[19/09] «Le Forçat du
Travail» - Campuzano - Bortolotti - Salcedo - Sansom -
Martín Luengo - Oerter - Ballester - Naveira - Chazoff -
Helios Gómez - Rocker - Vilalta - Roig LladóAnarcoefemèrides
del 19 de setembre
Esdeveniments
- Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre
de 1885 surt a Bordeus
(Aquitània, Occitània) el primer
número del periòdic quinzenal Le
Forçat du travail. Organe
communiste-anarchiste. Portava els epígrafs:«La Propietat és el robatori.
Déu és el mal» (Proudhon) i«M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben
la
veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.»
(Diderot). El
gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i
l'administrador Luquet. Tots els
articles sortiren anònims, però hi van
col·laborar Bienvault, Émile Digeon,
Ducerf, Clément Guérin i Étienne
Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i
manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse
Antipatriote»
(París), «Les Indignés»
(Viena del Delfinat) o «Les Exploités»
(Narbona). En el
tercer número, imprès en paper roig,
conté un «Manifest abstencionista». En
sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886.
Naixements
-
Miguel Campuzano
García: El 19 de setembre de 1894 neix a
Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i
periodista anarquista Miguel Campuzano García. Va fer
estudis a la seva ciutat
natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un
títol que l'habilità per exercir
l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La
Ilustración»),
tancada un any després davant l'oposició
clerical, fet pel qual va abandonar la
ciutat. Durant els deu anys següents exercí
l'ensenyament arreu l'Estat, alhora
que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va
treballar amb Gaston
Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any
següent, ja
completament partidari de les idees anarquistes,
s'encarregarà de portar l'Escola
Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant
Feliu de Guíxols
(Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà
l'escola racionalista «El
Cabanyal» a València, convertit en abanderat de
les innovacions pedagògiques
llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a«anarquista perillós». En
aquesta època va rebutjar els oferiments de la
reaccionària Unión Patriótica
que volgué enrolar-lo en els seus quadres
pedagògics. Després d'un temps a
França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el
període republicà va dirigir
l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel
Sindicat del Vidre de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu
de la qual (Albada)
col·laborà amb articles didàctics i
pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va
exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se
d'una colònia
infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va
col·laborar en Democracia.
En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i
després de recuperar-se d'una
crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba,
comença una nova etapa
vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El
País
(1943-1948) i d'Últimas Noticias
(1948-1958). Després participarà en la
fundació de La República, on
treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela
va participar activament en el món llibertari i en 1946 es
mostrà favorable a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i
va fer costat la
Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va
ser concedit el Premi Nacional
de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de
Veneçuela i també es va crear
una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos
pseudònims (Luz de
Castilla, Araceli, Fernando
Martorell, Fermín Pinardell,Modesto Educador, Amador de la Paz,
etc.), va escriure en
nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción
y Cultura, Acción
Social Obrera, Albada, Butlletí
de la Societat Ateneu Popular de
Mataró, CNT, Cultura
Ferroviaria, Llibertat, El
Luchador, El Pueblo, La Revista
Blanca, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, La Tierra, Voluntad,
etc. És autor de l'obreta,
publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial
barcelonesa de «La Revista
Blanca», Armonía (1927). Sa
companya fou Harmonia Dalmau, filla
d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia.
Miguel
Campuzano García va morir el 24 de setembre de 1964 a
Caracas (Veneçuela).
***
- Attilio Bortolotti:
El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül,
Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti,
també conegut com Tilio
i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill
d'una família friülesa de 18
germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era
paleta i després va fer
de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de
1915 entrà
d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà
al Canadà, amb son
germà Umberto i dos amics, i el setembre
s'instal·là a Windsor, on vivia son
germà Guglielmo (William), fent feina amb
un ferrer ucraïnès. A partir
de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on
feia
feina a la fàbrica Chrysler, participà activament
en la campanya d'agitació en
favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic
en protesta per la
mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a
oposició al règim feixista
del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I
Refrattari», en un míting on
participava el cònsol italià i davant la sorpresa
d'aquest, trencà el retrat
del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i
1929 treballà a la
Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva
agitació sindical. El
12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un
enfrontament amb un escamot
de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en
el qual resultà mort
l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir
pamflets que anunciaven un míting en memòria de
Sacco i de Vanzetti i fou
sotmès a un procés d'expulsió a
Itàlia, però trencà la llibertat sota
fiança
(3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on
s'instal·là fent feina d'ajustador
mecànic
d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il
Libertario i coordinà la
companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que
representava obres de Pietro
Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma
Goldman i a partir
d'aquest moment militarà en el «Toronto
Libertarian Group». En 1939, durant un
picnic de treballadors, portà uns ninots de
fabricació pròpia perquè els
concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven
Franco,
Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants
comunistes que hi
passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El
4 d'octubre de 1939 fou
detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto
amb altres tres
companys italians acusats de «difusió de
propaganda revolucionària»; dos en van
ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia
entrat il·legalment
al Canadà, van ser proposats per ser deportats a
Itàlia. Finalment, després
d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats.
