Anarcoefemèrides del 2 de febrer
Naixements
- Rosari Dulcet Martí:El 2 de febrer de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Rosari Dulcet Martí --a vegades el seu llinatge apareix com Dolcet. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Rosari Dulcet Martí va morir el 27 d'octubre de 1968 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) atropellada per un cotxe.
***
- Denis Bassal: El 2
febrer de 1889 neix a An Oriant (Bretanya) l'anarquista
Denis Bassal. Fill i net de fusters de carcasses, també
recollí la professió i
treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un dels feus del moviment
anarquista bretó.
Destacat militant anarquista, en 1920 portava una
correspondència nombrosa i
setmanalment distribuïa Le Libertaire a
les portes de les drassanes.
Després d'un segon matrimoni cap al 1929 marxà a
l'Àfrica-Occidental Francesa
on treballà als ports desarmant vaixells. Denis Bassal va
morir el 22 de febrer
de 1948 a Dakar (Àfrica-Occidental Francesa, actual Senegal) on fou sepultat.
***
- Román Delgado:El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país --juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz-- en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «ElÁguila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal,Vida Libre,Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució --juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures--, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.
***
- Giuseppe Fancello: El 2 de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir durant la Gran Guerra. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari. Cap al 1920, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França i s'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània). Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat, retornà a la seva població natal i continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).
***
- María García:El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant cenetista María García. De nina s'havia traslladat a Madrid, on venia la premsa llibertària pels carrers. Afiliada en la CNT, va lluitar en les files de Cipriano Mera durant la Guerra Civil. En 1939 va aconseguir fugir a Orà per Alacant. Va patir els camps de concentració. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys 70, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. María García va morir el 13 de març de 1998 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
- Joaquim Baldrich
Forné:
El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra
--actualment El Pla de Santa Maria-- (Alt Camp, Catalunya) el militant
anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich
Forné,
més conegut com Quimet.
Fou el fill major d'una família de pagesos de cal Salas i
tingué dos germans i
una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai
no tingué
cap càrrec orgànic, però
participà en diverses reunions sindicals a Barcelona.
Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan
esclatà la
guerra s'allistà en la Columna «Tierra y
Libertad» i marxà al front d'Aragó.
Després
fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble,
fou
inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937
combaté a la Batalla
de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit
republicà després de cinc dies de lluita
acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir,
fou destinat a
l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de
l'Exèrcit de Terra republicà.
El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939,
marxà amb un company
des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després
passà tres mesos amagat
al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a
Andorra. El 15
d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal,
La Massana) i a cal Cremat
d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una
bona temporada. Quan sa companya
es traslladà a Andorra, va començar a fer de
contrabandista i les rutes de
matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya).
Després entrar a
formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels
Pirineus, amb Antoni
Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans
Molné. La xarxa feia servir
diversos itineraris, però gairebé sempre
connectava la part francesa amb
Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que
pagava 3.000 pessetes
per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de
diners calia
descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets,
manutenció a masies,
roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres
de la
xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars
polonesos, aviadors
aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des
d'Andorra a
Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després
de la II Guerra
Mundial la feina de «passador» acabà
--unes 100.000 persones passaren els
Pirineus entre 1942 i 1945--, però la de contrabandista es
perllongà durant 24
anys més. Alhora que mantenia la línia de
contraban, comprà, amb un company, un
camió i començaren a fer de transportistes. El
negoci prosperà i arribaren a
tenir nou camions. Durant un temps formà part de
l'associació «Passeurs et
Filièristes Pyrénéens et
Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap
condecoració per part del govern britànic. En
2006 un monument i una placa van
ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana --lloc que feien
servir
de refugi--, en record la tasca realitzada per la xarxa
d'evasió de la qual fou
membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la«II Jornada de Camins de
llibertat a través dels Pirineus» i,
també aquest mateix any, en la sèrie
documental Boira negra de TV3, on relatà
les seves experiències. Joaquim
Baldrich Forné va mori l'1 de gener de 2013 a Escaldes
(Andorra).
***
- Salvatore Cassia:
El 2 de febrer de 1944 neix a Siena (Toscana,
Itàlia) l'activista llibertari Salvatore Cassia,
també conegut com Toto.
