Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 157 | 158 | (Page 159) | 160 | 161 | .... | 465 | newer

    0 0

    [22/03] Vaga de les Selfactines - «Els treballadors de la nit» - «Moviment 22 de Març» - Agafada del 1974 - Abad - Claux - Garioni - Léoni - Muñoz - Galzerano - Collazo - García Macho - Amaral - Bonometti - Moriones - Oiticica - Relgis - Montforte - Mañas - Schmitz

    Anarcoefemèrides del 22 de març

    Esdeveniments

    Selfactina

    - Vaga de les Selfactines: El 22 de març de 1854 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es produeix una important vaga dels teixidors a mà que presenten la primera reivindicació col·lectiva als patrons del gremi. Amb motiu de la instal·lació, cada cop més nombrosos, de màquines automàtiques (selfacting), conegudes popularment com selfactines, i per la crisi de la feina i la carestia de la vida, entre març i juliol de 1954 es van registrar diverses vagues a Catalunya; la més important va ser la que va començar a Sans el 22 de març de 1854 i va acabar el 4 d'abril. El capità general va fer detenir els representants dels vaguistes i aquest fet va motivar nombroses manifestacions populars de solidaritat pels carrers barcelonins; l'autoritat militar va proclamar la llei marcial amenaçant amb l'afusellament els vaguistes. Aquestes vagues estaven organitzades per «Comissions de Treballadors» autogestionàries i clandestines i entre els seus responsables podem citar Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Gual. Un ofici del Govern Civil de Barcelona de juliol de 1854 parla de «comissió de treballadors de les fàbriques de filats» o de«comissió de la classe filadora». El conegut com «Conflicte de les Selfactines» va culminar la nit del 14 de juliol de 1854 amb la crema de fàbriques.

    ***

    Alexandre Marius Jacob

    - Condemna de Jacob i de Bour: El 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens (Picardia, França) es conclou el procés, que havia començat el 8 de març i que des de la instrucció va durar dos anys, d'Alexandre Marius Jacob, expropiador anarquista, i del seu grup«Els treballadors de la nit», que van cometre 156 robatoris provats a cases, viles, castells i esglésies. Marius Jacob i Félix Bour són condemnats, el 24 de juliol de 1905 després del recurs de cassació, a treballs forçats a perpetuïtat, altres 14 persones --entre les quals es trobaven sa companya, Rose Roux, i sa mare Marie Berthou-- són condemnades de cinc a 20 anys de presó i set més són absoltes. «Els treballadors de la nit» van practicar el «robatori científic», dividint-se França en tres parts segons la xarxa ferroviària, com a mitjà d'atac contra el món dels poderosos i com a eina de lluita social. Els aldarulls i manifestacions al crit de «Visca Jacob! Visca l'anarquia!» van ser impressionants i l'exèrcit va haver de sortir al carrer per ajudar la gendarmeria i la policia. A la seu social del periòdic Germinal es va produir un míting multitudinari. El judici d'«Els treballadors de la nit» va ser un gran moment de propaganda anarquista. Marius Jacob serà deportat al penal de la Guaiana, on romandrà des de 1906 fins a finals de 1925, temps durant el qual intentarà una vintena d'evasions i pel qual passarà molts d'anys a cel·les de càstig.

    ***

    A la Facultat de Lletres

    - Naixement del«Moviment 22 de Març»: El 22 de març de 1968 a la ciutat universitària de Nanterre (Illa de França, França), a prop de París, es realitza un míting de protesta contra la detenció de sis estudiants dos dies abans durant una manifestació contra la guerra del Vietnam. Al final del míting es produeix el primer acte no previst per les autoritats, ni acadèmiques ni policíaques: l'assemblea decideix l'ocupació dels locals administratius de la facultat. Uns 150 estudiants, dels quals menys de la meitat pertanyen a grups organitzats, realitza l'ocupació i engega un nou estil de debats polítics (discussions en petits grups, assemblees generals, tot es discuteix, tot es posa en qüestió...): fins a les dues del matí es manté el debat de temes polítics i es decideix la publicació d'un pamflet de denuncia de la policia, el capitalisme i la Universitat burgesa. Aquest text, Agir et réagir (Actuar i reaccionar), votat per 142 estudiants tancats a Nanterre, marca l'origen del «Moviment 22 de Març», germen anarcorevolucionari del Maig del 68 francès.

    ***

    Anagrama de l'FIJL

    - Multitudinària detenció d'anarquistes: El 22 de març de 1974 són detinguts a Barcelona (Catalunya) 22 llibertaris de la Federació Anarquista de la Regió Catalana i dels Grups Autònoms, i 10 a València i un a Cadis vinculats amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Paral·lelament a l'Estat francès es van succeir diverses accions reivindicades pel Grup Autònom d'Intervenció (GAI): voladura del pont de Parlamentia a Bidart, on la carretera nacional número 10 travessa les línies fèrries París-Irun; voladura de la línia fèrria Perpinyà-Cervera-Barcelona, a prop d'Elna; voladura del pont de Berduquet a tres quilòmetres d'Ais les Termes, sobre la carretera nacional número 2 en direcció cap a Andorra, col·locant senyals indicant «carretera minada» i obstruint així el pas dels vehicles; i voladura del pont del Voló, a prop del Pertús.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de maig de 1973

    - Manuel Abad Bermúdez: El 22 de març de 1892–altres fonts citen el 23 de febrer de 1893– neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Abad Bermúdez. En els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i s'exilià, d'antuvi, a França i, després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la instauració de la II República espanyola, retorna a la Península i durant els anys republicans patí empresonaments. Forner, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Anglès (Selva, Catalunya) i durant la Revolució de 1936 participà activament en la col·lectivització encapçalada pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració. En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per evacuar les dones i els infants que quedaven a Anglès i passà a França amb la Retirada. Tancat als camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment s'enrolà en la 226 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i posteriorment, el 22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors Estrangers (GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la reorganització clandestina de la CNT i després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Bram de la CNT. Manuel Abad Bermúdez va morir en 1973 a Bram (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Kléber Claux ("The Cosmopolitan"), dibuixat per Douglas Dundas (1931)

    - Kléber Claux: El 22 de març de 1893 neix a Mogneville (Picardia, França) l'anarquista propagandista de les colònies llibertàries i del naturisme Kléber Claux, també conegut com Ramon Insa Lleo o Ray Insa Lleo. Fill de pares lliurepensadors, abans de la Gran Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament, marxà a viure, amb Gaston Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin després passà a la colònia anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de Gloucestershire, al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a Anglaterra amb un passaport fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei francesa de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway Colony havia estat creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church (Església dels Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven parcel·les individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir entre els anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de França i de Bèlgica. No obstant això, romangué a la colònia 13 anys, practicant el nudisme i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que esdevingué la seva companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va veure fortament influenciada per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el naturisme. El juny de 1929 demanà autorització per viatjar al Brasil o a Austràlia, on un grup de colons de Whiteway havien establert una colònia anarquista a Cooktown (Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i altres companys, desembarcà a la badia de Jervis i d'allà viatjaren al nord de Queensland, on van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima humit, les dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona filla, Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney en 1931. En aquesta ciutat la parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals que portaven en una carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera de vestir (calçons curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat sexual i la seva propaganda del nudisme --creà la primera colònia nudista australiana-- va ser una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat australiana de la dècada dels quaranta. Model de pintors, també aparegué a diversos documentals, com ara Hargreaves (1938), i en els llargs metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16 anys, nua en «actituds seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars, a les quals l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità en cap grup estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956 abandonà la venda ambulant i en 1958 la parella assistí com a delegada per Austràlia al Congrés Naturista Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que aprofità per restablir els lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el juny de 1971 a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat el 9 de juny al cementiri de Woronora. En 2007 es creà en la seva memòria el grup anarcomusical The Kleber Claux Memorial Singers.

    ***

    Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc "Le Populaire" del 22 de novembre de 1935

    - Mario Garioni: El 22 de març de 1896 –algunes fonts citen 1895– neix a San Rocco al Porto (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Mario Garioni, també conegut com Romeo Pezza. En 1920 fugint del feixisme es refugià a França i s'instal·là a Lió (Arpitània). El 12 d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i marxà cap a Bèlgica, d'on també fou expulsat. Després d'una estada a Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb la proclamació de la II República, passà a Catalunya, però en 1933 va ser portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a Barcelona (Catalunya); detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de presó. En acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser jutjat i condemnat a un mes de presó per«violació del decret d'expulsió» que purgà a la presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i empresonaments minaren poc a poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure, començà a errar per la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via fèrria. El 17 de novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren Tolosa-París, per Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el cos decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació, no va ser identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el cos va ser trobar fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) confirmà que no havia estat així. La versió oficial d'aquesta mort fou «suïcidi».

    ***

    Medalla de Bakunin realitzada per Mattia Léoni (1968)

    - Mattia Léoni: El 22 de març de 1897 --algunes fonts citen 1896-- neix a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela) l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista Mattia Léoni, també conegut com Mathias Leoni. Fou fill d'una família de marbristes i escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia). Es formà com a escultor a l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben igual que son germà Léonida, s'adherí molt jove al moviment llibertari d'aquesta ciutat de gran tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de presó i a una multa per haver llançat artefactes contra la policia durant una manifestació antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i altres insubmisos de la regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la zona de Carrara. Mentre que Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En 1923 ambdós germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i s'instal·laren a la«ciutat d'artistes» de La Ruche de París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per Léonida, treballà per Miró, Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La Ruche, Lucienne (1926) i Léonard (1933) --aquest últim seguí les passes artístiques de son pare. Aquest taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista i com a lloc de reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta s'hi gestaren atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa família visqué aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder. A finals dels anys seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit estudi artístic al carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el«Grup Albert Camus» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En aquest local, entre el 1968 i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de l'ORA, del qual formaven part aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i Maurice Fayolle. En 1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb l'efígie de Mikhail Bakunin i dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules Vallès. Durant sa vida realitzà diverses exposicions, com ara al Museu Molière de Meudon, al Saló dels Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia Léoni va morir en 1985 a París (França).

    ***

    Portada de l'edició dels textos de Bakunin feta per François Muñoz

    - François Muñoz: El 22 de març de 1923 neix a Piennes (Lorena, França) l'anarquista François Lucien Muñoz, sovint citat sense la titlla François Munoz. Durant el congrés de les Joventuts Llibertàries celebrat el 13 de setembre de 1946 a Dijon (Borgonya, França) fou nomenat responsable del Comitè de Premsa del Comitè Nacional de la Federació de les Joventuts Anarquistes (FJA); els altres membres del Comitè Nacional van ser  Georges Fontenis, Paul Champs, Louise Le Bourhis, Serge Senninger, Raymond Robic, Giuseppe Mazzochi, Marcelle Clavé, René Souchay i Louis Fassier. Poc després, amb son germà Floreal Muñoz (Chavannes), entrà a formar part de la Comissió d'Autodefensa de la Federació Anarquista (FA) i de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En aquesta època forma part dels Grups de Fàbrica a la Citroën i col·labora en Le Libertaire i Amitié. En 1950, el seu domicili, al carrer del Faubourg Saint Antoine del XI Districte de París (França), estava en les llistes d'indrets a vigilar per la policia. Entre 1952 i 1957 administrà una biblioteca gratuïta de la FCL per als militants. En aquesta època col·laborà en la revistaLe Lien. El 24 de juliol de 1954 participà en el segrest a França de Niceto Pardillo Manzanero (El Chaval)–exmembre del grup d'acció anarquista de Wenceslao Jiménez Orive que actuava a Espanya, que s'havia posat al servei de la policia franquista i que fou l'origen de l'eliminació del grup el gener de 1950–, el qual va ser severament «corregit» i deixat per mort a vuit quilòmetres de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Entre el 23 i el 25 de maig de 1953 assistí al Congrés de París de la FCL i fou membre de la Comissió de Control i elegit com a suplent de París en la Comissió de Conflictes del Comitè Nacional de la FCL. Fou un dels candidats de la FCL en el I Sector del Sena per a les eleccions legislatives de desembre de 1955, el fracàs de la qual marcaren el final de l'organització. En 1965 fou l'editor científic de la col·lecció de textos de Mikhail Bakunin que sota el títol de La Liberté. Choix de textes, publicà Jean-Jacques Pauvert en la seva col·lecció«Libertés»; edició polèmica, a causa de la introducció i les notes que sobre els textos bakuninians va fer parlant d'un «Bakunin marxista», que fou molt important a la seva època i que va ser reeditada en 1972.

    ***

    Giuseppe Galzerano

    - Giuseppe Galzerano: El 22 de març de 1953 neix a Castelnuovo Cilento (Campània, Itàlia) l'historiador i editor anarquista Giuseppe Galzerano. És llicenciat en Pedagogia i en Lletres en la Universitat de Salerno (Campània, Itàlia) i treballa com a docent de Humanitats en un institut públic. En 1975 fundà l'Editorial Galzerano, on publica llibres sobre anarquisme, socialisme, antifeixisme, emigració, cultura popular, història local, etc. Trobem articles seus en diferents periòdics italians i estrangers. En diverses ocasions (1995, 1998, 2002 i 2004) se li atorgà el Premi de la Cultura de la Presidència del Consell de Ministres. Com a historiador s'ha centrat en els moviments anarquista, obrer i revolucionari. És autor d'I ricchi e gli oppressori non moriranno più! Romanzo di fantascienza contro il trapianto del cuore (1970), Grammatica della lingua Esperanto (1970), Attentato al Diana (1973), Libri rari ed introvabili. Letteratura anarchica, socialista, antifascista ed anticlericale (1974), Carlo Pisacane un dirottatore di cent' anni fa. Una conferenza ed altro (1975), America! America! (1980, amb Antonio Margariti), Enrico Quaranta. Una vita per gli altri (1987), Gaetano Bresci. La vita, l'attentato, il processo e la morte del regicida anarchico (1988), Passando per il Cilento. Avventure e scoperte di un «turista» inglese nel Cilento borbonico (1988, amb Arthur John Strutt), Il tribunale speciale fascista (1992, edició), Giovanni Passannante. La vita, l'attentato, il processo, la condanna a morte, la grazia«regale» e gli anni di galera del cuoco lucano che nel 1878 ruppe l'incantesimo monarchico (1997 i 2004), Le«Memorie» di Antonio Galotti. La rivolta del Cilento del 1828 (1998, amb Antonio Galotti), Vincenzo Perrone. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in Spagna (1999), Domicilio coatto (2000, amb Ettore Croce), Angelo Sbardellotto. Vita, processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini (2003), Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell'anarchico italo-americano fucilato per l'intenzione di uccidere Mussolini (2006),Ricordi di famiglia (1780-1860) (2008, amb Matteo Mazziotti), Enrico Zambonini. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico emiliano fucilato dalla Repubblica sociale italiana (2009), entre d'altres.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    María Collazo parlant al públic durant la sagnant vaga general d'agost de 1918

    - Maria Collazo: El 22 de març de 1942 mor la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut el 6 de març de 1884 a Montevideo (Uruguai). Era filla d'una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el«Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista«Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern.

    María Collazo (1884-1942)

    ***

    Justiniano García Macho

    - Justiniano García Macho: El 22 de març de 1949 es afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i guerriller anarquista Justiniano García Macho, conegut com El Macho. Havia nascut a Cedrillas (Terol, Aragó, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou milicià durant la Guerra Civil espanyola. En 1939, al final del conflicte, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però finalment la pena va ser commutada. En 1943 aconseguí fugir de la presó i s'integrà en la guerrilla que operava a Terol, on encapçalà un grup que actuà a la zona d'Utrillas. En 1947 s'integrà al campament de la Sènia del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), però per divergències polítiques amb els comunistes desertà. Dies després, el 18 de maig de 1948, va ser capturat pels franquistes a Sallent de Gállego (Osca, Aragó), juntament amb el guerriller llibertari Pedro Acosta Cánovas (El Chaval), quan intentaven creuar els Pirineus. Portats ambdós davant un consell de guerra, el 18 de gener de 1949 van ser condemnats a mort i afusellats el 12 de març de 1949 a Saragossa.

    ***

    Ana Aurora do Amaral Lisboa

    - Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 22 de març de 1952 mor a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Havia nascut el 24 de setembre de 1860 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil). Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

    ***

    Ettore Bonometti

    - Ettore Bonometti: El 22 de març de 1961 mor a Brescia (Llombardia, Itàlia) d'un accident de circulació l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Havia nascut el 22 de novembre de 1872 a Brescia (Llombardia, Itàlia) en una família obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti). En 1890 s'adhereix al grup anarquista «La Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el portaran en diverses ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar cançons anarquistes i exposar les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en novembre de 1893, en febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a Suïssa i, després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el 26 de juliol de 1896, amb Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista de Brescia «La Comuna» al Congrés Internacional Socialista. Més tard tornarà a Brescia on participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de l'empresonament, es refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà fins a 1912. Tornat a Itàlia, participarà en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI) i en les lluites antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto Masetti (empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport dels soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en l'aventura imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la Setmana Roja de 1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un congrés a Brescia, va amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar la ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà expulsat, passant a França i després a Suïssa. Retornat clandestinament a Itàlia, va ser detingut a Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca seva i el seu taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre de resistència i de reunió contra el règim. Després de la guerra, va engegar la reconstrucció del moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50 persones. Va mantenir-se militantment actiu a la seva ciutat fins que morí. Sa família va donar els seus papers a la Fundació Luigi Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de Brescia.

    ***

    Vicente Moriones Belzunegui

    - Vicente Moriones Belzunegui: El 22 de març de 1970 mor a Basurto (Bilbao, Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicente Moriones Belzunegui, conegut sota diversos pseudònims, com ara El Navarro,Navarrico, José Luis Márquez Boya, Valeriano Martínez o Enrique Martínez. Havia nascut el 22 de gener de 1913 –algunes fonts citen 1911– a Zangoza (Sangüesa, Navarra). Des de molt jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Comptable de professió, en 1933, quan es trobava desocupat a Sant Sebastià, marxà a Logronyo (La Rioja, Espanya). Detingut amb Antonio Larrañaga Goñi en aquesta localitat durant la revolució anarquista del 8 de desembre de 1933 quan feia una missió de coordinació i d'enllaç, va ser absolt en el judici celebrat entre l'1 i el 7 de febrer de 1934. Després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser processat i empresonat a Burgos i al Fort de San Cristóbal de Pamplona. El juliol de 1936 participà en una temptativa d'evasió col·lectiva que fracassà i per la qual fou jutjat i tingué sort de no ser condemnat a mort. El maig de 1938, quan les tropes franquistes ocuparen la zona nord de la Península, va ser alliberat i provisionalment incorporat en serveis de reraguarda de l'exèrcit franquista. Acabada la guerra, l'estiu de 1939 passà clandestinament a França i, després d'una temporada en un camp de concentració, entrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada al departament de Les Landes. El maig de 1940, amb altres companys, desertà. Detingut, aconseguí fugir i arribar el juny de 1940 a Tolosa de Llenguadoc, on es relacionà amb Francisco Ponzán Vidal i s'integrà en la seva xarxa d'evasions. Realitzà missions a l'interior de la Península, assegurant l'enllaç amb el Comitè Nacional de la CNT, fins la seva detenció el 7 d'agost de 1941 a Barcelona (Catalunya) amb documentació a nom de José Luis Márquez Boya. Tancat a la presó Model de Barcelona, va ser alliberat amb la promesa de col·laborar amb la policia franquista, promesa que no complí. Continuà treballant amb la xarxa de Ponzán, enquadrada en la «Xarxa Pat O'Leary», participant en l'evacuació de nombrosos refugiats, jueus, aviadors aliats i resistents. Per mor de la delació de Julián Comeras, el 14 d'octubre de 1942 va ser detingut amb Ponzán per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc i tancat a Vernet. El 22 desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament redactada per la Resistència francesa, va ser posat en llibertat amb altres companys. Fou novament detingut per la Gestapo, sota el nom de Enrique Martínez i la professió de rellotger, l'11 de juny de 1943 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan intentava arribar a Barcelona i tancat a la presó parisenca de Fresnes. Després va ser enviat al camp de trànsit de Compiègne i el 17 de juny de 1943 deportat al camp de concentració de Buchenwald (Turíngia, Alemanya). El 30 d'abril de 1945 el camp va ser alliberat per les tropes aliades i, molt malmenat de salut, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on va ser condecorat amb la Creu de Guerra per les seves activitats en la Resistència. En 1947 s'internà clandestinament a la Península en missió orgànica i fou detingut dues setmanes després a Sant Sebastià. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 40 anys de presó, pena que va ser ampliada per un intent de fugida i de la qual complí 18 anys, sobretot a la presó de Sant Miquel dels Reis. En 1963 sortí en llibertat provisional gràcies a la pressió de l'estranger i en 1965 pogué reunir-se amb sa companya a Barakaldo. Participà en el moviment llibertari clandestí i va ser nomenat membre del Comitè Regional del País Basc de la CNT. En 1967, fugint de la repressió, passà a França. Sis mesos després retornà a la Península i continuà amb la lluita clandestina a Barakaldo (Biscaia, País Basc). En l'última etapa de la seva vida era secretari general del Comitè Regional del País Basc de la CNT, membre de l'Aliança Sindical d'Euskadi i delegat a l'Interior de la Junta de Defensa i de Resistència del Govern basc en l'Exili. Vicente Moriones Belzunegui, poc després de casar-se amb sa companya, va morir el 22 de març de 1970 a l'Hospital Civil de Basurto (Bilbao, Biscaia, País Basc) a causa del seu deteriorament físic  –altres fonts diuen que morí el 23 de març de 1970 a Barakaldo (Biscaia, País Basc) enmig del carrer d'un infart. Fou enterrat al cementiri de Barakaldo sota un epitafi de Goethe: «No ploreu la meva mort. Prosseguiu la lluita. Endavant, endavant sempre, per sobre de les tombes.». Entre presons i camps de concentració sumà durant sa vida més de 28 anys d'internament.

