Anarcoefemèrides
del 17 de desembre
Esdeveniments
Premsa anarquista
- Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.
***
Capçalera
del primer número de Le Réaliste
- Surt Le Réaliste: El 17 de desembre
de 1923
surt a Niça (País Niçard,
Occitània) el primer número del
periòdic anarquista Le
Réaliste. Revue critique des idées, des
faits et des personnes. Éthique, philosophique,
scientifique, politique,économique, esthétique, éclectique.
Estava editat per Michel Antoine i va
ser administrat per Auguste
Vérité.
Era una publicació mensual de caràcter
monogràfic. El primer número es va
consagrar al cas del «suïcidi» de Philippe
Daudet, on s'acusa per igual de la
mort d'aquest jove a Action
Française
i a Le Libertaire, i el segon a
l'objecció de consciència. Les úniques
signatures que apareixen són els
pseudònims habituals de Michel Antoine (Levieux,Lux, Simplice).
Només sortiren tres números, l'últim
el 15 de febrer de
1924.
***
Gran
Price de Barcelona
- Míting internacional
al Price:
El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona
(Catalunya) se
celebra un míting internacional organitzat pel
Comitè Regional de Catalunya de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
col·laboració amb la Secció
Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors
(AIT), al qual assistí
nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin,
de la Secció Francesa de
l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT. En foren
oradors Paul Lapeyre, en representació de la
Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de
l'AIT); Bernat Pou i Gaston
Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F.
Lorenzo Justi, de la
Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i
Lesiege, delegat de la
Confederació General del Treball (CGT) francesa. El
míting es concentrà en les
dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la
creació d'un«Comitè de No Intervenció» en
la guerra d'Espanya i la proposició d'un
armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el«Comitè de No
Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords
que volgués, però els
treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el
feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I
sobre la proposició
de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no
n'acceptaria cap [«Estem
disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que
acceptar un
armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf
de la revolució no només
estava als fronts de batalla, sinó també als
tallers, a les fàbriques i als
camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la
Revolució
Llibertària.
Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint Pravda" (anys 30)
- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la«neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...
***
Écoutez May Picqueray
(1983)
- Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.
***
Cartell
del congrés
- Congrés d'estudis
sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se
celebra a l'Auditorium
Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia) el congrés
d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio
italiano e
internazionale» (Armando Borghi en la història del
moviment obrer italià i
internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca
Llibertària «Armando
Borghi» de la citada ciutat en ocasió del
vintè aniversari de la mort del
destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van
començar
el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en
memòria d'Armando Borghi,
obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins
d'Armando Borghi»,
davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també
es van inaugurar els
locals de la Biblioteca Llibertària «Armando
Borghi», al número 20 del carrer
Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir
destacats
historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià,
com ara Maurizio
Antonioli (Il viaggio in Russia),
Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini),
Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico
all'anarchismo «puro». La significativa parabola di
Armando Borghi), Luigi
Di Lembo (Borghi in Francia tra i
fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana
Dadà (L'arrivo di Borghi negli
Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e
purismo ideologico), Carlo Doglio (In
viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi
oratore e scrittore «naturale») Emilio
Falco («L'alleanza
libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del
1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto
polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio
Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia
dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il
movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino
Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in
Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito
sull'organizzazione nel
1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia
d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i
Claudio Venza (Borghi e la Spagna).
En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la
Biblioteca
Llibertària «Armando Borghi», en el
número 25 del Bolletino del Museo
del Risorgimento, publicat a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
Naixements
Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)
- Christian Kempf:
El 17 de desembre de
1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació
Germànica) l'ebenista anarquista
Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus,Allweier, H.
Lang, Ferdinand Häuzi,Jacob Gall, Weber,
etc.). Emigrà a Suïssa i
s'instal·là a Binningen (Arlesheim,
Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la
presó de Basilea (Basel-Stadt,
Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos
anarquistes
alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric
Püschel), acusat de «propaganda
anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de
1889, en un gran
nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun,
Basilea, Olten,
etc.) l'anomenat Manifest dels
anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista
Albert Nicolet (Metternich), de La
Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups
anarquistes, a més de
distribuir premsa anarquista (Freiheit,Le Réveil, etc.). A
començaments dels
anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià
a Londres (Anglaterra). En
1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establert per
la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Urbain Gohier (1912)
- Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).
