Anarcoefemèrides del 2 de maig
Esdeveniments
Teatre Goya (Barcelona)
- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 2 de maig de 1937 al Teatre Goya de Barcelona (Catalunya) l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu segon míting de propaganda --el primer havia estat el 18 d'abril d'aquell any-- sota el títol«19 de julio - Una fecha y un hombre - Durruti». L'acte fou presidit per De Pablo. D'antuvi es projectà la pel·lícula 19 de julio, on es recullen els moments més interessants i emotius d'aquesta jornada històrica, i després el president de l'acte dirigí unes paraules sobre la significació històrica i política d'aquesta data. Jaume Balius llegí unes quartilles sobre el paper jugat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i posà en guàrdia el proletariat d'una possible contrarevolució. Llibert Callejas després parlà sobre la personalitat de Buenaventura Durruti i en recomanà l'exemple de la seva vida. Finalment Francisco Carreño relatà la història revolucionària de Durruti i el seu esperitàcrata. De Pablo clausurà l'acte amb l'entusiasme del nombrós públic que omplia la sala. Aquest mateix dia, una reunió de joves de tots els partits polítics, convocada pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, per apaivagar elsànims exaltats d'aleshores, acabà precipitadament quan es presentaren dos joves amb un company agonitzant, víctima d'un escamot d'Estat Català; era el preludi dels «Fets de Maig de 1937».
***
"Jornades d'estudi sobre l'imperialisme" (Nanterre, 2 de maig de 1968)
- París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes«Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista«Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.
Naixements
Mécislas Charrier
durant el seu procés
- Mécislas Charrier:El 2 de maig de 1895 neix a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Jacques-Mécislas Charrier. Era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a també un antic company li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes, de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als Batallons d'Àfrica, va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble. Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, el 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices més que havia conegut a la presó de Grenoble en l'atac a un vagó de primera classe del tren París-Marsella, per desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola Politècnica que es va resistir va morir. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort un inspector en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant la cort el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de «robatori i de complicitat voluntària d'homicidi». El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat a la presó de la Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantant L'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.
***
Josep
Robusté Parés, sotscomissari general de
l'Exèrcit de Terra
-
Josep Robusté
Parés: El 2 de maig –algunes fonts
citen erròniament l'1 de maig– de 1900 neix
a Valls (Alt Camp, Catalunya) el periodista i militant anarquista i
anarcosindicalista Josep Robusté i Parés, conegut
com Xel i que va fer servir el
pseudònim José Redena
Mallet. Sos pares es deien Joan Robusté i Josepa
Parés.
Fill d'una família carlista, en 1916 es traslladà
a Barcelona (Catalunya) i a
l'any següent ja va ser desterrat a Osca (Aragó,
Espanya) per les seves
activitats llibertàries. En 1921 va ser enviat a fer el
servei militar a
Melilla, però va fugir i es va refugiar a París
(França), on treballà de
comptable i es va integrar en els grups d'anarquistes exiliats. Durant
la nit
del 16 al 17 de desembre de 1922, amb altres companys (Vicente
Barriendos, Josep
Domenech, Josep Foix, José Tardes i Pere Torres), assaltaren
a mà armada la
sala de jocs del Cafè du Balcon de
Puègserguièr (Llenguadoc, Occitània)
amb la
finalitat de fer-se amb els diners del bacarà; en aquest
atracament resultà
mort David Ferrand, propietari de l'establiment, que sembla que va ser
assassinat per una venjança, i ferit un dels jugadors.
Detinguts a la frontera
de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord), van ser processats i
condemnats el 5 de
maig de 1923 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per
l'Audiència d'Erau a diferents
penes de presó. Condemnat a vuit anys de treballs
forçats, va ser deportat a la
Guaiana Francesa –algunes fonts citen Bata (Guinea
Equatorial)–, on va romandre
sis anys. Retornà a Catalunya i l'abril de 1931 fou un dels
fundadors del
Sindicat de Treballadors Industrials de Valls, que posteriorment
s'adherí a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), i va ser nomenat
vicesecretari del
Sindicat Únic de Valls i delegat al Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. En
aquesta època milità en diversos grups
anarquistes i es relacionà força amb la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Assistí com a membre del Comitè Regional de
Catalunya a III Congrés de la CNT celebrat entre l'11 i el
16 de juny de 1931 a
Madrid (Espanya) i fou delegat suplent de Valls a la
Conferència Regional de
Catalunya que se celebrà entre maig i juny de 1931.