    Vicente Moriones Belzunegui (1913-1970)

    ***

    Hélio Oiticica

    - Hélio Oiticica:El 22 de març de 1980 mor víctima d'un atac cerebral a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'artista llibertari, fundador del moviment cultura brasiler anomenat tropicalisme, Hélio Oiticica. Havia nascut el 26 de juliol de 1937 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Va estar molt influenciat des de jove per la militància i el pensament del seu avi l'anarquista José Oiticica. Després dels seus estudis de Belles Arts, es fa deixeble de l'artista plàstic Ivan Serpa, i juntament amb aquest, Lygia Clark i Franz Weissmann funda el grup Frente (1954-1956). Més tard es lliga al neoconcretisme, participant en exposicions a São Paulo, Rio de Janeiro i Salvador. Avantguardista, a finals de la dècada dels 50 abandona la superfície plana del quadre. En 1963 va buscar la font d'inspiració artística a les faveles de Mangueira, fent participar els seus habitants vestits amb capes pintades (parangolés) en els seus happenings urbans, barreja de música, expressions culturals i polítiques. L'abril de 1967, amb el mateix esperit, crea la instal·lació Tropicàlia, vast moviment que engloba a més de la música, les arts plàstiques, el teatre i el cinema, i que incita els brasilers a renovar les seves arrels primitives, mestisses i descolonitzades, tota una audàcia en plena dictadura militar, i on van participar Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, entre altres. Però aviat«tropicàlia» va esdevenir«tropicalisme», i passa de ser un moviment contestatari i innovador a ser un objecte de consum reivindicat per la moda. En 1970 Hélio part cap a Nova York, becat per la Fundació Guggenheim, i continuant les seves recerques s'embarca en el cinema experimental. Va retornar a Brasil en 1977. Entre els seus treballs artístics podem citar Metaesquemes (1957), Bólides (1963), Parangolés (1964), Homenatge a Cara de Cavalho (1966), Tropicàlia (1967), Apocalipopótese (1968), Eden (1969) o Nids (1970), entre altres. En 1996 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Arts Hélio Oiticica en la seva memòria.

    ***

    Eugen Relgis dibuixat per Carmelo de Arzadun (1949)

    - Eugen Relgis: El 22 de març de 1987 mor a Montevideo (Uruguai) l'escriptor, poeta, pacifista, eugenista i militant llibertari Eugen Sigler Watchel, més conegut com Eugen Relgis. Havia nascut el 2 de març de 1895 a Iasi (Moldàvia, Romania). Apassionat per la poesia, va publicar, a partir de 1912, nombrosos reculls (Follia,El triomf del no ésser, etc.). A Bucarest, a partir de 1914 va començar a estudiar arquitectura i en 1916 va fer estudis a la Facultat de Lletres i de Filosofia; estudis que va haver d'abandonar a partir de la Gran Guerra quan Alemanya ocupa Romania. En aquesta època viatjarà a Constantinoble, illes del Mar de Màrmara, Àsia Menor i Atenes. Marcat pel primer conflicte mundial, esdevindrà un ardent militant pacifista. En 1920 va fundar la revista Umanitatea (Humanitat), que serà prohibida per la censura. Admirador de Rabindranath Tagore, després va fer amistat amb dos famosos escriptors europeus pacifistes exiliats a Suïssa durant la Gran Guerra, el francès Romain Rolland i l'austríac Stefan Zweig; també es va veure molt influït per l'obra de Georg Nicolai Biologia de la guerra (1917), de qui va traslladar les seves idees del terreny biològic al camp social en l'obra Principis humanitaristes, publicada en romanès en 1922 amb pròleg de Nicolai. En aquestaèpoca va llançar un projecte d'Internacional dels Intel·lectuals de caire anticapitalista però allunyada també de la III Internacional Comunista, a la qual s'havien acostat Henri Barbusse i el grup «Clarté», en el qual va col·laborar Blasco Ibáñez. En 1922 va ser nomenat director de la Biblioteca de la Societat Cultural«Libertatea» (Llibertat), on coneixerà l'anarquista Panait Mosoiu. El gener de 1923 va llançar una «Crida als intel·lectuals i als treballadors il·luminats», signat per diversos escriptors i intel·lectuals llibertaris (Henri Barbusse, Manuel Devaldès, Philéas Lebesgue, Stefan Zweig, Pierre Ramus, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, Fabio Luz, Campio Carpio, etc.) i que va ser traduït a diversos idiomes; aquest mateix any va crear a Bucarest el Primer Grup Humanitarista, al qual s'adherirà Han Ryner, qui després trobarà a París el setembre de 1930. En 1925 és membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International) i participa en la conferència pacifista d'Hodeston (Londres) i en la de Sonntagsberg (Àustria) entre el 27 i el 31 de juliol de 1928. En aquest anys editarà les revistes Cugetul Liber (Lliure Pensament, 1928-1929) i Umanitarrismul (Humanitarisme, 1929-1930). Perseguit tant pel règim feixista com pel comunista, fugirà clandestinament de Romania en 1947, passant temporades a París, Gènova i Venècia. Finalment passarà a residir, amb l'ajuda d'Alfredo Palacios i Justino Zavala Muniz, primer a l'Argentina, on sos fils estaven refugiats des de 1942, i després a l'Uruguai, on s'instal·larà amb sa companya Ana Taubes. A Montevideo, va començar a publicar les seves obres en castellà, gràcies a les traduccions de Vladimiro Muñoz, i va començar a col·laborar en la premsa uruguaiana i a fer conferències. Membre del grup d'Abraham Guillen, Gerard Gatti i altres, es va encarregar de la preservació dels arxius llibertaris enviats des d'Europa, però la policia en descobreix l'amagatall, assalta el local i roba tot el que troba. Malgrat tot Eugen Relgis aconsegueix, després de moltes dificultats, fugir de la policia. A finals dels anys quaranta va publicar dos importants fullets en l'editorial anarquista«Ediciones Universo» de Tolosa de Llenguadoc: Las aberraciones sexuales en la Alemania nazi (1949) i Humanitarismo y eugenismo (1950), on molts es van veure sorpresos pel fet que un anarquista humanitarista i pacifista defensés i reivindiqués l'eugenèsia, entesa com a higiene de l'espècia humana que «aparti de la vida pública degenerats, folls, invertits físics i intel·lectuals». En 1953 va viatjar al Brasil i a Rio de Janeiro va fer amistat amb l'anarquista José Oiticica. En 1955, a l'Uruguai, en ocasió del seu seixantè aniversari, va ser proposat per un «Comitè Nacional d'Adhesió a la Candidatura d'Eugen Relgis al Premi Nobel de la Pau» a aquesta distinció, però aquell any no es va concedir. En 1962 va estar-se amb sa companya quatre mesos a Israel, abans de passar per Suïssa, Itàlia i l'Argentina, comissionat per la Universitat de la República de l'Uruguai. Durant els seus darrers anys es va mantenir gràcies a una pensió que li havia concedit el Senat i la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a la Jewish National and University Library de Jerusalem.

    Eugen Relgis (1895-1987)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 03/22/15--18:50: Moció contra el TTIP
  • Avui comissió informativa prèvia al ple, de moment només hi ha un punt; la moció que presentam conjuntament amb PSOE,PSM i Esquerra de declaració institucional contra el TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership). Una moció que ja es va aprovar a l'Ajuntament d'Artà i que també es presenta a altres municipis.

    «TTIP» són les sigles en angles del Transatlantic Trade and Investment Partnership, un acord que està negociant la UE amb els EUA amb l’objectiu d’aprovar una major desregulació del comerç i les finances a ambdues bandes de l’Atlàntic. Les multinacionals i els poder econòmics i financers internacionals pretenen rompre encara més la sobirania popular, i tenen la voluntat d’eliminar tràmits burocràtics, normativa ambiental, laboral, de seguretat, etc., per suprimir el control ciutadà i democràtic de l’acció de les grans empreses i inversors. Així, els poders especulatius gaudirien de major “llibertat” per actuar, trepitjant (encara més) el poder democràtic. Aquest acord comercial va molt més allà del comerç ja que l'acord tindrà un impacte ampli i irreversibleen molts aspectes de la nostra vida quotidiana. Especialment en la salut, l'alimentació, el treball, la seguretatdels productes, el medi ambient, els drets laborals i les polítiques de privadesa. Fins i tot podria canviar profundament la manera en què usem les institucions democràtiquesper establir regulacions en tots aquests camps, assaltant, per tant, els drets de la ciutadania.

     

    Les negociacions del TTIP s'estan caracteritzant per una gran falta de transparència, vulnerant el dret de tot ciutadà a saber el que s'està negociant en el seu nom. El mandat de negociació que el Consell de la UE va donar a la Comissió encara està classificat com un document secret. Fins i tot als membres del Parlament Europeu només se'ls permet l'accés limitat als textos de negociació.

    El TTIP no és només un tractat de lliure comerç, ja que es vol establir a la baixa les restriccions normatives el que pot significar un retrocés a Europa en el que suposen drets socials i medi ambient; per exemple donant facilitat per al fraking, les prospeccions petrolíferes, els cultius transgènics...

    Quines temes s'estan negociant, principalment?

    - Que les multinacionals cerquen eludir als tribunals nacionals i presentar les seves queixes directament als tribunals internacionals.Per exemple un touroperador podria demandar a la CAIB si un govern autonòmic decideixi implantar un impost mediambiental i exigir una indemnització milionària.

    Això limitaria la llibertat democràtica per legislar sobre assumptes ambientals, de salut i financers, entre altres. Aquest tipus de mecanismes ja existeixen en altres acords comercials i els resultats han estat desastrosos: sancions milionàries a Austràlia per la seva legislació antitabac, sancions a Argentina per impostos sobre l'Energia, a Canadà per una moratòria al fracking, a Alemanya per la seva política energètica, a Eslovàquia per paralitzar privatitzacions d'hospitals. Exemples que demostren que és un pseudo tribunal format per defensors dels interessos de les empreses, no defensor de la llei i la pròpia democràcia.

    - El Consell de Cooperació Regulatòria. El concepte bàsic que persegueix aquest organisme és simple: abans d'elaborar la nova legislació (en alguna de les matèries afectades pel TTIP, com la matèria ambiental o de consum, drets laborals o preocupacions agrícoles, etc) un organisme bilateral dels governs dels EUA i la UE i de representants d'empreses, tindran l'oportunitat d’"analitzar" prèviament possibles impactes d'aquesta legislació en els interessos dels seus negocis. Els lobbies empresarials, per tant, podran coordinarestratègies per bloquejar els esforços legislatius, fins i tot abans que s'engeguin.

    - Drets laborals i política social. En aquesta matèria la "harmonització" reglamentària passa per malmenar en extrem el “model social i de dret laboral europeu” i equiparar-la amb la nord-americana, molt més precària i, en alguns casos, inexistent. Els EUA no tenen ratificades sis de les vuit normes fonamentals del treball de l'Organització Internacional del Treball (OIT), inclosa la Convenció sobre la llibertat sindical i el dret de negociació col·lectiva.

    - Dret als serveis d’interès públic. Debilitar les normes europees establertes per als serveis d'interès públic és un dels objectius. Per exemple, facilitaria la privatització dels serveis d'aigua, o limitaria fortament les opcions per a l'adjudicació de les licitacions públiques en funció de criteris ecològics o socials.

    - Desprotecció mediambiental. Eliminar algunes normes i regulacions en nom de la pretesa "harmonització" d'estàndards, és a dir, desregular més els mercats. Està en perilli el principi de precaució europeu, clau per la política europea mediambiental, amb greus conseqüències sobre la salut i la seguretat de les persones i el medi ambient. Aquí afectarà clarament amb la “lliure pràctica” de les prospeccions petrolieres.

    - Privatització de la sanitat i la salut. Les negociacions van en el sentit d'obrir la contractació pública a l’engròs de serveis de salut a la inversió privada i a la competència estrangera. A més a més incrementaran els preus de les medicines i els serveis de salut, fent-los menys assequibles la ciutadania.

    - Agricultura i consum. Es pretén garantir sense cap control l'entrada a la UE dels aliments transgènics(OGM), la carn de vedella i el porc tractats hormonalment amb químics nociusper a la salut humana i fins i totcancerígens, com ara la Somatotropine Bovina Recombinant o el Clorhidrat de Ractopamine, o el pollastreesterilitzat amb clor. A més a més, es vol regular la reducció o eliminació dels aranzels, la qual cosa portarà alsagricultors europeus a una competència injusta i desequilibrada per part de les grans corporacionsagroindustrials americanes. És a dir, perdríem encara més sobirania alimentària.

    - Cultura. La protecció de l'excepció cultural ha fet que la indústria audiovisual sigui un pilar de la identitat europea. No obstant això, el fet que no s'inclogui l'excepció cultural en els esborranys TTIP, podria perjudicarseriosament a la indústria del cinema i a la cultura en general.

    - Sistema financer. Incrementar i refermar la lògica actual de rescatar i salvar primer la banca, en detriment dels drets i necessitats de les persones i el medi. Es pretén liberalitzar i desarreglar tots els sectors de serveis, inclosos els serveis financers. Les conseqüències són evidents: la desregulació i la competència lliure en el sector financer estan precisament en l'origen de les crisis financeres cícliques que ens assoten des de la dècada dels 70 del segle passat i que sempre paguem la ciutadania.

    - Acords comercials bilaterals. El TTIP promouria la carrera mundial d'acords comercials bilaterals de profund abast, dels quals la UE ha estat una força impulsora des de l'any 2005, soscavant el multilateralismecomercial. Podria suposar la formació de blocs econòmics rivals, sotmetent als països més febles i més pobres a normes en les quals no han tingut cap manera d'influir, amenaçant a la cooperació mundial i afeblint les iniciatives de reforma del sistema de comerç global per enfrontar millor els desafiaments globals comuns, especialment el canvi climàtic i la protecció del medi ambient.

    Repercussions i efectes a Mallorca:

    1. Degradació de la cohesió social. Increment de la precarietat laboral i l’atur, empobriment de la majoria de la població,... gràcies a la lògica de la financiarització del turisme, incrementant l’economia especulativa dins el sector principal de les Illes Balears.

    2. Es reduirà la ja minsa participació del sector públic en la generació de PIB: privatització de serveis públics.

    3. Encariment del transport i comunicació entre les illes i el continent, prioritzant bàsicament el lucre i el negoci privat i no el servei públic.

    4. Augmentarà la nostra dependència alimentària.

    5. Incrementarà la potencialitat de la destrucció del territori si es redueixen els mecanismes de protecció ambiental, devastador per una illa com Mallorca (per característiques i dimensions). Pot significar la invasió de prospeccions petrolieres a la Mediterrània.

    6. Minorització i atacs a la llengua catalana i a cultura pròpia. Si els interessos privats i mercantils prevalen, les llengües i cultures minoritzades com la nostra estaran totalment amenaçades. La firma d’aquest tractat pot esdevenir una desregulació per la porta del darrera que afectaria directamenta matèries tant sensible, com la salut, el medi ambient o els serveis públics, entre ells els serveis quepresta el món local, amb una clara voluntat de privatitzar i laminar competències i capacitats a lesinstitucions públiques i la democràcia.

    Per tot això, aquests regidors presenten al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació, si procedeix, la següent proposta

    ACORDS:

    Primer.- Instar el Govern de l’Estat espanyol a mostrar formalment davant la Comissió Europea i el Consell el seu rebuig a l'actual text de proposta d'Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió entre la Unió Europea i Estats Units.

    Segon.- Instar el Govern de l’Estat a enviar als grups parlamentaris els diferents esborranys negociats en cada ronda i a celebrar un ple monogràfic sobre el contingut de l'Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió i l'estat de les negociacions.

    Tercer.- Traslladar aquests acords al Ministeri d’Afers Exteriors, a la Comissió Europea, i als grups parlamentaris del Parlament Europeu, del Congrés i el Senat de l’Estat espanyol.

    El dimecres 1 d'abril hi haurà una xerrada sobre el mateix tema. Els ciutadans han de conèixer aquest atac a la democràcia.

     


    0 0

    Aquesta setmana enfilam la recta final de les assemblees destinades a confeccionar el programa electoral de Junts Avançam amb les dues darreres taules rodones. Aquest dilluns 23 serà el torn dels Serveis Socials (a local de l'Associació de Veïns del Moll) i el divendres 27 serem a Cala Sant Vicenç (concretament a l'hostal Oriola) tractant els problemes d'aquest nucli. Com sempre les assemblees seran de 19,30 a 21h, obertes a tothom que hi vulgui participar. Vos animam a fer-ho.

    Això no significa que el programa de la que serà la nostra gestió quan governem el municipi quedi ja tancat. Durant el proper abril anirem tenint trobades amb col·lectius específics i associacions per anar polint aquest programa. Del programa en penjarem un esborrany a la plana web (www.juntsavancam.cat) que aviat estarà operativa, i es podran enviar suggeriments abans de tancar el programa definitiu.

    Per altra bada aquest divendres passat ens reunirem un bon grup de simpatitzants i amics del projecte Junts Avançam que omplirem el local de «La Fusteria» per compartir un sopar de companyonia i donar a conèixer un poc més el projecte. Gràcies a tots els qui donareu escalfor i força perque Junts continui amb força.


    Presentació d'Iliana Capllonch com a candidata pel Port de Pollença

    Una de les novetats que es va fer pública en el sopar fou la presentació d'Iliana Capllonch Cerdà com a número dos de la llista electoral, candidata de Junts Avançam pel Port de Pollença, complint l'acord de coalició.

    Iliana Capllonch Cerdà va néixer al Port de Pollença, l’any 1972. Es va diplomar (1996) en Turisme per la Universitat de les Illes Balears. També té estudis en ciències econòmiques.

    Precisament gran part de la seva activitat laboral s’ha centrada en el món del turisme, va treballar durant 17 anys a l'Hotel Eolo del Port de Pollença i després d'administrativa al Consell de Mallorca i al Col·legi Oficial d'Infermeria de les Illes Balears.

    De totes maneres Ilinana Capllonch ha dedicat una part de la seva vida a treballar en associacions de caire sociosanitari Així es fundadora i va ser presidenta de l’Associació Balear d’Infants amb Malalties Rares (ABAIMAR), portaveu de la Federació espanyola de Malalties Rares (FEDER) a Balears. Ha organitzat nombroses campanyes de sensibilització, ponent a Congressos i Jornades “Malalties Cròniques Socialment Invisibles”, entre molts d’altres.

    Coautora del llibre “Podemos Tener Esperanza” de l’editorial LoQueNoExiste, desembre de 2011, juntament amb Javier Barba i Lucia Lacruz


    Junts avançam fa una aposta decidida per al Moll

    La coalició Junts Avançam té una voluntat clara i decidida per fer una aposta per al Moll. La nostra candidata i la coalició va plantejar tres eixos bàsics de la nostra actuació al Port de Pollença:

    1.- La descentralització de l'administració local, que se concretarà en potenciar algunes àrees i serveis municipals al Port de Pollença, amb l’objectiu d’acostar l’administració als ciutadans i facilitar la relació dels residents al Moll amb l’administració.

    2.- La celebració d’alguns esdeveniments de caire musical o artístic de primer ordre al Port de Pollença, amb l’objectiu de potenciar la cultura, la gastronomia i esdevenir un referent per potenciar la desestacionalització turística

    3.- Una aposta per millorar de forma notable el manteniment i la conservació de la via pública, dels equipaments municipals, i dels espais públics i àrees naturals, d'aquest nucli de població.

