Anarcoefemèrides del 13 de desembre

Naixements

- Jean Hautstont: El 13 de desembre de 1867 neix a Brussel·les (Bèlgica) el music anarquista Jean Hautstont. Durant els anys 1890, amb sa companya L. Hubertine, albergà nombrosos companys anarquistes estrangers, com ara el francès Pichancourt, el qual va ser expulsat en 1891. En 1892 col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensuel i, segons informes policíacs, «es privava de menjar per donar els diners» al seu impressor, Albin Villeval, i ajudar la publicació. En aquesta època, ben igual que son germà gran Charles Hautstont, destacat luthier anarquista, estigué en relacions amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus quan aquest fou professor de la Universitat Lliure de Brussel·les. També, amb son germà Charles, entre 1892 i 1893, col·laborà en el periòdic brussel·lès La Lutte pour l'Art, editat per un grup de joves artistes anarquistes. En 1894 era membre de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i entre 1895 i 1904 edità amb son germà Charles a Brussel·les la«Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Fins al maig de 1895 treballà com a contrabaixista al Théâtre de la Monnaie i després va fer diverses gires artístiques, com ara al Caire (1895) i a la Xina (1896). El 30 d'abril de 1898 el seu domicili fou escorcollat per la policia. En 1903 un informe policíac cita que residia a París. El gener de 1905 estrenà el drama líric en un acte Lidia, amb lletra d'Alexandra David-Néel (Alexandra Myrial), que publicà l'any següent; i després compongué el drama líric Résurrection, basat en l'obra de Lev Tolstoi. En 1907 l'Escola Municipal Estienne de París li publicà el llibret Notation musicale autonome, basée sur la classification des sons d'après le nombre de leurs vibrations et l'état actuel du développement physiologique de l'organe de l'ouïe, supprimant toutes les difficultés de la notation diatonique et répondant aux besoins de plus en plus complexes de l'art contemporain; aquest nou sistema de notació musical, alternatiu al sistema de notació diatònica a l'ús, basat sobre la classificació dels sons d'acord amb la seva vibració i en conjunció amb el desenvolupament fisiològic de l'oïda humana i pel qual s'interessà Claude Debussy, tingué un notable èxit i el llibre fou traduït l'any següent al xinès. En 1909 havia obtingut el passaport amb la finalitat de fer una gira artística per Rússia. En 1913 publicà Solfège i en 1920 compongué l'himne nacional de la naixent República de Xina. En 1936 era membre de la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM).

***

- Manuel Ribeiro: El 13 de desembre de 1878 neix a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertària és de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seuòrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlicaRenascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el «catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. Manuel Ribeiro va morir el 27 de novembre de 1941 a Lisboa (Portugal). El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).

***

- Jules Le Gall: El 13 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i maçó Jules Le Gall. Obrer metal·lúrgic i soldador a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), treballà al mateix taller que el militant llibertari Victor Pengam. En 1903 ambdós fundaren el grup local de la Joventut Sindicalista (JS), un dels primers creats a l'Estat francès, i que ben aviat comptà amb una seixantena de militants a l'Arsenal. Després de les grans vagues de maig i juny de 1904, el 4 de juliol d'aquell any es creà la Borsa del Treball de Brest (oficina d'ocupació, biblioteca, caixa de resistència, cursos professionals, campanyes d'educació, etc.) i ell va ser nomenat secretari, amb Pengam de tresorer i controlador de comptes. El setembre de 1904 fou delegat al VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Bourges. El 3 d'octubre de 1905 va ser demandat, amb Pengam, per «incitació a la desobediència a militars», però el gener de 1906 va ser absolt. El 4 de maig de 1906, arran d'un escorcoll a la Borsa de Treball, va ser detingut amb altres 17 companys sindicalistes. El Primer de Maig de 1907 pronuncià un ardent i subversiu discurs i arran d'aquest fet el 28 d'agost va ser detingut per «incitació a l'assassinat i al pillatge» i tancat com a pres comú a la presó de Bouguem de Brest. Seixanta dies després va ser jutjat per l'Audiència de Quimper i el 28 d'octubre condemnat a tres mesos de presó. En sortir-ne, l'1 de desembre de 1907 va ser rebut a l'estació de Brest per una manifestació de companys. Acomiadat de l'Arsenal, esdevingué gerent d'una llibreria cooperativa fundada amb els guanys d'una tómbola organitzada per un comitè de suport presidit per Pengam. En 1908 creà el grup llibertari «La Guerre Sociale» i col·laborà en el periòdic Prolétaire Breton, on defensà les tesis de la vaga general. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1910 participà en la creació del Cercle Neomaltusià, que es reunia la carrer Fautras i on setmanalment Pengam organitzava xerrades diverses (higienisme, contracepció, alimentació racional, etc.). En 1911 creà un nou grup llibertari, «Les Temps Nouveaux», on Pengam exercí de tresorer, i que acabà adherint-se a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època col·laborà en el periòdic parisencLes Temps Nouveaux i en el diari de la CGT La Bataille Syndicaliste. El desembre de 1912 el citat grup s'adherí al Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda que portava a Brest la propaganda pacifista. Després de la Gran Guerra regentà una petita quincalleria i la policia el qualificà com a «educador de la joventut sindicalista, anarquista, orador, violent». A començaments del gener de 1921 s'inicià en la francmaçoneria entrant a formar part de la lògia«Amics de Sully» del Gran Orient de França. També fou president del Comitè de Defensa Social (CDS) i cap al febrer d'aquell any reconstituí un grup llibertari (René Martin, René Lochu, Gourmelin, Jean Tréguer, etc.) que es reunia a la Casa del Poble --antiga Borsa del Treball del carrer Guyot. També animà un grup teatral per al qual va escriure algunes obres, com ara Manant, voici le soleil. El gener de 1925 participà en la creació a Brest del Comitè de Vigilància contra el Feixisme i el Clericalisme, organització creada per respondre les mobilitzacions catòliques i que excloïa els comunistes. A començaments de juliol de 1925 va ser detingut arran dels nombrosos escorcolls portats a terme a la Casa del Poble i a diferents domicilis de militants anarquistes i comunistes de Brest. Entre 1925 i 1935 col·laborà en Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista (UA). En 1927 conegué Nestor Makhno i col·laborà en el periòdic Le Flambeau (1927-1934) de Brest. Com a membre del Comitè Sacco-Vanzetti, el 8 d'agost de 1927 presidí el míting que es realitzà a Brest en el seu suport. El 6 de gener de 1932 va ser un dels organitzadors de la contramanifestació d'un míting d'extrema dreta. Entre el 30 i el 31 de maig de 1936 presidí, com a «venerable» de la lògia «Amis de Sully», el Congrés de Lògies de l'Oest. Durant la guerra d'Espanya participà en accions de solidaritat i de suport a la revolució que s'estava produint. L'agost de 1940, durant la posada en marxa de les lleis de repressió de les societats secretes, va ser detingut per la policia i interrogat sobre les seves activitats maçòniques --els arxius de la lògia«Amis de Sully» havien estat destruïts el 15 de juny. El desembre d'aquell any va ser interrogat per la policia alemanya i el juliol de 1941 detingut al seu domicili del barri de Recouvrance de Brest i tancat a la presó marítima de Pontaniou, a prop de Nantes. L'abril de 1943 va ser traslladat al camp de transit i d'internament nazi de Royallieu a Compiègne (Picardia), on el 19 de gener de 1944 va ser deportat amb 1.942 altres detinguts polítics al camp de concentració nazi de Buchenwald on va ser enregistrat sota la matrícula 41.186. Jules Le Gall va morir el 13 de juny de 1944 al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En 1999 es creà a Brest l'Associació dels Amics de Jules Le Gall i el 30 de maig de 2009 van ser inaugurats uns jardins amb el seu nom en aquesta ciutat.

***

- François Kuhn: El 13 de desembre de 1882 neix a Vevey (Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari François-Joseph Kuhn, conegut com Le Suisse de Vevey. Obrer fuster de professió, procedia d'una família de Laufenbourg (Argòvia, Suïssa). Partidari del sindicalisme revolucionari, el 23 de març de 1907 participà en la vaga general esdevinguda al cantó de Vaud promoguda per la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa). Dos dies després, a resultes dels enfrontaments amb la gendarmeria, decidí fugir i passà a França, on llogà una petita mansarda al número 4 del carrer Bachelet del barri de Clignancourt de París. El 8 d'agost de 1907 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Policia de Vevey a tres mesos de detenció per«fets de vaga», injúries i amenaces als gendarmes. En aquest judici, 48 persones més, entre elles nou dones, van ser condemnades a penes de dies i de mesos de presó. Des de París va escriure a La Voix del Peuple,òrgan de la FUOSR, de Lausana (Vaud, Suïssa) per denunciar els motius de la seva condemna. Un any més tard, formà part del Grup Internacional (francesos, suïssos, russos, armenis, etc.), cofundat amb Georges Roussel, que editava a Brussel·les el periòdic anarquista Terre et Liberté. El 9 d'abril de 1908 va ser detingut per la policia a l'estació de Maisons-Alfort (Illa de França, França), juntament amb Melchior Roux i Georges Roussel, en possessió de 10 cartutxos de dinamita, tres metres de cordó Bickford (metxa de seguretat per aús miner) i sis detonadors. Tancat a la presó de la Santé de París, dies desprès va ser alliberat amb Roussel per manca de proves. El juny de 1909 va se novament detingut a Marsella (Provença, Occitània) i portat amb cotxe cel·lular a la frontera suïssa, on fou lliurat a la policia i tancat a la presó de Vevey per a purgar la condemna de 1907. La Unió Obrera (UO) li adreçà el seu suport i la Secció de Ginebra va fer una col·lecta al seu favor. El 10 de juliol de 1909 La Voix du Peuple publicà un article sobre ell, però l'any següent es va perdre tot contacte amb la seva persona.

***

- Jean Goldschild: El 13 de desembre de 1890 neix a París (França) el periodista i militant anarquista Jean Goldschild, també conegut com Jean Goldsky o Jacques Guerrier. Nascut en una família jueva nombrosa de vuit infants, quan tenia 13 anys hagué d'abandonar l'escola. Son pare, Gustave Isidore, obrer brodador en tul, va ser un vell militant republicà que fou durant sis anys president de la Lliga dels Drets de l'Home del barri parisenc de Combat-Villette i secretari de la XIX Secció del Partit Socialista; però, l'abril de 1910, va dimitir del partit perquè no el trobava prou revolucionari i formà un grup d'acció revolucionària al XIX Districte de París. Jean Goldschild, que aviat adoptà el pseudònim Goldsky, s'adherirà de molt jove al moviment llibertari. Com a anarquista individualista, participà en l'experiència de la colònia anarcocomunista de Saint-Germain-en-Laye fundada en 1906 per Ernest Girault, André Lorulot i Émilie Lamotte. En 1907 fou l'administrador del primer número del butlletí L'Anarchiste, que fou un fracàs i que només publicà un altre número. En aquesta època col·laborà en el periòdic individualista L'Anarchie (1905-1914), d'Albert Libertad, qui el setembre de 1908 tingué una brega amb Gustave Goldschild que l'havia acusat de confident. Deixeble de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale, al costat de Miguel Almereyda i d'Eugène Merle formarà part de les«Jeunes Gardes» (Joves Guàrdies). El setembre de 1907 fou condemnat per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó per haver redactat i editat, juntament amb altres companys, un manifest de protesta contra la matança de Raon-l'Étape del 28 de juliol d'aquell any. L'abril de 1909 serà nomenat membre del comitè directiu de la Federació Revolucionària creada durant un congrés d'anarquistes i d'antimilitaristes, que tindrà lloc a la Maison des Fédérations de París (rue de la Grange-aux-Belles), promogut per Miguel Almereyda, René de Marmande, Georges Durupt i altres. Aquesta federació preconitzarà l'ús de l'«acció directa» amb la finalitat de destruir radicalment la societat capitalista i autoritària. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics, com ara Germinal (1904-1914), L'Insurgé (1910-1911), Le Libertaire i l'òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés (1909), el redactor del qual fou Georges Durupt. En 1912 es casà amb la militant socialista Marthe Louis-Lévy. Malgrat tenir el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1913 començà a realitzar el servei militar en el IV Regiment d'Artilleria a la guarnició de La Rochelle i quan esclatà la Gran Guerra fou mobilitzat en serveis auxiliars, però ell, ofuscat per la«Unió Sagrada», demanà servir en primera línia. Enviat al front, va haver de ser evacuat poc després i a partir de 1915 el seu entusiasme patriòtic es va veure apaivagat, ja que publicà en Les Hommes du Jour, una reivindicació de Romain Rolland. A finals de 1915 fou destinat a París per a tasques administratives de l'Estat Major. El març de 1916 esdevingué secretari general de redacció de Le Bonnet Rouge, el periòdic d'Almereyda, i, el 25 de setembre, el Ministeri de la Guerra li concedí una pròrroga d'incorporació. En aquest periòdic, i fins el 12 de desembre de 1916, sota el pseudònim de Général N..., signa articles més o menys pacifistes. Entre maig i juny de 1917 publicà, amb Duval (Darbourg o Mondor), administrador de Le Bonnet Rouge, un periòdic anomenatLa Tranchée Républicaine. Mantingué durant tot el conflicte bèl·lic una actitud ambigua que no fou ben acollida ni en els cercles llibertaris ni els sectors reaccionaris. Duval, que realitzava freqüents viatges a Suïssa, fou detingut i el 24 de setembre de 1917 també Goldsky, sota l'acusació de«complicitat d'intel·ligència amb l'enemic». Duval, qui fins al final proclamà la seva innocència, fou afusellat i Goldsky fou condemnat el 15 de maig de 1918, pel III Consell de Guerra de París, a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys de prohibició de residència. Gràcies a les campanyes de premsa, a la intercessió de la Lliga dels Drets de l'Home i del seu advocat Pierre Loewel, qui en 1922 publicà el fullet Goldsky est innocent, permeteren que no fos enviat a les colònies penitenciàries d'ultramar i que purgués la pena a Clairvaux. El febrer de 1924 mantingué durant 12 dies una vaga de fam; transferit a l'hospital de Troyes, en sortir fou internat a l'ala política de la presó de Clairvaux i alliberat anticipadament el 10 d'agost de 1924, però no rehabilitat. Després de l'alliberament reemprengué la seva tasca periodística i en 1926 fundà Paris-Phare i en 1932 Midi-Journal, dirigint un temps l'Oficina General de la Premsa Francesa (OGPF). En aquestaèpoca fou un dels dirigents del Partit Radical Francès (PRF), esdevingut tot d'una Moviment Radical Francès (MRF), trencant amb els cercles anarquistes, fet que implicarà ser atacar per Loréal en Le Libertaire. Durant els seus últims anys col·laborà en el periòdic anarcopacifista de Louis Lecoin Liberté.És autor de En prison. Roman contemporain (1924), Le grand voyage ou«L'antichambre de la mort» (1929) i La dame de l'Ariana (1937, amb Charlotte Charpentier). Jean Goldschild va morir el 18 d'agost de 1969 a França. Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Lucía Sánchez Saornil:El 13 de desembre de 1895 neix en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista --trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes,Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol,Manantial--, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquismeés segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de«Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants --secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero--, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant elsúltims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Lucía Sánchez Saornil va morir el 2 de juny de 1970 a València (País Valencià). Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus enAvance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937),Horas de revolución (1938),Romancero de Mujeres Libres (1938).  En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.

