Anarcoefemèrides de l'11 de febrer
Naixements
- Joseph Drescher:
L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de
Baviera) el
fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea,
Suïssa), en un
cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties
anarquistes i aprovà
l'assassinat del president de la República francesa Marie
François Sadi Carnot a
mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest
motiu,
l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa
decretà la seva expulsió
del país.
***
- Carlo Carrà:
L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia)
el pintor, crític
artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i
després feixista Carlo Dalmazzo Carrà.
Son pare, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la
vida com a sabater
artesà. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el
postrà al llit, aprengué
a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a
treballar de decorador mural a
Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a
partir de
1895 a Milà, on freqüentà museus i
galeries d'art. En aquesta època es va veure
força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni
Segantini. Entre 1899 i
1900 residí a París per treballar en la
decoració dels pavellons de l'Exposició
Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es
familiaritzà amb
l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura
francesa
(Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine,
etc.), a més de fer
amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire,
Amedeo
Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis
mesos a Londres, on s'apassionà
per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en
contacte
amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901,
després d'un temps a
Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va
fer cursos a l'Escola Superior d'art
Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos
premis artístics i al
suport econòmic d'un oncle patern, pogué
matricular-se a la prestigiosa «Accademia
di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els
cursos de Cesare Tallone fins al
1909. La seva passió pels grans novel·listes
russos, per Poe i per Leopardi
arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb
Giacomo Balla, Umberto
Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el«Manifest dels pintors
futuristes», que feia costat el «Manifest del
Futurisme», signat el febrer de
l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911
pintà dues
versions de la seva obra més famosa, I
funerali dell'anarchico Galli --l'anarquista Angelo Galli va
ser assassinat
per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament
acabà en una
batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys
futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista
Leda Rafanelli, que
s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari
Ugo Polli, i
col·laborà activament en la revista
literària Lacerba,
fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època
futurista acabà amb el començament de la Gran
Guerra i el conflicte l'exaltà
força, prenent part d'antuvi en la propaganda
intervencionista, amb el suport
de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915
publicà Guerrapittura. Futurismo
politico. Dinamismo plastico.
Però
l'experiència bèl·lica va ser tan
forta que
acabà reclòs a la secció«nerviosa»
de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en
1917, amb
Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment«Pintura Metafísica».
En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest
any i 1921
col·laborà en la
revista artística romana Valori
Plastici.
En 1922 abandonà la«metafísica» i
s'abocà a una pintura més«transcendent», a
la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que
altres
futuristes
(Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït
pel
feixisme de Mussolini --en
1922 col·laborà en Il
Popolo d'Italia--
i adoptà opinions reaccionàries,
ultranacionalistes i irredemptistes. Entre
1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933
signà, amb Mario Sironi, Massimo
Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura
mural». Entre 1936 i 1938
es dedicà a pintar frescos monumentals. A més
d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La
Fiera
Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre
art i estètica, i des de
1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa
Acadèmia de Brera on havia
estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va
morir el 13 d'abril de 1966 a Milà
(Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es
van publicar, a cura
de Massimo Carrà, tota la seva obra literària
sota el títol Tutti gli scritti.
Carlo
Carrà (1881-1966)
***
- Virgilia D'Andrea: L'11 de febrer de 1890 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) la poetessa, militant i activa propagandista de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme Virgilia D'Andrea. Òrfena des de nina, va ingressar amb sis anys en un col·legi catòlic. Sempre rebel contra la institució i l'ordre social, es refugia en els llibres i la poesia. Companya i col·laboradora d'Armando Borghi, secretari de l'USI (Unió Sindical Italiana) i del seu òrgan de premsa Guerre de classe. Tasques que assumirà Virgilia tota sola en 1921 quan Borghi romangui empresonat. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li és de bell nou confiada, juntament amb el seu company. Militants antifeixistes, són amenaçats de mort per les seves activitats, i després de la Marxa sobre Roma feixista, decideixen exiliar-se i abandonar Itàlia en 1923; anaren a Berlín, més tard a París (1924) i finalment als EUA, on continuaran les seves accions, especialment a favor de Sacco i Vanzetti. Virgilia, bona oradora, participarà amb el seu company en mítings i col·laborarà en el periòdic anarquistaL'Aduanata dei Refratari. Virgilia D'Andrea va morir el 12 de maig de 1933 a Nova York (Nova York, EUA) deixant diverses col·leccions de poemes i una col·lecció d'articles publicats a Nova York poc temps abans.