     

     

     

     
     
     

     

     

     


    0 0

    Incoación del expediente de declaración de los Cossiers de Manacor Fiesta de Interés Cultural

    Fuente: BOIB núm. 040
    Fecha publicación: 21/03/2015


    Vídeo de Rafael Carmona López

    Memoria histórica

    El baile de los cossiers de Manacor es un conjunto de danzas populares que lleva a cabo un grupo de danzantes actualmente formado por seis cossiers y una dama, a los que se añade la figura del demonio (recuperada en 2006) y una cuadrilla de músicos que tocan cornamusa, caramillo y tamborino.

    El origen del baile de los cossiers es desconocido, pero los estudiosos lo relacionan con antiguos rituales ofrecidos a divinidades agrarias para conseguir la fecundidad de la tierra y para agradecer las cosechas obtenidas. Seguramente es muestra y pervivencia de ello que la Dama —figura femenina— dirija el baile, y también la persistencia todavía hoy de múltiples elementos femeninos en su indumentaria, como puntillas, faldas, medias, cintas o lazos, entre otros.

    El baile de los cossiers alcanza el máximo esplendor a partir del siglo XIV, en que contribuía al lucimiento de la fiesta del Corpus con otros elementos que también han llegado hasta nuestros días. Precisamente, el historiador José Rullán, en su Historia de Sóller, reproduce un documento de 1544 en el cual se explica que es costumbre en la celebración del Corpus la aparición de estos danzantes, los cuales también está documentado que bailaban en 15 poblaciones de la isla. Asimismo, las primeras noticias documentadas de los cossiers de Manacor son del siglo XVII y aparecen en els Llibres de les Pòlisses i en els Llibres de Determinacions, y en el siglo XVIII los encontramos documentados en el Llibre de Sentències de l’Assumpta.

    El baile de los cossiers de Manacor, que tradicionalmente actuaban el día de la Virgen Difunta (15 de agosto) y el día de San Jaime (según Los «cossiers» y sus danzas en Mallorca, de Baltasar Pinya), se interrumpió durante la Guerra Civil hasta que, en 1981, se recuperó el día del pregón de las Ferias y Fiestas de Primavera (último viernes de mayo) y el día de la Fiesta del Santo Cristo (día de Pentecostés).

    En cuanto al color de los vestidos, actualmente hay dos de amarillo, dos de azul celeste y dos de verdes, y el uso de unos determinados colores o de otros puede explicarse a través de la simbología de los colores en la historia y en la cultura popular, y también en la iglesia católica. También a través de la simbología de los números podemos explicar el número de danzantes, seis y la dama. En total, siete.

    Descripción

    ¿Cuándo bailan?

    Actualmente, este baile tiene lugar, generalmente, el último viernes de mayo, coincidiendo con el pregón de las Ferias y Fiestas de Primavera como festividad civil, y también el día de la fiesta del Santo Cristo (Pentecostés) como festividad religiosa.

    El día del pregón de las Ferias y Fiestas de Primavera los cossiers salen a bailar de la casa de la Dama (que cada año es un bailador diferente, por la tarde (normalmente a las 17 h), y cada año realizan un itinerario diferente, según el punto desde el cual han salido, pero siempre terminan bailando ante lo que era antes el Ayuntamiento y llevan a cabo su último baile en el claustro del convento de San Vicente Ferrer.

    El día de Pentecostés los cossiers bailan también por la tarde (normalmente a partir de las 18 h – 10.30 h) y no recorren un itinerario tan largo. Salen del mismo modo de casa de la Dama (es decir, del mismo sitio del cual han salido el día del pregón de las Ferias y Fiestas). Este día, pero, acaban el baile dentro de la iglesia de Nuestra Señora de los Dolores, ya que éste es el día en que bailan para celebrar la conmemoración religiosa.

    ¿Cómo visten?

    Los cossiers son seis bailadores que van vestidos por parejas de distinto color: dos de amarillo, dos de azul celeste y dos de verde.

    Llevan una camisa de manga larga de color blanco, como las medias y los zapatos de esparto, unos pantalones abombados típicos ajustados justo debajo de la rodilla y una capita de color que corresponde (y que en la parte de arriba y en la de abajo está ribeteada con una cinta del mismo color de las otras cintas, y en la parte de abajo lleva también el mismo ribete blanco de la falda), falta roja con un ribete blanco de puntilla y dos bandas que se cruzan de diferente tonalidad de lila.

    Como complementos, los cossiers de Manacor llevan cintas de colores colgando de la capita y del sombrero; los zapatos también van ajustados con una cinta. Llevan un sombrero de paja forrado del color que les corresponde, con flores de tela y piedras preciosas cosidas a él, y en el ala lleva un ribete plisado del mismo color rojo de los faldones. En cambio, y a diferencia de los otros cossiers de Mallorca, no llevan cascabeles porque cuando se recuperó su baile se continuó fielmente el testimonio de las personas que se acordaban de él.

    En cuanto al vestido de la Dama, actualmente hay dos porque se documentaron dos a través de diferentes fotografías y son de épocas diferentes: uno de blanco con puntillas (que se realizó cuando se decidió que l’Escola se haría cargo de los cossiers) y el otro con flores (que se recuperó en 1981, cuando empezaban a recuperarse).

    El demonio va vestido con una suerte de tela de saco pintada que le cubre todo el cuerpo y también la cabeza, de la cual le salen unos cuernos largos y delgados.

    ¿Qué danzas bailan?

    Los cossiers de Manacor bailan estas danzas: La Balenguera, (versión larga y versión breve), La Processó, Els Peuets (danza que según Baltasar Pinya es propia solamente de los cossiers de Manacor) y Els Broquers, cuya música y baile recogió mosén Antoni Pont Llodrà para el Diccionari català-valencià-balear, de Antoni Maria Alcover y Francesc de Borja Moll

    Justificación

    El hecho de que el baile de los cossiers de Manacor se recuperara a principios de la década de los años ochenta del siglo XX muestra como, a pesar de los años transcurridos sin danzar, seguía interiorizado en la comunidad, que lo recordaba como un elemento que le era propio y característico. Esta recuperación fue posible gracias al estudio y a la investigación que habían hecho de ellos Aina M. Sansó Rosselló, Maria Galmés Riera y M. Coloma Gelabert Bassa, y se recogió, en 1987, en Els cossiers de Manacor. Documents, històries i vivències (Papers de sa Torre. Aplecs de Cultura i Ciències Socials, 24), de Aina M. Sansó Rosselló, pero también debe tenerse en cuenta el papel de la Escola Municipal de Mallorquí, la cual, desde 1990, se encarga de proteger y de conservar este legado.

    La fiesta de los cossiers en Manacor es vivida y compartida no sólo por los miembros de la comunidad, sino también por la gente que viene de otros lugares y que quiere vivir la experiencia de ver bailar a los cossiers, los cuales, acompañados por la sencilla música que surge de la cornamusa, el tamboril y el caramillo, mediante unos pasos libres de artificio devuelven al espectador a una época antigua.

    Esta vivencia de la fiesta de la comunidad de Manacor se refleja claramente en el hecho de que generaciones de niños aspiran a llegar a ser cossier, a pesar de que la espera sea larga y suponga esfuerzos de aprendizaje. De hecho, la Escola Municipal de Mallorquí organiza regularmente talleres para los niños en los cuales aprenden cuál es la indumentaria y los pasos de las danzas de los cossiers.

    Por lo tanto, nos encontramos ante una fiesta que es transmitida y recreada desde la infancia y que la comunidad la preserva y la vive como una experiencia sensorial única, que remita a su pasado como pueblo pero también a su presente y a su futuro. Es un baile que el paso del tiempo ha convertido en un rito y en una expresión cultural única, vulnerable porque ya dejó de bailarse durante unos años, pero, al mismo tiempo, construida socialmente porque forma parte de la memoria colectiva de la comunidad de Manacor, que recuperó esta fiesta y li hizo recuperar un nuevo esplendor.

    De acuerdo con todo lo expuesto, el baile de los cossiers de Manacor reúne las características a que se refiere la UNESCO en su Declaración de 17 de octubre de 2003, «Convención para la Salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial», en cuyo artículo 2 define el patrimonio cultural inmaterial como el «que se transmite de generación en generación, es recreado constantemente por las comunidades y grupos en función de su entorno, su interacción con la naturaleza y su historia, infundiéndoles un sentimiento de identidad y continuidad y contribuyendo así a promover el respeto de la diversidad cultural y la creatividad humana».

    Con el fin de salvaguardar la fiesta, y tal como establece la declaración de la UNESCO, deberá potenciarse su estudio, su documentación y su registro. Deberán potenciarse las condiciones para que la fiesta se mantenga viva, de acuerdo con lo que establezca la colectividad que la protagoniza y le da sentido. La tarea de protección y de salvaguardia se dirigirá fundamentalmente hacia la divulgación y la revalorización de todos los elementos, las funciones y los significantes que forman parte de ella, y de sus valores patrimoniales, para que la comunidad se identifique con la fiesta y sus valores, y, por tanto, garantice su continuidad.


    0 0

    Andalusia ha votat a favor de la corrupció PP-PSOE i de la casta política


    Un 62,18% dels vots andalusos han anat a favor dels corruptes i de la casta política


    Per Llorenç Buades, exdirigent de la LCR i Coordinador del Web I(xent (Esquerra Anticapitalista i Independentista de les Illes)


    El Partit Socialista Obrer Espanyol ha obtingut a Andalusia, tot i perdre molts vots els mateixos escons que tenia, 47 que són igualment insuficients per a governar . El PSOE, afectat per casos greus de corrupció, ha perdut electorat, però amb tot ha aconseguit el millor resultat en escons. Els andalusos no han castigat la corrupció, perquè un 62,18% dels votants ho han fet a favor del PSOE i del PP. La debacle del PP s'ha de cercar més en les polítiques desenvolupades pel govern central que per la seva gestió a Andalusia. Qui s'ha estavellat de veritat és Mariano Rajoy, més que el seu candidat, un personatge que no tenia , ja d'entrada , cap mena de popularitat. Una bona part del vot del PP s'ha desplaçat cap a la nova marca de la dreta, Ciutadan's, que ha gaudit de les plataformes mediàtiques de llançament com a marca substitutiva del ciutadà emprenyat de dreta. Els 9 representats obtinguts per Ciutadans poden servir per a consolidar la majoria institucional del PSOE , però el PSOE mateix podria arribar a un acord de governabilitat amb el PP des d'un govern en minoria.

    La progressió de Ciutadans ens hauria d'aportar una reflexió sobre la capacitat dels mitjans audiovisuals per a bastir un projecte polític. Ciutadans no ha rebut ni una sola crítica en relació als seus personatges . Ningú dels mitjans ha qüestionat que el dirigent de Ciutadans a Andalusia sigui un personatge que per damunt de tot aspira a un càrrec, i que per això ha enlairat les banderes del PP, del PSOE, del Partit Andalusista i ara de Ciudadanos. En canvi, els mateixos que ajudaren a enlairar Podemos des dels televisors, quan han comprovat que havien allargat massa les intencions de vot s'han centrat en fabricar una campanya de desprestigi personal i polític per als seus dirigents des dels mateixos mitjans. I Podemos els ha seguit en un joc perjudicial per a la formació. De fet els darrers mesos, els dirigents de Podemos s'han destacat per no saber combatre les crítiques en qualsevols dels aspectes del seu programa, com per evitar parlar de Veneçuela, quan s'hi ha de parlar per bé i per mal. I han cedit a l'oportunisme deixant de banda aspectes programàtics del seu triomf a les eleccions europees, o a qüestions que els ha separat de les esquerres nacionals com és el cas del procés sobiranista o del dret d'autodeterminació. En canvi han obert la boca presentant-se com els dirigents d'un nacionalisme espanyol que sempre ha estat reaccionari i que res té a veure amb el nacionalisme dels americans del Sud. No crec que els visques a les forces armades o la pressa per convidar al monarca a reciclar-se electoralment sumin vots per a Podemos. Més aviat diria que espanta a la gent d'esquerra.

    Ni Monedero, ni Errejón han sabut defensar-se amb èxit de les acusacions de la premsa i televisió. I quan s'han d'enfrontar a debats econòmics , o de política internacional , no aporten entre els contertulis a la millor gent que diuen tenir, i en alguns casos no estan gens preparats per al debat cpm s'ha demostrat moltes vegades a La Sexta.

    S'han equivocat en no fer ús de la marca Podemos per a les eleccions municipals, de manera que no han pogut bastir les mínimes estructures a nivell municipal ja activades per al procés autonòmic andalús. Tot això s'ha afegit a la desactivació dels cercles. Sense aquestes bases mínimes de suport es fa difícil poder competir amb un PSOE arrelat a cada municipi, que serveix per al repartiment de subsidis i de feines, i que té a l'esquena més de trenta anys de política clientelar, mitjançant el PER, i mitjançant altres polítiques compensatòries de la manca de treball.

    Aquest resultat servirà per baixar els fums, la prepotència, la supèrbia en que s'han presentat , i molt especialment Pablo Iglesias, i per a situar-se uns objectius més aferrats a les possibilitats que permet la seva estructura, sense fer volar coloms. Tal vegada aprenguin que encara no estan prou consolidats com per voler arribar al govern central, i que poc poden recollir amb les seves declaracions sobre la qüestió nacional a territoris com Galícia, Catalunya, Euskalherria, o aquí mateix a les Balears, per a superar aquest 15% del vot andalús.

    En relació a Esquerra Unida, han obtingut els guanys d'estar en un govern corrupte i que ha aplicat retallades, perquè si algú hi ha sensible a la corrupció és la gent d'èsquerra de veritat que al poder disposar d'una eina de recanvi menys accelerada per a córrer darrera una conselleria, com és ara la de Podemos, és normal que s'opti per qui no té tantes presses per governar a qualsevol preu.

    Ara del que es tracta és de vincular la feina d'oposició en el Parlament andalús amb les dinàmiques de les bases de cada partit , siguin agrupacions o cercles, i d'aquests amb els moviments socials, per tal de tombar el bipartidisme que encara manté aquest 62,18% dels vots,



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [23/03] Comuna de Marsella - «Lux» -«L'action anarchiste» - Teatre Diana - I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu - Bellegarrigue - Nicolet - Girard - Medina Onrubia - Serra - Aguggini - Fauvet - Droccos - Ghiraldo - Subinyà - Aparicio - Lapeyre - Plaja - Abad

    Anarcoefemèrides del 23 de març

    Esdeveniments

    Bombardeig de la Comuna de Marsella (4 d'abril de 1871)

    - Proclamació de la Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871, després de dues temptatives serioses avortades --el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870--, un moviment insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença, Occitània). Assabentats de l'alçament a París i de la provocació de Thiers i de l'exèrcit, una revolta popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera negra en senyal de duel al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van ser ratificats per una Comissió departamental composta per 12 membres representant les diverses faccions de l'opinió pública, com ara els radicals, representats per Job iÉtienne; la Internacional, per Charles Alerini; la Guàrdia Nacional, per Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta Comissió declararà que a Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera dels interessos locals, tot reivindicant la descentralització administrativa amb autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de tres vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la ciutat. L'endemà, malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons d'infanteria i una última temptativa de mediació de Gaston Crémieux, l'exèrcit bombardejarà la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit es desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria assetjà el govern civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la repressió clerical i reaccionària és exercida despietadament.

    Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

    Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

    Gaston Crémieux (1836-1871)

    ***

    Portada del primer número de "Lux"

    - Surt Lux: El 23 de març de 1907 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del periòdic mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada,òrgan de l'Escola Moderna de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim el del 31 d'agost de 1907. L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya amb el desig de transformar radicalment els hàbits educatius mitjançant l'ensenyament racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava amb els interessos de la classe dominant catòlica, reaccionària i conservadora. Quan en va sortir el primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es trobava tancat a la presó Model de Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina, Josep Belis, Julio Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i Guàrdia, Oliterio Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí, Jaume Llobera, María Losada, Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor Sanmartí, J. Sansoli-Verdier, Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre d'altres. El tancament de la breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser fruit de la pressió política d'aquests sectors reaccionaris locals que van pressionar l'Ajuntament de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les societats obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos sectors locals del progressisme i del republicanisme.

    ***

    Capçalera de "L'action anarchiste"

    - Surt L'action anarchiste: El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja, Bèlgica) el primer número del bimensual L'action anarchiste. Révolutionnaire. Communista. El periòdic era el resultat de la fusió de Le Révolté (Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur (Micheroux, Lieja, 1910-1913). El gerent i cap de redacció del periòdic va ser Jean Kroonen. L'administració corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els col·laboradors, que havien de ser«obrers, assalariats de la indústria», podem citar C. Brassine, J. Delville, Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François Requilez, Gabriel Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem, entre d'altres. L'epígraf de la capçalera deia:«Els anarquistes volen instaurar un medi social que asseguri a cada individu la quantitat més gran de felicitat adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El periòdic, que tenia difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les, Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers, etc.) desapareixerà després de vuit números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol de 1913.

    ***

    Interior del teatre Diana després de l'atemptat

    - Bomba al teatre Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia), durant l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz Lehár La mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21 morts i uns 50 ferits. L'atemptat va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar el comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció a la presó de San Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino) redactors d'Umanità Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i manipulat per la policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti al teatre, servirà de pretext per a una repressió generalitzada contra els anarquistes. Els responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els feixistes van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les organitzacions esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità Nova va ser destruït, així com les seus de la central anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!. Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena perpètua, mentre Ettore Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres nombrosos anarquistes que no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18 anys. En 1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el nom Mazurka blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el títol Anarchici alla sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo. En 1988 el director Gianfranco Bettetini va realitzar una pel·lícula (L'ultima mazurka) basada en aquest atemptat.

    ***

    Cartells de la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu

    - I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de març de 1987 comença la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari Els Gnomos. Es tractaran temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o música, tot sempre des d'una perspectiva llibertària, i es presentarà a l'illa la revista barcelonina La lletra A. Durant les reunions, nombroses en públic, va sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i, després d'algunes reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual s'integraria Els Gnomos.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Anselme Bellegarrigue

    - Anselme Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a Montfòrt (Gascunya, Occitània) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana --establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren-- i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el governés la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics --entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens-- formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) --en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més. Anselme Bellegarrigue va morir posteriorment a 1865 en lloc desconegut. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

    ***

    Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc "Le XIXe Siègle" del 22 de desembre de 1889

    - Albert Nicolet: El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Le Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

    ***

    Redacció de "Les Temps Nouveaux"

    - André Girard: El 23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i sindicalista André Girard, també anomenat Max Buhr. Oficinista en la Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva col·laboració amb la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, de qui era bon amic; però també enL'Action Social, de Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta, començarà a militar en el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de París d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per constituir la nova Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», segur que el cinema és un mitjà més adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît, s'oposarà al «Manifest dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un llibret sota el títol Un désaccord. Després col·laborarà en Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i més tard esdevindrà redactor de L'Avenir International (1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del Treball Unitària (CGT-U), en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels seus dies. També és autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et autorité paternelles (1897), Anarchie (1901), Au fumier le drapeau (1901), L'Éducation pacifique (1902), L'Enfer militaire (1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914). André Girard va morir el 8 d'abril de 1942 a Chartres (Centre, França).

