Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 107 | 108 | (Page 109) | 110 | 111 | .... | 465 | newer

    0 0

    Marià Carbonell i Buades publica en el BSAL de 2012 el artículo titulado Els origens del col·leccionisme numismàtic i antiquari a Mallorca: Gabriel Flor i altres contertulians de Bonaventura Serra, donde trata cómo los primeros ilustrados de la isla iniciaron el interés hacia las antigüedades.

    Per tant, no parlem d’un projecte institucionalitzat, corporatiu, acadèmic o gremial, sinó d’una compulsió compartida per alguns individus fascinats per l’Antiguitat i l’erudició històrica. Això no obstant, si llur iniciativa va tenir continuïtat va ser gràcies al paper catalitzador de la tertúlia concebuda per dos esperits inquiets i civilitzats, prou sensibles a les novetats culturals, Bonaventura Serra i Josep de Pueyo, futur tercer marquès de Campofranco. No hi ha constància que amb anterioritat s’haguessin format a Mallorca col·leccions numismàtiques ni antiquàries, potser a causa de la tardana i lenta difusió dels postulats de l’humanisme renaixentista. I no era per manca de restes romanes. El testimoni de Joan Binimelis és il·lustratiu de la incessant aparició de vestigis i, diguem-ho tot, corprenedor quan ens descobreix que l’espoli i la dispersió del nostre patrimoni tenen una llarguíssima trajectòria:

    Pollencia (...) según se descubre y muestran las ruínas en donde se han hallado estatuas, cabezas y columnas de aquel tiempo de romanos, y la estatua del mismo Quinto Cecilio Metelo que hoy se guarda en Mallorca, y cavándola debajo de tierra la cortaron acaso la cabeza del cuerpo, y hoy la posee el Magnífico D. Raymundo Verí, Juez en la Audiencia Real de Mallorca, y otras cosas más y muchas se han hallado, como son sepulturas, urnas, cenizas, epigramas, títulos y particularmente en los campos en donde la Ciudad de Pollencia estaba edificada, se han hallado muchísimas medallas y monedas de cobre y de plata de emperadores romanas, que juntadas pasarían de cinco quintales de peso las que yo he visto, y se han hecho muchos presentes de ellas y enviado a muchos fuera de Mallorca y cada dia se descubren muchas más.

    Esa estatua que en principio se creyó que era de Quinto Cecilio Metelo es la protagonista de esta incoación BIC.

    Incoación del expediente de declaración como bien de interés cultural a favor de la cabeza de Augusto Velado, localizada en el interior del casal de Can Pueyo, casa del Marqués de Campofranco, calle Can Pueyo 4, del término municipal de Palma

    BOIB Núm. 128 (2014)
    23 / Septiembre / 2014

    Augusto
    Fotografía publicada por la Ultima Hora

    Informe técnico (25/08/2014)

    1. Introducción

    El busto de Augusto Velado procedente de la ciudad romana de Pol·lèntia es una de las piezas más significativas del periodo romano que permanecen en Mallorca. Desde el siglo XVIII se conserva en Can Pueyo (Palma) como parte de las colecciones de los Marqueses de Campofranco. Su calidad artística no tiene paralelos con ninguna otra escultura romana hallada en la isla.

    2. Ficha técnica

    • Denominación: Busto de Augusto Velado
    • Ubicación actual: Can Pueyo, Palma
    • Procedencia: Pol·lèntia, Alcúdia, Mallorca
    • Cronología: Finales s. I aC - inicios s. I dC
    • Material: mármol esculpido
    • Medidas: 38,5 x 21 x 18 cm.
    • Adscripción estilística: Época romana

    3. Memoria histórica y descriptiva

    Se trata de una pieza de mármol blanco que representa al emperador Augusto con un velo. El retrato incluye la cabeza, el cuello y el inicio de los hombros, y fue concebido probablemente para ser encajado en una escultura de cuerpo entero.

    Según la historiografía (Binimelis 1597, Dameto, Mut y Alemán, edición 1840), este busto fue encontrado cerca del oratorio de Santa Ana de Alcúdia en el siglo XVI, y a finales del mismo siglo pertenecía a Ramón de Verí, de la Audiencia Real de Mallorca, que debió poseer una importante colección. Desde mitad del siglo XVIII pasa a ser propiedad de los marqueses de Campofranco que, desde entonces, lo conservan en la biblioteca de Can Pueyo, sobre un pedestal moderno de mármol y con una inscripción fruto de las primeras interpretaciones del objeto, pues durante un tiempo se pensó que el retrato representaba el conquistador romano de Mallorca, Quinto Cecilio Metelo.

    La iconografía de Augusto Velado responde a una representación del emperador como pontífice máximo. La bibliografía específica de iconografía augustea sitúa la producción de retratos de augusto con esta caracterización a partir de las últimas décadas aC y relacionados mayoritariamente con basílicas. Según Moreno, quien cita también Garriguet, ésta es la efigie imperial más antigua de Hispania que se conserva, y sitúan su producción en talleres itálicos especializados.

    Aparte de la relevancia arqueológica y artística de la pieza, ésta tiene un valor añadido de representatividad, al haber desaparecido de la isla, a lo largo de los últimos siglos, buena parte de las piezas correspondientes a las Baleares romanas, algunas de ellas localizadas actualmente en diferentes museos del Estado y el extranjero, y otros en ubicación desconocida.

    4.Descripción física y estado de conservación

    El material utilizado es mármol blanco, de grano fino, con manchas rojizas en diferentes puntos de la frente y de la cara, propias de la misma materia utilizada. A simple vista, no se aprecian restos de policromía, aunque habría que contrastar esta información con los estudios físicos y analíticos pertinentes.

    La técnica predominante es la talla cincelada, aunque se observa el uso puntual de instrumentos perforadores en el flequillo y el interior de las orejas. La parte posterior, especialmente el cuello, presenta un acabado mucho más basto que la cara anterior, lo que hace pensar que esta parte quedaba oculta cuando se encajaba el busto en el cuerpo de la escultura (Moreno Pérez, 2013: 220).

    El estado de conservación en general es bastante bueno, aunque presenta una fractura en la nariz, que casi está mutilada del todo, y de otras fracturas menores en el cuello, labio superior y ceja. Asimismo se observan abrasiones en diferentes puntos del cuello, pelo y velo.

    Desconocemos si la escultura ha sido objeto de alguna intervención anterior pero sí que se ha podido constatar un cambio en la peana. En algún momento del siglo XX se eliminó la base que nivelaba el cuello, posiblemente hecha de tiza o un material parecido, así como el soporte de madera sobre lo que apoyaba el busto. Este sistema fue sustituido por una peana de piedra donde el busto se engasta mediante una especie de perno o alma.

    Tanto la peana de madera que da estabilidad a la pieza como la que lo eleva desde el suelo son de creación moderna.

    5. Principales medidas de protección del bien

    El bien se tendrá que ubicar en un espacio con condiciones adecuadas para su correcta conservación. Habrá que aislarlo del suelo, muros y otros posibles focos de humedad. Se tendrá que mantener libres de polvo, con limpiezas suaves y en seco, evitando limpiezas agresivas, especialmente aquéllas a base de productos ácidos.

    Se tendrá que comunicar a la administración competente en materia de patrimonio histórico cualquier acto jurídico y técnico que pueda afectar a la obra que ahora se propone declarar.

    Cualquier intervención de conservación o restauración tendrá que ir precedida por la entrega del proyecto correspondiente firmado por técnico competente con el fin de tramitar su autorización previa por parte de la CIPH.

    En todo caso, tendrá que tenerse en cuenta lo que señala la ley 12/98, del patrimonio histórico de las Islas Baleares, especialmente en sus artículos 3 (colaboración de los particulares), 22 (protección general de los bienes del patrimonio histórico), 26 (deber de conservación), 27 (incumplimiento del deber de conservación), 28 (reparación de daños), 44 (Régimen general de los bienes muebles), 47 (conservación).

    6. Conclusiones

    Por la significación de la pieza en el contexto cronológico de la época romana en las Islas Baleares y en aplicación de la ley 12/98, de 21 de diciembre, del patrimonio histórico de las Islas Baleares, se propone la declaración del busto de Augusto Velado, actualmente localizado en el interior del casal de Casa Pueyo, casa del marqués de Campofranco, calle Can Pueyo 4, Palma, como Bien de Interés Cultural.

    Bartomeu Bestard trata sobre este busto y las bibliotecas de Serra y Pueyo en El busto de Augusto y la biblioteca de Can Pueyo (DM, 31/08/2014)


    0 0
    0 0

    [24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot – Il•legalització «wobblies» canadencs - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Aguilar Morato - Berenguer - Corsinovi - Payán - Farinelli - Bonneff - Villaverde - Campuzano -Trouille

    Anarcoefemèrides del 24 de setembre

    Esdeveniments

    Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

    - Segon Congrés de l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya) el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), convocat per la Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s'havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d'Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d'Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d'Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d'organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L'estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any que s'havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l'abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l'Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l'organització pública legal i els partidaris de l'organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en com havia d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d'aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l'FTRE.

    ***

    Atemptat de Pallàs segons "La Campana de Gràcia" (30-09-1893)

    - Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

    ***

    Jules Adler: "La Grève au Creusot" (1899)

    - Vaga de Le Creusot: El 24 de setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de més de 7.000 persones des de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la població de Montchanin, veïna a sis quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant la vaga dels treballadors de la primera localitat. Les fàbriques metal·lúrgiques de la Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer Bassemer, constituïren durant el segle XIX la primera concentració industrial de França. Aquesta societat diversificà la seva implantació industrial amb la construcció de noves fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i més tard a Le Breuil, però les de Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se situa a mig camí entre Le Creusot, vila metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila hullera. Durant trenta anys --entre 1871 i 1899-- la pau social s'hi havia establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers satisfets de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme dels dirigents preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats» i de la seva formació professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis que capgiraran la situació: els radicals guanyen les eleccions en maig; Eugène II Schneider, nou patró força absorbit per les seves feines a París, accedeix a la presidència de l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una acceleració dels ritmes de feina i, també, la frustració dels treballadors en no rebre els seus salaris. La qüestió sobre el dret a la sindicació surt a la palestra i entre maig de 1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la comarca coneixen nombrosos conats de vaga --«pel reconeixement del sindicat, per la llibertat de consciència i per la supressió de la policia d'incògnit»--, especialment entre el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre. Una sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899 donarà la raó als vaguistes, que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc després la patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents, constituïts per obrers favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme revolucionari. Aquests sindicats grocs («jaunes», en francès) naixeren a Le Creusot i a Montceau en 1899. L'expressió «grocs» («jaunes») per designar els esquirols nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper oliat utilitzat per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien els esquirols del sindicat de la patronal, sempre trencats pels vaguistes.

    Els minaires de Montceau-les-Mines

    ***

    Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (05-05-1906)

    - Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.

    ***

    Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

    - Incontro Internazionale Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro Internazionale Anarchico. La trobada d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari«Giuseppe Pinelli» de Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Ginebra i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui s'organitzà en diverses sessions i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals anarquistes:«Entorn de 1984» (John Clark, Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal, Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas Kühnpast), «El proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo, Martin Nilsson, Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson),«Imperialisme cultural» (Stephen Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri Roussopoulos), «El comunisme d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski,Ángel Pino, Oliver Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun, Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia social» (Murray Bookchin, Juan Martínez Alier), «Art i anarquia» (Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo, Frank Harrison, Slobodan Drakulic, Agustín García Calvo),«Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt, Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King),«Viure l'anarquia» (Roberto Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler, Ronald Creagh, David Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació llibertària» (Ferro Piludu, Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos),«Ciutat, poder, alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray Bookchin, Joãn Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin Ward, Murray Bookchin, Rudolf de Jong), «Educació i llibertat» (Orenella Buti, Lewis Jones, Joel Spring, Jordan Bishop), «Tendències antiautoritàries i tensions llibertàries en les societats contemporànies» (Trivo Indjich, Marie-Martine Madouri, Olivier Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais públics es realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones, conferències, debats, assemblees, exposicions, fires editorials, presentacions de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers, etc.). Assistiren unes tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents. En 1986 es publicà, a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin i altres, un reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions bilingües (italià-francès i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que va ser publicada per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà), Editions Noir (Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió), Editorial Nordan (Estocolm) i Black Rose Books (Mont-real).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Ana Aurora do Amaral Lisboa

    - Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 24 de setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

    ***

    Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

    - Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant».

    ***

    Francisco Berenguer Madrid

    - Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya).

    ***

    Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

    - Fosca Corsinovi: El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

    Fosca Corsinovi (1897-1972)

    ***

    Retallable de la Columna Durruti

    - José Payán Berenguer: El 24 de setembre de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Payán Berenguer --alguns citen el seu segon llinatge com Berenguel. Amb sa família emigrà a Catalunya per qüestions econòmiques i s'establiren a Terrassa. Quan tenia 14 anys començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i després en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 destacà en les protestes i reivindicacions a favor dels presos. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la Columna Durruti i lluità al front d'Aragó a diverses zones (Osca, Monte Aragón, Estrecho Quinto, etc.). Durant aquest any, des del front d'Osca, col·laborà en la revista Vida Nueva de Terrassa. Amb la militarització s'enquadrà en la 26 Divisió fins al final de la guerra. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial, milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Creà l'Agrupació de Relacions i Solidaritat de Terrassa. En 1975 vivia a Fleury. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División, Cenit, Espoir i Orto. José Payán Berenguer va morir el 3 de febrer de 2001 a Cercottes (Centre, França).

    ***

    Luciano Farinelli

    - Luciano Farinelli:El 24 de setembre de 1931 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Luciano Farinelli. Era fill d'una família de llarga tradició llibertària --son pare es deia Ateo, de nom-- i cap al 1943 entrà a formar part del moviment anarquista. Després de la II Guerra Mundial, s'adherí al grup «Germinal» d'Ancona, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En aquesta època col·laborà en el setmanariUmanità Nova, de la FAI, i enSeme Anarchico, i participà activament en les lluites a favor de la laïcitat dins del grup «Croce Gialla» (Creu Groga). Amb Carlo Bianchi, en 1958, publicà l'únic número deL'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno Fattori, fundà el centre de trobada cultural i llibertari«Casa Malatesta». Regentà en aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a la plaça del Papa d'Ancona, lloc de reunió del moviment anarquista de la ciutat. En 1965 s'oposà al pacte associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors del escindit Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista) i director del seu òrgan d'expressió,L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda Bonivento, impulsà nombrosos actes commemoratius a Ancona, com ara l'aniversari de la«Setmana Roja» (1964 i 1996) o el cinquantè aniversari de la mort de Malatesta (1982). Luciano Farinelli va morir el 24 de juny de 1995 a Arcevia (Ancona, Marques, Itàlia) i, com a amic íntim de Giuseppe Pinelli, els seus arxius --que inclou el del periòdicL'Internazionale-- van ser donats al «Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Una de les obres dels germans Bonneff

    - Maurice Bonneff:El 24 de setembre de 1914 desapareix al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Maurice Bonneff. Havia nascut el 28 de desembre de 1884 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Amb son germà Léon (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière,La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

    ***

    José Villaverde Velo

    - José Villaverde Velo: El 24 de setembre de 1936 és assassinat a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Havia nascut el 12 de juliol de 1894 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Quan tenia 15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917 dirigí amb José Pasín la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals ambdós van ser empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918 s'instal·là a Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el Sindicat de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de Treballadors (UGT), el juny de 1920 participà en el congrés d'aquest sindicat socialista, on defensà la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de la UGT de Vigo i participà en la fundació de l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a Gijón al I Congrés Nacional del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors del periòdic ¡Despertad!, i membre del grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i Eduardo Collado. El juny de 1923 participà en el Congrés de la CNT de Gijón. Destacà sobretot en la CNT de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà com a orador en multitud de conferències i de mítings. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda econòmica als presos a través de La Revista Blanca. Aquest mateix any va ser present en la reunió constituent de la Federació Marítima del Litoral Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a Santiago, en representació de Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió s'acordà pagar-li un sou perquè dirigís el periòdic El Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà de l'edició de les obres de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad! de Vigo quan el periòdic català Solidaridad Obrera fou suspès. En aquesta època va fer de portaveu del grup«Solidaridad», que encapçalavaÁngel Pestaña i Joan Peiró, en els seus enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí al Ple Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer costat el complot de 1929 de José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el llibre de Joan Peiró Ideas sobre sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de 1931 residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de pesca Manuel Montes, participà en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la Federació Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seuòrgan d'expressió Mar y Tierra. En el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats–durant la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis acostades al sector trentista i era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es mostrà contrari a modificar les tàctiques confederals. En 1933 publicà el fullet Pro seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra i Orobón Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del Transport. En aquesta època es mostrà favorable a l'Aliança Obrera. En 1935 va ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no acceptà el càrrec. D'antuvi pogué fugir de la repressió desencadenada arran del cop feixista de juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels quan es reincorporava a la seva feina a la nova estació ferroviària de la Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar l'organització dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la negativa implicà la seva sentència de mort. Trobem textos seus en La Calle, CNT,El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana,Mar y Tierra, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre de 1936 a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap destrossat, aparegué l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El seu important fons documental, bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta i conservat per sa família durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la Real Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte d'investigació històrica interuniversitari«Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A la Corunya existeix un carrer amb el seu nom.

    José Villaverde Velo (1894-1936)

    ***

    Miguel Campuzano García

    - Miguel Campuzano García:El 24 de setembre de 1964 mor a Caracas (Veneçuela) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Havia nascut el 19 de setembre de 1894 a Valladolid (Castella, Espanya). Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell,Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia.

    ***

    Clovis Trouille al seu taller (ca. 1960)

    - Clovis Trouille: El 24 de setembre de 1975 mor a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França) el pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Havia nascut el 24 d'octubre de 1889 a La Fère (Picardia, França). En 1905 entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia, França), on restà durant cinc anys. En 1907 guanyà el Primer Premi de Belles Arts d'Amiens per la seva obra La jeune fille blonde. Començà com a il·lustrador publicitari i de moda de la casa Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local. Després de set anys fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als fronts de Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es declarà anarquista. En 1920 es casà amb Jeanne Vallaud, amb qui tindrà dues filles, i s'instal·là a París (França), on treballà a partir de 1925 i durant 35 anys com a maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de Pierre Imans. Durant el seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc usual, com ara l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme; ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el polític, el de l'Església catòlica, el burgès, el de l'Estat, etc.). En la seva pintura s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a l'art surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per André Breton i per Salvador Dalí. En 1930 una de les seves obres, Remembrance, va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors Revolucionaris i el desembre de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la revista Le surréalisme au service de la révolution. Entre 1933 i 1935 i entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels Independents i dels Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme. Déclaration préalable, que es publicà en Le Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948, 1949 i 1959), acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art del Renaixement. La seva obra també es va veure influenciada per la«cultura de masses», especialment pel còmic i el kitsch, iés un clar antecedent del pop art. Va ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus quadres. En 1947 participà en l'Exposició Internacional Surrealista a la Galeria Maeght de París (France) i en 1963 realitzà la seva primera exposició en solitari en la parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan s'inspirà en una de les seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguardaOh! Calcutta!, joc de paraules amb«Oh quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va morir el 24 de setembre de 1975 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França). En 2002 el cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films de vampirs, evocà Trouille en la seva pel·lícula La fiancée de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició antològica al Museu de Picardia d'Amiens.

