Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

La cursa d'armaments. Els Estats Units, estalonats.

0
0

          La cursa d'armaments. Els Estats Units, estalonats. 

 

 

       Tesi general que aniré desplegant:  Era de preveure que la Xina igualaria el poder militar dels Estats Units. Si a principis de segle la nació asiàtica esdevingué la primera potència industrial del món,  era de preveure que també ho seria - ho és ja, segurament - en indústria militar. 

 

 

   Qüestió prèvia.

 

   Allò que s'ha de saber:  Els mitjans dels països de la Unió Europea i dels Estats Units (i de la resta de països subordinats  als interessos de l'Imperi), majoritàriament, no es dediquen a la recerca de la informació objectiva sinó a crear i transmetre un món virtual segons la voluntat dels governs i de les corporacions, a fi de que l'opinió pública resti entabanada.    

      Dit a l'engròs: Els mitjans catalans, majoritàriament, participen de manera decidida a la corrupta guerra mediàtica, de forma que fan un degoteig constant de les males notícies de fets ocorreguts  (segons diuen ells) a Rússia, la Xina,  l'Iran, Corea del Nord, Cuba i Veneçuela, principalment.

 

    La guerra mediàtica és una conseqüència de les diverses guerres que enfronten els dos blocs mundials: per una banda ''Occident'' (un ''Occident'' estrany que també inclou països orientals, com són Turquia, Aràbia Saudita, Qatar o el Japó) i, per l'altra, un conjunt de països que donen suport a una estratègia mundial multilateralista (o sigui, de fet, oposats al pol hegemònic dels EUA), conjunt on destaquen Rússia, la Xina  i l'Iran.

 

     Diverses guerres o confrontacions, entre les que destaquen les relacionades amb l'economia, l'intervencionisme, la cursa d'armaments i la competició tecnològica.

 

        Per altra banda, les guerres reals actualment en joc són una deriva de les confrontacions mundials entre els dos blocs de nacions.

 

     S'ha de saber:  Actualment, no hi ha ni un sol conflicte al món on no hi estiguin implicats els agents de l'Imperi.

 

    Fi de la qüestió prèvia.

 

 

 

     Atenint-nos a la qüestió enunciada al títol de l'article, amb major precisió, es pot afirmar que, de fet, els EUA ja han perdut guerres decisives.

 

    Així com ja he explicat en diversos escrits, als darrers 35 anys, els EUA se'n ha anat desindustrialitzant, mentre que la Xina es desplegava espectacularment en la major part de sectors industrials.

 

    S'ha de saber: Des de principis de segle, la Xina ha esdevingut la primera potència industrial del món. Al meu escrit La Xina, la civilització vertical (1 i 2), jo deia:    Les dades estadístiques sobre producció d'acer i de ciment posen de relleu que la Xina ja era, de fet, la primera potència econòmica mundial a l'any 2004, per exemple.

   Causa vergonya haver d'exposar un raonament tan clar: Si la Xina és el major productor d'acer i de ciment, i el major consumidor d'acer i de ciment, s'ha d'entendre que aquests consums tenen una manifestació econòmica immediata. Amb l'acer i el ciment la Xina construeix edificis, però també carreteres i autopistes, i línies fèrries, i ports i aeroports, i drassanes, i grans vaixells, i ponts, i preses per a centrals hidroelèctriques, i línies de metro, i gasoductes, etc. El consum d'acer gegantí per a una indústria pesant gegantina: La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de la major part d'indústries pesants (Les drassanes xineses produeixen al voltant del 40 % dels grans vaixells comercials del món (la Xina disposa de la major marina mercant del món)).

     O sigui, els EUA  ha perdut la guerra industrial contra la Xina. Guerra industrial (i no simple competició industrial), s'ha de dir, perquè Washington va desplegar tot d'estratègies canalles per frenar el creixement industrial de la Xina, estratègies  moltes de les  quals encara manté actives.

    Una altra guerra perduda per Washington és la de mantenir l'hegemonia  tecnològica. A l'escrit que he citat, es podia llegir:    Amb la publicació del informe de la Universitat de Duke de 2004 (Durham, Carolina del Nord), que comparava el nombre d’enginyers entre els Estats Units i l’Índia i la Xina, sembla que les elits ianquis 
van quedar espantades. Segons l’informe (el qual fou amplament difós als mitjans de comunicació), el nombre de graduats anuals en enginyeria era de 70.000 als EUA enfront dels 600.000 de la Xina i els 350.000 de l’Índia. 