    ***

    Salvadora Medina Onrubia

    - Salvadora Medina Onrubia: El 23 de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant«magnanimitat» amb l'escriptora per la seva«triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación,El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral --Almafuerte (1913), La solución (1921),Las descentradas (1929),Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants, contista --El libro humilde y doliente iEl vaso intacto--, novel·lista --Akasha (1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. Salvadora Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires (Argentina). La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

    Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

    ***

    Tomaso Serra

    - Tomaso Serra: El 23 de març de 1900 neix a Lanusei (Sardenya) l'anarquista Tomaso Serra, conegut com Il Barba, encara que va fer servir altres pseudònims (Barbone, Juan Fernández y Salas, Pinna Joseph i Tomy Casella). Son pare era ferroviari i per això sa família canviava contínuament de domicili. De ben jove va guanyar-se la vida fent de tot (paleta, pagès, etc.), alhora que s'educava de manera autodidacta. Quan tenia 16 anys emigrà al nord d'Itàlia per treballar en la construcció d'obres públiques (preses, aqüeductes, etc.) i en 1918, acabada la Gran Guerra, passà a França per fer feina en la reconstrucció de la xarxa ferroviària. Cap al 1920, a Suïssa, entrà en contacte amb el moviment anarquista i conegué Luigi Bertoni en una conferència. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia va ser perseguit per les seves idees i això el va obligar a passar d'un país a l'altra; de Suïssa passà a França. Entre 1923 i 1925 treballà en la mineria i als alts forns a Longwy. El 19 de juliol de 1927, sota el nom de Juan Fernández y Salas, va ser expulsat de França per «activitats subversives» i marxà a Luxemburg, on el febrer de 1928 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per l'ús d'un passaport fals. Després marxà a treballar a Bèlgica en la construcció d'una presa. Més tard emigrà a Alemanya, d'on va ser expulsat, i retornà a França. El 6 de novembre de 1930 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a dos mesos de presó per«infracció al decret d'expulsió». En 1931 entrà novament clandestinament a Suïssa i a Basilea el 4 de febrer va ser detingut i expulsat del cantó; a Zuric conegué molts companys llibertaris (Bulzamini, Guido Rusconi, Spotti, Scaltri, Bedoni, Luigi Frigerio, etc.) i la que serà sa companya, també militant anarquista. Gràcies a la«Llar dels Refugiats Politics Antifeixistes», organització fundada per antifeixistes italians i socialistes i anarquistes suïssos, entre 1934 i 1936 pogué restar acollit a Ginebra. En aquesta ciutat suïssa conegué Randolfo Vella i freqüentà el grup editor d'Il Risveglio, participant en les tasques tipogràfiques i de difusió d'aquest periòdic. A començaments de 1936 va ser expulsat de Suïssa i el seu amic André Oltramare l'acompanyà amb cotxe a la colònia infantil que els antifeixistes havien muntat a Saint-Cergues (Arpitània). Quan esclatà la Revolució a la Península Ibèrica decidí marxar-hi per fer costat el moviment anarquista. El 25 d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i durant setmanes es va formar militarment a la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Osca on s'integrà en una bateria d'artilleria comandada per Libero Battistelli de la Columna Rosselli localitzat al sud-est del cementiri de la ciutat. Des del front envià articles per a Il Risveglio. El setembre de 1936 s'uní a la Secció Italiana de la Columna Ascaso que actuava al front de Terol i va ser destinat a la bateria del «Grup Michele Schirru». En aquest destí trobà els seus amics Luigi Bertoni, Auguste Cornu i André Oltramare. L'abril de 1937 participà en l'ofensiva sobre Almudébar. Ferit en la batalla, retornà a Barcelona, on el 19 de juliol de 1937 va ser detingut, juntament amb Renato Bruni, a la plaça de les Drassanes per agents estalinistes. Gràcies al seu amic André Oltramare que demanà per ell a les autoritats catalanes, passà de«desaparegut» i amb un destí segur al paredó, a detingut a la presó Model de Barcelona, on trobà Albert Minnig. Un cop lliure, gràcies a un metge amic que li lliurà documentació de la Creu Roja Internacional, fugí a França, però va ser arrestat a Perpinyà i tancat durant sis mesos. Després passà a Bèlgica, per acabar retornant a França, on el febrer de 1939 va ser detingut a Lille i deportat al camp de concentració de Vernet, on romangué fins al novembre de 1940 quan va ser traslladat al camp de Mende. Després del seu alliberament, el 30 de desembre de 1941, va ser deportat a Itàlia, on va ser immediatament detingut i confinat a Ventotene per cinc anys, on trobà el seu amic Giovanni Virgilio. Amb la caiguda del feixisme, va ser tancat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, però el 8 de setembre de 1943 aconseguí evadir-se amb altres companys i unir-se a la Resistència romana enquadrat en un batalló de«Giustizia e Libertà» d'Emilio Lussu, especialitzat en operacions de sabotatge i de guerra de guerrilles contra els nazifeixistes. Acabada la guerra, en 1947 retornà a Sardenya, on va fer de pagès amb son germà i sa germana, alhora que difongué el pensament anarquista. A partir de 1960 decidí crear una comunitat agrària llibertària especialment dedicada als ancians anarquistes i a les persones necessitades. El projecte, d'antuvi, va ser força polèmic i criticat ja que es pensava que sortiria molt car i que no valia la pena«invertir» en el«desert» sard, però en 1962 durant un congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) va rebre el suport del moviment. En aquests anys va fer amistat amb molts anarquistes sards, com ara Pietrino Arixi. Cap al 1968, gràcies al suport econòmic dels companys d'arreu d'Itàlia, aconseguí crear a Barrali la Col·lectivitat Anarquista de Solidaritat (CAS). Enquadrat en aquest projecte d'autogestió, en 1981 es va crear l'Arkiviu-Bibrioteka de Kurtura Populari (ABKP), on diposità els seus documents. En aquests anys participà en nombrosos congressos llibertaris. Tomaso Serra va morir el 8 d'octubre de 1985 a Barrali (Sardenya) d'un càncer a la boca i donà el seu cos a la ciència. En el seu homenatge, l'ABKP passà a denominar-se«Arkiviu-Bibrioteka Tomaso Serra». En 1992 Constantino Cavalleri publicà L'anarchico di Barrali. (Quasi) 100 anni di storia per l'anarchia. Biografia di Tomaso Serra detto «Il Barba», Juan Fernández, Pinna Joseph, Tomy Casella.

    Tomaso Serra (1900-1985)

    ***

    Ettore Aguggini

    - Ettore Aguggini: El 23 de març de 1902 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Conferència de Faure

    - Pierre Fauvet: El 23 de març de 1901 mor a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Havia nascut el 15 de maig de 1859 a Sant-Etiève (Arpitània). Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era allò que es buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès.

    ***

    Propaganda de L. A. Droccos apareguda diversos números del periòdic d'Auxerre "La Mère Éducatrice"

    - L. A. Droccos: El 23 de març de 1926 mor a París (França) el compositor musical i pianista anarquista Louis-Alexandre-Ferdinand-André Droccos, conegut com L. A. Droccos. Havia nascut en 1872 a Lió (Arpitània). S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie,Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier,Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en«L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 a París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París.

    ***

    Alberto Ghiraldo

    - Alberto Ghiraldo: El 23 de març de 1946 mor a Santiago (Xile) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor anarquista Alberto Ghiraldo. Havia nascut el 7 d'agost de 1875 a Buenos Aires (Argentina). Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant italià i sa mare era de família criolla. Molt poc després de nèixer, sa família es traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí després de patir una greu malaltia. Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a Buenos Aires capital. Son oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer càrrec de l'educació dels infants. Però poc després també son oncle finà, restant sa família en una greu situació econòmica. Per això abandonà els seus estudis al Col·legi Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les seves vivències. Es relacionà amb els treballadors del port i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge, insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro Nicéforo Alem, del qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris de 1890 («Revolución del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El año literario, on presentà un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el llibre de poemes decadentistes ¡Ahí van! En aquesta època, que va fer servir el pseudònim literari Marco Nereo, conegué el poeta Rubén Darío i assistí a les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van influir profundament. El juny de 1893 participà en la Revolució Radical i treballà en la revista La Quincena. En 1895 publicà Fibras i l'any següent fundà el periòdic El Obrero, que només durà un mes i mig. Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos. En 1898, ja anarquista després de conèixer Pietro Gori, començà a editar la revista literària i social El Sol, que durà fins al 1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera --el 25 de maig de 1901 es constituí la Federació Obrera Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la impopular Llei de Residència--, d'Estat de setge, de clausura d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc. Amb ocasió de l'atemptat contra el president nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada«De la violencia», que fou publicada en La Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II Congrés de la FOA com a delegat dels obrers del port de Villa Constitución. Després de la clausura d'El Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín Fierro, personatge de l'escriptor José Hernández pel qual tenia admiració. Aquest mateix any estrenà la seva primera obra teatral, Alas, i es convertí en el principal redactor del diari anarquista La Protesta, el qual més tard dirigirà, fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa afí al govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes. Aquesta tasca periodística el portà sovint problemes judicials. En 1905, arran del fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la repressió policíaca irrompí al local de La Protesta i al de la redacció de Martín Fierro, ubicada en la seva residència. Detingut i, després d'un mes tancat, fou traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després tornà i reobrí el diari, i organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La tiranía del frac. Crónicas de un preso. Amb motiu de l'agitació obrera, La Protesta tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a reobrir-se i continuà en les seves funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de la direcció a causa de les dificultats econòmiques i per les diferències amb alguns militants --sempre defensà la unitat d'acció entre anarquistes i socialistes. En 1908 fou un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la qual fou nomenat tresorer. Després fundà la revista literària i de temes d'actualitat Ideas y Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a més del periodisme, d'una impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca literària s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de les seves més importants La columna de fuego (1913). En 1916 s'instal·là a Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues dècades viurà del periodisme --fou corresponsal de La Razón-- i de la literatura --treballà en la Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de diversos autors (Pérez Galdós, Rubén Darío i José Martí) i va escriure de tot (poesia, novel·la, teatre, contes, etc.)-- i sempre patint persecucions per part de la policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el marmessor literari de Benito Pérez Galdós. En 1935 retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual morí poc després. Instal·lat a La Plata, després d'un breu matrimoni del qual nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago (Xile), on la seva producció periodística, literària i teatral no minvà. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Barricada, La Campana,¡Despertar!, Estudios,Ideas y Figuras, El Productor,Psiquis, La Revista Blanca, El Sembrador, El Sol, Vértice,Voluntad, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves obres, a més de les citades, destaquen El año literario (1891), Sangre y oro. El presidio de Sierra Chica (1897), Gesta (1900), Los nuevos caminos (1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra (1911), La cruz (1912), Crónicas argentinas (1912), La ley baldón (1915), Doña Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi viaje a España (1917),La canción del deportado (1921), La canción del peregrino (1922),Antología americana (1923), Primeras letras (1923), Cara y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia bárbara. La lucha contra el imperialismo (1929), Política española (1933), Cuentos argentinos (1935), Libertadores de América. Las espadas y las liras (1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero libertario (1938), El archivo de Rubén Darío (1943), Teatro argentino (1946),Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto Ghiraldo, que durant els seusúltims anys criticà durament el règim del general Perón, va morir el 23 de març de 1946 a Santiago (Xile).

    Alberto Ghiraldo (1875-1946)

    ***

    Joan Subinyà Heras

    - Joan Subinyà Heras: El 23 de març de 1950 mor a Sant Miquel de Pera (Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Joan Subinyà Heras, citat de diferents maneres (Fabián Subiña, Juan Subiña, etc.) i que va fer servir el pseudònim de Jesús Rodríguez Pérez. Havia nascut en 1909 a Tordera (Maresme, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'integrà en la guerrilla llibertària antifranquista que des de França actuava a Catalunya. El 21 de març de 1950 una patrulla de la Guàrdia Civil, integrada per Joaquim Gelabert Agustí i Emilio García Fandiño, detingué a la carretera de Canya a Sant Pau de Segúries (Ripollès, Catalunya), dos individus que portaven salconduits fronteres i van ser portats al post. Quan es disposaven a escorcollar els retinguts, els dos homes obriren foc i feriren mortalment els dos números i el sentinella Miguel López Sánchez i fugiren, abandonant les seves bosses amb la documentació falsa que portaven, un mapa de la zona i 3.000 pessetes. El 22 de març la Guàrdia Civil i la Policia Armada, ajudats de cans, van fer una batuda per la Vall del Bac (Vall de Bianya, Garrotxa, Catalunya), sense èxit. L'endemà van ser localitzats a Sant Miquel de Pera. Joan Subinyà Heras, que portava la documentació falsa a nom de Jesús Rodríguez Pérez, i Pere Vergés Valverde (Castellanot), que portava la documentació a nom de Tomás Porta Inglada, van ser abatuts el 23 de març de 1950 a Sant Miquel de Pera (Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya).

    ***

    Necrològica d'Ángel Aparicio Gil apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 6 de maig de 1956

    - Ángel Aparicio Gil: El 23 de març de 1956 mor a París (França) l'anarcosindicalistaÁngel Aparicio Gil. Havia nascut en 1914 a Albalate del Arzobispo (Terol, Aragó, Espanya). De ben jovenet començà a militar en el moviment llibertari a Saragossa (Aragó) i es guanyava la vida com a mosso de cafè, formant part de la Secció de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital aragonesa. Quan el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, es trobava treballant al balneari de Panticosa (Osca, Aragó) i aconseguí passar a França i tornar a entrar a la Península per Barcelona (Catalunya). Realitzà tasques orgàniques i revolucionàries a Puigcerdà, La Seu d'Urgell i Lleida i s'incorporà al front d'Aragó com a comissari d'Intendència de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). Amb el triomf franquista passà a França, on fou internat als camps de concentració. En 1948 fou nomenat tresorer de la Comissió de Relacions del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra en l'Exili. Després es traslladà a París, on treballà de cambrer. Ángel Aparicio Gil va morir el 23 de març de 1956 trepitjat per un automòbil en una avinguda de París (França).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     

          Els Estats Units hauran de llançar la tovallola.

     

     

     

         Pas a pas, la Xina ha desplegat l'estratègia de L'Art de la guerra, d'En Sunzi.  De seguir amb el ritme actual, d'aquí a quatre o cinc anys, Washington s'haurà de rendir.  Així es desprèn de l'informa publicat per RT. Vegeu-lo  Les exportacions d'armes de la Xina amenacen la influència dels Estats Units a tot el món.


    0 0

    A la pàgina de propaganda de l'Ajuntament, pagada per tots, consideren més important posar  fotografies i més fotografies dels regidors del PP&Pi  que penjar l'ordre del dia del ple de l'Ajuntament. I és que si podem veure tan guapos als regidors de l'équip de govern a qui l'importa que punyetes es discuteix al màxim organisme democràtic de l'Ajuntament. Per no posar no posen ni a l'agenda que el dijous 26 a les 20:0O hi ha ple, no sigui que vengui qualsevol ciutadà despistat. 

    1.-Moció presentada pels grups ALTERNATIVA, PSOE i PSM-EN per la declaració institucional contra el TTIP, no als tractats que destrueixen la democràcia.

    A l'article d'ahir ja us vam informar d'aquesta moció que presentam conjuntament amb PSOE,PSM i Esquerra de declaració institucional contra el TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership). Una moció que ja es va aprovar a l'Ajuntament d'Artà i que també es presenta a altres municipis. Un Tractat desconegut per la majoria dels ciutadans, que s'està negociant amb una gran opacitat i que és un atac directe contra la democràcia. El dimecres 1 d'abril hi haurà una xerrada sobre el mateix tema.



    2.- Resolució de reclamacions i aprovació definitiva, si procedeix, del Pressupost General Municipal per a l’exercici 2015

    L'equip de govern ha acceptat tres al·legacions de les que vàrem registrar:

    Introduir el Projecte del Recorregut Arqueològic i Promoció del producte local i de proximitat, encara que sense dotació pressupostaria pròpia, la primera anirà a la partida del museu i la segona a la de promoció comerç  local.

    També accepten l'al·legació per fer un conveni per a l’apertura del Centre de Turisme de la Gola. S’està fent un conveni amb l’IBANAT, la seva dotació pressupostaria és de 30.000 euros; s’eliminen 10.000 euros de la pavimentació del patí de Joan Mas, 10.000 euros del projecte del Cinema Capitoli, 5.000 euros de despesa Ca’n Llobera i 5.000 euros més al mobiliari del Festival.

    3.- Aixecament d'objecció formulada per la Intervenció de la Corporació als efectes d'efectuar el pagament del lími de conformitat dels justipreu corresponent a l'expropiació de la finca registral núm 145, coneguda amb el nom de Can Basch per un import de 487.277,80€ i aprovació,si procedeix de l'autorització, disposició i reconeixementde l'obligació a càrrec del pressupost de la Corporació pels exercicis 2016-17.

    Han acceptat l’al·legació d’un particular que demana la consignació del “justi preu” de l’expropiació d’una zona verda darrera el centre cultural de Pollença. Al pla general de l’Any 1991 entre altres un solar darrera el centre cultural de Pollença va se qualificat com “zona verda expropiable”, com sempre l’Ajuntament espera que sigui l’afectat que reclami i quan va reclamar es va valorar en uns 600.000 euros que va pagar al seu moment , quantitat que l’afectat no va acceptar i va posar un contenciós administratiu reclamant 2.300.000 euros, ara l’Ajuntament ha tornat valorar el solar i el taxa en uns 1.129.000 euros, la diferència (729.916,70 euros)  que es consignaran al Jutjat a la espera de la sentència definitiva, es dir que pel pressuposts d’enguany es consignaran 243.638,90 euros, al 2016 243.638,90 euros més i al 2017 243.638,90 euros més. L’interventor va posar objeccions a que es poses tot al pressupost d’enguany per falta de crèdit, a aquest ple aixecarà la seva objecció ja que s’han planificat en tres anys, tot això per no pagar interessos.

    4.- Aprovació inicial, si procedeix, de modificació de crèdit 4/2015 per crèdit extraordinari finançat amb Romanent de Tresoreria de despeses generals

    Per llei aquestes inversions no poden anar al pressupost ordinari de la corporació.

    Millora Carrer Bot i Conveni amb el Pollença Park      --------à680.000 €
    Obres de renovació vestuaris poliesportiu Pollença          --
    à120.000 €
    Centre Cultural Pollença                                           -------
    à 350.000 €
    Climatització Habitacions antiga residència               ------
    à     35.000 €
    Obres d’estructura antiga residència                        -------
    à    155.000 €


    Total 1.340.000 Euros

    Si es pot ja que el projecte no estava acabat avui matí s’inclouran 600.000 euros més d’unes millores a la obres de Gommar, principalment són diferències de amb les mesures dels carrers, aquesta quantitat es restarà a la tercera fase ja que es farà a la segona , bàsicament són zones que s’havien de fer a una propera fase i es faran ara.

    5.- Aprovació, si procedeix, de reconeixement extrajudicial de crèdit (Expedient núm. 1/2015/INT)

    Aprovació si cal per via extrajudicial del complement al sou a l’arquitecte municipal

    Això és dels anys 90 quan es varen aprovar una sèrie de complements que UGT va dur al jugat, aquest no es sap perquè va quedar fora de la denúncia, amb el retorn de l’arquitecte municipal aquest assumpte ha tornat i s’ha de posar al pressupost a l’espera de si es paga o no.

    Factura Unisport Consulting, S.L.

    A l’any 2008 l’Ajuntament va patrocinar la Challenge Volta a Mallorca de ciclisme, des de fa uns anys aquesta factura redola per l’Ajuntament i ningú la vol signar, el batle diu que la signarà ja que a trobat proves de que és correcta, com fotos de l’anterior batle donant el premi etc. Són 3.480 euros més les despeses judicials. 


    6.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions efectuades així com de les principals anomalies detectades en matèria d’ingressos, de conformitat amb el disposat a l’article 218 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), amb la nova redacció donada per l’article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL)

     Una nova relació de factures irregulars de les que us informarem.

    7.- Propostes/Mocions d'urgència.

    PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de batlia

    3.- Precs i preguntes.

     DIVENDRES US ESPERAM

     

     


    0 0
  • 03/24/15--19:35: Ararat
  •  
    Un diplomàtic turc va protestar davant de l’ONU i va preguntar com és que Armènia té a l’escut una muntanya que no és al seu territori. El representant armeni li va respondre: “¿I com és que els turcs tenen la lluna al seu escut si tampoc no és al seu territori?” 
     
    (Xavier Moret, en una entrevista a l'Ara, en què ens recorda que fa un segle del primer gran genocidi del segle)
     
     
     

     
     

    0 0

    “Nos equivocamos” , afirmen Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla. 40 anys després dels pactes amb la burgesia i el franquisme, alguns dels dirigents i sectors afins al carrillisme espanyol (PCE) i la socialdemocràcia (PSOE) reconeixen els seus errors! (A bones hores! Després d´ haver donat suport durant 40 anys als borbons, a la “sagrada unidad de España”, l´oblit de la nostra memòria històrica i una Constitució capitalista i imperialista -amb el caramull de dolor, manca de llibertat, opressió nacional i explotació bestial que ha comportant per al poble-, ara ens surten amb aquestes! Quins polítics, quanta misèria, quants patiments han causat, amb els seus pactes, als treballadors!)


    Les traídes de la transició (la restauració borbònica)


    L´esquerra del règim ha necessitat 40 anys per fer una autocrítica!


    “...aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social. Nos equivocamos”. (Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla)


    La voz dormida


    Per Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla (diari Última Hora, 14-IV-2014).


    Cuando las condiciones son adversas el letargo puede ser una forma de vida inactiva, defensiva, protectora. Así dormimos nuestra conciencia y nuestra memoria durante años, pensando que tal vez –solo tal vez- nuestra renuncia temporal a lo esencial facilitaría la aparición de una derecha civilizada, sin curas ni salvapatrias, respetuosa con la libertad y la dignidad de las personas, alejada del matonismo franquista y dispuesta a poner algo de su parte para un proyecto común de Estado basado en la convivencia y en la igualdad de oportunidades.

    Para ello aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social.


    Nos equivocamos

    Nos equivocamos. La derecha anduvo callada un tiempo, el suficiente para reordenar sus finals y volver a tejer los vínculos entre todos los poderes que saquearon con mano de hierro el país durante los cuarenta ños previos, y luego, consolidada la trama entre el dinero, el poder judicial, la jerarquía católica, los banqueros y los empresarios, se quitaron la careta y ahí los tenemos: nos están dejando sin sanidad ni educación públicas, han eliminado la ley de la dependencia, están amnistiando a los defraudadores al tiempo que castigan y echabn a los inmigrantes, convierten a buena parte de la población en pobres, acaban con el derecho al trabajo y cargan, una vez más, contra las mujeres al tiempo que besan la mano de unos obispos tan insaciables y amenazadores como antaño.

