Anarcoefemèrides del 14 de juny
Esdeveniments
Portada del número únic de Questione Sociale
- Surt Questione Sociale: El 14 de juny de
1891
surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el
número únic del periòdic anarquista Questione Sociale. Editat per Saverio
Merlino, el responsable de la publicació fou Giuseppe
Siboni. Trobem textos de
Ras Alula, Enrico Girola i Saverio Merlino, entre d'altres.
***
Portada de Germinal
- Surt Germinal: El 14 de
juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer
número del setmanari Germinal.
Periódico Libertario, òrgan
d'expressió del grup anarquista magonista, i
influenciat pels wobblies nord-americans de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món),«Germinal» --aquest grup i
aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova
York (Román Delgado, Jorge D.
Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura
Mijón, Herminio González, etc.).
Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura
Galván, Román
Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran,
Luis C. Torres i
José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats
de Tampico i els
d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A.
Alba, Luis Álvarez,
Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín
Bernal, Severo Brote, Pedro
Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo,
Encarnación Cavazos, Fidel Córdova,
David Díaz, Raúl Díaz,
Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc
Ferrer
Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño,
Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta,
R.
H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez,
Reynalda González Parra, Maurició
B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José
Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan
Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget,
Josep Prat, S.
Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del
Valle, Miguel Vargas Vila, R. M.
Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com
que la distribució del periòdic
era gratuïta, va ser finançat per diverses
organitzacions: Casa de l'Obrer
Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de
Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers
de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey;
Confederació Obrera
de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina
Cruz (Oaxaca); COM de
Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners
(Florence, Clifton,
Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana
(Cuba);
etc. En les seves pàgines publicà articles
teòrics sobre l'anarquisme,
culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació
nord-americana en
aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El
grup «Germinal»
impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda
organitzava els
cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre
Femení d'Estudis
Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de
febrer de 1918, coincidint
amb la destrucció de la impremta i la dissolució
governamental del grup, i
sempre fou perseguida la distribució de la
publicació per les autoritats
nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un
nou grup
anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari
que circulà amb el mateix
nom del grup.
***
Portada d'un número de L'Avanguardia Libertaria
- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.
***
Capçalera
del primer número d'El
Productor
- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.
***
Max
Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira
campestre
- Gira campestre: El
14 de juny de 1931 se realitza una gira campestre a Les Fontetes, a
Cerdanyola
del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), per a
acomiadar l'intel·lectual
anarquista Max Nettlau, que havia vingut a passar unes setmanes a
Catalunya. En
aquesta sortida, organitzada pels grups anarquistes «Sol y
Vida» i «Vía Libre»,
i que comptà amb el suport de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi
participaren més de mil persones. A més
dels actes lúdics (jocs, música, etc.), es
portaren a terme discussions i es
realitzaren parlaments de destacats militants anarquistes, com ara
Tomás
Herreros Miquel, Josep Mateu Cosidó, Frederica Montseny
Mañé, etc. L'alumnat de
l'Escola Racionalista de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya) s'encarregà de
recitar poesies i treballs literaris. El 3 de maig d'aquell any ja
s'havia
organitzat en homenatge a Max Nettlau una altra excursió.
Max Nettlau partí cap
a Viena (Àustria) dies després de la gira
campestre d'acomiadament, el 19 de
juny.
Naixements
Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París
- Bernard Lazare:
El 14 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània)
l'escriptor,
periodista polític, polemista, crític
literari, dreyfusard i anarquista
Lazare
Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament comBernard Lazare. Fou el major de
quatre germans d'una família
burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les
festes tradicionals
judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de
confecció industrial,
i Douce Noémie Rouget, filla d'una família
burgesa provençal que introduí el
teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les
primeres i més
reeixides indústries manufactureres de vestits i de
passamaneria d'aleshores. Lazare
obtingué el títol de batxillerat en
ciències, però la seva passió fou la
literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta
simbolista Éphraïm-Georges
Michel (Éphraïm
Mikhaël) --ambdós es
feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël
marxà a estudiar a l'École Nationale
de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic
perquè l'acompanyés en
la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la
publicació del pamflet
antisemita d'Édouard Drumont La
France
juive, Lazare arribà a París i es
matriculà a l'École Pratique des HautesÉtudes (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis
Superiors). Estudià el curs de mossèn
Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de
París havia creat una càtedra
d'Història de l'Església. En el curs universitari
1887-1888 presentà una
memòria consagrada a la legislació conciliar
relativa als jueus. En aquestaèpoca començà a col·laborar
en la premsa «burgesa» (La
Nation, L'Evénement,L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro,
etc.)
