Anarcoefemèrides del 6 de febrer
Esdeveniments
- Surt Le Journal du Peuple: El 6 de febrer de 1899 surt a París (França) el primer número del diari anarquista Le Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, iòrgan del Comitè de Coalició Revolucionària, creat l'octubre de 1898 com a grup anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L. Grandidier. La redacció es composava de dos equips: la redacció periodística, formada exclusivament per anarquistes, que s’encarregava de la composició del periòdic, que estava format per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a les notícies diàries, amb seccions fixes (butlletí anticlerical, notícies judicials, tribunals, vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions, espectacles, curses de cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al moviment obrer i a la vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand Pelloutier i a Eugène Guérard, aleshores secretari general de la Federació Revolucionària dels Ferroviaris; i un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand, Octave Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe Rette, Henri Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de redactar l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien Faure. Editava un suplement setmanal, Le Libertaire Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer Dreyfus», durant gairebé un any va fer campanya a favor dels dreyfusards, denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista, per la qual cosa Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de diversos sectors jueus. Entre els seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane, Pierre Bertrand, Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G. Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G. Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen, André Girard, Louis Grandidier, Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion, Octave Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret, Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant Martin (Gabriel), Armand Matha (Louis Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène Moreau, Fernand Pelloutier, Lucien Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense, Jacques Robin, Louis Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent Tailhade, Jean Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En van sortir 299 números fins al 3 de desembre de 1899.
***
- Surt L'Ouvrier Conscient: El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés. Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe intersyndical», que tenia com a finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la crítica de les tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el tresorer Auguste Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El periòdic atacà el sindicalisme local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i d'agitació. També atacà el diari socialista Le Petit Provençal i demanà que fos substituït pel també diari Germinal. Trobem escrits de Caroline Amblard, Edouard Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph Galleno, Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a més de nombrosos articles anònims. En sortiren cinc números, l'últim el del 16 de maig al 30 de juny de 1909.
***
- Surt Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste: El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el primer número del Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération des Comités Espagnols d'Action Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual bilingüe (francès i castellà) al servei de la Revolució espanyola fou publicat a iniciativa de l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité), president departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista de França (FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després dimití «en desacord amb la línia política seguida per les organitzacions revolucionàries d'Espanya amb les quals treballa el Comitè», i fou substituït per Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000 exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos donatius que van ser lliurats als comitès de suport de la Revolució espanyola. En sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de 1937 i deixà de publicar-se perquè fou substituït per La Nouvelle Espagne Antifasciste (1937-1938).
***
- Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de
1937 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcosindicalista ¡¡Campo!!Órgano del Comité Regional de Relaciones
de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3
de juliol del 1937) portà
com a subtítot «Órgano de la
Federación Regional de Campesinos de Cataluña.
CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació
de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT) va ser acordada
en un Ple l'organització agrària confederal
celebrat a Barcelona. Fou dirigida
per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar
Leon de Alba, Herminio
Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego,
J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer,
F. Peraes, J.
Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i
tingué
dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és
especialment interessant per
investigar el procés col·lectivitzador de la
Revolució espanyola. En sortiren
44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.
¡¡Campo!! (1937-1938)
Naixements
-
John Henry
Mackay:El 6 de
febrer de 1864 neix a Greenock
(Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista
de
l'anarcoindividualisme, escriptor i
poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de
pare escocès i de
mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken
(Alemanya) en 1865. John
Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany
i obtindrà aquesta
nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà
cinc volums de poemes socials
i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història
de l'art i literatura a les
universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per
Europa i els Estats
Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt,
vídua de Max Stirner,
entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per
l'autor de L'Únic i la seva
propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max
Stirner de l'oblit, i amb
aquesta finalitat escriurà una biografia del
teòric de l'individualisme mort en
1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die
anarchisten
(Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria
obrera londinenca i
argumentació individualista oposada a la noció
comunista. Aquest llibre serà
completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot
buscant la llibertat), de
forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung
(Ajust de comptes,
1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb
el qual prepararà el
pamflet propagandístic Sind Anarchisten
Mörder? (Són els anarquistes uns
assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta
influència en
l'organització de reivindicació homosexual
d'Adolf Brand, Gemeinschaft der
Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual
s'incorporarà en 1906, essent
molt amic del científic i cofundador de
l'organització, Benedict Friedlander. A
més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner,
l'americà Benjamin R. Tucker, amb
qui serà molt amic, tindrà una gran
influència en el pensament de Mackay i
publicarà articles en la revista Liberty
de Tucker. Gràcies a les seves
recerques i a la reedició de les obres d'Stirner,
serà a Alemanya, abans de
1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme
individualista. Oblidat de
tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar
amb una
sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg,
Alemanya),
deu dies
després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut
per la Investigació
Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss
va
musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois,«Morgen»
(Albada) i «Heimliche Aufforderung»
(Invitació secreta), de la seva obra Vier
Lieder (Quatre poemes), Op. 27, --quatre de les seves millors
cançons
segons el seu estudiós Michael Kennedy--, i que va oferir
com a regal de noces
a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es
descobrirà que els
articles de temàtica homoeròtica i de
reivindicació de la pederàstia signats
sota el pseudònim Sagitta van ser
escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca
de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del
món (300 manuscrits i 1.200
llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov
per a l'Institut
Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.
