La guerra civil i la literatura: Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista l’ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la “Caterina Tarongí” se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en “Temps de matera”, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.

Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb “Caterina Tarongí”, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat d’en Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a l’aguait de persones humanes.

N’hi havia que feien por just de veure’ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l’amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però n’hi havia d’altres, que també sorprenien força, i anys després també se’n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d’uns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de l’escamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d’Acció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa s’amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s’havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d’esquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona d’aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d’una carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.

I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que s’havia d’autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. L’ambient que ens mostra “Temps de matera” ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que s’ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d’un ca apallissat, d’un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.

Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze.

“Jo no cercava maldat en els ulls de la gent” diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, “el mal covava per dins”. Sols hi havia d’haver un moment favorable per a què vessunyàs, I això s’esdevingué amb l’aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s’emprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.

“El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”. Miquel López Crespí, a “Temps de matera” s’atura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera l’actuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per l’odi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.

La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat “de destruir l’esperit de resistència dels detinguts”, mentre se’ls du fermats “cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle”. L’ambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que s’ha viscut, i adesiara es viu, a molts d’altres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o l’afany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i d’odi, han estat l’eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. “Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?”. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir l’incisiu i apassionant relat de “Temps de cacera”. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.

Mateu Morro Marcé