***

- Daniel Agadia Fernández: El 13 de desembre de 1916 neix a Pola de Lena (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadia Fernández. Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit republicà. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut, jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Un cop lliure, s'instal·là a Gijón, on es casà amb Covadonga Quirós. Durant els anys vuitanta representà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) escindida en alguns congressos. Daniel Agadia Fernández va morir el 8 de gener de 1990 a Gijón (Astúries, Espanya).

***

- David Wieck: El 13 de desembre de 1921 neix a Saint Louis (Missouri, EUA) el professor, teòric llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Fill d'uns destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era coneguda com The Mother Jones of Illinois, per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga Sindical de Dones) --en 1991 son fill li dedicà la biografiaWoman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns Wieck. En 1934 sa família es traslladà a la ciutat de Nova York quan Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en la Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després de veure l'experiència de la Revolució espanyola, es passà sense reserves al moviment anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el procés de centralització dels United Mine Workers of America (UMWA, Unió de Miners Americans) --The United Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la II Guerra Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula 2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de consciència i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit nord-americà. En aquesta època també lluità contra la segregació racial i contra el sistema penitenciari federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la guerra retornà a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de la revista Why?, que poc després es transformà en Resistance, publicació anarquista en la qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli --que esdevingué sa companya--, i la qual edità fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950 ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòriesA field of broken stones. Entre 1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre l'estètica del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a ensenyar filosofia en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i 1961 col·laborà en The Journal of Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb Dennis Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA, Associació d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association (L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor emèrit de la Universitat de Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer, malaltia que el portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism (1970), Anarchism. Nomos XIX (1978), Reinventing Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). David Wieck va morir l'1 de juliol de 1997 a Albany (Nova York, EUA). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F. Wargner Labor Archives de Nova York.

Defuncions

- Dora Marsden:El 13 de desembre de 1960 mor a Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia) l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. Havia nascut el 5 de març de 1882 a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra). En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919  publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce --va editar el seu Portrait of the artist as a young man--, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).

Dora Marsden (1882-1960)

***

- Dominique Morel: El 13 de desembre de 1972 mor a Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Dominique Morel. Havia nascut en 1950 a Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània). Alumne del Col·legi d'Ensenyament Tècnic de la Construcció de Bron (Roine-Alps, Arpitània), participà en la vaga de 1968 i en el Comitè Central d'Acció dels Col·legis d'Ensenyament Tècnics (CET), abans d'entrar als Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) de França, on treballà com a repartidor de telegrames. Entre 1969 i 1970 milità en la Unió Local de Lió (Arpitània) de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste. A finals de 1971 fou un dels fundadors del grup de Lió de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). La seva militància llibertària la desenvolupà sobretot al barri de Miguettes de Vénissieux, d'on era originari. També practicà de manera amateur la literatura, la poesia i la música. Dominique Morel, que estava casat amb un infant de dos anys, va morir el 13 de desembre de 1972 arran d'un accident de treball al bulevard Lénine de Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània) mentre cobria la seva ruta de repartiment amb motocicleta.

***

-Álvaro Paradela Criado: El 13 de desembre de 1979 mor atropellat per un cotxe a Freixeiro (Narón, La Corunya, Galícia) el metge, escriptor bilingüe (gallec i castellà) i militant anarcosindicalista Álvaro Paradela Criado, també conegut com Amaro Orzán. Havia nascut el 24 de març de 1911 a La Corunya (Galícia). Quan estudiava Medicina a Santiago de Compostel·la s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i n'ocupà la secretaria del Sindicat de Sanitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1932 i 1933 es doctorà en Medicina a Madrid. En aquesta època va col·laborar amb l'Escola Racionalista de Ferrol i en els seus «Cursets Populars» i a partir de 1934 començà a col·laborar en Solidaridad Obrera de La Corunya. En 1935 realitzà conferències al «Centre d'Estudis Socials Germinal» (CES Germinal). Fou també professor d'educació física i s'especialitzà en natació, dirigint durant uns anys el «Club do Mar» de San Amaro. Durant la postguerra exercí la medicina al servei nocturn d'urgències de Santo André (La Corunya) fins al 1957, a Teixeiro (Curtis) entre 1957 i 1960 i a Freixeiro (Narón) fins a la seva mort, alhora que portava una vida periodística i literària d'allò més activa, publicant en nombrosos periòdics (ABC,Andarax, Arcano, Bahía,Ferrol Diario, Grial,El Heraldo de Vivero, La Noche, Poesía Española, Poesía Hispánica, La Región,La Voz de Galicia, La Voz de Ortigueira, etc.). Durant els anys seixanta participà en la «Societat Cultural Recreativa CACEM» i es mostrà molt contrari al «Cartelón», conjunt de normes d'obligat compliment d'aquesta institució.És autor d'Estaticario (1969), Sabencias (1969), Casi cuentos para desentontecer (1970),La Galicia que duele (1971), Media ducia de contos (1972), Irmaus tolos (1973), entre d'altres. Fou el creador el terme Ferrolterra. Durant sa vida guanyà nombrosos premis, com el«Pérez Lugín» i el«Fernández Latorre» de periodisme o el de l'associació«O Facho». En 1994 es creà a Ferrol un premi de narrativa que porta el seu nom i a Freixeiro una plaça també està dedicada a la seva memòria.

***

- Jaume Balius: El 13 de desembre de 1980 mor a Ieras (Provença, Occitània) el periodista i activista anarquista i anarcosindicalista Santiago Maria Balius Mir (Jaume Balius). Havia nascut el 13 de juliol de 1904 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una família burgesa benestant catalana, sos pares van ser Santiago Balius Pericàs, corredor reial de comerç, i Carme Mir Pujol, i tingué tres germans. Gaudí d'una acurada educació, que començà amb els jesuïtes del carrer barceloní de Casp (1914-1918), continuà en col·legis privats de Saragossa (1918-1919) i realitzant l'últim curs de batxillerat (1919-1920) a Girona. En aquests anys es va fer de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i de l'Associació Catalanista d'Estudiants. En 1920 començà la carrera de metge, però no passà al segon any i, quan encara estava a la Facultat de Medicina, agafà una malaltia venèria, les seqüeles de la qual el marcaren la resta de sa vida. La coixera i les progressives dificultats al braç, van fer d'ell una persona amargada. En 1922 s'afilià a Acció Catalana i participà en les manifestacions catalanistes de l'any següent. En 1923 s'allistà en els escamots de l'Exèrcit Català que organitzaren els seguidors de Francesc Macià enquadrats en Estat Català. El novembre de 1924 assistí a l'Assemblea Catalanista de Perpinyà i en 1925 signà el manifest del grup«Bandera Negra», suborganització radical d'Estat Català. El 6 de juny de 1925 va ser detingut a causa de l'anomenat «Complot de Garraf» --intent catalanista d'atemptar contra el rei Alfons XIII--, torturat i empresonat. A la garjola conegué nombrosos anarquistes (Eroles, Ródenas, Ballano, etc.), contactes que l'introduïren en el moviment llibertari. Com que no va ser encausat, s'exilià a finals de 1925 primer a Perpinyà i des de la tardor de 1926 a París, participant en activitats d'Estat Català i de l'Exèrcit Català, encapçalat per Francesc Macià, prenent part en els anomenats«Fets de Prats de Molló» de 1926 --l'intent d'invasió des de la Catalunya Nord per proclamar l'Estat Català. Entre els anys 1927 i 1928 la policia francesa ja el va identificar com un habitual dels cercles anarquistes. Ben decebut pel reformisme interclassista i arribista de Macià, amb l'arribada de la II República, retornà a Catalunya, i després d'una breu i incerta militància comunista en l'antiestalinista Bloc Obrer i Camperol (BOC), cap al 1932 adherí al moviment anarquista, col·laborant en Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i Solidaridad. Partidari de l'insurreccionalisme ibèric, passarà a criticar durament els nacionalismes de tota casta. Encara que per influències de Liberto Callejas s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà sobretot en els grups anarquistes de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933 fou processat per«sedició» com a membre del grup«Renacer» (Bruno Lladó, Cervera, Pellicer, Ruiz, etc.). Des de juliol de 1933 fou assidu dels mitjans periodístics confederals. A partir de l'estiu de 1934 fou cridat per Liberto Callejas, director del periòdic CNT, per portar la corresponsalia de Barcelona. Fou un dels que engegà la campanya contra Miquel Badia, cap de la policia de Barcelona i conegut militant nacionalista d'Estat Català. Com a periodista s'especialitzà en l'actualitat política, sobretot catalana. Entre 1934 i 1936 col·laborà en Cultura Obrera de Palma. Pels fets d'octubre de 1934 patí presó i un cop alliberat fundà, amb Pablo Ruiz, l'editorial Renacer, on publicà diversos opuscles en 1935. Poc després fundà, amb Carbó i Viñuales, el periòdic Más Lejos. En 1936, durant els primers mesos de la guerra, recorregué la comarca de Pina de Ebro en una gira propagandística de reivindicació del col·lectivisme llibertari. La seva tasca periodística, però, no minva i entre l'estiu i la tardor de 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera, i des del gener de 1937 assumí la direcció del vespertí La Noche, periòdic que, tot i no ser òrgan confederal, estava controlat per la Federació Local de la CNT a través de la cooperativa creada pels treballadors a partir de juliol del 1936. Durant els primers mesos de 1937 participà en l'anomenat«Plet dels periodistes confederals», sobre la nova direcció de Solidaridad Obrera i els comitès nacional i regional català de la CNT. Utilitzà per lluitar contra aquesta nova direcció el control sindical dels periodistes enquadrats en la CNT i la seva participació en el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), afecte a la CNT. Les seves crítiques al«governamentalisme» confederal i a la militarització de les milícies donaren lloc a començaments de març de 1937 a la creació de l'Agrupació Anarquista «Los Amigos de Durruti», de la qual serà secretari. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 i a partir de l'11 d'aquell mes i any creà i dirigí el portaveu d'aquesta agrupació, El Amigo del Pueblo, on lluità encarnissadament contra els estalinistes, reivindicà la supressió de la Generalitat contrarevolucionària, criticà el«reformisme» i el pacifisme de la CNT i la FAI contra els comunistes, i exigí la recuperació dels valors i objectius revolucionaris. Fou expulsat pels comitès dirigents de la CNT, però sempre fou defensat per les bases confederals. Després d'un dur editorial d'El Amigo del Pueblo contra la política comunista del govern de Negrín, fou detingut a finals de maig. El juny fou tancat novament a la presó Model de Barcelona, però fou alliberat per la seva malaltia el setembre. Per evitar una tercera detenció, marxà a l'exili per la Tor de Querol amb integrants de la 26 Divisió. A París les passà magres i es mantingué al marge del cercles confederals. Després marxà a Amèrica, passant per Santo Domingo (1940) i Cuba (1941). El juliol de 1944 s'instal·là a Mèxic i a partir de 1946 a Cuernavaca. Malalt i en una situació força precària, vivint del subsidi de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), en 1947 fou ingressat al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic, on va romandre més de dos anys. Durant els anys cinquanta es mantingué al marge del moviment anarquista. El 20 de febrer de 1961 tornà a França com a refugiat polític i, amb el suport de Manuel Fernández (Grandizo Munis), s'establí a París, relacionant-se amb militants del trotskista Front Obrer Revolucionari (FOR). Sempre anarquista, quan establí contactes amb companys llibertaris fundà el Grup Francoespanyol de «Los Amigos de Durruti» i edità a París quatre nous números d'El Amigo del Pueblo. Entre 1964 i 1978, gràcies a la seva relació amb Joan Ferrer, col·laborà en Le Combat Syndicaliste, entre 1965 i 1978 en Terra Lliure, i després enFragua Social. A més de les publicacions citades, va col·laborar durant sa vida en Despertar, Esfuerzo,L'Espagne Nouvelle, Espoir,El Frente, Ideas, Nosotros,La Réveil Syndicaliste,Ruta, Superación, Tiempos Nuevos, El Tulipán Negro, etc. És autor de Fígols, 8 de enero, 8 de diciembre, y octubre (amb Pablo Ruiz), De Jaca a Octubre (1935), El nacionalismo y el proletariado (1935), Octubre catalán (1935), Àlbum d'homes de l'Espanya. Sota la bandera del federalisme (1937, amb altres), Hacia una nueva revolución (1937), etc. En 1999 s'editaren una col·lecció de cartes sota el títol Correspondencia de Jaime Balius i en juny de 2003 Miquel Amorós publicà La revolución traicionada. La verdadera historia de Balius y Los Amigos de Durruti. Jaume Balius va morir el 13 de desembre de 1980 a la Maison de Beau Séjour d'Ieras (Provença, Occitània), residència geriàtrica en la qual residia des de 1963, gràcies al suport econòmic del company llibertari berguedà Josep Ester i a la seva companya Odette, i que també és coneguda com«Casa dels Pàries», pels anarquistes exiliats que hi vivien.

Jaume Balius (1904-1980)

Continua...

---

Els mitjans de les Corporacions capitalistes són de cada vegada  més ridículs.

  Aquí teniu una mostra de premsa independent, com és  Global Research, publicació digital en llengua anglesa. 

    L'article que reprodueixo és d'En Pepe Escobar, investigador d'amplíssima experiència sobre el món global.

La nova ruta de la seda,el camí cap a la glòria

La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)

Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero

Els desastres de Jaume Carbonero

La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 14 de desembre

Esdeveniments

- Surt Der Syndikalist: El 14 de desembre de 1918 surt a Berlín (Alemanya), després de la Revolució de Novembre en aquell país, el primer número del periòdic Der Syndikalist. Nasqué com a l'òrgan d'expressió de la Freie Vereinigung Deutscher Gewerkschaften (FVDG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i substituïa el periòdic Die Einigkeit (La Unitat), que fou prohibit quan començà la Gran Guerra. Sota la influència predominant dels anarquistes esdevindrà òrgan de la nova organització anarcosindicalista, la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que fou creada a finals de desembre de 1919. D'antuvi sortí amb quatre pàgines, però a partir de 1920 n'apareixerà amb vuit: quatre dedicades de la notícies sindicals locals i internacionals i la resta al món cultural i al feminisme. Molts d'articles estaven dedicats a la repressió dictatorial en determinats països (Rússia, Itàlia, Japó, etc.) i a campanyes solidàries (Sacco i Vanzetti, etc.). Aquest setmanari dirigit per l'anarquista Fritz Kater --més tard ho seria per Max Winkler, Augustin Souchy, Helmut Rüdiger i Fritz Oerter, entre altres-- coneixerà un gran desenvolupament i arribarà a tirar 120.000 exemplars al començament de la dècada dels vint. Hi van col·laborar Alexander Berkman, Bruno Traven, Emma Goldman, Alexander Schapiro, Taiji Yamaga, Max Baginski, Max Nettlau, Fritz Oerter, Theodor Plivier, Helmut Rüdiger, Karl Dingler, Helene Stöcker, Heinrich Vogeler, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Fritz Kater, Erich Mühsam, Hertha Barwich y Franz Barwich, Karl Roche, Milly Witkop-Rocker, entre d'altres. Es van editar suplements dedicats a les dones (Der Frauenbund), als joves (Die Junge Menschheit), als pagesos (Frei das Land), etc. Fou objecte de nombrosos segrests i condemnes dels redactors i en 1932, durant la República de Weimar, fou prohibit i va haver de canviar el nom per Arbeiterecho, que també fou prohibit en 1933. Aquest mateix any, amb l'arribada del nacionalsocialisme, deixarà de publicar-se.