***
- Luigi Bertoni: El 6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de VitaNova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar --juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres-- en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l’esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au«Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure«Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Faceà la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division,à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Luigi Bertoni va morir el 19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.
***
- Charles Desplanques:El 6 de febrer de 1877 neix a Ivry (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Desplanques. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionària L'Action Directe. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat --ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció-- com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution,L'Avant-Garde, Le Combat Social,L'Emancipateur, Regeneration,Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a París (França).
***
- Saturnino Aransáez Aransáez: El 6 de febrer de 1893 neix a Huércanos (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquellaèpoca va crear, amb Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys (Mariano Peláez López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de presó; però la proclamació de la II República espanyola el salvà de la garjola. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la«Sociedad Crisol» de Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al costat de son fill Ángel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil formà part del «Batalló CNT Reserva» i destacà com a orador en mítings i conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord, quedà com a responsable d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França i milità a Baiona en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè Regional en representació de Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del Subcomitè Regional del País Basc en l'Exili. Saturnino Aransáez Aransáez va morir el 12 d'agost de 1959 a Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel, també van ser destacats militants llibertaris.
***
-
Pietro Costa:El
6 de febrer de 1900 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el ferroviari anarquista, i finalment militant
comunista, Pietro Costa,
també conegut com Pietro Pasini. Era
fill de Mariano Costa, paleta i
simpatitzant socialista, i de Maria Pasini. Va realitzar els sis anys
d'escola
elemental i després va fer un curs de tres anys a Escola
Estatal Tècnica
Valsalva d'Imola, acabant els estudis en 1915. Amplià els
seus estudis de
manera autodidacte mitjançant la lectura, especialment sobre
temes socials i
polítics. Encara adolescent, es va adherir al moviment
anarquista i en 1916 va
ser un dels fundadors, amb Nello Garavini, Bindo Lama, Aurelio Lolli,
Giuseppe
Santandrea i altres, de la Biblioteca Llibertària de Castel
Bolognese, que en
la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el
Cercle Anarquista de
la localitat. Va mantenir una estreta amistat amb N. Garavini, que va
ser el
principal animador el grup de joves llibertaris de Castell Bolognese.
