Anarcoefemèrides de l'1 de juny
Esdeveniments
Portada de la segona
edició de L'union
ouvrière
-
S'edita L’union
ouvrière:
L'1 de juny de 1843 es publica a
París (França), després de moltes
dificultats, L'union ouvrière, de
l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les
precursores de
l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers
al·legats a favor
dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir
una
organització internacional obrera dirigida a les classes
obreres on les dones
jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera
edició va distribuir
3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i
el 10 de juliol, va
rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien
presentat
per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als
4.000
exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com
Béranger, Victor Considérant, Eugène
Sue, George Sand, Hortense Allard,
Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet,
els Didot,
Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores,
criades,
porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va
apuntar els noms dels
personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers,
Eugène
Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte,
Garnier-Pagés, Dupin, el
baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de
difondre la idea d'Unió Obrera, va
projectar una gira propagandística de presentació
del seu llibret arreu de
França amb la intenció d'animar el proletariat a
la creació de comitès locals
d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació
destinada a defensar els drets
de la classe obrera, i que començarà el 12
d'abril de 1844.
***
Un exemplar del Chicagoer Arbeiter-Zeitung
- SurtChicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuviòrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.
***
"Tienda
de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de
Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola
- Vaga de Cananea:
L'1 de juny de
1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una
importantíssima vaga minera contra
l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper
Company (CCCC),
propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene.
Aquest esdeveniment s'ha
considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana
de 1910 i a la
ciutat de Cananea com al «Bressol de la
Revolució». En començar el segle XX, la
indústria minera era la més importat a
Mèxic i les explotacions més importants
radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els
EUA. Els propietaris
de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les
polítiques
impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel
contrari, els obrers mexicans que
treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de
pobresa, sense
gairebé drets laborals. Durant més de dues
dècades, qualsevol oposició al
porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar
el nou segle, un
grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal
Ponciano Arriaga»,
impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del
periòdic anarquista Regeneración,
impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de
Mèxic, no aturarien fins
derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup
opositor, format sobretot
per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a
finals de 1903 a
causa de la persecució política i la
supressió de la llibertat de premsa a
Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el
periòdic Regeneración, primer a
San Antonio (Texas, EUA) i que després es
traslladà a Saint Louis (Missouri,
EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit
Liberal
Mexicà (PLM), els opositors a Díaz
començaren a preparar la insurrecció armada,
després de considerar que ja no era possible transformar el
sistema polític
mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest
context arribaren a
Cananea Enrique Bermúdez, José López i
Antonio de Pío Araujo, activistes del
PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la
propaganda en l'organització
obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El
Centenari», però quan
els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de
la mina i hagueren
de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca
Calderón, Manuel
M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que
formaren l'organització secreta «Club
Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar
la revolució
contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360
treballadors de la CCCC
d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels
salaris als dels seus 2.200
companys miners nord-americans que també treballaven per a
la mateixa companyia
--els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5
pesos
diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com
que
aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida
a la
vaga, acció que mai no s'havia vist en la
història de Mèxic i que marcarà una
fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a
símbols la bandera
mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat
demandada com a
salari mínim. El moviment fou encapçalat pels
treballadors Juan José Ríos,
Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els
quals cridaren a la vaga just en
el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa
d'aquest a
venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en
passar per una fusteria
de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i
descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant
nombrosos obrers
ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans
atacaren amb pedres,
resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells
William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler
i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els
obrers
rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu
del
poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els
mexicans calaren
foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant,
acudí al
cònsol nord-americà, qui demanà ajuda
al govern del veí Estat d'Arizona i un
escamot de 275 rangers, comandat pel capità
Thomas H. Rynning, fou
enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup
entrà armat en
territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya–establiment comercial en una hisenda o
explotació, on es venen mercaderies als
treballadors a compte dels seus salaris-- i les
instal·lacions mineres, i, amb
el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren
qualsevol
vaguista que oferís resistència. Els minaires
acudiren al governador de Sonora,
Rafael Izábal, per exposar les seves demandes,
però en el trajecte van ser
agredits pels rangers, escampant-se el combat pel
poblat. Durant la nit,
les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu
país. El 3 de juny
es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment
quedà gairebé controlat. Els
líders miners, com ara Baca Calderón i altres
integrants del PLM, van ser
agredits i tancats a la presó política de San
Juan de Ulúa. El resultat de les
dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més
de 50 detinguts i
centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres
tornarien a
la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la
Cananea li
seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una
Revolució Social a
Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i
reprimida per la policia
política de Porfirio Díaz i per detectius
nord-americans. El pla subversiu
llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als
indis yaquis, va
haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb
el seu
carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig
Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de
Cananea que
rememora l'incident. Actualment la presó municipal de
Cananea,
construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el«Museu de la Lluita Obrera»,
on es realitzen exposicions sobre la història del moviment
obrer de la
indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat
escenari de disputes
obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que
durà cinc mesos.