***
- Joan Rofes Llorens:
L'11 de febrer de 1899 neix a Colldejou (Baix
Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens
--també
citat Llorenç.
Visqué des d'infant a Reus. En 1913 s'afilià al
Partit
Republicà Federal d'Alejandro Lerroux García, de
moda
aleshores, però cap al
1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme,
ingressant en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat
destacà com a
organitzador dinàmic en els Sindicats Únics
confederals i
com a home d'acció
durant els anys del pistolerisme patronal. Ocupà
càrrecs
de responsabilitat
orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i
formà
part de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal.
Durant els anys
republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el
gener de
1932, arran dels moviments insurreccionals cenetistes, i com a
conseqüència
dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor«Manuel Arnús» al port
de Tarragona. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a
membre
del Comitè
Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de
control
dels feixistes
locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es
refugià a França i patí els
camps de concentració i les companyies de treballadors
estrangers. Després de
la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses
localitats.
Instal·lat a Bedarius, formà part de la CNT de
Besiers.
Sa companya,
Concepció Banqué, era filla del dirigent
comunista
reusenc Josep Banqué i Martí --abans havia estat
llibertari. Joan
Rofes Llorens va morir en 1974 a Bedarius
(Llenguadoc, Occitània).
***
- Ferdinand Gross: L'11 de febrer de 1908 neix a Viena (Àustria)el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les«Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser SozialistenÖsterreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita «anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft». Ferdinand Gross va morir el 12 de gener de 1998 a Graz (Estíria, Àustria).
***
- Gino Cerrito:L'11 de febrer de 1922 neix a Messina (Sicília) el militant anarcosindicalista i historiador anarquista Biagio Cerrito, més conegut com Gino Cerrito. Cap al 1943 començà a militar en el moviment llibertari amb Piero Butitta i Michela Bicchieri, entre d'altres, i prengué part en la lluita antifeixista. Fou un dels creadors del Grup Anarquista de Messina i participà en la reorganització de la Borsa del Treball i del moviment sindicalista. Com a funcionari municipal, fou elegit delegat sindical per la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). A més de fer feina, acabà els estudis d'Història a la Universitat de Messina, on es llicencià amb la tesi «Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882)». Amb altres companys, com ara Alfonso Failla, Ugo Mazzuchelli, Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, lluità per la revifalla de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i amb aquest objectiu participà en nombroses reunions arreu d'Itàlia amb la finalitat de redactar un nou Pacte Associatiu de la FAI, que finalment serà aprovat en el Congrés de Carrara d'octubre de 1965. Aquest congrés implicarà una escissió entre el sector proorganització i els anarcoindividualistes, els quals, reunits a Pisa, crearen els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Cerrito serà acusat per aquest grup i sobretot pels companys exiliats als EUA com el responsable d'aquest viratge proorganització. Com a professor d'Història Contemporània a la Facultat de Magisteri de la Universitat de Florència, realitzà una important tasca d'investigació sobre temes llibertaris (insurreccionalisme, antimilitarisme, organització, etc. En 1970 fou nomenat encarregat de la Comissió de Correspondència i de les relacions exteriors de la FAI, però un problema cardíac en 1971 l'obligà a frenar la seva activitat. Aleshores es consagrà a la publicació de textos d'intel·lectuals anarquistes (Kropotkin, Malatesta, Berneri, Pitrè, etc.), a estudiar l'emigració anarquista italiana als Estats Units d'Amèrica i altres temes (Resistència, novel·la popular, etc.). Entre les seves obres podem destacar La rinascita dell'anarchismo in Sicilia (1956), Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882) (1958), I Periodici di Messina. Bibliografia e storia (1961, edició), L'antimilitarismo anarchico in Italia nel primo ventennio del secolo (1968), Le origini del movimento operaio in Italia (1969, edició), Geografia dell'anarchismo. Istantanee di mezzo secolo (1971), Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo (1971, amb altres), Il ruolo dell'organizzazione anarchica. L'efficientismo organizzativo, il problema della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo (1973 i 1998), Dall'insurrezionalismo alla settimana rossa. Per una storia dell'anarchismo in Italia (1881-1914) (1977), Antología anarquista (1980, recopilador), Andrea Costa nella storia del socialismo italiano (1982), Gli anarchici nella Resistenza apuana (1984, amb M. Pacini Fazzi), I fasci dei lavoratori nella provincia di Messina (1989), etc. Biagio Cerrito va morir el 4 de setembre de 1982 a Florència (Toscana, Itàlia). A l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana, del qual era assessor, existeix un «Fondo Gino Cerrito» de documentació seva sobre la resistència llibertària.
