Anarcoefemèrides
del 29 de gener
Esdeveniments
- Míting per la «Mano
Negra»: El 29 de gener de
1903 té lloc a
l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París
(França) un míting organitzat pel grup anarquista
dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI),
amb el
suport propagandístic de Le Temps Nouveaux
i de Jean Grave, per
protestar contra la permanència a la presó dels
imputats en l'afer de la «Mano
Negra»
d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del
Col·legi
de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de
París, germà d'Élie i
d'Élisée
Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette
Meyer; Georges Yvetot,
secretari de la Federació de les Borses de Treball de
França i de les Colònies;
Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de
París; Francis de
Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una
carta d'Anatole France, que
reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia
arreu
d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de
Montjuïc.
L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles
i estrangeres, fou
clos votant per aclamació una moció en
què s'incitava el govern espanyol a
revisar el procés. En aquest míting es
recollí una certa quantitat de diners
destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el
romanent fou
enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano
Negra»
per afrontar
materialment la seva sortida de la presó.
***
- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.
***
- Surt Vida: El 29 de
gener de 1938 surt a València (País
Valencià) el primer número del setmanari
anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación
Regional de Campesinos de
Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la
Indústria Gràfica de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València. En sortiren 42 números,
l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A
València ja s'havien
publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.
***
- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.
Naixements
- Amédée
Pauwels:El 29 de gener de 1864 neix a
Bèlgica l'anarquista
il·legalista Amédée Pauwels,
més conegut com Étienne Rabardy.
Blanquer
de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui
arrossegarà a la fàbrica de
sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França),
on compartirà
habitació amb l'anarquistaÉlisée-Joseph Bastard. Després va
instal·lar-se a
Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes
eren força actius.
Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser
expulsat
del territori, però va retornar a França per
cometre atemptats. El 15 de març
de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la
bomba que portava i
que tenia intenció de deixar a l'església de la
Madeleine de París. Dos
atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies
després de
l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes
policíaques del 17 de febrer, també
li són atribuïdes. Totes les bombes que va
col·locar, fins i tot la que acabà
amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista
il·legalista famós,Émile Henry.
***
- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Fill d'un daurador sobre fusta amb pocs recursos i d'una mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campan.ya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers. Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 a la residència d'Angers (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.
***
- Barnett Newman:
El 29 de gener de 1905 neix a Lower East Side (Manhattan, Nova York,
Nova York,
EUA) el pintor, escultor, crític artístic i
intel·lectual anarquista Barnett
Baruch Newman (Barney), un dels màxims
representants de l'expressionisme
abstracte i del color-field painting. Havia nascut
en una família de
jueus polonesos immigrants i sos pares es deien Abraham i Anna. Va fer
els
estudis primaris i secundaris a Manhattan i al Bronx i sempre
assistí a les
escoles hebrees. Entre 1923 i 1927 aprengué dibuix amb
Duncan Smith a l'Art
Students League, on va fer una gran amistat amb Adolph Gottlieb.
Després estudià
filosofia amb Scott Buchanan i Morris Raphael Cohen al City College of
New York
(CCNY), sense obtenir bones qualificacions, i treballà a la
fàbrica de roba
masculina propietat de son pare que intentà fer surar arran
de la crisi de 1929.
A partir dels anys trenta començà a pintar
quadres d'estil expressionista, però
finalment destruí tota l'obra d'aquesta època. En
1931 intentà fer-se professor
artístic en el sistema escolar públic de Nova
York, però no aprovà l'examen i
restà com a professor substitut; l'any següent
entrà com a professor
d'apreciació artística a la Grover Clevelant High
School de Ridgewood a Queens.
En 1933 publicà el manifest On the Need for
Political Action by Men of
Culture (Sobre la necessitat de l'acció
política dels homes de la cultura),
que reivindica una educació mésàmplia, un major èmfasi en les arts i oficis i
el foment de la vida cultural, i amb Alexander Borodulin i aquest
programa es
presentaren com a candidats a l'alcaldia de Nova York sota el lema«Vota't a tu
mateix». En 1935 es va fer gerent una companyia de teatre
jiddisch d'esquerra i
aprengué aquesta llengua per poder llegir les importants
publicacions
anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En aquesta època
col·laborà en la
revista The Answer. America's Civil Service Magazine
(La Resposta.
