Anarcoefemèrides del 5 de juliol
Esdeveniments
Premsa anarquista internacional
- Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tresúltims van ser segrestats per la policia.
***
Capçalera de Fructidor
- Surt Fructidor: El 5 de juliol de
1934 surt a
Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número de
la publicació anarquista Fructidor.
Periódico de cultura y
sociología. Órgano del Ateneo Racionalista y de
las Juventudes Libertarias
menorquinas. A partir del número 14 (13 de juliol
de 1935) portà el
subtítol «Semanario de cultura y
sociología» i a partir del número 15 (3
d'agost de 1935) «Semanario órgano del Ateneo
Racionalista y de las JJ. LL.
Menorquinas. Portavoz de los sindicatos únicos de Menorca
afectos a la CNT de
España». Entre 1934 i 1935 havia aparegut la
mateixa capçalera, òrgan de la
Federació Obrera de Menorca (FOM). D'antuvi quinzenal, a
partir del número 11
(13 de juliol de 1935) passà a setmanal. Suspès
arran dels «Fets d'Octubre» de
1934, reaparegué l'1 de juny de 1935. Va ser dirigit per
Clodoaldo Villalonga i
Liberto Callejas. Trobem textos de Joan Bagur, Liberto Callejas, Joan
Camps (Floreal del Campo), J.
Cardona, Florià
Cardona Pons, J. Carreras, Esperança Elias, Ferran Ferrer,
Armand Huguet, Magí
Rallé Sans, Miquel Sintes, En sortiren
78 números, l'últim el 31 d'octubre de 1936.
***
Esclaus
del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir
- Creació dels camps
de concentració franquistes:
El 5 de juliol de 1937
la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos
(Castella,
Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de
presoners» («Secretaría de Guerra.Órdenes.
Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos,
5-VII-1937,
núm. 258»), primera peça del sistema
franquista de
camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig
milió de lluitadors
antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes,
nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra
Civil (1936-1939)
--367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00
durant
l'ofensiva final--, van
ser reclosos en camps de concentració, colònies i
destacaments penitenciaris per
la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de«rebel·lió».
Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració,
l'endemà, el 6 de
juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es
dirigí a la Junta Tècnica de
l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i
treballs
aptes per als
presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el
13
de juliol
d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava
traçat
per endavant i
no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant.
Aquests presos
de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT),
van ser
obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies
fèrries, grans
obres hidràuliques, canals fluvials, túnels,
aeroports,
hospitals, ports,
estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes,
convents, pobles
sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en
règim de
treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven
forçosament amb
l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un
exigu
salari amb el
qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues
pessetes del nou
Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi
treballador,
i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no
havia
hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava
a ser
deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un
nombrós cos de
confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En
1937 hi
havia 28 camps de concentració i mesos després,
ja en
1938, funcionaven 45
camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total,
en
1943, de 141,
nombre màxim de camps de concentració que
s'establí. En 1962 es va clausurar a
Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) --encara que no es
tancà fins al
1970-- l'últim camp de concentració franquista.
En 2004
el cineasta Manuel
Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria,
on historia aquesta
repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.
Naixements
Josep Molas Duran
- Josep Molas Duran:
El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia,
Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El
Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares
es deien Aleix Molas
Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de
cinc germans. Va
fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la
guarnició de Barcelona. D'escassa
instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va
veure influenciat pel
grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina,
Lluís
Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret
Constansó, Josep Carreras Llansana
i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La
Federación Igualadina
(1883-1885). Després marxà a Barcelona, on
treballà de paleta a Gràcia i
s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a
activista en la societat
obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a
orador, en
representació dels paletes, en el míting de la
plaça de braus de Barcelona,
juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de
setembre de 1893, data
de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a
mans de Paulí Pallàs
Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a
destacat
militant anarquista i romangué empresonat governativament
durant més d'un any. Un
cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut,
però per una
qüestió de faldilles i amollat poc
després per manca de proves. El 8 de juny de
1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó
del Corpus Christi al carrer
dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts
altres
militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols.
El seu
empresonament al castell de Montjuïc va ser completament
arbitrari, sense
garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser
sotmès a tortura,
dirigida per la secció especial de la policia judicial
barcelonina encapçalada
pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas
Ascanio. Va escriure unes
cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la
premsa
anarquista internacional (Le Temps Nouveaux, Le
Libertaire, Le
Père Peinard, de París, i Despertar,
de Nova York). En el muntatge
policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb
testimonis, de ser coautor amb
cooperació directa de l'atemptat, atribuït al
principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre
l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra
ordinari a
porta tancada, on va fer una exposició de les tortures
infligides, però el 19
de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys.