***
Portada del primer número de Revolución
- SurtRevolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.
***
Portada
del primer número d'Ámanhã
- Surt Ámanhã:
L'1 de juny
de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del
periòdic quinzenal Ámanhã.
Revista popular de orientação racional (Demà. Revista
popular d'orientació
racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim,
aquesta publicació
anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de
l'època, realitzat
apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia
llibertària, de
l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova
ortografia, etc. Hi
van col·laborar António C. Altavila, Augusto
Casimiro, Bento Casimiro, Bento
Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José
Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto
Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes
Vieira, Joã Branco,
Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira,
Araujo
Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso
de Bourbon,
Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes
Assunção, José Simões
Coelho, Antonio
da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr
Kropotkin, entre d'altres. El número 4
n'és un especial dedicat a Élisée
Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15
d'agost de 1909.
***
Portada d'un exemplar de La Vie Anarchiste
- SurtLa Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.
***
Portada
del primer número de Le Bulletin Libertaire
- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.
***
Capçalera
de l'últim número de Marinarbetaren
- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra unés una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.
***
Capçalera
del primer número de Reconstruir
- Surt Reconstruir: Durant la primera
quinzena
de juny de 1946 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del periòdic anarquistaReconstruir. Por el socialismo y la
libertad. Estava editat per la Federació Anarco
Comunista Argentina (FACA)
i la Federació Llibertària Argentina (FLA).
Tractava temes de l'actualitat
política i social des del punt de vista llibertari.
Administrat per Luis
Danussi, comptà amb les col·laboracions de Diego
Abad de Santillán, MiguelÁngel Angueira Miranda, Fierre Ansart, Dardo Batuecas,Ángel Cappelletti, Alex
Comfort, Juan Corral, Generoso Cuadrado Hernández, Luis
Danussi, Luis Di
Filippo, Luce Fabbri, Pietro Ferrúa, Luis Franco, Daniel
Guerin, Valentín
Kunica, René Lamberet, Arthur Lehning, Gastón
Leval, Carlos Machado, Jacobo
Maguid, Sebastián Marota, Oscar Milstein, Fidel
Miró, Vladimiro Muñoz, Carlos
Manuel Rama, Eugen Relgis, Horacio Elite Roqué, Helmut
Rüdiger, Mara Elena
Samatan i Héctor Woolands, entre d'altres. La
publicació patí diversos
processos per desacatament i segrests d'edicions, traslladant la seva
impressió
a Rosario (Santa Fe, Argentina). Edità 60 números
fins el novembre de 1952 i
entre novembre de 1955 i 1959 edità entre els
números 61 i 90. També es creà
una editorial del mateix nom que publicà desenes de fullets
i llibres.
Posteriorment, entre 1959 i 1976, s'edità una segonaèpoca amb la mateixa
capçalera que publicà 101 números.
***
Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès
- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.