Revista del Servei Civil Americà) amb una columna de
crítica literària, on
recomanà obres de Baruch Spinoza, Plató i Piotr
Kropotkin, i condemnà les de
Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936 es casà amb
Annalee Greenhouse, que
havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de noces a Concord
(Massachusetts) visità l'estany de Walden i les cases
d'Henry David Thoreau,
Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus mestres
intel·lectuals. Després treballà com a
escriptor i crític artístic, redactant
prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent
crítiques per a revistes
especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de
l'entrada
dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del
servei
militar per raons físiques, es declarà objector
de consciència. A finals dels
anys quaranta començà a exposar obres de tipus
surrealista a la Galeria Betty
Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les
influències contemporànies.
En 1948 realitzà la seva primera exposició
individual. En aquests anys es
relacionà força amb la bohèmia
artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group,
etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure
fortament
influenciada per les seves arrels jueves místiques i
espirituals. Les seves
obres es caracteritzen per senzilles composicions
pictòriques (olis i,
posteriorment, acrílics) en les quals una àmpliaàrea de color és tallada per
una o dues fines línies verticals (zips,
cremalleres). Les escultures
que realitzà són gairebé zips
tridimensionals. També realitzà
litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics
més importants, que
publicà en els periòdics La Revista
Belga, Tiger's Eye i Partisan
Review, destaquen The plasmic image
(1945), The first man was an
artist (1947), The sublime is now (1948)
i Feeling is all
(1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is
anarchist!» (La
vertadera revolució és anarquista!), que
serví de pròleg per a la nova edició
que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist
de Kropotkin.
Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova
York
(Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà
la Barnett Newman
Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es
definí com a
anarquista i reivindicà una forma de vida no
jeràrquica i antiautoritària.
***
- Maurice Joyeux:El 29 de gener de 1910 neix al X Districte de París (França), en una família obrera relativament benestant, el destacat intel·lectual i militant anarquista Maurice Alexis Joyeux, també conegut com Liron. Son pare, militant socialista, era venedor en un magatzem de mobiliari i secretari del diputat de Levallois, Jean Bon, i sa mare feia de tintorera, però també de secretària de Cochon, el fundador de la Federació de Llogaters. Son pare morirà a la batalla del Marne i sa mare, Rosine, es tornarà a casar amb Alfred Liron, també militant socialista i maçó, que introduirà Maurice en el moviment obrer. Quan tenia 14 anys sa família va deixar Levallois-Perret, a prop de París, on vivia, i es va instal·lar a Deauville (Baixa Normandia), on va començar a fer d'aprenent de serraller; serà la seva primera experiència en el món laboral i també en la revolta: va trencar una costella al seu patró que volia atupar-li i va ser condemnat a una multa de 1.000 francs. Després de passar per Brest i Rouen, va tornar a París, i des d'aquell moment va decidir no dependre mai de ningú. Amb 17 anys, arran una manifestació contra la condemna a mort de Sacco i Vanzetti, el 23 d'agost de 1927, coneixerà el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat de Serrallers de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1928, per acabar més aviat les obligacions militars, es va presentar voluntari per fer 18 mesos, i al Marroc la seva revolta contra el fet imbècil i absurd de pagar la patenta a l'Exèrcit el portarà a la presó on passarà tres anys i serà jutjat dues vegades en Consell de guerra. En 1932, arran de la crisis econòmica, va conèixer l'atur i els albergs i les sopes de beneficència, i va participar en el Comitè dels Aturats, del qual arribarà a ser secretari. En 1933 entrà a formar part del Grup Anarquista del XVII Districte de París. El 16 de febrer de 1933, en una acció solidària amb els immigrants polonesos del Comitè dels Aturats, consistent en l'atac al Consolat polonès a