Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 130 | 131 | (Page 132) | 133 | 134 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 12/09/14--06:53: Tancat el camí d'Ariant
  • Continuen les usurpacions de camins públics. Aquesta vegada és el torn del Camí d'Ariant, camí que figura en el Catàleg de Camins i que presenta una situació anàlega a la del Camí de Ternelles, amb un accés a la mar que, al manco, suposa una servitud pública de pas. Aquestes usurpacions van contra tots, ja que ens priven de poder gaudir d'una part del territori, i també contra l'activitat del senderisme, que desastacionalitza la temporada turística. Demanam a l'Ajuntament que s'impliqui en la recuperació del camí, que també figura en l'adaptació al Pla General aprovada inicialment per l'actual consistori:

     

    Comunicat de la Plataforma Pro Camins Públics Oberts

    EXPOSAM

    Que dissabte , que el passat dilluns dia 6 de desembre, vam intentat accedir al camí d'Ariant des del Pi de Son Grua, a l'alçada de la carretera de Pollença a Lluc, MA-10, al Punt quilomètric 5,3, poc desprès d'iniciar el recorregut, ens vam trobar amb una reixa que tanca al pas del camí.

    Tinguent en compte que aquest és un camí que es troba al catàleg de camins del municipi de Pollença, concretament amb la numeració de 105.


    SOL·LICITAM



    1. Que es comprovi l'estat del camí.

    2. Que en cas de persistir els impediments en aquest, s'actuii per tal de restablir l'accés.

    Així mateix, dins la fonamentació de públics d'aquest camí i trobam:

    DOCUMENTACIÓ ARXIVÍSTICA LOCALITZADA:


    L'Ajuntament de Pollença, en sessió plenària celebrada el 19 de setembre de 1910, tractant de la reparació del camí d'Escorca, acordà "que la propia Comisión vea sobre el terreno el modo de poderse corregir el empedrado existente en dicho camino frente al que conduce al predio Ariant, ya que se encuentra en malisimo estado" (AMP. Sig. 1724). Aquest document fa referència a l’inici del tram 1 al creuer amb el camí vell de Lluc.


    En el ple del 7 de novembre de 1910, un regidor demanava "si se habia hecho el empedrado en el camino de Escorca frente al que conduce a Ariant, se acuerda que la Comision se digne hacer el estudio del coste de dicha obra y de cuenta en la proxima sesion para resolver en consecuencia"; 21 de novembre de 1910 el tema tornava al ple, davant la insistència del regidor que tornava a demanar "si se ha arreglado el empedrado del camino de Escorca frente al que conduce a Ariant y despues de haberse contestado negativamente suplicó se proceda a ello cuanto antes por ser de absoluta necesidad a lo cual ofreció atender el Sor. Alcalde uno de estos proximos dias" (AMP. Sig. 1724). Aquest document fa referència a l’inici del tram 1 al creuer amb el camí vell de Lluc.



    DOCUMENTACIÓ BIBLIOGRÀFICA LOCALITZADA:

     

    - A l’obra Las Baleares descritas por la palabra y el grabado (Habsburgo Lorena, 1991) llegim “El valle se ensancha de pronto y se hace más llano, muestra un naranjal a la derecha, y a la izquierda Son Grua, al pie de unos campos de labor, desde donde arranca el camino de Ariant, el valle montañoso más abrupto y cerrado de toda la isla, que nos proponemos visitar. Atravesamos primero entre olivos el Romaní de Son Grua, valle orillado de arrayanes y palmitos entre los que se interponen algunos espinos blancos de notable tamaño. La garganta rocosa que inicia el ascenso recibe apropiadamente el nombre de es clot de l’Infern. Surgen a nuestra vista la barrancada de Pedruixella Gran y las cumbres que componen Muntanya” (pàg. 221).

     

    Camí d'Ariant tancat amb reixeta

     

     
    Tram del camí damunt la cartografia de l'aprovació inicial del Pla General (CM-105)
     
     

     

     


    0 0

    Hoy hemos debatido en el Parlament de les Illes Balears sobre política de ingresos. Es un tema fundamental porque tener una correcta y equilibrada política de ingresos te permite sostener los servicios públicos esenciales con mayor solvencia.

    Durante el debate, he dicho que la mejor política de ingresos es la que permite la reactivación económica, pues esto supone la creación de puestos de trabajo, que se consuma más, que las empresas mejoren sus resultados y que, por tanto, se recaude más en IRPF, en IVA y en Impuesto de Sociedades.

    Los datos confirman que estamos en la buena dirección. En 2015 ingresaremos, vía modelo de financiación autonómica, 93 millones de euros más (IRPF, IVA, IS), lo que demuestra una clara mejora de nuestra economía. De hecho, otras comunidades ven reducida la aportación del Estado.

    Otro dato positivo es el incremento de recaudación en el Impuesto de Transmisiones Patrimoniales, un auténtico termómetro en la salud de nuestra economía, casi 100 millones más con respecto al año 2009.

    Se están haciendo las cosas bien, y por eso, se empiezan a recoger los frutos de unas políticas, quizás incomprendidas, que están relanzando la economía, están creando puestos de trabajo y nos están sacando de la crisis.

    0 0
  • 12/10/14--19:55: De l'esplendidesa
  •  
    “Creure que un és esplèndid i gradualment convèncer-se que no és esplèndid. Ja és prou feina per a una vida humana.” Czeslaw Milosz.  
     
     

     (en traducció de Xavier Farré, que, dit sia de passada, té el bon gust d'escriure "convèncer-se" i no "convènce's") 
     
     

    0 0
  • 12/10/14--19:55: La tradició del Pare Noel
  • Com cada mes publiquem també en aquest medi el mateix article d'investigació sobre la cultura popular que publiquem mensualment a la revista insular "Útil":

    El Gegant de Maó en Tomeu a l'any 2003 participant a la cavalcada de reis disfressat de

    fotografía de l'any 2003, amb en Tomeu, el Gegant de Maó, participant a la cavalcada de Reis disfressat de "Pare Noel".

    En els Nadals d’avui existeix un personatge, el Pare Noel, que per la seva presència els més joves podrien pensar que parlem d’ una tradició que data de ben antic. Lo cert és que molts l’hem vist arribar per primer cop, no fa tantes dècades, per a compartir protagonisme amb els Mags d’Orient.

    Al personatge s’el coneix amb els més diferents noms, sent els més coneguts per nosaltres els de Pare Noel, San Nicolás o Santa Klaus (aquest últim vendria de la pronunciació del nom en alemany San Nikolaus).

    La història ens remunta a finals de segle III, quan naixé Nicolás de Bari, en un poblet del que actualment és Turquia. Fill de família benestant, de molt jove heretà una gran fortuna (els seus progenitors moririen en una epidèmia de pesta), la que donà als més necessitats abans de marxà a la ciutat de Myra per a dedicar-se al sacerdoci.

    A dita ciutat, Nicolás de Bari arribaria a ser ordenat bisbe. Prest circularien centenars d’històries sobre les bondats del personatge, la dedicació als més necessitats i fins i tot narrant els seus milacres. Arribaria a ser tal la admiració que despertà que es convertiria en Sant Patró de Turquia, Grècia i Rússia.

    Sobre la seva relació amb els més petits, es conta que en sentia vertadera devoció. Es diu que en una ocasió en que varis fillets varen ser mal ferits de mort, el sant aconseguí sols amb la seva oració la curació immediata.

    També seria nombrat patró dels mariners; la història ens conta com estat un grup d’ells en una tempesta en mig de la mar i veient-se perduts, al nombrar-lo en les seves oracions el mateix San Nicolás es faria present i calmaria les aigües.

    Sant Nicolás morí un 6 de desembre de l’any 345. Per la proximitat del dia amb la festivitat de Nadal es decidí que podria ser el sant indicat per a la representació del repartiment de regals entre els fillets (tradició practicada a mitjans del mes de desembre i anterior al cristianisme).

    Ja des de mitjan segle VI es començarien a construir temples dedicats a Sant Nicolás de Bari, contant-se en la actualitat per centenars. A l’any 1087, les seves relíquies foren rescatades de les que es convertirien en terres practicants de la religió musulmana per a ser portades a la ciutat italiana de Bari, on es diu que la seva presència propiciaria tants de milacres que la fama s’escamparia per tot Occident.

    Seria al segle XVII quan emigrants holandesos portarien a les seves colònies americanes la tradició de Sinterklaas, el seu patró; on arrelaria amb força.

    L’aspecte amb el que avui tots coneixem al globalitzat Pare Noel ja el devem a una campanya publicitària d’una coneguda marca de refrescs que a l’any 1931 el va vestir amb els seus colors, que són amb els que avui entra a les cases de tot el mon.

    Es conta que avui Santa Klaus viu durant tot l’any al Pol Nord, amb  la seva esposa Noel i tot un grup de nanets que són els que fabriquen els regals que repartiran en la nit de Nadal. No existeix cap dubte que la tradició que un dia va viatjar al Continent Americà i posteriorment regressar a Europa i entrar a Espanya està ja assentada entre nosaltres, tot i que amb la existència d’una altra de més arrelada com és la dels Reis Mags, ocuparia el segon lloc en protagonisme entre els més petits i en moltes ocasions ocupant els Mags d’Orient l’espai de la tradició i el vell bonàs, grassonet i de barba blanca el dels grans magatzems com a reclam publicitari.

    www.gegantsmao.menorca.es 

    http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

    https://www.youtube.com/gegantsmao


    0 0

    Ja podeu consultar les narracions guanyadores en l'edició 2014 de la categoria adulta dels Premis Ploma de ferro.

    Els autors són:

    Xavier Vidal, amb "Records incòmodes", i Julià Picornell, amb "Uniformes".

     

    http://sal.balearweb.net/get/recull_guanyadores_plomaferroadult14.pdf

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La consulta al Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español de la producción en Mallorca de 1935 me indica 31 libros, de los cuales 30 fueron publicados por imprentas mallorquinas. Una publicación titulada "Mallorca", encargada por el Fomento del Turismo de Palma fue impresa en Barcelona.

    La Impremta Mossèn Alcover publicó 12 títulos entre los que están los tomos VII, VIII, IX y XI de "Aplec de Rondaies mallorquines / d'en Jordi des Recó (Mossèin Antoni M. Alcover; il. lustrada amb dibuixos d'en Josep Moll Casasnovas), aunque en el tomo VII los dibujos son de Prat.

    Me llama la atención que Antoni M. Alcover en estos años publica en otra imprenta, así este 1935 es en la Editorial Mallorquina donde sale su obra "Algo sobre la extinción de la Compañía de Jesús y una obra de P. Nonell... / Antoni Mª Alcover".y es que la imprenta a su nombre sólo publica en una de las lenguas de los ciudadanos de esta isla, aunque la obra de 1934, también publicada en la Editorial Mallorquina, era "L'inquisició d'Espanya / Antoni Mª Alcover".

    Otras obras publicadas por la Impremta Mossèn Alcover fueron en este año: "El Corbatxo / de Giovanni Boccaccio ; traduït en català per Narcís Franch (segle XIV) ; transcrit i publicat per primera vegada amb próleg, notes i glossari per Francesc de B. Moll"; "Edificant la ciutat : amor / Andreu Caimari"; "La cançò del mar : un al.lot de barca : comedies mallorquines /Gabriel Cortés"; "Primeres poesies / Miquel Costa i LLobera"; "Rosada / Bartomeu Guasp"; "Historia de la villa de Campanet / Guillermo Miralles Triay"; "La minyonia d'un infant orat / Llorenç Riber" y "Vocabulario mallorquín-español / redactado por Antonio Vives Ginard"

    Todas las demás imprentas o editoras de la isla publican en las dos lenguas mayoritarias entre los ciudadanos. Así, la imprenta La Esperanza publica este año cinco obras: "Sa tía Remeis : comèdia de bon humor en 3 actes / Sebastiá Llompart Aulet"; "Rápidas / Justino Ripalda (Pedro-Antonio Matheu)"; "Hagiográficas / Justino Ripalda (Pedro-Antonio Matheu Mulet)."; "Documentos inéditos acerca de Mosén Jacinto Verdaguer : su amistad con los agustinos del Escorial / por el P. Manuel Monjas, O.S.A." y "El salario familiar : teoría y práctica / Bartolomé Quetglas Gayá". La imprenta Tous publica dos: "Aygo-forts / Gabriel Maura Montaner; prólogo de Juan Alcover Maspóns" y "Relato oficial de los sucesos revolucionarios de octubre en Asturias y Cataluña".

