Anarcoefemèrides del 20 d'abril
Esdeveniments
Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic havà Rumbos Nuevos de l'1 d'abril de 1939
- Acte de SIA: El 20
d'abril de 1939, pocs dies després del triomf franquista, se
celebra al teatre
Tropical de Casa Blanca (L'Havana, Cuba) un acte de solidaritat amb els
refugiats espanyols organitzat pel Consell Local de Casa Blanca de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El acte, per a recaptar fons,
consistí en el
passi de pel·lícules, un espectacle de varietats
i en el parlament de diversos
oradors.
***
Foto de família del Congrés Anarquista de Corea (23 d'abril de 1946)
- Congrés Anarquista de Corea: Entre el 20 i el 23 d'abril de 1946 té lloc a Anwui (Corea) un congrés anarquista que marcarà la considerable influència que ha tingut el pensament de Piotr Kropotkin al continent asiàtic. L'historiador coreà Xin Xae-Ho (1880-1936) fou un dels precursors i introductors de l'anarquisme en aquest país. Més tard, els germans Li Jung-Kiu (1897-1983) i Liu Eul-Kiu (1894-1972), aquest últim també conegut com El Kropotkin Coreà, van ser els promotors d'aquest congrés, juntament amb Ha Ki Rak, altra figura important de l'anarquisme coreà i que encara pogué participar en el congrés de la Federació Anarquista Coreana (FAC) de 1987.
***
Cartell
de la conferència de Lapeyre
- Conferència
d'Aristide Lapeyre: El 20 d'abril de 1966 se celebra a la
Salle de la Mutualité
de París (França) la conferència
pública de l'anarquista, pacifista i
neomaltusià Aristide Lapeyre «Face à
l'Église. Le Planning Familial et
l'avortament» (Enfront de l'Església. La
Planificació Familiar i l'avortament),
organitzada pel Grup Llibertari «Louise Michel», de
la Federació Anarquista
(FA), i La Libre-Pensée. La reivindicació de
Lapeyre de l'avortament el portarà
a realitzar el mateix interrupcions d'embarassos, fet pel qual va ser
empresonat. La Llei d'Interrupció Voluntària de
l'Embaràs francesa s'aprovà
gairebé deu anys després, el 17 de gener de 1975.
Naixements
Foto
policíaca de Louis-Alfred Imhoff (1 de març de
1894)
- Louis-Alfred Imhoff: El 20 d'abril de 1856 neix a Mex (Vaud, Suïsse) el jornaler anarquista Louis-Alfred Imhoff. Sos pares es deien César Imhoff i Louise Gendroz. Emigrà a França i s'instal·là al número 3 del carrer Pallet de Courbevoie (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada juntament amb 26 anarquistes més. El 2 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes, refugiant-se a Suïssa. En aquest any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Madeleine Nourrisson apareguda en el diari
parisenc La
Matin del 29 de febrer de 1912
- Madeleine Nourrisson: El 20 d'abril de 1886 neix a Tièrn (Alvèrnia, Occitània) la costurera anarcoindividualista Madeleine Nourrisson, també coneguda com Madeleine Bouchet. Companya del tipògraf anarquista individualista Léon Bouchet, també ella es qualificà d'anarcoindividualista. El setembre de 1910 la parella abandonà Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i s'establí a París, instal·lant-se a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França). Mantingué una estreta amistat amb Louise Kayser (La Venus Rouge), esposa d'Eugène Dieudonné, i de Jean De Boë, membres de la coneguda com «Banda Bonnot». Sospitosa d'haver albergat Jean De Boë, de qui la policia deia n'era l'amant, la seu del periòdic L'Idée Libre, on treballava son company, va ser escorcollada el 21 de febrer de 1912 i empresonada sota l'acusació d'haver-hi trobat diversos teixits dels quals no pogué demostrar la seva procedència, encara de fou alliberada poc després. Madeleine Nourrisson va morir el 22 de gener de 1966 a Saint-Étienne-de-Montluc (País del Loira, França).