 

     A l'actualitat, els Estats Units continua figurant com a la primera economia mundial, però aquesta figuració és mecanicista, en el sentit que no valora el fet que és una economia amb un endeutament colossal. De  manera que seria una qualificació més encertada dir que els EUA són en fallida econòmica, abocats a la bancarrota. Podeu veure el notable informe La fi d'En Barack Obama?.

 

     Com a indicador:   Mentre Pequin ha aixecat    grans infrastructures a tot arreu del país acceleradament, la major part de ciutats nord-americanes, endeutades, s'han d'acomodar a unes infrastructures decadents (Washington ha tardat set anys per  reconstruir el mur de  contenció que protegia Nova Orleans destruït per l'huracà Katrina).

     Que quedi clar:  Al 2014, mentre els EUA és el país més endeutat, la Xina disposa de les majors reserves monetàries  mundials.

      Això fa que el país asiàtic faci inversions quantioses a molts de països.  La Xina ha esdevingut el principal soci comercial de la major part de països africans, però, alhora, el principal creditor per a finançar la construcció d'infrastructures i d'instal·lacions industrials. I, per descomptat, tot d'empreses xineses són visibles a tot arreu de l'Àfrica.

 

      Tot això exposat fins aquí són coses sabudes, malgrat la manipulació informativa dels mitjans ''occidentals''.

      Allò nou que haurem de veure sobre el contenciós entre les dues grans potències és que, al moment present, la Xina ha destruït el somni nord-americà de restar militarment immune. Haurem de veure que els avenços dels xinesos en alta tecnologia bèl·lica fan inútil el sistema antimíssils que pretén desplegar Washington.

     Tesi: Des del 1978,  el creixement exponencial de la Xina en economia ha sigut possible en quant ha anat acompanyat d'una revolució social, científica i tecnològica.

   Social: els instruments de l'Estat es posaren al servei de les amples masses, el sistema educatiu, principalment. Científica: es va donar un creixement exorbitant de centres universitaris i d'investigació científica. Tecnològica:  Com no podia ésser d'altra manera, la capacitat competitiva de la indústria xinesa estava basada  en la utilització de la tecnologia més avançada (De ''la mà d'obra barata'', per ella mateixa, no se'n segueix res, com es pot veure a Andalusia o a Castella la Manxa).

     Actualment, mentre Europa i els EUA estan en recessió (l'anunciada recuperació econòmica és un pura campanya publicitària), la Xina continua en un índex de creixement entre el 7'5 i el 7'8 %. Segons l'OECD, al 2016, la Xina serà la primera economia mundial, oficialment.

    Respecte d'això, Washington desplega una política publicitària, segons la qual els EUA mantenen el gran avantatge sobre la Xina en relació a les indústries d'alta tecnologia. És una publicitat enganyosa. Vegeu la tesi.

   Tesi: L'èxit de la indústria xinesa és degut a que aplica la tecnologia més avançada.

    Com a referent:  la marca xinesa d'ordinadors Lenovo abasta  el número u mundial en vendes.

  I un altre exemple:  Els productes de la gran majoria d'empreses electròniques  porten bateries fabricades a la Xina.

    I un exemple de la indústria pesant:  Els vaixells construïts a les drassanes xineses porten la tecnologia més avançada.    

     Els mitjans ''occidentals'' i el seus 40.000 economistes subratllen la barator  dels productes industrials xinesos. Oh, vaja! No se'n recorden de que quan Londres era ''el taller del món'', els productes industrials anglesos eren els més barats de món; eren el més barats degut a que disposaven d'una tecnologia més avançada, i no per disposar de ''mà d'obra barata'' infantil, tot i que n'emprava (Com va denunciar a l'època En Charles Dickens).

 

        Tan bon punt En Mao Zedong va aconseguir el poder  (1949), els EUA van desplegar una estratègia de guerra freda contra la Xina.

     Els EUA van estimular tots els moviments que desafiaven la sobirania xinesa.

     El cas més escandalós:  Washington va intervenir militarment de manera que, obertament, va donar suport al Kuomintang contra de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL). Tot i així, En Chiang Kai-shek fou derrotat.