Naixements

- Errico Malatesta: El 14 de desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània, Itàlia) --actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia)-- l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme italià i internacional. Fou fill d'una família de la petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare, Federico Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols, on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació. En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini. El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències. El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols. A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la Federació Local de Nàpols de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana. En aquestaèpoca aprendrà l'ofici de mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta de sa vida. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb Mikhail Bakunin. Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d'agitació per diversos països (Suïssa, Espanya, Egipte, Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya (Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà en la maçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però sortí definitivament el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva lògia d'organitzar una recepció d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l'Interior. En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l'AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista; aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT antiautoritària. En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese (Campània), on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l'Argentina. En aquest país promourà l'organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d'Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes. En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia. Enquadrat en els grups anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale. En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de retornar. En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione (1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per Espanya amb son amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jerez (Andalusia). Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional. En 1897 entrà clandestinament a Itàlia. En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units. En 1900 visqué a l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova York, EUA) i a Londres (Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va debatre sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era l'anarquia, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes. En 1914 intervingué en el Congrés del «Fascio Comunista Anarchico» i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà. Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els països, ja que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l'alineació amb les«democràcies» (França i Regne Unit). Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l'oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon. En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D'Annunzio, en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920 formà part del moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921. Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d'una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma (Itàlia) al costat de sa companya Elena Melli i sa filla Gemma.

***

- Thomas Cantwell:El 14 de desembre de 1864 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la«Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Thomas Edouard Cantwell va morir el 29 de desembre de 1906 a Londres (Anglaterra). Una part del seu arxiu de lesèpoques de la «Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Alfredo Gori: El 14 de desembre de 1872 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat. Alfredo Gori va morir el 4 de desembre de 1926 a Viareggio (Toscana, Itàlia)

***

- Francesco Barbieri: El 14 de desembre de 1895 neix a San Costantino di Briatico (Calàbria, Itàlia) el militant anarquista i combatent antifeixista Francesco Barbieri, també conegut com Ciccio. Nascut en una família folgada --sos pares van ser Giovanni Barbieri i Arena Domenica--, va aconseguir diplomar-se com a pèrit agrari a l'Escola d'Agricultura en 1914. Va començar a militar en el moviment anarquista ben aviat i va emigrar cap a l'Argentina. Sensible a la propaganda patriòtica de l'ambaixada italiana a l'Argentina, es va allistar com a voluntari en les tropes d'assalt durant la Gran Guerra. Dues vegades ferit, va ser condecorat. A principis de 1919 va tornar a Calàbria i va quedar força decebut en comprovar que el govern no lliurava terres als excombatents. Després de fer seves les idees anarquistes, va participar en una cooperativa agrícola com a comptable. Quan van sorgir les discrepàncies, va marxar a una cooperativa de consum, però l'adhesió al partit feixista era obligatòria, per la qual cosa va negar-se a ingressar i aprofitant una disposició legal en favor dels excombatents, va retornar a l'Argentina l'abril de 1922 per a treballar a la Patagònia. La repressió i els 1.500 vaguistes de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) afusellats per l'exèrcit a la Patagònia entre 1921 i 1922 van fer que restés a Buenos Aires, on va freqüentar els grups italians socialistes i anarquistes que li van trobar una feina com a portuari i aprenent en una impremta. En 1924 va participar en el boicot del creuer propagandístic que el paquebot «Itàlia» feia a favor del feixisme mussolinià, que va portar la detenció de nombrosos militants italians que com ell eren membres del «Comitato Antifascista Italiano». Va poder fugir i va contactar amb anarquistes calabresos, com Severino Di Giovanni, els germans Alejandro i Paulino Scarfó, així com Silvio Astolfi, Umberto Lanciotti i Miguel Arcàngel Roscigna; tots plegats, van formar un grup per combatre el feixisme i també per fer costat la campanya contra la condemna de Sacco i de Vanzetti. Les accions consistien a cometre atemptats amb dinamita contra objectius nord-americans; en van fer més de vint. Barbieri, aprofitant els coneixements adquirits durant la guerra, era el responsable de la fabricació de bombes. En 1926, quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso van arribar a l'Argentina, el grup va col·laborar activament en diverses expropiacions en empreses angloargentines. El 3 de maig de 1928 Di Giovanni va col·locar una maleta amb una bomba en el consolat d'Itàlia, l'explosió de la qual va provocar nou morts i 24 ferits. La repressió policíaca contra el moviment anarquista italià va obligar Barbieri a refugiar-se primer a Montevideo, després a Rio de Janeiro i finalment a Belo Horizonte, on la policia brasilera el va expulsar a Itàlia. Una violenta polèmica va esclatar en els cercles llibertaris argentins: La Protesta, òrgan de la FORA, que pretenia ser un sindicat anarquista amb moltes crítiques a l'anarcosindicalisme espanyol considerat com a reformista, sota la ploma d'Abad de Santillán i de López Arango, va denunciar pràcticament el grup de Di Giovanni, acusant-lo de fer el joc a la policia; La Antorcha, periòdic anarquista crític amb la FORA i víctima dels seus sicaris armats en 1926, tendia a justificar els atemptats. La polèmica va aturar quan López Arango va ser assassinat a ca seva per Di Giovanni, que va exigir un jurat d'honor anarquista per resoldre el problema entre Santillán i ell; evidentment va ser«indultat». Barbieri, que no tenia cap càrrec en contra seu a Itàlia, va romandre un temps a Calàbria, però va ser detingut per activitats antifeixistes i condemnat a un any i sis mesos de presó. El febrer de 1930 va aconseguir evadir-se del penal i va poder arribar clandestinament a Marsella, on va fer contacte amb els refugiats antifeixistes italians. El març de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a un any i sis mesos de presó per emigració clandestina i com a «subversiu perillós». A mitjans de 1931, instal·lat a Lió, va participar activament en el grup anarquista «Sacco et Vanzetti». El 27 de febrer de 1932 va ser condemnat a Toló a vuit mesos de presó per ús de documentació falsa. Purgada la pena, va marxar a Ginebra. La policia italiana li va atribuir una sèrie d'atemptats antifeixistes a la Costa Blava i a Lió. En 1932 va conèixer Camillo Berneri que el considerava «un company valent, indispensable pera la lluita armada». En una nota de juny de 1935 a consols italians a Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Espanya, Holanda i Alemanya), el director de la policia política feixista jutjava Barbieri com una mena de «consultor militar» dels anarquistes i que en els seus viatges els assessorava en la fabricació d'explosius; a més, el dossier polític de Barbieri estava compost d'unes 413 cartes redactades durant desenes d'anys per zelosos servidors del règim feixista, que reproduïen notícies transmeses per la policia sobre les principals activitats llibertàries de l'anarquista calabrès. L'octubre de 1935 va ser expulsat de Suïssa i va passar un temps a casa de Berneri a París. Va participar indirectament en la«Conferència de discussió» que els anarquistes italians Berneri, Giglioli i altres havien preparat per elaborar un programa insurreccional. Berneri va aconsellar Barbieri que es refugiés a Espanya on podria contactar amb el grup italià i amb amistats del període argentí. Va marxar a Palma (Mallorca) per muntar una empresa d'importació i exportació de fruites i verdures. Durant un dels seus nombrosos viatges a Barcelona, va ser denunciat per la policia italiana el febrer de 1936, detingut i empresonat. El Ministeri d'Afers Exteriors italià va demanar l'extradició o la seva expulsió a Portugal, on era més fàcil la repatriació; però, després de dos mesos de presó, va ser alliberat gràcies a un decret d'amnistia. Va retornar clandestinament a Suïssa i el 25 de juliol de 1936 va arribar amb un grup d'anarquistes suïssos a una Barcelona en plena revolució llibertària. En aquesta ciutat va trobar Berneri i italians exiliats a França que també havien passat la frontera. Va formar part de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de la qual Berneri era membre del Consell de Defensa i Barbieri es va convertir en el seu ajudant de camp. Després de la batalla de Monte Pelado d'agost de 1936, al front d'Osca (Aragó), va seguir Berneri a Barcelona, on aquest va començar a publicar Guerra di Classe. Mentre, Barbieri va organitzar una xarxa d'atenció als milicians italians; recaptant fons, armes, medicaments, ambulàncies, etc., i mantenint relacions amb altres dirigents espanyols servint d'agent de contacte. Quan es va estructurar l'organització dels anarquistes italians («Comitato Anarchico di Defessa»), encapçalada per Virgilio Gozzoli, Barbieri no va tenir cap funció precisa; però segons un informe la policia feixista italiana seria el cap d'un grup de militants anarquistes (Umberto Marzocchi, Rabitti, Ercolani, Schiaffonatti, etc.) que havien format «una policia secreta encarregada de comprar armes per liquidar estalinistes». El pis on vivien Barbieri, Berneri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi --a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a--, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Durant els Fets de Maig Barbieri es trobava a Barcelona convalescent d'una ferida de guerrra. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la UGT d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109 --la companya de Barbieri ho va anotar--, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Barbieri i Berneri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit es va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona per la Creu Roja amb diverses ferides de bala a l'esquena i portat al dipòsit de l'Hospital Clínic, amb va ser identificat l'endemà pels companys Canzi, F. Corsinovi, V. Mazzone i Umberto Marzocchi. Camillo Berneri va córrer la mateixa sort.

Francesco Barbieri (1895-1937)

Defuncions

- Izak Samson: El 14 de desembre de 1928 mor a Anvers (Flandes, Bèlgica) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Havia nascut el 20 de maig de 1872 a Amsterdam (Països Baixos) en una família jueva; son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressió Recht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per«traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).

***

- Axel Österberg: El 14 de desembre de 1968 mor a Estocolm (Suècia) el periodista, escriptor, poeta i traductor anarquista i anarcosindicalista Axel Fritiof GustafÖsterberg, que va fer servir el pseudònim de Kluck. Havia nascut el 3 de gener de 1911 a Vagnhärad (Trosa, Comtat de Södermanland, Suècia). Sos pares es deien Gustav EmanuelÖsterberg, mestre d'escola, i Hildur Paulina Magnusson. Durant la dècada dels trenta fou un dels impulsors del Syndikalistiska Ungdomsförbundet (SUF, Federació de la Joventut Anarcosindicalista) de Suècia i en aquests anys publicà diversos fullets per a la seva editorial «Storms Förlag». El 19 de juliol de 1936, quan el cop feixista militar, es trobava casualment a Barcelona (Catalunya), on era responsable de les emissions radiofòniques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per a Escandinàvia. L'octubre de 1936 deixà Catalunya i va ser substituït en la seva tasca radiofònica per Rudolf Berner. El novembre d'aquest mateix any de 1936 l'editorial Federativs li va publicar el reportatgeBakom Barcelonas barrikader. Bilder från spanska inbördeskriget (Darrere de les barricades de Barcelona. Imatges de la Guerra Civil espanyola), primer testimoni suec de la revolució anarcosindicalista a Catalunya i del qual es va fer una segona edició tres mesos després. A Suècia realitzà 55 conferències, amb un total de 4.500 oients, per a recaptar fons per al moviment anarcosindicalista espanyol i denunciar la desídia de les democràcies europees davant l'agressió feixista. També publicà articles sobre la revolució espanyola en el periòdic Storm,òrgan de la SUF. En 1938 traduí al suec el llibre d'Augustin Souchy Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) sota el títol Bland spanska bönder. Kollektiviseringen i Aragonien.  Amb la seva companya Magrit Lövgren-Manus, també militant de la SUF, tingué un fill al qual anomenaren Faj (onomatopeia de FAI), en honor a l'organització anarquista. Entre els anys quaranta i seixanta treballà com a periodista i traductor (Sverre Holm, D. H. Lawrence, Jean Muray, Jules Verne, François Villon, etc.). En aquests anys col·laborà amb textos, poemes i cançons en Arbetaren,òrgan d'expressió de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), i en Aftontidningen, periòdic socialdemòcrata de la Landsorganisationen (LO, Confederació de Sindicats Suecs). En 1946 es casà amb l'escriptora i compositora Brita Ulrika Björkman (UllaÖsterberg-Elfström). És autor deRöd fanfar. Dikter (1934), Café Folkhemmet. Klasskamp eller partikamp (1935), Trumma. Dikter (1936), Spanien, arbetarklassen, militarismen (1938, amb altres), Domaredans. Dikter (1941), Visor tryckta i fjol (1942), Små, små ord av kärlek sagda varje dag... (1943), Syndare i Klara (1946), Sångboken illustrerad. Sångsamling för skolan. Med stamsångerna (1951, amb Frans Erlandson i Felix Körling), Det varår 1945. Dagsvers (1970, selecció pòstuma de versos realitzada per Stig Carlson i Ulla Österberg) i Rosor och riddare. Provensalska trubadurer (1971, pòstum, amb UllaÖsterberg). En 2014 la«Biblioteca Humanitat Nova» de Mallorca publicà una traducció al castellà de la seva obra més coneguda sota el títol Tras las barricadas de Barcelona.

Axel Österberg (1911-1968)

***

- Ponciano Alonso Alonso: El 14 de desembre de 1973 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, pedagog i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ponciano Alonso Alonso --també citat com Ponciano Alonso Sanmartín--, més conegut com Mingo. Desconeixem la data i el lloc del seu naixement. Treballà com a cobrador de tramvies i milità en la Secció de Tramvies del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda per informar sobre els acords del I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat el juny d'aquell any a Barcelona (Congrés de Sants) i recorregué Cartagena i Múrcia amb Francisco Tortosa, Cano, Caballero i Quesada. El 15 de febrer de 1932, durant la vaga general organitzada per la CNT, va ser detingut amb altres companys del Sindicat del Transport (Ferran Ciscar Tomé i Antoni Juan Bauzà) acusat de «coaccions als tramviaris» i engarjolat. El març de 1932, des de la presó, subscriví un manifest contraÁngel Pestaña i la seva estratègia. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad i Solidaridad Obrera. Entre 1932 i 1933 fou secretari del Sindicat del Transport confederal. El 20 d'octubre de 1936 va ser elegit conseller, amb altres vuit companys de la CNT --Manuel Muñoz Díaz, Vicente Pérez (Combina), Jaume Aragó García, Jaume R. Magrinyà, Joan Puig Elías, Magín Cabruja Martra, Alejandro G. Gilabert i Vicente Barrientos Cirach--, del Consell Municipal de Barcelona. El 24 d'octubre de 1936 dissertà sobre el procés col·lectivitzador, el 4 de novembre sobre la guerra i la revolució i el 13 de novembre sobre avantguarda i reraguarda en tres programes radiofònics d'«ECN 1 Ràdio CNT-FAI» de Barcelona. Entre 1937 i 1938 ocupà la Secretaria de la Federació Regional del Transport de Catalunya de la CNT. El novembre de 1937 va ser comissionat, amb Vicente Pérez (Combina), per als Serveis Públics i Circulació del Comitè Municipal Permanent de Barcelona. Col·laborà en La Noche, periòdic dirigit per Jaume Balius Mir, i en El Amigo del Pueblo. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup anarquista «Los Anónimos» al Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'arrenglerà amb els més radicals. L'abril de 1938 va ser elegit conseller delegat del districte novè de Barcelona del Comitè Municipal Permanent de Barcelona en substitució de Joan Puig Elías, que havia estat nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública. El 15 de maig de 1938, a l'Ateneu Barcelonès, impartí la conferència El transporte y la guerra, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes i que posteriorment va ser publicada amb pròleg d'I. de la Fuente. El 22 de juny de 1938 assistí, amb altres autoritats municipals, a l'homenatge a la memòria de Francesc Pi i Margall que se celebrà a Barcelona. El 18 de novembre d'aquell any visità, amb altres consellers municipals confederals, l'«Exposició a la memòria de Durruti» muntada al Casal de la Cultura barceloní. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard s'establí a Bordeus on, amb Vicent Llansola Renau, Pablo Benaiges i Francisco Pérez, desenvolupà una important tasca en la CNT d'aquesta ciutat, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara conserge de la seu i secretari de fet de la Federació Local. El setembre de 1943 va ser nomenat tresorer del primer Subcomitè Nacional de la CNT establert a Bordeus. Assistí com a delegat als congressos confederals de Tolosa de Llenguadoc (1948) i Llemotges (1961). Durant els anys quaranta milità en el reconstituït grup anarquista «Los Anónimos» (González, Bayón, etc.). En 1965, amb Ramos, fou delegat per Bordeus al Congrés de Montpeller. Durant els anys posteriors fou secretari de la Unió Departamental de la CNT amb seu a Bordeus. Gran propagandista, especialment amb conferències --Bordeus (1970), Portet (1972), etc.--, també destacà com a pedagog, mantenint una escola a Bordeus durant 15 anys. Col·laborà en diferents periòdics llibertaris d'Espanya, França i Mèxic, com ara Boletín Interno CIR, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fou un dels col·laboradors més destacats del projecte d'història de la CNT. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (La duda, Más allá de las fronteres,Santa mujer, etc.), però algunes les estrenà a Barcelona i França. És autor de novel·letes publicades en edicions populars («La Novela Ideal»), com ara Avelina(1930), Yo soy su hijo (1932), Ramillete de flores (1934), Rosalía (1936), Una vida de mujer (1937); i algunes de les seves conferències es van publicar, com La sociedad y el anarquismo.