També fou delegat al Ple
Regional de Catalunya d'agost de 1931 i el 3 d'agost d'aquell any
intervingué
en un míting pro presos. En 1931 fou el delegat
espanyol, amb Eusebi Carbó Carbó, Manuel
Pérez Fernández i Ángel
Pestaña Núñez,
en el Congrés Internacional de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El 30
d'agost d'aquell any
participà en un míting a Barcelona. El novembre
de 1931 substituí Felipe Alaiz
de Pablo en la direcció de Solidaridad
Obrera.
En aquell 1931 va fer diverses conferències: «Los
presidios de Francia» (10 de
setembre, a l'Ateneu Federal de Barcelona),«Método y tácticas de la CNT»
(octubre, a Martorell) i «De París a la Guayana
francesa» (29 d'octubre, al
Sindicat Fabril). També participà en un homenatge
a Francesc Ferrer i Guàrdia a
Girona i en un acte a Esparraguera. El 29 de novembre de 1931 fou
orador en un
míting celebrat al barri de Gràcia de Barcelona,
juntament amb Joan García
Oliver i altres. El desembre de 1931 va fer les conferències«La mujer y el
amor» a l'Ateneu Llibertari del Clot i«Consideraciones sobre el liderismo» al
Poblenou. El 21 de desembre de 1931 va fer la conferència«Necesidad de la
cultura en la clase obrera» a Vilafranca del
Penedès. Replicà els oradors en un
míting d'Esquerra Republicana al Poblenou. El desembre de
1931, amb Felipe
Alaiz de Pablo, fou delegat de Solidaridad
Obrera a la Conferència Regional de Catalunya i
parlà al míting de cloenda.
Entre 1932 i 1933 col·laborà en Cultura
Libertaria. Dirigí Solidaridad
Obrera
en la seva reaparició el març de 1932 i l'abril
d'aquell any assistí per Solidaridad
Obrera al Ple de Sindicats
de Catalunya que se celebrà a Sabadell . Entre abril i maig
de 1932, membre
dirigia Solidaridad Obrera, va ser
detingut. El maig de 1932 va fer la conferència«Reminiscencias de moral
burguesa en las actuaciones de los anarquistes» a Sant
Adrià del Besòs i el
juny d'aquell any «El apoliticismo de la CNT» a
Granollers. El juliol de 1932
va ver conferències a Igualada («De parts endins.
Els militants i els
sindicats») i a Vilanova i la Geltrú
(«L'organització confederal i llur
ideologia»). El 6 de novembre de 1932 participà en
les Jornades Sindicals de
Manresa i l'abril d'aquell any en el Ple Regional de Catalunya. Durant
tot el
1932 va fer mítings i conferències arreu de
Catalunya i la Península (Badalona,
Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Sant Adrià de
Besòs, Valls, Terrassa, Saragossa,
Vilassar de Dalt, Puig-reig, Gironella, Colònia Rosal,
Montblanc, Sabadell,
Manresa, Castellvell, Valls, Badalona, Torrelló, etc.). En
1933 va fer mítings
i conferències a diverses poblacions (Pla de Cabres, Santa
Coloma de Cervelló,
Manlleu, Igualada, Santa Coloma de Queralt, Sallent, Manresa,
Mataró, Alcoi,
etc.) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo.
Quan els fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat
a la
Presó Cel·lular de Barcelona. Quan la crisi
confederal defensà la conciliació
entre les faccions, però finalment el maig de 1933
signà amb una cinquantena de
sindicalistes moderats un manifest en suport d'Àngel
Pestaña Núñez. Ingressà a
l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i treballà a
l'Editorial Espasa.
