Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 135 | 136 | (Page 137) | 138 | 139 | .... | 465 | newer

    0 0

    [02/01] Vaga portuària a Barranquilla -«Brazo y Cerebro» - «Adelante» - «Alba Roja» - Atemptat a Nàpols - Gervasio - Girolo - Ottesen-Jensen - Dorlet - Perales - Ramírez Romeo - Baudy - Adam - Villeval - Steinberg - De Boe - Alcaraz - Mérida - Cano - Arru

    Anarcoefemèrides del 2 de gener

    Esdeveniments

    Port de Barranquilla

    - Vaga portuària a Barranquilla: Entre el 2 i el 3 de gener de 1918, després d'un període de relativa calma que coincideix amb la Gran Guerra i que finalitza després dels esdeveniments revolucionaris a Rússia, esclata un violent moviment vaguístic als ports de Barranquilla (Carib, Colòmbia); seran les primeres vagues generals que es donaran en aquest país. Els portuaris de la regió caribenya colombiana en vaga bloquejaran les vies públiques, formaran piquets de vaga i impediran la eina dels esquirols. Les formes d'acció de l'anarcosindicalisme --la vaga general, l'acció directa, el sabotatge i el boicot-- són utilitzades pels vaguistes: tallen el subministrament d'aigua a Puerto Colòmbia i aixequen les vies del ferrocarril. Destacaments de l'exèrcit i patrulles de «guàrdies civils» compareixen per mantenir l'«ordre» als carrers. Davant les proporcions assolides pel moviment sindicalista revolucionari, els patrons es veuen obligats a concedir un 50% d'augment sobre els jornals. Més tard es prohibirà per llei el dret a vaga dels treballadors.

    ***

    Portada del primer número de "Brazo y Cerebro"

    - Surt Brazo y Cerebro: El 2 de gener de 1932 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Brazo y Cerebro. Órgano de los Sindicatos de la comarca de Tarrasa. Portavoz de la Confederació Nacional del Trabajo. AIT. El primer número portà l'epígraf d'Arthur Schopenhauer «El cervell humàés més temible que l'urpa del lleó.». Publicà notícies sobre sindicalisme, antirepressió, qüestions orgàniques, etc. Trobem articles de Delfín Badía, S. Badía, L. Barbedette, J. Cavallé, J. Cuatrecasas, Libertario Díez, Ricard Domènech, Carolina Gaspar, J. Jové, Llops, Julio Llorca, Louis Loreal, Gregorio Marañón, J. Martí Alcaraz, Leopoldo Martínez, Antònia Maymon, Santiago Navarro, O. Orraván, Espartaco Puig, M. Rigo, J. Rusiñol i J. Torres, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 13 de febrer de 1932.

    ***

    Capçalera d'"Adelante"

    - Surt Adelante: El 2 de gener de 1937 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Adelante. Órgano de la CNT y de la FAI en Tarragona y su provincia. Portavoz de los trabajadores en general. A partir del número 2 (16 de gener de 1937) portarà el subtítol «Órgano de la CNT y de la FAI en Reus y su región» i després«Órgano de la CNT y de la FAI de la IV Región. Portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Catalunya (CNT-AIT)». Cristóbal fou el redactor en cap. Trobem articles de J. Higueras, Ginés García, Cienfuegos, Beltran, Luisa Alba, A. Menéndez Aleyxandre, entre d'altres. El número 38 (20 de novembre de 1937)és un extra dedicat a Buenaventura Durruti. En sortiren 52 números, l'últim el 29 de gener de 1938.

    ***

    Capçalera d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Alba Roja: El 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba Roja. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar. Portavoz de la CNT i de la FAI-AIT; després portarà el subtítol «Órgano de las oficinas de propaganda local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou Francesc Botey i hi trobem articles d'Errico Malatesta, Germinal Ácrata, Francisco Uribe Sánchez, Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano, entre d'altres. A vegades s'ha citat com a Alba Rosa. En sortiren vuit números, l'últim el 2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià de Mar (1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme (2001) es reprodueix la col·lecció completa d'aquesta publicació en facsímil.

    ***

    Notícia sobre l'atemptat apareguda en "La Vanguardia" del 3 de gener de 1965

    - Atemptat a Nàpols: Durant la nit de l'1 al 2 de gener de 1965 una bomba plàstica explota al Consolat d'Espanya a Nàpols (Campània, Itàlia). L'explosió produí desperfectes a l'entrada del Consolat i en una tanca propera, trencant tots els vidres de l'edifici. El renou de l'explosió pogué sentir-se a tot el centre de Nàpols i esquinçar els vidres de l'hotel Mediterrani, de diverses botigues de la via San Giacomo i d'altres indrets dels carrers del barri on es troba el Consolat. L'acció va ser reivindicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE), format per les organitzacions Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Al lloc s'escamparen manifests i pamflets. La declaració deia: «Mentre el poble ibèric continuï oprimit per la dictadura feixista, la dinamita recordarà que la veu de la llibertat no pot ser ofegada. Visca l'anarquia!» Aquesta acció va ser durament criticada pel periòdic comunista L'Unità i per la cúpula del Partit Comunista Italià (PCI).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gaetano Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964)

    - Gaetano Gervasio: El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde (Campània, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una família nombrosa pagesa composta pels pares, cinc germans i una germana. Assistí a l'escola elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure i a fer els comptes. Més tard adquirí una important cultura autodidacta. A partir dels vuit anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan tingué 11 anys abandonà Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata, Itàlia), on entrà com a aprenent de fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a Cerignola (Pulla, Itàlia) i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En aquesta localitat conegué el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual establí una gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es traslladà d'antuvi a Venècia (Vèneto, Itàlia), on aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a Milà formà part del moviment anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió Sindical Italiana (USI), participant activament en les campanyes contra la guerra de Líbia i contra el reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a classes nocturnes a la Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on conegué el professor socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus estudis d'història i de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb Errico Malatesta, el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i entrà a treballar en el Consell dels «Probi-viri» –mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per resoldre els conflictes laborals– de Milà, aconseguint una bona experiència sindical. També s'introduí en el món cooperativista i fou un dels primers membres de la Cooperativa Sassetti de Milà. Participà activament en la vaga general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció directa, i fou detingut per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i prengué part en els moviments sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A Suïssa treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests anys s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts gràfiques i el teatre, esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A finals de 1911 emigrà a Amèrica i en 1912 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Entrà en contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no participà en la lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes d'acció. Aquesta època novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam i humiliacions de tota casta. En 1913 retornà a Milà i milità en la Federació Nacional dels Treballadors de la Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà entusiasmat en la «Setmana Roja». Després, entre el començament de 1915 i finals de 1920, visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on milità en el moviment anarquista i en l'USI, esdevenint secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En aquesta època abandonà la seva feina d'ebenista i, després de titular-se en mecànica, entrà a treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i fins a la seva jubilació va fer feina en el sector mecànic i metal·lúrgic, encara que mai no abandonà la seva afició i realitzà tota mena de mobles, talles i incrustacions. A Torí col·laborà en el naixement dels Consell de Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En 1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de la Federació dels Metal·lúrgics de la Cambra del Treball, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. El fracàs d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el van obligar a exiliar-se. Visqué a París (França) fins al 1923, any en el qual fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves activitats polítiques i sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar feina i fou perseguit per la policia feixista. Aconseguí obrir un taller de fabricació de maquinària, on donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat secretari administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de solidaritat dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva casa milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys obligats a passar-se a la clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme participà, amb son nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines antifeixistes, anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que purgà a Turi (Pulla, Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A Milà va ser detingut en diverses ocasions, però sempre fou alliberat després de pocs dies d'arrest. Malgrat els intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el seu taller va fer fallida. Després passà a dirigir una fàbrica de maquinària cinematogràfica lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià. Quan esclatà la guerra no volgué participar en la indústria de guerra i acabà d'obrer especialitzat en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista convençut, del sector llibertari anomenat «educacionista», i malgrat estar en contacte amb tots els sectors antifeixistes (anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit d'Acció, etc.), mai no prengué part en la lluita armada. Participà en la vaga de març de 1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de concentració de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes després, amb el suport d'un escamot partisà, pogué fugí amb un grup de detinguts quan estava a punt de ser enviat amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya). Un company de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia, Itàlia) fins al final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant la postguerra, creà els Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que en nom de la «unitat dels treballadors» acceptà, però també formà part del Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Treballadors Metal·lúrgics) de Milà. Quan acabà la seva gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes dues organitzacions per la seva participació en les «batalles sindicals» i en la gestió dels problemes obrers. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Guerra di Classe, Il Libertario i Volontà. En els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto Moroni i Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de la CGIL i participà en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de Rimini i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano Gervasio va morir el 25 de novembre de 1964 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 2011 es publicà el llibre autobiogràfic Un operario semplice. Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964), editat per sa filla Giovanna Gervasio.

    Gaetano Gervasio (1886-1964)

    ***

    "Il Grido della Folla" periòdic on col·laborava Eugenio Girolo

    - Eugenio Girolo: El 2 de gener de 1886 neix a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Fill d'una família pagesa molt empobrida --sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani--, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París --on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni-- marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

    ***

    Elise Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen

    - Elise Ottesen-Jensen: El 2 de gener de 1886 neix a Hoyland (Rogaland, Noruega) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros,Ny tid,  Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després  --Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per«activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista,Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) --anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström --en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi --un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala --en 1951 ja havia rebut la medalla«Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres --Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)-- i unes memòries--Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen.

    ***

    Una obra de Louis Dorlet ("Samuel Vergine")

    - Louis Dorlet: El 2 de gener de 1905 neix a Cizely (Borgonya, França) el militant anarquista i pacifista Louis Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. D'origen pagès, va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre, La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de l'Alliberament, en 1945, va instal·lar-se a Bona (Borgonya, França) com a llibreter i va continuar amb la seva col·laboració en Le Libertaire i enDéfense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge,Louis Dorival, Louis Dey). En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violence étatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986). Louis Dorlet va morir el 18 de maig de 1989 a Dacs (Aquitània, Occitània).

    ***

    Juan Perales León, de jove i de gran

    - Juan Perales León: El 2 de gener de 1914 neix a Alcalá de los Gazules (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perales León. Son pare, traginer, mor quan tenia cinc anys. Arran de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra, malgrat patir per sa vida, restà al poble per por que matessin sa mare. Reclutat forçosament, fou enrolat en l'Exèrcit feixita, però desertà als pocs mesos i aconseguí arribar a zona republicana. Testimoni de la pèrdua de Màlaga, fugí a peu fins a Almeria, on entrà a formar part del batalló anarquista dels germans Arcas, on arribarà a tinent. Ferit d'un tret a la boca que el desfigurarà el rostre terriblement, el final de la guerra l'agafà en la seva convalescència a l'hospital. Tornà a la localitat d'Alcaudete (Jaén), on li esperava sa esposa i, fent-se passar per un cosí seu d'idèntic nom, aconseguí eludir momentàniament la presó. Un cop descoberta la seva vertadera identitat, fou detingut el 18 d'agost de 1939, jutjat i condemnat a 12anys de presó per «auxili a la rebel·lió». El 7 de desembre de 1942 sortí de la garjola, però fou detingut de bell nou l'estiu de 1945 per la seva activitat política clandestina. Després de sofrir terribles tortures, passà per les presons de Jaén i de Guadalajara, d'on sortí a finals de 1946. Durant tota sa vida fou fidel al pensament anarquista. Juan Perales León va morir el novembre de 2003.

    ***

    Abel Ramírez Romeo

    - Abel Ramírez Romeo: El 2 de gener de 1917 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons«Bakunin» i«Ingenieros I». El setembre de 1937 fou apressat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector«reformista» o«col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit,Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria. Abel Ramírez Romeo va morir el 24 de juliol de 1995 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Marius Baudy ("Le Monde Illustré", 25 de març de 1905)

    - Marius Baudy: El 2 de gener de 1912 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Havia nascut el 18 d'octubre de 1875 a Grospierres (Ardecha, Occitània). Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

    ***

    Paul Adam fotografiat per Manuel (ca. 1919)

    - Paul Adam: El 2 de gener de 1920 mor a París (França) l'escriptor anarquista i ocultista Paul Auguste Marie Adam Raxi-Flassan (Paul Adam). Havia nascut el 7 de desembre de 1862 a París (França) en una família d'industrials i de militars oriünds de l'Artois i de Flandes; son pare fou el director dels Correus de la Casa Imperial. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Henri IV de París abans de llançar-se a la carrera literària a partir de 1884, professió que compaginava amb la d'escrivà. Col·laborà en La Revue Indépendante, abans de publicar a Bèlgica la seva primera novel·la, Chair molle (1885), la qual fou titllada d'immoral i d'«excés de naturalisme»; l'escàndol fou tan gran que fou jutjat el 10 d'agost de 1885 i condemnat a 15 dies de presó amb pròrroga i a pagar una forta multa. Després abandonà el naturalisme i es decantà vers el simbolisme, publicant en revistes lligades a aquest moviment, com ara Le Symbolisme i La Vogue. En 1885, amb l'escriptor anarquista Jean Ajalbert, fundà el polèmic periòdic llibertari Le Carcan. En 1886, amb Jean Moréas, escriurà Le Thé chez Miranda i Les Demoiselles Goubert i publicà la novel·la intimista Soi. En 1888, amb la publicació de la novel·la Être, li arribà l'èxit. En 1892 pronuncià el seu cèlebre Éloge de Ravachol, dedicat a l'afamat anarcoterrorista. També foren força nomenats els seus escrits Excitation à la Révolte i Les souhaits anarchistes. El 6 de febrer de 1897 fou un dels testimonis de Jean Lorrain en el dual amb Marcel Proust a Meudon. Partidari del general Georges Boulanger, milità en els moviments nacionalistes i tradicionalistes i, durant la Gran Guerra, s'acostà a les tropes per atiar la seva moral i fundà la Lliga Intel·lectual de Fraternitat Llatina. Conreà l'assaig, la novel·la, les narracions, els relats de viatges, i entre les seves obres destaquen La Force (1899), L'enfant d'Austerlitz (1901), Au soleil de juillet (1903), La russe (1903) i Stéphanie (1913), entre d'altres. Com a ocultista, expert en cartomància i ús del tarot, fou membre del primer Consell Suprem de l'Ordre Kabalística de la Rosa-Creu (OKRC) i fou un des primers iniciats en l'Ordre Martinista. L'anarquisme contradictori de Paul Adam va ser en el seu temps criticat per uns i ridiculitzat per altres.

    ***

    Albin Villeval

    - Albin Villeval: El 2 de gener de 1933 mor a París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin-Antoine-Paul Villeval. Havia nascut el 18 de desembre de 1870 a París (França). Son pare, Joseph Villeval (Albin), fou un militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per«provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère (1898). En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT,La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925),òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Le Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 a París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 01/03/15--05:28: Bon any nou
  • Des del nostre agraïment a tots aquells que treballau amb l'objectiu de recuperar i preservar part del nostre patrimoni, com són els nostres camins, Molt bon any.


    0 0

     Demà diumenge 4 al mercat de Pollença podeu venir a signar a la tauleta que posarem, per a la Iniciativa Legislativa Popular del GOB en defensa del territori

     Continuam amb el nostre projecte de  TV URXELLA i avui parlam dels precs i preguntes que vam fer al darrer ple ordinari de novembre. Alternativa som el grup que més precs i preguntes ha presentat aquesta legislatura i aquest ple no és una excepció. Gràcies a tots els que ens feu arribar els vostres precs i preguntes.


    0 0

    Hoy he estado hablando con cuatro personas que han conseguido recientemente un trabajo. Dos de ellas hacía mucho tiempo que no trabajaban y habían perdido toda esperanza de poder hacerlo nunca más. Se les veía muy felices y satisfechos. Habían recuperado su autoestima. Se sentían útiles. La crisis no sólo les había dejado sin trabajo, también les había quitado la confianza y la seguridad en si mismos.

    La crisis económica y financiera que hemos padecido ha llevado al paro a millones de personas. Millones de ciudadanos han perdido su empleo, su modus vivendi. Pero lo que es peor, han perdido sus ilusiones, sus objetivos vitales. Para muchos de ellos la crisis económica ha supuesto la ruptura familiar. La crisis ha hecho estragos en una parte muy importante de la sociedad.

