Anarcoefemèrides del 3 de maig
Esdeveniments
Un dels grups que assistiren a la trobada campestre anarquista
- Trobada campestre anarquista:
El 3 de
maig de 1931, organitzada pels grups anarquistes «Sol y
Vida» i «Vía Libre»,
amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), se celebra una trobada
llibertària campestre de
companyó a Barcelona (Catalunya) en honor de l'historiador
Max Nettlau i del
destacat militant Pere Mateu. En la diada es realitzà un
míting de controvèrsia
on es discutiren problemes educatius. També se
celebrà una Festa Literària en
la qual van intervenir, llegint poemes i articles, Luz arnal, Idilia
Llozas, Josep
Mateu, Rafaela Mateu, Frederica Montseny, Natura Ocaña,
Llibertat Puig i Rosa
Traveset, entre d'altres. A més es representà, a
càrrec d'Armonia Segarra i de
Placer Artigas, del quadre artístic«Alegría Cultural»,
l'entremès Solico en el mundo.
Els actes es van
veure enterbolits per la pluja i el mal temps, encara que la
participació de la
militància llibertària va ser molt nombrosa.
Trobada
campestre anarquista (3 de maig
de 1931)
***
Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937
-
Esclaten els Fets
de Maig de 1937: El 3 de maig, dilluns, a
Barcelona
(Catalunya), en un clímax de tensions entre
anarcosindicalistes i comunistes,
l'enfrontament armat entre forces d'ordre públic de la
Generalitat i militants
del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la
Unió General de
Treballadors (UGT) i d'Estat Català, d'una banda, i
militants de la CNT-FAI,
grups anarquistes, com «Los Amigos de Durruti», i
del Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM), d'altra, s'inicià el que ha passat a la
història amb el nom de
Fets de Maig, quan Eusebi Rodríguez Salas (el
Manco), exanarquista,
expoumista i ara militant del PSUC, i comissari general d'Ordre
Públic --amb
una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i
conseller de
l'Interior--, intentà amb tres camionetes de forces de
guàrdies d'assalt
apoderar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona a la
plaça de Catalunya,
controlat per la CNT des del 19 de juliol de 1936. Aquest edifici va
ser
confiscat al trust nord-americà American
Telegraph & Telephon,
acusant el comitè d'extralimitació en les seves
funcions en el control de les
comunicacions telefòniques. Declarada la vaga general per la
CNT --tots els
transports públics i tramvies van deixar de funcionar--, la
lluita de
barricades als carrers va ser intensíssima. El vespre va
arribar a Barcelona el
president de la Generalitat Lluís Companys, que al
matí havia anat a Benidorn a
entrevistar-se amb el president del Govern Central, Largo Caballero. A
les 8
del vespre, Companys va convocar una reunió
extraordinària del Consell de la
Generalitat, a la qual van assistir tots els consellers, que va durar
fins a la
matinada, i on es va decidir parapetar el Palau de la Generalitat.
També al
vespre va tenir lloc una reunió comuna dels
Comitès regionals de la CNT, de la
FAI, de les Joventuts Llibertàries i del Comitè
executiu del POUM; els
representants poumistes hi van declarar que era el moment de lluitar
fins al
final, però els dirigents de la CNT i de la FAI no van
estar-hi d'acord i van
decidir treballar per a l'apaivagament. La violència es va
estendre per altres
localitats catalanes. Els combats van durar fins al 7 de maig. 6.000
guàrdies
d'assalt restabliran l'«ordre». Hi hagué
uns cinc-cents morts i més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió estalinista: els comunistes del PSUC van
aconseguir l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.