    El número de imprentas que publican este año es de 9, la mayoría de larga trayectoria pues pasan de padres a hijos.

    La Imprenta Amengual y Muntaner publica ya en 1901 y lo hace sin interrupción. En 1935 imprime dos obras: "Dinamisme de Ramon Lull / Salvador Galmés" y "Mujeres que no sonrien / J. Sampol Solivellas".

    La Imprenta de B. Rotger que también publicaba en 1921, desapareció en 1924.

    La primera anotación que tengo de la Editorial Mallorquina es de 1914 en que publica "Nobiliario mallorquín dedicado a la Reina Nuestra Señora / por Joaquín María Bover", llamándose entonces "Editorial Mallorquina de Francisco Pons". Es la única obra que publica. En 1934 aparece una "Editorial Mallorquina" que es donde publica Mossèn Alcover y en 1935 imprime, además de la obra citada, "Desatinos de un protestante : puestos en solfa / por un aficionado al solfeo".

    La Escuela-Tipográfica Provincial aparece ya en 1901 y publica documentos oficiales. En este año "Ley municipal / Ministerio de la Gobernación"

    Antoni Mª Alcover, de 1925 a 1930 publica en Estampa de Mn. Alcover

    De la antiquísima Imprenta Guasp tengo anotaciones desde 1901, fecha en que comienzan mis anotaciones. En 1935 publica "Doña María de la Concepción López de Vega y Muñoz : un modelo para las mujeres de acción católica / José Marzo".

    También desde 1901 datan mis anotaciones sobre la Imprenta de Francisco Soler que en 1935 publica "Reglamento / Cooperativa l'Unio dels Trencadors" y "La creu i la mitja lluna : 1235 i 1535 / Elvir Sans". Es una de las imprentas con mayor número de impresiones: entre 1901 y 1935, 98 obras.

    De la Imprenta Hijas de Juan Colomar tengo anotaciones de 1901 a 1932. Un total de 116 obras.

    De la Imprenta Tous también tengo anotaciones desde 1901 en que publicó los "Aygo-forts" de Maura.

    De la imprenta La Esperanza tengo anotaciones desde 1914.

    No sé si hay algún estudio sobre las principales imprentas mallorquinas, tema que merecería alguna investigación. Mis datos son parciales y los he recogido preparando estas entradas de Patrimonio Bibliográfico.

    Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español

    Lugar Producción: Mallorca........Fecha: 1935

    Patrimonio Bibliográfico Mallorca

    De 1901 a 1920

    1921 ; 1922 ; 1923 ; 1924 ; 1925 ; 1926 ; 1927 ; 1928 ; 1929 ; 1930 ; 1931 ; 1932 ; 1933 ; 1934 ; 1935


    0 0

    Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". (Miquel López Crespí)


    ...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)



    Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

    Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

    Jaume Vidal Alcoverés prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

    Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

    Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

    Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

    Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

    Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

    Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

    Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

    Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

    Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

    Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

    Pròleg del llibre de Miquel López CrespíAntologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [10/12] «A Revolução Social» - Conferència de Han Ryner - Spies - Byington - Binimelis - Dufour - García Pradas - Jover - Julian - Bernal - «El Manco de La Pesquera» - Dandi - Arnau - Richards

    Anarcoefemèrides del 10 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"A Revolução Social"

    - Surt A Revolução Social: El 10 de desembre de 1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista quinzenal A Revolução Social. Folha quinzenal. Portava els epígrafs«No hi ha error que pugui ser útil, com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de Maistre, i «Abans vull patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu silenci», de John Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista«O Futuro», adherit a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la Regió Sud), i estava dirigit per Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu Constantino, Santos Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave, Botto Machado, Errico Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de Souza Paulo, entre d'altres. Tractà temes d'allò més divers: textos teòrics, sindicalisme, notes orgàniques, notícies locals i internacionals, educació, crides solidàries, etc. En sortiren quatre números, l'últim el 9 de març de 1912.

    ***

    Primera edició de l'obra de Ryner

    - Conferència de Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)

    - August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) --landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya-- l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels«Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquestaèpoca era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests«Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària iúnica filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) --altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les sevesúltimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista:«Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»

    ***

    Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)

    - Steven T. Byington: El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor, lingüista, especialista bíblic i intel·lectual anarcoindividualista Stephen Tracy Bryington, més conegut com Steven Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha, bibliotecària de la localitat –son pare havia estat ministre de l'Església anglicana. D'antuvi defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada per Henry George que manté que les persones són propietàries d'allò que han creat, però les coses creades per la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més tard s'associà intel·lectualment amb Benjamin Tucker, col·laborant en la seva revista anarcoindividualista Liberty, defensant l'educació com a mitjà per a arribar a un món llibertari. En 1894 va començà a escriure les seves AnarchistLetter Writings Corps, dirigides a persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la seva doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès dos importants obres de l'anarquisme alemany: The Ego and its own. The case of the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism–llibre també publicat sota el títol The great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–, de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la prestigiosa Phi Beta Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica honorífica nord-americana creada per promoure l'excel·lència en les arts i les ciències i introduir els estudiants punters en les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914 publicà «On interference with the environment», per lliuraments en The New Freewoman i The Egoist. En 1919 publicà el llibre The Society of the New Order. Coneixia de manera magistral almenys 12 llengües, incloses les clàssiques que havia aprés a la Union Theological School, i entre 1926 i 1946 fou col·laborador habitual del periòdic American Speech. No obstant això tenia problemes d'expressió i malgrat la seva preparació no podia parlar davant el públic, per la qual cosa passà 38 anys treballant com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text«Ginn & Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational Church de Ballardvale, de la qual fou secretari i historiador de l'església, però l'abandonà quan es fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En 1943, després de seixanta anys de treball, acabà la seva traducció, directament dels textos originals, de la Bíblia i la seva edició la titulà The Bible in living english (BLE), que fou publicada pòstumament en 1972 per la«Watchtower Bible & Tract Society of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia comprat els drets d'edició. A més de les citades, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com araThe Boston Globe, Demonstrator,Discontent, Discussion,Ego, The Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good Housekeeping, Humanity First,Instead of a Magazine, Journal of Biblical Literature, Man!, Mother Earth, The Mutualist, The Nation,New Trends, The New Republic, The Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es va casar, va morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA).

    Steven T. Byington (1869-1957)

    ***

    Jaume Binimelis Rotger

    - Jaume Binimelis Rotger: El 10 de desembre de 1887 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarcosindicalista, i després republicà, Jaume Binimelis Rotger. Després de passar la seva adolescència a l'Argentina, on sos pares havien emigrat, sa família retornà a Mallorca a començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei militar i després treballà de pescador. Posteriorment s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on en 1915 trobà feina com a cap de personal d'una fàbrica de begudes. Instal·lat a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en les lluites obreres i durant la dictadura de Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les armes dels grups d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de l'Exèrcit republicà. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i intentà senseèxit retrobar sa família. Aleshores retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat, condemnat a mort i internat a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser commutada per una de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en llibertat condicional, assignant-li la residència a Mallorca. Autoritzat a deixar l'illa, Jaume Binimelis Rotger va morir el 20 de febrer de 1956 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el símbol de Falange va ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell, militant de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir al seu enterrament celebrat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell Guarros, morí l'octubre de 1974.

    Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)

    ***

    Baldomer Dufour Barberà

    - Baldomer Dufour Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà. Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri barceloní del Clot, exercint-ne càrrecs orgànics de rellevància, com ara secretari del Sindicat Fabril de Barcelona de la CNT. Durant la Dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella (Provença, Occitània). Durant la guerra civil lluità com a milicià en la 24 Divisió. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son germà Jaume i fou internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1950 s'instal·là amb sa companya i fills al Brasil. Baldomer Dufour Barberà va morir el 20 de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu primer llinatge és citat de diverses maneres, com ara Difur, Difour,Dufur, Doufor, etc. Sos germans Jaume i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

     ***

    José García Pradas

    - José García Pradas:El 10 de desembre de 1910 neix a Quincoces de Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista José García Pradas. Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera de Dret a Saragossa, que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a València, on va fer feina de dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients literaris i polítics, i va conèixer Max Aub i Marín Civera Martínez. Es va acostar a la Confederació Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va trobar rebutjable. En 1933 va fer de corresponsal per al periòdic La Tierra. Poc abans de l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a redactor de La Tierra, feina que abandonà poc després segons uns per «discrepàncies ideològiques» i segons uns altres perquè el periòdic va ser suspès per les autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la Federació Anarquista Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de Melchor Rodríguez. El febrer de 1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra civil es troba a Barcelona, però marxarà a Madrid on es convertirà en un dels pilars de la CNT castellana: dirigeix CNT i Frente Libertario; membre del Comitè de Defensa del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de Madrid; col·labora en la preparació de la maniobra antiestalinista contra Negrín de març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment, etc. Durant aquests anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que li van aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar a França (Marsella, París, Dieppe). Després es va instal·lar a Londres, on va fer feina primer de manobre, després de cambrer i més tard com a redactor de la ràdio britànica, alhora que realitzava tasques literàries, com ara la traducció de Shakespeare. Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i Peirats, i crítiques molt dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del col·laboracionisme cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla que en 1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14 Division, Ação Directa, Campo Libre, Cenit,CNT, Construcción,Cultura Proletaria, España Libre,Frente Libertario, Libertad,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Balada de nochebuena, Con el sudor de su frente,En el portal de Belén, El Estado es una clase, Fabulillas de tablado, Fray Tomás de San Martín, Leyenda del Pucará,Meditaciones independientes, Nuestro señor el centauro,Pasado y presente del movimiento obrero español, Resón de la Araucana, Romance del conde Alarcos, Los rusos vuelven, La saeta arbolada de traición,El terror de Soso Khan, Tierra de lobos,Tributo de sangre,Antifascismo proletario (1938), Bandera de libertad (1938), Milicias confederales (1938), Después de la guerra (1938), Frente popular antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La traición de Stalin (1939), Cómo terminó la guerra de España (1940), Tres epístolas a Horacio (1946), La revolución y el Estado (1947), España, colonia de su ejército (1947), La crisis del socialismo (1947), Guerra civil (1947), Cuatro cartas a Carbó (1948), Origen, esencia y fin de la sociedad de clases (1948), Rusia y España (1948), ¿Revolución proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz (1963), ¡Teníamos que perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi rescoldo. Material para la historia del anarquismo español i La muerte de la vergüenza. En 1978 va participar en la pel·lícula ¿Por qué perdimos la guerra?, de Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán. José García Pradas va morir el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).

    ***

    Amèlia Jover Velasco

    - Amèlia Jover Velasco:El 10 de desembre de 1910 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco --a vegades apareix com Amàlia. A la seva vila nata, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la sevaèpoca. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada«Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a París (França).

    Amèlia Jover Velasco (1910-1997)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Obrers dels sorrals del Sena

    - Fernand Julian: El 10 de desembre de 1927 mor a Draveil (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i propagandista del moviment cooperativista Fernand Julian. Havia nascut el 6 de maig de 1877 a Générargues (Llenguadoc, Occitània). Fill d'un obrer agrícola illetrat, realitzà diverses feines abans de incorporar-se en 1897 en un regiment de línia a Niça. Després d'esdevenir antimilitarista desertà, però fou detingut i portat davant un consell de guerra. En 1903 feia feina en un asil d'alienats a Marsella. Ja anarquista, a la mort de Louise Michel portarà la bandera que encapçalarà el seguici fúnebre de les seves despulles a l'estació de Marsella. La tardor de 1908 s'instal·là amb sa esposa a la regió parisenca i treballà a Vigneux com a terrelloner als sorrals del Sena, encara marcades per les jornades de vaga del 2 de juny al 30 de juliol de 1908 que acabaren en una dura repressió. El juny de 1909 participà en una nova vaga i el 6 de juny es veu implicat en una brega entre vaguistes i esquirols; dos dies més tard, fou detingut amb Edouard Ricordeau sota l'acusació d'haver agredit el capità de la draga. El 4 de setembre de 1909 el Tribunal Correccional de Corbeil el condemnarà per aquests fets a 12 mesos de presó i a tres anys de prohibició de residència als departaments del Sena i del Sena i Oise. Alliberat el 6 d'abril de 1910, fou aclamat per 1.200 obrers i nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i Oise. Però com que violà la prohibició de residència, fou novament detingut el novembre de 1911 i condemnat a tres setmanes de presó. Sense feina, en 1913 crea una petita empresa, «Les Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals). També participà en la fundació de la «Ciutat Cooperativa París-Jardin» a Draveil, on construirà la seva casa. Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1915 serà mobilitzat com a infermer a Nimes. En 1921 formarà part de la direcció de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT) i en 1922 serà nomenat secretari general del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unificada (CGTU). El juny de 1923 dirigirà una vaga dels terrelloners de la línia fèrria París-Orleans. Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i FernandÉdouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya.