    De aquí la importancia de crear ocupación. El empleo debe ser un objetivo prioritario para todo gobernante, no sólo para que la economía vuelva a crecer, se genere riqueza y se pueda consumir más. Es preciso crear empleo para que España vuelva a recuperar la ilusión y las ganas de seguir adelante; para pasar de una España pesimista a una España optimista.

    Estamos viendo como, poco a poco, las medidas económicas tomadas por el Gobierno de Rajoy a nivel nacional, y de Bauzá en Baleares, están dando su fruto. Ya se ha roto la tendencia al incremento del número de parados y ya se está creando empleo neto en toda España. Baleares lleva ya 26 meses de reducción de las cifras del paro y 20 meses de creación neta de empleo. Este es el camino para recuperar la confianza en nosotros mismos y para volver a creer en nuestro futuro.


    0 0

      

                            En Pablo Iglesias,  el Messiesespanyol.

     

     

     

          En Pablo Iglesias es manifesta com a Messies que ha de salvar la gent d'Espanya. Dona per suposat que els catalans formen part de la gent d'Espanya. Va declarar que Espanya és un país de països (Vos sona?). Al començ del míting a Barcelona (estadi de la Vall d'Hebron, 21.12.2014), va dir que ell se sentia allà com a Vallecas, barri de Madrid on resideix. Com no havia de sentir-s'hi si  els crits dels assistents, i els visques, i les polseres amb bandera espanyola,   i els comunicats, i els càntics, tots eren en espanyol. 

       N'Iglesias es manifesta com a Messies, però un Messies patriota, un Messies de la pàtria espanyola.

       En Pablo Iglesias és un  entabanador, característica pròpia de tots els Messies, com és sabut.

        Al míting de Podemos a l'estadi de la Vall d'Hebron, 21.12.2014, En Pablo Iglesias va fer un discurs entabanador, entabanador en extrem, jo crec. I la parafernàlia que l'envoltava estava disposada per entabanar.

          N'Iglesias va saludar dient Bon dia, Catalunya. I en tancar el míting va sonar l'Estaca del Lluís Llach; així mateix, la cara catalana, Na Gemma Ubasart, va fer la seva arenga en català; però, llevat d'això, semblava com si el míting es fes a Vallecas.

     

         N'Iglesias diu que no està contra "el dret a decidir" dels catalans, però el seu projecte nacional (la pàtria, que diu ell) pretén la integració de Catalunya.

     

        N'Iglesias va dir que respectava el dret a decidir dels catalans, però això implica que primer s'ha d'iniciar  un procés constituent.  Va fer: Vull que Catalunyas'independitzi? No,però sé quelacastaespanyola hainsultatalscatalans.  N'Iglesias fa com si la qüestió a  resoldre fos no ofendre els catalans, ésser respectuosos amb la llengua i la cultura catalana. Vaja! Tot és  qüestió de bons modals.

       Com era d'esperar, N'Iglesias va explicar la seva idea sobre ''el dret a decidir'' dient: Dret a decidir: és clar.Però aixòimplicadreta decidirsobre toteslescoses. Per exemple,que la lleino permetiperseguirla gent quenopot pagaruna hipoteca. Quepersegueixialsevasors. Iperaixò calobrirun procésconstituentque obriportesifinestres, queobrielscadenats. Espanya ésun paísde països.Alguns volenfer políticaaixecantmurs, nosaltrespreferimtendirponts. I afegia: Sabeuel que significala sobirania? Voldir queelsrepresentants delpoble norepresentenalsfonsd'inversió, querepresentenal poble.

     

        N'Iglesias diu que sí a ''dret a decidir'' (Un sí formal), però en cap cas reconeix el dret de Catalunya a l'autodeterminació. Segons es desprèn del text, el dret a decidir dels catalans sobre la independència va unit al dret a decidir sobre totes les coses i que això implica un procés constituent, és a dir, una nova Constitució. El Messies espanyol proclama el dret del poble (espanyol) a una nova Constitució espanyola.

        Fent la traducció que es desprèn de la proclama:  Els catalans tindran dret a decidir una vegada que l'hagi aconseguit el dret a decidir el poble espanyol, el conjunt del poble espanyol (conjunt,  del qual els catalans en formen part).

       El Messies espanyol  es declara per sobre dels partits d'esquerra; afirma que Podemos és el poble, la gent, la majoria social.  Així, digué:El poderno tema l'esquerra, el poder temal poble,té por de lagent.Aquestjocque divideixel taulerpolíticnomésserveix perquèguanyi labanca, perquèguanyinelsmateixos, peròhi ha unamajoria socialque sommoltsmés que elsde dalt, i an aqueststenenpor.O sigui, segons el Messies, Podemos representa la majoria social espanyola.

     

        El Messies salvador deixa fora del temple a CIU (contaminada per un Pujol corrupte que tenia un compte a Andorra).

       En Pablo Iglesias evita curosament fer cap referència a la demanda d'independència de les amples masses catalanes. I, alhora, fa com si ignorés que N'Artur Mas (com a President de la Generalitat) fos el promotor de la consulta del 9N. Fa com si ignorés els 2.350.000 catalans que van anar a votar, malgrat les dificultats i les amenaces del govern espanyol.

        Alguns volenfer políticaaixecantmurs, nosaltrespreferimtendirponts, exclamà N'Iglesias. L'independentisme català quedava resumit en un simple  qualcuns  volen aixecar murs. En contraposició a l'estretor de mires d'aquests qualcuns, el Messies  exhibeix el seu tarannà obert i prometador.

     

     N'Iglesias compara Mas amb N'Aguirre, la expresidenta de la Comunitat de Madrid,  i diu que el seu temps s'ha acabat.

     

     

     

         Mentre la CUP enviava una carta de salutació amistosa al dirigent de Podemos, el Messies clavava un cop baix a En David Fernàndez dient que ell mai faria una abraçada amb En Mas, cosa que sí va fer En Fernàndez el 9N.

     

      

     

     

     


    Vull que Catalunyas'independitzi? No,però sé quelacastaespanyola hainsultatalscatalans, deia el líder de Podemos, com si el malestar dels catalans fos a causa de les males maneres dels de la casta espanyola.

     

          "Anem a parlardeCatalunya.parlarde Catalunya ésparlardeque LaCaixa harepartit3,4 milionsapolítics. és parlarderetallades sanitàriesrècord, va dir el líder; segons això, no és  cas que els governs espanyols espoliïn els catalans, sinó que els responsables de l'espoli serien La Caixa i el govern de la Generalitat, vaja! O sigui, el líder de Vallecas no veu les retallades imposades pel govern central;  o sigui, N'Iglesias, al igual que la resta de líders espanyols, s'estalvia denunciar l'esbiaixat sistema impositor espanyol, sistema que ofega l'economia del Principat de Catalunya, la de València i la de les Balears.

     

       (Aclariment:  El Poder espanyol, a tot temps,  amb esperit suïcida, mira d'entrebancar el desplegament econòmic de Catalunya. És a dir, espolia i desbarata intencionadament).

     

       Segons el Messies, els mals de Catalunya provenen dels governs de CIU. Els de CIU (al igual que En Jordi Pujol) tenen per pàtria els diners, són uns falsos patriotes que enganyen el poble català. Sembla que aquest flautista d'Hamelín, amb la melodia de Podemos, fa comptes d'atreure darrere d'ell els catalans ara enganyats pels falsos patriotes. 

     

        El líder de Podemos va acabar el discurs comparant el govern de la comunitat de Madrid amb el de la Generalitat de Catalunya. Així, digué:  (El de Catalunya)  Em recordamolt alMadridd'EsperanzaAguirre. Des d'aquíun missatgeals dos. Repetiuamb mi: 'El vostretempss'haacabat'.

     

         Em de suposar que N'Iglesias és un Messies un poc sord i quasi cec. N'Iglesias no se'n adona que els madrilenys tenen a l'abast tot d'autopistes gratuïtes per anar als diversos punts de l'Estat, i que els principatins, en canvi, allò que tenen són autopistes de peatge. Tampoc se'n adona, el líder, que els catalans fa més trenta anys que són a l'espera de la construcció de la línia fèrria del Corredor Mediterrani per a  sortir  de l'ofec per la manca de transports moderns.

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Mensaje

    Hace diez años, por estas fechas, tenía la voz mermada por la mella producida por la intervención con láser en las cuerdas vocales, y con la mosca tras la oreja por unos granulomas en la cicatriz. Unas semanas después me hacían un TAC para saber si había recidiva.

    En la clínica, esperando a pasar al quirófano, unos escritos para informar a familiares y amigos del cáncer de laringe devinieron en los artículos y foro de la bitácora. Mis escritos ahora se han espaciado, ¡ya hay mucho publicado! Y las preguntas y respuestas se mantienen.

    En la red de redes han aparecido otras plataformas de explicación y ayuda a los laringectomizados y sus familiares; pensé que ya se podía prescindir de mi labor. No creo que sea así; aunque me limitaré a precisar aspectos ya tratados y otros aún faltos de atención.

    Junto a este artículo de hoy aporto un vídeo por una parte anecdótico y por otra, documento sonoro de la evolución de mi voz. En el año 2008 grabé unos versos –publicados en esta bitácora– con la voz traqueoesofágica –cuando usaba prótesis fonatoria–; ahora he grabado los mismos versos con la voz esofágica. Además, publico por primera vez mi voz anterior a la laringectomía y la temporal por la cordectomía.

    Un recelo importante de los laringectomizados es tener que presentarse ante los demás con una voz que no les gusta. Pues, no es ningún desdoro. Y puede considerarse un mérito haberla conseguido. «Es la propia voz».

    Comentario

     


    0 0

    [03/01] «Cultura y Porvenir» -«L'Indomptable» - Partit de futbol beneficorevolucionari - Conferència de Montseny - Troitiño - Alemany - Léauté - Cannonne - Chueca - Frager - Sánchez Patiño -Österberg - Borrell - Gibeau - Barclay - Rose - Vatteroni - Masereel - Giménez Arenas

    Anarcoefemèrides del 3 de gener

    Esdeveniments

    Portada d'un número de "Cultura y Porvenir"

    - Surt Cultura y Porvenir: El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol«Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l'Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell. L'administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18 números, l'últim el 16 de maig de 1937.

    ***

    Capçalera de "L'Indomptable"

    - Surt L'Indomptable: El 3 de gener, sembla, de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable. Porte parole de la Confédération Nationale du Travail et de la Fédération Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura cap responsable de la publicació i molts d'articles no van signats. Hi van col·laborar David Antona Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel Endériz, Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand Guerra, Santigao Jorquera, Ismael Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny, Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre d'altres. A partir del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un article sobre l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la menció«Ce número a été soumisà la censure» (Aquest número ha estat sotmès a censura) i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers són suprimits. Se'n publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes l'agost de 1937, 39 números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937. No s'ha conservat cap col·lecció completa de«L'Indomable».

    ***

    Cartell del partit futbolístic de Motril

    - Partit de futbol beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena Revolució Social, té lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la Col·lectivitat d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del Socors Roig Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la Libertad» i «Leones Rojos», estaven integrats completament per gent del poble. Com a anècdota citar que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar vacants i al cartell figuraven assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat d'aquest partit futbolístic.

    ***

    Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

    - Conferència de Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada militant anarquista, aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola, Frederica Montseny pronuncia una important conferència, organitzada per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol El anarquismo militante y la realidad española. L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació de l'organització. Frederica Montseny insistí en la importància de l'anarquisme en el moviment obrer espanyol, però l'eix de la conferència radicava en la justificació de l'intervencionisme llibertari en elsòrgans de govern republicans en nom del manteniment d'un front únic contra els feixismes espanyol, alemany i italià; també parlà de diversos temes, com ara el federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats individual i col·lectiva, entre d'altres. La conferència va ser radiada a tot l'Estat espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) --ones curta i normal--, Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona. Aquesta conferència va ser la primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses personalitats del moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval, Marià Cardona Rosell, Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes fonamentals plantejats per la guerra i la revolució, alhora que revalorar «l'alta espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta dissertació va ser publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les Oficines de Propaganda de la CNT i la FAI.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Adrián Troitiño Alcobre

    - Adrián Troitiño: El 3 de gener de 1869 neix a San Mamed de Moalde (Silleda, Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Adrian Troitiño Alcobre, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Ignacio Troitiño i Manuela Alcobre. Quan tenia 11 anys fugí de la llar familiar i emigrà com a polissó a Buenos Aires (Argentina). En aquell mateix 1880 començà a treballar de forner i amb altres companys començà a participar en el moviment sindical. L'1 de maig de 1891 per la seva participació en els actes del Primer de Maig va ser condemnat, «per anarquista perillós», a 18 mesos de presó. En 1893 visqué a San Martín (Buenos Aires, Argentina), on creà diversos grups anarquistes, com «Los Hijos del Mundo», i organitzà freqüents «reunions de controvèrsia». L'11 de novembre de 1894 intervingué en un míting organitzat per la «Sociedad Cosmopolita de Obreros Panaderos», de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat, celebrat al club italià «Unione e Benevolenza» de Buenos Aires, on també parlaren els anarquistes José Bataglia i Miguel Ventura, i el socialista Domingo Barbitta. El novembre de 1897, amb Ettore Mattei i Salvador Vidal, fundà el Círculo Internacional de Estudios Sociales (CIES) de Buenos Aires. L'1 de gener de 1899 defensà les tesis anarquistes en un acte amb Pietro Gori i Adrián Padroni. En aquests anys mantingué una posició molt dura pel que feia l'alcoholisme i realitzà diverses conferències sobre els efectes de l'alcohol en la classe treballadora. Per la seva militància va ser expulsat de l'Argentina i s'instal·là a l'Uruguai. En 1900 impartí per diverses localitats la conferència «Necesidad de un acuerdo universal de la clase trabajadora». El juny de 1901 cofundà, en representació del obrers forners de San Nicolás de los Arroyos (Buenos Aires, Argentina), ciutat on aleshores vivia, l'anarcosindicalista Federació Obrera Argentina (FOA). En 1902 participà en la creació de la Societat de Resistència i Col·locació d'Obres Forners de Montevideo, de la qual va ser nomenat representant. L'abril de 1902, amb Juan Calvo, representà els forners en el II Congrés de la FOA. Participà en el míting del Primer de Maig de 1902 a Buenos Aires de la FOA, amb J. E. Martí, Torrens Ros i Dante Garfagnini. A començament del segle XX a més de les seves activitats polítiques i sindicals, col·laborà en la premsa. Director de redacció del periòdic anarquista quinzenal El Obrero, el 30 de novembre de 1902 va ser expulsat de l'Argentina, juntament amb Julio Camba Andréu i altres anarquistes (Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo, Antonio Navarro, etc.), amb motiu de l'aplicació de la Llei de Residència. Ambdós, i altres vuit companys, arribaren el 18 de desembre de 1902 al port de Cadis (Andalusia, Espanya) a bord del vapor Reina Cristina; les seves intencions eren restar a Cadis, on Troitiño era molt bon amic de Fermín Salvochea, però van ser enviats per les autoritats espanyoles a Barcelona (Catalunya). Quan la vinguda del vicepresident de l'Argentina a Barcelona, van ser detinguts preventivament per por a atemptats i traslladats a la presó de Pontevedra (Galícia). Un cop lliures, ell va ser requerit pel govern militar de la Corunya (Galícia) per a realitzar el servei militar, però aconseguí evitar la mili al·legant que patia una hèrnia. El 20 de març de 1903 realitzà una conferència al Centre«Germinal» de la Corunya sota el títol«Consideraciones sobre la ley de residencia de extranjeros». El juny de 1903 intervingué en un míting anticlerical a la Corunya. Quan arribà a la Península des d'Argentina vingué amb sa companya i sos cinc infants, dos dels quals van morir a Barcelona; Julio Camba l'ajudà en aquest amarg moment –altres font diuen que els infants van morir durant la travessia transatlàntica de tornada. Posteriorment emigrà a Amèrica Llatina, on continua les seves tasques sindicalistes, però mai no tornà a l'Argentina, on tenia prohibida l'entrada. En 1904 a Montevideo participà en el Sindicat d'Oficis Diversos de Villa del Cerro, barri d'aquesta ciutat on vivia. En 1905 participà activament en la vaga de fusters i en el gran míting organitzat pel Centre Internacional en protesta per les matances d'obres a Rússia i on també parlaren els anarquistes Grijalbo i Ferando Balmelli, el socialista Emilio Frugoni i el dirigent liberal Leoncio Lasso de la Vega. Durant el maig de 1905 encapçalà la vaga dels treballadors portuaris. A causa del boicot patronal, hagué de fer feina de canillita (venedor ambulant de diaris) i fins al 1914 només venia els periòdics de caràcter revolucionari. Fou el creador del Sindicat de Canillitas, que el 20 de febrer de 1920 passà a ser el Sindicat de Venedors de Diaris i Revistes (SVDR), de l'Uruguai. En 1923 presidí l'SVDR amb sou i el sindicat arribà a tenir 3.000 afiliats i una potent Caixa de Resistència. En 1934 la dictadura de José Luis Gabriel Terra l'empresonà amb la finalitat de desterrar-lo, però la mobilització popular aconseguí la seva llibertat i la dels seus companys. Entre el 5 i el 8 de setembre de 1938 participà en la Conferència Llatinoamericana del Treball, que se celebrà a Mèxic, i fou membre de la junta directiva de l'SVDR, a més de gestor de la seva Caixa de Resistència i de la «Casa del Canillita». Durant els anys de la Guerra Civil espanyola participà activament en el suport a la Revolució i en diversos actes antifeixistes. Son fill Delio Troitiño també va ser venedor de diaris, mentre que altre fill, Libert Triotiño, administratiu en la «Casa Guelfi» de Montevideo, fou diputat pel Partit Socialista (PS) de l'Uruguai; Adrián Troitiño, per influències del seu fill, acabà afiliant-se al PS, però sempre es va declarar llibertari i partidari de l'«acció directa» anarquista. En 1940 caigué malalt i el 26 de maig de 1941 Adrián Troitiño Alcobre va morir a Montevideo (Uruguai); va ser enterrat dos dies després al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. Una avinguda de la ciutat va ser batejada amb el seu nom per homenatjar-lo, a més d'una estàtua al barri de Cordón. Tots els 26 de maig a l'Uruguai, en memòria seva, no es publiquen els diaris, fins i tot els digitals.