***
Més de 1.500 estudiants concentrats a la cruïlla de Saint-Michel amb el carrer de les Écoles, a cinquanta metres de la Sorbona (París, 3 de maig de 1968)
- París (03-05-68): El 3 de maig de 1968 a París (França) de bon de matí la mobilització estudiantil es concentra al pati de la Sorbona convocada per les organitzacions estudiantils en solidaritat amb els companys de Nanterre. Tot el matí transcorre en calma. Aquest mateix dia, Georges Marchais, membre del comitè polític del Partit Comunista Frances (PCF), denuncia en l'editorial de L'Humanité«els petits grupuscles esquerrans» i afegeix:«Cal combatre'ls i aïllar-los, és tracta, en general, de fills de grans burgesos, són pseudorevolucionaris, que ben aviat jubilaran la flama revolucionària per anar a dirigir l'empresa de papà i explotar els treballadors», entre els quals es troba «l'anarquista alemany Cohn-Bendit». A les 15 hores, el grup d'extrema dreta«Occident», dirigit per Alain Madelin i Gérard Longuet, futurs ministres de Jacques Chirac, portant emblemes del moviment feixista, marxa pel bulevard Saint-Michel: cent manifestant armats amb pals i cascos tot cridant «Viet Cong assassí!» i «Matem tots els comunistes». S'encaminen a la Sorbona. La policia intervé sense practicar detencions i desvia la columna. Per a protegir la facultat, els estudiants organitzen grups d'autodefensa que s'instal·len a les portes d'accés armats amb les potes metàl·liques d'unes cadires que han trobat i amb cascos demotylettes. A les 15.30 hores, la policia assetja la Sorbona. A l'interior els estudiants exigeixen un amfiteatre per continuar amb el seu acte i rebutgen la demanda de l'administració d'abandonar el lloc. El rector Roche demana per escrit a la policia que bloquegi l'accés a la facultat: ja cap altre estudiant hi podrà entrar. La Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) reparteix un pamflet denunciant les provocacions dels grupuscles d'extrema esquerra; la seva actitud provoca xiulades de la major part dels presents. A les 16 hores, segona entrevista amb l'administració; resultat: la policia no només impedeix l'accés a la Sorbona, tampoc no permet sortir-ne ningú. Negada l'autorització per a reunir-se en un amfiteatre, els estudiants organitzen una asseguda, discutint les formes d'acció i les perspectives del moviment estudiantil. Es discuteixen els últims esdeveniments de Nanterre. A les 16.45 hores, el rector Roche sol·licita la intervenció de la policia. 300 membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) armats amb porres irrompen al pati. Per limitar els incidents i evitar la provocació, els estudiants envien una delegació --de la qual forma part el cap trotskista Alain Krivine, de les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR)-- a parlamentar amb els oficials. Aquests prometen que tothom podrà sortir lliurement, sense ser molestats, si ho van en completa calma. El servei d'ordre dels estudiants forma un cordó entre els companys i les forces policíaques per evitar incidents. La promesa no es compleix; gairebé comença la sortida, en calma com s'havia previst, la policia estableix un cèrcol i 527 estudiants, tots al·lots, són detinguts i introduïts en carros d'assalt --en l'últim moment el comissari decideix alliberar les al·lotes i detenirúnicament els al·lots per manca d'espai en els autobusos policíacs. Tot es desencadena, quan parteixen els primers carros, a la plaça de la Sorbona, cap a la caserna de Beaujon, a la comissaria de l'Òpera i a altres indrets; la detenció dels estudiants va ser la guspira que va prendre el foc, un error que el prefecte de policia de París, Maurice Grimaud, reconeixerà a posteriori. Espontàniament es formen grups de manifestants: estudiants que no participaven de l'acte, que venien de la biblioteca tancada discretament abans d'hora pels aldarulls, joves que sortien dels instituts, vianants, reaccionen enfront de la presència policíaca a la facultat i de les detencions en massa. Bruscament es desperta el sentiment de solidaritat amb els companys detinguts. La policia carrega per a desallotjar la plaça; els manifestants, pocs nombrosos, retrocedeixen cap el bulevard Saint-Michel. Molts altres estudiants comencen a arribar al lloc, després de sentir les notícies per la ràdio, conscients de la gravetat de la situació. Durant tota la tarda es multipliquen les reaccions en cadena. Les manifestacions neixen espontàniament, bloquegen el trànsit, ataquen la policia llançant llambordes, arrencant l'enreixat protector dels arbres, recollint del terra el pots de gas lacrimogen i retornant-los. Els grups es disgreguen i tornen a formar-se espontàniament. Els seus crits:«Mori la repressió!»,«Allibereu els companys!»,«Gaullisme-dictadura»,«CRS=SS». Per la ràdio, el ministre Peyrefitte es mostra optimista: «Només es tracta d'un grapat d'agitadors.» Cap al tard, les brigades de xoc de la policia recorren el Barri Llatí: qualsevol civil és sospitós; qualsevol jove pot ser un estudiant: el maltracten o apallissen. La Sorbona és clausurada i des d'aleshores romandrà custodiada per forts efectius policíacs. Durant la nit, es reuneixen les organitzacions estudiantils i discuteixen sobre l'estratègia a seguir. Es llança l'ordre de vaga general a totes les universitats del país, exigint la satisfacció immediata i simultània de tres punts: llibertat dels estudiants detinguts, reobertura total de les facultats i retirada de les forces policíaques del Barri Llatí. El Sindicat Nacional de l'Ensenyament Superior (SNESup) de professors universitaris se solidaritzarà amb els estudiants, convocant el professorat a la vaga general a totes les universitats i reclamant la dimissió del rector Roche.
