Anarcoefemèrides
del 27 de juny
Esdeveniments
Cartell de l'IWW de 1905
- Congrés constitutiu
de l'IWW:
El 27 de juny de 1905 al Brand's Hall de Chicago (Illinois, EUA)
té lloc el
congrés constitutiu (Congrés Continental de la
Classe Obrera) de l'Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
que arreplega
totes les tendències del moviment obrer --especialment
socialistes
revolucionaris i anarcosindicalistes-- i es marca com a objectiu,
contràriament
als sindicats (trade unions) corporativistes i a
l'American Federation
of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la
creació d'un únic gran
sindicat revolucionari (One Big Union) de tota la
classe treballadora.
Hi van assistir 203 delegats d'arreu els Estats Units en
representació de més
de quaranta activitats laborals i d'uns 140.000 treballadors;
també havia
representants canadencs i britànics. Big Bill Haywood,
destacat dirigit
anarcosindicalista de la Western Miners Federation (WMF,
Federació de Miners de
l'Oest) en va fer el discurs d'obertura, on va remarcar que la
finalitat de
l'IWW era que la classe obrera prengués el control del poder
econòmic, dels
mitjans per a la seva existència i del seu aparell de
producció i de
distribució. Hi van ser presents Daniel De Leon, Eugene V.
Debs, Thomas J
Hagerty, Lucy Parsons, Mary Harris Jones, William Trautmann, Vincent
Saint
John, Ralph Chaplin, entre altre destacats dirigents sindicals. Una de
les
qüestions que més van centrar les discussions va
ser el debat entre «acció
política» i «acció
directa». Des dels seus inicis l'IWW va intentar sempre
integrar en el món sindical les dones, els immigrants i la
comunitat
afroamericana. Entre 1905 i 1924 l'IWW va ser una
organització potentíssima,
que va mantenir importants vagues i «accions
directes», i en la qual va
participar un gran sector de militants anarquistes; molt temuda per
l'Estat i
el Capital, va ser durament reprimida. Els membres de l'IWW
són coneguts com wobblies.
***
Enterrament
de Valentín González
- Enterrament de
Valentín González: El 27 de juny
de 1979 l'enterrament a València (País
Valencià) del militant cenetista
Valentín González Ramírez, assassinat
per la policia el 25 de juny, es
converteix en una manifestació de milers i milers de
persones. Entre 200.000 i
400.000 persones recorregueren els 10 quilòmetres que
separen l'Hospital Clínic
del Cementiri General de València, portant el taüt
del jove anarquista. També
es van produir diferents manifestacions llibertàries de
protesta arreu l'Estat;
a Múrcia la repressió serà ferotge,
amb més de vint detinguts. En 1993 es va
crear una plataforma que reivindicava que l'Institut d'Ensenyament
d'Abastos de
València fos rebatejat com Institut Valentín
González en memòria de tots els
treballadors morts durant la Transició.
Valentín González
Ramírez (1958-1979)
Naixements
Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny El Globo del 28 de març de 1878
- Ludovico Nabruzzi:
El 27 de juny de
1846 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia)
l'advocat anarquista Ludovico
Giardino Nabruzzi, conegut com Rubicone
Nabruzzi o Rubicone. Sos
pares es
deien Ettore Nabruzzi, químic i apotecari, i Clotilde Rossi.