    Adrián Troitiño Alcobre (1869-1941)

    ***

    Foto policíaca de Josep Alemany Corbi

    - Josep Alemany Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi. El 25 de setembre de 1910 arribà a França buscant feina i fou contractat a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després tornà a la Península i a Barcelona (Catalunya) treballà en la mateixa professió i s'integrà en el grups anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer feina de paleta i a partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a«anarquista perillós amb caràcter astut i exaltat». En la seva fitxa policíaca cita com a paraules seves «que no es pot confiar en els francesos perquè tenen la llengua molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís un correctiu».

    ***

    Notícia del judici de Lucien Léauté apareguda en el diari "Le Petit Parisien" del 7 de gener de 1914

    - Lucien Léauté: El 3 de gener de 1896 neix a París (França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc Lelatin i Lesage. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra col·laborà en La Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le Libertaire, on signà els seus articles sota el pseudònim de Monsieur Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La Santé de París. En 1914 col·laborà en Le Réveil Anarchiste. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del Loira, França). L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de guerra acusat de «propaganda pacifista, falsificació iús de documentació falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una manifestació a Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat desmobilitzat. Durant els anys vint col·laborà en una petita publicació, La Bagarre, feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur president de la República francesa. En aquests anys era membre de la XV Secció de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la presó de La Santé signà, amb altres detinguts polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat amb Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand per exigir el seu estatut de presos polítics, amenaçant amb una vaga de fam si no se solucionava aquesta qüestió satisfactòriament. Per dos articles publicats en Le Libertaire («Médaille aux assassins» i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat el 21 de setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per«inducció a l'assassinat» i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la redacció del diari Le Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després s'allunyà de la militància llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel des Gauches» (Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de Normandie que havia votat perquè ja no creia en la Revolució. De tota manera, col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926 fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie. El desembre de 1927 publicà el fullet Sermonà l'intention du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions. Després col·laborà en el periòdic pacifista La Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a partir de març de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser internat administrativament pel govern de Vichy. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre Gustave Hervé i el periòdic La Guerre Sociale. Lucien Léauté va morir el 24 de febrer de 1966.

    ***

    Cartell editat per la Federació Anarquista Francesa en suport dels mariners amotinats al Mar Negre (1919)

    - Alphonse Sauveur Cannone: El 3 de gener de 1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquestaèpoca va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'hospital Bicêtre de París (França). Les seves despulles van ser enterrades amb la bandera negra.

    ***

    A l'entrada del Consell d'Aragó (Casp, 1937). Miguel Chueca (amb gorra) és el que fa nou començant per l'esquerra de la primera fila; a la seva esquerra Joaquín Ascaso i Francisco Ponzán Vidal

    - Miguel Chueca Cuartero: El 3 de gener de 1901 neix a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola --altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura-- i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes --entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque-- al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla --les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article«En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel --que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937--, amb la finalitat d'aconseguir armes --a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200--, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans --que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge—i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social,El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a París (França) atropellat per un camió.

    Miguel Chueca Cuartero (1901-1966)

    ***

    Jack Frager (circa 1917)

    - Jack Frager: El 3 de gener de 1903 neix a Ismerjuka (Ucraïna), sota el nom de Yakov Treiger, el militant sindicalista, anarquista i pacifista americà Jack Frager, també conegut com Yankel.  Va participar de jove en la Revolució russa de 1917, però va rebutjar el reclutament militar i va haver de fugir a Romania en 1921. Poc després marxarà a l'Argentina, on va viure 18 mesos. A Buenos Aires va editar en jiddish els textos de Gustav Landauer, a qui sempre restarà fidel, a l'igual que al socialista revolucionari d'esquerra I. N. Steinberg, a qui va conèixer personalment. En 1923 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, on va participar en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti, en el grup «The Road to Freedom» i en el periòdic del mateix títol, i en les gires de conferències d'Emma Goldman. Va participar en activitats de la colònia Stelton. Entre 1929 i 1930 va participar en la Militant Anarchist Youth (MAY, Joventut Anarquista Militant), amb Whitey Genin i altres joves militants. En 1930 va realitzar conferències arreu dels EUA i prendrà part en la creació en 1945 del«Libertarian Book Club» de Nova York --en serà president entre 1971 i 1973-- i en la publicació de Freie Arbeiter Stimmer, periòdic anarquista en jiddish; llengua i cultura que sempre contribuirà a la seva conservació, publicant-ne la literatura. Va treballar com a pintor i va militarà en la Unió de Pintors. En aquests anys es va unir a la Libertarian League (Lliga Llibertària), de Russell Blackwell i Sam i Esther Weiner; també va col·laborar amb la colònia Sunrise. Va ensenyar història del moviment obrer en el Brookwood Labor College. En 1968 es va jubilar i amb sa companya May Frakt (Myra) va viatjar arreu els Estats Units. En 1976, en el centenari de la mort de Bakunin, va publicar en forma de fullet la carta de Bakunin a Netxàev on criticava la immoralitat del darrer. Per commemorar el cinquanta aniversari de l'execució de Sacco i de Vanzetti, va reimprimir en 1977 l'autobiografia de Vanzetti,The Story of a proletarian life. En 1980 la parella es va instal·lar a Florida, on Myra va morir en 1985, i realitzarà conferències a grups de la tercera edat. Pacifista convençut, es va manifestar contra la guerra del Vietnam i contra les armes nuclears. Va ser detingut infinitats de vegades, especialment sonat va ser el seu arrest durant la manifestació de l'«Hiroshima Day» quan tenia 88 anys. En 1978, després de la mort de Franco, va visitar l'Estat espanyol per fer costat el renaixent moviment llibertari, i en 1987 va fer un viatge a Ucraïna. Militant infatigable, a partir de 1993 va començar a patir d'Alzheimer i es va instal·lar amb sa filla Cheshire a Nova York (Nova York, EUA), ciutat on va morir el 7 de març de 1998.

    ***

    Joaquín Sánchez Patiño fotografiat per Sofía Moro

    - Joaquín Sánchez Patiño: El 3 de gener de 1908 neix a Boiro (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Joaquín Sánchez Patiño. Es guanyà la vida fent diverses activitats (obrer, fuster, empresari, barber, magatzemista, armador, etc.). D'antuvi socialista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Boiro, de la qual esdevingué el màxim responsable. Quan l'aixecament feixista, requisa armes, muntà barricades, dinamità ponts i, finalment, s'amagà per les muntanyes de la comarca del Barbanza fugint de l'exèrcit franquista. Detingut, va ser jutjat i condemnat tres vegades a mort. Patí 11 anys de reclusió, que purgà a les presons de Boiro, Noia i Santiago de Compostela. Finalment va ser amollat per influències familiars. Un cop lliure s'integrà en la guerrilla llibertària de Benigno Andrade García (Foucellas). Quan aquest va ser detingut, es va veure obligat a exiliar-se. Després d'un temps a Veneçuela, passà a l'Uruguai, on amb el temps es relacionà amb la guerrilla urbana dels Montoneros. Per aquest fet, va haver de fugir i s'instal·là a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). Després de gairebé quaranta anys d'exili retornà a Galícia i s'instal·là al seu poble natal. En 2001 encara hi vivia. Té inèdites unes memòries.

    ***

    Axel Österberg

    - Axel Österberg: El 3 de gener de 1911 neix a Vagnhärad (Trosa, Comtat de Södermanland, Suècia) el periodista, escriptor, poeta i traductor anarquista i anarcosindicalista Axel Fritiof Gustaf Österberg, que va fer servir el pseudònim de Kluck. Sos pares es deien Gustav EmanuelÖsterberg, mestre d'escola, i Hildur Paulina Magnusson. Durant la dècada dels trenta fou un dels impulsors del Syndikalistiska Ungdomsförbundet (SUF, Federació de la Joventut Anarcosindicalista) de Suècia i en aquests anys publicà diversos fullets per a la seva editorial «Storms Förlag». El 19 de juliol de 1936, quan el cop feixista militar, es trobava casualment a Barcelona (Catalunya), on era responsable de les emissions radiofòniques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per a Escandinàvia. L'octubre de 1936 deixà Catalunya i va ser substituït en la seva tasca radiofònica per Rudolf Berner. El novembre d'aquest mateix any de 1936 l'editorial Federativs li va publicar el reportatge Bakom Barcelonas barrikader. Bilder från spanska inbördeskriget (Darrere de les barricades de Barcelona. Imatges de la Guerra Civil espanyola), primer testimoni suec de la revolució anarcosindicalista a Catalunya i del qual es va fer una segona edició tres mesos després. A Suècia realitzà 55 conferències, amb un total de 4.500 oients, per a recaptar fons per al moviment anarcosindicalista espanyol i denunciar la desídia de les democràcies europees davant l'agressió feixista. També publicà articles sobre la revolució espanyola en el periòdic Storm,òrgan de la SUF. En 1938 traduí al suec el llibre d'Augustin Souchy Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) sota el títol Bland spanska bönder. Kollektiviseringen i Aragonien.  Amb la seva companya Magrit Lövgren-Manus, també militant de la SUF, tingué un fill al qual anomenaren Faj (onomatopeia de FAI), en honor a l'organització anarquista. Entre els anys quaranta i seixanta treballà com a periodista i traductor (Sverre Holm, D. H. Lawrence, Jean Muray, Jules Verne, François Villon, etc.). En aquests anys col·laborà amb textos, poemes i cançons en Arbetaren,òrgan d'expressió de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), i en Aftontidningen, periòdic socialdemòcrata de la Landsorganisationen (LO, Confederació de Sindicats Suecs). En 1946 es casà amb l'escriptora i compositora Brita Ulrika Björkman (UllaÖsterberg-Elfström). AxelÖsterberg va morir el 14 de desembre de 1968 a Estocolm (Suècia). És autor de Röd fanfar. Dikter (1934), Café Folkhemmet. Klasskamp eller partikamp (1935), Trumma. Dikter (1936), Spanien, arbetarklassen, militarismen (1938, amb altres), Domaredans. Dikter (1941), Visor tryckta i fjol (1942), Små, små ord av kärlek sagda varje dag... (1943), Syndare i Klara (1946), Sångboken illustrerad. Sångsamling för skolan. Med stamsångerna (1951, amb Frans Erlandson i Felix Körling), Det varår 1945. Dagsvers (1970, selecció pòstuma de versos realitzada per Stig Carlson i Ulla Österberg) i Rosor och riddare. Provensalska trubadurer (1971, pòstum, amb UllaÖsterberg). En 2014 la«Biblioteca Humanitat Nova» de Mallorca publicà una traducció al castellà de la seva obra més coneguda sota el títol Tras las barricadas de Barcelona.

    Axel Österberg (1911-1968)

    ***

    Federico Borrell García

    - Federico Borrell García:El 3 de gener de 1912 neix a Benilloba (Comtat, País Valencià) el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar --son pare Vicente Borell era llaurador-- quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, el 5 de setembre de 1936 al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar«Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clar és que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.

    ***

    Yves Gibeau

    - Yves Gibeau: El 3 de gener de 1916 neix a Boucy (Xampanya, França), amb el nomYves Auguste Regnault, l'escriptor llibertari i antimilitarista Yves Gibeau. Fill bastard d'un soldat de permís i d'una pagesa (Regnault), que va ser abandonada pel pare; en 1918 la noia es va casar amb un sergent d'Infanteria colonial, Alexandre Gibeau, qui donà al nen el seu nom. Entre 1929 i 1934 passà per diferents escoles per als fills de militars (Andelys i Tulle) i entre 1934 i 1939, per obligació familiar, fou militar de carrera. Un cop llicenciat en 1939, després de perdre el grau de sergent per«ineptitud», fou mobilitzat poc després i l'any següent caigué presoner de guerra i tancat en un cap de Prússia Oriental. El desembre de 1941 fou repatriat i es guanyà la vida amb tota casta de feinetes, destacant l'ofici de cantautor, i s'acostà al moviment llibertari i a la bohèmia. Amb l'Alliberament entrà a treballar a instàncies d'Alber Camus i de Raymond Aron com a crític de varietats en Combat i després com a redactor en cap del periòdic Constellation. La seva experiència militar el decantarà pel pacifisme, l'antimilitarisme actiu i l'antipatriotisme, que es pot veure clarament en la seva obra, com ara Allons z'enfants (1952), que serà adaptada al cinema en 1980 per Yves Boisset. En 1979 s'instal·là en una antiga rectoria a Roucy. A més de ser un fervent amant de la bicicleta, fou un especialistes en mots encreuats i s'encarregà de la secció setmanal d'enreixats de la revista L'Express. Yves Gibeau va morir el 14 d'octubre de 1994 a Roucy (Picardia, França) i fou enterrat com volia al cementiri de l'antic poble de Craonne, que fou totalment destruït durant la Gran Guerra, al costat d'un soldat alemany anònim.És autor de Cinq ans de prison (1946), Le grand Monôme (1946),...et la fête continue (1950),Les gros sous (1953), La ligne droite (1956), La guerre, c'est la guerre (1961),Mourir idiot (1988) i Les dingues (2005, pòstuma), entre d'altres. En 2003 es creà el«Premi Yves Gibeau», constituït per un jurat format per alumnes voluntaris d'escoles i d'instituts que guardonen una obra literària elegida entre cinc llibres d'autors contemporanis apareguts en edició de butxaca.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Triunfo esdevé la principal arma de combat intellectual de l'esquerra, de reconstrucció de la memòria històrica anihilada per la dictadura. Hem de recordar que la premsa clandestina (comunista o anarquista, especialment) era mala de trobar i, una vegada trobada (cosa extremadament complicada) tampoc no era d'excessiva qualitat. Preocupada per qüestions sindicals (vagues, augments de sou...), no prestava gaire importància a la lluita cultural ni a la informació internacional. És evident que en aquelles condicions de misèria cultural i d'indigència intellectual Triunfo esdevé una esplendorosa lluminària enmig de la fosca. (Miquel López Crespí)


    La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (I)



    La revista progressista Triunfo marcà tota una generació d'intellectuals i de militants antifranquistes. Especialment important fou la fase que va des de la seva renovació (abans era una revista de cinema) fins al 1975. Es pot afirmar sense por d'equivocar-se que nosaltres, els escriptors nascuts a mitjans dels quaranta, som la "generació de Triunfo". Quan s'inicià a Roma el Concili Vaticà II (a Astúries hi ha les grans vagues mineres) a l'Estat espanyol encara vivim sota els sangonosos fastos de la dictadura. No hi ha escletxes de llibertat. Els antifranquistes procuram informar-nos per la BBC de Londres, Ràdio París, Ràdio Espanya Independent o qualsevol emissora no controlada pel feixisme. Les revistes clandestines són poques, difícils de trobar. A Mallorca l´únic signe que permet pensar en una possible oposició són algunes pintades ocasionals pel carrer. A les llibreries (a les seves golfes) encara no hi ha els llibres que es podran trobar més endavant. Per tot això és molt important la reconversió de Triunfo en una revista d'actualitat. De seguida esdevé la "Biblia" dels antifeixistes de l'època.



