Anarcoefemèrides
del 4 de juliol
Esdeveniments
Un exemplar de Freie Arbeiter Stimme
- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de
1890 surt a Nova
York (Nova York, EUA) el primer número del
periòdic en
jiddisch Freie Arbeiter Stimme
(La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu
ucraïnès exiliat Mark
Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors,
com ara el poeta David
Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un
periòdic d'aquestes
característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977.
Un temps es va
editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski,
Joseph Cohen i Ahrne
Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim
David Edelstadt,
Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl,
F. A.
Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max
Nettlau,
Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els
anys de
màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars,
després en 1905 de
13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa
germanitzat, es va
canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer
Arbeter Shtime.
Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats
a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els
nord-americans Joel
Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta
longeva
publicació sota el títol Free Voice of
Labor. The Jewish Anarchists.
***
Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana
- Atemptat
contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa
(Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres
companys, intenten
assassinar sense èxit el dictador portuguès
Oliveira Salazar quan aquest es
desplaça a la capella particular del seu amic
Josué Trocado, a l'avinguda de
Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia
política,
Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la
policia britànica el
deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia
Internacional i de
Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a
vuit
anys de presó i a 12 de deportació, que els
farà a la Penitenciaria de Coimbra.
Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.
Naixements
Banderola de la secció lionesa de l'AIT
- Marius Monfray:
El 4 de juliol de 1866 neix a Lió
(Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. El
novembre de 1886, va
ser condemnat a vuit dies de presó per haver organitzat una
loteria sense
autorització en suport a Bordat, un dels llibertaris acusats
en el «Procés dels
66». Al tribunal, mentre esperava la sentència, va
escriure: «Visca
l'Anarquia!»; fet pel qual va ser condemnat a dos anys de
presó per «ultratges
als magistrats». Marius Monfray va morir el 22 de febrer de
1894 a Lió
(Arpitània).
***
Leda
Rafanelli
- Leda Rafanelli: El
4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana,
Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora
llibertària i militant
anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la
Gitana anarquista.
Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió
social. En 1903, instal·lada
amb sa família per raons econòmiques a Alexandria
(Egipte), es va apassionar
per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia.
En aquesta època
freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria,
com ara el cafè llibertari«Baracca Rossa», i farà amistat amb
Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també
col·laborà en el periòdic d'El Caire Il
Domani. A Alexandria va conèixer
Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà.
De tornada a Itàlia, amb
Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio
Ballerini, company de la
coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial«Edizioni
Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La
Blouse (1906-1910) i en La
Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de
separar-se de son marit,
va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini,
Prezzolini, Palazzechi), i
representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo
Carrà
--que va començar anarquista i va acabar feixista-- va
establir una fructífera
relació de treball que donà lloc a una
història d'amor. Les característiques
del seu futurisme artístic eren d'orientació
llibertària. En 1907 va conèixer
el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui
d'ara endavant viurà
a Milà i crearà la «Casa Editrice
Sociale», que es convertirà en l'editorial
llibertària més important d'Itàlia. En
1908, amb Ettore Molinari i Nella
Giacomelli, formarà part del comitè de
redacció de La Protesta Umana
(1906-1909) i a més col·laborarà en
diverses publicacions llibertàries, com araIl Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario,Il
Grido della Folla, Volontà,
etc. Després va crear, amb son company,
la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir
i després La
Sciarpa Nera i La Libertà, i
es va embarcar en la creació d'una nova
editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va
tenir un fill amb Monanni,
Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va
oposar als
intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de
propaganda llibertària, va
crear una important obra literària i poètica. Amb
l'arribada de Mussolini,
personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari
abans de
la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van
fent de
manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va
ser
escorcollada, la revista Pagine Libertarie
prohibida i Rafanelli, amb
Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante
Meniconi,
detinguts. La «Casa Editrice Monanni»
desapareixerà en 1933. En 1934 es va
separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà
Milà i
s'instal·larà primer a San Remo i
després a Gènova, on es dedicarà a
escriure
contes per infants sota el pseudònim de Zagara
Sicula. Cap al final de
sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafiaàrabs i col·laborà en Umanità
Nova. És autora, sota diversos
pseudònims, de nombroses novel·les i llibres
per infants, com ara La bastarda del principe
(1904), Un sogno
d'amore (1905), Le memorie di un prete
(1906), Valide braccia:
opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme
nuovo
(1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa
(1908), Bozzetti
sociali (1910), L'eroe della folla
(1910), Incantamento
(1921), Donne e femmine (1922), L'oasi:
romanzo arabo (1926), Una
donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori!
