Anarcoefemèrides del 4 de maig
Esdeveniments
L'afusellament del 4 de maig de 1897 segons un dibuix de Joan Pellicer Montseny publicat en el diari barceloní La Campana de Gràcia del 8 de maig de 1897
- Execucions del«Procés de Montjuïc»:
El 4 de maig de 1897 són
afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya) els anarquistes Joan Alsina Vicente,
Tomàs Ascheri Fossati,
Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni
Nogués Figueras, processats com a
responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra
la processió
religiosa del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona.
La
repressió que es desencadenà contra el moviment
obrer català ha passat a la
història sota el nom de «Procés de
Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la
causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties.
Moltes de
les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un
dels
afusellats (Lluís Mas) embogí. La matinada del 4
de maig de 1897 els voltants
del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per
escamots de soldats,
destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia.
Tractaven de mantenir
allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants
de la
muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la
matinada els
reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de
Caçadors
de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única
corda. Al seu
voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de
certificar
oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al
piquet d'execució i
manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni
Nogués cridà als soldats: «Foc!
Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»;
Josep Moles s'escanyà cridant «Visca la
Revolució Social!» i altres clamaven la seva
innocència. La descàrrega dels
màusers apagà totes les veus. Després
seguiren els trets de gràcia. Mesos
després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià
Michele Angiolillo mata de
tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres
espanyol, Antonio
Cánovas del Castillo, responsable polític de les
tortures i de la mort dels
seus cinc companys.
***
Una ambulància i barricades a la Rambla
- Segon dia dels
Fets de Maig: A la matinada
del dimarts 4 de maig de 1937 es van
produir enfrontaments a les portes del Palau de la Generalitat de
Barcelona
(Catalunya) entre mossos d'esquadra i forces anarquistes. Al
dematí encara van
sortir tots els diaris, però sense que sense que se'n
pogués garantir ni la
distribució ni la venda; tota la premsa demanava serenitat i
aconsellaven
l'acord de les parts en lluita --Solidaridad Obrera
no va informar dels
fets del dia abans més que a la pàgina vuit i no
va dir ni una paraula de les
barricades que cobrien tota la ciutat. Aquest dia les lluites
més sagnants es
van donar a la barriada de Sant Andreu, a la part alta de Poble Nou, al
Paral·lel, a la plaça Palau, al parc de la
Ciutadella, a la part baixa de la
Via Laietana, des de Correus fins la plaça Urquinaona, i
tots els carrers que
envoltaven la Generalitat, Sants, Gràcia... Des dels hotels
Colón i Victòria els
guàrdies disparen contra la Telefònica. Les
forces governamentals i les del
PSUC ocupen només algunes zones del centre, mentre que els
anarcosindicalistes
i els seus aliats controlen la major part de la ciutat, a
més de l'artilleria
de Montjuïc. A la una de la tarda, des de la Generalitat va
ser radiada una
nota oficial que expressava que el Govern havia confiat la
missió d'imposar la
pau al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, i que per
això
requeria el concurs del poble. Van transmetre la seva
adhesió al Govern, la
UGT, el PSUC, Estat Català, la Unió de
Rabassaires, Esquerra Republicana de
Catalunya, Acció Catalana i altres partits
polítics de menor entitat. A un
quart de set de la tarda van arribar al Palau de la Generalitat el
ministre de
Justícia del Govern Central, García Oliver, i
Marianet R. Vázquez, del Comitè
Nacional de la CNT, acompanyats per Diego Abad de Santillán,
que havia estat
conseller d'Economia i que representava el Comitè Regional,
i per Alfonso, de
la Federació Local; tots ells significats anarquistes.
Moments després van
arribar Hernández Zancajo i Pascual Tomás, de la
Comissió executiva de la UGT,
i Muñoz, també de la UGT, aquest pel Secretariat
regional; i tots plegats es
van reunir al despatx del president Companys. A dos quarts de nou van
parlar
per la ràdio Calvet, Vidiella, Alfonso, Vázquez
Zancajo, García Oliver --aquest
va pronunciar un discurs sentimental on va dir dues vegades
que
s'inclinava davant els morts «per besar-los» i els
llibertaris van anomenar aquest
discurs, amb befa, «La llegenda del bes»-- i
Companys mateix, i tots, van
recomanar calma a la població i demanaren el cessament de
les lluites. La crisi
del Govern era un fet i es va decidir formar-ne un de nou de
provisional amb
representats de les mateixes entitats polítiques i sindicals
que participaven
en l'anterior.