    ***

    Juan Antonio Bernal Ramírez

    - Juan Antonio Bernal Ramírez: El 10 de desembre de 1945 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El Andalúz. Havia nascut el 10 de març de 1895 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on regentà el Bar Andalucía i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la reacció estalinista, va ser detingut per«tinença d'armes». Després de la guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona (Catalunya).

    Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)

    ***

    "El Manco de La Pesquera" (primer a l'esquerra), amb altres reclosos i familiars, a la presó provincial de València fotografiat per Hipólito Abraila el 24 de setembre de 1955, mesos abans de ser afusellat

    - El Manco de La Pesquera: El 10 de desembre de 1955 es afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Havia nascut el 15 d'abril de 1908 a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) i era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.

    ***

    Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

    - Dando Dandi: El 10 de desembre de 1972 mor a Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Havia nascut el 22 d'octubre de 1893 a Torí (Piemont, Itàlia). Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia)«L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.

    ***

    Última expedició de nins cap a les colònies infantils (Madrid, febrer de 1939)

    - Luisa Arnau Capaces: El 10 de desembre de 1998 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) la militant anarquista Luisa Arnau Capaces. Havia nascut el 1920 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Quan esclatà la Guerra Civil s'adherí a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Vall-de-roures. Quan les tropes franquistes avançaren, es refugià a Catalunya, on amb un company i l'ajuda de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) participà en la colònia d'infants i d'adolescents evacuats de Madrid «La Begueda», a prop de Capellades, organitzada per Juan Bautista Albesa Segura (Batista) i la secretària de la qual fou sa germana Rosaura. En acabar la guerra s'exilià a França i després fou enviada, juntament amb altres joves, a Bèlgica, on fou acollida per famílies del país. Amb l'ocupació alemanya, en 1940 retornà a França i retrobà sa família a Borgonya. A partir de 1942 s'instal·là a Montpeller, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Son company fou el també militant anarquista Nicolás Bergós Ferrero.

    ***

    Vernon Richards

    - Vernon Richards: El 10 de desembre de 2001 mor a Hadleigh (Suffolk, Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Vero Benvenuto Costantino Recchioni, més conegut com Vernon Richards. Havia nascut el 19 de juliol de 1915 al pis que hi havia a sobre de la famosa botiga de delicatessen King Bomba, al número 37 d’Old Compton Street del Soho de Londres (Anglaterra). El negoci de gastronomia selecta i d’importació de productes italians l’havia fundat son pare, Emidio Recchioni, un anarquista italià que, després de fugir espectacularment de l’illa presó de Pantel·leria --a la costa siciliana-- amb el seu company i amic Errico Malatesta, havia emigrat al Regne Unit. En 1931 la família Recchioni es trasllada a París; allà, per influències d’un amic d’Emidio, l’intel·lectual anarquista italià exiliat Camillo Berneri --qui va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per agents estalinistes durant els Fets de Maig de 1937--, i de la resta de la comunitat d'exiliats italians, Vero aprèn la seva llengua materna. En 1934 Emidio mor i l’any següent, amb 20 anys, Vero Recchioni després de ser expulsat de França per editar un pamflet contrari a Mussolini i d’anglicanitzar el seu nom pel de Vernon Richards, comença a publicar a Londres la revista antifeixista bilingüe Free Italy / Italia libera, en col·laboració amb Camillo Berneri. Vernon es mourà dins el cercle de veterans anarquistes, com ara Max Nettlau, Emma Goldman, Tom Keell, Lilian Wolfe... Coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, en 1936, s’uneix a la redacció de la revista llibertària Freedom i decideixen posar aquest òrgan d’expressió en anglès al servei dels anarquistes en guerra i de la revolució social sota el títol Spain and the World, que sortirà bimensual, contrarestant així la propaganda proestalinista dels periòdics New Chronicle i New Statesman. En aquests anys Vernon també s’ocuparà d’una escola de nins orfes per mor del conflicte bèl·lic espanyol sostinguda pel llibertari Comitè per als Refugiats Espanyols. Durant la Segona Guerra mundial el periòdic prendrà el títol de War Commentary, després de passar un temps sota el nom de Revolten 1939, i tindrà unes relacions molt conflictives amb l’autoritat per mor de l’antimilitarisme de la publicació --Richards s’inscriurà com a objector de consciència. La filla de Berneri, Marie-Louise, esdevindrà la companya de Vernon en 1937. Aquesta intel·lectual, que afrancesà el seu nom original Maria Luisa quan va estudiar psicologia a la Sorbona, especialista en literatura, psicologia infantil, pintura i fotografia, destacarà per la seva activitat periodística, especialment pels seus coneixements sobre Rússia --en 1944 publicarà Workers in Stalin’s Russia-- i pels seus articles sobre la Guerra Civil espanyola --va col·laborar amb son pare en la publicació de Guerra di Classe. Però la desgracia s’encruelirà amb la família Richards, ja que el fill de la parella naixerà mort en 1948 i la mare morirà un any després amb només 31 anys d’una pneumònia vírica. Vernon li mostrarà el seu amor publicant Marie-Louise: A Tribute (1949); Journey through Utopia (1950), la seva contribució política més important, que estudia els valors llibertaris de la tradició utopista, i Neither East Nor West (1952), una antologia dels escrits de la seva companya entre els anys 1939 i 1948. Marie-Louise Berneri ha deixat inèdits, de moment, una pila d’escrits: un sobre Sacco i Vanzetti, una traducció de Bakunin, l’edició crítica dels escrits de son pare i un estudi interessantíssim sobre la tendència revolucionària del marquès de Sade, entre d’altres. George Woodcock i  Ivan Avacumovic van dedicar la seva biografia de Kropotkin, The Anarchist Prince (1950), a Marie-Louise Berneri:«Una vertadera deixebla de Kropotkin.» Pel desembre de 1944 la redacció del periòdic, que l’any següent reprendrà el seu nom original Freedom,és arrestada en bloc i acusada de propaganda antibel·licista, de conspiració i d’incitació a la deserció. Vernon Richards, John Hewetson i Philip Sansom seran condemnats a un any de presó cadascun, romanent a la presó nou mesos --Marie-Louise se salvarà pel motiu«tècnic» de què els matrimonis no poden declarar en contra seva. Una gran campanya de suport als empresonats es muntarà aleshores, destacant-ne en el comitè de defensa --«Partit Surrealista», segons les autoritats-- intel·lectuals com Herbert Read, George Orwell, T. S. Eliot, E. M. Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitosos habituals», Bertrand Russell, Benjamin Britten i Michael Tippett, entre d’altres. Un dels aspectes positius d’aquest període d’empresonament, segons Vernon, va ser l’oportunitat de tornar a tocar el violí i l’ocasió de poder formar una petita orquestra amb altres músics engarjolats. Quan era nin, vagant lliure pels carrers del Soho, havia estudiat el violí sota la guia de son oncle, John Barbirolli, i ja de jovenot havia interpretat repertoris orquestrals, tot assistint a la gran sèrie de concerts beethovians que el gran Toscanini havia dirigit al Queen’s Hall londinenc, a la darreria dels anys trenta, i de qui en conservava l’autògraf al programa de mà. Encara que era un home de professió «liberal» --irònicament, ja que era molt rar en un fill d’immigrant, s’havia educat a la selecta Emmanuel Grammar School de Wandsworth, a Oxford i a Cambridge, llicenciant-se en enginyeria civil pel King’s College de Londres el 1939, i treballant cinc anys com a enginyer de vies ferroviàries, primer en la construcció del metro londinenc i després a les estacions de Cambridge i d’Oxford--, no en reprengué mai l’exercici de la professió, assegurant que una de les coses que havia après quan estava engabiat era la idiotesa d’encalçar una «carrera». Es guanyava la vida portant el negoci de sa mare, fins que, quan va canviar l’ambient del Soho durant els anys cinquanta, va aconseguir vendre’l. Després va treballar com a freelance(fotògraf independent) i com a periodista, per després fer feina de guia turístic per l’Espanya de Franco i per la Unió soviètica de Breznev, convençut que el turisme crearia els lligams que atiarien l’influx alliberador i obririen de bat a bat les fronteres més tancades. En 1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, la seva segona companya, aconsegueix fer-se amb una petita finca a Hadleigh, al comtat anglès de Suffolk, a unes desenes de quilòmetres al nord-est de Londres, on conrea durant gairebé trenta anys,  productes d’agricultura biològica --va ser un dels pioners en la utilització dels mètodes de conreu orgànic i en la producció de fruites i vegetals exòtics. Quan en 1997 la seva companya va finar, la salut de Vernon va començar a minvar i es va retirar a una casa de repòs, on va morir. Richards va animar durant els anys quaranta un nodrit grup d’historiadors de l’anarquisme, com ara George Woodcock, Philip Sansom i John Hewetson, mantenint-hi molts de pics fortes diferències. Va ser director del Freedom setmanal entre 1951 i 1964, però sempre reprenia el seu paper com a redactor i com a traductor --va traslladar, entre altres, obres de Kropotkin, Leval i Malatesta. Només durant la dècada dels noranta va deixar de col·laborar en el periòdic que havia donat vida seixanta anys abans. Richards funda l’editorial Freedom Press que, des de la seva redacció londinenca de 84b Whitechapel High Street, publicarà un fotimer de llibres i que ha estat un exemple per a moltes altres editorials. Durant els anys cinquanta va publicar, en lliuraments mensuals, la seva obra tantes vegades reimpresa i traduïda, Lessons of the Spanish Revolution, fruit de tants de vespres dominicals compartits amb l’única companyia de la seva fidel ampolla de vi de Valpolicella. Colin Ward comenta que, sota la tenacitat de dedicar tota una vida al manteniment de la presència anarquista en el medi editorial britànic, s’hi troba l’exemple del pare de Vernon. Emidio Recchioni, que havia nascut a Russi, al costat de Ravenna, el 1864, havia estat iniciat en l’anarquisme per Cesare Agostinelli; empleat de ferrocarril, a Ancona publica el 1894 el setmanal L’articolo 248; implicat el 1894 en l’atemptat contra el primer ministre italià Francesco Crispi, complí 18 mesos de presó i cinc anys de confinament; en llibertat, davant un possible nou arrest, decideix d’exiliar-se a Londres el 1900, on promourà la solidaritat amb els companys perseguits, crearà el conegut King Bomba --en memòria del rei de les Dues Sicílies (1830-1859), el tirà Ferdinand II, qui va prendre aquest malnom degut als bombardeigs de Mesina (1848) i de Palerm (1849)--, tapadora d’activitats subversives anarquistes, i importarà el conegut marbre de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta publicarà L’agitazione; col·laborarà activament en L’Adunata dei Refrattari, La Protesta, Unità Nova, que finançarà, i altres publicacions sota el pseudònim de Nemo; va estar implicat en l’organització i el finançament d’un grapat d’atemptats frustrats a Mussolini. Però una vegada Vernon va definir son pare, d’una forma crítica i seca, a ran de l’orella de Colin Ward, així:«Terrorista burgès». La personalitat anarquista que més el va influenciar va ser Errico Malatesta; el seu llibre Malatesta: Life and Ideas ha estat llegit arreu del món. En 1987 Vernon Richards va cedir bona part del seu arxiu a l’Institut Internacional d’Història Social (IISG) d’Amsterdam. Es tracta de 9,25 metres de documentació molt variada. S’hi trobem, de Vernon Richards, la correspondència (cartes amb Camillo Berneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E. M. Foster,  Aldoux Huxley, Bertrand Russell, Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau, George Orwell, Herbert Read, etc.), documents personals, manuscrits de les seves obres; però també hi podem consultar documentació de Marie-Louise Berneri, d’Emidio Recchioni, l’arxiu de Freedom Press, manuscrits diversos (García Oliver, Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read, Volin...), així com altra casta de materials (llibres, publicacions, pamflets, fotografies, pòsters, fotocòpies, etc.). També, a partir de 1998, al fons Família Berneri – Aurelio Chessa de l’arxiu històric anarquista de la Biblioteca Panizzi de Reggio Emilia es troba documentació de Vernon Richards i de la família Berneri i Recchioni: correspondència; uns dos mil llibres i opuscles, la major part d’ells sobre la Guerra Civil espanyola; les col·leccions completes de Spain and the World, War Comentary i Freedom; totes les publicacions de Freedom Press; fotografies... A la fi dels anys noranta Freedom Press va publicar quatre llibres de fotografies de Vernon Richards. El famós retrat fet el 1946 d’un Orwell descurat, ullerós, malalt, amb la cigarreta permanentment a la boca, rera la seva màquina d’escriure al seu apartament de Canonbury, publicat en el seu llibre George Orwell at Home, és un exemple de la seva mestria fotogràfica; altre ens en ve de la ciutat catalana de l’Escala. Vernon havia començat a portar estiuejants a la preturística vila empordanesa des de 1957, atret per l’absència de materialisme i la independència d’esperit dels escalencs, organitzant les estades dels turistes en petits grups en cases de pescadors, tot fotografiant-ne els habitants i fent amistat amb la gent del poble, especialment amb una família de pescadors: els Donjó. Peter Clements, amic personal de Vernon i resident a l’Escala, va llegar a l’Arxiu Municipal d’aquesta localitat uns 300 negatius de Richards. En 1999, el Centre d’Estudis Escalencs va editar, en Fulls d’història local. L’Escala, un preciósàlbum de fotografies de Vernon Richards i de testimonis de les aventures d’aquest workaholic(enginyer, editor, propagandista, escriptor, traductor, fotògraf, agent de viatges, agricultor i revolucionari anarquista angloitalià) per terres de la Catalunya franquista. Entre les seves obres podem destacar Freedom. Is it a crime?: The strange case of the three anarchists jailed at the Old Bailey (1945), Lessons of the Spanish Revolution (1953 i 1972), Malatesta: his life and ideas (1965), The impossibilities of social democracy (1978), Protest without illusions (1981), Why work?: arguments for the leisure society (1983), British imperialism and the Palestine crisis (1989), World War – Cold War (1989), The Left and World War II (1989), Neither nationalisation nor privatisation: selections from Freedom (1945-1950) (1989), Spain, 1936-1939: Social Revolution - Counter Revolution (1990), Violence and Anarchism: a polemic (1993), The Anarchist Revolution: polemical articles (1924-1931) (1995), George Orwell at home (and among the anarchists): essays and photographs (1998), A part-time photographers portrait gallery (1999), A weekend photographer’s notebook (1996),Beauty is more than «In the Eye of the Beholder» (1999), entre d'altres.