    Els feixistes proianquis assassinant comunistes

    Cap a començaments dels seixanta els sobrevivents de la guerra civil (el pare, els oncles que lluitaren en defensa de la República) ja ens han donat la seva visió de les coses. Es pot dir que són aquells heroics supervivents els que han complit amb el deure de fer arribar a la propera generació de militants antififranquistes les esperances i illusions dels lluitadors esquerrans dels anys vint i trenta. Cap a 1962, coincidint amb les grans vagues d'Astúries i amb l'assassinat de Julián Grimau per part de la dictadura, aquesta tasca (en línies generals) ja ha estat acomplerta. La memòria de la revolució i de la guerra antifeixista ha passat a la nova generació. Però a començaments dels seixanta, els joves volem veure escrites aquestes experiències; i és molt difícil i complicat trobar-hi res. La màgia insubstituïble de la lletra impresa! És quan apareix Triunfo. La seva miraculosa aparició coincideix amb les nostres primeres detencions per part de la Brigada Social del règim (1963). A mitjans dels seixanta hem fet els vint anys. L'entrada en la majoria d'edat dels escriptors mallorquins de la generació dels setanta coincideix amb l'assassinat del Che en mans dels escamots d'extermini dirigits per la CIA ianqui (1967), amb el maig del 68 a París, amb la sublevació de txecs i eslovacs contra la burocràcia imperialista que dirigeix el PCUS... Tampoc no hem d'oblidar que tots els anys seixanta i setanta resten marcats per la guerra d'alliberament del poble del Vietnam contra la criminal agressió de l'imperialisme dels EUA. Martin Luther King porta endavant una croada per a reivindicar els drets dels negres a tots els estats on, d'ençà el final de la Guerra de Secessió (1861-1865) encara existeix la discriminació racial. Són els anys de les grans marxes contra les injustícies comeses per la racista i anticomunista societat ianqui. La lluita per la defensa del drets civils, contra les agressions als pobles d'Amèrica Llatina (Cuba, Xile, Santo Domingo...). Triunfo, entre moltes altres coses ens explica dia a dia aquest racisme existent en els EUA contra negres, llatins, asiàtics, gent d'altres cultures i altres religions. Al sud (record les barbaritats contra els negres a Alabama, per exemple) existeix encara el reialme del Ku-Kux-Klan; fanàtics protestants antimarxistes defensors d'una pseudoraça "superior" (els rossos i d'ulls blaus), marginen, neguen els drets més elementals de les persones a les "races inferiors" (és a dir, als negres i gent dels països latinoamericans... i als jueus, i als irlandesos, i...). Són la base del nazisme ianqui, l'extrema dreta que malda per matar gent progressista, que aplaudeix els cops d'estat organitzats pels EUA arreu del món. Només el cop d'Estat a Indonèsia organitzat per la CIA costà la vida a mig milió de ciutadans d'aquell Estat!

    Potser un dia l'esquerra haurà de retre l'homenatge que pertoca a Ezcurra i el seu esforçat grup de collaboradors. La revista havia nascut a València l'any 1946 com a publicació de cinema, teatre, esports i braus. El 1948 Ezcurra la porta a Madrid. Recordem que el mateix José Ángel Ezcurra havia fundat dues altres importants publicacions culturals: Primer Acto (1957) i Nuestro cine (1961). Un poc més endavant aquestes revistes varen ser dirigides per José Monleón (que també seria un important collaborador de Triunfo).

    Aleshores (1962-1968) no hi havia res (culturalment parlant) en tot l'Estat espanyol que tengués una certa orientació antifeixista. Triunfo, Nuestro cine i Primer acto són oasis dins el desert cultural de la dictadura. Més endavant (1962) sorgiran Cuadernos para el Diálogo y Revista de Occidente. Però a mitjans dels seixanta Triunfo esdevé la principal arma de combat intellectual de l'esquerra, de reconstrucció de la memòria històrica anihilada per la dictadura. Hem de recordar que la premsa clandestina (comunista o anarquista, especialment) era mala de trobar i, una vegada trobada (cosa extremadament complicada) tampoc no era d'excessiva qualitat. Preocupada per qüestions sindicals (vagues, augments de sou...), no prestava gaire importància a la lluita cultural ni a la informació internacional. És evident que en aquelles condicions de misèria cultural i d'indigència intellectual Triunfo esdevé una esplendorosa lluminària enmig de la fosca.

    Ben segur que la nostra literatura (novelles, poemaris, obres de teatre...) hagués estat ben diferent de no haver existit en aquells anys la revista Triunfo!

    Miquel López Crespí


    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

    Enllaç amb la revista Triunfo


    L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència. (Miquel López Crespí)


    La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (i II)



    Lenin i Trotski (centre de la fotografia) presideixen una desfilada a Moscou a començaments dels anys 20.

    Triunfo, sota la direcció d'Ezcurra, va saber mantenir una difícil independència política (especialment del PCE, que era l'organització de l'oposició amb més intellectuals en els seves fileres). Durant molt d'anys es va mantenir aquesta pluralitat (potser més propera a l'esquerra revolucionària, a les idees sorgides a ran del maig francès de 1968 que no pas a l'esclerosi socialdemòcrata o carrillista). De bon principi la lluita contra l'explotació capitalista en el marc mundial i contra els imperialismes (especialment el ianqui i el de la burocràcia russa) esdevingueren eixos fonamentals de la publicació. La defensa de totes les lluites d'alliberament, tant de la classe obrera de les metròpolis imperialistes, com dels pobles colonitzats pels diferents imperialismes, va ser tasca fonamental de tots els seus collaboradors. La revista sortia cada setmana (quan no era prohibida per la dictadura) amb articles d'Haro Tecglen (política internacional); Miret Magdalena (religió); José Monleón (teatre); Eduardo García Rico (llibres) y Arturo López Muñoz (economia).



    També destacà des de finals dels seixanta la signatura de Manuel Vázquez Montalbán. Qui no recorda aquella impressionant Crónica Sentimental de España que publicà a Triunfo? En aquesta primera atapa hi ha algunes signatures que vénen del carrillisme. Per exemple el nom "Arturo López Muñoz" amagava una collaboració especial de tres joves professors, un dels quals era Santiago Roldán (un dirigent universitari del PCE fins a l'expulsió de Claudín i dels proxinesos cap a l'any 1964). Altres collaboradors propers al PCE havien estat (fins a les expulsions de dissidents decretades per Carrillo l'any 1964) Eduardo García Rico i Manuel Vázquez Montalbán (que era membre del PSUC). Altres destacats carrillistes eren el periodista Pablo Martínez Corbalán i César Alonso de los Ríos, redactor en cap en els anys setanta i que aleshores (juntament amb Víctor Márquez Reviriego) era proper a les formulacions de Santiago Carrillo.

    Però no ens equivoquem en les nostres apreciacions. Malgrat una certa abundor de collaboradors procedents de les fileres del PCE, Triunfo no va ser (ni molt manco!) una revista carrillista. La meva opinió és que va ser tot el contrari. L'extrema habilitat d'Ezcurra, la sensibilitat que demostrà com a director, la seva provada llibertat de criteris, les simpaties demostrades per tot moviment antisistema, van fer de Triunfo una experiència única, irrepetible i ben propera a les tesis d'una autèntica esquerra antisistema. Lluny de la coneguda esclerosi intellectual de la socialdemocràcia i estalinisme mundials, Triunfo va fer costat no solament als moviments culturals i socials que s'oposaven als imperialismes (ianqui o rus, francès o espanyol), sinó que destacà en tot moment els corrents crítics del pensament cristià (la teologia de l'alliberament), del marxisme revolucionari, del nacionalisme... La lluita cultural contra el mercantilisme dominant dins de la societat burgesa (en el cinema, teatre, psicologia, poesia, novella, pintura, escultura...) tengué sempre obertes les portes de la publicació. Ezcurra lluità per recuperar la memòria de tots els revolucionaris heterodoxos, de tots els polítics marginats pel sistema i per la pesudoesquerra oficial. D'aquesta manera es servà la memòria de Reich i Marcuse, de George Orwell i Andreu Nin, de Trotski i Rosa Luxemburg, de Mao i Emiliano Zapata, del Fets de Maig de 1937 a Barcelona i de la Comuna de París (1871)... L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència.

    Igualment el seguiment de les lluites d'alliberament del Tercer Món o de les revolucions (o possibilitats revolucionàries) que s'anaven donant dins de les metròpolis imperialistes. La revolta dels negres als EUA; la lluita guerrillera a tot Amèrica Llatina; la independència de les colònies; el combat del poble de Vietnam contra el bestial imperialisme dels EUA; les sublevacions dels pobles del Pacte de Varsòvia contra els tancs de la burocràcia estalinista russa... I també s'informava dia a dia, setmana a setmana, de les sangonoses dictadures militars que, amb l'ajut de la CIA i sovint de l'exèrcit ianqui, s'imposaven arreu del món (especialment a l'Amèrica Llatina): em referesc a les bestialitats comeses per ordre de Washington contra els pobles de Xile, Uruguai, Argentina, Bolivia, Brasil... Països en els quals (com a Indonèsia o a Vietnam del Sud) els ianquis havien installat esfereïdores dictadures militars que assassinaven marxistes, cristians, musulmans o, simplement, progressistes sense partit, pel fet de voler millorar la societat on vivien. Potser si no hagués estat pels reportatges, informes, denúncies, fotografies, documents publicats a Triunfo, mai ens hauríem pogut fer una idea clara de la bestialitat del sistema d'explotació capitalista.

    Miquel López Crespí


    Enllaç amb la revista Triunfo


    0 0
  • 01/04/15--05:40: Mentides a voler
  •   Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    El poble anegant-se dins les mentides vomitades per la caverna. I molts d'anys a tothom, everybody i tokikki (TIL)

     

     

     


    0 0

    No hi caben en un article tot el que ha passat a nivell municipal durant l'any, però sí que podem intentar fer una menció a allò més destacat de cada mes a nivell de plen i d'acció d'oposició que hem duit a terme. Aqui ho teniu:


    Gener

    • Durant el gener el recurs de reposició contra el «decret d'autoajudes», que varem preparar i que va signar tota la oposició, va donar el seu fruit. Encara que mai varen contestar aquell recurs estava massa clar que anavem carregats de raó i el Batle va renunciar a les autoajudes socials del membres de l'Equip de Govern que s'havien atorgat l'estiu anterior, unes "ajudes socials" que s'havien assignat com si fossin funcionaris malgrat el seu càrrec fos polític. Varen acabar acceptant que els doblers previstos es destinassin a l'Àrea de Serveis Socials.

    • Varem preparar una moció que varen signar la resta de membres de la oposició (excepte UMP) per declarar la senyera símbol d'interés local. Va sortir aprovada.

    • Varem presentar al·legacions al Catàleg de Patrimoni demanant, entre altres, la inclusió de Can Franch, la Fàbrica o el rellotge del campanar.


    Febrer

    • Varem presentar al·legacions a l'Ordenança de «Convivència» de l'Ajuntament, ja que anava en la linia d'atorgar més potestat multadora a l'Ajunatment en matèria de llibertats públiques.

    • Varem presentar una moció al Ple per anar contra la nova llei de les Administracions Locals del govern espanyol, per anar contra l'autonomia dels ajuntament. La moció es va aprovar. Finalment aquesta llei ha quedat aturada.

    • Es va aprovar definitivament la taxa per matrimonis civils, contra la que ens varem manifestar. Així mateix ens aprovaren un augment de les bonificacions per residents.


    Març

    • Demanàrem la eliminació de les barreres arquitectòniques a les platges de Cala Sant Vicenç. Malauradament la resposta municipal no va ser gens positiva, sense ni tan sols intentar cercar solucions.

    • Malena Estrany i Tomeu Fuster varen dimitir de regidors (ja feia uns mesos que havien sortit de l'equip de govern). S'iniciava el procés per substitui-los per part d'altres membres de la candidatura de la Lliga, però fou pru complicat amb moltes renuncies.

    • Al Ple varem presentar una moció per defensar l'assistència sanitària a l'Hospital d'inca, especialment la pediàtrica. Es va aprovar per unanimitat.


    Abril

    • Montàrem en col·laboració amb Alternativa, Memòria de Mallorca i ICP l'Abril de República.

    • Varem presentar una moció al Ple per esbrinar la titularitat de l'Església de Cala Sant Vicenç i poder així iniciar un procés de recuperació. Es va aprovar per unanimitat.


    Maig

    • Es va fer el Ple d'aprovació definitiva del Pressupost Municipal. Haviem presentat nombroses al·legacions que no es varen tenir en compte i per aquest motiu hi votarem en contra.

    • Conjuntament amb Esquerra varem defensar una moció per l'ús del català estàndart a IB3, respectant la normativa i el criteri de la Universitat.

    • També es va fer un ple extraordinari per l'aprovació inicial del nou Pla General. Hi varem mostrar nombroses reticències anunciant que presentariem al·legacions i que per això obtariem per l'abstenció en la votació esperant que les al·legacions fossin tingudes en compte.


    Juny

    • Es va presentar MÉS per Mallorca a Pollença al Convent amb una bona assistència.

    • Es varen aprovar definitivament els preus del Festival 2014 als que els grups de l'oposició haviem demanat més descomptes pels residents, petició que va ser desestimada per l'equip de govern.

    • Hi hagué polèmica entorn de les adjudicacions de serveis a les platges del Moll i les multes que Costes va posar als titulars dels bars, per infraccions promogudes pel propi Ajuntament.

    • Es va fer un ple extraordinari per aprovar el conveni amb la Conselleria de Turisme pel finançament de la peatonalització del Moll. Podent ser un projecte de consens, com en moltres altres ocasions, l'equip de govern va optar per tirar endavant el projecte sense tenir en compte a la oposició. Llavors ja manifestàrem que la peatonalització es quedava a mitges sense arribar a cap acord previ.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 01/04/15--05:40: Trànsit de camells
  •  
     
    casa, ja anam ordenant el trànsit dels camells.

    Per als que no estigueu familiaritzats amb aquesta cal·ligrafia: "Reis: no entreu es camells. Som en Jaume". I atenció al disc de "Prohibida la circulació dels camells".

     
     
     

    0 0

    Ahir vaig assistir a nes sopar des Prèmits Joan Benejam de relats curts en menorquí organitzat pes Foment Cultural de Menorca, celebrat a nes Club Nàutic Ciutadella. Va ser tot un èxit de participació. Unes 120 persones van omplir sa sala gran des restaurant en una gran festa de menorquinisme i de defensa de lo nostro.

    S’objectiu de Foment Cultural és ben lloable: dignificar es menorquí, sa nostra llengua pròpia. Des de fa molts anys se mos ha anat inculcant que es menorquí és una variant vulgar i informal des català; que es menorquí no es pot utilitzar en àmbits cults i que s’ha de circumscriure únicament a s’àmbit familiar o folklòric. I se’ns ha anat imposant un català estàndard que ha anat substituint paraules, expressions i formes dialectals ben nostres.