***
Necrològica
d'Augusto García Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir 14 de juny
de 1964
- Augusto García
Rodríguez: El 20 d'abril de 1896 neix a Puebla
de Lillo (Lleó, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Augusto García
Rodríguez. Miner de professió, des
de molt jove milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Astúries
(Espanya). Detingut en diverses ocasions, va ser empresonat i
apallissat per la
policia abans de ser deportat de la regió. En una
reunió del 18 de setembre de
1931, després de l'exclusió dels comunistes del
Sindicat Miner de la CNT
d'Astúries, en va ser nomenat president. El febrer de 1932
fou delegat dels
miners en el Ple Regional confederal. En 1933 va fer un
míting a Sama (Langreo,
Astúries, Espanya). Durant la Revolució espanyola
ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica a Astúries i,
després de la caiguda del front nord a
mans dels feixistes, fou delegat de la Junta d'Ordre Públic
de la Garriga
(Vallès Oriental, Catalunya). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França. A partir d'octubre de 1939 treballà com a
miner a les mines de La Sala
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta
població. Augusto García Rodríguez va
morir el 18 d'abril de 1964 a La Sala
(Llenguadoc, Occitània) a conseqüència
d'una intervenció quirúrgica en
l'úlcera
d'estómac que patia des de feia anys i fou enterrat tres
dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Gueorgui Getchev
- Gueorgui Getchev: El 20 d'abril de 1897 neix a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans, el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (oGeorges Getchev). Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertamenti d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revistaSocietat Lliure,òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores enLe Libertairei enL'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literariMissal i Volia(Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats. Gueorgui Getchev va morir el 28 d'agost de 1965 a Sofia (Bulgària).
***
Ordre
de crida i cerca emès per la Direcció General de
Policia franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons
Viñas, i altres «activos elementos
rojos» de la Companyia General d'Autobusos de Barcelona (Boletín Oficial de la
provincial de Cáceres del 18 d'octubre de 1939)
- Joaquim Bassons Viñas: El 20 d'abril de 1903 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grupàcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).
***
Akiyama
Kiyoshi
- Akiyama Kiyoshi: El 20 d'abril de 1904 neix a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyamaés el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries),òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat«Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits. Akiyama Kiyoshi va morir el 14 de novembre de 1988 a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó).
***
Foto
policíaca de Juan Lobo Gago (1930)
- Juan Lobo Gago:
El 20 d'abril de 1909 neix a Gilena (Sevilla, Andalusia, Espanya)–algunes
fonts citen Gerena (Sevilla, Andalusia, Espanya)–
l'anarquista Juan Lobo Gago,
que va fer servir diversos pseudònims (Fernando
García Jiménez, José
María Pagés
Avilés, etc.). Fuster de professió, fou
un actiu militant del Sindicat de
la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Va ser detingut en
diferents ocasions
acusat de diferents delictes, com ara estafa, atracament en un assalt a
la
finca La Salud, a prop de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya),
etc. El
13 de setembre de 1930, segons la policia, amb altres companys
(José María
Jiménez Bermúdez, Miguel León
Sánchez i Eduardo Cabeza Ferrete), realitzà un
atracament a la Venta de la Salud (Utrera, Sevilla, Espanya) i fou
detingut un
mes després a Cadis (Andalusia, Espanya). El 5 de gener de
1932 va ser
detingut, juntament amb Juan Marín y Marín,
acusat d'haver atracat un fabricant
de juguetes i un dependent a Madrid (Espanya); empresonats, el 15 de
novembre
d'aquell any ambdós van ser jutjats en la Secció
IV de l'Audiència de Madrid i
van ser alliberats a compte del temps que havien passat en
presó preventiva. El
novembre de 1933 va ser detingut, juntament amb Manuel Herrador Merino,
en un
hostal a prop de la Cruz del Campo de Sevilla per negar-se a pagar les
consumicions. Sembla que en 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. En
1952, des d'Alemanya, col·laborà en Tierra
y Libertad de Mèxic. Desconeixem la data i el lloc
de
la seva defunció.
Defuncions
Foto
policíaca d'Antonio Mairone
- Antonio Mairone:
El 20 d'abril de 1945 mor al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista
Antonio Mairone. Havia nascut el 15 de febrer de 1900 a San Germano
Vercellese (Piemont,
Itàlia). Sos pares es deien Luigi Mairone i Luisa
Sarasso.