Joachim, en
comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí
un visat a Mèxic; Bortolotti,
després de pagar una fiança de 400
dòlars, fou posat en llibertat provisional a
Toronto el 14 de gener de 1940 --just quatre mesos després,
el 14 de maig de
1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu
empresonament, sortí greument
malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la
Bartell Industries
Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la
propaganda
llibertària (Antistato, A
Rivista Anarchica, Cienfuegos Press,
Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam
refugià nombrosos
desertors nord-americans que creuaven il·legalment la
frontera al Canadà. Entre
1968 i 1969 dirigí The Libertarian,òrgan del «Toronto Libertarian
Group». En 1984 participà en
l'«Incontro
Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio
Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto
(Ontàrio,
Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a
Federico Arcos Martínez,
un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu
Labadie de la
Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva
companya
Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman
Romalis Emma
Goldman: The Anarchist Guest (2000).
Attilio Bortolotti (1903-1995)
***
- Félix Salcedo
Arellano: El 19
de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant
anarcosindicalista
Félix Salcedo Arellano. De jovenet s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de
Taüst
(Aragó). Arran de la revolució asturiana
d'octubre de 1934 fou detingut i
empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada
després del cop
feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i
aconseguí
arribar a zona republicana. Després s'enrolà en
la Columna Durruti i amb la
militarització fou nomenat comissari del I
Batalló de la 119 Brigada Mixta,
juntament amb son company Antolín, el qual morirà
el 25 de desembre de 1938 al
front. Amb la Retirada, passà a França, on,
després de restar internat a
diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament,
s'establí a Cahuzac, on
treballà com a paleta i fundà una nova
família, ja que sa primera companya i
sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels
organitzadors de
la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida
estava afiliat al
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc,
Occitània). Félix
Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 a Cahuzac (Llenguadoc,
Occitània).
Félix Salcedo
Arellano (1911-1996)
***
-
Philip Sansom: El
19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant
anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art,
començà a guanyar-se
la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la
II
Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943
començà a
col·laborar en el periòdic anarquista War
Commentary, substitut durant
el conflicte de Freedom. Aquest mateix any
quedà fortament impressionat
amb la lectura d'Education through art, de
l'intel·lectual anarquista
Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon
Richards i John
Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per
conspiració a
l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar
presumptivament
un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la
seva
lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i
restà empresonat
durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a
membre
del London Anarchist Group, destacà en els debats de
l'«Speakers' Corner», de«Manette Street» i de la llibreria anarquista
Charing Cross Road a Londres. En
aquests anys treballà en la impremta de Freedom
Press. En 1951 publicà Syndicalism:
the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward.
Arran de
l'execució de Derek Bentley en 1953, participà
activament en la campanya contra
la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista«Malatesta
Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963
dirigí l'ocupació de l'ambaixada
de Cuba per protestar contra el règim castrista pel
tractament que infligia als
anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra
l'empresonament pel
règim franquista espanyol del jove anarquista
escocès Stuart Christie i el
militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc
al «Comitè de
Defensa Christie-Carballo». En aquesta època
participà activament en diversos
moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i
la
lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb
George Melly a la
London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista
belga E. L.
T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat,
edità Sewing Machine
Times i després Loading Machine Times.
En 1981 fou condemnat per
negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni
amb una
refugiada perquè pogués aconseguir el passaport
britànic i exercí «cantador»
de
números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai
no va deixar de
publicar articles i caricatures a Freedom. A
mitjans dels anys noranta
sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que
l'afectà
profundament i que només es va veure apaivagat per la seva
passió pel jazz. Philip
Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra).