***
Notícia
de la detenció de Lucien Richaud apareguda en el diari
parisenc L'Univers
del 14 d'abril de 1897
- Lucien Richaud:
El
17 de desembre de 1872 neix a Beujanciá
(Provença, Occitània) l'anarquista
Louis Lucien Richaud. Era fill natural de la vídura
Pélagie Richard i aquesta va tenir l'infant de passada per
la
població de Beujanciá. Establert a
Caulònga
(Provença,
Occitània), el 22 d'abril de 1893 va ser condemnat per
l'Audiència dels Alps
Marítims a cinc anys de presó per«incendi voluntari». Fitxat com a anarquista,
el novembre de 1895 va ser enviat a la secció d'exclosos de
l'exèrcit a Toló
(Provença, Occitània) i on havia de ser alliberat
el juliol de 1898. El 13
d'abril de 1897, arran d'un discurs subversiu que va fer en una
plaça pública i
de repartir propaganda anarquista, va ser detingut per la gendarmeria
marítima
a Toló; jutjat, va ser condemnat a 30 dies de
presó i a la prohibició
d'estar-se a la ciutat. Sembla que és el mateix L. Richaud
que vivia en 1909 a
Mison (Provença, França), on intentà
organitzar un grup anarquista a la zona. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Cartell de la CGT-SR
- Hoche Meurant: El
17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) el
militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant.
Autodidacte des
de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista
arran del
servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a
tres anys
de presó i enviat a un presidi militar a Algèria.
Per revoltar-se, va ser
condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra,
però li van
commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de
ser
indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la
Confederació
General del Treball Unitària, però va ser
exclòs pels comunistes i es va
afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària
(CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre
Libre i en Le
Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista,
va promoure
diversos grups de la Regió Nord, com ara«L'Entraide» (El Suport Mutu) de
Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de
presó per repartir
pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els
congressos
anarquistes francesos, així com en la premsa
llibertària (Le Libertaire),
essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal(1919-1933)
i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre
del Comitè de Defensa
Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya
revolucionària en
1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera
francobelga, i després va
organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
així com l'acollida
dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència
i restarà fidel a
l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril de 1950 a Croix
(Nord-Pas-de-Calais, França). Entre
les seves
obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe
(1934).
***
Silvio
Annovi
- Silvio Annovi: El
17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro
(Emília-Romanya, Itàlia) el
sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso
Annovi i
Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta
i després de gelater. Membre
de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena,
després de la Gran
Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En
1924 va obrir un
petit negoci de dolços i gelats a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927
es va traslladar a Niça (País Niçard,
Provença, Occitània), on regentà una
gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en
les activitats de la secció
local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana
dels
Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment
llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats
perquè el seu nom fos
esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del
Codi
Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser
interceptat a
Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de
Niça, amb propaganda
anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona
(Catalunya), on
vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia
considerà que després de la
detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la
direcció del servei
de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el
març de 1942 va ser buscat per la
policia. Després de la II Guerra Mundial retornà
a Mòdena. Silvio Annovi va
morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Pierre
Lentengre
- Pierre Lentengre:El 17 de desembre de 1890 neix a París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primeròrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup«La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el«Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació«Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del«Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure. Pierre Lentengre va morir el 20 de març de 1982 a Draguinhan (Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980
- Vicent Gil Mata:
El 17 de desembre de 1903 neix a Vila-real (Blana Baixa,
País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat
com Vicenç Gil. Quan era
molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i
milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà
càrrecs de responsabilitat, com ara conseller
d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i fou
internat en camps de concentració. Durant
l'ocupació nazi va ser deportat a
l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II
Guerra Mundial milità
en la CNT de Marsella. Vicent Gil Mata va morir el 17 d'octubre de 1980
a
Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat
civilment dos dies després. Cal
no confondre'l amb Vicente Gil (Portela).
***
Francisco
Foyos Díaz en l'exili
- Francisco Foyos
Díaz: El 17 de desembre –algunes
fonts citen setembre– de 1905 neix
a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista Francisco Foyos Díaz –el seu
primer llinatge també citat Foyo
i el segon com Trias–,
conegut com Pachin
o Patxin. De ben jovenet
s'afilià al
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà
càrrecs de
responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu
conegué la presó. El 3 de
maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys,
acusat
d'impedir a trets la detenció del company Justo
Gómez (Galleguín).