    Aquesta entitat precisament pretén recuperar es menorquí i que sigui sa forma d’expressió a nivell institucional, periodístic, educatiu i literari. Si volem dignificar es menorquí, ses administracions públiques l’han d’utilitzar a nes seus escrits, a ses seves webs, etc. Si volem dignificar es menorquí, es diari Menorca hauria de permetre que, qui vulgui, pugui publicar es seus articles d’opinió en menorquí, cosa que ara és impossible. Si volem dignificar es menorquí ses escoles l’han d’ensenyar i hi ha d’haver llibres de text en menorquí.

    Hi ha molta feina per endavant, són molts anys d’imposició catalanista, però es Foment Cultural ha entrat amb força, està obrint camí i estic ben segur que, poc a poc, s’aniran aconseguint aquests reptes que s’han proposat. Llarga vida a Foment Cultural.


    0 0

    L’origen de la comparsa dels Tres Reis Mags Gegants comença durant la tardor de l’any 2009, quan la Colla de Geganters de Maó projecta participar en la cavalcada de Reis amb tres gegants disfressats precisament dels tres mags d’Orient (a l’any 2003 havien disfressat al gegant en Tomeu de Pare Noel).

     

    Per a la ocasió es van confeccionar els vestits per a caracteritzar a n’ En Tomeu de Maó com a Melchor, en Martí d’Es Mercadal com a Baltasar i es va convidar a participar als geganters de Llucmaçanes amb un dels seus gegants que seria el Rei Gaspar. Aquest grup finalment decidiria crear per a la ocasió un nou gegant que participaria com a dit personatge. El muntatge va ser presentat en la nit de Reis de l’any 2010.

     

    Aquell any no hi van faltar els portadors dels gegants caracteritzats com els patges reials i fins hi tot es veurien a dos geganters vestits de les cartes que s’escriuen als reis i a un tercer fent de “bústia”.

     

    A l’any 2012 els tres mateixos gegants tornarien a encapçalar la cavalcada de reis. Donat l’èxit obtingut, just acabada aquesta es va decidir començar a treballar als tallers de la Colla de Geganters de Maó en una nova figura que fos el rei negre , donat que fins el moment ho havia fet el gegant en Martí d’es Mercadal i deslluïa el fet de que la seva pell no fos de color (la nova creació no hauria estat possible abans doncs el taller havia estat ocupat en la restauració d’en Tomeu i na Guida).

     

    Els Gegants Reis Mags de Maó durant la Calvada de Reis de Maó 2014. 

     

    Un cop amb el rei Baltasar acabat i donat el resultat prest arribaria un nou bust pel rei blanc que substituiria al d’en Tomeu de Maó. D’aquesta manera existiria la comparsa dels tres Reis Mags Gegants, amb figures gegantines de diferents pobles de l’Illa. Finalment a l’any 2013 el taller dels geganters maonesos acabaria creant també al Rei Roig, per donat el cas de no poder comptar amb la participació dels diferents grups integrants poder igualment completar la comparsa dels tres Gegants Reis Mags.

     

    Les tres noves figures finalment van ser estrenades durant la cavalcada de Reis del 5 de gener del 2014, fent que aquell any les il·lusions dels més petits per a veure la arribada els Reis d’Orient fossin Gegants. Els Gegants Gaspar, Melchor i Baltasar són obra del geganter Miquel Villalonga Coll i pintats pel també geganter Xiscu Mora Laforet. Són les mateixes persones que a l’any 2000 ja van crear al popular Nano en Miquelet es Salero i que en diferents ocasions fan el manteniment i restauracions dels gegants de Maó i també d’altres gegants menorquins.

     

    Demà a la nit novament els Gegants Reis Mags encapçalaran la cavalcada de Reis de Maó. Una dotzena de portadors de la agrupació gegantera de la Ciutat seran els que des de davall els seus faldons els faran ballar. Mentre, altres integrants del grup, els que habitualment no solen portar en els passa carrers els gegants més grossos, ens tenen reservada una nova sorpresa... demà a les 19 hores  a baixamar, baix les escales del Parc Rotxina.

    http://www.gegantsmao.menorca.es/ 

    http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

    https://www.youtube.com/gegantsmao

    http://ca.wikipedia.org/wiki/Gegants_de_Ma%C3%B3


    0 0

    [04/01] «Freiheit» - «La Débacle Sociale» - Mac-Nab - Pernisa - Cauvin - Guerra - Fraudet - Volin - Leiva - Payán - Fornés - Solé - Oliva - Cabello Jurado - Camus - Conesa - Madrigal - Miracle - Ruiz Montoya - Corsinovi - Molina Ortega - Nuttall - Fontserè - Portier - Viola

    Anarcoefemèrides del 4 de gener

    Esdeveniments

    Un exemplar de "Freiheit"

    - Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897),órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) iórgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.

    ***

    Capçalera de "La Débacle Sociale"

    - Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Maurice Mac-Nab segons una revista de l'època

    - Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant d'origen escocès Jean Valérien Maurice Mac-Nab. Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al«Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de«Théatre Mac-Nab».

    ***

    Filippo Pernisa

    - Filippo Pernisa: El 4 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la«Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.

    Filippo Pernisa (1878-1943)

    ***

    Gustave Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer director de la Filmoteca Pedagògica de Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)

    - Gustave Cauvin: El 4 de gener de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitania) l'anarquista, antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic, neomaltusià i del cinema social Gustave Virgile Cauvin. Quan tenia 17 anys abandonà Marsella i s'instal·là a Lió (Arpitània). Després marxà cap a París (França), on aprengué l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser exclòs del servei militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de son pare quan aquest morí –segons un informe de la policia de 1910, per mor de la propaganda antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients i sa mare hagué de vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com ara son germà Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador en la companyia de màquines de cosir Singer. Amb son germà organitzà un sistema de vendes fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la propaganda; descobert, va ser acomiadat per malversació de fons. Després va ser contractat com a obrer jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri marsellès de Saint-Mauront, on va fer propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908 prengué la paraula a la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les matances de vaguistes de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Entre 1908 i 1911 col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué,òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine, on es publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, perÉdouard Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris, etc. Membre del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seuòrgan de premsa L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés (1909). També milità en el Comitè de Defensa Social (CDS) i prengué part en la campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella. Corresponsal de La Guerra Social, el 6 de maig de 1909 organitzà un míting de Gustave Hervé al barri marsellès de Les Chartreux on assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en duel Guy de Cassagnac, propietari del diari bonapartista L'Autorité, que havia insultat el pedagog català en aquesta publicació. Durant la manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la Prefectura i arengà els congregats. En 1910, casat i sense infants, treballà de barber a la perruqueria Cabassu, al número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El març de 1910 signà els cartells «À bas Birirbi!». Durant la campanya antiparlamentària entre abril i maig de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Marsella-Saint-Louis i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó. Després es va especialitzar en la propaganda antialcohòlica i neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a secretari adjunt de la Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou redactor de la revista neomaltusianaRénovation. Després de descobrir la força del cinema arran d'una conferència antialcohòlica on es mostraven imatges de alienats en plena crisi de delirium tremens que emocionaren els assistents, organitzà nombroses reunions públiques amb el suport de projeccions cinematogràfiques. Alhora, feia difusió dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït els impresos «Com evitar l'embaràs», va ser denunciat per«ultratge als bons costums»; jutjat a porta tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març de 1912, el 16 d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912 prengué la paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una representació del Teatre Social en suport del periòdic La Bataille Syndicaliste. Quan les vagues de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels ferroviaris, es dedicà al sabotatge, tallant fils telegràfics de la línia París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals de 1912 marxà cap a París, on esdevingué el conferenciant oficial de la Lliga Nacional Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires propagandístiques per tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre de la Unió dels Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat administrador adjunt de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», la qual havia ajudat a crear i de la qual fou una figura clau, destacant en els aspectes pedagògics del cinema social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme Néo-Malthusianisme, que recollia les seves declaracions en els judicis de Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença (1912-1913). Donat de baixa en l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran Guerra continuà amb les seves gires propagandístiques antialcohòliques, en les quals oferia alhora pel·lícules divulgatives sobre el tema i publicà el fullet Une campagne anti-alcoolique à travers de France (1917). En la postguerra treballà en la construcció a París, s'afilià la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la Construcció del Departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la francmaçoneria (Gran Orient de França). En aquesta època era delegat general de la LNCA i col·laborava en el seu òrgan d'expressió L'Étoile Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del Congrés Antialcohòlic de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là a Lió i el maig d'aquest any, amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot creà el «Cinematògraf Escolar». En 1922 fundà a Lió el periòdic contra l'alcoholisme Fraternité. L'11 de gener de 1925 constituí i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de Lió (ORCEL), que animà, amb el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al número 14 de la plaça Jean-Macé de Lió. Va ser candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives de 1928 per a la II Circumscripció de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània), però va ser derrotat en la primera volta pel radical Laurent Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de 1928 organitzà a Lió la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la Lliga Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger (Algèria) amb la finalitat de muntar una secció departamental d'aquesta organització. Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència i en 1942 destruí, abans de l'entrada dels alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels antimilitaristes i altres documents referents a militants revolucionaris. Després de la II Guerra Mundial sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Creà l'anomenada Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos fullets, com ara Renseignements et instructions sur le fonctionnement du cinéma éducateur (1926), Le cinémaéducateur (1927 i 1936), Vouloir. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1927 (1928), Le cinéma éducateur à l'école et dans nos oeuvres (1928), L'Office Régional du Cinéma Educateur de Lyon (1928), Persévérer. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1928 (1929), Résister (1930), Dix ans après. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1930 (1931), Éclairer. Le Cinéma éducateur dans la défense laïque, la propagande contre les maladies sociales, la lutte contra la guerre (1932), L'image animée pour l'amusement et l'éducation des petits et des grands à la ville et à la campagne (1937) i L'enfer des gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir l'1 de novembre de 1951 en un hospital de Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània).

    Gustave Cauvin (1886-1951)

    ***

    Armand Guerra

    - Armand Guerra:El 4 de gener de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut comArmand Guerra. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune --on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards--,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.

    ***

    Notícia sobre el rebut del recurs de cassació de René Fraudet apareguda en el periòdic parisenc "L'Ouest-Éclair" del 12 de gener de 1940

    - René Fraudet: El 4 de gener de 1916 neix a Romorantin (Centre, França) l'anarquista René André Fraudet. Operador de cinema, el novembre de 1938, quan es trobava desocupat, fou un dels creadors del Bureau de Défense des Peuples Coloniaux (BDPC, Oficina de Defensa dels Pobles Colonials) de París (França), en estret contacte amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i del qual formaven part totes les tendències de l'esquerra (André Berthon, Camille Drevet, Félicien Challaye,Édouard Depreux, André Ferrat, J. P. Finidori, Marcel Fourrier, Daniel Guérin, Robert Louzon, Gérard Rosenthal, Léon Werth, etc.); també fou el gerent del seuòrgan d'expressió, Bulletin Mensuel d'Information du Bureau de Défense des Peuples Coloniaux. El juny de 1939, arran de la condemna a 15 mesos de presó de Fernand Vintrignier, gerent de la revista SIA, substituí aquest en el seu càrrec. L'1 de setembre de 1939 va ser detingut per«provocació dels militars a la desobediència» i tancat a la presó parisenca de la Santé. El gener de 1940 el recurs de cassació al seu empresonament va ser rebutjat pe Tribunal Militar de París. Arran de la declaració de guerra, va ser condemnat a cinc anys de presó per la difusió del fullet Paix Immediate de Louis Lecoin i Nicolas Faucier. En 1950 el seu domicili, al carrer Clavel del XIX Districte de París, encara estava sotmès a vigilància policíaca.

    ***

    Léo Volin

    - Léo Volin: El 4 de gener de 1917 neix a París (França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut comLéo Volin(oVoline), tercer fill del destacat militant anarquista rus Volin. Anarquista, com son pare, als 20 anys va marxar a Espanya on s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla --de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. El 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella i en 1986 va reeditar l'obra d'aquestLa Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions. Léo Volin va morir el 5 d'agost de 2002 a Clamart (Illa de França, França).

    Léo Volin (1917-2002)

    ***

    José Expósito Leiva

    - Leiva: El 4 de gener de 1918 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista i periodista José Expósito Leiva, més conegut pel segon llinatge. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil començà a destacar com a portaveu d'aquesta organització: el gener de 1937 en fou elegit membre del Comitè del Centre; el febrer de 1938 secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); redactor de Joventud Libre,òrgan de les Joventuts Llibertàries; etc. En 1938 publicà una conferència sobre Buenaventura Durruti en el llibre col·lectiu Hora Durruti. Conferencias pronunciadas ante el micrófono de Unión Radio. En acabar el conflicte, fou detingut al port d'Alacant; empresonat a la fortalesa alacantina de Santa Bàrbara, fou condemnat a mort el 24 de febrer de 1940 davant un consell de guerra a Madrid, pena que fou commutada per 30 anys de presó l'octubre d'aquell any a causa de la seva joventut. El setembre de 1943 sortí en llibertat provisional i, des de la clandestinitat, ocupà càrrec rellevants en el moviment llibertari: membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) nomenat el juliol de 1944 al Ple de San Fernando; membre per la CNT entre octubre de 1944 i setembre de 1945 de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD); secretari general del IX Comitè Nacional de la CNT entre maig i juliol de 1945, després de la detenció del seu predecessor Sigfredo Catalá Tineo. Després marxà a França i a continuació ocupà, en nom de la CNT, la cartera del Ministeri d'Agricultura en el primer Govern de José Giral Pereira de la II República en l'Exili a Mèxic, entre l'agost de 1945 i el març de 1946, i el mateix càrrec en el segon Govern del mateix polític, entre l'abril de 1946 i el gener de 1947; fet que escandalitzà la militància anarquista contrària al col·laboracionisme en l'exili. En aquests anys mantingué sempre postures col·laboracionistes i reformistes. En 1946 signà un document en pro d'un plebiscit per a un sistema de govern a Espanya i en 1948 es mostrà partidari de crear un partit llibertari. El març de 1948 sortí a Buenos Aires, publicat per la Unió Socialista Llibertària, el seu llibre En nombre de Dios, de España y de Franco. Memorias de un condenado a muerte, on relatà les seves vivències per les presons d'Alacant, Santa Bàrbara, Santa Engracia i Pamplona després de la guerra civil --aquest llibre fou reeditat a Barcelona en 1978. En 1949 s'establí a Caracas (Veneçuela). En 1961 publicà un article totalment partidari de l'acció política que acabà per marginar-lo de la CNT, aleshores reunificada i absolutament contrària a la política parlamentària. Durant els seus últims anys va fer de corresponsal professional per a France Presse i per a altres agències periodístiques. Durant sa vida va col·laborar en diferents publicacions llibertàries, com ara 19 de Julio, España Libre, Exilio, Revolución, etc. José Expósito Leiva va morir el 26 d'agost de 1978 a Caracas (Veneçuela).

    ***

    Notícia sobre un nomenament d'Alberto Payán apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" (17 de juny de 1950)

    - Alberto Payán: El 4 de gener de 1923 neix a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Payán. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, sa família es trobava a Tànger (Marroc) on son pare treballava de lampista i ell estudiava a l'Escola Francesa. L'abril de 1937 tota sa família aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on continuà els seus estudis a l'escola catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939, tota sa família, llevat de dos germans majors que lluitaven al front, creuaren els Pirineus. Son pare va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram i ell, que només tenia 16 anys, i una part de sa família van ser enviats al departament de les Vosges (Lorena, França). Després de tres mesos, quan la guerra era imminent, va ser enviat a un camp de refugiats a Garait (Llemosí, Occitània). El maig de 1940, amb la declaració de guerra, el camp va ser clausurat i esdevingué la seu d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Mentre ses germanes eren enviades a realitzar tasques agrícoles, ell fou destinat a la construcció d'una fàbrica de cartutxos. Durant l'ocupació treballà als boscos per abastir de fusta les fàbriques d'esclops. En 1944 s'afilià a la Federació Local de Garait de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que comptava aleshores amb una trentena de militants. Va ser nomenat comptable d'aquesta Federació Local, encarregat de distribuir els segells de cotització als militants. En 1946, buscant feina, s'establí a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) on trobà feina a la fàbrica Dunlop, treball en el qual restà fins al 1981. Militant de la Federació Local de Montluçon de la CNT, entre 1962 i 1963 fou secretari d'Administració de la CNT del Massís Septentrional (Occitània). En 1978 fou nomenat tresorer de la Federació Local de Montluçon i entre 1982 i 1989 exercí d'administrador de la CNT del Massís Septentrional. El seu testimoni va ser recollit per Pierre Buboisset en el seu llibre La CNT en exil. Une présence libertaire espagnole dans le Puy-de-Dôme de 1945 à 1975.