***
Daniel Cohn-Bendit fotografiat per Gilles Caron
- París (04-05-68): El 4 de maig de 1968 el govern gal confia que els tumults del dia anterior a París (França) quedin ofegats en la premsa per la notícia del triomf de la diplomàcia francesa i la política d'independència en relació als«blocs» que preconitza el general De Gaulle que estableix que les negociacions de pau entre els governs de Washington i de Hanoi es realitzaran a París. Però no va resultar ja que tots els grans titulars de tots els diaris només parlaven dels problemes del Barri Llatí i tots unànimement, des de L'Humanité a Le Figaro, passant per Le Monde o Paris-Jour, tots se sorprenen del fet que la policia s'hagi deixat desbordar per una banda de joves revoltosos. Les cròniques dels periòdics burgesos i comunistes són duríssimes contra els estudiants, alhora que critiquen la violència policíaca a la qual acusen d'actuar amb brutalitat excessiva. També avui la X Cambra Correccional jutjarà set estudiants, tots ells detinguts abans que comencessin els avalots, per haver-los trobat la policia en possessió de barres de ferro, fones o pals dins dels seus cotxes, la major part d'ells al voltant de Nanterre; els estudiants van al·legar llegítima defensa, ja que a Nanterre s'esperava un atac d'«Occidente», però van ser condemnats a penes de presó entre dos i tres mesos, amb la sentència en suspens, i a multes entre 200 i 300 francs. La pròxima audiència serà demà, i en aquesta ocasió es jutjaran persones detingudes durant els enfrontaments. El reforçament policíac al Barri Llatí s'accentua força.
Naixements
Foto policíaca de Gabriel De La Salle (16 de març de 1894)
- Gabriel De La
Salle: El 4 de maig de 1849 neix a Nantes
(Bretanya) el poeta, dramaturg,
maçó, sindicalista i propagandista anarquista
Gabriel François Delasalle, més
conegut com Gabriel De La Salle.
Era fill d'un gendarme i s'apassionà
per la poesia i el món del teatre. En 1878
publicà el poemari L'éternel
roman i 1882 Le livre des revoltes.
Poesies. Relacionat
amb el diputat Chassaing i el regidor municipal Piperaud, es
presentà, sota el
seu patronatge, com a candidat socialista a les eleccions municipals
del barri
de l'Arsenal de París del 27 d'abril de 1890, obtenint 182
vots en el primer
escrutini. Fins al desembre de 1893 col·laborà
amb Eugène Chatelain en La Revue
Européenne i en 1891 havia
comptat amb el suport dels venedors de diaris per a la
distribució d'una edició
especial l'1 de maig. Amb Augustin Hamon codirigí la revista
mensual
politicoliterària parisenca L'Art
Social
(1891-1894), en la qual col·laboraren destacats
intel·lectuals llibertaris
(Charles Albert, Léon Cladel, Paul Delasalle, Bernard
Lazare, Charles Malato, Fernand
Pelloutier, Han Ryner, etc.). També publicà en la
col·lecció «Bibliothèque de
l'Art Social» diversos fullets d'alguns d'aquests autors
(Albert, Hamon,
Lazare, Pelloutier). En 1893 publicà el llibre Les Révoltes, I. Luttes
stériles i el 12 de març d'aquell any
representà
un «espectacle assaig» del«Théâtre d'Art Social» a la
Salle des Fantaisies de
París, però només pogué fer
aquesta representació. En 1894 vivia al número 5
del carreró de Béarn i treballava com a comptable
des de feia molts anys de
l'ortopedista «Huclin et Cie», al número
43 del carrer del Roi de Sicile. El 15
de març de 1894 el prefecte policia lliurà una
ordre d'escorcoll i de detenció
i l'endemà el seu domicili va ser escorcollat, trobant-se
exemplars de
periòdics anarquistes italians (A
Propaganda, La Nuova Idea,Sempre Avanti) i alemanys (Der Sozialist), un cartell (Les
anarchistes au peuple), un informe
sobre el moviment obrer democratasocialista holandès, dos
fullets (L'ordre par l'anarchie i Petit catéchisme socialiste),
diversos
escrits, correspondència i altres textos. Detingut, va ser
portat a comissaria
i el 17 de març d'aquell any el jutge
d'instrucció l'alliberà sense passar per
la presó parisenca de Mazas, com a altres inculpats per«associació criminal».