***
- Libertario
Gelabert Mayol: L'11 de febrer de 1933 neix a Palma
(Mallorca, Illes Balears)
l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio.
Son Pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol),
va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de
Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era
profundament catòlica.
Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona
(Catalunya) via Cabrera.
Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i
empresonat a Maó
(Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquestaèpoca, les
autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel
de Jaime. De jove, amb son
germà Antoni,
ajudà son pare en la distribució de propaganda i
premsa llibertàries
clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions.
Quan tenia
14 anys abandonà els estudis per ajudar sa
família i es posà a fer feina en un
taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts
Llibertàries. Després treballà en
diferents feines, sobre tot en l'artesania en
fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco
participà en la
reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de
l'associació per a la recuperació
de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent
conferències pels instituts
d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo
recuperaren
oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va
morir a
conseqüència d'un càncer el 8 de
març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes
Balears). Deixà inèdites unes memòries.
***
- Antonio Martín
Bellido: L'11 de febrer de 1938 neix a Canillejas (Madrid,
Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Martín Bellido–també va fer ser el
nom d'Antonio Martín Bollido.
Fill d'un
militant de la Unió General de Treballadors (UGT) exiliat a
França, a partir
dels 12 anys visqué a Estrasburg (Alsàcia). Fins
als 19 anys va fer peritatge elèctric
i en acabar aquests estudis s'establí a París, on
entrà a formar part de les
Joventuts Llibertàries. En 1962 participà en una
marxa antinuclear a Londres
(Anglaterra). Activista del grup de resistència
antifranquista llibertari
Defensa Interior (DI), entre 1962 i 1963 intervingué en
accions a l'interior
d'Espanya i a Itàlia. El 29 de juliol de 1963, amb Sergio
Hernández, fou
l'autor dels atemptats realitzats al Valle de los Caídos,
contra la seu de la Direcció
General de Seguretat i contra els locals de la Delegació
Nacional de Sindicats
a Madrid, atemptats pels quals els militants llibertaris Francisco
Granado Gata
i Joaquín Delgado Martínez, de les Joventuts
Llibertàries, van ser condemnats a
mort i garrotats el 17 d'agost de 1963. En 1968 va ser nomenat
secretari de les
Joventuts Llibertàries parisenques, però
detingut, fou confinat a Saint-Brieuc
(Bretanya) sota l'acusació
d'«associació de malfactors». A partir
de 1995 fou
un dels animadors de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de França. En
1998 es jubilà de la seva feina d'enginyer
informàtic. Amb Octavio Alberola Suriñach
ha treballat en els últimes anys per obtenir de les
autoritats judicials espanyoles
la revisió del procés de Delgado i Granado.
Actualment viu a Les Lilas (Illa de
França, França).
Defuncions
-Élie Reclus: L'11 de febrer de 1904 mor a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Fill d'un pastor protestant i germà gran d'Élisée, havia nascut el 16 de juny de 1827 a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània). En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologiaLes primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour.
***
- Felice Vezzani:
L'11
de febrer de 1930 mor a París (França) el pintor,
decorador i propagandista
anarquista Felice Vezzani, conegut sota diversos pseudònims (V. Enizza, Lux,Felix). Havia nascut
el 26 de maig de 1855 a Novellara (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien
Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí
al socialisme i en
1888, sota el pseudònim de V.
Enizza,
col·laborà en la revista satírica Bononia
Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants socialistes
(G. Podrecca,
G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat secretari de la
Societat de Socors
Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i vicepresident
de la Societat
Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors socialistes
més importants de
la regió. Fou un dels organitzadors de la
manifestació del Primer de Maig de
1891, època en la qual s'acostà a les idees
anarquistes. A partir de l'agost de
1892, arran del congrés del Partito dei Lavoratori Italiani
(PdLI, Partit dels
Treballadors Italians) celebrat a Gènova, en el qual
participà i on els
anarquistes van ser atacats pels seus companys socialistes,
s'adherí
definitivament al moviment llibertari. Decidí emigrar i el
gener de 1893 arribà
al Brasil. A finals d'aquell any fundà el setmanari
anarquista humorístic L'Asino Umano,
que publicà a São Paulo
28 números fins al 25 de març de l'any
següent i per al qual realitzà dibuixos
i poemes satírics. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut
juntament amb una
quinzena de militants anarquistes i socialistes (Antono Maffucci,
Galileo
Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli, Suppo Serafino,
Augusto Bargioni,
Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe Bacchini, etc.) quan
sortia d'una
reunió preparatòria del Primer de Maig al Centre
Socialista Internacional (SCI),
del qual era president, i va ser empresonat durant set mesos a
São Paulo i a
Rio de Janeiro. Un cop alliberat, començà a
col·laborar en L'Avvenire
(1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto
Donati i Lodovico Tavani, entre d'altres. En aquesta època
també col·laborà en
el periòdic Lo Schiavo Bianco.