Naixements
Foto policíaca de Nicolas Nikitine (ca. 1894)
- Nicolas Nikitine:
El 3 de maig de 1852 neix a Kazan (Tatària, Imperi Rus)
l'impressor i
propagandista anarquista Nikolai Nikitin, més conegut per la
seva transcripció
francesa de Nicolas Nikitine. Sos
pares
es deien Dimitri Nikitin i Anna Calegnina. Emigrat a França,
a començaments de
1892 vivia al carrer Deguingand de Levallois-Perret (Illa de
França, França)
amb sa companya, la militant anarquista Louise Louis, i estava en
contacte amb
Sébastien Faure. Es va veure implicat en el«Procés dels Trenta» i el 23 de
setembre de 1893 se li va decretar l'expulsió, encara que no
se li va
notificar. S'exilià a Londres (Anglaterra) i
visqué al domicili de Charles
Hennequin, al 43 de Bernard Street. En 1894 el seu nom figura en una
llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. A la capital anglesa freqüentà Charles
Malato, Jules Renaux i Armand Lapie
i fou l'administrador (signant L.
Nikitine) del setmanari anarquista londinenc Le
Tocsin (1892-1894), del qual Malato era el seu principal
redactor. La policia el feia membre d'un Comitè Anarquista
Internacional de
Londres, amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta i Charles
Malato,
entre d'altres, en estret contracte amb un Comitè Anarquista
Internacional de
París. Entre 1896 i 1897 col·laborà en
el periòdic való publicat a Ensival La Vérité. Organe
hebdomadaire du comunisme
libertaire. Sembla ser que és el mateix Nikitine
que col·laborà en les
revistes parisenques La
Société Nouvelle
(1894-1896) i L'Humanité Nouvelle
(1897-1899). L'octubre de 1898 vivia al barri londinenc de Clapham i
treballava
en una impremta. Un tal Nikitine va
ser confident de la policia francesa, però no sabem si es
tracta de la mateixa
persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Victor Coissac
- Victor Coissac:
El 3 de maig de 1867 neix a Trainhac (Llemosí,
Occitània) el mestre i escriptor
anarcoindividualista Victor Coissac, que utilitzà els
pseudònims Marcel Illidé
i Ambroise Fournier. Havia nascut
en una família modesta, catòlica i
nombrosa (set infants). Sos pares es deien Jean-Baptista Coissac i
Marie
Perraut. Quan tenia 14 anys son pare l'envià a
París (França) per que aprengués
l'ofici de sastre, però, atret per la vida
intel·lectual de la capital
francesa, es posà a estudiar de manera autodidacta, alhora
que freqüentà els
cursos d'adults que s'organitzaven als districtes parisencs i a
l'Escola
Politècnica. Després d'acabar els estudis
universitaris de magisteri, en 1889 marxà
a Tours (Centre, França), on exercí la
docència. S'integrà en el moviment
sindicalista i cap el 1905 s'adherí al Partit Socialista
Unificat (PSU), que
feia poc s'havia creat, participant en diverses experiències
de cooperatives
obreres i d'educació popular. El febrer de 1909
fundà a Tours, amb alguns
companys socialistes, «L'Union Populaire», una mena
d'universitat popular
especialitzada en organitzar xerrades i conferències, a
més de fomentar el
teatre social, iniciativa aquesta que rebrà el suport de
l'intel·lectual
anarcoindividualista E. Armand. En aquestes anys publicà Bulletin mensuel de l'Union Populaire
(1908-1913) i Revue d'Éducation.
Petites chroniques
d'éducation, d'enseignement, de philosophie et d'art
(1912-1913). Després
de veure com els partits socialistes i els sindicats eren
incapaços de suprimir
la injustícia social, es decantà cap a una forma
de revolució no violenta
llibertària on els obrers s'alliberessin per ells mateixos
dels patrons
associant-se per a viure i per a produir tots plegats de manera
comunitària;
aquesta organització futura va ser batejada com«L'Intégrale» (La Integral) i
va ser descrita detalladament en la seva obra La
réalisation du bonheur par l'établissement
fraduel et pacifique du
régime communiste, ou la Rénovation sociale
accomplie sans à coups ni violence (1916).
Fundà i dirigí l'editorial«L'Intégrale» (1916-1922) i
publicà el Bulletin de
l'Intégrale, des soutiens de
l'Intégrale et de l'Union Communiste Réaliste de
France. En 1917 aquesta
associació, ja legalitzada, tingué
força èxit entre la militància i entre
els
cercles pedagògics que van adquirir accions sobre la base
d'obligacions
reemborsables a llarg termini per engegar el projecte (456 obligacions
van ser
subscrites per 160 persones). Un cop jubilat en 1922,
adquirí una finca
agrícola de 22 hectàrees, La Grange, a prop de Lo
Pui d'Agenés (Aquitània,
Occitània), on 66 sis persones visqueren durant 13 anys en
comunitat, sota els
principis del comunisme econòmic i la «camaraderia
amorosa». Entre 1926 i 1934
dirigí La Libre Pensée
Intégrale.