com a periodista i crític literari. Estudiós de
les religions antigues, en 1888
va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra
dramàtica en tres actes La
fiancée de Corinthe, on ja signà amb
el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890Éphraïm Mikhaël morí de
tuberculosi, fet tràgic que el marcà
profundament. Aquest mateix any de 1890
fundà i dirigí la revista simbolista Les
Entretiens politiques et littéraires. En 1892 es
casà amb Isabelle, també
jueva. En aquesta època començà a
participar activament en el moviment
anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a
finançar les seves
publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials,
especialment en l'anomenat «Procés dels
Trenta», i fent amistat amb els seus grans
personatges, com ara Élisée Reclus o
Félix Fénéon. En 1894
prengué part en la
defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La
société mourante et l'anarchie, i
testimonià en el seu procés.
Col·laborà
força en la premsa llibertària (Le
Courrier Social Illustré, L'Harmonie,La Manifestation du 1er Mai,
L'Oeuvre
sociale, La Revue Blanche, Le Temps Nouveaux, L'Endehors,L'Action Sociale,La Revue Anarchiste, La
Révolte, etc.), articles que després
van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a
corresponsal del diari L'Écho de
Paris, la revolta dels treballadors
vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés
Socialista de Londres, on
denuncià «l'autoritarisme i la gelosia»
de Karl Marx. També, en 1896, fundà la
revista L'Action d'Art, on van
col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard,
entre d'altres, i on reivindicà
un «art social» enfrontat a l'«art de
classe» regnant aleshores. Després de
conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor
Herzl, amb qui mantingué una
actitud crítica, començà a
interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia
establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment«Hovevei Tsion»
(Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses
causes, un estudi erudit i
crític sobre els orígens de l'antisemitisme.
Aquest llibre va aparèixer alguns
mesos abans de l'arrest i de la detenció del
capità jueu Alfred Dreyfus, acusat
d'alta traïció, i immediatament va contactar amb
Mathieu Dreyfus per contribuir
a aclarir la innocència de son germà,
consagrant-se gairebé exclusivament en
aquesta causa. A començaments del novembre de 1896
publicà a Bèlgica la seva
primera memòria L'Affaire Dreyfus.
Une
erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les
acusacions,
exigint la revisió del procés. En 1898
fundà la revista sionista i social Le
Flameau. Aquesta defensa del
semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu
pensament anarquista i
sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista.
El 24 de març de 1899 abandonà
el moviment sionista enviant la seva dimissió al
Comitè d'Acció Sionista (CAS)
de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania,
denuncià en una sèrie
d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore,
la terrible vida que patien els jueus en aquest país.
Després marxà a Rússia, viatge del
qual va escriure un nou reportatge sobre la
situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però
que no va poder publicar a causa
d'una malaltia. També lluità pels armenis
perseguits en l'Imperi turc i en 1902
denuncià en Pro Armenia
el Congrés
Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al
sultà otomà Abdul
Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia
com a la
representació de l'«anarquia jueva»,
durant el procés de Dreyfus no pogué
escriure en L'Aurora i
envià les
seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The
North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb
l'escriptor
catòlic Charles Péguy i
col·laborà en els seus Cahiers
de la Quinzaine. Bernard Lazare va
morir l'1 de setembre de 1903 a París (França)
després d'haver estat operat
d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un
manuscrit inèdit, Le fumier de Job,
i autoritzà la reedició de L'antisémitisme,
son histoire et ses causes
a condició que figurés encapçalat per
una nota referent a que moltes de les
seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de
la seva
vida. A més de les obres citades, publicà, entre
d'altes, Le miroir des légendes
(1892), Lettres
prolétariennes (1895), Contre
l'antisémitisme. Histoire d'une polémique
(1896), Les porteurs de torches
(1897), Antisémitisme
et Révolution (1898) i Le
nationalisme
juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta«Les Camelots du
Roi» mutilaren simbòlicament el nas de
l'estàtua que s'havia erigit per
subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor
seu, estàtua que
fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de
Vichy. A
París existeix un «Cercle Bernard
Lazare», organització lligada al socialisme
sionista.
Bernard
Lazare
(1865-1903)
***
Jules-César Rozental
- Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental --també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).