El 28
d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de
Guerra i Marina de
Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència
definitiva, condemna
a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs
Ascheri Fossati, Lluís
Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués
Figueras). El 3 de maig rebé la
notificació sentència, tot cantant l'himne
anarquista, i aquell mateix dia els
condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el
4 de
maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la
Revolució Social!», i el seu cos
sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud
Oest.
***
Fitxa
policíaca d'Angelo Pozzi
- Angelo Pozzi: El 5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli. Paleta de professió, emigrà a Suïssa i visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric, Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la Bomba» de Zuric i va ser detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies abans del judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919. Va haver de romandre a disposició del tribunal fins al final del procés, ben igual que altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni, Eugenio Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt, com la majoria dels detinguts preventivament, i rebé una indemnització de 600 francs per l'empresonament injust, després, segurament, fou expulsat de Suïssa. En 1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i, encara que no feia propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista editor de Le Réveil Anarchiste de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta vigilància de la policia francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937 informà que el 19 de setembre havia participat en una festa anarquista que reuní 58 llibertaris, incloent una desena de dones i infants, de França i de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Gabriel
Gobron, mestre del caodaisme
- Gabriel Gobron: El
5 de juliol de 1895 neix a Bayonville-sur-Mad (Lorena,
França) el periodista,
escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista,
ocultista,
revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el
pseudònim
de Frère Gago.
Tingué dues germanes i
un germà. Després de fer els estudis primaris,
seguí la seva educació a
l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson
(Lorena, França) i després a
l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop
esdevingué docent,
aconseguí un lloc de feina en una escola primària
superior a Sidi Bel Abbès
(Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel
misticisme, d'antuvi es convertí a
l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a
Rethel i, cada dijous, viatjà a
París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop
obtingué la llicenciatura en
Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel.
Assegurada la
subsistència, decidí no presentar-se a cap altra
oposició més i dedicar-se als
seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries
i de pensament (L'Algérie nouvelle,L'Esprit français, Le Merle
mandarin, La Patrie malgache,Le Pays Lorrain, La
Pensée Française, Le
Progrès de Bel-Abbès, etc.).
Estudià diverses llengües (anglès,
alemany,
italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia
traduccions de filòsofs
estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes
i col·laborà en publicacions
del gènere (L'Astrosophie,Bulletin de la Société
d'Études Psychiques
de Nancy, Le Fraterniste,Revue Spirite Belga, etc.). En 1918
publicà un recull dels seus treballs sota el
títol de Les couarails de
Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules
Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia,
novel·la en part autobiogràfica, i en 1925,
la novel·la L'Ermonec.
Entre 1928 i
1929 publicà en dos volums les seves Histoires
lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant
l'estiu de
1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya,
Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929
publicà Contacts avec la jeune
génération
allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de
Literatura de
Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran
Guerra, hagué de
veure com els membres de sa família lluitaren en
exèrcits enfrontats,
experiència que posteriorment explicà en el seuúltim llibre Notre-Dame des
Neiges, histoire d'une
famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor
llibertari, durant el
període d'entreguerres col·laborà en
nombroses publicacions anarquistes,
sindicalistes i pacifistes com ara La
Brochure Mensuelle, La
Conquête du
Pain, L'En Dehors, Germinal, La
Grande Réforme, Les
Libérés de toutes les Guerres, Le
Libertaire, La Patrie Humaine,Les Primaires, Le
Semeur de Normandie, SIA,Terre Libre, etc. Entre el seus
llibres de caràcter llibertari podem destacar
Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à
deux compères: MM.
Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand
Gilles), Enfances catholiques. Document
(1934) i Jean Peuple bâtit la
cité. Les principes de
la nouvelle économie sociale à base distributive,
devra-t-elle adopter la formeétatiste ou la forme fédéraliste?
(1937). A finals dels anys vint fou un
dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió
sincrètica del budisme,
de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i
del
taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina
francesa. Els escrits sobre
caodaisme de Frère Gago,
nom pel qual
es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va
escriure entre 1937 i
1939, es van publicar pòstumament sota els títolsHistoire du caodaïsme. Bouddhisme
rénové, spiritisme annamite, religion
nouvelle en Eurasie (1948), Histoire
et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme
rénové, spiritisme vietnamien, religion
nouvelle en Eurasie (1949) i Le
caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres
seves són Tartines de Cancoyotte.