    Butlletí Estel Negre, 120 (setembre 2002) [Especial Vernon Richards]

     Escriu-nos

    Actualització: 10-12-14


    0 0

    Al darrer ple el batle va donar compte de factures i pagaments per un valor de 251.430,22 euros amb diferents irregularitats posades de manifest per part de les objeccions dels informes de l'interventor i secretària, algunes d'aquestes factures i pagaments es poden raonari entendre però altres responen a situacions irregulars que l'equip de govern PP&PI ha creat o ha demostrat una incapacitat total per solucionar-les. Cal recordar que al ple de setembre ja es va presentar un llistat similar i que PP&PI no tenen més remei que fer-ho en compliment de l'article 2 de a Llei 27/2013, de 27 de desembre de racionalització i sostenibilitat de l'Administració Local:

    " El órgano interventor elevará informe al Pleno de todas las resoluciones adoptadas por el Presidente de la Entidad Local contrarias a los reparos efectuados, así como un resumen de las principales anomalías detectadas en materia de ingresos. ..."

    El que és clar és que PP&PI haurien de fer alguna cosa més que limitar-se a presentar aquestes irregularitats sinó que a més a més haurien de cercar solucions per evitar continuar cometent les mateixes. No només no s'están cercant solucions sinó que en un principi, quan al ple vam demanar explicacions, el batle no volia ni donar explicacions ni deixar a la resta de regidors responsables donar-les. La seva excusa era que les haurien d'haver presentat per escrit, com es fa amb les preguntes registrades al ple. Com li vam dir no té res a veure; no és el mateix que et facin una pregunta que no sàpigas d'on ve i necessites temps per informar-te que uns pagaments irregulars amb informes contraris d'Intervenció o Secretària que es presenten al ple (obligats per la llei) i que evidentment són perfectament coneguts per part dels regidors responsables. A més a més cal dir que a la Comissió Informativa no ens havien donat cap informació de les factures i fins el dilluns abans del ple no les vam poder tenir. Finalment el batle es va dignar a donar i deixar que els regidors responsables donassin les explicacions corresponents.

    Es van presentar els següents decrets.

    Núm 957.

    Intervenció i Secretaria en data 6.octubre de 2014 formulen nota d'objecció en relació a factures per un total de 76.116,30 euros.

    Núm 1021

    Intervenció i Secretaria en data 20 d'octubre de 2014 formulen nota d'objecció en relació a factures per un total de 55.694,93 euros

    Núm 1073

    Intervenció i Secretaria en data 4 de novembre de 2014 formulen nota d'objecció en relació a factures per un total de 30.583,71 euros

    Núm1108

    Intervenció i Secretaria en data 17 de novembre de 2014 formulen nota d'objecció en relació a factures per un total de 89.035,28 euros

    Parlant més concretament de les factures

    Hi ha factures de pagaments als quals s'hauria d'haver fet un contracte menor i on PP&PI no ha segui cap tipus de procediment contractual. El compliment de la Llei garanteix que les diferents feines i subministraments es contractin de manera transparent i amb les mateixes oportunitats per a tothom :

    - Factures del servei de grua, actualment feta per dues empresses. Venim demanant la seva regulació des de la passada legislatura i principi de l'actual sense resultat. Aquest és un dels temes on clarament PP&PI no han volgut fer res.

    - Factures de diverses empreses de jardineria. A la passada legislatura es va fer un complet plec de condicions per treure a concurs el manteniment de jardins i zones verdes, una feina que va acabar a un calaix i de la que ni PP ni Pi han volgut saber res.

    - Com venim denunciant des de fa cins anys; l’empresa SEARSA CAÑELLAS A.I.E. l'empresa de manteniment de les instal·lacions impulsores d'aigües residuals de Pollença té un contracte del 18 d'agost de 1994 per valor de 7,130.514 pessetes que va caducar al 1996, FA 18 ANYS! .

    - Fatures de feines relacionades amb l'enllumenament. A pesar de que es va regular la contractació del manteniment de l'enllumenament del Port de Pollençaés més que evident que es va fer mal ja que la mateixa empresa que va guanyar el concurs segueix facturant nombroses feines que es podien haver inclós als plec de condicions.

    A més a més factures de la desoburació canonades, material d'obres, actvitats de socorrisme i aquatiques, treballs de medi ambient, delineació, assessorament lingüístic, cadastre, tècnic esport, joventut, classes de català a persones majors, serveis bedel...

    A altres factures es tracten desubministraments i/o serveis que no han seguit cap tipus de procediment contractual dels establerts a la Llei de Contractacions públiques:

    . S'hauria de tramitar un procediment de contractació (obert o negociat atenent a l'import de licitació) pel subministrament de material necessari pel manteniment dels serveis d'aquest municipi, dividit en lots en funció del material a considerar com ara material de construcció i elements afins, material de serralleria (eines, panys, claus, cadenes, molls...), lloguer de maquinària, material de ferreteria, material de vidriera, fusteria, pintures, material elèctric, material de fontaneria; material per a productes de jardineria, vestuari i material pel manteniment dels vehicles municipals.

    S'hauria de realitzar pels serveis tècnics els corresponents plecs de prescripcions tècniques on es relacionin, per preus unitaris, així com la mediació estimada dels materials i productes objecte de contractació classificant-se per conceptes específics i amb les seves característiques tècniques.

     


    Us convidam a la presentació dels dos darrers llibres amb participació del Grup d'Estudis Llibertaris els Oblidats. La presentació serà divendres dia 12 de desembre a les 20h a Can Llobera (plaça Vella de Pollença).

     

    Dissabte 13 de desembre 9h. al monument, Pollença

    Visita guiada amb experts i dinar al bosc.

    Materials que heu de dur:
    - Paner o cistella.
    - Roba i calçat per trescar pel bosc.
    - Plat, tassó, coberts, torcaboques, etc.

    Més informació i inscripcions a: alternativaperpollenca@gmail.com

    L’activitat és totalment gratuïta i oberta a tothom que tengui ganes de conèixer una mica més aquest món dels bolets.

    Us esperam!

     

     


    0 0

    [11/12] Processos de Montjuïc -«L'Anticlérical» -«CAP» - Ishill - García Sanchiz -«Moyita» - Perissino - Pestaña - Meschi - Company - Alemany

    Anarcoefemèrides de l'11 de desembre

    Esdeveniments

    Dibuix aparegut en "La Huelga General"

    - Processos de Montjuïc: Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 es realitza a porta tancada al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) el primer dels judicis celebrats contra més d'un centenar d'anarquistes catalans en una de les maniobres repressives per part de l'Estat més importants contra el moviment anarquista europeu, maniobra que fou resposta per totes les branques del socialisme internacional. Després de l'explosió el 7 de juny de 1896 d'una bomba al carrer Canvis Nous de Barcelona, al pas d'una processó religiosa, en la qual resultaren mortes sis persones i 42 ferides, les autoritats detingueren més de 400 persones, entre elles destacats militants obrers i teòrics anarquistes (com ara, Josep Llunas i Pujals, José López Montenegro, Joan Montseny, Teresa Claramunt, Joan Alsina, Baldomer Oller, Anselmo Lorenzo, Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Esteve, etc.), així com l'escriptor Pere Corominas --per unes conferències sobre sociologia impartides al Centre de Carreters de Barcelona. Per poder desenvolupar aquesta tasca repressiva, atiada per associacions reaccionàries, sectes religioses integristes i jesuïtes, les autoritats van suprimir les garanties constitucionals entre el 8 de juny de 1896 i el 17 de desembre de 1897. Molts dels detinguts van ser deportats a presidis africans, i altres portats al castell de Montjuïc, on se celebrà un procés portat a terme per la justícia militar contra 87 persones. Les diligències foren dutes a terme sense cap garantia jurídica, i les declaracions dels acusats van ser obtingudes amb tortures de tota mena, que portava a cap el tinent de la guàrdia civil Narciso Portas i l'inspector de policia Lleó Antoni Tressols (El Vinagret), amb l'aquiescència del jutge Enrique Marco. Fins i tot els acusats van ser jutjats per la Llei de 2 de setembre de1896, és a dir, posterior als fets, que establia pena de mort pels autors i còmplices i cadena perpètua per als encobridors. El fiscal demanà 28 penes de mort i 57 cadenes perpètues. Revisada la causa pel Consell Suprem de Guerra i Marina, es donà una sentència definitiva l'1 de maig de 1897: cinc condemnes a mort, 10 a 20 anys de presó, 12 de més de 10 anys i 30 entre vuit i nou anys. Als fossats del castell van ser afusellats, el 4 de maig de 1897, Tomàs Ascheri, Lluís Mas, Josep Molas, Joan Alsina i Antoni Nogués. Davant la protesta internacional, que recollia testimonis de tortures contra els detinguts i dubtava de la culpabilitat dels acusats, el capità general de Barcelona desterrà, el juliol de 1897, 63 dels presos cap al Regne Unit (Josep Prats, Ramon Vidal, Climent, Esteve, Pitchot, Salut Borràs, Ramon Confau, Manuel Barrera, Tomàs Codina, Antoni Gurri, Antoni Borràs, Adbon Navarro, Roman Archs, Vidal, Rull, Magí Fenoll, Jaume Torrens, Piferrer, López Montenegro, Coromines, Francesca Saperas, Joan Montseny, Teresa Claramunt, etc.). La reacció a tot això no es deixà esperar i el 8 d'agost de 1897 Michele Angiolillo assassinà el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo; poc dies després, el 4 de setembre de 1897, Ramon Sempau atemptà a Barcelona contra Narciso Portas i tal era l'ambient que fou absolt. En 1898 s'engegà una campanya en pro de la revisió del procés, en la qual assolí notorietat l'aleshores jove periodista republicà Alexandro Lerroux. L'abril de 1900 es decretà la commutació de la pena i es desterrà els presos al Regne Unit, evitant així l'amnistia, l'indult o la revisió del procés. Sobre aquest procés es va escriure molt i en uns termes tan força durs que fomentà el clixé de l'«Espanya Negra» i el retorn de la vella Inquisició: La Inquisición de fin de siglo,The modern Inquisition of Spain,Justicia, Revivre of the Inquisition (Max Nettlau), Les inquisiteurs d'Espagne (Tarrida del Mármol), Los victimarios (Ramon Sempau), La barbario gubernamental en España (Ricardo Mella i Josep Prat), El proceso de un gran crimen i El castillo maldito (Federico Urales), etc.