Després
d'una breu experiència laboral a l'ajuntament d'aquesta
localitat, en 1916 va
ser contractat com a eventual en els Ferrocarrils de l'Estat. En
aquesta època
va col·laborar amb Garavini en la xarxa de suport als
desertors, confeccionant
passaports interiors falsos per salvar els controls
policíacs. En 1918 fou
cridat a files i va fer el servei militar en Enginyers com a
telegrafista, fins
al seu llicenciament el gener de 1919. Durant gairebé un any
tornà a treballar
amb l'ajuntament i en 1920 tornarà als Ferrocarrils de
l'Estat com a
telegrafista de l'estació de Castel Bolognese. Sense
posar-se en evidència, va
contribuir a totes les agitacions del període, pren part en
totes les
manifestacions anarquistes del poble i dels municipis propers i
participa en
totes les vagues dels treballadors ferroviaris. També,
gràcies a ell, el Cercle
dels Ferroviaris, al qual pertany, es convertí en un lloc de
trobada
d'anarquistes i de socialistes, i va passar a ser objectiu prioritari
dels
escamots feixistes. En 1922, després de l'assalt i
destrucció del Cercle
Socialista, el Cercle dels Ferroviaris i el Cercle Anarquista hauran de
tancar
--el 27 de juliol de 1923 el ferroviari socialista Adelmo Ballardini
serà assassinat
per un grup feixista. El setembre de 1923 un informe del prefecte de
Ravenna el
qualificarà com a «un dels caps dels anarquistes
del país». Va patir diversos
escorcolls policíacs, però sense resultats. Poc
després va ser acomiadat dels
ferrocarrils, com molts altres treballadors ferroviaris pel simple fet
de ser
antifeixistes. L'agost de 1924, fugint de la pesant situació
del seu poble
natal i per buscar feina, es va instal·lar a Milà
com a empleat en una oficina
de l'industrial farmacèutic Carlo Erba. A Milà
trobarà Garavini i sa companya
Emma Neri, que s'hi havien establert abans, i va continuar la seva
activitat
anarquista en la clandestinitat, assumint un paper rellevant. El gener
de 1926,
amb Diego Domenico Guadagnini d'Imola, va ser un dels organitzadors
d'una
conferència clandestina de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), celebrada en un
restaurant de Dovisa, i a la qual van assistir una vintena
d'anarquistes del
centre i nord d'Itàlia, entre ells Camillo Berneri. En
aquesta època va
difondre impresos clandestins per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti
i
mantingué correspondència amb Luigi Fabbri
exiliat a França. L'agost de 1926 va
ser vigilat per la policia que sospitava que era el cap d'un grup
anarquista i
que subministrava passaports falsos a subversius i que facilitava la
fuita
clandestina del país. Per pressions de les autoritats va ser
el primer
acomiadat per Carlo Erba i després de l'Institut Informatiu
Italià. En la seva
activitat política va fer servir pseudònim de Pietro
Pasini, fent servir
el llinatge de sa mare. El 13 d'abril de 1929 va ser detingut per
difusió de
propaganda anarquista, per haver reconstituït el«Partit Anarquista» (la UAI) i
per haver participat en el «Comitè Pro
Víctimes Polítiques»,
associació
clandestina que operava a Milà i Verona per recaptar ajuda
econòmica per a les
famílies de les víctimes de la
repressió. En les investigacions es van veure
involucrats altres vuit anarquistes: el ferroviari de Ticino Giuseppe
Peretti,
Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Diego D.
Guadagnini, Gino
Bibbi, Romeo Asara i Ermenegilda Villa. Sotmès a un
ràpid interrogatori, va
confessar les activitats del grup i els noms dels companys implicats,
admeten
fins i tot les reunions clandestines amb Peretti, qualificat com a
emissari de
Berneri. També va acusar Gino Bibbi i Giovanni Domaschi
d'haver organitzat i
muntat les bombes per a l'atemptat de Gino Lucetti. El cap de la
Policia Rizzo,
que va dirigir personalment les investigacions, va demostrar que no
eren certes
moltes de les revelacions. Jutjats pel Tribunal Especial per a la
Defensa de
l'Estat, el 2 d'octubre de 1929 van ser sentenciats i Costa fou
condemnat a dos
anys de presó, inhabilitació perpètua
per exercir càrrecs públics i tres anys
de vigilància especial. Va purgar la pena a lla
presó de Lecce i es negà a
signar la petició de gràcia presentada pels seus
familiars. En la
correspondència que va enviar quan estava tancat va mostrar
pesar pel seu