Levallois-Perret, va ser detingut. Tancat a la presó de la Santé, el 12 d'abril d'aquell any fou jutjat al XIII Jutjat Correccional, on fou condemnat a tres mesos de presó i a 25 francs de multa per «trencament de tanca, violació de domicili i vagabundejaria», que purgà a la presó de Fresnes. En sortir de la presó el maig, s'adherí al Socors Roig Internacional (SRI) i al Comitè de Lluita contra la Guerra. Com a membre de la CGTU, va participar en el Congrés Antifeixista de Pleyel en 1933 i en el de Huygens en 1934. En 1935 es va adherit a la Unió Anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per violència contra els agents. En 1936 va participar en les ocupacions de fàbriques i en el Front Revolucionari. Les seves idees sobre l'anarquisme i l'anarcosindicalisme les va desenvolupar en el llibre Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972). El 9 de setembre de 1937 fou condemnat a 15 dies de presó per mendicitat i en sortir fou«hospitalitzat» a Nanterre. Insubmís a la guerra, va ser detingut en 1940 per no respondre la seva crida de mobilització i va ser condemnat pel Tribunal Militar de Lió el 23 de gener de 1942 a tres anys de presó. Tancat a la fortalesa de Montluc (Lió), va evadir-se després d'haver fomentat un motí en 1941 --aquest episodi l'explicarà en el seu llibre Mutinerieà Montluc (1971)--; novament detingut, serà condemnat a 20 anys de presó, però finalment serà alliberat en 1944. Durant tota sa vida, Joyeux va sumar 10 anys de presó, i durant aquests anys de tancament va poder descobrir Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Reclus, etc., coneixements que va completar amb la literatura popular i social (Hugo, Zola, London, etc.). A partir de l'Alliberament va participar en la construcció de la Federació Anarquista, assistint al Congrés Llibertari de juliol de 1945, i en l'edició de Le Libertaire, amb Vincey, els germans Lapeyre i una militant que esdevindrà sa companya, Suzy Chevet. Fou membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista (FA) i participà en gires de conferències. En 1947 va començar a militar en la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO), acabada de crear, defensant les idees anarcosindicalistes i el concepte de«vaga gestionària». Entre el 21 d'agost de 1947 i el 5 d'agost de 1949 assumirà la gerència de Le Libertaire. Per un article publicat el 3 d'abril de 1947 en aquest periòdic titulat «Préparation militaire», fou condemnat pel XVII Jutjat Correccional el 17 de febrer de 1948 a 5.000 francs de multa. El 4 de novembre de 1950 també fou condemnat per «apologia de l'assassinat» arran de la publicació el 17 de febrer d'aquell any d'un article en Le Libertaire a 40.000 francs de multa. El desembre de 1950 perdé ells càrrecs de responsabilitat en la FA i en Le Libertaire arran de dissensions més personals que ideològiques. Cap al 1952 va obrir una llibreria anarquista al barri de Montmartre de París, «Le Château des brouillards» («El castell de les boires»), que es va veure obligar a vendre el juny de 1958. Juntament amb altres militants (Aristide i Paul Lapeyre, Fayolle, Arru, Vincey, etc.), fou exclòs de la FA després del Congrés de Bordeus, celebrat entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952, per oposar-se a la política del seu secretari general Georges Fontenis. El desembre de 1953 es va produir l'escissió en el moviment anarquista francès quan Fontenis va crear el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB) dins de la Federació Anarquista, provocant el sorgiment de noves organitzacions, com la Federació Comunista Llibertària (FCL); però Joyeux, arran del Congrés de la FA de Vichy celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1956, va reconstruir la Federació Anarquista al voltant del nou periòdic Le Monde Libertaire, setmanari que encara es publica, i de la seva llibreria, tot atiat per clima suscitat pel Maig del 68. A principis de la dècada dels seixanta entrà en l'Associació per l'Estudi i la Difusió de les Filosofies Racionalistes, constituïda per evitar que elements favorables a una organització autoritària prenguessin el control de la FA. Hostil amb la guerra d'Algèria com altres anarquistes, el febrer de 1961 publicà en el Bulletin Intérieur de la Fédération Anarchiste una declaració contra el nou nacionalisme algerià i el Front d'Alliberament Nacional algerià. En 1967 va publicar L'hydre de