Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 134 | 135 | (Page 136) | 137 | 138 | .... | 465 | newer

    0 0

    Dimarts 30 de desembre a les 18h

    Manifestació Unitària i Concert
    Lloc i hora: Passeig del Born, 18h (Palma)
    Organitza: Plataforma 31D

    www.diadademallorca.cat



    0 0

    [30/12] Centrone - Domaschi - Lätt - Mesa - Melendo - Guerrero - González Malo - Palmiotti - Turcinovic - Alcaraz

    Anarcoefemèrides del 30 de desembre

    Naixements

    Foto de la policia italiana de Michele Centrone

    - Michele Centrone: El 30 de desembre de 1879 neix a Castellana di Bari (actual Castellana Grotte, Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista,  anarcosindicalista revolucionari i lluitador antifeixista Michele Centrone. Sos pares es deien Antonio Centrone i Rossa Baccarelli. Fuster de professió, quan encara era adolescent s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va ser perseguit per les seves activitats anarquistes. En 1903 emigrà als Estats Units. A San Francisco (Califòrnia, EUA) col·laborà en La Protesta Umana, dirigida per Enrico Travaglio, i en el periòdic Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. De tendència anarcoindividualista, fou membre del grup «Nihil» i gerent del seuòrgan d'expressió Nihil, que es publicà a San Francisco nou números entre el 4 de gener i el 6 de setembre de 1909. Sindicalment, ocupà càrrecs en la «Unió Llatina» de la United Brotherhood of Carpenters and Joiners of America (UBCJA, Germanor Unida de Fusters i Ebenistes d'Amèrica) i el gener de 1913 en va ser elegit secretari econòmic; també estava afiliat a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1916 va ser detingut, amb Luigi Parenti, per organitzar manifestacions a favor de Carlo Tresca i altres militants llibertaris aleshores empresonats. El 29 de setembre de 1916 va ser novament detingut amb altres vuit companys, entre ells Luigi Parenti i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per«pertorbació de la pau». Detingut el 16 de maig de 1918 per «propagandista anarquista estranger», després d'un temps reclòs a Angel Island (Califòrnia, EUA) i de gaudir de llibertat sota fiança de 2.000 dòlars, passà a Mèxic sota el nom de Francesco Paglia i retornà als EUA via Nova Orleans. Novament detingut, l'abril de 1920, juntament amb Giuseppe Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser expulsat dels EUA i deportat a Itàlia. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Perseguit a Itàlia, marxà cap al Canadà amb la intenció de passar clandestinament als EUA; detingut quan intentava creuar la frontera, va ser expulsat cap a Europa i en 1924 s'instal·là a França, d'on fou expulsat el desembre de 1928. Després passà a Bèlgica –a Lieja (Valònia) freqüentà Antonio Gamberi i Nicolas Lazarevitx, entre altres exiliats–, a Suïssa i a Luxemburg, llocs on es mostrà especialment actiu en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1936 vivia a París (França) i el juliol d'aquell any formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, etc.) que des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) passà a Catalunya per lluitar contra l'aixecament feixista. S'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al front d'Aragó per combatre les tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni, Fosco Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels italians a caure. A Castellana Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i Kenyon Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della libertà spagnola.

    Michele Centrone (1879-1936)

    ***

    Giovanni Domaschi

    - Giovanni Domaschi: El 30 de desembre de 1891 neix en una aldea a pocs quilòmetres de Verona (Vèneto, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Giovanni Domaschi, també conegut com Ciclo. Era fill d'una família pagesa pobra de vuit infants, tres dels quals moriren amb pocs anys. Quan tenia 16 anys s'afilià al «Circolo Giovanile Socialista» (Cercle Juvenil Socialista) del barri veronès de Porto San Pancrazio, on vivia sa família, però aviat es passà a l'anarquisme. Començà a treballar com a obrer mecànic als tallers dels ferrocarrils de Verona. Com a antimilitarista, refusà la crida de reclutament i fou tancat uns mesos en una presó militar abans de ser finalment llicenciat. Membre de la Cambra del Treball, a partir de 1919 fou força actiu com a militant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), per la qual cosa fou inscrit en la llista negra de la patronal. Arran del Congrés Regional de la Cambra de Treball l'octubre de 1919, en va ser elegit membre de la Comissió Executiva. El juliol de 1919 va ser empresonat per participar en una vaga general. Sense feina, obrir un taller de mecànica al barri de Veronetta, lloc on l'any següent organitzà un grup anarquista. El 21 d'abril de 1921 participà en un enfrontament armat amb un escamot feixista que intentà ocupar el barri obrer de San Stefano. Detingut amb Giuseppe Boresi --qui morirà a la garjola--, fou condemnat el 26 de maig de 1915 mesos de presó i a un any de vigilància especial. Alliberat el juliol de 1922, continuà la lluita després de la presa del poder per part de Mussolini. El febrer de 1925 realitzà un viatge a França abans de retornar a Itàlia, on entre el 28 i el 29 de juliol participà en el congrés clandestí de l'USI a Gènova. El 13 de novembre de 1926 fou novament detingut i condemnat a cinc anys de presó. Transferit a Favignana, l'abril de 1927 fou internat a l'illa de Lipari on conegué sa futura companya, Maria Ciarravano. En aquesta època llançà una cridà a la unitat de tots els anarquistes enfront de la situació política. Aconseguí mantenir una correspondència clandestina amb els companys de Verona, com ara Achille Marinoni a qui indicarà el lloc d'una caixa de granades amagades al seu taller. El 21 de juliol de 1928, disfressat de capellà, aconseguí fugir amb altres companys antifeixistes (Mario Magri, Giovanni Battista Canepa i Alfredo Michelagnoli), però fou enxampat dos dies després i condemnat a quatre mesos suplementaris per un tribunal de Messina. El novembre de 1928 el Tribunal Especial de Roma, on havia estat transferit, el va condemnar a 15 anys per«activitats subversives contra el règim». La resta de condemnats en aquest procés foren Achille Marinoni, Umberto Bonetti, Giovanni Bercelli i Giovanni Braida. El gener de 1929 fou retornat a Messina per un procés d'apel·lació referent a la seva evasió de Lipari. El 16 de febrer de 1929, amb Antonio Spangaro, aconseguí novament fugir de la presó de Messina, però fou detingut tres dies després i condemnat a una pena suplementària de tres anys. Internat a Fossombrone, en 1932 organitzà una manifestació en ocasió del Primer de Maig. Aleshores fou transferit a Piacenza, on preparà una nova evasió. Un cop els seus projectes foren descoberts, fou traslladat a Roma. En 1936, en expirar sa pena, fou enviat primer a l'illa de Ponça, el juliol de 1939 a Ventotene i, finalment, després de la caiguda del govern de Mussolini, al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, d'on en 1943 aconseguí sortir. De bell nou a Verona, s'integrà en la resistència en un grup de partisans anarquistes i fou un dels representants del moviment llibertari en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). El 14 de juliol de 1944 fou capturat amb altres antifeixistes per la Brigata Nera (Brigada Negra) feixista que el torturaren durant 20 dies i li arrabassaren una orella. Lliurat a les SS alemanyes, fou deportat el 7 de setembre de 1944 amb altres membres del CLN al camp de concentració bavarès de Flossenbürg i el 7 d'octubre al de Dachau. Giovanni Domaschi, amb el número de matrícula 116.381, va morir el 23 de febrer de 1945 al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya). Després de l'Alliberament, el grup llibertari de Verona animat per Randolfo Vella portava el nom de Domaschi.Des de 1990 existeix a Verona una«Biblioteca Giovanni Domaschi. Spazio culturale anarchico». En 2007 es van publicar les seves memòries Le mie prigioni e le mie evasioni. Memorie di un anarchico veronese dal carcere e dal confino fascista, a cura d'Andrea Dilemmi. Els seus papers es troben dipositats a l'«Istituto veronese per la storia della Resistenza e dell’età contemporanea» i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Giovanni Domaschi (1891-1945)

    ***

    Nisse Lätt (1936)

    - Nisse Lätt:El 30 de desembre de 1907 neix a Södermanland (Suècia) el militant, agitador i periodista anarquista i anarcosindicalista Nisse Lätt, també conegut com Nils Lätt o Nils el Rojo (pel color dels seus cabells). Es va criar en una granja a Södermanland i quan tenia 15 anys s'enrolà en la marina mercant, s'afilià a l'organització anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i començà a aprendre l'esperanto. A començaments de la dècada dels trenta, arran d'una escala marítima, va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Bilbao (Biscaia, País Basc). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, el gener de 1937 creuà els Pirineus i a Barcelona es posà al servei del moviment llibertari català. Després s'allistà en el Grup Internacional de la Columna Durruti i marxà cap al front d'Aragó. A mitjans d'abril de 1937 fou ferit greument a Santa Quiteria (Osca) per l'esclat d'una granada i perdé l'ull esquerre. Després de la seva recuperació en un hospital militar de Tarragona no pogué reincorporar-se al front i s'integrà en un col·lectivitat agrícola de Favara de Matarranya. En 1938 tornà a Suècia i publicà el fullet Som milisman och kollektivbonde i Spanien, on explicà les seves experiències de milicià i col·lectivista a la Revolució espanyola. En aquests anys treballà en diversos oficis (forestal, construcció, etc.) i milità en la SAC de Göteborg, essent conegut per la seva tasca de difusió del pensament anarquista venent diaris i llibres del moviment. En 1945 publicà el llibre Havest arbertare, sobre la seva experiència en la marina mercant. A finals dels anys quaranta començà a col·laborar en Syndikalismen, òrgan de la SAC. Durant els anys cinquanta s'oposà a la línia reformista seguida per aquesta organització sindical. En els anys setanta edità la revista anarquista Brand. La seva casa de Göteborg es convertí en lloc de reunió de militants anarquistes i anarcosindicalistes. Entre 1972 i 1975 traduí al suec el llibre La CNT en la Revolución española, de Josep Peirats. Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 participà en les«Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona, organitzades per la CNT, per diversos ateneus llibertaris barcelonins i per la revista Ajoblanco. Nisse Lätt va morir el 14 de gener de 1988 a Göteborg (Västra Götaland, Suècia). Pòstumament, en 1993, s'edità el llibre En svensk anarkist berättar. Minnesbilder ur Nisse Lätts liv som agitator och kämpe för de frihetliga idéerna (Un anarquista suec parla. Records de la vida de Nisse Lätt, agitador i lluitador per les idees llibertàries), autobiografia i testament polític que havia escrit en 1982.

    Nisse Lätt (1907-1988)

    ***

    Isabel Mesa Delgado en els anys trenta

    - Isabel Mesa Delgado: El 30 de desembre de 1913 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de«Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas.

    Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

    ***

    Rafael Melendo Erviti

    - Rafael Melendo Erviti: El 30 de desembre de 1916 neix el militant anarquista i resistent antifranquista Rafael Melendo Erviti. Barber de professió, durant els anys quaranta fou un dels guies encarregats de passar pels Pirineus els perseguits i fugats d'una banda a l'altra de la frontera, enquadrat en la Xarxa d'Evasió encapçalada per Francisco Ponzán Vidal que treballava alhora amb la Resistència francesa i el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre de 1943, durant la detenció a Tolosa de Llenguadoc per la Gestapo d'Elisa Ruiz Garrido (La Maña), col·laboradora de Ponzán, on Rafael Melendo vivia, aconseguí fugir saltant per una finestra sota els trets dels nazis que no aconseguiren ferir-lo. Rafael Melendo Erviti va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Práxedis G. Guerrero

    - Práxedis Gilberto Guerrero: El 30 de desembre de 1910 mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Havia nascut el 28 d'agost de 1882 a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic). Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja --possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) iPunto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar enRegeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaçaés presa pels rebels; aquest mateix dia Práxedis Guerrero mor en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

    Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

    ***

    Jesús González Malo

    - Jesús González Malo: El 30 de desembre de 1965 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista Jesús González Malo. Havia nascut a l'agost de 1900 a Santander (Cantàbria, Espanya) en una família humil. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà en la Casa del Poble de Gijón. A partir de 1929 col·laborà en la revista anarconaturista barcelonina Naturismo i defensà un naturisme integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el mitjà col·lectiu per a conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de perfecció individual indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930 creà el Grup Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys republicans presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander, adscrit a la Federación Obrera Montañesa (FOM) de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936 jugà un paper important en el control sindical càntabre ja que fou l'encarregat de l'organització militar dels obrers santanderins gràcies a un conveni de col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la Casa del Poble de Santander entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT de Santander que donà lloc a la creació d'un Comitè Intersindical. El 25 de juliol de 1936 dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del«Cuartel del Alta» de Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de Milícies del Comitè de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les Milícies de Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre de 1936 en oposició a la integració de les milícies en l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia dirigit una expedició miliciana que penetrà al Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes i 25 membres de les Joventuts Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu, sota l'acusació d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb la qual escoltaven les notícies faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de guerra Cervera. El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran Cinema de Santander, s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan proposà la creació d'un Consell Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema productiu regional, establint-se la sindicació forçosa dels treballadors, la substitució de la representació política municipal i d'altres corporacions per la representació sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la incorporació de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest enfrontament, el febrer de 1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de la FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta data col·laborà amb el govern provincial, però des de posicions marcadament llibertàries, encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima de Santander quan aquesta ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i el juliol de 1939 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de literatura a l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat de Nova York i a Connecticut; a més de membre de l'«Spanish Refugee Aid», fundació d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del sentir y del pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols contemporanis. A Nova York encapçalà la Subdelegació de la CNT escindida, càrrec del qual dimití en 1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de Guerra; en el Comitè d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC) dels EUA, de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan d'expressió España Libre, que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort. Col·laborà amb la Unió de Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta tasca va ser condecorat pel president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors nord-americans– i amb l'organització sindical de treballadors del moll novaiorquesa. En l'exili mantingué posicions contràries a l'immobilisme, però s'oposà a la participació en política dels llibertaris. Durant els anys seixanta sembla que va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les SHC. Freqüentà la tertúlia de la tavern de la 106 i Broadway de Nova York, on assistien Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre d'altres, i fouíntim amic de Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Social Obrera,¡Asturias!, CNT,CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Cultura Proletaria, España Libre, Ibérica,Naturismo, El Sol. Periódico para-médico independiente,Solidaridad Obrera, etc.És autor de La guerra en España. ¡Basta! (1938), Carta abierta a la comarcal montañesa (1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del sindicalismo revolucionario (1947), La incorporación de las masas (1952), Por los fueros del anarcosindicalismo. Contra «políticos y puritanos» (1956), Raíz y trascendencia del anarquismo español (1963, crítica a les tesis d'Americo Castro), entre d'altres. Documentació seva es troba dipositada l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)

    - Nicola Palmiotti: El 30 de desembre de 1969 mor a Ururi (Molise, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Havia nascut l'11 de novembre de 1895 a Ururi (aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia). Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària.