El
març de 1895 va ser novament detingut i expulsat cap a
l'Argentina, on a partir
del novembre de 1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,òrgan d'expressió dels anarquistes italians que
publicà 250 números entre el 10
de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També
col·laborà en el bimensual
romà Il Pensiero Moderno.
El març de
1897 retornà a Itàlia i
començà a col·laborar en el
periòdic d'Ancona L'Agitazione
(1897-1898) i en el seu
suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el
número únic del
periòdic Il Domocilio Coatto,
publicat a Forli, on denuncià la Llei
d'assignació de residència. El març de
1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom
del Cercle d'Estudis
Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que
sortí publicat com a
suplement del periòdic L'Agitazione.
Després
dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat
a dos anys, 10
mesos i cinc dies de presó per«incitació a la desobediència i a l'odi
de
classes mitjançant la premsa» i fugí
clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà
en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore,
publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa)
per Giuseppe Ciancabilla, Domenico
Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb
els redactors, cessà
de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899
marxà a París (França) on el
contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de
1900 i trobà
nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione
i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto
Cantoni, Pio
Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.).
Aquest
mateix 1899, sota el pseudònim de Felix,
les edicions de Les Temps Nouveaux
li
van publicar el fullet Alle madri
d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el
pseudònim Felix,
col·laborà en diferents periòdics
anarquistes italians, com ara L'Avennire
Sociale (signant Dalla Francia),L'Agitazione, Combattiamo,Pro Justicia,
etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de
Suport als
Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i
altres. Fou
un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva
fundació el juliol
de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a
França nombroses publicacions italianes,
com l'abans citada, L'Avvenire de
Buenos Aires i La Questione Sociale
de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a
París, va
ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa
arran de la
intervenció de diverses personalitats polítiques
franceses, especialment de Jean
Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el
número únic de Pro
Calcagno e contro il domicilio coatto,
publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia
de Nàpols. En aquesta època esdevingué
un dels principals
animadors de l'anarquisme italià a París, acostat
al grup editor de Le Temps Nouveaux
--a instància seva
aquesta publicació tirà milers de targetes
postals amb el retrat de Gaetano
Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia-- i
establint estrets
contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a
Londres. Després col·laborà, amb
Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare
Cipriani, en l'únic número de Verso
l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a
París per Malatesta. En 1913
participà en la campanya organitzada pel Comitè
de Defensa Social (CDS) a favor
de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic
número de Liberiamo Masetti,
publicat en novembre
d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran
Guerra, marxà a Londres, però
l'abril de 1916 retornà a París, on
continuà amb els seus contactes amb Luigi
Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època
col·laborà en Umanità
Nova sota el pseudònim Lux.
L'agost de 1917, després de la mort
de sa companya, tornà a Itàlia, però
en 1922 retornà definitivament a París,
reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i
col·laborant en
diferents publicacions anarquistes, com ara Fede
(Roma), L'Agitazione a favore di Castagna
e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal
(Chicago), L'Adunata dei Refrattari
(Nova York), Il Risveglio
(París), Fede
(París), Vogliamo
(Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic
Internacional de Marsella li estrenà l'obra
dramàtica Demenza giustiziera.
L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri,
Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1
d'octubre de 1927 i el 18
d'abril de 1929 a París. Felice Vezzani va morir l'11 de
febrer de 1930 al seu
domicili del carrer dels Cloys de París (França).
Pòstumament, en 1932, el
Comitè Anarquista Pro Víctimes
Polítiques de París li publicà el
fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti.
Com
a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes
(Virgilia D'Andrea,
Giuseppe Ciancabilla, etc.).
