Anarcoefemèrides del 19 de gener
Esdeveniments
- Atemptat
d'Étiévant: El 19 de gener de 1898
el tipògraf anarquista
Georges Étiévant apunyala el sentinella Renard de
la comissaria del carrer
Berzélius de París (França) i quan es
portar pels guàrdies a l'interior de
l'edifici, sense haver estat escorcollar, treu un revòlver i
fereix d'un tret l'agent
Le Breton. Ambdós policies no van tenir més que
ferides lleus. Georges ClaudeÉtiévant, nascut cap al 1865, havia estat jutjat
el 27 de juliol de 1892 per
l'Audiència de Versalles, amb Auguste Faugoux,
Benoît Chevenet i Drouhet, per
complicitat amb Ravachol en el robatori de cartutxos de dinamita a
Soisy-sous-Étiolles
(Illa de França), i condemnat a cinc anys de
presó per aquest motiu. Durant el
judici no va poder llegir la seva declaració de defensa (Défense
de G.Étiévant aux assises de Versailles),
però fou publicada i traduïda
nombroses vegades, convertint-se en un clàssic de la«propaganda pel fet».
Després d'haver purgat la pena a la presó de
Clairvaux, col·laborà en Le
Libertaire i per un article titulat «La lapin et le
chasseur» (El conill i
el caçador), aparegut en el número 103 d'aquest
diari, va ser condemnat en
rebel·lia el desembre de 1897 a tres anys de
presó. Quan la policia el buscava
i pensava que havia fugit a Bèlgica, és quan es
produí l'agressió de la
comissaria de Berzélius. Jutjat per l'Audiència
del Sena el 15 de juny de 1898
i, encara que no havia matat ningú, fou condemnat a mort. La
pena, finalment,
fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat a
colònia penitenciària.
Georges Étiévant fou enviat a Caiena (Guaiana
Francesa), on morí alguns anys
més tard.
Naixements
- Lysander Spooner:El 19 de gener de 1808 neix a Athol (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural --queés una definició sui generis dins de l'anarquisme-- parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu complimentés netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Lysander Spooner va morir 14 de maig de 1887 a Boston (Massachusetts, EUA). El seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.
***
- Conrado Faiani: El 19 de gener de 1891 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Conrado Faiani. Bastaix de professió, en 1906 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 21 de març de 1910, arran d'una baralla, en va ser expulsat i retornà a Itàlia. Quan esclatà la Gran Guerra, el Tribunal Militar Marítim de La Spezia el condemnat a presó per deserció. El març de 1919 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En aquestaèpoca es declarà obertament anarquista i participà en la fundació de la Cambra del Treball de Liorna. En 1923, fugint d'una nova detenció, marxà a França i l'octubre de 1924 s'establí a La Sanha (Provença, Occitània). Mesos després retornà a Liorna, on se subscriví al setmanari anarquista romà Fede. Després d'organitzar una manifestació d'obrers portuaris, a resultes de la mort en la feina del militant anarquista Lanciotto Corsi, el 8 d'abril de 1926 va ser detingut. L'octubre d'aquell any entrà il·legalment a França i s'instal·là a Marsella. El 7 de setembre de 1927 va ser detingut a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) i el 20 de setembre va ser condemnat a Nimes a 15 dies de presó per infracció al decret d'expulsió de 1910. El 15 de novembre de 1927, i per la mateixa raó, va ser condemnat a Marsella a 20 dies de presó. En 1928 se subscriví al periòdic La Diana i vivia amb sa companya Dina Iacoponi i els seus infants. A començaments dels anys trenta s'establí a Còrsega. El 21 d'octubre de 1931 a Bastia va ser condemnat a 40 dies de presó per «frau alimentari». Amb l'anarquista Corrado Vannucci, el març de 1932 a Còrsega, retrobà Eugenio Bini, antic secretari de la Cambra del Treball de Liorna. Més tard marxà a la regió parisenca (Illa de França) i residí a Le Pecq i a Vincennes, freqüentant companys, com ara Virgilio Gozzoli i Francesco Barbieri. Al seu domicili allotjà el militant comunista Natale Vasco Iacoponi, germà de sa companya, i modestament participà en el suport econòmic del «Comitè anarquista en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia». En 1934 marxà a Niça, on el desembre de 1936 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per infracció a l'ordre d'expulsió. Sa companya i sos fills, sense documents legals de residència, van ser condemnats a la mateixa pena. El desembre de 1938 sa companya fou repatriada i en arribar declarà davant les autoritats feixistes«desaprovar sempre la conducta» de son marit i de son germà Natale. En 1939, després de malviure a Niça, Conrado va ser internat al camp de concentració de Vernet. El juliol de 1939 va ser detingut a Vintimiglia i traslladat a Liorna on va ser interrogat, tot negant la seva pertinença al moviment anarquista. Un cop lliure, trobà feina de peixater i, encara que es mantingué al marge de tota activitat política, va ser vigilat per les autoritats feixistes fins a la caiguda del règim.