    ***

    Manuel Fornés Marín (desembre de 2010)

    - Manuel Fornés Marín: El 4 de gener –moltes fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1930 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Manuel Fornés Marín. Fill d'una família obrera del barri de les Cases Barates de Can Tunis de Barcelona, son pare, Vicens Fornés Ripoll, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), abandonà sa mare, fervent catòlica i que ajudava l'economia domèstica netejant cases, per una altra dona poc després del seu naixement. Entre 1945 i 1946 fundà amb els joves del barri un equip de futbol on jugaven nombrosos membres de les Joventuts Llibertàries de l'Interior i en 1947 s'hi afilià, especialitzant-se en la propaganda que es desenrotllava sota la tapadora de l'equip de futbol. Treballà de mecànic i, gràcies a la intermediació de César Saborit Carrelero, del Sindicat de la Construcció de la CNT, i de Miguel Rodríguez Alarcón s'afilià al sindicat anarcosindicalista. Membre dels grups d'acció llibertaris de Barcelona, el 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé«La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martín, Miguel García García, Francisco Martínez Márquez, César Saborit Carrelero i Julio Rodríguez Fernández, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes i de la documentació dels clients de l'indret. Aquell mateix mes d'octubre va ser detingut acusat falsament de ser membre de la Junta de Defensa de Barcelona i de la Junta Superior de la CNT de Barcelona. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de companys dels grups d'acció, i condemnat a 30 anys de reclusió major que purgà a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on col·laborà, amb Joan Busquets Verges, en l'edició del periòdic clandestí El Aguilucho, i, a partir d'abril de 1957, a la de Burgos (Castella, Espanya). A la garjola cursà, amb Miguel García García, anglès, francès i estudis mercantils i comptables. Després de 11 anys de reclusió, en un permís carcerari, decidí no tornar a la presó i passà a la clandestinitat. Després treballà en una empresa de transport de la qual va arribar a ser gerent administratiu i posteriorment creà una empresa informàtica a Madrid (Espanya). El juny de 1990 participà en les«III Jornades Internacionals de Debat Llibertari. La oposición libertaria al Régimen de Franco (1936-1975)», celebrades a València, i en 1993 col·laborà en l'obra col·lectiva La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Actualment viu a Segur de Calafell (Calafell, Baix Penedès, Catalunya).

    Manuel Fornés Marín

    ***

    Oriol Solé Sugranyes

    - Oriol Solé Sugranyes: El 4 de gener de 1948 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista revolucionari català d'ideologia marxista radical i anarquista que va formar part del Movimento Ibérico de Liberación (MIL) de tendència llibertària Oriol Solé Sugranyes, Víctor. De professió tipògraf, havia militat en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Quan el 9 de març de 1966 es va celebrar l'Assemblea constitutiva de l'SDEUB al saló d'actes del convent dels Caputxins de Sarrià, la policia, després d'assetjar-lo, va entrar-hi per detenir una part dels 500 assistents, entre ells Oriol; tots van ser alliberats pocs dies després, però l'acció policíaca va passar a la història de l'antifranquisme amb  el nom de «la Caputxinada». En 1967 s'havia afiliat a les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC) i les va abandonar per militar en el Partit Comunista d'Espanya Internacional (PCE-i). En setembre de 1968 va ser detingut a Girona i condemnat a dos anys de presó pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), sota l'acusació de propaganda il·legal i associació il·lícita, purgant la pena a Jaén. Quan va sortir en llibertat va entrar en contacte amb el grup que editava ¿Qué hacer? i posteriorment va col·laborar en la revista Nuestra Clase, portaveu de les Plataformes de Comissions Obreres. Va evolucionar ideològicament cap a posicions lligades a l'autonomia obrera i a l'anarquisme i va entrar en contacte amb els grups més radicals del moviment obrer de començaments dels anys setanta. En aquesta època es relaciona amb els obrers José Antonio Díaz i Manolo Murcia, que procedia de la JOC; ambdós havien protagonitzat l'escissió en Comissions Obreres i van ser els impulsors de les Plataformes, per convertir-se més tard en el nucli obrer d'enllaç amb el MIL. El setembre de 1969 Oriol s'exilia a Tolosa de Llenguadoc, arran de la seva participació en un acte de protesta contra l'anomenat«Procés de Burgos», acte que es va celebrar al Casal de Montserrat de Barcelona. A Tolosa va militar en els cercles llibertaris espanyols i portuguesos de l'emigració, i va col·laborar en la constitució del MIL, després d'entrar en contacte amb els joves llibertaris francesos Jean-Claude Torres i Jean-Marc Rouillan, aquestúltim fundador del grup Action Directe. El 25 de març de 1971 va ser detingut per la policia quan intentava entrar a Espanya juntament amb Rouillan i Vicente Sánchez amb un cotxe robat; portaven una pistola automàtica i propaganda del MIL (l'edició impresa a Tolosa de Boicot elecciones sindicales). Oriol fou condemnat a nou mesos i empresonat a França; pogué fugir de la presó de Perpinyà l'agost de 1971, però serà capturat a prop de la frontera espanyola i ja no sortirà de la garjola fins al juny 1972. El setembre de 1973 va tornar a ser detingut juntament amb Josep Lluís Pons Llobet després d'atracar una sucursal de «La Caixa» a Bellver de Cerdanya. El 24 de juliol de 1974 va ser condemnat per un consell de guerra franquista a 48 anys de presó. Tancat a la presó de Segòvia, ja no en sortiria fins al 5 d'abril de 1976, quan va participar en l'espectacular evasió de la citada presó amb un grup de 29 presos polítics, 24 d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat), després de cavar un túnel a través del col·lector d'aigües fecals. L'endemà de la fugida, a les 11 del matí del 6 d'abril de 1976, fou mort d'un tret a l'esquena per la Guàrdia Civil al bosc de Lapirutxi (Burguete, Navarra), quan intentava arribar a la frontera francoespanyola; va ser l'únic mort de l'evasió. L'octubre de 2003 es va restaurar l'estela funerària que recorda aquell fatídic episodi, perquè una que hi havia abans havia quedat destrossada pel pas del temps; s'hi pot llegir: «Utopia - Llibertat - Il·lusió - Anarquia - Ideals. Oriol Solé Sugranyes (4.1.1948 - 6.4.1976)». El 9 d'abril de 2005 va ser col·locada una placa d'homenatge a Capellades (Barcelona), poble d'on era veí Oriol Solé.

    Ada Castelles: «Al servei de la utopia» (Avui, 22-02-06)

    Sergi Rosés Cordovilla: «La recuperació d'Oriol Solé Sugranyes» (Avui, 12-04-06)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Joan Oliva i Moncusí segons la premsa alemanya

    - Joan Oliva i Moncusí: El 4 de gener de 1879 és garrotat a Madrid (Espanya) l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí --també citat com Moncousí o Moncasí. Havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va ser matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però assistí poc a classe. Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que abandonà, entrant com a aprenent de boter i freqüentant l'associació d'obrers d'aquest gremi «La Cooperadora». Trencà amb sa família per casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la criada del Centre de Lectura de Valls Francesca Cartañà Recasens, amb qui havia tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any. Membre de la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger, demanà suport econòmic a sa família, la qual li va finançar el viatge a Madrid per a realitzar un gran magnicidi. El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta, senseèxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per ordenar l'escorcoll dels locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El periòdic anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de 1878, publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Oliva, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent. Els liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres Jordi van promoure propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per reclamar-ne l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat defensor d'Oliva, Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència, Manuel de Elías, i el germà de l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures recollits. Els rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio Cánovas del Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que, una vegada coneguda la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2 de gener el fiscal del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la petició d'indult. Joan Oliva i Moncusí, després de rebutjar qualsevol possible indult, i mostrant una enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de Guardias de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit per l'indult de manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans titulars els noms dels consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar l'empresonament del periodista que dirigia La Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat d'un delicte de desacatament a l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de Pilats per la seva agosarada portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

    Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

    ***

    Francisco Cabello Jurado

    - Francisco Cabello Jurado: El 4 de gener de 1937 és afusellat a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Cabello Jurado. Havia nascut feia 42 anys a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fou un dels organitzadors del moviment anarcosindicalista al seu poble. El 24 de febrer de 1914 intervingué en un míting per exigir la llibertat dels detinguts i processats per qüestions socials que se celebrà al Centro Instructivo de Obreros - Sociedad de Oficios Varios (CIO-SOV, Centre Instructiu d'Obrers - Societat d'Oficis Diversos) de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i on també parlaren destacats militants, com ara José Sánchez Rosa, Antonio Pérez Rosa, Bartolomé Millán Millán, Antonio Camargo Algaba, Pedro Algaba Salido, Juan Pérez López, Isabel Hortensia Pereyra Dágedo i Salvador Cordón Avellán; l'acte es repetí l'endemà a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) i el 26 de febrer a Herrera. Estudià magisteri, però no acabà la carrera. Va fer classes als obrers a l'Ateneu Llibertari de València (País Valencià). S'instal·là a Palma, on treballà de rellotger. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut al seu domicili de Ca'n Pastilla (Palma) i empresonat, primer a la Presó Estacions (Ca'n Mir) i després al Castell de Bellver. Francisco Cabello Jurado va ser «tret» de la presó i assassinat irregularment a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà esposa i fills.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Continuam publicant informació sobre la dació de comptes que es va presentar al ple de novembre de factures i pagaments per un valor de 251.430,22 euros amb diferents irregularitats posades de manifest per part de les objeccions dels informes de l'interventor i secretària.

    - Veure articles anteriors:

    - PP&PI mantenen i cometen nombroses irregularitats

    - La submissió de l'Ajuntament ens surt cara

    Tan el batle com el regidor d'educació s'han mostrat moltes vegades aquesta legislatura contrariats per les exigències de la llei de contractació pública, però aquesta té la seva lògica i noi complir-la te els seu cost pels ciutadans.

    Per exemple al skate park del Port de Pollença: el 19 de novembre de 2013 l'Interventor i la Secretària van emetre un informe contrari a la proposta del regidor d'educació d’adjudicació del subministrament de la pista d’skate al pati del CEIP Miquel Capllonch per import de 23.782,11 euros ja que la construcció de nous elements del pati correspon a la Conselleria d'educació. A més a la Junta de Govern de 30 de desembre de 2013 es va emetre otra diligència per part de la Secretaria contra la proposta d’instal·lació de l’skatepark per import de 9.680 euros . En data 5 d’agost es va emetre novament nota d’objecció pel que fa a la factura corresponent al tancament de la zona d’skate per import de 6.935,82 euros. Al ple de novembre Secretari i Interventor van s mantenir aquestes objeccions . El subministrament, instal·lació i tancament de l'skate park l'hauria d’haver duit a terme la Conselleria d'educació, però a més a més hi ha altra irregularitat i és que s'hauria d'haver fet amb una licitació única ja que no són susceptibles d’aprofitament o utilització per separ. En el cas que s’hagués licitat en la seva totalitat de conformitat amb les normes de contractació, dispondriem d’una garatia respecte a al reparació de la factura que es va presentar al ple de novembre. Ara sense garantia tots hem hagut de pagar la reparació de la malla del skatepark, 1.227,98 euros.

    - Altra de les factures que de la relació aprovada va ser la de desratitzacio escoles de 1.730 euros quan uns mesos abans s’havia formalitzar contracte administratiu del servei de desratització on es contemplava la realització d’aquest servei. En aquest cas el regidord'educació ens va donar una explicació de que ja s'havia compromés amb l'anterior empresa. Un exemple de falta de planificació que ens ha costat doblers.

    Més factures irregulars:

    - Factures amb un defecte de forma de serveis prestats a l'Ajuntament a les que no s'ha fet la retenció en concepte d'IRPF pels rendiments obtinguts per activitats econòmiques.

    - Factures de prestacions que es repeteixen any darrera any eludint els requisits de publicitat i/o els relatius al procediment d'adjudicació; repartiment publicitat, analítiques de l'aigua.

    - Factures de Comunitat de Béns que no poden ser contractes per les Administracions Públiques.

    - Factures de manteniment i recanvi vehicles policia.

    - Factures de material d'obres, de l'àrea de serveis, material elèctic, jardineria, recanvis poliesportiu...

    - Factura de PRODIS del berenar protecció civil i banda (490 €); Interventor i Secretària recorden els seus informes sobre els serveis de jardineria i consergeria; no es pot aplicar la figura de conveni entre Administracions o entitats públiques quan l'objecte és d'un contracte administratiu. S'ha d'aplicar la normativa contractual de la Llei de contractes públics, i molt menys quan el conveni es produeix entre una Administració i una entitat i el seu objecte és el propi d'un contracte de serveis. No hi forma part de l'objecte social de Prodis facturar pel concepte que es detalla a la factura. L'ajuntament ha de cercar altres fòrmules de col·laboració amb PRODIS i incloure més claúsules socials als seus plecs de condicions.

    - Factura del triatlon lest tri (1.796,78 €) que no va ser organitzat per l'Ajuntament sinó per l'Entitat KUMULUS ACTIVE WORLD 2012 No consta cap acord amb aquesta entitat on s'especifiqui que el servei d'ambulància hagi de ser assumit per l'Ajuntament. Segon el regidor d'esports es va pagar l'ambulància a canvi de la propaganda que es va insertar a la revista repartida al triatlon,Un altre exemple d'improvisació

    - Falta a l'expedient d'un contracte menor: S'haurien d'haver sol·licitat sun mínim de tres ofertes iels contractes menor no poden tenir una duració superior a un any.

    - La realització de tallers teatre, museus es repeteix en sucessives anualitat eludint els requisits de publicitat i adjudicació, dificultant la lliure concurrència fraccionant l'objecte del contracte en diferents anualitat. Factura assajo i funcions teatre 650 euros, tallers museu 363 euros,

    - Factura d'assessorament reunions conveni col·lectiu (2.795,10 euros) Aquesta factura unida a la que es va pagar al 2013 (6.013,70 euros) sumen un total de 8808,80 euros eludint els requisits de publicitat i procediment d'adjudicació.

    - Factures per valor de 7254,80 euros i 5322,62 euros de la Residència. incompleix contractar, mitjançant contracte menor , el mateix subministrament any darrera any . Eludint els requisits de publicitat i adjudicació.

    - Factures d’assistència tècnica de la ràdio d’agost i setembre per un total de 1.057,54 euros

    - Factura de 782,45 euros l’exposició de Yuko Shiraishi que excedeix el pressupost aprovat

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    ...els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)


    Lletra de batalla i la lluita contra el feixisme


    Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

    En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta".


    L'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí rebia un dels premis de poesia més prestigiosos dels Països Catalans: el Premi Ciutat de Xàtiva (València).

    El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

    En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

    Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

    Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

    Miquel López Crespí

    (28-XII-04)


    0 0

       

                  PabloIglesias,theSpanishMessiah.