    ***

    Notícia de l'expulsió de Turcinovic apareguda en "La Vanguardia" de Barcelona (25-09-1934)

    - Nikola Turcinovic: El 30 de desembre de 1971 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Havia nascut el 21 d'agost de 1911 a Rovinj (Ístria, Croàcia). Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del«Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup«Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i«Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà aÍstria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la«Brigada Malatesta» --enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)-- i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del «Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova.

    ***

    Juan Alcaraz Saura

    - Juan Alcaraz Saura: El 30 de desembre de 2011 mor a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alcaraz Saura. Havia nascut el 5 de gener de 1921 a La Aparecida (Cartagena, Múrcia, Espanya). En 1937 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, juntament amb altres joves de la localitat, fundà el «Grupo Acracia», que s'integrà en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del qual va ser nomenat secretari. Amb el suport del mestre de l'escola, aquest grup organitzà una sèrie de xerrades i classes a adults, gairebé tots analfabets, que tingueren molt d'èxit. El 5 de març de 1939, quan es dirigia amb bicicleta a l'arsenal de Cartagena (Múrcia, Espanya), on havia estat destinat per a fer el servei militar, va ser interceptat per un escamot armat de la «Quinta Columna» franquista, però aconseguí fugir i es presentà en el Comitè Comarcal de la CNT assetjat pels feixistes. Amb una trentena de companys confederals, pogué fugir del setge i embarcà al creuer Miguel de Cervantes que els evacuà a Algèria. El 7 de març de 1939 arribà a la base naval de Bizerta (Bizerta, Tunísia), ja que les autoritats franceses els havien negat refugi a Orà. En arribar, els refugiats van ser reclosos en diferents indrets i enviats a diverses companyies de treball. Durant els mesos posteriors, treballà en la construcció del ferrocarril que havia d'unir el sud de Tunis (Tunísia) i la línia Mareth (Gabès, Tunísia), però quan esclatà la II Guerra Mundial van ser evacuats a la reraguarda. Traslladat a la Skira, una gran platja al nord de Gabès, on l'exèrcit francès emmagatzemava una gran quantitat d'armament i munició, va ser destinat a carregar tot el material en trens davant l'avanç de les tropes italianes. Un cop acabada la tasca, va ser portat a les planes de les muntanyes de Khenchela (Khenchela, Aurès, Algèria) per realitzar feines forestals i construir camins i ponts. Després va ser enviat a les mines de Kenadza (Béchar, Algèria) on treballà per a la Societat Minera «Houillères de Kenadza». Després de patir tota mena de maltractaments, va ser internat durant tres mesos al camp disciplinari d'Hadjerat M'Guil, situat en mig del Sàhara i que era més conegut com «La Vall de la Mort»; en aquest camp d'extermini moriren nombrosos companys. Quan les tropes aliades envaïren el nord d'Àfrica, marxà cap a Orà (Orà, Algèria). En aquesta ciutat treballà com a cambrer, es casà i tingué tres fills. Quan la guerra d'Algèria emigrà a la metròpoli i s'instal·là amb sa família a Avinyó (Provença, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Cartagena i s'integrà en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de la localitat, ocupant durant molts d'anys la seva tresoreria i la del Comitè Regional de Múrcia. Juan Alcaraz Saura va morir el 30 de desembre de 2011 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Deixà inèdites unes breus Memorias de un exilio.

    Juan Alcaraz Saura (1921-2011)

     Escriu-nos

    Actualització: 30-12-14


    0 0

    1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

    "El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

    "En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


    Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

    Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

    El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

    Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de M


    0 0

    Sa situació política que ara mateix viu Grècia és molt greu i pot esdevenir es principi d’un enderrossall a Europa d’imprevisibles conseqüències. Passi lo que passi a ses eleccions anticipades de 25 de gener, s’inestabilitat política a Grècia està assegurada, precisament a un moment on més falta fa tenir estabilitat.

    Per altra banda, davant sa possibilitat que es partit d’extrema esquerra Syriza pugui guanyar aquestes eleccions, de moment, es FMI ja ha congelat ses ajudes previstes, ses borses han baixat i ets inversors internacionals ja estan amb s’orella dreta. Qui voldrà finançar Grècia si no els hi pensen pagar es deute? Qui voldrà finançar Grècia si volen seguir gastant i gastant sense aturall? Ses propostes neocomunistes, enfora de resoldre es problemes des grecs, encara els enfonsaran més.

    Un panorama del que Espanya no n’està exempt. Es paral•lelisme que es pot fer entre sa situació grega i s’espanyola és més que evident. Carregar-se es sistema actual, amb tots ets seus defectes, per implantar un model neocomunista i populista, pot tenir conseqüències devastadores i irreversibles a tota Europa.

    0 0

    La sección Escrito en el vaho intenta recoger la obra digitalizada de los autores. No tiene por ahora muchas entradas pues conviene esperar que la obra digitalizada de un autor supere unos mínimos. Sería deseable que en cuanto la obra de un autor pase a ser de Dominio Público se digitalizase toda su obra, pero ello no parece posible actualmente no sólo debido a causas de si la obra completa se conserva en un lugar, sino, sobre todo, porque digitalizar toda la obra parece no es intención de quienes pueden hacerlo.

    Recientemente, en octubre de este año, la Biblioteca Nacional de España emitió un anuncio La Biblioteca Nacional de España difunde los autores que quedan libres de derechos que puede modificar la situación en este tema. Conviene estar atento y buscar cada cierto tiempo qué se ha hecho.

    Aunque Miguel de los Santos Oliver no esté en la lista de autores para digitalizar, sí han aparecido algunas de sus obras digitalizadas en la Biblioteca Digital Hispánica, la cual presenta actualmente siete digitalizaciones, algunas de las cuales no son libros sino discursos.

    En el listado de obras de Oliver que indica la Wikipedia noto a faltar alguna obra (Vida y semblanza de Cervantes), por lo que acudo al Dossier que publicó la UIB a raíz de la celebración del 150 aniversario del nacimiento en ¿Quién fue Miquel dels Sants Oliver? la mentando que no hayan añadido las conferencias o sus resúmenes de los actos celebrados.

    Obra publicada

    Poesia: Llegenda de Jaume el Navegant (1904) i Poesies (1910).

    Narrativa: Margalida. Paisatge mallorquí (1888-1891), Aventures d’un mallorquí (1891), L’Hostal de la Bolla (1903), Illa Daurada. La ciutat de Mallorques (1906) i Flors de silenci (1907).

    Estudis històrics: Mallorca durante la primera Revolución (1901), Los españoles en la Revolución francesa (1914), Catalunya en temps de la Revolució francesa (1917) i Mujeres de la Revolución (1917).

    Història i crítica literàries: La literatura en Mallorca. Ensayos críticos (1903), En Maragall i la seva obra de publicista (1912), Literatura extranjera [1905], Vida y semblanza de Cervantes (1916) i La literatura del desastre (1974).

    Biografies: Mestres i amics (1920).

    Assaig polític: Cosecha periodística (Artículos varios) (1891), La cuestión regional (1899), Entre dos Españas (1906), El caso Maura (1914), Dues conferències sobre Balmes (1914 i 1915), El fet i la idea de civilització (1917) i Història i política (1975).

    Memòries: Treinta años de provincia (1924).

    Reculls d’articles de La Vanguardia. Els sis volums publicats (1918-1920) sota el títol genèric Hojas del sábado: I. De Mallorca; II. Revisiones y centenarios; III. La herencia de Rousseau; IV. Comentarios de política y patriotismo; V. Historia de los tiempos terribles; i VI. Algunos ensayos.

    dibujo
    Miguel de los Santos Oliver en un dibujo de Ramon Casas
    Miguel de los Santos Oliver en Alta mar.

    De la obra poética de Oliver no he encontrado ninguna digitalización.

    De la obra narrativa están L'Hostal de la Bolla (1903) y La Ciutat de Mallorques (1906).

    De los estudios históricos, está Mallorca durante la primera revolución : 1808 a 1814 (1901); Catalunya en temps de la Revolució francesa (1917) y de "Mujeres de la Revolución" de 1917, pueden encontrarse algunos artículos de "La Vanguardia" del año 1918.

    De Historia y crítica literarias, la "Literatura en Mallorca" (1903) se encuentra en Alta mar (pdf y epub), en la Biblioteca Digital Hispánica (fotografías y pdf). Esta Biblioteca también tiene En Maragall y la seva obra de publicista : discurs llegit al Ateneu Barcelonés el dia 2 d'abril de 1912.

    Inencontrables las digitalizaciones de sus Biografías, Memorias y Ensayos políticos salvo Cosecha periodística (1891), recolección de artículos publicados en "La Almudaina", entre los que se encuentran los dies artículos de Desde la terraza.

    La Vanguardia tiene digitalizada toda su hemeroteca, por lo que pude enlazar los artículos de Oliver desde 1906 a 1918. El propio periodista realizó una selección para su publicación en seis volúmenes de "Hojas del Sábado", encontrándose el primer tomo De Mallorca (en pdf y epub) y en Archive.org los volúmenes 2 (Revisiones y Centenarios) y 6 (Algunos ensayos)

    Además de las obras citadas por la UIB, Miguel de los Santos Oliver tiene discursos como Don Marian Aguiló : estudi biográfic y crític compost per encarrech d'el Excm. Ajuntament de Palma y llegit dia 31 de decembre de 1897 en la sala de sessions : (acompanyat d'una verssió castellana).

    Falta mucho por digitalizar, obras importantes. Pero ya las digitalizadas están al alcance de todos los interesados y conocer su existencia y disponibilidad ya es un paso para su conocimiento. A medida que vaya encontrando más digitalizaciones iré añadiéndolas a esta página de la sección "Escrito en el vaho".


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Finalitzam l'any com hem fet tota la legislatura.Com a la passada legislatura, encara que a aquesta ha hagut més grups polítics, sóm el grup que més mocions, al·legacions, precs i preguntes i informació ha presentat i ha donat.

    Al darrer ple extraordinari es van rebutjar les nostres al·legacions (a continuació de l'article)  a les modificacions de les ordenances fiscals: hem demanat pujar l'IBI al 10% dels valors cadastrals més rics (exclosos els residencials) i invertir l'augment de la recaptació en favor dels col·lectius desafavorits econòmicament i en subvencions dirigides a l'activitat econòmica. A més, consideram que qualsevol subvenció als impostos i taxes ha de tenir en compte les rendes brutes i patrimoni dels contribuents, eliminar la rebaixa aplicada als vehicles de major cilindrada... PP i PI no han volgut saber res de que paguin més els que més tenen.

    _______________________________________________________________________________

    Pollença és un dels municipis on els ciutadans pagam més imposts i taxes i on menys inverteix el govern en despeses socials. Els ingressos totals a Pollença per impostos i taxes és 1.620,87 per ciutadà mentre que la mitjana a municipis espanyols entre 10.000 i 20.000 habitants és de 929,59 euros. Pollença és el setè municipi amb el rebut mitjà d'IBI urbà més alt de Mallorca. La diferència més espectacular, sense dubte, es troba en el que pagam els ciutadans de Pollença per taxes: el triple que municipis de similar grandària. A Pollença pagam 536,38 euros per habitants, mentre que a municipis espanyols entre 10.000 i 20.000 habitants la mitjana és de 177,83 euros. Si parlam de despeses totals per habitants, quan parlam de despeses de protecció i promoció social, a l'Ajuntament ens trobam per davall de la mitjana de municipis de similar tamany: 84,82 euros a Pollença i 88,65 als municipis de similar tamany.

    Donada la situació de crisis que afecta directament a l’endeutament familiar i als sectors treballadors i a l’atur de la societat pollencina, des d'Alternativa apostam per una revisió profunda de la concepció i definició de les ordenances fiscals. Les subvencions s'han de posar en favor de les famílies i col·lectius desfavorits econòmicament, introduint criteris econòmics i/o de renda a totes les línies de subvenció o ajuda. Igualment s'haurien d'incloure subvencions dirigides a l'activitat econòmica, afavorint l'economia cooperativa i sostenible. No ha estat acceptada la nostra al·legació de retirar les modificacions de les ordenances fiscals aprovades inicialment per fer un estudi comparatiu d’impostos i taxes analitzant on hi ha major pressió fiscal i rebaixant els impostos i taxes que sigui possible, sempre des del consens i un punt de vista progressiu; ajudant realment als que més ho necessiten i tenint en compte els propers pressuposts. Per això, hem presentat al·legacions específiques demanant que les subvencions a les ordenances fiscals s'han de posar en favor de les famílies i col·lectius desafavorits econòmicament, introduint criteris econòmics i/o de renda a totes les línies de subvenció o ajuda. Qualsevol subvenció ha de tenir en compte que les rendes brutes del subjecte passiu no superi els 50.000 euros o un patrimoni net d'1 milió d'euros.