Dos anys després, sos pares abandonaren Trípoli i
s'establiren a Trapani
(Sicília). Descobrí l'anarquisme en la biblioteca
pública de Trapani, que
conserva una rica col·lecció de llibres i de
publicacions llibertàries. Com a
estudiant de sociologia a la facultat de Trento participà en
les lluites de
finals de la dècada dels seixanta, però
abandonà els estudis. En 1969
s'instal·là al barri de Ticinese de
Milà, on esdevingué amic del ferroviari
Giuseppe Pinelli amb qui milità en el grup anarquista«Circolo Scaldasole».
També prengué part en la creació dels
grups «Azione Libertaria» (1969-1972) i«Proletari
Autonomi» (1972-1973). Després dels atemptats de
Milà, participà activament en
la campanya de denúncia del paper jugat per la policia en
l'assassinat de
Pinelli, de l'«estratègia de
tensió» creada per l'Estat i per l'alliberament de
Pietro Valpreda. Obrer electrònic a la fàbrica
Sit-Siemens, formà part del
Comitè de Lluita de la fàbrica i en la
formació de la Coordinadora de Grups
Obrers Autònoms (Assemblea Autònoma d'Alfa Romeo,
CUB de Pirelli, etc.). En
1974 fou membre del «Centro Comunista di Ricerche sul
l'Autonomia Proletaria»
(CCRAP) i a partir de 1976 del grup
format al voltant de la revista Collegamenti, que defensava postures
antileninistes en el moviment autònom. A finals dels anys
vuitanta fou membre
del grup coordinador d'una seguit de manifestacions anticlericals
organitzades
pel «Circolo Napoleone Papini» a Fano i
participà en la creació de la«Confederazione
Unitaria di Base» (CUB). Militant de la CUB d'Italtel,
publicà en aquesta època
un butlletí diari a la fàbrica.
Després de cinc operacions quirúrgiques,
Savatore Cassia va morir el febrer de 2002 a Milà
(Llombardia, Itàlia). Durant
la seva incineració, nombrosos companys i amics
s'acomiadaren cantant Addio
Lugano i La Internacional i agitant banderes roges i
negres.
Defuncions
- Boris Engelson: El 2 de febrer de 1908 es executat a Vílnius (Imperi rus; actual Lituània) el propagandista anarquista jueu Berko Jankelev Engelson, més conegut sota la versió del seu nom en rus, Boris Jakovlevich Engelson. Havia nascut cap al 1881 a Minsk (Imperi rus; actual Bielorússia) --altres fonts citen Riga (Imperi rus; actual Letònia)-- en una família jueva de comerciants ambulants. A començaments del segle XX entrà a formar part del Bund, l'organització socialista jueva. Ben aviat es va veure obligat a exiliar-se per mor de les represàlies de les autoritats tsaristes i s'instal·là a París (França). El gener de 1902 s'uní als grups anarcocomunistes i al Grup d'Anarquistes Russos Expatriats de París. Entre 1902 i 1903 fou un dels promotors de la Biblioteca Revolucionària Russa de París. El juny de 1904 formà part del grup editor de la revista Anarkhiia, on destacats intel·lectuals russos hi van escriure (Maria Goldsmit, Juda Grossman, Shlema Kaganovich, etc.). Aquest grup publicà molt ben editats un gran nombre de títols de propaganda anarquista, que es va distribuir a l'interior de l'Imperi rus i en les comunitats d'immigrants russos. A partir de juliol de 1904 formà part de la redacció del periòdic kropotkià Jaleb i Volia (Pa i Llibertat) que s'editava a Ginebra. Durant la primavera de 1905 retornà clandestinament a Rússia carregat de propaganda llibertària i organitzà una editorial propagandística il·legal a Riga, que incloïa obres dels clàssics anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Grave, etc.). El maig de 1905 s'instal·là a Bialystok, on treballà amb un grup anarcocomunista local i mantingué estrets contactes amb el grup anarquista de Riga. Al seu domicili muntà l'editorial d'Anarkhiia, on publicà pamflets i fullets, però també un laboratori d'explosius. El 20 de setembre de 1905, quan va ser detingut a la seva impremta, juntament amb les companyes Maisels i Frida Novik, llençà una bomba contra la policia que no arribà a explotar. Poc després aconseguí fugir, juntament amb Maisels, de la presó de Hrodna i fugí cap a Riga, on es convertí en un dels principals activistes del grup anarcocomunista «Internatsional» (Internacional). Després va haver de fugir cap a Europa, on visqué com a impressor, primer a Ginebra (Suïssa) i després a Londres (Anglaterra), però sempre en estret contacte amb els grups anarquistes del nord-oest de l'Imperi tsarista. En aquesta època formà part del grup «Chernoe Znamia» (Bandera Negra). En 1907 retornà a Rússia i a Minsk organitzà diversos grups anarcocomunistes i edità el periòdic Beevlactie (Sense Poder). El maig de 1907 marxà a París i després a Ginebra. El seu domicili era lloc de reunió i de discussió de diferents grups anarquistes locals. El setembre de 1907 retornà a Bialystok, on va planificà l'organització d'un congrés anarquista de tots els grups llibertaris de l'Imperi rus. A finals de 1907, per mor d'una delació, la policia el detingué en un carrer de Minsk --o a Bialystok, segons la font--; durant el seu arrest es defensà a trets i va ser ferit. El desembre de 1907 la seva excompanya Haia Budianskaia i el seu nou amant I. Dubinsky, del grup anarcocomunista de Kiev, el van intentar alliberar, però finalment ambdós acabaren detinguts. El gener de 1908 un Tribunal Militar de Vilna jutjà Engelson i el condemnà a mort. Boris Engelson va ser penjat el 2 de febrer de 1908 a la Presó Central de Gobernia de Vílnius (Imperi rus; actual Lituània).