comportament i debilitat durant els interrogatoris, que van implicar la
marginació pels seus antics companys. En aquests anys de
presó es va allunyar
del moviment anarquista i es va acostar al clandestí Partit
Comunista Italià
(PCI), al qual es va afiliar en 1931 quan va ser alliberat. Va retornar
a
Castel Bolognese, on va ser sotmès a vigilància
especial durant tres anys i
patí la discriminació i les privacions
econòmiques de totes les víctimes de la
persecució política. Després de quatre
anys sense feina, va acabar fent de
pintor de parets. Morta sa mare, es va casar en 1941. Aparentment es
mostra
observant de les directives del feixisme, a fi i efecte que el seu nom
sigui
esborrat del registre de subversius el novembre de 1942,
però el seu cas es
reobert ja que és sospitós d'activitats
antifeixistes clandestines. El juny de
1943 va ser buscat per la policia per haver distribuït,
juntament amb altres
companys, propaganda subversiva a Imola; amagat, es va lliurar a la
policia
quan sa esposa va ser detinguda en el seu lloc. El 23 d'agost de 1943,
quan el
règim feixista ja havia caigut, va ser alliberat. Durant el
període posterior
al 8 de setembre va prendre part en la lluita per a l'alliberament com
a
comissari polític de l'Esquadra d'Acció
Patriòtica que actuava a la zona de
Castel Bolognese i encara que no va participar en accions armades,
l'abril de
1945 va aconseguir el grau de comandant de brigada partisana. Durant la
Segona
Guerra Mundial fou un dels més importants exponents del PCI
local. Durant els
anys de la Guerra Freda patí persecucions, fins al punt
d'haver de prejubilar-se
dels Ferrocarrils en 1950 on havia estat readmès
després de l'alliberament. A
partir d'aquest any començarà a allunyar-se
gradualment de la direcció del PCI
local, però continuarà sent el militant comunista
de major prestigi. En els
anys successius es dedicarà fonamentalment a la premsa i a
la propaganda, com a
corresponsal de L'Unità i com a fundador
i principal animador de La
Torre, el periòdic local de la Giunta d'Intesa
Socialcomunista (GISC, Junta
d'Entesa Socialcomunista). En 1971 va publicar el seu primer llibre, Un
paese di Romagna. Castelbolognese fra due battaglie (1797-1945),
al qual
seguirà Un paese di Romagna. Castelbolognese nel
Settecento (1974) i Comune
e popolo a Castelbolognese (1859-1922) (1980). A
començaments dels anys
setanta va ser un dels promotors del naixement de la«Biblioteca Municipal L.
Dal Pane», a la qual va deixar el seu arxiu personal. Pietro
Costa va morir el
28 de juliol de 1982 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
***
- Soledat Estorach Esterri:El 6 de febrer de 1915 neix a Albatàrrec (Segrià, Catalunya) la militant anarcofeminista Soledat Estorach Esterri. Son pare, mestre d'escola, va morir quan ella tenia 11 anys, fet que la va obligar a fer feina de joveneta en la indústria química. En 1934 participava en el grup femení (Pilar Grangel, Áurea Cuadrado, Concha Liaño, etc.) que es reunia en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Va ser membre del Grup Cultural Femení de CNT. Amb sa germana Joana era membre de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en 1936. Quan esclata la revolució serà membre del comitè revolucionari del Clot i delegada per la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en les reunions durant la guerra. Activa en «Mujeres Libres», va ser companya d'armes de Concha Liaño i d'Amparo Poch, i gran defensora de les reivindicacions de la dona, especialment en l'organització de la xarxa de dones de les barriades barcelonines. Va encarregar-se del finançament del Casal de la Dona Treballadora de Barcelona. Va col·laborar en Mujeres Libres (1936-1938) i enTierra yLibertad(1938). En 1940 vivia a Bordeus amb Andrés G. De la Riva i en aquest any contraurà una greu malaltia cardíaca. Torna clandestinament a l'Espanya franquista en 1945, però ha de fugir aviat. Entre 1964 i 1976 va participar en la nova sèrie el butlletí Mujeres Libres que s'editava a Londres i Montady. Soledat Estorach va morir, després d'una llarga hospitalització a conseqüència d'una greu malaltia cardíaca, el 14 de març de 1993 a París (França). En el llibre col·lectiuMujeres Libres. Luchadoras libertarias(1999) hi ha un capítol dedicat a la seva figura.