***
- Joan Rebull: L'11 de febrer de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Rebull, també conegut com Titol. Havia nascut en 1902 a l'Ametlla de Mar (Baix Ebre, Catalunya). Antimilitarista convençut, va desertar de la Marina durant el servei militar i va fugir a la Guinea portuguesa, on residí fins al 1934. Instal·lat novament a l'Atella de Mar, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità a Salou i al Carrascal com a responsable d'una centúria de la Columna Roja i Negra, i també va prendre part activa en els combats que van precedir la presa de Monte-Aragón. En acabar la guerra civil, passà a França en una barca de pesca i acabà a diversos camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després va fer feina a les mines de Gargan i a l'empresa metal·lúrgica De Wendel al departament de Mosel·la, on va perdre un ronyó en un accident de treball. S'instal·là definitivament a Nimes, on ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT en l'Exili i milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
***
- Belgrado Pedrini:
L'11 de febrer de 1979 mor a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'escriptor, poeta, militant anarquista i
partisà antifeixista Belgrado
Pedrini. Havia nascut el 5 de maig de 1913 a Carrara (Toscana,
Itàlia) i sos
pares es deien Guglielmo Pedrini, escultor marbrista llibertari, i Rosa
Vanci.
El nom de Belgrado li ve de la capital Sèrbia, on son pare
havia viscut per
qüestions de feina. Quan tenia nou anys quedà orfe
de mare. Començà a
introduir-se d'adolescent en el pensament llibertari amb la lectura
dels
clàssics (Friedrich Nietzsche, Carlo Cafiero, Max Stirner,
Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i quan tenia 18 anys
començà a militar, amb
la preocupació de son pare, amic de Malatesta i coneixedor
de la repressió que
patia el moviment llibertari. Arran de l'adveniment de Benito Mussolini
al
poder, amb altres companys de Carrara, lluità contra els
escamots feixistes i
destacà com a propagandista anarquista i per la qual cosa va
ser denunciat i
condemnat en diferents ocasions. Entre 1937 i 1938 restà
tancat a diverses
presons i a la de Pianosa conegué el socialista i futur
president de la
República italiana Sandro Pertini. Un cop alliberat,
continuà amb la seva
militància llibertària i treballà en
una empresa d'autobusos. El febrer de
1942, amb Giovanni Zava i Gino Giorgi, desarmà i
apallissà un grupet de cinc
feixistes en un bar de Carrara i aquest fet els obligà a
fugir cap a Milà. En
aquesta ciutat van mantenir un tiroteig durant hores amb una patrulla
nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una
crida a la
insurrecció contra el conflicte
bèl·lic, però van poder fugir amb un
tren de
càrrega fins a Gènova i després a La
Spezia. Estretament buscats per l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a
la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme),
la policia política
mussoliniana, va ser interceptats en una pensió de La Spezia
i, després d'un
tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i un
policia
resultà mort, van ser detinguts. De la presó de
La Spezia van ser traslladats a
la de Massa a l'espera d'una més que probable condemna de
mort, però el juny de
1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada«Elio» aconseguí
alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos, i
s'integrà immediatament
en aquest grup de la resistència antifeixista.
Prengué part en diverses accions
de sabotatge i d'atac a les tropes nazifeixistes de la zona
d'Apuània fins a la
seva derrota. Després de l'Alliberament, el maig de 1945 va
ser novament detingut
pels fets de 1942 i per altres actes, com ara l'expropiació
d'alguns
industrials del marbre de Carrara, Milà i La Spezia per
finançar la lluita
antifeixista. El maig de 1949 va ser condemnat per
l'Audiència de Liorna a
cadenà perpètua, pena que va ser commutada per 30
anys de presó. A la garjola
es dedicà a l'estudi de la filosofia i de la literatura,
aconseguint una gran
cultura de manera totalment autodidacta. També es
dedicà a la poesia i en 1967
va escriure a la presó de Fossombrone la
composició lírica Schiavi,
que
serà usada posteriorment com a text per a la famosa
cançó anarquista Il
Galeone. El juliol de 1974, quan li mancava poc per a complir
la pena
imposada, va ser indultat pel president de la República
italiana, el seu amic
Sandro Pertini. Però així i tot, no va ser
alliberat ja que havia de complir
tres anys de presidi per temptativa d'evasió i va ser portat
a presó de Pisa.
Gràcies a la campanya mediàtica de suport
internacional que s'engegà, aconseguí
sortir en llibertat el 17 d'abril de 1975. Immediatament
reprengué la
militància anarquista i amb Giovanni Zava, Giovanni Mariga i
Gogliardo Fiaschi
fundà a Carrara l'anomenat Cercle Cultural Anarquista«Bruno Filippi». Entre
1976 i 1979 va fer costat el grup de lluita armada llibertari Azione
Rivoluzionaria.