    Clovis Trouille (1889-1975)

    Escriu-nos

    Actualització: 24-10-14


    0 0

     

        En Putin pressiona el taló d'Aquil·les d'Occident, segons En Yuri Selivanov.

        Sine dies sine linea.

         L'article d'En Yuri Selivanov informa (Centerkor, 21.09.14) sobre el joc polític essencial que ha desplegat el president de Rússia, En Vladímir Putin, per tal d'arruïnar l'intent dels oligarques russos d'apoderar-se de l'Estat rus, cosa que sí aconseguiren els seus homòlegs d'Ucraïna, que ha quedat convertida en un Estat fallit.

         El periodista posa a les clares que el projecte dels oligarques era l'estratègia d'Occident en comptes d'aniquilar Rússia.

         Explica que En Putin ha desfet la trama occidental, de manera que ha potenciat        l'Estat rus, el qual ha recuperat la seva condició de gran potència mundial (S'ha de veure que s'han reconstruït les grans estructures de l'URSS, de manera que la premsa ''occidental'' parla del ''capitalisme d'Estat'' en referència a l'economia russa).

       Vegeu la web En Putin va considerar el taló d'Aquil·les d'Occident.


    0 0

     Demà divendres 26 a les 20 h us esperam a la projecció de  "Mort accidental d'un inmigrant. El cas Alpha Pam" a la Plaça Vella de Pollença En cas de mal temps la projecció es faria a la sala polivalent del Centre Cultural. Acabada la projecció hi haurà un col·loqui, ja tenim confirmada la presència d'un dels codirectors de la pel·lícula, Pedro de Echave i d'en en Kalidou Gaye,principal protagonista del documental amic de Alpha Pam.   

     

    Ordre del dia del ple ordinari de setembre a celebrar avui, dijous 25  les 20:00 hores a la Casa Consistorial. A l'enllaç teniu documentació del ple. 

    Alternativa presentam una moció per contractar progressivament en els edificis o instal·lacions municipals el subministrament d’electricitat 100% renovable.A més signam també una moció conjunta contra la reforma de la llei electoral municipal proposada pel govern de PP i donam el nostre suport a la moció de MES per fer un pla integral de manteniment i de millora de les infrastructures de la Cala Sant Vicenç.

    ORDRE DEL DIA de la sessió:

    I.- PART RESOLUTIVA

    1.- Ratificació, si procedeix, de la resolució de Batlia núm. 874 de 4 de setembre de 2014 d’ampliació del tràmit d’informació pública i de consultes de l’expedient relatiu a l’aprovació inicial de la Revisió del Pla General Municipal d'Ordenació (PGOU) i Adaptació al Pla Territorial Insular de Mallorca (PTM) (Expedient núm. 5771).

    A l'enllaç teniu tota la informació ; Exposició pública PGOU/PTM. Podeu presentar al·legacions fins dia 29 d'octubre. Tots els grups polítics amb representació municipal hem acordat allargar un mes el període d'exposició pública perquè els ciutadans i els professionals interessats puguin presentar al·legacions. Si voleu ens podeu fer arribar les vostres al·legacions com ja han fet alguns ciutadans, les estudiarem i en cas d'estar d'acord amb les mateixes les presentarem com grup municipal.

     Podeu escoltar a Ràdio Pollença els dos col·loquis informatius que es van fer al  Club Pollença –sobre l’Adaptació:

    - Medi Ambient.

    - Urbanisme

    2.- Aprovació definitiva, si procedeix, del Compte General corresponent a l'exercici econòmic de 2013

    A l'enllaç teniu l'informe d'intervenció. Un tema que destaca l'interventor és l’increment desmesurat de l’import pendent de cobrament d’exercicis tancats, els quals a data 31 de desembre de 2012 eren de 5.563.063,06 € i al final de l’exercici 2013 de 6.471.878,98 €, motivat especialment perquè dels pendents de cobro de l’exercici 2012 que eren de 4.272.300,75 € només s’han cobrat 2.649.493,10 €, és a dir, un 80 % del total recaptat d’exercicis tancats.Per tant, i a la vista de l’anterior es pot deduir que els imports del pendent de cobrament no reflecteixen la realitat. Es per això que intervenció considera necessari fer un estudi detallat d´aquests pendents per poder procedir a donar de  baixa  tot el que pertoqui i així depurar el seu saldo.

    3.- Aprovació inicial, si procedeix, de modificació de crèdit en la modalitat de suplement de crèdit  i crèdit extraordinari (Expedient núm. 14/2014/INT)

    Vista la necessitat de realitzar les següents despeses, les quals no estan previstes en el Pressupost de l’exercici 2014 l'equip de govern proposa fer ús del superàvit pressupostari per les següents obres:

    Obres Aparcament Port :   20.000

    Obres Ca les Munnares : 245.000

    Enllumenat Públic : 50.000

    Renovació i Millora infr. Urb. C/Bot-C/Roure Port:          680.000

    Instal•lació de climatizacions de les Habitacions de la Residència: 35.000

    TOTAL    1.030.000 euros

     Evidentment igual que a tota la tramitació del pressupost del 2014 no ha hagut cap tipus de consulta, informació o consens previ amb l'oposició.

    4.- Aprovació, si procedeix, de reconeixement extrajudicial de crèdit (Expedient núm. 5/2014/INT)

    Factures relatives a la prestació de serveis,subministraments de bens corresponents als exercicis 2013 els quals no disposaven en el corresponent exercici de crèdit suficient o bé els justificants de les despeses han estat presentats o conformats en l’exercici en curs essent impossible la seva imputació pressupostària a l’exercici d’origen. 2429,11 euros en total

    5.- Dació de compte de resolucions adoptades per la Batlia contràries a les objeccions efectuades per la Intervenció i resum de les principals anomalies detectades en matèria d’ingressos

    Les resolucions del batlia anòmales i irregulars i amb objeccions per part d'intervenció és un tema que mereix un article apart. Són 67 pàgines amb algunes contractacions, hores extres de més i pagaments irregulars que fa temps que denunciam des d'Alternativa i de les que demanarem explicacions al ple.

    Respecte a les anomalies en matèria d'ingressos (24 fulls) que fan referència a un reintegrament de la Banda de Música  que no té conveni amb l'Ajuntament. La principal anomalia és un viatge a París en novembre de 2013 per un import total de 23.035.10 euros que no es considera subvencionable. Segon la Banda el viatge va ser autoritzat per l'anterior regidora, na Malena Estrany, i segon aquesta ella no va autoritzar aquest viatge que es va fer 10 mesos després d'haver deixat l'equip de govern.

    6.- Aprovació inicial, si procedeix, si escau, de la modificació de la plantilla orgànica de l’annex de Personal del Pressupost General 2014 relativa al lloc de treball d’administratiu centre sanitari Port de Pollença.

    Un tema surrealista, un més d'aquest Ajuntament que ha pagat durant anys personal laboral d'altra administració, a pesar d'haver finalitzat el conveni fa anys.  Des de la construcció del centre sanitari al Port de Pollença l'Ajuntament paga una treballadora  ue ocupa el lloc d'administratiu al Centre. El conveni amb la Conselleria de Salut era de 10 anys o sigui fa 8 anys que va finalitzar ( no està de més recordar que el batle en aquell moment era el mateix que ara). Ara aquesta treballadora passa a l'àrea d'esports. El problema és que al seu moment va ser contractada sense complir la llei de contractacions públiques i  en aquest moment no podem fer contractacions gràcies al govern del PP. Situació que a l'igual que altres similars a l'Ajuntament s'han de regularitzar quan es puguin fer contractacions.

    7.- Aprovació, si procedeix, de l’inici de l’expedient per a l’adaptació dels estatuts socials de l’empresa municipal EMSER 2002 SLU per a que sigui mitjà propi i servei tècnic de l’Ajuntament de Pollença

    Aquesta legislatura hem demanat una i altra vegada la necessitat d'actualitzar els estatuts d'EMSER(veure el darrer article sobre aquest tema). Al Consell d'administració d'EMSER de juliol de 2012 el batle va dir que ja hi havia un esborrany per fer uns nous estatuts. Aquest esborrany s'ha aturat com l'informe de l'auditoria, l'ordenança d'ocupació de la via pública, el plec de condicions per a la contractació del tècnic de medi ambient...

    Ara es posa un pegat més als estatuts obligat per la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local que obliga  a configurar l'empresa municipal com un mitjà propi i ampliar els seu objecte social  a serveis que ja ve executant com el servei de subministrament d'aigua potable a domicili i recollida de residus.

    8.- Nomenament de representant municipal en òrgans col·legiats (CEMP i consells escolars)

    La regidora d'educació Marilena Capllonch passa a ser vocal titular i Martí Roca suplent i Margalida Capllonch i Teresa Ferré substitueixen a Malena i Tomeu Fuster.

    9.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores i de la convocatòria per a la concessió de subvencions per facilitar l’accés a l’esport de competició i realització d’activitats esportives   

    Al pressupost del 2014 hi ha 30.000 euros  per a entitats i associacions i 5.000 per a esportistes individuals.

    El principal canvi és que a les activitats subvencionables s'ha especificat.

    " Tots aquells grans eseveniments esportius i/o competicions esportives puntuals de les quals es pugui participar lliurement sense cap classificació prèvia o que necessitam puntuar o classificar-se no formin part de campionats organitzats per federacions oficials (campionats autonòmics, nacionals o internacionals) com poden ser les grans curses de ultra resistència (Ultra Mont Blanc, UMST, Tital desert, Cavalls de vent, Ironman...) en qualsevol de les seves modalitats, sols puntuarà d'acord amb els criteris de la categoria B (si és local, nacional o internacional) si es queda dins els tres primers llocs de classificació."

    10.- Moció presentada pel grup municipal PSOE de rebuig de la modificació de la LOREG per implantar l’elecció directa de batles i batlesses

    11.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP respecte a la modificació de la Llei electoral en quan a les eleccions municipals

    Nosaltres també teniam intenció de presentar una moció en contra de la reforma  de la llei electoral municipal que planteja el govern del PP, i vam consensuar la moció amb el PSOE, igual a fet el Pi o sigui que finalment hi haurà una moció conjunta en aquest sentit.

    12.- Moció presentada pels grups municipals ERAM i PSM-EN per a la millora de les infraestructures de la Cala Sant Vicenç .

    Tot el nostre suport a aquesta moció que coincideix amb el que sempre hem demanat des d'Alternativa; un pla integral de manteniment i de millora de les infrastructures de la Cala Sant Vicenç per tal de ser aprovat al 2014 i començar a executar en 2015.

    13.- Moció presentada pel grup municipal A: contractació municipal d’energia elèctrica 100% renovable

     Moció que ens han passat els companys d'Iniciativa Verds d'Artà ique es va aprovar a aquell municipi. Es tracta derealitzar les gestions necessàries per contractar progressivament en els edificis o instal·lacions municipals el subministrament d’electricitat 100% renovable.

    Aquestes gestions són:

    1.     L’Ajuntament elaborarà un informe/llistat en el que es reculli l’estat actual dels contractes de subministrament d’electricitat de cada edifici o instal·lació municipal amb comptador propi (CUPS), a fi d’identificar quins edificis poden ser susceptibles de ser contractats en una primera fase per una companyia que ofereixi electricitat 100% renovable en les condicions demandades. L’informe haurà de detallar l’ús de l’edifici, el tipus de contracte, la potencia contractada, el consum anual actual, el número de CUPS, i la companyia contractada. L’informe també recollirà tota la informació necessària sobre empreses comercialitzadores d'electricitat que garanteixen que el seu subministrament només procedeix de fonts 100% renovables, que els tipus de tarifes incentiven l’estalvi energètic i econòmic, i són (socialment i ambientalment responsables)

    2.     L’Ajuntament valorarà l’informe anterior i, en funció de les capacitats i ofertes empresarials i les possibilitats de l’Ajuntament, contractarà els serveis d’aquestes empreses per a les dependències municipals seleccionades. En el cas que aquesta contractació suposi una licitació pública, s’inclourà en el plec de condicions el compromís ambiental, social i el fet de que l’energia sigui certificada com a procedent de fonts d’energia renovables al 100%.

    3.     L’Ajuntament publicitarà aquest Acord i la voluntat de canvi i el seu desenvolupament, per donar-ho a conèixer a tota la ciutadania i altres administracions i contribuir a la promoció del consum d’electricitat d’origen renovable.

    4.     L’Ajuntament estendrà progressivament la experiència en la resta d’edificis i instal·lacions municipals fins a assolir el màxim possible en funció de les seves possibilitats, d'acord amb els compromisos assolits en el passat i amb un horitzó temporal definit.

    L’Ajuntament vetllarà per un consum eficient de la energia i per la reducció de les emissions d’efecte hivernacle en la resta d’edificis i instal·lacions municipals.     

    14.- Propostes/Mocions d’urgència

     

     

    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

     

    1.- Informació de Batlia

     

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

     

    3.- Precs i preguntes”

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    S'acompanya de nombroses preguntes sobre problemes concrets amb l'objectiu de capgirar l’estat de deixadesa de Sant Vicenç

     

     

     

    Tant els partits polítics, com les Associacions de Veïns i l’Associació Hotelera som ben conscients de les mancances i el dèficit històric en inversions que ha patit Cala Sant Vicenç, per això entenem que ara és l’hora de donar l'impuls que la Cala necessita.

    Per això al proper Ple de l'Ajuntament, el dijous dia 25, es debatrà una moció de MÉS per Pollença en la que es proposa que l'Ajuntament el·labori un pla d'actuacions per inversions i milllores al nucli de Cala Sant Vicenç. Aquesta moció sorgeix arran de l'Assemblea Oberta que a MÉS varem calebrar a la Cala on hi assistiren nombrosos veïns d'aquest nucli.

    El nucli urbà de la Cala Sant Vicenç és un dels indret del municipi que any rere any s’ha vist perjudicat a l’hora d’elaborar els pressuposts municipals i a l’hora de planificar les inversions prioritàries per mantenir i millorar les infraestructures públiques com són els carrers, voravies, places, escales, zones verdes, instal•lacions elèctriques, xarxes d’aigua, entre d’altres.

    Malgrat l’evidència de la manca de manteniment i d’inversió, hem pogut comprovar que durant la present legislatura, hi ha hagut quatre regidors delegats diferents de la Cala Sant Vicenç, i que els pressuposts aprovats i la seva execució no ha tingut aquest nucli com una àrea de màxima prioritat.

    A més a més, diferents grups municipals han reconegut les diferents manifestacions i demandes realitzades per als representants dels veïns de la Cala Sant Vicenç que reclamen la necessitat de millorar les vies públiques i les infraestructures municipals.

    Per tal de capgirar la degradació turística i urbana que pateix aquest nucli, entenem que és prioritari la realització d’un projecte integral que contempli, per una banda, el manteniment a partir de la població que hi viu durant les diferents estacions de l’any, i per altra banda, un pla plurianual de millora de les infraestructures públiques, com són les instal•lacions de cablejat, canonades, asfaltat, voravies, escalonades, eliminació de barreres arquitectòniques, entre d’altres; així com l’adquisició de les zones verdes i la recepció integral dels diferents canals de la TDT.

    Aquests son els acords que proposa la moció:

    Primer.- L’Ajuntament de Pollença elaborarà un pla integral de manteniment i de millora de les infraestructures públiques, que podria comptar si mostren els seu interès amb l’Associació de Veïns i l’Associació Hotelera, així com dels grups de l’oposició municipal, per tal de ser aprovat dins el 2014.

    Segon.- L’Ajuntament de Pollença pactarà amb els diferents grups municipals la temporalització de l’execució del pla, i es preveurà la partida necessària als pressuposts de 2015 per tal d’executar-ne la primera fase.

    (Veure moció íntegre)

     

    I aquestes les preguntes que es formulen a l'Equip de Govern:

    Peticions i preguntes al ple ordinari de juliol de 2014

     

    SOBRE CALA SANT VICENÇ


    1. Té previst l’Ajuntament de Pollença sol·licitar la inclusió d’una variant de la ruta de pedra en sec que arribi fins a la Cala Sant Vicenç?

    2. En quin punt es troba el pla de demarcació de costes per millorar la primera línia que es va realitzar fa uns anys?

    3. Té previst l’equip de govern iniciar l’expropiació de la zona verda de Balaixa a la Cala Sant Vicenç?

    4. Quines intervencions té previst realitzar l’equip de govern referent als edificis abandonats i que presenten un estat important de deteriorament?

    5. Quines actuacions es tenen previstes realitzar per tal de garantir la neteja i el tancament dels solar a la Cala Sant Vicenç?

    6. Quines actuacions té previst realitzar l’equip de govern per tal de poder utilitzar l’església de la Cala Sant Vicenç? Ja s'ha recollit la nota del Registre sobre la propietat?

    7. Quants de doblers ingressa l’Ajuntament de Pollença dels imposts que es generen a partir de l’IBI a la Cala Sant Vicenç?

    8. Per què aquest estiu no s’ha destinat un policia, amb les funcions de policia de barri, a la Cala Sant Vicenç? Quan es té previst destinar-hi un policia com es va fer fins fa una mesos?

    9. Es té previst fer qualque actuació per facilitar l’accés a persones amb mobilitat reduïda a les platges de cala Molins i cala Barques?

    10. Té constància l’equip de govern del deteriorament dels passamans de la zona coneguda com el maressar a la Cala Sant Vicenç?

    11. Es té previst realitzar qualque actuació per garantir definitivament la visualització dels canals de la TDT a la Cala Sant Vicenç?

    12. Es té previst realitzar qualque actuació per millorar la connexió de Sant Vicenç amb transport públic?

    13. Quin ús tenen els dipòsits soterrats de recollida de fems que es feren la legislatura passada?

    14. Quines actuacions referent a instal·lacions elèctriques s’han realitzat les darreres setmanes a la Cala Sant Vicenç? Per quin motiu hi ha hagut carrers de la zona de «Los Encinares» que han estat a les fosques durant molts de dies?

    15. Es podria fer una millora de l'escala de la Plaça dels Pins que presenta una important degradació?

    16. Les dutxes de Cala Barques estan situades al costat d'una instal·lació elècrica. S'ha comprovat que això no suposi cap perill?


    ALTRES


    1. Demanam que l'Ajuntament presenti al·legacions al Pla Especial de la Ruta de Pedra en sec per tal de garantir el seu ús públic, sense usos privatius, i que discorri per la Carretera Vella de Lluc, sense haver construir ponts o passos elevats per damunt el torrent, així com demanar que s'incorpori la variant del Camí de Síller.

    2. Demanam que l'Ajuntament presenti al·legacions al Reglament de la Llei Turística. Entre elles per donar seguretat jurídica als propietaris d'habitatges en edificis plutrifamiliars que els vulguin llogar. També a la regulació de les Hostatgeries, que afectaria a la del Puig de Maria fent impossible el seu funcionament.

    3. Quines actuacions ha fet l'Ajuntament entorn al xibiu del mirador de la Creueta?

    4. Perquè el batle diu que les denuncies de Costes entorn dels xibius de la Platja del Moll no tenen res a veure amb l'Ajuntament, quan sap perfectament que una de les denuncies és contra l'Ajuntament?

    5. Ens poden explicar, una vegada obertes les propostes arquitectòniques per la Paixeteria, com es cumplirà la moció que va aprovar el Ple per obrir un procés participatiu entre els ciutadans i quin nivell de vinculació tindrà cap a la proposta final que s'esculli?