El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Mayer va
sobreseure la seva
inculpació de pertinença a«associació criminal». Va ser amic dels
anarquistes
Jean Grave i Fortuné Henri. Després de la
repressió desencadenada en 1894,
dirigí amb Louis Lumet la revisteta L'Enclos
(1895-1899), que publicà sobretot traduccions al
francès de textos de William
Morris. En 1896 refundà la revista L'Art
Social, que
codirigí amb Louis Lumet, i el juny d'aquest any
ambdós tornaren
engegar el «Théâtre d'Art
Social». Aquest mateix any representà la Borsa del
Treball de Rennes (Bretanya) en el Comitè Federal de la
Federació de Borses i
fou un dels responsables de la «Chevalerie du Travail
Française» (CTF,
Cavalleria del Treball Francès). Entre 1897 i 1903 fou
administrador de la
revista L'Humanité
Nouvelle,
dirigida
per Augustin Hamon i amb Victor Dave com a secretari de
redacció, continuació
de la belga La
Société Nouvelle
(1884-1897), en la qual sembla que també
col·laborà. A començament del nou
segle col·laborà en L'Éducation
Libertaire
(1900-1902), revista parisenca de les biblioteques
d'educació
llibertària. Abandonà la feina de comptable i
muntà una llibreria al carrer des
Francs Bourgeois de París. Gabriel De La Salle va morir, en
la més absoluta
pobresa, el 23 d'abril de 1914 a París (França),
sembla.
Rodolfo González Pacheco (1938)
- Rodolfo González Pacheco: El 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9 d'agost de 1882-- neix a Tandil (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha,La Batalla, Germinal,Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») --textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment-- assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo,Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les«societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la«Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creàTribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro,El Comunista, ¡Despertad!,Los Nuevos, La Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. Rodolfo González Pacheco va morir el 5 de juliol de 1949 a Buenos Aires (Argentina). En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.
Rodolfo González Pacheco (1881-1949)
***
- Auguste
Dauthuille: El 4 de maig de 1891 neix a Avranches (Baixa
Normandia, França) el
tipògraf anarquista i sindicalista, i després
comunista, Auguste Joseph
Toussaint Dauthuille. Profundament contrari al socialisme
antimilitarista de
Gustave Hervé, el novembre de 1910 fou un dels cofundadors
de la Federació Revolucionària
Comunista (FRC) i el març de 1911 s'encarregà,
amb Hubert Beaulieur, Pierre
Martin i André Schneider, d'elaborar els textos doctrinaris
de l'FRC. El 2
d'abril de 1911 va ser nomenat, en substitució
d'André Schneider, secretari de
l'FRC, però el 30 de maig d'aquell any en una
reunió plenària hagué de cedir el
càrrec a Eugène Martin, considerat més«dinàmic». En aquesta època
vivia al
carrer de Seine del VI Districte de París
(França) i era secretari del grup del
XVIII Districte parisenc. Un informe policíac del 13 d'abril
de 1911 anotava
que, durant un míting de protesta contra la condemna del
dibuixant català Fermí
Sagristà Salamó organitzat pels grups
anarquistes, havia deplorat la manca
d'organització dels anarquistes que «si
estiguessin agrupats, podrien sabotejar
les ambaixades dels països on els nous crims contra els
militants
revolucionaris serien comesos». L'agost de 1911 era membre
del Comitè de
Defensa Social (CDS) i militava en el grup de Pontoise (Illa de
França, França)
de l'FRC; en aquesta època vivia al número 37 de
la plaça del Grand-Martroy de
Pontoise. El 29 de setembre de 1911 va ser convocat a
l'Audiència del Sena per
l'article antimilitarista «Les volontaires», sobre
les tropes d'ocupació al
Marroc, aparegut en Le Libertaire
del
6 de maig d'aquell any, mentre que Édouard Sené
va ser acusat de «crida al
pillatge» per un article sobre la carestia de la vida.
Ambdós rebutjaren
presentar-se a la convocatòria per no haver d'asseure's al
costa de l'exgerent
de Le Libertaire Jean Dudragne,
acusat de confident de la policia; tots dos van ser condemnats en
rebel·lia,
Dauthuille a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per«injúries a
l'Exèrcit», Sené
a tres anys de presó i
a 3.000 francs de multa. Fent apel·lació,
Dauthuille va ser convocat de bell
nou el 19 de juny de 1912 davant l'Audiència. L'octubre de
1911, amb Albert Goldschild
i Georges Durupt, fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista
(CAC) i
cosignà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes,
Eugène Corrard, Auguste Dauthuille,
Georges Durupt, Albert Goldschild, André Mournaud i Pierre
Ruff; aquest grup
s'integrà en l'FRC. Entre març i maig de 1912
formà part del Comitè
Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, que
portà a terme una
campanya abstencionista en ocasió de les eleccions
municipals de maig d'aquell
any; aquest comitè arreplegava 25 militants anarquistes i/o
sindicalistes revolucionaris.