             PabloIglesiasmanifests asMessiah tosave the peopleofSpain. It assumes thatthe Catalansare partof the people ofSpain. He stated thatSpainis a countryof countries (sound familiar?). At the beginningof themeeting inBarcelona(home oftheValld'Hebron, 21/12/2014), said he feltthere asinVallecas, Madridneighborhoodwhere he lives.Asnot goingto feelifthe screams ofthe audience,andlive, and braceletswithSpanishflag,andcommunications,andthe songswere allinSpanish.
        Iglesias manifests asMessiah, buta patriotMessiah,a MessiahoftheSpanishnation.
         PabloIglesiasisa trickster, characteristic ofall theMessiah,as is known.
          Therallyin the stadiumcanVall d'Hebron, 21.12.2014, PabloIglesiasmadea tricksterdiscoursetricksteron end,I think.Andparaphernaliaaround himwas willingto cajole.
            IglesiasgreetedsayingBon dia, Catalunya. Andtoclose therallysoundedl'Stake LluísLlach; Also, the Catalan side, Gemma Ubasart, madehis speechin Catalan; but otherwiseit looked as ifthe rallywas done inVallecas.

           Iglesiassays he isnot against"the right to decide" of the Catalans,but hisnational project(the homeland, which he says)seeksthe integration ofCatalonia.

          Iglesiassaid he respectedthe right to decideforthe Catalans,but this implies thatyou must firststart aconstituent process.Idid: I want that Cataloniabecomes independent? No,but I know theSpanishbreed hasinsulted theCatalans.Iglesiasmakesas if theissue to be resolvedwas notto offend theCatalans,be respectful of theCatalan language andculture.Go! It's all aboutgood manners.
         Asexpected,Iglesiasexplained hisidea of'the right to decide' 'saying right to decide: clear. But this impliesthe right to decideeverything.For example, the law does notallowchasing peoplewho can not afforda mortgage.Pursuingevaders. Andso you have toopen aconstituent processto opendoors andwindows, whichopenthe locks. Spainis a country ofcountries.Some want tomakepoliticalbuilding walls, we prefer tobuild bridges. He added:You knowwhat thesovereignty?It means thatthe people's representativesdo not representinvestment funds, which represent the people.

          Iglesiassays yes to'' right to choose'' (A yes formal), but in no eventrecognizes the rightof Cataloniato self-determination. As is clearfrom the text, the right to decideCatalanson independenceis linked to theright to decide onall thingsand that this requiresa constitutional process, iea new constitution.TheSpanishMessiahproclaims theright of the people(Spanish) to a new SpanishConstitution.
          Makingthe translationof the proclamationfollows: The Catalanshave the right todecideonce you havegot theright to decide theSpanishpeople,the wholeSpanishpeople(together, theCatalanspart, according to him).
         TheSpanishMessiahstatedaboveleftist parties; states thatcanis the people,the people, thesocialmajority.Sohe said: The powerdoes not fearthe left, the government fears the people,afraidof people.Thisgamedivides thepolitical chessboardonly servestowinbanking,towinthem,but there is asocialmajorityaremany more thanthe above,and havethesefearful.So, as the Messiah,canrepresent theSpanishsocialmajority.

          El SalvadorMessiahleftout of the templeCIU(contaminated by a corruptPujolhadan accountinAndorra).
         PabloIglesiascarefully avoidsany reference tothe demand forCatalanindependenceof the widemasses.And, in turn,acts as ifunaware thatArturMas (President of the Generalitat) was thepromoterconsultation9N. Pretends toignorethe2,350,000Catalans whowent to vote, despite the difficultiesand threatsof theSpanishgovernment.
          Some want tomakepoliticalbuilding walls, we prefer tobuild bridges, Iglesiassaid. TheCatalan independencewassummarizedina simple '' some want tobuild walls''. In contrast to thenarrownessof thesefew, the Messiah displays youropen andbrightmood.

       MasIglesiascompareswithAguirre, the formerpresident of the CommunityofMadrid,and says histime is up.

      

           WhileCUPsent alettertoleadercanfriendlygreeting,the Messiahnaileda low blowtoDavidFernándezsaying hewould neverhug withMas,what he didFernández9N.

       




    ''I wantthat Cataloniabecomes independent? No,but I know theSpanishbreed hasinsulted theCatalans'',theleadercansay, as if theCatalanswereupsetbecause of thebad mannersoftheSpanishbreed.

            .. "Let's talk about CataloniaCataloniaTalkistalkthatLaCaixahas distributed3.4 milliontopoliticiansistalking aboutcutshealthrecord'', said the leader, asthis isnot the casethat the Spanishgovernmentdespoilthe Catalans, but those in chargeofplunderwould betheCaixaand the government oftheGeneralitat, goie, the leader of Vallecasnot seethe cuts imposedby the centralgovernment, Iglesias, like the rest! SpanishleadersdenouncesavesbiasedSpanishdepositorsystem, a system that stiflesthe economyof the Principality ofCatalonia,ValenciaandtheBalearic.

         (Note: The Power Spanish, at all times,with suicidalspiritishindering economicdevelopment of Catalonia, ie, pillagedandintentionallydisrupts.).

         According to theMessiah,the evilsof Cataloniacome fromthe governments ofCiU.TheCIU(likeJordiPujol) have the country's money,are falsepatriotswho cheat theCatalan people.It seems that thisPied Piper, to the tune ofcan, do the mathbehind itto attractthe Catalansnowdeceived by falsepatriots.

          Theleadercanended the speechby comparingthe governmentof the community ofMadridwiththeGovernment of Catalonia.Sohe said: (The Catalan) Reminds me oftheMadridde EsperanzaAguirre. From herea message tothem.Repeat after me: 'Yourtime is up'.

           We mustassume thatIglesiasisa bitdeaf andalmost blindMessiah.Iglesias do not realizethatthe localsareallavailablefreeto goto differentparts of the statehighways,andthe Catalans, however, they have aretoll roads.Neitherrealizes, the leader, the Catalansoverthirty whoarewaiting forthe constructionof the railway linethe Mediterranean Corridorto exitfrom drowningby a lack ofmodern transportationago.


    0 0

    [05/01] Míting contra la pena de mort - González Prada - Léauthier - Roussel - Almereyda - Castillo Gómez - Recasens - Romera - Alcaraz - Raffara - Fanelli - Fréhel - Sabaté - Iturbe - Zazzi - Peyraut

    Anarcoefemèrides del 5 de gener

    Esdeveniments

    Ressenya de l'acte apareguda a "La Vanguardia" (7 de gener de 1936)

    - Míting contra la pena de mort: El 5 de gener de 1936 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un segon míting --el primer havia estat el 22 de desembre de 1935-- organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Presidit per Isidro Martínez, a l'acte van pronunciar discursos Francisco Carreño, Buenaventura Durruti, Manuel Pérez i Joan García Oliver. Durruti afirmà que la CNT no obstaculitzava el vot, però deixà clar que el triomf electoral de les esquerres no solucionaria res: els propietaris s'acostarien cada vegada més al feixisme enfront del qual només es podria respondre amb la Revolució Social. En acabar es van llegir les següents conclusions: indult dels revolucionaris condemnats a l'última pena, abolició de la pena de mort, amnistia àmplia i total de tots els presos polítics i socials i reobertura dels sindicats i centres culturals catalans clausurats, i llibertat dels presos governatius. Al míting assistiren milers de persones i en acabar, com era costum en aquests casos, es recaptà una important suma de diners per ajudar els presos.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Manuel González Prada (1905)

    - Manuel González Prada: El 5 de gener de 1844 neix a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada --alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique-- i Josefa Álvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura --va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el «Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinali El Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertari Los Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha (1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos --González Prada tenia veu de soprano, és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos-- per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicats rondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja --tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme-- el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit --molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme, «Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensamentés el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seusúltims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. Manuel González Prada va morir d'un infart cardíac el 22 de juliol de 1918 a Lima (Perú) i la major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.

    ***

    Léon Léauthier segons "L'Intransigeant" (23 de novembre de 1893)

    - Léon Léauthier: El 5 de gener de 1874 neix a Manòsca (Provença, Occitània) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier. Sos pares es deien Joseph Pierre Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que morí quan son fill era molt petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de Manòsca i després marxà pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses conferències de Sébastien Faure. A partir d'aquest moment fou un assidu lector de la premsa anarquista (Le Père Peinard,La Révolte, La Revue Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de reparació de calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i decidí venjar-se. Envià una carta a Sébastien Faure on li deia que, seguint l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina«el primer burgès que es topés». L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà greument amb el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant Boudillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la comissaria de l'Ajuntament del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però no mortal. El 24 de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu patró, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. No fou sentenciat a la pena capital perquè el jurat considerà que tenia «trastorns mentals». En sentir la condemna cridà:«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894, durant el transport cap a les colònies penitenciàries de la Guiana Francesa, participà en una revolta amb altres deportats a bord del vaixell Ville de Saint Nazaire. En arribar, va ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux, Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément Duval, Pini, Meyrueis i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément Duval. Léon Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire Léauthier (1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande per le fait à la révolte des bagnards (1893-1894).

    Léon Léauthier (1874-1894)

    ***

    Nelly Roussel

    - Nelly Roussel: El 5 de gener de 1879 neix a París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb«l'escena simbòlica» dramàticaPar la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice,La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration,Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église: comédie en un acte,Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. Va ser companya de l'escultor Henri Godet. Nelly Roussel va morir de tuberculosi el 18 de desembre de 1922 al sanatori de Buzenval de París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.

    Nelly Roussel (1879-1922)

    ***

    Miguel Almeyda

    - Miguel Almereyda:El 5 de gener de 1883 --alguns autors citen el 8 de gener-- neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Alguns diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra, el cas és que ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per «incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s'allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels Camelots du Roi i d'altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu«patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». Durant la nit del 13 al 14 d'agost Miguel Almereyda va ser «suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes (Illa de França, França). Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

    Miguel Almereyda (1883-1917)

    ***

    Dionisio Castillo Gómez

    - Dionisio Castillo Gómez: El 5 de gener de 1898 neix a Almedina (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Dionisio Castillo Gómez, conegut com Manuel i Macario. Durant les eleccions del 25 d'abril de 1933, com a membre de la comissió de control de l'escrutini d'Almedina, trencà una urna després de constatar que hi havia més paperetes que votants i els presents impediren que llancés per la finestra el president de la comissió. En 1938 va ser nomenat membre del Consell Municipal d'Almedina en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou el president de la junta encarregada de l'expropiació de les granges abandonades del poble. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat a la presó de Salamanca (Castella, Espanya). El 30 de juliol de 1940 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 12 anys i un dia de presó. Cinc anys després, va ser alliberat. A mitjans de 1954 entrà en contacte amb la resistència antifranquista, organitzà un comitè de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i posà el seu domicili a disposició de la guerrilla, esdevenint agent d'enllaç i participant sobretot en l'ajuda als fugitius de les zones de Navalcaballo i de Villamanrique. Al seu domicili es realitzaren diverses reunions d'organització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i era el lloc de distribució de la propaganda enviada des d'Albacete i de la qual n'era responsable Antonio Esteban Garvi. Una nit de juny de 1947 el seu domicili va ser encerclat per forces de l'ordre i membres de la Falange, però aconseguí fugir i marxà a les muntanyes, integrant-se en el grup guerriller encapçalat per Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), responsable d'una de les unitats de la V Agrupació Guerrillera del Centre, comandada per Cecilio Martí Borjas (Timochenko). Després de la rendició i la col·laboració d'alguns d'aquests guerrillers de la V Agrupació Guerrillera del Centre amb la Guàrdia Civil, l'octubre de 1947 les autoritats franquistes delmaren aquesta guerrilla. El 24 d'octubre de 1947 va ser capturat amb altres quatre companys –Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), Eduardo Carmona Martínez (Porrones), José Patón Moya (Tuertecillo) i Arcángel Alamo Romero (Palizas)– i l'endemà altres dos –Antonio Esteban Garvi i Lister. El 17 de juny de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya), juntament amb altres guerrillers de la zona de Ciudad Real i Albacete, i fou condemnat, com els altres companys, a la pena de mort. Totes les penes, a excepció d'Eugenio Sánchez Diéguez que fou executat dos dies després, va ser commutades, la seva per la de 20 anys de presó. El novembre de 1959, després d'haver purgat 12 anys de tancament, va ser posat en llibertat condicional a la presó de Burgos (Castella, Espanya).

    Dionisio Castillo Gómez (1898-?)

    ***

    Joan Recasens Farré

    - Joan Recasens Farré: El 5 de gener de 1905 neix a Cunit (Baix Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Recasens Farré. Treballador manual i fill de pagesos, havia tingut poca escolaritat. En 1928 s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou un dels militants més destacats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. L'abril de 1931 va ser un dels signant de l'acord final de la llarga vaga de l'empresa de ciment Griffi on treballava, mantinguda des del 20 d'agost de 1930 fins al 22 d'abril de 1931. En 1932 va ser nomenat president de l'Ateneu de Divulgació Social «El Porvenir», entitat de caire llibertari, en la qual hi havia una secció «pro Escola Racionalista»; aquest ateneu va ser clausurat per la Guàrdia Civil el maig de 1933. El març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Vilanova i la Geltrú al Ple Regional de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i en diversos conflictes sindicals. Per la seva militància, a vegades havia de fugir de Vilanova i la Geltrú i amagar-se a Barcelona, però mai no va ser empresonat. Va ser un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de la comarca del Garraf. En plena guerra civil, el setembre de 1936, formà part d'una Comissió Especial de Sanitat i Assistència Social en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 5 i el 17 de març de 1937, en representació de la CNT, fa ser regidor del Consell Municipal vilanoví i alcalde-president de la ciutat entre el 17 de març de 1937 i el 7 de setembre de 1938, quan s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i enviat al front bèl·lic. En 1938 fou delegat del Garraf al Ple Ampliat de Federacions Locals i Comarcals de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord). Aconseguí fugir-ne i visqué clandestinament a la zona de Marsella fins el final de la II Guerra Mundial. A causa d’una malaltia que va minvar les seves capacitats, va haver de treballar al seu domicili amb una màquina de tricotar. Joan Recasens Farré va morir el 20 de febrer de 1975 a Marsella (Provença, Occitània).

    ***

    Necrològica de Juan Romera apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 15 de març de 1979

    - Juan Romera: El 5 de gener de 1906 neix a Cuevas de Vera (actual Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Romera. Quan era molt jove emigrà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i s'afilià al Sindicat del Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou molt amic d'Alejandro García, militant del Sindicat de Barbers de la CNT. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra el cop militar feixista i després lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de reunir-se amb sa família, s'establí amb aquesta a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Juan Cuevas va morir el 19 de desembre de 1978 a Montalban (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Juan Alcaraz Saura (dreta) i Cayetano Zaplana Zapata

    - Juan Alcaraz Saura: El 5 de gener de 1921 neix a La Aparecida (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alcaraz Saura. En 1937 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, juntament amb altres joves de la localitat, fundà el «Grupo Acracia», que s'integrà en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del qual va ser nomenat secretari. Amb el suport del mestre de l'escola, aquest grup organitzà una sèrie de xerrades i classes a adults, gairebé tots analfabets, que tingueren molt d'èxit. El 5 de març de 1939, quan es dirigia amb bicicleta a l'arsenal de Cartagena (Múrcia, Espanya), on havia estat destinat per a fer el servei militar, va ser interceptat per un escamot armat de la «Quinta Columna» franquista, però aconseguí fugir i es presentà en el Comitè Comarcal de la CNT assetjat pels feixistes. Amb una trentena de companys confederals, pogué fugir del setge i embarcà al creuer Miguel de Cervantes que els evacuà a Algèria. El 7 de març de 1939 arribà a la base naval de Bizerta (Bizerta, Tunísia), ja que les autoritats franceses els havien negat refugi a Orà. En arribar, els refugiats van ser reclosos en diferents indrets i enviats a diverses companyies de treball. Durant els mesos posteriors, treballà en la construcció del ferrocarril que havia d'unir el sud de Tunis (Tunísia) i la línia Mareth (Gabès, Tunísia), però quan esclatà la II Guerra Mundial van ser evacuats a la reraguarda. Traslladat a la Skira, una gran platja al nord de Gabès, on l'exèrcit francès emmagatzemava una gran quantitat d'armament i munició, va ser destinat a carregar tot el material en trens davant l'avanç de les tropes italianes. Un cop acabada la tasca, va ser portat a les planes de les muntanyes de Khenchela (Khenchela, Aurès, Algèria) per realitzar feines forestals i construir camins i ponts. Després va ser enviat a les mines de Kenadza (Béchar, Algèria) on treballà per a la Societat Minera «Houillères de Kenadza». Després de patir tota mena de maltractaments, va ser internat durant tres mesos al camp disciplinari d'Hadjerat M'Guil, situat en mig del Sàhara i que era més conegut com «La Vall de la Mort»; en aquest camp d'extermini moriren nombrosos companys. Quan les tropes aliades envaïren el nord d'Àfrica, marxà cap a Orà (Orà, Algèria). En aquesta ciutat treballà com a cambrer, es casà i tingué tres fills. Quan la guerra d'Algèria emigrà a la metròpoli i s'instal·là amb sa família a Avinyó (Provença, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Cartagena i s'integrà en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de la localitat, ocupant durant molts d'anys la seva tresoreria i la del Comitè Regional de Múrcia. Juan Alcaraz Saura va morir el 30 de desembre de 2011 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Deixà inèdites unes breus Memorias de un exilio.