Lerne, on explica la història de la Federació Anarquista i manifesta el seu antimarxisme, que evitarà a tota costa la introducció de desviacions esquerranes i neomarxistes (marxisme llibertari). En 1968, amb sa companya Suzy Chevet i el«Grup Louise Michel», va crear la revista trimestral d'expressió cultural llibertària La Rue; en aquest mateix any va participar en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de Carrara (Itàlia). El setembre de 1981 va ser el primer convidat de Radio Libertaire, radio lliure de la Federació Anarquista a París i que encara emet. Fou íntim amic de d'André Breton, d'Albert Camus, de Jean Cassou, de Georges Brassens i de Léo Ferré, entre molts d'altres companys. A més de dos llibres de memòries, Souvenirs d'un anarchiste (1910-1944) (1986) i Sous les plis du drapeau noir (1988),és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara Le consulat polonais(1957), Le dénonciateur (1968),L'anarchie et la société moderne.Précis sur une structure de la pensée et de l'action révolutionnaires et anarchistes (1969), L'anarchie et la révolte de la jeunesse: une hérésie politique dans la société contemporaine(1970), Mutinerieà Montluc (1971), Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972), Les anarchistes et la guerre en Palestine (1974), L'écologie (1975), Bakounine en France (1976), Crise... Riposte! (1976),L'anarchie et la société contemporaine:une hérésie nécessaire?(1977), Karl Marx, le ténia du socialisme!(1983), Ce que je crois!: réflexions sur l'anarchie (1984), Histoire du journal de l'organisation des anarchistes: du «Libertaire» au«Monde libertaire» (1984), Albert Camus ou la révolte et la mesure (1984), entre d'altres. Va ser íntim amic d'André Breton, d'Albert Camus, de Georges Brassens i de Léo Ferré. En 1984 J. Lamant va realitzar un documental, Foi d'Anar: Maurice Joyeux, on l'entrevista sobre sa vida. Maurice Joyeux va morir el 8 de desembre de 1991 a París (França). En 1998 es va crear a París el «Grup Maurice-Joyeux» de la Federació Anarquista en la seva memòria. Roland Bosdeveix va publicar en 2005 una biografia, Maurice Joyeux, editada per Les Editions du Monde Libertaire.
***
- Francisco del
Arco Marcos: El 29 de gener de 1916 neix a Bilbao
(Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista Francisco del Arco Marcos. Quan era infant
emigrà a
València i durant l'adolescència
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Arran del cop d'Estat feixista de juliol de 1936
s'enrolà com a
milicià en la Columna de Ferro. Després de la
militarització marxà a Madrid on
va fer serveis militars amb motocicleta i fou agent d'enllaç
confederal. Amb el
triomf feixista creuà els Pirineus i fou internat al camp de
concentració de
Barcarès. Més tard va ser enquadrat en la 28
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser fet presoner per les tropes
alemanyes
i deportat al camp de concentració de Mauthausen.
Aconseguí sobreviure i un cop
lliure en 1945 s'instal·là a Ivry on
milità en la Federació Local de la CNT.
Francisco del Arco Marcos va morir el 19 de març de 1973 a
Ivry-sur-Seine (Illa
de França, França).
***
- Germaine Greer: El
29 de gener de 1939 neix a Melbourne (Victòria,
Austràlia)
la intel·lectual i escriptora anarcofeminista Germaine
Greer. Son pare fou un
dels principals executius d'assegurances australians, que havia estat
comandant
de la Royal Australian Air Force (RAAF, Reial Força
Aèria Australiana) durant
la II Guerra Mundial. Després d'estudiar
secundària al selecte col·legi catòlic
irlandès per a senyoretes Star of the Sea Collage, a
Gardenvale (Melbourne),
guanyà en 1956 una beca i es matriculà a la
Universitat de Melbourne. En 1959
es va graduar en llengües i literatures anglesa i francesa.
Instal·lada a
Sydney, va participar activament en les activitats del Sydney Push,
grup
d'intel·lectuals anarquistes partidaris del sexe lliure al
marge de matrimonis
i de famílies, i dels Sydney Libertarians (Llibertaris de
Sydney). En 1963 es
doctorà amb una tesi sobre Lord Byron (The Development of Byron's
Satiric
Mode). En 1964
guanyà una beca de la Commonwealth que li permeté
estudiar a
la Universitat de Cambridge (Anglaterra), on escandalitzà
per les seves opinions
feministes i sobre la revolució sexual. A Londres va viure
la bohèmia underground
i formà part d'un grup de teatre estudiantil (Cambridge
Footlights). Sota el
pseudònim de Dr.