Philip Sansom (1916-1999)
***
- Josefa Martín
Luengo: El 19 de setembre de 1944 neix a Salamanca
(Castella, Espanya) la
pedagoga llibertària i anarcofeminista María
Josefa Martín Luengo, coneguda comPepita. De nina estudià en un
col·legi de monges a Alacant (Alacantí,
País
Valencià) i després va fer magisteri amb les
religioses josefines del Col·legi
Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia
en la Universitat
Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva
formació acadèmica, treballà un
any en un col·legi religiós de
protecció de menors a Zamora, del qual va ser
expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una
escola masculina de
Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions
del personal de
magisteri i per aquest motiu va ser destituïda.
Després participà en una
campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975
aconseguí por oposició
--primera de la seva promoció-- una plaça de
professora d'Educació General
Bàsica en l'ensenyament públic i
ensenyà durant dos anys a la localitat
extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de
l'Escola-Llar
Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la
zona. En aquest
centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema
pedagògic alliberador en consonància
amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i
antiautoritària; però els seus postulats toparen
amb el poder acadèmic vigent i
fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces,
etc.), fins que va
ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez
de los Caballeros,
Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant
per aconseguir
fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça
a Montijo, alhora que
assessorà un centre d'educació especial en aquest
municipi extremeny. Un any
després es traslladà a Mèrida, amb la
intenció de crear una escola, però el
boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu
projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre
enfocats en el món de
la pedagogia: llicenciada en Ciències de
l'Educació, cursos de doctorat,
estudis de psicologia pedagògica, assistència a
cursos, cursets i congressos
diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción
Castaño Casaseca i María Jesús
Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola
Lliure Paideia) al marge de
l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari,
instal·lat en un edifici a
prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé
el suport d'un petit col·lectiu de
persones i d'una cooperativa i després d'uns anys
pogué adquirir una finca al
camp, que funcionà, malgrat les penalitats
econòmiques, de manera
autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica,
intervingué durant
tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i
organitzà el I
Congrés d'Educació Antiautoritària a
Mèrida. Cap al 1998 creà el grup
anarcofeminista «Mujeres por la
Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a
una
trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande
do Sul, Brasil). A
partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia
Llibertària amb la finalitat
d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la
promotora d'unes
Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la
responsabilitat en
els infants. A més de tot això
participà en nombroses exposicions i conferències
de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994),
Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad
Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva,
Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres,
Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en
infinitat de
publicacions periòdiques llibertàries, com ara A
Rachas, Cenit, CNT,Ekintza Zuzena, Igualancia, Mujeres
Libertarias, Palante,Revuelta, La Samblea, etc.; i en
nombroses publicacions
especialitzades en pedagogia d'arreu del món. És
autora de Fregenal de la
Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento
de
educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar
(1981), Paideia.
Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde
nuestra escuela Paideia
(1990), La escuela de la anarquía (1993,
obra conjunta amb el Col·lectiu
Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva
experiència vital i
pedagògica en el documental Escuela viva,
de Julián Pavón. Josefa Martín
Luengo va morir, a conseqüència d'un
càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital
Universitari de Salamanca (Castella, Espanya).
Josefa
Martín
Luengo (1944-2009)
Defuncions
- Fritz Oerter: El
19 de setembre
de 1935 mor al camp de concentració de Sachsenhausen
(Oranienburg, Brandenburg,
Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Havia nascut el 19
de febrero de 1869 a Straubing (Baviera, Alemanya). Fill d'un sergent
de
l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es
traslladà amb sa família a Fürth, a
prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat
bàvara
aprengué l'ofici de litògraf. Amb son
germà Josef Oerter (Sepp),
un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al
Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya), formant part de
l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions
juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es
passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure
implicats en
el contraban a través de la frontera i en la
difusió de propaganda i premsa
anarquista (Autonomie, etc.). En
1892
Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el
desembre d'aquell any, va
ser detingut amb Fritz per fer «discursos
sediciosos» en un míting de
desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp
va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats a la presó de
Münster i Fritz a 18 mesos. La
presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior
patí una
delicada salut. Després ambdós germans es van
afiliar a l'Anarchistischen
Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista
Alemanya), fundada en 1903,
i participaren en el seu òrgan d'expressió Der
Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes
acusacions de
malversació de fons del periòdic Der
Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment
anarquista i reingressà
en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en
el Nationalsozialistische
Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors
Nacionalsocialistes
Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928;
Fritz,
però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan
esclatà la Gran Guerra, Fritz
defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919
participà en les
activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a
Baviera. En 1919
s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union
Deutschlands
(FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i
passà a ser un dels seus
destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual
escrigué molts d'editorials. Fou un
gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de
la FAUD, alhora que
reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita
al marge de la
violència, arma aquesta que només s'havia de fer
servir com a últim recurs. Aquesta
teoria «pacifista» va ser resposta per molts
militants que havien participat en
els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors.