    A més, respecte a l'IBI, l'Impost sobre béns immobles, partint de l'article 72.4 de la Llei d'hisendes locals, hem demanat pujar l'IBI al 10% dels valors cadastrals més rics (exclosos els residencials) i invertir l'augment de la recaptació en favor de les famílies i col·lectius desafavorits econòmicament i en subvencions dirigides a l'activitat econòmica, afavorint l'economia cooperativa i sostenible.

    També hem demanat, una bonificació del 40% de la quota íntegra de l'impost a favor d'immobles en els que es desenvolupen activitats econòmiques que siguin declarades d'especial interès o utilitat municipal per concórrer circumstàncies socials. No ens consta si els immobles que desenvolupen les activitats indicades tenen aquesta bonificació, en cas de que no sigui així demanam que se'ls informi d'aquesta possibilitat i que es porti al ple la citada declaració d'especial interès o utilitat municipal.

    Per altra part, demanam a l'Ajuntament en relació a la seva preocupació que compartim per les víctimes de violència de gènere, que contempli la realització d'accions per ajudar a les mateixes, com la realització d'un circuit local d'atenció a la dona víctima de violència; un conjunt d'accions d'informació, acompanyament, protecció i suport a la víctima de violència de gènere i als seus fills i filles, a fi d'ajudar-la a poder sortir d'aquesta situació. A més, el circuit estableix un protocol d'atenció que és revisat periòdicament per tots els departaments integrants i que intenta donar una resposta immediata a aquelles situacions d'urgència.

    Al cas de l'impost sobre vehicles de tracció mecànica consideram que cal subvencionar els vehicles que contaminen menys i pujar els impostos als vehicles més contaminants. Demanam pujar del 75 al 90% la bonificació als vehicles elèctrics i eliminar la rebaixa aplicada en la modificació als vehicles de major cilindrada.

    Continuam amb el nostre projecte de  TV URXELLA i sortim de l'estudi per parlar  sobre  la Fortalesa que es lloga per fer noces de luxe però segueix tancada pels ciutadans incomplint la llei de patrimoni

     

     

    AL·LEGACIÓNS GENERALS


    Atès que Pollençaés un dels municipis on els ciutadans pagam més en imposts i taxes i on menys inverteix el govern en despeses socials. Els ingressos totals a Pollença per impostos i taxes és 1.620,87 per ciutadà mentre que la mitjana a municipis espanyols entre 10.000 i 20.000 habitants és de 929,59 euros. Pollença el setè municipi amb el rebut mitjà d'IBI urbà  més alt de Mallorca. Ladiferència més espectacular sense dubte es troba en el que pagam els ciutadans de Pollença per taxes; el triple en taxes que municipis de similar grandària. A Pollença pagam 536,38 euros per habitants, mentre que a municipis espanyols entre 10.000 i 20.000 habitants és de 177,83 euros. Si parlam de despeses totals per habitants, quan parlam de despeses de protecció i promoció social, a l'Ajuntament ens trobam per davall de la mitjana de municipis de similar tamany ; 84,82 euros a Pollença i 88,65 als municipis de similar tamany .


    Atès la situació de crisis que afecta directament a l’endeutament familiar i als sectors treballadors i a l’atur de la societat pollencina, a Alternativa apostam per una revisió profunda de la concepció i definició de les ordenances fiscals. Les subvencions s'han de posar en favor de les famílies i col·lectius desafavorits econòmicament, introduint criteris econòmics i/o de renda a totes les línies de subvenció o ajuda. Igualment s'haurien d'incloure subvencions dirigides a l'activitat econòmica afavorit l'economia cooperativa i sostenible.


    1.-La retirada de les modificacions de les ordenances fiscals aprovades inicialment, fer un estudi comparatiu d’impostos i taxes analitzant on hi ha major pressió fiscal i rebaixant els impostos i taxes que sigui possible  sempre des del consens i un punt de vista progressiu ajudant realment als que més el necessiten i tenint en compte els propers pressuposts. Les subvencions s'han de posar en favor de les famílies i col·lectius desafavorits econòmicament, introduint criteris econòmics i/o de renda a totes les línies de subvenció o ajuda.

    En cas de no ser acceptada l'anterior al·legació, aquestes són les nostres al·legacions específiques:

    IMPOST SOBRE L'INCREMENT DE VALORS DELS TERRENYS DE NATURALESA URBANA (PLUSVALUES).

    2.- Encara que la llei no el contempli, igual que no contempla alguna de les subvencions proposades i aprovades inicialment per l'equip de govern, ens sembla imprescindible tenir en compte que la titularitat de l'immoble s'hagi tingut al manco cinc anys, ja que en cas contrari es podia bonificar a purs especuladors. Igualment qualsevol subvenció ha de tenir en compte que les rendes brutes del subjecte passiu no superi els 50.000 euros o un patrimoni net d'1 milió d'euros.


    IMPOST SOBRE BÉNS IMMOBRES.

     

    3.- Partint de l'article 72.4 de la Llei d'hisendes locals que permet aplicar un percentatge diferent al 10% de valors cadastrals més alts (exclosos els residencials):


    72.4 " Dentro de los límites resultantes de lo dispuesto en los apartados anteriores, los ayuntamientos podrán establecer, para lo bienes inmuebles urbanos, excluidos los de uso residencial, tipos diferenciados, atendiendo a los usos establecidos en la normativa catastral para la valoración de las construcciones. Cuando los inmuebles tengan atribuidos varios usos se aplicará el tipo correspondiente al uso de la edificació o dependencia principal. Dichos tipos sólo podran aplicarse, como máximo, al 10% de los bienes inmuebles urbanos del término municipal que, para cada uso, tenga mayor valor catastral a cuyo efecto la ordenanza fiscal del impuesto señalará el correspondiente umbral de valor para todos o cada uno d elos usos, a partir del cual serán de aplicación los tipos incrementados...."


    Proposam pujar l'IBI a aquest 10% dels valors cadastrals més rics i invertir l'augment de la recaptació en favor de les famílies i col·lectius desafavorits econòmicament i en subvencions dirigides a l'activitat econòmica afavorit l'economia cooperativa i sostenible.



    4 - De conformitat amb l'article 72.2 quarter de la llei d'hisendes locals "es fixa una bonificació del 40% de la quota integra de l'impost a favor d'immobles en els que es desenvolupen activitats econòmiques que siguin declarades d'especial interés o utilitat municipal per concórrer circumstàncies socials, definides aquestes per les entitat públiques o privades amb un objecte social relacionat amb l'assistència a persones majors depenents i persones amb discapacitats psíquiques i/o físiques. Correspondrà dita declaració al Ple de la Corporació i s'acordarà prèvia sol·licitud del subjecte passiu, pel vot favorable de la majoria simple dels seus membres."


    No ens consta si els immobles que desenvolupen les activitats indicades a l'article tenen aquesta bonificació, en cas de que no sigui així demanam que se les informi d'aquesta possibilitat i que es porti al ple la citada declaració d'especial interés o utilitat municipal.

    5.- Les bonificacions a les famílies nombroses han de tenir en compte que les rendes brutes del subjecte passiu no superi els 50.000 euros o un patrimoni net d'1 milió d'euros.

    6.- Reconeixer la figura de les famílies monoparentals i fer un registre municipal que permetrà identificar les mateixes i posar-les les mateixes subvencions que a les famílies nombroses amb les mateixes condicions indicades a l'anterior al·legació; qualsevol subvenció ha de tenir en compte que les rendes brutes del subjecte passiu no superi els 50.000 euros o un patrimoni net d'1 milió d'euros.


    7.- En referència a la bonificació aprovada inicialment de violència de gènere demanam substituir el requisit d'estar en situació d'atur amb una durada superior a sis mesos per un requisit que tingui en compte la renda bruta del subjecte passiu.

    Per altra part demanam a l'Ajuntament en relació a aquesta preocupació que compartim per les víctimes de violència de gènere que contempli la realització d'accions per ajudar a les mateixes, com la realització d'un circuit local d'atenció a la dona victima de violència (per exemple es fa a l'Ajuntament de Viladecans); un conjunt d'accions d'informació, acompanyament, protecció i suport a la víctima de violència de gènere i als seus fills i filles, a fi d'ajudar-la a poder sortir d'aquesta situació. A més a més. el circuit estableix un protocol d'atenció que és revisat periòdicament per tots els departaments integrants i que intenta donar una resposta immediata a aquelles situacions d'urgència.


    ORDENANÇA FISCAL REGULADORA DE LA TAXA PEL SERVEI DE CLAVEGUERAM.


    - A aquesta taxa demanariam també l'indicat a l'al·legació número 7


    IMPOST SOBRE VEHICLES DE TRACCIÓ MECÀNICA


    - Consideram que cal subvencionar els vehicles que contaminen menys i pujar els impostos als vehicles més contaminants.


    Demanam pujar del 75 al 90% la bonificació als vehicles elèctrics i eliminar la rabaixa aplicada en la modificació als vehicles de major cilindrada


    0 0

    En el Ple varem demanar que es suspenguessin temporalment les compres del Capitol i zones verdes, però ahir mateix l'equip de govern va fer efectives les compres.

    Des de l'aprovació inicial de la modificació de crèdit han surgit dubtes sobre la viabilitat econòmica i tècnica d'aquestes adquisicions

    El passat 4 de desembre es va aprovar inicialment la modificació de crèdit al pressupost municipal per poder adquirir dues zones verdes i l'antic cinema Capitol. Llavors la justificació de les presses fou el nou impost de transmissions que entrarà en vigor el primer de gener.

    Aquest dilluns s'ha fet un ple extraordinari per fer l'aprovació definitiva de la modificació de crèdit. Aquesta vegada el PSM no ens hem sumat al consens del passat dia 4. El motiu és que en aquestes setmanes han surgit elements que fan dubtar de la viabilitat econòmica i tècnica d'aquestes compres. La possible indemnització per la sentència del TSJIB sobre «Villa Cortina», la manca d'un major debat públic sobre les compres, i les dificultats per a l'habilitació d'una sala multifuncional a l'antic Capitol que ens han arribat en aquest temps, ens fan pensar el millor seria esperar a que fos el proper ajuntament, surgit de les eleccions del mes de maig, el que valorés aquestes compres, sense que sigui el nou impost un motiu suficient per justificar les presses. Per aquest motiu el nostre grup no hi ha votat a favor i s'ha abstés en la votació. No estam radicalment en contra de les compres, però sí creiem que comprometran el proper consistori i en els propers mesos es podria avaluar millor l'abast de la indemnització.

    Lamentam que el consens, amb l'actual equip de govern, sigui només unidireccional, quan s'està d'acord amb les seves actuacions, però que desaparegui quan reclamam maneres diferents de fer les coses.

     

     Fotografia de l'Ara Balears

     


    0 0

    Temo que éste sea el último año que pueda enlazar los artículos que Bartomeu Bestard publica en el Diario de Mallorca bajo el título genérico de Crónicas de antaño debido a que la empresa periodística ha decidido en diciembre que su acceso sea previo pago. Pero, por ahora, los anteriores aún aparecen libres y gratuitos, lo cual es de agradecer pues poca es la información sobre la historia de la isla que se halla en Internet y estas Crónicas de antaño son de las pocas accesibles.

    Hasta aquí llegan los artículos del Cronista de Palma accesibles y enlazables. Varias veces he enlazado algunos de estos artículos desde estas entradas de Alta mar ya que son fiables y una de las pocas fuentes existentes sobre las temáticas que trata. Muchas gracias a Bartomeu Bestard y también al Diario de Mallorca por haberlos publicado en su web de manera que pudiéramos conocerlos. Y, salvo que haya cambios, hasta aquí llega esta serie de Crónicas de Antaño.


    0 0

    [31/12] «Le Tocsin» -«Gran Picnic Familiar» - Conferència de Seguí - Assassinat de Cipolla - Nieuwenhuis - Depoilly - Carbó - Fuentes de Haro - Betto - Claret - Courbet - Montéhus - Penteado - Brupbacher - Gil - Malla

    Anarcoefemèrides del 31 de desembre

    Esdeveniments

    Portada de "Le Tocsin"

    - Surt Le Tocsin: El 31 de desembre de 1892 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic anarcocomunista Le Tocsin. Organe hebdomadaire paraissant tous les samedi. Publicat per militants anarquistes francesos refugiats a Londres, va ser administrat per Nicolas Nikitine i Charles Malato en fou el principal redactor i el setmanari s'imprimí a casa seva. Va ser distribuït a París (França). Aquest periòdic té la particularitat que publicà publicitat de negocis dels cercles anarquistes londinencs i parisencs. Els articles no anaven signats, però en el número 8 (23 de setembre de 1894) trobem el poema de Louise Michel «Les tocsins» i se sap que col·laboraren Émile Pouget i Gustave Mollet. Publicà sobre temes d'allò més variats: corrupció política, repressió antianarquista, antimilitarisme, anticolonialisme, notícies orgàniques i sobre el moviment llibertari internacional, etc., tot amb importants tocs d'humor. En el número 2 (7 de gener de 1893) troben un article, signat per destacats membres del moviment llibertari (Franz Ricken Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Lucien Weil, Charles Malato i Binger), on acusen Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. En el número 7 (9 de setembre de 1894) es publicà la crida «Aux socialistes libertaires et aux révolutionnaires blanquistes». En sortiren nou números, l'últim el 21 d'octubre de 1894.