(1959), etc. Leda
Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova
(Ligúria, Itàlia). El seu
epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els
companys. Visca
l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística
que s'identificava força amb
la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche,
etc.), encara que
mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que
degeneressin en la
violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a
l'anarquisme
social o societari com a manera de matisar les postures. El seu
interès per
l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i
de l'esoterisme, en
un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més,
compromesa amb la
lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu,
especialment
el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva
obra és plena
d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va
convertir la
cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava
a la civilització
occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa,
que ha
estructurat un dels més importants arxius anarquistes,
l'Arxiu de la Família
Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa,
filla d'Aurelio.
L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la
col·lecció completa de totes les
obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a
la qual cosa va ser
creat el «Fons Leda Rafanelli».
***
Spartaco Stagnetti
- Spartaco
Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a
Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco
Stagnetti. Va ser va ser
secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920,
després
d'un míting de suport a la Revolució russa a
Roma, on va prendre part
Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el
periòdic
anarquista Umanità Nova lloà
la resistència tenaç dels companys
atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat
i ferit per un
escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El
feixisme va
acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm
(Sicília, Itàlia), el
15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927
--alguns autors
citen erròniament 1928--, per un confinat de
règim comú, a la fonda que havia
obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys
20 va publicar a
Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.
Spartaco Stagnetti (1888-1927)
***
Elena
Melli, sa filla Gemma Ramacciotti i Errico Malatesta (Roma, 14 de
juliol de 1933)
- Elena Melli: El
4 de juliol de 1889 neix a Lucca (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Elena Melli.
Sos pares es deien Rodolfo Melli i Giustina Paglia. En 1917 treballava
d'obrera
a la fàbrica industrial «Ansaldo», al
barri de Sampierdarena de Gènova
(Ligúria, Itàlia), i freqüentava la
mestra Liguria Ramussi i altres subversius,
alhora que militava en el Fascio Anarquista de Sampierdarena. Separada
del seu
marit, un tal Ramacciotti, amb qui havia tingut una nina, Gemma
Ramacciotti, en
aquesta època, segons la policia, estava unida a
l'anarquista Emilio Grassini. L'1
de març de 1918 va ser fitxada com a «anarquista
fanàtica» i activa
propagandista, especialment al barri genovès de Cornigliano
Ligure, i es va
informar al Comandament del Cos de l'Exèrcit de la
necessitat que fos allunyada
d'aquest centre industrial tan important. Setmanes més tard,
va ser internada a
Arezzo (Toscana, Itàlia) i posteriorment deportada a Cosenza
(Calàbria,
Itàlia). El 19 de setembre de 1918 va ser sorpresa parlant
amb el soldat
d'infanteria anarquista Raffaele De Rosa i, com a sospitosa de
propaganda
antimilitarista, va ser confinada al poble d'Scigliano
(Calàbria, Itàlia). En
acabar la I Guerra Mundial, retornà a Gènova i
posteriorment s'establí a Milà
(Llombardia, Itàlia), on, juntament amb Bruno Filippi,
Giuseppe Mariani, Aldo
Perego, Guido Villa i Maria Zibardi, fundaren un grup anarquista
il·legalista.
