” de l’Escola Mallorquina. M’hauria influït massa l’obra poètica de Miquel Costa i Llobera, repassada amb cura a conseqüència de la preparació d’unes novel·les sobre la seva vida? Eren els anys en els quals enllestia les novel·les Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial, Pollença, 2005) i Damunt l’altura (Pagès Editors, Lleida, 2006). Però res més lluny de l’herència de l’Escola Mallorquina el recull de poemes aplegats sota el títol d’Espais secrets! D’aquesta problemàtica –la influència l’Escola Mallorquina en els poetes de la generació literària dels anys 70--, ja n’havia parlat amb deteniment en la introducció Antologia 1972-2002 (Col·lecció Tià de sa Real, Palma, 2003) quan escrivia: “Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: ‘Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions’.

    ‘Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així- arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'’ordre’ literari (la ‘forma’ per damunt de tot!) contra l'’anarquia’ (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnàs literari qui no accepti aquesta ‘contenció’ que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a ‘aprofundir l'obra del senyor damunt la terra’. Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.

    ‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.

    Espais secretsés, en definitiva, un aplec de versos lliures, una utilització punyent de les influències culturals del poeta –els “ismes” de començament del segle XX, el situacionisme francès, l’escriptura automàtica, la prosa poètica— per deixar constància de l’angúnia i desolació del poeta en una època en què, possiblement, han mort les il·lusions de canvi revolucionari dins la societat alletades amb l’esclafit del Maig del 68, amb les grans manifestacions antisistema de la transició, traïdes, com s’esdevé en tantes i tantes revolucions, pels vividors de la política, els cínics i menfotistes que tots coneixem.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

    .

    0 0

    Segons el vist a l’Aprovació inicial del Pla Especial d’ordenació i protecció de la Ruta de Pedra en Sec, es valora la recuperació del viari tradicional fent ús de camins de titularitat pública, fet que compartim totalment, però hi veiem unes contradiccions no justificades, en l’Etapa 7 Tram 18 , on diu:

    -Final es Canyeret

    • Observacions : Camí de nova creació”

    En els Planols: Etapa 7, trams 17 i 18 la Ruta a més d’anar per uns terrenys privats , travessa el torrent de Son Marc amb un pont , que tal com esta dibuixat al plànol, no ho fa perpendicularment , si nó que ho fa en paral·lel i fins el final de la finca La Querencia.

     

    AL·LEGAM que a l’Etapa 7 , tram 17 i 18 del traçat de la Ruta de Pedra en Sec no es compleixen els objectius proposats en el preambul del Pla Especial d’ordenació i protecció de la Ruta de Pedra en Sec , i SOL·LICITAM que es faci un nou traçat per a recuperar el Camí Vell de Lluc A, camí 126 del Catàleg de Camins de Pollença, des de el cami de Can Romí , ( núm.9 ) fins en el Pas Gran .

    DEMANAM l’anul·lació del pont abans esmentat i que es faci un ús del Pas Gran per atravessar el Torrent de Son Marc. Ús tradicional que s’ha fet durant centenars d’anys , com demostrarem, i que la Conselleria pot millorar tal com s’ha fet al torrent de Solleric (variant del GR 221 de Alaró als Tossals Verds).




    PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS I OBERTS.



    0 0

    Algunas noticias más o menos recientes: La Acadèmia de Belles Arts celebra la apertura del curso (El acto, que tendrá lugar hoy, incluye la lección inaugural, a cargo de Rafa Forteza, y un concierto) (DM, 19/11/2014); Cristina Ros ingressa a l'Acadèmia de les Belles Arts amb 'Art i mitjans de comunicació' (10/02/2015); Francisca Lladó ingresa en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears (04/03/2015)...

    La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears no tiene web

    Hacia el año 2008, en la web del Govern de las islas aparecieron unas páginas extrañas. En la cabecera pone "Inici- Conselleria d'Educació, Cultura i Universitats - Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears - ÍNDEX - Presentació" y el Menú es: "Presentació; Ressenya històrica; Composició i organització; Seccions; Acadèmics numeraris; Activitats curs 2007/08; Publicacions; Contacte". ¿Verdad que no nos extraña que en Actividades sólo pongan del curso 2007-08? ¿Cuántas publicaciones creen que encontrarán? Pues eso: ninguna.

    Pero hay otra página, también del Govern (caib.es) en cuya cabecera se indica: "Inicio - Consellería de Educación y Cultura - Dirección General de Cultura - Plataforma de Digitalización del Patrimonio Cultural de las Illes Balears" (art.caib.es) y tiene un corto Menú inicial: "Inicio - Entidades - Autores - Catálogo" y entre las 7 entidades que conforman esta plataforma se encuentra la Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears con un botón que dice "Ver colección"

    Esta Plataforma se hizo famosa por sus desastrosas imágenes o fotografías llenas de marcas de propiedad. Intenta mostrar las obras artísticas que guarda el Govern, pero más vale no mirarlas porque son vergonzosas pues las marcas de agua de las imágenes impiden poderlas ver. Un desastre.

    Pero otra cuestión son los documentos, especialmente los que indica de "Tipología: Bibliográfico" pues, en el caso de la Academia de Bellas Artes, se encuentran "algunas" lecciones inaugurales y discursos de investidura. Y digo "algunas" porque esta Plataforma se inició hacia el 2008 y probablemente acabó o se abandonó ese mismo año, pero aún así, recoge desde 1985 hasta el 2008, con los discursos o Lecciones inaugurales de Francisco Estabén Ruiz, Gabriel Alomar Esteve, Miquel Gayà Sitjar, Antonio García-Ruiz Rosselló, Gabriel (C.R.) Llompart Moragues, Josep F. Conrado de Villalonga, Luis Ripoll Arbós... y tantas otras primeras figuras de la cultura. También se encuentran "algunos" discursos de recepción como Académicos de número. Pero sólo "algunos", hasta el 2008.

    Quiero decir una cosa: ¿Qué institución de la isla pone en su web los pregones, los discursos, las declaraciones de Hijos Ilustres, los premiados, etc? ¿El Govern? NO; ¿el Consell?, tampoco; ¿el Ayuntamiento?. No. Ponen un anuncio y olvídate. En fin, me seco las lágrimas.

    Bien, pues aquí están los discursos de Gaspar Serra Sabater sobre Guillem Mesquida y la pintura del Barroco; de Horacio Eguía Quintana tratando sobre el escultor Juan Borrell; de Pere Quetglas Ferrer "Xam" tratando sobre la crisis de identidad del arte, y otros. Pero no están los discursos de Cristina Ros o de Francisca Lladó.

    La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears no tiene web y la necesita pues al menos pone las Lecciones Inaugurales y los Discursos de Recepción como Académicos.

    Me dicen que el Govern está vendiendo estas webs abandonadas a los chinos.... ¿será verdad? La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears no tiene web y la necesita.


    0 0

                                   La filosofia en sis batudes (1)

     

     

            Aclariment previ. Negació de la negació.  M'avanço a dir que la pretensió de desnonar la filosofia en general és un camí que no duu a enlloc. La filosofia és una arma per a la guerra ideològica (Guerra sempre en actiu a les societats històriques). Un individu humà sempre es mou dins una determinada ideologia, i, vulgui o no, sempre és obligat a entrar en la guerra ideològica. Allò que importa no consisteix en exalçar o vituperar la filosofia (dit en general), sinó destapar el pensament ocult de l'elit social dominant i neutralitzar l'armament ideològic d'aquesta elit.

       Amb El Príncep, d'En Maquiavel, per primera vegada en la història es palesava el pensament ocult de les elits socials dominants; i, per primera vegada, es descrivia la manipulació ideològica, la doble moral i les disfresses ideològiques. Allò que cal fer és seguir les petges d'En Maquiavel, mostrar el doble joc ideològic de les oligarquies (i de l'oligarquia ianqui, sobretot). 

     

     

        La filosofia en sis batudesés  un exercici literari fet amb la intenció de  posar a l'abast dels navegants catalans, dels joves, en especial,  el pensament secret dominant, el pensament ocult, de les elits socials dominants.   

    En sis batudes, de manera que el meu escrit sigui breu i clar (El Poder, en tot temps, pretén fer de la filosofia una reserva per a ments selectes, com ho pretenia En Plató, o En Heidegger).

      Cada post penjat a la Xarxa porta el número de la batuda corresponent.

        Aquest post d'ara és, per tant, la primera de les sis batudes. Pot ésser enunciada dient:  En tot temps, la filosofia dominant o predominant respon als interessos de la classe social dominant, emperò la filosofia oficial no diu res de l'autèntic pensament de les elits dominants.

     

     

        Tesi:  La filosofia (les filosofies) és una arma decisiva en la guerra ideològica.

     

       Tesi: Des de l'aparició de les societats en classes, va esclatar la lluita de classes. Les societats històriques es manifesten socialment dividides entre la classe dominant i la classe (o classes) dominades. I la lluita de classes fa néixer la guerra ideològica, guerra que és permanent i que no acaba mai mentre perdura la lluita de classes.

     

       Tesi: L'aparició d'una nova filosofia (i l'enlairament del filòsof  enunciador) és producte de la voluntat de l'elit social, del Poder. En cas contrari, la nova filosofia és l'arma ideològica de la revolució.

     

        Tesi: A les societats medievals, les noves idees

    s'expressaven com a reforma religiosa. La Teologia feia la tasca de la Filosofia; era el principal instrument usat en els conflictes ideològics.

            O sigui, dit amb unes altres paraules, són les elits socials les que fan i desfan els representants oficials de la filosofia.

       Per entendre la cosa:  Fou N'Octavi August, l'emperador romà, el qui decidí convertir En Virgili en el gran poeta de l'imperi (En aquest cas, poesia i no filosofia, perquè el conreu de la filosofia sempre fou molt marginal dintre la cultura romana). Per descomptat, fou N'August el qui encarregà L'Eneida amb la intenció  de crear el poema nacional de Roma.

     

        Per entendre la cosa:  Foren els Papes N'Alexandre IV i N'Innocenci V (segle XIII)  els qui decidiren introduir la filosofia de N'Aristòtil com a base de la teologia catòlica, feina que encarregaren a En Tomàs d'Aquino.

     

        O sigui, fins a l'arribada de Martí Luter, el Bisbe de Roma (i la Cúria Romana) tenia el monopoli del saber. Era  el Papa el qui decidia qui havia de ser reconegut Magister Cathedrae en matèria de teologia i de moral (però també  en matèria de Física!). S'ha de saber: Les Universitats eren essencialment eclesiàstiques fins al punt que les càtedres eren repartides entre les diverses ordres religioses; i cada una estava  sota l'autoritat del Bisbe de la diòcesi; i, per descomptat, sota l'ulterior autoritat del Papa.

     

        Tornant a la qüestió inicial, s'ha de veure que és el Poder el qui, majorment, controla i regula els mecanismes de producció ideològica.

      Dit a l'engròs: Són els ministres d'Educació els qui programen l'ensenyament segons la voluntat del Poder  (Poder que, en tot moment,  oculta les seves intencions sinistres). Són els magnats o les Corporacions els qui disposen dels mitjans de comunicació més influents en relació a la ideologia i la filosofia. Igualment, és el Poder el qui intervé en l'elaboració dels llibres de text i de les enciclopèdies (Per posar un exemple aclaridor: la Gran Enciclopèdia Catalana nasqué de la voluntat política de CIU i, sense excepcions, el seu contingut ideològic es correspon amb el pujolisme; de manera que es pot dir que és una enciclopèdia beata (catòlica), conservadora i neoliberal).

     

     

           El fet que hi hagi 40.000 filòsofs (o més de 40.000) mena a la confusió, sembla Babel. Però haurem de veure que l'immens núvol filosòfic s'esvaeix tan bon punt s'estableix la relació entre ideologia i lluita de classes. Es pot constatar que a cada moment històric els conflictes ideològics deriven d'unes poques idees cabdals; idees cabdals nascudes de la lluita de classes.

     

      Seguint En  Marx, certament, la lluita de classes és un conflicte al voltant del repartiment dels bens materials. Però, superant En Marx, s'ha de dir que la lluita de classes es manifesta en una complexa gran varietat de formes.

     

        Com he explicat a bastament als meus escrits, la religió, en tot temps,  era instrument essencial per a la cohesió social. I, en paral·lel, en cas de crisi social, la religió esdevenia instrument de lluita ideològica (Podeu veure el post  Marx i l'alienació).

       El trencament del sistema d'opressió medieval fou dut a terme sota l'estendard religiós. Fou la doctrina d'En Luter l'instrument de la revolució a Alemanya i als països germànics.  Com he explicat als meus escrits, jo deia:  La denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.   La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució i no reforma s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles,  en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:  ...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència  no és ni segur ni honrat...  Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig de Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma. ( Luter i el luteranisme).

     

      


    0 0

    [26/03] «Il Piccone» - Tragèdia de Jambol - Armand - Cochon - Montgon - Armanetti - Doubinsky - Callemin - Castro - Casanellas - Guigui-Theral - Masini - Mitev - Serrano Oteiza - Mannerini - Adell - García Pradas - Regueras - Comfort - Téllez

    Anarcoefemèrides del 26 de març

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"Il Piccone"

    - Surt Il Piccone: El 26 de març de 1905 surt a Brescia (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació mensual Il Piccone. Periodico minsile anarchico. Portava l'epígraf:«La verità ci farà liberi» (La veritat ens farà lliures). En va ser el responsable Arnaldo Ziliani. Trobem textos d'Olindo Guerrini, Errico Malatesta, Morel, Leda Rafanelli-Polli, Fedele Rivolta, Arnaldo Ziliani i d'altres que signaren amb pseudònims. Tracta diversos temes: abstenció, anticlericalisme, antimilitarisme, cultura, història, poesia, Primer de Maig, prostitució, repressió, vaga, etc. Només en sortí un altre número, l'1 de maig de 1905.