    ***

    Propaganda de l'acte apareguda en "El Hombre" del 23 de desembre de 1916

    - «Gran Picnic Familiar»: El 31 de desembre de 1916 se celebra a El Prado de Montevideo (Uruguai), al bosc d'eucaliptus del camí de Pereyra, un «Gran Picnic Familiar» a benefici del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate, òrgan dels Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai. Aquesta trobada d'esbarjo i de convivència de les famílies obreres va ser amenitzada per una gran diversitat d'actes celebrats a l'aire lliure, com ara banda de música que tocà himnes revolucionaris, payadores llibertaris, jocs pels infants i pels adults, esports de diversió, balls, cursa de braus, rifes, actuacions còmiques, bufet d'aliments, etc. Aquests festivals o picnics eren molt freqüents a l'època, centrats per finançar una determinada causa o el moviment llibertari en general i comptaven amb una gran afluència de públic.

    ***

    Salvador Seguí

    - Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.

    Salvador Segui:Anarquisme i sindicalisme (31-12-1920)

    ***

    Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan»,

    - Assassinat de Cipolla: El 31 de desembre de 1922 es assassinat a trets a l'escenari de la Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan», al número 5 del carrer Brigadeiro Machado de São Paulo (São Paulo, Brasil), durant el ball de cloenda de la representació d'una peça teatral organitzada per recaptar fons per al periòdic llibertari A Plebe, el sabater anarquista italobrasiler Ricardo Cipolla, fundador del Centre Llibertari «Terra Livre» de São Paulo en 1921, destacat militant de la União dos Artífices em Calaçados (UAC, Unió dels Artesans del Calçat) i amic i deixeble d'Edgard Leuenroth. El 18 de març de 1922 havia signat, amb Edgard Leuenroth, Rodolfo Felipe, Antonio Dominguez, Ricardo Cipolla, Antonio Cordon Filho, Emílio Martins, João Peres, José Rodrigues i João Penteado, «O Manifesto - Programa» (El Manifest - Programa), que es va publicar en el periòdic A Plebe de São Paulo, posicionament anarquista contra les «21 Clàusules de la Internacional» que feien una crida a la formació de «grups comunistes». El seu assassí fou l'espanyol Indalecio Iglesias, que malgrat es movia pels cercles anarquistes volia ser policia. Mai no es va saber el motiu d'aquest crim, que fou força emprat tant per la premsa burgesa com per les publicacions comunistes per desprestigiar el moviment llibertari i vincular la idea anarquista al caos i el desordre, i que Leuenroth contestà des de les pàgines d'A Plebe. El seu enterrament fou una impressionant manifestació obrera. Florentino de Carvalho, Antonio Fernandes i Edgard Leuenroth realitzaren conferències socials amb la finalitat d'aconseguir cabals per ajudar sa família de Cipolla.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Ferdinand Domela Nieuwenhuis

    - Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d'una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry-- que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialistaRech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

    ***

    Désiré Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906)

    - Désiré Depoilly: El 31 de desembre de 1880 neix a Buigny-lès-Gamaches (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Désiré François Depoilly. Obrer metal·lúrgic militant del Sindicat dels Metalls del Vimeu (Picardia, França) de la Confederació General del Treball (CGT), fou, amb Georges Morel, un dels principals organitzadors l'abril de 1906 de la vaga de la fàbrica de serralleria d'Édouard Riquier de Fressenneville (Picardia, França), que ocupava 320 obrers i on treballava des de feia nou anys; després del seu acomiadament i de l'obrer Hurtel el 31 de març, els vaguistes assaltaren el 3 d'abril de 1906 els tallers i calaren foc el castell del patró. L'octubre de 1906 fou delegat del Sindicat dels Metalls de Vimeu al congrés de la CGT que se celebrà a Amiens (Picardia, França). Fou un dels responsables del grup anarquista de Fressenneville que s'adherí a la Federació Revolucionària del Somme (Picardia, França) arran de la seva fundació el 26 de juny de 1910. L'abril de 1935, quan treballava de comptable a Escarbotin (Picardia, França), el seu nom figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia departamental del Somme, encara que aquesta remarcà que s'havia «assenyat» i que no assistia a reunions.

    ***

    Eusebi Carbó

    - Eusebi Carbó Carbó: El 31 de desembre de 1883 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Carbó Carbó --signava Eusebi C. Carbó. Nascut en una família republicana federalista i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia --va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades-- i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del«Manifest d'Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX,Mario Negro, Gustavo,Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo,Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres,Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó va morir el 16 de gener de 1958 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    Eusebi Carbó Carbó (1883-1958)

    ***

    Andrés Fuentes de Haro

    - Andrés Fuentes de Haro: El 31 de desembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista Andrés Fuentes de Haro, conegut com Rey. Treballà de miner a la regió murciana i en 1916 va ser condemnat pel Jutjat de Totana (Múrcia, Castella, Espanya) a dos mesos i un dia d'arrest major per infracció de la llei de caça.  Emigrat a Catalunya, l'agost de 1927, descarregant sacs de ciment a l'estació del ferrocarril barcelonina de Magòria, patí un lleuger accident laboral. Formà part de la primera Junta de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell (Barcelona, Catalunya), creat el 8 de maig de 1930, de caire anarquista. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, juntament amb Francisco Higueras, durant la vaga dels treballadors de les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 fou un dels responsables del Comitè d'Abastaments del seu barri; després es va enrolar per treballar a les fortificacions de Mequinensa (Franja de Ponent) i, posteriorment, realitzà tasques de guarda a la col·lectivitat agrícola. Arran dels«Fets de Maig» de 1937 va ser detingut per la reacció estalinista i empresonat. Amb el triomf franquista va ser detingut i el 22 de març de 1939 tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 23 de desembre de 1939, després de sol·licitar el fiscal la pena de mort, va ser condemnat a 20 anys de presó, pena que fou commutada per la de sis anys. Andrés Fuentes de Haro va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Mario Betto

    - Mario Betto:El 31 de desembre de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península --aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona.Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Ramon Claret Gual

    - Ramon Claret Gual: El 31 de desembre de 1919 neix a Òdena (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Claret Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a Reus (Baix Camp, Catalunya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Gustave Courbet fotografiat per Nadar en 1871

    - Gustave Courbet: El 31 de desembre de 1877 mor a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Havia nascut el 10 de juny de 1819 a Ornans (Franc Comtat, França). Fill de terratinents, son pare, Régis Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Sylvie. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrementà Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest«monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó --que purgarà a París, a Versalles i a Neully--  i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres«escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats,«favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals --en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini de la seva ubesca deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.

    ***

    Gaston Montéhus a escena representant una de les seves obres antimilitaristes

    - Gaston Montéhus: El 31 de desembre de 1952 mor a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Havia nascut el 9 de juliol de 1872 a París (França) en una família de 22 infants. D'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906),Glorie au 17ème (1907) --apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial--, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure --abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París. Les seves cançons encara es canten.

    ***

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    - João Penteado:El 31 de desembre de 1965 mor a São Paulo (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. Havia nascut el 4 d'agost de 1876 a Jaú (São Paulo, Brasil). D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 --en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)--, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

    ***

    Paulette Brupbacher

    - Paulette Brupbacher: El 31 de desembre de 1967 mor a Unterendingen (Argòvia, Suïssa) la doctora i militant dels drets de la dona, companya i col·laboradora del llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette (Pauline o Paula) Brupbacher. Havia nascut el 16 de gener de 1880 a Pinsk (Polèsia, Imperi Rus; avui Bielorússia) en una família benestant jueva. Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb Abraham Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla i un fil --en aquests anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902 començà a estudià Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en 1907 es doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de l'Imperi tsarista (Die Bodenreform). En 1914 va anar a Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de la Gran Guerra retornà a Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una clínica per a drogoaddictes. Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de Ginebra. En 1923 es divorcià d'Abraham Goutzait. Després esdevindrà companya de Fritz Brupbacher, amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i compartirà el seu compromís polític, lluitant especialment per l'emancipació de la dona i pels drets a la contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure sexualitat. La parella es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors més desfavorits i perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats polítics, dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys van ser explicades en l'obra Meine Patientinnen (1953). Les seves conferències arreu Suïssa van ser força polèmiques i als cantons de Solothurn i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir al francès la Confessió de Mikhail Bakunin --que s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921--, amb una introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i sobre la qual es realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al castellà. Quan en 1945 va morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i col·laborant en la revista La Révolution Prolétarienne, on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de l'estalinisme sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva consulta i s'instal·là en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les sevesúltimes obres. Enemiga de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,és autora de nombroses obres, com ara Die Ernährung vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und Glarus (1935), Sexualfrage und Geburtenregelung (1936), Zur Erinnerung an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin (1953) i Hygiene für jedermann (1955), entre d'altres.

    Paulette Brupbacher (1880-1967)

    ***

    Juan Gil

    - Juan Gil: El 31 de desembre de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Gil. Havia nascut cap al 1898. Quan tenia 15 anys treballava a les mines de Lo Bosquet d'Òrb (Llenguadoc, Occitània), on contactà amb el Grup Anarquista Francoespanyol que l'introduí en el pensament llibertari. En 1920 entrà a militar en la Unió Anarquista (UA). També milità en la Confederació General del Treball (CGT). Un cop acomiadat de la seva feina a les mines per la seva militància, s'establí a Masamet (Llenguadoc, Occitània) on treballà també a la mineria. Participà en la fundació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i formà part de la Federació de Grups Anarquistes de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) del departament de l'Erau. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, es desplaçà a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), on va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) fins a finals d'aquell any quan va ser enviat, juntament amb sa companya Josefa, a Occitània en missió propagandística i per a recaptar fons acompanyant Sébastian Faure i Aristide Lapeire. De bell nou a Puigcerdà, va ser nomenat director de les mines de Das (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1939, en un pas de la frontera, va ser detingut a La Guingueta d'Ix (Cerdanya) i tancat un temps a Besiers. Amb el triomf franquista, passà a França, on s'integrà en la Resistència (Agen, Tolosa i Perpinyà). Després de la II Guerra Mundial participà activament en la CNT de l'Exili i en la creació de la CNT francesa. Milità activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de Perpinyà i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1968 va fer mítings a Perpinyà i a Canet. Trobem articles seus en Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera.

    ***

    Maria Malla Fàbregas

    - Maria Malla Fàbregas: El 31 de desembre de 1995 mor a La Chapelle-Saint-Mesmin, a prop d'Orleans (Centre, França), la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Havia nascut el 2 de maig de 1918 a Alguaire (Segrià, Catalunya). Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània).  Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre --com a dramaturga i com a actriu-- i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit, CNT, Las Noticias, Solidaridad Obrera, etc.És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor (1995), entre d'altres.

    Escriu-nos

    Actualització: 31-12-14


    0 0
  • 01/01/15--04:42: ¡Feliz Año Nuevo!
  • Hoy es el último día del año. El 2014 se nos irá en pocas horas. Es la hora para recordar todo lo bueno que nos ha ocurrido y también lo malo, pensar en lo que hemos hecho bien y en lo que no nos ha salido tan bien. Y es bueno reflexionar en todo ello para sacar propósitos para este nuevo año que vamos a estrenar en breve.

    Siempre deseamos que el año que empieza sea mejor que el que termina, y aunque no se puede generalizar, creo que el 2014 ha sido mejor que el año 2013. Y previsiblemente el 2015 será mejor que el 2014. Siempre habrá quien lo pase mal, siempre habrá quien le vaya peor, pero en términos globales, las cosas están mejor que hace un año, las cosas están, poco a poco, levantando el vuelo.

    Estamos dejando atrás una crisis que nos ha azotado de forma cruel y las previsiones de crecimiento económico y generación de puestos de trabajo son cada vez mejores. Vamos en la buena dirección, navegamos en el rumbo adecuado y no nos podemos permitir el lujo de frenar o desviarnos. Feliz Año Nuevo a todos.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Veus literàries de les Illes: Antoni Vidal Ferrando (articles de Joan Perelló i Miquel López Crespí)


    Antoni Vidal Ferrando escriu des de la passió. Es un home de gestos austers, senzill, d'actitud familiar, però que transmet una profunda passió por la literatura, tant com a creador en poesia i novel·la com a lector. Parla com si miràs la mar, uns ulls grisencs estimats, o uns penyasegats amb vent de llevant a la cara, o l'empedrat de l'enyorança, o la quietud dels seus ports... El seu to tranquil, amarat d'imatges, vessa aquesta passió per les paraules i per tot allò que estima. En el seu univers literari no tot és bellesa, emperò, perquè sap que si s'ha de clamar contra una injustícia, ell també aixeca la veu i arrufa les celles. Tenaçament pica pedra i basteix una obra que, ara ja, se pot considerar de les més importants de la literatura catalana.

    Ara, Entreveus, un grup de música santanyiner format per Antònia Suau Sbert, Francesca Suau Artigues i Silke Hamann, ha treu un CD musicant alguns dels seus poemes. Divendres passat, al teatre Xesc Forteza de Palma, ple a vessar, vam poder gaudir de la presentació. La poesia d'Antoni Vidal Ferrando es basta per ella mateixa per anar pel món, però fa goig sentir també els seus versos cantats per aquestes entreveus.

    Blog de l’escriptor Joan Perelló (9-X-2010)


    Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)


    La narrativa fascinant de Vidal Ferrando



    Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca. Aquí els podem veure en la manifestació del 17 de març convocada pel GOB en defensa del territori i contra l´especulació urbanística que fa malbé la nostra terra.

    L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmensés un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.



    L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.

    A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.

    Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.

    El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.

    Miquel López Crespí

    (10-IV-07)


    0 0

     

    Sembla que enguany no tenim un poeta de Primera Divisió de qui celebrar el centenari. Potser podríem aprofitar per posar-nos sota el patronatge de tres dones hors catégorie que durant aquest 2015 faran cent anys: una francesa que veia la vida de color de rosa i no es penedia de res, una sueca que va sentir As time goes by al Rick's i que tremolava quan els llums de gas s'esmorteïen i una nord-americana que tant veia arbres dels quals penjaven fruits estranys com penics que plovien del Cel.