El 6 d'abril de 1912 va fer una xerrada al Grup d'Estudis Socials (GES)
de
Pontoise sobre el «dret al benestar». L'abril de
1912 va ser nomenat secretari
de la Joventut Sindicalista del Llibre del Sena i aquest mateix any fou
secretari del grup de Pontoise de l'FRC. Quan el 19 de juny de 1912 es
presentà
davant l'Audiència del Sena pel seu article «Les
volontaires», el seu procés
havia pres una gran volada política. En aquellaèpoca estava a punt de fer el
servei militar, i la «Llei Berry-Millerand»–tothom que fos condemnat a penes
de presó de més de tres mesos per
qüestions de vaga, per rebel·lió a
l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als
batallons
disciplinaris africans (Bat' d'Af)–
havia estat votada entretant, arriscant-se així a ser enviat
a les colònies
penitenciàries militars. La pena va ser malgrat tot
confirmada, però «amb
circumstàncies atenuants», i aquesta
reduïda a sis setmanes de presó i a 250
francs de multa, fugint així dels batallons disciplinaris.
Entre 1912 i 1913
col·laborà en Le
Mouvement Anarchiste,
publicat a París per Georges Durupt i Pierre Ruff. L'11
d'abril de 1916 es casà
amb Charlotte Billard al XIV Districte de París. En 1919,
com a membre del CDS
i amb el suport de Jean-Louis Thuillier, s'encarregà del cas
de Jacques Sadoul.
Posteriorment s'afilià al Partit Comunista
Francès (PCF) del XIV Districte
parisenc, però el 16 de gener de 1923 en va ser
exclòs pel Comitè Director del
PCF, amb els 90 signataris de la declaració del
Comitè de Defensa Comunista
(CDC), que s'havia oposat a les decisions del IV Congrés de
la Internacional
Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922,
hostils
a la francmaçoneria i a la Lliga dels Drets de l'Home. El 16
de juliol de 1938
es casà amb Mari Obach al XIX Districte de París.
Tal vegada sigui el mateix
Auguste Dauthuille, responsable sindical de la Confederació
General del Treball
(CGT), que l'octubre de 1941 va ser nomenat secretari de Relacions
Sindicals
del Centre Sindicalista de Propaganda (CSP), organisme adepte al Govern
de
Vichy, dirigit per Aimé Rey. Auguste Dauthuille va morir el
31 de maig de 1950 a
Beauchamp (Illa de França, França).
***
Paulino Díez Martín
- Paulino Díez
Martín: El 4 de maig de 1892
neix a Burgos (Castella, Espanya) el militant anarquista Paulino
Díez Martín,
que va fer servir diversos pseudònims (José
Pérez, Rafael
Pérez, José
Toribio Crespo, etc.). Fill de
treballadors sense cap ofici, originaris del camp de Burgos. Als quatre
anys va
assistir a una escola de monges, d'on serà expulsat per
indisciplina, passant a
l'escola de Tomàs Esteban, on també es va
rebel·lar. Quan tenia 12 anys va ser
aprenent de sastre i un temps baster, fins que amb 14 anys
ingressà en la
Societat de Fusters i Ebenistes (carrer Puebla, 33, Burgos) en qualitat
d'aprenent i dos anys més tard és elegit vocal
d'aquesta societat, càrrec que
ocupà fins al 1910, any que marxa, juntament amb el
seu germà, a Melilla
buscant feina. En aquesta ciutat treballà en la
construcció de barracots per a
l'Exèrcit i el setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters
que volien
corregir els abusos dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911
es
declarà en el sector de la construcció en una
caserna d'artilleria que estava
construint. En aquest temps coneixerà socialistes i
anarquistes destacats, com ara José
García Viñas,
Manuel García, Victoriano Mairena, etc. En 1912,
després de moltes gestions,
aconsegueix legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any
següent
crea amb altres companys un grup d'afinitat anarquista,
que distribuirà premsa llibertària entre la
milícia. Durant l'estiu de 1913
realitzà tres mesos se servei militar a Sevilla (Andalusia,
Espanya), on va fer
amistat amb l'anarquista José Sánchez Rosa. El
març de 1914 aconsegueixen
legalitzar les Societats Gremials de Resistència i el Primer
de Maig d'aquell
any va fer el seu primer míting a Pechina (Almeria,
Andalusia, Espanya). El 2
d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció com a«element perillós» per
mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla i que es perllongà
durant 15 dies.