Naixements
Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de L'Éducation Libertaire
- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a Tours (Centre, França) l'enginyer, inventor, escriptor, poeta, militant anarquista, pedagog llibertari i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles-Ange Laisant. Enginyer de carrera, treballava al Ferrocarril de Cintura de París (França) i dissenyà diversos invents tècnics. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. També en 1901 s'adherí a la «Societat per a la Propagació de l'Esperanto». Entre 1903 i 1922 va fer nombroses conferències a les Universitats Populars parisenques. En 1906 publicà L'éducation de demain, fullet editat per l'anarquista Colònia Comunista d'Aiglemont(Les Ardenes, França). El març de 1908 es casà amb Jeanne Charton. En 1910 publicà amb altres el fullet Le Néo-Malthusisme est-il moral?. El juliol de 1911 signà un manifests per la llibertat del dibuixant anarquista català Fermí Sagristà aleshores empresonat a la Península. En 1916 s'inicià en la francmaçoneria i dirigí durant anys l'Orfenat Maçònic, que el va renovar amb mètodes pedagògics moderns, però finalment dimití del seu càrrec a causa de crítiques sorgides per la seva gestió de l'orfenat. Passà fugaçment per la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista) quan aquesta es va crear. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Ére Nouvelle, Le Progrès Civique, etc. Deixà inèdita molta obra, especialment poesia. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a Asnières (Illa de França, França) i està enterrat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Foto
policíaca d'Émilien Ségard (2 de
juliol de 1894)
- Émilien
Ségard: L'1
de juny de 1875 neix a Salouël (Picardia, França)
l'anarquista Émilien Alfred
Ségard. Era fill de l'anarquista Alexandre Ségard
i es guanyava la vida com a
pintor de carruatges. Ben igual que son pare, fou membre del grup
anarquista
d'Amiens (Picardia, França). En 1894 va ser inscrit en el
registre
antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse
Bertillon. El febrer de 1898
va ser detingut a Amiens amb 10 companys (Bordenave, Carlier, Desprez,
Dumont,
Goullencourt, Lebrun, Morel, Pasquet, Pechin i Warlin)
després d'haver
desencadenat una baralla durant una conferència organitzada
per catòlics;
denunciat per aquest fet, va ser condemnat a 20 dies de
presó. A començament de
segle la policia el donà com a desaparegut a Amiens. En 1904
era un dels
responsables de la Secció d'Amiens de
l'Associació Antimilitarista i en aquestaèpoca vivia al número 69 del carrer
Saint-Germain. En 1905 col·laborà amb el
periòdic anarquista d'Amiens Germinal.
Cap el 1912 vivia al número 10 del carrer Jourdel d'Amiens i
aleshores la
policia el definia com a «anarquista, poc
militant». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Louis
Bouffanais
- Louis
Bouffanais: L'1 de juny de 1890 neix a Siecq
(Aquitània, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph
Bouffanais. Sos
pares es deien François Bouffanais, forner, i Marie
Verrieras. En 1914
arribà a Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a
l'Arsenal d'Armament per a
treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses
fàbriques de la regió.
Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia
al número 86 del
carrer de París. A finals dels anys vint intentà
constituir un grup anarquista
a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA),
fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de
la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). També fou
administrador-gerent del restaurant cooperatiu«Le Prolétarienne de Tarbes», al
cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en
1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un
restaurant per a donar de
menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria.
Va
pertànyer, a més a més, a la
Unió Local de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la
Federació Comunista Llibertària
(FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant,
sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el«Carnet B» dels
antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats
per
haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant
pacifistaÉtienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal,
pamflets de l'FCL
contra la guerra, la mobilització i per la vaga general
insurreccional. En un
informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de«militant
anarquista perillós» i en aquesta època
vivia al Chemin de la Sendere, amb sa
companya i sos dos infants. La policia assenyalà que estava
en relació amb la
Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amicíntim de
l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del
periòdic La Révolte
de Bordeus (Aquitània,
Occitània) al qual estava subscrit. La policia
també el considerà com el
principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels
Alts
Pirineus. Durant la Revolució espanyola,
participà en l'enviament de roba per a
les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II
Guerra
Mundial, distribuí el pamflet Paix
immédiate. Nouveau manifeste contre la
guerre, publicat per
l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin.
Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels
albergs, d'una associació
esportiva llibertària i acollí al seu domicili
nombrosos companys i refugiats,
especialment espanyols i polonesos. També va ser membre
actiu de la Ligue
Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i
col·laborà en el seuòrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais,
alumne de l'Institut de Tarbes,
animà en aquests anys un grup de les Joventuts
Llibertàries. Louis Bouffanais
va morir el 3 de març de 1971 a Tarba (Bigorra, Gascunya,
Occitània).
***
Juan López Saura
- Juan López Saura: L'1 de juny de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López i Josefa Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya).
***
Necrològica
de David Puyo Manero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1969
- David Puyo Manero: L'1 de juny de 1905 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista David Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb son germà Ciriaco, marxà cap a França per a treballar en una mina de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà amb son germà a Valljunquera, on ambdós participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 els dos germans van ser nomenats regidors municipals i durant la primavera d'aquell any, quan la reacció comunista, van ser detinguts per les forces estalinistes. En 1939, arran del triomf franquista, passà a França, on milità d'antuvi en la CNT de Pàmies i després en la de Mondonville i fou membre de la Comarcal de Vallderrobres en l'exili. Sa companya fou Encarnación Marier. David Puyo va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1969 quan tallava una branca d'avellaner a la finca on vivia i caure a un rierol; fou enterrat tres dies després. Un altre germà, José Puyo Manero, va ser afusellat en 1940 pels feixistes.
***
Pedro
Francés Martínez
- Pedro Francés
Martínez: L'1 de juny de 1919 neix a Bijuesca
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Francés Martínez.
Dibuixant de professió, milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936, amb només 17 anys, s'enrolà
voluntari en les milícies. Lluità
als fronts durant tota la guerra (sergent d'Infanteria de la 120
Brigada Mixta
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola) i el febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, passà a França.
Internat en diversos camps de
concentració, sembla que passà per les Companyies
de Treballadors Estrangeres
(CTE). L'hivern de 1940 va ser detingut per la policia francesa i
tancat al
Territori de Belfort (Delles i Belfort). Posteriorment va ser lliurat
als
alemanys i internat a l'Stalag XI-A. L'abril de 1941 va ser deportat
sota la
matrícula 3.866 al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).
Després de patir quatre anys de treballs forçats,
sobretot a la pedrera del
camp i a Gusen, aconseguí la llibertat quan l'alliberament
del camp el 5 de
maig de 1945, però en un estat de salut lamentable.
Després d'un temps a París
(França), emigrà a Llatinoamèrica.
Visqué a Buenos Aires (Argentina) i a
Montevideo (Uruguai) molts d'anys i finalment decidí
retornar a França. Pedro
Francés Martínez sembla que va morir en 1968 d'un
càncer.
***
Antoni
Abarca Càmara
- Antoni Abarca Càmara: L'1 de juny de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Sos pares es deien Francesc Abarca i Ramona Càmara. Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat. Antoni Abarca Càmara va morir l'1 de juliol de 1988 a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat al Cementiri Municipal de Sant Pere d'aquesta ciutat.