***
Notícia
del processament de François Parmeland apareguda en el
periòdic parisenc L'Homme Libre del 3
de desembre de 1913
- François
Parmeland: El 14 de juny de 1887 neix a Lió
(Arpitània) el sastre anarquista,
antimilitarista i sindicalista François André
Parmeland. En 1912 va ser nomenat
secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes
(JS). El novembre
d'aquell any, quan esclatà l'afer del «Sabotatge
de la Mobilització» –en el
número 4 de la revista Le Moviment
Anarchiste, dirigida per Pierre Ruff, sortí un
article titulat «Comment on
sabotera la mobilisation Recettes utiles» (Com sabotejar la
mobilització.
Receptes útils) que provocà les ires
judicials–, les JS se solidaritzaren
editant i distribuint entre el 26 i el 27 de novembre de 1912 milers de
còpies
de l'article prohibit en forma de fullet i de cartell, i, per
això, el 4 de
desembre de 1912 Parmeland va ser detingut, juntament amb Alphonse
Roussel i Laurent
Hansmoennel. El Comitè d'Entesa de les JS se
solidaritzà amb Parmeland i va
escriure al procurador per a autoinculpar-se, signant la missiva
Alphonse
Roussel, Fernand Bellugue, Eugène Dusson, André
Lhenry, Maurice Viterbo,
Fernand Lefèvre, Pierre Brugère, André
Hilbert, Jules Lepetit, Louis Blot,Émile Koch, Aimé Baucourt, Fernand Jouen,
Léon Goldschild, Alexandre Servels,
Ferdinand Lacques, Marcel Fichet i Victor Lepvrier. Finalment, de les
JS, només
Parmeland en va ser processat i el 28 de gener de 1913 va ser jutjat;
defensat
per André Berthon, comptà amb els testimonis de
suport de Jouhaux, Dumoulin, Quillent,
Roussel, Ingweiller i Calman. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat,
segons
la «Llei Antianarquista» del 28 de juliol de 1894,
pel IX Tribunal Correccional
a dos anys de presó i a 100 francs de multa per«provocació de militars a la
desobediència i incitació al pillatge i a
l'assassinat». El 24 de febrer
d'aquell any, envià, juntament amb Robert Lafon, Louis
Lecoin i Pierre Ruff,
tancats a la presó parisenca de La Santé, una
carta dirigida al president del
Consell de Ministres exculpant Roger Fourcade, gerent del
periòdic L'Anarchie. La
premsa llibertària engegà
una campanya demanant l'amnistia per a tots els empresonats per aquest
afer. El
23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux
(Ville-sous-la-Ferté,
Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de
comunicació, juntament amb sos
companys Edouard Boudot, André Mournaud, Roger Fourcade i
Louis Lecoin, una
carta on denunciava la violació de la seva
correspondència més íntima. El 26 de
març de 1914 va ser alliberat. Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes,
quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat al XI Regiment
d'Artilleria. L'11
de setembre de 1919 presidí el III Congrés de les
JS del departament del Sena,
que s'adherí a la III Internacional. Deconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Juan
Rodríguez González
- Juan Rodríguez
González: El 14 de juny de 1900 neix a
Villaricos (Cuevas del Almanzora,
Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen Garrucha
(Almeria, Andalusia,
Espanya)– el jornaler anarcosindicalista Juan
Rodríguez González. Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo
Aunós» del barri barceloní de Can
Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de
briquetes «Construcciones y
Industrias», on milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la
Revolució, participà activament en la
col·lectivització d'aquesta empresa. El
25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes
guanyadores i
portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va
condemnà
a 15 anys de reclusió temporal. A començament de
1944 va ser posat en llibertat
provisional. Juan Rodríguez González va morir,
vuit mesos més tard, el 2
d'octubre de 1944 a Barcelona (Catalunya).
Juan Rodríguez González (1900-1944)
***
Joaquín
Lucarini Macazaga a la porta del seu estudi
- Joaquín Lucarini
Macazaga: El 14 de juny de 1905 neix a Fontecha
(Lantarón, Àlaba, País Basc) el
dibuixant i escultor anarquista Joaquín Lucarini Macazaga–a vegades el segon
llinatge citat en basc Makazaga.
Era
fill de l'escultor italià anarquista Ángel
Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga
Pérez, i fou el major de quatre germans (Joaquín,
Alberto, Amador i Liberto) i
una germana (Teresa) –la parella encara tingué un
infant petit (Florencio)–,
tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista.