Conte lorrain (1919),Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne
(1931-1932, amb
Sylvain Bonmariage), La Hongrie
mystérieuse (1933), Barbandouille.
Fabliau
moderne pour adultes (1933), L'Encyclique
testamentaire de l'île de déportation et de
martyre du Pape Léon XIV (1938),Les persécutions de
l'administration
française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils
utiles aux malades (1941). Gabriel
Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes,
França) i
fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva
esposa fou
Marguerite Gobron.
***
El
grup "Sol i Vida" en una sortida al camp (Les Fontetes de Sardanyola,
abril de 1932)
- Josep Subirats Lleixa: El 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1900 neix al Mans de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixa, conegut com Pepito. Sos pares, militants llibertaris, es deien Jaume Subirats i Anna Lleixa. Sos germans i germanes Carmen, Francesc, Jaume, Manuel i Raimon, van ser també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer de fleca de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Barcelona. Actuà activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del departament del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la Columna Durruti. En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya Josepa Albir (Pepita) i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa. Josep Subirats Lleixa va morir el 16 de novembre de 1964 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Okamoto
Jun
- Okamoto Jun: El 5 de juliol de 1901 neix a Honjō (Saitama, Japó) el poeta, dramaturg i anarquista Okamoto Yasutaro (Okamoto és el llinatge), més conegut com Okamoto Jun. En 1906, amb sos pares divorciats, va ser enviat amb son avi matern a Kyoto (Kyoto, Japó), on va fer els estudis primaris, que completà posteriorment a Honjō. Un any després començà els estudis secundaris a Kyoto i un cop graduat es traslladà a Tòquio (Japó) on va fer estudis a les universitats de Chūō i de Tōyō, estudis que abandonà. En 1920 entrà en contacte amb els cercles llibertaris i es va veure fortament influenciat per Piotr Kropotkin i Sakai Osugi. En aquestaèpoca es relacionà amb l'Aliança Socialista Japonesa (ASJ) i començà a escriure. En 1922 es va casar i en 1923, amb Tsuboi Shigeji, Hagiwara Kyojiro, Kawasaki Chotaro i altres, creà un grup de poesia d'avantguarda (dadaista, futurista i nihilista) que edità la revista anarquista Aka to Kuro (Roig i Negre), que publicà quatre números entre gener de 1923 i juny de 1924. En 1928 publicà la seva primera col·lecció de poemes Del matí a la nit i en 1933 la segona Mal karma és viu, però tingué problemes amb les autoritats que segrestaren els exemplars. Durant l'estiu de 1933, amb Tai Uemura, Akiyama i Tozaburo Ono, creà la «Kaiho Bunka Renmei» (Lliga per a una Cultura de l'Alliberament), que publicà la revista Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), que volia arreplegar les iniciatives dels moviments cultural i obrer de tendència anarquista. En 1935 va ser detingut per violació de la «Llei de Preservació de la Pau». En 1937 se separà de sa companya. En 1940, amb Hanada Seiki, creà una organització cultural avantguardista i el març d'aquest mateix any, amb Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû, Akiyama Kiyoshi, Emori Moriya i altres, fundà la revista Shigen (Plana Poètica). En 1941 publicà la seva col·lecció de poemes Locomotora de nit. En 1942 entrà a treballar de guionista en els estudis cinematogràfics Daiei Tamagawa. Després de la II Guerra Mundial s'acostà al comunisme. En 1947 es publicà el poemari Bandera de roba feta pedaços. Okamoto Jun va morir el 16 de febrer de 1978 al Japó.
***
Umberto
Panzacchi
- Umberto
Panzacchi: El 5 de juliol –el 8 de
juliol segons el certificat de defunció– de 1901
neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Panzacchi, conegut com Panzata. Sos pares es deien Guglielmo
Panzacchi i Bianca Reggiani. Es guanyava la vida com a obrer de la
pavimentació
i paleta. Per les seves activitats antifeixistes, a finals de 1923
passà a
França i a París participà en
nombroses manifestacions contra el règim de
Benito Mussolini. L'octubre de 1936 el trobem a Espanya com a voluntari
defensant la Revolució enquadrat en la II Companyia de la«Brigada Internacional
Garibaldi» i prengué part en diferents accions
militars al front de Madrid (Boadilla
del Monte, Mirabueno, Majadahonda i Arganda). Molt deteriorat
físicament, el
febrer de 1937 va ser enviat a les cuines dels batalló, on
restà fins el juliol
de 1937, quan, malalt del cor, va ser hospitalitzat. L'octubre va ser
repatriat
com a «invàlid» a França.