G.
escrigué articles, considerats pornogràfics per
la
societat benpensant, en la revista contracultural OZ i, amb el deRose Blight, en la satírica Private Eye. En aquesta època
també
dirigí la revista Suck d'Amsterdam. En 1968 es
doctorà en filosofia amb
un assaig sobre les primeres comèdies de Shakespeare i
començà a fer classes d'anglès
a la Universitat de Warwick (Coventry). Aquest mateix any, a Londres,
es casà
amb el periodista australià Paul du Feu, però el
matrimoni només durà tres
setmanes i acabà en divorci en 1973. En 1968,
també, viatjà a Catalunya amb el
llibre de George Orwell Homenatge
a Catalunya com
a guia buscant les
empremtes dels vells anarquistes, però la
decepció fou absoluta, ja que només
trobà «jous i fletxes». En 1970,
després de l'èxit del seu llibre The famale
eunuch --que ha estat traduït a 12 idiomes--,
decidí abandonar la
Universitat de Warwick i recórrer el món
promocionant la seva obra. Amb Kenny
Everett i Jonathan Routh presentà en Granada Television el
programa Nice
Time.
Més tard s'instal·là a
Itàlia i col·laborà en The Sunday Times.
Després viatjà per Àfrica i perÀsia i a Bangladesh ajudà les dones violades
durant el conflicte amb Pakistan. En 1972, durant una gira per Nova
Zelanda,
fou detinguda per fer servir expressions«ordinàries», fet que provoca un gran
moviment de suport. Durant els anys setanta es dedicà a
l'estudi de la història
de l'art i en 1979 publicà The obstacle race: The fortunes
of women painters
and their work.
També en 1979 va fer classes a la Universitat de Tulsa
(Oklahoma) i fou la directora del Center of the Study of Women's
Literature;
entre 1981 i 1982 fundà el periòdic
acadèmic Tulsa
Studies in Women's
Literature. En
1989 tornà a fer classes al Newnham Collage de Cambridge,
però en 1996 dimití per una campanya
contrària a la seva col·lega transsexual
Rachel Padman. El 23 d'abril de 2000 fou segrestada a casa seva per
Karen
Burke, estudiant de la Universitat de Bath amb les facultats mentals
pertorbades. Actualment està jubilada, però
conserva el seu lloc com a
professora emèrita del Departament d'Anglès i de
Literatura Comparada de la
Universitat de Warwick. El setembre de 2008 participà en el«Hay Festival
Segovia» on parlà sobre la seva
educació anarquista i la importància que
tingué
la Revolució espanyola per a ella. Ha escrit sobre les
pròpies experiències
respecte el lesbianisme, la violació, l'avortament, la
infertilitat i el fracàs
matrimonial. En diversos llibres manté la tesi que la
família tradicional,
nuclear, urbana i consumista reprimeix la sexualitat femenina i la
converteix
en un eunuc. Reivindica una sexualitat desinhibida i sense prejudicis.És
autora de Sex
and destiny: The politics of human fertility (1984), Shakespeare (1986), The madwoman's underclothes: Essays
and occasional writings (1986),Daddy, we
hardly knew you (1989),The change:
Women, aging and the menopause (1993), The whole woman (1999), One hundred poems by women (2001),Shakespeare: A
very short introduction (2002),The beautiful
boy (2003), Whitefella jump up: The shortest
way to nationhood (2004),
entre
d'altres.
Defuncions
- Gérard Duvergé: El 29 de gener de 1944 mor a Agen (Aquitània, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Havia nascut el 15 de juny de 1896 a Montsegur (País d'Olmes, Occitània). Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la«Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada i va morir l'endemà, sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo a la presó d'Agen. Gérard Duvergé va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 a Agen. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.
***
- Segundo Blanco
González: El 29 de gener de 1957 mor a Ciutat
de Mèxic (Mèxic)
l'anarcosindicalista Segundo Blanco González. Havia nascut
el 10 de novembre de
1899 a Gijón (Astúries, Espanya).
Després dels primers estudis, entre 1914 i
1918 assistí a les reunions de les agrupacions
llibertàries de Gijón i
començà
a treballar a les drassanes navals d'aquesta ciutat, conegudes
popularment com El Dique, al costat
de José María
Martínez Sánchez. En aquesta època
milità en el Sindicat Metal·lúrgic de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón.