Propagà les seves
idees de resistència passiva mitjançant gires
propagandístiques i en 1920
publicà el fullet Gewalt, oder
Gewaltlosigkeit? (Violència o no
violència?). Va ser molt amic de Gustav
Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de
la República dels
Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià
Mühsam a la seva
sortida de presó. En la dècada dels vint
muntà una llibreria i una biblioteca
de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les
Sturmabteilung (SA, Tropes
d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori,
Fritz Oerter va morir
el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de
concentració de
Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de
pneumònia. És
autor de Nacktheit und Anarchismus
(sd), Die sieben Todsünden der heutigen
Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und
Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was
wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen
für ein neues Leben... (1920), Jugend
! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa
(1923) i Die freie Liebe (1924),
entre d'altres.
Fritz Oerter
(1869-1935)
***
-
Vicente Ballester
Tinoco: El 19 de setembre de 1936 és afusellat
a Cadis (Andalusia, Espanya) el
destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester
Tinoco. Havia
nascut el 13 de juny de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya). Fill de
l'obrer
envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes
Tinoco Galindo. Fou
el fill major de sa família i tingué quatre
germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i
Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels
frares salesians del barri de
La Viña on vivia, començà a treballar
encara nin com a envernissador amb son
pare i després com a ebenista i fuster, professió
que mantindrà la resta de sa
vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat,
començà a militar en el moviment
anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922
intervingué per
primer cop en un míting a Cadis i representà els
llibertaris gaditans en la
reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou
nomenat vicepresident de
l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba
Roja. En
1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el
Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Cadis i va fer
mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la
Lògia Maçònica Salvochea. En 1927
es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui
tindrà cinc infants (Aurora,
Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix
any fou un dels reorganitzadors
del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el
grup anarquista «Germinal», amb
José Bonat, Elías García,
José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou
detingut
per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig.
En 1930 fou nomenat
vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any
representà
la Lògia Maçònica Salvochea en una
assemblea a Madrid, però abandonà la
francmaçoneria arran de la Conferència de
Sindicats de Sevilla d'octubre
d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà
culturalment, estudiant
els clàssics de l'anarquisme, participant en debats
ideològics --defensà la
participació anarquista en els sindicats enfront del
Moviment Obrer Anarquista
(MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les
essències àcrates dins
de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot
entre
1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la
dictadura
la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari
del Sindicat de la
Fusta de Cadis; representant gadità en la
Conferència de Sindicats Sevilla de
1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931,
que el portà a la presó el
novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el
Sindicat de la Fusta de
Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del
Comitè Regional
d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña
García i Juan Arcas
Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933
i pel qual, arran dels fets de
Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat
en el
Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis;
secretari de la CNT d'Andalusia en
1934 en plena escissió trentista;
reorganitzador, amb Manuel Pérez, de
la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè
Regional d'Andalusia
en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual
parlà en el míting de cloenda;
secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936;
etc. Durant els
anys republicans participà en nombrosos mítings i
conferències (Madrid,
Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla,
Logronyo, Paterna, Osca,
comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre
1931,
1933 i després de la revolució asturiana
d'octubre de 1934). Fou discutit fora
d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de
l'Aliança Obrera --en
aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a
secretari del Comitè
Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la
Plaça de Toros de
Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des
de
diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT
de Saragossa de
1936, on participà en la ponència sobre comunisme
llibertari, exigí
responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i
participà en el míting de clausura. Tot
d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936,
marxà a preparar la
resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i
la resistència va
ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li
donaran refugi, però el 19
de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa
d'un sabater del
carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del
carrer
Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente
Ballester Tinoco
fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de
les
murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya),
juntament amb el
sabater que l'havia amagat. Col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries,
com ara Acción Social Obrera, CNT,¡Despertad!, El
Liberal, La Revista Blanca, Redención,Solidaridad Obrera,La Tierra, etc. Va escriure novel·letes,
editades en col·leccions populars
(«La Novela Libre», «La Novela
Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com
ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín
(1927), Elúltimo cacique (1930), La voz de la
sangre (1930 i 1998), El
Asalto (1932), Escoria social (1932), Han
pasado los bárbaros. La
verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va
publicar a
Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la
seva obra completa sota el
títol Se nace hombre libre. La obra literaria de
Vicente Ballester.
