Anarcoefemèrides
del 2 de juny
Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de L'Avant-Garde
- Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de
1877 surt a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer
número de L'Avant-Garde. Organe
de la Fédération Française de
l'Association Internationale des Travailleurs
--a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878,
portarà com a subtítol Organe
collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà
publicat per Paul
Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis
Pindy, fins al 10 desembre de 1878,
data de la seva prohibició i de la detenció de
Paul Brousse per apologia de la«propaganda pel fet» i incitació al
regicidi, pel seu article «Hoëdel,
Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de
1878), que li
portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de
Suïssa. En el número del
18 de novembre de 1878 publicà una crònica del
seu corresponsal a Espanya que
expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i
Moncusí, qui, segons el
diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard
Nobiling contra
el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en
l'intent d'assassinar
el rei d'Espanya Alfons XII. Van
ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus, entre d'altres, i es van
publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de
1878. Va tenir molta
distribució a França i va ser continuat per Le
Révolté, editat per Piotr
Kropotkin i Élisée Reclus.
***
Dibuix
de l'atemptat de Nobiling
- Atemptat de Nobiling:
El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes
després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra
l'emperador alemany Guillem
I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard
Nobiling torna a intentar el
magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la
finestra de la
seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe
descobert, ferint-lo
greument. Després de parapetar-se a la seva
habitació --situada al segon pis
del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels
Tells)--i d'haver
disparat novament amb un revòlver contra les persones que el
volien detenir, va
intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que
només es va ferir.
Detingut, va declarar que havia actuat així per motius
estrictament polítics.
Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet»,
emprat per Paul Brouse en el
periòdic suís L'Avant-Garde,
que va provocar el segrest de la
publicació, entrarà a formar part del vocabulari
del moviment anarquista. El 15
d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per
apologia del regicidi,
alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà
aquests atemptats per
dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així
intentar crear lleis
especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de
setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes
de les ferides que es va
produir.
***
Caricatura
de Johann Most, segons Thomas Nast, publicada en el
periòdic Harper's
Weekly del 29 de maig de 1886
- Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.
***
Capçalera de Tierra y Libertad
- Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista«Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.
***
Biografia
i memòries de Bertoni
- Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Els arxius de Bertoni sobre el«Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Capçalera
de La Voz
Confederal
- Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.
***
Cartell
de l'Exposició Ferrer i Guàrdia
- Exposició Ferrer i Guàrdia: Entre el 2 i el 14 de juny de 2009 se celebra a la Residència d'Investigadors de Barcelona (Catalunya) l'exposició «Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna. La Setmana Tràgica». Organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Barcelona, comptà amb la participació de nombrosos especialistes que realitzaren diverses conferències, com ara Pere Solà Gussinyer («Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna»), Eduard Masjuan Bracons («Mateo Morral i l'Escola Moderna»), Manel Aisa Pàmpols («La Setmana Tràgica»), Valeria Giacomoni («Puig Elias i l'Escola Racionalista»), Gerard Jacas Español («Que fou de l'Escola Moderna»), Bernard Muniesa Brito («La pedagogia avui») i Pedro García Olivo («Nada más terrible que un profesor libertario»). L'exposició i les conferències es tancaren amb un homenatge poètic a Francesc Ferrer i Guàrdia a càrrec el «Grup Poètic León Felipe».
Naixements
Necrològica de Charles-Albert Bitterlin apareguda en el diari socialista de La Chaux-de-Fonds Le Sentinelle del 19 de desembre de 1933
- Charles-Albert
Bitterlin: El 2 de juny de 1867 neix a Dijon (Borgonya,
França) –algunes fonts
citen La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa)– l'anarquista, i després
socialista, Charles-Albert Bitterlin. Sos pares es deien
François-Antoine
Bitterlin i Anne Miserez. Es guanyava la vida com a artesà
d'encastament i
gravador. En 1887 fundà, amb Pierre Coullery, la Societat
Romanda del Grütli,
de la qual va ser nomenat secretari. En 1889, quan la
repressió sorgida arran
de l'edició del «Manifeste des anarchistes
suisses» d'Aimé Bovet i Albert
Nicolet, purgà tres mesos de presó per no delatar
noms de companys. En 1892 va
ser condemnat a 20 francs de multa per defensar un borratxo contra la
policia.