***
- Eduard Riera
Juncosa: El 19 de gener de 1903 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista
Eduard Riera Juncosa. Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Tancat en un camp de
concentració, després va ser enrolat en
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fortificar la«Línia
Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp
nazi de
Mauthausen sota la matrícula 4.450. Eduard Riera Juncosa va
morir el 2 de
setembre de 1943 al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria).
***
- Armand Robin:El 19 de gener de 1912 neix a Plouguernével (Bretanya), en una família bretona d'agricultors, l'escriptor, poeta, traductor i periodista anarquista Armand Robin. Va haver d'aprendre el francès a l'escola i aviat s'apassionarà per l'estudi de les llengües, arribant a parlar-ne un gran nombre i a comprendre'n més de vint. Després d'una estada a l'URSS en 1933, farà una crítica acerba del règim soviètic i de la dictadura. Va traduir poesia russa i va donar a conèixer autors d'aquest país desconeguts aleshores (Essenine, Blok, Maiakovski, Pasternak, etc.). Era també radioaficionat, altra de les seves passions, especialment d'ona curta; un fet que l'obligarà, quan va esclatar la guerra, a col·laborar tècnicament amb el Ministeri d'Informació en el servei d'escoltes radiofòniques en llengües estrangeres i a redactar els «butlletins d'escoltes» i que després desviarà a la resistència. A partir de 1944, i fins 1958, publicarà periòdicament en Le Libertaire. En 1945 s'adhereix a la Federació Anarquista, que publicarà els seus Poèmes indésirables, dedicats als pobles martiritzats, i freqüentarà Georges Brassens, Michel Ragon, Pierre Béarn, Maurice Nadeau, entre altres intel·lectuals llibertaris. En 1946 serà nomenat secretari de la Federació Anarquista de la Regió Sud de París i de la del Sena. Entre 1947 i 1948 realitzarà un llarg viatge per Europa (Holanda, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Suècia...) amb moto. En La fausse parole, publicat en 1953, analitza els mecanismes de propaganda als països totalitaris. Entre 1956 i 1957 farà costat al moviment independentista algerià d'una manera força provocativa. La seva tasca traductora i poètica va ser ingent fins a la seva mort, per causes obscures: el 27 de març de 1961 deixa ca seva i sembla que va tenir un altercat amb uns jugadors de bitlles en un cafè veí, l'amo crida la policia i Robin és portat manu militari a la comissaria i, d'allà, a la infermeria de la presó provisional de la Prefectura de Policia --de sinistra reputació al París de l'època-- on morirà dos dies després, el 29 de març de 1961, per causes desconegudes. A part de les obres apuntades, en poesia s'ha publicat pòstumament Le monde d'une voix (1968), Fragments (1992), Le cycle du pays natal (2000); la novel·la Le temps qu'il fait (1942); i, també pòstumament, els assaigs L'homme sans nouvelle (1981), Écrits oubliés (1986), Expertise de la fausse parole (1990), a més d'un bon conjunt de traduccions d'obres poètiques i teatrals, transcripcions d'emissions radiofòniques, correspondència, etc., moltes d'elles publicades en editorials llibertàries.