El juny de 1933 fou membre del Comitè dels Sindicats
d'Oposició i posteriorment
defensà el sindicalisme rebutjant la presència
anarquista, polemitzant el
novembre de 1935 amb la FAI. S'afilià a la
Federació Sindicalista Llibertària
(FSL), de la qual es donà de baixa el març de
1934, i acabà militant en el
Partit Sindicalista (PS). Fou el primer president del Comitè
Nacional del PS i a
partir del 24 de juliol de 1936 formà part del consell
executiu de Barcelona,
dirigint el seu òrgan d'expressió Mañana.
També col·laborà en El
Sindicalista. Entre
1936 i 1937 col·laborà en Hora
Sindicalista, òrgan del PS de Catalunya. Durant la
guerra civil fou
comissari delegat de Brigada de la 33 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, comandada per Eduardo Medrano Rivas, i
va ser ferit a
Siétamo. El 5 de setembre de 1937 participà en el
Ple Regional de la Federació
Catalana del PS que se celebrà a Barcelona, on es
discutí la crisi economia de Mañana.
Presidí la Cooperativa«Puertaferrisa», organitzada per membres del PS. En
1938 va ser nomenat sotscomissari
general de l'Exèrcit de Terra i
col·laborà en el periòdic El Frente. En els últims mesos
del conflicte bèl·lic fou cap de la
Inspecció General per a l'Evacuació de Ferits de
Guerra. Amb el triomf
franquista passà a França i el juliol de 1939
pogué embarcar amb la seva
companya Ana Ventura Colomer (Anita)
a bord del Mexique cap al port de
Veracruz (Veracruz, Mèxic). S'establí a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic), on rebé el
suport de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1947
estava
afiliat a la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i era membre a
l'«Agrupació de la CNT». En 1966
retornà a Barcelona i va fer costat
l'estratègia cincpuntista.
Segons
alguns, sense massa fonaments, en els anys setanta formà
part del Sindicat
Vertical franquista. En 1975, amb Pere Serrat Beltran,
refundà el Partit
Sindicalista a Barcelona, el quan es presentà en 1980 a les
eleccions al
Parlament de Catalunya en coalició amb el Partido Socialista
del Pueblo
Extremeño (PSPE). En aquesta època
col·laborà en Historia
y Vida. Josep Robusté Parés va morir el
2 de gener de 1981
al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Caracas
(Veneçuela). Son germà Alberto Robusté
Parés també va ser militant anarquista i
anarcosindicalista.
Josep Robusté Parés
(1900-1981)
***
Joaquim
Lino Balaguer
-
Joaquim Lino
Balaguer: El 2 de maig de 1901 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista
Joaquim Lino Balaguer. En 1932 era tresorer de l'Ateneu Sindicalista
Llibertari
de Barcelona. Durant la guerra civil lluita al front de Badajoz
(Extremadura,
Espanya) i a finals de 1937 al de València (País
Valencià). En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local d'Orà (Algèria) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
on, amb el company Àngel Ferrer Jordà,
constituí una important biblioteca. En
1961, a causa de la guerra civil, retornà a
França. Després milità en la zona
de París. Amb Luis Andrés Edo defensà
en aquests anys l'Aliança Sindical amb la
Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Rosa
Travesset Agell
(1909-1982). Joaquim Lino Balaguer va morir el 8 de juny de 1985 a
Villepinte
(Illa de França, França) i deixà
escrites unes memòries que abracen des dels
anys 1938 a 1950.
***
Necrològica
de Cinta Blanch Blanch apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 d'octubre de 1986
- Cinta Blanch Blanch:
El 2 de maig de 1905 neix a Aldover
(Baix
Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Blanch, coneguda com Cinta Blanch. Sos
pares es deien Joan
Blanch Villaubí i Maria Cinta Blanch Espinach. Amb son
company Agustí Pons Vergé, son
germà Joan Blanc i altres
companys, fou un dels pilars de la col·lectivitat
agrícola d'Aldover durant la
Revolució espanyola. Jacinta Blanch Blanch va morir el 20 de
maig –algunes fonts citen erròniament 24
de maig– de 1986 mor a Mondonville (Llenguadoc,
Occitània).