Després d'estudiar
Dret entrà a treballar com a escrivà
públic a l'Oficina de l'Estat Civil de
Ravenna. En aquesta època es declarava socialista. A partir
de maig de 1870
entrà a formar part de la redacció del setmanari
republicà de Ravenna Il Romagnolo,
del qual esdevingué el
director de redacció. A partir de l'estiu de 1871 es
decantà cap a l'anarquisme
internacionalista, allunyant-se de les posicions del republicanisme
nacionalista
de Giuseppe Mazzini, amb qui mantingué vives
polèmiques en Il Romagnolo,
esdevingut portaveu del moviment socialista. L'abril
de 1872, amb la finalitat d'obtenir la mediació de Giuseppe
Garibaldi i
d'atreure'l cap a l'anarquisme, marxà a Caprera. El 14 de
juny d'aquell any, en
una reunió extraordinària del Consell Regional
del socialista Fascio Operaio
(Lliga dels Treballadors), de la qual formaven part Andrea Costa,
Francesco
Orsini i Ludovico Guardigli, es convocà un
congrés nacional i el juliol de 1872
assistí, en representació de Garibaldi, al
Congrés de Rimini. Estava casat amb
Amalia Luigia Frignani, membre de la Secció de Dones de
l'Internacional i del
Fascio Operaio de Bolonya, i amb qui tingué dos infants.
Mantingué una extensa
correspondència amb Mikhail Bakunin i en 1872 es va reunir
amb ell a Minusio
(Ticino, Suïssa) i li ajudà en tasques de
comptabilitat. El setembre de 1872 a
Zuric (Zuric, Suïssa), amb Bakunin, Andrea Costa, Carlo
Cafiero i Errico
Malatesta, entre d'altres, participà en la
conferència per preparar la mocions
que s'havien de presentar al Congrés de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) federalista i antiautoritària i que
finalment se celebrà a
Saint-Imier entre el 15 i el 16 de setembre d'aquell any i al qual
assistí com
a delegat de la Federació Italiana de l'AIT. En 1873 va ser
nomenat membre de
la comissió de Correspondència en el
Congrés de la Federació Regional Italiana
de l'AIT. Després del fracàs del motí
insurreccional de Bolonya de 1874, fugí a
Lugano, on treballà ocasionalment com a escrivà
públic. El 31 d'agost de 1874,
en el Congrés de la Lega Universale delle Corporazione
Operaie (LUCO, Lliga
Universal de les Corporacions Obreres) de Ginebra, destacà,
amb Tito Zanardelli,
la necessitat que la LUCO fes costat la resistència
revolucionària armada.
Entre 1874 i 1875 obrí a Lugano l'Agència
Italiana de Comissions i Anuncis i
representà una empresa productora de màquines
trilladores. Son germà petit
Giuseppe, procurador i també anarquista, aleshores era
secretari de la Societat
Italiana de Socors Mutus de Lugano i treballava a l'Hotel du Parc amb
el cuiner
Joseph Favre. En 1875 Ludovico publicà, amb Tito Zanardelli,
una guia
històrica, descriptiva i comercial de la zona (Guida
storico-descrittiva-commerciale di Lugano, Bellinzona e Locarno).
Entre el 20 d'agost i el 20 d'octubre de 1875 publicà a
Lugano amb Zanardelli
cinc números del periòdic socialista L'Agitatore.