***

- Juan Escoriza Martínez: El 14 de desembre de 1980 mor a Ais de Provença (Provença, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza Martínez. Havia nascut el 27 d'octubre de 1917 a Olula de Castro (Almeria, Andalusia, Espanya). Amb sa família emigrà a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop feixista, participà en la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i després s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1939 creuà els Pirineus i des del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats de la Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i d'Argelers i després passà a fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la Loira (Llemosí, Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys, traslladat a Briva la Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del tren en marxa i s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Amb José Berruezo Silvente, José Germán González i Manuel Morey Blanch creà un dels nuclis més importants de la CNT en l'exili. Participà, sota el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona. Integrat en el «Batalló Didier» del pantà de l'Aigle de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de l'Armée (ORA, Organització de Resistència de l'Exèrcit), participà en nombroses operacions, especialment en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, en la recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses missions clandestines. Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de desembre de 1944 fou desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la construcció de pantans i en la penetració de túnels a Marinhana (Provença, Occitània) i en 1969 es retirà minat per la silicosi.

Juan Escoriza Martínez (1917-1969)

***

- Gentile Merli: El 14 de desembre de 1986 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el sastre anarquista Rocco Gentile Merli. Havia nascut el 15 d'agost de 1900 a Magliaso (Ticino, Suïssa). De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc Comtat, França), on estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen, Suïssa) i finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on prengué part en el grup editor de Le Réveil. Participà activament, sovint amb Georges Sillani (Grand Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides arran dels fets de «Maig del 1968» i sovint fou el director responsable de nombroses publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en aquells anys a Ginebra, com ara Le Réveil Anarchiste (1968-1969), editat per la Federació Socialista Llibertària (FSL); Ofensive (1970) o La Solidarité Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En 1972 assistí a la trobada que es realitzà a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un dels organitzadors del Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se celebrà entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del Càmping Llibertari que se celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura. En 1984, després d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí a la Reunió Internacional Anarquista de Venècia (Vèneto, Itàlia).

Actualització: 14-12-14

Avui, vuitanta anys després, en Tomeu i na Guida no sols són un fet tradicional dins les nostres Festes de la Mare de Déu de Gràcia de Maó si no que són símbol i representació de la festa i de la nostre cultura; Així ho han celebrat més protagonistes que mai aquest any que estem a punt de deixar i en el que us volem fer arribar, tot el grup de persones que seguim portant any rere any als nostres vells i estimats gegants a les nostres espatlles, la nostre felicitació de Nadal en una altre de les formes de la nostre cultura com a poble, la glosa menorquina.

És el nostre desig que passeu un bon Nadal i feliç entrada d’any 2015 i que per molts anys ens puguem seguir trobant en moments tan entranyables com un matí de la Mare de Déu de Gràcia quan la sortida de sa colcada i els gegants...

www.gegantsmao.menorca.es 

http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

https://www.youtube.com/gegantsmao

                                      HOLA AMIGOS

               Matsutani.

   A PARTIR DE HOY PODEIS SEGUIR MIS ACTIVIDADES Y OPINIONES EN EL BLOG

                      JOSHU MARTÍNEZ CLARÀ.  LA ESFERA VIRTUOSA

                        http://joshumartinezclara.balearweb.net/

                                        OS ESPERO ALLÍ

, actuant en nom propi ien nom de la PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS OBERTS de Pollença.

EXPOSAM

Que amb aquest escrit rectificam la instància presentada el 9 de desembre del 2014 amb el núm. D’entrada 7813. A la citada instància hi ha els següents erros :

-Primer.- el nom del camí no és Ariant si no camí Vell de Preduixella.

-Segon .- en el catàlec de camins figura amb la numeració 114 i no 105 com diu la instància.

- Tercer .- la ubicació de la reixa esta en el primer tram del camí Vell de Preduixella, que va des de la carretera Vella de Lluc a la carretera M-10 de Pollença a Andratx, Km 6.1. Aquest tram es anomenat camí de les Creus .

Adjuntam fotografies , planol senyalant la ubicació apriximada de la reixa amb una X encerclada i copia de la instància presentada el 9-12-2014.

Polleça a 12 de desembre de 2014

El passat divendres 12 de desembre el Grup d'Estudis Llibertaris Els Oblidats, en col·laboració amb Alternativa per Pollença, varen organitzar a la Biblioteca Municipal de Pollença una presentació dels últims llibres que el col·lectiu ha editat o col·laborat en la seva edició. Es tractava de Tras las barricadas de Barcelona i Dissidències. Història i cultura obrera a la Mallorca contemporània.

El Grup d'Estudis Llibertaris Els Oblidats va sorgir de la iniciativa d'un grup d'historiadors i investigadors de Mallorca «moguts pel buit que existia en la història del moviment obrer -i més concretament en l'anarquista- a les Illes Balears». Així, amb l'objectiu de promoure i donar a conèixer la història del moviment llibertari a les Balears, en els últims anys han fet feina reeditant textos que havien quedat en l'oblit i que ajuden a entendre la història i evolució del moviment àcrata, però també publicant investigacions pròpies i participant en conferències, taules rodones o debats.

Divendres, uns quants d'ells ens presentaren els dos llibres abans esmentats. El primer d'ells, Tras las barricadas de Barcelona és la traducció de Bakom Barcelonas barrikader, un llibre que va escriure Axel Österberg, periodista, escriptor i militant de les Joventuts Llibertàries Sueques, que es trobava per atzar a Barcelona el 19 de juliol del 36, i que per tant va ser testimoni d'excepció de la revolució llibertària a la ciutat. Aquesta edició ha estat una iniciativa conjunta de les editorials Calumnia i Edicions del moixet demagog-Södertext, amb el recolzament d' Els Oblidats.

L'altre, amb el títol de Dissidències agrupa en un llibre un conjunt de textos de Pere J. Garcia, Albert Herranz, Jorge Maíz, Dolors Marín i Catalina Martorell sobre la història dels homes i les dones que a Mallorca s'organitzaren i lluitaren per un futur millor. Històries recuperades de l'oblit, a més de textos que durant el XIX i XX foren escrits per militants mallorquins i que vol mostrar com n'és d'imposada la imatge que tenim d'una Mallorca estàtica, conservadora, catòlica, immòbil.

Al finalitzar l'acte, els companys d'Els Oblidats varen fer donació a la Biblioteca Municipal d'un exemplar de cada llibre, per tal que els pugueu llegir i consultar sempre que vulgueu. Us animam a fer-ho!

El autor (Vagnhärad, 1911 - Estocolmo, 1968) fue un escritor, periodista, traductor y agitador de ideas anarcosindicalistas. Durante la década de los años treinta fue un importante miembro de las SUF (Juventudes Libertarias Suecas). Por azar se encuentra en Barcelona el 19 de julio de 1936 y es testigo excepcional de la resistencia popular contra el alzamiento militar. Fue el encargado de las emisiones para Escandinavia de la radio CNT-FAI.

Después de la Segunda guerra mundial Österberg siguió trabajando como traductor de, entre otros autores, François Villon y D.H. Lawrence. Publicó colaboraciones diarias en los periódicos Arbetaren y Aftontidningen.

Tuvo un hijo con su compañera Margrit Manus. Le dieron el nombre de Faj (onomatopeya de FAI) en honor a la organización anarquista ibérica. Nunca olvidaron Barcelona.

Tras las barricadas de Barcelona -Bakom Barcelonas barrikader- es un texto urgente sobre la revolución libertaria en Barcelona. Se trata de un reportaje más Que de un análisis sobre lo sucedido. Es también propaganda. Propaganda para la causa anarcosindicalista y la causa del pueblo catalán. Se trata también del testimonio de una persona Que cree Que la ansiada revolución social ha triunfado y Que encara optimista la construcción de la nueva sociedad del futuro.

Esta edición comprende además unos artículos Que Axel Österberg escribió para el periódico Arbetaren y Storm, Que no son recogidos en el libro original.

La història dels dissidents, la història robada, la que no surt als llibres, la d’aquells homes i dones que s’organitzaren, que lluitaren, que intentaren viure una vida millor i, sobretot, crear un futur millor. Unes històries que foren recuperades a les pàgines del periòdic Cultura Obrera en la seva darrera època i que mereixien ser agrupades i posades a l’abast de qui les vulgui llegir o rellegir.

I per exemplificar més si cal el bon fer dels protagonistes de les històries aquí descrites, s’inclouen tota una sèrie de textos que originàriament foren escrits per militants mallorquins i publicats en mitjans de comunicació propis, ja sigui al Cultura Obrera, El Rayo, La Revolución Social, El Obrero, Acció Directa i un llarg etcètera de publicacions de contrainformació i reflexió que varen veure la llum al llarg del segles XIX i XX. Textos que testimonien que al llarg dels més de 140 anys de dissidències, Mallorca no ha estat una excepció i no ha viscut al marge. Ans al contrari, els esforços i les seves lluites sindicals, socials i culturals, dels mallorquins i mallorquines i la seva creació literària no són gens menyspreables.

L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar. (Mateu Morro)

El periodisme d'opinió a les Illes

Per Mateu Morro i Marcé, historiador

En Miquel López Crespíés un professional de l'escriptura des de fa molts d'anys. Ha trescat pels camins de la narrativa, del teatre, de l'assaig i de la poesia amb constància i disciplina. L'article periodístic no ha restat tampoc al marge del seu interès. Record molt bé els escrits d'en Miquel dedicats a la crítica literària, al descobriment de la literatura moderna en un món de silencis obligats, tot just a principis dels anys setanta: noms que gairebé sols circulaven en els cercles d'iniciats, la tasca d'obrir portes i deixar entrar retxilleres de claror, l'entusiasme frenètic en llevar el polsim dels vells prestatges. Fa relativament poc que en Miquel López Crespí s'ha dedicat amb més freqüència al periodisme d'actualitat política. Com sempre que en Miquel envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec [el recull d'articles publicats en El Mundo-El día de Baleares], els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords. Un tema sempre interessant, però alhora força difícil. Val dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d'idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d'una posició personal inequívoca.

Per tot això, dins el panorama de la nostra literatura hi ocupa un lloc original: prolífic, universal i sempre crític. Tan sols un retret a fer-li: que a partir de mitjans dels anys setanta -sobretot des de finals- la definició política, el compromís social, a vegades hagi eclipsat una mica el seu món literari integrat per una rica cosmogonia feta de sensacions i intuïcions. En tot cas, treballador sense descans, ha fet de la literatura el seu ofici i ha construït el seu propi univers de complicitats amb la realitat i la seva gent.

En Miquel López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia, còmoda i neutral, del seu observatori intel·lectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d'alliberament. L'arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint llèpol cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d'aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d'articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d'en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític entorn de l'anomenat Pacte de Progrés. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció personal crítica però alhora de compromís, que el nou moment polític de les Illes Balears hauria d'haver fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien de definir el pacte dels progressistes i el seu govern. Això permetria evitar, si més no, el fracàs d'una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l'esperança d'un nou pacte, hereu i superador dels anterior.

La gran esperança d'un món lliure i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d'extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l'eslamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d'integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d'una societat europea profundament pluralista. A mi m'ha cridat l'atenció la insistència d'en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l'extrema dreta.[...]

L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 15 de desembre

Esdeveniments

- Surt La Revue Libertaire: El 15 de desembre de 1893 surt a París (França) el primer número de La Revue Libertaire. Els secretaris de la redacció van ser Charles Chatel i Henri Gauche (Chaughi) --que va ser substituït per Henri Gange arran de la seva misteriosa desaparició--, i el gerent de la impremta Henri Guérin. En van sortir només cinc números --l'últim del 20 de febrer al 5 de març de 1894-- a causa de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Entre els seus col·laboradors trobem Charles Albert, Victor Barrucand, Henri Beaulieu, Paul Bernard, Tristan Bernard, Gabriel Cabot, Jean Carrere, Ch. Chael, Étienne Decrept, Gaston Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Grave, A. Hamon,Émile Hilde, M. J. Le Coq, Charles Malato, Louis Malaquin (Ludovic Malquin), Mauperthuis, S. Merlino, Louise Michel, L. Pemiean, Gabriel Randon, Paul Reclus, Adolphe Rette, P. N. Roinard, Giovanni Rossi, H. B. Samuels, L. Tailhade, André Veidaux, entre d'altres. En el epígraf del primer número (de 15 a 31 de desembre de 1893), que canviarà en els quatre següents (Victor Hugo, Stendhal, etc.), podem llegir:«L'Estat és la maledicció de l'Individu (Ibsen)». Era continuació de La Revue Anarchiste. Science et Art --vuit números entre el 15-31 d'agost de 1893 i l'1-15 de desembre del mateix any.

***

- Surt L'Effort:Pel desembre de 1904 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer iúnic número conegut del periòdic en llengua francesa L'Effort. Feuille libertaire. Publicat pel grup anarquista francès «Germinal», reemplaçava el Supplément français, del periòdic en llengua italiana publicat a San Francisco La Protesta Umana (1900-1904), desaparegut amb la mort, l'estiu de 1904, de Giuseppe Ciancabilla. La redacció i l'administració la portà Raymond Buchmann, que juntament amb Laurent Casas seran les dues úniques signatures que trobarem en la publicació. La seva finalitat era lluitar contra les «grans paraules buides», com ara Déu, Religió, Pàtria, Bandera, Govern, Honor, etc. Sota el títol citava el següent exerg: «No hi ha contra el fàstic, la insipidesa, la decadència, res més que l'esforç seguit, continu, tenaç, orientat sempre cap a la direcció pel propi temperament, vers una meta que és impossible d'assolir. X».