    ***

    Todor Darzev

    - Tragèdia de Jambol: El 26 de març de 1923 a Jambol (Jambol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Jambol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    E. Armand

    - E. Armand:El 26 de març de 1872 neix a París (França) l'anarquista individualista Ernest Juin, més conegut comE. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la seva època, especialment en els cerclesàcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Fill d'uncommunard, no va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdicLes Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdicL'Ere Nouvelle,òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada«tendència tolstoiana», però no va ser l'únic:Hors du troupeau(1911),Par delà la mêlée(1916). Va dirigir durant un temps el periòdicL'Anarchie; va col·laborar enLe Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revistaL'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora,L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més«calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle deL'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta --segons Grave-- la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magnaL'anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes:milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenatSocialisme científiccontra el que es va anomenarSocialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per «complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. E. Armand va morir el 19 de febrer de 1962 a Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són:L'initiation individualiste anarchiste(1923) iLa révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

    Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

    ***

    Georges Cochon (ca. 1912-1913)

    - Georges Cochon: El 26 de març de 1879 neix a Chartres (Centre, França) l'anarquista i militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Obrer tapisser, va servir en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. Després de passar tres anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de consciència i fundar un falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el desembre de 1909, va ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires Ouvriers et Employés» (USLOE, Unió Sindical de Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava aleshores mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual reivindicava la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la muda pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing número 52, amenaçat d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada («Fort Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una pancarta que deia:«Respectuós de la llei violada per la policia al servei de la propietat, només sortiré obligat per la força.» Assetjat per la policia, abastit pels veïns durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta de la violació del seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el tribunal de recursos d'urgència li va donar la raó i la policia va haver d'aixecar el setge. Poc després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una acció de reallotjament al Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit infants en la qual els companys del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada; aquesta acció comportarà el vot per part del consell municipal parisenc d'un emprèstit de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges econòmics per a famílies nombroses. Després va crear la famosa«Raffût de Saint-Polycarpe», fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar les cases amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a coll amb tots els trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va compondre per aquest grup la coneguda cançó La marche des locataires. Mitjançant aquesta acció directa de caire lúdic, van assetjar i okupar tots els habitatges que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics: el 10 de febrer de 1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març el de la Cambra de Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien habitatge per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van prendre a l'assalt l'església de la Madeleine. A més d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50 famílies, infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard Lannes la vil·la La Vérone amb la complicitat del seu llogater, el Comte de La Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36 infants; van ser expulsats set dies després. En 1912 va començar a col·laborar en el periòdic anarquista de Brussel·les Le Combat Social, on amb Georges Schmickrath i León de Wreker van publicar articles sota la rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va produir una escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel maig Cochon es va presentar a les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser exclòs, per les crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta organització per«electoralisme», fundant aleshores la Federació Nacional i Internacional dels Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de l'Estat francès, especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant manifestació pels carrers de la ciutat, reunint més de quatre mil persones al Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat en el XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla del Marne; el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de Billancourt, però quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de 1917. Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de guerra a tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va publicar a Maintenon el periòdic Le Raffût, que va ser efímer --va sortir una nova sèrie entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la Unió Federal de Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters (UCL), que en 1946 esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters (CNL), apropada al Partit comunista. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels llogaters i va haver de comparèixer davant un tribunal de París el 21 d'abril de 1926. Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop de Maintenon, va anar diverses vegades a París durant els anys cinquanta per evocar els seus records en l'emissió radiofònica de J. Mollion«Les rêves perdus». Georges Cochon va morir el 25 d'abril de 1959 a la seva casa del carrer Grandes Cours a Pierres (Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la torxa i durant els anys setanta van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el petit tractat 39 manières de faire râler son concierge. Es van crear un gran nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com ara La Cochonette; Donnez des logements; Papa Cochon; C'est Cochon; V'la Cochon qui démémage, de Montéhus; Le chant des locataires, de Robert Lanoff; o La marche des locataires, de Charles d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la seva lluita cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là Cochon qui déménage. Prélude au droit au logement, que explicar la història d'aquest personatge i la seva lluita.

    ***

    Louis Montgon

    - Louis Montgon:El 26 de març de 1885 neix a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon, conegut com Vérité. Fill d'un fuster, va fer d'obrer i després d'artesà rellotger i joier a Lió. En 1917 es va instal·lar a Perpinyà amb sa companya Marie Sannajust. A començament dels anys vint era el secretari del grup anarquista de Perpinyà i un informe de la policia el qualificava d'«enemic de tota autoritat». Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), el 5 d'abril de 1922 fou el mentor d'una conferència organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i la CGTU. Fou membre de la delegació que exigí a la Borsa del Treball, aleshores monopolitzada per la CGT, els locals per a la Unió Local de la CGTU. El 21 de setembre de 1923 representà la Unió Anarquista (UA) i assessorà una reunió contra el feixisme presidida per André Marty. El 14 de maig i el 21 d'octubre de 1923 presidí dues conferències de Jules Chazoff realitzades a Perpinyà on es criticà durament la dictadura bolxevic soviètica. Després abandonà la CGTU, controlada pels comunistes, i s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Entre el 15 i el 16 d'agost de 1925 assistí com a delegat de Perpinyà al Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, que havia estat fundada el 19 d'octubre de 1924 a Besiers. En aquests anys presidí nombroses conferències anarquistes a Perpinyà, entre elles la de l'11 de desembre de 1929 de Lucien Huart i la de l'1 de gener de 1931 d'Émile Armand sota el títol «Peut-on croire en Dieu?». En aquests anys regentà un petit taller de rellotgeria al número 1 del carrer Lucia de Perpinyà. Entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsable departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola, de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista a França. També fou el gerent del bilingüe (francès i castellà) Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste, que edità 11 números entre el 6 de febrer i el 23 de setembre de 1937 a Perpinyà. Després de l'aparició del número 3 (15 d'abril de 1937) dimití per estar en desacord amb la línia oficial de col·laboració governamental i institucional del moviment llibertari espanyol i fou reemplaçat per Jean Ay. Així i tot, continuà representant el grup de Perpinyà en la Federació i s'encarregà, després dels «Fets de Maig de 1937», de recollir fons a favor dels companys de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonats per la reacció estalinista. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària i fou secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    ***

    Dante Armanetti

    - Dante Armanetti: El 26 de març de 1887 neix a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio  Tosi, etc.), i del grup«Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio.

    ***

    Jacques Doubinsky

    - Jacques Doubinsky:El 26 de març de 1889 neix a Odessa (Ucraïna) el militant anarquista Iakov Dubinsky, més conegut com Jacques Doubinsky. Nascut en una família d'artesans jueus, va fer els seus estudis en una escola professional a Odessa, tot militant de molt jove en les Joventuts Sindicalistes, i va prendre part en la Revolució russa de 1917. Però ben aviat el nou poder bolxevic empaità els anarquistes i esclafà, després d'haver-ho utilitzat, el moviment insurreccional makhnovista del qual prenia part. Jacques Doubinsky va fugir a Bulgària i va participar en el moviment anarquista d'aquest país. Arrestat i torturat després del cop d'Estat de 1923, va aconseguir evadir-se i arribà a França, on trobarà Volin i Makhno, també exiliats de Rússia per la repressió comunista. Va treballar en diversos oficis: en cadenes de muntatge, trenant sabates --com la major part dels emigrats servis i búlgars--, en la confecció i disseny de teixits --on va conèixer els anarquistes Lucien Feuillade (Lucien Daurat) i Charles Ridel (Louis Mercier Vega)--, etc. Aleshores va esdevenir redactor de la revista jiddisch La Nostra Vida. Amb Volín, Alexandre Berkman, Senya Fleshin i Mollie Steimer va fundar en 1927 el «Grup d'Ajuda als Militants Anarquistes Exiliats de l'Est» i va col·laborar en el periòdic anarquista rus Golos Trouda, publicat als Estats Units. Va realitzar col·lectes per recaptar fons per ajudar els militants llibertaris empresonats a la Unió Soviètica. Va participar en la reunió entre Nèstor Makhno i Buenaventura Durruti on aquestúltim va proposar a l'ucraïnès de continuar la lluita revolucionaria a Espanya. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 va participar com a delegat del Sindicat Intercorporatiu de París en el IV Congrés de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on va ser elegit membre de la nova comissió administrativa de l'organització anarcosindicalista. Amb la seva companya Rosa, va dirigir la biblioteca-llibreria anarquista jueva«L'Autodidacte». Amagat durant la Segona Guerra mundial, després de l'Alliberament i de la mort de Volin, va crear l'associació«Les Amis de Voline», que editarà d'aquest La Révolution inconnue (1947). Va ser un dels editors, amb David i Golda Stetner, del periòdic Der Freie Gedank,òrgan del Grup Anarquista Jiddisch de París. També militarà en «La Libre Pensée» i serà membre de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes de Bulgària, editant el fulletó Bulgarie, nouvelle Espagne (1948). Va realitzar nombrosos viatges als Estats Units, on va mantenir força contacte amb el moviment anarquista nord-americà i va ser ell qui va portar a Europa l'últim missatge de Rudolf Rocker. Jacques Doubinsky va morir el 18 de febrer de 1959 a França. Son fill Claude serà en 1962 corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière. Son nét, Sébastien, és també un escriptor llibertari, autor de nombroses novel·les, com ara Fragments d'une révolution, Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov --biografia novel·lada de les aventures de son padrí--, Mira ceti, etc.

    Jacques Doubinsky (1889-1959)

    ***

    Raymond Callemin en una foto policíaca

    - Raymond Callemin:El 26 de març de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Fill d'un sabater socialista, esdevingué obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la«Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy, Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écrites à la Santé»). Deixà inèdites unesMémoires de Callemin dit Raymond la Science.

    ***

    Manuel de Castro

    - Manuel de Castro: El 26 de març de 1896 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'escriptor, poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Fou fill de Manuel de Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad Pardiñas, concertista de piano i pintora; ambdós es conegueren a la Corunya (Galícia) i enamorats fugiren a París (França) i d'allà a la ciutat argentina de Rosario, on es casaren civilment. El fill de la parella s'educà a Córdoba (Córdoba, Argentina) i després estudià al Seminari Conciliar de Concepción (Concepción, Xile). De molt jove quedà orfe de mare, primer, i de pare, després --vidu reingressà al sacerdoci--, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on restà definitivament. A la capital uruguaiana participà de la bohèmia literària --va fer una bona amistat amb Ernesto Herrera-- i també s'introduí en els grups anarquistes, experiència que més tard recrearà en la seva novel·la Oficio de vivir. Buenas y malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils publicà més tard la sèrie «Cronicones montevideanos» en el«Suplemento Femenino» del diari La Mañana. En 1928 publicà Historia de un pequeño funcionario, crítica a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en diferents publicacions, com ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla (Santiago de Chile), Clarín (Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la poesia, la novel·la i el conte. En els seus últims anys creà la seva pròpia editorial, Banda Oriental, on publicà les seves obres. El seu art taurí recorregué les places de Montevideo, Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels trenta, convidat pel British Council, viatjà a Londres per mediació de l'ambaixador britànic a l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i d'edició de revistes culturals, com ara Teseo, Revista Oral,Cuadernos Julio Herrera y Reissing,«Meridión», etc. Participà en les Jornades Poètiques celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats més aclamats van ser adaptats al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves obres destaquen Canto de oro (1917), Las estancias espirituales (1919), El padre Samuel. Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela picaresca americana (1937), Lámpara. Vigilias de la luz y la flauta (1938), Meridión. 33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración de Hernandarias (1946),Pregón lírico diciendo de la muerte de Manuel Rodríguez, Manolete (1949), Retorno (1951), Hernandarias. Exploración poética on ocho cantos (1951), Pastoral melacolía y otros poemas (1954), El enigma del ofidio (1955), Encantamiento. Poesía sobre motivaciones infantiles (1955), Festival y transfiguración de Helena. Treinta poemas de amor (1957), Hernandarias. Exploración poética en XIII cantos (1957), Espantapájaro. Poesía sobre motivos infantiles y un cuento (1960), El nuevo encantador (1961), Laurel sangriento. Épica nativa (1961), Humo en la isla (1962), Metafísica del vino y otros poemas (1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio (1964), Víspera y olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La vida bohemia. Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En les seves obres descriu la impersonalitat burocràtica, la incomprensió que separa els éssers humans, el món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera realista i alhora filosòfica. Manuel de Castro va morir el 8 de juny de 1970 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Secció d'Arxiu i Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat de Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat de Montevideo.

    Manuel de Castro (1896-1970)

    ***

    Ramon Casanellas Lluch amb l'uniforme de l'Exèrcit Roig

    - Ramon Casanellas Lluch: El 26 de març de 1897 neix a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) --altres autors citen Barcelona-- el militant anarcosindicalista, membre dels grups d'acció i finalment dirigent comunista Ramon Casanellas Lluch. Treballador de la metal·lúrgica, de molt petit començà a militar en els moviments socials i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1905 ja s'encarregava de transportar pistoles i municions per a les vagues dels metal·lúrgics. En 1911 organitzà una vaga d'aprenents contra els maltractaments dels mestres i dels encarregats. Després formà part de l'escorta personal de Salvador Seguí. En 1918 va haver d'exiliar-se a França a causa de la seva participació en les importants vagues d'aquell any. De bell nou a Catalunya, en 1919 s'enquadrà en el sectors cenetistes més durs i violents. Influït per Llúcia Fors, esposa del seu company Lluís Nicolau Fort i íntima amiga de la família anarquista dels Archs, entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes --posteriorment se li acusà d'atemptar contra el fill de l'empresari de l'automòbil Arturo Elizalde, pel qual treballava; de la mort del sicari de la banda de Köening San Vicente, i de l'homicidi del compte de Salvatierra el 4 d'agost de 1920 a València. El 8 de març de 1921, amb Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, assassinà a Madrid el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, com a represàlia per la persecució dels anarcosindicalistes a Catalunya i del terrorisme patronal. Aconseguí escapar i després de passar dos mesos amagat a Bilbao, amb el suport de l'aleshores dirigent comunista Oscar Pérez Solís --que finalment acabà en Falange Espanyola--, passà a França i a Alemanya i després a l'URSS el setembre de 1921. D'antuvi fou enviat a Crimea i a principis de 1922 demanà l'ingrés en el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i es posà al seu servei. Se li assignà com a traductora i mestra una antiga membre de la Txeca i amb la graduació de major en la reserva de l'Exèrcit, Maria Alexandrovna Fortus (Maria Luisa Michel), que amb el temps esdevingué sa companya. Des de l'URSS escrigué una carta exculpadora dels seus companys. Estudià quatre anys Filosofia Marxista a la moscovita Universitat Obrera d'Sverdlov i fou comandant mecànic d'aviació de l'Exèrcit Roig. Des de Rússia col·laborà en Sin Dios. En 1924 passà a Mèxic i durant tres anys participà com a agent bolxevic en l'organització dels moviments comunistes a l'Amèrica Llatina al servei de la Internacional Comunista (Komintern), alhora que treballava com a xofer, peó o carregador per subsistir. Amb la instauració de la II República espanyola, tornà pel juny de 1931 a la Península clandestinament, amb sa companya Maria Fortus i l'hongarès E. Gerö, enviat pel Komintern. Participà al costat de Pepe Díaz en un míting del Partit Comunista d'Espanya (PCE) al Teatre Maravillas de Madrid. El febrer de 1932, com a membre del Buró Polític del PCE, va intervenir en el IV Congrés d'aquest partit a Sevilla. Dies després fou detingut a Carmona i expulsat per no tenir permís de residència ja que s'havia nacionalitzat soviètic. Tornà clandestinament a Barcelona i a finals de 1932 participà amb Francisco del Barrio Navarro (Rescoldo) en la creació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), del qual fou elegit primer secretari general. El febrer de 1933 fou detingut de bell nou i tancat a la presó Model de Barcelona. El 28 de febrer de 1933 patí un atemptat. Aquest mateix any publicà Carta a los obreros anarquistas, que havia escrit durant la seva estada a la presó. Ramon Lluch Casanellas el 25 d'octubre de 1933, anant a Madrid, en motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a un ple del PCE, sofrí en un estrany accident de carretera al Bruc (Anoia, Catalunya) i, amb son company, morí. Manuel Trueba Miramontes acusà directament la direcció del PCE d'haver provocat aquest accident mortal gràcies a una conspiració interna. Fou enterrat el 28 d'octubre al cementiri barceloní de Sant Andreu i tingué dos enterraments paral·lels, un per part dels seus antics companys llibertaris i altre per part dels nous camarades comunistes. Durant la guerra civil existí una «Columna Ramon Casanellas» de caire marxista.