A finals de 1875 edità a Lugano L'Almanaco
del Proletario per l'anno 1876, amb la
col·laboració de Joseph Favre,
Benoît Malon i Tito Zanardelli, entre d'altres, i que es
mostrà crític amb les
posicions netament internacionalistes i bakuninistes del
Comitè Italià per a la
Revolució Social d'Andrea Costa i de Carlo Cafiero. Va ser
un dels creadors de
la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano),
grup dissident que se separà
de la Federació del Jura sota l'impuls de Benoît
Malon i en el qual van entrar
formar part destacats anarquistes (Favre, Zanardelli, Natale
Imperatori, Mattia
Schyzerlh, Matteucci, Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti,
Domenico
Scaglieri, etc.); ell s'encarregà de redactar el document de
l'escissió, que
fou votat unànimement el 18 d'agost de 1876. En 1877
marxà a França, on
treballà amb Zanardelli en una tintoreria de Puteaux. A
París freqüentà el
cercle socialista d'Andrea Costa i el 23 de març de 1878 va
ser detingut
juntament amb Costa, Zanardelli i Anna Kuliscioff, sota
l'acusació de
pertinença a l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). En 1880 signà
el «Manifest als oprimits d'Itàlia»
difós a nombroses ciutats italianes i on es
feia una crida a la insurrecció. Expulsat de
França, marxà a Suïssa, però
retornà clandestinament a França on va fer
amistat amb Jules Guesde i
col·laborà en el periòdic L'Égalité i
envià articles a La Plebe
de Milà. En
1881 va ser novament expulsat de França i,
després d'un temps a Ginebra,
retornà a Itàlia, on entrà a formar
part del Comitè de Suport a Amilcare
Cipriani, empresonat a Porto Longone. Aquest any participà
en el Congrés
Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat a Chiasso. De bell nou
actiu en el
moviment anarquista, participà en la comissió de
Ravenna d'organització del
Congrés de Capolago, que se celebrà el 6 de gener
de 1891. Membre de la
Comissió Provisional de Ravenna creada per reorganitzar el
moviment anarquista,
organitzà el setembre de 1891 a Faenza un Congrés
dels Anarquistes de Ravenna i
de Forlì, amb la finalitat de crear un organisme
capaç d'activar situacions
revolucionàries. Perseguit per la policia per la seva
incessant activitat per
reorganitzar el moviment anarquista a la Romanya, l'octubre de 1894,
sota
l'acusació de «conspiració contra la
seguretat interna de l'Estat», se li
assignà la residència i se li arrestà
al seu domicili. Finalment fou absolt per
manca de proves. Després d'un temps a Gènova a
partir de 1912, retornà a la
seva ciutat natal. Ludovico Nabruzzi va morir el 23 de setembre
--altres fonts
citen el 12 de setembre o el 12 d'octubre-- de 1920 a l'Hospital Civil
de Ravenna
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito
- Pietro Acciarito: El 27 de juny de 1871 neix a Artena (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Fill d'una família molt pobre, sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament: «Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» --poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar una àmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament. Pietro Acciarito va morir el 4 de desembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia).
***
Adrián
del Valle Costa
- Adrián del Valle Costa: El 27 de juny de 1872 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney --d'aquí agafà el pseudònim--, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora«La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció --signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro-- i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista «Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave,Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País --s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns--, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia,La Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc. Adrián del Valle Costa va morir el 9 de febrer de 1945 a l'Havana (Cuba).
***
Liu
Shifu
- Liu Shifu: El 27 de juny de 1884 neix a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu–transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària«Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat«l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta«Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi,«Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.
***
![Necrològica de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció és errònia]](http://www.estelnegre.org/fotos/franquet.jpg "Necrològica de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic tolosà \"CNT\" del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció és errònia]")
Necrològica
de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 13 de novembre de 1955 [La data de la defuncióés errònia]
- Beneta Franquet Sans:
El 27 de juny de 1887 neix a
Ascó (Ribera
d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Beneta Franquet Sans. Sos pares es deien Carles Franquet i Rosa Sans.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al costat de son company
Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució
participà en la col·lectivitat
agrícola
del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Instal·lada
a Vierzon, milità en la Federació Local de la
CNT. Sos fills Miquel i Josep,
també foren militants llibertaris –Miquel Llop
Franquet lluità en la IX
Centúria de la «Columna Hilario-Zamora»
confederal i arribà al grau de tinent. Beneta Franquet Sans
va morir el 30 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 29 d'octubre– de 1955 a
Vierzon (Centre, França).