Tornà a ser detingut el juliol de 1916 durant la vaga de
subsistències. El grup
anarquista al qual pertanyia Paulino Díez decideix denunciar
el tripijoc
contrabandista que tenien organitzat comerciants i govern militar, cosa
que
provocà un gran escàndol i que va provocar la
destitució del governador militar
Federico de Monteverde. Com a conseqüència de
l'escàndol del contraban,
l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat,
però aconsegueix refugiar-se en
un vaixell ancorat al moll (El Sister,
de la Transmediterrània). L'autor de l'intent d'atemptat va
resultar ser un
sicari anomenat Zaplana arribat a Melilla expressament i que
després es va
traslladar a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre
públic. El Primer de Maig de
1917 participà en un míting a Melilla en record
dels «Màrtirs de Chicago» i a
favor de la Revolució russa, i serà detingut pels
visques a aquesta revolució
que va llançar i acusat de trencar la neutralitat d'Espanya
en la Gran Guerra.
Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà
detingut de bell nou en ocasió de
la Festa de la Flor que els militars preparaven a Melilla i
l'endemà les parets
del centre de la ciutat apareixeran empaperades amb un manifests que en
demanava la llibertat. El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de
ferroviaris
de les mines del Rif que afectava els transports i els
subministraments, va ser
expulsat de Melilla i l'octubre de 1918 marxa cap a Barcelona
(Catalunya) a la
recerca de feina. A la capital catalana ingressà en el
Sindicat de la Fusta
(carrer de Sant Pau) de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i per la
seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat del
Sindicat de la Federació
Local de la CNT de Barcelona. La seva primera vaga barcelonina, quan
treballava
en una obra del carrer Milà i Fontanals de
Gràcia, serà pel desgast d'eines que
els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels
primers
militants que va conèixer va ser Gastón Leval,
que es reunia amb els companys
al Sindicat Metal·lúrgic (carrer Mercaders, 25).
El gener de 1919 va ser elegit
secretari de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Una
de les primeres
mesures que va acordar el nou secretariat va ser que els companys
cenetistes,
en pujar al tramvia, demanessin al conductor que els
ensenyés el carnet del
sindicat; d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta
tàctica de pressió va
donar resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien
impossibilitats d'exercir la seva tasca. En declarar-se la vaga de la
Canadenca
(gener de 1919) va pertànyer al «Comitè
Fantasma», grup clandestí coordinador
de la vaga, i assegurà l'edició clandestina del
periòdic Solidaridad Obrera.
El 17 de gener de 1919 va participar en un
míting d'orientació en suport dels obrers
tèxtils de «La Constància» en
vaga.
També va participar en el conegut míting del
teatre del Bosc per informar de la
situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es
va celebrar el míting de la
plaça de toros de Les Arenes. El 3 d'abril de 1919
serà detingut en un
restaurant del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un
confident
francès anomenat Louis, i serà processat
militarment per 10 delictes i per cada
delicte les autoritats demanaren 10 anys de presó. Internat
al vaixell-presó Teresa Taya,
el 5 de setembre de 1919,
el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia Bravo Portillo, va ser
posat en
llibertat provisional a la Presó Model de Barcelona
després de passar cinc
mesos empresonat. En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar
molts
patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia,
seguint els
consell del Comitè Regional català que demanava
la descongestió de militants a
Catalunya. A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant,
serà detingut
juntament amb un capità basc, cosa que motivà la
convocatòria d'una vaga
general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligà
al seu
alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va
organitzar
els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el
Transport. El
novembre de 1919 tornà clandestinament a Melilla amb la
intenció d'unir-se a
qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que
ha d'abandonar la
ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una vaga de
forners
reivindicant la jornada de vuit hores; també serà
detingut a Melilla per la
vaga de dependents del comerç i més tard
alliberat. El desembre de 1919
participa en el «Congrés de la
Comèdia» de Madrid, en representació
dels
sindicats malaguenys. El febrer de 1920 participa en una gira de
propaganda per
Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en
el
congrés. Quan tornà a Màlaga, el maig,
va ser expulsat de la ciutat pel
governador Gil Municio. S'instal·là a Sevilla
(Andalusia, Espanya) sota el nom
fals de José Pérez
i començà a fer
feina en una fusteria. A la capital andalusa prendrà part en
la constitució
dels sindicats cenetistes de la Fusta, de la Construcció,
del Metall i dels
Transports. En aquesta època va fer amistat amb Pedro
Vallina Martínez i
participà en l'edició de Solidaridad
Obrera de Sevilla. El juliol de 1920 serà detingut
a ca seva (carrerEnladrillada)
en
trobar-li una carta que la policia relacionà amb l'atemptat
del mes anterior al
periòdic malagueny La Unión Mercantil.