    Veure l'ordre del dia i tota la documentació del Ple, a continuació:

    I.- PART RESOLUTIVA


    1.- Ratificació, si procedeix, de la resolució de Batlia núm. 874 de 4 de setembre de 2014 d’ampliació del tràmit d’informació pública i de consultes de l’expedient relatiu a l’aprovació inicial de la Revisió del Pla General Municipal d'Ordenació (PGOU) i Adaptació al Pla Territorial Insular de Mallorca (PTM) (Expedient núm. 5771)


    2.- Aprovació definitiva, si procedeix, del Compte General corresponent a l'exercici econòmic de 2013


    3.- Aprovació inicial, si procedeix, de modificació de crèdit en la modalitat de suplement de crèdit i crèdit extraordinari (Expedient núm. 14/2014/INT)


    4.- Aprovació, si procedeix, de reconeixement extrajudicial de crèdit (Expedient núm. 5/2014/INT)


    5.- Dació de compte de resolucions adoptades per la Batlia contràries a les objeccions efectuades per la Intervenció i resum de les principals anomalies detectades en matèria d’ingressos


    6.- Aprovació inicial, si procedeix, si escau, de la modificació de la plantilla orgànica de l’annex de Personal del Pressupost General 2014 relativa al lloc de treball d’administratiu centre sanitari Port de Pollença


    7.- Aprovació, si procedeix, de l’inici de l’expedient per a l’adaptació dels estatuts socials de l’empresa municipal EMSER 2002 SLU per a que sigui mitjà propi i servei tècnic de l’Ajuntament de Pollença


    8.- Nomenament de representant municipal en òrgans col·legiats (CEMP i consells escolars)


    9.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores i de la convocatòria per a la concessió de subvencions per facilitar l’accés a l’esport de competició i realització d’activitats esportives


    10.- Moció presentada pel grup municipal PSOE de rebuig de la modificació de la LOREG per implantar l’elecció directa de batles i batlesses


    11.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP respecte a la modificació de la Llei electoral en quan a les eleccions municipals


    12.- Moció presentada pels grups municipals ERAM i PSM-EN per a la millora de les infraestructures de la Cala Sant Vicenç


    13.- Moció presentada pel grup municipal A: contractació municipal d’energia elèctrica 100% renovable


    14.- Propostes/Mocions d’urgència



    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT


    1.- Informació de Batlia


    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia


    3.- Precs i preguntes”


    0 0

    La vaga de mestres


    És evident que Iraq (Govern) ha envaït Kuwait (comunitat escolar) i per resoldre el conflicte només hi ha una solució possible: la retirada de les tropes! Qualsevol altra solució implica renúncies inacceptables.

    Vaig advertir, des del primer dia, que els sindicats no s'havien de seure amb el Govern fins que, prèviament, es procedís a retirar el TIL, els expedients i totes les altres intromissions que afecten el model escolar (llei de símbols i altres invents). Qualsevol altra concessió, per petita que sigui, revalida la invasió.

    Doncs, malgrat un fet tan evident i eloqüent, els sindicats s'han assegut amb els invasors. I s'han assegut burlant normes "de manual" de qualsevol negociador sindical. Per no desvetllar possibles estratègies, només posaré tres exemples: no s'ha de voler parlar amb qui demostra que no té poder real de negociació, mai no s'ha d'acceptar una transacció el mateix dia que es proposa i, mai de mais, una reunió no pot arribar a les tres hores de durada (amb descans). Això ho sap qualsevol delegat sindical. En canvi, tots els Directors de Recursos Humans saben que l'objectiu és fer durar les reunions al màxim, perquè qui perd sempre, afeblit, embullat i retut, són les reivindicacions! La reunió d'ahir va durar més de set hores! Arribats a aquest punt la gent ja no sap que diu ni que fa... excepte qui ha maquinat erosionar la resistència!

    De quina pasta està fet aquest grup de sindicalistes, molts d'ells alliberats a un despatx i desconnectats de la realitat del dia a dia, que demostren tan bona voluntat? Van a la guerra amb fletxeros? Són com l'infant que pixa al costat del Niàgara per perdre l'autoestima? Són la zodiac de Greenpeace davant del portaavions nuclear? De cap manera! Han de saber a tot moment allò que són i a qui representen! Tenen la força de la raó! Tenen el suport massiu de la gent! Tenen l'arma més mortífera de totes: la dignitat!!! Per això, resulta incomprensible que facin el joc al sindicalisme groc i al govern. Acceptar parlar del model educatiu a partir del TIL, ni que sigui voluntàriament a primària (cosa que fa dos dies ja havia concedit públicament Jeroni Salom), significa acceptar tàcitament l'agressió, cedir territori i consumar l'endemesa. Sabem que els vertaders autors (Wert, Bauzá, Delgado, Campos...) no mostren cara, però si els seus titelles de la mesa s'omplen la boca arreu afirmant que tenen voluntat de negociació, ho han de demostrar amb un fet i no amb paraules! Allò que cal és tornar al punt zero (retirar-se de Kuwait) i parlar! Em sembla absurd que ara la patata calenta la tinguin els sindicats, perquè acceptar el paper d'haver de presentar una CONTRAproposta és un altre error. per la senzilla raó que no hi ha ni hi ha hagut encara cap PROPOSTA, sinó una IMPOSICIÓ. Sembla mentida que s'hagi de dir una cosa tan elemental.

    N'afegiré una altra: atesa l'evidència que aquesta negociació és causada per la VAGA INDEFINIDA, els sindicats han de tenir clar que es fa imprescindible un referèndum previ a qualsevol acord que es pugui arribar. Altrament seria usurpar la representativitat.

    De moment, demà, diumenge, cal anar a la MANIFESTACIÓ i dilluns mantenir la VAGA INDEFINIDA!

    Bartomeu Mestre i Sureda

    (Secció de Cartes del lector - dBalears 29-IX-2013)


    La vaga dels mestres i el poder de l´Assemblea


    La vaga exemplar de mestres de les Illes ha fet retornar a l´actualitat la lluita de les Assemblees per fer front al pactisme dels sindicats i partits domesticats. Recordem que, en temps de la restauració borbònica, el franquisme reciclat i els aspirants a sous i cadiretes pactaren la destrucció del poder de les assemblees que eren majoritàries a centres d´estudi, fàbriques i barris. La consolidació del nou Estat capitalista, borbònic i imperialista només podia fer-se després d´haber desmobilitzat el poble, liquidant les seves formes de lluita basades en la democracia directa i les assemblees. Ara, amb la vaga de docents, han tornat de nou, amb més força que mai. Haurem de vigilar que, com en temps de la transició, els oportunistes de sempre no liquiden el protagonisme de poble. Vius i ungles! (Miquel López Crespí)


    La gent ja no s'escoltava els delegats elegits en les eleccions sindicals dels temps del franquisme (des d'on el PCE provava de mantenir les lluites obreres i populars en un marc acceptable per als franquistes reciclats). No. Ara, és l'assemblea, l'òrgan decisiu de la lluita. Ningú no pot fer res d'esquena d'aquest nou poder popular que es consolida amb força pertot arreu. És l'origen primigeni de les primeres Comissions Obreres, quan encara no havien estat desvirtuades pel PCE.

    Sorgeixen amb més força que mai els comitès de tipus assembleari que no tenen res a veure amb les pràctiques dels antics càrrecs sindicals. Un ampli moviment s'estén arreu de l'Estat. És quan, a Mallorca, la gent de Plataformes Anticapitalistes i de l'OEC, conjuntament amb anarquistes, membres de les JOC, cristians de base, trotsquistes i militants d'altres partits revolucionaris, convoquen les primeres assemblees obreres en el ram de la fusta (Manacor), en el de la sabata (Inca, Lloseta), hosteleria i tots els sectors de producció, residència o estudi. (Miquel López Crespí)

    1976 és un any qualitativament revolucionari. En tots els aspectes. Burgesia i reformisme varen veure que els seus plans de conservar l'essencial del capitalisme i de la dictadura estaven en perill. La gent ja no s'escoltava els delegats elegits en les eleccions sindicals dels temps del franquisme (des d'on el PCE provava de mantenir les lluites obreres i populars en un marc acceptable per als franquistes reciclats). No. Ara, és l'assemblea, l'òrgan decisiu de la lluita. Ningú no pot fer res d'esquena d'aquest nou poder popular que es consolida amb força pertot arreu. És l'origen primigeni de les primeres Comissions Obreres, quan encara no havien estat desvirtuades pel PCE.

    Sorgeixen amb més força que mai els comitès de tipus assembleari que no tenen res a veure amb les pràctiques dels antics càrrecs sindicals. Un ampli moviment s'estén arreu de l'Estat. És quan, a Mallorca, la gent de Plataformes Anticapitalistes i de l'OEC, conjuntament amb anarquistes, membres de les JOC, cristians de base, trotsquistes i militants d'altres partits revolucionaris, convoquen les primeres assemblees obreres en el ram de la fusta (Manacor), en el de la sabata (Inca, Lloseta), hosteleria i tots els sectors de producció, residència o estudi.

    He parlat en altres apartats de la feinada feta pels principals responsables dels nostre front obrer (Margalida Chicano Sansó, Joan Coll Andreu, Antònia i Antoni Pons, Carles Maldonado, Aina Gomila, Guillem Coll, Francesc Delgado, Domingo Morales, Maria Durán, Jaime Bueno, Martí Perelló i un llarg etcètera que no podríem detallar mai per moltes pàgines que tenguéssim a la nostra disposició; les assemblees a barris (amb homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre i na Francesca Velasco, etc). Tots els fronts de lluita (el camp, els instituts, la universitat, Sanitat, etc) assimilen aquestes formes de democràcia directa (Democràcia Proletària, serà el nom que portarà la nostra principal revista clandestina). Com vaig explicar en el seu moment (vegeu el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, pàg. 95): "La reunió constitutiva del consell de redacció la férem a casa meva, en el carrer Antoni Marquès Marquès. Hi eren presents en Mateu Morro (exsecretari general del PSM), la periodista Gina Garcías -que havia militat amb nosaltres al Principat-, en Josep Capó (Secretari General Adjunt de la PIMEN) -aleshores màxim responsable polític de l'OEC i n'Antoni Mir. El delineant Monxo Clop Molins era l'encarregat dels aspectes tècnics de la publicació (una de les millors de la clandestinitat antifranquista, en paraules dels historiadors Antoni Marimón i Miquel Martín). Moltes seccions (cultura, política estatal i internacional) anaren a raure a les meves mans. Els pseudònims que més sovint hi vaig emprar foren: Tomeu Torrens, Teresa Isern, Felip Cladera, etc.)".

    En l'assemblea i la seva posterior coordinació, el poble treballador, els estudiants, els barris, havien trobat una forma d'organització i de combat adients per a aquella situació especial de crisi de la dictadura. A part ir de març de 1976 (el 1972 s'havia fet també a Vigo), el consellisme assembleari es consolidà i avançà. S'anava retrobant, recuperant a poc l'antiga tradició consellista del moviment obrer esborrada de la història per l'estalinisme i els partits que li eren afins (entre ells, el PCE). Edició de Materials, Zero en la seva collecció "Biblioteca Promoción del Pueblo" (que distribuïa ZYX), Ruedo Ibérico, Fontamara, Júcar... ajudaven, amb els llibres que publicaven, a recuperar la memòria revolucionària dels treballadors. De l'Editorial Zero estudiàvem Democracia de trabajadores o dictadura de partido (1971), Los Soviets en Rusia (1975); d'Alexandra Kolontai La Oposición Obrera (Anagrama, 1975); d'Ernest Mandel Control obrero, consejos obreros, autogestión (Ediciones Era, 1970)... Tots els avenços que es faran en el camí d'acabar amb la dictadura del capital s'aniran concretant en assemblees, comitès de coordinació entre fàbriques, barris o centres d'ensenyament. Es quan sorgeixen les famoses coordinadores de fàbriques en lluita, coordinadores de barris, coordinadores de facultats, coordinadores de pobles... en les quals participen activament els homes i dones de l'OEC i les Plataformes Anticapitalistes. Tomàs Echave, membre del nostre partit, és, entre molts d'altres, un destacat dirigent d'aquesta lluita històrica que s'esdevé a Vitòria per la llibertat i el socialisme.

    Un resum -dins de la línia política de l'OEC- del que era l'assumpció d'aquestes posicions gramscianes d'esquerra (i les trotsquistes de la revolució permanent), el trobam -molt esquematitzat- en el llibre de Carlos Trías Qué son las organizaciones marxista-leninistas publicat per la Gaya Ciencia l'any 1976 (vegeu pàgines 56-59). S'hi explicava (pàgina 57) [traducció del text feta per l'autor d'aquest article]: "La tàctica de la revolució socialista passa per:

    'a) definir programes anticapitalistes i prosocialistes que organitzin la lluita reivindicativa i política de cada sector social explotat; b) potenciar en cada front formes organitzatives de caràcter anticapitalista fins a esdevenir òrgans dirigents de la lluita de masses [Consells Obrers, tot tipus d'assemblees. Cal recordar que en els darrers anys de la dictadura, més que consignes abstractes envers els pactes amb la burgesia o amb determinats sectors del feixisme, l'OEC demanava "Tot el poder a les assemblees", es a dir, al poderós moviment de Consells d'obrers, de pagesos, d'estudiants, de veïns en els barris, que s'estenien arreu amenaçant la reforma del règim franquista]; c) bastir un programa d'aliances entre la classe obrera i el poble treballador en el camí d'anar construint el Bloc Històric i Revolucionari que ha d'imposar el tipus de ruptura política adequada als interessos anticapitalistes i socialistes que tal tipus de Bloc representa; d) orientar la lluita per les llibertats de la classe i el poble treballador envers marcs organitzatius no sindicals [Consells Obrers, etc., unificant coordinadores de Consells Obrers i Populars -Vitòria l'any 1976 va ser l'exemple màxim de "doble poder" aconseguit pel poble enfront la dictadura feixista: l'experiència obrera i popular va haver de ser liquidada amb bales i costà molts morts al poble] ni envers el parlamentarisme burgès [l'OEC lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques basades en els Consells Obrers, és a dir, per a entendre'ns: el poder dels treballadors sorgit de la destrucció de l'estat capitalista i imperialista de la burgesia]... e) defensar el dret bàsic que tenen els treballadors a emprar tot tipus de lluita revolucionària de masses per a defensar-se de la violència institucionalitzada... La Vaga General Revolucionària és un dels mètodes irrenunciables per a conquerir el socialisme". (Miquel López Crespí)


    Els mestres i professors de les nostres Illes estan donant en aquests dies la millor lliçó de les seves vides. I l'estan impartint fora de les aules: al carrer, en les assemblees, en la seva vida quotidiana, alterada per un conflicte que no han provocat i que ningú desitjaria, però al que s'han vist abocats per l'estultícia d'els qui ens mal-governen. El binomi ultradretà de Bauzà-Delgado (“botiflers i mala bava”, que dirien els d'Al Tall) creient que la seva majoria absoluta en unes institucions desprestigiades els donen patent de cors, intenten aniquilar l'ensenyament públic, com a titelles de Wert-Rajoy i, de pas, despullar la llengua catalana del seu paper vehicular en l'ensenyament, reduint-la a nivells subalterns, col·loquials o folklòrics.


    La Vaga dels mestres, la nostra Vaga


    Els mestres i professors de les nostres Illes estan donant en aquests dies la millor lliçó de les seves vides. I l'estan impartint fora de les aules: al carrer, en les assemblees, en la seva vida quotidiana, alterada per un conflicte que no han provocat i que ningú desitjaria, però al que s'han vist abocats per l'estultícia d'els qui ens mal-governen. El binomi ultradretà de Bauzà-Delgado (“botiflers i mala bava”, que dirien els d'Al Tall) creient que la seva majoria absoluta en unes institucions desprestigiades els donen patent de cors, intenten aniquilar l'ensenyament públic, com a titelles de Wert-Rajoy i, de pas, despullar la llengua catalana del seu paper vehicular en l'ensenyament, reduint-la a nivells subalterns, col·loquials o folklòrics.

    Però la Vaga indefinida del sector educatiu de les Balears i Pitïuses ha agafat a més d'un amb el peu canviat. I més si tenim en compte que l'última vaga estatal del personal docent, el 22 de maig de l'any passat, no va ser convocada a les Illes, inexplicablement, pels sindicats amb implantació en el sector. De fet, l'acció més notòria d'aquell dia, amb diferència, va ser l'ocupació pacífica de la Consellería d'Educació per part d'un grup d'estudiants, que encara estan encausats per una suposada violència que ells no van protagonitzar (més aviat al contrari, van ser víctimes de l'agressió d'una funcionaria). Aquest encausament no és un fet aïllat, ja que estem veient, en els darrers temps, l'increment d'episodis de repressió policial i judicial, especialment cap al jovent.

    Què ha passat, doncs, en el sector educatiu? La principal clau, sens dubte, ha estat el naixement i consolidació d'un moviment assembleari, que es va iniciar abans de l'estiu. La democràcia directa emmarcada en l'Assemblea de Docents ha motivat la participació massiva del professorat i ha obligat a la resta del món educatiu a seguir un guió fins ara inèdit. Ha estat decisiva perquè es produís la unanimitat sindical de la convocatòria, s'ha guanyat la credibilitat i simpatia de la societat illenca, i el decisiu suport de les mares i els pares d'alumnes, a través de les seves federacions i associacions.

    La convocatòria unànime de la Vaga Indefinida ha estat la millor resposta a les agressions de calibre gruixut que està sofrint l'educació pública (retallades excloents, LOMQE, Llei de beques, TIL, etc.). La Vaga, que ara comença la seva segona setmana, creix i es consolida, més enllà de l'absurda guerra de xifres. Ho està fent per l'augment de la solidaritat entre els diversos àmbits socials de les Illes. També pels actes de suport, especialment des dels altres Països Catalans, però que també es produeixen en altres llocs de l'estat espanyol. L'eina de la Caixa de Resistència s'està consolidant com a instrument vital de suport de la Vaga. Tot això li dóna força i potencial, i fa pensar que guanyar-la està més a prop cada dia que passa.

    Els mestres i professors han agafat la responsabilitat, avui a les nostres Illes, d'encapçalar la lluita social. Una lluita social associada a moltes altres lluites, que es veuran afavorides si aquesta es guanya. Ha arribat el moment en què, juntament amb la resta de la comunitat educativa, rebin tot el suport del conjunt de la societat illenca. Perquè els nostres docents no poden carregar indefinidament amb el desgast personal i el sacrifici econòmic d'una lluita que, al cap i a la fi, és de totes i tots nosaltres.

    Per això és necessari multiplicar la solidaritat, nodrint el compte de la Caixa de Resistència: 2056-0009-74-4102003418 de Caixa Colonya (a nom de l'Obra Cultural Balear). També cal sortir al carrer diumenge que ve dia 29. Que les manifestacions unitàries convocades en totes les Illes en aquest dia siguin un clam per l'educació pública de qualitat, igualitària i per formar persones lliures.

    Però cal estendre el conflicte més enllà de l'àmbit educatiu, perquè la lluita dels docents és transversal. Perquè està relacionada (i tant!) amb el conjunt de la lluita social, perquè és la lluita pel futur de tots. Hem de seguir el seu exemple, fer un pas endavant i pensar seriosament en la convocatòria d'una Vaga General en l'àmbit de les Illes, per l'educació pública i per tots els altres drets socials.