    Juan Alcaraz Saura (1921-2011)

    ***

    Claude Raffara

    - Claude Raffara: El 5 de gener de 1937 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista Claude Raffara. Començà a militar en els anys seixanta en diversos grups dels suburbis de regió parisenca de la Federació Anarquista (FA). Enginyer de formació, abandonà la seva feina a plataformes petroleres i es dedicà a l'apicultura i a la compra i venda d'antiguitats. En 1973 s'instal·là a Cabassa (Provença, Occitània). El seu ofici d'antiquari li permeté recórrer tota la geografia de l'Estat francès i fer contactes amb nombrosos grups i militants anarquistes. Durant les seves estades a París, recollia materials àcrates de la llibreria Publico que després distribuïa als grups llibertaris occitans. Com a membre de diversos grups llibertaris («Région Toulonnaise» i «Nada», de la FA; i «Libertad»), participà en les grans mobilitzacions d'aquestes, com ara en la lluita antinuclear a Malville (1977), en suport de «Radio Libertaire», contra la Guerra del Golf, contra la Cimera del G8 a Gènova, etc. Claude Raffara va morir de sobte el 23 de desembre de 2007 a Toló (Provença, Occitània) a conseqüència d'una infecció pulmonar i les seves exèquies es realitzaren a Cabassa el 27 de desembre, on els companys i sa companya Marianne li reteren un homenatge i posaren una placa en memòria seva.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Giuseppe Fanelli

    - Giuseppe Fanelli: El 5 de gener de 1877 mor a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Havia nascut el 13 d'octubre de 1827 a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amicíntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques --a Bezzecca caigué ferit--, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals --fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península --la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona--, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara --ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés«autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.

    ***

    Alice Télot ("Jacques Fréhel")

    - Jacques Fréhel: El 5 de gener de 1918 mor a París (França), a causa d'un congestió pulmonar, l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari de Jacques Fréhel. Havia nascut el 6 de febrer de 1861 a Saint-Servan (Bretanya). L'abril de 1899 conegué l'escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d'una història d'amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre, Le Figaro Illustré, La Fronde,Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue,Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme, L'Union Agricole de Quimperlé,L'Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat.

    ***

    Quico Sabaté

    - Francesc Sabaté i Llopart: El 5 de gener de 1960 mor a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarquista, combatent durant la Guerra Civil i guerriller durant la postguerra, Francesc Sabaté i Llopart, El Quico. Havia nascut el 30 de març de 1915 al carrer del Xipreret, al barri de la Muntanya de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, Catalunya). Era el segon fill del matrimoni format per Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle. Van tenir quatre fills més: Josep, el més gran, Manuel, Joan i Maria. Va començar a treballar com a aprenent en un taller de lampisteria i abans de proclamar-se la República, als 16 anys, es va afiliar al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de l'Hospitalet del Llobregat, organització a la qual va pertànyer tota la vida encara que va discrepar de moltes de les directrius marcades per la cúpula de l'organització. L'any 1932, junt amb el seu germà Josep i altres militants va formar el grup d'acció «Los Novatos» que s'afilià a la FAI i que aviat s'entrenaria en el maneig d'armes i d'explosius amb la finalitat de portar a terme accions de caràcter armat. L'any 1933, del 8 al 12 de desembre, en Quico i els seus companys es van fer amos de l'Hospitalet i van implantar el comunisme llibertari durant uns dies després de cremar els arxius municipals. Durant el moviment revolucionari del 6 d'octubre de 1934 el grup «Los Novatos» es dedicà a recollir armes que més tard serviren per avortar el cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 a Catalunya. El 1935 va ser reclamat per a servir l'exèrcit; antimilitarista convençut, és declarat pròfug. En aquest mateix any Quico efectua el seu primer atracament a un banc, concretament a Gavà. Els ingressos van a parar a la caixa del comitè pro-presos. És en aquest any quan coneix Leonor Castells Martí, la dona que esdevindrà la seva companya inseparable de tota la vida. Durant el cop d'Estat de 1936, Quico i el seu germà Josep són membres del Grup de Defensa i del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet i participen en els actes del 19 de juliol per avortar el triomf del cop a l'Hospitalet i Barcelona. El 27 d'agost els germans Sabaté surten cap al front d'Aragó amb la columna «Los Aguiluchos». L'any 1938, en plena contraofensiva franquista al front d'Aragó, els combatents anarcosindicalistes són enviats a missions suïcides pels comandaments comunistes amb l'objectiu de disminuir la seva influència a l'exèrcit. Per aquest motiu Quico s'enfronta a un comissari comunista i li dispara un tret acabant amb la seva vida. Davant d'un afusellament segur, Sabaté deserta i es presenta a Barcelona on va viure de forma clandestina sota la protecció del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries. En aquesta mateixa època Quico dispara contra el comerciant especulador Justo Oliveras de l'Hospitalet. El 7 de juny de 1938, acusat d'espionatge pel Servei d'Informació Militar (SIM), és empresonat a la Model sota la protecció del Comitè regional de Catalunya de la CNT. Després de diversos intents de fuga, es traslladat a la presó de Vic, d'on finalment acaba sortint a punta de pistola. La direcció de la CNT li aconsella que desaparegui durant una temporada i li recomana que es traslladi a una colònia d'infants que l'organització té a Masquefa, a prop d'Igualada. En el camí d'anada s'enfronta a una patrulla de quatre carrabiners que el volen detenir. Quico es nega a anar a la comandància i dispara contra ells. Fugint de les forces d'ordre públic d'inspiració comunista, Sabaté s'incorporà a la 121 brigada de la 26a Divisió (Durruti) on va acabar la guerra. El 10 de febrer de 1939 les forces de la 26a Divisió creuaven la frontera pel sector de Puigcerdà. Eren les últimes tropes organitzades que abandonaven Catalunya. Sabaté i els seus companys van ser internats al camp de concentració de Vernet d'Ariège. La Segona Guerra Mundial s'inicia el 3 de setembre de 1939. Al desembre de 1939 Sabaté surt del camp de refugiats i és destinat a treballar com a muntador en la construcció d'una fàbrica de pólvora. El 1941 neix la seva primera filla, Paquita. Visqué de forma clandestina l'ocupació de França sense tenir una participació molt activa en els moviments resistents del país veí. El 1943 es trasllada amb la seva família a Eus, a prop de Prades on treballa com a lampista a les cases disseminades pels Pirineus occidentals. El 1945 va constituir un grup d'acció que tenia com a objectiu la lluita de guerrilles a l'interior d'Espanya. A l'octubre del mateix any va realitzar la primera incursió a Barcelona on va cometre diferents atracaments a personalitats acabalades de l'Hospitalet i de Barcelona i va alliberar un presoner comunista i dos anarquistes. Entre 1945 i 1946 Sabaté es dedicà a voltar per les muntanyes i pobles de Catalunya amb la intenció de buscar punts de recolzament en la ruta d'entrada i sortida de Barcelona. El 5 de febrer de 1946, la seva companya Leonor dona a llum dues bessones. Una d'elles mor als pocs dies, la segona es dirà Alba. Sabaté es troba a Barcelona quan li comuniquen el naixement, abandona l'acció i creua la frontera per Banyoles i Costoja per arribar a Perpinyà. Amb la seva família lloga una casa a la Clapère, a prop de Prats de Molló. El 21 d'abril creua la frontera per deixar un carregament d'armes. Al grup es troba un guerriller carismàtic, Ramon Vila Capdevila, Caracremada. Al setembre, Quico juntament amb el seu germà Josep i dos resistents més, caigué en un parany preparat per les forces de seguretat. Una vegada més aconseguiren burlar la policia deixant enrere el cadàver de l'inspector Oswaldo Ramos, de la Brigada Politicosocial. A començaments de 1947, Quico i la seva família es traslladen a viure a Casenove Loubette, una masia a la localitat de Costoja, a menys d'un quilòmetre de la frontera. El novembre de 1948 un tribunal francès de Ceret el condemna en rebel·lia a tres anys de presó i una multa de 50.000 francs per tinença il·lícita d'armes i d'explosius. A començament de 1949 va entrar en contacte amb el grup d'acció «Los Maños» i posteriorment amb el grup de Josep Lluís Facerías, un altre anarquista resistent. El 2 de març atempten contra el comissari Quintela al carrer de Marina. Al cotxe no anava el comissari sinó dues personalitats de la Falange. Un va morir i l'altre va resultar ferit. El juny del mateix any fou detingut a França acusat d'un atracament comès el 7 de maig de 1948 a la fàbrica Rhone Poulenc de le Peage de Rouissillon prop de Viena el Delfinat (Lió). Va romandre a la presó de Lió fins a l'any 1952 i confinat a Dijon fins el 1955. El 17 d'octubre de 1949, als 39 anys morí el seu germà Josep a causa de les ferides rebudes en una emboscada al carrer de Trafalgar de Barcelona. El 24 de febrer de 1950, Manuel Sabaté és afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona. Havia entrat a Espanya amb Ramon Vila, i, després d'un enfrontament amb la guàrdia civil, va ser detingut a Moià. Manel Sabaté era la primera vegada que participava en un acte guerriller atès que els seus germans, Josep i Quico, no volien que s'emboliqués en la lluita. A partir de 1955 es va plantejar retornar a la lluita armada encara que aquesta havia estat abandonada a l'interior d'Espanya. En contra de la CNT, va participar en l'organització dels anomenats «Grupos Anarcosindicalistas» i va prosseguir la seva activitat a Barcelona on intensificà l'activitat propagandística i atracaments entre 1955 i 1957. El 28 de setembre de 1955 aprofitant el viatge de Franco a Barcelona llançà pamflets subversius amb un morter fabricat per ell mateix. El 21 de març de 1956, en una cantonada del Poble Sec, disparà mortalment a l'inspector Félix Gómez de Lázaro. Aquest el seguia i quan Quico se'n va adonar el policia va intentar treure la seva arma. El 21 de desembre atraca l'empresa«Cubiertas y Tejados», s'emporten al voltant d'un milió de pessetes. El 28 de maig de 1957 tomà a ser condemnat a França a un any de presó per possessió il·legal d'armes. Empresonat el mes de novembre del mateix any va sortir de la presó el 12 maig de 1958. Fou desterrat a Dijon. Després d'una operació d'úlcera gàstrica, el desembre de 1959, es planteja continuar la lluita, malgrat l'oposició de la CNT. Crea un nou grup anomenat MURLE («Movimiento Unificado para la Liberación de España»). El 31 de desembre creua la frontera amb quatre companys més. Són localitzats prop de Besalú i encerclats a La Mota, al Mas CIarà. L'únic que escapa al setgeés Quico, la resta del grup és abatut per la guàrdia civil. El dia 5 de gener de 1960, al matí, cau abatut per les bales d'un sometent i de la guàrdia civil al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) després de baixar del tren on viatjava des de Fornells de la Selva.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Avui resumim l'acta de la Junta de Govern del 16 de setembre. Com sabeu PP&PI  van contractar una persona per millorar la pàgina web i la comunicació de l'Ajuntament, però sembla que els regidors de l'equip de govern confonen propaganda amb informació i es preocupen més de publicar fotografies seves que d'informar als ciutadans. També és lamentable que els partits que hi ha a la Junta de Govern; PP, PI i UMP no publiquen absolutament res de les Juntes de govern, on entre altres coses els ciutadans poden trobar una relació de factures per comprovar com es gasten els seus doblers. A Alternativa donam informació mentre tots pagam la propaganda de PP&PI.

    A la nostra pàgina web trobareu les actes de les Juntes.

    A l'enllaç podeu consultar la Junta de govern del 16 de setembre de 2014

    El retard en l'adjudicació de l'explotació de diferents instal·lacions i serveis de les platges del municipi ha suposat perdre 18.462,50 euros. Una vegada més, la mala gestió del PP & PI té un cost per tots els ciutadans

    La Junta de Govern ( formada per PP-PI i UMP) va aprovar la reducció del cànon i devolució de l’import ingressat indegudament per l’explotació de diferents instal·lacions i serveis de temporada del litoral per a l’any 2014. Les adjudicacions teòricament eren per tota la temporada (els mesos de maig a octubre) però l’adjudicació i explotació es va realitzar amb posterioritat a juny per culpa de la mala gestió municipal, per activa o per passiva, ja que si l'Ajuntament considera que la culpa d'aquest retard és de Demarcació de Costes, el que han de fer és demanar a la mateixa els més de divuit mil euros que ens ha costat aquest retard.

    Van tornar 5.625 euros dels mesos de maig i juny per no haver estat possible l’explotació del LOT M QUIOSC A LA PLATJA DE TAMARELLS.

    A favor del explotador dels serveis de temporada del LOT N PARC AQUÀTIC, per import de 6.275 euros.

    A l'explotador dels serveis de temporada del LOT P FLYSURF LA GOLA per import

    de 925 euros.

    A l'explotador del LOT Q CENTRE DE MASSATGES per import de 387,50 euros.

    A l'explotador del LOT S ESCOLA DE VELA DE CAN CULLERASSAper import

    de 1250 euros.

    A l'explotador del LOT O AMARRAMENTS A LA GOLA per import de 4.000 euros.

    A més més van aprovar el contracte de patrocini publicitari per import de 2.400 euros amb l’entitat d’espeleologia GRUP NORD DE MALLORCA

    Vist que el Grup Nord de Mallorca farà el 50è aniversari i ha participat en diferents programes de televisió fent troballes importants en el mon de l’espeleologia, convertint-se en una de les entitats més reconegudes en el seu àmbit dins i forma de Mallorca arribant a col·laborar amb programes com “Al filo de lo imposible” o “ Desafio extremo”.I ha duit a terme durant tots aquests anys l’exploració, topografia i estudi de més de 600 cavitats només al Terme Municipal de Pollença.

    Van aprovar la concessió de subvenció nominativa a l’Associació Paraula Centre de Serveis Lingüístics de les Illes Balears per import de 18.000 euros.

    Van aprovar l’expedient de contractació administrativa de serveis d’activitats esportives aquàtiques i socorrisme a les piscines coberta i descoberta de l’Ajuntament de Pollença i de la convocatòria de licitació

    Es va donar compte de la resolució de Batlia relativa a l’aprovació del conveni de col·laboració entre la Conselleria de Família i Serveis Socials del Govern de les Illes Balears i l’Ajuntament de Pollença per al desenvolupament d’accions formatives dins el marc del programa ALTER d’intervenció socioeducativa per a joves en risc d’exclusió social i escolar pel curs 2014-15.

      TV URXELLA

     


    0 0

    "Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)



    Enrique Ruano, un dels nombrosos estudiants antifeixistes assassinats per la dictaura del general Franco.

    Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".


    Lliurament dels Premis Ciutat de Palma 1974. Miquel López Crespí, guanyador del Premi de Teatre per la seva obra Autòpsia a la matinadaés el primer per la dreta.

    El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

    El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.


    Jaume Vidal Alcover va ser un dels escriptors mallorquins que guardonaren Miquel López Crespí amb el Premi de Teatre Ciutat de Palma.

    El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

    En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

    Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

    D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

    Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

    Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

    En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

    L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

    Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

    p>Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 135 | 136 | (Page 137) | 138 | 139 | .... | 465 | newer