***
![Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia es titula «Blanca y Negro»]](http://www.estelnegre.org/documents/navarrofadrique/navarrofadrique02.jpg "Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia es titula «Blanca y Negro»]")
- Teófilo Navarro Fadrique: El 6 de febrer de 1915 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Teófilo Navarro Fadrique, conegut com Negro, Le Vieux i Zapatero. Sabater de professió, emigrà Catalunya d'infant i amb 15 anys ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, arran del cop feixista, s'enrolà en la Columna Durruti i romangué al front enquadrat en la 26 Divisió fins el triomf franquista. L'11 de febrer de 1939 creuà els Pirineus pel Pertús. Durant el seu exili a França milità a Còrdas d'Albigés i a Tolosa de Llenguadoc en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE), en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), ocupant càrrecs orgànics especialment entre 1945 i 1955. Durant els anys quaranta formà part de la Comissió de Defensa i d'un grup de guies que passava persones i materials a la Península. Amb la seva companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca), també destacada militant i amb qui tingué tres infants (Helios i els bessons Juno i Blanca), féu costat els grups guerrillers llibertaris de Francesc Sabaté Llopart i de Josep Lluís Facerías, amb els quals s'internà en diferents ocasions a la Península. En 1946 va se detingut en diverses ocasions per creuar clandestinament la frontera pirinenca. A Tolosa de Llenguadoc regentà un taller de sabateria a l'avinguda Paul Séjourné i fou responsable d'una col·lectivitat de sabaters, muntada gràcies al suport econòmic de Laureano Cerrada Santos, i que hagué d'abandonar perquè la seva gestió fou qüestionada per alguns companys. Amb sa companya Dolores Jiménez, entre 1950 i 1962 impulsà el Grup Artístic Juvenil de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc. Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 organitzà, amb Manuel Camps Vicens, al Palau de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc, la III Exposició dels Artistes Espanyols, organitzada per la CNT i amb el suport de SIA i de l'MLE. Durant els anys seixanta i setanta, amb sa companya i amb Maria Mombiola, continuà fent costat la lluita armada contra el franquisme, especialment prestant suport a Defensa Interior (DI), als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), ja fos subministrant armes, que havia guardat de l'exèrcit nazi després de la II Guerra Mundial, o donant-hi refugi. Teófilo Navarro Fadrique va morir el 22 de setembre de 2008 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)
***
- Benigna Galve: El
6 de febrer de 1919
neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarquista Benigna Galve. Quan
tenia 16 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on
s'integrà en el moviment
llibertari, especialment en els ateneus llibertaris. Mesos abans de
l'esclat de
la Guerra Civil, s'uní sentimentalment amb el destacat
militant anarquista
Manuel Villar Mingo. Quan acabà la guerra van ser detinguts
per les autoritats
franquistes i ella fou tancada quatre anys a les presons de
València,
Barcelona, Figueres i Madrid. Quan sortí en llibertat
pogué atendre son
company, que complia condemna. Un cop alliberat aquest,
després de diverses
anades i vingudes, i pogueren reunir-se després de 16 anys
de separació, tingueren
un infant, Diego. En 1960 la parella emigrà a Buenos Aires
(Argentina), on rebé
el suport d'un vell amic, Diego Abad de Santillán.
***
- Josep Lladós Tarragó: El 6 de febrer de 1920 neix a Alcarràs (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Lladós Tarragó. Nasqué en una família de petits propietaris pagesos i fou el segon de tres infants. Assistí a l'escola fins els 14 anys i després passà a fer tasques al camp. En 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, que s'havia fundat l'any anterior. El setembre de 1936 a prop d'Osera s'enrolà en la 11 Centúria de la Columna Durruti, però l'abandonà quan es va imposar la militarització de les milícies. A Alcarràs va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries. Quan caigué el front aragonès marxà a Vilafranca del Penedès. Quan la seva quinta fou cridada a files, fou enquadrat en la 104 Brigada de la 34 Divisió, comandada per Manuel Trueba Mirones, i prengué part en la batalla de Sant Corneli el 25 d'agost de 1938, juntament amb Bruno Salvadori (Antoine Gimenez), on els llibertaris sota comandament comunista van ser utilitzats com a carn de canó, i en la que salvà la vida de miracle. Després d'un temps acantonat a Tavascan (Lladorre), als Pirineus catalans, el febrer de 1939 passà la frontera per Prats de Molló. Tancat als camps de concentració d'Agde i de Sant Cebrià, el desembre de 1939 en sortí enllistat en la 684 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina de granger pel departament de l'Alta Viena. En 1942 durant un temps fou destinat a l'escola d'aviació alemanya de l'aeròdrom de Roumanières. L'agost de 1944 s'uní al Grup«Alexandrie» la Resistència, encarregant-se de la custòdia de presoners russos, alemanys i polonesos. Després de la II Guerra Mundial, en 1947 va fer cursos de formació professional i s'instal·là definitivament a Brageirac (Aquitània), on es casà, tingué sis fill i va fer feina com a obrer argenter fins al 1967. Després va fer d'artesà fins a la seva jubilació en 1985. Entre 1989 i 2003 col·laborà en Cenit. En 2005, ajudat per Frédéric Alémany, va escriure unes memòries encara inèdites, Mémoires. D'Alcarràs à Bergerac. Itinéraires d'un milicien de Catalogne en Dordogne, de la révolution à l'éxil, publicades parcialment en Internet.
---