    ***

    Premsa llibertària

    - Surt L'Anticlérical: L'11 de desembre de 1898 (20 frimari de 107, segons el calendari republicà francès citat a la capçalera) surt a París (França) el primer número del periòdic llibertari L'Anticlérical. Organe de la Ligue Anticléricale. El secretari en fou Constant Martin (Gabriel) i el gerent Jean Degalves. Hi van col·laborar, a més d'aquests dos, Jacques Prolo i Michel Zévaco. D'aquesta publicació il·lustrada --trobem dibuixos de Heidbrinck i d'Adolphe Willette-- se'n tiraven uns 80.000 exemplars. En sortiren set números, l'últim el 22 de gener de 1899 (3 pluviós de 107).

    ***

    Portada del primer número de "CAP"

    - Surt CAP: L'11 de desembre de 1972 surt a París (França) el primer número de la revista mensual CAP. Journal des prisonniers. Va ser editada pel Comitè d'Acció dels Presoners (CAP), organització creada el novembre de 1972 per l'anarquista Serge Livrozet i que aglutinava fonamentalment expresos comuns amb la finalitat de millorar la vida dels detinguts durant el seu tancament i després de la seva excarceració. El CAP era hereu del Grup d'Informació sobre les Presons (GIP), fundat en 1971 per Michel Foucault i Daniel Defert i que durà 18 mesos. Aquesta no era una publicació estrictament anarquista, però hi van col·laborar nombrosos llibertaris, i era l'únic mitjà que tenien els presos de dirigir-se a la població. Portava sovint l'epígraf«Les cadenes dels presos són les mateixes que les de tots els homes sense poder sobre la seva vida: només són més visibles.» Per al CAP tota delinqüència tenia un origen polític, econòmic i social i per això tots els presos eren considerats«presos polítics». El CAP, ben igual que el GIP, denuncià directament, fent servir tots els mitjans possibles (manifestacions, pamflets, cartes obertes al Ministeri de Justícia, interpel·lacions a les autoritats, etc.), les situacions intolerables a les quals es veien sotmesos els presos (repressió a les garjoles, morts sospitoses dels detinguts, abusos de tota mena, etc.), alhora que es va fer ressò de les reivindicacions carceràries de tota casta (distribució regular de sabó, desinfecció dels poals d'escombraries, sanitaris higiènics, assistència mèdica, dret a la correspondència, llibertat d'expressió, dret d'associació a l'interior de les presons, treball penitenciari regulat i ben pagat, etc.). L'editor responsable fou Annie Livrozet. Hi van col·laborar Sin Abu Kassan, Roland Agret, Agnès Beothy, Daniel Bonato, Michel Boraley, Albert Chamillard, Alain Daudier, Daniel Defert, Jean-Pierre Delastre, Christian Denele, Jean-Claude Deudon, Elizabeth Dubois, Michel Foucault, M. Foudrignier, Joël Frolich, Christian Goulakis, François Hoffet, Gérard Horny, Jean Lapeyrie, Guy Laumont, Jean-Louis Laval, Catherine Legay, Daniel Legrand, Jacques Lesage de La Haye, Claude Liscia, Serge Livrozet, Jacques Louvet, Maurice Marais, Francis Martineau, Claude Mauriac, Alain Monnereau, Jackie Perraud, Jean-Pierre Poncet, Jacques Pucheu, Ange Rault, Jean-Claude Reilles i Gilbert Rochu, entre d'altres. També n'hi havia molts de textos de Piotr Kropotkin i dibuixos de Kerleroux. S'editaren entre 10.000 i 50.000 exemplars de cada número. En sortiren 67 números, l'últim l'abril de 1980. Es va publicar una nova sèrie, amb el subtítol Revue de la stratégie judiciaire, editada pels Comitès d'Acció Presó-Justícia, de la qual sortiren 9 números fins al febrer de 1982. Cap al 1974 també sortí un número amb la mateixa capçalera i contingut a Alençon (Baixa Normandia).

    CAP (1972-1982)

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joseph Ishill

    - Joseph Ishill: L'11 de desembre de 1888 neix a Cristesti (Botosani, Romania) l'impressor anarquista Joseph Ishill. Descendent d'una família pobra d'origen jueu, va aprendre de ben jove l'ofici de tipògraf. Quan tenia 14 anys va començar a treballar com a aprenent de tipògraf a Botosani. En 1907 va ser redactor de l'efímera revista Evreul Ratacitor (El Jueu Errant) i l'any següent es va instal·lar a Bucarest, on va esdevenir anarquista després de la lectura de la Revista Ideei, publicada per Musoiu. En 1909, va emigrar als EUA, establint-se a Nova York i treballant en una impremta. En aquesta època va assistir a les conferències d'Emma Goldman i va freqüentar els cercles anarquistes. D'aleshores ençà va participar en el funcionament de la Ferrer Modern School, escola llibertària segons els esquemes de Ferrer i Guàrdia, oberta el gener de 1911 al Greenwich Village, que es traslladarà després a Harlem abans d'instal·lar-se el 1915 a la Colònia Stelton (Nova Jersey), de la qual serà un dels cofundadors, juntament amb sa companya, la poetessa Rose Florence Freeman. Hi va imprimir el butlletí The Modern School i es va encarregar de la impremta de la colònia llibertària. En 1916 va publicar el seu primer llibre, The Ballad of Reading Gaol, d'Oscar Wilde. En 1919 es va instal·lar a Berkeely Heighst, a prop de Nova York, on va fundar l'editorial « Free Spirit Press», que esdevindrà en 1926 «Oriole Press». Joseph Ishill editarà tot sol més de dos-cents llibres i fulletons, entre els quals un important nombre d'obres de pensadors anarquistes, com ara Kropotkin, Elisée Reclus, Emma Goldman, Benjamin Tucker, Havelock Ellis, Theodore Schroeder, etc., sense oblidar la poesia de sa companya Rose Freeman. Totes les obres van ser compostes a mà i impreses en una impremta manual pels seus alumnes. Entre els artistes que van il·lustrar les seves obres es troba Louis Moreau. A partir de 1934, mantindrà correspondència amb Agnès Inglis, l'atenta conservadora de la Col·lecció Joseph Labadie, dipositada a la Universitat de Michigan, a la qual lliurarà un exemplar de cada obra editada. Joseph Ishill va morir el 14 de març de 1966 a Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA). Una gran part de la seva important correspondència (Tcherkessov, Sofia Kropotkine, Max Nettlau, S. Yanovsky, Paul Reclus, E. Malatesta, A. Berkman, E. Goldman, L. Fabbri, R. Rocker, etc.) es conserva en la Col·lecció Joseph Labadie de la Universitat de Michigan (EUA).

    ***

    Enrique García Sanchiz

    - Enrique García Sanchiz:L'11 de desembre de 1907 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Enrique García Sanchiz. Quan començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Monòver. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en la «Columna de Ferro» i després va combatre fins al final de la guerra en la 26 Divisió, la «Columna Durruti» ja militaritzada. Greument ferit durant els últims combats de la retirada, aconseguí creuar els Pirineus. A França va ser internat a diversos camps de concentració. Quan intentava emigrar cap a Mèxic, va ser detingut a Saint-Hilaire, de Saint-Jean d'Angély, per la gendarmeria francesa i ficat en un trem amb altres refugiats espanyols per ser deportats a Espanya. Finalment, però, el 18 d'agost va ser internat al camp de Montendre, que s'havia establer per acollir refugiats francesos que venien de les zones de l'est. En aquest camp conegué una basca que esdevindrà sa futura companya. El 28 de gener de 1941 va ser contractat per la«Société Nouvelle» per anar a treballar a la base militar alemanya de Bussac i el 22 de juliol d'aquell any entrà al servei de les «Entreprises Industrielles» a Aytré. El 30 de desembre de 1943 el camp va ser alliberat i dissolt i pogué recobrar la llibertat. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili i en 1992 s'instal·là a Carbon-Blanc, a prop de Bordeus. Enrique García Sanchiz va morir el 23 d'agost de 1994 a Carbon-Blanc (Aquitània, Occitània).

    ***

    Pedro Moya Paredes

    - Pedro Moya Paredes: L'11 de desembre de 1912 neix a Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Moya Paredes, conegut com Moyita. Sos pares es deien Cristóbal Moya López i Teresa Paredes González. Jornaler de professió, s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de l'Agrupació Local, i a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casas Viejas. Participà activament en els enfrontaments armats durant l'aixecament revolucionari de gener de 1933 i per aquests fets va ser detingut. Quan el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a la zona republicana. Lluità a la serra de Ronda, després a Màlaga i fou comissari polític de la IV Companyia del 270 Batalló, amb el grau de capità, de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en unitats que combateren a Pozoblanco i els fronts del llevant peninsular. El triomf franquista li agafà a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) i retornà a Benalup de Sidonia, nou nom de Casas Viejas (actualment Benalup-Casas Viejas). L'abril de 1939 va ser detingut i portat a Medina-Sidonia (Cadis, Andalusia, Espanya). Jutjat en consell de guerra l'agost de 1939, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió. El 20 de juny de 1941 va ser posat en llibertat condicional a la presó gaditana de Jerez de la Frontera. Retornà al seu poble i, encara que empaitat per les autoritats franquistes, el 28 de març de 1942 es casà amb Mariana Lago Estudillo (1918-2007). El 5 d'abril de 1944, acusat de robar uns indiots, va ser detingut durant cinc dies. Un mes després, després d'haver denunciat alguns comerciants i el sergent de la Guàrdia Civil Manuel Marín Galindo per haver alterat els preus dels productes alimentaris, va ser detingut a Cadis acusat de denúncia falsa; durant aquesta retenció, un comandant de la Guàrdia Civil li va proposar esdevenir confident, cosa que refusà. Arran d'aquest fet decidí fugir a la serra. A finals de 1944 creà i encapçalà un petit grup guerriller format pels germans José (Chiquito) i Francisco Fernández Cornejo (Largo Mayo), Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i El Porruo, tots militants de la CNT. Aquest grup actuà per la zona gaditana de Casas Viejas, Medina-Sidonia, Chiclana i Alcalá de los Gazules. Avituallat per familiars i amics, el grup no cometé segrests, sinó únicament robatoris de cabres i d'aliments, caça furtiva i algunes extorsions als ricassos de la zona. El 14 de març de 1945 va ser sorprès per la Guàrdia Civil, amb El Porruo, a la devesa del Cermeño, a Alcalá de los Gazules, i durant l'enfrontament aconseguí fugir, però son company fou abatut. El desembre de 1946, després de diversos intents de fugir cap a Castelló de la Plana i a França realitzats a peu, passà a Tànger, on es reuní, l'agost de 1947, amb Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i ambdós es van veure implicats en l'assalt armat d'una benzinera. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena. Va ser empresonat a Tànger des del 20 de gener de 1947 al 15 d'abril de 1952, quan va ser extradit a l'Espanya franquista i tancat a la presó de Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). El juny de 1955 va ser condemnat a 13 anys de presó per«bandidatge i terrorisme» i tancat a diverses penitenciaries (Valladolid, Alacant, Puerto de Santa María i Burgos). El 22 de desembre de 1963 va ser posat en llibertat condicional. L'any següent s'instal·là, amb sa companya Mariana, a Torrent (Horta Oest, País Valencià), on treballà com a guàrdia d'una fàbrica i en altres oficis. Després de la mort del dictador Francisco Franco, batallà per aconseguir una indemnització pels vints anys passats a les presons i fou un dels que negociaren amb el ministre d'Economia Rodrigo de Rato y Figaredo les indemnitzacions de les víctimes del franquisme. Un cop jubilat visqué entre Torrent i Benalup. Participà en el Congrés d'Associacions Andaluses celebrat a Jabalquinto (Jaen, Andalusia, Espanya). És autor de Los históricos sucesos de Casas Viejas y los responsables directos de aquella barbarie (sd) i de Los reflejos «del mundo libre». Eco de la sociedad internacional. Enlace patrimonial del siglo XX entre Ronald Reagan y Felipe González (1986). Pedro Moya Paredes va morir el 16 de gener de 2011 a l'Hospital de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

    Pedro Moya Paredes (1912-2011)

    ***

    Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

    - Corrado Perissino: L'11 de desembre de 1914 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià --ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys --Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde--, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt --nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc--; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i «Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup«Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes. Corrado Perissino es va suïcidar el 17 de desembre de 1981 a Brussel·les (Bèlgica).