Des de la presó de Màlaga
organitzà una campanya de premsa sota el nom «Com
es forgen els processos
contra l'organització obrera» i el seu propi
comitè de defensa confederal. El
procés contra ell i sis companys seus
començà el 16 d'octubre de 1920 i seran
defensats pels advocats José del
Río i Francesc Layret Foix; després de
tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la vaga
general a
Màlaga i província. Layret va fer una argumentació
tan emotiva de l'anarquisme que un caporal d'artilleria que es trobava
entre el
públic va cridar «Visca l'anarquia!»,
per la qual cosa els companys anarquistes
van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van
sortir absolts i la
població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a
l'hotel, tot braolant
visques a la CNT. El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina
i en corda
de presos serà conduït de Sevilla a
Còrdova, viatge que va durar tot un mes.
Més tard serà confinat a un poble
cordovès anomenat Las Torres i posteriorment
a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la
presó de Còrdova, on
romandrà tancat en una cel·la de
càstig per negar-se a assistir a missa. Amb el
temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de
setembre de 1921,
ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament
prenent un
tren que el portà a Puertollano i d'allà a Pueblo
Nuevo del Terrible (Còrdova),
on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop
d'allà, a Peñarroya, obriren
una escola racionalista, on ell, amb nom suposat,
començà la seva tasca docent
en una classe amb quatre infants. La infraestructura de l'escola la va
proporcionar Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els
llibres eren els
editats per l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes
eren
una quarantena i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos
d'aprendre.
El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i
Peñarroya van reduir els
salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en ambdues companyies,
que va
ser traïda per la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). En aquells
dies va emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les
contínues
repressions i decidí marxar cap a Melilla amb la seva
família per refer-se'n.
Un cop establert i amb motiu de la Conferència de Saragossa
on s'acordà la
sortida de la III Internacional i l'adhesió a la nova
Associació Internacional
del Treball (AIT)–, un pic legalitzada la CNT,
partí cap aquesta ciutat l'11 de
juny de 1922; després de la conferència,
juntament amb Salvador Seguí, marxà cap
a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertà sobre el«Concepte de la nova
civilització». A més, van
recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga,
Algesires, Jerez i
Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als
presos. A finals de
juliol torna a Melilla, però va ser detingut el 10 d'agost i
enviat a Màlaga,
on passà 10 dies empresonat. Quan va sortir de
presó es va trobar amb la vaga
del moll suportada per tota la Federació Local de la CNT
malaguenya, a la qual
es va afegir, sabotejant els esquirols, per la qual cosa va ser
detingut de
bell nou juntament amb altres companys. A la presó van
trobar 16 companys
pagesos de Churriana acusats d'agredir esquirols en un vaga que ja
durava
quatre mesos. El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró
(Maresme, Catalunya)
com a delegat de la Federació Local de Màlaga per
assistir a una conferència de
federacions locals i regionals, on es va tractar el tema de les vagues
i es va
començar una campanya pro presos. Després, amb el
Comitè Nacional, va partir
cap a Bilbao, on va participar en un míting al
Frontó Euzkalduna amb el jove
misser Aldasoro; després visitaran Tolosa,
Vitòria, Burgos i Santander, però la
gira se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador
Seguí a Barcelona, i
marxa a Sevilla i Màlaga. A causa de la repressió
a Catalunya, el Comitè
Nacional de la CNT s'estableix a Sevilla i n'esdevingué
secretari general, al
costat seu hi havia Pedro Vallina Martínez
(tresorer), Manuel Pérez
Fernández (comptador) i Ramón Mazón
Díaz (secretari d'actes). Poc temps després
arribà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Després
del cop d'Estat de Primo de
Rivera de setembre de 1923, la
CNT passà a la
legalitat, però no obstant això,
s'aconseguí organitzar un ple clandestí el 15
d'octubre a Saragossa (Aragó, Espanya), on s'acorda enviar
dos delegats per
entrevistar-se amb el coronel Francesc Macià
Llussà a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), que seran ell, per la CNT, i Antonio Parra pels grups
anarquistes. En aquest període de la dictadura es va veure
obligat a sortir
d'Espanya i el 7 de juliol de 1924 partí, amb tota sa
família, cap a Cuba
amb el vapor Buenos
Aires, on passà tres anys i quatre
més als EUA. A l'Havana treballà
en una fàbrica de cervesa i amb Jesús Arenas Ruiz
fundà la Federació Nacional
Cubana de Grups Anarquistes (FNCGA) amb el suportde
Marcelo Salinas y López i Adrián del Valle Costa
i va organitzar els gremis de
l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la
constitució de la Confederació Nacional Obrera de
Cuba (CNOC), en el segon
congrés de la qual va se nomenat secretari general. Amb el
pseudònim de Rafael
Pérez va poder sortejar un temps
la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927,
quan va haver de
fugir als Estats Units fent-se passar per José
Toribio Crespo, natural de Puerto Rico. A Nova York (Nova
York, EUA)
participà en el gran míting pro Sacco i
Vanzetti, en activitats contra
dictadors europeus al costat de nombrosos companys (José
Pantín, Frank
González, José Restoy, Francisco Eive, etc.). En
1928 comença la publicació de Solidaridad, amb A. García, Castilla,
Francisco Eive
i José Restoy. Un cop instaurada la II República
espanyola, el juliol de 1931 tornà
a Barcelona, on es reuní amb el Comitè Nacional
de la CNT, i més tard es
traslladà a Melilla, on de bell nou participà en
la reorganització dels
sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins.