***

- Surt L'Agitazione: Pel desembre de 1920 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti. Aldino Felicani era l'encarregat de l'edició, amb un tiratge de 25.000 exemplars. Es va publicar fins al març de 1925, canviant el títol per La Protesta Umana, que apareixerà entre juny de 1926 i abril de 1927.

***

- Surt Anarchiste / Anarxist: Pel desembre de 1920 surt a Kyustendil (Kyustendil, Bulgària) el primer número del periòdic bimensual i bilingüe (búlgar i francès) Anarchiste[Anarxist]. Organe de la Fédération des Anarchistes Communistes en Bulgarie, que reemplaçava Le Réveil. Després de tres números la publicació es va instal·lar a Sofia, on, sota la direcció de Georges Getchev, va sortir clandestinament. Serà el portaveu del grup d'activistes de Vassil Ikonomov. El periòdic reivindicava els actes de«propaganda pel fet» i va continuar publicant-se fins al 1922.

***

- Surt Le Combat Syndicaliste:Pel desembre de 1926 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste. Era l'òrgan oficial de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), secció francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Representant de l'anarcosindicalisme francès, el periòdic tindrà com a principal responsable Pierre Besnard i es publicarà posteriorment a París, Sant-Etiève i Llemotges. En foren administradors Andrieux, René Doussot, J. Seigne, André Gross, L. Chabeaudie, Pierre Lentente, F. Pinard i A. Perrissaguet, i gerents Henri Fourcade, E. Juhel i Louis Boisson. Hi van col·laborar Aigeperse, John Anderson, Andrieux, J. Baillot, Lucien Barbedette, Jacques Berthelier, Pierre Besnard, Charles Boussinot, Jean Coste, Hem Day, Desbois, René Doussot, Sébastien Faure, A. Fontaine, Karl Friedmann, Valentin Gabriel, P. Ganivet, André Gross, Lucien Guerineau, L. Huart, Théodore Jean, Émile Le Chapt, Joseph Le Fouler, Lefour, Pierre Le Meillour, Pierre Lantente, Pierre Lerouge, Hoche Meurant, Puechagut, Ripoll, A. Robinet, Jean Roumilhac, H. Saveau, A. Savel, J. Toublet, S. Vergine, André Vieillard, entre d'altres. Fins el 25 d'abril de 1933 se'n publicaren 65 números amb periodicitat mensual, i, a partir del 12 de maig de 1933, 314 amb periodicitat setmanal, l'últim l'11 d'agost de 1939. La publicació reapareixerà després de la guerra a París l'abril de 1947 com aòrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), secció francesa de l'AIT, i com a tal existeix encara actualment.

***

- Surt La Revue Anarchiste: Pel desembre de 1929 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action --més tard portarà el subtítol«Organe trimestriel de documentation et d'études». D'antuvi mensual, sortí amb certa irregularitat. En van ser responsables R. Robert, Noël Morin, Chauvin, Pakchver, Pacos, Raymonde Beaucerf i Ferdinand Félix Fortin, que patí nombrosos empresonaments per delicte de premsa. No va estar lligada a cap organització i hi van col·laborar nombrosos militants anarquistes i anarcoindividualistes, com ara Albin, Guy A. Aldred, Élie Angonin, Émile Armand, Marguerit Aspes, A. Bailly, Banville d'Hostel, Barbusse, P. Bergeron, Camillo Berneri, Pierre Besnard, Eugène Bizeau, Louis Boue, Horace Bleackey, Bonnefond, Guido Cavalcanti, A. Charrion, Pierre Chatelain-Tailhade, Georges Cheron, Léo Claude, André Colomer, Baude-Bancel, Hem Day, Marguerite Deschamps, Roger Devingne, Joseph Durand, Clément Duval, Sébastien Faure, Ludovic Fillieu, Fernand Fortin, René Fremont, Ganz-Allein, Maurice Imbard, A. Julou, G. De Lacaze-Duthiers, Lucien Laurent, Lehmann, Marius Lepage, Augustin Mabilly, Jorge Macareno, Madeleine Madel, Rirette Maîtrejean, Léo Malet, Hoche Meurant, Paul Meyer, Louise Michel, René Moisson, Vincent Muselli, Eric Muhsam, Georges Navel, Aurèle Patorni, Alfred Peinaud, S. Peters, G. Pioch, Dr. Poschowsky, André Prudhommeaux, George Raes, L. Ricoux, Joles Rivet, Pierre Roggers, Romain Rolland, Mauricee Rollinat, Romano, Han Ryner, Victor Serge, J. P. Sieurac, Jean Texcier, R. Valfort, Verlaine, Georges Vidal, Volin, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre d'altres. Hi van col·laborar amb il·lustracions Antral, Becan, Léo Campion, Canelas, Germain Delatousche, A. Daenens, Louis Moreau, Romano, Steinlen i Albin, entre d'altres. En van sortir 25 números, l'últim el d'abril-juny de 1936, i el 19 d'agost de 1936 edità un suplement especial sota el títol Choses d'Espagne. S'ha de dir que no té res a veure amb La Revue Anarchiste publicada entre 1922 i 1925, fundada per Sébastien Faure i òrgan de la Unió Anarquista (UA).

***

- Surt Lotte Sociali: El 15 de desembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Lotte Sociali. Edito a cura della Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (Lluites Socials. Editat a cura de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians). Era l'òrgan d'expressió de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI) creada entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 en el Congrés Anarquista de Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França) que agrupà antifeixistes i anarquistes italians exiliats a França i a Suïssa. El responsable d'aquesta publicació, que defensava les tesis de la tendència partidària de l'organització en el moviment anarquista italià, fou Jean Girardin i entre els redactors trobem Amleto Astolfi (Amleto Franzini), Savinio Fornasari, Remo Franchini, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Domenico Ludovici, Leonida Mastrodicasa (Numitore, P. Felcino) i Giuseppe Tosca, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el febrer de 1935.

***

- Surt Il Comunista Libertario: Pel desembre de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista Il Comunista Libertario. Giornale della Federazione Comunista Libertaria Italiana. Aquesta publicació de la FCLI sorgí com a fusió de tres publicacions llibertàries: L'Idea Proletaria, L'Adunata dei Libertari i L'Azione Libertaria. Els dos primers números s'editaren clandestinament. Va ser dirigit per Mario Mantovani i Ivan Aiati i hi van col·laborar Germinal Concordia i Mario Perelli, entre d'altres. En sortiren 16 números, l'últim el 5 d'octubre de 1945, i va ser substituït per Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda, que sortí el 13 d'octubre de 1945 i es perllongà fins al 15 de setembre de 1961 amb algunes interrupcions.

***

- Surt Le Rebelle: Pel desembre de 1944, provablement, surt a Epinay-sur-Seine (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Rebelle. Organe de combat et d'expression anarchiste. És va publicar en dues sèries: en la primera, publicada sense autorització, el primer número (desembre de 1944) es va publicar en francès i en castellà i el número 2 va sortir en una edició en francès i en una altra en castellà; suspesa l'edició, va tornar publicar-se l'octubre de 1945, però a partir del tercer número d'aquesta nova sèrie va canviar la capçalera per L'Insurgé, fins al número 6, i l'últim número, el 7, de juny-juliol de 1946, tornarà portar el nom de Le Rebelle, amb el subtítol «Bulletin d'Action Révolutionnaire et de Culture Individuelle».Entre els col·laboradors podem citar A. Bailly, A. Barbe, Devars, Dherches, Digar, J. Girodier, Hainer, Maurice Imbard, P. Jasmin, M. Laisant, Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Satanas, Nemo, Max Rougénoir, entre d'altres. El responsable de la segona sèrie va ser Le Bot.

***

- Surt Germen: Pel desembre de 1945 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número del periòdic anarquista Germen. Al servicio de la Libertad, la Justicia y la Cultura. D'antuvi irregular, elsúltims números sortiren bimestralment. L'editor responsable en fou Carlos E. Zamora. Hi van col·laborar Jorge Veraclis, Víctor Fernández Anca, Manuel Martín Fernández, Adolph Fischer, Diego de La Noche, El duende de la moneda, Santillán, G. Ortuzar, J. García Pradas, Albro Carsi i Bernardo Vallejos Zurita, entre d'altres. L'últim número conegutés el 9, de juliol de 1947.

***

- Surt Atalaya: Pel desembre de 1957 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión,òrgan de debat orgànic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Encara que dirigit per José Dueso Montaner, l'ànima del projecte fou Fernando Gómez Peláez. Altres membres de la redacció van ser Antoni Téllez Solà, José Muñoz. Mariano Aguayo Morán i Liberto Lucarini Macazaga.  Trobem articles de Luis Buján, García Birlán, Gómez Peláez, Miguel Jiménez, Lucarini, Alfonso Pérez, Pablo Ruiz, Téllez, V. Toledano, etc. La mort del guerriller llibertari Josep Lluís Facerías fou silenciada per tota la premsa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), nomésAtalaya, en el seu primer número se'n va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías.El caràcter crític d'aquesta publicació provocà la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), òrgan màxim de la CNT en l'Exili, que boicotejà la seva publicació i de la qual només en sortiren per aquest motiu set números, l'últim el juliol 1958. Aquest periòdic representà la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític», descontent dirigit especialment contra Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Un silencio inexplicable». Esgleas va ser substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría Cortiguera, accelerant així l'acostament entre les dues faccions escindides cenetistes que va concloure en el Congrés de Llemotges de 1961, dit de la«reunificació».

Atalaya (1957-1958)

***

- Surt IRL: Pel desembre de 1973 surt a Lió (Arpitània) el primer número de la revista IRL. Information Rassemblées à Lyon et la région Rhone-Alpes. Journal d'Expression Libertaire. Aquesta publicació, molt ben editada (fotos, dibuixos, etc.) i independent de qualsevol organització anarquista, sortirà cada dos mesos i participaran nombrosos col·laboradors. Més tard el subtítol canviarà per «Informations et Réflexions Libertaires». A partir del número 47 té dues redaccions (Lió i París). Han estat directors J. J. Gay i A. Thevenet. Entre els seus col·laboradors podem citar Robert Attali, Amedeo Bertolo, Jean Marc Bonnard, J. C. Canonne, Martial Cardona, Noam Chomsky, Claude Clemaron, Yolande Cohen, Eduardo Colombo, Daniel Colson, Gérard Coulon, Christian Delorme, Jean-Claude Dengremont, Dimitrov, G. Dupre, Marianne Enckell, Jean-Pierre Espaza, Pier Paolo Coegan, Daniel Guerin, Bruno Herail, Christian Lacombe, Maryvonne Marcous, Bernard Magnouloux, Frank Mintz, Minno Pucciarelli, Michel Ravelli, Dimitri Roussopoulos, Yvan Sandanski, Julián Sanz Soler, Claure Sigal, A. Skirda, A. Thevenet, Vanina (François Graziani), entre d'altres. Se'n van editar 89 números fins al 1991 i va tenir uns 500 subscriptors i un tiratge estable de 1.500 exemplars. Era continuació d'Informations Recueillies à Lyon.Revue trimestrielle (tres números entre gener i desembre de 1971), dirigida per M. Bres.

***

- Mir i Mir, menorquí il·lustre: El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó (Menorca, Illes Balears) va nomenar menorquí il·lustre l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir (1871-1930).

Joan Mir i Mir (1871-1930)

Naixements

- Lucien Guérineau: El 15 de desembre de 1857 neix a Lo Pònt Sent Esperit (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Louis Guérineau, conegut com Fleury. Fill d'un fuster de carcasses francmaçó, la Comuna de París el marcà profundament. En 1876 obtingué el Primer Premi de Dibuix de la ciutat de París i a finals de la dècada entrà com a aprenent en un taller d'ebenisteria. Tingué mala sort en el sorteig de quintes i entre 1878 i 1882 hagué de fer el servei militar, encara que treballà en un taller d'ebenisteria. En 1879 conegué el blanquista Poisson, el qual li presentà Constant Martin, Émile Eudes i Louis-Auguste Blanqui, i començà a interessar-se pel pensament llibertari. Antimilitarista convençut, amb un grup d'una desena de soldats fundà un petit grup anarquista que es reunia totes les tardes al Bois de Vincennes. En una visita a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), conegué Jean Grave. En sortí de la caserna freqüentava els grups anarquistes del V i del XIII districtes parisencs. Un cop llicenciat, treballà com a ebenista i en 1884 era membre del grup«La Drapeau Noir» (La Bandera Negra») i col·laborà en el periòdic parisenc Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel. En 1884, després d'haver rebut de Jean Grave un milenar d'exemplars d'un manifest de protesta contra el 14 de Juliol, va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas; jutjat, el 9 d'agost de 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra Correccional a dos mesos de presó per«violències i cops als agents». En 1885 col·laborà en L'Audace i en Tire-Pied. En 1887 era membre del Grup Anarquista de Montreuil (Illa de França, França), amb Penteuil, Hensy i André Bligny. Després formà part del grup «Les Communistes des Amandiers», creat per antics communards (Parthenay, Coulet, Vory, Picardat, Bourges, Wagner) i que es reunia al carrer parisenc de Ménilmontant, encarregant-se sobretot de la seva correspondència. Gràcies a ell, el grup prengué el nom de«Les Communistes Anarquistes des Amandiers». També milità en el grup anarquista«Les Égaux», del XI Districte de París, i freqüentà diversos cercles llibertaris, com ara la bodega de Rousseau (131 rue Saint-Martin),«La Cloche de Bois», el «Syndicat des Hommes de Peine» o la Secta dels «Pieds-Plats». En 1888 fou el fundador de la Union Syndicale du Meuble Sculté et de l'Ébénisterie (USMSE, Unió Sindical del Moble Esculpit i de l'Ebenisteria) favorable a la vaga general i oposada a la Cambra Sindical de l'Ebenisteria, de tendència moderada. En 1890 col·laborà en Révolution Future i en 1891 fundà amb una vintena de companys del raval parisenc de Saint Antoine el periòdic Le Potà Colle,òrgan corporatiu dels ebenistes, que durà fins a l'any següent i pel qual els seus gerents van ser denunciats i condemnats. En 1893 participà com a delegat dels obrers polidors del metall de París al Congrés Socialista Internacional realitzat a Zuric (Zuric, Suïssa). A resultes dels atemptats anarquistes de 1894, va ser acusat de pertànyer a una«associació de malfactors», però finalment l'agost d'aquell any va ser absolt. Després marxà cap a Londres (Anglaterra), on romangué alguns anys, mantenint correspondència amb Jean Grave i esdevenint el corresponsal de Le Temps Nouveaux. En 1896 participà en el Comitè Anarquista de Londres, animat per Errico Malatesta, i s'encarregà de fer costat la posició antiparlamentària en el Congrés Socialista Internacional de Londres, en el qual formà part de la delegació francesa i representà el Sindicat de Polidors del Metall de París. Després s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica) des d'on col·laborà en la nova sèrie de Le Pot à Colle, que s'edità entre 1898 i 1899 a París. El 24 de juny de 1899 va ser expulsat de Bèlgica per«participació en l'agitació revolucionària». De bell nou a París, en 1899 fou col·laborador de Le Journal du Peuple, diari fundat per Sébastien Faure i que va fer costat Alfred Dreyfus. Muntà una ebenisteria («Guérineau et Aussel») al número 6 del carrer Garreau de París i en aquesta època col·laborà en l'última sèrie de Le Pot à Colle (1901). El 19 de febrer de 1905 participà, amb Charles Malato, en una conferència de la festa de propaganda llibertària organitzada per la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera del Mobiliari), en la qual intervingueren destacats anarquistes, com ara Gaston Couté, Paul Paillette, Jehan Rictus i Le Père La Purge. Després de la mort de Pierre Martin l'agost de 1916, va ser nomenat un dels seus executors testamentaris i durant la guerra assistí a nombroses reunions del grup «Les Amis du Libertaire». En 1918 col·laborà en La Plèbe, que defensà les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald. Després de la Gran Guerra, reprengué la col·laboració en diferents publicacions anarquistes i fou un dels administradors de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà regularment sota l'epígraf Ceux d'en bas. En aquestaèpoca fou redactor ocasional de La Revue Anarchiste (1922-1925), publicada per Faure i per al qual escriví alguns articles («Attentat»,«Bois», «Charpentier»,«Charron», «International»), apareguts en L'Encyclopédie Anarchiste. També participà, per escrit o en persona, en diferents congressos de la Unió Anarquista (UA), com ara l'agost de 1923, el novembre de 1925 o el juliol de 1926. Durant el congrés celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat, amb Lucien Petit, Anseaume, Sébastien Faure i Pierre Lantente, membre de l'administració de Le Libertaire. El gener de 1924 defensà, en nom de l'UA, la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. El 25 d'abril de 1927 va ser nomenat representant de la Unió Anarquista Comunista (UAC) al consell d'administració de la«Librairie d'Éditons Sociales». A finals de 1927, rebutjant els nous estatuts adoptats durant el congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre a París, abandonà l'UAC i participa en la fundació de la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (UFACR) i de la Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i col·laborà en el butlletí de l'AFA, Le Train d'Union Libertaire (1928), alhora que fou el corresponsal a Bagnolet (Illa de França, França) del seuòrgan, La Voix Libertaire, publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) entre 1929 i 1939. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés Nacional Anarquista celebrat a París i entre el 17 i 18 d'octubre de 1931 en el celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). D'ençà 1925 fou secretari del Syndicat Autonome de l'Ameublement (SAA, Sindicat Autònom del Mobiliari) i el març de 1931 esdevingué el seu tresorer. Després formà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborà fins a la II Guerra Mundial en el seu òrgan, Le Combat Syndicaliste (1926-1939), on entre el maig i el juny de 1937 publicà una part de les seves memòries. L'agost de 1939, quan la declaració de guerra, abandonà Bagnolet i marxà amb sa família cap a Auvers-sur-Oise. Molt lligat a Max Nettlau, mantingué una important correspondència amb aquest que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam. També fouíntim amic del pintor anarquista Maximilien Luce. A més de les publicacions citades, col·laborà en L'Ouvrier en meuble, Le Réveil de l'Esclave i La Revue Internationale Anarchiste. Casat amb dues filles, Lucien Guérineau va morir el 28 d'agost de 1940 a Auvers-sur-Oise (Illa de França, França).