    Corrado Perissino (1914-1981)

    Aldo Perissino (1909-1937)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ángel Pestaña al seu despatx fotografiat per Merletti (1932)

    - Ángel Pestaña Núñez: L'11 de desembre de 1937 mor a Begues (Baix Llobregat, Catalunya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Havia nascut el 14 de febrer de 1886 a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya). Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 --completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia--, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923, època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va,Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismoúnico? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933),Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.

    ***

    Alberto Meschi

    - Alberto Meschi: L'11 de desembre de 1958 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Havia nascut el 27 de maig de 1879 a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia). Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada,és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschi és agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).

    ***

    Necrològica de Lluís Company apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de febrer de 1966

    - Lluís Company: L'11 de desembre de 1965 mor a Saint-Jean-de-la-Ruelle (Centre, França) l'anarcosindicalista Lluís Company. Havia nascut cap el 1908. Després de combatre durant tota la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Carmen a Saint-Jean-de-la-Ruelle, on treballà com a envernissador i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). S'encarregà especialment de la impressió dels butlletins orgànics del moviment llibertari apareguts a Orleans (Centre, França).

    ***

    Camp de concentració d'Argelers

    - Ferran Alemany: L'11 de desembre de 1985 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany. Havia nascut en 1907 a Catalunya. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València el gener de 1938. Fou un dels signants del«Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra fou enviat en missió a Alacant, d'on passà al nord d'Àfrica. El 9 de febrer de 1939 passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El juliol de 1942 va ser deportat al camp algerià de Djelfa. Anys després, s'assentà a França i residí a Lió, on treballà el metall. Instal·lat a Tolosa, en 1967 fou nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili.

    Escriu-nos

    Actualització: 11-12-14


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)


    Un míting per l’amnistia (1976)



    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".


    Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

    En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

    El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

    Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)

    Memòria històrica

    Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans


    El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.



    L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

    Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

    Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

    'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

    'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

    'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

    'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

    ' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

    '- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

    '-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

    'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

    Joan Coll Andreu".

    Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

    Miquel López Crespí

    (16-VIII-02)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    Incoación de la delimitación del Bien de Interés Cultural, como monumento, del Yacimiento de s’Illot de Sa Galera, del término municipal de Palma

    BOIB Núm. 169
    Fecha publicación: 11 / Diciembre / 2014

    IB3: Els restes arqueològics de l'Illot de na Galera, Palma

    Existe una buena web sobre los yacimientos en Na Galera: Na Galera: yacimiento púnico en el islote de Na Galera.

    Identificación

    El yacimiento de Sa Galera se encuentra a 150 metros de la costa, en el islote del mismo nombre, en el caló de Son Caio, en Can Pastilla, término municipal de Palma.

    El Islote tiene unas dimensiones de 2.046 m2.

    Situación administrativa

    El yacimiento de Sa Galera está declarado BIC Monumento por el decreto de 2563/1966 y por tanto consta inscrita en el Registro General de Bienes de Interés Cultural del Estado con el código de identificación núm. R-I- 51- 0002489- 0000. El código IMPP es 0828. La notación en la página del Ministerio de Cultura figura como Habitación Prehistórica de Islote de Sa Galera.

    Se encuentra inventariado en el Catálogo de Centros de Interés Cultural de Palma - 79 (32-13), descrito como cueva y construcciones púnicas.

    Exposición de motivos

    La ley 12/1998, de 21 de diciembre, del patrimonio histórico de las Islas Baleares establece la posibilidad de incoar expedientes de Bien de Interés Cultural aquellos elementos muebles o inmuebles de singular interés.

    El yacimiento de Sa Galera dispone de una declaración de Monumento, descrito en el inventario de 1967 como habitación prehistórica.

    La ley 12/1998, de 21 de diciembre, del patrimonio histórico de las Islas Baleares establece la obligatoriedad de dotar a los elementos declarados en la categoría de BIC con un entorno de protección. Para ajustarnos a ley, desde el órgano competente del Consejo de Mallorca se han llevado a cabo las gestiones y la investigación documental para llevar a cabo la delimitación del área del yacimiento, y así iniciar la tramitación administrativa expediente de delimitación del BIC y de la delimitación del entorno de protección.

    Documentación

    a) Tipo de bien

    Bien de Interés Cultural, clasificado como Monumento yacimiento arqueológico.

    b) Delimitación del entorno.

    b-1) Propuesta de delimitación del bien -0.25 ha

    Se trata del espacio más cercano al bien necesario para garantizar la protección física del monumento. Para ello se incluiría el islote así como lo conocemos actualmente, donde se encuentran las estructuras arqueológicas, cisterna y pozo funerario, las canteras de piedra arenisca y la zona utilizada como embarcadero. A día de hoy disponemos de la documentación que identifica una serie de estructuras, pero no se descarta la existencia de altas vestigios arqueológicos en el islote. Además este espacio determina entre otras cosas la propia idiosincrasia del establecimiento púnico.

    b-2) Propuesta de delimitación del entorno de protección - 7.56 ha

    La configuración del entorno de un bien patrimonial es un fuerte condicionante. Las características de cada elemento requieren un tratamiento diferente del ambiente. El yacimiento se inserta en un espacio determinantemente marítimo, a la vez que seguro relacionado con la zona costera. En este momento la fachada marítima ha sido fuertemente alterada. Hemos analizado la costa cercana al yacimiento y no hemos encontrado vestigios de yacimientos o instalaciones preexistentes, pero como hemos dicho la zona está muy antropizada. Queda pendiente hacer una prospección del fondo marino, que quizás nos ofrecerá nuevos datos. Incluimos desde el arrecife al oeste del islote hasta la línea de costa.

    Pese a futuro se pueda determinar la declaración de una zona más extensa como Zona Arqueológica por su riqueza y sin duda por su relación espacial, en este expediente nos centramos en la playa. Entender las relaciones entre los elementos conocidos - y los que quizás todavía no conocemos - tanto sincrónica como en su evolución en el tiempo, dependerá de la protección que otorgamos al conjunto patrimonial en un concepto extenso.

    c) Pertenencias o accesorios del bien.

    Se debería considerar incorporar aquellos elementos estructurales excavados y los materiales que haya procurado las distintas intervenciones. No conocemos qué estructuras puedan aparecer en el futuro, que quedarían vinculadas al BIC y por tanto bajo su amparo legal.

    d) Bienes muebles vinculados al inmueble.

    Materiales inventariados fruto de las distintas campañas arqueológicas, adscritos por su depósito en el Museo de Mallorca, al amparo de lo que la normativa legal impone por los elementos arqueológicos muebles, fruto de hallazgos casuales o excavaciones arqueológicas.

    e) Memoria histórica.

    El Islote fue Inventariado por Mascaró Passarius en 1967, con identificación de estructuras de habitación que él interpreta como prehistóricas.

    Los primeros documentos materiales recuperados en el islote provienen del hallazgo por parte de Luis Plantalamor de un molde de piedra para la fundición de objetos de bronce, actualmente depositado en el Museo de Mallorca.

    Con posterioridad se publican varios artículos de Víctor Guerrero haciendo referencia a los vestigios visibles en el islote y se documenta cerámica que indica la presencia púnica ebusitana y talayótica, que se interpreta como contacto entre los fenicios y la población indígena.

    Se empieza a excavar el yacimiento de forma sistemática en 2012. Con las investigaciones a día de hoy la hipótesis es que el yacimiento presenta distintas fases constructivas:

    1. Estructuras antiguas - edificio de 4x4 m construido con sillares de piedra arenisca, con dos puertas este y oeste - datación siglo IV aC.
    2. Segunda fase - precedida de un nivel de destrucción, probablemente en el contexto de la I Guerra Púnica - reconstrucción del edificio central y se rodea de un segundo edificio de 9x9 metros. Este segundo edificio se destruye en la II Guerra Púnica (se documenta una moneda fechada entre 225 y 212 aC)
    3. Se construye sobre los restos de las estructuras púnicas - tal vez una estructura defensiva - de época baleárica contexto II Guerra Púnica?
    4. Ocupación ebusitana posterior a la conquista romana de carácter comercial. Por lo tanto podemos proponer una horquilla cronológica para época antigua entre el siglo IV y II aC. Los materiales posteriores recogidos en superficie son algunos fragmentos de cerámica almohade y cerámica de los siglos XVIII al XX, tal vez relacionada con la explotación de las canteras.

    Bibliografía

    • GUERRERO AYUSO, V.M. (1980) "La empleos de Algunos islotes Costeros en la protohistoria de Mallorca" Maina nº2, pp 49-54
    • GUERRERO AYUSO, V.M. (1981) "Los asentamientos humanos sobre los islotes Costeros de Mallorca" BSAL 38, pp 192-131
    • GUERRERO AYUSO, V.M. (2003) "Colonos y indígenas en las Baleares prerromanas" XVIII Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica. El impacto fenicio-púnico en las sociedades autóctonas. Ibiza. Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza y Formentera, 54, pp. 145-203

    Intervenciones arqueológicas

    Se iniciaron en 2012 y se siguen, dentro del proyecto quinquenal, financiados por el equipo de intervención a través de la entidad Arqueover, con una subvención anual del Consejo de Mallorca. La última excavación está en curso.

    La dirección estuvo en manos de Ramón Martín, Agustín Fernández y Javier Aramburu-Zabala. Tras la renuncia de los dos últimos se hace cargo de la dirección, junto con Ramón Martín, José Jorge Argüello, equipo técnico actual. La responsable de la conservación-restauración del yacimiento es Silvia Jovani.

    Las intervenciones arqueológicas se llevan a cabo con un equipo estable de voluntarios y colaboradores.

    f) Informe detallado sobre el estado de conservación del bien

    Restos visibles:

    - Estructuras excavadas.

    Las estructuras excavadas son básicamente hiladas de cimentación y presentan un estado delicado, ya que sufren una degradación considerable. El sistema constructivo de sillares fijados con argamasa y la acción humana, la exposición a las inclemencias climáticas, las propiedades del suelo los agentes biológicos colaboren en el deterioro.

    Ya se han iniciado los trabajos de conservación a medida que se exhumando muros siguiendo el criterio de mínima intervención.

    - Elementos muebles.

    No ha habido una actuación sobre los bienes muebles (básicamente cerámicos) más allá de la limpieza y el siglado y en algunos casos remontaje de piezas.