El 9 de setembre de 1919 va ser detinguda per complicitat en els
atemptats
contra el Tribunal i la Galeria de Milà, el segon dels quals
costà la vida de
Bruno Filippi; jutjada el 12 de juliol de 1920, va ser acusada de
participar en
aquestes accions violentes i d'haver escrit al seu nou company,
Giuseppe
Mariani, cartes compromeses. Durant l'audiència es va
declarar innocent, tot
reafirmant les seves conviccions anarquistes. Finalment, el 13 de
juliol de
1920 va ser absolta, juntament amb Maria Zibardi –Aldo Perego
i Guido Villa van
ser condemnats a 12 i 10 anys de presó. Un cop lliure,
reprengué les seves
relacions amb Giuseppe Mariani i col·laborà en la
preparació d'un atemptat
contra Giovanni Gasti, cap de policia de Milà, amb la
finalitat de protestar
contra la indefinida detenció d'Errico Malatesta i altres
membres destacats del
moviment anarquista. Amb Ettore Aguggini, va insistir en què
l'explosiu
estigués a prop de l'apartament de Giovanni Gasti, davant de
la persiana on
s'hi estava. Aquestes maniobres portaren, el 23 de març de
1921, al terrible
atemptat del teatre Diana de Milà. Malgrat les seves
conegudes relacions amb
Mariani i Aguggini, no va ser detinguda ni interrogada, fet que no va
impedir
que el 19 de maig de 1922 aparegués imprudentment a la sala
del Tribunal de
Milà on van ser jutjats Mariani i Aguggini, els quals la
forçaren a abandonar
immediatament la sala. Després de la repressió
desencadenada arran de
l'atemptat del Diana, uní la seva existència, i
la de la seva filla Gemma
Ramacciotti, amb la d'Errico Malatesta i, a partir de novembre de 1926,
amb
l'aprovació de les lleis excepcionals, va viure amb ell a
Roma (Itàlia) gairebé
en arrest domiciliari. Constantment vigilada, el 22 d'abril de 1928 va
ser
detinguda i confinada durant cinc anys. Aquesta mesura
suscità les protestes de
Malatesta qui, l'1 de juny de 1928, sol·licità la
revocació de la mesura a la
Comissió d'Apel·lació, argumentant que
ja no s'ocupava de política, que la seva
filla la necessitava i que la seva salut era delicada. El 4 de juny de
1928 va
ser posada en llibertat condicional i amb amonestació.
Després de la mort de
son company Errico Malatesta el 22 de juliol de 1932, restà
a Roma sota constant
vigilància policíaca. Va rebre el suport de molts
anarquistes d'arreu del món (Argentina,
Egipte, EUA, França, Suïssa, etc.) i
mantingué correspondència, que va ser
sempre interceptada per la policia, amb destacats militants anarquistes
(Secondo
Angelucci, Luigi Bertoni, Attilio Bulzamini, John Camillò,
Umberto Ceccotti,
Enzo Fantozzi, Sébastien Faure, Alina i Carlo Frigerio,
Osvaldo Maraviglia,
Nino Napolitano, Max Nettlau, Randolfo Vella, Mario Zucca, etc.).
També
mantingué correspondència amb sa germana Amalia
Melli, lluitadora anarquista
que des de França va convèncer l'advocat Mario
Trozzi que assumís la defensa
d'Angelo Sbardellotto. Després d'una crisi nerviosa que
patí en un
interrogatori a la comissaria de policia, en la segona meitat de 1937,
quan
tenia la intenció d'exiliar-se a França, va ser
internada coercitivament en una
clínica psiquiàtrica romana, essent d'aquesta
manera una de les primeres
víctimes que patí l'ús i
l'abús del manicomi con a mesura de repressió
política.
Després de molts d'intents fracassat per part de sa germana
Amalia per a aconseguir
la seva llibertat, en 1941 va ser alliberada de la clínica
romana i es pogué
reunir amb sa filla Gemma Ramacciotti a La Spezia (Ligúria,
Itàlia). En 1942
passà uns dies a l'Hospital Civil de Pisa (Toscana,
Itàlia) i després retornà a
La Spezia. En aquests anys, va estar constantment vigilada.
Després de la
caiguda del nazifeixisme, es traslladà a Carrara, on la
Federació Anarquista
Italiana (FAI) l'ajudà econòmicament la resta de
sa vida. Elena Melli va morir
el 26 de febrer de 1946 a l'Hospital Civil de Carrara (Toscana,
Itàlia).