***
- Egon Illfeld: El
19 de gener de 1914 neix a Battenberg (Waldeck-Frankenberg, Hessen,
Imperi
Alemany) –algunes fonts citen erròniament
Wartenberg (Erding, Baviera, Imperi Alemany)–, en
una família jueva, el militant comunista i
després anarquista Egon Illfeld,
també conegut com Ginés
García. Tipògraf
de professió, milità en el Kommunistische Partei
Deutschlands (KPD, Partit
Comunista d'Alemanya). L'agost de 1934 va ser condemnat a Munic
(Baviera) a sis
mesos de presó per activitats d'«alta
traïció». Posteriorment emigrà
a Neunkirchen
(Saarland) i, via Suïssa, a l'Espanya republicana. A
començaments de 1936 va ser
detingut per «vagabunderia» i empresonat. Alliberat
després de l'aixecament
feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el«Batalló Thälmann», unitat
militar
formada sobretot per voluntaris jueus alemanys que s'integrà
en la XII Brigada
Internacional i amb la qual lluità al front
d'Aragó fins el setembre de 1936.
Després s'adherí als Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes
Alemanys) i fou un dels principals responsables del control
polític
d'estrangers de llengua alemanya a Barcelona. Amb Ferdinand
Götze, Arthur
Lewin, Fred Hessenthaler, Helmut Kirschey i altres, formà
part d'un grup, a les
ordres del Comitè d'Investigació i Seguretat
Interior, dirigit per Dionís
Eroles Batlle i Manuel Escorza del Val de la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), que s'encarregà dels escorcolls i requises de pisos,
negocis i locals
dels nazis alemanys establerts a la capital catalana. També
treballà a
l'Oficina de Propaganda de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Barcelona. Arran dels fets de «Maig de 1937», va
ser detingut el juny d'aquell
per la reacció estalinista i tancat, acusat
d'«espionatge» a l'espera de la
seva expulsió, a diverses presons i txeques
(convent de Santa Úrsula, Segorbe, Model,
València, etc.) fins a l'abril de
1938. En aquesta època es casà amb una espanyola
i per aquest motiu no va poder
ser expulsat, treballant fins el final de la guerra al servei del
Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet,
passà a
França i fou internat al camp de concentració de
Gurs. El març de 1939, amb Karl
Brauner, Paul Czakon, Helmut Klose i Michel Vorobiev, formà
part de l'anomenat «Comitè
de Redacció» de la IX Companyia, que agrupava
exvoluntaris estrangers de la
guerra civil que es negaven a sotmetre's a les ordres dels refugiats
estalinistes
que controlaven el camp. Durant la II Guerra Mundial,
aconseguí viure
clandestinament, sota el nom de Ginés
García, pseudònim que ja havia fet
servir a la Península, a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i després del conflicte
s'instal·là a París
(França), on treballà a
la ràdio. En 1948 emigrà amb sa
família a Veneçuela i a començaments
de 1959
retornà a Alemanya. Egon Illfeld va morir a mitjans dels
anys 1980 a Munic
(Baviera, República Federal Alemanya).
Defuncions
- Andrea Costa: El 19 de gener de 1910 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. Havia nascut el 30 de novembre de 1851 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) en una modesta família catòlica. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada «Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la«propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada«Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de«secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per«rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) i Il 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.
***
- Paul Reclus:El 19 de gener de 1941 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenat Georges Guyou. Havia nascut el 25 de maig de 1858 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).
***
- Luigi Bertoni:El 19 de gener de 1947 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Havia nascut el 6 de febrer de 1872 a Milà (Llombardia, Itàlia). Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de Vita Nova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu«Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar --juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres-- en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du«Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l'esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au«Journal de Genève» (1907), Réponseà la brochure «Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Faceà la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division,à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.