Umberto Panzacchi va morir el 15 de novembre de 1941 a l'Hospital
Fernand-Widal de
París (França). Sa companya fou Ermengarda
Ferrari.
Camp de concentració
de Gusen
- Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.
***
Luis
Bazal Rodríguez
- Luis Bazal Rodríguez: El 5 de juliol de 1905 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) –alguns citen erròniament Xinzo de Limia (Ourense, Galícia)– l'escriptor, poeta i mestre anarquista i anarcosindicalista Luis Bazal Rodríguez. Fill d'un metge oculista gallec que va ser traslladat a Madrid (Espanya), quan aquest morí, sa família s'instal·là a Verín (Ourense, Galícia). Luis Bazal estudià magisteri, com sos altres dos germans, a Ourense i exercí la seva professió a Galícia (Correchouso, Castro de Beiro, Pidre, etc.). Fou membre de l'Associació de Treballadors de l'Ensenyament d'Ourense (ATEO). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Verín i amb José Losada Dalama (Sastriño), Celso Blanco i José Perdiz Varela acabà en 1933, gràcies a la implantació del sindicat anarcosindicalista, amb l'hegemonia que mantenia la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys (1930-1934) col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, mentre feia de mestre a Correchouso (Laza, Ourense, Galícia), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en una temptativa d'evasió de militants llibertaris de la presó de Verín i de fer costat les reivindicacions sindicals dels carrilanos (constructors de les línies ferroviàries). Després de dos mesos empresonat, va ser traslladat a Pidre (Solbeira de Limia, Ourense, Galícia) com a represàlies. Durant el curs 1935-36 exercí el magisteri a Palmés (Ourense, Galícia), on organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i dinamitzà els moviments associatius veïnals i pagesos. S'enfrontà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan els franquistes ocuparen la zona, passà a Portugal i a Lisboa embarcà cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la Batalla de l'Ebre i a les lluites a la Serra de Pàndols i Serra de Cavalls. Mentrestant, va ser jutjat a Ourense per«rebel·lió militar» i declarat en rebel·lia. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. A Tolosa i a Besiers (Llenguadoc, Occitània) treballà de mestre i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Solidaridad Obrera, etc.). La seva faceta d'escriptor la desenvolupà en el camp poètic, assagístic i novel·lístic.És autor de Vaso de lágrimas (Poemas de guerra. Poemas del exilio. Poesía de la muerte...) (1957), Rebeldías. Selección de poemas (1965),¡Ay de los vencidos! Testimonio de la guerra de España (1966), Ave César. Testimonio de la guerra civil española (1981, segona edició d'¡Ay de los vencidos!), Dialogo de los ociosos. Ensayo crítico filosófico (sd), El duro pan del exilio (sd), ¿Para siempre? (sd); deixà molts de manuscrits inèdits actualment perduts. Al final dels seus dies retornà a la Península. Luis Bazal Rodríguez va morir el 17 de gener de 1993 a Roses (Alt Empordà, Catalunya), on tenia família, i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2007 l'historiador Xerardo Dasairas Valsa, després de trobar causalment el manuscrit de l'autobiografia de Bazal a la Biblioteca de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, publicà Luis Bazal. Memoria e fuga dun mestre anarquista galego.
Luis Bazal Rodríguez (1905-1993)
***
Alliberament
del camp de concentració de Mauthausen per la XI
Divisió de Cuirassats dels EUA
- Josep Canal Arderiu: El 5 de juliol de 1906 neix a Puig-reig (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Canal Arderiu. Sos pares es deien Josep Canal i Vicenta Arderiu.Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig, quan esclatà la Revolució llibertària de 1936 fou un dels capdavanters del procés col·lectivitzador al Berguedà. També lluità als fronts de guerra. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus. En 1941 va ser detingut pels nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria). El 5 de maig de 1945 va ser alliberat del captiveri per les tropes aliades. Durant la postguerra s'instal·là a Briva la Galharda, on milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat. Josep Canal Arderiu va morir el 5 d'octubre de 1960 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).