     

           

    I no deixem de llegir Espriu ni Vinyoli, ni d'altres, que cada any que passa són més bons.

    Ni oblidem que és l'Any Llull, que sempre serà dels nostres, digui el que digui segons qui.

    Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba; e los aucells feniren llur cant, e l'amic morí per l'amat en l'alba.

     

    Si el 14 us ha vingut lleig, que el 15 sigui millor. I si el 14 ha estat guapo, doncs també: el 15, millor encara.

     


    0 0
  • 01/01/15--04:42: Feliç 2015, l'any del canvi
  •  

     

     

     


    0 0

    Seus pacient a la parada de l’autobús que t’ha de dur al centre. Fa el fred inevitable de les nits que duren massa. El carrer put i te n’adones de com d’imperfectes sou els humans que cada poc torneu a ser animals i no teniu cap embat a alleujar la bufeta o el pap a la via pública. Com ho fa aquest gos que arrossega l’amo pel jardinet central de l’avinguda. Passa un taxi buit. L’hauries d’agafar però no tens pressa. Ningú no t’espera. Vas al centre perquè t’has imposat un quefer aquest primer dia de l’any que viuràs solitàriament com el darrer de l’any passat o el segon i el tercer i etcètera d’aquest. Passen dues al·lotes que encara no han acabat la festa. Riuen. Una d’elles carrega un bòtil de plàstic de dos litres amb un cul d’un líquid molt imprecís. Duen les sabates de tacó a les mans i caminen descalces sobre la vorera plena de restes que han deixat altres vianants. Tenen fred i s’abracen. Encara riuen. Van absolutament despentinades, amb el monyo desfet, el rímmel escampat per la cara i els pantis destrossats. Passa una moto. Passa un gat. Passa un bus que no és el teu. Passa una mosca i passen els núvols. Estàs temptat d’agafar-lo per anar a un lloc desconegut, però avui no tens ganes de sorpreses. Et puges una mica més la cremallera de la jaqueta i et poses els guants. Enyores la gorra. Un grup de cinc o sis joves et saluda i et desitja bon any. Tu somrius. De lluny perceps el baf d’algunes substàncies que han consumit. Un d’ells du un barret de pare noel. Una de les al·lotes passeja un globus mig desinflat i te’l passa per la cara. L’ignores. Avui ho has d’ignorar tot si no vols embogir. El sol ja és ben amunt però encara no t’escalfa. Una doneta baixa de casa per tirar un bòtil de sidra al contenidor del vidre. Et diu bon dia. Tu li dius bon dia. Somrius. Podria ser la teua àvia, aquesta dona que s’ha posat la bata per sortir al carrer. L’ampolla fa un soroll empipador quan cau dins el receptacle i ella somriu satisfeta. Torna a casa esquivant tot de deixalles que solquen la vorera. Passa un altre taxi. El teu autobús tarda molt a venir. Un home passeja un gos. S’ha posat una gorra que li cobreix les orelles. Al gos li ha posat un jersei de llana i tu li donaries una coça. A l’home, és clar. Un matrimoni d’ancians arriba a la parada. Ell fa olor de varondandy i ella de maderas de oriente. Van molt mudats et pregunten per l’autobús. Han d’anar a l’estació perquè han d’agafar un tren per anar a dinar a casa de la seua filla que enguany no els ha pogut venir a buscar perquè s’ha passat tota la nit treballant perquè és metgessa d’urgències en un hospital comarcar. Tu somrius i els dius que fa molta estona que l’esperes i que ja no pot tardar. Passen tres cotxes seguits. Un toca el clàxon. Et preguntes quin és el mecanisme mental que fa que una persona que condueix un cotxe tengui la necessitat de fer sonar el clàxon enmig d’una avinguda pràcticament deserta. Arriba l’autobús. Ajudes a pujar a la parelleta. Saludes el xofer que et diu bon dia i bon any. Et preguntes fins quan és adequat desitjar bon any a les persones i et respons que ja no ho diràs a ningú més. El bus va pràcticament buit. T’asseus darrere de tot, en el sentit contrari al de la marxa. Sempre fas igual. Repasses la ciutat i veus que tots els carrers estan com el teu carrer, plens de restes de la festa del darrer i del primer dia de l’any. Deixes passar la parada que tenies prevista perquè potser és una bona idea anar a l’estació i agafar un tren per arribar a una destinació llunyana. Així et pots justificar. Així penses que és més lògic que ningú no t’esperi.


    0 0

    [01/01] «Le Niveleur» -«L'Antipatriote» - «Pensiero e Volontà» - «Lucha Social» -«Le Trait-d'Union Libertaire» -«L'Éveil Social» - R.A. Forum - Castrucci - Delzant - Furuta - Cano - Berenguer - Marco Pérez - Brupbacher - Tinti - Tirado - Bonilla - Souchy - Lehning - Quintana - Baldrich

    Anarcoefemèrides de l'1 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Niveleur"

    - Surt Le Niveleur: Pel 1890 --no es coneix la data exacta-- surt a Troyes (Xampanya, França) l'únic número del que havia de ser periòdic setmanal Le Niveleur. Organe communiste-anarchiste. Editat pel grup anarcocomunista «Les Niveleurs Troyens», en referència clara a Gerrard Winstanley i a la Revolució anglesa. El delegat de la Secció d'Estudis n'era E. Henry i el delegat de la Secció de Propaganda L. Lejust. «Som partidaris de l'autonomia personal, partidaris de la llibertat plena i sencera de l'individu, però sabem que aquesta llibertat, aquesta autonomia, no poden ser completes i ser totalment efectives si no és agrupant aquestes forces col·lectives, és per això que ens declarem comunistes», hi manifestaran. En 1885 havia sortit a Troyes un fullet signat per «Un niveleur» titulat Élection et révolution. En 1890 apareixerà un altre periòdic mural a Troyes La Révolution Future. Publication socialisteéditée per les Niveleurs Troyens, que també només editarà un número.

    ***

    Capçalera de "L'Antipatriote"

    - SurtL'Antipatriote: L'any 1892 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de L'Antipatriote. Organe révolutionnaire annuel. Un altre número sortirà el 1894, que va tenir el subtítol Plus de frontières! L'Humanité libre!, i que portava a la capçalera dos epígrafs força eloqüents: «El patriotisme és el darrer refugi dels coquins» (A. Spies) i «Nostre enemicés nostre amo» (La Fontaine); però es va engegar una forta repressió «per incitació a la desobediència» contra l'impressor Charles Herkelboeck i contra l'anarquista Henri Willems, autor d'articles publicats en L'Antipatriote i Le Libertaire belga.

    ***

    Portada del primer número de "Pensiero e Volontà"

    - Surt Pensiero e Volontà: L'1 de gener de 1924 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista quinzenal anarquista Pensiero e Volontà. Rivista quindicinale di studii sociali e coltura generale. Va ser l'última publicació dirigida per Errico Malatesta i Luigi Fabbri en fou el cap de redacció. Tingué el suport econòmic de Gigi Damiani. Hi van col·laborar Camillo Berneri, Luigi Bertoni, Luce Fabbri (Epicari), Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Gaetano Marino, Francesco Saverio Merlino, Carlo Molaschi, etc. En sortiren 53 números fins al 10 d'octubre de 1926, quan va ser proscrita per les autoritats feixistes.

    ***

    Capçalera de "Lucha Social"

    - Surt Lucha Social: L'1 de gener de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari comunista Lucha Social. Portavoz de las Minorias de Oposición dentro de la C. N. del T. Es publicà com a substitut de La Batalla i seguint l'estela del setmanari del mateix nom editat el setembre de 1919 a Lleida per Joaquim Maurín Julià, que també dirigí aquesta nova època. Defensà l'URSS, criticà la socialdemocràcia i l'apoliticisme anarquista i impulsà la unitat sindical al voltant dels sindicats probolxevics de Confederació Nacional del Treball (CNT). Després dels primers números inclogué a la capçalera l'anagrama de la Internacional Sindical Roja (ISR) comunista. Hi van col·laborar Pere Bonet Cuitó, Andreu Nin Pérez, Hilari Arlandis Esparza,Ángel Samblancat Salanova, Víctor Colomer Nadal, David Rey i Adolfo Martín, entre d'altres. Es publicà fins l'abril de 1925.

    ***

    Capçalera de "Le Trait-d'Union Libertaire" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Le Trait-d'Union Libertaire: L'1 de gener de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Trait-d'Union Libertaire. Bulletin de l’Association des Fédéralistes Anarchistes (AFA), publicació dels dissidents de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que van constituir l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La UAC va esdevenir majoritàriament «plataformista» en el Congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927, canviant el nom a Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i la minoria «sintesista» va abandonar la UAC i va fundar l'AFA. Pierre Lantente (administració) i Sébastien Faure (gerent) en van ser els principals responsables. Entre els col·laboradors, a més de Faure i Lantente, podem citar Georges Cheve, René Darsouze, Denegry, Guerineau, Marchal, F. Michel, Reynaud, entre d'altres. En van sortir quatre números, l'últim l'1 d'abril de 1928, i serà continuat per La Voix Libertaire, que apareixerà l'1 de maig de 1928.

    ***

    Capçalera de "L'Éveil Social" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Éveil Social: L'1 de gener de 1932 surt a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual anarquistaL'Éveil Social. Journal du Peuple, editat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). El gerent en va ser Mohammed Sail, qui va cedir el càrrec a Sylvain Chevalier quan el primer va ser detingut per propaganda antimilitarista a les colònies magribines. En van ser col·laboradors René Cova, Paul Celton, Clarito, René Devry, G. Jayart, Louis Laurent, Dr. Mairot, G. Manuel, Hoche Meurant, Paul Mounier, Francis Pierre, F. Reault, Mohammed Sail, M. Theureau, S. Vergine, Henri Zisly, etc. El maig de 1934 es va fusionar amb Terre Libre, després d'haver publicat 29 números, l'últim aquell mateix mes.

    ***

    Anagrama de «R.A. Forum» creat per Eric i Cathy Ytak

    - R.A. Forum: L'1 de gener de 1996 s'inaugura a França «R.A. Forum» (Recherches sur l'anarchisme, Recerques sobre l'anarquisme), fòrum en línia [raforum.info] internacional i multilingüe (francès, anglès, castellà, esperanto, italià, portuguès, alemany, japonès, holandès, suec i turc), dedicat a la investigació i a la recopilació de la teoria, la història i la cultura del moviment anarquista, i de qüestions lligades a aquests (tesis, tesines, art, cinema, música, literatura, etc.), d'arreu del món. Ideat per l'intel·lectual anarquista francès Ronald Creagh, aquest fòrum va ser creat amb la idea de ser usat com a una base de dades oberta a tots els investigadors i estudiants de l'anarquisme, deixant de banda les opinions personals. Tots els textos --actualment més de 4.000 articles amb més de 100 pàgines web de referències-- es troben sota domini públic amb permís exprés dels seus respectius autors. A més de Creagh, col·laboren en el projecte multitud de persones, com ara Antoine Barral, Annick Stevens, Alex Galizzi, Pierre Sommermeyer, Jean-Marc Bonnard, Eric i Cathy Ytak (d'Éphéméride Anarchiste), Claude Mediavilla, John P. Clark, Antonio Lombardo, Tom Goyens, Frank Mintz, Thomas i Laure, Martine-Lina Rieselfeld, René Fugler, Mathias Jauslin, José Maria Carvalho Ferreira, Pietro Ferrua, etc.«R.A. Forum» és una de les fonts primàries de consulta d'aquestes Anarcoefemèrides.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Augusto Castrucci

    - Augusto Castrucci: L'1 de gener de 1872 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el ferroviari anarcosindicalista Augusto Castrucci. De ben jovenet, en 1891, ja estava fitxat com a anarquista i en 1893 entrà com a fogoner en pràctiques en els ferrocarrils italians. En 1897 s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF), primer sindicat del sector. En 1900 aprovà a Nàpols (Campània, Itàlia) l'examen de maquinista ferroviari. Participà activament en la gran vaga ferroviària de 1905, en la qual destacà per les seves dots organitzatives, i en 1907 fou un dels fundadors del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat secretari de la seva Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre de 1908 fundà l'òrgan d'expressió de l'SFI, In Marcia!, publicació que dirigí. Gràcies a la seva tasca sindical, la lluita dels ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el moviment obrer en general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI celebrat a Roma i en 1915 a la Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es mostrà força actiu en la propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia sindical, es mostrà contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball), encara que després de la «Setmana Roja» de 1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser degradat a fogoner, però posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi, Giovatta Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes calaren foc la seva casa a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) l'any següent, el règim feixista l'acomiadà dels ferrocarrils per«escàs rendiment», encara que continuà amb la direcció d'In Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de Milà imposà el tancament de la publicació per raons d'«ordre públic». Durant el feixisme patí apallissaments, denúncies, detencions, arrests i persecucions de tota casta. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu sindicat i esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945. Aquest mateix any publicà el llibre Battaglie e vittorie dei ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat pòstumament en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi publicà l'assaig biogràfic Macchinista ferroviare. I cento anni della rivista«In Marcia!». A Florència (Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione Augusto Castrucci Onlus».