Boris Engelson (1881-1908)
***
- Jules Leroux:El 2 de febrer de 1926 mor a França el militant cooperativista llibertari Jules Leroux. Havia nascut el 10 d'agost de 1860 a França. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra.
***
- Adolf Brand: El 2 de febrer de 1945 mor a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Havia nascut el 14 de novembre de 1874 a Berlín (Alemanya). Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion) Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg»–seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.
Adolf Brand (1874-1945)
***
![Higinio Noja Ruiz [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/noja/noja02.jpg "Higinio Noja Ruiz [CIRA-Lausana]")
- Higinio Noja
Ruiz: El 2 de febrer de 1972 mor a València
(País Valencià) el mestre
racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que va fer
servir
els pseudònims José López
Herrero i Fructuoso Vidal. Havia nascut
el 8 de novembre de 1896 a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya). Fill
d'un químic
que treballava per a l'empresa britànica«Río Tinto Company Limited», era el
segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després d'acabar
els estudis
primaris i dos anys de batxillerat elemental,
començà a fer feina per a
l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben
jovenet
s'interessà per l'anarquisme i a començament de
la dècada dels deu participà en
les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva
(Andrés R. Alvarado,
Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds
literàries,
especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates
començà a
estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau,
Pestalozzi,etc.),
a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa
llibertària. En 1913
participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de
l'empresa britànica.
Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913
mateix s'instal·là a
Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un
taller de vidre i
després en el túnel de Vallvidrera.
Començà a col·laborar en Tierra
y
Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador
Seguí, Eusebi
Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja
despuntà com a
escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles
llibertaris. En
1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra
y Libertad. Posteriorment
intervingué en actes de controvèrsies amb
socialistes. En 1917 va fer un míting
en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà
en una gira
propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la
serra cordovesa. Entre
1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de
Peñarroya i redactà la
publicació Vía Libre. En 1918
dirigí a Huelva aquesta publicació. En
1921 publicà el fullet Brazo y cerebro.
Durant els anys vint residí en diferents
localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova,
on mantingué escoles.
Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat
a Portugal per evitar ser
mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys
publicà fullets en la«Biblioteca de Renovación Proletaria» de
la localitat cordovesa de Pueblonuevo
del Terrible. Després es traslladà al
País Valencià, on muntà una escola al
barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta,
País Valencià), fins a
la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre
1923 i 1933 visqué a
cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en
una botiga de
fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa
Calpe, i Tarragona
(Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci
fotogràfic, amb estades a París
(França). En 1927 participà en la
conferència fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En
1933 retornà al País
València, on va fer de mestre racionalista a Alginet.
Establert a la ciutat de
València, col·laborà en la revista Estudios
i s'encarregà de la secció
editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez
l'introduí en el món de
l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de
Regionals de la FAI i formà
part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre
els plans a seguir
pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris.
L'octubre de
1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente
--amb qui mantingué importants
disputes-- i José María Martínez,
d'una comissió de la FAI encarregada de
redactar un document programàtic, que finalment no es
realitzà. Poc després de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT,òrgan
del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys
bèl·lics formà part del
Consell d'Economia de València, institució per a
la qual redactà informes i
fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa
econòmic revolucionari.
Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art
Gràfiques, continuà la seva tasca
propagandística. En 1937 va ser nomenat president de
l'Associació d'Amics de
Mèxic a València. A partir de gener de 193
participà, amb Joan García Oliver,
Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de
conferències organitzades per«Radio CNT» i les Oficines d'Informació
i Propaganda de la CNT-FAI per a la
formació militant de la joventut obrera. El 21 de
març de 1937 impartí al
cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El
arte en la Revolución». Entre
1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València
i altres localitats. El març
de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de
març de 1939 el Comitè
Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la
seva inclusió,
juntament amb Juan López i Julián
Martínez, en la delegació que havia d'enviar
als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la
guerra, però
finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a
Alacant.
Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser
condemnat a presó,
pena que purgà al castell alacantí de Santa
Bàrbara. En 1943 se li va concedí
la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes
particulars, on
tingué com a alumne Vicente Martí
Verdú. Trobem articles sues en nombroses
publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia,Cenit, El
Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios,La Guerra
Social, L'Imdoptable, Libre
Estudio, Mañana, Nosotros,Nuevo Rumbo, El Obrero de Río
Tinto, Psiquis, Reivindicación,Revue Internationale Anarchiste, Semáforo,Solidaridad Obrera,La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses
obres podem citar Balanza
de Themis (sd), Los consejos de la
economía confederal (sd), La
libertad y la nueva constitución española
(sd), La Santa de Valdespinos
(sd), Por la enseñanza. Conferencia
(1915), Prosa de combate
(1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los
galeotes del amor
(1923), La palanca de Arquímedes (1923),Comunismo (1925), Los
sombríos (1925), El Gracián
que asesinó (1926), Polvo y humo
(1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre
(1928), El azote
implacable (1928), En mis horas perdidas
(1928), Marivent. La que
supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila
(1929), Gandhi,
animador de la India (1932), El problema agrario en
España (1932), Un
puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso
y sangriento. El
instinto de conservación a través de la historia
(1932), Hacia una nueva
organización social (1933), Control y
colectivización (1936), El
arte en la revolución (1937), España:
su lucha y sus ideas (1937,
amb altres), La libertad y la nueva construcción
de la revolución
(1937), La obra constructiva de la Revolución
(1937), La revolución
actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres
(1937), Amor
y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo
(1938), Mi primer amor.
Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La
revolución
española. Labor constructiva en el campo (1938), La
Armonía o la escuela
en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà
nombroses obres inèdites,
com ara Alba de una época, Babel
(1955), La casa de la colina,chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos,Cumbres nevadas
(1952), Disquisiciones trascendentales, La
eme-doble (1955), Ensayos
y conferencias, Epistolario de Ricardo
Garzón, Evolución y
revolución, La fuerza nuclear,El hombre tétrico, Memòrias
de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas
cortas, Seducción
(1954), Sociología. El derecho a la salud,Sylock (1955), etc. Higinio
Noja Ruiz va morir el 2 de febrer de 1972 a València
(País Valencià). A Alginet
hi ha una ronda que porta el seu nom.
***
- Emma Neri: El 2 de
febrer de 1978 mor a Imola (Emília-Romanya) la
mestra anarquista Emma Neri. Havia nascut el 5 de setembre de 1897 a
Cesena
(Emília-Romanya). Sos pares es deien Eligio Neri, comptable
afiliat al
socialista Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels
Treballadors
Italians), i Elvira Della Bella, mestra de primària. La
situació familiar li va
permetre estudiar magisteri i aconseguí graduar-se com a
mestra d'educació
elemental. Després va fer un curs a la Universitat de
Bolonya i obtingué el
títol de direcció didàctica,
però s'estimà més ensenyar com a
mestra per estar
contacte directe amb els alumnes. Ja de joveneta s'adherí
als ideals
socialistes revolucionaris d'Andrea Costa heretats de son pare.