***
Necrològica
de Vicente Mora Samper apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de novembre de 1964
- Vicente Mora Samper: El 4 de juliol de 1889 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Mora Samper. Sos pares es deien Mariano Mora i Genoveva Samper. De família treballadora i catòlica, quan tenia 12 anys va ser enviat pels pares a un seminari de jesuïtes de Madrid (Espanya) perquè esdevingués germà llec, però cinc anys després en fugí amb tres companys i retornà a Casp. Posteriorment emigrà a França, on treballà de miner i entrà a formar part del moviment anarquista. En 1909 marxà cap a Barcelona (Catalunya) per sumar-se a la revolta d'aleshores. Establert al barri barceloní de Sants, ocupà càrrecs orgànics dins del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on milità durant molts d'anys, fent costat els comitès pro presos i de solidaritat i oposant-se amb força al Sindicat Lliure. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Banyuls (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT. Sa companya fou Vicenta Prades. Vicente Mora Samper va morir el 2 de novembre de 1964 al seu domicili de Mas Mingou de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Foto
de la policia mussoliniana de Nicola Recchi
- Nicola Recchi: El
4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche,
Marques, Itàlia)
l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a
l'Argentina i a Buenos Aires
entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la
repressió desencadenada
per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de
maig de 1909, retornà
a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava
buscat per desertor,
s'establí a Suïssa, però poc
després emigrà als Estats Units. A Ludlow
(Ludlow,
Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments
reivindicatius, com
ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la
campanya contra la
dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué
lligat al grup anarquista
on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la
seva mà esquerra, uns
diuen que accident de treball i altres en alguna acció
subversiva amb explosius
muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o
del de Luigi
Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en
fabricació de bombes i
de participar en la campanya de explosions que es
desencadenà als Estats Units
entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a
Itàlia, on obrí un petit
quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions
revolucionàries (L'Avanti,Unità, Umanità
Nuova,
etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes
destruïssin el seu
quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va
ser acusat de la mort
de quatre feixistes i el març passà a
França i poc després retornà a
l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A
l'Argentina treballà de
paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat
l'anarquista
il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes,
finalment fou posat en
llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de
Residència i fou expulsat
a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de
1936. Jutjat per les autoritats
feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per«activitats
antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de
1939 va ser alliberat,
però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any
va ser traslladat a
la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i
posteriorment condemnat a l'aïllament
a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué
sortir l'octubre de 1941.
L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques,
Itàlia), on reprengué el contacte amb
els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en
el Congrés de
Carrara, en el qual es fundà la Federació
Anarquista Italiana (FAI), i fou
nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta
organització. En 1956 retornà
a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li
negava
sistemàticament el visat d'entrada, i pogué
reunir-se amb sa companya Beppina i
ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de
sa companya en
1962, passà els seus últims anys de sa vida amb
ses filles sumit en la misèria.
Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).
***
Necrològica de Florencio Entrialgo Ortiz apareguda en el periòdic CNT del 20 d'octubre de 1957
- Florencio Entrialgo Ortiz: El 4 de juliol de 1892 neix a Pión (Villaviciosa, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Sos pares es deien Lorenzo Entrialgo i Ramona Ortiz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació. Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri. Florencio Entrialgo Ortiz va morir el 27 de setembre de 1957 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània).
***
D'esquerra
a dreta: Filippo Guzzardi, Giovanni Spataliatore, Alfonso Failla, Pio
Turroni, Paolo Schicchi, D'Andrea, Armando Borghi i Filippo Gramignano
(Palerm, 1946)
- Filippo
Gramignano: El 4 de juliol de 1894 neix a Borgo Xitta
(Trapani, Sicilia)
l'anarquista i resistent antifeixista Filippo Gramignano, conegut com Pippo Gramigna i que va fer servir el
pseudònim Rag. Filippi.
Sos pares es
deien Vincenzo Gramignano i Caterina Ciotta. De jove formà
part
del Partito
Democratico de Nunzio Nasi i fou intervencionista. Durant la Gran
Guerra
obtingué la titulació de comptable,
però
s'estimà més exercir la professió
d'intermediari
comercial de grans, entrant en contacte amb els ambients
maçònics i mafiosos,
dels quals es servirà més tard, durant la II
Guerra
Mundial, per a finançar
activitats anarquistes, suscitant la crítica i la
reprovació de destacats
companys llibertaris, com ara Paolo Schicchi i Francesco Sammartano (Ciccio). Cap el 1924 entrà en
el
moviment anarquista de la mà de Salvatore Renda i dos anys
després participà en
les topades contra els escamots feixistes que es donaren a tota
Sicília,
especialment a Trapani i a Palerm, juntament amb Salvatore Renda i
altres
militants de diverses formacions polítiques. Amb
l'anarquista Giovanni Allegra,
comprà un petit veler que utilitzà per a
expatriar clandestinament companys
perseguits per la policia. El juliol de 1929 passà a
Tunísia i el 12 de
setembre d'aquell any a Marsella (Provença,
Occitània), encarregat pels
companys sicilians per a establir contacte personal amb Paolo Schicchi
de cara
a la preparació d'un complot insurreccional. A
l'Hôtel de Lyon de Marsella, amb
Paolo Giovanni Caponetto, Vincenzo Mazzone, Salvatore Renda i Paolo
Schicchi,
projectà un desembarcament a Sicília que seria
l'espurna d'un moviment
insurreccional arreu d'Itàlia, que patí diversos
ajornaments, a causa entre
d'altres de l'enfonsament de l'embarcació i de la
detenció de Giovanni Allegra.