Durant els anys republicans, fou president del Sindicat
de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó,
Espanya). Durant els fets
revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del
Comitè
Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque,
Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i
fou detingut dos dies després
quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat
governativament a
la presó provincial de Calataiud (Saragossa,
Aragó, Espanya), on coincidí amb
Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El
març de 1936, amb
Miguel Abós Serena i altres, participà en una
reunió amb la patronal i la
classe política saragossanes per a solucionar el problema de
la desocupació. El
juliol de 1936 participà activament en el combats contra el
cop d'Estat
feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de
1936 va ser nomenat
delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de
Defensa d'Aragó (CRDA) i
membre del Comitè Regional d'Aragó i del
Comitè Nacional de la CNT. El gener de
1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó
amb seu a Casp
(Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres
a Casp pels
comunistes després de la destrucció de les
col·lectivitats aragoneses per
Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet,
creuà els Pirineus i fou internat als camps de
concentració francesos. Detingut
per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va
ser reclòs
al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de
maig de 1944, amb
altres companys, formà part d'un comboi amb
destinació Alemanya, però el mateix
dia aconseguí fugir del tren. No obstant això,
fou detingut per la policia nazi
i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg,Àustria), d'on fou alliberat
pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del
Subcomitè Nacional
de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà
un document a favor del Partit
Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens
Internés Politiques et
Résistants du Camp de Concentration du Vernet
d'Ariège. Francisco Foyos Díaz va
morir el 21 d'octubre de 1977 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
tres dies després en aquesta ciutat.
Francisco Foyos Díaz (1905-1977)
***
Cosme
Paúles del Toro
- Cosme Paúles del
Toro: El 17 de desembre de 1917 neix a Aguada de Pasajeros
(Cienfuegos, Cuba)
l'escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Cosme
Paúles del
Toro, que va fer servir diversos pseudònims (Cosmos,Francisco Javier de
Toro, Javier de Toro).
Fill d'un
aragonès i d'una canària, des dels tres anys
visqué a Osca (Aragó, Espanya) i
quan era adolescent, agitat per un propagandista anomenat Perico,
entrà a
formar part del moviment anarquista. A partir de 1933 milità
en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Tardienta (Osca, Aragó,
Espanya). Detingut sota
l'acusació de «terrorisme», va ser
alliberat gràcies a Ramón Acín
Aquilué. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Tardienta i
participà
activament en la reacció contra aquest. Dies
després, s'integrà a Barcelona
(Catalunya) en la comunista «Columna Trueba-Del
Barrio» i lluità al front
d'Aragó (Almudébar i Osca). A partir de novembre
de 1936 lluità en la «Columna
Durruti». Ferit al front de Madrid (Espanya),
passà mesos hospitalitzat a
Barcelona. A la capital catalana s'uní a
l'Agrupació Anarquista «Faros», on fou
molt actiu en l'organització juvenil. El maig de 1937,
després de les
barricades, va ser segrestat i torturat en una txeca situada al Casal
Carlos
Marx i salvà la vida gràcies al descobriment i
desmantellament d'aquest centre.
Fins el final de la guerra participà en les activitats de
les Joventuts
Llibertàries. El febrer de 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs.
Poc després,
gràcies a la seva nacionalitat cubana, aconseguí
un passatge cap a Amèrica.
Després de passar per diversos països americans
(Cuba, Veneçuela, Colòmbia,
Perú i Equador), en 1947 s'establí a La Calera
(Quillota, Valparaíso, Xile). El
8 de desembre de 1947 es casà amb Silvia Vercellino Cacini,
de qui tingué dues
filles, María i Lily. Més tard es reunirem amb
ell sos germans i sa mare. A
Xile ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica tant en el moviment anarquista
xilè com en el de l'exili espanyol. Durant els anys
cinquanta i seixanta milità,
amb Francisco Pauner Sospedra, en la Federació Anarquista
Internacional (FAI)
de Xile. Formà part del grup editor d'El
Libertario, que s'edità entre juliol de 1954 i
juliol de 1956. Entre 1958 i
1961 publicà a La Calera la revista Presencia
Anarquista, òrgan
del grup
anarquista «Libertad» i on
col·laboraren, entre d'altres, J. Federico Cortés
N.
i Fernando Solano Palacio. En 1960 era secretari general de la CNT de
Xile i
destacà sobretot en el camp propagandístic. En
1960 prologà el poemari Jardín
de acracia de Fernando Solano
Palacio i Astru Astur. En aquests anys col·laborà
en les activitats del Centre
Republicà Espanyol. Durant la dictadura militar d'Augusto
Pinochet es va veure
obligat a minvar la militància i a reduir les seves
col·laboracions en premsa.