    Raons tenim a vessar. Els nostres mestres i professors ens han mostrat el camí, i ens conviden a recórrer-ho. Estarem a la seva altura?

    Pep Juárez, 23 de setembre de 2013


    Manifest d'artistes de suport a la lluita dels docents de les Illes: Miquel Barceló, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Toni Catany, Agustí Villalonga, Carles Santos, Rossy de Palma...


    (Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al Manifest de suport a la lluita dels docents de les Illes fent costar que, amb aquest escrit, publicat a Internet, considera signat el Manifest. L´escriptor Miquel López Crespí ofereix desenes de llibres per a la Caixa de resistència de l´Assemblea de Docents).



    L´escriptor Miquel López Crespí donarà desenes de les seves obres per a la Caixa de resistència de l´Assemblea de docents de les Illes


    Una quinzena d'artistes han signat un manifest de suport a la lluita dels docents de les Illes, que ja porten una setmana de vaga indefinida, contra el polèmic decret del triligüisme imposat pel govern de Bauzà i que margina el català a l'escola. A més, alguns d'ells, com el pinto Miquel Barceló o la cantant Maria del Mar Bonet, han donat obres seves a la caixa de resistència per a pagar les despeses derivades de la vaga.

    El manifest diu: 'Donam suport als docents de les Illes Balears en la seva lluita contra la imposició del TIL i a favor de la llengua i cultura catalanes i la qualitat de l’ensenyament públic'.

    De moment ja l'han signat:

    Lluís Llach, cantautor

    Miquel Barceló, pintor

    Maria del Mar Bonet, cantautora

    Agustí Villaronga, director de cinema

    Joan Valent, compositor

    Toni Catany, fotògraf

    Antoni Parera Fons, compositor

    Miquel Adrover, sastre

    Carles Santos, compositor

    Dolores Sampol, pintora

    Pedro Oliver, pintor

    Rossy de Palma, actriu

    Emili Manzano, escriptor

    Biel Mesquida, escriptor

    Antoni Aloy, director de cinema i pintor

    Antònia Vicens, escriptora i vicepresidenta del Pen Català.

    Miquel Barceló dóna un gravat a la caixa de resistència; Maria del Mar Bonet, un dibuix; Toni Catany, una fotografia; Dolores Sampol, un gravat; Pedro Oliver, una obra; i, Antoni Aloy, un quadre.


    0 0
    0 0


     
         La premsa russa fa costat a la independència de

    Catalunya.

     

     

     

       Sine dies sine linea.

          

     

       Els diaris russos informen  sobre el conflicte sobiranista entre Espanya i Catalunya com a deu vegades més que la premsa ''occidental''.  I demostren reconèixer el dret dels catalans a crear un Estat independent. I donen suport a les reivindicacions catalanes en les seves edicions digitals en anglès, de manera que arriben a tot el món.

     

        Actualment, cap govern de la Unió Europea dóna suport a la demanda sobiranista de Catalunya-Principat. Tampoc els Estats Units.

     

         Convé saber: Al 1934, els governs europeus no van moure un dit per l'alliberament del president de la Generalitat, En Lluís Companys, represaliat pel govern de Madrid per causa de la proclamació de l'Estat català.

     

       Convé saber:  Al 1936, el govern rus de Jòssif Stalin fou l'únic que es va comprometre amb la república espanyola per fer front a les forces rebels del general Franco. Sense l'ajut massiu de Rússia, la resistència de la república espanyola i la de la Generalitat de Catalunya hauria caigut d'immediat. 

     

        Al moment present, es pot veure que el tarannà dels oligarques europeus respecte a la demanda sobiranista del Principat de Catalunya es semblant al dels anys 30.

     

         Com a mostra de l'actitud de la premsa russa podeu veure el que publica el diari Pravda, 25.09.14,  baixant la web El Parlament català aprova la consulta sobre la independència. 

    0 0
  • 09/26/14--06:37: políticament incorrecte
  • et pugen els colors de ràbia quan llegeixes a la premsa un article dedicat a l’herència deixada per Consuelo Císcar a l’IVAM, perquè en realitat tot el que explica el company de València Plaza ja ho saps, però posades un darrere l’altre són moltes malacriances, moltes maleses, molts diners públics, i tornes a escriure molts diners públics i quan escrius molts diners públics se’t regira per dins un reflux molt agre, i després encara llegeixes més lladronies a RTVV, era el que et faltava perquè l’estiu t’ha calmat una mica i ara et dediques a fer coses que t’agraden, procures no posar cara al desastre, però avui El País ve carregadet de bombo i tu et tornes a rebotar perquè penses que aquestes persones que feien brometes i es feien regals per nadal i deien amiguito del alma te quiero un huevo i nosaltres ho escoltàvem per la ràdio o ho llegíem al diari i fèiem brometes i acudits i jiji-jaja, mira que diuen, mira quina vergonya, com s’atreveixen, i després va venir aquell de Madrid que va dir allò de delante o atrás o al lado i va dir són tres vestits i el jutge va dir no culpable i pocs mesos després a tu et diuen al carrer, que no hi ha diners i hem de fer un ERO i veus les cares d’alguns companys que jiji-jaja jiji-jaja, no piulaven i també els reien les gràcies i mira que bé que ho hem fet amb la visita del Papa, amb aquell plató al riu, i mig amagant allò de l’accident al metro i que bé, que vengui la fórmula 1 i ens posarem la camisa amb les marques comercials i recorrerem el món perquè som taaaant bons, i taaaant professionals, i mira quina pena que ara uns quants se n’han d’anar al carrer però nosaltres ho fem taaaant bé que ens quedarem a fer-ho tot nou i tot bé, i hi havia gent que encara se n’aprofitava, i altres esborraven discos durs i papers i correus i proves i vindrà una comitiva judicial a cercar documents i no trobaran res i mentrestant posam la cara davant la pantalla perquè ho fem tot molt bé, però ve un jutge i diu tots cap a dins i ve un president inepte i diu tots cap a fora, i ara tots som fora i ens abraçam i somriem i que bé tot i jiji-jaja i avui surt al diari que gurtel xuclava de la mamella de canal 9 fins que es va assecar i a tu i a molts altres us van tirar al carrer i van tancar la tele i jiji-jaja jiji-jaja mentre uns robaven els altres els eixugaven les baves i els reien les gràcies i fins ara havies tingut els dimonis adormits però ara s’han despertat i penses que no estàs disposada a que segons qui et conti segons què, que no tens per què aguantar rotllos ni somriures falsos, perquè tot això et fa mal, encara et fa mal, molt de mal, perquè la inflamació de tant en tant minva, però no desapareix i demà has de matinar i agafar l’Euromed per anar a un funeral a Barcelona i els obrers continuen fent molt de soroll al pis de baix i llegeixes que els companys d’RTVE es miren en el nostre mirall i uns quants s’han plantat i el subdirector d’informatius els ha dit sentaos es una orden i a tu, només de llegir-ho et venen escarrufaments i basques i ganes d’enviar-los a tots a l’infern i decideixes que estem en mans de gent que no respecta les regles del joc i això és molt perillós i per això escrius aquest post políticament estilística molt incorrecte


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [25/09] Aliança Internacional de la Democràcia Socialista - «...hors du troupeau...» - «Correspondance Internationale Ouvrière» - Míting de Goldman - Detenció de Puig Antich - Quaresma - Eriksson - Mosso - Rothko - Chevet - Mur - Querol - Aznar

    Anarcoefemèrides del 25 de setembre

    Esdeveniments

    Bakunin

    - Fundació de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista: El 25 de setembre de 1868 es funda a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Mikhail Bakunin l'organització semiclandestina netament anarquista anomenada Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Encara que ja existia realment des de 1864 de manera secreta dins de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, va ser en aquesta data que es va presentar oficialment. El programa de l'Aliança reivindicava una sèrie de reformes que constituïen la base del pensament polític anarquista de Bakunin: supressió dels Estats nacionals i formació en el seu lloc de federacions constituïdes per associacions lliures agrícoles i industrials; abolició de les classes socials, de la propietat individual i de l'herència; igualtat entre els sexes i organització dels obrers al marge dels partits polítics. La finalitat última de l'Aliança, que es declarava atea, era la destrucció de totes les institucions econòmiques, jurídiques, religioses i polítiques dels Estats. Bakunin va intentar que l'Aliança s’inscrigués en l'AIT, però va ser rebutjada amb l'argument que només s'admetien organitzacions nacionals. Per aquesta raó, l'Aliança es va desfer formalment, encara que els seus membres es van integrar separadament en la Internacional, conformant aleshores l'ala llibertària d'aquesta organització la influència de la qual es va escampar especialment pels països llatins (Espanya, França i Itàlia) i la regió suïssa del Jura i que més tard entraria en conflicte amb l'ala marxista. A moltes seccions obreres de l'AIT els programes de la Internacional i de l'Aliança es van confondre o identificar totalment.

    ***

    Portada del primer número d'"...hors du troupeau..." [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt ...hors du troupeau...: El 25 de setembre de 1911 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de la publicació anarcoindividualista ...hors du troupeau... Ex L'Ère Nouvelle, recueil mensuel d'idées, de faits, de commentaires (...fora del ramat... Ex L'Ère Nouvelle, recull mensual d'idees, de fets, de comentaris). Editada per Ernest-Lucien Juin (E. Armand), en fou el gerent R. C. Hureau. Era la continuació del periòdic L'Ère Nouvelle, també editat per E. Armand. La tirada era entre 2.300 i 2.400 exemplars. Hi van col·laborar E. Armand, M. Evelyn Bradley, F. H. Cambensy, R. C. Hureau, Angelo Jorge,Émilie Lamotte, J. William Lloyd, Stephen Mac Say, John Myers O'Hara, Han Ryner, Hernriette Schroeder, Camillo Signorini, Benjamin Ricketson Tucker, etc. L'últim número fou el 4-5, que sortí el gener-febrer de 1912. També edità els llibres Est-ce cela que vous appelez vivre?, d'E. Armand, i Ce que sont les anarchistes individualistes, de Benjamin R. Tucker.

    ***

    Capçalera de "Correspondance Internationale Ouvrière"

    - Surt Correspondance Internationale Ouvrière: El 25 de setembre de 1932 surt a París (França) el primer número del butlletí consellista de tendència anarquista Correspondance Internationale Ouvrière. El primer número portava dos epígrafs:«L'emancipació dels treballadors serà obra dels treballadors mateixos» i«Abolició de l'assalariat. Tots els mitjans de producció a les mans dels treballadors». D'antuvi bimensual, passà a periodicitat setmanal, encara que sortí irregularment. A partir del número 7, del 10 d'abril de 1933, el periòdic s'edità a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Els responsables en van ser Jean Dautry, P. Jolibois i André Prudhommeaux. La majoria dels articles són textos traduïts de la premsa obrera internacional i a partir de 1933 els números es centren en un únic tema (Espanya, Alemanya, Bèlgica, etc.). Mantingué corresponsal i traductors a l'estranger, com ara Guy A. Alfred (Regne Unit), Pierre Mahni i Jean De Boë (Bèlgica), López Cardoso (Països Baixos), Karl Kraus (Alemanya), etc. Trobem articles de D. Attruia, Brémond, Jean Dautry, Karl Kraus, Nicolas Lazarevitx (L. Nuiteaux), Henri Mignon, T. Lippe, Rosa Luxemburg, Peyem, André Prudhommeaux (Jean Celo, André Prunier), Paul Ruscart, Paul Henri Spaak, M. Zankin, Lucas Zecchini, etc. La publicació porta nombrosos dibuixos i caricatures, obres de Flouquet, Georges Grosz, Franz Masereel, Zadko, etc. En sortiren 15 números, l'últim el 8/9 del 15 de maig de 1933.

    ***

    Text del parlament d'Emma Goldman

    - Míting d'Emma Goldman a Barcelona: El 25 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya), en plena Revolució llibertària, la militant anarquista nord-americana Emma Goldman es dirigeix a un auditori de més de 10.000 persones en un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser la primera vegada que va parlar en públic en un acte de masses durant la seva visita a l'Espanya republicana.

    ***

    La detenció de Puig Antich segons Manuel Huerga

    - Detenció de Salvador Puig Antich: El 25 de setembre de 1973 a l'entrada del bar Funicular, a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent de Barcelona (Catalunya), van ser detinguts els militants anarquistes del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig Antich en una operació policíaca minuciosament preparada i on van fer servir de parany Santi Soler Amigó, també militant del MIL que havia estat detingut el dia anterior. Tot seguit de la detenció es va produir un tiroteig al portal del número 70 del carrer Girona a conseqüència del qual Puig Antich va quedar malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán va resultar mort. Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, condemnat a mort i executat, amb el mètode del garrot vil, el 2 de març de 1974.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Henri Lebasque fotografiat per Paul Dornac en 1906

    - Henri Lebasque: El 25 de setembre de 1865 neix a Champigné (País del Loira, França) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph Henri Baptiste Lebasque. Era fill d'una modesta família i son pare feia de boter. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

    ***

    Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal

    - José Artur Quaresma: El 25 de setembre de 1876 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) el militant anarquista José Artur Quaresma, també conegut com Zé Quaresma. Després d'una breu escolarització, posar-se d'aprenent de barber i ben aviat treballà en aquest ofici. Adherit a les idees llibertàries, s'afilià a l'Associació Obrera de Socors Mutus de Setúbal i immediatament la seva barberia (Salão Quaresma) es transforma en lloc de reunió i de formació de militants anarquistes. En 1907 fou l'editor responsable del setmanari anarquista de SétubalO Germinal. Defensor dos oprimidos; el grup editor d'aquesta publicació, entre els quals es trobaven António Francisco de Sousa i el professor José Luís Martins dos Santos, creà la Societat d'Instrucció i Beneficència Germinal. Durant la Gran Guerra mostrà públicament el seu rebuig al conflicte i la seva participació en tots els moviments de protesta organitzats per la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal implicà el seu empresonament en nombroses ocasions juntament amb son fill, Jorge, també militant. En 1940 la policia descobrí que era l'organitzador de reunions i assemblees clandestines i fou novament empresonat durant algunes setmanes. José Artur Quaresma va morir el 6 de gener de 1957 a Lisboa (Portugal).

    ***

    Hjalmar Eriksson

    - Hjalmar Eriksson: El 25 de setembre de 1895 neix a les casernes de les mines de Striberg, a Nora (Västmanland, Örebro, Suècia), el miner, escriptor i militant anarcosindicalista Erik Hjalmar Eriksson. Sos pares es deien Erik Persson i Kristina Elisabet Olsdotter. Continuà amb la professió de son pare i quan tenia 16 anys entrà a treballà com a perforador a les mines de Nyberg, al nord d'Striberg. En 1918 s'afilià a la Striberg-Nybergs Lokala Samorganisationer (Striberg-Nybergs LS, Federació Local d'Striberg-Nybergs) de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), que s'havia acabat de crear. Quan la tardor de 1920 les mines de Nyberg tancaren, va ser contractat a les mines de Nartorp, a prop de Söderköping (Östergötland, Suècia), on restà fins el tancament d'aquestes el novembre de 1927. Més tard treballà a les extraccions fèrries i al processament del metall a Grängesberg (Ludvika, Dalana, Suècia). Durant uns vuit anys fou secretari de la Grängesberg LS i entre 1941 i 1942 exercí de secretari de Correspondència de la Secció de Mineria i Metall de la SAC a l'oficina de Grängesberg. Entre 1937 i 1948 fou membre del comitè executiu de la SAC. Sabé compaginar la seva tasca sindical amb la literatura i després d'un seminari d'escriptura de quatre anys es llançà a la creació literària. En 1946 publicà la seva primera novel·la, Järn och bröd. En bergslagshistoria (Ferro i pa. Una història de la mineria), on descriu, des de la seva experiència vital, el món dels treballadors de la mineria; obra pionera d'aquesta temàtica en la literatura sueca. Aquest llibre va ser continuat per sis novel·les més: Arbetets melodi. En gruvarbetarroman (1948; amb il·lustracions del seu company de la SAC Bertil Sjöström), Från intet allt vi vilja bli... (1955; biografia de Gustaf Adolf Hedlund), Folket i Loälvsdalen. Historisk roman från Värmlands finnskogar (1960), Du trygga folk (1968), Gruvans sång (1969) i Lille Hugo. Berättelser från gruvorna och skogarna (1972, novel·la biogràfica que narra la història d'Hugo Bölja, el tresorer de la Grängesbergs LS). La seva literatura descriu de manera realista les dures condicions del treball dels miners i les seves lluites sindicals, sempre des de la seva experiència vital. En 1960 es jubilà de la seva feina de miner i s'instal·là a Nol, a prop de Göteborg. Es va casar dues vegades, amb Elsa Adelia Maria Karlsson, entre 1918 i 1929, data de defunció d'aquesta, i amb Herta Agnes Lovisa Blomqvist, entre 1938 i 1973, data de la seva mort; tingué quatre fills i dues filles. Hjalmar Eriksson va morir el 5 de maig de 1973 a Nol (Västergötland, Götaland, Suècia).

    Hjalmar Eriksson (1895-1973)

    ***

    Maurizio Mosso

    - Maurizio Mosso: El 25 de setembre de 1898 neix a Grazzano Badoglio (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Maurizio Giuseppe Mosso. D'antuvi, es guanyà la vida com a guixaire i, després, treballà d'ajustador mecànic. L'octubre de 1904 es trasllada amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de drapaire. Sota el nom de Marco, actuà en els primers grups de treballadors anarquistes de la resistència que actuaren a la zona Cit Turin de Torí. Detingut, el 4 de gener de 1944 fou empresonat. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Maurizio Mosso, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Carlo Jori) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

    ***

    Mark Rothko al seu estudi de West 53rd Street de Manhattan, fotografiat per Henry Elkan cap al 1953

    - Mark Rothko: El 25 de setembre de 1903 neix a Daugavpils (Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus, el pintor i gravador anarquista, classificat sota el moviment pictòric contemporani de l'expressionisme abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més conegut com Mark Rothko o Marks Rotko. Fou el quart fill d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise (Maurice) i Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de farmacèutic, que educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes religioses, i sa mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en una heder (escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu), on va estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que tingué aquesta mena d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en escoles públiques. Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per por que sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va decidir emigrar als Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà Samuel --qui va canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a Portland (Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos germans Albert i Moise. En 1913, Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren Jacob fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914, Jacob morí a causa d'un càncer de còlon, deixant sa família sense suport econòmic i veient-se obligada a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es dedicà a vendre diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915 ingressà a l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis primaris. Entre 1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High School de Portland. Durant aquest període educatiu no rebé classes formals d'art, però realitzà esbossos i dibuixos. En aquestaèpoca va participar activament en la comunitat jueva i destacà com a expert orador en discussions polítiques, sobre tot en temes sindicals i reivindicatius del dret de les dones a l'anticoncepció. Després, amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la intenció d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de física, de filosofia i d'economia. Començà els estudis universitaris juntament amb dos amics de Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats. Però les ajudes econòmiques foren cancel·lades al final del primer any d'estudis i Rothko va realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de bugaderia, missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina anarquista, The Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment elitista de la comunitat wasp. En 1923 abandonà els estudis sense graduar-se i sense haver rebut classes d'art --46 anys més tard, rebria un títol honorari d'aquesta universitat-- i marxà a Nova York. En aquesta gran ciutat quedà fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però poc després, durant un viatge a Porland per visitar sa família, conegué un grup de teatre dirigit per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí unir-se a la companyia teatral, però va fracassar, ja que no tenia l'aparença que s'esperava d'un galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York i començà la seva formació artística a l'institut New School of Design, on un dels seus professor fou l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va unir-se al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva primera exposició fou 1933, all Portland Art Museum, en l’època que s’identificava amb el realisme social. Més tard, durant els anys de la Revolució espanyola (1936-1939), exposà quadres en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeix Èsquil i Nietzsche, i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia artística de Picasso, Max Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava la categoria alineant de «pintor abstracte», Rothko és un dels màxims exponents de l'anomenat expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora, juntament amb Adolph Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns, una organització que perseguia i denunciava la influència comunista en els ambients artístics. Des de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits perseguidors de qualsevol influència dels artistes lligats al Partit Comunista nord-americà. Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko crea en 1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the Artist». Després, Peggy Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquesta època visità, influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina clàssica, Pompeia i altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a començaments dels anys quaranta va realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la d'Adolph Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A partir de 1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres amb capes simples i fines de color. Anys després les seves composicions solen ser dos rectangles grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures. Són freqüents els grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo partícip d'una mena d'experiència metafísica, ja que donava un sentit gairebé religiós a la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de tonalitats obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i, sobretot, negres. Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada per l'acabalat Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14 quadres cobreixen un espai octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador --segons ell, l'artés un instrument de comunicació emocional. En 1968 va patir un aneurisma d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica. Després d'un episodi depressiu, afavorit per la seva profunda addicció als fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a la soledat, el portà a la desesperació. Mark Rothko es va suïcidar el 25 de febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), tallant-se les venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i es troba enterrat al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA).