    Es una derecha bajo palio, con los mismos nombres y los mismos mimbres que tejieron aquel horror del que no quieren ni que se hable: se engallan contra los que quieren recordar y preparan un proyecto de ley de orden público con castigos. Tan desproporcionados que resultan ridículos, para quien se atreva a disentir, a rebebarles contra su hipocresía y sus mentiras.

    Vuelve la actitud chulesca, de gomina, loden y rubias de bote, como en el franquismo, y vuelve sobre todo el reparto del botín público, el encgufismo, la prepotencia y la impunidad, las herramientas de la enorme e implacable estava a las clases populares, camuflada primero de crisis y ahora de recuperación, cuando en realidad lo que están cavando –con nuestro dinero y nuestro esfuerzo- es una brecha cada vez más profunda y ancha entre los privilegiados y los desheredados, una sociedad dual en la que los señores nos colocan otra vez en el papel de súbditos.

    No podemos seguir asistiendo callados al retorno de la miseria, al desprecio de los distintos, al castigo a amplias capas de población obligadas al papel de carne de cañón de la crisis. No podemos dejar pasar un día como hoy sin despertar del letargo, sin alzar la voz dormida, sin comprometernos a trabajar por una España laica, federal y republicana. ¡Viva la República!


    L´escriptor Miquel López Crespí i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica


    Publicació del llibre Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor)

    Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca ha escrit:

    L'autor, amb aquest llibre “Els altres comunistes”, parteix d'una sèrie de conviccions i creences fermes que manté tot al llarg de la seva obra literària: la transició política cap a la democràcia a l'estat espanyol comporta renúncies grans i fortes per part d'unes esquerres que es tornen amnèsiques, per conveniència, amb ganes d'arribar a ser reconegudes oficialment. Segons l'autor pobler, arriben a signar un pacte de sang per oblidar l'heroic passat d'una resistència antifranquista perllongada en l'espai i en el temps. Renuncien al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l'Estat. Accepten de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical. Abandonen pràcticament la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat. Arraconen les gestes increïbles de les guerrilles antifeixistes, actives i dinàmiques. Desactiven el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular. Renuncien a fer servir un referèndum per tal de conèixer la voluntat popular respecte d'un règim monàrquic o republicà. Retiren de les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre pengen la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats. S'obliden per complet dels moltíssims defensors de la República. Deixen intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil. Consenten que l'exèrcit franquista sigui el garant de la mateixa constitució democràtica. Accepten, en definitiva, la implantació i el desplegament de l'economia de lliure mercat.,, Tot això significa, segons l'autor, l'enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l'estat espanyol. Significa també l'abandó de la lluita per l'autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.


    Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària (Quan feixistes, estalinistes del PCOE, exdirigents del PCE, membres del PSOE (i sectors afins) demonitzaven l´escriptor Miquel López Crespí per criticar els pactes de l´esquerra borbònica amb els franquistes)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel× lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

    Dins aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

    A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat (Última Hora).

    Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

    Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

    Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

    Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

    No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

    El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col× lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il· luminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

    En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

    'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil× linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

    'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

    Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.


    Nota: Totes les renúncies de la restauració borbònica en el llibre "Els altres comunistes i la transició" (Lleonard MuntanerEditor) (2 vídeos) Els 40 anys de mentides de la dreta i l´esquerra del règim al descobert! La història dels pactes amb el franquisme que ens han amagat els vividors i oportunistes del sistema per a gaudir de bons sous i poder trepitjar moqueta! Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca Tenc a les mans i acab de llegir un llibre que fa molta llum sobre un dels períodes més rellevants en la història democràtica, a l'estat espanyol en general, i a les Illes Balears i Pitiüses, més concretament. L'escriptor pobler Miquel López Crespí, amb “Els altres comunistes”, ajuda a copsar certs aspectes que les versions oficials acostumen a amagar o distorsionar de forma interessada. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/264860



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     

     

    Dimecres 1 d'abril hi haurà una xerrada al Club Pollença sobre el TTIP

    Al ple d'aquest dijous, en que es tractaran diversos punts, hi duim una moció conjunta entre Alternativa, PSM-MÉS i PSIB (i amb el suport d'ER) contra el TTIP, un tractat internacional tan perillós per la nostra manera de viure com desconegut pel secretisme que l'envolta. Pel seu interés reproduim aquest article de la Plataforma NO al TTIP que explica la situació en que ens deixaria aquest acord entre els Estats Units i la Unió Europea:

     

    Sandy Hemingway, presidenta d’Amics de la Terra Mallorca. Membre de la Plataforma No al TTIP Mallorca.

    Des de juny del 2013, la Comissió Europea i el govern dels Estats Units negocien un acord de lliure comerç que es caracteritza pel gran secretisme: el TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió). Aquest tractat, amaga una pèrdua de drets que ens afectarà directament als nostres aliments i medicaments que compram, a l’entorn en que vivim, als serveis públics que tendiran a privatitzar-se o als drets laborals aconseguits a Europa.

    Tot això es desenvolupa mitjançant negociacions dirigides a esquenes de la societat civil i les institucions democràtiques com són el Parlament Europeu i els governs dels Estats membres. No obstant això,els grans lobbies empresarials (grups de pressió) han participat activament en la majoria de les negociacions realitzades fins ara. Les grans corporacions han acumulat un poder econòmic i polític sense precedents en el món. Controlen els mercats i les cadenes de producció, comercialització i distribució, així com les finances. Gràcies a diverses filtracions del contingut de les negociacions i la denúncia de la societat civil que va presentar un milió i mig de signatures recollides arreu d’Europa, la Comissió està publicant alguns dels documents que estan sent negociats. Això sí, només una fracció d’ells i amb molt de retard.

    El TTIP fomenta la privatització i limita la capacitat dels governs per a regular els serveis i legislar. Es tracta de liberalitzar tots els sectors i establir una harmonització legislativa a la baixa. Això significaria la pèrdua de normativa europea més restrictiva actualment, ja que fomenta el principi de precaució i la filosofia de "qui contamina paga". A les Estats Units són les grans multinacionals que dicten la legislació que els afecta i així no es fan responsables dels perjudicis que pugui ocasionar.

    Un dels sectors econòmics que es veuran més afectats i on les grans empreses gestionen la majoria del negoci és el sector alimentari, des de les empreses de llavors, passant per la biotecnologia, les begudes, l’alimentació, la ramaderia i els pinsos per animals. Només 10 grans empreses multinacionals controlen el 90% de l’alimentació a través de les seves múltiples sub-marques. Aquestes inclouen Nestlé, Kraft, Coca-Cola, Unilever, Danone, Kellogs, Mart, PepsiCo, Monsanto i McDonalds. Totes elles estan pressionant durant el curs de les negociacions per aconseguir un TTIP a la seva mida i conveniència. Així pretenen que el TTIP sigui la porta d’entrada massiva dels cultius transgènics.

    A Europa nomes es cultiva blat de moro transgènic, que significa un petit percentatge de la collita de blat de moro total, a més els aliments han d’indicar a l’etiqueta si tenen més del 0,9% de contingut transgènic. Als Estats Units estan permeses 160 diferents tipus de cultius transgènics i no hi ha obligació d’etiquetar els aliments que contenen organismes modificats genèticament. En els EUA es permet l’ús de diverses hormones de creixement per a l’engreix de vedella i porc que estan prohibides a la Unió Europea així com en 156 països més, des de 1997.

    Altres pràctiques com rentar o "desinfectar" els pollastres i els galls indis després de la matança permeses als Estats Units, no estan permeses a Europa on es practica un control del producte en tot el procés des de la cria fins al sacrifici i no només al final com en a Estats Units. En general les normes europees de seguretat alimentària són molt més estrictes que les de les Estats Units on 1 de cada 4 persones es posen malaltes cada any per malalties provocades pel consum d’aliments. També estan en perill les denominacions d’origen i els segells de qualitat. Als Estats Units está protegida la marca privada i no l’origen del producte. Per això les empreses nord-americanes poden utilitzar termes tal com “champan” encara que estigui fet a Califòrnia, o formatge parmesà fet a Atlanta.

    La societat civil europea ha de seguir empenyent a aturar les negociacions actualment en marxa i demanar anteposar l’interès públic davant els interessos de les grans corporacions. És necessari mantenir els nivells màxims per la protecció dels consumidors, la salut i el medi ambient. Només podem acceptar fomentar acords comercials que afavoreixen les economies locals i assegurin la qualitat de vida de les generacions actuals i futures, acords que afavoreixin les persones i protegeixin el medi ambient.

    La plataforma No al TTIP Mallorca està treballant activament per sensibilitzar la població local i difondre informació sobre les negociacions entre la Unió Europea i els Estats Units. Per obtenir més informació sobre les activitats de les plataformes local o estatal: noalttipmallorca@gmail.com; noalttip.blogspot.com.es

     

    A continuació la moció que hem presentat:

     

    MOCIÓ: DECLARACIÓ INSTITUCIONAL CONTRA EL TTIP. NO ALS TRACTATS QUE DESTRUEIXEN LA DEMOCRÀCIA

     

    Els portaveus dels grups municipals sota signants presenten a consideració del ple, per tal que sigui estudiada, debatuda i votada, la següent moció per ser inclosa a l’ordre del dia del proper ple ordinari de març.

    EXPOSICIÓ DE MOTIUS


    «TTIP» són les sigles en angles del Transatlantic Trade and Investment Partnership, un acord que està

    negociant la UE amb els EUA amb l’objectiu d’aprovar una major desregulació del comerç i les finances a ambdues bandes de l’Atlàntic. Les multinacionals i els poder econòmics i financers internacionals pretenen rompre encara més la sobiraniapopular, i tenen la voluntat d’eliminar tràmits burocràtics, normativa ambiental, laboral, de seguretat, etc., per suprimir el control ciutadà i democràtic de l’acció de les grans empreses i inversors. Així, els poders especulatius gaudirien de major “llibertat” per actuar, trepitjant (encara més) el poder democràtic. Aquest acord comercial va molt més allà del comerç ja que l'acord tindrà un impacte ampli i irreversibleen molts aspectes de la nostra vida quotidiana. Especialment en la salut, l'alimentació, el treball, la seguretatdels productes, el medi ambient, els drets laborals i les polítiques de privadesa. Fins i tot podria canviar profundament la manera en què usem les institucions democràtiquesper establir regulacions en tots aquests camps, assaltant, per tant, els drets de la ciutadania.

    Les negociacions del TTIP s'estan caracteritzant per una gran falta de transparència, vulnerant el dret de tot ciutadà a saber el que s'està negociant en el seu nom. El mandat de negociació que el Consell de la UE va donar a la Comissió encara està classificat com un document secret. Fins i tot als membres del Parlament Europeu només se'ls permet l'accés limitat als textos de negociació.

    El TTIP no és només un tractat de lliure comerç, ja que es vol establir a la baixa les restriccions normatives el que pot significar un retrocés a Europa en el que suposen drets socials i medi ambient; per exemple donant facilitat per al fraking, les prospeccions petrolíferes, els cultius transgènics...


    Quines temes s'estan negociant, principalment?

    - Que les multinacionals cerquen eludir als tribunals nacionals i presentar les seves queixes directament als tribunals internacionals.Per exemple un touroperador podria demandar a la CAIB si un govern autonòmic decideixi implantar un impost mediambiental i exigir una indemnització milionària.

    Això limitaria la llibertat democràtica per legislar sobre assumptes ambientals, de salut i financers, entre altres. Aquest tipus de mecanismes ja existeixen en altres acords comercials i els resultats han estat desastrosos: sancions milionàries a Austràlia per la seva legislació antitabac, sancions a Argentina per impostos sobre l'Energia, a Canadà per una moratòria al fracking, a Alemanya per la seva política energètica, a Eslovàquia per paralitzar privatitzacions d'hospitals. Exemples que demostren que és un pseudo tribunal format per defensors dels interessos de les empreses, no defensor de la llei i la pròpia democràcia.

    - El Consell de Cooperació Regulatòria. El concepte bàsic que persegueix aquest organisme és simple: abans d'elaborar la nova legislació (en alguna de les matèries afectades pel TTIP, com la matèria ambiental o de consum, drets laborals o preocupacions agrícoles, etc) un organisme bilateral dels governs dels EUA i la UE i de representants d'empreses, tindran l'oportunitat d’"analitzar" prèviament possibles impactes d'aquesta legislació en els interessos dels seus negocis. Els lobbies empresarials, per tant, podran coordinarestratègies per bloquejar els esforços legislatius, fins i tot abans que s'engeguin.

    - Drets laborals i política social. En aquesta matèria la "harmonització" reglamentària passa per malmenar en extrem el “model social i de dret laboral europeu” i equiparar-la amb la nord-americana, molt més precària i, en alguns casos, inexistent. Els EUA no tenen ratificades sis de les vuit normes fonamentals del treball de l'Organització Internacional del Treball (OIT), inclosa la Convenció sobre la llibertat sindical i el dret de negociació col·lectiva.

    - Dret als serveis d’interès públic. Debilitar les normes europees establertes per als serveis d'interès públic és un dels objectius. Per exemple, facilitaria la privatització dels serveis d'aigua, o limitaria fortament les opcions per a l'adjudicació de les licitacions públiques en funció de criteris ecològics o socials.

    - Desprotecció mediambiental. Eliminar algunes normes i regulacions en nom de la pretesa "harmonització" d'estàndards, és a dir, desregular més els mercats. Està en perilli el principi de precaució europeu, clau per la política europea mediambiental, amb greus conseqüències sobre la salut i la seguretat de les persones i el medi ambient. Aquí afectarà clarament amb la “lliure pràctica” de les prospeccions petrolieres.

    - Privatització de la sanitat i la salut. Les negociacions van en el sentit d'obrir la contractació pública a l’engròs de serveis de salut a la inversió privada i a la competència estrangera. A més a més incrementaran els preus de les medicines i els serveis de salut, fent-los menys assequibles la ciutadania.

    - Agricultura i consum. Es pretén garantir sense cap control l'entrada a la UE dels aliments transgènics(OGM), la carn de vedella i el porc tractats hormonalment amb químics nociusper a la salut humana i fins i totcancerígens, com ara la Somatotropine Bovina Recombinant o el Clorhidrat de Ractopamine, o el pollastreesterilitzat amb clor. A més a més, es vol regular la reducció o eliminació dels aranzels, la qual cosa portarà alsagricultors europeus a una competència injusta i desequilibrada per part de les grans corporacionsagroindustrials americanes. És a dir, perdríem encara més sobirania alimentària.

    - Cultura. La protecció de l'excepció cultural ha fet que la indústria audiovisual sigui un pilar de la identitat europea. No obstant això, el fet que no s'inclogui l'excepció cultural en els esborranys TTIP, podria perjudicarseriosament a la indústria del cinema i a la cultura en general.

    - Sistema financer. Incrementar i refermar la lògica actual de rescatar i salvar primer la banca, en detriment dels drets i necessitats de les persones i el medi. Es pretén liberalitzar i desarreglar tots els sectors de serveis, inclosos els serveis financers. Les conseqüències són evidents: la desregulació i la competència lliure en el sector financer estan precisament en l'origen de les crisis financeres cícliques que ens assoten des de la dècada dels 70 del segle passat i que sempre paguem la ciutadania.

    - Acords comercials bilaterals. El TTIP promouria la carrera mundial d'acords comercials bilaterals de profund abast, dels quals la UE ha estat una força impulsora des de l'any 2005, soscavant el multilateralismecomercial. Podria suposar la formació de blocs econòmics rivals, sotmetent als països més febles i més pobres a normes en les quals no han tingut cap manera d'influir, amenaçant a la cooperació mundial i afeblint les iniciatives de reforma del sistema de comerç global per enfrontar millor els desafiaments globals comuns, especialment el canvi climàtic i la protecció del medi ambient.


    Repercussions i efectes a Mallorca:

    1. Degradació de la cohesió social. Increment de la precarietat laboral i l’atur, empobriment de la majoria de la població,... gràcies a la lògica de la financiarització del turisme, incrementant l’economia especulativa dins el sector principal de les Illes Balears.

    2. Es reduirà la ja minsa participació del sector públic en la generació de PIB: privatització de serveis públics.

    3. Encariment del transport i comunicació entre les illes i el continent, prioritzant bàsicament el lucre i el negoci privat i no el servei públic.

    4. Augmentarà la nostra dependència alimentària.

    5. Incrementarà la potencialitat de la destrucció del territori si es redueixen els mecanismes de protecció ambiental, devastador per una illa com Mallorca (per característiques i dimensions). Pot significar la invasió de prospeccions petrolieres a la Mediterrània.

    6. Minorització i atacs a la llengua catalana i a cultura pròpia. Si els interessos privats i mercantils prevalen, les llengües i cultures minoritzades com la nostra estaran totalment amenaçades. La firma d’aquest tractat pot esdevenir una desregulació per la porta del darrera que afectaria directamenta matèries tant sensible, com la salut, el medi ambient o els serveis públics, entre ells els serveis quepresta el món local, amb una clara voluntat de privatitzar i laminar competències i capacitats a lesinstitucions públiques i la democràcia.

    Per tot això, aquests regidors presenten al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació, si procedeix, la següent proposta



    ACORDS:

    Primer.- Instar el Govern de l’Estat espanyol a mostrar formalment davant la Comissió Europea i el Consell el seu rebuig a l'actual text de proposta d'Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió entre la Unió Europea i Estats Units.

    Segon.- Instar el Govern de l’Estat a enviar als grups parlamentaris els diferents esborranys negociats en cada ronda i a celebrar un ple monogràfic sobre el contingut de l'Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió i l'estat de les negociacions.

    Tercer.- Traslladar aquests acords al Ministeri d’Afers Exteriors, a la Comissió Europea, i als grups parlamentaris del Parlament Europeu, del Congrés i el Senat de l’Estat espanyol.



    0 0

    El partido más votado en Andalucía sigue siendo la abstención. Pero de eso casi nadie habla porque a casi nadie le importa demasiado la voluntad real de la gente.

    Lo único que importa es saber cuántos diputados le tocan a cada partido/guiñol y lo que, a partir de este dato, es previsible que haga cada guiñol en el nuevo escenario (nunca mejor dicho) político.

    Convertimos la política en un Juego de Tronos y después nos quejamos de que tanta gente pase de votar.

    Susana Díaz y su partido han tenido, en este sentido, una actitud particularmente obscena. El PSOE ha perdido un 4,1% de votos respecto a las elecciones del 2012  y se queda en el porcentaje más bajo de toda la historia del partido en Andalucía. Pero eso a Doña Susana le importa un pimiento y habla nada menos que de un “triunfo histórico” (sic) de su partido. Por qué?, porque los resultados de los demás le van a permitir gobernar y de eso, y sólo de eso, se trata: de saber quien va a controlar el Boletín Oficial de Andalucía

    IU ha perdido prácticamente el mismo porcentaje de votos que el PSOE (un 4,45%). Sin embargo, el PSOE mantiene el mismo número de diputados que obtuvo hace tres años e IU pierde 7. ¿Alguien se interroga sobre qué truco del sistema electoral permite semejante “milagro”, sobre si el Parlamento refleja o no con precisión la voluntad de la ciudadanía?. Casi nadie: "el PSOE ha triunfado", "IU se hunde"… y que síga el guiñol! 

    El PP padece una sangría de votos muy importante: el 13,3% pero el voto a  Ciudadanos en el Parlamento altera el dato y disminuye la pérdida global del voto de centro derecha a tan sólo un 4%

    En cambio, el voto a Podemos tiene un efecto más significativo: no sólo enjuaga las pérdidas de PSOE e IU sino que consigue que el cómputo global del centro izquierda se incremente en un 6% respecto al año 2012

    En resumen:

    El porcentaje de andaluces y andaluzas que se han abstenido es muy similar al de hace tres años: la expectativa de cambios y la presencia de nuevos actores políticos no los ha movilizado de manera significativa

    Andalucía ha emitido un voto más escorado hacia la izquierda y disminuye de forma muy importante el depósito de confianza que, hace tres años, se otorgó al Partido Popular

    El escenario político que se dibuja (ahora sí que hablo de ello) es mucho más complicado de lo que transmite la irresponsable alegría de Susana Díaz. No hay condiciones para un pacto estable ni de gobierno ni de mayoría y la negociación puntual y permanente para sacar cada ley y cada presupuesto va a suponer un desgaste enorme para el PSOE: los cuatro años se le pueden hacer muy largos.