Durant els seus últims anys de vida es dedicà a
redactar manifests i fullets, a
reimprimir els articles que Bruno Filippi va escriure per a L'Iconoclasta!
i a la publicació del periòdic L'Amico
del Popolo. Pòstumament, en 2001,
es publicaren les seves memòries sota el títol Noi
fummo i ribelli, noi
fummo i predoni. Schegge autobiografiche di uomini contro,
que han estat
traduïdes al francès (2001) i al
neerlandès (2007), i els seus Versi liberi
e ribelli. Poesie.
Belgrado
Pedrini (1913-1979)
***
- Ramón Lafragueta:
L'11 de febrer de 1981 mor a Grenoble (Delfinat,
Arpitània) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta.
Havia nascut el 24 d'agost de
1905 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Des de jove
participà en el moviment
llibertari i s'afilià al Sindicat Ferroviari, adscrit a la
Federació Nacional
d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
on ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la
guerra civil lluita al front
d'Aragó. En acabar la contesa passà a
França i fou internat a diversos camps de
concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i
Vernet). Durant l'ocupació lluità
en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou
portat a un camp de
càstig alemany. En 1945 recorregué
gairebé tot l'Estat francès en una gira de
reorganització
confederal. Després s'instal·là a
Grenoble on desenvolupà càrrecs confederals
en els àmbits departamental i local --fou 15 anys tresorer
de la Federació
Local de Grenoble. Ramón Lafragueta va morir l'11 de febrer
de 1981 a Grenoble
(Delfinat, Arpitània).
***
- Mercedes Comaposada Guillén: L'11 de febrer de 1994 mor a París (França) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Havia nascut el 14 d'agost de 1901 a Barcelona (Catalunya). Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en«Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral.És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén) i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut.
***
- Attilio Bortolotti: L'11 de febrer de 1995 mor a Toronto (Ontàrio, Canadà) el militant anarquista Attilio Bortolotti, també conegut com Tilio i Arthur Bartell. Havia nascut el 19 de setembre de 1903 a Codroipo (Friül, Itàlia). Fou el quinzè fill d'una família friülesa de 18 germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era paleta i després va fer de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de 1915 entrà d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà al Canadà, amb son germà Umberto i dos amics, i el setembre s'instal·là a Windsor, on vivia son germà Guglielmo (William), fent feina amb un ferrer ucraïnès. A partir de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on feia feina a la fàbrica Chrysler, participà activament en la campanya d'agitació en favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic en protesta per la mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a oposició al règim feixista del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I Refrattari», en un míting on participava el cònsol italià i davant la sorpresa d'aquest, trencà el retrat del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i 1929 treballà a la Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva agitació sindical. El 12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un enfrontament amb un escamot de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en el qual resultà mort l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir pamflets que anunciaven un míting en memòria de Sacco i de Vanzetti i fou sotmès a un procés d'expulsió a Itàlia, però trencà la llibertat sota fiança (3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on s'instal·là fent feina d'ajustador mecànic d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il Libertario i coordinà la companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que representava obres de Pietro Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma Goldman i a partir d'aquest moment militarà en el «Toronto Libertarian Group». En 1939, durant un picnic de treballadors, portà uns ninots de fabricació pròpia perquè els concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven Franco, Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants comunistes que hi passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El 4 d'octubre de 1939 fou detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto amb altres tres companys italians acusats de«difusió de propaganda revolucionària»; dos en van ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia entrat il·legalment al Canadà, van ser proposats per ser deportats a Itàlia. Finalment, després d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats. Joachim, en comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí un visat a Mèxic; Bortolotti, després de pagar una fiança de 400 dòlars, fou posat en llibertat provisional a Toronto el 14 de gener de 1940 --just quatre mesos després, el 14 de maig de 1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu empresonament, sortí greument malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la Bartell Industries Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la propaganda llibertària (Antistato,A Rivista Anarchica, Cienfuegos Press, Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam refugià nombrosos desertors nord-americans que creuaven il·legalment la frontera al Canadà. Entre 1968 i 1969 dirigí The Libertarian,òrgan del «Toronto Libertarian Group». En 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a Federico Arcos Martínez, un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu Labadie de la Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva companya Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman Romalis Emma Goldman: The Anarchist Guest (2000).
Attilio Bortolotti (1903-1995)
***
- Colin Ward: L'11 de febrer de 2010 mor a Ipswich (Suffolk, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Havia nascut el 14 d'agost de 1924 a Wanstead (Londres, Anglaterra). Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford.És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973), Housing: An anarchist approach (1976), The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974),The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997),Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres.
Actualització: 11-02-14