Vicente
Ballester
Tinoco (1903-1936)
***
- Luis Naveira Carballo:
El 19 de
setembre de 1936 és afusellat a Betanzos (la Corunya,
Galícia) el mariner anarcosindicalista
Luis Naveira Carballo, conegut com O
Besugo. Havia nascut cap el 1904 a Betanzos (la Corunya,
Galícia). Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com son
germà Manuel, respongué
l'aixecament feixista de juliol de 1936 i fou un dels últims
a abandonar la
barricada de la Ponte Nova de Betanzos el 22 de juliol. Luis Naveira
Carballo
va ser detingut pels franquistes el 19 de juliol de 1936 a la Corunya i
portat
a Betanzos, on fou assassinat al quilòmetre 2 de la
carretera Betanzos-Ferrol.
Estava casat amb Genoveva Iglesias Ossorio, amb qui tenia tres nines i
un nin.
***
-
Jules Chazoff: El
19 setembre de 1946 mor el militant anarquista Jules Chazanoff,
també conegut
com Jules Chazoff. Havia nascut el 21 de gener de
1891 a París (França).
En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista
--on militaven
Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin,
Dremière, Albert Dremière, Carré,
etc.--, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i
membre de la «Llar
Popular de Belleville». Després de la Gran Guerra,
col·laborà en Le Libertaire.
El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe
Bridoux i
Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor
d'Émile Cottin, que
havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant
un
tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer
una gira
propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any,
després d'un viatge a la
Rússia comunista com a delegat llibertari al II
Congrés de la Internacional
Sindical Roja, va escriure Le mensonge bolcheviste,
dura crítica al
sistema soviètic i anticipació a les obres i
crítiques d'Anton Ciliga. A partir
de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du
Comité de défense des
révolutionnaires emprisonnés en Russie.
En 1926 fou condemnat a vuit mesos
de presó per «provocació de militars a
la desobediència». El fet d'haver
demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig
Internacional
(SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic
comunista L'Humanité li va
valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat
tot, continuà
col·laborant en Le Libertaire i en 1927
s'adherí a la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà
l'any següent. En aquesta època
col·laborà en l'Encyclopédie
Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici
d'electricista i esdevingué corrector. En 1935
participà en la conferència
contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de
1936 a la Sala Wagram de París
participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el
gran míting de suport a la
Revolució espanyola que aplegà més de
tres mil persones. En 1938, enmig dels
conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le
Libertaire
--«Quand Israël règne» (18
d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1
de
setembre de 1938)-- on atacà durament la
violència sionista contra el poble
palestí i el primer article fou contestat pel Grup
Anarquista Jueu de París que
reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada
el gener
i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península,
fou comissionat,
amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos
refugiats a fugir de
l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any
publicà La CGT,
colonie soviétique. Durant la guerra
jugà un gran paper en la
reorganització del Sindicat dels Correctors a la
regió lionesa. En 1941 fou
detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes,
però fou alliberat
per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El
novembre de 1943 fou novament
detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de«israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les
tropes aliades. Sempre continuà
militant en l'anarquisme.