El gener de 1893 intervingué en un debat contradictori entre
Alcide Dubois i
Adhémar Schwitzguébel a La Chaux-de-Fonds. Durant
la nit del 10 a l'11 de
desembre de 1893 va difondre a La Chaux-de-Fonds i a Le Locle
(Neuchâtel,
Suïssa) el manifest «La guerre des pauvres contra
les riches», signat pels
Grups Anarquistes Suïssos i editat a París
(França) pel periòdic La
Révolte, fet pel qual el 19 de desembre
de 1893 el Consell Federal suís va decretar la seva
expulsió de la Confederació
Helvètica considerant que aquest manifest legitimava«la propaganda pel fet i
el recurs a la violència». Altres companys seus
del Cercle d'Estudis Socials de
La Chaux-de-Fonds (Auguste von Gunten, Paul Janner, Arthur-Bertrand
Monnin i
Charles Alfred Reuge) van ser denunciats el gener de 1894 pel mateix
motiu. El
grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, encapçalat per Charles
Allement, intentà
sense èxit realitzar una col·lecta en favor dels
condemnats. Malgrat l'ordre
d'expulsió, comparegué amb sos companys al judici
i va ser condemnat, com la
resta, a quatre mesos de presó i a 1.000 francs de multa per«amenaces i
provocació de delictes». El periòdic La
Sentinelle organitzà una subscripció
popular per a poder finançar les multes
i ajudar les famílies dels condemnats. Un cop lliure el 15
d'abril de 1895,
s'instal·là a Morteau (Borgonya,
França), on continuà militant en els cercles
socialistes i sindicalistes. L'octubre de 1913 retornà a La
Chaux-de-Fonds, on
deixà de militar en el moviment anarquista i
s'afilià al Partit Socialista.
Estava casat amb Pauline Leibundgut. Charles-Albert Bitterlin va morir
el 17 de
desembre de 1933 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa) i va ser incinerat
tres dies després. El periòdic socialista local La Sentinelle publicà una
necrològica elogiosa de la seva persona.
Charles-Albert Bitterlin (1867-1933)
***
Notícia
de la condemna de Victors Grosbois publicada en el diari
parienc Le Temps
del 9 de març de 1901
- Victor Grosbois:
El 2 de juny de 1880 neix Le Creusot (Borgonya, França)
l'anarquista Victor
Grosbois, conegut com Deroulede.
Fill
d'un gendarme, es guanyava la vida com a ajustador a
Chalon-sur-Saône
(Borgonya, França) i estava fitxat per la policia com«anarquista convençut de
caràcter violent i enrabiat». Participà
activament en les revoltes que
tingueren lloc entre el 15 i el 16 de febrer de 1901 a
Chalon-sur-Saône; per
aquest fet, el 24 de febrer d'aquell any va ser detingut per la
gendarmeria sota
l'acusació de «crits sediciosos» i«escàndol nocturn», processat i
condemnat el
7 de març de 1901 per un Tribunal de Policia a tres dies de
presó per «escàndol
injuriós». Aquell mateix març
fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va ser
buscat sense èxit així com a
Chalon-sur-Saône i a Le Creusot. Abans havia
treballat per a una empresa de construcció
mecànica a Batignolles (París) i tal
vegada tornà a la regió parisenca. Va ser inscrit
en el registre d'anarquistes
desapareguts i/o nòmades. Sembla que és el mateix
Victor Grosbois que des del
setembre de 1903 assumí la secretaria adjunta de la Cambra
Sindical Federada
dels Emmotlladors en Metall de Dole (Borgonya, França) de la
Confederació
General del Treball (CGT). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Carlo Peroni
- Carlo Peroni: El 2 de juny de 1892 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista Carlo Peroni. Sos pares es deien Francesco Peroni i Angela Panigone. Després de fer els estudis primaris, entrà a fer feina com a aprenent de tipògraf en diverses empreses de la seva ciutat natal. Quan era adolescent, establí contacte amb destacats militants anarquistes locals que el van introduir en els principis teòrics del pensament llibertari, especialment en el d'Errico Malatesta. Membre del Cercle Agrícola del barri de la Bicocca de Novara, en 1909 estava subscrit al periòdic anarquista Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Les precàries condicions econòmiques que patia l'obligaren en 1910 a emigrar als Estats Units a la recerca de fortuna i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on treballà d'antuvi en un petit taller d'enquadernació i després com a bugader en un hospital gestionat per monges italianes. Mesos després es traslladà a Scranton (Pennsilvanià, EUA) on entrà a fer feina a la impremta de l'anarcoindividualista Umberto Molinari. En aquestaèpoca freqüentà els ambients de l'emigració anarquista italiana i participà en els moviments d'agitació del moviment obrer local. El 14 d'agost de 1911 parlà durant el funeral a Scranton del militant anarquista Enrico Monarchi. Durant la tardor de 1911 un telegrama enviat a Roma (Itàlia) pel cònsol italià de Nova York informava del seu retorn a Itàlia sufragat pels seus companys llibertaris. A començaments de 1912 retornà a Novara i setmanes després va ser detingut acusat d'haver «proferit crits sediciosos, insults i