    Ramon Casanellas Lluch (1897-1933)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 03/26/15--20:50: Ple i Anuari Contrainfo
  • Avui l'article amb la valoració del ple d'ahir sortirá una mica més tard, les votacions dels punts ja les podeu consultar al nostre facebook

    Us recordam que avui  a Can Llobera a les 20:00 h per quart any consecutiu presentam a Pollença l’Anuari de  contrainfo.cat un projecte comunicatiu autogestionat . Us esperam 

    Un recull fidel i acurat de les lluites dels diferents  moviments socials de Mallorca durant l’any 2014 i,  una tasca  de memòria històrica per poder fer-ne revisió en anys  posteriors, aprenent dels errors i potenciant les victòries.

    Així,  l’Anuari 2014 és producte del compromís d’una  seixentena d’activistes que construeixen dia a dia una Mallorca més  lliure i justa. Som un any més fortes i tenim més experiència: esperam que l’Anuari serveixi per afrontar amb més força els reptes i les noves experiències que prepara el 2015. 

    El preu de l’Anuari 2014 és de 4€ (el cost de producció és de 3’26€). 

     


    0 0

    La diada


    El pròxim dia 30, la diada és una gran oportunitat de reafirmació en els valors més preuats de les Balears


    Editorial | 26/04/2011 |


    El pròxim dia 30 se celebrarà a la plaça Major de Palma una diada sota el lema "Mallorca m'agrada!", nom de la campanya que ha desenvolupat l'Obra Cultural Balear per potenciar l'autoestima dels illencs. És molt important que aquesta crida tingui un gran ressò popular. Si l'Acampallengua de Campos fou una exhibició d'optimisme del jovent, la diada ho ha de ser de la població en general. És prou sabut que el país no passa pel millor moment. Hi manca feina, les empreses resisteixen com poden, el deute públic és molt gran i els valors propis de les Balears estan en perill de quedar en segon terme per la urgència de primer subsistir i després tirar endavant com sigui.

    Però seria un error molt greu com a poble que aquesta visió s'escampàs al cos social. Sense la ferma defensa de la idiosincràsia pròpia, solidificant-la a través de les institucions i el teixit col·lectiu en onjunt, no hi ha recuperació perdurable. Les Balears s'han de saber situar per sobre d'allà on bufen els vents exteriors perquè els seus efectes siguin els mínims possibles. El pròxim dia 30 hi ha la gran oportunitat de demostrar la força d'aquests valors.

    Diari de Balears


    La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions.(Miquel López Crespí)



    El escriptors Miquel López Crespí, Rafel Socias, Rosa Maria Planas i Lleonard Muntaner amb el president de l´OCB Jaume Mateu.

    Centenars d’articles en defensa de la cultura catalana i l’esquerra nacionalista


    LA VII DIADA PER LA LLENGUA I L'AUTOGOVERN


    La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions. És evident que en aquests darrers anys (sobretot després de la mort del dictador i de la fi de la dictadura feixista) les entitats culturals (especialment l'OCB) han fet molt per salvaguardar la nostra cultura. Però aquesta cultura lluita (com els països espoliats del Tercer Món) contra una feresta mudialització capitalista que posa en perill el 90% de les llengües minoritàries existents. En el fons, el problema de la immigració no pot deslligar-se de la brutal consolidació del model de desenvolupament capitalista (el turisme) iniciat amb virulència a mitjans dels seixanta. La "balearització" de l'economia (la dependència del turisme de masses), la destrucció del nostre medi ambient, l'extinció progressiva de l'agricultura de les Illes són, entre moltes d'altres causes, els autèntics culpables de l'arribada forçada de milers i milers d'immigrats de totes les contrades de l'estat i d'altres països. És ben cert que un percentatge ben alt d'aquests nouvinguts no coneix les profundes arrels d'una cultura millenària (la catalana). Però el problema no és criminalitzar, com fa la "nostra" extrema dreta, aquesta immigració (força de treball, per altra banda, que és el fonament de la riquesa de les Illes). El que necessitam no són camps de concentració ni forns crematoris per als ciutadans i ciutadanes d'altres nacions de l'estat. L'esforç per preservar la cultura pròpia no és una batalla de cognoms ni de lloc de naixença. El combat s'estableix entre els partidaris del nostre anihilament com a poble i els defensors de les nostres llibertats nacionals i drets socials. En criminalitzat el "forasterum" aquesta extrema dreta falsament nacionalista el que fa és agreujar el problema en desviar el centre d'atenció essencial. És el capitalisme, el model salvatge de depredació econòmica, el que crea els problemes socials, culturals i polítics a les nacions. Mai a l'inrevés. Aquí del que es traca és d'aconseguir la inserció social i ciutadana dels nouvinguts. Com molt bé deia l'amic Joan F. López Casasnovas en el parlament que va fer fa unes setmanes a Lluc en la III Trobada d'Amics i Socis de l'OCB: "Primer són els drets (civils, socials, polítics). Abans de demanar adhesions a essencialismes que ningú no sap prou bé com definir, cal fer dels immigrats, residents, ciutadans, perquè només des de la llibertat i la plenitud i la igualtat de drets és possible construir el futur d'un país en què els seus ciutadans se sentin actors de la història i maldin per conservar un patrimoni cultural fruit de la capacitat de diàleg i d'autogovern".


    L´escriptor Miquel López Crespí i una de les seves filles, en aquest cas na Núria, participant en una de les Diades de l´OCB.

    Aquest és el repte que ens té plantejat el segle que ara comença.I per això és important la participació de tots els ciutadans i ciutadans de les Illes en la VII Diada per la Llengua i el Ple Autogovern que convoca l'OCB i munió d'entitats culturals i cíviques de les Illes. La Diada d'enguany serà dissabte dia cinc de maig i començarà a les 18,30 a ses Voltes (Parc de la Mar). Com cada any hi haurà ballada popular, rock, passacarrers, "personatges de les Rondaies de Pere Pujol", tallers, tamborada... No cal dir que som nombrosos els ciutadans que fem nostres les crítiques de la Junta Directiva de l'OCB al Govern Balear quan reclama al Pacte de Progrés "que prengui mesures de xoc en favor de la llengua, com requereix el compliment del seu propi programa quan es compromet a 'la normalització lingüística en tota la seva extensió'; quan diu que 'la llengua catalana... serà objecte d'especial protecció i normalització en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural del país'; quan diu que 'la normalització lingüística es farà respectant els drets de tots aquells que integren la nostra societat i que tenen com a pròpies altres llengües (especialment la castellana) i es possibilitarà a totes aquestes persones el coneixement de la llengua i la cultura pròpies de les Balears per facilitar-ne la integració i la cohesió social del país'".

    Com diu molt bé l'OCB: "Al cap de dos anys, a mitjan legislatura, hem d'exigir al Govern que faci molt més del que ha fet fins ara, perquè amb un pla de xoc i el compliment d'aquest programa no sabem si la llengua se salvarà, però sense la seva adopció segur que no ho farà de cap de les maneres".

    Per tant, i perquè és indefugible, cal també enguany assistir de totes totes a la Diada per la Llengua i demanar al Govern Balear que actuï de forma decidida en defensa de la nostra cultura amenaçada per la mundialització. Per això: Sí, a un pla de xoc; sí, al total compliment de la Llei de Normalització; sí, a fer pinya per la llengua; sí, a fer possible a tothom l´ús de la llengua!

    Miquel López Crespí

    (5-V-01)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0
  • 03/27/15--21:01: Juegos y Calçots
  •      Agua, agua, y más agua decían todas las predicciones para nuestra salida del 22 de marzo. Tanto se recalcó en ello que sólo un valiente se atrevió a sacar a pasear su coche antiguo. ¡Y tuvo la recompensa de un día soleado!
         El encuentro fue en el aparcamiento del restaurante Wok y Perlas Orquídea; y debido al frío el restaurante nos permitió merendar (del "cocarroi" que tenía previsto dar de merienda el Club) en sus instalaciones. Más tarde nos dirigimos al Restaurante “Hortella d’en Cotanet” en donde practicamos juegos de la infancia; entre ellos "sa tella", "baldufes", "fer corre els cercles", ...
         Habiendo abierto ya el apetito nos pusimos nuestros "baberais" (preparados con mucho esfuerzo por Maria), para dar buena cuenta de los "calçots"; y seguimos en la mesa hasta el coloquio habitual antes de quedar para la próxima.

    0 0

    [27/03] «Le Gueux» - Bomba de Ravachol - Pacte CNT-UGT - Vaga de Torí - Roscigna - Míting de la CNT - Lermina - Baima - Lacour - Pascual - Liu Shifu - Paco Sola - Girolo - Januário - González Mallada - Benito Fornos - Smythe

    Anarcoefemèrides del 27 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Gueux"

    - Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Émile Odin, Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.

    ***

    L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27-03-1892)

    - Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot --carrer Clichy, 39--, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat

    ***

    Manifestació de Madrid del 27 de març de 1917

    - Pacte CNT-UGT: El 27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa públic amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies abans entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema polític del Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una delegació cenetista, composta per Ángel Pestaña, Salvador Seguí iÁngel Lacort, marxà a Madrid a posar-se d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció revolucionària. El 27 de març hi hagué una gran manifestació a Madrid precedida d'un míting a la Casa del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT. En aquest míting es llançà un Manifest a l'opinió pública on s'amenaçava amb una vaga general sense termini limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a aquells canvis fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de les condicions decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats emancipadores». En el Manifest es diu que «els organismes proletaris procediran a l'adopció de totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de la vaga general». El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les garanties constitucionals; tancà els centres obrers i empresonà totes els signants del Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la vaga general contra aquestes mesures, però en abril, el nou Govern restaurà les garanties. Malgrat tot, els preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es declarà la vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del Nord acomiadà un grup d'obrers i davant el fracàs de les gestions perquè fossin admesos els 36 companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en aquesta companyia. Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000 metal·lúrgics i miners de Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga dels ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de Bilbao, empalmarà amb la gran vaga general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que enfrontarà obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga fou un fracàs a causa de la repressió governamental que declara l'Estat de guerra i tragué l'Exèrcit als carrers,  i va costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de dos mil treballadors empresonats.

    ***

    Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

    - Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.

    ***

    Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27-03-1931)

    - Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova«expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels«expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies --per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria-- en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.

    ***

    Míting de San Sebastián de los Reyes (27-03-1977)

    - Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.

    Míting de San Sebastián de los Reyes (27-03-1977)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jules Lermina

    - Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix a París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat senseèxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 a París (França).

    ***

    Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

    - Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes "L'Ouest-Éclair" del 29 de juliol de 1932

    - Léonard Lacour: El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Era fill d'un cap de peó de camins. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. En 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva«manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de gener de 1950 al XIV Districte de París (França).