El setembre de 1920 assistí
al Congrés Sindicalista celebrat a Oviedo. Per mor del
boicot de la patronal, a
partir de 1921 va començar a fer feina en la
construcció, primer com a paleta i
després com a mestre aparellador, ofici que
mantindrà fins l'esclat de la
guerra i que alternà amb estudis nocturns de magisteri. En
1921 va ser detingut
a Gijón acusat d'intervenir en un atemptat contra un
patró. El 18 de novembre de
1922 parlà un míting al «Centro La
Justicia» de La Felguera amb Àngel
Pestaña,
on es criticà la dictadura soviètica. En 1923 va
ser novament detingut acusat
d'intervenir en la mort d'un socialista, però fou alliberat
poc després. En
aquesta època destacà com a organitzador sindical
i assistí a diversos comicis,
com ara el Congrés de la Regional Nord de la CNT d'abril de
1923, el Congrés de
Gijón de juny i el Congrés d'Astúries
de setembre d'aquell mateix any. Amb
Avelino González Mallada, el 24 de setembre de 1925
representà la CNT en el I
Congrés de la Confederació General del Treball
(CGT) de Portugal celebrat a
Santarém. En 1926 encapçalà el
Comitè Nacional clandestí de la CNT establert a
Gijón i la nit del 24 de juny de 1926 participà
activament en l'anomenada«Sanjuanada», aixecament militar contrari a la
Dictadura de Primo de Rivera. El
desembre d'aquest any va se detingut implicat en l'anomenat«Complot del Puente
de Vallecas»; torturat pel capità de la
Guàrdia Civil de Gijón Lisardo Doval y
Bravo, denuncià aquests fets públicament i fou
traslladat a Madrid. Després de
18 mesos de presó fou alliberat. En 1928 ajudà
força el rellançament confederal
a Gijón i a finals de la dictadura de Primo de Rivera
encapçalà el Comitè
Regional de la CNT d'Astúries. Entre 1929 i 1931
frenà els intents comunistes
de controlar la CNT asturiana. El 18 de març de 1931
parlà, amb Niceto de la
Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo
Barriobero, en un míting pro
presos celebrat a la Casa del Poble de Gijón. El 5 d'abril
de 1931, en una
manifestació de més de 12.000 persones que
exigien l'amnistia, parlà des de
l'Ajuntament de la localitat i llegí el manifest. Ja enèpoca republicana,
assistí al Congrés de la CNT de 1931 en
representació dels sindicats de la
Construcció i d'Obrers de la Pisa de Gijón, de la
Construcció d'Oviedo i de
Villaviciosa, i pel Comitè Regional d'Astúries.
En aquest 1931 fou redactor del
periòdic Solidaridad. El
setembre de
1931, com a secretari del Comitè Regional asturià
--càrrec que mantindrà fins
al febrer de 1932--, assistí al Ple Regional, on
atacà durament les maniobres
comunistes. A començaments de desembre de 1931 va ser
detingut governativament,
amb Baldomero del Val i Antonio Reinada, com a membre del
Comitè de la Vaga
General de Gijón, i tancat a la presó de Coto. El
18 de novembre de 1932 va ser
jutjat a Oviedo, amb altres companys, del delicte de sedició
pels fets
esdevinguts el 4 d'abril d'aquell any en una vaga que
degenerà en enfrontaments
contra la Guàrdia Civil i en la qual resultaren mortes dues
persones i set de
ferides, judici del qual resultaren absolts tots els encausats. El
setembre de
1932 assistí al Congrés Regional confederal en
representació de la Federació
Local de Sindicats de Gijón i del Sindicat de la
Construcció. En aquest 1932
destacà durant la vaga de La Felguera i per això
fou empresonat. També en 1932
va fer una conferència a Saragossa. El 22 d'octubre de 1933
va parlar, amb
Melchor Rodríguez i José María
Martínez, en un míting pro amnistia a
Gijón. El
desembre de 1933 va ser detingut amb altres companys del
comitè de la CNT de
Gijón (Ramón Álvarez Palomo, Antonio
Raigada, Horacio Argüelles, Avelino
Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes Díaz), tancat
i multat amb 20.000 pessetes.