    0 0

     Informació a TV URXELLA sobre al vot favorable d'Alternativa per Pollença en relació a les propostes de compres de diversos immobles de Pollença en el passat Ple extraordinari de desembre.

    En breu sortirà el Punt per Punt del ple ordinari de novembre. Recordau que a TV URXELLA podeu trobar el Punt per Punt del ple ordinari d'octubre i un resum de l'acte de l'1 de maig amb la presentació de la nostra candidata, na Marina Llobera.

     

    Recordau avui presentam dos darrers llibres amb participació del Grup d'Estudis Llibertaris els Oblidats a les 20h a Can Llobera (plaça Vella de Pollença).

     

    I encara estau a temps d'apuntar-vos demà a les 9h. al monument, Pollença

    Visita guiada amb experts i dinar al bosc.

    Materials que heu de dur:
    - Paner o cistella.
    - Roba i calçat per trescar pel bosc.
    - Plat, tassó, coberts, torcaboques, etc.

    Més informació i inscripcions a: alternativaperpollenca@gmail.com

    L’activitat és totalment gratuïta i oberta a tothom que tengui ganes de conèixer una mica més aquest món dels bolets.

    Us esperam!

     
      

    0 0

    Ca Na Bel, de Petra, organitza un sopar amb glosada pel proper 12 de desembre. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maria Bel Servera "Figona" i Miquel Àngel Adrover "Campaner". Hi ha un menú de porcella amb entrants, ví, beguda i postres per 15€, el tiquet del qual cal comprar prèviament a Ca Na Bel mateix 971561599.

    0 0

    A LA VENDA A PARTIR DE DIA 17 DE DESEMBRE

    DISTRIBUÏDOR A LES ILLES BALEARS: PALMA DISTRIBUCIONS

    DISTRIBUÏDOR A CATALUNYA: UDL LIBROS


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Nuestro compeñero Patcher ha desarrollado una herramienta muy interesante para monitorizar redes inalámbricas. La diferencia principal que tiene con otros sistemas es que podemos escanear usando equipos Ubiquiti y Mikrotik, algo inusual hasta el momento.

    Por mi parte he estado sumamente agradecido en que contase conmigo para realizar las labores de Betatester del software antes de lanzarlo.

     Puedes seguir ampliando información más abajo o pulsa aquí para descargarlo: https://wifibabel.codeplex.com

    PRESENTACIÓN:

    Quiero presentaros una nueva herramienta que he estado desarrollando durante algún tiempo. Se trata de un monitor o escanner de redes wifi diseñado para trabajar con routers y/o CPE's. Este, es a los routers wifi lo que netstumbler, u otras herramientas similares, son a las tarjetas wifi usb.

    Esta herramienta nace de la necesidad del estudio de los niveles de señal de puntos de acceso lejanos, empleando el hardware que estos dispositivos de altas prestaciones brindan, para los proyectos de enlaces extremos.

    En referencia a la antigua torre de Babilonia, tiene la capacidad de comunicarse con cada dispositivo en su propio lenguaje de comandos. En este momento es capaz de hacerlo con dispositivos Ubiquiti y Mikrotik aunque la idea es que con el tiempo se vayan añadiendo más, llegando a formar una torre mayor.

    Wifi-Babel, se conecta al router mediante una conexión SSH, para ejecutar los correspondientes comandos de Scan de redes wifi. Muestra, en una tabla, la información de los puntos de acceso detectados y sobre una gráfica los niveles de Señal/Ruido (dBm), capturados durante el tiempo. Permite la importación y exportación de la información capturada en formato .ns1(formato público, de NetStumbler).




    COMPATIBILIDAD:

    Ya se ha probado con exito en los siguientes equipos:

    * Falcon622 [Bullet2Hp, RB532, NanoLocoM5]
    * Nitro [Bullet2Hp, PicoStation2Hp, Rb411]
    * Mandarache [BulletM2 Hp]
    * Maquia [Bullet2Hp]
    * Vicent_nb1 [nanostation, nanobridge, rocket, powerbridge]
    [sxt, sextant, omitik, rb600, rb493]

    y en los sistemas operativos:
    * Windows Xp
    * Windows 7 32bits
    * Windows 7 64bits
    * Windows 8 (Gracias Falcon622)

    No siendo necesario instalar ningún complemento ni libreria adicional.


    DESARROLLO:

    Es una herramienta por y para la comunidad de estudio de los canales de comunicación Wifi. Un proyecto abierto y de código libre, cuya libertad queda asegurada y se perpetuará en el tiempo, gracias a la licencia GPL V2 http://www.gnu.org/licenses/gpl-2.0.html, con la que ha sido liberado.

    La aplicación ha sido desarrollada en Visual Basic .net mediante Visual Studio 2008 + SP1. Con la intención de hacerla accesible al mayor número de usuarios y/o participantes. Para asegurar la mayor compatibilidad entre sistemas operativos se ha creado bajo Microsoft .Net Framework 3.5.

    Puede ser compilada con cualquier versión de visual Studio, incluida su versión Express; De libre uso y sin restricciones de funcionamiento tal y como figura en el acuerdo de licencia http://es.wikipedia.org/wiki/Microso...Studio_Express. Es la que yo recomiendo para todos aquellos que no dispongan de una versión comercial.

    La versión Express de visual Basic 2008 + SP1, no es fácil de encontrar pero todavía puede ser descargada desde la web oficial de Microsoft en el siguiente enlace:
    http://download.microsoft.com/downlo...SNx1504732.iso

    De optar por alguna versión más reciente recomiendo el hacerlo con la versión 2012.
    http://www.microsoft.com/es-es/downl....aspx?id=34673

    En este foro se rechaza el uso de cualquier tipo de software sin la correspondiente licencia de uso. No las utilicéis, no hay ninguna necesidad.

    PARTICIPACIÓN EN EL PROYECTO:

    El proyecto al completo está alojado en Codeplex , plataforma de Microsoft para el alojamiento de proyectos de software libre https://wifibabel.codeplex.com. Desde allí se puede acceder al repositorio de código fuente, a la descarga del ejecutable de programa, a la documentación del proyecto y a un pequeño foro de reporte de errores y sugerencias. Además de este foro, estos son los canales oficiales de acceso al proyecto y por tanto reconocidos por mi.

    A partir de este momento cualquiera pueda participar en el proyecto modificandolo y creando nuevas funcionalidades. La unica condición es que yo como administrador del proyecto he de autizar y reconocer a los nuevos participantes para que puedan subir sus versiones al repositorio.

    INTALACIÓN Y USO:

    La forma de instalarlo consiste en descarga el programa https://wifibabel.codeplex.com/releases/ y descomprimirlo en una carpeta, donde querais. Ejecutáis el archivo Wifi-Babel.exe para que la aplicación arranque y listo, no es necesario instalar absolutamente nada más.

    https://www.youtube.com/watch?v=ze-sxgyS8FE

    En la carpeta del proyecto se genera, si esta activada la opción, un fichero de texto llamado Log_fecha.txt, este fichero es de gran ayuda para depurar fallos en la comunicación con el dispositivo pues contiene el intercambio de información con él. Si durante el uso de la aplicación experimentáis alguna anomalía, hacerme llegar este fichero para que pueda evaluar el problema.


    SCANNER REMOTO:

    Al poco de empezar a realizar las primeras pruebas, surgió la pregunta de si Wifi-Babel se podría conectar a un equipo remoto, es decir, a un router en una ubicación alejada de nosotros, empleando su dirección ip de conexión a internet. Como además en aquel momento el compañero Nitro había reportado un fallo de funcionamiento con uno de sus equipos Mikrotik y ante la imposibilidad por mi parte, de poder depurarlo por no disponer de dicho equipo, pensamos que si Nitro lo compartía en internet redireccionando un puerto hacia el equipo, yo podría conectarme con Wifi-Babel y depurar la parte del programa que estaba fallando. El resultado de todo ello es este video que tambien os enlazo, por lo didactico y representativo tanto de las posibilidades de scan remoto como del modo de compartición de equipos entre participantes del proyecto para que este pueda avanzar sín más restricciones que nuestra propia imaginación.

    https://www.youtube.com/watch?v=UVBMtMoQf5A

    AGRADECIMIENTOS:

    Tansolo me queda decir que he tenido la suerte de contar con betatesters del más alto nivel, como son Falcon622, Maquia, Mandarache, Nitro, Vicent_nb1. A todos quiero mostrar de forma pública el mayor de los agradecimientos, pues desde el principio me han brindado su ayuda y se han volcado con este proyecto probandolo y sugiriendo mejoras. Así como a todos los miembros de este foro que de una u otra forma participan. Sin vosotros y sin vuestras inquietudes esto ni sería posible y ni tendría ningún sentido.

    A todos gracias por servirme de inspiración, espero que sea de vuestro agrado y que disfrutéis tanto como yo lo he hecho desarrollandola. Recordad que este no es el final de esta herramienta sino sólo el principio...

    Un saludo.

    0 0

    Declaración del yacimiento arqueológico JA-93 (Murada de sa Cala) bien de interés cultural en la categoría de zona arqueológica

    Autor: Consejo Insular de Formentera
    Fuente: BOIB Núm. 161
    Fecha publicación: 25 / Noviembre / 2014

    1. Antecedentes y fundamentos legales

    El yacimiento arqueológico JA-93, conocido como Sa Murada de sa Cala, se incluyó en la Carta Arqueológica de Formentera de 1989, documento promovido por la Consejería de Educación y Cultura del Govern de las Illes Balears. Se describe en la ficha núm. 91B, donde ya se indica la conveniencia de declarar este elemento bien de interés cultural (BIC).

    Posteriormente fue incorporado al Catálogo del patrimonio cultural de Formentera como yacimiento JA-93 (ficha núm. 93) con grado de protección A. El Catálogo fue aprobado conjuntamente con las Normas Subsidiarias por acuerdo del Pleno del Consell Insular de Formentera en sesión de 30-09-2010 (BOIB núm. 155 EXT, de 27-10-2010), las cuales fueron modificadas puntualmente por acuerdo del Pleno de la misma institución en sesión de 26-07-2013 (BOIB núm. 122, de 03-09-2013).

    [...]

    Sa Murada de sa Cala es un bien de gran relevancia dentro del patrimonio arqueológico de Formentera, constituida por restos que principalmente corresponden al periodo prehistórico, pero también con fases constructivas posteriores que llegan hasta la época andalusí. La importancia de este yacimiento ya se indica tanto en la Carta Arqueológica como en el Catálogo del patrimonio cultural de Formentera, de forma que su protección mediante la figura de bien de interés cultural queda suficientemente justificada.

    2. Descripción

    2.1. Denominación y localización

    El bien que se propone proteger se conoce como Sa Murada de sa Cala, y se corresponde con el yacimiento JA-93 del Catálogo del patrimonio cultural de Formentera. Se encuentra situado en la vénda des Monestir de la parroquia del Pilar de la Mola, sobre las parcelas catastrales núm. 325 y 459 del polígono 15 de Formentera. Hay indicios de estructuras no excavadas que se extienden a la parcela 228 del mismo polígono. El centro de la parte excavada del yacimiento se localiza en el punto correspondiente a las siguientes coordenadas UTM (31N ETRS89): X = 373560, Y = 4282380.

    2.2. Tipo de bien

    De acuerdo con el artículo 6 de la Ley 12/1998, de 21 de diciembre, del patrimonio histórico de las Illes Balears, y en concordancia con la categoría establecida en el Catálogo del patrimonio cultural de Formentera, el bien objeto de la declaración se clasifica como zona arqueológica, que en la mencionada Ley se define como "lugar donde hay restos materiales, muebles y / o inmuebles, fruto de la intervención humana, que es susceptible de ser estudiado con la metodología arqueológica, tanto si se encuentra en la superficie como si se encuentra en el subsuelo o bajo las aguas. En el caso de que los bienes culturales inmuebles definidos en los cinco puntos anteriores tengan en el subsuelo restos que solamente sean susceptibles de ser estudiados con metodología arqueológica, tendrán también la condición de zona arqueológica."