Aquest últim, esdevingut agent secret de l'Organizzazione
per la Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme) a Tunísia i que
finalment serà afusellat per les
tropes nord-americanes en 1943, es va fer amb els plans i els detalls
del pla
insurreccional, i, no obstant la «defecció i
l'obstruccionisme» d'Antonio
Casubolo i d'altres companys, Paolo Schicchi intentà
portar-lo a terme. Amb el
suport d'Ignazio Soresi, anarquista lligat a la maçoneria
local, embarcà
clandestinament amb Salvatore Renda i Paolo Schicchi a bord del vapor Argentina, cap a Palerm, on el grup va
arribar el 30 d'agost de 1930. Detinguts en el moment del
desembarcament, els
tres anarquistes van ser processats l'any següent pel Tribunal
Especial per a
la Defensa de l'Estat. Declarant-se anarcoindividualista, el 16 d'abril
de 1931
Gramignano va ser condemnat a sis anys de presó i a tres de
vigilància
especial. A diferència de Salvatore Renda, que
demanà la gràcia oferint els
seus serveis al règim, purgà completament la seva
pena, però, en comptes de ser
excarcerat, va ser confinat, ben igual que Paolo Schicchi, a l'illa de
Ponça i
després a la de Ventotene. En acabar les hostilitats
bèl·liques, va ser
alliberat de l'hospital psiquiàtric de Palerm on havia estat
confinat. Juntament
amb Paolo Schicchi i altres companys de Palerm, reprengué
immediatament, malgrat
les dificultats econòmiques i familiars i a la tuberculosi
que havia contret al
confinament –en 1947 s'havia pogut salvar gràcies
a les medicines enviades pels
companys nord-americans–, les seves activitats anarquistes.
Entre el 3 i el 4
de setembre de 1944 participà en el I Congrés
Anarquista Sicilià que se celebrà
a Palerm. L'11 de setembre de 1944 assistí al
Congrés dels Anarquistes d'Itàlia
Meridional celebrat a Nàpols (Campània,
Itàlia) i promogut pel grup napolità de
l'Aliança Llibertària (AL). Víctima de
la desconfiança dels anarquistes napolitans,
a causa de rumors infundats que li atribuïren estafes i
especulacions contra
els companys, hagué de romandre uns tres mesos a
Nàpols treballant de maleter
al port. De bell nou a Trepani, contribuí a la
reorganització del moviment
llibertari a la ciutat, on es realitzaren diverses reunions
públiques, i a la
província, juntament amb Gaspare Cannone i Sasà
Maniscalco, que culminaren en
el congrés de 14 de març de 1946 que
donà lloc a la fundació de la
Federació
Anarquista de Trepani «Carlo Cafiero».
Posteriorment participà en les trobades
anarquistes que se celebraren a Sicília, fins al
congrés del 23 d'abril de
1950, on es va decidir la gira propagandística de Pier Carlo
Masini per la
Sicília occidental. Tot i estar lluny de les posicions de
Masini, com va
explicar en el número únic del
periòdic que dirigí Germinal.
Omaggio a tutti gli eroi ed a tutti i martiri dell'idea
libertaria, que es va publicar el 20 de maig de 1950 a
Palerm, contribuí
significativament a l'èxit d'aquesta. La polèmica
que dividí l'anarquisme
italià, arran de la secessió
encapçalada pels Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), i la mort de Paolo Schicchi, que va
provocar la lenta però
inexorable disminució de l'activitat anarquista a l'illa,
van fer que s'allunyés
progressivament de la militància activa. En 1955 va ser
ingressat en un
hospital psiquiàtric, d'on sortí la primavera de
1957, però va ser novament
internat i fins a dos mesos abans de la seva mort. Filippo Gramignano
va morir
el 29 de gener de 1964 a Mazara del Vallo (Trapani, Sicília)
arran d'una crisi
asmàtica. En 1996 es va publicar pòstumament la
seva obra Il tentaivo rivoluzionario di Paolo
Schicchi del 1930.
Filippo Gramignano
(1894-1964)
***
Manuel
González Marín al seu despatx (ca. 1937)
- Manuel González
Marín: El 4 de juliol de 1898 neix a Archena
(Múrcia, Espanya) –altres fonts
citen Marchena o Cieza, ambdues poblacions murcianes–
l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel González Marín, conegut
com Manuel Marín o Marín Manuel
i que va fer servir el pseudònim José.