    ***

    Alejandro Pascual Dios

    - Alejandro Pascual Dios: El 27 de març de 1916 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Pascual Dios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou delegat d'Abastos de la col·lectivitat local. El març de 1938, quan les tropes feixistes ocuparen Aragó, arribà a Catalunya via Benasc i França i s'establí a Manresa (Bages, Catalunya). Amb el triomf franquista passà a França. Lluità en la Resistència contra els nazis i es negà, malgrat les amenaces de mort rebudes, a integrar-se en la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). L'11 de maig de 2000 impartí, amb el seu gran amic i també confederal Martín Arnal Mur, a la Biblioteca Arús de Barcelona, la conferència «Tierra y Libertad: la colectivización en Aragón». El 14 de desembre de 2005 a l'Escuela de Arte d'Osca, amb Martín Arnal, participà en la inauguració de l'exposició fotogràfica «Estos días azules», sobre l'exili a França. En 2006, amb 80 anys, va fer amb bicicleta en set dies els 800 quilòmetres que separen la seva residència francesa amb el seu poble natal. El 14 d'abril de 2007 a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) participà, amb Martín Arnal, en un homenatge a la 43 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola. El juliol de 2009, Pascual i Arnal, reberen un homenatge a Bielsa durant les III Jornades de «La Bolsa de Bielsa». Participà en el documental sobre la Revolució espanyola Sueños colectivos, de Marco Potyomkin i Manuel Gómez, que s'estrenà en 2011.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Liu Shifu

    - Liu Shifu: El 27 de març de 1915 mor a Xangai (Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu–transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Havia nascut el 27 de juny de 1884 a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com«Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi,«Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

    ***

    Francisco González Sola en una foto de la policia cubana

    - Francisco González Sola: El 27 de març de 1934 mor en la misèria a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el tipògraf, fotògraf i propagandista anarquista Francisco González Sola, més conegut com Paco Sola. Havia nascut en 1870 a Granada (Andalusia, Espanya) i sos pares es deien Francisco González i Micaela Sola. Adquirí força popularitat a començaments de segle com a propagandista anarcocomunista a ciutats i pobles andalusos. En 1900 assistí com a delegat de Sevilla al I Congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) i l'any següent participà activament en la vaga de ferrers sevillana. Aquest mateix 1901 va estar tancat a la capital andalusa; fou delegat, amb Antonio Ojeda, al Congrés de l'FSORE a Madrid; parlà, amb Ojeda, Miguel Moreno, Antonio del Pozo, Juan Palomino Olalla i altres, en el míting cordovès del Primer de Maig, on s'atacà els socialistes, l'electoralisme, la beguda i el joc; polemitzà amb l'anarcocol·lectivista Martínez León; i publicà en La Huelga General la seva obra A los burgueses. Cuadros tomados del natural. En 1902 parlà en el gran míting de Sevilla en defensa dels presos d'Alcalá del Valle i l'any següent participà, amb Ojeda, en la gran Excursió Nacional de Propaganda del periòdic madrileny Tierra y Libertad; en 1903 també signà un manifest de suport a la vaga d'aquell any. L'abril de 1904 intervingué, amb Ojeda, en una gira propagandística per Galícia i Salamanca per preparar el proper Congrés de l'FSORE de Sevilla. A finals de 1904 a Madrid, amb Ojeda i Abelardo Saavedra del Toro, sota el nom de «Grupo 4 de Mayo», s'encarregaren del periòdic Tierra y Libertad i de reeditar La Revista Blanca, arran de la retirada de la família Urales. En 1905 representà els obrers tapers del suro de Sevilla en el Congrés de l'FSOE de Madrid. En aquestaèpoca encapçalà la Lliga de Defensa dels Drets de l'Home, que lluitava per l'alliberament dels presos polítics. Destacat antimilitarista, l'octubre de 1906 va ser empresonat --la seva fitxa policíaca deia que havia estat processat en tres ocasions per atacs a l'Exèrcit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), establí contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i es va fer ferm defensor del pensament racionalista i de l'Escola Moderna. Arran de l'explosió d'una bomba al carrer barceloní de la Boqueria el 8 d'abril de 1907, va ser detingut juntament amb Josep Vicens i Joan Palau. Cap a finals de 1907, fugint de la Llei de Jurisdiccions aprovada pel Govern de Segismundo Moret que posava sota competència militar tota ofensa a la Pàtria, a l'honor de les Forces Armades i als seus símbols, fugí amb Saavedra clandestinament a Cuba. Els diners dels passatges s'aconseguiren gràcies a una subscripció que van fer els obrers del poble cubà de Regla i arribaren amb la missió de propagar el pensament racionalista i les idees de Ferrer i Guàrdia a tota l'illa. Amb el suport d'aquests dos emigrats, es creà l'octubre de 1908 la Secció Cubana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERA) i a finals d'aquell any es creà la primera Escola Moderna, muntada pel grup«Educació del Porvenir», al local del Centre d'Estudis Socials (CES) de Regla. Amb Saavedra van fer gires propagandístiques i s'encarregaren del setmanari ¡Tierra!, polemitzant amb el Diario de la Marina. Arran de l'execució de Ferrer i Guàrdia, el 17 d'octubre de 1909 participà, amb Saavedra, Emilia Rodríguez i altres, com a orador en la gran manifestació de protesta que es va fer a l'Havana. A la capital cubana vivia amb Aurora Rodríguez, amb qui tenia dos fills, i treballava com a tipògraf. També va fer conferències al Centre Asturià de l'Havana i a altres centres regionals. El 25 de setembre de 1911 va ser expulsat de Cuba, amb altres nou anarquistes (Juan Ascón Sistere, Bartolomé Berenguer y Montolín, Juan Casanova y Villa del Prat, Serafín Castrillón Mouriz, Josep Grau i Guàrdia, Sebastián Aguilar Mateo, Francisco Pérez Rodríguez, Venancio Saenz Ibáñez i Francisco Arnal Tormos), en el vapor «Frankenwald» amb destinació a Vigo (Pontevedra, Galícia). Instal·lat amb sa companya a Sevilla, aquest mateix any, amb Juan Gallego Crespo, Pablo Sánchez i José Sánchez Rosa, creà l'Ateneu Sindicalista d'aquesta ciutat. En 1914 va fer conferències a Sevilla i l'any següent va ser designat, amb Sánchez Rosa, per fer sessions de controvèrsies amb els socialistes. En 1916 realitzà amb Ojeda i Sánchez Rosa diverses campanyes de propaganda. En aquesta època, amb Ojeda i Saavedra, muntà un negoci de fotografia, però s'enemistaren i s'independitzà laboralment amb gens ni mica de sort. En 1919 presidí una conferència on es mostrà favorable a la unió proletària. Durant els primers anys vint va fer conferències i mítings a Sevilla que el feren força popular. Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva militància minvà i es traslladà a les Illes Canàries. Fins al 1928 visqué de «La Sevillana» a Las Palmas (Gran Canària), un negoci de d'ampliacions fotogràfiques. Durant els anys republicans malvisqué d'una parada de fotografia al mercat de Santa Cruz (Tenerife) i de «La Sevillana», al carrer San Francisco d'aquesta ciutat; també va fer d'orador per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de setembre de 1932 feu un míting contra les deportacions amb Buenaventura Durruti a Santa Cruz. Durant sa vida publicà articles en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Huelga General, El Noticiero Obrero,Tierra y Libertad, etc. En 2009 José Luis Guzmán García publicà la biografia Perfiles en el olvido del anarquismo en Canarias. Francisco González Sola (1870-1934).

    ***

    "Il Grido della Folla" periòdic on col·laborava Eugenio Girolo

    - Eugenio Girolo: El 27 de març de 1937 mor a Brussel·les (Bèlgica) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Havia nascut el 2 de gener de 1886 a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt empobrida --sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani--, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per«vagabundejaria» arran dels fets del«Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni,«el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París --on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni-- marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

    *** 

    Arnaldo Januário

    - Arnaldo Januário:El 27 de març de 1938 mor al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Havia nascut el 6 de juny de 1897 a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha --òrgan de la CGT--, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

    ***

    Avelino González Mallada

    - Avelino González Mallada:El 27 de març de 1938 mor a Woodstock (Virgínia, EUA) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Havia nascut el 7 d'agost de 1894 a Gijón (Astúries, Espanya). Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 --Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)--; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada»,«Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup«Solidaridad» de la FAI--; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT --ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener--, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo,Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción,Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad,La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

    Avelino González Mallada (1894-1938)

    ***

    Notícia de l'afusellament d'Hilari Benito Fornos apareguda en "La Vanguardia" (28 de març de 1943)

    - Hilari Benito Fornos: El 27 de març de 1943 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Hilari Benito Fornós, també citat d'altres maneres (Fornés, Farnos, etc.). Havia nascut en 1909 a Barcelona (Catalunya). Pagès de professió, s'establí a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En acabar la Guerra Civil va ser apressat per les tropes franquistes; jutjat, va ser acusat de delictes de sang i condemnat a mort. Hilari Benito Fornos va ser afusellat el 27 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Me propongo enlazar los discursos de recepción de académicos de algunos miembros de la Academia de Bellas Artes de San Sebastián que se hallan en la Plataforma de Digitalización del Patrimonio Cultural de las Illes Balears. Las Academias, en sus webs, debieran informar de quiénes son sus miembros y poner una ficha biográfica de cada uno de ellos. La Academia de las Bellas Artes no tiene web propia y he tenido que buscar las biografías con el Google. Gracias que hay personas individuales que ponen información porque lo que no hay es información proveniente de las instituciones, pese a que algunos de los discursos provienen de personas que han sido premiados por los organismos oficiales, con ceremonia oficial de las que no queda más que el anuncio.

    Con todo, de algunos de los académicos no he encontrado información biográfica, lo cual indica los huecos o vacíos que tiene la información cultural en las islas.

    Bien, paso a enlazar los discursos:

    • Autor: Gaspar Sabater Serra
      Título: Guillermo Mesquida, pintor del Barroco: discurso leído por ... D. Gaspar Serra Sabater con motivo de su recepción como Académico de Número el día 27 de mayo de 1975 y contestación de ...D. Jerónimo Juan Tous.
      Enlaces: Ficha; Discurso.
      Biografía: Wikipedia

    • Autor: Francisco Estabén Ruiz
      Título: El arte de la Arquitectura Militar ... ;discurso leído por ... D. Francisco Estabén Ruiz, con motivo de su recepción como Académico de Número el día 17 de marzo de 1976 y contestación de ...D.Jerónimo Juan Tous
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: No encontrada.
      Nota: Francisco Estabén estuvo destinado en la Almudaina de Palma en los años noventa. Bajo su mando se realizaron importantes descubrimientos en el recinto. En la serie Alta mar: (Redescubrir) La Almudaina (dos y tres) hablo de sus descubrimientos y escritos, pero no es su biografía.

    • Autor: Horacio Eguía Quintana
      Título: El escultor Juan Borrell Nicolau ;discurso leído por ... D. Horacio Eguía Quintana con motivo de su recepción como Académico de Número el día 9 de enero de 1979 y contestación de ...D. Jaime Salvá y Riera
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: Wikipedia y UEP! (Luis Miguel Estelrich Ruiz)

    • Autor: Pere Quetglas Ferrer, "Xam"
      Título: La crisis de identidad en el arte ;discurso leído por ... D. Pedro Quetglas Ferrer, Xam, con motivo de su recepción como Académico de Número el día 21 de mayo de 1980 y contestación de ...D.Jerónimo Juan Tous
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: Wikipedia; miquelcinema (Miquel Alenyà); Francesc Bujosa
      Alejandro Ysasi: La obra gráfica de Pedro Quetglas “Xam” (1915-2001): la riqueza de un patrimonio (Tesis Doctoral)

    • Autor: Bernard Julià Rosselló
      Título: La música en la Catedral de Mallorca ; discurso leído por ... D. Bernardo Julià Rosselló, con motivo de su recepción como Académico de Número el día 11 de junio de 1980 y contestación de ...D.Bartolomé Torres Gost
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: No encontrada.

    • Autor: Miquel Gayà Sitjar
      Título: L'intimisme poètic de Guillem Colom; discurs llegit per ... Miquel Gayà i Sitjar amb motiu de la seva recepció com Acadèmic de Numero el dia 26 de novembre de 1980 i contestació de ... Gaspar Sabater i Serra
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: Wikipedia

    • Autor: Miquel Llabrés Grimalt
      Título: El pintor Antoni Gelabert ; discurs llegit per ... Miquel Llabrés i Grimalt amb motiu de la seva recepció com Acadèmic de Numero el dia 15 d'octubre de 1980 i contestació de ... Antoni Garcia-Ruiz Rosselló
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: miquelcinema (Miquel Alenyà) y Alquimistas del establo

    • Autor: Antoni Martorell Miralles (T.O.R.)
      Título: Cant popular i música litúrgica ; discurs llegit per ... P. Antoni Martorell Miralles T.O.R., amb motiu de la seva recepció com Acadèmic de Numero el dia 12 de juny de 1985 i contestació de ... Bernat Julià Rosselló
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: miquelcinema y UIB

    • Autor: Juli Ramis Palou
      Título: La aventura de la plástica ;discurso leído por ... D. Julio Ramis Palou con motivo de su recepción como Académico de Número el día 16 de enero de 1985 y contestación de ...D. Pedro Quetglas Ferrer
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: miquelcinema; Mirador, Blog de Antonio Boix

    • Autor: Antonio García-Ruiz Rosselló
      Título: Camilo José Cela, Académico Honorario ; discurso leídos por ... D. Antonio García Ruiz y D. Gaspar Sabater ... el día 3 de abril de 1985 ... y palabras de éste último.
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: miquelcinema

    • Autor: Catalina Juan Servera
      Título: El hombre en el arte de Pilar Montaner ; discurso leído por ... Dª Caty Juan Servera con motivo de su recepción pública como Académico de Número el día 19 de diciembre de 1986 y contestación del ... D. Gabriel Alomar Esteve.
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: miquelcinema

    • Autor: Rafael Perelló Paradelo
      Título: Arte y crítica ; discurso leído por ... D. Rafael Perelló Paradelo con motivo de su recepción pública como Académico de Número el día 15 de diciembre de 1987 y contestación del ... D. Pedro Quetglas Ferrer.
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: no encontrada
      SDe su obra: Ficha en Dialnet

    • Autor: Luis Ripoll Arbós
      Título: La alarmante destrucción del paisaje y su defensa ; discurso leído por ... D. Luis Ripoll Arbós con motivo de su recepción pública como Académico de Número el día 8 de junio de 1989 y contestación del ... D. Rafael Perelló Paradelo.
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: No encontrada
      Luis Ripoll fue un gran bibliófilo y editor. En Alta mar su nombre aparece varias veces, especialmente relacionada con la serie "Panorama Balear" que él publicó.

    • Autor: José Francisco Conrado de Villalonga
      Título: El Real Patrimonio en Mallorca ; discurso leído por... D. José Francisco Conrado de Villalonga con motivo de su recepción pública como académico de número el día 29 de Mayo de 1990 y contestación del ... D. Antonio García Ruiz Rosselló.
      Enlaces: Ficha; Discurso
      Biografía: Viquipèdia

    Bien. Hasta aquí 14 de los 28 discursos de recepción de académicos. Son una joya. Me parece espléndida la actitud de la Academia de Bellas Artes de San Sebastián de ponerlos en abierto en Internet. Actitud que ojalá adquirieran todas las instituciones de las islas. Mis felicitaciones hasta el 2008, pues esta labor debiera haber tenido continuidad. También convendría mejorar el tema tecnológico pues un texto conviene que esté como texto y no fotografías de páginas. Con todo, felicitaciones.

    Por otra parte, y ahora me dirijo a todos los ciudadanos, se me hace notoria la gran falta de información. ¡Cuántas biografías faltan! ¡Cuántos discursos! Y, sin embargo, la Red está llena de noticias - anuncios que notifican que se va a realizar un acto o que se ha realizado, pero que no dan el discurso ni siquiera un resumen. No hay webs de las instituciones y las que existen no ponen los documentos. La desinformación es enorme. Gracias a quienes han realizado las biografías enlazadas por su buena labor, enhorabuena.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La posición oficial de IU es que los resultados electorales de Andalucía han sido malos, sin paliativos. La mía es que obtener un 7% de votos y tener grupo parlamentario propio es un resultado bastante honroso dada  la actual coyuntura.