***
Necrològica
de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 23 de febrer de 1961
- Ladislau
Bellavista Gual: El 27 de juny de 1890 neix a
Mataró (Maresme, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Treballador
tèxtil, en la
dècada dels 1910 entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en 1913 va ser empresonat per la seva participació
en la gran vaga del
sector fabril i tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa,
Mataró, Sabadell,
Terrassa, Granollers i Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de
la
Comarcal del Litoral de la CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922
assistí,
com a delegat de Mataró i com a president de
l'Associació Local d'Obrers de
Gèneres de Punt de la localitat, a la Conferència
Extraordinària de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), en
plena època del
pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball
(CNT) il·legal des del
1920. En aquesta època fou membre de la Lliga Espanyola dels
Drets de l'Home
(LEDH). En 1925 es passà a l'ofici de vidrier i fou membre,
amb Josep Banet
Rovira i Enric Bartrolí Nogués, de la primera
junta directiva de la cooperativa
de producció vidriera «Cristalleries de
Mataró». L'1 de gener de 1926 fou un
dels signats del manifest del grup editor del setmanari
anarcosindicalista Vida Sindical,
on se sol·licitava la
legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats
barcelonins i de
tot l'Estat clausurats, així com la
reorganització del seus efectius. Durant
els anys de la II República espanyola defensà
l'estratègia trentista i
fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A
partir de 1934 ocupà el càrrec de directiu de les«Cristalleries de Mataró».
Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936,
participà, a partir del 30 d'agost
d'aquell any, en nom de la CNT, en el Consell Municipal
(«Consell d'Autonomia»)
de Mataró, del qual va ser nomenat, en nom dels Sindicats
d'Oposició,
vicepresident del seu Consell d'Economia; arran dels fets de«Maig de 1937», fou
regidor d'Economia i Treball de l'Ajuntament mataroní. En
1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a França amb sa companya
Secundina i sa única filla
Palmira, la qual morí posteriorment durant un part. A partir
d'aquesta època,
patí nombroses malalties que li van donar mala vida.
Ladislau Bellavista Gual
va morir l'1 de febrer de 1961 a Aspres de Buèch
(Provença, Occitània).
***
Necrològica
de José Fernández Egea apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 22 de
juny de 1975
-
José Fernández Egea:El 27 de juny de 1890
neix a Olula del Río
(Almería, Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista José
Fernández Egea, conegut com El
Mellado. Sos pares es deien Felipe Fernández i
Isabel Egea.
Treballà a les mines potassa de Súria (Bages,
Catalunya) i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat,
participant en
totes les lluites socials i vagues de l'època. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Aconseguí reunir-se amb alguns membres de sa
família que també havien arribat a
França. Després de la II Guerra Mundial
milità en la CNT de la regió parisenca. En
l'última etapa de la seva
vida visqué amb sa companya Filomena Sánchez
a Herblay
(Illa de
França, França).
José Fernández Egea va morir l'11 de setembre de
1974 a l'Hospital de Pontoise (Illa de
França, França) i fou enterrat dos dies
després al cementiri d'Herblay.
***
Conscription, de H. J. Glintenkamp (1917)
- Jacques Long:El 27 de juny de 1890 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista Jacques Long, més conegut com Jacklon. A París estudiarà medicina i deixarà aviat les seves idees monàrquiques, esdevenint una anarquista que freqüentarà els cercles llibertaris individualistes del periòdic L'Anarchie. A ca seva, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). Es va adherir després a la Federació Comunista Anarquista i a començaments de 1914, fitxat amb el Carnet B dels antimilitaristes, va abandonar París amb sa companya, la militant anarquista Jane Morand, marxant pel Midi francès i refugiant-se a Espanya després de la declaració de guerra. El gener de 1919, van ser expulsats de l'Estat espanyol per propaganda anarquista i van marxar a Holanda i després a Bèlgica. El 19 de novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en contumàcia per un consell de guerra a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica.