***
- Ramon Molist
Valls: El 19 de gener de 1953 mor a Diá
(Roine-Alps, Arpitània)
l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Havia nascut el 1885 a
Espinelves (Les
Guilleries, Osona, Catalunya). S'instal·là a
Mataró (Maresme, Catalunya), on
treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats
obrers dels Tribunals
Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5
de setembre de 1923
presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en
Gèneres de Punt de la CNT per
tractar sobre el lock-out que la
patronal
mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el
manifest fundacional
del grup editor del periòdic Vida
Sindical, que sortí publicat en el
número 1 del 16 de gener d'aquell any;
aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants
cenetistes
catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau
Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte,
Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan
Peiró, Ángel Pestaña, Minguet,
Piñón, Calomarde, Bono, Porquet,
Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo)
i Àngel Abella–, que va tenir molt de
ressò, i que alguns han interpretat com a
un precedent directe del trentisme, per mor de les
seves concomitàncies
pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930
presidí, amb altres
companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte
al
cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals,
on demanaren el
desarmament del sometent, la dissolució dels
comitès paritaris, l'amnistia dels
presos polítics i socials i el restabliment de les garanties
constitucionals. Entre
l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el
Sindicat d'Art Fabril
de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT («Congrés
del Conservatori») que se celebrà a Madrid
(Espanya) i on defensà les tesis sobre
les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran
de la ruptura confederal,
milità en el sector trentista
i en
els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà
la guerra civil, formà part
del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i
del Comitè de Salut
Pública (Comitè Local Antifeixista).
Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor
d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de
Mataró. També
presidí la Junta d'Administració Municipal de la
Finca Urbana mataronina. Entre
desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta
localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè
l'anterior, Salvador
Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937
ordenà expressament
la destrucció del retaule major de la basílica de
Santa Maria de Mataró,
desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet
múltiples accions en
favor de la seva preservació, i en contra de les ordres
expresses del Servei de
Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i
del Ministeri de Justícia de
la II República, que havien intervingut en l'afer a
petició del Comitè Local de
Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats
destruïts la resta de
retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa
Maria, inclosa la
pràctica totalitat de la documentació dels arxius
de l'Obra de l'Església, de
la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser
venuda per
fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França amb sa
família i patí els camps de
concentració, mentre que sa dona i sa filla van
anar a un refugi femení instal·lat en un convent
de monges. Després, elles
s'instal·laren a Lo Luc (Provença,
Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps,
Arpitània), on treballà de teixidor, i
posteriorment tota sa família s'establí
a Diá, on ell va fer de jardiner.
Ramon Molist Valls
(1885-1953)
***
- Lorenzo Giusti: El
19 de gener de 1962 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista, sindicalista
i resistent antifeixista Lorenzo Giusti. Havia nascut el 21 de setembre
de 1890
a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia)–altres fonts citen el 21 de març de 1900.
Sos pares es deien Giovanni Guisti i Giulia Venturi. Després
dels estudis
secundaris es va fer ferroviari i arribà a ser cap
d'estació. Durant la Gran
Guerra esdevingué un dels militants més destacats
del Sindicat dels Ferroviaris
Italians (SFI) i fou el secretari de la seva secció
provincial. El gener de
1920 participà en la vaga general que deixà sense
trens durant 10 dies tota
Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu sindicat de la
necessitat de construir
un front únic antifeixista format per totes les forces
obreres. El 9 de febrer
de 1922 formà part de la delegació de l'SFI que
es reuní amb el Partit
Socialista Italià (PSI), el Partit Comunista
Italià (PCI), la Confederazione
Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball)
i la Unió Sindical
Italiana (USI) per crear l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança
del Treball). El
novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva de l'SFI, el
màxim òrgan
dirigent del sindicat ferroviari. A causa de la seva activitat
política i sindical
patí una dura repressió. Per haver deixat de
treballar el Primer de Maig de
1922, va ser suspès de la feina per alguns dies. Promotor i
participant de la
vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada per l'AL, va ser
destituït a subcap
d'estació i el juliol de 1923 llicenciat del seu
càrrec de ferroviari acusat
d'«escàs rendiment laboral», fonamentat
en el decret del 28 de gener de 1923.