     AL 1949, el govern i l'exèrcit  del Kuomintang (uns dos milions de persones) es refugià Taiwan, que estava sota l'ocupació dels EUA. 

     Des de llavors, Washington ha impedit que Taiwan  s'integrés amb  la República Popular de la Xina (O sigui, des de 1949, hi ha proclamades dues repúbliques xineses, la continental i la insular).

     A partir del lideratge d'En Deng Xiaobing (1978),  l'estratègia del ''socialisme amb característiques xineses'' va enterrar la via de confrontació amb els EUA, va abandonar l'internacionalisme proletari i va accelerar el creixement de les relacions econòmiques sobretot amb els grans països capitalistes, i, en especial, amb els EUA.

    Fins a l'actualitat, durant dècades, la Xina dengiana, centrada en el desenvolupament econòmic, s'ha manifestat com a fervent partidària del pacifisme. En tots els conflictes mundials, la veu de la Xina ha proposat solucions basades en el diàleg i les negociacions.

   Per altra banda, Pequín s'ha esforçat per tal d'evitar la confrontació amb Washington.

       Tesi:  S'ha de veure que l'estratègia pacifista de la Xina no implica que el govern del PCX accepti i se subordini a l'hegemonisme unipolar de Washington.

      Es pot constatar que des del 1978, el pressupost de defensa xinès ha crescut en paral·lel al desplegament econòmic. Ha anat pujant en el  rànquing mundial fins a situar-se en segon lloc, darrere el dels EUA.

     Com era d'esperar, els mitjans ''occidentals'' han fet escàndol al voltant de l'increment del pressupost de defensa de la Xina per a l'any 2013-2014.  Segons les dades oficials, el pressupost xinès abasta la xifra de 720.200.000.000 iuans (117.000.000.000 dòlars), quantitat que representa un increment 10,7  % sobre el pressupost del 2012.

   S'ha d'entendre que aquest enrenou de la premsa és induït per la voluntat d'incentivar la campanya publicitària permanent. Perquè la realitat és  que l'increment del pressupost xinès d'enguany s'acomoda exactament al ritme anual de creixement. Així, es pot comprovar que el pressupost de defensa de la Xina va augmentar una mitjana del 15,9 per cent des de 1998 fins al 2007; i, al darrers anys, els increments foren  els següents:  un 12,7 per cent en 2011-12, 11,2 per cent el 2012-13, i ara el 10,7 per cent per 2013-14.

    Segons el Departament de Defensa dels Estats Units, el pressupost de defensa de la Xina no té transparència, no inclou despeses militars que figuren a altres departaments ministerials. Segons ells diuen, la despesa real  del pressupost de 2014 ascendiria a la xifra de 187.000 milions de dòlars. S'ha de subratllar que altres estimacions fan pujar la despesa militar xinesa fins als 259.000 milions de dòlars (Vegeu la web El pressupost de defensa de la Xina).

   El pressupost de defensa dels EUA és de 612.000.000.000 dòlars per a l'any fiscal 2014. És una despesa inferior a la de l'any anterior, però, tot i així, seria quatre vegades més gran que la de la Xina.

   Però si ens atenim als càlculs més suspicaços de Washington sobre la despesa xinesa real (259.000 milions de dòlars), llavors la inversió militar xinesa s'acostaria a la meitat del pressupost de defensa dels EUA.

    Sigui com sigui, allò a destacar és que la Xina augmenta anualment  l'índex de la despesa militar  en dos dígits, mentre que els EUA el baixen lleugerament.

    De mantenir-se els índex de la despesa militar, s'ha de preveure que la Xina igualaria  els EUA  al 2020.

      Arribats aquí, podria semblar que quedava prou definit el plantejament general sobre la cursa d'armament entre les dues grans potències. Però haurem de veure que resta per explorar una qüestió decisiva, aquella que fa referència a la desigualtat dels ritmes de creixement en tecnologia militar entre la Xina i els EUA.

    Tesi:   Allò que s'ha d'entendre que és que no hi ha una correlació mecànica entre la quantitat de despesa del pressupost de defensa i l'augment de la capacitat militar.  Tampoc hi ha correlació mecànica entre la quantitat invertida i l'avanç en nova tecnologia militar.

    A més a més,  s'ha de suposar que les inversions (de la Xina i els EUA) dedicades específicament en tecnologia militar abasten xifres igualades.  Insistint:  la despesa en desenvolupament de tecnologia militar mostra que la cursa va igualada.