resistència a un funcionari públic» durant una cerimònia en honor del rei Víctor Manuel III d'Itàlia. Durant l'escorcoll del seu domicili li van segrestar alguns números de periòdics anarquistes i opuscles i manifests antimilitaristes; denunciat a les autoritats judicials, va ser condemnat pel Tribuna Reial a 16 dies de presó que patí en estreta vigilància. Un cop lliure, continuà amb la seva tasca propagandística, assistint a mítings i reunions anarquistes. Durant molts anys fou secretari dels polígrafs de la Federació del Llibre i membre del grup «La Luce». L'estiu de 1913 promogué una trobada a la Cambra del Treball local entre activistes amb la finalitat de crear un Fascio Revolucionari a Novara, però el projecte no va reeixir a causa del petit nombre de participants. En 1913 s'enrolà com a músic en el 28 Regiment d'Infanteria de Novara i durant els anys de la Gran Guerra fou cap major del 22 Regiment d'Infanteria. Sembla que patí empresonament a Àustria. Després de les operacions bèl·liques, es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en les agitacions obreres del«Bienni Roig» (1919-1920) i com a membre dels Arditi del Popolo en la lluita contra els escamots feixistes. De bell nou a Novara en coincidència amb l'arribada al poder de Benito Mussolini, es va veure obligat a abandonar la militància activa, limitant-se a realitzar donacions esporàdiques a alguns periòdics anarquistes que es publicaven a l'estranger. Després del gir dictatorial de 1926, va ser durament reprimit per règim i «convidat» a afiliar-se a la Unió de Sindicats Feixistes Industrials de Novara, però es negà en rotund. En 1931 va ser inclòs en el «tercer llistat» de«persones a detenir en determinades contingències», fet que implicava la seva detenció preventiva com a mesura de seguretat en visites, cerimònies i manifestacions feixistes. Després de la II Guerra Mundial s'acostà als comunistes i en 1946 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). En 1970 encara era viu a Novara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre la condemna de Juan Arnedo apareguda en el periòdic
barcelonès Solidaridad
Obrera del 10 de juliol de 1932
- Juan Arnedo
Jiménez: El 2 de juny de 1911 neix a
Serón (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Juan Arnedo Jiménez.
Treballà de paleta i de
tipògraf. Després de la proclamació de
la II República espanyola milità en el
moviment llibertari, en el Sindicat Únic de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) d'Osca (Aragó,
Espanya). El 30 de juny de 1932 va ser condemnat per un tribunal
popular a
l'Audiència Provincial d'Osca a dos anys i quatre mesos de
presó correccional
per haver posat durant la nit del 24 al 25 de gener d'aquell any dos
cartutxos
de dinamita a la via fèrria entre Osca i Tardienta–el jurat popular demanà
d'ofici el seu indult– i va ser tancat a Alcalá de
Henares (Madrid, Castella,
Espanya); dos companys seus, Paulino Dieste Ara i Francisco
Jordán Gallego, en van
ser absolts. En aquest any va col·laborar en Solidaridad
Obrera. L'octubre de 1934 va ser novament empresonat
dos mesos, juntament amb altres companys (Antonio Ascaso
Jiménez, Juan Barrabés
Asún i Mariano Catalina Mata), per«difusió de premsa clandestina». El
febrer
de 1935 va ser jutjat per la seva participació en els fets
revolucionaris de
desembre de 1933, però va ser absolt. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936 era el president del Sindicat Únic de la CNT d'Osca i
participà en els
combats als carrers. Després de l'ocupació de la
població per les tropes
franquistes, aconseguí fugir a les muntanyes i
s'integrà en els primers grups
de milicians que intentaren alliberar la ciutat. Amb la
militarització de les
milícies va ser nomenat comissari delegat de Guerra de
Brigada del II Batalló
de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió
(«Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. L'abril de 1939 va ser capturat al
port d'Alacant
(Alacantí, País Valencià) i enviat al
camp de concentració d'Albatera; jutjat,
va ser condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a les
presons d'Oriola, Elx i
Huelva. El març de 1944 va ser posat en llibertat
provisional. Posteriorment es
va exiliar. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Francisco García Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 7
d'octubre de 1986
- Francisco García Sánchez: El 2 de juny de 1911 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Sánchez. Sos pares es deien Ramón García i Victoria Sánchez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i visqué molts d'anys a París. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà en diverses ocasions a la seva ciutat natal i en 1983 s'hi instal·là definitivament. Francisco García Sánchez va morir el 17 de maig de 1986 a l'Hospital Perpetuo Socorro de Cartagena (Múrcia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Unión.