***
Fidel
Díez García
- Fidel Díez García: El 5 de juliol de 1915 neix a La Robla (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Fidel Díez García –també citat erròniament com Díaz. Sos pares es deien José Díez Rodríguez i Juana García González. Arran de la repressió del moviment revolucionari d'octubre de 1934, esdevingué un dels organitzadors, amb Máximo Presa, Otilio Campos, Jesús Robles i José Rodríguez, entre d'altres, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Robla, posant un local de la seva propietat a la disposició del sindicat anarcosindicalista. Militant de les Joventuts Llibertàries, a finals de 1936 s'enrolà com a voluntari a la caserna de Cármenes i lluità com a milicià contra el feixisme al front nord enquadrat en el Batalló 206 de la CNT. En 1937, arran de la caiguda del front nord, va ser capturat a Astúries per les tropes franquistes i empresonat. Un cop lliure, va fer tasques d'enllaç amb els guerrilles llibertaris i efectuà nombroses missions assegurant les relacions amb la Regional confederal asturiana des del bar Setién de Gijón, que també servia com a centre de recollida de cotitzacions. A finals de 1947 organitzà una reunió de guerrillers al bosc de San Pelayo amb la finalitat d'organitzar la seva evacuació, ordenada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reorganització de la CNT a La Robla, amb el suport d'antics membres del Batalló Confederal 206. El març de 1991 participà en l'exposició que sobre la historia de l'anarquisme es realitzà a Lleó. Fidel Díez García va morir el 20 de juliol de 1991 a Lleó (Castella, Espanya) i fou enterrat al cementiri de La Robla.
***
Membres
de les Joventuts Llibertàries.
Dempeus, d'esquerra a dreta: Antonio Álvarez Eslava (Patirri), Juan
Toledano Hidalgo i Antonio Castillo Frías.
Ajupits, d'esquerra a dreta: Juan Montilla Jiménez i
Francisco Molero Luna, amb la Soli a les mans.
Aquest dos últims moriren al front
- Antonio Álvarez
Eslava: El 5 de juliol de 1916 neix a
Fernán-Núñez (Còrdova,
Andalusia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Álvarez
Eslava, conegut com Patirri. Sos
pares es deien Juan Álvarez
i Teresa Eslava. Durant els anys republicans fou membre de les
Joventuts
Llibertàries i de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del seu poble
natal. Quan la guerra civil fou soldat de la 88 Brigada Mixta de
l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, on conegué
i convisqué amb membres de la
família anarquista de «Los Jubiles». El
final del conflicte bèl·lic li va
agafar a Ademús (Racó d'Ademús,
País Valencià) i d'allà
retornà a Fernán-Núñez,
on no va patir cap repressió fins el juliol de 1940, quan va
ser enviat a un
batalló de treballadors a Rota (Cadis, Andalusia, Espanya) i
després al penal«Castillo Fajardo» a Cartagena (Múrcia,
Espanya) i a construir trinxeres i
carretes a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya). Finalment va ser
enrolat com
a soldat al Regiment Pavía fins el seu alliberament el
juliol de 1943. Durant
el franquisme milità clandestinament en la CNT i
després de la mort del
dictador Francisco Franco va ser un dels que fomentaren la
reconstrucció
confederal a Fernán-Núñez. AntonioÁlvarez Eslava va morir el 8 de gener de
2008 a l'Hospital Comarcal de Montilla (Còrdova, Andalusia,
Espanya) i va ser
enterrat l'endemà al Cementiri Municipal de
Fernán-Núñez. El seu testimoni va
ser recollit en el llibre d'Arcángel Bedmar La
campiña roja. La represión franquista en
Fernán Núñez (1936-1943)
(2009).
***
Antonio
Arcal Giménez
- Antonio Arcal
Giménez: El 5 de juliol de 1918 neix a
Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Arcal Giménez. Sos pares es
deien Vicente Arcal
Escanilla i Clementa Jiménez Asín.
Pagès de professió, milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. El febrer de 1939, quan
el
triomf franquista era un fet, passà a França i va
ser internat en diversos
camps de concentració (Vernet, Sètfonts).
Posteriorment va ser enrolat en el
521 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) de Sent Joan de Verges
(País de Foix,
Occitània). Sembla que més tard va ser enviat a
la costa normanda. El juny de
1944, arran de desembarcament aliat, va ser detingut, juntament amb
altres
antifeixistes espanyoles, per les tropes angloamericanes i l'octubre
d'aquell
any, juntament amb presos alemanys i italians, va ser traslladat al
Regne Unit,
on va ser internat com a «presoner de guerra» al
camp de concentració de
Kirkham (Lancashire, Anglaterra). A partir de juliol de 1945 les
organitzacions
antifeixistes espanyoles començaren una campanya per a
obtenir l'alliberament
d'aquest militants i la seva repatriació a
França. El desembre de 1947 va ser
repatriat i s'establí a Aush (Gascunya,
Occitània). A partir d'aquí es va
perdre el seu rastre.