***
- Helios Gómez:El
19 de setembre de 1956 mor a Barcelona
(Catalunya) el pintor, cartellista, poeta i avantguardista anarquista,
primer,
comunista, després, i de bell nou llibertari Helios
Gómez Rodríguez. Havia nascut
el 27 de maig de 1905 al barri de Triana de Sevilla (Andalusia,
Espanya) en una
família, deia ell, gitana; son pare era treballador del suro
i Helios era el
major de set germans. Es formà professionalment aprenent
l'ofici de decorador
de ceràmica a la fàbrica de la Cartoixa de
Sevilla entre 1918 i 1919 i
estudiant a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sevilla. En aquesta època va formar part de diversos
grups anarquistes andalusos. El juny de 1921 va ser detingut, amb
Mazón i
Navarro, a Sevilla. Afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT), els
seus primers dibuixos aparegueren en el diari anarquista Páginas Libres,
que dirigeix Pedro Vallina, i il·lustrà
també obres de escriptors sevillans com
ara Rafael Laffón i l'anarquista Felipe Alaiz. El 1925
exposà per primera
vegada al Kursaal de Sevilla obres de caràcter cubista, molt
criticades per la
tradicional societat andalusa del moment, i, un any després,
a l'Ateneu de
Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona amb mésèxit. Fermament convençut de
la necessitat d'un canvi polític, s'adhereix als grups
anarquistes. I, des del
primer moment, decideix parlar, pintar i escriure dins d'un mateix
principi,
d'acord amb la seva opció política. El 1927, forçat a
abandonar Sevilla
per raons politiques, s'exilià a París, on
col·laborarà en la premsa
llibertària en castellà (TiemposNuevos i Rebelión), i serà
expulsat per la seva participació en els actes de protesta
per l'execució de
Sacco i Vanzetti. Després s'instal·là
a Brussel·les, on exposà a diferents
galeries, treballà com a decorador i
il·lustrà l'obra Rien qu'un homme,
de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlín
i durant dos mesos
a la Unió Soviètica. El 1929,
s'instal·la a Berlín on exposa també i
es
relaciona amb el dibuixant George Grosz, el galerista
Herwarth Walden,
propietari de la galeria Der
Sturm, i
diversos grups d'agit-prop;
col·labora amb algunes publicacions com el Berliner Tageblatt i segueix
cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis
de 1930, l'Asociació
Internacional del Treball (AIT) publica a Berlín el seu
primer àlbum Días
de
ira.
Després de la dictadura de Primo de Rivera, a finals de
1930, Helios
torna a Espanya instal·lant-se a Barcelona, on
col·labora amb nombroses
revistes republicanes i comunistes com L'Opinió, La Rambla, La
Batalla, L'Hora, Bolívar i Nueva España, i realitza
portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per aòrgans d'esquerres.
En aquest any publica el manifest Porqué me marcho del
anarquismo i
ingresa en la Federació Comunista Catalano-Balear,
incorporant-se al Bloc Obrer
i Camperol (BOC), del qual seria expulsat poc després per
prosovietisme. El
1931, ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE),
col·laborant com a
il·lustrador per a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per
la seva
militància, es tancat i traslladat a la presó de
Jaén. Aconsegueix la llibertat
provisional i fuig a Brussel·les, on assisteix a les grans
vagues mineres del
Borinage i publica un dibuix en Drapeau Rouge, abans de sortir cap a l'URSS,
responent a l'invitació de les autoritats
soviètiques a participar com a
representant espanyol en el Congrés Internacional d'Artistes
Proletaris. Viu a
Moscou, viatja a Leningrad i a Siberià, exposa al Museo
Pushkin el 1933 i
l'Editora Estatal d'Art publica el seu segon àlbum, Revolución
Española.
La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme
impactant, de fàcil lectura i fort contingut social,
allunyat del realisme
socialista que sempre criticaria. Torna a Barcelona durant la primavera
de
1934, però es novament detingut, juntament amb altres
revolucionaris entre ells
Lluís Companys, a la tardor en el context de l'aixecament
obrer a Catalunya i
tancat en un vaixell presó. Un cop alliberat, retorna a
Brussel·les on es
publicarà a principis de 1936, el seu terceràlbum, sobre els fets de 1934, Viva Octubre.