 ***

- Luigi Molinari: El 15 de desembre de 1866 neix a Crema (Llombardia, Itàlia) el militant, advocat i pedagog llibertari Luigi Molinari. En gener de 1894, a Sicília, van tenir lloc moviments de revolta a causa de l'augment de certs articles bàsics, com la farina, i l'estat de setge va ser decretat. En solidaritat, els anarquistes de Lunigiana van intentar respondre constituint grups armats. El 31 de gener de 1894, a Massa, les autoritats militars van condemnar Luigi Molinari a 23 anys de presó acusat de ser l'instigador d'aquest moviment insurreccional; però, el 20 de setembre de 1895, arran d'una important mobilització per obtenir la seva llibertat, va ser amollat. Després del dolorós període de repressió i d'atemptats, Luigi Molinari va impulsar l'educació racionalista i llibertària seguint els ensenyaments de Ferrer i Guàrdia i va crear, en 1900, la Universitat Popular i una revista homònima (L'Università Popolare). Fidel fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1918 a Milà (Llombardia, Itàlia), a l'ideal llibertari, guardarà intactes les seves conviccions antimilitaristes durant la Gran Guerra. És autor del famós Inno della rivolta (1894). En 2003 Learco Zanardi va publicar-ne una biografia: Luigi Molinari. La parola, l'azione, il pensiero.

Luigi Molinari (1866-1918)

***

- Achille Daudé:El 15 de desembre de 1870 neix a Bancel, a prop de Nimes (Llenguadoc, Occitània), el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Fou fill d'un sabater francmaçó. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista«L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló --serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries-- i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan,òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària --serà el director del periòdic Terre et Liberté-- ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901),Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916),Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc. Achille Daudé va morir el 3 d'abril de 1963 a Rouen (Alta Normandia, França).

***

- Alfonso Petrini: El 15 de desembre de 1900 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Alfonso Petrini. Entre 1919 i 1923 va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats revolucionàries i el juny de 1926 va ser condemnat en absència pel Tribunal d'Ancona, juntament amb altres companys (Remo Franchini, Silvio Galeazzi, Alvaro Marsigliani, Carlo Pergoli, Attilio Silvestrelli, etc.) a 22 anys de deportació en colònia penitenciària per haver participat en l'aixecament revolucionari del 26 de juny de 1920 a Ancona, conegut com la «Revolta dels Bersaglieri», durant el qual va ser ferit en una cama. Fugint de la condemna, i deixant a Ancona sa companya i dos infants, es refugià a Viena (Àustria) i, després de diversos incidents, passà a la Rússia bolxevic. D'antuvi acollit per les autoritats comunistes, rebé ofertes de feina per part del govern, però, com que no dissimulà gens ni mica el seu pensament anarquista, el 16 de desembre de 1927 va ser detingut per la policia política. Després d'aconsellar els companys de la fàbrica que no treballessin més de vuit hores, va ser acusat de «sabotejar la producció» i sense cap judici, el 14 de gener de 1929 va ser condemnat administrativament i secretament a 10 anys de presó. A Europa sorgí una intensa campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i altres organismes, però no s'aconseguí cap resposta per part de les autoritats soviètiques. Després de quatre anys i vuit mesos deportat a les illes Solovietski (Arkhànguelsk, Rússia, URSS) i a Súzdal (Vladímir, Rússia, URSS), va ser alliberat, però se li va establir residència forçosa i vigilada aÀstrakhan (Àstrakhan, Rússia, URSS). A partir de juny de 1932 el CIDA establí correspondència regular amb ell. Malalt de tuberculosi, tingué seriosos problemes per a poder alimentar-se i, sense feina, vivia del que els pagesos li donaven solidàriament. Ciutadà italià, ja que mai no volgué prendre la nacionalitat soviètica, les autoritats es negaren en tot moment a deixar-lo sortir de l'URSS. Durant aquests anys, la premsa comunista europea l'acusà en tot moment de ser un espia. Durant el Congrés Nacional de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), celebrat l'octubre de 1934 a Grenoble (Delfinat, Arpitània), l'anarquista Enzo Fantozzi invità els congressistes a protestar contra la seva detenció i també durant el Congrés Antifeixista celebrat entre el 12 i el 13 d'octubre de 1934 a Brussel·les (Bèlgica), fet que provocà les protestes comunistes. Finalment, 1 de juny de 1935 en va ser expulsat i el 9 de juny lliurat a les autoritats de la Itàlia feixista a Odessa. Empresonat a Ancona i a L'Aquila (Abruços, Itàlia), va ser alliberat poc després, però novament detingut per la seva oposició a la guerra imperialista d'Abissínia. En 1938 va publicar un diari dels seus anys a l'URSS que porta per títol Appunti di vita vissuta nel «Paradiso bolscevico». El 19 de maig de 1898 va ser rehabilitat per la perestroika per«absoluta manca de proves».

Alfonso Petrini (1900-?)

***

- Manuel Rúa Losada: El 15 de desembre de 1905 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Rúa Losada. Milità en el Sindicat de Tramviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser detingut per«vaga il·legal». L'abril de 1931 fou nomenat delegat dels tramviaris en el Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del seu sindicat. Va ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de desembre de 1933. Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser acusat per les autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de militants a bord de la motora Sisargas des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel Rúa Losada va ser afusellat l'11 de juliol de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia), juntament amb altres 11 companys.

***

- Valerio Cacucci: El 15 de desembre de 1928 neix l'anarquista Valerio Cacucci. En 1943 treballava com a aprenent de barber a Bari (Pulla, Itàlia). El 2 de desembre de 1943, durant un atac alemany al port de Bari on diversos vaixells nord-americans, com ara el John Harvey, carregats de milers de bombes d'iperita, prohibides des de la Convenció de Ginebra de 1925, s'enfonsaren, participà activament en el socorriment dels marins immersos en fums d'oli i d'iperita, aconseguint salvar-se d'aquest desastre. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer metal·lúrgic a la «FIT Ferrotubi» de Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) i milità en el moviment anarquista fins el final dels seus dies. Valerio Cacucci va morir, després d'una llarga malaltia, el 13 de març de 2004. Son fill, Pino Caccci, és un destacat escriptor llibertari.

Defuncions

- Giuseppe Pinelli: El 15 de desembre de 1969 es assassinat a Milà (Llombardia, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Pinelli, conegut com Pino. Havia nascut el 21 d'octubre de 1928 a Milà (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família obrera del barri proletari milanès de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne. Després dels estudis primaris, començà a treballar del que pogué (factòtum, mosso de magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera autodidacta. En 1944 s'integrà en la «Brigada Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com a enllaç del «Batalló Franco» entre els grups de guerrillers anarquistes de Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la reconstrucció del moviment anarquista. En 1954 començà a treballar en els ferrocarrils com a mecànic ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia conegut en un curs nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i Claudia. Proper al grup editor del periòdic Il Libertario,òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963 s'adherí a la Gioventu Libertaria i va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la creació del «Cercle Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un cicle de reunions i de conferències al cercle anarquista «Ponte della Ghisolfa», que s'acabava de crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la seva biblioteca. També aquest any participà en els primers Comitès Unitaris de Base (CUB), formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera Nera», prengué part en la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a que podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà amb destacats militants llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi, Alfonso Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la creació d'una secció de la Creu Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes de la repressió, especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat secretari. El 25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia, atribuïdes per les autoritats al moviment anarquista, però que la història demostrà l'autoria feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis secrets italians i nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es produïren altres atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969 una bomba esclatà a les oficines de la Banca Nazionale dell'Agricoltura de la Piazza Fontana de Milà provocant una matança. En aquest clima de terror («Estratègia de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la nit següent a l'atemptat i portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi, per Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies més tard --la detenció esdevenia il·legal a partir del segon dia--, poc abans de la mitjanit del 15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del quart pis de la Comissaria Central de Milà (Llombardia, Itàlia). Pinelli va ser portat a l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva defunció. Encara que el cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va ser«suïcidi»; en 1970 les autoritats parlaren de «mort accidental». Al seu enterrament, el 20 de desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar de persones. L'assassinat de Pinelli donà lloc a una intensa campanya d'informació i de denúncia d'aquest crim d'Estat, i va ser objecte de llibres --Pinelli. La finestra sulla strage, de Camilla Cederna--, pel·lícules --12 dicembre, Giovanni Bonfanti--, cançons --La ballata per anarchico Pinelli, escrita per G. Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de Franco Trincale--, peces de teatre --Morte accidentale di un anarchico, de Dario Fo--, obres d'art --I funerali dell'Anarchico Pinelli, d'Enrico Baj--, etc. El 17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets; els pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup d'extrema esquerra «Lotta Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les restes de Pinelli es troben enterrades al «Racó dels Anarquistes» del cementiri de Turigliano de Carrara (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Pinelli (1928-1969)

***

- Jaume Dufour Barberà: El 15 de desembre de 1988 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Jaume Dufour Barberà. Havia nascut el 22 de juliol de 1901 a Barcelona (Catalunya). Fou un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més actius del barri barceloní de Les Corts. Com a membre dels grups d'acció anarquistes, el juliol de 1921 fou processat per «possessió d'explosius, atracament i robatori». El novembre de 1924 polemitzà va mantenir una polèmica amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el periòdic Solidaridad Proletaria sobre si els sindicats havien d'intentar actuar sindicalment o calia fer-ho de manera secreta. Fou un dels signants, des de la seva presó barcelonina, de la«Carta abierta a los camaradas anarquistas», que fou publicada el 29 de març de 1925 en La Protesta de Buenos Aires i després en Solidaridad Proletaria de Barcelona, condemnant el reformisme en la CNT i a favor de la creació d'una federació anarquista. Quan es creà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels militants més destacats d'aquesta organització a Les Corts. El març de 1929 fou processat, amb Vicente Vitaller Lamani, per haver furtat a mà armada el 28 de juliol de 1926 una pistola a Ricardo Revuelta Mompart, membre del sometent. Amb el triomf del feixisme en 1939 s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Vernet amb son germà Baldomer. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i en 1948 col·laborà en el periòdic CNT de París. Com a membre de la Federació Espanyola de Malalts Crònics i Invàlids, realitzà tasques per a l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol) --organització fundada en 1953 per la nord-americana Nancy MacDonald i que durant més cinquanta anys treballà amb refugiats espanyols a França, subministrant-los ajuda econòmica, material, social i psicològica--; documentació seva sobre aquestes tasques entre els anys 1953 i 1971 es troba dipositada a la Tamiment Library de Nova York (Nova York, EUA). Amb la mort del dictador Franco, retornà a Catalunya. El seu primer llinatgeés citat de diverses maneres, com ara Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc. Sos germans Baldomer i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

Continua...

---

Cal dir que després de la sentència en referència a Villa Cortina hem demanat a l'equip de govern, a l'igual que el PSM i PSOE, una reunió de la Junta de Portaveus  per analitzar les implicacions de la sentència i saber que pot suposar econòmicament per l'Ajuntament. En aquest moment sembla que el més lògic seria aturar les inversions que es volien fer amb el canvi de pressupost i que es van aprovar per unanimitat al darrer ple extraordinari. des d'Alternativa a més a més hem demanat que al cas de Villa Cortina i al de l'habitatge del calvari s'haurien de depurar les responsabilitats dels tècnics i polítics que van participar a aquestes dues llicències.

De moment la resposta del batle ha estat que els tecnics i juridics estan estudiant a fons la sentencia de Villa Cortina,  aixi com revisant l' expedient administratiu de la llicencia. A més a més s'ha trasladat al Consell i Govern la sentencia i es vol fer una reunio amb  els representants de la propietat per tal d'analitzar les soluciona possibles, posteriorment es realitzaria la Junta de Portaveus amb els tecnics. Entre altres coses el batle ha d'explicar com va firmar una llicència com aquest al seu moment com batle accidental en sustitució del que era el batle (en Joan Cerdà Rull).

Per altra part ara que s'està fent el procés de  la revisió i adaptació del Pla General d'Ordenació Urbana al Pla Territorial  cal que l'Ajuntament tingui en compte la doctrina assentada pels Tribunals respecte del valor medioambiental de Formentor (tant a la Sentència que va anul.lar l´adaptació del PGOU al POOT, com ara la de´n Cortina). En base a aquestes sentències consideram que cal una reducció de volumetria i ocupació del terreny a les construccions de Formentor.

Informació a TV URXELLA sobre al vot favorable d'Alternativa per Pollença en relació a les propostes de compres de diversos immobles de Pollença en el passat Ple extraordinari de desembre.