Però l'agricultura no reeixí i la impremta i
l'edició de llibres no fou suficient
per a finançar el projecte; només el projecte
pogué subsistir gràcies al suport
d'amics i, després de nombroses deutes i conflictes interns,«L'Intégrale»
deixà d'existir en 1935. Es va vendre la propietat per
reemborsar els creditors
i Coissac es va retirar commocionat a Mondinet, a prop d'un llogaret
anomenat
Grazimis, al poble de Condòm (Gascunya,
Occitània), on dirigí a partir de 1935
i fins la seva mort les edicions«L'Idéale». Publicà nombrosos
llibres, com araL'art de faire fortune. Exposé des
moyens
d'acquérie la richesse et l'indépendance qu'elle
confère (sd), Les
entretiens de maître Barthélemy. Dialogueséducatifs sur les principales questions que
soulève la libre-pensée et sur les
questions sociales (sd i 1938), L'Être
vivant, son origine, sa destinée. Hypothèse
nouvelle sur les causes de la vie
et explication rationelle des phénomènes qu'elle
présente, par le système
pluraliste (sd), La
réalisation du
bonheur. Moyens pratiques d'assurer à tous, par un travail
normal, la vie
large, confortable et heureuse (sd), Les
manifestations de l'énergie. Explication scientifique
d'ensemble sur les causes
de tous les phénomènes naturels et nouvelles
théories sur l'attraction
universelle, la lumière, la chaleur,
l'électricité et la constitution intime de
la lumière (1905), Dieu
devant la
science et devant la raison. Étude critique sur les
religions, les sytèmes
philosophiques et les prétendues preuves de l'existence de
Dieu (1913 i
1932), La Nature et ses secrets
(1913), Les erreurs de la science
contemporaine. Exposé et discussion des
hypothèses erronées ayant actuellement
cours dans les milieux scientifiques. Théorie des
ondulations de la lumière et
de l'éther, théorie de la fin du monde par le
froid, théorie de la dégradation
de l'énergie, théorie cinétique des
gaz et des mouvements browniens, théorie de
la dissolution de la matière, théorie physique de
la musique, théorie de la
dissociation de la matière, théorie physique de
la musique, théorie géologique
des plissements du sol, théorie mécanique de la
puissance vive, théorie d'Einstein,
etc. (1914), L'évolution
des mondes.
La conquête de l'espace (1916), La
morale
sans Dieu. Exposé des vrais principes qui doivent servir de
base à une morale
rationnelle et des vrais motifs qui doivent déterminer
l'homme à faire le bien
(1916 i 1938), Le mariage, le
ménage et l'éducation
des enfants. Conseils aux jeunes gens par un père de famille
(1923), Histoire impartiale de la
Troisième
République véridique et par conséquent«non conforme aux programmes»
(1925), La conquête de l'espace.Étude
sur la possibilité des communications avec les
différentes planètes du système
solaire, communications (voyages) hardies et coûteuses, mais
non impossibles
(ca. 1928), L'évolution des
mondes. Exposé
des grandes lois qui régissent l'univers et du vaste
processus qu'elles
déterminent (ca. 1928), Contes,
nouvelles et récits et poésies philosophiques et
sociales. Résumé du système
pluraliste (1929), L'Envol (1934, amb Charles Rouch [Lesly]), Sur la
lune (1935) i L'éducation
sexuelle en dix leçons (1937), entre d'altres.
Victor Coissat va morir el 7
de març de 1941 a Mondinet (Condòm, Gascunya,
Occitània), al costat de sa
companya Suzanne Le Boudec, antiga «integralista»,
i del seu fill Georges,
nascut en 1928. En 1985 Diana Cooper-Richet i Jacqueline Pluet-Despatin
publicaren la biografia L'exercice du
bonheur, ou comment Victor Coissac cultiva l'utopie entre les deux
guerres dans
la communauté de l'Intégrale.
***
Robert Collino, segons un
gravat de Jean Lebedeff (1937)
- Robert Collino: El
3 de maig –algunes fonts citen l'1
de maig– de 1886 neix a Marsella (Provença,
Occitània) el pensador
anarcoindividualista i escriptor de literatura d'anticipació
Robert Baptistin Collino,
també conegut com Ixigrec. Fill d'un
apotecari de Marsella, cap al 1906
es va interessar per les qüestions socials i
filosòfiques, i arran d'escoltar
les conferències en aquesta ciutat de l'anarquista
individualista Jean Marestan
va esdevenir anarquista i lector del periòdic L'Anarchie,
de Libertad. A
començaments dels anys 1910 va participar a la
colònia llibertària de Georges
Butaud a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia,
França), que va resultar
un fracàs. En aquesta època va
col·laborar, sota el pseudònim Ixigrec, en el periòdic mensual La
Vie
Anarchiste, publicat per Henri Richard i Georges Butaud entre
juny de 1911
i agost de 1914. Després de la Gran Guerra es va
instal·lar a París (França),
on va fer feina de decorador i va col·laborar en diferents
periòdics
llibertaris, com ara L'Anarchie, de Simone Larcher
i Louis Louvet; L'En-dehors,
d'E. Armand; La Revue Anarchiste, de Fernand
Fortin; i Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista. El 8 de desembre de
1929, amb Soubervielle i
Armand, participà en el debat «Le travail
sanctifiant et l'illégalisme
anarchiste» al Club Scientifique de la Semaille de
París. El 24 de febrer de
1930 va fer la conferència «De la pratique de la
sociabilité à l'ésotérisme
de
la morale personnelle», el 28 de juliol de 1930, amb E.