L'agost de 1923 va ser processat per haver violat l'article 182 del
codi penal
i l'article 58 de la Llei de Ferrocarrils i condemnat a tres mesos de
suspensió
del servei i a 500 lires de multa. Després d'haver estat
acomiadat, la condemna
era una regularització a posteriori
del procediment sancionador, considerat
il·legítim, perquè s'havia aplicat amb
valor retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista
intentà atreure'l
cap el sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que
ostentava
entre les ferroviaris. Després d'una reunió
durant la qual se li va proposar
inútilment que acceptés la secretaria de la
Federazione Fascista dei Lavoratori
dei Trasporti (FFLT, Federació Feixista dels Treballadors
dels Transports),
Benito Mussolini li digué: «Et
capolarem». Per guanyar-se la vida va fer de
representant de màquines automàtiques. Fugint de
la repressió feixista, passà a
França i després a Catalunya, on patí
nombroses detencions per la seva
militància juntament amb el socialista italià
Fernando de Rosa, el qual acabà
morint al front durant la guerra civil espanyola. Amb la
proclamació de la II
República, ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). A
Barcelona formà part d'un grup anarquista d'italians, com
ara Fosco Falaschi, Gino
Baleschi, Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe
Pessel i
Enrico Zambonini (Lucifero), entre
d'altres. Participà activament en els fets revolucionaris
d'octubre de 1934,
fets pels quals va ser detingut. El cop militar feixista de juliol de
1936
l'agafà a Tolosa de Llenguadoc, on s'havia
instal·lat temporalment per regentar
una cantina freqüentada per la nombrosa colònia
italiana de la ciutat occitana.
Poc dies després, el 26 de juliol, creuà la
frontera per unir-se als seus
companys anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo
Berneri i Enzo
Fantozzi, de la «Secció Italiana» del
Grup Internacional de la «Columna Ascaso»,
que lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i
s'encarregà de l'enrolament
des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via
Laietana. Després passà a la«Columna Rosselli» i a la «Columna
Durruti», participant en les principals batalles
de la guerra. Durant la seva estada a la Península, fou
responsable del grup
anarquista «Pietro Gori» i de «Villa
Malatesta» a Barcelona. Durant un temps
fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes
(«Caserna Bakunin»).
Després de l'assassinat de l'intel·lectual
anarquista Camillo Berneri a mans
d'agents estalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments
amb els dirigents
del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys
anarquistes (Vindice
Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna«Espartaco» de Barcelona,
planejà l'assalt de la caserna «Karl
Marx» que es trobava en poder dels
comunistes, assalt que finalment no es pogué portar a terme.
Aquest mateix
1937, mentre era a la Península, s'emeté una
ordre de busca i cerca a Itàlia. Quan
el triomf franquista era un fet, el gener de 1939 passà a
França, on fou
internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers. Un cop
lliure, participà
en la Resistència contra els nazis, però fou
capturat per les tropes alemanyes
a Dunkerque. Després de molts mesos tancat en un camp de
concentració a Silèsia,
aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà
a Bolonya, on s'afilià, com el
seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i
participà en la
Resistència a la zona d'Imola. Després de
l'Alliberament, va ser nomenat
secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de
Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la
Policia
Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat
Lliure», creada en 1946
i presidida per l'alcalde comunista Giuseppe Dozza. Lorenzo Giusti va
morir el
19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste
Vancini» del PSI a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1990
Serafino d'Onofrio publicà la
biografia Libertà vo' cercando. Bologna
(1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed
assessore nel
Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer«Jardí Social» que
s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale,
prengué el seu nom.