***
- Maria Malla Fàbregas: El 2 de maig de 1918 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània). Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre --com a dramaturga i com a actriu-- i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit,CNT, Las Noticias,Solidaridad Obrera, etc. És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor (1995), entre d'altres. Maria Mallas Fàbregas va morir el 31 de desembre de 1995 a La Chapelle-Saint-Mesmin, a prop d'Orleans (Centre, França).
***
Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich
- Paul Wulf: El 2 de maig de 1921 neix a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a «anarquista i comunista». Paul Wulf va morir el 3 de juliol de 1999 a Münster (Rin del Nord-Westfàlia,Alemanya) d'una greu patologia cardíaca. El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.
***
Roger Boussinot
- Roger Boussinot: El 2 de maig de 1921 neix a Tunis (Tunísia) l'humanista llibertari, escriptor, guionista i historiador del cinema Roger Boussinot. Son pare, el mestre d'escola anarquista Charles Boussinot, s'havia refugiat a Tunísia durant la Gran Guerra. Després dels estudis a Bordeus i a París, com a gran apassionat de la gran pantalla esdevé periodista, s'especialitza en cinema, funda en 1946 la revista L'Écran Français i serà director de l'Agència Literària i Artística de París. Escriptor de talent,és autor d'una vintena de novel·les algunes de les quals seran adaptades al cinema o a la televisió, com ara Les guichets du Louvre, que narra la batuda de jueus del Velòdrom d'Hivern durant la Segona Guerra Mundial (París, 16 i 17 de juliol de 1942) i que va ser censurada; Le treizième caprice (1962); Les violons du bal (1973); Vie et mort de Jean Chalosse, moutonnier des Landes (1976); Marie-Jeanne des Bernis (1978); Les enfants dans les arbres, portada a la pantalla en 1994, etc. Admirador de Diderot i historiador erudit, va publicar en tres volums en 1967 una Encyclopèdie du cinèma, seguida d'un Dictionnaire des synonymes, analogies et antonymes i d'un petit abecedari Les mots de l'anarchie (1982). Llibertari de cor, però també pròxim a certs comunistes, serà alcalde de Pondaurat entre 1977 i 1995, on intentarà compartir la seva passió per la cultura amb el món rural. En 1992 serà també candidat a les eleccions regionals en una candidatura ecologista. Roger Boussinot va morir el 14 de maig de 2001 a Bassanne (Aquitània, Occitània).
***
Joël
Fieux (Matagalpa, 1983)
- Joël Fieux:
El 2
de maig de 1958 neix a Lons-Le-Saunier (Franc Comtat,
França) l'anarquista i
militant sandinista Joël Fieux. Era diplomat en
micromecànica, especialitzat en
tècnica radiofònica, i tenia
experiència com a impressor. Entre 1977 i 1980
visqué a Lió (Arpitània) on
milità en els moviments llibertari, ecologista i
antimilitarista de la ciutat, formant part del grup editor de la
revista
anarquista IRL. En 1980, fugint del
servei militar, marxà a la ciutat de Mèxic
(Mèxic) on col·laborà en l'Editorial
Antorcha, de Chantal López i Omar Cortés, i en la
revista anarquista Caos.
S'integrà en el Frente Sandinista
de Liberación Nacional (FSLN, Front Sandinista
d'Alliberament Nacional) i el
setembre de 1980 marxà a Matagalpa (Matagalpa, Nicaragua)
com a cooperant
internacionalista per participar en la Creuada
d'Alfabetització i realitzar
tasques en el Comitè Regional VI (Matagalpa-Jinotega) de
l'FSLN, com ara la
creació d'una impremta i la
instal·lació d'una xarxa de ràdios
locals i
formació del personal en radiocomunicacions. El seu
compromís amb la Revolució
Sandinista va ser tan gran que es nacionalitzà
nicaragüenc i a Matagalpa es
casà amb la periodista Fátima Herrera, amb qui
tingué un fill, Oswaldo, qui
nasqué el 19 de juliol de 1985, el mateix dia de la
celebració del triomf de la
Revolució sandinista. Joël Fieux fou abatut el 28
de juliol de 1986 a La
Zompopera, en la carretera entre Jinotega i Wiwili (Jinotega,
Nicaragua), en
una emboscada parada per la «Contra»–l'exèrcit irregular contrarevolucionari
nicaragüenc format per exmembres de la Guàrdia
Nacional somozista, ajudat pel
govern nord-americà– contra dos camionetes civils.