Obrer torner metal·lúrgic, després de
la Gran Guerra es traslladà a Torí
(Piemont, Itàlia), on començà a
treballar a la fàbrica «Fiat Grandi
Motori»
(«Fiat-Fierriere») i a freqüentar els
cercles anarquistes, esdevenint membre
del Cercle Llibertari «Barriera di Milano», del
Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) i de l'Escola Moderna «Francisco
Ferrer» –d'aquestaúltima participà activament en la seva«Filodrammatica». Durant les
mobilitzacions socials del «Bienni Roig»
(1919-1920), participà en les
protestes obreres que es donaren a les principals indústries
milaneses,
caracteritzant-se per la seva capacitat organitzativa dels obrers de
les
fàbriques «Fiat-Brevetti» i«Fiat San Giorgio». El febrer de 1920 va ser
detingut sota l'acusació d'haver realitzat un atemptat amb
explosius contra una
patrulla de la Seguretat Pública. Jutjat per
l'Audiència de Torí, el març de
1920 va ser condemnat a 14 anys, un mes i 13 dies de presó,
a més de dos anys
de vigilància especial. El maig de 1925 va ser amnistiat,
però es mantingué la
vigilància policíaca. Durant els anys de la
dictadura feixista, s'encarregà
d'ajudar el grup anarquista actiu milanès pel que feia la
lluita antifeixista,
com ara en l'organització de l'expatriació
clandestina de militants, la difusió
de la premsa subversiva entre els treballadors i la recollida de socors
per a
les famílies dels presos polítics. La Prefectura
de Policia de Torí el
qualificà d'«element perillós,
capaç de cometre actes inusitats en els moments
oportuns» i de «persona a detenir en cas de
disturbis d'ordre públic per la
seva capacitat d'organitzar, dirigir i prendre part en accions
criminals
col·lectives». Amb l'esclat de la Guerra Civil
espanyola, participà activament
amb els grups de «Giustizia e Libertà»
(GL) milanesos, encarregant-se de la
distribució clandestina del full Giustizia
e Libertà. També es dedicà
al reclutament de voluntaris antifranquistes i a
l'organització d'expatriacions clandestines cap a Espanya.
La matinada del 9
d'octubre de 1936 va ser detingut, portat davant del Tribunal Especial
per a la
Defensa de l'Estat juntament amb altres companys (Antonio Ansaldi,
Giuseppe
Bianco, Leonida Cavallo, Luigi Dal Santo, Mario De Pasquale, Pietro
Enrietti,
Bortolo Giambarda, Michele Guasco, Pier Leone Migliardi, Sebastiano
Pugliese,
Felice Quagliotti, Michele Rossi, Luigi Scala, Sebastiano Vaira, etc.)
i acusat
de «conspiració política,
mitjançant associació per a atemptat contra la
constitució de l'Estat, per haver mostrat adhesió
i haver participat en l'associació
secreta GL»; absolt el 20 de març de 1937 de la
imputació per manca de proves,
va ser formalment amonestat. Després de les vagues de
març de 1944, va ser
detingut l'11 de març d'aquell any pels alemanys a la«Fiat-Fierriere» i
deportat amb la matrícula 42294. Antonio Mairone va morir el
20 d'abril –algunes
fonts donen com a data el 14 d'abril– de 1945 al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la
matrícula 58954.
***
Foto policíaca d'Antonio Gil Oliver
- Antonio Gil
Oliver: El 20 d'abril de 1948 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el resistent
antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut
com Antonio Sancho Agorreta. Havia
nascut el
27 de gener de 1921 a Urrea de Gaén (Terol,
Aragó, Espanya). Durant els anys
quaranta participà en els grups d'acció
anarquistes que operaven a Catalunya.
Partidari de la línia més radical d'enfrontament
contra el franquisme, va fer
costat la creació del Moviment Llibertari de
Resistència (MLR). El 12 de juliol
de 1947 participà, amb José Pareja
Pérez (Parejilla)
i José Villegas Izquierdo, en l'execució del
confident Eliseu Melis Díaz; fou
ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap
després que aquest ferís mortalment
José Pareja. Amb José Villegas requisà
una camioneta per transportar Pareja a
casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital
Clínic perquè fos
intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí
tres dies després a
conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil
Oliver va morir el 20 d'abril
de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un
camió. La seva parella,
Maria Assumpció Calvó Grané,
esdevingué la companya del també guerriller
llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo),
amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.
Antonio Gil Oliver (1921-1948)
***
Notícia
del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el
periòdic parisenc Le Temps del 12
d'agost de 1912
- Augustin Lasseur: El 20 d'abril de 1950 mor a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Havia nascut el 23 d'agost de 1879 a Lada Peyre (Llemosí, Occitània). Fill d'un paleta, s'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne.