    ***

    Suzy Chevet

    - Suzy Chevet: El 25 de setembre de 1905 neix  a Montjean-sur-Loire (País del Loira, França) la socialista i resistent antifeixista, i després anarquista, sindicalista llibertària i maçona Suzanne Goubard, coneguda com Suzy Chevet. Son pare era un militant sindicalista i mutualista afiliat a la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i sa mare una lluitadora feminista. Estudià a l'Escola Normal de Mestres d'Angers (País del Loira, França) i aconseguí la titulació, però n'exercí molt poc. Començà a militar en el socialisme, en la tendència esquerrana revolucionària que Marceau Pivert animà en la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i en 1938 s'afilià al Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) que creà aquest. Instal·lada a Saint-Maloù (Bretanya), treballà en una oficina del servei de col·locació. En aquest port bretó realitzà una important tasca sindical a la «Casa del Poble» i organitzà festes en suport als estibadors en vaga i als sindicats de la ciutat. En aquestaèpoca participà activament en els Albergs de Joventut i en creà un a Saint-Maloù. En 1938 formà part dels Comitès de Suport a la Revolució espanyola i organitzà les ajudes als refugiats a Saint-Maloù i a Trélazé. En 1941 el règim de Vichy depurà el seu títol d'ensenyant i li va assignar la residència a Saint-Maloù. Sense recursos, va rebre el suport durant una temporada pels refugiats que ella abans havia ajudat. Mesos més tard, després de col·locar sa filla Claudette en un lloc segur, sota una falsa identitat, organitzà, gràcies al seu bilingüisme i el suport de mariners holandesos i d'exiliats espanyols, una xarxa d'evasions cap a l'illa anglonormanda de Jersey. En 1942 va ser detinguda per la Gestapo i traslladada a Rennes i a Angers per a ser interrogada, però aconseguí fugir gràcies al suport de la població local i s'establí a Lorient (Bretanya), on sota falsa identitat i amb l'ajuda de companys espanyols treballà a les oficines del Serveri de Treball Obligatori (STO) fins a l'Alliberament. Aquesta feina en un lloc tan estratègic i peculiar li va permetre realitzar tasques força útils a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial marxà cap a París on no pogué trobar feina de mestra i finalment entrà com a funcionària en el Ministeri de Treball. En 1945 conegué el destacat intel·lectual anarquista Maurice Joyeux, que esdevingué son company, i al seu costat milità en la Federació Anarquista (FA) i animà el «Groupe de l'Ouest», el qual esdevingué «Grup Llibertari Louise Michel». Després entrà a formar part de la francmaçoneria enquadrada en la Lògia «Raspail» del Dret Humà de París i també a la Lògia «Louise Michel». També formà part de la«Fraternelle» maçònica del 18 Districte parisenc i s'adherí a La Libre Pensée i a la Lliga dels Drets de l'Home, de la qual presidí la seva 18 Secció. En 1947 fou una de les fundadores del Sindicat Força Obrera (FO) i esdevingué membre de la seva comissió executiva de la regió parisenca. Entre 1948 i 1971 participà en la major part de congressos de FO. En el X Congrés de FO de 1971 intervingué en nom de la minoria anarcosindicalista. També fou membre de la Federació de Funcionaris. Organitzà, amb el suport de Denise Glaser, nombroses gales de suport a la FA al Moulin de la Galette, on futurs grans cantautors (Georges Brassens, Léo Férre, Jean Yanne, etc.) debutaren. El maig de 1968 prengué part en la creació de la revista La Rue. Revue culturelle et littéraire d'expression anarchiste, editada pel «Grup Llibertari Louise Michel», la qual dirigí fins l'octubre de 1986. També col·laborà, sota el nom deSuzy, en Le Monde Libertaire, del qual fou secretària de redacció. L'agost de 1968 participà amb Joyeux en el Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Suzy Chevet va morir el 15 de setembre de 1972 a Niça (País Niçard, Occitània) a resultes d'haver estat atropellada per un automòbil a Port Grimaud i fou incinerada el 23 de setembre al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    Suzy Chevet (1905-1972)

    ***

    Camp de concentració de Gusen

    - Martín Mur Escamilla: El 25 de setembre de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou conseller municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348. Martín Mur Escamilla va morir el 2 de febrer al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria).

    ***

    El milicià Joaquim Querol Marzá

    - Joaquim Querol Marzá: El 25 de setembre de 1919 neix a Mesa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquim Querol Marzá, més conegut com Joaquim de Quiqueta,Ximo Querol o Tío Ximo. Nascut en l'emigració, sos pares (Joaquim Querol i Francisca Marzá) retornaren a Càlig (Baix Maestrat, País Valencià) on muntaren una botiga d'ultramarins i després compraren un terreny per conrear. En aquesta localitat es crià en un ambient força dur, mancat d'estudis i treballant força recollint olives. En 1932 abandonà l'escola i passà a fer feina en un comerç de teixits (La Llanera) a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Després emmalaltí durant gairebé un any i més tard passà a treballar el camp. En 1934 sa mare fou empresonada a Castelló per manifestar-se contra la detenció de tres militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del poble i aquest fet el rebel·là. Quan sa família es traslladà a Benicarló, retornà a la seva feina al comerç tèxtil i el febrer de 1935 s'afilià a la CNT. Quan esclatà la guerra, s'allistà en la «Columna de Ferro» i des d'agost lluità a diferents indrets, com ara Sarrión, Mora de Rubielos, on fou ferit i acabà hospitalitzat a València, i Escatrón, que abandonà per incorporar-se a la «Columna Durruti». Poc després passà a la reraguarda i retornà al seu ofici a Benicarló. Trencà amb son pare, per burgès, i marxà a una col·lectivitat a Càlig durant uns mesos; després retornà a la «Columna de Ferro», que havia esdevingut la 82 Brigada amb la militarització, i combaté a Escatrón i a Albarrasí. Com que era menor d'edat pogué abandonar el front durant uns mesos i a partir d'abril de 1938 combaté al Montsech, on fou ferit per ser hospitalitzat a Calaf, Manresa i Barcelona. Després, incorporat a la 130 Brigada de la 43 Divisió, combaté a Caballs fins el novembre, quan creuà la frontera francesa com a ciutadà francès. Treballà el camp a la zona de Vilamanda, però arran de la declaració de guerra, intentà sense èxit fugir a Amèrica. A finals de 1939 prengué la nacionalitat francesa i a començaments de 1940 es va veure incorporat a l'exèrcit, però ben aviat va ser desmobilitzat amb la derrota francesa. Després passà a treballar a les mines de Gardanne-Gréasque i salva la vida en una explosió de grisú. Participà en l'organització del moviment llibertari clandestí i s'integrà en el grup de guies i correus de Francisco Ponzán Vidal. Viatjà en diverses ocasions a la Península, però en 1941 va ser detingut a Perpinyà. Torturat i empresonat durant set mesos, fou posteriorment internat al camp de concentració de Barcarès. Aconseguí fugí d'un tren que el portava a Alemanya i, després de caminar 13 dies fins a arribar a la frontera, s'internà clandestinament a l'Espanya franquista. Romangué un temps per la zona barcelonina, però hagué de retornar a França a causa de pressió policíaca. Després d'una temporada a Portugal (1943), Casablanca, on emmalaltí de paludisme, i dos anys a Fes, milità amb Liberto Sarrau i altres en la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). De bell nou a la Península amb José Pedrosa, reforçà la guerrilla urbana a València. El febrer de 1945 va ser detingut i fou empresonat a Ciudad Real i a Burgos durant dos mesos, per després ser enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Aconseguí fugir, però va ser apressat poc després i tancat a Alcanyís i Saragossa, per a ser retornat de bell nou a Miranda. El novembre de 1945 pogué fugir d'aquest camp. Fins l'agost de 1947 lluità clandestinament a la zona de Barcelona. Després s'establí a Andorra, on es guanyà la vida com a representant de comerç. En 1980, un cop separat de sa companya, Francisca Ciurana García, amb qui tingué tres infants (Sergi, Olga i Íxia), emigrà a Amèrica, on fou conegut com Tío Ximo. A Veneçuela formà part del Moviment Popular de Resistència i després s'establí definitivament a Costa Rica, on participà activament en el moviment anarquista i col·laborà en la revista Inquietudes. S'instal·là a Birri (Heredia, Costa Rica) i després a Barva (Barva, Heredia, Costa Rica) i es casà amb Emília Arguedas. En 1997 el seu testimoni va ser recollit en el documental Vivir la utopía, de Juan Gamero i en 2000 publicà el fullet autobiogràfic Relato de mi vida, amb pròleg de Josep-Suno Navarro. Pocs dies abans de morir intervingué en el Fòrum«Anarquisme i sindicalisme» que tingué lloc a la Universitat de San José. Joaquim Querol Marzá va morir el 30 de març de 2005 en un hospital de San José (Costa Rica).

    Joaquim Querol Marzá (1919-2005)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH]

    - Joaquín Aznar Solanas: El 25 de setembre de 1936 mor afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) per les tropes franquistes el militant anarcosindicalista Joaquín Francisco Aznar Solanas, conegut com El Chaval i també com Negro. Sembla que va néixer en 1907 a Saragossa (Aragó, Espanya). Va viure a Saragossa i va militar en el Sindicat de Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser processat per activitats llibertàries a Bordeus el juny de 1925. Va passar temporades a Pamplona, Bilbao i Madrid, on va ser detingut per la seva participació en la Sanjuanada de 1926; durant la segona meitat de la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat. En 1930 seguia empresonat i se li demanaven 23 anys de presó. Amb la República va continuar actiu i perseguit. Va ser delegat del Sindicat de la Construcció de Saragossa en el Congrés de 1931 i va ser empresonat l'octubre d'aquell any i va ser condemnat a cadena perpètua en 1932 per qüestions relacionades amb el complot del Puente de Vallecas. En aquest any de 1932 l'editorial La Protesta de Buenos Aires li va publicar un fullet titulat La revolución del pueblo. L'abril de 1934 va ser alliberat i formà part del Comitè Nacional Pro Presos i del Comitè Nacional de Defensa. L'abril de 1935 va participar amb Miguel Abós Serena en un míting a Ferrol. Va ser partidari, amb Joaquín Ascaso, Miguel Chueca i Ramón Andrés, entre altres, de posar en pràctica la teoria de la «gimnàstica revolucionària», patrocinada per García Oliver i el grup Nosotros, que consistia a portar a terme accions violentes esporàdiques per exercitar-se en l'acció i desestabilitzar el règim republicà; una teoria i una pràctica que rebutjaven altres militants aragonesos força influents, com ara Ramón Acín, Miguel Abós, Valeriano San Agustín, Zenón Canudo o Luis Mainar, entre altres. Va ser detingut de bell nou el novembre de 1935 amb altres militants de la FAI (Manuel Ucedo Marco, Agustín Barrios Corredera, Almazán i Rosillo). Durant els primers moments de l'aixecament militar feixista a Saragossa va ser detingut i empresonat durant tres mesos, però va ser finalment afusellat. Joaquín Aznar Solanas va ser un dels grans homes d'acció de l'anarcosindicalisme aragonès.

    Escriu-nos

    Actualització: 25-09-14


    0 0

     Resultat i primera valoració del ple. Es va aprovar la nostra moció per realitzar les gestions necessàries per contractar progressivament en els edificis o instal·lacions municipals el subministrament d’electricitat 100% renovable. Amb els vots a favor d'Alternativa, PSIB, UMP i MES I abstenció de PP i PI. Hauriam d'estar contents però les paraules i les abstencions de l'equip de govern PP&PI ens fan ser pessimistes amb el compliment d'aquesta moció. Igual ens passa amb la moció per a la millora de les infraestructures de la Cala Sant Vicenç, a la que l'équip de govern va votar a favor però es van mostrar molt escèptics. El no compliment de mocions per part de PP&PI per uan mescla de falta de capacitat i voluntat política suposa una degradació total de la democràcia.

      Avui a les 20 h us esperam a la projecció de  "Mort accidental d'un inmigrant. El cas Alpha Pam" a la Plaça Vella de Pollença En cas de mal temps la projecció es faria a la sala polivalent del Centre Cultural. Acabada la projecció hi haurà un col·loqui, ja tenim confirmada la presència d'un dels codirectors de la pel·lícula, Pedro de Echave i d'en en Kalidou Gaye,principal protagonista del documental amic de Alpha Pam.   

     

     

    1.- Ratificació, si procedeix, de la resolució de Batlia núm. 874 de 4 de setembre de 2014 d’ampliació del tràmit d’informació pública i de consultes de l’expedient relatiu a l’aprovació inicial de la Revisió del Pla General Municipal d'Ordenació (PGOU) i Adaptació al Pla Territorial Insular de Mallorca (PTM) (Expedient núm. 5771). Aprovada per unanimitat

    A l'enllaç teniu tota la informació ; Exposició pública PGOU/PTM. Podeu presentar al·legacions fins dia 29 d'octubre. Tots els grups polítics amb representació municipal hem acordat allargar un mes el període d'exposició pública perquè els ciutadans i els professionals interessats puguin presentar al·legacions. Si voleu ens podeu fer arribar les vostres al·legacions com ja han fet alguns ciutadans, les estudiarem i en cas d'estar d'acord amb les mateixes les presentarem com grup municipal.Podeu escoltar a Ràdio Pollença els dos col·loquis informatius que es van fer al  Club Pollença –sobre l’Adaptació:

    - Medi Ambient.

    - Urbanisme

    2.- Aprovació definitiva, si procedeix, del Compte General corresponent a l'exercici econòmic de 2013. Aprovats amb els vots de PP, PI i UMP i abstenció d'Alternativa, PSOE i MES.

    A l'enllaç teniu l'informe d'intervenció. Vam demaanr al batle i regidor d'hisenda explicacions sobre l’increment desmesurat de l’import pendent de cobrament d’exercicis tancats, els quals a data 31 de desembre de 2012 eren de 5.563.063,06 € i al final de l’exercici 2013 de 6.471.878,98 €, motivat especialment perquè dels pendents de cobro de l’exercici 2012 que eren de 4.272.300,75 € només s’han cobrat 2.649.493,10 €, és a dir, un 80 % del total recaptat d’exercicis tancats.Per tant, i a la vista de l’anterior es pot deduir que els imports del pendent de cobrament no reflecteixen la realitat. També vam demanar si es pensa fer l'estudi detallat que demana intervenció necessari fer un estudi detallat d´aquests pendents per poder procedir a donar de  baixa  tot el que pertoqui i així depurar el seu saldo?

    El regidor d'hisenda va respondre que  pensa que es tracta de doblers pendents d'altres administracions. El batle comenta com l'Ajuntament de forma històrica no incloia partides en la categoria de dubtós pagament que resta al pressupost. L'interventor va  explicar que a caixa no havia doblers quan teòricament el romanent de tresoreria era millonari. Ara el romanent de tresoreria reflexa el que realment hi ha a caixa.

    3.- Aprovació inicial, si procedeix, de modificació de crèdit en la modalitat de suplement de crèdit  i crèdit extraordinari (Expedient núm. 14/2014/INT)Aprovada amb els vots a favor de PP, PI i UMP, abstenció de PSOE i MES i els nostres dos vots en contra. El pressupost del 2014 ha estat el primer en aprovar-se sense aceptar cap al·legació dels grups de l'oposició ni cercar cap tipus d'acord .

    Vista la necessitat de realitzar les següents despeses, les quals no estan previstes en el Pressupost de l’exercici 2014 l'equip de govern proposa fer ús del superàvit pressupostari per les següents obres:

    Obres Aparcament Port: 20.000. Obres Ca les Munnares: 245.000. Enllumenat Públic: 50.000Renovació i Millora infr. Urb. C/Bot-C/Roure Port:680.000 .Instal•lació de climatizacions de les Habitacions de la Residència: 35.000TOTAL    1.030.000 euros

     Evidentment igual que a tota la tramitació del pressupost del 2014 no ha hagut cap tipus de consulta, informació o consens previ amb l'oposició.Al darrer ple ordinari de maig van rebutjades les nostres al·legacions al pressupost del 2014 (article consens zero)que es va aprovar amb els vots a favor de PP, Lliga, CiU i UMP i  per primera vegada a aquesta legislatura amb els vots en contra de tots els partits de l'oposició; Alternativa, PSOE, PSM i Esquerra. Al 2012 els pressupost s'havien aprovat amb les abstencions d’Alternativa, PSOE,CiU, UMP i Esquerra i vot en contra del PSM. I al 2013 amb les abstencions d'Alterantiva,PSOE,PSM, i No Adscrits.

    Mentre que al 2012 i al 2013 s'havien acceptat  algunes de les al·legacions dels grups de l'oposició, al 2014 la nova majoria de PP&PI no ha volgut saber res de les al·legacions presentades pels grups de l'oposició. Encara que parlin de diàleg i consense la realitat és que la idea de consens de la dreta quan té majoria absoluta és zero.

     

    4.- Aprovació, si procedeix, de reconeixement extrajudicial de crèdit (Expedient núm. 5/2014/INT)Aprovada amb els vots a favor de PP, PI i UMP i abstenció d'Alternativa, PSOE i MES.

    Factures relatives a la prestació de serveis,subministraments de bens corresponents als exercicis 2013 els quals no disposaven en el corresponent exercici de crèdit suficient o bé els justificants de les despeses han estat presentats o conformats en l’exercici en curs essent impossible la seva imputació pressupostària a l’exercici d’origen. 2429,11 euros en total

    5.- Dació de compte de resolucions adoptades per la Batlia contràries a les objeccions efectuades per la Intervenció i resum de les principals anomalies detectades en matèria d’ingressos. No es vota.