Visqué amb sa família a Cartagena
(Múrcia, Espanya) i en 1919 va ser expulsat
d'aquesta ciutat per les seves activitats anarquistes, traslladant-se a
Madrid
(Espanya). Durant dos anys formà part de la Societat de
Paletes «El Trabajo»
madrilenya i posteriorment fou un actiu militant del SindicatÚnic de
Metal·lúrgics de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Madrid, el qual
presidí. Vivia, amb la seva esposa i sa sogra, al
número 4 de la plaça de la
Cebada de Madrid. En 1921 va ser processat per haver prendre part en
una reunió
clandestina celebrada al Centre Sindicalista del carrer Pizarro de
Madrid. A
partir del 15 de gener de 1923 treballà de
metal·lúrgic als tallers de
construccions metàl·liques madrilenys Casa
Jareño. En aquesta època era el
recaptador general del «Comitè
Pro-Presos». L'1 de setembre de 1923 va ser
detingut, amb Feliciano Benito Anaya, acusat de l'atracament a
mà armada al
barri madrileny de Villaverde del caixer de la «Companyia
Bilbaïna de
Construccions Euskalduna» i tancat a la presó
madrilenya de Getafe; jutjat per
aquest delicte el 26 de novembre de 1925, el 30 de novembre de 1925 va
ser
absolt per manca de proves, encara que Feliciano Benito Anaya va ser
condemnat
a vuit anys i un dia de presó major. Entre 1926 i 1928
patí diversos
empresonaments. L'abril de 1932 representà la Regional del
Centre en el Ple de
Regionals de la CNT. També milità en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
10 de febrer de 1933 participà en un atracament al domicili
del comte Ruidoms,
fet pel qual va ser reclòs a la presó madrilenya
de Colmenar Viejo i de la qual
va poder fugir amb cinc companys el maig de 1933, amb el suport de la
CNT; en
la fuita amb furgoneta va ser ferit en un tiroteig amb la
Guàrdia Civil a Mandayano
(Guadalajara, Castella, Espanya) i en el qual resultaren morts un
número de la
Benemèrita (Francisco Sánchez de Real) i dos dels
fugats (Ignacio Casado
Iglesias i Pablo González Hernández). Jutjat en
consell de guerra per aquests fets
el 10 de febrer de 1934 a Saragossa (Aragó, Espanya) va ser
condemnat,
juntament amb Juan Félix Manzanares Ortiz i Rafael Castro
Morilla, a la pena de
mort; aquesta pena que va ser confirmada el 26 de juny de 1934 per la
Sala VI
del Tribunal Suprem de Madrid, encara que van ser indultats i
condemants cadena
perpètua i enviats al presidi de Cartagena. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 es trobava empresonat a Madrid i, com que no va ser
alliberat,
s'amotinà, aconseguint la llibertat el 22 d'agost amb
l'assalt de la Presó
Model. El novembre de 1936 va ser nomenat delegat de la Conselleria de
Transports de Madrid en substitució d'Amor Nuño
Pérez. El 24 d'abril de 1937 va
ser nomenat, en nom de la CNT, membre del Consell Municipal en diverses
comissions
i com a tinent d'alcalde del Districte del Congreso i de la Junta de
Defensa de
Madrid. En aquesta època mantingué una gran
polèmica amb Cazorla sobre el debat«guerra-revolució». El febrer de 1939
entrà a formar part del Comitè de Defensa
Confederal del Centre i entre el 5 i el 31 de març de 1939
fou conseller d'Hisenda
i Economia del Consell Nacional de Defensa. El 27 de març de
1939 realitzà una
sonada intervenció radiofònica defensant
públicament el perquè de la ruptura
amb el Govern de Juan Negrín López i la
necessitat de posar fi a la guerra el
més aviat possible. L'últim dia de la guerra
deixà la Península, amb Eduardo
Val Bescós, José Pradas Pradas i Manuel Salgado
Moreiras, per Gandia (Safor,
País Valencià) a bord del vaixell
britànic Galatea,
mentre altres companys es concentraven sense esperança a la
ratonera del port
d'Alacant, i passà a Anglaterra. S'establí a
Londres (Anglaterra) i vivia al
número 66 de Church Street, al barri de Kensington. El 14
d'abril de 1939
assistí a Londres a una reunió amb
Marià Rodríguez Vázquez (Marianet)
i altres destacats militants
amb la finalitat de solucionar la doble representativitat de l'exili.