    

       En efecte, es pot constatar que la major part de la despesa militar nord-americana va destinada a atendre compromisos militars que no suposen en absolut un augment de la seva capacitat militar.

    Les majors despeses del pressupost de defensa ianqui es concentra en tres apartats, els quals no suposen en absolut cap increment de la capacitat militar.  Tres apartats, que són: A) La despesa dedicada a satisfer les intervencions militars de  l'exèrcit dels EUA (intervencions, com la que ara manté a l'Afganistan, i com mantenia amb l'ocupació militar de l'Iraq anteriorment). B)  La fabulosa despesa dedicada al manteniment de les 800 bases militars aixecades i mantingudes per de l'exèrcit dels EUA en territoris estrangers, així com al manteniment de les  2000 bases militars en territori propi. C) La  despesa per a satisfer les demandes de les innumerables guerres secretes de la CIA i altres setze agències de guerra secreta que actuen a tot arreu del món (Per fer-ne una idea:  les agències ianquis són actives en tots els moviments de desestabilització  o de subversió, bé sigui encenent bé sigui intentant apagar, com foren els moviments democràtics de Tunísia o de l'Egipte).

       Amb aquestes les inversions dedicades als tres apartats que hem vist, els Estats Units fan palès al món el seu terrorífic poder militar. Amb les inversions indicades els EUA mantenen el poder militar, però no l'incrementen.

     Sembla que és  el destí tràgic dels grans imperis:  La creixent despesa pel manteniment del poder militar condueix a la ruïna econòmica dels imperis. L'imperi romà decadent, incapaç de mantenir la despesa militar,  va caure en l'oprobi de contractar pobles germànics (els ostrogots, per exemple) en defensa de les fronteres de l'imperi de l'amenaça d'altres pobles germànics. 

      A considerar: El manteniment de la cinquena flota  al Golf Pèrsic fa palès al món i, sobretot, als països de la regió el colossal poder de l'Imperi.  Però la despesa no fa augmentar el poder militar. I, per altra banda, l'Iran, com a resposta a l'amenaça ianqui, diu que ha desplegat una tecnologia de míssils capaç d'enfonsar la V Flota (El cert és que els ciberoperadors iranians es van apoderar de l'avió no tripulat que era la joia de la tecnologia ianqui a l'any 2011).

 

       Tesi:  Si la Xina, actualment, en comparació als EUA,  produeix més enginyers (quatre vegades més), i més titulats superiors en ciències físiques i químiques, allò propi es suposar que fa temps que ha igualat o superat als EUA en tecnologia, i, per tant, en tecnologia de la indústria militar.

      Però donar per suposat el lideratge tecnològic de la Xina  no és el resultat d'una especulació. Actualment, Pequín ha fet saber al món que iguala o supera als EUA en tecnologia i en tecnologia militar.

    Vegem qualques referents.

   Al juny de l'any passat, la Xina va astorar el món amb el llançament de la nau espacial tripulada,    Shenzhou 10.

    I el 14 de desembre de 2013 la Xina va fer història amb l'aterratge a la Lluna del mòdul Chang'e 3 que porta el rover Yutu  (Vegeu la web El Chang'e 3 ).

     Com assenyalen els experts nord-americans, el domini de la tecnologia  aero-espacial significa la superioritat militar, la capacitat de destruir les instal·lacions militars terrestres.

    Per descomptat, la Xina disposa d'indústria de construcció d'avions no tripulats.

    Igualment, també  ha demostrat que domina les tècniques cibernètiques, tècniques que són fonamentals per a l'estratègia de guerra moderna.

   La Xina ha enviat un clar missatge als EUA al fer públic el seu domini de la tecnologia dels míssils supersònics, míssils que arriben a abastar velocitats de Mac 10. El missatge és molt clar:  Fa saber a Washington que el seu pla d'establir un sistema d'antimíssils que faria immune el territori nord-americà és una pura il·lusió, que res pot aturar una ogiva portada per un míssil hipersònic (Sobre aquesta qüestió, podeu veure el post La Xina prova el míssil hipersònic).

 

    Al meu parer, durant el 2014 la Xina farà més freqüents els missatges que fan saber als EUA que la seva hegemonia militar ha arribat a la fi, que és arribada l'hora de desmuntar l'imperi.

   

 

 

  

        

   

 


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images