    Es cierto que IU ha visto disminuir los excelentes resultados que obtuvo el 2012 en un 39%, pero, si no nos despabilamos, ésta también  puede ser la tónica en muchas otras  autonomías, especialmente aquéllas en las que no se hayan trabajado adecuadamente los procesos de convergencia.

    ¿Qué sucede?, pues que  IU, como UPyD, ha entrado en competencia con otra fuerza política que ocupa un espacio parecido y que exhibe dos atributos muy importantes “nuevo” y  cambio

    ¿Puede desaparecer IU? No lo creo. IU es, con mucho, el partido más resistente del Estado. Acostumbrada a todo tipo de agresiones, tiene convicciones ideológicas muy sólidas,  inteligencia política, arraigo local  y estructura organizativa, y eso la convierte en prácticamente insumergible.

    Sin embargo, la siguiente pregunta es si , pinzada entre el “cambio tranquilo” del PSOE y la esperanza de cambio, emocional y novedosa, que representa Podemos, IU se encuentra condenada a ocupar un espacio meramente resistencial... Y mi respuesta es también negativa porque pienso honestamente que, enmedio de este complejo panorama, hay un hueco, un perfil, con el que IU puede conectar con una parte significativa del electorado

    En estos momentos, los sondeos  están reflejando más que nunca un fuerte componente emocional en el posicionamiento de los electores: estos, en buena medida, contestan a los encuestadores movidos por el deseo de premiar o castigar a tal o cual partido.

    Pero, a medida que se acerque el día de la votación, irá cobrando peso el voto racional, es decir, el voto fundamentado en la voluntad de construir (o impedir) una determinada situación política en Ayuntamientos y autonomías. Es el famoso “vértigo de la urna”.

    Dicho más claramente, el día 24 de mayo, a la hora de depositar el voto,  pesarán mucho más que en las encuestas cuestiones como las siguientes:

    - Lo que vaya a hacer cada institución en los temas que preocupan al elector

    - Lo que propone cada partido al respecto

    -  La capacidad o voluntad  para ponerse o no de acuerdo en el caso de que no haya mayorías absolutas

    -  La fiabilidad de los partidos para ejecutar las medidas propuestas

    El espacio por el que se puede “colar” IU, porque está en mejores condiciones que los demás para hacerlo, es la sintonía con este voto de izquierdas más racional

    En principio, no parece demasiado complicado convencer al electorado de que el “cambio tranquilo” del PSOE amenaza con ser bastante más “tranquilo” que transformador de la realidad y que Podemos, por muchas razonas que comentaré en otra ocasión y que ahora sería demasiado largo enumerar, plantea más incertidumbres que certezas en temas muy esenciales.

    Pero  esto no basta: para que esta sintonía a la que aludía se produzca,  IU debe presentarse ante el electorado  como un partido fiable y  que puede responder a sus expectativas en base a CUATRO PREMISAS elementales pero ineludibles y que cito a continuación. Si cualquierda de ellas falla, esta sintonía no se producirá.

    1.-Hay que hablar un 99’9% del tiempo de las cosas “de comer”, de lo que a la gente le preocupa y le interesa de verdad. Hemos de aparecer, obsesivamente, como una organización conocedora, en sintonía y con  las mejores soluciones  para los problemas de la gente.

    En sentido contrario, si  la campaña se convierte en un desfile de modelos ideológicos o en un confuso  “catch a cuatro” con los demás partidos (o con nosotros mismos, que de esto también sabemos) no sólo van a perder los ciudadanos: a nosotros, en concreto, nos van a dar hasta en el carnet de identidad.

    2.-  Hay que presentar un programa de cambio potente y transformador la realidad así lo exige, y con medidas concretas que marquen la diferencia… pero también un programa creíble y riguroso.

    Y eso por tres razones: porque el voto racional es un voto inteligente que huele a la legua las fasntasmadas inconcretas y/o irrealizables; porque estamos ante unas elecciones municipales y autonómicas y es tan falso como antipedagógico intentar hacer creer que, desde estos ámbitos, se pueden solucionar  por completo los problemas más sangrantes que sufre la ciudadanía (paro, pensiones, salud, educación, vivienda, lucha contra la exclusión, derechos sociales y laborales, etc.) y, en tercer lugar, porque si nos ponemos a competir en el terreno de la demagogia, no nos faltaran rivales que nos ganen por la mano

    3.-Hemos de presentarnos como un partido con ganas de arremangarse, de ser útil y de arreglar los desastres que tienen a la gente machacada. Dicho de otra manera: como un partido con ganas de gobernar y orgulloso de su experiencia de gobierno.

    IU es reconocida como un partido honesto y fiable en la gestión y éste es un capital que debe ser aprovechado. Si aparecemos como un partido que sólo quiere utilizar las instituciones como púlpito para sus sermones no nos va a votar nadie porque, para esto, preferirán votar a otros

    y 4.- Hablar de gobernar quiere decir hablar de pactos de gobierno y hay que expresar con claridad, y antes de las elecciones, qué medidas es imprescindible garantizar para que nos impliquemos en el gobierno.

    En esta cuestión no nos han de pillar vacilantes o sin criterio. El voto racional no  invita a gobernar en cualquier circunstancia ni a renunciar a hacerlo por principio. Pero sí que necesita claridad sobre en qué caso vamos a hacer una cosa  o la otra (y lo mismo por lo que se refiere a las investiduras). Las cajitas-sorpresa una vez que el partido ya ha conseguido los votos os aseguro que están muy  vistas y, además, muy mal vistas.

    DOS ACLARACIONES FINALES

    He hablado hasta ahora de IU por abreviar pero, lógicamente, el impulso y la consolidación de los procesos de unidad popular en los que IU se haya comprometido es una garantía de éxito suplementaria para las elecciones de mayo y más allá

    Cuanto antecede  se refiere a lo que debemos hacer antes del 24 de mayo. Sacar adelante a IU requerirá más cosas y movimientos más de fondo que habrá que abordar en su momento, pasadas las elecciones municipales y autonómicas


    0 0

    Article d'opinió del nostre regidor en Pepe García publicat al Diari Balears.
     
    La Unitat Popular és una agrupació de moviments populars i organitzacions polítiques en les quals cal combinar mobilització social amb l'acció institucional, sent els moviments populars els que han de protagonitzar el canvi. Normalment s'utilitza el nom de Candidatura d'Unitat Popular però crec que aquest nom no és el més adient, ja que pot portar a l'equivocació de donar més importància la part institucional i electoral del que ha de ser un projecte d'Unitat Popular. Dit això no obstant jo parlaré fonamentalment de com pens que ha de ser la feina institucional en un Moviment d'Unitat Popular.

    Dins el Moviment d'Unitat Popular l'acció institucional ha de promoure el teixit associatiu i els moviments socials, no servir-se d'ells o utilitzar-los com s'ha fet amb massa freqüència. Cal representar no suplantar. La participació en les institucions permet en aquest sentit com a mínim tres aspectes:

    1 - Comunicació. En l'actualitat segueix havent-hi una gran opacitat en les institucions i per desgràcia segueix sent a vegades imprescindible tenir representació institucional per poder accedir a una informació que després s'ha de facilitar a tots els ciutadans de primera mà. El primer pas per a la mobilització social és la informació i les institucions oculten molta d'aquesta informació bàsica als ciutadans. Transmetre aquesta informació de forma clara i accessible és el primer pas per tenir una ciutadania crítica i responsable disposada a canviar les institucions des del carrer.

    2 - Finançament. Tenir representació institucional permet rebre uns diners que s'ha de revertir a enfortir el carrer, i en uns moments com els actuals, en els quals la repressió no deixa de créixer en forma de multes i fins i tot penes de presó, l'ajuda monetària no és cap ximpleria. La prioritat dels diners públics rebuts no poden ser les campanyes electorals, el manteniment de seus i estructures burocràtica. La prioritat ha de ser reforçar i donar suport a la mobilització al carrer, hem de ser deutors dels moviments socials no de les entitats financeres. Sens dubte els deutes bancaris que tenen la majoria dels partits existents és un llast que fa que difícilment aquests es puguin convertir en veritables candidatures populars. No es pot lluitar contra la capitalocràcia quan els partits són els primers que formen part del sistema.

    3-Apoderament. Ens hem d'apoderar de les institucions per canviar-les i obrir-les amb l'objectiu de convertir-les en una eina més dels moviments socials. És fonamental canviar els reglaments de participació ciutadana i que els ciutadans puguin participar de forma activa i determinant en les institucions des dels plens fins als pressupostos participatius. No es tracta de governar per a la gent, es tracta que governi el poble. Cal mantenir les institucions en un estat d'agitació i insubmissió contínua, trencar les rutines i pertorbar contínuament al poder i això només es pot fer si la porta al carrer està contínuament oberta, l'aire ha d'entrar i despentinar als polítics i fer-les perdre els papers.

    Un altre tema fonamental que és incompatible amb un Moviment d'Unitat Popular és la professionalització de la política. Ara que els partits comencen a assumir una major transparència, publicant les rendes dels seus càrrecs, estaria bé que també publiquessin els currículums dels mateixos càrrec, indicant quants anys han estat aquests vivint d'un sou d'una institució o una empresa pública. Una persona que fa de la política la seva professió és evident que converteix en una prioritat el manteniment de la seva feina, el que és incompatible amb la Unitat Popular. La limitació de sous, de càrrecs i que aquests siguin rotatius és totalment imprescindible. Els professionals de la política en mans dels quals es troben molts és un altre dels llastos que tenen molts partits per convertir-se en veritables Moviments d'Unitat Popular. Massa alliberats amb massa temps que han fet seu el poder a força de gestionar el partit, i que fa temps van deixar la seva ideologia embussada en alguna poltrona a la qual somien tornar. Tampoc hem d'oblidar que canviar regularment de càrrecs evita caure en rutines, convertir-se en classe política i que reparteix més les responsabilitats, el que és molt necessari a un mètode assembleari. Els polítics han d'estar més disposats a baixar que a pujar, més disposats a passar de la institució al moviment social que a l'inrevés.

    Dit tot l'anterior és evident que fa falta que en els municipis de Mallorca sorgeixin Moviments d'Unitat Popular, on el poble de forma col·lectiva es faci responsable de les seves vides i del seu entorn natural i cultural. Aquests Moviments no poden sorgir de forma jeràrquica i vertical, ni de coalicions de partits, han de sorgir d'assemblees unitàries populars. Un Moviment d'Unitat Popular ha de ser anticapitalista i la defensa de la igualtat i els drets de les classes populars ha de ser el seu eix, i això passa per alguna cosa més que derrotar al Partit Popular. Les Candidatures que puguin sorgir dels Moviments no han de tenir com a objectiu només les eleccions sinó que han d'enfortir el Moviment, un sistema popular d'autoorganització i contrapoder des de baix. Cal treballar en projectes a mitjà i llarg termini amb paciència i sobretot demostrant dia a dia amb l'acció que s'està al servei del poble no per servir-se del poble. La Trobada d'Unitat Popular va ser un pas important, ara necessitam crear xarxa entre tots els que defensam aquests Moviments a diferents municipis de Mallorca, necessitam millorar la nostra comunicació i col·laboració i multiplicar-nos.
     
     El dimecres 1 d'abril xerrada sobre el TTIP. Els ciutadans han de conèixer aquest atac a la democràcia que els afecta directament.
     

    0 0

    Els Dimonis de Son Ganxó organitzen un fogueró el proper 28 de març. A partir de les 17:30h hi haurà activitats a la Plaça i a les 21:30h una glosada amb els Glosadors de Mallorca Miquel Àngel Adrover "Campaner", Macià Ferrer "Infermer" i  Pau Riera "Rierol". A les 23:30h hi haurà ximbombada

    0 0

    Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)


    Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).



    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

    Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

    El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

    En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

    I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

    Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de salés producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

    A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

    En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

    La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

    El cant de la Sibil·laés l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

    Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

    Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

    Miquel López Crespí


    0 0

    No es que no se hagan exposiciones, mas una vez acabadas, ¿qué queda de ellas? Muchas veces queda un folleto o catálogo que queda abandonado en algún estante, pero ¿no podría quedar algo más al alcance de los ciudadanos? Internet, la Red es un espacio que conviene utilizar pues lo que en ella se pone queda al alcance de todos, máxime cuando se colocan en esa gran biblioteca textos interesantes que van mucho más allá de ser simples anuncios o noticias (que también han de estar).

    Así, por ejemplo, el Archivo del Ayuntamiento de Palma ha realizado una exposición sobre el Archiduque y de ella ha quedado un libro titulado "De Florència a Mallorca per Praga: l'Arxiduc Lluís Salvador". Bien, no está mal, pero no está al alcance de todos y, lastimosamente, de esa exposición no he visto ninguna fotografía y, en la Red, ¿ha quedado algo que no sea algún anuncio?

    Otras dos exposiciones se están celebrando sobre el Archiduque en este centenario de su muerte. Una la realiza la Biblioteca Lluis Alemany en la Misericordia. Tampoco he visto ninguna fotografía de qué presenta esta exposición ni sé si edita algo en papel sobre ella. La información que da la web del Consell de Mallorca sobre ella es únicamente una foto de la inauguración., mientras que la información que da el Diario de Mallorca está bien como noticia.

    Ahora bien, el Consell de Mallorca sí presenta unas páginas Any Arxiduc Lluis Salvador 2015 que no están mal, aunque sólo estén en una sola lengua de las varias que utilizamos los ciudadanos de esta isla; pero bueno, no están mal estas páginas. Sobre la exposición El retorn de s'Arxiduc (hasta mayo del 2015) no hay más que el anuncio en el apartado Agenda.