En aquesta emboscada també
moriren dos cooperants internacionalistes, Yvan Leyvranz i Bernd
Koberstein, i
dos militants sandinistes locals, William Blandon i Mario Acevedo. Les
seves
nombroses cartes dirigides a sa família i amics a
França entre 1980 i 1986,
així com els seus testimonis enregistrats en cintes
magnetofòniques, van ser
publicats en 1987 per l'Atelier de Création Libertaire (ACL)
de Lió sota el
títol Paroles etécrits. Rassemblés à
Lyon par les amis de Joël. En honor seu, a Ciudad
Darío (Matagalpa,
Nicaragua) existeix un Centre Preescolar «Joël
Fiuex» i a Ris-Orangis (Illa de
França, França) un pavelló esportiu.
Defuncions
Francesco Piccinini
-
Francesco
Piccinini: El 2 de maig de 1872 és assassinat a
Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el
sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco
Piccinini. Havia
nascut el 18 de setembre de 1839 a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es
deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del
nacionalisme
de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de
l'exèrcit de Giuseppe
Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la
Campanya de l'Agro Romà
per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i
de Mentana.
En 1870, però, no prengué part en
l'expedició de Garibaldi a França
(Exèrcit
dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en
periòdics «republicanosocialistes»,
que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione
Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya,
Itàlia) en 1868, del qual
portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà
en 1871 un periòdic de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
També fou un dels fundadors
el 4 de juliol de 1868 de La Plebe.
Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi
(Llombardia,
Itàlia), publicació republicana, racionalista,
socialista, anticlerical i atea.
En 1871 fundà a Lugo la «Società della
Pleble» (Societat de La Plebe),
que es dedicà a difondre
aquest periòdic arreu la Romanya.
Col·laborà també en Il
Martello i Il Gazzettino
Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment
socialista, es a dir
internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871
participà en la reunió
clandestina a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia), considerada com el primer congrés
de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la
regió que tenia com
a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar
noves seccions de la
Internacional, a més d'incrementar l'acció de les
ja existents. Foren els fets
de la Comuna de París (França) que precipitaren
la seva separació del pensament
mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes
llibertàries. En
aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En
els mesos
posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio
Obrer) de Lugo i participà en
nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces
contra els
seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments.
Francesco
Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del
cafè Europa de
Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut
li disparà un tret de
revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el
matà d'una punyalada.
Estava casat i tenia una filla, que havia nascut
en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione
(República Igualtat Raó); i després de
la seva mort en nasqué Argia, sa altra
filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT
creà un Comitè de Socors per ajudar
econòmicament sa família. Segons les
investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de
Mazzini de
Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli,
l'autor material del crim, que
va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani,
que fugí a Londres
(Anglaterra), després a França i finalment a
Espanya, on fou detingut.
Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou
commutada per
la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat
de Piccinini tingué un
gran ressò en la premsa italiana i internacional.
Giosuè Carducci va escriure
el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser
posat en la seva
làpida: «Els germans, els companys i els amics /
aquesta memòria / signe d'amor
i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i
covards.»; en aquest text s'usa
per primera vegada en la història la paraula«companys» en el sentit que
posteriorment serà emprat en el llenguatge de la
família socialista
(anarquista, socialista i comunista). Piccinini està
reivindicat tant per
anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un
grup anarquista«Francesco Piccinini», que mantingué un
estret contacte amb Argia, sa filla
petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per
iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo
una solemne
commemoració amb la inauguració d'un monument,
obra d'Alfeo Bedeschi i amb el
text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels
anarquistes de Lugo destacant el caràcter
antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme
italià.