Aprengué les primeres
passes artístiques amb son pare, que treballà en
les obres de la Catedral Nova
de Vitòria (Àlaba, País Basc), i
posteriorment es traslladà d'aquesta ciutat a
Bilbao (Biscaia, País Basc) per a estudiar, amb Higinio de
Basterra Berastegui,
José Larrea Echániz i Federico Sáenz
Venturini, a l'Escola de Belles Arts i
Oficis d'Achuri, on com a dibuixant i escultor va ser premiat en
diferents
ocasions. En 1925 realitzà la seva primera
exposició organitzada per la
Societat d'Artistes Bascos a l'Ateneu de Bilbao. En aquests anys
destacà amb
obres de caire barroc naturalista i realista (Ángel
músico, Ángel
tocando
la alboka, Cristo en la cruz,Cupido, El
hombre). En 1928 la revista El
Pájaro Azul de Vitòria va reproduir
escultures seves i aquest any exposà a
Vitòria. Al seu estudi de Bilbao realitzà
importants obres, com ara Busto de
doña Caralina MacMahon, Mi
hermano Florencio i Otoño.
En 1929 la Diputació d'Àlaba li
va concedir una beca i marxà cap a París
(França), on va estudiar el «Curs
superior de dibuix aplicat a l'art i a la
indústria» amb Ponchon, que considerà
que va ser l'alumne més avantatjat d'aquell any. La revista Revue Moderne Illustrée des Arts et de
la
Vie, en el número del 30 de juliol de 1930, que
qualificà com a«continuador del realisme espanyol». En 1930
viatjà per Bèlgica i Amsterdam
(Països Baixos), en 1931 per Itàlia (Roma i
Florència) i en 1932 obtingué un
premi a Madrid (Espanya). Posteriorment guanyà concursos i
va fer escultures a
Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc),
a Vitòria –en 1935 esculpí les dues
matrones de la façana de la Caixa d'Estalvis)– i a
Bermeo (Biscaia, País Basc).
Durant la guerra civil va fer exposicions a diverses capitals europees
(París,
Londres i Moscou) i americanes (Buenos Aires i Mèxic). En
aquesta època, la revista
anarquista de Bilbao Horizontes
(1936-1937)
va reproduir escultures seves. En 1937, quan estava realitzant una gran
escultura (Alegoría de la
República),
les tropes feixistes entraren a Bilbao i hagué de
destruir-la, juntament amb
altres peces. Amb el triomf franquista, passà una breu
temporada a la presó i
va ser jutjat i condemnat a dues penes de mort, però
finalment va sortir
indemne. A diferència dels seus germans, no patí
represàlies greus,
possiblement per les seves llargues temporades a l'estranger i
perquè, malgrat
ser anarquista de sòlida formació, el seu volum
artístic li va impedir militar
en les organitzacions llibertàries amb la mateixa intensitat
que sos germans.
Durant la postguerra la seva obra canvià considerablement–alguns consideren
que té molt menys interès en centrar-se en
l'estètica feixista dels vencedors–
i adquirí molta fama per les seves escultures religioses i
de caràcter èpic i heroic
d'encàrrec instal·lades arreu dels
País Basc (Basauri, Bilbao, Deusto,
Gaztelugatxe Gernika, Leza, Sant Sebastià, Santurtzi), La
Rioja (Logronyo,
Huércanos) i, sobretot, a Burgos (Castella, Espanya), on
passava llargues
temporades. Treballà amb nombrosos arquitectes, com ara
Pedro Ispízua Susunaga,
Manuel María Smith Ybarra i Pablo Zabalo
Ballarín. En 1959 es realitzà una
exposició antològica a Vitòria. Sa
companya i musa fou Concepción Gobantes. Entre
les seves obres podem destacar Isidoro Walls
(1927), El hambre
(1928), Relieves del Club Deportivo de Bilbao
(1929), Del 14 al 18
(1930), La victoria de la Música (1932),Leyendo (1932), Boxeador
(1932), Lanzador de peso (1932), Verso la
parte dove si leva il sole
(1932), Alegoría de la Justicia (1935), Héroes
del Alcázar de Toledo
(1939), El Tigre (1943), San Roque
(1947), Ceres y Mercurio
(1949), Monumento a Sancho el Sabio (1950), San
Pedro (1951), Ciclo
cidiano (1953-1955, El Obispo don
Jerónimo, Doña Jimena,Martín
Antolínez, Álvar
Fáñez i altres obres a Burgos), Sagrado
Corazón
de María (1956), Alegoría del
Ahorro y los campesinos (1959), Hernán
Cortés (1959), Sagrada Familia
(1959), San Pedro Apóstol
(1961), Homenaje a Fleming (1962), Fortaleza
y Templanza (1962), Virgen
de Begoña (1963), La Sardinera
(1964), etc. Joaquín Lucarini
Macazaga va morir el 21 de setembre de 1969 a la Residència
Sanitària de Burgos
(Castella, Espanya), víctima d'una trombosi cerebral, quan
es trobava en
aquesta ciutat de viatge per qüestions de feina. En 2005 es
realitzà
l'exposició antològica«Joaquín Lucarini. En el centenario de su
nacimiento» al
Museu de Belles Arts d'Àlaba a Vitòria.