    Otro cantar tiene la exposición que está realizando el Solleric Yo, el Archiduque. El deseo de ir más lejos, ya en las lenguas de los ciudadanos que presenta elementos renovadores. Es una obra colectiva con textos de distintos autores. El menú del Catálogo es amplio:

    • Carme Riera: El deseo de ir más lejos
    • Eva Gregorovicová: Tras los pasos del archiduque Luis Salvador de Austria en Bohemia
    • Helga Schwendinger: Lo que los biógrafos todavía no han contado...
    • José María Sevilla Marcos: El archiduque Luis Salvador de Austria y la poli´tica
    • Juan Ramis-Pujol: Las singladuras del archiduque Luis Salvador bajo la lupa del Proyecto NIXE III
    • Guillem Frontera: El archiduque que pudo reinar
    • Brigitta Mader: Un archiduque con método. Luis Salvador el científico
    • José Carlos Llop: Espejos del Archiduque
    • Gabriel Janer Manila: El parque del archiduque bajo el suelo latino
    • Carme Bosch: El Archiduque personaje de ficción
    • Vicente Valero: Los antiguos pitiüsos
    • Tomàs Vidal Bendito: El Archiduque y Menorca
    • Manuel Cabellos Barreiro: Palma: la ciudad que el Archiduque conoció
    • Per Milan Novák: El Archiduque Llui´s Salvador en el castillo de Brandy´s nad Labem
    • Joan Andreu: El Archiduque, humanista contemplativo y eterno fugitivo
    • Cronología

    archiduque

    Cada una de estas páginas está bien presentada, letra clara , no pequeña, de buena legibilidad y con una fotografía de buen tamaño. Presenta la originalidad de que sólo tienen el inicio del texto, presentando el botón "Descargar textos" que en un pdf están todos los textos de la web. Tiene también un buen sistema de navegación pudiéndose acceder al menú general y, por enlaces de "Anterior" y "Siguiente", pasar secuencialmente de un texto a otro. Tiene también algún defectillo pues la página index tarda un poco en descargar y a veces el cursor queda impedido.

    Muy bien esta página relacionada con la exposición del Solleric.

    Celebramos centenarios: Antoni Mª Alcover el año pasado; el obispo Campins en este año junto con el Archiduque y Ramon Llull. Se realizan conferencias, exposiciones, se publican libros ... ¿Pero en Internet qué queda? Y me refiero a Internet como la gran biblioteca accesible a todos. ¿Qué ha quedado del centenario de Alcover? ¿Ha dejado alguna conferencia?, ¿alguna recopilación de artículos diseminados?, ¿alguna obra digitalizada?, ¿algún álbum de fotografías?

    También me ha parecido muy interesante la página de la Biblioteca Pública de Palma: Archiduque Luís Salvador de Austria en que han enlazado todos los libros de la biblioteca que tratan el tema: Bibliografía del Archiduque, bibliografía que caduca en pocos minutos al ser una consulta del catálogo, y también han enlazado con las exposiciones y las webs aquí citadas.

    Convendría hacer una relación de artículos sobre el Archiduque que ya están en Internet y digitalizar la primera traducción que se hizo del "Die Balearen" que ya debe ser de Dominio Público y declaraciones y discursos de Hijo Ilustre o de premios concedidos y que el IEB comenzara a tener en cuenta esta biblioteca digital y comenzara a digitalizar sus revistas y libros.

    Merecerá una entrada especial por su enorme valor la Associació Amics de l'Arxiduc que guarda una Biblioteca de conferencias que vale la pena visitar con atención.

    El Any Arxiduc Lluis Salvador 2015 está en marcha con multitud de conferencias, exposiciones e incluso concursos, cine y gastronomía. Algunos tienen presencia en la Red con algo más que anuncios. Es difícil a veces conocer todos los actos pues participan entidades muy diversas y no sé si se ha recogido un programa unificado que reúna todas pues donde encuentro las conferencias de Es Baluard no están las de la Real Academia Mallorquina de Estudios Históricos y me resulta difícil llegar a saber qué se hace.Pero sí sería interesante que enriquecieran esta gran biblioteca que es Internet.

    En Alta mar:
    Die Balearen del Archiduque Luis Salvador (en Biblioteca Digital)
    Buscando información sobre el Archiduque Luis Salvador y Mallorca
    Embarcaciones en el Die Balearien del Archiduque Luis Salvador de Austria
    El apicultor del Archiduque
    Manolo Rives: El Nixe, precursor de los yates de lujo
    La pesca en Mallorca contada por el Archiduque
    Apuntes sobre las traducciones del 'Die Balearen' del Archiduque
    ¿Desde Noruega, puertos de Mallorca en el s. XIX?


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 03/28/15--21:23: D'idiomes universals
  •  

    L’idioma anglès, segons alguns, té tantes virtuts que sembla que no hi hagi aturats a Anglaterra ni negres marginats a Harlem. “Jo m’estimo més que el meu fill estudiï anglès”, em va dir un amb accent de Mieres, “i no això de l’asturià, que no té futur.” Llavors va començar a elogiar la bondat d’un món en què la humanitat s’expressés d’una única manera (…). Jo li vaig dir que es fixés en els gossos: del Japó a Galícia lladren en el mateix idioma, i ja veieu a quin grau de civilització han arribat. No em va entendre, tot i que, educat, va respondre amb un imperceptible lladruc caní.

    Xuan Bello

    La neu i altres complements circumstancials

    Traducció de l'asturià de Jordi Raventós

    Adesiara Editorial 

     


    0 0

    [28/03] Condemna de Proudhon - Comuna de París - Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres - «La Commune» - Detenció de Goldman - «Bulletin» - Míting de Montseny - Guttin - Karmin - Riera Planas - Götze - Malsand - Ramos Escariz - «Mone» - Agresti - Beltran - Bajatierra - González Homs - Ligero - Forbicini - Huitrón - Vignes - Massari

    Anarcoefemèrides del 28 de març

    Esdeveniments

    Proudhon "destructor" de la societat. Dibuix d'Honoré Daumier

    - Condemna de Proudhon: El 28 de març de 1849 Pierre-Joseph Proudhon, malgrat ser membre de l'Assemblea legislativa i en teoria immune,és condemnat a París (França) a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa per un dels seus pamflets en contra del president de la República, Lluís Napoleó Bonaparte, publicats en el periòdic El Peuple i qualificat pel tribunal«d'excitació a l'odi al govern, de provocació a la guerra civil i d'atac a la Constitució i a la propietat». El novembre de 1848 va ser un dels 30 diputats que va votar en contra de la Constitució dels 739 que formaven l'Assemblea legislativa. Proudhon va qualificar Lluís Napoleó Bonaparte d'«infame aventurer, bastard adúlter de la filla de Josefina, fill i nét de meuques, inepte, incapaç» i altres renecs. Després de la condemna, en principi va decidir fugir a Bèlgica, però finalment va esperar la seva detenció, que es va produir el 5 de juny quan sortia de ca seva i va ser portat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie dos dies després. Gràcies a l'estatut que permetia els presos polítics unes hores de llibertat diàries, va contreure matrimoni amb la jove i pobre obrera Euphrasie Piégard, que li donarà dos fills. Durant la seva estada a la presó de Sainte-Pélagie va escriure quatre llibres: La confesion d'un révolutionnaire (1849), Idée générale de la Révolution au XIXè siècle (1851), La Révolution sociale par le demontrée par le coup d'État du 2 decembre 1851 (1852) i La philosophie du progrès (1853). Proudhon va sortir lliure el 4 de juny de 1852.

    ***

    Proclamació solemne de la Comuna de París

    - Proclamació de la Comuna de París: El 28 de març de 1871 a la plaça de l'Ajuntament de París (França), davant més de 200.000 persones, es proclama «en nom del poble» la Comuna. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional accepta el nou poder dels membres de la Comuna elegits, els noms dels quals són llegits a la gentada que els aclama sota els sons de La Marseillaise. Els membres són una barreja de liberals, radicals i líders obrers; 17 dels 92 membres estaven afiliats a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caràcter bakuninista. Aquest va ser un dia de festa revolucionària i la bandera roja, hissada als edificis públics, és triada com a emblema de la Comuna.

    ***

    Congrés de la FORA

    - Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres: El 28 de març de 1907, al Teatre Verdi de Buenos Aires (Argentina), comença el «Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres». El Consell Federal de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) havia enviat mesos enrere una circular a tots els sindicats del país, a la qual van respondre, adherint-se al Congrés, 69 societats de la FORA, 30 de la Unió General dels Treballadors (UGT) i 36 societats autònomes. Altres més van enviar la seva adhesió en les setmanes següents. En total, 182 societats obreres van acceptar la idea del Congrés, però aquest en va fer les sessions amb menys de 152. Vint no van concórrer i deu només van estar presents en una sola sessió. L'1 d'abril el Congrés es donava per tancat amb la sortida dels sindicats de la UGT i d'alguns autònoms, després de la votació en pro de la propaganda pel comunisme anàrquic, durant la tretzena sessió. En el moment de la votació havien a la sala 109 societats; 62 votaren a favor, 9 en contra i 38 es van abstenir. Molts«sindicalistes» --nom amb el qual eren coneguts els militants de la UGT-- eren partidaris de la fusió. La proposició del delegat ugetista dels Torners en Fusta de Buenos Aires, i que amb el temps serà diputat socialista, Jacinto Oddone, plantejava la creació d'una nova organització, la Confederació Nacional del Treball (CNT); proposició debatuda per 90 vots en contra, 34 a favor i 8 abstencions. Segons els termes de la proposta, la nova organització es pretendria neutra i fora de tota qüestió política, «podent cadascú acceptar fora de l'organització els mitjans de lluita que estiguin d'acord amb les seves idees filosòfiques o polítiques». Aquest «fora» no podia ser acceptat pels anarquistes --representats especialment pel delegat dels Empleats de Comerç, Francisco Jaquet-- per als quals no existeix la dicotomia política/economia i per als quals els mitjans de lluita són indissociables de l'organització. La votació sobre el comunisme llibertari va representar un mitjà per rebutjar les temptatives fusionistes i per reafirmar l'especificitat de la FORA. El resultat del Congrés va ser un fracàs ja que els«sindicalistes», actuant en funció dels seus propis interessos, no podien sotmetre's a la fusió dins de la FORA, mentre que pels anarcosindicalistes, la fusió era possibleúnicament sobre la base de l'acceptació del projecte anarcocomunista. En 1909 la UGT es va autodissoldre per fusionar-se amb altres sindicats i crear la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), que en 1914 es dissoldria també per integrar-se en la FORa, com a passa prèvia perquè els corrents sindicalista revolucionari i socialista desplacessin de la direcció els anarquistes en el IX Congrés de 1915.

    ***

    Cartell de la pel·lícula realitzat per Maximilien Luce

    - Estrena de La Commune!: El 28 de març de 1914 s'estrena al Palais des Fêtes del carrer Saint-Martin de París (França) la pel·lícula, realitzada per la cooperativa llibertària «Le Cinéma du Peuple» i dirigida pel cineasta anarquista José María Estíbalis Calvo (Armand Guerra), que actuà com a guionista i actor, La Commune! Du 18 mars au 28 mars 1871. Com a assessor historicoliterari per al guió Armand Guerra tingué l'escriptor anarquista Lucien Descaves. Inicialment el film havia de tenir dues parts, però a causa de la Gran Guerra només es va rodar la primera part, d'una duració d'aproximada de 20 minuts. La pel·lícula està dividida en diferents episodis: la revolta del 88 Batalló, l'execució dels generals Thomas i Lecomte, la fuita d'Adolphe Thiers cap a Versalles i la proclamació de la Comuna de París. Les llargues seqüències que es desenrotllen al despatx de Thiers, interpretat per Armand Guerra --també va fer del general Lecomte--, s'oposen a les dinàmiques seqüències exteriors, enregistrades en escenaris naturals (Pré de Saint-Gervais) amb una cinquantena de figurants. Diverses seqüències representen restes de les antigues fortificacions parisenques. Els plans interiors (estàtics) s'enfronten voluntàriament als plans exteriors (dinàmics) a fi i efecte de representar les autoritats rígides enfront de les masses populars mobilitzades. Les seqüències finals són les millors realitzades, quan es conclou la cinta amb uns segons de documental on es mostren supervivents de la Comuna (Zéphyrin Camelinat, Jean Allemane, Nathalie Lemel, etc.) reunits al voltant de la seva bandera, després una escena de l'escultura de Paul Moreau-Vauthier Aux victimes des révolutions al cementiri de Père Lachaise i, finalment, la imatge d'una bandera amb la inscripció«Visca la Comuna!». El cartell de la pel·lícula el realitzà el pintor anarquista Maximilien Luce. A l'estrena n'assistiren més de 2.000 persones, amb la presència de vells combatents communards, i va ser calorosament acollida. L'esclat de la Gran Guerra no només va impedir la realització de la segona part, sinó que hordes nacionalistes cremaren els negatius de les pel·lícules i suposà la fi de la cooperativa cinematogràfica. El cineasta Henri Langlois trobà un còpia del film i durant els anys noranta pogué ser restaurada per Claudine Kaufmann de la Cinemateca Francesa amb música de Marc Perrone (2009).

    ***

    Fitxa policíaca d'Emma Goldman (setembre de 1901)

    - Detenció d'Emma Goldman:El 28 de març de 1915 l'anarquista Emma Goldman és arrestada per explicar, davant d'una audiència de 600 persones al Sunrise Club de Nova York (Nova York, EUA), l'ús dels mètodes anticonceptius per primera vegada en la història dels Estats Units. Després d'un judici tempestuós, va ser condemnada a passar 15 dies fent feina als tallers carceraris o pagar una multa de 100 dòlars, Emma Goldman va triar la presó entre els aplaudiments del públic. Una periodista de Little Review va dir: «Emma Goldman va ser enviada a presó per sostenir que les dones no sempre han de mantenir la boca tancada i el seu úter obert.» Més tard va ser considerada pel director de l'FBI, Edgar Hoover, «la dona més perillosa d'Amèrica», tot ordenant la seva expulsió del país.

    ***

    Portada del primer número del "Bulletin" del GIJA [IISH]

    - Surt el Bulletin del GIJA: El 29 de març de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del Bulletin. Edite par le Groupe International des Jeunesses Anarchistes. Fou l'òrgan oficial del Grup Internacional de les Joventuts Anarquistes (GIJA) i estava imprès en linotípia perúnicament una cara i redactat íntegrament en francès. La major part dels articles van ser signat amb inicials i just apareixen dos noms de col·laboradors (Hem Day i Federico Urales) i algunes cites d'escriptors (Benjamin Franklin, Victor Hugo i Piot Kropotkin). Alguns textos són traduccions d'articles d'altres publicacions periòdiques anarquistes peninsulars (Ideas, Nosotros,Solidaridad Obrera, etc.). Només es publicaren dos números més, el 14 d'abril i l'1 de maig de 1937. El GIJA tenia la seu al número 32 del carrer Claris de Barcelona, on radicaven l'Ateneu Llibertari i les Joventuts Llibertàries del Sindicat Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.