Armand, l'anomenada«Discussion contradictoire sur les colònies
comunistes et cooperatives et
certaines thèses y ayan rapport» i el 13 d'octubre
de 1930 la titulada «Mon
point de vue du "Naturisme et de ses
dérivés"», totes tres a la seu
parisenca de L'En-dehors. Va
redactar
diverses entrades de l'Encyclopédie Anarchiste,
de Sébastien Faure,
relatives a la mort i a la raó, que publicarà
més tard en forma de fulletons –Qu'est-ce
que la mort? (1931) i Qu'est-ce que la raison? (1933).
En 1935
il·lustrà, amb Lliano Florez, el llibre de Denis
Parazols Rêve à
Vénus. Anticipation sociale. En 1940 va publicar
el llibre Panurge
au pays des machines, que és una obra de
ciència ficció satírica contra el
totalitarisme, inspirada en Rabelais, que serà continuada en
1966 per Les
essais fantastiques du docteur Rob. En acabar la II Guerra
Mundial,
instal·lat a Provença (Occitània), va
reprendre les seves col·laboracions es
diversos títols de la premsa llibertària: L'Unique,L'Homme et la Vie,Défense de l'Homme, Contre
Courant, Ego, Le Monde
Libertaire, etc. Fou membre, amb altres destacats llibertaris
(P.-V.
Berthier, Eugène Bizeau, Hem Day, René Guillot,
Lauron-Néjean, Mauricius,
Marcel Sauvage, etc.), del grup «Amis d'E. Armand».
Pintor amateur, va
especialitzar-se en natures mortes. Altres obres seves són L'avenir
est-il
prévisible? (1949), Absolu et compromis
(1956), Le vrai Sade (1957)
i Les problèmes de la cruauté (2002,
pòstum). Casat, era pare d'un o dos
infants. Robert Collino va morir el 30 de setembre de 1975 a Torretas,
a prop
de Faiença (Provença, Occitània), quan
preparava dues obres d'anticipació.
***
Notícia
de la detenció de Paul Anteaume apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 27 de maig de 1916
- Paul Anteaume: El
3 de maig de 1895 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de
França, França) l'obrer
torner anarquista Paul Anteaume. Vivia al número 76 del
carrer Vertbois del III
Districte de París (França).
Freqüentà assíduament les reunions que
se
celebraven a la «Maison Commune», al carrer
Bretagne. Quan la crida a files de
1915, la seva incorporació va ser ajornada. El maig de 1916
va ser detingut,
juntament amb la seva companya Fernande Stelzé,
després que el seu domicili del
número 10 del carrer Clignancourt de París fos
escorcollat i es trobessin 186
monedes falses d'un i de dos francs i divers material per a
l'elaboració de
moneda falsa –en 1914 ja havia estat processat pel mateix
delicte i absolt
d'aquest delicte. Jutjat per l'Audiència del Sena el 18 de
juliol de 1916, va
ser condemnat a cinc anys de presó, mentre que la seva
companya va ser absolta.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la condemna d'Émile Ith apareguda en el diari de
Martigny Le
Confédéré del 18 de gener
de 1929
- Émile Ith:
El 3
de maig de 1902 neix a Nyon (Vaud, Suïssa) el fuster,
psicòleg, antimilitarista
i anarquista Émile Ith. Originari del cantó de
Turgòvia, visqué als cantons de
Vaud i de Ginebra. Durant els anys 1920 i 1930 milità en la
Fédération Ouvrière
du Bois et du Bâtiment (Federació Obrera de la
Fusta i de la Construcció).
Objector de consciència, en 1926 va ser condemnat per un
tribunal militar a tres
mesos de presó i l'any següent a quatre. En sortir
de la presó va ser expulsat
del cantó de Vaud per haver perdut els drets civils. El
gener de 1929 patí un
tercer procés a Lausana (Vaud, Suïssa) i fou
condemnat a sis mesos de presó, a
l'expulsió de l'Exèrcit, a cinc anys de
privació dels drets cívics i polítics
i
al pagament de les despeses judicials. Durant el seu empresonament,
Lucien
Tronchet s'encarregà que la FOBB integrés un
subsidi setmanal de 35 francs a sa
mare. A la presó rebé la visita de l'escriptor i
psicoanalista Charles
Baudouin, que el va introduir en aquesta disciplina i que, quan va ser
lliure,
estudià com a alumne lliure a la Universitat de Ginebra. El
febrer de 1929 fou
un dels oradors del míting antimilitarista organitzat pel
Comitè de Defensa
Social (CDS) a favor de l'objecció de consciència
celebrat a la Salle Communale
de Plainpalais (Ginebra, Suïssa). A partir de 1929
col·laborà en el periòdic de
Luigi Bertoni Le Réveil Anarchiste.