Ismael Yrigoy, profesor del Departamento de Ciencias de la Tierra de la UIB, ha investigado el desarrollo turístico en Mallorca (algunas publicaciones), incidiendo en el conocimiento de la Paya de Palma. En el año 2013 publica el artículo La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler: els casos de Platja de Palma (Mallorca) i Saïdia (Marroc) en "Treballs de la Societat Catalana de Geografia" en que trata del desarrollo turístico de esta zona playera. El Resumen es el siguiente: "Una de les activitats econòmiques que provoquen grans canvis territorials és el turisme. En aquest article es quantifica la importància de la urbanització d'origen hoteler en el conjunt del desenvolupament urbanístic. En segon lloc s'analitzen les distintes solucions espaciah de les empreses hoteleres. Aquestes solucions espaciah han estat: la producció de l'espai turístic (Platja de Palma), la reestructuració de l'espai turístic cap a un de residencial (Platja de Palma) i la reproducció del model (Saïdia)."

El artículo es denso y especializado, mientras que mi intención es muy superficial: recoger algunos datos del inicio y desarrollo turísticos.

2.3. £1 procés d'urbanització turística a la Platja de Palma

El procés d'urbanització preturística a la Platja de Palma començà a finals del segle XIX i principis del XX als extrems occidental i oriental del territori, amb una funció principalment residencial. A causa d'aquesta incipient urbanització, es va passar de només 21 habitants el 1888 a 860 hab. l'any 1940 (Consorci Platja de Palma, 2009).

A partir de la postguerra, els incipients establiments turístics van començar a viure d'un turisme provinent de l'Estat i que visitava l'illa a través de campanyes com "Lluna de Mel a Mallorca", promogudes pel Foment de Turisme de Mallorca (Amer, 2005, p. 47). Ja durant la dècada dels cinquanta, les places hoteleres a la zona d'estudi van passar de 7 el 1950 a 1.727 el 1959, i es construïren en total de 15 hotels (1,25 hotels/any). En total es varen urbanitzar amb hotels 18.386 m2. En canvi, el total residencial urbanitzat el 1959 totalitzava 264.130 m2, dels quals 133-949 m2 es varen produir en el període 1950-59 (la resta és de construcció anterior). Igualment cal tenir en compte que la població gairebé es va duplicar des dels 1.057 habitants el 1950 fins als 1.966 hab. el 1960, a causa del creixent desenvolupament turístic que va tenir lloc i que necessità d'espais per acollir els treballadors del turisme.

Però el gran creixement de l'activitat turística i hotelera i la corresponent urbanització es produí a la dècada dels seixanta. Aquesta serà una gran fase d'expansió, ja que el nombre total de places se sextuplicà en tan sols deu anys, passant de 1.767 el 1959 a 15.126 el 1969. Dels 18 establiments existents el 1959 es va passarà 98 només una dècada després: un ritme mitjà de construcció d'un hotel cada mes i mig. La construcció d'hotels va ser de 268.883,88 m2 en aquesta dècada, mentre que el desenvolupament en forma de vivendes va ser de 502.950 m2. Així doncs, en comparació amb els anys cinquanta hi hagué un major desenvolupament residencial, i sobretot hoteler, vinculat al boom turístic, que es materialitzà a partir de la producció d'un nou espai d'acumulació capitalista. En aquest sentit, cal destacar el fet que la relació de superfície de noves construccions hoteleres enfront a les construccions residencials fou, durant el primer boom, d'l a 2.

El artículo analiza de dónde surgieron los capitales que construyeron los primeros hoteles,. El primero fue el Hotel San Francisco de Joan Riu Mastmitjà, quien ya tenía un hotel en Venezuela. Aparecen en esta zona quienes crearon las cadenas hoteleras, el Grupo Riu, Barceló que creó Iberostar y cómo capitales provenientes de diversas actividades - contrabando incluído - se unieron en la construcción y explotación hotelera de esta zona: "En definitiva, la Platja de Palma destaca perquè va ser on van sorgir figures tan rellevants al món hoteler com Riu o Barceló. El que veiem en aquest període és la producció de l'espai turístic com un clar exemple de solució espacio - temporal del capital. La conjuntura econòmica pròspera d'Europa va generar una disponibilitat de capitals que es van invertir en la creació d'espais turístics al sud d'Europa: en un sentit metafòric, el capital va ser "fixat" al territori a través de la construcció d'hotels."

Tema importante que trata el artículo es la crisis turística de mediados de los años 70, relacionada con la crisis del petróleo. La solución fue la creación de grandes cadenas hoteleras que permitieran disminuir costes; la relación con los "tour operator" y ya, en la década siguiente, hacia 1985, será la expansión geográfica o "solución espacial" consistente en la exportación de capitales hacia zonas más rendibles como el Caribe.

La degradación hotelera comienza en los años 80 quedando obsoletos algunos hoteles y la zona se va transformando en residencial, estando pendiente de una remodelación y un cambio en que Ismael Yrigoy, el autor de este artículo, participa ofreciendo distintas propuestas.

Un buen artículo sobre el desarrollo y problemas de esta zona playera que puede ser complementado con otro artículo del mismo autor titulado Diferencias geohistóricas en la urbanización turística de Playa de Palma y Palmanova - Magaluf (Mallorca) (2014) en que compara la creación y desarrollo turístico de estas dos zonas de la bahía de Palma.

Anarcoefemèrides del 16 de desembre

Esdeveniments

- Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia.

***

- Conferència Sindical de Berlín (1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920 té lloc a Berlín (Alemanya), convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una conferència sindical anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la reconstrucció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La Revolució russa de 1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el bolxevics, com ara els congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919, però el congrés rus de Moscou de 1920 deixà ben clar quin era el caràcter que els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per això sorgí la necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència estigueren representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), sector minoritari de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop Steward & Workers' Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el rus Belensky d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions Professionals de Dinamarca; la CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova Internacional. Una comissió formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que foren finalment aprovades, basades en els principis de la lluita de classes, l'anticapitalisme, antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la independència dels partits polítics i internacionalisme. L'associació que es volia crear prengué el nom provisional de Internacional Revolucionària dels Treballadors (IRT). La Conferència va fer una crida a totes les organitzacions sindicalistes revolucionàries i industrials a prendre part en el congrés convocat per a maig de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical Roja (ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A més a més es va fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per afavorir la preparació del congrés moscovita. Els grups anarquistes que finalment van participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que patien els anarquistes russos i significà el trencament amb els bolxevics. Després de diverses trobades, la refundació de l'AIT fou un fet en el Congrés de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923.

Naixements

- Claude Deffosse: El 16 de desembre de 1864 neix a Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude Deffosse –el seu llinatge sovint citat de diferents maneres (Defosse,Defossa, Delfosse,Lafosse). Sos pares es deien Louis Deffosse i Jeanne Coussant. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué el número 18 de Little Goodge Street. Segons un informe policíac, retornà l'octubre de 1894 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

- Amédée Dunois:El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquestaèpoca col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO:Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc.Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg  (Alemanya), iés transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945.És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol«Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) iJaurès internationaliste (1936).

Amédée Dunois (1878-1945)

***

- José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina).

***

- Kim Jwa-Jin: El 16 de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong, Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekyao«El Makhno coreà». Nascut en una família benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la«Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.).  Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jimés recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.

***

- Remedios Varo: El 16 de desembre de 1908 neix a Anglès (Selva, Catalunya) la pintora anarquista María de los Remedios Varo y Uranga. Filla d'un enginyer hidràulic lliurepensador i esperantista andalús (Rodrigo Varo y Cejalbo, natural de la cordovesa Cabra) i d'una devotíssima catòlica d'origen basc (Ignacia Uranga Bergareche, nascuda a Panamà d'Argentina). De ben petita mostrà una inclinació natural per la pintura, que li servirà d'escapament en els col·legis de monges on fou educada. Durant la infància canvià sovint de residència, en funció dels treballs del pare (diverses localitats peninsulars, Tànger, Casablanca, etc.). En 1924, quan la família s'establí definitivament a Madrid, son pare l'encoratjà, amb el disgust de sa mare, a ingressar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on Salvador Dalí fou company de classe. En 1930, en acabar els estudis, es casà a Sant Sebastià amb l'anarquista basc Gerardo Lizárraga, que havia estat company a l'Acadèmia, i la parella s'instal·là a París durant un any. En 1932 s'establí a Barcelona, on exercí juntament amb son company l'ofici de dibuixant publicitari i cartellista i freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 se separà de Lizárraga i coneixerà el pintor Esteban Francés, qui la introduí en el cercle surrealista d'André Breton. Més tard, s'integrà en el grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l'ànima, fen servir formes suggeridores. Una obra d'aquest període serà L'agent double (1936). Durant la Guerra Civil espanyola s'acostà encara més al moviment anarquista i a través d'aquest conegué el poeta Benjamin Péret --qui lluità el març de 1937 al front d'Aragó, a Pina de Ebro, enquadrat en la«Columna Durruti»--, amb qui establí una relació amorosa i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. En 1940 participà amb el seu quadre Record de la Walkíria (1938) en l'Exposició Internacional Surrealista de la Galeria d'Art Mexicà i aquest mateix any obtingué el primer premi en el Primer Saló de Pintura Femenina de Mèxic. En 1941, la parella abandonà la França ocupada per les tropes nazis, després de passar per un camp d'internament del Govern de Vichy, i emigrà a Mèxic ajudada per Varian Fry. En 1947 se separà de Benjamin Peret, qui retornà a París, i aquest mateix any viatjà a Veneçuela integrada en una expedició científica de l'Institut Francès d'Amèrica Llatina com a il·lustradora entomològica. A Veneçuela continuà treballant com a cartellista publicitària (Bayer, etc.) i treballà durant un curt període per a l'Institut de Malariologia veneçolà. En 1949 tornà a Mèxic, on continuà la seva tasca d'il·lustradora publicitària. En 1952 es casà amb el refugiat polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies. Animada per Gruen deixà la publicitat i es consagrà exclusivament a la pintura. En 1955 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic; després vindrien les exposicions individuals, la quarta i última a la Galeria Juan Martín en 1962. En 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d'homenatge al Palau de Belles Arts de Mèxic. Gairebé tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans, sobretot mexicans. Al país asteca va fer amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera, però es va fer més amb artistes més acostats al moviment llibertari, com la pintora surrealista Leonara Carrington, Octavio Paz, Gunther Gerzso, i Kati i José Horna. A més de l'obra pictòrica va escriure llibres, com ara De Homo Rodans (1959),Consejos y recetas (1985, pòstum) i els inèdits Lady Milagra i Costumbres tropicales (amb César Moro). Remedios Varo, considerada la introductora del surrealisme a Mèxic, va morir d'una aturada cardíaca el 8 d'octubre de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

- Dolores Rodríguez Fernández: El 16 de desembre de 1915 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia». Dolores Rodríguez Fernández va morir l'11 de juny de 1959 a Roanne (Roine-Alps, França).

Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

***

- Eduardo Escot Bocanegra: El 16 de desembre de 1919 neix a Olvera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Escot Bocanegra. Fill de jornalers del camp empobrits i analfabets, entrà com a aprenent de sabater i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant les nits estudià amb els mestres republicans José Sepúlveda Padilla i Antonio Juarino, els quals l'introduïren en la literatura. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, entrà a formar part, malgrat la seva curta edat, en el Comitè de Defensa local i s'enfrontà a la Guàrdia Civil als barris obrers d'Olvera. Quan el 28 de juliol de 1936 aquesta localitat va ser pressa per la columna rebel de Gómez Zamalloa, la qual afusellà aquest mateix dia els seus mestres Sepúlveda, «víctima dels seus errors», i Juarino --93 persones més del poble van ser assassinades pels feixistes--, fugí a la muntanya fins arribar a Ronda. Lluità amb un grup de 20 homes i després es traslladà a Màlaga i a Almeria, on ingressà com a tinent de Transmissions en el Batalló 598, comandat per Manuel Mora Torres. Després estudià dos mesos a l'Escola de Guerra del Palau Reial de Madrid i s'incorporà novament als fronts (Jarama, Madrid, Extremadura, Ebro, Catalunya). Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb la Retirada. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Barcarès, on féu la verema d'aquell any, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada destinada a treballar en la fortificació de la Línia Maginot a la regió de Belfort. Durant l'ocupació, l'estiu de 1940 va ser detingut a Belfort i enviat com a presoner de guerra a l'«Stalag XI-B» de Fallingbostel, a prop de Hamburg. Més tard, el 27 de gener de 1941, va ser enviat al camp d'extermini de Mauthausen sota la matrícula 5.151, on treballà en diverses tasques (a la pedrera, construint carreteres, fabricant automòbils per a la Daimler, fent de sabater, etc.) als kommandos de Bretstein i d'Steyr. A Steyr coincidí amb l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, membre del Comitè Internacional Clandestí que preparava la insurrecció i l'alliberament del camp. El 5 de maig de 1945 va poder sortir-ne amb l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes; pesava 35 quilos i estava gairebé desnonat. Després de set dies a la infermeria, va ser enviat al Centre d'Acolliment de Presoners i Deportat de Rosny-sous-Bois. Acabà establint-se en aquesta localitat i es casà amb un francesa (Aimée), amb qui tingué dos fills. D'antuvi treballà de sabater i després en la sanitat pública francesa, sempre militant en la CNT de l'Exili i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Va ser un dels promotors del «Memorial sobre la Deportació» erigit a Bretstein. El seu testimoni va ser recollit en el llibre Andaluces en los campos de Mauthausen (2006), de Sandra Checa, Ángel del Río i Ricardo Martín. El 19 de març de 2007 va ser distingit per la Diputació de Cadis amb la Placa d'Or pel seu compromís en la seva defensa dels Drets Humans i l'endemà li va ser retut un homenatge a la Casa de la Cultura d'Olvera organitzat per l'Ajuntament de la localitat. Actualment viu a Rosny-sous-Bois (Illa de França, França).

***

- Tombolino: El 16 de desembre de 1979 neix a Viterbo (Laci, Itàlia) l'anarcoinsurrecionalista Marco Ferruzzi, més conegut com Tombolino o Ardito. El 8 de març de 2000 va ser detingut per lesions i resistència a l'autoritat durant els violents enfrontaments contra la policia que tingueren lloc a Roma durant la celebració del carnaval. En aquesta època formava part del grup anarquista «Compagne e compagni» i del «Colletivo Antagonista» de Viterbo, i del «Comitè ciutadà contra la presó i la repressió social». Novament fou denunciat el maig de 2002 a resultes d'una manifestació anarquista celebrada a Sulmona i acusat de bloquejar carreteres, danys, robatoris i invasió de d'edificis. Fou assidu dels centres socials okupats de Tor Bella Monaca i de Torre Maura de Roma. El 3 de desembre de 2003 la Divisioni Investigazioni Generali e Operazioni Speciali (DIGOS, Divisions d'Investigacions Generals i Operacions Especials) de Roma, en col·laboració amb la DIGOS de Nàpols, el detingué a casa d'una amiga a Il Vomero (Nàpols); jutjat amb Massimo Leonardi (Il Sardo) per copejar un carrabiner infiltrat el 4 d'octubre de 2003 durant una manifestació a Roma contra la Conferència Intergovernamental de la Unió Europea, fou condemnat a un any de presó i a una indemnització de 1.000 euros al policia i tancat a la penitenciaria romana de Regina Coeli, però en el judici d'apel·lació celebrat el 16 de març de 2004 a Roma ambdós van ser absolts. El 27 de juliol de 2004 va ser detingut a Torre del Greco, en el marc de l'anomenada «Operació Cervantes» contra el grup anarcoinsurreccionalista Solidaritat Internacional (SI) de la Federació Anarquista Informal (FAI), acusat d'enviar el 4 de novembre de 2003 un paquet bomba a la caserna dels carrabiners del carrer San Siricio de Roma i altre, que fou desactivat el mateix dia, a la Direcció de Policia de Viterbo. El primer artefacte esclatà i va fer perdre dues falanges de la mà dreta al sotstinent de carrabiners Stefano Sindonia. Per aquests fets fou jutjat el 27 de febrer de 2006 per«fabricació i enviament d'explosius» i «temptativa d'homicidi agreujada» i condemnat a nou anys de presó i a un any de llibertat vigilada, i fou tancat en règim especial a la presó de Poggioreale de Nàpols. El judici d'apel·lació del febrer de 2007 l'absolgué; malgrat tot, el 21 de setembre de 2007 la Primera Sala Penal del Tribunal Suprem, presidida per Giorgio Santacroce, estimà el recurs de la Fiscalia General per a revisar les absolucions del Tribunal Penal d'Apel·lacions de tots els acusats. Tombolino va morir el 7 d'octubre de 2007 de sobredosi al seu domicili de Soriano nel Cimino (Laci, Itàlia).