***
- Juan José Caba
Pedrazo: El 19 de gener de 1970 mor a París
(França) l'anarcosindicalista i
resistent antifranquista Juan José Caba Pedrazo, citat
sovint el seu segon
llinatge com Pedraza i conegut com Juanjo. Havia nascut en 1919 a Manzanares
(Ciudad Real, Castella, Espanya). Milità activament en la
zona del triangle
Membrilla-Manzanares-Valdepeñas de Ciudad Real. En la
postguerra formà part del
Comitè Nacional clandestí de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
encapçalat per Enric Marco Nadal, i patí
nombroses detencions per la policia franquista.
Es caracteritzà per les seves contínues i
espectaculars fugides de les presons,
gràcies a l'habilitat per a falsificar
documentació oficial i que ajudà la CNT a
alliberar nombrosos presos. Tancat a Ciudad Real i a la
presó madrilenya de
Porlier, va ser portat a la de Yeserías. El febrer de 1947,
però, pogué fugir
d'aquesta presó madrilenya. El maig de 1947 va ser novament
detingut a Madrid i
el 8 de maig de 1948 pogué escapar de la presó
d'Ocaña amb 11 companys, entre
ells Antonio
Ejarque Pina, Eusebio
Azañedo Grande, Francisco Romero Gabiz, Germán
Horcajada Manzanares, Francisco
García Nieto, José Yáñez
García, Manuel Martínez Rodriguez i Pedro
González
Calero. Detingut poc després per mor d'una
delació, va ser reclòs a la penitenciaria
de Sant Miquel dels Reis. El febrer de 1949 va ser jutjat amb Marco
Nadal i el
juny de 1952, amb Joaquín Pueyo Moreno, tornà a
escapar i, a través de Girona,
pogué creuar els Pirineus. A França
continuà militant en l'anarcosindicalisme. Algunes
fonts citen la seva mort en 1959 a París (França).
***
- Llibertat Ródenas:El 19 de gener de 1970 mor a Mèxic la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Llibertat Ródenas Domínguez --en alguns llocs apareix com Rodríguez. Havia nascut el 23 de setembre 1893 --algunes fonts citen 1891 o 1892-- a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià). Son pare, Custodio Ródenas, després de viure a París i conèixer els escrits de Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València es va unir lliurement amb Emeteria Domínguez i va tenir tres fills: Volney, Progreso i Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les idees liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Llibertad va ingressar amb cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per poc temps, encara que després estudiaria fotografia i llegiria moltíssim. Va tenir cura d'una nina malalta i va fer pràctiques de modista. Aquella època estava caracteritzada per una gran agitació politicosocial contra el règim monàrquic i contra el primer ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va començar a freqüentar els mítings i les reunions polítiques i aviat va participar en les controvèrsies amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat expositiva i d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918 es va instal·lar amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del Tèxtil va intervenir en el Congrés de la Confederació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en gires de propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords d'aquell congrés i també per ajudar a la constitució de sindicats a les localitats on no existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va conèixer qui després serà son company, l'anarcosindicalista Josep Viadiu. El seu domicili barceloní es va convertir en centre de reunió i de refugi dels perseguits per part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes que haurien de servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del Sindicat Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius de l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una nit se'ls va aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies després a causa de les ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre tiroteig son germà Progreso també va resultar ferit. El 13 de desembre de 1920, arran de l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i portada en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les insinuacions de suborn perquè abandonés la seva militància, fet que li va costar tres mesos de presó. Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a Madrid per fer una xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava Barcelona i tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra conferència a l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de la dona». Va continuar fent gires propagandístiques arreu la península, fet que va implicar detencions, com la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes xerrades a Guadalajara. Va actuar en el grup «Brises Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i altres. També va participar en els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el míting d'afirmació sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de Montjuïc de 1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a Aragó, i al front va participar com una miliciana més en la conquesta de Pina de Ebro. Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos evacuats dels fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va col·laborar també en les activitats de «Mujeres Libres» i en el seuòrgan de propaganda. En acabar la guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se a Bordeus. Va marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats d'una col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a Mèxic, on només va poder retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va ser una de les dones més famoses de l'anarquisme hispà, destacant sobre tot per la seva oratòria --Samblancat la va denominar «la pàl·lida vestal del sindicalisme roig».
---