Poc
després es traslladà a França per a
integrar-se en el Consell General del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En aquesta època
també formà part de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan
l'ocupació de França pels
alemanys, arribà a Montalban (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de
llenyataire i d'agricultor amb altres companys (Miguel Chueca Cuartero,
Olegario
Pachón Núñez, etc.).
Participà en la lluita clandestina, amb Eduardo Val
Bescós
i Olegario Pachón Núñez, fins la seva
detenció l'octubre de 1941, amb Eduardo
Val Bescós, i empresonament a Saint-Michel de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
Jutjat, va ser condemnat el 24 de setembre de 1942 pel Tribunal Militar
de la
XVII Regió Militar de Tolosa a dos anys per«atemptar contra la seguretat de
l'Estat francès». Posteriorment passà a
un camp de concentració a Moissac
(Llenguadoc, Occitània), on es relacionà amb
Germinal Esgleas, Eduardo Val
Bescós i Mateu Baruta Vila. Lliurat als nazis, va ser
internat a la caserna
Amiel de Bordeus (Aquitània, Occitània) per a
treballar a la base de submarins adscrit
al Servei de Treball Obligatori (STO). En 1944, després de
ser alliberat pels
companys quan els nazis el volien enviar a un camp d'extermini a
Alemanya, amb
documentació falsa arribà a París. A
la capital francesa formà part del Comitè
Regional clandestí de la CNT. Després de
l'Alliberament, representà la CNT en
l'Aliança Democràtica i el maig de 1945
assistí com a delegat al Congrés de
París i, arrenglerat amb els moderats, fou un dels redactors
de la ponència que
tractava sobre les realitzacions portades a terme durant la guerra.
Entre 1945
i 1949 col·laborà en el periòdic
marsellès Hoy.
Visqué a Bordeus i es relacionà amb el sector«col·laboracionista» de José
Berruezo
Romera i Juan Romera. Posteriorment s'instal·là a
Marsella (Provença,
Occitània), on va ser expulsat de la CNT«ortodoxa». En 1964
col·laborà en el
periòdic marsellès Asturias.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Manuel González
Marín (1898-?)
***
Ernesto
Bruna
- Ernesto Bruna:
El 4 de juliol de 1904
neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista
Ernesto
Bruna. Sos pares
es deien Giacomo Bruna i Erminia Comatto. En 1923 va ser condemnat a un
mes de
presó per portar un revòlver. En 1927
desertà de
l'Exèrcit i s'exilià,
d'antuvi, a França i, després, a Alemanya, a
Suïssa
i a Bèlgica. En 1930 el
trobem de venedor ambulant a Düsseldorf. Durant la seva estada
a
Bèlgica
participà en diverses expropiacions. Segons la policia
formà part d'un grup
anarquista il·legalista anomenat «Gli
Espropriatori»
(Els Expropiadors), que incloïa
nombrosos llibertaris italians (Luigi Sofrà, Marcello
Qualizza,
Carlo
Girolimetti, Enrico Zambonini, Tommaso Serra, Federico Brino, Carlo
Piovano
Quinto Panizzi, Pietro Boggio, etc.). En 1932, a Lieja
(Valònia), freqüentà
coneguts anarquistes, com ara Nicolas Lazarevitx, Camillo Sartoris,
Pietro
Boggio, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Dal Col, Giuseppe
Pasotti o
Luigi D'Agaro. En 1933 marxà clandestinament, amb Lazarevitx
i
Zambonini, a
Espanya per preparar la Revolució Social. L'estiu de 1936,
en
assabentar-se del
cop d'Estat feixista a Espanya, marxà com a voluntari a la
Península i
s'allistà com a milicià en la Secció
Italiana de
la «Columna Ascaso». Com a
membre del grup «Angiolillo», participà
en diversos
combats (Monte Pelado,
Irun, Guadalajara) i fou ferit durant l'atac a Osca. Després
dels «Fets de
Maig» de 1937, abandonà la Península i
fou detingut
per la policia francesa a Tolosa
de Llenguadoc, la qual, durant el seu tancament, el va interrogar
violentament.
En 1938 arribà a Brussel·les
(Bèlgica), on va ser
condemnat a nou mesos de
presó per «infracció al decret
d'expulsió i
rebel·lió contra la força
pública».