***
Christian
Lagant (ca. 1960)
- Christian Lagant: L'1 de juny de 1926 neix al VIII Districte de París (França) el corrector d'impremta, dibuixant i militant anarquista i esperantista Christian Lagant, conegut sota els pseudònims Cri Cri, Christian Lag i Christian Lague. Després de la II Guerra Mundial formà part del Groupe Artistique Montmartrois (GAM, Grup Artístic de Montmartre) de París (França) i del grup surrealista «Les enfants du paradis» (Els infants del paradís), que es desintegrà ràpidament a causa de les disputes entre anarquistes i comunistes. Actiu en el moviment dels albergs de joventut de la regió parisenca, fou membre del grup «Espero», i participà en l'escissió que donà lloc al naixement del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), col·laborant en el seuòrgan d'expressió Regain (1951-1967). Esperantista convençut, fou membre de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). A començament dels anys cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA) de París i col·laborà amb dibuixos en el periòdic Le Libertaire,òrgan de la FA, sota la signatura Cri Cri. Esdevingué militant actiu del grup anarquista del XVII Districte de París de la FA, defensant una «concepció social de l'anarquisme». En el Congrés de la FA de 1951 va ser nomenat membre del Comitè de Lectura de Le Libertaire, amb Charles Devançon (Charles Kramer), René Lustre, Gilbert Devillard (Cédar) et Georges Fontenis, i en el Congrés de la FA de maig de 1953, quan Georges Fontenis prengué el control de l'organització, va ser nomenat membre de la Comissió de Conflictes del nou Comitè Nacional i continuà la seva militància en el grup de París-Nord de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la publicació l'agost de 1954 pel grup «Kronstadt» d'un memoràndum de denúncia de les maquinacions dels seguidors de Georges Fontenis reagrupats en el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i la decisió de l'FCL de participar en les eleccions del gener de 1956, el grup«Kronstadt», al qual ell pertanyia, va ser exclòs de l'FCL el març de 1955. Després de participar en el congrés de maig de 1955, dimití de l'organització, juntament amb els companys dels grups de Saint-Germain-en-Laye i de Mâcon. El novembre de 1955 fou un dels fundadors dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària (GAAR) i fou el director del seu òrgan d'expressió Noir et Rouge (1956-1970). Va escriure un text crític,«La FCL et les élections du 2 janvier 1956», que es publicà en Noir et Rouge i que en 1971 es reedità pel grup d'Arles de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) quan els contactes i temptatives d'acostament entre aquest grup i el Moviment Comunista Llibertari (MCL) de Georges Fontenis. El maig de 1958, quan el cop d'Estat larvat del general Charles de Gaulle, els GAAR van fer una crida a la vaga general el 16 de maig i impulsaren un Comitè de Coordinació Llibertària (CCL), que agrupà la FA, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. Arran de la retirada de la FA, aquest comitè es renovà amb el nom de Comitè d'Acció Revolucionària (CAR), que agrupà nombrosos grups, partits i sindicats de l'esquerra extraparlamentària i anarquistes. En 1960 els GAAR ampliaren el seu radi d'acció i es transformaren en la Federació Anarquista Comunista (FAC), però en 1961 la FAC s'escindí i en dos grups, un majoritari que amb el nom d'Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC) s'integrà com a tendència en la FA, i un altre minoritari, en el qual ell formà part, que decidí mantenir-se al marge de la FA i concentrar-se en l'edició de Noir et Rouge, esdevenint aquesta un lloc obrer als debats teòrics i a les anàlisis del moviment llibertari i que tingué una certa influència en els fets de «Maig de 1968». En l'últim número de Noir et Rouge, de juny de 1970, publicà el text«Sur le néo anarchisme», on explicà el naixement de la revista. En aquesta època, amb altres membres del grup, col·laborà i participà en les reunions del grup Informacions i Correspondències Obreres (ICO), la finalitat del qual era arreplegar els obrers desconfiats amb les organitzacions obreres, partits i sindicats tradicionals i que reivindicava l'autogestió. A més, participà en el grup Joventuts Llibertàries (JL), amb Paul Barrère, René Bianco, Helyette Bess,Élisée Georgev, Tomás Ibañez, Pierre Labous (Pierric), Marc Prevotel, Néstor Romero, Marcel Viaud i altres, i en les seves activitats clandestines, com ara l'ajuda a insubmisos i desertors durant la guerra d'Algèria, suport a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en les seves lluites antifranquistes, creació d'una xarxa que realitzava vasectomies i avortaments, etc.; també, entre 1953 i 1967 col·laborà en el butlletí Jeunes Libertaires, òrgan d'expressió d'aquesta organització. Durant els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en el butlletí Recherches Libertaires (1966-1972), publicat per Michel Hirtzler i Annie Piron. En 1971 participà en la creació de l'editorial en llengua castellana «La Hormiga», amb Tomás Ibáñez Gracia, Conchita Nadal Mongai, Frank Mintz, Salvador Gurucharri, José Morató Inglés, Montserrat Turtos, Agustín Sánchez, Paco Gómez, Antonio Cascarosa i Ramón Safont, entre d'altres. Arran de l'assassinat de Salvador Puig Antich, el 18 de març de 1974 publicà un article en Libération on criticava la blanesa i la immobilitat de certs grups anarquistes davant aquest fet. Corrector d'impremta durant molts d'anys, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació General del Treball (CGT). Fou autor de nombrosos dibuixos surrealistes–en 2004 es va fer una edició de Les Chants de Maldoror, d'Isidore Ducasse, amb il·lustracions seves–, molts dels quals encara resten inèdits. El 2 de desembre de 1978, en un moment en que la seva diabetis crònica s'havia accentuat, Christian Lagant se suïcida al XVIII Districte de París (França).