Després de fer
classes a diverses escoles de la zona de Cesena i de Forlì,
en 1921 aconseguí
una plaça docent a l'escola elemental de Castel Bolognese,
feu important del
moviment àcrata d'Emília-Romanya. En aquesta
localitat conegué l'anarquista
Nello Garavini, que esdevingué son company i la
introduí en el pensament
llibertari. La unió lliure es formalitzà el 4 de
juny de 1923 amb un matrimoni
civil. En 1924, arran de l'assassinat del polític socialista
Giacomo Matteotti
a mans d'un escamot feixista, la parella es traslladà a
Milà, on es lliurà a la
lluita contra el règim mussolinià. El 19
d'octubre de 1924 nasqué Giordana
Libera, l'única filla de la parella, que també es
decantà pel pensament
llibertari. Durant els dos anys que visqueren i militaren a
Milà es
relacionaren amb els cercles llibertaris de la ciutat (Angelo Damonti,
Mario
Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella
Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, etc.) i van fer
especial
amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. En 1926, fugint
de la
persecució feixista, Neri i Garavini emigraren al Brasil i
s'establiren a Rio
de Janeiro. En els primers anys d'aquest exili, que durarà
vint anys, van
passar-les ben magres i van haver de fer tota casta de feines per a
sobreviure,
fins que van aconseguir una certa estabilitat econòmica.
Malgrat els règims
dictatorials brasilers, pogueren desenvolupar la seva tasca
revolucionària i
antifeixista, relacionant-se amb els moviments anarquistes brasiler,
italià i
mundial. Van participar activament en la Lliga Anticlerical, fundada i
promoguda per l'anarquista José Oiticica. Mantingueren una
estreta amistat amb
la família Fabbri, primer amb Luigi fins a la seva mort en
1935 i després amb
sa filla Luce. També van ser molt amics de Libero
Battistelli, advocat
republicà bolonyès i membre del moviment
antifeixista «Giustizia e Libertà», i
de sa companya Enrichetta, ambdós també exiliats
al Brasil --Battistelli morirà
el 22 de juny de 1937 lluitant contra les tropes franquistes al front
d'Osca
(Aragó, Espanya) durant la guerra civil. En 1930, en
ocasió de l'Expedició
Aeronàutica Transatlàntica d'Italo Balbo,
ministre feixista de l'Aviació,
difongueren pamflets antifeixistes als principals carrers de Rio de
Janeiro, on
s'acusava Balbo i el seu esquadró de l'assassinat del
capellà antifeixista Don
Giovanni Minzoni en 1923 a Argenta. Poc després d'aquesta
acció, Neri va ser
acomiadada de la seva plaça de professora a l'Escola
Italiana de la «Societat
Dante Alighieri», aleshores ja sota control de les autoritats
feixistes. Entre
1933 i 1942 Garavini portà la llibreria «Minha
Livraria», lloc de trobada i de
discussió de tota l'esquerra de Rio de Janeiro, la qual va
ser escorcollada
policialment en nombroses ocasions. Durant un temps a la llibreria es
realitzà
una activitat editorial destacable, amb publicació d'obres
de cultura
politicosocial i de literatura. En 1947 la parella retornà
definitivament a
Itàlia i s'instal·là a Castel
Bolognese, reprenent les velles amistats i
reorganitzant el moviment llibertari de la localitat. Adherida a la
Federació
Anarquista Italiana (FAI), participà en nombrosos congressos
i reunions
d'aquesta organització i l'estiu de 1968 assistí
al Congrés Anarquista
Internacional de Carrara, constitutiu de la Internacional de
Federacions
Anarquistes (IFA). Emma
Neri va morir el 2 de febrer de 1978 en un
hospital
d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on feia uns
mesos havia ingressat. El seu
arxiu personal, i el del seu company, es troba dipositat a la
Biblioteca
Llibertària «Armando Borghi» de Castel
Bolognese.
***
- Justo Val Franco: El 2 de febrer de 1978 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Havia nascut en 1902 a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió–el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia– visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics.
***
- Basilio Sanz: El 2 de febrer de 1994 mor a La Renaudié (Albigès, Occitània) el militant anarcosindicalista Basilio Sanz. Havia nascut en 1909 a Segòvia (Castella, Espanya). De jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità a Barcelona contra el cop feixista i immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti, amb la qual va fer tota la guerra ja com a 26 Divisió. El febrer de 1939 passà els Pirineus i fou tancat al Fort de Mont-Louis i als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Després va fer feina de pagès al Tarn i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Camaux. Més tard s'establí a Albí i va fer feina de sabater. Basilio Sanz va morir el 2 de febrer de 1994 a la residència d'ancians de La Renaudié, a prop d'Albi, (Albigès, Occitània), després que sis mesos abans li amputessin una cama, i fou enterrat a Monestiés (Albigès, Occitània).
---