Arran d'una vaga
del transport a Melilla, increpà el governador civil, per la
qual cosa serà
detingut, processat i condemnat a dos anys, 11 mesos i 21 dies de
presó.
Després d'una apel·lació davant el
Tribunal Suprem de Madrid, en la qual va ser
defensat per Eduardo Barriobero y Herrán,
aconseguí l'absolució. El febrer de
1932 va ser detingut pels «Fets de
Fígols» i fou deportat a Almeria, juntament
amb els germans Tarragó i Cano; més tard va ser
enviat a Burgos en llibertat
vigilada. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT de
Melilla a la qual representà en el congrés
andalús d'aquell any i en el míting
de clausura en el qual va participar amb Buenaventura
Durruti Domínguez
i Francisco Ascaso Abadía, acabant pres alguns mesos al
penal del Puerto de
Santa María. Després del fracàs de la
revolució asturiana d'octubre
de 1934 va passar prop d'un any amagat a Melilla, on entrà
en contacte amb militars republicans. L'aixecament militar del 17 de
juliol de
1936 a l'Àfrica l'agafa a Melilla, fet que el va obligar a
amagar-se, però
finalment aconseguí, l'abril de 1937, passar al Marroc
francès i d'allà a
Barcelona. El juliol de 1937 participà en el Ple Regional de
Baza i l'agost
d'aquell any en el Ple Nacional de Regionals. El 18 de novembre de 1938
va ser operat
d'úlcera a Barcelona, cosa que farà que no pugui
retornar a Andalusia per
fer-se càrrec del Comitè Regional
andalús; després partí a
Perpinyà per
refer-se de l'operació. La caiguda de Barcelona,
el gener de 1939, impedí
la seva tornada a la Península i treballà en el
comitè de suport als exiliats
fins que va ser detingut i tancat al camp de concentració de
Sant Cebrià. Mesos
més tard, juntament amb Vallina i altres, aconsegueix
embarcar-se en un vaixell
que el portà a Amèrica. Recorregué
Santo Domingo, L'Havana –on organitzà la CNT
cubana i va viure amb Áurea Cuadrado y Domingo
Rojas– i Panamà. Amb Parra i
altres confederal s'instal·là treballà
de fuster a Colón (Colón, Panamà) en
la
construcció de carreteres i després en la
construcció de cases a la zona del
canal. Durant una temporada restà al marge de la CNT, ja que
fou expulsat pel
Comitè Local de Colón, però
més tard va ser reintegrat. Bon orador, també va
col·laborar amb la premsa llibertària, com ara Cenit,España Nueva,O Libertario, Nervio, Solidaridad
Obrera, etc. Va prologarMis memorias de Pedro Vallina. És autor
del llibre Una
anarcosindicalista en acción. Memorias, publicat a Caracas en 1976 i que va
ser reeditat a Barcelona
en 2006 sota el títol Memorias de
un
anarcosindicalista en acción. Paulino
Díez va morir el 20 de juliol de 1980
a Colón (Colón, Panamà).