A La Calera dirigí el periòdic Libertad
i mantingué un servei de llibreria. Durant sa vida
col·laborà en nombroses
publicacions anarquistes americanes i europees, com ara AIT,Boletín de los Amigos de
la AIT, Boletín de los
GGDDC, Boletín de
Información de SIA, Boletín
Ródano-Alpes, Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste,Cultura Libertaria, Espoir,Fructidor, Guángara
Libertaria, Libertad, La Nouvelle Idéale, Presencia Anarquista, La
Protesta Obrera, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra
y
Libertad, Umbral, Voluntad, etc. És autor de
nombroses
novel·les, com ara Bajo la
tempestad,Cadáveres en el monte, Trágico retorno, Vengado, La
tragedia de
Castillejas del Valle (1934 i 1937), Un
jazmín en la serranía (1937), Él era
un rebelde (1937), Sombras en la
retina (1937), La venganza de los
parias (1937), Vengé!
(1956), Sous la tempête (1956), Grupo
Anarquista Libertad (1959, amb altres),Presencia
anarquista (1959,
amb altres), Tragique retour.
Roman historique (1959), Interpretación
del anarquismo
(1969, amb altres), etc. Cosme Paúles del Toro va morir d'un
infart de miocardi
el 2 d'abril de 1993 a Temuco (Cautín, L'Araucania, Xile).
Cosme Paúles del Toro (1917-1993)
***
Claude
Kottelanne dibuixat per Olive Tamari
- Claude Kottelanne: El 17 de desembre de 1934 neix a Laon (Picardia, França) el corrector d'impremta i poeta anarquista Claude Achille Eudoxe Kottelanne. Sos pares es deien Eudoxe Alphonse Kottelanne i Mireille Marie Malvina Delcambre. En 1953 conegué Huguette Berthe Colotilde Bardellini, que esdevingué la companya de sa vida. Instal·lat a París (França), començà estudis de filosofia a la Sorbona, que acabà abandonant. Des dels anys cinquanta col·laborà enLe Monde Libertaire. Després d'haver exercit diverses professions (mestre suplent, manobre, vigilant nocturn, etc.), en 1963 esdevingué corrector editorial, primer, i de premsa, posteriorment. Entre 1956 i 1966 fou un dels administradors de Le Monde Libertaire. En 1966 també abandonà l'administració de la llibreria«Publico», seu de la Federació Anarquista (FA). Fou al caixetí del periòdic L'Humanité que conegué l'escriptor llibertari Georges Navel, que esdevingué un dels seus grans amics. Membre del Sindicat de Correctors, col·laborà en els seus òrgans d'expressió Cantonade i Entre Nous. Poeta d'inspiració surrealista, col·laborà en nombroses revistes poètiques (Lieux d'Être,Nomades, Pris de Peur, Réfractions,Revue du Tarn, etc.), amb poemes i collages, i publicà diferents reculls de poemes. Entre les seves obres podem destacar Le mauvais sang (1965), Le chien de garde (1966), Comment dire ce peu (1967 i 1995), Ici et maintenant (1971), Loquèle (1975), La part du feu (1979), La nuit au jour (1994), L'apprentissage de l'ombre (1994), Sous une ombrelle de paille (1995), Aux yeux de qui ne sait pas (1997), Le Feu de l'Origan (1997), Si j'avais oublié quelque chose (1999), La jardinière du Mississippi (2006, amb Huguette Kottelanne), Car je suis le premir home (2011), L'écriture et la vie (2011, amb altres). Visqué amb sa companya a Maisons-Alfort (Illa de França, França). Claude Kottelanne va morir el 31 de maig de 2017 al Centre Hospitalari Intercomunal de Créteil (Illa de França, França) i el 7 de juny fou enterrat al cementiri municipal de Maisons-Alfort.
---