En
1929 se casà amb l'esperantista i pedagoga Henriette Wille
(1885-1978), autora,
sota el pseudònim d'Henriette
Rémi,
del llibre Hommes sans visage
(1942,
1950 i 2014), que recull testimonis dels soldats que es quedaren
mutilats sense
rostre durant la Gran Guerra. El desembre de 1932 va ser condemnat, amb
altres
companys (Émile Luscher, Francis Lebet, Louis Tronchet,
Charles Meillasson,
Edmond Scopellino) a 48 hores de presó per rebutjar
sistemàticament a pagar la
taxa militar; arran d'un recurs del procurador, la pena va ser
augmentada a sis
dies per a cadascun i a un any de privació dels drets
civils. Expulsat del
cantó de Ginebra, en 1945 hi residia i estava subscrit a Le Réveil Anarchiste. El juny
de 1947 publicà «La Suisse et le
servei civil» en el número 6 de la revista de
René Bovard Suisse Contemporaine
i del qual s'edità una separata. En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic pacifista L'Essor.
En 1949 signà un manifest a favor de l'objector de
consciència Garry Davis i on
s'exigia una legislació que garantís aquest dret.
Mantingué estrets contactes
amb l'enginyer pacifista, creador del Servei Civil Internacional (SCI),
Pierre
Ceresole. Émile Ith va morir en 1966 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
***
Lorenzo
Ruipérez Sánchez
- Lorenzo Ruipérez
Sánchez: El 3 de maig de 1904 –algunes
fonts citen el 2 d'octubre de 1901– neix a Balsapintada
(Fuente Álamo, Múrcia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Lorenzo
Ruipérez Sánchez. Fill d'obrers temporers,
començà a treballar quan tenia 11
anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i
emigrà a França, on es reuní amb
son pare que havia estat contractat per fer feina com a manobre a les
fàbriques
metal·lúrgiques «Grammont» de
Pont-de-Chéruy (Arpitània). En aquestes
factories, on treballaven nombrosos espanyols, entrà en
contacte amb el moviment
anarquista, incorporant-se a més en «La Libre
Pensée». Després
s'instal·là a
Villeurbanne (Lió, Arpitània), on el maig de 1925
s'afilià al Nucli de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos grups
anarquistes de
militants espanyols –n'hi havia sis grups anarquistes
espanyols a la regió de
Lió aleshores–, comptant amb el padrinatge de
Francisco Ascaso Abadía en aquell
moment radicat a la capital arpitana. Més tard
participà en el grup artístic
anarquista «Tierra y Libertad», creat en 1927, i el
qual animava els mítings i
les excursions dels grups anarquistes citats. Cap el 1927
conegué Thérèse, que
esdevingué sa companya i amb qui tingué tres
infants. A partir de 1928 entrà a
treballar a la fàbrica «Fil-Dynamo», de
la qual va ser acomiadat per les seves
activitats sindicals. Després es passà al sector
tèxtil i treballà com a obrer
tintorer a la fàbrica tèxtil«Bertrand», on acabà jugant un paper
important
durant la seva ocupació obrera l'estiu de 1936. Durant la
guerra civil
espanyola destacà en els Comitès d'Ajuda a la
Revolució Espanyola i en la
colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la
Unió General de
Treballadors (UGT), amb el suport de la Confederació General
del Treball (CGT)
de França, al Château des Halles, a prop de
Lió, i on van ser acollits i
escolaritzats una cinquantena d'infants. El 2 de desembre de 1942 va
ser
detingut per les autoritats alemanyes d'ocupació i tancat al
camp de
concentració de Vernet i després enviat al
Quarter Colonial de Bordeus
(Aquitània, Occitània) enquadrat en el Servei de
Treball Obligatori (STO) fins
a l'agost de 1944. Després de la II Guerra Mundial
retornà a Villeurbanne, on
continuà militant en la CNT de l'Exili i en la
Federació Espanyola de Deportats
i Interns Polítics (FEDIP). En 1962 va fer una
conferència a Lió. Lorenzo
Ruipérez Sánchez va morir el 19 de novembre de
1980 a Villeurbanne (Lió, Arpitània),
quan ocupava el càrrec de secretari de la
Comissió de Relacions del Nucli
Confederal de Roine-Alps, i per exprés desig seu el seu cos
va ser donat a
l'Institut Medicolegal de Lió.