    ***

    Notícia del míting de Frederica Montseny apareguda en el diari madrileny "La Libertad" del 31 de març de 1937

    - Míting de Frederica Montseny: El 28 de març de 1937 se celebra a Jaén (Andalusia, Espanya) un míting de Frederica Montseny Mañé, aleshores ministra de Sanitat del Govern de la II República espanyola, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'acte va ser presentat per Carlos Zimmerman i també van intervenir Manuel Váez i Galo Díez Fernández, del Comitè Nacional de la CNT. Montseny justificà la col·laboració governamental, va fer lloances al«govern democràtic», advocà per la unió obrera contra el feixisme, que implicava la unió dels sindicats anarcosindicalista i socialista, i va fer una crida a la «disciplina».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Édouard Guttin (ca. 1894)

    - Édouard Guttin: El 28 de març de 1865 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Henri-Édouard-Léon Guttin, conegut sota diversos pseudònims (Chauvière,Gustin, Cotin,Cottance, etc.). Sos pares es deien Antoine Guttin i Honorine Chauvière. Es guanyava la vida fent d'obrer cisellador. A començament de la dècada de 1890 les autoritats franceses el consideraven un «militant perillós». El juliol de 1893 es refugià Anglaterra i residí al 53 de Charlotte Street de Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1893 i 1895 alguns militants i publicacions anarquistes (Le Père Peinard i The Torch) el consideraren un confident policíac que actuava sota el pseudònim de Delannoy.

    ***

    Otto Karmin

    - Otto Karmin: El 28 de març de 1882 neix a Curlàndia (Imperi rus; actualment Letònia) l'historiador, lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto Karmin. Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, iÉlise Kortschoner. En 1898 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Estudià ciències socials a Ginebra, Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul Eltzbacher L'Anarchisme, autèntic bestseller de l'època. En 1904 entrà com a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà en filosofia. Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la Libre Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a Plaimpalais, amb L. Willemin, E. Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra el tractament inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni. S'especialitzà en l'estudi del paper jugat per la religió en la societat i en la francmaçoneria. Com a historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre la Revolució francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas de Condorcet, Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain Maréchal, etc.). Dirigí la Revue Historique de la Révolution française et de l'Empire (1910-1923) i fou redactor del periòdicLe Chênois. Membre de l'Institut Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el Col·legi Lliure de Ciències Socials de París. Fou secretari del Comitè Internacional per a la construcció del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques et sociales (1904), Vier Thesen zur Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les doctrines médicales. Leur évolution (1905, amb Édouard Boinet), La Legge del Catasto fiorentino del 1427 (1906), Peut-on rester chrétien? Conférence faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le 27 janvier 1907 (1907), Michel Servet et Voltaire (1908), Jules Barni und seine Verdienste um die Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien. Conférence faite à Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2 avril 1908 (1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à l'Assemblée nationale (1909), L'apprentissageà Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions du catholicisme contemporain (1910), Documents sur l'histoire religieuse de Genève à l'époque de la restauration (1910), Tableaux chronologiques pour servir à l'étude de l'histoire des systèmeséconomiques et socialistes de 1500 à 1886 (1911), Serveto-Bruno (1911, amb Nicola Checchia), La question du sel pendant la Revolution (1912), Unécrit inédit contre Simonde de Sismondi,économiste (1913), Essai sur les dernières années du régime corporatifà Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le christianisme et la guerre mondiale (1916). Otto Karmin, que estava casat amb Jeanne Friedländer, va morir sobtadament el 7 d'abril de 1920 a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Als arxius de la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva correspondència seva amb destacats intel·lectuals de l'època (Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer, Elisée Reclus, Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de París existeix un Fons Karmin sobre economia política, moviments socials i la Comuna de París; també a la Biblioteca Unversitària «Svetozar Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un important fons seu sobre la Revolució francesa.

    Otto Karmin (1882-1920)

    ***

    Notícia de la detenció de Lluís Riera Planas apareguda en el periòdic madrileny "La Correspondencia de España" (10 de setembre de 1920)

    - Lluís Riera Planas: El 28 de març de 1898 --algunes fonts citen erròniament 1900-- neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Riera Planas, també conegut com Pere Carner. Era fill d'una família obrera de sis fills de Sant Andreu de Barcelona. Adober de professió, estava afiliat a la Unió Popular d'Adobers adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en la vaga general revolucionària d'agost de 1917, formant part del grup que va evitar la sortida d'un ferrocarril de l'Estació de França, i en els conflictes socials que es generaren posteriorment entre 1918 i 1920. Després marxà a Saragossa (Aragó, Espanya), on el setembre de 1920 va ser detingut amb altres companys (Pedro Fusté Pérez, Vicente Segura i Mercedes Carreta); processat, va ser condemnat per tinença d'armes i explosius a cinc anys de presó. També se li va processar per «excitar a la rebel·lió i per auxiliar a la deserció de quatre soldats» i se li va voler implicar en l'assassinat del carrabiner Vicente Cano. El 8 de novembre de 1923 aconseguí evadir-se, amb altres vuit companys (Francisco Ascaso Abadía, Luis Lasierra Esquerra, Gregorio Suberviola Baigorri, Luis Muñoz Cano, Antonio Mur Dar, Pascual Yáguez, Melchor Pérez i son germà Joaquim Riera Planas), de la presó de Saragossa obrint un forat al sostre, però va ser detingut l'endemà --Yáguez i Pérez van ser capturats el mateix dia de l'evasió. Després de diverses detencions més, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on es casà amb Maria Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill (Sol). A París va intervenir en la campanya internacional a favor de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Pressionat per l'Estat francès, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. Poc abans de la instauració de la II República espanyola, retornà a Catalunya, on treballà traient sorra i grava del Besòs i milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil, jugant un paper important en les negociacions amb la patronal. Durant la Revolució, va ser un dels organitzadors de la unió entre els sindicats Fabril i del Vestir. En aquesta època fou un dels responsables, amb Paula Feldstein i Maria Ascaso, de la«Colònia Ascaso-Durruti», fundada a Llançà per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i que acollí 300 infants, la majoria orfes. El febrer de 1939, durant la Retirada, creuà els Pirineus. Tancat en un camp de concentració, Lluís Riera Planas va morir poc després a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània), després d'haver-li estat vetat l'embarcament cap a Mèxic, d'un tifus que havia contret en aquest darrer internament. Son fill Sol també morí en un camp de concentració francès.

    ***

    Ferdinand Götze

    - Ferdinand Götze: El 28 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarcosindicalista Ferdinand Götze, també conegut com Nante. Era fill de la militant anarcosindicalista Anna Götze. Treballà la fusta, especialitzant-se en la fabricació de motlles. En 1921 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors d'Alemanya), de la qual esdevindrà un dels màxims organitzadors a Saxònia. En aquests anys, amb Gerhard Wartenberg --que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis-- i Helmut Rüdiger, va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. Sa companya, Elly Büchner, i sa filla, Annemarie, nascuda en 1924, també participaran en les activitats de la FAUD. El maig de 1933, arran de la presa del poder dels nazis, fou internat en un camp de concentració. Un cop lliure, amb sa família i altres companys, s'esforçà per reorganitzar nuclis clandestins de la FAUD als centres industrials. A la tardor de 1933 fou nomenat president de la Comissió de Comerç del Secretariat de la FAU, en substitució d'Emil Zehner. En aquestaèpoca s'encarregà de la publicació clandestina de Die Soziale Revolution i en la distribució de publicacions llibertàries il·legals. En 1934, fugint de la repressió, marxà a Txecoslovàquia i després passà a Itàlia i a França. El febrer de 1935 s'instal·là a Espanya, sota una identitat falsa, on aconseguí reunir-se amb sa família. Durant la Revolució espanyola, amb Rudolf Michaelis i Helmut Rüdiger, entre d'altres, participà com a membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) en l'organització a Barcelona (Catalunya) dels milicians alemanys que s'agrupaven en les columnes anarquistes, especialment en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Però el gener de 1937 abandonà els DAS i va fundar amb altres alemanys emigrats una organització alternativa, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), que volia concentrar tots els voluntaris no comunistes alemanys en una unitat militar separada i que tingué el suport de destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Malgrat les protestes dels DAS, que acusà l'SRDF d'«aventurisme polític», un dels seus membres, Eugen Scheyer, assessorà militarment una unitat anarquista al front d'Aragó i a joves llibertaris a Barcelona. També existia el problema que Elly Büchner era la presidenta dels DAS i, tot i que no simpatitzava amb l'SRDF de son company, produí una gran tensió en les dues organitzacions i per això l'abril de 1937 fou substituïda per Rudolf Michaelis. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la detenció de nombrosos companys estrangers a mans d'agents estalinistes, s'amagà un temps abans de fugir cap a França, on aconseguí un permís de residència per viure a París. Durant l'estiu de 1938 marxà amb sa família a Noruega, on obtingué l'estatus de refugiat polític, establint-se a Oslo. Quan Noruega fou ocupada per les tropes nacionalsocialistes alemanyes, aconseguí passar amb sa companya a Suècia, però sa filla, durant el vol, es va separar i sa família no tornà a ajuntar-se fins mig anys després. Van ser confinats a Loka Brunn fins l'agost de 1940, quan aconseguiren un permís d'estada. Immediatament s'integrà en la central anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on sempre milità a partir d'aleshores, i va fer feina de llenyataire i de fuster. Ferdinand Götze va morir el 22 de febrer de 1985 a Suècia. Sa filla Annemaria es casà amb l'escriptor anarcosindicalista Stig Dagerman, el qual va conèixer quan ambdós treballaven en Arbetaren, l'òrgan d'expressió de la SAC.

    Ferdinand Götze (1907-1985)

    ***

    Corda de presos a la plaça de Sant Corneli durant els "Fets de Fígols" (1932)

    - Paulí Malsand Blanco: El 28 de març de 1911 neix a Sallent (Bages, Catalunya) --encara que algunes fonts apunten a Manresa o Súria el 1901-- l'anarquista i anarcosindicalista Paulí Malsand Blanco. Orfe de pare --emigrant francès que treballà a les mines de potassa de Sallent-- i de mare des de l'adolescència i amb tres germanes menors, va residir un temps a Monistrol de Montserrat i d'una manera més permanent a Manresa després de trobar feina a les mines de Sallent. També treballà en una fàbrica tèxtil i com a paleta. El seu prestigi comença en la dècada dels trenta, quan comença a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) minera de Sallent i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va passar vuit mesos tancat a la presó Model després dels fets revolucionaris de Fígols de gener de 1932 i va ser acomiadat, amb altres quatre-cents, essent president del Sindicat Miner de la CNT, després d'una dura vaga minera en 1934. Acusat de fets violents durant aquesta vaga, va ser processat i empresonat durant sis mesos. Després va fer feina on va poder instal·lat a Manresa, sobretot en la construcció de carreteres, i un cop trencada l'organització per l'escissió trentista, va ser un dels que va lluitar en pro de la reunificació. En 1934 fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Manresa, i un any més tard n'és membre del comitè comarcal. El febrer de 1936 va tornar a la mina juntament amb centenars d'obrers que havien patit represàlies, readmissió que ell va negociar entre d'altres. Quan va esclatar l'aixecament feixista el juliol de 1936 va participar en el Comitè de Milícies Antifeixistes en nom de la CNT creat a Manresa, i aquest mateix mes va sortir al front de Tardienta, a la unitat de metralladores, dins del que seria la columna«Paso a la Idea», però, per mor de la seva precària visió, va tornar i es va integrar en fàbrica metal·lúrgica col·lectivitzada. L'11 de gener de 1937 va entrar en el Consell municipal de Manresa i en va ser vocal del Departament de Salubritat fins a l'octubre. També va treballar a les mines col·lectivitzades de Sallent. Després de la guerra va marxar a França, on va participar en la reorganització confederal al país gal i va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat confederal: en 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Bordeus; el març de 1944 va ser elegit en el Congrés de Muret secretari del subcomitè de la CNT per a la zona ocupada i quan l'octubre el Congrés de Tolosa va dissoldre el subcomitè va ser elegit per a la Secció Política del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); en el Congrés de París de 1945 va ser triat per ser coordinador del Secretariat del Comitè Nacional de l'MLE en l'exili. Entre 1944 i 1945 va fer nombrosos mítings: Tolosa de Llenguadoc, Seta, París, Auch, etc. En 1947 dimití del Comitè Nacional i s'instal·là Bordeus on treballà com a paleta i ocasionalment com a descarregador al moll. A més de militar en el moviment llibertari espanyol, també s'integrà en el francès, participant en la fundació de la CNT francesa i formant part del grup «Sébastien Faure» al voltant dels germans Lapeyre. En l'exili es va integrar en la fracció ortodoxa i després de la reunificació de 1960 es va allunyar del corrent Montseny-Esgleas. En 1969, en el discutit Ple de Bordeus, va ser expulsat de CNT. Des d'aleshores, instal·lat a París per raons familiars, es va estimar més militar, per mor de les friccions internes, en la Federació Anarquista Francesa (FAF) --més de vint anys en el «Grup Louise Michel» del qual arribarà a ser secretari. Participà activament en les tasques de la llibreria del carrer Ternaux, contribuint al seu desenvolupament. Molt preocupat per les relacions internacionals, ajudà la Federació Anarquista (FA) a establir contactes amb Amèrica Llatina i amb l'MLE tant de l'Interior com de l'Exili. Fou un dels promotors de la integració de l'FA en la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) quan l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) abandonà aquestaúltima. En 1974, encara que es mantenia al marge de les lluites internes de l'MLE, participà en la Conferència de Narbona, promoguda pel grup editor del periòdic Frente Libertario. Contribuí a l'edició i reedició de nombrosos clàssics de l'anarquisme. Paulí Malsand va morir d'un càncer generalitzat el 19 de desembre de 1980 a París (França) i fou enterrat el 23 de desembre a Thiais.

    ***

    Manuel Ramos Escariz

    - Manuel Ramos Escariz: El 28 de març de 1912 neix a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Sos pares es deien José Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño (la Corunya, Galícia). Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué fugir, amb altres 37 companys del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire. Retornà immediatament a la Península i fou un dels fundadors a Astúries de l'Agrupació Confederal Galaica. Combaté als fronts en el «Batalló Galícia» i a començaments de 1937 va ser nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia d'aquest batalló. Quan el front d'Astúries caigué, arran d'una delació, va ser capturat, amb altres companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a O Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya), juntament amb sos companys (José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i Maximino Martínez Fernández, entre d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica exhumà els cossos d'11 militants que es trobaven enterrats en aquesta fossa.