A començaments de 1939 patí una nova condemnat de
dos
anys per «robatori». Un
cop lliure en 1940, marxà a Itàlia on, segons la
policia,
establí relacions amb
l'anarquista Angelo Sbardelotto. Detingut, va ser condemnant per un
tribunal
militar a un any i mig de presó per«deserció». Amnistiat, va ser condemnat,
però, com a antic milicià en la guerra d'Espanya,
a cinc
anys de deportació a
l'illa de Ventotene. En 1943 va ser alliberat i l'agost d'aquell any
s'establí
a Torí (Piemont) i més tard a Andorno Micca
(Piemont). El
9 de maig de 1948 es
casà amb Luisa Martignano, la qual l'havia amagat durant la
guerra. Sos germans
Guido i Margherita també van ser destacats anarquistes.
Ernesto
Bruna va morir
el 27 de febrer de 1977 en un hospital de Biella (Piemont,
Itàlia).
***
Necrològica d'Eloy Montoya García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 d'octubre de 1959
- Eloy Montoya García: El 4 de juliol de 1904 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Eloy Montoya García. Sos pares es deien Bernardino Montoya i Rosa García. Milità en el SindicatÚnic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cerdanyola-Ripollet (Vallès Occidental, Catalunya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità contra els aixecats al seu poble i després marxà cap a Barcelona per unir-se a la resposta popular contra els insurrectes. Després s'integrà en la col·lectivitat de Cerdanyola i fou membre del seu comitè. El maig de 1937 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, pels estalinistes, però fou alliberat per la pressió popular. Amenaçat de mort pels comunistes, va ser enviat per a la CNT al front com a comissari de companyia fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, però hagué de deixar sa companya embarassada i son fil de quatre anys a la Península. En arribar a França fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on pogué fugir gràcies al seu coneixement del francès i posteriorment s'instal·là a Grenoble, on treballà de manobre. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Grenoble i aquest mateix anys patí un greu accident de treball que li provocà una paràlisi parcial a les dues cames. En 1947 sa companya, Juana Rodríguez Oller, i sos dos infants passaren clandestinament a França i es reuniren amb ell a Grenoble. Eloy Montoya García va morir el 10 d'octubre de 1959 d'un atac cerebral al seu domicili de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat dos dies després.
***
Emídio Santana
- Emídio Santana: El 4 de juliol de 1906 neix a Lisboa (Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Va començar a treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i s'afilià en 1920 en el sindicat de la metal·lúrgia de la Confederació General del Treball (CGT) portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de l'Escola Industrial Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el Primer de Maig i en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923 participarà en la seva primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs d'Industrial, ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals serà secretari de propaganda i més tard secretari general; així mateix serà secretari general en 1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de Santarém. En 1926 serà reelegit secretari general de les Joventuts Sindicalistes i triat per al Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren part en el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix mantenir una activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el Batalló de Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants, empresonat a la Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la revolta de febrer de 1927 A Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i els sindicats subjectes a estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O Eco Metalúrgico i en 1930 secretari general de la Cambra Sindical del Treball de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la Universitat Popular. En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança Llibertària i elegit redactor en cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica,òrgan de la nounada Federació Minera i Metal·lúrgica. En 1932 va ser empresonat uns dies per intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va ser detingut per participar en una reunió de l'Aliança Llibertària, jutjat i condemnat a un any de presó que complirà a la fortalesa de São João Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En 1933, arran de la instauració del règim corporatiu i de la supressió de la llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres organitzacions sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el 18 de gener de 1934 que fracassà, però que va servir per a detenir, jutjar sumàriament i deportar a Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va regressar de les Illes Açores a finals d'agost i es va integrar en el Comitè Confederal reconstituït, reprenent la publicació d'A Batalha clandestina. En 1936 va representar la CGT portuguesa com a «delegat fraternal» en el congrés de la CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat contra el dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Un cop alliberat, el 23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància antifeixista i llibertària. En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i més tard serà empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da Sé» per derrocar el dictador. En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes, que va presidir l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va participar en la reorganització del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), va publicar el periòdic anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la reunió commemorativa de la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de l'Aliança Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el 20è Congrés de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central anarcosindicalista sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis Llibertaris i un dels promotors de la creació de l'Arxiu Històrico-Social. En 1984 va participar en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. És autor d'História de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18 de Janeiro de 1934 (1978), deMemórias de um militante anarco-sindicalista (1985) i, pòstumament, d'Onde o homem acaba e a maldição começa (1989). Emídio Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i està enterrat al cementiri lisboeta d'Alto de São João.
---