El 1935, funda amb altres artistes el grup «Els
Sis» --amb Elías, Shum,
Benigania, Porta y Josep Bartolí-- i, el 1936, novament
legalitzades les
organitzacions d'esquerra, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que
impulsaria el cartellisme militant durant la guerra amb una
producció intensiva
de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a
nombroses
publicacions i pinta quadres sobre la guerra. Al principi de la guerra
civil
lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s'adhereix a la
Aliança
d'Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat
Comissari Polític de la
UGT, organitza la Columna Ramon Casanellas i embarca en
l'expedició de Bayo per
alliberar Eivissa i Mallorca. Després va intervenir als
fronts d'Aragó, de
Madrid i d'Andalusia. El 22 de desembre de 1936 va ser acusat de matar
el
capità Arjona del seu propi bàndol a El Carpio,
al front de Còrdova, en
aplicació d'una mesura disciplinària exagerada i
va fugir a Madrid per evitar
represàlies. Va exposar un quadre al Pavelló de
la República de l'Exposició Universal
de París i que es conserva actualment al Museu Nacional
d'Art de Catalunya. En
1937 és expulsat del Partit Socialista
d'Unificació Marxista (PSUC) i perseguit
pels estalinistes, que l'acusen de trotskista, fets que el van impulsar
a
retornar a la seva antiga militància anarquista en la CNT.
En 1939, com a
milicià electe de Cultura de la 26 Divisió
(excolumna Durruti), es encarregat
de la capçalera i maquetació del diari de la
divisió El
Frente,
així com
de la organització de la mostra en homenatge a Durruti de
Barcelona. Perduda la
guerra, es refugia a França, on es internat als camps de
concentració
d'Argelers, Bram, Le Vernet d'Ariège --on
conviurà amb Max Aub-- i Djelfa
(Algèria), entre febrer de 1939 i maig de 1942. El 1942
tornà a Barcelona, creant
l'efímer grup Liberación Nacional Republicana
(LNR) i la «Casa de Andalucía».
El 1948 presentà una exposició a la Galeria
Arnaiz amb obres de caràcter
surrealista i durant els seus últims anys
realitzà murals decoratius, com els
del Jazz Colón i de la Residència Sant Jaume de
Barcelona. Entre 1945 i 1946, i
1948 i 1954 es arrestat i empresonat a la presó Model de
Barcelona, on pinta en
el corredor de la mort un oratori conegut com La Capella Gitana,
emblanquinat en 1996 i posteriorment recuperat, i escriu la seva obra
poètica.
Malgrat l'ordre d'alliberament signat el 1950, es retingut pres
il·legalment
quatre anys més i quan es alliberat en 1954, serà
acollit desinteressadament a
la Residència Universitària de Sant Jaume de
Sarrià (Barcelona); però morirà,
en 1956, a l'Hospital Clínic de Barcelona a
conseqüència de malalties
provocades durant els anys de reclusió.
Helios
Gómez (1905-1956)
***
- Rudolf Rocker: El
19 de setembre de 1958 mor a Nova York (Nova York, Estats
Units) el teòric
anarcosindicalista, propagandista
llibertari i escriptor Rudolf Rocker. Havia nascut el 25 de
març de 1873 a
Magúncia (Renània-Palatinat, Alemanya). Orfe des
de molt jove, és
educat per un oncle republicà i
esdevé enquadernador. S'adhereix a les«Jungen», les joventuts del Partit
Socialdemòcrata
(SPD), que formaven oposició dins el partit. Descobreix
l'anarquisme en la
lectura de Freiheit, de Johann Most. En 1891,
assisteix al congrés
socialista de Brussel·les, i quan torna a
Magúncia, enfortit per la lectura de Déu
i l'Estat, de Bakunin, s'integra en un grup anarquista i
porta la
propaganda llibertària il·legal que va atreure
l'atenció de la policia. En 1892
es refugia a París on s'ajunta amb els refugiats alemanys i
entra en contacte
amb els anarquistes francesos, com ara Jean Grave. Però,
arran de les
persecucions policíaques de 1894, parteix cap a Londres on
vivent nombrosos
anarquistes. Va traduir Paraules d'un rebel, de
Kropotkin, a l'alemany,
i es va lligar amb Max Nettlau. En 1896 participa en el
Congrés Internacional
Socialista i dos anys més tard, per haver elogiat la
Unió Lliure, és expulsat
amb sa companya Milly dels Estats Units on s'havien vist obligats a
emigrar.
Aleshores començarà a militar amb els obrers
anarquistes jueus de Londres;
actiu propagandista, tant de paraula com per escrit, aprèn
el jiddish i comença
a editar a partir de 1898 el periòdic Arbeiter
Freund i després Zsherminal.