    Manuel Ramos Escariz (1912-1937)

    ***

    Ramon Cambra (1936)

    - Ramon Cambra Turias: El 28 de març de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Cambra Turias, conegut com Mone. De ben jovenet s'interessà per la literatura i començà a escriure poemes i participar en associacions culturals. Quan tenia 14 anys es va fer vegetarià, formà de vida que mantingué la resta de sa vida. Aprengué l'ofici d'impressor i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El 19 de juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra el cop d'Estat feixista, especialment en la barricada de la plaça del Pes de la Palla de Barcelona. Després, encara que profundament antimilitarista, lluità al front d'Aragó formant part de la «Columna Ortiz». El novembre de 1936 volgué partir cap a Madrid per a defensar la ciutat, però un tanc el trepitjà en una trinxera al front i el ferí. Un cop guarit, s'incorporà en una unitat de la «Columna Roja i Negra» a Osca (Aragó, Espanya), ocupant el càrrec de sergent. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb els tres-cents membres de la seva tropa. Detingut a Arles (Vallespir, Catalunya Nord), va ser obligat a treballar en una mina de carbó i es venjà sabotejant amb xifres falses les estadístiques de l'explotació minera. Després s'integrà en la Resistència francesa, participant en diverses accions de sabotatge. Traïts pel radio operador del grup, moriren tots els integrants de l'escamot llevat d'ell, que fou capturat. Després de patir diverses tortures en dos camps de concentració al Midi francès, un oficial de les SS, que en realitat era un agent de la Resistència, l'ajudà a fugir. A partir de 1942 visqué clandestinament a la Península sota el nom d'un familiar de sa companya, amb la família de la qual s'està. D'antuvi es guanyà la vida com a estibador i després treballant en qualsevol cosa. A partir de 1950 es dedicà a la fotografia i, sota el nom de José Manen Eglesias, actuà d'enllaç amb el grau de tinent de l'Agrupació de Forces Armades Espanyoles (AFAE), l'Exèrcit republicà clandestí. El 10 de maig de 1945, dos dies després del final de la II Guerra Mundial, es casà amb sa companya Maria Serra Guillén i dos anys després tingueren una filla, Montserrat. En 1956 aconseguí netejar el seu nom i poder usar-lo «convencent» un bisbe que mantenia relacions amb feligreses. Amb sa família s'establí a Castres (Guiana, Occitània). En 1964 emigrà a Hamburg (Hamburg, Alemanya) i entrà a fer feina en el servei de correus federal, conduint un camió postal per les nits durant molts d'anys. Durant una càrrega i descàrrega del camió, patí un greu accident laboral. En 1970 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany) i creà un grup esquerrà, però decebut, ràpidament abandonà el partit. A començaments de la dècada dels vuitanta restablí el contacte amb la CNT i s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. En aquests anys realitzà diverses traduccions de l'alemany per a la premsa confederal (Tinta Negra) i per a l'edició de llibres. Fins a començaments de la dècada dels noranta col·laborà en el periòdic Solidaridad Obrera. En 1984 participà en la refundació de la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) d'Hamburg i 11 d'octubre de 1986 va fer un breu discurs durant l'acte d'inauguració del Libertären Zentrum (Centre Llibertari) del carrer Lagerstrasse d'aquella ciutat. Ramon Cambra Turias va morir el 26 de desembre de 2010 a Hamburg (Hamburg, Alemanya).

    Ramon Cambra Turias (1917-2010)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

    - Antonio Agresti: El 28 de març de 1926 mor a Roma (Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Havia nascut el 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista «exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per «activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per«infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicació L'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels «anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels«subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi.

    ***

    Miquel Beltran i Alomar

    - Miquel Beltran i Alomar: El 28 de març de 1935 mor de tuberculosi a Mallorca (Illes Balears) l'escriptor, republicà primer i anarquista després, Miquel Beltran Alomar. Havia nascut en 1911 a Inca (Mallorca, Illes Balears) i era fill de l'escriptor satíric anticlerical Llorenç Beltran i Salvà --conegut com a Barbó, ja que era barber de professió--, col·laborador de la revista popular Foch y Fum. Va fer estudis eclesiàstics al Seminari de Mallorca, que abandonà després d'una crisi de fe i s'instal·là a Inca, on es dedicà a l'alfabetització d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al Partit Republicà Federal de Mallorca, però va evolucionar cap a l'anarquisme radical i idealista a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va pronunciar una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el títol «Libertad y poder» on es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista d'Inca, especialment Gabriel Buades i Pons, i va començar a col·laborar en el periòdic Cultura Obrera. Va fundar el grup àcrata «Sol y Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers mallorquins. Al començament de 1934, la tuberculosi que li causarà la mort l'obliga a allitar-se, i fou llavors quan escriu una novel·la breu en castellà, Violeta, que va ser publicada el 24 d'octubre de 1934 en la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca que dirigia Federico Urales. Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu enterrament fos civil i com que es tractava del primer enterrament civil que havia de tenir lloc a Inca, la cerimònia va despertar una gran expectació. Va ser  enterrat l'endemà de morir amb una gran assistència de gent.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Avui resumim l'acta de la  Junta de Govern del 4 de novembre. És lamentable que l'Ajuntament i els partits que hi ha a la Junta de Govern; PP, PI i UMP no publiquen absolutament res de les Juntes , on entre altres coses els ciutadans poden trobar una relació de factures per comprovar com es gasten els seus doblers. A Alternativa donam informació mentre tots pagam la propaganda de PP&PI.

    A la nostra pàgina web trobareu les actes de les Juntes. A més de factures, ajudes, sancions... A aquest Junta es van tractar aquests temes:

    - Es va adjudicar el contracte administratiu de serveis per la redacció del projecte i direcció d’obra de la reforma dels vestuaris municipals existents a la zona del poliesportiu; per un import de 8.500 € (més 1785 € en concepte IVA), tot el que fa un import total de 10.285 €

    - Dació de compte de la resolució de Batlia núm. 1038/2014 de requeriment de documentació al licitador FONAESPORT SL en relació a l’expedient de contractació administrativa del servei d’activitats esportives aquàtiques i socorrisme a les piscines coberta i descoberta (Exp. Núm. 26/2014/Contractació)

     - Vista la proposta d’adjudicació realitzada per la Mesa de Contractació en sessió  celebrada dia 28 d’octubre de 201, ell licitador que ha obtingut la major puntuació, FONAESPORT SL. Per un import de 47.900 -€ més 10.059- € d’IVA, tot el qual fa un import de 57.959-€ en concepte de socorrisme a les dues piscines, i un import de 33.200-€, més 6.972-€ d’IVA, tot el qual fa un import total de 40.172-€, en concepte de monitoratge d’activitats, i un import de 16.600-€, més 3.486-€ d’IVA, tot el qual fa un total de 20.086-€, en concepte de coordinació i cost d’assegurança, tot el qual fa un cost total de 97.700- €, més 203517-€ d’IVA i un total de 118.217-€, corresponent a un any de contracte, de conformitat amb la documentació presentada per l’empresa de diverses millores al servei, i 3 monitors amb 27’5 hores/setmana de feina per cada monitor a les piscines, i 3 monitors i 21’5 hores/setmana a les activitats, estimant-se com l’oferta econòmicament més avantatjosa als interessos municipals.

     - Inici de la resolució del contracte administratiu de serveis de treball preventiu socio educatiu amb infants i joves en situació de risc o d’exclusió social al Port de Pollença (Expedient núm. 3/2013/Contractació)

     

     - Vista la sol·licitud de l’Associació Ateneu Alcari, mitjançant la qual demana una rescissió de mutu acord del contracte de serveis de Treball preventiu socio educatiu amb infants i joves en situació de risc o d’exclusió social al Port de Pollença, signat amb l’Ajuntament.

     - Aprovació de sol·licitud  d’ajudes a la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats, de la xarxa d’escoles públiques de primer cicle d’educació infantil Sol·licitar una ajuda de 979,60 € per al centre d’educació infantil “La Gola” del Port de Pollença

     - Aprovació del conveni entre l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) i l’Ajuntament de Pollença per al desenvolupament del “PLA DE SUPORT” d’ajudes a famílies amb menors en situació de risc social o en situació d’especial vulnerabilitat, per a l’any 2014 (Expedient núm. 72/Convenis)

     

    - Aprovació del conveni entre l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) l’Ajuntament de Pollença per al finançament de les prestacions socials bàsiques per a l’any 2014 (Expedient núm. 154/Convenis)  mitjançant el qual s’atorga a quest Ajuntament un import de 157.998’43 €.

     - Aprovació del conveni entre l’Institut Mallorquí d’Afers Socials i l’Ajuntament de Pollença per a la dotació d’eines informàtiques per a la gestió dels serveis comunitaris bàsics (Expedient núm. 205/Convenis).

    El dimecres 1 d'abril hi haurà una xerrada sobre el TTIP.

     

     

     


    0 0

    El Pub es Colomer de Santa Margalida serà escenari d'un combat de picat en motiu de la fira. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Figona" i Macià Ferrer "Infermer". 

    0 0

      

                La filosofia en sis batudes (2)

     

     

     

      Amb el triomf de la revolució de 1688, En John Locke va poder tornar de l'exili i publicar el seu Assaig sobre l'enteniment humà. La Il·lustració britànica arraconava el tomisme i promovia el pensament de Locke i de Hume.

     

        L'Empirisme anglès esdevingué el pensament representatiu de la modernitat.

     

        A destacar aquí els plantejaments bàsics de l'Empirisme:  la negació de la Metafísica  i l'afirmació de l'emotivisme moral (L'emotivisme moral està contraposat a l'intel·lectualisme moral de Sòcrates, Plató, Aristòtil, Pau de Tars, Agustí, Tomàs, Descartes i d'altres. Sosté que les normes morals deriven dels sentiments i no pas d'una activitat intel·lectual).

     

       Dit això, vegeu la batuda (la 2).

     

       Tesi: D'immediat, les elits dominants van promoure  la confusió  fent una  barreja entre l'Empirisme i el denominat  Racionalisme.

     

       Podeu veure que es presentava - i es presenta actualment -  com a signe de modernitat (al costat de l'Empirisme) el corrent filosòfic denominat Racionalisme.

     

         La batuda:  Els denominats racionalistes no eren companys de viatge dels empiristes. El nucli del seu projecte pretenia revalidar l'intel·lectualisme moral de l'aristotelisme tomista.

     

         En Descartes, sense gens d'esperit crític, pretenia haver elaborat una nova  metafísica. Ufanós, feia pública la seva demostració  de l'existència de Déu (Meditacions, pàg. 37-38); donava per suposat que la idea de Déu és una idea innata i que la idea de Déu implica la seva existència; cada idea a la nostra ment respon a una causa, i la idea de Déu implica a Déu com a causa (Prova ontològica).

     

        De manera semblant a altres enciclopèdies de l'orbe cristià, la GEC, respecte a En Descartes, fa saber que (En Descartes) és considerat generalment com el pare de la filosofia moderna.  Però la veritat va en sentit contrari: l'Empirisme (i la ciència) contradiu les tesis cartesianes.

        No ens han d'enganyar. S'ha de saber:  Descartes s'apressava a oferir el seu projecte filosòfic a la Jerarquia de la Universitat de París per tal de combatre l'ateisme i l'escepticisme (Pensa tu, la Universitat era sota l'autoritat del Bisbe de París, i els frares dominics tenien el monopoli de la Facultat de Filosofia. En Descartes és idealista com ho són N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino (Per a un tractament més a fons de la qüestió, podeu veure el post  Descartes, un mètode per a una metafísica).

     

        En general, la gent que ha s'ha interessat per la filosofia resta espantada davant la selva de sistemes filosòfics;  pensen que no hi ha temps material per a conèixer el que han escrit els 40.000 filòsofs. I, així, la gent es manté escèptica respecte de la filosofia.

     

           La batuda:  S'ha de veure que al Poder ja li va bé que les classes populars s'allunyin de la filosofia. S'ha de veure que els programes oficials d'estudi de la Filosofia és un cultiu de l'escepticisme.

     

         La batuda. 

     

          És cert que hi ha un indescriptible garbuix en matèria de filosofia, però allò que importa no és desfer el garbuix, sinó posar al descobert l'ideari ocult i la moral oculta de les oligarquies dominants.

        Certament, no són les teories d'uns suposats ''grans filòsofs'' que ha d'estudiar la gent, sinó les idees essencials al voltant de les quals es mou la lluita de classes, ara i en el passat. O sigui, és perdre el temps pretendre trobar uns suposats ''tresors'' a les obres d'En Plató, posem; allò que importa, si de cas, és saber de quina manera va esdevenir la revolució democràtica a l'Atenes del segle VI aC; i saber que a la República el filòsof exalta un despotisme ultraviolent que sembla l'anunci del de la Inquisició romana (Podeu veure el post Plató, el dèspota misogin).

     

       El que resta una vegada feta la batuda:  Allò que importa no és fer una simple revisió del ''rànquing dels principals  filòsofs'' sinó descriure l'autèntica naturalesa dels conflictes ideològics i, en especial, la moral oculta de les elits socials.

     

        Per entendre la cosa:  Feta una batuda als 40.000 filòsofs medievals, es pot comprovar que tots repeteixen les idees bàsiques de l'intel·lectualisme aristotèlic. Que els seus escrits sobre temes de Física no són sinó  una col·lecció de disbarats. Que, de fet, aquests batallons de teòlegs eren un instrument del despotisme dels Papes de Roma.  Que la seva tasca consistia a mantenir el blindatge de la filosofia oficial i de la moral oficial (Cal recordar que és dogma de fe del catolicisme que el Papa és infal·lible quan parla ex cathedra sobre doctrina de fe o de moral). Que aquests teòlegs s'arrogaven l'autoritat sobre la Metafísica però també sobre la Física. Així, el cardenal Robert Bellarmino presidí el judici contra En Galileu com autoritat científica (En agraïment a la seva labor inquisitorial, el Papa el canonitzà. Ara figura al calendari  com a sant en data del 17 de setembre).

     

          


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 158 | 159 | (Page 160) | 161 | 162 | .... | 465 | newer