***
Luigi
Carlizza emmanillat amb son fill Fricche
- Luigi Carlizza: L'1 de juny de 1933 neix a Villa Romana (Carsoli, Abruços, Itàlia) el metge anarquista Luigi Carlizza. Sos pares es deien Francesco Carlizza, metge, i Annita Brunelli. Son pare morí durant l'expedició militar italiana a l'URSS i l'orfe es traslladà a Roma, on amb grans sacrificis es llicencià en medicina. Gràcies a la influència d'Ugo Scattoni, entrà a formar part de molt jove en el moviment anarquista. Es relacionà amb el grup que donà lloc als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris«plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini que s'oposaven a la visió tradicional de l'anarquisme representat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). A començament de la dècada dels cinquanta constituí amb altres companys el grup «Roma Centro», que s'adherí a la FAI, i participà en les activitats dels GAAP, els quals representà com a delegat-observador, amb Sirio Del Nista i Ugo Scattoni, en el V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Entre 1954 i 1955 formà part del grup que estudià la reforma agrària italiana i per a aquesta finalitat seguí un curs a l'Institut Gramsci de Roma; també col·laborà en Impulso i en L'Agitazione, butlletí internet dels GAAP. En aquests anys de frenètica activitat política, participà en gairebé tots els congressos i reunions dels GAAP, fins i tot quan aquests decidiren confluir amb el moviment Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Després de la sortida de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga d'AC, romangué en l'organització fins just abans de mitjans dels anys seixanta, quan deixà el grup per la prevalença de les posicions leninistes expressades pel grup d'Arrigo Cervetto i Lorenzo Parodi. En 1964 formà part del «Comitè italià per la veritat sobre els crims de l'estalinisme» i signà, amb altres companys, la crida «200 comunisti italiani tra le vittime dello stalinismo». A finals dels anys seixanta es reconcilià amb el moviment anarquista i a començament dels anys setanta fou un actiu militant del grup «Lluita Proletària», adherit a la FAI. El 2 de juny de 1972 signà a Carrara (Toscana, Itàlia), amb altres companys, el manifest «Per una riscoperta dell'anarchismo nell'attualità sociale. Lettera aperta ai compagni sullo stato del Movimento». En 1981, arran de la polèmica suscitada arran de la reactivació de la Unió Sindical Italiana (USI), abandonà la FAI ja que no volia participar en les disputes de les diferents tendències. Va fer costat l'USI, encara que no s'afilià. Des de la seva professió de metge a l'Istituto Materno Regina Elena, milità en el Sindicat dels Metges Italians (SMI), lluità per la reforma del sistema sanitari i fou molt actiu en les reivindicacions de la sanitat pública, participant en nombroses manifestacions. Col·laborà amb articles de diversa temàtica en Volontà i Umanità Nova, entre d'altres. Setmanalment es trobava amb els vells companys, sobretot expartisans, com ara Dario Bessi, Mario Saurini i Peppe Zelli, amb qui els lligà una gran amistat, però de mica en mica abandonà el compromís polític. És autor de La ricerca cromosomica nelle malformazioni congenite di interesse medico-sociale (1968). Luigi Carlizza va morir, a resultes d'una sobtada malaltia, el 20 d'abril de 1993 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al cementiri del Verano. Son fill Francesco Carlizza (Fricche)és també un destacat militant anarquista.
---