    …Sobre el voto a IU, lo que no ha hecho tan bien como debiera y lo que debe hacer en el futuro, escribiré más adelante  

     

    Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4

    0 0

    Jesús García Marín me pasa la nueva información que proporciona la Biblioteca Nacional de España: La Biblioteca amplía la lista de autores de dominio público (23/03/2015):

    La Biblioteca Nacional de España sigue sumando autores de dominio público a su catálogo, ahora con los fallecidos en el periodo 1900-1919, completando así los ya disponibles para los usuarios en la web y que comprendían el período entre 1920 y 1934. Además, se indican también los autores fallecidos en 1935 y que pasarán a dominio público en 2016.

    Así, se han incorporado 1.833 autores a la lista ya existente de autores libres de derechos, por lo cual, y conforme a la Ley de Propiedad Intelectual, sus obras pueden ser editadas, digitalizadas o comunicadas públicamente por cualquier ciudadano o empresa, respetando los derechos morales y cualquier otro derecho recogido por la Ley de Propiedad Intelectual.

    Entre estos autores, hay escritores como Leopoldo Alas “Clarín” (1852-1901) o Joan Maragall (1860-1911); músicos como Isaac Albéniz (1860-1909), Enrique Granados (1867-1916) o Ruperto Chapí ((1851-1909); pensadores de la talla de Francisco Giner de los Ríos (1839-1915), del que se cumple este año su centenario, Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) o Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912).

    Así mismo, se ha realizado la selección de los autores españoles fallecidos en 1935 y que, por tanto, pasarán a dominio público en 2016. Entre otros, podemos citar a Manuel Bartolomé Cossio (1857-1935), pedagogo ligado a la Institución Libre de Enseñanza, o a Ramón Sijé (1913-1935), escritor cuya muerte inspiró una de los más famosos poemas de Miguel Hernández, Elegía.

    La Biblioteca Nacional de España hace un llamamiento a la colaboración ciudadana para mejorar la lista con nuevas incorporaciones o con modificaciones por posibles errores. La BNE quiere contribuir, de este modo, a la difusión de la cultura española y mostrar su voluntad de facilitar el acceso a la información, dentro de los márgenes previstos por la Ley. En esta línea, y gracias al apoyo de Telefónica, cada año se seleccionarán autores de especial interés para su digitalización y puesta a disposición libremente en la Biblioteca Digital Hispánica, el portal que da acceso a los fondos digitalizados de la institución.

    Listado de autores en dominio publico (1900-1934) (pdf)

    PuenteSanRoque
    Ángeles Aizpúrua: "Puente de San Roque". Acuarela del Ateneu científic, literari i artístic de Maó

    Este listado tiene más de 600 páginas, por lo que no lo he recorrido entero. Entre sus 300 páginas iniciales (hasta la letra K) he encontrado, relacionados con las islas, los siguientes nombres:

    No me es fácil elegir los nombres pes muchos me son desconocidos; no todos son literatos puesto que hay también musicólogos como Miguel Amer que publicó "Reforma de la música religiosa : colección de artículos de polémica publicados en el periodico "La Almudaina"" o pintors como Joan Bauzá cuyas obras fueron expuestas en el año 1992 en el Solleric y ahora digitalizan el catálogo de la exposición. Posiblemente haya teólogos, pedagogos o profesores, científicos que me pasen por alto al serme desconocidos.

    tranviaTerreno
    Màrius Verdaguer Travesi: "El Tranvia del Terreno". Acuarela del Ateneu científic, literari i artístic de Maó

    Entrar en el mundo digital debiera ser algo diferente al simple amontonamiento o almacenaje. Debiera ir acompañado de una biografía y bibliografía, de un estudio sobre la obra y de una recolección de los escritos que haya sobre ella, pero por ahora algunas bibliotecas digitales son únicamente almacenes de archivos. Hay que decir que "está bien" porque algo es algo, pero una biblioteca digital debiera ser mucho más.

    Gracias, Jesús, por la información.

    Otras páginas

    Dominio Público 2015 (22/01/2015)
    La BNE y el Dominio Público (20/10/2014)
    Carta del Dominio Público de Europeana
    De la digitalización y del Dominio Público


    0 0

    [24/03] Ceccarelli - Benoît - De Bläsus - Domingo - Campion - Tapia - Cano - Paradela - Farvo - Cobos - Ocaña - Digeon - Lombardozzi - Florentino de Carvalho - Jelinek - Prior - Ryner - Salomone

    Anarcoefemèrides del 24 de març

    Naixements

    Aristide Ceccarelli

    - Aristide Ceccarelli: El 24 de març –algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 neix a Ceccano (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

    Aristide Ceccarelli (1872-1919)

    ***

    Charles Benoît (29 de setembre de 1911)

    - Charles Benoît: El 24 de març de 1878 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Benoît. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de«propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté, La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el«Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» --on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...-- i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 a París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    Charles Benoît (1878-1950)

    ***

    Foto policíaca d'André de Bläsus (2 d'abril de 1912)

    - André de Bläsus: El 24 de març de 1884 neix a Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya) l'anarcoindividualista André Jules Marie de Bläsus, citat de diverses maneres (De Blasiis,De Blasius, Deblassus, etc.). Era fill d'un músic italià que s'establí a Sant-Maloù. Es guanyava la vida fent de sabater. A partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie i visqué a la seu del periòdic (carrer del Chevalier de la Barre). Esdevingué company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad) i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un germà seu també hi vivia, ja que diversos informes policíacs parlen dels «germans De Bläsus» i el nom de «Léonard de Bläsus» apareix en un anunci de Le Libertaire al costat dels d'André i d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença d'arma prohibida». Després de la ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb el segon. En 1910 s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i participà en el grup anarquista de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de gener de 1912 vivia al número 34 del carrer Prony d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys que aquesta havia tingut amb Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un tal Salmon del carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de lliurar-les i de comprar el material. Quan l'afer de la«Banda Bonnot», va ser denunciat per haver allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat el 2 d'abril de 1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi, i una màquina d'escriure robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies després va ser alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de 1912 va ser jutjat pel XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per encobriment de robatori i a cinc anys de prohibició de residència al departament del Sena. El 25 de gener de 1917 es casà ambÉlisabeth Dameshoy. En els anys trenta visqué a Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), on encara treballava de sabater, i en 1932, segons la policia, era tresorer de la«cèl·lula comunista» local. André de Bläsus va morir el 2 d'octubre de 1976 a Versalles (Illa de França, França).

    ***

    Necrològica de Josep Domingo Espasa apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 2 de juliol de 1981

    - Josep Domingo Espasa: El 24 de març de 1894 neix a Ulldemolins (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Domingo Espasa. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Escala (Alt Empordà, Catalunya). Contrari al servei militar es declarà insubmís i en 1914 passà a França. Posteriorment retornà a l'Escala i milità fins el final de la guerra civil, exiliant-se a França en 1939 amb son fill Helenio. Formà part de la Federació Local de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània), ciutat on s'havia establert. Josep Domingo Espasa va morir el 9 de maig de 1981 en una casa de repòs de Castèthnau dau Medòc (Aquitània, Occitània), on havia ingressat després d'una estància a l'hospital. Llegà el seu cos a la ciència mèdica.

    ***

    Léo Campion

    - Léo Campion:El 24 de març de 1905 neix al barri de Montmartre de París (França), de pare belga i mare parisenca, l'artista anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó Léo Louis Octave Campion. En 1923 parteix cap a Brussel·les, on farà amistat amb el llibreter de vell anarquista Marcel Dieu, més conegut com Hem Day, qui l'introduirà en la francmaçoneria. El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les. Esdevindrà secretari de «Libre Pensée» de Brussel·les. Entre 1930 i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el periòdic de Brussel·les Le Rouge et le Noir i va començar la seva carrera de cantautor. En 1933, com a secretari de la secció belga de la Internacional de Resistents a la Guerra (WRI), torna, amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet que el portarà a un procés el 19 de juliol de 1933 on Léo Campion ridiculitzarà les autoritats judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei. Brussel·les és el refugi de nombrosos proscrits, com ara Durruti i Ascaso, amb qui Léo tindrà una sòlida amistat --en 1930 va publicar a Brussel·les un llibre sobre aquests militants anarquistes: Ascaso et Durruti. Durant l'ocupació, torna a França però, fitxat com a objector de consciència, és internat amb altres antifeixistes al camp de concentració d'Argelers. Després de l'Alliberament, triomfarà a França com a cantant, actor de teatre, director de cabaret i productor artístic, realitzant moltíssimes gales de suport en favor de la Federació Anarquista i serà sempre una gran ajuda en el moviment llibertari. És també autor de algunes obres humorístiques, com ara Le petit campion illustré, i obres sobre la francmaçoneria (Sade franc-maçon,Le drapeau noir, l'équerre et le compas). Va ser fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des Chevaliers du Taste Fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion va morir el 6 de març de 1992 a París (França) i es troba enterrat al cementiri de Saint-Ouen, a prop de París. En 2004 es va crear un «Cercle Maçònic i Llibertari Léo Campion».

    ***

    Simón Tapia Colman

    - Simón Tapia Colman: El 24 de març de 1906 neix a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman --també citat com Tapia-Colman. Fill d'un músic clarinetista. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el «Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; apressat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos,Leyenda gitana, Estampa de Iberia,Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada«Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic.

    Simón Tapia Colman (1906-1993)

    ***

    Benjamín Cano Ruiz (1947)

    - Benjamín Cano Ruiz: El 24 de març de 1908 neix a La Unión (Murcia, Espanya) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz --va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Havia nascut en una família llibertària molt humil --sos germans Tomás Francisco i Juan van ser destacats militants anarquistes-- que per motius econòmics emigraren al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial«Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà --amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu-- la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga,Cenit, Espoir, Faro,Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes,Liberación, El Nacional,Nervio, A Plebe, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com araLa vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972),Ricardo Flores Magón (1976),William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977),El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta (1979),El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980),La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal.

    Benjamín Cano Ruiz (1908-1988)

    ***

    Álvaro Paradela Criado pronunciant una conferència (1957)

    -Álvaro Paradela Criado: El 24 de març de 1911 neix a La Corunya (Galícia) el metge, escriptor bilingüe (gallec i castellà) i militant anarcosindicalista Álvaro Paradela Criado, també conegut com Amaro Orzán. Quan estudiava Medicina a Santiago de Compostel·la s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i n'ocupà la secretaria del Sindicat de Sanitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1932 i 1933 es doctorà en Medicina a Madrid. En aquestaèpoca va col·laborar amb l'Escola Racionalista de Ferrol i en els seus «Cursets Populars» i a partir de 1934 començà a col·laborar en Solidaridad Obrera de La Corunya. En 1935 realitzà conferències al«Centre d'Estudis Socials Germinal» (CES Germinal). Fou també professor d'educació física i s'especialitzà en natació, dirigint durant uns anys el «Club do Mar» de San Amaro. Durant la postguerra exercí la medicina al servei nocturn d'urgències de Santo André (La Corunya) fins al 1957, a Teixeiro (Curtis) entre 1957 i 1960 i a Freixeiro (Narón) fins a la seva mort, alhora que portava una vida periodística i literària d'allò més activa, publicant en nombrosos periòdics (ABC,Andarax, Arcano, Bahía,Ferrol Diario, Grial,El Heraldo de Vivero, La Noche, Poesía Española, Poesía Hispánica, La Región,La Voz de Galicia, La Voz de Ortigueira, etc.). Durant els anys seixanta participà en la «Societat Cultural Recreativa CACEM» i es mostrà molt contrari al «Cartelón», conjunt de normes d'obligat compliment d'aquesta institució.És autor d'Estaticario (1969), Sabencias (1969), Casi cuentos para desentontecer (1970),La Galicia que duele (1971), Media ducia de contos (1972), Irmaus tolos (1973), entre d'altres. Fou el creador el terme Ferrolterra. Durant sa vida guanyà nombrosos premis, com el«Pérez Lugín» i el«Fernández Latorre» de periodisme o el de l'associació«O Facho». Álvaro Paradela va morir el 13 de desembre de 1979 a Freixeiro (Narón, La Corunya, Galícia) atropellat per un cotxe. En 1994 es creà a Ferrol un premi de narrativa que porta el seu nom i a Freixeiro una plaça també està dedicada a la seva memòria.

    ***

    Augusta Farvo

    - Augusta Farvo: El 24 de març de 1912 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) la propagandista i militant anarquista Augusta Farvo. Quan es casà amb Erminio Pricchi, relació que durà molt poc, obrí en plena època feixista un quiosc de periòdics al mateix centre de Milà, a la Via Orefici, amb vistes al Duomo. Durant la Resistència, ajudà nombrosos militants antifeixistes, tant anarquistes com comunistes, i participà en els combats de l'Alliberament com a membre de la brigada partisana anarquista «Bruzzi-Malatesta». Durant la postguerra, el seu domicili de la Via Passarella es convertí en la seu del Centre Anarquista i del Centre Esperantista i el seu quiosc de diaris es convertí en el lloc de distribució milanès per excel·lència de la premsa anarquista italiana i internacional. Albergà al seu domicili nombrosos companys i durant els anys cinquanta entaulà una estreta amistat amb el guerriller anarquista català Josep Lluís Facerías, amb qui li agradava jugar a cartes. Durant els anys seixanta acollí militants del moviment Provo i en els setanta les noves generacions de companys anarquistes. Arran de l'atemptat de la Piazza Fontana, el 12 de desembre de 1969, la mort de Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda, el seu domicili fou un lloc de trobada i de reunió de les diverses campanyes de contrainformació que es desencadenaren contra les maniobres manipuladores de l'Estat italià. Entre el 13 i el 20 d'octubre de 1971, amb Fernando del Grosso, portà a terme una vaga de fam a la Porta San Giovanni de Roma per aconseguí que es fixés definitivament una data per al procés dels companys tancats per la bomba de la Piazza Fontana. Malalta d'Alzheimer, la seva última activitat anarquista fou participar en els funerals del seu gran amic Pietro Valpreda, organitzats pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» el 8 de juliol de 2002. Augusta Farvo va morir el 20 de maig de 2003 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerada dos dies després al cementiri milanès de Lambrate amb l'assistència de nombrosos companys i companyes del moviment llibertari.

    Augusta Farvo (1912-2003)

    ***

    Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]

    - Llorenç Cobos Lluy: El 24 de març de 1919 neix a la Vila d'Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarcosindicalista Llorenç Cobos Lluy –citat de diferents maneres Lorenzo Covas, Covos Lluis, etc. Sa mare es deia Francesca Lluy Rebaje i tenia tres germans (Lluïsa Cobos Lluy, Vicent Lluy Rebaje i Francesc Lluy Rebaje). Residia al carrer Llibertat del barri de sa Penya de la Vila d'Eivissa. De jovenet treballà de sabater al taller d'en Paco des Marió. Milità a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, pogué creuar els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers i el 28 de novembre de 1939 hi sortí per integrar-se en la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) Núm. 123. També va passar pel camp de concentració de Vernet. El juliol de 1941 va ser destinat a treballar a Brest (Bro Leon, Bretanya) a les fortificacions del Mur de l'Atlàntic. En qualitat de«presoner per mesures de repressió» va ser enviat, el 22 de febrer de 1942, juntament amb altres 296 presoners republicans espanyols, a l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand del canal de la Mànega, aleshores ocupada pel nazis, i confinat al camp de Norderney fins a l'agost de 1944. Posteriorment, amb altres 19 presos, va ser traslladat al Fort Régent de l'illa de Jersey, on restà fins el final de la II Guerra Mundial realitzant tasques de sabotatge. Instal·lat a França, treballà durant molts d'anys com a cuiner en un col·legi de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Posteriorment va residir aÉvecy (Baixa Normandia, França) i a Megève (Cantó de Sallanches, Arpitània). Tingué un fill, Laurent, de sa companya Gabrielle Poisson. Llorenç Cobos Lluy va morir el 2 de juliol de 1976 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), ciutat a la qual s'havia traslladat uns mesos abans. Un nebot seu, Xicu Lluy Torres, publicà pòstumament en 2013 el llibre Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis, on explica la història del seu familiar.

    Llorenç Cobos Lluy (1919-1976)

    ***

    Ocaña fotografiat per Daniel Campos

    - Ocaña: El 24 de març de 1947 neix a Cantillana (Sevilla, Andalusia, Espanya) el pintor naïf, activista per l'alliberament dels drets dels homosexuals i llibertari José Pérez Ocaña. Ja de molt jove comença a pintar i, després de reconèixer la seva homosexualitat i reivindicar-la, en 1971 abandonà el seu poble natal a causa de la intolerància i la marginació a la qual es va veure sotmès. Establert a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a pintor de parets; però en aquesta ciutat pogué expressar el seu art i les seves idees transgressores d'una manera més lliure. Es relacionà amb diversos autors plàstics d'aleshores (Nazario, Camilo, Copi, etc.) i artistes (Enric Majó, Ventura Pons, Jesús Garay, etc.). Va viure a la Plaça Reial de la capital catalana, on tenia instal·lat un altar amb una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció plena de flors al balcó. Era força conegut a les Rambles barcelonines, on es passejava transvestit sense pudor amb robes que barrejaven la religiositat típica andalusa amb les estètiques més avantguardistes; tampoc no tenia cap emperò en despullar-se integrament en mig del passeig --en 1976 per aquest motiu fou jutjat per«escàndol públic» per la justícia franquista i la seva «Llei de Perillositat i Rehabilitació Social». Muntà diverses exposicions pictòriques en diversos locals (bars, llibreries, galeries, museus, etc.), espectables (teatrillos) i«processons», on mostrà la seva estètica kitsch particular i original (ventalls, verges, beates, vídues, vetlles de difunts, ploraneres, cementiris, esglésies, escolans, àngels, flors, mantellines, peinetas, faralaes, saetas, etc.). El 27 d'octubre de 1978 realitzà un gran mural a la Bodega Bohemia de Barcelona i el febrer de 1980 un altre per al col·legi públic La Esperanza de Cantillana. Milità en el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Llibertari o«llibertatari», com li agradava definir-se, va participà activament en diversos actes culturals promoguts pel moviment anarquista (Jornades Llibertàries Internacionals de juliol de 1977, etc.) i per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocaña va morir el 18 de setembre de 1983 en un hospital de Sevilla (Andalusia, Espanya) a conseqüència de les complicacions mèdiques sorgides de les greus cremades patides una setmana abans en un desgraciat accident produït quan la seva disfressa de Rei Sol, feta amb paper i teles, se li calà foc per mor d'unes bengales durant una festa infantil al seu poble natal. Les seves obres les signà sota el nom d'Ocaña,Pérez i Ukania (son segon llinatge enàrab). En 1978 el director català Ventura Pons li dedicà la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat interminent, on el pintor parla en primera persona sobre la seva vida. El dibuixant Nazario li retré un homenatge en el seu còmic Alí Babá y los 40 maricones (1993). En 1985 Andrés Ruiz López obtingué el Premi Nacional Calderón de la Barca de dramatúrgia per Ocaña, el fuego infinito i Marc Rosich escrigué l'obra teatral Copi i Ocaña al Purgatori (2004). Sa família posseeix gairebé tota la seva obra pictòrica, de la qual exposa una part en un bar de la seva propietat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Estupor i vergonya aliena és el que hem sentit quan hem vist a la pàgina i perfil de propaganda municipal a tres membres de l'equip de govern acompanyant a nins per replantar arbres a la via de circumval·lació del Port de Pollença per celebrar el dia forestal mundial. Aquest acte electoralista ha estat perpretat pels mateixos que han deixat morir la majoria dels arbres i plantes que es van sembrar al parc periurbà de la Gola (veure reforestació abandonada). Al mateix temps ahir el GOB feia pública les seves denúncies a la companyia Barceló, davant de la Conselleria i l'Ajuntament, que ha arrasat un figueral a Formentor. 


     Al mes de novembre vam denunciar l'abandonament del que hauria de ser el parc periurbà de la zona humida de la Gola  i vam demanar la seva recuperació. Un parc al que es va realitzar un projecte de restauració forestal, al principi d'aquesta legislatura a l'octubre del 2011,  finançat per l'Obra Social de la Caixa amb 18.000 euros . Es van sembrar 2000 arbres i plantes (pins, alzines, àlbers, garballó, romaní i xiprers)   que l'Ajuntament ha deixat morir en la seva majoria

    Ara hem assistit amb estupor i vergonya aliena a la difusió electoralista d'un acte en el que el batle, en Tomeu Cifre (PP), la regidora del Port, Francisca Cerdà (PP) i la regidora d'educació, Marilén Capllonch(PI) acompanyaven a un grup de nins per replantar arbres a la via de circumval·lació del Port de Pollença. Si ja és de per si reprovable que els polítics utilitzin nins per fer propaganda electoralista més encara l'és que aquest equip de govern faci aquest acte no massa enfora del mateix lloc on han deixat morir més de mil arbres.