En 1906 pren part en la creació del Worker's Freind Club and
Institute i fa
costat a les vagues dels picapedres (1906 i 1912). En 1907, a
Amsterdam, és un
dels secretaris amb Malatesta, Jean Wilquet, John Turner i Schapiro del
Congrés
Anarquista Internacional. En 1909 se li prohibeix l'estada a
França arran d'un
míting de protesta contra l'assassinat de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1913
farà una gira de conferències pel
Canadà, però com que esclata la guerra,és
internat per les autoritats angleses en un camp de
concentració com a«estranger perillós». Expulsat del Regne
Unit el març de 1918, va viure un
temps amb Domela Nieuwenhuis a Amsterdam abans d'anar a
Berlín; però és de bell
nou internat, amb Fritz Kater, per «incitació a la
vaga i atemptat contra la
seguretat de l'Estat». Alliberat, es consagra a reconstruir
el moviment
anarcosindicalista alemany i la Freie Arbeiter Union Deutschlands
(FAUD), que
aconseguirà a nivell internacional, en desembre de 1922 a
Berlín, el
renaixement de la secció antiautoritària de
l'AIT; Souchy, Schapiro i Rocker en
seran els secretaris internacionals. En aquesta època
nombrosos escrits seus
seran publicats i com a orador farà conferències
arreu, fins i tot a Suècia
(1929). En 1933, fugint dels nazis, retornarà als EUA on
intentarà en 1936
mobilitzar l'opinió pública en favor de la
Revolució espanyola. En 1937
s'instal·larà amb Milly en una comunitat
anarquista a Mohigan i publica una de
les seves obres principals, Nacionalisme i Cultura
(1937). Durant la
postguerra, les autoritats nord-americanes intenten expulsar-lo,
però alhora
Alemanya el rebutja. És autor de nombroses obres, com ara Els
soviets traïts
pels bolxevics (1921), Socialdemocràcia
i anarquisme (1921), Anarquisme i
organització (1921), Artistes i rebels
(1923), Johann Most
(1924), Anarcosindicalisme (1938), Influencia
de les idees
absolutistes en el socialisme (1945), o Max
Nettlau, l'herodot de l'anarquia
(1950).
Milly Witkop (1877-1955)
***
- Josep Vilalta García:
El 19 de setembre de 1958 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifranquista Josep Vilalta García, conegut com El Rubio. Havia nascut el 15 de novembre
de 1921 a Barcelona
(Catalunya). En 1939 va ser posat en crida i cerca per les autoritats
franquistes i s'exilià a França. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), en els anys quaranta s'integrà en els grups
d'acció de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i especialment amb el grup
encapçalat per Josep Lluís Facerías (Face),
un dels seus millors amics juntament amb Jesús del Olmo
Sáez (Malatesta). En
l'exili col·laborà amb el
periòdic mural de les Joventuts Llibertàries de
Tolosa de Llenguadoc Futuro.
Josép Vilalta García va morir de
càncer el 19 de setembre de 1958 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat entre Jesús del Olmo i Roque Santamaría
(fill).
Josep Vilalta García (1921-1958)
***
- Josep Roig Lladó:
El 19 de setembre
de 2000 mor al Voló (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarquista i
anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut
també sota el pseudònim d'Antonio
Millera. Havia nascut el 19 de
desembre de 1914 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya).
Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan
esclatà la Guerra
Civil lluità als fronts com a voluntari en les
milícies confederals i, amb la
militarització d'aquestes, en la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti»), on
exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En
representació de Terrassa
assistí al Congrés de les Joventuts
Llibertàries en la «Columna Durruti».
Amb
el triomf franquista creuà els Pirineus i patí
els camps de concentració i les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després
s'allistà en la Legió
Estrangera i lluità en la resistència antinazi
fins que fou ferit greument al
pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra.
Després de la II Guerra
Mundial s'establí a París (França), on
milità en la CNT i en el Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos
càrrecs orgànics de responsabilitat.
En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat
de Terrassa en
l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en
diverses ocasions a
Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera,
en missió orgànica en representació
del Comitè Regional de Catalunya de la CNT
en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959
col·laborà en Uno.
Tribuna Libre C