Paulino Díez Martín (1892-1980)
***
Gino Giannotti
- Gino Giannotti: El
4 de maig de 1893 neix a Santa Croce sull'Arno
(Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Giannotti. Sos pares es
deien Faustino
Giannotti i Maria Ciabattini. Abans que esclatés la Gran
Guerra, ja formava
part del moviment llibertari. En 1916 va ser detingut per«activitats
subversives», jutjat, condemnat i empresonat a la fortalesa
de Volterra
(Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra
Mundial creà a Santa Croce sull'Arno
la Secció «Pietro Gori» de la
Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI),
pertanyent
a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i
col·laborà ocasionalment en Il
Libertario de Milà. Funcionari,
participà activament en els àmbits socials,
polítics i sindicals de la seva
regió. En 1966 va ser traslladat a Florència
(Toscana, Itàlia), on continuà amb
les seves activitats polítiques. Autodidacta i apassionat
lector, en 1976 donà
la seva biblioteca a la Federació Anarquista Pisana (FAP).
Gino Giannotti va
morir el 10 de juliol de 1977 a Pisa (Toscana, Itàlia) i en
1977 el «Fons
Giannotti», format per 1.510 llibres, fou el primer nucli
bibliogràfic que
nodrí la Biblioteca «Franco Serantini»
de Pisa.
***
Giovanna Caleffi
- Giovanna Berneri: El 4 de maig de 1897 neix a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia) la pedagoga i militant anarquista Giovanna Caleffi, més coneguda sota el llinatge del seu company. Filla d'una família pagesa pobre, el pare de la qual va haver d'emigrar als Estats Units. En 1915 va aconseguir la diploma de mestra, gràcies als esforços dels seus germans grans. Socialista de jove, per la influència de la seva professora l'escriptora socialista Adalgisa Fochi, es va passar a l'anarquisme quan va conèixer el fill d'aquesta, l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, amb el qual es casarà el 4 de novembre de 1917 a Gualtieri. L'1 de març de 1918, quan Camillo es troba empresonat pel seu rebuig a la guerra i al militarisme, donarà a llum la primera filla de la parella, Maria Luisa. La família Berneri es va instal·lar després a Florència, on naixerà Giliana. Camillo, després de patir dues agressions i davant la impossibilitat d'exercir l'ensenyament si no es jurava fidelitat al règim feixista, i la seva família marxen a França en 1926, on obren una botiga de queviures per subsistir al barri parisenc de Saint-Maur-des-Fossés, gràcies al suport econòmic d'una germana i de Louis Lecoin. Per satisfer les exigències de la policia feixista, les autoritats franceses detenen Camillo i l'expulsen de França. Mentre Camillo surt cap a Espanya el juliol de 1936, ella romandrà a França, però es traslladarà a Barcelona amb sa filla Maria Luisa quan el seu company és assassinat pels estalinistes el 5 de maig de 1937. De bell nou a França, es va implicar més directament en el moviment anarquista i ajudarà els companys italians expulsats, que eren internats en camps de concentració francesos, i crea el «Comitè Camillo Berneri». En 1938 va publicar, amb un prefaci d'Emma Goldman, un recull de textos del seu company titulatPensieri e battaglie. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista italiana clandestina i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1940, quan era a Rennes, les autoritats feixistes italianes en demanen l'extradició. Detinguda el 18 d'octubre de 1940, va ser tancada cinc mesos a la presó parisenca de la Santé i deportada a Alemanya el febrer de 1941, serà lliurada a les autoritats italianes més tard, després de passar cinc mesos per diverses presons nazis aÀustria. És condemnada a un any de confinament a Avellino, per «activitats subversives contra l'Estat italià». Després de ser alliberada, viu clandestinament al sud d'Itàlia i es va lligar al company Cesare Zaccaria. En 1945 s'instal·la a Nàpols i participa en el moviment llibertari al costat de Cesare Zaccaria, Armido Abbate, Pio Turroni i altres, alhora que desplega una gra activitat periodística: redactora deRivoluzione Libertaria, funda en 1946 a Nàpols la revistaVolontà, membre de la redacció de la revistaUmanità Nova, etc. També va col·laborar enL'Adunata dei refrattari. La seva defensa del control de natalitat li costarà diversos plets per «propaganda contra la procreació» durant els anys cinquanta, sobre tot arran de la publicació del fulletIl controlla delle nascite(1948). Després de la mort de Maria Luisa en 1949, va fundar dos anys després la colònia llibertària per a infants «Maria Luisa Berneri», en honor de sa filla, instal·lada a Piano di Sorrento i després a Carrara en 1960. Giovanna Berneri va ser en diverses ocasions membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1958 era l'administradora de la Colònia Berneri. Giovanna Berneri va morir per problemes cardíacs el 14 de març de 1962 a l'hospital de Nervi, barri perifèric de Gènova (Ligúria, Itàlia).
---