    Augusto Castrucci (1872-1952)

    ***

    Charles Delzant

    - Charles Delzant: L'1 de gener de 1874 neix a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcosindicalista, i després socialista, Charles Delzant. Obrer vidrier, va ser nomenat president del Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut i d'Escautpont, creat en 1896. En 1900 fou un dels fundadors del grup anarquista«L'Action Directe» de Fresnes-sur-Escaut, que freqüentà el jove Pierre Monatte, i aquest mateix any juga un paper important en la vaga de les vidrieries d'Aniche i d'Escautpont. Militant de la Confederació General del Treball (CGT), de tendència anarcosindicalista, en 1904 va ser nomenat secretari general de la Unió Sindical dels Obrers Vidriers Botellers de Fresnes i d'Escautpont, a més de director de La Voix des Verriers. Cap el 1905 estava considerat un dels màxims responsables de l'anarcosindicalisme a la zona de Nord-Pas-de-Calais. També fou, a partir de 1912, secretari general de la Federació Nacional dels Vidriers, creada en 1902. En el XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la CGT), celebrat el setembre de 1900 a la Borsa del Treball de París (França), representà el Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut. També assistí a més reunions, com ara el XIV Congrés (Bourges, setembre de 1904), XV Congrés (Amiens, octubre de 1906; on signà la «Carta d'Amiens» del sindicalisme revolucionari), XVI Congrés (Marsella, octubre de 1908), XVII Congrés (Tolosa de Llenguadoc, octubre de 1910). Per la seva militància patí diverses condemnes. Durant la tardor de 1911 participà activament en el moviment de les mestresses contra la carestia de la vida i per aquest fet va ser denunciat per la policia fent servir les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1893 i 1894; es refugià a Bèlgica i el 24 de gener de 1912 el Tribunal Correccional de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) el condemnà en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per«apologia del pillatge i del robatori». Per solidaritat, el març de 1912 la Federació dels Vidriers tingué el seu congrés en un llogaret belga a prop de la frontera francesa per així permetre l'assistència del seu secretari. Durant l'exili belga escrigué el fullet Le travail de l'enfance dans les verreries, on denuncia entre altres coses l'explotació dels infants espanyols a les vidrieries franceses, i que fou publicat en 1912. En una visita a França, el 19 de setembre de 1912 va ser interceptat per la policia i empresonat com a pres comú; després de fortes protestes sindicals, va ser admès com a pres polític i, el 2 d'octubre, davant la manca de proves, el Tribunal Correccional de Valenciennes es declarà incompetent sobre el cas i fou absolt. El 15 de novembre de 1912, juntament amb altres companys (Philippe, Émile Rousset, Pierre Laval, Jean Capmarty, etc.), parlà en el gran míting organitzat pel Comitè de Defensa dels Infants, celebrat a la Sala de la Légion d'Honneur de Saint-Denis (Illa de França, França), per protestar contra les condicions de treball de la fàbrica Legras de la Plaine-Saint-Denis. El gener de 1913 s'instal·là a Bagnolet (Illa de França, França). En aquests anys col·laborà en publicacions sindicalistes revolucionàries, com ara Le Bataille Syndicaliste (1911-1915), L'Avant-Garde (1913-1914) i Le Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes des del 20 de març de 1909, en 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i, germanòfob de mena, va fer costat l'anomenada «Unió Sagrada» en defensa de la pàtria. Destinat al IV Regiment d'Artilleria Pesant acantonat a Lorient (Bretanya), aconseguí fugir de Maubeuge (Nord-Pas-de-Calais, França) abans de la rendició de la ciutat. Gràcies a les gestions de l'exsindicalista Klemczenski, entrà al servei del sotssecretari d'Estat Albert Thomas i obtingué una pròrroga en la incorporació a files com a obrer a les acereries d'Imphy (Borgonya, França). Després de la Gran Guerra s'incorporà a la CGT i el desembre de 1918 va ser nomenat membre de la comissió administrativa. En aquesta època trencà totalment amb l'anarquisme i el març de 1922 va ser esborrat per la policia del «Carnet B» considerant-lo «reformista». En el congrés internacional d'abril de 1921 va ser elegit secretari de la Federació Internacional dels Treballadors del Vidre; càrrec en el qual fou reelegit per unanimitat en el II Congrés celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1927 a la Sorbona. En 1932 ocupà el mateix càrrec i formà part de la comissió administrativa de la CGT, col·laborant en el periòdic d'aquest sindicat Le Peuple. També milità en la Lliga dels Drets de l'Home i s'afilià a la 19 Secció de la Federació del Sena de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Charles Delzant va morir el 28 de juny de 1943 a París (França).

    Charles Delzant (1874-1943)

    ***

    Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furuta és el tercer per la dreta

    - Daijiro Furuta: L'1 de gener de 1900 neix a Tòquio (Japó) el militant anarquista Daijiro Furuta. Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la«Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del«terrorista de gran cor», com era anomenat, --Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)--, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

    ***

    Enrique Cano Pérez

    - Enrique Cano Pérez: L'1 de gener de 1918 --alguns citen erròniament 1917-- neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Enrique Cano Pérez. Sos pares es deien José Manuel Cano Fernández (Calores) i Carmen Pérez Martínez. Emigrà a Barcelona i entra a treballar com a empleat a la Sastreria Maleras del carrer Hospital de la capital catalana. Milità en les Joventuts Llibertàries i en el grup«Faros» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'atracament a mà armada efectuat el 15 de desembre de 1934 pels militants anarquistes Andrés Aranda Ortiz i Domingo Cabrera Pedrol a la sastreria on treballava des de feia sis anys, en el qual resultà mort un dependent i ferits diversos vianants, va ser detingut dos dies després per complicitat i processat. Jutjat el 6 de juliol de 1935, va ser condemnat a vuit anys de presó i un dia per robatori i a sis mesos d'arrest per tinença d'armes, i això perquè encara era menor de 18 anys. El 19 de juliol de 1936 fou excarcerat de la presó Model de Barcelona durant les lluites de carrer sorgides arran de l'aixecament feixista i immediatament s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Quan el novembre d'aquell any aquesta columna miliciana marxà a la defensa de Madrid, retornà a Barcelona. Després s'integrà en les ambulàncies del Cos de Tren de l'Exèrcit republicà i fou destinat al País Valencià, on romangué fins el final de la guerra. Concentrat al camp de Los Almendros, intentà després fugir amb vaixell des del port d'Alacant. Detingut per les tropes franquistes, fou tancat a la plaça de toros d'Alacant, on un company disfressat de falangista, conegut com «El Flaco de Badalona», aconseguí alliberar-lo fent creure que també ell ho era. Arribà a Barcelona i d'allà aconseguí arribar als Pirineus i creuar la frontera. Fou tancat al cap de concentració d'Argelers, on trobà reclosos sos germans Juan i José; aquestúltim, mecànic de professió i xofer al servei del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), morí dies després a l'hospital de Perpinyà de peritonitis. En acabar la II Guerra Mundial treballà de sastre i més tard muntà una factoria de pantalons a prop de París. Enrique Cano Pérez va morir a París (França).

    ***

    Sara Berenguer

    - Sara Berenguer: L'1 de gener de 1919 neix al Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la poetessa i militant anarcofeminista Sara Berenguer Laosa, també coneguda a França com Sara Guillén --pel llinatge de son marit, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín, Guillembert. La major de cinc germans i filla d'un paleta anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va morir al front d'Almudévar en 1936, va treballar des dels 13 anys en una carnisseria i en un taller de brodats. Després va fer de costurera, professió que va exercir, després d'un breu temps com a assalariada, pel seu compte fins al juliol de 1936. A partir de l'aixecament feixista, va començar una intensa relació amb el moviment anarquista: va col·laborar amb el Comitè Revolucionari de la barriada de les Corts fins als juny de 1937, on es va encarregar del repartiment d'armes; va pertànyer al Comitè Regional de la Fusta al costat d'Antonio Santamaría, on va fer de mecanògrafa i de comptable; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l'Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. En maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), ambÁngel Aranzáez, visitant freqüentment el front. Durant la tardor de 1938 va assistir al Ple Regional i va ocupar la secretaria de propaganda de«Mujeres Libres», per acord d'un Ple Regional; alguns mesos més tard, va ocupar la secretaria general de «Mujeres Libres» en substitució de Maria Claramunt. El gener de 1939 es va exiliar a França. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram i es va desplaçar pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d'enllaç de la resistència antinazi. Va organitzar SIA a la comarca de Bram i va promoure la reorganització de les Joventuts Llibertàries. Després de l'Alliberament va instal·lar-se a Montpeller, on son company era secretari de la CNT del Llenguadoc, i després a Besiers en 1946. Va dirigir un curs de taquigrafia organitzat per la CNT per a tot l'exili en 1947 i va interessar-se pel teatre, una afició que mantingué al llarg del temps. La seva militància es va veure interrompuda un temps a causa d'una afecció intestinal. A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d'acció antifranquista, arran de la reunificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d'Alberola, de Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l'execució de Granado i de Delgado, per«associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, va abandonar la CNT a causa de les lluites internes, però no l'anarquisme, acostant-se als grups de «Frente Libertario», de la Comissió de Relacions del qual va formar part en 1973. En 1965, amb Suceso Portales, reprendrà la redacció de la revista Mujeres Libres. Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones. En 1998 va ser condecorada pel govern francès amb la Creu de la Legió d'Honor per la seva participació en la resistència durant l'ocupació alemanya. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca,Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga,Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy,Cultura Libertaria, ECA,Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica,Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989),El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar l'octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira, Jeanne Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray, etc.). Sara Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 a Montadin (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després al cementiri d'aquella localitat al costat de son company Guillembert.

    Gillembert (1913-1999)

    ***

    Emilio Marco Pérez (1936)

    - Emilio Marco Pérez: L'1 de gener de 1921 neix a Falset (Priorat, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Marco Pérez. Fou el segon de quatre germans d'una família pagesa. Sos pares es deien Jaime Marco Serrano i Mercedes Pérez Bes. Sense cap estudi, quan encara era un infant, es posà a treballar de rabassaire i de pastor. D'antuvi freqüentà la cooperativa obrera que la Unió General dels Treballadors (UGT) tenia al poble. El 10 de febrer de 1936 s'afilià al SindicatÚnic d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Falset. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà, malgrat la seva curta edat, com a milicià en la «Columna Ortiz» («Columna Sud-Ebre») i marxà al front d'Aragó, participant en la presa de Belchite, Casp, La Puebla d'Híxar i Letux, a més de formar part de l'experiència col·lectivitzadora i d'aprendre a llegir i a escriure. Amb la militarització de les milícies, entrà a formar part del «Batalló Louise Michel» de la XVII Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, que estava establert a les poblacions aragoneses de Lécera i Calanda. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser reclòs als camps de concentració de Bourg-Madame, Vernet i Setfonts fins l'octubre de 1939, quan va ser enviat a treballar en una granja de Saint-Paterne-Racan (Centre, França). En 1943 s'integrà en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i el setembre de 1944 participà en l'alliberament de Tours (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Saint-Pierre-des-Corps, on milità i va fer de pagès. Els últims anys de sa vida els passà invàlid i confinat a casa seva. En 2006 s'estrenà el documental Mémoires sociales, de Franck Wolff, i en 2012 la pel·lícula Emilio. El eco de otros pasos, d'Enric Miró, ambdós films dedicats a la seva figura. Emilio Marco Pérez va morir el 30 de gener de 2013 a Saint-Pierre-des-Corps (Centre, França).

    Emilio Marco Pérez (1921-2013)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fritz Brupbacher

    - Fritz Brupbacher: L'1 de gener  de 1945 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Havia nascut el 30 de juny de 1874 a Zuric (Zuric, Suïssa) en una família benestant. Després d'estudiar  Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista --va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista-- i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va«evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès. És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Paulette Brupbacher (1880-1967)

    ***

    Voluntaris italians de la Columna Ascaso

    - Giuseppe Tinti: L'1 de gener de 1966 mor a (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Tinti, conegut com Peppino. Havia nascut el 23 d'octubre de 1899 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Tinti i Rosa Bitonto, i era el cinquè de sis germans (Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants anarquistes. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a paleta. Arran de les seves activitats antifeixistes, en 1926 son germà gran Oreste va ser confinat, i ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons i, amb sa germana Augusta i son cunyat, s'instal·là més tard a Ginebra, on continuà sent perseguit pels agents de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). En 1928 passà a França i es mostrà força actiu a la zona de l'Alta Savoia. En 1930 en una reunió d'antifeixistes italians proposà la formació de colles de treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments d'estiu antifeixistes. A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i Randolfo Vella, formà part del grup que intentà posar fi a la polèmica sorgida en el periòdic estalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició política dels germans Vella. El juny de 1931 participà en la commemoració de Giacomo Matteotti celebrada a Annemasse. Durant uns anys de misèria i desocupació, residí a diverses localitats (Ginebra, Annemasse Chambéry i Saint-Cerques), però mantingué contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril de 1935 participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una reunió (Frigerio, Omobono Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver malversat una part de les subscripcions en favor de les víctimes polítiques i dels presos. El 30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido Polidori, Randolfo Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés Anarquista organitzat per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions d'acció conjuntes amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista a Itàlia. El juliol de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'allistà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà a formar part del grup«Pietro Gori» de la columna. El febrer de 1937 marxà a Suïssa amb Ciro Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil farcit de llibres i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola. A Annmasse caigué greument malalt i hagué de renunciar a retornar a la Península. Després d'un temps a Saint-Cerques i a Aix-les-Bains, s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia, on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de concentració francès de San Giuliano. El 12 de novembre de 1941, a requeriment del consolat italià, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya i el 31 de desembre confinat a Ventotene, on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Imola. Després de l'Alliberament continuà militant i fou un dels distribuïdors regulars del setmanari Umanità Nova. Sense domicili fix ni treball estable, visqué gràcies a petites feinetes. L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos al local del carrer Cavour d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on residia després de morir d'un infart.