Defuncions

- Charles Laisant: El 16 de desembre de 1952 mor a Asnières (Illa de França, França) el pacifista, militant anarquista i anarcosindicalista Charles Laisant. Havia nascut el 22 de gener de 1911 a Asnières (Illa de França, França). Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Maurice, tots anarquistes, començà a militar en el moviment llibertari cap al 1925 en el Grup d'Estudis Socials d'Asnières. En 1932 s'adherí a la Unió de Joventuts Pacifistes de França (UJPF) i aviat n'esdevingué secretari de la Federació del Sena. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions pacifistes, com ara La Patrie Humaine,Le Huron i L'Écho Pacifiste,òrgan mensual de l'UJPF. En 1936 fou nomenat membre del Comitè Nacional del Front Popular de la Joventut, on aconseguir imposar als comunistes una oficina representativa de totes les tendències. En aquests anys participà activament en el suport de vagues i amb l'UJPF en les festes de solidaritat. Amb son germà Maurice, fou un dels responsables de la «Lliga de Defensa dels objectors de consciència». Més tard s'adherí al grup d'Asnières de la Unió Anarquista (UA) i es mostrà partidari de la fusió d'aquesta organització amb la Federació Anarquista Francesa (AFA) i d'una entesa amb la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939, quan els exiliats peninsulars passaren la frontera, amb son germà, ajudà a instal·lar-los a cases de companys. El setembre d'aquell any, fou mobilitzat arran de la declaració de guerra i enviat a diversos dipòsits de la regió parisenca i a front de l'Oise. Després d'una retirada perillosa d'Abbeville fins a Dordogne, s'incorporà després de la desmobilització a la companyia Air France a Carcassona on va fer de comptable i de delegat sindical clandestí. Denunciat per una carta anònima, no fou acomiadat gràcies al suport d'un antic superior, però fou traslladat a Tolosa de Llenguadoc, on trobà nombrosos companys (Alphonse i Paule Tricheux, René i Marcelle Clavé, Étienne Guillemot) i en conegué d'altres (André Arru). Continuà com pogué amb les seves activitats sindicals i es dedicà a proveir de carnets d'identitat a persones perseguides (jueus, insubmisos, etc.). El 19 de juliol de 1943, amb son germà Maurice, participà en la trobada clandestina de militants llibertaris portada a terme en una petita granja propietat de la parella Tricheux. Després de l'Alliberament de Tolosa, durant l'assemblea general de sindicalistes d'Air France, impedí una maniobra comunista per a controlar el sindicat. També fou nomenat tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el secretari de la qual fou André Arru. Instal·lat a la regió parisenca, entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 participà en el congrés de constitució de la Federació Anarquista (FA) i col·laborarà en Le Libertaire i en Ce Qu'il Faut Dire, de Louis Louvet. En aquesta època intentarà ajuntar en el Cartell Internacional de la Pau totes les organitzacions pacifistes que no depenguessin de partits polítics. En 1945 va realitzar totes les gestions possibles per aconseguir l'amnistia per a Joseph Briand, condemnat a cinc anys de presó per insubmissió el març de 1940 i que havia estat novament empresonat el gener de 1945; finalment, serà amnistiat el juliol d'aquell any.

***

- María Ascaso Budría: El 16 de desembre de 1955 mor a París (França) l'anarcosindicalista María Ascaso Budría. Havia nascut el 26 de juny de 1900 a Quinto de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). De família anarquista, son germà fou el destacat anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Des de 1917 afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en les lluites obreres de 1918 a Saragossa. Fou tancada en diverses ocasions a la capital aragonesa. A partir de 1925 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on també patí presó, en alguna ocasió amb sa germana Lorenza, durant la dictadura de Primo de Rivera. Son company fou el militant anarcosindicalista Miguel Jiménez Herrero. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb son company. María Ascaso Budría va morir el 16 de desembre de 1955 a l'Hospital Broussais de París (França) a resultes d'una greu intervenció quirúrgica i fou enterrada tres dies després a la capital francesa. A vegades es confonen les dades biogràfiques amb sa cosina Maria Ascaso Abadía, germana de Francisco Ascaso Abadía.

***

- Armando Malaguti: El 16 de desembre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Havia nascut el 18 de setembre de 1897 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936–participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament.

***

- Mariano Ibáñez: El 16 de desembre de 1974 mor a París (França) l'anarcosindicalista Mariano Ibáñez. Havia nascut cap el 1904 a Aldeanueva de Barbarroya (Toledo, Castella, Espanya). Quan era molt jove s'instal·là amb sa família a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya). En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, amb son germà Gregorio i alguns companys (Dámaso, Román, Bautista, etc.), fou un dels fundadors del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Talavera de la Reina i un dels organitzadors de la Federació Comarcal d'aquest sindicat. Durant la Revolució participà en les col·lectivitats de Talavera del Tajo, nou nom de la localitat, però el 3 de setembre de 1936, amb l'entrada de les tropes feixistes a la ciutat, fugí i passà a Catalunya. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti»). Amb el triomf franquista passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de la regió parisenca. Mariano Ibáñez va morir el 16 de desembre de 1974 a París (França) i fou enterrat quatre dies després al cementiri de Pantin (Illa de França).

Actualització: 16-12-14

El PSM rebutja les "pilotes fora" llençades pel batle i proposa congelar les inversions municipals fins que no es valori el perjudici que pot sofrir l'Ajuntament.

Aquests darrers dies s'ha parlat molt del cas de «Villa Cortina», amb molt de renou i poca informació, especialment el que ve de l'equip de Govern amb el batle al capdavant.

Hem volgut ser prudents i llegir bé tant la sentència així com l'expedient municipal sobre la llicència per després donar una opinió ben fonamentada. Tot el contrari que l'Ajuntament, que a poques hores de sortir la sentència ja feia pública una patètica nota de premsa espolsant-se la responsabiltat i intentant -sense èxit- carregar-la damunt el Departament de Patrimonin del Consell de Mallorca. I és que si qualque cosa té la sentència és que, a banda de ser llarga i exposar àmpliament els fets i els raonaments, és que és molt clara en les seves conclussions. El Tribunal Superior de Justícia de Balears anulk·la la sentència de «Villa Cortina» pels seguents motius i no altres:

1. Perque per concedir la llicència d'obra abans s'havia d'haver fet efectiva la demolició de l'habitage existent, ja que a Formentor no hi pot haver dos habitatges per parcel·la.
2. Perque el projecte bàsic que es va presentar no contemplava la coberta inclinada, fet que és obligatori en els habitatges unifamiliars aïllats de Formentor al manco en el 75% de la seva superfície.
3. Finalment perquè l'edifici trenca amb l'harmonia del paisatge en un entorn natural de caire marítim, contradient l'article 73 de la Llei del Sòl i el Reial Decret 1/1992 llavors vigent.

Com es sol dir: «clar i en botella». Ni una sola menció a que Patrimoni hagi incumplit ni s'hagi desentés de res, sino ben al contrari, el Tribunal accepta l'argumentació tècnica de l'advocada del Consell en el sentit que a Patrimoni no li tocava pronunciar-se. La nota de premsa de l'Ajuntament acusant al llavors director insular Biel Cerdà de ser co-responsable de l'anul·lació mostra ben a les clares la mala fé i la manipulació mediàtica amb que s'ha volgut enmascarar l'actuació municipal, amb una reacció del batle impròpia d'una persona que hostenta el seu càrrec. En Biel ni va donar cap llicència ni va autoritzar cap projecte ni es va inhibir de cap responsabilitat que legalment li pertocas.

Només podem imputar aquest intent de tirar pilotes fora i les afirmacions del batle quan diu «hi ha una corresponsabilitat de Patrimoni, ens havien d'haver avisat» en un atac de nervis causat pel fet que la seva és la signatura que figura en la llicència anul·lada i que suposarà, previsiblement, un enorme daltabaix econòmic per l'Ajuntament, això amb una notícia donada a conèixer pocs dies abans de ser nomenat novament com a candidat del PP a la batlia.Llicència, per cert, atorgada en el seu moment sense haver-se preocupat en absolut de si Patrimoni hi tenia res a dir; llavors no li va preocupar, ara sí.

Davant aquesta resposta municpial histèrica des del PSM divendres passat ja varem presentar una sèrie de propostes en el sentit del seny i de la prudència que ha de guiar les passes de qualsevol administració, que varem fer arribar al batle i a la resta de portaveus els grups municipals:

• Posar a disposició de tots els grups municipals l'expedient de l'obra així com l'assessorament tècnic per poder-lo interpretar.

• Convocar una junta de portaveus per analitzar les implicacions que suposa aquesta sentència i les passes que ha de donar l'Ajuntament a partir d'ara, amb l'assistència dels tècnics que han participat en l'expedient.

• Fins que no sapiguem el que suposa econòmicament per l'Ajuntament aquesta sentència creim que el prudent seria aturar les inversions que pretengui dur endavant l'Ajuntament, ja que no sabem si tendrà capacitat econòmica per fer front a la indemnització, vist el que pot costar aquest xalet. En aquest sentit paralitzar les compres de patrimoni acordades recentment (Cinema Capitol i zones verdes) fins que no es tengui clar si es pot fer front a les mateixes.

• Decidir amb el major consens possible el que s'ha de fer amb aquest assumpte, ja que compromet enormement al següent consistori.

De moment el batle ens ha dit que la reunió dels grups municipals es faria a finals d'aquesta setmana o principi de la que ve. De la resta no hem tingut resposta. Cal que des de la direcció política es posi ordre a la situació de l'àrea d'urbanisme i l'actual batle ha demostrat molt poca capacitat per reconduir una àrea tan delicada en el nostre Ajuntament, i a damunt, una preocupant falta de serenitat a l'hora d'afrontar situacions compromeses com la d'aquesta anul·lació de llicència, com ja va passar amb la demolició ordenada pels tribunals al Carrer Creus.

Veure sentència del TSJB

 La casa d'Alberto Cortina durant la seva construcció

 

El PP está a punto de perder la mayoría en el Estado, en muchas Comunidades Autónomas y en muchos Ayuntamientos. Es lo más probable

Por otra parte, es casi seguro que construir  mayorías alternativas al PP el año que viene necesitará del acuerdo mínimo de dos partidos y, en algunas instituciones y comunidades autónomas, de cuatro o más partidos.

Examinando el tema institución por institución (tal Ayuntamiento, tal Comunidad, el Gobierno del Estado…), ¿habrá tales acuerdos o no? En cada caso, ¿quién es compatible con quién y quién es incompatible con quién?... ¿y por qué?

Creo que la ciudadanía tiene derecho a saberlo. Lo ha tenido siempre, probablemente, pero lo tiene ahora más que nunca por varias razones de peso: porque mucha gente sufre ahora más que nunca y porque mucha gente espera  un cambio con verdadera ansiedad. Y yo pienso que esta mayoría social por el cambio que dibujan todas las encuestas tiene derecho a saber cuáles serán las consecuencias de su voto.

Esta reclamación no es ociosa: hace un año, los alemanes votaron mayoritariamente por el cambio pero un pacto entre la CDU y los socialistas  ha permitido la continuidad de Merckel en el Gobierno; en Navarra, UPN gobierna por la negativa del PSOE a pactar con Bildu y, en Extremadura,  el PP gobierna por la negativa de IU a pactar con los socialistas (cuando en la campaña electoral se había prometido lo contrario)

No entro ahora a valorar  estos casos concretos y si son positivos o no,  pero sí que los utilizo para reivindicar el derecho de las electores a saber cuáles son las consecuencias de votar a tal o cual partido y el derecho a que los partidos no utilicen su depósito de confianza sin ningún tipo de limitación. Preservar estos derechos ciudadanos me parece una medida de radicalidad democrática bastante más sustantiva que las primarias abiertas o votar por internet.

Sé perfectamente que hablar de pactos postelectorales es una cuestión incómoda para cualquier partido porque, al hacerlo, empaña la contundencia de su propuesta programática, pierde votos más que los gana y, además,  genera tensiones en sus propias filas.

Es mucho más cómodo  decir que uno pide la mayoría para no tener que pactar, que el programa es como un contrato y que, en todo caso, ya hablaremos de pactos cuando el pueblo soberano se haya pronunciado… u otras generalidades por el estilo. La fórmula de apelar a un referéndum entre militantes y  simpatizantes es mejor que una decisión cupular y tiene un tinte de modernidad  pero no evita en lo absoluto el problema de fondo: que la inmensa mayoría de la gente que ha votado al partido en cuestión tenga que observar  como un espectador pasivo que su voto sirva para apuntalar unas políticas u otras totalmente diferentes (o que, vía referéndum, se desmienta una promesa electoral como en Extremadura)

Por tanto, me parece esencial,  una cosa tan sencilla como poco frecuente: garantizar que la ciudadanía, cuando vote, sepa exactamente las consecuencias de lo que está votando. Tanto si el partido al que ha votado  llega a acuerdos como si no, los electores han de saber con anticipación qué condiciones mínimas van a cumplir los acuerdos y cuáles son las cuestiones que van a provocar los desacuerdos

La razón es de peso: ser honestos con la ciudadanía y no frustrarla innecesariamente.

Yo emplazo a los partidos, empezando por IU, a que nos retratemos antes de las elecciones, que no sólo intentemos seducir al electorado sino que nos explicamos y nos comprometamos ante él. En otras palabras: que seamos honestos y transparentes.

La fórmula para conseguirlo es sencillísima: establecer los mínimos  necesarios - programáticos o de otra índole e institución por institución - para llegar a acuerdos de investidura o de gobierno compartido.

Honestidad! honestidad y transparencia!, esto sí que es moderno y un avance democrático! 

Una cant a la mort des de la vida. Intens i esfereïdor. 

Música de Malher en estat pur interpretada per Christa Ludwig sobre poemes de Friedrich Rückert.

Cançó número 3.  Wenn dein Mütterlein. "Quan la teva mare"

Quan la teva mare
entra per la porta,
i jo giro el cap,
per veure-la,
el meu esguard
no cau en el seu rostre
sinó en el lloc,
prop del llindar,
on hauria d’estar
el teu bonic rostre,
quan tu, radiant de joia,
entraves cap dins,
com abans, filleta meva.

Quan la teva mare
entra per la porta,
amb el llum d’una espelma,
em fa l’efecte
que tu entres també,
fugisserament, amb ella
a la cambra com abans!
Oh tu! Esvorell del teu pare,
Ai! Esplendor de joia
massa aviat extingida!