    Vam fer tota una sèrie de preguntes sobre aquestes anomalies i algunes se van respondre, l'explicarem a un article.

    Les resolucions del batlia anòmales i irregulars i amb objeccions per part d'intervenció és un tema que mereix un article apart. Són 67 pàgines amb algunes contractacions, hores extres de més i pagaments irregulars que fa temps que denunciam des d'Alternativa i de les que demanarem explicacions al ple.

    Respecte a les anomalies en matèria d'ingressos (24 fulls) que fan referència a un reintegrament de la Banda de Música  que no té conveni amb l'Ajuntament. La principal anomalia és un viatge a París en novembre de 2013 per un import total de 23.035.10 euros que no es considera subvencionable. Segon la Banda el viatge va ser autoritzat per l'anterior regidora, na Malena Estrany, i segon aquesta ella no va autoritzar aquest viatge que es va fer 10 mesos després d'haver deixat l'equip de govern.

    6.- Aprovació inicial, si procedeix, si escau, de la modificació de la plantilla orgànica de l’annex de Personal del Pressupost General 2014 relativa al lloc de treball d’administratiu centre sanitari Port de Pollença. Aprovada amb els vots a favor de PP, PI i UMP, abstenció d'Alternativa i PSIB i vot en contra de MES.

    Un tema surrealista, un més d'aquest Ajuntament que ha pagat durant anys personal laboral d'altra administració, a pesar d'haver finalitzat el conveni fa anys.  Des de la construcció del centre sanitari al Port de Pollença l'Ajuntament paga una treballadora  ue ocupa el lloc d'administratiu al Centre. El conveni amb la Conselleria de Salut era de 10 anys o sigui fa 8 anys que va finalitzar ( no està de més recordar que el batle en aquell moment era el mateix que ara). Ara aquesta treballadora passa a l'àrea d'esports. El problema és que al seu moment va ser contractada sense complir la llei de contractacions públiques i  en aquest moment no podem fer contractacions gràcies al govern del PP. Situació que a l'igual que altres similars a l'Ajuntament s'han de regularitzar quan es puguin fer contractacions.

    En aquest moment l'Ajuntament no pot fer noves contractacions gràcies al PP i no enviarem a una persona a l'atur quan no podem cobrir la seva plaça. Una vegada que l'Ajuntament pugui contractar pensam que totes les contractacions que s'han fet d'aquest tipus d'han de regularitzar. 

    7.- Aprovació, si procedeix, de l’inici de l’expedient per a l’adaptació dels estatuts socials de l’empresa municipal EMSER 2002 SLU per a que sigui mitjà propi i servei tècnic de l’Ajuntament de Pollença. Aprovada amb els vots a favor de PP, PI, PSIB,UMP i MES i la nostra abstenció. Es tracta d'un acord inicial i una vegada feta la memòria tornará al ple, consideram que des de juliol del 2012 ha hagut temps més que suficient per renovar els estatuts d'EMSER totalment com hem demanat en múltiples ocasions.

    Aquesta legislatura hem demanat una i altra vegada la necessitat d'actualitzar els estatuts d'EMSER(veure el darrer article sobre aquest tema). Al Consell d'administració d'EMSER de juliol de 2012 el batle va dir que ja hi havia un esborrany per fer uns nous estatuts. Aquest esborrany s'ha aturat com l'informe de l'auditoria, l'ordenança d'ocupació de la via pública, el plec de condicions per a la contractació del tècnic de medi ambient...

    Ara es posa un pegat més als estatuts obligat per la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local que obliga  a configurar l'empresa municipal com un mitjà propi i ampliar els seu objecte social  a serveis que ja ve executant com el servei de subministrament d'aigua potable a domicili i recollida de residus.

    8.- Nomenament de representant municipal en òrgans col·legiats (CEMP i consells escolars). Aprovat per unanimitat

    La regidora d'educació Marilena Capllonch passa a ser vocal titular i Martí Roca suplent i Margalida Capllonch i Teresa Ferré substitueixen a Malena i Tomeu Fuster.

    9.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores i de la convocatòria per a la concessió de subvencions per facilitar l’accés a l’esport de competició i realització d’activitats esportives. Aprovada amb els vots a favor de PP, PI, PSIB,UMP i MES i la nostra abstenció.   L'abstenció es deu a que no s´ha inclós l´edat d´esport base fins als 18 anys edat junior o juvenil

    Al pressupost del 2014 hi ha 30.000 euros  per a entitats i associacions i 5.000 per a esportistes individuals.

    El principal canvi és que a les activitats subvencionables s'ha especificat.

    " Tots aquells grans eseveniments esportius i/o competicions esportives puntuals de les quals es pugui participar lliurement sense cap classificació prèvia o que necessitam puntuar o classificar-se no formin part de campionats organitzats per federacions oficials (campionats autonòmics, nacionals o internacionals) com poden ser les grans curses de ultra resistència (Ultra Mont Blanc, UMST, Tital desert, Cavalls de vent, Ironman...) en qualsevol de les seves modalitats, sols puntuarà d'acord amb els criteris de la categoria B (si és local, nacional o internacional) si es queda dins els tres primers llocs de classificació."

    10.- Moció presentada pel grup municipal PSOE de rebuig de la modificació de la LOREG per implantar l’elecció directa de batles i batlesses

    11.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP respecte a la modificació de la Llei electoral en quan a les eleccions municipals

    S'han retirat les dues mocions per presentar una conjunta per part del PI, Alternativa, PSIB i MES. Aprovada amb els vots a favor de PI, Alternativa, PSIB i MES i vots en contra de PP i UMP.

    Que UMP doni suport al PP contra aquesta moció és clarificador, igual que és clarificador que el PP de Pollença no presenti la moció que el PP ha enviat a tots els Ajuntaments en defensa de la seva reforma.

     
    12.- Moció presentada pels grups municipals ERAM i PSM-EN per a la millora de les infraestructures de la Cala Sant Vicenç .Aprovada per unanimitat.

    Les paraules dels regidors del PP i el PI en referència a aquesta moció i l'experiència amb mocions anteriors també ens fan ser pessimistes respecte al seu compliment.

    13.- Moció presentada pel grup municipal A: contractació municipal d’energia elèctrica 100% renovable. Aprovada  amb els vots a favor d'Alternativa, PSIB, UMP i MES I abstenció de PP i PI.

     Moció que ens han passat els companys d'Iniciativa Verds d'Artà ique es va aprovar a aquell municipi. Es tracta derealitzar les gestions necessàries per contractar progressivament en els edificis o instal·lacions municipals el subministrament d’electricitat 100% renovable.

    Aquestes gestions són:

    1.     L’Ajuntament elaborarà un informe/llistat en el que es reculli l’estat actual dels contractes de subministrament d’electricitat de cada edifici o instal·lació municipal amb comptador propi (CUPS), a fi d’identificar quins edificis poden ser susceptibles de ser contractats en una primera fase per una companyia que ofereixi electricitat 100% renovable en les condicions demandades. L’informe haurà de detallar l’ús de l’edifici, el tipus de contracte, la potencia contractada, el consum anual actual, el número de CUPS, i la companyia contractada. L’informe també recollirà tota la informació necessària sobre empreses comercialitzadores d'electricitat que garanteixen que el seu subministrament només procedeix de fonts 100% renovables, que els tipus de tarifes incentiven l’estalvi energètic i econòmic, i són (socialment i ambientalment responsables)

    2.     L’Ajuntament valorarà l’informe anterior i, en funció de les capacitats i ofertes empresarials i les possibilitats de l’Ajuntament, contractarà els serveis d’aquestes empreses per a les dependències municipals seleccionades. En el cas que aquesta contractació suposi una licitació pública, s’inclourà en el plec de condicions el compromís ambiental, social i el fet de que l’energia sigui certificada com a procedent de fonts d’energia renovables al 100%.

    3.     L’Ajuntament publicitarà aquest Acord i la voluntat de canvi i el seu desenvolupament, per donar-ho a conèixer a tota la ciutadania i altres administracions i contribuir a la promoció del consum d’electricitat d’origen renovable.

    4.     L’Ajuntament estendrà progressivament la experiència en la resta d’edificis i instal·lacions municipals fins a assolir el màxim possible en funció de les seves possibilitats, d'acord amb els compromisos assolits en el passat i amb un horitzó temporal definit.

    L’Ajuntament vetllarà per un consum eficient de la energia i per la reducció de les emissions d’efecte hivernacle en la resta d’edificis i instal·lacions municipals.     

    14.- Propostes/Mocions d’urgència

    Es presenta per urgència un canvi a la pressupost de 3000 per fer un conveni per subvencionar una part del billet de l'EMT a Palma amb les mateixes condicions que l'Ajuntament de Palma té establertes per als seus residents. De moment aquest conveni s'ha pensat pels alumnes de Pollença que estudien a la UIB. Aprovat per unanimitat. 


    0 0

    Dissabte MÉS per Mallorca celebra una Assemblea Oberta per ratificar l’entrada del BLOC per Felanitx i iniciar el procés participatiu d’elaboració del programa electoral.

    El proper dissabte dia 27 de setembre MÉS per Mallorca celebrarà una nova Assemblea Oberta al CEIP Aina Moll de Palma. Amb aquesta assemblea la formació continua amb el procés de creixement i obertura a la ciutadania de Mallorca que vol el canvi polític. Un dels punts de l’ordre del dia serà la ratificació de l’entrada del BLOC per Felanitx, segona força política felanitxera i alternativa de govern al PP.A més, l’Assemblea de dissabte serà l’inici del procés participatiu d’elaboració del programa electoral.

    D’altra banda, MÉS per Mallorca impulsarà un procés de primàries obertes per elegir els candidats i candidates al Parlament i al Consell. Hi podran participar tots aquells ciutadans i ciutadanes que ho desitgin. Dia 15 octubre comença termini de presentació de candidatures i d’inscripció en el cens. La campanya serà de l’1 al 14 de novembre, i el cens es tancarà dia 6 de novembre. La jornada de votacions de les primàries serà dia 15 novembre.

    MÉS, el partit en mans de les persones.

     

     

     


    0 0

    Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978). (Miquel López Crespí)


    La lluita per una Constitució autènticament democràtica.



    Acció en defensa de la República a les avingudes de Palma (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. L’escriptor Miquel López Crespí en el moment de vendre premsa antifeixista instants abans de ser detingut i torturat per la Brigada Social del règim franquista.

    1978 va esser també l'any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d'anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de l’essencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d'altra banda, propaganda contínua d'un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l'Estat). Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978).


    Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

    Manuel Fraga Iribarne, d’AP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares d’aqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d’UCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.

    A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s'apropava desembre- que l'aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.

    En el cas de l'Estat espanyol, la Constitució seria l'expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l'ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l'enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat "socialista", amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d'Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.


    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició, una història alternativa de la restauració borbònica, llibre bàsic per a copsar l’alçada de les renúncies i traïdes de la transició.

    Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d'interessos oposats.

    El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l'aparat de l'Estat amb l’objectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l'augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.

    A l'any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l'arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.

    Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a l’OEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l'arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l'adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l'Estat burgès.

    El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l'aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d'aquell procés.

    Miquel López Crespí

    Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)


    El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)


    Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.



    1978. D´esquerra a dreta: Sebastià Serra, Climent Garau, Joan Perelló, Lluís M. Xirinacs i Jaume Obrador. Xirinacs era amb el PSM per a donar suport al nacionalisme d´esquerra demonitzat pels partits del règim.

    De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.

    Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".



    Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

    El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

    La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

    Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

    Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

    El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.

    Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0

    ...per això te recoman una passejada per Politikon.

    Politikon es el proyecto común de un grupo de académicos y profesionales independientes que se reunieron en 2010 con el fin de promover debates y políticas basados en el conocimiento de las ciencias sociales. El objetivo de Politikon es mirar la realidad desde una perspectiva analítica y avanzar propuestas para el progreso de la sociedad; es un punto de encuentro entre la academia, los medios y los ciudadanos, y un centro de promoción de políticas públicas. Politikon, que está constituido formalmente como asociación, es independiente y apartidista, y no está ligado a ninguna organización política, académica, empresarial ni sindical. 

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
    Más información en Google  CEMENTO



    0 0

    [26/09] «Ribattiamo il chiodo» - Conferència de Faure - CNT en la Generalitat - Homenatge a Cortiella - Christiania - «L'Utopia» - Nold - Henry - Dettweiller - Carreño - Voisin - Stetner - Chapus - Lega - Mata - Sampériz - Santiago - Duarte

    Anarcoefemèrides del 26 de setembre

    Esdeveniments

    Premsa anarquista en llengua italiana

    - Surt Ribattiamo il chiodo: El 26 de setembre de 1897 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'únic número del setmanari anarquista en llengua italiana Ribattiamo il chiodo. In mancanza della Birichina (Reblem el clau. A falta de La Birichina). Portava l'epígraf «Castigat ridendo mores». Va ser dirigit per l'anarquista italià Galileo Botti (Olga Beliotti) i Riccardo Doni participà en la redacció. Emigrat al Brasil, Botti administrà, amb Arturo Campagnolli, entre juny i octubre de 1892 el periòdic anarquista en italià Gli Schiavi Bianchi publicat a São Paulo. Per comentar els problemes locals i defensar els treballadors estrangers en les seves pàgines, el novembre de 1892 va ser detingut i expulsat del Brasil. Després d'un temps a Buenos Aires (Argentina), retornà a São Paulo. Entre 1896 i 1897 dirigí el setmanari La Birichina (L'Entremaliada). Després publicà un únic número de XX Settembre (20 de setembre de 1897), on criticà la festa nacional italiana (Festa Pappatriottica) d'aquesta data, i de Ribattiamo il chiodo, publicacions continuadores de La Birichina.

    ***

    Cartell de la conferència de Sébastien Faure

    - Conferència de Faure: El 26 de setembre de 1898 se celebra a la Sala Rossi del barri de Les Chartreux de Marsella (Provença, Occitània) una conferència «pública i contradictòria» del propagandista anarquista Sébastien Faure sota el títol: «Dreyfus és innocent!». L'objectiu era polemitzar obertament amb nacionalistes i antisemites en ple escàndol de l'«Afer Dreyfus».

    ***

    El cenetista Joan P. Fàbregas, Conseller d'Economia. A la seva esquerra, Andreu Nin, Conseller de Justícia i Dret

    - La CNT en el Consell de la Generalitat: El 26 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya) destacats dirigents de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) passen a formar part de les conselleries del govern de la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys i Jover, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Els cenetistes que s'integraren en el Consell de la Generalitat van ser Joan Porqueras i Fàbregas, que assumí el Departament d'Economia; Josep Juan i Domènech, Departament de Proveïments; i Antonio García Birlán, Departament de Sanitat Pública i d'Assistència Social. Per part de la CNT, l'acord d'integrar-se en el govern de la Generalitat republicana es va prendre en un Ple de Federacions Locals i Comarcal celebrat el 24 de setembre d'aquell any a Barcelona. La decisió de la participació dels anarcosindicalistes en les tasques de govern sorprengué tothom i donà lloc a comentaris de tota casta, de crítica i d'aprovació. Tanmateix, el novembre d'aquell any també entraren a formar part del govern estatal de la II República Espanyola presidit per Francisco Largo Caballero, els cenetistes Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny i Mañé. Aquest nou govern de la Generalitat durà fins a l'17 de desembre de 1936.

    ***

    Felip Cortiella

    - Homenatge a Cortiella: El 26 de setembre de 1937 l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebra al seu local social de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya) un homenatge pòstum a l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer. A l'acte Plàcid Vidal parlà sobre «Felip Cortiella tal com jo l'he conegut i tractat» i es presentà la biografia il·lustrada amb fragments de les seves produccions«L'obra de Felip Cortiella, tot amb la col·laboració artística de la cantant Araceli Ratero, del pianista Josep Aymerich i dels rapsodes Consuelo Ybrán, Ofèlia Vicens, Marià Callejas, Joan Batiste, José Pérez i Emili Peradalta.

    Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

    ***

    Christiania

    - Naixement de Christiania: El 26 de setembre de 1971 neix la Ciutat Lliure de Christiania, barri parcialment autogovernat i autogestionat que cobreix zona de 34 hectàrees del barri de Christianshavn (Port de Christian) de Copenhaguen (Dinamarca). Es va establir amb un estatuts semilegal de comunitat independent, com a un«experiment social» basat en la democràcia directa, i els seus habitants, actualment un milenar, no es consideren pertanyents a la Unió Europea --en sortir per l'entrada principal de Christiania es pot llegir:«You're now entering the EU» (Esteu entrant a la Unió Europea). A començaments de 1971 l'exèrcit danès va abandonar les casernes militars de Christianshavn, situades en mig de Copenhaguen; va ser aleshores quan grups d'ideologia llibertària, okupes, hippies, artistes, etc., van ocupar la zona, construint cases, botigues, tallers, guarderies, restaurants (tots són vegetarians), bars, banys comunals i sauna, teatres, estudis d'artistes i galeries, etc., i establint una forma de vida alternativa i llibertària. En principi, l'Estat danès va deixar fer, però quan l'okupació es va fer cada pic més gran va intentar el desallotjament, que va resultar impossible, i finalment va acabar reconeixent l'estatus lliure d'aquest experiment social, basat en la vida comunal i en la llibertat, tot permetent la venda i el consum de marihuana i dels seus derivats. Lliure d'imposts, Christiania només ha de pagar a l'Estat pel subministrament d'aigua i d'electricitat, i a canvi accepta l'estatus polític d'«experiment social» com ho defineix l'Estat danès. Christiania està organitzada en 10 zones menors amb autogovern, essent l'Assemblea General, on poden participar tots els christianites, l'autoritat màxima i l'encarregada de gestionar tots els serveis (sanitat, ensenyament, recollida de fems i reciclatge, premsa, biblioteca, impremta, ràdio i televisió, jardins, horts, manteniment dels edificis, correus, forn, emissió de moneda i de segells, etc.). Christiania té normes i les fonamentals són: el dret d'ús és més important que el dret de propietat; ningú no pot abandonar ca seva durant més de sis mesos; prohibició total de les drogues dures, de les armes i dels cotxes; si algú vol ser membre, ha de ser acceptat per l'Assemblea General. El Ministeri de Defensa danès, propietari«legal» dels terrenys, i les immobiliàries, desitjoses de fer negocis en una zona verge, han intentat en diverses ocasions tancar Christiania (1976, 1978, 1989, 1992, etc.), actuant en tots els fronts (difamació, desprestigi, exigint impostos, introduint drogues dures i delinqüència, etc.), i fins i tot l'Estat va crear una Patrulla Especial de Christiania de la policia formada per 70 membres; però els habitants han sabut mantenir la seva independència. L'oferta cultural del barri (teatre, música, cinema, vídeo experimental, esports, etc.) és de les més completes de Copenhaguen. L'1 de gener de 2006 la Ciutat Lliure de Christiania va perdre el seu estatus especial de comunitat alternativa que li havia conferit l'Estat danès i el 19 de maig de 2007, enmig de gran enfrontaments entre christianites i militants del Black Block contra la policia, un primer edifici del barri va ser derruït; el procés de desmantellament de Christiania havia començat.