***
D'esquerra
a dreta, els presos: Luis Andrés Edo, Juan Salcedo
Martí, David Urbano Bermúdez
i Jaime Pozas de Villena (1968)
- Juan Salcedo
Martín: El 27 de juny de 1936 neix a Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'escultor anarquista i lluitador antifranquista Juan Salcedo
Martín. Exiliat a
França, a començament de la dècada
dels seixanta s'integrà en les Joventuts
Llibertàries de París (França) i en
1962 entrà a formar part dels grups d'acció
de Defensa Interior (DI), al costat de Luis Andrés Edo i
altres. En 1963 decidí
retornar a Espanya i es va matricular en Belles Arts, en l'especialitat
d'Escultura, a la Universitat de Sevilla (Andalusia, Espanya),
però poc després
va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 22 de setembre de
Juan Salcedo
Martín (1936-2017)
Defuncions
Ramon Ars Serra
- Ramon Ars Serra: El 27 de juny de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Ramon Ars Serra --citat gairebé sempre com Archs. Havia nascut en 1887 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i era fill de Manuel Ars Solanellas (El Pelat), anarquista d'acció afusellat el 21 de maig de 1894 a Montjuïc, i nebot del també conegut anarquista Ramon Ars Solanelles. Obrer metal·lúrgic de la «Hispano Suiza», Ramon Ars Serra ja va aparèixer vinculat a l'atemptat que va patir el rei Alfons XIII a la Rue de Rivoli de París el 31 de maig de 1905. Després va ser elegit secretari de la Unió Metal·lúrgica i arran d'una vaga del sector el setembre de 1910, va disparar contra l'enginyer Tous, un dels responsables de la fàbrica«La Maquinista y Terrestre». A mitjans de 1911 va ser detingut per aquest fet, però va ser absolt el 12 de novembre d'aquell any. Amb la CNT en la clandestinitat, en 1912 s'exilià a França, primer a Lio i després a París, on va fer contacte amb diversos grups anarquistes i participà en les conferències parisenques de Sébastien Faure. En 1918 va tornar a Barcelona i va esdevenir l'ànima del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es va mostrar sempre partidari de fer servir la violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal. En 1919 va ser detingut, apallissat i tancat a la presó Model de Barcelona. Aquest mateix any va ser nomenat president del Comitè del Sindicat del Metall i l'any següent secretari del Comitè de la Regional de Catalunya de la CNT. En 19120 va ser declarat sospitós d'haver participat en l'atemptat contra el president de la Federació Patronal Fèlix Graupera. Després d'una gran batuda el novembre de 1920 que va decapitar l'organització, va encarregar-se de les relacions amb el Comitè Nacional clandestí cenetista. El desembre de 1920 es va ocupar d'organitzar amb Simó Piera i Pere Vandellós la defensa contra les agressions de la conxorxa policiacopatronal en ple període del pistolerisme. La policia li va adjudicar gran nombre d'accions contra els pistolers del Sindicat Lliure i contra la patronal. Va proposar l'eliminació de l'inspector Espero, del membre del sometent Jaume Pujol, del governador Martínez Anido i del president del Consell de Ministres Eduardo Dato, i va ser elegit per preparar els detalls de l'atemptat. Va triar tres militants del Sindicat del Metall per a l'acció: Ramon Casanellas Lluch, Pere Matheu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, i al grup es va afegir Llúcia Fors, companya de Nicolau. El febrer de 1921, sota la identitat falsa de Miguel Guiro Prix, va comprar la motocicleta amb sidecar que havia de servir per a l'atemptat que havia d'assassinar el president Dato. Fruit d'una delació, la policia va ordir un parany i el va detenir el 25 de juny de 1921 a la plaça de la Universitat de Barcelona i portat a la comissaria de la Via Laietana. Dos dies després, durant la nit del 27 de juny, se li va aplicar la «llei de fugues» i el seu cos, cosit a trets i amb ferides d'arma blanca, va ser trobat al carrer de Vila i Vilà de Barcelona (Catalunya) amb clars signes d'haver estat abans torturat i desfigurat. Fou enterrat a Montjuïc, al mateix nínxol que son pare. Sa germana, Amor, també va ser membre dels Grups de Defensa Confederal i va ajudar a passar a França Nicolau després de l'assassinat de Dato.
---