***
Antonio Ruju en el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo
- Antonio Ruju: El
2 de juny de 1911 neix a Tissi (Tataresu, Sardenya) l'anarquista
Antonio Ruju. Fill
d'una família pagesa amb grans dificultats
econòmiques, sos pares es deien
Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina)
Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar
al camp llevant les pedres de
les terres plantades amb vinyes. Quan pogué,
intentà allistar-se a la Marina,
però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva«absència total de
coneixements alfabètics». Després
treballà traginant cabassos de tova. Emparat
per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest
aconseguí que
amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir
i a escriure, on
tascà per primera vegada el cafè i on es
calçà per primera vegada un parell de
sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser
destinat primer a
Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra
Mundial entrà en contacte amb
el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43
Divisió «Sergio De Vitis»
partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista,
destacà
en una operació particularment delicada que
consistí en la rendició de la
guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia);
proposat per a una creu militar
al valor, la rebutjà per coherència a les seves
idees llibertàries. Participà
en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la
Federació Anarquista
Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara
Armando Borghi, Italo
Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano
Salvemini.
Després de la guerra abandonà la Policia
Financera i emprengué una carrera com
a comptable, després com a assessor financer i finalment com
a agent de canvi a
la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa
considerable, amb la
qual finançà nombroses iniciatives
llibertàries. Participà en diversos
congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en
representació del Grup «Errico
Malatesta» de Torí, assistí al V
Congrés de la
FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de
1955 a Civitavecchia (Laci,
Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana,
Itàlia) celebrat entre l'1 i
el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué
polèmiques amb el
comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà
en L'Adunata dei Refrattari, de
Nova York (Nova York, EUA). Després
del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la
FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi
d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup«Errico Malatesta»,
del qual formà part, s'adherí al nou moviment.
Entre novembre de 1976 i juny de
1979 s'encarregà de l'edició del
butlletí Informatore
anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA,òrgan d'aquesta
organització. En els setanta mantingué
polèmiques amb l'anarquista Pietro
Valpreda. Durant els últims anys de sa vida
s'acostà a la FAI i en 1993 decidí
donar la seva biblioteca –uns 2.000 documents– a
Tissi. També en 1993 publicà
la seva autobiografia Dall'abisso alla
vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001
el cineasta
Roberto Nanni estrenà el documental Antonio
Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25
de gener de
2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre
de 2004 se celebrà una jornada
d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari
Coros-Figulinas»,
sota el nom Un anarchico in borsa. Il
fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi.
Defuncions
Fotografia
del cos de Mateu Morral, exposat a l'Ajuntament de Torrejón
de
Ardoz juntament amb el cos del guarda jurat rural a qui
prèviament havia matat (2 de juny de 1906)
- Mateu Morral Roca:
El 2 de juny de 1906 és assassinat a
San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid,
Espanya), l'activista
anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Havia
nascut el 25 de novembre
de 1879 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i era fill
de Martí Morral, industrial
del tèxtil sabadellenc de
caràcter liberal anticlerical que militava en la
Unió Republicana (UR), i de Àngela Roca,
ultracatòlica i filla d'un fabricant
tèxtil. Mateu Morral a tenir dos germans, dels quals ell era
el mitjà, i tres germanes.
Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser
educat com a un
futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses
cases
comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a
Franca i a Leipzig
(Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i
especialitzar-se en qüestions
tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria
tèxtil, però també es va
entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max
Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del
tèxtil. En 1899 tornà,
a causa de la mort de sa mare i perquè son germà
gran Jaume estava greument
malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista,
fet que li va portar
nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la
fàbrica familiar
amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a
adoctrinar els obrers
sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època
es relacionà força
amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de
l'anarcosindicalisme a
Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista
Albà
Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà
la creació de comunes a
Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el
principal enllaç a
l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN).
Aprofità els
viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes
amb el moviment
anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia
es relacionà molt
amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges
a l'estranger, sobretot a França,
on conegué Élisée Reclus i l'activista
Gustave Maurice Bernardon, i al Regne
Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico
Malatesta. Quan la vaga del
metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans,
elaborà
un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment
aquesta conxorxa quedà
en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i
Josep Miquel, promogué a
Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la
revista anarquista El Trabajo, que
finançà de la seva
butxaca, i encapçalà la Federació
Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any
de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual
anarquista Felip Cortiella
Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li
havia demanat ajuda
econòmica per al seu grup cultural i teatral«Centre Fraternal de Cultura» de
Barcelona. Fou en aquesta època quan
començà a relacionar-se amb l'Escola
Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per
als infants en la
Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell.