    ***

    Domingo Tirado Benedí

    - Domingo Tirado Benedí: L'1 de gener de 1971 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el pedagog llibertari, i després comunista i socialista, Domingo Tirado Benedí. Havia nascut el 17 de setembre –alguns citen el 7 de setembre– de 1898 a Carenas (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família agricultors, visqué la major part de la seva infància i joventut a Campillo de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya), on sempre va afirmar haver nascut. Estudià al seminari de Tarazona (Saragossa, Aragó, Espanya), on aprengué gramàtica, llatí i grec, idiomes que llegia i traduïa amb desimboltura, a més de l'alemany, l'anglès i diverses llengües romàniques. Deixà la carrera eclesiàstica i entre 1913 i 1917 estudià magisteri a l'Escola Normal de Mestres de Saragossa (Aragó, Espanya), encara que no es va treure el títol de mestre fins, per qüestions econòmiques, fins el 25 de setembre de 1925. Després d'acabar la carrera es traslladà a València (València, País Valencià), on milità en el moviment anarquista i col·laborà en la seva premsa: Solidaridad Obrera (València, 1922), Páginas Libres (Sevilla, 1923) i Solidaridad Obrera (Barcelona, 1923-1924). En 1924 se passà a comunisme leninista, formà part del grup editor de La Batalla i va escriure Por qué me convertí al comunisme. Més tard va fer de mestre rural a diferents poblacions (Cubillejo de Lara, Biota, Campillo de Aragón, Burgos, Cinco Villas). En 1928 es casà amb Sotera Lázaro Alonso.  En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic El Magisterio Español. En 1930 fundà la Cooperativa Pedagògica Espanyola, que no reeixí. Durant els anys republicans l'aspecte pedagògic predominà sobre l'aspecte polític. En 1934 aprova per oposició una plaça d'inspector i l'any següent va ser destinat a la província de Lleida, concretament a la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1936 col·laborà en el Diccionario de Pedagogía Labor (1936), de Luis Sánchez Sarto. Durant la guerra civil dirigí una colònia escolar a la zona de Barcelona i estigué afiliat al Sindicat d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT), formant part del comitè directiu de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament ugetista, i col·laborà per a la seva revista Trabajadores de la Enseñanza. En 1938 va ser mobilitzat i l'any següent, amb el triomf franquista, passà a França amb sos companys de batalló. Després d'un breu pas pel camp de concentració de Liuron de Droma, aconseguí embarcar amb sa companya i sos fills Antonio i Luis a Bordeus (Aquitània, Occitànai) en el vapor Mexique cap a Mèxic, on arribà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Durant una temporada fou professor d'anglès a l'Institut Luis Vives, fundat per exiliats espanyols, i fou secretari general del Comitè Directiu de l'Agrupació de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) a Mèxic, vinculat al sector seguidor de Juan Negrín López del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En 1942 obtingué la nacionalitat mexicana i s'integrà amb un granèxit en el sistema educatiu mexicà: catedràtic de l'Escola Nacional de Mestres i del Conservatori Nacional de Música, professor de l'Escola Normal de Mestres i de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, supervisor d'ensenyament superior d'Escoles Normals de la Secretaria d'Educació Pública, membre del Consell de la Direcció General de l'Ensenyament, traductor de nombroses obres de pedagogia per a l'editorial UTEHA (Henry Bonnet, Bruniquel, Murray Butler, B. Conddliffe, H. Harte, Hans Kelsen, George Kerschensteiner, Perkins, A. Rude, Skinner, Varrón, Weinberg, Wheele, W. Witzke, etc.), traductor emèrit de la UNESCO, etc. Fou un dels promotors de la Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana. En 1966 es retirà. És autor de nombroses obres pedagògiques, com ara La ciencia de la educación (1940, 1953 i 1958, amb Santiago Hernández Ruiz), Cooperativas, talleres, huertos y granjas escolares (1940), Cómo enseñar la aritmética y la geometría (1944), Métodos de educación y de enseñanza (1945), Problemas de la educación escolar (1945), Psicotecnia de la educación (1946 i 1957), La escuela en acción. Desarrolloíntegro en conocimientos y actividades el programa oficial vigente del sexto año de la escuela primaria (1948, amb altres), Juan Enrique Pestalozzi. Cómo Gertrudis enseña a sus hijos (1955), Problemas de la educación mexicana (1955),La enseñanza de las ciencias de la naturaleza (1958), El problema de los fines generales de la educación y de la enseñanza (1960), Sociología de la educación (1962), Antología pedagógica de San Agustín (1963), Técnica de la investigación pedagógica (1967), El Educador (1968), entre d'altres. Des de 1981 una escola de la Ciutat de Mèxic porta el seu nom.

    ***

    Antonio Bonilla Albadalejo (1977)

    - Antonio Bonilla Albadalejo: L'1 de gener de 1981 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Bonilla Albadalejo. Havia nascut en 1909 a Almeria (Andalusia, Espanya). Desterrat de la seva terra natal, a finals de la dècada dels deu arribà al Berguedà català, on va fer feina a la fàbrica Asensio («El Canal») de Berga, militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard viurà a Portman (Múrcia). En 1928 s'instal·là a Barcelona i, després de la caiguda de Primo de Rivera, s'afilià al Sindicat de Productes Químics de la CNT quan aquesta començà a reorganitzar-se. Arran d'una vaga general cenetista, fou acomiadat de la seva feina a la Casa Tussell del Poble Nou i després va guanyar-se la vida fent totxos a la bòbila del barri de la Salut de Badalona. La seva activitat militant el portà a la presó de Barcelona. El 20 de juliol de 1936, arran de la resposta popular al cop d'Estat feixista, fou alliberat pels revolucionaris i s'incorporà a la Columna Durruti que marxà cap al front d'Aragó, on fou delegat general de la secció de tancs blindats --conduïa el cèlebre camió blindat «King Kong». El novembre de 1936 va ser un dels membres de la columna al front de Madrid; fou qui informà Buenaventura Durruti de la situació a la Ciutat Universitària i anava amb el cotxe on Durruti va caure ferit de mort a Madrid. Es negà a col·laborar amb el general José Miaja Menant i de bell nou marxà a Aragó, on sembla que s'encarregà provisionalment amb Ricardo Rionda del comandament de la Columna Durruti fins a l'arribada de Ricard Sanz. En 1937 va pertànyer al grup anarquista Margalef de Pla de Besòs (nom republicà de Sant Adrià de Besòs) al qual representà en el Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de juliol d'aquell any. Aquest any col·laborà en el periòdic anarquista El Amigo del Pueblo, solidaritzant-se amb «Los Amigos de Durruti» quan aquests van ser desautoritzats pels comitès cenetistes dirigents. En acabar la guerra, marxà a la República Dominicana i després a l'Equador, on residí organitzant la CNT. En l'exili va escriure per Le Combat Syndicaliste. En 1973 retornà a Saragossa i s'instal·là al barri de Torrero. A finals de 1976 va fer contactes amb vells companys i participà en la secció d'antics militants enquadrada en el Sindicat de Jubilats de la CNT. Ocupà diversos càrrecs locals orgànics, formà part del Comitè Regional de la CNT i fou secretari del Comitè Pro-Presos. El juny de 1979 presidí un míting a Saragossa. Sobre la mort de Burruti, Bonilla argumentà la tesi que la bala que matà Durruti sortí del naranjero que portava el sergent d'artilleria José Manzana Vivó i el tret, segons ell, fou intencionat.

    Antonio Bonilla Albadalejo (1909-1981)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Massa cops quan fem política ens quedem amb el dia a dia i amb els successos que van sortint als diaris, deixant de banda la reflexió sobre alguns conceptes clau que creiem tenir molt clars i que potser necessitin una revisió.

    Això és el que fa José Iglesias Fernández al seu llibre ¿República, sí o no? Sobre las sociedades y las formas de gobierno: la propuesta del municipalismo, editat per Virus al 2009. L’autor reflexiona sobre la Tercera República en un moment en que són molts els col·lectius que es reclamen republicans i en el que la monarquia té els pitjors índex de popularitat de la història. Unes reflexions que posen en evidència que la paraula “república”, així, per si sola, no significa més a absència de rei. I aquest fet, no tenir monarca, no és garantia de res. Repúbliques n’hi ha moltes a tot el món (més que monarquies) i moltes d’elles són diferents entre si, però totes elles són classistes.

    Iglesias parteix de la base, que comparteixo, de que la monarquia no té cabuda en aquest món i que si el que pretenem és crear un món just, lliure i igualitari, només pot ser a través d’ una república. Però, al contrari que molts altres autors i col·lectius, no es queda aquí en les seves reflexions, sinó que va més enllà: per instaurar una “república dels iguals” cal tenir clar que s’ha de sortir del capitalisme, ja que és aquest qui crea la desigualtat (hi ha tres formes de capitalisme: dictadura, república i monarquia) i també cal desfer l’Estat i descentralitzar el poder, ja que és el poder qui s’encarrega de mantenir les desigualtats entre comunitats i individus. D’aquí que aposti pel municipalisme i la confederació de municipis com a única aposta igualitària i lliure, per ser un àmbit el suficientment reduït per a què totes les persones puguin participar de totes les decisions que afectin a la comunitat.

    Per l’autor qualsevol alternativa republicana anticapitalista ha de tenir una sèrie de punts bàsics com són que la propietat sigui col·lectiva i no privada; que el sistema de producció sigui comunitari; que el sistema de distribució sigui equitatiu; que la gestió del poder sigui horitzontal; que el sistema de valors proposi i potenciï el bé comú; i que la societat ha de respectar el dret individual a la intimitat.

    Finalment el que es proposa és que des d’una situació de partida basada en el municipi, cal una transformació paulatina cap a una societat comunitària. Quan parlem de municipi ho fem de l’extensió territorial o de l’àmbit que es correspon legalment amb la gestió que realitza una batllia concreta. L’ajuntament representa un òrgan de poder vertical encarregat dels assumptes del municipi, però s’ha de transformar per a que es converteixi en un òrgan de decisió horitzontal, des del qual s’exerciran les polítiques per a que els recursos privats es converteixin en públics, i allò públic en comunal, pel benestar de la comunitat. Així, la comunitat ha de ser el punt d’arribada, la forma final de societat. A la comunitat, la majoria dels recursos, i dels bens i serveis que es produeixin, serà de propietat comunal, així com la gestió i distribució dels mateixos.

    Aquest procés a recórrer s’inicia a partir de la globalització per a transformar-se poc a poc en una altre fase del capitalisme, on l’activitat municipal i el sector públic es converteixin en elements dominants, per rompre aquesta barrera i finalitzar en una tercera fase que anomenen sistema comunal. En aquesta fase d’arribada ni el mercat capitalista ni la gestió pública vertical hi tenen lloc, sinó que existiria una gestió horitzontal dels recursos productius i la distribució d’aquells bens que satisfarien les necessitats socialment necessàries que responen al concepte de benestar comunitari.

    En fi, aquest llibre, en només 80 pàgines, ens ajuda a reflexionar sobre el concepte de república i a través d’ell ens fa reflexionar sobre quin model de societat volem i com hauria d’organitzar-se una societat justa, igualitària i lliure, que no és d’altre manera que mitjançant l’ajuda mútua, l’autogestió i el municipalisme.


    0 0

    El proper 2 de gener Sa Birra de Manacor organitza un combat amb els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Toni Llull "Carnisser" i Antònia Nicolau "Pipiu". Els plats de la torrada es vendran allà mateix per 4€.

    0 0
  • 01/02/15--05:18: Llull, en llengua romàntica
  •  
    Conten que un tal Bauzá havia de pronunciar un discurs en un acte de presentació de l'Any Llull. Una de les virtuts del nostre beat que convenia destacar és la seva capacitat d'escriure en idiomes diferents, però resulta que una de les llengües té un nom que es veu que al president no li agrada pronunciar. Ni corto ni perezoso, per dir-ho en la seva llengua preferida, va dir que Ramon Llull havia escrit obres en llatí, en àrab i en llengua romàntica. Qui ho explica interpreta que el redactor del discurs devia haver escrit "romànica", i que la pobra capacitat lectora del president va fer possible el salt mortal de la romanística al romanticisme.
     
    En fi. Més val riure, encara que sigui per no vomitar.
     
     

    0 0
  • 01/02/15--05:18: Reformar versus destruir
  • L’any 2015 comença a Espanya amb una sèrie d’interrogants i reptes que, entre tots, haurem d’anar resolent. Tenim, a sa part positiva de sa balança, un panorama econòmic amb millors perspectives, amb creixement de s’activitat i amb creació de llocs de feina; i per altra banda hi tenim alguns perills, com són s’ascens des populismes radicals i ses ínfules sobiranistes d’una part d’Espanya.

    Aquests dos fenòmens, es populisme i s’independentisme, mos poden fer trontollar ses bones perspectives econòmiques que se mos obren en aquest 2015. Ambdós són moviments fruit d’una crisi econòmica que ha estat profundíssima i d’una crisi institucional per mor de sa corrupció que ha dinamitat sa confiança des ciutadans amb es seus polítics.

    Però sa solució a sa crisi econòmica i sa crisi institucional no pot venir mai d’aquells que volen destruir-ho tot, d’aquells que volen rompre amb tot. Sa solució no pot venir d’aquells que prometen coses impossibles, o ofereixen paradisos que mai vindran.

    No podem destruir un sistema que ha funcionat raonablement bé, que ha esdevingut, a Espanya, amb ets anys de major prosperitat mai viscuda. És cert, que necessita una adaptació, necessita unes millores, unes reformes, unes mesures de major control i transparència, però açò no pot ser s’excusa per aniquilar-ho tot.