    ***

    Cartell de "L'Utopia"

    - «L'Utopia»: Entre el 26 i el 27 de setembre de 1981 té lloc al Teatre Litta de Milà (Llombardia, Itàlia) el col·loqui anarquista L'Utopia. Giornate di studio sull’immaginazione sovversiva (La Utopia. Jornada d'estudi sobre la imaginació subversiva). Va ser organitzat pel Centre d'Estudis Llibertaris «Giuseppe Pinelli» de Milà amb la finalitat de reflexionar sobre la utopia a partir del concepte d'«imaginari» establert per Cornelius Castoriadis. Hi participaren unes 300 persones i hi van prendre la paraula Amedeo Bertolo, Nico Berti, Carlos Sabino, Lucilla Salimei, Eduardo Colombo, Cristiano Draghi, Alessandro Dal Lago, Franco Crespi, Marianne Enckell, Luciano Lanza, Riccardo Mariani, Massimo La Torre, Fernando Ainsa, Paolo Mancini, Alberto Argenton, Roberto Ambrosoli, Ronald Creagh, entre d'altres. En 1982 es publicaren algunes col·laboracions d'aquest col·loqui sota el títol L'imaginaire subversif. Interrogations sur l'utopie.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Carl Nold fotografiat per Willybad (Chicago, 11 de novembre de 1899)

    - Carl Nold: El 26 de setembre de 1869 neix a Weingarten (Württemberg, Imperi alemany) l'anarquista Carl Nold, també conegut com Carolus. Fou el fill il·legítim d'un metge de l'Exèrcit imperial que morí a conseqüències de les seqüeles de la guerra francoprussiana. Sa mare emigrà a Amèrica i deixà l'infant amb els avis, que el van educar com a un bon cristià. Quan tenia 14 anys es reuní amb sa mare als Estats Units, la qual s'havia casat. Fou enviat amb un oncle perquè aprengués l'ofici de serraller, però un any després abandonà la feina en no poder suportar els maltractaments. S'introduí en les idees socialistes i anarquistes i, després de treballar en diferents localitats, visqué com pogué a Chicago (Illinois, EUA) i després a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). En la militància anarquista destacà com a orador i escriptor. En 1892 va ser detingut, amb Henry Bauer, acusat de complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead d'aquell any. Jutjat el febrer de 1893 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, que purgà a la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). La bona conducta reduí la pena i ambdós van ser alliberats el 25 de maig de 1897, després d'haver estat tancats quatre anys i tres mesos. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortí de presó en 1906. Més tard Nold va fer de mestre a l'Escola Moderna de Detroit (Michigan, EUA) i va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes, com ara Freedom,Free Society, Man! i Mother Earth. Carl Nold va morir l'octubre de 1934. Documents seus es troben dipositats a Labadie Collection de la Universitat de Michigan.

    Carl Nold (1869-1934)

    ***

    Foto antropomètrica d'Émile Henry

    -Émile Henry:El 26 de setembre de 1872 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet»,Émile Henry, també anomenat le Saint-Just de l'Anarchie. Son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat a Barcelona després de l'esclafament de la Comuna de París. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser:«Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri deBrévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista.En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.

    ***

    Foto policíaca de Jean Dettweiller (30-12-1912)

    - Jean Dettweiller: El 26 de setembre de 1875 neix al barri de Buttes-Chaumont de París (França) el mecànic d'automòbils anarquista il·legalista Jean Georges Dettweiller --també citat Detweiller. Es va veure implicat en les actuacions de la«Banda Bonnot». El 18 de gener de 1912 va ser detingut i, després de processat, va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena de París a quatre anys de presó per complicitat de furts per encobriment. Jean Georges Dettweiller va morir en 1965 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França).

    ***

    Francisco Carreño Villar

    - Francisco Carreño Villar: El 26 de setembre de 1890 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Carreño Villar, també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El Argentino. Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i tingué una germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona (Catalunya). De jove milità amb els «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però l'abandonà després de la postura d'aquest arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En 1912 va ser empresonat per escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la República francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat un mes més tard. Durant els anys posteriors participà en la bohèmia revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató Peig, etc.) i a partir de 1915 col·laborà en els periòdics Los Miserarables i El Insurgente, amb fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi. Instal·lat a l'Argentina i a l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting anarcoindividualista a Buenos Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto Bianchi. A Buenos Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era secretari de l'Ateneu Anarquista de Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de la FORU, com ara el Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va ser nomenat secretari. En 1931, amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II República espanyola, retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. A la capital catalana sembla que entrà a formar part d'Agrupació Anarquista «Faros» i treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista«El Porvenir» de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques propagandístiques per a aquesta organització, fent conferències a diverses localitats (Sant Adrià del Besòs, Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà, Granollers, Manresa, Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys republicans. En 1935 col·laborà en el periòdic maonès Fructidor. Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan García Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez, Ricard Sanz i altres destacats anarquistes, participà en el míting de clausura de la Conferència Regional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà en 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al Congrés d'aquell any en aquella ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en l'assalt a les Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la«Columna Durruti», va ser nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra i al front d'Aragó participà en l'edició del butlletí El Frente. El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la FAI celebrat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà amb José Alberola i parlà en el seu míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936 assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa, ponència en la qual va participar. El novembre de 1936 viatjà, amb José Berruezo, en representació de la «Columna Durruti» a la URSS per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en tornar denuncià la dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un míting en suport de la Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers), també parlaren Ramon Porté Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març i juliol de 1937 participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts Llibertàries a Tarragona, Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització de les milícies, destacà per la seva posició anticomunista i s'integrà en el grup «Los Amigos de Durruti», del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els«Fets de Maig» de 1937, lluità contra la reacció comunista als carrers de Barcelona. El maig de 1938 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la República Dominicana. En 1941 passà un temps a Panamà i a finals de 1943 retornà clandestinament a França. Participà en la reorganització confederal a l'exili enquadrat en el sector«ortodox» encapçalat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i es mantingué força crític amb les posicions de Juan Manuel Molina (Juanel). També fou nomenat delegat de Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la Península. En el clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de la CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre per Juanel, i membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i formà part de la ponència de Propaganda. Quan l'escissió confederal, s'arrenglerà amb el sector «ortodox» encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc i va ser nomenat administrador del periòdic CNT, gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre 1944 i 1946 participà en molts de mítings i conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus, Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947 fou administrador de CNT. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor,El Insurgente,Los Miserables, La Protesta, Solidaridad Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el 17 de febrer de 1947 a l'Hotel Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005 Miquel Amorós publicà la biografia Francisco Carreño, el arduo y largo camino de la anarquía, que va ser reeditada ampliada en 2013 sota el títol Francisco Carreño, y los arduos caminos de la anarquía.

    Francisco Carreño Villar (1890-1947)

    ***

    Marcel Voisin (1978)

    - Marcel Voisin: El 26 de setembre de 1892 neix a Tours (Centre, França) el pacifista i anarquista Marcel Voisin, citat també erròniament com André Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet. Fill d'un sabater i d'una costurera, abandonà l'escola amb 12 anys i realitzà diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de cotxes. En 1909, sota els auspicis de la«Société de l'Union des Travailleurs du Tour-de-France», de tendència llibertària, esdevingué un obrer vagabund que recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà una conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure que el marcà profundament. En 1911 s'instal·là a París, on entrà en contacte amb els cercles anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà la Universitat Popular del barri parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup neomaltusià del XVI Districte de París, alhora que es relacionà amb destacades figures del moviment llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May Picqueray, Gaston Couté, etc. El març de 1912 s'instal·là a«La Ruche», escola llibertària fundada per Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on restà fins a finals de 1915 realitzant tasques de manteniment. A l'escola col·laborà en el Bulletin de «La Ruche» (1914) i, anomenat pels infants Mazurka, pels seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i d'escriptura i s'ocupà dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de 1916 col·laborà, sota el pseudònim de Bardet, en el periòdic Ce qu'il faut dire, on afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer costat l'acció antimilitarista del pensador llibertari Louis Lecoin; també col·laborà en la llibreria de la publicació. Quan Ce qu'il faut dire va ser prohibit, participà en la creació de La Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà un trobada d'antics membres de «La Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet, tipògraf i enquadernador de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests anys, després de realitzar diverses feines a París, s'instal·là pel seu compte com a pintor decorador. Després de la II Guerra Mundial, i fins al 1971, fou gerent d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista Liberté. Quan els fets de «Maig del 1968», publicà en multicopista un pamflet de suport a la revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la Sorbona. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar. Encara que gairebé completament cec, va escriure les seves memòries, que publicà en 1978 sota el títol de C'était le temps de la «Belle Époque». Une enfance pénible; une vie de lutte, i mantingué correspondència regular amb els últims supervivents de «La Ruche». Marcel Voisin va morir el 31 de gener de 1981 a París (França) i aquest mateix any, en homenatge seu, l'editorial de la Universitat de Brussel·les (Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre la laïcité.

    ***

    David Stetner (1957)

    - David Stetner: El 26 de setembre de 1914 neix a Dudapest (Hongria) el periodista anarquista d'origen jueu David Stetner --també citat Stettner. Fill d'una família culta originària de la Bucovina, antiga província de l'Imperi austrohongarès, que s'havia instal·lat a Budapest, on son pare estava empleat al Mont de Pietat i sa mare era força aficionada a la literatura alemanya. En 1920 sa família va ser expulsada de la capital hongaresa i hagué de retornar a Txernivtsi, ciutat de la Bucovina ara annexionada a Romania. Quan tenia 14 anys començà a treballar en una fàbrica tèxtil i als 17 anys començà a interessar-se pels pensaments anarquista i jueu, estudiant les obres de Mikhail Bakunin, Rudolf Rocker, Pierre-Joseph Proudhon, Friedrich Engels, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi i Gracchus Babeuf, entre d'altres. En aquests anys participà en reunions clandestines que es realitzaven als boscos dels voltants de Txernivtsi. En 1934 decidí viure de primera mà l'agitada II República espanyola, però se li va negar el passaport perquè estava a punt de entrar a files. Decidí fugir clandestinament a Polònia, però va ser detingut i enviat a Romania, on un tribunal militar el condemnà per deserció. El gener de 1937 va ser alliberat i allistat en els Fusellers de Marina a Galati, però el juny d'aquell any, desertà novament i, travessant mitjà Europa, arribà clandestinament a França. Instal·lat a París, compartí un petit apartament amb un refugiat búlgar i visqué com un simple immigrant il·legal sense papers. Desitjós de fer realitat el seu vell projecte, el secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a França el dissuadí, però, d'anar a lluitar a la guerra d'Espanya, ja que la reacció estalinista havia destruït els fonaments de la Revolució llibertària que s'havia gestat. Poc abans d'esclatar la II Guerra Mundial conegué Golda Konstantin, la qual esdevindrà sa companya la resta de sa vida. Durant l'ocupació alemanya, sense documentació, ambdós aconseguiren amagar-se i lliurar-se de la deportació. Sa família, però, que havia restat a Romania, va morir tota, llevat d'una germana, als camps d'extermini nazi. No obstant això, Golda va ser detinguda en un control amb documentació falsa i condemnada 18 mesos a la presó de Caen. En acabar la guerra, Stetner treballà com a assistent social per als supervivents de la Xoà, una feina que el marcà profundament. Un cop pogué reprendre la seva militància, participà en les activitats del Grup Anarquista Jueu de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Col·laborador habitual de Le Libertaire, setmanari de la Federació Anarquista (FA), en 1949 fundà, amb el suport de Rudolf Rocker, el periòdic anarquista en jiddisch Der Freie Gedank (El Pensament Lliure). Aquesta publicació, sorgida de la necessitat d'analitzar des d'un punt de vista anarquista la identitat jueva, s'edità fins al 1966 tirant uns mil exemplars i en la qual van escriure Jacques i Rosa Doubinsky i Nicolas i Léa Txorbadiev, i deixà de publicar-se perquè els joves immigrants jueus militants s'estimaven més llegir en les llengües d'acollida (francès, anglès, etc.). Fins a finals dels anys setanta el Grup Anarquista Jueu de París es reunia a casa del matrimoni Stetner, on participaven, entre altres, Golda Konstantine, Charles Fieber, David Jacobs, Johef Kahan, Israël Rubin, Shmuel Ringel, Gui Malouvier i Rosa Doubinsky. També va col·laborar en el periòdic en jiddisch Problemen, editat a Tel Aviv per Alexandre Thorn i Josef Loden, on reivindicà el moviment dels quibuts i lluità contra les maniobres neofeudals dels líders àrabs i palestins. Durant els anys noranta va ser l'editorialista del periòdic socialista parisenc en jiddisch Unser Stimme (La Nostra Veu), òrgan bundista, on expressà en total llibertat el seu pensament llibertari. En 1986 va fer una crida a la solidaritat amb el moviment israelià de resistència a la guerra i per un apropament mutu entre jueus i àrabs. L'abril de 2000 publicà una «Breve nota autobiografica di David Stetner» en el número 15 del Bolletino Archivio G. Pinelli. David Stetner, que mantingué la fidelitat a la seva identitat jueva i a les seves conviccions anarquistes fins al final, va morir el juliol de 2002 a París (França). 

    ***

    Yves Chapus

    - Yves Chapus: El 26 de setembre de 1929 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista Yves Chapus. Després de la II Guerra Mundial fou, amb Ludovic Pradier, un dels esperonadors de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del grup anarquista de Nimes. En 1956 s'integrà en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). Yves Chapus va morir el 3 de juny de 1989 a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una embòlia.

    ***

    Alessio Lega fotografiat per Sergio Giusti (2006)

    - Alessio Lega: El 26 de setembre de 1972 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el cantautor anarquista Alessio Lega. En 1985 començà a escriure cançons i debutà davant el públic tres anys després. Interessat pel món del còmic, entre 1990 i 1993 estudià dibuix en l'Scuola del Fumetto de Milà. Instal·lat a la capital llombarda, engegà una activitat musical frenètica, realitzant concerts en festivals, biblioteques, centres culturals, okupacions, manifestacions, etc., d'arreu d'Itàlia. Les seves cançons polítiques i d'amor s'alternen amb el repertori de cantautors clàssics (Léo Ferré, Jacques Brel, Fabrizio De André, etc.). En 2004 va ser guardonat amb el prestigiós premi «Targa Tenco» a la millor opera prima per l'àlbum Resistenza e amore, enregistrat amb el grup Mariposa. En 2006 va ser un dels primers autors que participà en el projecte Bielle («Música lliure en un estat lliure»), «alliberant» en Internet el seu primer disc Resistenza e amore. Aquest mateix any publicà el seu segon disc, Sotto il pavé la spiaggia, que conté versions inèdites en italià de cinc cantautors francesos (Georges Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Allain Leprest i Renaud Séchan). En 2007 sortí el seu terceràlbum, primer en viu, Zollette, dedicat al periodista Enzo Baldoni, assassinat en 2004 a l'Iraq. En 2008 publicà l'EP E ti chiamaron matta, cosignat amb Rocco Marchi, col·laborador habitual seu. Aquest mateix any publicà el llibre Canta che non ti passa, que porta el disc Compagnia cantante i que es distribueix gratuïtament per Internet. En elsúltims anys treballa artísticament amb el grup Mokacyclope i amb el poeta Rocco Marchi.  A partir de 2008 escriu habitualment amb la revista musical Musica leggera. En el seu repertori té una versió en italià de la cançó Abril 1974 (Aprile 74) del cantautor català Lluís Llach, que va ser publicat en 2007 en l'àlbum Homenatge a Lluís Llach. Si véns amb mi.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fernando Mata Povedano

    - Fernando Mata Povedano: El 26 de setembre de 1936 es afusellat a Còrdova (Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando Demetrio Mata Povedano. Havia nascut el 22 de desembre de 1901 a Montemayor (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Marí Mata Serrano i Cándida Povedano López. D'infant estudià amb els capellans, va ser escolanet de la parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci, però abandonà aquesta orientació dràsticament. En 1918 s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del Rectorat del Districte Universitari autorització per a crear una escola primària particular en el citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola de Nins Nova» o «Col·legi d'Educació Científica i Racional», la qual dirigí. En aquesta època fou corresponsal a Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions veïnes a les quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es casà amb María de los Ángeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià diners per a una campanya pro presos anarquistes que havia organitzat La Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos jugà un paper important en la negociació de les condicions laborals amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució, de la qual aleshores era el secretari, declarà la vaga general a la població. El 23 de gener de 1931 va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set companys del Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la presó municipal de Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor electe més votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal regidor de la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra, Utilitats de Comerç i Indústria i Professions. També va ser nomenat president de la Comissió d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la Comissió de Festes de la Fira. A proposta seva, s'acordà la confecció d'un llistat de famílies pobres amb dret a assistència mèdica gratuïta. A més a més, va ser designat per a formar part del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de l'Ajuntament. A començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el sepeli fou laic. En 1932 formà part de la comissió per a la celebració del Dia del Llibre i de la junta per a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no s'aconseguí fins al 1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras Berral, per a gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció Pública l'ocupació temporal del cortijo de Mingo Hijo i la sol·licitud de la subvenció per a la construcció d'un grup escolar. El 18 d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de regidor, juntament amb vuit edils més, pel governador civil, José Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña Núñez i participà activament en la campanya electoral per a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un míting del Front Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El 22 de febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la renúncia d'Antonio Carmona Jiménez, i també ocupà la presidència de la Comissió d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques polítiques amb la seva ocupació docent. Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres públiques i la reforma agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers. Durant el seu mandat es posà en marxà la construcció del Grup Escolar «Francesc Ferrer i Guàrdia», que no pogué materialitzar-se a causa del cop d'Estat. La nit del 18 de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de Fernán-Núñez comandat pel tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es traslladà a Montemayor i el detingué a l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps tancat a la presó de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de setembre de 1936 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del Cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

    Fernando Mata Povedano (1901-1936)

    ***

    José Sampériz Janín

    - José Sampériz Janín:El 26 de setembre de 1941 mor al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria) el periodista, escriptor i simpatitzant anarquista José Sampériz Janín. Havia nascut el 23 d'abril de 1910 a Candasnos (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. En 1925 marxà amb sos germans Cosme i Ricardo a Cuba i s'instal·laren a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 dirigien el prestigiós «Liceo Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya publicà El sacrílego, però, denunciat pel bisbe de Santiago de Cuba, el llibre fou segrestat i fou tancat durant uns mesos. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura de Gerardo Machado y Morales, retornà a la Península --son germà Cosme ho va fer més tard. José Sampériz es relacionà amb nombrosos intel·lectuals d'aleshores, molts anarquistes (Manuel i Ramón J. Sender, Ángel Samblancat, Benjamín Jarnés, Marcel·lí Domingo, Ildefonso Beltrán, Azaña, etc.). Durant els anys republicans publicà diverses novel·les, com ara El sacrílego (1931) i Candasnos (1933), i assaigs, com Hitos ibéricos (1935). Col·laborà en el diari republicà d'Osca El Pueblo, on denuncià el caciquisme aragonès. També va fer de mestre al seu poble natal. En 1936, quan esclatà la guerra, formà part, amb Santiago Labara Cantarelo i altres, del Comitè Local Revolucionari. Aquest mateix any publicà articles, alguns amb son germà Cosme, en la premsa anarquista (Acracia, Solidaridad Obrera,Orientación Social, etc.), on defensà el procés col·lectivitzador. En 1937, ben igual que son germà Cosme, es passà al comunisme i s'afilià a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), col·laborant en el seu òrgan d'expressió FETE. Aquest any també fundà el periòdic Surcos,òrgan del Front Popular, que dirigí. En acabar la guerra civil es refugià a França. Detingut pels alemanys, fou enviat als camps nazis on finà. En 1998 el seu familiar Valeriano C. Labara Ballestar publicà José Sampériz Janín (1910-1941). Un intelectual de Candansos asesinado por los nazis.