    Ahir també el GOB va fer públiques les seves denúncies a la Conselleria de Medi Ambient i a l'Ajuntament de Pollença després d'haver detectat un important moviment de terres i roques a la parcel·la 211 del polígon 9 de Pollença (Formentor), amb supressió del figueral existent. (veure nota de premsa del GOB)

    La zona afectada és Espai Natural Protegit, situada al Paratge natural de la Serra de Tramuntana i  havia esdevingut un dels llocs de referència pels amants de l'ornitologia i tot que l'espai afecta pel moviment de terres no és ZEPA, si que és LIC, i el figueral i camps de cultiu presents (voltants de les Cases Velles de Formentor) són un lloc d'aturada, alimentació i repòs de multitud d'espècies d'aus i petits aucells passeriformes que utilitzen la zona, sobretot en l'època de la migració prenupcial (tornada des d'Àfrica-quarters d'hivernada- als quarters de cria més al nord).

    Ara veurem que fan PP&PI, enfrontar-se al grup Barceló no és tan fàcil com fer-se fotografies amb nins replantant arbres.

    Foto del GOB

     


     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. (Miquel López Crespí)


    Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II)


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra.



    El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

    I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”.

    Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina.

    Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre.

    Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin.

    Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes.

    Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936.

    Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials.



    0 0

     

    Veus baixes, el nostre estimat paper digital de versos i lletres, arriba al número 3, que en realitat és el quart.

    Tots quatre (en Gabriel, en Jeroni, en Joan Manuel i jo mateix) estam més que orgullosos d'aquest lliurament centrat en el món hebraic, entès d'una manera molt àmplia.

    Descobriu-lo amb un clic:

     


    0 0

    [25/03] Suspensió garanties constitucionals -«La Antorcha» - Montels - Rocker - Forbicini - Knockaert - Bucco - Pabón - Goavec - Ejarque - Jori - Flor - Marín - Cavanhié - Bertrand - Mariani - Campos - Pappagallo

    Anarcoefemèrides del 25 de març

    Esdeveniments

    Obrers fent una barricada amb un tramvia als carrers de València durant la vaga general de març de 1919

    - Suspensió de les garanties constitucionals: El 25 de març de 1919 el president del Consell de Ministres, comte de Romanones, signa la suspensió de les garanties constitucionals a tot el Regne d'Espanya. Aquesta mesura sorgí arran de la declaració de vaga general que esclatà a Barcelona (Catalunya) com a conseqüència de no haver-se complert els acords presos arran de la negociació de la vaga de «La Canadenca». A València (País Valencià) aquesta suspensió de les garanties portaria tràgiques conseqüències. El governador civil de la capital valenciana, Bernardo Rengifo y Tercero, ordenà la prohibició de totes les reunions obreres convocades per aquell dia i la clausura dels centres obrers, fins i tot la Casa del Poble. Van ser detinguts i empresonats diversos membres pertanyents a les directives de les societats obreres i es donà ordre de practicar altres nombroses detencions. Va ser suspesa per ordre governativa la publicació de la premsa obrera. La gran indignació que tots aquest fets provocaren va fer que fos declarada la vaga general. El periòdics deixaren de sortir a partir de l'endemà i aquell dia la vaga general fou gairebé absoluta, alhora que es produïen alguns incidents que desembocaren en un assalt general als comerços, que donà lloc a morts i ferits. A les dotze del matí d'aquell dia, el governador civil Rengifo es declarà impotent per controlar la situació, conferenciant amb el capità general Palancas, qui assumí el poder declarant l'Estat de guerra i ordenant que es prenguessin els punts estratègics. Després de vuit dies de vaga total a la ciutat de València, el 2 d'abril s'acordà la tornada a la feina, però l'Estat de guerra no fou aixecat fins el dia 7. No obstant això, les garanties seguiren suspeses i la premsa sotmesa a la prèvia censura governativa. Les experiències de la lluita desenvolupada en aquesta cruenta vaga intensificaren els treballs encaminats a afavorir el desplegament del sindicalisme anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La filiació augmentà sense aturall i als anomenats poblats marítims es creà una potent organització. D'aquesta sorgí el Sindicat del Transport, un dels més importants de la CNT valenciana.

    ***

    Capçalera de "La Antorcha"

    - Surt La Antorcha: El 25 de març de 1921 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari llibertari La Antorcha. Publicación anarquista. Els principals col·laboradors n'eren Rodolfo González Pacheco, Teodoro Antillí, Alberto S. Bianchi, Horacio Badaracco i Antonio Rizzo, que també n'era l'administrador. Va durar fins a 1931. El títol del periòdic està pres d'una publicació de la Federació Gastronòmica Argentina que va sortir entre 1911 i 1912.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jules Montels amb l'uniforme de militar de la Comuna (1871)

    - Jules Montels: El 25 de març de 1843 neix a Ginhac (Llenguadoc, Occitània) el communard i militant anarquista Jules Louis Montels. De petit va ser en 1851 testimoni del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte i la subsegüent repressió. Es va instal·lar a París, on va fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la Internacional, quan va esclatar a Comuna de París es va afegir immediatament. Va ser delegat en el Comitè Central Republicà dels Vint Departaments i va ser un dels signants del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que denunciava la incapacitat del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a la formació de la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la Comuna i va enviat en missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va participar en la Comuna de Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la insurrecció comunal es va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort per un consell de guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus deixebles, per la denigració que els marxistes van fer de la Comuna. A Ginebra va acollir el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup francès d'exiliats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista, ajudat sempre per Montels, que va mantenir correspondència amb els internacionalistes de Besiers, de la resta d'Occitània i de la Península Ibèrica, fins que Guesde va partir a Roma l'abril de 1872. Va ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le Livre Rouge et la Justice Rurale. El setembre de 1873 va assistir al Congrés de Ginebra de la Internacional. Entre 1873 i 1877 va redactar informes per als congressos de l'AIT i va escriure diversos pamflets revolucionaris i en la premsa llibertària. Va contribuir a la fundació de la Internacional a Besiers i va ser membre del Cercle d'Estudis Socials (CES), grup que va editar nombrosos pamflets abstencionistes en 1876. En aquest any va escriure el pamflet Lettre aux socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia una crida a l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu en el moviment anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels fundadors de la Federació Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de 1877 va assistir al congrés secret de la Federació Francesa, juntament amb Brousse i Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de la Federació Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de Vervirs (Bèlgica) el setembre de 1877; i després assistirà amb Brousse al Congrés Socialista Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector anarquista i el sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la separació de les dues postures. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va redactar una moció en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Líó, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va esdevenir tutor de dos dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb Lucie Gachet (1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de Tolstoi. En 1880 va retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció de 1851, va publicar en 1881 La Justice de l'Ordre en 1851. La vie et mort d'André-Abel Cadelard. Alguns anys després marxarà a Tunis, on va treballar com a redactor en cap del periòdic local Tunis Journal i com a taxador. Jules Montels va morir el 16 de setembre de 1916 a Sfax (Sfax, Tunísia). Va deixar inèdit Chez le Comte Léon Tolstoï i altres papers que es conserven en el «Fons Lucien Descaves» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Rudolf Rocker

    - Rudolf Rocker: El 25 de març de 1873 neix a Magúncia (Renània, Palatinat, Alemanya) el teòric anarcosindicalista, propagandista llibertari i escriptor Rudolf Rocker. Orfe des de molt jove, és educat per un oncle republicà i esdevé enquadernador. S'adhereix a les«Jungen», les joventuts del Partit Socialdemòcrata (SPD), que formaven oposició dins el partit. Descobreix l'anarquisme en la lectura de Freiheit, de Johann Most. En 1891, assisteix al congrés socialista de Brussel·les, i quan torna a Magúncia, enfortit per la lectura de Déu i l'Estat, de Bakunin, s'integra en un grup anarquista i porta la propaganda llibertària il·legal que va atreure l'atenció de la policia. En 1892 es refugia a París on s'ajunta amb els refugiats alemanys i entra en contacte amb els anarquistes francesos, com ara Jean Grave. Però, arran de les persecucions policíaques de 1894, parteix cap a Londres on vivent nombrosos anarquistes. Va traduir Paraules d'un rebel, de Kropotkin, a l'alemany, i es va lligar amb Max Nettlau. En 1896 participa en el Congrés Internacional Socialista i dos anys més tard, per haver elogiat la Unió Lliure, és expulsat amb sa companya Milly dels Estats Units on s'havien vist obligats a emigrar. Aleshores començarà a militar amb els obrers anarquistes jueus de Londres; actiu propagandista, tant de paraula com per escrit, aprèn el jiddish i comença a editar a partir de 1898 el periòdic Arbeiter Freund i després Zsherminal. En 1906 pren part en la creació del Worker's Freind Club and Institute i fa costat a les vagues dels picapedres (1906 i 1912). En 1907, a Amsterdam, és un dels secretaris amb Malatesta, Jean Wilquet, John Turner i Schapiro del Congrés Anarquista Internacional. En 1909 se li prohibeix l'estada a França arran d'un míting de protesta contra l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 farà una gira de conferències pel Canadà, però com que esclata la guerra, és internat per les autoritats angleses en un camp de concentració com a«estranger perillós». Expulsat del Regne Unit el març de 1918, va viure un temps amb Domela Nieuwenhuis a Amsterdam abans d'anar a Berlín; però és de bell nou internat, amb Fritz Kater, per «incitació a la vaga i atemptat contra la seguretat de l'Estat». Alliberat, es consagra a reconstruir el moviment anarcosindicalista alemany i la Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), que aconseguirà a nivell internacional, en desembre de 1922 a Berlín, el renaixement de la secció antiautoritària de l'AIT; Souchy, Schapiro i Rocker en seran els secretaris internacionals. En aquesta època nombrosos escrits seus seran publicats i com a orador farà conferències arreu, fins i tot a Suècia (1929). En 1933, fugint dels nazis, retornarà als EUA on intentarà en 1936 mobilitzar l'opinió pública en favor de la Revolució espanyola. En 1937 s'instal·larà amb Milly en una comunitat anarquista a Mohigan i publica una de les seves obres principals, Nacionalisme i Cultura (1937). Durant la postguerra, les autoritats nord-americanes intenten expulsar-lo, però alhora Alemanya el rebutja.És autor de nombroses obres, com ara Els soviets traïts pels bolxevics (1921), Socialdemocràcia i anarquisme (1921), Anarquisme i organització (1921), Artistes i rebels (1923), Johann Most (1924), Anarcosindicalisme (1938), Influencia de les idees absolutistes en el socialisme (1945), o Max Nettlau, l'herodot de l'anarquia (1950). Rudolf Rocker va morir el 19 setembre de 1958 a Nova York (Nova York, EUA).

    Milly Witkop (1877-1955)

    ***

    Giovanni Forbicini

    - Giovanni Forbicini: el 25 de març de 1874 neix a Castelbolognesse (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Forbicini, conegut com Forbice.  Sos pares foren el pintor de parets Francesco Forbicini i Maria Barbieri. De jovenet s'instal·là a Roma i des del 1894, any en el qual participà en la fundació dels cercles llibertaris «La Morte» i«Dinamite», és conegut per la policia romana com un «element anarquista» que cal seguir de ben a prop. El febrer de 1894 fou detingut per primer cop per les seves activitats anarquistes, però durant el judici fou absolt per manca de proves. Novament arrestat el maig d'aquell any, va ser acusat de ser el responsable d'un atemptat, però també fou absolt de la imputació del delicte d'associació per a delinquir. El 31 d'agost de 1894 se li intentà assignar la residència obligatòria, però de bell nou aconseguir eludir la pena. En desembre d'aquest intens any, fou cridat a files. Llicenciat tot d'una, reemprengué la seva activitat política lligat a Ciro Corradini, Armando Acciarino, Giuseppe Del Bravo, Enrico Bartolini i Dante Lucchesi. El setembre de 1898 fou denunciat i detingut juntament amb dotzenes d'anarquistes romans, com a conseqüència de l'assassinat de l'emperadriu d'Àustria Elisabet de Baviera, ja que se'ls hi considerava moralment implicats. Absolt, com a tots dels detinguts, per manca de proves a finals d'any, participarà en una campanya d'actes públics de denúncia. El 7 d'agost de 1900 fou novament detingut per«associació per a delinquir», romanent empresonat fins al 24 d'octubre, quan es va sobreseure la causa. El 25 d'agost de 1901 fou elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, amb E. Varagnoli i A. Ceccarelli, reconstituïda a començaments d'aquell any després de la seva dissolució en 1898. Aquest any serà important orgànicament per al moviment llibertari italià, ja que es dotarà d'un «programa socialista anarquista», elaborat per Luigi Fabbri i Ceccarelli. En aquests anys participarà activament en el sindicalisme romà per la seva acció en la Cambra del Treball i esdevindrà el cap de les protestes sindicals dels paletes romans desocupats i en les lluites internes orgàniques entre socialistes i anarquistes. Sempre vigilat per les autoritats, en 1903 aconseguí eludir els controls policíacs i pogué realitzar una gira de conferències a Forli i a Rimini en commemoració del Primer de Maig. En 1905 publicà el llibretAbolite le carceri i l'estiu de 1906 un fullet titulat Le 4 forche di Chicago i pel qual serà denunciat i condemnat a pagar una multa. Fou un dels organitzadors del banquet en honor de Ceccarelli que havia retornat d'Amèrica. En 1910 sortí la seva autobiografia Memorie di uno sciagurato, amb un prefaci de Pietro Gori. Durant aquest període accentuà la seva tasca propagandística, fent conferències a Roma i altres ciutats del centre italià sobre diversos temes (crisi de subsistències, antimilitarisme, revolució social, etc.). Les seves contínues crítiques contra l'aventura militarista a Líbia i contra l'imperialisme, el portaren a ser condemnat diverses vegades per«incitació a l'odi de classe». En 1913 fou un dels membres destacats del«Fascio Comunista Anarquico» (FCA) de Roma. El juliol 1914, en una conferència, va fer una crida a l'aixecament insurgent. Cridat a files el febrer de 1917, fou exonerat de prestar servei a l'Exèrcit, però continuà lluitant a favor de l'antimilitarisme i a finals de 1918 intervingué en una conferència demanà la desmobilització dels soldats amb la finalitat de desencadenar un moviment insurreccional. En acabar la guerra participà en la reorganització de diversos grups anarquistes romans amb l'objectiu de reconstituir la Federació Anarquista del Laci i fou un dels promotors del grup anarquista romà«Il Pensiero», esperó de la futura insurrecció anarquista. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919, amb Temistocle Monticelli, representà els anarquistes romans en el Congrés Nacional que donà lloc al naixement de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i que l'any següent crearà la Unió Anarquista Italiana (UAI), participant especialment en la qüestió de l'organització. El novembre de 1920 fou elegit membre del Consell General de l'UAI i de la secretaria de la Federació Comunista Anarquista del Laci. Amb S. Stagnetti, T. Monticelli i E. Sottovia, creà la campanya per aconseguir mig milió de subscriptors per a Umanità Nova, i quan la seu milanesa del periòdic fou clausurada, participà en la represa del periòdic a partir del 14 de maig de 1921 a Roma. L'estiu de 1921 representà els anarcocomunistes lacis en el Comitè de Defensa Proletari (CDP) de Roma, organisme unitari constituït ad hoc amb la intenció de plantar cara políticament els escamots feixistes; també col·laborà en la creació dels grups de combat dels «Arditi del Popolo». Per la seva participació en Umanità Nova, el desembre de 1922, després del tancament definitiu d'aquest per part del feixisme, fou denunciat amb Malatesta Stagnetti, Sottovia, Damiani, Diotallevi, Fabbri i Ciciarelli. Amb l'adveniment del feixisme la seva activitat reculà a causa de la repressió, però mantingué contactes amb el món anarquista, especialment amb Errico Malatesta, malgrat estar constantment vigilat. Amb la caiguda del feixisme i sobretot a partir de 1945 la seva activitat ressorgirà completament i el gener d'aquell any inaugurà la seu del grup «Pietro Gori» a Piombino. Entre el 14 i el 20 de setembre de 1945 fou delegat del Laci, amb R. Sacconi, en el Congrés de Carrara que donarà lloc al naixement de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El 13 d'octubre de 1946, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, inaugurà, amb Armando Borghi, un bust en la seva memòria a Civitavecchia. Malgrat la seva edat, jugà un paper important en la reconstrucció de la xarxa de grups llibertaris romans que participen en el món sindical i mantindrà posicions molt crítiques quan la constitució del Partit Comunista Italià (PCI) i de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). Amb 73 anys, l'1 de maig de 1947 participà, amb R. Sacconi i A. Borghi, en un míting a Roma organitzat com a alternativa a l'esquerra i on reflexionà sobre els orígens històrics de la teoria anarquista. Giovanni Forbicini va morir el 28 de març de 1955 a Roma (Itàlia).

    ***

    Fàbrica tèxtil

    - Jean-Baptiste Knockaert: El 25 de març de 1877 neix a Tourcoing  (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació«antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing (1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic. Jean-Baptiste Knockaert va morir el 20 de novembre de 1957 a Tourcoing (Flandes).

    ***

    Notícia de la comndemna de Jean Bucco apareguda en el periòdic parisenc "Le Petit Parisien" del 20 d'octubre de 1923

    - Jean Bucco: El 25 de març de 1886 neix a Le Plessis Brion (Picardia, França) l'advocat anarquista Jean Baptiste Joseph Bucco. Durant els anys vint col·laborà a París (França) en el diari Le Libertaire i en el periòdic anarcoindividualista L'Insurgé, publicat per André Colomer després de la seva sortida de la redacció de Le Libertaire arran de l'«Afer Philippe Daudet». El juny de 1923 va ser membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA), format per 16 membres encarregats de preparar l'aparició diària de Le Libertaire, que començà a sortir el 18 de desembre d'aquell any. El 19 d'octubre de 1923 fou condemnat, amb Charles Chauvin, per la XI Tribunal Correccional de París, per apologia de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, en un article publicat en Le Libertaire, del qual era aleshores gerent, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Durant les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, va ser candidat abstencionista de l'UA pel XIII Districte de París, amb Marcel Bonvalet, Albert Doucet, G. Lattés, Chassan i Lucien Villain. Fou gerent de l'únic número publicat del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), en suport dels dos militants acusats d'haver matat dos feixistes. L'1 d'abril de 1927 va ser detingut per fer efecte la condemna de 1923 i tancat, amb Jules Chazanoff (Chazoff), Jean Girardin i Achille Lausille, a la presó parisenca de la Santé. Tots van ser posteriorment alliberats, però van ser retinguts a la garjola en nom de la«detenció de constrenyiment»; a començaments de maig engegaren una vaga de fam i, després de 10 dies a l'Hospital Cochin de París, obtingueren la llibertat el 10 de juliol. Des de 1927, com a advocat, fou un dels responsables (secretari) de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques), amb Giuseppe Nardi, Remo Franchini i Savino Fornasari, i s'encarregà de les campanyes de suport a Sacco i Vanzetti (1927), a Gino Lucetti (1927) i a Michele Schirru (1931). En 1927 edità a París, en nom del CAPVP, el llibre de Raffaele Schiavina Sacco e Vanzetti. Cause e fini di un delitto di Stato, que va ser reeditat en 1951. Amagà al seu domicili l'anarquista Federico Giordano Ustori, en situació irregular a França. En 1930 vivia al XIII Districte de París. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat de la llista de domicilis anarquistes a vigilar de la Regió Parisenca establerta per la policia.