    2.3. Descripción

    Los restos correspondientes a la época prehistórica constan de un tramo de muralla de una longitud de 38,60 m y una anchura que oscila entre los 2,45 y los 2,80 m, dispuesto según el eje NE- SW, paralelo a los acantilados y a una distancia aproximada de entre 10 y 15 m de éstos. El segmento conservado, que es prácticamente recto, tiene dos puertas delimitadas por dos ortostatos cada una que se disponen transversalmente al eje definido por el largo de la muralla. La puerta que se sitúa más al NE tiene una anchura de 0,80 m, mientras que la que se encuentra más al SW llega a 1,20 m. La separación entre ambas es de 10,70 m.

    La técnica constructiva utilizada para levantar esta estructura es el doble zócalo paralelo de losas y piedras de medidas grandes e irregulares, con la parte interior rellenada con piedras más pequeñas. La disposición de las losas que conforman los zócalos también es variable, ya que algunas se encuentran colocadas verticalmente y otras de forma horizontal.

    En la parte SW del tramo de muralla aparecen restos de otro muro que se adosa por la cara NW (hacia los acantilados), mientras que en la parte NE se localizaron los restos de una posible torre de planta ojival adosada a la cara SE de la muralla (la que mira hacia tierra adentro), justo al lado de la puerta. Su paramento exterior se compone de grandes bloques irregulares dispuestos horizontalmente, mientras que el interior del perímetro se encuentra relleno con piedra más pequeña.

    La fase andalusí consta de un conjunto de estructuras que corresponden a seis ámbitos diferenciados, con plantas rectangulares o ligeramente trapezoidales, todos ellos adosados ​​a la cara SE de la muralla prehistórica. En estos ámbitos se encontraron indicios de un mínimo de dos lares.

    2.4. Objeto de la declaración

    Son objeto de la declaración de bien de interés cultural todas las estructuras constructivas que conforman el yacimiento de Sa Murada de sa Cala descritas en el punto anterior, así como las que puedan aparecer fruto de excavaciones futuras, y que se inscriben un área rectangular de 30 m de ancho por 105 de largo paralela a los acantilados delimitada por las siguientes coordenadas UTM (31N ETRS89): X = 373533, Y = 4282347; X = 373513, Y = 4282371; X = 373.596, Y = 4282430; X = 373619, Y = 4.282.408.

    2.5. Delimitación del entorno de protección

    Se establece, como entorno de protección del yacimiento JA-93, un perímetro de 100 m de lado a partir del perímetro exterior de las estructuras arquitectónicas documentadas.

    2.6. Bienes muebles vinculados al inmueble

    Serán bienes muebles vinculados al yacimiento JA-93 todos aquellos materiales localizados y que puedan aparecer en superficie o en el subsuelo dentro del entorno de protección en el transcurso de intervenciones arqueológicas, así como aquellos que se puedan localizar procedentes de colecciones particulares.

    3. Memoria histórica

    A partir del estudio de los restos encontrados en las excavaciones de 1997 y 1998, la fase prehistórica del yacimiento debe situarse en el bronce final (1000-750 a.C.). Más concretamente, las dos dataciones realizadas con C14 a partir de dos restos óseos proporcionaron un margen cronológico de 810-740 a.C., lo que indicaría que existía ocupación de la zona durante los siglos IX - VIII a.C. Sin embargo, de momento no se tienen suficientes datos para establecer los límites temporales de la ocupación.

    El segmento de muralla conservado se interpreta como los restos de una fortificación para proteger el espacio existente entre la muralla —el trazado cierra muy ligeramente hacia la costa— y los mismos acantilados, hipótesis reforzada por la situación de la torre, adosada a la cara SE de la muralla, justo al lado de una de las puertas, de modo que protege el acceso al recinto desde tierra adentro.

    El final de la ocupación prehistórica no se puede precisar por el momento, principalmente por la destrucción que implicó el reaprovechamiento de la zona durante época andalusí. Entre ambos períodos han localizado fragmentos de cerámica antigua fechables entre el s. V a.C. y el V de nuestra era o incluso posterior. Todos ellos, sin embargo, se atribuyen a visitas esporádicas y no a una ocupación permanente.

    La fase andalusí se interpreta como un aprovechamiento de la muralla prehistórica, en la cara SE de la cual se desarrolló el adosamiento de nuevas estructuras de vivienda. El nivel de arrasamiento de éstas dificulta el reconocimiento de la función de los diferentes ámbitos. Sin embargo, los restos localizados proporcionan algunas pautas generales sobre la economía. Así, se ha detectado una presencia importante de fragmentos óseos de ovicápridos, lo que indicaría que la ganadería debía tener un papel importante, al igual que el aprovechamiento de recursos marinos, a juzgar por la importante presencia de elementos malacológicos. La localización de diferentes fragmentos de molino también hace pensar en la posibilidad de que se practicase la agricultura.

    Cronológicamente, la cerámica detectada sitúa el empleo de estas estructuras principalmente en el siglo IX, con posibilidad de que hubiera comenzado ya durante el siglo VIII y sin que se mantuviese más allá del siglo X. Este hecho conlleva que se trate de uno de los yacimientos andalusíes más antiguos de las Pitiüses. No obstante, se ha detectado cerámica posterior, pero en unidades estratigráficas superficiales, lo que hace pensar que estos restos son resultado de frecuentaciones posteriores.

    4. Estado de conservación

    A parte del deterioro que conlleva la falta de uso y la erosión causada por agentes naturales, el factor que más ha acelerado la degradación del yacimiento ha sido el aprovechamiento de la piedra por parte de los habitantes de la zona para construir los muros de piedra seca que delimitan propiedades y áreas de cultivo, así como para construir las casas. Partiendo del hecho de que en la misma zona del yacimiento de Sa Murada de sa Cala hay divisiones de tierras documentadas de principios del siglo XVIII (1712), hay que pensar que durante estos trescientos años ha habido un aprovechamiento continuado de la piedra no sólo de este yacimiento , sino de los otros próximos, para construir toda la red de paredes de piedra seca a medida que se iban delimitando y dividiendo las propiedades, así como de las casas más cercanas, algunas de las cuales también se pueden adscribir al siglo XVIII o, como muy tarde, a mediados del siglo XIX.

    La muralla prehistórica es la estructura más conservada, con algunos paramentos que sobresalen hasta 1,70 m del nivel del suelo. Por el contrario, la fase andalusí es la que se encuentra más arrasada, hasta el punto que se ha perdido el rastro de las puertas de acceso y de las posibles interconexiones entre los diferentes ámbitos.

    Bibliografía y fuentes documentales

    • COSTA RIBAS, B. “Prehistòria”. Formentera. Consell Insular d’Eivissa i Formentera i Obra Cultural Balear de Formentera. Eivissa, 2006.
    • COLOMAR, M. i RAMON, J. “Intervencions al patrimoni historicoarqueològic de Formentera, passat i futur: el jaciment de sa Cala (la Mola)”. A Formentera, 1. Consell Insular de Formentera, 2012.
    • DÍES CUSÍ, E. (coord.) Carta Arqueològica de Formentera. Govern de les Illes Balears, 1989 (document inèdit).
    • FERNANDEZ, J. "Últimos descubrimientos prehistóricos en la isla de Formentera” a XIV Congreso Nacional de Arqueología. Vitòria, 1975, Saragossa, 1977.
    • ——— "Formentera salta a la Prehistoria", a Historia 16, núm. 25. Madrid, 1978.
    • ——— "The Prehistory of Eivissa and Formentera", a Biography and Ecology of the Pithiuses Islands, La Haia,1984.
    • ——— "Aportación a la carta arqueológica de la isla de Formentera (Baleares)" (1976)
    • MAÑÁ DE ANGULO, J.M. "Notas arqueológicas sobre Formentera", a Memorias de los Museos Arqueológicos Provinciales, XIII-XIV. Madrid, 1956.
    • RAMON, J. Els monuments Antics de les Illes Pitiüses. Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Servei Tècnic d’Arqueologia. Eivissa, 1985.
    • RAMON, J i COLOMAR, M. “Investigacions arqueològiques a la fortificació prehistòrica de sa Cala (la Mola, Formentera)”, a Mayurqa, 25. Palma, 1999.
    • RAMON, J. i COLOMAR, M. “El recinte fortificat de l’Edat del Bronze i l’habitatge andalusí de sa Cala (la Mola, Formentera)”, a Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 2010.
    • STRYDONCK, M. van et al. Royal Institute for Cultural Heritage Radiocarbon dates XVIII, 48. Brussel·les, 2002.
    • TOPP, C., FERNANDEZ, J., PLANTALAMOR, L. "Recent archeological activities in Ibiza and Formentera", a Institute of Archaeology Bulletin, 16. Londres, 1979.

    0 0
  • 12/13/14--14:53: QUOTES FEDERACIÓ 2015
  • Atenció , MOLT IMPORTANT :

    Els propers dies es passarà la quota federativa del 2015 als socis i sòcies del Club Tramuntanya que han pagat la del 2014 i no han dit res en contra.

    ABANS DEL 18 DE DESEMBRE s'ha d'enviar mail si es volen fer  ALTES, BAIXES o MODIFICACIONS, tant de la cobertura com del compte bancari

    Si no hi cap e-mail, es tramitarà igual que el 2014.

    El Club només federa a socis, si encara no ho sou , aquí teniu l'imprès si ho voleu ser:

    http://www.tramuntanya.cat/category/7089

    Heu de tenir en compte que la B1 desapareix , es farà un suplement per a BTT i esquí

    Aquí teniu el quadre de cobertures del 2014, que es mantèn excepte la desaparició de la B1

    MODALITATS  I QUOTES 2014.pdf


    0 0
  • 12/13/14--14:53: Sentència Villa Cortina
  • La sentència que anul·la la llicència de “Villa Cortina” confirma tot el que vam denunciar en solitari des d'Alternativa per Pollença respecte a aquesta construcció des de que es va concedir la llicència:

     Cortina a Formentor 1

     Cortina a Formentor 2

     Cortina a Formentor 3

     Legalitat formal  no real

    Alternativa per Pollença vam ser a la passada legislatura l’únic partit que va denunciar en nombroses ocasions al ple i públicament les nombroses irregularitats de "Villa Cortina"  i la manca de voluntat política de fer complir la legalitat urbanística. Per desgràcia a pesar de la nostra insistència l’equip del govern del moment no va fer res

    Des del principi es van succeir les irregularitats; un projecte de demolició presentat amb dos anys de retard, inici de les obres sense presentar el projecte d’execució, decret de paralització que va tardar 4 mesos en dictar-se i que no es va fer efectiu ... Es van cometre moltes irregularitats gràcies a la laxitud de l’Ajuntament que va facilitar que una obra que va estar fora de la legalitat la majoria del temps de la seva construcció s’acabés sense problemes. Una demostració de la manca de voluntat política part de l'Ajuntament d'evitar la degradació i destrucció paisatgística de la Península de Formentor com deixa en evidència sentència.

    Per altra part és la segona ocasió en poc temps (la primera va ser l’esbucament de l’habitatge del Calvari), en que la Justícia deixa en evidència a l’Ajuntament a l’hora de donar certes llicències i que al primer cas ja ha tingut un alt cost per la totalitat dels ciutadans. A Alternativa consideram que s’ha d’analitzar i exigir les possibles responsabilitats dels tècnics i polítics implicats a aquestes llicències.

    A l'enllaç podeu consultar la sentència, 54  pàgines on podeu llegir la història croinològica de totes les irregularitats comeses i que al final diu literalment:

    "El Ayuntamiento de Pollensa procederá a restablecer la legalidad urbanística infringida mediante la demolición de lo construido y la reposición de los terrenos a su estado natural anterior  si es que las obras realizadas no fueren ahora legalizables o si es que la legalización no se interesa en el plazo legal correspondiente. "

     

     

     

     


    0 0

    "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)


    La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)



    Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

    Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

    'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".


    Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

    L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

    'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

    'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

    També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

    Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

    Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

    Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intel·lectuals esquerrans de les Illes.


    La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)



    Anna Simó, portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el Parlament de Catalunya era al costat de Miquel López Crespí el 30-XII-08, a l'avantguarda de la manifestació independentista


    Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

    Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".


    Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

    El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".

    Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".

    Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.



    Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

    Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.



    Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.

    'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.

    'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...

    'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".

    Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    .

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 130 | 131 | (Page 132) | 133 | 134 | .... | 465 | newer