    José Sampériz Janín (1910-1941)

    Cosme Sampériz Janín (1900-1937)

    ***

    Necrològica de Pedro Santiago apareguda en el periòdic tolosà "CNT" (11 novembre de 1956)

    - Pedro Santiago: El 26 de setembre de 1956 mor en accident a França l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Santiago. Havia nascut l'11 de novembre de 1907 a Abarca de Campos (Palència, Castella, Espanya). A finals dels anys vint s'exilià a França i milità en la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península i es posà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort.

    ***

    Ciriaco Duarte

    - Ciriaco Duarte: El 26 de setembre de 1996 mor a Asunción (Paraguai) l'escriptor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Havia nascut el 8 d'agost de 1908 a Encarnación (Itapúa, Paraguai). Tipògraf de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i treballà durant sa vida en diferents impremtes de periòdics (La Opinión,Colorado, Patria, La Tarde, La Tribuna, El Liberal,Hoy, etc.). En 1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación, afiliat al sindicat anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930 col·laborà en La Palabra,òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes d'Asunción, va ser detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt Paraguai. En sortir de la presó continuà la seva tasca anarcosindicalista i durant la repressió del 23 d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a l'ajuda de sa companya Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935) lluità als fronts un any i mig. Després, participà activament en la reestructuració del moviment anarquista desestructurat arran del conflicte bèl·lic, especialment en la formació del Consell Regional del Coordinació Obrera (CROCO). En 1942, durant el govern de Higinio Morínigo Martínez, s'integrà en el Departament Nacional del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit Revolucionari Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou obligat a renunciar a causa de les agres polèmiques amb els dirigents comunistes. Dirigí nombrosos periòdics proletaris, com ara El Obrero Gráfico (1940), Emancipación (1941), Cultura Socialista (1945-1946), El Sol (1948) o La Mañana (1961). En 1965 publicà Hombres y obras del sindicalismo libre en el Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo Libre en el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos --novament ampliat i reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on edità Carta Cultural; també col·laborà en Reconstruir, periòdic clausurat per la dictadura militar en 1976.

     Escriu-nos

    Actualització: 26-09-14


    0 0
  • 09/27/14--07:22: El TIL fa miracles
  • Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Fa tres dies en Mariano Moragues ens va enviar aquest article sobre alguna de le smentides de la Conselleria, des d'aquell moment hem assistit a la mort del TIL i al cessament de na MOMA. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail 

    Idò que vos pensàveu! Segons un estudi(?) de la Conselleria d’Educació, ara resulta que en uns quants mesos d’aplicació del TIL, les competències lingüístiques dels alumnes han millorat no sols en anglès, sinó també en castellà i fins i tot en català (malgrat s’hagin disminuït hores lectives). Ala idò, “alaba’t ruc, que a vendre et duc”. Aquest prodigi s’ha produït a pesar de la llarga vaga del curs passat, la desorganització del any escolar, l’augment de “ratio” per aula, la disminució del sou del professors, la retallada dels professors de suport... i la maldat dels professors que fan política. Es de suposar que també ha contribuït al miracle, Santa Rita patrona d’impossibles i que els professors no puguin dur camisetes verdes, ni posar pancartes, ni bandorales.

    Ja veieu que allò de “té mal al turmell, i li curen el clotell”,  que pareix un doi, ha resultat ser miraculós en el cas del TIL. Mestres, pedagogs i la mateixa UIB contraris al TIL han quedat escaldats i no saben que es pesquen. Bauzá i la Consellera saben millor que ningú fer un ou de dos vermells i el gall i tot les pon.

    Bè, fora berbes, ulls espolsats i alerta mosques, que ens volen fer creure que la Mare de Deu nom Bet i ens prenen per nats avui i batiats d’ahir. Per esser bon mentider has de tenir bon cap, i”de la mar i del caparrot , ningú treu el que vol, sinó el que pot”, per això les mentides de Consellería d’Educació (oh paradoxa!)són més bones d’agafar que un coix. Vet-aquí dues mostres més de falsedats de fa pocs dies: el 88% dels professors estan d’acord amb el TIL; sols el 17% dels professors recolzaren el dia de vaga.  I així anem “trepijant ses momes” i trampejant, fent trucs i baldufes; però qui sempre ment, ja no enganya, ha perdut tota credibilitat. Per altra banda, ase sia qui d’ase se fia.

    Marian Moragues Ribas de Pina

    Ferrán Aguiló

     


    0 0


     

         Ucraïna: els Estats Units perden la partida, sembla.

     

     

          Sine dies sine linea.

     

     

       Els EUA sembla que perden la partida amb Rússia en la confrontació a Ucraïna.

     

        Washington devia suposar que amb el cop d'Estat de Kíev (promogut per la CIA) Ucraïna deixava d'estar a l'òrbita de Rússia i que aviat formaria part de l'OTAN.  Però errava.

     

        Els manifestants de la plaça Maidan (que van propiciar el cop d'Estat) no eren expressió del sentir de la majoria de la població de les regions del Sud-Est d'Ucraïna.

     

        Foragitat el president Viktor Ianukovich al febrer del 2014, el nou govern d'En Petro Poroxenko formava un govern on els partits neonazis (ultranacionalistes i russòfobs), Sector Dret i Svoboda, disposaven de carteres ministerials (del Ministeri de l'Interior, entre d'altres).

      Era la substitució d'un govern d'oligarques per un altre també  d'oligarques. Però en el segon període es conformava l'aliança (típica) entre oligarquia i feixisme. Els mitjans ''occidentals'' celebraren l'establiment de la nova ''democràcia''  ucraïnesa.

     

        Washington (i la CIA) no havia previst la revolta de la població la Ucraïna oriental.

     

          S'ha de saber: la major part dels habitants de les regions orientals no solament són russòfons, sinó  que se senten russos i estan emocionalment lligats a Rússia des de  sempre.

     

         Crimea fou la primera regió que es revoltà contra la Junta de Kíev. I va demanar la integració amb Rússia. Els EUA perdien la primera part de la partida.

     

         Tot seguit, Donetsk i Lugansk també proclamaven la independència i la seva voluntat de formar part de la Federació Russa.

     

        La junta nazi-oligàrquica va iniciar una guerra genocida (previ vist i plau d'N'Obama) contra les dues republiques del Donbass. Washington i Kíev devien suposar que l'exèrcit ucraïnès (amb el suport dels escamots de la mort feixistes) arrasaria les regions rebels (''Els terroristes'', en deia En Poroxenko) amb un no-res.

     

        D'arrasar, van arrasar molt, però no doblegaren la voluntat de resistir de Nova Rússia.

     

          Allò inesperat: Kíev (i Washington i Brussel·les) es va espantar pel canvi de signe de la guerra. El 24 d'agost s'inicià la contraofensiva de l'exèrcit de Donbass causant una tremenda derrota a l'exèrcit ucraïnès. I dos dies més tard, l'exèrcit rebel encerclà  Mariupol, la segona ciutat més gran de la regió (i el major port ucrainès del mar d'Azov) situada a  231 km. De la capital. Els EUA perdien una altra joc de la partida.

     

       L'aposta més forta de N'Obama ha consistit en provocar Rússia per tal que intervingués militarment a Ucraïna. Cas de provar-se la participació de l'exèrcit rus, l'ONU podria sancionar Rússia i prendre cartes en l'assumpte. Però En Putin no ha caigut a la trampa.

     

        En Putin, en tot temps, ha fet el sord a les provocacions de la Junta.

        En Putin va proposar el pla de l'alto el foc. I, en tot moment, s'ha mostrat partidari de cercar fórmules que estimulen les relacions pacífiques entre Rússia i Ucraïna.

       I més encara:  el president de Rússia va fer pública la seva demanda perquè  els rebels aturessin l'ofensiva i pactessin una treva. Els EUA han perdut aquest altre joc de la partida.

     

         El Putin es va entrevistar amb En Poroxenko a Minsk per tal d'impulsar les bones relacions entre Rússia i Ucraïna.  

     

       A les provocacions de Kíev, el president Putin respon en ofertes de millora de les relacions entre els dos països.

     

        Fins aquí, Moscou ha guanyat els jocs, però la partida continua. En un altre article haurem de veure les perspectives favorables a Rússia i a Nova Rússia.

     

       El dibuix que ve més avall representa la partida de cartes entre Rússia i els EUA. Vegeu-lo.

     

    ........Pictures913534603ab6b4ea8327b4e2c1821517_XL (2).jpg

     


    0 0

    Mallorca: una “esquerra” que calla davant els atacs del feixisme - Dos mesos després de l’atemptat feixista al Racó de la Memòria de Porreres cap partit de l’esquerra oficial, cap sindicat de les Illes ha fet la més mínima menció ni comunicat de protesta contra aquesta agressió a la nostra memòria històrica. Una vergonya, tot plegat!


    En relació a l’atac feixista contra el Racó de la Memòria de Porreres i la destrucció del panell explicatiu i el meu poema dedicat a les víctimes del franquisme, l’escriptor Llorenç Capellà va escriure una nota d’opinió en el Diari de Balears (31-VII-2011). Aquest és l’escrit: “MEMÒRIA. Sempre plou sobre banyat. L'atemptat contra el Racó de la Memòria de Porreres, s'ha de situar en l'escalada d'agressions que rep el nostre patrimoni cultural, en aquest cas concret el memorístic. Al cap i a la fi, els espais de la memòria són això: memòria, identitat, recuperació de la dignitat col·lectiva a través del record. I res d'això interessa al franquisme sociològic, aquesta flor de l'estupidesa humana que, si tenim en compte la veu de les urnes, floreix gairebé a cada casa. La minsa protesta de l'opinió pública ha fet més cridanera la soledat d'un poeta que va escriure paraules massisses. En homenatge a López Crespí i a les víctimes del franquisme reprodueixo el poema que ja no es pot llegir a la Creu: ‘Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota./ Els afusellaven enmig del carrer,/ al costat dels murs, sota les porxades./ En el malson hi havia també miratges obsessionants,/ aspres concerts de fusells i pistoles./ Desapareixien els mestres, els jornalers,/ els promotors del repartiment de terres,/ la marea que volgué col·lectivitzar les fàbriques./ Per un instant vaig pensar que havia fet/ un descobriment arqueològic./ A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,/ enmig dels verdosos cortinatges de les algues,/ els poetes que mai no hem tingut,/ els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer./ Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora./ Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,/ suggerint tornassolats colors malves i daurats./ En la boca tenen encara gust de mel i de taronges’”.

    De l’article “Ball de bastons” - Diari de Balears (31-VII-2011) (21-IX-11)


    L’ATEMPTAT FEIXISTA AL RACÓ DE LA MEMÒRIA DE PORRERES I LA DESTRUCCIÓ DE LA PLACA AMB EL POEMA DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ DEDICAT A LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME


    MEMÒRIA


    Per Llorenç capellà, escriptor


    Sempre plou sobre banyat. L'atemptat contra el Racó de la Memòria de Porreres, s'ha de situar en l'escalada d'agressions que rep el nostre patrimoni cultural, en aquest cas concret el memorístic. Al cap i a la fi, els espais de la memòria són això: memòria, identitat, recuperació de la dignitat col·lectiva a través del record. I res d'això interessa al franquisme sociològic, aquesta flor de l'estupidesa humana que, si tenim en compte la veu de les urnes, floreix gairebé a cada casa. La minsa protesta de l'opinió pública ha fet més cridanera la soledat d'un poeta que va escriure paraules massisses. En homenatge a López Crespí i a les víctimes del franquisme reprodueixo el poema que ja no es pot llegir a la Creu: "Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota./ Els afusellaven enmig del carrer,/ al costat dels murs, sota les porxades./ En el malson hi havia també miratges obsessionants,/ aspres concerts de fusells i pistoles./ Desapareixien els mestres, els jornalers,/ els promotors del repartiment de terres,/ la marea que volgué col·lectivitzar les fàbriques./ Per un instant vaig pensar que havia fet/ un descobriment arqueològic./ A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,/ enmig dels verdosos cortinatges de les algues,/ els poetes que mai no hem tingut,/ els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer./ Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora./ Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,/ suggerint tornassolats colors malves i daurats./ En la boca tenen encara gust de mel i de taronges".

    De l’article “Ball de bastons” - Diari de Balears (31-VII-2011)


    Mallorca: atemptat feixista al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril.


    El panell explicatiu de l’espai que contenia el poema ‘Els nostres morts’, de l’autor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no s’hi ha trobat cap indici. (Diari Balears 27-VII-2011)


    Tots els diaris de Mallorca informen avui de l’atemptat feixista al racó de la memòria històrica de Porreres. A Diari de Balears (27-VII-2011) els corresponsals A. Ginard i M. Poquet han escrit un interessant articles de denúncia sota el títol “Atemptat al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril”. La nota diu: “Contra la justícia i favor de l’oblit. El racó de la memòria de Porreres, el lloc on es va portar a terme l’afusellament de desenes de republicans darrere l’oratori de la Santa Creu, ha estat escenari d’un atemptat en contra de la memòria històrica.

    ‘El panell explicatiu de l’espai que contenia el poema ‘Els nostres morts’, de l’autor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no s’hi ha trobat cap indici.

    ‘Des de Memòria de Mallorca, el seu secretari Bartomeu Garí, manifestà ahir la ‘indignació i repulsa pel fet’. Garí expressà ‘rebuig’ a aquest atac i sospita que ‘no ha estat gent de Porreres?

    ‘Així mateix, Garí avançà que es convocarà la comissió de la dignitat de l’Ajuntament per al d’avaluar els fets i estudiar les possibilitats de tornar a col·locar la placa. Una de les opcions és inscriure el poema de López Crespí en un bloc de formigó per tal d’evitar atacs.

    ‘Per part seva, el batle de Porreres, Bernat Bauçà, també condemnà els fets ocorreguts, presumptament el cap de setmana.

    ‘El racó de la memòria s’inaugurà el mes d’abril passat amb la rèplica del mural de Frau, obra d’Andreu Pascual i Jaume Ramis, a més de la instal·lació de la placa explicativa que ha desaparegut.

    ‘Una gran assistència de públic es va congregar a l’indret, a més de diversa representació política”.

    Diario de Mallorca (27-VII-2011), en un article de Simó Tortella informa igualment de l’atac feixista contra el racó de la memòria de Porrres. Sota el títol “El Racó de la Memòria pierde su placa. La Policía Local investiga el hurto de un panel explicativo que recuperava ‘la voz de los ausentes y su dignidad’” els lectors poden llegir: “Durante el pasado fin de semana y pocos días después del alzamiento militar que dio inicio a la Guerra Civil española, el Racó de la Memòria de Porreres sufrió un ataque vandálico. La placa conmemorativa del acto del pasado 16 de abril, con el cual se dieron por finalizadas las obras de dignificación del lugar donde fueron fusilados muchos demócratas republicanos, ha sido arrancada de cuajo.

    ‘En el desaparecido rótulo se podía leer una pequeña explicación de los actos que se habían perpetrado en el lugar, así como un texto del poeta Miquel López Crespí, titulado ‘Els nostres morts’.

    ‘El jefe de la Policía Local fue quien descubrió los hechos y siguiendo órdenes del alcalde Bernat Bauçà, ha iniciado una investigación para la posible localización del rótulo y el esclarecimiento de lo sucedido.

    ‘El historiador local y secretario de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí, quiso ayer expresar en nombre propio y en el de la asociación ‘la más enérgica protesta e indignación por la desaparición del panel donse se recordaba a las personas que lucharon a favor de los ideales de la II República’.

    ‘’Es otra muerta de los cognitivos ataques vandálicos cometidos contra los espacios de la memoria de la represión de la Guerra Civil en Mallorca’, apuntó.

    ‘Según Garí, desde hace unos años Porreres ha querido enseñar la verdadera historia de la Guerra, sin falsear ni manipular los hechos acaecidos detrás del Oratorio de la Santa Creu de Porreres. Siempre se ha sido muy respetuoso, en su opinión, por lo que cree que no ha sido ningún residente en la localidad el autor del ataque, sino gente que lo único que busca es violentar el recuerdo a las víctimas e indignar a sus familiares.

    ‘Por su parte, la regidora Joana Mora (PSM-IV-Entesa), nueva coordinadora de la comisión de los actos del Racó de la Memòria, condenó los hechos i anunció que convocará a los miembros de la comisión para estudiar la situación y solicitar al Ayuntamiento la reposicicón del distintivo explicativo del lugar (junto al cementerio), en un corto plazo”.

    El diari Última Hora també informa de l’atac feixista contra el “racó de la memòria” de Porreres. Sota un titular que diu “Acto vándalico contra el ‘racó de la memòria’ del oratorio de Santa Creu. Arrancan el panel explicativo del espacio que tenía un poema de López Crespí”, podem llegir: “Contra la justicia y a favor del olvido. El ‘racó de la memòria’ de Porreres, el lugar donde se llevó a cabo el fusilamiento de decenas de republicanos detrás del oratorio de la Santa Creu, ha sido escenario de un acto vandálico en contra de la memòria histórica.

    ‘El panel explicativo del espacio que contaba con el poema, ‘Els nostres morts’, del escritor Miquel López Crespí ha sido arrancado de su lugar original. Aunque efectivos de la Policía Local han buscado el atril por la zona no se ha encontrado ningún indicio.

    ‘Desde Memòria de Mallorca, su secretario Bartomeu Garí, manifestó ayer la ‘indignación y repulsa a este hecho’. Garí expresó su ‘rechazo’ a este ataque, sospechando que ‘no ha sido gente de Porreres’.

    ‘Asimismo, Garí avanzó que se convocará la comisión de la dignidad para evaluar los hechos y estudiar las posibilidadesde volver a colocar la placa. Una de las opciones que se barajan es inscribir el poema de López Crespí en un bloque de hormigón para evidar ataques y preservar el lugar.

    ‘Por su parte, el alcalde, Bernat Bauçà, también condenó los hechos ocurridos, presuntamente durante el fin de semana.

    ‘El ‘racó de la memòria’ se inauguró el pasado abril con la réplica del mural de Frau, obra de Andreu Pascual y Jaume Ramis, además de la instalación de la placa que ha desaparecido. Asistió numeroso público y representación política”. (27-VII-2011)


    Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.



    Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

    ‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

    I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

    D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

    Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

    La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

    No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.


    Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

    ‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

    ‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

    ‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

    ‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

    ‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

    ‘Inútilment.

    ‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.


    Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.


    ‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

    El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

    I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.


    Els nostres morts


    Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

    Els afusellaven enmig del carrer,

    al costat dels murs, sota les porxades.

    En el malson hi havia també miratges obsessionants,

    aspres concerts de fusells i pistoles.

    Desapareixien els mestres, els jornalers,

    els promotors del repartiment de terres,

    la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

    Per un instant vaig pensar que havia fet

    un descobriment arqueològic.

    A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

    enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

    els poetes que mai no hem tingut,

    els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

    Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

    Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

    suggerint tornassolats colors malves i daurats.

    En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 107 | 108 | (Page 109) | 110 | 111 | .... | 465 | newer