Lorenzo Ruipérez
Sánchez (1904-1980)
***
Emilio
Pedrero Mardones
- Emilio Pedrero
Mardones: El 3 de maig de 1911 neix a Lleó
(Castella, Espanya) el metge
anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones.
Sos pares,
mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero
Caballero i Matilde
Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era
director
del periòdic Magisterio
Leonés i
redactor en cap del diari lleonès Las
Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el
5 de gener de 1916 a
Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre
mestre, Florencio García,
morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat
quedà orfe també de mare i hagué
de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó,
Castella, Espanya).
Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo
(Astúries, Espanya),
realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va
doctorar. En aquests
anys estudiantils formà part de la Federació
Universitària Escolar (FUE). El
febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la
càtedra del professor Rafael
Argüelles López, vicerector de la facultat de
medicina de Valladolid, plaça que
obtingué per oposició. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), a
partir de 1936 entrà a formar part de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat
d'haver participat en
l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en
acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange
Española y de las
Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre
Calderón
de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls.
L'acusació, sense cap
fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del
jutjat –per
aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de
presó el mestre
anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels
fets
revolucionaris que es produïren a molts indrets de la
geografia peninsular, va
ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de
novembre d'aquell
any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del
Dueso (Santoña, Santander,
Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936
s'amagà en una cova
de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat.
Després trobà refugi al
domicili d'una família «amiga» a canvi
d'importants quantitats de diners que
les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a
Lleó, a través del bisbe
d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al
carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos
amagat, va ser reconegut
en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va
ser portat a Las
Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les
cotxeres dels tramvies de
Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments
(sense
dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit)
que els
detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els
confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de
pallisses, saques i terror que s'hi
vivia. Posteriorment
va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on
José Getino, metge i company
seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser
afusellat. Pedrero,
desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les
canonades del bany amb uns
cinturons, però un detingut, un pres comú
anomenat El Chaval, encarregat de
vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo
en joli fins que arribaren els guàrdies. Després
va ser enviat a la cel·la que
ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de
1938, va ser
condemnat a mort per «adhesió a la
rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va
ser
afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro
de Valladolid
(Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña;
ambdós van ser enterrats en una
fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.
***
Josep
Prat Closa (primer per l'esquerra) al penal de Burgos, en 1958,
juntament a altres presos llibertaris (Juan Gómez Casasés el primer per la dreta) i alguns familiars
- Josep Prat Closa: El 3 de maig de 1912 neix a Santpedor (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Prat Closa –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Closas. Sos pares es deien José Prat i Maria Closa. Obrer fabril, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la Guerra Civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 153 Brigada Mixta. Després de la victòria franquista va ser detingut, fou jutjat en consell de guerra el 14 de desembre de 1939 a Terrassa amb altres 41 companys per«rebel·lió militar» i condemnat i empresonat durant alguns anys. En els anys cinquanta formà part de la CNT clandestina de Terrassa i el juliol de 1956, amb Lluís Font Cunill, Higinio González Rostoy i sa companya Montserrat Cavall Cunill, viatjaren clandestinament a Tolosa de Llenguadoc per assistir a un míting de la CNT al Palau d'Esports en commemoració de la Revolució espanyola. El gener de 1957 va ser detingut amb sa companya i altres confederals en una important agafada destinada a desmantellar els grups de suport del guerriller anarquista Francesc Sabaté Llopart (Quico) i en la qual van ser detinguts 43 militants cenetistes. Jutjat en consell de guerra el 14 de juliol de 1958 a Barcelona, va ser condemnat a 12 ans i un dia de presó per rebel·lió, tinença de material subversiu i pertinença a la clandestina CNT, condemna que purgà a al penal de Burgos; sa companya fou condemnada a un any i mig de presó per pertinença a les Joventuts Llibertàries. En 1964 va ser alliberat i s'establí a Terrassa. Després de la mort del dictador Francisco Franco, continuà militant amb sa companya en la CNT de Terrassa. Josep Prat Closa va morir el 25 de maig de 1983 d'un infart al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta localitat.