***
Martín
Bustín Benito al local de la CNT d'Alacant
-
Martín Bustín
Benito: El 5
de juliol de 1924 neix a Logronyo (La
Rioja, Espanya)
l'anarcosindicalista i
esperantista Martín Bustín Benito, conegut pel
seu nom en esperanto Marteno. Sos
pares es deien Félix Bustín
i Margarita Benito.
Instal·lat a Saragossa (Aragó,
Espanya) amb sa família, fou
ferroviari i militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), ben igual
que son pare. Autodidacta, aprengué l'esperanto quan tenia
18 anys, llengua a
la qual dedicà molts esforços i que
difongué durant tota sa vida. També fou un
ferm partidari del veganisme. Durant la guerra i la postguerra,
refugià a casa
seva companys perseguits. Posteriorment passà a
França i s'instal·là a
Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la CNT,
i més tard retornà a la
Península i visqué a Alacant
(Alacantí, País Valencià), on
milità en el
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'aquesta localitat,
impartí nombrosos
cursos d'esperanto i presidí la Hispana Asocio de Laboristoj
Esperantistaj
(HALE, Associació Espanyola de Treballadors Esperantistes).
Fou l'organitzador
del 75 Congrés de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT,
Associació Mundial
Anacional), que se celebrà entre l'1 i el 7 de juliol de
2002 a Alacant. L'última etapa de sa vida visqué
a Montreuil (Illa de
França, França). Sa companya fou Liya Maziy.
Martín Bustín Benito va
morir el 20 de març de 2013 a l'Hospital Tenon de
París (França).
***
![Paul Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970) [Foto Dominique Lacout]](http://www.estelnegre.org/documents/castanier/castanier01.jpg "Paul Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970) [Foto Dominique Lacout]")
Paul
Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970)
[Foto Dominique Lacout]
- Paul Castanier: El
5 de juliol de 1935 neix a Alger (Algèria francesa; actual
Algèria) el pianista
i compositor llibertari Paul Castanier, conegut com Popaul.
Quan era molt petit, a causa de l'ús d'un
col·liri dolent,
esdevingué cec. En 1957 conegué el cantautor
anarquista Léo Ferré al cabaret
Chez Plumeau, al barri de Montmartre de París
(França), i passà a ser el seu acompanyant
fins al juny de 1973, tocant al seu costat per tot arreu
(França, Bèlgica,
Canadà, Líban, Àfrica del Nord i
Suïssa). En 1959, com a pianista solista,
interpretà nombroses obres experimentals del compositor
Michel Magne. El
novembre de 1961 s'integrà en l'orquestra de Jean-Michel
Defaye del teatre
Alhambra de París. Després de separar-se de
Léo Ferré continuà la seva carrera
artística en els cercles llibertaris. En 1974
acompanyà la cantautor llibertari
Jean Vasca en els seus concerts al teatre Olympia de París.
Durant un temps
treballà amb son amic llibertari Maurice Frot, exdirector
d'escena de Léo
Ferré, amb qui compon cançons i coescriu en 1975
la peça teatral La Vie-ordures.
Posteriorment acompanyà
els cantautors Yvan Dautin i Rufus i col·laborà
habitualment amb el cantautor
llibertari Alain Meilland i també el duo d'humoristes
provocadors Font et Val.
En 1979 enregistrà dos àlbums instrumentals en
solitari: L'homme seul est toujours en
mauvaise compagnie i Claviers
cèltiques. Altres artistes amb
els quals treballà foren Michèle Bernard, Pia
Colombo, Jean Ferrat, Glenmor,
Michel Grange, Renaud Marx, Alain Melliaud, Bee Michelin, etc. Paul
Castanier
va morir prematurament el 7 de novembre de 1991 a París
(França). El febrer de
1992 se li va retre un homenatge pòstum al teatre Olympia de
París pels
artistes amb els quals havia treballat.
Defuncions
Felipe Sandoval
- Felipe Sandoval: El 5 de juliol de 1939 se suïcida a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Havia nascut el 26 de maig de 1886 al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya). Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com «Expedició dels 101» --dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.
---