***
Necrològica
d'Álvaro Bernabeu Garín apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 15 de juny de 1972
- Álvaro Bernabeu
Garín: El 20 d'abril de 1972 mor a Buenos Aires
(Argentina)
l'anarcosindicalista Álvaro Bernabeu Garín. Havia
nascut el 1894 a Belchite
(Saragossa, Aragó, Espanya). Quan encara era un nin
emigrà amb sa família a
Barcelona (Catalunya). Obrer metal·lúrgic,
s'afilià al Sindicat del Metall de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Vivia al
Poblenou de Barcelona i
treballava en uns tallers mecànics de Badalona
(Barcelonès, Catalunya). El 8 de
maig de 1919 va ser detingut, juntament amb Francisco Berrocal
García i Alfons
Corneda Comells, acusat d'haver atemptat a trets contra
Fermí Torres Costa,
encarregat de la secció de compressors dels tallers«Material per a
Construccions i Ferrocarrils» dels patrons Girona i esquirol
durant la vaga de
la dita fàbrica; jutjat entre el 10 i l'11 de juny de 1920
en consell de guerra
a Barcelona per aquest fet, va ser absolt, ben igual que els seus
companys. Durant
la dictadura de Primo de Rivera s'instal·là a
Badalona. Fou un dels fundadors
de la Societat Cultural «La Camèlia»,
que servia de tapadora per a les reunions
clandestines de la CNT. El 28 de setembre de 1930 presidí un
míting a favor
dels presos polítics i socials que se celebrà al
cinema Recreo de Sant Adrià de
Besòs (Barcelonès, Catalunya). El juny de 1931
assistí com a delegat del
Sindicat del Metall de Badalona, amb uns dos-mil afiliats, al
Congrés de la CNT
que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i passà pels camps de
concentració. Posteriorment milità a La Sala
(Llenguadoc, Occitània), fins al 1953, any que
emigrà al Brasil. En 1954
s'establí a Buenos Aires (Argentina) i s'adherí a
la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA). Paralitzat des del 1971, Álvaro Bernabeu
Garín va morir el 20
d'abril de 1972 al seu domicili de Buenos Aires (Argentina).
***
- Fernand Planche:El 20 d'abril de 1974 mor a
Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe
quan circulava amb bicicleta, l'escriptor
i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut
com Fernand
Granier. Havia nascut el 12 de febrer de 1900 a
Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia,
Occitània). Fill d'un modest artesà, que
morí poc després del seu naixement,
també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser
recollit pels avis materns.
Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les
moles del riu
Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren
morts,
s'instal·là a París.
Després va fer el servei militar com a mecànic
d'aviació a
Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota
aquesta experiència va
fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a
la vida civil va treballar de
ganiveter i començà a freqüentar els
cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de
desembre de 1922 assistí a Levallois al III
Congrés de la Unió Anarquista (UA).
Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es
presentà com a
candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV
Circumscripció de
Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925
col·laborà en Le
Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La
Voix Libertaire,òrgan de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA). Fou un dels
promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a
l'adquisició
d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison
Anarchiste», que
finalment fou edificada a París. En 1934, ambÉmile Bidault, fundà La
Conquête du Pain, periòdic obert a totes
les tendències de l'anarquisme
(«Síntesi anarquista») i del qual
s'editaren 45 números fins al 1935. També
col·laborà en La Brochure Mensuelle.
En una botiga del barri parisenc de
Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que
també reparava i
esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a
París al Congrés de la
Unió Anarquista («Congrés de la
Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la
Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia
creat arran del
congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16
d'agost d'aquell any
en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a
centralista i com a acostada
a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme).
Entre
març i agost de 1937 fou el responsable de
l'administració i de la redacció de Terre
Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936
marxà a Barcelona (Catalunya) per
fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser
inculpat de
complicitat en un delicte de deserció i tancat durant
l'hivern de 1939 i 1940 a
la presó parisenca de la Santé;
després fou internat com a «mesura
administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta,
els detinguts van
ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung
aconseguí escapar
furtant una bicicleta i retornà a París, on
retrobà sa companya Laure i es posà
a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota
l'amenaça de ser
detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a
Alemanya i marxà a
Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de
provocació a la insubmissió i
fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional,
però no s'hi
presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de
presó que estaven coberts
preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya,
tornà a París. El seu
nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del
moviment anarquista
clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el
representant de les ganiveteries
d'Alvèrnia i participà activament en la
reconstrucció del moviment anarquista,
col·laborant en Le Libertaire, L'Unique
i Pensée et Action.
Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i
Martinet-sur-Durolle, va escriure
el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide
de Louise Michel (1946
i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La
Révolution inconue, de Volin. El
febrer de 1948 publicà Durolle
--reeditat en 1986 sota el títol Durolle
au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine,
en col·laboració
amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique
et sa propriété,
de Max Stirner --redactà el pròleg iÉmile Armand el prefaci. La fallida de la
seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i
aleshores
esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova
guerra, emigrà amb
sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de
fer maons, amb la idea
d'elaborar totxos per a la construcció; però el
projecte fou un fracàs ja que
la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que
mostrava signe de
desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en
un hospital
psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell
tornà al seu antic ofici de polidor
de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista,
distribuint cinc
números de Défense de l'Homme,
periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre
1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un
periòdic mimeografiat, La Raison. Organe
de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie
et dépendances.
En aquests anys realitzà programes radiofònics,
entre els quals destaquen el
del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del
centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia
s'oposà al règim colonial,
defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac.
Després va comprar uns
terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la
ramaderia, però el
projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que
tenia amb els
nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat.
Finalment
es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que
compaginà fent de vigilant
nocturn.
***
Necrològica
de José Tamayo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980
- José Tamayo: El 20 d'abril de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Tamayo. Havia nascut el 29 de novembre de 1911 a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya). Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb una francesa, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 20 d'abril de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.
***
Necrològica
de José Usón apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 30 d'agost de 1983
- José Usón:
El 20
d'abril de 1983 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista José
Usón. Havia nascut cap el 1915 a Gelsa (Saragossa,
Aragó, Espanya). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a
milicià en la «Columna
Durruti» quan aquesta arribà a Gelsa.
Després de la militarització de les
milícies, continuà lluitant enquadrat en la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i
va ser internat al camp de concentració de Vernet.
Després de la II Guerra
Mundial s'integrà en la Federació Local de
Castres de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), on milità la resta de sa vida.
Existí un tal José Juson que
milità a Barcelona (Catalunya) en els anys vint i trenta i
col·laborà en Tierra y
Libertad, però no podem dir siés la mateixa persona.
***
Necrològica
de Teresa Regal Bodí apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de febrer de 1994
- Teresa Regal Bodí: El 20 d'abril de 1992 mor a Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Teresa Regal Bodí. Havia nascut el 28 de febrer de 1904 a Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Sos pares es deien Vicent Ramon Regal i Teresa Bodí. Quan era adolescent milità en la Unió General dels Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia aleshores a Borriana. Fou en aquest sindicat on va trobar Jose Cervera Torres, que fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local a resultes de les vagues d'obres agrícoles engegades en 1922, i que esdevingué son company. Ella continuà militant en la UGT fins un dia que, durant una reunió d'aquest sindicat, va ser acusada d'espiar en profit de son company i de la CNT, fet pel qual va dimitir del sindicat socialista i s'afilià a la CNT. Durant la Revolució de 1936 fou amb son company responsable d'una col·lectivitat fructícola, que exportà taronges a l'estranger. En 1938 sembla que va participar en l'expedició de dones de Borriana que anaren al cementiri i agafaren totes les creus de coure i de bronze que destinaren a la fabricació de bales. En 1939, amb el triomf franquista, va se detinguda i acusada d'haver participat en una manifestació nocturna on va haver un enfrontament amb feixistes i d'haver saludat Buenaventura Durruti Domínguez al seu pas per la zona; jutjada, va ser condemnada a sis anys i un dia de presó. El 23 de desembre de 1939 tingué un infant, José Cervera Regal, al convent-presó en el qual estava tancada. En 1942 va ser posada en llibertat condicional. Restà vídua, ja que son company José Cervera Torres va ser afusellat el 18 de setembre de 1942. En 1949 aconseguí passar a França i s'instal·là a Cornon lo Terral, on continuà militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'exili tingué com a company Vicente Palomero. Teresa Regal Bodí va morir el 20 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 21 d'abril– de 1992 al seu domicili Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània).
---