***
Enric Marco Nadal
- Enric Marco Nadal: El 3 de maig de 1913 neix a València (Horta, País Valencià) el militant anarcosindicalista Enric Marco Nadal. Va començar a treballar amb 13 anys i amb 14 es va fer aprenent de muntador a l'empresa de ferrocarrils. En 1930 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el ram ferroviari i amb la República va ser membre de les Joventuts Llibertàries. Va ser fundador de la Subsecció de València de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària, adscrita a la CNT, de la qual va ser secretari entre 1931 i 1936. Quan va començar la guerra del 1936 va ser membre del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries. Va combatre en la Columna de Ferro i després de la militarització, en la 215 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular, participant sobre tot en accions al front de Terol i d'Extremadura. Va ser oficial en cap d'Informació i de Cartografia de l'Estat Major de la 215 Brigada Mixta, ascendint al grau de tinent. Quan va acabar la guerra, va ser detingut a Alacant i internat als camps d'Albatera i Los Almendros; després de quatre mesos, el setembre de 1939, amb un salconduit falsificat va poder passar a França en companyia de Salas i Génesis López. A Perpinyà va ser detingut per la gendarmeria francesa i va ser tancat al camp de Sant Cebrià, d'on va sortir enrolat en el 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès. A Síria va desertar, juntament amb altres companys, de les tropes de Vichy per unir-se als aliats. Va formar en la Primera Divisió Francesa Lliure de Leclerc i va combatre contra els nazis a Egipte, Líbia, Síria, Líban, Tunísia, Itàlia i França. Apressat pels alemanys el gener de 1945 a Polch, va ser internat al camp de Langwasser (Nüremberg, Alemanya), d'on va sortir mesos després. Va ser condecorat pels Estats francès i nord-americà. El maig de 1945 va arribar a París i amb l'escissió de la CNT a França, es va alinear amb els partidaris de la CNT de l'Interior (col·laboracionistes), desenvolupant una intensa tasca a Poitiers, d'on va ser secretari d'aquella regional, i a Tolosa de Llenguadoc, d'on va ser secretari de la Regional de Llevant i secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional en 1945. Durant la primera meitat de 1946, després de la detenció de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) l'abril d'aquell any, es va oferir voluntari per substituir-lo a Espanya. El maig va creuar la frontera clandestinament amb l'ajuda d'Aransáez i via Pamplona es dirigeix a Madrid, on farà contacte amb Antonio Barranco. Elegit a Madrid per encapçalar el Comitè Nacional clandestí, reforçarà l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i la unió de tots els antifranquistes, fent contacte fins i tot amb monàrquics i generals (Aranda i Beigbeder); també va aconseguir ampliar la premsa confederal i relacionar-se amb les guerrilles del nord-est. En aquesta època la CNT de l'Interior va organitzar un atemptat contra Franco, que incloïa la voladura del Ministeri de la Governació i les Corts el 18 de juliol. En un viatge a Barcelona per gestionar l'arribada dels explosius, va acabar detingut el 27 de maig de 1947; jutjat, va ser condemnat el 5 de febrer de 1949 a Ocaña a mort. Després de tres mesos i mig esperant l'execució, la pena va ser commutada per 30 anys de presó --gràcies a les gestions de les autoritats aliades que defensaren la vida del lluitar condecorat pels seus serveis durant la guerra--; n'hi va passar 17 en diverses presons (Alcalá de Henares, Ocaña, Segòvia, Sant Miquel dels Reis i Burgos), rebutjant les pressions franquistes perquè col·laborés amb el règim dictatorial. Finalment, va ser alliberat en 1964, arran de l'indult decretat per Franco amb ocasió de la celebració dels «25 años de Paz». En 1966, inexplicablement, es va aliar amb els partidaris del cincpuntisme, corrent dins de la CNT que propugnava, en cinc punts, l'establiment de conversacions amb el sindicat vertical franquista per intentar transformar-lo des de dins i aconseguir plens drets sindicals per als treballadors. En aquest mateix any, es va publicar a Mèxic el seu llibre Condenado a muerte, on narra la seva entrada clandestina a Espanya, la seva detenció i els seus anys de presó. Poc després va aconseguir una feina en la Delegació de la Seguretat Social de València, lloc laboral on es va jubilar. Reorganitzada la CNT entre 1975 i 1976 va tornar a la central anarcosindicalista, de la qual va ser nomenat president Sindicat del Transport a València. Quan es va produir l'escissió cenetista durant el V Congrés, es va enrolar en les files escindides i va ser nomenat secretari honorari en el Congrés de València de 1980. Durant els seus últims anys va fer conferències sobre la guerra i el franquisme arreu de la Península i l'estranger (França, Irlanda, etc.) i va participar activament en la Fundació Salvador Seguí de València; però van ser uns anys de molt de patir moltíssim: pèrdua d'una cama el setembre de 1993 arran d'una sobtada malaltia, mort de sa germana Amparo amb qui convivia, ingrés el març de 1994 en una residència d'ancians al Vedat de Torrent... La seva salut es va agreujar i el juliol de 1994 va patir una embòlia que li dificultaria la parla. Enric Marco Nadal va morir el 13 de novembre de 1994 a la residència on estava ingressat al Vedat de Torrent de l'Horta (Horta Oest, País Valencià) d'un atac cardíac; l'endemà, seguint la seva última voluntat, les seves restes van ser incinerades. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria, El Noi, Polémica,Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Condenado a muerte. Trozo autobiográfico(1966),Todos contra Franco. La Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (1944-1947)(1982) iLa oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975)(1993, amb altres). L'historiador Francisco Javier Navarro Navarro li va dedicar en 1993 un estudi, La construcción de nuestra autopresentación: la historia de vida de Enrique Marco Nadal, luchador antifranquista.
---