Francesco Piccinini
(1839-1872)
***
Pierre Chardon segons una xilografia de Louis Moreau
- Pierre Chardon: El 2
de maig de 1919 mor a França el militant anarquista
individualista i
antimilitarista Maurice Charron, més conegut com a Pierre
Chardon. Havia
nascut el 3 de novembre
de 1892
a Châteauroux (Centre, França). En 1914
serà donat de baixa per mor de la seva feble
constitució, fet que no li impedirà publicar a la
impremta que havia muntat
nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i
el
militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador
d'Émile Armand, qui publicarà
el periòdic Par delà la
mêlée (1916-1918) i
continuarà l'obra d'Armand
amb La Mêlée quan aquest sigui
empresonat en 1918. Aquest any,
participarà també en la publicació Ce
Qu'il Faut Dire, de Sébastien
Faure. Sa companya, Jeanne Lemoine, va morir en 1918 de la grip
espanyola i ell
ho féu un any després, quan només
tenia 27 anys. Entre les seves obres podem
destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages
et masques (1913),Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915),La guerre
(1916), Ce qu'est la patrie (1925,
pòstum), entre d'altres.
***
Gustav Landauer
- Gustav Landauer: El 2 de maig de 1919 és assassinat a Munic (Baviera, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Havia nascut el 7 d’abril de 1870 a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l’Edat Mitjana d’inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d’Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat«Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l’any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d’editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista.Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l’Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d’avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d’unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents --Rosa Luxemburg n’era una altra—exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en elúltim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades --una per criticar el cap de policia de Berlín--, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d’alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l’agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l’Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l’anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l’honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d’una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l’Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d’intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l’Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l’atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l’Estat com a la negació de l’amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d’un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d’una cosa ja present, conreant una cosa«sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l’existent; calia«sortir del capitalisme» i «començar a seréssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una«contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un«renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat fins la mort. El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.
***
Leo
Bianconcini
- Leo Bianconcini:
El 2 de maig de 1920 mor a Bagnara di Romagna
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Leo Bianconcini. Havia nascut el 26 de juliol de 1898 a Sassoleone
(Casalfiumanese, Emília-Romanya, Itàlia). Sos
pares es deien Vito Bianconcini i
Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a
Faenza
(Emília-Romanya, Itàlia) i després
aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat,
juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser
apallissats i perseguits
pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista.
El 2 de maig de 1920
s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di
Romagna (Emília-Romanya, Itàlia),
en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a
Andrea Costa. En aquest
esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la
concentració
obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se
després en la
caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els
carrabiners
refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta
acció
Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà.
Després d'aquest sagnant
episodi, el govern va haver de reforçar de manera
significativa el nombre de
carrabiners presents a la població, per poder fer front als
actes d'hostilitat
que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia)
recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el
número del 15 de maig de 1920
del periòdic Sorgiamo! i
promogué una
col·lecta que recaptà la important suma de 4.000
lires que va ser lliurades a
la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir
més de vuit mil persones
i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio
Miceti, per
part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del
Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres
vuitanta associacions i
grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo
Anarchico Giovanile (GAG,
Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i
socialistes.
***
Paniu Entchev Dragnev
- Paniu Entchev Dragnev: El 2 de maig de 1925 és assassinat a Tírnovo, actual Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària), l'estudiant anarquista Paniu Entchev Dragnev. Havia nascut en 1902 a Liaskovetz (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família benestant. Durant el feixisme participà en les reunions clandestines de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1925 prengué part en una conferència a Gorna Orehovitza (Veliko Tarnovo). Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys (Dimitar K. Matrov, Kosta Kasandjiev, Marine Prapinov, Christo Roguev, Georges Pargov, etc.) pels militars. El 2 de maig de 1925 Paniu Entchev Dragnev va ser torturat i estrangulat fins la mort amb un fil telefònic als soterranis de la caserna de Tírnovo.
***