    ***

    Benito Pabón en la seva época de professor en l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà

    - Benito Pabón y Suárez de Urbina: El 25 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'advocat anarcosindicalista Benito María de la Encarnación José Juan Bautista de la Concepción Francisco de Asís Luis Gonzaga Diego Dimas Agustín de la Santísima Trinidad Pabón y Suárez de Urbina. Fill d'una família benestant i il·lustrada --germans seus van ser catedràtics d'universitat--, començà el batxillerat amb els jesuïtes d'El Puerto de Santa María i l'acabà en 1910 a l'institut de Sevilla. Després començà Dret a Salamanca i va concloure la carrera en 1915 a Sevilla. Com a misser es dedicà als temes socials i esdevingué un dels advocat principals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, Saragossa i Madrid. Defensà, entre altres casos, els camperols insurrectes del maig de 1932 i els pagesos de l'aixecament revolucionari de Casas Viejas de gener de 1933. Membre de la tendència purament sindical de la CNT, formà part del sector trentista i del Partit Federalista, i en 1932 s'afilià al Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. L'agost d'aquell any, participà en el gran míting cenetista de Sevilla, amb Vicente Ballester, Valero i Miguel González. El 5 de novembre de 1933 parlà, juntament amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social». El 2 de febrer de 1936 participà en un gran míting a favor de l'amnistia al Frontó Aragonès de Saragossa. En les eleccions de 1936 fou elegit, amb el beneplàcit del Comitè Nacional de la CNT, diputat independent del Partit Sindicalista per Saragossa i per Cadis --son germà Jesús també fou diputant en la legislatura de 1936, però per la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) i arribarà a ser director de la Reial Acadèmia de la Història durant el franquisme-- amb 43.130 vots. El juliol de 1936 lluità en la Columna «Águilas de la Libertad» al front de Madrid. A finals d'octubre de 1936 s'entrevistà, junt amb Joaquín Ascaso i Miguel Chueca Cuartero i altres, per trobar solució als problemes polítics sorgits en el Consell d'Aragó, amb Lluís Companys, primer, i amb Largo Caballero i Azaña, després. El desembre de 1936 ocupà la secretaria general del Consell d'Aragó presidit per Joaquín Ascaso a Casp. El març de 1937, Joan García Oliver, ministre de Justícia de la II República, el nomenà president de la Comissió Jurídica Assessora del seu ministeri i com a tal el setembre de 1937 signà els informes sobre la constitucionalitat de la tasca legislativa desplegada per la Generalitat de Catalunya des de l'inici de la guerra; també, en nom d'aquest càrrec, participà en la delegació espanyola de la «Conferència Internacional per a l'abolició del règim de capitulacions» («Conferència de Montreux») . El juny de 1937 va fer un míting, amb García Oliver, David Antona i Frederica Montseny, al Velòdrom d'Hivern («Vel d'Hiv») de París en defensa de la Revolució espanyola. Aquest mateix any va fer un cicle de conferències a València. El juliol de 1937 assumí la defensa del Comitè Executiu del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), empresonat arran dels«Fets de Maig» de 1937, però després d'uns mesos de gestions judicials hagué d'abandonar la defensa com a conseqüència de la campanya d'amenaces de què fou objecte per la premsa comunista. En témer per sa vida, ja que havia sofert un atemptat, es va refugiar a França. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. L'octubre de 1938 s'exilià definitivament, primer a França i després a Filipines. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels ocupants japonesos a instàncies directes de Ramón Serrano Súñer --cunyat del dictador Francisco Franco i que havia estat adversari polític durant les eleccions de 1936-- i tancat en una gàbia de bambú a la presó militar del Fuerte Santiago fins al seu alliberament en la tardor de 1942. Més tard marxà a Panamà, on ensenyà llengües a Santiago de Veraguas i a Colón. En 1947 s'instal·là a Mèxic, on milità en l'Agrupació de la CNT, favorable a l'organització anarcosindicalista de l'Interior i al col·laboracionisme. Posteriorment s'establí a la Ciutat de Panamà, on fou professor a l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà. Benito Pabón y Suárez de Urbina va morir en 1958 a la Ciutat de Panamà (República de Panamà).

    ***

    Notícia de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el periòdic de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 7 d'agost de 1935

    - Anatole Goavec: El 25 de març de 1901 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Treballà de dibuixant a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per«ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i «llançament de pedres», a dos mesos de presó. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. Es casa en dues ocasions. Anatole Goavec va morir el 10 de maig de 1970 a Brest (Bretanya). 

    ***

    Antonio Ejarque Pina

    - Antonio Ejarque Pina: El 25 de març de 1905 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Antonio Ejarque Pina, conegut com Jarque. En els anys vint ja militava en el moviment anarquista aragonès i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer del metall, ocupà càrrecs orgànics en la Junta del Sindicat de la Metal·lúrgica i en la Federació Local de la CNT de Saragossa. El juliol de 1930 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica confederal en la Comissió Organitzadora de Sindicats de Saragossa i l'agost d'aquell any en va ser nomenat president. En 1931 fou el representant dels sindicats de metal·lúrgica aragonesos en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid i entrà a formar part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. El desembre de 1933, amb Cipriano Mera Sanz, Buenaventura Durruti Domínguez i Isaac Puente Amestoy, formà part del Comitè Nacional Revolucionari de Saragossa i, en fracassar l'aixecament revolucionari, va ser empresonat fins l'abril de 1934 al penal de Burgos. En aquests anys republicans administrà el periòdic Cultura y Acción. El març de 1936, amb altres companys, es reuní amb polítics i empresaris saragossans per a trobar una solució a la desocupació que imperava a la capital aragonesa. Quan les militars feixistes el juliol de 1936 estaven a punt de fer-se amb el control de Saragossa, s'oposà confiadament a Miguel Chueca Cuartero i Francisco Garaita Arias partidaris d'atacar immediatament les casernes i fer-se amb els arsenals. L'agost aconseguí sortir-ne del cercle facciós i incorporar-se en el Comitè Regional d'Aragó amb seu a Alcanyís. El febrer de 1937 va ser nomenat membre del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i com a tal signà la resolució sobre els mitjans tècnics de les col·lectivitats en el Congrés de Col·lectivitats Aragoneses. El març de 1937 signà, amb Miguel Vallejo Sebastián i Manuel López, en nom del Comitè Regional d'Aragó confederal, el Pacte d'Unitat Revolucionària amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa. Al front, va ser nomenat comissari de la 25 Divisió comandada per Antonio Ortiz Ramírez i, posteriorment, per Miguel García Vivancos. En 1938 col·laborà en el periòdic 25 División, publicat a Alcanyís. L'octubre de 1938 ocupà el càrrec de comissari inspector del XVI Cos de l'Exèrcit republicà i intentà frenar la campanya comunista que pretenia fer-se amb el control de les unitats de combat durant la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera i a Oriola, i posteriorment a la presó de Saragossa. El 21 de març de 1944 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 30 anys de reclusió per «adhesió a la rebel·lió». Va ser indultat pel decret del 9 d'octubre de 1945 i alliberat el 20 de desembre d'aquell any. Un cop lliure, s'integrà en la lluita clandestina antifranquista. El març de 1946, arran d'un Ple Nacional confederal, va ser nomenat delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a l'exterior i a començament de 1947 passà a França per exposar l'opinió dels confederals de l'interior partidària de fer costat, encara que amb condicions, el Govern republicà de José Giral Pereira. De bell nou a la Península, continuà amb la seva tasca clandestina com a delegat d'Aragó en el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Enric Marco Nadal i en el qual ocupà la secretaria de Defensa. Quan Marco Nadal va ser detingut, ocupà la secretaria general confederal del 8 de maig fins el 16 d'agost de 1947, que va ser detingut. El 29 d'agost va ser traslladat a la Presó Provincial de Madrid i el 27 de novembre de 1947 enviat al penal d'Ocaña; durant la nit del 7 al 8 de maig de 1948, però, aconseguí fugir-ne, amb altres 11 companys–entre ells Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gamis, German Horcajada Manzanares, Juan José Caba Pedraza, José Yañez i Francisco García Nieto–, i arribar a França el 18 de maig amb Francisco Romero Gamis –la resta va ser detinguda el 23 de maig. Entre 1949 i 1950 fou secretari del Subcomitè Nacional confederal, de l'anomenada«tendència col·laboracionista», i en 1950 fou delegat general del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior amb seu a París. Antonio Ejarque Pina va morir el 22 d'agost de 1950 a l'Hospital de Dieu de París (França) d'una anèmia perniciosa fruit d'una úlcera cancerosa.

    Antonio Ejarque Pina (1905-1950)

    ***

    Carlo Jori

    - Carlo Jori: El 25 de març de 1909 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Carlo Jori, conegut com Mimmo. S'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà com a mecànic. En 1937 va ser detingut per repartir propaganda antifeixista, jutjat, va ser condemnat i confinat a Calàbria. En 1941 va ser alliberat i després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) entrà, a partir d'octubre, a formar part de la resistència enquadrat, sota el nom de batalla de Mimmo, en la 21 Brigada de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) que actuava a la zona piamontesa de Vanchiglia. El 9 de gener de 1944 va ser detingut per un grup de l'Ufficio Politico Investigativo (UPI, Oficina d'Investigació Política) després d'haver trobar armes durant l'escorcoll del seu apartament al carrer Artisti de Torí. Interrogat i torturat a la Casa Littoria, va ser jutjat per un tribunal feixista i condemnat a mort tot el mateix dia. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Carlo Jori, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista. La carta d'adéu que Jori dirigí a sa mare, forma part del llibre Ultime lettere di condannati a morte e di deportati della Resistenza (1943-1945) (2005).

    ***

    Flor de Burgos (esquerra) amb el seu gran amic Juan López Carvajal

    - Juan de la Flor Burgos: El 25 de març de 1910 neix a Alcolea de Calatrava (Ciudad Real, Castella) l'anarcosindicalista i escriptor de novel·letes populars Juan de la Flor Burgos. D'antuvi milità en la Unió General de Treballadors (UGT), però després es passà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 va ser empresonat i un cop lliure s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà en la neteja i en el seu ofici de sabater, militant en el sindicat anarcosindicalista. El 25 de juliol de 1933 va ser detingut a Ciudad Real amb altres companys (Rogelio Peña, Agustín Santos, Ramón Campos, Pedro Molina, Faustino Villanueva i Francisco Adanes). Entre 1934 i 1937 va escriure novel·letes populars que es publicaren en«La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca, com ara Floreal (1934), Hacia otras tierras (1935),  El amor triumfa (1936), Usted no es mi padre (1936) i Consuelo y Julián (1937). Fou delegat al Congrés de la CNT de 1936. Quan esclatà la Revolució, participà en la col·lectivització de la seva fàbrica i combaté la reacció comunista durant els fets de «Maig de 1937» a Barcelona, durant els quals va ser ferit i hagué d'ingressar a l'Hospital General de Catalunya. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Amb la llibertat s'establí a Saint-Calais (País del Loira, França). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lió (Arpitània). Fou membre del grup artístic confederal«Tierra y Libertad». Fou íntim amic de Juan López Carvajal. Juan de la Flor Burgos va morir el 7 de febrer de 1996 a Villeurbanne (Roine-Alps, Arpitània).

    Juan de la Flor Burgos (1910-1996)

    ***

    Carnet cenetista

    -Ángel Marín Pastor: El 25 de març de 1917 neix a Hellín (Albacete, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ángel Marín Pastor. Molt aviat va emigrar amb sa família a Barcelona, on va treballar i militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en ateneus. Quan va esclatar el cop d'Estat feixista del 1936 va lluitar als carrers i va ser un dels primers que es va enrolar en el grup de Madrid de la Columna Durruti. Entre 1937 i 1939 va ser secretari de les Joventuts Llibertàries de la 26 Divisió al front, en substitució de Milla, i les va representar en el congrés d'Aragó de juny de 1937 i en el congrés de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de 1938, sempre en la línia ortodoxa i radical. També va representar les Joventuts Llibertàries en el periòdic El Frente. Amb la derrota va passar la frontera per Puigcerdà a La Guingueta d'Ix i va estar tancat amb la seva columna a la ciutadella de Montlluís i al camp de concentració de Vernet. La seva activitat a França és molt discutida, ja que sembla que va formar part del conflictiu Comitè de Besiers i, segons alguns, va estar lligat a grups d'acció especialitzats en expropiacions econòmiques. A partir de març de 1944 va ser elegit en el Ple de Muret membre del Comitè Nacional de la CNT i reelegit en el Ple de Tolosa d'octubre d'aquell anys per a la Secretaria de Coordinació. Va viatjar amb Carlos Calpe a Madrid, on va contactar amb el comitè clandestí d'Amil. Va fer mítings per diverses localitats (Perpinyà, Montluçon, etc.) després de l'Alliberament. En 1945 va ser elegit per a la Secretaria de Coordinació en el Congrés de París i es va internar clandestinament a la Península. L'octubre de 1945 va ser detingut per la policia franquista a Barcelona. A partir d'aquest fet la seva figura cau en desgràcia i passa a ser per molts un traïdor, ja que va ser alliberat després de pocs mesos per les seves relacions amb el famós confident Eliseu Melis. En tornar a França, el març de 1946, amb Joan Ferrer, que seria assassinat l'abril, va quedar apartat de l'organització momentàniament, i més tard un congrés celebrar l'octubre de 1947 el va inhabilitar per a càrrecs orgànics i seguidament la seva Federació Local el va expulsar de la CNT. Durant els anys vuitanta va formar part d'«Amicale Durruti» i va publicar nombroses col·laboracions en el Boletín de la Amicale. També entre 1980 i 1981 va publicar articles en Solidaridad Obrera. El més probable és que no fos cap confident del franquisme, ja que cap de les seves actuacions entre 1946 i 1976 avalen aquesta afirmació; sembla més que el seu alliberament per les autoritats franquistes es degui a la intenció de crear enfrontaments entre els anarquistes i els confederals de l'exili. Ángel Marín Pastor va morir en 1993 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Portada d'un llibre de René Cavanhié

    - René Cavanhié: El 25 de març de 1922 neix a La Sala (Roergue, Occitània) l'escriptor i resistent anarquista René Henri Cavanhié, també conegut com R. Cavan. En 1942, durant l'Ocupació, va passar-se a la clandestinitat i va organitzar passades a Espanya amb destinació Londres. Més tard va crear un grup autònom de resistència a Lot. Després d'una curta adhesió en els Moviments Units de la Resistència (MUR), el contacte del qual es va perdre arran d'un atac alemany a Figeac, el seu grup es va adherir a finals de 1942 als Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). En represàlia la seva casa de Leymes va ser cremada per una columna de l'SS. Quan es va parlar de militaritzar els grups, va dimitir de la resistència. Es va adherir a la Federació Anarquista (FA) des de la seva reconstrucció en 1945 i va ser membre de la Comissió d'Autodefensa. Instal·lat a Vicennes, figurava en les llistes de domiciliats a vigilar per la policia. Entre l'11 i el 19 de novembre de 1949, com a secretari de Relacions Internacionals, va participar en el Congrés Internacional de Paris. Fou membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquista (CRIA) i col·laborà en Le Libertaire sota el pseudònim de Cavan. Posteriorment va escriure per Liberté, de Louis Lecoin, i en els anys setanta en Le Réfractaire, de May Picqueray. És autor de Révolution au paradis (1958), Poèmes et chansons anarchistes (1983), entre d'altres; i en 1974 va obtenir un premi literari internacional. Com a estudiós de la filosofia ha publicat Les esprits frappeurs de Vailhauquès (1988). René Cavanhié va morir el 21 d'agost de 1996 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Julia Bertrand (ca. 1935)

    - Julia Bertrand: El 25 de març de 1960 mor la mestra, militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Havia nascut el 14 de febrer de 1877 a les Vosges (Lorena, França). Va ser delegada en el Congrés Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7 de setembre de 1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La Femme Affranchie i més tard en La Vrille, publicat a Epinal per l'anarquista Loquier. Inscrita al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes), és detinguda el 21 d'agost de 1914 i enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915. Com a resultat d'una campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915, però se la va separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche, escola llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al seu tancament el novembre de 1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins a 1925. Va participar activament en la premsa llibertària de l'època (L'En Dehors, L'Idée Libre, Le Libertaire...), i també va militar contra la vivisecció i en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de març de 1935 impartí la conferència«Le Tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» a la seu parisenca de la «Societat contra l'abús del tabac», associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva llar parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig aliat. Julia Bertrand va morir el 25 de març de 1960.

    Julia Bertrand (1877-1960)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Continúo hoy la lista de autores relacionados con las islas que extraigo del Listado de autores en dominio publico (1900-1934) que la Biblioteca Nacional de España ha publicado en La Biblioteca amplía la lista de autores de dominio público (23/03/2015).

    Este listado ofrecido por la BNE contiene 1833 nombres entre los que hay escritores, músicos, científicos, etc. Mi desconocimiento hace muy probable que deje sin recoger algunos nombres.

    Este listado es continuación de La BNE y el Dominio Público (2).

    El comunicado de la BNE indica: "Conforme a la Ley de Propiedad Intelectual, sus obras pueden ser editadas, digitalizadas o comunicadas públicamente por cualquier ciudadano o empresa, respetando los derechos morales y cualquier otro derecho recogido por la Ley de Propiedad Intelectual".

    Los listados, necesarios para el trabajo y la información, no son siempre amables en la lectura, pero la labor de seleccionar entre todos los autores a los relacionados con las islas es, creo, una labor que conviene realizar.


    0 0
  • 03/25/15--19:48: Precs
  • Aquestes són preguntes que van fer i van ser contestades al darrer ple ordinari. Altres només pensen en la campanya electoral nosaltres no abandonam la nostra feina institucional o al carrer (recordau que divendres presentam l'anuari de contrainfo).

    .-El batle pot informar al ple de les diferents denúncies a les que es troba imputat o ha hagut d’assistir com testimoni; presumpta prevaricació i delictes contra el medi ambient.

    Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP); De la interposada per en Leopoldo de Miguel ja ha informat i afegeix que és una persona condemnada firmament per la llei que té una insolvència manifesta. La causa continua amb les diligències prèvies.  Els tres testimonis que han anat han ratificat que el aprofitament es demanava per l'Ajuntament i no pel batle.Respecte a la denúncia per renous; es va obrir un expedient administratiu que va acabar en un expedient de responsabilitat patrimonial (es van pagar 6000 euros), un segon expedient de responsabilitat va ser desestimat i després s'ha posat la querella on es continua demanant una indemnització econòmica. Va explicar les seves actuacions al 2006 quan era el batle que va acabar amb el precinte del local i va fer tot el que havia fer Al 2011 havia una local amb un canvi de titularitat amb llicència. La jutgessa pensava que el batle l'era des del 2003 fins ara. Demanaran l'arxiu.

    En aquest moment el batle es troba imputat a aquest dos casos i segon el codi ètic del PP no podria ser el candidat. Aquests dies la premsa ha informat d’una reunió a la que el secretari general del PP  va advertir a Tomeu Cifre i  als actuals batles e Vilafranca i Alaró que no podrien ser candidats. De fet el batle de Vilafranca ja dona per fet que no serà el candidat. Sembla impossible que en Tomeu Cifre deixi d’estar imputat abans de que s’hagin de fer oficials les candidatures i si el PP aplica el seu codi no podrà ser el candidat del Partit Popular.

    -Ens pot informar l'equip de govern sobre que ha fet i que pensen fer amb els suggeriments que van fer els ciutadans a la Fira sobre la pescateria?

    Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP); ja han llegit els suggeriments i amb el projecte iniciaran unes jornades perque la gent pugui participar a partir de la base del projecte guanyador.

    L’equip de govern que surti de les urnes haurà d’arreglar aquest desgavell realitzat per PP i PI. Al nostre cas tenim clar que cal fer el que va aprovar el ple i fer un bon procés participatiu des del principi.

    .- Segon la premsa Pollença serà un dels 100 municipis als quals no es desplegarà la fibra òptica que s'havia previst per enguany. S’han informat d’aquest tema? Han fet alguna gestió per evitar aquest fet?

    Resposta del regidor de noves tecnologies, David Alonso (PP); es van iniciar unes reunions amb telefònica al mes d’ agost del 2013, hem tingut una altra reunió a l'estiu del 2014 on van dir que el desplegament començaria per Pollença. Ara han paralitzat de forma cautelar el desplegament.

    Les darreres notícies que hem tingut, facilitades directament per un tècnic de la companyia és que ja han començat les obres per desplegar la fibra òptica a Alcúdia i que després Pollença i Andratx serien els següents municipis. Teòricament aquest estiu podria arribar la fibra òptica . Ja veurem de moment continuam patint una pèssima senyal d’internet

    .- A quin punt es troba la valoració de llocs de feina del personal laboral que segons els tècnics havia d’estar finalitzada al mes d’agost?

    Resposta del regidor de personal, David Alonso (PP); finalitzada la part documental, la primera fase. Calcula que pot estar finalitzada en dos mesos.

    .- En referència a l’escrit sobre la prevaloració dels llocs del treball del 21 de maig; quina valoració fa el regidor de personal de les crítiques a la deficient feina de l’empresa que es realitzen al document ? Per què no es van ampliar els terminis per presentar al·legacions per part dels delegats sindicals? Què pensa de la denuncia que fan els funcionaris en referència als greuges comparatius amb el personal que fa feina per l’Ajuntament sense haver fet cap prova d’accés? Què mesures s’han pres per aturar el malestar que reflexa aquest document.

    Resposta del regidor de personal, David Alonso (PP); la consultora garantitza la seva feina, les crítiques són un opinió i es va contestar a les al·legacions. Va haver suficient temps per les al·legacions. La prevaloració és indepenent de com hagin arribat a fer feina per l'Ajuntament. Ha intenta intervenir per fer una reunió amb l'empresa redactora, una cosa és que no t'agradi el resulta ti altra que no s'hagi fet bé.

    .- S’ha fet el catàleg de cursos per llocs de feina, si la resposta és positiva ens poden facilitar aquest catàleg.

    Resposta del regidor de personal, David Alonso (PP); es va arribar a la conclusió de que era més fctible acudir a empreses d el'adminsitració com la FELIb i empreses que fan formació directament pels funcionaris que no anar a preparar uns catàlegs concres per un llocs molt concrets. Si que havia formació molt especialitzada que s'ha fet, com el de factures electròniques

     La nostra valoració a les respostes del regidor de personal les vam sintetizar a l'article"Pèssima gestió de personal".

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 157 | 158 | (Page 159) | 160 | 161 | .... | 465 | newer