Joaquín Lucarini
Macazaga (1905-1969)
Defuncions
Anselmo L. Figueroa
- Anselmo L. Figueroa: El 14 de juny de 1915 mor a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Havia nascut el 21 d'abril de 1861 a Califòrnia (EUA). Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de LosÁngeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per«violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).
Anselmo L. Figueroa (1861-1915)
***
Notícia
sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitch
publicada en el periòdic L'Humanité
del 30 de gener de 1927
- Eugène
Urvanovitch: El 14 de juny de 1951 mor a l'Hospital de
Montfermeil (Illa de
França, França) el socialista, després
comunista i finalment anarquista Eugène
Pierre Urvanovitch –el seu llinatge també citat Urvanowitz i altres variants–,
també conegut com Gégène.
Havia nascut el 28 de setembre
de 1882 a Sennely (Centre, França). Obrer serrador–son pare també ja ho havia
estat–, d'antuvi milità amb els socialistes i
després amb els comunistes. El 30
de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els
salaris,
el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al
número 5 del carrer de
la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois
(Illa de França,
França); la Unió dels Sindicats de la
Regió Parisenca va fer una convocatòria
per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es
declarà llibertari. En 1937
era secretari del Grup Anarquista Autònom
d'Aulnay-sous-Bois. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Jean-Marie Roubichon (2 de juliol de 1894)
- Jean-Marie
Roubichon: El 14 de juny de 1852 neix a Gwened (Bro
Gwened, Bretanya) el paleta
anarquista Jean-Marie Roubichon. El juliol de 1894 va ser fitxat per la
policia
com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Rirette Maîtrejean
- Rirette Maîtrejean:El 14 de juny de 1968 mor a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Havia nascut el 14 d'agost de 1887 a Corresa (Llemosí, Occitània). Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie. En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme, La Liberté, etc.
Rirette Maîtrejean (1887-1968)
***
Necrològica
de Victorino Belrán Rodríguez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 10 de juliol de 1969
- Victorino
Beltrán Rodríguez: El 14 de juny de
1969 mor a Montceau-les-Mines (Borgonya,
França) l'anarcosindicalista Victorino Beltrán
Rodríguez. Havia nascut cap el
1905 a Tapia de la Ribera (Rioseco de Tapia, Lleó, Castella,
Espanya). Emigrat
a Catalunya, milità en el Sindicat del Gas de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. Participà en la lluita
clandestina fins a 1948,
quan, fugint de la repressió, passà a
França. Segons algunes fonts, en 1946
havia estat condemnat a 12 anys de presó i
aconseguí evadir-se. A França milità
en la Federació Local de la CNT de Montceau-les-Mines.
Victorino Beltrán
Rodríguez va morir el 14 de juny de 1969 a
Montceau-les-Mines (Borgonya,
França), a causa d'una crisis cardíaca.
Deixà companya (Felisa) i fills.
***
Necrològica
de José Martínez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 13 de
setembre de 1970
- José
Martínez:
El 14 de juny de 1970 mor a Tarascon (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista José Martínez. Refugiat a
França, després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Tarascon on fou en
diferents ocasions secretari de
Cultura i Propaganda de la Federació Local de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la
Comissió de
Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja.
***
Jacky Touble
- Jacky Toublet: El 14 de juny de 2002 mor a França el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Fill del militant anarcosindicalista Julient Toublet (Jean Thersant), havia nascut el 12 de novembre de 1940 a França.Corrector d'impremta com son pare, va fer feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que tenia més treballadors de París, i reprendrà també la flama de la militància anarcosindicalista --militarà en el Sindicat de Correctors d'una Confederació General del Treball (CGT) plena d'estalinistes-- i llibertària com a membre de l'Aliança Sindicalista, durant els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació Anarquista Francesa a partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio Libertaire amb les seves «Cròniques sindicals», integrant del comitè de lectures de la revista cenetista Les temps maudits, col·laborant en la revista Réfractions, i a partir de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va reconèixer que devia molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston Leval, a qui va conèixer en 1967.
---