    0 0

    Així com al carrillisme (PCE) li interessava el nostre silenciament polític, acabar amb els partits comunistes que lluitàvem per l’amnistia total, a nosaltres, evidentment, ens interessava tot el contrari. És a dir, emprar la lluita per la llibertat dels presos polítics per a fer veure al poble les limitacions democràtiques imposades pels pactes secrets entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat. La lluita a Palma per la llibertat dels presos polítics va ser exemplar. Tota la militància dels partits de l’esquerra revolucionària, és a dir, els companys i companyes de l’OEC, MCI, PSAN, PORE, PTE i determinats grups anarquistes participaren activament en la lluita per l’amnistia total. S’editaren números especials de Democràcia Proletària, portaveu de l’OEC. A la impremta de Teresa Nieto, situada davant la seu dels antics sindicats verticals, s’anaven publicant les revistes, fulls volanders i cartells que eren repartits per Palma i pobles de Mallorca. I això malgrat la repressió de la Brigada Político-Social, Policia Armada i Guàrdia Civil contra els nostres militants que, sovint, eren detinguts i torturats per aquestes forces repressives del règim. (Miquel López Crespí)


    L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (i II)


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

    L'any 76 havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no havien representat res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables", absents de la lluita popular com el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes, érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any 77. Però ara, a finals del 76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de novembre. Per part del PORE (trotskista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios, en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza. De l'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. del Carme Giménez Ruiz.



    Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

    Així com al carrillisme li interessava el nostre silenciament polític, acabar amb els partits comunistes que lluitàvem per l’amnistia total, a nosaltres, evidentment, ens interessava tot el contrari. És a dir, emprar la lluita per la llibertat dels presos polítics per a fer veure al poble les limitacions democràtiques imposades pels pactes secrets entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat. La lluita a Palma per la llibertat dels presos polítics va ser exemplar. Tota la militància dels partits de l’esquerra revolucionària, és a dir, els companys i companyes de l’OEC, MCI, PSAN, PORE, PTE i determinats grups anarquistes participaren activament en la lluita per l’amnistia total. S’editaren números especials de Democràcia Proletària, portaveu de l’OEC. A la impremta de Teresa Nieto, situada davant la seu dels antics sindicats verticals, s’anaven publicant les revistes, fulls volanders i cartells que eren repartits per Palma i pobles de Mallorca. I això malgrat la repressió de la Brigada Político-Social, Policia Armada i Guàrdia Civil contra els nostres militants que, sovint, eren detinguts i torturats per aquestes forces repressives del règim.

    També hi havia assemblees en els centres de treball i centres universitaris. Es recollien diners i cada partit editava milers de fulls volanders que eren distribuïts a mercats, instituts, hotels, fàbriques... La lluita contra el règim i per la llibertat dels presos polítics, per aconseguir que tots els partits obrers fossin legalitzats sense cap mena d’exclusió, s’ampliava i consolidava a cada dia. Nosaltres, a través dels familiars que ens visitaven a la presó, estàvem en contacte amb les nostres respectives organitzacions. Aquests contactes continus ens permetien una coordinació efectiva de les lluites. Des del carrer s’organitzaven aferrades de cartells, distribucions de material, manifestacions... Les manifestacions que cada diumenge es concentraven davant les portes de la presó de Palma eren molt importants: a part de servir per a mobilitzar el poble contra la dictadura eren un suport imprescindible per als companys que estàvem tancats. Amb una hàbil combinació de manifestacions i estudiades exigències a la direcció de la presó anàrem aconseguint avantatges molt importants, no solament per a nosaltres mateixos, sinó per als possibles presos que haurien de romandre a la presó si la dictadura s’allargava.

    Lluitàvem també per aconseguir millors condicions per als presos que estàvem tancats i per als del futur. Les nostres previsions, que no eren de pactes amb el franquisme reciclat, ens feien preveure que la lluita per la República, l’Autodeterminació i el Socialisme entès com a poder dels treballadors, seria llarga. La qual cosa significava que lluitar dins la presó per aconseguir un mínim de drets per a presos i preses era essencial per al futur.



    Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

    A cada manifestació davant les portes de la presó nosaltres platejàvem noves exigències a la direcció del centre. Les companyes que romanien a la presó de dones també feien igual. S’establiren contactes continus entre presos, familiars i partits d’esquerra revolucionària. Es pot dir que gràcies a la lluita combinada de tots els sectors que participaven en aquest combat per la llibertat, aconseguírem la majoria de les nostres reivindicacions.

    Fa uns anys ja havia parlat d’aquestes lluites per l’amnistia total en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, Palma, 1994) i, més concretament, en el capítol “La presó de Palma” (pàgs. 145-151), on, analitzant les campanyes de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins, vaig escriure: “Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar ‘Democràcia Proletària’-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de ‘Democràcia Proletària’ que fou repartit massivament per tot Mallorca. El PCE (a través d'en Josep Valero, na Cata Moragues o en Paco Garcia) ajudà en el que pogué. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

    ‘Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: ‘La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

    ‘Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). La revista "Cort", del PSI, també va parlar de la detenció i entrada a la garjola. A "Última Hora" en Santi Miró n'havia fet un parell de reportatges: "TRES MIEMBROS D'OIC INGRESADOS EN PRISIÓN". Hi havia ampli ventall de fotos. Al.lotes de la Promotora de l'Associació de Dones recollien firmes entre la gent que veia com ens portaven a la presó, demanant la nostra llibertat. Més de dues-centes persones ens acomiadaven, amb el puny tancat, a l'entrada dels jutjats. Hi ha fotografies de quan sortíem de declarar, en Josep Capó amb el puny tancat; na Carme (l'al.lota de l’escriptor Miquel Mas) abraçant la meva mare que plorava a un racó. Ni la policia armada ni la Brigada Social s'atreviren a detenir ningú. Dies abans, a comissaria, la Social m'havia mostrat fotografies de la manifestació del 12 de novembre -hi eren nombrosos amics i companys!- i em demanaren que les identificàs (per a una posterior detenció). Evidentment, no em tragueren ni un nom! Allà hi érem tots, tallant la circulació, provant de fer barricades davant el bar Cristal, davant el cinema Augusta, tants i tants companys de la clandestinitat. El 12 de novembre, després de mesos de no fer res, finalment, l'Assemblea de Mallorca, espitjada per les bases exigents dels partits d'esquerra, es decidí -amb contradiccions- a convocar una manifestació en exigència de les llibertats. La manifestació fou un gran èxit per l'esforç que hi posàrem tots els partits socialistes, nacionalistes i comunistes que hi participàrem activament.

    ‘Ja dins de la presó, ens anaven arribant diverses mostres de solidaritat. En Llorenç Capellà i n’Antoni Serra havien escrit articles condemnant la repressió. Un grup desconegut, amb unes cadenes, tallà la circulació davant Cort; uns altres militants llançaren pintura contra l'edifici dels jutjats. En circumstàncies de clandestinitat, més ja no es podia fer”.

    Parlant d’aquestes lluites, el comunicat que els presos polítics de la presó de Palma havíem lliurat al periodista Juan R. Vallverde del diari Última Hora (desembre de 1976) deia: “Hemos de remarcar nuestra lucha en el interior de la cárcel, donde conseguimos logros importantes, tales como disponer de condiciones para el estudio y el trabajo. Se han logrado mejoras que repercutirán en futuros luchadores que ingresen en prisión, tales como un patio para uso exclusivo y galería con una mesa y bancos para el estudio, utilización de las celdas de y la galería a cualquier hora del día y el uso de un televisor portátil particular”.

    La lluita conjunta familiars-presos-partits havia funcionat a la perfecció. S’havia aconseguit millorar la situació dels presos i preses, però també –i això era summament important en aquells moments que pensàvem en un combat perllongat contra el franquisme i els seus hereus- per als companys del futur. L’ambient de tots aquells dies va quedar reflectit en el capítol de L’Antifranquisme a Mallorca que acabam de citar, on es diu: “Nosaltres tampoc no perdérem el temps. Organitzàrem un seguit de protestes i reivindicacions davant la direcció. Volíem tenir prou espai per a l'estudi i l'esbarjo. El director i el capellà estaven una mica atemorits, davant la gentada que cada diumenge els venia a cridar davant la porta. Finalment ens donaren tota una galeria de la presó. Hi muntaren una sala d'estudi, una de cant, una per a llegir i escriure i... el rebost! Dins del rebost hi anàvem ficant els queviures que les famílies i els grups de solidaritat ens feien arribar cada dia.

    ‘A la sala d'estudi muntàrem diversos seminaris sobre història de Mallorca i del moviment obrer. Record que amb Ramon Molina (el futur historiador) refrescàvem la memòria en tot el que feia referència a la fi de la revolució d'Octubre en mans de la burocràcia estalinista. Estudiàvem de nou els anys lluminosos de l'Octubre soviètic: el poder dels consells -la democràcia de base, de la qual érem defensors i propagandistes-; la independència de Finlàndia reconeguda pel primer Consell de Comissaris del Poble leninista; la constitució de la nova Federació de Repúbliques Soviètiques independents (abans que la burgesia ‘roja’ d'Stalin la convertís en la forçada ‘Unió Soviètica’); les repressions de la burocràcia estalinista contra els membres de la generació de bolxevics que feren la revolució; els indignants processos de Moscou, l'afusellament de Radek, Bukharin, Kàmenev i Zinòviev, entre centenars de milers d'autèntics comunistes. A vegades n'Isidre Forteza (membre del maoista MCI) s'empipava una mica, car no estava gens convençut que Trotski, el company de Lenin, el fundador de l'Exèrcit Roig, i l'estrateg que guanyà la guerra civil a la contrarevolució tsarista, fos un autèntic revolucionari com nosaltres defensàvem.

    ‘A la ‘sala de música’ (una cel.la amb unes mantes en el terra decorada amb pòsters dels nostres cantants favorits cantàvem tot el repertori de Raimon i Lluís Llach. Cents de vegades, ‘l'Estaca’, ‘Al vent’, ‘D'un temps, d'un país’. També "Què volen aquesta gent que truquen de matinada" de na M. del Mar Bonet. I les més conegudes cançons republicanes de la guerra civil (‘Puente de los franceses’, l'himne del Quinto Regimiento, ‘A les barricades’ de la CNT, les marxes de les Brigades Internacionals). Quan ens encalentíem amb les cançons no hi havia qui ens aturás. Els vigilants, de bon començament, ens volien fer callar. Ens amenaçaren amb cel.les de càstig. No s'atreviren mai a fer-ho! Els amics i familiars que cada diumenge compareixien davant la garjola els feia pensar en el futur. No sabien -innocents!- si seríem nosaltres els qui comandarien l'endemà i volien estar a bé amb uns possibles diputats o regidors. I, com és normal, ens aprofitàvem de les contradiccions internes dels funcionaris. [...] A la presó, el contacte en el pati amb els detinguts socials (aleshores, a ningú entre la ‘progressia’ li hagués passat pel cap la paraula ‘lladre’), ens veia veure en la pràctica -teòricament ja ho sabíem- la injustícia del ‘dret’ burgès. La majoria d'aquells desgraciats carteristes ho eren per necessitat. El problema de l'atur, la incultura forçosa dels ambients d'on procedien, la falta d'uns estudis, la misèria on s'havien criat, els feia cometre petits robatoris que eren castigats amb fortes condemnes de presó. Vaig conèixer un jove valencià sentenciat a dotze anys per haver robat mil pessetes i dos cartrons de tabac d'un bar. De jove havia agafat una moto que no era seva, i, en ser reincident, la condemna fou així de monstruosa. Com aquest cas, n'hi havia molts. Llavors també comprovàvem com els lladres de veritat, els capitalistes de ‘guant blanc’, els qui veritablement estafaven milions i milions a la societat (especulacions urbanístiques i immobiliàries) només restaven un parell d'hores dins presidi. Els jutges en decretaven l'ingrés a la presó, però de seguida, pagant una forta fiança, sortien al carrer. Allà, dins les tètriques galeries, només hi romanien els pobres desgraciats: petites sostraccions d'un pernil, vint mil pessetes a un magatzem, un sac de ciment per a acabar de fer-se una caseta els diumenges... I els grans lladres, els que tenien despatx a Jaume III o al barri antic de Palma, apa, en dos minuts, al carrer a enriquir-se novament. Això era la "justícia" de la burgesia! Un oi, tot plegat!‘Aquell hivern de detenció em permeté (instal.lat a la nostra "biblioteca") fer un llibre de poemes que vaig titular "Poemes de la presó" i del qual, en secret, na Teresa Nieto edità un milenar d'exemplars; amb la seva venda clandestina, l'OEC pogué pagar part de la campanya per l'amnistia i les llibertats.‘M'adonava que feia anys havia deixat endarrere la tasca estrictament creativa. A part de les col.laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca i la revista Cort, el cert era que la militància partidista -escriure a Democràcia Proletària, a La Voz de los Trabajadores i a totes les publicacions de l'OEC; les reunions diàries, l'activisme militant- no em deixava temps per a continuar aprofundint en la literatura. Quedaven lluny els premis de narrativa, poesia i teatre que, feia anys, m'havien concedit Ricard Salvat, Blai Bonet, Toni Serra, Josep M. Llompart, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, José Monleón, Jaume Vidal Alcover, Jaume Adrover i tants d'altres escriptors i intel.lectuals. Per això, quan en Mateu Morro escrigué el pròleg del llibre de poemes fet a la presó, m'animà a continuar en la tasca literària. Les seves paraules eren encoratjadores. Va escriure: ‘Es per això que aquets poemes de Miquel López Crespí, són poemes valents, poemes de combat, poemes que obren nous camins i rompen una tradició que -amb les escasses excepcions d'un Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet o d'un Miquel Bauça- no ha fet més que continuar els vells motlles ètics i estètics de l'Escola Mallorquina. La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre's dins del poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat`".



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 134 | 135 | (Page 136) | 137 | 138 | .... | 465 | newer