Pres governatiu amb altres companys, el 26 de febrer de 1934 va ser
alliberat
després de set dies de vaga de fam. En 1934 fou membre de la
Comissió de
l'Aliança entre la CNT i la Unió General dels
Treballadors (UGT) d'Astúries,
però rebutjar encapçalar-la --en aquestaèpoca era membre del grup«Solidaridad» (Avelino González Mallada,
Avelino Martínez Madrera, RamónÁlvarez Palomo, etc.), adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
aquest 1934 dirigí el periòdic Solidaridad
Obrera de Gijón. Arran dels fets revolucionaris
asturians d'octubre de 1934
va ser detingut al seu domicili, ja que es trobava malalt, i fou
empresonat.
Durant aquests anys republicans destacà com orador en
mítings i conferències i
va treballà com a inspector de la Caixa de Jubilacions i
Subsidis del Ram de la
Construcció. Dies després de l'aixecament
feixista, el 21 de juliol de 1936
presidí el Comitè de Guerra,
instal·lat a la caserna d'El Llano (Fàbrica
d'Orueta), de Gijón i el novembre d'aquell any va ser
nomenat regidor d'aquesta
ciutat. En aquesta època exercí de mestre
nacional. A finals de 1936 se li
lliurà la cartera d'Indústria en el Consell
d'Astúries i Lleó i també
formà
part de la Comissió de Guerra del Consell Interprovincial
d'Astúries i Lleó. Quan
Gijón caigué a mans feixistes (20 d'octubre de
1937), fou nomenat vicepresident
primer del Consell Sobirà d'Astúries i
Lleó. Després representà la CNT
asturiana com a secretari de Defensa en el Comitè Nacional
confederal establert
a València, en substitució d'Avelino
González Entrialgo. El març de 1938
assistí com a tal al Ple de Regionals de la CNT. El 5
d'abril de 1938 va ser
nomenat ministre d'Instrucció Pública i Sanitat
pel president de la II
República espanyola Juan Negrín,
càrrec que exercí fins el final de la guerra.
En aquesta funció rebé el suport d'Horacio
Martínez Prieto, Manuel Alconchel, RamónÁlvarez Palomo, Esther Antic i Joan Puíg
Elías. Les seves actuacions van ser
discutides per diversos sectors que apuntaren que es
convertí en un aferrissat
seguidor de Negrín. El 7 de setembre de 1938
aprovà el decret de creació del
Consell Superior de Cultura de la República, amb la
finalitat d'unificar,
enfortir i orientar les diverses manifestacions culturals, i
s'encarregà de
traslladar les colònies infantils catalanes a
França. Amb el triomf franquista
s'exilià a França i visqué a Orleans.
En 1942 s'exilià a Mèxic --arribà el
12
de juny de 1942 a bord del Guinea
al
port de Veracruz--, on presidí aquell mateix any el Bloc
Democràtic Asturià
(BDA). Alineat en la fracció política del
moviment llibertari i defensor de la
unitat d'acció amb els partits polítics, fou
expulsat de la CNT. Trobem
articles seus en Acción Social
Obrera,Mi Revista, Solidaridad
i Solidaridad
Obrera. El seu arxiu de quan fou ministre es troba dipositat
a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Segundo Blanco
González (1899-1957)
***
- Francisco Sala Tolo:
El 29 de
gener de 1975 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) el militant anarquista
i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. Havia nascut el 28
d'octubre de
1903 a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent). De molt jove
emigrà a França i,
d'antuvi, va fer feina de pagès a l'Aude, abans
d'establir-se com a paleta a
Perpinyà. A la capital del Rosselló
fundà l'Associació Mutualista «Centro
Español»,
de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del
Comitè d'Ajuda
a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants
evacuats,
transformant el «Centro Español» en una
colònia infantil. A partir de la
Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida
dels refugiats.
Durant l'ocupació nazi formà part de la
resistència enquadrat en la «Xarxa Pat
O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal.
Detingut pels alemanys, fou
enviat amb un comboi de 1.488 deportats que sortí el 6
d'abril de 1944 de
Compiègne cap al camp de concentració de
Mauthausen, arribant-hi dos dies
després. Després d'Alliberament, fou un dels
organitzadors de la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de
Perpinyà, de la qual fou
nomenat secretari. Com a militant del moviment llibertari espanyol en
l'Exili,
ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a
la guerrilla i a la
resistència.
Actualització: 29-01-14