També col·laborà en la«Cooperativa
Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona,
Catalunya), creada per l'anarquista Teresa
Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo
Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro
Vallina,
creà la secció peninsular de la Lliga
Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual
presidí, i que edità la revista Salud
y
Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i
l'empresa familiars
i s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània), on desenvolupà una intensa
tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb
anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles
Malato, Josep
Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín
Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A
finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París
d'alguns companys
acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII,
abandonà París
i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez,
amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a
Sidi Bel Abbès
(Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat
i aprendre tècniques de guerra
i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós,
desertaren i fugiren
d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de
1906 es va posar a
treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat
de la biblioteca i
de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció
tres idiomes), ben
imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint,
amb Anselmo
Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation
volontaire, que
va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la
revista francesa Régénération.
També es relacionà amb el
Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona.
Mantingué relacions amb la
nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar
enamorat de la
companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que
nega el seu amic
Albà Rosell. A finals de febrer de 1906
s'entrevistà a París amb l'exoficial de
l'exèrcit i republicà Nicolás
Estévanez, de qui va aprendre tècniques de
revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906
publicà aquestes entrevistes,
amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos
revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el
jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per
considerar que
atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906
deixà l'Escola Moderna i el
20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de
1906 Mateu Morral
llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa
reial després de la boda del
rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata
finalment 32 persones i en deixa
ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir
fugir i va demanar
ajuda al periodista José Nakens, director d'El
Motín, per amargar-se,
cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo,
Ajalvir i San Fernando
de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat
rural anomenat
Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San
Fernando de
Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser
assassinat el 2 de
juny de 1906 després de matar el citat guàrdia
quan el volia detenir. La versió
oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va
veure descartada
per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar
assassinat. S'ha
assegurat que Morral també va tenir alguna
intervenció en un atemptat anterior
contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a
alguns va ser l'autor
directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner
i d'Alexandre Farres (o Farràs)
Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i
que va pertànyer a
una fracció violenta del moviment anarquista. El que
sí és absurd és atribuir
l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb
Soledad Villafranca. L'atemptat de
Morral va tenir conseqüències importants: la
reacció, basant-se en les seves
relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un
escandalós procés que va acabar
amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el
tancament
definitiu de tot allò que tingués a veure amb
l'Escola Moderna.
Mateu
Morral Roca (1879-1906)
***
Gueorgui
Sheitanov
- Gueorgui Sheitanov: El 2 de juny de 1925 és assassinat a Bulgària Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme del seu país. Havia nascut el 14 de febrer de 1896 a Jambol (Jambol, Bulgària). Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925; tenia 29 anys.
***
Emilio
Pedrero Mardones
- Emilio Pedrero Mardones: El 2 de juny de 1938 és afusellat a Valladolid (Castella, Espanya) el metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones. Havia nascut el 3 de maig de 1911 a Lleó (Castella, Espanya). Sos pares, mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero Caballero i Matilde Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era director del periòdic Magisterio Leonés i redactor en cap del diari lleonès Las Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el 5 de gener de 1916 a Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre mestre, Florencio García, morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat quedà orfe també de mare i hagué de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó, Castella, Espanya). Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo (Astúries, Espanya), realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va doctorar. En aquests anys estudiantils formà part de la Federació Universitària Escolar (FUE). El febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la càtedra del professor Rafael Argüelles López, vicerector de la facultat de medicina de Valladolid, plaça que obtingué per oposició. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1936 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat d'haver participat en l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre Calderón de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls. L'acusació, sense cap fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del jutjat –per aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de presó el mestre anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels fets revolucionaris que es produïren a molts indrets de la geografia peninsular, va ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de novembre d'aquell any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'amagà en una cova de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat. Després trobà refugi al domicili d'una família «amiga» a canvi d'importants quantitats de diners que les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a Lleó, a través del bisbe d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos amagat, va ser reconegut en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va ser portat a Las Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments (sense dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit) que els detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de pallisses, saques i terror que s'hi vivia. Posteriorment va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on José Getino, metge i company seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser afusellat. Pedrero, desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les canonades del bany amb uns cinturons, però un detingut, un pres comú anomenat El Chaval, encarregat de vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo en joli fins que arribaren els guàrdies. Després va ser enviat a la cel·la que ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de 1938, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va ser afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña; ambdós van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.
---
